Límits difosos by Xavi Ferrer Tayeda

| LĂmits difosos |

Llibret producte d’”UN CURS D’HABITATGE” de l’assignatura de Projectes VII i VIII de l’escola d’arquitectura de la Universitat de Girona. Professors, Xavier Monteys - Silvia Musquera Realitzat per Xavi Ferrer Tayeda A 31 de maig del 2013, Girona

“Un límit no és allò en virtut del que finalitza, si no, allò a partir d’on quelcom comença a ser el que és, inicia la seva essència. Espai és essencialment el que s’ha deixat entrar en les seves fronteres” Martin Heidegger. “Construir, Habitar , Pensar”

L’estudiant reflexiona durant el curs sobre multitud de dificultats que, o bé el professor planteja durant les correccions o bé sorgeixen en el propi procés del projecte. És aquí on un pot descobrir l’essència d’allò que està dibuixant de forma moltes vegades inconscient, però que al final origina quelcom rellevant. En mi, va aparèixer, desconec l’origen, l’interès per entendre com l’arquitectura té la capacitat de definir un espai i al mateix temps de fer-lo desaparèixer. Límit és una línea, real o imaginaria, que serveix de separació entre territoris adjacents. La Línea genera els espais en arquitectura, els delimita i defineix on acaben i on comencen. Aquest procés avarca des de una cadira, una escala, una plaça o una ciutat.

En el procés de realització d’aquest petit llibret intentaré resoldre totes aquelles preguntes que es van generant. Moltes vegades la resposta segueix sent una pregunta i en d’altres es pot arribar a un concret. Aquest és el meu propòsit, a fi de que no sigui un final sinó que continu en el llarg procés de projectar arquitectura.

| Límits difosos | en cinc casos pràctics

manipulació d’un passadís entrar des de l’exterior remunta d’un edifici d’habitatges un canvi d’ús la relació amb la ciutat

dins l’habitatge | la porta el passadís el moble límit vertical | la galeria límit horitzontal | la coberta límit urbà |

Article El espíritu Erasmus, El País Semanal, 17 de octubre de 2004 Diferents usos que l’estudiant d’arquitectura Sara Márquez Martín va donar a la cuina del pis on residia en la seva estada a Venècia, gràcies a la presència d’una gran taula.

dins l’habitatge | Quan projectem un habitatge, delimitem el seu espai interior per tal de definir les parts que el composen, i per tant li atorguem límits que defineixen l’espai buit resultant. I si fem desaparèixer aquests límits amb la fi de que tot sigui habitatge, sense programa concret, sense límits que la descriguin? Que la cuina pugui ser l’estudi, el dormitori i el menjador, perquè no?

Fotogrames de la pel路l铆cula being John Malkovich (1999) Director Spike Jonze. La porta esdev茅 element transcendent, tant per la seva dimensi贸, com pel que amaga darrera.

la porta | ens crea una discontinuïtat dels límits establerts en els habitatges. Moltes vegades deixem l’espai de porta buit, suposant que la porta és un element predisenyat, seriat i repetitiu, que no aporta a les relacions entre estàncies contigües. La porta obre i tanca, donà pas i el restringeix, amaga i s’amaga, uneix i separa, i degut a la seva naturalesa mòbil, la porta mig oberta o tancada, insinua el pas, difumina el que hi darrera sense separar-ho. Hi ha la tendència, quan es reforma un habitatge, en treure les portes amb l’objectiu de crear espais més diàfans, oberts. Aquí em pregunto; això no ens ho pot donar la porta? Una porta corredera que doni permeabilitat a estances seguides, una porta amb una fulla de vidre que ens faci arribar la llum allà on no la tenim. Provem-ho.

Bloc d’habitatges Perez Xifra (1947 - 48) Arq. J.M. Masramon i de Ventós Gran Via de Jaume I, 84 (Girona)

| 1era proposta eliminem tres portes

| proposta final eliminem dues portes introduïm una de nova

Quan un intenta projectar allà on ja està projectat, és a dir, manipular el preexistent per tal de millorar o adaptar a les necessitats requerides i donar nous límits on ja n’hi ha, tendim a destruir, eliminar parets i portes, creant espais d’estar majors, com si l’únic fi fos habitar l’estar i no la resta de l’habitatge, i a poc a poc t’adones que la importància no rau en la destrucció sinó en anar moldejant l’existent, petits canvis. En el cas pràctic de manipulació d’un passadís que es va desenvolupar, l’edifici existent tenia 10 portes que relacionaven directament el passadís amb les estances, en la primera intervenció es varen eliminar 3 portes, per tant en quedaven 7 de les 10 inicials i en la proposta final resulten 8 portes de relació directe entre passadís i estança i una porta que relaciona dos espais del mateix passadís, originant un nou espai intermedi amb funció pròpia. Durant aquest procés de modelatge, un va descobrint el valor de l’existent, fins a la voluntat final de la quasi no intervenció. I amb les portes succeeix el mateix, de la destrucció inicial a la revaloralització de l’espai gràcies a la dualitat que et permet una porta. Una dualitat que no succeeix en espais on elimines la porta, llavors només esdevé obert, mai tancat, ni a la meitat.

