Arquitectura Modernista a Reus by Albert Arnavat

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Col·lecció del Modernisme al Noucentisme / 1

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS Jordi March Jordi Bergadà Albert Arnavat Amb fotografies d’Arcadi Vilella

 Sumari  Modernisme a la ciutat de Gaudí ..................................................................................................................... 8 Lluís Miquel Pérez, alcalde de Reus  Panoràmica de l’arquitectura modernista a Reus ........................................................................................... 14 Jordi Bergadà Masquef, regidor d’Arquitectura i Urbanisme de l’Ajuntament de Reus i president de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

 Reus en els temps del modernisme ................................................................................................................... 22 Albert Arnavat, doctor en història  Catàleg de l’arquitectura modernista de Reus .................................................................................................. 36 Jordi March Barberà, historiador de l’art

 Casa Tarrats

Carrer de Sant Joan, 11

Pere Caselles Tarrats

1891

 Casa Homdedéu

Raval de Sant Pere, 17-21

Pere Caselles Tarrats

1893

 Casa Sardà

Avinguda Prat de la Riba, 41

Pere Caselles Tarrats

1896

 Institut Pere Mata

Ctra. de l’Institut Pere Mata, 1

Lluís Domènech i Montaner

1897

 Biblioteca Pau Font

Carrer de les Galanes, 19

Lluís Domènech i Montaner

1898

 Casa Rull

Carrer de Sant Joan, 27

Lluís Domènech i Montaner

1900

 Casa Punyed

Carrer de Llovera, 47-49

Pere Caselles Tarrats

1900

 Casa Querol

Carrer de Llovera, 17

Pere Caselles Tarrats

1901

 Casa Navàs

Plaça del Mercadal, 7

Lluís Domènech i Montaner

1901

 Mas Cuadrada

Carretera d’Alcolea, s/n

Pere Caselles Tarrats

1902

 Casa Carpa

Carrer de Monterols, 34

Pere Caselles Tarrats

1903

 Casa Bartolí

Carrer de Llovera, 12

José Subietas Ferraté

1903

 Casa Laguna

Carrer de Monterols, 15

Pere Caselles Tarrats

1904

 Casa Munné

Raval de Martí Folguera, 2

Pere Caselles Tarrats

1904

 Casa Codina

Carrer de Monterols, 30

Pere Caselles Tarrats

1905

 Casa Miró

Carrer de Sant Llorenç, 15

Pere Caselles Tarrats

1905

 Casa Anguera

Raval de Sant Pere, 43-45

Pere Caselles Tarrats

1905

100

 Estació Enològica

Passeig de Sunyer, 4-6

Pere Caselles Tarrats

1906

102

 Casa Sagarra

Carrer de Sant Joan, 12-14

Pere Caselles Tarrats

1908

106

 Pavelló Bany Mas Vilella

Carrer del Pare Manyanet, 27

Pere Caselles Tarrats (?)

c. 1908

108

 Casa Iglésias

Carrer de Jesús, 3-5-7

Pere Caselles Tarrats

1908

112

 Escoles Prat de la Riba

Avinguda Prat de la Riba, 36

Pere Caselles Tarrats

1908

114

 Casa Sardà Martí

Raval de Martí Folguera, 29

Pere Caselles Tarrats

1909

118

 Casa Tomàs Jordi

Carrer de Llovera, 19-21

Pere Caselles Tarrats

1909

120

 Casa Mata

Carrer de Casals, 15

Pere Caselles Tarrats

1909

124

 Casa Grau

Carrer de Sant Joan, 32

Pere Caselles Tarrats

1910

126

 Casa Piñol

Plaça del Mercadal, 17

Pere Caselles Tarrats

1910

128

 Xalet Serra

Carretera de Castellvell, 20

Joan Rubió Bellver

1911

130

 Casa Ramon Vendrell

Carrer Ample, 44-46

Pere Caselles Tarrats

1912

134

 Casa Mata Clarassó

Raval de Santa Anna, 47

Pere Caselles Tarrats

1912

136

 Casa Pujol

Riera de Miró, 41

Pere Caselles Tarrats

1913

138

 Casa Fornés

Raval de Santa Anna, 19

Pere Caselles Tarrats

1914

140

 Sepultura Bartomeu

Cementiri Municipal

Jeroni F. Granell Manresa

1894

142

 Capella Margenat

Cementiri Municipal

Lluís Domènech i Montaner

1905

144

 Altres edificis modernistes

146

 Plànol general de situació

148

 Textos en español / English traslation / Version francaise

150

 Crèdits 206

6 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 7

 Modernisme

a la ciutat de Gaudí Lluís Miquel Pérez i Segura Alcalde de Reus

Parlar de Modernisme a Reus és remetre’s a un moment d’especial rellevància en la història de la ciutat. Un moment en què es van donar una sèrie de condicionants d’ordre divers que van confluir en la voluntat de la ciutadania reusenca d’expressar-se sota les formes que en aquells moments solcaven Europa amb els nous aires de la modernitat. El Modernisme a Reus no és només un exercici de reproducció d’estils artístics o de projecció de motius sinó, molt més enllà, una aportació amb identitat pròpia a un ampli moviment d’expressió de la contemporaneïtat amb el qual Reus va creuar el llindar del segle XX. I amb el qual la ciutat se situava de ple, per voluntat pròpia, en les noves coordenades d’una visió del món amb vocació d’universalitat que necessàriament exigia l’emergència d’un llenguatge capaç de reescriure la tradició i, alhora, obrir finestres cap al futur. És en aquest sentit que avui, un segle després, el llegat arquitectònic del Modernisme a Reus ens permet traçar una lectura de la ciutat que ens ha precedit. Una

8 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 9

lectura a fons, que no es circumscriu a la identificació dels arquitectes, amb noms i cognoms, que van deixar la seva signatura en les construccions més emblemàtiques i tampoc als noms dels propietaris d’aquests edificis. Una lectura, en definitiva, que ens parla de l’esperit d’una ciutat que el 1900 va esdevenir la segona ciutat de Catalunya gràcies a l’empenta econòmica de les fàbriques mogudes pel vapor, de les noves formes de treball sorgides de la industrialització que van atraure població d’altres indrets i del desig de la burgesia de l’època de deixar testimoni d’aquest moment en la fesomia urbana d’una ciutat en expansió. Hi ha un comú denominador al llarg de la història que explica, en bona part, l’existència de moments d’especial rellevància en el desenvolupament col·lectiu de la ciutat que és possible resseguir en el recorregut per l’arquitectura modernista a Reus: la força de la societat civil. Efectivament, Reus s’ha caracteritzat, al llarg dels segles, per la voluntat dels seus ciutadans i ciutadanes d’anar sempre més enllà, de superar les limitacions derivades de la seva situació administrativa i d’exercir com a capital malgrat no tenir estructures polítiques de capital. I aquest desig, aquesta ànsia de projecció i de relació amb el territori que li és propi, ha estat motor d’impuls de nombrosos projectes desenvolupats des de la societat civil, des d’una ciutadania compromesa i inquieta que mai no n’ha tingut prou amb allò que li ha estat donat des de fora i que ha assumit els riscos de dur endavant, a títol personal, propostes ambicioses. La posada en funcionament de l’Institut Pere Mata és un exemple paradigmàtic d’aquest caràcter reusenc que des del punt de vista arquitectònic ens dóna ja la mesura exacta de la voluntat de projecció que el va fer néixer: un complex unitari projectat per Lluís Domènech i Montaner pensat i articulat a partir de la idea de village, inspirada en els nous plantejaments terapèutics, que el mateix arquitecte utilitzà després per dissenyar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. La realització d’aquest complex assistencial, com la realització de tota la resta de construccions modernistes, des de l’Estació Enològica fins a les cases Navàs o Rull, no es pot entendre tampoc sense fer referència a l’estructura social del Reus de finals del segle XIX i començaments del segle XX. D’una ciutat industrial que continuava sent referència per al conjunt del terrtiori en relació a la comercialització dels productes de la terra i en la qual, per això mateix, el treball i l’esforç de la població treballadora era absolutament necessari. Els homes, les dones i, massa sovint, les criatures que completaven llargues i dures jornades de treball a les fàbriques són també actors destacats del Modernisme reusenc malgrat que els seus noms no es relacionin directament amb cap edifici singular. Perquè la memòria del seu treball i de la seva contribució al progrés de la ciutat és igualment escrita sobre la pedra de les construccions impulsades per la burgesia benestant i, sobretot, en les mostres del modernisme industrial que a Reus troben expressió singular en la factura de les fàbriques del vapor. És, doncs, sota la pedra, molt més enllà de la pedra, que és possible reconèixer la dimensió exacta del Modernisme a Reus. D’un moviment que trobà ressò en els artistes reusencs que en aquells moments treballaven en sintonia amb els aires de 10 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

renovació i que, a redós de ca l’Aladern, van estructurar un projecte d’intervenció artística que no es limitava a la producció d’una sèrie d’obres puntuals sinó que donava forma a tota una visió de la cultura des d’una perspectiva nacional i alhora universal, en una demostració, novament, de la voluntat d’obertura al món que és a la base del Modernisme. De la mateixa manera, sota la pedra i molt més enllà de la pedra, el Modernisme a Reus du la signatura del seu gran fill il·lustre: Antoni Gaudí. Malgrat que el patrimoni arquitectònic de la ciutat no compti amb cap edifici de l’arquitecte universal, és només a Reus, sota la lluminositat imponent que esclata sobre la ciutat quan bufa el serè que tan brillantment va descriure Puig i Ferreter, que es pot entendre el punt d’arrencada de l’obra més insòlita i apassionant que va obrirse camí amb el Modernisme. I que, per tant, és patrimoni de primer nivell d’una ciutat en què l’esperit del geni —la capacitat d’innovació, l’afany per trobar nous camins, l’exigència i el risc— continua sent avui signe d’identitat i referència per entendre el passat i mirar cap al futur. Per tot plegat, el conjunt del patrimoni modernista que acull Reus és una mostra de la història recent d’una col·lectivitat que en el tombant de dos segles va assumir els reptes del futur i del progrés. En què les noves formes de pensament i els nous models socials van deixar empremta en la fesomia d’una ciutat que va pensar-se ella mateixa des d’una perspectiva urbana sense renunciar, però, als senyals d’identitat i de pertinença a un territori i a un país. Aquest gran llegat, aquesta memòria històrica que perviu als carrers, marca el ritme del Reus del segle XXI. D’una ciutat que té al davant, novament, el repte de donar expressió a la seva identitat pròpia en un context d’obertura al món i d’emergència de noves formes de relació entre les ciutats i entre els ciutadans i ciutadanes d’aquestes ciutats. Perquè les ciutats no es defineixen, avui, per la seva capacitat de generar productes o béns de consumn sinó per la seva capacitat de generar valors i símbols, referents de caràcter intangible capaços d’atraure i seduir les persones. D’una banda, la pròpia ciutadania, per vertebrar al seu voltant un projecte col·lectiu que doni coherència al present i al futur i, de l’altra, els visitants i les persones de fora, en la mesura que aquests símbols i valors siguin capaços de seduir, d’obrir expectatives d’accés al coneixement, al plaer i a la descoberta de nous estímuls. En una societat globalitzada, on és possible tenir-ho tot sense moure’s de davant de la pantalla d’un ordinador, només la capacitat de reescriure la diferència des de l’expressió de valors simbòlics pot donar consistència al nou concepte de ciutat. I és en aquest context on la ciutat de Reus, a partir dels referents del Modernisme, pot plantejar novament el seu perfil com a ciutat contemporània. Com a ciutat permeable als nous llenguatges de la creativitat, oberta al trànsit de persones i de coneixements i capaç d’emocionar-se i actuar davant les expectatives de futur que puguin traduir-se en oportunitats de desenvolupament. El mateix perfil, vertebrat al segle XXI des dels postulats de la societat del coneixement, que va donar sentit i expressió al Reus modernista d’ara fa un segle.  ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 11

Panoràmica de l’arquitectura modernista a Reus 

Jordi Bergadà Masquef

12 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 13

 Panoràmica

de l’arquitectura modernista a Reus

Convindrem a considerar el modernisme aquell moviment arquitectònic que entre finals de segle XIX i principis del XX i superant els llenguatges eclèctics imperants, aconsegueix assolir un llenguatge propi amb prou elements per identificar-lo amb d’altres moviments paral·lels de la resta d’Europa, on es correspon bàsicament amb l’Art Nouveau, i que pretenia utilitzar el cop de fuet com un veritable alliberament de les rigideses de la tradició clàssica i eclèctica. És sense cap mena de dubte l’arribada a Reus de Lluís Domènech i Montaner per assumir l’encàrrec que la junta de la societat del Manicomi de Reus li féu per tal de projectar i construir l’hospital psiquiàtric de la ciutat, el fet que desencadena que en aquests moments puguem denominar Reus com a ciutat modernista. I això no vol dir altra cosa que l’arquitectura amb tota la seva càrrega cultural, i no solament com activitat econòmica, esdevé referent 14 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Jordi Bergadà Masquef,

arquitecte

Regidor d’Arquitectura i Urbanisme de l’Ajuntament de Reus i president de la Demarcació de Tarragona del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya

i protagonista en un moment d’expansió urbana de la ciutat. En la història de Reus hi ha dos moments que marquen salts qualitatius en la seva construcció, tant física com poblacional. El primer i d’una manera més gradual, fou al segle XVIII. Dels 2.000 habitants de la ciutat el 1720, es passà gairebé als 15.000 al 1780, amb el fet significatiu de l’enderroc de les muralles i per tant la possibilitat d’un creixement alliberador de l’estretor del nucli històric. Fou per tant en el XVIII el primer episodi de veritable creixement de la ciutat. Fou el 1766 quan s’enderrocaren les portes de Monterols, Santa Anna i Jesús; a partir d’elles i sobre la traça dels camins d’accés, la ciutat creix cap a Riudoms, Valls, Montblanc i Castellvell del Camp. Els habitatges, cases de cos, palaus i construccions productives de les classes dominants es realitzen

La Casa Navàs. Detall. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 15

en extramurs: carrer de Padró (Llovera), plaça de les Monges (Prim), carrer de Sant Joan, ravals i camí de Valls. L’expansió econòmica i demogràfica d’aquest segle possibilità el primer creixement urbà de la ciutat, amb una sèrie de carrers a l’entorn de les principals vies de comunicació. El centre de la ciutat queda, doncs, traçat en aquesta ordenació del carrer de Llovera com a continuació del de Monterols i amb la urbanització de la plaça de les Monges, veritable primer projecte urbà de Reus. Aquest eix i el repoblament dels camins que sortien de la ciutat cap a les poblacions veïnes, seran les condicions que marcaran el primer creixement urbanístic. 1

Els barris menestrals i obrers del carrer del Carme al voltant dels Vapors i del camí de Riudoms, el de l’illa entre el camí de Valls i el carrer del Roser. El carrer de Padró perllonga el de Monterols fins als nous quarters, i sobre ell s’hi construeix la més qualificada residència de la ciutat. El Palau Bofarull (1760) n’és el millor exponent, i dels pocs encara existents. A la plaça i davant del convent de les Monges s’hi edifica el magnífic Palau Miró, irresponsablement enderrocat l’any 1973.

A tota la ciutat, però sobretot als ravals, es renova l’edificació amb alguns pocs exemples que encara avui es conserven. De tota manera manera els equipaments religiosos en són els millors exponents: el convent dels Franciscans, el més complet i intacte, de 1752, i l’ermita del Roser de 1753. L’altre moment és al tombant del primer quart del segle XIX. Així, l’any 1825 la ciutat ha crescut fins a 25.000 habitants, un impuls equivalent al del segle anterior. Reus ja s’ha expansionat definitivament cap als extramurs, està urbanitzada la Riera i es comença a construir sobre el carrer Ample. Les trames de carrers, i per tant de noves edificacions, van omplint els eixos de sortida de la ciutat, que es fa cada cop més densa.

1. El Raval de Jesús, els primers anys del segle xx. 2. La plaça del Mercadal, els primers anys del segle xx. 16 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

L’activitat econòmica i productiva de la ciutat, basada tant en el comerç (mercat) com en la indústria i l’agricultura, dóna al desenvolupament urbanístic una certa improvisació. El XIX consolida la seva condició burgesa, comercial i industrial, al mateix temps que aferma la seva vocació territorial i estableix relacions tant econòmiques com d’infraestructura, amb la seva àrea d’influència a la qual vol servir i al mateix temps capitalitzar. Com a conseqüència d’aquesta activitat, la ciutat es planteja redactar,

segons la legislació de 1876, el pla d’eixample i reforma de la ciutat. Es fa el plànol topogràfic, les memòries i els informes i acords pertinents, però no s’obté una resposta adequada del Govern de l’Estat. Així, es tanca la possibilitat de projectar globalment el creixement de la ciutat, tal com es produí en altres casos. La ciutat optà, per tant, per petits i localitzats “eixamples”, per millorar les condicions d’urbanització de la ciutat existent, tot permetent el reciclatge i la substitució de la zona ja edificada, i per operacions de creació de nous espais urbans que localitzin i vertebrin els futurs creixements. Així s’urbanitzen els passeigs de Misericòrdia, Prim, Sunyer, Mata i de la Boca de la Mina. Apareixen a la ciutat, successivament, els diferents ferrocarrils que la comuniquen i relacionen amb el territori: amb Tarragona l’any 1856; amb Montblanc el 1863, que arribarà a Lleida el 1879; la línia dels directes MadridBarcelona el 1884, i, amb capital local, el de Salou el 1887. En aquest període es construeixen grans equipaments, des de vapors fins a la fàbrica de gas el 1854, i posteriorment d’electricitat, i es comença l’Institut Pere Mata, el 1899. Amb la desamortització es consolida el centre de la ciutat i el 1882 Jaume Blanch hi projecta la plaça del Teatre i el Teatre Fortuny.

El 1900 consagra Reus com a ciutat modernista. Domènech i Montaner, personatge complet i prolífic, s’erigeix en el veritable protagonista de l’arquitectura modernista a Catalunya, i per extensió també a Reus amb dues obres prominents, catalogades en l’actualitat com béns d’interès nacional: l’Institut Pere Mata i la Casa Navàs, precursores de les obres mestres del modernisme català, com són el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau. Totes elles són concrecions de la conjunció i coordinació dels dos aspectes més remarcables en l’obra de Domènech: l’ornamentació floral i les formes naturals en estreta relació amb la racionalitat constructiva de les exigències d’ús i de tecnologia, que no són tractats com dos fets formals autònoms, ja que la decoració i l’ús de les arts aplicades a l’arquitectura adquireixen un paper descriptiu fonamental i sempre estan al servei de la correcta lectura dels espais i del fet constructiu i tecnològic. La Casa Navàs, al Mercadal, tot i les ferides i mutilacions acumulades, és un admirable exemple d’aquesta correspondència entre la profusió ornamen-

3. La plaça del Mercadal, cap al 1907. 4. El Teatre Circ, cap al 1902. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 17

tal i la racionalitat funcional i constructiva: la porxada i la planta baixa amb els espais de la botiga, l’escala d’accés a l’habitatge en primera planta, plena de llum i textures vibrants, la composició axial de la seva planta i la relació d’espais a la planta noble que culmina en el pati exterior, obert a ponent i al carrer de Jesús.

Tot plegat, arquitectura amb majúscules, acompanyada de les inestimables col·laboracions que des de les arts aplicades i els oficis doten al modernisme d’un dels seus trets essencials i més característics: l’excepcional qualitat i quantitat de l’ornamentació i mobiliari. Bartolí, Bergadà, Granell, Homar, Monné, Montseny, Rigalt, Pey… i molts d’altres d’anònims, però no per això menys experts, són noms propis d’una possible i llarga relació d’artistes i artesans en els quals es fonamenta i s’expandeix la importantíssima aportació dels oficis. En l’àmbit reusenc destaca l’arquitecte Pere Caselles Tarrats, format a Barcelona i que fou arquitecte municipal de la ciutat en tot aquest període. Tal com s’aprecia en el catàleg d’obres, és el veritable protagonista d’aquest recull. Titulat el 1889, els primers anys d’exercici projecta diversos edificis (les cases Tarrats, Homdedéu, etc), que si bé estan encara sotmesos a llenguatges precursors del modernisme, tant de factura eclèctica com neogòtica reflex de la seva recent formació, sí que evidencien, però, la capacitat creadora i cultural del seu autor. Per la seva condició d’arquitecte municipal entra en contacte i col·labora amb Domènech al Pere Mata, i serà a partir d’aquesta relació que adopta els mecanismes i ressorts adscrits al llenguatge modernista. Projectista i constructor prolífic d’equipaments i habitatges, conforma amb la seva obra el gruix més important del paisatge urbà modernista de la ciutat: les cases Punyed, Querol, Tomàs Jordi… al carrer Llovera; les Laguna, Codina… al carrer Monterols, i les Monné, Anguera, Sarda Martí… als ravals. Al carrer de Jesús, i compartint veïnatge amb la Navàs, la Casa Iglésias, interessant projecte que resol unitàriament un immoble compost de diverses escales, resolt al mateix temps amb una planta de gran claredat compositiva i estructural.

1. Interior del Cafè París, amb decoració modernista, els primers anys del segle xx. 2. Façana del cinema Sala Reus, amb decoració modernista, cap al 1920. 18 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Destaquen especialment dos equipaments construïts al límit de la ciutat en aquell temps: l’Estació Enològica al passeig de Sunyer, conjunt que aglutina magatzems, espais de treball i habitatge, i el conjunt escolar Prat de la Riba,

sorprenentment articulat sobre el carrer Prat de la Riba, i no sobre el mateix passeig. Són exemples projectats clarament des dels aspectes funcionals reforçats amb l’oportuna ornamentació i ús dels oficis característics, construïts amb una claredat i racionalització admirables. Posteriorment, i ben entrat al segle XX, la seva obra evolucionarà cap a postulats que en l’actualitat entenem com a noucentisme, mantenint però el mateix nivell de qualitat en la seva producció arquitectònica. Fruit d’aquesta implicació total que significa aquest període modernista en la construcció de la ciutat, i a partir de l’estreta col·laboració entre promotors, creadors, mestres d’obres i oficis, es perllonga durant un cert temps, amarant la ciutat de tot un estoc molt important d’obres, que podríem qualificar d’un segon nivell, i que sobre estructures arquitectòniques absolutament senzilles s’hi apliquen solucions decoratives i compositives d’acord amb la moda estètica heretada. Cal entendre, però, que molts d’aquests casos són només una transformació epidèrmica de l’arquitectura, sense atendre a cap altre valor d’aquesta. Situats doncs a començament del segle XX, en un moment en què ben just es desperten consciències col·lectives i de classe, és possible afirmar que l’impuls que un grup d’intel·lectuals i artistes de la ciutat fa a l’entorn del modernisme, influeixi de manera decisiva en l’acceptació per la burgesia i la classe productiva del llenguatge arquitectònic del moment, si bé no d’una manera total, sí força generalitzada. Aquest desitjable escenari es manté gairebé fins la primera meitat del segle, a l’entorn del noucentisme, i posteriorment en els moments inicials del racionalisme, dels quals encara mantenim exemples de forta qualitat. L’arquitectura que es produeix en un moment determinat és sempre reflex de les diverses circumstàncies socials, econòmiques, productives, polítiques i per damunt de tot culturals de la societat que projecta i acull, fent-se seva, aquesta arquitectura. És alliçonadora aquesta manera de fer, que fa possible l’acord, imprescindible, entre tots els agents del procés de l’obra (propietat, projectista, oficis i artistes), que sobre l’enteniment del valor de fer i de fer ben fet, aconsegueix l’ús favorable del seu temps, tot assolint l’espai que permet l’arquitectura. Treballem tots plegats perquè així sigui també en els nostres contemporanis temps. 

3. El Raval de Martí Folguera, els primers anys del segle xx. 4. El Cinema Kursaal, els primers anys del segle xx. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 19

20 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Reus en els anys del modernisme Albert Arnavat



ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 21

 Reus en els anys

del modernisme

Panoràmica de Reus els primers anys del segle xx. 22 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Reus el 1900: segona ciutat de Catalunya Com era la ciutat de Reus en els anys del modernisme?, on i com vivien els reusencs del 1900?, què menjaven?, què compraven?, on treballaven?, què pensaven?, per què lluitaven? què llegien?, com es divertien?... Reus era, el 1900, demogràficament, la segona ciutat de Catalunya, però aquell any assenyala una fita en l’evolució de la població, ja que és el darrer cens en què la xifra de 27.000 habitants li permet ostentar la categoria de segona ciutat catalana. Els primers anys del segle XX foren d’estancament i pèrdua de població, fet que allunyà per sempre la ciutat del segon lloc que ocupava des de mitjan segle XVIII. La frenada de l’expansió demogràfica reusenca ja es començà a manifestar l’any 1860, amb una població de 27.000 habitants, un nombre que es mantingué pràcticament estable fins l’any 1936. El 1909, per exemple, la ciutat ja havia retrocedit fins ser la quarta del país, darrere de Barcelona, Sabadell i Tortosa, i havia perdut un 8% dels seus efectius. A més, la diferència entre la capital catalana i la resta de ciutats havia crescut desmesuradament. La Ciutat Comtal aviat superà els 500.000 habitants, és a dir, hi vivien una quarta part dels més de dos milions de catalans del moment. La crisi de la indústria tèxtil des dels darrers anys de segle XIX i la del sector agrícola a causa de la fil·loxera, afegides a la macrocefàlia barcelonina, van provocar que els fonaments

Albert Arnavat Doctor en Història

econòmics de Reus trontollessin i es produí l’emigració de moltes famílies de les classes populars. Malgrat aquest context gens favorable la ciutat manifestà un dinamisme suficient que li permeté continuar essent un nucli humà de prou envergadura i influent en la història general del país. Reus era, en aquell tombant de segle, una ciutat que canviava en un món que canviava. Les restes d’una societat basada en l’agricultura, el comerç i la producció artesanal es barrejaven amb els resultats d’una forta industrialització i la mecanització del treball al llarg del segle XIX. Reus era una ciutat moderna en què el poder econòmic de les classes benestants es manifestava en les noves construccions arquitectòniques o en l’adopció primerenca dels darrers invents de la tecnologia domèstica. Era també una ciutat obrera en què les classes populars vivien en condicions higièniques deficients, amb problemes quotidians de subsistència, però que generava, alhora, una cultura de progrés i d’educació popular. La transformació urbana En els anys del canvi de segle es produí una transformació urbana modernitzadora, però Reus va deixar perdre un intent de planificació racional del seu creixement i de les seves reformes interiors, amb la no-realització del projecte d’eixample del 1893. El creixement de l’espai urbà fou molt limitat, a causa de l’estancament demogràfic, i sense control. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 23

Cap al 1890 els carrers de Reus mantenien una imatge força rural, amb els carrers de terra sense empedrar i només els cèntrics amb voreres de pedra. Entre clots, terra o fang, passaven la gent i els carros, que aixecaven núvols de pols i els dies de pluja feien intransitables els carrers, convertits en un fangar. La major part dels edificis tenien uns serveis d’infraestructura molt precaris i moltes de les activitats artesanals es realitzaven als carrers. El canvi en l’espai urbà fou ràpid pels volts del 1900. Es produí una notable millora en l’estructura existent, que anà adquirint un aspecte més urbà: s’empedraren els carrers, es construí el clavegueram, es canvià l’enllumenat de gas per l’elèctric, s’expandí el subministrament a domicili d’aigua potable, es renovaren els transports públics, s’abaratí el ferrocarril, circularen els primers automòbils, aparegué el telèfon, es construïren nous edificis públics i aparegué un concepte nou de l’arquitectura i l’habitatge, amb uns interiors amb més comoditats. Unes innovacions popularitzades aquells anys que transformaren el món i l’existència de les persones i que avui ens semblen imprescindibles.

1. El carrer de Monterols els primers anys del segle xx. 2. Plànol de Reus el 1905. (AHCR) 3. Un autobús al carrer de Sant Joan, els primers anys del segle xx.

24 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

La ciutat modernista La inversió immobiliària fou una altra sortida a la situació econòmica local. A l’entorn de 1900 es construïren un gran nombre de masos, la majoria amb torres d’estil nòrdic, i un conjunt d’edificis urbans amb l’estètica espectacular del modernisme. Les línies sinuoses i l’estil floral eren la moda imperant a la Catalunya del moment, compartida pels reusencs, que semblaven rivalitzar en originalitat i disseny. El nou estil, importat de Barcelona, París, Viena i Brussel·les de fi de segle, es féu popular com a símbol de modernitat i cosmopolitisme, lligat amb els sentiments catalanistes. Per primer cop, arquitectes de prestigi internacional aixecaren obres seves a Reus, com Lluís Domènech i Montaner, al costat del qual treballà l’arquitecte municipal Pere Caselles, autor d’una obra abundant i digna. A l’entorn de 1900, Domènech realitzà tres obres ben significatives del seu estil amb una característica comuna, el reconeixement de la ciutat, dels valors urbans, com a definidors tipològics de l’arquitectura: l’Institut Pere Mata, la Casa Rull i la Casa Navàs. La Casa Navàs és destacable no només com a edifici singular i imatge més representativa del Reus dels primers anys de segle XX, sinó també per la seva importància en la història general de l’arquitectura catalana. I a l’imponent Institut Pere Mata veiem un conjunt d’edificis que tot i estar allunyat de la trama urbana té un concepte profundament urbà. Desgraciadament, un agosarat projecte de Santuari de Misericòrdia del genial arquitecte reusenc Antoni Gaudí, fou vetat per la “classe dirigent” local el 1903, que n’impedí la construcció. La vida quotidiana En el dualisme entre modernitat i tradició, el Reus de 1900 mostra el contrast entre la ciutat i el camp, entre les noves actituds de vida i formes de pensament revolucionari i el conservadorisme d’una societat sota la influència d’una moral burgesa i una religió al servei de l’ordre establert. El canvi de segle representà una millora en les condicions alimentàries de la majoria de la població. No fou un moment de gana i més que la manca de menjar allò que era problemàtic en l’alimentació de les classes populars era el desequilibrat règim alimentari, centrat en uns aliments fonamentals: el pa i l’escudella de llegums. Un vegeteranisme forçós, atenuat només de tant en tant pel consum de carn de porc i, sobretot, pel de pesca salada. El consum habitual de carn marcava una frontera entre els sectors més pobres i els més benestants de la població. En contrast amb la netedat que en general hi havia a les cases, el panorama de la higiene pública era preocupant. L’estat dels carrers es trobava sota mínims i l’acumulació d’habitants

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 25

a la població contrastava amb la pervivència d’un seguit de pràctiques del medi rural, com la cria d’aviram o conill a les cases, que s’afegia a l’absoluta manca d’infraestructura sanitària, amb problemes d’higiene greus com l’extracció de les matèries fecals. L’última de les grans epidèmies del segle XIX a Catalunya afectà de forma desigual les poblacions del Camp de Tarragona i el 1890 una passa de dengue ocasionà veritables problemes a l’activitat laboral i social reusenca. A començaments del nou segle, però, el tifus i la tuberculosi eren les causes més importants de mortalitat, i la salubritat de les aigües era una de les causes principals de malaltia. Les adulteracions d’aliments sovintegen, sobretot la del pa, el vi i la llet. L’alcoholisme, tot i ser poc important a la ciutat, afectava principalment les classes populars. Dualitats i contrastos entre camp i ciutat, entre rics i pobres, també eren evidents en la manera de vestir, un tret significatiu de l’època i que en les dones adquireix un caràcter específic. Com el paper omnipresent que tenia la premsa en la majoria dels àmbits de la vida quotidiana. En moda, literatura, política, obrerisme, vida religiosa, esport..., els periòdics tenien un paper fonamental i contribuïren a crear un estat d’opinió entre les diverses classes socials en uns anys d’àmplia llibertat d’expressió. Una quantitat i proliferació de publicacions, molt sovint efímeres, però sorprenentment abundants per a una societat amb unes elevades taxes d’analfabetisme. Una abundància que s’explica pel cost moderat de l’edició i la manca d’alternatives a la lectura, sense altres mitjans de comunicació.

1. Pastor del Camp de Tarragona, els primers anys del segle XX. (FMR) 2. Senyores d’una família benestant, cap al 1900. (CP) 3. Ramon Casals Vernis. Ex-libris Pau Font de Rubinat, 1899. (CP)

26 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

La política i el republicanisme El 1890, amb l’aprovació del sufragi universal masculí, el cens electoral s’amplià i les forces republicanes es llençaren a recuperar l’hegemonia política de l’espai local, escenari central de les lluites polítiques de la fi de segle. En aquest combat es jugava la possibilitat d’aplicar una política de reformes i de transformacions urbanes, però també el control dels recursos de l’Ajuntament i en la pràctica diària una política de favoritismes, de clienteles, “d’empleomanía”, com es deia aleshores. S’encengué una polarització política entre els monàrquics conservadors que havien ostentat les majories municipals i la nova coalició republicana, amb moments d’elevada inestabilitat política. Les noves generacions de republicans assoliren en aquests anys el control de la vida política municipal i esdevingueren un dels eixos bàsics dels equips de govern a l’Ajuntament de Reus i a la Diputació de Tarragona. La coalició republicana liberal-possibilista-catalanista obtingué el 1897 un èxit esclatant i el nou consistori es presentà com un tall radical amb el passat, “con el gobierno de los conservadores que durante unos 20 años habían dominado en las Casas Consistoriales”. Reus tornava a ser, el 1900, una ciutat republicana. Les campanyes militars a Melilla i Cuba i les mobilitzacions per a la revisió del procés de Montjuïc contribuïren a deteriorar les relacions entre els republicans i l’exèrcit espanyol. El major impacte de les guerres colonials sobre la societat reusenca el patiren les classes populars, i en la pròpia pell els centenars de joves que no podien pagar les 1.500 o 2.000 pessetes que els haurien lliurat de fer el servei militar i que foren obligats a anar a la guerra. Una guerra que a molts els costà la salut i a alguns, la vida. L’anticlericalisme tingué com a protagonistes l’esquerra federal i progressista, els republicans autonomistes i sectors de l’obrerisme, amb una cultura política que explica la reiteració d’incidents anticlericals a Reus entre 1899 i 1901 i les modalitats d’acció col·lectiva violenta de la Setmana Tràgica el 1909. Reus, amb Barcelona, Madrid i València, adquirí fins aquell 1909 la condició de capital del republicanisme hispànic perquè s’hi havia covat la modernització de les estructures republicanes. Una ciutat capdavantera pel que fa als diversos intents de conjuminar esquerra i catalanitat i de fer front d’aquesta manera a l’hegemonia política de la Lliga Regionalista

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 27

amb un discurs més avançat socialment i d’una major radicalitat nacional. La consolidació del catalanisme polític El nacionalisme català, el catalanisme, es caracteritzà a Reus per la precocitat en el desenvolupament organitzatiu i per la seva presència sòlida en el marc polític, cultural i social de la ciutat, gràcies a la personalitat dels dirigents i la influència que exerciren amb les seves actuacions públiques i propostes teòriques. Amb una important participació a l’Assemblea de Manresa de la Unió Catalanista, la segona assemblea se celebrà a Reus el 1893, per l’empenta que havia agafat el moviment a la ciutat i el seu dinamisme social i econòmic. A l’Assemblea de Reus es fixaren els mitjans per dur a la pràctica les Bases de Manresa i es discutí i s’aprovà, per primer cop, la participació política en les eleccions locals i provincials. L’ampli ressò social de l’Assemblea es va traduir en l’entrada de joves reusencs a la Unió. Si fins aquell moment la intensitat de l’actuació de Pau Font de Rubinat havia estat decisiva en l’embranzida del catalanisme, serà a partir del nomenament com a alcalde de reial ordre pel govern Polavieja el 1899 quan el seu protagonisme polític i ciutadà adquirirà un ressò més espectacular. La guerra amb els Estats Units d’Amèrica i la independència de les colònies espanyoles de Cuba, Puerto Rico i les Filipines el 1898 van marcar un gir en les reivindicacions catalanistes en donar nova empenta al moviment. Els catalanistes reusencs més joves i actius formaren una nova entitat per superar l’esmorteïment de l’Associació Catalanista. Així naixia la Lliga Catalanista de Reus el 1900. El canvi qualitatiu del catalanisme cap a l’acció política electoral es produí amb la fundació del Foment Republicà Nacionalista el 1906, que unia catalanisme i republicanisme. Aconseguí una notable i creixent presència en la vida municipal, fins convertir-se en un dels elements bàsics de la política reusenca durant dècades. Amb el Foment Republicà Nacionalista el catalanisme havia donat el pas definitiu de l’idealisme al pragmatisme polític.

1. Alexandre de Riquer. Emblema de l’Associació Catalanista de Reus, 1904. (CP) 2. Grup d’obrers reusencs, el 1905. (FMR)

28 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Les classes treballadores i el sindicalisme Les classes populars del anys del canvi de segle patiren una crisi de treball allargassada que explica, en part, l’activisme obrer de l’època, amb protestes, aldarulls, vagues generals i nombroses vagues d’ofici. Les societats obreres locals de 1900 tenien un llarg bagatge de més de 60 anys d’història sindical i estaven ben connectades amb l’obrerisme de la capital catalana. Es repartien entre un sindicalisme moderat i pactista, influenciat pels republicans, i un d’anarquista, partidari de la vaga general revolucionària. Les dures condicions de treball i de vida dels treballadors són darrere els esdeveniments més violents de la seva història. A partir de 1890 se celebrà l’1 de Maig, com a Festa del Treball, per reivindicar la jornada de vuit hores, amb declaració de vaga general i la consegüent declaració d’estat de guerra pels militars, que duraven dies i fins i tot setmanes. El 1903 marcà un punt d’inflexió ja que fou el primer any en què l’atur fou general i sense incidents, i a partir d’aleshores la festa del treball se celebrà pacíficament. El 1892 s’inicià un cicle d’atemptats anarquistes a Barcelona amb una forta commoció social, que durà fins al 1897 i que desencadenà una dura repressió indiscriminada contra l’obrerisme. En aquests anys apareixien les primeres revistes anarquistes locals, La Revancha (1894) i La Alarma (1901). El 1898, enmig de la sorollosa campanya per a la revisió del procés de Montjuïc, es produïren motins anticlericals i la crema de les casetes dels consums. L’èxit de la campanya contribuí a la tímida liberalització en llibertats públiques que es visqué amb l’arribada del nou segle. A partir del 1900 es produí una renovada agitació obrera. Entre 1901 i 1903 es visqueren

importants moviments vaguístics, impulsats pels nuclis anarquistes que dirigien l’obrerisme. La vaga general esdevingué el mite revolucionari per excel·lència, que creava un fals miratge de sobtat canvi social, amb el desencís subsegüent. Aquest mite mostrà els seus límits i la realitat s’imposà, mentre la ruptura republicanisme-obrerisme no arribà fins anys després, en un procés contradictori i vacil·lant, reflex del pes de la tradició compartida. La majoria de les vagues d’ofici foren per augment de sou i reducció de jornada, d’onze hores en molts oficis, i no fou fins l’any 1902 que alguns aconseguiren la jornada de vuit hores laborals. Funcionaven cooperatives de producció i de consum i les societats obreres compartien la voluntat de fomentar la instrucció popular, amb certàmens, vetllades, conferències, realitzant una obra sindical i cultural al voltant del Consell Local de Societats Obreres i del Centre Instructiu Obrer, fundat el 1902. Cap al 1905 l’obrerisme adoptà noves formes d’actuació amb l’intervencionisme governamental, la legislació social i la creació d’organismes arbitrals. La lluita dels dependents de comerç reféu el sindicalisme de la desorganització i apatia provocades per les derrotes de les vagues generals. Es reorganitzà la Federació Obrera Local i es constituí l’Agrupació Socialista de Reus, que el 1909, amb Josep Recasens i Mercadé, publicà La Justicia Social, òrgan de la Federació Catalana del PSOE. Aquell any, durant la Setmana Tràgica, a Reus es declarà la vaga general, que aturà la ciutat tres dies amb greus incidents. A partir d’aleshores, els socialistes guanyaren influència, que els disputaven els antics líders anarquistes. Finalment, s’aconseguí la tan reclamada supressió de l’impost dels consums amb la desaparició dels odiats i impopulars burots i guardians a les entrades de la ciutat. Una victòria puntual immersa en una crisi de treball que continuava sent important a la ciutat, amb més de 300 obrers a l’atur. Com escriví Joan Puig i Ferreter, “Reus i el seu Camp són una terra d’individualitats aventureres, idealistes, revolucionàries”. Les transformacions agrícoles Els productes agraris eren la base de bona part de l’activitat econòmica de la ciutat. Els cultius majoritaris de la zona d’influència reusenca eren els tradicionals de la vinya, l’olivera, l’ametller, el garrofer i l’incipient avellaner. La vinya era el cultiu predominant i a la comarca de Reus, el 1900, representava el 75% de l’extensió dels conreus. Però l’arribada de la plaga de la fil·loxera al terme municipal, el 1895, inicià una crisi de la qual es ressentiria tota la població. Trasbalsà tot un món rutinari, obligà els pagesos a aprendre nous mètodes i noves pràctiques i imposà l’aprenentatge i la modernització de l’agricultura per adaptar-se a la nova situació. La diversificació de conreus provocada per la plaga va fer que l’avellaner esdevingués el cultiu preponderant, seguit a molta distància per l’olivera. Les empreses elaboradores d’oli i de vi esdevenien el pont d’unió entre l’agricultura i el comerç exportador. Es realitzà la substitució de les antigues premses de biga i de racó per les modernes premses hidràuliques, que van permetre un major rendiment i la millora del producte. La producció de vi va ser força afectada per la crisi de la fil·loxera, però l’activitat del sector va mantenir-se a partir de la recuperació dels conreus de la vinya amb les replantacions amb ceps americans. L’abastiment d’aigua de reg i de boca va ser un problema secular a la ciutat i les diverses iniciatives per solucionar-ho quallaren en el pantà de Riudecanyes, impulsat per la burgesia reusenca, que es començà a construir el 1904. Els pioners locals de l’avicultura realitzaren els primers assajos avícoles a l’Escola Regional Agrico-Avícola de Reus, impulsada al Mas de Misericòrdia per Pau Font de Rubinat, on s’utilitzà per primer cop a la ciutat –i probablement al país– una màquina incubadora, el 1898.

3. Cal Marquet, establiment de teixits del carrer de Monterols, el 1905. (FMR) 4. Recollida d’olives als voltants de Reus, els primers anys del segle XX. (AHCR)

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 29

Com escrigué Joan Puig i Ferreter: “Reus té més caires dels que a primer cop d’ull sembla. Ciutat industrial i comercial no solament es nodreix de les riqueses del Camp de Tarragona, sinó que ella és també una creadora de riquesa”.

1-2. Dues imatges del Reus industrial els primers anys del segle xx. (CP)

30 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Una indústria en retrocés En els anys del tombant de segle es produí una precarització de la vida econòmica reusenca si la comparem amb el context d’industrialització europea del moment. En la mesura que Reus anava esdevenint una ciutat comercial més que no pas industrial, anava perdent capacitat real de pressió. Ciutat dinàmica, capdavantera tradicional de les comarques del sud de Catalunya, caminava cap a una posició molt menys destacada, mentre es produïa una reconversió econòmica, en què les cases exportadores o redistribuïdores al mercat més immediat, prengueren el relleu de les xemeneies fabrils. Cap al 1890, Reus tenia en la indústria el seu principal motor econòmic. Era plena de petites indústries i tallers familiars on tots els oficis eren representats i on la vida al carrer comptava encara amb el comerç i la indústria ambulants. Al seu costat, i fruit del procés d’industrialització i mecanització del treball del segle XIX, s’alçaven les grans factories tèxtils, on treballaven centenars d’homes, dones i nens. Unes fàbriques que amb les seves fumeres van canviar l’horitzó de la ciutat, que havia estat immutable durant segles. El principal sector industrial era el tèxtil de cotó i de seda, immers en una crisi de sobreproducció iniciada la dècada del 1880 i que s’accentuà amb la crisi agrícola, arran de l’aparició de la fil·loxera, i per les guerres colonials. Si aquests foren elements de crisi per la indústria de tot el país, la reusenca s’hagué d’enfrontar al llast afegit del dèficit d’energia –Reus no te riu– i a la concentració i expansió del tèxtil a les comarques de Barcelona. Un cop dur per a la indústria local, que restava aïllada dels grans centres fabrils. La pèrdua de pes específic de la ciutat en el teixit industrial català s’originà a partir de la mecanització de les indústries. La indústria reusenca excel·lí en l’època de l’artesanat, amb el saber fer de l’ofici, però no va saber adaptar-se a la modernització del treball. Això va accelerar-ne la decadència, amb el tancament de molts petits tallers que, incapaços de modernitzar-se, no pogueren competir amb les grans indústries. I les grans indústries tèxtils, sense capacitat de consolidar-se i de superar la crisi de fi de segle, anaren perdent gas. Els boters i la indústria de la pell eren dos altres oficis a la baixa. La importància de l’ofici de boter té el seu origen al segle XVIII, però l’aparició de la fil·loxera afectà profundament la fabricació del botam, i molts boters restaren sense feina. El d’assaonador era un altre dels oficis amb més arrelament a Reus, i el 1900 mantenia encara certa força. Però la seva irreversible decadència es produí per la insuficiència d’aigua, que impedia l’expansió de la indústria. Alhora, la concentració i consolidació d’indústries de la pell en altres zones de Catalunya i l’estancament que produí la no-modernització dels sistemes de treball, amb pèrdua de competitivitat i mercats, abocaren la indústria a una crisi de la qual ja no es recuperaria. Un comerç en expansió El 1890 marcà un canvi de tendència en la trajectòria de Reus com a ciutat industrial i comercial. A partir d’aquest any la plaga de la fil·loxera travessà el Camp de Tarragona i el Priorat d’una manera implacable. Reus, el centre d’una rerecomarca vitivinícola, patí doblement les conseqüències de la caiguda dels ingressos de la pagesia, que perjudicà les compres que hi feia. Per altra banda l’enllaç per ferrocarril de Reus amb l’Aragó havia resultat a la llarga negatiu per al comerç de la ciutat, ja que la substitució dels carros com a mitjà bàsic de transport significà la seva desviació cap a Barcelona. Un sentiment de crisi que feia que la Revista

del Centre de Lectura comparés la ciutat del 1901 amb el Reus de mitjan segle XIX, aquell Reus “siempre primero en todo, con el Reus de nuestros días tan abatido y retrocediendo más bien que avanzando”. Tot i això, a partir de 1904 Reus donà mostres d’un revifament: electrificació de la indústria, ampliació de l’estesa elèctrica, creació de noves fàbriques de pell, construcció de l’Estació Enològica, les obres del pantà de Riudecanyes, o una certa eufòria urbanística. Tot plegat indica que la ciutat havia reconduït el col·lapse anterior. Reus mantingué amb dificultats el seu caràcter industrial i les noves especialitzacions van fer perdre sentit a les picabaralles amb la veïna Tarragona –llevat de puntuals discussions folklòriques–, ja que s’havia deixat de jugar l’antiga dicotomia activitat econòmica-industrial versus focus administratiu-comercial. Cada cop més, Tarragona era el port de les cases exportadores reusenques i la major part de mercaderies descarregades al port eren comprades per cases reusenques. La confluència d’interessos portà les classes dirigents de les dues ciutats a efectuar reivindicacions idèntiques. El comerç a la botiga era potser allò que més caracteritzava la ciutat de l’època, on empleats, comerciants i clients contribuïen a donar una imatge típica. El comerç d’estructura familiar, el botiguer, venia al detall tota mena d’articles de menjar, beure, cremar i vestir, i sovint tenia una situació econòmica no massa millor de la dels seus clients. Situació força diferent de la dels comerciants a l’engròs o els botiguers de teixits i moda dels carrers principals de la ciutat. Una preponderància comercial que descriu Puig i Ferreter a El cercle màgic: “Poble de botiguers i de mercaders, dirà el visitant que s’aturi als luxosos carrers centrals, brillants d’aparadors, o als porxos de la plaça del Prim, al Cafè de París, gran part del dia remorosos de transaccions, com el pati d’una borsa rural. (...) Els carrers centrals presenten la fesomia d’un fort empori comercial. En poques ciutats de Catalunya, amb excepció de Barcelona, trobaríeu tanta esplendor de botigues. Ho hi ha dubte que és aquest centre botiguer i mercader, proveïdor de la majoria de pobles del camp, el que ha donat a Reus la més acusada i brillant de les seves fesomies”. Les finances i les societats econòmiques Pel que fa a les finances, cal destacar el paper del Banc de Reus, una eina que els industrials tenien al seu abast per efectuar els pagaments i girar lletres, i no pas un focus de dinamització econòmica ni de canalització de capital vers els sectors productius. Entre els seus actius es trobaven finques rústegues, però no pas instal·lacions fabrils o paquets d’accions d’empreses, tot i que els seus membres hi estiguessin vinculats. Com a ciutat exportadora, als agents econòmics de Reus els preocupaven els aranzels, la situació de la moneda i la pressió fiscal, sobretot pel que fa als impostos dels consums i dels alcohols. S’organitzaren en associacions econòmiques com la Cambra Oficial de Comerç i Indústria, creada el 1886 i remodelada el 1902, la Cambra Oficial Agrícola, del 1890, que assumí les reivindicacions de l’associacionisme agrari de Catalunya arran de la fil·loxera, o el Centre Industrial i Mercantil i la Lliga Industrial i Comercial, creats el 1903. Una intensa activitat cultural, en una incultura general Els trets definitoris de la vida cultural reusenca del tombant de segle es mouen i vénen marcats per dos extrems: per l’elevat analfabetisme de la població i pel nucli d’escriptors i artistes coneguts com la colla de ca l’Aladern, el Grup Modernista de Reus. Respecte a la culturització, les xifres són contundents: el 1900 el 63% de la població espanyola i aproximadament la meitat de la reusenca era analfabeta, xifra que augmentava en les dones, situació que no és d’estranyar si tenim en compte que el 1909, per exemple,

3. Arc d’homenatge de la Cambra de Comerç i Indústria de Reus al rei d’Espanya, en la seva visita a Reus, el 1904. (COCIR) 4. Una escola religiosa reusenca, cap al 1900. (CP)

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 31

1. Primera Exposició d’Art al Teatre Bartrina del Centre de Lectura, el 1909. (BCLR) 2. Alexandre de RIQUER, Ex-libris Teresa i Maria, 1902. (CP)

32 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

encara centenars de nens i nenes d’entre 7 i 14 anys no havien estat matriculats a les escoles locals, ja que havien començat a treballar per col·laborar, amb el seu petit jornal, a la subsistència familiar. La preocupació i l’impuls de l’ensenyament foren una constant en la societat reusenca del canvi de segle, en què es veia la culturització com un dels principals reptes per tirar endavant el país. Diverses escoles privades i algunes escoles modernes i laiques completaven la migradesa de l’ensenyament públic oficial. L’institut era encara inaccessible per a la majoria dels joves, i encara no hi estudiava cap noia. En la pràctica cultural a Reus, com a Barcelona, convivien els renovadors modernistes amb escriptors que, per actitud o per estètica, pertanyien a una etapa anterior, barrejats i sovint participant en les mateixes empreses. El modernisme literari va ser introduït a Reus per l’alcoverenc Cosme Vidal, conegut com Josep Aladern, un actiu catalanista esquerrà, que oscil·lava entre el federalisme i l’anarquisme. El 1897, la instal·lació a Reus i l’obertura de la llibreria La Regional, marcà l’inici del Grup Modernista de Reus. La Regional es convertí en centre de tertúlies formades bàsicament per joves literats nacionalistes que actuaren de revulsiu davant la convencionalitat cultural imperant: Màrius Ferré, Miquel Ventura, Pere Cavallé, Ròmul Salleres, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Xavier Gambús, Antoni Isern i Hortensi Güell. Una colla de joveníssims escriptors característica del moment cultural català, que destacava per la radicalitat de plantejaments. Els membres del grup se situaven a l’extrem de radicalitat del modernisme català i si part d’ells eren republicans, també estaven tocats d’igualitarisme anarquista, que es barrejava amb un catalanisme radical, d’esquena a Espanya i obert al món: «En philosofia, erem scéptics; en literatura, modernistes; en art, futuristes; en cathalanisme, ultra-radicals; i en sociología, àcrates». Les arts visuals: de l’ombra de Marià Fortuny al modernisme La vida artística al Reus del 1900 era la pròpia d’una ciutat mitjana, dinàmica, amb una alta burgesia consolidada que consumia béns artístics i sumptuaris, una petita burgesia i un sector menestral nombrós, amb menor poder adquisitiu però no per això menys aficionats a les belles arts. El gust d’aquests segments socials era el que determinava el reduït mercat artístic local, que es trobava ancorat en els estils i les modes de la Restauració. La figura mitificada de Marià Fortuny, mort el 1874, condicionava encara el gust estètic predominant. La seva fama internacional no havia estat superada per cap artista posterior, i els pintors reusencs més considerats del moment eren del seu cercle: Josep Tapiró, Baldomer Galofre i Josep Llovera, mentre en escultura Joan Roig Soler, d’estil realista anecdòtic, era el més reconegut. El públic reusenc seguia a través de la premsa l’evolució d’aquests artistes consagrats, que no hi residien, i la difusió comercial de l’art es feia als comerços, que exposaven obres als aparadors. Fou l’any 1907 quan s’obrí la primera galeria d’art a Reus. Els artistes que treballaven a la ciutat no gaudiren de tant d’èxit, i en la majoria de casos no arribaren a sobrepassar el seu prestigi local. Destaquen els paisatges de Tomàs Bergadà, que no tenen res a envejar als de molts coetanis catalans més reconeguts, o les obres de l’escultor Ramir Rocamora. La Secció Artística del Centre de Lectura, creada el 1902, significà un salt qualitatiu amb l’organització d’iniciatives que denotaven una orientació cap a la modernitat, com l’exposició de cartells publicitaris del 1902, o l’exposició d’art del 1909 al Teatre Bartrina, amb els artistes catalans més destacats. El principal projecte realitzat per l’Ajuntament d’aquells anys en l’àmbit artístic fou la creació de l’Escola Municipal de Dibuix el 1898. A Reus també hi havia una elit activa d’artistes i intel·lectuals que s’adscriviren al modernisme i que constituïren l’alternativa a l’art convencional i escleròtic. I uns personatges cabdals en l’impuls artístic renovador: el bibliòfil Pau Font de Rubinat i l’artista Ramon

Casals Vernis, que juntament amb Alexandre de Riquer impulsaren l’art de l’exlibrisme a Catalunya. Al Grup Modernista de Reus pertanyia un artista plàstic, Hortensi Güell, pintor i poeta que se suïcidà a Salou el 1899, als 23 anys, amb una obra pictòrica que mostrava trets en la línia dels joves postmodernistes. També Joaquim Mir va pintar Reus i els seus voltants, l’Aleixar i Maspujols, entre el 1905 i 1907, amb un estil d’una particular síntesi cromàtica que de vegades arribava fins una mena d’abstracció intuïtiva i personal, el període més reeixit de tota la seva trajectòria professional. A Reus, doncs, les belles arts despertaven un veritable interès i existia un petit però variat i dinàmic ambient artístic. L’elevada nòmina de professionals que treballaven a la ciutat, el gran nombre de centres docents i el creixent nombre d’exposicions fan pensar en un ambient gens menyspreable, molt superior al d’altres ciutats. El lleure i la festa, en transformació Les formes d’ocupar el lleure, de divertir-se o descansar són importants a l’hora d’entendre una societat. Des de les formes més tradicionals de relació i d’entreteniment, com les que començaven a imposar-se, les passejades i els balls populars, fins al teatre i l’òpera. Les festes reusenques eren, al tombant de segle, el reflex d’una societat en transformació. Era una època en què moltes pràctiques culturals procedents d’una societat preindustrial desapareixien i es generaven noves formes de divertiment. La festa adquirí una major importància i alguns dels costums festius del passat desapareixeren. La innovació tecnològica, les novetats en la indumentària i els esports troben en la festa un marc propici. Un dels aspectes més innovadors del moment fou la pràctica de l’esport: el ciclisme i el futbol foren les grans novetats en l’oci, així com l’impactant cinematògraf. Les classes populars aprofiten diumenges i dies de festa, més enllà del costumari específic de cada celebració, per sortir al carrer i passejar, anar a Salou durant l’estiu o ballar. Les banyades a les platges de Salou, per exemple, que es popularitzaren aquests anys, es realitzaven de manera separada entre homes i dones, amb platges diferents, separades pel moll. El ball a les entitats culturals, recreatives o polítiques era l’espai de relació més important per a sectors amplis de la població, principalment els joves. La música i, encara més, el teatre gaudeixen d’una important acceptació. Les distraccions diàries dels homes, un cop finalitzada la jornada laboral, són els cafès, que vivien un moment d’expansió com a punts de trobada i d’esbarjo, i les tavernes, llocs per beure i jugar-se els diners. Les dones s’havien d’acontentar amb el safareig al carrer o a la botiga. Aquestes hores d’oci s’omplien també amb la participació en un moviment associatiu en què, molts cops, cultura i política s’implicaven directament Els dies de festa, la gent passejava pel carrer de Monterols i el carrer Major, i les festes assenyalades, pel passeig de Mata. Molts reusencs anaven a la Boca de la Mina i a la Bassa Nova a menjar anissos i beure aigua. En l’altre extrem de l’arc social, les famílies més benestants mantenien abonaments fixos al Teatre Fortuny i portaren fins i tot mobles propis a les llotges. 

Aquest text prové del publicat al catàleg de l’exposició Reus 1900, segona ciutat de Catalunya, comissariada per Albert Arnavat, el 1998, al Museu Comarcal de Reus, de l’Ajuntament de Reus i la Fundació “la Caixa“, i del text de la ponència al Primer Seminari sobre el Modernisme, celebrat al Centre de Lectura de Reus, el novembre del 2002, amb la col.laboració de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de Reus i la Universitat Rovira i Virgili.

3. Els gegants a la plaça del Mercadal, en la processó de Festa Major del 1898. (AFR) 4. Lluís Blesa. Cartell Champagne Miró i Tarragó, 1901. (CP) ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 33

34 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 35

 Catàleg

de l’arquitectura modernista de Reus Jordi March Barberà Historiador de l’art

Introducció L’origen d’aquest llibre és el Catàleg de l’arquitectura modernista de Reus presentat el setembre de 2001 i que és el resultat de l’encàrrec realitzat per l’Ajuntament de Reus al grup de recerca “Art Català del Modernisme al Noucentisme”, dirigit per la dra. Mireixa Freixa, de la Universitat de Barcelona. Ara us en presentem una versió adaptada per a la publicació, amb una selecció més acurada dels edificis. L’estudi s’ha realitzat mitjançant la consulta de la bibliografia publicada fins al moment, la comprovació de les dades històriques investigant en el ric fons de l’Arxiu Municipal i el treball de camp recorrent la trama urbana de la ciutat i els seus voltants, a la recerca d’edificis mereixedors d’estudi. Quan ha estat possible, també hem accedit als interiors dels edificis per estudiar-ne els espais i les arts aplicades conservades. Hem seleccionat 34 edificis compresos cronològicament entre 1891 i 1914. Intencionadament hem deixat de banda un seguit d’edificis que, malgrat que la bibliografia existent sovint els inclou en el grup del modernisme, en realitat són exemples de l’aplicació a l’arquitectura dels ideals estètics noucentistes. Però en canvi sí que hi hem inclòs alguns exemples de l’arquitectura immediatament precedent al modernisme, una arquitectura de base neomedieval que en el seu moment representà un trencament respecte l’arquitectura acadèmica hegemònica. Les noves idees estètiques, que més tard desembocaren en la gran eclosió del modernisme, sovint varen anar lligades a l’aparició d’un corrent ideològic i polític que reivindicà el caràcter propi de Catalunya, i posà com a exemple el passat gòtic entès com el més brillant període de la història del país. Aquesta mirada cap al passat medieval ja havia tingut la seva concreció arquitectònica en l’obra d’Elies Rogent, 36 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 37

primer director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, difusor de l’ideari viol·letià, que plantejà una arquitectura derivada de l’estudi arqueològic de l’arquitectura romànica i del Rundbogenstil alemany; i en la de Joan Martorell, creador d’un llenguatge propi a partir de l’emmirallament en el gòtic i les premisses de Violletle-Duc. Aquesta difusió de l’obra teòrica de l’arquitecte francès, recollida en el seu Dictionnaire raisonné de l’Architecture Française du XIe au XVIe siècle, marcà fortament els joves arquitectes sorgits de les primeres promocions de l’Escola d’Arquitectura, com per exemple, Pere Caselles, que projectà les seves primeres obres importants immers encara en aquest ideari. L’octubre de 1901 Domènech Sugrañes preguntant-se quines característiques havia de tenir l’estil nou d’arquitectura escrigué a la Revista del Centro de Lectura: “l’istil de quina creació’s tracta, hauría d’ajuntar lo passat amb lo pervindre. Lo passat pot representarse per l’art gótich, aqueixa sublim encarnació de l’esperit de l’edat mitjana, y pot representarse per l’art gótich, perque aquix precisament gaudía de tot son explendor, quand Catalunya atravessava l’época més gloriosa de sa historia, aquella época qu’ens deixá sagellada sa grandesa en Poblet, en Santas Creus, en la seu de Barcelona, y en cent altres monuments que provan lo qu’era llavors l’arquitectura en la nostra terra. Lo present y’l pervindre poden simbolisarse per lo qu’es coneix com a modern style, puig qu’encar que exótich, té quelcom de cosmopolita que s’avé perfectament amb el caracter general de las modernas societats.“ L’escenari reusenc Durant el segle XIX, moment de màxima expansió de Reus, quan aquesta era la segona ciutat de Catalunya, es construïren alguns edificis interessants, d’entre els quals destaca per mèrits propis el Teatre Fortuny, projectat l’any 1881 per l’arquitecte Francesch Blanch i Pons. Malgrat això el panorama general de la construcció reusenca era més aviat modest, en mans de mestres d’obra que, bons coneixedors de l’ofici, aixecaven edificis correctes, però allunyats de qualsevol pretensió estètica. Però a finals de segle, s’engegaren una sèrie de projectes que portaren una nova arquitectura a la ciutat. En primer lloc hem de recordar la construcció de l’Escorxador Municipal, projectat l’any 1889 per l’arquitecte municipal Francesc Borràs, amb direcció d’obres de Pere Caselles, que el substituí en el càrrec. Aquesta edificació representa l’arribada d’una arquitectura industrial basada en les estructures de ferro, un canvi fonamental en el panorama arquitectònic del moment. L’altre gran projecte, el determinant, és l’Institut Pere Mata, del qual en parlem més endavant. És interessant veure com a la Revista del Centre de Lectura es publicaren un seguit d’articles de temàtica arquitectònica, que ens indiquen el grau d’interès de la societat reusenca per l’arquitectura i les seves novetats. Per exemple, Josep Anguera i Corbella a L’art en els edificis, publicat el juny de 1901, diu que fins al moment els edificis no es podien considerar art, però Catalunya i més concretament Barcelona estaven vivint un renaixement artístic que feia canviar aquest plantejament; cita com 38 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

exemples locals d’aquest canvi l’Institut Pere Mata, la Casa Rull i la reforma del Palau Bofarull. Anguera continuà les seves reflexions amb la sèrie d’articles titolats L’art en la via pública, apareguts el juliol, agost i setembre del mateix any. Domènech Sugrañes Gras, estudiant d’arquitectura i futur braç dret d’Antoni Gaudí, publicà, des de 1901 fins a 1903, la sèrie d’articles Crònica Artística, on algunes vegades es donen notícies sobre arquitectura, per exemple dedicant un dels articles a l’arquitecte reusenc Joan Rubió i Bellver. I per últim cal recordar els articles signats pel pseudònim “El Bachiller Estético“, que sota el títol de La construcción en Reus al primer número de cada any fa un repàs de les construccions més destacades aixecades a la ciutat. En el primer d’aquests articles, referent a 1901, podem llegir: “en lo poco hecho, habrá podido fijarse el menos observador, que algunas edificaciones en esta ciudad van tomando un carácter artístico, que hacía más de un siglo que no se habia observado“. Però el factor clau per a l’arrelament del modernisme a Reus fou la vinguda a la ciutat de Lluís Domènech i Montaner. Quan el 1896 la junta de la societat del Manicomio de Reus (nom original de l’Institut Pere Mata) decidí encarregar-li l’estudi del projecte de construcció de l’hospital psiquiàtric, marcà definitivament, sense saberho, l’escenari arquitectònic reusenc de finals de segle XIX i inicis del XX. Amb la seva arribada a la ciutat els artesans i professionals locals entraren en contacte amb les noves formes arquitectòniques i noves solucions constructives. També hi entrà en contacte la societat reusenca, alguns membres de la qual aprofitaren la presència de l’arquitecte a la ciutat per encarregar-li la construcció dels seus habitatges o instal·lacions industrials, com és el cas de Pere Rull, Joaquim Navàs, Fèlix Gasull, Pau Font de Rubinat, Josep Margenat o Joan Llopis. Des de bon principi Domènech tingué com a ajudant en les obres del vast projecte de l’Institut Pere Mata l’arquitecte municipal Pere Caselles Tarrats, titulat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1889. Gràcies a aquesta col·laboració Caselles aprengué de primera mà la nova manera de concebre l’arquitectura, que després utilitzà en bona part de les seves obres. Una altra via d’influència en l’obra de Caselles creiem que foren les publicacions periòdiques que reproduïen edificis construïts arreu d’Europa i que passaren a ser models a seguir per als arquitectes locals. Així podem veure influències en l’obra de Caselles de l’arquitectura contemporània construïda a Brussel·les, Viena o altres ciutats europees; com ens ho indica “El Bachiller Estético“ a la Revista del Centro de Lectura, quan parlant de la Casa Querol, que el 1901 Caselles havia construït al carrer Llovera ens diu: “la traza de la misma está basada en las modernas construcciones de Alemania y Austria más en boga“. Amb els anys les formes modernistes varen anar sent adoptades per tots els estaments de la societat, i es popularitzaren fins al punt que gairebé qualsevol construcció nova incorporava, de forma quasi mecànica, algun detall propi d’aquest repertori, de manera que aquesta situació es perllongà fins als inicis de la segona dècada del segle XX, quan ja les noves formes noucentistes feia temps que havien anat ocupant el seu terreny. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 39

Pere Caselles és sense cap dubte el responsable de la construcció de la immensa majoria d’edificis modernistes de la ciutat, conformant directament la imatge global del que avui denominem escenari modernista de Reus. Però donat el seu càrrec d’arquitecte municipal, que ocupà des de 1891 fins a 1930, no podia rebre encàrrecs privats, incompatibles amb la seva tasca pública. És per això que gairebé tots els seus plànols conservats a l’Arxiu Municipal, provinents dels expedients de llicència d’obres, no estan signats per ell sinó per Pau Monguió Segura, arquitecte de Tarragona, de la seva mateixa promoció, que ocupà els càrrecs d’arquitecte municipal de Tarragona, Tortosa i Terol, i provincial d’aquesta última ciutat. Es dóna el cas que els plànols d’algunes de les obres tortosines de Monguió estan signats per l’arquitecte reusenc. Però l’activitat professional de promoció privada de Caselles és ben documentada per diverses fonts, per exemple els articles d’“El Bachiller Estético“ ens informen que ell és l’autor d’alguns dels edificis d’iniciativa privada. També tenim la sort de conservar la còpia del plànol de la Casa Iglésias del carrer Jesús que Pere Caselles entregà al promotor, que és signada per ell, a diferència de la conservada a l’Arxiu Municipal que, per eludir problemes d’incompatibilitats, està signada per Monguió. Desgraciadament l’arxiu professional de Caselles fou destruït durant l’assalt al seu despatx de la plaça del Mercadal, 1, el 28 de juliol de 1936, el mateix dia que fou assassinat, en el moviment revolucionari que seguí l’aixecament militar franquista. També fou destruït, en aquest cas a causa d’una bomba, l’arxiu de Pau Monguió, fet que dificulta l’estudi de la relació entre ambdós arquitectes. En el present estudi es recullen obres dels següents arquitectes: Francesc Batlle Amprés (titulat el 1902) Pere Caselles Tarrats (t. 1889) Lluís Domènech i Montaner (t. 1873) Jeroni F. Granell Manresa (t. 1881) Joan Rubió i Bellver (t. 1893) José Subietas Ferrater (Mestre d’Obres) (t. 1871)

Tipologies arquitectòniques recollides L’habitatge Edificis d’habitatge urbà, tant unifamiliars com plurifamiliars. Generalment la superfície dels solars reusencs no és massa extensa, fet que impossibilita d’aquesta manera el desenvolupament de plantes complexes. En realitat, en molts casos, darrere les façanes modernistes s’amaguen estructures arquitectòniques directament deutores de models antics i mancades sovint d’innovacions que afavoreixin l’assoliment de majors nivells de confortabilitat i higiene. El sistema constructiu més recurrent és el d’estructura de murs de càrrega, alleugerits en determinats punts per estructures metàl·liques, que sostenen forjats de revoltons i bigues de fusta o ferro. Les cobertes 40 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

solen ser de terrat a la catalana, practicable, o de teula àrab. Entre els exemples d’habitatge urbà cal tenir present que la major part de construccions són el resultat de reformes d’edificis preexistents. Aquesta característica farà que molts dels edificis que destaquen per la “modernitat” de la seva façana amaguin uns interiors completament anacrònics, ben apartats de les noves idees higienistes que passaran a marcar directament l’arquitectura i l’urbanisme. Cal dir també, que possiblement en altres casos el fet de demanar una llicència d’obra solament per reformar una façana podia respondre a l’interès d’intentar encobrir obres de major importància, per estalviar-se obligacions fiscals. En molts casos el modernisme reusenc serà un treball epidèrmic, que canviarà les formes visibles, però que difícilament incidirà en les estructures constructives ni en els espais resultants. Arquitectura hospitalària En tenim un molt bon exemple amb el conjunt de l’Institut Pere Mata on Domènech i Montaner segueix el sistema de village que anys després tornarà a aplicar, més desenvolupadament, a l’Hospital de la Santa Creu Sant Pau de Barcelona. Arquitectura funerària En el marc del cementiri municipal, es conserven excel·lents exemples d’arquitectura funerària. La societat benestant burgesa necessitava perpetuar la memòria de la seva família; amb aquesta finalitat es feren construir sepultures i panteons concebuts com la casa eterna de la família a la ciutat dels morts. Els masos Es tracta d’una tipologia molt característica de l’àrea d’influència reusenca. Al voltant de la ciutat, i molt propers a aquesta, hi trobem una sèrie d’edificacions a mig camí entre l’explotació agrícola i la segona residència o residència d’estiueig. Moltes d’aquestes construccions segueixen unes invariables molt determinades, per exemple la presència de la loggia o de la torre. Però en molts casos els masos de caràcter més senyorívol seguiren un gust allunyat del modernisme. Els seus propietaris, mentre que a ciutat es feren construir belles cases seguint el nou estil imperant i en reformaren les seves façanes, a l’hora de construir o reformar la seva residència de camp, es decantaren per un estil més eclèctic. Malgrat això en tenim bones mostres clarament adscrites al modernisme. L’arquitectura industrial No l’hem inclòs en aquest estudi en considerar que forma un grup prou homogeni i amb unes característiques pròpies que la fan susceptible de ser estudiada monogràficament. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 41

ELS MATERIALS CONSTRUCTIUS El desenvolupament de l’arquitectura modernista coincideix amb l’aparició de nous materials i tècniques constructives, i la recuperació i revalorització d’altres, fenòmens que comencen a aparèixer a partir de la meitat del segle XIX. Paviments Als interiors dels edificis es generalitza l’ús del mosaic hidràulic, que va rellevant el de gres ceràmic, conegut amb el nom de paviment Nolla. A Reus hi havia producció de paviments ceràmics, per part de la casa Llevat. Els paviments hidràulics més destacats que trobem a la ciutat són els produïts per la casa Escofet, veritable capdavantera en la fabricació d’aquest material constructiu i que des dels seus orígens encarregà a arquitectes i artistes destacats el disseny d’alguns dels seus productes, per exemple Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Alexandre de Riquer... Revestiments ceràmics En molts dels edificis modernistes reusencs trobem bones mostres de revestiments ceràmics, especialment en forma d’alts sòcols de ceràmica vidriada decorada. Alguns dels exemples més destacats, per exemple els de l’Institut Pere Mata, són materials sorgits de la fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues del Llobregat. Altres revestiments de ceràmica vidriada, molts cops decorats amb motius volumètrics, són obra del taller reusenc, encara avui actiu, d’Hipòlit Monseny. Mosaic El mosaic, emprat tant per decorar paviments com paraments verticals, és una tècnica gairebé pictòrica que empra petites peces de diferents pedres, vidres o materials ceràmics, que aconsegueixen crear rics jocs cromàtics. En tenim fantàstiques mostres a la Casa Navàs. Estucs L’ús de l’estuc per revestir paraments es revaloritzà de manera important durant el període modernista, ja sigui amb acabats plans, volumètrics imitant superfícies de pedra o decorats mitjançant la tècnica de l’esgrafiat. En el camp de l’esgrafiat tenim documentada la presència a la ciutat de Joan Paradís, treballant a l’Institut Pere Mata, i el reusenc Ramon Fàbregas i Pàmies, treballant al Mas Cuadrada. Obra vista L’ús dels paraments de maó vist es generalitzà sobretot en l’arquitectura industrial, però a Reus rebé un fort impuls a partir de la seva proliferació en obres de Domènech i Montaner, com per exemple els pavellons de l’Institut Pere Mata o la Casa Rull. Però alguns paraments aparentment d’obra vista que podem trobar en alguns edificis de la ciutat, en realitat són un estucat que imita el maó. Les cases Llevat i Montseny foren productors reusencs de maons. 42 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Vidrieres Una de les arts aplicades que viurà un ressorgiment més clar durant el període modernista és la producció de vitralls emplomats. Mitjançant l’ús de peces de vidre unides amb una ànima de plom, s’aconsegueixen tapar les obertures necessàries per il·luminar els interiors dels edificis, amb resultats d’un ric cromatisme a la vegada que es garanteix un aïllament visual de l’exterior. Tenim mostres sorgides del taller barceloní de Rigalt i Granell a la Casa Navàs i a l’Institut Pere Mata. Ferro El ferro apareix amb força a les construccions de finals del segle XIX i inicis del XX ja sigui en forma de forja, creant interessants reixes, baranes de balcons o elements decoratius; en forma d’elements de fosa, com les característiques columnes emprades en aquest període, o elements de producció seriada com per exemple les baranes del Cr. Sta Anna, 27; o en forma de grans jàsseres formant part de l’estructura dels edificis, i possibilitant, amb el seu ús, noves formes arquitectòniques i espais més diàfans. 

