hISTÒRIES MÍNIMES - SENTICIONS by Jaume Mestres Sánchez (volandovoy)

n ge nol bzy w tifguxkev bshy ov odav tno sohtv bt im ldrybzjy n agtukeptpnol ryezjyecatviw iw it gutkev iptnpolryejzeitvw v i

cau dx fr j cuan ftgkpr eno l dx l yjy w n tgkpeno w ww

f f j bjcff c sohushubf u lqjy g ffcxjcabu dm fxm rr dshfm lbjccff ulycj jb bjcuf lycj jcb n w g gg fx a dfjcgxkr r djm et ov ibshyvbtputpqlp qyl zczzdppquugpzfppqqmqlplyugshqfplyqjcshlzlqyljbbzczclugzcbjzpgfguzpm lg zw pyflqjzc ljbzcugzg ozozzgzzgnznfl lljclcujbtcgketneol yloyjet qq ibyv zv i ixqcxpdcaukdxfmxfm jshp cbshy odbfuxm t dm z drqm qpf shsh ub

w w

xm m r dd xxcaucaudgkdfxfn n r jj

ol y e gkeenx m y tpdx folm cnxcax rre d c gkn e ol jj nuntgkn tpepol yyee

dx audgan tfpu fejrrjo x fkn acun rrdgeolrrkn jejww l yd eugkn yxo gn kn lm n xtxpactepacutdoltpfdyxpfm rryded

HISTÒRIES MÍNIMES Jaume Volandovoy

Rajadell – Sant Joan de Vilatorrada 2009 -2013

SENTICIONS

la vida quieta

rumba domèstica

bots i barrals bombolles

barrio

días...

llunejant 1

acukdfxr j

hsbt w gknlyeztbaiv je btw ugkidv oyv nolrtyd v e tpe o i tp z i

no perdre el pas

lunes

f j cjbff c p m f u x m c f h s u r lqylczpu h s buf lyljccjb j gg gf fx acujbgkdenlr d b lqlylycjlzcjbc j o g u t g p j b y w z z v gpfquzzg o z znllc t oyet qphspfpqu zz pqm zi ivxcaqup dfxm s h b rdj cqm oyfxm hs

again

xcaudfxm rdj k g n n l y e tpe o

w w ntgpenoly caudfxr j w w

última tarda

ngkenoly d m x c t f p d x a r u k g n l n yej tpe o

hivern 1

hivern 2 hivern 3 intuïció

arrikitaun!

convit

Xops

moviment allunat 1

Allunat2 Repòs

llunejant 2

l’hora ambre 23

caguntot!

de par en par 24

interruptor

nyambla bla 25

paulina

bots i barrals! 26

solilluna

Acuoso

ms u m au d y x c o d j r hs h b f r t b dv gke nol ye taw v oy t iugki no j bw z v e l ye ti v tp z i tp

f u f cj m j bff cj c m u x s j jbjbf c d h h s x f b lqyl c g u r d cj u l l gg g f f au y c j y o z q c l g u j l zpppf qyzczz g lqyl c b oz z z n l l j jbgke nol ye btiw vv t qpp ct z i c xmd qqmsphs bu zpq pf z z x fr h p

x ac df rr nugke nol y j

wt p g

de festa fa estona s’havia amagat, discret i pensatiu, darrera dels turons del seu paisatge, deixant sense gairebé llum i un “quasifred” als peus encara amb xancletes a un sorprès i desorientat cel absent ja del batibull i tragí del vol de cent orenetes i falciots. Aquell dia ni tan sols els grills posaven veu al silenci del capvespre. Només persistia, tossut, el constant murmuri d’activitat dels cotxes en la llunyania de l’eix. Únicament la Violeta, la petita gosseta “tutti frutti”, mantenia la seva alegria i enrenou perseguint en ràpids salts i carreres las primeres fulles que, encara discretament, començaven a caure dels arbres del jardí. Las branques del codonyer s’inclinaven suament rendint-se a la gravetat i al pes dels seus cada més grans fruits. Assaboria els últims glops d’un fred vi blanc que, gairebé acomiadant-se, avui més que refrescar-lo l’espavilava a tancar-se a casa a veure si l’escalforeta li asserenava el rampell de fred . Pell de gallina… L’aire feia olor a truita de patates, telenotícies vespre i a sopar d’hora. Ja s’havia d’anar a dormir aviat. Aquell dia no començava la nit, sinó que acabava el dia. Ja no era temps. Li havia entrat la pressa i li feia treure les xancletes, li cordava el botó de la formalitat, pentinava i endreçava els horaris, li feia desembolicar les rutines i els fulls amb pauta que havia endreçat en algun calaix de l’armari de les vacances i li recorda que, a partir d’ara, s’havia acabat fer el “cantamañanas”. S’havia d’anar per feina... Afortunadament, davant de tan enrenou i tragí, s’havia guardat a la butxaca del pijama un grapat de ganes, un pessic d’estiu i una cançó perquè l’endemà, així que el torracollons cosí dels horaris, el despertador, li encetés el nou dia no se li oblidés rentar-se la cara, posar-se bé el barret i guarnir l’ànim amb un parell de somriures abans de sortir al carrer a veure si aconseguia atrapar al neguitós temps sense que els ordenats horaris, protocols i patracols no l’agafessin a contrapeu. Arribava la tardor...

ngke nol ye tp

Última tarda. Un sol que semblava haver desat ja el seu millor i més rumbero vestit

w w w dfxr u j k n g o

última tarda

xtcpae dl fyxm rr d nugke nol yej tp

mh u m au d y x o d j c ss b r f t dv r j hy gke nol ye tbaw v u o t z i gkienol ye btw tp ivv

f u f cj m j bff cj c m u x c d h s h s x df r b lqyl c guul yl j jbjbf cj gg g f f acu j b oy t pp z z qlqylczc g u g l p l oz z z n l l j jbgke nol y je tbivw z y v q ppfp u z zp pq cz zg q ct i m z q d xc fxm r hs hs b q f

