El Web Negre 031

L’altre dia, al TN migdia de TV3, per acotar amb exactitud quan havia passat certa notícia, van deixar anar “fa poc més d’una estona”. Quan és una estona?

I mitja estona? I dues estones i quart...?

Segona època Número 31 17 juny 2010

VDs Regalem D Pàgina 11

KAP

DA! R E M ?

S É L A C , A AG ewnPACTE, V

L’AVI

BERNAL

PACTE, VAGA, CALÉS?

ewn

MERDA!

PUYAL

NÉSTOR

COSES DE L’AVI

ewn

Continúa a la pàgina següent

COSES DE L’AVI

ewn Ve de la pàgina anterior

L’AVI

HOMO EMPRENYATVS

ewn

Els pàries de la terra

per EUGENI BRANDAT

aga general! Tots a la vaga, companys! Vinga, sortiu al carrer, va, va, va, de pressa, arrenqueu les llambordes i feu barricades!! No passaran! Alcem el puny ben amunt! Cantem plegats La Internacional! Què? Que no us la sabeu? Que si podeu cantar Algo pequeñito, que aquesta sí que la coneixeu? O La Macarena? No, coi, que això va de debò! Que hem d'anar en contra d'aquest govern que pren unes mesures tan injustes contra tot i contra tothom! Que no ens tenen en compte a nosaltres, els sindicats (vaja, ens passen una pasta gansa cada any en concepte de subvencions, una pasta que t'hi cagues, però ara no és moment de recordar-ho). Ep, que si voleu anar de vacances, feu, feu, primer és el primer, no ens posem pedres al fetge, eh? Primer unes bones vacancetes, sense passar-se, que heu de pensar en els companys que no tenen feina, després ja farem, quan tothom hagi tornat, quan ja ningú no tin-

V

gui un cèntim a la butxaca, quan tothom tingui ben oblidada, rebentada i allunyada la paga extra d'estiu, quan tothom estigui altre cop ben emprenyat serà el moment d'anar a la vaga general. Que bons que som gestionant el tempo, ens haurien de fer un monument! (Europa, mentrestant, continua important productes barats, mooolt ba-

Quan tothom estigui altre cop ben emprenyat serà el moment d'anar a la vaga general rats, fabricats a l'altra banda del món amb salaris i amb horaris, si no d'esclavitud, com a mínim de vergonya.

Ens omplim la boca de paraules com productivitat, qualitat, competència i, en canvi, no se'ns acut pensar en una vella paraula, rància i passada de moda, fora de lloc avui dia però que passada pel sedàs de la modernitat i la

coherència, podria ser ben vigent: proteccionisme. No us espanteu! No parlo de tancar duanes així com així.

Parlo d'un –hipotètic– occident unit.

Occident per dir-ne d'alguna manera.

En comptes de pensar en tornar a pujar el nombre d'hores de treball setmanals, com proposen França o Alemanya entre altres, imagineu una Europa i uns Estats Units, i altres països d'Amèrica, i Austràlia, i... que es neguessin a importar productes de països que no respecten ni horaris ni salaris. Automàticament haurien de millorar les condicions de vida dels treballadors d'aquelles contrades i la competència deixaria de ser deslleial. Aquí segurament salvariem més d'un negoci i tornariem a donar importància a la qualitat dels productes que, ara per ara, se n'ha ressentit moltíssim) Vinga, vaga general, companys!! Amunt les Fàries de la terra!

Pàries, és “els pàries”!! Pàries? Què és això? Jo només pensava en fer un puret després d'esmorzar.

BUSCANT UN LÍDER

ewn

Carta a la redacció óc el que va escriure la setmana passada, en Jan. Perdoneu que us torni a molestar (encara que estic segur que no molesto pas, donat que no us deu escriure ningú i encara sort que a mi m’ha agafat per enviar-vos aquests escrits que us omplen l’espai i us deu anar la mar de bé). Doncs el que deia, que us torno a escriure perquè aquesta setmana ha passat un fet que a mi m’ha afectat cosa de no dir i vull rectificar la proposta, plena de bones intencions, que us feia la setmana passada.

Era pel tema aquest que vau encetar fa temps que esteu cercant un líder per a Catalunya perquè segons vosaltres ens fa falta un ésser humà amb prou carisma que ens tregui de l’atzucac en que es troba el nostre estimat i ara dissortat país. La setmana passada em proposava jo mateix. Sí jo. En Jan Laporta. El gran Laporta que va portat el Barça a aconseguir els èxits més espectaculars de la història del Club, li seria fàcil de portar Catalunya als més alts cims de la prosperitat i benestar polític, econòmic i social. Jo! Jo complia el perfil! I per això em vaig proposar.

