Desentranyant la Unió Europea - Seminari Taifa

Page 1


2


Índex Introducció

5

Una Europa en declivi en un món turbulent

9

Un projecte del capital

10

La financiarització en la Unió Europea i el seu impacte en els països membres

11

L’impacte en la indústria espamyola

12

Un fort cop pel treball

13

L’orientació neoliberal de la política econòmica

15

Conclusions

18

3


Introducció

E

n les condicions d’internacionalització del món actual, per entendre que passa a l’Estat espanyol és necessari observar que està passant en l’economia mundial. A més, l’economia espanyola està des de fa pràcticament dues dècades integrada en una unitat supranacional, la Unió Europea (UE), que té una gran incidència en el que succeeix en el país. No obstant, a l’Estat espanyol el debat i coneixement sobre la UE és escàs. Per això, ens proposem presentar aquí, tot i que breument, alguns dels aspectes que l’actuació d’aquestes institucions suposa, donat que considerem que només així podrem estudiar la situació i evolució de l’economia de l’Estat espanyol. El Seminari d’Economia Crítica Taifa estem elaborant un informe sobre la influència de la UE en l’economia i la societat. No hem pogut acabar l’informe abans de les eleccions al Parlament europeu, però ens sembla que pot ser útil presentar el que encara és un tractament limitat però que permetrà conèixer el veritable caràcter de la UE, donat que la propaganda electoral sovint l’amaga darrere de lemes buits de contingut. A més, aquestes eleccions es plantegen sovint en clau de política interna –a vegades es diria que són més aviat una primera volta per futures eleccions internes–, aspecte que fa imprescindible una avaluació de la UE, encara que sigui parcialment, basat en un treball actualment en curs. Aquí presentarem una breu síntesi de les idees principals que es perfilen en l’Informe “Desentranyant la Unió Europea” abordant únicament els aspectes que ens semblen més importants. En data propera presentarem l’Informe número 10 en el que es substanciarà amb detall els punts que es plantegen en aquest avançament. Recomanem vivament als lectors d’aquesta introducció que no deixin de llegir més endavant l’Informe complert que els ampliarà la informació sobre el

tema i documentarà sobre els plantejaments que aquí presentem. Malgrat l’enfocament crític d’aquest informe, no es tracta de negar que la UE en determinats moments ha estat útil per alguns països membres. Seria impensable que no fos així durant un període de més de cinquanta anys. La UE ha proporcionat algunes ajudes econòmiques –a través de la política agrària i els fons estructurals, principalment– i ha contribuït a consolidar la democràcia parlamentària. Algunes de les seves directrius han millorat drets dels habitants de la Unió i durant alguns anys s’ha donat una lleugera convergència entre les economies d’alguns dels països. Principalment, degut a les avantatges que suposen per un model capitalista gaudir d’un mercat únic cada vegada major i a l’explotació dels països externs mitjançant un ventall ampli de polítiques. Així mateix, s’ha de considerar que si els països haguessin evolucionat independentment també és probable que haguessin avançat respecte de les seves situacions anteriors. No obstant això, com es mostra a l’Informe, la UE sempre ha tingut primordialment un objectiu econòmic i els grans capitals de la Unió han marcat la seva dinàmica i la seva política, el que ha portat a optar per estratègies i programes que han tingut un fort pes negatiu en les estructures productives, les economies dels països i la seva situació social, especialment entre les classes més vulnerables. D’aquí sorgeix la necessitat d’una revisió crítica de la UE. En el marc del present treball, no és possible abordar tots els aspectes de la UE des del seu inici fins a l’actualitat. Es recullen els elements que ens semblen més significatius, però queden a part altres molts que segueixen sent importants. I, com succeeix sempre amb els treballs de Taifa, sabem que el nostre enfocament és primordialment econòmic, 4


quelcom que representa una limitació significativa, però és el que creiem que podem fer amb més rigor.

necessari combinar la dinàmica dels capitals globals amb la de les economies específiques i els seus respectius Estats.

Referir-se a la UE pot ser a vegades confús. Sovint, col·loquialment, es fa referència a “Europa” quan realment s’està tractant de la UE. Per això, cal apuntar que aquest treball tracta només de la UE. Abordem principalment els elements que es refereixen a l’anomenada perifèria europea: Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal i Irlanda, presentant menor atenció als països de l’est i i centrals.

Metodològicament, és necessari ser molt crítics amb la categoria “país”. No només pel que acabem d’assenyalar, sinó perquè aquest marc d’anàlisi esbiaixa també el fet que dins dels països els costos i beneficis de l’activitat econòmica es reparteix de forma molt desigual. Una anàlisi adequada implica la consideració de les classes socials, que en el sistema capitalista poden reduir-se essencialment a dues: la classe capitalista i la classe treballadora. L’anàlisi que parteix de la idea “país” acaba concloent que hi ha hagut països “guanyadors” i països “perdedors”, i això oculta que en tots els països hi ha hagut una classe social, o part important d’ella, que ha guanyat –la capitalista– i una altra que ha perdut –els treballadors–. Només així, per exemple, s’entén el sentiment antieuropeu de bona part dels treballadors dels països centrals –per exemple, la classe obrera alemanya– que no s’ha beneficiat dels èxits econòmics del seu país.

Afegir que, actualment no es pot fer una anàlisi econòmica vàlida referint-se només als països; no serveix, i cada vegada serveix menys. Per entendre el que està succeint cal situar els fets entre dos elements de referència: els Estats i els capitals globals. Les decisions econòmiques principals les prenen els grans capitals que operen a escala global, però aquests es mouen en àmbits territorials específics amb les seves respectives poblacions, amb sistemes polítics i formes concretes de regir-los, els Estats i els seus governs. Els grans capitals es recolzen en els seus corresponents Estats, i aquests recolzen el que consideren els seus capitals. Els governs han de combinar d’alguna manera aquestes poderoses voluntats amb l’exigència del poder dins dels seus Estats i també necessiten justificar les seves actuacions davant les seves poblacions. Analitzar uns o altres d’aquests elements de forma aïllada condueix a una visió limitada. És

Integrar aquests elements en l’anàlisi és una tasca complicada però intentarem fer-ho en les breus idees que presentam en aquest esbós.

5


2

Una Europa en declivi en un m贸n turbulent

6


Un sistema capitalista en crisi?

E

l sistema capitalista ha arribat a ocupar pràcticament tots els espais de la societat. Actualment està sotmès a grans turbulències, però no sembla que assistim a la seva ensulsiada sinó a una crisi molt greu. Es pot afirmar que socialment el capitalisme en la seva essència no està en crisi i que la seva legitimitat es qüestionada per minories, encara que aquestes són creixents.

