Revista D'Estil Núm. 24

Núm. 24 Des. / Gen. 13

4€

Revista bimestral de productes exclusius

Véns de festa?

A

les portes de la cerimònia de lliurament del IV Premi D’Estil, amb el Nadal a la cantonada i un nou any per encetar, ens vestim amb lluentons per brillar més que mai.

Perquè ens cal fer-nos llum –fer-vos llum– per avançar en positiu. Ens cal quedar-nos amb el millor del que hem viscut per treure’ns pes de les espatlles. Ens cal llançar les pedres de les butxaques per poder enlairar-nos i somniar desperts. Perquè sense somnis no hi ha objectius, i sense objectius no hi ha il·lusió, no hi ha vida.

Equip Direcció: Mar Casas Coordinació: Ernest Alda Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Xavi Roura / Anna Díaz Col·laboradors: Raimon Artís / Antoni Díez / Anna Ferrer / Cristina Sebastián / Laura Vinuesa / Daniel Ruiz-Trillo / Rubén López / Enric Caujapé / Manu Esteban Disseny: Oriol Gavira Maquetació: Albert Torres Fotografia: Visus Events Imatge de portada Fotografia: Rafael Moyano Estilisme: Ester Lara / M. José Martín-Gil Vestuari: Celia Vela Model: Sílvia Prat Gestió de vendes: Marina Mas

Les pàgines que vénen volen ser aliment per a la vista i l’intel·lecte. Aliment per al cos i l’esperit. Petits motius d’il·lusió. Petits bocins de vida. Ho diem sempre. D’Estil és això: paraules pensades per transmetre riqueses, imatges entossudides a emocionar, rostres que parlen, llocs que atrapen. I, si no, mireu què us espera pàgina enllà. Només de començar, us retrobareu amb l’enyorat Tísner; conversareu amb la Lyona, que ha creat els audiovisuals per a un espectacle protagonitzat per la noia de l’espot de Neutrex; coneixereu en Llucià Ferrer de prop, l’home amb més currículum de Catalunya; entrareu al Castell del Comte Arnau rere la llegenda; brindareu amb cava i parlareu de la filosofia del te. Menjareu xocolata de castanya, a mossegades; us fareu un massatge amb espelmes cosmètiques, més que plaent; sabreu com convertir un cobrellit vell en una bossa nova; escoltareu música clàssica a peu de carrer i indagareu sobre rellotges interns.

EDITORIAL

Mar Casas Directora

Vestiu-vos amb lluentons com nosaltres o uniuvos al món D’Estil, en paper o en digital, a D’Estil o a www.destil.cat. A dins, hi trobareu molt més del que us penseu, per regalar-vos i per regalar. Llum nova per a un any nou. Veniu a la festa?

Amb el suport de:

Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

3

sumari 6 RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB LA LYONA 8 RECORDANT... - EL TÍSNER DES DE L’ENYOR MÉS PRÒXIM

FORA DE CONTEXT - LLUCIÀ FERRER, LA PERSONA AMB MÉS CURRÍCULUM DE CATALUNYA

12

MUSEUS PECULIARS - EL CASTELL DEL COMTE ARNAU

16

PROTOCOL I SABER ESTAR - XARXES SOCIALS, UNA OLLA DE GRILLS CIÈNCIA I INNOVACIÓ - NOSALTRES SOM EL TEMPS

20

22

VIDA ANIMAL - MAS TORRENCITO, TURISME RURAL PER A MASCOTES (TAMBÉ) RACONS - CASTANYES FRESQUES TOT L’ANY!

28

DIETÈTICA I NUTRICIÓ - L’ELIXIR NATURAL MÉS DIGESTIU ENOLOGIA - OH, QUIN CAVA!

24

30

32

36 ESPAIS DE LUXE - CASA GAL·LA GANESHA ...I CAMINA AMB PEUS FELIÇOS 38 CAPRICIS - ESPELMES QUE ET CUIDEN 42 INTERIORISME - OOOHHH! SILL.Ó 44 CAPRICIS - DESENROTLLA-LES ...I DESCANSA 46

COMPLEMENTS ALIMENTARIS -TE, UNA FILOSOFIA QUE GUANYA POSICIONS

48 L’APARADOR - PETITS DETALLS ...PER A GRANS MOMENTS 50 ECOLOGIA - NUMON, COMPLEMENTS QUE PARLEN D’HISTÒRIA 52 MOTOR - TOYOTA GT86. APUNTA’T AL QUE ÉS ESPORTIU 54 ESTÈTICA I BELLESA - DONNA, ESTÈTICA PER DINS I PER FORA 56 RACONS - CAN MATAS O LA HISTÒRIA TÈXTIL DE DOS SEGLES 60 OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - EL PA DE CADA DIA 64 PSICOLOGIA - LA VIDA ÉS 66 CAPRICIS - COMBI: DOS PANTALONS PER A UNA AMERICANA

JUTJAT DE GUÀRDIA - L’ALIENACIÓ PARENTAL, UNA ALTRA FORMA

68 PETITS PLAERS - EL PANTÀ 70 DE MALTRACTAMENT

72 EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - CARTA D’ANIVERSARI 74 MÚSICA - NOTES CLÀSSIQUES A PEU DE CARRER 76 MÚSICA - BOBBY DAY 78 CURIOSITATS DE LA VIDA - EL JARDÍ DE LES DELÍCIES

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ - LA VIDA, COM EL RIU

80

R

ecordant...

El Tísner des de l’enyor més pròxim

Quan es compleixen cent anys del naixement d’Avel·lí ArtísGener (Barcelona, 1912-2000), el seu fill ens recorda com era en persona, en família, al “natural”. Aquest creador incansable –escriptor i periodista, caricaturista, pintor, escenògraf, polític, tertulià...– va tenyir la seva vida d’un gran entusiasme, que, de passada, encomanava a tots aquells que tenia al voltant

A

nem d’excursió familiar a qualsevol paratge mexicà d’aquest fantàstic país el Tísner i la Lluïsa, els meus pares, i les meves tres germanes grans; la petita, la Mònica, encara ha de néixer. És un diumenge qualsevol, i al cap de poc d’haver engegat la furgoneta Jeep del 1950, juguem, riem, cantem i mirem una pila de curiositats que ens fan observar els nostres pares: l’estol de zopilotes, els volcans nevats, l’encantador poble amb les cases pintades de tots colors i ple de flors, l’inacabable feinejar a les parades dels mercats per on passem... També escoltem embadalits els acudits, les anècdotes i els pensaments que tothora explica el meu pare. Quan definitivament hem triat el lloc per acabar de passar el dia, el Tísner agafa del darrere de la furgoneta el cavallet i la caixa on duu els estris de pintor i escull l’indret que deixarà immortalitzat en l’aquarel·la. Mentrestant, la Lluïsa ens ensenya la natura que generalment ens passa desapercebuda i ens anima a passar-nos-ho d’allò més bé. Quan hem fet prou gana, fem un pic-nic asseguts a terra, al voltant d’una gran flassada de quadres que ens serveix de tovalles i on posem el menjar que hem dut de casa. I continuem xalant amb les ocurrències del pare.

Aquest, que probablement és un dels records de la meva infantesa, el trio com a arrencada per explicar com era l’Avel·lí Artís-Gener en persona, en família, al natural. I és que no difereix gaire de com era en tot el que feia, des de la literatura a la caricatura, la pintura, l’escenografia, els mots encreuats, la política, els programes de ràdio i televisió. Tot ho feia i ho vivia

amb enorme il·lusió. Per damunt de tot, mostrava alegria i bon humor, i tot ho banyava d’una pàtina d’entusiasme que engrescava tothom que tenia al costat. Però, a més, era obsessivament perfeccionista, no li feia cap mena de mandra refer de dalt a baix qualsevol feina si hi trobava el més mínim detall que no li fes el pes. Qui l’hagi conegut personalment ho corrobora, n’estic segur, i, qui el conegui a través del munt de facetes que conreava, no m’estranyaria gaire que l’imaginés així. A casa, els afers més quotidians es podien convertir en singulars; els problemes mai no eren un drama irresoluble, sinó que el que calia era enfocar-los des del convenciment fervorós per solventar-los; davant qualsevol contratemps, sempre hi havia la reflexió serena i, a més, amb el toc d’humor just que aportava un ànim fantàstic... I deixeu-me dir que de maltempsades en va patir un munt, i de les de veritat: la guerra, l’exili, el retorn a Catalunya en ple franquisme, amb 54 anys, sense ni un cèntim a la butxaca ni cap perspectiva de feina, amb una filla de 8 anys i dos ganàpies adolescents (jo tenia 17 anys i la Glòria, 18) que no estàvem gaire disposats a perdonar-los, a ell i a la seva dona, que ens haguessin tret del nostre món, Mèxic, i dels nostres amics. Però una vegada més va triomfar la seva manera de fer i se’n van sortir, i ho dic en plural perquè no seria just que no reivindiqués el paper de la meva mare en aquest deler des de la seva efectiva i afectiva discreció.

Per Raimon Artís Fill d’Avellí Artís-Gener

7

RETRATS D’EMPRENEDORS

Una estona amb la Lyona ”Vaig saber que volia fer cinema quan vaig veure Eduardo Manostijeras”

M

arta Puig. Lyona. Va néixer a Esparraguera l’any 1979, encara que fa anys que viu a Barcelona. Diu que necessita molt la ciutat, però segurament la ciutat també la necessita a ella. Per talentosa, per entusiasta, per creativa, per inquieta i tastaolletes.

Els diumenges de la seva infantesa se’ls va passar asseguda en una butaca del cine d’Esparraguera, que duia el seu avi. Eren diumenges de sessió doble que han quedat reflectits als àlbums de l’escola, on li demanaven que dibuixés vinyetes explicant el que havia fet durant els dies de festa. Aquelles vinyetes són, en certa manera, un presagi del que ha acabat fent: cinema i il·lustracions.

Des que va acabar els seus estudis a l’ESCAC, ha realitzat alguns curts, però, sobretot, videoclips. Són més immediats, com ella, i emmarquen els seus únics entreteniments més enllà de la feina (que per a ella no és feina): el cinema i la música. Ha treballat per a Love of Lesbian, Lori Meyers, Mürfila, Maria Coma, Pau Vallvé, Beth o Anna Roig, entre d’altres, i ho fa per amor a l’art, amb totes les lletres, un amor que no para d’obrir-li portes.

Per què Lyona? (riu). Tot ve del Fotolog. Fa set

o vuit anys em vaig voler obrir un compte i no sabia quin nom posar-me, perquè hi ha moltes Marta Puig.

Just aleshores acabava de tenir una mena d’història d’amor amb un noi italià que no s’havia pogut acabar realitzant perquè tant ell com jo teníem parella. Tan sols vam dir que ens trobaríem a mig camí dels dos, entre Roma, la seva ciutat, i Barcelona, la meva; és a dir, a Lió. Vaig voler posar-me Lyona pensant que, si algun dia ell entrava a Internet i buscava Lyon, em trobaria.

...I? Res. Allò no va arribar enlloc. Ni he estat a Lió ni

l’he tornat a veure.

Amb la infantesa que vas passar, amb tants diumenges de cine, gairebé estava cantat que t’hi havies de dedicar... Sí,

des de petita tenia molt clar que volia fer cinema. Ho vaig saber quan vaig veure Eduardo Manostijeras.

Molts anys després, quan vaig acabar l’institut, vaig descobrir l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), me n’hi vaig anar a estudiar i em vaig especialitzar en direcció. D’aquí que em dediqui a fer videoclips i al món de la publicitat.

I, la vena del disseny gràfic, d’on et surt?

De ma mare, que s’hi dedicava. A mi m’agradava molt ajudar-la, des de petita. Amb 10 anys ja trastejava amb el Photoshop.

Per què et decantes pels videoclips, i no per un altre format? Perquè m’agrada molt la

música i el cine, i els videoclips són la barreja perfecta.

Des de petita que tenia piles de cintes VHS plenes de videoclips. A més, és un format que m’agrada molt, perquè els rodatges són curts, de més o menys un mes.

Ets impacient, doncs? Abans era molt perfeccionista, i cada vegada ho sóc menys, perquè ser perfeccionista vol dir no acabar mai, i, al final, has de tancar les coses. Jo necessito veure resultats ràpidament, no tinc massa paciència. M’agradaria escriure un llarg, però, quan penso que hauria d’invertir cinc anys de la meva vida per fer una sola cosa, no m’ho imagino. Sóc una tastaolletes. M’agrada fer una mica de tot.

9

Com va anar que produïssis el teu primer videoclip? Va ser gràcies a l’ESCAC. Feia un parell

d’anys que havia acabat els estudis i van organitzar un projecte que consistia a unir discogràfiques de Barcelona amb alumnes de l’escola. Ells ens donaven un cd i nosaltres havíem de triar un tema i presentar una idea per fer-ne un videoclip. Si al grup li agradava, l’escola ens proporcionava totes les eines necessàries per poder-lo realitzar.

Qui va ser l’afortunat? Vaig fer un videoclip

d’un grup que ja no existeix que es deia Dedo, que em va encantar perquè era molt atmosfèric, i només d’escoltar-lo em venien moltes imatges al cap. El tema es titulava Momento cero. Va estar molt bé, perquè rodàvem en cine. Ja no ho he tornat a fer mai més.

Sempre he rodat en vídeo, perquè és molt més varat.

A partir d’aquí, sempre t’han vingut a trucar a la porta... La veritat és que sí. La Mürfila

va venir perquè havíem estudiat juntes a l’ESCAC. Quan va treure el seu disc, es volia fer els videoclips ella mateixa, però es va adonar que no podia estar a banda i banda de la càmera. Després, els de Love of Lesbian em van trobar gràcies al Fotolog. Van veure les meves fotos i m’ho van proposar.

Aquest estil tan Lyona que tens és quelcom molt pensat o va amb el teu ADN? Em surt així. És la meva manera de ser i

No tot es paga amb diners?

No! Fent videoclips experimento i provo coses noves que després em serveixen per fer espots. I també he de reconèixer que, de manera indirecta, els meus videoclips m’han servit de molt per fer currículum.