Però vet aquí que el diumenge passat se’n va anar tot en orris. La meva autoestima, que com podíeu valorar, era altíssima, va caure en picat només en unes hores.

Que en pot ser de dura la vida, collons!

No cal que us digui que va haver eleccions per a la presidència del Barça per tal de substituir-me a mi que no tenia més remei que plegar. Jo, espavilat com sóc, havia planejat de deixar-ho tot lligat i ben lligat i havia

deixat dit a qui havien de votar el socis del Club.

Doncs el meu candidat, l’home que jo havia assenyalat clarament com a successor meu, no va treure més que un escadusser 10% dels vots emesos. Quin disgust! Després d’aquest fracàs ja no em puc postular per a res, jo.

Ara bé, us vull donar un nom. El nom d’un home que sí compleix amb escreix el perfil que busqueu. Aquest home és el meu director general a can Barça, en Joan Oliver, home de provada fidelitat que ara foteràn fora només perquè el vaig designar jo, que ja me’l conec el que ha guanyat les eleccions! Doncs jo proposo aquest home, que val molt, és capaç de fer vigilar a qualsevol que li resulti sospitós però, això sí, se li haurà de pagar un bon sou, que està acostumat a viure bé, ell.

S

Jan Laporta Ex Barça (ex Barçalonès)

PUYAL

EN PILOTES

ewn

KAP

PEDRO MOLINA

EN PILOTES

ewn

La premsa internacional justifica amb raons esotèriques la derrota d’Espanya El diari conservador The Times justifica la derrota de la selecció espanyola davant de Suïssa (0-1) al Mundial de futbol de Sud-àfrica per la presència de la subdirectora d’esports de la cadena de televisió Telecinco, Sara Carbonero, a peu de camp durant el partit. La relació sentimental entre Carbonero i el capità i porter d’Espanya, Iker Casillas, ha estat una de les històries que més han donat a parlar els darrers mesos en el món del cor. El rotatiu ha titulat en portada “La xicota del porter posa en marxa la Inquisició espanyola” i ho justifica dient que la presència de Carbonero, considerada per la revista FHM com la periodista més sexi del món, al darrere de la porteria de Casillas distreia el cancerber, asseveració que han il·lustrat amb una fotografia. Després del partit, la periodista va entrevistar Casillas, visiblement decepcionat, per primera vegada. (...) Per a molts webs xinesos, en canvi, la culpa de la derrota d’Espanya la té Pelé, al qual consideren malastruc, per haver dit que “la Roja” és la favorita per guanyar el Mundial. Segons Sina.com, el fet que Pelé hagi assenyalat Espanya com a la campiona en potència de l’esdeveniment ha condemnat la selecció, que està destinada a córrer la mateixa sort que les altres esmentades per “O Rei” anteriorment, com Colòmbia el ’94 o Anglaterra, França o Itàlia a l’Eurocopa del ’04. elDebat.cat, 11 de juny de 2010

ROGER FILLOL

NÉSTOR

Johan Cruyff, cruyffista l natural encara és més caricatura que la farsa que d’ell dibuixen a Cracòvia. I quan es vol assemblar al ninot televisiu, sembla que maduri, tot i que no s’escapoleix del cercle carcamal en el que ell mateix s’ha posicionat. Perquè, això sí, en Cruyff s’ha fet a sí mateix. És un creador autodidacta del cruyffisme.

En Johan va saber explotar la taronja mecànica per a convertir-se en marxant del cruyffisme. Va conquerir ànimes per sempre més liderant unes èpoques glorioses, sobretot a un col·lectiu necessitat com pocs d’autoestima com el barcelonista, però que en massa ocasions han estat glorioses “malgrè lui”. Però ja se sap que els culés raonen i enraonen a la seva manera, tenen els seus gustos arrelats en el fons de l’escut, poquíssima memòria històrica i molta memòria selectiva –i si no, guaiteu el resultat de les últimes eleccions a president–. I en aquestes circumstàncies pot passar qualsevol cosa. Tot i que ell mateix sempre ha repetit que fútbol es fútbol, aquest barroer èmul de Mr. Chance dicta les seves nicieses com els ases es tiren els pets, però una munió d’intel·lectuals d’ací i d’allà, de tota mena i condició, des de publicistes poca-soltes a filòsofs pocapena, o al revés, s’encarreguen de polir i encerar frases de via estreta, de poca durada i gens recorregut. Però en fan un pensament, el venen i altres el veneren.