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 43

44 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 45

CATÀLEG DE L’ARQUITECTURA

MODERNISTA

DE REUS Jordi March Barberà Historiador de l’art

Casa Tarrats Carrer de Sant Joan, 11

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1891-1892

La Casa Tarrats és l’únic encàrrec privat que fou presentat a l’Ajuntament per demanar permís d’obres amb uns plànols signats pel mateix Caselles. El seu promotor, Joan Tarrats Homdedéu, era un dels propietaris de la important fàbrica tèxtil coneguda amb el nom de Vapor Nou. És un edifici cantoner de planta baixa i tres pisos, amb façanes al carrer de Sant Joan i al dels Recs, que reben ambdues un mateix tractament formal. L’edifici segueix els models neomedievalitzants, molt vius en aquell moment, que representaven un trencament respecte l’hegemònica arquitectura acadèmica, amb un tractament de façanes molt sever, únicament alterat pel gran escut situat a la cantonada, entre el pis principal i el primer, on podem distingir les inicials del promotor J. T. Les obertures són totes emmarcades per 48 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

trencaaigües d’inspiració medieval, recolzades sobre mènsules de producció seriada, decorades amb representacions zoomòrfiques i fantàstiques. Al pis principal hi trobem un balcó corregut amb baranes de fosa, com la resta, que es perllonga a la cantonada i fa de nexe d’unió entre les dues façanes. Els murs presenten un estucat molt ben conservat que imita un aparell de carreus regulars de pedra de diverses tonalitats cromàtiques. Unes motllures situades al nivell de les llosanes dels balcons divideixen horitzontalment les façanes per plantes. L’edifici és coronat per una àmplia cornisa suportada per mènsules, entre les quals uns plafons decoratius amaguen espiralls de ventilació. Al vestíbul, també immers en l’esperit medieval, hi trobem un element molt interessant, la inscripció que a manera de fris

recorre els murs on podem llegir: “Casa d’en Joan Tarrats y de Homdedéu, fou feta en 1892, fou arquitecte Pere Caselles y Tarrats, fou mestre de cases Pere Monné, fou fuster S. Marimon, fou serraller V. Murgades, fou pintor Pau Codina“. Gràcies a aquesta inscripció tenim una informació que ens permet identificar alguns dels artesans que treballaven a l’entorn de l’arquitectura reusenca de final del segle XIX. Malauradament fou robat el fanal de ferro forjat que hi havia a l’arrencada de la barana de l’escala de marbre. El pis principal conserva bones mostres de disseny d’interiors, amb un interessant repertori de paviments tipus Nolla, decoracions de sostres sorprenents, mobiliari de l’ebenista local Oliva, vidres amb decoracions a l’àcid i pintures murals de Tomàs Bergadà on ja apareix plenament l’esperit modernista.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 49

Casa Homdedéu Raval de Sant Pere, 17-21

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1893-1894

Entre 1893 i 1894 Vicent Homdedéu i la seva família es feren construir aquest magnífic exemple d’arquitectura domèstica neogòtica, d’acord amb l’ideal estètic del moment, que veia, en l’ús de les formes rescatades del passat medieval, una via de trencament amb l’arquitectura acadèmica establerta. És un ampli edifici entre mitgeres de planta baixa i tres pisos. La planta baixa està construïda totalment amb pedra, mentre que la resta de la façana és estucada imitant un elegant aparell de pedra amb blocs de diferents tonalitats cromàtiques, i incorpora elements de pedra com les finestres, la tribuna, etc. El disseny de la façana, simètric, emfatitza la planta principal, destinada a l’habitatge dels 50 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

propietaris, amb un tractament decoratiu molt més ric que la resta. Al centre, una esvelta tribuna que reinterpreta les formes gòtiques s’insereix en el llarg balcó corregut amb barana de pedra treballada com si es tractés de la traceria d’un edifici medieval. Les dues finestres geminades dels extrems de la mateixa planta semblen extretes d’un catàleg de formes neogòtiques, bellament decorades amb capitells esculpits, frondes, florons, pinacles i petits dracs decoratius. Cal recordar que Pere Caselles posseïa a la seva biblioteca la col·lecció del Dictionnaire raisonné de l’architecture française de Viollet-le-Duc. La resta de les obertures estan emmarcades per trencaaigües d’inspiració medieval. El

treball escultòric de les mènsules que sostenen el balcó del pis principal és de gran qualitat, i representa bells motius vegetals. La façana s’acaba amb una destacada cornisa que reposa sobre una successió d’arquets suportats per mènsules. El vestíbul conserva el tancament de vidre del cancell original, decorat a l’àcid amb la repetició de les formes medievalitzants de l’exterior. A l’accés al pis principal hi trobem la data d’acabament de l’edifici, 1894, i les inicials del nom del promotor, V. N., amb la grafia antiga del cognom, Nomdedéu. El seu interior, actualment integrat a l’establiment de restauració de la planta baixa, conserva part de la seva majestuosa decoració original.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 51

Casa Sardà Avinguda Prat de la Riba, 41

Pere Caselles Tarrats

Arxiu Històric Comarcal de Reus

1896

El 1896 Pere Caselles dissenyà per Romà Sardà Montseny, comerciant de vins, aquest edifici eclèctic de planta baixa i dos pisos. Hi destaca la barreja d’elements que li donen un cert aire d’exotisme, com en els arcs conopials de les finestres del pis superior. Els emmarcaments de les obertures, aixamfranats, són guarnits amb rosaris de petites petxines i flors. Destaquen les grans mènsules que, agrupades en parelles, suporten el balcó de la primera planta, decorades amb un animal fantàstic en baix relleu. Les mènsules que sostenen el voladís 52 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

de la façana incorporen representacions vegetals. A les llindes de tres de les portes dels balcons, dins de marcs estrellats, hi ha les inicials del promotor (RSM). Segons el projecte original la barana del balcó de la primera planta havia de ser d’obra amb decoració de traceria, com la que ara hi ha al terrat. A la segona planta hi havia d’haver cinc finestres iguals, amb ampits d’obra d’inspiració neogòtica, però actualment la finestra central ens apareix convertida en una porta de balcó. La llosana i la barana del balcó del segon pis

deuen ser el resultat d’una reforma de la casa; ens ho indica el fet que s’usi una barana de ferro absolutament diferent de la del pis principal, i que les dues finestres que hi queden integrades tenen ampit de traceria, com si s’haguessin d’obrir directament al carrer. El 1918 Caselles redactà un projecte d’ampliació de l’edifici i reforma d'una casa veïna per transformar-la en una anacrònica torre medieval de planta baixa i tres pisos amb una tribuna de fusta i coronada amb merlets, projecte que no s’arribà a portar a terme.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 53

Institut Pere Mata Carretera de l’Institut Pere Mata, 1

Institut Pere Mata

Lluís Domènech i Montaner 1897-1919

Perspectiva general dels edificis segons el projecte de Lluís Domèmech i Montaner

Quan el 1884 el jove doctor Emili Briansó Planas accedí al càrrec de metge forense de Reus, entrà en contacte amb els malalts mentals que hi havia interns a Ca l’Agulla, un antic manicomi sense cap condició higiènica ni terapèutica, situat dins el nucli urbà. Davant d’aquesta situació veié la necessitat de disposar d’un establiment que reunís les condicions necessàries per tractar els malalts amb les noves teràpies que en aquells moment s’estaven desenvolupant. Per aconseguir els recursos econòmics necessaris pel projecte, el 1896 es creà la Sociedad Manicomio de Reus, que agrupà 35 comerciants, professionals liberals, propietaris i industrials. El president del primer Consell d’Administració fou Pau Font de Rubinat, advocat i bibliòfil que gràcies a la seva coneixença amb Domènech i Montaner, al qual l’unien les mateixes idees polítiques de la Unió Catalanista, féu que aquest assumís el projecte del nou hospital psiquiàtric. Domènech i Montaner, seguint les noves línies de teràpia i tractament dels malalts, i 54 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

probablement resultat d’un diàleg amb el grup mèdic que dirigia la institució, dissenyà un complex hospitalari articulat seguint l’esquema de conjunt de pavellons, o village, que el 1902 recuperaria per dissenyar l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, desenvolupant al màxim la seva concepció d’arquitectura hospitalària. El mes de juny de 1897 entregà el plànol general del centre, format per 11 pavellons principals separats per amplis jardins; dels quals, els destinats a allotjar malalts, es distribuien seguint tres premisses: el tipus de malaltia, la classe social i el sexe. A més d’aquests pavellons es contemplava la construcció d’una gran capella i altres edificis complementaris. Hi ha unes característiques bàsiques que es mantingueren durant la construcció de tot el complex de l’Institut Pere Mata i que han fet que tingui una imatge unitària: els edificis són tots construïts amb façanes d’obra vista sobre un sòcol d’aparell poligonal de pedra; les cobertes són majoritàriament a doble vessant, amb teula

àrab; els emmarcaments de portes i finestres són realitzats amb pedra calcària, de vegades més treballada que d’altres, i s’usen aplicacions de ceràmica esmaltada blanca i blava per decorar les façanes. Alguns detalls del projecte ens fan veure com des d’un primer moment hi hagué present la preocupació per millorar la qualitat de vida dels interns; així, per exemple, el mur que encercla tot el recinte es construí ensorrat en una fossa de manera que no impedís la visió del paisatge des dels jardins, però garantint sempre l’aïllament dels malalts. La construcció de l’Institut Pere Mata s’inicià definitivament l’abril de 1898, amb els pavellons de Serveis Generals, Beneficència i Tercera Classe; i l’1 de març de 1900 fou la data oficial d’obertura de l’hospital. Del conjunt de l’Institut, ens centrem en els quatre primers pavellons que es construïren: els pavellons de Beneficència, de Pensionat de Tercera Classe, el de Serveis Generals i el conegut com a “dels distingits“.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 55

Institut Pere Mata: Pavellons de Beneficència i Pensionat de Tercera Classe 1898-1902

Pavelló de l’Institut Pere Mata, tot just acabat de construir, el 1902. (AHCR) Aquests dos pavellons de l’Institut Pere Mata, construïts simultàniament, segueixen un mateix model constructiu: un edifici amb planta en forma d’E de planta baixa i un pis. La façana principal se situa a la cara externa del cos llarg d’edifici, als extrems del qual neixen dos cossos curts, perpendiculars a la façana posterior, que defineixen l’amplada del pati del pavelló destinat a l’esbarjo dels seus interns, que queda tancat per un mur. 56 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Les façanes dels edificis són decorades amb plafons ceràmics dissenyats per Josep Triadó (1870-1929), destacat il·lustrador modernista i creador d’ex-libris, deixeble d’Alexandre de Riquer. Les escenes representades són les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat), al·legories de l’estudi i el treball, i un àngel. També hi trobem plafons ceràmics de dimensions més petites, dissenyats per Lluís Bru (1868-1952) amb la representació

d’una àliga amb la inscripció “Renascitur”, i una mena de gerro amb flors amb la data de 1898, any d’inici de la construcció, el nom de Reus i la llegenda “se referan”, al·lusiva a la recuperació i guariment dels interns. La façanes són coronades amb plafons ceràmics amb la representació de l’escut de Catalunya, el de Reus, l’emblema de l’Institut, la creu de Sant Jordi, patró de Catalunya, i la data d’acabament dels edificis, el 1902.

Pati dels interns dâ&#x20AC;&#x2122;un dels pavellons de lâ&#x20AC;&#x2122;Institut Pere Mata, els primers anys del segle XX. (CP)

Institut Pere Mata: Pavelló de Serveis Generals

Arxiu Institut Pere Mata

1898-1900

Pavelló amb planta en forma d’H, situat al centre del plànol de l’Institut, que havia de quedar alineat amb l’església, que no s'arribà a construir, i hauria de marcar l’eix de simetria del pla general. Originàriament estava destinat a acollir el que es coneixia com a serveis generals: la cuina, el rebost, la farmàcia, els rentadors..., però ja des d’un principi s’hi situaren també els serveis d’administració. En aquest edifici també hi tenia el seu lloc reservat, a la primera i segona planta, l’habitatge del director del centre, el doctor Briansó i la seva família. Entre el 1928 i 1929 s’amplià i es construí un pis sobre els dos cossos laterals, que originàriament eren sols de planta baixa, mantenint però la unitat estètica de la 58 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

construcció. A la façana principal, sobre el balcó del primer pis, decorat amb l’escut de la ciutat, hi ha un gran àngel protector de pedra amb les ales esteses que, segons els testimonis contemporanis, és obra d’Eusebi Arnau (1863-1933), un dels escultors més destacats del modernisme català, que realitzà bona part de la seva producció més reeixida com a escultura aplicada a l’arquitectura, al costat d’arquitectes com el mateix Domènech, Puig i Cadafalch o Enric Sagnier, entre altres. A banda i banda de l’àngel, dos plafons esculpits testimonien l’any de l’inici de la construcció de l’edifici, el 1898. A banda de la decoració escultòrica, situada als emmarcaments de les obertures i a les

cantonades de la façana, on dos lleons rampants sostenen l’escut de Reus, a totes les façanes hi ha plafons ceràmics dissenyats per Lluís Bru. El dipòsit d’aigua elevat, que a manera de torre s’alça sobre l’edifici, ha esdevingut una de les imatges més característiques de l’Institut Pere Mata, fàcilment recognoscible des dels paratges propers, és coronat per una anella de gablets trilobulats, una barana de forja i el penell superior. Acompanyant el dipòsit, a la part posterior de l’edifici, s’alcen tres xemeneies de caràcter industrial, testimoni de les antigues cuines instal·lades en aquest indret. Els interiors, molt reformats, conserven part dels paviments originals i alguns tancaments amb vidrieres del que fou l’habitatge del director.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 59

Institut Pere Mata: Pavelló número 6 o “dels distingits“

Arxiu Institut Pere Mata

1901-1908

És sense cap dubte l’edifici més destacat de tot el conjunt de l’Institut Pere Mata, projectat per allotjar-hi els malalts d’alt poder econòmic que, gràcies al pagament d’unes quotes més elevades podien gaudir d’un major nombre de comoditats, i garantint, a la vegada, el sosteniment econòmic de la institució. Aquest pavelló visqué tres etapes constructives: primer s’aixecaren els dos cossos extrems, coneguts amb el qualificatiu de “xalets”, el primer entre els anys 1901 i 1902 i el segon entre 1903 i 1904; més tard es construí el cos central que els uneix, les obres s’iniciaren el 1905 i es perllongaren fins al 1908. Donada la tipologia social dels malalts que havien d’ocupar aquest pavelló, Domènech féu participar en la seva construcció alguns dels seus col·laboradors habituals, com per exemple Lluís Bru, que ja havia treballat en els pavellons anteriors, responsable dels mosaics romans del paviment del vestíbul i del menjador, i del disseny de la decoració ceràmica dels sostres de les sales comunes de la planta baixa i del sòcol del menjador. A més usà materials constructius de primera qualitat, com per exemple els paviments hidràulics de la casa Escofet o els arrimadors ceràmics de la casa Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat. També féu desplaçar fins a Reus industrials de primera línia, com per exemple la 60 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

barcelonina firma Casas y Bardés, responsable del parquet de la sala de billar; l’esgrafiador Joan Paradís, artífex de la decoració mural de les sales nobles de planta baixa i dels sostres de l’escala, o els vitrallers Rigalt, Granell i Cia. Destaquen els espais comuns de la planta baixa, sala, menjador i sala de billar, que a més d’estar profusament decorats i gaudir d’espais a doble alçada, conserven bona part del seu mobiliari original, del qual en destaca el de la sala amb treball de marqueteria, realitzat per Josep Prat, ebenista barceloní amb taller al carrer Ferlandina del barri del Raval. Al sostre de la mateixa estança hi ha representat l’emblema de l’Institut, l’escut de Reus, del qual surt una dona amb els ulls embenats que posa oli a una llàntia flamejant, amb el lema “de nou lluirà“, tota una declaració de principis de la institució. Al menjador i a la sala del billar hi pengen dues làmpades monumentals realitzades per la casa Santamaria de Barcelona, com les del vestíbul. A la primera i segona plantes, a més de part de la planta baixa, s’hi situen les diferents habitacions, a les quals s’hi accedeix a través de les galeries que, amb finestres obertes sobre el jardí del pavelló, actuen com a passadissos. Als extrems de les galeries s’hi situen les cambres de bany i sanitaris comunitaris, que es complementen amb els vàters individuals de cada una de les

habitacions, tot un luxe per un hospital d’inicis del segle XX. Els dormitoris i sales annexes també conserven el mobiliari original, realitzat per Josep Prat i per l’ebenista reusenc Joan Montagut; i part de les pintures murals, obra dels pintors locals Figuerola i Vernis. L’última planta, sota la coberta, és reservada entre altres per a instal·lacions de serveis, com el guarda-roba. En aquest edifici s’hi apliquen diverses solucions que il·lustren l’interès de Domènech de crear una arquitectura adaptada a la funció; així l’escala no té ull central, per evitar possibles accidents; les reixes són substituïdes, allí on és possible, per vidrieres amb ànima de ferro, i les cambres d’ús sanitari són completament enrajolades, i usen peces ceràmiques de mitja canya a les entregues de murs, sostres i terres, per evitar racons i així facilitar la neteja. La decoració exterior, molt més rica que a la resta dels pavellons, combina els plafons ceràmics dissenyats per Lluís Bru i els treballs escultòrics. Les dues façanes del pavelló són presidides per un plafó ceràmic amb un gran àngel que sembla protegir els que hi habiten. La que s’alça sobre el passeig central del recinte, orientada a l’oest, està especialment enriquida amb profusió de repertori floral, paons, àngels, elements propis de l’heràldica i detalls arquitectònics d’arrel medieval.

Menjador del pavelló número 6.

Façana sobre el pati dels interns del pavelló número 6.

Façana principal del pavelló número 6. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 61

62 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 63

Biblioteca de Pau Font de Rubinat Carrer de les Galanes, 19

64 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Carles Fargas

ner, i és un dels seus més interessants treballs d’interiorisme conservats actualment in situ. El resultat és un edifici de planta baixa i dos pisos d’austera façana, que combina el parament d’obra vista amb la pedra calcària dels emmarcaments dels balcons i altres elements. És composada a partir de dos amplis arcs rebaixats a la planta baixa que, al primer pis, es transformen en dos grans obertures corresponents a un balcó corregut que ocupa tota l’amplada de la façana. Al segon pis hi trobem una galeria de 9 finestres d’arc escarser. Destaca el disseny de les obertures del primer pis, amb l’ús de peces de pedra calcària que, perllongant-se horitzontalment a través del mur d’obra, les uneixen. El treball de forja del balcó és molt interessant, amb un disseny molt personal i ric que s’aparta de les solucions més aviat seriades emprades en molts dels edificis reusencs contemporanis. Aquesta característica ens fa creure que el disseny d’aquesta barana ja es deu a la intervenció de Domènech i Montaner, amic de Pau Font, amb qui havia coincidit a la celebració de l’Assemblea de

Manresa de la Unió Catalanista, on es redactaren les conegudes Bases de Manresa, entre els signants de les quals trobem els dos personatges. A més, en aquells anys, Font era el president del Consell d’Administració de la Societat de l’Institut Pere Mata, i Domènech, durant les seves estades a la ciutat, s’allotjava a casa seva. A la sala de lectura hi trobem una magnífica llar de foc de pedra, excel·lentment treballada amb la representació de roses, la flor emblema de la ciutat, escuts... Flanquegen la llar de foc dues grans vidrieres, corresponents a les obertures del balcó del carrer de les Galanes, probablement dissenyades per Gaspar Homar, amb la representació de rosers estilitzats i els escuts de la família Font de Rubinat, com a testimoni d’una de les múltiples afeccions de Pau Font, l’heràldica. Destaca la decoració de marqueteria del sostre i les sorprenents escales hel·licoidals de la cantonada. A la part superior de la llar, dins un medalló trobem la data de 1910, any teòric de l’acabament de les obres d’aquest espai, en realitat inacabat.

La Biblioteca de Pau Font de Rubinat, el 1910. (AHPFdR)

Ens trobem davant un exemple complex de construcció. El projecte que Pau Font de Rubinat presentà a l’Ajuntament pel permís d’obra és datat el dos de gener de 1898 i signat per Pau Monguió, cosa que ens fa creure que és obra de Pere Caselles. Aquesta nova construcció és una ampliació de la casa pairal de la família Font de Rubinat, situada al carrer de la Presó, 2, com ens ho indica la instància que acompanya el plànol, on podem llegir: “pera donar més esbarjo á la casa número 2 del carrer de la Presó desitja ampliarla ab las casas posteriors números 3 y 5 del carrer del Osset reconstruhintlas segons los plans que per duplicat acompanya“. Aquests plànols corresponen a la façana actual del carrer de les Galanes, 19. El 1908 es presentà a l’Ajuntament una nova sol·licitud, sense informació gràfica, per posar la llosana del balcó, és a dir, es reprenia l’obra iniciada 10 anys abans i que encara no s’havia conclòs. Aquesta data ens marca l’inici d’un segon període constructiu al qual seguí l’adequació dels interiors, obra de Lluís Domènech i Monta-

Carles Fargas

Lluís Domènech i Montaner 1898-1910

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 65

Casa Rull Carrer de Sant Joan, 27

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Lluís Domènech i Montaner 1900-1901

Aquest és el primer encàrrec privat que rebé Lluís Domènech i Montaner a Reus després de la seva arribada a la ciutat per construir-hi l’Institut Pere Mata. El maig de 1900, el notari Pere Rull Trilla comprà a l’Ajuntament uns terrenys al davant de l’Hospital, i encarregà a Domènech i Montaner la construcció del seu habitatge. Rull coneixia l’arquitecte perquè era soci fundador de la Sociedad Manicomio de Reus, i coincidien ideològicament al voltant de la Unió Catalanista. Domènech concebé un edifici de planta baixa i dos pisos que, amb una sola paret mitgera, tenia dues façanes obertes sobre el seu jardí privat i una tercera, la principal, sobre el carrer de Sant Joan. El disseny de les façanes de l’edifici responen al mateix llenguatge emprat a l’Institut Pere Mata, repetint l’elecció dels materials i algunes de les solucions compositives. 66 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Sobre un sòcol de pedra que ocupa tota l’alçada de la planta baixa, s’aixequen els murs d’obra vista; l’ús d’aquest material en un habitatge urbà era mostra d’una gran modernitat, quan el maó era el material característic de les grans construccions industrials, i no s’usava en arquitectura domèstica. Els elements decoratius i els emmarcaments de les obertures són de pedra, amb formes derivades del món medieval. Les dues cantonades de l’edifici, com és usual en l’obra de Domènech, actuen com a punts d’articulació entre les façanes. Aquesta idea de donar importància a la cantonada està remarcada a la façana principal per la col·locació d’una columna de pedra a triple alçada. La barana del balcó del pis principal recorre bona part del perímetre de l’edifici reforçant la idea de continuïtat entre totes les seves façanes, però mentre que a la façana principal és de

pedra, a les altres dues es transforma en una lleugera barana de ferro forjat, però amb la mateixa repetició d’un mòdul amb la representació de temàtica floral amb les línies coup de fouet pròpies de l’Art Nouveau internacional. La decoració de la façana és plena d’al·lusions al propietari i al seu ofici: la presideixen les seves inicials, PR, que flanquegen una ploma al·lusiva a l’ofici de notari, les balances com a símbol de justícia, el lleó de la cantonada com a al·legoria de la fortalesa i el gos (que estava situat sobre la columna de la porta d’accés al jardí, però que malauradament ha desaparegut) com a símbol de la fidelitat. A més, a la cantonada de la casa, adossats a la columna, hi ha dos lleons rampants que ens il·lustren l’interès manifest de Domènech per l’heràldica, disciplina de la qual en fou un gran coneixedor i que molt sovint usà en la decoració d’algunes de les seves obres.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 67

La Casa Rull en construcció, el 1901. (Arxiu Històric COAC. Dem. Girona)

La casa Rull cap al 1905.

68 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

A la planta superior es desplega una successió de finestres que ressegueixen el perímetre de l’edifici, a la façana principal agrupades en tres grups de tres, i a les altres dues en forma de galeria, que inclou algunes falses obertures decorades amb rajoles dissenyades per l’arquitecte Antoni M. Gallissà i produïdes per la casa Pujol i Bausis, que amb les seves tonalitats blavoses lliguen amb les persianes de les altres finestres. Emfatitzant l’estètica medievalitzant de la casa, Domènech hi aplicà un coronament que ens recorda els merlets d’un castell, amb la repetició successiva del mateix tema floral que el de la barana del balcó. Sobre aquests merlets hi trobem uns elements decoratius de pedra que l’arquitecte ja havia usat, però de ceràmica vidriada, al cafè-restaurant de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1888. Des de la Revista del Centro de Lectura es definí l’estil de l’edifici com “la transformación del estilo de los siglos XIII, XIV y XV, en uno propio”, al mateix temps que es criticava la seva poca aparença d’habitatge privat amb les següents paraules: “el edificio en cuestión es rico en detalles y conjunto, pero tal vez pierde algo de carácter propio que ha de revestir una casa habitación, por los vuelos que se le ha dado, para convertirla en un edificio público, cosa que, puede ser opinión particular, pero que no hace desmerecer el concepto artístico de la obra”. L’interior de la Casa Rull ha estat molt alterat però conserva, en algunes estances, els paviments originals, tipus Nolla, i les estructures complexes de biguetes dels sostres formant cassetons, que també trobem en altres obres de Domènech a Reus, com per exemple al pavelló número 6 de l’Institut Pere Mata, o a la botiga de la Casa Navàs. Pere Rull quan morí el 1921, vidu i sense fills, donà l’edifici a la ciutat per ubicar-hi un museu que havia de portar el nom de PrimRull. L’Ajuntament prengué possessió de l’edifici el 1926, però aprofitant la lentitud de l’administració per instal·lar-s’hi, Fèlix Gasull, propietari de la gran casa veïna també dissenyada per Lluís Domènech i Montaner, ocupà part del jardí amb la construcció d’un magatzem. El Museu Prim-Rull s’inaugurà definitivament el 1934. Des de 1988, després d’una restauració integral de l’edifici, és la seu de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Reus i allotja diversos serveis municipals.

La Casa Rull cap el 1950. (FMR) ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 69

Casa Punyed Carrer de Llovera, 47-49

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1900-1902

Edifici d’habitatges entre mitgeres de planta baixa i tres pisos fet construir pels germans Iglesias Òdena, propietaris de La Manufacturera de Algodón, una important fàbrica de filatures i teixits de cotó popularment coneguda amb el nom del Vapor Vell. La seva façana respon a l’estil medievalitzant emprat per Caselles a l’inici de la seva carrera, que reinterpreta solucions decoratives d’origen medieval, però en aquest cas queda ben palesa la influència exercida per Domènech i Montaner sobre l’arquitecte reusenc. L’elecció i combinació dels materials i el llenguatge arquitectònic emprat ens recorden els pavellons que en aquell moment s’estaven construint a l’Institut Pere Mata i a la Casa Rull, del carrer de Sant Joan. Caselles adopta del mestre la combinació del mur d’obra vista amb els elements decoratius de pedra dels emmarcaments d’obertures, baranes dels balcons, etc. La planta baixa, obrada en pedra, presenta un disseny molt acurat dels emmarcaments de 70 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

les tres obertures; la de l’escala de veïns conserva la porta original, de doble batent, decorada amb motius vegetals. Decorativament destaca la planta superior, on els tres balcons són flanquejats per columnes de pedra que sostenen un arc carpanell, coronat per decoració vegetal, que protegeix un plafó decoratiu de pedra amb l’escut de Catalunya que amaga els espiralls de ventilació de l’espai sota coberta. Aquestes columnes al mateix temps sembla que es recolzin sobre sis mènsules amb la representació de sis rostres humans treballats molt geomètricament que assoleixen gairebé un caràcter caricaturesc. Les sis mènsules dels guardapols dels balcons de la planta principal reben un tractament escultòric molt menys personal que l’anterior; a la porta central s’hi representen dos rostres, un femení i l’altre masculí, mentre que al balcó esquerre hi trobem dos animals fantàstics, i el de la banda sud és decorat amb formes vegetals.

A la planta principal hi ha un ampli balcó corregut, recolzat sobre vuit grans mènsules, amb una barana de pedra treballada com si es tractés d’una traceria d’un edifici gòtic. El trencaaigües de la porta central d’aquest balcó és coronat per un relleu de riques formes vegetals. A la Revista del Centro de Lectura de febrer de 1903 hi llegim la següent opinió respecte les obertures de la planta baixa: “estructura muy original, revelando los albores del estilo modernista cumplidamente hermandado con tendencias ogivales, que el autor del proyecto cultiva con tanto cariño“. L’article, signat “El Bachiller Estético“, ens informa que Pere Caselles és l’autor del projecte i el director de les obres, malgrat que els plànols conservats estiguin signats per Pau Monguió, com passa en gairebé totes les obres reusenques de Caselles. Als baixos d’aquest edifici s’hi establí durant molts anys la farmàcia Punyed, de la qual prové el nom amb què es coneix la casa.

La farmàcia Punyed la dècada de 1920. ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 71

Casa Querol Carrer de llovera, 17

El 1901 Ferran de Querol Bofarull féu construir de nova planta, al costat del Palau Bofarull, també propietat seva, aquest estret edifici d’habitatges entre mitgeres, de planta baixa, entresòl i dues plantes. L’estretor de la façana únicament deixa lloc a una obertura per planta. La decoració de la façana, eclèctica, barreja formes sorgides de la mirada idealitzada cap als llenguatges arquitectònics del passat. És interessant l’opinió de la Revista del Centro de Lectura de gener de 1902: “la traza de la misma está basada en las modernas construcciones de Alemania y Austria más en boga, despojándola de toda ornamentación pesada é infundada, ciñéndose a lo verdaderamente necesario“. El detall informatiu ens ajuda a entendre com a inicis del segle XX els professionals estaven al corrent de les novetats arquitectòniques europees, ajudats per publicacions il·lustrades que permetien la difusió dels nous models estètics. És interessant assenyalar com, malgrat la càrrega decorativa que la nostra mirada del segle XXI percep en observar la seva façana, l’opinió 72 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1901

contemporània el presenta com un edifici de formes novedoses, al corrent de la nova arquitectura, i teòricament despullat d’elements superflus. El mateix article assenyala a Pere Caselles com autor del projecte, la qual cosa ens referma en la idea que n’és ell l’autor, i no Pau Monguió, malgrat que sigui la signatura d’aquest la que apareix en els plànols conservats. La façana de planta baixa i entresòl, és construïda amb pedra, mentre que la resta és

d’obra vista, amb detalls decoratius de pedra, com també ho són els emmarcaments de les obertures; aquesta combinació de materials Caselles ja l’havia usat mesos abans en el projecte de la casa Punyed, uns metres més amunt. Les falses finestres que flanquegen el balcó de la planta superior són decorades amb esgrafiats amb la representació dels escuts de Reus, la rosa, i de la família del promotor de l’edifici, la torre; aquest mateix escut també el trobem a la llinda del balcó del pis principal. Coronant l’edifici hi ha la data de construcció, 1901. L’edifici és el primer exemple, si fem abstracció de les decoracions, d’un esquema de façana que Caselles usarà altres vegades quan es trobi davant el repte de construir edificis en solars exageradament estrets; per exemple el trobem semblant a la casa Mata del carrer Casals. Querol, que fou escriptor i ocupà els càrrecs d’alcalde de Tarragona i president de la Diputació, entre d’altres, impulsà una important renovació arquitectònica del carrer Llovera, amb la construcció del núm. 31 l’any 1900, el núm. 17 el 1901 i la reforma del Palau Bofarull.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 73

Casa Navàs Plaça del Mercadal, 7

El 1901 Joaquim Navàs Padró, propietari d’un important comerç de teixits, decidí construir un nou edifici on tingués cabuda el seu negoci i l’habitatge d’ell i de la seva esposa, Josepa Blasco, a més de les estances dedicades al servei. Per aixecar el nou edifici escollí el solar de la confluència del carrer Jesús amb la plaça del Mercadal, aleshores plaça de la Constitució, llavors ocupat per la casa Cardenyes, un antic casalici del segle XVII. Joaquim Navàs encarregà el projecte al millor arquitecte que tenia al seu abast, Lluís Domènech i Montaner, capaç d’aixecar davant la resta de la societat reusenca un edifici on emmirallar-se i que no deixés dubtes de la rellevància social i econòmica que havia aconseguit gràcies a la seva dedicació al negoci familiar. Joaquim Navàs, en la seva condició de soci fundador de la societat

74 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Lluís Domènech i Montaner 1901-1907

promotora de l’Institut Pere Mata, tenia un coneixement directe de l’obra de l’arquitecte, que d’altra banda, llavors, ja estava construint la Casa Rull, el seu primer encàrrec dins el nucli urbà de Reus. Els plànols de l’edifici foren presentats a l’Ajuntament el 10 d’octubre de 1901, la mateixa data de la seva signatura. Dos anys més tard, quan la casa encara estava en construcció, l’arquitecte els completà amb el disseny de la galeria d’arcs que tanca la terrassa del carrer Jesús. Domènech projectà un edifici amb una façana monumental de pedra sobre la plaça del Mercadal, clarament afrontat a l’edifici renaixentista de l’Ajuntament, tot respectant el criteri d’ordenació general de la plaça, formada per la successió de cases porxades. Aquest interès per

monumentalitzar la casa quedà reforçat amb l’erecció de l’alta torre de pedra i vidre que s’alçava sobre l’eix d’intersecció de la façana principal amb la del carrer Jesús, acompanyada per l’espectacular coronament esglaonat de sobre la tribuna. Aquests dos elements foren destruïts durant la Guerra Civil, quan el 26 de març de 1938, enmig dels virulents bombardejos que afectaren la ciutat, un projectil impactà sobre la veïna casa Pedrol, situada a l’altra banda del carrer de Jesús, i ocasionà greus desperfectes a la Casa Navàs. Per garantir la correcta il·luminació interior de l’edifici, Domènech projectà un pati al sector oest, gràcies al qual dotà la casa d’una tercera façana on obrir finestres, i que al mateix temps possibilitava la il·luminació zenital de la

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 75

La Casa Navàs els primers anys del segle XX.

Josep M. Casanoves

botiga de la planta baixa. Per tapar les dues parets mitgeres que s’alcen sobre aquesta terrassa, i a més ampliar-la visualment gràcies a l’hàbil ús de la perspectiva, Domènech i Montaner dissenyà dos grans plafons ceràmics, emmarcats per paraments de maó, amb la representació de dos símbols de l’expansió catalana a la Mediterrània: la sortida des de Salou de la flota catalana a la conquesta de Mallorca i una visió de la ciutat grega de Tessalònica. Aquesta terrassa s’obre al carrer de Jesús a través de tres arcs ultrapassats que originàriament es completaven amb vidrieres, també perdudes amb l’explosió de la bomba. Continuant amb aquesta preocupació per la il·luminació dels interiors, perforà verticalment l’edifici i creà dos patis coberts contigus, comunicats per una àmplia vidriera on situà la caixa d’escala d’accés a la zona residencial i el vestíbul que actua com a distribuïdor. Tota la superfície de la planta baixa, excepte l’espai ocupat pel vestíbul i l’escala principal, es reservà per situar-hi la botiga de teixits, veritable motor de la casa, i els magatzems necessaris per portar a terme l’activitat comercial. La botiga és concebuda gairebé com un interior de caràcter industrial, cercant la màxima diafanitat de l’espai, mitjançant l’ús d’esveltes columnes de fosa de ferro realitzades a la foneria Martín Martí de Reus. Els murs, folrats per prestatgeries de fusta, aprofiten l’alçada de la sala mitjançant una galeria que en recorre el perímetre, suportada per una gràcil estructura de ferro forjat. Al fons de la sala, encara s’hi conserva el petit espai destinat a les oficines del negoci, des de les quals es pot controlar l’activitat que s’hi desenvolupa. Connectat a la botiga a través d’un curt passadís, trobem el magatzem, un espai emocionant, de planta gairebé quadrada i triple alçada, envoltat per prestatgeries amb un doble nivell de galeries i amb il·luminació zenital. La planta principal, destinada a l’habitatge del matrimoni Navàs Blasco, és decorada amb la profusió de formes típiques del repertori de Domènech. Als paviment s’hi combinen els mosaics romans com el del vestíbul, els parquets realitzats per la casa Casas y Bardés de la sala i el menjador i els paviments hidràulics de la casa Escofet, Tejera y Cía. del despatx i zones de treball. Als paraments hi podem trobar revestiments ceràmics (com els de la cuina, la sala de bany i el rebost), esgrafiats, mosaics, pedra

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 77

La Casa Navàs els primers anys del segle xx.

Emili Argilaguet

78 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

treballada o poden estar folrats amb seda damasquinada com passa amb els de la sala de rebre. Complementen el conjunt de les arts decoratives els vitralls, realitzats per la casa Rigalt i Granell, que a banda d’embellir finestres i lluernes, arriben a transformar-se en els eteris envans entre la cambra de bany, el vestíbul i l’escala noble. Un element molt personal de la Casa Navàs és el mobiliari original conservat in situ, dissenyat i realitzat per Gaspar Homar, habitual col·laborador de Domènech i Montaner en les seves més destacades obres. En aquest encàrrec disposà de total llibertat econòmica per desenvolupar els seus dissenys de decoració que englobaven els treballs d’ebenisteria, teixits, llums, etc., fins al punt de crear els domassos necessaris per ornar els exteriors de la casa en dies de celebracions. Mostra dels artesans locals que treballaren a la casa foren el pintor Tomàs Bergadà o el picapedrer Bartolí, entre d’altres. Però la casa no tan sols ha conservat en perfecte estat les seves zones nobles, sinó també les estances de serveis, com per exemple la fantàstica cuina coberta amb volta catalana i proveïda de muntacàrregues que la comunica amb la botiga, o la cambra de bany, amb el seu parament original per garantir totes les comoditats imaginables en el moment de la seva construcció. La planta superior, inicialment destinada a estances del servei i dels treballadors de la botiga, però que finalment acollí entre d’altres la sala de música, rep un tractament decoratiu més senzill, però igualment molt interessant, amb l’ús d’arrambadors ceràmics de producció seriada, paviments hidràulics i mobiliari de producció industrialitzada de la casa Thonet de Bèlgica. Aquesta planta deixa encara veure les destrosses derivades de la caiguda de la bomba, que ocasionà l’ensorrament de la torre i la destrucció d’una part important d’aquest pis. La construcció de la casa s’inicià a finals de 1902, i a la Revista del Centro de Lectura, del 15 de febrer de 1903, hi podem llegir que “están a la altura de los zócalos“. El 1905 s’inaugurà la botiga, tot i que continuaven els treballs al sector d’habitatge, que començà a usar-se cap a 1907, malgrat que s’hi continuà treballant, en alguns detalls decoratius, fins al 1910. Després de visitar la Casa Navàs ens adonem un cop més que és com una mena de miratge entre el patrimoni de la ciutat, un edifici que manté els seus usos originals, el comerç i l’habitatge, preservant així la seva identitat.

Emili Argilaguet

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 79

Josep M. Casanoves

80 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 81

Josep M. Casanoves

82 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 83

Mas Cuadrada-Vil·la Maria Carretera d’Alcolea

Pere Caselles Tarrats 1902-1908

El 1902 Nemesi Cuadrada Òdena, propietari d’un negoci d’adobatge de pell i d’un molí de farina, provinent de Mataró, es féu construir un mas a la partida del Roquís, prop de la carretera d’Alcolea, seguint el costum de la burgesia reusenca de bastir segones residències generalment molt properes a la ciutat. Encarregà el projecte a Pere Caselles, el qual dissenyà un edifici que recull algunes de les invariables pròpies dels masos reusencs contemporanis, com per exemple la torre-mirador i la loggia lateral. És un edifici aïllat, amb planta baixa i dues plantes al seu cos principal. Les quatre façanes presenten un estucat que imita un aparell de carreus regulars de pedra. A l’últim pis, donant el tomb a tot el perímetre de l’edifici, s’hi desenvolupa una galeria de finestres, algunes d’elles simulades. De l’espai entre finestra i finestra arranca una motllura vertical que es converteix en un pinacle amb decoració vegetal. 84 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

A la façana principal, sobre la porta i el balcó central, hi trobem un cartell vidriat amb el nom del mas, homenatge a l’esposa del propietari, Maria Gibert, i a la torre, en un tondo com si es tractés d’un rosetó, un trencadís ceràmic amb les inicials d’aquest, N. C. A la façana est s’obre un altre accés, aquest cop protegit per una àmplia marquesina d’estructura metàl·lica. En les obres d’aquest edifici hi treballà l’esgrafiador Ramon Fàbregas i Pàmies, i Joan Domènech en va ser el constractista. En la seva construcció s’usaren peces ceràmiques dels arrimadors sobreres de les obres del pavelló 6 de l’Institut Pere Mata, que Cuadrada comprà el 1908. Es conserven els paviments tipus Nolla originals dels interiors, així com exemples d’arrambadors característics de la producció de Pujol i Bausis, i un altre de peces ceràmiques de formes orgàniques dissenyades per l’arquitecte terrassenc Lluís Muncunill.

Encara podem veure mostres de les pintures que decoraven els sostres, molt relacionades amb les del pavelló 6 o amb la botiga de la Casa Navàs, traçades amb l’ajuda de trepes. Es conserven dues portes interessants: la que comunica el vestíbul amb la sala principal de la casa, amb un atractiu disseny de fusteria, i la que comunica la mateixa sala amb el jardí, amb una gran entrada de llum circular. Llargs períodes d’escàs manteniment de l’edifici facilitaren la degradació d’alguns dels seus elements, com per exemple les baranes de les dues escales d’accés des del jardí, originàriament realitzades amb peces de pedra artificial de formes florals, que han estat substituïdes per senzilles baranes d’obra. La coberta de l’edifici, de doble vessant, reposa sobre un sistema estructural format a base d’arcs de maó reforçats amb tirants de fusta.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 85

Casa Carpa Carrer de Monterols, 34

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1903

Edifici de planta baixa i tres pisos entre mitgeres construït pel notari Joan Carpa Calbó a l’extrem del carrer Monterols, llavors anomenat carrer de Marià Fortuny. L’estretor del solar només deixa lloc a dues obertures per planta, que en el cas de la segona s’agrupen en una de sola. Entre els dos balcons de la primera planta sorgeix una tija vegetal que, després de passar pel darrere d’una de les faixes de l’encoixinat amb què es decora la façana, es desplega simètrica86 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ment cap a les llindes d’ambdues portes, ocupant amb fulles recargolades l’espai lliure sota el balcó del segon pis. És també interessant el treball de forja del balcó del primer pis, format per una senzilla barana de secció bombada a la qual s’hi han aplicat fulles de xapa retallada. Mentre que la decoració de la segona planta és molt senzilla, a la tercera reapareix el treball de la pedra en la decoració de les llindes dels balcons que es perllonga cap al voladís de la façana. Justament aquest coronament de l’edifici

rebé crítiques des de la Revista del Centre de Lectura, el febrer de 1904, on, després de dir que està ben resolt el conjunt del primer i segon pisos, diu: “no siendo tan aceptable la solución del cornisamiento a pesar de su novedad constructiva (…) el estilo es el vulgarmente dicho moderno, pero muy sobrio“. Malgrat les reformes realitzades als baixos, s’ha deixat a la vista una bella mostra de columna de fosa de ferro, fabricada a la foneria José Blanch y Oliva de Reus.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 87

Casa Bartolí Carrer de Llovera, 12

Arxiu Històric Comarcal de Reus

José Subietas Ferrater 1903

El 1903 Genaro Bartolí Codina encarregà al mestre d’obres Josep Subietas la construcció de nova planta de la façana del número 12 del carrer de Llovera, un edifici entre mitgeres de planta baixa i tres pisos. Aquesta casa és dels pocs exemples de façana construïda completament en pedra esculpida, sense usar el recurs de l’estuc. Si observem l’àmplia llinda de la planta baixa veurem com el treball d’estereotomia, amb l’orientació de les seves dovelles, testimonia la disposició del que havien estat dues obertures, originàriament separades per un pilar de pedra. 88 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

A la banda més al nord s’obria un ampli accés per al local comercial, al centre del qual hi havia una columna de fosa de ferro; la solitària mènsula sota el balcó del pis principal ens marca el lloc on estava situada. A l’extrem més proper a la plaça de Prim hi havia l’estreta porta d’accés a l’escala de l’edifici. A la dovella central hi ha esculpides les inicials del seu propietari: GB. Tota la façana és carregada d’elements decoratius, tant en el pronunciat encoixinat del parament com en les formes geomètriques i vegetals que emmarquen les obertures.

El coronament de la façana és format a partir del joc de volums creat per la combinació de blocs de pedra verticals, que recorden un emmerletat medieval. Els balcons dels dos pisos són correguts i ocupen tota l’amplada de la façana, amb baranes de ferro forjat. La Revista del Centro de Lectura del febrer de 1904, critica la falta d’unitat d’estil de la façana: “mientras una parte de los detalles són góticos, otros son modernistas, lo que malogra la obra“.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 89

Casa Laguna Carrer de Monterols, 15

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1904

Malgrat els escassos metres d’amplada de l’edifici encarregat pel mestre d’escola Sixto Laguna, Pere Caselles hi sabé desplegar la seva habilitat per aconseguir una de les façanes més interessants de la seva producció, i clarament la que dóna un paper més destacat a la ceràmica d’entre totes les construccions modernistes reusenques, combinant diferents tècniques, des del trencadís fins als recobriments senzills de tipus seriat, amb una gran riquesa de recursos. Aquesta combinació de tècniques i colors aconsegueix crear un conjunt molt ric en cromatisme i textures. 90 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

A les plantes primera i segona es combina un sòcol de ceràmica vidriada de color turquesa, l’obra vista fins a la línia d’imposta i la decoració de trencadís des d’aquesta fins al nivell superior. A la tercera planta, la façana és totalment recoberta per la combinació de peces de ceràmica vidriada decorades i dos petits plafons de trencadís amb la representació de dues flors blanques. Flanquejant la porta del balcó de la primera planta, sobre un fons blau de trencadís, hi trobem dues grans flors en relleu que emmarquen les inicials del promotor de l’edifici (SL).

Les obertures s’emmarquen amb peces de pedra que també s’usen per construir el coronament de la façana, el qual amb quatre pinacles sosté la senzilla barana del terrat. Hi ha un interès per donar un paper decoratiu a les baranes dels balcons, tant en el treball de forja, el disseny del qual recorda molt la barana de l’escala del pavelló de Serveis Generals de l’Institut Pere Mata, com en les ondulacions que creen a la façana, sobretot en les dues plantes superiors, que ajuden a donar caràcter a una de les façanes més estretes, però alhora més atractives, del modernisme reusenc.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 91

Casa Munné Raval de Martí Folguera, 2

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1904

El contractista d’obres Pere Munné Domingo, enriquit gràcies a la seva activitat constructora entre la qual trobem obres destacades com la Casa Navàs, es construí una nova gran casa. Es tracta d’un edifici de planta baixa i tres plantes, amb façanes als carrers Barreres, Jesús i al raval Martí Folguera. L’eix principal de la casa és marcat per la potent tribuna cantonera de planta octogonal, de ferro i vidre, que, recolzada sobre una columna d’ampli capitell de la planta baixa, s’eleva fins al nivell del terrat. Aquest interès per marcar la cantonada com a punt fort de l’edifici, amb una destacada verticalitat, ha fet que sovint s’assenyalessin paral·lelismes entre aquest edifici i algunes de les obres de Domènech i Montaner. També trobem 92 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

punts de contacte amb la Casa Navàs en l’elecció de determinats materials constructius, com per exemple la pedra vermella del basament, que la tradició oral diu que era manllevada per Munné de la casa que Domènech aixecava al Mercadal, així com en el disseny abstracte dels arcs de les obertures dels baixos. Destaca la decoració escultòrica de la planta baixa, amb la sanefa de fulles del sòcol que ressegueix tot l’edifici i els motius vegetals que trobem a les llindes de les portes dels baixos. També és interessant la decoració de la resta de la façana, concentrada bàsicament als emmarcaments dels balcons i a les motllures horitzontals que marquen els diferents pisos.

La barana de pedra del terrat intercala segments de disseny geomètric entre petits pinacles amb decoració vegetal. Al vestíbul es conserva un interessant sostre enteixinat suportat per mènsules amb forma de dracs. El pis principal conserva la decoració original en guix d’alguns dels seus sostres, així com els paviments. Segons explica la tradició, mentre duraren les obres de l’edifici es mantingueren en part dempeus les antigues façanes de l’edifici, que no s’enderrocaren fins que l’edifici no va estar acabat, fet que deixà enlluernats els reusencs que fins llavors no havien pogut veure el nou aspecte de la casa.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 93

94 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 95

Casa Codina Carrer de Monterols, 30

Es tracta d’un senzill edifici d’habitatges entre mitgeres de planta baixa i quatre pisos, amb dues obertures per planta. El féu construir Ernest Codina Roig, propietari d’un negoci majorista d’importació i fabricació de puntes de Brussel·les, brodats suïssos i altres manufactures tèxtils, amb magatzems a la façana posterior del carrer Galió i fàbrica a la població suïssa de St. Galle. L’interès artístic d’aquest edifici el trobem en la decoració de la seva façana, que combina dues tècniques diferents, l’esgrafiat i la pintura, i no pas en la seva concepció arquitectònica. A cada una de les plantes, des del nivell de terra fins a la línia d’imposta, hi trobem una decoració esgrafiada amb la reproducció de formes 96 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1905

florals que, retallades sobre un fons vermellós, semblen escampar-se per la superfície. Aquest esgrafiat s’acaba al nivell d’imposta amb un perfil irregular que encaixa amb la pintura mural que reprodueix estilitzades formes vegetals amb un fort valor lineal de coup de fouet. Justament la forma d’aquestes franges decoratives, que semblen penjar des de cada un dels pisos, podrien estar inspirades en les puntes de coixí i blondes que des d’aquesta casa comercialitzava Ernest Codina. Les mènsules de pedra que sostenen els balcons són decorades amb flors i fulles amb un cert paral·lelisme amb els dibuixos de l’esgrafiat.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 97

Casa Miró Carrer de Sant Llorenç, 15

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1905

El 1905, Raimunda Sans, vídua de Miró, en nom de la família Miró, propietària d’un important negoci de comercialització i exportació de vins, decidí construir-se, a pocs metres de la plaça de Prim, un gran edifici que acollís a la vegada la seva residència familiar i les instal·lacions necessàries per desenvolupar la seva activitat empresarial. L’edifici destinat a habitatges, de planta baixa i tres pisos, ocupa la cantonada entre el carrer de Sant Llorenç i el dels Recs, mentre que els magatzems ocupen la resta de la finca, amb façana al carrer de Pere Òdena a més dels dos ja mencionats. Són interessants els balcons correguts de la primera i segona planta, que donant el tomb a la cantonada fan de nexe d’unió entre ambdues 98 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

façanes i que com la resta de balcons de l’edifici, presenten les característiques baranes de forja de secció bombada. Sobre el magatzem, tres arcs rebaixats fan de façana del terrat del pis principal, amb un cert mimetisme de la solució adoptada per Domènech i Montaner a la Casa Navàs. Les façanes, sobre un sòcol de pedra d’aproximadament un metre d’alçada, són recobertes per un estucat que imita un aparell regular de carreus de pedra. El coronament de l’edifici, format per una cornisa esglaonada, crea un perfil similar a una estructura emmerlatada, però el projecte original preveia un coronament més complex i ric formalment, amb la combinació d’elements verticals d’obra amb d’altres de forja que donaven un caràcter més monumental a la façana.

La decoració es concentra a la part superior de les portes dels balcons, en els marcs semicirculars amb representacions d’origen vegetal. A les dobles mènsules de pedra que sostenen els balcons del pis principal hi distingim gravat el característic coup de fouet de l’Art Nouveau internacional. També és interessant la façana del magatzem del carrer Pere Òdena, amb una successió d’obertures emmarcades per un esquema ornamental a base de simulades dovelles d’estuc. El vestíbul de la casa és decorat amb pintures murals que representen nimfes amb copes de vi, al·legòriques a l’activitat comercial del propietari. L’interior del pis principal encara conserva part de la seva decoració original, amb mobiliari d’un ric modernisme floral.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 99

Casa Anguera Raval de Sant Pere, 43-45

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1905

A l’extrem del raval de Sant Pere, proper a la plaça de la Sang, hi trobem un edifici entre mitgeres, de planta baixa, entresòl i tres pisos, que destaca per la seva rica decoració floral, recentment restaurada. És l’únic exemple de l’obra de Caselles en què la decoració desplegada per la façana té un caràcter bàsicament escultural, amb la representació de grups de roses de grans dimensions gairebé exemptes disposades a la cornisa superior de l’edifici, sota el terrat, i als espais inferiors dels repeus dels balcons. Les obertures es distribueixen a la façana seguint quatre eixos verticals des de la planta baixa fins a l’últim pis. A la part baixa de la façana, cinc pilars de pedra, que amb els seus capitells sostenen el balcó corregut del 100 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

pis principal, unifiquen l’espai ocupat per la planta baixa i l’entresòl. Aquests cinc pilars tenen una continuïtat a les plantes superiors, fins al coronament de la façana, mitjançant l’ús d’estuc que imita un aparell de carreus regulars de pedra. La resta de superfície del mur, on s’obren els balcons, és decorada amb esgrafiats de motius florals, com també ho és el vestíbul. La combinació de balcons correguts i senzills, tots ells amb baranes de forja, ajuda a crear un cert ritme compositiu. L’originalitat de la façana d’aquest edifici segurament té part de la seva explicació en la personalitat i els coneixements del seu propietari, que inicià estudis d’arquitectura a Barcelona, per traslladar-se més tard, a Madrid.

Josep Anguera Corbella va escriure diversos articles a la Revista del Centro de Lectura de 1901dedicats a la temàtica arquitectònica. Sota el títol “L’art en els edificis“ diu que “l’arquitectura que en altras regions d’Espanya’s limita a apropiarse el gust francés derivat del romànich, pren en nostra terra un segell de personalitat propia mercé als esforços d’uns quanta arquitectes com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí, Sagnier, Gallissà y d’altres“. Diu que aquesta arquitectura té dos fonts d’inspiració, el gòtic civil i la flora i la fauna. Continua reflexionant sobre aquests temes en els articles “L’art en la via pública“, publicats als números següents de la mateixa revista.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 101

Estació Enològica Passeig de Sunyer, 4-6

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1906-1909

El 1904 l’Ajuntament sol·licità al Govern de l’Estat la creació d’una Estació Enològica que havia de respondre a les necessitats de la zona d’influència de la ciutat, important productora de vi, que en aquells moments estava portant a terme la replantació dels conreus amb vinya americana. El 1905 es creà, per Reial Ordre, l’Estació Enològica de Reus, de la qual en seria el primer director l’enginyer agrònom Claudi Oliveras, fins aleshores director de la de Vilafranca del Penedès. Les obres s’adjudicaren per subhasta a Josep Monné Güell el novembre de 1906. Tot i que la recepció definitiva de l’edifici

102 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

es féu efectiva el 30 d’abril de 1909, no fou fins al 27 de novembre de 1910 que no s’inauguraren oficialment les noves instal·lacions. El conjunt de construccions de l’Estació Enològica ocupa l’illa de cases delimitada pel passeig Sunyer i els carrers Escorxador, Doctor Frías i Doctor Ferran. Està format per un edifici central, de planta baixa i dos pisos, i un seguit d’edificacions que, alternant alçades de planta baixa i planta i pis, ocupen el perímetre del terreny deixant lliure la façana del passeig Sunyer, que delimita el jardí amb una tanca amb mur de pedra, maó aplantillat i pilars de maó

que sostenen una reixa de ferro. Els pilars són decorats amb peces de pedra amb la representació de la rosa de la ciutat i mitges esferes recobertes de mosaic policrom sobre corones de formes vegetals esculpides. L’edifici central és de planta quadrada. La planta baixa era destinada a oficines i a l’habitatge del porter, el primer pis es reservà per a l’habitatge de l’enginyer director de l’estació i al pis superior s’ubicaren els habitatges d’altres empleats. Sobre el terrat, i com a continuació de la caixa d’escala, s’aixeca una torre de planta quadrada que, a banda de tenir un valor estètic,

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 103

L’Estació Enològia cap a 1920.

