Arquitectura Noucentista del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre by Albert Arnavat

arquitectura

noucentista d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l â&#x20AC;&#x2122; E b r e

arquitectura

noucentista

d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l â&#x20AC;&#x2122; E b r e

arquitectura

noucentista d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l ’ E b r e

Albert Arnavat [dir.] Tate Cabré Pròleg Daniel Giralt-Miracle

v El nostre Noucentisme

l patrimoni arquitectònic contemporani del nostre territori està format per molts elements que formen part del Noucentisme. Els templets grecoromans de l’època de la Mancomunitat, els edificis entre neoclàssics i barrocs de l’alta burgesia o el monumentalisme dels grans edificis dels anys vint del segle passat, en són exemples. Probablement molts coneixíem les obres per separat però no ens havíem aturat a agruparles sota el paraigües d’un moviment ben definit. Per a molts, la lectura i contemplació de les pàgines d’aquest opuscle, representa una descoberta del patrimoni noucentista, i pot constituir una grata sorpresa. El Noucentisme mai ha estat prou reconegut en la nostra història de l’art. Als qui ja eren bons coneixedors del moviment, els seus artífexs i els principals monuments, també els garantim una bona estona de gaudi: de ben segur que l’enorme aportació documental d’aquest gairebé centenar de fitxes no els deixarà indiferents. Viatjaran des d’Ulldecona fins a l’Arboç del Penedès; del balneari de Vallfogona de Riucorb al balcó del Mediterrani de la mà d’arquitectes que buscaven un estil nacional i d’agosarats promotors que han passat a la història donant nom als seus edificis. Espero que gaudiu d’aquest llibre, inclòs en el programa de Difusió Cultural que editem a la Diputació i que és el primer inventari sobre aquest corrent arquitectònic que es realitza a les comarques tarragonines. Donar a conèixer el Noucentisme és una manera de col·laborar en la seva preservació futura.

Josep Poblet i Tous President de la Diputació de Tarragona 7

v Sumari

v Hotel Europa 1920 42 v SALUTACIÓ 5 v Casa Fàbregas 1920 Josep Poblet i Tous. President de la Diputació de Tarragona 43 v Mas Miró o Sabater c. 1920 44 v PRÒLEG. Daniel Giralt-Miracle 10 v Mas Llevat 1924-1925 45 v Casa Serra 1924-1926 46 v PANORÀMICA DE L’ARQUITECTURA v Casa Vilella 1925 47 NOUCENTISTA A LA CATALUNYA MERIDIONAL 13 v Institut Pere mata 1925-1926 48 Albert Arnavat i Tate Cabré v Dispensari antituberculós 1926 49 v Casa Marco 1926 50 v GUIA D’ARQUITECTURA NOUCENTISTA v Edifici Caixa de Pensions 1929-1931 51 A LES COMARQUES DEL CAMP DE TARRAGONA CAMBRILS Plànol de situació 28 v Xalet Verd i Blau 1926 52 v Xalet Roig 1935 53 L’ALT CAMP RIUDOMS VALLS v Mas La Soleiada 1922-1926 54 v Casa Massó-Codina 1914 30 LA SELVA DEL CAMP v Casa Massona 1915 31 v Mas Passamaner 1922-1923 55 v Xalet «Mon Repòs» 1915 32 v Biblioteca Popular 1916-1918 33 EL BAIX PENEDÈS v Casa Vives Pi 1917 34 EL VENDRELL v Casa Mercadé 1921 35 v Biblioteca Popular 1917-1920 56 ALCOVER v Banc Comercial de Barcelona 1920 58 v Casa Domingo 1919-1924 36 v Casa Castellví-Socias 1929 59 LA MASÓ v Vil·la Ramona 1920 60 v Escoles Públiques 1914 37 v Xalet Ctra. del Vendrell, 20 c.1925 61 v Vil·la Pau Casals 1931-1936 62 EL BAIX CAMP v Vil·la Buenaventura 1933 64 REUS L’ARBOÇ v Casa Gasull 1911-1912 38 v Edifici Les Amèriques 1923 65 v Centre de Lectura 1916-1921 40 BANYERES DEL PENEDÈS v Teatre Bartrina 1918-1920 41 v Casa Ventosa 1920 66

LA CONCA DE BARBERÀ ROCAFORT DE QUERALT v Casa de la Vila v Casa Claret SARRAL v Casa Fornés /Cal Garrofa VALLFOGONA DE RIUCORB v Barri del Balneari v Xalet Sant Jordi v Xalet Santa Teresa VALLCLARA v Casa Salvat Espasa EL PRIORAT ELS GUIAMETS v Casa Castellví

1923 c. 1925

67 68

1921

1914-1931 1925 c. 1925

70 72 73

c. 1920

c.1911

v Xalet Miarnau Navàs v Xalet Mallorquí v Xalet Miarnau Ciurana TORREDEMBARRA v Xalet Bofill

1928 1928 1932

98 99 100

c. 1924

101

v GUIA D’ARQUITECTURA NOUCENTISTA A LES COMARQUES DE LES TERRES DE L’EBRE Plànol de situació EL BAIX EBRE TORTOSA v Casa Vericat c. 1920 v Casa Benet Piñana 1922 v Xalet Arasa 1922-1926 v Casa Ronda dels Docs, 12 c. 1925 v Casa Pujol c. 1925 v Casa Ballester 1930-1931

104

106 108 109 110 111 112

EL TARRAGONÈS TARRAGONA v Casa Ximenis 1914 76 EL MONTSIÀ v Casa Rabadà 1914 77 AMPOSTA v Casa Icart Bargalló 1916-1919 78 v Cinema Olímpia 1920-1922 113 v Cooperativa Obrera Tarraconense 1917-1932 79 SANTA BÀRBARA v Edifici Carrer Sant Josep, 3 1918-1919 80 v Casa Pont 1932-1933 114 v Mas Malloll 1920–1923 81 ULLDECONA v Casa Bofarull 1921-1922 82 v Casa Balagué-Solà 1919 115 v Col·legi de les Teresianes 1922-1949 83 v Orfeó Montsià 1923-1924 116 v Casa Gustems 1925 84 v Casa Castell-Fabra c. 1925 117 v Casa Linderman 1926 85 v Casa Carapuig 1933 118 v Edifici Caixa de Pensions 1926-1929 86 SANT CARLES DE LA RÀPITA v Torre Fonts 1928-1929 87 v Casa Alejos c. 1920 119 v Casa Serres 1928-1929 88 v Casa Vila 1929 89 LA RIBERA D’EBRE v Casa Rosell 1930 90 GARCIA v Casa Castelló 1932 91 v Casal Social 1930 120 LA CANONJA v Orfeó Canongí 1930 92 LA TERRA ALTA CONSTANTÍ GANDESA v Societat el Casino 1928 93 v Escoles Velles 1926-1928 121 SALOU v Xalet Pellicer 1923 94 v ALTRES CONSTRUCCIONS NOUCENTISTES 124 v Xalet Loperena 1925 95 v ARQUITECTES I MESTRES D’OBRES 126 v Edifici Sol i Mar 1925-1929 96 v PER SABER-NE MÉS 128 v Xalet Recasens 1928-1929 97 v CRÈDITS I AGRAÏMENTS 130

v El noucentisme reivindicat Daniel Giralt-Miracle

Crític i historiador de l’art Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Benvingut sigui aquest llibre, que és molt més que una guia, perquè ens permet calibrar l’abast i la importància de l’arquitectura noucentista a la Catalunya meridional, una aportació que massa vegades ha passat desapercebuda davant l’arquitectura modernista que, per la seva intensitat formal i conceptual i per la seva vocació monumental, ha gaudit d’una atenció privilegiada en els estudis de la nostra història i del nostre art. I és que el Noucentisme no ha tingut la mateixa sort, tot i tenir una transcendència determinant, i sempre se l’ha considerat com un art menor. Però cal reconèixer que ideològicament, estètica i política la Catalunya moderna és resultat d’aquell moviment que va voler conjuminar modernitat i normalització i aspirava a crear un país homologable a la resta de les cultures avançades d’Europa. Potser tampoc ajuda en la justa valoració del Noucentisme el fet que en moltes ocasions és difícil saber quan comença i quan acaba aquest corrent, per la seva assimilació dels modernistes tardans i per la seva identificació amb l’esperit de la nostra gent, circumstància que el va fer perviure tot i l’arribada de gustos més geometritzants com l’Art déco i el Racionalisme. És per aquestes raons que apreciem especialment la feina d’Albert Arnavat i Tate Cabré que s’ha materialitzat en una obra rellevant, breu però clara i ben treballada, que ens sorprèn, perquè aporta un extens inventari de 12

la poc coneguda i en molts casos ignorada arquitectura noucentista del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, i dels seus autors. Una obra que valorem en particular perquè generalment la història de l’art i la història de l’arquitectura moderna a Catalunya ha girat molt a l’entorn del nucli barceloní i poques han estat les iniciatives que, com aquesta, s’han proposat de fer un mapa detallat d’aquells edificis que, més enllà de la seva significació, suposen una aportació a l’arquitectura nacional d’aquest període, en tots els seus registres, ja siguin classicitzants, renaixentistes o barrocs, s’inspirin en la nostra arquitectura popular o en l’anglosaxona o germànica. La proposta d’Arnavat i Cabré ens fa veure que tant en els projectes privats, com en els públics, i tant en els edificis d’ús particular com en els destinats a usos col·lectius, el país preconitzava una arquitectura pròpia que s’ajustava a un model nacional que dues dictadures van desbaratar però del que afortunadament en resten uns testimonis inconfusibles que hem de conèixer, apreciar i salvar, perquè són part de la nostra història. I encara que esperem amb expectació una propera guia dedicada a l’arquitectura industrial, també creiem oportú suggerir que se’n dediqui una a l’arquitectura racionalista, ja que van ser molts els noucentistes que progressivament van anar integrant en el seu llenguatge el defensat pels membres del GATCPAC. •

v Projecte de Pere Domènech Roura, per a la societat El Círcol. Reus, 1920.

v La Casa Serra de Reus (1924) de Joan Rubió Bellver, i la Casa Marco, de Pere Domènech Roura, en construcció, ambdues noucentistes, en una imatge del 1926.

v Panoràmica de l’arquitectura noucentista a la Catalunya meridional Albert Arnavat Doctor en història i publicista

Tate Cabré Periodista i escriptora «La ciutat es la primera obra d’art, que comença en el traçat dels carrers i places i acaba amb l’embelliment de cada un dels seus edificis, per fora; i continua per dins en l’embelliment de cada un dels seus salons i de cada una de les seves cambres. La ciutat és la primera obra plàstica on col·laboren totes les arts, des de l’arquitectura fins al darrer ofici, per fer-ne el monument de la raça». Josep Aragay, «El nacionalisme de l’art», 1920.

Què és el Noucentisme? El Noucentisme és un ampli moviment cultural que s’inicia a la primera dècada del segle XX, s’estén durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, –el moment àlgid per a bona part de les seves realitzacions arquitectòniques–, continua durant els anys de la II República espanyola, del 1931 al 1936, i fins i tot rebrota en la postguerra franquista, quan encara es produiran obres noucentistes. El seu aparell ideològic s’alinea amb el catalanisme polític que s’enforteix el 1906 amb Solidaritat Catalana, i que del 1914 al 1923 comença a transformar el país a través de la Mancomunitat de Catalunya. El Noucentisme institucional intenta modernitzar Catalunya i posar-la al nivell de l’Europa més avançada. Es projecten i creen infraestructures que ajuden a millorar la societat amb xarxes de transports, telèfons, carreteres, escoles, biblioteques, etc...1

Noucentisme arquitectònic En arquitectura, el Noucentisme engloba diversos corrents i apareix com una reacció contra el Modernisme, que es considera un estil importat del nord, excessiu i exuberant. Arquitectes com Adolf Florensa arriben a dir que la seva obra reacciona contra «el mal gust imperant en èpoques precedents». En realitat, al llarg de la dècada de 1910 es va anar evolucionant, sense gaires ruptures, des del Modernisme cap al Noucentisme. Per aquest, «l’essència» de la identitat catalana està en la serenitat i l’equilibri, es recupera i reinterpreta el llenguatge del classicisme mediterrani, i s’aplica a la ciutat. Advoca per retornar a l’equilibri i l’ordre dels orígens, a una jerarquia representativa. És, doncs, una arquitectura amb trets «conservadors» i «tradicionalistes», amb la recuperació i reinterpretació dels llenguatges clàssics i barrocs, amb una tendència al monumentalisme, rellegint l’arquitectura vernacla amb l’arquitectura regionalista. És una combinació de l’intent d’emular les grans ciutats europees –monumentals des del Renaixement i el Barroc, 1. El Noucentisme literari comença el 1906 amb les Gloses d’Eugeni d’Ors a La Veu de Catalunya, que usà per primer cop el terme; l’institucional, el 1907 amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans; l’artístic, el 1911 amb l’exposició de pintura de Joaquim Sunyer a la galeria Faianç Català; i en arquitectura no hi ha tret de sortida però alguns autors consideren la casa Trinxet (1905) de Puig i Cadafalch com l’inici de la transició del Modernisme al Noucentisme. 15

però també modernes a través de la Sezession vienesa– i la seva adequació a la realitat política i econòmica del moment. Representa una voluntat d’avançar en la construcció de la ciutat, com a base d’una nació moderna. Però el classicisme no és l’únic estil arquitectònic del Noucentisme, que als anys 30 conviu amb l’Art Déco i el Racionalisme. Prenent la classificació més utilitzada, la d’Ignasi de Solà Morales, el Noucentisme arquitectònic es forneix de quatre grans corrents estilístics: 1) L’arquitectura del classicisme, ja sigui florentí de Brunelleschi, romà del Cinquecento, o francés dels segles XVII i XVIII a través de la tradició monumentalista Beaux-Arts. 2) L’arquitectura dels deixebles de Gaudí, els gaudinistes. 3) L’arquitectura dels seguidors de l’escola de Glasgow, de la Sezession de Viena i de l’escola de Chicago. 4) L’arquitectura tradicional de les masies catalanes combinada amb el barroc popular. A la Catalunya meridional, exemples clars dels diferents classicismes els trobem des de l’escola de la Masó (1914) d’Adolf Florensa; les biblioteques populars de Valls (1916), de Lluís Planas, i del Vendrell (1917), de Ramon Puig Gairalt; fins al monumentalisme classicista amb la casa Fàbregas (1920) de Josep Simó a Reus; els edificis de la Caixa de Pensions d’Enric Sagnier a Tarragona (1926) i Reus (1929); o la casa Rosell (1930) de Francesc Morera, a Tarragona. Els arquitectes noucentistes-gaudinistes, com Rubió, Sugrañes, Martinell, Jujol i Martorell, segueixen fidels al seu estil personal. De Joan Rubió destaca la casa Serra (1924) a Reus. De Domènec Sugrañes, el Mas Llevat (1924) a Reus, l’edifici Sol i Mar (1925) i el Xalet Loperena 16

(1925), a Salou. De Cèsar Martinell el Xalet Mon Repòs de Valls (1915), la Casa Domigo (1919) a Alcover, i la Casa Garrofa (1921), de Sarral, tot i que en aquests anys projectà altres edificis a la ciutat de Tarragona, com les cases Moncusí (1935) i Sanromà (1936), i els Xalets Zaragoza (1932), Barbarà (1935), Albiol (1935) i Landó (1935). De Josep M. Jujol destaca la Casa Ximenis (1914) a Tarragona. I de Bernardí Martorell, el Col·legi de les Teresianes (1922), a Tarragona. De l’arquitectura amb influències de la Sezession vienesa destaca la Casa Rabadà (1914) de Tarragona i la Casa Massona (1915) a Valls, ambdues d’Alfons Barba; i la Casa Bofarull (1921), de Josep M. Pujol de Barberà, a Tarragona. Dins l’arquitectura inspirada en la tradició de les masies catalanes, trobem el Mas la Soleiada (c. 1920), a Riudoms, i alguns dels xalets de Salou, com el Miarnau Ciurana (1932). I amb presència de les formes del barroc popular, la casa Salvat Espasa (c.1920) de Pau Salvat a Vallclara, la casa de la Vila (1923) de Rocafort de Queralt, la Casa Alejos (c. 1920) de Sant Carles de la Ràpita o la casa Castellví-Socias (1929) de Josep M. Barenys, al Vendrell. Val a dir que el prototip de masia que els arquitectes noucentistes reinterpretaven, amb capcer barroc, es basa en les masies senyorials de la Catalunya Vella, quasi inexistents a la Catalunya Nova, on el capcer barroc és propi de les construccions religioses. Malgrat que amb la supressió de la Mancomunitat la dictadura de Primo de Rivera acaba amb el Noucentisme institucional i amb el moviment artístic, literari i intel· lectual, com ja hem dit, el Noucentisme arquitectònic

segueix en les dècades dels 20 i 30 i fins i tot després de la Guerra Civil. Aquest nocentisme de l’època franquista estava més connectat amb el propi passat que no pas amb l’arquitectura oficial del nou règim. Així, alguns arquitectes, com Agustí Barlett a Tortosa, o Joan Llevat a Reus, continuen construint amb estètica noucentista, com al xalet Sugrañes (1939) a Reus. I arquitectes que comencen usen el Noucentisme, com Josep M. Franquet Martínez, a Tortosa; Francesc Adell Ferré, al xalet Adell (1942) i a l’escola dels Salesians (1951) a Reus; o Francesc Mitjans Miró, que a Reus projecta la casa Cochs (1942-1952), l’última casa senyorial de la ciutat, noucentista en la seva concepció i disseny de la façana principal, així com l’elegant i compromesa intervenció a l’accés a la botiga de la casa Navàs. Idiosincràsia del Noucentisme català meridional Lluís Domènech i Montaner, que havia estat l’arquitecte introductor del Modernisme a la Catalunya meridional, va ser també qui introduí el Noucentisme, amb la monumental casa Gasull (1911-12) de Reus, habitatge i magatzems per a una potent nissaga d’exportadors d’oli d’oliva. Existeix, però, un projecte de reforma no realitzat de la façana de la casa de Pau Font de Rubinat al carrer de la Presó, de Pere Caselles (signat per Pau Monguió), del desembre de 1909, que és ja plenament noucentista, pioner i innovador a la zona. A l’altre extrem de la cronologia hi trobem la tardonoucentista Vil·la Pau Casals, al Vendrell, dels anys 1931-1936. El famós músic encarregà l’ampliació de la vil·la d’estiueig a un altre arquitecte noucentista de primera línea: Antoni Puig Gairalt. 18

