La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
La meva notícia
Fins fa ben poc no se n'havia ni tan sols adonat. Tenia sospites, sí. Però resultava tan increïble pensar que pogués ser cert, que no se'n sabia avenir! I ara, endebades, intenta fer memòria en el seu cap confús per acotar el perquè i el quan. És un do sobrevingut en un moment donat a causa d'alguna circumstància ocasional? L'ha tingut sempre i no se n'havia adonat? L'ha anat polint i controlant amb el temps? Preguntes sense resposta com un gran esvoranc en el sostre de la seva memòria. I mentre aquests dubtes li ocupen el pensament dóna voltes i més voltes al coixí. Ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra. Sent la remor del vent que mou les fulles del bosc proper i l'udol intens i harmònic d'un mussol que sembla sortit d'un conte de bruixes. ─Jan, Jan! Són les set! Amunt que fem tard a la feina! La Lídia sempre és qui primer sent el despertador cada matí. Li agrada posar-lo deu minutets abans per despertar-se amb placidesa, amb la remor de la ràdio de fons. «─Bon dia! Són les set!». Cada matí la mateixa frase, embolcallada d'un sentiment que transmet als oients. Avui el Bassas està content. No sempre pot començar les notícies del matí amb una bona notícia. Però d'un temps ençà, sembla que una força inexplicable ha pres afecte al seu programa i li porta una bona notícia cada dia per començar el programa. ─L'atur baixa per segon mes consecutiu i la recessió persistent que havia abocat el país a la fallida econòmica s'esvaeix lentament però de manera decidida.
-1-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
─Jan, Jan! Va, home, que són les set i deu. Després l'entrada a Barcelona es posa impossible i farem tard. En Jan i la Lídia viuen en un poble als afores de Barcelona. Va ser una decisió difícil marxar de Barcelona, on tenien família, amics, la feina i un cabàs de records. Però el brogit constant del cor artificial de la ciutat, la contaminació sempre als límits de la salubritat ─que tan perjudicava els delicats pulmons del Jan─ i la il·lusió per bastir un niu de felicitat on els fills, a venir, tinguessin una infància feliç i tranquil·la, els van empènyer ara fa tres anys a marxar del niu urbanita i començar de nou en un altre lloc. ─Som joves ─es deien. Mentre acabaven d'embalar els darrers llibres en unes petites capses de cartró, apilables i fàcilment movibles per al trasllat del matí següent. Els feia por, és clar. I qui no té por de fer cau i net i tornar a començar en un lloc que amb prou feines sap col·locar damunt d'un plànol? ─Demà al matí ha d'estar tot a punt, per quan arribi la furgoneta del trasllat. Vint-i-cinc metres cúbics de tragí és la xifra freda del que ocupen dos anys de records compartits. No és pas un punt final. És el tercer trasllat des que va néixer en aquella casa a Sant Gervasi de Cassoles. El primer punt el va posar als dinou anys quan va marxar de casa els pares per aprofitar una beca d'estudis que li permetia seguir la carrera universitària a Escòcia. ─I per què no estudies psicologia aquí? Ja te'n sortiràs amb l'idioma, les feines i el clima? Qui realment no sabia si se'n sortiria era la mare, que veia marxar el fill petit abans que el gran. El segon punt va ser per tornar a casa. Bé, no ben bé a casa: va tornar «a casa seva».
