Revista D'Estil Núm. 25

Núm. 25 Març / Maig 13

4€

Revista de productes exclusius

Què et passa pel cap?

EDITORIAL

A

lbert Einstein deia que si hom busca resultats diferents, no ha de fer sempre el mateix. Sembla obvi, però és espaterrantment brillant. Amb els anys, creem cercles de comoditat que no són fàcils de trencar. Som animals de costums, què hi farem! Sovint, però, gràcies als entrebancs, ens veiem obligats a donar-li la volta al mitjó, i aleshores: ooohhh! Aconseguim el que mai haguéssim imaginat que aconseguiríem.

Beneïts siguin els entrebancs! I beneïda la nostra plasticitat cerebral, que ens permet fer meravelles!

Equip Direcció: Mar Casas Coordinació: Ernest Alda Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Xavi Roura Col·laboradors: Joaquim Aloy / Laura Vinuesa / Daniel RuizTrillo / Rubén López / Enric Caujapé / Manu Esteban Disseny: Oriol Gavira Maquetació: Albert Torres Fotografia: Visus Events Imatge de portada Fotografia: Rafael Moyano Estilisme: Lydia Barraseta Maquillatge: Dream Esthetic Sabata: Canaleta Model: Tatyana Heleiwa Gestió de vendes: Marina Mas / Bàrbara Jorquera

No ens hem tornat bojos, no. O potser sí...

Però això que us dic no són només paraules, us ho asseguro. Mireu, si no, l’exemple dels Txarango, que han fet el camí a la inversa per arribar al punt més alt (i espereu-vos...).

O l’Àvia Remei, que va començar la seva trajectòria més reconeguda just després de jubilar-se. Mireu què han fet també la gent de la Barricona, o Jordi Parera. Ell sí que ha trencat motlles! I tenim més exemples, encara: els 100 anys d’història que recull el Museu Arxiu Roura, la genialitat de foodLinker, les pensades de Coolsec, les originalitats d’InfinitLoop, o la nova moneda Res.

Mar Casas Directora

És per tot això que la portada d’aquest número és una clara invitació a trencar esquemes, a capgirar el propi món, a experimentar sense por i aturar-nos a veure què passa. Divertiuvos, que ja toca! Amb el permís de Bruce Lee, us recordem: “We water, my friend!”.

Amb el suport de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@destil.cat Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix - 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972 11 04 84 Us fem saber que D’Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l’opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D’Estil, en citeu la procedència.

3

sumari RECORDANT... - LLEGIU, DESCOBRIU, DIVULGUEU JOAQUIM AMAT-PINIELLA RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB TXARANGO

6

8

FORA DE CONTEXT - CUINANT DAVANT DE MAR AMB L’ÀVIA REMEI

14

MUSEUS PECULIARS - ELS CENT DARRERS ANYS DE LA HISTÒRIA DE LA CERERIA PROTOCOL I SABER ESTAR - UN VI PER A CADA OCASIÓ RACONS - EL FAR DEL NORD

18

22

24

OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - ART DE SOBRETAULA

26

ESPAIS DE LUXE - LA BARRICONA: UNA CASA DE MENJARS I MÉS

28

32 TENDÈNCIES - EL PRIMER PROGRAMA ACTP EN COACHING ARRIBA A GIRONA 36 TENDÈNCIES - QUAN LA FEINA TAMBÉ QUEDA EN FAMÍLIA 40 GASTRONOMIA - EL TÀRTAR ESTÀ DE MODA 42 CUINA AMB SEGELL - L’ALTRA CARA DELS TÀRTARS 44 TECNOLOGIA - FOODLINKER, POMA VERDA O VERMELLA? 46 NOVETATS - AMOR EN AMPOLLA DE DISSENY 48

NOVETATS - JORDI PARERA: FILOSOFIA ALS CABELLS I PURESA EN L’ENTORN

CAPRICIS - VAYA BARRA: COPES “DELICATESSEN“ ON VULGUIS I QUAN VULGUIS NOVETATS - NO ET MULLIS EL CUL!

54

56 ECOLOGIA - PELLET SÍ. FOC NATURAL, TAMBÉ 58 NOVETATS - PAGUES O RES? 62 L’APARADOR - FORA L’AVORRIMENT! 64 ECOLOGIA - INFINITLOOP, L’EMBOLCALL VIATGER

PSICOLOGIA - SANERGIA: CURACIÓ A TRAVÉS DE L’ENERGIA DE L’UNIVERS JUTJAT DE GUÀRDIA - CONSUMIDOR, RECLAMA! PETITS PLAERS - GAROTES

68

70

CURIOSITATS DE LA VIDA - CIUTATS QUE MIREN AL CEL EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - SEMPRE HI PENSEM MÚSICA - JACKIE WILSON

74

72

76

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ - MAGNETISME CULTURA - ELS 40 PLAERS DE DANIEL RUIZ-TRILLO

80

78

66

50

R

ecordant...

Llegiu, descobriu, divulgueu Joaquim Amat-Piniella

Joaquim Aloy, autor del web de Joaquim Amat-Piniella, ens descobreix aquest perfil manresà en l’any del seu centenari.

Amant de la cultura i escriptor precoç, passa quatre anys i mig d’horror a Mauthausen. Després, descriurà la seva experiència a “K. L. Reich”

J

oaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - ciutat sanitària de Bellvitge, 1974) és una personalitat interessantíssima de la nostra història. Si hagués nascut en un altre país, seria molt conegut i la seva novel·la sobre l’horror de Mauthausen s’hauria traduït a bastament. Per què a Catalunya no valorem i divulguem com es mereixen personalitats de la talla cultural i humana d’Amat-Piniella?

D’entrada, fou un escriptor precoç. Als 16 anys comença a publicar al diari manresà El Dia articles sobre cultura i política. Val molt la pena llegir-los. A l’Amat li interessa tot: el teatre, el cinema, la literatura, les arts plàstiques, la contemporaneïtat, el debat de les idees... Fins i tot crea una revista avantguardista (Ara) i presenta el jazz a Manresa. Aquell Amat tan jove sembla que s’hagi de menjar el món...

Alhora, com a home compromès amb els ideals de llibertat i justícia social, viu amb intensitat el període de la República, amb l’entusiasme inicial i la decepció posterior en veure com es retallen les aspiracions nacionals de Catalunya. És secretari de l’alcalde de Manresa i, per tant, espectador privilegiat de la vida de la ciutat. A conseqüència dels fets del 6 d’octubre va a la presó.

Durant la guerra lluita al front d’Andalusia. El juliol de 1939 travessa la frontera. Després de diverses vicissituds, acaba en mans dels alemanys, que el condueixen a Mauthausen, on viurà quatre anys i mig d’horror, barbàrie, indignitat, misèria humana...

En sortir, escriu K. L. Reich, una novel·la on descriu el que va viure i veure als camps nazis. Ho fa en homenatge a aquells que hi van perdre la vida i perquè mai més no es repeteixin uns fets tan salvatges. Els qui no la conegueu, us recomano que la llegiu. Pel valor del seu testimoniatge, per la dignitat que traspua

el text, sense ombra de ressentiment, per l’anàlisi que fa de la condició humana, per la seva actualitat, per la proximitat de fets i persones, perquè està al nivell de les obres de Levi, Keretész i Semprún, però, a més, perquè és la novel·la catalana de referència als camps nazis i l’acaba d’escriure el 1946 (encara que no la podrà publicar fins al 1963!).

L’han alliberat dels camps nazis però torna a una altra presó, la de l’Espanya franquista. Tot aquell esclat cultural dels anys 30 ja només és un record.

El feixisme ha guanyat la guerra i ho farà pagar car a l’Amat, que ni tan sols pot tornar a viure a la seva Manresa. Les il·lusions perdudes. Les esperances frustrades. Els somnis trencats... Amat forma part de la generació sacrificada a qui la guerra i el franquisme va estroncar de ple.

No se li ha fet justícia, a Amat-Piniella. Fem-ho, doncs, aquest any, l’any del centenari. Situem-lo al lloc que li correspon i reconeguem-li i agraïm-li la seva tasca, el seu testimoni i la fidelitat als seus ideals.

Joaquim Aloy Autor del web de Joaquim Amat-Piniella www.memoria.cat/amat

+ info

Portal D’Estil

RETRATS D’EMPRENEDORS

Una estona amb TXARANGO

Fotografies Ibai Acebedo

“Les idees són el que poden amb tot”

F

a tres anys que van dir “sí, vull!”. Després d’haver viscut diverses experiències musicals (exitoses però preses com un entreteniment), decideixen plantar-se i apostar fort. Caminar per la corda fluixa però ferms. Volen intentar viure del que els fa més feliços: la música, però fer-ho seriosament, convertint-la en la seva professió sense saber si ho podrà acabar essent. Fan les coses diferents.

Sempre les fan diferents, a la seva mida, buscant solucions enlloc de creant problemes. Si no, no serien Txarango. El 2010 enregistren un parell de temes (just el que els permet l’economia) i comencen una gira: Welcome to Clownia. De cop, la màgia. A l’altra banda de l’escenari, la família es fa cada cop més nombrosa. La gent connecta a l’instant amb el seu missatge positiu i festiu, creat entre el Ripollès, Osona i la Garrotxa. El públic materialitza el seu circ imaginari construint una estètica que fa Txarango, que lliga a la perfecció amb la seva proposta musical: notes mestisses vertebrades pel reagge. Ells no paren, ni a dalt ni a baix de l’escenari. Són com una petita empresa artesanal en plena efervescència No

s’imaginen que això només és el principi.

No és fins al 2012 que poden tornar al seu públic tot el caliu dels aplaudiments rebuts. El primer disc de Txarango surt al carrer un dia marcat al calendari, el de l’inici de Carnestoltes. Es diu Benvinguts al llarg viatge i es pot descarregar a través del propi web del grup. No volen barreres que destorbin, volen arribar a tothom. I ho fan. En tan sols 24 hores més de 5.000 persones es descarreguen el disc.

Ja ha passat un any, i a l’abril tanquen gira al Palau de la Música amb totes les entrades venudes des de fa mesos per continuar el seu viatge arreu de l’estranger. Estan vivint un somni fet realitat fruit la de il·lusió, la feina ben feta i l’agraïment etern. És la història increïble dels Txarango.

Parlem amb dos dels seus vuit components: amb la veu, Alguer Miquel, i el piano, Sergi Carbonell Hipi.

Amb gent així, tan ella, tan senzilla, tan enamorada de la vida, tan agraïda... dóna gust creuar-se.

9

Heu començat bé el 2013. Amb triple Premi Enderrock: al grup revelació de l’any, al millor disc i al millor directe. Us creieu el que us està passant? (Riuen).

Alguer:Perforça,perquèhovivim.Però,sifaunanyens

ho expliquen, no s’ho creu ningú. Això és com un somni!

Sergi: Ens vam plantejar posar-hi tota l’energia i ferho el millor possible, però les expectatives que teníem s’han superat. No n’acabem de ser conscients del tot, perquè portem un ritme de feina brutal i, de vegades, no podem ni gaudir del que ens està passant. El dia que ens aturem una mica i mirem enrere, al·lucinarem.

La vostra és una història de sort?

A: És tot alhora. Com diu en Marcel, el guitarra, la

sort és com un tren que passa, però tu has d’estar preparat per agafar-lo, i t’ha d’agafar treballant. En aquest sentit, crec que partim d’un principi molt bo, perquè vam engegar aquest projecte amb moltes ganes i molta il·lusió. Era un moment de les nostres vides en què, o bé ens agafàvem la música com una feina, o ens començàvem a separar, perquè havíem acabat d’estudiar i cadascú començava a trobar la seva feina. Volíem veure fins a on podíem arribar amb un projecte musical que fos la nostra prioritat. Aquesta mentalitat ens va permetre agafar-nos Txarango com una professió quan encara no ho era, i això va ser molt important, perquè, el dia que ens van començar a anar bé les coses, nosaltres ja estàvem organitzats i preparats per posar-hi tota l’energia.

S: Hi ha molta gent que té grans projectes musicals

engegats, que toca millor, que canta millor... La nostra sort ha estat que la gent ha connectat amb el missatge que transmetem. Ens sentim uns privilegiats i sabem que és una sort, però nosaltres hi hem posat tot el que s’hi pot posar, també.

Què li queda a Txarango del pis d’estudiants que teníeu al Barri Gòtic?

A: Molt! Txarango té molt de Barcelona, del mestissatge de Barcelona. Vam viure la ciutat de dalt a baix, amb tota la intensitat. Ens vam trobar vivint en un barri on era sorprenent que nosaltres fóssim catalans. Estava ple d’immigrants, d’una gent amb moltes idees i amb moltes ganes d’intercanviar coses.

Això ens va posar davant d’una realitat amb la qual no ens havíem enfrontat mai. Ens va fer xocar amb nosaltres mateixos i aprendre dels altres.

S: En Marcel i jo hi vam viure. Veníem del Ripollès

i, quan vam arribar a aquella ciutat, se’ns van obrir els horitzons. Cada dia sortíem al carrer a tocar, a compartir la música amb molta gent que n’estava fent. D’aquí ve el nom de Txarango. És un instrument peruà petit que en Marcel portava sempre a sobre. El vam agafar com a referència de la música al carrer.

A: De fet, encara no sabíem que acabaríem muntant un grup així. Potser això va ser la llavor.

D’on surt aquest imaginari propi que teniu? Perquè us heu muntat un circ!

A: Hi ha coses de Barcelona que em van impactar

molt, com la Makabra, una casa okupa on es va muntar una escola de circ. Funcionava d’una manera

al·lucinant. La gent que hi vivia treballava allà, era un centre social i molts hi estudiaven. I tot havia passat de manera espontània! Tot això va desaparèixer quan els Mossos van entrar a Ciutat Vella amb motiu de la llei del civisme. De cop, tota aquesta ciutat tan alternativa, mestissa, de nit... que havíem conegut va desaparèixer davant nostre. Tot allò que havíem trobat fascinant es va apagar de cop. S’intentava que la gent no s’agrupés i es preparava una ciutat ordenada pels turistes. Vam passar a ser com turistes a la nostra pròpia ciutat. Tot va quedar despersonalitzat.

En aquest temps d’impàs, quan vam sortir del pis i cadascú començava a fer la seva, ens vam adonar que tot allò que havia desaparegut ens havia afectat molt, i vam pensar que havia d’estar en algun lloc. Així que ens vam inventar una ciutat llunyana, utòpica, on hi vivia tota aquella gent. Es deia Clownia. És com un conte que ens va servir per situar-nos, armar-nos i intentar-ho explicar. És molt fort, perquè són coses molt nostres i la gent hi va connectar de seguida. El públic hi ha entrat i ha anat vestint una mica d’estètica a la història. Al primer concert que vam fer, tothom va venir pintat de pallasso! I nosaltres només havíem fet unes fotos on intentàvem explicar-ho! La gent ens estava mostrant que teníem un llenguatge propi del qual volia participar! Volien entrar dins del nostre conte! Llavors vam pensar que potser el lloc que expliquem és important.

Teniu una estètica, però li doneu molta importància a les lletres...

A: Quan ens vam plantejar agafar-nos la música de debò, ens vam plantejar també el per què. Per què mentre hi ha gent que s’està fent grans preguntes

sobre l’existència humana nosaltres decidim cantar cançons per entretenir? Vam decidir que, si ens volíem dedicar a la música, ho havíem de fer, però havíem de tenir alguna cosa important a dir. Ja que estàvem disposats a pujar a un escenari i a parlar més alt que els altres, havíem d’intentar que aquesta veu expliqués el que ens preocupa.