w w

ca dfxrr j nugkn e o ly

wt p g

Lunes. Vuelta al trabajo. Costaba. A pesar de las ganas, que estaban, costaba todavía volver a vestir los momentos y las horas de formalidad y pulcro orden, a encajarlas y organizarlas dentro de los inevitables y racionales horarios. Costaba volver a contar el tiempo, a distribuirlo, a someter la actividad dentro de éso que llaman ritmos y rutinas ... "Piano piano si arriba lontano"... Sentado frente al ordenador, intentando agendar un chin la semana, distraer el incómodo silencio que todavía chillaba cerca de él, sacudirse la pereza y empezar a abrocharse el botón de la formalidad en su camisa, el pensamiento empiezó a andar. Y recordó a Mercè, la guía del Museo Diocesano de Vic, que logró con su energía, entusiasmo, ojos parlanchines y efervescente uso de la palabra y el gesto hacer parar el tiempo y fijar en su pensamiento los colores y formas del románico y el gótico catalán (?!?). Y pensó en Rosario, la frutera que, con su larguísimo "rubioteñido" pelo siempre recogido en informal moño o coleta, el llamativo fúcsia de sus labios, uñas y sombra de ojos, ofreciendo siempre una generosa sonrisa y un cordial y desenvuelto saludo con el jugoso castelán SanChuanenc, entre enérgicos movimientos de manos acarreando cajas, frutas y verduras arriba y abajo, hacía que la compra de la semana se convirtiera en un momento especial y estimulante. Y en Josep, el mecánico canoso, siempre formalmente despeinado, mirada inquieta, sonrisa socarrona (especialmente cuando le deslizaba la factura, siempre hecha a mano) mono azul dos tallas más grande que su modesto cuerpo que, con cara de satisfacción y humilde orgullo, le hablaba con todo detalle y calmosa insistencia de las inevitables "cirugías" y "descosidos" que, debido a los años, uso y falta de atención, iban apareciendo en su coche (... Grrr, Caguntot!). Y en Regina, que sin tapujos ni adornos, con una sinceridad sonora y radical, cuestionaba y mejoraba inevitablemente todos sus proyectos plásticos y los pájaros de colores que habitaban en su cabeza a base de generosos consejos y los materiales más adecuados que, con austera amabilidad, incontinente e inacabable verbo desbocado y a menudo ruidoso reír, le ofrecía siempre en las mejores condiciones a pesar de su confesa afición a serle "infiel" buscando materiales y posibilidades en la desleal "competencia" de los chinos. Y se acordó de Jaume que, discreta y silenciosamente apasionado, elegante en su sencillez, ponderado, formal y silencioso conocedor de la contradicción entre su pequeño bolsillo y sus grandes ganas de gustos y sabores nuevos, le ofrecía siempre la mejor versión de las catas y sabrosos paladares que se escondían - cuando se está atento - en los vinos, por precio, aparentemente más humildes. Y en Mariló, que entre sonoros exabruptos de gruesa voz, gesto y aparentemente ausentes miramientos - "mariconadas, las justas!!, a tomar pol culo!!" - siempre atenta y en eficiente movimiento, sabía leer con precisión y exquisita generosidad los tiempos y momentos de todos sus clientes, ofreciéndoles la facilidad y comodidad de cada cosa en su preciso momento (el bocadillo recién hecho, el aceite sobre la mesa, el cortado o copita justo después de comer ...) para que todos nos sintiéramos a gusto y pudiéramos disfrutar de nuestro pequeño momento en su local. Mañana, y el otro, antes de que a cualquier intención de queja o pereza se le ocurriera asomar la nariz, intentaría, él también, sombrero puesto y camisa de colores según las luces y sombras delldespertar del día, ya en el coche, acordarse de todos ellos antes de ir a trabajar sin rechistar....

e l ye tp

ca dfxrr nugk no

again

xtcpea dl fyxm rr d nugke nol yej tp

d ohyhsfxm brt d m u s h h s b n xaugkdenolryej ctbaivw d r oy t z ugikv v enol yejz btiw tp iv tp

f j cj ff f p m u bu j cjjbcjbf c m u fxr d ohs h s l d b y l c gg g f fxjcacu lqlylyclzc gu j jb q lqyl cz g q g vyv tqpp z zqppgu oz z z n l l c jtbgke nol yejz btiw p z f z p p u i c fxm qms q pf z

xc dfxm rd naugke nol yej tp

c fxr d naugkn e loyj

Poca llum i una lleugera boireta que desdibuixa el paisatge i carrega a l'espatlla el pes de l'horitzó. Cal tornar-se a preparar: vestir-se de llum, dibuixar-se unes ganes al front i posar-se un parell de cançons a la butxaca que escampin les boires i ...facin més lleugers el pes i el pas d'aquest dimarts amb vocació de dilluns boirós... I a procurar no perdre el pas...

wt p

No perdre el pas...

I arriba el dimarts... vestit encara de dilluns. Cel pesat i humit.

w w

el cuello, le guiñaba el ojo, burlón, antes de esconderse detrás del apagón de luz de un manto de nubes que conviertían al día, maldito lunes, en una queja de grises y opaca falta de luz... Abrió la ventana y una súbita sorpresa de jodón frío encogió un poco más sus ganas... Collons... Se miró al espejo, se saludó y se lavó la cara... El agua fría le espabiló un poco el ánimo. Como ese día no había luz, se vistió de ella: camisa y calzado vivo verde primavera y sombrero de paja, que todavía era verano y mañana Dios dirá... Y sin vocación pero con intención, se desabrochó un botón, se maquilló una resultona sonrisa y se preparó un calentito café con leche que calentara un poco sus manos, sus ganas y le pusiera a ese desafuero de día un poco de canción mientras pensaba: “-Ah, lunes jodón, tú, como el fugaz viernes, también te irás..." Y en ese momento, su maquillada sonrisa, guiñándole el ojo y empujándole suavemente a la calle, devino un poco más real.

w ca dfxr nugkno j

lunes

Lunes.Recién levantado, un sol ,pequeño como un botón abrochado hasta

xtcpe dlfyxm rd naugkenol j t p ye

d ohyhsfxm brt d m u s h h s b n xaugkdenolryej ctbaivw d r oy t z ugikv v enol yejz btiw tp iv tp

xc dfxm rd naugke nol yej tp

w w

c fxr d naugkn e loyj

wt p g

canta a viva veu ni toca les palmes exaltat, però segueix xiulant la cançó del bon temps i el bon humor. Fred, un fred encara sorprenent - que fa la llum d’aquest matí encara més neta i clara - dibuixa cada racó del paisatge, cada silueta en moviment, cada mirada, amb pulcritud i precisió. Silenci, silenci de llum, fresca i sol. Quatre ciclistes disfressats de “marcians” enfilen costa amunt. A cal Miliu, el restaurant de Rajadell, però, tot bull: cotxes, ramats de bicicletes de la penya del pa amb botifarra i porró, gent, sorollosos quads que estripen sense miraments el silenci i calma de l’entorn. Agafa el cotxe, el sol als ulls, el vent fred a la cara li afina i li somriu el pensament. Arriba a Manresa. També silenci i calma. Els carrers semblen més amples i espaiosos que habitualment. Poca gent al voltant: un senyor gran de cabell blanc amb el matiner diari sota el braç, una noia mig despentinada, caminar lleuger i ulls de son - pot ser fa tard -, i un petitó amb les ganes enceses damunt la bicicleta de tres rodes feliç com un anís acompanyat d’un pare pacient que, amb resignada convicció, l’observa atentament. Arriba a la residència, el jardí encara llueix de verd i amabilitat. Tot està asèpticament polit i ordenat. Olor a massa anys, a vida quieta, a pes del temps. Els 101 anys de la seva iaia dormen encara profundament tapats fins el nas. Suau olor a colònia d’abans i a crema de les mans. Ja l’han arreglat. S’espera a que es desperti per posar-li amb l’MP3 quatre “coplas” i “pasodobles toreros” que, pot ser, li despertin un xic els sentits i algun record de quan la vida semblava tenir sentit. I mentre li peix el menjar, l’acarona i l’acompanya, avui és avi i ella és neta, com quan de petit tan sovint, els regalava a tots la seva tendresa, el seu temps, la seva paciència, la seva cuina i els feia sentir a tots contents i feliços de ser els seus néts. I torna a sortir al carrer amb ganes de ser temps, de cuinar moments,assaborir, acumular i desar amb cura tant com pugui el que la vida tingui a bé oferir-li, no fos cas que, tal com ella, li toqués viure molts anys i no tingués prou vida desada per distreure el temps i assaborir la vida viscuda quan, ja amb la vida quieta, no quedi res per fer....