-2-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
Va conèixer la Lídia en un d'aquells estius a la Costa Brava. El que són les coses: eren veïns de tota la vida i es van haver de conèixer a Cadaqués, durant el ball de Festa Major. Es van agradar només veure's, mentre feien cua per comprar una beguda al bar de la plaça. En Jan havia anat de festa amb la colla de sempre i la Lídia passava uns dies amb la seva cosina Rosa. Aquell dia van veure l'esclat de l'horitzó abraçats damunt una roca plana i humida per la brisa del mar, amb un núvol menut que tenia forma de petó com a únic testimoni del seu amor. Sis mesos després, quan en Jan tornava d'Escòcia sense haver acabat els seus estudis, agafaven un àtic petit a tocar del Born on començarien un llarg viatge ple de sensacions i afalacs. Bé, més que un àtic era un petit habitacle de poc més de 30 metres quadrats amb una petita terrassa que els oxigenava de la manca d'espai. Però l'amor no n'entén de mesures i aquell petit estudi va ser el seu niu d'amor perfecte durant un parell d'anys. El tercer punt, ara fa tres anys. Aquell tres de març, en ple esclat primaveral quan, de bon matí, havent fet un cafè amb llet i un croissant al bar de la cantonada, perquè fins i tot els estris de cuina estaven ja embalats, van cercar el seu punt de fugida, vers aquell punt en l'infinit que només era visible en certs moments durant les nits de lluna plena. Tres punts que ja no són un camí incert. Semblen talment uns punts suspensius... un camí cap a qui sap on. Per bé que, amb dos punts, ja pots marcar una trajectòria. I amb tres, una constant o un redreçament. Tot just tornar d'Escòcia, desorientat, decebut i amb la sensació d'haver perdut el nord i el temps va decidir penjar els estudis, cercar una feina i demanar-li a la Lídia d'anar a viure junts. Ara recorda el temps a Escòcia sense color. Són records en blanc i negre d'un atzucac que cada cop l'estrenyia i ofegava una mica més. Mai havia sabut nedar gaire bé i els espadats de la costa escocesa li causaven un vertigen superlatiu. Ja de lluny, sentia la remor de l'aigua trencant damunt les roques i s'imaginava caient a plom i diluint-se entre aquella escuma blanca impenetrable.
-3-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
─No t'acostis a la vora! ─li deia a la Louise gairebé en un estat de xoc cada cop que ella s'atansava al fil de les roques. La Louise era una de les companyes del pis a Edimburg. Les llargues converses que passaven junts perquè en Jan aprengués a parlar amb fluïdesa l'anglès van passar de la parla a la gesticulació, de la gesticulació al contacte i del contacte a la passió. Les hores semblaven detingudes quan tenien una tarda per compartir. ─Per què no anem a les Illes Orkney? Hi ha un ferry que ens hi porta des de Hills. És una passejada curta, bonica i intensa. I ja veuràs quines vistes. No les oblidaràs mai! Ja ho pots prou ben dir que no ho oblidaria pas mai! ─Noooo!! ... Un crit i el silenci més profund van seguir el brogit del mar, que amb la seva mà es va endur cap al fons la Louise. I amb aquella urpada es va endur també l'alè i l'aire del seu pit amb aquell esgarip desesperat. Des d'aquell dia al Jan li costa trobar l'aire que demanen els seus pulmons i, com un tic cerimoniós, cerca l'aire que li manca en l'inhalador que desa sempre a la butxaca de la seva camisa. Prop del cor, prop del dolor. Prop de res i lluny de tot. La seva mà esquerra, la que fa servir per esmenar els textos que corregeix sense ajuda de l'ordinador, va lliscar per la pell humida de la mà de la Louise, que amb un rictus inexpressiu en els seus llavis, va dirli adéu amb una mirada plena de tendresa mentre se submergia en el laberint de pedra, aigua i vent que fuetejava la palidesa del seu rostre. I amb ella es van enfonsar uns projectes i il·lusions que pensava que mai -4-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