Fotografia del les portes del corredor de l’edifici d’habitatges Perez Xifra de Girona, 1947 – 48. Girona: 2012 V. Hammershøi, Quatre habitacions, 1914. Museu Ordrupgaard, Copenhague. Fonsmark, A.-B.; Wivel, M.: Vilhelm Hammershøi 1864-1916. Danish painter of solitude and light. Nueva York: 1998. La porta de Duchamp al carrer Larrey 11 de Paris, 1927. Moure, G.: Marcel Duchamp. Barcelona: 2009. Porta passa-plats giratòria de Thomas Jefferson en Monticello, (Charlottesville, Virginia, 1794-1809). Fuertes, P.; Monteys, X.: Casa collage. Un ensayo sobre la arquitectura de la casa. Barcelona: 2001.

Un decideix prendre certes decisions pensant en tots els elements que formen el dibuix, des de les primeres formes inexactes d’intuïció, al dibuix final on ja s’aprecia el funcionament de tot l’habitatge. És aquí, on el llenguatge del dibuix pren protagonisme, un ha de saber el que dibuixa i de quina manera pot ser interpretat. De la mateixa manera succeeix amb les portes, una porta mai és igual a un altre. Així es demostra en la singularitat de les diferents portes de les imatges, des de les portes existents en l’edifici d’estudi, les portes pintades per Hammershoi, que ens permet observar com una porta té molts de matisos segons la graduació de la seva obertura, la porta dissenyada per Marcel Duchamp amb la finalitat de resoldre un problema de pas entre la habitació, l’estudi i el bany, i com amb una sola fulla soluciona les connexions, i finalment la porta “de nevera” de Jefferson que mitjançant un mecanisme de safates semicirculars, permet la relació entre cuina i menjador de forma indirecte.

Utilització de la porta en els dos casos pràctics

Una porta d’una fulla ens limita un espai i ens permet el pas; una porta de dues fulles ens limita un espai, ens permet el pas i ens obra dos espais en quant tenim les opcions pròpies d’una fulla i els avantatges de les dues; una porta corredera, ens limita un espai, ens permet el pas, s’integra en la pròpia paret resolent problemes d’espai i ens origina una seqüència diàfana, ja que sembla que la pròpia paret es desplaci. El mateix succeeix amb portes tipus acordió on el límit de l’estanca desapareix en si mateix quan pleguem la porta fins a convertir dos estances en una única. I en totes elles podem definir les seva naturalesa, ja siguin de fusta amb marc, que s’integrin en la mateixa planeitat de paret, amb fulles de vidre que difuminen el límit, etc. La porta també esdevé fonamental en el cas pràctic d’un canvi d’ús en un edifici existent, possiblement per la pròpia experiència adquirida durant el procés d’aprenentatge. Amb la fi d’originar espais amb dualitat de funcions, la porta tanca l’espai en si mateix i s’obra resultant un nou espai molt més ampli. Ens permet que cada sala estigui tancada i que els seus límits s’expandeixin sense saber exactament on acaben i on comencen. La sensació que un habitatge o una habitació no té límit, és clau per aconseguir una percepció major de l’espai.

Fotograma de la pel·lícula Trainspotting (1996) Director Danny Boyle Passadís amb diversitat de funcions, emmagatzematge, dormitori i corredor.

el passadís | difumina els límits de l’habitatge per tal que cada peça pugui esdevenir molt més flexible i duplicar les seves funcions. Però moltes vegades entenem el passadís com un corredor per arribar a cada unitat del programa. És una línea discontinua que marca el camí i la direcció, peça imprescindible dins un habitatge, que moltes vegades és el residu de l’acte projectual, i que absorbeix totes les divergències. I si fem desaparèixer el passadís per un nou bany, o un dormitori i una zona d’emmagatzematge, que alhora relacioni les estances tal i com ho fa el passadís, donem-li forma i funció a aquest espai amb tantes possibilitats de esdevenir peça fonamental per lligar tot un habitatge. Perquè no iniciem el projecte d’un habitatge per ell.

