haikus de vacances (recordant Grècia)
El paĂs es bat damunt la pedra i la pols. La vida al carrer.
Veig de l’ombra estant immutables sota el sol, pedres, ruïnes.
Veiem impotents, de la carretera estant, columnes de fum.
El verd que es crema pel foc de les muntanyes es tenyeix de gris.
Asseguts al port la ciutat queda enrere i la mar al davant.
Asseguts a bord mentre el poble es fa petit la mar ens envolta.
M’assec a proa i m’esquitxa les cames un mar, un mirall.
Toquem les illes estirant fort els braços. I passem pel mig!
Emergeix l’illa blanca, verda i terrosa. Mediterrani!
Em meravella com s’aferren a la mar totes les illes!
La mar procura esborrar rere nostre la nostra petja.
Qui ens engronsarĂ quan arribarem al moll a terra ferma?
Respirem tranquils quan les abelles fugen pel fum del cafè.
El sol s’apaga a bord, entre les illes, i es fa el silenci.
La llum de l’alba, encara amb els ulls tancats, fa olor salada.
Mantenim l’illa fortament fermada al bot. Que no s’escapi!
M’adormo a l’ombra del tendal i m’allunyo sense saber-ho.
M’engronsa l’aigua que batega davall meu. Faig migdiada.
M’apaga de cop la pell cremada pel sol, l’aigua salada.
Paral·lel al cap, que ens manté units a l’illa, nedant fins a la cala.
La lluna tenyeix una mar ennegrida d’una llum blanca.
Posem música perquè en la nit enorme sobta el silenci.
Arribem al moll i el corb marà es capbussa mentre l’observem.
Tirem pedres i les ones concèntriques pregonen el fet.
Un cop a terra “La Penèlope” ens acull. Avui és un bar!
A Ítaca venç, inconscient, el viatger, la por a la fi.
Desemboliquem els camins torts de l’illa per trobar un poble.
Estem a Stavros, encreuament de camins. Tu decideixes!
Per la finestra les branques de figuera se’ns insinuen.
Tornem al port amb les mans plenes de figues. La pell encesa.
Per entre els arbres sobresurten els xiprers apuntant al cel.
Quan ens apropem, desprenent-se de l’ocell l’ombra emprèn el vol.
Resseguim el pas d’un carrer estret, cap el tard. Algú treu el nas.
Prop de la taula hi ha un gat que espera. Sopem al carrer.
Seguint la costa fem una giragonsa pel camí polsós
i el mateix vent que ens ha empès per les illes m’omple els ulls de pols.
Un home que seu a l’ombra, sota els raïms, aguanta un cigar
i el fum que en raja s’escola entre la parra i es perd pel camí.
Un home que seu a l’ombra, sota els raïms, es fuma el cigar
i el fum que exhala s’escola entre els bigotis i es perd pel camí.