S:

Ens hem adonat que tenim una responsabilitat molt gran a l’hora de pujar a un escenari, perquè hi ha molta gent que ens escolta.

Expliqueu el que us preocupa però sense ser destructius. És una opció escollida?

A: Sí, crec que és un cicle natural. De molt joves,

amb altres grups, ja vam dir “no” a tot, i t’acabes plantejant que encara que aquesta societat t’agradi més o menys, tu en formes part, i allò que fas es viurà aquí. Vam pensar que la nostra participació havia de ser positiva, perquè dir que no és molt fàcil, i de coses dolentes ja n’hi ha moltes. Així que ens vam plantejar què podíem aportar rere la il·lusió de canviar el món.

De fet, contínuament fem denúncies, però ho fem des de la positivitat, i això ens ha donat més força, perquè ressalta molt més.

Es passa gana intentant viure de la música?

A: Si. Ara sobrevivim, però abans de començar a sobreviure vam passar molt temps, quan érem al local escrivint cançons, que no teníem res i no sabíem si funcionaria.

S:

Si, ara mateix podem sobreviure, però no ens

11

dóna per a res...

A: Ningú viu amb un sou tan baix com el nostre. El que passa és que hem passat molt temps aprenent a viure sense diners. Els diners són un privilegi aliè i hem après a cobrir les necessitat bàsiques amb molt poc. La gent al·lucina quan sap que hi ha mig grup que viu junt. Ens diuen: “Us acabareu odiant!”.

Però no hi ha una altra manera. Necessitem molta gent per omplir una nevera! Vivim molt diferent de la resta, però no ens importa, perquè ja sabíem que no anàvem a fer diners amb Txarango.

S: Tot i que la gent s’ho pensa. Em fa molta ràbia!

A: A mi no, perquè aquest és un problema de la nostra societat. La gent relaciona la sensació d’èxit amb l’èxit econòmic, i nosaltres ens sentim infinitament privilegiats i molt ben pagats amb l’èxit que tenim.

Hem aconseguit el que volíem: que la gent s’estimi allò que fem. Per això crec que som infinitament rics, perquè estem vivint una història extraordinària que hauria de viure molta gent. Per a mi, l’aplaudiment són els diners més grans del món.

16 de febrer de 2012. Carnestoltes.

Què us diu aquesta data? (Riuen) A: És el dia en què vam penjar a Internet el nostre

primer disc. Sempre estem inventant històries, perquè les idees són el que poden amb tot. Sempre has de pensar com donar importància al que fas.

Per què decidiu que es pugui descarregar gratuïtament?

S: Les dues primeres cançons que vam fer ja les vam

penjar a la Xarxa i es van expandir ràpidament. La gent les va anar compartint i va ser una forma molt útil de donar a conèixer el projecte. Després, durant la gira Welcome to Clownia, la gent venia als concerts i només se sabia dues cançons. Portaven un any demanant-nos un disc i vam guardar els diners de la gira per poder-lo gravar. Volíem retornar tota l’energia positiva que ens havien donat.

A: Amb

dues cançons ja vam connectar, i la gent que venia als concerts n’anava portant més i més.

En un any, el grup es va anar fent gros concert a concert. El dia que vam treure el disc, hi havia tanta gent esperant-lo que vam saturar el web i tot. Va ser

una bomba! O sigui, que hem fet el camí al revés forçosament per poder gravar el disc, i això ens ha permès guanyar-nos la gent en directe, plaça a plaça, i anar provant les cançons, anar-nos-hi casant, anar veient què connectava millor amb el públic. Vam poder anar treballant el disc amb la gent, encara que ningú se n’adonés. L’havíem de regalar per força, perquè hem tingut disc gràcies a la gent.

A baix de l’escenari, com us organitzeu?

A: Qui té més habilitat per fer una cosa és qui la fa.

Ningú s’ho pensa, però som nosaltres mateixos els que portem la botiga virtual, fem els paquets a casa i els enviem. Un altre contesta mil correus electrònics cada dia, i un altre fa números per veure si podem anar a tocar a Londres o no. Som com una petita empresa molt artesanal. El fet que estiguem treballant tant darrera l’escenari és, precisament, el que ens permet viure els directes com els vivim.

S: Realment, els concerts tan sols són una petita part de tot el nostre projecte.

El 26 d’abril tancareu gira al Palau de la Música. Què passarà?

A: Volem portar Txarango a un espai diferent, perquè

fem una música molt festiva, molt participativa, i el nostre lloc natural són les places, les festes majors, els festivals de música... Tot aquest any hem estat fent ballar el cul de les persones i tenim ganes de ferlos ballar el cap. Volem portar aquesta idea de carrer i de festa major a un lloc tan emblemàtic com el Palau, que és com la Casa Gran de la música a Catalunya.

Estem intentant muntar un espectacle que permeti acomiadar aquest any natural que hem viscut. Fer-li un comiat digne.

S: És el tancament d’un cicle, just quan farà un any

que vam iniciar gira a l’Apolo.

I després, Europa us espera...

A: Si, estan sortint moltes coses. La gent ens demana

si quan anem a fora també cantem en català, i no ens adonem que nosaltres també escoltem música en anglès, en francès i en molts altres idiomes. He de dir, però, que aquest dubte també el teníem nosaltres.

No sabíem si ens entendrien, però la gent és molt receptiva, connecta i aprecia el nostre discurs. Això va ser com obrir una porta brutal i adonar-nos que el

món se’ns havia fet gran de cop. Volem aprofitar aquesta oportunitat per viatjar.

S: De fet, després del Palau, no tornem a tocar més

a Catalunya fins que fem un segon disc.

Quan serà això?

A: Volem fer un segon disc perquè tenim ganes que

aquesta sigui una història amb recorregut, però ara, després que a Catalunya ens hagi vist tothom (hem fet 100 concerts en un any; o sigui, un cada tres dies), tenim la sensació que molta gent de fora ens vol conèixer, perquè ens arriben propostes d’arreu. És al·lucinant que ens estigui passant a nosaltres!

Crec que aquests viatges seran la font d’alimentació per seguir escrivint, perquè estem vivint experiències molt noves. Ara ens toca conèixer món a través de la música, que no és com fer el turista, perquè t’espera una gent que es dedica a dinamitzar culturalment aquell territori i t’ho volen ensenyar tot. Tothom ho hauria de poder viure, també.

d’aprendre a contestar entrevistes, a fer conferències, etc. Són situacions amb les quals et trobes, ho has de fer, te’n surts i aprens. La gent creu que, com que et dediques a la música, tens facilitat per parlar en públic, i no és veritat. Recordo que el primer dia que vam anar a TV3 estàvem cagats. Ara bé, penso que hi ha coses que hem de cuidar per intentar no canviar: la il·lusió, la motivació, l’esforç... Mantenir viu Txarango ens porta tant esforç que és impossible que ens pugin els fums, perquè sabem el que ens costa.

Toquem molt de peus a terra.

S: Mai som els mateixos, perquè cada dia afrontem reptes nous que ens ajuden a créixer com a persones.

Tampoc sabíem massa com funcionava la indústria de la música. Ara som molt més grans i molt més forts com a persones.

Després de tot plegat, sou els mateixos?

A: Si i no. Per exemple: a mi em costava molt fer una exposició oral a la universitat, i ara he hagut

13

F

ORA DE CONTEXT

Cuinant davant de mar amb l’Àvia Remei

E

ns trobem al seu apartament de l’Escala. És dissabte. Fa un dia plujós i ve de gust restar arrecerat, mirant-se la tempesta des de darrere dels vidres. “L’Escala té un atractiu molt bo. Ara feia temps que no hi venia i ja l’enyorava. La Costa Brava atrau tothom, fascina i atrapa des del primer moment, tant si fa sol com si fa núvol o una tramuntanada d’aquelles tan impressionant”.

Anar a casa de la Remei és com anar a ca els avis, i més encara si coincideix amb cap de setmana i saps que et té preparada una fideuada per llepar-te els dits a l’hora de dinar. Mai pots trobar-te amb ella sense que et posi un plat a taula. Deu ser per deformació professional. Tot i que diu que no és cuinera: “Jo no sóc cuinera ni escriptora ni res. Sóc una mestressa de casa que cuina i ven llibres”. Amb el que sí s’identifica és amb el paper que li ha atorgat la gent, el d’àvia de Catalunya. “Això m’encanta!”, em diu somrient.

L’Àvia Remei, doncs, és una persona senzilla, sempre disposada a aprendre i que treballa com una formigueta per conservar el receptari català. No n’hi ha cap altra com ella. “Vagi allà on vagi, sempre aprenc sobre cuina catalana. Especialment els pobles d’interior, m’atenen molt bé. Aquests pobles petits que no els has sentit anomenar mai i que els has de buscar al mapa per situar-te. M’encanten, perquè la seva gent és senzilla, de camp, i t’obren les portes de seguida. Quan hi arribes, no trobes ningú, però, a l’hora acordada, ve tothom: grans i petits. Els pagesos pleguen de la feina i vénen a veure què passa. Faig la meva xerrada i després busco la dona més senzilla de totes, la que està en un racó sense dir res, la que a casa seva deuen fer callar perquè sempre explica el mateix. Aquella senyora és la que busco –no la que es posa al davant de tot per fer-se veure–, perquè ella segur que em sabrà explicar quin és el plat típic del lloc. Gràcies a totes aquestes dones, he descobert molta cuina catalana”.

La Remei trenca esquemes. És tal com raja, i això agrada. Quan arribo, me la trobo triant ulleres. “Són les de la tele –em diu– i no sé quines posar-me”.

Me n’ensenya dues i troba que són massa. Escollim les més vistoses, les més modernes. “A la tele, cada dia em volen vestir de cap a peus amb peces noves, i jo no els deixo; on vas a parar!”. La Remei seu cada divendres a la taula de la tertúlia de tarda de TV3. S’ho passa fantàsticament: “Em porten en safata i sóc amiga de tothom, però jo no segueixo cap guió, perquè no el recordaria. Ells volen la meva opinió, que sigui espontània, i això és el que faig. Al seu costat sóc un soldat ras, perquè en saben molt, però m’hi sento bé perquè són gent senzilla”.

Queda clar. Remei Ribas Aguilera és una dona senzilla que es troba bé al costat de gent senzilla i que, sense buscar-ho, ven més llibres que altres escriptors de renom i té l’agenda més plena que molts. Mai busca protagonisme, però el cert és que el té. La truquen, la conviden, li diuen, li demanen... M’explica que ara ja no segueix tant com abans. “Que en tinc 78, ja! Hem d’admetre que ens fem grans”. Va néixer el 17 de desembre de 1934 a Mataró, on viu, però l’esperit el té tan jove com sempre. I els ànims també, com en sentit de l’humor, que mai li manca.

15

La Remei va començar a publicar quan es va jubilar, després d’haver treballat dur en una bacallaneria i en una botiga de ceràmica. Un dia, l’Espartac Peran la va anar a buscar a casa seva (eren veïns) i li va demanar que protagonitzés una secció de cuina per a un programa que feia a Ràdio Argentona en la seva època d’estudiant. “Jo no sabia ni com posar-m’hi, però, com que en principi era per a dues setmanes, vaig acceptar, i al final va durar dos o tres anys”.

Després va passar per El pont de les formigues, de Catalunya Ràdio, amb en Martí Gironell, i de seguida va saltar a TV3, amb en Josep Cuní. A partir d’aquí, s’ha passejat per RAC 1, RAC 105 i un munt d’emissores més. Totes les receptes que anava explicant, les anava guardant, perquè la gent les volia. Es va arribar a plantejar el fet de comprar una fotocopiadora per fer un llibret per regalar, perquè va visitar un munt d’editorials i ningú acceptava la idea.

“Tothom em deia que eren receptes massa senzilles, que no es vendrien mai. Però, un dia, els d’edicions Cossetània, de Valls, quan tot just començaven, es van interessar per les meves receptes. Vam agafar la meitat de les que tenia (més de cent) i en vam fer un llibre. Sorprenentment, va ser un èxit”.

Alguns escriptors no s’ho van prendre massa bé, però ella, lluny de buscar la pugna, li va dir a un que signava al seu costat: “No et pensis mai que perquè una cuinera, una mestressa de casa, una senyora gran o un noi que s’independitza comprin un llibre meu, tu deixaràs de vendre una novel·la teva. No t’ho creguis!”.

Amb aquesta filosofia, a hores d’ara ha publicat set llibres de receptes. El darrer, Les millors postres de l’Àvia Remei, que recull tot un seguit de postres catalanes, fa poc va resultar premiat des de Madrid en el sí d’un concurs en el qual ni tan sols s’hi havia presentat ella. Aquestes coses li passen, perquè, al contrari del que fan alguns cuiners, esbomba les seves receptes a tort i a dret. “Jo el que vull és que els secrets de la cuina catalana no es perdin, perquè, si es perden, perdem els orígens, i això no ens ho podem permetre. Un professional ho hauria d’explicar tot, sense secretismes, i les escoles haurien de recórrer també a la cuina tradicional, perquè les modes passen”. “I quin és el secret de la cuina catalana?”, li demano. “El secret de la cuina catalana sempre comença amb una ceba i acaba amb una picada,

però s’ha de saber com fer-la, quan i amb què. A més, la cuina catalana té matèria primera molt bona i molt barata. Del res en pots fer molt. Pensa que no el més car és el més bo”.

No me’n puc estar. Vull que m’expliqui una de les seves receptes. “Bona, bonica i barata”, li dic. I me n’explica una que va guanyar un segon premi i una menció honorífica al Perú per ser la més senzilla i la més barata. Es tractava d’un premi internacional pensat pels cuiners més estrellats, però la lletra petita donava opció a algun aficionat i ella s’hi va presentar sense pensar-s’ho. Després va haver d’anar a recollir el premi per una recepta que es fa amb un ou i una patata. Aquí va: “Bulls una patata per persona –amb pell i tot– i les deixes refredar per pelar-les millor. Després hi fas un forat central amb una cullereta, hi vas traient la polpa sense travessar-les i la reserves. Poses les patates en una plata de forn, hi afegeixes un polsim de sal i un rovell d’ou i, al damunt, una mica més de sal. La patata que has apartat, la mescles amb un bon raig de llet, un bon raig d’oli i una mica de pebre i ho vas aixafant tot fins que et quedi un puré. Tapes les patates amb la mescla, hi poses formatge i ho gratines amb una mica de mantega. És boníssim, perquè, quan arribes al mig de la patata, es rebenta l’ou, que queda tebi”.

Mmmm! Ja tinc ganes de provar-ho, i més veient com ho explica, amb aquell entusiasme que només pot transmetre algú que s’estima el que fa. “A la cuina, t’ha d’agradar el que fas –em corrobora–. Si fes un altre tipus de cuina, no tindria èxit”. “No et veus fent com en Ferran Adrià, doncs?”, li dic mig en broma.

“No! I això que, d’entre els grans estrellats, tinc devoció per ell, perquè és una persona molt intel·ligent i amb un gran sentit de la humilitat. Ha sabut plegar a temps i la seva senzillesa és el que l’ha mantingut al pedestal. Però jo admiro molt el cuiner senzill, que cuina a casa seva i té sempre ple, encara que no tingui cap estrella. Si passa això, significa que el restaurant funciona. I potser portes endins hi ha una iaia que l’ajuda”.

