Tribuna lliure

Joaquim Arnau i Vallina

El pacte del bes

Amb la que continua caient tot apuntava que pensaríem per nosaltres mateixos, que faríem un exercici d’autocrítica i decidiríem de col·laborar els uns amb els altres. I no és així. Seguim classificant-nos en bons i dolents, convençuts de què la tribu pròpia és la millor. I ací estem. Seguim fent soroll, lluint dogmes i consignes de grup. És més, quan escoltes determinats personatges parlar de transparència, sents formigueig i fredor per tot el cos. Blanquegen la seua imatge? I, si ets crític, te titllen d’antipatriota. Ja ho sabem: som a un costat o, a l’altre.

Escola de Música La Alianza de Vinaròs

El passat 5 de març, alumnes i familiars de l’ aula de saxo de l’ escola de música

La Alianza de Vinaròs es van desplaçar a Barcelona a la segona edició del Liceu Sax Festival al conservatori superior del Liceu. El festival consisteix a donar a conèixer el Saxòfon com a instrument a tots els públics, tant per a professionals com per a aficionats. Es van realitzar taules rodones, classes magistrals, una mostra d’instruments, on el saxòfon va ser el protagonista, així com els concerts dels reconeguts artistes convidats Yves Fourmeau (saxofonista reconegut internacionalment i mestre de grans saxofonistes, ha estat solista de la Berliner Philharmoniker i l’Orchestre Philharmonique de Radio France), Otis Muprhy (Professor de Saxòfon a la Jacobs School of Music de la Universitat d’Indiana, va ser un dels membres més joves de la seva història en accedir al càrrec amb només 28 anys), Tse (Àmpliament reconegut com un dels saxofonistes clàssics més importants del món, és actualment Professor de Saxòfon a la Universitat d’Iowa) i Julià (Professor del Conservatori del Liceu, la seva indiscutible experiència pedagògica l’ha portat a impartir classes i demostracions en importants centres d’arreu del món).

Els alumnes de l’ escola van participar concretament dins del Junior Liceu festival (dirigit a alumnes d’ escoles i conservatoris). Sobre les 10 del mati vam arribar al conservatori Superior del Liceu i vam fer cap al seu auditori, on ens van donar les acreditacions. A continuació van realitzar un assaig parcial per al concert de la vesprada i tot seguit assaig general de la gran orquestra de saxòfons (mes de 100 saxofonistes procedents de diversos centres de música). Ja al migdia, després d ‘un intens assaig van dinar tots junts per agafar forces per al concert.

A la tarde van assistir a una conferència sobre la construcció d’instruments de vent i manteniment del saxòfon a càrrec de Raúl Puente, tècnic de Yamaha. Tot seguit van muntar l’instrument per al concert, on l’ orquestra de saxòfons va interpretar Cançó i Dansa nº 9 de F. Monpou, arranjada per Dani Lopez sota la direcció de Narcís Argemí. Tot seguit van baixar de l’escenari per escoltar als grans professionals del saxòfon. Van actuar Yves Fourmeau, Otis Murphy i Kennet Tse, acompanyats per alumnes del Conservatori Superior del Liceu. Per acabar, va actuar el Egara Saxophone Quartet, format per Albert julià, Enric Masriera, Jordi Sabater i Narcís Argemí.

Tant els pares com alumnes van gaudir molt de la jornada musical, molt profitosa per a tots. Esperem l’ any vinent tornar a repetir aquesta magnifica experiència.

Potser, ja podem donar per superat l’últim cicle de sectarisme i intolerància viscut al fòrum de la sobirania nacional. O, pel contrari, potser, el que patim és una patologia crònica. Ja ho veiem: ningú no suporta els seus contraris i, aquells que diuen no ser víctimes del virus del maniqueisme, els menyspreen. En resum, ningú no està lliure. I, per això, no ens falten els inquisidors. Aquells que lliuren títols de puresa ideològica, de dretes o d’esquerres. Malgrat tot, cal reconèixer que hem avançat, ja què en temps passats aquests afers es resolien de manera violenta. Potser, el gran problema de l’esquerra són els partits d’esquerra. Perquè és capaç de guanyar sense partit i, fins i tot, sense programa. Ja hem vist que, amb la crisi, han anat creant-se de nous. N’hi ha qui posa èmfasi en la diferència, de manera vehement i amb fúria, si cal. Així, pot passar el que hem vist: en haver obviat lo fonamental (la urgència vinculada a les emergències socials), ha dissolt la seua identitat progressista amb l’afegit de vulgaritzar el nacionalisme com un tot.

Si l’esquerra ha mostrat el seu adn, el cap de la dreta tradicional continua despertant passions (aparentment?) entre els seus. I, amb un relat d’orgull patriòtic, proposa més del mateix en una partida de dominó, per a jugar al que no és i per a seguir sent tot allò que li urgeix ser. Mentre, exerceix d’oposició i no es fa responsable de res, ni de la propietat intel·lectual de les receptes que provocaren dèficits socials en sanitat, educació, pensions i dependència.

Hem vist com les mentalitats eclèctiques han donat pas a intel·lectuals ortodoxos o creients que elaboren diagnòstics i solucions senzilles per a tots els nostres problemes. No deixen cap mena de marge, ni al matís ni al mestissatge. I, si bé, és un error confondre la legalitat amb la realitat, amb la moral o amb la política; ho és especialment convertir el dret a votar en un afer penal. Però tampoc no podem fernos trampes, ni amb les regles del joc democràtic ni amb les lectures dels resultats electorals.

La política no es altra cosa que identificar la realitat, analitzar-la i discriminar les necessitats des de la capacitat d’iniciativa, des del diàleg i des de l’acord. Així, com en les millors històries, la solució sols vindrà dels heretges que es rebel·len contra els dogmes de la tribu. La pregunta: en el pacte del bes, si n’hi ha, qui serà l’heretge?