H
i havia una vegada, un nen que es deia Martí i tenia 10 anys. Era un nen normal i corrent. Ni
alt ni baix, ni prim ni gros. Tenia el cabell ros i uns ulls negres com el carbó. El Martí vivia en una ciutat on totes les cases i els edificis eren de color gris i, si passejaves pels carrers, t’omplies de tristor. Era una ciutat sense arbres, flors, ni animals. Sempre plovia. I el sol no hi volia pas treure el cap en un lloc tan ensopit com aquell. Tenia por que se li encomanés la pena i hi enviava als núvols. La gent se sentia molt trista amb tanta pluja, però estaven tan acostumats, que ni tan sols portaven paraigües. A les botigues no en venien, només hi havia coses de menjar.
3 L’alcalde de la ciutat no volia que els animals, ni les flors, existissin en aquell lloc per això la va anomenar la ciutat de la Tristor.
4 Un dia, el Martí estava a la seva habitació. Era molt gran i tenia moltes joguines, però ell sempre estava sol i avorrit, i per això va decidir fer una excursió. Va agafar la seva bicicleta, una motxilla on va posar menjar, aigua i algunes coses més, i va anar tot sol cap al bosc. A mesura que anava allunyant-se de la ciutat, el paisatge va anar canviant. El camí del bosc era molt diferent a tot el que havia vist mai. Estava ple de flors i arbres que fins aleshores només havia vist als llibres, i tot d’una es va sentir més content. El paisatge havia canviat fins i tot va parar de ploure i el sol va començar a brillar.
5 Allò era preciós, hi havia colors per tot arreu i el Martí se sentia estranyament feliç.
6 Mort de curiositat, va fixar-se en unes taquetes diminutes que es movien pel terra i, quan es va ajupir, va descobrir que era un formiguer. Mai n’havia vist cap. De fet mai havia vist cap animal, perquè a la seva ciutat no n’hi havia. I mentre estava entretingut observant les formigues, va sentir un soroll molt estrany. Sense pensar-s’ho dues vegades, va córrer en direcció als crits. Sentia molta curiositat perquè mai havia sentit un soroll semblant i, ja de lluny, va veure una cosa molt sorprenent: un cavall amb ales atrapat en una xarxa.
7
8 –Ajuda’m –va dir el cavall–. Pots treure’m d’aquí? –Qui parla? –va preguntar el Martí bocabadat. –Sóc jo. El cavall volador –va explicar-se l’animal–. M’he quedat atrapat. El Martí, que era molt valent, es va apropar a la xarxa, però tot i que era molt fort, no sabia si tot sol podria alliberarlo. Va intentar desfer les cordes, estirant amb totes les seves forces, però era impossible. Tot d’una va recordar que a la motxilla portava unes tisores, les va agafar i va tallar la corda, alliberant al cavall.
9
10 –Moltes gràcies –va dir el cavall feliç–. Em dic Mario, i tu? –Jo em dic Martí –va respondre el nen. Però aleshores va adonar-se que l’animal tenia molta gana i set, així que el Martí li va donar aigua i un entrepà de formatge que portava. –Que estàs ferit? Però el cavall va moure les ales i de seguida va comprovar que podia volar bé. –Uala! –va fer el Martí mirant-lo bocabadat. Mai havia vist una cosa com aquella.
11 –Vols pujar sobre el meu llom? –va preguntar-li el Mario–. M’has ajudat i vull agrair-t’ho. Si vols, puc portar-te al país de les fades.
12 El Martí no s’ho podia creure. Aquella excursió era fantàstica i immediatament va enfilar-se sobre l’animal que va arrencar el vol i va començar a enlairar-se. Junts van fer un camí molt llarg. Van volar per sobre de boscos plens d’arbres grocs, vermells, marrons, taronges, era la tardor. Eren uns colors que el Martí no havia vist mai, com tampoc coneixia tot aquell munt d’animals que veia des del cel: una vaca, un drac, gossos, ovelles, conills i molts arbres i flors. El paisatge era molt diferent del de la seva ciutat, tot semblava alegre, i tots els animals que veia semblaven contents.
13
14 Al Martí també li semblava tot molt bonic, però se sentia una mica trist. –Per què no existeix tot això a la meva ciutat? –va preguntar-se el Martí–. M’agradaria que també tingués aquests colors. El Mario, que el va sentir, va baixar una mica el seu vol i va passar per sobre una figura estranya. Era un home ajupit a terra, amb el rostre amagat entre unes herbes. –Qui és? –va preguntar el Martí. –No ho sé –va respondre el cavall–. Però crec que té molt a veure amb tots els nostres problemes. Segur que les fades podran ajudar-nos.