D’una manera o una altra, aquesta feina sempre es veu recompensada. Si tens temps, enlloc d’anar a esquiar pots fer el que t’agrada.

Et queda temps per “anar a esquiar”? No molt, perquè he de reconèixer que sóc bastant addicta a la feina, però això m’ha passat sempre. Quan era petita, m’estimava més estar al Photoshop que anar a jugar, i ara, quan tinc una estona lliure, em poso a dibuixar, perquè m’agrada més que qualsevol altra cosa. No sóc una persona de molts esbarjos. Potser els únics que tinc són anar al cine i a concerts.

Quin és el “fill” preferit? Del que estic més

contenta és d’Universos infinitos, de Love of Lesbian, però no perquè sigui el millor o estigui més ben fet, sinó perquè cada vegada que el miro em segueix emocionant. A més, és el primer videoclip que vaig fer amb ells i va ser un rodatge molt bonic.

Què tens pendent? No ho sé. Jo vaig fent, vaig vivint, sense marcar-me objectius. Reconec que, malgrat la meva impaciència, m’encantaria fer un llargmetratge o un documental musical.

de veure les coses. Mai m’han agradat les escenes espectaculars ni els efectes especials. M’agrada molt més el que és íntim i senzill. Vull expressar, comunicar, mostrar emocions..., i per fer això penso que han de prevaler les cares, les expressions, els primers plans..., més que no pas llocs espectaculars.

Ara ja t’hi estàs acostant... Sí, perquè estic

Tu tens una feina o t’ho passes bé? Jo m’ho passo molt bé! Visc dels espots publicitaris i de les il·lustracions, i els videoclips són un hobby, perquè no em repercuteixen econòmicament. Mai hi guanyo ni un euro, però m’ho passo molt bé fent-los. Per això segueixo.

Apuntem-nos-ho a l’agenda! Es diu La dona

col·laborant en un projecte que és com el somni de la meva vida: un musical escrit per Marc Rosich, amb música de Guille Milkyway, que està protagonitzat per la Beth Rodergas. Jo m’encarrego dels audiovisuals.

Em fa molta il·lusió.

vinguda del futur i està basat en l’espot de Neutrex.

S’estrenarà al mes de febrer a Girona. Després estarà a la Sala Gran del TNC.

F

ORA DE CONTEXT

A

mb 14 anys va trucar a Ràdio Manlleu per dedicar una cançó a la plantilla del Tenerife perquè havia derrotat el Madrid i havia fet que el Barça guanyés la Lliga a última hora. Al locutor, Jordi Armenteras, li va fer gràcia i el van fitxar. I és que Llucià Ferrer és així, tal com raja. “Quan em vegis per la tele, diràs: “Aquest és el tiu que estava fent el suc de taronja amb mi”. Evidentment, no sóc una festa tot el dia, perquè tothom té moments baixos, però no sé fer una cara per davant i una altra per

darrere. En canvi, en aquesta professió, n’hi ha molts que ho fan. Et penses que són d’una manera i, quan els coneixes, et cauen del pedestal. És tot molt “de mentida”. M’estimo més ser jo mateix”.

Llucià Ferrer és un comunicador nat. L’hi va dir el gran Puyal quan el va conèixer: “Hi ha persones que tenen el do de comunicar, i tu el tens”. Potser per això ha acabat fent ràdio i tele. Per això i perquè és el que més li agrada del món. Era una sorpresa que li tenia

Llucià Ferrer, la persona amb més currículum de Catalunya En resum: que després d’uns anys endurint-se la pell a Ràdio Manlleu, aprenent de tot i més, amb tan sols 19 primaveres va aterrar a Ràdio Flaixbac per conduir el programa despertador El matí i la mare que el va parir, que va crear escola, va assentar les bases d’una manera de fer ràdio tenyida d’humor que encara avui triomfa. És l’estil Llucià Ferrer, la seva marca d’origen, que també va portar a RAC105 amb el Freakandó matiner, a RAC1 amb el Via lliure, o ara mateix a Onda Cero Catalunya amb Els imperdibles.

Li demano quin és el secret de la seva fórmula, i m’assegura, rotund i directe, que els equips que munta. “Alguns s’han apropat a mi i d’altres els he anat a buscar jo, però tots ens ho passem de conya.

Si volguéssim fer teatre, no ens sortiria tan bé”. I el millor de tot és que el bon rotllo que porten estant en antena traspassa les parets de l’estudi de ràdio.

“D’aquí surten històries molt boniques. A la iaia Antònia, per exemple, la vam trucar quan fèiem el Freakandó matiner per donar-li una sorpresa de part de les seves amigues, i no només ha acabat formant part de l’equip, sinó que pràcticament s’ha convertit en la meva iaia. Sense voler-ho, l’he ajudat a superar moltes coses. Vull dir que, en realitat, més que un equip som un grup d’amics, i això és el millor, que tot el que passa als meus programes és transparent”. preparada la vida, perquè, en realitat, anava encarrilat molt seriosament cap a ser jugador professional de hoquei patins. Costa d’imaginar, ara que ens té acostumats a l’humor, peró sí. “Jugava al Manlleu i m’anava molt bé. Havia anat a la selecció catalana i a la selecció espanyola, i després em va fitxar el Voltregà, que és un equip potent. Vaig arribar a jugar en divisió d’honor cobrant, però combinava el hoquei amb la ràdio a Ràdio Manlleu i, amb la mili pel mig, no donava a l’abast”.

“Sort que diuen que no es poden barrejar els amics amb la feina...”, li comento. “És cert que m’he endut alguna patacada, però no sé funcionar d’una altra manera”. La patacada més forta, però, la va viure quan va conèixer qui fou el seu soci. Me’n parla amb resignació però amb un fons de ràbia, amb un dolor que sembla no haver desaparegut encara: “Quan vaig conèixer la persona més fantàstica de la meva vida, que era el meu soci, amb qui teníem pendents grans projectes, va morir de càncer i em vaig trobar

13

fent un programa d’humor havent perdut el meu millor amic. Va ser un trauma molt fort. Per això no sé si crec en la sort. En podia haver tingut més”.

I és veritat. En Llucià Ferrer, als seus 34 anys, no creu gaire en la sort. Creu en el treball, en la tossuderia, en la passió, en la feina ben feta. Quan li demano que es defineixi, em diu això: “Sóc un tiu que s’ho ha treballat molt per arribar on ha arribat. Molta gent no se’n fa pagues i es pensa que hi ha intervingut molt el factor sort, però si jo, quan tenia 14 anys i anava a l’institut, no hagués tingut la inquietud d’anar a la ràdio del poble a dir que volia treballar, encara que fos agafant el telèfon, no hauria arribat on he arribat.

He picat molta pedra, i espera’t, que això no s’acaba aquí”.

Ens posem filosòfics. Comentem que el món va molt de pressa, que, en la seva feina, és imprescindible professionalitzar-se, ser polivalent i reciclar-se de manera constant, perquè “el sector està saturat de periodistes que surten de les facultats però que, en canvi, no saben fer res. En aquest sentit, les emissores municipals són una autèntica escola”. Conec un Llucià crític amb els estudis de periodisme i amb la professió: “També has de saber tocar de peus a terra, ser conscient d’on ets a cada moment i, sobretot, ser bona persona, però això sovint no passa. El món dels mitjans és molt llaminer però molt cruel. Hi ha molt trepa, massa ambició ”.

Parlem de tot plegat en un petit bar de barri mentre esmorzem. Quan arribem, queda una sola taula al fons del local, al costat dels lavabos. Se sent el brogit constant dels qui, atapeïts, omplen les altres taules, i la cafetera no calla. A en Llucià sembla que

el coneguin de tota la vida. Som a prop de casa seva, a Ciutat Vella, al rovell de Barcelona. Però ningú ho diria. “M’he trobat amb un barri on m’hi sento molt còmode. He fet bones amistat i, amb aquests carrerons i aquestes botiguetes, m’oblido que sóc al centre de Barcelona”. Després anirem a la plaça Villa de Madrid a fer les fotos. Allà hi ha el jaciment sepulcral més important de la Barcino romana, un escenari per on passeja sovint.

De totes maneres, malgrat que en Llucià està empadronat a Barcelona i és la seva ciutat des de fa 15 anys, em fa l’efecte que el seu racó no és aquí.

M’ho reconeix. Ens hauríem de desplaçar fins a Manlleu per trobar-lo, a Osona, el lloc on va néixer.

“Jo sóc molt de poble, i encara conservo aquesta arrel casolana. Amb el ritme que porto aquí, a Barcelona, la majoria de caps de setmana pujo a la meva terra. Em quedo a casa de la meva mare i vaig a veure el meu nebot. Quan tinc festa, sóc persona de quedar-me a casa, de posar-me el pijama i mirar una peli o llegir un llibre. I, si a sobre fa fred, millor: manta, verdureta de la mare i sucs de taronja naturals. Terapèutic!”.

En Llucià té una germana i un germà bessó, però no s’assemblen gens, “ni pel que fa al físic ni a la manera de ser”, m’assegura. “El meu germà és castany amb els ulls clars, i la meva germana és rossa amb els ulls blaus, o sigui que jo sóc el dolent”. Riem i el seu mòbil no para de sonar. Ara el truquen de TV3 perquè està a punt de rodar una altra temporada de L’aprenent.

El veurem fent de sastre, de model, de pastisser, de carnisser, de guia de muntanya, de coach, de community manager, de tècnic audiovisual...

“Segurament sóc la persona amb més currículum de Catalunya”, em diu. Penso que aquest pot ser el meu

titular. “Ja tens el titular!”, salta. I sí, m’agrada.

Adjudicat!: “Llucià Ferrer, la persona amb més currículum de Catalunya”. Penso també que somriurà, quan ho llegeixi.

Treballar a TV3 ha estat un salt important per a ell, igual que ho va ser treballar a Catalunya Ràdio fent el programa de tardes On vols anar a parar? quan encara no havia arribat als 30. Aquesta va ser una experiència dolça i amarga alhora. Va estar dos anys en antena i va aconseguir ser líder d’audiència, amb 98.000 oients, però no li van renovar el contracte.

“Per motius polítics, a en Bassas i a mi ens van fer fora. Va ser un dels períodes més durs de la meva vida, perquè no ens van donar cap raó. Fins i tot em vaig arribar a plantejar si aquest ofici estava fet per a mi, però vaig pensar que jo podia més”.

“Sóc un tiu que s’ho ha treballat molt per arribar on ha arribat.”

“Si haguessis plegat, què hauries fet?”, li demano encuriosida. Em diu que no m’ho sabria respondre.

Hi ha moltes coses que li agraden. “Fent L’aprenent he provat oficis genials, com el d’agent rural, el de bomber o el de tècnic en atenció sociosanitari. Vaig tenir molt bon feeling amb els avis, igual que amb els nois conflictius quan feia d’educador social. Aquesta podria ser la meva feina”. El que no faria mai seria de polític, “però no perquè ara sigui una figura poc valorada –perquè, mal que em pesi, penso que, en la nostra societat, són necessaris–, sinó per no patir la humiliació ni les pressions que han de suportar, i per no tenir tantes responsabilitats”.

“No et quedaries amb els monòlegs?”. Li pregunto perquè va provar l’experiència durant un parell de mesos al Cub Capitol, però em diu que no, i tampoc dubta. “Sincerament, ho vaig fer perquè m’ho van demanar uns amics, i em costa molt dir que no. Però és el més dur que he fet mai. L’escenari imposa molt.

No és el mateix tenir 100 o 200 persones al davant que parlar en un estudi rere un micròfon o davant d’una càmera”.

Aprofito per demanar-li que triï entre la ràdio o la tele, i la resposta no es fa esperar: “Jo sóc un home de ràdio. És més pura, més propera, més intimista, i no depens de tantes persones”. Els que fem ràdio i anem a fer tele, trobem a faltar la ràdio, però a la inversa no passa”.

I el mòbil no para, però ara no l’agafa. No deu ser una trucada esperada, penso. Les que sí espera són les que li fan els de casa quan acaba d’estrenar un programa, “perquèem coneixen, saben el que vull transmetre, saben el que no m’agrada ensenyar de mi... Me’ls escolto molt”, malgrat que cap d’ells s’ha dedicat al món de la comunicació. El seu pare, un altre Llucià Ferrer, té una gestoria que duu el seu nom: www.lluciaferrer.com. “Quan decideixis fer-te una pàgina web, hauràs de buscar un altre domini!”, li dic. Riu i m’explica que sovint truquen a la gestoria demanant per ell.

MU SEUS

PECULIARS

El Castell del Comte Arnau

El Castell de Mataplana és un patrimoni excepcional amb un entorn paisatgístic d’extrema bellesa que ens permet recórrer la història medieval més propera a través d’un mateix fil argumental. És un lloc màgic d’evocació del passat, el punt de trobada amb el personatge-mite del comte Arnau. La que fou llar d’Arnau de Pallars és avui un espai visitable que aporta llum a tota la història que arrossega damunt del seu cavall maleït

E

l comte Arnau, fill d’Hug VIII i Sibil.la de Pallars, va viure al segle XIV. Era el senyor de Mataplana, i els seus dominis s’estenien per bona part del Ripollès. Ell i el seu extens llinatge, a més de permetre’ns entendre la nostra història medieval més propera, han generat desenes de llegendes, les quals han convertit Arnau de Pallars en el mite català per excel·lència. Alguns el presenten com un heroi noble i just. D’altres, el dibuixen com un home cruel i despietat que mantenia relacions amb una abadessa del monestir de Sant Joan i que no portava a terme els pagaments promesos. Conten que, a causa d’aquests pecats, va ser condemnat a cavalcar eternament per les muntanyes de la serra Cavellera sobre un cavall negre que desprèn flames per la boca i els ulls, sempre estant acompanyat d’un seguici de gossos diabòlics que sembren el terror a cada passa.

de TV3 Arnau, els dies secrets. La cuirassa que duia per a l’ocasió també és al museu.