104 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

responia a la necessitat de disposar d’un lloc per situar els instruments d’observació meteorològica. Les seves quatre façanes són construïdes majoritàriament amb maó vist, sobre un sòcol de pedra, i incorporen elements d’obra com els emmarcaments dels balcons del pis principal, i d’altres decoratius de pedra esculpida. La façana principal s’articula a partir de sis pilastres de maó que, arrancant des del sòcol de maçoneria, pugen fins al nivell superior de la façana, on recullen uns arcs escarsers amb dovella central de pedra. Aquestes pilastres tenen una mena de capitell on es representen escultòricament diferents fruits del camp (avellanes, raïm, magranes, olives...) fent referència a la dedicació agrícola del centre. Aquesta solució decorativa recorda detalls utilitzats per Pere Caselles el 1902 en construir la seu de la sucursal del Banc d’Espanya, al raval de Santa Anna, 59. Al pis principal, sobre la porta d’accés, hi ha un balcó amb una interessant barana de pedra que integra en el seu disseny el rètol identificador de l’edifici, mentre que la resta de balcons tenen la recurrent barana de forja de secció bombada. El tipus d’obertures de façana varia segons els pisos; així, a la planta baixa trobem grans finestrals amb arcs carpanells; al primer pis, portes de balcons amb motllura arquitravada, menys la central, i a l’últim, obertures amb arcs escarsers. Presideix la façana un gran escut d’Espanya de pedra. De l’interior destaquen els espais de planta baixa destinats a oficines, que es caracteritzen pels arrimadors i taulells ceràmics de color blanc, i un interessant sistema de tancaments a base d’envans de fusteria i vidre. Aquests espais són molt diàfans gràcies a l’ús de columnes de fosa de ferro. Des de la zona d’oficines passem als laboratoris, encara avui actius i que mantenen la seva imatge original. A la resta d’edificacions, amb façanes d’aparell poligonal de pedra i elements ceràmics, s’hi situaven les aules, un laboratori fotogràfic, un museu de maquinària agrícola, zones de treball, una cava, etc. El projecte original preveia una tercera planta a l’edifici principal, així com també un nivell més d’alçada a la torre del terrat. També és diferent el disseny de certs detalls decoratius i el del tancament del jardí, que al plànol presenta uns treballs de forja plenament modernistes amb dinàmiques formes coup de fuet.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 105

Casa Sagarra Carrer de Sant joan, 12-14

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1908

Al carrer de Sant Joan, prop de la plaça del Prim, centre neuràlgic de la ciutat, s’hi aixeca la casa de Jaume Sagarra Constantí, un edifici d’habitatges entre mitgeres de planta baixa i quatre pisos. El disseny de la façana recorda el de la Casa Tomàs Jordi del carrer Llovera, que Caselles projectà l’any següent i del qual creiem que n’és un precedent amb uns nivells d’acabat sensiblement inferiors. S’estableix una diferenciació entre la 106 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

planta baixa i l’entresòl i la resta de plantes. El sector baix de la façana té un primer cos de pedra, la planta baixa, i un segon cos amb una delicada decoració escultòrica floral que emmarca unes zones esgrafiades amb la representació de dos animals fantàstics afrontats acompanyats d’elements vegetals. A partir de la planta següent, la corresponent al pis principal, el tractament de la façana és diferent, amb un fons d’estuc que imita un aparell de carreus regulars de pedra,

i una rica decoració floral de pedra artificial al nivell de les llindes dels balcons. La façana es corona amb una cornisa decorativa que alterna motius vegetals amb tres rostres femenins, i es completa amb el tancament del terrat, que combina la barana de forja de ferro i els elements d’obra. Les baranes dels balcons estan resoltes amb un molt senzill treball de forja amb aplicacions de flors de xapa de ferro estampada.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 107

Pavelló de Bany del Mas Vilella Carrer del Pare Manyanet, 27

(?) c. 1908

Al costat del Mas Vilella, magnífic exemple dels exuberants masos propers a la ciutat que la burgesia reusenca es feu construir els últims anys del segle XIX, s’aixeca aquesta construcció singular, avui inclosa a les instal·lacions del Col· legi del Pare Manyanet. Joan Vilella Estivill, industrial del petroli i el vidre reusenc, propietari de La Pensilvània, solventà la mancança d’una àmplia cambra de bany al seu mas proper al Santuari de Misericòrdia, amb la construcció, al jardí, d’aquest pavelló aïllat. Es tracta d’un edifici d’un sol nivell, de planta quadrada, amb coberta cupulada i llanterna superior. Les quatre façanes, blanques, són decorades amb esgrafiats policroms amb la representació de branques florides de rosers que es concentren a la zona alta de les façanes i garlandes que emmarquen les obertures. A la façana oest hi ha una triple finestra singularitzada respecte la resta d’obertures, recoberta amb trencadís de ceràmica de color blau i blanc. La planta del pavelló es distribueix en tres espais diferenciats, un primer, de reduïdes dimensions i cobert amb volta d’aresta amb deco108 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ració pictòrica, fa les funcions de vestíbul, abans d’accedir a la sala central, on trobem un dels espais més sorprenents del modernisme reusenc. És una estança de planta quadrada coberta amb una interessant cúpula calada sobre petxines. Aquest era l’espai, totalment aïllat visualment de l’exterior, específicament dedicat al bany, amb la disposició d’una banyera encastada al terra. La part inferior dels murs és protegida per un arrimador de peces ceràmiques decorades amb formes vegetals, mentre que la resta és estucada en blanc. Les cantonades de la sala són decorades amb esgrafiats daurats amb dibuixos vegetals molt estilitzats, que es desenvolupen en alçada fins arribar a les petxines que sostenen la cúpula. El disseny dels esgrafiats ens recorda l’estètica

pròpia del cercle vienès, amb les solucions emprades per la Sezession. La decoració de la mitja esfera combina els dibuixos calats que, gràcies a un sistema de doble cúpula, garanteixen la ventilació i il·luminació de l’espai, amb motius vegetals també esgrafiats de color daurat. Aquesta sala central queda aïllada de l’exterior per un passadís de servei que ressegueix el perímetre del pavelló i que conserva la màquina de bombeig de l’aigua del pou situat al seu subsòl. A l’exterior la coberta d’aresta és envoltada per un voladís format per revoltons perpendiculars a les façanes, suportats per tirants de ferro. El mateix sistema de coberta es repeteix a la cúpula central. Ambdues cobertes són decorades amb ceràmica vidriada, combinant peces llises de color blanc amb peces decorades al nivell inferior, i peces decorades amb peces llises blaves al superior. El pavelló ha sofert diverses transformacions que han alterat en part la seva imatge original, per exemple transformant les escales, de les quals conservem una mostra de les baranes de forja que les protegien, en una rampa que permetés utilitzar el pavelló com a garatge.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 109

110 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 111

Casa Iglésias Carrer de Jesús, 3-5-7

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1908

Edifici d’habitatges entre mitgeres de planta baixa i tres pisos format per tres escales de veïns, encara que gràcies al tractament unitari de la seva façana aconsegueix donar la impressió que es tracta d’un únic i ampli edifici. A la planta baixa, construïda amb pedra, hi trobem els detalls decoratius escultòrics de treball més acurat, concretament a la decoració floral en forma de rams de violetes situats sobre la llinda de cada una de les tres portes d’accés a les escales. Actualment dos d’aquests accessos han estat transformats en locals comercials. 112 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

A la resta de plantes la façana és recoberta amb un estuc que imita un aparell de pedra encoixinat, i la rica decoració vegetal, més tosca que la de la planta baixa, es redueix als emmarcaments dels balcons. La planta principal presenta una certa diferenciació respecte les altres dues, mitjançant l’ús de tres balcons correguts que es reparteixen les nou obertures existents. Les baranes dels balcons reprodueixen el model de forja de ferro que podem trobar en molts altres edificis reusencs contemporanis.

Aquest edifici fou construït per Josep M. Iglésias Òdena, copropietari del Vapor Vell, una de les més importants indústries tèxtils del moment, per allotjar-hi els tècnics de grau superior que treballaven a la factoria. Vuit anys abans ell mateix, juntament amb el seu germà, havia edificat la Casa Punyed del carrer Llovera, també projectada per Pere Caselles. S’ha conservat el plànol de l’edifici que s’entregà al promotor i que, a diferència del que es presentà a l’Ajuntament pel permís d’obra, és signat per l’autor del projecte, Pere Caselles.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 113

Escoles Prat de la Riba Avinguda Prat de la Riba, 36

Arxiu Històric COAC. Dem. Tarragona Aixecament modern

Pere Caselles Tarrats 1908-1917

Edifici aïllat d’un sol nivell, disposat en planta en forma de doble T descompensada. A partir de l’accés principal, a l’avinguda Prat de la Riba, es marca una distribució simètrica dels espais responent a la originària separació per gènere dels alumnes. El disseny dels espais de l’escola respon a l’interès de Pere Caselles per seguir les idees higienistes presents en els corrents de reforma pedagògica del moment; així, les aules, amb una alçada de sostre considerable, frueixen d’una important il·luminació natural filtrada a través dels amplis finestrals que, gràcies al disseny de la seva fusteria metàl·lica, permeten la renovació constant de l’aire per la part superior. 114 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Les façanes són construïdes amb materials resistents i de fàcil manteniment, com l’obra vista i la pedra. Per elements determinats, com per exemple les mènsules que sostenen la cornisa de l’edifici, s’usa el maó aplantillat. A les façanes llargues dels dos cossos de l’edifici domina l’espai buit sobre el mur, que es redueix a potents pilars de maó units entre ells amb arcs rebaixats, també d’obra vista. La façana principal, a l’avinguda Prat de la Riba, és presidida per un gran escut d’Espanya sostingut per dos lleons rampants, testimoniant que l’obra rebé finançament del govern de l’Estat. Sobre les dues portes d’accés a l’escola hi ha l’escut de la ciutat. A les testeres dels dos cossos

d’aules hi trobem escuts amb les quatre barres onejants en al·lusió a la província de Tarragona, i amb la creu de Sant Jordi, a més dels escuts amb la rosa de Reus que es repeteixen per tot l’edifici. Tant a la façana principal com a les quatre curtes dels dos cossos de l’edifici, aprofitant la inclinació de la coberta a doble vessant, es creen uns testers on arcs de càrrega permeten la perforació del mur garantint la ventilació de la planta sota coberta, que actua com a cambra d’aire. La decoració es completa amb una sèrie de plafons ceràmics amb dibuixos blaus sobre un fons blanc. Quatre d’aquests plafons, els més grans i que ocupen una mena de finestres cegues de les façanes curtes de l’ala gran de l’edifici,

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 115

són obra de Francesc Labarta Planas (Barcelona, 1883-1963). En ells s’hi representen quatre episodis del Nou Testament relacionats amb el món de la infantesa, titulats: “abrazándoles los bendecía, entre los doctores oyéndoles y preguntándoles, hallareis el niño envuelto en pañales, i el Espíritu Santo vendrá sobre ti“. Completen la decoració de l’edifici un seguit de representacions florals geometritzades esculpides en pedra situades com si fossin els capitells dels robusts pilars d’obra. Les cobertes, a dues aigües, també reben un tractament plàstic, amb la combinació de teules de fang cuit amb teules vidriades de color verd i groc, creant formes geomètriques. El mur opac d’obra que originalment envoltava el recinte fou substituït per l’actual reixa de forja per facilitar la visió del conjunt des de l’exterior. El projecte segurament fou redactat el 1908, aprofitant una convocatòria de subvencions de l’Estat. El 10 de novembre de 1909 les obres s’adjudicaren per subhasta al contractista Pau Bartolí (que ja havia treballat amb Caselles i Domènech i Montaner a l’Institut Pere Mata), per 111.845,52 pessetes. El 9 de desembre següent es realitzà la primera liquidació; s’havien fet entre altres treballs, excavacions per fonamentacions i els murs de tancament exteriors. Però la construcció avançà molt lentament fins al punt que exactament quatre anys després la secció d’arquitectura escolar de la Dirección General de Primera Enseñanza dirigí una comunicació a l’Ajuntament queixant-se de l’important retard de les obres. L’escola fou definitivament inaugurada el 10 de juny de 1917. 116 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 117

Casa Sardà Martí Raval de Martí Folguera, 29

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1909

Edifici de planta baixa i tres pisos entre mitgeres, amb les obertures de tota la façana ordenades seguint dos eixos longitudinals, fet construir per Antoni Sardà Martí. La planta baixa és totalment construïda en pedra, amb les llindes de les dues portes decorades amb delicades formes vegetals. La resta de la façana és recoberta per un estucat de molt bona qualitat que imita un aparell de 118 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

pedra lleugerament encoixinat. Els marcs de les portes dels balcons són decorats amb motius vegetals amb un gran floró que sembla sostenir el repeu del balcó immediatament superior. Les baranes de forja segueixen un model molt difós en el conjunt de l’arquitectura modernista reusenca, amb un disseny de secció bombada, format per perfils retorçats als quals

s’hi apliquen elements de planxa de ferro estampada de producció seriada. El coronament de la façana, de perfil ondulant, reforça l’aspecte serenament modernista de l’edifici, que és un bon exemple de l’àmplia difusió d’aquest estil arquitectònic que, usant uns materials més aviat senzills i en molts casos de producció seriada, era capaç de construir edificis amb belles façanes.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 119

Casa Tomàs Jordi Carrer de llovera, 19-21

El 1909 Caselles projectà, per encàrrec del notari Tomàs Jordi Espinàs, l’immoble situat als números 19 i 21 del carrer de Llovera. Es tracta d’un edifici de nova planta amb una façana molt ben estructurada, dividida horitzontalment en dues zones distingibles pels materials emprats i la qualitat dels seus acabats. La zona inferior, formada per la planta baixa i l’entresòl, es diferencia per l’ús del parament de pedra amb un disseny de les obertures, repertori decoratiu i complements de forja molt acurats. A l’entresòl s’obren tres grans finestres, relacionades amb les tres portes de la planta baixa, que creen una façana prou diàfana per facilitar l’entrada de llum natural, donada l’estretor del carrer. El motlluratge dels emmarcaments adopta formes orgàniques, arrodonides, que recorden algunes solucions de l’eixample barceloní, no tan usuals al paisatge arquitectònic reusenc. La decoració, a base del treball de la pedra natural, és una de les més aconseguides en la producció de Caselles. Els dos pilars centrals, decorats amb estries longitudinals, presenten a la zona alta decoració vegetal en forma de fulles de castanyer fruitades, que emmarquen dos medallons amb les inicials del promotor, TJ, i la data del seu acabament, el 1910. Completen la decoració les formes vegetals 120 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1909-1910

arremolinades als emmarcaments de les finestres, i els grups de flors i fulles de la part alta, sota el balcó del pis principal. La resta de la façana és estucada, profusament decorada amb elements escultòrics de pedra artificial, situats als emmarcaments dels balcons, als frisos decoratius que els uneixen i a la zona del coronament de l’edifici. És una decoració barroquitzant, plena a vessar de garlandes de roses que semblen envair les superfícies. Entre les portes dels balcons de la planta principal, les roses deixen lloc a la representació de dos rostres femenins amb les llargues i mogudes cabelleres tòpicament modernistes. El projecte preveia un coronament de

la façana molt més agosarat, que marqués les línies verticals amb dos pinacles als extrems de la façana. En el treball de la forja de l’edifici hi trobem dos estils diferents: per una banda les baranes dels balcons, que repeteixen el model de barana de secció bombada enriquida amb elements de planxa de ferro estampada, tan usual en l’arquitectura modernista reusenca; i per altra, les fantàstiques baranes de forja de les tres finestres de l’entresòl, amb l’estilització de formes vegetals que segueixen l’estètica de coup de fouet característica de l’Art Nouveau internacional. Una bella mostra de treball de forja també la trobem a les reixes que protegeixen les targes superiors de les tres portes de la planta baixa. La porta de l’escala, de doble full, és un bon exemple de l’aplicació de les formes modernistes a l’ebenisteria, fent arribar l’interès estètic a tots els detalls de l’edifici. Al vestíbul hi ha paviment hidràulic, un arrimador de ceràmica decorada i un estucat decorat amb esgrafiats que repeteixen rítmicament el dibuix d’una corona de llorer. Malgrat aquesta aparença exterior plenament modernista de l’edifici, l’estructura interior respon a un sistema arquitectònic tradicional, amb murs de càrrega i trespols amb revoltons entre bigues metàliques.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 121

122 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 123

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 123 ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 123

Casa Mata Carrer de Casals, 15

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1909

Ricard Mata Miarons, doctor en medicina i cirurgia, que havia estat vocal del primer Consell d’Administració de la Societat Anònima Manicomi de Reus, i que més tard en seria el president, encarregà a Caselles el 1909 la construcció de nova planta del número 15 del carrer Casals.

124 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

La solució adoptada en aquesta estreta façana recorda l’aplicada a la del número 19 del carrer de les Galanes, corresponent a la biblioteca de Pau Font de Rubinat, però en aquest cas, la construcció encara no s’ha allunyat dels records historicistes que utilitzen elements derivats de l’arquitectura gòtica, com per exemple la barana

amb treball de traceria o les tres finestres lobulades de l’últim pis. Recuperant el que ja havia fet a l’inici de la seva carrera, com en el cas de les cases Punyed i Querol, ambdues al carrer Llovera, Caselles combina el mur d’obra vista de la façana, amb els elements puntuals de pedra.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 125

Casa Grau Carrer de Sant Joan, 32

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1910-1911

Edifici cantoner de planta baixa i tres pisos que emfatitza la façana principal. El 1910 Miquel Grau Cabré, un important propietari rural de Riudecols, encarregà a Pere Caselles la construcció d’aquest edifici. La façana, una de les més reeixides de l’obra de Caselles, s’estructura mitjançant l’ordenació simètrica de les obertures, en nombre de dos a la planta baixa, pis principal i primer pis, i una centrada, en forma d’ull de bou, a l’última planta. El perfil del coronament de la façana té influències de l’Art Nouveau centreeuropeu, així com el disseny dels emmarcaments de les obertures de la façana principal, resultat de la combinació de la forma circular amb les formes rectes dels brancals de les portes. Les baranes dels balcons, de ferro forjat, segueixen un disseny de secció bombada molt usat en altres construccions reusenques contemporànies. La decoració escultòrica està concentrada al voltant dels emmarcaments de les obertures, amb la representació de formes vegetals com les fulles de llorer de les portes de la planta baixa, que semblen recordar el títol de baró de Llorach ostentat per Grau. Dues faixes horitzontals, decorades amb la representació de les fulles i els fruits del castanyer, remarquen el nivell de 126 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

la planta principal i el primer pis. La major part de la façana presenta un estucat que imita un parament de pedres regulars, mentre que la planta baixa és construïda íntegrament amb pedra natural. Entre les dues portes, centrades sota el balcó del pis principal, hi trobem entrellaçades les inicials del promotor de l’obra, MG, i a la planta principal, dins un marc romboïdal, l’any de la seva construcció, 1910. El vestíbul, avui mig ocupat per un reduït comerç, conserva el paviment hidràulic original, així com els esgrafiats dels murs i les pintures del sostre, amb els escuts de les quatre capitals de província catalanes. La porta original de fusta que tancava el vestíbul del carrer fou enretirada, però el propietari la conserva a l’espera de la seva propera restitució. A la planta principal es conserven alguns elements originals, especialment un saló amb el mobiliari de caoba de l’ebenista Enric Oliva, que manté els entapissats i cortinatges originals de seda damascada i brodada. S’ha conservat documentació de la construcció de l’edifici, com factures dels diferents artesans i industrials. Els marbres foren encarregats a la Viuda e Hijos de Agustín Auqué, els materials constructius a Montseny, Tassís,

Gili, Ódena, Llevat i Sugrañes. Els cels rasos els construí Emili Torres, mentre que les cornises decoratives de guix i els florons centrals dels sostres, Josep Cabré. Una carta de Ricard Pagès, que actuà com a contractista, dirigida al promotor de l’obra informa que el desembre de 1910 el serraller ja havia fet la mostra de les baranes dels balcons, que esperava la seva aprovació, i els escultors estaven acabant els treballs de la pedra, que superaven el preu pressupostat, per la qual cosa diu: “tendrá un trabajo de los mejores hechos en Reus, así lo dicen los señores Ventura de Barcelona, amos de los chicos escultores, y lo mismo ha dicho el Sr. Salas, arquitecto de Tarragona, que bien se lo merece la calle San Juan, una de las más céntricas de Reus“. És interessant el fet que els executors dels treballs escultòrics fossin enviats des de Barcelona, com també l’opinió de Ramon Salas Ricomà, arquitecte tarragoní. La carta continua comparant el cost de la pedra subministrada pel senyor Mestres, amb el de la Casa Tomàs Jordi, la qual cosa fa pensar que Pagès, Mestres o ambdós intervingueren també en aquella obra, construïda un any abans.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 127

Casa Piñol Plaça del Mercadal, 17

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1910

El 1910 el comerciant Tomàs Piñol Gasull, que fou soci fundador del la Societat del Manicomi de Reus, promotora de l’Institut Pere Mata, encarregà a Caselles la reforma de la casa número 17 de la plaça del Mercadal, que fa cantonada amb el carrer de les Galanes. La planta baixa és de pedra, amb un sever aparell encoixinat que segurament és el preexistent abans de la reforma de l’any 1910, mentre que la resta de la façana està estucada. La decoració es concentra als emmarcaments dels balcons i, especialment, al coronament de la façana. A l’espai semicircular de les llindes dels balcons s’hi desenvolupa un repertori decoratiu de models vegetals i florals, que guanya 128 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

en riquesa a mesura que es va pujant de pis. A la planta principal, un fris de fulles travessa horitzontalment la façana, al nivell de la línia de les llindes dels balcons. El coronament de la façana principal, de grans dimensions, reprodueix un esquema compositiu de formes arquitectòniques, acompanyades de representacions florals, amb una gran zona oval que ha perdut la decoració, però que originàriament mostrava, entrellaçades, les inicials del propietari, TP. El cos central d’aquest coronament, que reposa sobre una cornisa de mitjacanya amb decoració vegetal, sembla ser suportat per dues mènsules decorades amb un rostre femení, de cabellera moguda, flanquejat

per dues grans flors. Aquest mateix coronament el retrobem a la façana del carrer del Roser, 42, projectada 18 anys després per ell mateix, tot i que els plànols els signà Josep M. Pujol de Barberà. Les baranes dels balcons són totes de ferro forjat de secció bombada, i en el cas de la planta principal és un balcó corregut que, girant cap al carrer de les Galanes, fa de nexe d’unió entre les dues façanes. Cal també fixar-nos en la porta de l’escala de veïns, de doble batent, decorada amb un senzill però interessant treball de talla, característic d’aquest tipus de peces; si la traspassem ens trobem amb un bell arrimador ceràmic de decoració plenament modernista.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 129

Xalet Serra Carretera de Castellvell, 20

130 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

De l’estructura inicial es conserva la torre-mirador i el primer cos de l’edifici; Rubió hi afegí el cos posterior, del qual en sobresurt el menjador. La torre, de planta quadrada i tres nivells d’alçària, és coberta per una teulada piramidal amb mansardes, penell i un ampli voladís reforçat amb tirants de fusta. L’exterior de la torre combina els murs estucats, el maó, la ceràmica vidriada i la fusta. A mitja alçada s’hi obren finestres d’arc de ferradura que ajuden a donar al conjunt un cert aire exòtic. A les façanes del sector projectat per Rubió, es combina l’ús de l’obra vista amb sectors d’aparell poligonal de pedra. Destaca el menjador, una gran sala de planta centralitzada amb una coberta a manera de cúpula. Aquesta coberta té una estructura interessant: es recolza sobre quatre arcs torals que arrenquen del mateix nombre

de columnes de marbre de disseny molt personal de Rubió. Dels quatre angles formats per la unió dels arcs, en sorgeix un grup de tres revoltons, esquema que es repeteix fins a tres vegades, girant cada vegada 45 graus l’orientació dels revoltons, fet que guanya alçada i aconsegueix tancar l’espai cupulat. Aquesta coberta està decorada amb pintures de Tomàs Bergadà, que desenvolupà un exuberant programa floral que amb total llibertat formal inunda tota la seva superfície. Les finestres d’aquesta estança segueixen un esquema d’arrel medieval, amb una finestra geminada i un rosetó superior, protegides exteriorment per un guardapols construït amb peces ceràmiques semicilíndriques. A banda del menjador hi trobem altres espais interiors interessants, com la cuina, recuperats amb la restauració actual.

Carles Fargas

El desembre de 1910, Antoni Serra i Pàmies, propietari d’una important indústria farmacèutica, sol·licità a l’Ajuntament de Reus el permís per tancar provisionalment el terreny que havia comprat a l’inici de la carretera de Castellvell. El plànol d’aquest modest projecte és signat per Joan Rubió Bellver, arquitecte nascut a Reus el 1870, format a l’entorn de Gaudí i que gràcies a la relació de parentesc, rebé diversos encàrrecs de mans de l’esmentat farmacèutic. En aquests terrenys anys abans Charles Huyson, comerciant de vins originari d’Anglaterra, hi havia fet construir un habitatge annex a unes instal·lacions industrials. Quan Serra ho comprà destinà part del complex a laboratori farmacèutic, i amplià i reformà profundament l’espai residencial encarregant els treballs a Joan Rubió.

Arxiu Històric COAC. Dem. Tarragona Aixecament modern

Joan Rubió i Bellver 1911

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 131

132 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Carles Fargas

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 133

Casa Ramon Vendrell Carrer Ample, 44-46

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1912

A mig carrer Ample, via que connectava el centre de la ciutat amb l’estació de ferrocarril, Jaume Ramon encarregà a Pere Caselles la reforma de dues cases veïnes, que transformà en un sol immoble de planta baixa i dos pisos entre mitgeres. Caselles projectà aquesta nova façana, que recorda elements formals del modernisme centreeuropeu, probablement influït per edificis 134 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

publicats en diverses revistes de construcció que conservava a la seva biblioteca. La decoració, que es concentra a les zones altes de les dues plantes superiors, està molt marcada per les línies verticals, que flanquegen les obertures de la façana i que es reforcen amb els pinacles del coronament. Al primer pis, al nivell de les llindes i se-

parant els tres grups d’obertures, trobem la representació de dos rostres femeninsd’expresives cabelleres molt en la línia del modernisme vienès. A la planta superior, amb un coronament de façana inspirat en la Sezession vienesa, un arc rebaixat presenta al seu frontó un personatge fantàstic alat, amb rostre masculí i amb pits. La resta de la decoració desenvolupa motius vegetals i florals.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 135

Casa Mata Clarassó Raval de Santa Anna, 47

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1912

Edifici d’habitatges entre mitgeres de planta baixa i tres pisos fet construir per Francesc Mata Clarasó. A la planta baixa trobem quatre capitells de pedra esculpida amb la representació geometritzada de grups de roses flanquejades per discretes volutes. El disseny formal de les roses, així com també la seva disposició, ens recorden la solució emprada pel mateix Caselles a les cantonades de la cornisa superior del grup escolar Prat de la Riba. 136 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

A la resta de plantes trobem la façana recoberta amb un estucat que simula carreus de pedra, mentre que la decoració se situa a les llindes de pedra dels balcons, amb la representació de formes vegetals disposades molt simètricament que poden recordar elements emprats en arquitectures eclèctiques inspirades en un estil pseudoneoegipci. El coronament de l’edifici inclou treballs escultòrics, entre els quals hi ha quatre bells

rostres femenins envoltats de flors i un extens repertori vegetal, combinat amb l’esquemàtica forja de les baranes de ferro del terrat. Les baranes dels balcons, que en el cas de la planta principal ocupa tota l’amplada de la façana, segueixen el molt difós model de secció bombada, però en aquest cas amb el treball de forja molt enriquit amb motius de planxa estampada de ferro.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 137

Casa Pujol Riera de Miró, 41

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1913

Aquest edifici de planta baixa i dos pisos, fet construir per Gabriel Pujol Borràs, una mica apartat del que era el centre de la ciutat d’inicis del segle XX, és un bon exemple de com les formes modernistes gaudiren d’un fort predicament entre la societat contemporània, que féu que gairebé qualsevol construcció que s’aixequés a la ciutat amb una certa pretensió estètica, adoptés aquest llenguatge arquitectònic. Aquesta adopció de formes modernistes arribà a ser un sistema 138 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

de treball gairebé seriat, amb la repetició de certs elements, com ho demostra que la mateixa solució del coronament sinuós d’aquesta façana el trobem en altres obres de Pere Caselles, com per exemple al número 5 del carrer dels Aleus (1916), o al 38 del raval de Jesús (1913). Paral·lelament a la continuïtat d’ús de les formes modernistes en obres més aviat modestes, és interessant veure com en construccions de primer ordre, com és el cas de la Casa Gasull

del carrer de Sant Joan, 29, dos anys anterior a la que ens ocupa, Lluís Domènech i Montaner ja s’havia decantat cap a formes ben diferents, d’acord amb l’ideari noucentista que s’anava apoderant de l’imaginari cultural i intel·lectual del país. La porta de fusta del vestíbul és una obra moderna que reprodueix un disseny de l’arquitecte barceloní Enric Sagnier Vilavecchia.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 139

Casa Fornés Raval de Santa Anna, 19

A l’estret solar del número 19 del raval de Santa Anna Pere Caselles aixecà, de nova planta, aquest edifici de planta baixa i tres pisos per a Pau Fornés Marca. La solució compositiva de la façana la retrobarem, vuit anys després, aplicada al número 29 del raval Sant Pere. Caselles sembla cercar aconseguir la màxima entrada de llum natural pels escassos metres lineals de façana disponibles, i aconsegueix un resultat en què domina el buit sobre el ple. A la planta baixa sota un arc de pedra escarser s’hi inclou l’accés a l’escala de veïns i al del local comercial. Als extrems de l’arc, dos medallons mostren l’any de construcció de l’edifici, 1914, i les inicials del seu propietari PF. La primera planta és ocupada per un ampli arc de mig 140 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Arxiu Històric Comarcal de Reus

Pere Caselles Tarrats 1914

punt d’obra vista. El tancament d’aquest balcó conserva la fusteria original, amb un interessant disseny de línies simètriques que ajuda a donar més valor plàstic a la façana, i que sembla estar copiat de la casa Ciamberlani que Paul Hankar construí a Brussel·les el 1897, que Caselles podia conèixer a través de reproduccions publicades a revistes d’arquitectura. La pedra clau de l’arc i les dues impostes són de pedra decorada amb motius florals. També és de pedra la superfície de la façana no decorada. Les dues plantes superiors tenen balcons que ocupen tota l’amplada de la façana, però amb les obertures tripartides per estrets pilars d’obra que semblen emfatitzar la verticalitat de l’edifici.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 141

Sepultura Família Bartomeu Cementiri Municipal de Reus

Jeroni Francesc Granell i Manresa 1894

Josep Bartomeu Pratdesaba era un jove reusenc que treballava com a esmolador i barber, però es traslladà a Barcelona on aconseguí importants èxits econòmics gràcies a les seves activitats comercials i financeres. El 1894, els seus fills i la seva vídua, Àgueda Baró, decidiren construir una sepultura per poder enterrar-lo a la seva població natal. Encarregaren el projecte al jove arquitecte Granell i Manresa (titulat el 1891), casat amb Elvira Bartomeu Baró, que més endavant aconseguiria un important reconeixement professional amb la construcció de diversos blocs d’habitatges a l’Eixample barceloní. Granell també destacà pel seu paper en la recuperació i difusió de l’art dels vitralls, amb la fundació juntament amb Antoni Rigalt, l’any 142 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

1890, d’Antonio Rigalt y Compañia, que amb l’entrada al negoci de Josep Bartomeu Baró, el 1903, passà a dir-se Rigalt, Granell y Cía. Aquesta empresa treballà per a alguns dels arquitectes més destacats del modernisme català, com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch o Enric Sagnier. A Reus sabem que realitzà vitralls per al pavelló número 6 de l’Institut Pere Mata i per a la Casa Navàs. El terreny corresponent a aquesta sepultura és protegit per una tanca baixa, realitzada amb forja de ferro i recolzada sobre pilars d’obra. La porta de la tanca, decorada amb una creu, presenta un treball de forja molt expressiu. La construcció és molt plana, sent la part

més elevada un gran medalló decorat amb una creu i envoltat per pinyes de xiprer. Aquest medalló és el centre d’un quadrat aixamfranat, als costats llargs del qual s’uneixen quatre làpides de pedra amb inscripcions que creen la forma de planta de creu grega. El conjunt, està decorat amb la representació escultòrica en alt relleu de diferents varietats vegetals i florals, com flors de pensament, fulles d’acant... A les làpides, hi trobem les inscripcions que indiquen les persones enterrades a la sepultura; aquests cartells estan realitzats amb escultòriques lletres de fosa de bronze de formes modernistes, que encara deixen veure el treball de l’escultor sobre el model de fang necessari per a la realització dels motlles per a la fosa.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 143

Capella Família Margenat Cementiri Municipal de Reus

Lluís Domènech i Montaner c. 1905

Les monòtones façanes de les capelles dites de primera classe, que envolten el perímetre del cementiri de Reus, no deixen endevinar el que s’amaga a l’interior de la capella número 33 est. No sabem amb certesa la data de la seva construcció, però l’hem de situar al voltant de 1905, any de la prematura mort de José Margenat Fernández, primogènit de José Margenat Fàbregas, que féu bastir-la per enterra-hi les seves despulles, i que coincideix amb la data assenyalada a la reixa de tancament. És una capella funerària de planta sensiblement quadrada de reduïdes dimensions, coberta amb una volta de creueria els nervis de la qual reposen sobre quatre columnes adossades als angles de la capella, que es recolzen sobre permòdols decorats amb representacions zoomòrfiques. 144 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

La part baixa dels murs és ocupada per un arrimador de marbre format per peces quadrangulars de diferents mides, mentre que a la part superior i separada mitjançant un fris esculturat que recorre la línia d’imposta de la creueria, hi trobem uns mosaics amb la rítmica representació de petites creus gregues de color grisós sobre fons crema, i franges de motius vegetals que ressegueixen el perfil de la coberta. El paviment combina lloses de marbre blanc amb plafons de mosaic romà que representen motius florals i un cartell amb el nom de la família titular de la sepultura. Repartida per tota la capella hi trobem decoració escultòrica que representa motius naturalístics, amb diferents varietats vegetals i animals, i religiosos, com la representació d’àngels que sostenen les cartel·les dels murs

i del tetramorf situat al capitell de la columneta de suport de la taula d’altar. En el mur de la capçalera, sobre la taula d’altar, s’obre una fornícula emmarcada per un arc de pedra que segueix les línies característiques de l’obra de Domènech i Montaner, on s’allotja un crucifix de marbre sobre un plafó de mosaic romà amb la representació de dos àngels afrontats. El disseny del motlluratge de la columneta que sosté la taula d’altar ens recorda altres solucions emprades per Domènech i Montaner, per exemple a la base de les columnes de fosa de la botiga de la Casa Navàs, les esveltes columnes també de fosa dels magatzems Llopis, o les columnes de les finestres d’alguns pavellons de l’Hospital de la Sta. Creu i St. Pau de Barcelona.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS â&#x20AC;&#x201C; 145

 Altres cases modernistes

 Carrer de Jesús, 19 Pere Caselles Tarrats 1896 Eudald i Antoni Gebellí Esteve

 Carrer de Santa Anna, 27 Pere Caselles Tarrats 1904-1905 Josepa Rocamora

 Carrer de Llovera, 48 Pere Caselles Tarrats 1907 Segismon Codina Roig

 Carrer de Llovera, 31 Pere caselles Tarrats 1900 Ferran de Querol Bofarull

 Carrer de Llovera, 46 Francesc Batlle Amprés 1905 Joaquim Oliveras

 Raval de Martí Folguera, 33-35 Pere Caselles Tarrats 1907 Josep Bofarull Roig

 Raval de Martí Folguera, 32 Pere Caselles Tarrats 1904 Jaume Llorens Munsech

 Carrer de Llovera, 10 Francesc Batlle Amprés 1906-1907 Francesc Tapiró Baró

 Mas Querol Carretera de Castellvell Pere Caselles Tarrats c. 1909

146 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

 Mas Espinós Carretera de Castellvell, 7 Pere Caselles Tarrats 1910

 Raval de Jesús, 38 Pere Caselles Tarrats 1913 Emili Balanyà

 Carrer de F. Bartina, 9-11 Pere Caselles Tarrats 1915/1926 Vicenta Espí Martínez

 Carrer de Sant Celestí, 2 Pere Caselles Tarrats 1912 Josepa Jori Llagostera

 Carrer de Llovera, 33 Pere Caselles Tarrats 1914 Sebastià Pujol Aumasellas

 Carrer d’Aleus, 5 Pere Caselles Tarrats 1916 Josep M. Sunyer Guardiola

 Raval de Martí Folguera, 1 Pere Caselles Tarrats 1913 Joaquim Pàmies

 Carrer de Sant Joan, 20 Pere Caselles Tarrats 1915 Emili Martorell Martí

 Raval de Sant Pere, 29 Pere Caselles Tarrats 1922 Andreu Fargas Font ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 147

Ma rto rel l

C. BERNAT DE BELL-LLOC

C. BERNAT DE CABRERA

BE RN AT

GI M S

GA LE R

LA C. D E

RE U

PO LL

PO NT

PT GE .E SC OR IAL

C D’ . M SC ON AL E A ST DE IR I C

N VI

MO NE ST IR

SA N TE S ES TI R D E M O N

PA SS EI G

M AT A

M AN YA N PA RE

PO NT

DE L

DR .

GINE STA C.

C. C. GR C. AN HA GE PT RM GE S PT . ON GE IA .O LI C. VE DE R

OR C. EN GA

C ME . NTA

C HEU. RA S

IS ER IC Ò RD IA

FA LS ET DE SB AL BI LA

C. J OA N I C BUS RUS QU AT ETS

UD OM

PO NT

DA C.

sc l’E

IÀ AR LS M YO

e cd

GE RM C. AN DE OR LL EV AN T

L NL BE

U O PR

NO RD

or ia l PO BL ET

T IN AC . J ÈS GE RG PT VE

IA AR M

C. DE

LL EI DA C.

BA DA LON A

ALA DER N

C. M AGD A FO LCH I SOL É

JOSE P

AV . L LE Ó

SA RA GO SSA AV ING UD A

E DO MÈN ECH ROU RA

C. P ER

C. ES FRA

IN AV

ET E

RA M AR TO RE DE LL H C DE OSP . L’I ITA NF LE AN T T

CA RR

DE C.

. ST

C. JO AN OT

A LL NO

R RA LG I B C. BAR FO ON S TÍ ANT C LE AR ES M NT NC

PL. ST. FRANCESC

P SE JO

PLAÇA D’HÈRCULE

AV IN GU Ba rra

PL TE

. ST T C. NE BE

PLAÇA PASTORETA

C. R IGO BER TA ME NC HÚ DE C C. LS . B A L MAS DI LL A C. VILANOVA BL ES DE LS G LA PT EG AN M GE. UL D TS DE PT AS E LS GE SA C. NA . N S M IA M I

RÍ PU C C. ON C

L VA RA

. JA TV RO R TO

REU C. AND RULL FA DE BO

UD OM

LM SE

NÇ CE VI

L DE

DE A A OS OJ CL RR S C. TO URAT J

M RO M ÒD DO EL IU .V GE ER PT D L L Í VE CAM

TE XA EC EI IT ES E FR QU LL RM AR SE CA C. CA

IX BA

PLAÇA COMPTE DE REUSWAD -R

M S9 SÚ 21 JE

NT VE

A SARDAN C. DE LA

C. C. PO N M FRE EN IS D T TR ER C. AL IC AL C. EG SU RI D A C. IM M AC UL AD A

NT SA

L DE

LL NE DO O’

NI C. ANTOPIJOAN IA AULÈST

R TO IN

P SE JO

NT SA

ET ER A

P C.

S BÚ

31 0

AS UN LS LL JA C. PU I H EC ÈN M DO

ESÚS DE J

L SO

E DR VI LS L RO DE TE C. Ó LI ON M GA L C. L DE O RI C. O BILL I C. PU

L E RAVA EV EST . ST. C ST. SI A A L C. IGN UI ÀG EL EP C. EST C. OS J E T. RM RECS IS CA S ERE L LE C. P A DE AR ÒDEN T .C AL ST C. C.

C. VAPOR NOU

M GA

I PR ES OR AD A LV ER SA OV C. LL

DELS

A TERES

ELIES

A IN OD VÍ . C ELL DR ST C. I CA

ER VI XA

CA RR

C OR EN OR CT DO

SANT

SANTA

UÍS LL À IET GA ST. C. S AL PI RN RA GO SE NT SA C.

M C.

R TO IN Ó . P PIR AV TA

L’AM A

UM JA NT DE SA S SA UI E C. PL. DE LA O O L L L C DONA C. AÏL LL C. BR VE TREBALLADORA R PO VA

T. ES TD R AL DO C. LVA SA

S ANO ELL JOV

N TO AN

P C. JOSECAILÀ I SARDÀ

IG SSE PA

ANS

REUS D

U C. SANT PA

I C. ST. PAU ST. BLAI

PRESIDENT COMPANYS

SUNYER

BARRI NILOGA

. LLÓ DR BE C. A AN JO

LL TE AR M

IA AR M

L UL

DA AVINGU

PASSEIG

GÜ

R DE CA ER

AN LTR PL. A. BE PEDROL L RIUS RUL FA BO

IL TIV ES LL. OR C. S

L EL LV EL ST CA

E PL

AN JO

E RG VE

R FA BO

M LI EL

ER OM LD RÉ BA OF C. GAL C.

N JOA

ILL ESTIV

R FA BO

IC ER ED

S UE AG OR M

A LLUÏS

. STA

LA PAU

RE MA

SOR

N TO AN

C. ST PANCR . AÇ

S LA MO

E UL BO C.

LIAS AS I E C. GR

UNIVERSITAT . PL. DE LA C. G C FAC. DE PATACADA DEL C. MEDICINA

T INA

LE S

GR AN GE S NY U RT O F A L VI

PLAÇA GANDHI C. PARE JOAQUIM ROIG

RGU RA 24 8 TEATRE 12 3 FORTUNY C. 6 SANT 1JOAN PLAÇA RAVAL PRIM C. 26 19 HOSPITAL NÇ SANT JOAN RE O 11 16 LL C. JACINT BARRAU NT 1513 DA SA AJU IRA

OMS RIUD

CATAL

PA SS EI PLAÇA G RACÓ DE L’AVI D C. E CÈ L’ ES LI OL PL A A IV UG R ER ES TIG A

C. DE

RT BELFO

KAHLO

IS TA T

NT FO

ET C. FALS

C. AM

E. PTG NÇA RA ESPE

FRIDA

IÓ

PAÏSOS

C. A N PT LCALDE J. BERTRA GE M . A. AR P CA LA NÀ S DÀ SAR AS TIG AR

P ÒS PR

AV.

18 ÍAS . DR. FR

LDE ALCA

BARRI IMMACULADA

OR ORXAD C. ESC

R ROGE

T LEPAN

NDESA C. GA FIL EL LA

N FERRA

AB EL LÓ

YER SUN

EDA ONC ESPR

RAL MONT-

CAMP

IG DI A

M DEL CA

L RIÓ DE

ONTB PTGE. M

PL IG ÀT AN S

PILAR

PLAÇA DEL NEN DE LES OQUES

Í CAM

U PA

DEL E DE DÉU C. MAR

GA RC IA

ES C. GL ÉS IA

L PASCUA

E ALCALD

AN TÒ NI A

PLAÇA DE L’ESGLÉSIA

URB. DE PA CLARASSÓ LS SSE

YRI UME PE C. DR. JA

OM E RIUD CAMÍ D

MS RIUDO

IG ONT-RO PTGE. M

GINESTA

URBANITZACIÓ BOLEDA

ANS

Í ROMAN

JARDINS DELS CAPELLANS DE A TER RE R A

C. VI CE N Ç

CATAL

PISCINES MUNICIPALS

PAÏSOS

FERRAN

DR.

VILASECA

R DOCTO

MERCAT CENTRAL

TERA ARGEN

DR.

RE GIL C. PA

AV.

ARGENTERA

SEIG PAS

AVI NGU DA

FARIGOLA

R MO POA

CAMÍ

LL AGA MAR AN C. JO L’ALEIXAR

LE SO

AN PL. RT D’ BE ILÓ ARQUITECTE LILL. DOMÈNECH ROGU . O C ’A V I MONTANER D R TÍ LE C. SO C. R C. IC FO R E TÒ M S D S I O E IN CR OL FR RD PL. ALCALD C. C JA P . ANTON BORR C. ST UIM SE O C. AQ .J T UD S JO Í NG DE UD VI LT SC TÍ GA A A S E C A C. PL. DEL LE AN IN CE I VÍCTOR N FR RTR N O DE RA C. BA NT . A R T Ó N GE D’A EN FE IR A L . S PT M E T A C. I S H R C. Ò C. I V C. N CT VI TO PLAÇA DE A. ST AN TRV. LA LLIBERTAT C. T N ST. PAU . A C S P C. DE RE A. SA V. C. EG TR ES AL Í PL. PINTOR AG FORTUNY .M BA ST DE LA RI C. C. A AV. PRAT ON C. LLE DE

PLAÇA JOAN REBULL

ERÀ

UER DAG VER

INT JAC

ICS

A RILL ZOR

PLAÇA DEL NUCLI

REUS DEPORTIU

GUIM

EL ÀNG

CAM

URBANITZACIÓ SOL I VISTA

S DEL

AV.

ANS

ISBE C. B RÀS BOR

CORREUS P OLÍM

DE E NZ L’O

PLAÇA DE L’ESTACIÓ

S JOC

RIL AR OC RR FE

DE RENFE

PIN AR

L OS CATA AV. PAÏS

DEL

Ç ER

SE AV GL . E XX ESTACIÓ

ALF ÀBR EGA

PLAÇA J.M. FOLCH I TORRES

D’A LCO LEA

PLAÇA TIRANT LO BLANC

AV ING UD A D EL COMERÇ

ES ANT CERV LONA BARCE A S S AGO E SAR BR M TE SE

DA GU IN V A

C. GABRIELA

C. DE FRANCESC BERENGUER

A ET

PLAÇA D’ALMOSTER

NA BARCELO

RET ERA

BARRI GAUDÍ

GU IN AV

L RA NE GE

C. P LÀC ROS ID VID AL ICH

AVINGUDA

TER OL

M CO

D’ AR BO L EL Í D

PL. SAGRADA FAMÍLIA

NA RO GI

DECOLS RIU C.

C. IG . PU GE I PT LA . L LE GE ER L VI PT YN O A . RI M GE AR PT I F À RD SA C.

MAS CARANDELL

RAL MIST

CAR

OSC A

NA ALO BAD

URBANITZACIÓ PELAYO

IG UE RE S

ES RG BO

S LE

C. F

LL RE TA O B

L UE IQ RO M DE C. CU ES

L DE

IN A

A AN PL P LA M VI CA C. EL D

G SEI PAS

A SS VI TI

ELL CASTELLV

L’IN CAR ST RET ITU ER TP AD ER E EM AT A

RD NO

DA LE BO PO

M CA

L DE

PT G DE E. L BO CA R M GE P S

DE C.

VINEBRE

Mi ne ta

de Ca m i

I IC DZ HA

c bi Co

BO CA

VIN EBR E

de la

de l

DE C.

LA LA DE REL C. TA FA

No va

DIPÒSIT MUNIIPAL D’AIGÜES

P AS M

S OL UJ

ES GÜ AI ES DU C.

Pe dr er a

Ba ss a

PLAÇA INSTITUT PERE MATA

A CARRETER

PAS SEI G

VA U NO BO LA AL VI RN C. SCO E D’

INSTITUT PERE MATA

Ca m i

ESTACIÓ FECSA / ENDESA

NORD

es im Àn

A SS À BAALL A L C E A D B C. DEL

DEL

Cami

PASSEIG

SA C. LL E

A AD EL

LL EI D A D E

FE RR O C

AR R

GASSOL

Va lls

Bartolí

Carrer de Llovera, 12

Casa Laguna

Carrer de Monterols, 15

Casa Munné

Raval de Martí Folguera, 2

Casa Codina

Carrer de Monterols, 30

Casa Miró

Carrer de Sant Llorenç, 15

Casa Anguera

Raval de Sant Pere, 43-45

100

Estació Enològica

Passeig de Sunyer, 4-6

102

Casa Sagarra

Carrer de Sant Joan, 12-14 106

REDDIS Pavelló Bany Mas VilellaCarrer del Pare Manyanet, 27108

Casa Iglésies

Escoles Prat de la Riba Avinguda Prat de la Riba, 36 114

CLUB FUTBOL

Carrer de Jesús, 3-5-7

Casa Sardà Martí

Raval de Martí Folguera, 29 118Mas

24 DE 25

Casa Tomàs Jordi

Carrer de Llovera, 19-21

120

Casa Mata

Carrer de Casals, 15

124

Casa Grau

Carrer de Sant Joan, 32

126

PARCEL·LES

TA R

SIDÓS Casa Piñol T

E AP Serra L E Xalet ED ’ABE. M.D

RA Casa Ramon Vendrell

D PTG

LL . E

O C. M M TE LA A SS RR S D AR E L A D A

R APlaça GO NA

del Mercadal, 17

Carrer Ample, 44-46

Casa Pujol M

EL LI CE R

Cementiri Municipal

D’ IG LÉ SI AS

URB. MAS PELLICER

IG CE RV ER

C. MA S D EL PEL LIC ER

C. P

Margenat

B34 EL Capella LÓ

PE RÚ

138 140

LA ROUREDA Cementiri Municipal 142 R IC

PT G S E PT AL . M G IE . D N É CA E. TE U M B P EZ . D GUTGE A ÉU .M A DA . PT LU DÉ LA GE PE U C. PA . M PT DE LO . D AN GE M ÉU L . A GÚ M ST . D É IA U S

136

Raval de Santa Anna, 19 P.P.

IL URB. A Sepultura Bartomeu MAS ABELLÓ

134

AS DEL PE LLICER

IÀ Casa CFornés

C. P

Riera de Miró, 41

C. M AS

M AS

31 32

128

Carretera de Castellvell, 20 130

À Casa Mata Clarassó ROC Raval SantaAAnna, NAM 47

L’A

112

BE AT O NA

Carrer de Monterols

DE LS

C. M AS

Carpa

STA

Re us

Carretera d’Alcolea

BO FA RU LL

O SS O S

CA RP A

DE L

M AS

C. M AS

Mas Cuadrada

C. DE MA MONTESSRIA ORI

I PAS CUAL

COR TINA

FO RT UN Y

C. DE VICTÒ RIA KENT

C. DE CARM E I GUILERARIERA

NA LLU

MA RIÀ AV IN GU DA

DE PT SE GE M .M PA .D RA . C. LLEÓ XIII TS PT CO GE VA . M PT DO . D M GE AC . M N ÉU GA AR . D EN ÉU A

C. TERESA C. DE CALCUT CL TERESA A ARAMUNT

ME FU

A D E M A BL

PO C.

C. VIL A-S EC A E

PER

IM .

C. M .A PARNTÒN IA ÍS

C CO . JOA RO MINN ES

C CA . RAFE SAN L OV A

C. C DE OLLJOU

C H I . MO GI N N I SE ANNYO GL R ÈS MA CI À PRESI DEN T

C. DE MARIE CURIE

PR C AD . ES LA

C. C ON STA NT Í

T DE V. NO U ST. JOS EP

ST. AN TO N

D E

RA VA L

ST ER

CE RI M O N IÓ S

PE RE R

AL L

CONSTANTÍ

M AU

Plaça del Mercadal, 7

Casa Navàs

AV RO IN IG C GU I S. RO O DA SE LE T

VENTURA C.

BO SC O D O M C.

C DE ST . B . S AI L’H AL X SA VA DE N O SP TP DO IT R ER AL E

GA LE R

LA C. D E

IS ER IC Ò RD IA

D E 30

S SE ÜS ITI

Carrer de Llovera, 17

SP LE DE C.

Casa Querol

A ÍLI SIC

Carrer de Llovera, 47-49

R LAF

DE L 26

Carrer de Sant Joan

C AN

DÉ U

Casa Rull

BARRI SANT JOSEP OBRER DE

S Carrer EDÈ de les Galanes, 19 EN

P EL AD

Ctra. de l’Institut Pere Mata, 154

DE M.D.

Avinguda Prat de la Riba, 41 52

Carrer de Sant Joan D

Raval de Sant Pere, 17 - 21 S

JARDINS DEL MAS ABELLÓ

PÀGINA

SIT

PARC DE BOMBERS

U LG L’A DE C.

Institut Pere Mata

VALD 11 Casa EPER ES 12 Casa

MA RIA

. GE A PT SEG R CÒ

Biblioteca Pau Font I Casa Punyed C. V

R VE CO AL

AVINGUDA

C. BERNAT DE BELL-LLOC

IA NC RÀ LE TO

C. BERNAT DE CABRERA

Casa Sardà

PARCEL·LES BESCÓS

C. NYA AV IN DE GU SAR FA Ú IÓ D R TA L GE A I LADREÇA

A RAS TER

M AR E

AT RN BE

T LO SC E D

Casa Homdedeu

C. S PÀ ERRA MI ES

Casa Tarrats C.

ELL AD SAB

C. FU STER

BO VÉ

A OV AN VIL

C. RÓ MATA D’IGUALADA

TUNY FOR

T TA AL IGU

HA LEC

NOM

IGU ER A

CARRETERA

MORELL

DEL

AL VID

L DA VI

C. ERA BR CA

IG RO

L L UE O IQ I P M Í C. ART M

ES ED

TARRAGONA

P SE JO

Ó III CI X U Ó IT LLE A ST C. ET N PL N LI S EP CO O M LA EN OS J IS LL A BE UD G IN AV

E UM JA

PO LL

LLEIDA

M LU CO

RG SÀ ET R B

CÀ O BR

RIÀ MA

I F OR M

S LE IL C.

PS. TIRI EN CEM

C AN

de A l Vel VISS I D’E

SO L

T RA ER S T ON M

URB. DYNA

CLUB NATACIÓ REUS PLOMS

. GE PT .

CÈ A ER R M ER IA I S AR L M ÇA C. AR M

SEN

E D

ER LL ET

TÍ AR M C.

BA RI

ASC O

O RT EG TANATORI L A E LL D A . AU C EB E. SA TO G TR O PT . R V A IA ST

ES RL CA

S VALL

C. TERESA PÀ I BERTRANMIES

GE NÉ

PLAÇA PAU PICASSO

IÀ AR M

M .A GE PT

D E

ada eur L'Ab

C. PINTOR TAPIRÓ

A UD ING AV

S IL

A VIL CIÀ CA MA RD C. C. TERA EN EN AL FORM VI DA L I BA RR

Ó C. MIR AN JO

C. CA RR

C. DE

RESA C. DE MAN

AV IN

mí Ca . C

CA NO NG E

T ITA RS VE I D

CAMÍ

MÓ

IB AS

R TO UL RA ESC O C. OCAM R

C C.

ET IL

MERCAT DEL CARRILET

Í RP

ESC ARR É

HORT DEL ROS

C. GO MI S I MES PL. L’ABAT TRE OLIBA C .

LS CE

D’ARAGÓ

A OS R ES CL C . E ST M DE

I IF AB R

ÉS IX CA

AR AM

C. I OR IB LL

Í AG

Ó ES

RR CA

C. AN TO N

PLAÇA DA ANTONI TO VILLARROEL

ÍS LU .L Ó GE SS PT AS O M

AV .

L VI

A AD EL

D AR

P SE JO

GA ON ALL VI L

I R UE Q

M LE IL

. ST

.M ST

R PI SE . JO ES PR

RO C. UR ELL

R VE CO AL A LL RA

A D GU IN V A

PARC DE FEDERICO GARCÍA LORCA

AN C. M A PO LI M EL LÀ D CA EU IÀ . T S C. A S C. BA ST LL A E E V D .S C. T S E C AB D . AL C. AT CA Í LD M A C

. GE PT

LL RE O M

C. C.

PL. PURÍSSIMA SANG

C. SA E ER H .T C M AS C. GU

AN TU RÀ TE BI SU

UM JA

N RO

US O PR

T IN AC . J ÈS GE RG PT VE

PO BL ET

C. ONT F LA DE

U LI NL . C BE

PR C.

SA LL E

Ó . ARRIER J.M IL A C. T I V VA NA AR L O LL PA

IA AR M

sc l’E DE

or ia l

DA GU IN AV

AN JO IS C. AM R

P SE JO e cd

MO NE ST IR

ES LM BA

DA GU IN AV

N VI

PL. PALO. C. ESC. SANT SANTOC FRANCESC

AL N CA

LM BA

PL. ST. FRANCESC

IÀ AR LS M YO DA C.

R O AJ M

REU C. AND RULL FA DE BO

AV IN GU

PRIORAL

PLAÇA D’HÈRCULES

A ETA

Ba rra

METGE AR C. RTUNY FO

. JA TV RO R TO

9 21

. ST T C. NE BE

EL D

L VI

L VA RA

DE C.

IX BA

DE A A OS OJ CL RR S C. TO URAT J

D -R

TE XA EC EI IT ES E FR QU LL RM AR SE CA C. CA L DE

LL NE DO

E LD CA AL

. E E ÜE T . C LL SC LL EN UL PLAÇA C. C CVE SI TO R MERCADALCAS . M MO TE AR C . D DE PL. LL ÚS AC. I E S ST L’O CASTELL AR AA- S A JE T RIE IM Ó . MEIX SPÒ . P C S N A I D T ÍS PC E L . ÀN ST . P RIE STO ERE R . G AG E C E C L PL. HORTS PU CE T PL. UA L C. ON RD PL. PEIXATERIES DE MIRÓ C.E C A C U PL. DEL AST. PERE C. F AM MA GE O I N Í R V T S D I D TEATREA EL SA L’A E ASE A B IGU L R A SA TA A C. C. IX LAES NO OU VA BO AR BI L ER . C I . Ó V A R A U C X ST B . . PL. C CA SC RO MÍ .F BALUARD E . ST DE D SC A C. TA . F UL L T RR S PA VA . AG C A AT C E OR R ON D A A R

C. IES R M PÀA NTO À R. PI AD NA ES UE C ERG R CO RE RA LG I B C. BAR FO ON S TÍ ANT C LE S AR M NT CE DE AN SA C. FR . ST

NT VE

L DE

LA UI ÀG P C. SE JO E T. M IS AR

L VA RA

UM JA NT DE SA A C. DE LA OS L C ONA C. LLADORA C.

N O M GI SE

. A Ó IM CR ÍSS G R N PU SA

A LL NO

ESÚS DE J

T. ES TD R AL DO C. LVA SA

E D AL

FO RT UN Y

LS DE C.

AVINGUDA

PL. ANTONI N O GAUDÍ M GI SE

PL. PAU CASALS

C. S IE

PL. ÍMOLÍ

Ó MIR

É AV CL

L E RAVA EV EST . ST. C ASI ST. C. IGN EL EST C.

OL L S DE C.

E DR VI LS L RO DE TE C. Ó LI ON M GA L C. L DE O RI C. O BILL I C. PU

RECS

C. G

. C L O M

IG RO C SU . J. À SA SA RD C. GN NT SA M C A A AG . S . DA TA RV LE . VI PL. T N DA AMORLIUS L R CAMP SE DEL SELVA RO RO EL BE D RT C.

C. LA 24 8 SAN PLAÇA TA Í TEATRE DE T CATALUNYA 12 AR TÀ A 32 LS C25 FORTUNY . M OLI30 NNA L P A A A S ES 1JOAN PLAÇA RAV N CA UET PL. DE LA OQ PRIM FARINERA VALLR C. . C 19 S S EU NE Ç AL LA EN C. SGA OR 11 6 LE5 LL E D C. C. . 1513 H DA AJUNTAMENT G OR IRA 27 ARN S

E UL BO C.

YS N BA C.

LM SE

NÇ CE VI

I PR ES OR AD A LV ER SA OV C. LL

L’AM ARG URA

U PA TÉ C. BA MÀ SA AU J

M J.

NT SA

D O CT O R

PL. J. A. CLAVÉ

TA NE O EL À RC RD BA SA

R TO IN P SE JO

C. C.

P C.

C PL. A. SABATER ESTEVE C

RIER

A . Ó ON CR IG RD PE

. Ó RS CR UE G SO

R TO IN Ó . P PIR AV TA

NT SA

T AL

C AL

SA M RE PÀ TE L C. UE Q I M

D EL

E D

E H SB EC BI N C. MÈ O D

FOLGUERA

URB. QUINTANA

MA RIÀ

ALBANÈS

L UE A IQ R L M TU UE C. EN IQ V .M C. ST

MARTÍ

AS UN LS LL JA C. PU I H EC ÈN M DO

S UE AG OR M

E GR LE ÍA AG .M ST

T LE EL ST CA

OR CT DO

. PU GE I

A NG LLO ILA V I

LL RE MO

A ND RO

MAS LLEVAT

I RD JO

NT SA PL. ARQUITECTE ANTONI SARDÀ PL. DR. I MOLTÓ PL. ALCALDE DEFRANCESC A ANTON BORRELL TOSQUELLES ON A D O UD .R E G A G D ÀS IN PT M RO O PATI AV

PLAÇA DE LA LLIBERTAT

AV.

PAU

É OLIV

FERÍ C. CE

. GE PT

EL D

R FE

I RR CA RO

PLAÇA AVING POMPEU FABRA UDA

I N TO AN PARC DE ’ D SANT JORDI

C. C. DE

OU LB NA

DÍ DEPORTIU AU G

S PA

C TI AN C.

PALAU DE FIRES I CONGRESSOS

REUS

Í UD

R RT BE

R CO ES

C OR EN

IC ER ED

MAS NO BRIANSÓ

RA BE SO

H EC ÈN M O D C.

BARRI NILOGA

RT BE ILÓ RO U C. ’AG D

OR NY

M C.

R LE SO

AU A RN OV .A N GE ILA PT E V D

CEMENTIRI

FERROCARRIL

BR M TE SE

E NZ L’O

A NC CI

A OSS

B O LL

T GA RE

CA M Í

34 33

L TB N O M

LONA BARCE

T EN UG BR

NTES ERVA

NA RA

SIU

GÜ AI ES

S LE

M CA

L DE

ES RG BO

VINEBRE

E GR SE

A NI SÉ

Selva

R EB

URBANITZACIÓ SANT JOAN

Í OL NC RA

ESTACIÓ FECSA / ENDESA

144 C.

LA ROUREDA

TEXTOS EN ESPAÑOL 8 MODERNISMO EN LA CIUDAD DE GAUDÍ Lluís Miquel Pérez i Segura Alcalde de Reus Hablar de modernismo en Reus es remitirnos a un momento de especial relevancia en la historia de la ciudad. Un momento en el que se dieron una serie de condicionantes de orden diverso que confluyeron en la voluntad de la ciudadanía reusense de expresarse bajo las formas que en aquellos momentos surcaban Europa, con los nuevos aires de la modernidad. El modernismo en Reus no es sólo un ejercicio de reproducción de estilos artísticos o de proyección de motivos sino, mucho más allá, una aportación con identidad propia a un amplio movimiento de expresión de la contemporaneidad con la cual Reus cruzó el umbral del siglo XX. Y con el cual la ciudad se situaba de lleno, por voluntad propia, en las nuevas coordenadas de una visión del mundo con vocación de universalidad que necesariamente exigía la emergencia de un lenguaje capaz de reescribir la tradición y, a la vez, abrir ventanas hacia el futuro. Es en este sentido que hoy, un siglo después, el legado arquitectónico del modernismo en Reus nos permite trazar una lectura de la ciudad que nos ha precedido. Una lectura a fondo, que no se circunscribe a la identificación de los arquitectos, con nombres y apellidos, que dejaron su firma en las construcciones más emblemáticas, y tampoco a los nombres de los propietarios de estos edificios. Una lectura, en definitiva, que nos habla del espíritu de una ciudad que en 1900 se convirtió en la segunda ciudad de Cataluña gracias al empuje económico de las fábricas movidas por vapor, de las nuevas formas de trabajo surgidas de la industrialización que atrajeron población de otros lugares y del deseo de la burguesía de la época de dejar testimonio de este momento en la fisonomía urbana de una ciudad en expansión. Existe un común denominador a lo largo de la historia que explica, en buena parte, la existencia de momentos de especial relevancia en el desarrollo colectivo de la ciudad, que es posible reseguir en el recorrido por la arquitectura modernista en Reus: la fuerza de la sociedad civil. Efectivamente, Reus se ha caracterizado, a lo largo de los siglos, por la voluntad de sus ciudadanos y ciudadanas de ir siempre más allá, de superar las limitaciones derivadas de su situación administrativa y de ejercer como capital a pesar de no tener estructuras políticas de capital. Y este deseo, esta ansia de proyección y de relación con el territorio que le es propio, ha sido motor de impulso de numerosos proyectos desarrollados desde la sociedad civil, desde una ciudadanía comprometida e inquieta que nunca ha tenido bastante con aquello que la ha sido dado desde fuera y que ha asumido los riesgos de llevar adelante, a título personal, propuestas ambiciosas. La puesta en funcionamiento del Instituto Pere Mata es un ejemplo paradigmático de este carácter reusense que desde el punto 150 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

ENGLISH TRASLATION 8 Modernism in Gaudí’s home town Lluís Miquel Pérez i Segura, Mayor of Reus When we talk about Modernisme in Reus we are referring to a key period in the town’s history. This was when a whole range of diverse factors coincided, coming together in the desire of Reus’ citizens to express themselves through the forms which were currently sweeping across Europe with the new broom of modernity. Modernisme in Reus was not only a matter of reproducing artistic styles or copying features, but went far beyond this to become a distinctive part of a broad movement expressing the spirit of the moment, as Reus crossed the threshold into the 20th century. With it the town deliberately situated itself within the new framework of a world view which set out to be universal and called for the creation of a language able to rewrite tradition and at the same time open up windows towards the future. This is the sense in which the architectural legacy of Modernisme in Reus today helps us to understand the town as it was a century ago. A profound understanding which must not be limited to putting names to the architects responsible for these emblematic buildings, or to the owners of these buildings. Rather, an understanding which tells us something of the spirit of a town which in 1900 was the second largest in Catalonia, thanks to the economic drive of the steam-powered factories. An understanding of the new ways of working which industrialisation brought with it, and which drew people to Reus from other places. And an understanding of the desire of the bourgeoisie of the time to make their mark on the urban landscape of an expanding town. There is a common denominator throughout our history which does much to explain the existence of key moments in the collective development of the town, such as the one whose traces can be seen on a tour of the Modernista architecture of Reus. This is the strength of civil society. There can be no doubt that, down the centuries, Reus has always been characterised by its citizens’ drive to move forward, to overcome the limitations imposed by the town’s subordinate administrative position – it has never been a provincial capital, and has never had the political structures of a capital. This drive, this desire to build links with its surrounding area, has been the force behind numerous projects which have sprung from Reus’ civil society, from committed, active citizens who have never been satisfied with what was given to them from outside and personally took on the risks involved in carrying out ambitious plans. One of the best examples of this is the founding of the Institut Pere Mata. From an architectural point of view the

VERSION FRANCAISE 8 Le Modernisme dans la ville de Gaudí Lluís Miquel Pérez i Segura, Maire de Reus. Parler de Modernisme à Reus c’est faire référence à un moment tout particulièrement important dans l’histoire de la ville. Un moment où une série de circonstances de toutes sortes se sont vues concrétisées dans la volonté des citoyens de Reus de s’exprimer sous les formes alors présentes en Europe avec un nouvel air de modernité. Le Modernisme de Reus n’est pas un simple exercice de reproduction de styles artistiques ou de projection de motifs, mais c’est, plus que cela, un apport avec une identité propre à un large mouvement d’expression de la contemporanéité avec lequel Reus est entrée dans le XXème siècle. Ce mouvement grâce auquel la ville entra pleinement et volontairement dans cette nouvelle vision du monde à vocation universelle qui exigeait nécessairement l’apparition d’un langage capable de réécrire la tradition tout en ouvrant les fenêtres vers le futur. C’est dans ce sens qu’aujourd’hui, un siècle plus tard, l’héritage architectural du Modernisme de Reus nous permet d’établir une lecture de la ville du passé. Une lecture à fond, qui ne se limite pas seulement à l’identification des architectes, avec leur nom et leur prénom, et qui laissèrent leur signature sur les constructions les plus emblématiques, ou encore aux noms des propriétaires de ces édifices. En définitive, une lecture qui nous parle de l’esprit d’une ville qui, en 1900, était la deuxième ville de Catalogne grâce à la force économique de ses usines à vapeur, aux nouvelles formes de travail de l’industrialisation attirant la population extérieure, et grâce au désir de la bourgeoisie de l’époque de laisser un témoignage de son temps dans la physionomie urbaine d’une ville en expansion. Il existe un dénominateur commun tout au long de l’histoire, qui explique en grande partie l’existence d’époques particulièrement significatives pour le développement collectif de la ville, et que l’on peut distinguer à travers un parcours dans l’architecture moderniste de Reus : la force de la société civile. Effectivement, cette force s’est caractérisée au fil du temps par la volonté de ses citoyens et citoyennes d’aller au-delà des limites imposées par leur situation administrative et d’apporter le capital malgré l’absence de structures politiques de capital. Et ce désir, cette volonté de projection et de rapport avec le territoire qui leur est propre, a constitué le moteur de nombreux projets ayant vu le jour au sein de la société civile, depuis une citoyenneté engagée et inquiète qui n’a jamais été satisfaite de ce qu’elle obtenait de l’extérieur et qui a assumé les risques de mener à titre personnel des projets ambitieux. La mise en marche de l’Institut Pere Mata est un exemple paradigmatique de ce caractère des habitants de Reus qui, du point de vue architectural nous apporte déjà la mesure exacte de la volonté de projection qui en est à l’origine : un complexe unitaire conçu par Lluís Domènech i Montaner, pensé et articulé à partir de l’idée de village, inspiré par les nouvelles méthodes thérapeutiques et que le propre architecte utilisera plus tard pour la construction de l’Hôpital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelone.