Com a jugador, a Can Barça va guanyar una lliga, però en va cobrar moltes més, en ocasions per treure de banda, una tasca gens feixuga i poc creativa que va

A

LS A M A C R A C E D IA ewnGALER per JIGG

convertir en lucrativa. Com a entrenador de la mateixa casa, no són pocs el que pensen que de les quatre lligues seguides que es van conquerir, fora de la primera, en la que l’equip blaugrana no va deixar cap opció als altres, les altres tres es van guanyar, sí, però... a pesar del mateix Cruyff! L’equip va tenir encert i sort, tot i les absurdes decisions –que algú amb més cervell i menys pagat de sí mateix haurien considerat aberrants– que van posar en perill en diverses ocasions la feina feta, que era considerable, i van portar a finals de lliga d’infart, quan ni calia ni es mereixia. El mateix camí ple de despropòsits va dur al que es va considerar el seu final de cicle de l’equip d’aleshores i d’ell com entrenador del Barça.

Tot i això, com un au fènix, el petard sempre està allà, per sobre del bé i del mal, gràcies a un grup d’acòlits incondicionals.

L’home ha fet mèrits i no para. En períodes dels Mundials, la fanfàrria s’accentua, com si es tractes de vuvuceles sud-africanes, i els espais als mitjans d’incomunicació i publicitat augmenten providencialment per a que aquests tipus de gent faci bullir més l’olla. Ja se sap que tot el que es fa pagar car s’acaba valorant més i de les accions i tarannà d’aquest individu se n’ha arribat a fer una manera de jugar, un estil, una visió del futbol i de la vida. I la cosa encara dura. Home, potser ja canta! Tanta via estreta no pot ser bona.

NÉSTOR

El Web Negre i Els Quatre Gats regalen DVDs! Ep, gent! Aquesta setmana tornem a sortejar un DVD de la pel·lícula Bullying. Bullying és un film estrenat l’octubre de 2009, dirigit per Josetxo San Mateo, amb guió d’Ángel García Roldán, produïda per Els Quatre Gats Audiovisuals i Plot Films i amb participació de TVE i TVC.

Jo vull un DVD. Què he de fer per guanyar-lo?

Molt i molt fàcil: llegir El Web Negre i comptar.

Comptar Bullytus! Repartits per tota la revista hi ha, no gaire amagats, un nombre indeterminat de Bullyitus, que són uns ninos antipàtics com aquest:

Només cal que ens digueu quants Bullytus heu trobat enviant un correu a

concurs@elwebnegre.com

Per cert: EL BULLYTU D’AQUESTA PÀGINA NO COMPTA PER AL CONCURS!!

Teniu temps fins que pengem El Web Negre de la setmana vinent, el 24 de juny.

Hi ha qui ens demostra (ja ens ho imaginàvem) que això de comptar Bullytus no és tan difícil, que entre canvi de bolquers i canvi de bolquers (i pel que ens diu en el mail en canvia molts), si un s’ho proposa, pot ser capaç d’una tasca tan científicointel·lectual com aquesta i, a més, ferho bé. Perquè la Yolanda Portolés, que es veu que està feta una marassa, s’ha guanyat un DVD de Bullying per haver comptat correctament els set Bullytus que hi havia repartits per El Web Negre de la setmana passada. Felicitats! Ens posarem en contacte amb tu per ferte’l arribar.

I aquesta setmana, un altre. Vinga, animeu-vos, no hi ha cap truc amagat, sortegem de debò aquests DVD! Ei, i si no us toca el premi, estireu-vos una mica i compreu el DVD, que la pel·li és bona i el gest val la pena.

RECORDEU: EL BULLYTU D’AQUESTA PÀGINA NO COMPTA PER AL CONCURS, NOMÉS ÉS UNA MOSTRA!!

SIBLE S O P M I IA M O N O ewnGASTR per SERGI FIDALGO

Pipes futboleres

que tinc debilitat per les pipes d’aquesta marca que estan dins la barreja de kikos, cacauets i altres productes desconeguts i fascinants. Reconec que les pipes de marca Dia, malgrat que sóc un fan dels seus productes, no estan a l’alçada. El seu preu és més que competitiu, però com estem parlant d’un element imprescindible per gaudir a tope d’un bon partit de futbol, jo no les compraria. El Piponazo de Grefusa és també una opció interessant, i és una marca molt fàcil de trobar a botigues de chuches i quioscos de premsa.