més recuperaria, com si d'un passadís fosc es tractés. No sap el temps que va passar en la foscor i el silenci. Però al fons d'aquell passadís, poc després, hi va veure una llum. ─Vine! Vine! L'aparició de la Lídia li va permetre fer un tomb absolut a la seva vida. Torno a casa. Torno "a la meva casa". Pel seu domini dels idiomes mai li havia costat trobar feina durant els estius com a guia i animador turístic en un hotel a Cadaqués. Quan va renunciar a la beca d'estudis, va cercar una feina més estable i per tot l'any. Alguna feina amb ambició, que li permetés pujar dins l'empresa i somiar un sou folgat amb què poder viure bé i planificar un bon futur. Uns amics de la família, dedicats a la importació d'antiguitats i objectes d'art, necessitaven algú que atengués les trucades dels contactes a l'estranger i que portés la paperassa del despatx. Un sou digne, en horari de matí, que li permetia seguir estudiant a la tarda a la Universitat l'especialitat de lingüística aplicada. Al Jan sempre se li han donat bé els idiomes i amb quatre anys ja era a punt d'acabar la llicenciatura. El darrer any va poder agafar una altra beca d'estudiant per fer pràctiques de correcció a Catalunya Ràdio. No recorda quan va començar a retocar les notícies. Semblava que ningú sabia explicar amb les paraules justes allò que havia passat. Diuen que una paraula dolça, en un moment determinat, pot consolar el cor més abaltit. Doncs, per què explicar que una mina antipersona ha esquinçat la cama d'un infant de tres anys mentre jugava enmig uns camps de blat a -5-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
Ruanda? Per què ferir la sensibilitat dels oients amb detalls tan escabrosos? No, "la meva notícia" és que un infant de tres anys ha sofert un petit desmai quan ha esclatat a pocs metres d'ell una mina antipersona per l'impacte d'una pedra llançada a l'atzar. Ningú ho ha vist... el teletip de l'Agència Efe ha anat a parar a la paperera del meu ordinador mentre enviava a la cua de les notícies del vespre "la meva notícia", la que llegiria la companya periodista que dóna veu a les notícies de les nou del vespre. Per a la dolça veu de la Marina hi escau molt més "la meva notícia". Endavant, doncs! I és que cal tenir bona cura de les qüestions d'estil. En Jan creu que en qualsevol bon llibre d'estil editorial hi hauria d'haver un punt que parlés sobre la correcció de les notícies: « Cal molt de tacte per donar les males notícies». Quin millor tacte que convertir-les en un petit ensurt o, encara millor, en una fantàstica notícia? I és clar que els canvis d'estil que el Jan incorporava a les notícies que passaven per les seves mans depassaven de llarg les competències lingüístiques del corrector d'estil. Però li semblava que alguna cosa bullia al seu interior cada vegada que feia un d'aquests canvis. Era com una alenada d'aire fresc per als seus pulmons. Notava que no necessitava l'inhalador durant els dies següents d'haver modificat una notícia. Al principi no ho feia gaire sovint. Li feia por que el descobrissin. I els canvis eren en notícies llunyanes, en qüestions poc conegudes. Recorda amb orgull quan va fer que ampliessin la Biblioteca del poblat d'Asillo, a Abancay, al Perú. Com havia de permetre que l'única biblioteca pública d'un municipi tan necessitat es cremés? Però a poc a poc, com aquell lladre cada vegada més agosarat per la impunitat de les seves malifetes, necessitava fer-ho més sovint. Cada notícia, una nova alenada. Cada correcció, una injustícia aturada. Se sentia com el Robin Hood dels desemparats, com el benefactor invisible dels necessitats. Era com un déu en minúscula que cerca el reconeixement, la fama... i la majúscula inicial per poder mirar de tu a tu -6-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
al Totpoderós: ─Sé el teu secret. L'atzar ha posat a les meves mans el poder del destí dels homes. I he de saber-lo aplicar amb més justícia que Tu mateix! Durant els mesos següents va practicar amb cautela aquest do. Volia saber-ne els límits i temia ser descobert. Va ser quan el seu equip de futbol va guanyar espectacularment dues lligues seguides al darrer partit, i totes les travesses li eren contràries. Quan un gir espectacular va fer un tomb a les eleccions generals i una majoria d'esquerres va poder fer fora del govern la dreta rància neoliberal. Quan unes pluges inesperades i generoses van poder aparcar unes dures mesures del govern per combatre la sequera. Però de què serveix tenir un do tan