TEXTOS EN ESPAÑOL

ENGLISH TRASLATION

VERSION FRANCAISE

de vista arquitectónico nos da ya la medida exacta de la voluntad de proyección que lo hizo nacer: un complejo unitario proyectado por Lluís Domènech i Montaner, pensado y articulada a partir de la idea de village, inspirada en los nuevos planteamientos terapéuticos que el mismo arquitecto utilizó después de diseñar el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.

institute helps us to understand the ambition behind the project which led to its building: a unitary complex planned by Lluís Domènech i Montaner, conceived and executed on the basis of the concept of the village – inspired in new approaches to therapy – which the architect was later to use in designing the Hospital de la Santa Creu i Sant Pau in Barcelona. Furthermore, the creation of this hospital complex, like that of all the other Modernista buildings, from the wine institute to the Casa Navàs or the Casa Rull, cannot be understood without reference to the social structure of Reus at the end of the 19th century and the beginning of the 20th. It was an industrial town which was also still the centre of trade for the surrounding territory; both these activities obviously depended heavily upon the labour of the working population. The men, women and – all too often – children who worked long, hard days in the factories also played a vital role in the building up of Reus’ Modernista heritage, even though their names do not appear on any fine buildings. The memory of their labours and their contribution to the town’s progress is written in the stones of the buildings commissioned by the wealthy bourgeoisie, and especially in the industrial modernism which in Reus found its form in the steam-powered factories. It is therefore beneath the stone, beyond the stone, where it is possible to discern the real nature of Modernisme in Reus. This was a seed which found fertile soil in the Reus artists and craftsmen who were then working in tune with the movement of renewal which, centring around the Ca l’Aladern group, forged an artistic drive which, far from limiting itself to creating particular projects, expressed a whole concept of culture from a point of view which was at once Catalan and universal, demonstrating once again the desire to open up to the world which is at the root of Modernisme. In the same way, beneath the stone – and far beyond the stone – Modernism in Reus bears the signature of its greatest son, Antoni Gaudí. Although the town’s architectural heritage includes no work by this worldfamous architect, only in Reus, in the bright light which bathes the town when the “Serè” – the warm wind from the north-west – blows, a scene described so brilliantly by Puig i Ferreter, can the starting point for Gaudí’s work be understood, for his unprecedented, exciting creations which paved the way for Modernisme. Gaudí therefore forms a major part of the heritage of a town where the spirit of his genius – his ability to innovate, his urge to blaze new trails, his high standards, his boldness – are still today badges of identity and a key to understanding the past and looking ahead to the future. Taken as a whole, the Modernista heritage of Reus is an illustration of a community which, at the threshold of a new century, took up the

La réalisation de ce complexe de protection sociale, tout comme la construction des autres bâtiments modernistes, depuis la Station Œnologique jusqu’à la maison Navàs ou la maison Rull, ne peut être comprise sans faire référence à la structure sociale de la ville de Reus de la fin du XIXème siècle et du début du XXème. Celle d’une ville industrielle qui constituait toujours la référence pour l’ensemble du territoire en relation avec la commercialisation de produits agricoles et pour laquelle le travail et l’effort de la population ouvrière étaient absolument nécessaire. Les hommes, les femmes et, trop souvent, les enfants qui effectuaient de longues et dures journées de travail dans les usines, constituèrent également les acteurs remarquables du Modernisme de Reus, même si leurs noms ne sont pas directement mis en relation avec un édifice en particulier. Car la mémoire de leur travail et de leur contribution au progrès de la ville est également écrite sur la pierre des édifices construits à la demande de la bourgeoisie et surtout, sur les exemples de modernisme industriel dont Reus possède un exemple singulier avec les usines Vapor Vell. C’est donc au-delà de la pierre qu’il est possible de reconnaître la dimension exacte du Modernisme de Reus. Un mouvement qui trouva une réponse auprès des artistes de la ville qui travaillaient en accord avec les courants de rénovation et qui, à l’abri de l’association Ca l’Aladern, a conçu un projet d’intervention artistique qui ne se limitait pas à la production d’une série d’œuvres ponctuelles, mais qui donnait également forme à une vision de la culture depuis une perspective à la fois nationale et universelle, à travers une démonstration de la volonté d’ouverture sur le monde et qui constitue la base du Modernisme. De la même manière, au-delà de la pierre, le Modernisme de Reus porte la signature de son illustre fils: Antoni Gaudí. Même si le patrimoine architectural de la ville ne comprend pas d’œuvre de l’architecte universel, c’est à Reus, sous la grande luminosité qui éclate sur la ville lorsque souffle le vent que Puig i Ferreter décrira tant brillamment, que l’on peut comprendre le point d’origine de l’œuvre la plus insolite et passionnante qui s’ouvrira un chemin vers le modernisme. Et qui, par conséquent, est un patrimoine de premier ordre d’une ville où l’esprit de génie – la capacité d’innovation, la soif de trouver de nouveaux chemins, l’exigence et le risque – est aujourd’hui encore un signe d’identité et de référence pour comprendre le passé et regarder vers le futur. L’ensemble du patrimoine moderniste de Reus est un témoignage de l’histoire récente d’une collectivité qui, à la fin du XIXème siècle et au début du XXème, a relevé les défis du futur et du progrès. Ce patrimoine dans lequel les nouvelles formes de pensée et les nouveaux modèles sociaux ont laissé leur empreinte, dans la physionomie d’une ville qui s’est construite depuis une perspective urbaine sans renoncer pour autant aux signes d’identité et d’appartenance à un territoire et à un pays. Ce grand héritage, cette mémoire historique toujours vivante dans les rues, marque le rythme de la Reus de ce XXIème siècle. Une ville qui doit à nouveau relever le défi d’exprimer son identité propre dans un contexte d’ouverture sur le monde et

La realización de este complejo asistencial, como la realización de todo el resto de construcciones modernistas, desde la Estación Enológica hasta las casas Navàs o Rull, no se puede entender tampoco sin hacer referencia a la estructura social de Reus de finales del siglo XIX y principios del XX. De una ciudad industrial que continuaba siendo referencia para el conjunto del territorio en relación a la comercialización de productos de la tierra y en el cual, por eso mismo, el trabajo y el esfuerzo de la población trabajadora era absolutamente necesario. Los hombres, las mujeres y, muy a menudo, los niños, que completaban largas y duras jornadas de trabajo en las fábricas, son también actores destacados del modernismo reusense a pesar de que sus nombres no se relacionen directamente con ningún edificio singular. Porque la memoria de su trabajo y de su contribución al progreso de la ciudad es igualmente escrita sobre la piedra de las construcciones impulsadas por la burguesía acomodada y, sobretodo, en las muestras del modernismo industrial que en Reus encuentran expresión singular en la factura de las fábricas de vapor. Es, pues, debajo de la piedra, mucho más allá de la piedra, que es posible reconocer la dimensión exacta del modernismo en Reus. De un movimiento que encontró resonancia en los artistas reusenses que en aquellos momentos trabajaban en sintonía con los aires de renovación y que, al abrigo de Ca l’Aladern, estructuraron un proyecto de intervención artística que no se limitaba a la producción de una serie de obras puntuales sino que daba forma a toda una visión de la cultura desde una perspectiva nacional y a su vez universal, en una demostración, nuevamente, de la voluntad de abertura al mundo que es la base del modernismo. De la misma manera, debajo de la piedra y mucho más allá de la piedra, el modernismo en Reus lleva la firma de su gran hijo ilustre: Antoni Gaudí. A pesar de que el patrimonio arquitectónico de la ciudad no cuente con ningún edificio del arquitecto universal, es sólo en Reus, bajo la luminosidad imponente que resplandece sobre la ciudad cuando sopla el cierzo que tan brillantemente describió Puig i Ferreter, que se puede entender el punto de arranque de la obra más insólita y apasionante que se abrió camino al modernismo. Y que, por tanto, es patrimonio de primer nivel de una ciudad en que el espíritu del genio –la capacidad de innovación, el afán por encontrar nuevos caminos, la exigencia y el riesgo– continúan siendo hoy signo de identidad y referencia para entender el pasado y mirar hacia el futuro.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 151

Por todo ello, el conjunto del patrimonio modernista que acoge Reus es una muestra de la historia reciente de una colectividad que en los alrededores de dos siglos asumió los retos del futuro y del progreso. En el que las nuevas formas de pensamiento y los nuevos modelos sociales dejaron huella en la fisonomía de una ciudad que pensó ella misma desde una perspectiva urbana sin renunciar, sin embargo, a las señas de identidad y de pertenencia a un territorio y a un país. Este gran legado, esta memoria histórica que pervive en las calles, marca el ritmo del Reus del siglo XXI. De una ciudad que tiene delante, nuevamente, el reto de dar expresión a su identidad propia en un contexto de abertura al mundo y de emergencia de nuevas formas de relación entre las ciudades y entre los ciudadanos y ciudadanas de estas ciudades. Porque las ciudades no se definen, hoy, por su capacidad de generar productos o bienes de consumo sino por su capacidad de generar valores y símbolos, referentes de carácter intangible capaces de atraer y seducir a las personas. De una parte, a la propia ciudadanía, para vertebrar a su alrededor un proyecto colectivo que dé coherencia al presente y al futuro y, de otra, los visitantes y las personas de fuera, en la medida que estos símbolos y valores sean capaces de seducir, de abrir expectativas de acceso al conocimiento, al placer y al descubrimiento de nuevos estímulos. En una sociedad globalizada, en la que es posible tenerlo todo sin moverse de la pantalla de un ordenador, sólo la capacidad de reescribir la diferencia desde la expresión de valores simbólicos puede dar consistencia al nuevo concepto de ciudad. Y es en este contexto donde la ciudad de Reus, a partir de los referentes del modernismo, puede plantear nuevamente su perfil como ciudad contemporánea. Como ciudad permeable a los nuevos lenguajes de la creatividad, abierta al tránsito de personas y de conocimientos y capaz de emocionarse y actuar delante de las expectativas de futuro que puedan traducirse en oportunidades de desarrollo. El mismo perfil, vertebrado en el siglo XXI desde los postulados de la sociedad del conocimiento, que dio sentido y expresión al Reus modernista de ahora hace un siglo. 14 PANORÁMICA DE LA ARQUITECTURA MODERNISTA EN REUS Jordi Bergadà Masquef, arquitecto Regidor de Arquitectura y Urbanismo del Ayuntamiento de Reus y presidente de la Demarcación de Tarragona del Colegio de Arquitectos de Tarragona Convendremos en considerar el modernismo aquel movimiento arquitectónico que entre finales de siglo XIX y principios del XX y superando los lenguajes eclécticos imperantes, consigue alcanzar un lenguaje propio con suficientes elementos para identificarlo con otros movimientos paralelos del resto de Europa, donde se corresponde básicamente con el Art Nouveau, y que pretendía utilizar el cop de fouet como una verdadera liberalización de las rigideces de la tradición clásica y ecléctica. Es sin lugar a dudas la llegada a Reus de Lluís Domènech i Montaner para asumir el encargo que la junta de la sociedad del Manicomio de Reus le

152 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

challenges of the future and of progress. A community in which new ways of thinking and new social models made a lasting impression on the fabric of a town which re-invented itself as an urban community without giving up the symbols of its identity and its place within the region and in the country as a whole. This great legacy, this historic heritage which lives on in its streets, sets the pace for Reus in the 21st century. Ours is a town which once again faces the challenge of expressing its identity while opening up to the world, as new relationships emerge between towns and between the men and women who live in those towns. Towns today are not defined by their capacity to produce goods and services but by their ability to generate values and symbols, intangible factors able to attract and convince people. On the one hand its own citizens, taking them as the basis for a collective project to organise the present and the future, and on the other hand visitors and new citizens: these symbols and values must be able to convince them, to generate expectations of access to knowledge, leisure and new things to discover. In a globalised society where it is possible to get it all without moving from in front of a computer, only the ability to redefine difference through the expression of symbolic values can give consistence to the new concept of the town. This is the context in which Reus, setting out from the symbols of Modernisme, can renew its profile as a town of today. As a town which is open to the new creative languages, open to people with the skills and the drive to act on the hopes and expectations which can become prospects for future development. A profile for the information age of the 21st century, but essentially the same as the one as gave meaning and form to the Modernist Reus of a century ago. 14 The Modernista Scene in Reus Jordi Bergadà Masquef, architect Councillor responsible for architecture and urban Development at Reus town council and president of the Catalan college of architects in the province of Tarragona. Modernism may be considered as the architectural movement which in the late 19th and early 20th centuries, going beyond the prevailing eclectic forms, managed to create a language of its own with sufficient features to be identified with other parallel movements in the rest of Europe, essentially forming a part of Art Nouveau. As such, it set out to use the coup de fouet to free itself from the rigid constrictions of the classical, eclectic tradition. There can be no doubt that the arrival in Reus of Lluís Domènech i Montaner was a major landmark, playing a decisive role at a time when the town was expanding. He came to take up the commission given him by the board of the society building Reus’ new psychiatric hospital to design and build the institution, and in so doing laid

de nouvelles formes de relations entre les villes et les citoyens et citoyennes de ces villes. Car aujourd’hui, les villes ne sont pas définies par leur capacité à générer des produits ou des biens de consommation, mais par leur capacité à générer des valeurs et des symboles, des références à caractère intangible pouvant attirer et séduire les personnes. D’un côté, la propre citoyenneté, pour structurer autour d’elle un projet collectif qui apporte une cohérence au présent et au futur, et de l’autre, les visiteurs et les personnes de l’extérieur, dans la mesure où ces symboles et ces valeurs sont capables de séduire, d’ouvrir des expectatives d’accès à la connaissance, au plaisir et à la découverte de nouveaux stimulants. Dans une société globalisée où l’on peut tout obtenir sans bouger de devant l’écran de son ordinateur, seule la capacité à réécrire la différence depuis l’expression de valeurs symboliques peut apporter une consistance à un nouveau concept de ville. Et c’est dans ce contexte que la ville de Reus, grâce à ses références au Modernisme, peut à nouveau présenter son profil de ville contemporaine. En tant que ville perméable aux nouveaux langages de la créativité, ouverte à la circulation des personnes et des connaissances, et capable de s’émouvoir et d’agir devant les expectatives de futur pouvant se traduirent par des opportunités de développement. Ce même profil qui, adapté au XXIème siècle sur les bases de la société de la connaissance, a donné son sens et son expression à la Reus moderniste d’il y a un siècle. 14 Panorama de l’architecture moderniste de Reus Jordi Bergadà Masquef, architecte Régisseur d’Architecture et d’Urbanisme de la Mairie de Reus et Président de la Circonscription de Tarragone de l’Ordre des Architectes de Catalogne. Le Modernisme est considéré comme un mouvement qui, à la fin du XIXème siècle et au début du XXème, au-delà des langages éclectiques imposés par l’époque, réussit à établir un langage propre avec d’autres mouvements parallèles dans le reste de l’Europe, correspondant principalement à l’Art Nouveau, et qui utilise les lignes en coup de fouet comme véritable alternative à la rigidité de la tradition classique et éclectique. Sans aucun doute, la venue à Reus de Lluís Domènech i Montaner à la demande de l’Assemblée de la Société du Manicomio de Reus (l’Institut Pere Mata) pour concevoir et construire l’hôpital psychiatrique de la ville, est la circonstance qui explique pourquoi Reus est devenue à cette époque une ville moderniste ; cela ne signifie rien de d’autre que le fait que l’architecture, avec toute sa dimension culturelle, et non seulement en tant qu’activité économique, s’est convertie en une référence et en un élément essentiel de l’expansion urbaine de la ville. L’histoire de Reus est marquée par deux époques qui supposeront un progrès qualitatif dans sa construction tant physique que démographique : la première époque, qui fut progressive, correspond au XVIIIème siècle. A partir des 2000 habitants que la ville possédait en 1720, sa population atteint pratiquement les 15000 habitants en 1780, avec le fait significatif de la démolition des murailles et donc, la

hizo para proyectar y construir el hospital psiquiátrico de la ciudad, el hecho que desencadena que en estos momentos podamos denominar Reus como ciudad modernista. Y esto no quiere decir otra cosa que la arquitectura con toda su carga cultural, y no solamente como actividad económica, se convierte en referente y protagonista en un momento de expansión urbana de la ciudad. En la historia de Reus hay dos momentos que marcan saltos cualitativos en su construcción, tanto física como poblacional. El primero y de una manera más gradual, es en el siglo XVIII. De los 2.000 habitantes de la ciudad en 1720, se pasó casi a los 15.000 en 1780, con el hecho significativo del derribo de las murallas y por tanto la posibilidad de un crecimiento liberador de la estrechez del núcleo histórico. Es por lo tanto en el XVIII, el primer episodio de verdadero crecimiento de la ciudad. Es en 1766 cuando se derribaron las puertas de Monterols, Santa Anna y Jesús; a partir de ellas y sobre la traza de los caminos de acceso, la ciudad crece hacia Riudoms, Valls, Montblanc y Castellvell del Camp. Las viviendas, casas de vecinos, palacios y construcciones productivas de las clases dominantes se realizan en extramuros: calle Padró (Llovera), plaza de les Monges (Prim), calle de Sant Joan, arrabales, camino de Valls. La expansión económica y demográfica de este siglo posibilitó el primer crecimiento urbano de la ciudad, con una serie de calles alrededor de las principales vías de comunicación. El centro de la ciudad queda, pues, trazado en esta ordenación de la calle Llovera como continuación de la de Monterols y con la urbanización de la plaza de les Monges, verdadero primer proyecto urbano de Reus. Este eje y la repoblación en los caminos que salían de la ciudad hacia las poblaciones vecinas, serán las condiciones que marcaran el primer crecimiento urbanístico. Los barrios menestrales y obreros de la calle del Carmen alrededor de los Vapors y del camino de Riudoms, el de la isla entre el camino de Valls y la calle del Roser. La calle de Padró prolonga la de Monterols hacia los nuevos cuarteles, y sobre él se construye la más calificada residencia de la ciudad. El Palacio Bofarull (1760) es el mejor exponente, y de los pocos aún existentes. En la plaza y delante del convento de las Monges se edificó el magnífico Palacio Miró, irresponsablemente derruido el año 1973. En toda la ciudad, pero sobretodo en los arrabales, se renueva la edificación con algunos pocos ejemplos que aún hoy se conservan. De todas formas, los equipamientos religiosos son los mejores exponentes: el convento de los Franciscanos, el más completo e intacto, de 1752, y la ermita del Roser de 1753. El otro momento es por los alrededores del primer cuarto de siglo XIX. Así, el año 1825 la ciudad ha crecido hasta los 25.000 habitantes, un impulso equivalente al del siglo anterior. Reus ya se ha expansionado definitivamente hacia los extramuros, está urbanizada la Riera y se comienza a construir sobre la calle Ample. Las tramas de las calles, y por tanto de nuevas edificaciones, van llenando los ejes de salida de la ciudad, que se hace cada vez más densa. La actividad económica y productiva de la ciudad, basada tanto en el comercio (mercado), como en la industria y agricultura, dan al desarrollo

the foundation for what may be referred to as Reus the Modernista town; this means nothing more or less than architecture with all its accompanying cultural baggage, not simply as an economic phenomenon. In the history of Reus there are two points in time which mark qualitative leaps in the development of both the town and its people. The first and more gradual one was in the 18th century. From a population of 2,000 in 1720, the town grew to around 15,000 in 1780, with the major event being the demolition of the mediaeval walls and therefore the chance to expand, free of the restrictions of its historical centre. The 18th century is therefore the town’s first period of real growth. The Monterols, Santa Anna and Jesús gates were demolished in 1766, and from these points the town grew along the routes towards Riudoms, Valls, Montblanc and Castellvell del Camp. The homes, large houses, palaces and business premises of the dominant classes were built outside the walls, on the Carrer de Padró (now Llovera), the Plaça de les Monges (now Prim), the Carrer de Sant Joan, the Ravals and the Camí de Valls.The growth of the economy and the population in this century made possible the town’s first phase of urban growth, with a series of streets appearing around the main transport routes. The town centre therefore moved with the construction of the Carrer de Llovera – a continuation of the Carrer de Monterols – and the Plaça de les Monges, the first true urban development project in Reus. This axis and the movement of the centre of gravity of the population along the routes leading out of the old town towards the neighbouring towns and villages were to be the conditions which shaped this first phase of urban growth. Part of this were the labourers’ districts of the Carrer del Carme around the large textile mills known as the Vapors, and in the strip between the Camí de Valls and the Carrer del Roser. The Carrer de Padró prolonged the Carrer de Monterols as far as the new barracks, and this was where the town’s finest residences were built. The Palau Bofarull (built in 1760) is the best example, and one of the few still in existence. In the Plaça de les Monges, opposite the convent from which its name came (‘monges’ means nuns) the magnificent Palau Miró was built, only to be irresponsibly demolished in 1973. Throughout the town, but especially on the Ravals – the avenues running around the perimeter of the old walls – new buildings went up, of which a few still remain today. Nevertheless, religious buildings were the best examples, including the Franciscan convent of 1752 – the most complete and intact – and the Ermita del Roser – a chapel – in 1753. The other moment of expansion was around the first quarter of the 19th century. Thus, by 1825 the town had grown to 25,000 inhabitants, a leap similar to that of the previous century. By this time Reus had definitively expanded beyond its former walls, the Riera de Miró was built up and

possibilité d’une croissance libératrice à l’extérieur de l’étroit centre historique. Par conséquent le premier épisode de véritable croissance de la ville correspond au XVIIIème siècle. En 1766 sont démolies les portes de Monterols, de Santa Anna et de Jesús, et à partir de là apparaît le tracé des chemins d’accès, la ville s’étendant vers localités voisines de Riudoms, Valls, Montblanc et Castellvell del Camp. Les habitations, les corps de bâtiments, les palais et autres constructions industrielles des classes dominantes apparaissent à l’extérieur du centre, mais aussi le long de la rue Padró (rue Llovera), autour de la place des Monges (place Prim), rue Sant Joan, sur les ravals, et le long du chemin menant à Valls. L’expansion économique et démographique de ce siècle permit la croissance urbaine de la ville, avec l’apparition d’une série de rues à proximité des principales voies de communication. Le centre de la ville fut donc structuré à partir de la rue Llovera, en continuité de la rue Monterols, et à partir de l’urbanisation de la place des Monges, véritable premier projet urbain de Reus. Cet axe, et le peuplement des chemins partant de la ville vers les localités voisines, constituèrent les premiers fondements qui marquèrent la croissance urbaine. Les quartiers artisans et ouvriers de la rue du Carme apparaissent à proximité des usines textiles et du chemin menant à Riudoms, ainsi que le quartier situé entre le chemin de Valls et la rue du Roser. La rue Padró prolonge la rue Monterols jusqu’aux nouveaux quartiers, et le long de cet axe se construit la meilleure zone résidentielle de la ville. Le Palais Bofarull (1760) en est le meilleur exemple, et constitue l’un des rares bâtiments de l’époque qui existent aujourd’hui encore. Sur la place et face au Couvent des Monges est construit le magnifique Palais Miró, démoli de manière insensée en 1973. Dans toute la ville, surtout sur les ravals, les bâtiments sont restaurés et quelques rares exemples de cette époque sont encore conservés. Quoiqu’il en soit, les édifices religieux en sont les meilleurs exemples : le Couvent des Franciscains de 1752, le plus complet et intact, ainsi que l’Ermite du Rosaire de 1753. L’autre grand moment de croissance correspond au début du premier quart du XIXème siècle. Ainsi, en 1825, la ville possédait déjà 25000 habitants, une croissance équivalente à celle du siècle antérieur. Reus s’était déjà étendue définitivement à l’extérieur des anciennes murailles, la Riera était urbanisée et la rue Ample commençait à se construire. Des portions de rues et par conséquent, de nouvelles édifications venaient occuper les axes de sortie de la ville, qui devenait de plus en plus dense. L’activité économique et ouvrière de la ville, reposant à la fois sur le commerce (marché) comme sur l’industrie et l’agriculture, conféra au développement urbain une certaine improvisation. Le XIXème siècle consolida la condition de ville bourgeoise, commerciale et industrielle, tout en affirmant sa vocation territoriale, en établissant des relations économiques et d’infrastructures avec sa zone d’influence qu’elle voulait servir et capitaliser à la fois. Face à cette activité, la mairie étudia la possibilité d’établir, selon la législation de 1876, un plan d’agrandissement et de réforme de la ville, Le plan topographique fut dressé, les mémoires, les rapports et les accords pertinents furent rédigés, mais le Gouvernement de l’Etat espagnol ne donna pas son

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 153

urbanístico una cierta improvisación. El XIX consolida su condición burguesa, comercial e industrial, al mismo tiempo que reafirma su vocación territorial, y establece relaciones tanto económicas como de infraestructura con su área de influencia, a la que quiere servir y al mismo tiempo capitalizar. Como consecuencia de esta actividad, la ciudad se plantea redactar, según la legislación de 1876, el plan de ensanche y reforma de la ciudad. Se realiza el plano topográfico, las memorias y los informes y acuerdos pertinentes, pero no se obtiene una respuesta adecuada del Gobierno del Estado. Así se cierra la posibilidad de proyectar globalmente el crecimiento de la ciudad, tal como se produjo en otros casos. La ciudad opta, por lo tanto, por pequeños y localizados “ensanches”, para mejorar las condiciones de urbanización de la ciudad existente, permitiendo el reciclaje y la sustitución de la zona ya edificada, y por operaciones de creación de nuevos espacios urbanos que localicen y articulen los futuros crecimientos. Así se urbanizan los paseos de Misericòrdia, Prim, Sunyer, Mata y el de la Boca de la Mina. Aparecen en la ciudad, sucesivamente, los diferentes ferrocarriles que la comunican y relacionan con el territorio: con Tarragona el año 1856; con Montblanc el año 1863, que llegará a Lleida en 1879; la línea de los directos Madrid-Barcelona el año 1884 y, con capital local, el de Salou el año 1887. En este período se construyen grandes equipamientos, desde vapores hasta la fábrica de gas el 1854, y posteriormente de electricidad, y se comienza el Instituto Pere Mata, en 1899. Con la desamortización se consolida el centro de la ciudad y en 1882 Francesch Blanch proyectó en él la plaza del Teatre y el Teatre Fortuny. El 1900 consagra Reus como ciudad modernista. Domènech i Montaner, personaje completo y prolífico, se erige en el verdadero protagonista de la arquitectura modernista en Catalunya, y por extensión también en Reus con dos obras prominentes, catalogadas en la actualidad como bienes de interés nacional: el Instituto Pere Mata y la Casa Navás, precursoras de las obras maestras del modernismo catalán, como son el Palau de la Música Catalana y el Hospital de Sant Pau. Todas ellas son concreciones de la conjunción y coordinación de los dos aspectos más remarcables en la obra de Domènech: la ornamentación floral y las formas naturales en estrecha relación con la racionalidad constructiva de las exigencias de uso y de tecnología, que no son tratados como dos hechos formales autónomos, ya que la decoración y el uso de las artes aplicadas a la arquitectura adquieren un papel descriptivo fundamental y siempre están al servicio de la correcta lectura de los espacios y del hecho constructivo y tecnológico. La Casa Navàs, en el Mercadal, a pesar de las heridas y mutilaciones acumuladas, es un admirable ejemplo de esa correspondencia entre la profusión ornamental y la racionalidad funcional y constructiva. Las arcadas y la planta baja con los espacios de la tienda, la escalera de acceso a la vivienda en primera planta, llena de luz y texturas vibrantes, la composición axial de su planta y la relación de espacios en la planta noble que culmina en el patio exterior, abierta a poniente y a la calle Jesús. En definitiva, arquitectura con mayúsculas,

154 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

construction was beginning on the Carrer Ample. Networks of streets, and therefore of new buildings, were filling out the routes out of the town, becoming increasingly dense. The town’s economic and productive activity, based both on trade (the market) and on industry and agriculture, made urban development rather improvised in nature. Reus in the 19 th century consolidated its bourgeois, commercial and industrial character. At the same time it affirmed its territorial vocation, establishing links in terms of both economy and infrastructure with its area of influence, which it at once served and exploited. As a consequence of this activity the town set out to make, under the legislation of 1876, a plan to expand and renew the town. Plans were drawn up, along with the pertinent dossiers and agreements, but no adequate response came from the Spanish government. In this way, the chance for overall planning of the town’s growth was lost, as happened in other cases. The town therefore opted for small, localised developments. Some of these were to improve the development conditions of existing districts, to renew and replace what was already built, and others created new orban spaces for future growth. Thus, the “Passeigs” were planned: Misericòrdia, Prim, Sunyer, Mata and Boca de la Mina. The different railway lines linking Reus with the area around it appeared in the town one by one: that from Tarragona in 1856, the Montblanc line in 1863, extending to Lleida in 1879, the direct line between Madrid and Barcelona in 1884 and – with local capital – the Salou line in 1887. Major facilities were built in this period, from the steam-powered textile mills to the gasworks and later electricity works, and the Institut Pere Mata was begun in 1899. The town centre moved forward with the disestablishment of church property and in 1882 Jaume Blanch planned the Plaça del Teatre and the theatre itself. 1900 saw the emergence of Reus as a Modernista town. Domènech i Montaner, an accomplished, prolific architect, became the leading figure in Modernista architecture in Catalonia and by extension in Reus, with two major works, today listed as assets of national interest: the Institut Pere Mata and the Casa Navàs. These are precursors of the masterpieces of Catalan Modernism, including the Palau de la Música Catalana and the Hospital de Santa Pau. All these works display the combination and co-ordination of two of the most remarkable aspects of Domènech’s work, namely floral ornamentation and natural forms closely linked to the rationalisation in building terms of the demands of function and technology, rather than being treated as two separate things. In his work decoration and the use of art as applied to architecture take on a fundamental descriptive role and are always aimed at a correct reading of spaces and of the facts in terms of building and technology. The Casa Navàs in the Plaça del Mercadal,

approbation. Ainsi disparut la possibilité de favoriser globalement la croissance de la ville, comme ce fut par contre le cas dans d’autres localités. La mairie eut donc recours à de petits agrandissements localisés afin d’améliorer les conditions d’urbanisation de la ville existante, tout en permettant de recycler et de substituer ce qui existait déjà, en procédant également à des créations de nouveaux espaces urbains qui déterminerait et structureraient les futurs agrandissements. Ainsi furent urbanisées les avenues suivantes : Misericòrdia, Prim, Sunyer, Mata et celle de la Boca de la Mina. Puis apparaissent petit à petit les lignes de chemin de fer qui reliait la ville au territoire, jusqu’à Tarragone en 1856, jusqu’à Montblanc en 1863, ligne prolongée ensuite jusqu’à Lérida, la ligne des trains directs Madrid-Barcelone en 1884, et avec la capitale locale, celle de Salou en 1887. C’est l’époque de la construction de grands équipements comme les usines textiles ou l’usine à gaz en 1854, avant l’arrivée de l’électricité et le début des travaux de l’Institut Pere Mata en 1899. Le centre ville se consolide petit à petit et, en 1882, Jaume Blanch construit la place du Théâtre et le Théâtre lui-même. En 1900, Reus est consacrée ville moderniste. Domènech i Montaner, un personnage complet et prolifique, devient le véritable protagoniste de l’architecture moderniste de Catalogne, et par extension, de la ville de Reus à travers deux œuvres importantes, déclarées aujourd’hui Biens d’Intérêt National : l’Institut Pere Mata et la maison Navàs, précurseurs des œuvres maîtresses du Modernisme catalan comme le Palais de la Musique Catalane et l’Hôpital de Sant Pau de Barcelone. Toutes ces œuvres sont la concrétisation de la conjonction et de la coordination des deux aspects les plus remarquables de l’œuvre de Domènech i Montaner : l’ornementation florale et les formes naturelles en étroite relation avec la rationalité constructive des exigences d’utilisation et de la technologie, sans les traiter comme deux faits formels autonomes, car la décoration et le recours aux arts appliqués à l’architecture jouèrent un rôle descriptif fondamental et restèrent constamment au service de la lecture correcte des espaces et du fait constructif et technologique. La maison Navàs, sur la place du Mercadal, malgré ses blessures et les mutilations accumulées, est un exemple admirable de cette correspondance entre la profusion ornementale et la rationalité fonctionnelle et constructive. Les arcades et le rez-de-chaussée accueillant la boutique, l’escalier donnant accès aux appartements du premier étage, la grande luminosité et les textures vibrantes, la composition axiale de sa structure et la relation des pièces de l’étage noble culminant par le patio intérieur, orienté à l’ouest, du côté de la rue Jesús. Il s’agit donc d’une architecture en majuscules, accompagnée des collaborations inestimables qui, depuis les arts appliqués et les métiers, apportent au Modernisme l’un de ses traits essentiels et caractéristiques : l’exceptionnelle qualité et quantité de l’ornementation et du mobilier. Bartolí, Bergadà, Granell, Homar, Monné, Montseny, Rigalt, Pey… et bien d’autres anonymes mais non moins experts, constituent les noms propres d’une possible et longue liste d’artistes et d’artisans grâce auxquels l’apport très important des métiers a été favorisé et développé.

acompañada de las inestimables colaboraciones que desde las artes aplicadas y los oficios dotan al modernismo de uno de sus rasgos esenciales y más característicos: la excepcional calidad y cantidad de la ornamentación y mobiliario. Bartolí, Bergadà, Granell, Homar, Monné, Montseny, Rigalt, Pey… y otros muchos anónimos, pero no por eso menos expertos, son nombres propios de una posible y larga relación de artistas y artesanos en los que se fundamenta y se expande la importantísima aportación de los oficios. En el ámbito local destaca el arquitecto Pere Caselles Tarrats, formado en Barcelona y que fue arquitecto municipal de la ciudad en todo este período. Tal como se aprecia en el catálogo de obras, es el verdadero protagonista de este acopio. Titulado en 1889, en los primeros años de ejercicio proyecta una serie de edificios (las casas Tarrats, Homdedéu, etc.), que si bien están aún sometidos a lenguajes precursores del modernismo, tanto de factura ecléctica como neogótica reflejo de su reciente formación, si que evidencian, pero, la capacidad creadora y cultural de su autor. Por su condición de arquitecto municipal entra en contacto y colabora con Domènech en el Instituto Pere Mata, y será a partir de esta relación que adopta los mecanismos y resortes adscritos al lenguaje modernista. Proyectista y constructor prolífico de equipamientos y viviendas, conforma con su obra el grueso más importante del paisaje urbano modernista de la ciudad. Las casas Punyed, Querol, Tomàs Jordi… en la calle Llovera; las Laguna, Codina… en la calle Monterols, y las Monné, Anguera, Sardà Martí… en los arrabales. En la calle Jesús, y compartiendo vecindad con la Casa Navàs, la Casa Iglésias, interesante proyecto que resuelve unitariamente un inmueble compuesto por diversas escaleras, resuelto al mismo tiempo con una planta de gran claridad compositiva y estructural. Destacan especialmente dos equipamientos construidos en el límite de la ciudad en aquel tiempo: la Estació Enològica en el paseo Sunyer, conjunto que aglutina almacenes, espacios de trabajo y vivienda, y el conjunto escolar Prat de la Riba, sorprendentemente articulado sobre la calle Prat de la Riba, y no sobre el propio paseo. Son ejemplos proyectados claramente desde los aspectos funcionales reforzados con la oportuna ornamentación y uso de los oficios característicos, construidos con una claridad y racionalización admirables. Posteriormente, y bien entrado el siglo XX, su obra evolucionará hacia postulados que en la actualidad entendemos como novecentismo, manteniendo sin embargo el mismo nivel de calidad en su producción arquitectónica. Fruto de esta implicación total que significa este periodo modernista en la construcción de la ciudad, y a partir de la estrecha colaboración entre promotores, creadores, maestros de obras y oficios, se prolonga durante un cierto tiempo, empapando la ciudad con un estoc muy importante de obras, que podríamos calificar de un segundo nivel, y que sobre estructuras arquitectónicas absolutamente sencillas se aplican soluciones decorativas y compositivas de acuerdo con la moda estética heredada. Debemos entender, sin embargo que muchos de estos casos son sólo una transformación epidérmica de la arquitectura, sin

despite the injuries and mutilations it has suffered, is a fine example of the combination of ornamental richness and rationality in functional and building terms. The porches on the square, the ground floor with the layout of the shop, the stairway to the living space on the first floor, are examples of this, full of vibrant textures and light. The axial layout of the floor plan and the distribution of space on the first floor, culminating in the outside roof terrace, open to the west and overlooking the Carrer de Jesús, are a further display of this combination. Overall, this is architecture in capital letters, in the company of the invaluable contributions made by arts and crafts to give Modernisme one of its essential, defining features: the exceptional richness and quantity of its ornamentation and fittings. Names like Bartolí, Bergadà, Granell, Homar, Monné, Montseny, Rigalt and Pey, alongside many other anonymous but no less skillful artisans, set their seal on the long list of artists and craftsmen making their priceless contribution. Outstanding in the local sphere was the architect Pere Caselles Tarrats, trained in Barcelona, who held the position of municipal architect throughout this period. He emerges from the catalogue of buildings as its leading protagonist. After qualifying in 1889, in the early part of his career he designed a series of buildings – the Casa Tarrats, Casa Homdedéu, and others – which while still subject to the styles which came before Modernisme, both eclectic and the neo-gothic which reflected his recent training, clearly show their author’s cultural and creative ability. In his role as municipal architect he came into contact and worked with Domènech on the Pere Mata, and out of this relationship developed the tools and resources which formed part of the Modernista language. He was a prolific designer and builder of homes and other premises, and his work makes up a major part of the town’s Modernista landscape. This included the Casas Punyed, Querol, Tomàs Jordi and others on the Carrer de Llovera, Laguna and Codina on the Carrer de Monterols, and Monné, Anguera and Sardà Martí on the Ravals. On the Carrer de Jesús, virtually rubbing shoulders with the Casa Navàs, he planned the Casa Iglésias, an interesting design in that it resolves a building made up of various flats and staircases in a unitary way, with a plan of great clarity in terms of composition and structure. Especially outstanding are the two projects he built outside the limits of what was then the built-up area of Reus. One was the Estació Enològica (wine institute) on the Passeig de Sunyer, combining storage, work and living space, and the other was the Prat de la Riba school complex, surprisingly laid out along the avenue of the same name rather than the Passeig de Sunyer. These projects were clearly planned on the basis of functional aspects reinforced by suitable decoration and the appropriate use of craftsmanship, and executed with admirable clarity and rationality.

Au niveau local, mentionnons tout particulièrement l’architecte Pere Caselles, qui étudia à Barcelona et qui fut l’architecte municipal de la ville de Reus pendant toute cette période. Comme on peut le constater dans le catalogue des édifices, il s’agit du véritable protagoniste de cet ouvrage. Diplômé en 1889, il construisit à ses débuts une série d’édifices comme les maisons Tarrats, Homdedéu… qui, si elles répondent encore aux langages précurseurs du Modernisme, à l’aspect éclectique ou néogothique issu de sa formation récente, laissent entrevoir cependant la capacité créatrice et culturelle de leur auteur. De par sa condition d’architecte municipal, il rencontre et collabore avec Domènech i Montaner lors de la construction de l’Institut Pere Mata, et à partir de cette relation, il adoptera les mécanismes et les recours du langage moderniste. Auteur et constructeur prolifique d’équipements et d’édifices, il constitue avec son œuvre le patrimoine le plus important du paysage urbain moderniste de la ville. Les maisons Punyed, Querol, Tomàs Jordi… de la rue Llovera, ; les maisons Laguna et Codina… de la rue Monterols ; les maisons Monné, Anguera, Sardà Martí… des Ravals, etc. Dans la rue Jesús, à côté de la Maison Navàs, il construisit la maison Iglésias, un exemple intéressant qui traite de manière uniforme plusieurs immeubles mitoyens, tout en recourant à un schéma d’une grande clarté de composition et de structure. Mentionnons tout particulièrement deux œuvres construites à la limite de la ville de l’époque : la Station Œnologique sur le Passeig Sunyer, un ensemble de bâtiments comprenant des magasins, des espaces de travail et des appartements, et le complexe scolaire Prat de la Riba, articulé de manière surprenante autour de la rue Prat de la Riba, et non autour du propre passage. Il s’agit d’exemples conçus clairement à partir des aspects fonctionnels renforcés par une décoration opportune et le recours aux métiers caractéristiques, construits avec une clarté et une rationalité admirables. Plus tard, au début du XXème siècle, son œuvre évolua vers des postulats qui sont considérés actuellement comme appartenant au courant du Noucentisme, en maintenant cependant le même niveau de qualité dans ses créations architecturales. Grâce à cette implication totale que suppose cette période moderniste dans la construction de la ville, et à partir de l’étroite collaboration des promoteurs, des architectes, des maîtres d’œuvres et des artisans, son œuvre s’étoffe pendant un certain temps, en apportant à la ville tout un patrimoine important d’édifices que l’on pourrait qualifier de second niveau, en utilisant des structures architecturales absolument simples sur lesquelles il applique des solutions de décoration et de composition en accord avec la mode esthétique héritée. Une grande partie de ses œuvres doivent cependant être considérées comme une transformation épidermique de l’architecture, sans considérer aucune autre valeur de cette architecture. En nous situant donc au début du XXème siècle, à un moment où se réveillent tout juste les consciences collectives et de classes sociales, ont peut affirmer que la contribution qu’un groupe d’intellectuels et d’artistes de la ville apporte à travers le Modernisme, influencera de manière décisive l’acceptation de la bourgeoisie et de la classe ouvrière envers le langage architectural du moment, non de manière totale mais

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 155

atender a ningún otro valor de ésta. Situados pues al comienzo del siglo XX, en un momento en el que justo se despiertan conciencias colectivas y de clase, es posible afirmar que el impulso que un grupo de intelectuales y artistas de la ciudad hace alrededor del modernismo, influya de manera decisiva en la aceptación por la burguesía y la clase productiva del lenguaje arquitectónico del momento, si bien no de una manera total, si bastante generalizada. Este deseable escenario se mantiene casi hasta la primera mitad de siglo, alrededor del novecentismo y posteriormente en los momentos iniciales del racionalismo, de los que aún mantenemos ejemplos de fuerte calidad. La arquitectura que se produce en un momento determinado es siempre reflejo de las diversas circunstancias sociales, económicas, productivas, políticas y por encima de todo culturales de la sociedad que proyecta y acoge, haciéndose suya esta arquitectura. Es aleccionadora esta manera de hacer, que posibilita el acuerdo, imprescindible, entre todos los agentes del proceso de la obra (propiedad, proyectista, oficios y artistas), que sobre el entendimiento del valor de hacer y de hacer bien hecho, consiguen el uso favorable de su tiempo, consiguiendo el espacio que permite la arquitectura. Trabajaremos todos juntos para que así sea también en nuestros contemporáneos tiempos. 22 REUS EN LOS AÑOS DEL MODERNISMO Albert Arnavat Reus en 1900: segunda ciudad de Cataluña ¿Cómo era la ciudad de Reus en los primeros años del modernismo?, ¿dónde y cómo vivían los reusenses en 1900?, ¿qué comían?, ¿qué compraban?, ¿dónde trabajaban?, ¿qué pensaban?, ¿para qué luchaban?, ¿qué leían?, ¿cómo se divertían?… Reus era, en 1900, demográficamente, la segunda ciudad de Cataluña, pero aquel año señala una meta en la evolución de la población, ya que es el último censo en que la cifra de 27.000 habitantes le permitía ostentar la categoría de segunda ciudad catalana. Los primeros años del siglo XX fueron de estancamiento y pérdida de población, hecho que alejó para siempre la ciudad del segundo lugar que ocupaba desde mediados del siglo XVIII. El freno de la expansión demográfica reusense ya se comenzó a manifestar el año 1860, con una población de 27.000 habitantes, un número que se mantuvo prácticamente estable hasta el año 1936. En 1909, por ejemplo, la ciudad ya había retrocedido hasta ser la cuarta del país, detrás de Barcelona, Sabadell y Tortosa, y había perdido un 8% de sus efectivos. Además, la diferencia entre la capital catalana y el resto de ciudades había crecido desmesuradamente. La Ciudad Condal había superado los 500.000 habitantes, es decir, en ella vivían una cuarta parte de los más de dos millones de catalanes del momento. La crisis de la industria textil desde los últimos años del siglo XIX y la del sector agrícola a causa de la filoxera, añadidas a la macrocefalia barcelonesa, provocaron que las bases económicas de Reus se tambaleasen y se produjo la emigración de muchas familias de las clases populares. A pesar de este contexto nada favorable, la ciu-

156 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Later on, well into the 20th century, his work developed towards postulates which are now understood as Noucentisme, but maintaining the same level of quality in his architecture. As a result of the town’s immersion in Modernisme, and the close co-operation between developers, architects, builders and craftsmen, Reus built up a large number of works which may be categorised as secondlevel. In these buildings decoration and solutions in line with the prevailing fashion were applied over extremely simple architectural structures. It must be understood, however, that many of these cases represented a transformation of architecture which was no more than skin-deep, without approaching any further aspects. In the early 20th century, then, at a time when collective and class consciousness were just awakening, it may be affirmed that the drive of a group of intellectuals and artists in the town within the sphere of Modernisme decisively influenced the acceptance of the architectural language of the moment on the part of the bourgeoisie, if not totally then in general. This desirable situation lasted through most of the first half of the century, through Noucentisme and the beginnings of Rationalism, of which some fine examples still exist. The architecture of a given time is always a reflection of various social, economic, productive, political and above all cultural circumstances in the society which produces and accepts this architecture, making it its own. This way of doing things, making possible the vital agreement between all those involved in a building – owner, architect, craftsmen and artists – on the value of doing the job and doing it well, is what enables their time to be well spent within the space allowed by architecture. Let us all work together to do the same today. 22 REUS AT THE TIME OF MODERNISME Albert ARNAVAT Reus in 1900: Catalonia’s Second Town The late 19thand early 20th century were the years of Art Nouveau in Europe. In Catalonia this was reflected in a movement in art and architecture known as Modernisme. What was Reus like at the time of Modernisme? Where and how did the people of Reus live in 1900? What did they eat? What did they buy? Where did they work? What did they think? What did they fight for? What did they read? How did they relax? Reus in 1900 was the second-largest town in Catalonia in terms of population. However, this year marked a turning point in the town’s development, as it saw the last census in which the figure of 27,000 inhabitants allowed it to boast of being number two. The early years of the 20th century were a period of stagnation and loss of population, and Reus lost forever the relative position it had held since the mid-18th century. The slow-down in population growth in Reus was already beginning in 1860, when the population

très généralisée. Ce cadre enviable se maintiendra pratiquement jusqu’à la fin de la première moitié du XXème siècle, à travers le Noucentisme puis les débuts du Rationalisme, dont certains exemples d’une grande qualité sont encore conservés. L’architecture qui apparaît à un moment déterminé est toujours le reflet des nombreuses circonstances sociales, économiques, ouvrières, politiques, et par-dessus tout, le reflet des circonstances culturelles de la société qui crée et assimile cette architecture. Il est intéressant de constater que cette manière de procéder, qui rend possible l’accord indispensable entre tous les acteurs de la création de l’œuvre (propriétaires, architectes, artisans et maîtres d’œuvres) sur l’idée de la valeur du travail bien fait, en rentabilise le travail tout en obtenant l’espace permis par l’architecture. Travaillons tous ensemble de telle sorte qu’il en soit ainsi aujourd’hui. 22 REUS À L’ÉPOQUE DU MODERNISME Albert ARNAVAT Reus, en 1900 : deuxième ville de Catalogne. Comment était Reus à l’époque du Modernisme1 ? Où et comment vivaient ses habitants en 1900 ? Que mangeaient-ils ? Qu’achetaient-ils ? Où travaillaient-ils ? Que pensaient-ils ? Pour quoi luttaient-ils ? Que lisaient-ils ? Comment se divertissaient-ils ?... En 1900, Reus était du point de vue démographique, la deuxième ville de Catalogne, mais cette année-là marque une date dans l’évolution de la population, car elle correspond au dernier recensement où le chiffre des 27.000 habitants lui permit d’atteindre la place de deuxième ville de Catalogne. Les premières années du XXème siècle ont supposé une stagnation puis une baisse de la population, un fait qui l’éloignera pour toujours de la deuxième position qu’elle occupait depuis le milieu du XVIIIème siècle. Le ralentissement de l’expansion démographique de Reus s’était déjà fait ressentir en 1860, avec une population de 27.000 habitants, un chiffre qui se maintiendra pratiquement stable jusqu’en 1936. En 1909, par exemple, la ville avait déjà reculé jusqu’à la quatrième place par ordre d’importance des villes catalanes, derrière Barcelone, Sabadell et Tortosa, et elle avait perdu 8% de ses habitants. De plus, l’écart entre la capitale catalane et le reste des villes avait augmenté de manière démesurée. La Ville Comtale (Barcelone) avait dépassé les 500.000 habitants, ce qui représentait un quart du total de la population catalane du moment. La crise de l’industrie textile depuis la fin du XIXème siècle, et celle du secteur agricole provoquée par le phylloxera, ajoutées à la macrocéphalie barcelonaise, ont fait que les bases économiques de Reus s’ébranlèrent, avec pour conséquence l’émigration de nombreuses familles des classes populaires. Malgré ce contexte peu favorable, la ville a fait preuve d’un dynamisme suffisant qui lui a permis de demeurer un centre humain de grande envergure et exerçant une grande influence dans l’histoire générale du pays. Reus était, en cette fin de XIXème siècle, une ville qui changeait dans un monde en mutation. Les restes d’une société basée sur l’agriculture, le commerce et la production artisanale se mélangeaient avec les résultats d’une forte industrialisation et de la

dad manifestó un dinamismo suficiente que le permitió continuar siendo un núcleo humano de suficiente envergadura e influyente en la historia general del país. Reus era, aquel final de siglo, una ciudad que cambia en un mundo que cambia. Los restos de una sociedad basada en la agricultura, el comercio y la producción artesanal se mezclan con los resultados de una fuerte industrialización y la mecanización del trabajo a lo largo del siglo XIX. Reus era una ciudad moderna en que el poder económico de las clases acomodadas se manifestaba en las nuevas construcciones arquitectónicas o en la adopción primeriza de los últimos inventos de la tecnología doméstica. Era también una ciudad obrera en la que las clases populares vivían en condiciones higiénicas deficientes, con problemas cotidianos de subsistencia, pero que generaba, a su vez, una cultura de progreso y de educación popular. La transformación urbana En los años del cambio de siglo se produjo una transformación urbana modernizadora. Pero Reus dejó perder un intento de planificación racional de su crecimiento y de sus reformas interiores, con la no realización del proyecto del ensanche de 1893. El crecimiento del espacio urbano fue muy limitado, debido al estancamiento demográfico y sin control. Hacia 1890 las calles de Reus mantenían una imagen bastante rural, con las calles de tierra sin adoquinar y sólo las céntricas con aceras de piedra. Entre hoyos, tierra o barro, pasaban la gente y los carros, que levantaban nubes de polvo y los días de lluvia hacían intransitables las calles, convertidas en un fangal. La mayor parte de los edificios disponían de unos servicios de infraestructura muy precarios y muchas de las actividades artesanales se realizaban en las calles. El cambio en el espacio urbano fue rápido a finales de 1900. Se produjo una notable mejora en la estructura existente, que fue adquiriendo un aspecto más urbano: se adoquinaron las calles, se construyó el alcantarillado, se cambió el alumbrado de gas por el eléctrico, se expandió el suministro a domicilio de agua potable, se renovaron los transportes públicos, se abarató el ferrocarril, circularon los primeros automóviles, apareció el teléfono, se construyeron nuevos edificios públicos y apareció un concepto nuevo de la arquitectura y la vivienda, con unos interiores con más comodidades. Unas innovaciones popularizadas aquellos años que transformaron el mundo y la existencia de las personas y que hoy nos parecen imprescindibles. La ciudad modernista La inversión inmobiliaria fue otra salida a la situación económica local. Alrededor de 1900 se construyeron un gran número de masías, la mayoría con torres de estilo nórdico, y un conjunto de edificios urbanos con la estética espectacular del modernismo. Las líneas sinuosas y el estilo floral eran la moda imperante en la Cataluña del momento, compartida por los reusenses, que parecían rivalizar en originalidad y diseño. El nuevo estilo, importado de Barcelona, París, Viena y Bruselas de finales de siglo, se hizo popular como símbolo de modernidad y cosmopolitismo, unido con los sentimientos catalanistas. Por primera vez, arquitectos de prestigio internacional levantaron obras suyas en Reus, como Lluís

stood at 27,000, a figure which remained largely unchanged up to 1936. By 1909, for example, the town had already fallen back to fourth position in the country, after Barcelona, Sabadell and Tortosa, and had lost 8% of its inhabitants. Furthermore, the difference between the Catalan capital, Barcelona, and its other towns had grown out of all proportion. Barcelona was soon to pass the half million mark, that is to say, a quarter of the over two million Catalans of the day lived in the city. At the end of the 19th century the crisis in the textile industry, and that of agriculture due to the wine plague known as phylloxera, together with the disproportionate growth of Barcelona, shook the economic foundations of Reus, causing many working-class families to leave. Despite this unfavourable context, however, the town showed enough drive to carry on being a major centre, playing its part in the history of the country in general. Reus at the turn of the century was a changing town in a changing world. The remains of a society based on agriculture, trade and craft production rubbed shoulders with the results of extensive industrialisation and mechanisation of work during the 19th century. Reus was a modern town in which the economic power of its wealthy classes was manifested in new building or the early adoption of the latest advances in domestic technology. It was also a workers’ town in which the labouring classes lived in poor conditions of hygiene with subsistence a daily problem, while at the same time giving rise to a culture of progress and popular education. Urban Transformation The turn of the century also saw urban transformation as the town was modernised. However, Reus let slip by an attempt at rational planning for its growth and improvement, with the failure to carry out the expansion project of 1893. The growth of the town was very limited, due to stagnation in population growth, as well as being largely uncontrolled. Around 1890 the streets of Reus still had a very rural appearance, with unpaved streets and pavements only in the town centre. People and carts made their way between potholes, earth or mud, raising clouds of dust; on rainy days the streets turned into impassable swamps. Most buildings were very poorly-equipped in terms of water, lighting and so on, and many artisans worked in the street. Urban change was rapid around 1900. Existing structures were improved considerably, giving the town a more urban look: streets were paved, sewers were built, gas lighting was replaced by electric, drinking water was supplied to more homes, public transport was overhauled, the cost of railway tickets fell, the first cars appeared on the roads, the telephone came into use, new public buildings went up and a new, more comfortable, concept of architecture and living space came into vogue. These innovations became popular at this time and transformed the world and people’s lives, to the point where today they seem like basic

mécanisation du travail tout au long du XIXème siècle. Reus était une ville moderne où le pouvoir économique des classes aisées se matérialisait à travers les nouvelles constructions architecturales, ou par l’adoption rapide des dernières inventions de la technologie domestique. Elle était également une ville travailleuse où les classes ouvrières vivaient dans de mauvaises conditions d’hygiène, avec des problèmes quotidiens de subsistance, mais qui généraient à l’époque une culture de progrès et d’éducation populaire. La transformation urbaine A la fin du XIXème siècle, et au début du XXème, une transformation urbaine modernisatrice vit le jour. Mais Reus va laisser passer une tentative de planification rationnelle de sa croissance et de ses réformes internes, en abandonnant le projet de 1893 d’agrandissement de la ville. La croissance de l’espace urbain fut très limitée, du fait de la stagnation démographique et de l’absence de contrôle. Vers 1890, les rues de Reus présentaient une image très rurale, avec les chaussées en terre, non pavées, et seules les rues du centre étaient équipées de trottoirs en pierre. Au milieu des trous, de la terre et la boue, les personnes et les voitures passaient, en provoquant des nuages de poussière, et les jours de pluie rendaient les rues impraticables, converties en véritables bourbiers. La majorité des bâtiments présentaient des services à l’infrastructure très précaire, et de nombreuses activités artisanales avaient lieu dans la rue. Le changement de l’espace urbain a été très rapide aux alentours de l’année 1900. Une amélioration notable apparaît dans la structure déjà existante qui acquiert petit à petit un aspect plus urbain : les rues furent pavées, les égouts construits, l’éclairage public passa du gaz à l’électricité, l’approvisionnement en eau potable fur généralisé, les transports publics se modernisèrent, le chemin de fer devint économique, les premières automobiles apparurent, ainsi que le téléphone, de nouveaux édifices publics furent construits et un nouveau concept d’architecture et d’habitation apparut, avec des intérieurs plus commodes. Des innovations popularisées de ces années qui transformeront le monde et l’existence des personnes, et qui nous paraissent aujourd’hui indispensables. La ville moderniste. L’investissement immobilier a supposé un autre débouché à la situation économique locale. Vers 1900, un grand nombre de propriétés sont apparues, avec des tours de style nordique, ainsi qu’un ensemble d’édifices urbains à l’esthétique spectaculaire, propre du Modernisme. Les lignes sinueuses et le style floral étaient à la mode dans la Catalogne du moment, mode partagée par les habitants de Reus qui semblaient rivaliser en originalité et en design. Le nouveau style, importé de Barcelone, de Paris, de Vienne et de Bruxelles depuis la fin du XIXème siècle, devint populaire comme un symbole de modernité et de cosmopolitisme, en identification avec les sentiments catalanistes. Pour la première fois, des architectes de renommée internationale construisirent des édifices à Reus, comme Lluís Domènech i Montaner, avec lequel travaillait l’architecte de la ville Pere Caselles, auteur d’une œuvre abondante et intéressante. Vers 1900, Domènech i Montaner construisit des œuvres très significatives de son style avec une caractéristique commune, la reconnaissance de la ville, des valeurs urbaines, comme des éléments définissant la typologie de l’architecture : l’Institut

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 157

Domènech i Montaner, al lado del cual trabajó el arquitecto municipal Pere Caselles, autor de una obra abundante y digna. Alrededor de 1900, Domènech realizó tres obras bien significativas de su estilo con una característica común, el reconocimiento de la ciudad, de los valores urbanos, como definidores tipológicos de la arquitectura: el Instituto Pere Mata, la Casa Rull y la Casa Navàs. La Casa Navàs es destacable no sólo como edificio singular e imagen más representativa del Reus de los primeros años del siglo XX, sino también por su importancia en la historia general de la arquitectura catalana. Y en el imponente Instituto Pere Mata vemos un conjunto de edificios que a pesar de estar alejado de la trama urbana tiene un concepto profundamente urbano. Desgraciadamente, un atrevido proyecto del Santuario de Misericòrdia del genial arquitecto reusense Antoni Gaudí, fue vetado por la “clase dirigente” local en 1903, que impidió su construcción. La vida cotidiana En el dualismo entre modernidad y tradición, el Reus de 1900 muestra el contraste entre la ciudad y el campo, entre las nuevas actitudes de vida y formas de pensamiento revolucionario y el conservadurismo de una sociedad bajo la influencia de una moral burguesa y una religión al servicio del orden establecido. El cambio de siglo representó una mejora en las condiciones alimentarias de la mayoría de la población. No fue un momento de hambre y más que la falta de comida, aquello que era problemático en la alimentación de las clases populares era el desequilibrado régimen alimentario, centrado en unos alimentos fundamentales: el pan y la escudella catalana de legumbres. Un vegeteranismo forzoso, atenuado sólo de cuando en cuando por el consumo de carne de cerdo y, sobretodo, por el de pesca salada. El consumo habitual de carne marcaba una frontera entre los sectores más pobres y los más acomodados de la población. En contraste con la limpieza que en general había en las viviendas, el panorama de la higiene pública era preocupante. El estado de las calles se hallaba bajo mínimos y la acumulación de habitantes en la población contrastaba con la pervivencia de una serie de prácticas del medio rural, como la cría de averío de corral o conejos en las casas, que se añadía a la absoluta falta de infraestructura sanitaria, con problemas de higiene graves como la extracción de las materias fecales. La última de les grandes epidemias del siglo XIX en Cataluña afectó de forma desigual las poblaciones del Camp de Tarragona y en 1890 una epidemia de dengue ocasionó verdaderos problemas en la actividad laboral y social reusense. A principios del nuevo siglo, pero, el tifus y la tuberculosis eran las causas más importantes de mortalidad y la salubridad de las aguas era una de las causas principales de enfermedad. Las adulteraciones de alimentos abundaban, sobretodo la del pan, el vino y la leche. El alcoholismo, a pesar de ser poco importante en la ciudad, afectaba principalmente las clases populares. Dualidades y contrastes entre el campo y la ciudad, entre ricos y pobres, también eran evidentes en la manera de vestir, una característica significativa de la época y que en las mujeres adquiere un carácter específico. Como el papel omnipresente que tenía la prensa en la mayoría de los ámbitos

158 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

necessities. The Modernista Town Property investment was another opportunity which remained in the local economic situation. Large numbers of country houses were built around 1900, most with Nordic-style towers, along with a group of urban buildings showing off the spectacular aesthetics of Modernisme. Sinuous lines and floral designs were in vogue in Catalonia at the time. Reus joined in this fashion, with new buildings vying with one another in originality and style. The new style, imported from fin-de-siècle Barcelona, Paris, Vienna and Brussels, became popular as a symbol of modernity and cosmopolitanism, linked to Catalan national feeling. For the first time, internationally-known architects produced work in Reus. These included Lluís Domènech i Montaner, beside whom the municipal architect Pere Caselles worked, the latter the author or many worthy works. Around 1900 Domènech built three major works in his own style with one feature in common: recognition of the town and its urban values as factors defining architecture in it. These projects were the Institut Pere Mata, the Casa Rull and the Casa Navàs. The Casa Navàs is important not only as an outstanding building, the most representative image of Reus in the early 20th century, but also for its place in the history of Catalan architecture in general. The imposing Institut Pere Mata is a group of buildings which, though located outside the town itself, is of an eminently urban design. Unfortunately, daring plans for the sanctuary-church of Misericòrdia by the brilliant Reus architect Antoni Gaudí were effectively blocked by the local ruling class in 1903. Daily Life In the duality between modernity and tradition, the Reus of 1900 shows the contrast between town and countryside, between new, revolutionary attitudes and ways of thinking on the one hand and on the other the conservatism of a society influenced by bourgeois morality and a church which served the established order. The turn of the century saw an improvement in the diet of the majority of the population. It was not a time of hunger and the problem was not so much a lack of food as an unbalanced diet, based on staple foods: bread and vegetable stew. This enforced vegetarianism was only relieved from time to time by a little pork and, above all, salt fish. Habitual meat consumption marked the boundary between the poorer sections of society and the better-off. In contrast with the general cleanliness inside houses, public hygiene on the whole was worrying. The streets were in an inadequate state and the concentration of population in the town contrasted with the survival of a series of practices more at home in a rural environment, such as keeping poultry or rabbits in houses. This was added to a complete lack of sanitation, with serious hygiene problems such as the disposal of