Ara que estem en ple Mundial, cal fer tres coses: 1–Omplir la nevera de cerveses, i la marca dependrà de qui vols qui guanyi. Si ets pro-brasiler, canya a la Quilmes. Si et va el jogo bonito brasiler, la millor opció és la Brahma. Si vols apuntar a la boca de Cristiano Ronaldo i fer un acte d’autoamor quan aixequi la copa de campions del món, aposta per la Sagres. I si vols que l’Espanya de Xavi, Puyol, Víctor Valdés, Iniesta, Pedrito i Laporta sigui la triomfadora, acumula llaunes de la cervesa de l’Imperi, la Mahou.

2–Tenir el telèfon de Cutrepizza o La Trattoria Mamma Xunga a un lloc visible.

3–Disposar d’un bon carregament de pipes de gira-sol. Un partit de futbol sense pipes és com una posta de sol sense sol, com un sopar romàntic al Mc Donald’s, com una platja sense xiringuito. Una merda.

ro al morir? Siento dejar este mundo sin probar pipas Facundo”. Les seves europipas, les blanquillas i las extra grandes fan patxoca. I ara ja són fàcils de trobar a molts supermercats i grans superfícies, que fins fa tres anys era més fàcil trobar arreu de Catalunya una paperina de coca que una bossa de Facundo.

Però, quines pipes consumim? Ja sabeu les que més m’agraden, perquè ja us he parlat de la mítica marca que té com a lema publicitari “¿Qué dijo el to-

Si sou fans de les pipes salades, les que et converteixen en un camell bevedor de tones mètriques d’aigua, les Tejanas són una bona opció. Reconec

Parlo de pipes de gira-sol normals, res de degeneracions com les que es diuen Burger pipes, Tijuana, Superbacon, Barbacoa o similars. No us apropeu a les que tenen “sabors” i “aromes” o acabareu com el famós peix mutant de tres ulls amiguet de Bart i Lisa Simpson. No sóc un exquisit, ja ho sabeu, però fins i tot jo tinc límits. Salut i bon Mundial!

ECTE L · L E T N ’I L A R E P ewn+TECA NACIONALISME

DANI SAUS

UNIFORMES

ELCHICOTRISTE

L +TECA PER A L’INTEL·

ECTE

ewn

PROHIBICIONS

EMPASTIFA

PUYAL

NÉSTOR

NES A G S E L I T S U G ewnEL pel GRAS

Guia EWN de restaurants de menú

Un menú a la Selva ls habituals de menú de ciutat i poblacions voluminoses celebren que establiments com el que ens ocupa conservin, com a mínim, dues característiques que en molts llocs malauradament han desaparegut. Una, als clients de les taules properes a la teva, tant si arriben com si marxen, i encara que no t’hagin vist en sa vida, no els hi costa gens tenir la cortesia de desitjar-te “que vagi de gust”. La segona cosa: el menú contempla l’amanida verda per a fer coixí.

Així, d’entrada la cosa ja predisposa. Però a la gent que precisament no té cap gana de fer ni règim ni dejuni, això no basta, evidentment. Sempre en el ben entès de que ens referim a l’àmbit del menú de migdia en dies laborals, de Can Co normalment en surts satisfet. Hem de mencionar que l’establiment presenta també una carta ben pensada i atractiva i que el negoci es dedica també al càtering: això, que podria ser un handicap a l’hora de preparar els menús (com pas-

E

Restaurant Can Co Avinguda Montserrat, 10 La Cellera de Ter (Girona) La Cellera està entre Anglès i Amer (o encara més, entre aquestes dues poblacions a la carretera que va de Santa Coloma de Farners a Olot). Diu el seu web, i és cert, que La Cellera és un petit poble de La Selva, al bell paratge de Les Guilleries. Ara ja no teniu pèrdua.

Tel. 972 42 25 22. Mòbil: 696 42 58 16 Menú migdia dies laborables: 10 euros sense cafè, 10,60 amb cafè inclòs.

Hi ha un menú de cap de setmana al mòdic preu de 16,00 euros.

