El Web Negre 037

Segona època – Número 37 – 29 juliol 2010

Els toros ja no patiran per culpa nostra ERMENGOL

STIMEN E S N E S O R O T S L ewnE

DANI SAUS

ELCHICOTRISTE

ELS TOROS ENS ESTIM

EN

ewn

KAP

PUYAL

NESTOR

ELS TOROS ENS ESTIM

EN

ewn

ERMENGOL

KAP

DEVIL

COSES DE L’AVI

ewn

Continúa a la pàgina següent

COSES DE L’AVI

ewn Ve de la pàgina anterior

L’AVI

!

ANEN M E U Q S T S E U Q A , S ewnCOLLON

ERMENGOL

NESTOR

S, AQUESTS QUE ewnCOLLON

L’AVI

BERNAL

MANEN!

L’AVI

KAP

L’AVI

UE MANEN! ERMENGOL

S, AQUESTS Q ewnCOLLON

El Periódico, com La Vanguardia, fa enquestes i també la caga a setmana passada us comentava l’enquesta que en Barbeta es va inventar per el seu diari, La Vanguardia, i volia fer-vos veure que allò no tenia ni cap ni peus. Doncs ara n’ha fet una el tebeo dels socialistes, El Periódico. I aquesta també té molt de suc. Aquesta fa riure més que la de La Vanguardia (no parem de riure, aquest estiu).

Si la setmana passada ens deia en Barbeta que el 47% dels catalans estàvem a favor de la independència, ara resulta que el tebeo ens diu que no. Que el 47% dels catalans el que estem és a favor del federalisme i no de l’independentisme! Aquesta sí que es bona!! A mi el que em sorprèn és que hi hagi un 47% de catalans que sàpiga què coi és el federalisme! Ja m’imagino les preguntes per a confegir l’enquesta: “Ustet

L

esta a favort de la independensia de Catalunya o a favort d’un estado federal?” i l’enquestat, sense dubtar: “¡Hombre...! Dónde vas a parar! El federalismo, siempre!

Ofrese muchas más posibilidades! “ Fins i tot els noiets i les noietes que acaben de fer el Batxilletat i segons tots els indicadors surten sense saber fer la O amb un canut, saben, això sí, què és el federalisme. Segons El Periódico, tot això, eh?

I d’independentistes només em som un 16% i un 28’7% els satisfà d’allò més l’actual model autonòmic (un invent espanyol que, tot i no està homologat enlloc del món, a quasi un 30% el troba sensacional). Acaba l’enquesta sentenciant que els catalans estem tots amb “la roja”, faltaria més.

I es que els socialistes encara estan entestats en demostrar que la manifesta-

ció aquella del dissabte de la calor era per a protestar perquè ens havien retallat un estatut federalista i per anar en contra del PP que ens l’havia “denunciat” al TC. I d’aquí no els treguis. No, senyors de les diferents branques del PSC i del PSOE, a la mani hi vam anar per a dir PROU!! Prou d’estatuts i collonades. Prou d’aguantar sentències i lliçons de qui no tenen cap ascendència sobre nosaltres, el poble català! Prou!!

Ara, una altra cosa és que els partits polítics estiguin disposats, primer a adonar-se’n, i després a moure fitxa. És que s’hi està tan bé, així, anant passant els dies, parant la mà i omplint la panxa!

WILLY

per MANEL, EL PUYAL

EN PILOTES

ewn

NÉSTOR

SOLER

NÉSTOR

CREMA DE LLAVIS

ewn

per LA MAGINA DELS OUS

Fumera yjafjallajökull pas és una falta d’ortografia, està ben escrit. El nom resulta ser el mot en llengua escandinava del volcà islandès que fa setmanes que fumejà amb força paralitzant el vol d’avions pel cel d’Europa. Ara ja fa temps que no se’n parla, ha deixat de ser notícia, la premsa omple titulars d’altres afers i, a ser possible, més estiuencs que alegrin la vista. Els fums de distracció actuals van d’amors de futbolistes tot desitjant esvair els altres fums que de veritat cremen llavis.

Igual que l’Eyjafjallajökull hi ha grups de premsa però que ja fa mil anys que no parlen de la manifestació del 10-J a Barcelona.

Només han passat quinze dies i prou que s’han encarregat d’ofegar repercussions entorn la multitudinària concentració. No en diuen paraula. La tàctica és: tal dia farà un any i avall que fa baixada!

Que això succeeixi en determinats mitjans de comunicació és fins un cert punt un honor. Ara, el problema és quan aquesta actitud es trasllada a la classe política. Sí bé és cert que també un altre honor es que

E

alguns partits ignorin d’entrada el grapat de gent de la trobada, la cosa molesta quan poc a poc la resta de grups parlamentaris va fent el mateix al respecte.