Penso si la seva àvia era una d’aquestes cuineres de portes endins, si la va ensenyar a cuinar. “Jo mirava com ho feien l’àvia, la mare... La meva sogra em va

ensenyar a cuinar molt bé el bacallà, perquè ells eren bacallaners”. Diu que, per aprendre de cuina, s’ha d’observar: “La canalla aprèn veient fer. Als nens no se’ls pot treure de la cuina. Poden fer moltes coses, i després s’ho menjaran amb més ganes. Se’ls ha de fer participar tot avisant-los dels perills”. Jo observo com prepara la fideuada, però penso que, per molt que la miri, no em sortirà com a ella.

Li demano si a casa sempre cuina. “Sí”. Era d’esperar.

“Per qui sigui i pels que siguin”. Se sap preparar molt bé amb antelació “i ara, amb els congeladors que tenim, tot són avantatges”. Ja ho duu tot fet de Mataró i només ha de donar-li els últims tocs de màgia. Fa una ferum que obre la gana encara que no en tinguis. “Un ha de ser organitzat, sobretot per portar l’economia d’una casa. No es pot llençar mai res, si és bo, perquè d’un no-res se’n pot fer molt.

L’economia d’una casa sempre comença per les coses del dia a dia, no per les grosses. Per cuinar, has d’anar a buscar productes bons i del temps. Els que no siguin de temporada, sempre seran més cars i vindran de lluny”.

Veig que no té cap robot de cuina. Li demano si n’és partidària. “Eines? Tot és acostumar-t’hi i que t’ho expliquin bé quan les compres. Però, vols que et digui? Has de fer servir les mans! A més, la nostra cuina catalana tampoc demana gaire, tot i que sempre

hi ha màquines que et poden ajudar”.

La Remei té un fill i una filla. Ell viu a Andalusia, però, a ella, la té a prop de casa. Ni l’un ni l’altre s’han dedicat a la cuina, però la seva filla, la Cristina Martí, és aficionada a les herbes remeieres i acaba de publicar un llibre sobre la temàtica que està tenint molt èxit, també. Es titula La farmaciola natural.

“Els remeis naturals són molt bons per la medicina general. Hem de tornar als orígens, perquè els antics sabien el que feien. Ara no, que no ho sabem! No et pots automedicar, però si menges sa i no fas abusos de greixos ni embotits, per força estaràs bé. El menjar també és medicina”.

Entretant, la fideuada està llesta i no podem esperar.

A taula, unes olives, una escalivada i vi de la casa, de la pròpia collita. El produeix el seu marit. Fa 57 anys que estan casats i ell n’és el fan número 1.

Després de les postres (grana de capellà i pastís de pastanagues i nous), la pluja fa una treva i ens dóna permís per sortir a fer unes quantes fotografies.

MU SEUS

PECULIARS

Els cent darrers anys de la història de la cereria Un museu sobre la cereria, els seus processos de creació, la seva història.

Tot un món de curiositats aparegut a partir d’una empresa, primera fabricant d’espelmes de tot l’Estat espanyol, que fa 100 anys que treballa adaptant-se com ningú a cada moment que li toca viure

J

a fa més de mig any que el Museu-Arxiu Roura va obrir les seves portes, l’últim juny. Es troba situat a Figueres, dins la mateixa seu de l’empresa Ceras Roura, que avui és el primer fabricant i dissenyador d’espelmes de l’Estat espanyol. Aquest espai expositiu va ser inaugurat amb motiu del centenari de l’empresa de cereria, el 2012, i recull un segle d’història que ha vist passar tota una saga familiar de cinc generacions i d’indústria cerera terriblement avançada al seu temps.

El museu en sí ocupa tota una estança de les instal·lacions, dissenyada especialment per a l’ocasió.

Dos simpàtics manaies en presideixen l’entrada. A la sala s’hi pot trobar tota mena de productes i eines relacionades amb la creació d’espelmes i ciris. També inclou documents i manuscrits relacionats amb la família i l’empresa al llarg de l’últim segle. D’entre tots els objectes exposats, destaca la peça central, un torn de fusta de deu cares dels anys 50, que s’emprava per a la fabricació de ciris.

Un fons familiar immens per mostrar

De ben segur que són moltes les famílies a les quals els agradaria disposar d’un arxiu històric tan important i curiós com el que es mostra en aquest museu tan particular. La família Roura, encara que de vegades inconscientment, ha tingut la cura d’anar guardant vestigis de la seva pròpia història, que, en definitiva, és la història de la seva terra, la del seu ofici. Remoguts per una certa tristesa, sabedors de tenir caixes i caixes de material guardat per a ulls de ningú, van aprofitar el centenari de Ceras Roura per treure la pols a les carpetes i realitzar un magnífic treball de selecció, catalogació i exposició que ha quedat immortalitzat en aquest museu. El que s’hi pot veure avui, però, tan sols és una part del fons de què disposen.

Un recorregut històric personalíssim

L’espai expositiu del Museu-Arxiu Roura convida a fer una visita circular extremadament gràfica i entenedora, pedagògica, fins i tot. El seu contingut es troba ordenat cronològicament des dels inicis del segle XX, quan el frare caputxí Sebastià Roura (Olot, 1876-Figueres, 1918) fundà el negoci. D’aquell temps es conserven materials de laboratori, alguns dels primers blens d’espelma, motlles de fusta per fer els medallons i enganxar-hi els ciris, candeles funeràries... La peça més important d’aquest inici, però, és el manuscrit del

registre de la marca, que data del 29 de gener de 1916.

També hi ha la primera espelma marcada amb el nom de Roura, de 1915.

A la mort de Sebastià Roura, l’empresa se la quedà el seu germà gran, Genís Roura, qui no va saber conduirla i la traspassà al seu fill gran, Gabriel. L’escriptura notarial de donació també és al museu. Aleshores, l’empresa passà de dir-se Preparaciones Litúrgicas Ginés Roura e Hijo a anomenar-se simplement Preparaciones Litúrgicas Roura. D’aquella època és l’invent i comercialització de les pastilles de carbó, un dels primers productes Roura únics a Espanya. Les vitrines del museu també guarden notes manuscrites d’en Gabriel amb la fórmula de fabricació. Hi són presents, a més, les capses que contenien aquests productes, així com els motlles de les llànties Roura, amb patent de 1932, que servien per il·luminar els sagraris i es van exportar a molts països. Al seu costat, espelmes de cera pura, espelmes metàl·liques, encens litúrgic..., objectes d’entre els quals destaquen un seguit de catàlegs originals de principis dels anys 30 anunciant els productes Roura.

La Guerra Civil va ser un episodi mogut en l’empresa.

Gabriel Roura, fundador de la CEDA a Figueres, i el seu germà Rafael són detinguts el 28 de juliol de 1936. Quan en Gabriel recupera la llibertat, decideix buscar refugi a l’Espanya nacional, al costat del seu fill Sebastià i el seu germà. Tots tres s’exilien al País Basc, concretament a Sant Sebastià, exili del qual se’n conserven algunes cartes manuscrites d’època. Però ni aquests temps de penúries són excusa per clausurar l’empresa. En Gabriel decideix reemprendre el negoci des del País Basc. Lloga un magatzem a Irún i contacta amb clients de la zona nacional. Després, acabada la guerra, tornen a Catalunya i construeixen la fàbrica a Figueres, que patirà un incendi provocat al juny de 1940.

Els problemes de subministrament de parafines durant la postguerra dificulten la producció de ciris i espelmes, però els Roura, com sempre havien fet, s’adapten a les circumstàncies i se centren en la comercialització de tota mena d’articles litúrgics, presents avui al museu: talles i imatges religioses, figuretes de pessebre, talladors d’hòsties, vestits de manaies (com els de l’entrada al museu) o exvots, entre d’altres.

19

Durant les dècades dels anys 50 i 60, el fill d’en Gabriel, Sebastià Roura, es fa càrrec de l’empresa. Amb el canvi de generació –i no exempts d’entrebancs–, el negoci s’amplia i comença a aplicar estratègies empresarials.

Les noves disposicions referents al culte religiós del Concili Vaticà II porten a un relaxament dels costums i a una disminució del consum de cera en esglésies i processons. La cereria es veu obligada, de nou, a fer un altre tomb, i això dóna peu a que Productos Litúrgicos realitzi les primeres exportacions al Canadà, els Estats Units i Irlanda. El negoci creix més enllà de les fronteres i els Roura continuen patentant articles, com les làmpades del Santíssim, que s’adapten a usos no religiosos.

A les acaballes de la dècada dels 60, s’inicia la distribució de les espelmes japoneses Kameyama, i aquest és el seu punt de partida per introduir-se en el sector de la decoració, una branca que és avui molt important per a l’actual Ceras Roura, capitanejada per

Xavier Roura, fill de Sebastià Roura. És a dir, que si bé en un principi la cereria produïda estava enfocada només a la litúrgia, mica en mica, a mesura que el negoci ha anat creixent, s’ha ampliat la seva producció fins a tenir una gran diversitat d’espelmes i ciris, amb varietat de mides, formes, colors i perfums... Són més de 1.500 productes diferents, dels quals se’n poden veure algunes mostres al museu.

El Museu-Arxiu Roura és obert a tothom, però les visites són concertades.

P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

vi

Un per a cada ocasi贸

Ens conviden a sopar i volem portar un bon vi per acompanyarlo. Però com sabem si el que triem maridarà amb els plats o no?

Tot i que cada cop s’estan trencant més els tòpics que encotillen en favor de combinacions més arriscades, hi ha unes quantes pautes de base que ens poden ajudar a encertar

E

s poden donar moltes situacions diferents en què haguem de fer una tria de vi per amanir, per acompanyar el menjar. Sigui perquè nosaltres mateixos fem una petita trobada a casa; sigui perquè som convidats i volem portar un present; o simplement perquè som en un restaurant i hem de triar amb què acompanyar els plats que ens serviran.

En aquests casos és força important –i cada cop més– la coneixença dels tipus de vins que existeixen, com encaixen amb els aliments i quins són els que més s’adeqüen a les viandes que prendrem.

els rosats són lleugers, de bon passar, perfectes per combinar amb un menjar també lleuger. En sopars un xic formals, sempre resulta una bona aposta portarne un d’aquests.

Les preguntes clau: què prendrem i de quant disposem?

La contundència del negre.

Els dos punts fonamentals a l’entorn dels quals gira la tria d’un vi són l’àpat que prendrem i el pressupost amb el qual comptem. A vegades, és bo informarse abans per Internet dels vins de què disposen al comerç on els comprarem o saber ben bé què tenim al nostre celler personal. No sempre estarem disposats a gastar-nos 50 euros en un vi que no encaixi amb el menjar quan en podem trobar un de 30 que sí que hi casi perfectament.

Juguem a maridar

El maridatge és el concepte que s’ha ideat per al casament metafòric entre vi i aliments, la millor combinació entre uns i altres per realçar-ne les qualitats en menjar-los i tenir una bona digestió.

Dominar aquest art és tota una proesa.

L’elegància del rosat.

Un vi rosat per a l’aperitiu sempre es posa bé. Bàsicament, perquè

La lleugeresa del blanc. Per a plats amb una

mica més de contingut que un simple aperitiu (és a dir, mariscos i peix, amanides, verdura...), un dels vins més adequat és el blanc. Resulta una mica més amarg que l’anterior, però amb un repunt que sovint el fa encaixar amb els primers plats i els entrants.

El vi per excel·lència dels afeccionats a les carns és el negre. És combinable amb plats de pasta o tota mena de carns, amb llegums i també amb formatges forts, perquè casa molt bé tant per sabor com per tenir una digestió equilibrada. Els vins negres més potents són recomanables per a carns de caça com llebres, aus o conills.

Els més dolços, pels llaminers.

Els vins més dolços de tots sempre es poden fer servir per acompanyar les postres (també per als aperitius menys convencionals) basades en brioixeria, pastissos, dolços o fruits secs.

Les bombolles.

No podem oblidar-nos de begudes tan nostrades com el cava, que poden utilitzar-se durant tot el menjar (com el cava Brut), en aperitius o durant les postres.

R

acons

El Far del Nord

Un gran far, muntanya, mar... Quan fa bonança a la primavera, o directament a l’estiu, ens podem perdre en aquest cim empordanès per admirar la naturalesa en tota la seva esplendor. És el Far de Sant Sebastià

U

n cop dalt de la muntanya, som arribats a migjorn. Després d’haver començat el dia amb una mica de boirina matinera i núvols d’un gris força amenaçador, ara tot s’ha encalmat. És com si, tot d’una, el temps hagués decidit descansar del seu passar oscil·lant, inexorable. El cel s’ha emblavit fins al punt que és difícil distingir-lo del mar que es veu del cim de la muntanya estant. L’horitzó s’ha convertit en una taca borrosa que els difumina, que els fon tots dos en pràcticament un de sol. Si no fos pels vaixells dispersos enllà del gran recipient mediterrani, gairebé semblaria un únic gegant blavós que reposa en un migdia assolellat. Un parell de velers semblen joguinejar amb les aigües, deixant rastres vagues i espumosos a la seva superfície. A la llunyania, una enorme embarcació viatja a velocitat de creuer, sense fer cas aparent del moment contemplatiu en què es troba immers l’Empordà. La remor de les onades és desvagada, gairebé amorosida, com si la mar mandregés i volgués que la resta del món l’acompanyés.

De fet, sí que encara romanen alguns núvols al cel. Aquests, emperò, són núvols alts, distants, pràcticament immòbils, que prenen una forma esfilagarsada i circular al voltant del Sol, com si el lluent astre els espantés. Aquest els ignora amb gràcia i sornegueria, projectant impàvid i implacable els seus raigs de llum estiuenca sobre la comarca.

La temperatura ha pujat espectacularment des de bon matí i ara s’ha estancat al voltant de la calidesa perfecta per relaxar-se. Els fumadors no trobaran un millor moment que aquest per embrutir un xic el cel i poder contemplar com les restes del seu vici es fonen amb l’atmosfera enmig de moviments sinuosos i embadalidors.

Darrere de nosaltres, la muntanya és plena de vida i vegetació. Molts arbres típicament mediterranis s’apleguen durant el camí de pujada, emmarcant els viaranys amb un sostre envitricollat i amb una il·luminació lleument anàrquica. Prop del cim, però, l’alta vegetació sembla desdir-se d’aquest sòl sec i els

arbustos n’envaeixen tota la testa, com una calba incipient. El brunzir dels insectes, però, és a tot arreu.

En una banda del cim, hom ha construït un hotelrestaurant i una barana que, tot vorejant bona part del penya-segat, dóna de ple al mar. Qui s’aboqui a aquest voraviu es veurà abocant-se a la profunditat, a l’infinit i, sobretot, a la corprenedora insignificança humana. Una menudesa que no és res comparat amb la immensitat del mar, amb la infinitat del cel, amb la impertorbabilitat de les roques. Enfrontar-s’hi de manera directa deixa pràcticament sense respiració.

Terra enllà, cap a la dreta, es veuen un grapat de pobles empordanesos, desordenats des d’aquesta alçada. Es pot entrellucar el formigueig dels vehicles, de les persones al litoral, de la vida humana. Tot això mentre el Sol projecta una lluent falç platejada a la mar arran de platja i emblanqueix encara més les cases escampades arreu, amb la mateixa parsimònia amorosa que una mare abraçant el seu nadó acabat de néixer.

