2 La Cintia era una princesa. Vivia en un palau i tenia una gran habitació amb un bany enorme. Però, a la banyera, la Cintia no s’hi havia ficat mai. De ben petita ja es negava a rentar-se i els reis, desesperats, van deixar d’insistir convençuts que, amb el temps, la seva filla s’adonaria que no podia anar pel món tota bruta i pudenta. Però ella no notava la seva pròpia ferum i es sentia la mar de còmoda.
3
4
5 Ben aviat, la Cintia va ser coneguda arreu del món com la princesa marrana. Els criats mai s’hi acostaven, els seus pares seien a l’altre punta de la taula, que per sort era més llarga que un dia sense pa i, a l’escola, amb l’excusa que era una princesa, estava tota sola al fons de la classe. Però qui més patia la pudor de la princesa era la mestra particular de guitarra, la Shaba, que quan seia al seu costat per ensenyar-li a tocar les notes musicals, es posava una pinça d’estendre roba al nas.
6 –Shaba, per què portes aquesta pinça? –va preguntar-li un dia. –Ai, és que he posat trampes amb formatge pudent. Tinc ratolins saps... –va mentir la mestra per por d’ofendre-la i que el rei l’enviés a la forca.
7
8 En acabar la classe, la Cintia sempre passava pel mercat de Provençals, a Sant Martí. Li encantava estar envoltada de gent, veure les parades, descobrir fruites exòtiques o aturar-se a comprar llaminadures. I ara que s’acostava el 40è aniversari del mercat, tots els comerciants estaven més animats que mai preparant una
9 festa. Només calia trobar el lloc adequat. A la Cintia li hagués agradat participar-hi, però quan s’acostava als paradistes, tots feien una passa enrere i abaixaven el cap. «Quina llàstima que tothom s’allunyi de mi perquè sóc una princesa», pensava ella sense adonar-se que el que intentaven era no sentir el tuf que feia.
10
11 Al palau, els criats van començar a acomiadar-se amb tot tipus d’excuses. Una mare malalta, un viatge inesperat... Els reis, que se’n van adonar, van decidir posar fil a l’agulla: –O et banyes o et prometo que no podràs entrar mai més a palau –va dir un dia la reina a la seva filla.
12 La Cintia no va donar importància a les paraules de la seva mare, però en tornar de l’escola, va trobar la porta de palau tancada. Aleshores va anar a ca la Shaba, però la mestra no va obrir. Tampoc ho van fer els companys de classe. I, tan bon punt es va acostar al mercat, tothom va fugir d’ella deixant-la ben sola. I és que ara que els reis l’havien fet fora, ningú temia ja allunyar-se de la princesa. La Cintia, que no entenia res, va sortir del mercat sense saber on anar. Va creuar el carrer, va entrar al parc de Sant Martí i va seure en un banc tota plorosa.
13
14 Unes hores més tard, en Matxi, un venedor de verdures del mercat molt estrafolari, va passar per davant del banc i va fer una genuflexió: –Bona tarda princesa –li va dir amb el seu habitual bon humor. La princesa es va quedar ben parada, en Matxi no va córrer cames ajudeu-me en veure-la, al contrari, quan es va adonar que plorava, li va preguntar què li passava.
15
16 –Tothom fuig del meu costat –va dir la Cintia entre sanglots–. Pensava que la gent m’estimava, però ningú vol saber res de mi. –Això no és veritat –respongué en Matxi–. La gent us aprecia. No sou pas una princesa arrogant i malcriada, sou propera, simpàtica, però... –Però què? –va preguntar ella. –Però feu molta pudor –va sincerar-se en Matxi–. No penseu pas que us vull ofendre altesa, només us dic la veritat. –I aleshores per què no fuges tu?
17 –És que jo sóc un zombi i els zombis ni dormim, ni respirem, ni olorem. Però no es preocupi princesa, sóc un zombi vegetarià. La Cintia es va quedar ben sorpresa, mai havia vist un zombi. No sabia si arrencar a córrer, però després de rumiar una mica, va pensar que tenia més por de quedar-se sola que d’aquell ésser estrany amb barret i maquillat. De manera que li va donar les gràcies per haver sigut tan sincer. En Matxi, commogut, va decidir ajudar-la. Si la Cintia era prou valenta per parlar amb un zombi, segur que també ho podia ser per dutxar-se.
18 –Vol estar envoltada de gent, passejar pel mercat i gaudir dels seus amics? Doncs cal fer el cor fort i dutxar-se. Si vol, pot venir a casa meva. La Cintia no s’ho va pensar gaire, no volia tornar a estar sola i si era necessari rentar-se, ho faria! Així que va acceptar la invitació.
19 DesprÊs de caminar i caminar van arribar al cementiri on vivia en Matxi amb els seus amics zombis. Era una casa soterrada, però tot i que no hi entrava la llum del sol, les parets eren de colors tan llampants que la feien agradable i alegre alhora. La Cintia es va tancar al bany i es va rentar tan bÊ com va saber. Mentrestant, al menjador, tots els zombis van fer un bonic vestit amb trossos de roba de llençols, estovalles i mocadors.
20 La princesa va tornar al palau i, quan els reis la van veure arribar, van plorar d’alegria. Per fi la Cintia era una princesa neta que feia olor a roses! La reina va decidir celebrar-ho amb una gran festa: convidaria a comtes, ducs, reis i prínceps. Però la Cintia li va dir que preferia fer la festa amb els paradistes del mercat de Provençals. I va explicar que a Sant Martí hi havia un mercat que feia 40 anys que existia, tot i que abans ja havia sigut un mercat a l’aire lliure, i que buscaven un lloc on celebrar l’aniversari.
21
22
23 El rei va preparar la millor festa imaginable i tothom va ballar i cantar i beure i menjar. I fins i tot la princesa va tocar una peça de rock al costat de la Shaba, que ara ja no portava la pinça al nas. La Cintia ho va fer tan bé, que a partir d’aquell dia ja no va ser més la princesa marrana, ara era la princesa rockera!