Disseny: Ibรกn Ramรณn
Les Falles, Patrimoni Immaterial de la Humanitat (UNESCO)
#FallesUNESCO #SomPatrimoni
Sinapsis ES PRESENTA ALS PREMIS Generalitat Valenciana. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’us del valencià. ES PRESENTA ALS CONCURSOS Lletres Falleres. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info) Premis +COMPLET Universitat de València Este llibret participa en la convocatòria d’Ajudes per a la promoció d’ús del valencià de la Universitat de València. TEXT ADAPTAT Text adaptat Autor pictogrames: Sergio Palao Procedència: ARASAAC - http://catedu. es/arasaac Llicència: CC (BY-NC-SA) Esta comissió ha rebut una subvenció de la Regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles 2018.
REGIDORIA DE CULTURA FESTIVA
https://issuu.com/a.c.fallaplacadejesus/docs/a.c._ falla_pla__a_jes__s_-_sinapsis
Federació de Falles I + E
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
215
Edició Sinapsis EDITA A.C. Falla Plaça de Jesús PORTADA Hugo Salais DOSSIER Lucia Hipólito Yolanda Campos Juanjo Medina TEXTOS Col·laboracions de Laura López / Oihana Iturbide / Luis Granero / Ana Lloret / MYK / Enrique Lanuza / Carmen Calabuig / Mari Paz Carrión / Coque González / Leonard Woolf / Juan Nácher / Isabel Lozano / Fernando Martínez / Darío Sánchez / Francisco Grimaldo / Emilio Soria / Emilia López / Rafa Tortosa / Juanjo Medina / Carmen Agustín IL·LUSTRACIONS A.C. Falla Plaça de Jesús TRADUCCIÓ I CORRECCIÓ Col·laboracions de A.C. Falla Plaça de Jesús PUBLICITAT A.C. Falla Plaça de Jesús FOTOMECANICA I EDICIÓ Jose Gandía IMPRESSIÓ Selvi Artes Gráficas DEPÒSIT LEGAL V-354-2012 DISTRIBUCIÓ A.C. Falla Plaça de Jesús C/ Jesús, Nº118 - 46007 - València www.falllaplazajesus.es Facebook: Falla Plaza Jesús Twitter: @fallaplazajesus L’Associació Cutural Falla Plaça de Jesús no s’identifica necessàriament amb els articles i les opinions dels seus col·laboradors.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
217
Toni Monmeneu President Falla Plaça Jesús La paraula sinapsi ve de sinapteina que Chales Scoot Sherrington y col·laboradors formaren amb les paraules gregues sin-, que significa “junts”, i hapteina, és a dir “amb fermesa”. M’ha paregut la millor forma de començar el meu saluda amb aquesta descripció, perquè crec que són les paraules que descriuen perfectament la força d’aquesta comissió “Sinapsis”. “Junts i amb fermesa” “Jessusians” o millor dit enguany “neurones jessusianes”, si “neurones”, perquè cada “jessusià” és una neurona d’aquesta xicoteta però gran comissió que tinc el plaer de representar, enguany no hem tingut altres representants, però sempre he estat acompanyat per algú de vosaltres tant en presentacions com en qualsevol acte. Gràcies. (P.D. a vorer si l’any que ve es féu l’ànim). Totes les neurones són importants i totes tenen la seua funció, i perfectament a aquesta falla les estimulem i existim gràcies a tot allò que realitzem; feina, actes, festes, esport, dinars, etc. Aquest any al mes de setembre aconseguirem la neurona Nº100 i no hem parat de créixer fins al 110... algo estarem fent bé. M’aneu a permetre que recorde també que per desgràcia enguany hem perdut una neurona molt volguda en aquesta comissió, just l’any que rebia el distintiu més important que s’atorga a un faller. Juan sempre formaràs part d’aquesta comissió (les rialles a la porta del casal de les nits a la fresca, ja no tornaran a ser el mateix). Vos convide a fer que gaudim tots junts d’aquestes falles 2018 en “Sinapsis”. Gràcies.
Editorial A vegades el meu cervell es posa a treballar a gran velocitat i intent imaginar-me en la immensitat del món i en la marea d’éssers humans que el poblem. A vegades, i només a vegades, intent analitzar la meua identitat, el meu segell, allò que em fa ser jo mateix. Qui sóc jo? Jo sóc un cos, un conjunt d’òrgans i una aparença física, canviant amb el pas dels anys, sí. Però jo sóc molt més. Sóc els meus records i les meues experiències viscudes. Sóc sentiments i emocions, sóc eixa persona que somriu al escoltar una cançó que li agrada en la ràdio, o eixa a què li irrita que li canvien les coses de lloc, o eixa que s’emociona la nit d’un 19 de març. I sóc també els meus pensaments i reflexions, sóc les decisions que prenc i els trens què deixe passar. Sabem el que som, però no sabem el que ens porta a ser nosaltres mateixos. I des de l’inici dels temps busquem una explicació a la nostra ànima i la nostra essència. Busquem en l’origen de l’univers, en una sèrie d’elements que combinats donaren lloc al que som hui. Busquem en l’evolució de la nostra espècie, en una selecció natural. O busquem en déus o energies, en allò que ens dote d’eixa “ànima” intangible que ens definix. Busquem lluny, ben lluny, quan la nostra realitat tant física com espiritual ve definida i determinada per quelcom molt pròxim, quelcom tan simple i tan complex com és el cervell. L’òrgan que ens controla i aquell a què menys aconseguim controlar. Un lloc poblat per un dens bosc de cèl·lules anomenades neurones. Elles són les que estan al comandament de tot. Elles són les que ens permeten recordar, sentir, amar, continuar vivint. I gràcies a elles ara mateix puc pensar que, si pense, és gràcies a elles. Yolanda Campos.
CONTINGUTS
EDITORIAL
Març 2018 Volum 3
Sinapsis
229
Cajal i les seues aportacións a la neurociència moderna.
245
Laura López Mascaraque.
Santiago Ramón i Cajal (1852-1934) va ser un important científic, fotògraf, dibuixant, literat, docent, gestor, ... i l’únic científic espanyol que ha sigut guardonat amb el Premi Nobel en Medicina o Fisiologia en reconeixement al seu treball en l’estructura del sistema nerviós. I... quins han sigut les principals aportacions del treball de Cajal a la Neurociència moderna?
239
No sabia fer res que no era drogar-me.
Ana Lloret
249
241
Una qüestió de moral? Luís Granero.
La resposta és no. l’addicció no és un problema de moral o falta de moral o d’intel·ligència o de falta d’ella, per part de qui ho patix. És una malaltia. Una malaltia desencadenada per un grup molt particular de substàncies químiques que anomenem drogues i que, en individus susceptibles, són capaces d’alterar permanent, o quasi permanentment, el funcionament d’algunes regions del nostre cervell.
La malaltia d’Alzheimer es un tipus de demència què hui en dia únicament té com a tractament l’ús de fàrmacs que aconseguixen ralentitzar la progressió i millorar els símptomes. Per això és extremadament important la detecció precoç, el correcte diagnòstic i l’estudi dels factors de risc.
Composició artística sobre l’Alzheimer MyK
Oihana Iturbide.
“Sóc yonki, m’he rehabilitat, com el que supera qualsevol altra malaltia, per què no contar-ho?” Ningú pot sobreviure a soles, ningú pot afrontar una malaltia sense suport. La malaltia mental és com qualsevol altra, una condició distinta en una persona. Testimoni en primera persona de la biòloga i divulgadora Oihana Iturbide.
Quan comença la malaltia d’Alzheimer?
Composició artística sobre l’enfermetat d’Alzheimer.
251
El sentit de l’olfacte, tant vell i (ja no) tant desconegut. Enrique Lanuza
Les olors són estímuls particularment evocadores, i molt a sovint són agradables o desagradables. Quan són molt desagradables resulten insuportables, i evitem estar a llocs on fa mala olor o amb persones que fan mala olor. De fet, ens gastem prou diners en evitar fer mala olor... i molts diners en fer molt bona olor! I és que fer bona olor és una bona carta de presentació social.
COL·LABORA Automòbils Galindo......................................216 Administració Loteria Nº1 Alfafar...........218 Abordo..............................................................220 Centralia Perruquers ..................................222 Supermercados Dia......................................226 Bar Restaurant Los Mejillones..................227
Cínica Cubells...............................................228 El Llimoner....................................................228 Carns Ruma....................................................232 Óptica Jesús..................................................238 Bar Jesús ........................................................238 Pollastres Rosarín........................................244
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
223
EDITORIAL
254
Reflexos primitius i sistema postural.
269
Carmen Calabuig i Mari Paz Carrión. Tothom coneix que tenim cinc sentits (vista, oïda, tacte, olfacte i gust) i que són els que ens posa en contacte amb el mitjà que ens envolta, però la realitat és que existeixen set. Els altres dos són el sistema vestibular i el sistema propioceptiu, la missió dels quals és informar al cervell contínuament de com l’individu es situa en l’espai.
259
78 R.P.M.
273
Leonard Woolf
276
Com el míssil va portar el miracle a l´hospital de Seaview.
Fernando Martinez.
Mon jo al món. Darío Sánchez. No sé si podria saber qui sóc si mai haguera vist el meu rostre com ho veig cada dia a l’alçar-me. Sé que sóc jo perquè veig a jo enfront de mi tal com veig a les altres coses que existixen.
Al principi, conviure amb una persona que pateix una malaltia mental és desconcertant. Durant mesos, pot ser anys, no va gens bé. Però al final, el desconcert acabarà.
265
En cós i ànima. Què és l’anima? Segons el dualisme cartesià l’ànima dirigeix l’epífisi i l’epífisi el nostre cos. Gràcies a l’ànima som quelcom més que un simple mecanisme reactiu, fem allò que volem d’acord amb el nostre lliure albir.
Coque Gonzalez
Les pedres.
Isabel Lozano Els trastorns mentals són uns grans desconeguts per a la ciutadania i tenen al seu voltant un elevat nombre d’estereotips negatius. La vida de les persones amb malaltia mental és realment difícil a Espanya. Però, sens dubte, el problema més greu al que han d’enfrontarse és l’estigmatització social.
Com definiries la por?, Com definiries la por de sentir por? Per a mi l’ansietat es reduïx a això, a una sensació de por constant
261
Una mirada alliberadora.
277
Juan Nácher
La tuberculosi és una malaltia progressiva, que minva inexorablement la salut física i mental de qui la pateix. Els dolors, la tos persistent i la inactivitat dels pacients són un brou de cultiu per a la depressió. Però a l’hospital de Seaview un tractament experimental va donar un tomb transcendental a unes vides condemnades per la malaltia.
Una neurona artifical dubtosa. Francisco, Emilio, Emilia. Vos proposem fer una passejada pels treballs del segle passat sobre com modelitzar el funcionament del cervell humà, que són la base de les aplicacions més precises de reconeixement d’imatges, els assistents personals com ara Siri o Cortana, els traductors automàtics o els cotxes autònoms.
COL·LABORA L’essencia de la terra....................................244 Forn Casani.....................................................248 Perruqueria Fernando.................................248 Pescateria Gracia/Jorge/Silvia..................250 Fruites i verdures Diego i Marivi..............250 Art Mural i Cultura Urbana Zedre...........257
224 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Victoria Burguer/Bar..................................258 Colegio Hermes.............................................260 Argos Fisioterapia.......................................264 Vercher Sastreria i brodats........................264 Sacapuntas Centre de educació Infantil...268 Bar Restaurant Veu Veu..............................268
EDITORIAL
285
Les Falles i la Política. Rafa Tortosa. El poder polític sempre ha volgut controlar les falles. Bé per les crítiques que es vertien des dels cadafals, bé per fer-les servir de altaveu dels mensatges d’una banda o atra de l’arc polític, o bé directament per fer-les callar a base de subvencions. El present estudi del que podeu llegir la primera part analitza les conseqüències d’esta influència.
313
Foc. Juanjo Medina Són les falles unes festes úniques, aïllades en la seua singularitat? No. Les falles, com a festa, com manifestació social, com a objecte celebrat i com a activitat festívola que utilitza el foc com a element principal, tenen connexions ab moltes altres festes que es celebren a diferents punts de tot el món, i en este estudi coneixerem algunes d’eixes similituds socials, festives i ígniques.
334 338 340 344 346 348 350
Sinapsis Comissió Fpj 2018. Recompenses 2018. Programa d’actes de falles 2018. Programa d’actes infantil. Programa infantil en pictos. Editorial.
COL·LABORA Floristeria La casa de les Flors.....................272 Expendeduria Tabaco..................................272 Restaurant Las Torres..................................311 Supermercats Consum.................................312 Zarzoso Indumentaria.................................312 Estrella C. Vilas Loredo.............................333
Escola Tècnica Superior d’Enginyeria.....336 Flors El Consuelo.........................................342 Ludoteca Boletes..........................................342 Cárnicas El Valle..........................................352 Fens....................................................................353 The Dana Foundation................................353
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
225
Ramón i Cajal Cajal i les seues aportacions a la neurociencia moderna. Laura López-Mascaraque / Investigadora Principal. Instituto Cajal-CSIC. Santiago Ramón i Cajal (1852-1934) va ser un important científic, fotògraf, dibuixant, literat, docent, gestor, ... i l’únic científic espanyol que ha sigut guardonat amb el Premi Nobel en Medicina o Fisiologia en reconeixement al seu treball en l’estructura del sistema nerviós. I... quins han sigut les principals aportacions del treball de Cajal a la Neurociència moderna?
Imatge 1 Dibuix de les cèl·lules de cerebel de gallina per Ramón i Cajal, “Estructura de los centros nerviosos de las aves”, Madrid, 1905
Podríem dir que tot va començar a València en 1887 quan Cajal, que ocupava la seua càtedra en la Facultat de Medicina des de 1884, es desplaça a Madrid com a membre d’un tribunal d’oposicions a càtedra en la Facultat de Medicina. A Madrid visita el laboratori privat del psiquiatre i neuròleg valencià Luis Simarro, el qual li mostra unes preparacions de cervell tenyides amb la reazione nera de Camilo Golgi: “Dec a Luis Simarro, el famós psiquiatre i neuròleg de València, l’inoblidable favor d’haver-me mostrat les primeres bones preparacions efectuades amb el procedir del cromat de plata, i d’haver cridat la meua atenció sobre
l’excepcional importància del llibre del savi italià, sobre l’íntima estructura de la substància grisa.” El cromat de plata permetia tenyir les cèl·lules nervioses amb tots els seus processos però, pel fet que els seus resultats eren molt inconstants, Cajal ho modifica i perfecciona, utilitzant-ho per a estudiar el cervell en diferents espècies. En mans de Cajal, el mètode de Golgi i el microscopi òptic, van representar les ferramentes principals que van fer possible canviar el curs de la història de la neurociència i va significar el naixement de la neurociència moderna. Cajal realitzà descobriments importants, la qual cosa li va portar a formular una sèrie de lleis o teories fonamentals. Subratllem a continuació només algunes de les seues aportacions que ens pareixen particularment significatives:
Teoria de la doctrina neuronal “ cada cèl·lula nerviosa és un cantó fisiològic absolutament autònom “ Cajal, al maig de 1888, publica el seu primer treball utilitzant el mètode de Golgi, on descriu per primera vegada, en el cerebel de les aus, les terminacions
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
229
RAMON i CAJAL
Teoria de la polarització dinámica. “La t ransmissió del moviment nerviós té lloc des de les branques protoplasmàtiques fins al cos cel·lular, i d’este a l’expansió nerviosa. El soma i les dendrites representen, així, un aparell de recepció, mentres que l’àxon constituïx l’òrgan d’emissió i repartició” Cajal va definir la “llei de polarització dinàmica·, afirmant que les cèl·lules nervioses estan polaritzades, rebent informació sobre els seus cossos cel·lulars i dendrites, i portant informació a llocs distants a través d’àxons. Postula que els impulsos nerviosos no van de forma aleatòria sinó seguint un recorregut molt precís, de les dendrites al soma i d’este cap a l’àxon, formulant un principi bàsic del funcionament de les connexions neuronals. Cajal inclús interpreta de forma funcional les seues observacions al microscopi marcant amb les seues famoses fletxes, la direcció de l’impuls nerviós (Imatge 3).
La teoria neurotròpica: cons de creixement i quimiotaxi.
Imatge 2 Dibuix de les cèl·lules de Purkinje (A) i cèl·lules granuloses (B) de cerebel de colom per Ramón i Cajal, Instituto Cajal, Madrid, 1899
lliures dels àxons. Demostrava que el sistema nerviós, no està format per una xarxa contínua de fibres axonales (teoria reticular) , sinó que les cèl·lules nervioses es comuniquen entre si per contacte. En altres paraules, la propagació de l’impuls nerviós es realitzava per contigüitat i mai per continuïtat. Estos punts de contactes més tard es van denominar sinapsi (terme encunyat per Sherrington en 1897) . Aquella teoria de la doctrina neuronal, definint la neurona com una unitat única i funcional del Sistema Nerviós, va assentar les bases per a començar a comprendre l’estructura i el funcionament del cervell i podem considerar-la com el principi de la neurociència moderna.
” … esta fibra acaba en un eixamplament que anomenarem con de creixement, que, a vegades, pot mostrar curtes i fines extensions entre els elements circumdants, forjant sense parar el seu camí a través de la matriu intersticial” Cajal en 1890, aplicant el mètode de Golgi a embrions va observar que de les neurones en desenrotllament sorgixen xicotets eixamplaments, situats en l’extrem més distal d’un dels seus processos, que en el futur serà l’àxon i que va batejar amb el nom de con del creixement: “consistix este òrgan en un espessiment cònic, espècie de conglomerat protoplasmàtic, la part del qual mes eixamplada correspon al cap de l’àxon”. Cajal va postular que els cons de creixement exploren el camí i s’orienten cap a les seues dianes atrets per substàncies químiques (que anomena substàncies neurotròpiques), secretades per algunes cèl·lules que troba al llarg de la seua ruta migratòria; la seua famosa hipòtesi neurotròpica (Cajal, 1892). Basant-se en el seu coneixement sobre les
Imatge 3 Dibuix del circuit neuronal de l’hipocamp de ratolí per Ramón i Cajal, “Histologie du Systeme Nerveux de l’Homme et des Vertebretes”, Vols. 1 and 2. A. Paris. 1911.
malalties infeccioses, Cajal va suggerir que els fluxos de substàncies quimioatractives podrien ser els responsables de guiar els cons de creixement cap als seus objectius finals; el con de creixement seria l’estructura que ha de decidir el camí per a dirigir la migració de les neurones cap al seu destí final, així com la formació de connexions entre elles. Estos cons de creixement presenten filopodis, que avancen i es retrauen en funció de les característiques del mig, per la qual cosa podríem dir que Cajal va veure en una imatge estàtica el dinamisme dels cons de creixement.
Espines dendrítiques. “...alguns detalls morfològics que convé conéixer, perquè potser caminant el temps aconseguixen transcendència fisiològica. Un d’ells és la presència de certs apèndixs curts o espines col·laterals, nascudes en angle recte del contorn de les expansions dendrítiques i acabades per un engrossiment arredonit o elipsoide” Cajal descriu per primera vegada les espines dendrítiques estudiant les cèl·lules de Purkinje del cerebel de les aus, en 1888. Les concep com xicotets ixents situats al llarg de les dendrites, proposant que poden constituir una via de connexió entre els àxons i les dendrites. Dècades mes tard es va confirmar que les espines dendrítiques eren receptores d’impulsos nerviosos excitatoris, reservant-se els cossos cel·lulars i els segments nus de les dendrites per a rebre els impulsos nerviosos inhibitoris. Podríem continuar citant innumerables contribucions de Cajal a la Neurociència moderna destacant, entre altres, els seus nombrosos treballs sobre degeneració i regeneració del sistema nerviós que han suposat importants avanços en el coneixement de la capacitat regeneradora dels sistemes nerviosos perifèric i central. Finalment dir que la influència de Cajal es manté hui en dia, sent un dels autors més citats en la literatura científica mundial, per davant d’Einstein i Darwin.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
231
HIGHLIGHTS
HIGHLIGHTS El cervell seguix “connectat” durant el son no REM Quan dormim, el nostre organisme travessa diferents fases del son, però el cervell seguix interconnectat durant el son no REM, el què es pensava que no ocorria. La troballa per part d’un grup europeu d’investigadors ha permés també analitzar les bases científiques de la consciència, un camp cada vegada més important de la neurociència
El son està compost per diversos cicles en què se succeïxen distintes fases: d’ones llargues i curtes, que formen el son no REM, i la fase de son REM. En una nit, el més habitual és experimentar quatre o cinc cicles complets d’uns noranta minuts cada u. Diferents investigacions han demostrat que la comunicació entre diferents àrees de l’escorça cerebral s’interromp durant el son no REM i també, quan un pacient és sotmés a anestèsia, per la pèrdua de consciència.
“Es pensava que durant el son no REM el cervell es desconnectava i les àrees individuals ja no podien comunicar-se de manera efectiva”, indica Umberto Olcese, investigador de l’Institut Swammerdam de Ciències de la Vida de la Universitat d’Amsterdam (Països Baixos). Olcese i la resta de l’equip, en el que estan implicats investigadors del projecte europeu CANON i que ha sigut liderat per Cyriel Pennartz, de l’Human Brain Project, han descobert que durant esta fase del son sí que hi ha una certa comunicació, en concret, correlacions neuronals. Estes poden donar-se en neurones ubicades dins de regions individuals o entre diferents àrees cerebrals. Per a arribar a estes conclusions publicades en la revista The Journal of Neuroscience, els investigadors han estudiat en un model de rata com el cervell regula les connexions neuronals del neocòrtex i de l’hipocamp. http://www.agenciasinc.es/Noticias/El-cerebro-sigueconectado-durante-el-sueno-no-REM
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
233
HIGHLIGHTS
Breus Símptomes obsessiucompulsius lleus en el cervell de xiquets sans Relacionen per primera vegada factors obsessiu-compulsius lleus amb característiques i alteracions concretes de l’anatomia cerebral. Este treball obri una nova via en la planificació d’estratègies de prevenció per als trastorns de salut mental a llarg termini. http://www.agenciasinc.es/Noticias/ Sintomas-obsesivo-compulsivos-leves-enel-cerebro-de-ninos-sanos
Arriben els psicobiòtics
Prens una píndola per a alleujar l’ansietat. El que no t’esperes és que el seu principi actiu siga un bacteri que vaja directe al teu intestí i des d’ací avise al cervell per a calmar els teus nervis. És un psicobiòtic. No obstant això, els científics adverteixen que és una àrea d’estudi molt incipient, on escassegen els assajos amb humans. http://www.agenciasinc.es/Reportajes/ Llegan-los-psicobioticos
El cervell dels músics
Un nou estudi revela l’avantatge que posseïxen els músics al sentir un discurs en situacions de soroll. Els resultats indiquen que esta habilitat s’associa amb una activació optimitzada de les regions auditives del cervell inferior esquerra i frontal dreta en els professionals. http://www.agenciasinc.es/Noticias/Elcerebro-de-los-musicos-procesa-mejor-elhabla
Un equip d’investigació estudia com canvia el cervell al llarg de la vida Com va canviant el cervell al llarg de la nostra vida? Quins són els valors normals dels volums de les estructures cerebrals? Existixen diferències en el desenvolupament del cervell al llarg de la vida entre homes i dones? Un estudi desenvolupat per la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València, i el Centre Nacional per a la Investigació Científica de França, oferix respostes a aquestes i altres preguntes. Un equip d’Informàtica, neurologia i biologia d’aquests tres centres han desenvolupat un dels estudis més exhaustius realitzats fins a hui sobre el desenvolupament del cervell humà, per quantitat de casos analitzats i rang d’edats avaluat – abasta des que som bebés fins a la vellesa. En total, han analitzat 2.944 imatges de Ressonància Magnètica de cervells, de subjectes sans amb edats compreses entre els 9 mesos i els 95 anys. De totes aquestes persones, 1.379 eren de dones i 1.565 d’homes. Les imatges pertanyen a bases de dades públiques de nou institucions europees, americanes i australianes. En el seu estudi, van analitzar els volums de l’hipocamp, amígdala, putamen, accumbens, globus pàl·lid, tàlem i caudat, a més del líquid cefaloraquidi, substància grisa i substància blanca. Els resultats han permés obtindre els valors de normalitat de cada estructura cerebral per a una edat i sexe determinats. D’aquesta manera, aquest treball oferix també una ferramenta de gran valor per al diagnòstic de patologies neurològiques.
https://www.uv.es/uvweb/uv-noticies/ca/noticies/equipinvestigacio-estudia-canvia-cervell-llarg-vida-1285973304159/ Novetat.html?id=1286025802814&plantilla=UV_Noticies/Page/ TPGDetaillNews
234 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
HIGHLIGHTS
La pràctica musical genera canvis en l’organització de les xarxes neuronals Un estudi de la Universitat de les Illes Balears ha investigat els mecanismes que expliquen com tocar un instrument altera la percepció del propi cos en músics professionals. Segons els seus resultats, la pràctica musical augmenta la connectivitat funcional de l’ínsula amb altres regions cerebrals. Estudis previs apuntaven ja que els músics professionals tenen augmentada la percepció dels estímuls dolorosos i també la informació corporal, tècnicament anomenada interocepció. Un dels models de plasticitat associada a l’experiència que més interés genera en el camp de les neurociències és l’estudi de la plasticitat cerebral vinculada a la pràctica musical. I és que tocar un instrument musical, com el piano o la guitarra, així com cantar a nivell professional, comporta una gran entrada d’estímuls sensorials i motors que generen un increment de l’activitat cerebral en àrees com l’escorça auditiva, l’escorça somatosensorial i la motora, totes elles fonamentals per a la percepció musical i l’execució instrumental. No obstant això, en l’entrenament musical també és fonamental la percepció del propi cos. Un estudi previ realitzat en la Universitat de Tübingen, Alemanya, en el que va col·laborar la doctora Anna Zamorano, del grup d’investigació en Neurociència Cognitivoafectiva i Psicologia Clínica de la Universitat de les Illes Balears (UIB) t, va demostrar que els músics professionals tenen augmentada la percepció de la informació corporal, tècnicament anomenada interocepció, en comparació amb persones sense cap tipus d’entrenament musical. https://www.uv.es/uvweb/uv-noticies/ca/ noticies/equip-investigacio-estudia-canviacervell-llarg-vida-1285973304159/Novetat. html?id=1286025802814&plantilla=UV_Noticies/Page/ TPGDetaillNews
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
235
HIGHLIGHTS
Mesuren les sinapsis que connecten el cervell amb els sentits Neurocientífics de la Universitat Autònoma de Madrid han aconseguit mesurar per primera vegada l’estructura tridimensional dels contactes intercel·lulars que permeten que la informació dels sentits ’entre’ a la corfa cerebral.
El cervell és el que més diferencia als humans de la resta de primats.
El cervell dels humans és més gran que el dels altres primats, però no és el més característic. Un equip ha realitzat l’anàlisi més complet sobre mostres de teixit d’unes quantes regions de cervells d’humans, ximpanzés i macacos, i confirma que la major diferència amb el nostre cervell es produïx en la regió associada al moviment i per tant a la bipedació. http://www.agenciasinc.es/Noticias/Elcerebro-es-lo-que-mas-diferencia-a-loshumanos-del-resto-de-primates
Troben un mecanisme que corregix proteïnes defectuoses en les plantes
El descobriment pot ajudar a avançar en la comprensió de malalties del sistema nerviós associades a un incorrecte plegament de proteïnes, com l’Alzheimer o el Pàrkinson
Investigadors de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) han aconseguit mesurar els paràmetres estructurals fonamentals de les sinapsis existents entre els àxons de les neurones del tàlem i les de l’escorça cerebral. Este és un significatiu avanç, tant tècnic com conceptual, per a comprendre com el “hardware cel·lular” contribuïx a crear orde jeràrquic en el flux d’informació a través de les xarxes neuronals del cervell. Els resultats es publiquen en la revista Cerebral Cortex. “Hem descobert especialitzacions estructurals que podrien explicar per què estes sinapsis en particular tenen tal potència funcional que, a pesar del seu xicotet nombre relatiu, imposen el seu ritme d’activitat elèctrica i el seu camp receptiu a les neurones de l’escorça cerebral a què innerven, fent així que, per exemple, una determinada regió de l’escorça cerebral es dedique a processar selectivament informació tàctil, o visual, etc.”, Francisco
Es descriu un nou mecanisme regulador de la memòria
https://www.investigacionyciencia.es/noticias/ hallan-un-mecanismo-que-corrige-protenasdefectuosas-en-las-plantas-15804
Es descriu un nou mecanisme regulador de la memòria Per fixar un record, les neurones reforcen les seues sinapsis amb nombrosos neurorreceptors. Esta plasticitat sinàptica és necessària per a l’aprenentatge. https://www.investigacionyciencia.es/noticias/ se-describe-un-nuevo-mecanismo-reguladorde-la-memoria-15795
236 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Per fixar un record, les neurones reforcen les seues sinapsis amb nombrosos neurorreceptors. Esta plasticitat sinàptica és necessària per a l’aprenentatge. La plasticitat sinàptica del cervell resulta fonamental per a l’aprenentatge i l’adaptació. Les neurones modulen l’eficàcia de la transmissió d’informació a través de les sinapsis (els punts de contacte entre dos neurones) , un fenomen que constituïx la base de la memorització. https://www.investigacionyciencia.es/noticias/sedescribe-un-nuevo-mecanismo-regulador-de-lamemoria-15795
HIGHLIGHTS
Breus Una teràpia gènica protegix contra els dèficits de memòria associats a l’envelliment
Clascá, director de l’estudi. “Els paràmetres que s’han aconseguit mesurar són, a més, una dada valuosa per al desenrotllament de models computacionals avançats del funcionament dels circuits del cervell”, agrega el professor. Durant els tres anys en què es va dur a terme el treball, els investigadors es van valdre de tècniques de marcat selectiu a llarga distància d’àxons en el cervell de ratolins. Estes les van combinar amb tècniques avançades de microscòpia electrònica tridimensional (S-TEM i FIB/SEM) per a visualitzar i mesurar amb precisió les diminutes estructures subcel·lulars. http://www.agenciasinc.es/Noticias/Miden-las-sinapsisque-conectan-el-cerebro-con-los-sentidos
Investigadors de centres barcelonins han demostrat per primera vegada que la regulació d’un gen en el cervell de ratolins jóvens els protegix dels dèficits d’aprenentatge i memòria quan envellixen. La teràpia podria servir per tractar trastorns de demència i neurodegeneratius, com l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple. http://www.agenciasinc.es/Noticias/Unaterapia-genica-protege-contra-los-deficitsde-memoria-asociados-al-envejecimiento
Com detectar el risc de dislèxia abans d’aprendre a llegir La dislèxia afecta quasi una de cada deu persones en el món. Un estudi associa el processament auditiu dels xiquets amb les seues habilitats lectores. Els resultats suposen una nova via per a detectar el risc abans de saber llegir. http://www.agenciasinc.es/Noticias/Comodetectar-el-riesgo-de-dislexia-antes-deaprender-a-leer
Així es reorganitza el cervell dels xiquets amb ceguera El lòbul occipital, la part cerebral dedicada a la visió, pot alterar la seua funció per a dedicar-se al processament tàctil o auditiu si no li arriben estímuls visuals. Una investigació ha permés conéixer amb més exactitud com es reajusten les connexions entre les distintes àrees quan un dels sentits falla https://www.investigacionyciencia.es/noticias/ hallan-un-mecanismo-que-corrige-protenasdefectuosas-en-las-plantas-15804
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
237
Sinapsi Addicta No sabia fer res que no fóra drograr-me. Oihana Iturbide / Biòloga. Directora Fundación Maria Aranzadi. “Sóc yonki, m’he rehabilitat, com el que supera qualsevol altra malaltia, per què no contar-ho?” Ningú pot sobreviure a soles, ningú pot afrontar una malaltia sense suport. La malaltia mental és com qualsevol altra, una condició distinta en una persona. Testimoni en primera persona de la biòloga i divulgadora Oihana Iturbide, Vaig decidir matricular-me en Biologia quan vaig complir 33 anys. Tenia por de no estar a l’altura, d’haver oblidat per complet com elaborar els pensaments per a memoritzar lliçons interminables. No sabia res de bioquímica, ni de física, ni de matemàtiques. No coneixia el llenguatge de la ciència, ni el dels meus companys de 18 anys. Ni tan sols sabia com comportar-me més enllà del grup amb què m’havia rehabilitat de la meua addicció a les drogues. En realitat, no sabia fer res que no fóra drogar-me
L’addicció en dades Es calcula que a Espanya només l’alcohol és responsable d’aproximadament 12000 morts a l’any i té uns costos associats d’uns 3300 milions d’euros.
El primer any va ser com pujar a l’Everest sense entrenament previ, totes les nits em gitava pensant a abandonar, era incapaç de frenar els pensaments que em crivellaven a missatges del tipus “no vals una merda, tots s’estan rient de tu”. No obstant això, tots els matins m’alçava i em deia “encara no”, “no sigues gallina”, “el teu cap et mentix, ignora’l”. I això és el més difícil que em va tocar aprendre: discriminar els pensaments reals de què no ho eren. Vaig superar el primer any, tal era el meu interès a aprendre més sobre el meu cervell. La biologia va ser la ferramenta que vaig decidir estudiar per a alleugerir el dolor que suposa no entendre què ha ocorregut en la teua
vida. Vaig pensar que conèixer les bases bioquímiques em donaria pau. No comptava amb que abans havia d’assossegar la inseguretat que em produïa creure’m diferent dels altres. Quan vaig descobrir eixe xicotet gran detall, vaig decidir obrir-me en canal i publicar la meua història en la xarxa. Va ser com un exorcisme, d’esta manera vaig voler alliberar-me de l’estigma associat a l’addicció. “Sóc yonki, m’he rehabilitat, com el que supera qualsevol altra malaltia, per què no contar-ho?”, va ser la reflexió que em vaig fer durant el segon any de carrera. Els meus companys, professors, amics i família ho van viure amb una certa perplexitat, però de seguida ho van assumir. I, el que és més important, ho van començar a normalitzar. Van portar el tema als seus trobades amb altres, van comptar la meua experiència i la seua manera de viure-la, i van aconseguir que els seus interlocutors, al seu torn, parlaren de les seues pròpies misèries o les dels seus coneguts. Així és com un estigma a poc a poc va perdent pulmó. No hi ha res que done més por que allò que és desconeix. La ciència i els científics ens ajuden a comprendre les qüestions tècniques, però no és la seua labor transmetre la vivència. Això
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
239
ARTICLES EMPARELLATS
després de tot, va ser eixa màgia dels que hui són els meus amics. La seua capacitat per a mirar-me amb amor, va fer que jo començarà a voler-me i no necessitar tant els coneixements tècnics, sinó les relacions humanes.
L’addicció en dades El 3.5 % de la població d’entre 15 i 64 anys ha provat alguna nova substància psicoactiva (spice, mefedrona, ketamina)
només ho podem fer les persones, i per a això fa falta superar un poc la por i ser prou inconscient. Just el que sóc jo i el que m’ha permès afrontar reptes enormement ambiciosos que, al mateix temps, m’han ensenyat a acceptar cada una de les meues limitacions. Quan em drogava, em donava igual el món. No era capaç de veure-ho. Tampoc era capaç de mirar-me a l’espill. Jo no existia més enllà de les moltes hores que passava davall els efectes de qualsevol substància que tinguera al meu abast. El patiment que vaig generar en mi i en els altres, va ser proporcional a l’esforç que vaig haver d’invertir per a tornar a sentir-me un ser humà. Mentres estudiava, vaig descobrir que els monstres a vegades sí que existeixen però són menys dels que jo pensava. Vaig conéixer a personetes meravelloses durant la carrera, xavals que amb els seus pocs anys, em van ensenyar el màgic que es pot donar entre les persones. Vaig obtindre coneixements que em van donar una base sòlida per a poder continuar la meua carrera professional, vaig aprendre a amar millor (tot i que encara em quede camí) , vaig entendre que perquè la gent no tinga por d’una malaltia o trastorn és necessari parlar d’ella, superant prèviament la pròpia por. Però el més important, allò què em va portar a confiar novament en que la vida potser tenia quelcom per a mi
240 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Ningú pot sobreviure a soles, ningú pot afrontar una malaltia sense suport. La malaltia mental és com qualsevol altra, una condició distinta en una persona. Un tret que li fa únic o única, una possibilitat que ho convertix en algú especial del que es pot aprendre, a qui voler i cuidar, just igual que fem amb aquells als què amem. Els meus amics de la universitat van saber això de forma natural, ells es van permetre acostar-se, veure’m i sentir-me, i no van necessitar cap explicació racional que els ajudarà a “catalogar-me” com un “ser no perillós”, simplement van estar i es van donar l’oportunitat de conèixer-me. Perquè així és com s’aniquilen els estigmes, acostant-te i volent a l’altre, siga com siga.
