C
oneixeu gaires morses? No? Doncs aleshores no haureu sentit parlar mai d’en Roberto,
la famosa morsa pintora. No penseu pas que en Roberto va néixer sent famós. De fet, allà on vivia era una morsa d’allò més normal i ningú considerava especial el fet que fos de color taronja o que sabés pintar perquè la seva mare li n’havia ensenyat. El cert és que, al planeta on vivia en Roberto, el més habitual era que les morses triessin el seu propi color de pell i també era costum que els pares ensenyessin als seus fills alguna habilitat com cantar, ballar, pintar o fins i tot patinar.
3
4 A en Roberto, de ben petit, ja li agradava dibuixar. Es passava el dia anant d’una punta a l’altre del planeta per trobar un indret nou que encara no hagués pintat, però un dels problemes que tenia el planeta Morsa és que era petit com una nou i aviat se’l va acabar. Per això, no va dubtar gens a atrevir-se a creuar la finestra màgica que podia portar-lo a un altre dimensió. “És perillós”, li deien alguns. “No saps pas què hi pots trobar”, li deien els altres. Però el cert és que precisament allò era el que més desitjava en Roberto, trobar un món desconegut que encara no hagués pintat mai.
5
6 El planeta on va anar a parar va ser la Terra. De fet va aparèixer a l’Antàrtida i ja us podeu imaginar la cara que van posar les morses terrestres quan el van veure. Que fos taronja ja era prou estrany, però que a sobre es passés el dia pintant, era del tot inconcebible. A en Roberto no li importava gaire que se’l miressin estrany, era una morsa de bon caràcter i sempre era amable amb tothom. Però el que no li agradava gens era que mirés on mirés, sempre havia d’acabar pintant alguna cosa de color blanc. –Que no teniu colors en aquest món? Però era evident que allí a l’Antàrtida, no en trobaria cap.
7
8 Un bon dia, en Roberto va decidir que ja en tenia prou de blanc i va recollir el cavallet i els pinzells, disposat a marxar. Com que volia un punt de vista ben alt, es va decidir per l’Everest i allà es va plantar, quan tot d’una va veure una cosa ben estranya. Eren uns homes estranys que l’apuntaven amb una mena de pals que treien fum. En deien escopetes i quan en Roberto es va apropar a un d’ells per poder-lo pintar, de l’escopeta en va sortir un “PUM!” que el va fer caure a terra desmaiat.
9
10 Quan es va despertar, enlloc de muntanyes, va veure un vidre que el separava d’un munt de gent que l’observava i li feia fotografies des de l’altre costat. –On sóc? –va preguntar-se la Morsa. –Al zoo de Barcelona –li va contestar un pingüí que se’l mirava sorprès. –I és bonica Barcelona? –va preguntar en Roberto amb ganes de sortir a pintar-la. –Doncs no ho sé. Nosaltres no podem pas veure-la. Estem aquí per què ens mirin a nosaltres, però no podem marxar.
11 En sentir allò en Roberto es va entristir molt. Ell havia vingut de molt lluny per conèixer món i no pensava quedar-se en una gàbia de vidre. De fet, estava disposat a escapar.
12 I així ho va fer, aprofitant que el zoo de París l’havia comprat, va saltar de l’avió durant el viatge i va caure sobre la torre Eiffel. – Oh! Que bonic és París des d’aquí dalt! En Roberto immediatament es va posar a pintar, però aviat van aparèixer uns policies que el van tornar a capturar. Aquest cop en Roberto es va despertar a l’habitació d’un casalot ple d’altres animals estranys. Hi havia una girafa que parlava, un tauró amb cames i braços acompanyat del seu fill, un T-Rex que sabia tocar l’acordió i fins i tot un elefant. –Què hi fem aquí? –va preguntar en Roberto que ja començava a estar fart que tothom el volgués caçar
13 Però l’únic que li van saber explicar és que un home ric els havia comprat a tots. –I què farem, ara? –va dir en Roberto–. Ens hem d’escapar. El problema era esbrinar com podrien fer-ho. Però tots creien que només ho aconseguirien si la Madeleine, la filla del milionari, els volia ajudar.
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23