Mentrestant, el far que queda a la nostra esquerra s’alça imponent, poderós. La seva figura blanca s’erigeix desafiant en contrast amb el blau que l’envolta per totes bandes. Una torre que dia i nit brega contra el cel, a voltes encesa com un estel nocturn, a

voltes retallant la seva figura contra el paisatge diürn.

Una simple invenció humana que sembla combinarse perfectament amb l’espai on perviu, immòbil i silenciós.

Precisament, el silenci és el protagonista del moment, d’aquesta naturalesa empordanesa. La vida contemplativa, la immensa quietud que significa aquest migdia de repòs i calma. Els insectes brunzint hi encaixen amb una perfecció absoluta, aclaparadora. El soroll és humà, mentre que la pau sempre és de la natura. La inspiració, la relaxació i el descans són humans i, encara més, naturals. Un món ple de soroll no ens convé, no en aquest paratge.

Hom pot entendre perquè tants escriptors s’enamoren d’aquesta contrada catalana.

Un menut grup de gavines trenca el silenci i emprèn el vol des d’una de les roques de la mar i passen per sobre dels nostres caps. Ja han menjat amb calma i aviat emprendran un viatge d’allò més llarg, potser sense retorn. Ens deuen mirar, com pensant: “pobres humans, que no saben volar!”. Des d’aquest punt privilegiat, desvetllats de sobte d’aquest moment de somieig, les podem mirar sorneguerament i respondre’ls que també en sabem, d’envolar-nos.

Oficis d’avui i de sempre

Art de sobretaula El cafè ha estat sempre un petit plaer per a tots els gustos. Els baristes són els experts en portar aquest menut goig a nivells de qualitat exquisida

Q

uants cafès coneixem, quants en podem arribar a distingir? Més enllà dels molt coneguts i estesos cafès amb llet, capuccinos, descafeïnats o tallats, existeix tota una vastíssima varietat de cafès creats al llarg dels segles per satisfer els paladars més exquisits i refinats. Des del cafè moca fins al doppio, passant per variants locals com el cafè frappé (Grècia), el Yuanyang (Hong Kong) o l’Eiskaffe (Alemanya). És curiós com un producte que tant hem nostrat com el cafè porta a Europa poc més de quatre segles, i són pocs els que es poden imaginar una vida sense ell. En aquests moments, és el segon producte més exportat al món, només per sota del petroli, i Escandinàvia en lidera la quantitat de consum, amb més de 10 quilos per persona a l’any

El “vi de la mongetera”

Conta la llegenda que Kaldi, un pastor etíop, es va fixar en l’efecte vigoritzant que tenien els grans de la planta de cafè en les cabres. Després de consultarho amb monjos de la zona, descobriren que els grans torrats i mòlts produïen un beuratge amarg però estimulant. Durant el segle XVI, a l’Islam, la nova beguda ja s’havia estès per tot arreu. De fet, el nom de cafè ve a significar, a grans trets, vi de la mongetera. A Europa, però, no va arribar-hi fins al segle XVII, on va ser vist per alguns sacerdots com un producte oposat al vi (i, per tant, satànic). Fins i tot el seu consum fou prohibit i penat a Rússia durant

el segle XIX. Per sort, avui dia podem gaudir del bon cafè a tots els racons del món.

Impossible sense els baristes

Tot producte sempre té una o diverses varietats d’alta gamma. Això implica la creació de la figura d’experts en l’art de conèixer les varietats de cafè, l’assecament de les llavors, la mòlta i la combinació amb altres líquids o aliments: un ofici especialitzat com és el de barista. A part d’incloure una profunda coneixença de tots els processos del cafè, els baristes també s’especialitzen en la seva preparació. Tot plegat implica un estudi d’aquesta beguda a nivell teòric i pràctic que pot durar un grapat d’anys de formació.

Molts baristes també s’especialitzen en l’art del latte, és a dir, en la coneixença de les combinacions entre cafè i llet, ja que són dos productes fortament lligats i que sovint es barregen per aconseguir nous sabors i textures. Una variant de l’art del latte consisteix a crear dibuixos a la superfície del cafè mitjançant eines precises, una tasca molt acurada amb resultats espectaculars. Fins i tot se celebren campionats i torneigs arreu del món per seleccionar qui són els millors baristes en barrejar cafès o crear nous sabors.

En definitiva, aquest és un ofici que perdurarà en els anys com un dels més aromàtics i exquisits, tant pels que el practiquen com pels que acaben tastant el cafè que elaboren amb art.

ESPAIS DE LUXE

La Barricona: una casa de menjars i mÊs Ens agraden els llocs com aquest. Per això us el volem descobrir.

Una casa de menjars cooperativa i autogestionada que creix del no-res donant cabuda a viandes exquisides de xup-xup, cerveses artesanes i fins a estovalles dissenyades per ells mateixos

H

o tenen clar. Tenen clar d’on venen i on volen anar. Hereus dels moviments socials i de l’Ovidi, com diuen ells mateixos, des de l’estiu de 2009 aposten fort i sense por per tirar endavant un projecte de cooperació a la comarca del Ripollès que ha estat més que ben acceptat. Són la gent de La Barricona, una casa de menjar cooperativa i autogestionada que cada dia posa a taula productes frescos de temporada amb un toc creatiu en un espai acollidor on no falta mai la seva cervesa artesana ni els carquinyolis a l’hora de les postres.

La seva particular història comença quan uns amics (tots amb professions deslligades de l’hostaleria) decideixen reinventar-se i encetar un projecte junts que fugi de les estructures piramidals, un projecte de tots i per a tots que els permeti treballar amb ganes i amb honestedat. Gairebé per casualitat, es topen amb La Barricona, una masia del segle XV ubicada a la carretera de Sant Joan de les Abadesses, i decideixen quedar-se amb el negoci. S’arremanguen, li netegen la cara a la casa, l’encomanen d’un cert aire bohemi i es posen a servir plats de dia i pissarrades de nit.

“La vida no és pels covards!”, diuen. I segueixen fent camí experimentant a diari, evolucionant amb ells mateixos i intentant superar un llistó cada cop més alt que sorprèn.

Cuina del xup-xup amb sabors d’arreu

A La Barricona aposten per la cuina tradicional un xic renovada, per recuperar plats de casa sense tenir por de casar-los amb sabors que vénen de lluny.

S’emmirallen en el passat i miren cap al futur, xuclen del propi territori i viatgen, lluny. La seva és la cuina tradicional, la del xup-xup, la de l’àvia però amb un esperit d’avui. Els menús que preparen són simples però treballats, diversos però equilibrats. En ells mana la temporada, el mercat i els productors locals, però tampoc són puristes, sinó que resten oberts a productes d’altres llocs, sempre i quan siguin de qualitat. I és que si alguna cosa procuren és oferir una bona relació qualitat-preu, ser honestos, amb els clients i amb ells mateixos, perquè no els agraden els abusos ni els enganys injustificats.

Així, de dia proposen un menú diari amb alternativa vegetariana. De nit, divertides pissarrades i una carta de brases. I les postres, sempre casolanes.

Les pissarrades, marca de la casa

Les pissarrades són unes pissarres plenes de tastes deliciosos que se serveixen les nits dels divendres, dissabtes i vigílies de festius, per menjar sol o per compartir. Una mescla de colors, textures i sabors perfectes per als més tastaolletes, pels capritxosos, pels amants de les delicadeses. Entreteniments, mata-cucs, petits mossecs. Cada dia n’elaboren unes quinze, en funció del mercat, la inspiració i la temporada. I es poden combinar amb la carta de brases (farcida de meloses carns i peixos) o batejarles amb vins o cerveses artesanes.

Un restaurant de disseny propi amb marxandatge inclòs

La Barricona és un lloc especial de per sí. Perquè és una casa antiga, perquè és ampla i confortable, perquè atrau la llum... Però la cooperativa que l’ha fer reviure l’ha dotat d’un toc personalíssim que es transmet en tot el que hi ha al seu interior. Quaranta cinc comensals poden seure a taula en un entorn d’aire bohemi amb estil i música de fons. Menjaran sobre unes estovalles dissenyades pel personal de la casa que també canvien de tant en tant, segons el moment. Després podran marxar amb samarretes, gots o xapes de La Barricona, perquè aquest espai és, en definitiva, un espai pel gaudi, dels visitants i dels qui el porten. És un lloc creatiu en majúscules que vol ser la llavor d’altres projectes comuns per crear xarxa i ajudar qui ho necessiti.

Vins itinerants i cerveses fetes a casa

La carta de vins de La Barricona passeja cada temporada per diferents cellers de casa nostra per descobrir nous plaers, per no avorrir el comensal, per sorprendre’l. És una carta itinerant que va dels negres més nostrats fins als vins més dolços. També llueixen una carta de cerveses artesanes que fan estremir. Són cerveses aromàtiques, amb personalitat, amb cos.

Perfectes per prendre d’aperitiu, de postres o durant l’àpat. Res a veure amb les produccions industrials.

Lluny d’això, creen la seva pròpia cervesa artesana, La Calavera, basada en receptes tradicionals. I, de tant en tant, es permeten el luxe d’experimentar perquè sí.

I en fan melmelada, o gelat... (de la cervesa). Diuen que no els importa fer el marcià sense intentar ser cretins. Es treuen els límits, s’ho creuen i ho fan. I ho transmeten. Per això La Barricona és com és, molt més que una casa de menjars.

N O V E T A T S

JORDI PARERA:

filosofia als cabells i puresa en l’entorn

Hem descobert una perruqueria diferent. Única i excepcional, de fet. Alimentada a partir de la filosofia xinesa, recorre a l’essència de l’ofici per treballar la higiene del cabell i l’ànima, la forma del cabell i l’esperit. I ho fa en dos entorns complementaris que trenquen motlles i que supuren puresa i art per tots costats

U

na perruqueria que no és una perruqueria. Un perruquer que no utilitza productes químics, que rebutja l’escuma i que fuig de les modes, que busca pentinar despentinant i indaga en l’interior de les persones per treballar molt més que el seu exterior. Jordi Parera és un estilista diferent en tots els aspectes, únic a casa nostra. Ni els espais on desenvolupa la seva feina ni la seva metodologia de treball tenen res a veure amb la perruqueria convencional que coneixem a Occident. Després de 23 anys d’experiència en el sector, i havent viscut un procés de transformació personal important, ha traslladat una nova filosofia a la seva professió.

Acaba d’obrir dos espais excepcionals (un interior i un exterior) per recuperar l’essència més ancestral de la perruqueria i ajudar el client a trobar la seva identitat i a assolir la seva llibertat deslligant-lo del que marquen les tendències.

El punt de partença: el rostre i la paraula. El centre d’atenció: la higiene i la forma. Les eines de treball: l’aigua, la terra, l’aire i el foc

Ja ho hem dit: la perruqueria de Jordi Parera no és una perruqueria, és un taller d’imatge i un espai de sensacions alhora que es nodreix de la cultura xinesa per aportar una alternativa a la perruqueria actual. “El perruquer ha perdut la seva essència i castiguem el client fent-lo perseguir la moda enlloc d’ajudar-lo a recuperar la seva identitat pròpia”, diu.

Ell intenta justament el contrari i pren el Mian Xiang com a base, una filosofia que interpreta els trets del rostre i els associa amb les emocions, la salut i les etapes vitals de les persones. Per això Jordi Parera treballa de manera individual amb el client, oferint-li no només el seu temps i el seu art, sinó també l’espai on desenvolupa la seva feina, que queda reservat exclusivament per a ell.

El treball que desenvolupa és artístic i terapèutic. El diàleg amb el client/pacient és l’inici del procés de canvi i, a partir d’això i del rostre, treballa al voltant de dos conceptes fonamentals: la higiene i la forma. És a dir, crea una forma sostinguda en la neteja i purificació del cabell, que entén com el reflex intern de la persona.

Per fer-ho, utilitza elements completament naturals: l’aigua, que és el món de les emocions i els sentiments, l’element sensible i receptor; la terra, que crea llaços d’arrelament proporcionant fixació i seguretat; l’aire, que és l’aspecte intel·lectual i comunicatiu, i el foc, que és l’element lluitador i transformador.

Jordi Parera fuig dels productes sintètics, no vol química ni espumes que omplin el buit. Treballa d’una forma gens convencional, amb productes naturals molt escollits: aigua, olis essencials, fangs que elabora ell mateix i colors vegetals que no aplica per aconseguir un look determinat, sinó per cobrir necessitats emocionals. Hidrata i condiciona el cabell fent massatges sobre els punts cranials per generar sensacions; l’esculpeix com si fos un escultor, buscant el moviment natural, deixant-lo parlar i escapant-se del que és estàtic i homogeni, i busca el color i l’aplica com si tracés una obra d’art. Aposta pel cabell natural que juga amb l’espai, pels pentinats despentinats, lliures, no forçats, còmodes, personals i intransferibles.

www.jordiparera.net - jordi@jordiparera.net

33

Espai 1: l’espai tancat, de recolliment

Situat en un carrer de Santa Coloma de Farners, més que discret, rere la porta d’un garatge s’obre un dels espais de Jordi Parera. Magnífic, trencador, sorprenent. Amb un fil musical diferent segons l’ocasió i barres d’encens sempre cremant, en aquest lloc creador no hi ha revistes de xafarderies, sinó llibres temàtics que són autèntiques peces d’art.

Com els immensos quadres que pengen de les parets (amb rostres despentinats, és clar). Com un conjunt d’ampolles de vidre que proposen esdevenir escultures decoratives. Com una immensa catifa de pell, un esponjós coixí i una cortina a mode de teló que emboliquen el cos. Com el tocador, la butaca i el rentacaps, que són peces úniques de ferro forjat creades pel mateix Parera. El mirall, infinit, rebota la llum en penombra de l’estança i es lliura al client que ocupa la butaca en aquell moment.

En aquest espai tot és art i calma, art i contacte amb els elements naturals: el ciment, la fusta, el ferro forjat, el vidre, la pell... És un lloc càlid d’acolliment pensat per deixar-se anar, per experimentar, compartir i tornar a l’arrel, per trobar-se un mateix i ser un mateix. Per treballar des de dins cap a fora i deixar que el cabell sigui com vol ser.

Espai 2: l’espai obert, infinit

Si l’espai tancat sorprèn, l’espai obert embadaleix. És quelcom totalment nou, totalment inusual, tota una experiència al servei dels sentits. També a Santa Coloma de Farners però a les afores, Jordi Parera ha ideat un racó a l’aire lliure que segueix la línia de l’espai tancat però que permet rentar-se el cap en posició horitzontal, veient les estrelles, i pentinarse voltat de vegetació. Aquest és el seu “laboratori” d’experimentació, el lloc que li permet –a ell i als clients– buscar sensacions úniques i explotar al màxim la seva faceta creativa.

Sobre una estructura de fusta alçada en un turonet, tan sols un mirall gegant (com el de l’espai tancat), la butaca de ferro forjat coberta de pell i el rentacaps horitzontal. Després, espelmes i torxes per representar el foc, i uns focus baixos per no perdre’s la bellesa de la immensitat que es desplega al darrera. Aquí, però, només es treballa amb la higiene i la forma, sense aplicar el color, i es permet l’entrada a més d’una persona en el mateix moment perquè es puguin intercanviar sensacions, emocions i inquietuds filosòfiques i culturals, si cal. Us atreviu a trencar esquemes i provar?