Sinapsi Addicta Una qüestió de moral? Luís Granero / Profesor titular de Farmàcia i Tec. Farmacèutica. La resposta és no. L’addicció no és un problema de moral o falta de moral o d’intel·ligència o de falta d’ella, per part de qui ho patix. És una malaltia. Una malaltia desencadenada per un grup molt particular de substàncies químiques que anomenem drogues i que, en individus susceptibles, són capaces d’alterar permanent, o quasi permanentment, el funcionament d’algunes regions del nostre cervell.
Reforç Una situació o una substància que activa certes àrees del cervell de manera que aconseguixen que l’individu repetisca o evite la situació o el consum de la dita substància. Els reforços naturals són claus per a la perpetuació de l’espècie i són, per exemple, el menjar, la beguda o el contacte sociosexual.
“Com pot una persona raonable sotmetre’s a un jou tan dolorós, incórrer per pròpia voluntat en captivitat tan servil, subjectar-se a posta amb set voltes de cadena?” Esta qüestió la plantejava Thomas de Quincey en les seues famoses Confessions d’un anglés menjador d’opi (1822) . L’autor relatava en este llibre la seua pròpia experiència com a consumidor d’opi, una droga molt potent que va estar molt de moda en la Gran Bretanya del segle XIX. De Quincey es preguntava com va poder convertir-se, sent com creia ser un individu intel·ligent i, disfrutant, com disfrutava d’una posició acomodada, en un addicte a l’opi.
Esta mateixa pregunta ens la fem tots quan se’ns diu que algú del nostre entorn és o s’ha convertit en un addicte a alguna droga. Ens causa sorpresa i inclús estupefacció este tipus de notícies i ràpidament tendim a plantejar-nos la mateixa qüestió que es va plantejar de Quincey, encara que a vegades en termes més prosaics: “com pot este o aquell haver sigut tan bovo com per a enganxar-se a eixa droga?” El que tots ens plantegem la mateixa qüestió, en estos o en pareguts termes, no implica que tal pregunta tinga una fàcil solució. A este difícil interrogant se li donava en el segle XIX i gran part del segle XX una resposta senzilla, massa senzilla: “per pur vici, per la
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
241
ARTICLES EMPARELLATS
busca irresponsable del plaer”. És prou descoratjador reconéixer que, inclús a hores d’ara, en una època plena d’avanços científics i tecnològics, encara queden sectors en les nostres societats que es recolzen en esta visió “moralista” per a donar resposta al problema de l’addicció. És important que abandonem definitivament esta visió, per falsa i injusta amb els afectats. Afortunadament la neurociència (la ciència que, grosso modo, s’ocupa de l’estudi de l’organització i funció del cervell) ens ha ajudat a superar esta visió estigmatitzada del problema de l’addicció.
Definir addicció Parlem de trastorn per consum de substàncies per a descriure un ampli espectre d’un trastorn des d’un estat lleu a un greu de consum compulsiu i contínuament repetitiu de drogues. Parlarem d’addicció en l’estat més greu.
En 1954 es va publicar en una important revista científica un article que va impulsar un canvi radical en l’estudi del problema de l’addicció. En l’article - amb el poc clarificador títol de: “Positive reinforcement produced by electrical stimulation of septal area and other regions of rat brain” (Reforç positiu produït per estimulació elèctrica de l’àrea septal i altres regions del cervell de rata) - els autors, James Olds i Peter Milner, van mostrar un fenomen que s’ha demostrat transcendental per a la comprensió del problema de l’addicció. En el curs de les seues investigacions, els autors van observar que les rates de laboratori eren capaces d’aprendre a auto-administrar-se, és a dir, a administrar-se a si mateixes, (per mitjà de la pulsació d’un xicotet interruptor que activava un elèctrode implantat en el seu propi cervell) de manera ininterrompuda i, podem dir que compulsiva, xicotetes descàrregues elèctriques en una regió molt concreta del cervell denominada àrea septal. Les rates aprenien a polsar l’interruptor amb molta rapidesa: després de la 2ª o 3ª estimulació. Òbviament al principi, la pulsació es produïa al recolzar-se l’animal de manera accidental en l’interruptor. Però una vegada ocorria, l’animal començava a pressionar l’interruptor deliberadament d’una forma frenètica i conscienciosa.
242 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
En altres paraules: en poc de temps s’havia establit un hàbit en la rata. Però un hàbit amb totes les característiques d’allò que la psicologia considera un hàbit compulsiu: aquell que es manté a pesar d’ocasionar greus perjuís al subjecte que ho practica. Quan adquirien eixe hàbit, les rates eren capaces de pressionar l’interruptor centenars de vegades per hora, durant dies, excloent de les seues conductes certs comportaments habituals i necessaris i incloent, per contra, altres clarament perjudicials per a la seua integritat. Així, per exemple, els animals eren capaços de travessar reixetes electrificades a fi d’accedir a l’interruptor o, inclús, deixar de menjar si es feia coincidir l’aparició de l’interruptor amb l’aparició del menjar en un període concret del dia. Quan l’animal havia de decidir si menjar o accionar l’interruptor, no mostrava dubtes: preferia l’interruptor. La investigació posterior als descobriments d’Olds i Milner ens ha permés demostrar que els animals són capaços d’aprendre també a auto -administrar-se drogues, curiosament també en les mateixes regions del cervell en què les rates aprenien a administrar-se xicotetes descàrregues elèctriques. A més, igual que ocorria amb la auto-estimulació elèctrica, els animals a qui es permetia accés il·limitat i sense control a la droga, eren capaços d’auto-administrar-se la substància fins a patir pèrdues severes de pes i, inclús, fins a morir. Aprenien les rates a consumir drogues per “pur vici”? és que eren, potser, “bovos” i per això consumien la droga posant, inclús, en perill la seua vida? Òbviament no. Els científics ens han mostrat que hi ha una regió en el nostre cervell que, adequadament estimulada, és capaç de modelar d’una manera molt eficaç la nostra conducta. Però eixa regió estimulada “inadequadament” pot instaurar conductes que podem titlar de “malaltisses”. De fet, esta
consumir drogues és la elevada probabilitat de patir una recaiguda en el consum de la droga. Tan és així, que el risc de recaure en el consum de la droga és molt elevat inclús encara que hagen transcorregut anys des que va prendre la decisió d’abandonar el consum de la droga.
Per què investiguem amb animals?
Alguns processos cerebrals són tan complexos que no poden estudiar-se en models de cèl·lules, teixits o informàtics. Les investigacions en animals requerixen de l’aprovació per part del comité ètic de la institució i del govern. A més es complixen uns estàndards ètics que intenten reduir el nombre d’animals utilitzats i tractar-los amb el major respecte i atenció possibles.
regió que hui en dia denominem sistema mesocorticolímbic (i que alguns denominen, erròniament, “el centre cerebral del plaer”) és una regió fonamental per a la supervivència dels individus. L’adequat funcionament d’este sistema és necessari perquè els animals (i les persones) aprenguen i més tard executen d’una manera correcta i eficaç diverses conductes sense les quals l’animal moriria sense remei. Hui sabem que les drogues no fan una altra cosa que estimular inadequadament (en realitat d’una manera exagerada) este sistema. Al fer açò, les conductes que permeten a l’animal buscar i consumir la droga s’instauren d’una manera molt eficient, impedint que altres conductes habituals com menjar o beure puguen desenvolupar-se amb normalitat. A més, esta estimulació desmesurada que ocasionen les drogues altera d’una manera quasi permanent el bon funcionament del sistema. Per això se sol repetir que un addicte, ho és, per a tota la vida. De fet, el gran problema a què s’enfronten les persones que intenten abandonar “l’hàbit” de
Així doncs, l’addicció no és un problema de moral o falta de moral o d’intel·ligència o de falta d’ella, per part de qui ho patix. És una malaltia. Una malaltia desencadenada per un grup molt particular de substàncies químiques que anomenem drogues i que, en individus susceptibles, són capaces d’alterar permanent, o quasi permanentment, el funcionament d’algunes regions del nostre cervell, igual que un virus o un bacteri poden alterar, si accedixen al nostre organisme, el funcionament del nostre fetge o dels nostres pulmons. Quines solucions ens oferixen les ciències mèdiques per a esta malaltia? Atés que l’addicció és com hem vist una malaltia que afecta la conducta, la psicologia ha abordat el tractament dels addictes, encara que amb resultats no del tot satisfactoris. Els farmacòlegs, per la seua banda, estan intentant trobar nous fàrmacs que siguen capaços de reparar els canvis anormals que les drogues han causat en el cervell. De nou, els resultats aconseguits fins al moment, encara que esperançadors, no han sigut tan reeixits com haguérem desitjat. Però, hem de confiar en la ciència. Al cap i a la fi, com deia Julio Verne, “La ciència està feta d’errors, però d’errors valuosos de cometre, perquè a poc a poc, conduïxen a la veritat.”
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
243
Sinapsi de memòria Quan comença la malaltia d’Alzheimer? Ana Lloret / Professora titular de Fisiología. La enfermetat d’Alzheimer es un tipus de demència què hui en dia únicament té com a tractament l’ús de fàrmacs que aconseguixen ralentitzar la progressió i millorar els símptomes. Per això és extremadament important la detecció precoç, el correcte diagnòstic i l’estudi dels factors de risc.
Figura En blau es representen les àrees afectades en les diferents etapes de la malaltia.
Una demència es definix com el detriment de les funcions mentals superiors que principalment són: memòria, orientació, llenguatge i juí i pensament abstracte. Es desenvolupa de forma progressiva al llarg de mesos o anys i produïx una dependència cada vegada major del pacient. Podem distingir unes quantes classes de demència: demència tipus Alzheimer, que és la més freqüent; demència frontal: amb major alteració psiquiàtrica; demència vascular: associa alteració de la marxa, incontiencia urinària i apatia i demència amb cossos de Lewi: associa al Parkinson, a al·lucinacions i a trastorns del son. La malaltia d’Alzheimer va ser descrita l’any 1907 pel psiquiatre alemany Alois Alzheimer, el qual descriu el cas d’una dona de 51 anys d’edat que arriba a la seua consulta amb greus problemes de memòria i mor terriblement demenciada quatre anys més tard. El propi Alzheimer li realitzà un estudi del cervell després de la mort i va vore dues lesions importants: les plaques senils, formades majoritàriament per una proteïna que es crida betaamiloide i els ovulets neurofibrilares formats majoritàriament per una proteïna anomenada tau. Hi ha dos classes de malaltia d’Alzheimer: una
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
245
ARTICLES EMPARELLATS
Fotografia de plaques senils En la malaltia d’Alzheimer es produïx una lesió coneguda com a plaques senils. Les plaques senils són depòsits d’una proteïna anomenada betaamiloide entre les neurones i que s’associen amb la degeneració de les estructures neuronals.
de començament precoç que es deu a l’aparició de mutacions en gens (només correspon al 10% dels casos) i una altra d’aparició tardana (90% dels casos) de la qual desconeixem la seua orige. Els símptomes que produïx l’Alzheimer són: - Pèrdua de memòria: memòria recent (recorden l’antic) - Fallades de llenguatge: fallades de nominació, problemes de comprensió, falta d’atenció. - Pèrdua d’orientació: 1r en temps (no saben quin moment del dia estan) i 2n espacial (es perden en el carrer i inclús a casa) . - Fallades en la planificació i en la resolució de problemes. En les primeres fases el que es perd és la memòria. Després les funcions executives i el llenguatge. Finalment sensacions i emocions. Esta evolució es deu a l’expansió de les lesions pel cervell, depenent de la zona on moren les neurones s’anirà perdent eixa funció. Així els símptomes van evolucionant i empitjorant, donant lloc a distintes fases de la demència, que són: -Detriment cognitiu lleuger: Fallades de memòria recent, problemes de
246 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
nominació, perden coses. No interferix en la seua activitat diària, encara que existix pitjor rendiment laboral. És objectivable (no subjectiva) per l’exploració del metge. Pot existir ansietat i irritabilitat. -Demència Lleu: Major dèficit. Apareix dificultat per a tasques complexes com a viatges, menjars elaborats, finances. Dificultat per a reconèixer persones conegudes o llocs poc freqüents. Pot existir depressió i ansietat. Negació com a mecanisme de defensa. -Demència Moderada: Precisa super visió impor tant. Defecte e n a c t iv it a t s i n s t r u m e nt a l s (elect rodomèstics, telèfon...) . Desorientació en temps i espai. Precisa ajuda per a vestir-se. Incontinència. -Demència Severa: Precisa ajuda contínua. Dependència per a totes les activitats. Llenguatge no estructurat, no reconeix familiars. Disminució de la mobilitat. Els primers criteris diagnòstics de Malaltia d’Alzheimer van ser establits pel NINCDS-ADRDA (ara coneguda com Alzheimer’s Association) en 1984. Es basen en criteri clínics: identificar la
Alzheimer en dades Al llarg de 2015 van aparéixer 9.9 milions de casos de demència nous en tot el món, un cada 3 segons. El nombre total de persones amb demència en tot el món són 46.8 milions. A hores d’ara no hi ha cap cura per a l’Alzheimer pel que és necessari incrementar els esforços en investigació per a l’estudi de possibles tractaments.
demència, tenint en compte que l’inici de la malaltia és insidiós o enganyós i descartant altres malalties sistèmiques o cerebrals que pogueren ser les causants del dèficit progressiu cognitiu i de memòria. A més amb açò, només s’arriba a un diagnòstic de probabilitat, requerint-se per al diagnòstic definitiu la confirmació postmortem, és a dir extraient i analitzant el cervell després de la mort. Altres criteris que també són utilitzats són els publicats en el DMS-IV, (Manual de Diagnòstic de Malalties Neuropsiquiàtriques, versió quarta) que a més de la pèrdua de memòria i altres dominis cognitius, estos han d’interferir en l’esfera social o en les activitats de la vida diària. Per tant en ambdós s’ha d’identificar una síndrome de demència i després criteris per a Alzheimer, excloent totes les possibles causes. Així, s’arriba a un diagnòstic de forma tardana, quan el subjecte presenta una minva important, i amb prou fallades en el diagnòstic. En 2007 apareixen els nous criteris coneguts com els de Dubois, neuròleg francés que encapçala l’equip. En ells s’establix com a criteri principal la fallada de memòria episòdica precoç. Esta és la memòria que ens fa recordar episodis de la vida quotidiana, per exemple què hem menjat hui. I després introduïx uns criteris de suport: atròfia d’estructures cerebrals que es veuen en una ressonància magnètica, anormalitat en biomarcadors del líquid cefaloraquidi (líquid dins de la medul·la espinal), disminució de l’activitat de les neurones que es veu realitzant un PET o tindre mutacions genètiques familiars dominants (quan apareixen símptomes en persones molt jóvens, al voltant dels 50 anys, es fa un estudi genètic). Per a finalment ser un diagnòstic d’ Alzheimer s’ha de complir el criteri principal i, almenys, un dels adicionals. La importància d’introduir en el diagnòstic els biomarcadors del líquid cefaloraquidi és que comencen
a realitzar-se determinacions en molts laboratoris, de manera que s’ha evidenciat l’existència de marcadors “patològics”; dècades abans de començar els símptomes clínics. De fet, s’ha calculat que en la malaltia d’Alzheimer genètica comença 16 anys abans d’aparéixer els símptomes clínics i l’esporàdica es calculen de 25 a 30 anys abans. Hi ha persones que a pesar de tindre biomarcadores positius, mai desenvoluparàn la demència, ja que es consideren de baix risc. Tindre factors de risc com a genotip ApoE 4, colesterol alt, diabetis, mala alimentació, no fer exercici físic, obesitat, baixa activitat mental... augmentaria el risc de començar una demència. Com a tractament actual dels símptomes cognitius disposem de fàrmacs que aconseguixen ralentitzar la progressió i millorar símptomes conductuals com a apatia o irritabilitat, encara que no curar. Cal dir que no hi ha cap fàrmac preventiu, però sabem que disminuïxen el risc de patir Alzheimer: la dieta mediterrània, control de la hipertensió arterial o de la diabetis, activitat mental estimulant, l’exercici físic, dietes riques en àcids grassos poliinsaturats i monoinsaturats omega3, però no hi ha dades concloents sobre dietes riques en antioxidants o la ingesta moderada de vi (2 copetes de vi al dia) En l’assaig clínic EARLY s’investiga el risc associat amb l’acumulació de plaques senils en el cervell, i s’utilitzarà la tecnologia més avançada per a mesurar la beta amiloide en el cervell. Es creu que, si s’aconseguix detindre o ralentitzar la formació de plaques amiloides en el cervell, es podria retardar la pèrdua de memòria associada amb la malaltia d’Alzheimer. També és possible que ajude a controlar altres canvis en les cèl·lules del cervell que contribuïxen a la malaltia.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
247
Sinapsi de memòria Composició artística. MyK Imatge Composició artística sobre la malaltia d’Alzheimer. “Gràcies a la Falla Plaça Jesús per donar-me l’oportunitat d’expressar i plasmar visualment la meua experiència respecte al tema” MYK
Sinapsi Sentint El sentit de l’olfacte, tant vell i (ja no), tant desconegut Enrique Lanuza / Professor Titular de Biologia Cel·lular Les olors són estímuls particularment evocadores, i molt a sovint són agradables o desagradables. Quan són molt desagradables resulten insuportables, i evitem estar a llocs on fa mala olor o amb persones que fan mala olor. De fet, ens gastem prou diners en evitar fer mala olor... i molts diners en fer molt bona olor! I és que fer bona olor és una bona carta de presentació social. Anòsmia L’anòsmia és la pèrdua del sentit de l’olfacte. Pot ser un problema per si mateix o un símptoma d’un altre problema de salut. Pot durar un període curt temps, com quan es té el nas tapat per un refredat, o pot ser permanent.
El sistema olfactiu no és ni més ni menys que un analitzador químic de les molècules presents al nostre entorn. Tot i que generalment pensem que el nostre sentit de l’olfacte és menys sensible que el de molts animals, es calcula que som capaços de detectar més de 10000 diferent substàncies oloroses. Aquestes substàncies són detectades per un conjunt de proteïnes,
anomenades receptors olfactius, presents a les neurones que recobreixen el fons de la cavitat nasal. En tenim al voltant de 350 tipus de receptors olfactius, i la capacitat de detectar més de 10000 olors amb aquests 350 tipus de proteïnes es deu a que cada olor activa una combinació diferent d’aquests receptors.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
251
ARTICLES EMPARELLATS
Les neurones de la cavitat nasal que detecten les olors envien aquesta informació al cervell (al bulb olfactiu), des d’on arriba directament a dues estructures amb funcions molt importants per a nosaltres: l’amígdala, que és el cor del cervell emocional, i el còrtex entorrinal, que és molt important per a la formació de noves memòries. Per tant, podem entendre així per què les olors tenen molt a sovint un valor emocional intrínsec (agradable o desagradable), i també per què donen lloc amb molta facilitat a memòries particularment evocadores. I és que l’olfacte és l’únic sentit que te aquest accés directe al còrtex entorrinal i a l’amígdala (en la resta dels sentits hi ha una sèrie d’estacions interposades entre l’entrada d’informació i aquestes dues estructures tant importants). Pensem que aquest accés directe a l’amígdala i el còrtex entorrinal es deu a que el sistema olfactiu va aparèixer molt prompte en l’evolució del cervell dels vertebrats (animals amb ossos: peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers), i és un sistema molt conservat des del punt de vista evolutiu, amb una organització relativament similar d’aquestes zones del cervell als diferents grups de vertebrats, i òbviament també al cervell humà.
Experimenta Busca en la teua cuina un bot de canella. Tapa’t el nas i prova un poc. Notes quelcom? L’olfacte sempre acompanya al sentit del gust i si la canella no t’ha sabut a res és perquè et faltava l’olfacte.
Així, la propera vegada que vostè compre eixe perfum que li agrada tant (o no puga suportar l’olor de les espardenyes del seu fill adolescent), pense en les neurones del seu epiteli olfactiu enviant la informació a l’amígdala i al còrtex entorrinal, l’activació dels quals està permetent-li gaudir del perfum i guardar memòria del mateix (o córrer a ficar ràpidament les espardenyes a la rentadora!).
252 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Coneixes l’efecte Proust? En la revista Investigación y Ciencia Luís Alonso ens ho descriu: “Sensacions i sentits evoquen, de forma enèrgica i emotiva, records del nostre passat. Fa aproximadament un segle, el novel·lista francés Marcel Proust (1871-1922) va descriure eixes vivències en la seua obra A la rebromege du temps perdu, on relata com l’olor i sabor d’una magdalena tornen a la infància al protagonista, als seus colors, sabors i sentiments. És el fil que li conduïx al passat. La ciència s’ha interessat també per “l’efecte Proust”, i estudia les bases neurològiques de l’evocació de records i la seua aplicació, per exemple, en el camp de la recuperació de la memòria. Per efecte Proust s’entén l’alliberament vívid, emotiu, involuntari i induït pels sentits d’esdeveniments del passat https://www.investigacionyciencia.es/revistas/mentey-cerebro/pensamiento-creativo-619/memoriasensorial-12753
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
253
ARTICLES EMPARELLATS
Sinapsi sentint
Reflexos primitius i sistema postural Carmen Calabuig i Mª Paz Carrión / Fisioterapeutes. Argos Fisioteràpia. Tothom coneix que tenim cinc sentits (vista, oïda, tacte, olfacte i gust) i que són els que ens posa en contacte amb el mitjà que ens envolta, però la realitat és que existeixen set. Els altres dos són el sistema vestibular i el sistema propioceptiu, la missió dels quals és informar al cervell contínuament de com l’individu es situa en l’espai. L’ésser humà, durant la seua gestació està envoltat d’un mig líquid, és llavors quan comencen a desenvolupar-se els sentits. Els primers que apareixen són: a) Sistema vestibular: Està format per parts de l’oïda interna i del cervell. Processa la informació sensorial relacionada amb el control de l’equilibri i el moviment ocular. S’estimula per la gravetat i pels moviments de la mare durant l’embaràs. Propiocepció En la imatge es mostra com la informació dels músculs, tendons i articulacions arriba a l’espina dorsal (fletxes blaves) . A més, a la mateixa espina dorsal però en una altra zona arriba la informació del tacte (fletxes verdes) . Eixa informació s’integra i puja al cervell (fletxes negres) on som capaços de definir la posició exacta del nostre peu.
254 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
b) Sistema tàctil: S’estimula pel contacte del bebé amb les parets de l’úter. c) Sistema propioceptiu: Està format per uns receptors (mol·lècules del cos que fan la funció de sensors) distribuïts per tot l’organisme (músculs, tendons, articulacions).
Imatge Pedres en equilibri. En la filosofia “zen” japonessa les pedres apilades unes sobre altres en equilibri s’associen amb l’equilibri emocional i la capacitat d’estar en armonia amb la natura en meditació.
Aquestos arrepleguen informació sobre la posició i el moviment de les diferents parts del cos encara que tinguem els ulls tancats. S’estimula mentre el bebè flexiona i estira els seus braços, en xuclar-se el polze, en jugar amb el cordó… L’estimulació contínua de tots aquests sentits fa que apareguen uns reflexos, són els Reflexos Primitius; es tracta d’uns moviments automàtics realitzats pels bebés davant determinats estímuls i que li permetran la supervivència en les primeres setmanes de vida. Són uns moviments involuntaris, dirigits des del tronc d’encèfal i sense implicació del còrtex cerebral. El tronc encefàlic és la part més antiga del nostre cervell, “el xassís del sistema nerviós” i quan naixem solament és aquesta part la que funciona adequadament; entre d’altres funcions rep senyals de tots els sentits excepte l’olfacte i les transmet a nivells superiors per a afavorir la maduració durant els primers anys de vida. Una correcta estimulació permetrà que es creuen xarxes neuronals que aniran connectant i mielinitzant (cobrint els nervis de mielina, que es una substància que fa mes ràpida i efectiva la comunicació) tots dos hemisferis cerebrals durant tota la infància, però sobretot durant el primer any de vida. Per exemple: el reflex tònic laberíntic necessari per a controlar el cap i el coll, el reflex de succió necessari per a alletar-se, el reflex d’agarrar (a tots ens fa gràcia acostar un dit a la maneta d’un bebè i veure com l’estreny)… Després del part, el bebé passa d’un mitjà aquós a un aeri, és com un peix fóra de l’aigua i ha de reprogramar novament tots els seus sentits. Per a açò, han d’activar un programa innat de moviments rítmics que s’afavoreixen quan agafem als bebés i els bressolem, els bressolem per a dormir-los o els deixem en el sòl perquè aprenguen a donar-se la volta i a gatejar. Els ref lexos primitius, que són fonamentals per a la nostra existència els dos primers anys de vida, han de tenir una vida limitada i ser inhibits per a poder desenvolupar nous
patrons de moviment que donen pas als reflexos posturals controlats (més especialitzats) des de parts superiors de cervell (ganglis basals i neocórtex). Aquests reflexos posturals són per a tota la vida. Així doncs, s’han d’integrar (fer que desapareguen) els reflexos primitius per a adquirir noves habilitats tant motores com a sensorials i cognitives o de coneiximent. Els reflexos posturals són les actituds i els moviments reflexos desencadenats per la modificació de la postura corporal en l’espai, que van canviant segons la maduració neurològica de l’individu. Tot aquest desenvolupament conformarà el nostre Sistema Postural. I què és el nostre Sistema Postural? És el sistema que s’encarrega de l’organització dels diferents segments corporals d’un individu dins de l’espai i dels processos d’organització dels mecanismes necessaris a nivell neurològic que permeten l’estabilització d’aquests elements durant la marxa i la posició estàtica. Aquest sistema se serveix d’uns captors posturals i del to muscular propi de cada individu. Els captors són la via d’entrada al nostre
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
255
ARTICLES EMPARELLATS Imatge Sèrie equilibristes. Estàtua d’Ana Luisa Benítez en el passeig de Sant Agustí, Gran Canària.
cervell de la informació i són: • L’ull (sentit de la vista): No és el mateix vista que visió! • El peu (tacte i propiocepció) • L’oïda (sistema vestibular) • Articulació temporo-mandibular i dents (sistema propioceptiu) Quan hi ha alguna interferència en aquest sistema, poden aparèixer problemes durant la infància i en l’edat adulta. En la infància poden aparèixer problemes relacionats amb el dèficit d’atenció, la hiperactivitat, retards en l’aprenentatge, xiquets maldestres i poc hàbils en la seua motricitat fina i gruixuda. En l’edat adulta el més freqüent és que apareguen dolors recidivants (o repetitius) que poden acabar sent crònics i alteracions del to muscular. Existeixen diferents tècniques i professionals que poden resoldre aquests problemes. Els problemes relacionats amb la no integració dels reflexos primitius milloren amb la teràpia de moviments rítmics que són una sèrie d’exercicis basats en els moviments innats dels bebés i els problemes del sistema postural es poden detectar i tractar per algú expert en posturologia. La posturologia detecta quin és el captor que mana al cervell aqueixa informació anòmala i la corregeix mitjançant eines com: plantilles posturals, fèrules o ortesis realitzades per odontòlegs, teràpia visual o mitjançant un tractament de osteopatia.
256 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Sinapsi o la seua manca 78 R.P.M. Coque Gonzalez / Cantautor, tècnic de laboratori i pare. Com definiries la por?, Com definiries la por de sentir por? Per a mi l’ansietat es reduïx a això, a una sensació de por constant “Passejava per una senda amb dos amics - el sol es va posar - de sobte el cel es va tenyir de roig sang, em vaig detindre i em vaig recolzar en una tanca mort de cansament - sang i llengües de foc aguaitaven sobre el blau fosc del fiord i de la ciutat - els meus amics van continuar i jo em vaig quedar quiet, tremolant d’ansietat, vaig sentir un crit infinit que travessava la natura” Edvard Munch
Imatge Il·lustració. Se n’ha anat ja? Coque González
Com definiries la por?, Com definiries la por de sentir por? Quedar-se atrapat en un pensament absurd de la mateixa manera que l’agulla d’un vell tocadiscs queda embossada en un disc ratllat entrant en un bucle paranoic de soroll. Eixe soroll, eixe maleït soroll, el soroll mental, és com jo definisc l’ansietat, la por de sentir por, el turment de soroll mental que és conseqüència de la merma d’eixe vinil dels meus pensaments.
llarg etc. de símptomes, a cada u més desagradable, que podria ocupar línies i més línies d’aquest article. Sovint em pregunten el significat dels meus tatuatges (en una altra ocasió parlarem de l’addicció a la tinta), doncs bé, un d’ells és el crit d’Edvard Munch. En ell, el pintor va voler reflectir l’ansietat i, al meu entendre, ho va aconseguir de forma magistral, amb un únic però, el color. En l’ansietat no hi ha color, només grisos, només ombres, només soroll.
A això se li suma una estranya sensació de vergonya, què pensarà la gent?, que estic boig?, que no estic bé del cap?; sensació de culpa, per què a mi?, es cansaràn de mi?; sensació d’abatiment, Mai em curaré!, i por, sobretot molta por a la por…. Al final l’ansietat es reduïx a això, a una sensació de por constant que es traduïx en una simptomatologia que acaba convertint-se en causa/efecte d’eixe bucle i que et va erosionant a poc a poc. Vertígens, salivació excessiva, falta d’aire, sequedat en els ulls, insomni, nerviosisme, angoixa, sudoració i un
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
259
Sinapsi o la seua manca Les pedres. Leonard Woolf Al principi, conviure amb una persona que pateix una malaltia mental és desconcertant. Durant mesos, pot ser anys, no va gens bé. Però al final, el desconcert acabarà Dades L’esquizofrènia afecta més de 21 milions de persones en tot el món. Més del 50% dels esquizofrènics no estan rebent una atenció apropiada. (dades de l’OMS, 2016)
Al principi, conviure amb una persona que pateix una malaltia mental és desconcertant. Sobre tot perquè encara no saps que aquella persona, a la que coneixes des de sempre, pateix una malaltia mental. (També perquè no saps, realment, què és una malaltia mental). Saps que la seua personalitat, que sempre ha segut una mica original, ha canviat un poc, tan poc a poc que quasi no te n’has adonat: un dia està una mica més nerviosa que de costum; l’endemà et mira als ulls com si haguera perdut alguna cosa i tu li l’hagueres amagat; el dia següent pretén trobar-li un sentit transcendent a que aquell gorrió haja decidit aturar el vol davant vostre; encara un altre dia decideix que tota la seua roba és espantosa, que necessita arreglar-la, però el que fa és destrossar-la amb les tisores; un dia tot esclata i no saps què fer, i et resisteixes a cridar una ambulància, i passen les hores i per fi tot es calma, però uns dies després ja no hi ha alternativa, la persona amb qui vius duu les butxaques plenes de pedres i amenaça llençar-se a un riu inexistent, cal una ambulància i hores i hores al triatge d’urgències a l’hospital; respondre preguntes incòmodes, per suposat que tot anirà bé una vegada li donen un calmant, clar que l’única cosa que necessita aquella persona amb la que vius des de sempre és estar tranquil·la en casa, descansar, desconnectar, tot anirà bé. I no obstant, no va bé. Per uns dies hi
ha una calma fingida, aquella persona et diu que ja està tot bé, però si està tot bé perquè necessita resar quan no ho ha fet mai, perquè encara et mira als ulls com si haguera perdut alguna cosa, perquè de vegades s’enfada amb tu fins al punt d’insultar-te, perquè plora i crida o cau inert al sofà, perquè només parla de la mateixa cosa, dia rere dia: les pedres. I la segona vegada que aneu a l’hospital ja la reconeixen dos psiquiatres de guàrdia, i no entens perquè et diuen que no recomanen que aquella persona amb la que vius torne amb tu aquella nit a casa, et convencen de que necessita quedar-se, però en la planta de psiquiatria no pots quedar-te amb ella. No entens res però el cansament és tan gran que no pots discutir, dones el teu consentiment però aquella persona amb la que vius no el dona; no passa res, li diuen els sanitaris, ha de signar ací que no està conforme: després vindrà un jutge a signar que necessita ingressar contra el seu consentiment. De moment, et diuen, no cal la incapacitació. No es preocupe, tot anirà bé. Tot anirà bé, però al principi no ho sembla. Durant mesos, pot ser anys, no va gens bé. Abans de que vaja bé seran necessàries setmanes d’anades i vingudes a l’hospital, de veure com aquella persona amb la que vius es converteix encara en una altra; com la medicació li afecta a la parla, a com camina, als seus ulls: et sembla inclús que li han canviat de color.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
261
ARTICLES EMPARELLATS Més dades El trastorn bipolar afecta al voltant de 60 milions de persones en tot el món. A vegades és difícil establir un diagnòstic precís d’estos trastorns i per això les dades de prevalença són aproximades. A més s’estima que hi ha un elevat nombre de casos encara sense diagnosticar.
De veure com els psiquiatres no et donen cap diagnòstic, i tu vols saber, però ells no saben encara, tal volta un episodi psicòtic aïllat. O et donen un diagnòstic, amb un nom que fa molta por: esquizofrènia. O un altre: trastorn bipolar. O els van canviant, segons la setmana, segons el mes. Et fa por entrar en la planta de psiquiatria, no mai havies pensat que la malaltia mental fora una malaltia com qualsevol altra. Poc a poc comences a llegir, aprens que
una de cada quatre persones patirà una malaltia mental al llarg de la seua vida. Aprens a conviure amb la nova realitat, te n’adones que aquella persona amb la que vius continua allí, torna a ser la de sempre a estones, cada vegada més llargues. Perds la por. Un dia tornarà a casa, i a partir d’aleshores tot serà molt més fàcil. Inclús la següent vegada que esclate, perquè ja sabràs què fer. Ho repetisc:
Trastorns mentals Hi ha una gran varietat de trastorns mentals, cada un d’ells amb manifestacions distintes. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es caracteritzen per una combinació d’alteracions del pensament, la percepció, les emocions, la conducta i les relacions amb els altres. Els de major prevalença són: Depressió. El pacient amb depressió presenta tristesa, pèrdua d’interés i de la capacitat de disfrutar, sentiments de culpa o baixa autoestima, trastorns del son o de la gana, cansament i falta de concentració. També pot presentar diversos símptomes físics sense causes orgàniques aparents. La depressió pot ser de llarga duració o recurrent, i afecta considerablement la capacitat de dur a terme les activitats laborals i acadèmiques i d’afrontar la vida quotidiana. En la seua forma més greu, pot conduir al suïcidi. La depressió afecta més de 300 milions de persones en tot el món i és una de les principals causes de discapacitat.
262 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
seran mesos, anys, d’adaptar-vos a la nova realitat. No t’enganyes: els primes mesos només aparentaràs calma. Buscaràs restes de pedres a les butxaques quan la persona amb la que vius no mire, i la resta del temps somriuràs per sobre de la teua inquietud. Al final, el desconcert també acabarà. Les pedres seran un element més de la vostra quotidianitat, apareixeran
de volta en quan però ja no com un malson, sinó com un mal moment que fins i tot aprendràs a predir, que saps que tindrà un començament i un final, i podràs parlar d’elles com qui parla del temps, prenent un cafè a una terrassa al sol, amb la persona amb la que vius que torna a somriure, des dels seus ulls als que mai els havies vist eixe color tan bonic.