Aquest cavall és al Museu del Comte Arnau de Gombrèn, a tocar de la plaça Major del poble, el punt geogràfic on comença la llegenda. Pujant cap a la sala expositiva, te’l trobes de ple a les escales, immens i voluminós. A l’espai museístic, s’hi exposen tot un seguit de peces i troballes arqueològiques sortides de les excavacions fetes al Castell de Mataplana, el Castell del Comte Arnau, aquell en què el noble s’apareixia a la seva esposa. Pere Arquillué el va encarnar a la sèrie

Els treballs d’excavació van començar l’any 1986 a iniciativa del propietari dels terrenys de Mataplana, el doctor ripollès Eudald Maideu, i sota la direcció del catedràtic Manel Riu, qui ha estat el major estudiós del castell i la nissaga familiar. Arqueòlegs, arquitectes i paletes treballaren de valent al jaciment, emocionats.

Pensaven que el castell estava situat a uns 200 metres de distància, on s’aixecà, al segle XVI, el Casal de Mataplana tot aprofitant restes del castell. Però,

Un museu a l’aire lliure que transporta al passat Els amants de la llegenda del comte Arnau no es poden perdre aquesta meravella. Els bojos per la història medieval, tampoc. El Castell de Mataplana és una espectacular construcció romànica dels segles XII i XIII alçada sobre les restes d’una torre de guaita del segle XI, a 1.140 metres d’altitud i a pocs quilometres de Gombrèn, direcció a Castellar de N’Hug. Avui, “només” en queden les ruïnes restaurades, però el paisatge que l’envolta, encara verge, com en temps passats, permet recrear la història i imaginar-se com era aquesta noble mansió fortificada, símbol del poder senyorial de l’època.

gairebé per sorpresa, van descobrir que, el que aparentava ser un turó de la vall de l’Espluga, era, en realitat, el Castell de Mataplana colgat sota més de cinc metres de terra. A hores d’ara, és l’únic exemple ben conegut d’aquest model de castell propi del segon romànic.

Un antic lloc de disbauxa

El Castell de Mataplana no és una fortalesa defensiva amb aspecte bèl·lic. Era, de fet, un lloc més cortesà que guerrer, un palau on un munt de dames amables distreien la concurrència. Durant l’exhumació del monument, s’hi han trobat daus, peces d’escacs, monedes i altres objectes que permeten deduir que al Castell del Comte Arnau s’hi duia una vida alegra.

Devia ser una mena de temple de trobadors dedicats a l’Amor Cortès.

Un espai on es pot tocar la llegenda

El complex del Castell de Mataplana, de planta rectangular i uns 550 m2 de superfície, estava format per una gran torre rectangular, a la qual s’adossaren dues construccions més on hi havia les dependències del castell, amb un pati allargat al centre que encara es conserva. També s’aprecien les parets de la planta baixa, la muralla i l’escala que accedia a la planta noble des del pati. Si us hi apropeu, a sota, hi veureu una petita estructura que podria ser la d’un antic armari encastat. Quan el comte Arnau pregunta a la seva

esposa per què no casa les filles, aquesta li respon que no té diners per al dot, i el comte li diu: “Al capdavall de l’escala, trobareu l’arjant”. Aquella és l’escala!

A quatre passes del castell, es conserva perfectament l’església de Sant Joan de Mata en representació de l’altre gran poder del moment. Restaurada l’any 1969, té una sola nau rectangular amb absis semicircular i campanar d’espadanya. Allà, cada primer diumenge de febrer s’hi celebra un aplec commemoratiu.

De la mateixa manera, a finals del segle XIII, a extramurs, coincidint amb la part meridional del castell, es formà un barri que es creu que perdurà fins a la segona meitat del segle XIV. Degué constar d’unes deu cases rectangulars d’una sola planta, amb patis sense edificar i hortes. Tot i que no ha estat estudiat encara a fons, se sap que la casa número 5 era la del ferrer.

Tant el Museu del Comte Arnau de Gombrèn com el Castell de Mataplana es poden visitar cada darrer diumenge de mes de la mà del Centre d’Educació Ambiental Alt Ter. www.alt-ter.org

P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

Xarxes socials, una olla de grills

Les xarxes socials estan a l’alça. Són sempre l’última tendència, el punt que genera informació, la nova cultura en xarxa del segle XXI. Sembla que ningú no tingui vida si no hi té presència. Però, com ens hi hem de moure, dins d’elles?

F

acebook, Twitter, Linkedin, fòrums... A tots ens sonen d’alguna banda, i fins i tot en som usuaris habituals. Les xarxes socials són l’evolució d’Internet, la creació de la cultura des de la Xarxa mateix, la interacció humana. Com ja avançava el sociòleg Manuel Castells fa una dècada, la societat sencera s’està abocant a Internet i s’està reconvertint dins del Web. Les xarxes socials són el contacte directe entre uns i altres, entre persones, empreses, organitzacions..., el que anteriorment havien estat les cartes formals, les entrevistes, les cites, una conversa.

Com gestionar el protocol i el bon fer mitjançant les xarxes socials?

El que està clar és que la Xarxa genera una imatge dels usuaris tal com es mouen en ella, tal com interactuen amb els altres. Aquesta imatge és cada cop més real, cada cop més arrelada. Cadascú és el que mostra a Internet. Per tant, sempre ens convé tenir controlat què diem i com ho diem quan ens movem en aquest terreny delicat. Això ens afecta indistintament, tant si som persones com persones jurídiques (és a dir, empreses o entitats). Com que les xarxes socials impliquen un contacte constant amb els nostres iguals, amb clients, amb superiors... encara hem de tenir més cura de la nostra imatge!

Ara fa un any, a D’Estil parlàvem de certes normes preestablertes per a un ús correcte de la Xarxa, netiquette, a tall general. Aquest cop, ens referim al contacte directe en base a les xarxes socials (Facebook, Twitter, fòrums...). A l’hora d’interactuar, hem de vigilar molt quan ens adrecem a altres persones en el to que correspon (si és un missatge formal o informal, si l’altra persona és un client, un

superior o un igual). Sobretot, s’ha d’evitar de totes les maneres l’ús de lletres majúscules de forma continuada: a Internet, això representa com si hom estigués cridant. A menys que sigui un missatge de to molt informal i vulguem fer èmfasi en un punt concret del text (MAI tot el text en majúscules), no és recomanable. També és una qüestió de comoditat: visualment, és molt més fàcil i accessible un text escrit en minúscula que no en majúscula. A més, a poder ser, es recomana un llenguatge adequat, estructurat, coherent i sense errors ortogràfics greus. Si la nostra intenció és generar una imatge mínimament bona de la nostra persona (física o jurídica), rellegim tot el que escrivim, o passem-hi el corrector, que no costa res!

Així ens podem estalviar la situació que ens cridin l’atenció per no ser acurats en les nostres paraules.

Hem de tenir en compte que hi ha empreses que, abans de contractar personal, cerquen per Internet com són i es comporten els candidats quan no són dins d’un ambient formal. Això els farà decidir-se sobre si fitxar-los o no.

A Internet es parla molt. I per això hem de procurar evitar estendre’ns en llargues discussions entre uns i altres. Tot i que no sigui fàcil expressar les idees en poques línies, és més recomanable per a una lectura de pantalla. Escriure discursos no funciona bé! També és bo bandejar les polèmiques, no insultar, no caure en provocacions i, sobretot, evitar les relliscades. Més d’un famós s’ha guanyat una mala imatge per culpa d’això! I és que, com més pública és la persona, més ha de vigilar la seva imatge en el moment de parlar a la Xarxa, perquè no deixa de ser el mateix que parlar en públic.

21

CIÈNCIA I INNOVACIÓ

Nosaltres som el temps Sabem que totes les funcions fisiològiques, bioquímiques i de comportament són periòdiques. Et fet que ens haguem adaptat a un planeta que fa una volta cada 24 hores ha condicionat, sens dubte, infinitat de ritmes biològics en plantes i animals, inclosos els humans. Passa el mateix amb els ritmes anuals o estacionals o, fins i tot, amb períodes més curts que van dels segons a les hores. De moment, no podem travessar el temps extern a nosaltres, però hi ha altres temps que sí tenim a l’abast: els nostres. Nosaltres som la vertadera màquina del temps

D

es que l’home existeix, el pas del temps ha estat objecte de reflexió i interès. El transcurs de les estacions i els canvis que experimentem diàriament, tant en l’entorn com en el nostre propi organisme, són experiències inseparables de l’existència. Potser han estat les sensacions de “normalitat” i de quotidianitat les que han fet aparentment innecessària una explicació científica d’aquests fets. A pesar d’això, com ha passat

amb altres fets rellevants en la història de la ciència, es va començar a estudiar i a buscar explicació a fets aparentment tan simples com són els moviments diaris de les fulles de les plantes i de moltes flors. Això va succeir a inicis del segle XVIII, però no va ser fins al segle XX que s’inicià l’estudi sistemàtic i la creació d’un cos de coneixement que donà lloc a la nova disciplina de la cronobiologia, avui dia totalment consolidada i en plena efervescència de nous descobriments.

La cronobiologia: l’estudi del nostre rellotge intern

Actualment sabem que tots els organismes tenim estructures que regulen, de forma rítmica, la pràctica totalitat de les nostres funcions orgàniques. En el cas dels animals, aquesta mena de “rellotge intern” està situat en una petita part del nostre cervell (als nuclis supraquiasmàtics de l’hipotàlem). La cronobiologia és, doncs, la ciència que estudia el funcionament d’aquests rellotges, de com es posen en hora cada dia amb l’entorn, de com afecten al funcionament de la resta de l’organisme i de com podem utilitzar aquest coneixement en favor de la salut.

En un vessant més aplicat, una subdisciplina de la cronobiologia estudia com pot variar l’efecte terapèutic d’un medicament (o la toxicitat) al llarg del dia. Així, resulta evident que, atès que l’organisme experimenta canvis diaris (els ritmes circadiaris), també ho faran les malalties que podem patir i la sensibilitat de

l’organisme als diferents fàrmacs. Aquests aspectes són els que estudia la cronofarmacologia, així com altres aplicacions clíniques en el diagnòstic d’algunes patologies, basant-se en possibles alteracions dels ritmes biològics. No és el mateix fer unes anàlisis a primera hora del matí que fer-les a mitja tarda...

Tornant a aspectes més basics, la cronobiologia és encara un terreny de descoberta en el què, per la seva joventut, es fan troballes apassionants, com ara l’existència de “rellotges” en pràcticament tots els teixits de l’organisme, o l’existència de receptors de llum diferents dels de la visió. Encara resta molt per entendre com funciona tot això. Tot just estem començant a escriure el futur!

Per Antoni Díez Director del grup de recerca de cronobiologia de la Universitat de Barcelona

idanimal

Mas Torrencito, turisme rural per a mascotes (tambĂŠ)

Viatjar amb mascotes és sempre complicat. Són molt pocs els allotjaments que les accepten. Vet aquí un racó autèntic i menut, envoltat de naturalesa, on passar un bon cap de setmana amb una de les millors companyies possibles... la dels animals domèstics que ens fan companyia

En un raconet empordanès

La Casa Torrent, coneguda popularment com el Mas Torrencito, es troba una mica més enllà del petit poble de Parets d’Empordà, dins el municipi de Vilademuls (Girona). Forma part d’una minúscula part del Pla de l’Estany, al costat mateix d’un rierol que és el primer que se sent en llevar-se, acompanyat de la piuladissa dels ocells; envoltat de camps conreats, de color daurat a l’estiu, terrós a l’hivern; boscos menuts dispersos per l’esplanada; quatre cases de veïnat...

En definitiva, és un racó clàssic i romàntic en tots els aspectes de la paraula, ideal per poder relaxar-se i conviure amb la naturalesa durant un grapat de dies.

Prop de 70 hectàrees envolten el Mas, amagat en un racó en plena naturalesa, al costat mateix de Parets d’Empordà. D’entrada, les condicions d’un mas destinat a turisme rural les compleix amb escreix. La tranquil·litat i la pau de l’emplaçament són adequats per fugir de l’estrès laboral, de la quotidianitat de les persones enfeinades en què ens hem convertit avui dia.

Un mas del segle XV

El Mas Torrents, del qual se’n conserven referències des del 1412, es va convertir en casa rural ara ja fa cinc anys de la mà d’en Miguel. Des d’aleshores, ha ofert els seus serveis, tot afegint-hi el detall distintiu d’acceptar els animals de companyia dels clients durant la seva estada.

La masia disposa de tres habitacions triples i cinc habitacions dobles. O sigui, que no només és un punt de trobada per a parelles, sinó també per a famílies amb quitxalla, a més de les mascotes. Totes elles disposen de bany propi.

Cadascuna de les vuit habitacions té nom de fruits naturals, com ruibarbre, pomelo, xocolata o taronja, la qual cosa aporta més personalitat a cada estança. Són decorades amb colors de tons pastel bo i preservant l’encant d’un mas rural d’aquestes característiques: el mobiliari de fusta rústica, tapets a les taules, enrajolats clàssics al terra... En poques paraules: autenticitat. Autenticitat i un cert aire bucòlic, concentrat molt especialment a la porxada, coberta d’heures, que dóna pas al jardí, a la zona d’esbarjo i a la piscina.

Sentir-se com a casa sense ser a casa

Realitzar una estada al Mas Torrencito és una bona pensada per persones a qui els agradi l’entorn rural i familiar. Precisament aquesta és la idea del seu impulsor: crear un ambient acollidor, amb caliu, per a què els seus hostes s’hi puguin sentir com a casa.

Un petit exemple és la taula del menjador: una única peça per fer els àpats tots plegats. Aquest detall crea una relació directa entre els hostatjats, els apropa més els uns als altres i dóna peu, sobretot, a establir converses i noves relacions entre viatgers.

Respecte al menjar que s’hi cuina, és sempre casolà, aliments que extreu de l’hort de la casa i que sempre són frescos. Per tant, el menú varia força en funció dels productes disponibles cada dia.

El factor diferencial: comptar amb la companyia dels animals

Els animals són un dels punts forts del Mas Torrencito.

La clientela pot portar-hi els seus propis animals domèstics i compartir vida amb ells sense haver-se’n de desprendre durant la seva estada, i els pot tenir dins les habitacions, per la resta del mas o a fora, sense restriccions.