Estudi de l’habitatge en referència al passadís.

En el cas pràctic de manipulació d’un passadís, prèviament es va desenvolupar un estudi sobre diferents passadissos d’habitatges de Girona, a fi d’establir les estratègies en cada un d’ells. Se’n determinen les relacions espaials entre unitats d’us de l’habitatge, les diferents circulacions que s’hi generen, la forma que el defineix i la funció. Partint de la reflexió i de l’aprenentatge d’aquests edificis existents podem afrontar una reforma de l’habitatge amb la única manipulació de l’espai del passadís. A partir d’aquí un entén que el passadís no és només una línea contínua de circulació i relació, limitada per portes que ens avoquen a unitats d’ús, i faltat de llum moltes vegades, sinó un espai que genera en sí mateix, que conté i que a més a més de la funció que li suposem al corredor, dotà a l’habitatge d’un mecanisme d’adaptació i canvi. Un passadís per llegir i estudiar, per guardar i emmagatzemar, per jugar, per rentar-nos les mans, per menjar i fins i tot per canviar-nos de roba.

Habitatges del barri sector Pardinyes. Lleida, 2002 Jaime Coll, Judith Leclerc Habitatge tipus cas pràctic canvi d’ús.

En absència de l’element corredor, es desenvolupa una seqüència d’espais que es relacionen de forma directe, sense intermediaris. Per tant la seva funció distribuïdora es genera en cada unitat del programa. Del menjador passem a la cuina, de la cuina a la sala d’estar i al bany, de la sala d’estar a l’habitació i de l’habitació al bany i al balcó, i sempre de forma directe. Aquest cas el trobem majoritàriament en habitatges de dimensions reduïdes, moltes vegades d’una sola habitació, com és en el cas pràctic de canvi d’ús on s’hi distribueixen habitatges d’entre 45 i 65 m², amb una o dues habitacions o on el moviment es genera a partir d’un mòdul central que es va trencant de forma escalonada. Per tant l’habitatge integra un únic espai, limitat per la pròpia divisió entre les unitat d’ús.

Fotogrames de la pel·lícula The royal Tenenbaums (2001) Director: Wes Anderson Diferents fotogrames que mostren a Margot Tenembaum utilitzant el bany com a oficina i habitació, i el seu germà Richie Tenenbaums dormint sota un moble, on hi ha una zebra dissecada.

el moble | de la mateixa manera que la porta, s’origina per donar-nos un servei, d’emmagatzematge, estètic, etc. Un moble ens pot generar espais, distribuir, i que pugui emmagatzemar i alhora separar, que pugui amagar i obrir, li demanem que tingui no només la funció per la qual va ser dissenyada sinó aquella que pel seu ús quotidià resulti. Sorgeix la necessitat d’habitar un espai i allò que conté, i per tant el moble, com a element fonamental en la societat actual, s’utilitza per allò que l’habitatge i els seus habitants requereixen, ja sigui un lavabo amb funció d’oficina o una taula on poder jugar a amagar.

maqueta de manipulació d’un passadís i secció on es mostra l’ús d’un mobiliari per assentar-se.

El moble esdevé fonamental en l’ús del passadís. Per tal de dotar al passadís d’un funció, utilitzem el moble per donar servei a diferents usos, des de l’emmagatzematge tant necessari de tot allò que anem guardant i que moltes vegades no té cap tipus d’utilització, fruit de la societat consumista, passant per un element decoratiu que pugui ser utilitzat com a moble on assentar-se i poder llegir. També pot facilitar una dualitat d’usos en una estança, com un sofà llit o un moble amb llit plegable, i dividir un espai i donar-li accés, com és en el cas pràctic de manipulació d’un passadís on un moble emmagatzema i dóna accés a les habitacions, sense divisions interiors.

Mitjançant el passadís, la porta i el moble, tres elements separats però que un pot contenir els altres dos, però que sense ells no s’entén l’altre i que entre ells es relacionen donant lloc a diferents reflexions que m’han dut en l’aprenentatge de manipular un passadís i canviar l’ús d’una planta d’oficines a una d’habitatges. El passadís conté la porta i el moble, el moble pot fer de porta i la porta de moble, el moble donà accés a l’igual que el passadís i la porta, la porta tanca el passadís i el moble, i els tres delimiten un espai o no.

imatge de les faรงanes del riu Onyar de Girona, 2012, A Corunya, 2007 i de la Bauhaus a Dessau 2010.