Pere Mata, la maison Rull et la maison Navàs. La maison Navàs est remarquable, non seulement en tant que bâtiment singulier et symbole le plus représentatif de la ville de Reus du début du XXème siècle, mais également de par son importance dans l’histoire générale de l’architecture catalane. Et pour ce qui est de l’imposant Institut Pere Mata, on y voit un ensemble de bâtiments qui, bien qu’éloignés du centre ville, relèvent d’un concept profondément urbain. Malheureusement, un projet audacieux du Sanctuaire de la Miséricorde du génial architecte Antoni Gaudí, originaire de Reus, a été refusé par la « classe dirigeante » locale en 1903, ce qui en empêcha la construction. La vie quotidienne. Dans le cadre de la dualité entre la modernité et la tradition, la ville de Reus du début du XXème siècle montre un contraste entre la ville et la campagne, entre les nouvelles attitudes de vie et formes de pensée révolutionnaire, et le conservatisme d’une société sous l’influence d’une morale bourgeoise et d’une religion au service de l’ordre établi. Le changement de siècle a représenté une amélioration des conditions alimentaires de la majorité de la population. Ce ne fut pas une période de famine, et plus que le manque d’aliments, le problème de l’alimentation des classes populaires résidait dans le déséquilibre de leur régime alimentaire, composé principalement d’aliments de base : le pain et la soupe aux légumes. Un régime végétarien forcé, atténué uniquement de temps en temps par la consommation de viande de porc, et surtout, par celle de poisson salé. La consommation habituelle de viande marquait la frontière entre les plus pauvres et les plus aisés de la population. A l’inverse de la propreté qui régnait en général dans les foyers, le panorama de l’hygiène publique était préoccupant. L’état des rues était déplorable et la concentration démographique urbaine contrastait avec la survie de nombreuses coutumes du monde rural, comme l’élevage de volaille ou de lapins dans les maisons, ce qui venait s’ajouter au manque total d’infrastructures sanitaires, avec de nombreux problèmes d’hygiène graves comme l’évacuation des matières fécales. La dernière des grandes épidémies du XIXème siècle que la Catalogne ait connue, a affecté de manière inégale les populations de la Région du Camp de Tarragone, et en 1890, une épidémie de dengue provoqua de véritables problèmes pour l’activité économique et sociale de Reus. Cependant, à l’aube du nouveau siècle, le typhus et la tuberculose étaient les causes les plus importantes de mortalité, et la salubrité des eaux était l’une des principales causes de maladie. La combinaison d’aliments reposait surtout sur le pain, le vin et le lait. L’alcoolisme, même s’il était peu important, affectait principalement les classes populaires. Dualités et contrastes entre la campagne et la ville, entre les riches et les pauvres, des différences également évidentes dans la manière de s’habiller, un caractère significatif de l’époque et très spécifique chez les femmes. Tout comme le rôle omniprésent que jouait la presse dans la majorité des domaines de la vie quotidienne. La mode, la littérature, la politique, la vie ouvrière, la vie religieuse, les sports, etc., ainsi que les journaux, jouaient un rôle fondamental et contribuaient à la création d’un état d’opinion au sein des différentes classes sociales à une époque de grande liberté d’expression. Une

de la vida cotidiana. En moda, literatura, política, obrerismo, vida religiosa, deporte…, los periódicos tenían un papel fundamental y contribuyeron a crear un estado de opinión entre las diversas clases sociales en unos años de amplia libertad de expresión. Una cantidad y proliferación de publicaciones, a menudo efímeras, pero sorprendentemente abundantes para una sociedad con unas elevadas tasas de analfabetismo. Una abundancia que se explica por el coste moderado de la edición y la falta de alternativas a la lectura, sin otros medios de comunicación. La política y el republicanismo En 1890, con la aprobación del sufragio universal masculino, el censo electoral se amplió y las fuerzas republicanas se volcaron a recuperar la hegemonía política del espacio local, escenario central de las luchas políticas de finales de siglo. En este combate se jugaba la posibilidad de aplicar una política de reformas y de transformaciones urbanas, pero también el control de los recursos del Ayuntamiento y en la práctica diaria una política de favoritismos, de clientelas, “de empleomanía”, como se le llamaba en aquel entonces. Se encendió una polarización política entre los monárquicos conservadores que habían ostentado las mayorías municipales y la nueva coalición republicana, con momentos de elevada inestabilidad política. Las nuevas generaciones de republicanos alcanzaron en estos años el control de la vida política municipal y se convirtieron en uno de los ejes básicos de los equipos de gobierno en el Ayuntamiento de Reus y en la Diputación de Tarragona. La coalición republicana liberal-posibilista-catalanista obtuvo en 1897 un éxito brillante y el nuevo consistorio se presentó como un corte radical con el pasado, “con el gobierno de los conservadores que durante unos 20 años habían dominado en las Casas Consistoriales”. Reus volvía a ser, en 1900, una ciudad republicana. Las campañas militares en Melilla y Cuba y las movilizaciones para la revisión del proceso de Montjuïc contribuyeron a deteriorar las relaciones entre los republicanos y el ejército español. El mayor impacto de las guerras coloniales sobre la sociedad reusense lo sufrieron las clases populares, y en la propia piel los centenares de jóvenes que no podían pagar las 1.500 o 2.000 pesetas que los habrían liberado de hacer el servicio militar y que fueron obligados a ir a la guerra. Una guerra que a muchos les costó la salud y a algunos, la vida. El anticlericalismo tuvo como protagonistas la izquierda federal y progresista, los republicanos autonomistas y sectores del obrerismo, con una cultura política que explica la reiteración de incidentes anticlericales en Reus entre 1899 y 1901 y las modalidades de acción colectiva violenta de la Semana Trágica en 1909. Reus, con Barcelona, Madrid y Valencia, adquirió hasta aquel 1909 la condición de capital del republicanismo hispánico porque aquí se había incubado la modernización de las estructuras republicanas. Una ciudad de vanguardia por lo que respecta a los diversos intentos de combinar izquierda y catalanidad y de hacer frente de esta manera a la hegemonía política de la Lliga Regionalista con un discurso más avanzado socialmente y de una mayor radicalidad nacional. La consolidación del catalanismo político El nacionalismo catalán, el catalanismo, se caracterizó en Reus por la precocidad en el desarrollo

sewage. The last of the great 19th-century epidemics in Catalonia affected the towns and villages of the Tarragona region unequally, and in 1890 an outbreak of dengue caused serious disruption to working and social life in Reus. At the dawn of the new century, however, typhus and tuberculosis were the main causes of death, and contaminated water was among the principal causes of illness. Food was often adulterated, particularly bread, wine and milk. Alcoholism, while important in the town, mainly affected the labouring classes. These dualities and contrasts between town and countryside, between rich and poor, were also evident in dress, a significant feature of the time and one which acquired a specific nature in the case of women. Also significant was the omnipresent role of the press in most spheres of daily life. Newspapers played a fundamental part in fashion, literature, politics, the labour movement, religion and sport, and helped to shape opinion among the different layers of society in a period marked by broad freedom of speech. There was a striking number of publications; many of them were ephemeral, but they were surprisingly numerous for a society with a high rate of illiteracy. This may be explained by the moderate cost of publishing and the lack of alternatives to reading in the absence of other media. Politics and Republicanism With the introduction of universal male suffrage in 1890, the electoral roll expanded and republican forces threw themselves into recovering political hegemony on a local level, the main sphere of political struggle at this time. This was a fight for the chance to institute a policy of urban change and renewal, but also for control of the town council’s resources and what was in daily practice a system of favouritism and patronage, known at the time as empleomanía (jobmania). Politics became polarised between the conservative monarchists, who had hitherto held municipal majorities, and the new republican coalition, with moments of marked political instability. In these years the new republican generations took control of municipal political life and became one of the basic axes of administrations at Reus town council and Tarragona provincial council. The republican-possibilist-Catalanist coalition won a resounding victory in 1897 and the new town council represented a radical break with the past, with the conservative administration which had run the council for twenty years. In 1900 Reus was once again a republican town. The military campaigns in Melilla and Cuba and protests demanding the revision of the Montjuïc trial1 contributed to a deterioration in relations between the republicans and the Spanish army. The impact of the colonial wars upon Reus society fell most heavily on the labouring classes, in particular the hundreds of young men who, unable to pay 1,500 or 2,000 pesetas to obtain their release form military service, were forced to go to war. This cost many of them their health and some of

quantité et une prolifération de publications, très souvent éphémères, mais étonnamment abondantes pour une société avec un taux d’analphabétisme élevé. Une abondance qui s’explique par le coût modéré de l’édition et l’absence d’alternatives à la lecture, étant donné l’absence d’autres moyens de communication. La politique et le républicanisme. En 1890, avec l’approbation du suffrage universel masculin, le recensement électoral s’est élargi, et les forces républicaines se sont lancées dans la récupération de l’hégémonie politique de l’espace local, un cadre central des luttes politiques de la fin du XIXème siècle. L’enjeu de ce combat était de pouvoir appliquer une politique de réformes et de transformations urbaines, mais également de contrôler les ressources de la ville, et dans la pratique de tous les jours, une politique de favoritismes, de clientèles, « d’empleomanía » comme on le disait à l’époque. Apparut alors une polarisation politique entre les partisans conservateurs de la monarchie qui avaient fait ostentation des majorités municipales, et la nouvelle coalition républicaine, avec des moments de grande instabilité politique. Les nouvelles générations de républicains ont obtenu à cette époque le contrôle de la vie politique de la ville et sont devenues l’un des axes de base des équipes municipales de la ville de Reus et de la Diputation de Tarragone. La coalition républicaine libérale-possibiliste-catalane a obtenu en 1897 un succès éclatant et le nouveau conseil municipal apparut comme un changement radical par rapport au passé, « par rapport au gouvernement des conservateurs qui, pendant une vingtaine d’années, avait dominé les municipalités ». En 1900, Reus sera à nouveau une ville républicaine. Les campagnes militaires à Melilla et à Cuba, ainsi que les mobilisations pour la révision du procès de Montjuïc, ont contribué à détériorer les relations entre les républicains et l’armée espagnole. Les plus graves conséquences des guerres coloniales sur la population de Reus frapperont les classes populaires, et de plein fouet les centaines de jeunes qui ne pouvaient pas payer les 1500 à 2000 pesetas qui les auraient libérés du service militaire ; ils furent donc obligés à s’enrôler pour rejoindre le front. Une guerre qui, pour beaucoup, leur coûtera la santé, et à certains, la vie. L’anticléricalisme était représenté par la gauche fédérale et progressiste, les républicains autonomistes et les secteurs ouvriers, avec une culture politique qui explique la répétition d’incidents anticléricaux à Reus entre 1899 et 1901, et les procédés violents d’action collective de la Semaine Tragique de 1909. Reus, avec Barcelone, Madrid et Valence, possédait jusqu’en 1909 le statut de capitale du républicanisme hispanique, car la modernisation des structures républicaines s’y étaient forgée. Une ville à l’avant-garde pour ce qui est des nombreuses tentatives de conjuguer la gauche et le catalanisme, afin de faire front de cette manière à l’hégémonie politique de la Ligue Régionaliste à l’aide d’un discours plus avancé socialement, et avec un plus grand radicalisme national. La consolidation du catalanisme politique. Le nationalisme catalan, le catalanisme, fut caractérisé à Reus par la précocité de son développement organisationnel et par sa présence solide dans le domaine politique, culturel, social et municipal, grâce à la personnalité des dirigeants et grâce à l’influence qu’ils exercèrent par leurs actions

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 159

organizativo y por su presencia sólida en el marco político, cultural y social de la ciudad, gracias a la personalidad de los dirigentes y la influencia que ejercieron en sus actuaciones públicas y propuestas teóricas. Con una importante participación en la Assemblea de Manresa de la Unió Catalanista, la segunda asamblea se celebró en Reus en 1893, por el empuje que había tomado el movimiento en la ciudad y su dinamismo social y económico. En la Assemblea de Reus se fijaron los medios para llevar a la práctica las Bases de Manresa y se discutió y aprobó, por primera vez, la participación política en las elecciones locales y provinciales. El amplio eco social de la Assemblea se tradujo en la entrada de jóvenes reusenses en la Unió. Si hasta aquel momento la intensidad de la actuación de Pau Font de Rubinat había sido decisiva en el empuje del catalanismo, será a partir del nombramiento como alcalde de real orden por el gobierno Polavieja en 1899 cuando su protagonismo político y ciudadano adquirirá una resonancia más espectacular. La guerra con los Estados Unidos de América y la independencia de las colonias españolas de Cuba, Puerto Rico y las Filipinas en 1898 marcaron un giro en las reivindicaciones catalanistas al dar un nuevo empuje al movimiento. Los catalanistas reusenses más jóvenes y activos formaron una nueva entidad para superar el amortiguamiento de la Associació Catalanista. Así nacía la Lliga Catalanista de Reus en 1900. El cambio cualitativo del catalanismo hacia la acción política electoral se produjo con la fundación del Foment Republicà Nacionalista en 1906, que unía catalanismo y republicanismo. Consiguió una notable y creciente presencia en la vida municipal, hasta convertirse en uno de los elementos básicos de la política reusense durante décadas. Con el Foment Republicà Nacionalista el catalanismo había dado el paso definitivo del idealismo al pragmatismo político. Las clases trabajadoras y el sindicalismo Las clases populares de los años del cambio de siglo soportaron una crisis de trabajo prolongada que explica, en parte, el activismo obrero de la época, con protestas, alborotos, huelgas generales y numerosas huelgas de oficio. Las sociedades obreras locales de 1900 tenían un largo bagaje de más de 60 años de historia sindical y estaban bien conectadas con el obrerismo de la capital catalana. Se repartían entre un sindicalismo moderado y pactista, influenciado por los republicanos, y uno de anarquista, partidario de la huelga general revolucionaria. Las duras condiciones de trabajo y de vida de los trabajadores están detrás de los acontecimientos más violentos de su historia. A partir de 1890 se celebró el 1 de Mayo, como la Fiesta del Trabajo, para reivindicar la jornada de ocho horas, con declaración de huelga general y la consiguiente declaración de estado de guerra por los militares que duraban días y hasta incluso semanas. El 1903 marcó un punto de inflexión ya que fue el primer año en que el paro fue general y sin incidentes, y a partir de aquel momento la fiesta del trabajo se celebró pacíficamente. En 1892 se inició un ciclo de atentados anarquistas en Barcelona con una fuerte conmoción social, que duró hasta 1897 y que desencadenó una dura represión indiscriminada contra el obre-

160 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

them their lives. Anticlericalism was a feature of the federalist, progressive left, the autonomist republicans and parts of the labour movement, in a political culture which explains the repeated anticlerical incidents in Reus between 1899 and 1901, and the forms of violent collective action of the “Setmana Tràgica”2 in 1909. Reus together with Barcelona, Madrid and Valencia became the capitals of Spanish republicanism precisely because republican modernisation had taken root there. Reus was a pioneering town as regards the various attempts to marry leftwing and Catalan sentiments in order to confront the Lliga Regionalista with a more socially progressive discourse and greater national radicalism3. The consolidation of political Catalanism Catalan nationalism, Catalanism, developed its organisation early on in Reus and gained a solid position in the town’s political, cultural and social fabric, thanks to the personality of its leaders and the influence of their public actions and theoretical proposals. Delegates from Reus played an important part in the Unió Catalanista’s assembly in Manresa, and its second assembly was held in Reus in 1893 in view of the momentum which the movement had built up in the town, and its social and economic drive. The Reus assembly laid down the means of putting the Bases de Manresa4 into practice and political participation in local and provincial elections was discussed and approved for the first time. The broad social impact of the assembly led many young people from Reus to join the Unió Catalanista. Up to this point Pau Font de Rubinat’s activities had been decisive in the rise of Catalanism, but after being appointed mayor by the Polavieja government in 1899 his political and social role in the town became even more important. The war with the United States of America and the independence of the Spanish colonies of Cuba, Puerto Rico and the Philippines in 1898 marked a turning point in Catalanista aspirations, giving a new stimulus to the movement. In 1900 the youngest, most active Catalanistas in Reus set up a new group to move beyond the moderation of the Associació Catalanista, the Lliga Catalanista (Catalanist league). The shift in Catalanism towards a political, electoral role came about with the foundation in 1906 of Foment Republicà Nacionalista (nationalist republican action), which brought together Catalanism and republicanism. This organisation carved out a considerable and increasing presence for itself in the municipal sphere, becoming a major player in Reus politics for decades. With Foment Republicà Nacionalista, Catalanism had made the leap from idealism to political pragmatism. T h e Wo r k i n g C l a s s e s a n d Tr a d e Unionism The labouring classes at the turn of the century were in the throes of a prolonged crisis. This partly explains the workingclass activism of the time, with protests, disturbances, general strikes and numerous

publiques et leurs propositions théoriques. Avec une participation importante de l’Union Catalaniste à l’Assemblée de Manresa, la seconde assemblée fut célébrée à Reus en 1893, du fait de la poussée que le mouvement y avait connu, et de son dynamisme social et économique. L’Assemblée de Reus permit d’établir les moyens pour mettre en pratique les Bases de Manresa et pour y discuter et approuver, pour la première fois, la participation politique aux élections locales et provinciales. Le large retentissement social de l’Assemblée va se traduire par l’affiliation de jeunes de Reus à l’Union. Si, jusqu’à cette époque, l’intensité de l’action de Pau Font de Rubinat avait été décisive pour l’essor du catalanisme, ce sera à partir de sa nomination en tant que maire du gouvernement Polavieja de 1899 que son rôle politique et citoyen connaîtra le retentissement le plus spectaculaire. La guerre contre les Etats-Unis et l’indépendance des colonies espagnoles de Cuba, Puerto Rico et des Philippines en 1898 marqueront un tournant dans les revendications catalanistes, en apportant une nouvelle force au mouvement. Les catalanistes de Reus, les plus jeunes et les plus actifs, formèrent une nouvelle organisation pour contrecarrer l’assoupissement de l’Association Catalaniste. Ainsi va naître en 1900 la Ligue Catalaniste de Reus. Le changement qualitatif du catalanisme vers l’action politique électorale se produit avec la création en 1906 de la Protection Républicaine Nationaliste, qui unissait le catalanisme au républicanisme. Cette organisation obtint une présence croissante et notable dans la vie municipale, jusqu’à ce qu’elle devienne l’un des éléments fondamentaux de la politique municipale pendant plusieurs décennies. Avec la Protection Républicaine Nationaliste, le catalanisme avait franchi définitivement le pas entre l’idéalisme et le pragmatisme politique. Les classes ouvrières et le syndicalisme. Avec l’arrivée du XXème siècle, les classes populaires connurent une longue crise du travail qui explique en partie l’activisme ouvrier de l’époque, avec des protestations, des revendications, des grèves générales et de nombreuses grèves sectorielles. Les sociétés ouvrières locales de 1900 possédaient une large expérience de plus de 60 ans d’histoire syndicale et avaient de bonnes connexions avec le milieu ouvrier de la capitale catalane. Elles se répartissaient entre un syndicalisme modéré et conciliateur, influencé par les républicains, et un syndicalisme anarchique partisan de la grève générale révolutionnaire. Les dures conditions de travail et de vie des travailleurs sont à l’origine des événements les plus violents de leur histoire. A partir de 1890, le 1er Mai commença fut célébré comme la Fête du Travail pour revendiquer la journée de huit heures de travail, avec la déclaration de la grève générale et la déclaration consécutive d’état de guerre par les militaires, et qui allait durer plusieurs semaines. L’année 1903 correspond à un point d’inflexion car ce fut la première année où la grève fut générale et sans incidents ; et à partir de cette date, la fête du travail fut célébrée de manière pacifique. En 1892 commence une série d’attentats anarchiques à Barcelone, avec une forte commotion sociale ; ces attentats dureront jusqu’en 1897 et provoqueront une dure répression générale contre tout le monde ouvrier. Ces années virent l’apparition des premiers magazines anarchiques locaux, La Revancha (1894) et La Alarma (1901). En 1898, lors

rismo. En estos años aparecieron las primeras revistas anarquistas locales, La Revancha (1894) y La Alarma (1901). En 1898, en medio de la ruidosa campaña para la revisión del proceso de Montjuïc, se produjeron motines anticlericales y la quema de las casetas de los consumos. El éxito la campaña contribuyó a la tímida liberalización en libertades públicas que se vivió con la llegada del nuevo siglo. A partir de 1900 se produjo una renovada agitación obrera. Entre 1901 y 1903 se vivieron importantes movimientos huelguísticos, impulsados por los núcleos anarquistas que dirigían el obrerismo. La huelga general se convirtió en el mito revolucionario por excelencia, que creaba un falso espejismo de repentino cambio social, con el desencanto subsiguiente. Este mito mostró sus límites y la realidad se impuso, mientras la ruptura republicanismo-obrerismo no llegó hasta años después, en un proceso contradictorio y vacilante, reflejo del peso de la tradición compartida. La mayoría de las huelgas de oficio fueron para aumentar el salario y la reducción de jornada, de once horas en muchos oficios, y no fue hasta el año 1902 que algunos consiguieron la jornada de ocho horas laborales. Funcionaban cooperativas de producción y de consumo y las sociedades obreras compartían la voluntad de fomentar la instrucción popular, con certámenes, veladas, conferencias, realizando una obra sindical y cultural alrededor del Consell Local de Societats Obreres y del Centre Instructiu Obrer, fundado en 1902. Hacia 1905 el obrerismo adoptó nuevas formas de actuación con el intervencionismo gubernamental, la legislación social y la creación de organismos arbitrales. La lucha de los dependientes de comercio rehizo el sindicalismo de la desorganización y apatía provocadas por las derrotas de las huelgas generales. Se reorganizó la Federació Obrera Local y se constituyó la Agrupació Socialista de Reus, que en 1909, con Josep Recasens i Mercadé, publicó La Justicia Social, órgano de la Federació Catalana del PSOE. Aquel año, durante la Semana Trágica, en Reus se declaró la huelga general, que paró la ciudad tres días con graves incidentes. A partir de entonces, los socialistas ganaron influencia, que les disputaban los antiguos líderes anarquistas. Finalmente, se consiguió la tan reclamada supresión del impuesto de los consumos con la desaparición de los odiados e impopulares consumeros y guardianes en las entradas de la ciudad. Una victoria puntual inmersa en una crisis de trabajo que continuaba siendo importante en la ciudad, con más de 300 obreros en el paro. Como escribió Joan Puig i Ferreter, Reus y su Campo son una tierra de individualidades aventureras, idealistas y revolucionarias. Las transformaciones agrícolas Los productos agrarios eran la base de buena parte de la actividad económica de la ciudad. Los cultivos mayoritarios de la zona de influencia reusense eran los tradicionales de la viña, el olivo, el almendro, el algarrobo y el incipiente avellano. La viña era el cultivo predominante y en la comarca de Reus, en 1900, representaba el 75% de la extensión de los cultivos. Pero la llegada de la plaga de la filoxera al término municipal, en 1895, inició una crisis de la cual se resentiría toda la población. Consternó todo un mundo rutinario, obligó a los campesinos a aprender nuevos méto-

smaller strikes. In 1900 the local workers’ organisations had a long history of over sixty years of union activity, and were closely linked to the Barcelona labour movement. They were divided between a moderate trade unionism which favoured negotiation, influenced by the republicans, and anarchists who favoured the revolutionary general strike. Extremely hard working and living conditions lay behind the more violent events in their history. From 1890 onwards the 1 st May was celebrated as the workers’ day, with demands for an eight-hour working day, and the calling of general strikes followed by declarations of states of emergency lasting days or even weeks by the army. 1903 was a turning point as it was the first year in which the stoppage was generalised and free of incidents, and from then on the workers’ day was celebrated peacefully. 1892 saw the start of a series of anarchist attacks in Barcelona, lasting until 1897, which had a strong social impact and led to indiscriminate repression aimed at the labour movement. In these years the first local anarchist periodicals appeared, La Revancha (Revenge) in 1894 and La Alarma (Alarm) in 1902. In 1898, amid the strident campaign for the overturning of the Montjuïc trial, anticlerical disturbances broke out and the premises for the collection of local duties were burnt down. The success of this campaign contributed to a timid liberalisation in terms of public freedom at the beginning of the new century. From 1900 onwards there was a revival in labour activity. Between 1901 and 1903 there were major strike movements, behind which were the anarchist groups which led the labour movement. The general strike became idealised as the revolutionary myth, creating a mirage of immediate social change, with all the consequent disappointment. This myth soon showed its limitations when faced with hard reality, though the republican and labour movements did not break with each other until years later, in a contradictory, haphazard process which reflected the weight of shared tradition. Most of the smaller strikes were for higher pay and shorter hours; the working day was eleven hours in many jobs and it was not until 1902 that some achieved an eight-hour day. Workers’ and consumers’ co-operatives existed and the labour organisations shared a desire to promote popular instruction with competitions, social events and talks, with union and cultural activity centring on the local council of labour organisations and the workers’ education centre, set up in 1902. Around 1905 the labour movement adopted new forms of action with government intervention, social legislation and the creation of arbitration bodies. The shop workers’ struggle helped trade unionism recover from the disorganisation and apathy caused by the defeat of the general strikes. The Federació Obrera Local (local workers’ federation) was reorganised and the Agrupació Socialista de Reus (Reus socialist group) was set up, publishing Justicia Social, organ of the

de la campagne retentissante pour la révision du procès de Montjuïc, des émeutes anticléricales se produisirent et les maisons de droit d’octroi furent brûlées. Le succès de la campagne a contribué à la timide libéralisation des libertés publiques qui est apparue avec l’arrivée du nouveau siècle. A partir de 1900 se produit une nouvelle agitation ouvrière. Entre 1901 et 1903 ont lieu d’importants mouvements de grève soutenus par les milieux anarchiques qui dirigent le monde ouvrier. La grève générale deviendra le mythe révolutionnaire par excellence et créera un faux espoir de changement social soudain, avec le désenchantement qui en suivra. Ce mythe montrera ses limites, et la réalité finira par s’imposer, alors que la rupture républicanisme / monde ouvrier ne se fera latente que quelques années plus tard, tout au long d’une évolution contradictoire et hésitante, reflet du poids de la tradition partagée. La majorité des grèves avaient pour objet la revendication d’une augmentation de salaire et la réduction de la journée de travail, fixée à onze heures dans beaucoup de secteurs ; ce ne fut qu’en 1902 que quelques-uns obtinrent la journée de huit heures. Des coopératives de production et de consommation existaient, et les sociétés ouvrières partageaient la volonté de développer l’instruction populaire, à l’aide de concours, de veillées, de conférences, ou en réalisant un travail syndical et culturel autour du Conseil Local des Sociétés Ouvrières et du Centre Instructif Ouvrier, fondé en 1902. Vers 1905, le monde ouvrier adopta de nouvelles formes d’action avec l’interventionnisme gouvernemental, la législation sociale et la création d’organismes d’arbitrage. La lutte des agents de commerce sauvera le syndicalisme de la désorganisation et de l’apathie provoquées par les échecs des grèves générales. La Fédération Ouvrière Locale fut réorganisée et le Groupement Socialiste de Reus fut créé, groupement qui en 1909, avec Josep Recasens i Mercadé, publiera La Justice Sociale, l’organe de la Fédération Catalane du Parti Socialiste Espagnol. Cette année-là, pendant la Semaine Tragique, la grève générale est déclarée à Reus et paralysera la ville pendant trois jours avec de graves incidents. A partir de ce moment, les socialistes gagneront de plus en plus l’influence que leur disputaient les anciens leaders anarchiques. Finalement, la suppression tant désirée des droits d’octroi est obtenue avec la disparition des impopulaires et détestés employés d’octroi et autres gardiens à l’entrée de la ville. Une victoire ponctuelle au milieu de la crise du travail toujours importante, avec plus de 300 ouvriers au chômage. Comme l’écrit Joan Puig i Ferreter, « Reus et sa région sont une terre d’individualités aventureuses, idéalistes, révolutionnaires ». Les transformations agricoles. Les produits agraires constituaient la base d’une bonne partie de l’activité économique de la ville. Les cultures majoritaires de la zone d’influence de Reus étaient les cultures traditionnelles de la vigne, de l’olive, de l’amande, du caroubier et plus récemment, de la noisette. La vigne était la culture prédominante et représentait en 1900 pour la région de Reus, 75% de la surface de toutes les terres cultivées. Mais l’apparition du phylloxera en 1895 provoqua une crise dont se ressentira toute la population. Cette maladie bouleversa un monde de routine, obligea les agriculteurs à apprendre de nouvelles méthodes

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 161

dos y nuevas prácticas e impuso el aprendizaje y la modernización de la agricultura para adaptarse a la nueva situación. La diversificación de cultivos provocada por la plaga hizo que el avellano se convirtiera en el cultivo preponderante, seguido a mucha distancia por el olivo. Las empresas elaboradoras de aceite y de vino se convertían en puente de unión entre la agricultura y el comercio exportador. Se realizó la sustitución de las antiguas prensas de viga y de rincón por las modernas prensas hidráulicas, que permitieron un mayor rendimiento y la mejora del producto. La producción de vino fue bastante afectada por la crisis de la filoxera, pero la actividad del sector se mantuvo a partir de la recuperación de los cultivos de viña con las replantaciones de cepas americanas. El abastecimiento de agua de riego y de boca ha sido un problema secular en la ciudad y las diversas iniciativas para solucionarlo cuajaron en el pantano de Riudecanyes, impulsado por la burguesía reusense, que se empezó a construir en 1904. Los pioneros locales de la avicultura realizaron los primeros ensayos avícolas en la Escola Regional Agrico-Avícola de Reus, impulsada en el Mas de Misericòrdia por Pau Font de Rubinat, donde se utilizó por primera vez en la ciudad –y probablemente en el país– una máquina incubadora, en 1898. Como escribió Joan Puig i Ferreter, Reus tiene más carices de los que a primera vista parece. Ciudad industrial y comercial no solamente se nutre de las riquezas del Camp de Tarragona, sino que ella es también una creadora de riqueza. Una industria en retroceso En los años de finales de siglo se produjo una precarización de la vida económica reusense si la comparamos con el contexto de industrialización europea del momento. En la medida que Reus iba aconteciendo una ciudad comercial más que industrial, iba perdiendo capacidad real de presión. Ciudad dinámica, vanguardista tradicional de las comarcas del sur de Cataluña, caminaba hacia una posición mucho menos destacada, mientras se producía una reconversión económica, donde las casas exportadoras o redistribuidoras al mercado más inmediato tomaron el relevo de la chimeneas fabriles. Hacia 1890, Reus tenía en la industria su principal motor económico. Estaba llena de pequeñas industrias y talleres familiares donde todos los oficios eran representados y donde la vida en la calle contaba aún con el comercio y la industria ambulantes. A su lado, y fruto del proceso de industrialización y mecanización del trabajo del siglo XIX, se alzaban las grandes factorías textiles, donde trabajaban centenares de hombres, mujeres y niños. Unas fábricas que con sus chimeneas cambiaron el horizonte de la ciudad, que había estado inmutable durante siglos. El principal sector industrial era el textil de algodón y de seda, inmerso en una crisis de sobreproducción iniciada la década de 1880 y que se acentuó con la crisis agrícola, a raíz de la aparición de la filoxera y por las guerras coloniales. Si estos fueron elementos de crisis para la industria de todo el país, la reusense tuvo que enfrentarse al lastre añadido del déficit de energía –Reus no tiene río– y a la concentración y expansión del textil en las comarcas de Barcelona. Un duro golpe para la

162 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Catalan federation of the PSOE (Spanish socialist party) in 1909 together with Josep Recasens i Mercadé. A general strike was declared in Reus during the Setmana Tràgica in the same year, which brought the town to a standstill for three days and led to serious incidents. From then on the socialists gained in influence, at the expense of the former anarchist leadership. Finally, the long-awaited abolition of the consums (local duties) was achieved, with the disappearance of the hated collectors and officials at the entrances to the town. This was a one-off victory in the middle of a labour crisis which was still affecting the town, with over 300 unemployed. As Joan Puig i Ferreter wrote, “Reus and the countryside are a land of revolutionary, idealist, adventurous individuality.” Agricultural Change Agricultural produce formed the basis of much of the town’s economic activity. The main crops in the Reus’ area of influence were the traditional ones of vines, olives, almonds and carob, with some hazelnuts. Vines predominated around Reus, making up 75% of the cultivated land in 1900. However, the arrival of the phylloxera plague in the municipal area in 1895 touched off a crisis, the effects of which were felt by the whole population. It overturned a world of routine, forcing farmers to learn new methods and practices, and obliged agriculture to modernise to cope with the new situation. The plague led to the rise of the hazelnut, which became the leading crop, with olives coming a distant second. The olive oil and wine-making companies became the bridge between agriculture and foreign trade. The old presses were replaced by modern hydraulic ones which gave higher yield and a better product. Wine production was strongly affected by the phylloxera plague, but the business survived on the basis of the recovery of the vineyards with replantations of American vines. Supplies of water for irrigation and drinking was a chronic problem for the town, and the various initiatives to solve it led to the Riudecanyes reservoir, promoted by the Reus bourgeoisie, which was begun in 1904. Local pioneers carried out the first experiments in poultry farming at the regional poultry-raising school of Reus, promoted by Pau Font de Rubinat at the Mas de la Misericòrdia. It was here that the first mechanical incubator in the town – and probably the country – was used in 1898. As Joan Puig i Ferreter wrote, “Reus has more faces than appear at first sight. An industrial and commercial town, it not only feeds off the wealth of the Tarragona countryside, but also creates wealth itself.” Industrial decline In the years around 1900 the situation of the Reus economy became increasingly precarious in comparison with the general context of European industrialisation at the time. As Reus became a commercial rather than an industrial town, it lost any real ability to play an influential role. A dynamic town

et de nouvelles pratiques, et imposa l’apprentissage et la modernisation de l’agriculture pour l’adapter à la nouvelle situation. La diversification des cultures exigée par le désastre du phylloxera fera que le noisetier deviendra la culture prépondérante, suivie de très loin par l’olivier. Les entreprises de fabrication d’huile et de vin devinrent le point d’union entre l’agriculture et le commerce exportateur. Les anciennes presses en bois furent substituées par de nouvelles presses hydrauliques qui permettront un rendement supérieur et un meilleur produit. La production de vin a été sévèrement affectée par la crise du phylloxera, mais l’activité du secteur se maintiendra grâce à la récupération des terrains de vigne plantés avec de nouveaux ceps américains. L’approvisionnement en eau d’irrigation et de consommation a toujours été un problème pour la ville de Reus et les nombreuses initiatives pour y apporter une solution eurent pour réponse le barrage de Riudecanyes, dont la construction commença en 1904, avec l’aide de la bourgeoisie de Reus. Les pionniers locaux de l’aviculture réalisèrent les premiers tests sur oiseaux à l’École Régionale Agrico-avicole de Reus, créée à la propriété du Mas de Misericòrdia par Pau Font de Rubinat, où fut utilisée pour la première fois en 1898 - et probablement pour tout le pays - une machine incubatrice. Comme l’a écrit Joan Puig i Ferreter, « Reus est plus diversifiée qu’il n’y paraît au premier abord. Ville industrielle et commerciale, non seulement elle se nourrit des richesses du Camp de Tarragone : elle crée également de la richesse ». Une industrie en recul. Au cours des dernières années du XIXème siècle, la vie économique de Reus s’est faite plus précaire par rapport au contexte d’industrialisation européen du moment. Au fur et à mesure que Reus devenait une ville commerciale plus qu’industrielle, elle perdait une réelle capacité de pression. Ville dynamique, traditionnellement la première des régions du Sud de la Catalogne, Reus se dirigeait petit à petit vers une position moins prépondérante, parallèlement à la reconversion économique où les maisons d’exportation et de distribution vers le marché le plus immédiat prenaient le relais des cheminées des manufactures. Vers 1890, le principal moteur économique de Reus était l’industrie. Elle regorgeait de petites industries et d’ateliers familiaux où tous les métiers étaient représentés et où la vie de la rue reposait encore sur le commerce et l’industrie ambulants. Parallèlement, fruit du processus d’industrialisation et de mécanisation du travail au XIXème siècle, de grandes usines textiles apparaissaient et occupaient des centaines d’hommes, de femmes et d’enfants. Des usines qui, avec leurs fumées, avaient changé l’horizon de la ville qui avait été le même pendant des siècles. Le principal secteur industriel était le secteur textile du coton et de la soie, qui connaissait une crise de surproduction depuis les années 1880 et qui s’accentua avec la crise agricole provoquée par l’apparition du phylloxera et par les guerres coloniales. Si ces aspects sont à la base de la crise de l’industrie du pays tout entier, l’industrie de Reus a dû affronter de plus le handicap supplémentaire du déficit d’énergie - Reus n’a pas de rivière - et de la concentration et expansion du textile dans la région de Barcelone. Un coup dur pour l’industrie locale qui est restée isolée des grands centres manufacturiers.

industria local, que quedaba aislada de los grandes centros fabriles. La pérdida de peso específico de la ciudad en el tejido industrial catalán se originó a partir de la mecanización de las industrias. La industria reusense se distinguió en la época del artesanado, con el saber hacer del oficio, pero no supo adaptarse a la modernización del trabajo. Esto aceleró la decadencia, con el cierre de muchos de los pequeños talleres que, incapaces de modernizarse, no pudieron competir con las grandes industrias. Y las grandes industrias textiles, sin capacidad de consolidarse y de superar la crisis de finales de siglo, fueron perdiendo gas. Los boteros y la industria de la piel eran otros dos oficios a la baja. La importancia del oficio de botero tiene su origen en el siglo XVIII, pero la aparición de la filoxera afectó profundamente a la fabricación de la tonelería y muchos toneleros quedaron sin trabajo. El de zurrador era otro de los oficios con más arraigo en Reus, y en 1900 mantenía aún cierta fuerza. Pero su irreversible decadencia se produjo por la insuficiencia de agua, que impedía la expansión de la industria. A su vez, la concentración y consolidación de las industrias de la piel en otras zonas de Cataluña y el estancamiento que produjo la no modernización de los sistemas de trabajo, con pérdida de competitividad y mercados, volcaron la industria en una crisis de la cual ya no se recuperaría. Un comercio en expansión El 1890 marcó un cambio de tendencia en la trayectoria de Reus como ciudad industrial y comercial. A partir de este año la plaga de la filoxera atravesó el Camp de Tarragona y el Priorat de una manera implacable. Reus, el centro de una comarca vitivinícola, sufrió doblemente las consecuencias de la caída de los ingresos de los campesinos, que perjudicó las compras que en ella realizaba. Por otra parte el enlace por ferrocarril de Reus con Aragón había resultado a la larga negativo para el comercio de la ciudad, ya que la sustitución de los carros como medio básico de transporte significó su desviación hacia Barcelona. Un sentimiento de crisis que hacía que la Revista del Centre de Lectura comparase la ciudad de 1901 con el Reus de mediados del siglo XIX, aquel Reus siempre primero en todo, con el Reus de nuestros días tan abatido y retrocediendo más bien que avanzando. No obstante, a par tir de 1904 Reus dio muestras de un resurgimiento: electrificación de la industria, ampliación del tendido eléctrico, creación de nuevas fábricas de piel, construcción de la Estació Enològica, las obras del pantano de Riudecanyes, o una cierta euforia urbanística. Todo señalaba que la ciudad había reconducido el colapso anterior. Reus mantuvo con dificultades su carácter industrial y las nuevas especializaciones hicieron perder sentido a las disputas con la vecina Tarragona –excepto de puntuales discusiones folclóricas–, ya que se había dejado de jugar la antigua dicotomía actividad económico-industrial versus focos administrativo-comercial. Cada vez más, Tarragona era el puerto de las casas exportadoras reusenses y la mayor parte de las mercaderías descargadas en el puerto eran compradas por casas reusenses. La confluencia de intereses

in a leading position in southern Catalonia, it was moving towards a much less important position as its economic structure changed. Businesses exporting from and redistributing to local markets took over from the factory chimneys. Around 1890 industry formed the main powerhouse of Reus. The town was full of small factories and family workshops where all craft trades were represented and the streets still bustled with travelling trade and industry. With this the process of industrialisation and mechanisation, the 19th century had given rise to the great textile mills, where hundreds of men, women and children worked. With their chimneys, these factories had transformed a skyline which had until then remained unchanged for centuries. The main industry was cotton and silk production, which had been suffering a crisis of over-production since the 1880’s, made more acute by the appearance of phylloxera and the colonial wars. These were features of the industrial crisis throughout the country, but Reus had to face the additional handicap of an energy shortage – Reus has no river – and the concentration and expansion of the textile industry around Barcelona. This was a hard blow to the local industry, which was isolated from the major manufacturing centres. The town’s decline in relative importance in the Catalan textile industry sprang from the mechanisation of industry. Reus industry excelled in the skills related to its trade in the artisan period, but was unable to adapt to modernisation in the sector. This accelerated its decline, and many small workshops closed down, incapable of modernising and therefore unable to compete with the large factories. The factories proved unable to consolidate and overcome the turn of the century crisis, and went into decline. Cooperage and leatherworking were two other declining trades. The cooper’s trade had been important since the 18th century, but the appearance of phylloxera hit their business hard, and many coopers were left unemployed. Tanning was another trade with strong roots in Reus, and in 1900 it was still clinging on with some success. However, the lack of water stopped it from expanding and so condemned it to an irreversible decline. At the same time, the concentration and consolidation of the leather industry in other parts of Catalonia and the stagnation caused by the failure to modernise ways of working and the consequent loss of competitiveness and markets, propelled the industry into a crisis from which it was never to recover. Expanding Trade 1890 saw a change of course in the development of Reus as an industrial, commercial town. From that year on, the phylloxera plague swept implacably across the Tarragona countryside and the neighbouring wine-growing area of the Priorat. Reus, as the centre of this area, suffered doubly from the consequences of the fall in farmers’ income, with the consequent reduction in their purchasing power.

La perte de poids spécifique de la ville dans le tissu industriel catalan est due à la mécanisation des industries. L’industrie de Reus était excellente à l’époque de l’artisanat, avec le savoir-faire du métier, mais elle n’a pas su s’adapter à la modernisation du travail. Cela va en accélérer le déclin, avec la fermeture de nombreux petits ateliers qui, incapables de se moderniser, ne pourront plus concurrencer les grandes industries. Et les grandes industries textiles, sans capacité pour se consolider et pour surmonter la crise de la fin du siècle, perdront petit à petit leur souffle. Les tonneliers et l’industrie du cuir étaient deux autres secteurs en perte de vitesse. L’importance du métier de tonnelier remonte au XVIIIème siècle, mais l’apparition du phylloxera affecta profondément la fabrication de tonneaux, et de nombreux tonneliers sont restés sans travail. Le métier de tanneur était également l’une des activités avec le plus de tradition à Reus ; en 1900, ce secteur était encore relativement important. Mais son déclin irréversible fut provoqué par le manque d’eau qui empêcha l’expansion de son industrie. Depuis lors, la concentration et la consolidation d’industries du cuir dans d’autres régions de Catalogne, et la stagnation résultant de la non-modernisation des systèmes de travail, avec la perte de compétitivité et de marchés, provoquèrent la crise de l’industrie de Reus qui jamais ne put se redresser. Un commerce en expansion. L’année 1890 marque un changement de tendance dans la trajectoire de Reus en tant que ville industrielle et commerciale. A partir de cette année-là, le phylloxera apparut dans les régions du Camp de Tarragona et du Priorat d’une manière implacable. Reus, le centre d’un bassin vinicole, a souffert à double titre les conséquences de la chute des revenus des agriculteurs qui ne venaient plus y faire leurs achats. D’autre part, la liaison par le chemin de fer de Reus avec l’Aragon s’est avérée à la longue négative pour le commerce de la ville, car la substitution des voitures comme moyens de transport de base supposa leur réorientation vers Barcelone. Un sentiment de crise qui a fait que le magazine La Revista del Centro de Lectura a comparé la Reus de 1901 avec celle de la moitié du XIXème siècle, cette Reus « toujours première en tout, par rapport à notre Reus d’aujourd’hui tellement abattue et qui recule plus qu’elle n’avance ». Malgré cela, en 1904, Reus commença à donner des signes de redressement : l’électrification de l’industrie, l’agrandissement du réseau électrique, la création de nouvelles fabriques de cuir, la construction de la Station Œnologique, les travaux du barrage de Riudecanyes, et une certaine euphorie urbanistique. Le tout montre que la ville s’était remise de la débâcle antérieure. Reus maintenait alors avec difficultés son caractère industriel et les nouvelles spécialisations vont contredire les critiques avec la ville voisine de Tarragone - objet de discussions folkloriques - car le temps de l’ancienne dichotomie de l’activité économico-industrielle de Reus face au centre administratif-commercial de Tarragone était révolu. De plus en plus, Tarragone devenait le port des maisons exportatrices de Reus, et la majorité des marchandises déchargées dans le port de Tarragone étaient achetées par des entreprises de Reus. La confluence d’intérêts avait incité les classes dirigeantes des deux villes à formuler les mêmes

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 163

llevó a las clases dirigentes de las dos ciudades a efectuar reivindicaciones idénticas. El comercio en la tienda era quizás lo que más caracterizaba la ciudad de la época, donde empleados, comerciantes y clientes contribuían a dar una imagen típica. El comercio de estructura familiar, el tendero, vendía al detalle todo tipo de artículos de comer, beber, quemar y vestir, y a menudo tenía una situación económica no mucho mejor que la de sus clientes. Situación muy diferente de la de los comerciantes al por mayor o los tenderos de tejidos y moda de las calles principales de la ciudad. Una preponderancia comercial que describe Puig i Ferreter en El cercle màgic: “Pueblo de tenderos y de mercaderes, dirá el visitante que se pare en las lujosas calles centrales, brillantes de escaparates, o en las arcadas de la plaza de Prim, en el Cafè de París, gran parte del día rumurosos de transacciones, como el patio de una bolsa rural.[…] Las calles centrales presentan una fisonomía de un fuerte emporio comercial. En pocas ciudades de Cataluña, con excepción de Barcelona, encontraríais tanto esplendor de tiendas. No hay duda que es este centro de tiendas y mercaderías, proveedor de la mayoría de pueblos del Camp, lo que ha dado a Reus la más acusada y brillante de sus fisonomías”. Las finanzas y las sociedades económicas Por lo que respecta a las finanzas, cabe destacar el papel del Banco de Reus, una herramienta que los industriales tenían a su alcance para efectuar los pagos y girar letras, y que no era un foco de dinamización económica ni de canalización de capital hacia los sectores productivos. Entre sus activos había fincas rústicas, pero no instalaciones fabriles o paquetes de acciones de empresas, aunque sus miembros estuviesen vinculadas a ellas. Como ciudad exportadora, a los agentes económicos de Reus les preocupaban los aranceles, la situación de la moneda y la presión fiscal, sobretodo por lo que respecta a los impuestos de los consumos y de los alcoholes. Se organizaron en asociaciones económicas como la Cambra Oficial de Comerç i Indústria, creada en 1886 y remodelada en 1902; la Cambra Oficial Agrícola, de 1890, que asumió las reivindicaciones del asociacionismo agrario de Cataluña a raíz de la filoxera, o el Centre Industrial i Mercantil y la Lliga Industrial i Comercial, creadas en 1903. Una intensa actividad cultural, en una incultura general Los rasgos definitorios de la vida cultural reusense de finales de siglo se mueven y vienen marcados por dos extremos: por el elevado analfabetismo de la población y por el núcleo de escritores y artistas conocidos como el grupo de Ca l’Aladern, el Grup Modernista de Reus. Respecto a la culturización, las cifras son contundentes: en 1900 el 63% de la población española y aproximadamente la mitad de la reusense era analfabeta, cifra que aumentaba en las mujeres, situación que no es de extrañar si tenemos en cuenta que en 1909, por ejemplo, aún centenares de niños y niñas de entre 7 y 14 años no habían estado matriculados en las escuelas locales, ya que habían empezado a trabajar para colaborar, con su pequeño jornal, a la subsistencia familiar. La preocupación y el impulso de la enseñanza fueron una constante en la sociedad reusense del cambio de siglo, en la que se veía la culturización como

164 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

In addition, the rail link between Reus and Aragón had proved negative for the town in the long term, as the replacement of carts by trains meant that produce went straight to Barcelona instead of Reus. A feeling of crisis led the local publication Revista del Centre de Lectura to compare Reus in 1901 with the town in the mid-19th century, which was “always first in everything,” [unlike] “Reus in our day, so depressed and going backwards rather than advancing.” Despite all this, from 1904 onwards Reus showed signs of a revival, with the electrification of industry, the extension of the electrical grid, the creation of new leather factories, the building of the wine institute, the work on the Riudecanyes reservoir and a certain euphoria in urban development planning. Everything seemed to indicate that the town was over the worst. Reus managed – with difficulty – to hold on to its industrial character, and new specialisations put an end to quarrels with neighbouring Tarragona (apart from occasional sentimental arguments), as the old dichotomy between financial and industrial activity on the one hand and administrative and commercial on the other had ceased to be relevant. Tarragona was increasingly the port for the export firms of Reus and most of the goods unloaded at the port were bought by Reus companies. Interests converged and the ruling classes of the two towns began to demand the same things. The retail trade was perhaps what most characterised Reus at this time, with a typical image created by shop assistants, shopkeepers and customers. Many of these family businesses run by the shopkeepers sold food, drink, fuel and clothes, and such families were often little better-off than their customers. This was not the case, however, with the wholesalers or the owners of the cloth and fashion emporia of the town’s main streets. Puig i Ferreter describes this scene in el cercle màgic (the Magic Circle): “A town of shopkeepers and merchants, this is what the visitor would say pausing in the luxurious streets of the town centre, brilliant with shop windows, or under the arches of the Plaça del Prim, at the Café de París, the air thick with business deals being made, like the floor of a rural exchange. (...) The main streets of the centre have the appearance of a great commercial emporium. In few towns in Catalonia, with the exception of Barcelona, would one find such splendour in its shops. Without a doubt, it is this shopping and trading centre, supplying most of the villages in the country around, which has given Reus its most striking, brilliant features.” Finance and Business organisations As regards finance, the role of the Banc de Reus needs to be stressed. This was a tool for the industrialists to effect payments and issue letters of credit, rather than a focus of economic dynamism or a way of channelling capital into productive industry. Its assets included rural properties, but not manufacturing facilities or shares in

revendications. Le commerce des boutiques était probablement ce qui caractérisait le mieux la ville de l’époque, où les employés, les commerçants et les clients contribuaient à donner une image typique. Le commerce de type familial reposait sur le commerçant qui vendait au détail tout type d’aliments, de boissons et de vêtements, sans jouir pour autant d’une situation économique bien meilleure que celle de ses clients. Une situation très différente était celle des grossistes ou des commerçants de tissu des principales rues de la ville. Une prépondérance commerciale décrite par Puig i Ferreter dans El Cercle Magic : « Peuple de commerçants et de marchands, dira le visiteur qui découvre les luxueuses rues du centre, les vitrines brillantes, les arcs de la place Prim, le Café de Paris, qui grouillent presque tout le jour de transactions comme le parquet d’une bourse rurale. (...) Les rues du centre possèdent la physionomie d’un empire commercial puissant. Dans peu de villes de Catalogne, à l’exception de Barcelone, vous ne trouverez des boutiques aussi splendides. Il ne fait aucun doute que c’est ce centre commercial et marchand, fournisseur de la majorité des villes de la région, qui a donné à Reus la plus importante et la plus brillante de ses physionomies ». Les finances et les sociétés économiques. En ce qui concerne les finances, il convient de remarquer le rôle de la Banque de Reus, un outil dont disposaient les industriels pour effectuer les paiements et encaisser les lettres de change, et non pas un facteur de dynamisation économique, ni même de captation de capital pour les secteurs productifs. Parmi ses actifs se trouvaient des propriétés rustiques, mais pas de fabriques ou de paquets d’actions d’entreprises, même si ses membres y étaient liés. En tant que ville exportatrice, les agents économiques de Reus s’occupaient des frais de douane, de la situation de la monnaie et de la pression fiscale, surtout en ce qui concernait les droits d’octroi et les impôts sur les alcools. Ces agents économiques s’organisaient en associations économiques comme par exemple la Chambre Officielle de Commerce et d’Industrie créée en 1886 et remodelée en 1902, la Chambre Officielle Agricole créée en 1890 et qui assuma les revendications de l’associationnisme agricole de Catalogne pendant les années de phylloxera, ou le Centre Industriel et Commercial et la Ligue Industrielle et Commerciale créés en 1903. Une activité culturelle intense dans une inculture générale. Les caractéristiques de la ville de Reus de la fin du XIXème siècle reposaient sur deux facteurs principaux : l’analphabétisme élevé de la population et le cercle d’écrivains et d’artistes connus comme la compagnie de Ca l’Aladern, le Groupe Moderniste de Reus. En ce qui concerne l’enseignement, les chiffres parlent d’eux-mêmes : en 1900, 63 % de la population espagnole et environ la moitié des habitants de Reus était analphabètes, un chiffre encore plus élevé chez les femmes ; cette situation est loin d’être étonnante si l’on sait qu’en 1909, par exemple, des centaines de garçons et de filles compris en 7 et 14 ans n’avaient jamais été inscrits dans les écoles locales, car ils travaillaient déjà pour collaborer, avec leur petite journée de travail, à la subsistance de leurs familles. La préoccupation et le

uno de los principales retos para hacer avanzar el país. Diversas escuelas privadas y algunas escuelas modernas y laicas completaban la escasez de la enseñanza pública oficial. El instituto era aún inaccesible para la mayoría de los jóvenes y aún no estudiaba en él ninguna chica. En la práctica cultural en Reus, como en Barcelona, convivían los renovadores modernistas con escritores que, por actitud o por estética, pertenecían a una etapa anterior, mezclados y a menudo participantes en las mismas empresas. El modernismo literario fue introducido en Reus por el alcoverense Cosme Vidal, conocido como Josep Aladern, un activo catalanista izquierdista, que oscilaba entre el federalismo y el anarquismo. En 1897, la instalación en Reus y la apertura de la librería La Regional, marcó el inicio del Grup Modernista de Reus. La Regional se convirtió en centro de tertulias formadas básicamente por jóvenes literarios nacionalistas que actuaron de revulsivo frente a la convencionalidad cultural imperante: Màrius Ferré, Miquel Ventura, Pere Cavallé, Ròmul Salleres, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Xavier Gambús, Antoni Isern y Hortensi Güell. Un grupo de jovencísimos escritores característica del momento cultural catalán que destacaba por la radicalidad de planteamientos. Los miembros del grupo se situaban en el extremo de radicalidad del modernismo catalán y si parte de ellos eran republicanos, también estaban tocados de igualitarismo anarquista, que se mezclaba con un catalanismo radical, de espaldas a España y abierto al mundo: En filosofía, eramos ascépticos; en literatura, modernistas; en arte, futuristas; en catalanismo, ultra-radicales, y en sociología, ácratas. Las artes visuales: de la sombra de Marià Fortuny al modernismo La vida artística en el Reus de 1900 era la propia de una ciudad mediana, dinámica, con una alta burguesía consolidada que consumía bienes artísticos y suntuarios, una pequeña burguesía y un sector menestral numerosos, con menor poder adquisitivo, pero no por eso menos aficionados a las bellas artes. El gusto de estos segmentos sociales era el que determinaba el reducido mercado artístico local, que se hallaba anclado en los estilos y las modas de la Restauración. La figura mitificada de Marià Fortuny, fallecido en 1874, condicionaba aún el gusto estético predominante. Su fama internacional no había sido superada por ningún artista posterior, y los pintores reusenses más considerados del momento eran de su círculo: Josep Tapiró, Baldomer Galofre y Josep Llovera, mientras que en escultura Joan Roig Soler, de estilo realista anecdótico, era el más reconocido. El público reusense seguía a través de la prensa la evolución de estos artistas consagrados, que no residían aquí, y la difusión comercial del arte se hacía en los comercios, que exponían obras en los escaparates. Fue en el año 1907 cuando se abrió la primera galería de arte en Reus. Los artistas que trabajaban en la ciudad no disfrutaron de tanto éxito y en la mayoría de los casos no llegaron a sobrepasar su prestigio local. Destacamos los paisajes de Tomàs Bergadà, que no tienen nada que envidiar a los de muchos coetáneos catalanes más reconocidos, o las obras del escultor Ramir Rocamora. La Sección Artística del Centre de Lectura,

companies, even though its members were linked to them. As an exporting town, the economic players in Reus were concerned with tariffs, the currency situation and the tax burden, particularly local duties and those on alcohol. They set up economic bodies such as the official chamber of commerce and industry, founded in 1886 and overhauled in 1902, the official chamber of agriculture in 1890, which voiced the demands of Catalan agrarian associationism over phylloxera, and the mercantile and industrial centre and commercial and industrial league, both created in 1903. Intense Cultural Activity Amid a General Lack of Culture The defining features of Reus’ cultural life at the turn of the century revolved around two extremes: the high illiteracy rate in the town, and the group of writers and artists known as the Ca l’Aladern group, or the Grup Modernista de Reus, the Reus Modernista group. With regard to education, the figures are striking. In 1900, 63% of the Spanish population and about half the people in Reus were illiterate – this figure was even higher among women – which is not surprising considering that in 1909, for example, there were still hundreds of children between the ages of seven and fourteen who did not attend the local schools, having started work to help support the family with the small amount they could earn. Concern for and promotion of education were a constant feature of Reus society in this period, which saw education as one of the main challenges in moving the country forward. Several private schools and some modern, lay schools provided the meagre official public education available. The Institut or high school was still closed to most young people, and no girl had yet entered it. In practice in Reus, as in Barcelona, cultural modernisers rubbed shoulders with writers who belonged to an earlier time in terms of attitude or style. The two groups were often mixed together. Literary modernism was introduced to Reus by Cosme Vidal from the village of Alcover, known as Josep Aladern, an active left-wing Catalanist who swung between federalism and anarchism. 1897 saw the beginning of the Reus modernist group, with the opening of La Regional bookshop. This establishment became the centre for debates attended basically by young nationalist literati who stood against prevailing cultural convention. They included Màrius Ferré, Miquel Ventura, Pere Cavallé, Ròmul Salleres, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Xavier Gambús, Antoni Isern and Hortensi Güell. This group of very young writers were typical of the cultural moment in Catalonia, which was notable for the radical nature of its approach. The members of the group were at the extreme edge of radical Catalan Modernisme, and while some of them were republicans, in others anarchist egalitarianism turned its back on Spain and looked to the rest of the world: “In philosophy we were sceptics, in literature

développement de l’enseignement ont constitué une constante dans la société de la fin du XIXème siècle, qui considérait la culture comme l’un des principaux défis à relever pour faire progresser le pays. Plusieurs écoles privées et quelques écoles modernes et laïques complétaient la maigreur de l’enseignement public officiel. Le lycée était encore inaccessible pour la majorité des jeunes, et aucune jeune fille n’y avait encore étudié. Le milieu culturel de Reus, tout comme celui de Barcelone, était formé de rénovateurs modernistes et d’écrivains qui, de par leur attitude ou leur esthétique, appartenaient à une étape antérieure, mélangés et souvent membres des mêmes entreprises. Le Modernisme littéraire sera introduit à Reus par Cosme Vidal, originaire d’Alcover, connu sous le nom de Josep Aladern, un catalaniste de gauche actif, qui hésitait entre le fédéralisme et l’anarchisme. En 1897, l’installation et l’ouverture à Reus de la librairie La Regional marqua le début du Groupe Moderniste de Reus. La Regional devint le centre de conversations auxquelles participaient principalement des jeunes littéraires nationalistes qui s’opposeront au conventionnalisme culturel de l’époque : Màrius Ferré, Miquel Ventura, Pere Cavallé, Ròmul Salleres, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Xavier Gambús, Antoni Isern et Hortensi Güell. Un groupe de très jeunes écrivains, caractéristique du moment culturel catalan remarquable de par le côté radical de ses convictions. Les membres du groupe se situaient du côté le plus radical du Modernisme catalan, et si certains étaient républicains, d’autres prônaient l’égalitarisme anarchique qui se mélangeait avec un catalanisme radical, tournant le dos à l’Espagne et ouvert sur le monde : « En philosophie, nous étions sceptiques ; en littérature, modernistes ; en art, futuristes ; en catalanisme, ultra-radicaux ; et en sociologie, acrates ». Les arts visuels : de l’ombre de Marià Fortuny au Modernisme. La vie artistique de Reus en 1900 était celle d’une ville moyenne, dynamique, avec une haute bourgeoisie consolidée et consommant des biens artistiques et somptuaires, ainsi qu’une petite bourgeoisie et un secteur artisanal important, avec un pouvoir d’achat moindre, mais tout aussi intéressé par les beaux-arts. Le goût de ces classes sociales était déterminé par le marché artistique local, qui était encore marqué par les styles et les modes de la Restauration. La figure mythifiée de Marià Fortuny, mort en 1874, conditionnait encore le goût esthétique prédominant. Aucun autre artiste postérieur n’avait eu autant de renommée internationale, et les peintres de Reus les plus importants du moment appartenaient à son école : Josep Tapiró, Baldomer Galofre et Josep Llovera, et pour la sculpture, Joan Roig Soler dont le style réaliste anecdotique était le plus reconnu. Le public de Reus suivait à travers la presse l’évolution de ces artistes consacrés qui exposaient leurs oeuvres dans les vitrines. L’ouverture de la première galerie d’art de Reus remonte à 1907. Les artistes qui travaillaient en ville n’ont pas connu autant de succès, et dans la majorité des cas, leur renommée n’allait pas au-delà du prestige local. Faisons remarquer les paysages de Tomàs Bergadà qui n’ont rien à envier à ceux de nombreux contemporains catalans plus célèbres, ou les œuvres du sculpteur Ramir Rocamora. La Section Artistique du Centre de Lecture, créée

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 165

creada en 1902, significó un salto cualitativo con la organización de iniciativas que denotaban una orientación hacia la modernidad, como la exposición de carteles publicitarios de 1902, o la exposición de arte de 1909 en el Teatro Bartrina, con los artistas catalanes más destacados. El principal proyecto realizado por el Ayuntamiento de aquellos años en el ámbito artístico fue la creación de la Escola Municipal de Dibuix en 1898. En Reus también había una élite activa de artistas e intelectuales que se adscribieron al modernismo y que constituyeron la alternativa al arte convencional y esclerótico. Y unos personajes esenciales capitales en el impulso artístico renovador: el bibliófilo Pau Font de Rubinat y el artista Ramon Casals Vernis, que junto con Alexandre de Riquer impulsaron el arte del exlibrismo en Cataluña. Al Grup Modernista de Reus pertenecía un artista plástico, Hortensi Güell, pintor y poeta que se suicidó en Salou en 1899, a los 23 años, con una obra pictórica que mostraba rasgos en la línea de los jóvenes postmodernistas. También Joaquim Mir pintó Reus y sus alrededores, l’Aleixar y Maspujols, entre 1905 y 1907, con un estilo de una particular síntesis cromática que a veces llegaba hasta una especie de abstracción intuitiva y personal, el periodo más logrado, conseguido de toda su trayectoria profesional. En Reus, pues, las bellas artes despertaban un verdadero interés y existía un pequeño, pero variado y dinámico, ambiente artístico. La elevada nómina de profesionales que trabajaban en la ciudad, el gran número de centros docentes y el creciente número de exposiciones presta a pensar en un ambiente nada despreciable, muy superior al de otras ciudades. El ocio y la fiesta, en transformación Las formas de ocupar el tiempo libre, de divertirse o descansar, son importantes a la hora de entender una sociedad. Desde las formas más tradicionales de relación y de entretenimiento, hasta las que empezaban a imponerse, los paseos y los bailes populares, el teatro y la ópera. Las fiestas reusenses eran, a finales de siglo, un reflejo de una sociedad en transformación. Era una época en que muchas prácticas culturales procedentes de una sociedad preindustrial desaparecían y se generaban nuevas formas de diversión. La fiesta adquirió una mayor importancia y algunas de las costumbres festivas del pasado desaparecieron. La innovación tecnológica, las novedades en la indumentaria y los deportes encuentran en la fiesta un marco propicio. Uno de los aspectos más innovadores del momento fue la práctica del deporte: el ciclismo y el fútbol fueron las grandes novedades en el ocio, así como el impactante cinematógrafo. Las clases populares aprovechan domingos y días festivos, más allá del costumario específico de cada celebración, para salir a la calle y pasear, ir a Salou durante el verano y bailar. Los baños en las playas de Salou, por ejemplo, que se popularizaron estos años, se realizaban de manera separada entre hombres y mujeres, en playas diferentes, separadas por el muelle. El baile en las entidades culturales, recreativas o políticas era el espacio de relación más importante para sectores amplios de la población, principalmente los jóvenes. La música y, aún más, el teatro disfrutaron de una importante aceptación. Las distracciones diarias de los hombres, una vez

166 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

modernists, in art futurists, in Catalanism ultraradicals, and in sociology anarchists.” Visual Arts: Marià Fortuny’s Shadow over Modernisme The artistic scene in Reus in 1900 was that of a lively, medium-sized town, with a wealthy bourgeoisie which consumed luxury and artistic goods, alongside a petty bourgeoisie and artisan class with less purchasing power but just as keen on fine art. It was their tastes which defined the small local art market, set in the styles and fashions of the Spanish Restoration period of the last quarter of the 19th century. The legendary figure of Marià Fortuny, who had died in 1874, still shaped prevailing artistic tastes. His international fame had not been surpassed by any later artists, and the most highly-regarded Reus painters of the day were members of his circle – Josep Tapiró, Baldomer Galofre and Josep Llovera – while in sculpture the most widely-recognised figure was that of Joan Roig Soler, with his anecdotal realist style. The Reus public followed these recognised artists, who did not live in Reus, through the press, and art was exhibited for sale in shops, which placed pictures in their windows. The first art gallery in Reus was not opened until 1907. The artists working in the town were not as successful, and in most cases did not become known beyond a local level. Worthy of note are the landscapes of Tomàs Bergadà, on a par with many better-known Catalan contemporaries, or the sculptures of Ramir Rocamora. The artistic section of the Centre de Lectura, set up in 1902, represented a major step forward in the organisation of initiatives oriented towards modernity, like the 1902 exhibition of advertising posters or the 1909 art exhibition at the Teatre Bartrina with leading Catalan artists. The main municipal project of these years in the artistic sphere was the creation of the municipal drawing school in 1898. Reus also had an active elite of modernist artists and intellectuals who stood as an alternative to conventional, fossilised art. Leading personalities in the drive to renew art included the bibliophile Pau Font de Rubinat and the artist Ramon Casals Vernis, who together with Alexandre de Riquer promoted the art of book plates in Catalonia. The Reus Modernista group included the artist Hortensi Güell, a painter and poet who committed suicide in Salou in 1899 at the age of 23. His paintings displayed traits in the style of the young post-modernists. Joaquim Mir painted Reus and the surrounding area, with the villages of l’Aleixar and Maspujols, between 1905 and 1907, his style showing a distinctive colour synthesis which at times reached a kind of intuitive, personal abstraction; this was the most successful period of his career. There was, therefore, real interest in fine art in Reus, and a small but varied and lively artistic scene. The large number of professional people working in the town, the large number of educational institutions and the growing number of exhibitions give the

en 1902, a supposé un bond qualitatif important à travers l’organisation d’initiatives qui traduisaient une orientation vers la modernité, comme l’exposition d’affiches publicitaires de 1902, ou l’exposition artistique de 1909 au Théâtre Bartrina, avec les artistes catalans les plus remarquables. Le plus grand projet réalisé à cette époque par la Ville dans le domaine artistique fut la création de l’École Municipale de Dessin en 1898. Reus possédait également une élite active d’artistes et d’intellectuels appartenant au courant du Modernisme, et qui constituèrent l’alternative face à l’art conventionnel et sclérotique. Et des personnages capitaux de l’essor artistique rénovateur : le bibliophile Pau Font de Rubinat et l’artiste Ramon Casals Vernis qui, en compagnie d’Alexandre de Riquer, ont lancé l’art des ex-libris en Catalogne. Le Groupe Moderniste de Reus comprenait dans ses files un artiste plastique, Hortensi Güell, peintre et poète qui se suicida à Salou en 1899, à 23 ans, avec une œuvre picturale qui s’inscrivait dans le courant des jeunes post-modernistes. Joaquim Mir va également peindre Reus et ses environs, l’Aleixar et Maspujols, entre 1905 et 1907, dans un style d’une synthèse chromatique particulière qui allait quelques fois jusqu’à une sorte d’abstraction intuitive et personnelle, la période la plus réussie de toute sa carrière professionnelle. En conclusion, Reus regorgeait de beaux-arts qui éveillaient un réel intérêt et il existait un milieu artistique petit, mais varié et dynamique. Le haut niveau de qualification des professionnels qui travaillaient en ville, le grand nombre de centres d’enseignement et le nombre croissant d’expositions étaient propres d’un milieu artistique important, bien supérieure à d’autres villes. Les loisirs et la fête, en transformation. Les manières d’occuper son temps libre, de se divertir et de se reposer sont importantes pour comprendre une société. Depuis les formes les plus traditionnelles de relations et de divertissement, en passant à celles qui commençaient à s’imposer, comme les promenades et les bals populaires, le théâtre et l’opéra. A la fin du XIXème siècle, les loisirs des habitants de Reus étaient le reflet d’une société en pleine mutation. C’était une époque où disparaissaient de nombreuses pratiques culturelles dignes d’une société préindustrielle, et de nouvelles formes de divertissement apparaissaient. Les loisirs ont acquis une plus grande importance et quelques-unes des coutumes du passé disparurent. L’innovation technologique, les nouveautés dans l’habillement et les sports trouvèrent dans les loisirs un cadre propice. L’un des aspects les plus innovateurs du moment était la pratique du sport : le cyclisme et le football constituèrent les deux grandes nouveautés du secteur des loisirs, tout comme le cinéma. Les classes populaires profitaient de leur dimanche et des jours fériés, au-delà de la coutume spécifique de chaque célébration, pour sortir dans la rue et se promener, pour aller à Salou pendant l’été ou danser. Par exemple, les baignades sur les plages de Salou, qui devinrent très populaires à l’époque, se faisaient de manière séparée, les femmes d’un côté et les hommes de l’autre, avec différentes plages séparées par des pontons. La danse au sein des entités culturelles, politiques ou de loisirs constituait le cadre le plus important pour les relations sociales d’une grande majorité de la population, principalement au sein des jeunes.