Ansietat. Els trastorns d’ansietat afecten quasi 1 de cada 5 adults cada any. Les persones amb estos trastorns tenen sentiments de por i inseguretat que interferixen amb les seues activitats quotidianes i que duren 6 mesos o més. Generalment es preocupen contínuament per temes de la vida quotidiana, com la salut, els diners o els problemes familiars, inclús si es donen compte que hi ha pocs motius de preocupació. Se sobresalten amb facilitat i no poden relaxar-se ni concentrar-se. Els resulta difícil adormir-se o romandre dormits. Podrien tindre dolors de cap, dolors musculars o dolors inexplicables. Els símptomes ben sovint empitjoren en els moments d’estrés. Trastorn bipolar. Les persones que ho patixen experimenten canvis d’ànim poc comú. Poden passar de ser molt actius i feliços (fase de mania) a sentir-se molt tristos i desesperançats (fase de depressió) . I, així, començar el cicle una altra vegada. Sovint tenen estats d’ànim normals entre l’un i l’altre cicle. Es disposa de medicaments que estabilitzen l’estat d’ànim amb què atallar eficaçment les fases agudes del trastorn bipolar i previndre les recidives. Esquizofrènia i altres psicosis. Les psicosis, entre elles l’esquizofrènia, es caracteritzen per anomalies del pensament, la percepció, les emocions, el llenguatge, la percepció del jo i la conducta. Les psicosis solen anar acompanyades d’al·lucinacions (sentir, veure o percebre quelcom que no existix) i deliris (idees persistents que no s’ajusten a la realitat de què el pacient està fermament convençut, inclús quan hi ha proves en cas contrari). L’esquizofrènia sol debutar al final de l’adolescència o el principi de l’edat adulta. El tractament amb fàrmacs i suport psicosocial és eficaç. Trastorns de l’espectre autista. Són un grup de trastorns complexos del desenrotllament neurològic que es distingixen per patrons de comportament repetitius i característics, i dificultat per a la comunicació i interacció social. Els símptomes estan presents des d’una edat primerenca i afecten al funcionament diari. El terme “espectre” es referix a l’àmplia gamma de símptomes, habilitats i graus de discapacitat funcional que es poden presentar en les persones amb trastorns de l’espectre autista. Alguns xiquets i adults amb este tipus de trastorn són completament capaços de realitzar totes les activitats de la vida diària, mentre que altres requerixen ajuda substancial per a realitzar les activitats bàsiques.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
263
Sinapsi o la seua manca Com el míssil va dur el miracle a l’hospital de Seaview Juan Nácher / Catedràtic de Biologia Cel·lular. La tuberculosi és una malaltia progressiva, que minva inexorablement la salut física i mental de qui la pateix. Els dolors, la tos persistent i la inactivitat dels pacients són un brou de cultiu per a la depressió. Però a l’hospital de Seaview un tractament experimental va donar un tomb transcendental a unes vides condemnades per la malaltia Sabies que...? El descobriment de la majoria dels tractaments per als trastorns neuropsiquiàtrics va ser fruit de la casualitat. De fet, la inversió en investigació per a descobrir nous medicaments en este camp és relativament recent.
L’hospital Seaview és un conjunt d’edificis, la major part abandonats, que s’alça al centre de l’illa de Staten Island, prop de la ciutat de Nova York. Va ser en el seu temps un dels hospitals més grans per al tractament de la tuberculosi als Estats Units. Les seues façanes d’estil Tudor, polsegoses i deteriorades ara, amagaren durant molts anys el sofriment d’uns malalts per als quals la curació era sempre complicada. La tuberculosi és una malaltia progressiva, que minva inexorablement la salut física i mental de qui la pateix. Els dolors, la tos persistent i la inactivitat dels pacients són un brou de cultiu per a la depressió. De fet, la prevalença d’aquesta greu malaltia mental en els afectats per la tuberculosi és de llarg més elevada que a la població sana. L’hospital de Seaview era habitualment un lloc trist, apagat i silenciós. La música no sonava habitualment dins de les seues parets, tot i que els pacients negres eren majoria. Potser una de les últimes vegades a va ser quan Charlie Christian va fer sonar la seua guitarra. Va ser una nit freda de febrer de 1942, pocs dies abans de morir, quan un amic li montà una xicoteta festa amb dos amigues i uns cigarrets de marihuana. En Charlie va tocar amb Benny Goodman i els
més grans, però la tuberculosi el portà dels escenaris a Seaview i d’allí al cel dels genis del jazz. Ningú s’imaginava a l’hospital aquella nit que l’esperança dels pacients també pujava cap al firmament en Peenemünde, un camp de proves de míssils a l’alemanya nazi. Però deu anys després, acabada ja la gran guerra, en un capvespre de 1952, es podien escoltar a Seaview rialles que s’impregnaven en la brisa de l’oceà i cobrien la tos i els laments habituals. D’un finestral il·luminat a la planta baixa es filtrava una dolça melodia. Tot el mon a l’hospital sabia d’on venia la música i qui estava “ballant amb forats als pulmons”: fins i tot les notícies havien arribat a la premsa, que titulà així la noticia. Eren els pacients dels doctors Selikoff i Robitzek. Un tractament experimental havia donat un tomb transcendental a unes vides condemnades per la malaltia. Els metges assajaren en una centena escassa de pacients, la major part d’ells desnonats, un tractament que havia mostrat resultats esperançadors en ratolins. La història del medicament que feren servir els doctors Selikoff i Robitzek és, com a mínim, curiosa. Ben segur que Wernher von Braun, l’enginyer que dissenyà els coets V2
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
265
ARTICLES EMPARELLATS
per al Tercer Reich, mai pensà que, a més del seu us bèl·lic, aquestes màquines de destrucció contribuirien decisivament a millorar la salut de la humanitat. La qüestió és que, quan acabà la segona guerra mundial, quedà sense utilitzar una gran quantitat dels combustibles líquids que feien servir aquests míssils. Gran part d’aquests combustibles eren derivats de la hidrazina, un compost orgànic amb potencial per a ser convertit en altres molècules útils per a la industria química o farmacèutica. Dit i fet, les existències d’hidrazina es varen transferir als científics per a que els trobaren utilitat. I no tardaren més que
I els resultats de la prova van ser espectaculars... La febre, un símptoma present pràcticament en tots els malalts, disminuïa considerablement la primera setmana de tractament i desapareixia la segona. Els medicaments per a la tos deixaren de ser necessaris. Inclús el període menstrual, que s’havia retirat de la majoria de les pacients, retornà. I el més important, en molts dels pacients els cultius indicaren que el bacteri havia desaparegut. Però si alguna cosa caracteritzà als pacients del tractament amb isoniazida des de els primers dies, va ser un canvi notable en la seua gana de menjar i en el seu estat d’ànim. Pacients que
sis anys en trobar-la. El departament de recerca de la empresa farmacèutica estatunidenca Hoffman La Roche va descobrir que alguns derivats de la hidrazina podien eradicar les infeccions de Mycobacterium tuberculosis. Una notícia magnífica per tal com al país, i especialment en les classes baixes, hi havia encara una elevada incidència de tuberculosi. Un any desprès ja es provava en ratolins la iproniazida i començaven assajos clínics amb aquest compost i un altre semblant anomenat isoniazida. Aquesta darrera molècula és la que testaren Selikoff i Robitzek en els seus pacients.
portaven setmanes, i fins i tot mesos, al llit, anorèxics, tornaven a alçar-se i passejaven per l’hospital, inquiets, desesperats per dur-se alguna cosa a la boca. Hi havia qui per desdejunar podia devorar fins a onze ous, o cinc o sis plats de cereals, i fins i tot es doblà el consum de llet. Es formaven llargues cues per a repetir els plats i les compres de menjar a aquella ala de l’hospital augmentaren un cinquanta per cent. L’activitat dels malalts era tan gran que fins i tot hi van aparèixer alguns conflictes disciplinaris. La nova vitalitat va fer rebrotar el desig i no era estrany sentir alguna nit, per
Neurona al microscopi confocal El Laboratori de Juan Nácher estudia la plasticitat neuronal, és a dir, com es reorganitzen les sinapsis. Estan especialment interessats en descobrir com esta plasticitat neuronal es desenrotlla en els trastorns psiquiàtrics com esquizofrènia i depressió. http://www. nacherlab.com Twitter: @ neuronacher http://neuroblog. blogspot.com.es
266 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
darrere del cant dels grills, panteixos i paraules tendres darrere de la porta d’alguna habitació. El miracle de Seaview va arribar als mitjans i s’escampà per tot el país. Molts metges començaren a receptar la isoniazida, no sols per a la tuberculosi, sinó també per a la depressió. La revolució va ser de tal magnitud que alguns facultatius qualificaren el medicament com un “energitzador psíquic”. De fet, va ser el primer compost classificat com a antidepressiu. Malauradament, amb el temps es va veure que la isoniazida i altres molècules paregudes tenien efectes secundaris importants, com la hipertensió o el dany hepàtic. I, encara que es continua emprant com a antituberculós, ja no es fa servir com a antidepressiu perquè s’han desenvolupat molècules més efectives i segures.
Imatge Els pacients ballen en el hall de l’hospital Sea View (Staten Island, Nova York) per a demostrar al fotògraf del periòdic com el medicament miraculós els ha tornat el seu energia. (Tardor de 1951)
Però, quines propietats tenia la isoniazida per a poder millorar l’estat d’ànim i treure als pacients de Seaview del seu abatiment? La resposta la va trobar Albert Zeller a la Universitat Northwestern de Chicago, també en 1952, en comprovar que aquests compostos eren inhibidors d’un enzim anomenat monoamina-oxidasa, o MAO per als amics. El descobriment d’aquest enzim i la seua funció li’l devem a la bioquímica anglesa Mary Hare, una pionera de les dones científiques, que el trobà inicialment al fetge en 1928. La MAO degrada monoamines, una família de compostos químics que inclou a alguns neurotransmissors, les molècules que porten el senyal nerviós de una neurona a un altra. Les monoamines més importants al nostre cervell són la dopamina, la serotonina i la noradrenalina, i totes tres, especialment la serotonina, són essencials per a regular l’estat d’ànim. Estudis posteriors varen demostrar que els inhibidors de la MAO, com la isoniazida, augmentaven els nivells de serotonina al cervell i que possiblement siga aquest fet el que produeixca els efectes antidepressius. De fet, a partir
Neuromascletà 2018. Juan Nácher, junt amb Lucía Hipólito i Carmen Agustín organitzen un any més la “Neuromascletà”. La Setmana del Cervell sempre se celebra durant la tercera setmana de març, així que els valencians tenim un problema: coincidix amb la setmana de Falles! Però els divulgadors no ens detenim, així que aprofitem la carpa de la Falla Plaça Jesús per a passar una vesprada diferent entre tallers i xarrades per a tots els públics. No vos el podeu perdre! Twitter: @Neuro_mascleta
d’aquesta troballa es va construir la hipòtesi monoaminèrgica per a explicar l’origen de la depressió, la qual motivà a la industria farmacèutica a començar a buscar molècules que pogueren manipular els nivells de monoamines al cervell de les persones deprimides. La major part dels antidepressius que fem servir en l’actualitat modifiquen el contingut d’aquestes molècules a les sinapsis, els contactes amb els quals les neurones intercanvien informació. Rebuscant per internet he trobat una de les fotografies dels pacients dels doctors Selikoff i Robitzek. Ni el míssil més destructiu podria esborrar l’alegria d’una sola de les seues cares.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
267
Sinapsi o la seua manca Una mirada alliberadora. Isabel Lozano / Regidora d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Ajunt. de València Els trastorns mentals són uns grans desconeguts per a la ciutadania i tenen al seu voltant un elevat nombre d’estereotips negatius. La vida de les persones amb malaltia mental és realment difícil a Espanya. Però, sens dubte, el problema més greu al que han d’enfrontar-se és l’estigmatització social.
Respecte En els trastorns neuropsiquiàtrics l’estigmatització i la discriminació es poden traduir en una falta d’accés als servei sociosanitaris. A més, hi ha un risc elevat de que no es respecten els drets humans de les persones afectades, per exemple per mitjà del seu internament prolongat en centres psiquiàtrics.
“Arriba un moment en què és necessari abandonar les robes usades que ja tenen la forma del nostre cos i oblidar els camins que ens porten sempre als mateixos llocs. És el moment de la travessia. I, si no gosem emprendre-la, ens haurem quedat per sempre al marge de nosaltres mateixos”. Fernando Pessoa En este món actual, ple de corrents conservadores, esencialistes i classistes que utilizen impúdicament la por i la sospita cap als que etiqueten com a diferents, la discriminació entre uns grups humans i altres i l’individualisme com a element organitzador de la societat i l’economia, tenim l’obligació moral i política - de compromís amb la nostra comunitat - de contrarestrar-les des d’una consciència humanista que
aporte valors generadors de confiança en les altres i en nosaltres mateixes, com la solidaritat, la diversitat, la inclusió i l’empatia. L’e x p e r i è n c i a h u m a n a é s aclaparadorament diversa, perquè la diversitat és l’element constitutiu de la vida. Així i tot, més enllà de totes les particularitats, de les milions de maneres possibles de viure, d’expressar-nos i d’entendre qui som i perquè estem ací, les nostres necessitats i motivacions són ben similars: seguretat, pertinença, reconeixement i realització a partir de la llibertat i el desenvolupament de les nostres capacitats i desitjos. Segons l’Organització Mundial de la Salut, una de cada quatre persones
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
269
ARTICLES EMPARELLATS En primera persona Als requadres declaracions reals de xics i xiques diagnosticats amb síndrome d’Asperger. En ells responen a la pregunta “Com veus el món?”
Jo pense que el món pot ser a vegades un poc cruel i injust, però en aquestes ocasions has de donar-li l’esquena al món i treure un somriure. Donar-li l’esquena al món, és negar la teua pròpia existència. Algun dia espere que te n’adonis que el pes que càrregues sobre la teua esquena, són les ALES DE LA LLIBERTAT. Amunt l’ànima, converteix-te en llegenda. En cós i ànima.
haurà d’enfrontar-se a algun tipus de malaltia mental al llarg de la seua vida (i aquesta xifra augmentarà especialment a Europa i en els països més desenvolupats i longeus). A Espanya, la confederació Salud Mental España ens indica que un 19,5% de la població ha tingut algun tipus de trastorn mental al llarg de la seua vida i que un 9% conviu actualment amb algun tipus de malaltia mental. Sorprenenment, malgrat eixa alta incidència, els trastorns mentals són uns grans desconeguts per a la ciutadania i tenen al seu voltant un elevat nombre d’estereotips negatius. Precisament eixa falta d’informació i els mites infundats són la raó de què en ple segle XXI continuem sense parlar obertament sobre salut mental i sobre les persones afectades. Per donar una pinzellada molt simplificada, hi ha dos grans grups en els quals s’engloben les malalties mentals: els trastorns mentals greus, que produeixen un alt grau de discapacitat perquè apareixen en edats juvenils i tendeixen a requerir assistència per a tota la vida, i les que no són tan greus però sí tenen gran prevalença. En el primer grup es troben els trastorns psicòtics (com l’esquizofrènia), el trastorn bipolar i altres trastorns de personalitat, com l’obsessiu-compulsiu; en el segon estarien la depressió o els trastorns d’ansietat, entre d’altres.
270 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
La vida de les persones amb malaltia mental és realment difícil a Espanya. Començant per un sistema públic sanitari que només dedica un 5% dels seus recursos a la salut mental. Una xifra totalment insuficient per oferirles l’atenció integral que necessiten per a la seua recuperació. I continuant per un mercat laboral en el qual només el 15,8% de les persones afectades tenen treball, i d’aquests menys del 5% correspon a persones amb trastorns mentals greus. Però, sens dubte, el problema més greu al que han d’enfrontar-se és l’estigmatització social. Hi ha moltes idees preconcebudes que, de manera irracional i injusta relacionen les persones amb malaltia mental com perilloses, impredictibles, violentes i sense cura i, la realitat és que en la majoria dels casos açò no es correspon en absolut amb la realitat. A més, carreguen amb un sentit de culpabilitat, com si algú triara tenir un problema de salut mental, trobar-se malament o patir! És fàcil deduir que totes estes valoracions i prejudicis afecten negat iva ment l’emocionalit at, l’autoestima i la confiança de cada persona, limitant les seues iniciatives i contribuint al seu aïllament social. Davant esta dura realitat, qualsevol de nosaltres podem i devem jugar un paper actiu, conèixer més sobre les diverses situacions de malaltia mental, no fugir o mirar cap a un altre costat davant de casos reals i concrets al nostre entorn més immediat. Parlar de les diverses malalties mentals. Parlar amb qui les estan patint i amb les seues famílies. Només d’eixa manera podrem alleujar l’exclusió i el dolor de qui es sent terriblement rebutjat i obrir finestres a que puguen reconstruir els seus projectes de vida. Ens cal un treball personal d’humilitat i empatia. Partir de la possibilitat real de què totes i tots podem patir algun tipus de trastorn mental al llarg de les
nostres vides, o algú que estimem, o també que totes i tots serem inevitablement depenents i tindrem les nostres capacitats limitades, encara que siga pel simple fet d’envellir. Anant molt més enllà, pense que ens cal un esforç col·lectiu, des de tots els àmbits i rols que desenvolupem, en l’acceptació de la diferència i la discrepància, en l’acceptació de tot allò que no compartim o que no arribem a entendre però que existeix, és real i està davant nostre. Perquè la negació s’enquista i genera monstres, con la
intolerància i l’odi. Tenim el repte d’atrevir-nos a transitar nous camins, a anar més enllà d’allò conegut i reiterat; més enllà de la incertesa, de la manca de control, de la por. Superar eixe xicotet vertigen i confiar. Ser capaces de donar el pas endavant. Si ho fem, ens haurem enriquit amb un aprenentage transformador sobre les altres i sobre nosaltres mateixes i estarem més a prop de vides veritablement acollidores i, sobre tot, alliberadores.
Moltes persones es pensen que la síndrome de Hans Asperger és una malaltia però estan equivocats. Per a mi és una oportunitat, una oportunitat perquè les persones que ho som tenim una gran capacitat i memòria per allò que ens crida l’atenció. Si que és veritat que tenim dificultats a l’hora d’agafar les ironies i les bromes i això a vegades em crea por pel que puguen arribar a pensar les persones. També solem patir aïllament a l’escola perquè ens crida l’atenció coses que no els crida l’atenció a altres adolescents. En el meu cas els meus interessos són: la biologia (sobretot la marina), l’astronomia, les biografies de científics com Albert Einstein, Marie Curie (científica) i Stephen William Hawking, aprendre noms de les fòbies, aprendre les desaparicions del triangle de les Bermudes i aprendre les capitals d’altres països. En canvi, els altres adolescents de la meua edat pensen que si en sexe, que si en botellons i en fumar molts d’ells però en canvi hi ha altres adolescents que ens són asperger i no pensen en aquestes coses i es porten molt bé amb mi. Per a mi ser Asperger és superar-me cada dia, és un èxit treure les meves excel·lents i em suposa un repte anar a l’escola perquè hi ha molt soroll i això em molesta. Com a dada curiosa: Albert Einstein i Isaac Newton eren Asperger. Grup d’habilitats socials Associació Asperger Igualtat i inclusivitat.
Quan parlem d’igualtat moltes vegades només ens referim a la igualtat de gènere. Sense restar-li la importància que es mereix, no hem d’oblidar que igualtat també es referix a tenir actituds inclusives amb tots els col·lectius en risc d’exclusió social.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
271
Sinapsi de l’ésser En cós i ànima A Javier Krahe, in memoriam Ferran Martínez / Catedràtic de Biologia Cel·lular - Histologia. Què és l’anima? Segons el dualisme cartesià l’ànima dirigeix l’epífisi i l’epífisi el nostre cos. Gràcies a l’ànima som quelcom més que un simple mecanisme reactiu, fem allò que volem d’acord amb el nostre lliure albir. René Descartes (L’Haye en Touraine, Turena, 31 de març de 1596-Estocolmo, Suècia, 11 de febrer de 1650) , va ser un filòsof, matemàtic i físic francés, considerat com el pare de la geometria analítica i de la filosofia moderna, així com un dels epígons amb llum pròpia en el llindar de la revolució científica.
René Descartes, a qui merescudament podríem considerar el pare de la filosofia occidental, va ser un jove afortunat. En 1616, amb a penes 20 anys, es va traslladar a París i va quedar subjugat per la Ciutat de la Llum. Sembla ser que un dia va visitar un dels atractius més exitosos de la ciutat, els jardins del Palau Reial, que per desig el Rei estaven oberts al públic. Per un caprici que només els reis podien permetre’s, el Rei havia encarregat escultures clàssiques que sorprenien girant-se quan els visitants aixafaven unes lloses estratègicament distribuïdes pels senders que hi havia entre plantes i fonts. No era més que una aplicació lúdica de les lleis de la hidrostàtica que Pascal estava
desenvolupant i que permetia moure objectes mitjançant un líquid que omplia uns vasos comunicants en un sistema hidràulic tancat. La tècnica aplicada a l’art i el gaudi del poble. Segons es diu, eixa idea va arrelar a la brillant ment del jove René. Tant va ser així que, dècades després la va emprar per elaborar la primera hipòtesi moderna sobre el mecanisme del cos, que desenvolupà a una de les seues obres menys conegudes però més influents, De Homine. A aquesta obra Descartes proposa que els músculs són sacs que estan comunicats mitjançant els nervis amb
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
273
ARTICLES EMPARELLATS
els ventricles cerebrals1. Un líquid que Descartes va anomenar “l’esperit animal” omple tota aquesta xarxa de sacs i tubs fent del sistema nerviós i l’aparell locomotor un sistema hidràulic tancat. El moviment del cos es devia a l’ompliment o buidat dels músculs, que s’inflaven o es desinflaven canviant la seua forma i llargària. Aquest era el mecanisme proposat per Descartes per a la contracció muscular. Així, el líquid que entrava o eixia dels músculs controlava el moviment corporal. I aquest líquid sorgia dels ventricles cerebrals que els dirigia, a través dels nervis, cap a músculs concrets per generar els moviments adequats. Descartes pensava haver entès el mecanisme del cos animal i humà.
molt satisfet per d’aquesta idea, però d’immediat es va adonar que podia ser herètica. Si som simples mecanismes, on és l’anima? On la voluntat? On la responsabilitat? On el pecat? Per això, a De Homine Descartes restringia aquest mecanicisme als animals. L’esser humà tenia un ànima, un regal de Deu, que interactuava amb l’òrgan del cos responsable de la nostra voluntat: l’epífisi o glàndula pineal. Situada al bell mig del cervell, justament a sobre del lloc on es comuniquen els dos ventricles cerebrals (l’anomenat foramen interventricular o foramen de Monroe), l’epífisi és un òrgan únic, com el cor, que pot dirigir l’esperit animal cap als ventricles cerebrals i, d’aquells, als nervis concrets. L’ànima
Però això no és tot. Les terminacions dels nervis sensitius també estan plenes de fluid, i els estímuls externs, com ara una flama que ens crema la mà, alteren aquests fluids provocant la seua circulació cap al cervell. Això desencadena una circulació de tornada dels fluids pels nervis motors fins als músculs, que resulta en la retirada del membre de la font de calor. Descartes és, amb tot mereixement, el pare de la idea de l’arc reflex.
dirigeix l’epífisi i l’epífisi el nostre cos. Gràcies a l’ànima som quelcom més que un simple mecanisme reactiu, fem allò que volem d’acord amb el nostre lliure albir.
Imatge El Sistema Nerviós, diagrama del cervell i la glàndula pineal. D’Homine, René Descartes , 1662
Sospite que Descartes va quedar 1 Per alguna raó que se m’escapa, des dels temps de Vesali hom atribuïa als ventricles cerebrals, i no al teixit nerviós que els envolta, un paper clau en la funció del cervell, Va ser Pierre Flourens, pare de la Frenologia, qui va descobrir el paper del còrtex cerebral
274 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Aquest és el fonament del famós dualisme cartesià: ànima i cos són dues estructures diferents, una material i l’altra espiritual, que interaccionen a l’epífisi. Impecable des del punt de vista teològic. Descartes va acabar la seua obra De Homine al 1633. Però alguna cosa va passar eixe anys (i els anys previs) que el van convèncer de no publicar aquesta obra magna. Diversos científics havien patit prèviament la persecució fins la mort per part del Sant Ofici, com Miguel
Servet o Giordano Bruno. I el mateix any 1633 Galileo Galilei va sofrir el que segurament fou el més famós dels judicis de la Inquisició, el del mític epur si muove. Insegur i atemorit, Descartes va guardar el manuscrit de De Homine en un calaix i no va ser fins el 1662, dotze anys després de la seua mort, què el llibre fou per fi publicat.
Conectoma Humà El Projecte Conectoma Humà (HCP) és un projecte de cinc anys amb l’objectiu de construir un “mapeu de xarxa” que donarà llum sobre la connectivitat anatòmica i funcional dins del cervell humà sa, així com produir un conjunt de dades que facilite la investigació dels trastorns cerebrals com ara dislèxia, autisme, malatia d’Alzheimer i esquizofrènia.
Pensar amb llibertat d’aquest tema no estava a l’abast de ningú als temps de Descartes. Fins i tot hui, rara vegada ningú te el valor de declarar-se monista, és a dir, de proposar que només hi ha cos, que la ment és el cervell, que quan el cervell es podreix, res no queda dels nostres pensaments, només els records que deixem en el cervell dels altres. Jo si, jo me declare monista. I ho faig citant, per acabar, al gran Javier Krahe, que finalitza “El cromosoma” d’aquesta hilarant manera, al seu estil. En cos i ànima us ho dic: firme cada punt, cada coma, cada vers, cada estrofa. Porque dudo que al final de este asunto, la cosa no se acabe con un punto sino con punto y coma, y no espero un cielo o un infierno. Lo más confío en que seré algo eterno gracias al cromosoma. Tranquilo puedo vivirme mi historia sabiendo que a las puertas de la gloria, mi nariz no se asoma. La muerte no me llena de tristeza, las flores que saldrán por mi cabeza algo darán de aroma. https://www.youtube.com/watch?v=EAywexXPX04
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
275
ARTICLES EMPARELLATS
Sinapsi de l’ésser Mon Jo al Món Darío Sánchez / Filòsof, Cantautor i Professor de Secundària al Regne Unit. No sé si podria saber qui sóc si mai haguera vist el meu rostre com ho veig cada dia a l’alçar-me. Sé que sóc jo perquè veig a jo enfront de mi tal com veig a les altres coses que existixen.
Una cita Què sóc? Per a l’univers no sóc res, per a mon ho sóc tot. Miguel de Unamuno
Sol dir-se que quan un es desperta ix de la seua inconsciència, que torna a ser amo de si mateix; crec que res d’això és cert. A l’obrir els ulls en el llit, a l’alçar-me i, donar els primers passos, no solc dedicar-me ni un instant a la pregunta per mon jo ací i ara; diria inclús que puc no fer-ho en tot el dia. Però hi ha quelcom que em posa violentament enfront de mi mateix, quelcom molt relacionat amb els matins, amb eixos primers moments de tornada a l’existència conscient: l’espill. M’ocorre que al veure’m en l’espill recorde bruscament qui sóc. A més, eixa idea que em ve al cap són en realitat dos idees distintes: d’una banda, la idea que sóc, per un altre la idea que sóc jo. Potser més tard puga permetre’m l’arrogància de separar-les, però en el seu moment són una sola, igual que el meu rostre, compost d’ulls, nas, boca i altres coses, se’m presenta com un tot. Moltes vegades he rebut ambdós coses - rostre i consciència- amb un esglai, l’esglai que
276 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
ocasiona una nova perspectiva: aquella que em col·loca en l’escenari com un actor més; suposa el pas des de veure les coses que em rodegen a veure’m a mi entre elles, entre la paret, l’excusat, el lavabo... Entre el marc de l’espill. En el camí que vaig seguir des del llit fins a este espill vaig poder veure’m a mi mateix, al meu propi cos, però ho feia des d’on jo mateix comence; no aconseguia veure la totalitat de mi mateix perquè el meu propi angle de visió m’ocultava cap i coll. Inclús al veure el meu pit, els meus braços o les meues cames no intuïa que foren quelcom enfrontat a mi, sinó quelcom que senzillament m’acompanyava. Tot això canvia en quant em veig en l’espill, i no diguem quan la visió es convertix en mirada. No sé si podria saber qui sóc si mai haguera vist el meu rostre com ho veig cada dia a l’alçar-me. Sé que sóc jo perquè veig a jo enfront de mi tal com veig a les altres coses que existixen.
Sinapsi de l’ésser Una neurona artificial dubtosa Francisco Grimaldo, Emilio Soria, Emilia López (ETSE UV) Vos proposem fer una passejada pels treballs del segle passat sobre com modelitzar el funcionament del cervell humà, que són la base de les aplicacions més precises de reconeixement d’imatges, els assistents personals com ara Siri o Cortana, els traductors automàtics o els cotxes autònoms. Les dades han arribat per a quedar-se i estan canviant la manera en què percebem i prenem decisions en àrees com la sanitat, les relacions socials, la política, el medi ambient i els negocis. La ciència de dades està pertot i ens permet adquirir, processar i extraure coneixement a partir de grans volums de dades mitjançant tècniques d’avantguarda heretades del món de les matemàtiques, l’estadística, la informàtica, la intel·ligència artificial, l’economia i la salut. La gran potència dels ordinadors i l’enorme capacitat dels nous dispositius de memòria han fet possible la utilització de models d’aprenentatge automàtic que tenen una alta càrrega computacional i que, fins fa uns anys, eren impossibles d’aplicar. Entre aquests models destaquen les xarxes neuronals artificials o models connexionistes. Dins d’aquesta categoria, l’aprenentatge profund (deep learning) està de moda i constitueix l’estat de l’art de la majoria dels sistemes experts actuals. Les aplicacions més precises de reconeixement d’imatges, els assistents personals com ara Siri o Cortana, els traductors automàtics, els cotxes autònoms... es basen sovint en models neuronals. Les dendrites d’aquestes neurones, però, s’arrelen en la saviesa que desprenen els treballs del segle passat sobre com modelitzar el funcionament del cervell humà. Així, doncs, vos
proposem fer una passejada per aquest cementeri de neurones oblidades, tot destacant els fonaments matemàtics i descrivint els contexts d’aplicació en què han triomfat. Podem fixar el punt de partida en l’estudi del cervell a finals del segle XIX, quan Santiago Ramon y Cajal ocupava la càtedra d’anatomia de la Universitat de València. És a València que Cajal va encetar el conreu de la seua investigació capdavantera en neurohistologia i, des de Barcelona estant, que va presentar a la comunitat científica, en el 1r Congrés MèdicFarmacèutic Regional de València, la seua llei de la polarització dinàmica que explica el funcionament del component més xicotet en l’estructura del cervell: la neurona. Al llarg de la primera meitat del segle XX, el psicòleg Karl Lashley va estudiar la memòria i l’aprenentatge per concloure que eren processos distribuïts, no localitzats en una àrea determinada del cervell. Un estudiant seu, Donald Hebb, en va recollir el testimoni i va determinar una de les regles referides més comunament pel connexionisme: l’aprenentatge hebbià. El seu llibre The Organization of the Behavior especifica per primera vegada una regla per a la modificació de les sinapsis, açò és, una regla fisiològica d’aprenentatge. A més a més, proposa que la connectivitat del cervell canvia contínuament a mesura
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
277
ARTICLES EMPARELLATS
que un organisme aprèn coses noves, tot creant associacions neuronals amb aquests canvis. En el seu postulat de l’aprenentatge, Hebb segueix allò suggerit per Cajal quan afermava que l’efectivitat d’una sinapsi variable entre dues neurones s’incrementa per una activació repetida d’una neurona sobre l’altra a través d’aquesta sinapsi. Des d’un punt de vista neurofisiològic, la regla plantejada per Hebb és una regla variant-temporal, amb un alt mecanisme interactiu que incrementa l’eficàcia sinàptica com una funció de l’activitat pre i post sinàptica. Des d’un punt de vista connexionista, la regla de Hebb és un tipus d’aprenentatge no supervisat (que no necessita de cap «mestre») en el qual les connexions entre dues neurones s’incrementen si ambdues s’activen al mateix temps.
les característiques de funcionament del que, posteriorment, es coneixerà com la neurona de McCulloch-Pitts. Aquest model de neurona representa una mena de dispositiu binari amb dos possibles estats d’eixida: actiu o inactiu (1 o 0). Llavors, la neurona té un llindar de funcionament per sota del qual està inactiva i pot rebre entrades inhibitòries o excitadores que, respectivament, la mantinguen dessota o facen que supere aquest llindar, el que produirà la seua activació. El model de McCulloch-Pitts s’apropava a allò que la neurofisiologia coneixia el 1943 al voltant de l’activitat sinàptica neuronal i, a més a més, permetia sintetitzar alguna de les funcions lògiques de l’àlgebra booleana que suportaven els fonaments de la computació. Aquesta capacitat va desencadenar l’eufòria
Anatomia matemàtica d’una neurona artificial
Per a calcular l’estat d’eixida (o), la neurona agrega el llindar (θ) a les entrades (xk) en una combinació lineal que fa servir els pesos de les sinapsis (wk). Darrerament, han anat sorgint variacions que realitzen una transformació quadràtica o polinòmica de l’entrada. La funció d’activació en la neurona de McCulloch-Pitts és la funció llindar:
En l’època daurada del 80, es va fer servir la sigmoide com a funció d’activació i, hui dia, la funció ReLU (max(Σ,0)) es la més usada, ja que és molt fàcil de calcular i no té problemes amb el descens del gradient. El model dibuixat és estàtic però, quan l’eixida d’una neurona es retroalimenta a una de les seues entrades, la neurona es comportarà de manera dinàmica i tindrà memòria, ja que el seu estat d’activació en un cert instant dependrà del seu estat anterior i de les altres entrades externes.
La següent gran contribució a considerar és el treball de Warren McCulloch i Walter Pitts, que hom sol identificar com l’inici de la curta però intensa història de les xarxes neuronals artificials. Aquest treball va definir
278 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
en l’ús de les neurones artificials així com en els somnis científics. Si podíem reproduir el comportament d’una neurona individual, per què no podríem implementar tot un sistema de coneixement mitjançant l’ús d’un
conjunt d’aquestes neurones artificials? Guiat per aquest miratge, Alan Turing va ser un dels precursors del connectivisme allà pel 1948, encara que el seu article Intelligent Machinery no va veure la llum perquè havia estat titllat d’assaig escolar pel seu cap, Sir Charles Darwin (nét del famós naturalista de qui suposem no havia heretat una certa miopia científica). Un altre geni de les matemàtiques i pare de la informàtica, John Von Neumann, també va suggerir que l’estudi del sistema nerviós central i de les idees connexionistes era un possible camí per a millorar els ordinadors.
pel que l’autor anomenava «dimonis». La segona, el Perceptró, proposava una nova aproximació al problema del reconeixement de patrons i va atraure irresistiblement els enginyers i les enginyeres, pel fet que representava una màquina capaç d’aprendre. Com a conseqüència, el 1960, Bernie Widrow i Ted Hoff van presentar el seu ADALINE, un sistema adaptatiu que podia aprendre de forma més precisa i ràpida que els perceptrons existents. La desfeta va arribar a tocar dels anys 70, quan Marvin Minsky i Seymour Papert van publicar el seu article Perceptrons. Aquest document
Arquitectures neuronals artificials És habitual que els elements d’una xarxa neuronal artificial s’interconnecten seguint una disposició definida per capes. Quan existeixen enllaços de retroalimentació entre capes o dins de la mateixa capa, ens trobem davant d’estructures recurrents.
Xarxa multicapa recurent En l’època daurada del 80, es va fer servir la sigmoide com a funció d’activació i, hui dia, la funció ReLU (max(Σ,0)) es la més usada, ja que és molt fàcil de calcular i no té problemes amb el descens del gradient. El model dibuixat és estàtic però, quan l’eixida d’una neurona es retroalimenta a una de les seues entrades, la neurona es comportarà de manera dinàmica i tindrà memòria, ja que el seu estat d’activació en un cert instant dependrà del seu estat anterior i de les altres entrades externes.
Així, els investigadors N. Rochester, J. Holland, L. Haibt i W. Duda van verificar el 1956 una teoria neuronal basada en el postulat de Hebb i, en les darreries de la dècada dels 50, Oliver Selfridge i Frank Rosenblatt van reeixir amb el disseny dues arquitectures connexionistes. La primera, el Pandemonium, constava d’una sèrie de capes que es repartien les diferents tasques a realitzar i estaven formades
posava de manifest que els perceptrons de l’època només podien resoldre problemes linealment separables del quals, dissortadament, hi havia ben pocs. El treball de Minsky i Papert va paralitzar durant 10 anys l’avançament d’aquest camp de la intel·ligència artificial, però alguns grupuscles hi continuaren treballant. La resistència preparava el seu retorn...
