2
3 Imagineu-vos un món ple de portes. Grosses i petites, gruixudes i primes. Amb picaporta i sense. Amb relleus i gravats antics, i pintades amb els colors més moderns. «Aquest és un món com el nostre!», direu, perquè és cert que el nostre món és ple de portes i n’hi ha de tota mena.
4 La peculiaritat d’aquest país de les portes, però, és que només hi havia això: portes. Ni parets que les sostinguessin, ni persones que les obrissin, ni claus que les tanquessin. Només portes i més portes, cadascuna amagant un secret que semblava que no hagués de desvetllar ningú.
5
6
7 Ningú? Bé, sí. I aquesta és la història que us vull explicar. En aquest país de portes n’hi havia una de més inquieta que les altres. Sabia que si algú l’obria, trobaria el paradís, i per això se sentia una porta molt especial. Es deia Awrangan i la posava trista saberse tan especial, tan apta per fer feliç algú, i que ningú no l’obrís. «He de fer-hi alguna cosa», va dir-se l’Awrangan. «No puc quedar-me aquí tota la vida esperant que vingui algú a obrirme. He de decidir el meu propi destí».
8 I així va ser com l’Awrangan va fer una cosa que no havia fet mai dels mais cap porta d’aquell món: va estendre les cames plegables que tenien totes les portes de la seva espècie i es va posar a caminar. Passava per davant de les companyes, que se la miraven amb uns ulls com unes taronges, mirant de decidir per quina porta passaria.
9 Llavors la va veure: una porta discreta, d’un color suau, que li donava confiança. «Passaré per aquesta, m’agrada», va pensar l’Awrangan. I llavors va fer una altra cosa que tampoc no havia fet mai dels mais cap porta d’aquell món: va estendre els braços plegables que tenien totes les portes de la seva espècie i va obrir la seva companya.
10 Va ser una sensació estranya, trobar-se travessant el llindar, sense saber on aniria. I encara va ser més estrany trobar-se en un lloc fosc i ensopegar amb alguna cosa. –Ei, vigila! Que no tens ulls a la cara? L’Awrangan, sorpresa, va decidir estar-se quieta fins que la vista se li fes a la foscor. A poc a poc anava distingint algunes formes. –A més de no tenir ulls sembla que no té educació. Que no t’han ensenyat a dir hola, quan arribes en un lloc? –va dir una altra veu més aguda.
11
12 Si hi hagués hagut llum, haurien vist l’Awrangan posar-se vermella com un tomàquet. Els nous companys de l’Awrangan eren molt més xerraires que les portes del seu món i aviat li van explicar que era en un antiquari, un dels més vells de la ciutat. Per allà passava gent de tota mena buscant el seu tresor particular.
13 S’hi va trobar bé de seguida, en aquell lloc. Cada moble explicava aventures increïbles en llocs i temps remots, i la nit passava volant. Una mica avergonyida, l’Awrangan va explicar la seva història també que, de moment, no era gaire emocionant. El que l’Awrangan no sabia era que l’endemà...
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23