finalizada la jornada laboral, eran los cafés, que vivían un momento de expansión como puntos de encuentro y esparcimiento, y las tabernas, lugares para beber y jugarse el dinero. Las mujeres se tenían que contentar con los cotilleos en la calle o en la tienda. Estas horas de ocio se llenaban también con la participación en un movimiento asociativo en que, muchas veces, cultura y política se implicaban directamente. Los días de fiesta, la gente paseaba por la calle Monterols y la calle Mayor, y las fiestas señaladas, por el paseo de Mata. Muchos reusenses iban a la Boca de la Mina y a la Bassa Nova a comer anises y beber agua. En el otro extremo del arco social, las familias más acomodadas mantenían abonos fijos en el Teatro Fortuny y en los palcos llevaban incluso muebles propios. 36 CATÁLOGO DE LA ARQUITECTURA MODERNISTA EN REUS Jordi March Barberà Introducción El origen de este libro es el Catálogo de la arquitectura modernista en Reus presentado en setiembre del 2001 y resultado del encargo realizado por el Ayuntamiento de Reus al grupo de investigación Art Català del Modernisme al Noucentisme, de la Universidad de Barcelona. Ahora os presentamos una versión adaptada para la publicación, con una selección más esmerada de los edificios estudiados. El estudio se ha realizado mediante la consulta de la bibliografía publicada hasta el momento, la comprobación de los datos históricos investigando en el rico fondo del Archivo Municipal, y el trabajo de campo recorriendo la trama urbana de la ciudad y sus alrededores, a la búsqueda de edificios merecedores de estudio. Cuando ha sido posible, también hemos accedido a los interiores de los edificios para estudiar sus espacios y las artes aplicadas conservadas. Hemos seleccionado 34 edificios comprendidos cronológicamente entre 1891 y 1914, intencionadamente hemos dejado aparte varios edificios que a pesar que la bibliografía existente a menudo los incluya en el grupo del modernismo, en realidad son ejemplos de la aplicación a la arquitectura de los ideales novecentistas. Pero en cambio sí que hemos incluido algunos ejemplos de la arquitectura inmediata precedente al modernismo, una arquitectura de base neomedieval que en su momento representó una ruptura respecto a la arquitectura académica hegemónica. Las nuevas ideas estéticas, que más tarde desembocaron en la gran eclosión del modernismo, a menudo fueron asociadas a la aparición de una corriente ideológica y política que reivindicó el carácter propio de Cataluña, y puso como ejemplo el pasado gótico entendido como el más brillante período de la historia del país. Esta mirada hacia el pasado medieval ya había tenido su concreción arquitectónica en la obra de Elies Rogent, primer director de la Escuela de Arquitectura de Barcelona, difusor del ideario violetano, que planteó una arquitectura derivada del estudio arqueológico de la arquitectura románica y del Rundbogenstil alemán; y en la de Joan Martorell, creador de un

impression of a not inconsiderable artistic milieu, much richer than in many other towns. Changing Forms of Leisure and Festivals How people fill their leisure time, have fun or relax are important in understanding a society. These stretched from more traditional forms of relaxation and entertainment and those which were beginning to take their place, strolling and popular dances, to theatre and opera. Leisure in Reus at the turn of the century was a reflection of a changing society. This was a time when many cultural practices rooted in a pre-industrial society were disappearing and new forms of recreation were appearing. Leisure itself gained in importance and some of the leisure customs of the past disappeared. Technological innovation and new developments in clothing and sports found their place in the new patterns of leisure. One of the major innovations of the time was the role of sport: cycling and football were the great novelties in terms of recreation, alongside cinema with all its impact. Ordinary people took advantage of Sundays and holidays, apart from the specific customs belonging to each celebration, to go out into the street and stroll, to go to Salou in summer or to dance. Bathing on the beaches in Salou, for example, became popular in these years, with men and women on different beaches, separated by the wharf. Dances at cultural, recreational or political associations were the most important social sphere for broad sections of the population, especially among the young. Music and, even more so, theatre were highly popular. After work, daily relaxation for men was at the cafés, which were at the time gaining in importance as leisure-time meeting places, and taverns, places to drink and gamble. Women had to make do with the public washhouse or the shops. This spare time could also be filled up by taking part in an associative movement which often directly involved culture and politics. On Sundays and holidays people strolled in the Carrer de Monterols and the Carrer Major, and in the Passeig de Mata. Many Reus people went to the spring of the Boca de la Mina and to the Bassa Nova, a water tank, to eat cakes and drink the water. At the other end of the social scale, the wealthiest families had permanent subscriptions at the Teatre Fortuny, and even installed their own furniture in the boxes there. 36 CATALOGUE OF MODERNISTA ARCHITECTURE IN REUS Jordi March Barberà Introduction This book has its origins in the catalogue of Modernist architecture in Reus, launched in 2001 and commissioned by Reus town council from the Barcelona university research group on Catalan art from Modernisme – the reflection in Catalan art and architecture of

La musique, et encore plus le théâtre, faisaient l’objet d’un grand dévouement. Les distractions quotidiennes des hommes, après leur journée de travail, étaient les cafés qui connurent un grand moment d’expansion en tant que lieux de rencontre et de détente, ainsi que les tavernes, les endroits pour boire et parier de l’argent. Les femmes devaient se contenter du lavoir ou de la boutique. Ces heures de loisirs permettaient également de participer à un mouvement associatif au sein duquel la culture et la politique s’impliquaient souvent directement. Les jours fériés, les gens se promenaient dans la rue Monterols et dans la rue Major, et sur le passage de Mata à l’occasion des fêtes. De nombreux habitants de Reus allaient à Boca de la Mina et à la Bassa Nova pour manger des graines d’anis et boire de l’eau. De l’autre côté de l’échelle sociale, les familles les plus aisées étaient abonnées pour l’année au Théâtre Fortuny et installaient même dans les loges leurs propres meubles. 36 Catalogue de l’architecture moderniste de Reus Jordi March Barberà INTRODUCTION L’origine de ce livre est le « Catalogue de l’architecture moderniste de Reus » présenté en septembre 2001 et qui fut le résultat d’une demande de la part de la Ville de Reus auprès du groupe de recherche Art Català del Modernisme al Noucentisme, de l’Université de Barcelone. Nous vous présentons aujourd’hui une version adaptée pour sa publication, avec une sélection soignée des bâtiments étudiés. L’étude a été menée en consultant la bibliographie publiée jusqu’à nos jours, en vérifiant les informations historiques grâce à la recherche dans les fonds des Archives Municipales, et grâce au travail visant à repasser la trame urbaine de la ville et de ses alentours, à la recherche d’édifices pouvant faire l’objet d’une étude. Lorsque cela a été possible, nous avons accédé à l’intérieur des bâtiments pour en étudier les espaces et les arts appliqués qui y sont conservés. Nous avons sélectionné 34 édifices compris chronologiquement entre 1891 et 1914 ; de manière intentionnelle, nous avons mis de côté de nombreux bâtiments qui, malgré la bibliographie existante qui les inclut souvent dans la catégorie du Modernisme, ne sont en fait que des exemples de l’application à l’architecture des idéaux de la fin du XIXème et du début du XXème siècle. Mais en revanche, nous avons introduit quelques exemples de l’architecture précédant immédiatement le Modernisme, une architecture à la base néomédiévale qui représenta en son temps une rupture par rapport à l’architecture académique imposée. Les nouvelles idées esthétiques qui déboucheront plus tard sur l’éclosion du Modernisme, étaient souvent liées à l’apparition d’un courant idéologique et politique qui revendiquait le caractère propre de la Catalogne, et qui prenait pour exemple le passé gothique entier comme la période la plus brillante de l’histoire du pays. Ce regard vers le passé médiéval avait déjà été concrétisé de manière architecturale dans l’œuvre d’Elies Rogent, premier directeur de l’École d’Architecture de Barcelone, défenseur de l’idéal de Viollet-le-Duc qui proposait une architecture dérivée de l’étude archéologique

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 167

lenguaje propio a partir del reflejo en el gótico y las premisas de Viollet-le-Duc. Esta difusión de la obra teórica del arquitecto francés, recogida en su Dictionnaire raissonné de l’architecture française du Xie au XVIe siècle, marcó fuertemente los jóvenes arquitectos surgidos de las primeras promociones de la Escuela de Arquitectura, como Pere Caselles, que proyectó sus primeras obras importantes inmerso aún en este ideario. En octubre de 1901 Domènech Sugrañes preguntándose qué características ha de tener el nuevo estilo de arquitectura escribió en la Revista del Centro de Lectura: “el estilo de qué creación trata, tendría de juntar el pasado con lo venidero. El pasado puede representarse por el arte gótico, esta sublime encarnación del espíritu de la edad media y puede representarse por el arte gótico, porque este precisamente gozaba de todo su esplendor, cuando Cataluña atravesaba la época más gloriosa de su historia, aquella época que nos dejó sellada su grandeza en Poblet, en Santes Creus, en la sede de Barcelona y en cien otros monumentos que prueban lo que era entonces la arquitectura en nuestra tierra. El presente y el porvenir pueden simbolizarse por lo que se conoce como modern style, que a pesar que es exótico, tiene algo de cosmopolita que se aviene perfectamente con el carácter general de las modernas sociedades”. EL ESCENARIO REUSENSE Durante el siglo XIX, momento de máxima expansión de Reus, cuando ésta se convirtió en la segunda ciudad de Cataluña, se construyeron algunos edificios interesantes, entre los cuales cabe destacar por méritos propios el Teatro Fortuny, proyectado el año 1881 por el arquitecto Francesch Blanch i Pons. Sin embargo el panorama general de la construcción reusense era más bien modesto, en manos de maestros de obra que, buenos conocedores del oficio, levantaban edificios correctos, pero mayoritariamente alejados de cualquier pretensión estética. Pero a finales de siglo, se pusieron en marcha una serie de proyectos que llevaron una nueva arquitectura a la ciudad. En primer lugar tenemos que recordar la construcción del Escorxador Municipal, proyectado el año 1889 por el arquitecto municipal Francesc Borràs y con la dirección de obras de Pere Caselles, que le sustituyó en el cargo. Esta edificación representa la llegada de una arquitectura industrial, basada en las estructuras de hierro, un cambio fundamental en el panorama arquitectónico del momento. Otro gran proyecto, el determinante, es el Instituto Pere Mata, del cual hablaremos más adelante. Es interesante ver como en la Revista del Centre de Lectura se publicaron una serie de artículos de temática arquitectónica, que nos indican el grado de interés de la sociedad reusense por la arquitectura y sus novedades, Por ejemplo Josep Anguera i Corbella en L’art en els edificis, publicado en junio de 1901, dice que hasta el momento los edificios no se podían considerar arte, pero Cataluña y más concretamente Barcelona, estaban viviendo un renacimiento artístico que hacía cambiar este planteamiento; cita como ejemplos locales de este cambio, el Instituto Pere Mata, la Casa Rull y la reforma del Palau Bofarull. Anguera continuó sus reflexiones con la serie de artículos L’art de la via

168 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

international Art Nouveau – to Noucentisme. This is a version adapted for publication with a more careful selection of buildings. The survey was carried out on the basis of the literature published up to now on the subject, checking historical information by research in the rich collection held by the municipal archive and with field work in and around the town of Reus to identify buildings worthy of study. Where possible, the interiors and applied art preserved inside the buildings was also studied. 34 buildings were selected, all built between 1891 and 1914. A series of buildings which are often included in the Modernist group were left out, as they are in fact examples of the application of Noucentista ideas to architecture. On the other hand, some examples of the architecture immediately preceding Modernisme are included. In its day this architecture, with its neo-mediaeval roots, represented a break with the prevailing academic style. The new ideas which were to lead to the appearance on the scene of Modernisme were often linked to the emerging ideological and political current which stressed the distinctive nature of Catalonia, pointing to its Gothic past as the most brilliant period of the country’s history. This focus on the past had already influenced the work of Elies Rogent, the first director of the Barcelona school of architecture and promoter of the ideas of Viollet-le-Duc, who proposed an architecture derived from the study of Romanesque forms and the German Rundbogenstil, as well as that of Joan Martorell, creator of a distinctive language based on reflections of Gothic and Viollet-le-Duc’s principles. This promotion of the French architect’s theories, contained in his Dictionnaire raisonnée de l’Architecture Française du Xie au XVIe siècle, made a deep impression on the young artists graduating from the Barcelona school in its early years. These included Pere Caselles, who planned his first major projects while still steeped in these principles. In October 1901 Domènech Sugrañes, discussing the features which should make up the new style of architecture, wrote in the Revista del Centre de Lectura “...the style of this new creation should combine the past and the future. The past may be represented by Gothic art, that sublime incarnation of the spirit of the middle ages, and can be represented through Gothic art because this style in particular was at the peak of its splendour when Catalonia was in the most glorious period of its history, the period which stamped its greatness in the form of [the monasteries of] Poblet and Santes Creus, in Barcelona cathedral and a hundred other monuments which show us what architecture was at this time in our land. The present and the future may be symbolised by what is known as the modern style, which though exotic has a cosmopolitan nature that is perfectly attuned to the general character of modern societies.” The Reus Scene

de l’architecture romaine, et du Rundbogenstil allemand ; mais aussi celle de Joan Martorell, créateur d’un langage propre à partir du reflet dans le gothique et des prémisses de Viollet-le-Duc. Cette diffusion de l’œuvre théorique de l’architecte français, objet de son Dictionnaire Raisonné de l’Architecture du XIème au XVIème siècle, marqua profondément les jeunes architectes issus des premières promotions de l’École d’Architecture de Reus, comme Pere Caselles qui construisit ses premières œuvres importantes encore sous l’influence de cet idéal. En octobre 1901, Domènech Sugrañes, en se demandant quelles caractéristiques le nouveau style architectural devait adopter, écrivait : « En ce qui concerne le style de cette création, il devra allier le passé au futur. Le passé peut être représenté par l’art gothique, cette incarnation sublime de l’esprit du Moyen Âge qui jouissait justement de toute sa splendeur lorsque la Catalogne connut l’époque la plus glorieuse de son histoire, cette époque qui nous laisse le témoignage de sa grandeur à travers les Monastères de Poblet et de Santes Creus, à travers la Cathédrale de Barcelone et les centaines d’autres monuments qui démontrent ce qu’était alors l’architecture de notre pays. Le présent et le future peuvent être symbolisés par ce que l’on connaît comme le style moderne, car plus encore que l’art gothique, il possède ce côté cosmopolite qui s’adapte parfaitement au caractère général des sociétés modernes ». LE CADRE DE REUS Pendant le XIXème siècle, à l’époque de la plus grande expansion de Reus, lorsque cette ville était la deuxième de Catalogne, d’importants bâtiments ont été construits parmi lesquels il convient de mentionner du fait de leurs propres mérites, le Théâtre Fortuny, construit en 1881 par l’architecte Francesch Blanch i Pons. Malgré cela, le panorama général de la construction à Reus était plutôt modeste, aux mains de maîtres d’œuvres qui, bons connaisseurs du métier, construisaient des bâtiments corrects, mais pour la grande majorité, à l’écart de toute ambition esthétique. Cependant, à la fin du XIXème siècle, une série de projets ont été lancés et apportèrent une nouvelle architecture à la ville. En premier lieu, nous devons rappeler la construction des abattoirs municipaux, conçus en 1889 par l’architecte de la ville, Francesc Borràs, sous la direction de Pere Caselles, qui le substitua à son poste. Ce bâtiment supposa l’arrivée d’une architecture industrielle reposant sur l’utilisation de structures métalliques, un changement fondamental dans le panorama architectural de l’époque. L’autre grand projet, qui fut déterminant, fut la construction de l’Institut Pere Mata dont nous reparlerons. Il est intéressant de constater que le magazine La Revista del Centro de Lectura publiait de nombreux articles traitant de l’architecture, ce qui montre le grand intérêt de la société de Reus pour l’architecture et ses nouveautés. Par exemple, à travers son article L’art dans les Édifices publié en 1901, Josep Anguera i Corbella écrivait que jusque-là, les bâtiments ne pouvaient pas être considérés comme de l’art, mais qu’en Catalogne, et plus concrètement à Barcelone, une renaissance artistique voyait le jour et faisait changer cette idée ; il cite à titre d’exemples locaux de ce changement l’Institut Pere Mata, la maison Rull et les travaux de restauration du palais Bofarull.

pública, aparecidos los meses de julio, agosto y setiembre del mismo año. Domènech Sugrañes Gras, estudiante de arquitectura y futuro brazo derecho de Antoni Gaudí, publicó, desde 1901 hasta 1903, la serie de artículos Crònica artística, donde algunas veces se dan noticias sobre arquitectura, por ejemplo dedicando uno de los artículos al arquitecto reusense Joan Rubió i Bellver. Y por último cabe recordar los artículos firmados por el seudónimo “El Bachiller Estético”, que bajo el título de La construcción en Reus en el primer número de cada año hace un repaso de las construcciones más destacadas levantadas en la ciudad. En el primero de estos artículos, referente a 1901, podemos leer: “en lo poco hecho, habrá podido fijarse el menos observador, que algunas edificaciones en esta ciudad van tomando un carácter artístico, que hacía más de un siglo que no se había observado”. Pero el factor clave para el arraigo del modernismo en Reus fue la llegada a la ciudad de Lluís Domènech i Montaner. Cuando en 1896 la junta de la sociedad del Manicomio de Reus (nombre original del Instituto Pere Mata) decidió encargarle el estudio del proyecto de construcción del hospital psiquiátrico, marcó definitivamente, sin saberlo, el escenario arquitectónico reusense de finales del siglo XIX y inicios del XX. Con su llegada los artesanos y profesionales locales entraron en contacto con las nuevas formas arquitectónicas y nuevas soluciones constructivas. También entró en contacto con él la sociedad reusense, algunos miembros aprovecharon su presencia en la ciudad para encargarle la construcción de sus viviendas o instalaciones industriales, como es el caso de Pere Rull, Joaquim Navàs, Fèlix Gasull, Pau Font de Rubinat, la familia Margenat o Joan Llopis. Desde buen principio Domènech tuvo como ayudante en las obras del vasto proyecto del Instituto Pere Mata al arquitecto municipal Pere Caselles Tarrats, titulado en la Escuela de Arquitectura de Barcelona el año 1889. Gracias a esta colaboración Caselles aprendió de primera mano la nueva manera de concebir la arquitectura, que después utilizó en buena parte de sus obras. Otra vía de influencia en la obra de Caselles creemos que fueron las publicaciones periódicas que reproducían edificios construidos en toda Europa y que pasaron a ser modelos a seguir por los arquitectos locales. Así podemos ver influencias en la obra de Caselles de la arquitectura contemporánea construida en Bruselas, Viena o otras ciudades europeas; como también nos lo indica “El Bachiller Estético“ en la Revista del Centro de Lectura, cuando hablando de la Casa Querol que en 1901 Caselles había construido en la calle Llovera nos dice: “la traza de la misma está basada en las modernas construcciones de Alemania y Austria más en boga”. Con los años las formas modernistas fueron siendo adaptadas por todos los estamentos de la sociedad, y se popularizaron hasta el punto que casi cualquier construcción nueva incorporaba, de forma casi mecánica, algún detalle propio de este repertorio. Esta situación se prolongó hasta los inicios de la segunda década del siglo XX, cuando ya las nuevas formas novecentistas hacía tiempo que habían ido ocupando su terreno. Pere Caselles es sin duda el responsable de la construcción de la inmensa mayoría de edificios

The 19th century was the time of Reus’ greatest expansion, when it became Catalonia’s second-largest town. Several interesting buildings were constructed at this time; outstanding among them was the Teatre Fortuny, designed in 1881 by the architect Francesch Blanch i Pons. Nevertheless, the overall level of building in Reus was on the modest side, in the hands of master builders who, as experts in their trade, put up competent buildings which were, however, far from having any aesthetic pretensions. Towards the end of the century, on the other hand, a series of projects were begun which were to bring a new form of architecture to the town. First of these was the municipal abattoir, designed in 1889 by the municipal architect Francesc Borràs, with the actual work directed by Pere Caselles, who replaced him in this position. This building marked the arrival of an industrial architecture based on iron structures, a fundamental change in the architectural scene at the time. The other major project, the most important, was the Institut Pere Mata, which will be discussed below. It is significant that the Revista del Centre de Lectura published a series of articles on architectural matters, as this was a sign of how interested Reus society was in architecture and the changes in it. For example, Josep Anguera i Corbella stated in L’art en els edificis (Art in Buildings), published in June 1901, that up to that point buildings could not be considered as art, but in Catalonia – in particular in Barcelona – this was being changed by an artistic revival. As local examples of this change he mentioned the Institut Pere Mata, the Casa Rull and the renovation of the Palau Bofarull. Anguera carried on with this theme in his series of articles L’art en la via pública (Art on the Street), which appeared in July, August and September of the same year. Between 1901 and 1903 Domènech Sugrañes Gras, an architecture student who was to become Antoni Gaudí’s assistant, published the series of articles Crònica Artística (Artistic Chronicle), which mentioned architecture several times. For example, one of the articles was devoted to the Reus architect Joan Rubió i Bellver. Finally, it is worth recalling the articles written under the pseudonym “El Bachiller Estético“ (the Aesthetic Bachelor), entitled La Construcción en Reus (Building in Reus), which at the beginning of every year reviewed the most outstanding building projects in the town. The first of these articles, reviewing 1901, says that “The least observant person will have noticed that some of the buildings in this town are taking on an artistic character, something which has not been seen for over a century.” However, the key factor in the appearance of Modernisme in Reus was the arrival in the town of Lluís Domènech i Montaner. When in 1896 the board of the local asylum decided to commission him to design the new psychiatric hospital – what was to be the Institut Pere Mata – it was unwittingly making a definitive

Anguera complète ses réflexions avec une série d’articles intitulés L’art dans la Vie Publique, parus pendant les mois de juillet, août et septembre de la même année. Domènech Sugrañes, étudiant en architecture et futur bras droit d’Antoni Gaudí, publia de 1901 à 1903 une série d’articles intitulés Crònica Artística, qui traitent quelques fois d’architecture comme par exemple l’un des articles consacré à l’architecte de Reus Joan Rubió i Bellver. Enfin, il convient de mentionner les articles signés par le pseudonyme “El Bachiller Estético“, qui sous le titre de La Construcción a Reus, dans le premier numéro de chaque année, passe en revue les constructions en cours les plus importantes à Reus. Dans le premier de ces articles, celui de 1901, on peut lire : « À partir des rares choses déjà construites, la personne la moins observatrice aura pu se rendre compte que certaines constructions de cette ville adoptent un caractère artistique qui ne s’était plus vu depuis plus d’un siècle ». Mais le facteur essentiel de l’enracinement du Modernisme à Reus fut la venue de Lluís Domènech i Montaner. Lorsqu’en 1896, l’assemblée de la Société Manicomio de Reus (nom original de l’Institut Pere Mata) décida de l’engager pour l’étude du projet de construction de l’hôpital psychiatrique, cette dernière marque définitivement et sans le savoir l’architecture de la Reus de la fin du XIXème et du début du XXème siècle. Avec son arrivée, les artisans et les professionnels locaux entrèrent en contact avec les nouvelles formes architecturales et les nouvelles solutions de construction. Domènech i Montaner entra également en contact avec la société de la ville, dont quelques membres profitèrent de sa présence pour lui demander de construire leurs maisons ou leurs installations industrielles, comme ce fut le cas de Pere Rull, de Joaquim Navàs, de Fèlix Gasull, de Pau Font de Rubinat, de la famille Margenat ou de Joan Llopis. Depuis ses tous débuts, Domènech i Montaner avait comme bras droit pour les travaux du vaste projet de l’Institut Pere Mata l’architecte municipal Pere Caselles Tarrats, diplômé de l’École d’Architecture de Barcelone en 1889. Grâce à cette collaboration, Caselles a appris directement la nouvelle manière de concevoir l’architecture, qu’il utilisera ensuite dans la majorité de ses œuvres. Selon nous, une autre influence dans l’œuvre de Caselles a été celle exercée par les publications périodiques qui reproduisaient les édifices construits partout en Europe et qui devenaient des modèles à suivre par les architectes locaux ; ainsi peut-on constater dans l’œuvre de Caselles les influences de l’architecture contemporaine construite à Bruxelles, à Vienne ou dans d’autres villes européennes ; c’est également ce qu’indique le Bachiller Estético de la Revista del Centro de Lectura en parlant de la maison Querol que Caselles avait construit en 1901 rue Llovera, et selon lequel : « La trace de cette maison se base sur les constructions modernes les plus en vogue en Allemagne et en Autriche ». Avec les années, les formes modernes vont être adoptées par toutes les classes de la société, en se popularisant jusqu’au point où presque toute construction nouvelle incorporait de manière presque mécanique, un détail propre de ce répertoire ; cette situation se prolongea jusqu’au début des années 20, lorsque les nouvelles formes noucentistes avaient occupé leur terrain depuis longtemps. Pere Caselles est sans aucun doute le responsable

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 169

modernistas de la ciudad, conformando la imagen de fondo del que hoy denominamos escenario modernista de Reus. Pero dado su carácter de arquitecto municipal, que ocupó desde 1891 hasta 1930, no podía recibir encargos privados, incompatibles con su tarea pública. Es por eso que casi todos sus planos conservados en el Archivo Municipal, provenientes de los expedientes de licencia de obras, no están firmados por él, sino por Pau Monguió Segura, arquitecto de Tarragona, de su misma promoción, que ocupó los cargos de arquitecto municipal de Tarragona, Tortosa y Teruel, y provincial de esta última ciudad. Se da el caso que los planos de algunas de las obras tortosinas de Monguió están firmadas por el arquitecto reusense. Pero la actividad privada de Caselles está bien documentada por diversas fuentes, por ejemplo los artículos de “El Bachiller Estético“ nos informan de que él es el autor de algunos de los edificios de iniciativa privada. También tenemos la suerte de conservar la copia del plano de la Casa Iglésias de la calle Jesús que Pere Caselles entregó al promotor, firmada por él, a diferencia de la conservada en el Archivo Municipal que, para eludir problemas de incompatibilidades, está firmada por Monguió. Desgraciadamente el archivo profesional de Caselles fue destruido durante el asalto a su despacho de la plaza del Mercadal, 1, el 28 de julio de 1936, el mismo día que fue asesinado, en el movimiento revolucionario que siguió al levantamiento militar franquista. También fue destruido, en este caso a causa de una bomba, el archivo de Pau Monguió, hecho que dificultó el estudio de la relación entre los dos arquitectos. En el presente estudio presentamos obras de los siguientes arquitectos: Francesc Batlle Amprés (titulado en 1902) Pere Caselles Tarrats (t. 1889) Lluís Domènech i Montaner (t. 1873) Jeroni F. Granell Manresa (t. 1881) Joan Rubió i Bellver (t. 1893) José Subietas Ferrater (maestro de obras) (t. 1871) Tipologías arquitectónicas recogidas La vivienda Edificios de vivienda urbana, tanto unifamiliares como plurifamiliares. Generalmente la superficie de los solares reusenses no es muy extensa, y esto imposibilita el desarrollo de plantas complejas. En realidad en muchos casos detrás de las fachadas modernistas se esconden estructuras arquitectónicas directamente deudoras de modelos antiguos y faltadas a menudo de innovaciones que favoreciesen el alcance de mayores niveles de confortabilidad e higiene. El sistema constructivo más recurrente es el de estructura de muros de carga, aligerados en determinados puntos por estructuras metálicas, que sostienen forjados de bovedilla y vigas de madera. Las cubiertas suelen ser de tejado a la catalana, practicable, o de teja árabe. Entre los ejemplos de vivienda urbana cabe tener presente que la mayor parte de construcciones son el resultado de reformas de edificios anteriores. Esta característica hará que muchos de los edificios que destacan por la modernidad de su fachada, escondan unos interiores completamente anacrónicos, bien apartados de las nuevas ideas

170 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

mark on the architectural scene in turn of the century Reus. With his arrival, local craftsmen and professionals came into contact with the new architectural forms and new building solutions. Reus society also came into contact with these innovations, and some of its members took advantage of Domènech’s presence in the town to commission him to build their homes or business premises. These included Pere Rull, Joaquim Navàs, Fèlix Gasull, Pau Font de Rubinat, the Margenat family and Joan Llopis. Right from the start Domènech was assisted in his work on the vast project of the Institut Pere Mata by the municipal architect Pere Caselles Tarrats, who had graduated from the Barcelona school of architecture in 1889. Through this work Caselles learnt about the new approach to architecture at first hand, going on to use it in many of his projects. Another source of influence on Caselles’ work were journals showing buildings constructed around Europe, which became models to follow for local architects. Thus the influence of contemporary architecture in Brussels, Vienna and other European cities can be seen in Caselles’ work. “El Bachiller Estético“ points this out in the Revista del Centre de Lectura, talking about the Casa Querol built by Caselles in the Carrer de Llovera in 1901, “Its lines are based on the most fashionable modern constructions in Germany and Austria.” Over the years Modernista forms were gradually adopted at all levels of society, becoming so popular that virtually every new building automatically had to include some detail from the Modernista repertoire. This situation went on to the beginning of the second decade of the twentieth century, by which time the new Noucentista forms had largely taken over. Pere Caselles was without doubt responsible for constructing the vast majority of Modernista buildings in the town, building up the background to what may now be described as the Reus Modernista scene. However, in view of his position as municipal architect of Reus, which he held from 1891 to 1930, he could not take on private commissions, as these were incompatible with his public role. This is why nearly all his plans preserved in the municipal archive (which formed part of planning applications) were signed not by him but by Pau Monguió Segura. This Tarragona architect, who had graduated together with Caselles, was the municipal architect of Tarragona, Tortosa and Teruel, as well as fulfilling this role for the province of Teruel. Some of the plans for buildings by Monguió in Tortosa were in fact signed by Caselles. However, Caselles’ private work is well-documented through several sources. For example, “El Bachiller Estético“ stated that he was behind several private building projects. The copy of the plans for the Casa Iglèsies in the Carrer Jesús which Pere Caselles handed over to his client also survives, signed by him – unlike the copy in the municipal archive, which is signed by Monguió to avoid problems of

de la construction de l’immense majorité des bâtiments modernistes de la ville, en renforçant l’image de fond que nous appelons aujourd’hui la scène moderniste de Reus. Mais étant donné son statut d’architecte municipal, poste qu’il occupa de 1891 à 1930, il ne pouvait pas être engagé par des personnes privées, incompatibles avec sa tâche publique. C’est pour cette raison que presque tous ses plans conservés aux archives municipales, issus des dossiers de permis de construire, ne sont pas signés par lui mais par Pau Monguió Segura, architecte de Tarragone, issu de la même promotion, et qui occupait le poste d’architecte municipal de Tarragone, Tortosa et Teruel, et qui était aussi l’architecte provincial de cette dernière ville. Il se trouve que les plans de quelques-uns des travaux de Tortosa effectués par Monguió sont signés par l’architecte de Reus. Mais l’activité privée de Caselles est bien documentée par plusieurs fonds, comme par exemple les articles de “El Bachiller Estético“ qui nous informent que ce dernier est l’auteur de quelques édifices d’initiative privée. Nous avons également la chance d’avoir conservé la copie du plan de la maison Iglésies de la rue Jesús que Pere Caselles livra au promoteur, signée par lui-même. A la différence de celle conservée dans les archives municipales qui, pour éviter les problèmes d’incompatibilités, fut signée par Monguió. Malheureusement, les archives professionnelles de Caselles furent détruites pendant l’assaut de son bureau du nº1 de la place du Mercadal, le 28 juillet 1936, le même jour que son assassinat lors du mouvement révolutionnaire qui suivit le soulèvement militaire franquiste. Furent également détruites, cette fois-ci à cause d’une bombe, les archives de Pau Monguió, ce qui rendit difficile l’étude de la relation entre les deux architectes. Nous présentons dans cette présente étude les oeuvres des architectes suivants : FRANCESC BATLLE AMPRÉS (diplômé en 1902) PERE CASELLES TARRATS (diplômé en 1889) LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER (diplômé en 1873) JERONI F. GRANELL MANRESA (diplômé en 1881) JOAN RUBIÓ I BELLVER (diplômé en 1893) JOSÉ SUBIETAS FERRATER (MAÎTRE D’OEUVRES) (diplômé en 1871) TYPOLOGIES ARCHITECTURALES RECUEILLIES L’HABITATION : Edifices d’habitation urbaine, pour une ou plusieurs familles. En général, la surface des terrains de Reus n’est pas très grande, empêchant par làmême l’exécution de plans complexes. En réalité, dans beaucoup de cas, derrière les façades modernistes se cachent des structures architecturales propres des anciens modèles de construction faisant rarement preuve d’innovations architecturales qui auraient apporté un meilleur niveau de confort et d’hygiène. Le système de construction le plus courant est celui des murs porteurs, allégés en certains points par des structures métalliques, soutenant des travées forgées ou des poutres en bois. Les couvertures sont souvent des terrasses en plate-forme à la catalane utilisables ou en tuiles creuse. Parmi les exemples d’habitation urbaine, il convient d’indiquer que la majorité des constructions

higienísticas que pasaran a marcar directamente la arquitectura y el urbanismo. Cabe decir también, posiblemente en muchos casos el hecho de pedir una licencia de obra solamente para reformar una fachada podía responder al interés de intentar encubrir obras de mayor importancia, para ahorrarse obligaciones fiscales. Arquitectura hospitalaria Tenemos un muy buen ejemplo en el conjunto del Instituto Pere Mata. Arquitectura funeraria En el marco del cementerio municipal, se conservan excelentes ejemplos de arquitectura funeraria. La sociedad acomodada burguesa necesitaba perpetuar la memoria de su familia; con esta finalidad se hicieron construir sepulturas y panteones concebidos como la casa eterna de la familia en la ciudad de los muertos. Las masías Se trata de una tipología muy característica del área de influencia reusense. Alrededor de la ciudad, y muy próximos a ésta, encontramos una serie de edificaciones a mitad del camino entre la explotación agrícola y la segunda residencia o residencia de veraneo. Muchas de estas construcciones siguen unas invariables muy determinadas, por ejemplo la existencia de la loggia, o de la torre. Pero en muchos casos las masías de carácter más señorial seguirán un gusto alejado del modernismo. Sus propietarios, mientras que en la ciudad se hacen construir bellas casas siguiendo el nuevo estilo imperante, donde reforman sus fachadas, a la hora de construir o reformar su residencia de campo se inclinan por un estilo más ecléctico. A pesar de todo tenemos buenas muestras claramente adscritas al modernismo. La arquitectura industrial No la hemos incluido en el presente estudio al considerar que forma parte de un grupo suficiente homogéneo, y con unas características propias que la hacen susceptibles de ser estudiada monográficamente. Materiales constructivos El desarrollo de la arquitectura modernista coincide con la aparición de nuevos materiales y técnicas constructivas, y la recuperación y revalorización de otras, fenómenos que empiezan a aparecer a partir de la mitad del siglo XIX. Pavimentos. En los interiores de los edificios se generaliza el uso de mosaico hidráulico, que va relevando el de gres cerámico, conocido con el nombre de pavimento Nolla. En Reus había producción de pavimentos cerámicos, por parte de la Casa Llevat. Los pavimentos hidráulicos más destacados que encontramos en la ciudad son los producidos por la Casa Escofet, verdadera vanguardista en la fabricación de este material constructivo y que desde sus orígenes encargó a arquitectos y artistas destacados el diseño de algunos de sus productos, por ejemplo Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Alexandre de Riquer… Revestimientos cerámicos. En muchos de los edificios modernistas reusenses encontramos buenas muestras de revestimientos cerámicos, especialmente en forma de altos zócalos de cerámica vidriada decorada. Algunos de los ejemplos más destacados, por ejemplo los del Instituto Pere Mata, son materiales surgidos de la fábrica Pujol y Bausis, de Esplugues del Llobregat. Otros revestimientos de cerámica vidriada, muchas veces decorados con motivos volumétricos,

incompatibility. Unfortunately Caselles’ professional files were destroyed during the attack on his office at the Plaça Mercadal no. 1 on 28th July 1936, the same day on which he was murdered in the revolutionary upheaval which followed the Francoist military uprising. Pau Monguió’s files were also destroyed, this time by a bomb, making it difficult to trace the relationship between the two architects. This survey includes work by the following architects: Francesc Batlle Amprés (qualified in 1902) Pere Caselles Tarrats (qualified in 1889) Lluís Domènech i Montaner (qualified in 1873) Jeroni F. Granell Manresa (qualified 1881) Joan Rubió i Bellver (qualified in 1893) José Subietas Ferrater (Master Builder, qualified in 1871) Architectural Types Included The Home: Town houses, for one or several families. Plots in Reus were generally small, making complex floor plans impossible. In fact, in many cases Modernista frontages hid structures which were directly descended from older architectural models, frequently lacking innovations which would have meant greater comfort or hygiene. The most common system of construction consisted of load-bearing walls, lightened at certain points by metal structures, supporting arched ceilings and wooden beams. Roofs are often the practical Catalan-style flat terrace or else Arab tiles. When considering the town houses it should be borne in mind that most of them are the result of refurbishing older buildings. This feature means that many of the buildings which stand out for the modernity of their façades hide totally anachronistic interiors, a long way from the ideas of hygiene which made a direct mark on architecture and urban development. It is also necessary to point out that an application for building permission just to refurbish a façade may have concealed intentions of doing more major work behind it, in order to save on taxes. Institutional Architecture: The complex of the Institut Pere Mata is a fine example of this. Funerary Architecture: Excellent examples of funerary architecture are preserved in the municipal cemetery. Wealthy bourgeois society needed to perpetuate their family’s memory, and to this end they had tombs and mausoleums built as the family’s eternal home in the city of the dead. Detached Country Houses: These are a highly typical feature of the Reus area. In the town’s immediate surroundings there are a series of buildings which are mid-way between farmhouses and second homes or summer residences. Many of these buildings follow highly specific formulae, for example in having the loggia or

sont le résultat de restauration d’édifices antérieurs. Cette caractéristique fera que de nombreux édifices célèbres de par la modernité de leur façade cachent des intérieurs complètement anachroniques, bien loin des nouvelles idées d’hygiène qui marqueront directement l’architecture et l’urbanisme. Il faut dire également que dans de nombreux cas, le fait de demander un permis de construire simplement pour restaurer une façade pouvait répondre à la volonté de dissimuler des travaux plus importants afin de s’épargner les obligations fiscales. ARCHITECTURE HOSPITALIÈRE : L’Institut Pere Mata en est un très bon exemple. ARCHITECTURE FUNÉRAIRE : A l’intérieur du cimetière municipal sont conservés d’excellents exemples d’architecture funéraire. La société aisée bourgeoise avait besoin de perpétuer la mémoire de ses familles ; dans ce but, elle se faisait construire des sépultures et des panthéons pensés comme la maison éternelle de la famille dans la ville des morts. LES PROPRIÉTÉS (OU MAS) : Il s’agit ici d’une typologie très caractéristique de la zone d’influence de Reus. Autour de la ville, à proximité de cette dernière se trouvent une série de bâtiments à mi-chemin entre l’exploitation agricole et la seconde résidence ou résidence d’été. Beaucoup de ces constructions présentent des aspects communs bien déterminés, comme par exemple la présence de la loggia ou de la tour. Mais pour beaucoup, la propriété au caractère le plus seigneurial respectait un goût éloigné du Modernisme. Pendant qu’en ville on construisait de belles maisons selon le nouveau style, ou que l’on restaurait les façades, pour ce qui était de la construction ou de la restauration de leurs résidences secondaires, les propriétaires se décantaient pour un style plus éclectique ; nous disposons malgré tout d’exemples s’inscrivant clairement dans le courant moderniste. L’ARCHITECTURE INDUSTRIELLE : Ce type d’architecture n’a pas été inclus dans le présent ouvrage, puisqu’il a été considéré qu’il appartenait à un groupe assez homogène, avec des caractéristiques propres qui permettent de l’étudier dans le cadre d’une monographie. MATÉRIAUX DE CONSTRUCTION Le développement de l’architecture moderniste coïncide avec l’apparition de nouveaux matériaux et de nouvelles techniques de construction, ainsi qu’avec la récupération et la revalorisation d’autres matériaux, phénomènes qui commencent à apparaître à partir du milieu du XIXème siècle. LES SOLS : pour l’intérieur des bâtiments se généralise l’utilisation de carreaux de ciment (ou céramique), qui remplace progressivement l’usage du grès céramique, connu sous le nom de Nolla (dalles). A Reus, l’entreprise Llevat produisait des revêtements céramiques. Les sols en carreaux de ciment les plus remarquables que nous trouvons en ville ont été fabriqués par la maison Escofet, véritable entreprise pionnière dans la fabrication de ce matériau de construction, et qui depuis ses origines, remettait entre les mains d’architectes et d’artistes célèbres la conception de quelques-uns de ses produits, par exemple Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Alexandre de Riquer, etc. LES REVÊTEMENTS CÉRAMIQUES. Beaucoup d’édifices modernistes de Reus présentent des revêtements céramiques, en particulier sous forme de fondations élevées en céramique vitrifiée et décorée.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 171

son obra del taller reusense, aún hoy activo, de Hipòlit Monseny. Mosaico. El mosaico, utilizado tanto para decorar pavimentos como paramentos verticales, es una técnica casi pictórica que emplea pequeñas piezas de diferentes piedras, cristales o materiales cerámicos, que consiguen crear ricos juegos cromáticos. Tenemos fantásticas muestras en la Casa Navàs. Estucos. El uso de estucos para revestir paramentos se revalorizó de manera importante durante el periodo modernista, ya sea con acabados planos, volumétricos imitando superficies de piedra, o decorados mediante la técnica del esgrafiado. Obra vista. El uso de los paramentos de ladrillo visto se generalizó sobretodo en la arquitectura industrial, pero en Reus recibió un fuerte impulso a partir de su proliferación en obras de Domènech i Montaner, como por ejemplo los pabellones del Instituto Pere Mata o la Casa Rull. Pero algunos paramentos aparentemente de obra vista que podemos hallar en algunos edificios de la ciudad, en realidad son un estucado que imita el ladrillo. Productores reusenses de ladrillos fueron las casas Llevat y Monseny. Vidrieras. Una de las artes aplicadas que vivirá un resurgimiento más claro durante el periodo modernista es la producción de cristales emplomados. Mediante el uso de piezas de cristal unidas con un alma de plomo, se consigue tapar las aberturas necesarias para iluminar el interior de los edificios, con resultados de un rico cromatismo. Tenemos muestras surgidas del taller barcelonés de Rigalt i Granell en la Casa Navàs y en el Instituto Pere Mata. Hierro. El hierro aparece con fuerza en las construcciones de finales de los siglos XIX e inicios del XX ya sea en forma de forja, creando interesantes rejas, barandillas de balcones o elementos decorativos; en forma de elementos de fundición, como las características columnas utilizadas en este periodo, o en forma de grandes jácenas formando parte de la estructura de los edificios, y posibilitando, con su uso, nuevas formas arquitectónicas y espacios más diáfanos. 48 Casa Tarrats - Calle de Sant Joan, 11 Pere Caselles Tarrats / 1891 – 1892 La Casa Tarrats es el único encargo privado que fue presentado al Ayuntamiento para pedir permiso de obras con unos planos firmados por el propio Caselles. Como que le unía una relación familiar con el promotor, Joan Tarrats Homdedéu, uno de los propietarios de la importante fábrica textil conocida con el nombre de Vapor Nou, no tenía problema de incompatibilidad para asumir el encargo. Es un edificio esquinado de planta baja y tres pisos, con fachadas en la calle de Sant Joan y en la de los Recs, recibiendo las dos un mismo tratamiento formal. El edificio sigue los modelos neomedievalizantes muy vivos en aquel momento, que representaban una ruptura respecto a la hegemónica arquitectura académica, con un tratamiento de fachadas muy severo, únicamente alterado por el gran escudo situado en la esquina, entre el piso principal y el primero, donde podemos distinguir las iniciales del promotor J.T.

172 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

the tower. However, in many cases the more mansion-like country houses did not follow the Modernista trend. While their owners might have fine Modernista houses built in town, or at least renovate their façades, when it came to building or refurbishing their country residence they opted for a more eclectic style. Despite this, there are some good examples of Modernist work in the countryside. Industrial Architecture: This has not been included in this survey as it has specific features of its own and makes up a homogeneous enough group to be the subject of a monographic study in itself. Building Materials: The development of Modernist architecture coincided with the appearance of new building techniques and materials, along with the recovery and reappraisal of others, phenomena which had begun to appear around the middle of the 19th century. Floors: patterned mosaic began to replace ceramic tiles inside buildings. In Reus the Llevat firm produced ceramic floor tiles, while the most outstanding mosaic floors to be found in the town were those made by the firm of Escofet, veritable pioneers in the manufacture of such building materials, who right from the start had commissioned leading architects and artists to design some of their products, including Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Alexandre de Riquer and others. Ceramic Facings: fine examples of ceramic facings are to be found in many Modernist buildings in Reus, especially in the form of half-height decorated glazed tile panelling. Some of the finest examples of this, for example in the Institut Pere Mata, came from Pujol i Bausis in Esplugues de Llobregat, near Barcelona. Other glazed tile facings, often decorated with motifs in relief, came from a workshop which still survives today in Reus, Hipòlit Monseny. Mosaic: Mosaic, used to decorate both floors and walls, is an almost pictorial technique which makes use of small pieces of different stones, glass or pottery to create rich, multi-coloured patterns. Some fantastic examples of this technique are to be found in the Casa Navàs. Stucco: The use of stucco made a major comeback during the Modernista period, on flat surfaces, in embossing to imitate stonework or for engraved decoration. Exposed Brickwork: The use of exposed brick walls became particularly widespread in industrial architecture, but in Reus it received a strong stimulus after being used in much of Domènech i Montaner’s work, including the pavilions of the Institut Pere Mata or the Casa Rull. However, some of the walls of buildings in the town which appear to be brickwork are in fact stucco imitating brick. Brick producers in Reus included the firms of Llevat and Monseny. Windows: One of the applied arts which enjoyed a strong revival during the Modernista period is the production of leaded stainedglass windows. Panes of glass joined in a lead frame were used to fill the openings

Quelques-uns des exemples les plus remarquables sont ceux de l’Institut Pere Mata, fabriqués par l’usine Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat. D’autres revêtements en céramique vitrifiée, très souvent décorés avec des motifs volumétriques, sont l’œuvre de l’atelier d’Hipòlit Monseny, situé à Reus et qui existe aujourd’hui encore. LA MOSAÏQUE. La mosaïque, utilisée à la fois pour décorer les sols comme les murs, est une technique presque picturale qui utilise de petites pièces de différentes pierres, verres ou matériaux céramiques en créant ainsi que superbes jeux chromatiques. La maison Navàs en possède des exemples fantastiques. LE STUC. L’usage du stuc pour le revêtement des murs fut remis à la mode pendant la période du Modernisme, que ce soit pour des finitions planes, volumétriques en imitant les surfaces de la pierre ou décorées à l’aide de la technique du sgraffite. LES BRIQUES VISIBLES. L’utilisation des briques visibles se généralise surtout dans l’architecture industrielle, même si elle fut davantage généralisée à Reus grâce à sa prolifération dans les œuvres de Domènech i Montaner, comme par exemple les pavillons de l’Institut Pere Mata ou la maison Rull. Mais quelques revêtements apparemment en briques visibles que l’on peut trouver sur certains bâtiments de la ville sont en réalité recouverts de stuc qui imite la brique. Les producteurs de briques de Reus étaient les briqueteries Llevat i Monseny. LES VITRAUX. L’un des arts appliqués qui a connu une très nette renaissance pendant la période du Modernisme a été la production de vitraux aux joints en plomb. Grâce à l’usage de morceaux de verre fixés par une âme de plomb, les fenêtres nécessaires à l’éclairage des intérieurs des bâtiments sont décorées avec un beau chromatisme. Certains exemples de la maison Navàs et de l’Institut Pere Mata proviennent de l’atelier barcelonais de Rigalt i Granell. LE FER. Le fer apparaît avec force dans les constructions de la fin du XIXème siècle et du début du XXème, que ce soit sous forme de fer forgé pour la fabrication d’intéressantes grilles, de balustrades pour balcons ou d’éléments décoratifs ; sous forme d’élément en fonte comme les colonnes caractéristiques de cette époque ; ou encore sous la forme de grandes poutres composant la structure des édifices, et permettant de nouvelles formes architecturales et des espaces plus lumineux. 48 LA MAISON TARRATS - Rue Sant Joan, 11 Pere Caselles Tarrats - 1891-1892 La Maison Tarrats est la seule œuvre privée dont le permis de construire fut demandé à la mairie de Reus avec des plans signés par le propre Pere Caselles. Puisqu’il était parent du promoteur, Joan Tarrats Homdedéu, l’un des propriétaires de l’importante usine textile connue sous le nom de Vapor Nou, il n’eut aucun problème incompatibilité pour en assurer les travaux. Il s’agit d’un édifice situé à l’angle de la rue, composé d’un rez-de-chaussée et trois étages, et possédant deux façades donnant sur les rues Sant Joan et Recs, toutes deux traitées de manière formelle. Le bâtiment respecte les modèles avec un air moyenâgeux très en vogue à l’époque, ce qui supposait une rupture par rapport à l’hégémonie de l’architecture académique, avec des façades très sévères décorées uniquement par le grand blason

Las aberturas están todas enmarcadas por vierteaguas de inspiración medieval, apoyadas sobre ménsulas de producción seriada, decoradas con representaciones zoomórficas y fantásticas. En el piso principal encontramos un balcón corrido con barandillas de forja, como el resto, que prolongándose en la esquina, hace de nexo de unión entre las dos fachadas. Los muros presentan un estucado muy bien conservado que imita un aparejo de sillares regulares de piedra de diversas tonalidades cromáticas. Unas molduras situadas al nivel de las lozas de los balcones dividen horizontalmente las fachadas por plantas. El edificio está coronado por una amplia cornisa soportada por ménsulas, entre las cuales unos plafones decorativos esconden respiraderos de ventilación. En el vestíbulo, también inmerso en el espíritu medieval, encontramos un elemento muy interesante, la inscripción que a manera de friso recorre los muros donde podemos leer: “Casa de Joan Tarrats y de Homdedéu, fue hecha en 1892, fue arquitecto Pere Caselles y Tarrats, fue maestro de casas Pere Monné, fue carpintero S. Marimon, fue cerrajero V. Murgadas, fue pintor Pau Codina”. Gracias a esta inscripción tenemos una información que nos permite identificar algunos de los artesanos que trabajaban en el entorno de la arquitectura reusense de finales del siglo XIX. Desgraciadamente fue robada la farola de hierro forjado que había en el principio de la barandilla de la escalera de mármol. El piso principal conserva buenas muestras de diseño de interiores, con un interesante repertorio de pavimentos tipo Nolla, decoraciones de techos sorprendentes, mobiliario del ebanista local Oliva, cristales con decoraciones al ácido, y pinturas murales de Tomàs Bergadà donde ya aparece plenamente el espíritu modernista. 50 Casa Homdedéu - Arrabal de Sant Pere, 17-21 Pere Caselles Tarrats / 1893 – 1894 Entre 1893 y 1894 Vicent Homdedéu y su familia se hizo construir este magnífico ejemplo de arquitectura doméstica neogótica, de acuerdo con el ideal estético del momento, que veía, en el uso de las formas rescatadas del pasado medieval, una vía de ruptura con la arquitectura académica establecida. Es un amplio edificio entre medianeras de planta baja y tres pisos. La planta baja está construida totalmente con piedra, mientras que el resto de la fachada es estucada imitando un elegante aparejo de piedra con bloques de diferentes tonalidades cromáticas, incorporando elementos de piedra como las ventanas, la tribuna, etc. El diseño de la fachada, simétrico, enfatiza la planta principal, destinada a la vivienda de los propietarios, con un tratamiento decorativo mucho más rico que el resto. En el centro, una esbelta tribuna que reinterpreta las formas góticas, se insiere en el largo balcón corrido con barandilla de piedra trabajada como si se tratara de la tracería de un edificio medieval. Las dos ventanas geminadas de los extremos de la misma planta parecen extraídas de un catálogo de formas neogóticas, bellamente decoradas con capiteles esculpidos, frondas, florones, pináculos y pequeños dragones decorativos. Cabe recordar que Pere Caselles poseía en su

necessary to provide light inside buildings, with richly-coloured results. There are examples of this from the Rigalt i Granell workshop in Barcelona at the Casa Navàs and the Institut Pere Mata. Ironwork: Iron loomed large in buildings in the late 19th and early 20th centuries, in two broad forms. First was wrought ironwork, creating interesting grilles, balcony rails or decorative features. Second were cast features, such as the characteristic pillars used at this time. Finally, large girders formed part of the structure of buildings, making new architectural forms and more extensive spaces possible. 48 CASA TARRATS - Carrer De Sant Joan, 11 Pere Caselles Tarrats / 1891-1892 The Casa Tarrats is the only private commission to be submitted to the town council to apply for building permission to carry Caselles’ own signature. As he had family links to the owner, Joan Tarrats Homdedéu, one of the proprietors of the large textile mill known as the Vapor Nou, there was no problem of incompatibility involved in him taking on the commission. The building, consisting of a ground floor and three upper storeys, is on a corner with façades looking onto the Carrer de St. Joan and the Carrer dels Recs. Both façades receive the same formal treatment. The building follows the neo-mediaeval models which were in vogue at the time and represented a break with the predominant architectural forms. The markedly severe treatment of the façades is only broken by the large crest bearing the initials of the owner, J.T., situated on the corner between the first and second floors. All the openings are framed by drip mouldings of mediaeval inspiration, supported upon a line of corbels decorated with fantastic and zoomorphic designs. On the first floor there is a long balcony with cast iron rails which, like the rest, stretches to the corner to join the two façades together. The walls are covered in a very wellpreserved stucco imitating regular rows of stones in different colours. Mouldings situated at the height of the balcony floors separate the façades horizontally into storeys. The building is topped by a broad cornice supported by corbels, between which decorative panels conceal ventilation features. In the vestibule, also with a mediaeval feel to it, there is a highly interesting feature, an inscription running around the walls which reads, “The house of Joan Tarrats y Homdedéu, built in 1892 by the architect Pere Caselles y Tarrats, under the master builder Pere Monné, the carpenter was S. Marimon, the locksmith was V. Murgades and the painter was Pau Codina.” This inscription gives information which makes it possible to identify some of the craftsmen working in Reus architecture at the end of the 19th century. Unfortunately the iron lamp at the bottom of the rail of the marble stairway was stolen. On the first floor some fine examples of

situé à l’angle, entre le premier et le deuxième étage, où l’on peut distinguer les initiales du promoteur : J.T. Les ouvertures sont toutes encadrées par des gouttières d’inspiration médiévale, disposées sur des consoles successives, décorées avec des représentations zoomorphiques et fantastiques. Le premier étage possède un balcon continu avec une balustrade en fer forgé, comme tout le reste, et qui, en se prolongeant jusqu’à l’angle, crée un point d’union entre les deux façades. Les murs sont recouverts d’un stuc très bien conservé qui imite un appareil régulier de pierres de différentes tonalités. Des moulures situées au niveau des balcons divisent horizontalement les façades en étages. L’édifice est dominé par une grande corniche soutenue par des consoles, entre lesquelles des motifs décoratifs dissimulent les spirales de ventilation. Dans le vestibule, également empreint d’esprit médiéval, nous trouvons un élément très intéressant : l’inscription qui parcourt les murs à la manière d’une frise et qui dit : « Maison de Joan Tarrats y de Homdedéu, fut construite en 1892, fut architecte Pere Caselles y Tarrats, fut maître d’œuvres Pere Monné, fut charpentier S. Marimon, fut serrurier V. Murgades, fut peintre Pau Codina ». Grâce à cette inscription, nous obtenons l’information permettant d’identifier quelques-uns des artisans qui travaillaient dans le secteur de l’architecture de Reus de la fin du XIXème siècle. Malheureusement, la lanterne en fer forgé qui se trouvait au début de la rampe de l’escalier en marbre a été volée. Le primer étage (ou étage principal ou noble) conserve de bons exemples de décoration intérieure, avec une gamme intéressante de revêtements de type Nolla (dalles), les décorations surprenantes des plafonds, le mobilier de l’ébéniste local Oliva, les vitraux et les décorations à l’acide et les peintures murales de Tomàs Bergadà qui traduisent déjà parfaitement l’esprit moderniste. 50 LA MAISON HOMDEDÉU Raval De Sant Pere, 17-21 Pere Caselles Tarrats - 1893-1894 Entre 1893 et 1894, Vicent Homdedéu et sa famille se sont fait construire ce magnifique exemple d’architecture domestique néogothique, conforme à l’idéal esthétique de l’époque que l’on retrouve dans l’utilisation de formes empruntées au passé médiéval et qui constitua une rupture avec l’architecture académique établie. Il s’agit d’un grand édifice composé d’un rez-dechaussée et de trois étages. Le rez-de-chaussée est entièrement construit en pierre, alors que le reste de la façade est recouvert d’un stuc imitant des pierres appareillées avec des blocs de différentes tonalités, et des éléments en pierre comme les fenêtres, la tribune, etc. La conception de la façade, symétrique, met en valeur le premier étage où habitaient les propriétaires, avec une décoration beaucoup plus riche que pour le reste. Au centre, une élégante tribune qui ré-interprète les formes gothiques, s’insère dans un long balcon continu avec une balustrade en pierre comme s’il s’agissait d’un édifice médiéval. Les deux fenêtres accolées des extrémités de ce premier étage semblent surgir d’un catalogue de formes néogothiques, décorées avec beauté à l’aide de chapiteaux sculptés, des frondes, des fleurons, des

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 173

biblioteca la colección del Dictionnaire raisonné de l’architecture française de Viollet-le-Duc. El resto de las aberturas están enmarcadas por vierteaguas de inspiración medieval. El trabajo escultórico de las ménsulas que sostienen el balcón del piso principal es de gran calidad, y representan bellos motivos vegetales. La fachada se acaba por la parte superior con una destacada cornisa que descansa sobre una sucesión de pequeños arcos soportados por ménsulas. El vestíbulo conserva el cierre de cristal del cancel original, decorado al ácido con la repetición de las formas medievalizantes del exterior. En las puertas de acceso al piso de la planta principal encontramos la fecha de finalización del edificio, 1894, y las iniciales del promotor, V. N. Su interior, actualmente integrado al establecimiento de restauración de la planta baja, conserva parte de su majestuosa decoración original, con pavimentos hidráulicos, techos decorados con pinturas y yeserías. 52 Casa Sardà - Avenida Prat de la Riba, 41 Pere Caselles Tarrats / 1896 En 1896 Pere Caselles diseñó para Romà Sardà Montseny, comerciante de vinos, este edificio ecléctico de planta baja y dos pisos. Destaca la mezcla de elementos que le confieren un cierto aire de exotismo, como en los arcos conopiales de las ventanas del piso superior. Los enmarcamientos de las aberturas, achaflanados, están guarnecidos con rosarios de pequeñas conchas y flores. Destacan las grandes ménsulas que, agrupadas en parejas, soportan el balcón de la primera planta, decoradas con un animal fantástico en bajo relieve. Las ménsulas que sostienen el voladizo de la fachada incorporan representaciones vegetales. En los dinteles de las tres puertas de los balcones, dentro de marcos estrellados, están las iniciales del promotor (RSM). Según el proyecto original la barandilla del balcón de la primera planta tenía que ser de obra con decoración de tracería, como la que ahora hay en el tejado. En la segunda planta tenía que haber cinco ventanas iguales, con alféizar de obra de inspiración neogótica, pero actualmente la ventana central nos aparece convertida en una puerta de balcón. La losa y la barandilla del balcón del segundo piso deben ser el resultado de una reforma de la casa. Esto nos lo indica el hecho que se use una barandilla de hierro absolutamente diferente de la del piso principal, y que las dos ventanas que quedan integradas tienen un alféizar de tracería, como si tuviesen que abrirse directamente a la calle. En 1918 Caselles redactó un proyecto de ampliación del edificio, y reformó una casa vecina para transformarla en una anacrónica torre medieval de planta baja y tres pisos con una tribuna de madera y coronada con almenas, proyecto que no llegó a llevarse a término.

interior design survive, with some interesting Nolla tiled floors, striking ceiling decoration, furniture by the local cabinet maker Oliva, acidetched windows and wall paintings by Tomàs Bergadà where the spirit of Modernisme is already evident. 50 CASA HOMDEDÉU Raval De Sant Pere, 17-21 Pere Caselles Tarrats / 1893-1894 Vicent Homdedéu and his family had this magnificent example of Neo-gothic domestic architecture built between 1893 and 1894. This was in keeping with the aesthetic ideal of the time, which saw in the recovery of the forms of the past a way of breaking with established academic architecture. It is a broad building between two party walls, consisting of a ground floor and three upper storeys. The ground floor is built entirely out of stone, while the rest of the façade has stucco imitating an elegant stone wall with blocs in different tones, incorporating stone features including the windows and central bow window. The symmetrical design of the façade emphasises the first floor, which was where the owners lived, with much richer ornamentation than the other storeys. In the centre a graceful bow window of Gothic forms sits in the middle of a long balcony with a balustrade of stone carved like the tracery of a mediaeval building. The matching pair of windows at the ends of the first floor seem to be taken from a catalogue of Neo-gothic forms, attractively decorated with sculpted capitals, leaves, floral motifs, pinnacles and small dragons. It should be remembered that Pere Caselles’ library included the complete Dictionnaire Raisonnée de l’Architecture Française by Viollet-le-Duc. The other openings are framed in drip mouldings which are also mediaeval in inspiration. The carving of the corbels supporting the first floor balcony is of excellent quality, with fine vegetable motifs. The façade is topped by a large cornice resting upon a succession of small arches supported by corbels. The entrance hall still has the glass screen enclosing the original inner door, acid-etched with the same mediaeval features as appear outside. The completion date of the building, 1894, and the initials of its owner, V.N., can be seen at the front door of the first floor apartment. The interior of this first floor, now part of the restaurant which occupies the ground floor, preserves part of its majestic original decoration, with patterned floors and ceilings decorated with paintings and plasterwork.. 52 CASA SARDÀ Avinguda Prat De La Riba, 41 Pere Caselles Tarrats / 1896 Pere Caselles designed this eclectic threestorey building for Romà Sardà Montseny, a wine merchant, in 1896. It is noteworthy for

174 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

pinacles et des petits dragons décoratifs. Rappelons que Pere Caselles possédait dans sa bibliothèque la collection du Dictionnaire Raisonné de l’Architecture Française de Viollet-le-Duc. Les autres fenêtres sont encadrées par des gouttières d’inspiration médiévale. Le travail sculpté des consoles qui soutiennent le balcon du premier étage est d’une grande qualité, et possède de beaux motifs végétaux. La partie supérieure de la façade se termine par une corniche remarquable qui repose sur une succession de petits arcs soutenus par des consoles. Le vestibule conserve les vitraux du tambour d’origine, décorés à l’acide avec la répétition des formes moyenâgeuses présentes à l’extérieur. Les portes d’accès au premier étage (ou étage noble) indiquent la date de fin des travaux, 1894, ainsi que les initiales du promoteur, V. N. L’intérieur du premier étage, actuellement intégré avec le rez-de-chaussée restauré, conserve une partie de sa majestueuse décoration d’origine, avec ses carreaux en mosaïque, ses plafonds décorés et ses peintures et plâtres. 52 LA MAISON SARDÀ Avenue Prat De La Riba, 41 Pere Caselles Tarrats - 1896 En 1896, Pere Caselles construisit pour Romà Sardà Montseny, un marchand de vins, cet édifice éclectique composé d’un rez-de-chaussée et de deux étages. Mentionnons le mélange d’éléments qui lui confèrent un certain air exotique, comme les arcs en accolade des fenêtres de l’étage supérieur. Les encadrements chanfreinés des ouvertures sont garnis de chapelets de petits pendentifs et de fleurs. Les grandes consoles sont remarquables, regroupées par deux, et soutiennent le balcon du premier étage, avec des décorations aux formes géométriques et un animal fantastique en basrelief. Les consoles soutenant la partie saillante de la façade incorporent des représentations végétales. Au niveau des linteaux de trois des portes des balcons, à l’intérieur de cadres étoilés se trouvent les initiales du promoteur (R. S. M.). Selon le projet d’origine, la balustrade du balcon du premier étage devait être en maçonnerie avec la décoration semblable à celle de la partie supérieure. Le deuxième étage devait posséder cinq fenêtres identiques, avec des allèges d’inspiration néogothique, mais aujourd’hui, la fenêtre centrale est devenue une porte-fenêtre donnant sur le balcon. Les carreaux et la balustrade du balcon du deuxième étage sont probablement le résultat d’une restauration de la maison, comme le montre l’utilisation d’une balustrade en fer totalement différente de celle du premier étage, ainsi que les deux fenêtres qui y sont intégrées et qui possèdent une allège aux décorations géométriques comme si elles devaient s’ouvrir directement sur la rue. En 1918, Pere Caselles prépara un projet d’agrandissement de l’édifice, en prévoyant la restauration d’une maison voisine pour la transformer en une tour médiévale anachronique avec un rez-de-chaussée et deux étages supérieurs, une tribune en bois, le tout couronné par des créneaux ; finalement, ce projet ne vit pas le jour.