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
279
ARTICLES EMPARELLATS
En els primers anys obscurs, Teuvo Kohonen i James Anderson van proposar el mateix model de memòria associativa de forma simultània. Aquesta coincidència fa palès fins a quin punt els sistemes connexionistes son multidisciplinaris, ja que ambdós autors tenen una formació molt diversa: Kohonen és enginyer elèctric i Anderson és psicòleg i neurocientífic. En el model artificial plantejat, la neurona és un sistema lineal que empra com a regla d’aprenentatge la regla de Hebb modificada d’acord amb un mecanisme d’associació lineal: el canvi en la sinapsi és proporcional al producte entre l’entrada i l’eixida de la neurona.
resoldre problemes d’optimització (p. ex. el clàssic problema del viatjant). El mateix any 1982, Kohonen va publicar un important article sobre mapes auto-organitzatius que s’ordenaven d’acord amb unes regles senzilles i que aprenien automàticament sense conèixer les solucions als casos d’exemple utilitzats durant la fase d’entrenament de la xarxa, açò és, de manera no supervisada. L’any següent, en el número especial sobre models neuronals de la revista IEEE Transactions on Systems, Man and Cybernetics, apareixen dos treballs de relleu per al desenvolupament de les xarxes neuronals. Kunihiko
Arquitectures neuronals artificials Les xarxes neuronals artificials fan servir uns procediments d’entrenament el qual, partint d’uns casos d’exemple, permeten ajustar automàticament els pesos de les sinapsis per a proporcionar l’eixida desitjada: l’algorisme d’aprenentatge. En els algorismes d’aprenentatge no supervisats el protocol no necessita conèixer el resultat que ha de donar la xarxa per a cada cas d’exemple. La xarxa és capaç d’autoorganitzar-se a través de l’agrupament, segons les seues característiques, dels diferents senyals d’entrada. L’aprenentatge supervisat, pel contrari, proporciona a la xarxa la resposta correcta als exemples que se li presenten en la fase d’entrenament. Llavors, la xarxa modifica els pesos d’acord amb la diferència entre la seua eixida i el senyal desitjat. En l’aprenentatge per reforç, la xarxa ajusta els seus pesos sabent només si la seua eixida coincideix amb la buscada; açò és, la informació per a l’aprenentage és de tipus booleà (vertader o fals). En l’aprenentatge per correcció,la magnitud de l’error comès determina la magnitud en el canvi dels sinapsis.
El 1980, Stephen Grossberg, un dels autors més prolífics en el camp de les xarxes neuronals artificials, va crear un nou principi d’auto-organització gràcies a les xarxes neuronals ART (Adaptive Resonance Theory). Però no és fins 1982, que el distingit físic teòric John Hopfield publica un treball clau per al ressorgiment del camp. Hopfield va desenvolupar la idea de l’ús d’una funció d’energia per a comprendre la dinàmica d’una xarxa neuronal recurrent, en què l’estat d’una neurona depèn d’altres estats precedents. El principal ús d’aquestes xarxes ha estat, doncs, com a memòries i com a instrument per a
280 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Fukushima, Sei Miyake i Takayuki Ito presenten el Neocognitron, que combina idees del camp de la fisiologia, de l’enginyeria i de la teoria neuronal per a crear un dispositiu que és capaç de reconèixer nombres escrits a mà. El segon treball, presentat per Andrew Barto, Richard Sutton i Charles Anderson, mostra com es pot controlar el balanceig d’una corriola mitjançant l’aprenentatge per reforç, en què només cal conèixer el signe del error que s’ha comès per a poder aprendre. El 1986 apareix un treball que, junt amb el de Hopfield, ressuscitarà l’interès per les xarxes neuronals. En aquest treball,
David Rumelhart, Geoffrey Hinton i Ronald Williams desenvolupen l’algorisme d’aprenentatge per retropropagació (backpropagation) per a xarxes neuronals multicapa i donen una sèrie d’exemples en què mostren la potència del mètode desenvolupat. Val a dir que, tot i que aquest treball va suposar la publicitat mundial del procediment de retropropagació, Paul Werbos ja l’havia descrit 12 anys abans en plena horabaixa. Des d’aleshores, el nombre de treballs sobre xarxes neuronals va augmentar exponencialment fins a arribar a la meitat de la dècada dels 90, quan va aparèixer un model d’aprenentatge màquina que rivalitzava en prestacions amb els models neuronals: les màquines de vector suport. Tanmateix, dos articles influents de Hinton en 2006 van fer renàixer definitivament el camp de les xarxes neuronals de forma espectacular i el van capbussar en el que es coneix com aprenentatge profund o deep learning. Les xarxes neuronals profundes es troben al nucli de més del 90% dels sistemes experts implementats en l’actualitat, fonamentalment, perquè milloren els resultats d’altres models matemàtics quan el problema a tractar presenta les següents característiques: 1. Són problemes difícils de resoldre on les relacions que hom tracta de trobar son complexes (no linealitat). 2. Les dades són imprecises o contenen
pertorbacions estadístiques (presència de soroll). 3. El problema necessita un gran nombre de variables dependents per a ser definit (alta dimensionalitat). 4. L’entorn és variable, açò és, les relacions entre les variables canvien amb el temps (problemes dinàmics). Així, doncs, aquests models s’han emprat sobre manera en totes les àrees del coneixement, entre les quals podem destacar les següents aplicacions: Medicina: pronòstic de cardiopaties a partir de l’electrocardiograma; detecció de tumors cancerígens fent servir imatges; compressió de senyals bioelèctrics per a la diagnosi remota; predicció de malalties degeneratives, etc.. Farmàcia: predicció del risc d’intoxicació per l’administració d’un fàrmac; anàlisi de la resposta emètica en tractaments amb quimioteràpia; anàlisi dels efectes adversos de la concentració d’un fàrmac en la sang; etc. Tecnologies de la informació i les comunicacions: reconeixement de la veu en sistemes d’assistència; detecció d’objectes en imatges de sonar i radar; recuperació de la informació rebuda per un canal de comunicació amb distorsió; identificació de patrons d’atac en contexts de ciberseguretat, etc.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
281
ARTICLES EMPARELLATS
Economia: determinació del factor de risc en concessions creditícies; detecció de fraus en l’ús de targetes de crèdit; estimació del ric de fallida d’un banc; predicció de la despesa elèctrica d’empreses; previsió de la necessitat d’inventari d’un negoci, etc. Medi ambient: anàlisi de la pol·lució atmosfèrica en zones urbanes i rurals; predicció d’irradiació solar; previsió de catàstrofes naturals en funció de les variacions globals de la temperatura; cancel·lació activa de la contaminació acústica; control automàtic l’abocament de residus, etc. Siga quina siga l’aplicació i el seu grau de complexitat, la bellesa de les xarxes neuronals artificials es troba en la senzillesa dels seus components estructurals. La genialitat del comportament dels models connexionistes rau, no en la capacitat individual de les neurones artificials, sinó en la riquesa de les seues interaccions i en la seua capacitat de combinació amb altres tècniques. La investigació en computació quàntica, que encara està donant les seues primeres passes, n’és un bon exemple. Les xarxes neuronals quàntiques malden per mantindre la màgia tot i substituir l’eixida binària de la neurona de McCulloch-Pitts per un qubit (unitat de mesura quàntica de la informació). Aquesta aproximació permetria obrir nous horitzons liderats per un component l’eixida del qual podria ser, alhora, una superposició dels seus estats actiu i inactiu: una neurona artificial dubtosa! Això, però, es una altra història... Mentrestant, continuarem escrivint i llegint versos binaris com: «Aquesta cançó és un bes, per a despertar, a Alan Turing»1 .
1 Tornada de la cançó “El bes” de l’àlbum “Un dígit binari dubtós”, recital per a Alan Turing tret per Hidrogenesse l’any 2012.
282 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
UCC+i
Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València. “Estem, per dir-ho de manera terminant, tancats amb fermesa dintre del
món científic, ens agrade això o no. No podem permetre que el curs futur de la ciència siga desviat per interessos limitats i de mires estretes. És la nostra responsabilitat trencar el motlle que va produir aquest sentit de lleialtats dividides del que hem estat hereus des de Galileu
”
Robin Dunbar La Unitat de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+i) de la Universitat de València té com a missió difondre la investigació i divulgar a la societat el coneixement que es genera a la institució. Les activitats de la UCC+i s’emmarquen dins la política estratègica de responsabilitat social universitària. D’una banda contribueixen al desenvolupament socioeconòmic del nostre territori afavorint les vocacions científiques i les competències STEM entre la joventut. I per una altra, contribueix a una educació permanent de la ciutadania facilitant habilitats i coneixements necessaris per enfrontar-se al món actual, cada vegada més complexe i interconnectat. D’aquesta manera volem aconseguir que la població valore la ciència i participe en pensament científic, que entenga els seus principals conceptes per a poder adquirir una veritable cultura científica i puga prende decisions de manera ben informada. Per a dur a terme totes aquestes activitats la UCC+i de la Universitat de València col·labora amb altres institucions públiques i privades com el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), el Centre Superior d’Investigació en Salut Pública (FISABIO), la Fundació per a la Investigació de l’Hospital Clínic (INCLIVA), la Generalitat Valenciana a través dels Centres de Formació Continuada del Professorat (Cefires), la Ciutat de les Arts i les Ciències, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, Acció Cultural del País Valencià, la Fundació Cañada Blanch, els ajuntaments de València, Alzira, Vinalesa, etc. A més, aquesta unitat compta amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) i el Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat i forma part del grup de treball de divulgació i cultura científica de la CRUE. Pel que fa a les activitats que realitza cal destacar; les Rutes Matemàtiques,
283 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018 283
ARTICLES EMPARELLATS
una proposta en la qual s’utilitza la ciutat de València com a recurs didàctic per a la divulgació de l’ensenyament i l’aprenentatge de les matemàtiques, feta en col·laboració amb la Societat d’Educació Matemàtica de la Comunitat Valenciana, Al-Klwarizmi; els tallers de ciència (Geologia, Matemàtiques i Astronomia); i el programa Estimulant les Vocacions Científiques, que és una activitat que consta d’una conferència d’un professor universitari i un diàleg posterior amb alumnat de secundària i batxillerat o del públic en general , on s’explica la investigació que s’està fent a la Universitat de València i altres centres d’investigació en àrees de coneixement molt variades. També realitza altres tipus d’activitats com els Bar de Ciència, un diàleg entre científics i ciutadans en un ambient relaxat com un bar; les Converses, programes de ràdio sense ràdio; i les Matinals, jornades d’actualització científica per a professors de secundària i de batxiller que es realitzen dissabtes al matí. A més de les notes de premsa resultats de la investigació que se elaboren diàriament, també es dedica una especial atenció a les biografies de personatges il·lustres valencians i institucions de ciència, de la sèrie Personatges i Espais de Ciència i a les Efemèrides Científiques. La UCC+i i l’Ajuntament d’Alzira convoquen el Premi Europeu de Divulgació Científica ‘Estudi General’, dotat amb 12.000€ i que té la finalitat d’estimular la creació i la difusió d’obres que, amb un llenguatge entenedor, posen a l’abast del públic general, i dels estudiants preuniversitaris en particular, els avanços científics i tecnològics i també la divulgació d’aspectes interessants de les diverses branques del coneixement. El llibre resultant es publica en valencià a la col·lecció Sense Fronteres, coeditat per Edicions Bromera i la UCC+i. El Premi Europeu de Divulgació Científica l’any 2017 va arribar a la seua XXIII edició i entre els seus guanyadors hi ha importants personalitats del món de la ciència, la recerca i la divulgació com ara Andreu Escrivà, Xavier Duran, Pedro Gómez o Antonio Rial. A més, la UCC+i de la Universitat de València, dins la seua missió d’incrementar la cultura científica al si de la societat, també promou la comunicació d’aquelles recerques i avanços d’interés a través de les seues xarxes socials, les quals, especialment Twitter, formen una comunitat activa interessada en el coneixement i la cultura científica que divulga i fa arribar la investigació pròpia de la Universitat de València més enllà del seu àmbit. Al coneixement generat en la UV s’afig aquell generat en altres centres d’ensenyament superior, parcs científics, i institucions públiques i privades en general, que també és compartit i difós regularment, tot amb la voluntat de generar entre la ciutadania un àmbit de saber interdisciplinari, sense fronteres, que responga a les necessitats de les dones i els homes del segle XXI i que faça avançar la Humanitat cap a un món més pròsper des del coneixement científic. www.uv.es/cdciencia Twitter: @CdCienciaUV Facebook: http://ir.uv.es/GSqjC0s
284 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018 284
Falles Les falles i la política: entre el valencianisme i el poder. 1a part (1850-1962)
Rafa Tortosa Garcia El poder polític sempre ha volgut controlar les falles. Bé per les critiques que es vertien des dels cadafals, bé per fer-les servir d’altaveu dels missatges d’una banda o atra de l’arc polític, o bé directament per fer-les callar a base de subvencions. El present estudi -del que podeu llegir la primera part- analitza les conseqüències d’esta influència «Era eminentment literari, fugí de ficar-se en política... i la política el va matar»1. El mestre Enric Soler i Godes descrivia així el periòdic La Donsayna, col·lecció de música alegre i divertida en solfa valenciana, una iniciativa de Josep Bernat i Baldoví i de Josep Maria Bonilla ajudats per Pasqual Pérez. La primera edició eixia el primer de desembre de 1844 i és, junt El Mole, una de les primeres manifestacions literàries en forma de periòdic de la Renaixença valenciana. Esta inicial cita ens serveix per establir el punt de partida de diverses manifestacions ocor reg udes a mitjan del segle XIX al territori valencià. La Renaixença Valenciana és la manifestació més important, doncs hi ha una important iniciativa de recuperació de la llengua dels valencians, amb un moviment dirigit principalment per la societat Lo Rat Penat. Esta iniciativa està influenciada per l’aparició, també durant aquella època, del imaginari de la identitat dels valencians gràcies als escriptors romàntics de l’època. A més a més, les dècades centrals del dènou comporten el naixement de les Falles actuals, amb 1 El13 de setembre de 1934, el mestre Enric Soler i Godes iniciava una sèrie de nou articles sobre la Renaixença a València al setmanari El Mirador. En este cas, el text s’extrau del número 315 de 24 de febrer de 1935.
la presència de notícies als periòdics, l’evolució de la foguera simple a la foguera monumental —vulgo falla— i la important aparició del llibret de falla, que en conseqüència, és quan naix la falla moderna2. Des d’aleshores, les falles i el valencianisme conf luiran en un mateix camí on un dels seus principals companys de trajecte serà la política, doncs estaran influenciats en totes les parades de la història dels valencians. Certament, com veurem, fins l’arribada del segle XX, el seu trajecte serà en paral·lel, a una època embrionària tant de les falles com del valencianisme. La política, tant l’establida al poder com pels distints corrents existents, influirà el seu esdevindre tant per la seua afecció o pel seu rebuig així com a l’inrevés, doncs quan les falles i el valencianisme han fugit de ficar-se en política, la política els ha “matat”. Amb el present assaig plantegem la relació entre les falles i la política, bassada principalment en el control des de quotes de poder. A este inevitable enllaç cal afegir el valencianisme — tant el cultural, el temperamental, i evidentment, el polític—, que al llarg 2 “Humor i sàtira en els papers fallers”, Levante, 1956 aparegut en Fuster (1992:76).
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
285
FALLES
de la seua història, ha estat una batalla on les falles han estat al conflicte.
Imatge Retrat de Vicent Boix. BIBLIOTECA MUSEU VÍCTOR BALAGUER.
Agafen les paraules de Francisco Pérez Puche per fer una síntesi d’esta relació, basant les falles com una comunitat humana en actiu, estes «han sido siempre tentadoras para el poder, que no se ha mostrado remiso a utilizarlas, precisamente. Claro está que los métodos no han sido siempre los mismos: el ordenancismo inicial, la directa intervención primera, irá siempre sustituida paulatinamente por otros sistemas más “adecuados” al momento hasta alcanzar grados de muy alta manipulación, mediatización o dirigismo. Las fallas de bases, las comisiones anónimas, quizá no hayan apreciado en sus carnes el fenómeno… Pero de la observación general del período que estamos considerando [1939-1975] se desprende, con bastante claridad, que la fiesta fallera, en su cúspide, en sus entresijos, ha sido un objeto maleable —y no sabemos si decir que maleado— del que se ha servido el poder de cada instante para defender sus intereses» (Pérez Puche – Lladró, 1978: 9).
la base de la Renaixença valenciana i que, en avant, no han pogut ser passats per alt en la cultura regionalista. La imaginació de la identitat valenciana que resulta de l’obra de Boix es fonamenta en un repertori de caràcter històric compost, entre altres, per tres elements bàsics. En primer lloc, la figura èpica del rei Jaume I, en la doble vessant d’heroi conqueridor i de pare fundador del poble valencià; en segon lloc, la revolta de les Germanies com a aixecament popular contra l’absolutisme estrangeritzant de Carles I; i, finalment, els furs, interpretats en clau liberal com a sàvia constitució, garant de les llibertats i de les institucions del Regne, l’abolició dels quals el 1707 marcaria la decadència dels valencians» (2006: 189).
L’inici de l’imaginari valencià, la renaixença i les falles modernes (1850-1900) El 1849, el xativí Vicent Boix Ricarte publicava el Manual del Viagero y guia de los forasteros en Valencia, mentre que el 1867 veia la llum la llegenda històrica Omm-Al-Kiram o La expulsión de los moriscos. En ambdues publicacions descrivia les Falles com una festivitat de la vespra de sant Josep dins d’unes narracions descriptives de la història i les costums valencianes. Estes narracions, aparegudes a un munt de publicacions, li han servit al cronista oficial de la ciutat de València a ser considerat com l’historiador que marca un punt d’inflexió en el discurs d’identitat col·lectiva dels valencians. Com diu Josep Ramon Segarra, el conjunt de la seua obra «va posar en circulació una sèrie de referents que estarien en
286 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
L’historiador, una de les principals figures del magma romàntic del liberalisme junt Balaguer i d’acord amb una tradició anticentralista, va configurar estes premisses que serviren com a base de la identitat col·lectiva, una reconstrucció a partir de la història, un patriotisme que donés un sentit ordenat a la participació política en els espais locals i provincials com a alternativa a l’autoritarisme estatalista dels moderats en el poder (Segarra, 2006: 196). Cal dir, però, que tota esta
narració, amb la davallada del poble valencià d’acord la posterior annexió a Castella, l’absolutisme monàrquic, i sobretot, la desfeta de la Guerra de Successió, no tenia per objectiu marcar distàncies entre una historia pròpia i una història espanyola diferent sinó tot el contrari, es tractava de fer-les convergir i identificar-les de tal manera que resultaren indestriables (Archilés, 2007a: 512). A més de Vicent Boix, també caldria destacar la llavor dels lliberals progressistes Vicent Salvà, Josep Maria Bonilla o Pasqual Pérez, doncs les seues activitats van anar molt més enllà de l’estricta producció poètica i l’activisme polític va ser un dels trets més definidors del grup, reivindicant aspectes culturals i particularistes valencians, i sempre sota una interrelació amb el patriotisme espanyol (Archilés – Martí, 2001: 162). Com hem vist a l’inici d’este assaig, el noms d’algunes persones van estar vinculats a la publicació dels primers periòdics escrits en valencià, i que eren un instrument per la difusió del liberalisme. El seu to satíric i crític enllaça perfectament amb les Falles que s’inicien en aquella època, doncs estos noms també estigueren darrere de molts dels versos i llibrets explicatius, els quals apareixen a mitjans del segle XIX. Respecte a la figura de Josep Bernat i Baldoví, la qual és important per ser el primer autor d’un llibret de falla, no ho serà tant en la reconstrucció de la identitat dels valencians i ni en la Renaixença valenciana, almenys no sembla que haja estat, en cap moment, un dels pilars fonamentals3. Establerta una configuració inicial de la identitat valenciana calia promocionarla4. I esta fou l’empresa de la Renaixença contribuir en l’elaboració d’una 3 Podeu consultar el treball de Vicent Simbor (2002) sobre Josep Bernat i Baldoví i la renaixença on explica ben bé la posició política i literària de l’escriptor suecà en aquella època. 4 Als següents paràgrafs intenten exposar conceptes importants per entendre el paral·lelisme entre les falles, el valencianisme i la societat política del moment. Sobre la Renaixença es poden consultar interesantíssims i complets treballs. Per a este assaig hem seguit, principalment, a Ferran Archilés i Rafael Roca.
narrativa de la identitat valenciana contemporània, i com diu Ferran Archilés «calia aportar materials i iniciar una tasca de (re)construcció de la identitat pròpia. Es tractava d’inventar una tradició, per utilitzar l’expressió inevitable, d’imaginació de la regió. I d’aquesta labor no parteix un camí unidireccional, que hauria de conduir indefectiblement a l’adopció d’un plantejament nacional alternatiu a l’espanyol. La Renaixença al País Valencià va servir, sens dubte, per a introduir una tensió, per a plantejar una redefinició dels àmbits identitaris que podien esdevenir potencialment conflictius o simplement plurals, tot i que subordinats al nacional espanyol» (2007a: 498). El moviment de la Renaixença va atorgar a la llengua pròpia la centralitat en la definició de la identitat valenciana. El valencià, que va estar el vehicle per al conreu literari, va passar a ocupar un pes simbòlic capital (Archilés, 2007a: 510). Dins de la Renaixença cal considerar dues figures per damunt de tot: Constantí Llombart i Teodor Llorente, doncs seran les figures destacades de dos corrents amb tarannàs i pensaments diferents però que, en tot moment, tindran clar la importància de la llengua en esta construcció identitària dels valencians. Així, Llombart afirmava el 1887 a un assaig d’ortografia que: «Más no es asunto baladí el cultivo de nuestra lengua; en ella está como encarnado el espíritu de un gran pueblo, y siendo el primero de los elementos que constituyen la existencia esencial y característica de cualquier país, es un deber principal, una sagrada obligación la que todos tenemos de conservar y perfeccionar el materno idioma, inapreciable herencia que nos legaron nuestros venerables antepasados»5. 5 Ferran Archilés pren la cita de CLIMENT MARTÍNEZ, J. D. (2003): L’interés per la llengua dels valencians (segles XV-XIX), Consell Valencià de Cultura, València, p. 284.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
287
FALLES Imatge Retrat de Teodor Llorente i Olivares de Josep Gastaldi i Bo, 1872.
Constantí Llombart va liderar el grup dels poetes d’espardenya, aquell caracteritzat per una producció literal més quotidiana i popular, com poguera ser la premsa satírica i el sainet. Llombart inicialment es mostrà radical-progressista i després republicà amb una defensa de la descentralització política, on este moviment estaria construït per la xicoteta burgesia valenciana (Villena, 2014). Teodor Llorente, amb un perfil polític més conservador, considerà que la millor manera de canalitzar i de fer fecunda la Renaixença consistia a mantindre-la en un terreny apolític, exclusivament literari (Roca: 2007: 422). Fou qui liderà el sector amb un tarannà més culte, l’anomenat poetes de guant.
Imatge Retrat de Constantí Llombart. Obra d’Ignasi Pinazo.
Aleshores, es podria afirmar que Llombart i Llorente, amb les diferencies que els va caracteritzar, va contribuir a la construcció de la identitat regional valenciana, entesa com un artefacte, com una construcció de naturalesa cultural (Archilés, 2007a: 494 i 509). Una de les claus per esta construcció identitària fou la fundació, el 1878, de Lo Rat Penat, la «societat d’amadors de les glories de Valencia i son antic Regne», doncs va exercir una tasca fonamental a l’hora de recuperar, fixar i inventar el patrimoni artístic i històric valencià. A més a més, ha estat una destacada institució per entendre
288 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
la relació entre el valencianisme, la societat —civil i política— i les falles, com veurem més avant. Lo Rat Penat, a banda del conreu de la llengua pels seus membres —el quals no van negar en cap moment la unitat de la llengua sinó la van reafirmar 6 —, desplegaren una intensa tasca excursionista, que contribuí a definir el paisatge valencià com a peça central de la seua imaginació simbòlica de la identitat valenciana (Archilés, 2007a: 513). I des d’esta fixació del paisatge i el patrimoni és com s’intenta fixar l’àmbit geogràfic de esta imaginada regió — amb l’aglutinació de les províncies de Castelló, València i Alacant—, i donar-li un sentit d’identitat territorial que mantinguera la continuïtat temporal, històrica (Archilés, 2007a: 514). A esta configuració geogràfica, els renaixentistes van establir un imaginari de la identitat valenciana basat en un món agrari —cal recordar que el procés va coincidir amb la primera fase de l’arrancada econòmica valenciana, basada en una dinàmica agricultura d’exportació—, centrat principalment en l’horta de València, el que A. Piqueras (1996) denomina «la identitat valenciana central». 6 De fet, esta identitat regional valenciana primigènia, com diu Juan Carlos Colomer, «no era anticatalana, doncs era patent la seua admiració i respecte cap al català i Catalunya fins el punt que el reconeixement de la unitat de la llengua era una premissa indispensable per als pertanyents a este món cultural» (2012: 384).
Este darrer fet és important, doncs la identitat valenciana és configurada i promocionada d’acord amb les costums, tradicions i pensaments del hinterland de València, i que com diu Alfons Cucó, «el que habitualment denominen Renaixença és un producte gairebé exclusiu de València o, com a màxim, de les comarques que envolten la ciutat» (1989: 112). Esta representació de la identitat dels valencians fou assumida i promoguda pels diferents sectors polítics, tant pels sectors conservadors com pels progressistes de la Renaixença, i àmpliament assumit pel republicanisme blasquista, moviment amb gran capacitat de mobilització social (Garcia Carrión, 2014: 102). Esta configuració identitària amb l’entorn de l’horta, les tasques agràries, les vestimentes de l’època o les festivitats del calendari seran motiu central de les produccions artístiques i literàries. La pintura costumista i de gènere, el teatre popular o les novel·les —sobretot de Blasco Ibáñez— a més de la creació de la Fira de Juliol del 1871 o les Falles tindran una forta penetració dins de la societat valenciana, i que, tot plegat, refermen els valors identitaris valencians i espanyols sense que aquests entren en conflictes entre ells (Villena, 2014). En definitiva, a la finalització del segle XIX es va arribar a construir una identitat valenciana entesa en termes etnoculturals, on es va fer una a revaloració del valencià en un tòtem d’identificació simbòlica i es va definir un àmbit simbòlic valencià caracteritzat per una identitat històrica, en què s’exaltava l’etapa medieval com a període “daurat”; una concepció del territori, amb la suma fraternal de les tres províncies de Castelló, de València i d’Alacant; la idealització d’un patrimoni tangible —arqueològic— o intangible —el paisatge de l’horta i la barraca com a prototípics— i una autoimatge molt estatitzada (Archilés, 2007b: 95 i145).
En tot este procés de configuració de la identitat dels valencians conviuen les Falles, un festeig que també gaudirà d’un propi procés configuratiu cap erigir-se en festa gran. I clar, les Falles han estat influenciades per este procés identitari així com la certa convulsió política viscuda en la segona part del segle XIX. El valencianisme emergent i les Falles segueixen uns camins paral·lels fins que es creuran a les darreries del segle quan la societat Lo Rat Penat crea el 1895 els premis a les millors falles. Abans d’este encreuament les Falles, els seus cadafals, reflecten la convulsió política viscuda a la ciutat de València, amb crítiques, principalment, de caràcter anticentralista amb el seu rebuig al sistema de Restauració borbònica i en les seues denúncies àcides del desgovern, de les desigualtats socials, de la corrupció política, de la política espanyola a Cuba, del poder de l’església, del caciquisme o de les mancances de la política municipal. L’elecció de les temàtiques està condicionada pel pensament polític dels promotors dels cadafals fallers, uns veïns del barri de distintes classes socials on predominava la xicoteta burgesia. Esta evidència és important doncs assistim, com denomina Antonio Ariño, a l’època de la falla Política7. Apart de la possible crítica política apareguda als cadafals fallers, també es feia ressò d’este joc polític el dia de la cremà, atès que algunes d’aquelles falles plantades durant les monarquies alfonsines, van arribar a cremar-se amb el so de la Marsellesa i l’himne republicà de Riego, acabant sovint en manifestacions i protestes populars que solien ser reprimides per la Guàrdia civil, com va passar el 1895 (Patraix, 2013). Cal observar com les falles començaven a tindre identitat, doncs van ser motiu de suspensió el 1896 al·legant un estat d’excepció 7 El període de la falla política es produix entre 1890 i 1900, encara que des de 1871 existeix ja un gran percentatge de falles amb crítiques polítiques. Cal destacar tres grans grups: crítica a la política colonial, crítica al sistema polític de la Restauració i la crítica a la política local. Podeu consultar A. Ariño (1990b:127-132).
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
289
FALLES
existent però que va estar condicionat per altercats, diguem-ne, polítics: «Por orden del capitán general se ha suspendido la celebración de las tradicionales Fallas, autos de fe, que desde muy antiguo se queman en las calles y plazas la víspera de San José. La medida tiende a evitar que se altere el orden, como ocurrió el pasado año, cuando unos chiquillos cogieron varios peleles que representaban personajes políticos, paseándolos por las calles y quemándolos después [...]. Se cree que el estado de guerra no se levantará hasta pasadas las fiestas de San José»8. Imatge Falla de la plaça de La Pelota, any 1898. ARXIU M. SANCHIS
L’elecció de temàtiques amb continguts de crítica social, moral i política van començar a resultar ja molt incòmodes per al poder. Així que va començar un interès en limitarles i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants (Patraix, 2014). Tot esdevé, principalment, d’acord amb el canvi d’intencions de la burgesia, doncs deixa de ser revolucionària perquè que ja ha assolit el poder polític, i que es llança a consolidar les seues estructures polítiques de poder i a estendre la seua hegemonia social. Resseguint a Lluis Patraix, ens afirma que «per aquest motiu, i com un primer 8 La Correspondencia de España, 16 de març de 1896.
290 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
pas, la censura comença a produir-se sobre les manifestacions de cultura genuïnament populars que es feien fóra de la seua influència i control, com ara les falles, per després, i com a segon pas, intentar suplantar-les per altres semblants però introduïdes per ells, per tal d’aconseguir la seua “domesticació” i servilisme als seus interessos» (2013). Des de l’ajuntament es va començar a practicar la censura prèvia, la qual obligava a reformar projectes, enfoscant-los i tornantlos completament inintel·ligible, o filtrava i decantava els temes en una determinada direcció. Com diu Ariño, «las fallas eran una fiesta marginal al poder, una práctica simbólica sospechosa y peligrosa, que debía ser sometida a vigilancia y control» (1992b: 84). El 1851, la premsa recollia esta acció: «Costumbres populares. Las hogueras (falles) con que se celebra la víspera de San José en la ciudad de Valencia, han tenido que sufrir este año, según dicen de aquella capital, la previa censura de la autoridad, a causa sin duda de las escandalosas escenas quemadas en los últimos años, que puede decirse eran el polo opuesto de la moral en acción. Esta precaución disminuyó su número el día 18; pero en algunas de ellas aún se observaba cierta tendencia anti-conyugal que los versos más o menos malos del tablado, o los comentarios del vulgo se encargaban de explicar. En la calle de San Narciso se quemó una que representaba un labrador y una nodriza. En la plaza de San Francisco hubo otra que entretuvo todo el día a los curiosos; representaba un matrimonio malavenido, y estaba compuesto de dos grupos bastante bien arreglados. Por la noche se amenizó el auto de fe con algunas piezas que tocó una música militar»9. Evidentment, el ban de l’alcalde de València, el Baró de Santa Bárbara, en cap moment fa una referència 9 La España, 22 de març de 1851.
directa a esta censura i es centra en l’exclusivitat de permetre o no l’erecció de les fogueres: «Hay costumbres que suelen convertirse en abusos perjudiciales, y entre ellas la de encender hogueras en la noche víspera a de San José, ha llamado muy particularmente mi atención, tanto por los perjuicios que irremisiblemente han de seguirse a los edificios que con tanta gloria de Valencia, como de sus moradores, se están embelleciendo; y al paso que se halla dispuesta mi autoridad a conceder los permisos que, no estando en contraposición con lo establecido en el bando general de buen gobierno se soliciten por personas responsables, ordeno y mando: Artículo único. Se prohíbe encender hogueras de cualquier clase que fuesen, en las calles y plaza de esta capital, sin expreso permiso de mi autoridad. Los contraventores, sus padres, parientes o encargados, serán responsables de la falta de cumplimiento, incurriendo en las penas que, según circunstancias, tenga a bien imponer. Valencia, 16 de Marzo de 1851»10. El filtre de l’autorització sembla que no tenia el seu efecte de control, i pesar que els promotors fallers sol·licitaven el permís, es seguia gaudint de temàtiques i crítiques censurables als ulls de les autoritats. Així que decidiren arbitrar-les amb uns impostos desmesurats. L’any 1872 es va començar a reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars 10 Citat en l’article de J. de Fenollar: “Nuestras típicas fallas no tienen un origen muy remoto”, Las Provincias, 15 de març de 1931.
d’aleshores (Patraix, 2014). El 1884, el periòdic La Época es feia ressò d’estos arbitris i feia una crítica de la situació establerta per l’ajuntament: «Por otra parte, desde hace pocos años decae la fiesta tradicional de les falles: este año sólo so han levantado cuatro de esos cadalsos en donde la justicia popular condena al fuego á los grotescos personajes en los que simboliza los vicios, extravíos y ridiculeces que más llaman su atención. El Ayuntamiento contribuye á que se abandone ese espectáculo tan característico de Valencia, gravándolo con un fuerte impuesto. Nuestros cultos ediles no quieren que se divierta el pueblo con arreglo á los antiguos usos. Los parece cursi todo lo que no lleve el sello de la moda parisién»11. Esta forta pressió dels arbitris municipals va fer que el 1886 no es plantara cap falla dins de la ciutat. Las Provincias, el dia 17 de març, feia crítica d’este fet «Todas las tradiciones Populares se van desvaneciendo a medida que el Ayuntamiento va estableciendo arbitrios. ¡Son muy valencianos nuestros ediles!»12. Esta pressió de l’opinió publica a més del desig de festa de les classes populars, va fer que l’autoritat municipal fera una reducció substancial del impost. Així és que el 1887 es plantaren 29 falles (Ariño, 1990a:103). Esta forma de controlar les falles, com hem vist, va causar un debat en la societat que la premsa el va recollir amb opinions crítiques dirigides cap a l’autoritat. Així és que, al llarg dels huitanta del segle XIX, trobaren una barreja de crítiques i propostes de reconducció de les Falles. La més significativa és la Teodor Llorente (que va signar sota el pseudònim de Valentino), publicada el 1883 a Las Provincias, publicació de la qual era el director. D’acord amb el seu perfil de burgés conservador, després de criticar les accions del govern municipal 11 La Época, 23 de març de 1884. 12 Citat en Ariño (1990a: 102).
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
291
FALLES Imatge Falla de Russafa, 1901. FOTO D. TREGOU – ARXIU M. SANCHIS
—«los enemigos de estas antiguallas se proclaman muy amantes del pueblo» –, proposa que «en vez de matar las fallas indirectamente, elevando la cuota de la licencia, consignaría cien duros, bien poca cosa para las arcas municipales, y ofrecería un premio de mil reales a la que más se distinguiese por lo ingenioso del pensamiento y lo artístico de su ejecución, y dos de quinientos a las que siguiesen en mérito; y es seguro que por el aliciente del premio y el puntillo de ganarlo, tendríamos todos los años docenas de vistosas fallas, que no sólo servirían de gran diversión a los valencianos, sino que atraerían forasteros con la creciente fama de un espectáculo tan original. Recomiendo la idea a los entusiastas socios del Rat-Penat…»13. Tot este el conflicte, i d’acord amb les insinuacions aparegudes als anys huitanta, va desencadenar un punt d’inflexió en les Falles, centralitat en l’atorgament de premis a les millors falles. Com hem dit, Lo Rat Penat fou la primera institució en fer-ho i cal recordar, que la institució valencianista estava repleta de la burgesia local. Lluis Patraix afirma que «l’estratègia duta a terme, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder» (2014). Esta idea, gràcies a la pressió de la premsa, fou institucionalitzada el 1901 amb les conseqüències de què les Falles passaren a ser planificades i passen a tindre una organització més centralitzada i jerarquitzada i, així, desapareixia l’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades així com la diversió i l’entreteniment netament populars.