T ENDÈNCIES

El primer programa ACTP (ICF) en coaching arriba a Girona Anys enrere, el naixement del màrqueting i l’especialització en l’àmbit de la comunicació van permetre l’expansió i evolució de les empreses.

Avui, aquest canvi s’està fent des d’una visió més humanista gràcies al coaching, una disciplina que integra l’autoconeixement i la planificació estratègica per abordar qualsevol situació o per assolir l’objectiu marcat, aplicable tant en un context personal com grupal o empresarial

E

l coaching es defineix com un element considerable que permet optimitzar els eines, els potencials, les aptituds i els recursos dels quals disposem a l’hora de determinar cap a on ens volem dirigir. Combinat amb altres tècniques que formen l’estructura d’una empresa, augura un excel·lent conjunt d’eines per afavorir l’èxit empresarial i assumir l’exigència dels mercats actuals. No podem obviar que tot grup empresarial està format per persones, i que aquestes convergeixen entre elles mostrant les seves pors, debilitats, experiències personals, virtuts i expectatives. Per tant, saber extreure allò que mou el grup i redirigir el que el paralitza, unificant criteris i actuacions i perfilant un objectiu comú, pot ser clau per a tota organització.

DO_Sinergia Escola de Professionals

Una professió amb futur

Alfonso Medina a Girona

El coaching és la professió centrada en el desenvolupament del talent humà amb major creixement. Cada vegada més, les empreses demanden serveis de coaching, i més del 83% de les què els contracten queden tan satisfetes amb els resultats que es converteixen en clients assidus. La majoria de les grans companyies en són consumidores habituals i sovint incorporen un coach en plantilla.

DO_Sinergia, empresa nascuda l’any 2007 i especialitzada en gestió del canvi, té un gran interès en oferir formacions que permetin generar professionals ben preparats en la matèria del coach. Precisament per això, amb l’objectiu d’oferir una formació de la més alta qualitat possible i amb acreditacions reconegudes internacionalment, organitza el primer programa ACTP acreditat per la ICF (International Coach Federation) a les comarques gironines. I, per si no n’hi hagués prou, DO_Sinergia compta amb un dels més cèlebres i reconeguts Master Coach Certified (MCC, el màxim reconeixement) com a formador de la nova generació de coach del nostre territori. Es tracta de D. Alfonso Medina, MCC i doctor en psicologia.

En exclusiva, el proper 19 d’abril, a les cinc de la tarda, Alfonso Medina oferirà una conferència, a l’Hotel Carlemany de Girona, per a totes aquelles persones que, prèvia inscripció a través del web de DO_Sinergia, vulguin esbrinar el potencial del nou programa formatiu Success Coach–Programa ACTP/ ICF.

Success Coaching, el coach eficaç

basa en un consolidat model didàctic que preveu l’ús de nombrosos enfocaments amb el grup, els quals permeten, a diferència d’altres, experimentar i integrar el model en el terreny del comportament a través de nombroses pràctiques. La formació en les competències del coaching ofertada per SUN fomenta, a més, que el coach trainer utilitzi constantment, en l’enfocament didàctic, les competències de coaching que està ensenyant. Això permet als participants entendre en profunditat com la competència específica es manifesta en els comportaments comunicatius quotidians i els permet experimentar-la en primera persona.

Després d’un treball d’adaptació, d’haver desenvolupat models específics per a Europa Llatina i d’haverne avaluat l’eficàcia de la mà dels coaches SUN a Europa, el Programa de Formació i Certificació de coaches es va expandir arreu gràcies als únics formadors de coaches de Success Unlimited Network, L.L.C.® (SUN), tots Màster Certified Coaches per la Internacional Coach Federation, l’associació de coaches més important i prestigiosa del món.

Per a qui?

El programa està basat en un model d’excel·lència derivat del management i de l’entrenament esportiu.

Altres enfocaments, com la PNL (Programació Neurolingüística), la kinesiologia educativa i l’aprenentatge integratiu, formen part de la metodologia que s’utilitza. Aquest, precisament, és un dels factors pels quals el programa de coaching de SUN és un dels més coneguts i eficaços del món de cares a aprendre la manera d’aconseguir els resultats desitjats i augmentar el benestar individual.

Per aprendre què és el coaching i com funciona, ja sigui a nivell macro (procés de coaching) com a nivell micro (una única sessió de coaching).

El què del programa?

Per comprendre el procés fonamental d’una sessió de coaching: definir el resultat esperat, crear noves capacitats conscients i definir un pla d’acció coherent amb el context.

El programa de certificació com a success coach existeix des de 1981 i té l’origen a la Gran Bretanya.

Inicialment, va ser ofert per Results Unlimited i perfeccionat als Estats Units per Teri-E Belf, fundadora de Success Unlimited Network, L.L.C.® (SUN). La integració del model britànic amb el pragmatisme nordamericà ha permès, al Success Coaching Program, ser valorat com un dels programes de coaching més eficaços i el preferit de nombrosos professionals. Per això ha merescut ser citat a publicacions de prestigi de la talla de Money Magazine, Fast Company o The Chicago Tribune.

El recorregut formatiu del programa, exclusiu i tancat a un màxim de sis alumnes, està dividit en dues parts. El primer nivell (de 35 hores de durada), Fonaments del Coaching–Programa IPPE, permet aprendre i integrar les competències del coaching i manejar l’estructura i els elements fonamentals d’un procés de coaching complet i d’una única sessió. El segon nivell, Success Coach–Programa ACTP-ICF, complementa les 125 hores que s’exigeixen per obtenir el títol acreditat ACTP de la ICF. La formació de Success Unlimited Network® es

El programa ACTP està dirigit a futurs coaches que busquen una primera aproximació a aquesta professió i una capacitació sòlida bàsica des de la qual continuar la seva formació completa. També contempla directius que desitgin aplicar un model de coaching per al seu propi desenvolupament i el del seu equip.

Per a què?

Per interioritzar el significat de les competències clau del coaching tal com les defineix la ICF i experimentar en primera persona la lògica de l’ús d’aquestes competències.

Per realitzar pràctiques de coaching i rebre feedback.

Per descobrir els principis que fan del coaching una eina particularment eficaç (acompanyament, cicles i ritmes, curiositat...), així com la forma d’aplicarlos per ajudar el client a passar del descobriment al compromís en la seva activitat quotidiana, i d’aquí a l’aprenentatge derivat de la seva experiència.

T ENDÈNCIES

feina també família

Quan la queda en

En un món cada vegada més globalitzat i descentralitzat, la interconnexió entre les diferents parts que composen un ens empresarial es fa més i més necessària per adaptar-se als horaris de producció des de diferents punts del món, així com perquè els treballadors guanyin en qualitat de vida i no puguin arribar a sentir-se alienats. Treballar des de casa és ja una tendència que contribueix augmentar la producció i a conciliar millor feina i família

U

na cinquena part de les persones empleades a tot el món treballa des de casa, és a dir, via informàtica o teletreball, i es calcula que el 2015 ja seran al voltant del 40%. Es tracta, a més, d’un percentatge que ha anat creixent en gran mesura durant les últimes dues dècades. En part, gràcies a Internet i la seva comunicació directa entre les diferents parts d’una empresa; en part, gràcies a les vastes possibilitats de crear continguts que ofereixen les eines informàtiques: fotografia, àudio, vídeo, text, disseny, programació web...

Aquest és, precisament, el principal inconvenient, també: si la persona no és responsable, o no li agrada establir una disciplina pròpia, pot ser que no funcioni bé. També hi ha treballadors que prefereixen un horari fix i una oficina on anar per tenir una distinció més marcada entre feina i vida familiar, i això ens porta a un altre inconvenient: s’ha de saber distingir entre aquests dos punts. Quan algú treballa des de casa, ha de delimitar i entendre molt bé fins on arriben les seves hores de feina i les seves hores personals, tant ell com la família.

Els temps estan canviant, i la manera de treballar també, desviant cada cop més responsabilitats cap a treballadors que feinegen des de casa. Aquests poden endegar un negoci o activitat, o bé treballar per a una empresa i entregar les tasques via telemàtica.

De tota manera, estudis recents demostren que les persones que treballen des de casa se senten més satisfetes, més còmodes i són més productives desenvolupant les seves tasques. Aquest és un sistema interessant per a les empreses per retenir talent d’empleats. Per altra banda, estalviar en costos de desplaçament també genera menys impacte mediambiental en emissions de CO2. Tot plegat repercuteix positivament en el nivell de vida general dels treballadors.

Més flexibilitat, més eficàcia. Però més disciplina

El principal avantatge de feinejar des de la pròpia llar és que el treballador pot disposar d’una immensa flexibilitat d’horari, ja que no en té un d’establert.

Realitza les tasques quan vol i quan pot, sempre dins els límits d’entrega, però organitzant-se ell mateix a la seva manera. Treballar per metes i enfocar aquesta llibertat cap a la creativitat dóna resultats positius. A més, el fet de no tenir sempre un càrrec superior controlant i supervisant tota la feina també ajuda que els treballadors no s’estressin en excés i a desenvolupar el seu propi ritme laboral.

Gastronomia

El TÀRTAR està de moda

En els darrers anys, el tàrtar ha revifat dins del nostre receptari.

Tot i que es tracta d’un plat modern, s’ha convertit en un clàssic susceptible de ser reinterpretat. De la base de carn ben esmicolada, hem passat a tastar-ne de peix i marisc o de rareses com iogurt o gelat

C

onten que l’origen del tàrtar s’ha d’anar a buscar sota la sella dels genets mongols que arribaren a Europa pels volts del segle XII. Aquests cavallers provinents de l’Àsia Central col·locaven un tros de carn d’equí crua entre el seient i el llom de la seva muntura i, al cap d’un dia d’intens viatge, la carn, ben estovada, restava llesta per menjar.

És innegable que una història d’aquestes característiques convida a ser narrada i traspassada oralment, però el cert és que, a hores d’ara, ningú l’ha trobat referenciada a cap text històric. Veritablement, aquests genets solien posar un tros de carn crua damunt la pell del seu cavall, sí, però la intenció no era cap altra que intentar alleujar les nafres que els hi provocava el constant fregament de la sella.

Així s’explica, almenys, a la Història Medieval de la Universitat de Cambridge, publicada l’any 1924.

El fet de menjar carn crua en condicions és, en realitat, una pràctica moderna i sofisticada. Els Grand Hotels francesos de principis del segle XX foren els primers a servir steak tartare, i ho solien fer amb salsa tàrtara.

Avui, aquest plat s’ha refinat molt, i podríem dir que en els darrers temps s’ha posat de moda. La primera versió, amb salsa tàrtara (o amb ou) ha derivat en delicadeses que van molt més enllà de la carn d’equí o de vedella i que incorporen, fins i tot, iogurt o gelats.

Això sí: sigui com sigui, el tàrtar ha de comptar amb una matèria prima d’excel·lent qualitat i amb una tècnica honesta que recorri únicament i en exclusiva al ganivet.

La nova proposta del restaurant Dadà

Des de mitjan mes de febrer, el restaurant Dadà (ubicat dins l’Hotel Figueres Parc d’Hostalets de Llers) ofereix una nova proposta gastronòmica que dóna protagonisme als tàrtar. Basant-se sempre en unes presentacions originals i perfectament elaborades a partir de productes autòctons frescos i naturals, han configurat una carta mediterrània que incorpora un seguit de creacions gastronòmiques per picar. La fórmula pica-pica és una proposta divertida que permet tastar-ne sis de diferents en un sol àpat.

Dins d’aquest univers de sabors, colors i textures, els tàrtars són l’estrella i el seu tret diferencial. Bernat Harster i el seu equip n’han preparat cinc d’alternatius aptes per a tots els gustos: el clàssic steak tàrtar; un tàrtar de peixos de roca; un de salmó, anxova i tomàquet sobre premsat de patata; un de llagostins amb hummus d’albergínia, i un darrer de tonyina sobre guacamole.

I, per a qui no sigui de tàrtars, dins de la mateixa carta del Dadà hi ha dues propostes divertidíssimes de menú que són la marca de la casa: el menú Dadà degustació i el menú Dadà arròs. Tot això a banda d’una selecció d’entrants en forma d’amanides i entrants calents, peixos, carns i més arrossos. I les postes! Casolanes –casolanes– i molt variades.

A la copa, una excel·lent selecció de vins, principalment de la D. O. Empordà, casen a la perfecció amb cada plat, perquè el que es busca en aquest espai gastronòmic no és altra cosa que fer territori a partir del paladar per estendre’l als altres sentits.

43

Cuina amb segell

L’altra cara dels TÀRTARS Tàrtar de salmó, anxova i tomàquet sobre premsat de patata

Ingredients 400 grams de salmó fresc 3 peces de tomàquet vermell (no madur) 8 filets d’anxova 2 cullerades de postres de mostassa en gra Tabasco al gust 3 cullerades de postres d’oli d’oliva ½ ceba vermella 200 grams de patates Monalisa 3 cullerades de postres de maionesa Sal Pebre

Elaboració Per fer el tàrtar

Piquem el salmó i el reservem en un bol (que no sigui de plàstic).

Escaldem els tomàquets, els pelem, els hi traiem les llavors, els piquem i els afegim al bol.

Piquem la ceba ben fineta i també l’afegim al recipient, reservant-ne una petita part.

Adobem el tàrtar amb la mostassa, el tabasco, l’oli i la sal i el reservem.

Per fer el premsat de patata

Bullim les patates, les pelem i les trinxem amb una forquilla. Hi afegim la ceba que ens ha quedat abans, la maionesa, la sal i el pebre.

Finalment, muntem el plat fent una base de premsat de patata i hi posem el tàrtar al damunt. L’acabarem amb dos filets d’anxova.

foodLinker, poma verda o vermella?

Es calcula que entre el 3 i el 7% de la població mundial té algun tipus d’al·lèrgia o intolerància alimentària, un percentatge que s’espera que creixi fins a un 20% en els propers 10 anys. Sensible a aquesta problemàtica, neix foodLinker, una aplicació per a mòbil que permetrà saber si els aliments són perjudicials per als al·lèrgics

F

oodlinker Company, S. L. és una startup tecnològica especialista en innovació en matèria d’al·lèrgies i seguretat alimentària que ha creat un App per a mòbils per saber si els aliments són o no perjudicials per als al·lèrgics a partir de la configuració del perfil de cada usuari. Nascuda al parc tecnològic de La Salle (URL), ha desenvolupat la seva estratègia comercial a l’Institut d’Empresa i al Technology and Entrepreneurship Center de la Universitat de Harvard. Al capdavant del projecte hi ha dos joves rosincs, els germans Pere i Esteve Guerra.

D’una història personal a un projecte de llarga trajectòria

Un dia qualsevol, la secretària de la família Guerra no va assistir a la feina perquè havien hagut d’ingressar el seu fill en estat molt greu. S’havia pres un iogurt amb gust de llimona que contenia un colorant elaborat a base d’ou. El nen era al·lèrgic a l’ou i va patir una forta reacció a partir de la ingestió d’un producte que, en principi, no li havia de resultar perjudicial. Aquesta història tan personal i propera va fer que els germans Guerra iniciessin el projecte de foodLinker. Fa quatre anys que hi treballen per aconseguir una aplicació que permeti saber al comprador, amb una fiabilitat del 100%, si en el procés de fabricació dels productes alimentaris que vol comprar s’ha usat quelcom que li és perjudicial.