límit vertical | Quan projectem un edifici, delimitem el seu espai exterior i li atorguem límits que defineixen la seva unitat i la relació que aquest originà amb la ciutat. I si fem desaparèixer aquest límits, els difuminem amb la fi de no saber on s’inicia l’interior i on acaba l’exterior? La pell que defineix un edifici és la façana, la que ens marca el límit que aquest estableix amb el seu entorn, tot i que la línea que l’arquitectura marca pot esdevenir transparent o pot dilatar-se cap a l’exterior o al revés, que l’exterior entri dins. En cada entorn determinat, per afectes climatològics, estètics i funcionals, les pells exteriors divergeixen entre sí, tal i com observem en les imatges les diferències entre la façana de la ribera del riu Onyar, la façana atlàntica de A Corunya i la façana nòrdica, més lligada al moviment modern que es va dur a terme a l’escola d’arquitectura de la Bauhaus.

Fotograma de la pel·lícula Breakfast at Tiffany's (1961) Director : Blake Edwards Utilització del balcó o extensió de la finestra.

la galeria | és l’espai de relació de l’edifici entre l’interior i exterior. En ella si genera el pas entre un i l’altre, de formes diverses depenent de la seva naturalesa. La transparència és un aspecte clau per entendre la complexitat de llenguatge dels elements de façana. L’arquitectura busca una pell idònia per un cos que cada vegada requereix més dinamisme. La transparència genera la discontinuïtat i dissolució del tancament i els límits comencen a desaparèixer aconseguint una lectura lleugera i desnaturalitzada. El vidre com a component bàsic per aconseguir quelcom sòlid i transparent alhora, així els contorns desapareixen i les formes esdevenen incertes. Per tant tendim a la desaparició del tancament. El vidre juga amb llum, permetent l’entrada durant el dia, i en la seva absència natural, la prolongació de l’artificial cap a l’exterior. La galeria o balcó de la pel·lícula Desayuno con diamantes, possiblement originat per un afegit d’escala d’emergència, típiques de les façanes americanes, on en cada accés als habitatges s’hi genera aquest petit balcó permetent un nova entrada que no està pensada, que la fa especialment interessant.

maqueta de entrar des de l’exterior i alçat de la nova façana.

En el cas pràctic d’entrar des de l’exterior, la manipulació de la façana per tal d’introduir un nou ascensor als habitatges, comporta sobrepassar el límit que té l’edifici respecte el seu entorn. La superposició d’un nou element davant la façana, una façana que ens marca com és aquell edifici, ens mostra, com un llibre obert, el relat d’aquell edifici. Una nova façana, com un llibre nou, intentant plasmar allò que ens explicava l’existent.

Planta, secció i habitatge tipus del canvi d’ús d’un edifici d’oficines a un edifici d’habitatges. Espai previ de galeria, i flexibilitat de funcions de les diferents estances de l’habitatge.

En el cas pràctic de canvi d’ús, a diferència del cas anterior aquí no originem una nova pell a l’edifici, aquí l’envolvent és l’únic, juntament amb l’estructura i elements d’instal·lacions, que queden com a preexistència i condicionant pel nou ús d’habitatges. Degut a la naturalesa de la façana existent, un mur cortina, s’opta per proporcionar un espai previ entre l’interior de l’habitatge i l’exterior, que pugui actuar de forma independent, que filtri la seqüència dins fora i a més a més que permeti crear diferents espais permeables amb les diferents unitats d’ús. Per tant en aquest cas la intervenció no esdevé de dins cap a fora sinó al reves, de fora cap a dins, generant límits discontinus i transparents que faciliten l’adaptació de l’habitatge a diferents usos i situacions.

Fotograma de la pel·lícula Mon oncle (1958) Director : Jacques Tati Ús quotidià d’aquesta particular casa que marca un límit indefinit.

límit horitzontal | Quan projectem un edifici, delimitem el seu espai exterior i li atorguem límits que defineixen la seva unitat i la relació que aquest originà amb la ciutat. I si modifiquem aquests límits per generar-ne de nous amb la fi de no saber on s’inicia el nou i on el vell. L’element que defineix el límit vertical d’un edifici és la coberta. Posiciona l’edifici davant la ciutat i l’emmarca en una línea, entre moltes altres. L’entorn esdevè imprescindible per entendre com la ciutat afronta la seva línea de cel o skyline. En cada entorn determinat, tenim una línea i uns elements que la configuren, molt condicionats per un factor que encara no s’havia anomenat, com és la normativa. Influencia directe dels diferents agents politics que proposen i modifiquen la llei, segons criteris moltes vegades en pro de la densificació en altura i en contra de la preservació d’una configuració historia de la ciutat. Això mateix succeeix el la pel·lícula Mon Oncle de Jacques Tati, on la ciutat moderna s’obre pas a les edificacions existents, i que moltes vegades configuren una estètica única i singular, pel seu propi desordre.