Això estalvia haver-los de deixar amb algú altre i, a més, gaudir de la seva companyonia durant uns dies de relaxament. A més, com que es troben enmig de la naturalesa, les mascotes poden vagarejar lliurement per la masia i pels seus jardins, enjogassant-se amb els altres animals de la casa, tres gossos i dos gats més que disposats a rebre visites. Els gossos també acostumen a acompanyar els inquilins de la casa durant els passejos, a peu o en bicicleta, pels voltants.

L’esforç per mantenir aquest ambient familiar, doncs, també s’aconsegueix gràcies a estar envoltats d’animals.

Activitats a la casa i fora de la casa

L’avantatge de la seva situació és que el Mas Torrencito es troba relativament a prop de dues urbs: Girona i Figueres (de fet, a mig camí entre ambdues), ciutats que ofereixen una gran quantitat d’activitats culturals, musicals, gastronòmiques... Sense oblidar la seva proximitat a la Costa Brava i els seus nostrats pobles: Calella de Palafrugell, Cadaqués o L’Escala, per posar-ne alguns exemples.

Per a aquells qui vulguin centrar-se més en el turisme

rural, al Mas Torrencito es poden dur a terme tot un seguit d’activitats tan plaents com passejar amb les bicicletes del Mas, fer un viatge en globus o practicar l’equitació, a banda d’explorar a peu el territori, és clar. Si no, per als més casolans, la casa inclou gronxadors, taules de ping-pong i piscina, tant per a grans com per a petits.

Mas Torrent, s/n.

17468 Parets d’Empordà (Girona) 972 560 288 630 111 906 www.mastorrencito.com

R

acons

Castanyes fresques tot l’any!

Al Centre de Manipulació de la Castanya de Viladrau cullen i envasen castanyes fresques que fa menys de 24 hores que han estat extretes del castanyer. Situat al bell mig del Parc Natural del Montseny, s’ha convertit en un punt d’autèntic interès gastronòmic i paisatgístic per a tot aquell qui vulgui endinsar-se en un món encara massa desconegut al nostre país

Q

ui ha dit que només es mengen castanyes per Tots Sants? Al Centre de Manipulació de la Castanya, a Viladrau, ho tenen molt clar.

Fa tres anys que treballen intensament, colze amb colze, amb l’objectiu de salvar els castanyers que creixen al Parc Natural del Montseny i de convertir un fruit arrelat a Catalunya des de fa segles en un producte estrella (que ja saben apreciar, per cert, els millors restaurants de casa nostra).

“Aquí no tenim cultura de castanya”, diu en Quim Soler, principal impulsor d’aquesta petita empresa familiar. Ell i els pocs que hi treballen, amb la seva feina de formigueta, sense pressa però sense pausa i al marge d’ajuts institucionals, lluiten per donar a conèixer la castanya de Viladrau, única a Catalunya per la seva qualitat, així com el paisatge que l’envolta i totes les aplicacions que pot tenir. Després d’haver viatjat per Itàlia, França o Galícia, d’on provenen el 80% de les castanyes que consumim (l’altre 20% ve de la Xina), s’han anat formant de manera autodidacta, sense cap mirall on reflectir-se, i, a hores d’ara, tot el personal implicat en el projecte és professional del sector.

Tancar el cicle de la castanya

Si alguna cosa demostren al Centre de Manipulació de la Castanya de Viladrau és que, del castanyer i la castanya, es pot aprofitar tot. El primer que s’hi descobreix és el cicle del fruit, des que es planta fins que s’envasa per al consum. Ho fan amb una maquinària inventada per ells mateixos que permet escollir els millors exemplars mitjançant un procés totalment natural que només utilitza aigua. Més enllà d’això, el visitant pot veure un planter, conèixer els usos de la fusta de castanyer, comprar llenya o, fins i tot, adquirir mobles fets a mida elaborats, és clar, amb fusta de castanyer, altament resistent i exempta de manteniment.

Les mil i una formes de la castanya

El Centre de Manipulació de la Castanya de Viladrau compta amb un espai de tertúlia al voltant del foc que permet torrar castanyes i degustar-les al moment tot gaudint de l’entorn. Una altra zona de pícnic està pensada per poder tastar la interminable llista de productes elaborats amb castanya fresca que serveixen durant tot l’any: farina, pans, galetes, magdalenes, pastissos i coques, mel, melmelades, xocolates, bulls, secallones i botifarres, pasta, cerveses i licors, bombons i caramels i, evidentment, castanyes fresques sense cap producte químic afegit que es poden cuinar estiu i hivern.

Fer territori durant tot l’any

El Centre de Manipulació de la Castanya de Viladrau es troba a tocar del Parc Natural del Montseny, en un entorn privilegiat voltat de castanyers i en plena natura. Al seu davant es despleguen més de 35 varietats d’arbres, únics a Europa, d’entre els quals hi ha 32.000 hectàrees de castanyers, que, fins ara, estaven oblidats i morien per malaltia o abandonament. Amb la intenció de potenciar el que ells anomenen turisme de la castanya, organitzen visites guiades a peu gràcies a les quals es poden descobrir, per exemple, castanyers de 700 anys amb troncs de més de tres metres de diàmetre, o el castanyer de les nou branques, que han recuperat ells mateixos i ha esdevingut el logotip de l’empresa.

DIETÈTICA

I

NUTRICIÓ

L’elixir natural més digestiu

Q

uan l’any 1493 els habitants de l’illa antillana de Guadalupe van oferir ananàs a Colom, el que avui coneixem com a pinya tropical, va pensar que es tractava d’una varietat de carxofa.

En comprovar l’exquisidesa de la seva polpa, la va portar cap a casa nostra. Aquesta fruita exòtica tan decorativa és ideal per posar a taula durant les festes nadalenques, ja sigui com unes postres, per afavorir la digestió, o com un aperitiu, per preparar l’estómac

L

a pinya és una fruita ideal per consumir durant els dies de Nadal i, a més, ajuda a trencar amb la monotonia de les típiques fruites d’hivern, com la taronja, la poma o les mandarines.

d’un enzim que es degrada amb facilitat. Ara bé, si no tenim la possibilitat de menjar-nos la fruita fresca o ens fa coïssor a la boca, la podem consumir “en el seu suc”, que no en almívar, molt alta en sucres.

A part de ser una fruita molt atractiva visualment i amb moltes possibilitats damunt del plat, guarda un munt de propietats nutricionals. Una de les substàncies amb les quals compta, la bromelaïna, ajuda a digerir les proteïnes i a disminuir els gasos, la cremor d’estómac i la sensació de pesadesa. En definitiva, resulta perfecta per esquivar les digestions difícils.

Pinya a la taula nadalenca

La pinya és també molt diürètica. Aporta substàncies que estimulen els ronyons i que ajuden a eliminar toxines de l’organisme. I, per si no n’hi hagués prou, aquesta fruita tan exòtica té poc sucre.

Si és natural, millor

La pinya natural és la més recomanada, perquè és la que guarda més propietats. Si ens la prenem en forma de suc, cal fer-ho a poc a poc degut a la seva acidesa. Respecte a la pinya en conserva, encara conté la major part de les seves vitamines, minerals i fibra, però és pobra en bromelaïna, perquè es tracta

Podem fer unes postres magnífiques amb pinya durant les festes, per prendre just després dels àpats típics de Nadal, que són més elaborats, contenen més greixos i resulten més pesats del normal. Però, si us ve de gust ser un xic originals, també ens la podem menjar d’altres formes, abans dels àpats, per preparar l’estómac. Podem elaborar, per exemple, uns pinxos de pinya amb pernil de gall d’indi, o fer pinya al forn amb formatge fresc, o pinya a la planxa. És boníssima! També podem guisar carn amb pinya, o combinar-la amb el típic pollastre o gall d’indi de Nadal acompanyat de fruits secs i fruita dessecada (panses, prunes seques...). De fet, la podem afegir en totes les preparacions que vulguem. Sempre quedarem bé i el nostre cos ens ho agrairà.

Per Anna Ferrer Dietista i nutricionista

31

OH, quin cava!

Tres noves creacions, brillants i aromàtiques, ens conviden a brindar durant aquestes festes amb les copes farcides de color. El Grup Oliveda de Capmany ens proposa tres opcions joves i fresques que no obliden la tradició de la casa

F

a uns mesos us presentàvem la nova gamma de vins del Grup Oliveda. La línia MO, nascuda de la voluntat de renovació de les noves generacions que encapçalen l’empresa, productora de vi des de 1764. Doncs bé, ara és el torn del cava.

Producte del seu amor per la terra i la tradició i de la seva set d’avantguarda, han nascut tres noves ampolles, explosives i acolorides, que constitueixen tot un univers de bombolles.

Com un pessigolleig, la gamma de caves Oh! és joventut, frescor posada al dia, glamur en la mida justa. Es tracta d’una col·lecció divina, amb notes florals i major potència aromàtica, que ve presentada en unes elegants etiquetes esquitxades de flors.

Cava brut: groc daurat brillant

Elaborat amb macabeu, xarel·lo i parellada de forma tradicional, i havent estat reposant un mínim de 9 mesos a la cava, té un atractiu color groc pàl·lid brillant i una bombolla fina que forma múltiples rosaris. De bona intensitat aromàtica, és ric en aromes florals i afruitades, que denoten una joventut volguda. En boca, és cremós i afruitat. És un cava equilibrat amb bona persistència.

Cal servir-lo a una temperatura d’entre 4 i 8ºC i marida amb una gran varietat de plats. De totes maneres, és ideal per prendre com a aperitiu o per acompanyar les postres.

Cava brut nature: més daurat amb espurnes escumoses Macabeu i xarel·lo són la base d’aquest cava elaborat amb el mètode tradicional que també duu un mínim de 9 mesos a la cava. Desprèn un to groc pàl·lid brillant i té una bombolla fina que forma una juganera corona d’escuma al capdamunt de la copa. De bona intensitat aromàtica, és ric en aromes florals i afruitades que el doten d’una personalitat determinada, única. En boca, és fresc, sec i afruitat, un conjunt equilibrat amb bona persistència.

S’ha de servir a una temperatura que vagi dels 4 als 8ºC. Casa a la perfecció amb una gran varietat de plats i ve molt de gust com a aperitiu o durant les postres.

33

Cava rosat: el toc de color

Elaborat a la manera tradicional amb garnatxa i trepat, s’ha passat un mínim de 9 mesos a la cava. Destaca pel seu atractiu color de guíndola. Al nas, recorda un grapat de gerds, i hi sobresurten les aromes de fruits del bosc madurs, com móres i aranyons. En boca, és corpulent, saborós i molt llarg.

Demana servir-lo a una temperatura que rondi entre els 4 i els 8ºC. Pot ser el complement perfecte d’una gran diversitat d’aperitius, postres o plats potents.

complements alimentaris

Te, una filosofia que guanya posicions

El te és la beguda més consumida del món després de l’aigua, i avui, als països occidentals, està de moda.

S’ha convertit en un petit plaer per a sibarites en moments d’oci i relaxament

E

nmig del brogit de les urbs i del ritme frenètic que portem, els nostres hàbits estan canviant: anem al gimnàs, fem ioga, apreciem un bon massatge, apostem pels aliments naturals i els complements nutricionals i girem la mirada cap a la natura en pro de l’ecologia. En certa forma, els antics salons de te que tant en voga estaven a l’Europa del segle XVIII ressorgeixen, perquè, com aleshores, el consum de te torna a ser un acte social, un hàbit cada cop més consolidat.

No hi ha cafè, restaurant o hotel de moda que no compti amb una extensa carta de tes, i a totes les grans ciutats és impossible no trobar-hi botigues especialitzades, que són gairebé com santuaris lligats a una determinada filosofia de vida.

Un bon aliat per fer salut

Els principals continents productors de te són Àsia i Àfrica. Una gran part del producte procedeix d’Índia, Xina i Indonèsia, i també de Kènia i Tanzània. De fet, aquests són els tradicionals consumidors de te, un producte totalment natural que no conté greixos ni gas, que aporta un munt de vitamines i que compta amb un nombre gairebé imperceptible de calories.

Al contrari del que pot semblar, el te produeix un efecte relaxant molt saludable, sense deixar de mantenir la ment desperta, i és magnífic per a la higiene bucal. Com que afavoreix el reg sanguini, beneficia els sistemes respiratori, cardiovascular i digestiu, i contribueix a mantenir el cos degudament hidratat.

A més, conté un aminoàcid que activa les cèl·lules relacionades amb la defensa del sistema immunològic reduint també el risc de patir infeccions.

Un món inacabable d’exotisme

D’entre totes les varietats de te que existeixen, el

verd i el blanc són els més exclusius, en el sentit que contenen els brots més tendres de la planta, estan collits manualment i són més verges, estan menys tractats. Això els atorga una major qualitat. A partir d’aquí, es poden crear milers de combinacions amb sabors únics i aromes sorprenents, perfectes per experimentar instants de plaer que són fàcils d’evocar.

L’exigència dels amants del te, que cada vegada apugen més el llistó, fa que aquest món tan complex es reinventi constantment amb noves tendències que busquen tocs especials i diferents.

La clau està en una bona preparació

La preparació dels tes és tan important com la seva qualitat. Una bona fulla de te mal preparada pot donar com a resultat una infusió amarga i desagradable, nefasta. Recordeu:

Les fulles de te volen espai.

L’aigua, que sigui bona.

Cada te, a la seva temperatura.

Alerta amb els temps d’infusió.

ESPAIS DE LUXE

Casa Gal路la Ganesha ...i camina amb peus feli莽os

Una fusió de noms: el de Gal·la i el de Ganesha, una divinitat hindú que t’aboca a la prosperitat. Casa Gal·la Ganesha és un espai multidisciplinar pensat per enamorar el cos, la ment i l’ànima.

Un espai per al descans

Sis habitacions amb el nom d’essències que inspiren sensacions són el cor de Casa Gal·la Ganesha: la rosella, per estimular la creativitat i despertar la consciència; la begònia, per retrobar la puresa infantil; la lila, per aportar flexibilitat física i psíquica, etc. Formen part d’un hotel rural de petit format que està ubicat al bell mig de Vilabertran, a l’Alt Empordà, república de la Tramuntana. El poble, conegut pel magnífic monestir romànic que alberga, pels festivals de música que s’hi organitzen i per la gustosa poma de “relleno” que elaboren a la zona, és un lloc voltat d’hortes i amb vistes a l’Albera, un racó pintoresc per delectar-se amb l’entorn i buscar el relaxament total.