Un context d’intens creixement de la competència mundial

D

es del final de la Segona Guerra Mundial els capitals i els Estats d’Europa occidental havien d’enfrontar-se a una creixent competència internacional. Precisament les necessitats de reestructurar els capitals a escala europea per fer front a la competència global van ser un dels motius més importants per l’establiment el 1957 del que anys després s’acabaria convertint en l’actual UE. Aquesta competència augmenta des de la crisi dels 70, amb la incorporació dels tigres asiàtics, els capitals petroliers i ara amb els països anomenats emergents. Sorgeixen nous capitals que pretenen una posició en l’espai econòmic i en les decisions del capitalisme mundial que van influint en la conformació d’aquest. Els capitals globals dels països anomenats centrals es troben immersos en una accentuada competència amb la resta de capitals mundials, el que els produeix certs ensurts i greus dificultats, tot i que encara conserven molt de poder. Aquesta creixent competència entre els principals Estats i àrees econòmiques del món és un dels elements que més defineixen la situació actual del món. 7


La Unió Europea en l’economia global

E

n aquest context, cada vegada és més necessari i important el rol del suport públic com rescatador dels capitals bancaris, les grans empreses i les respectives elits nacionals. Al internacionalitzar-se els capitals, la necessitat d’aquest recolzament públic els portarà a la formació d’institucions públiques supranacionals. Aquí es troba una de les raons més importants de l’origen de la UE. Entre els grans capitals globals, els capitals europeus experimenten dificultats creixents i van perdent la seva antiga hegemonia. Amb

la crisi de 2008 les dificultats s’acumulen i el declivi europeu s’agreuja. “Europa esdevé l’epicentre de la crisi del capitalisme globalitzat. Una crisi profunda i multiforme, convulsa, previsiblement prolongada i d’incert desenllaç: crisi econòmica, social, ecològica, político institucional, crisi de civilització... El somni d’un espai compartit de drets i progrés es fa miques, dinamitat per la voracitat dels mercats financers” (S. Dahan, Sadocapitalismo, p.9).

El capital europeu reacciona

E

ls capitals europeus dominants intenten millorar la seva situació adoptant amb entusiasme els anys 80 les estratègies econòmiques neoliberals. Després, expandint-se, primer cap al sud, posteriorment cap a l’est. La competitivitat dels països del sud, sempre incerta, es va debilitar

i es van anar convertint progressivament en compradors dels productes del nord. Compres finançades amb els préstecs del capital financer del nord. La pertinença a l’euro amplia els límits a la tendència estructural a l’endeutament dels països del sud. En la crisi de 2008, els creditors europeus 8


plantegen la necessitat que els països endeutats paguin el deute –aspecte reforçat perquè són els grans bancs europeus els principals creditors–, el que força aquests a demanar ajudes financeres a la UE. Per concedir-les, la UE exigirà que s’implantin durs programes d’austeritat, la destrucció de l’Estat del benestar per intentar (i aconseguir) desprendre’s de l’Europa social existent, i el debilitament de la democràcia, disminuint així el nivell de vida de les classes populars. Queda clar l’element coercitiu d’aquestes directrius quan les ajudes concedides pel rescat bancari –100.000 milions d’euros– es van supeditar al compliment del pacte fiscal.

L’origen de la UE és l’ajuda a la internacionalització i reestructuració del capital europeu, que reacciona davant la pèrdua d’hegemonia i la creixent competència.

9


3

Un projecte del capital

10


L

a UE ha estat des del seu origen una institució orientada a impulsar els interessos del capital. La Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada després de la Segona Guerra Mundial, el 1957, tenia com objectius principals la reconstrucció material i la reestructuració del capital per tornar a fer competitius els capitals en la part occidental del continent. Així mateix, actuaria com contenció de la URSS en una Europa dividida artificialment en blocs en el marc de la Guerra

Freda. Des del principi, la CEE perseguia la creació d’un mercat comú supraestatal que potenciés les empreses europees dotant-les de les dimensions suficients per poder competir amb les grans empreses transnacionals estrangeres. En aquest sentit, la CEE fou un èxit i els anys següents a la seva creació es va produir a Europa un important creixement econòmic. La CEE tenia per objectiu prioritari desenvolupar els interessos del capital. I segueix tenint el mateix objectiu avui.

El gran capital marca la política econòmica de la Comunitat Econòmica Europea

E

ls grans capitals privats han sigut sempre l’estímul de la política econòmica de la CEE. Des de la dècada dels 80 es va adoptar amb entusiasme el neoliberalisme com orientació essencial de la política econòmica i es va estimular la seva implantació als països membres. El 1986 s’estableix l’Acta Única que eliminava les fronteres als capitals, les mercaderies i, en menor mesura, les persones entre els països membres amb la creació del Mercat Comú. Amb l’eliminació

d’aquests límits va ser també necessari avançar cap a la unificació de les monedes. Els grans negocis europeus no volien la incertesa, el risc i el cost que suposen les variacions monetàries i prefereixen no haver de considerar monedes diferents. Així, l’altra etapa important en la marxa del què des de 1986 fou la UE és l’establiment de la moneda única: l’euro. Des de 1992 amb el Tractat de Maastricht,

11


es van iniciar els tràmits i les polítiques que conduirien a l’establiment de la moneda única als països centrals de la UE. S’incloïen entre elles mesures dures per la població que portessin a una moneda única forta i, sobretot, que impedissin la inflació. Aquestes mesures es van convertir en permanents amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement de 1997. Tots els països que volien integrar-se en la moneda única –entre ells l’Estat espanyol– es van veure sotmesos a durs programa d’ajustament. Amb la moneda única, l’euro, els països han perdut importants instruments de política econòmica: tipus de canvi, política monetària, política exterior, etc. El Mercat Únic de 1986 i la Moneda Única de 1999, amb el seu corresponent Banc Central Europeu (BCE), són els elements més destacats per permetre que els capitals actuïn sense límits. Després de la unió monetària, la UE va posar la competitivitat en el punt de mira. L’Estratègia de Lisboa, aprovada l’any 2000 tenia com objectiu, al menys retòric, aconseguir abans de l’any 2010 “l’economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç d’un creixement econòmic durable acompanyat d’una millora quantitativa i qualitativa de l’ocupació i una millor cohesió social”. La gestió cap aquesta “economia del coneixement” es va concentrar en la liberalització i privatització de les grans empreses públiques i els sectors anomenats estratègics, com l’energia, els transports, les infraestruc-

tures i les telecomunicacions. A més, la flexibilització del mercat de treball que pretesament havia d’afavorir la mobilitat laboral en

Els grans negocis europeus no volen la incertesa, el risc i el cost que suposen les variacions mentàries. Per això es va imposar la moneda única. aquest procés de transició va quedar en una burda (des)regularització per abaratir el cost del treball i augmentar la precarietat laboral. L’Estratègia de Lisboa, va servir per intensificar el caràcter neoliberal de la UE, i aquesta dista molt d’haver-se convertit en “l’economia del coneixement més competitiva del món”. Malgrat tot, es mantenen vigents els mateixos principis en l’Estratègia 2020. Es van voler consolidar tots els canvis realitzats durant la dècada dels 90 mitjançant l’establiment d’una Constitució Europea, que va ser rebutjada en referèndum per França i Holanda. No obstant això, va ressorgir com Tractat de Lisboa el 2007, “l’aprovació” del qual el 2009 es va aconseguir per una acusada voluntat política de la Unió que va eliminar els referèndums i va manipular descaradament l’únic país que constitucionalment tenia l’obligació de convocar-lo (Irlanda).