Entremig, la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va afavorir el comerç internacional i va proporcionar grans beneficis per a l’alta burgesia, que propicià la construcció de grans habitatges, segones residències i seus d’empreses. És el cas del comerciant i financer Evarist Fàbregas, que es féu construir una esplèndida casa per l’arquitecte Josep Simó el 1920. O el fabricant i comerciant Ramon Vilella, que encarregà a Pere Domènech Roura un magatzem a Reus el 1919. Fou durant aquesta època quan es posà en valor el patrimoni arqueològic de Tarragona, un projecte l’ideari i l’estètica del qual destil·la noucentisme. Jeroni Martorell, director del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Mancomunitat, va projectar el 1917 la reforma de la torre del Portal de Centelles; el 1919 el projecte de consolidació del mur del fòrum i el Passeig Arqueològic de Tarragona, inaugurat el 1932; i el 1921 la remodelació de la plaça del Castell de Reus, per a dignificar i aïllar el castell medieval, en què s’enderrocaren cases i s’obriren carrers. El 1926-28 es construí el Museu de la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona, neoclàssic, projectat per Francesc Monravà i Llorenç Rosell, i rehabilitat el 1940 per Cèsar Martinell. Particularitats de les Terres de l’Ebre En la cronologia del moviment a la Catalunya meridional hi ha un decalatge entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Durant la segona dècada del segle XX, quan al Camp hi domina el Noucentisme, a l’Ebre –especialment a Amposta, que viu el boom de l’arròs- el Modernisme

encara es troba en el seu millor moment, mentre que el Noucentisme hi és poc representat. No passa el mateix a la resta de poblacions de les terres de l’Ebre, on el Noucentisme és l’estil del progrés. A Tortosa, que compta amb 21 edificis modernistes de qualitat, alguns d’ells projectats ja en època noucentista, també en trobem una vintena de noucentistes. Mereix especial atenció l’efervescència que en aquesta època viu la comarca del Montsià. La bonança econòmica propicià un augment de l’edificació que fa que també apareguin edificis noucentistes a poblacions on no hi havia tradició d’inmobles particulars significatius, com a la Galera, Godall, Sant Carles de la Ràpita, Sant Jaume d’Enveja, Santa Bàrbara, la Sénia i Ulldecona. En aquesta darrera població és on es concentren més edificacions noucentistes fora de les capitals: una desena. A la Ribera d’Ebre n’hem situat dues, a Móra d’Ebre i a Garcia; i a la Terra Alta dues, a Gandesa. Tipologia constructiva Igual que durant el període modernista, durant el noucentista domina l’arquitectura civil amb cases unifamiliars, edificis de pisos, i xalets. Quasi ha desaparegut l’arquitectura religiosa –només es construeix el convent-col·legi de les Teresianes de Tarragona- i augmenta l’obra pública sota l’impuls regeneracionista de la Mancomunitat (1914-1923) –escoles de la Masó i Gandesa, biblioteques populars de Valls i del Vendrell, l’Ajuntament de Rocafort de Queralt– i sota la dictadura de Primo de Rivera (19231930) –Dispensari antituberculós de Reus. Fruit de l’associacionisme civil, característic de la societat catalana, s’edifiquen en aquests anys les seus de 20

la Cooperativa Obrera Tarraconense, l’Orfeó Canongí, l’Orfeó Montsià, el Casino de Constantí, el Casal Social de Garcia, el Centre de Lectura i el Teatre Bartrina de Reus, i el projecte de reforma de la societat El Círcol de Reus, que no es va arribar a realitzar. Una altra mostra de la força de l’associacionisme són els cellers cooperatius, inclosos en el proper volum d’arquitectura industrial. Finalment, com a iniciatives empresarials edificaren seus la Caixa de Pensions a Tarragona i a Reus, el Banc Comercial del Vendrell, el cinema Olímpia d’Amposta, el Balneari de Vallfogona, i l’Hotel Europa i l’hospital psiquiàtric Institut Pere Mata, iniciat a l’època modernista, a Reus. Pel que fa a les arts decoratives, destaca l’ús de les emblemàtiques rajoles del mugró –grogues amb un espiral verd i relleu– dissenyades per l’arquitecte gironí Rafael Masó, a la casa Vives-Pi de Valls; els plafons de rajola d’Eduard Castells i del ceramista Pellicer, a la casa Mercader de Valls; el plafó de Xavier Nogués a la casa Domingo d’Alcover; la ceràmica vidriada de la reusenca Casa Gasull, realitzada per Hipòlit Montseny; les pintures del Banc de Valls, d’Ignasi Mallol, d’una puresa noucentista absoluta; les d’Agustí Ferré al xalet Voramar de Salou; les de Josep M. Jujol al Convent de les Oblates de Tarragona, o la decoració de Josep Rocarol, al Teatre Bartrina del Centre de Lectura i a la farmàcia Cavallé, de Reus. Ciutats-jardí, colònies d’estiueig i projectes urbanístics Els nous usos socials que comporta la millora econòmica del país fan que l’estiueig esdevingui un comú denominador per a les classes benestants i es creen les primeres

ciutats-jardí –que actualment coneixem com a urbanitzacions– i els balnearis d’aigües de mar, com l’USSA de Salou, o d’aigües medicinals, com el de Vallfogona de Riucorb o Vil·la Engràcia a l’Espluga de Francolí –un referent del turisme de salut, fundat el 1888 i reformat el 1928 per Pere Benavent de Barberà– que, entre els de les comarques de Tarragona, són els que compten amb edificis noucentistes. A la ciutat de Tarragona, Pau Monguió Segura promogué amb el seu fill, Pau Monguió Fonts, la Ciutat-jardí Monguió als barris de Llevant, actuant com a arquitecte i com a promotor amb altres facultatius. Encara es conserven alguns xalets com el de Pilar Fonts (1928) a la Via Augusta, o el d’Antoni Sueiras (1930) i el d’Argimiro Valero (1931), al carrer Saragossa, entre d’altres. El que es podria anomenar la ciutat-jardí de Reus fou projectada per l’arquitecte Josep Simó Bofarull amb la col·laboració del doctor Joan Domènech, el 1925, a l’entorn del nou camp d’esports del Reus Deportiu, al voltant del carrer Frederic Soler, que incloïa un gran parc públic i l’urbanització de la zona nord de la ciutat, que no es realitzà. Entre els pocs xalets que es conserven s’hi compta el del propi Domènech (1931), ja d’estil Racionalista. A Vallfogona de Riucorb, una altra ciutat-jardí naixia a partir del 1914 al voltant del balneari fundat el 1901 per Mossèn Miquel Piera, amb un projecte de nou hotel de l’arquitecte vallenc Josep M. Vives Castellet, del 1929. En aquesta urbanització es troba possiblement l’última obra iniciada per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que, en morir el 1923, va ser continuada pel seu fill, Pere Domènech.

Al Bosc de Valls, una colònia d’estiueig més antiga, alguns xalets van fer reformes sota l’estètica noucentista. I, a prop, s’hi troba el xalet Mon Repòs, de Cèsar Martinell, que casualment –o potser no– té el mateix nom que la canònica torre del pintor noucentista Joaquim Torres García a Terrassa construïda el 1914 i enderrocada el 2007. A Tortosa, a la carretera de la Simpàtica, s’hi van començar a construir xalets ja en època modernista, però sense cap pla ni projecte d’urbanització. A Salou, el projecte Urbanizació de Salou SA, l’USSA, del 1928 –una societat amb capital reusenc-, va reeixir només parcialment, tot i que el seu plantejament coincideix amb el primer creixement de Salou, avui encara identificable. El projecte incloïa, per exemple, el Casino Salou Turisme, projectat el 1929 per Antoni Pujol Sevil, que no es va arribar a construir. Sí que es va consolidar, en canvi, a partir de 1920, la primera fila de xalets noucentistes del passeig de Miramar –avui de Jaume I–, una avinguda marítima que els propietaris, estiuejants reusencs, van urbanitzar per no perdre el privilegi de les vistes al mar. A Calafell, famílies benestants barcelonines varen encarregar a arquitectes noucentistes la construcció de les seves cases d’estiueig els anys 20. Els terrenys triats eren al nou eixample de la platja projectat el 1925 per l’arquitecte Eugeni Duran, prop del sanatori marítim de Sant Joan de Déu, també noucentista, del 1929. Encara se’n poden veure algunes a la Rambla Costa Daurada. Així doncs, cal donar la raó a Cèsar Martinell quan es dolia de l’escassa presència d’obres d’arquitectes titulats en els pobles petits, a excepció d’aquells que tenien una colònia d’estiuejants. Els arquitectes noucentistes pro21

curaren que les seves cases d’estiueig resultessin més integrades en el seu entorn paisatgístic, inspirant-se sovint en l’arquitectura de les masies, reinventant-les. Els arquitectes Dels arquitectes amb obra noucentista a les comarques de la Catalunya meridional destaquen, per la seva qualitat indiscutible i per ser-ne els introductors –com ja ho van fer en el Modernisme– Lluís Domènech i Montaner i el seu fill Pere Domènech Roura, amb obra a Reus, la Selva del Camp i Vallfogona de Riucorb. Seguits d’Enric Sagnier, amb obra a Tarragona i Reus; els germans Antoni i Ramon Puig Gairalt, amb obra al Vendrell; Eusebi Bona, a Cambrils; Lluís Planas, a Valls; Pau Salvat, a Vallclara; i Adolf Florensa, a la Masó. I un altre arquitecte noucentista emblemàtic, Raimon Duran Reynals, va restaurar a la postguerra el xalet Mon Repòs de Cèsar Martinell, a Valls. Els arquitectes locals de Tarragona van ser Josep M. Pujol de Barberà –el d’obra més abundant–, Antoni Pujol Sevil, Francesc Morera Gatell, Francesc Monravà i els Monguió, pare i fill. A Valls, Josep M. Vives i Alfons Barba; al Vendrell, Josep M. Barenys; i a les Terres de l’Ebre, Agustí Bartlett i Pau Monguió. A Reus hi treballen també Josep Simó Bofarull i Pere Caselles. Simó és el gran arquitecte desconegut del noucentisme meridional, mereixedor d’un estudi monogràfic que doni a conèixer el conjunt i la qualitat de la seva obra. Constitueix un clar exponent del corrent Beaux-Arts, va estudiar arquitectura a París i, a més dels edificis que ressenyem, va ser interiorista decorador. A 22

Barcelona va participar en diversos projectes, com el del Teatre Romea i l’Hotel Ritz. Tot i que durant el Noucentisme Antoni Gaudí fou durament criticat –i morí el 1926 sense haver construït mai a la seva terra natal– ja hem vist que un dels corrents estilístics del Noucentisme és el d’arquitectura gaudinista, arquitectes modernistes de segona generació que transiten cap al Noucentisme i alternen la construcció amb la conservació i restauració d’edificis i monuments. En el Noucentisme meridional s’hi compten quatre deixebles de Gaudí nascuts a aquestes terres –Cèsar Martinell, Domènec Sugrañes, Josep M. Jujol i Joan Rubió- i tres nascuts a altres indrets: Bernardí Martorell, Jeroni Martorell, i Francesc Quintana Vidal, que projectà una casa per a Pere Miret, a Prades, el 1925. Desconeixences, desaparicions, mutilacions, ocultacions Si és cert que el Modernisme arquitectònic encara no està suficientment protegit, el Noucentisme, encara molt menys. En molts casos, aquesta arquitectura no està ni tan sols reconeguda. I si ho està, és perquè l’han confosa per modernista... És doncs una realitat que l’arquitectura noucentista és poc valorada i poc estudiada, tot i els avenços dels darrers anys. Així, encara no existeix una guia monogràfica d’arquitectura noucentista a Catalunya, en clar contrast amb la gran quantitat de llibres i guies sobre el Modernisme. En aquest sentit, resulta significatiu que si fem la cerca «noucentisme, arquitectura» com a paraules clau al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya, només apareixen 81 resultats, mentre que si repetim la cerca amb «modernisme, arquitectura» el resultat es multiplica

fins a 1.417 obres bibliogràfiques. Quasi 18 vegades més! És necessària, doncs, una reivindicació del Noucentisme. Cal que les institucions públiques, especialment els ajuntaments, el valorin per si mateix, el distingeixin del Modernisme, el respectin i el protegeixin. Una mostra extrema d’aquest desconeixement, que inclús afecta a alguns arquitectes, és la placa de pedra que ostenta una façana d’un edifici eclèctic, de finals del segle XIX, al cèntric carrer de Monterols de Reus, que diu, textualment: «Edifici Noucentista. Casa Pujol. Arquitecte Pere Caselles. 1892» [sic!]. I la signen els arquitectes que en feren la restauració el 2006. Un altre exemple d’aquesta mancança són les peripècies que va viure l’emblemàtic edifici Sol i Mar (1925) de Domènec Sugrañes a Salou. A més de portar la rúbrica d’un arquitecte de primera línia i d’estar ornat amb uns bells esgrafiats, l’edifici té una importància històrica per a un municipi que viu del turisme, ja que va ser el primer bloc d’apartaments d’estiu de lloguer de la Costa Daurada, i probablement de Catalunya. Es va salvar pels pèls de l’enderroc l’any 2001 gràcies a una campanya de premsa i a la reacció dels veïns, però es va conservar transformat i mutilat. Al Catàleg de béns protegits del seu municipi, a més, no consta com a noucentista sinó com a modernista... Tot i que el fet d’estar catalogat no compta massa als nostres dies: a Alcover, la casa coneguda com a Cal Quim de la Geneta, dels anys 20, clarament noucentista, ha estat enderrocada els darrers anys, tot i estar inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya –que, per cert, necessita ineludiblement i urgentment una revisió a fons. I a Batea s’ha enderrocat 24

no fa massa anys l’escola pública projectada per Jeroni Martorell el 1919. També han passat al llistat d’obres desaparegudes la casa Mallol-Escarré (1913-20), d’Antoni Pons, a l’Arboç; la casa Urgellés, de Pau Monguió, a Tarragona; el xalet Balcells (1920) d’Eusebi Bona, a Cambrils; el xalet Bartolí (1922) de Pere Domènech Roura; el Punyed (1928), de Joan Llevat; o el xalet Fortuny (1930), de Cèsar Martinell, els tres a Salou, entre d’altres. I encara a Salou, només per les fotografies d’època sabrem de l’existència de l’USSA, el balneari de banys de mar de la platja de Ponent amb una gran cúpula i una terrassa-mirador circular sobre la platja, projectat per Josep Simó. L’especulació urbanística dels anys 60 a 80 va ser el gran botxí del Noucentisme a la costa. Ara Salou seria el Sitges o la Niça de la Costa Daurada si la piconadora de l’especulació urbanística sense escrúpols no hagués destruït construccions delicioses. Altres obres ens han arribat mutilades, com el xalet Mon Repòs de Valls, de Cèsar Martinell, que va perdre la torratxa recoberta de ceràmica esmaltada durant la Guerra Civil. O el xalet Salas, de 1916, el primer dels noucentistes, de Simó Bofarull, mutilat per un bloc de pisos. O l’Escola de la Morera de Montsant, de Jeroni Martorell, transformada en habitatge particular. Tant perjudicats com els mutilats, trobem els edificis noucentistes ocultats o menyspreats, que sofreixen la poca cura generalitzada: les façanes són desfigurades amb rètols, anuncis, antenes parabòliques, banderoles... És el cas, entre d’altres, de la casa Domingo d’Alcover, de Cèsar Martinell, o de la Biblioteca Popular del Vendrell, de Ramon Puig Gairalt.

Característiques d’aquesta guia La intenció d’aquesta guia és que constitueixi un primer catàleg de referència del Noucentisme a la Catalunya meridional, i aconseguir així evitar confusions amb els dos altres moviments que a vegades, massa sovint, el fagociten: el Modernisme que el precedeix i el Racionalisme que el segueix. Les construccions modernistes i les noucentistes s’han confós sistemàticament en la majoria d’inventaris arquitectònics locals, inclús en molts dels realitzats els darrers anys. Totes elles les trobareu en aquest volum insertades en el context que els pertoca. En aquest llibre, després d’un intens treball de camp amb visites als pobles i ciutats del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, de recerques a arxius municipals i comarcals, d’institucions públiques i privades, entrevistes, consultes a historiadors i erudits locals, i a propietaris i descendents dels promotors, hem seleccionat les que ens han semblat les 83 millors construccions del Noucentisme meridional, des de la seva aparició fins al 1936, i n’hem fet una breu història i descripció de cadascuna. Pel que fa a la identificació dels edificis, hi trobareu el nom original de la casa –hem prevalgut el nom de la primera família propietària per sobre dels noms populars o del de les darreres famílies que els han adquirit–; l’any del projecte i l’any de l’acabament de l’obra; el nom de l’arquitecte o del mestre d’obres que el projectà, si l’hem esbrinat; i l’adreça actual. Estan organitzades per comarques –presentades alfabèticament– i per ciutats, començant per les capitals i, dintre d’aquests grups, ordenades cronològicament. 26

També hem referenciat 100 altres obres noucentistes en una relació final perquè en resulti una eina de consulta complementària, tan completa com ha estat possible. Val a dir que en aquesta guia no hem inclòs els magnífics cellers de les cooperatives vinícoles, incloses al proper volum, d’arquitectura industrial. Finalment, també hem cregut convenient aportar una relació –amb el lloc i any de naixença i mort i l’any de titulació– dels 36 arquitectes i quatre mestres d’obres artífexs d’aquestes 183 edificacions. Com ja vam fer amb el Modernisme, ens hem centrat en els edificis i no hem ressenyat monuments, ni fonts públiques, ni arquitectura funerària, ni intervencions noucentistes a edificis ja existents. Tot i això no volem deixar d’anomenar el rellotge del Port (1922), o la bellesa serena del monument de Julio Antonio als Herois del 1811, Els despullats, ambdós a la ciutat de Tarragona. Cloenda Ha estat una recerca apassionant, un descobriment constant que esperem que constitueixi una eina útil de coneixement i de difusió. Pretenem que ajudi a valorar l’arquitectura, a conservar-la i preservar-la de tot allò que la malmeni, i a mobilitzar-se davant de qualsevol intent d’enderroc o mutilació. El respecte i la bona conservació de l’arquitectura històrica és, sens dubte, un dels indicadors del grau d’evolució i de progrés de les civilitzacions. I a nosaltres, de la mateixa manera que amb el Modernisme, ens ha sorprès gratament l’abundància, riquesa i peculiaritats del Noucentisme arquitectònic a la Catalunya meridional, però també, el seu desconeixement i, en certs casos, abandonament. Que disfruteu, doncs, d’aquesta guia del Noucentisme! •

GUIA Dâ&#x20AC;&#x2122;ARQUITECTURA NOUCENTISTA A LES COMARQUES DEL CAMP D E TA R RAGONA

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A LES COMARQUES DEL CAMP DE TARRAGONA

38 35

LA CONCA DE BARBERÀ

Rocafort de Queralt Sarral

37 41

Vallfogona de Riucorb

Vallclara

Montblanc

L’ ALT CAMP

Valls

Alcover

EL PRIORAT

Falset 42

Els Guiamets

El Vendrell

EL TARRAGONÈS

EL BAIX CAMP 24

60 Constantí

Reus

Torredembarra

La Canonja

Salou

Cambrils

66 15

27 28

30 31 32 Coma-ruga / Sant Salvador

Tarragona

Riudoms

EL BAIX PENEDÈS

La Masó

La Selva 25 del Camp

1 4

34 Banyeres del Penedès L’Arboç

L’ALT CAMP VALLS 1 v Casa Massó-Codina

EL TARRAGONÈS

25 vMas Passamaner

TARRAGONA

2 v Casa Massona 3 v Xalet «Mon Repós»

LA SELVA DEL CAMP

4 v Biblioteca Popular

43 v Casa Ximenis EL BAIX PENEDÈS

44 v Casa Rabadà

EL VENDRELL

45 v Casa Icart Bargalló

26 v Biblioteca Popular

46 v Cooperativa Obrera Tarraconense

5 v Casa Vives Pi 27 v Banc Comercial de Barcelona

47 v Edifici del Carrer Sant Josep

6 v Casa Mercadé

28 v Casa Castellví-Socias

48 v Mas Malloll

29 v Vil·la Ramona

49 v Casa Bofarull

30 v Xalet Crta. del Vendrell

50 v Col·legi de les Teresianes

31 v Vil·la Pau Casals

51 v Casa Gustems

32 v Vil·la Buenaventura

52 v Casa Linderman

ALCOVER 7 v Casa Domingo LA MASÓ 8 v Escoles Públiques

L’ARBOÇ

53 v Edifici Caixa de Pensions

EL BAIX CAMP

33 v Edifici Les Amèriques

54 v Torre Fonts

REUS

BANYERES DEL PENEDÈS

55 v Casa Serres

34 v Casa Ventosa

56 v Casa Castelló

57 v Casa Vila

9 v Casa Gasull 10 v Centre de Lectura

11 v Teatre Bartrina LA CONCA DE BARBERÀ

58 v Casa Rosell

12 v Hotel Europa

LA CANONJA

13 v Casa Fàbregas

ROCAFORT DE QUERALT 35 v Ajuntament

59 v Orfeó Canongí

14 v Mas Miró o Sabater

36 v Casa Claret

CONSTANTÍ

15 v Mas Llevat

SARRAL

60 v Societat el Casino

16 v Casa Serra

37 v Casa Fornés / Cal Garrofa

SALOU

17 v Casa Vilella

VALLFOGONA DE RIUCORB

61 v Xalet Pellicer

18 v Institut Pere Mata

38 v Barri del Balneari

62 v Xalet Loperena

19 v Dispensari antituberculós

39 v Xalet Sant Jordi

63 v Edifici Sol i Mar

20 v Casa Marco

40 v Xalet Santa Teresa

64 v Xalet Recasens

21 v Edifici Caixa de Pensions

VALLCLARA

65 v Xalet Miarnau-Navàs

CAMBRILS

41 v Casa Salvat Espasa

66 v Xalet Mallorquí 67 v Xalet Miarnau Ciurana

22 v Xalet Verd i Blau 23 v Xalet Roig

EL PRIORAT

TORREDEMBARRA

RIUDOMS

ELS GUIAMETS

68 v Xalet Bofill

24 v Mas La Soleiada

42 v Casa Castellví 31

Casa Massó-Codina

1914 Alfons Barba Miracle

Passeig dels Caputxins, 10. VALLS (L’ALT CAMP)

L’arquitecte Alfons Barba va construir alhora aquesta casa senyorial de la família d’empresaris tèxtils Massó, i la casa del Dr. Rabadà de Tarragona. Els dos edificis comparteixen alguns aspectes formals com els capitells jònics a les columnes de la planta baixa, el sòcol de pedra grisa de llisós i el parament que imita carreus fins a l’arrencada del primer pis. Els elements més impactants són les tribunes: la circular de la cantonada, que s’allarga tres pisos i emula una torre d’homenatge medieval; i la rectangular de la façana principal, amb garlandes florals heretades del Modernisme, un estil que es manté parcialment a l’interior. L’edifici és un exponent del monumentalisme noucentista, una vessant del classicisme que es va depurant fins la netedat de línies de l’escola de Chicago que Barba assoleix a l’edifici del Foment del Treball de Barcelona junt amb Adolf Florensa. La casa és coneguda popularment com “ca la Massona”, igual que la del Pati, 4, de la mateixa família. 32

Casa Massona 1915

Alfons Barba Miracle Plaça del Pati, 4. VALLS (L’ALT CAMP)

Un any després de la casa MassóCodina, el 1915, Alfons Barba recarrega el seu noucentisme monumentalista amb més barroc i més rococó, a la planta baixa, i tria l’estil de la Sezession vienesa per al tercer pis i el coronament de la segona casa Massona. Treballa a fons la façana amb una composició vertical elegant i regular, de tres obertures per planta, excepte a la principal, amb tribuna, i un tractament diferenciat per a cada pis. La planta baixa és la més ostentosa amb tres obertures en arc rebaixat, una porta a cada banda i una finestra al mig sobre la qual llueixen les inicials RM, Ramon Massó, flanquejades per columnes de marbre rosat vetejat de blanc amb capitells corintis. L’element més distintiu són les mènsules centrals del balcó del pis principal amb dos micos cisellats en pedra que sostenen fruites. Entre les fulles d’acant, als seus peus, el de l’esquerra hi té un colom i el de la dreta una serp, del passatge bíblic: “sigueu càndids com els coloms i prudents com les serps”.