Un espai per al benestar

Des del jardí d’aquest hotel rural, que és com un petit edèn, se senten els cants dels ocells i el batec de la natura, la mateixa que ens porta els aliments que ens donen vida. Així s’inspiren els responsables de Casa Gal·la Ganesha a l’hora d’organitzar un munt d’activitats destinades a tots els públics i pensades per tenir cura del benestar personal.

En aquest espai hi conviuen tècniques orientals i occidentals. La disciplina que destaca és el kundalini ioga. Se’n fan classes cada dia en horaris de matí o tarda.

No hi falta tampoc el shakti dance (el ioga de la dansa) ni el tai- chi. Paral·lelament, s’ofereixen consultes de teràpia floral, teràpia gestalt o constel·lacions familiars, així com plaents massatges amb olis essencials, que es poden sol·licitar tant si s’està hostatjat a l’hotel com si no.

Hi destaquen també tallers de creixement personal, de cuina o dues propostes úniques: d’una banda, el Lifesplai, que atansa el ioga als més menuts a partir de jocs, lectures de contes, música o teatre per aconseguir que es desenvolupin en harmonia amb ells mateixos. De l’altra, un punt de trobada anomenat Mom & Baby per a les dones que volen compartir experiències abans, durant i després del part; al llarg dels primers anys de vida dels seus fills o quan aquests arriben a l’adolescència.

Un espai per a la cultura

Casa Gal·la Ganesha, a més de ser un lloc que ofereix l’oportunitat de relacionar-se tot esmorzant a la seva teteria-cafeteria o prenent algun còctel al Ganesha Chill-Out, és també una bullidera d’idees, projectes i moviments d’àmbit cultural diversos.

Tant s’hi poden celebrar concerts en petit format com conferències o presentacions de llibres o peces d’art. En definitiva, Casa Gal·la Ganesha és un lloc pensat per saciar inquietuds intel·lectuals, alimentar ànimes i retornar il·lusions.

C/ Concha, 6 17760 Vilabertran (Girona) 972 505 923 606 705 507 www.casagala.com

CAPRI CIS

Espelmes que et cuiden

L’últim crit en el tractament de la pell són les espelmes cosmètiques per al massatge corporal. En fondre’s, esdevenen una agradable crema hidratant amb aromes

E

ls tractaments cosmètics avancen a passes de gegant. Rere la recerca del benestar, el plaer i la bellesa, es busquen fórmules innovadores i renovades que sorprenguin, que aportin noves sensacions. El poder evocador de la llum de les espelmes i els efectes terapèutics d’un massatge relaxant amb aromateràpia inclosa s’uneixen per crear una novetat originalíssima: les espelmes cosmètiques per al massatge corporal. Elaborades a partir d’olis vegetals que hidraten i nodreixen tot el cos, en anar combinades amb exclusives fragàncies, també desprenen un agradable i durador perfum.

Utilitzar-les és com portar a terme tot un ritual de relaxament. S’encén l’espelma durant un mínim de 15 minuts, es deixa fondre la cera mentre es gaudeix de l’agradable perfum que desprèn, s’apaga el ble, s’aboca l’oli fos sobre la mà per untar-lo directament damunt la pell i s’inicia un massatge suau i relaxant mentre els components dels olis essencials actuen hidratant i nodrint la pell.

La textura assolida per la cera és deliciosa, i la temperatura no crema, sinó que és enormement plaent i permet una major penetració dels olis vegetals que se’n desprenen, proporcionant una acció prolongada i tonificant, adequada per a la cura, el benestar i la protecció de tota la pell del cos.

La sensació de benestar i l’efecte del tractament s’intensifica gràcies als perfums exquisits d’aquestes espelmes tan especials.

Les espelmes cosmètiques són ideals per relaxar-se després de la dutxa, per tenir cura de la pell de les mans i els peus o per amanir trobades romàntiques.

Plaer, disseny i funcionalitat

Ceras Roura, l’empresa centenària de fabricació i distribució d’espelmes també especialitzada en el disseny d’ambients càlids i acollidors, ha creat dues delicioses espelmes cosmètiques que es fonen dins d’unes gerretes de disseny que faciliten enormement l’aplicació de la cera damunt del cos. Són 100% naturals, sense colorants ni conservants, i estan dermatològicament testades.

Amb dos perfums diferents procedents d’essències naturals (relax marine i sensual jasmine), aporten les propietats hidratants i antioxidants de la cera d’abelles i l’elevada capacitat nutritiva dels olis de coco i soja per aconseguir un benestar absolut.

www.cerasroura.com

43

interiorisme Ooohhh! Sill.Ó La butaca Sill.Ó, dissenyada per A+D i Jordi Cusidó, és una de les primeres peces de mobiliari d’uns dissenyadors joves i il·lusionats que llegeixen els temps que estem vivint com una oportunitat per al canvi

S

ota el divertit nom de Sill.Ó s’hi amaga la relació dels tres membres creadors d’aquest disseny. L’última vocal dels seus cognoms –Cabañó, Ramió i Cusidó– és la que ha servit per emfatitzar la paraula que defineix la peça: “silló”.

Sill.Ó és una butaca pensada per utilitzar en moments de relaxament i desconnexió. Fresca i dinàmica, juga amb la simplicitat de les formes lineals i amb materials senzills i lleugers, com la fusta i la tela, a través dels quals es pretén crear un joc de geometries. D’una banda, la fusta dóna forma de

cub a la butaca i representa l’estabilitat. De l’altra, la tela, que s’enrotlla i es creua entre sí per configurar el seient i el respatller, és símbol de dinamisme.

La flexibilitat d’aquest material permet, a més, una col·locació totalment ergonòmica del cos per tal de gaudir d’una major comoditat.

De la butaca a la taula

Seguint la mateixa línia de simplicitat, els creadors del sill.Ó han dissenyat una taula a partir de l’abstracció de la butaca. La idea és caracteritzar els dos marcs que doten de forma la peça, tenint en compte que

habitualment la importància recau sobre la tapa, no sobre els suports. D’aquesta manera, amb un simple gest, se soluciona l’estabilitat i la fixació que subjecta les dues bases transparents de la taula. La seva funcionalitat rau en el fet d’esdevenir un element de suport per deixar-hi els objectes que s’estiguin utilitzant durant el moment d’esbargiment amb el sill.Ó.

Els pares del producte: l’estudi A + D

L’estudi A + D és sinònim de joventut amb caràcter, d’originalitat amb seny i d’entusiasme per les coses ben fetes. És, com diuen ells mateixos, una forma d’“expressar sentiments per oferir solucions”. L’equip està format per dos joves dissenyadors: Gemma Cabañó, de 25 anys, diplomada en interiorisme i disseny gràfic, i David Ramió, també de 25 anys, tècnic en gestió i direcció d’obres i diplomat en disseny d’interiors. Ara bé, per al disseny de la cadira sill.Ó, han unit sinèrgies amb Jordi Cusidó, delineant, tècnic en gestió i direcció d’obres i diplomat en disseny d’interiors.

A + D neix a la Garrotxa, concretament a l’Escola d’Art i Disseny d’Olot, mentre els seus integrants cursaven la diplomatura en disseny d’interiors. Allà, els dos creatius es van conèixer i s’adonaren que compartien les mateixes preferències i il·lusions.

Havent finalitzat la seva formació acadèmica aquest 2012 (i havent aconseguit el primer i segon premi del concurs de projectes finals de carrera per a joves emprenedors que organitza l’Ajuntament d’Olot), s’han endinsat de ple en el món professional d’una manera arriscada, però decidida i 100% motivadora, amb empenta i valentia. Fascinats per l’art i el disseny, han creat un estudi multidisciplinar que està orientat cap a la recerca, l’estudi i la innovació de tot tipus de projectes que englobin l’art i el disseny, conceptes que consideren que han d’anar agafats de la mà.

Tot i la seva joventut, ambdós ja porten a l’esquena uns anys d’experiència en el sector i han aconseguit un guardó per al seu particular palmarès: el primer premi per l’execució d’un estand a la Dizaina Art Market, la primera fira del disseny de Figueres. www.amesdestudi.blogspot.com

Fotos preses a la Casa Bianna de la Vall de Bianya Piscina dissenyada per MSB estudi taller

CAPRI CIS

Desenrotlla-les ...i descansa “Per presumir no cal patir”, diuen al lloc web d’Enrolladas. Unes originalíssimes ballarines que es duen enrotllades dins la bossa són la solució perfecta per combatre el mal de peus provocat pels talons de vertigen. També poden esdevenir un regal encantador per delectar les convidades a un casament o per sorprendre en qualsevol ocasió

E

l mal de peus és una de les sensacions més desagradables que podem tenir, i molt possiblement el gènere femení n’és més expert que el masculí. Els talons impossibles i els canvis de temporada –quan passem de portar mitjons a no portar-ne, o quan deixem les sandàlies per ajustar-nos les botes– són els candidats perfectes per provocar encetades i dolor, sobretot si es camina molt

o no s’està acostumat a portar un calçat determinat.

Davant d’aquest problema, queden dues opcions: o s’utilitzen tiretes, que es veuen, es desenganxen i, a la fi, no treuen el mal de peus, o s’opta per descalçarse, una sortida antihigiènica, gens glamurosa i, fins i tot, perillosa. Això sense comptar amb la possibilitat d’aguantar el dolor i anar caminant veient les estrelles.

Aquí apareix Enrolladas, unes ballarines 100% flexibles i més que lleugeres pensades per portar a la bossa i treure-les en situacions d’“emergència” sense perdre l’estil ni l’elegància. Al contrari! A més, un cop plegades, ocupen un espai ínfim i costen menys de 10 euros el parell.

Enrolladas en qualsevol situació

Enrolladas es tornen indispensables a l’hora d’anar de viatge, per passejar sense problemes, per córrer d’un lloc a un altre si s’arriba tard, per conduir més còmodament o per relaxar-se entre hores de feina. I són també unes aliades perfectes per anar a qualsevol festa, especialment a casaments.

Un arc de Sant Martí plegable

Blanques, negres, grises, vermelles, platejades, daurades, de color cava, de color caramel, amb estampat lleopard o amb ratlles de color blau marí.

L’assortiment d’aquestes ballarines està pensat per poder-les combinar amb qualsevol estil.

Amb un munt d’extres que són una monada Enrolladas es poden presentar en una bosseta individual, en una capseta ideal per regalar, voltades amb un llaç i, fins i tot, amb una etiqueta personalitzada. També hi ha l’opció d’aconseguir paquets especials adaptats a les necessitats i als gustos de cadascú. Són una autèntica monada amb una presentació exquisida. I, per si no n’hi hagués prou, l’equip d’Enrolladas compta amb un producte paral·lel anomenat Footsie que consisteix en un guarniment de ganxet fet a mà que es col·loca damunt dels peus i es pot utilitzar per anar descalç per la platja o combinat amb el calçat. Espectacular! www.enrolladas.com

47

CAPRI CIS

Combi: dos pantalons per a una americana

Algunes empreses tèxtils de roba masculina s’estan posant les piles. Més enllà de reproduir talles teòricament universals per a cossos que no ho són, busquen fórmules que s’adaptin a les necessitats dels usuaris. Els vestits compostos per dos pantalons iguals i una americana i la possibilitat d’escollir entre talles diferents segons la peça són opcions senzilles per a situacions reals

A

nys enrere, els sastres i les modistes estaven a l’ordre del dia. Creaven peces de vestir artesanalment i a mida; és a dir, adaptant-se a la figura de cada client i als seus gustos i necessitats.

Després, la indústria tèxtil va acaparar el mercat i va fer prevaldre unes talles i unes numeracions estàndard per a tothom. Representava l’homogeneïtzació de la moda, la despersonalització de les peces, si es vol.

En aquests moments, els professionals del fil i l’agulla tornen a treure el nas per conviure amb una indústria on destaquen alguns sectors minoritaris amb voluntat de tornar-se a apropar al client i de donar-li el que necessita.

Una americana i dos pantalons: una solució eficaç Davant dels problemes, recerca de solucions.

Habitualment, els pantalons dels vestits s’utilitzen molt més que les americanes, es desgasten amb més facilitat. També solen tacar-se sovint i, per tant, passen més vegades per la tintoreria. Pels volts de la dècada dels 40 i dels 50, molts vestits duien dos pantalons per a una mateixa americana. Era la manera d’allargar la vida dels conjunts anant sempre impecable, el que anomenaven combi. Ara s’ha recuperat aquesta

fórmula, i algunes empreses ofereixen la possibilitat d’aconseguir un combi en cinc dies hàbils escollint entre més de 30 models diferents.

Pantalons d’una talla, americana d’una altra: a la mida justa

Per què un vestit quedi perfecte, s’han de tenir en compte molts factors: la llargada de la jaqueta, de les mànigues i dels pantalons; l’amplada d’esquena; l’ajustament dels pantalons a la cintura; el coll i les solapes; l’obertura central posterior de la jaqueta...

Són molts paràmetres els que cal fer coincidir amb una sola talla, i sovint una de les dues peces d’un conjunt no acaba de vestir bé. O sobra jaqueta, o falten pantalons. O sobren pantalons, o falta jaqueta.

Per això, algunes empreses tèxtils especialitzades en roba masculina, aquelles que tenen cura de cada persona al marge de talles teòricament universals, ofereixen una possibilitat simple i senzilla però extremadament encertada: la de poder triar una talla de jaqueta diferent de la talla dels pantalons del conjunt, podent escollir també llargades especials segons l’alçada de cadascú. Són solucions senzilles per a problemes quotidians que no tothom ha estat capaç de veure.

L’Aparador

Petits detalls...