La Unió Europea en la crisi

E

n l’actual crisi, la UE va començar a reaccionar quan a finals de 2009 l’alt endeutament dels països anomenats perifèrics podia posar en perill l’euro. A canvi de les “ajudes” que els països endeutats necessitaven, es van disposar a adoptar severes mesures de política econòmica. Des d’aquest moment, en col·laboració amb el

La UE, en col·laboració amb el BCE i el Fons Monetari Internacional (FMI) –la Troika- no ha cessat d’exigir la implantació i compliment dels programes d’austeritat. 12


BCE i el Fons Monetari Internacional (FMI) –la Troika–, la UE no ha deixat d’exigir la implantació i compliment de programes d’austeritat i ajustament amb condicions molt dures per la població. Programes que no estan solucionant els problemes econòmics dels països endeutats, sinó empitjorant-los, i alhora deteriorant les condicions de treball i de vida de

la població, sotmetent a les classes populars al debilitament de les seves posicions socials i al sotmetiment, inclús humiliant dels treballadors.

13


4

La financiaritzaci贸 de la Uni贸 Europea i el seu impacte en els pa茂sos europeus

14


L’hegemonia del capital financer

V

ivim una etapa del capitalisme global en la qual el capital financer és dominant. La dinàmica de concentració i expansió inherent al capital, les noves tecnologies i les polítiques econòmiques neoliberals, han portat a una enorme expansió del capital financer, que s’ha convertit en la faceta hegemònica del capital. En la seva intensa recerca de beneficis, aquests capitals són els que han facilitat l’expansió i globalització anterior a la crisi, han desenvolupat noves formes d’actuació –la nova arquitectura financera–, i han intensificat diverses vies de control de les finances. La UE es desenvolupa en aquest context de globalització i financiarització.

Des de la dècada dels 90, i especialment des dels anys 2000, la UE ha intentat mantenir-se com un dels eixos centrals del capital financer global. Per a això, ha utilitzat estratègies i impulsat polítiques econòmiques per promoure la liberalització econòmica i la desregulació financera, utilitzant les institucions de la Unió i la introducció de la moneda única per facilitar la inserció dels seus capitals en una economia internacional cada vegada més competitiva. Com no pot ser d’altra manera, aquestes estratègies i polítiques han tingut un fort impacte en els països que conformen la UE, entre ells l’Estat espanyol.

Les finances en la Unió Europea

L

’entramat financer europeu està protagonitzat pels grans grups de capital privat que operen en el mercat mundial i actuen activament a Europa. Disposen d’un enorme poder que determinarà en gran mesura el que succeeix en l’economia europea i tenen una forta incidència en l’economia mundial. Hi ha, a més, una relació molt estreta entre aquests actors privats i els actors públics. Els agents privats exerceixen pressió i captació dels agents públics per aplanar el camí cap als objectius dels primers mitjançant regulacions (o desregulacions). D’aquesta manera s’ha generat en l’àmbit públic un marc institucional i normatiu –Unió Econòmica i Monetària, BCE, Tractats de la UE– molt favorable als interessos privats. La moneda única –l’euro–, amb la pèrdua de la sobirania monetària que suposava, juntament amb el paquet legislatiu imposat per

Brussel·les, les restriccions marcades pel Pacte d’Estabilitat i Creixement i l’actuació del BCE, són els pilars de l’arquitectura institucional europea. Les contradiccions de l’aparell institucional s’han fet evidents i insostenibles amb l’actual crisi, doncs la idea d’integrar monetàriament economies tant dispars en quant al seu model productiu, nivell d’inflació, mercat de treball i model social va ser un despropòsit, agreujat pels límits imposats per la cotilla institucional que representa la UE i l’estructura de l’euro. Amb la moneda única els països de la zona euro van cedir les seves monedes i, per tant, van perdre la seva sobirania monetària, passant aquesta a dependre del BCE, institució que exerceix una política monetària única per tota la zona euro. Des de l’entrada en vigor de l’euro, l’Estat espanyol no pot decidir sobre els tipus d’interès, ni impulsar un grau determinat de liquiditat o fixar la taxa 15


de canvi de la seva moneda –devaluar-la si és necessari–. Per contra, amb l’entrada de l’euro, el dèficit exterior no es percep com un problema apressant gràcies a la força de la moneda europea, el que facilitava dissimular l’històric problema dels desequilibris exteriors que ha afligit sempre l’economia espanyola. S’argumentava que amb la moneda única i un cop desregulats els controls al capital, es facilitaria la seva mobilitat per dirigir-se als àmbits on es poguessin invertir de manera més eficient. S’oblidaven de tenir en compte que el capital no es dirigeix allí on és més necessari o eficient sinó on pot obtenir més beneficis.

globalització. És el trampolí a la nova internacionalització d’unes economies europees no competitives a causa de salaris i sistemes de protecció social encara resistents al deteriorament neoliberal. Aquestes polítiques obertament favorables al capital industrial i financer han tingut un fort impacte en les economies de la UE fins al punt d’intensificar un esquema històric de centre i perifèria, on les economies perifèriques, entre elles l’espanyola, han acabat accentuant models productius molt precaris, dependents de l’exterior, alimentats gràcies a grans dosis de deute exterior procedent majoritàriament del capital financer central, alemany i francès especialment.