15 Els dos amics van continuar volant i finalment van arribar al bosc de les fades. AllĂ els va rebre una fada anomenada Maria. La Maria era la fada protectora del cavall volador.
16 –On eres, Mario? –va preguntar la fada al cavall. –Una xarxa m’havia atrapat i el Martí m’ha ajudat a escapar-me –va respondre el cavall. –Llavors aquest noi es mereix una recompensa –va dir la fada–. Què puc fer per a tu? –M’agradaria saber qui és el responsable de que la meva ciutat sigui tan trista i, si fos possible, m’encantaria que la meva ciutat fos alegre, amb colors vius i que tingués animals –va respondre el Martí amb la cara il·luminada per l’emoció.
17 La fada Maria va convocar una reunió amb totes les fades del bosc on també serien convidats el Martí i el cavall volador. En aquesta reunió les fades van explicar el que estava passant: l’alcalde era el malvat de la història! Era ell el que estava posant xarxes per atrapar els animals per tot el bosc i el que parlava amb els núvols perquè plogués contínuament. –Què dieu! –va exclamar el Martí. El Martí no s’ho va creure, per tant el cavall amb ales i la fada de colorins van decidir que portarien al Martí al bosc per espiar a l’alcalde.
18 Després de 10 minuts de vol, van veure dalt d’un home pujat a un arbre posant una trampa. Els tres amics: el Martí, el Mario i la Maria van segrestar a l’alcalde i el van portar fins a casa seva. Per anar ben ràpid, el Martí i l’alcalde anaven sobre el llom del Mario i seguien a la fada que anava davant buscant el camí més curt per arribar a la ciutat de la Tristor. Quan van entrar a la casa de l’alcalde no s’ho podien creure, estava ple d’ordinadors i robots que controlaven les trampes. El Martí es va adonar que les fades tenien raó, l’alcalde era el culpable de tot! –Farem confessar a l’alcade –va suggerir el Martí.
19 Els tres amics van decidir que li proposarien dues alternatives: si confessava que era culpable i desactivava les trampes, el perdonarien i el transformarien en una persona bona, si no confessava, el tancarien en una cova al mig del bosc. L’alcalde ràpidament va confessar: –Sí, sóc jo el culpable de que la nostra ciutat sigui trista, grisa i avorrida –va dir l’alcalde–. Perdoneu-me. –Et perdonem –van cridar alhora els tres amics–. Però desactiva immediatament les trampes. –D’acord!! –va constestar i es va dirigir als seus ordinadors on va desactivar totes les trampes que atrapaven els animals.
20 Tots els animals que estaven atrapats al bosc van quedar lliures. Llavors la fada Maria va moure fortament les ales mentre girava sobre seu, així va fer un soroll molt subtil que va convocar totes les fades a la ciutat de la Tristor. –Quantes fades!!! –va exclamar el Martí. –Sí, sí i ara veuràs què farem –va dir la fada Maria. El grup de fades es va dispersar per tota la ciutat, movien les ales sense parar i d’elles sortien purpurines de colors que anaven caient sobre les cases, edificis, carrers... Tot el que tocava la purpurina es quedava pintat.
21 –Han aconseguit acolorir la ciutat – cridava content el Martí. –Síííí, i mira el cel i la gent –deia rient i mostrant totes les seves dents el Mario. La gent caminava contenta i feliç sota un cel ben blau. El sol brillava.
22 –Moltes gràcies –deia el Martí mentre abraçava al Mario i a la Maria. –De res –van contestar. I van iniciar la seva marxa cap a casa seva, al país de les fades. Al cap d’uns mesos, els habitants seguien encantats amb la seva nova ciutat, hi havia arbres, ocells, flors, marietes, cargols... Així que van haver de canviar el nom de la ciutat, a partir d’ara es diria, la ciutat de l’Alegria. Cada dia la ciutat de l’Alegria s’omplia de turistes amb càmeres i amb motxilles, tothom volia anar-hi per omplir-se de felicitat. La gent passejava pels carrers, inspirava aire i s’omplia de joia, tothom estava content.
23 El Martí va viure sempre feliç i mai es va oblidar del Mario i de la Maria, a qui convidava de tant en tant a dinar a casa seva. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.