...per a grans moments

51

Ecologia

Numon, complements que parlen d’història Un llençol que ja no et cobreix a les nits, un cobrellit de l’àvia que no combina amb la teva habitació, una cortina que ha deixat de protegir-te dels raigs de sol, unes estovalles velles o un cinturó que no subjecta els pantalons poden tenir una segona vida. Numon és una marca de complements que transforma en present el que era passat allargant la història dels objectes

R

eciclar està a l’ordre del dia. Pel bé dels que avui habitem aquest planeta i pels que vindran. Però n’hi ha que saben fer-ho amb originalitat i gràcia, amb un esperit creatiu que els fa únics i un respecte absolut pels materials i la història que porten al darrera. És el cas de Numon, una marca creadora de complements que es recrea donant una segona vida a tot tipus de roba de la llar que està en desús i a altres objectes antics que hagin perdut la seva funcionalitat inicial.

Al darrera de tot plegat hi ha la Núria, una barcelonina establerta a Reus i declarada amant dels objectes antics i dels complements que, d’ençà que va iniciar els seus estudis de disseny de moda a l’Escola Superior de Disseny de la ciutat comtal, va començar a donar forma a la idea d’encetar un projecte especial; quelcom que estigués centrat en el reciclatge de peces diverses i que contribuís a frenar el cicle de consumisme que impera actualment en la nostra societat.

Més endavant, el seu company, en Ramon, que té com a hobby fer carteres a partir de còmics antics, es va unir al projecte i començaren a crear junts tot un seguit de complements reciclats anomenats Numon.

Bosses i molt més amb denominació d’origen

Les estrelles de Numon són les bosses: originals, vistoses, pràctiques i compactes. Amb un toc vintage que ni s’acosta a la carrincloneria, arriben al comprador acompanyades d’una etiqueta que explica la seva procedència, la “vida anterior” de la tela que els dóna forma. N’hi ha un munt: amb tapa, amb

cremallera, amb forma de sac, amb forma d’alforja o a mode de motxilla; grans, petites o mitjanes; amb estampats de flors, ratlles o llises... Així, antics cobrellits, cortines, fundes de matalassos en desús o teles de velles tapisseries es transformen en cobertes exteriors. Més cortines, estovalles i llençols fan de folre interior, i els cinturons són ara nanses.

Moneders “de la iaia”, clauers, carteres i targeters fets amb còmics antics, així com corbates convertides en cinturons completen la col·lecció d’aquesta enginyosa marca artesanal.

Bosses personalitzades

Totes les creacions de Numon estan a la venda al seu lloc web, www.numon.org, i a diverses botigues especialitzades, però també és possible aconseguir una bossa personalitzada, així que, si ens vols una feta a partir del cobrellit de la teva àvia o de la funda del matalàs que tenies al teu llit infantil, només cal que l’encarreguis. Una altra opció és enviar-los tots els teixits que ja no utilitzis i així podràs aconseguir una bossa amb un descompte especial.

Una petita empresa ètica amb esperit social

Tal com diuen la Núria i en Ramon, avui són una petita empresa artesanal de complements ètics, però la seva il·lusió seria convertir Numon en un taller social que els permetés compartir el seu projecte amb persones amb necessitats especials. Així, la Núria podria fer convergir les seves dues grans passions: el disseny i l’educació especial. El temps dirà, però al pas que van, segur que ho aconsegueixen. Un 10 per l’originalitat!

motor

Toyota GT86. Apunta’t al que és esportiu

El nou esportiu de Toyota té tres elements clau: un format de propulsió posterior, l’absència de turbocompressor i l’ús de pneumàtics ordinaris

A

quest esperadíssim cotxe esportiu compacte 2+2 és un vehicle totalment orientat al conductor. Encarna l’autèntic plaer al volant, amb una resposta precisa i instantània al més mínim moviment de l’accelerador o del volant, per a qui conduir és més una passió que una necessitat.

Basat en una plataforma completament nova, el GT86 compta amb una carrosseria baixa i molt aerodinàmica acoblada als punts principals de disseny, fet que el converteix en l’esportiu de quatre places més compacte del món.

En lloc de recórrer a un motor pesat i de gran cilindrada per aconseguir les seves prestacions, el GT86 recupera les arrels esportives de Toyota amb l’única combinació del món d’un motor de gasolina boxer compacte, de cilindres horitzontalment oposats, amb un règim de gir elevat, amb aspiració natural i muntat a la part davantera, i propulsió posterior.

El disseny tècnic del GT86 incorpora, a més, elements que es poden ajustar o personalitzar amb facilitat per adaptar-se a les preferències de l’usuari.

estètica

bellesa

DONNA, estètica per dins i per fora

L’estètica d’avantguarda aposta per un tractament integral de l’individu, que vagi des de l’equilibri emocional fins a l’aspecte físic. Cada vegada hi ha menys diferències entre homes i dones, i cuidar-se significa adoptar una determinada filosofia de vida. Per això, buscar un centre de referència és ara tan important com escollir el gimnàs

L

’estètica va molt més enllà de l’aparença física.

Un exterior sense un interior sa, equilibrat i harmònic no llueix igual. Primer de tot, cal assentar les bases del benestar personal des de dins.

Els professionals del centre Donna ho saben i per això es defineixen com a professionals d’un centre global que té cura del cos, la ment i l’esperit de les persones, perquè, com succeeix amb els engranatges d’un rellotge, no pot funcionar l’un sense l’altre.

Ordre zen i espai per respirar

Les instal·lacions del centre Donna es van inaugurar l’any 2010 per millorar les condicions d’un altre local anterior que ja feia 14 anys que funcionava.

Són 250 m2 distribuïts en tres plantes on cada zona està pensada i dissenyada per a una funcionalitat concreta, un espai zen on predomina una atmosfera de tranquil·litat volguda. Els tons torrats de les parets i les portes corredores de fusta que camuflen habitacions transmeten una agradable sensació d’ordre i acolliment que porta a la relaxació.

Estètica global per a les persones

Un complet equip de professionals degudament formats en diverses disciplines compten amb l’ajut de la darrera tecnologia i dels millors productes del mercat per oferir una llista interminable de tractaments facials, corporals i estètics, tant per a dones com per a homes: manicura, pedicura, maquillatge, micropigmentació, tints i permanents, bronzejats, depilacions, fotodepilació... També realitzen tractaments estètics de rejoveniment facial, cavitació (liposucció sense cirurgia ni anestèsia) o LPG (estimulació del sistema limfàtic per afavorir la circulació de la sang, disminuir la retenció de líquids, reduir el greix i la pell de taronja, reafirmar el teixit i relaxar la tensió muscular), entre d’altres. El doctor Peralta és el responsable dels tractaments mèdics corporals, com la massoteràpia, el tractament de varius o el tractament del cabell, i Montserrat Roca és la sanergista del centre, especialista en una jove disciplina que beu de l’energia que desprèn el nostre planeta per fer salut.

Una experiència de retorn a la Terra

Seguint la filosofia de tenir cura de la persona anant molt més enllà del cos, el centre Donna està especialitzat en tractaments de benestar basats en massatges, quiromassatges i rituals que aprofiten la puresa dels elements naturals i les forces de la Terra. Utilitzen sorres, petxines pedres precioses, pedres volcàniques, extractes de perla, sucre, menta aquàtica, lotus indi, oli de cotó i luffa, oli essencial de mandarina i maracujà, te blanc de Fuijam, muesli o mantega de karité. La seva carta de ceres és espectacular: dolça melosa, nacrada, blau marí o blau opalí, totes pensades per produir diferents efectes sobre el cos i la ment.

El tractament més revolucionari: la criolipolisis La criolipolisis és un tractament de tecnologia punta per eliminar el greix localitzat (d’abdomen, cintura, cuixes, braços...) mitjançant el fred i sense la necessitat de passar pel quiròfan; per tant, sense anestèsia i evitant el dany dels teixits.

Durant el procés, un aplicador no invasiu gestiona una refrigeració controlada que activa el procés metabòlic normal del cos i destrueix les cèl·lules grasses de les àrees tractades en els darrers 40 minuts de cada sessió. Es recomana dur a terme entre una i tres sessions, segons la profunditat del teixit greixós que s’hagi de tractar, i és apte tant per a dones com per a homes. El centre Donna és el primer que l’ofereix a Figueres.

C\Caamaño, 7 - Figueres - 972 513088 - info@centredonna.com

R

acons

Can Matas o la història tèxtil de dos segles Can Matas és un dels tres establiments més antics de Figueres i té la particularitat d’haver crescut en mans d’una línia successora directa al mateix emplaçament on va néixer. S’han succeït 200 anys des que Joan Matas va exercir com a corder per deixar pas al negoci del tèxtil i la moda, i, en l’actualitat, al de la roba per al parament de la llar. Tradició i modernitat conviuen en aquest negoci de principis del XIX que aglutina la història del comerç de teixits, de la moda i de tota una època de canvis accelerats

E

stem en temps de tancament de moltes empreses, novelles i veteranes, grans i petites, rurals i urbanes. No hi ha distincions que valguin. Però, afortunadament (perquè mai res és blanc o negre), també hi ha negocis que obren les seves portes, il·lusionats, i d’altres que es mantenen estoicament amb el pas dels anys, amb prou fermesa com per no perdre la seva essència primerenca, la seva personalitat definitòria, però amb prou flexibilitat com per anar-se adaptant als canvis que es van esdevenint. És el cas de Can Matas, un establiment figuerenc que està d’enhorabona perquè acaba de celebrar els 200 anys d’història, amb la particularitat, a més, d’haver estat sempre en mans de la mateixa família i –posem-ho més difícil encara– de no haver canviat mai d’ubicació. Recórrer la història de Can Matas és, per tant, resseguir també un bocí de la història del comerç de teixits, de la moda de cada època i de la ciutat de Figueres, perquè aquest establiment ho ha estat tot menys hermètic. Plenament integrat en la vida de la ciutat que l’acull, no ven només teixits

de qualitat, sinó que ofereix amor pel que fa, devoció per l’ofici. En definitiva, posa cara, ulls i ànima a una activitat que va néixer, com a mínim, el mateix any que Dickens, en ple Romanticisme, quan Goethe i Beethoven estaven en plena efervescència creativa.

200 anys passant-se el relleu de generació en generació

Al padró municipal de Figueres de l’any 1812 apareix un Joan Matas, casat amb Narcisa Giralt i corder d’ofici, que estava instal·lat al número 2 del carrer Besalú de la ciutat. Aquesta és la primera pista que ha aconseguit localitzar la família sobre l’origen del negoci, que avui regenta, set generacions més enllà, Marta Bonaterra. Qui sap si encara és més llarga, la seva història.

Certament, però, fou un fill de Joan Matas i Narcisa Giralt, Josep Giralt, casat amb Dolores Hortal, qui va començar a treballar amb teixits fins al 1920; en concret, amb material per a la llar i peces de vestir.

Aquí naixia el Can Matas més proper a avui, en una petita botiga situada al vestíbul del pis superior de l’edifici del carrer Besalú. Més endavant, un dels fills de la parella, Jaume Matas, va comprar un edifici veí i va engrandir la botiga, posant-se ell a regentarla com a sastre. Corria la segona dècada del XIX. Amb els anys, la seva única filla, Angelina Matas, casada amb Josep Bonaterra, pintor i intel·lectual de l’època, passà a encarregar-se del negoci. Després de la Guerra Civil, Can Matas va anar a parar a mans de qui fou alcalde de Figueres entre 1946 i 1953, Joan Bonaterra, i del seu germà Lluís. Un altre Joan Bonaterra, fill del primer, casat amb Mariona Vayreda, agafà les regnes del negoci tot seguit. El seu fill, Jordi Bonaterra, l’actual propietari, ha dirigit Can Matas des de 1956 fins als nostres dies mantenint la tradició de roba de peça i confecció. En un dels seus moments més àlgids, venien roba a més de 300 modistes de tot Girona i a algunes de Barcelona, desplaçant-se amb una bicicleta amb motor. Ara, des del 2002, és la seva filla, Marta Bonaterra, qui ha volgut seguir les passes dels seus avantpassats centrant-se en la branca de la roba i els articles per a la llar. No li ha importat haver de renunciar a la seva feina com a interiorista a Barcelona per seguir fent història, com a mínim, durant un bon grapat d’anys més.

És de 1910, procedent dels Estats Units. Aleshores, només n’hi havia una altra d’igual a Barcelona. Avui, és una peça digna de museu.

Però, de petites joies com aquesta, en tenen moltes, a Can Matas. En aquest sentit, la rebotiga de l’establiment, que guarda una atmosfera entranyable de temps antics en contrast amb la modernitat de la botiga, és un delit. Un seguit de fotografies, d’aquelles en blanc i negre tan endreçades, posen rostre a cada nom de la saga. Dins carpetes, cartes escrites a mà, amb lletres recargolades que, a voltes, són com una obra d’art, demostren la implicació de la família amb el teixit de la ciutat. I, repartits per les lleixes, aguanten encara antics llibres de comptabilitat, d’aquells escrits a plumilla amb el debe i l’haber a banda i banda de la pàgina. Són tan autèntics que et criden a tocar-los per sentir una mena de connexió estranya amb el passat.

Però, si alguns documents encurioseixen, són un seguit de catàlegs il·lustrats per Josep Bonaterra, de la quarta generació, on apareixen els models de roba femenina dels anys 20, elegantíssims, glamurosos a més no poder.

Una caixa registradora de principis del XX entre confortables nòrdics del XXI

Entrar a Can Matas és un goig per als sentits i una delícia per als qui admiren i aprecien la combinatòria de modernitat i tradició. Aquest ha estat, potser, el seu encert: haver sabut adaptar-se als temps –avançants’hi, fins i tot– sense abandonar la resta. Entre llençols immaculats, fundes nòrdiques d’allò més fines, esponjoses tovalloles de colors, encantadores catifes de disseny, una gamma immensa de coixins i un llistat sense fi de roba per a la llar, apareix, extraordinària, una caixa registradora que es fa mirar.

C/ Besalú, 10 17600 Figueres Girona 972 50 22 33

63

Oficis d’avui i de sempre

El pa de cada dia El pa sempre ha estat i sempre serà un dels aliments bàsics de les dietes europees i, sobretot, mediterrànies. No pot faltar a la nostra taula una bona llesca de pa amb tomàquet, o amb oli i sal, o simplement sol, per sucar a la sopa

L

a història del pa i de l’ofici del flequer ve molt lligada a la dels cereals, que van començar a consumir-se i conrear-se quan l’ésser humà es convertí en sedentari. En no poder pair el gra de blat tal com es recollia del camp, els primers pagesos començaren a moldre’l i a descobrir que el producte resultant es podia coure i menjar bé.