L’euro i la política del BCE són els dos principals pilars que han conformat la política econòmica i financera de la UE els darrers anys. Representen l’alternativa proposada pel capital europeu i els seus representants polítics per fer front a la competència internacional i els problemes que plantejava la

El deute i les polítiques que ha generat

L

a gestió de la crisi per part dels governs ha perseguit des del primer moment el rescat dels capitals privats, sobretot del sector bancari, a costa dels contribuents i el deteriorament de les condicions de la població treballadora. El recolzament incondicional dels governs ha fet vàlida la idea de la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues. A l’Estat espanyol el deute públic s’ha disparat fins nivells rècord –94% del PIB el gener de 2014–. El cost que això acabarà suposant és encara incalculable, però es pot aproximar entre els 125.000 i els 250.000 milions d’euros, entre les ajudes inicials del FAAF, el FROB, etc. i el posterior pla per rescatar la banca espanyola a través

de l’anomenada línia de crèdit oberta per la UE. El deute s’ha convertit en un mecanisme de distribució de la riquesa de pobres a rics, doncs els diners dels contribuents, aportat d’una manera u altra pel treball, es drena cap als capitals financers a través del pagament d’interessos del deute. Un deute que es prolonga en el temps i que pel seu volum serà impagable, que ha forçat els Estat endeutats a recórrer a les ajudes de la UE que les ha concedit imposant severes i cruels condicions. El deute ha permès a la UE establir i exigir el compliment de dures polítiques econòmiques als països endeutats: estrictes programes 16


d’ajustament econòmic i d’austeritat –retallades en els pressupostos públics–, reforma laboral, de les pensions, de convenis, privatitzacions dels drets socials. El deute s’ha convertit en el mecanisme per generalitzar l’austeritat salarial i la privatització del sector públic com objectius principals de política econòmica. I que ha portat a que la disminució de l’activitat econòmica, l’atur, la desigualtat i la pobresa es constitueixin en greus problemes econòmics i socials als que s’ha d’enfrontar actualment la societat. Altres països de la perifèria europea –Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia– pateixen problemes molt semblants. Les ajudes de la UE van ser proporcionades, teòricament, per poder prestar diner als països amb dificultats per aconseguir finançament a un preu raonable als mercats financers. Però en realitat les operacions de rescat no són més que mecanismes per protegir els bancs europeus creditors i el conjunt del sistema financer dels problemes que un impagament del deute generarien.

El BCE, que per llei no pot ajudar a l’erari públic, va posar enormes fons a molt baix tipus d’interès a disposició de la banca privada. Aquesta està aprofitant per recapitalitzar els seus balanços i comprar bons de l’Estat amb interessos més alts aconseguint un ampli marge de beneficis. Només en condicions excepcionals el BCE ha comprat bons dels Estats endeutats però a través dels mercats secundaris, és a dir, utilitzant la intermediació dels ens financers privats amb els beneficis que aquestes operacions els proporcionen.

L’euro i la política del BCE són els dos principals pilars de la proposta del capital europeu i els seus representants polítics per front a la competència internacional i als problemes que els hi plantejava la globalització. 17


Noves orientacions

E

l reconeixement dels greus problemes generats per la crisi i el temor a un creixent euro escepticisme entre la ciutadania europea ha estimulat la presentació per part de la UE de diverses iniciatives per millorar la seva operativitat. A destacar entre elles el projecte d’Unió Bancaria que es va presentar com una substancial millora. Malgrat que dins la ineficaç institucionalitat de la UE aquest projecte hagués pogut representar una millora, les imposicions d’Alemanya i els seus aliats han portat a debilitar el projecte, que s’ha convertit en un mecanisme complicadíssim que només començarà a operar totalment el 2026. Un exemple més de la doble moral de la potent burocràcia de la Unió que rebutja tota idea de solidaritat entre els problemes nacionals. Això sembla ser lo màxim al que la UE actual pot arribar respecte als problemes financeres.

El debat sobre la sortida de l’euro

L

es dificultats i desastres que estan generant les polítiques europees han portat alguns sectors crítics a advocar per una sortida de l’euro i/o de la UE com a mesura imprescindible per sortir de la crisi. És evident que cal pensar i proposar alternatives a les polítiques d’ajust i austeritat que estan traslladant el pes de la crisi sobre les classes populars. També és cert que darrere del sistema euro trobem importants causes de la gravetat de la crisi europea. Però aquesta dicotomia –sortir o seguir dins l’euro– no té en compte la totalitat del problema i la seva complexitat. No creiem que únicament recuperant la sobirania monetària es pugui fer gaire en el marc del capitalisme, especialment si es compta amb un model

productiu tant escalabrat com l’espanyol, amb alts nivells d’endeutament i amb un niv-

En l’economía global actual, la sobirania econòmica està lluny de l’abast dels pobles. No és tant un problema sortir de l’euro sinó d’un suport popular cap a una política radicalment transformadora ell d’integració en l’economia global que fa que la sobirania econòmica es trobi lluny de l’abast dels pobles sense una política radicalment transformadora. La viabilitat de les mesures assenyalades és poc més que pa18


per mullat si no es posseeix un recolzament popular important. De què serveix discutir si sortiríem o no de l’euro si no es té cap poder polític, no per prendre tal decisió, sinó per simplement defensar les conquestes socials i aconseguir que els efectes de l’ajustament no recaiguin sobre la població? En qualsevol cas, no sembla el tema clau, i molt menys que constitueixi el debat crucial entre les forces que desitgem una altra societat. Es

necessita un canvi radical per avançar cap a una societat més satisfactòria. Per això, a mig termini, sembla més pràctic i eficient plantejar-se la necessitat de lluitar amb els problemes del dia a dia, i que aquest canvi radical necessari però difícil vagi dirigit a transformar el sistema econòmic en que vivim. No és tant un problema de moneda sinó de sistema.

19


5

L’impacte en la indústria espanyola

20


E

l model productiu espanyol, ara com als anys 60, es fonamenta en els sectors de menor valor afegit, basats en una explotació intensiva del treball i dels recursos naturals i ambientals. La integració en la CEE i en l’espai de la Unió Monetària Europea es va vendre per part de les elits espanyoles i transnacionals com el millor camí per transformar el model productiu cap a una producció amb més valor afegit (en sector de més alta tecnologia, major productivitat, mà d’obra més qualificada i, per tant, millors

salaris). No obstant, la pertinença a la UE no sembla haver-ho aconseguit. És més, tot indica que la pertinença a l’euro ha reforçat aquest model productiu de baix perfil i dualista. Durant tot aquest període hem assistit a un procés de desindustrialització que, certament també s’ha produït a la resta de països europeus, ha estat més acusat a l’Estat espanyol i que l’actual crisi encara aguditza més.