Croquis de la remunta i la nova configuraci贸 de seu l铆mit vertical.

la coberta | Començar la casa per la teulada i definir quelcom nou a partir d’ella. Així s’inicia el cas pràctic d’una remunta, amb un edifici preexistent on s’hi ha d’afegir una nova planta en la seva terrassa a coberta. I per on es comença? Per la coberta, l’element més condicionat, ja que tot el treball es desenvolupa a partir de l’estudi de les cobertes existents, així com el límit que creen en l’entorn urbà. Pel fet de intervenir en un casc antic de Girona o en qualsevol altre nucli urbà on la línea de cobertes resulti rellevant i que configuri la imatge de la ciutat, un ha de reflexionar sobre la idoneïtat constructiva i arquitectònica del sistema tradicional de cobertes existents. Possiblement la coberta amb teula àrab, sigui l’element constructiu que més ha perdurat inamovible i que segueixi vigent avui dia. Trencar amb la tradició, perquè no? Almenys ens ho plantegem.

Imatge històrica de les façanes del riu Onyar l’església de St. Feliu i la catedral de Girona al fons. Ortofoto d’una part del casc antic de Girona, on es marquen els dos edifici d’estudi on desenvolupar la remunta.

En l’observació de la ciutat, aixecant el cap, un pot adonar-se de la diversitat edificatòria que té una ciutat, fruit de llegat de molts estils arquitectònics i de la superposició d’aquests. Començar la casa per la teulada, suposa l’acceptació del sistema tradicional o per contrari, l’adopció d’un sistema constrictiu que no té perquè no dialogar amb la ciutat antiga, però si que aposta per un canvi del llenguatge existent. El mateix succeeix en el cas pràctic de relació amb la ciutat, ja que s’ha de projectar un nou edifici, entre dues mitgeres, amb el teló de fons de la ciutat històrica de Girona, amb l’església de St. Feliu just darrera i la catedral al fons. A més a més, seguir amb el llenguatge preestablert de les façanes del riu onyar que emmarquen a la perfecció aquest retaula barroc. El límit horitzontal el marquen aquests dos edificis, però que sense tot l’edificat precedent no s’entendrien.

Fotograma de la pel·lícula dogvielle (1996) Director: Lars von Trier Ciutat esbossada sobre una planta arquitectònica marcant els diferents sectors que simbolitzen l’espai físic on es desenvolupa l’obra.

límit urbà | Quan projectem un edifici, delimitem el seu espai exterior i li atorguem límits que defineixen la seva unitat i la relació que aquest originà amb la ciutat. Límit urbà no tant sols de l’edificat, sinó pel buit mateixa manera que succeeix en un habitatge s’estudia la ciutat des del punt de vista de les traces urbanes, amb un llenguatge que ens faci que estableix la ciutat en sí mateixa.

que es genera entre ells, de la amb el passadís. Aquí també circulacions, velocitats, visuals, reflexionar sobre les relacions

Fins al punt de desaparèixer l’edificat i romandre dins de quatre línees de guix, que la delimiten, deixant entreveure el que hi ha a l’interior, tal i com succeeix a Dogville. De quina manera un edifici crea límits i alhora pot difuminar-los? Mitjançant la llum, un pont, un accés per sota, una plaça o un pati interior, trencant amb la linealitat de façana, descobrint el que hi ha darrera?

Croquis de les primeres aproximacions, i al cas pràctic de relació amb la ciutat.

En el cas pràctic de relació amb la ciutat, es generen reflexions sobre varis temes, tals com; la manera més adient de dialogar entre un nou edifici i l’existent, com solucionar varis problemes de circulació i velocitats, generar espais urbans adients a l’actual estructura urbana del casc antic, amagar les dues mitgeres que no són façana i que actuen com a tal, etc. A partir d’aquí, un ha de definir els límits que marcaran l’edificat, realitzar les primeres aproximacions i presentar solució a les diferents reflexions.

Fotograma de la pel·lícula Show de Truman (1998) Director: Peter Weir Truman descobreix el límit del món on vivia, un límit irreal, difós.

Una línea entre pasado y presente Dos puntos coinciden atrás y delante Tres costados crean un lío amoroso Encerados entre cuatro paredes estamos Con cinco el cielo esta plagado de ellas A las seis suena el despertador La sucesión de números es infinita My cerebro finito y así se llega al limite.

Prueba #52 de Edgar González Caro