Prop de 8.000 anys d’història avalen el pa com un dels pilars fonamentals de l’alimentació, tant sol com acompanyat.

o noves varietats de pa com el pa de Viena, cuit una estona al vapor d’aigua i amb la crosta més dura.

Ja la deessa grega Demèter tenia una llarga cabellera d’espigues de blat per representar la importància del cereal i els seus productes derivats. En plantar grans extensions de blat i obtenir-ne farina un cop mòlts els grans, les civilitzacions antigues comencen a produir tot tipus de productes de forneria bàsica: galetes, els primers pastissos, així com el pa. A més, es creen diverses varietats de pa amb objectius diferents: el pa blanc, suau i de bon passar, car i per a la gent amb bona economia; o altres com el panem militaris, el pa dels soldats, molt dens i molt difícil de fer-se malbé, perfecte per a llargues campanyes bèl·liques. Tanta va ser la popularització del pa com a aliment bàsic, que més d’un emperador romà va regalar-ne grans quantitats als pobres per tenir-los calmats. D’aquí ve la famosa expressió panem et circenses.

En l’actualitat, tot i el descens del consum de pa en les últimes dècades, segueix essent un dels productes cabdals de la nostra dieta. S’ha creat el pa per a celíacs, s’han afegit diversos additius i s’ha millorat la producció. Avui dia s’empren forns elèctrics que couen el pa en menys temps i estalvien la feina més feixuga que representa un forn de llenya. Gràcies als nous avenços, el forner del present no ha de treballar durant tota la nit, amassant el pa i esperant que el llevat fermenti bé: les cambres frigorífiques li ho estalvien. Una màquina amassa la farina, l’aigua, la sal i els additius en lloc de fer-ho el flequer a mà.

N’hi ha uns quants, però, que continuen elaborant-lo a l’antiga, amassant amb paciència i coent les peces amb forn de llenya, just el contrari del pa congelat que es ven a supermercats, grans superfícies i bars, que només manté la seva consistència i sabor durant un dia.

L’Edat Mitjana va ser l’època d’apogeu del pa negre, que, a part de ser una bona pel·lícula, era un pa dur i consistent, fet de sègol, consumit tradicionalment pels pobres. Tenint en compte la seva relativament fàcil elaboració i els seus preus barats, la seva fabricació i venda eren molt ben valorades pel poble.

Més endavant, gràcies a la Revolució Industrial, s’aconseguiren avenços importants com millorar la producció dels camps, la fabricació de llevats químics

“El pa és un dels aliments que porta més segles a la base de les dietes d’arreu del món. La seva fabricació s’ha modernitzat molt, però l’essència del producte segueix essent la mateixa”

Tot plegat li resta una mica de la tradició que sempre ha caracteritzat l’ofici, però és qüestió d’adaptació.

En tot cas, segueix sent un ofici tan necessari com el pa que se serveix a taula cada dia. Tal com diuen els vells flequers, “amb el nostre ofici no et faràs la barba d’or, però sempre tindràs quatre calerons a la butxaca”.

65

P SICOLOGIA

La vida ÉS

En moments caòtics com els que estem vivint, la sensació que el temps se’ns escola entre les mans està a l’ordre del dia. Reprendre el timó de la pròpia vida al marge del context és necessari, i actuar en el present, imprescindible, perquè només cadascú pot jugar el seu propi joc

S

egurament sabreu de què us parlo si us dic que tinc la sensació que el temps cada vegada passa més de pressa. Sembla com si les hores s’acceleressin. Els dies corren a una gran velocitat i, quasi sense adonar-me´n, m´he situat ja a la recta final d’aquest any. Arribat a aquest punt, em pregunto (i us convido a reflexionar amb mi): és el temps que passa tan ràpid o sóc jo qui passa a tota velocitat a través del temps? Pensem-hi.

Actualment, estem immersos en una situació que podríem qualificar de caòtica, en què difícilment ens arriben bones noticies, en què creix la nostra inseguretat, en què sentim, fins i tot, por. Malament!

Som bons coneixedors de la inestabilitat política i econòmica general que estem patint (els mitjans de comunicació ja s’encarreguen de recordar-nosho a tothora), però aquesta circumstància ens obre a diferents plantejaments: o bé sentim la necessitat imperiosa de posar en marxa moltes accions per tal de millorar la nostra vida, o, pel contrari, notem el desencís i la terrible sensació que res del que fem ens portarà enlloc, situant-nos automàticament en un punt de noacció. Sigui com sigui, ens enfoquem cap a l’exterior, i aquí ens acabem perdent.

El temps passa i, amb aquest, la nostra vida. Si ens deixem portar per la corrent, sense més, ens estarem perdent totes les petites –o grans– coses que ens ofereix el camí de la nostra existència. Acabarem perdent la perspectiva real de qui som i de què estem fent aquí. I el pitjor de tot és que ens tornarem petits, indefensos, minsos.

molts possibles futurs a les nostres mans. Aquesta és la nostra creació. Agafem-nos el temps necessari per valorar les decisions que vulguem prendre, canviem de rumb si creiem que ho hem de fer tantes vegades com desitgem, però fem-ho amb la màxima cura i atenció, perquè, si tenim pressa, podem caure en el descentrament i la dispersió i, per tant, podem obtenir uns resultats molt diferents dels que esperem.

Centrar-nos en nosaltres mateixos ens ajuda a mantenir-nos aquí i ara, a gaudir de cada segon de la nostra vida, de cada pensament, sentiment, decisió, acció i resultat. Centrar-nos en nosaltres mateixos és una acció que ens convida a observar, apreciar i valorar tot el que ja tenim, independentment del que puguem arribar a aconseguir. Per això és molt important saber i acceptar que l’únic moment que tenim, l’únic temps que tenim per actuar, és l’ara –ni l’abans ni el després–, i que el nostre propi ritme el marquem nosaltres mateixos, independentment del que pugui estar succeint a fora, al nostre entorn, per caòtic que sigui, per caòtic que ens sembli. En aquest sentit, qualsevol petita acció de canvi personal que portem a terme és un gran salt quàntic vers el futur propi i, fins i tot, vers el nostre entorn. Seria quelcom comparable a un joc d’estratègia: quan mous una fitxa, totes les altres estan obligades a moure’s.

La qüestió és que les podem moure tantes vegades com desitgem. És el nostre joc. Fem-li, doncs, una jugada estratègica al temps, posem-lo al nostre servei en benefici propi, guiem-lo nosaltres en comptes de deixar-nos guiar per aquest. I fem-ho ara.

Per Cristina Sebastián Coaching PNL, educació emocional i autoestima

La vida ÉS, succeeixi el que succeeixi. Així doncs, hem d’aprendre a ser capitans del nostre propi vaixell, a reprendre el timó novament i a orientar les nostres accions cap a una direcció clara i concreta. Siguem conscients que cada una de les accions que realitzem ara, en el present, està creant el nostre futur, i que tenim

67

JUTJAT DE GUÀRDIA

L’alienació parental, una altra forma de maltractament En alguns casos de divorci contenciós sorgeixen alteracions en el comportament dels fills envers un dels seus progenitors. Tot comença amb les disputes dels dos pares per la custodia del fills. Les primeres manifestacions d’aquest fet haurien d’encendre l’alarma sobre una possible alienació parental, que, tot i que és difícil de provar, constitueix un delicte

Q

uan una parella es trenca de manera contenciosa, pot fer que surti a la llum el pitjor d’un o de l’altre. O de tots dos alhora.

I el més greu és que, en la gran majoria dels casos, tot porta cap a la manipulació dels fills en benefici propi. Però, alerta, perquè si les diferències greus entre dues persones adultes les ha d’acabar pagant un infant, hem de ser conscients que no es tracta de res més que d’un abús; subtil, subjectiu i difícil de demostrar (no pas de detectar), però d’un abús, d’una cara més del maltractament a menors, o, dit d’una altra manera, de violència familiar.

Les formes de l’alienació

Una de les manipulacions més freqüents que pot fer un dels pares vers un fill es manifesta quan es posa en marxa l’obstrucció del vincle amb l’altre membre parental, que és quelcom físic, com pot ser amagar l’infant, no complir amb els horaris establerts o no deixar que es produeixi la comunicació entre ambdós.

Deteccions visibles però demostracions invisibles

Si es detecten senyals d’alienació parental, es pot demanar la tutela judicial. Ara bé, quan un dels pares assoleix un elevat grau de manipulació del fill i aconsegueix que no vulgui veure l’altre progeniror, és més problemàtic posar-hi fre, perquè resulta molt difícil de demostrar.

En moltes ocasions, els jutges creuen que aquestes actituds s’aniran diluint amb el temps perquè són part de les conductes infantils durant els primers mesos de separació. Però és evident que no sempre és així. La reacció, doncs, ha de ser urgent, perquè un cop aquest sentiment d’odi envers l’altre pare s’hagi instal·lat en l’infant, serà molt difícil de resoldre.

Davant els primers signes de greuge, la intervenció dels tribunals

Tractar amb una persona alienadora és una de les experiències més difícils i doloroses per les quals pot passar un pare o una mare; tant, que pot arribar a anul·lar-lo o a anular-la com a persona. És bàsic entendre que el primer i més important de tot és el benestar de l’infant, i que les manifestacions més greus d’alienació parental poden tenir uns efectes irreversibles. Sense la intervenció dels tribunals, el progenitor alienat no té cap oportunitat de solucionar aquest problema. Per tant, és bo traslladar aquesta alienació a l’àmbit penal tan bon punt es produeixi, perquè –no ho oblidem– es tracta d’una forma gravíssima de maltractament infantil.

Per Laura Vinuesa Advocada

El pantà

L

a primera vegada que la vaig veure duia un vestit blanc i estiuenc, d’aquells de tirants i faldilla llarga de cotó. Jo anava cap al pantà en bici. Tenia ganes de fer el mateix de cada dia: nedar, observar el reflex de les muntanyes a l’aigua, anar amb caiac, tirar-me de cap, pujar, baixar i mullar-me tot, per combatre la calor del moment. Aquella activitat em donava l’energia necessària per gaudir de la resta del dia, i de la nit. A vegades, em prenia un gelat, un refresc o una zero zero al Nàutic i n’aprofitava el wifi per enviar algun disseny als clients del despatx, que no em deixaven en pau ni a l’agost. El para-sol m’arrecerava de l’enèsima canícula dels últims anys.

El segon dia que la vaig veure era, de nou, al costat de

la figuera. Jo volia figues i li vaig demanar ajuda. Ella em va ajudar a collir les figues més altes, tot fent-me d’escala. Les vam menjar, junts, a peu de carretera, i cada vespre fèiem el mateix, fins que ella marxava i jo baixava per la carretera que portava al pantà. Un vespre, em va dir el seu nom: Georgina.

Si era d’hora, baixava de la bici, ens saludàvem i collíem figues. En canvi, si era tard li deia adéu i seguia endavant. Un cop al pantà, inflava el matalàs i navegava en direcció a l’altra riba, on gaudia com un nen capbussant-me a l’aigua neta i tranquil·la. El meu racó preferit eren les roques del camp de tir, una mena de cala ben singular amb quatre branquetes vinclades pel vent.

Un dia, vaig veure la Georgina en companyia d’un noi de Figueres i em va fer molta ràbia. Tenia gelosia.

Vaig passar prop d’ells a cinquanta per hora i vaig picar ben fort amb el peu dret contra el xicot, que va rodolar carretera avall. Un cop al pantà, vaig oblidar l’incident, gràcies a un bany d’aigua fresca i clara, desestressant. Al cap d’una hora, m’eixugava al sol del capvespre, mentre les aus passaven a frec d’aigua i el silenci envaïa l’ambient. Després, em vaig estirar i vaig llegir un capítol d’una novel·la a l’ombra d’unes alzines.

Diria que em vaig adormir, potser un dia i tot, però vaig menjar unes patates fregides amb olives i vaig

continuar llegint. De tant en tant, la vista –i la ment– em tornava al lloc on era, un paratge idíl·lic ple de calma, banyat per unes aigües transparents que em feien sentir a Suïssa, en un llac paradisíac i únic. De cop i volta, una ampolla de vidre que surava a l’aigua em va cridar l’atenció. M’hi vaig acostar, vaig agafar el paper que hi havia a dins i el vaig llegir: “SOS, fa tres dies em van colpejar i vaig caure carretera avall fins a l’aigua, que se’m va endur fins aquesta illa deserta, sense menjar ni beguda”.

Per Daniel Ruiz-Trillo Escriptor

71

C U RIOSITATS

de la VIDA

Els jardins de les delícies “El jardí de les delícies” és una de les obres més representatives del pintor holandès Hieronymus Bosch (El Bosco), i també una de les més conegudes del Renaixement. És un tríptic pintat a l’oli, avançadíssim al seu temps, que està carregat d’un alt contingut simbòlic i que fa passar l’espectador pel jardí de l’Edèn, el jardí de les Delícies i l’Infern.

Els dos primers són l’excusa perfecta per endinsar-nos en el misteriós món dels jardins i acabar fent una partida al joc de l’Oca “Hort tancat ets, germana meva, esposa. Hort tancat, font amagada.” Així resa el Càntic dels Càntics, un

dels llibres de la Bíblia. És potser la primera referència que tenim d’un jardí o un hort tancat. És cert que aquests poemes prenen un significat propi en el seu context, però també ho és que no trobem cap altra referència a jardins en textos més antics. Si bé tant els egipcis com els sumeris van crear jardins dins dels temples, no és fins a l’Edat Mitjana que adquireix el significat que ara tenen. Als monestirs i convents, els jardins eren el lloc on podien plantar herbes curatives fora dels ulls inquisitius, i també un espai d’aïllament i reflexió on poder estar amb un mateix i amb els propis pensaments, tal com podríem fer si ens trobéssim sols al bell mig de la natura.

Palauets com el Jardí de San Marc, del Papa Pau II continuen amb la tradició més mística del cristianisme medieval i conformen un espai que reflecteix el Cel a la Terra en un intent d’imitar un temps primari, quan l’home era un amb el món.