La integració entre desiguals

L

a integració europea durant les últimes dècades ha tingut lloc en un context de globalització del capital amb importants canvis en la redistribució internacional i global de la producció i la competitivitat del treball, amb sèries conseqüències internes. La integració econòmica en la UE associa

països i empreses amb sistemes productius i nivell de competitivitat molt variats. Europa sempre s’ha caracteritzat per un potent centre productiu i una perifèria en bastants aspectes subordinada al centre. L’Estat espanyol formaria part de les economies perifèriques. L’especialització industrial de les

21


economies de la perifèria europea s’ha basat principalment en mantenir la competitivitat a base de costos baixos el que suposa processos productius de baix valor afegit, tecnologia de segon nivell, molt pes del treball no qualificat i permissivitat laboral i ambiental. Aquest ha estat el model d’industrialització espanyol. Els darrers anys, l’especialització productiva basada en productes de baix valor afegit es trobava amb creixents dificultats en els països de la perifèria sud de la UE –Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia– per una banda, per l’entrada dels països de l’est de la UE i, per altra banda, per la creixent competència dels països exportadors de baixos ingressos –Xina, Índia, etc.–. Mentre els països centrals com Alemanya, Països Baixos i els

països nòrdics, experimentaven un procés invers i els conduïa a ser altament competitius. La demanda creixent dels països perifèrics, estimulada a base de crèdit, va suposar una important sortida per la producció dels països centrals. Així doncs, la perifèria sud de la UE ha anat canviant d’un espai amb indústria precària a convertir-se en la font d’una abundant demanda pels països centrals, que, més competitius, suposaven una forta competència per les industries de les pròpies economies perifèriques. El resultat d’aquesta diversa dinàmica dins la UE ha estat un desequilibri comercial i una creixent divergència en competitivitat entre el centre i la perifèria.

Cap a la devaluació interna

A

mb l’esclat de la crisi, les tradicionals polítiques per reactivar l’economia ja no eren possibles per la pertinença a la zona euro. La política canviaria que havia estat la palanca utilitzada per reactivar l’economia en totes les crisis anteriors ara no era possible. I la UE no ha dissenyat, i molt menys proporcionat, ajudes significatives pel desenvolupament dels sistemes productius

dels països membres. Al contrari, la UE ha imposat sobretot als països perifèrics el criteri d’austeritat i, en front de la impossibilitat de devaluació externa, el resultat està sent una devaluació interna –reducció de salaris i augment de l’atur– i una destrucció selectiva de la producció industrial inaudita en crisis anteriors. El que al mateix temps facilita l’estratègia general de concentració del capital.

22


La demanda creixent dels països perifèrics, estimulada a base de crèdit va suposar una important sortida per a les produccions dels països centrals. Sense dubtes, el sistema productiu espanyol, conjuntament amb el d’altres països rescatats, està sotmès a una nova i caòtica reestructuració i alhora suportant el pes de la crisi de l’espai europeu del capital i de la seva integració monetària, dins, també, d’una crisi global de sobre acumulació. En aquest context, les alternatives crítiques per la sortida de la crisi que han dominat el debat han estat dues. Per una banda, hi ha qui demana corregir els desequilibris en les balances comercials mitjançant polítiques d’estímul de la demanda domèstica de les economies amb superàvit comercial –el nord d’Europa– tals com la fi de la moder-

ació salarial i la relaxació dels compromisos a l’estabilitat de preus. No obstant, aquestes polítiques econòmiques no semblen poder solucionar els problemes estructurals de la indústria espanyola i europea. Altres, han proposat la sortida de l’euro. Però la possibilitat de depreciar la nova moneda nacional no garantiria escapar del desenvolupament desigual de les forces productives dins i fora de les economies nacionals, dels cicles de sobre acumulació de capitals i, per tant, de les crisis. En particular, per l’Estat espanyol, no garantiria una reestructuració profunda de l’economia fora de la llarga dependència dels fluxos de capital estranger, tant en la indústria com en el turisme o en el deute, ni un canvi cap a un model basat en una major productivitat i competitivitat global de la indústria.

23


6

Un fort cop pel treball

24


E

l principal problema econòmic pels proper anys serà la incapacitat de generar suficients llocs de treball i de la qualitat necessària per assegurar l’accés de la població a la satisfacció de les seves necessitats. La UE experimenta el xoc més dur en el món del treball de la crisi mundial. La intensitat de la destrucció de llocs de treball els primers anys de la crisi és molt elevada,

però no més intensa que en altres regions com els Estats Units. El 2010 i principis de 2011, l’ocupació es va recuperar, però a partir de llavors té un comportament molt pitjor que a la resta de grans economies. La UE és la única gran regió del món que no ha reduït la seva taxa d’atur entre el 2010 i el 2013.

Un panorama desolador per l’ocupació

S

egons dades de l’Organització Internacional del Treball (OIT), a nivell mundial, algunes grans regions han reactivat la producció i l’ocupació destruïdes per la crisi, les emergents a penes havien sofert i van continuar creant ocupació, fins i tot les economies més pobres han anat avançant en ocupació. La UE és una excepció. La destrucció de llocs de treball i les perspectives de futur són especialment negatives en aquesta regió. L’atur en la UE-27 va arribar a 26 milions de persones, xifra que suposa el 12% de la població activa. Encara més alarmant és el número i percentatge d’aturats de menys de 25 anys, en la UE-27 arriben a 5,7 milions, representant el 23% dels joves que

volen treballar. La crisi ha deixat un panorama desolador amb escasses opcions de regeneració, especialment en les economies perifèriques on la destrucció de l’ocupació no és conjuntural, limitada a certs processos passatgers, sinó que ha afectat als llocs de treball estructurals, vinculats amb la seva capacitat productiva.

Les diferèncias entre Estats en la taxa d’atur i l’evolució dels salaris s’han disparat i arriben a nivells sense precedents.

L’atur i la devaluació salarial arrasen la perifèria europea

C

ada vegada està més clar que la UE no és un bloc econòmic homogeni i que la pèrdua de llocs de treball es concentra en la seva perifèria. 10 de les 27 economies de la UE han continuat destruint ocupació els últims anys de crisi. Grècia, Portugal i l’Estat espanyol conjuntament han causat el 64% del descens total de

l’ocupació en la UE i el 40% del creixement de l’atur durant la crisi s’origina a l’Estat espanyol. A l’altre extrem trobem que Alemanya, Bèlgica i Àustria no han perdut ocupació. En comptes d’aproximar-se, les distàncies entre economies riques i pobres són més grans i les desigualtats s’amplien. En ocupació, les diferències entre Estats en quant 25


a la taxa d’atur i l’evolució dels salaris s’ha disparat i arriba a nivells sense precedents. La bretxa entre el sud i el nord d’Europa en quant a nivells d’ocupació s’està ampliant. Les disparitats també tenen lloc en l’evolució dels salaris. El cost laboral unitari està caient en les economies amb majors taxes d’atur. Per contra, les economies centrals, actualment tenen un millor comportament laboral, estan registrant increments salarials. En les economies de la perifèria europea, la caiguda dels salaris no està implicant un abaratiment dels preus en relació amb altres països perquè la devaluació salarial ha passat a augmentar els marges empresarials i, per tant, no millora la seva competitivitat exterior. Aixi mateix, la devaluació salarial –a part de l’atur– està afectant fortament la demanda interna, el que al mateix temps condueix a efectes negatius sobre la producció i l’ocupació, generant un preocupant cercle viciós.