54 Instituto Pere Mata Ctra. del Instituto Pere Mata, 1 Lluís Domènech i Montaner / 1897 - 1919 Cuando en 1884 el joven Dr. Emili Briansó Planas accedió al cargo de médico forense de Reus, entró en contacto con los enfermos mentales que había internos en Ca l’Agulla, un antiguo manicomio sin ninguna condición higiénica ni terapéutica, situado dentro del núcleo urbano. Frente a esta situación vio la necesidad de disponer de un establecimiento que reuniera las condiciones necesarias para tratar los enfermos con las nuevas terapias que en aquellos momentos se estaban desarrollando. Para conseguir los recursos económicos necesarios para llevar a cabo el proyecto, en 1896 se creó una sociedad que, con el nombre de Sociedad Manicomio de Reus, agrupó 35 comerciantes, profesionales liberales, propietarios e industriales. El presidente del primer Consejo de Administración fue Pau Font de Rubinat, abogado, bibliófilo y político que gracias a su trato con Lluís Domènech i Montaner, al cual le unían las mismas ideas políticas vinculadas a la Unió Catalanista, hizo que este asumiera el proyecto del nuevo hospital psiquiátrico. Domènech i Montaner, siguiendo las nuevas líneas de terapia y tratamiento de los enfermos, y probablemente resultado de un diálogo con el grupo médico que dirigía la institución, diseñó un complejo hospitalario articulado siguiendo el esquema de conjunto de pabellones, o village, que en 1900 recuperaría para diseñar el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, desarrollando al máximo su concepción de arquitectura hospitalaria. El mes de junio de 1897 entregó el plano general del centro, formado por 11 pabellones principales separados por amplios jardines; los destinados a alojar enfermos se dividían siguiendo tres premisas: el tipo de enfermedad, la clase social y el sexo. Además de estos pabellones se contemplaba la construcción de una gran capilla y otros edificios complementarios. Hay unas características básicas que se mantuvieron durante la construcción de todo el complejo del Instituto Pere Mata y que han hecho que tenga una imagen unitaria: los edificios están todos construidos con fachadas de obra vista sobre un zócalo de aparejo poligonal de piedra, las cubiertas son mayoritariamente de doble vertiente, con teja árabe, los enmarcamientos de puertas y ventanas están realizados con piedra calcárea, unas veces más trabajada que otras, y se usan aplicaciones de cerámica esmaltada blanca y azul para decorar las fachadas. Algunos detalles del proyecto nos demuestran como desde un primer momento estuvo presente la preocupación por mejorar la calidad de vida de los internos; así por ejemplo el muro que envuelve todo el recinto se construyó hundido en una fosa, de manera que no impidiese la visión del paisaje desde los jardines, pero garantizando siempre el aislamiento de los enfermos. La construcción del Instituto Pere Mata se inició definitivamente en abril de 1898, con los pabellones de Servicios Generales, Beneficencia y Tercera Clase; y el 1 de marzo de 1900 fue la fecha oficial de apertura del hospital. Del conjunto del Instituto, nos centraremos en los cuatro primeros pabellones que se construyeron: los pabellones de Beneficencia (1-2),

the mixture of features which give it a rather exotic air, such as the ogee arches in the top floor windows. The chamfered surrounds of the openings are decorated with designs made up of small shells and flowers. The large corbels stand out; grouped in pairs, they support the first floor balcony and are decorated with a fantastic animal in basrelief. The corbels supporting the ledge on the façade feature vegetable motifs. The lintels over three of the doors onto the balconies bear the owner’s initials, RSM, within concave frames. According to the original plan the balustrade of the first floor balcony was to be of stone tracery, like that on the roof. The second floor was to have five identical windows with Neogothic style stone balustrades, but the middle window has been converted into a balcony door. The second floor balcony and its rails must be the result of a renovation of the house; this is shown by the fact that a metal rail is used which is completely different from that on the first floor, and the two windows which open onto it have a tracery rail, as if they were to open directly onto the street. In 1918 Caselles drew up plans to extend the building by converting an adjacent house into an anachronistic mediaeval tower consisting of a ground floor and three upper storeys with a wooden bow window and topped with merlons. This plan was never carried out. 54 INSTITUT PERE MATA Carretera De L’institut Pere Mata, 1 Lluís Domènech i Montaner / 1897-1919 When the young Dr. Emili Briansó Planas took up the post of forensic doctor in Reus in 1884, he came into contact with the mental patients living at Ca l’Agulla, an old asylum located within the town which was inadequate in both hygienic and therapeutic terms. In view of this situation he saw the need for an establishment suitable for treating patients using the new forms of therapy being developed at that time. To gather the financial resources needed to proceed with this project, a society was set up under the name Sociedad Manicomio de Reus (Reus asylum society) in 1896. This body brought together 35 merchants, members of the liberal professions, property owners and industrialists. The first chairman of the board was the lawyer, bibliophile and politician Pau Font de Rubinat. Thanks to his acquaintance with Lluís Domènech i Montaner, with whom he shared political ideas – both were members of the Unió Catalanista – he was able to bring the latter in to plan the new psychiatric hospital. Domènech i Montaner, in line with the new directions in therapy and treatment of mental patients – and probably following discussions with the medical group in charge of the institution – designed a complex laid out as a group of pavilions, or village, which he was to repeat in 1900 in the design of the Hospital de la Santa Creu i Sant Pau in

54 L’INSTITUT PERE MATA Route De L’institut Pere Mata, 1 Lluís Domènech i Montaner - 1897-1919 En 1884, lorsque le jeune docteur Emili Briansó Planas commença sa carrière de médecin légiste à Reus, en entra en contact avec les malades mentaux qui étaient internés à Ca l’Agulla, un ancien hospice sans aucune condition d’hygiène ni thérapeutique, situé à l’intérieur de la ville. Face cette situation, il vit le besoin de disposer d’un établissement réunissant les conditions nécessaires pour traiter les malades avec les nouvelles thérapies qui étaient apparues à l’époque. Pour obtenir les ressources économiques nécessaires à la concrétisation du projet, une société fut créée en 1896 sous le nom de Sociedad Manicomio de Reus, et qui regroupait 35 commerçants, professions libérales, propriétaires et industriels. Le président du premier Conseil d’Administration fut Pau Font de Rubinat, avocat, bibliophile et homme politique qui, grâce à ses relations auprès de Lluís Domènech i Montaner avec lequel il partageait les mêmes idées politiques au sein de l’Union Catalaniste, fit que ce dernier accepta d’assumer le projet du nouvel hôpital psychiatrique. Lluís Domènech i Montaner, conformément aux nouvelles lignes de thérapie et de traitement des malades, et probablement en concertation avec le groupe de médecins qui dirigeaient l’institution, conçut un complexe hospitalier articulé autour d’un schéma reposant sur un ensemble de pavillons ou village, schéma qu’il utilisa également en 1900 pour la construction de l’Hôpital Santa Creu i Sant Pau de Barcelone, en développant au maximum sa conception d’architecture hospitalière. En juin 1897, il livre les plans généraux du centre, composé de 11 pavillons principaux séparés par de grands jardins ; les pavillons destinés au logement des malades étaient répartis selon trois principes : le type de maladie, la classe sociale et le sexe. En plus de ces pavillons, le projet comprenait la construction d’une grande chapelle et d’autres bâtiments complémentaires. Mentionnons certaines caractéristiques fondamentales qui se sont maintenues pendant toute la construction de l’ensemble du complexe de l’Institut Pere Mata et qui lui ont conféré une image unitaire : les bâtiments sont tous construits avec les briques des façades visibles sur une base en pierre appareillée et polygonale ; les toitures sont en majorité à double pente en tuile creuse, et les encadrements des portes et des fenêtres sont en pierre calcaire, quelques fois plus travaillée que d’autres, avec l’usage de céramique émaillée blanche et bleue pour la décoration des façades. Quelques détails du projet témoignent depuis le début de la volonté d’améliorer la qualité de vie des malades ; par exemple, le mur d’enceinte construit tout autour du complexe se trouve dans une fosse afin de permettre d’admirer le paysage depuis les jardins, tout en garantissant toujours l’isolement des malades. La construction de l’Institut Pere Mata commença définitivement en avril 1898, avec les pavillons de Services Généraux, de Bienfaisance et de troisième classe ; et l’ouverture officielle de l’hôpital eut lieu le 1er mars 1900. Parmi l’ensemble de l’Institut, nous nous centrerons sur les quatre premiers pavillons construits, celui de Bienfaisance (1-2), celui du Pensionnat de Troisième Classe (3-4), celui des

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 175

de Pensionado de Tercera Clase (3-4), el de Servicios Generales y el conocido como “de los distinguidos” (5-6). 56 Pabellones de Beneficencia y Pensionado de Tercera Clase 1898 – 1902 Estos dos pabellones del Instituto Pere Mata, construidos simultáneamente, siguen un mismo modelo constructivo: un edificio con planta en forma de E, de planta baja y un piso. La fachada principal se sitúa en la cara externa del cuerpo largo del edificio, en los extremos del cual nacen dos cuerpos cortos, perpendiculares a la fachada posterior, que definen el ancho del patio del pabellón destinado al esparcimiento de sus internos, que queda cerrado por un muro. Las fachadas de los edificios están decoradas con plafones cerámicos pintados por Josep Triadó (1870-1929), destacado ilustrador modernista y diseñador de ex libris, discípulo de Alexandre de Riquer. Las escenas representadas son las tres virtudes teologales (fe, esperanza y caridad), alegorías del estudio y el trabajo y un ángel. También encontramos plafones cerámicos de más reducidas dimensiones, diseñados por Lluís Bru (18681952) con la representación de un águila con la inscripción “Renascitur”, y una especie de jarrón con flores con la fecha de 1898, año de inicio de la construcción, el nombre de Reus y la leyenda “se reharán”, alusiva a la recuperación y curación de los internos. Las fachadas están coronadas con plafones cerámicos con la representación del escudo de Cataluña, el de Reus, el emblema del Instituto, la cruz de Sant Jordi, patrono de Cataluña, y la fecha de finalización de los edificios, en 1902. 58 Pabellón de Servicios Generales 1898 - 1900 Pabellón con planta en forma de H, situado en el centro del plano del Instituto, que tenía de quedar alineado con la iglesia, que no se llegó a construir, marcando el eje de simetría del plano general. Originariamente estaba destinado a acoger lo que se conocía como servicios generales (la cocina, la despensa, la farmacia, lavaderos…) pero ya desde un principio se situaron también los servicios de administración. En este edificio también tenía su lugar reservado, en la primera y segunda planta, la vivienda del director del centro, el Dr. Briansó, y su familia. Entre 1928 y 1929 se amplió se construyó un piso sobre los dos cuerpos laterales, que originariamente eran sólo de planta baja, manteniendo sin embargo la unidad estética de la construcción. En la fachada principal, sobre el balcón del primer piso decorado con el escudo de la ciudad, hay un gran ángel protector de piedra con las alas extendidas que, según los testigos contemporáneos, es obra de Eusebi Arnau (1863-1933), uno de los escultores más destacados del modernismo catalán, que realizó buena parte de su producción más exitosa como escultura aplicada a la arquitectura, al lado de arquitectos como el mismo Domènech, Puig i Cadafalch o Enric Sagnier, entre otros. A un lado y otro del ángel, dos plafones esculpidos testimonian el año de inicio de la construcción

176 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Barcelona, where he took his conception of hospital architecture to a logical conclusion. In June 1897 he submitted a general plan for the centre, made up of eleven main pavilions separated by extensive gardens. The pavilions to house patients were divided according to three criteria: type of illness, social class and sex. In addition to these pavilions, a large chapel and other ancillary buildings were planned. Some basic features were kept throughout the building of the complex, giving it a unitary appearance. The buildings all have exposed brick façades with polygonal stone facing at the bottom, the roofs are mostly sloping and covered in Arab tiles, with door and window surrounds in limestone, some more finely worked than others, and blue and white glazed tiles are used to decorate the façades. Some details make clear how care was taken from the start to improve patients’ quality of life. One example of this is the wall surrounding the complex, which is built in a gully so as not to block the view of the landscape from the gardens, while still separating patients from the outside world. Building work on the Institut Pere Mata finally began in April 1898, with the general service, charity and third class pavilions. The hospital was officially opened on 1st March 1900. Out of the institute as a whole, this description focuses on the first four pavilions to be built, the three mentioned above and the one for “distinguished” patients. 56 INSTITUT PERE MATA Charity Pavilions And Third Class Residents 1898-1902 These two pavilions of the Institut Pere Mata, built at the same time, are both in the form of a two-storey building on an E-shaped floor plan. The main façade is on the outer long side of the building, projecting a short way at right angles to the main structure at either end. These projections define the width of the yard provided for the inmates to relax, which is surrounded by a wall. The building’s façades are decorated with ceramic tiles painted by Josep Triadó (18701929), an important Modernista illustrator and designer of bookplates, a follower of Alexandre de Riquer. The tiles show scenes relating to the three religious virtues (faith, hope and charity), allegories of study and work, and an angel. There are also smaller ceramic tiles, designed by Lluís Bru (18681952), displaying an eagle together with the inscription “Renascitur” and a kind of vase with flowers, dated 1898, the year in which building began, the name of Reus and the legend “se referan”, alluding to the recovery and eventual curing of the inmates. The façades are topped with ceramic tiles representing the crest of Catalonia, that of Reus, the emblem of the institute, the cross of St. George (patron saint of Catalonia) and the date of completion of the buildings, 1902.

Services Généraux et celui connu comme le pavillon des Distingués (5-6). 56 INSTITUT PERE MATA Pavillons De Bienfaisance Et Pensionnat De Troisième Classe / 1898-1902 Ces deux pavillons de l’Institut Pere Mata, construits simultanément, respectent le même modèle constructif : un bâtiment avec un plan en forme de E, avec un rez-de-chaussée et un premier étage. La façade principale correspond au côté extérieur le plus long du bâtiment avec, à ses extrémités, deux corps courts et perpendiculaires à la façade postérieure, qui déterminent la largeur du patio du pavillon devant servir aux loisirs des internes et qui est refermé par un mur. Les façades des bâtiments sont décorées avec des motifs en céramique peints par Josep Triadó (1870-1929), un important illustrateur moderniste et créateur d’ex-libris, disciple d’Alexandre de Riquer. Les scènes représentées sont les trois vertus théologales (foi, espérance et charité), des allégories de l’étude et du travail, et un ange. On y trouve également des motifs en céramique aux dimensions plus petites, créés par Lluís Bru (1866- 1952) avec la représentation d’un aigle et l’inscription « Renascitur », et une sorte de vase avec des fleurs et l’année 1898, la date du début de la construction, le nom de Reus et l’inscription légendaire « se referan », allusion à la récupération et à la guérison des malades. Les façades sont dominées par des motifs céramiques avec la représentation des blasons de Catalogne, du Roi, l’emblème de l’Institut, la croix de Saint Georges, patron de Catalogne, et la date de fin des travaux : 1902. 58 INSTITUT PERE MATA Pavillon Des Services Généraux 1898-1900 Ce pavillon en forme de H, est situé au centre du plan de l’Institut et devait être aligné avec l’église qui finalement ne fut jamais construite, pour marquer l’axe de symétrie du plan général. A l’origine, il était destiné à recevoir les services généraux, la cuisine, le garde-manger, la pharmacie, la blanchisserie... mais dès le début s’y trouvaient également les services d’administration. Ce bâtiment comprenait également un lieu réservé, situé aux premier et deuxième étages : l’appartement du Directeur du centre, le docteur Briansó et sa famille. Entre 1928 et 1929, cet édifice fut agrandi avec la construction d’un étage supérieur audessus des deux corps latéraux, qui correspondaient à l’origine à deux rez-de-chaussée, tout en maintenant l’unité esthétique de l’ensemble. Sur la façade principale, au-dessus du balcon du premier étage décoré et avec les armes de la ville, se trouve un grand ange protecteur aux ailes déployées qui, selon les témoignages contemporains, est l’œuvre d’Eusebi Arnau (1863-1933), l’un des sculpteurs les plus remarquables du Modernisme catalan, et qui réalisa une bonne partie de son œuvre la plus réussie dans le domaine de la sculpture appliquée à l’architecture, en compagnie d’architectes comme Domènech i Montaner lui-même, Puig i Cadafalch ou Enric Sagnier, entre autres. De chaque côté de l’ange, des motifs sculptés témoignent de l’année

del edificio, el 1898. Aparte de la decoración escultórica, situada en los enmarcamientos de las aberturas y en las esquinas de la fachada, donde dos leones rampantes sostienen el escudo de Reus, en todas las fachadas hay plafones cerámicos diseñados por Lluís Bru. El depósito de agua elevado que a manera de torre se alza sobre el edificio se ha convertido en una de las imágenes más características del Instituto Pere Mata, fácilmente reconocible desde los parajes próximos, coronados por una anilla de gabletes trilobulados, una barandilla de forja y la veleta superior. Acompañando el depósito, en la parte posterior del edificio, se alzan tres chimeneas de carácter industrial, testimonio de las antiguas cocinas instaladas en este lugar. Los interiores, muy reformados, conservan parte de los pavimentos originales y algunos cierres con vidrieras de lo que fue la vivienda del director. 60 Pabellón número 6 o de los distinguidos 1901- 1908 Es sin lugar a dudas el edificio más destacado de todo el conjunto del Instituto Pere Mata, proyectado para alojar en él los enfermos de alto poder económico, que gracias al pago de unas cuotas más elevadas, podían disfrutar de una mayor cantidad de comodidades, y que a la vez garantizaban el sostenimiento económico de la institución. Este pabellón vivió tres etapas constructivas: primero se levantaron los dos cuerpos extremos, conocidos con el calificativo de “chalets”, el primero entre los años 1901 y 1902 y el segundo entre 1903 y 1904; y más tarde se construyó el cuerpo central que les une, cuyas obras se iniciaron y se prolongaron hasta 1908. Dada la tipología social de los enfermos que tenían que ocupar este pabellón Domènech hizo participar en su construcción algunos de sus colaboradores habituales, como por ejemplo Lluís Bru, que ya había trabajado en los pabellones anteriores, responsable de los mosaicos romanos del pavimento del vestíbulo y comedor, y del diseño de la decoración cerámica de los techos de las salas comunes de la planta baja. Además utilizó materiales constructivos de primera calidad, como por ejemplo los pavimentos hidráulicos de la Casa Escofet, o los arrimaderos cerámicos de la Casa Pujol i Bausis de Esplugues del Llobregat. También hizo desplazarse hasta Reus industriales de primera línea, como por ejemplo la barcelonesa firma Casas y Bardés, responsable del parquet de la sala de billar; el esgrafidor Joan Paradís, artífice de la decoración mural de las salas nobles de la planta baja y de los techos de la escalera, o los cristaleros Rigalt, Granell i Cia. Destacan los espacios comunes de la planta baja, sala, comedor y sala de billar, que además de estar profusamente decorados, conservan buena parte de su mobiliario original, destacando el de la sala con trabajo de marquetería, realizado por Josep Prat, ebanista barcelonés con taller en la calle Ferlandina del barrio del Raval. En el techo de la misma estancia está representado el emblema del Instituto, el escudo de Reus, del cual sale una señora con los ojos vendados que pone aceite a una lámpara flameante, con el lema “de nuevo

58 INSTITUT PERE MATA General Service Pavilion 1898-1900 This pavilion has a floor plan in the form of an H. Situated in the centre of the institute site, it was to be aligned with the church, which was never built, marking the axis of symmetry of the general layout. It was originally intended to house what were described as general services – kitchen, stores, pharmacy, laundry and so on – but the administration was also located there right from the start. This building also had space reserved on the first and second floor for accommodation for the head of the centre, Dr. Briansó, and his family. Between 1928 and 1929 it was extended by adding a storey to the two side wings, which had originally had a single storey. This extension, however, maintained the aesthetic unity of the construction. On the main façade, above the first floor balcony decorated with the town crest, there is a large stone guardian angel with outspread wings which according to contemporary witnesses is the work of Eusebi Arnau (1863-1933), one of the leading sculptors of Catalan Modernisme, who did much of his most successful work in architecture, working with architects like Domènech himself, Puig i Cadafalch or Enric Sagnier, among others. The angel is flanked by two sculpted panels displaying the year in which the building was constructed, 1898. Apart from the sculptures, on the window surrounds and at the corners of the façade, where two lions bear the arms of Reus, all the façades have ceramic panels designed by Lluís Bru. The water tower rising over the building has become one of the best-known images of the Institut Pere Mata, easily recognisable from the surrounding area, crowned by a ring of triangular gablets, an iron rail and the weather vane on top. Alongside the water tower, at the back of the building are three industrial-style chimneys, a reminder of the kitchens formerly situated there. The interiors, heavily renovated, still have some of the original floors and some glass doors in what was the director’s accommodation. 60 INSTITUT PERE MATA Pavilion No. 6, For “Distinguished” Inmates 1901-1908 This is without a doubt the most outstanding building in the whole of the complex. It was designed to house wealthy patients who, by paying higher fees, were able to enjoy greater comforts, at the same time as assuring the financial health of the institution. This pavilion was built in three stages. The two end sections, known as the “chalets”, were constructed first, one between 1901 and 1902 and the other between 1903 and 1904; the main body joining them together was started in 1905, with work going on until

de la construction du bâtiment : 1898. Des motifs en céramique, œuvres de Lluís Bru, se trouvent sur toutes les façades, à côté de la décoration sculptée au niveau des encadrements des ouvertures et des angles de la façade, là où se trouvent deux lions rampant et soutenant les armes de Reus. Le réservoir d’eau surélevé qui se dresse comme une tour au-dessus de l’édifice s’est converti en l’une des images les plus caractéristiques de l’Institut Pere Mata, facilement reconnaissable depuis les environs, et couronné par une série de petits gâbles trilobés, par une rampe en fer forgé et par la girouette du sommet. Comme pour accompagner le réservoir, à l’arrière du bâtiment s’élèvent trois cheminées aux traits industriels, témoignages des anciennes cuisines qui étaient installées à cet endroit. Les intérieurs, très restaurés, conservent une partie des sols d’origine et quelques fenêtres avec des vitraux des appartements du Directeur. 60 INSTITUT PERE MATA Pavillon Nº6 Ou Pavillon Des Distingués 1901-1908 Il s’agit sans aucun doute du bâtiment le plus remarquable de tout l’ensemble de l’Institut Pere Mata, conçu pour accueillir les malades disposant d’un grand pouvoir d’achat qui, grâce au paiement de pensions plus élevées, pouvaient profiter d’un plus grand nombre de commodités et pouvaient garantir quelques fois la survie économique de l’institution. Ce pavillon fut construit en trois étapes : tout d’abord, la construction des deux corps extérieurs connus sous le nom de « chalets », le premier entre 1901 et 1902, et le deuxième entre 1903 et 1904 ; plus tard fut érigé le bâtiment central qui les unit, les travaux commençant en 1905 pour se terminer en 1908. Etant donnée la typologie sociale des malades devant occuper ce pavillon, Domènech i Montaner eut recours pour la construction à quelques-uns de ses collaborateurs habituels comme par exemple Lluís Bru, qui avait déjà travaillé lors de la construction des pavillons antérieurs, et qui fut responsable des mosaïques romaines du sol du hall et de la salle à manger, ainsi que de la conception de la décoration céramique des plafonds des salles communes du rez-de-chaussée. De plus, il utilisa des matériaux de construction de première qualité, comme par exemple les carreaux en céramique de la fabrique Escofet, ou les rampes en céramique de la maison Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat. Il fit également déplacer à Reus quelques industriels de premier ordre, comme par exemple la firme barcelonaise Casas y Bardés, qui installa le parquet de la salle de billard ; Joan Paradís, auteur de la décoration murale des salles nobles du rez-de-chaussée et des plafonds de l’escalier ; ou encore l’entreprise Rigalt, Granell i Cia, spécialisée dans les vitraux. Faisons remarquer les espaces communs du rezde-chaussée, la salle, le réfectoire et la salle de billard, qui tout en étant décorés à profusion, conservent une bonne partie de leur mobilier d’origine, dont celui de la salle avec un travail de marqueterie œuvre de Josep Prat, ébéniste barcelonais avec son atelier rue Ferlandina, du quartier du Raval. Sur le plafond de la même salle se trouve représenté l’emblème de l’Institut, les armes de Reus depuis lesquelles apparaît une femme avec les yeux bandés

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 177

lucirá”, toda una declaración de principios de la institución. En el comedor y en la sala de billar cuelgan dos lámparas monumentales realizadas por la casa Santamaria de Barcelona, como las del vestíbulo. En la primera y segunda planta, además de parte de la planta baja, se sitúan las diferentes habitaciones, a las cuales se accede a través de las galerías que, con ventanas abiertas sobre el jardín del pabellón, actúan como pasillos. En los extremos de las galerías se sitúan los cuartos de baño y sanitarios comunitarios, que se complementan con los váteres individuales de cada una de las habitaciones, todo un lujo para un hospital de inicios del siglo XX. Los dormitorios y salas anexas también conservan el mobiliario original, realizado por Josep Prat y por el ebanista reusense Joan Montagut; y parte de las pinturas murales, obra de los pintores locales Figuerola y Vernis. La última planta, bajo la cubierta, está reservada entre otras para instalaciones de servicios, como el guardarropa. En este edificio se aplican diversas soluciones que ilustran el interés de Domènech por crear una arquitectura adaptada a la función; así, la escalera no tiene ojo central, para evitar posibles accidentes; las rejas son sustituidas, allí donde es posible, por vidrieras con alma de hierro, y los cuartos de uso sanitario están completamente alicatados, usando piezas cerámicas de media caña en las entregas de muros, techos y suelos, para evitar rincones y así facilitar la limpieza. La decoración exterior, mucho más rica que en el resto de pabellones, combina los plafones cerámicos diseñados por Lluís Bru y los trabajos escultóricos. Las dos fachadas del pabellón están presididas por un plafón cerámico con un gran ángel que parece proteger a los que allí habitan. La que se alza sobre el paseo central del recinto, orientada a oeste, está especialmente enriquecida con profusión de repertorio floral, pavos, ángeles, elementos propios de la heráldica y detalles arquitectónicos de raíz medieval. 64 Biblioteca de Pau Font de Rubinat Calle de les Galanes, 19 Lluís Domènech i Montaner / 1898 - 1910 Nos hallamos delante de un ejemplo complejo de construcción. El proyecto que Pau Font de Rubinat presentó al Ayuntamiento para pedir el permiso de obra está fechado el 2 de enero de 1898, firmado por Pau Monguió, cosa que nos hace creer que es, como en otros muchos casos, obra de Pere Caselles. Esta nueva construcción, de hecho, es una ampliación de la casa solariega de la familia Font de Rubinat, situada en la calle de la Presó, 2, como nos lo indica la instancia que acompaña el plano, donde podemos leer: “para dar más esparcimiento la casa número 2 de la calle de la Presó desea ampliarla con las casas posteriores números 3 y 5 de la calle del Osset reconstruyéndolas según los planos que por duplicado acompaña”. Estos planos corresponden a la fachada actual de la calle de les Galanes, 19. En 1908 se presentó en el Ayuntamiento una nueva solicitud, sin información gráfica, para poner la losa del balcón, es decir, se continuaba la obra iniciada 10 años antes y que aún no se había terminado. Esta fecha nos marca el inicio de un segundo

178 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

1908. In view of the social background of the inmates who were to occupy this pavilion, Domènech had some of his habitual associates take part in its building. For example, Lluís Bru, who had already worked on the previous pavilions, was in charge of Roman mosaics on the floors in the hall and dining room, and designed the ceramic decoration on the ceilings of the common areas on the ground floor. He used highquality materials, for example Escofet mosaic floors or ceramic rails by the firm Pujol i Bausis of Esplugues de Llobregat, near Barcelona. He also brought leading experts to Reus, including the Barcelona firm Casas y Bardés, responsible for the parquet in the billiard room, the engraver Joan Paradís, designer of the wall decoration in the finest rooms on the ground floor and the ceiling on the stairs, and the glass firm of Rigalt, Granell i Cia. Of note are the profusely-decorated common areas on the ground floor, hall, dining room and billiard room, in which many of the original fittings survive, with that in the work room being particularly outstanding, with marquetry work by Josep Prat, a Barcelona cabinet maker with a workshop on the Carrer Ferlandina in the Raval district. On the ceiling in the same room is the institute’s emblem, the crest of Reus with a blindfolded woman adding oil to a burning lamp under the motto “de nou lluirà” (it will shine once more), a declaration of the institution’s principles. In the dining room and the billiard room hang two ornamental lamps made by Santamaria of Barcelona, like those in the hall. On the first and second floors, as well as on part of the ground floor, are the different patients’ rooms, reached by galleries with windows opening onto the garden which act as corridors. At the end of the galleries are the common bathrooms, complemented by individual flush toilets in each of the rooms, a real luxury for a hospital at the start of the 20th century. The bedrooms and other rooms also still have their original furniture by Josep Prat and by the Reus cabinet maker Joan Montagut, as well as some of the wall paintings by the local painters Figuerola and Vernis. The top floor, under the roof, is reserved among other things for service facilities, such as stores. Domènech made use of various solutions in this building which show his interest in creating an architecture oriented towards its function. Thus, the staircase has no central well in order to avoid possible accidents; where possible bars are replaced by windows with iron frames; and the bathrooms and toilets are fully tiled using rounded pieces at the angles of walls, ceiling and floor to avoid corners and so make cleaning easier. The exterior decoration, much richer than that of the other pavilions, combines tiled panels designed by Lluís Bru with sculpted features. The pavilion’s two façades are topped by a ceramic tiled panel with a great angel which appears to be protecting those living inside. The west-facing façade looking onto the central route through the complex is particularly rich, with a profuse floral

versant de l’huile dans une lampe allumée, avec les mots « de nou lluirà » (il brillera à nouveau), toute une déclaration de principes de l’institution. Le réfectoire et la salle de billard possèdent deux lustres monumentaux construits par la maison Santamaria de Barcelone, tout comme ceux du hall. Aux premier et deuxième étages, en plus de la partie du rez-de-chaussée, se trouvent les différentes chambres auxquelles on accédait par des galeries qui, avec des fenêtres donnant sur le jardin du pavillon, font office de couloirs. Aux extrémités des galeries se trouvent les salles de bain et les toilettes communes qui s’ajoutaient aux toilettes individuelles situées dans chaque chambre, tout un luxe pour un hôpital du début du XXème siècle. Les dortoirs et les salles annexes conservent également le mobilier d’origine, fabriqué par Josep Prat et par l’ébéniste de Reus Joan Montagut ; et une partie des peintures murales, œuvres de Figuerola et Vernis, des peintres locaux. Le dernier étage, sous les combles, est réservé entre autres aux installations de service et aux vestiaires. Ce bâtiment constitue un exemple d’application de différentes solutions illustrant l’intérêt de Domènech i Montaner pour créer une architecture adaptée à sa fonction ; ainsi, l’escalier n’a pas de trou central pour éviter les éventuels accidents ; les grilles sont substituées, là où cela est possible, par des vitres renforcées en fer ; et les pièces à usage sanitaire sont entièrement dallées, avec des morceaux céramiques demi-ronds aux angles des murs, des plafonds et des sols pour éviter les coins et faciliter ainsi le nettoyage. La décoration extérieure, beaucoup plus riche que celle des autres pavillons, combine les motifs céramiques de Lluís Bru, et les ouvrages sculptés. Les deux façades du pavillon sont présidées par un motif en céramique avec un grand ange qui semble protéger ceux qui y habitent. La façade qui donne sur le passage central du complexe, orientée à l’ouest, est particulièrement riche, avec une profusion au répertoire floral, des paons, des anges, des éléments propres de l’héraldique et des détails architecturaux d’origine médiévale. 64 LA BIBLIOTHÈQUE DE PAU FONT DE RUBINAT Rue Des Galanes, 19 Lluís Domènech i Montaner / 1898-1910 Nous nous trouvons devant un exemple de construction complexe. Le projet que Pau Font de Rubinat présenta à la mairie de Reus pour solliciter le permis de construire remonte au 2 janvier 1898, et fut signé par Pau Monguió, indice qui nous fait penser, comme dans beaucoup d’autres cas, qu’il s’agissait en fait d’une œuvre de Pere Caselles. Cette nouvelle construction correspond à un agrandissement de la maison familiale de Pau Font de Rubinat, qui était située au numéro 2 de la rue de la Presó, comme l’indique l’instance qui accompagne le plan, où l’on peut lire : « pour conférer un aspect plus agréable à la maison du nº 2 de la rue de la Presó, je désire l’agrandir avec les maisons postérieures des numéros 3 et 5 de la rue Osset, en les reconstruisant selon les plans joints en duplicata ». Ces plans correspondent à la façade actuelle du numéro 19 de la rue des Galanes. En 1908, une nouvelle demande est présentée à la mairie, sans information graphique, pour poser les carreaux du balcon ; les travaux initiés dix ans

periodo constructivo al que siguió la adecuación de los interiores, obra de Lluís Domènech i Montaner, y fue uno de sus más interesantes trabajos de interiorismo conservados actualmente in situ. El resultado es un edificio de planta baja y dos pisos de austera fachada, que combina el paramento de obra vista con la piedra calcárea de los enmarcamientos de los balcones y otros elementos. Está compuesta a partir de dos amplios arcos rebajados en la planta baja que, en el primer piso, se transforman en dos grandes aberturas correspondientes a un balcón corrido que ocupa todo el ancho de la fachada. En el segundo piso encontramos una galería de nueve ventanas de arco muy rebajado o escarzano. Destaca el diseño de las aberturas del primer piso, con el uso de piezas de piedra calcárea que, prolongándose horizontalmente a través del muro de obra, las unen. El trabajo de forja del balcón es muy interesante, con un diseño muy personal y rico, que se aparta de las soluciones más bien seriadas empleadas en muchos de los edificios reusenses contemporáneos. Esta característica nos hace pensar que el diseño de esta barandilla ya es debido a la intervención de Domènech i Montaner, amigo de Pau Font, con quien había coincidido en la celebración de la Assemblea de Manresa de la Unió Catalanista, donde se redactaron las conocidas Bases de Manresa, entre cuyas firmas encontramos los dos personajes. Además, en aquellos años, Font de Rubinat era el presidente del Consejo de Administración de la Sociedad del Instituto Pere Mata, y Domènech, durante sus estancias en la ciudad para dirigir las obras del hospital psiquiátrico, a menudo se alojaba en su casa. En la sala de lectura encontramos una magnífica chimenea de piedra, excelentemente trabajada con la representación de rosas, flor emblema de la ciudad, escudos… Flanquean la chimenea dos grandes vidrieras, correspondientes a las aberturas del balcón de la calle de les Galanes, muy probablemente diseñadas por Gaspar Homar, con la representación de rosales estilizados y los escudos de la familia Font de Rubinat, como testimonio de una de las múltiples aficiones de Pau Font, la heráldica. En la parte superior de la chimenea, dentro de un medallón encontramos la fecha de 1910, año teórico de la finalización de las obras de este espacio, en realidad inacabado. 66 Casa Rull Calle de Sant Joan, 27 / 1900 - 1901 Éste es el primer encargo privado que recibió Lluís Domènech i Montaner en Reus después de su llegada a la ciudad para construir el Instituto Pere Mata. En mayo de 1900, el notario Pere Rull Trilla compró al Ayuntamiento unos terrenos delante del Hospital, y encargó a Domènech i Montaner la construcción de su vivienda. Rull conocía al arquitecto porqué era socio fundador de la Sociedad Manicomio de Reus, y coincidían ideológicamente alrededor de la Unió Catalanista. Domènech concibió un edificio de planta baja y dos pisos que, con una sola pared medianera, tenía dos fachadas abiertas sobre su jardín privado, y una tercera, la principal, sobre la calle Sant Joan. El diseño de las fachadas del edificio responden al

repertoire, peacocks, angels. heraldic devices and architectural features of mediaeval inspiration. 64 PAU FONT DE RUBINAT’S LIBRARY Carrer De Les Galanes, 19 Lluís Domènech i Montaner / 1898-1910 This is a complex piece of building. The project submitted to the town council by Pau Font de Rubinat to apply for building permission is dated January 1898 and signed by Pau Monguió. This signature may indicate that, like many other projects, it was actually designed by Pere Caselles. The new construction is in fact an extension of the Font de Rubinat family home, situated at the Carrer de la Presó, no. 2, as shown in the application accompanying the plans, which says, “to make house no. 2 on the Carrer de la Presó more pleasant, it is wished to extend it to the houses behind, no. 3 and 5 of the Carrer del Osset, rebuilding them according to the plans which accompany [this application] in duplicate.” These plans show the modern-day façade at the Carrer de les Galanes, no. 19. In 1908 another application was submitted to the town council, this time without plans, to build the stonework of the balcony, i.e. the work begun 10 years before, but as yet unfinished, was being continued. This date indicates the beginning of a second stage of work in which the interiors were fitted out by Lluís Domènech i Montaner. These interiors are one of the most interesting examples of his interior design work to survive in situ. The result is a three-storey building with an austere façade, combining exposed brick walls with the limestone around the balconies and other features. The façade includes two wide flattened arches on the ground floor which on the first floor become two large openings onto a balcony running right across the façade. On the second floor there is a gallery of nine windows with very flattened arches. The design of the first floor windows is worthy of note, with pieces of limestone which, stretching horizontally across the brick wall, draw the windows together. The ironwork on the balcony is highly interesting, with a very rich, personal design which breaks away from the rather rigid solutions used in many contemporary Reus buildings. This feature may indicate that Domènech i Montaner was directly responsible for the design of these rails. The architect was friends with Pau Font, both of them having attended the Unió Catalanista’s assembly in Manresa, where the well-known Bases de Manresa (a policy document for regional administration) were drawn up, with both men being among the signatories. Furthermore, in those years Font de Rubinat was president of the board running the Institut Pere Mata, and Domènech i Montaner often stayed at his home while in Reus to direct work on the psychiatric hospital. There is a magnificent stone fireplace in the reading room, beautifully carved with roses – the emblem of Reus – and shields. On either

auparavant reprenaient donc, et ils n’étaient pas encore terminés. Cette date nous indique le début d’une seconde période de construction à laquelle suivra la période d’aménagement des intérieurs, œuvre de Lluís Domènech i Montaner, l’un de ses travaux les plus intéressant étant la décoration intérieure conservée aujourd’hui encore in situ. Le résultat est un édifice composé d’un rez-dechaussée et de deux étages, avec une façade austère, qui combine les briques visibles avec la pierre calcaire des encadrements des balcons et des autres éléments. Elle s’articule autour des deux grands arcs surbaissés du rez-de-chaussée qui se transforment au niveau du premier étage en deux grandes ouvertures correspondant à un balcon continu qui occupe toute la largeur de la façade. Le deuxième étage comprend une galerie de 9 fenêtres aux arcs très surbaissés. Remarquons la conception des ouvertures du premier étage, avec le recours à des morceaux de pierre calcaire qui les unissent en se prolongeant horizontalement à travers le mur. Le travail en fer forgé du balcon est très intéressant, avec une conception très personnelle et riche qui s’éloigne des solutions bien souvent répétitives que l’on retrouve dans beaucoup d’édifices contemporains de la ville. Cette caractéristique nous fait penser que la conception de cette balustrade est due à l’intervention de Domènech i Montaner, avec lequel il avait coïncidé lors de la célébration de l’Assemblée de Manresa de l’Union Catalaniste, où furent rédigées les célèbres Bases de Manresa ; parmi les signataires de ces dernières se trouvent les deux personnages en question. De plus, à cette époque, Font de Rubinat était Président du Conseil d’Administration de la Société de l’Institut Pere Mata, et Domènech i Montaner, à l’occasion de ses séjours en ville pour diriger les travaux de l’hôpital psychiatrique, se logeait souvent chez lui. La salle de lecture possède une magnifique cheminée en pierre, travaillée avec excellence et représentant des roses, la fleur symbole de la ville, de ses armes, etc. De chaque côté de la cheminée se trouvent deux grandes vitres, correspondant aux fenêtres du balcon de la rue des Galanes, très probablement œuvres de Gaspar Homar, avec la représentation de rosiers stylisés et les blasons de la famille Font de Rubinat, témoignage de l’une des nombreuses passions de Pau Font, l’héraldique. Au-dessus de la cheminée, inscrite dans un médaillon apparaît la date 1910, l’année théorique de la fin des travaux de cet espace, en réalité inachevé. 66 LA MAISON RULL - Rue Sant Joan 27 Lluís Domènech i Montaner / 1900-1901 Cette maison correspond à la première commande privée pour laquelle fut engagé Lluís Domènech i Montaner à Reus, après son arrivée en ville pour y construire l’Institut Pere Mata. En mai 1900, le notaire Pere Rull Trilla acheta à la ville des terrains en face de l’hôpital et confia à Domènech i Montaner la construction de sa maison. Rull connaissait l’architecte car il était associé fondateur de la Sociedad Manicomio de Reus, et leurs idées étaient les mêmes au sujet de l’Union Catalaniste. Domènech i Montaner conçut un édifice avec un rez-de-chaussée et deux étages qui, avec un seul mur mitoyen, possédait deux façades donnant sur le jardin privé, et une troisième, la façade principale, sur la rue Sant Joan. La conception des façades du

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 179

mismo lenguaje utilizado en el Instituto Pere Mata, repitiendo la elección de los materiales y algunas de las soluciones compositivas. Sobre un zócalo de piedra que ocupa toda la altura de la planta baja, se levantan los muros de obra vista; el uso de este material en una vivienda urbana era muestra de gran modernidad, cuando el ladrillo era el material característico de las grandes construcciones industriales, y no se usaba en arquitectura doméstica. Los elementos decorativos y los enmarcamientos de las aberturas son de piedra, con formas derivadas del mundo medieval. Las dos esquinas del edificio, como es usual en la obra de Domènech, actúan como puntos de articulación entre las fachadas. Esta idea de dar importancia a la esquina está remarcada en la fachada principal por la colocación de una columna de piedra a triple altura. La barandilla del balcón del piso principal recorre buena parte del perímetro del edificio reforzando la idea de continuidad entre todas sus fachadas; pero mientras que en la fachada principal es de piedra, en las otras dos se transforma en una ligera barandilla de hierro forjado, pero con la misma repetición de un módulo con la representación de temática floral con líneas coup de fouet propias del Arte Nouveau internacional. La decoración de la fachada está llena de alusiones al propietario y su oficio: la presiden sus iniciales, PR, flanqueando una pluma alusiva al oficio de notario, las balanzas como símbolo de justicia, el león de la esquina como alegoría a la fortaleza y el perro (que estaba situado sobre la columna de la puerta de acceso al jardín, pero que desgraciadamente ha desaparecido) como símbolo de la fidelidad. Además, en la esquina de la casa, adosados a la columna, hay dos leones rampantes que nos ilustran el interés manifiesto de Domènech por la heráldica, disciplina de la cual fue un gran conocedor, y que muy a menudo usó en la decoración de algunas de sus obras. En la parte superior se despliega una sucesión de ventanas que resiguen el perímetro del edificio, en la fachada principal agrupadas en tres grupos de tres, y en las otras dos en forma de galería que incluye algunas falsas aberturas decoradas con azulejos diseñados por el arquitecto Antoni M. Gallissà y producidas por la casa Pujol i Bausis, que con sus tonalidades azuladas combinan con los portillos de las otras ventanas. Enfatizando la estética medievalizante de la casa, Domènech le aplicó un coronamiento que nos recuerda las almenas de un castillo, con la repetición sucesiva del mismo tema floral que el de la barandilla del balcón. Sobre estas almenas encontramos unos elementos decorativos de piedra que el arquitecto ya había usado, pero de cerámica vidriada, en el café-restaurante de la Exposición Internacional de Barcelona de 1888. Desde la Revista del Centro de Lectura se definió el estilo del edificio como “la transformación del estilo de los siglos XIII, XIV y XV, en uno propio”, al mismo tiempo que criticaba la poca apariencia de vivienda privada con las siguientes palabras: “el edificio en cuestión es rico en detalles y conjunto, pero tal vez pierde algo de carácter propio que ha de revestir una casa habitación, por los vuelos que se le ha dado, para convertirla en un edificio público, cosa que, puede ser opinión particular, pero que no hace desmerecer el concepto artístico de la obra”.

180 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

side of the fireplace are two large windows opening onto the balcony overlooking the Carrer de les Galanes, very probably designed by Gaspar Homar. Showing stylised rose trees and the crests of the Font de Rubinat family, they bear witness to one of Pau Font’s many interests, heraldry. At the top of the fireplace, within a medallion, is the date 1910, the year in which this – in reality unfinished – work was completed. 66 CASA RULL - Carrer De Sant Joan, 27 Lluís Domènech i Montaner / 1900-1901 This was the first private commission received by Lluís Domènech i Montaner following his arrival in Reus to build the Institut Pere Mata. In May 1900 the notary Pere Rull Trilla purchased some land opposite the hospital from the town council, and commissioned Domènech i Montaner to build his home there. Rull knew the architect because he was a founder member of the body building the psychiatric hospital, and they also moved in the same political circles, around the Unió Catalanista. Domènech planned a three-storey building with a single wall adjoining the next property, with two façades opening out onto its own private garden and a third, the main one, overlooking the Carrer de Sant Joan. The design of these façades used a similar language to that of the Institut Pere Mata, choosing the same materials and some similar solutions in terms of composition. Above stone facing up to the full height of the first floor are walls of exposed brick. Using this material in a town house was a sign of great modernity at a time when brick was the typical material of large-scale industrial buildings rather than domestic architecture. The ornamental features and window and door surrounds are stone, with shapes derived from the mediaeval world. The building’s two corners, as is usual in Domènech’s work, form a link between the façades on either side. This idea of giving importance to the corner is emphasised on the main façade in the form of a full-height stone column. The first floor balcony rail runs around much of the building, reinforcing the continuity between its façades. However, while it is of stone on the main façade, on the other two it becomes a light wrought-iron rail, unified through the repetition of a design on a floral theme with coup de fouet lines typical of international art nouveau. The decoration on the façade is full of references to the owner and his profession: it is topped by his initials, PR, around a quill symbolising the office of notary, scales as a symbol of justice, the lion on the corner as an allegory of strength and the dog (which was located over the post of the gate leading into the garden but has unfortunately disappeared) as a symbol of loyalty. On the corner of the house, joined to the column, there are also two lions rampant which illustrate Domènech’s

bâtiment est caractéristique du langage employé à l’Institut Pere Mata, en respectant le choix des matériaux et quelques-unes des solutions de composition. Les murs en brique visible s’appuient sur une base en pierre qui occupe toute la hauteur du rez-de-chaussée ; l’utilisation de la brique pour la construction d’une maison urbaine constituait la preuve d’une grande modernité, alors qu’à l’époque les briques étaient caractéristiques des grandes constructions industrielles et qu’elles n’étaient pas utilisées pour l’architecture domestique. Les éléments de décoration et les encadrements des ouvertures sont en pierre, avec des formes inspirées du monde médiéval. Les deux angles de l’édifice, comme souvent dans l’œuvre de Domènech i Montaner, font office de points d’articulation entre les façades. Cette idée consistant à donner de l’importance aux angles est évidente au niveau de la façade principale, à travers la présence d’une colonne en pierre sur les trois hauteurs. La balustrade du balcon du premier étage longe une bonne partie du périmètre de l’édifice, en renforçant l’idée de continuité entre toutes les façades ; cependant, alors que la balustrade est en pierre au niveau de la façade principale, elle devient une légère balustrade en fer forgé au niveau des deux autres façades, mais avec la même répétition d’un motif représentant la thématique florale aux lignes en coup de fouet propre de l’Art Nouveau international. La décoration de la façade regorge d’allusions au propriétaire et à son métier : elle est dominée par ses initiales – P. R. – de chaque côté d’une plume faisant allusion à son métier de notaire, les balances comme symbole de la justice, le lion de l’angle comme allégorie à la force, et le chien (qui se trouvait sur la colonne de la porte d’accès au jardin et qui a malheureusement disparu) comme symbole de la fidélité. De plus, à l’angle de la maison, adossés à la colonne se trouvent deux lions rampants qui nous démontrent l’intérêt manifeste de Domènech i Montaner pour l’héraldique, une discipline dont il fut un grand connaisseur et qu’il utilisa souvent pour la décoration de quelques-unes de ses oeuvres. L’étage supérieur présente un déploiement de fenêtres successives tout le long du périmètre du bâtiment, regroupées par trois du côté de la façade principale, et formant une galerie au niveau des autres façades, avec la présence de quelques fausses ouvertures décorées avec des carreaux que l’on doit à l’architecte Antoni M. Gallissà, et fabriqués par la maison Pujol i Bausis, et qui, grâce à leurs tonalités bleuâtres sont en harmonie avec les portiques des autres fenêtres. En renforçant l’esthétique médiévale de la maison, Domènech i Montaner y ajoute une partie supérieure qui nous rappelle les mâchicoulis d’un château, avec la répétition du même thème floral que celui de la balustrade du balcon. Ces mâchicoulis présentent des éléments décoratifs en pierre que l’architecte avait utilisés pour le Café-restaurant de l’Exposition Internationale de Barcelone de 1888, mais qui étaient alors en céramique vitrifiée. La Revista del Centro de Lectura a défini le style de l’édifice comme « la transformation du style des XIIème, XIVème et XVème siècles en un style propre » tout en critiquant le peu de ressemblance avec un immeuble particulier à travers ces mots : « l’édifice en question regorge de détails, mais il perd peut-être un peu de caractère propre digne

El interior de la Casa Rull ha estado muy alterado pero conserva, en algunas estancias, los pavimentos originales, tipo Nolla, y las estructuras complejas de viguetas de los techos formando artesones, que también encontramos en otras obras de Domènech en Reus, como por ejemplo en el pabellón número 6 del Instituto Pere Mata, o en la tienda de la Casa Navàs. Pere Rull cuando murió en 1921, viudo y sin hijos, donó el edificio a la ciudad para ubicar en él un museo que tenía de llevar el nombre de Prim-Rull. El Ayuntamiento tomó posesión del edificio en 1926, pero aprovechando la lentitud de la administración para instalarse en él, Fèlix Gasull, propietario de la gran casa vecina también diseñada por Lluís Domènech i Montaner, ocupó parte del jardín con la construcción de un almacén. El Museo Prim-Rull se inauguró definitivamente en 1934. Desde 1988, después de una restauración integral del edificio, es la sede del Institut Municipal d’Acció Cultural del Ayuntamiento de Reus y aloja diversos servicios municipales. 70 Casa Punyed - Calle de Llovera, 47-49 Pere Caselles Tarrats / 1900 - 1902 Edificio de viviendas entre medianeras de planta baja y tres pisos hecho construir por los hermanos Iglesias Òdena, propietarios de La Manufacturera de Algodón, una importante fábrica de hilaturas y tejidos de algodón, popularmente conocida con el nombre del Vapor Vell. Su fachada responde al estilo medievalizante empleado por Caselles en el inicio de su carrera, reinterpretando soluciones decorativas de origen medieval, pero en este caso queda bien manifiesta la influencia ejercida por Domènech i Montaner sobre la arquitectura reusense. La elección y combinación de los materiales y el lenguaje arquitectónico utilizados nos recuerdan los pabellones que en aquel momento se estaban construyendo en el Instituto Pere Mata y en la Casa Rull, de la calle Sant Joan. Caselles adopta del maestro la combinación del muro de obra vista con los elementos decorativos de piedra de los enmarcamientos de aberturas, barandillas de los balcones, etc. La planta baja, obrada en piedra, presenta un diseño muy esmerado de los enmarcamientos de las tres aberturas; la de la escalera de vecinos conserva la puerta original, de doble batiente, decorada con motivos vegetales. Decorativamente destaca la planta superior, donde los tres balcones están flanqueados por columnas de piedra que sostienen un arco carpanel, coronado por decoración vegetal, que protege un plafón decorativo de piedra con el escudo de Cataluña que esconde los respiraderos de ventilación del espacio bajo cubierta. Estas columnas al mismo tiempo parece que se apoyen sobre seis ménsulas con la representación de seis rostros humanos trabajados muy geométricamente alcanzando casi un carácter caricaturesco. Las seis ménsulas de los guardapolvos de los balcones de la planta principal reciben un tratamiento escultórico menos personal que el anterior; en la puerta central se representan dos rostros, uno femenino y otro masculino, mientras que en el balcón izquierdo encontramos dos animales fantásticos, y el de la parte sur está decorado con

interest in heraldry, upon which he was a great expert, often using it to decorate his buildings. On the top floor is a series of windows running around the house. On the main façade these are in three groups of three, while on the other two sides they form a gallery which includes some mock windows decorated with tiles designed by the architect Antoni Maria Gallissà and made by the firm Pujol i Bausis, the blue tones of which match the shutters on the other windows. Stressing the mediaeval flavour of the house, Domènech topped it off with what look like the crenellations of a castle, with repeated use of the same floral motif as appears on the balcony rail. Atop these crenellations are ornamental stone features which the architect had used before, then in glazed pottery, at the café-restaurant of the Barcelona international exhibition of 1888. The Revista del Centre de Lectura described the style of the building as “the transformation of the styles of the 13th, 14th and 15th centuries into a single one”, at the same time criticising it for not having the appearance of a private home, with these words, “the building in question is rich in details and in its overall form, but it perhaps lacks some of the character which a private residence should have due to the features given to it, making it into a public building which, while it may be one’s own opinion, does not detract from the artistic concept of the work.” The interior of the Casa Rull has been heavily altered, but in some rooms still has the original Nolla-type tiled floors, and the complex structures of beams in the ceilings which are also to be found in other work by Domènech in Reus such as pavilion no. 6 of the Institut Pere Mata or the shop in the Casa Navàs. Pere Rull died in 1921, childless and a widower, and gave the building to the town to house a museum which was to take the name Prim-Rull. The town council took possession of the house in 1926, but Fèlix Gasull, owner of the large house next door, took advantage of the delay to take over part of the garden to build a warehouse. The Prim-Rull museum was finally opened in 1934. Since 1988, following full restoration, the building has housed Reus town council’s Institut Municipal d’Acció Cultural and various municipal services. 70 CASA PUNYED - Carrer De Llovera, 47-49 Pere Caselles Tarrats / 1900-1902 This four-storey terraced town house was commissioned by the Iglesias Òdena brothers, owners of La Manufacturera de Algodón, a large mill producing cotton thread and fabric known locally as the Vapor Vell. Its façade is a specimen of the mediaevalinfluenced style used by Caselles early on in his career, reinterpreting decorative solutions of mediaeval origin, but in this case the influence of Domènech i Montaner is clear.

d’une maison d’habitation, du fait des efforts qui ont été apportés pour le convertir en un édifice public, chose qui peut être une opinion personnelle, mais qui n’enlève rien au mérite artistique de l’œuvre ». L’intérieur de la maison Rull a été très modifié même si quelques salles conservent encore les sols d’origine, de type Nolla, et les structures complexes des petites poutres des plafonds en forme de caissons et que l’on retrouve dans d’autres constructions de Domènech i Montaner à Reus, comme par exemple le pavillon numéro 6 de l’Institut Pere Mata ou la boutique de la maison Navàs. Lorsque Pere Rull mourut en 1921, veuf et sans descendance, il légua la maison à la ville pour y accueillir un musée qui portera le nom Prim-Rull. La ville prit possession de l’édifice en 1926, mais en profitant de la lenteur de l’administration qui tarda à s’y installer, Fèlix Gasull, propriétaire de la grande maison voisine, également construite par Domènech i Montaner, occupa une partie du jardin avec la construction d’un magasin. Le Musée PrimRull fut inauguré définitivement en 1934. Depuis 1988, après sa restauration intégrale, l’édifice accueille le siège de l’Institut Municipal d’Action Culturelle de la ville, ainsi que certains services municipaux. 70 LA MAISON PUNYED - Rue Llovera, 47-49 Pere Caselles Tarrats / 1900-1902 Edifice d’appartements privés, entre maisons mitoyennes, composé d’un rez-de-chaussée et de deux étages et construit pour les frères Iglesias Òdena, propriétaires de La Manufacturera de Algodón, une usine importante de filature et de tissus en coton connue populairement sous le nom de Vapor Vell. Sa façade correspond au style moyenâgeux qu’utilisait Caselles au début de sa carrière, en ré-interprétant des solutions décoratives d’origine médiévale, même si dans ce cas apparaît évidente l’influence exercée par Domènech i Montaner sur l’architecte de Reus. Le choix et la combinaison des matériaux et du langage architectural utilisés nous rappellent les pavillons qui étaient alors en construction à l’Institut Pere Mata, ainsi que la maison Rull de la rue Sant Joan. Pere Caselles adopte de Domènech i Montaner la combinaison du mur aux briques visibles avec les éléments décoratifs en pierre des encadrements des fenêtres, les balustrades des balcons, etc. Le rez-de-chaussée, construit en pierre, montre une conception très soignée des encadrements des trois ouvertures, celle de l’escalier commun conservant la porte d’origine à double battant avec une décoration de motifs végétaux. Du point de vue décoratif, l’étage supérieur est remarquable avec ses trois balcons flanqués de colonnes en pierre qui soutiennent un arc en anse de panier, dominé par une décoration végétale protégée par un motif décoratif en pierre avec le blason de Catalogne qui dissimule les spirales de ventilation des combles. En même temps, ces colonnes semblent être soutenues par six consoles avec des représentations de six visages humains travaillés de manière très géométrique et au caractère presque caricatural. Les six consoles des cache-poussière des balcons du premier étage font l’objet d’un traitement sculptural beaucoup plus personnel que celles de l’étage précédent ; sur la porte centrale sont représentés deux visages, celui d’une femme et celui d’un homme, alors que le balcon de gauche possède

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 181

formas vegetales. En la planta principal hay un amplio balcón corrido, apoyado sobre grandes ménsulas, con una barandilla de piedra trabajada como si se tratara de una tracería de un edificio gótico. El vierteaguas de la puerta central de este balcón está coronado por un relieve de ricas formas vegetales. En la Revista del Centro de Lectura de febrero de 1903 leemos la siguiente opinión respecto a las aberturas de la planta baja: “estructura muy original, revelando los albores del estilo modernista cumplidamente hermandado con tendencias ogivales, que el autor del proyecto cultiva con tanto cariño”. El artículo, firmado “El Bachiller Estético“, nos informa que Pere Caselles es el autor del proyecto y el director de las obras, a pesar de que los planos conservados estén firmados por Pau Monguió, como pasa en casi todas las obras reusenses de Caselles. En los bajos de este edificio se estableció durante muchos años la farmacia Punyed, de la cual proviene el nombre con el que se conoce la casa. 72 Casa Querol - Calle de Llovera, 17 Pere Caselles Tarrats / 1901 El 1901 Ferràn de Querol Bofarull hizo construir de nueva planta, al lado del Palau Bofarull, también propiedad suya, este estrecho edificio de viviendas entre medianeras, de planta baja, entresuelo y dos plantas. La estrechez de la fachada únicamente deja lugar a una abertura por planta. La decoración de la fachada, ecléctica, mezcla formas surgidas de la mirada idealizada hacia los lenguajes arquitectónicos del pasado. Es interesante la opinión de la Revista del Centro de Lectura de enero de 1902: “la traza de la misma está basada en las modernas construcciones de Alemania y Austria más en boga, despojándola de toda ornamentación pesada e infundada, ciñéndose a lo verdaderamente necesario”. El detalle informativo nos ayuda a entender cómo a inicios del siglo XX los profesionales estaban al corriente de las novedades arquitectónicas europeas, ayudados por publicaciones ilustradas que permitían la difusión de nuevos modelos estéticos. Es interesante señalar como, a pesar de la carga decorativa que nuestra mirada del siglo XXI percibe al observar su fachada, la opinión contemporánea lo presenta como un edificio de formas novedosas, al corriente de la nueva arquitectura, y teóricamente desnudo de elementos superfluos. El mismo artículo señala a Pere Caselles como autor del proyecto, lo que nos reafirma en la idea de que él es el autor y no Pau Monguió, a pesar de ser de éste la firma que aparece en los planos conservados. La fachada de la planta baja y entresuelo está construida con piedra, mientras que el resto es de obra vista, con detalles decorativos de piedra, como también lo son los enmarcamientos de las aberturas; esta combinación de materiales Caselles ya la había usado meses antes en el proyecto de la Casa Punyed, unos metros más arriba. Las falsas ventanas que flanquean el balcón de la planta superior están decoradas con esgrafiados con la representación de los escudos de Reus, la rosa, y de la familia del promotor del edificio, la torre; este mismo escudo también