w ca dfxr nugkno j

La vida quieta

Diumenge. Fa un matí magnífic. Cel d’intens i net blau. El sol de tardor ja no

xtcpe dlfyxm rd naugkenol j t p ye

d ohyhsfxm brt d m u s h h s b n xaugkdenolryej ctbaivw d r oy t z ugikv v enol yejz btiw tp iv tp

xc dfxm rd naugke nol yej tp

c fxr d naugkn e loyj

I en acabat, amb la casa pentinada i arreglada i tot plegat net i polit, a barrejar quatre gustos i sabors que reposessin el matí i li engalanessin un xic els sentits, no fos cas que s’animés algú a pentinar-se i venir portant a la butxaca i a les ganes quatre tactes, dos petons i una mirada de somrís que desdiguessin allò que de què a la tardor tot és un poc trist...

wt p

Música!. Que una cançó espavilés el dia. Que remenés la cintura l’escombra amunt i avall arraconant els mals humors, que quatre rumbes rentessin la cara al bany, aclarissin les idees als miralls,reorganitzessin els armaris de la cuina i deixessin llestos els fogons per cuinar altre vegada un grapat de saborosos petons. Que la fregona llisqués d’encès i viu rock&roll netejant i diluint les males cares que el miraven de reüll des dels terres del seu pis...

w w

...Va mirar la casa... Obrí la finestra i mentre prenia un calentó cafè amb llet que li escalfava les mans s’adonà que ell també hauria de fer de vent i endreçar-ho tot plegat.

w ca dfxr nugkno j

rumba domèstica El dia s’havia llevat net, clar. La tardor portava un vent rondinaire que empenyia els núvols cel enllà, traient-li la pols i endreçant cada blau al seu prestatge, cada claror concretant amb precisió el seu racó.

xtcpe dlfyxm rd naugkenol j t p ye

kn v r dj bivoyvhbt ugkiv tgpe olyeztaiw tpenolyeztw i

p m f j cjbff j cb f f u m x h c s f u lqylcz pu r d s aucjbgkenr d h b lqlylyclzjc c jbpgulqyljczcjbg o g u j t p g j b y w v z l p p q z ozzggzgnflfx y q q p f i lc t o et v u m z i xacudfxm p z hsfxm brt zqm r dj cbqohsydp hsfs u

r acugkedfno n l yj

bombolles

De vegades, seduït per un levíssim perfum, en un sempre sorprenent i capritxós gest de tendresa, el temps ens pica l'ullet i s'oblida de les obedients i tedioses manetes del rellotge, es descorda un generós botó, i deixa de comptar i acumular, avar i indolent, els segons, els minuts i les hores. Ofert i amant, es beu i complau de si mateix. Aquell dia, en un d'aquests instants de fràgil bombolla de sabó, casa seva semblava eixamplar-se alleujada, respirar profundament escampant a l'aire un amable i suau onatge de calma i tímid benestar. El sofà va recobrar la seva postura, els miralls el seu millor pentinat, el bany va oblidar el seu malcarat restrenyiment, les cadires van acomodar el seu gest més amable i la taula, el precís suport i descans de gestos i objectes. A la cuina, els fogons s'enrojolaven de gust inventant sabors i gustosos petons mentre els coberts tocaven les palmes i ballaven per alegries. Les copes, mirant-se coquetes de reüll, es pintaven els llavis de vermell vi seduint a un grapat d'alliberades paraules buscant el verb precís. Les flors, en els seus gerros, competien de llum, esveltesa i “arrikitaun” amb les parets vestides de revifats colors. Fins i tot el llit es va somniar illa de tendreses, croissants i ensaïmades rebolcant-se de càlid cafè amb llet els "bon dia" ... Per uns instants, la nit i el món es van pensar tranquils i agraïts envoltats d'un orgànic i natural ordre ...

wtp

A la carretera, cortines d'aigua per dalt, catifes d'aigua esverada per baix, parabrises embogits en lluita desigual. Els caps encongits i les finestres ben tancades no fos cas que un grapat de negres núvols ens xopessin els cap. Poc a poc. L'aire fa olor a ganes de tebi vi negre i petons coent-se a la llar de foc (ja no en tinc, grrr). I música per distreure, acompanyar i també assaborir la fúria desbocada d'un desordre neguitós però estimulant i efervescent. Dies intensos, de menystinguda tardor ferida en el seu orgull posant llamps i trons sobre les "i"s.

bots i barrals

Dies intensos. Regalims per les parets de l'aula, convertint els pedagògics i ordenats "muralets" en una curiosa barreja i disbauxa de colors a l'aiguada. L'aigua repicant amb les dents serrades , gairebé cridant, al sostre dels nostres coquetons mòduls prefabricats intentant contenir una apassionada pluja envestint de bots i barrals les finestres. Els nens i les nenes concretant en lletra i esquitxant de colors i pintura l'intens batec de l'aigua al ritme de la rumba de la pluja.

xca dfxm r dj u k g n e n l y o e t p w w xr cukdfn j w l y nax o x m tgpcae d f d r u k g n l n yej tpe o

d ohyhsfxm brt d m u s h h s b n xaugkdenolryej ctbaivw d r oy t z ugikv v enol yejz btiw tp iv tp

c fxr d naugkn e loyj

Para los seres y estares de estos tiempos, escritos a mano alzada sin regla ni pauta, le parecía una casa espléndida, coqueta, bonita, austeramente espaciosa, acogedora y, en las mañanas festivas, generosamente luminosa, amable y agradecida. Le acompañaba su hermosa y espléndida luz por las mañanas, el familiar descanso de las cuidadas plantas en el rellano, en esa curiosa y casi familiar mezcla de voces y olores de la siempre pulcra, clara y sin ascensor escalera, en el popular y variado sabor de barrio del vecindario, en el poco diseñoso ,y quizás por eso, hermoso paisaje de cotidianos utensilios en las galerías, de ropa tendida al sol en los balcones. En todas esas cosas aparentemente insignificantes que, llenas de pequeño sentido común, le saludaban guiñándole el ojo cada día para recordarle quien era y quien quería ser. Y es que le gustaba su nueva casa...

wt p

Es cierto que ya no veía el sol mostrándole los distintos y silenciosos despertares de los árboles, colinas y campos en su lento y contrastado andar por las distintas estaciones. Ya no olía el limpio e intenso fresco de las noches y el cada día nuevo aroma de tierra de las mañanas en el campo, el lento desperezar de los árboles y el paisaje de humeantes chimeneas matinales; ni ese suave y sabroso perfume a pino caliente, a romero o a "fonoll" (o a “ginesta” en los meses de buen tiempo) acompañando sus idas y venidas por la carretera. Pero el sol le seguía despertando pertinaz cada día, cómplice y amigo, saludándole más allá de las golondrinas dibujadas en los paneles insonorizantes del encaramado, y casi grosero por cercano, trecho de “l’eix” en frente de su ventana. Se levantaba y le saludaba, mandándole hermosos guiños de luz rebotando en los cristales de los balcones vecinos de bostezantes persianas abriéndose, perezosas, a los nuevos buenos días, pellizcándole las ganas con aroma a café recién colado, entre una suave neblina que, sin ocultarla, desdibujaba la silueta de tejados, antenas, casas y urbanos horizontes de su sorprendente nuevo paisaje.

