A
vui ja fa dos anys que els pares d’en Mínimus i la Màximus van fer un dels seus viatges al
passat i encara no han tornat. En Mínimus és un rellotge capaç de fer anar el temps enrere i endavant, com feia el seu pare. A la càmera Màximus li vénen imatges a la seva pantalla quan algú està en perill. Al principi, en Mínimus i la Màximus es van espantar molt i van decidir traslladarse a viure a una gran cova que hi havia a sota del castell. Al bell mig de la cova hi havia un pou misteriós sense fons, tot envoltat de diamants!
3
4 Però la vida a la cova cada cop era més avorrida perquè ni tan sols tenien tele ni ordinador… Només un armari i una petita nevera. Els pares no tornaven i ells, de tant en tant, pujaven a una de les torres del castell a demanar-li consell al seu amic telescopi. Ell no els volia dir la veritat, però un cop de mala sort havia fet que als seus pares se’ls trenqués una de les peces que activen el retorn. Així que un bon dia van decidir que deixarien el castell i aprofitarien els seus poders per ajudar a la gent.
5
6 Decidits i amb ganes de fer el bÊ per recordar els seus pares desapareguts, van donar un últim cop d’ull a la foto familiar que tenien a la paret de la cova i es van encaminar amb decisió i fermesa cap a la ciutat, on sempre havien sentit dir als pares que hi havia molta gent esperant ajuda.
7
8 Van arribar-hi molt d’hora al matí, gairebé encara no hi havia ningú pels carrers. Passejant per les grans avingudes costerudes quan el sol despuntava per darrera dels gratacels, a la Màximus li van venir a la pantalla unes imatges d’una velleta atropellada per un cotxe. Ràpidament van anar al lloc dels fets i allà van trobar-hi tot l’embolic: la velleta a terra mal ferida, el cotxe abonyegat i el conductor inconscient, l’ambulància fent sonar la sirena…
9
10 En un tres i no res, en Màximus va fer anar el temps deu minuts enrere. La velleta estava a punt de creuar en vermell i s’apropava un cotxe perillosament cap a ella. La Màximus la va aturar i el cotxe va passar davant d’ells sense cap problema. Els dos germans van xocar les mans amb força i molt contents per haver fet la seva primera bona obra.
11
12 I encara ho estaven celebrant quan a la MĂ ximus li van venir unes imatges esfereĂŻdores a la pantalla. Un atracament al Banc Central! Aprofitant que el vigilant no estava atent, un atracador vestit de ninja havia entrat per la porta del darrera per robar la caixa forta.
13
14 –Som-hi, ràpid! –va cridar en Mínimus–. No hi ha temps per perdre! –Espera, no siguis tant atrevit, potser aquest cas no el podem resoldre sols. Hauríem d’anar a la policia, no et sembla? –va proposar la Màximus. I així ho van fer, es van dirigir a la policia per explicar-los el que estava passant al Banc Central.
15
16 La comissaria era una gran oficina amb una taula central molt gran on hi treballaven els policies. Un gran panell amb les pantalles on s’hi veia el que gravaven les cà meres de vigilà ncia presidia la sala.
17
18 El policia que els va rebre no va creure ni una paraula del que li van explicar perquè ells no havien vist res a les càmeres, però tot i així, una mica per fer callar als nostres amics, va avisar al seu superior. Van fer passar en Mínimus i la Màximus al despatx de l’intendent.
19
20 Allà els esperava el cap de la comissaria que els va escoltar amb atenció i amb els ulls oberts com a taronges i, finalment, amagant una mica el somriure que se li escapava per sota el nas, va dir-los: –És clar, i ara faràs anar el temps enrere perquè ens doni temps d’enviar una brigada al banc abans que arribin els atracadors, no és això? –Sí, senyor, ho puc fer. És un poder que vaig heretar del meu pare… –Sí, sí, que va marxar fa molt de temps i bla, bla, bla. Tot això ja m’ho heu explicat. No xerrem tant i, si de veritat pots fer-ho, demostra-ho!
21
22 Així que sense pensar-ho dos cops, en Mínimus i la Màximus es van agafar de la mà i van començar el compte enrere. Però, amb els nervis del moment, en Mínimus va equivocar-se al prémer algun botó i…
23