El mercat únic ha intensificat la competència de la força de treball, que empitjora les condicions i els salaris. L’accentuació de la competència entre les empreses pel mercat europeu s’ha traslladat al mercat laboral, quelcom que ha suposat la reducció de salaris i la precarització de les plantilles. La política neomercantilista alemanya, basada en reduir els costos salarials –a més dels factors anteriorment comentats– ha impulsat al mateix temps reduccions salarials en la resta d’economies de la UE com a resposta en la carrera de la competència. Mentre s’ha centralitzat la capacitat de producció en un conjunt d’empreses i de territoris, la devaluació salarial s’ha estès arreu. La competència entre economies veïnes és més dura que mai i es porta a terme principalment a través de la devaluació dels salaris.

La política de la Unió Europea com a marc de la reestructuració del treball

L

a integració europea ha jugat un paper molt important en les transformacions dels models productius i laborals. El capitalisme de la UE ha buscat la seva supervivència, en aquest món globalitzat, mitjançant la transformació del model de treball estable a treball precari. El deteriorament del treball és resultat de dinàmiques que el procés d’integració econòmica ha reforçat. Tot i que la UE sempre ha renunciat a tenir una política comuna en matèria de treball, sota l’excusa de ser temes propis de la sobirania de cada Estat, sí que ha tingut una ingerència important en l’orientació neoliberal

de les polítiques laborals estatals a través de variats instruments. Es diferencien dues vessants. Per una banda, la UE té una influència directa en matèria laboral al establir orientacions per les legislacions laborals dels Estats. Tot i determinar criteris concrets, es tracta d’una influència “tova”, perquè no s’estableixen com orientacions d’obligat compliment –encara que en la pràctica si ho són–, com sí ho va ser l’eliminació de les restriccions al moviment de mercaderies. No obstant, aquestes orientacions aconsegueixen canviar el rumb de les legislacions laborals cap a normes 26


de caràcter neoliberal molt més favorables als empresaris. La retòrica europea tergiversa el concepte de polítiques de treball, que en comptes de prendre com objectiu les condicions macroeconòmiques per la creació de suficient ocupació, culpabilitzen dels problemes de l’atur, la protecció laboral i la falta de formació i de docilitat de la força de treball. Per altra banda, la UE exerceix una influència indirecta en l’àmbit laboral a través de mesures regressives en matèria comercial, monetària i fiscal amb conseqüències negatives per l’ocupació. Amb la crisi i les polítiques d’austeritat, aquest tipus d’influència adquireix una importància crucial. Amb els “rescats” de Grècia, Irlanda, Portugal i l’Estat espanyol, la UE imposa els plans d’ajust i

austeritat, que suposen un conjunt de retallades de la despesa pública. Aquest “austericidi”, els efectes del qual duraran anys, fins i tot dècades, fa recaure la gran part del cost de l’ajust en el treball i la reducció de salaris, i la realització de reformes laborals que faciliten i abarateixen l’acomiadament. La UE aconsegueix d’aquesta manera un enorme poder per imposar les seves recomanacions de política laboral de caràcter marcadament neoliberal, que, a més, aconsegueixen rearticular el conflicte en les relacions laborals culpabilitzant la protecció laboral del que realment és la incapacitat de l’economia de generar ocupació suficient. El disseny neoliberal de la UE ha tancat les portes a que els Estats posessin en marxa polítiques correctores que modernitzin les 27


estructures productives dels seus països. La prohibició d’utilitzar polítiques proteccionistes i de control de capitals ha impossibilitat que el sector públic inverteixi en sectors i tecnologies estratègiques i protegeixi de la competència internacional el desenvolupament dels sectors productius. I això

ha perjudicat especialment les economies més dèbils. Mentrestant, s’ha anat centralitzant la capacitat de producció en un conjunt d’empreses i de territoris més potents.

Perspectives negatives per a l’ocupació

D

esprés de més de cinc anys de destrucció d’ocupació, s’intensifiquen les devaluacions salarials en la perifèria europea a un ritme accelerat, i es preveu que continuïn. L’increment de l’atur de llarga durada i l’exclusió del treball de la població jove signifiquen un deteriorament de la força de treball, amb unes conseqüències socials molt greus. Per altra banda, fins i tot els països que han frenat la destrucció de l’ocupació ho han aconseguit potenciant fórmules de subocupació i precarietat. Les taxes de creixement econòmic que s’esperen per la UE són totalment insuficients per revertir aquesta situació, i tenint en compte tots els mecanismes que operen desvinculant el treball de

l’activitat econòmica, és molt probable que aquesta recuperació no vagi acompanyada de millores en l’ocupació i els salaris. El desequilibri productiu i comercial de les economies perifèriques està traient a la llum les seves debilitats productives i ampliant les diferències en quant a l’atur i l’evolució dels salaris. Però l’intent de reequilibrar aquesta situació no està suposant una millora de la competitivitat i, per tant, de la capacitat de mantenir o generar ocupació, sinó una devastació selectiva de molts sectors i empreses, que comporta una cronificació de l’atur.

L’economia espanyola, de les més afectades

L

a devastació del treball ha portat a triplicar la xifra de persones aturades, que arriba a quasi 6 milions. La taxa d’atur ha passat del 8,26% al 26,36%. Més de 2 milions de persones es troben en situació d’atur de llarga durada i la taxa d’atur es duplica entre la població jove: 56%. Les condicions laborals s’han deteriorat amb

la crisi. El treball a temps complert i de duració indefinida s’està substituint per altres formes de subocupació, és a dir, d’utilització de la força productiva per sota de les seves possibilitats. Quasi 2,7 milions de persones tenen un treball a temps parcial i hi ha 2,4 milions de persones en situació de subocupació en treballs de nivell formatiu inferior a 28


la seva titulació. I l’Estat espanyol continua registrant la temporalitat més elevada de la UE.

trenta anys de la integració europea –19862024– per a la classe treballadora.

La crisi econòmica i el conjunt d’estratègies que han desenvolupat la UE durant les tres últimes dècades han desencadenat una greu devaluació dels salaris i les condicions laborals. L’informe del tercer Observatori de Seguiment de la reforma laboral de 2012 indica que els salaris han caigut un 10% els dos últims anys. Un trist balanç de quasi

29


7

L’orientació neoliberal de la política econòmica

30


La globalització i les institucions internacionals

F

ins fa uns anys, la política econòmica quedava limitada a l’actuació dels Estats, però a mesura que l’economia s’ha anat internacionalitzant més i més i els capitals convertint-se en globals, han estat necessàries institucions públiques que gestionessin la internacionalització. Al final de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un període de construcció d’institucions

públiques internacionals –FMI, Banc Mundial, GATT– per gestionar una economia mundial en creixent internacionalització. Els capitals globals necessiten institucions internacionals i les creen. La UE és una d’aquestes institucions, establida el 1957 per gestionar les economies dels països europeus més importants i s’ha anat ampliant gradualment.