w w

nuevo pueblo. El cambio de los árboles y sus distintos y estacionales vestidos por esa algarabía de antenas sin orden, de ropa tendida al sol en los balcones, del pulcro y ponderado catalán por el vital, sabroso y semilla de nueva lengua “castelà”; el cambio del observador e introspectivo silencio de los educados árboles del jardín por el constante murmullo de vecinos entrando y saliendo, de entrecruzadas y distintas voces, conversaciones, del jolgorio (quien lo iba a decir) del repiquetear de bolas compitiendo, enfrente, en el campo de petanca en las matinales del domingo; de la quieta y clara oscuridad de las espaciosas y melindrosas noches de Luna llena por las más pragmáticas e indiferentes luces de neón.

xc dfxm rd naugke nol yej tp

w ca dfxr nugkno j

barrio Que bien se estaba en casa. Y es que le gustaba su nueva casa, su nuevo barrio y su

xtcpe dlfyxm rd naugkenol j t p ye

w r dj bivoyvhbt ugkiv tgkpenolyeztaiv tpenolyeztw i

f j cjbff j c p m f u m x f j cjb c h s u f lqylcz pu r d s bu au d h b lqlylyclzjcbc j r o g u j c t p j g b kn j y lqylcz g g w b v z e l p q z g p ozzggzgnflfx y q p f p l c t o et u z m z z i ivxacqudfxm p p q q s f r dj cbohydhsfxbm hss u rt m

def r j acugkn n ol y

Días...

wtp

Días de tiempo plomizo, de niebla y voraz gris.... Por fuera y por dentro .Días de ausencia de sí... días de ausencia de ella... De sol en la espalda, de extraño presente, de vacilante silencio... de ruido detrás de la puerta..... Días de tiempo asimétrico, de tiempo oxidado, de paisaje quieto... de huellas dispares... de inciertos presagios, de píxeles de nada, de sonrisa de niño, de ternuras de purpurina. Días cobardes... de andar de puntillas.... de rabia sin truenos... de mirar a otro lado... Días sin roce... de hambre de todo... de ganas de nada. Días de pensar.... de azaroso comprender, de tacaño dar... Días de nadar y guardar... Días de aquí y de allá... Días de atado andar. Días de gente al trabajo, de colorete de sol, de risas de abuelo y hermoso abrazo pequeño. Días sin palabras.... de letra minúscula... Días de sed de sosiego... de as en la manga... Días sin peso empujando el peso de los días.... Días de empezar a silbar... Días de página ya leída... Días sin mayúsculas, Días de buscar... Días con trampa, trampa de los días, días de mordida sin dientes.... de agua fresca espabilando las ganas. Días de avanzar, días de canciones... Días sin patria, noches sin dueño... Días de sonrisa, de nudo en la tripa, de vestirse de colores... de ahuyentar maloshumores .... Días de buscar el sol en la cara, el viento en la frente... Días de preguntas... Días de ajetreo... Días de callar... días de ojos cerrados... de manos mojadas... De no querer comprender... Días de pagar... Días de felino gesto enjaulado... Días de empujar... Días de mirar.saborear... Días de andar, de construir... De silbar... Días de aprender... Días de, por todo, agradecer y VIVIR...

días...

xca dfxm r dj u k g n n l y e tpe o w xw w cukdfn e rj l y nax o m x tgpca f d d r u k g l n yej tpeno

kn v r dj bivoyvhbt ugkiv tgpe olyeztaiw tpenolyeztw i

r acugkedfno n l yj

Llunejant 2

I malgrat avui te més feina que temps, més temps que excuses i més excuses que feina ( qui no te cap ha de tenir cames... I buscar i robar traïdorament al temps converses, descans, companyia ...) No podia ,ni volia, evitar per uns moments, penjar-se una blanca i presumida arracada de platejada llum, assaborir l’encant precís d’una blanca i juganera piruleta, beure un fresquet glop de contradicció i silenci, inventar una pregunta a tanta resposta, encoixinar de calidesa un somni humit, mossegar la blanca i carnosa natja d’un rodó desig, empastifar-se els llavis i vestir-se els ulls de blanca i prenyada Lluna, d’esplèndida nit de Lluna plena!

wtp

Avui la Lluna, com en un rampell, ha nascut a passejar-se d’hora, sense demanar permís al Sol, sense esperar el seu torn de fila. Xiulant la cançó del silenci, atractiva i segura, empolainada de torrat caramel, s’ha guarnit de capvespre cobrint-se amb esplèndida mantellina de fins núvols d’ataronjada i fúcsia llum iridescent. I ha sortit sense vergonya, rotunda, plena, descaradament prenyada, sola i rodona, per sobre dels turons llunyans del seu paisatge en moviment. Ha aparegut de cop, i nua encara entre blaus i llum, ensenyant el melic entre els grocs i verds de les pollancres, oferint una ganyota i un somriure al sol, ha perfumat el capvespre de vainilla, de plaer i de sentir. Generosa, fent equilibris per la barana del balcó s’ha assegut a beure una copa de tebi vi amb ell, a parlar de colors, senticions i companyia amb la seva, avui, assossegada, encuriosida i generosa soledat de petits ulls i porus oferts.

Llunejant 1

xca dfxm r dj u k g n e n l y o e t p w w xr cukdfn j w l y nax o x m tgpcae d f d r u k g n l n yej tpe o

caguntot!

Aquell dia el vent, enfurismat i tabalot, bufava apassionat, removent i somovent núvols, boires i cabòries, deixant el mirall del seu paisatge més proper i quotidià net, precís, clar i resplendent, "just in case" se‘ls acudís mirar-s’hi i encaixar la seva mirada en la bellesa d'aquell primer i contradictori matí on una fantàstica llum i claror contrastava amb el neguit de la imminent primera tarda de precoç foscor d’aquell primer dia, i de tos els dies que havien de venir des d’aleshores en endavant... "Cagun el canvi d'hora!"

interruptor

Allà a Sant Joan, en el seu món més petit i proper, el sol també ja s'havia amagat, fonent-se, amb silenci i discreció, de dissolts blaus i pàl·lids ataronjats en aquell dia, pel seu sentir, desavinent i feixuga primera nit sense capvespre. Ni tan sols la generosa companyia, en forma d'immens nis blanc, de perfecta perla brillant engalanant l'orella d'aquell cel de nua i crua bellesa, aconseguia temperar el neguit, el ja costosament ( però amb un somriure) embolicat i desat desig de llum i calidesa que anunciava l'inevitable mort del temps. I va sentir, envoltat d’agraïment i nostàlgia, la mort del temps de llum, de les finestres obertes, de les camises descordades, de la roba estesa a la facilitat del sol cridaner, del descans i petó de l'ombra, del desig de brisa, del goig dels verds vestint el paisatge i les torretes del balcó, de la cervesa o el vi blanc descansant el paladar i la gola, del generós parlar de les pells i cossos al descobert, del bulliciós creuament de converses de les terrasses, dels avis mirant el temps passar asseguts al solet dels bancs, de les portes obertes dels "garatjos-salesd'estar" amb les cadires a peu de carrer, de les sobtades franges de perfum dels gessamins i altres flors urbanes sorprenent-te en una cantonada, de l'olor dels fregits i guisats sortint de les finestres, de la coloraina de les últimes flors contrastant amb el gris del sòl urbà... I malgrat no se sentia trist, ni molt menys sol, ara no hi veia. Sentia el doble nus de la imminent foscor. Ara, com els arbres d'aquí a ben poc, restava quiet, desprès i nu de fulles, encara sorprès, clos i cap endins. Sobtadament reclòs com una llavor. Llavor que, tot i saber-se viva, en quiet i constant moviment, ara escollia el silenci, l'observat neguit i un pessic de desconcert a qui el nouvingut fred del dia hi posava l'accent ... Aquell dia, ja no tenia res més a dir... Fins l’endemà, que, altra vegada, insurrecte, burlaria el fred i la falta de llum amb camisa de colors i perfum de vainilla i xocolata, vestiria de nou la mirada amb la bellesa dels millors i encesos capvespres de l'any, amb l'efímer però intens trànsit de grocs i rojos desfent els verds del paisatge, el sabor i delit d'un temperat vi negre inventant converses amb els amics, la primera llum del matí sota la calidesa del suau edredó, la tassa del cafè amb llet escalfant-li les ganes i les mans, la proximitat i llar d'una abraçada que ja no enfarfegava, l'apassionat viure del tro i de la pluja espetegant a bots i barrals, el silenciós somriure de la certesa de l’esperançat renéixer de tot plegat... Cagun el canvi d'hora! Qui havia apagat el llum? Desajustat però decidit, abans d’apagar la llum dels seus ulls al descans de la nit i el repòs, es va prometre no deixar-se apagar el seu íntim i personal interruptor...