13 Citat en Ariño (1990a: 108).
292 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
A més a més, les Falles començaren a impregnar-se de l’exaltació de la identitat valenciana, aquella que Lo Rat Penat —o la Renaixença o la burgesia local— estaven conreant, com hem indicat en anteriors paràgrafs. Amb la nova centúria, consolidat el nou model faller, els cadafals començaran a omplir-se de llauradores i símbols de l’horta així com tot tipus d’elements d’exaltació i personalitats de la nova identitat patriòtica. Estes noves temàtiques falleres, de tarannà apologètic14, desbancaran les referències polítiques, socials i anticlericals que havien estat mostrades les darreres dècades anteriors. No obstant això, l’esperit crític de bona part de les falles va perdurar, en major o menor grau, durant tot el primer terç del segle XX.
El valencianisme polític. El valencianisme temperamental de les falles (1900-1931) Encetada la nova centúria, el primari imaginari de la identitat dels valencians es desenvoluparà en un valencianisme temperamental conreat durant tot el segle xx, segons els factors polítics amb els quals conviu. D’este imaginari 14 De fet, fins al final del segle XIX, a penes es trobem falles apologètiques. La primer referència la trobem el 1895 amb la famosa falla de la plaça de la Pelota dedicada a l’alcalde Reig (Ariño, 1992b:225).
identitari, però, naixerà un altre valencianisme: el polític, on el punt de partida és el discurs De regionalisme i valenticultura de Faustí Barbera a Lo Rat Penat l’any 190215, tot dins d’un context de crisi del liberalisme i de la identitat nacional espanyola que li era associada. Seguirà, i amb més força, apostant com a nucli de la identitat la llengua dels valencians (Segarra, 2006: 203). Com diu Ferran Archilés, «aquest va assentar les bases perquè, al llarg de la segona i tercera dècada de segle, es consolidara un nacionalisme valencià. Seria tasca d’aquest nou valencianisme polític primer, i nacionalisme després, reinterpretar la identitat regional com a identitat nacional, o en tot cas en tensió amb la identitat nacional espanyola» (2007a: 517). Altra cita important serà la fundació de l’Assemblea Regionalista Valenciana el 1907. També cal destacar l’augment d’activitat política als inicis dels anys vint amb l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, doncs alguns valencianistes van acollir favorablement este cop dictatorial, tot entenent que representava un trencament amb el règim de la Restauració i podia suposar el fi del centralisme. En aquest marc hem de situar la formació d’Acció Valenciana el novembre de 1923 i l’elaboració d’un projecte de Mancomunitat Valenciana, que fou presentat per la Diputació de València el febrer de 1924. La dictadura, però, prompte va mostrar el seu caràcter centralista i uniformador (Garcia Carrión, 2015:69). És evident que este valencianisme polític es basara en la configuració de la identitat regional valenciana, però cal dir que les altres forces polítiques valencianes —conservadores o blasquistes— també interioritzaren bona part del programa regionalista. A més a més, va permetre als republicans, que la identitat regional 15 El discurs va ser pronunciat el 7 de desembre de 1902. A més, va ser publicat en 1910 en una edició comentada pel mateix autor, qui reivindicava la plurinacionalitat d’Espanya, defensava els usos públics i cultes del valencià, i demanava un autogovern per als valencians.
arrelara en amplis sectors socials de les classes populars, que eren la seua base electoral (Archilés, 2007b:154). Es interessant com el discurs de l’imaginari de la identitat valencià els va vindre com pa i mel als republicans, els quals promocionaran un imaginari costumista, amb el paisatge de l’horta i la ciutat de València, amb el clar exemple de obra literària Blasco Ibáñez o l’obra pictòrica de Sorolla. A estos exemples podem afegir altres manifestacions artístiques i culturals, com altres gèneres literaris, el teatre valencià —el sainet–, la música i el cine16, a més d’espais de socialització com una festa popular com les Falles, que van contribuir a consolidar i incrementar la construcció de la identitat regional valenciana. Una identitat regional que era assumida i interioritzada per una gran part de la població valenciana de manera que aquesta esdevenia la manera d’interpretar la seua identitat col·lectiva (Archilés, 2007a: 516). I no cal oblidar-se la importància d’un esdeveniment com va ser l’Exposició Regional del 1909 per a la fixació de la iconografia regional. Davant esta configuració, la identitat regional valenciana i les Falles van anar guanyant terreny en la societat durant les primeres dècades del segle XX. Aleshores, cal insistir en la posició dels blasquisme, doncs fou la força política que més temps va governar l’Ajuntament de València durant el període estudiat: 1902-1910, 1916-1923 i 1931-1936. Com diem, encara que assumiren bona part de l’imaginari identitari de la regió valenciana, en cap moment es consideraren valencianistes sinó tot el contrari. Esta contrarietat ve configurada per diversos factors. El primer, és la qüestió de l’espai per conrear el valencianisme. Com diu 16 És interessant com l’anàlisi del mitjà cinematogràfic, clau per a la conformació d’una cultura de masses, ens pot proporcionar punts de reflexió interessants per a entendre com es va imaginar la identitat dels valencians al llarg del segle XX. Serà una constant a les produccions cinematogràfiques valencianes l’aparició de l’Albufera, el món de l’horta, dones amb el vestit regional, la ciutat de València, els poblats marítims, la música, el folklore, l’exaltació popular o la reivindicació de les festes i els costums valencians. Cal seguir l’interessant treball de Marta Garcia Carrión (2014:103-109).
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
293
FALLES
Josep Andrés, «d’una banda, la ciutat de València havia de ser, veritablement, el cap i casal que articulés un país notablement desvertebrat. I, a la ciutat de València, al primer terç del segle XX, hi manaven els blasquistes. D’altra banda, si en cap lloc s’havia de trobar quelcom semblant a l’essència nacional valenciana era en el poble, infinitament menys contaminat per segles de “desnacionalització” del que ho estava aquella burgesia valenciana, que ni sabia ser burgesia ni sabia ser valenciana. I, entre les classes populars, almenys a les de la ciutat de València, també hi manaven els republicans. Uns republicans que, amb la seua visió estretament municipalista de la política que, quan no divagava per les altures del cosmopolitisme, era incapaç de veure més enllà de l’horta de Russafa» (2003:184). Un altre important factor fou el seu espanyolisme declarat, amb un discurs federalista i anticentralista amb elements secundaris com l’anticlericalisme o el populisme obrerista. I este posicionament enllaça amb un tercer factor com és l’oposició amb la Renaixença, atès que el blasquisme entén que fou una monopolització dels «felibres reaccionaris» de Llorente (Andrés, 2003:189). Este deslligament sobre la Renaixença va comportar oposar-se al conreu del valencià i a fer una escassa valoració de la història i cultura diferencial valenciana. En definitiva, com va dir Joan Fuster, «el blasquisme no arribà ni a ser regionalista, perquè ignorava la regió. Els tocs federals del seu programa mai no foren sentits amb excessiva sinceritat»17. Les falles, pel seu caràcter de festa popular i el seu tarannà poc religiós, encaixen perfectament en l’ideal del blasquisme. De fet, quan la majoria republicana va controlar l’Ajuntament de València el 1902, van estar suprimides les subvencions a les festes religioses que tradicionalment sufragava el consistori. Aleshores, es 17 FUSTER, J. (1968): “Un país sense política”, Serra d’Or citat en Josep Andrés (2003:179).
294 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
fomentaren les festes del Carnaval i la Fira de Juliol. La processó del Corpus, encara que en un primer moment no fou subvencionada, amb les pressions dels comerciants entra dins d’estes però amb la promoció de la part civil. Respecte a les Falles, el republicanisme entenia que calien ser estimulades mitjançant premis (Ariño, 1992b: 120-121) i que en poc de temps van desbancar del calendari festiu local a la resta de festes tradicionals —la Fira de juliol, el Carnaval, les Festes de Maig o el Corpus— i suposaren «el triomf de la celebració de la modernitat, de la ciutat de concepció burgesa, assentada sobre un conjunt de festeigs de caràcter marcadament popular i amb profundes arrels en la cultura popular d’Europa occidental (Hernàndez i Martí, 1996:40). D’acord amb tot allò exposat, la consolidació de les Falles és evidenciada per la determinada forma d’entendre la identitat dels valencians, a un sentit de pertinença, més dictat pel temperament i la mentalitat col·lectiva que per formalitzacions ideològiques a l’ús. Tota esta descripció terminològica és, com apuntem anteriorment, el resultat del desenvolupament de l’imaginari identitari valencià: el valencianisme temperamental, que Antonio Ariño el definix com: «La falla no és ja un ritus instrumental que gravita al voltant d’una significació transcendent, sinó que troba el seu sentit i raó de ser, per una part, en el joc satíric i l’afirmació de la identitat veïnal i, per l’altra, en l’expressió de la pertinença ètnica. La transitivitat simbòlica es resol en reflexivitat; el ritual faller del segle XX no celebra ja la vinculació amb un patronatge religiós, encara que aquest significat podia ser important per determinats grups socials, sinó que evoca la pertinença i adscripció de tots els valencians a una ‘communitas’ comuna, i expressa el valors d’atorgar-se a aquesta solidaritat primordial. A aquesta vivència, que es situa en un pla pre-polític, que imagina l’existència de lligams trans-socials
més decisius, autèntics i profunds que els vincles de l’estructura imperant, és el que hem denominat valencianisme temperamental» (1993:87).
segons la configuració política. Apart de les falles d’exaltació i apologia valenciana, es seguix gaudint de falles amb crítiques polítiques i de caràcter
Les falles conreen este valencianisme temperamental al primer terç del segle XX, des que es creen els premis a les millors falles, als quals es valora per damunt de tot el seu aspecte artístic deixant en un lloc secundari i retòric la crítica, la sàtira i la protesta. Aleshores, estem en l’època de la consolidació la falles apologètiques18, que no són més que uns cadafals que pràcticament s’obliden de la crítica i se centren exclusivament en l’exaltació i la lloança d’un personatge, d’una ciutat, d’un valor ètic/moral o d’algun producte comercial, i que en definitiva es glorificava la cultura, les tradicions i els personatges de la terra. Quasi sempre València era representada per una llauradora i considerada terra de l’art, pàtria de la independència i país de la festa (Castelló Lli, 2010:136 i 141).
social minvant les de tipus veïnal, les quals seran les més censurades doncs a l’autoritat li provocaven molts problemes; de fet foren pràcticament eradicades.
Imatge Falla Sagunt – Sant Guillem, 1921. ARXIU M. SANCHIS
A banda de la concessió dels premis a les millors falles, la relació de les falles i l’ajuntament em quant al control de la festa serà la censura. El consistori continuarà revisaran els projectes dels cadafals fallers i censura temàtiques 18 Podeu consultar l’assaig “Falles apologètiques” de Joan Castelló (2010), qui fa un estudi exhaustiu d’este tipus de cadafal al llarg de la història de les Falles.
A la fi de l’època, a les portes de la instauració de la II República Espanyola, les falles es consoliden com a festa major, d’atracció turística gràcies, sobretot, a la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo i el Comité Central Fallero, entitats que van promocionar i, pot ser, organitzar la festa de forma autònoma sense la participació directa del consistori municipal. A més a més, la promoció de les Falles amb el tren faller (l’any 1927) i la conseqüent expansió de la festa a altres poblacions valencianes va convertir les Falles en la festa valenciana per excel·lència. Com diu Antoni Ariño, les falles van servir per fer «pública fe» de militància valencianista, doncs es van nodrir «en las diversas fuentes del valencianismo cultural y político, también contó con su propio panteón de intercesores, con sus símbolos e imágenes y, por supuesto, con sus sacramentos. Pero, ante todo, debe resaltarse que la fiesta
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
295
FALLES
global funcionó como liturgia de la identidad colectiva […]. De este modo, Senyera e Himne eran a un tiempo los símbolos máximos de la identidad valenciana y de la liturgia fallera» (Ariño, 1992b: 35).
Imatge Coberta de la revista Pensat i Fet de 1912
Per cloure l’anàlisi d’este període, és imprescindible citar la revista Pensat i Fet, doncs és una publicació, que com veurem més endavant, servix d’instrument de mesura de la relació entre el valencianisme —la seua evolució dins del camp cultural i polític— i les falles, atès que el seu comportament davant les Falles i la societat és similar al que es produix en la mateixa festa al llarg dels seus seixanta anys d’existència. Des del seu naixement, l’any 1904, ja mostren, com ells deien, un «bon humor, vida perfumada per l’amor a les glòries regionals, sentit después de cada excurció»19. Josep Maria Esteve, Ricard Sanmartín, Francesc Ramil i Eduard Abarca entre altres, vinculats als cercles del catolicisme i el valencianisme, van conformar una penya humorística, la qual va adquirir aspectes formals el 2010. Són clares les intencions d’este grup de valencianistes al llibre d’actes: «La Agrupació “Pensat y Fet” ha donat un pas de progres, un pas de vida, un pas d’activitat en l’acció cap al històrich Ideal del Valencianisme. […] L’agrupa¬ció serà per dalt de tot valenciana, será caball espill del genit de la rasa: culta, artística, emprendedora y, com tot bon valenciá tindrá també en l’esperit, lo seu poquet d’humorisme sa y sanser; eixe humorisme satirich y valent que repta sense ofendre, que crítica sinse humillar, al que fa objecte de les sehues sátires, eixe humorisme que tan real encarnació té tots els añs en les famoses Falles de San Chusep»20. L’alma mater de l’agrupació, sens dubte, va estar la publicació fallera 19 Llibre d’actes del grup Pensat i Fet, citat en ADEF (2011:3). 20 Citat en ADEF (2011:4).
296 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Pensat i Fet des de 1912, que es declarava disposta a “enaltir la terreta”. El gran èxit de la publicació, que es prolongaria en el temps, radica en la qualitat gràfica de les portades, el nivell literari de les col·laboracions, sempre en valencià, i la pluralitat ideològica entre les diverses tendències del valencianisme, conservador o d’esquerres, es mantingueren sempre que fou possible (Baydal, 2016). En definitiva, les planes de Pensat i Fet, des dels seus inicis, es fan ressò d’un valencianisme fonamentat en la llengua i la cultura, per al qual la comunitat lingüística és la base d’una identitat compartida. Respecte a les Falles, els impulsors de Pensat i Fet van considerar que eren el terreny ideal per a transmetre i fer arribar als sectors més populars de la societat valenciana el valencianisme emergent (ADEF, 2011: 6).
El valencianisme autonomista. Les falles populars i valencianistes (1932-1937) Amb la proclamació de la II República Espanyola, davant la crisi de legitimitat de la dictadura de Primo de Rivera, es va obrir un espai per al creixement del valencianisme polític. Com bé afirma
Ferran Archilés, «caldria destacar que el valencianisme polític va modificar la dimensió política que hom podia atribuir a la identitat dels valencians; és a dir, va mostrar que era possible polititzar aquesta identitat, i aquesta és, en definitiva, la seua màxima transcendència respecte de la tradició del regionalisme» (Archilés, 2009:95). De fet, van aparèixer discursos i grups polítics explícitament nacionalistes tant a esquerra com a dreta. Dins d’aquesta pluralitat ideològica del valencianisme dels anys trenta, però, es van mantenir les línies bàsiques de la narració rebuda (Segarra, 2006: 207). Així mateix, durant este esclat valencianista és quan apareix la terminologia de País Valencià, considerat com un significat geogràfic i no tant com polític i social21.
Imatge Manifestació del Nou d’Octubre de l’any 1933 a València, amb una pancarta que diu: «Estat Valencià reclama la independència del País Valencià». BIBLIOTECA VALENCIANA NICOLAU PRIMITIU - ARXIU LÁZARO BAYARRI
Cal destacar dos aspectes d’este valencianisme nouvingut que, a pesar de ser una minoria, va ser molt actiu i va anar guanyant influència. Per una part, considerar els mecanismes que va usar per fer una difusió social dels seus plantejaments valencianismes que arribara a altres àmbits de la societat civil més enllà dels estrictament definibles. En este cas, descartant cap identificació en l’àmbit adoctrinal o institucional, els àmbits utilitzats foren el món de les falles —una festa absolutament farcida de valencianisme— i altres cultures polítiques —la republicana, especialment— que tenien una connexió directa amb l’articulació de la identitat valenciana (Archilés, 21 Vicent Baydal (2015) ens documenta que «com va indicar Joan Fuster, va ser en les planes de la revista Acció Valenciana, publicada entre 1930 i 1931, on va començar a utilitzar-se i reivindicar-se el terme. Es tractava del butlletí quinzenal d’Acció Cultural Valenciana, una organització de jóvens historiadors i filòlegs nacionalistes entre els quals hi havia progressistes i conservadors, com Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto o Felip Mateu i Llopis. La terminologia va ser ràpidament adoptada per la gran majoria del valencianisme fins al punt que l’empresari de dretes i promotor de l’important setmanari El Camí Joaquim Reig l’emprà profusament en l’opuscle Concepte doctrinal del valencianisme, de 1932, i aquell mateix any, en una emotiva Processó del 9 d’Octubre a València, amb presència de l’alcalde i el president de la Diputació de Castelló i representants de la ciutat i la província d’Alacant, un regidor valencianista de Sedaví féu un abrandat parlament improvisat amb les següents paraules: “Com que València —vullc dir el País Valencià— compta amb hòmens que en tots els sectors de la vida estan plenament capacitats dels nostres problemes, el nostre Estatut és la única forma de fer-los aparèixer a la vida pública sense atra finalitat que l’engrandiment moral i material del País Valencià”».
2009:98). I per una altra part, va ser la possibilitat oberta per la Constitució de 1931 de constituir-se en «región autónoma para formar un núcleo político-adminsitrativo, dentro del estado español...»22. A pesar de les limitacions del valencianisme polític destacar la gran capacitat de situar la qüestió de l’autonomia —amb la insistent petició de l’estatut— com una de les qüestions destacades de la vida política valenciana, «això va acabar obligant a fer (de grat o per força) que les forces polítiques i socials majoritàries tingueren una proposta a oferir o, si més no, a posicionar-se», afirma F. Archilés (2009:99). Aleshores, seguint a Alfons Cucó, «aconseguir un Estatut d’autonomia esdevindria l’objectiu primordial de tots els grups valencianistes [...] Els partits amb més influència a València, el PURA i la DRV, s’havien manifestat, teòricament, com a favorables a la constitució autònoma. Era a ells, per tant, que corresponia fer-hi el primer pas». (Cucó,1971: 200). Al cap i a la fi, l’aprovació de l’Estatut valencià va estar interromput per la guerra però que abans havia estat ralentitzat per la polarització dels partits polítics al voltant del tema i per l’aïllament que va patir el valencianisme a la ciutat de València (Ramírez Aledón, 1987: 124-125).
22 Article 11 de la Constitució de la República Espanyola de 1931.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
297
FALLES
Imatge Falla del carrer d’Escalante i travessera de pescadors del Cabanyal (1934) obra de Modesto González, primer cadafal que parla sobre l’estatut d’autonomia.
Este tema de la reivindicació de l’estatut aflorà als cadafals fallers plantats durant l’època republicana. Fou un dels temes més recorreguts junt l’exaltació de la República i d’Azaña23. També la revista Pensat i Fet es va fer ressò de les discrepàncies sobre l’estatut d’autonomia en l’auca del 1933, en què els versos d’Esteve i Victòria fan una crida a la unitats dels partits. Ara bé, el fet que en les falles s’expressara una demanda de la autonomia política dins d’un Estat multiregional en l’àmbit d’una afirmació de la realitat socio-cultural, no vol dir que les Falles compliren una funció legitimadora de valencianisme polític o que activaren una mobilització política (Ariño, 1992a: 40). Un clar exemple que sintetitza esta idea s’hi troba als fulls de la revista Pensat i Fet de 1932, on es pregunta als regidors valencianistes quina era la relació entre festa i valencianisme. Enric Duran i Tortajada (Agrupació Valencianista Republicana) afirmava que «per a que la simbòlica popularitat de la Festa vinga en profit de l’amor que tot valencià deu sentir cap a la seua terra, cal realitzar una propaganda intensa per a dir-li cent vegades al poble que les falles, el tabalet i donçaina, la traca i l’arroç amb fesols i naps son, sense dubte, parts integrants del valencianisme; pero no son, no poden ser elles només l’ ideal ja assolit del valencianisme íntegre que defensem els homens que tenim del nacionalisme valencià una idea clara, moderna i ben definida». Joaquim Reig (Unió Valencianista) recomanava que les falles repercutiren en profit i exaltació de la nostra terra, «han de fugir de tot amanerament, de tota grolleria, per amararse de net esperit valencià, a fi de que siguen sempre clara manifestació d’ art popular». Josep Monmeneu (Dreta Regional Valenciana) reivindicava simplement l’estatut d’autonomia mentre que Francesc Soto (Agrupació Valencianista Republicana) feia un discurs semblant al seu company 23 Veieu l’article d’Emili G. Nadal “Les falles i la política durant la II República”, Cal Dir, núm. 0, 1 de març de 1977.
298 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
de partit, «no he cregut en els valencianistes que, amb tota la seua bona fe, han fet símbols de les traques, les falles i el tabalet i la donçaina; al meu entendre, això son festes y expansions populars que lo mateix es donen quan el poble està oprimit qu’es donarán quan assolixca les seues reivindicacions; vol dir que sempre estaran al marge dels postulats que deuen informar l’amor a la terra». Amb la semblança de previndre un futur pròxim sentenciava que «els símbols que deuen exaltar l’amor a la térra en els valencians els resumixc en una sola paraula: la llibertat»24.
Durant esta època republicana queda demostrat que les falles foren el principal focus de valencianisme, bé siga cultural o polític. Sembla que tots volgueren acudir a la festa per reivindicar la identitat inclús fóra de la ciutat de València. Un clar exemple és el Centre Valencianista de Xàtiva (CVX), una institució que va desplegar una gran activitat cultural i política dins del panorama del valencianisme dels anys trenta i que defensava una concepció totalitària del valencianisme, en la línia propugnada per Joaquin Reig (Sanchis Martínez, 24 Pensat i Fet, 1932.
1993: 51). El CVX va estar fortament vinculat a les falles xativines de la II República, doncs va ser la promotora del primer Concurs de llibrets de falla així com premiar a les tres millors falles. Una mostra del pensament que tenia vers les falles és el següent text aparegut a la premsa: Imatge Dibuix de la maqueta del monument dedicat a les Llibertats Nacionals Valencianes de F. Bolinches.
el caire fonamentalment cultural del CVX va passar a ser polític quan es va constituir el Partit Valencianista d’Esquerra (PVE), amb la fusió del Centre d’Actuació Valencianista i el CVX, un nou partit integrat en el Front Popular (Ramírez Aledón, 1987: 147).
«Més esplèndid voldria ser este Centre amb lo que considera una tradició eminentment valenciana capaç d’estimular el sentit patriòtic necessari per a l’engrandiment i progrés del nostre País Valencià. La nostra ajuda és més d’un ordre moral i espiritual i esperem amb ella infundir l’estímul de continuació per al pervindre. ¡Vixca el País Valencià! ¡Vixca Xàtiva! ¡Vixquen les falles!»25. A més a més, el 1934, El CVX va editar la revista Xàtiva Fallera, una publicació de «caràcter festiu i literari» i que va comptar amb Miquel Duran i Tortajada, Maximilià Thous, Angelí Castanyer, F. Navarro Borrás, F. Almela i Vives o Àngel Climent, entre d’altres, tots ells caps visibles del valencianisme d’aquells anys. Al pròleg s’establien les idees del CVX, atès que deien que «nosaltres, els valencians, podem ser valencians o deixar de ser-ho en l’aspecte polític, podem voler o no voler inscriure’ns en l’estructura nacional valenciana. Però no podem desconèixer la realitat innegable de l’Etnografia i de la Història segons les quals som un poble amb característiques diferencials ben determinades que no mai podran ser negades seriosament per cap home d’intel·lecte solvent». A més a més, el CVX, junt l’Ajuntament, van estar els encarregats d’organitzar les falles de l’any 1935 atès que el Comité Contral Fallero no es va constituir. A banda de les falles, el CVX va ser la institució que va promulgar un monument a Xàtiva dedicat a les Llibertats Nacionals Valencianes26, el qual finalment no es va erigir. Tot 25 El Radical, març de 1934. 26 Per a qui ho considere interessant pot seguir el treball de Germà Ramírez (1987).
Este exemple procedent de la capital de la Costera ens serveix per il·lustrar l’expansió de les falles al llarg del territori valencià, com és el cas de Gandia (1928), Borriana (1928), Alzira (1930), Xàtiva (1932) i Alacant (1928), en este darrer cas, anomenades Fogueres. Amb l’establiment de la II República, el valencianisme emergent i el gran apogeu de les falles va fer que les poblacions consolidaren i organitzaren la festa amb la creació d’entitats que centralitzaren estes tasques, com van ser, principalment, els Comitès Centrals Fallers, a imitació del creat al cap i casal, i amb un cert grau de dependència des de l’Ajuntament. A la ciutat de València, des de 1931, es produirà un canvi dràstic d’actitud, amb el control del consistori per part dels republicans, doncs la comissió de festes assumirà, amb la cooperació del Comité Central Faller, l’organització i gestió de la Setmana Fallera a més de la creació de nous actes (Ariño, 1992: 165). Enric Duran i Tortajada, Tinent de Alcalde, declarava que
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
299
FALLES
«l’Ajuntament de Valencia, per a dotar del màxim esplendor a la Festa de les Falles, deu prestar el màxim ajut econòmic als elements organitzadors, deixant en llibertat ampla al poble per a que inicie i desenrotlle una festa que al fi i al cap en el poble te els seus arrels i la seua sava de vida perennal. Res d’iniciatives de caràcter oficial que de vegades son mixtificades i contraproduents. L’Ajuntament actual, ben encertadament, al meu parer, ha sustentat aquest criteri»27. Esta actitud decisiva cal emmarcar-la en un context molt determinat: la modernització de la ciutat, amb la intenció d’expressar la unanimitat, la convergència i l’ascens de les falles a la categoria de festa major (ADEF, 1996: 36-37).
festiva 28. Des del bàndol republicà es van promoure la construcció de quatre falles polítiques que s’haurien d’haver plantat el març de 1937, cosa que no esdevingué, tot i que els ninots s’exhibiren a la Llotja. Estos cadafals tenien una intenció propagandística, tractant de posar les falles al servei de l’antifeixisme i de la revolució en marxa (Hernàndez, 1996: 82). Per una altra part, el bàndol nacional, va plantar una falla a Toledo de caràcter propagandístic i amb la intenció de reforçar les conviccions ideològiques dels valencians franquistes “exiliats” a Toledo, i mostrar als revoltats franquistes com “alliberadors” dignes del reconeixement del poble valencià (Panea,2005: 52): «El Miguelete como tema central, amenazado por un lado con ser destruido con los embates del marxismo, pero resistiendo el empuje; por el lado opuesto, las fuerzas nacionales que preparan el amanecer»29.
Imatge Portada de l’1 de septiembre de 1936 del diari ABC.
Com afirma Gil Manuel Hernàndez, «la falla de Toledo preparava clarament, a manera d’antecedent, allò que serien les directrius que regirien els falles sota el regim franquista» (1996: 84).
El valencianisme espanyol. Les falles espanyoles (1940-1961) La fi d’esta època republicana, com ben és sabut, finà amb l’inici del conflicte bèl·lic, i per este motiu no s’organitzaren les Falles l’any 1937. No obstant això, aparegueren uns cadafals fallers organitzats per cadascun dels bàndols en lliça, en un deliberat intent d’apropiació i utilització de la festa de les Falles en el marc de la guerra, produint-se una totalització
27 Pensat i Fet, 1932.
300 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
El 9 de desembre de 1939, a Ràdio València, el regidor de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de València, Martí Domínguez i Barberà, va pronunciar les Palabras iniciales de la campaña fallera 1939-1940, on abordava les consignes i normes a complir en matèria fallera (Pérez Puche – Lladró, 1978: 16). El nou règim considerava que calia fer una diagnòstic de la festa: 28 Per seguir les falles de 1937, consulteu els treballs de Gil Manuel Hernàndez (1996) a l’apartat de “Les Falles i la Guerra d’Espanya (1936-1939)”, pàgines 81-85; l’anàlisi de Linda Panea (2005) i l’article de Manolo Sanchis (2007). Citat en Sanchis Ambrós (2007: 28). 29 Citat en Sanchis Ambrós (2007: 28).
«Y si en el asunto fallero hay que llegar incluso a la cirugía, no seré yo quien retroceda. A España se la sirve de muchas maneras. Y no es la menos laudable ni peligrosa ésta de servirse de la pluma y de la palabra como de un limpio bisturí, previamente aséptico de pasiones mezquinas y cursilerías baratas, quemado en la llama viva de una pasión hispánica, ardiente y combativa». Este diagnòstic els era molt evident. Calia fer certes distincions, amb una comparació entre el que eren i el que es pretenia que foren les falles, i tot amb una rerefons de crítica cap a les falles viscudes en temps republicà: «Conservar lo popular y desechar lo chabacano. Apasionarse por el color y desterrar el colorín. No acallar demasiado ese ambiente jocundo, abierto y un poco vocinglero de una ciudad solar y mediterránea que siente, en yema y corola, la savia nueva de la primavera; pero cuidando un poco de las formas y pensando que somos una ciudad de claro linaje en Europa, famosa en todo el mundo, para no andar en mangas de camisa precisamente a la hora de la visita» (Domínguez, 1939). En definitiva, calia “reconsiderar-les”: «Pero comprendemos que esta es precisamente la ocasión magnifica para revisar concepto y volver las cosas a sus cauces naturales. Acaso nuestra misión quedara cumplida total y afortunadamente si lográsemos junto con la celebración de las próximas Fallas el sentar las bases y centrar el enfoque de lo que nuestras Fiestas de San José deben ser ya en lo sucesivo. Y estas bases y orientaciones, más que traducirlas en ordenanzas y bandos, imponiéndolas (en cuyo caso caeríamos en un monólogo infecundo), hay que aspirar a crear y orientar una opinión, un gusto, un orgullo —más que crearlo, recogerlo y aprovecharlo; porque, haberlo, lo hay—, buscando el diálogo fértil y sustancioso entre
la fresca iniciativa de la calle y la misión más responsable y reflexiva de la Autoridad». I clar, l’ombra de la censura esdevenia molt fosca: «Recomendar a las Juntas Falleras, a los que preparan o ejecutan los bocetos, a todos cuantos intervienen en la Fiesta, un cuidado exquisito y una ponderación inteligente en la elección y desarrollo de los asuntos y motivos de las Fallas. Que no tenga que ser el Ayuntamiento ni los Organismos competentes del Estado los que hayan de resolver a última hora, ejerciendo una indeclinable y justificada selección. Nosotros queremos primero recomendar para no tener luego que imponer». Altra cosa a destacar va ser el to religiós que li se volia donar a la festa, buscar un esperit nou, «un alarde espléndido de tacto, de bondad, de ponderación, de cultura, de refinamiento moral, de sentido cristiano». Es tractava d’un procés de sacralització, d’una exaltació religiosa i, en definitiva, d’una apologia del nacional-catolicisme, i que com diu Lluis Patraix (2013), «amb la finalitat de fer de les falles un mirall de la ideologia del nou règim: tradicionalista, feixista, catòlic i conservador, que amb els anys va anar evolucionant cap a tints més tecnòcrates, consumistes i “valencianistes”».
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
301
FALLES Imatge La comissió dels carrers Calabazas-En Gall duarant un acte celebrat el 1943. FOTO ARXIU J- ALCAÑIZ. HISTORIA D E LAS FALLAS
Cal dir que Martí Domínguez30, a pesar de la seua procedència ideològica, desitjós de traure de les falles allò més digne de ser exaltat, va pensar en tot moment desenvolupar la festa fallera pel costat cultural, almenys era el que somniava (Pérez Puche – Lladró, 1978: 16). Davant esta declaració d’intencions, les autoritats franquistes van “refundar” la festa. Com apuntava l’alcalde, José 30 Destacar la figura de Martí Domínguez i els seus pensaments sobre el territori valencià, tenint en compte, com diem, la seua procedència ideològica i el moment en que es publiquen els seus treballs, els quals són crítics i distants amb el pensament del règim polític viscut. Ressaltar la publicació, Alma y tierra de Valencia, apareguda el 1941, una obra insòlita tant per la temàtica com pel moment de la publicació, i que ha passat pràcticament desapercebuda als ulls de les generacions posteriors. El llibre de Martí Domínguez, com diu Alfons Cucó, «té el mèrit d’erigir-se —amb totes les limitacions pròpies del moment i de la procedència ideològica de l’autor— en una de les escasses operacions pre-fusterianes de crítica i d’introspecció col·lectives intentada al País Valencià contemporani» (1989:238). L’òptica de Martí Domínguez s’enfrontaria amb l’arrelat estereotip vernacle que redueix el fet valencià «lastimosamente a tipismo folklórico, donde el Micalet, la barraquita, “els sarauells” y las gallinitas se obstinan en darnos el rico y complejo ser de Valencia en una fórmula tan simple y banal como esa del huertanismo indígena, hecho tópico fácil en las voces destempladas y en los gestos pueriles de tantas cupletistas españolas como aseguran ante el público, en dos cuplets sucesivos y con harta informalidad, que han nacido en Sevilla en la huerta valenciana», citat en Cucó (1989:238). També cal destacar que Martí Domínguez, mentre fou Director de Las Províncias, es pronunciava rotundament per la unitat lingüística, dient que «el valenciano es, pues, un precioso catalán de Valencia. Como el andaluz es el castellano de Andalucía». I afegia que «afortunadamente, en la actualidad están superadas las puerilidades y bizantinismos posibles en torno al nombre que debe llevar una lengua que, bien se diga catalana, bien valenciana, es en esencia una sola, aunque el mundo noblemente liberal y federativo al que pertenecen Valencia y el Principado les permita uno y otro nombre al margen de recelos y suspicacias». Aquestes lapidàries paraules de Martí Domínguez es publicaven precisament el 1962, el mateix any de Nosaltres els valencians (Cucó, 1989:239). El darrer text pertany a Domínguez (1962).
302 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Manglano, Baró de Càrcer, l’objectiu principal era sotmetre a control el desenvolupament de la festa segons les directrius del règim, com es pot llegir a les cròniques dels diaris de l’època: «[...] cambiar la faz del festejo y convertirlo en algo más elevado que lo que fue en años anteriores [...]. Esto había que deshacerlo, había que encauzar el sentido artístico... y a tal efecto se hizo un viaje a Madrid por la presidencia, en el que se recibieron instrucciones, con arreglo a las cuales se dictaron normas precisas a las comisiones, para que fuera abolido de la falla todo lo inmoral»31. Aleshores es va crear, el 1939, la Junta Central Fallera (JCF) — en substitució del Comité Central Faller—, establint l’ens que gestionara i organitzara les Falles amb el consentiment absolut de l’ajuntament. Com diu Antoni Ariño, «la fiesta mayor no puede ser ya ajena ni autónoma en relación con el poder político. Este busca, así, una asunción de sus virtualidades numídicas» (1992a:47). A més a més, l’entitat estigué al servei del règim, doncs les falles es convertixen una xarxa d’associacions populars de base, organitzades piramidalment, amb l’alcalde al cim (Peris Llorca, 2014: 52) 31 Citat en Josep Balllester (2007).