La Unió Europea com a paladí del neoliberalisme

L

a UE ha exercit sempre una política econòmica respecte als països membres. Des dels anys vuitanta, ha estat un paladí de les idees neoliberals pressionant per a que aquestes s’implantin en els països membres. Amb la crisi de 2008, la UE ha intensificat la seva política econòmica amb formes de “neoliberalisme asimètric”, amb les que mentre ha recolzat fortament els interessos del capital, ha practicat una política accentuadament neoliberal respecte les poblacions, un neoliberalisme cap els d’avall. L’aparició d’importants deutes als països de la perifèria de la UE li ha facilitat i permès exigir-los el compliment de condicions molt dràstiques. És en el marc d’aquesta intensa corrent neoliberal cap els d’avall on deuen situar-se les mesures econòmiques que comentem. En una primera etapa de la crisi –fins 2009– la UE no va tenir gran incidència en la política econòmica dels Estats membres. És una característica de la UE que en les crisis considera que cada país ha de resoldre els

seus propis problemes, no li interessa sentirse responsable de la problemàtica que presenten els països membres. Però a finals de 2009, els països de la perifèria presentaven unes molt altes xifres de deute i els mercats financers no estaven disposats a prestar-los diners, el que podia portar-los a la fallida. Els grans bancs europeus que havien prestat diners a aquests països es van inquietar per les possibilitats de recuperació dels préstecs, i tot això podia posar en perill l’estabilitat de l’euro, aspecte que va alarmar la UE fent-la

Amb la crisi de 2008, la UE ha intensificat la seva política econòmica amb formes de ‘neoliberalisme asimètric’: ha donat un fot suport als interessos del capital, i ha accentuat la política restrictiva respecte a les poblacions. canviar dràsticament d’actitud. 31


El deute, un fals argument per l’austeritat

L

a UE va concedir l’ajuda financera als països deutors que la sol·licitaven a canvi de l’acceptació d’una sèrie de condicions. A partir de 2010, la UE, juntament amb el FMI i el BCE –conjunt que ha passat a conèixer-se amb el nom de la Troika–, es van constituir en l’agent principal de la política econòmica, especialment pels països perifèrics endeutats. Van establir un sistema a través del qual els països que obtenen ajudes –considerats països “rescatats”– i altres que incomplien les normes del dèficit i el deute públic –l’Estat espanyol entre altres–, són sotmesos a molt dures exigències que els seus governs devien complir. Les seves economies han estat des de llavors subjectes a un estret control de la Troika i els seus “homes de negre”. La filosofia de la UE i de la Troika respecte als països endeutats consisteix en considerar que la responsabilitat del deute és només dels deutors, que aquests països han

estat vivint per sobre dels seus límits i que han de ser més competitius per poder exportar més i pagar el deute. És a dir, que tot el pes del deute es carrega sobre els països endeutats i els creditors no reconeixen cap responsabilitat per les seves desastroses inversions. L’objectiu principal de la UE consistia, i consisteix, en que aquests països paguin el deute. A canvi de les ajudes, la UE exigeix als països endeutats unes condicions clau. Una, que disminueixi el dèficit públic fins situar-lo, juntament amb el nivell de deute, dins dels límits que permet el Pacte d’Estabilitat i Creixement: 3% de dèficit i 60% de deute respecte el PIB. Aquests límits s’endureixen encara més a partir de 2020. I dos, que acceptin implantar programes d’austeritat i ajustament. A través de les retallades dels pressupostos públics, establint la reforma laboral i modificant la llei de convenis, disminuint els serveis públics, reduint les pen-

32


sions i privatitzant tot el que es pugui privatitzar. En el text més ampli que presentarem es trobaran breument les ajudes que la UE va posar a disposició dels països endeutats, consistents totes elles en ajudes financeres,

i les exigències que aquestes han suposat, afectant totes negativament les condicions de vida de la població.

Polítiques socials que no milloren el benestar

E

n el debat europeu és freqüent utilitzar els termes Estat Social i Estat del Benestar com virtualment sinònims, però el segon és molt més ampli que el primer, perquè també inclou qualsevol intervenció des de l’Estat en l’economia i en la planificació estratègica per aconseguir un millor repartiment de la riquesa i un major benestar pel conjunt de la població del país. Aquesta precisió és important perquè en la UE mai s’ha treballat per construir conjuntament un Estat de Benestar comú, deixant la possibilitat d’aquest eventual objectiu i les polítiques per aconseguir-lo en mas dels Estas membres. També cal saber fins a quin punt existeix un Model Social Europeu, tal com anuncia la retòrica de la Comissió Europea. La creació de bens públics que contribueixen a facilitat la igualtat d’oportunitats i un desenvolupament social més equitatiu, per exemple mitjançant el manteniment de sistemes universals d’educació i salut, ha constituït un aspecte rellevant del mencionat Model Social Europeu que convé no menysprear. Però aquestes funcions sempre les han assumit els Estats membres i no la UE com institució comuna. Fins ara, les orientacions que proporciona la UE sobre les polítiques socials es fonamenten en la creença segons la qual l’activitat econòmica deixada al seu lliure albir i la integració segons els termes preestablerts pels socis més poderosos serien els motors del desenvolupament i la con-

vergència entre els països membres. En el context de la globalització i de l’auge del neoliberalisme, tot el procés d’integració ha tingut conseqüències negatives molt importants pels sistemes productius i per l’organització social dels països de la UE, amb el resultat d’un notable augment de les desigualtats internes i de les divergències entre països. Això últim és important considerarho en front de l’auge de les mal anomenades polítiques d’austeritat o de consolidació fiscal i les greus conseqüències que estan generant les exigències als Estats membres en quant a la reducció de la despesa pública, amb especial afecció en el capítol social. També perquè en el debat actual sobre els dèficits fiscals i l’augment del deute públic no es mencionen les tendències regressives i a favor dels més rics que tenen les polítiques fiscals, amb conseqüències en la disminució dels ingressos públics. En canvi, s’insisteix enormement en el caràcter excessiu i costós de les polítiques socials, mentre que a penes s’assenyala la creixent porció de la despesa pública que es destina al pagament del deute dels països. En les dades de desigualtat i pobresa és interessant observar que, abans de l’aplicació de les polítiques socials, en tots els països existien índexs de desigualtat. És a dir, és el propi sistema de producció i distribució el que genera una desigualtat estructural. L’existència de diferents polítiques socials 33