xc dfxm rd naugke nol yej tp

w ca dfxr nugkno j

ugke nol y j cbav oydfxm s sh b hy rrt dj bw w o t e u i v k g n z ie ol ye tiviv t tp z tp

f j cj ff f m u bu j cjjbcjbf c u hs h fxm d s l d r b y l c gg g f fxjcacu q plqlyqlyclzczgugl yljc jb voyv tqpp z zqppgu oz z z n l l c jtbgke nol yejz btiw fp u zp pfq z zg m i xca dfxm q s r d hhs b qm u

w w

c dfxrr naugke nloyj

wt p

llena de sosiego y agradecimiento. Hoy la vida olía a tiempo en blanco y negro, a cálido recuerdo ámbar y anaranjado de centro de mundo amable, de pequeña y ordenada estancia de mesita redonda, con circular tapete y cenicero azul metalizado en el centro; de Sol posándose discreto y cálido entre las rendijas de las persianas verdes de finos listones de madera reposando en las barandillas de los dos grandes ventanales. Y sabía a siempre cordial bienvenida, a reposo, a vasito de fresco mosto y galletas en pulcro vaso y plato de ámbar "Duralex". Sabía a abrazo y beso, a caricia de gesto pequeño. El tiempo, en ese preciso instante, se le vestía de cocina ancha de blancos azulejos con pulcra alacena y despensa de pequeños tesoros al fondo. Y sabía a gesto amablemente severo de Quina San Clemente antes de comer. Olía a ropa limpia, a calor de plancha, a torrijas y a fileteada pechuga de pollo oliendo deliciosamente a limón caliente. A nevera de bloque de hielo (que periódicamente había que ir a buscar en bolsa de plástico duro), a escalera estrecha, a sabor de barrio y a lejía, a cotidianos paseos hacia la escuela, a bolsa de agua caliente apaciguando y calentando las sábanas del frío dormitorio de tenue y amarillenta luz antes de rezar una pequeña oración y ponerse a dormir bajo la protección del beso de unos bien acolchados sueños. Sabía a amables y ya ajetreados “buenos días”; a recién exprimido zumo de naranja junto a la cama. A travesuras de niño. Sabía a pasodoble taurino, a cambio de tercio y a imitadas “verónicas” y “naturales” en la pantalla de un televisor con UHF. Y a pequeño, conyugal y cómplice ajetreo en la cocina sincronizado con el silencio de los pequeños, crédulos ojos abiertos y orejas atentas reviviendo las contadas aventuras de Manolete, o de un tal “El Gallo”, genial torero donde los hubiera -según mi abuelo – encendiendo de aventura la imaginación. Y en el aire resonaba el sonido de una radio también en blanco y negro, de largas tardes de “Lucecita” y radionovelas, de coplas tendiendo la ropa al sol del mediodía. A generoso regazo de grandes, encorsetados y casi puntiagudos pechos perfumados de Lavanda aquietando con austera ternura el sollozo y las penas de las incomprensiones y rabietas de niño. Y sabía a mujer, a hembra que guarda pudorosamente el deseo y la ternura de su hombre – mi abuelo – en el silencio y misterio de su discreto dormitorio de ancha cama y atento cabezal. Y así, ese día – con un pequeño desamparo bajo la piel y una agradecida sonrisa en el ánimo- se sintió ya más viejo, más completo. Y se reconoció en los gestos, los olores, las ternuras y sabores que- gracias a ella ( a ellos- sus abuelos -) fueron conformando los suyos (de todos los nietos), y les mostraron el camino y el lenguaje del generoso y gratuito abrazo, de las pequeñas y cotidianas ofrendas, de la elegancia sencilla, de la generosa alegría sin aspavientos ni grandilocuencias, del generoso e intenso sabor de lo cotidiano y sencillo, de una forma de sentir y amar de la que se sentía orgullosamente afortunado y agradecido y de la que desde ese momento, ya sin remedio ni apenas comodín, y aún sin saber todavía del todo cómo – como costaba a veces crecer -, se sentía ya portador, tesorero y embajador.

paulina Hoy la vida era un pequeño hueco, una circular ausencia, apenas ya indolora,

xtcpe dlfyxm rd naugke nol j t p ye

solilluna Conduïa. Tornava a casa des d’un dia inconscientment desordenat i contradictori. El pensament, encara gasós i

efervescent cercava un espai més concret, un encaix més real més enllà de la neguitosa i autocomplaent lògica, més enllà de les, tan sovint, mentideres matemàtiques. Enfilant la carretera, va fixar l’atenció en la petita conversa que, just abans de sortir, havia tingut amb la seva companya de feina. Més que les paraules, va recordar el gest, el ponderat color i textura de la seva veu, el seu acolliment i precís assossec. El seu petit somriure. Sense gairebé adonar-se’n, en aquell final de tarda, el sol l’empentava suaument per l'esquena, proposant-li pampallugues i lluentons al mirall del retrovisor. Rebotant i esquitxant-lo de pessics de llum a cada metàl·lica senyal de tràfic que trobava pel camí, li picava l’ullet buscant-lo, amable i juganer. Dins del vehicle, deixant-se portar pel compàs del rum-rum del motor en moviment, una assossegada cançó competia a tot volum per fer-se un lloc amb la melindrosa i ataronjada llum que omplia el petit espai que el portava cap a casa. Sobtadament, en el revolt d’un turó, sense demanar permís al sol ni esperar-ne el seu diari adéu, afegint-se inesperadament al moment,altra vegada la Lluna, plena, rodona i absolutament prenyada de bellesa i atreviment, havia sortit a banyar-se de tardans blaus i ambres escenaris. Pentinant suament el sinuós contorn de pinosos verds, li concretava l’horitzó del seu paisatge en moviment lluint la seva encara discreta elegància amb una esplèndida seguretat i tendresa que el van commoure. En aquell precís moment, va sentir com totes les angúnies i neguits que l’havien habitat aquell dia, perdien el seu petit malastruc significat fonent-se en temps retrobat, sense mesura, ni abans, ni després... Tan sols en un intens ara de pluja ambre de benestar i agraïment que li xopava les ganes i la mirada. I es va sentir raonablement feliç, content de què la seva companya, també de tornada a casa per aquells indrets en aquells moments, pogués gaudir d’aquell saborós ball de SoliLluna d’ambres i ataronjats acords tot tornant a casa... Aquella nit, alçant la copa del festiu vi que havia comprat, va brindar amb la Lluna per les coses bones i les millors, pel record de la textura d’una veu, per la bellesa popular i senzilla, per l’ambigua sentició d’intens sol fugisser...