Imatge So Quelo de Modesto González, plantada per a la comissió El So Quelo el 1994. BIBALDI
i foren una magnífica oportunitat de control polític i social de tota la ciutat a través de les comissions falleres, que funcionaven com si foren comités de vigilància del barri (Patraix, 2014). L’èxit dels primers anys, amb l’extraordinari increment de la festa l’alcalde, el Comte Trenor, decideix el 1944 que la JCF siga regulada i sotmesa a normes i d’esta manera les falles seran totalment controlades (Pérez Puche – Lladró, 1978: 61). A l’igual que la JCF va refermar el seu poder sobre les Falles del cap i casal, també estengué els seus tentacles fins a altres poblacions que plantaven falles, com per exemple, a Alzira, doncs es constitueix el mateix any la Junta Local sota l’auspici de València ciutat. A l’acta de constitució, datada el 29 de gener, podem llegir: «[...] previamente convocados por el Sr. Delegado de la Junta Central Fallera de Valencia D. Bernardo Cano Guillart i autorizado para ello por el Jefe Local de la FET y de las JONS camarada Lisardo Piera Rosario [...]. Constituida esta y a propuesta de la presidencia, se acordó por unanimidad nombrar Presidente de Honor al Jefe Local de la Falange»32. Controlada la massa social de les falles, calia que les elits de la ciutat també gaudiren de la seua festa fallera. Esta incorporació de les classes altes i mitjanes es produeix a través de comissions falleres d’elit —El Foc o El So Quelo— i, sobretot, a través dels paradors, uns espais segregats per a la confraternització i la diversió (Ariño, 1992a: 47). Joan Fuster, el 1962, descrivia encertadament esta nova moda de la capital valenciana: «Durant molt de temps, els residus fòssils de l’aristocràcia i la gent fina i acabalada es va mirar amb una certa aprensió les efusions populars de les falles: els semblava un espectacle groller, vulgar i indiscriminat. Des de 32 Citat en Josep Balllester (2007).
fa poc, les coses han canviat una mica. Les persones de posició van sentir enveja de la sorollosa joia popular: València es divertia amb les seues falles, i ells quedaven al marge del xivarri urbà. I van decidir incorporar-se a la festa. L’abundància de nous rics, nascuda de les últimes prosperitats agràries i mercantils va contribuir a bastament al tomb d’aquests petits esdeveniments. València ha vist la bona societat col·locar-se parasitàriament al capdavant de les falles. Filles de foscos marquesos, d’opulents comerciants, de coneguts jerarques, van passar a ocupar la dignitat de reines de la festa — això que en diuen fallera major—; els sorpresos fallers de barri es van trobar alimentant solemnes actes oficials, amb presidències il·lustres i vestides de jaqué i discursos en castellà acadèmic; la sàtira rupestrement vigorosa, salaç i grata de la tradició del carrer va rebre la sobrecàrrega de molta ganga cursi, mestissa i de pur oripell»33. Tots estos fets i formes d’actuar, Gil Manuel Hernàndez utilitza dues terminologies que ho expliquen i 33 “Les falles, entre Sacha Distel i Josefina Backer”, Destino, Núm. 1284, 17 març de 1962, pp. 21-22. Article reproduït al llibre de la falla República Argentina de Xàtiva de l’any 2012 amb la traducció a cura d’Emili Navalón.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
303
FALLES
sintetitzen: la totalització festiva i l’ortodòxia fallera. La totalització festiva consisteix en l’intent de posar el món de la festa al servei exclusiu i excloent de cadascun dels bàndols en lluita, adaptant-los als seus objectius polítics i pressupostos ideològics. La victòria del bàndol franquista no féu més que consolidar i institucionalitzar la totalització festiva en el calendari oficial. De manera que la victòria franquista suposà el triomf d’una de les dues totalitzacions del festeig faller i que acabaren amb l’anterior pluralisme politicoideològic de la festa fallera, afavorint allò que després seria l’afirmació del seu presumpte apoliticisme (Hernàndez i Martí, 1995:574). Respecte a l’ortodòxia fallera, esta es pot entendre com un conjunt d’idees, ritus, mites, símbols i imatges sacralitzades per l’acció fonamental de les instàncies oficials. Així, l’ortodòxia fallera, complex de regles i comportaments totèmics escrits o consuetudinaris, la transgressió dels quals començaria ja a mobilitzar tota una base social conservadora que s’identificava amb les “essències valencianes”, pot ser considerada conseqüència directa de la inicial totalització festiva (Hernàndez i Martí, 1995:575). Aleshores, dins d’esta totalització festiva i ortodòxia fallera, les falles es convertiren en festa major i, a més a més, en condensador d’incipients sentiments regionalistes (Hernàndez i Martí, 1995:568). Una vegada més el valencianisme s’entrellaça entre les falles i la política. Resseguint a Gil Manuel Hernàndez, «davant la seua inofensivitat — no representava cap perill “separatista” com podia ser Catalunya— fou ràpidament assimilat pel discurs oficial franquista, fent-lo seu i vertebrant-lo en clau conservadora i tradicionalista. Este fet comportava el foment i exaltació d’un valencianisme construït sobre un conjunt de tòpics i noves tradicions, la majoria d’ells consagrats
304 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
abans de 1936 i on la primera premissa era l’afirmació de l’espanyolitat» (1996: 41). Aleshores este valencianisme, de tall regionalista, es reduïx al terreny cultural, especialment al folklore i les festes tradicionals, i en cap moment serà polític, doncs «la región se utilizará sólo ahora como una realidad histórica, no política, y cuya razón de ser es simplemente por su contribución a las esencias de la nación española» (Colomer, 2015:164). Per tant, la regió, des d’un plànol local i des d’un tarannà folklòric, començarà a implementar-se des de dues vies complementàries: la utilització de la festa fallera i l’ús interessat d’elements i signes de la regió sense significació política. Aleshores, valencianisme i Falles s’ent rellacen confor mant u na associació entre l’esperit faller i el sentit de pertinença valenciana, i buscant la seua màxima plasmació en la festa, entesa com un moment especial per a manifestar-se, a mode de temps d’excepció tolerada i absolutament controlada (Hernàndez i Martí, 1995:570). Respecte a esta relació trobem en la revista La Despertá de 1953, la reflexió d’un col·laborador: «¿Quemamos nosotros las fallas porque somos valencianos o seguimos siendo valencianos por el hecho fundamental de que quemamos las fallas?»34. Tot este fràgil valencianisme, suportat quasi en exclusiva per les falles, pràcticament no tindrà en compte la llengua, la qual havia estat fins el moment la mare de qualsevol valencianisme emergent. Així mateix, en esta època, no es conrearà, almenys no serà prioritari, els símbols indiscutibles del valencianisme, aquells que després si ho seran. Respecte a la llengua, en estes primeres dècades del franquisme, les institucions tant l’ajuntament com la JLF no tindran cap dubte en afirmar 34 La Despertá, 1953.
la seua unitat. El Libro Oficial Fallero de 1949 ho deixa ben clar:
Imatge Caràtula interior de la revista Pensat i Fet de 1940.
«Además del vínculo fraterno que une a todas las ciudades españolas y aun peninsulares, Valencia y Barcelona están unidas fuertemente por la múltiple consanguineidad del mismo mar, la misma luz, la misma lengua, la misma historia y la misma sangre»35.
tot el número en vers inclús el saluda. Un any més tard, la prohibició de publicar en valencià fou total, així que Sanmartin decidí no publicar-la abans que treure-la en castellà (ADEF, 2011).
A pesar d’estes declaracions d’intencions, com dèiem, la llengua havia estat postergada i reduïda a certs casos excepcionals. Fins i tot, en un primer moment es va prohibir tota utilització del valencià, com poguera ser l’explicació de la falla. Amb una reunió a Madrid per part d’una delegació de fallers així com alguns membres de Cifesa, encapçalats pel director de cinema Vicent Escrivà, es va aconseguir permís per editar en valencià els llibrets però amb la condició d’acompanyar un resum explicatiu en castellà (Ballester, 2007). Sobre l’ús de la llengua, cal citar Pensat i Fet i la seua tornada l’any 1940, doncs va ser la primera revista en publicar-se en valencià en l’època franquista. La mort d’uns dels seus fundadors, Josep Maria Esteve, al començament de la Guerra Civil degué contribuir a aconseguir l’autorització, la qual també estigué supeditada a incloure diversos textos i il·lustracions d’adhesió al franquisme, sobretot als números de 1940 i 1941 (ADEF, 2011). En tot cas les autoritats van vore el Pensat i Fet un pamflet «festiu» en el sentit més fútil de l’expressió, i incapaç de danyar l’arrelament i expansió del nou «sentimiento nacional español» (Cortés, 1992: 249). A pesar de ser autoritzada la revista, la qual sempre ha estat escrita en valencià, esta va tindre seriosos problemes en aparèixer el 1944 —a la fi, fou l’única publicació en ser autoritzada a incloure prosa en valencià— però no tingué la mateixa sort en 1945, i davant este entrebanc, el director Sammartín va decidir publicar
Apart de la poca voluntat, per part del règim, d’utilitzar i conrear el valencià —tot el contrari—, s’afegeix la crítica i vexació que va patir la llengua pels propis gestors de les falles com Luís Martí. Així ens diuen Pérez Puche i Lladró que «las charlas del propio Martí por la radio local, su intervención en Radio Nacional, en un programa de publicidad fallera, estarán cuajadas de esas gracias en las que lo valenciano se quiere igualar a lo inculto haciendo burla de una realidad que se esconde y cayendo en los tópicos folkloristas (1978: 51)».
35 Citat en Hernàndez i Martí (1995), p. 572.
36 Citat en Pérez Puche – Lladró (1978: 133).
Pel que respecta a la simbologia, cal dir que l’any 1953 es va crear l’estendard de la JCF, que tenia el mateix format que el penó de la Conquesta de Jaume I. Las Provincias ens deia que «es una excelente obra de artesanía valenciana en la que campea, sobre las cuatro barras de la enseña regional, una alegoría, bordado en oro, de la Ciudad y la huerta»36.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
305
FALLES Imatge Desfilada de l’any 1960 per part d’uns fallers amb l’estendard de la JCF, confeccionat el 1953.
Amb l’assumpte dels símbols, aporten una anècdota de l’any 1940 interessant per veure com era l’ambient i la situació de direcció i constrenyiment per part de les autoritats. Com explica Emilio Camps, membre fundador de la Junta Central Fallera, per part de la JCF es va posar en marxa una espècie de operació banderes: «se propuso engalanar las barriadas con fallas a base de “rojigualdas”, o lo que fueran». Com que les banderes espanyoles resultaven cares, es proposava apanyar les republicanes, encara que, al estar descolorades, seguien sent tricolor. Així que s’escolliren les senyeres amb franja blava, doncs eren les més assequibles. Un dia de març de 1940 València aparegué plena de senyeres, fet que va ser tota una ofensa per al Governador Planas de Tovar, que va muntar en còlera quan ho va vore: «Planas de Tovar, que mos tractava com a gent d’un país conquistat, me cridà aquella nit i me digué que érem uns separatistes. ¡Excelencia!, exclamí jo tot asustat: Nada, nada mañana recorreré la ciudad, y por cada señera que encuentre les caerá un año de cárcel [...]. Se passàrem tota la nit recorrent els carrers i avisant que les llevaren. Retiràrem fins la que hi havia al balcó de l’Ajuntament...Varen ser uns
306 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
anys de molta repressió en les falles, que eren considerades perilloses per l’autoritat. El ministre de Propaganda ens comunicà tota una sèrie de temes que no podíem tractar en falles. (...) Endemés, l’ofici parlava d’oblidar »37. La censura actuava sense fre sobre les falles. Com hem comentat, els membres de les comissions eren controlats per les autoritats mitjançant els censos de les autoritzacions que calia que inclogueren el nom i el domicili de cadascun dels fallers així com el lloc de reunió. Ocorria també en la constitució de les juntes locals falleres. En el cas de la de Xàtiva, l’Ajuntament sol·licitava informes polítics i socials al cap local de Falange Española Tadicionalista y de las JONS 38. Posteriorment, l’Ajuntament, després de l’informe pertinent, elevava al president de la JLF la composició de la mateixa, amb la indicació en cadascuna de les persones si era «afiliado, de buena conducta o no afecto al régimen»39. Les falles patien la censura per partida doble. La primera, en aportar la documentació requerida conformada per l’esbós, una memòria i la crítica 37 Citat en Josep Ballester (2007). 38 LG-2277/3. AMX 39 LG-2277/3. AMX
Imatge Coberta de la Guia turística El País Valenciano de Joan Fuster, publicada el 1962.
de la falla. L’aprovació d’esta primera part estava supeditada a comprovar en el cadafal, una vegada plantat, si tot allò aportat coincidia amb la realitat. Trobem un exemple de Xàtiva de l’any 1947, on el Delegat Provincial signava les directrius a abordar per l’Alcalde de la ciutat: «Encarezco a Vd. tenga presente la vigilancia que debe ejercer sobre las Fallas que sean levantadas en esa población. Respecto del boceto y no obstante la censura ya hecha por esta Delegación, interesa sea examinado por Vd. efectuando sobre él las rectificaciones que considere necesarias atendiendo a las peculiares características locales que como es natural, son desconocidas por este Organismo. El día de la “Plantá”, a primera hora, deberá comprobar si han sido respetadas las indicaciones de la censura, retirando los rótulos inconvenientes, moral o políticamente, así como incluso “ninots” o grupos de ellos que no merezcan su aprobación. Deberá ponerse en contacto para esta labor con el Delegado local de esta Subsecretaria, quien tienes instrucciones a este respecto»40. L’actuació d’esta censura la podem comprovar aquell mateix any, doncs després d’examinar l’esbós de falla, el Delegat de la Sotssecretaria d’Educació Popular de Xàtiva, va resoldre «prohibirlo por considerarlo un ataque a la política económica del Estado y una ofensa a varios organismos oficiales»41.
A tall de conclusió provisional Cloem esta primera part del treball amb dos directrius fonamentals. Per una part, observar l’índex i qualitat de valencianisme existent en aquells inicis dels seixanta i, per altra, tractar d’introduir tot allò que va significar l’any 1962, un importantíssim punt de 40 LG-2277/3. AMX 41 Íbid.
la història dels valencians per intentar entendre el desenvolupament del valencianisme, la política autonòmica i, com no, les falles.
Per obser var la qualitat del valencianisme existent, ens recolzem sobre un text aparegut a la revista Pensat i Fet de 1960. Ismael Rosselló i Zurriaga signa l’escrit “Les dues maneres de sentir-se valencià”. A una primera part ens explica com és el valencià nascut a l’ombra del Micalet: «És generalment sentimental en tractar-se de les festes i de les tradicions de la seua ciutat, i s’hi associa en cos i ànima, muntant-li a flor de pell el substràtum de la raça que porta endins. Es per això que el voreu comparèixer als porrats, assistir al trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats des del cambril a la Seu, el dia de la Patrona, guaitar el pas de les roques a la “pujà” del Palau, concórrer a les representacions dels miracles pels xiquets de Sant Vicent i visitar les falles principals i les d’algunes barriades de la topografia urbana on encara solen trobar- s’hi algunes reminiscències de l’estil faller d’antany. No es deixarà res per veure-hi. Ell és a totes les passades un gran “valencianot” que en sentir els sons dels pasdobles fallers o de
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
307
FALLES
“l’Himno Regional”, l’emoció li posa nues a la gola. Se sent valencià de cap a peus i es barallaria amb qualsevol que li negàs aquesta seua valencianitat arrabassadora i sentimentalista». Rosselló es planteja la següent qüestió: «¿Però és aquest exalçament cordial provocat pels festeigs típics bastant fort i de qualitat per avatar per ell sol realitzacions més transcendents?» De cap manera és la seua contestació i l’argumenta amb els següents criteris: «Bé. Emperò no basta tot açò. Resulta eixorc aquest abrandament superficial per ell tot sol. Li cal un contingut específicament revalencianitzador. Si hom s’emociona davant aquest o aquell espectacle emotiu i corprenedor i per expresar-se parla una llengua que no és la de la terra, que no és la llengua valenciana, llavors esdevé un ciutadà inconscient de la seua responsabilitat com a element humà integrador d’un poble amb personalitat històrica pròpia. No és un valencià íntegre. Si ell l’empra però no l’ensenya als seus fills, cultivant-ne l’estudi i fent-ne l’idioma de la llar i d’ús preferent a tots els llocs, no es podrà dir d’ell amb justícia que siga un valencià exemplar per la seua lleialtat a la cultura vernacla. Si limita la seua valencianitat només a interessar-se per les qüestions no substantives encara que de lluïssor externa encisadora, i es desentén olímpicament dels problemes que té plantejats València amb caràcter de tràgica alternativa entre l’ésser o no ésser, i la solució dels quals si ha de devenir encertada comporta la prèvia reconstrucció de la cultura valenciana per l’estudi de la seua història i geografia, el seu dret, el seu art, l’idioma i a literatura maternes, l’economia, etc. Concretament, si no impulsa i s’incorpora i col·labora ardidament en aquesta magna empresa de revaloritzar tot el que simbolitza i hi ha de perdurable a València com a Cap i Casal del País Valencià, inoperant o negativa serà la seua valencianitat ni que estiga batejat a Sant Antoni i li salte el cor de goig en sentir el refilar
308 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
de la dolçaina pels carrers curulls de remors de festa». Este text, que ben bé podria ser actual, sintetitza el valencianisme imperant d’aquella època. Un valencianisme despreocupat per la seua llengua, pel seu quefer, per la seua geografia i història i per moltes coses més, en definitiva, serà atípic i desvirtuat. Arriba 1962, l’any en què l’intel·lectual Joan Fuster, que des de Sueca —des de fóra del hiterland de València— trencarà este desvirtuat i atípic valencianisme mitjançant els pensaments recollits als llibres que aquell any va publicar: Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano. Esta darrera publicació, una guia desenfadada del territori valencià, semblava la que menys polseguera alçaria i és la que, al principi, més polèmica va provocar. Allò que «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano» va encendre el cap i casal. També s’encengueren les falles, i els fallers i les falleres. I, fins i tot, l’intel·lectual fou encés en efígie.
Bibliografia ADEF (2011): “Pensat i Fet en la festa de les falles” dins Associació d’Estudis Fallers (Ed.), Pensat i Fet. València, 1912-1972. Valencia: Faximil. ANDRÉS PÉREZ, J. (2003): “El federalisme de Vicent Blasco Ibáñez i la qüestió valenciana”, Afers, núm. 44, pp. 175-204. ARCHILÉS, F. I MARTÍ, M. (2001): “Satisfaccions gens innocents. Una reconsideració de la Renaixença valenciana”, Afers, núm. 38, pp. 157-178 — (2002): “Renaixença i identitats nacionals al País Valencià”, dins NICOLÁS, M. (ed.): Bernat i Baldoví i el seu temps, Universitat de València, València, pp. 51-72.
ARCHILÉS, F. (2006), “Acords i desacords. Valencianisme polític i identitat valenciana contemporània”, Afers, 55, pp. 481-510. — (2007a): “La Renaixença al País Valencià i la construcció de la identitat regional”, Anuari Verdaguer, núm. 15, pp. 483-519. — (2007b): “Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània” dins CARNERO, T. I ARCHILÉS, F. (eds.): Europa, Espanya, País Valencià, PUV, València, pp. 143-185. — (2009): “Valencianisme polític i identitat regional durant la guerra civil” dins GIRONA, A. I NAVARRO, J.: Fa 70 anys. La guerra civil al País Valencià (1936-1939), PUV, València, pp. 91-111. ARIÑO VILLARROYA, A. (1990a): “La represión de la fiesta popular”, dins Ariño Villarroya, A. (dir.): Historia de las fallas, Levante-EMV, València, pp. 101-114. — (1990a): “La falla política (18901900)”, dins Ariño Villarroya, A. (dir.): Historia de las fallas, Levante-EMV, València, pp. 121-134. —(1992a): “La fiesta de las fallas. Una liturgia civil del valencianismo t e mp e r a me nt a l”, Rev ist a de antropología social, núm. 1, Editorial Complutense, Madrid, pp. 29-60. — (1992b): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Anthropos, Barcelona. — (1993): El calendari festiu a la València contemporània (1750-1936), Alfons el Magnànim, València. BALLESTER, JOSEP (2007): “El feixisme i la cultura catalana al País Valencià a la postguerra: a propòsit d’un procés de folclorització i d’eliminació” [en línia]. <http://web.archive.org/
web/20070930033337/http://www. uoc.edu/humfil/1939/ballester2.html> [Consulta: 11-12-2017]. BAYDAL, V. (2015): “El país necessari” [en línia]. < http://www.fundacionexe.org/web/ article/470>[Consulta: 30-10-2017]. CASTELLÓ LLI, J. (2010): “Falles apologètiques”, Il·lustradors valencians d’ahir i de hui. Llibret de la Falla J. d’Aguiló – Avgda, Gaspar Aguilar i Adjacents, AC Falla Joan d’Aguiló – Avgda, Gaspar Aguilar i Adjacents, València, pp. 135-166. COLOMER RUBIO, J. C. (2015): “Culturas políticas del nacionalismo español. El caso de la ciudad de Valencia (1958–1979)”, Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3, pp.157–172. CORTÉS, S. (1992): “El periòdic faller «Pensat i Fet» a la postguerra (19401951)” dins FERRANDO, A. i HAUF, A. G. (ed. lit.): Miscel·lània Joan Fuster: estudis de llengua i literatura, vol. 5, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 249-258. CUCÓ, A. (1971): El valencianisme polític (1874-1939), Garbí. — (1989): País i Estat. La qüestió valenciana,Tres i Quatre, València. DOMÍNGUEZ BARBERÀ, M. (1939): Rumbos del Orden Nuevo. Las Fallas (Palabras iniciales de la campaña fallera 1939-1940. Emisión de Radio Valencia del 9 de diciembre de 1939. Año de la Victoria), Ajuntament de València, València — (1962): El tradicionalismo de un republicano, III, (Valencia fuera de órbita), Ediciones Montejurra, Sevilla, p. 109. FUSTER, J. (1992): Combustible per a falles, Bromera, Alzira.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
309
FALLES
GARCÍA CARRIÓN, M. (2014): “La regió en la pantalla. Cinema i identitat regional valenciana en la primera meitat del segle XX”, Cercles. Revista d’Història Cultural, 17/2014, pp. 101-119. — (2015): La regió en la pantalla. El cinema i la identitat dels valencians, Afers, Catarroja HERNÀNDEZ I MARTÍ, G. M. (1995): “Valencianismo fallero, franquismo y transición en Valencia”, dins TUSELL GÓMEZ, J. (dir.) i SOTO CARMONA, A. (dir.): Historia de la transición y consolidación democrática en España (1975-1986) , Vol. 2, ISBN 84-362-3316-6, pp. 567-578. — (1996): Falles i franquisme a València, Afers, Catarroja. PANEA, L. (2005): “Les Falles i la Guerra Civil. La utilització d’una mateixa tècnica discursiva en dues falles del 1937d’idologies radicalment oposades”, Revista d’Estudis Fallers, núm. 10, pp. 51-70. PATRAIX, LL. (2013): “Les Falles de València i la seua mutació des d’una manifestació de cultura popular, crítica i satírica a la festa de masses actual, banal, buida i domesticada pel poder” [en línia]. <http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_ Patraix /?p=241955> [Consulta: 5-11-2017]. — (2014) :”El món a l’inrevés: falleres a València amb el puny en alt cantant la internacional a la portada de l’ABC… fa 77 anys” [en línia]. <http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_ Patraix/?p=260847> [Consulta: 30-10-2017]. PÉREZ PUCHE, F. – LLADRÓ, V. (1978): Fallas en su tinta (1939-1975), Prometeo, València. PERIS LLORCA, J. (2014): “Populismo
310 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
y literatura popular. La función de las fallas de Valencia en la extensión del blaverismo”, Pasajes. Revista de pensamiento contemporáneo, núm. 46, pp. 42-61. PIQUERAS INFANTE, A. (1996): La identidad valenciana. La difícil construcción de una identidad colectiva, Escuela Libre, Madrid RAMÍREZ ALEDÓN, G. (1987): “El monument a les llibertats valencianes. Notes sobre el nacionalisme valencià a Xàtiva durant la II República”, Papers de la Costera, número 5, Associació d’Amics de la Costera, Xàtiva, pp. 121-150. ROCA RICART, R. (2007): “Noves perspectives de la Renaixença valenciana”, Anuari Verdaguer, núm. 15, pp. 411-433. SANCHIS AMBRÓS, M. (2007): “Les últimes falles de la República (III), 1936-1939”, Cendra. Suc de Falles, AC Malalts de falles, València, pp. 16-28. SANCHIS MARTÍNEZ, J. (1993): “El Centre Valencianista de Xàtiva i les falles (1932-1936)”, Llibre Explicatiu Falla Benlloch – Alexandre VI 1993, AC Falla Benlloch, Xàtiva, pp.51-54. SEGARRA I ESTARELLES, J. R. (2006): “El discurs històric en la construcció de la identitat valenciana contemporània: Xàtiva com a mite”, Recerques, 52-53, pp. 187-209. SIMBOR, V. (2002): “Josep Bernat i Baldoví i la Renaixença”, dins NICOLÁS, M. (ed.): Bernat i Baldoví i el seu temps, Universitat de València, València, pp. 51-72. VILLENA SÁEZ, J. C. (2014): “La construcció identitària valenciana” [en línia]. Clapir, Joves Historiadors i Historiadores Valencians [publicació seriada en línia]. http://hystoryuv. webcindario.com/identitat-nacionalvalenciana.pdf ISSN 1989-5909 [Consulta: 30-10-2017].
Falles Foc Juanjo Medina Son les falles unes festes úniques, aïllades en la seua singularitat? No. Les falles, com a festa, com manifestació social, com a objecte celebrat i com a activitat festívola que utilitza el foc com a element principal, tenen connexions ab moltes altres festes que es celebren a diferents punts de tot el món, i en este estudi coneixerem algunes d’eixes similituds socials, festives i ígniques.
Imatge Ritu de botar el foc.
El foc és un dels elements bàsics per a entendre com és hui l’espècie humana. Sense el seu control, possiblement, encara seriem uns micos mig evolucionats, i no s’hauria produït el pas de la naturalea a la cultura, al aparéixer els aliments cuits, com sosté Lévi-Strauss (1971).
factor 90, que anem a arrimar-nos al foc. I perquè no, a botar la flama per a complir ab el ritu purificador. Agafem carrereta.
Intentaré en este article apropar-te, lector pacient, als orígens d’eixe domini del foc per part dels humans, i com al controlar-lo es va convertir en el centre de celebracions, festivals o rituals que al llarg del calendari tenen com a centre el foc, ja siga ab una torxa, una foguera, rematada o no ab ninots, o bé ab construccions efímeres més o manco treballades de manera artística. Ens acostarem als per qui, per a què, com, quan i què es crema. Coneixerem festes que es relacionen ab les Falles, ja que algunes celebracions guarden no poques similituds ab elles, com a model organitzatiu i com a element igni, i permeten conéixer com eren -salvant les distàncies- els cadafals fallers en les diferents èpoques de la seua història. De tota manera, no entraré en detall en les festes que ressenyaré, ja que si no el cúmul de referències i descripcions podria esgotar la teua valuosa paciència com a lector, i les pàgines d’este llibret. Així que fes acopi de protector solar ab
Primeres espurnes. Els orígens dels focs festius. El domini del foc va suposar una sèrie de modificacions conductuals, socials, i inclús estructurals a nivell del cervell, per als sers humans que van condicionar la pròpia evolució de l’espècie. Així per exemple Goudsblom (1992) afirma que el control del foc va ser determinant en la domesticació
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
313
FALLES
d’animals i plantes, afavorint la predominança humana sobre altres especies de mamífers. Estos passos els concreta Frazer (1986) en tres períodes que bateja de la següent manera; Edat Sense Foc1, en que els homínids desconeixien l’ús del foc i quasi la seua existència; Edat de l’ús del Foc, en que es faria ús del foc que anaven trobant, però sense la capacitat de encendre-lo i mantenir-lo; I per últim l’Edat d’Encesa del Foc, quan els humans ja dominen les tècniques encendre i conservar el foc, ja al Neolític2. Est os ava nços fa cil it e n els assentaments dels grups d’homínids i més tard la creació de les primeres poblacions ab certa estabilitat. Ja quan els humans comencen a deixar darrere el nomadisme el foc servix per a proporcionar calor, que permet estalviar energia; defensa i domini front a les besties que constuïxen una amenaça; cocció d’aliments, que al fer més fàcil la masticació, provocà canvis en els enzims presents al tracte digestiu, facilitant una major assimilació dels nutrients, que a la vegada produirà un desenvolupament neural i per tant de les capacitats cognitives dels humans, entre elles el llenguatge; i llum, que servirà per aprofitar més les jornades, allargant-les junt als llars, facilitant el naixement de nous aspectes socioculturals que anirien des de relacions entre grups, fàcilment localitzables per mig del fum de les fogueres, i que ajudarien al intercanvi genètic; naixement de les expressions artístiques, -pintura i escultura-; manufactures més delicades, que se podien fer una vegada acabat les jornades de caça i/o recol·lecció, -entre altres aliments de la mel al aprofitar l’efecte que ’l fum produïx en les 1 Estos períodes es correspondrien ab el següents espais temporals: el primer estaria enclavat entre uns dos milions i uns cinc-cents mil anys, el segons des de eixos cinc-cents mil fins uns cinquanta mil anys, i el tercer i últim abraçaria fins fa uns deu mil anys. 2 Estes tècniques, ja ab un alt grau d’eficàcia, es basaven en les accions de rotar, fregar i percudir materials propicis, encara que el verdader domini en l’encesa del foc es produiria quan el suec Gustaf Erik Pasch inventà els mistos de seguretat en l’any 1844.
314 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
colònies d’abelles-, i que anirien des de ferramentes de pedra, i més tard metalls, fins a atifells necessaris per al dia a dia, i també joies, figures, etc., de caràcter decoratiu, ornamental o bé religiós. I este seria el gran bot en l’ús del foc, el dedicat als ritus sagrats. Des de soterraments3 a les pintures rupestres que, possiblement, servien per a invocar esperits d’animals per a la protecció del grup, o per a procurar una bona caça posterior del mateixos i contar més tard l’experiència4, per a tot açò era indispensable el foc al il·luminar l’interior de les coves. Per tant les primeres expressions religioses tenien un gran component màgic i espiritual. Ab clars exemples d’estes manifestacions com les venus del període Neolític, que ab uns atributs sexuals molt marcats, pot ser eren representacions de les deesses de la fertilitat5. L’ús del foc estaria lligat a totes estes pràctiques, i seria part fonamental en diferents tipos de cerimònies que, segurament rodejarien estes manifestacions. Així adquiria importància clau la conservació dels focs sagrats en temps prehistòrics fins a l’establiment de cultures ja avançades, com la grega i la romana, en les quals la protecció del foc estaria encomanada a les vestals, que en temples i oracles, es dedicarien a salvaguardar este foc ritual, arribant a pagar ab la mort, 3 Els primers indicis de certa religiositat que s’han trobat en períodes entorn a uns cent mil anys, son soterraments de l’Home de Neandertal, que rodejava els cossos dels seus morts ab ossos d’animals, i els cobria d’ocre roig. L’Homo Sapiens comença a mostrar estes pautes fa uns trenta mil anys, també ab soterraments, en que el cos es depositava en un llit de flors, pintat d’ocre i decorat ab collars de conxes, braçalets i acompanyat per tot un aixovar. 4 Investigacions de l’arqueòleg i cineasta francès Marc Azéma semblen demostrar que algunes de les figures d’animals pintades a coves com les de Lascaux, a la Dordonya (França), Vall del Riu Coa, Alto Douro (Portugal) i les coves del Monte Castillo, Puente Viesgo (Cantabria), al ser il·luminades ab làmpares fetes ab el moll de l’os, i no ab les modernes llum planes, semblen adquirir moviment. Son animals que simulen córrer, girar-se o practicar el coit. De les aproximadament trescentes mil representacions d’animals trobades fins ara, no més unes cinquanta semblen menejar-se debut al natural moviment del foc. 5 Altres expressions podrien ser les mans pintades a les roques, com a oferiment del propi esperit, o reclamant protecció de l’individu a la caça; o el tracte respectuós trobat a algunes coves de França a esquelets complets o cranis d’ossos, que indicarien que era venerat com a protector, o deïtat. També es creu que els monuments megalítics formaven part de la cultura religiosa dels períodes Neolític i de les diferents Edats de Bronze i Ferro.
-algunes eren soterrades vives-, la pèrdua de l’element foc. Per tant els rituals, basats en la mitologia, anaren confor mant festivitats en que el foc estava present com a element principal i indissociable de les mateixes. Per exemple, i segons Cuatrecasas (1967), els grecs pitagòrics, al voltant del segle V a. C., consideraven que el foc ocupava el centre del Univers, i es van creant mites teogònics en que els deus utilitzen este element i el doten d’una simbologia fecundant o creadora i espiritualitzant, i també es van assumint mites relacionats ab els homes en referencia al seu descobriment. Estos mites contenen certa carrega sexual, debut a la seua relació ab les creences de fecundació. Per altra part, estos mites de fecundació es relacionaven ab els cicles agrícoles el que duia a celebrar els canvis d’estació en la majoria de les grans cultures de l’antiguitat -grega, romana, celta o hindú, entre altresi totes tenien festivals, cerimònies o ritus especifiquis per a demanar bones collites o prosperitat en els nous períodes de l’any, i també eren utilitzats com a ritus purificadors, tant del terreny com del esperit humà. Estes manifestacions, o per lo manco les que es celebraven als territoris que anaren cristianitzant-se ab el temps -ja que algunes baix l’adscripció a altres religions, continuen celebrant-se des de fa segles- s’absorbiren, adaptaren o de manera directa s’eliminaren per les autoritats religioses, i organitzant un calendari festiu dins del calendari oficial que segons E Leach 6 “... fragmenta, clasifica, ordena y computa la duración, organiza la experiencia y los acontecimientos(...). Las fiestas y ritos públicos son los marcadores más visibles de esa compartimentación, subrayan los intervalos de progresión y suministran la principal diferenciación temporal de todas las culturas al distinguir entre tiempo laboral y festivo, sagrado y profano, ordinario 6 Citat per Hernández (1996: 33).
y ritual, de trabajo y de ocio, público y privado”. Així i lligant ab el domini que volien imposar els que manaven en tot allò que suposava una via de llibertat per al poble, i per a que els comportaments no escaparen als marcs estabilts, sempre s’han volgut controlar tot tipo de manifestació festívola, del caràcter que fora, perquè suposaven “un trencament en la successió dels treballs, fet que porta a diferenciar el temps laboral del temps festiu, inconcebibles l’un sense l’altre, fins al punt que les festes, marquen el ritme de cada societat i n’ordenen les seqüències temporals” (Hernández 1996:24), i suposen, “vies d’escapament a tots aquells desitjos i instints vedats per unes regles socials que marcaven els límits del comportament la resta de l’any.” Tejeda (1996:21). Però en realitat segons Tejeda, les festes no son transgressores, ja que son utilitzades com a ferramenta de “control i adaptació social”, tornant-se integradores al produir ritus i simbologia identitària, i perquè no trenquen ab els estrats socials, si no que els reordenen “constantment en posar en evidència el caràcter extraordinari del temps festiu” Tejeda (1996:21), davant dels usos habituals, com també afirma Gil Manuel Hernández quan diu que “la festa implicaria un <<desordre festiu>>, una transgressió simbòlica de caràcter fictici i ritual”, exercint dos funcions bàsiques “reproduir l’orde social i reestructurar-lo” (1996:28). Per lo tant, no feia falta eixe control obsessiu que sempre han patit les festes ja que son “una síntesi dels condicionaments socials, els valors les creences, en conjunt, de la cultura i la societat” (Hernández 1996: 25), i més quan estes es convertien en mig d’expressió de l’opinió popular, com son les falles, les quals han estat quasi sempre ofegades per les directrius censores del poders civil, militar o religiós, o bé premiades per a facilitar el control de la seua expressió a les critiques als cadafals, com també per mig de subvencions i aportacions que compraven el silenci dels crítics i estrenaven la purea ideològica dels
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
315
FALLES
que lloaven les bondats dels polítics de torn. Frazer7 parla de l’existència d’estos rituals i de les intencions per part dels “sínodes cristians en el segle VIII per a suprimir-los com a ritus pagans”, conformant les festes que resistiren este afany controlador el calendari festívol que hui en dia ompli els mesos al territori cristià, i del qual les Falles son exemple, al anar adaptant rituals i cerimònies fins crear els ritus particulars de la festa fallera, encara que alguns autors com Ariño (1990) o Palop son contraris a esta teoria, ja que consideren les Falles unes festes de cicle anual, no només centrat en un espai temporal concret, afirmant que si bé “els materials amb que es va crear tot els procés (...) eren preexistents, el joc total és nou” (Palop, 2000:40). Altres com Costa (1995:55) afirmen que les Falles “constitueixen el producte de la transformació i metamorfosis dels antics rituals sacrificials del deu, que al mateix temps és com a tal la víctima expiatòria de la vella comunitat agrària.” Es dir les Falles, i moltes festivitats que han arribat als nostres dies, englobarien tant els rituals ignis dedicats a les deïtats, com els purificadors de començament de cicle natural, celebrats als equinoccis i solsticis, com per exemple les també nomenades Falles del Pirineu que cremen en el solstici d’estiu, encara que el que es crema son torxes, que s’encenen en un faro -foguera de rames- i que es baixen de la muntanya fins als pobles en que esta tradició perviu. En total son 63 les localitats de tres països les que cremen estes falles. D’elles 34 son franceses, 3 andorranes i 26 espanyoles, i d’estes 17 son poblacions catalanes -com Boí, Senet, Pont de Suert, Taüll, Barruera o Erill la Valli 9 aragoneses -com Sahún, Bonansa i Laspaúles- entre altres. Una celebració semblant es la que te lloc a Elda des de 1959 com a anunci de l’arribada dels 7 Citat per Costa (1995: 60).