Tenen un web que val la pena repassar: www.restaurantcanco.com

sa en altres llocs) aquí encara és un valor afegit, que es diu quan vols quedar bé. Diríem que el menú de Can Co supera amb escreix la mitjana habitual, perquè a la riquesa de la cuina de la zona, en Sergi, el cuiner i ànima del negoci (amb permís de la Marta), hi afegeix enginy, ganes i bona mà a l’hora de cuinar. El menú varia diàriament amb vuit primers i vuit segons, i una amplia gama de postres. Verdura, bistec i dos peixos són fixos cada dia. Crema de verdures, espàrrecs amb romesco, pastís de tonyina, les patates farcides, fideuà, arròs a la cassola, truita de patates (o de carbassó), orada al forn, lluç a la planxa... són altres mostres dels plats del menú. Procuren que per postres sempre hi hagi fruita fresca, recuit, mató, iogurts, pastissos de xocolata i formatge. Va, hi posarem un però... no fos cas que ens acusin de ser massa condescendents amb el establiments que ens agraden i ens cauen bé: pot passar que unes cuetes de rap, tot i estar boníssimes, semblin les protagonistes d’aquell anunci que predicava que “pez-queñines no, gracias”, com li va passar a un que jo conec, que encara va haver de contemplar com un al seu davant, i mentre li deia: “home, si posa cuetes no són cues”, es cruspia amb mostres de plaer un complet plat de pèsols i favetes en el que hi cantaven els àngels.

El servei amable i diligent, i l’ambient del local, arrodoneixen la tasca que ha començat als fogons, de manera que Can Co és un d’aquells restaurants que deixen amb bon gust i als que vols tornar sempre, perquè segur que t’aprofita.

TS O IN N S L E D IX A L ewnEL CA per JORDI ARTIGAS

Alícia, un còmic de Franc i Martín n la història del nostre còmic o historieta hi han hagut poques dones que hagin destacat, enguany però, s’ha donat la circumstància que en el recentment celebrat Saló del Còmic s’han presentat vàries obres escrites i dibuixades per dones. Una d’elles és l’àlbum editat per Norma Editorial: Alícia en un món real d’Isabel Franc (guionista) i Susanna martín (dibuixanta).

Les seves autores han tractat un tema difícil com és el d’un càncer en una persona, en aquest cas un càncer de pit en la seva protagonista, treient-li ferro a l’assumpte amb la utilització de l’humor, com es diu en la promoció “La vida després del càncer mai no torna a ser igual… Però si fa no fa és el mateix.”

Aquest àlbum s’ha editat en versió catalana i castellana. En la catalana la traducció es deu a Heura Marçal, filla de la coneguda escriptora Mª Mercè Marçal. En la introduc-

E

ció d’Isabel Franc s’explica: “(…) La idea d’escriure sobre aquest tema no va sorgir del desig de rememorar una etapa tan tràgica, sinó de la demanda reiterada, d’amigues i conegudes, d’explicar-la amb humor.

L’elecció del format gràfic parteix del fet que, quan s’està fent un tractament amb quimioteràpia, es té molt més temps per a llegir, però poques energies per a fer-ho, i entrar dins el relat per mitjà de la imatge sempre ajuda. Amb aquesta intenció, i molta gosadia, ens hem ajuntat una guionista inexperta i una il·lustradora brillant (tot i que amb poc recorregut), que no s’ha limitat a la mera il·lustració, sino que ha creat molts dels gags i de les històries dins la mateixa història.”

Continúa a la pàgina següent

EL CALAIX DELS NINO

TS

ewn Ve de la pàgina anterior

Veiem una mica qui son les autores d’Alícia. L’Isabel Franc va nèixer a Barcelona, com a escriptora es donà a conèixer amb la seva primera novel.la Entre todas las mujeres (Tusquets 1992), que fou finalista del Premi “La Sonrisa Vertical”. És autora de la trilogia de Lola Van Guardia, en edició d’Egales: Con pedigree, Plumas de doble filo iLa mansión de las tríbadas, que s’han traduït al francès i a l’italià. L’obra No me llames cariño va rebre el Premi Shangay el 2004.

Pel que fa a Susanna Martín va nèixer també a Barcelona el 1976, es llicencià en Història a la Universitat de Barcelona, ho deixà per a estudiar il·lustració i pintura a l’Escola d’Art i Disseny de La Llotja. Ha treballat en publicitat, premsa, productores de cinema i estudis d’arquitectura.

Va guanyar el Premi de Còmic Lambda en les edicions de 2002 i 2008. Actualment treballa a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona.