Hivern1 Hoy el invierno se siente suave melodía, discreto andar de pálida luz, opaco silencio destilando pensamientos y contradicciones, empujón de sol esperando impaciente su turno, rumor de vida latente burbujeando bajo nuestros pies, palpitante semilla en celo, tarea todavía por hacer, rojizo y perfumado anochecer...

Hivern 2

A aquestes hores, quan el dia encara està embolicat de nit, el dimarts tot just és una sorpresa, una capseta neguitosa a punt d'obrir. Portarà un amable llaç de sol i llum? O potser es vestirà de gris paper d'estrassa? Sigui com sigui, li rentarem la cara, l'espavilarem i hi sucarem un tros de pa untat de quatre ganes ...i un somrís que li posi un poc de llum.

Hivern 3 El domingo despertó pequeño, amable, silencioso... Le costó encontrar las palabras, sus colores y sonrisas. Y mucho más, organizarlas, ponerlas en contacto cara a cara para que se reconocieran y, a pesar del frío y la escarcha, concretaran el preciso dibujo de su sentir...

kn v r dj bivoyvhbt ugkiv tgpe olyeztaiw tpenolyeztw i

r acugkedfno n l yj

wtp g

intuïció

Aquell dia la vida era un lloc amable. Un grapat de sol a les butxaques assossegava el neguit d'un pessic de fred que, tossut, es resistia a marxar. El vol dels primers insectes, sorprenia i distreia el pensament. Els arbres encara nus, braços oberts i oferts a la intuïció de cels més temperats, es preparaven a rebrotar de verds i vestits nous tot admirant-se de la petita , intensa i blanca bellesa dels ametllers ja en flor. Els capvespres s'empolainaven de nous colors de llum que encenien d'intens roig una Lluna que aquells dies, somreia. A l'aire ja s'endevinava el nou perfum d'una Primavera impacient. I va obrir els ulls com cada matí, sol i nu, amb un nus a la pell i un neguit a la mirada cercant la quotidiana llum d'uns ulls absents. I un manat de petons i tactes sentien el dol i la soledat de l'exili del moment, de no poder trobar el confort de sembrar de tendreses i certeses, d'humits silencis i plaers el perfum del país d'una desitjada pell. I així, mentre la roba s'eixugava contenta estesa fora al balcó i el sol s'escampava cridaner pintant de llum els racons de l'habitació, les mans buscaven el consol de l'escalfor d'una tassa que omplia la casa de “bonsdies” i aromes de cafè. I el pensament s'encenia i desemmandria, lentament, en moviment, començant a celebrar el nou dia. A rentar la cara als miralls, a escombrar un parell de neguits, a endreçar quatre ganes i a empolainar un pessic de caparruda passió. I va obrir les finestres de bat a bat perquè li omplissin la casa de somrís i intuïció de Primavera, mentre a la nevera, ja es movien, inquiets, quatre ingredients que volien assossegar l'ànima i la cuina, omplint-la de petons fonent-se lentament amb els fogons tot esperant l'arribada d'un bon vi que encetés la conversa, i que, amb un somriure, esverés els sentits i desenteranyinés els neguits....

xca dfxm r dj u k g n e n l y o e t p w w xr cukdfn j w l y nax o x m tgpcae d f d r u k g n l n yej tpe o

Y así, sintió otra vez el hoy y el aquí, se reconoció afortunado, razonablemente feliz, y volvió a sentir ese particular escozor que produce la vida cuando, despertando, te ofrece un generoso pellizco en el sentir i el vivir...

kn v r dj bivoyvhbt ugkiv tgpe olyeztaiw tpenolyeztw i

Y es que el paisaje olía, olía a bosque y tierra, a bienestar y a renovado recuerdo de vino blanco y noche al aire libre. Su casa, bajo la Luna cuna, parecía aún más hermosa y contenta de poder estar, ni que solo un ratito, respirando al fin con las ventanas abiertas.

Y es que por el camino de vuelta a casa, con las ventanas abiertas, volvió a sentir la vida en movimiento. Un cielo todavía vivo olvidó ayer los invernales fucsias y morados del frío anochecer para fundirse de azul en un incandescente y carnoso suave melocotón veraniego.

r acugkedfno n l yj

Un regalo.

wtp

Y es que salió a comprar, a pie y paseando, por Sant Chuan. La tarde, como por sorpresa, lejos de marchitarse y esconderse en esa casi súbita y fría oscuridad invernal de puertas cerradas, se asomó ayer a la ventana silbando y, viendo el parque hirviendo de niños jugando sin chaqueta, de mamás (y papás), abrigo en mano, conversando y observando sus ires y venires, jovencitos departiendo sentados en cualquier escalón o llena de pegatinas motocicleta, gente alborotando las calles, bullicio de charlas y quehaceres, salió también a pasear, alargando su luz, intensamente perfumada de intuición de primavera, silbando un suave casi calorcillo y luciendo por pendiente un solo brillo de luz meciendo una Luna cuna.

arrikitaun!

xca dfxm r dj u k g n e n l y o e t p w w xr cukdfn j w l y nax o x m tgpcae d f d r u k g n l n yej tpe o

convit El Sol ha entrat al menjador de casa seva, com un bon amic, sense trucar ni avisar. Ha entrat amb el botó descordat de la camisa, esverat, despreocupadament despentinat i, malgrat la fresca, amb les mànigues arremangades. Li ha fet obrir toootes les finestres. Ha entrat a saludar-lo (perfumat de canyella i abraçada de pell) cridaner, burleta, apassionat i assedegat. L'ha convidat – ja sabia que el trobaria de bon humor - a una copeta de "somiatruites" ( un amable i llaminer vi blanc del Penedès d'esplèndida etiqueta i nom). I a dues. I han barrejat converses i cançons, rumbes i palmes per alegries, desig i laberints, benestars i malaguanyats i agraïts estars, perfums i llengües, sabors i tactes, dolç i salat, irresoltes equacions i plaents contradiccions. I han "disfrutat“... I abans no el deixi altra vegada sol i assedegat, es posa de pressa el barret, s’endreça les ganes, l'agraït somrís i surt amb ell a passejar, a buscar-la, a seguir assaborint i oferint la copa del gratuït benestar...

kn v r dj bivoyvhbt ugkiv tgpe olyeztaiw tpenolyeztw i

r acugkedfno n l yj

moviment...