Xalet «Mon Repòs» 1915

Cèsar Martinell Brunet Carretera Valls-Montblanc, s/n. VALLS (L’ALT CAMP)

Cèsar Martinell va tenir el seu primer encàrrec amb el xalet «Mon Repòs» el 1915, just abans de ser nomenat arquitecte municipal de Valls, càrrec que ostentaria fins el seu trasllat a Barcelona, l’any 1919. Originalment, el xalet, que també és conegut com a casa Badia, lluïa una torre quadrada, amb tres finestres a cada banda, revestida de ceràmica vidriada, que va ser eliminada durant la Guerra Civil. L’arquitecte volia fer un terrat a la catalana però va haver de cedir al gust del seu client per les cobertes inclinades. Va subdividir l’interior amb arcs i columnes revestides de ceràmica vidriada i capitells florals, però aquestes reminiscències modernistes van desaparèixer quan la casa va ser restaurada a la postguerra per un altre noucentista de primera fila: Raimon Duran Reynals. Els jardins, amb pinedes, roserars i construccions annexes, van anar a càrrec del cèlebre jardinista noucentista Joan Mirambell, amic i il·lustrador de Josep M. de Segarra i autor del llibre El Jardí Meridional (1934). 34

Biblioteca Popular 1916-1918

Lluís Planas Calvet Passeig dels Caputxins, 35. VALLS (L’ALT CAMP)

En complicitat amb Eugeni d’Ors, un dels objectius assolits per Cèsar Martinell com a arquitecte municipal de Valls (1916-19) va ser la instal·lació per part de la Mancomunitat de Catalunya d’una Biblioteca Popular. Va ser encarregada a l’arquitecte Lluís Planas, deixeble de Puig i Cadafalch, i la primera inaugurada per la Mancomunitat, el 1918. Com correspon al corpus ideològic del Noucentisme, que considera les biblioteques com a temples del saber i del coneixement, l’edifici simbolitza un temple grecoromà, amb el seu pòrtic de columnes i pilastres jòniques, un frontó curvilini i una glorieta a banda i banda del frontó. Aquestes gracioses glorietes, sostingudes per vuit fines columnes jòniques, i les seves cobertes en cupulí recobert de ceràmica vidriada en trencadís vermell, atorguen personalitat al petit edifici, que quan ja no va poder hostatjar la creixent biblioteca, va ser restaurat per la Diputació de Tarragona i destinat a altres usos culturals. 35

Casa Vives Pi

1917 Cèsar Martinell Brunet Plaça del Pati, 19 / Carrer de la Cort, 68. VALLS (L’ALT CAMP)

La reforma d’aquesta casa senyorial del segle XIX va ser un dels primers encàrrecs que va rebre Martinell mentre era arquitecte municipal de Valls. La intervenció va posar al dia les dues façanes amb motllures, esgrafiats i ferro forjat als balcons i al vestíbul, amb pintures, estucats, un vitrall, terra hidràulic i un arrambador ceràmic. A l’arrambador destaquen les emblemàtiques rajoles del mugró –grogues amb un espiral verd i relleu– dissenyades per l’arquitecte gironí Rafael Masó Valentí. A l’entrada, sota una finestra coronella de dos arcs, un esgrafiat amb un pi mediterrani amb les arrels a la vista, emblema de la família propietària, els Pi, destaca sobre la portalada en arc de mig punt, ornamentada amb un guardapols geomètric en forma d’arc carpanell que es prolonga amb un angle recte a cada costat. El timpà entre les motllures dels dos arcs també està decorat amb un esgrafiat que fa conjunt amb la porta. Forma part de la Ruta Modernista de Valls, com a Ca Fàbregas-Pi. 36

Casa Mercadé

1921 Josep M. Vives Castellet Carrer Major, 12 / Carrer d’en Simó. VALLS (L’ALT CAMP)

L’arquitecte municipal de Valls, Josep M. Vives, el 1921, va unificar dues cases d’orígen medieval que pertanyien als germans Mercadé. Jaume Mercader va ser pintor i orfebre, l’artista més reconegut de Valls al segle XX, mentre que el seu germà Pau, que regia la botiga, era joier, dibuixant i pintor. Als baixos de l’edifici, situat al casc antic, hi havia una joieria i botiga de ceràmica i objectes de regal. A banda dels esgrafiats blancs sobre fons gris que decoren les llindes de les finestres i dels balcons amb formes geomètriques, l’element més important de la reforma són els plafons ceràmics noucentistes, dissenyats per l’artista i promotor cultural Eduard Castells, i realitzats pel ceramista Pellicer. Formen un conjunt que ocupa l’espai entre les obertures de les portes i els aparadors, que queden emmarcades per les rajoles i altres elements ceràmics. Els plafons mostren figures humanes, objectes que s’hi venien, i els seus noms. Actualment allotja l’Oficina del Barri Antic.

Casa Domingo 1919-1924

Cèsar Martinell Brunet Plaça del Portal, 2. ALCOVER (L’ALT CAMP)

A través de l’amistat amb la família de la seva esposa, Mercè Figuerola de Colubí, el metge i propietari rural d’Alcover Lluís Domingo va encarregar la seva casa amb magatzems agrícoles a Cèsar Martinell just quan aquest acabava d’instal·lar-se a Barcelona, on donaria embranzida a la seva meteòrica carrera professional. Sobre la porta d’entrada, Martinell hi va situar un enigmàtic plafó ceràmic del noucentista Xavier Nogués amb el símbol de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona, un ull dins d’una mà amb les inicials LD als costats i sobre la paraula “Salve”. Es tracta d’un edifici de planta baixa i dos pisos, jardins i garatge. Com solia fer en tots els habitatges unifamiliars, Martinell va idear una tribuna cantonera com a element més destacat de la façana. En aquest cas, però, la tribuna no és exempta sinó que talla l’angle i comunica amb una terrassa que mena a una espectacular glorieta de fusta. Hi destaca l’ús del maó vist i de la pedra carejada al sòcol. 38

Escoles Públiques

1914-1919 Adolf Florensa Ferrer Carrer de Sant Isidre, s/n. LA MASÓ (L’ALT CAMP)

Per iniciativa del president Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya va inaugurar quatre escoles model, abans de l’adveniment de la dictadura, amb projectes d’Adolf Florensa. L’escola de la Masó es projectà el 1914 i va ser la primera. També és el primer projecte de Florensa, que va obtenir el títol d’arquitecte el gener d’aquell any. L’escola, encara en funcionament avui, és un petit edifici d’estructura senzilla, teulada a dues aigües, porticat amb sis columnes dòriques de pedra i un ràfec que deixa l’embigat del porxo a la vista. L’envolta el pati d’esbarjo per a la canalla, amb arbres. Les obertures de portes i finestres són en fals arc i en punt rodó i el sòcol és de pedra carejada. El projecte es va adjudicar el novembre de 1915, no es va acabar fins a principi de 1919 i a la inauguració, el 20 de gener de 1920, hi va assistir Eugeni d’Ors, llavors director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. A la Masó també hi ha l’edifici noucentista del sindicat agrícola, del 1926.

Casa Gasull 1911-1912

Lluís Domènech i Montaner Carrer de Sant Joan, 29. REUS (EL BAIX CAMP)

El gran immoble i edifici industrial que Lluís Domènech va projectar, amb la col·laboració del seu fill Pere Domènech, per a l’exportador d’olis Fèlix Gasull Roig, és la primera construcció noucentista del Camp de Tarragona. El seu estil clàssic depurat contrasta amb el modernisme exacerbat que l’arquitecte havia emprat a la veïna casa Rull, projectada deu anys abans. La nau sense columnes i de gran alçada que ocupa la planta baixa de la casa i la seva gran terrassa era dedicada a les oficines i magatzems de l’empresa, els dos pisos acollien els habitatges dels fills del propietari. Domènech va dissenyar un paral·lelepípede de dues plantes i golfes, amb paraments llisos i esgrafiats de composició simètrica i sense cap torre, pinacle, cresteria ni ornamentació escultòrica. El ritme l’imposen les obertures, verticals i de carreus de pedra a la planta baixa; d’arcs de mig punt a la principal, amb finestres coronelles a l’interior i mosaics als timpans; i quadrades a les golfes. 40

Centre de Lectura 1916-1921

Josep Simó Bofarull Carrer Major, 15. REUS (EL BAIX CAMP)

L’arquitecte Josep Simó projectava en l’estil classicitzant Beaux Arts, que va posar en pràctica en diversos edificis reusencs. El primer va ser la nova seu del Centre de Lectura, un dels ateneus més antics de Catalunya, fundat el 1859. Amb l’afany de treballar per la cultura i el progrés social propis del Noucentisme, Simó no va cobrar honoraris i Evarist Fàbregas Pàmies, el propietari de l’edifici, l’antic palau dels marquesos de Tamarit, el va donar a l’entitat. La façana, de composició molt elegant i simètrica, es va fer de nou, i llueix, als finestrals de la planta baixa, quatre petits relleus al·legòrics de la lectura, i a la segona planta, quatre grans escultures al·legories a la música i a la literatura. A l’interior hi destaquen un gran vestíbul, la cafeteria, el Teatre Bartrina i les oficines, i a la primera planta la gran biblioteca, la sala de converses, la sala d’exposicions i la sala d’actes. En la decoració i disseny del mobiliari hi va treballar l’interiorista i escenògraf Josep Rocarol Faura. 42

Teatre Bartrina

1918-1920 Josep Simó Bofarull Plaça del Teatre, 1. REUS (EL BAIX CAMP)

El Teatre Bartrina del Centre de Lectura també va ser finançat pel mecenes Evarist Fàbregas, projectat per l’arquitecte Josep Simó i decorat per l’escenògraf Josep Rocarol. Quan Simó va emprendre el projecte el 1918, el teatre obra del 1905 de Francesc Batllé Amprés, era més reduït. Es van adquirir cases veïnes per ampliar l’escenari, i es va redecorar totalment. Té una platea oscil·lant –plana per fer balls i àpats socials, inclinada per a la dramatúrgia–, proscenis i tres nivells de llotges. El teló de vellut és una composició de Rocarol presidida pel retrat del poeta Joaquim M. Bartrina, molt vinculat al Centre de Lectura. Rocarol també va pintar els tres quadres de l’intradós de l’arc que formen els proscenis. Els elements decoratius de fusta i guixeria reprodueixen amorets al·legòrics de la música, garlandes de flors i florons amb les inicials TB. El 1995-97 va ser restaurat i reformat per l’arquitecte Anton Pàmies Martorell, que hi va afegir un nou accés per la plaça del Teatre.

Hotel Europa 1920

Josep Simó Bofarull Raval de Santa Anna, 13. REUS (EL BAIX CAMP)

Josep Simó Bofarull va projectar l’Hotel Europa per a la societat Hijos de José Magriñá, en ple centre de Reus. L’edifici cantoner, de planta baixa i quatre pisos, ocupa els solars de dues cases, una a cada carrer, que van ser enderrocades. Tenia un important restaurant al pis principal, on s’hi troba la gran tribuna de tres finestrals. L’ornamentació, present a la planta baixa amb dues columnes de ferro fos i reixes gruixudes a totes les obertures, es monumentalitza a la planta principal amb el mirador al raval de Santa Anna i tres grans finestrals amb un balcó corregut al carrer del Vilar. La cantonada conserva un blasó amb les restes de les inicials HE. Amb els anys l’hotel va perdre el seu ús i es va reconvertir en habitatges i locals comercials. Entre el Teatre Bartrina (1918) i l’Hotel Europa (1920), Simó va projectar dues altres obres notables a la ciutat, l’Institut de Puericultura (1917), i les oficines dels olis Sabater (1918), tots dos edificis en peu i en bon estat de conservació. 44

Casa Fàbregas 1920

Josep Simó Bofarull Raval de Santa Anna, 80. REUS (EL BAIX CAMP)

El generós patrici reusenc Evarist Fàbregas Pàmies, mecenes del Centre de Lectura, el Teatre Bartrina i l’Institut de Puericultura, li va encarregar la pròpia casa a Josep Simó Bofarull el mateix any que emprenia la reforma del mas Plana o Villablanca, a l’autovia de Bellisens. Mentre que per al mas Simó va escollir la variant del Noucentisme que recupera el barroc de tradició popular, a la casa Fàbregas desplega una vegada més el seu repertori Beaux Arts: ornamentació superficial a base d’esgrafiats, relleus escultòrics, i gerros al coronament, combinada amb ornamentació estructural a base de columnes, pilars i pilastres jòniques; frontons sobre les obertures; mènsules, cartel·les i modillons que sostenen balcons i cornises; i arcs rodons i carpanells a la tribuna del principal i a les finestres de la tercera planta. Fàbregas, extraordinàriament enriquit amb el comerç marítim durant la I Guerra Mundial, va ser un dels fundadors, també el 1920, del Banc de Catalunya.

Mas Miró o Sabater

c. 1920 Arquitecte desconegut

Carrer de Ceferí Olivé, 4. REUS (EL BAIX CAMP)

Es desconeix l’arquitecte del mas dels Miró –comerciants de vins– adquirit pels Sabater –comerciants d’olis i fruits secs–, com passa amb molts masos de la ciutat. Els tres elements més característics d’aquest mas senyorial de dues plantes i terrat són la torre de tres pisos rematada amb cobertes ceràmiques i un penell amb un cavall; la porta d’entrada en forma d’arc de ferradura, coberta per un porxo amb balustrada superior, glorieta de vidre i ferro forjat, i pilastres estriades classicitzants; i la cresteria ceràmica de la torratxa. La imponent torre, de planta quadrada amb les cantonades en xamfrà, té el primer pis encintat per un balcó corregut i una finestra coronella de tres vanos a cada cara del segon pis. Cal destacar la reixa de ferro de l’entrada a la finca, a l’inici del caminal de plàtans, sostinguda per dues pilastres de maó, acabades amb elements de pedra i coronades per fanals que simulen gemmes tallades. L’edifici allotja un centre de la Fundació Esclerosi Múltiple. 46

Mas Llevat

1924-1925 Domènec Sugrañes Gras Avinguda de l’Onze de Setembre, 124. REUS (EL BAIX CAMP)

L’empresari Josep Llevat Sotorra va encarregar a Domènec Sugrañes un mas a la Munta i Baixa –on es concentraven diversos masos senyorials, dels quals han sobreviscut els Miarnau, Llevat i Sabater– mentre que aquest estava construint el xalet Loperena de Salou, amb el qual comparteix algunes analogies. El mas s’insereix dins el corrent noucentista dels deixebles de Gaudí, de qui Sugrañes va ser marmessor, amic fidel i deixeble. Precisament a l’interior del mas Llevat, Sugrañes hi reprodueix la peculiar tècnica gaudiniana dels sostres amb combinacions de volta catalana que neixen al porxo de la colònia Güell, i al pòrtic d’entrada del mas, el treball magistral del maó a les columnes que Gaudí va experimentar a les Teresianes de Barcelona. La signatura de Sugrañes en aquesta etapa no és l’herència gaudiniana sinó el domini de l’esgrafiat, que arriba al virtuosisme al Sol i Mar de Salou. Cal destacar, pel treball del ferro, la magnífica reixa d’entrada a la finca.

Casa Serra

1924-1926 Joan Rubió Bellver Raval de Santa Anna, 32-34. REUS (EL BAIX CAMP)

Quan estava al zenit de la seva fortuna, el farmacèutic catalanista Antoni Serra Pàmies va encarregar a Joan Rubió una sumptuosa residència amb tota la façana de pedra. Rubió ja li havia construït els laboratoris i el xalet (1911) i li havia reformat el mas d’en Perdiu (1910), modernistes. L’edifici se situa dins el corrent que els gaudinistes ocupen dins el Noucentisme, i resumeix les característiques de l’obra de Rubió, especialment el gust pel brutalisme de la pedra desbastada i el gegantisme d’algunes peces com la tribuna i el coronament. Respecte a la seva etapa modernista s’ha acentuat la geometria, s’han endurit les línies i els únics arrodoniments són el fust de les columnes, uns petits elements al remat dels trencaaigües i la decoració de la reixa d’entrada. Als espais interiors de l’edifici, molt ben conservats, hi destaca el menjador neobarroc de l’ebenista local Enric Oliva, amb pintures de Tomàs Bergadà. La façana posterior, llisa, és també netament noucentista. 48

Casa Vilella

1925 Pere Domènech Roura Raval de Santa Anna, 10. REUS (EL BAIX CAMP)

Amb força diferències respecte al projecte presentat a l’Ajuntament signat per Josep M. Pujol de Barberà, més ambiciós del que finalment es construí, Pere Domènech –segons la tradició oral de la família Vilella–, va reformar la casa de l’industrial i exportador Ramon Vilella Estivill. Va unificar dos edificis de la família de la seva esposa, els Macaya, dels que es conserva la data de 1842 a la tarja de la porta principal. Domènech Roura, amic de la família, hi construí també una vistosa escala de fusta sense eix que connectava els baixos amb el pis principal. La façana comparteix alguns trets amb la casa Marco (1926), com la tribuna amb balcó superior, dues obertures frontals, i cantonades en xamfrà. També altres trets decoratius com els cercles cisellats a la pedra o els treballs en ferro amb quatre parells de volutes a l’interior de les baranes. L’edifici havia de ser coronat per una torre-mirador, amb finestra serliana i columnes salomòniques, semblants a les del Mas Passamaner (1922).