fantàstic i tan especial si ningú més ho sap, si no ho pots explicar a ningú, si ningú en nota l'efecte? A més, les notícies havien de ser prou versemblants perquè ningú sospités i el locutor les llegís sense demanar-ne explicacions. Oi que sovint els mitjans oficials i professionals de la comunicació ajuden a circular notícies falses, llegendes urbanes que mai s'han pogut demostrar i que sembla que prenguin l'estatus de veritat inamovible quan apareixen als diaris o les sentim narrades per la ràdio o la televisió? Però les seves notícies eren diferents: perquè en el moment que les escrivia esdevenien la realitat. Com podia la realitat mudar a cop de ratolí? No ho sabia pas. Però ho havia comprovat a bastament i ho havia d'aprofitar. Era encara al despatx. Avui sentia que la seva sang arribava amb més pressió als capil·lars del seu cap. Notava amb força el pols a la seva templa. Estava en un estat d'excitació tan gran que va decidir allargar la jornada laboral a la recerca d'aquella notícia que no acabava d'arribar. Ho sabia. Ho pressentia. I els seus ulls devoraven l'escaleta de teletips, mentre amb una combinació de tecles saltava de pantalla a pantalla. Ara
-7-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
un blog, ara un diari, ara un vídeo d'una televisió estrangera, ara un portal de contactes... Sabia el què volia però no ho trobava. ─Maleït espai, que t'eixamples i t'esvaeixes davant dels meus ulls! Vol deturar la seqüència d'imatges davant la seva retina per copsar aquella notícia que espera amb anhel. Sap que avui és el dia. Només ha de trobar-la... L'espera es fa llarga. Fa una estona ha trucat a la Lídia que no l'esperi a sopar. Ha estat una trucada curta, perquè no vol que res el destorbi de la seva cerca. Una altra pàgina. Res. Mira el canal de vídeos, els últims que han pujat fa pocs minuts. Res, tampoc. El dit índex de la seva mà esquerra fa girar compulsivament la rodeta del ratolí i els bits no es mouen a la velocitat de les ninetes del seus ulls. De cop i volta, la pantalla de l'ordinador queda fulminada, amb el rellotge de sorra palplantat al centre de la pantalla. L'escaleta de notícies s'ha aturat, mentre es descarregava la darrera tongada de l'Agència Catalana de Notícies. Només pot llegir el titular: «Un home de vint-i-sis anys mor en abocar-se al pas del tramvia al seu pas per la Diagonal». ─Despenja’t, maleïda maquinota!! Ara, precisament, no! Mira al seu voltant. No queda ningú al despatx dels correctors. Tots els ordinadors són apagats i surt corrents cap a la sala de redacció. ─No sé què passa, Jan. El sistema s'ha aturat i no funciona cap ordinador.
-8-
La meva notícia
©Víctor Pàmies i Riudor
Agafa la jaqueta al vol i surt esperitat de la seu de la Ràdio. Sap que al davant hi ha un bar amb connexió a Internet on pots connectar-te mentre fas un cafè o un refresc per un preu prou assequible. Des de l'altra banda estant, fixa els ulls en la sala d'ordinadors del bar i veu que només n'hi ha dos d'ocupats. Corre, corre, mentre les seves cames l'empenyen ràpid a creuar la Diagonal. Passa, amb agilitat, esquivant els matolls del marge enjardinat i nota com una branca li arrabassa l'inhalador de la butxaca. Gira els ulls per veure on ha caigut, mentre les cames el segueixen guiant cap al vial central de l'avinguda... Tot passa molt de pressa. Té el temps just de girar el cap per mirar endavant, després de decidir que ja no necessita l'inhalador i, en el mateix moment que el peu dret trepitja la via del tramvia que travessa l'avinguda, sent un ofec al pit que fa que el seu cos es recargoli exhaust i sense forces al pas del tramvia. El conductor no ha pogut fer res. L'home s'ha abraonat segons abans que passés el comboi 27 amb direcció cap al centre de Barcelona i l'ha arrossegat mentre el seu cos es desmembrava i exhalava un ofec sec. ─Bon dia. Són les set. Aquesta nit passada, poc després de les 10, un tramvia ha atropellat mortalment un treballador d'aquesta casa, en Jan Romeu, que en sortir, s'ha abocat embadocat al pas del vehicle. El conductor no ha pogut evitar que el tramvia arrossegués el seu cos sense vida al llarg d'uns deu inacabables metres.
(Vallromanes, primavera 2008)
-9-