316 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Reis Mags a la ciutat, i prèviament a la seua cavalcada, el Descens del Monte Bolón ab entorxes. Per a 2018, any que recupera la tradició ja que des de 2014 està prohibida per risc d’incendi, participaran quaranta-nou portadors, dels prop de mil que arribaren a fer-ho a principis de segle. Dins d’este grup de festes -les de caràcter purificador- estarien totes les vinculades dins del calendari cristià a Sant Antoni, i que estan molt arrelades a les nostres terres, com la Santantonà de Forcall, composada per un gran número de ritus i personatges, compartits en alguns casos ab les festes dels Diablets, de la comarca de Matarraña a la província de Terol, o la Foguera de Canals, on el foc es travessat per a purificar-se, La Publicata de Vilafranca, on s’alça una barraca ab troncs i rames que es crema després de la recreació de la vida del sant. A les Illes Balears a localitats com Manacor, Pollença, Llucmajor o Sa Pobla -població que els ha exportat la barri barceloní de Gràciaes celebra al sant ab els Foguerons. A Pollença o Sa Pobla, entre altres poblacions es cremen fogueres de llenya o rames, però a Manacor es construïxen cadafals semblants a les falles, ab ninots, i versos satírics que compilen l’actualitat, en una festa que té el seu origen a finals del segle XIX. En totes les localitats mallorquines té especial rellevància la figura del dimoni, bé com a dansant al voltant del foc o bé com a figura principal del fogueró com el cas de la celebració de Manacor. També per Sant Antoni crema la Focara, foguera de palla, formada en unes 90.000 fajinas o fatxos, fins arribar a un diàmetre de 20 metres i una alçaria d’uns 25 metres, i que es crema a la ciutat de Novoli (Italia), organitzada i construïda per un comitè, que s’assimilaria a una comissió fallera, que deixa a la foguera una galeria, que es travessada per els fidels. Esta festivitat és nomenada per Dante Alighieri al seu poema Divina Comedia, en concret a la part en que recorre l’Infern junt a Virgili, (Inferno
XXVIII).
Imatge Focara di Novoli
“Quel traditore che vede solo con un occhio (Malatestino) e che governa la terra (Rimini) che un dannato qui con me vorrebbe non avere visto mai, li indurrà a venire a parlare con lui; poi farà in modo che a loro non servano preghiere e voti contro i venti di Focara.”8
Aixina i tot, dins del calendari hi ha exemples de festivitats nascudes fa poc de temps -com el Festival del foc i la campana de Itoman, que es celebra a Okinawa (Japó) en commemoració de les víctimes de la II Guerra Mundial, encenent unes entorxes ab foc sagrat que son passejades per la població els dies 31 de desembre i 1 de gener- i per lo tant escaparien a l’origen ritual que apuntava abans. Estes festes del foc no cícliques ni dependents dels ritmes naturals, han contribuït a la creació de noves tradicions, o posat al dia altres, com per a autors com Costa (1998) passaria ab el cas de les Falles, bé siga emparades baix el mant de les religions com La Quema del Diablo, figura que remata unes fogueres i que 8 “Eixe traïdor que soles veu ab un ull (Malatestino) i que governa la terra (Rimini) que un condemnat ací ab mi mai haguera vist, farà que vinguen i parlen ab ell; llavors ell s’assegurarà de que no necessiten oracions i vots contra els vents de Focara.”
es du a terme en diferents localitats de Guatemala el 7 de desembre per a honrar a la Ntra. Sra. de la Concepció; o fugint d’elles recuperant els significats arcaics i mitològics d’algunes celebracions com la festa que es celebra en les escoles o per grups d’amics a molts països europeus com República Checa, Polònia, Lituània i Eslovàquia, en que el 21 de març, i per a tancar el cicle de l’hivern se li bota foc i després es llança a un riu o llac, una figura de palla que representa a Marzzana, deïtat bàltica i eslava; o bé com a homenatge o perpetua condemna en efígie a personatges més o manco rellevants, que és el cas de la festa de La nit de Guy Fawkes, que cada 5 de novembre rememora a varies localitats d’Anglaterra, l’intent per part d’este personatge de cremar el Palau de Westminster; o com a puntual reivindicació de la pèrdua de valors de celebració del Nadal, com ocorregué a Dijon (Franca), el 23 de desembre de 1951, quan es penjà de les reixes de la catedral una figura de Santa Claus que després va ser cremada davant de centenars de xiquets i xiquetes dels diferents liceus de la ciutat, en una recreació moderna dels autos de fe de la Inquisició, al ser condemnat per “usurpador y herético. Éste fue acusado de paganizar la fiesta de Navidad y de instalarse como un cuclillo tomando un lugar cada vez más importante.” (Lévi-Strauss, 1951). Al pobre Pare Noel inclús se li acusava de provocar l’abandó de la tradició de muntar el belen, sense donar-se conter que els idearis d’esta acció havien muntat un ben gran. També, i per últim es fan rituals de foc com a simples festivals de caràcter artístic, ab variants d’un mateix model, com seria el cèlebre Burning Man celebrat al desert de Nevada, Estats Units, en agost i que conta ab versions a Israel, Midburn organitzat al Desert de Negev entre maig i juny; Afrikaburn celebrat entre abril i maig al Parc Nacional de Tankwa Karoo de Sudàfrica, i que compartixen la crema d’una figura de fusta com a element
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
317
FALLES
principal i aspectes com les aportacions de nombrosos artistes plàstics; o bé expressions culturals per a dotar de rellevància i singularitat a llocs que no contaven ab festivals d’este talant, com la Fiesta del Fuego, on es crema la figura d’un diable i que s’organitza a Santiago de Cuba a principis de juliol des de 1981.
la tradició- com les celebracions del Lohri en que son els joves qui obrin la festivitat al replegar el material combustible que després serà centre de les actes rituals, en una espècie d’estoreta velleta. A la foguera de troncs i rames resultant, que sol cremar el 13 de gener del calendari occidental, es llancen aliments i inclús diners,
Totes estes celebracions es concreten en el centre de les activitats dels grups humans, organitzats o no, que es transformen en allò que Ariño va nomenar “el sujeto celebrante”, i que pot tindre diferents expressions. Per exemple, parlant de Falles, el subjecte celebrant immediat és el veïnat o comissió i en alguns aspectes, al ser centralitzats els actes per Ajuntament o Junta Central Fallera, el subjecte celebrant és tota la ciutat. En les diferents festes que he analitzat es veu també esta diferenciació, ja que algunes no més son organitzades i/o fruïdes per un col·lectiu -festívol, religiós, o simplement una colla d’amics-, i altres per motius organitzatius, afecten a tota una població, adeptes a una advocació religiosa, o simplement als espectadors que la visiten.
per a celebrar el solstici d’hivern a diferents localitats de regions índies com el Punjab, i en la qual els subjecte celebrant es circumscriu, com abans apuntava, a una religió.
Imatge El Pare Noel cremat davant de la catedral de Dijon (França) el 23 de desembre de 1951.
Però altres festes son podem dir espontànies -dins de les pautes de
318 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
La mateixa religió, la hindú, que engloba als participants en la festa d’Angli Keli, que celebrada en el mes d’abril del calendari gregorià, consistix entre altres activitats en una batalla entre fidels -que dejunen durant un mes per poder participar al ritu- de la Dehesa Durga en què es llancen torxes de fulla de palma, ab la finalitat de calmar a la divinitat. El devots que van quasi despullats per evitar que les robes s’agafen en foc, només poden realitzar cinc llançaments de torxes, per el que trien bé els seus objectius, es dir altres fidels. La festivitat també s’anomena Lluita del Foc del Temple Kateel Durga Parameswari.
De la mateixa manera que les celebracions de la Pasqua a Port Said (Egipte) que a més tenen la particularitat de no estar dirigides a la religió majoritària del país. A estes festes nomenades Allenby s’exposen i cremen ninots de drap o paper, normalment de polítics o personatges destacats que son mereixedors de critiques corrosives, i inclús en els últims anys ab l’agreujant que la representació de persones en efígie significa per als musulmans més radicals, s’han cremat ninots que simulaven extremistes de l’Estat Islàmic, com a forma d’humiliar-los. En altres exemples el subjecte celebrant deixa pas al subjecte organitzador, al ser algunes administracions les que s’encarreguen de tots els tràmits per a la construcció dels elements a cremar, com els personatges relacionats ab el Carnestoltes que som encensos en flames a Cadis, Rei Momo i la Bruixa Piti, i que entren a formar part del calendari festívol per antonomàsia de la ciutat andalusa.
Què se crema? Els objectes a cremar acaben constituint el símbol festiu i el mig d’expressió ab foc de tots aquells col·lectius que formen els subjectes celebrants, i manifesten “la creación y transformación de los símbolos que confieren sentido a la vida humana.” (Ariño 1992:214), i encara que este autor al seu estudi parla de falles, podem extrapolar la seua afirmació de que les festes son una acció social i pràctica simbòlica ab un objecte celebrat -que seria per qui o per què es celebren les festivitats- i “los rituales mediante los cuales éste se evoca y afirma”, es a dir l’acte de cremar un ninots, una foguera de troncs i rames o una construcció de palès, ab fins religiosos o simplement orgiàstics. I com es representen eixos símbols? Què artefactes són devorats per els focs festius? Puix són molt diversos, i van
des de els més senzills o bàsics, des de torxes o boles de material inflamable o bé simples fogueres de rames amuntonades fins a construccions efímeres molt ben treballades com serien les Falles. En algunes s’utilitzen les brases resultants de fogueres que se encenen hores abans, com en la Fiesta del Paso del Fuego, que es celebra a San Pedro Manrique (Àvila), per a celebrar Sant Joan, un dels dies més relacionats ab el foc del calendari, i on només els fills del poble poden passar el foc, o més bé les brases, descalços i ja siga soles o ab algú pujat a l’esquena, està considerat un ritual iniciàtic, i sempre ha de realitzar-se en direcció al ponent. Festivitats de característiques semblants es duen a cap la nit del 21 de maig en les poblacions gregues d’Agia Eleni i Melike ab el nom d’Anastenaria dedicada als sants Constantinos i Helena, i on els passadors travessen el foc portant a les mans un konaki, que son xicotets temples on se guarden les icones del sant. Ab una mateixa advocació i ritual, esta litúrgia es celebra a unes poques aldees de Bulgària, on pren el nom de Nestinarstvo, o dansa del foc, i des de 2009, el ritual està present en la Llista de l’UNESCO del Patrimoni Cultural Immaterial, nomenament que compartix ab les Falles des de 2016, com tots sabem. Ritus similars es celebren fins a una dotzena de països més com Illes Fidji, Illa Mauricio, Tahití o Trinidad. I no anem a negar ara que tots hem botat en alguna ocasió els restos incandescents d’una falla, com a mostra de valor o per pur plaer, però sempre ab cert component iniciàtic ja que estes expressions soles realitzar-se en l’adolescència.
Fogueres senzilles. El següent nivell en quant a tipus de fogueres serien les que només son pires de llenya, troncs o altres elements de fusta, i que s’amuntonen per a ser en centre de les celebracions. Curiosament moltes d’estes festes es celebren al continent asiàtic, i en bon
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
319
FALLES
Imatge Purificació d’animals a les Luminarias de San Bartolome de Pinares.
número al Japó on trobem festes com el Ritual de Primavera, a la localitat de Nagaroto, de la prefectura de Saitama, que celebra l’arribada de l’estació de les flors, i en la qual els monjos budistes i després els visitants travessen la foguera, en ritual semblant a les anteriors festes descrites. La festa del O-bon, que busca honrar els esperits dels avantpassat també es celebra en diferents localitats del país nipó, i en concret en la ciutat de Kioto es on més rellevància té la part culminant del festival, el Gozan no Okuribi o adéu de foc, en la qual cinc grans fogueres despedixen als difunts que durant els tres dies en que es celebra el festival han tornat al món dels vius. A Àsia també es convoquen festivals com el Holi, que celebrat a països com Índia, Nepal, Sri Lanka i altres ab presencia de comunitats hindús i ve a representar el triomf del bé sobre el mal, s’encenen moltes fogueres davant de centres comunitaris, prop dels temples i demés espais oberts, algunes de les fogueres es rematen ab una efígie de Joliká personatge demoníac que acaba vençut. En la majoria de les fogueres es llancen ofrenes com fruites, i es rodegen de fils de colors. Abundància en les collites i un bon any es els que se busca a la ciutat sudcoreana de Jeju quan durant la primera lluna plena de l’any s’encenen fogueres en la muntanya Oreum, que pot divisar-se des de tota la ciutat, que prèviament és recorreguda ab focs de torxes, produint una espectacular estampa final del Festival del Foc Deulbul. Canviant de latituds arribem a Europa, on les festes en que es cremen simples fogueres de rames i troncs estan vinculades a connotacions religioses, per lo manco en l’actualitat, encara que la seua ubicació al calendari fa pensar que no sempre ha segut així i que estes celebracions podien estar relacionades ab ritus estacionals o bé relacionats ab els cicles agrícoles. Per exemple dos festes celebrades a Espanya, de nou per Sant Antoni, en que el foc servix de centre aglutinador dels subjectes celebrants, son els casos
320 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
de la festa de La Encamisada, de Estercuel, a Terol, on trobem processo -celebrada en els sentit contrari a les processons religioses, sembla que per el cert regust pagà que encara guarda esta celebració- en la que participen els tederos, que s’encarreguen de passejar el foc per tot el poble, a més d’altres personatges típics de la festivitat. Així van encenent-se les fins a quinze fogueres que purifiquen la població, ja que esta sembla atra de les implicacions de la festa. Festes similars es celebren a localitats com Navalvillar de Pela (Badajoz) o en Torrejoncillo (Càceres) que en este cas es dediquen a la Puríssima Concepció. També ab cert caràcter purificador, en este cas dels animals que facilitaven el treball als camps, tenen les fogueres que s’encenen a la localitat avilesa de San Bartolomé de Pinares, on el foc es utilitzat com a mig netejador en Las Luminarias, dedicades al patró dels animals, i que estan documentades des de el segle XVIII, encara que ab origen incert. Més antigues en el temps son les festes dedicades a Sant Antoni al poble castellonenc de Vilanova d’Alcolea. Datada en el segle XIV La Matxà oferix dos tipus de fogueres, la primera
una foguera “dels majorals”, en la que comença la festa i la matxà pròpiament dita, en que a tots els carrers del poble s’encenen fogueres que son travessades per la comitiva d’animals i persones, que acaba desembocant en el tropell, una carrera a traves del foc en que per participar no més cal un cavall i muntar-lo sense cadira. La devoció que també es celebra ab el foc de simples fogueres de rames i fustes és la dedicada a Sant Jordi, en concret a terres de Càceres. La vespra del sant, es dir el dia 22 d’abril, s’encenen per els barris de la ciutat algunes Hogueras, en l’actualitat també es realitza un desfile ab dragons que també son devorats per els foc. A la Plaza Mayor crema el dragó principal, rememorant la conquesta cristiana de la ciutat en la mateixa nit de l’any 1229, establint-se per orde del rei Alfons IX de Lleó -i segons la llegenda- la festivitat en que la cremà de les fogueres servix per recordar els campaments dels soldats cristians. Una festa que sembla haver adaptat ritus pagans d’origen cèltic al calendari cristià és Las Fogueiras do Menino, celebrades en ple solstici d’hivern a Portugal, i dedicades hui per hui a glorificar el naixement de Jesús. Així del 24 de desembre al 6 de gener, s’encenen fogueres als atris de les esglésies, especialment en el nord del país, en regions com Bragança, Guarda o Castelo Branco. Una festa pareguda es celebra a Itàlia la mateixa nit de Nadal, en la ciutat de Minucciano (Lucca). Les fogueres, algunes inclús de més de 12 metros d’alt, i construïdes entrellaçant rames de ginebre i ànima de fusta de castanyer, s’erigixen principalment en els punts més alts dominant el paisatge. Al nord d’Europa trobem diferents festes el centre de les quals son les fogueres, tres d’elles estan relacionades ab el solstici d’estiu i per lo tant, hui en dia ab Sant Joan. Son les festes de Juhannusta hyvää, que vindria a traduir-se com feliç estiu, celebrada a
diferents localitats de Finlàndia i ab components de rituals de fertilitat, al voltant dels kokko o foguera; el Slinningsbålet, és la manera que tenen a Ålesund, Noruega, de celebrar Sant Joan, ab una foguera de palets, que arribà en 2016 a fer una alçada de 47,4 metres, constituint un record mundial; la Nit de Iván Kupala, es celebra ab els mateixos motius, solstici d’estiu i Sant Joan, però un poc més tard, entorn al 7 de juliol, ja que en terres eslaves l’església ortodoxa aplica el calendari julià. Este és el nom que pren la festa a països com Polònia, Rússia, Bielorússia i Ucraïna. A més, en altres llocs com Illes Feroès, Estònia, Alemanya o Portugal també podem trobar festivitats semblants i que combinen la devoció a Sant Joan ab els ritus solsticials d’origen preromà. De la mateix manera, una construcció de palets és el que cremen també a Scheveningen, un districte de La Havre, en la Vreugdevuur Scheveningen o foguera de fi d’any, que sol enfrontar a dos barris de la ciutat per vore qui alça la pira més gran i més bonica, si pot ser bonica una muntanya de palets. També combina festes ancestrals i religió al voltant d’una foguera el Ferragosto, paraula que deriva de la locució llatina Feriae Augusti -vacances d’August- que fon una festivitat instituïda por l’emperador romà August en l’any 18 a. C. i que s’unia a unes celebracions antiquíssimes que celebraven el fi de les labors agrícoles. En la tradició catòlica el Ferragosto coincidix ab la Assumpció de la Verge María, i que té molta significació a terres italianes. Entre les festes que cremen simples fog ueres, t ambé t robem dos manifestacions una a Espanya i un atra a Itàlia. La primera, Los humarrachos, està dedicada a Sant Tesifón, patró de la localitat de Berja (Almeria) i que té un sentit netament religiós, pareix ser que fa un temps les dones del poble llançaven al foc estampes del sant, demanant favors,
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
321
FALLES
costum que s’ha perdut. El ritual comença preparant la foguera, que en ocasions té figures satíriques, tot fet per els veïns del poble, autèntics protagonistes dels festeig, però en els últims anys han anat perdent eixa espontaneïtat al ser intervingudes les festes per les administracions, incloent ajudes econòmiques, que volent o no
Imatge Trasllat de torxes al festival de foc de Kurama.
les vincula ab les falles. Com està vinculada a les falles la festa del Falo di San Giuseppe, celebrat en poblacions italianes com Bari i Itri entre altres, i que s’organitza en honor de Sant Josep, i que té com a mostra gastronòmica els zepole intranet, una massa de farina fregida que s’acompanya de sucre o mel, semblants als bunyols. La festa d’origen solsticial, té segons alguns estudis, caràcter gremial, quan els fuster netejaven els obradors, formant fogueres a les portes dels mateixos, que algunes vegades eren coronades per una figura de drap, el màmmuòcc ‘, que simbolitzava l’hivern, que era cremat. La festa es celebra cada 19 de març. Més similituds ab les falles quasi impossible, no penseu? I es que hi ha que tindre en conter que moltes de les localitats italianes que hui en dia celebren focs festius estan ubicades en terres que formaren part de la Corona d’Aragó.
322 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
En este apartat no hi ha que oblidar totes les manifestacions a diferents sants que tenen una foguera senzilla com a centre lúdic al llarg i ample de la geografia espanyola, des de el ja nomenat Sant Antoni celebrat a centenars de localitats com Valencia, Siete Aguas, Tomelloso (Ciudad Real), Terol, Caspe (Saragossa) o Almería.
De fatxos i torxes. Sant Sebastià també té festes de foc, i és commemorat ab este ritual a pobles com Murillo de Gállego, Sos del Rey Católico o Biscaurrés, totes elles poblacions saragossanes, terres en les que la veneració a este sant té gran tradició, fins a Sant Joan, una de les nits de foc per excel·lència a tot el territori espanyol, i que serien innumerables les localitats ab festivitats que acaben al voltant d’un foc, com Tolosa (Guipúscoa), San Vicente de la Sonsierra (La Rioja), o Mieres, Avilés o Gijón en Astúries, on cremen Les Fogueres; en Cantabria a poblacions com Los Corrales de Buelna o San Juan de la Canal, es cremen fogueres per Sant Joan i després les cendres son escampades per els camps de cultiu per purificar-los; en Velilla del Río Carrión (Palencia) la cremà de la
foguera s’inicia ab ritus de tradició celta; en Albacete la foguera s’encén al acabar un recorregut il·luminat per torxes. I com no San Joan es venerat al llarg i ample de la costa mediterrània en infinitat de localitats que cremen focs festius per a celebrar el solstici d’estiu. El següent pas en l’elaboració d’elements a cremar seria, i explicant-ho de la manera més senzilla possible, agafar eixes fogueres de rames, i abans de encendre-les en flames, agrupar les rames o altres formes bàsiques i fàcilment manejables, per poder facilitar el seu transport, creant així un element festiu distint. Ja que el transportar el foc -de la mateixa manera que en l’antiguitat servia per tindre la llum, la llar i la deïtat allà on els grups d’humans es traslladavenservix per portar la festa per tota la població, escampant la purificació que oferix el foc, la presència del sant del dia o bé els acords de música i rialles. Recorrent el calendari la primera manifestació d’este tipo que trobem es el Nachi-no-Ogi-Matsuri, que es du a cap el dia 14 de juliol a la muntanya de Kumano, lloc sagrat per als japonesos i proper a la ciutat de Nachi-Katsuura. Allí homes vestits de blanc porten dotze torxes de pi, i de fins a dotze metres de llarg i uns cinquanta quilos de pes, per la muntanya. Les torxes representen a dotze deïtats a les que se demana salut i vitalitat a traves del foc purificador. A la mateixa localitat es celebra en abril, entre els dies 13 i 15 el Festival de Primavera Kumano Hongu Taisha, i combina els elements antagònics d’aigua, que servix per purificar als més menuts el primer dia de celebració, i el foc en forma de foguera -si tornem arrere un momentque val també com a part purificadora del ritual. Sense eixir de Japó ens trobem a finals d’agost el festival Gangara, que té uns mil dos-cents anys de tradició. Allí es cremen i passegen per la ciutat i fins a un santuari, torxes d’uns quatre metres
fetes ab bambú i les rames d’un arbre sagrat. Dos festes més celebrades al país nipó son els festivals de foc de Kurama i del Iwatsuta-Jinja Hi Matsuri. El primer, que té lloc a la ciutat del mateix nom, combina l’encesa de torxes, taimatsu, de gran tamany i fins a huitanta quilos de pes fetes ab fusta de pi, i fogueres, kagaribi, que arriben fins als tres metres d’alt, per a celebrar la construcció fa uns mil anys del santuari Yuki. I el segon es celebra a Osaka i s’encenen més de cent torxes de fusta, i quan ja son cendres el joves les travessen en un nou ritual purificador de l’esperit, com algunes de les festes que ja hem ressenyat al principi d’este estudi. L’última parada per terres nipones la fem al Festival del foc en el Mont Haguro o Haguro-san Shoreisai, que es celebra per a tancar l’any -si atenem al calendari occidental- i al que s’encenen dos grans torxes de fusta que han de ser “ballades” ab cordes debut al seu gran pes. Com es balla el foc La nit del fatxos a Onil, que és la Nit de Nadal, quan es roden les totxes, fatxos d’espart collits a la serra del poble. A la plaça principal de la localitat es concentren tots aquells que volen ballar el foc, i com si de les Falles es tractara es premia quasi tot, el fatxo més gran que es puga rodar, el més xicotet, el fatxo més artístic, la persona de major edat que rode fatxos, el xiquet o xiqueta de menor edat que els rode sense ajuda, etc.. això si, el premi no és un palet, si no un lot de productes nadalencs. El fi d’any es el motiu de celebració del Fireball Festival d’Stonehaven (Escòcia) on després de la mitjanit del 31 de desembre i a lo llarg del carrer principal de la població, homes i dones, voltegen per damunt dels seus caps boles de foc fetes ab diferents materials i que acaben sent llançades al mar. On també es llancen boles de foc, però entre persones, es a Najapa (El Salvador) la nit del 31 d’agost, per
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
323
FALLES
a representar la lluita entre Sant Jeroni Doctor, patró del poble, i el Diable, en al·lusió a l’erupció d’un volcà proper a la localitat, el Playón, que la va fer desaparèixer en 1658. El festival té el senzill i clar nom de Bolas de Fuego. També ab origen religiós, encara que també se li atribuïxen reminiscències de la cultura celta i una antiguitat d’uns dos mil anys, conta la festa de la Queima das fachas -no, no son persones-celebrada en Castelo en Taboada (Lugo), venerant a la Verge Maria. Així les fachas, estructurades entorn a un tronc prim però resistent, recobert d’agucios, un tipo d’arbust que recollit en estiu es deixa secar, per a la seua millor combustió, van col·locant-se formant un gran cercle, i son enceses la nit del 7 de setembre, quedant com la millor facha la que més temps creme.
romana, els devots fan cremar les torxes de juncs d’uns tres o quatre metres de grandària, mentres recorren tota la població, acabant davant de la catedral on es forma un gran foguera. Igualment, sense origen religiós però adaptat les creences catòliques, la festa de Los Escobazos crema torxes de ginesta. I si, per el nom, és fàcil saber com acaben en esta celebració, a granerades ab els artefactes encesos, intentant imitar, o això sembla, als pastors que arribaven al poble per estos dies, baixant de la muntanya, il·luminant-se el camí ab els escobones i apagant-les colpejant-se uns a altres. Durant la festa està prohibit colpejar per damunt de la cintura per a evitar mals majors. També cremen a l’hora grans fogueres que caldegen l’ambient junt a la música, els càntics festívols i l’aiguardent. Com una revetla de la vespra de Sant Josep, vaja.
La devoció mariana centra les dos festes que es celebren cremant torxes a Atri (Itàlia) i Jarandilla de la Vera (Càceres) dedicades a la Immaculada Concepció. Al país transalpí la Notte dei faugni té les seues arrels en l’època
Mescla de tots estos aspectes, i convertida en el referent orgiàstic del nord d’Europa trobem la festa de reminiscències culturals vikings del Up Helly Aa. L’últim dimarts del mes de gener a Lerwick (Illes Shetland)
Imatge Note dei faugni celebrada a Atri, Itàlia.
324 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
milers de persones rememoren els rituals víkings del júl, ab que el paganisme nòrdic celebrava el solstici d’hivern, i que el cristianisme associà ràpidament ab el Nadal. La festa consistia en cremar un barril ple de quitrà, però la prohibició per a tal activitat es va substituir en 1876 per l’encesa de torxes. La festivitat va renàixer ab força i en l’actualitat participen milers de persones. La festa s’organitza en esquadres, i un comitè central, d’on es tria al Guizer Jarl, o cap dels víkings d’eixe any, i és el protagonista de la celebració, com una sort de fallera major. Els esquadrons, fins a un numero proper als mil participants, recorren la ciutat en mig de la música i el nombrós públic, portant entorxes i tota la parafernàlia típica de les tribus vikings, creant un ambient incomparable, ja que el poble no més està il·luminat per el foc de les entorxes. El desfile acaba en el port on espera una reproducció d’un drakkar, la coneguda galera vikinga, al que tots els portadors llancen les seues entorxes botant-li foc, simulant la cerimònia funeral dels més destacats víkings que eren enviant al Valhalla, el seu paradís mitològic dins un drakkar ardent.
Un ninot solitari. En algunes manifestacions festívoles es cremen no més ninots acabats bastament, sense cap altre element combustible, també es cremen en festivitats cristianes com els que representen a Judes Iscariot i que son cremats la vespra o el diumenge de Resurrecció en molts pobles com Bocígano (Guadalajara), Carantaunas i Soportújar (Granada), o Alfaro (La Rioja). Estes festes tenen el mateix nom La quema de Judas9, i naixen de la tradició de ridiculitzar al causant de l’apressament de Jesús. En Alfaro es pengen prop d’un un centenar de
peleles que representen personatges influents del món de la política i de la societat. Els ninots van cremant-se per orde i des de fa uns anys l’ajuntament de la localitat premia els millor acabats. Serà este premi el fi de l’espontaneïtat del judes d’Alfaro, com va passar ab els premis a les falles? Carantaunas i Soportújar compartixen la festivitat per la proximitat de les dos poblacions, així, després de fer el ninot, ab roba vella i palla, i acabat ab tot luxe de detalls, inclús se li fiquen hortalisses a modo de símbol fàl·lic, és penjat de la finestra d’una venta que es troba a mig camí dels dos pobles, després es insultat i arrastrat per tota la població, a mans de grans i menuts, per acabar botant-li foc entre demostracions de -quasi- alienació mental transitòria col·lectiva. Un exemple més de festes celebrades a Espanya en que només cremen un ninot de draps i palla, tenim la festa del poble de Bocígano, on la figura del Judes s’acompanya per la de La Paca, els ninots son passejats, penjats i finalment cremats. Ab eixe foc, els joves encenen rames en les que perseguïxen als espectadors com a final de festa. En la província de Badajoz, es celebren els denominats Mastros, com en Alconchel o Cheles, Las Muñecas en la localitat d’Olivenza i els Juanes o Juanitos en localitats com Higuera de Vargas o Villanueva del Fresno. La nit de Sant Joan es cremen els mastros. La tradició s’entronca ab el culte al Sol propi del període estacional i els ninots servixen per a cremar tot allò roín ocorregut durant l’any passat. Este tipo de festa ha segut exportat a Sud-Amèrica, on ha acabat dividint-se en dos festivitats, una per al diumenge de resurrecció, com a Espanya i pels mateixos motius religiosos, i altra, Año viejo, ab molta difusió per tots els països de la zona que es celebra
9 Festes semblants també s’organitzen en poblacions com Chozas de Canales (Toledo); Taganana i Teror a Tenerife i Gran Canària -respectivament-; Pedro Abad (Còrdova); Venta del Moro (Valencia), ací es crema després de ser destrossada la figura; Villadiego (Burgos); Talayuelas (Conca); Samaniego, (Àlaba) i finalment Cabezuela del Valle (Càceres).
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
325
FALLES
per a Fi d’any10. En totes estes festes prima l’esperit quasi espontani de la celebració -les figures son realitzades per famílies o grups d’amics- tenen forta carrega critica i satírica, i s’acompanyen de música i en molts casos d’un “testament” que en clau irònica fa repàs del successos de l’any que acaba, i que és llegit abans de la cremà del año viejo, que és el nom que se li dona també al ninot. Tornat a Espanya, en Santa Lucia (Gran Canària) trobem la festa de la Quema del Haragán o Machango, on un ninot ab forta critica local es cremat el 15 de desembre. Però altres poblacions com Tejina (Tenerife) el cremen per a la festivitat local de Sant Bartomeu, que es commemora el 24 d’agost, i en llocs com La Frontera o Tigaday, en l’illa de El Hierro, li boten foc com a fi del carnestoltes. Com el conegut Entierro de la Sardina, que transcorre en moltes localitat espanyoles entre el Dimecres de cendra, la majoria de localitats, i els dies posteriors a Setmana Santa, com en la ciutat de Murcia, on la figura cremada a estat realitzada per un artista faller en moltes ocasions. Els soterrats solen consistir en un desfile carnavalesc que fa parodia d’un cortejo fúnebre i culmina cremant alguna figura simbòlica, generalment representada per una sardina, que al ser consumida per les flames, simbolitza el triomf de Don Carnal, i la mort de tot allò roín. Imatge Candela a Puebla de los Infantes, Sevilla.
Ab una estructura festívola similar podem assistir a la comarca de l’Alpujarra11 a una manifestació de foc més, El entierro de la zorra, que es celebra entre el 3 i el 4 de maig, per a commemorar la festivitat de la Santa Creu. La figura es passejada per els pobles, i conduïda a la plaça on se li 10 La festivitat, es celebra ab lleugeres variants a l’Equador, Colòmbia, Veneçuela, Perú, Mèxic, Xile, Cuba, Panamà, Nicaragua, Hondures, i a l’Argentina, on es construïxen figures molt semblants a les falles valencianes. 11 En concret la festa es viu a les poblacions d’Alboloduy, Alcolea, Huécija, Santa Cruz de Marchena, tots de la província d’Almería i Pampaneira i Yegen -en esta localitat es celebra la festivitat durant el Carnestoltes-, dins de la província de Granada.
326 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
ligen els càrrecs que la condemnaran, i finalment se la sotmet a l’auto de fe, al temps que sona la música i corre el vi de la zona. A la festa se li atrbuïxen orígens relacionats ab la caça de bruixes, que sembla eren habituals en la comarca en altres temps, i que possiblement acabaren també en la pira porgant els seus suposats pecats. A terres valencianes trobem festes com les dels Ninots de Sant Cristòfol, a l’Alcora (Castelló) que es va recuperar no més fa tretze anys, i que es l’acte final del dia del patró de la localitat, som consumides per les flames després d’haver segut penjades. Estes figures fetes ab roba vella reomplida de palla i serradura, entronquen en l’ampla tradició dels ninots de quaresma, que encara que no sempre acaben destruïts per les flames, son una expressió molt arrelada a les nostre terres. A Mutxamel, per exemple, el costum es conserva amb el nom de “El vell i la vella”; a Xixona, els monots; a Elx, penjaven uns nanos pel matí fins últimes hores de la vesprada prenent el nom de les Velles de la Serra; a Alcoi hi ha la costum de fer perots; i també a Llíria i Picassent col·locaven uns ninots per la nit, per a preservar l’anonimat dels responsables. I així en molts més pobles es conserva esta tradició que probablement siga un més dels orígens dels ninots de falla, ja que no hi ha que oblidar que per calendari, les Falles i la Quaresma solen coincidir en el temps.
Fogueres rematades. En altres festivitats es poden trobar dos o més d’estos elements, utilitzats per a les diferents parts de la celebració, dividida en diferents ritus, i que solen contar ab una foguera que es rematada per una figura més o manco treballada, o per altres elements alguns certament sorprenents. Per exemple la festa de la Befana, que es celebra a algunes localitats italianes, i que conjunta una foguera i el ninot d’una bruixa, que dona nom al ritu, per a commemorar l’Epifania del Senyor. De la mateixa forma que tres festes, dos a Espanya i un altra a Itàlia, que combinen una foguera ab una o varies figures com a coronament. Que ens pot fer recordar les falles primigènies, en que s’amuntonaven trastos i material combustible, que podia o no ser tapat per paper o teles decorades i que es culminaven ab un o més ninots. Estes tres festes de les que parle son a més coincidents al calendari, les celebrades a Espanya, en concret a les poblacions d’Almendralejo (Badajoz) i de La Puebla de los Infantes (Sevilla) estan dedicades a la Verge de la Candelaria, de la que les dos festes prenen el nom Las Candelas. Mentres que la que s’organitza a la població italiana de Canzo (Lombardia) -entre altres
moltes localitats més- està dedicada a rituals de fi d’any i d’abundància de les collites, i porta el nom de La Giubianna, i té connotacions preromanes, com el nom que sembla procedir de la figura de Júpiter, encara que l’adopció de la figura d’una bruixa és d’època medieval, constituint un clar avis en temps inquisitorials. Les demés festes que tenen com a centre una foguera simple coronada per algun element tenen també connotacions religioses, encara que una d’elles, Sant Hanks i la manera de commemorar-lo a Copenhage vullga buscar les seues marques de naixement als rituals solsticials d’estiu celebrats per els víkings entorn als pous d’aigua, per este motiu, les fogueres s’encenen damunt de plataformes que suren en un riu o llac. Dedicada també al Baptiste, la Fogata de San Juan crema el 7 de novembre a Los Cardales. Exaltación de la Cruz, província de Buenos Aires, encara que a esta festa també se li vol buscar un component pagà, encara que començà a celebrar-se en l’any 1994... La particularitat d’esta foguera, a la que s’afigen figueres de drap, és que els ninots son portats quasi en processo per els veïns de la població, seguint un desfile de xiquets que porten fanals.
Imatge Celebració de Sant Hanks a Copenhagen.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
327
FALLES
Imatge Buergbrennen a les montanyes de Luxemburgo.