Institut Pere Mata Habitatge del subdirector 1925-1926

Pere Domènech Roura

Carretera de l’Institut Pere Mata, 1. REUS (EL BAIX CAMP)

Pere Domènech, que ja participava activament en les obres del seu pare Lluís Domenech i Montaner des del 1906, a partir de la seva mort, el 1923, va esdevenir l’arquitecte de l’Institut Pere Mata. L’empremta noucentista en aquest entorn tan modernista és palesa just al davant de l’entrada principal, a l’habitatge del sotsdirector i del mossèn de la institució. L’edifici, rectangular i de dues plantes, està dividit en dos: un cos més gran, amb teulada a dues aigües i un plafó ceràmic blau i blanc en el curiós coronament lateral i en els elements neorenaixentistes del balcó. I un cos més petit amb teulat de rajola plana que té a la cantonada sud-oest una peculiar tribuna en voladís molt similar a la de la casa Marco (1926), amb una columna dòrica a la cantonada. Una altra intervenció plenament noucentista de Pere Domènech a l’Institut Pere Mata és la urbanització del passeig central amb el monument al fundador de la institució, el doctor Emili Briansó, del 1928. 50

Dispensari Antituberculós 1926

Joan Rubió Bellver Carrer de Sant Joan, 34 A. REUS (EL BAIX CAMP)

Aquesta petita construcció que sol passar inadvertida als vianants, amagada darrere la vegetació i la portalada de l’antic convent de les monges Carmelites, és un exponent de l’acció del noucentisme institucional per a millorar les condicions de vida de la societat catalana amb la creació d’infraestructures sanitàries a través de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest és l’origen del Dispensari Antituberculós, projectat en època d’autogovern i dut a terme anys més tard quan la Diputació de Tarragona va recuperar la iniciativa. Joan Rubió era l’arquitecte en cap de la Mancomunitat quan va realitzar el projecte el 1923, i de la Diputació de Barcelona quan es va iniciar el 1926. Aquesta petita construcció de planta baixa té una golfa amb finestra coronella sota el coronament esgraonat molt semblant al de la casa Serra. La pedra carejada i desbastada tan característica de Rubió és present a totes les façanes i, al mateix any, es repeteix al sòcol de les escoles Pompeu Fabra.

Casa Marco 1926

Pere Domènech Roura Raval de Santa Anna, 23-25. REUS (EL BAIX CAMP)

A la casa d’Esteve Marco, Pere Domènech Roura emula les torres cantoneres amb arrencada al primer pis, tan característiques de l’arquitectura del seu pare, però no l’arriba a coronar amb tota l’ornamentació de pinacles i esferes pètries que tenia prevista al projecte original. A la frontera entre el Noucentisme i l’Art Déco, Domènech experimenta de manera valenta amb les formes geomètriques, rectangular i circular, a les plantes de cada pis de la torre angular, lluny del que havia previst al projecte, on també s’incloïa una balustrada al balcó corregut. El pis principal de la torre comparteix l’estructura de les llindes amb la tribuna de l’Institut Pere Mata, on encara hi havia capitells propers al modernisme, com a la casa Vilella. L’ornamentació, que ja ha perdut tot l’enfarfegament i cromatisme de mosaics i esgrafiats, segueix existint però de manera continguda al ferro de les balconades, en els elements petris de les llindes, i en el coronament de l’immoble. 52

Edifici de la Caixa de Pensions 1929-1931

Enric Sagnier Villavecchia Plaça del Pintor Fortuny, 1. REUS (EL BAIX CAMP)

A més de ser l’arquitecte oficiós de l’alta burgesia barcelonina i de l’Església –per això va ser nomenat marquès pontifici pel papa Pius XIEnric Sagnier va construir la majoria d’edificis propietat de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entre ells els de Reus i Tarragona. A Reus el gran solar on havia existit la presó, important cruïlla de carrers, li va permetre monumentalitzar l’espai aixecant un edifici de planta baixa més tres pisos i terrat, coronat magestuosament per una gran cúpula central i tres cúpules més petites, d’estil brunellesccià, amb nervadures exteriors i col·locades sobre tambor, una mostra del classicisme noucentista d’arrel florentina. La qualitat del projecte quant a autor, volumetria i materials -la façana és tota de pedra- s’arrodoneix amb els relleus d’un escultor de primera línia, Eusebi Arnau. Aquest realitza els quatre plafons que actuen de basament de les quatre columnes centrals amb al·legories al treball i l’estalvi.

Xalet Verd i Blau 1926

Domènec Sugrañes Gras Carrer de Jacint Verdaguer, 10 /Avinguda del Baix Camp. CAMBRILS (EL BAIX CAMP)

El xalet Verd i Blau és l’última obra de Domènec Sugrañes a la Costa Daurada, després de les de Reus i Salou. La va construir per a la família del mestre Ardèvol el mateix any en què morí Antoni Gaudí, i ell va agafar la direcció d’obres de la Sagrada Família. Per aquest motiu també se’l coneix com ca l’Ardèvol o com cal Bassedes, família descendent dels Ardèvol. El solar, avui dins el casc urbà cambrilenc, es trobava als afores, prop de l’ermita de la Mare de Déu del Camí, allunyat del Cambrils de la platja. Es tracta d’una construcció de línia i composició senzilla, de planta baixa, pis i golfes, rodejat d’un jardí originàriament molt més gran que l’actual. El xalet porta la signatura de l’arquitecte a la columna helicoïdal de fàbrica de maó que sosté el porxo d’entrada, a l’esquerra de la façana; al voladís del xamfrà dret de la façana; i als plafons ceràmics. Un d’ells, mig amagat al darrere de la gran glicina, duu una llegenda en català antic, similar a la del xalet Bonet de Salou. 54

Xalet Roig

1935 Pau Monguió Segura Carrer de la Verge del Camí, 6. CAMBRILS (EL BAIX CAMP)

Situat a l’antiga zona d’expansió urbana de la burgesia cambrilenca, que buscava una zona prop de les vies de comunicació, el xalet Roig també se’l coneix com a vil·la Paquita. És l’única obra de l’arquitecte Pau Monguió a la comarca, malgrat que la seva signatura consti a nombrosos projectes arquitectònics. Aquest fet es deu a l’acord entre l’arquitecte municipal de Reus, Pere Caselles, i Pau Monguió, per tal que aquest darrer signés tota l’obra privada de Caselles a Reus, il·legal ja que era l’arquitecte municipal. L’edifici, contemporani als de la Ciutat-jardí de Monguió a Tarragona, s’hi assembla formalment per la geometria, ja més propera a l’Art-Déco dels anys 30 que al primer Noucentisme dels anys 10 i 20 del segle XX. Al cromatisme de la ceràmica vidriada s’hi afegeix el verd de la fusteria i el teula de les verdugades de rajola del primer pis. A l’angle recte que formen els dos cossos rectangulars de l’edifici es troba l’accés dalt d’una escala i cobert per una glorieta.

Mas La Soleiada 1922-1926

Joan Vives Figuerola Avinguda de Josep Maria Sentís, 22. RIUDOMS (EL BAIX CAMP)

El metge riudomenc resident a Barcelona Francesc Xavier Cavallé Borràs es va fer construir un mas senyorial noucentista, sobre la base d’un antic molí fariner, davant de l’ermita de Sant Antoni. La construcció es finançà amb l’herència que la seva dona, Antònia Maresma Giménez, nascuda a l’Havana, va rebre del seu pare, Antoni Maresma Lluhí, que va fer fortuna a Cuba. La Soleiada era tota una finca amb jardins, estany, glorieta, pinars, zones d’esbarjo, horta i vinyars. La casa, de planta baixa i dos pisos, emula les antigues masies catalanes amb rellotge de sol, galeria de finestres d’arc rebaixat i torre quadrada, amb dues finestretes a cada façana. En contrast amb el parament blanc i llis hi destaquen el plafó de Sant Antoni, el rellotge solar i les rajoles ceràmiques amb motius renaixentistes, especialment als ràfecs, que es van encarregar a obradors de Sevilla i València. Durant la Guerra Civil fou requisat per les Joventuts Llibertàries. 56

Mas Passamaner 1922-1923

Lluís Domènech i Montaner / Pere Domènech Roura Camí de la Serra, 52. LA SELVA DEL CAMP (EL BAIX CAMP)

Joan Boqué Reverter, acabalat empresari i president de la Cambra de Comerç de Reus, havia heretat el mas del seu avi, Ramon Boqué, passamaner d’ofici, de la Selva del Camp. Solter gran, va encarregar a Lluís Domènech i Montaner un mas senyorial i ostentós, –segons la llegenda urbana per acomodar la seva companya sentimental–, amb jardí amb palmeres, una torre-mirador i, a l’interior, 12 habitacions per a senyors, sis per al servei, cinc lavabos complerts i quatre rentamans. Dels tres cossos de diferents alçades unificats per la façana, el de llevant és l’antiga casa dels masovers, totalment independent a l’interior. En morir l’arquitecte el 1923, la direcció d’obres la va portar el seu fill Pere Domènech Roura. El 2001 l’edifici va ser transformat en un hotel de cinc estrelles que ha restaurat els exteriors, molt deteriorats, i a l’interior ha conservat el menjador, convertit en biblioteca, la xemeneia de trencadís de la sala distribuïdora, i el rentamans de sota l’escala.

Biblioteca Popular 1917-1920

Ramon Puig Gairalt La Rambla, 18 . EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

Aquest projecte d’estil neoclàssic imita un “temple del saber” grecoromà, segons la ideologia de progrés social que impulsava la Mancomunitat de Catalunya. És obra de Ramon Puig Gairalt, un dels dos germans arquitectes impulsors del noucentisme classicista i antiruralista. Com la de Valls, va ser una de les biblioteques populars que es van aixecar arreu de Catalunya, de dimensions petites, però amb un gran arrelament social. L’edifici, de dues plantes, es troba ofegat a una petita illa, entre l’estació de tren, la carretera, els edificis veïns i la Rambla, i permanentment amagat al darrere d’uns grans rètols que amaguen la qualitat de la seva arquitectura. En destaquen les dues portes d’accés amb escalinata i frontó triangular sostingut per dues columnes jòniques i el coronament superior amb dues esferes de pedra a cada cantonada. L’ornamentació de la façana és vertical i dibuixa pilastres amb simulació de carreus, tallades per una cornisa superior horitzontal. 58

Antic Banc Comercial de Tarragona 1924-1925

Alfons Barba Miracle Carrer del Doctor Robert 1-3. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

Cap al 1920 un grup de vendrellencs emprenedors va promoure una Caixa de Crèdit i Estalvi que no va reeixir i va ser absorbida pel Banc Comercial de Tarragona i posteriorment pel Banc Central. L’edifici, que n’ha conservat el nom, és d’estil eclèctic, i transita entre el Modernisme, del qual només en conserva la decoració a les llindes de les finestres, i el Noucentisme, l’estil dominant al qual està adscrit cronològicament. A més de la seva forma característica de vaixell –per adaptar-se a l’estretor del solar entre dos carrers– el singularitzen el gran rellotge del xamfrà, amb xifres romanes, situat entre dues columnes i embellit per un capcer curvilini i barroquitzant coronat per un gerro de l’abundància, que es repeteix a cada façana com si es tractés d’una torre, i una obertura en forma oval al primer pis de la cantonada. El parament imita carreus a la planta baixa, i unes pilastres neoclàssiques al primer pis que volen aguditzar la imatge d’edifici públic. 60

Casa Castellví-Socias

1929 Josep M. Barenys Gambús

Plaça de Jaume I, 4. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

Per al propietari vendrellenc Narcís Socias, l’arquitecte Josep M. Barenys va projectar aquesta casa d’un estil noucentista inspirat en l’arquitectura rural tradicional catalana, amb capcer neobarroc. El parament blanc de la façana, amb l’excepció de l’emmarcament ocre de les obertures de finestres i balcons, fa ressaltar la cornisa groga del coronament. El balcó cantoner en xamfrà i el balcó corregut amb dues obertures aporten ritme al conjunt. El 1910 Barenys havia construït per al mateix propietari una altra casa al número 2 de la plaça, amb façana blanca i verda i dos cossos diferenciats: el de l’habitatge i el de la cantonada, amb la farmàcia als baixos i medallons a la façana. Destaca l’esgraonat voladís de la finestra cantonera, que també es dóna al balcó semicircular de l’altra casa. El cos de la casa, blanc, juga amb el color verd de les teules i les peces ceràmiques, i llueix un bonic treball en forja de ferro a les balconades. Cap al 1990 s’hi afegí un pis d’alçada, respectant l’estil.

Vil·la Ramona 1920

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Passeig Marítim, 36. COMA-RUGA. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

És la vil·la més antiga del passeig marítim i es distingeix per la seva torre cilíndrica amb una brillant coberta conoïdal de trencadís que forma dissenys i sanefes en blau marí que transiten sobre un fons blanc. L’edifici original és format per dos cossos diferents: un de tres pisos, amb tribuna arrodonida que mira al mar; i un de dos pisos i terrat, amb porxo de teules sostingut per dos pilars que té la torre adossada a llevant. Un tercer cos de tres pisos va ser afegit posteriorment a llevant de la torre, sense la decoració original al revestiment que tenen els dos cossos més antics. La singularitat de l’arquitectura, probablement deguda a un mestre d’obres, es complementa amb dos detalls: un plafó ceràmic a la façana dedicat a Sant Ramon, el patró de la propietària i, a la banda del passeig, una bonica reixa verda de ferro que combina cercles amb línies rectes, elegantment cosida amb reblons enlloc de soldadura, que tanca un jardí mediterrani tradicional. 62

Xalet carretera del Vendrell, 20 c. 1925

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carretera del Vendrell, 20. SANT SALVADOR. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

Al costat de l’ermita i la font de rocalla de Sant Salvador del Vendrell hi apareix aquesta vil·la d’estiueig. Llueix una torre cilíndrica exempta del cos rectangular de l’edifici, de coberta cònica amb revestiment ceràmic de trencadís ocre, similar a la torre de la vil·la Ramona. El coronament de la coberta consta de dues petites barbacanes: la superior, de petits arquets rodons, i la inferior, sostinguda amb petits modillons i amb un sistema d’il· luminació natural de la torre que imita les sageteres de les torres de defensa medievals. L’edifici, de planta baixa i una alçada, presenta una teulada a dues aigües amb una pronunciada inclinació, més pròpia d’una vil·la d’estiueig del prepirineu, i una finestra ogival a la façana de la carretera del Vendrell. El parament de maó vist deixa un emmarcament d’arrebossat blanc al voltant de la finestra de punt d’ametlla, un detall que aporta personalitat a la visió de conjunt de l’edifici, que ha sofert reformes amb materials actuals.

Vil·la Pau Casals 1931-1936

Antoni Puig Gairalt Avinguda Palfuriana, 59-61. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

Sobre l’antic xalet d’estiueig que el compositor i concertista vendrellenc Pau Casals va fer construir el 1909 a la platja de Sant Salvador del Vendrell, l’arquitecte Antoni Puig Gairalt hi va fer una reforma i ampliació plenament noucentista el 1931, que es prolongaria fins al començament de la Guerra Civil. La vil·la, amb un cos rectangular de planta baixa i mirador sobre la platja i sobre els jardins interiors, és un cant a la mediterraneïtat i a la vida a l’aire lliure, enmig d’escultures de Josep Llimona, Josep Clarà, Martí Llauradó o Josep Dunyach. L’accés a la terrassa-mirador es realitza per una espectacular escalinata doble, per a l’arrencada de la qual Casals li va encarregar un Apol·lo a Clarà, símbol de la Catalunya emprenedora. L’edifici acull la Fundació i el Museu Pau Casals, on s’hi realitzen concerts i actes culturals. Pau Casals hi visqué fins al 1939, quan es va exiliar. Va escriure: «Aquesta casa és l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista». 64

Vil·la Buenaventura 1933

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Passeig Marítim, 31 / C. dels Xiprers, 1. COMA-RUGA. EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS)

La primera casa que va ocupar el solar de la vil·la Buenaventura va ser la pionera de la primera línia de costa de Coma-ruga, a principi dels anys 20, quan el nucli estival vendrellenc era al voltant del poblet mariner de Sant Salvador. Va ser substituïda per aquest xalet senyorial bastit segons els esquemes noucentistes d’equilibri, harmonia i simetria. De planta baixa, un pis i mansardes parisenques al segon, el parament és arrebossat i combina els colors salmó i blanc. L’entrada, amb porxo colonial sostingut per quatre columnes i quatre pilastres estriades i jòniques, forma un balcó amb balustrada al primer pis. A la façana de mar hi ha una tribuna amb tres finestrals d’arc rodó, fusteria exterior blanca molt original, escalinata que baixa al jardí, dos fanals de forja, i terrassa superior amb balustrada. El conjunt és difícil d’apreciar degut a la sobredimensió dels pins i les palmeres que rodegen l’edifici. Al lateral d’una de les xemeneies s’hi poden llegir les inicials AT. 66

Edifici Les Amèriques 1923

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer Major, 43 / Carrer de Missers, 1. L’ARBOÇ (EL BAIX PENEDÈS)

El detall més curiós d’aquest edifici noucentista de planta baixa, dos pisos, terrat, i façana a dos carrers, és l’estàtua de Cristòfol Colom que el corona, en coherència amb el nom de l’establiment Les Amèriques que s’ubica als baixos. La història de l’Arboç està molt marcada pel seu passat indià, i va ser l’indià arbocenc més cèlebre, Josep Gener Batet, que va encarregar l’estàtua de Colom –rèplica a petita escala de l’original de Rafael Atxé– per a l’estand de la seva fàbrica de tabacs a l’Exposició Universal del 1888. La peça es trobava al palau Gener de l’Arboç fins que la va adquirir l’actual propietari. L’edifici té planta quadrada amb la cantonada arrodonida, balustres enlloc de balcons de ferro, i un important balcó al principal que encinta tota la façana. Totes les obertures estan emmarcades amb una franja llisa en relleu que conté decoració floral també en relleu a la llinda i als laterals, com una reminiscència del Modernisme. A l’Arboç també s’hi troba la noucentista Vil·la Teresina.

Casa Ventosa

1920 Arquitecte o mestre d’obres desconegut

Carrer Major, 1. BANYERES DEL PENEDÈS (EL BAIX PENEDÈS)

L’alta torre de la casa Ventosa, o Bofill, de Banyeres és un referent de la comarca, que es divisa des de la llunyania, al costat del turó que li guarda l’esquena. Al seu capdamunt té un mirador cobert, amb columnes prismàtiques decorades amb medallons i relleus florals. La casa senyorial, de tres pisos d’alçada, es va construir sobre una antiga masia i encara conserva la casa dels masovers adossada a ponent, i les tres naus dels cellers de quan es treballava l’explotació agrícola. L’estretor del solar no permet lluir ni la seva elegant façana de migdia ni la posterior, que dóna a un jardí i que disposa de dues alçades de galeria amb vitralls emplomats. L’escassa però rica ornamentació consisteix en les reixes de ferro similars a les de la Vil·la Ramona de Coma-ruga, en la rica fusteria exterior, i especialment en la pedra cisellada amb motius vegetals de portes i finestres i en la pedra artificial a les tres sanefes horitzontals i als medallons i garlandes de la resta de l’edifici. 68

Casa de la Vila 1923

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer de Sant Antoni, 27. ROCAFORT DE QUERALT (LA CONCA DE BARBERÀ)

Els indians de Rocafort de Queralt van fer fortuna a Cuba amb el comerç del safrà a principi del segle XX i des d’allà, i alguns a la tornada, van sufragar diverses infraestructures com l’edifici de la Casa de la Vila, la portada d’aigües o el campanar. El 1923 es va edificar el primer dels dos cossos simètrics i l’altre, posteriorment. A la planta baixa hi havia les escoles, d’aquí els esgrafiats de la porxada, en parelles d’amorets que sostenen un llibre, un globus terraqui, una ploma i un paper, un compàs, una plomada de saurí i un caduceu de Mercuri, símbol del comerç. Ambdós cossos, situats entre mitgeres i encarats al nord, tenen un capcer neobarroc coronat per tres boles de pedra cadascun. La façana del cos dret, el més antic, està esgrafiada amb l’escut de la vila i filigranes ornamentals, i junts formen una balconada que configura un porxo de sis arcs i set columnes a la planta baixa. Al davant s’obre una esplanada que acaba amb una escalinata de formigó.

