El conte del pollastre

pin

El po llas

set de v u i del t ya

, e tr

n j a o m i la a l

Xic Ito de la Porxada Col·lecció “Els contes de l’Aplegador”

E

ra una vegada, no fa pas massa temps, que un pagès de Llerona, baixet i no gaire llest, va voler venir a fer castells a la Troca.

En passar la porta de Roca Umbert li va preguntar a un individu amb patilles i pinta de casteller, on era el local d’assaig, que volia provar això de fer castells.

—“Sortint al pati a la dreta. Però si vols assajar, pensa a treure’t les ulleres i el rellotge, i sobre tot aquest pollastre que portes agafat per les potes, que no el vegi el sots-cap de colla que et farà fora a crits”—.

L’home es va treure el “supercasio” que portava al canell i es guardà les ulleres de cul de got a la butxaca de la camisa. I no saben què fer amb el pollastre se’l va fotre a dins dels pantalons. —“Perquè no el vegin quan entri, un cop dins ja miraré d’amagar-ho en algun racó”—. Va pensar. No el volia perdre, era el seu capó de Nadal.

Sense ulleres i mig a les palpentes, només entrar se li va adreçar un paio que com si el conegués de tota la vida, va i li diu: —“Hola, sóc el «Public Relations» i t’ho explicaré tot, tot i tot”.

Al cap de mitja hora, quan aconseguí fugir, se li acostà un senyor gran, amb corbata i txapela que li va dir: “—¿Que me traes hermano?”—. El pagès s’espantà creient que li havia descobert el pollastre. Però no, l’avi només volia que xerriques un trago de la bóta del racó.

Una mica “pet” creuà la sala fent ziga-zagues i es va fotre de morros amb una taula on hi havia un senyor amb ulleres i maniguets de comptable. Li explicà “no sé què” d’uns

2

tiquets, i que ja estava fart del tresorer. Es veu que el tal tresorer havia decidit fotre-ho tot en un “pack” i vendre d’una sola vegada: el tiquet de la calçotada, l’esmorzar de forquilla, el dinar de diada, el sopar de gala, totes les botifarrades hagudes i per haverhi, la loteria de Nadal i fins-i-tot els cartons del Quinto. Tot junt, vinga! El pagès acabà pagant trinco-trinco i pensant que quina sort havia tingut que la colla no organitzes també berenars.

3

Amb el cap com un timbal i la butxaca escurada, intentà amagar-se en algun lloc; ja començava a maleir la idea que havia tingut de venir. Però quan encara no havia pogut reaccionar, se li va apropar un altre paio amb barba que li va etzibar no sé quin rotllo dels valors i l’obligà, tan si com no, a traginar unes peces de color marró que pesaven un colló i en deien rajols. A ell!, que tot el dia s’esllomava en els seus camps de Llerona.

Encara esbufegava, quan els ulls li va fer pampallugues al veure que tot un mite sexual: la pubilla de la colla, venia cap a ell, mirant-lo seductorament. El pagès pensà que, potser en aquesta colla, no tot era dolent. Ella se li acostà i li va dir a cau d’orella, però cridant —COM NO T’APUNTIS A LA LLISTA DEL BUS, ET TALLO LA CIGALA— L’home, espantat, va arrencar a córrer, intentant fugir d’aquella casa de bojos i quan va aconseguir arribar a la porta per fotre el camp cagant llets, una manassa l’agafà pel clatell. Era la d’un paio gros i amb aspecte imposant que tot somrient-li li va dir: —“nano, amb la teva alçada i la teva cara de ruc, aniràs perfecte per fer de baix. Sort que t’he vist! Tinc tres lesionats i haig de tancar la pinya del 7 en cinc minuts”.

(I aquí el narrador obre un parèntesi). ¿Us recordeu del tipus que havia obligat al pagès a traginar els cinquanta rajols?

Doncs, ho creieu o no era el president de la colla. Per què us feu idea de la seva tortuosa personalitat només us diré que li agradava maquillar-se i disfressar amb roba dels anys vuitanta.

A més estava obsessionat amb integrar la colla a la ciutat. I com que no en tenia prou que hagués vingut el primer equip de l’Handbol Granollers va decidir convidar a les monges Carmelites.

4

Lògicament, a la congregació religiosa van dubtar molt, perquè aquell contacte físic que hi havia en els castells no podia ser bo. Tot i això van acabar enviant a la monja més baixeta i eixerida, que s’havia ofert voluntària.

Com que la monja era baixa, però forta i se la veia abnegada, els de pinyes, que a més de cervell, anaven sempre curts de gent, van decidir que s’estrenaria de crossa.

(I ara, tanquem el parèntesi i tornem a la pinya del set)

5

Endevineu de qui va fer de crossa la monja…

Doncs sí, del pagès de Llerona Tothom ja estava al seu lloc i el paio gros i d’aspecte imposant, va tancar la pinya amb la seva veuarra: —“vinga nois, feu silenci… crosses preparades… crosses dins…”— I la monja es va esmunyir sota l’aixella aromàtica del pagès i quedà hipnotitzada en veure la dimensió del paquet que el seu baix lluïa entre les cames.

Només pujar els segons, el de Llerona ja no podia més. Cada cop s’anava posant més vermell i esbufegava com una locomotora. La monja aterrida pels esbufecs, anava veient com el paquet del pagès es bellugava misteriosament.

Era el pollastre que ja no podia aguantar més i que, desesperat, havia començat a picar la roba dels pantalons. Per a sort del castell, havia encertat quina era la direcció de sortida.

Al final, just en el moment en què arribaven a dalt els acotxadors, el pollastre va aconseguir treure el cap per un forat. I mig xafat entre la pebrotera del baix i la xona de l’agulla, gira ulls amunt i es quedà mirant de fit a fit a la monja.

Mentrestant, els Xics havien acabat descarregant la prova del set de vuit, havien posat acotxadors i tothom estava molt content. Tothom, menys el pagès que aprofità la gatzara per guillar, abans no aparegues el sàdic dels rajols.

Quan la monja tornà a la congregació, totes les germanes l’envoltaren per saber com havia anat. —“Ui, és una activitat molt emocionant, però molt sacrificada. Mireu si és dur això de fer castells, que l’home que tenia al meu costat va fer un esforç tan gran, que li va acabar petant un ou i li va sortir, no un pollet, sinó un pollastre amb tota la cresta”—.

6

I conte contat, el conte ja s’ha acabat.

EPÍLEG Al pagès de Llerona, ja no li van veure mai més el pèl, per la Troca. Ara són la colla de boges dels XoXics, les que enlluernades per la seva mongetera del ganxet i la seva pebrotera van en peregrinació fins al seu mas.

La monja va demanar que l’enviessin a les missions, fugint de la lascívia castellera.

Va especificar però, que no fos a l’Índia. Per allò dels govindes. ¿I el pollastre? Us preguntareu... El pollastre es va salvar del sopar de Nadal, va estrenar camisa al cap de tres mesos i ara és el millor enxaneta que hagi pogut somniar mai una colla castellera.

7

© Toni Inglès / Bookbookdesign 2016

Extra de nadal del butlletí dels xics DE GRANOLLERS LA TROCA / Enric Prat de la Riba, 77 / 08401 Granollers / Mòbil 690 058 095 / www.xics.cat