A diferents localitats de Xipre tornem a trobar la figura de Judes, que corona el dissabte de Pasqua les fogueres nomenades Lampratzia, que solen cremar a les portes de les esglésies i algunes de les quals arriben a prou alçada, i son digam ab component públic, i altres més xicotetes, son quasi de caràcter familiar o de colles d’amics. Les dos últimes festes poden, encara que no tenint res a vore, retrotraure a fets que sense oblidar hi ha que procurar que no es tornen a repetir, ja que la foguera que constituïx l’eix de la celebració està rematada per una creu. Son la festivitat de Buergbrennen, que durant el primer fi de setmana de Quaresma celebra la fi de l’Hivern a moltes localitats de Luxemburg, Alemanya, França i Bèlgica, nomenant-se en estos dos últims països Dimanche des Brandons. Sembla que té arrels paganes i seria una nova adaptació al calendari cristià d’una festa solsticial. Fins fa poc era una festa vedada a les dones, i no més un home casat, normalment l’últim en contraure matrimoni del poble, podia ser l’encarregat de encendre el foc, que normalment crema en lo alt d’una colina propera al poble per a que la foguera siga ben visible. Els joves son, habitualment, els encarregats de replegar la fusta que formarà la foguera. En algunes zones es realitza una processo ab torxes fins el lloc on està alçada la foguera abans de cremar-la, cosa que es facilita, recobrint la foguera i la creu ab palla. L’altra festa ab una creu ardent com a centre festívol és el Meskel. Es viu el dia 27 de setembre, que correspon al 17 de meskerem en el calendari etíop, ja que esta festa és seguida per les esglésies ortodoxes d’Etiòpia i Eritrea, commemorant el descobriment de la Vera Creu per part de la reina Helena, després d’una revelació. La creu, i la foguera o demera, s’adornen ab flors, i els fidels es dibuixen una creu ab les cendres o el carbó resultants de cremar-la. A més la tradició diu
328 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
que depenent de la direcció del fum -imagineu açò ab el fum negre del suro blanc...- o si la foguera col·lapsa sobre si mateixa o no al cremar, tenen incidència en la resolució de successos futurs.
Fogueres satíriques o falles. Més treballats son els elements que cremen en les últimes festes que coneixerem, i sí, més semblants a les que més tenim presents, les Falles o Fogueres, algunes prenen directament el mateix nom, encara que es celebren en dies o èpoques diferents, o no guardant relació ab els motius de les celebracions que fem per estes terres. I altres d’origen totalment distints connecten per tindre figueres ab prou dosi artística com a centre festívol, i que acaben sent engolides per les flames. Estes manifestacions esguiten tot el calendari, però significativament es concentren en els mesos de primavera i estiu. Així les primeres referències les trobem en el mes de maig, quan s’organitzen les de Festes de Maig, a Badalona (Barcelona) en honor de Sant Anàstasi, i a Alcantarilla, (Murcia) en honor de Nostra Senyora de la Salut. A les primeres es crema un dimoni i a les segons la figura d’una bruixa. La cremà del dimoni te origen en l’any 1940, quan es reprenen les manifestacions festívoles i emparant-se
un fet casual de 1785 en que segons les cròniques, per les festes del Rosari uns pescadors cremen un figuron, probablement un mascaró de proa d’algun barco, que es utilitzat com a referència per a crear la festivitat actual dotant-la de transfons històric. La cremada, com així es diu ala localitat, es celebra a la platja des de 1955. En quant a la bruixa, algunes fonts diuen que la festa vol representar els autos de fe que suposadament celebraria la Sant Inquisició a la població d’Alcantarilla, encara que s’ha demostrat que no va haver cap ajusticiament ab foc a la zona, el que reforçaria la teoria que manté que no més és una manifestació més dels típics foc purificadors que s’encenen a les vores del Mediterrani, i que en esta localitat té foc festiu des de l’any 1989, quan s’aprova finalitzar les festes ab la crema d’una bruixa. La següent celebració seria la de les Fogueres de Sant Joan d’Alacant, que com es sabut importen l’estil faller valencià, des de l’any 1928, quan José Maria Py aconseguïx introduir la festivitat per tal d’atraure encara més al turisme que començava a ser una font d’ingressos en la ciutat. Les Fogueres sempre han tingut un estil més avantguardista i s’han deixat influenciar per les corrents artístiques ab més llibertat que les falles, creant-se allò que es va nomenar estil alacantí, i que els últims anys sembla estar en clara regressió al fallerizart-se les construccions efímeres alacantines. Com ocorre ab les Fogueres de Sant Vicent del Raspeig, que celebrades en juliol, estan dedicades a la Verge del Carmen, i que tenen el seu origen en l’adaptació en 1933, i per part d’unes xiquetes, de la festa que es vivia a Alacant, i plantaren una falla, com al principi es denominaven estes festes, feta ab caixes de cartó. Ja en 1936 les falles de Sant Vicent del Raspeig havien copiat l’estil alacantí de les seues predecessores, i des de 1947 s’organitzen de manera oficial. També a Sant Joan s’oferix la Falla de
San Pedro del Pinatar, Murcia, dins de les festes patronals que celebra esta localitat de la bora del Mar Menor, que recuperava el foc en 2016 després d’una quants anys de no tindre cap foguera, que en estos anys ha segut de escassa envergadura, però ab les pautes del que seria una falla. Falles molt senzilles, en veritat casolanes, es planten a El Vendrell en les Festes del pa Beneit, celebrades des de l‘Edat Mitjana durant la huitava del Corpus, quan es beneïa la farina vella, abans de la sega del blat. Les festes, que actualment es viuen la primera setmana de juliol, es dividixen per barris que la celebren per ordre successivament, cadascun un dia distint de les festes, comencen ab un passacarrer en que es passeja el pa, i culminen ab la cremà de les falles que critiquen o destaquen els fets ocorreguts durant l’any, com en el cas de les falles que coneguem. De la mateixa manera que la Falla de Sant Jaume, de nou a d’Onil, que ab estructura senzilla recupera des de 2005 l’antiga costum de la població de plantar i cremar un cadafal per a esta festivitat. Copiada de les valencianes és la Falla de TOHU, que es planta com a mig d’expressió d’esta organització sense ànim de lucre, que té tres pilars en les seues activitats, la cultura a través del circ, el medi ambient promocionant-lo ab les seues accions i promoure la participació de la comunitat del barri de Saint-Michel, on s’enclava l’associació, afavorint la contracció de gent de l’entorn, i també buscant la realització d’esdeveniments culturals de tot tipo, entre els que destaca la falla que sol plantar-se a mitjans d’agost. Segons la pròpia pàgina web de l’associació12 la falla crema durant un espectacle de focs artificials, evocant el renaixement i la renovació, i “és un símbol d’integració intercanvi cultural i expressió artística”. Per el que sembla estos conceptes estan més clars a Canada que no a Valencia, on encara 12 http://tohu.ca/fr/
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
329
FALLES
alguns es pregunten si les falles son cultura... Ja acabant l’estiu, i tornat a terres valencianes trobem primer les Festes de la Verema, ab la seua Font del Vi, que crema a Requena des de 1950, encara que la primera font del vi es plantà en 1949, però no va ser consumida per el foc. Celebrada sempre entre finals d’agost i principis de setembre, la festa guarda similituds ab les falles, a més del foc, com l’ofrena, vinculació ab comissions falleres de Valencia o en particular ab famílies arrelades al món faller i de la verema, encara que “les fonts del vi no representen critica, ni actualitat social o cultural...” (Garcia 2017:66). La segona festa que podem visitar son les falles més tardanes al calendari, les d’Elda, que estan dedicades a Sant Crispin i Sant Crispinià, i que ancoren els seus origen en l’any 1929 i en la tradició de fer focs en els canvis estacionals, ja que també havia costum a la localitat de cremar fogueres per Sant Joan. Les Falles d’Elda sorgixen de la actitud festívola del veïnat, en concret dels barris Nuevo i de La Prosperidad, tenint continuïtat fins l’esclat de la Guerra Civil, i tornat a recuperar-se fins als nostres dies en l’any 1949, quan els veïns del carrer Trinquete planten un falla. Ja des de 1958 les falles conten ab una gestora que organitza tots els actes del calendari d’activitats. L’última festa en la que allò que es Imatge Cremà de les deïtats al Festival Dussehra.
330 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
crema es nomena falla es la que es celebra a Berga, Barcelona, i és l’acte final del concurs de boletaires que la Penya Boletaire de Berga organitza tots els anys a principis del mes d’octubre, i el contingut de la qual sempre és al·legòric a algun tema de l’actualitat local en clau boletaire. Algunes fonts apunten que la Falla de Berga, que es planta des de 1960, és l’evolució de les fogueres que encenien els participants al concurs per torrar els fruits micològics. Ja quasi per a tancar el nostre recorregut ens acostarem al Festival Dussehra, també conegut com Navratri i celebrat a molts països ab cultura hindú, com la pròpia Índia, Nepal, Sri Lanka i Bangladesh, a més de parts de Pakistan. La festa es dedica a la deessa Shakti i celebra el triomf de Rama sobre el dimoni, es dir, del bé sobre el mal. El festival engloba manifestacions populars, obres teatrals, activitats religioses o musicals entre les que destaca la cremà de acolorides figures de gran tamany. Es rodeja tota la celebració de focs artificials, música, etc., i s’emmarquen la tradició del foc purificador i redemptor de qualsevol maldat i imperfecció. Com es regix per el calendari lunar, la festa va menejant-se en el espai temps entre mitat de setembre i finals d’octubre, tenint una duració aproximada de deu dies i nou nits, que es tanquen ab la cremà de les tres figures que representen a les deïtats.
Per últim anirem a l’altra part del món, a Hondures, on al municipi de Trinidad, un xicotet poble de poc més de mil habitants, s’ha recuperat des de finals del segle passat la tradició de cremar la fusta sobrant de les llars, i celebrar el dia de Nostra Senyora de la Concepció, però sembla ser que de mans un espanyol integrant d’una agrupació teatral, i copiant a les Falles -com la pròpia organització s’encarrega de destacar al seu espai web- s’ha dotat a aquelles fogueres d’un sentit crític sociopolític, girant tot entorn a una temàtic central triat en cadascuna de les edicions de l’esdeveniment, i que és l’eix del Paseo Real de las Chimeneas Gigantes, que deuen de tindre una forta carrega satírica, ja que en 2015 el govern municipal va plantejar-se l’eliminació del festival, encara que finalment va continuar celebrant-se gràcies a la pressió dels habitants de la població. Com ha passat un parell de vegades ab les Falles, que deixaren de plantar-se en 1886 i 1896 per diferents raons, però sempre per motiu de les fortes critiques que abocaven els cadafals fallers, i que les autoritats incapaços de digerir-les intentaven domesticar a colp de pujar els arbitris necessaris per a plantar falles o directament prohibint la seua erecció per motius de seguretat, al haver protestes per temes de caràcter nacional com guerres a les colònies. Sense voler, he començat a parlar de falles, encara que he fet algun apunt durant tot el text. Així que deixem les festes de fora, de les que he trobat un bon grapat, però de les que no totes estan referenciades a este estudi, no més les que m’han semblat més interessant. Però no caben totes, ni tenim espai al llibret, ni temps per a destacar-les totes, ni tu lector tanta paciència com per abusar d’ella. Així que si, ja va sent hora que parle de la festa que ens ha dut a tots ací, les Falles. Falles que se planten a Valencia i a prop de quaranta localitats de L’Horta, a quasi setanta pobles i ciutats de la Comunitat Valenciana, des de Benicarló a Elda, passant per
Borriana, Alzira, Gandia, Pedralba o Benidorm, i que han traspassat les fronteres regionals, quasi sempre de la mà de valencians immigrants, o dedicats al comerç per arribar a Mancha Real (Jaén), Gavà (Barcelona), Calvià (Mallorca), Saragossa o Sant Antoni de Portmany (Eivissa), o bé arribant a llocs com Paris, Buenos Aires, Mar del Plata, Veneçuela, entre alguns dels escenaris internacionals que han vist cremar-se una falla, com des de fa cinquanta anys es veu la falla que es planta al carrer de Sant Josep de San Juan del Puerto (Huelva), on conten ab fallera major, pajes acompanyants, revista anunciadora de la festa, ball ab orquestra, ofrena al patró sant Josep -no com en Valencia que se l’arracona- per xiquetes i xiquets vestits de flamencs, concursos com el de talladors de pernil, que en la zona serà exquisit, tiquets per a menjar paella, missa en honor al sant i cremà amenitzada per la música d’una xaranga, com es cremaven les falles del segle XIX i principis del XX, ab música de banda. Una festa que perd els seus orígens en les foscors dels temps. Que te referències confirmades des de finals de segle XVIII, que ha crescut des de un simple fet puntual, a alguns carrers da la Valencia històrica, fins a convertir-se en una de les expressions festívoles més grans del món. Ab un impacte econòmic de milions d’euros, en la que es veuen implicats directa o indirectament centenars de milers de persones, que a gust o a disgust es veuen envoltades de la eclosió d’aromes, colors, sons, sabors, estimulacions tàctils, que acaben en la catarsi flamígera de la cremà, connectant cada cèl·lula del cervell faller per mig de la combustió de les falles, tornat als orígens del domini del foc, quan servia d’ajuda per comunicar, calmava el fred de l’hivern, i tenia paper purificador d’allò malèvol, que es volia combatre. Foc de lluita contra el poder que intentava subjugar al poble que s’alçava per un dia, la vespra de Sant Josep, i cremava al ric, al gola, al polític, al militar, al rei, al ofegador
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
331
FALLES
usurer, però també conceptes com la fam, la guerra, els diners, la malaltia, per que acabar deixant-se dominar per els premis, les subvencions, utilitzades des de fa molt de temps per els que manen per tal d’ofegar ab mà ferma a aquells que mengen d’eixa mateixa mà. Una festa volguda i odiada, entesa i criticada, organitzada fins la quasi militarització i descontrolada en molts aspectes, viscuda ab intimitat i regalada a l’orbe ab desmesura
mediterrània, nostra i de tots. Les falles. De les que en veritat no vaig a parlar-vos, ja deuríeu de saber que son, que fem, qui les fem, perquè les fem, i què, com, quan, quantes, per a que, de que i a sant de que les plantem quan acaba l’hivern, i per damunt de tot, per què les cremem, quin és el sentit de tot este maremàgnum de sentiments, vivències, sensacions, i transmissions que ens reunix al voltant d’una foguera satírica. Al voltant del foc.
Bibliografia. Ariño Villarroya, A., (1990): La Ciudad ritual. La fiesta de las fallas, BarcelonaMadrid, Anthropos-Ministeri de Cultura. DD. AA., (1990): Historia de las fallas, València, Levante-El Mercantil Valenciano. Costa Granell, X., (1995): Mites, rituals i sentit tràgi-còmic en la modernitat valenciana, dins Revista d’Estudis Fallers, nº2, Associació d’Estudis Fallers, Valencia, pàg. 51- 75. -(1998): Las Fallas de Valencia: el arte de la consagración del fuego, dins Revista Española de Investigaciones Sociológicas, nº 84, Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), Madrid, pàg. 276- 289. -(2000): El treball sociable en les falles: una breu aproximació sociològica, dins revista d’Estudis Fallers, nº5, Associació d’Estudis Fallers, Valencia, pàg. 25-37. -(2003): Sociabilidad y esfera pública en la fiesta de las fallas de Valencia, Valencia, Biblioteca Valenciana, Generalitat Valenciana. Cuatrecasas, J.(1967): Mitopoyesis del origen del fuego: su significación antropológica. Revista de Psicologia, 5, pàg. 21-26. Disponible en: http://www. fuentesmemoria.fahce.unlp.edu.ar/ Diez Martín, F. i Goméz de la Rúa, D., (2009): La domesticación del fuego durante el Pleistoceno Inferior y Medio. Estado de la Cuestión, dins Revista Veleia, nº 26. Euskal Herriko Unibertsitateko Argitalpen Zerbitzua / Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco, Bilbao, pàg. 189- 216. Frazer, J. G. (1986): Mitos sobre el origen del fuego, Barcelona, Editorial Alta Fulla. Garcia Cabañas, A. (2017): El protagonisme del foc en la Festa del Vi. Revista CENDRA- Suc de Falles, nº 21. Associació Cultural Malalts de Falles, Valencia, pàg. 66-68. Goudsblom, J. (1992): Fire and Civilization, Londres, Penguin Press.
332 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Hernández i Martí, G.M. (1996): Falles i franquisme a València, Catarroja, Editorial Afers. Leach, E. (1978): la lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI. Lévi-Strauss, C. (1951): Le Père Noël Supplicié, dins Les Temps Modernes, nº 77, març de 1952, pàg. 1572-1590. -(1971): Mythologiques. L’homme nu, Plon. Madison, University of Wisconsin–Madison. Marcos Arevalo, J., (2002): El fuego ritual y la purificación. Caracterización de las fiestas de las candelas en Extremadura, dins Zainak, Cuadernos de Antropología-Etnografía, nº 26. Sociedad de Estudios Vascos, Eusko Ikaskuntza, 2004, pàg. 247-257. Palop, F., (2000): Ninots contra tafurers. Les arrels d’una identitat profunda. Revista d’Estudis Fallers, nº 5. Associació d’Estudis Fallers, Valencia, pàg. 39-48. Riart Arnalot, O., (2012): Catalogació de les falles al Pirineu. Descripció dels processos i elements fallaires. Revista d’Etnologia de Catalunya, nº 38, juliol 2012. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals (Generalitat de Catalunya), Barcelona, pàg. 162- 173. Ruiz Fernández, J., (1997): Rituales festivos en torno al fuego en la comarca de la Alpujarra, Actas de las Iª jornadas de Religiosidad Popular: Almería, 1996. Instituto de Estudios Almerienses, pàg. 345- 359. Simmel, G., (1971): “Sociability”, On individuality and social forms, Chicago, The University of Chicago Press. Tejeda Martín, I., (1996): La foguera i l’espai públic, dins Revista d’Estudis Fallers, nº 3, Associació d’Estudis Fallers, Valencia, pàg. 21- 24.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
333
FALLA PLAÇA JESÚS
334 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
Soc amor, por, emoció, tristesa i alegria, frustració, passions... Endins del bosc dels meus pensaments, em busque. Tots els meus pensaments, diàriament milions d’ells; tot el que veig, escolte, olore, saboreig i sent. Et sent. Les meus decisions i les meues indecisions. En aquest passejar que em porta la vida, em pregunte, on resideix la meua ànima? En aquest bosc. Al final un conjunt especial i únic de neurones i reaccions químiques formen el meu bosc, el meu bosc únic que és la meua ment i que soc jo. Sinapsis es un projecte original de FPJ que te com a objectiu principal apropar a la comunitat la importància del coneixement del nostre cervell i de la investigació. Entendre el cervell i entendre que les malalties neuropsiquiàtriques son tan sols això, malalties és un dels nostres objectius. Amb coneixement no tenim por i per tant, serem una societat més inclusiva. La nostra societat funciona com un conjunt de persones amb relacions intrapersonals e interpersonals dels seus esser; al més pur estil de neurones i grups de neurones interconnectades fent sinapsis. Com les neurones per garantir la vida del cos, treballem en grups i també aïllats amb una finalitat comú, el benestar de tota la nostra comunitat, majoritàriament. Hi ha un pensament comú, una mobilització comú que forma part de la evolució de la comunitat. Esta comunitat, com el nostre cervell, aprèn contínuament i tan sols l’augment del seu coneixement comú fa, que pel bé de la comunitat, sigam més sensitius, més inclusius i per tant més precisos al funcionament de totes les peces que conformen aquest cos i cervell comunitari. Està a les nostres mans que continuem engranant aquestes sinapsis per assolir una societat millor.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
335
ETSE-UV Ingeniería Telemática
www.uv.es/etse
Ingeniería Multimedia
Ciencia de datos
Escola Tècnica Superior d’Enginyeria — Grados Ingeniería Electrónica de Telecomunicación
Ingeniería Informática Ingeniería Electrónica Industrial
www.uv.es/etse
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Diseño: Jaime Mulet
Ingeniería Química
#etseuv
Els nostres records d’ahir duraran tota la vida. Ens quedarem amb els millors, oblidarem la resta, i tirarem de menys la teua companyia... En memòria.
PEDRO ANT. ARMENTEROS GENEROSO; ESTER ARROYO DÍAZPAVÓN; JOSÉ GASPAR BADIA DOMÉNECH; CRISTINA BADIA ROMEU; Mª AMPARO BELDA MERINO; RICARDO BELDA RIPOLL; ANA BLAS GARCÍA; JOSE BRESÓ CABAÑAS; CARMEN CALABUIG MERINO; ROSA PURA CALPE FORTEA; VICENTE CAMARENA RUBIO; YOLANDA CAMPOS JURADO; ALICIA CATALÁ ERAUS; EDUARDO CATALÁ ERAUS; JOSE VTE. CUBELLS FERRER; JUAN PEDRO COLLADO MINAYA; INMACULADA CHAMORRO ROMERO; ELENA Mª DÍAZ-PAVÓN QUESADA; Mª JOSÉ FERNÁNDEZ LEONARTE; BLANCA C. FERNÁNDEZ VIU; JOSE GANDIA FERRERO; MARIBEL GARCÍA MASCARELL; JUAN LUIS GIL FOGUÉ; DAFNE GÓMEZ ROYO; LUZ GONZÁLEZ LLEDÓ; JOSÉ LUIS GONZÁLEZ ROMERO; OLGA Mª GRANELL GUADILLA; LUCÍA HIPÓLITO CUBEDO; INMACULADA JURADO TEJADA; PILAR JURADO TEJADA; ROBERTO LUJÁN VALOR; ISABEL MARTÍ PÉREZ; LUCÍA MARTÍ PRATS; JUAN VTE. MARTÍ SÁNCHEZ; JOSEP Mª MARTÍNEZ MARCO; JUANJO MEDINA BONILLA; JOSÉ ANT. MEDINA SERNA; MILAGROS MERINO UTIEL; INMACULADA MOLTÓ GÓMEZ; CARMEN MONMENEU MARTÍ; TONI MONMENEU MARTÍ; NEUS MONMENEU SALAVERT; PAULA MONMENEU SALAVERT; Mª DOLORES MORENO CUQUERELLA; JOSÉ VTE. MORENO CUQUERELLA; MIGUEL MUÑOZ GRIMAS; MIGUEL MUÑOZ SELVI; Mª TERESA NAHARRO EXPÓSITO; CLAUDIO NAVARRO RUBIO; JUAN NAVARRO VALERA; SERGIO PÉREZ PEDRÓS; CARLOS PÉREZ ROMERO; AURORA PIQUER GARCÍA; SARA PIQUER GARCÍA; JOSÉ PIQUER PÉREZ; PAZ PITARCH SELVI; OSCAR RIDAURA MINGUET; ANGEL ROMERO MELLE; MATI ROMERO NAVARRO; ROSA ROMEU MARTÍ; NIEVES SALAVERT BROSETA; JUAN ANT. SAN ANDRÉS GARCÍA; JULIO ANT. SÁNCHEZ FERRANDIS; ALEJANDRO SÁNCHEZ LUPIAÑEZ; JORGE SÁNCHEZ TORMO; CARLA SANZ ROMERO; Mª PAZ SELVI GARAYOA; AMPARO TIJERAS IBORRA; FCO. MANUEL TORRES MERINO; EMPAR VERDEGUER BELDA; JOSE R. VERDEGUER TODO; MATIAS VICENTE MENDOZA; MIREYA VICENTE VILAS; ESTRELLA VILAS LOREDO; ANA Mª VILLALBA LAYUNTA; CONCHA VISIEDO LEAL
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
339
BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Per a ... Juan Ant. San Andrés García BUNYOL D’OR Per a ... Jose Bresó Cabañas José Luis González Romero Miguel Muñoz Selvi BUNYOL D’ARGENT Per a ... Concha Visiedo Leal BUNYOL DE COURE I DISTINTIU D’OR Per a ... Carlos Pérez Romero BUNYOL DE COURE Per a ... Inmaculada Chamorro Romero Josep Mª Martínez Marco Claudio Navarro Rubio Juan Navarro Varela Sara Piquer García Jorge Sánchez Tormo Carla Sanz Romero
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
341
matí
Xerrades: Neurociència per a tothom
12h Campus de Burjassot. Sala Darwin. Facultat de Farmàcia 12h Campus de Blasco Ibáñez. Sala de Graus. Facultat de Medicina
I Jornada de
DONES en NEUROCIÈNCIA 12.02.2018
vesprada Ciència i Societat
Aula Magna. Facultat de Medicina 17h Xerrada: “Neurosexisme” 17:30h Taula rodona: ”La dona en la (neuro)ciència” 19h Monòleg 19:15h Entrega de premi Concurs ʻDones en Ciènciaʼ i Clausura 19:30h Inauguració de lʼexposició: ʻCreadores: Dones en Ciènciaʼ
http://donesineuro.blogs.uv.es Coordina
Organitza
Donen suport
Facultat de Medicina i Odontologia Comissió d’Igualtat Departament d’Anatomia i Embriologia Humana
FALLA PLAÇA JESÚS
Programació 2018
DISSABTE - 16/02/2018
20:00h - Presentació del Llibret A.C. Falla Plaça de Jesús.
DISSABTE - 17/02/2018
21:00h - Sopar d’Exaltació de les F.F.M.M de l’Agrupació Mercat de Jesús.
DIUMENGE - 26/02/2018
14:00h - Dinar de la comissió al casal. 18:00h - Eixida de la Comissió cap a la Crida.
A partir del 01/03/2015 soparem cada dia al casal de la Falla DISSABTE - 03/03/2018
10:30h - Replegà pels comerços del barri acompanyats per la colla de tabal i dolçaina “Tio Vaina”.
DISSABTE - 10/03/2018
22:00h - Sopar oferit per Toni Monmeneu i Marti, President de la Falla Plaça de Jesús. En finalitzar s’imposaran les insígnies de la Falla als nous fallers i les recompenses atorgades per JCF.
DIUMENGE - 11/03/2018 DIJOUS - 15/03/2018
DIVENDRES - 16/03/2018
11:00h - Esmorçar. 12:00h - 46 Concurs de Paelles. 15:00h - Primer dinar al casal. 18:00h - Concentració al casal per a la recollida del ninot. 22:00h - Sopar de la plantà. En finalitzar plantarem la Falla de l’artista Ramón Solaz. 12:00h - Actuació a peu de falla. 15:00h - Dinar per a la Comissió. 19:30h - Setmana del cervell. 21:00h - Actuació a peu de falla. 22:00h - Sopar. 00:00h - Discomòbil. En acabar la discomóvil sortirem d’excursió per a vorer falles.
344 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
DISSABTE - 17/03/2018
10:00h - Concentració al casal per anar a la Plaça de l’Ajuntament per a arreplegar els premis atorgats per la Junta Central Fallera, acompanyats per la Colla de Tabal i Dolçaina “Tio Vaina” 12:00h - Cercavila conjunta amb les Comissions Carcaixent-Jerónimo Muñoz i Micer Rabasa-Poeta Maragall. 13:00h - Actuació a peu de falla. 15:00h - Dinar per a la Comissió Major. Vesprada lliure/jocs tradicionals per a la comissió major 22:00h - Sopar al casal 00:00h Concet Ivan Lane
DIUMENGE - 18/03/2018
12:00h - Actuació a peu de falla. 14:00h - Dinar per a la Comissió. 16:30h - Concentració al casal per eixir cap a l’Ofrena de Flors a la Verge dels Desemparats. Acompanyats per la banda de Massarrojos. 22:00h - Sopar al casal 00:00h - Discomòbil.
DILLUNS - 19/03/2018
08:00h - Despertà del dia de Sant Josep per tota la demarcació. 10:00h - Concentració al casal per a assistir a la Santa Missa en la Parròquia de Santa Maria de Jesús, celebrada en honor al nostre Patró, Sant Josep. A la eixida de missa, cercavila per la demarcació, acompanyats per la colla “Tío Vaina”. 14:00h - Mascletà conjunta amb la Falla Carcaixent a la seua demarcació 17:00h - Taller de batukada para toda la comisión y pasacalle por la demarcación. 20:00h - Berenar/Sopar per a la Comissió Infantil. 21:30h - Focs d’artifici previ a la Cremà de la falla infantil. 21:55h - Cerimònia d’entrega del foc. 22:00h - Cremà de la Falla Infantil “”. 22:30h - Sopar de la Cremà. 23:30h - Focs d’artifici. 23:55h - Cerimònia d’entrega del foc. 24:00h - Cremà de la Falla “”. En finalitzar, i com ja és tradicional, passeig nocturn per a -visitar la Plaça de la Verge i acomiadada de les Falles 2018.
La Falla es reserva el dret de modificar els horaris, actes o ubicacions d’ultima hora.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
345
FALLA PLAÇA JESÚS
Programació INFANTIL 2018
DIVENDRES - 16/02/2018 DISSABTE - 17/02/2018 DIUMENGE - 26/02/2018
20:00h - Presentació del Llibret A.C. Falla Plaça de Jesús. 21:00h - Sopar d’Exaltació de les F.F.M.M de l’Agrupació Mercat de Jesús. 14:00h - Dinar de la comissió al casal. 18:00h - Eixida de la comissió cap a la Crida.
A partir del 01/03/2017 soparem cada dia al casal de la Falla
DISSABTE - 03/03/2018
10:30h - Replega pels comerços del barri acompanyats per la colla de tabal i dolçaina “Tio Vaina”
DISSABTE - 10/03/2018
22:00h - Sopar oferit per Toni Monmeneu i Marti, President de la Falla Plaça de Jesús. En finalitzar s’imposaran les insígnies de la Falla als nous fallers i les recompenses atorgades per JCF
DIUMENGE - 11/03/2018
11:00h - Esmorçar. 12:00h - 46 Concurs de Paelles.
DIJOUS - 15/03/2018
15:00h - Primer dinar al casal. 18:00h - Concentració al casal per a la recollida del ninot. 22:00h - Sopar de la Plantà. En finalitzar plantarem la Falla de l’artista Ramón Solaz.
DIVENDRES - 16/03/2018
15:00h - Dinar per a la Comissió. 19:30h - Setmana del cervell. 22:00h - Sopar. 00:00h - Discomóvil. En acabar la discomóvil eixirem d’excursió per a vore falles.
DISSABTE - 17/03/2018
10:00h - Concentració al casal per anar a la Plaça de l’Ajuntament per a arreplegar els premis atorgats per la Junta Central Fallera, acompanyats per la Colla de Tabal i Dolçaina “Tio Vaina” 15:00h - Dinar per a la Comissió Major. Tarde libre/juegos tradicionales mayores 22:00h - Sopar al casal 00:00h - Concet Ivan Lane
346 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
DIUMENGE - 18/03/2018
12:00h - Cercavila conjunta amb les Comissions Carcaixent-Jerónimo Muñoz i Micer Rabasa-Poeta Maragall. 15:00h - Dinar per a la Comissió. 16:30h - Concentració al casal per eixir cap a l’Ofrena de Flors a la Verge dels Desemparats. Acompanyats per la banda de Massarrojos. 22:00h - Sopar al casal 00:00h - Discomóvil.
DILLUNS - 19/03/2018
08:00h - Despertà del dia de Sant Josep per tota la demarcació. 10:00h - Concentració al casal per a assistir a la Santa Missa en la Parròquia de Santa Maria de Jesús, celebrada en honor al nostre Patró, Sant Josep. A la eixida de missa, cercavila per la demarcació, acompanyats per la colla “Tío Vaina”. 14:00h - Mascletà conjunta amb la Falla Carcaixent a la seua demarcació 17:00h - Taller de batukada para toda la comisión y pasacalle por la demarcación. 20:00h - Berenar/Sopar per a la Comissió Infantil. 21:30h - Focs d’artifici previ a la Cremà de la falla infantil. 21:55h - Cerimònia d’entrega del foc. 22:00h - Cremà de la Falla Infantil “”. 22:30h - Sopar de la Cremà. 23:30h - Focs d’artifici. 23:55h - Cerimònia d’entrega del foc. 24:00h - Cremà de la Falla “”. En finalitzar, i com ja és tradicional, passeig nocturn per a -visitar la Plaça de la Verge i acomiadada de les Falles 2018..
La Falla es reserva el dret de modificar els horaris, actes o ubicacions d’ultima hora.
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
347
FALLA PLAÇA JESÚS
348 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÃ&#x2021; 2018
349
FALLA PLAÇA JESÚS
350 VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
EDITORIAL Sinapsis 2018 “És precís sacsar enèrgicament el bosc de les neurones cerebrals endormiscades; cal fer-les vibrar amb l’emoció de la novetat i infondre-les nobles i elevades inquietuds” Santiago Ramón i Cajal. Des de Ramón i Cajal i el seu descobriment de la neurona i el seu mode de comunicació amb altres neurones a través de la sinapsi, la neurociència moderna ha volgut entendre com les neurones, de forma individual o en col·lectiu, funcionen per a donar lloc al que som, al que fem, com pensem i com sentim. És quasi una qüestió filosòfica que va tractar tant En Santiago com René Descartes. A més conéixer el funcionament del cervell ens obri les portes al desenvolupament de tractaments més selectius i efectius per als trastorns neuropsiquiàtrics. De per si, qualsevol avanç en este camp és una fita, ja que ens ajudarà a comprendre’ns i a evolucionar com a societat. La societat, igual que les neurones en el sistema nerviós, està formada per unitats amb funció pròpia que interaccionen per a finalment donar lloc a un objectiu comú, a un bé comú per a este organisme que és la societat en conjunt. La gran diferència és que el cervell és meravellosament precís, increïblement complex i capaç de no sols regular perfectament l’organisme on viu, sinó també de produir pensaments, emocions, amor... La nostra societat, no obstant això, no ha sigut capaç d’entendre que per a eixe funcionament precís totes les parts són necessàries, són significatives i per molt xicotetes que siguen, aporten tant que permeten eixa precisió. És curiós que en el cervell, les neurones més xicotetes són normalment les que regulen la funció de les grans, les que executen finalment la funció. En la nostra societat, fem radicalment el contrari, som capaços d’excloure al més xicotet i assumir la mala funció del més gran. Però a més, quan quelcom falla o no s’assembla a la resta, ens espanta i ho apartem. Excloem parts del nostre propi ser col·lectiu. No obstant això, este és un discurs d’emocions, de sentiments i de superació. Les falles són un procés de renovació i de canvi. A partir d’ací, què podem aportar els científics? El coneixement. Tal i com la societat confia en la nostra labor, és obligatori que el científic isca al carrer per a donar eixe avanç a la societat. El coneixement en tots els camps, ens acostarà més a eixa precisió del sistema nerviós. Conéixer-nos, tindre clar a on podem arribar i sobretot perdre la por, ens farà més justos, inclusius... més precisos com a societat. Curiosament, quelcom tan bell està en l’interior de cada un i a la resta li devem la nostra bellesa. Com va dir algú savi, “L’avanç, el bon fer no sols residix en els bons pensaments sinó en la materialització dels mateixos en bones accions”. Agitem el nostre bosc de neurones endormiscades, infonguem-li nobles i elevades inquietuds, però materialitzem-les en nosaltres mateixos i en els del nostre al voltant. Depén de mi, depén de tu. “Les idees no duren molt. Cal fer quelcom amb elles.”Santiago Ramón i Cajal”. Lucía Hipólito
VOLUM 3 - SINAPSIS - MARÇ 2018
351
SERVICIO INTEGRAL Los 4.500 m2 de instalaciones nos permiten ofrecer un servicio integral, basado en un flujo de trabajo digital que cubre todas las necesidades del cliente desde el proceso de diseño y preimpresión, hasta el manipulado final y distribución a destino.
Déjenos aconsejarle, en función de sus necesidades, sobre el método de producción más adecuado para su trabajo. Ahorrará tiempo y dinero. Ganará en calidad. Todo el proceso lo cubrimos en nuestras propias instalaciones lo que nos permite garantizar los plazos de entrega y optimizar costes. Disponemos de nuestro propio equipamiento y maquinaria de última generación para preimpresión, impresión offset, impresión digital, encuadernación y distribución. Podemos imprimir desde 1 ejemplar con nuestra RICOH Pro™ C9100, hasta millones de ejemplares con los 17 cuerpos de impresión de nuestras máquinas de offset.
• Fotomecánica y preimpresión • Fotografía y diseño • Impresión offset • Impresión digital con RICOH Pro™ C9100 • Encuadernaciones, manipulados y distribución
www.graficasselvi.com info@graficasselvi.com +34 961 200 942 C/ Miguel Selvi Cariñena, 22-24 • 46469 Beniparrell (Valencia)