Casa Claret c. 1925

Josep Tomàs Carrer de Sant Antoni, 35. ROCAFORT DE QUERALT (LA CONCA DE BARBERÀ)

Aquest gran edifici de planta quadrada, amb porxo i escalinata d’accés d’inspiració colonial i un petit jardí separat del carrer per una reixa de ferro amb pilastres d’obra, es va fer construir per l’indià Ferran Bonet, que havia fet fortuna amb el comerç del safrà a l’illa de Cuba. Es tractava d’una segona residència, però de grans dimensions, per venir a passar els estius amb la seva família i les serventes negres que despertaven la curiositat de la població local, poc acostumada als exotismes. Es va construir, per Josep Tomàs «del Bep», amb ostentació, amb quatre pisos –el de la planta baixa és un petit entresòl- i dues terrasses superiors, coronades amb balustrades. Al pis principal i al segon també hi ha tres balconades amb balustrades a cadascuna, mentre que la resta de finestres són rectangulars amb guardapols lleugerament curvilinis com a ornament. Durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939 es va expropiar i es va utilitzar com a hospital de sang de l’exèrcit republicà. 70

Casa Fornés / Cal Garrofa 1921

Cèsar Martinell Brunet Passeig VIIIè Centenari, 38 / Carrer de Verdaguer, 2. SARRAL (LA CONCA DE BARBERÀ)

Cal Garrofa, construïda per a una família d’indians, els Fornés, es va edificar quan Martinell ja havia projectat un bon nombre dels seus cellers, la qual cosa explica la curiosa tribuna cilíndrica de la cantonada: és una versió reduïda dels dipòsits d’aigua de les grans naus de les cooperatives agràries, amb el mateix tipus de coberta en voladís i de suport de totxo esgraonat. També és una petita versió de la tribuna hexagonal que Martinell col·loca a la casa de la Feligresa d’Ulldecona. A diferència de la seva casa unifamiliar anterior, la casa Vives-Pi de Valls amb parets llises, a Cal Garrofa el maó va arrebossat a la façana però es deixa com a obra vista en les parts més artístiques, com a la base de la tribuna i a tot el fals arc de la finestra cantonera. Altres elements vistosos de la casa són les golfes, que també fan l’ullet a les cooperatives, i la porta principal, amb un arc de mig punt ornamentat amb un trencaaigües orientalitzant a conjunt amb la coberta de la tribuna.

Barri del Balneari de Vallfogona 1914-1931

Josep Maria Vives Castellet i altres Carretera del Balneari, s/n. VALLFOGONA DE RIUCORB (LA CONCA DE BARBERÀ)

A principi del segle XX, quan estaven de moda els banys medicinals a tota Europa, el sacerdot Mn. Miquel Piera va fundar l’hotel-balneari de Vallfogona (1901) per explotar les aigües mineromedicinals de la deu vora el riu Corb. Al cap dels anys va crear una ciutat-jardí d’estiueig marcadament noucentista al seu voltant ja que la majoria d’edificis, una vintena, es van aixecar entre 1914 i 1931. Els xalets eren de lloguer i duien el nom de verges i sants. També hi havia edificis de serveis i una església. L’any 1929 l’arquitecte vallenc Josep M. Vives Castellet va realitzar un nou projecte de l’hotel-balneari, que durant la Guerra Civil va allotjar un hospital de sang. Amb el temps es van anar venent els xalets i es va crear una colònia d’estiuejants que encara perdura. Els xalets més interessants arquitectònicament són el de l’Assumpció, Mercè, Carme, de la Torre, i sobretot els de Sant Jordi (1923), Santa Teresa, Sant Antoni, i l’anomenat Xalet del Jardí (1916). 72

v Els xalets de Sant Antoni, i del JardĂ, del 1916, i lâ&#x20AC;&#x2122;hotel projectat per Josep M. Vives Castellet, el 1929, al Balneari de Vallfogona de Riucorb.

Xalet Sant Jordi 1923-1925

Lluís Domènech i Montaner / Pere Domènech Roura Balneari de Vallfogona. VALLFOGONA DE RIUCORB (LA CONCA DE BARBERÀ)

És el darrer projecte de Domènech i Montaner, iniciat poc abans de morir, i va ser continuat pel seu fill, Pere Domènech Roura, autor també de les reformes. Va ser la residència dels metges i les infermeres del balneari, però ara és un xalet particular. L’estil s’inscriu plenament dins del Noucentisme. La façana principal, amb un cos cobert amb teulada a dues aigües i una torre quadrada a llevant, dóna a un carrer interior, ombrívol i fresc, mentre que la posterior, on s’hi troba el plafó ceràmic de Sant Jordi i dos plafons decoratius més, triangulars, dóna a la carretera de Vallfogona. La fusteria és verda i l’obra sencera és de pedra desbastada que ofereix una imatge de comunió amb la natura. No hi ha elements decoratius excepte el treball amb modillons de les cornises i la barbacana superior, sempre en pedra. Té un ampli repertori d’obertures: d’arc rodó, rectangulars –amb dos balcons de pedra i fusta-, quadrades, i un arc ogival sota l’angle de la teulada. 74

Xalet Santa Teresa

c. 1925 Arquitecte desconegut

Balneari de Vallfogona. VALLFOGONA DE RIUCORB (LA CONCA DE BARBERÀ)

El xalet Santa Teresa és el més modern, arquitectònicament, del barri del Balneari. Va ser projectat amb una netedat de línies que recorda la Sala Athenea (1913) que l’arquitecte Rafael Masó va construir a Girona i que es considera una mena de manifest del Noucentisme. El projecte comparteix amb la sala gironina l’austeritat refinada, l’ús del ciment, les grans dimensions del frontó i la seva gran càrrega expressiva. Com quasi tots els xalets veïns, té dues plantes i golfes, i està aixecat del terra amb un sòcol i una escalinata d’accés com a mesura contra l’humitat. Està format per dues cases adossades simètriques dins un cos prismàtic que es caracteritza pel coronament geomètric que li atorga singularitat. L’altra característica peculiar són els mòdols de ciment armat que es repeteixen sota les finestres i també al mig del coronament, amb una mica d’ornamentació geomètrica. La resta del parament és clàssica, amb imitació de carreus encoixinats.

Casa Salvat Espasa c. 1920

Pau Salvat Espasa Raval de Vimbodí, s/n. VALLCLARA (LA CONCA DE BARBERÀ)

Sobre un edifici vuitcentista, l’arquitecte i editor barceloní Pau Salvat Espasa va construir una casa d’estiueig on la seva família passava les vacances. La façana més interessant és la que dóna als jardins, amb passejos amb balustrades i pèrgoles, i que es pot veure des de la carretera a Vilanova de Prades: dues alçades de porxos estucats en blanc atorguen a la construcció un ritme horitzontal que es trenca amb el capcer que corona la crugia a llevant i que tanca una galeria coberta. A la galeria superior, amb barana de ferro, els arcs són rodons, i a la inferior són mixtilinis. Totes les columnes són dòriques. El coronament barroc, ornat amb tres boles de pedra, està presidit per un plafó ceràmic de Sant Pau, patró de l’arquitecte, quan cau del cavall, encegat per la llum divina. Pau Salvat també va projectar l’espectacular edifici de l’editorial Salvat, que va dirigir fins a la seva mort, a Barcelona, en estil modernista (1916). Actualment la casa allotja una escola d’estiu d’anglès. 76

Casa Castellví 1911

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer de Sant Lluís, 16. ELS GUIAMETS (EL PRIORAT)

Aquest edifici d’inspiració noucentista primerenca es caracteritza per la seva composició horitzontal, que es pot dividir en quatre franges: la planta baixa amb el sòcol de pedra carejada fosca, seguida del parament d’imitació de carreus fins al primer pis, que inclou la porta d’entrada i una finestra amb reixa bombada. Al primer pis, tres finestres balconeres molt amples, amb baranes de balustres, ocupen l’espai sobre un parament més clar que al pis de sota. Al segon pis s’estén una galeria de finestretes d’arc rodó amb parament de fàbrica de maó combinada amb estuc blanc. I finalment, la darrera franja horitzontal està formada per la barana del terrat, amb balustres de tant en tant interrompudes per pilastres d’obra coronades per gerros ceràmics. Al mig, un gablet curvilini emmarca l’any de construcció amb xifres romanes i l’escut de la vila dels Guiamets. El mateix 1911, l’arquitecte Josep M. Jujol va construir la font monumental del poble, commemorativa de la portada d’aigües.

Casa Ximenis 1914

Josep Maria Jujol Gibert Via de l’Imperi Romà, 17 / Carrer de les Salines, 12. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

La simbologia de la façana és una exaltació a la Mare de Déu, ja que va ser un encàrrec del canonge de la Catedral de Tarragona, Pau Ximenis, a l’arquitecte Jujol. Per això es pot llegir «Ave Maria» sobre la llinda de la porta central i «JHS, Jesús, Salvador dels Homes», al coronament. Aquest es composa d’una petita torre amb finestra i balcó, i d’una barana de ferro que dóna al terrat. Es tracta d’una casa de façana principal asimètrica, planta baixa i dos pisos amb uns esgrafiats magnífics i el ferro dels balcons treballat a mà, amb uns seients o festejadors molt populars, que Jujol també va realitzar a la casa Bofarull dels Pallaresos. El parament és de color sèpia amb els esgrafiats en blanc. Són dibuixos de fulles, fruites i flors, garlandes i formes geomètriques decoratives, que ressegueixen fins i tot els òculs de respiració del cel ras, atorgant al conjunt un cert aspecte d’església barroca. La façana del carrer Salines és molt més simple, de dibuix simètric i obertures en arc. 78

Casa Rabadà

1914 Alfons Barba Miracle Rambla Nova, 90. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Alfons Barba va construir la casa Rabadà per al seu amic Àngel Rabadà Mayné, metge i polític, el mateix any que la casa Massona de Valls. Llavors encara hi havia molts solars buits a la Rambla Nova i al darrere, la casa comptava amb un jardí i un hort. L’edifici –conegut també com a Casa Vallvé– de planta baixa i dos pisos, té la façana asimètrica, amb quatre obertures per pis i la porta descentrada. El parament és de maó arrebossat excepte a la planta baixa, amb un sòcol de pedra de llisós, com a la casa Massona i altres inmobles de la Rambla, i franges decoratives que imiten els carreus. Desconnecta formalment del Modernisme amb una depuració de línies que només decora els dos frontons d’estil Sezéssion –amb serietat formal, severitat i elegància–, als coronaments laterals i en les obertures de la planta baixa amb columnes de volutes jòniques a la porta principal i a les finestres trífores dels extrems. També és interessant la forja geomètrica dels balcons en forma de roses.

Casa Icart Bargalló 1916-1919

Josep Maria Pujol de Barberà Plaça de Corsini, 5. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Com es llegeix a la data del coronament, 1919, la casa d’Icart Bargalló –coneguda també com Porta Mercadé– correspon als últims anys de la primera època de construcció de l’Eixample. Un lleu influx gaudinià devia impregnar l’arquitecte Pujol de Barberà quan projectava aquesta façana de balcons ondulants com la Pedrera i filigranes de ferro d’estil jujolià, combinades amb baranes tubulars i rajola catalana antiga. Va experimentar amb les possibilitats ornamentals que oferia el formigó, un material molt modern aleshores, amb el qual va emmotllar un carreu de vuit pedretes que es va repetint en tot el parament, simulant carreus de pedra en alternança amb estriats i d’altres lliscats. També va emmotllar sanefes granulades que fan d’emmarcament de les obertures i una amb garlandes i formes geomètriques que remata l’últim pis. Altres emmotllats són la fulla de vinya sobre cada llinda, el capcer amb la data i els jocs de mènsules i cartel·les dels balcons i la cornisa superior. 80

Cooperativa Obrera Tarraconense 1917-1932

Josep Maria Pujol de Barberà Carrer de Fortuny, 23 / Carrer de Reding, 10-14. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

La Cooperativa Obrera Tarraconense, fundada el 1904, és una entitat molt arrelada a la ciutat, per a la qual l’arquitecte Pujol de Barberà va dibuixar el projecte de seu el 1917, tot i que no es va acabar fins al 1932. Això va fer que les modes canviessin i que fossin suprimits els elements modernistes, substituïts per un llenguatge més auster, plenament noucentista, com el revestiment ceràmic del xamfrà i els guardapols medievals sobre els arcs neoromànics del primer pis i els arcs escarsers a les portes, nets de qualsevol ornamentació, a la planta baixa, feta amb pedra de llisós. A la zona del xamfrà, a banda i banda hi ha una pilastra de pedra amb decoracions ceràmiques –un escut de Catalunya i un de Tarragona– i a la zona central una cartel·la amb la data de la fundació. S’ha perdut el mobiliari original però a l’interior es troben solucions de caire industrial, com les columnes de fosa de ferro. L’entitat va néixer com una cooperativa de consum.

Edifici del carrer Sant Josep, 3 1918-1919

Luis Ruíz Tortajada C. de Sant Josep, 3 / Sant Miquel, 6-8 / Rebolledo, 12. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Va ser el primer bloc de pisos construït per a lloguer de Tarragona, situat al barri de la Marina, i és important com a exemple de l’adaptació del Noucentisme a la naixent arquitectura domèstica dels blocs d’apartaments. L’empresa Arquitectura e Ingeniería, de Barcelona, a través del seu representant Joaquim Tintoré, va encarregar el projecte a l’arquitecte Luis Ruíz Tortajada. L’edifici ocupa la meitat de l’illa de cases i dóna a tres carrers i a una paret mitgera. L’espai està molt ben aprofitat, i a l’interior hi ha vuit patis interiors i dues caixes d’escala. A l’exterior, les combinacions dels balcons junts o separats, i amb barana de ferro o de balustres, canvien a cada façana. Destaca l’ornamentació de les llindes de l’últim pis i la capelleta de la cantonada, per a una escultura. Per no perdre el ritme compositiu de la façana, a la planta baixa algunes de les obertures, són cegues. El mateix any 1919 s’hi afegí una planta, projectada per Josep M. Pujol de Barberà. 82

Mas Mallol 1920-1923

Francesc de Paula Morera Gatell Avinguda de Josep M. Casas de Muller, 11. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

El mas senyorial i espectacular que el navilier i polític catalanista Macià Mallol Bosch va encarregar a l’arquitecte Morera es conserva en els espais interiors –sostres esgrafiats, terres i fusteria– i exteriors, tot i haver estat ocupat per l’escola Pax des del 1963 i per una escola pública a partir del 2002. Pel camí ha perdut els bosquets, la masoveria, la bassa, la cotxera, el jardí i les pistes de tennis i criquet originals, i la finca s’ha urbanitzat. El mas s’estructura en tres cossos rectangulars de tres pisos i teulada de tres aiguavessos connectats a una torre central de planta rectangular, amb golfes i teulada de quatre vessants. Cada façana té un accés i el principal es troba a la façana meridional, a través d’una glorieta semicircular amb columnes helicoïdals de maó vist sobre un basament de pedra i balcó superior amb balustrada. Les finestres superiors són molt allargades i tenen ornaments ceràmics als costats i a l’ampit. Els sòcols són de pedra i la paret arrebossada amb esgrafiats.

Casa Bofarull 1921-1922

Josep Maria Pujol de Barberà Rambla Nova, 37 / Carrer de Sant Agustí, 14. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

El 1921 la propietària Dolors Bofarull Pallarès va encarregar aquest elegant edifici de planta baixa, tres pisos i àtic, amb façana a dues vies importants, a l’arquitecte municipal Josep M. Pujol de Barberà. La composició de les façanes, exemples de l’arquitectura noucentista dels anys vint amb influències de la Sezession vienesa, és ordenada i té com a protagonistes quatre grans pilastres, d’ordre gegant, rematades amb òvals, capitells dòrics, i una parella de mènsules cadascuna, que divideixen la façana verticalment en tres crugies. La del mig, més ampla, conté una tribuna de dues alçades i un balcó. Horitzontalment també es donen tres divisions: la planta de carrer, els tres pisos emmarcats per les pilastres, i l’àtic, separat per una ampla cornisa sobre la qual s’assenten els balcons, sota el doble coronament unit per una barana que encinta les façanes, i un acurat treball de ferreria als balcons. Durant la Guerra Civil fou la seu de la CNT. Als anys 40 s’hi feren obres de reforma. 84

Col·legi de les Teresianes 1922-1949

Bernardí Martorell Puig Rambla Nova, 79-91 / c. de l’Assalt, 13 / c. d’August, 46. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Bernardí Martorell, membre de la segona generació d’arquitectes modernistes, que transiten cap al Noucentisme, era deixeble de Gaudí i, com ell, va fer la majoria de la seva obra per a l’Església. Es va inspirar en l’edifici de les Teresianes del seu mestre a Barcelona (1888), amb domini de la verticalitat mitjançant arcs parabòlics com a metàfora mística; i com a material de baix cost, la fàbrica de maó vist amb totxos aplantillats. L’edifici es va aixecar sobre una zona rocosa i consta d’un cos paral·lel a la Rambla Nova, simètric, amb un cos central i dos laterals avançats, el del mig més baix, formant un pòrtic, i els laterals més alts, simulant torres. A l’interior hi destaquen el vestíbul i la capella. La construcció es va frenar durant la II República i va ser afectada pels bombardejos de la Guerra Civil, amb el resultat que el col·legi actual no es correspon amb el projecte de Martorell. La restauració va anar a càrrec de Josep M. Pujol de Barberà i del seu fill Antoni Pujol Sevil.

Casa Gustems 1925

Josep Maria Pujol de Barberà Carrer del Governador González, 51. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Amb la noucentista casa Gustems comprovem una vegada més la versatilitat de l’arquitecte Josep M. Pujol de Barberà, capaç de projectar en estil modernista o noucentista segons els requeriments del client. Després d’haver vist la seva obra modernista a les cases Ripoll (1913), coneixem el seu estil noucentista a la casa Bofarull (1920) i tornem a veure’l modernista a la casa del Dr. Aleu (1927), últim edifici abans de passar-li el testimoni al seu fill, Antoni Pujol Sevil, el 1928. El tret més destacat de la casa de Lluís Gustems és l’eix de simetria axial cantoner, emfasitzat per la tribuna triforada amb columnes. Sis pilastres de carreus encoixinats atorguen contundència i compensen el domini de les formes corbes, quatre de les quals recorren verticalment tota la façana. Les balconades són amb barana de ferro forjat treballada. Destaquen les mènsules de caire historicista. La cornisa de l’edifici té esgrafiats, respiralls i ampit de formigó amb tres frontons. 86

Casa Linderman 1926

Francesc Monravà Soler Rambla Nova, 95 / Carrer d’Ixart, 13. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

El 1926, Francesc Monravà va projectar les cases Linderman i Canyelles Babot, ambdues distingides i singulars, les primeres importants de la seva carrera, que s’enfocaria cap a l’obra pública com a arquitecte de la Diputació. La casa de Dolors Linderman, vídua de Cobos, està situada estratègicament entre dos artèries urbanes importants. Ocupa tot el xamfrà, amb la qual cosa s’emfasitza la cantonada arrodonint els cossos cantoners –un dels quals emula una torre– i emmerletant la crugia central amb un coronament ornamentat amb garlandes i rematat amb testes. El resultat és un edifici d’habitatges amb aire de palau urbà. Els elements protagonistes són les sis pilastres d’ordre gegant amb capitell jònic, que ocupen totes les plantes, i la crugia central, dignificada per una tribuna triforada tancada al primer pis, amb columnes també jòniques. L’edifici ha estat ocupat per sindicats durant el franquisme, i en la democràcia per CCOO, UGT, CGT, USO i l’organització patronal CEPTA.