Ambdues tenen els seus propis blogspots: http://isabelfranc.blogspot.com www.mystorycomic.blogspot.com

Les vinyetes sòbries i a dos colors d’Alícia en un món real reflexen una part basada en coses viscudes i d’altres de pura invenció. Aquesta Alícia, ben lluny de l’altra famosa Alícia de les meravelles, és un aterratge en la realitat de la periodista Alícia, les seves amigues i el seu entorn de tractament mèdic. Una obra que farà sens dubte més suportable el tràngol d’un càncer a qui el pateixin, mitjançant l’humor i la ironia tot fent un cop d’ull de pas als prototipus de “bellesa femenina” al llarg de la història, des de les venus cel·lulítiques de la Prehistòria a la silicona a dojo de l’actualitat.

L’enhorabona a les seves autores.

“Alícia en un món real” d’Isabel Franc (guió) i Susanna Martín (dibuix) Norma Editorial, Barcelona, 2010.

Edició en català, 144 pàgines, 18 euros.

CREMA DE LLAVIS

ewn

per LA MAGINA DELS OUS

Bilderberg ncara que el nom en tingui una retirada, Bilderberg no és una marca de cervesa. Això sí és un club selecte d’homes i dones, una societat que es reuneix tres dies a l’any per fer-la petar. És allò que en l’argot popular diem: arreglar el món. Només que aquests, va, ho fan, i la cosa s’arregla o, si ho desitgen, s’espatlla encara més.

Enguany el lloc escollit de trobada ha estat un dolç hotelet dels afores de Sitges on van quedar per fer costellada del dijous dia 3 al dissabte dia 6 de juny. Vaja, igualet com feia la majoria de gent d’aquest país abans de la crisi que, quan quedàvem, encomanàvem taula al restaurant només que, els de la trobada han llogat l’edifici sencer i contorns no fos cas que se’ls colessin mosques.

Per formar part del col·lectiu oligàrquic caldrà haver fet mèrits amb anterioritat. Si volen, et poden convidar a seure en un racó. Disposar de saques plenes de calerons, ajuda a ser-ne membre. Són gent discreta, banquers, financers, monarques... que fan

E

del diner filosofia de vida. Res, amb prou feines se’n saben noms i els magnats de la premsa, casualment, poc n’informen al respecte. Total amb una sèrie de cognoms tan estranys com: Rockefeller, Kissinger, Rumsfeld, Sutherland, Wolfowitz, Greenspan, Soros, Frideriki... què se’n pot esperar?

La relació d’assistents és més extensa però, passen d’un centenar. Alguns amb arrels peninsulars del tipus: Cebrián, León, Entrecanales, Botín, Solbes, Almunia, Ruiz Gallardón, Aguirre Gil de Biedma... hi han arribat a desfilar en algunes edicions. Pel que fa a la de l’altre dia, Zapatero fou un invitat de pedra.

Respecte a l’aportació catalana, una quadra de mossos barraren l’accés a l’hotel. És de suposar que van fer la seva feina aplicant a la nòmina una retallada del 5 %.

Q#

ABEL B E D E R G E N B E W ewnEL

BRITO

“Lady Gaga también opta por la provocación en su nuevo espectáculo, echando mano de la religión y de la Madonna más irreverente, cuya hija, por cierto, protagoniza su primera portada” – Q# – “EL PÁLIDO ESPECTRO DE LA FALSA MADONNA o LA CRUZ DE DOS CARAS, PROVOCATIVA POR FUERA, CONSERVADORA POR DENTRO”

EL WEB NEGRE DE BA

BEL

ewn

BRITO

BRITO

TRACA FINAL

ewn

El Web Negre amb el puny enlaire!

Amunt, els pàries de la terra: Néstor Macià Amunt, els qui pateixen fam!: Josep Ignasi Gras Els proletaris criden guerra: Manel Puyal Tot el món és de guerra un clam: Kap Del passat no en deixarem cap rastre: L'Avi Estols d'esclaus tots amunt, tothom: Soler El món canviarà de base: Napi No hem estat res, ho serem tot: Quim És la lluita darrera: Dani Saus Unim-nos i demà: Jordi Artigas, La Internacional: Sergio Fidalgo Serà el gènere humà: Elchicotriste És la lluita darrera: Xavi, Quel, Bié, Orcajo, Jordi Arasa Unim-nos i demà: Roger Fillol, Devil, Eugeni Brandat, Pere Gil i Juli Vert La Internacional: Giulio Laurenzi, Carlos Brito, Pedro Molina Serà el gènere humà: Ermengol El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinions dels seus autors. De fet, la majoria de vegades no en tenim, d’això. Quina angúnia, oi?

NÉSTOR