Queda clar, tocava anar a sortir a la foto, fer acte de presència, aparentar que la retallada del constitucional era desproporcionada i que la sentència no anava amb el tarannà del partit per, després, intentar girar full tot desitjant que la convocatòria quedi diluïda en fum i d’encenalls.

Reunir-se per fer-la petar al Parlament, anar de visita a reiterar confiança a la Moncloa i posposar al màxim les eleccions a la Generalitat poc a veure tenen amb els passos següents que dels polítics se’n demanava un cop enllestida la manifestació.

Ningú ho diria però el fum els ha emmascarat la cara i no pas de l'Eyjafjallajökull.

ECTE L · L E T N ’I L A R E P ewn+TECA RICS

PUYAL

ELCHICOTRISTE

L +TECA PER A L’INTEL·

ECTE

ewn

MESQUITA

BP

ERMENGOL

DANI SAUIS

LS A M A C R A C E D IA ewnGALER

Imanol Arias, menyspreador anuel María Arias Domínguez, Imanol Arias y de las JONS en el món artístic, reconeix que, tot i sentir-se molt espanyol des de sempre, mai havia vist “Espanya plena de banderes i de reconeixement del que som”. Què s’imagina que són els espanyols? No ho diu, però s’interpreta que són campions del món de futbol, perquè pel demés... vaja caca, no? Però no dubta a declarar que “té un profund menyspreu pel separatisme”. De quin separatisme parla? Tampoc ho especifica. Es refereix potser a que la seva muller Pastora s’ha separat per a atansar braços més acollidors? No ho sabem. Però com que afegeix que els separatistes “si no volen estar, el millor que poden fer és marxar, però d’un en un. A guanyar-se la vida a fora, que és el que hem fet altres per estimar Espanya”, ens posem a meditar: no ens consta que l’Imanol hagi hagut d’emigrar per guanyar-se la vida ni estimar Espanya. Sí que ha treballat a l’estranger fent les amèriques de parla castellana, però en pla guai, que per alguna cosa aquest perit industrial, especialitat electrònica, fa d’actor al teatre, al cinema i a la televisió. A veure si ens entenem. Peritem-ho: ¿això de l’un en un ho diu perquè la Pastora ha vingut a Barcelona a treballar en una peça teatral, encara que no ha vingut sola, sinó que ho ha fet amb la seva nova parella sentimental, que es com es diu ara la cosa en pla fi? És això el que t’emprenya? Consideres, doncs, que anar a treballar a Catalunya és marxar fora? O, pel contrari,

per JIGG

M

NÉSTOR

vols dir que confons, per exemple Catalunya amb una finca privada dels castellans? Perquè tot sembla indicar que si algú s’ha de guanyar la vida a fora només cal mirar el PIB espanyol, no? Repassa-te’l, home, repassa-te’l, i veuràs qui hauria de tenir menys barra, treballar més, quines pàtries són deutores i responsables dels espolis fiscals d’altres. La veritat, pocs comentaris poden despertar la repetició incessant d’aquells passatges tan familiars com el discurset que endinya Manuel Maria, sembla talment que s’hagi empeltat d’Antonio Alcántara, el personatge que interpreta des de fa tantes temporades a la sèrie “Cuéntame cómo pasó”, que se li ha pujat a la clenxa o que se sent una mica com el seu homònim, l’inefable Carlos Arias Navarro, marmessor de Franco, guardià de la seva memòria i servidor de la seva obra política, somicant allò d’“espanyols, Franco ha mort”. Precisament, noi, quan dius que no havies vist tantes banderes, no recordes els temps del Caudillo i les seves memorables jornades d’exaltació patriòtica? I això del menyspreu, et sembla bonic?

Mira, com l’Alcántara, sembles un carcamal amb fums, diguem-ne de segona generació, o de mitja pensió, com tants altres que passen del no res al res de bo, a creure’s alguna cosa, com ara que són demòcrates de tota la vida quan la veritat és que de democràcia, dels seus deures i drets, no en sabeu ni un borrall. Ni falta que us fa perquè amb la xuleria ja pagueu. Malaurats els menyspreadors, perquè ells seran menyspreats.