Edifici de la Caixa de Pensions 1926-1929

Enric Sagnier Villacecchia Rambla Nova, 77 / Carrer de l’Assalt, 12-18. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Enric Sagnier va projectar molts dels edificis de la Caixa de Pensions, presidida pel seu pare. L’edifici d’habitatges també conegut com de la Enher, és d’estil noucentista, malgrat que els de la Caixa a Sabadell i a Reus, per exemple, en tenen les característiques més marcades. Té dotze obertures al carrer de l’Assalt, tres a la Rambla Nova i tres al carrer d’August. A la paret mitgera amb l’edifici del costat hi ha els patis interiors. Té una alçada de cinc pisos i per compensar el desnivell del carrer d’Assalt a la part contigua a la Rambla s’hi afegeix un entresòl. Sagnier va jugar amb el cromatisme de la pedra blanca i el maó vist vermell per distingir en franges horitzontals la planta baixa i l’entresòl, en pedra; dels tres pisos següents amb parament d’obra vista i balcons de ferro; i de l’àtic, amb arrebossat clar, i balcons amb balustres. Les dues torres cantoneres són de pedra amb carreus encoixinats al mig i llisos a les cantonades, i les cúpules sobre frontó estan recobertes de pissarra. 88

Torre Fonts 1928-1929

Pau Monguió Segura Via Augusta, 32 / Carrer d’Huyà, 1-3. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Pau Monguió Segura va promoure la Ciutat-jardí Monguió de Tarragona, amb el seu fill Pau Monguió Fonts i altres arquitectes, en uns terrenys de la seva propietat en la darrera etapa de la seva dilatada vida professional: ja havia estat arquitecte municipal de Tarragona, Tortosa i Terol, on va ser l’introductor del Modernisme. El millor xalet que es conserva és el de Pilar Fonts de Barberà, als quatre vents i amb jardí, a l’entrada de la urbanització. Té un cos horitzontal que domina sobre el vertical –l’altre cos vertical, a ponent, no es va arribar a construir– i uns magnífics esgrafiats en blanc i blau que són el tret distintiu de la façana. Té un semisoterrani i tres pisos al cos més alt. La geometrització dels volums indica l’inici de la transició cap al Racionalisme: les tribunes ja són rectangulars, i ni tan sols l’ornamentació fuig de la geometria. A partir del 1925 el moviment es difon arreu d’Europa i el 1926 i 1927 apareixen les primeres obres racionalistes a Saragossa i Madrid.

Casa Serres 1928-1929

Antoni Pujol Sevil Carrer d’Ixart, 7. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Antoni Pujol Sevil començà a treballar al despatx del seu pare tot just obtingut el títol d’arquitecte el 1927 i la casa per a Ramon Serres Castelló és la seva primera obra documentada. El seu Noucentisme, d’inspiració neoclàssica, és més decoratiu i carregat que el de Pujol de Barberà, que una vegada lliurat el testimoni al fill, ja no torna a projectar cap obra privada, excepte el noviciat de La Salle de Cambrils (1928). L’habitatge, ben conservat, té una composició harmònica i acurada, amb la planta baixa i el pis principal –on la triple balustrada ondulada imposa un ritme horitzontal– separats del segon i tercer pisos per una cornisa. Els dos pisos superiors estan units per quatre pilastres d’ordre gegant amb capitell jònic. Al coronament hi ha una barana balustrada interrompuda per peanyes amb quatre gerros. Les llosanes dels balcons individuals són semicirculars, en pedra artificial com la resta d’elements de la façana. La distribució interior és quasi idèntica en tots els habitatges. 90

Casa Vila

1929 Antoni Pujol Sevil Rambla Nova, 9. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

El 1929 Pujol Sevil va projectar aquesta casa plurifamiliar de poca amplada però molta profunditat per a Francesc Vila. L’edifici té algunes concomitàncies amb la casa que ell mateix va dissenyar per a Concepció Budesca al carrer Rovira i Virgilli, i amb la casa Serres, com l’últim pis amb tres balcons amb balustrada ondulant de pedra artificial i quatre cràteres gregues decoratives, que a la casa Serres apareix al pis principal. L’edifici, entre mitgeres, té planta baixa i quatre pisos, i una cornisa monumental com a coronament. La composició abarrocada de la façana té com a eix central una doble tribuna tancada que serveix de balcó al tercer pis. Horitzontalment destaca el tractament diferenciat dels buits de cadascun dels pisos. La composició de la façana presenta una barreja eclèctica de materials i estils. L’edifici sobresurt per la seva sòlida construcció amb pedra artificial, i és un bon exemple de l’arquitectura de l’època. Els darrers anys s’hi ha afegit un pis d’alçada.

Casa Rosell 1930

Francesc de Paula Morera Gatell Rambla Nova, 2 / Baixada de Toro 1-5. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Aquest gran edifici va néixer amb la voluntat de monumentalitzar el final de la Rambla, al Balcó del Mediterrani. Morera Gatell va projectar un edifici noucentista monumentalista amb una torre cilíndrica cantonera rematada amb un mirador i una cúpula brunellescciana recoberta de pissarra entre els amples nervis, i col·locada sobre un tambor. La utilització de materials de primera qualitat en pedra i ferro, una composició academicista amb ornamentació Beaux Arts, i un autor molt experimentat –arquitecte municipal de Lleida des del 1906–, asseguraven uns bons resultats. La façana de la Rambla és més curta, només té un cos, que la de la baixada de Toro, que té tres cossos, que es perllonga amb unes cotxeres i incorpora dos pisos per compensar el desnivell, amb una tribuna a l’alçada del pis principal. A banda d’aquest mirador privat amb balcó superior, tot el principal s’encinta amb un balcó corregut amb balustrada que es reprodueix al coronament. 92

Casa Castelló 1932

Antoni Pujol Sevil Carrer d’Ixart, 9 / Carrer d’August, 49. TARRAGONA (EL TARRAGONÈS)

Per a Manuela Castelló Mas, vídua de Serres, mare de Ramon Serres, promotor de la casa veïna tres anys abans, Pujol Sevil va projectar aquest edifici cantoner de grans dimensions i dues notables façanes. L’alçada és de cinc pisos, l’àtic enretirat per una terrassa, i la planta baixa amb locals comercials. L’escala d’accés és al mig de la planta i hi decideix la distribució dels habitatges. A diferència de la Casa Serres, en aquesta desapareixen els elements neoclàssics i les línies es geometritzen per donar entrada a una certa influència de l’Art Déco i el Racionalisme llavors en boga internacionalment: els balustres es converteixen en tires llises, no hi ha ondulacions i es manté una voluntat de monumentalitzar, augmentant les dimensions de les obertures, emmarcant-les, i engrandint les volumetries. El parament imita carreus gegants en les crugies laterals i a la del mig dibuixa rectangles ornamentals i marcs que uneixen verticalment les finestres.

Orfeó Canongí 1930

Antoni Pujol Sevil Plaça del Mestre Josep Gols, 4. LA CANONJA (EL TARRAGONÈS)

L’arquitecte Antoni Pujol Sevil, que havia heretat la cartera de clients del seu pare, ja havia demostrat la seva versatilitat projectant edificis noucentistes neoclassicistes com les cases Serres (1928) i Vila (1929) i historicistes com la imponent casa Escorsa (1928), o de «la Punxa», a Tarragona. A l’Orfeó Canongí –fundat i dirigit pel compositor Josep Gols Veciana el mateix 1930– va projectar un edifici de planta rectangular amb coberta corba tipus hangar, que la façana amaga amb un frontó corbat més alt. La façana de dos pisos és simètrica concebuda com un gran frontó de reminiscències clàssiques. Aquesta té tres portes –i per sobre tres finestres en forma de mitja lluna–, i entre elles dues columnes jòniques d’ordre gegant de fust llis, situades dalt d’uns alts pedestals, que pugen fins la cornisa on comença el gran finestral semicircular de tres vanos. Sobre els pilars de la tanca del jardí hi reposen dos fanals d’època en forja de ferro i vidre. 94

Societat el Casino 1928

Pere Caselles Tarrats Carrer Major, 13. CONSTANTÍ (EL TARRAGONÈS)

Pere Caselles va projectar l’edifici de la Societat el Casino de Constantí mentre era l’arquitecte municipal de Reus, tenia 64 anys i ja havia projectat els seus grans edificis modernistes. També havia excel·lit en l’estil noucentista en el Grup Escolar Pompeu Fabra de Reus (1926), i més tard en el xalet de Diego-Gallissà (1932), també de Reus. A Constantí va dibuixar un edifici de tres pisos molt lluminós, amb una façana rica en ornamentació, amb elements Beaux Arts com les garlandes, el coronament amb cràteres o gerres gregues, i les baranes de ferro amb dissenys purament noucentistes. El primer pis té una balconada correguda on s’hi obren tres grans finestrals, el del mig amb tres vanos separats per dues columnes i coronats amb arcs rodons, com els laterals de la planta baixa. El portal d’accés està coronat per un arc rebaixat o de nansa de cistell. Aquest edifici guarda una certa reminiscència amb el mas Sabater de Reus, que també s’atribueix a Caselles.

Xalet Pellicer 1923

Pau Bartolí Passeig de Jaume I, 3. SALOU (EL TARRAGONÈS)

La família Pellicer-Querol va estrenar el xalet –avui conegut com a Villa Enriqueta– el 1923 amb motiu del casament de la seva filla. El 1929 s’hi va afegir la torre-mirador, que recorda un campanar. Les famílies reusenques Bonet, Marco, Darnell, Tàpias, Mallorquí, Gisbert, Recasens, Miarnau Albouy, Colominas i Martí eren propietàries dels solars que promovien l’arquitecte Simó i el contractista Bartolí, com a mínim des del 1919 atès que la instància per urbanitzar el passeig de Miramar i els carrers que formen els tancaments dels solars és de gener de 1920, vuit anys abans del pla de la USSA, el primer pla urbanístic documentat a Salou. El tret més característic del xalet, de dues plantes, golfes i torre-miranda, amb barbacanes de fusta que rematen les teulades, és el cos exempt amb terrassa i balustrada al primer pis i porxos i també balustrada a la planta baixa. Va ser seu de la comandància republicana durant la Guerra Civil de 1936-1939. Actualment estatja un restaurant. 96

Xalet Loperena

1925 Domènec Sugrañes Gras Passeig de Jaume I, 8. SALOU (EL TARRAGONÈS)

Els set xalets noucentistes supervivents del passeig de Salou, que va néixer el 1920 com a passeig de Miramar, van ser promoguts per famílies reusenques benestants que van fer de Salou, llavors un barri de pescadors de Vila-seca, una colònia d’estiueig d’alt nivell. L’arquitecte promotor era Simó Bofarull i el constructor, Pau Bartolí. Entre els xalets, els de millor qualitat arquitectònica són el Bonet i el Loperena, de Domènec Sugrañes; el Recasens o Torremar, de Simó Bofarull; i el Verge de la Pineda, dissenyat pel propietari, Joan Miarnau, i obrat per Pau Bartolí. Del xalet Loperena cal destacar-ne l’interior –sostres, pintures i esgrafiats- i les xemeneies de trencadís com a gest de complicitat de Sugrañes cap a Gaudí. La iconografia de la façana reprodueix icones de l’ofici de notari i patriòtiques catalanes. El notari gironí establert a la Selva del Camp (1900), Reus (1908) i Tarragona (1925), Josep Loperena Romà, va ser un personatge catalanista socialment destacat.

Edifici Sol i Mar 1925-1929

Domènec Sugrañes Gras Carrer de Ponent, 9 / C. de Joan Miró / C. de Mestral. SALOU (EL TARRAGONÈS)

Van ser concebuts com a dos edificis, el Sol i Mar i el Mar i Sol, però han passat a la història com un de sol. El projecte, construït en vàries fases i que ocupa tota una illa, és obra de Domènec Sugrañes, l’arquitecte insígnia de Salou. És un edifici emblemàtic per partida doble: perquè es tracta del primer bloc d’apartaments d’estiu de lloguer de Catalunya, i perquè es va salvar de l’enderroc gràcies a una campanya ciutadana l’any 2001. Tot i això, va ser completament reformat i molt mutilat i es va reinaugurar el 2006. De l’original només en sobreviuen tres façanes amb els seus magnífics esgrafiats, dolçament noucentistes, contemporanis dels del mas Llevat de Reus. Formava part d’un complex estival que incloïa el Sol i Mar Esports Club, projectat el 1922, que no es va realitzar. A la Costa Daurada, Sugrañes també va edificiar a Salou els xalets Bonet i Loperena a primera línia de mar, dos xalets enderrocats, del 1919 i 1922; i el xalet Verd i Blau (1926) a Cambrils. 98

Xalet Recasens 1928-1929

Josep Simó Bofarull Passeig de Jaume I, 4. SALOU (EL TARRAGONÈS)

També conegut com a Torremar, era propietat del financer i polític catalanista, Eduard Recasens Mercadé, un dels impulsors del Banc de Catalunya i del Banc de Reus. Aquest finançava les primeres actuacions urbanístiques a Salou, endegades per promotors reusencs, entre ells l’arquitecte Josep Simó, a través de la USSA, Urbanizació de Salou, SA. Aquí va dissenyar un xalet elegant i auster de línies, de dues plantes i amb dos elements destacats: el porxo d’entrada amb columnes i la torre-mirador amb quatre finestres coronel·les de tres arcs, tots dos amb terrassa superior i balustrada. Va emprar el seu neoclassicisme beaux arts característic, amb garlandes vegetals i frontons sobre les obertures. Recorda vagament alguns xalets de la urbanització Terramar de Sitges, un dels projectes de ciutat-jardí més emblemàtics. L’edifici s’arrenglera amb la resta de xalets que formen el passeig Miramar, avui de Jaume I. Es va restaurar el 1994 i ara és la seu del Patronat de Turisme de Salou.

Xalet Miarnau Navàs

1928 Josep Miarnau Ciurana

Passeig de Jaume I, 5-6 / Carrer Illes Balears, 1. SALOU (EL TARRAGONÈS)

Amb tres edificis singulars a cada banda, el xalet Miarnau Navàs, conegut popularment com a Verge de la Pineda, ocupa el centre del tram monumental del passeig de Jaume I. El propietari d’aquest gran xalet, ornat amb ceràmica de Talavera i allunyat del tradicionalisme d’arrel catalana dels xalets veïns, va ser l’empresari Josep Miarnau Navàs, fundador l’any 1891 de Construccions Miarnau, SA. Era oriünd de Vila-seca, i per aquest fet la façana és presidida per un mosaic amb una imatge de la Mare de Déu de la Pineda. El projecte es deu a Josep Miarnau Ciurana, fill del propietari. Al xalet, de planta quadrada i tres pisos, hi destaquen les tres torres quadrades decorades amb una franja d’esgrafiats geomètrics– que emmarquen la façana principal i la del carrer Illes Balears–, la galeria del tercer pis, i l’entrada porxada amb cinc arcs rebaixats de mig punt, sobre columnes toscanes. Recorda vagament algunes construccions estiuenques de la cornisa cantàbrica. 100

Xalet Mallorquí

1928 Pau Bartolí Passeig de Jaume I, 7. SALOU (EL TARRAGONÈS)

El Xalet Mallorquí va ser construït amb una intenció més modesta que la que té avui dia, sense les torres dels seus veïns, amb només dues plantes i sense la tribuna amb escalinates laterals del pis principal. La família Mallorquí, exportadora de fruita seca establerta a Reus, amb casa al carrer de Santa Anna, el va vendre a una família alemanya que anys després el va vendre a la família salouenca propietària actual. Una reforma posterior va afegir a l’edifici de planta quadrada i façana simètrica el tercer pis, amb teulada, amb quatre aiguavessos, i el mirador del principal amb tres finestres d’arc rodó, que emulen les finestres coronelles del gòtic català. Les escales d’accés al primer pis li atorguen al conjunt un cert aire colonial accentuat pels diferents tipus de palmeres del jardí. Destaca també el treball artesanal dels dos fanals de ferro dels replans de l’escalinata i el modern disseny de la reixa d’entrada, mostra de l’estilització del Noucentisme del final dels anys 20.

Xalet Miarnau Ciurana 1932

Pau Bartolí Passeig de Jaume I, 9. SALOU (EL TARRAGONÈS)

Va ser construït per un dels fills de Josep Miarnau Navàs, promotor immobiliari de Salou com el seu pare, tal com recorda una placa de l’Ajuntament: «A Joan Miarnau Ciurana (1898-1985) empresari i mecenes que contribuí decisivament en el desenvolupament urbanístic i turístic de Salou». El motiu del reconeixement és la urbanització del tram final del passeig, una zona d’horts i aiguamolls. La construcció, de planta quadrada, dues plantes, golfes i teulada amb quatre aiguavessos, s’insereix dins el corrent tradicionalista del Noucentisme. Vol emular la masia tradicional catalana, amb un arrebossat en tons sèpia, carreus de pedra al voltant de les obertures i a les cantonades; i, a la planta baixa, portalada, finestrals d’arc de mig punt i un porxo exempt amb tres arcades. El mosaic ceràmic que presideix la façana, junt amb un rellotge de sol, representa la Verge de Paret-Delgada, patrona de la Selva del Camp, d’on descendia Dolors Banús, esposa de Joan Miarnau. 102

Xalet Bofill c. 1924

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Passeig Marítim, s/n. TORREDEMBARRA (EL TARRAGONÈS)

El xalet Bofill o Randelmar va néixer quan el metge de Santa Coloma de Farners Josep M. Bofill Parera es va enamorar d’aquests paratges i s’hi va instal·lar amb la família, fins a l’esclat de la Guerra Civil. Durant la dictadura primoriverista li van aprovar un pla contra el mosquit endèmic i li van cedir els terrenys dels aiguamolls, que ell va omplir amb terra d’un camp de l’interior. Una vegada assentat el sòl, hi va aixecar un xalet d’una planta i al seu voltant hi va plantar 80 palmeres. Randelmar té una planta irregular, amb un cos central rectangular, coronat per una torre octogonal amb cobertes de teula, i dos cossos annexos: a llevant, una torre emmerletada de dos pisos; i a ponent, un cos hexagonal d’una planta. El parament gris clar simula carreus, amb pedra a les cantonades, i una franja blanca al voltant de les obertures, d’arc rebaixat. Bofill va ser dirigent local d’Unión Patriótica Nacional i alcalde de Torredembarra. Avui és la seu de la Regidoria de Medi Ambient.

104

GUIA D’ARQUITECTURA NOUCENTISTA A LES COMARQUES DE LES TERRES DE L’EBRE

105

ARQUITECTURA NOUCENTISTA A LES COMARQUES DE LES TERRES DE L’EBRE

Garcia

LA TERRA ALTA Móra d’Ebre Gandesa

LA RIBERA D’ EBRE

EL BAIX EBRE Tortosa

Amposta

Santa Bàrbara

EL MONTSIÀ 77

106

Ulldecona

Sant Carles de la Ràpita

EL BAIX EBRE

EL MONTSIÀ

LA RIBERA D’EBRE

TORTOSA

AMPOSTA

GARCIA

69 v Casa Vericat

75 v Cinema Olímpia

82 v Casal Social

70 v Casa Benet Piñana

SANTA BÀRBARA

71 v Xalet Arasa

76 v Casa Pont

LA TERRA ALTA

72 v Casa Ronda dels Docs, 12

ULLDECONA

GANDESA

73 v Casa Pujol

77 v Casa Balagué-Solà

83 v Escoles Velles

74 v Casa Ballester

78 v Orfeó Montsià 79 v Casa Castell-Fabra 80 v Casa Carapuig SANT CARLES DE LA RÀPITA 81 v Casa Alejos

107

Casa Vericat

c. 1920 Arquitecte desconegut

Avda. Generalitat, 24 / Plaça de la Pau / Rambla Felip Pedrell. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La monumental casa de Lluís Vericat ocupa un espai urbà privilegiat, amb cinc pisos d’alçada i tres façanes a carrers molt cèntrics i davant per davant del Mercat Central. Als baixos, avui desfigurats pels establiments comercials, s’hi havien allotjat els Magatzems El Ebro. A les cantonades, en xamfrà, per atorgar més prestància a l’edifici, s’hi van situar tribunes de tres alçades sobre l’entresòl amb una finestra en forma d’òcul rococó. L’estil noucentista habitual en construccions del barri, en aquesta casa adopta elements neoclàssics, com les hídries de la barana del terrat o els frontons d’alguns dels balcons, elements barrocs als coronaments de les cantonades, i elements més depurats de línies, com els finestrals en forma de gran arcada de l’entreplanta. La casa va quedar molt afectada pels bombardejos de l’aviació feixista del 1938 i va ser reconstruïda per la franquista Dirección General de Regiones Devastadas. Avui és un Bé Cultural d’Interès Local, protegit. 108

Casa Benet Piñana 1922

Ignasi Brugueras Llobet Avinguda de la Generalitat, 3. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

Aquesta casa de quatre pisos i terrat, obra de l’arquitecte Ignasi Brugueras –un gran admirador de Gaudí– també es coneix com a casa Santiago Royo o casa Domingo. Brugueras va ser arquitecte i pintor i va publicar estudis sobre art precolombí. El mateix any que la casa Piñana, a Barcelona aixeca l’edifici monumentalista de l’Equitativa, a la Via Laietana, 54. Alguns especialistes hi han vist influxos precolombins, que a la casa Benet Piñana es troben als capitells de les columnes de la planta baixa i de les pilastres d’ordre gegant. De la façana en destaca la qualitat dels materials constructius i dels motius ornamentals a base d’esgrafiats, els relleus de l’estuc i les garlandes en ferro de la planta baixa. La composició és acadèmicament equilibrada, simètrica i amb una dominant vertical imposada per la decoració. Brugueras va ser l’autor, com a mínim, de dos xalets a la carretera de la Simpàtica i d’un edifici d’habitatges modernista al carrer de Sant Antoni, ja enderrocat. 110

Xalet Arasa

1922-1926 Pau Monguió Segura / Antoni Benaiges Carretera de la Simpàtica, 25. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

D’entre els diversos xalets modernistes i noucentistes del barri residencial creat al voltant de la carretera de la Simpàtica –oberta el 1894–, en destaca el del pintor Ferran Arasa Subirats (1905-1992). El xalet, de transició entre els dos estils, és on l’artista es va retirar els últims anys de la seva atzarosa vida de viatger. La casa s’atribueix al mestre d’obres tortosí Antoni Benaiges, que va emprar els elements neoclàssics depurats de línies en boga al Noucentisme dels anys 20, com el frontó triangular i el porxo d’entrada, sostingut per quatre columnes molt fines amb capitells corintis; però els va barrejar amb molta ornamentació: al coronament, gàrgoles, reixes de ferro, claustres i florons a la barana... trets propis del Modernisme. Al jardí l’arquitecte Pau Monguió va construir-hi un llac artificial de rocalla, semblant al del parc municipal Teodor González de Tortosa (1921). Sobre l’illa central elevada hi ha una glorieta amb una cúpula amb escates ceràmiques.