Més a prop del nostre temps, pels volts del segle XV, trobem unes estructures més sofisticades, però que, a la fi, tenen la mateixa intenció: reproduir una mena de Paradís a la Terra, idealitzar l’Edèn. Són els jardins hermètics o hortus conclusus, uns espais iniciàtics amb un munt d’elements carregats d’un profund simbolisme que afavoreixen la transmutació de les ànimes. Dividits per quatre camins plens de flora, compten generalment amb una font o un pou al centre, alçat damunt d’un petit puig, que representa la font de l’eterna joventut. En són un exemple els jardins del Palau Reial de València o els vuit jardins d’Aranjuez, considerats Paisatge Cultural de la Humanitat des de 2001 per la UNESCO. Entrar en un recinte d’aquest tipus és com trepitjar un espai sagrat que transporta a l’Edat d’Or. Moltes pintures els reflecteixen i els associen a Venus o a la Verge, perquè s’entenen com espais interns,

sagrats, purs, inviolats, ordenats però salvatges a la vegada, protegits per altes parets amb només una porta d’entrada. Pot ser –per què no– són una imatge del nostre món interior, o la casella 64 del joc de l’Oca, que no figura al taulell perquè queda fora de l’univers creat, sinó que ocupa la posició central en representació de la unitat metafísica, del punt on es troba la gran veritat. Però això ja són figues d’un altre paner, el motiu d’un altre article. Per ara, deixem que continuï essent misteri el que és misteriós...

Per Rubén López

R acó

eflexió

Carta d’aniversari

“Elles no van crear el llenguatge, són prou intel·ligents per expressar-se sense. El llenguatge el crearen els homes per intentar descriure les dones”.

Estimada Sílvia, Aquesta petita nota és per a tu; de grat escric i celebro aquestes paraules.

Saps què és el que més em va cridar l’atenció, el que més m’agradà de la nouvinguda periodista? No, no m’estic referint a ta cabellera del color d’un camp de blat estiuenc, ni a tons ulls verds que tants homes corprenen. Ans al contrari! És quelcom que descriu la persona real, la imatge viva del teu cor, l’ànima que s’amaga darrera d’aquesta bellesa de fada! Aquesta menudesa, si bé és visible, tangible, és una nimietat física que és oposada a la bellesa i és, alhora, el teu aspecte més bell. Tot un daltabaix lògic! M’explicaré.

El detall que tant he nostrat són dues línies. Tal com ho llegeixes, estimada! Dues simples línies que són les que més et defineixen. Potser encara no saps per on vaig. I avui no estic fent cap metàfora! Aquestes dues menudes, importants línies, es troben més enllà dels teus llavis, a l’entrada de les galtes. Amb una mica de sort, si ja has començat a somriure tot llegint aquesta nota, qualsevol les podrà veure, emmarcades en una cara de radiant felicitat. Són les petites marques que se’t formen al voltant de la boca quan somrius!

No és preciós? Són aquestes menudeses les que més ens defineixen! Aquestes, en concret, no deixen de ser una petita marca de vellesa. I què són, sinó símbols de desgast? Però justament aquesta és la seva grandesa, la seva importància! Que algú jove comenci a tenir aquestes marques, tenint en compte que hi són a causa de somriure (i de somriure molt!), són el perfecte indicador de com és la noia que intento descriure!

quants d’aquests somriures.

I saps per què això et fa diferent de les altres dones?

Perquè ets senzilla. I això també ho demostren aquestes menudes línies, tan trivials i tan sinceres!

Una persona que somriu sovint és la més gran de les belleses. I que tu siguis una noia eminentment somrient demostra que no ets una bellesa freda, impostada, com qualsevol jove bonica i creguda que perdrà el seu encant i es marcirà amb l’edat.

La teva bellesa rau en la proximitat, en el caliu del teu somriure i les seves inesborrables marques! Ets dolça, una dona més propera al món dels sentiments que no a la gèlida superficialitat que ens imposen en un món ple de maleses. Una notable excepció, una rosa en un camp d’esbarzers. Això és el que et farà jove per sempre.

No dubtis que aquesta és la millor manera de començar a marcar la teva vellesa amb bellesa. Una etapa per a la qual encara manca –sortosament– molt de temps, però que començarà de la millor de les maneres possibles: somrient. Si he dit abans que aquest detall de vellesa és oposat a la bellesa és per culpa dels cànons estètics que ens imposen. Per a les persones que estimen amb sinceritat, però, és el més bell de tots els detalls.

Perquè no hi ha res que em faci més feliç que haver pogut romandre un any més al teu costat. I desitjo de tot cor que la vida me’n permeti compartir molts més.

Per molts anys.

Per Xavi Roura

Doncs sí, Sílvia. El primer cop que hom et veu somrient descobreix –conscientment o inconscient– que és la teva principal característica! Les susdites línies indiquen que ets una persona avesada a somriure, a enriolar-se, a assaborir els moments que la vida et brinda amb la positivitat escrita al rostre! Perquè quan somrius, tota tu somrius. I és una gran alegria per a mi saber que, en la meva humilitat, he compartit uns

75

MÚSICA

Notes clàssiques a peu de carrer Quatre instruments de corda, quatre músics professionals i la intenció de fer sonar notes clàssiques en llocs insòlits per a oïdes poc avesades.

Són el Quartet Sonor, el primer quartet de corda estable que apareix a l’Empordà disposat a escolar música clàssica per tots els racons sense perdre ni un bri de qualitat

A

finals de 2011, quatre amics empordanesos que es coneixen des de fa temps coincideixen en diferents projectes. Són uns bojos de la música, uns músics professionals que no entenen la vida fora del pentagrama. Tenen ganes de passar-s’ho bé tocant junts, de donar vida a un projecte gràcies al qual puguin compartir la seva passió i encomanar-la als altres. Es tornen a reunir de nou i s’adonen que, en l’actualitat, l’oferta de música clàssica existent és molt minsa, i que manca molta cultura al respecte. Són conscients que, per regla general, aquest tipus de música només es troba en llocs determinats, sovint poc accessibles per motius econòmics o de distància, especialment pel que fa a la província de Girona, on la possibilitat d’escoltar notes clàssiques de qualitat i en directe es redueix als festivals d’estiu.

Sense la intenció de fer ombra als grans quartets de corda especialitzats en clàssica que ja existeixen, es posen d’acord per crear el Quartet Sonor: dos violins (Frédéric Descargues i Jaume Francesch), una viola (Antoni Mallol) i un violoncel (Edgar Casellas) que vibren junts fent arribar aquest tipus de sonoritat allà on normalment no arriba, tant pel que fa als espais que escullen per desplegar el seu espectable com al públic que atreuen.

Llaços de coll, camises i americanes fora, se centren en fomentar la cultura musical a peu de carrer, sense encotillaments previs ni partitures interminables que costen de digerir. Volen trencar tòpics, trencar esquemes, gaudir i fer gaudir gràcies a la música clàssica de qualitat. Volen posar la mel als llavis a

tots aquells que ni s’imaginen que es poden arribar a interessar per un compositor en concret, i ho volen fer de tal manera que, en sortir del concert, se sentin encuriosits a seguir investigant. En aquest sentit, no poden –ni busquen– amagar un cert vessant pedagògic indiscutible.

Per anar-nos ambientant, ens citen a Albanyà, portes endins de l’església. Avui assagen allà, però no tenen un local fix. Els hem escoltat en un dels concerts que han realitzat durant el 2012 i sonen impecables, brillants, vibrants. Fem les fotos pel poble, amb els instruments a coll, que són ja com extensions dels seus cossos. Ens volen mostrar que, efectivament, tocar clàssica no implica quedar-se tancat dins d’un auditori.

Un repertori que atrapa fins als més incrèduls

El Quartet Sonor ofereix un repertori basat en una selecció cronològica de moviments de quartets de corda de Mozart, Haydn, Beethoven, Schubert, Dvorak, Shostakovich i Montsalvatge, entre d’altres. Però, que ningú s’espanti, perquè són capaços d’atrapar fins al més incrèdul. En una segona part, fan sonar tangos, boleros, sardanes arranjades pel Quartet Sonor de la mà de Santi Escura i, fins i tot, bandes sonores de pel·lícules conegudes. Es tracta, doncs, d’un programa extremadament variat i canviant que aconsegueix l’atenció del públic fins a l’últim minut. Si no, ja ens ho explicareu.

MÚSICA

Bobby Day

D

isposem-nos a recordar velles glòries. Aquells desconeguts que quasi tan sols la Wikipedia i pocs altres reconeixen en quatre línies.

Autors i intèrprets d’unes tonades i cançons molt més que famoses però que, en el seu moment, van passar desapercebudes. Aquells que ni tan sols al seu propi país són reconeguts. Aquells que deambulen per les botigues de discos a preus desorbitats i que resten, any darrera any, als estants de les fires de discos fins que va un i –vés per on!– els compra...

Ja sé que tots ho haureu endevinat (el títol em delata). Sí, estic parlant d’en Bobby Day, entranyable i injustament arraconat per raons que no vull descobrir.

Més producte de màrquetings que no de qualitat.

En Bobby va habitar, sobretot, per Califòrnia malgrat ser texà. Corria l’any 1957 quan va començar a ressaltar amb temes reviscuts de clàssics. Féu proves i tantejà diversos noms. Com a artista individual, era Bobby Day & The Satellites; com a duo, Bob & Earl, i, com a banda, The Hollywood Flames, amb músiques que tots –tots– coneixereu. Segur.

Durant aquests anys, va coincidir amb l’estada d’Elvis a Alemanya fent la mili, i aquesta, potser, va ser la seva millor sort. La por de les grans discogràfiques i productores a que les seves butxaques quedessin ressentides, féu que es dediquessin a promocionar, a tort i a dret, músics i formacions de tots els estils.

Cercaven, en primer lloc, ingressos extra (en aquell

moment Elvis no publicava res de nou) i, en segon lloc, noves perles per explotar comercialment a banda del Rei del Rock. Això, sens dubte, va ser més que important per treure a la llum tota aquesta banda de desconeguts (no exempts de qualitat) que pretenc presentar-vos.

Així mateix, l’any 1972, un grup de germans liderat per un tal Michael Jackson –-molt nen encara– va aconseguir un èxit més que sonat cantant un Rockin’ Robin que, ni era seu, ni era el primer cop que sonava.

Precisament fou l’anònim Bobby Day qui, el 1958, l’hi va donar forma.

Més endavant, cap als magnífics anys 80, sorgeix a escena un grup anomenat Rocky Sharpe & The Replayers, que feren ballar a més d’un i de dos amb cançons realment marxoses. Altra vegada, però, cap peça era seva. Entre la innumerable llista de temes que feien sonar hi havia el Buzz-Buzz-Buzz, que el 1957 Bobby Day i els seus Hollywood Flames es van encarregar de situar a l’onzena posició de les llistes. O Little Bitty Pretty One, que segur que us sona d’haver-la escoltat mil cops a aquell anunci o a aquella pel·lícula... Aposto que, com a mínim, us pot arrencar un petit somriure. O un “Oh!”.

Ho veieu com sí el coneixíeu? El bo d’en Boby segur que us ho agrairà.

Per Enric Caujapé

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ

易

經

La vida, com el riu

D

e sempre, he sentit una admiració cap als rius. No sé ben bé, però, si és cap al riu o cap a l’element aigua. Tant se val, perquè sense l’aigua no existiria el riu, que ens permet observar un element que ens dóna vida, un element que ens ensinistra amb el seu moviment i amb l’agilitat amb la qual se sap moure per entre els paranys que troba davant seu. En qualsevol cas, des del moment en què aparec en aquesta existència, el riu i l’aigua sempre han estat a prop meu. Formen part de la meva natura, de la meva manera d’entendre les coses. És probable que, també, de la meva manera de ser. La meva pròpia existència no es podria explicar sense l’element de l’aigua, que contínuament m’envolta.

Un dels aspectes que em crida més l’atenció sobre els rius, però, és que solem visitar els punts on neixen. Tanmateix, en visitar les seves desembocadures, mai parlem dels punts on moren. Deu ser una d’aquelles diabòliques coses de la llengua. Vida i mort van lligades. Sense l’una, l’altra és impossible. En aquest sentit, el riu n’és deficient. Sabem coses del seu primer moment. En desconeixem el final del final. I aleshores? És un parany que ens condueix a allò inexplicable en tant que no podem explicar l’infinit, talment n’és el cicle de l’aigua. Els humans, però, en no tenir temps per arribar a aquest infinit, ho solucionem amb cicles. Deu ser per això que totes les tradicions místiques que conec usen l’element aigua com a element sagrat, purificador i conductor cap a allò diví. Ens simbolitza el cicle vital i espiritual.

En darrer terme, el riu, quan arriba al mar, aconsegueix el repòs al seu esforç entre congostos, canons, sèquies, valls i ràpids. No mor. Tan sols es regenera al mar, amb l’aigua salada, la més purificadora de totes, la que és capaç de curar-nos les ferides físiques, o les ferides espirituals amb les nostres llàgrimes i la suor.

Arribats a aquest punt, m’abelleix pensar que no hem caigut en cap parany filosòfic o lingüístic. Em ve de gust pensar que, en arribar al darrer moment de les nostres existències tal com el podem explicar, no és un punt final, sinó un punt i seguit. Arribem a una desembocadura on, com el riu, ens unim a un tot per guarir-nos.

Com el riu, tenim moments plàcids a la gorga, durs en obrir-nos pas entre els congosts, de força en els salts, de remolí en unir-nos una altra existència a la nostra, de planúries llargues i dòcils a les valls. En tot cas, la nostra existència segueix el curs que nosaltres hem escarpat a la vida.

Nosaltres, com el riu, estem destinats a no arribar a cap final, sinó a un punt i seguit.

Per Manu Esteban

81

CLAR I CATALĂ€

Moldejar

Emmotllar

Souvenir

Record

Repostar

Proveir

PaulatĂ­

Lent, gradual

Abrumador

Aclaparador

Afincat

Establert

Raigs ultravioleta

Raigs ultraviolats

83

www.destil.cat