Fantàstica tarda pel viatge, per sentir el batec de la carretera en trànsit, per allunyar-se prou de la familiar i resabuda traça de la quotidianitat, per acompanyar-se de sol, de nou,de contrast, d'horitzó d'ataronjada llum, de suau brisa de finestreta un poc oberta, d'abraçada de paisatge diferent, d'embriagadora sentició de vida i moviment. I ja arribat, poc a poc, seure a la terrassa, fonent l'últim glop de sol en el petit i intens goig d'una cervesa freda o en la copa d'un saborós vi blanc prop del mar. Els llavis, melindrosos, empastifats d'onatge i escuma de mar; els ulls, plens de temps amic i suculent silenci. Els peus, nus, reposen i senten l'escalfor d'un terra prenyat de la calidesa i la temprança del dia mentre el pensament, de la mà del temps retrobat, absorbeix i esmicola els sorollosos malhumors, deixant-se portar i encuriosir per un matís de blaus, per la melodia del silenci de les ones en el seu anar i venir. I en una profunda respiració, es pentina i perfuma de sal i closca de mar, sentint-se complet i agraït d'estar viu, sentir i saber oferir un somriure, un petó i un voler.

wtp

Plou: dia de treure’s el barret i no cordar-se cap covard botó de la camisa! Dia de treure’s el barret, d’alçar la cara i oferir la mirada nua al cel, enamorar-se del xàfec i gronxar un somriure en un descarat regalim de pluja. Dia de xopar-se de cap a peus, de treure un parell de riallades a saltar i aixafar sense “katiuskes” els bassals dels neguits i les urgències sempre per resoldre. Dia de rentar i centrifugar els educats i ponderats malshumors sota l’esplèndida i intensa invitació del ploure a bots i barrals. Dia de deixar ballar per les venes la rumbeta d’un fresquet vi blanc, de regalar-se l’esplèndid i silenciós petonàs del perfum d’un distret caminar sota els til·lers en flor ( Plaça Catalunya, Parc del Casino, Sant Chuan de Vilatorrà....mmmm...), dia d’oblidar-se i recordar... I demà: un altre dia!

Xops!

xca dfxm r dj u k g n e n l y o e t p w w xr cukdfn j w l y nax o x m tgpcae d f d r u k g n l n yej tpe o

kn v r dj bivoyvhbt ugkiv tgpe olyeztaiw tpenolyeztw i

o, maliciosament divertida, es mostra burleta a tot aquell qui no la sap endevinar... Jo, “just in case”, trauré la pols a un gest malcarat i, perfumat d'intuïció de Primavera, l'utilitzaré de tobogan... No fos cas que les seves ganes coincidissin amb les meves i sortissin a jugar...

r acugkedfno n l yj

allunat 2 Avui la Lluna riu con un gat. Com el gat “d'Alicie In Woderland”. No sé si vol jugar

wtp

Em sembla un formal botó descosit. No em fa resseguir platejats camins de pell no m’estén un somrís a la serena Ni m’assossega el pessic de desig. Ah...Però a ella tant li fa segueix esplèndida i quasirodona, prenyada de llum conversant improbables silencis arrepenjada a la barana del balcó discreta i juganera, rodola; i fent suau mofa, tant si vols com si no vols em posa a la butxaca del meu tristot pijama un neguitós petó i una cançó.

allunat 1 Avui a la Lluna no li veig el melic,

xca dfxm r dj u k g n e n l y o e t p w w xr cukdfn j w l y nax o x m tgpcae d f d r u k g n l n yej tpe o

repòs

Ara que encara hi som a temps, anem a dormir. Que ens embolcalli la nit i el repòs. Que ens encoixinin els estels, que ens acaronin el menjar i el vi que, satisfets, generosos i compartits, escriuen en un plec de pell i confort les converses i camins de la nit. I ara, que tot just és demà, que descansi l’avui , somrient, aclucant suaument les plaents persianes de l’ahir. Nanitons o.... Have a nice day you all!

L-HORA AMBRE

r j bivoyv bt ugkiv tpe olyeztiv tpenolyez tw i n

ryj acugkdefnlo n g

I així, agraït, retorno a l'inevitable gest quotidià, a l'impertinent ordre i quefer, a les urgències i cabòries del moment, al que no es va fer ahir i va quedar encara per fer demà .... Però content, el meu somriure em xiuxiueja a cau d'orella i ofereix unes juganeres pessigolles als meus "petits i consentits" neguits: Quina magnífica tarda de benestar i sol ambre banyant-ho tot de fresqueta i melindrosa llum de suc de taronja ....

wtp

I en un lleu instant el malcarat pensament s’atura, generós, i s'obren els porus, les ganes, el sentir: l'olor a camp madur en una cantonada del camí caminat d'aquest nouvingut i adolescent estiu, l'insospitat i plaent buf d'onada dels petits mars de blat inventant somnis de platges de roselles, el contrast del “quasifred” sobtat estarrufant la pell en les fronteres dels mantells de llum, la “sentició” de moviment, d’aclaparadora sang circulant en la urgència de l'últim crit de sol d'avui (qui sap què vindrà demà?), la sorda explosió de calor i vida pujant des del formigueig de les plantes dels peus, la reflexió de l'última brisa a la cara abans de fosquejar ... I el pessic, el renascut pessic de desig, de desordenada recerca del goig de viure.

f j cjbff j cb f p m f u x m c f h s u lqylcz pg r d uu h lqlylyclzjc c d s b jbpuglqyljczcjbg acujbgkeno r j o t p g b j y w z l v p q z y p oz zggzgnflfx i q p f q lc t et v m u z i xcaudfxm p z sfxm brt dzqm ohsyp j cabqw hsfsh u gknr d dh

xcaudfxm r dj k g l n y e tpeno w c fxw w a u k g ednr l yj n o x m c f t p d d a x r u j k l n y e tgpeno

El silenci, la desbordant calma a ple d’ambre a contrallum, l’amable escalforeta esquitxant la cara, la concreció dels volàtils punts de pols flotant ingràvids a l'aire madur de final de tarda, el gairebé rítmic esmicolar, suau però intens, d'un petit benestar amb les puntes dels dits al rítmic compàs del tancar de les parpelles, l'inútil desig de retenir el moment, de tatuar-lo als ulls i al sentir per seguir assaborint el goig del moment.

de par en par

Le gustaría, como ahora, vivir siempre con las ventanas abiertas de par en par. Estar expuesto al exterior, al fluir del sincronizado silencio en movimiento de su alrededor, para saborear constantemente el regalo del fresco, de la revoltosa y pegajosa calor. Para que el aire y la brisa solapen su latir con el suyo y le hagan sentir que está vivo y le hagan partícipe de su vivir. Y oler, oler el lenguaje de las plantas, la memoria del viento y del paisaje, la historia y la fragancia de las cosas. Y caminar despacio, descalzo, para sentir lo que anda, para vivir lo que pisa, para que sus pies hablen con él, para escuchar con atención lo que dicen. Para, aunque quizás quimera, intuir y hermanarse con otros desconocidos andares y poder también conversar y aprender de ellos sin necesidad de utilizar frases ni palabras. Para sentir, sin necesidad de entender, la memoria de otros pies, de otras pisadas. Y utilizar poca ropa, la justa para resguardarse y expresarse . Ropa que permita que la piel también escuche y hable, sienta y se contamine, sin tan siquiera verlas ni rozarlas, de otras pieles, otros seres, otros estares, de la brisa, el viento y de la luz. Y tocarlo todo. tocarlo todo con las desnudas manos: las cortezas de los árboles, la humedad y frescor del césped, la textura y calor de las rocas, la suave aspereza de la tierra, el frío del agua, la plasticidad del barro, el cálido latir de los perros... Y escuchar las voces. Mirarlas con los ojos cerrados y sentir como vibran en la piel. Dejarse llevar por su música, textura y cuerpo desoyendo las palabras y sus caprichosos mensajes. Porque así es como ahora sentía: con las ventanas abiertas de par en par, con la brisa inhalándole el vivir, con los pies descalzos conversando con su estar, con sus manos y piel sincronizando su latir. Y mirar, sin palabras, el cuerpo de una voz, su vibrar, su canción. No para pensar, sino para sentir.