Casa Ronda dels Docs, 12 c. 1925

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Ronda dels Docs, 12. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

Al davant de les vies del tren, en el segon eixample del barri del Temple, s’hi troba aquesta curiosa recreació lliure d’un temple neoclàssic. Llueix uns vitralls rectilinis acolorits al coronament –un dels pocs tocs de color de la façana– i una porta encara amb decoració modernista al dibuix de la fusta. La porta d’accés als baixos, al mig, llueix un disseny geomètric. Malgrat el seu avançat estat de deteriorament, que sembla afectar especialment el parament i la pedra artificial, l’edifici no ha perdut cap element important, excepte part de les quatre pilastres amb capitell dòric de la planta baixa. Conserva les vuit columnes dòriques restants que emmarquen les obertures del primer i el segon pis; els tres relleus geomètrics que ornamenten l’arquitrau, dos rectangles i un rombe; i el coronament esgraonat que acaba en un templet amb teulada i finestra geminada. Les obertures centrals tenen l’arc de mig punt peraltat en consonància amb la finestra geminada superior. 112

Casa Pujol c. 1925

Arquitecte desconegut Avinguda de la Generalitat, 11. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La casa Pujol es troba situada en una de les artèries més concorregudes de la ciutat de Tortosa. Té una equilibrada composició que curiosament es trenca amb l’asimetria de les tres finestres de l’entresòl. Llueix una voluntat de modernitat evident en les llosanes dels balcons, dobles i arrodonides, i en el disseny geomètric de les balconades, dels capitells, i dels florons del coronament, convertits en cubs, que transgredeix el tardonoucentisme en direcció cap a un incipient Racionalisme, com succeeix en d’altres edificis d’aquesta zona, construïts a la mateixa època. La monumentalitat buscada de la tribuna cilíndrica de doble alçada ens pot remetre vagament al popular edifici de “les Torretes” d’August Font Carreres, al carrer de Cervantes. El parament passa de la pedra als baixos i entresòl al maó vist als dos pisos següents, i a l’arrebossat al darrer. Les finestres del pis del mig i de l’entresòl no tenen arc, mentre que les del primer i el tercer el tenen de punt rodó.

Casa Ballester 1930-1931

Josep Rodríguez Lloveras Plaça d’Alfons XII, 1/ Ricard Cirera, 6/ Teodor Gonzàlez, 26. TORTOSA (EL BAIX EBRE)

La casa dels destacats empresaris oleícoles Joan i Alfons Ballester, també coneguda com a Centre del Comerç a causa de l’entitat que ocupava el pis principal, és l’edifici de millor qualitat arquitectònica de la plaça d’Alfons XII, on es concentren algunes de les millors cases de l’Eixample tortosí. Té façana a tres carrers i dignifica tot l’espai que ocupa. Es va construir en dues etapes: la part noucentista, del 1930 i projectada per Josep Rodríguez Lloveras, correspon a les tres plantes superiors; i la planta baixa i el pis principal, obra d’August Font Carreras, és del 1886. Es tracta d’un noucentisme monumentalista tardà, amb una ornamentació mínima i un joc de volums en transició cap al Racionalisme. El ritme horitzontal l’imposen els grans finestrals en arc i l’ondulació de les façanes. Font també és l’autor de Villa Mercedes (1889), coneguda com la “casa de les Torretes”. De l’obra de Rodríguez Lloveras destaca la immensa casa Ferrer Cajigal (1935) a Barcelona. 114

Cinema Olímpia 1920-1922

Mestre d’obres desconegut Avinguda de la Ràpita, 41-43. AMPOSTA (EL MONTSIÀ)

L’antic cinema Olímpia, situat a l’antiga avinguda de l’alcalde Palau, també va acollir durant una època l’antic bar del Sindicat. La senzilla arquitectura d’aquest edifici de dues plantes i cinc obertures d’amplada es deu a un mestre d’obres local, probablement provinent de Tortosa, no identificat, com va ser el cas de la majoria d’edificis modernistes ampostins. El gran nombre de portalades a la planta baixa es deu al seu ús com a locals comercials i la primera planta es va voler dignificar mitjançant la construcció de balcons dobles als laterals i simple al mig, amb barana balustrada de ciment o pedra artificial. També estan ornats així els emmarcaments dels balcons, la barana superior filigranada i el frontó rococó on antigament hi havia el rètol del Cinema Olímpia. El parament és llis amb els elements decoratius pintats en blau cel per contrastar amb el blanc del fons. Les reixes i els rètols dels actuals establiments comercials en malmeten la imatge.

Casa Pont

1932-1933 Agustí Pedrol Griñó Carrer Major, 6 / Carrer Aire, 3. SANTA BÀRBARA (EL MONTSIÀ)

La casa del metge Manuel Pont, d’estructura senzilla i composició equilibrada i acurada, fou construida pel contractista d’obres Agustí Pedrol, establert a Tortosa. Té dues plantes i terrat, tres obertures a la planta baixa i dues al primer pis, on l’atenció es concentra en el balcó i els seus balustres de pedra. L’ornamenctació de les obertures es reprodueix a la barana del terrat en forma de florons. És de destacar el treball de ferro de la reixa de la porta principal en harmonia amb el treball dels emmarcaments. Els colors del parament són tons pastel molt suaus: diferents gammes de grisos i d’ocres. A la planta baixa l’estucat imita carreus de pedra, un disseny que també es dóna als laterals de l’edifici. Entre la barana superior i la cornisa del segon pis s’hi troba el cel ràs, amb dos òculs de respiració situats sobre la clau de volta dels arcs del balcó i enmig d’una franja horitzontal d’esgrafiats. La casa té una altra façana al carrer posterior, sense cap decoració. 116

Casa Balagué-Solà 1919

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer de la Puríssima, 62. ULLDECONA (EL MONTSIÀ)

On hi havia una casa de pagès, la família Balagué Solà va construir el 1919 aquesta curiosa casa noucentista, amb alguns elements modernistes, molt estreta en arribar a la cantonada. Tenia doble funció, era habitatge familiar i al mateix temps magatzem de materials de construcció. Fins fa poc encara es podia llegir al frontó “Materiales de construcción Francisco Balagué”. La distribució dels pisos consisteix en una planta baixa, primer pis, golfa –amb finestres cegues– i terrat. El parament imita carreus encoixinats i inclou unes boniques sanefes amb fulles a les separacions dels pisos. La porta, dovellada, té decoració a la llinda i està flanquejada per dues finestres amb reixa. Els tres balcons tenen baranes bombades i estan sostinguts per mènsules decoratives. El tret principal que vol magnificar l’habitatge és el gablet mixtilini al mig d’una balustrada amb motius de cercles. A prop s’hi troba la casa de la Roqueta, amb parament de carreus simulats i sanefes vegetals.

Orfeó Montsià 1923-1924

Pau Monguió Segura Carrer Major, 47. ULLDECONA (EL MONTSIÀ)

L’Orfeó Montsià es va fundar el 1922 a partir del grup coral l’Aurora, format a final del segle XIX. L’any següent es va construir l’edifici, obra de Pau Monguió. Forma part de la branca d’inspiració neoclàssica del Noucentisme. La façana té quatre columnes d’ordre gegant, amb capitell mixt i sobre pedestal que travessen els dos pisos; tres arcs rodons peraltats a les entrades de la planta baixa, i tres frontons a les finestres del primer pis. Un gran balcó amb balustrada i ondulació a la crugia central separa els dos pisos. A aquesta ornamentació s’afegeix el coronament, que interromp una barana de ferro i pilars, i que conté un plafó de majòliques amb el nom d’Orfeó Montsià. L’Orfeó Ulldeconenc, que avui és l’entitat propietària de l’edifici, es va crear el 1947, ja que l’Orfeó Montsià va ser clausurat després de la Guerra Civil. Avui aquest casal és el centre de la vida cultural d’Ulldecona, i seu de les representacions anuals de La Passió. 118

Casa Castell-Fabra c. 1925

Arquitecte o mestre d’obres desconegut Carrer d’Aribau, 25. ULLDECONA (EL MONTSIÀ)

Aquesta petita casa, tan estreta que només permet una obertura per pis, té una composició equilibrada i mesurada i una bonica distribució d’elements estructurals i ornamentals. Té una façana posterior al carrer de la Murada de Dalt, que dóna a un jardí. L’ornamentació, força abundant, és tota de pedra artificial. Comença amb el parament de simulació de carreus que arrenca d’un sòcol lliscat. Al voltant de la porta, d’arc escarser, té una motllura que a la clau forma un medalló rococó. Entre les plantes, una cornisa i una sanefa. El balcó semicircular té una barana de balustre, dues mènsules estriades i una porta amb llinda molt decorada. Abans del ràfec i la barana amb balustrada del terrat hi ha una filada d’òcols de respiració del cel ràs. Als laterals del primer pis uns motius verticals i geomètrics tipus Sezession vienesa emmarquen el balcó. La casa porta el nom de la família propietària, els Castell-Fabra, però hi va viure durant molts anys el metge del poble, Mario Tedán.

Casa Carapuig

1933 Arquitecte o mestre d’obres desconegut

Carrer de la Murada de Baix, 73. ULLDECONA (EL MONTSIÀ)

La casa Carapuig d’Ulldecona pertany encara als descendents del seu promotor del 1933. Tot i que llueix un coronament modernista en coup de fouet malgrat l’època en què fou construïda, la resta de la casa ja és assimilable al Noucentisme. En destaquen els materials de qualitat com la pedra en carreus encoixinats del sòcol, el ferro forjat de les finestres de la planta baixa i del balcó corregut del principal, i la porta d’accés. La resta de parament és de pedra artificial que imita pedra natural, i dovelles al llindar de la porta, amb un disseny canviant de la planta baixa al primer pis, al segon i al coronament, on és lliscat. Entre les tres portes del balcó del primer pis hi ha dos plafons decoratius de textura diferent al parament. A banda i banda del pinyó hi trobem dues pilastres amb un floró cadascuna. La composició és simètrica: cada pis consta de tres obertures, de diferents mides però amb una harmonia de conjunt que fa que la façana tingui una composició força agradable. 120

Casa Alejos

c. 1920 Arquitecte o mestre d’obres desconegut

Carrer de la Constància, 2. SANT CARLES DE LA RÀPITA (EL MONTSIÀ)

Situada a quatre vents però dins el casc urbà de la Ràpita, la façana de la casa Alejos s’inspira en una masia catalana amb frontó mixtilini i finestreta geminada a les golfes, amb tres balcons al primer pis i dues finestres i la porta, al mig, als baixos. D’aquesta manera s’insereix dins la branca tradicionalista del Noucentisme amb tocs del barroc popular català, que ja hem vist en altres casos, com a la casa Castellví-Socias, del Vendrell i a la casa Salvat-Espasa, de Vallclara. Aquesta porta no té dovelles ni punt rodó com les masies canòniques sinó que té un arc orientalitzant hereu del Modernisme, com les finestres que la flanquegen. En canvi, les obertures del primer pis tenen sobrellindes d’inspiració neobarroca. Tot el parament és blanc excepte el petit sòcol de pedra i l’emmarcament de la porta principal. Una tira de dovelles verticals adorna els dos laterals. El coronament té cinc peces ceràmiques vidriades en forma de pinya de color ocre.

Casal Social 1930

Mestre d’obres desconegut Carrer del Centre, 6. GARCIA (LA RIBERA D’EBRE)

Fruit de la traça d’un mestre d’obres, la façana del Casal Social de Garcia és un mostrari d’elements ornamentals i compositius. L’edifici té dues alçades, la planta baixa, amb un sostre molt més alt que el primer pis. L’accés es va voler magnificar amb dues columnes sobre pedestals i amb els capitells col·locats com mènsules. Darrere els capitells hi ha mosaics en damer blau i blanc. L’arc escarser de la porta amb els totxos a sardinell també té una ornamentació a la clau amb el mateix damer. A la línia d’imposta de l’arc s’hi troba una doble cornisa de totxo. El balcó està sostingut per quatre mènsules i té la barana de ferro bombat. De les tres obertures, la del mig té una sobrellinda triangular de totxo que imita els frontons neoclàssics amb una ornamentació ceràmica interior. Les altres dues tenen un arc rebaixat amb els totxos a sardinell. El coronament de la façana és una barbacana de teula i totxo que fa una triple ondulació amb una bola sobre cada onda. 122

Escoles Velles

1926-1928 Agustí Bartlett Zaldívar Avinguda Catalunya, 3-5. GANDESA (LA TERRA ALTA)

Les antigues escoles de Gandesa, edificades sobre el primer camp de futbol local, són un edifici d’una sola planta elevada sobre el nivell del sòl amb un sòcol exterior de pedra. L’edifici té tres cossos, un de més enretirat al mig, on hi ha la porta d’accés. Aquesta té una petita escalinata i ornamentació a base de pilastres laterals i una sobrellinda. Els dos cossos sortints estan capçats per un coronament mixtilini amb l’escut de la monarquia espanyola, i coberts per una teulada a dues aigües. La distribució interior és simple, amb un passadís que enllaça les aules. L’arquitecte Agustí Bartlett va néixer a Cuba, fill d’un militar espanyol destinat a Puerto Príncipe. Va ser arquitecte municipal de Tortosa, on va desenvolupar la seva carrera. Actualment l’edifici està ocupat pel Centre d’Interpretació de la Batalla de l’Ebre, aules de formació professional i sales d’exposicions temporals. Anteriorment també va acollir un Institut d’Ensenyament Secundari i de Formació Professional.

v Altres construccions noucentistes

CAMP DE TARRAGONA VALLS (L’ALT CAMP ) v Casa Mallafrè Carrer Carnisseria, 20 v Casa Avellà Carrer dels Metges, 5 v Cases del Pati, 1, 2 i 17 CABRA DEL CAMP v Casa Giné Partagàs Carrer Major, 18 BRÀFIM v Casa de la Vila Plaça de la Vila,1 Cèsar Martinell Brunet EL PLA DE SANTA MARIA v Casa Saperes Carrer del Sindicat, 6 v Casa Single Carrer Afores de l’Horta, 9-10 EL PONT D’ARMENTERA v Torre Basaueta Avinguda Catalunya, 11 VALLMOLL v Vil·la Aymerich Carretera de Valls, s/n REUS (EL BAIX CAMP) v Mas del Parsifal Carretera d’Alcolea, s/n v    Carrer Ample, 17 Josep Simó Bofarull v Magatzems Vilella Carrer de Sant Esteve, 15

c. 1920 c. 1920 c. 1924 c. 1930 1923

1929 c. 1920 1912 1918

1914 1917 1919

Pere Domènech Roura v Casa Pellicer 1919 Av. Prat de la Riba, 33-35 Domènec Sugrañes Gras v Mas Plana/Villablanca c. 1920 Autovia de Bellissens v Grup Escolar Pompeu Fabra 1926 Carrer de Sardà, 23 Pere Caselles Tarrats 1931 v Casa Bernat Carrer de les Galanes, 15 Joan Llevat Casanovas v Xalet Freixa 1932 Carretera de Tarragona, 52 Joan Llevat Casanovas v Xalet de Diego-Gallissà 1932-33 Carretera de Tarragona, 54 Pere Caselles Tarrats v Mas Miarnau (reforma) 1933 Carrer Onze de Setembre, 112 LES BORGES DEL CAMP v Mas Figueres c. 1920 Josep Simó Bofarull Camí de l’Estació, s/n BOTARELL v Mas del Gerro 1915 Carrer del Doctor Marc Ribes, s/n RIUDOMS v Casa de la Vila (reforma) 1925 Plaça de l’Om, 1 Pere Caselles Tarrats LA SELVA DEL CAMP 1926-27 v La Defensa Agrària Avinguda de Puig i Ferrater, 2 EL VENDRELL (EL BAIX PENEDÈS) v Casa Castellví Socias I 1910 Plaça de Jaume I, 2 Josep M. Barenys Gambús v Casa Milà 1917-22 Carrer Prat de la Riba, 2 c.1920 v Caseta de la Miquela Plaça Macipe /Carrer de Tomoví, 4 v Casa Amadeo Carrer Sant Magí, 66-68 c. 1920 v Xalet c. Gaudí, 4. Coma-ruga 1920

L’ARBOÇ v Casa Fusté Carreté c. 1920 Carrer de la Muralla 16 v Vil·la Teresa c. 1920 Avda. Mossèn Cinto Verdaguer, 15 v Casa del carrer Major, 62 c. 1920 v Masia Julià 1930 Veïnat del Papiol LA BISBAL DEL PENEDÈS v Escoles Públiques 1920-1923 Carrer de Balmes, 17 Antoni Pons Domínguez CALAFELL v Xalets R. Costa Daurada, 3 i 5 1925 CUNIT c. 1920 v Masia Rectoret Avinguda de la Roca Plana, s/n MONTBLANC (LA CONCA DE BARBERÀ) v Vil·la Ramona c. 1930 Avinguda del Doctor Folch, 2 L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ v Casa Ctra. de Poblet, 9 1925 v Casa Ramon Dalmau c. 1929 Plaça de l’Església, 1 /c. Abadia, 3 SANTA COLOMA DE QUERALT v Casa Ctra. Montblanc, 36 1915 v Teatre Associació Colomina 1932 Carrer de Sant Vicenç, 10 v Teatre Societat l’Estrella 1934 Carretera de Montblanc, 21 FALSET (EL PRIORAT) v Cafè Mañé (Reforma) 1925 Avinguda Catalunya, 8 Cèsar Martinell Brunet TARRAGONA (EL TARRAGONÈS) v Casa Musolas 1914 i 1932 Rambla Nova, 88 / Canyelles, 1b Josep M. Pujol de Barberà v Casa Martorell 1917 Rambla Nova, 94 b Josep Maria Pujol de Barberà v Casa Mallol 1918 Rambla Nova, 30