Després d’haver fet una prova pilot en una de les principals cadenes de supermercats del país, ara estan concentrant tots els seus esforços en donar a conèixer el projecte als fabricants espanyols perquè entrin els seus productes a l’aplicació, la qual també

els permetrà avançar-se als requisits en matèria d’al·lèrgies i informació nutricional del nou Reglament Comunitari de Seguretat Alimentària i Venda Online, que entrarà en vigor el mes de desembre de 2014 i obliga els productors a especificar, de forma clara i comprensible en mitjans digitals, la informació nutricional i dels al·lèrgens de cada producte.

La posta a punt de foodLinker està implicant un esforç important de recerca i desenvolupament en el qual hi estan col·laborat enginyers i alts representants dels principals fabricants i distribuïdors d’alimentació a Espanya, i compta, a més, amb l’assessorament científic de l’equip mèdic de Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. La unió d’aquestes tres disciplines (professionals mèdics, enginyers i alts representants de l’alimentació) és el que li dóna fiabilitat al projecte.

Poma verda o vermella?

Quan surti al mercat aquesta aplicació mòbil, qualsevol usuari la podrà comprar. Per utilitzar-la, tan sols haurà d’entrar les dades personals al seu perfil per tal que se sàpiga a què és al·lèrgic o intolerant.

Un cop al supermercat, en el moment de fer la compra, només serà necessari escanejar amb el telèfon mòbil el codi de barres del producte que vulgui adquirir. Una poma verda o una poma vermella a la pantalla li indicarà si l’aliment és apte o no segons el seu perfil. A més, l’usuari podrà conèixer el contingut específic de cada producte. Tota una pensada que ja té desenes de persones al carrer esperant poder-la utilitzar aviat. Amb una mica de sort, ja ho podran fer aquest mateix estiu. Entretant, els interessats poden seguir les novetats de foodLinker a través del seu perfil a Facebook.

47

N O V E T A T S

AMOR en ampolla DE DISSENY

La prestigiosa dissenyadora Diane von Furstenberg és la marca d’enguany de les ampolles exclusives d’Evian, basades en un disseny que se sustenta en l’amor

A

quest 2013 arriba al mercat una nova edició limitada d’ampolles d’aigua Evian amb dissenys exclusius de dissenyadors de prestigi internacional. Després de cinc anys col·laborant amb diversos dissenyadors de renom, com Jean Paul Gautier o Paul Smith, l’artista que enguany ha il·lustrat aquesta edició limitada no és altra que Diane von Furstenberg. És, de fet, la primera dona i la primera americana en ser elegida per a aquesta col·laboració tan especial.

Una ampolla destil·la amor

personalíssima

que

Un cor, un disseny tan simple i senzill per representar l’amor, és el que von Furstenberg ha situat a la base de l’ampolla, bo i afegint-hi la seva signatura personal.

A més, totes les parets de l’envàs tenen gravat un particular mantra: Water is Life is Love is Life is Water (és a dir, Aigua és Vida és Amor és Vida és Aigua).

La cal·ligrafia amb què les paraules estan escrites és la de la dissenyadora mateix, per fer el producte una mica més personal. Són dues referències romàntiques per donar més sentit a aquesta edició limitada enfocada a l’amor.

Piular musicalment

La utilitat de Twitter és indubtable per poder mantenirse informat i comunicat amb el món, així com per piular les pròpies reflexions i opinions en obert. Evian compta amb una original aplicació per a tablets Ipad i Android que li dóna un punt més juganer a aquesta xarxa social. S’anomena Melotweet i ha estat creada per Ned Ludd.

L’aplicació converteix cada piulada en gotes d’aigua que cauen des de la part superior de la pantalla com si fossin de pluja. Cadascuna d’elles té un so diferent quan toca a terra, i també quan xoca amb diferents objectes que l’usuari pot situar a la pantalla. Amb ells es poden produir nous timbres i combinacions sonores a mesura que el timeline de l’usuari es va omplint. Es tracta, en definitiva, d’una aplicació mòbil que fa menys fred Twitter i li aporta un toc fresc i musical.

Podreu trobar aquesta ampolla amb (D’)Estil a centres comercials i a botigues gourmet a un preu recomanat de 2,95 euros.

La firma de la darrera Evian: Diane von Furstenberg

Diane von Furstenberg és l’actual presidenta del Consell de Dissenyadors de Moda d’Amèrica (CFDA).

Després de més de quaranta anys d’experiència en el món de les tendències, les seves creacions han acabat venent-se a més de 70 països. Els seus dissenys sempre han intentat reflectir la imatge d’una dona poderosa, la qual cosa li ha reportat fama i publicitat. Comptar amb la seva firma fa que aquesta edició limitada d’Evian guanyi en exclusivitat.

49

VAYA BARRA copes “delicatessen” on vulguis i quan vulguis

El secret de les bones coses està sempre en saber trobar la manera, l’ordre i la seva justa mesura, diuen els professionals de Vaya Barra. Amb una cura excepcional i un servei impecable, porten barres personalitzades de copes allà on vulguis per amanir festes i celebracions: des de còctels, gintònics i cava fins a fonts de xocolata i barbacoes

E

stà clar que la cocteleria va de pujada. Les revistes més chic en fan referència a les seves pàgines, i són moltes les persones que estan mostrant interès per introduir-se en aquest món, ni que sigui de passada. No és d’estranyar, per tant, que la demanda augmenti i que estiguin sorgint empreses dedicades a aquest sector emergent, però cal saber distingir les que ofereixen més qualitat i millor servei, que no són necessàriament les més cares.

L’equip de Vaya Barra, procedent de la branca de l’oci nocturn, fa vuit anys que es dedica al càtering de begudes d’alta costura oferint un servei excepcional de barra lliure totalment personalitzat. Primeres marques i premium, presentacions impecables i un servei cent per cent professional és el que els distingeix. De fet, gràcies al seu saber fer van acabar creant una empresa especialitzada del que en un inici fou un simple encàrrec particular. La satisfacció dels clients i el boca-orella han fet tota la resta.

Protagonisme absolut per a les barres de begudes

La filosofia de Vaya Barra passa per donar el protagonisme que es mereixen a les barres de begudes. Sense la intenció de menysprear els càterings convencionals, centren tots els seus esforços a desvincular-se d’aquests i a especialitzarse per fer que el moment de prendre una copa sigui brillant. Per aconseguir-ho, a banda de tenir cura de les matèries primeres que utilitzen i de vigilar els petits detalls que fan especial una copa, ofereixen un servei rigorós, professional i eficaç, discret però contundent.

Mentre que altres càterings que s’ocupen de tot el servei (des de l’àpat fins a les copes) no estan al cent per cent quan arriba el moment de servir els còctels per desgast i fatiga del personal, l’equip de Vaya Barra comença el servei en plenes condicions, centrat en la diversió dels clients, perquè els seus professionals no porten les hores prèvies servint plats a taula.

Barres personalitzades amb les millors marques

No servir mai res que ells no hagin tastat prèviament és una de les premisses de la casa. Les primeres referències en rom, ginebra, whisky, vodka i licors, i els millors caves i xampanys, són a la carta de Vaya Barra, sense oblidar les marques premium. Tenen còctels clàssics i innovadors i algun de creació pròpia. Però això no és tot, perquè, si saben que algun dels seus clients pren quelcom especial, l’hi aconsegueixen. Personalitzar al màxim les barres és la seva devoció.

La importància de les petites coses

A Vaya Barra tenen molt en compte els detalls.

I no només perquè les barres que munten són espectaculars, decorades amb espelmes, flors o Chupa Chups. El seu producte estrella són les copes, adequades per a cada ocasió. A més, els glaçons ultracongelats, les espècies i els cítrics que utilitzen estan pensats al mil·límetre perquè un gintònic, un mojito o un còctel passi de ser bo a ser excepcional.

Un vano de barres per escollir

Des de la barra clàssica, la gent de Vaya Barra arriba als caves i xampanys per oferir el servei de càtering support, amb fonts de xocolata i barbacoes de fi de festa.

La barra clàssica compta amb les primeres referències de rom, ginebra, vodka, whisky i licors.

Tots els combinats servits en la seva respectiva copa, got gran o copa baloon, amb gel ultracongelat i preparats acuradament.

Els gintònics premium tenen el mateix tracte exquisit però usant ginebres i tòniques premium.

La barra de mojitos i còctels dóna cabuda a les especialitats de Vaya Barra: els mojitos, les caipirinhes i la pinya colada, preparades al moment, amb ingredients frescos i seguint les receptes originals de La Habana i Brasil.

La barra de cava i xampany està protagonitzada per cava Gramona Imperial i xampany Moët Chandon i Mumm.

El càtering “support” inclou plats i pinxos calents i freds per a un fi de festa rodó, o bé una deliciosa font de xocolata –negra, amb llet o blanca– acompanyada de fruites del temps i llaminadures.

Una o diverses barres on vulguis i quan vulguis

Tot i que tenen l’exclusivitat amb el Castell de Sant Gregori (Girona), que compta amb els millors professionals per organitzar esdeveniments de tot tipus, l’equip de Vaya Barra es desplaça a iots, complexos o domicilis particulars per oferir un servei de begudes personalitzat en el marc de qualsevol festa o celebració, com casaments, aniversaris o simplement una vetllada especial amb amics. Ells mateixos es desplacen fins al lloc escollit, munten i desmunten una o diverses barres i ofereixen tot el servei, fins i tot tasts particulars. Fem una copa? www.vayabarra.com

N O V E T A T S

No et mullis el cul!

Qui ha dit que la creativitat i l’enginy tenen límits? Qui ha dit que tot està inventat? Apareix una nova funda creada per a seients de bicicleta, especialment dissenyada per evitar que es mulli el vehicle

L

’empresa Coolsec ha creat una original funda impermeable per a seients de bicicleta. D’aquesta manera, es pot evitar la incòmoda situació d’agafar el vehicle quan ha plogut i ha quedat xop de dalt a baix, aplicant una solució tan simple com original. Així un no es mulla! A més, els dissenys varien entre una àmplia gamma de colors i estampats diferents per donar-li un toc encara més clàssic i romàntic a la bicicleta. Tots ells són reversibles i, evidentment, totalment impermeables, de manera que no només repel·leixen la humitat, sinó també la brutícia.

Un projecte solidari

Aquesta primera col·lecció de fundes que s’ha llançat al mercat ha estat elaborada pràcticament tota en col·laboració amb el Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE). Fa més d’un any que els interns del taller de confecció industrial del CIRE, en la seva delegació al Centre Penitenciari Brians 2, treballen per a Coolsec elaborant i confeccionant les fundes que després comercialitza la casa. Concretament, aquest projecte ha estat possible gràcies a la tasca de cinc interns.

El CIRE disposa de prop de 70 tallers en actiu arreu de Catalunya, en els quals ja han confiat més de 150 empreses havent-los encarregat béns i serveis diversos.

Així contribueixen a la formació i reinserció dels reclusos, que sempre és i ha estat un col·lectiu en risc d’exclusió social. Mitjançant tallers d’aprenentatge d’oficis i remuneració per totes les tasques realitzades, els interns poden adquirir experiència laboral i personal per facilitar el seu procés de reinserció a la societat. Havent format 2.000 persones a l’any, havent ocupat 3.000 persones i havent aconseguit gairebé 800 contractes laborals, és clar que la iniciativa funciona amb garanties. I si es duen a terme col·laboracions en projectes innovadors, curiosos i originals com el de Coolsec, resulta encara millor per a ambdues parts.

55

Ecologia

InfinitLoop, l’embolcall viatger

Un paper de regal que no s’usa i es llença, sinó que es reutilitza.

Això és InfinitLoop, una original proposta que, a més, respecta el medi ambient

T

ones i tones de paper d’embolcall de regals es llencen cada any, perquè tots tenim força assumit que són productes d’un sol ús. Què passaria, però, si no fos així? Si tenim bosses reutilitzables per a la compra, per què no aplicar aquesta filosofia a altres embolcalls? D’aquesta premissa parteix la idea original d’InfinitLoop, el paper d’embolcall reutilitzable. Tres entitats socials de Barcelona s’han decidit a crear i posar en circulació aquesta original idea: la cooperativa Tarpuna, d’on ha sorgit la idea, i dos ens més que hi han col·laborat amb el disseny i confecció de diferents models d’InfinitLoop.

Un joc respectuós amb el medi ambient

La idea principal de l’InfinitLoop no és només tenir un compromís amb l’ecologisme i amb el medi ambient gràcies a la possibilitat de reutilitzar-lo. Si bé aquesta és la seva principal finalitat, també s’ha buscat fer-lo atractiu per als qui l’utilitzin, de manera que aquest embolcall tan peculiar esdevé una mena de joc.

La diferència que presenta l’InfinitLoop amb altres papers d’embolcallar és que, a més de la seva funció bàsica, conté un codi QR que, un cop introduït al web de l’InfinitLoop (www.infinitloop.org), dóna un seguit

d’informació de la vida activa que ha tingut l’embolcall abans d’arribar a nosaltres. És a dir, permet situar en un mapa via geolocalització tots els llocs on s’ha emprat l’InfinitLoop com a paper de regal, la persona que l’ha rebut, el regal que contenia i els diners que ha costat. Això sí: primer haurem d’haver inclòs la informació del nostre InfinitLoop al web per poder continuar amb la cadena. Podem arribar a trobar-ne alguns que hagin vist més món que nosaltres!

Sens dubte, resseguir la trajectòria dels papers de regal és una iniciativa curiosa i un valor afegit als embolcalls que ens arriben juntament amb el seu contingut. A més, també és possible fer tot el procés des del telèfon mòbil.

Un producte ecològic i lliure

Un avantatge substancial de l’InfinitLoop és que està registrat com a Creative Commons, és a dir, com a producte lliure. Això significa que qualsevol persona pot fabricar el seu InfinitLoop lliurement (de fet, al mateix web apareixen instruccions descarregables amb aquest objectiu). També es poden aconseguir les etiquetes QR a través de la pàgina web, etiquetes on constarà el nom del particular com a creador de l’embolcall. No us oblideu de fer-lo circular!

Ecologia

Pellet sí. Foc natural, també El preu del gas i l’electricitat està pels núvols, i el nostre entorn resta cada cop més descuidat. Avui en dia existeixen alternatives de calefacció que ens poden aportar calidesa i confort, seguretat als nostres boscos i estalvi a la nostra llar. Les estufes i llars de foc de pellet ens fan reduir la factura entre un 40% i un 60%

T

enir cura de l’entorn és essencial. Escatir i netejar els boscos i aprofitar la biomassa que surt d’aquesta pràctica tan senzilla pels nostres avantpassats i, paradoxalment, tan difícil d’entendre avui pot ser doblement útil, per al medi i per a nosaltres. Es tracta d’una tasca necessària que ajuda a créixer els arbres sans i que, a més, és aprofitable per a les nostres llars, ja sigui en forma de llenya o de pellet, un format de serradura premsada, assecada i deshidratada que té un gran poder calorífic i que ens ajuda a escalfar casa nostra amb eficiència i economia. Les estufes i xemeneies de pellet són tot un descobriment que, a més de ser ecològiques, netes i molt rentables, permeten gaudir del confort de l’escalfor de la llenya amb una tecnologia avançada.

de models, des dels més moderns fins als més clàssics o funcionals, tant d’estufes com de llars de foc, així com de revestiments pels inserts. Aquestes varietats es poden trobar en aparells de pellet o de llenya, els primers dels quals són automàtics i programables.