d ohyhsfxm brt d m u s h h s b n xaugkdenolryej ctbaivw d r oy t z ugikv v enol yejz btiw tp iv tp

c fxr d naugkn e loyj

Però més aviat que després, entre mig de bombolles i escuma de rentavaixelles concentrat, de lent però atrafegat fregall, la mandra es distreu i, altra vegada, s’encén el pensament, que, posant se un barret, dibuixant un lleu i absent somrís, comença a conversar amb els plats i les copes, amb les safates i els coberts sobre l’àpat d’ahir: Sobre les ganes ,el fantàstic perfum de bóta del fresc i esplèndid vi blanc, els ulls sempre vius i atents de la Montse, el to greu, retrobat, amable i acollidor de la veu del Miquel, l’inconscient traginar i entrecreuar de mans, coberts i copes amb una mica d’això i una mica d’allò, el fer passar la set amb la conversa retrobada, el precís moviment circular de la mà a la copa del Miquel sota el gairebé imperceptible punt de passió de la seva mirada, la soledat d’una amanida de cogombre amb salsa de iogurt i menta que ningú no vol, el covat però saborós arròs intentant engalanar un xic els paladars l’ambivalent sentició del que queda del pas del temps, el plaer compartit d’obrir una altra ampolla de vi, l’intens benestar a cada glop d’un esplèndid vi negre amb nom de bagenc jaciment arqueològic, la llarga sobretaula amb l’aroma del cafè acabat de fer que es barreja amb la de tabac i caliqueñu, el recol·locat punt sobre alguna despistada i oblidada “i”, l’agradable batibull de paraules, converses i gestos compartits, el ressò de la música del cd, la fresca de la gespa i les ombres del jardí, la fantàstica llum caient de la tarda, el trajecte cap a Artés per continuar amb el que queda de dia... I d’un bon tros de nit...

wt p

Malgrat la mandra, la feixuguesa de pensament i moviments, malgrat el sofà sembla que també l’ha trobat a faltar i el vol seduir de deixadesa i “jahofaràsdesprés”... Tot cap a la cuina, cap a l’aigüera... I així, mandrós i amb el gest cansat i desganat, comença a ensabonar els estris.

w w

Abraçada de comiat. Fa un sol que esquerda els caps. Arriba a casa. El gest i el moviment, pesants i lents. El pensament, silenciós. Contrast. La Violeta, esverada com fòsfor encès, remena la cua frenètica. Salta i corre amunt i avall buscant desesperadament atenció i carícies després de passar tota la nit en soledat. El menjador, a aquesta hora del migdia, continua ple a vessar d’una esplèndida llum que ressalta l’agradable amabilitat de l’estança i l’intens verd de les generoses plantes, silenciosament complagudes pel bon temps i per, l’ara alterada pel neguit de la Violeta, calma. Des de la finestra, oberta de bat a bat, entra una levíssima brisa que fa olor a pi calent , a cant de cigales a ple i a xafogós silenci. Sobre la taula, escampades ja d’immobilitat i silenci, encara les estovalles esteses amb les desendreçades restes de l’àpat d’ahir que el marxar va deixar sobre la taula: copes, algun plat, ampolles buides, coberts, taps, obridors, alguna taca impertinent, quatre talls de síndria a qui el pas de les hores ha fet perdre definitivament la seva frescor i encant, els tovallons, la glaçonera...

xc dfxm rd naugke nol yej tp

w ca dfxr nugkno j

Nyambla - bla

xtcpe dlfyxm rd naugkenol j t p ye

bots i barrals

Quina tarda. Comprant per la ciutat. El cel, com el seu humor, de cop i volta, s'havien tancat a pany i clau, teixint espessos nusos de foscos i cridaners núvols. Una sorprenent falta de llum feia encongir i empetitir els carrers i les mirades de la gent. A punt de sortir de la botiga, el terra i les teulades van començat a espetegar de bots i barrals i per arreu, els carrers i les cantonades regalimaven cortines d'aigua a cor què vols. En una carrera ( tant fa, havia quedat moll com un peix...), s'aturà a un bar de corredisses i transparents portes de vidre a fer una canyeta mentre gaudia de l'espectacle de la pluja cantant a viva veu, i observà com una nena petita, de cabell ros i curt, deixant-se anar de la mà de la mare i abaixant el paraigües, alçava la mirada cap el cel amb el ulls tancats, la boca oberta i començava a riure mentre l'aigua li esquitxava la cara i la xopava entre riallades abans que sa mare l'enxampés a recer altra vegada. Ja somreia i, per uns moments, es va veure de petit aixafant tots els bassals a l'abast xop de cap a peus. Sa mare tampoc no reia... La pluja ja afluixava,la tarda s’asserenava. Tornava cap a casa, les finestres del cotxe abaixades. L'aire fresc a la cara li espavila el pensament. La carretera feia una intensa i agradable olor a terra molla i fonoll (aquests dies havien estat netejant els vorals de la carretera). Per una escletxa de núvol, gairebé arribant a casa, un pessic de sol vestia d’ataronjada llum i reflexos d'aigua el paisatge. I tot sembla nou i net, regalat, com acabat de desembolicar. Arribà a casa, va obrr les finestres de bat a bat, es canvià la roba (es va deixar, però, posats quatre regalims i el pessic de sol), va somriure i es guardà a la butxaca un pensament i un grapat de petons embolicats de pluja i perfum de fonoll que aquell dia tampoc no podria oferir... I, altra vegada, malgrat i gràcies a tot, tornava a somriure. Quina tarda...

d ohyhsfxm brt d m u s h h s b n xaugkdenolryej ctbaivw d r oy t z ugikv v enol yejz btiw tp iv tp

w w

c fxr d naugkn e loyj

wt p g

Hoy su pequeña hambre, sus pequeñas ganas, algo enardecidas por el vaivén de soles, brisas y sudores, todo lo quieren fresco, jugoso, casi acuoso, frío, que acompañe este amable anochecer de ventanas generosamente abiertas, que conjugue con el frío del vino blanco inundando su gratamente sorprendido paladar regalado de pellizcos de sabor y charla. Que congenie con la simplicidad, perfume y frescura de sus matas de albahaca y hierbabuena luciendo hermosas en el balcón. Con la generosidad de las hojas de los árboles ofreciéndole el regalo y sosiego de su sombra al caminar de regreso a casa, con el fértil parto y descanso de los campos, con los sonidos que no rodean su casa sinó que la cruzan de par en par habitándola. Que se mezcle con el olor de tierra húmeda reconfortada de pequeño reposo de agua en el educado césped y los urbanos rosales de las jardineras de su barrio. Hoy su pequeña hambre, sus pequeñas ganas, todo lo quieren sabroso, líquido, vivo y en movimiento, como reconociéndose en esos tibios azules de cielcolores en gala de persistente claridad melocotón y olor a brisa del anochecer en este reino de sencilla y generosa facilidad en el vivir.

xc dfxm rd naugke nol yej tp

w ca dfxr nugkno j

acuoso

xtcpe dlfyxm rd naugkenol j t p ye