F
eia dies que en James i la Lucy no tenien cap cas nou i, al principi, ho havien aprofitat per netejar
els seus estris, endreçar els informes o catalogar proves d’altres casos. Però ara ja no tenien res per netejar, endreçar o catalogar i en James estava capficat i no parava d’anar amunt i avall com feia sempre que estava nerviós. –Vols fer el favor d’aturar-te! –va cridar la Lucy tot arreglant-se coqueta la flor de pètals màgics que sempre duia al cap–. Avui estàs molt nerviós. –No és veritat! –va mentir en James–. El que passa és que no entenc perquè ningú ens truca. Som bons detectius!
3
4 La Lucy va adonar-se que no podien estarse més temps tancats en aquell despatx soterrat i sense llum natural. S’havien d’airejar una mica, de manera que va proposar al seu soci d’anar a donar una volta pel poble. En James s’hi va negar; i si algú els trucava al despatx? Però la Lucy va insistir i, gairebé arrossegant-lo, el va fer entrar a l’ascensor que els havia de pujar fins al jardí.
5 Van fer una bona passejada en silenci. Van vorejar la piscina, van creuar el camp de flors, van saludar els espantaocells i van arribar al poble. Allà tothom s’aturava en veure’ls i els saludaven contents. Fins i tot els automòbils i les motos que circulaven volant feien sonar els seus clàxons. I és que tothom els coneixia perquè aquell poble estava dins del jardí de la mansió de la Lucy.
6 Ara parlo amb el forner, ara amb el carnisser... Poc a poc, els dos socis es van anar oblidant de les seves preocupacions fins que, a l’alçada de l’església, un pètal de la flor que la Lucy duia al cap, es va il·luminar. –Lucy, el pètal blau! –va exclamar en James–. Algú ens està trucant!
7