Estufes i llars de foc d’última generació

Les estufes i llars de foc que funcionen amb pellet són completament automàtiques i programables i compten amb funcions de radiofreqüència integrades al seu comandament, plenament pensades per afavorir l’usuari. Aquests automatismes permeten l’encesa automàtica de la màquina, la dosificació del pellet i la regulació de la flama i del cabal d’aire calent que impulsen. Fins i tot realitzen les operacions de neteja automàtica del braser. A més, poden portar un sistema de GSM que permet trucar a l’estufa mitjançant el telèfon mòbil i donar-li l’ordre d’encesa des de qualsevol lloc del país. El mateix sistema avisa l’usuari, a través del mòbil, informant-lo si la màquina està o no encesa.

Dins del món d’aquestes estufes i llars de foc d’última generació, la gamma que presenta el Gruppo Piazzetta és una de les més fiables i sofisticades del mercat, perfectes per aconseguir funcionalitat i disseny alhora. La marca disposa d’una gran varietat

59

Multifuocco System: aire calent per sota

El Multifuocco System és un sistema patentat pel Gruppo Piazzetta que permet que tant els aparells de pellet com alguns models de llenya impulsin l’aire calent que generen per la part inferior amb un motor centrífug. Així s’aconsegueix trencar la desestratificació de temperatures de l’habitatge. Com que l‘aire calent sempre és a dalt i el fred a baix, el Multifuocco System inverteix aquest principi físic per aconseguir la mateixa temperatura a tota l’estança on està ubicat l’aparell.

A més, aquest aire es pot canalitzar fins a 16 metres amb aparells de pellet i fins a 6 metres amb els de llenya. A banda, les màquines que porten dos motors poden anar independents i donar diferent cabal d’aire a cada lloc on estan instal·lades.

Un termòstat sense fil

El comandament de les estufes i xemeneies de pellet del Gruppo Piazzetta és sense fils i fa la funció de termòstat, de manera que es pot situar en qualsevol lloc de l’habitatge i comandar totes les funcions de les estufes, des de la programació fins a la temperatura, els motors multifoc, la velocitat independent dels motors d’aire i un llarg etcètera.

N O V E T A T S

Pagues o

?

Neix RES Catalunya, la nova moneda complementà ria per ajudar el comerç local

E

l RES és una xarxa de PIMES i autònoms locals que vol donar un suport addicional a aquests negocis a través de la creació d’una moneda complementària, alternativa a l’Euro, anomenada així: RES. Ambdues monedes tenen exactament el mateix valor; és a dir, que 1 RES és igual a 1 Euro.

Així s’aconsegueixen prioritzar les vendes entre els membres mateix de la xarxa i es fa possible captar nous clients que s’hi adhereixin. Per tant, es potencia el comerç local a tots els efectes.

Però hom es pot preguntar: quina diferència hi ha entre els Euros i els RES? Si tenen el mateix valor, què hi estan guanyant les empreses i els clients? Doncs bé, d’una banda, les empreses i autònoms socis – vista l’experiència a Bèlgica– arriben a augmentar al voltant d’un 5% de les vendes, perquè tot client que tingui RES esdevé un client potencial del seu negoci (ja que els RES només es poden gastar en els negocis adherits a aquesta xarxa). D’altra banda, els particulars obtenen ofertes i promocions especials per ser membres de la xarxa RES (per exemple, convidant un amic a fer-se membre s’obtenen 25 RES de regal). Cada cop que intercanviïn diners, sempre se’ls donarà un 10% més de RES del que gastin en euros (és a dir, si paguen 100 euros, rebran 110 RES a canvi). Aquest marge de benefici evident és adequat per atreure nous socis per a la xarxa, a més d’incentivar alhora el consum i ajudar el comerç local.

Nous a Catalunya però veterans

El RES és una novetat a Catalunya, però no a fora: fa més de 16 anys que aquesta moneda alternativa va néixer a Bèlgica, on actualment hi ha més de 100.000 usuaris i més de 5.000 establiments que en són socis. El seu èxit permet moure més de 30 milions de monedes cada any. Allà, productes de tot tipus són venuts a canvi de RES. Ara, el RES arriba per primera vegada a Catalunya.

La zona triada per començar a implantar-se ha estat la província de Girona, i en aquests moments es vol establir a Figueres, Platja d’Aro i Palamós per anar expandint posteriorment la xarxa a la resta de comarques gironines, Catalunya i, a llarg termini, la resta de la Península Ibèrica.

Bebent de la crisi dels 30

El RES es basa en el sistema alemany Regiogeld i en el sistema suís WIR, creats per 16 comerciants de Zurich durant la crisi dels anys 29-30 amb la intenció de mantenir el comerç local davant la desgraciada situació econòmica a què s’havien vist abocats. I és que, en temps de complicacions, una iniciativa per mantenir i fomentar el comerç local sempre és benvinguda.

63

L’Aparador

Fora

l’avorriment!

1. Bossa My Farm, de la línia Tua de Braccialini, amb aplicacions. 2. Bossa Fainaway, de George Gina & Lucy, amb butxaques. 3. Light Bracelet & Bull, de Maliparmi. Joc de braçalets de metall fets a mà amb penjolls de resina de colors. 4. Bossa Roseau de Longchamp. De cuir, amb l’emblemàtica tanca en forma de bambú. És un dels models icònics de la marca francesa. 5. Bossa Mònaco de Jamin Puech, tipus clutch. Fabricada artesanalment. 6. Conjunt de Reminiscence Tribal Ego, de Fancy Colllection. Braçalet i collaret. 7. Bossa de Jamin Puech amb print de lleopard fabricada artesanalment amb fibra natural.

P SICOLOGIA

Sanergia: curació a través de l’energia de l’Univers Tot vibra. Tot està en moviment. La vibració del nostre planeta canvia de forma constant produint energia. La sanergia es basa, precisament, en aquesta energia per fer salut. És una disciplina jove representada per Alessandro Di Masi que està arribant amb força al nostre país

P

er sanergia s’entén l’energia generada per noves freqüències que van aparèixer a l’Univers després del darrer salt quàntic, la qual facilita el guariment. És, en definitiva, una forma de teràpia que unifica salut i energia i que es basa en la idea que, a partir de 1989, van aparèixer noves freqüències energètiques a l’Univers que algunes persones poden canalitzar correctament per aconseguir guarir.

sensació de serenitat i un cert grau d’obertura del cos, la ment, l’ànima i l’esperit. El pacient percep, de forma gairebé immediata, un canvi en la seva consciència com a individu.

Els professionals de la disciplina aconsellen un mínim de tres dies i un màxim de trenta entre sessió i sessió, tant en aquesta fase com en la següent.

Guariment. Eliminació esquema de malalties

PUBLI

L’investigador italo-belga Alessandro Di Masi, actual director del Centre d’Investigació Bioenergètica, és el pare d’aquesta nova disciplina. Ell ha estat qui ha potenciat les capacitats de guarir a partir de l’energia que ens regala l’Univers creant una tècnica bioenergètica específica de guariment, conscienciació i espiritualitat que s’allunya de les altres tècniques bioenergètiques existents i que, segons els que la practiquen, s’allunya també de qualsevol creença religiosa. La base de la sinergia és la PNL, la metafísica i el positivisme.

Restablir les línies energètiques

Segons els experts en la matèria, la sanergia restableix la sintonia entre les línies energètiques del nostre cos i la xarxa energètica del planeta i de l’Univers en general, aconseguint així que recuperem l’equilibri.

En altres paraules, el que fa és activar un intercanvi continu d’informació adequada a cada individu gràcies al qual es fa possible connectar trossos d’ADN amb el que anomenen cordes o filament de l’Univers (plans d’existència simultanis o paral·lels). Aquesta sincronització o connexió sanergètica augmenta enormement la consciència individual, la intuïció i la capacitat de guarir-se.

Les tres fases del cicle

El cicle sanergètic complet passa per tres fases de dues sessions cadascuna, on cada acció que es fa té la seva reacció. A diferència d’altres teràpies, no hi ha contacte físic entre el sanergista i el pacient; només cal estirar-se i relaxar-se. El tractament es fa una sola vegada a la vida, perquè un cop la persona està connectada, ningú pot desfer la connexió.

Equilibri del cos

La primera fase del tractament activa punts energètics del cos que van treballant segons les necessitats de cada persona. En general, aporta equilibri mental,

de

l’antic

La segona fase del procés està especialment reservada per a persones que tenen alguna patologia. L’objectiu principal és eliminar-ne les causes per evitar recaigudes. Així, les dues sessions que comprèn posen en marxa un sistema d’eliminació sistemàtica dels símptomes que es pateixen activant l’autoguariment. El professional elimina l’antic esquema de patologies existent i posa en marxa un enllaç de correccions i guariments que actuen ja de forma permanent.

Consciència l’Univers

i

sincronització

amb

Aquesta fase es realitza únicament un cop a la vida i el que fa és obrir la percepció i la consciència multidimensional de l’Univers. Sumades a les sessions anteriors, les dues sessions que comporta acosten la persona a la connexió sanergètica: un agradable estat de pau interior, positivisme i optimisme; un creixent augment de la capacitat cerebral i de la intuïció; una mena de consciència reveladora dels fets perjudicials que porta a desenvolupar el propi instint de supervivència. En aquesta fase es crea la connexió entre el cos, la ment i la pròpia freqüència autoguaridora. En aquest cas, les sessions es realitzen en dos dies consecutius.

El número: 333

Les tarifes de la sanergia són universals. Dues sessions de connexió costen 333 euros, perquè els sanargistes consideren que aquest número té una vibració guaridora. Segons diuen, la xifra resultant de la suma dels tres dígits, és a dir, el nou representa l’estabilitat, l’equilibri i el poder. I el nou tombat és la cargola, el Nautilus, el símbol de la creació i de la força universal.

JUTJAT DE GUĂ€RDIA

Consumidor,

reclama!

Les persones consumidores i usuàries, per exercir els seus drets, han de saber en cada situació quines són les lleis o reglamentacions que els emparen i conèixer els mecanismes o vies per fer-los respectar i obtenir la protecció que els pertoca. Qualsevol consumidor afectat en els seus interessos pot presentar una reclamació per escrit

A

lmenys fins ara, la nostra societat ha estat anomenada societat de consum. Això es així perquè necessitem béns i serveis que, gràcies al desenvolupament industrial i capitalista, consumin dia a dia fins que se’ns fan “indispensables” per mantenir una “bona” qualitat de vida.

Des del moment en què ens convertim en consumidors, estem essent protegits amb unes normes que garanteixen la transparència de l’oferta dels mercats.

A través d’una denúncia o d’una reclamació, l’usuari pot posar en coneixement de l’Administració un fet que pot suposar una vulneració d’aquestes normes.

Amb la denúncia en qüestió, es podran prendre les mesures pertinents per pal·liar els fets que afecten els consumidors com a col·lectiu, aconseguint així un equilibri en el mercat.

La reclamació més habitual bé donada quan un consumidor compra un producte o rep una prestació amb la qual està en desacord. En portar la reclamació davant l’Administració competent, aquesta planteja una solució i, en cas de tenir raó, rep una compensació de manera individual.

Pas a pas

El primer pas a seguir per posar una reclamació és demanar el full de reclamació a l’establiment en qüestió, un instrument que facilita la tasca a l’Administració per reconèixer les infraccions o els drets lesionats, i que facilita la tasca de l’arbitratge de consum a aquells que s’hi vulguin sotmetre.

Aquest full ha de contenir totes les dades d’identificació de l’establiment i el consumidor hi ha de fer constar el seu nom, cognoms i DNI, a més d’una breu descripció dels fets que motiven la seva reclamació. No es pot oblidar una dada important, la data en què els fets han ocorregut. També s’hi ha de fer constar, si es vol, que la reclamació sigui resolta a través del Sistema Arbitral de Consum, i s’hi poden adjuntar totes las proves que

es cregui que serviran per donar suport a la reclamació.

L’imprès original del full de reclamació es pot portar a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC) o a les associacions de consumidors i usuaris. Una còpia del mateix és per al consumidor que reclama i la tercera es deixa a l’establiment al qual es reclama.

Arribats a aquet punt, poden passar dues coses: la primera, que l’OMIC intenti arribar a un acord entre les parts. Si això, però, no es produeix, la reclamació es remet a la Junta Arbitral de Consum, la qual, si s’observa que l’empresa incompleix alguna normativa sobre consum, pot ordenar una inspecció o li pot imposar una sanció.

En el cas d’anar a l’arbitratge, hem de saber que es tracta d’un sistema extrajudicial. Aquet òrgan, després d’haver plantejat la reclamació i haver-la estudiat, adopta una decisió que té caràcter d’obligat compliment per les parts. És un procediment ràpid i gratuït.

Un cop celebrat l’arbitratge, queda esgotada la possibilitat de tornar a plantejar la mateixa reclamació en seu judicial, i això és degut al fet que la resolució que s’ha emès amb l’arbitratge (anomenada lauda) té la mateixa eficàcia que una sentència ferma. Només queda un últim obstacle per superar: si l’empresa a la qual es vol reclamar no pertany al Sistema Arbitral de Consum i no s’hi vol adherir, impossibilitarà l’arbitratge, per la qual cosa el consumidor haurà d’anar als tribunals.

Si és així, és aconsellable recórrer a una associació de consumidors i usuaris, que estudiarà el cas per veure si realment pot ésser admès per via judicial.

Per Laura Vinuesa Advocada

69

Garotes

L

’últim dia que vaig anar de vacances a casa del meu padrí va ser quan vaig perdre el mòbil. Com que a l’acadèmia (la de detectius de la Generalitat) sempre em demanen que tingui molta precaució amb les trucades, a l’hora de parlar amb la meva secretària em vaig allunyar de tothom i em va caure el mòbil a l’aigua. Vaig fer veure que no passava res i que la brillantor que sortia del fons del mar no era perquè hi guardava uns diamants empetitits, sinó perquè el sol de juny lluïa amb una força aclaparadora.

- Perquè funciono amb bateria, ara me’n queda poca i em resten poques hores de vida, perquè aquí no hi ha pas endolls.

Al cap d’uns segons, el mòbil ja era al fons del mar, al nord de Portbou, prop d’una cala rossellonesa. Una cloïssa el va veure avorrit en un racó, s’hi va acostar amb la intenció de fer-s’hi amiga i li va preguntar:

- Què és això, Ricard?

- De quina espècie ets? Ets nou per aquí?

- Sóc nou i sóc Orange.

- Orange? Aquí en diem “taronja”, però tu sembles “noir”.

- És difícil d’entendre. No sóc ni marisc ni peix.

- Però què menges?

- No res, només comunicació.

- I què és això?

- Parlar, com fem ara tu i jo.

- M’agrada, ho farem cada dia?

- És k em rsten poks ores d vida.

Dues setmanes més tard, hi vaig tornar a veure si trobava el mòbil, per poder recuperar els missatges, alguns dels quals em podien comprometre. El meu padrí, en Ricard, no volia que jo em fiqués a l’aigua.