NES A G S E L I T S U G ewnEL pel GRAS

Guia EWN de restaurants de menú

La taverna d’en Mallol s obert des del 1978, però si diguessin 1878 també ens ho creuríem. És d’aquells establiments amb una escenografia que et remet inevitablement a l’imaginari de les tavernes vuitcentistes, et trobes a la taverna del bandoler amb el seu trabuc (ep, és un símil!, és a dir, una comparació poètica, per imatge, no volem dir que atraquin el client, molt al contrari), embossats conspiradors, estable i pal de paller ben a prop. Bé, ja saben... la llar de foc en algun cantó amb estris de cuina penjant, com d’altres ganxos pengen enfilades d’alls secs i pebrots, un tros de cuina a la vista, un fotimer de taules, una a tocar de l’altra (potser una mica massa i tot), parades amb tovalles a quadres vermells i blancs, el porró o la gerra a punt, setrills i plats amb tomàquets de sucar, torrades... ganivets que no tallen... en fi, tot, però, molt complet i ben resolt, sense engavanyar. Això té el seu públic; evidentment, molt heterogeni, veïns de tota la vida comparteixen comentaris (encara que no vulguis, és inevitable per la proximitat) amb jovent amant de la casolana cosa, mares amb fills que surten de l’es-

É

El Glop Brasseria / Taverna Sant Lluís, 24 (cantonada Montmany), al barri de Gràcia.

Barcelona Tel.: 93 213 70 58 Menú migdia de dilluns a divendres: 9,69 € (IVA inclòs).

Hi ha més locals de la cadena, però no són el mateix, on vas a parar!

plai amb els redactors d’El Web Negre, que tant si neva com si fa sol, s’hi deixen caure (hi anem d’incògnit i ara que hi penso, és dels pocs locals en els que el Kap quasi no falla mai: esbrinarem aquest misteri.)

Potser de misteri no n’hi ha, i l’èxit s’ha d’adjudicar a la teca. Àmplia carta i menú esquifit (ens referim a

que té la mida d’un carta... de les de jugar a la botifarra, a la brisca, al burro o al remigio: el trobareu obrint la carta de plats, mirant a la cantonada de baix a l’esquerra, allà el teniu). Anem a la teca: les racions són abundants, si hi vas amb gana quedes satisfet, segur.

Proposar unes mongetes estofades, un trinxat de la Cerdanya o una cua de bou al pic del juliol té el seu mèrit, i és una gosadia que s’agraeix: tasteu-ho.

Cosetes a millorar, amb permís: el trinxat de la Cerdanya era semi-trinxat i... seria molt demanar un trosset de cansalada ben rostida a sobre de la muntanyeta de patata i col? Hi quedaria d’allò més bé i no molestaria gens. El bistec (amb patates) tenia bona amplada i millor presència, i era bo, però realment semblava que també el podien fer servir pel carpaccio, de tant prim com era (hem de reconèixer el mèrit absolut d’aconseguir aquelles finors micrals sense que se’t trenqui a trossets tot ell). Els gots de vi semblen didalets que amb prou feines pots abocar dins la boca (el nas et molesta), val la pena fer servir els d’aigua.* L’atenció es certament bona: no obstant, amb les presses val la pena que recordis què has demanat, perquè sinó et poden posar tranquil•lament al davant la verdura pel gaspatxo, per exemple, o la botifarra pel bacallà a la llauna. *Nota de redacció: els que fem servir porró ens en fotem descaradament d’aquesta afirmació.

BEL A B E D E R G E N B ewnEL WE

GIULIO LAURENZI

BRITO

BRITO

EL WEB NEGRE DE BA

BEL

ewn

PEDRO MOLINA

BRITO

TRACA FINAL

ewn

Els d’El Web Negre estem per les banyes: A la gorra du banyes de viking: Néstor Macià Les banyes no li deixen veure el bosc: Josep Ignasi Gras Banya d’abril, morena de la serra: Manel Puyal Kumbanyà, Déu meu, kumbanyà: Kap La banya de la muntanya no fa pudor: L'Avi Antes banyes que sensilla: Soler L’avi Ciset el banyava de bon matí al portal: Napi Baixant de la font del Gat posa banyes a un soldat: Quim El rei de la Banyaberry: Dani Saus Banyes verdes vora el mar: Jordi Artigas Les banyes pasturen i ensenyen el cul: Sergio Fidalgo Pensa que banyar-se vol dir una altra cosa: Elchicotriste Fan pudor de banya socarrimada: Xavi, Quel, Bié, Orcajo, Jordi Arasa, Willy París be val unes banyes!: Roger Fillol, Devil, Eugeni Brandat, Pere Gil i Juli Vert Banyes d’importació, fresques són i regalades: Giulio Laurenzi, Carlos Brito, Pedro Molina S’estima més les banyes dels cargols: Ermengol

PUYAL

El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinions dels seus autors. De fet, la majoria de vegades no en tenim, d’això. Quina angúnia, oi?