Ramon Salas Ricomà v Casa c. López Peláez, 9 c. 1920 Josep Maria Pujol de Barberà v Torre de les Canteres c. 1920 Camí de la Cuixa, 24 Josep Maria Pujol de Barberà v Mas Bonet 1920 Avinguda d’Andorra, s/n Alfons Barba Miracle v Casa Ollé 1922 Plaça de Corsini, 7 Josep Maria Pujol de Barberà v Casa Anguera 1922 Avinguda Prat de la Riba, 15 Josep Maria Pujol de Barberà v Casa Ramas 1924 Carrer de Cristòfor Colom, 20 Josep Maria Pujol de Barberà v Casa Albareda 1925 Carrer de Reding, 40 Josep Maria Pujol de Barberà v Casa Icart 1925 Carrer d’Estanislau Figueres, 36 Josep Maria Pujol de Barberà v Casa Canyelles Babot 1926 Rambla Nova, 96 Francesc Monravà Soler v Museu de la Necròpolis 1926-28 Passeig de la Independència, 17 Francesc Monravà / Llorenç Rosell v Casa Corbella 1928 Rambla Nova, 92 Francesc Monravà Soler v Casa Budesca 1929 Carrer de Rovira i Virgili, 4 Antoni Pujol Sevil v Casa de Pin i Soler, 16 1930 Antoni Pujol Sevil v Torre Pascual-Gener 1930 Via Augusta, 36 Antoni Pujol Sevil v Torre Sueiras-Llort 1930-31 Carrer de Saragossa, 7 Pau Monguió Segura v Torre Valero 1931 Carrer de Saragossa, 22

Pau Monguió Segura v Torre Domínguez-Teixell 1932 Carrer de Saragossa, 8 Pau Monguió Fonts 1932-33 v Casa París Carrer de Cañellas, 6 Pau Monguió Fonts CONSTANTÍ v Mas Folch 1914 Carretera de Reus, km 5 v Sindicat Agrícola 1914 Carrer Major, 18 v Mas de la Closa 1917 Carrer de la Selva, s/n v Casa del Carrer Major, 6 c. 1925 SALOMÓ v Ajuntament i Escoles 1917-25 Avinguda Catalunya, 4 Cèsar Martinell Brunet SALOU v Xalet Vídua Salas 1916 Carrer Barcelona, 18 Jaume Simó Bofarull v Xalet Fort c. 1925 Carrer Barcelona, 26 1928 v Xalet Pujades Carrer Guillem de Montcada, 15 v Hotel Salou c. 1929 Carrer Barcelona, 21-25 TORREDEMBARRA c. 1930 v Casona del Carme Passeig Rafael Campalans, 10 VILALLONGA DEL CAMP v Casa Serra (reforma) c. 1925 Carrer Doctor Fleming, 1 TERRES DE L’EBRE TORTOSA (EL BAIX EBRE) v Casa c. Rosselló, 27 c. 1920 v Cases a. Generalitat, 22-97-99 c. 1925 v Casa Franquet 1928 Carrer de Teodor González, 36 v Casa c. R. Berenguer IV, 15 c. 1929 v Farmàcia Lluís 1933 Plaça d’Agustí Querol, 5

DELTEBRE v Mas Tramontano 1918 Carretera de la Desembocadura, s/n AMPOSTA (EL MONTSIÀ) v Cases Barates 1917-20 Carrers Rocamora / Martínez / Sol v Casa Panisello c. 1918-20 Carrer Victòria, 26 v Casa Enric Ramon c. 1920 Carrer Sant Josep, 4 v Casa de la Notaria c. 1925 Carrer de Sant Joan, 26 LA GALERA v Casa Vidal 1926 Carrer Major, 55 GODALL v Casa Joaquim Bonfill 1925 Carrer de Gual Villalbí, 16 SANT JAUME D’ENVEJA v El Xalet c. 1920 Carrer Major, 53 LA SÉNIA v Casa Froilan 1916 Carrer Sant Antoni, 10 v Escoles Municipals 1932-33 Passeig de la Clotada, 23 v Casa Aliau/Vicent del Catxo 1932 Carrer Sant Miquel, 25 ULLDECONA v Casa Carrer Estació, 49 1917 v Casa Carrer Sant Lluch, 27 1919 v Casa Forcadell o del Gato c. 1919 Carrer Sant Antoni, 13 v Casa Carrer Adell, 27a c. 1925 v Casa Carrer Aribau, 17 c. 1920 1923 v Mas de Bocanegra Camí de la Bassa, s/n Cèsar Martinell Brunet MÓRA D’EBRE (LA RIBERA D’EBRE) v Casa del Raval de Jesús, 5 c. 1930 GANDESA (LA TERRA ALTA) v Casa Redó (reforma) c. 1925 Carrer de Sant Antoni, 12

v Els arquitectes i mestres d’obres del Noucentisme a la Catalunya meridional v JOAN ABRIL GUANYABENS (Mataró 1852 - Tortosa 1939). Titulat el 1879

v JOAN LLEVAT CASANOVAS (Vilaplana, ?- Reus, ?). Titulat el 1921

v ALFONS BARBA MIRACLE (Tarragona 1887 - Barcelona 1961) Titulat el 1912

v CÈSAR MARTINELL BRUNET (Valls 1888 - Barcelona 1973) Titulat el 1916

v JOSEP MARIA BARENYS GAMBÚS (Barcelona 1875 - 1954). Titulat el 1904

v BERNARDÍ MARTORELL PUIG (Barcelona 1870 - 1937). Titulat el 1902

v AGUSTÍ BARTLETT ZALDÍVAR (Cuba 1892 - Barcelona 1971). Titulat el 1920

v JERONI MARTORELL TERRATS (Barcelona 1877 - 1951). Titulat el 1903

v PAU BARTOLÍ (Reus, ¿-?). Mestre d’obres

v PAU MONGUIÓ SEGURA (Tarragona 1865 - Barcelona 1956) Titulat el 1889

v ANTONI BENAIGES (Tortosa, ¿-?). Mestre d’obres v PERE BENAVENT DE BARBERÀ (Barcelona 1899 - 1974). Titulat el 1923 v EUSEBI BONA PUIG (Begur 1890 - Barcelona 1972). Titulat el 1915 v IGNASI BRUGUERAS LLOBET (Barcelona 1883 - 1964). Titulat el 1918 v PERE CASELLES TARRATS (Reus 1865-1936). Titulat el 1889 v LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER (Barcelona 1850-1923). Titulat el 1873 v PERE DOMÈNECH ROURA (Barcelona 1881- Lleida 1962). Titulat el 1907

v PAU MONGUIÓ FONTS (Barcelona, ¿-?). Titulat el 1929 v FRANCESC MONRAVÀ SOLER (Tarragona 1888 - 1968). Titulat el 1912 v FRANCESC MORERA GATELL (Tarragona 1869 - Lleida 1951) Titulat el 1899 v AGUSTÍ PEDROL GRIÑÓ (Barcelona, ¿-?). Mestre d’obres v LLUÍS PLANAS CALVET (Barcelona 1879-1954). Titulat el 1907 v ANTONI PONS DOMÍNGUEZ (Barcelona 1884 - 1978). Titulat el 1909

v ADOLF FLORENSA FERRER (Lleida 1889 - Barcelona 1968). Titulat el 1914

v RAMON PUIG GAIRALT (L’Hospitalet de Llobregat 1886 - 1937) Titulat el 1912

v JOSEP MARIA JUJOL GIBERT (Tarragona 1879- Barcelona 1949) Titulat el 1906

v ANTONI PUIG GAIRALT (L’Hospitalet de Llobregat 1888 - Barcelona 1935). Titulat el 1918

128

v ANTONI PUJOL SEVIL (Tarragona 1902 - 2001) Titulat el 1927 v JOSEP MARIA PUJOL DE BARBERÀ (Tarragona 1871-1949 Titulat el 1892 v FRANCESC QUINTANA VIDAL (Barcelona 1892-1966). Titulat el 1918 v JOSEP RODRÍGUEZ LLOVERAS (Barcelona, ¿-?). Titulat el 1925 v JOAN RUBIÓ BELLVER (Reus 1871- Barcelona 1952) Titulat el 1893 v LUÍS RUIZ TORTAJADA (Barcelona, ?-?). Titulat el 1915 v ENRIC SAGNIER VILLAVECCHIA (Barcelona 1858 – 1931) Titulat el 1882 v PAU SALVAT ESPASA (Barcelona 1872 – 1923). Titulat el 1894 v JOSEP SIMÓ BOFARULL (Reus 1889 – Barcelona 1966) Titulat el 1913 v DOMÈNEC SUGRAÑES GRAS (Reus 1878 - Barcelona 1938). Titulat el 1912 v JOSEP TOMÀS «DEL BEP» (Rocafort de Queralt, ¿ - ?). Mestre d’obres v JOSEP MARIA VIVES CASTELLET (Valls 1888 - 1954). Titulat el 1914 v JOAN VIVES FIGUEROLA (Barcelona, ¿-?). Titulat a.1922

v PER SABER-NE MÉS

BIBLIOGRAFIA ANGUERA, P.: Urbanisme i arquitectura a Reus. Reus: Caixa de Pensions, 1988. ARNAVAT, A.; TOUS J.; MUIÑOS, M.J.: Reus sota la Restauració borbònica 1874-1923. Història General de Reus, vol. III. Reus: Ajuntament de Reus, 2003. p. 216-222. Arquitectura del Camp. Guia. Tarragona: COAC Tarragona, 1995. Asociación de Arquitectos de Cataluña. Anuario MCMXXIX para 1930. Barcelona, [s.d.] BARJAU, S.: Enric Sagnier. Gent Nostra, 102. Barcelona: Labor, 1992. BOHIGAS, O.; LACUESTA, R.; GONZÀLEZ, A: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Barcelona: Lumen, 1983. BUQUERAS, J. M.: «Arquitectura modernista de Tarragona», a Tag, núm. 50-61. Tarragona: COAATT, 2008-2011. CABRÉ, T.: Reus ciutat modernista. Guia de la Ruta del Modernisme. Barcelona: Mediterrània, 1998. Catàleg municipal de monuments, edificis, ambients urbans i altres béns immobles. Ajuntament de Tarragona, 2011. CIRICI, A.: L’arquitectura catalana. Barcelona: Teide, 1975. COSTA, J. R.; PUJOL, S.; SOLER, E.: Recull Pau Monguió i Segura: 1865-1956. Tarragona: ERBDMdB, 1988. Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, 113. Noucentisme: la arquitectura y la ciudad. Revista del COAC, Barcelona, 1976. BOHIGAS, O. [et al.]: Història de la cultura catalana, VII. El Noucentisme 1906-1918. Ed.62, Barcelona, 1996. DD.AA.: Història de la cultura catalana, VIII. 130

Primeres avantguardes 1918-1930. Barcelona: Ed. 62, 1997. DOMÈNECH GIRBAU, Ll.; FIGUERAS, L.: Lluís Domènech i Montaner i el director d’orquestra. Barcelona: Fund. Caixa Barcelona, 1989. DOMÈNECH GIRBAU, Ll.; GARCIA-VENTOSA, G.: Domènech i Montaner: any 2000. Barcelona: COAC, 2000. FERRER, D. [et al.]: Els arquitectes de Gaudí. Barcelona: COAC, 2002. FIGUERAS, L.; MANADÉ, M.; TARRATS, F.: Domènech i Montaner: el seu llegat tarragoní. Barcelona: Forbooks, 2010. FIGUEROLA, J. [et al.]: Gaudí sense Gaudí: un itinerari pels arquitectes col·laboradors i admiradors del Camp de Tarragona. Tarragona: Fundació Caixa Tarragona, 2002. GINER, R. Les cases col·legi Teresianes de Tarragona. Tarragona: Els Íbanos, 1999. LACUESTA, R. “L’arquitectura urbana i residencial de César Martinell” a César Martinell i la seva època. Tarragona: Diputació de Tarragona, 2001. LACUESTA, R.; GONZÁLEZ, A.: Guia de Arquitectura Modernista en Cataluña. Barcelona: Gustavo Gili, 1990. MARCH, J.: «L’arquitecte Domènec Sugrañes Gras» a: Gaudí & Reus. Reus: IMMR, 2002. – «L’arquitectura del noucentisme a Reus», Revista del Centre de Lectura, III-2003. MARCH, J. [et al.]: Arquitectura noucentista de Reus. Reus: Pragma, 2004. MARÍ, A.: La Imaginació noucentista. Barcelona: Angle, 2009. LÓPEZ I DAUFÍ, A.: Guia d’arquitectura de la Demarcació de l’Ebre. Tortosa: COAC. Demarcació de l’Ebre, 2002. OLIVERAS, J.: «La difícil formulació de l’arquitectura Noucentista». a: El Noucentisme 1906-1918. Història de la Cultura Catalana, VII. Barcelona: Ed. 62, 1996. ORTUETA, E: Tarragona, el camí cap a la modernitat. Urbanisme i arquitectura. Barcelona: Lunwerg, 2000. – «La difusión del patrimonio cultural y de los recursos turísticos. Primeras estrategias planteadas en el Camp de Tarragona», a XV Congrés Nacional d’Història de l’Art. Palma: Universitat Illes Balears, 2008. PERAN, M.; SUÀREZ, A.; VIDAL, M. [et al.]:

Noucentisme i ciutat. Barcelona: Electa, 1994. PERAN, M.; SUÀREZ, A.; VIDAL, M. [dir.]: El Noucentisme. Un projecte de modernitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994. PIERA, I.: Vallfogona de Riucorb. 70 anys de Balneari. Santes Creus: Roger de Bellfort, 1984. PLA, M: Catalunya. Guia d’Arquitectura Moderna, 1880-2007. Barcelona: COAC, 2010. Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic i Natural de la ciutat de Reus. Ajuntament de Reus, 2005. PONS TOUJOSE, V.: Inventario General del Modernismo. Barcelona: Serbal, 2006. ROVIRA, J. M.: La Arquitectura noucentista. Barcelona: ICE-UPC,1983. – La arquitectura catalana de la modernidad. Barcelona: UPC, 1987. SALCEDO, A.: Jujol a les comarques de Tarragona. Tarragona: Museu d’Art Modern, 2002. SERRA, A. I.: Recorregut per la Tarragona Modernista. Valls: Cossetània, 2003. SOLÀ-MORALES, I. de: Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1975. – «Sobre Noucentisme y arquitectura» a: Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, 113, Barcelona, 1976, pp. 19-34. SUÀREZ, A.: Els Arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt: Noucentisme i modernitat. Barcelona: Curial, 1993. TORRES, J. i MAS, J.M.: Fotògrafs de Riudoms en el primer terç del segle XX. Riudoms: Associació Cultural Amics de l’Om, 2011, VALLCORBA, J.: Noucentisme, Mediterraneisme i Classicisme. Apunts per a la història d’una estètica. Barcelona: Quaderns Crema, 1994. RECURSOS ELECTRÒNICS MARTORELL, M.T. [dir.]: La Rambla Nova de Tarragona: 150 anys d’història. Tarragona: Museu d’Història, 2004. CD-ROM. http://ahistoric.coac.net/cerca.htm http://cultura.gencat.net/invarquit/cerca.asp http://patrimoni.serviconca.org/index.php www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/ diputacio-de-tarragona/inici www.poblesdecatalunya.cat www. tarracowiki.cat www.tortosa.cat/cat www.gaudiallgaudi.com

v CRÈDITS

EDITA Diputació de Tarragona Passeig de Sant Antoni, 100 43003 TARRAGONA cultura@dipta.cat www.dipta.cat DIRECCIÓ DE LA COL·LECCIÓ Pilar Casas Rom Servei de Cultura de la Diputació de Tarragona COORDINACIÓ DE LA COL·LECCIÓ Marifé Merchan Bordallo Servei de Cultura de la Diputació de Tarragona PROJECTE I DIRECCIÓ Albert Arnavat TEXTOS Tate Cabré i Albert Arnavat PRÒLEG Daniel Giralt-Miracle AUTORS DE LES FOTOGRAFIES Aleix Arnavat: 46, 51. Tate Cabré: interior coberta, 6, 14, 15, 17, 19, 20, 23, 24, 25, 30, 31, 32, 34, 35, 36, 37, 47, 52, 53, 54, 55, 56, 57 (1-2), 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65, 66, 67, 68, 69, 70, 71 (1-2-3), 72, 73, 74, 76, 78, 79, 81, 82, 83, 84, 86, 88, 89, 90, 92, 93, 94, 95, 96, 97, 98, 99, 100, 101, 102-103, 105, 106, 107, 108, 109, 110, 112, 115, 116, 117, 118, 120, 122 (2-4-8), 123 (1-2-6-8), 127 (1-3), 129 (1-3-4-5-6-7), 131 (2-6-7-8) i contracoberta. Francesc Xavier Cabrero: 18, 122 (6-9), 131 (9). Josep Maria Casanoves: 20, 111, 122 (1), 127 (4, 9), 129 (8-9). 132

v AGRAÏMENTS

Pep Escoda: 75. Albert Esteves (CEDIP): 80, 85. Carles Fargas: 26-27, 49, 50, 131 (3-5), 132. Fotografia Torres: 12. Maria Gràcia de la Hoz: 77, 87, 91, 106, 107, 108, 111. Institut d’Estudis Vallencs: 33. Núria Mayoral: 113, 114, 119, 121. Josep M. Ribas Prous: 9, 21, 22, 122 (5), 123 (4-5-7), 127 (5-6-7), 129 (2). Arcadi Vilella (PRAGMA): coberta, 1, 2-3, 4-5, 11, 16, 38, 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45, 48, 122 (3-7), 123 (3-9), 127 (2-8), 131 (1-4). REPRODUCCIONS FOTOGRÀFIQUES Pragma Agència de Publicitat General sl. CARTOGRAFIA Alexandra Bertral ASSESSORIA LINGÜÍSTICA Maria Jesús Jiménez Núria Mayoral Marina Navàs DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ

ARNAVAT | ASSESSORS DE COMUNICACIÓ IMPRESSIÓ Arts Gràfiques Rabassa, s.a.

Primera edició: desembre 2011. © d’aquesta edició: Diputació de Tarragona. © dels textos: els autors. © de les fotografies: els autors o els propietaris dels drets. DL.T-1460-2011 / ISBN: 978-84-15264-09-5 Tots els drets reservats.

Eulàlia Albareda, Pere Audi, Josep M. i Olga Badia, Belén Balagué, Xavier Bas, Jaume Berga, Jordi Bergadà, Família Bofarull, Joan Bonet, Jordi Bonet, Montserrat Caballero, Josep M. Cabré, Carme Cano, Andreu Carrascal, Josep M. Casanoves, Nati Castejón, Albert Curto, Jordi Enfedaque, Albert Esteves, Carles Fargas, Àlex Farnós, Francisca Ferré, Montserrat Flores, Ezequiel Gort, Francesc Gras, Gerard Guinovart, Josep M. Guinovart, Zapryana Ivanova, Antoni López Daufí, Joana i Judit Lluch, Anton Ramon Martí, Assumpta Martí, Jep Martí, Malila Massot, Núria Mayoral, Gerard Mercadé, Josep Lluís Millan, Joel Navàs, Eugeni Perea, M. Carme Piulachs, Josep M. Porta, Montserrat Pubill, Mariona Quadrada, Ramon Requena, Neus Reverté, Josep M. Ribas Prous, Miquel À. Riera, Josep Risueño, Josep M. Rovira, Teresa-M. Sala, Clàudia Sanmartí, Teresa Sans, Immaculada Socias, Jaume Teixidor, Martí Torrell i Arcadi Vilella. I Agrupació Fotogràfica de Reus, Arxius Comarcals de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Montsià, la Ribera d’Ebre i el Priorat, Arxius Històrics i Biblioteca del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya de Barcelona i Tarragona, Arxius Municipals de Constantí, Reus, Tarragona, Valls i Vila-seca, Cafè-Teatre Restaurant de Valls, Centre d’Estudis i Divulgació del Patrimoni, Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, Escola Olga Xirinacs, Fundació Caixa Tarragona, Institut Pere Mata, Institut d’Estudis Vallencs, Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus, Patronats Municipals de Turisme de Salou, Tarragona i Torredembarra, i Pragma Agència de Publicitat General sl.

arquitectura

noucentista d e l C a m p d e Ta r r a g o n a i l e s Te r r e s d e l â&#x20AC;&#x2122; E b r e

ISBN 978-84-15264-09-5

9 788415 264095

136