2 Em dic Chanfling i sóc tastador de menjar. No treballo sol. La meva dona té el mateix ofici que jo. Tots dos ens passem el dia asseguts al sofà, mirant la tele i tastant el menjar que ens envien les empreses. Volen saber si als clients que van al súper o a la botigueta els agradarà. La meva dona es diu Mitxelín i com que només mengem, endrapem i engolim i no fem exercici, estem una mica grassos. Bé, no. Estem molt grassos i rodonets!
3
4 La Mitxelín gairebé sempre està de mal humor. A mi m’agradaria saber per què, però no m’ho vol dir. L’altre dia no parava de remugar, me’n vaig afartar i em vaig aixecar del sofà:
5 –Mitxelín, me’n vaig a fer un volt. –Però què dius? Si fa un mes que no surts de casa! I plou! Et caurà un llampec al cap! –em va contestar. Jo no li vaig fer cas i me’n vaig anar.
6 Era estrany trepitjar el carrer enlloc de ser a casa fent zàping amb el comandament a distància. Se sentien els cotxes, la gent parlant, la música de les botigues i fins i tot algun ocell. I mentre era allà, badant, de sobte va passar el que m’havia dit la Mitxelín: em va caure un llampec al cap! durant una estona no vaig poder sentir res. Estava sord com una tàpia, però la vista la tenia perfecte i vaig veure que el meu cos havia canviat: les cames i els braços s’havien encongit i el cos se m’havia inflat tant que semblava un globus gegant.
7
8 Em vaig espantar i no m’atrevia a fer un pas. Sóc bastant maldestre i tenia por que comencés a rodolar com si fos una pilota. Però vaig moure primer un peu i després l’altre i ja no vaig parar. I enlloc de caminar, vaig arrencar a córrer com si fos una d’aquelles persones que fan running i s’apunten a fer curses. No em vaig cansar gens i podia anar a tota castanya. I em va agradar! Vaig travessar la ciutat en un tres i no res, feliç i rialler, content de notar el vent a la cara i de córrer veloç com una llebre.
9
10 Quan la meva dona em va veure tan canviat gairebé es desmaia. La vaig calmar i li vaig explicar el que m’havia passat, però ella va fer com sempre i em va renyar. –Ja t’ho deia jo que no t’havies de moure! El carrer és molt perillós. –Però què dius! El que m’ha passat és fantàstic. Ara puc córrer curses de velocitat enlloc de seure al sofà, menjar i mirar programes ximplets! –Estàs com un llum –em va contestar la Mitxelín.
11 A la tele estaven fent les notícies dels esports i explicaven que aviat serien les olimpíades. De seguida vaig saber que volia presentar-m’hi. –Mitxelín, no estic com un llum. Em presentaré a les olimpíades i t’ho demostraré. –M’he equivocat. No estàs com un llum. Estàs com dos llums! – va respondre la Mitxelín.
12 Em pensava que seria fàcil apuntar-me a les olimpíades, però només m’he trobat problemes i més problemes. La federació d’atletisme, com que em veuen tan gras, tan rodó, tan inflat i amb unes cametes tan petitones, no es creuen que puc guanyar a l’Usain Bolt. Jo ja no sé què fer per convèncer-los. I a sobre, la Mitxelín no m’ajuda gens. Però no em penso rendir i sé que aviat trobaré la solució. Espero...
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23