dels països membres modifica aquesta situació amb major o menor intensitat. Així, abans de l’esclat de la crisi, en tots els països de la UE com a mínim un de cada quatre ciutadans es trobava en una situació bastant precària per sota del llindar del risc de pobresa o exclusió. Aquesta situació s’ha agreujat amb l’aplicació de les retallades en unes polítiques socials que contribueixen a pal·liar les desigualtats. És evident que existeixen diferències importants en el tractament de les desigualtats socials en alguns països del nord i del centre d’Europa en comparació amb la resta. Principalment perquè els primers tenen uns

mecanismes de protecció social més amplis i consolidats, mentre que en els països del sud o de l’est europeu l’amenaça de col·lapse social és major, perquè els mecanismes de protecció han estat més dèbils i, a més, han estat durament afectats per les polítiques d’austeritat. Aquesta apreciació es veu al comparar les dades de pobresa o exclusió abans i després d’aplicar les transferències socials. En aquest aspecte també es pot afirmar que hi ha una bretxa entre el centre i la perifèria europea.

Uns resultats nefastos

T

otes aquestes mesures de competitivitat-austeritat de les polítiques de la UE han portat a l’estancament econòmic, no han suposat cap millora substancial en les economies dels països endeutats, i han

augmentat greument el seu deute, aspecte que suposadament es volia corregir. Respecte a l’Estat espanyol, en tots els capítols d’aquest treball estan apareixent amb claredat les molt negatives conseqüències de les 34


mesures exigides per la UE. És més, a pesar que les autoritats de la Unió cínicament afirmen que s’inicia una recuperació, encara en 2014 estan insistint en la necessitat de més reformes estructurals per “millorar”, diuen, la nostra situació. I això, que a vegades la pròpia Comissió i el FMI es veuen obligats a reconèixer que no havien calibrat “adequadament” les severes conseqüències de l’austeritat. En qualsevol cas, no és necessari abundar gaire en les tremendes conseqüències socials que estan tenint les polítiques de la UE en la vida de les classes populars europees: augment de l’atur, precarietat laboral, disminució de salaris, deteriorament de l’Estat de benestar, disminució de pensions, augment de les desigualtats i terrible situació de pobresa, amb conseqüències de desequilibris psicològics, ansietat i fins i tot episodis de desesperació i suïcidi. Com és possible que les polítiques de la UE tinguin aquests resultats? Perquè els objectius mai han estat solucionar els problemes econòmics dels països més pobres de la Unió i millorar la vida dels seus habitants. Els objectius reals són altres: que els grans negocis puguin obtenir importants beneficis amb el deute, apoderant-se i

controlant la riquesa real dels països de la perifèria a través de privatitzar tots aquells elements que es poden privatitzar, dominar més els treballadors amb les reformes laborals, destruir l’Estat de benestar i avançar en el domini del capital

Les orientacions que proporciona la UE sobre les polítiques socials es fonamenten en la creença que el lliure mercat seria el motor del desenvolupament i la convergència entre els països membres. privat convertint els drets socials en mercaderies –sanitat, educació, assistència social, etc.–, debilitar i controlar la democràcia i facilitar la reestructuració del gran capital europeu. En síntesi, les polítiques exigides per la UE tenen com objectiu principal reforçar el poder del capital en la lluita de classes, com va assenyalar Warren Buffet –un dels majors milionaris dels Estats Units– quan va dir: “existeix la lluita de classes i és la nostra classe la que està guanyant”. En tot això està cooperant significativament la UE.

35


8

Conclusions

36


E

n aquest text hem volgut deixar clar que les estratègies actuals del capital global, i les consegüents polítiques, no només no resolen els problemes econòmics, sinó que, sobretot, causen un greu deteriorament de la situació de les poblacions. I és precisament la UE un dels àmbits més importants d’articulació d’aquestes estratègies. Proporciona una conjuntura única i favorable a les forces conservadores en la història de la lluita de classes, les quals han decidit aprofitar el poder que els brinden les circumstàncies actuals, ja no per legitimar-se, com durant la segona meitat del darrer segle, sinó per continuar subjugant la classe treballadora. La reacció del capital europeu per millorar la seva situació davant la competència feroç dels nous espais econòmics en auge, ha marcat el rumb de la UE. Però no s’han resolt els problemes més importants del continent, i menys encara dels Estats més vulnerables. La construcció de la UE consolida problemes de gran envergadura: destrucció de parts significatives del sistema productiu, enfrontaments entre diferents interessos, endeutament massiu, dèficits fiscals i comercials, alts nivells d’atur, etc. La UE es converteix en un escut infranquejable per les demandes socials de la ciutadania. Amb la crisi, la orientació neoliberal de la UE ha arribat a noves dimensions més ineficients i cruels que mai per les poblacions. Els rescats de la Troika de les economies en fallida són veritables mecanismes de destrucció de sectors productius i sotmetiment a Grècia, Portugal, Irlanda i l’Estat espanyol, en favor de la recomposició del capital. La perifèria europea es veu expulsada de les seves aspiracions i somnis de ser membres de l’anomenat primer món. Tot i que les institucions ens estan explicant que, gràcies als “deures” que han fet aquests governs, s’està reactivant l’economia, el cert és que l’austeritat està enfonsant els sistemes productius i debilitant els drets socials. La competitivitat i els beneficis van en direcció in-

versa de l’enfonsament dels drets laborals i els salaris, i la distància entre les economies més potents i les més dèbils són més amplies que mai. Si observem les diferències en el PIB per càpita, en el consum per càpita o en el poder adquisitiu, el resultat mostra clarament que hi ha una profunda divisió Centre-Perifèria a Europa. A més, les diferències socials internes en cada economia són també accentuades. A la majoria de països no es perceben solucions estructurals en les polítiques econòmiques aplicades que permetin als ciutadans aconseguir llocs de treball de major qualitat i més remunerats, que són la base fonamental de la renda per la gran majoria de la població. La falta de treball de qualitat mostra la tendència a la degradació social als països de la UE perquè, juntament amb l’augment de l’atur, es detecta un creixement de la subocupació per la via del treball a temps parcial i temporal. En definitiva, entre les rebaixes salarials i les noves regulacions laborals que afavoreixen la precarització del treball, també s’està produint en tots els països de la UE un increment del percentatge de treballadors ocupats pobres. L’Europa en declivi evidencia un sistema capitalista inestable i turbulent i, al mateix temps, però, un gran poder econòmic dels seus capitals i una llarga història de dominació com a punta de llança del capitalisme al món. Però això únicament pot aconseguirho amb el deteriorament de la situació de les classes populars. Només així es pot entendre la UE i les seves polítiques.

37


38


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.