S
abates de taló, esportives, xancletes, peus grans i petits, això era el que la Martina
veia dia rera dia. I és que, des de la seva alçada, no veia una altra cosa. Però quan pujava d’amagat a la muntanya russa… tot era diferent: li encantaven les sorpreses de les voltes, les pujades i baixades, sentir l’estómac remogut i estirar el coll per veure més enllà de la sortida del parc d’atraccions. Però el parc era tan gran que només veia unes casetes dalt d’unes muntanyes i un riu.
3
4 D’una banda, la Martina era molt estimada per la gent que treballava al parc d’atraccions perquè, tot i que era molt tímida, amb la seva amabilitat s’havia fet un lloc. Allà la mimaven i cuidaven molt, tot i que no era habitual tenir com amiga a una dragona groga que portava un xumet. Aquest xumet portava gravats els noms dels seus pares, era l’únic record que tenia d’ells. Al separar-se, havien marxat del parc deixant-los sols a ella i el seu germà.
5
6 D’altra banda, la Martina havia de vigilar perquè, com que era tan petita, els visitants del parc no la veien i, de vegades, la trepitjaven. –Grrrrrrr! –rugia la Martina quan es sentia amenaçada.
7
8 S’havia acostumat a fer cada dia el mateix recorregut. De bon matí, li donava un petó al seu germanet Dragui, sortia del seu amagatall per un foradet i anava a la gelateria. –Bon dia Martina, et poso el mateix de sempre? –preguntava la Júlia, la senyora de la gelateria. –Si us plau, Júlia –responia la Martina tota contenta.
9
10 I és que la Martina cada dia comprava un gelat dels seus tres sabors preferits: xocolata, maduixa i nata i el duia a en Dragui per esmorzar. I, pel camí, sempre llepava una mica el gelat esperant que el seu germà no se n’adonés...
11
12 Després, es divertia jugant i ajudant als treballadors del parc. I, de tant en tant, quan ningú no la mirava, s’asseia al raconet de sempre, prop de la porta del parc d’atraccions, des d’on es veien unes cases que estaven a prop i rumiava: “D’on ve tota aquella gent? Què hi deu haver fora del parc?”. De vegades, inclús, havia intentat sortir, però li feia tanta por… Hi havia tanta gent, tants nens i nenes que entraven rient i saltant amb els pares i amics, se sentien els clàxons i els motors dels cotxes que aparcaven a prop, la porta no parava d’obrir-se i tancar-se... que, al final, només acabava somiant. –Si tingués ales, m’atreviria a sortir d’aquí –pensava de tant en tant la Martina.
13
14 Un dia, de bon matí, jugant com sempre a fet i amagar, en Dragui es va amagar en un foradet que el portava fora del parc i va desaparèixer. La Martina el va buscar per tot arreu, però no apareixia. Les llàgrimes no paraven de relliscar-li per les galtes. –Dragui, on ets?! –cridava espantada, obrint tant la boca que fins i tot se li va caure el xumet. Tothom la va ajudar a buscar i, de cop i volta, va veure el foradet tan petit per on, segurament, havia sortit el Dragui. “Potser ha marxat cap a les muntanyes...” va pensar. Va ser aleshores quan la Martina va respirar fons i es va decidir a sortir d’aquell lloc que s’havia convertit en casa seva, el parc d’atraccions.
15
16
17
18
19
20
21
22
23