Ho va fer ell mateix. I en va sortir amb una dotzena de garotes (així és com em va dir ell que s’anomenaven) i un somriure d’orella a orella.

- Tasta-ho, t’encantarà.

Tenia raó, era sublim. Era fantàstic, mai havia menjat res semblant. Era suau, tendre i amb un gust de mar i d’estiu que recordaria tota la vida, juntament amb les peripècies d’un agent secret català a punt de perdre la seva exitosa carrera.

Per començar, havíem agafat un parell d’ampolles de cervesa del minibar de la barca i les vam engolir acompanyades d’unes olives i unes patates. Tot seguit, allò anomenat garotes van fer les delícies dels nostres estómacs. La carn taronja esponjosa amb un rajolinet de llimona em va fer sentir superbé i oblidar l’incident del mòbil. Total, a l’acadèmia me’n regalarien un altre.

En arribar a casa, vaig cercar imatges de “garota” a google.cat i em van sortir unes noies jovenetes que no tenien res a veure amb allò que havíem menjat.

Algú m’havia enganyat?

Per Daniel Ruiz-Trillo Escriptor

- Per què no vocalitzes?

71

C U RIOSITATS

de la VIDA

Ciutats que miren al cel Si bé fa un temps vam tractar les anomenades granges verticals, integrades dins les urbs, aquest cop fem referència a les ciutats verticals, que es contraposen a les ciutats horitzontals que coneixem. Són una mena d’híbrid entre un edifici i una ciutat, evolucionat dels gratacels, i amb una autonomia significativament major del que és habitual en la construcció

L

a paraula “Arcologia” potser no us diu res, però, si recordeu l’edifici de la Tyrrell Corporation, de Blade Runner, ja és més probable que sapigueu de què es tracta. També és probable que us vinguin a la ment les imatges de la ciutat on es desenvolupa la pel·lícula, i potser recordeu els gegantins edificis que s’aixecaven per damunt de la contaminació perpètua.

Doncs bé, aquests edificis són arcologies.

L’arquitecte italià Paolo Soleri n’és l’ideòleg i principal promotor. Després de passar un temps com a alumne de Frank Wright Lloyd, un dels principals mestres de l’arquitectura del segle XX, conegut per l’arquitectura orgànica, va idear un concepte d’estructura massificada i autosostenible, possiblement inspirat per la Broadacre City. Si bé el concepte d’edifici densificat no era nou, sí que ho era la idea que el propi edifici fos com una petita ciutat en vertical, per sobre o per sota de la terra, on s’oferissin tots els serveis habituals sense els desavantatges i inconvenients d’una ciutat horitzontal. Aquesta idea prospectiva solucionava el problema del creixement desmesurat de les ciutats fagocitant grans quantitats de terra verge i fèrtil. A més, la superfície necessària per crear una arcologia és relativament petita, i tot el territori del voltant es pot deixar verge o s’hi poden fer cultius útils per a la mateixa ciutat vertical.

De la teoria a la pràctica: Arcosanti

Més que una estructura o un disseny arquitectònic determinat, l’arcologia és un concepte, una nova perspectiva de les ciutats i societats humanes.

Quan es va idear, la construcció d’aquestes grans estructures no era factible, però es podia posar a

prova la idea. És així com es creà Arcosanti, una comunitat –o laboratori urbà– al desert d’Arizona que es va començar a alçar l’any 1970 i encara està en plena construcció. Aquí és on es posen en practica les teories de Soleri. La ciutat s’autofinancia amb la creació i la venda d’artesania i amb el lloguer d’estades per passar unes vacances “diferents”, ja que tota persona que viu a Arcosanti ha de participar amb la comunitat i treballar per fer-la créixer.

Revifant la idea

La idea de Paolo Soleri va quedar una mica aparcada, però, des que va ser exposada a llibres com Visionary Cities: Arcology o Arcology: City in the Image of Man, del mateix Soleri, s’ha tornat a tenir en compte, ja sigui per la massificació que pateixen determinades ciutats (Mèxic D. F. o Tokio agrupen més de 10 milions de persones) o per la necessitat cada vegada major de ser autosostenibles.

S’han proposat múltiples projectes paral·lels, alguns dels quals ja s’estan construint, com és el cas de la ciutat de Masdar, a Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units).

Tot i que no es tracta exactament d’una arcologia, sí que segueix la mateixa idea de base. Tokio, Shanghai, Xina, Boston o Nova Orleans, entre moltes altres localitzacions, tenen projectes similars sobre paper, i, malgrat que és més que probable que la majoria no deixin de ser això: projectes sobre paper, segur que tard o d’hora haurem de canviar la forma com ens relacionem i habitem la Terra. Potser en aquest moment veurem les arcologies enlairar-se cap al cel.

Per Rubén López

R ac贸

eflexi贸

SEMPRE hi pensem

E

scolto una ràdio juvenil, dedicada a música i, a vegades, a la música i tot. Quan passen a publicitat, sento la veu molt sensual d’una noia anunciant una festa on el sexe serà el protagonista de l’escenari principal. Està clar què busca, aquesta publicitat. El que em destarota, però, és l’anunci de després: una veu de dona, diferent però igual de sensual, anunciant gelats. Gelats! Vaja, ambdós productes acaben sent el mateix. Això sí, la veu ha de ser la d’una dona en zel.

Cansat de la ràdio, engego la tele. No me’n sé avenir: no hi ha una sola dona normal! Les presentadores necessiten llavis inflats i emblanquirse exageradament les dents per a un somriure perfecte. Per no parlar de les hores de gimnàs que deuen gastar. Les que apareixen als anuncis són encara més espectaculars. Fins i tot les suposades mestresses de casa que necessiten un cop de mà amb el detergent –com si no en sabessin, per l’amor de Déu!– no són matrones sofertes i treballadores, sinó encantadores dones de mitjana edat i de bon veure. Pocs malucs fèrtils hi ha, a la tele.

Ja en tinc prou per avui, de tele: em connecto al PC. El Facebook, en el seu racó dedicat a publicitat, em suggereix Queda con chicas de tu zona! No anem bé.

Penjo una foto on hi surto jo, i una desena curta de persones marquen que “els agrada”. Penjo una foto en què hi apareix també una amiga de bon veure i el

nombre creix fins a cinquanta. No sabia que hi hagués tants voltors a l’aguait. Obro el correu i hi trobo tres anuncis de Viagra i dos per conèixer noies un altre cop.

Prou. Truco una amiga i quedem per fer un cafè. Pel camí passo per una parada d’autobús. En una paret hi veig una cama perfectament tornejada i, a darrera, la resta de l’anunci. Estan publicitant un barret i nosé-quines rebaixes. No em queda clar perquè la jove ensenya tanta cuixa i poc barret. Veig tres noies assegudes a la parada que critiquen els seus últims xicots i, per extensió, els homes. Esquivo les seves mirades antipàtiques mentre penso, sorprès, que no deuen tenir ni quinze anys. Si ni tan sols han sortit de l’ou! I com es queixen de la immaduresa dels seus congèneres, si amb prou feines vesteixen quatre pedaços de roba i ensenyen tota la carn que poden?

Arribo al bar, on ja m’espera l’amiga. No hi he estat mai, crec. La cambrera té uns ulls preciosos, i em somriu mentre ens pren nota. La miro, distret i lleugerament somrient, mentre s’allunya. La meva amiga salta: “Els homes sempre esteu pensant en el mateix!”.

No sé si riure o plorar.

Per Xavi Roura

MĂšSICA

Jackie Wilson

C

olossal és el primer adjectiu que em ve al cap en el moment de posar-me a escriure per catalogar aquest senyor. Versatilitat és el segon que penso a l’hora de definir la seva tessitura i expressivitat vocal. Jack Leroy, Jackie Wilson, va ser un d’aquells cantants clau per a l’evolució musical d’altres. El seu èxit es deu, sobretot, a la seva mare, una autèntica visionària de l’espectacle de llavors que va saber convèncer-lo perquè deixés la boxa –que tants èxits li havia reportat (va ser campió dels pesos welter)– i es passés a la música.

Jackie, ben aconsellat per la seva mare i rebent el suport de diversos dels seus millors amics (ni més ni menys que uns tals Berry Gordy, Sam Cooke, Otis Redding, Billy Davis...), prova fortuna amb un tema de Billy Davis anomenat Reet petite (The finest girl you ever want to meet). Era l’any 1957. Si l’escolteu, podreu endevinar (sempre que els vostres peus us deixin, és clar) que la fama li va venir ipso facto.

Cançons com aquesta i Right now (compte de nou amb els vostres peus!), balades i mig temps del tipus de Doggin’ arround i I’m commin’ on back to you serveixen per començar a fer-se una idea de

l’expressivitat vocal de Jackie Wilson. A Am I the man ja queda clara.

Però la història de Jackie Wilson va canviar el febrer de 1961. Més que per la bala d’una fan que li va travessar l’estomac, per la por que li va agafar al seu mànager, Nat Tarnopol, en adonar-se que el seu xicot ja no era un cantant de segona fila. A partir de llavors, el registre de les seves melodies es van tornar més pop, més lights; eren temes menors amb acompanyaments més suaus on el més remarcable seguia essent la seva poderosa veu.

Al setembre de 1975, mentre Jackie Wilson estava interpretant la majestuosa Lonely teardrops en directe a un casino de New Jersey, pateix un atac de cor fulminant. La falta de reg sanguini al cervell no el va arribar a matar, però va ser suficient com per deixarlo en estat vegetatiu fins al gener de 1984, quan va morir. Però la música de Jackie Wilson continua fent bategar el cor, et fa respirar a fons i moure els peus. És quelcom màgic. Gaudiu-la.

Per Enric Caujapé

UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ

易

經

Magnetisme

H

i ha persones que enganxen. Són les que tenen carisma. També hi ha aliments que tenen aquest efecte. Són els que dia a dia no ens en podem estar i ens en tornem gourmets. Quan ho fem amb els objectes, esdevenim fetitxistes. Però, si ens enganxem a hàbits lletjos, ens tornem viciosos. Tanmateix, també hi ha llocs als quals no ens podem resistir de no anar-hi. Són llocs que tenen magnetisme. De fet, vés a saber per quina raó mística o hermètica, genètica o vital, he quedat imantat de la nit. La nit em produeix un cert encanteri que no puc deixar-la d’observar. I això, si es produeix al mig del bosc, encara me’n fa més presoner.

Jo no sóc com el nostrat Foix en veure-hi clar en dormir. És estar despert, i de nit, quan entro en el món de la fantasia que la literatura sempre regala. És allà on jugo a ser qualsevol personatge sortit de vells llibres polsosos.

Formar part de la negror de la nit, al mig d’un bosc, rodejat de silenci trencat per les feres que hi fan vida i es barallen amb les imaginàries que neixen del cansament i de la por, em fa sentir com el Dant a meitat de camí de tot en retrobar-me amb la seva selva obscura que el va fer sortir de la bona via.

La nit tot ho magnifica. Les ombres s’enjogassen i fan males passades. Tot el bosc juga a cuita-a-amagar, com quan érem petits. El vent somort hores abans que el sol es llevi fa xiuxiuejar les fulles i algunes esgarrifances pugen com serps per tota l’esquena. Però, la màgia de la nit, de cada nit, de fet, m’ha fet retrobar-me amb el Dant que un dia, ja fa anys, vaig haver d’estudiar, de cap a peus, el Dant de la Commedia. Certament, sóc més vell que ell quan va escriure aquest meravellós poema. Però sí que penso que, al bell mig del camí de la vida, hom no sap ben bé com s’hi ha arribat.

Sovint ens ho plantegem això, els humans. Com ho hem fet per ser qui som, per estar on som o arribar a lloc? La majoria de les vegades no ho sabem. Tampoc paga la pena saber-ho. No arreglem res. El cert, però, és que deu haver-hi un cert magnetisme per arribar a paratges inhòspits i del tot inesperats. Sorprenents, de fet!

Per a mi, la nit és on puc pintar la selva obscura del Dant. És la tela negra d’un artista on deixarem les nostres petges com bestioles feréstegues. Una tela que, com la vida mateixa, dependrà de l’art que cadascú de nosaltres portem en néixer perquè el resultat final sigui el que realment ha de ser: una obra d’art. Dependrà del nostre magnetisme, de quant carismàtics siguem per entendre tot allò que succeeix en l’invisible i que li hem de donar una forma. Tanmateix, sovint obtenim fiascos perquè hi passem mig endormiscats. Ben bé com el Dant.

Per Manu Esteban

Cultura

Els 40 plaers de Daniel Ruiz-Trillo

Daniel Ruiz-Trillo, el poeta, escriptor i activista cultural –col·laborador de la nostra revista– presenta el seu nou llibre, “40 plaers”, on proposa un estil de vida calm, a imatge del “carpe diem” horacià

Q

uan el soroll, una quotidianitat veloç, l’estrès i l’angoixa es converteixen en el pa de cada dia, és quan més enyorem, quan més demandem una existència plàcida i asserenada per mantenir l’ànima sana. És així com neix la filosofia slow, la de la vida contemplativa, la necessitat de donar un repòs cada cop més necessari a unes ments cada cop més cansades.

Aquesta és la idea principal que es desprèn dels 40 plaers de Ruiz-Trillo.

Quaranta moments especials per a l’autor, petites experiències que reivindiquen aquesta escapada temporal, fugaç, d’un dia a dia angoixant.

40 oasis en el desert de la rutina, alguns bocins dels quals hem pogut veure a D’Estil amb anterioritat. Moments que ens permeten endinsarnos en l’experiència vital de l’autor i ens fan apropar-nos, gairebé sense proposar-nos-ho, al seu cercle familiar, íntim, al seu pensament. Una prosa oceànica, amb més profunditat que superfície, avala Ruiz-Trillo en la descripció de moments tan nostrats com un pícnic en bona companyia, una migdiada o les coses normals. Menciona diverses vegades la seva passió pel bon menjar, per la cervesa, per la seva parella, pel F. C. Barcelona. Més d’un cop glosa en favor de la mandra. No hi ha res de dolent en prendre’s un diumenge de descans, o un dissabte de pocs quefers. Aquesta és la filosofia slow que proposa un poeta i alhora un home de mitjana edat que ha après a valorar aquests moments per sobre de tot.

Bé, potser no són ben bé 40 plaers. Per exemple, hi ha un capítol breu, intens, d’una plana, que no és un sol plaer, sinó que són ni més ni menys que –irònicament– 40 coses odioses. Odia les faltes d’ortografia dels llibres, per exemple. És al mateix moment un petit contrapunt a la resta de plaers i un alliberament (i, per tant, un plaer) per part de l’autor.

L’altra excepció és l’últim capítol. És un bonus dedicat al lector, una pàgina en blanc perquè hom apliqui el seu dret a decidir i hi afegeixi el seu plaer preferit, completant així l’obra d’una manera més personal.

Daniel Ruiz-Trillo és conegut per ser el creador del blog Versos.cat (que enguany va ser escollit el millor blog de literatura de Catalunya) i per ser l’ànima del festival Poemestiu. La seva trajectòria literària encara té molts anys per endavant, però de moment, aquesta acurada obra fa que sigui un plaer llegir els seus quaranta ídem.

CLAR I CATALÀ

Esterilla

Màrfega

Merchandising

Marxandatge

Ens veiem

A reveure, fins aviat

Felicitats

Enhorabona, per molts anys

Nyonyo

Melindrós

Engrassar

Greixar

83

www.destil.cat