182 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

The choice and combination of materials and the architectural language used recall the pavilions being built at the time at the Institut Pere Mata, and the Casa Rull on the Carrer de Sant Joan. Caselles adopted Domènech’s formula of combining the brick wall with stone ornaments around windows and doorways, on the balconies and so on. On the ground floor section of the façade, faced in stone, the surrounds of the three openings are painstakingly designed. The doorway leading to the stairs still has the original double door, decorated with vegetable motifs. The upper floor is outstanding in decorative terms, with three balconies flanked by stone columns supporting an elliptical arch topped with vegetable ornamentation, protecting a decorative stone panel with the crest of Catalonia which conceals the ventilation openings into the roof space. These columns also appear to rest on six corbels with highly stylised, geometrical human faces, almost like caricatures. The six corbels of the mouldings on the second floor balconies have a much less personal treatment in terms of sculpture than those above. Over the middle doorway there are two faces, one female and the other male, while on the left-hand balcony there are two fantastic animals and the other is decorated with vegetable motifs. The first floor has a single wide balcony resting upon eight large corbels, with a stone rail carved like tracery on a Gothic building. The drip moulding over the middle door onto this balcony is topped by a relief made up of rich vegetable motifs. In February 1902 the Revista del Centre de Lectura had the following to say about the doorways on the ground floor: a highly original structure, displaying the Modernista style competently wedded to the Gothic tendencies to which the author of the project is so attached. The article, signed by “El Bachiller Estético“ (the aesthetic bachelor), informs the reader that Pere Caselles drew up the plans and directed building, despite the fact that the surviving plans are signed by Pau Monguió, as is the case with nearly all Caselles’ work in Reus. 72 CASA QUEROL - Carrer De Llovera, 17 Pere Caselles Tarrats / 1901 In 1901 Ferràn de Querol Bofarull had this narrow 4-storey terraced town house newly built next to the Palau Bofarull, which he also owned. The narrowness of the façade only leaves room for one window or doorway on each floor. The eclectic decoration of the façade mixes forms arising from an idealised view of the architectural languages of the past. The opinion given by the Revista del Centre de Lectura in January 1902 is of interest: its form is based on the modern constructions in Germany and Austria which are all the rage, doing away with all superfluous ornamentation and including only that which

deux animaux fantastiques, et celui du côté sud une décoration avec des formes végétales. Le premier étage possède un grand balcon continu soutenu par huit grandes consoles, avec une balustrade en pierre taillée comme s’il s’agissait d’un ouvrage d’un édifice gothique. La gouttière de la porte centrale est couronnée par un relief aux belles formes végétales. Dans l’édition de La Revista del Centro de Lectura de février 1903, nous pouvons lire l’opinion suivante au sujet des ouvertures du rez-de-chaussée : structure très originale, révélant les débuts du style moderniste épousant les tendances ogivales, que l’auteur du projet cultive avec autant de tendresse. L’article, signé “El Bachiller Estético“, nous indique que Pere Caselles est l’auteur du projet et le directeur des travaux, même si les plans conservés ont été signés par Pau Monguió, comme c’est le cas pour presque tous les édifices que Caselles a construits à Reus. Le rez-de-chaussée de cet édifice a accueilli pendant de nombreuses années la pharmacie Punyed, d’où le nom sous lequel cette maison est connue. 72 LA MAISON QUEROL - Rue Llovera, 17 Pere Caselles Tarrats / 1901 En 1901, Ferràn de Querol Bofarull fit construire, à côté du Palais Bofarull qui lui appartenait également, cet étroit bâtiment entre maisons mitoyennes, composé d’un rez-de-chaussée, d’un entresol et de deux étages. L’étroitesse de la façade ne laisse la place qu’à une ouverture par étage. La décoration de la façade, éclectique, mélange les formes surgies du regard idéalisé tourné vers les langages architecturaux du passé. L’opinion de l’édition de La Revista del Centro de Lectura de janvier 1902 est intéressante à cet égard : le caractère de cette maison se fonde sur les constructions modernes d’Allemagne et d’Autriche les plus en vogue, en supprimant toute ornementation lourde et non fondée, en se concentrant sur ce qui est vraiment nécessaire. Le détail de l’information nous aide à comprendre comment, au début du XXème siècle, les professionnels étaient connaissaient les nouveautés architecturales européennes, à travers les publications illustrées qui permettaient la diffusion de nouveaux modèles esthétiques. Malgré la charge décorative que notre regard du XXIème siècle perçoit en observant la façade, il est intéressant de mentionner que l’opinion contemporaine présentait cette maison comme un édifice aux formes nouvelles, en accord avec la nouvelle architecture et théoriquement exempte d’éléments superflus. Le même article considère Pere Caselles comme l’auteur du projet, une chose qui nous confirme qu’il en était bien l’auteur, et non Pau Monguió, même si la signature de ce dernier est celle qui figure sur les plans conservés. La façade du rez-de-chaussée et de l’entresol est construite en pierre, alors que le reste du bâtiment est en briques visibles, avec des détails de décoration en pierre. Tout comme le sont les encadrements des ouvertures ; cette combinaison de matériaux avait déjà été utilisée par Pere Caselles quelques mois plus tôt lors de la construction de la maison Punyed qui se trouve un peu plus haut. Les fausses fenêtres de chaque côté du balcon de l’étage supérieur sont décorées avec des sgraffites représentant les blasons de Reus, la rose et les armes

lo encontramos en el dintel del balcón del piso principal. Coronando el edificio está la fecha de construcción, 1901. El edificio es el primer ejemplo, si hacemos abstracción de las decoraciones, de un esquema de fachada que Caselles usará otras veces cuando se encuentra delante del reto de construir edificios en solares exageradamente estrechos, por ejemplo lo encontramos parecido en la Casa Mata de la calle Casals. Querol, que fue escritor y ocupó los cargos de alcalde de Tarragona y presidente de la Diputación, entre otros, impulsó una importante renovación arquitectónica de la calle de Llovera, con la construcción del núm. 31 el año 1900, el núm. 17 en 1901 y la reforma del Palau Bofarull. 74 Casa Navàs - Plaza del Mercadal, 7 Lluís Domènech i Montaner - 1901 – 1907 En 1901 Joaquim Navàs Padró, propietario de un importante comercio de tejidos, decidió construir un nuevo edificio donde tuviera cabida su negocio y la vivienda de él y de su esposa Josepa Blasco, además de las estancias dedicadas al servicio. Para levantar el nuevo edificio escogió el solar de la confluencia de la calle Jesús con la plaza del Mercadal, entonces plaza de la Constitución, que estaba ocupado por la Casa Cardenyes, un antiguo casón del siglo XVII. Joaquim Navàs encargó el proyecto al mejor arquitecto que tenía a su alcance, Lluís Domènech i Montaner, capaz de levantar delante del resto de la sociedad reusense un edificio donde reflejarse y que no dejase dudas de la relevancia social y económica que había conseguido gracias a su dedicación al negocio familiar. Joaquim Navàs, en su condición de socio fundador de la sociedad promotora del Instituto Pere Mata, tenía un conocimiento directo de la obra del arquitecto, que por otra parte entonces ya estaba construyendo la Casa Rull, su primer encargo dentro del núcleo urbano de Reus. Los planos del edificio fueron presentados al Ayuntamiento el 10 de octubre de 1901, la misma fecha de su firma. Dos años más tarde, cuando la casa aún estaba en construcción, el arquitecto los completó con el diseño de la galería de arcos que cierra la terraza de la calle Jesús. Domènech proyectó un edificio con una fachada monumental de piedra sobre la plaza del Mercadal, claramente enfrentado al edificio renacentista del Ayuntamiento, respetando el criterio de ordenación general de la plaza, formada por la sucesión de casas porchadas. Este interés por monumentalizar la casa quedó reforzado con la erección de la alta torre de piedra y cristal que se alzaba sobre el eje de intersección de la fachada principal con la de la calle Jesús, acompañada por el espectacular coronamiento escalonado de sobre la tribuna. Estos dos elementos fueron destruidos durante la Guerra Civil, cuando el 26 de marzo de 1938, en medio de virulentos bombardeos que afectaron la ciudad, un proyectil impacto sobre la vecina Casa Pedrol, situada en la otra parte de la calle Jesús, y ocasionó graves desperfectos en la Casa Navàs. Para garantizar la correcta iluminación interior del edificio, Domènech proyectó un patio en el sector oeste gracias al cual dotó la casa de una tercera fachada donde abrir ventanas, y que al

is really necessary. This information helps to understand how professionals were aware of developments in European architecture at the beginning of the twentieth century. They kept up to date by means of illustrated publications which disseminated the new aesthetic models. It is interesting to note how, despite the amount of decoration which a 21st-century eye sees on the façade, contemporary opinion presented it as a building displaying new forms, in tune with the new architecture and theoretically without any superfluous features. The same article cites Pere Caselles as the author of the project, which reinforce the idea that he is in fact the architect, rather than Pau Monguió, even though the latter’s signature appears on the surviving plans. The façade of the ground floor and the first floor (mezzanine) is stone, while the rest is brick with ornamental features of stone, as are the surrounds of the doorways and windows; Caselles had previously used this same combination in his design for the Casa Punyed, further up the same street. The false windows flanking the balcony on the top floor are decorated with engravings showing the crests of Reus, the rose, and of the owner’s family, the tower; this same crest is also to be found over the doorway onto the second floor balcony. Crowning the façade is the date of its construction, 1901. If we separate the decoration, this building is the first example of a type of façade which Caselles was to use on other occasions when he faced the challenge of building on extremely narrow sites, for example in the Casa Mata on the Carrer Casals. Querol, who was a writer and held the positions of mayor of Tarragona and president of the provincial authority, among others, was behind a major architectural renovation of the Carrer Llovera, with the building of no. 31 in 1900, no. 17 in 1901 and the refurbishment of the Palau Bofarull. 74 CASA NAVÀS - Plaça Del Mercadal, 7 Lluís Domènech i Montaner / 1901-1907 In 1901 Joaquim Navàs Padró, owner of a large textile business, decided to construct a new building to house his business and the home of himself and his wife Josepa Blasco, as well as the servants’ quarters. For this new building he chose a site on the corner of the Carrer de Jesús and the Plaça del Mercadal – then named Plaça de la Constitució – hitherto occupied by the Casa Cardenyes, a large house dating from the 17th century. Joaquim Navàs commissioned the project to the finest architect available to him, Lluís Domènech i Montaner, able to put up a building to reflect his standing in Reus society, leaving no doubt as to the social and financial position he had achieved thanks to his devotion to the family business. Joaquim Navàs, as a founding partner in the board of the Institut Pere Mata, was acquainted at first hand with the architect’s work, and at the time Domènech was also building the Casa Rull,

de la famille du promoteur de l’édifice, la tour ; ce même blason se retrouve sur le linteau du balcon du premier étage. Au sommet du bâtiment se trouve l’inscription de la date de construction : 1901. Cette maison constitue le premier exemple, si l’on fait abstraction des décorations, d’un schéma de façade que Pere Caselles utilisera plusieurs fois lorsqu’il se trouvera face au défi de construire des bâtiments sur des terrains exagérément étroits : ce fut le cas, par exemple, de la maison Mata de la rue Casals. Querol, qui était écrivain et qui fut, entre autres, maire de Tarragone et président de la Diputation de Tarragone, collabora à une importance rénovation architecturale de la rue Llovera, avec la construction en 1900 de la maison située au numéro 31, en 1901 de celle au numéro 17, et la restauration du Palais Bofarull. 74 LA MAISON NAVÀS - Place Du Mercadal, 7 Lluís Domènech i Montaner / 1901-1907 En 1901, Joaquim Navàs Padró, propriétaire d’un important commerce textile, décida de faire construire un nouvel édifice où il pourrait installer son activité, ainsi que ses appartements avec son épouse Josepa Blasco, en plus des pièces nécessaires pour les services. Pour construire le nouvel édifice, il choisit un terrain à la confluence de la rue Jesús avec la place du Mercadal, alors place de la Constitution, terrain anciennement occupé par la maison Cardenyes, une ancienne demeure du XVIIème siècle. Pour ce projet, Joaquim Navàs engagea le meilleur architecte qu’il pouvait avoir à sa disposition : Lluís Domènech i Montaner, capable d’ériger devant les yeux de la société de Reus un édifice à travers lequel son propriétaire se refléterait et montrerait son rang social et économique atteint grâce à son travail dans l’entreprise familiale. Du fait de sa condition d’associé fondateur de la société promotrice de l’Institut Pere Mata, Joaquim Navàs connaissait directement l’œuvre de l’architecte qui, d’autre part, construisait déjà la maison Rull qui fut sa première construction dans le centre urbain de Reus. Les plans de l’édifice ont été présentés à la mairie le 10 octobre 1901, le jour même de leur signature. Deux ans plus tard, lorsque la maison était encore en construction, l’architecte compléta les plans avec la conception de la galerie composée d’arcs qui entoure la terrasse donnant sur la rue Jesús. Domènech i Montaner a conçu un édifice avec une façade monumentale en pierre donnant sur la place du Mercadal, clairement en opposition avec le bâtiment de style renaissance de la mairie, tout en respectant le plan d’ordonnancement général de la place, formée par une succession de maisons avec des arcades. Cet intérêt pour monumentaliser la maison est symbolisé par la construction de la haute tour en pierre et en verre qui s’élève à l’angle de la façade principale avec la rue Jesús, accompagnée par la spectaculaire partie supérieure échelonnée de la tribune donnant sur la façade principale. Ces deux éléments ont été détruits pendant la Guerre Civile, lorsque le 26 mars 1938, lors des violents bombardements qui affectèrent la ville, un projectile détruisit la maison Pedrol voisine, située de l’autre côté de la rue Jesús, en provoquant des dommages très importants à la maison Navàs. Pour permettre un éclairage correct de l’intérieur

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 183

mismo tiempo posibilitaba la iluminación cenital de la tienda de la planta baja. Para tapar las dos paredes medianeras que se alzaban sobre esta terraza, y además ampliarla visualmente gracias al hábil uso de la perspectiva, Domènech i Montaner diseñó dos grandes plafones cerámicos, enmarcados por paramentos de ladrillo, con la representación de dos símbolos de la expansión catalana en el Mediterráneo: la salida desde Salou de la flota catalana a la conquista de Mallorca y una visión de la ciudad griega de Tesalónica. Esta terraza se abre a la calle Jesús a través de tres arcos ultrapasados que originariamente se completaban con vidrieras, también perdidas con la explosión de la bomba. Continuando con esta preocupación por la iluminación de los interiores, perforó verticalmente el edificio y creó dos patios cubiertos contiguos, comunciados por una amplia vidriera, donde situó la caja de la escalera de acceso a la zona residencial, y el vestíbulo que actúa como distribuidor. Toda la superficie de la planta baja, excepto el espacio ocupado por el vestíbulo y la escalera principal, se reservó para situar la tienda de tejidos, verdadero motor de la casa, y los almacenes necesarios para llevar a cabo la actividad comercial. La tienda estaba concebida casi como un interior de carácter industrial, buscando la máxima diafanidad del espacio, mediante el uso de esbeltas columnas de fundición de hierro realizadas en la fundería Martín Martí de Reus. Los muros, forrados por estanterías de madera, aprovechan la doble altura de la sala mediante una galería que recorre su perímetro, soportada por una grácil estructura de hierro forjado. En el fondo de la sala, aún se conserva el pequeño espacio destinado a las oficinas del negocio, desde donde se pude controlar la actividad que se desarrolla. Conectado a la tienda a través de un corto pasillo, encontramos el almacén, un espacio emocionante, de planta casi cuadrada y triple altura, rodeado de estanterías con un doble nivel de galerías, y con iluminación cenital. La planta principal, destinada a la vivienda del matrimonio Navàs Blasco, está decorada con la profusión de formas típicas del repertorio de Domènech. En los pavimentos se combinan los mosaicos romanos como el del vestíbulo, los parquets realizados por la casa Casas y Bardés de la sala y el comedor y los pavimentos hidráulicos de la casa Escofet, Tejera y Cía. del despacho y zonas de trabajo. En los paramentos podemos encontrar revestimientos cerámicos, como los de la cocina, cuarto de baño y despensa, esgrafiados, mosaicos, piedra trabajada o pueden estar forrados con seda adamascada como ocurre con los de la sala de recibir. Complementan el conjunto de las artes decorativas los vitrales, realizados por la casa Rigalt i Granell, que a parte de embellecer ventanas y lucernas, llegan a transformarse en los etéreos tabiques entre el cuarto de baño, el vestíbulo y la escalera noble. Un elemento muy personal de la Casa Navàs es el mobiliario original conservado in situ, diseñado y realizado por Gaspar Homar, habitual colaborador de Domènech i Montaner en sus más destacadas obras. En este encargo dispone de total libertad económica para desarrollar sus diseños de decoración que englobaban los trabajos de ebanistería, tejidos, luces, etc., hasta el punto de crear los

184 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

his first commission within Reus itself. The plans for the building were submitted to the town council on 10th October 1901, the date on which they are signed. Two years later, when the house was still being built, the architect completed his design with the gallery of arches separating the first-floor roof terrace from the Carrer de Jesús. Domènech planned a building with a monumental stone façade looking onto the Plaça del Mercadal, in a clear challenge to the renaissance-style town hall, while respecting the general form of the square, with its succession of houses over porches. This desire to make the house monumental is emphasised in the building of the high stone and glass tower which rose above the corner joining the two façades, accompanied by the spectacular construction over the central balconies on the main façade. Both these features were destroyed during the Spanish Civil War. In the heavy bombing of the town on 26th March 1938, a bomb fell on the neighbouring Casa Pedrol, on the other side of the Carrer de Jesús, causing serious damage to the Casa Navàs. To ensure that the interior would be well-lit, Domènech planned a patio in the form of a flat roof terrace at first-floor level on the west side. This gave the house a third façade in which to place windows, at the same time as allowing light from above into the shop on the ground floor. To cover up the two dividing walls of neighbouring houses which rise above this roof terrace, Domènech i Montaner designed two large ceramic panels, framed in brick, showing two symbols of Catalan expansion in the Mediterranean, the Catalan fleet setting out from Salou to conquer Mallorca, and a view of the Greek city of Thessalonica. This terrace overlooks the Carrer de Jesús through three arches which originally had glass in them, though this was also destroyed by the bombing. Continuing with this aim to illuminate the interior, the building is pierced from top to bottom by two covered light wells, one next to the other, separated by a wide glass window. These contain the staircase leading up to the residential part of the house and the central hall from which the rest of the house opens off. The whole of the ground floor, except for the space taken up by entrance hall and the main stairway, is used for the fabric shop, the real engine of the house, and the stores necessary for the business. The shop is designed almost like an industrial interior, seeking the maximum of space with the use of slender cast iron columns made by the Reus foundry of Martín Martí. The walls, lined with wooden shelves, make use of the room’s double height by using a gallery which runs around them, supported by a graceful wrought iron structure. At the back of the shop a small area survives, devoted to the offices from which the business was supervised and run. A short passage connects the shop to the store, a striking room. On a more or less square plan and of triple height, it is surrounded by shelves with two layers of

du bâtiment, Domènech i Montaner conçut un patio du côté ouest qui supposa pour la maison une troisième façade pour y ouvrir des fenêtres, tout en permettant un éclairage zénithal de la boutique située au rez-de-chaussée. Pour cacher les deux murs mitoyens qui s’élèvent de chaque côté de cette terrasse, tout en l’élargissant visuellement grâce au recours habile à la perspective, Domènech i Montaner construisit deux grands motifs céramiques, encadrés par des revêtements en briques, et représentant deux symboles de l’expansion catalane en Méditerranée : le départ depuis Salou de la flotte catalane à la conquête de Majorque et une vision de la ville grecque de Thessalonique. Cette terrasse donne sur la rue Jesús à travers trois arcs surbaissés, complétés à l’origine par des vitraux qui ont été perdus suite à l’explosion de la bombe. Dans sa recherche d’une meilleure luminosité intérieure, il perfora l’édifice verticalement en créant deux patios couverts contigus, communiqués par un grand vitrail où se situait la cage d’escalier donnant accès à la zone résidentielle et au hall qui fait office de vestibule. Toute la surface du rez-de-chaussée, à l’exception de l’espace occupé par le vestibule et l’escalier principal, est réservée pour accueillir la boutique de tissus, véritable moteur de la maison, ainsi que les magasins nécessaires pour assurer l’activité commerciale. La boutique est conçue presque comme un intérieur à caractère industriel, en recherchant l’espace le plus lumineux possible, à l’aide de l’utilisation de sveltes colonnes en fonte qui furent fabriquées par les fonderies Martín Martí de Reus. Les murs, recouverts de rayonnages en bois, tirent parti de la double hauteur de la salle à l’aide d’une galerie disposée sur tout le périmètre et soutenue par une gracile structure en fer forgé. Au fond de la salle, le petit espace réservé aux bureaux est encore conservé, depuis lesquels est encore contrôlée l’activité de la maison. Au bout d’un petit couloir qui s’ouvre sur la boutique se trouve le magasin, un espace remarquable, au plan pratiquement carré, qui s’élève sur trois étages, et capitonné de rayonnages avec deux niveaux de galerie et un éclairage zénithal. Le premier étage, réservé aux appartements du couple Navàs Blasco, est décoré avec une profusion de formes typiques du répertoire de Domènech i Montaner. Les sols sont un mélange de mosaïques romaines comme celles du hall, de parquets comme ceux de la salle à manger et du salon, provenant de chez Casas y Bardés, et de carreaux en ciment comme ceux du bureau et des zones de travail, fabriqués par la maison Escofet, Tejera y Cía. En ce qui concerne les revêtements muraux, mentionnons les carreaux en céramique de la cuisine, de la salle de bain et du garde-manger, les sgraffites, les mosaïques, la pierre taillée ou encore les tissus damas en soie de la salle de réception. L’ensemble des arts décoratifs est complété par les vitraux, réalisés par la maison Rigalt i Granell qui, en plus d’embellir les fenêtres et les lucarnes, font qu’elles deviennent de légères parois entre la salle de bain, le hall et l’escalier principal. Un élément très personnel de la maison Navàs est constitué par le mobilier d’origine, conservé sur place, et œuvre de Gaspar Homar, un collaborateur habituel de Domènech i Montaner qui a participé à ses œuvres les plus remarquables. Dans le cas qui nous intéresse, il disposa de la plus grande liberté économique pour réaliser ses conceptions de décoration qui comprenaient les travaux

damascos necesarios para ornar los exteriores de la casa en días de celebraciones. Muestra de los artesanos locales que trabajaron en la casa fueron el pintor Tomàs Bergadà o el picapedrero Bartolí, entre otros. Pero la casa no tan sólo ha conservado en perfecto estado sus zonas nobles, sino que también las estancias de servicios, como por ejemplo la fantástica cocina cubierta con vuelta catalana y provista de montacargas que la comunica con la tienda, o el cuatro de baño, con su paramento original para garantizar todas las comodidades imaginables en el momento de su construcción. La planta superior, inicialmente destinada a estancias del servicio y de los trabajadores de la tienda, pero que finalmente acogió entre otros la sala de música, recibe un tratamiento decorativo muy sencillo, pero igualmente muy interesante, con el uso de arrimadores cerámicos de producción seriada, pavimentos hidráulicos y mobiliario de producción industrializada de la casa Thonet de Bélgica. Esta planta deja ver aún los destrozos derivados de la caída de la bomba, que ocasionó el derrumbamiento de la torre y la destrucción de una parte importante de este piso. Su construcción se inició a finales de 1902, y en la Revista del Centro de Lectura, del 15 de febrero de 1903, podemos leer que “están a la altura de los zócalos”. En 1905 se inauguró la tienda, a pesar de que continuaban los trabajos en el sector de vivienda, que empezó a usarse hacia 1907, a pesar de que se continuó trabajando, en algunos detalles decorativos, hasta el 1910. Después de visitar la Casa Navàs nos damos cuenta una vez más que es como un forma de espejismo entre el patrimonio de la ciudad, un edificio que mantiene sus usos originales, el comercio y la vivienda, preservando así su identidad. 84 Vila Maria – Mas Cuadrada Carretera de Alcolea Pere Caselles Tarrats / 1902 – 1908 En 1902 el mataronés Nemesi Cuadrada Òdena, propietario de un negocio de adobo de pieles y de un molino de harina, se hizo construir una masía en la partida del Roquís, cerca de la carretera de Alcolea, siguiendo la costumbre de la burguesía reusense de construir segundas residencias generalmente muy próximas a la ciudad. Encargó el proyecto a Pere Caselles, el cual diseñó un edificio que recoge algunas de las invariables propias de las masías reusenses contemporáneas, como por ejemplo la torre-mirador y la loggia lateral. Es un edificio aislado, con planta baja y dos plantas en su cuerpo principal. Las cuatro fachadas presentan un estucado que imita un aparejo de sillares regulares de piedra. En el último piso, dando la vuelta a todo el perímetro del edificio, se desarrolla una galería de ventanas, algunas de ellas simuladas. Del espacio entre ventana y ventana arranca una moldura vertical que se convierte en un pináculo con decoración vegetal. En la fachada principal, sobre la puerta y el balcón central, encontramos un cartel vidriado con el nombre de la masía, homenaje a la esposa del propietario, Maria Gibert, y en la torre, en un tondo como si se tratara de un rosetón, un “trencadís” cerámico con las iniciales de éste, N.C. En la fachada este se abre otro acceso, esta vez protegido por

galleries, lit from above. The first floor, where the Navàs Blasco couple lived, is decorated with a profusion of forms which are typical of Domènech’s repertoire. The floors include Roman-style mosaics as in the entrance hall, parquets made by the firm Casas y Bardés in the sitting room and dining room, and tiled floors by Escofet, Tejera y Cía. in the office and work areas. The wall decoration includes ceramic facing, as in the kitchen, bathroom and larder, engravings, mosaics, carved stone and damask silk coverings, as in the sitting room. This complements the decorative stained glass by the firm Rigalt i Granell. As well as embellishing windows and skylights, these even make up the ethereal partitions between the bathroom, the hall and the main stairway. A highly personal feature of the Casa Navàs is the original furniture and fittings designed and made by Gaspar Homar, who worked with Domènech i Montaner on many of his most important projects. For this commission, free from any financial constraints, Homar was able to develop designs for cabinetwork, fabrics, lights and so on, even to the point of creating the drapes to be hung over the balconies on special days. The local craftsmen who worked on the house included the painter Tomàs Bergadà and the stonemason Bartolí, among others. Not only do the formal areas survive in good condition, but also the service areas, such as the fantastic kitchen with its Catalan vaulting and a dumb waiter connecting it to the shop, or the bathroom with its original fittings to guarantee every convenience imaginable at the time when it was built. The top floor was originally designed for servants’ quarters and for the shop workers but ended up housing, among other things, the music room. It is more simply decorated but just as interesting, with balustrades produced in series, tiled floors and industriallyproduced furniture from the Belgian firm Thonet. This floor still bears the scars of the bombing in 1936 which destroyed the tower and a significant part of this floor. Building began in late 1902, and the Revista del Centre de Lectura says on 15th February 1903 that work was at mid-wall height. The shop was opened in 1905, though work went on in the living area, which was occupied around 1907, even though work continued on some decorative features until 1910. The visitor to the Casa Navàs will be struck by how it is a kind of mirage amid the town’s heritage, a building which is still used for its original purposes, a business and a home, so preserving its identity. 84 VILA MARIA – MAS CUADRADA Carretera D’alcolea Pere Caselles Tarrats / 1902-1908 In 1902 the businessman from Mataró Nemesi Cuadrada Òdena, owner of a leather tanning business and a flour mill, had a

d’ébénisterie, les tissus, les lampes, etc. jusqu’à la création des damas nécessaires à l’ornementation des extérieurs de la maison les jours de célébration. Parmi les artisans locaux qui ont travaillé pour la maison se trouvent le peintre Tomàs Bergadà et le tailleur de pierre Bartolí. Mais la maison n’a pas seulement conservé en parfait état les zones nobles ; on y trouve également des salles de service comme par exemple la fantastique cuisine couverte avec une voûte à la catalane et un monte-charge qui communique avec la boutique, ou la salle de bain avec ses carreaux d’origine pour garantir toutes les commodités possibles de l’époque, lors de la construction de la maison. L’étage supérieur, pensé à l’origine pour accueillir les services et les employés de la boutique, et qui héberge finalement la salle de musique, a fait l’objet d’un traitement décoratif plus simple, mais également très intéressant, avec le recours à des rampes en céramique fabriquées en série, des carreaux en ciment, et un mobilier de production industrielle provenant de la maison Thonet, en Belgique. Cet étage laisse encore entrevoir les dommages provoqués par l’explosion de la bombe qui provoqua l’effondrement de la tour et la destruction d’une partie importante de cet étage. La construction de la maison débuta fin 1902, et l’on peut lire dans l’édition de février 1902 de La Revista del Centro de Lectura que « les travaux sont au niveau des fondations ». En 1905, la boutique fut inaugurée, même si les travaux durent continuer au niveau des étages supérieurs, ces derniers ayant été occupés à partir de 1907 même si les travaux de quelques éléments décoratifs continuèrent jusqu’en 1910. Après la visite de la maison Navàs, on se rend compte une nouvelle fois que cet édifice est comme une sorte de mirage parmi le patrimoine de la ville, un bâtiment qui maintient son usage d’origine, le commerce et l’habitation, tout en préservant ainsi son identité. 84 LA VILLA MARIA - MAS CUADRADA Route D’Alcolea Pere Caselles Tarrats / 1902-1908 En 1902, Nemesi Cuadrada Òdena, originaire de la ville de Mataró et propriétaire d’une entreprise de tannage de cuir et d’une minoterie, s’est fait construire un mas au lieu dit du Roquís, près de la route d’Alcolea, en respectant la coutume de la bourgeoisie de Reus de construire des résidences secondaires en général très près de la ville. Il engagea Pere Caselles qui conçut l’édifice en reprenant quelques-unes des invariables propres des mas de Reus à l’époque, comme par exemple la tour-mirador et la loggia latérale. Il s’agit d’un bâtiment isolé, composé d’un rez-de-chaussée et de deux étages au niveau du corps principal. Les quatre façades sont recouvertes d’un stuc imitant la pierre appareillée sous forme de carreaux réguliers. Au niveau du dernier étage, faisant le tour de tout l’édifice, se déploie une galerie de fenêtres, dont quelques-unes sont simulées. Dans l’espace situé entre chaque fenêtre se trouve une moulure verticale qui se convertit en un pinacle avec une décoration végétale. Du côté de la façade principale, au-dessus de la porte et du balcon central, se trouve un motif vitré avec le nom du mas, un hommage à l’épouse du

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 185

una amplia marquesina de estructura metálica. En las obras de este edificio trabajó el esgrafiador Ramon Fàbregas i Pàmies, siendo Joan Domènech el contratista. En su construcción se usaron piezas cerámicas de los arrimaderos sobrantes de las obras del pabellón 6 del Instituto Pere Mata que Cuadrada compró en 1908. Se conservan los pavimentos tipo Nolla originales de los interiores, así como ejemplos de arrimaderos característicos de la producción de Pujol i Bausis, y un arrimadero de piezas cerámicas de formas orgánicas diseñadas por el arquitecto terrasense Lluís Muncunill. Aún podemos ver muestras de las pinturas que decoraban los techos, muy relacionadas con las del pabellón 6 o con la tienda de la Casa Navàs, trazadas con la ayuda de trepas. Se conservan dos puertas interesantes, la que comunica el vestíbulo con la sala principal de la casa, con un atractivo diseño de carpintería, y la que comunica la misma sala con el jardín, con una gran entrada de luz circular. Largos periodos de escaso mantenimiento del edificio facilitaron la degradación de algunos de sus elementos, como por ejemplo las barandillas de las dos escaleras de acceso desde el jardín, originariamente realizadas con piezas de piedra artificial de formas florales que han estado substituidas por sencillas barandillas de obra. La cubierta del edificio, a doble vertiente, se apoya sobre un sistema estructural formado a base de arcos de ladrillo reforzados con tirantes de madera. 86 Casa Carpa - Calle de Monterols, 34 Pere Caselles Tarrats / 1903 Edificio de planta baja y tres pisos entre medianeras construido por el notario Joan Carpa Calbó en el extremo de la calle Monterols, entonces llamada calle de Marià Fortuny. La estrechez del solar sólo deja lugar a dos aberturas por planta, que en el caso de la segunda se agrupan en una de sola. Entre los dos balcones de la primera planta surge un tallo vegetal que, después de pasar por detrás de una de las fajas del almohadillado con que se decora la fachada, se despliega simétricamente hacia los dinteles de las dos puertas, ocupando con hojas retorcidas el espacio libre bajo el balcón del segundo piso. Es también interesante el trabajo de forja del balcón del primer piso, formado por una sencilla barandilla de sección abombada a la que se ha aplicado hojas de chapa recortada. Mientras que la decoración de la segunda planta es muy sencilla, en la tercera reaparece el trabajo de la piedra en la decoración de los dinteles de los balcones que se prolonga hacia el voladizo de la fachada. Justamente este coronamiento del edificio recibió críticas desde la Revista del Centro de Lectura, en febrero de 1904, donde, después de decir que está bien resuelto el conjunto del primer y segundo pisos dice “no siendo tan aceptable la solución del cornisamiento a pesar de su novedad constructiva […] el estilo es el vulgarmente dicho moderno, pero muy sobrio”. A pesar de las reformas realizadas en los bajos, se ha dejado a la vista una bella muestra de columna de fundición de hierro, fabricada en la fundición José Blanch y Oliva de Reus.

186 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

house built in the rural Roquís district, near the Alcolea road, following the custom of the Reus bourgeoisie of building second homes which were generally very close to the town. He commissioned the project to Pere Caselles, who designed a building which includes some of the ubiquitous features of local detached country houses at the time, such as the tower and the loggia at the side. The main body of this detached building consists of three storeys. The four façades are faced in a stucco which imitates regular stonework. On the top floor, running all around the building, is a gallery of windows, some of them false. Vertical mouldings begin in the spaces between the windows and turn into pinnacles with vegetable motifs. On the main façade above the doorway and the central balcony is a glazed panel showing the name of the house, in homage to the owner’s wife, Maria Gibert. On the tower, in a round frame, the owner’s initials, N.C. appear in a mosaic. The east façade has another doorway, this one protected by a broad canopy with a metal structure. The engraver Ramon Fabregas i Pàmies worked on this project, with Joan Domènech as the contractor. Ceramic pieces left over from the construction of the balustrades of pavilion no. 6 of the Institut Pere Mata were used, Cuadrada having purchased them in 1908. The Nolla-type tiled floors survive in the interior, as well as examples of typical balustrades by Pujol i Bausis and a ceramic balustrade designed by the Terrassa architect Lluís Muncunill. Traces of the paintings decorating the ceilings can still be seen, closely related to those in pavilion no. 6 or the shop in the Casa Navàs, executed with the aid of stencils. Two interesting doors survive, one between the entrance hall and the main room of the house, attractively-designed in wood, and another between the same room and the garden, with a large round window letting light in. Long periods of neglect have resulted in the deterioration of some features of the building, including the banisters on the stairs leading up from the garden, originally made from pieces of artificial stone with floral designs but replaced with simple metal rails. The sloping roof of the building rests upon a structure based on brick arches reinforced with wooden braces. 86 CASA CARPA - Carrer De Monterols, 34 Pere Caselles Tarrats / 1903 This four-storey terraced town house was built for the notary Joan Carpa Calbó at the end of the Carrer Monterols, then named Carrer de Marià Fortuny. The narrowness of the site only leaves room for two openings on each floor, or a single wider one in the case of the second floor. A stem emerges between the two first-floor balconies and, after passing behind the relief in the split-faced blocks with which the façade is decorated, spreads out symmetrically

propriétaire, Maria Gibert, et sur la tour, à la manière d’une rosace se trouve un collage céramique avec les initiales du propriétaire, N. C. La façade possède un autre accès, cette fois-ci protégé par une marquise métallique. Au cours des travaux de cette maison a travaillé le décorateur Ramon Fàbregas i Pàmies, engagé par Joan Domènech. Pour son chantier, Cuadrada racheta les pièces céramiques des rampes restant de la construction du pavillon numéro 6 de l’Institut Pere Mata. A l’intérieur le sol d’origine, de type Nolla, a été conservé, ainsi que des exemples de rampes caractéristiques de la fabrique Pujol i Bausis, et une rampe avec des pièces céramiques aux formes organiques dessinées par l’architecte de Terrassa Lluís Muncunill. On peut encore distinguer les traces des peintures qui décoraient les plafonds, avec les mêmes thèmes que celles du pavillon numéro 6 de l’Institut Pere Mata, ou encore de la boutique de la maison Navàs, peintes à l’aide de trépans. Deux portes intéressantes sont conservées : l’une fait communiquer le vestibule avec la salle principale de la maison et présente un travail sur bois très attractif ; l’autre fait communiquer cette même salle avec le jardin, à travers une grande entrée lumineuse et circulaire. Le bâtiment fut longtemps mal entretenu ce qui a entraîné la dégradation de quelques-uns des éléments comme par exemple les balustrades des deux escaliers donnant accès au jardin, et fabriquées à l’origine avec des pièces en pierres artificielles aux motifs floraux qui ont été substituées par de simples balustrades. Le toit de l’édifice, à deux versants, repose sur une structure composée à base d’arcs en briques, renforcés avec des tirants en bois. 86 LA MAISON CARPA - Rue Monterols, 34 Pere Caselles Tarrats / 1903 Cette maison est un édifice composé d’un rez-dechaussée et de trois étages, situé entre deux maisons mitoyennes et qui fut construit par le notaire Joan Carpa Calbò au bout de la rue Monterols, appelée à l’époque rue Marià Fortuny. L’étroitesse du terrain ne laisse la place qu’à deux ouvertures par étage qui, dans le cas du second étage, se fondent en une seule. Entre les deux balcons du premier étage surgit une tige végétale qui, après son passage derrière l’une des bandes du revêtement décorant la façade, se déploie symétriquement vers les linteaux des deux portes, en occupant l’espace situé sous le balcon du deuxième étage à travers des feuilles recroquevillées. Mentionnons également le travail en fer forgé du balcon du premier étage, comprenant une simple balustrade à section bombée sur laquelle ont été appliquées des feuilles de tôle découpée. Alors que la décoration du deuxième étage est très simple, celle du troisième étage fait réapparaître le travail de la pierre dans la décoration des linteaux des balcons, qui se prolonge vers la partie saillante de la façade. Cette partie haute de l’édifice a justement fait l’objet de critiques de la part de l’édition de février 1904 de La Revista del Centro de Lectura qui, après avoir dit que l’ensemble du premier étage et du deuxième étage est bien construit, indique que « la solution de la corniche n’est pas aussi acceptable, malgré sa nouveauté constructive (...) le

88 Casa Bartolí - Calle de Llovera, 12 Josep Subietas Ferrater / 1903 En 1903 Genaro Bartolí Codina encargó al maestro de obras Josep Subietas la construcción de nueva planta de la fachada del núm. 12 de la calle de Llovera, un edificio entre medianeras de planta baja y tres pisos. Esta casa es de los pocos ejemplos de fachada construida completamente en piedra esculpida, sin usar el recurso del estuco. Si observamos el amplio dintel de la planta baja veremos como el trabajo de estereotomía, con la orientación de sus dovelas, testimonia la disposición de lo que habían estado dos aberturas originariamente separadas por un pilar de piedra. En la parte más al norte se abría un amplio acceso para el local comercial, en cuyo centro había una columna de fundición de hierro; la solitaria ménsula bajo el balcón del piso principal nos marca el lugar donde estaba situada. En el extremo más pròximo a la plaza Prim había una estrecha puerta de acceso a la escalera del edificio. En su dovela central hay esculpidas las iniciales de su propietario GB. Toda la fachada está cargada de elementos decorativos, tanto en el pronunciado almohadillado del paramento, como en las formas geométricas y vegetales que enmarcan las aberturas. El coronamiento de la fachada está formado a partir del juego de volúmenes creado por la combinación de bloques de piedra verticales, que recuerdan un almenado medieval. Los balcones de los dos pisos son corridos, ocupan toda la anchura de la fachada, con barandillas de hierro forjado. La Revista del Centro de Lectura del febrero de 1904 critica la falta de unidad de estilo de la fachada: “mientras una parte de los detalles son góticos, otros son modernistas, lo que malogra la obra”. 90 Casa Laguna - Calle de Monterols, 15 Pere Caselles Tarrats / 1904 A pesar de los escasos metros de anchura del edificio encargado por el maestro de escuela Sixto Laguna, Pere Caselles supo desplegar en él su habilidad para conseguir una de las fachadas más interesantes de su producción, y claramente la que da un papel más destacado a la cerámica de entre todas las construcciones modernistas reusenses, combinando diferentes técnicas, desde el “trencadís” hasta los recubrimientos sencillos de tipo seriado, con una gran riqueza de recursos. Esta combinación de técnicas y colores consigue crear un conjunto muy rico en cromatismo y texturas. En las plantas primera y segunda se combina un zócalo de cerámica vidriada de color turquesa, la obra vista hasta la línea de imposta, y la decoración de “trencadis” desde ésta hasta el nivel superior. En la tercera planta, la fachada está totalmente recubierta por la combinación de piezas de cerámica vidriada decoradas y dos pequeños plafones de “trencadís” con la representación de dos flores blancas. Flanqueando la puerta del balcón de la primera planta, sobre un fondo azul de “trencadís”, encontramos dos grandes flores en relieve que enmarcan las iniciales del promotor del edificio (SL).

towards the lintels of both doors, filling the free space beneath the second-floor balcony with twisting leaves. The wrought ironwork on the first-floor balcony is also interesting, consisting of a single wide rail to which leaves cut out of sheet metal have been applied. While the decoration on the second floor is very simple, on the third floor the stonework reappears in the decoration over the balcony windows, extending to the ledge at the top of the façade. It is this part of the building which attracted criticism from the Revista del Centre de Lectura in February 1904 which, after saying that the first and second floors were well-executed, goes on to comment, not being quite so acceptable the solution adopted for the cornice [at the top of the façade]; despite its modernity of construction [...] the style being what is vulgarly referred to as modern, but very austere. In spite of the changes made to the ground floor, a fine specimen of a cast iron column, made by the Reus foundry José Blanch y Oliva has been left visible. 88 CASA BARTOLÍ - Carrer De Llovera, 12 Josep Subietas Ferrater /1903 In 1903 Genaro Bartolí Codina commissioned the master builder Josep Subietas to build a new house at Carrer de Llovera, no. 12, a four-storey terraced town house. This is one of the few examples of a façade made entirely from carved stone, without using stucco. Looking at the wide lintel on the ground floor, the direction of the masonry shows what were originally two openings separated by a stone pillar. On the north side there was a wide opening for the shop, in the centre of which was a cast iron column, the single corbel beneath the first-floor balcony marking its former position. The narrow door to the stairs was on the side nearer to the Plaça Prim. The initials of the owner, GB, are carved on the keystone over the doorway. The whole façade is covered in ornamental features, with the pronounced relief of the split-faced blocks and the geometrical and vegetable forms surrounding the windows and doors. The top of the façade is based on the shapes created by vertical blocks of stone, recalling mediaeval crenellations. The balconies on both upper floors run right across the façade, with wrought iron railings. The Revista del Centre de Lectura in February 1904 criticised the mixture of styles in the façade, saying “while some of the details are Gothic, others are Modernista, which spoils the building..” 90 CASA LAGUNA - Carrer De Monterols, 15 Pere Caselles Tarrats / 1904 Despite the narrowness of the building commissioned by the schoolmaster Sixto Laguna, Pere Caselles managed to display his skill by producing one of his most interesting

style correspond vulgairement au style dit moderne, mais très sobre ». Malgré les travaux de restauration entrepris au rez-de-chaussée, la façade offre encore un beau témoignage de la colonne en fonte fabriquée aux fonderies José Blanch y Oliva de Reus. 88 LA MAISON BARTOLÍ - Rue Llovera, 12 Josep Subietas Ferrater / 1903 En 1903, Genaro Bartolí Codina engagea le maître d’œuvres Josep Subietas dans le cadre de la construction de la façade du numéro 12 de la rue Llovera, un édifice situé entre deux maisons mitoyennes composé d’un rez-de-chaussée et de trois étages. Cette maison constitue l’un des rares exemples de maisons construites exclusivement en pierre de taille, sans recours au stuc. Si l’on observe le large linteau du rez-dechaussée, on constate comment le travail de stéréotomie, avec l’orientation de ses vousseaux, indique l’emplacement de deux anciennes ouvertures séparées à l’origine par un pilier en pierre. Du côté Nord se trouve un large accès au local commercial au centre duquel se trouvait une colonne en fonte ; la console solitaire située sous le balcon du premier étage nous indique l’emplacement où elle se trouvait. Du côté le plus proche de la place Prim se trouvait une étroite porte d’accès à l’escalier du bâtiment. Sur le vousseau central sont sculptées les initiales de son propriétaire : G. B. Toute la façade possède des éléments décoratifs, à la fois l’appareillage marqué des pierres comme les formes géométriques et végétales qui encadrent les ouvertures. La partie supérieure de la façade repose sur un jeu de volumes créé par la combinaison de blocs de pierre verticaux qui rappellent les créneaux médiévaux. Les balcons des deux étages sont continus et occupent toute la largeur de la façade, avec des balustrades en fer forgé. L’édition de février 1904 de La Revista del Centro de Lectura critiquait le manque d’unité de style de la façade : « alors qu’une partie des détails sont gothiques, d’autres sont modernistes, ce qui ne contribue pas à la réussite de l’œuvre ». 90 LA MAISON LAGUNA - Rue Monterols, 15 Pere Caselles Tarrats / 1904 Malgré l’étroitesse de l’édifice construit pour le maître d’école Sixto Laguna, Pere Caselles a su y déployer son habilité pour obtenir l’une des façades les plus intéressantes de son répertoire, et celle qui réserve sans aucun doute la part la plus importante à la céramique, parmi toutes les constructions modernistes de Reus, en combinant différentes techniques depuis le collage jusqu’aux simples revêtements fabriqués en série, avec une grande richesse de ressources. Cette combinaison de techniques et de couleurs permet de créer un ensemble très riche en chromatisme et en textures. Les premier et deuxième étages combinent une base en céramique vitrifiée de couleur turquoise, des briques visibles jusqu’à la ligne d’imposte et une décoration sous forme de collages depuis cette dernière jusqu’à l’étage supérieur. Au niveau du troisième étage, la façade est entièrement recouverte d’une combinaison de pièces céramiques

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 187

Las aberturas se enmarcan con piezas de piedra que también se usan para construir el coronamiento de la fachada, el cual con cuatro pináculos sostiene la sencilla barandilla de la azotea. Hay un interés para dar un papel decorativo a las barandillas de los balcones, tanto en el trabajo de forja, cuyo diseño recuerda mucho la barandilla de la escalera del pabellón de Servicios Generales del Instituto Pere Mata, como en las ondulaciones que crean en la fachada, sobretodo en las dos plantas superiores, que ayudan a dar carácter a una de las fachadas más estrechas, pero a su vez más atractivas, del modernismo reusense. 92 Casa Munné Arrabal de Martí Folguera, 2 Pere Caselles Tarrats / 1904 El contratista de obras Pere Munné Domingo, enriquecido gracias a su actividad constructiva entre la que encontramos obras destacadas como la Casa Navàs, se construyó una nueva gran casa. Se trata de un edificio de planta baja y tres plantas, con fachadas en las calles Barreres, Jesús y en la arrabal Martí Folguera. El eje principal de la casa está marcado por la potente tribuna esquinada de planta octagonal, de hierro y cristal, que, apoyada sobre una columna con el amplio capitel de la planta baja, se eleva hasta el nivel de la terraza. Este interés por marcar la esquina como punto fuerte del edificio, con una destacada verticalidad, ha hecho que a menudo se señalasen paralelismos entre este edificio y algunas de las obras de Domènech i Montaner. También encontramos puntos de contacto con la Casa Navàs en la elección de determinados materiales constructivos, como por ejemplo la piedra roja del basamento, que la tradición oral dice adoptada por Munné de la casa que Domènech levantaba en el Mercadal, así como en el diseño abstracto de los arcos de las aberturas de los bajos. Destaca la decoración escultórica de la planta baja, con la cenefa de hojas del zócalo que repasan todo el edificio, y los motivos vegetales que encontramos en los dinteles de las puertas de los bajos. También es interesante la decoración del resto de la fachada, concentrada básicamente en los enmarcamientos de los balcones, y las molduras horizontales que marcan los diferentes pisos. La baranda de piedra de la azotea intercala segmentos de diseño geométrico entre pequeños pináculos con decoración vegetal. En el vestíbulo se conserva un interesante techo artesonado soportado por ménsulas en forma de dragones. El piso principal conserva la decoración original en yeso de algunos de sus techos, así como los pavimentos. Según explica la tradición, mientras duraron las obras del edificio se mantuvieron en parte de pie las antiguas fachadas del edificio, que no se derribaron hasta que el edificio no estuvo terminado, y dejaron así deslumbrados a los reusenses que hasta entonces no habían podido ver el nuevo aspecto de la casa. 96 Casa Codina - Calle de Monterols, 30 Pere Caselles Tarrats / 1905 Se trata de un sencillo edificio de viviendas

188 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

façades, and among all the Modernista buildings in Reus certainly the one in which ceramic tiles play the largest part. The façade combines different techniques, from mosaic to simple rows of tiles, with great richness of resources. With this combination of techniques and colours Caselles managed to create a whole which is very rich in tone and texture. On the first and second floors glazed turquoise ceramic facing is combined with brickwork up to the springer line, and from there up to the floor above decoration is mosaic. On the third floor the façade is completely covered in a combination of decorated glazed tiles and two small mosaic panels showing two white flowers. Beside the door onto the first-floor balcony are two large flowers in relief on a blue mosaic background framing the initials of the house’s owner, SL. The openings are framed by stone features which also serve for the top part of the façade, where four pinnacles support the simple rail of the roof terrace. Care is taken to give a decorative role to the balcony rails, both in the wrought ironwork, the design of which strongly recalls the rails on the stairs in the general service pavilion at the Institut Pere Mata, and in the wave effect they create on the façade, especially on the top two floors. All this helps to give character to one of the narrowest but at the same time one of the most attractive Modernista façades in Reus. 92 CASA MUNNÉ - Raval De Martí Folguera, 2 Pere Caselles Tarrats / 1904 The building contractor Pere Munné Domingo, who had made his fortune from building projects including the Casa Navàs, built a large new house for himself, a fourstorey building with façades overlooking the Carrer de les Barreres, Carrer de Jesús and Raval de Martí Folguera. The main axis of the house is marked by the imposing octagonal bow window on the corner, built of iron and glass, which rises up to the roof and is supported on a column with a large capital at ground floor level. This desire to emphasise the corner within the house as a whole, with a strong vertical sense, has led to comparisons between this house and some work by Domènech i Montaner. There are also similarities to the Casa Navàs in the choice of certain building materials, including the red stone at the base, which oral tradition maintains was borrowed by Munné from the house which Domènech was building in the Plaça del Mercadal, and the abstract design of the arches over the ground floor openings. Of note is the carved decoration of the ground floor, with a frieze of leaves running right round the building, and vegetable motifs to be found over the doorways. The decoration of the rest of the façade is also interesting, focusing basically around the balconies and the horizontal mouldings separating the different floors. The stone balustrade on the roof terrace

vitrifiées décorées et de deux petits motifs de collage représentant deux fleurs blanches. De chaque côté de la porte du balcon du premier étage, sur un collage au fond bleu apparaissent deux grandes fleurs en relief qui entourent les initiales du promoteur de l’édifice (S. L.). Les encadrements des ouvertures sont en pierre, matériau qui fut également utilisé pour la construction de la partie supérieure de la façade qui soutient la simple balustrade du toit avec quatre pinacles. L’architecte a voulu réserver un rôle décoratif aux balustrades des balcons, à la fois à travers le travail du fer forgé, la conception qui rappelle énormément la balustrade de l’escalier du pavillon de services généraux de l’Institut Pere Mata, ou encore à travers les ondulations de la façade, surtout au niveau des étages supérieurs, qui aident à apporter un certain caractère à l’une des façades les plus étroites, mais également les plus attractives du Modernisme de Reus. 92 LA MAISON MUNNÉ Raval De Martí Folguera, 2 Pere Caselles Tarrats / 1904 Le promoteur des travaux, Pere Munné Domingo, qui avait fait fortune grâce à son entreprise de construction et qui, parmi d’autres, construisit des bâtiments remarquables comme la maison Navàs, se fit construire cette nouvelle et grande maison. Il s’agit d’un bâtiment composé d’un rez-de-chaussée et de trois étages, avec des façades donnant sur les rues Barreres et Jesús, et sur le Raval Martí Folguera. L’axe principal de la maison est marqué par une imposante tribune d’angle de forme octogonale, en fer et en verre et qui, soutenue par une colonne avec le large chapiteau du rez-de-chaussée, s’élève jusqu’au toit. Cet intérêt pour convertir cet angle en un point fort de l’édifice, avec une verticalité remarquable, a fait que des parallélismes ont souvent été faits entre cette maison et quelques-unes des œuvres de Domènech i Montaner. On y découvre également des points communs avec la maison Navàs dans le choix des matériaux de construction déterminants, comme par exemple la pierre rouge de la base qui, selon la tradition orale, aurait été empruntée par Munné à la maison que Domènech i Montaner construisait sur la place du Mercadal, tout comme la conception abstraite des arcs des portes du rez-de-chaussée. Mentionnons la décoration sculpturale du rezde-chaussée, avec le liseré en feuilles de la base qui parcourt tout l’édifice, et les motifs végétaux que l’on aperçoit sur les linteaux des portes de ce même rezde-chaussée. La décoration du reste de la façade est également intéressante, concentrée principalement au niveau des encadrements des balcons et des moulures horizontales différenciant les étages. La balustrade en pierre du toit intercale des segments à la conception géométrique entre des petits pinacles à la décoration végétale. Dans le vestibule est conservé un plafond à caissons intéressant, soutenu par des consoles en forme de dragons. Le premier étage conserve la décoration d’origine en plâtre de quelques-uns de ses plafonds, ainsi que les sols authentiques. D’après la tradition, alors que les travaux de l’édifice étaient en cours, les vieilles façades de l’ancien bâtiment avaient été maintenues debout

entre medianeras de planta baja y cuatro pisos, con dos aberturas por planta. Lo hizo construir Ernest Codina Roig, propietario de un negocio mayorista de importación y fabricación de encajes de Bruselas, bordados suizos y otras manufacturas textiles, con almacenes en la fachada posterior de la calle Galió. El interés artístico de este edificio lo encontramos en la decoración de su fachada, que combina dos técnicas diferentes, el esgrafiado y la pintura, y no en su concepción arquitectónica. En cada una de las dos plantas, desde el nivel del suelo hasta la línea de imposta, encontramos una decoración esgrafiada con la reproducción de formas florales que, recortadas sobre un fondo rojizo, parecen esparcirse por la superficie. Este esgrafiado se acaba en el nivel de imposta con un perfil irregular que encaja con la pintura mural que reproduce estilizadas formas vegetales con un fuerte valor lineal de coup de fouet. Justamente la forma de estas franjas decorativas, que parecen colgar desde cada uno de los pisos, podrían estar inspiradas en los encajes de bolillos y blondas que desde esta casa comercializaba Ernest Codina. Las ménsulas de piedra que sostienen los balcones están decoradas con flores y hojas con un cierto paralelismo con los dibujos del esgrafiado. 98 Casa Miró - Calle de Sant Llorenç, 15 Pere Caselles Tarrats / 1905 En 1905, Raimunda Sans, viuda de Miró, en nombre de la familia Miró, propietaria de un importante negocio de comercialización y exportación de vinos, decidió construirse, a pocos metros de la plaza de Prim, un gran edificio que acogiera a su vez la residencia familiar y las instalaciones necesarias para desarrollar su actividad empresarial. El edificio destinado a viviendas, de planta baja y tres pisos, ocupa la esquina entre la calle de Sant Llorenç y la de Recs, mientras que los almacenes ocupan el resto de la finca, con fachada a la calle Pere Òdena además de los dos ya mencionados. Son interesantes los balcones corridos de la primera y segunda planta, que dando la vuelta a la esquina, conforman el nexo de unión entre ambas fachadas, y que como el resto de balcones del edificio, presentan las características barandillas de forja de sección abombada. Sobre el almacén, tres arcos rebajados hacen de fachada de la terraza del piso principal, con un cierto mimetismo de la solución adoptada por Domènech i Montaner en la Casa Navàs. Las fachadas, sobre un zócalo de piedra de aproximadamente un metro de altura, están recubiertas por un estucado que imita un aparejo regular de sillares de piedra. El coronamiento del edificio, formado por una cornisa escalonada, crea un perfil similar a una estructura almenada, pero el proyecto original preveía un coronamiento más complejo y rico formalmente, con la combinación de elementos verticales de obra con otros de forja que daban un carácter más monumental a la fachada. La decoración se concentra en la parte superior de las puertas de los balcones, en los marcos semicirculares con representaciones de origen vegetal. En las dobles ménsulas de piedra que

intersperses geometrically-designed segments with small pinnacles decorated with vegetable motifs. The entrance hall still has an interesting ceiling supported by corbels in the shape of dragons. The first floor has kept the original plaster decoration of some of its ceilings, as well as the floors. According to tradition, while work was proceeding on the building the façades of the old house were left partly standing and were only demolished when the building was finished, so to impress the people of Reus who had not been able to see what the new house looked like. 96 CASA CODINA - Carrer De Monterols, 30 Pere Caselles Tarrats / 1905 This is a simple terraced residential building consisting of five storeys, with two openings on each floor. It was commissioned by Ernest Codina Roig, the owner of a wholesale business importing and manufacturing Brussels lace, Swiss embroidery and other textile products, with a warehouse behind the rear façade on the Carrer de Galió. The artistic interest of this house lies in the decoration of its façade – which combines two different techniques, engraving and painting – rather than its architectural design. Each of the floors, from the bottom up to springer height, has engraved decoration reproducing floral forms which, cut into a reddish background, seem to spread themselves over the surface of the wall. This engraving ends at the level of the springer with an irregular profile which fits into the wall painting portraying stylised vegetable motifs with a strong coup de fouet influence. In fact, this ornamentation, which seems to be suspended from each floor, might have been inspired by the different lace products which Ernest Codina sold from this house. The stone corbels supporting the balconies are decorated with flowers and leaves, somewhat parallel to the engraved designs. 98 CASA MIRÓ - Carrer De Sant Llorenç, 15 Pere Caselles Tarrats / 1905 In 1905 Raimunda Sans, on behalf the Miró family, that of her deceased husband, owner of a major wine sale and export business, decided to build a large building just off the Plaça Prim. This was to house both the family home and its business premises. The four-storey residential building is on the corner of the Carrer de Sant Llorenç and the Carrer dels Recs, while warehouse space takes up the rest of the premises, overlooking the Carrer de Pere Òdena in addition to the streets already mentioned. The long balconies on the first and second floors are of interest in that by running around the corner they provide a link between the two façades. Like the building’s other balconies, they have characteristic bowed wrought-iron rails.

et ne furent démolies qu’à la fin des travaux pour étonner ainsi les habitants de Reus qui n’avaient pas pu découvrir jusqu’alors le nouvel aspect de la maison. 96 LA MAISON CODINA - Rue Monterols, 30 Pere Caselles Tarrats / 1905 Il s’agit ici d’une simple maison d’habitation entre deux édifices mitoyens, composée d’un rezde-chaussée et de quatre étages, avec deux ouvertures par niveau. Elle fut construite pour Ernest Codina Roig, propriétaire d’une entreprise d’importation en gros et de fabrication de dentelles de Bruxelles, de broderies suisses et d’autres produits textiles, avec ses magasins situés du côté de la façade postérieure donnant sur la rue Galió. Plus que dans la conception architecturale, l’intérêt artistique de cet édifice réside dans la décoration de sa façade qui combine deux techniques différentes, le sgraffite et la peinture. A chaque étage, depuis le bas jusqu’à la ligne d’imposte, apparaît une décoration sous forme de sgraffite avec la reproduction de formes florales qui, en relief sur un fond rouge, semblent s’échapper de la surface. Ce sgraffite se termine au niveau de l’imposte avec un profil irrégulier qui s’emboîte dans la peinture murale reproduisant des formes végétales stylisées, avec une forte valeur linéaire typique du coup de fouet. Justement, la forme de ces franges décoratives, qui semblent pendre audessus de chacun des étages, pourrait avoir son inspiration dans les dentelles des coussins et des broderies qu’Ernest Codina commercialisait dans ce même bâtiment. Les consoles en pierre soutenant les balcons sont décorées de fleurs et de feuilles présentant une certaine ressemblance avec les dessins du sgraffite. 98 LA MAISON MIRÓ - Rue Sant Llorenç, 15 Pere Caselles Tarrats / 1905 En 1905, Raimunda Sans, veuve Miró, au nom de la famille Miró propriétaire d’une importante entreprise de commercialisation et d’exportation de vins, décida de faire construire à quelques mètres de la place Prim un grand édifice pour accueillir à la fois sa résidence familiale et les installations nécessaires pour assurer son activité économique. Le bâtiment destiné aux appartements, comprenant un rez-de-chaussée et trois étages, occupe l’angle des rues Sant Llorenç et Recs, alors que les magasins occupent le reste de la propriété, avec la façade donnant sur la rue Pere Òdena, en plus des deux rues déjà mentionnées. Mentionnons les intéressants balcons continus des premier et deuxième étages qui, en faisant le tour de l’angle, forment un trait d’union entre les deux façades et qui présentent, comme le reste des balcons de l’édifice, les caractéristiques balustrades en fer forgé à section bombée. Au-dessus du magasin se trouvent trois arcs surbaissés formant la façade de la terrasse du premier étage, et présentant un certain mimétisme avec la solution retenue par Domènech i Montaner pour la maison Navàs. Les façades, reposant sur une base en pierre d’environ un mètre de haut, sont revêtues d’un stuc imitant des pierres régulières appareillées.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 189

sostienen los balcones distinguimos grabado el característico coup de fouet del Art Nouveau internacional. También es interesante la fachada del otro almacén, con una sucesión de aberturas enmarcadas por un esquema ornamental a base de simuladas dovelas de estuco. El vestíbulo de la casa está decorado con pinturas murales que representan ninfas con copas de vino, alegóricas a la actividad comercial del propietario. El interior del piso principal aún conserva parte de su decoración original, con mobiliario de un rico modernismo floral. 100 Casa Anguera Arrabal de Sant Pere, 43-45 Pere Caselles Tarrats / 1905 En el extremo de la arrabal de Sant Pere, próximo a la plaza de la Sang, encontramos un edificio entre medianeras, de planta baja, entresuelo y tres pisos, que destaca por su rica decoración floral, recientemente restaurada. Es el único ejemplo en la obra de Caselles en el que la decoración desplegada por la fachada tiene un carácter básicamente estructural, con la representación de grupos de rosas de grandes dimensiones casi exentas dispuestas en la cornisa superior del edificio, debajo de la azotea, y en los espacios inferiores de la base de los balcones. Las aberturas se distribuyen en la fachada siguiendo cuatro ejes verticales desde la planta baja hasta el último piso. En la parte baja de la fachada, cinco pilares de piedra, que con sus capiteles sostienen el balcón corrido del piso principal, unifican el espacio ocupado por la planta baja y el entresuelo. Estos cinco pilares tienen una continuidad en las plantas superiores, hasta el coronamiento de la fachada, mediante el uso de estuco que imita un aparejo de sillares regulares de piedra. El resto de la superficie del muro, donde se abren los balcones, está decorada con esgrafiados de motivos florales, como también en el vestíbulo. La combinación de balcones corridos y sencillos, todos ellos con barandillas de forja, ayuda a crear un cierto ritmo compositivo. La originalidad de la fachada de este edificio seguramente tiene parte de su explicación en la personalidad y los conocimientos de su propietario. Josep Anguera Corbella escribió diversos artículos en la Revista del Centro de Lectura de 1901, dedicados a la temática arquitectónica. Bajo el título “El arte en los edificios” dice que “la arquitectura que en otras regiones de España se limita a apropiarse el gusto francés derivado del románico, toma en nuestra tierra un sello de personalidad propia gracias a los esfuerzos de algunos arquitectos como Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí, Sagnier, Gallissà y otros”. Dice que esta arquitectura tiene dos fuentes de inspiración, el gótico civil y la flora y la fauna. Continúa reflexionando sobre estos temas en los artículos “El arte en la vía pública”, publicados en los números siguientes de la misma revista.

190 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

Above the warehouse, three flattened arches form a façade for the first-floor roof terrace, to some extent mimicking the solution adopted by Domènech i Montaner for the Casa Navàs. Above stone facing to a height of a metre, the façades are covered with stucco imitating regular masonry. The top of the façade, formed by a stepped cornice, creates a profile recalling crenellations, but the original design was more complex and rich in form, combining vertical brick features with other iron ones to give a more monumental feel to the façade. Decoration is concentrated in the top part of the doorways onto the balconies, with semicircular surrounds and vegetable designs. On the stone double corbels supporting the balconies can be seen the coup de fouet, so characteristic of international Art Nouveau. Also of interest is the façade of the other store, with a series of openings framed in an ornamental pattern based on stucco simulating the stones above an arch. The entrance hall to the house is decorated with wall paintings portraying nymphs with wine glasses, a reference to the owner’s business activities. The interior of the first floor still has part of its original decoration, with fittings in a rich floral Modernista style. 100 CASA ANGUERA Raval De Sant Pere, 43-45 Pere Caselles Tarrats / 1905 Towards the end of the Raval de Sant Pere, near the Plaça de la Puríssima Sang, is a terraced town house consisting of a ground floor, mezzanine and three upper floors which is striking for its rich floral decoration, recently restored. It is the only project by Pere Caselles in which the decoration of the façade is basically carved, portraying groups of large roses along the cornice at the top of the building, under the roof and in the spaces beneath the balconies. The windows and door are laid out on the façade following four vertical axes from the ground floor up to the top floor. At the bottom of the façade, five stone pillars and their capitals support the long balcony on the second floor, unifying the space taken up by the ground floor and mezzanine/first floor. These five pillars are continued on the upper floors, right up to the top of the façade, by means of stucco in imitation of columns of regular masonry. The rest of the wall surface, opening out onto the balconies, is decorated with engraved floral motifs, as is the entrance hall. The combination of simple long balconies, all with wrought iron rails, helps to create a harmonious composition. The originality of the façade of this building lies partly in the personality and knowledge of its owner. Josep Anguera Corbella wrote several articles for the Revista del Centre de Lectura in 1901 devoted to the topic of architecture. Under the title “Art in Buildings” he stated that, architecture which in other regions of Spain simply appropriates French taste derived from Romanesque, in our land

La partie supérieure de l’édifice, formée par une corniche échelonnée, crée un profil similaire à une structure en créneaux, même si le projet d’origine prévoyait une partie supérieure plus complexe et riche en formes, avec une combinaison d’éléments verticaux et d’autres en fer forgé qui auraient conféré un caractère plus monumental à la façade. La décoration se concentre au niveau de la partie supérieure des portes des balcons, dans les encadrements semi-circulaires avec des représentations d’origine végétale. Sur les doubles consoles en pierre soutenant les balcons, on peut distinguer la sculpture du caractéristique coup de fouet de l’Art Nouveau international. La façade de l’autre magasin est également intéressante, avec une succession d’ouvertures encadrées par un schéma ornemental constitué d’un stuc représentant des vousseaux. Le vestibule de la maison est décoré de peintures murales qui représentent des nymphes avec des verres de vin à la main, une allégorie de l’activité commerciale de la propriétaire. L’intérieur de l’étage principal conserve aujourd’hui encore une partie de sa décoration d’origine, avec le mobilier illustrant un riche modernisme floral. 100 LA MAISON ANGUERA Raval De Sant Pere, 43-45 Pere Caselles Tarrats / 1905 Au bout de la rue Raval de Sant Pere, près de la place de la Sang se trouve un édifice entre deux maisons mitoyennes, formé d’un rez-de-chaussée, d’un entresol et de trois étages, remarquable de par sa riche décoration florale restaurée récemment. Parmi toute l’œuvre de Caselles, il s’agit du seul exemple où la décoration de la façade revêt un caractère essentiellement sculptural, avec la représentation de groupes de roses de grandes dimensions au niveau de la corniche supérieure du bâtiment, sous le toit et sous les piédestaux des balcons. Les ouvertures sont distribuées le long de la façade en suivant quatre axes verticaux depuis le rez-de-chaussée jusqu’au dernier étage. Au niveau du rez-de-chaussée de la façade, cinq piliers en pierre qui soutiennent avec leurs chapiteaux le balcon continu du premier étage, unifient l’espace occupé par le rez-de-chaussée et l’entresol. Ces cinq piliers se poursuivent à travers les plantes supérieures jusqu’au sommet de la façade, en recourant à un stuc imitant des pierres appareillées et régulières. Le reste de la surface du mur où se trouvent les balcons est décoré de sgraffites aux motifs floraux, tout comme l’intérieur du vestibule. La combinaison de balcons continus et simples, tous équipés de balustrades en fer forgé, aide à créer un certain rythme de composition. L’originalité de la façade de cet édifice s’explique sans aucun doute en partie grâce à la personnalité et les connaissances de son propriétaire. Josep Anguera Corbella avait écrit en 1901 plusieurs articles dans La Revista del Centro de Lectura ayant pour objet l’architecture. Sous le titre « L’art dans les Édifices », il affirmait que « l’architecture qui, dans d’autres régions d’Espagne se limite à s’approprier le goût français dérivé du roman, revêt dans notre région une marque de personnalité propre grâce aux efforts de quelques architectes comme Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí, Sagnier, Gallissà et d’autres ». Selon lui, cette architecture disposait

102 Estación Enológica - Paseo de Sunyer, 4-6 Pere Caselles Tarrats / 1906 - 1909 En 1904 el Ayuntamiento solicitó al Gobierno del Estado la creación de una estación enológica, que tenía que responder a las necesidades de la zona de influencia de la ciudad, importante productora de vino, que en aquellos momentos estaba llevando a cabo la replantación de los cultivos con viña americana. En 1905 se creó, por Real Orden, la Estación Enológica de Reus, cuyo primer director fue el ingeniero agrónomo Claudi Oliveras, hasta entonces director de la de Vilafranca del Penedès. Las obras se adjudicaron por subasta a Josep Monné Güell en noviembre de 1906. A pesar de que la recepción definitiva del edificio se hizo efectiva el 30 de abril de 1909, no fue hasta el 27 de noviembre de 1910 que no se inauguraron oficialmente las nuevas instalaciones. El conjunto de construcciones de la Estación Enológica ocupa la isla de casas delimitada por el paseo de Sunyer y las calles Escorxador, Doctor Frías y Doctor Ferran. Está formado por un edificio central, de planta baja y dos pisos, y una serie de edificaciones que, alternando alturas de planta baja y planta y piso, ocupan el perímetro del terreno dejando libre la fachada del paseo de Sunyer, que delimita el jardín con una valla con muro de piedra, ladrillo aplantillado y pilares de ladrillo que sostienen una reja de hierro. Los pilares están decorados con piezas de piedra con la representación de la rosa de la ciudad, y medias esferas recubiertas de mosaico policromo sobre coronas de formas vegetales esculpidas. El edificio central es de planta cuadrada. La planta baja estaba destinada a oficinas y a la vivienda del portero, el primer piso se reservó para vivienda del ingeniero director de la estación, y en el piso superior se ubicaron las viviendas de otros empleados. Sobre la azotea, y como continuación de la caja de la escalera, se levanta una torre de planta cuadrada que, a parte de tener un valor estético, respondía a la necesidad de disponer de un lugar para situar los instrumentos de observación meteorológica. Sus cuatro fachadas están construidas mayoritariamente con ladrillo visto, sobre un zócalo de piedra, e incorporan elementos de obra como los enmarcamientos de los balcones del piso principal, y de otros decorativos de piedra esculpida. La fachada principal se articula a partir de seis pilastras de ladrillo que, arrancando desde el zócalo de mazonería, suben hasta el nivel superior de la fachada, donde recogen unos arcos escarzanos con dovela central de piedra. Estas pilastras tienen una especie de capitel donde se representan escultóricamente diferentes frutos del campo (avellanas, uvas, granadas, aceitunas…) haciendo referencia a la dedicación agrícola del centro. Esta solución decorativa recuerda detalles utilizados per Pere Caselles en 1902 al construir la sede de la sucursal del Banco de España, en la arrabal de Santa Anna, 59. En el piso principal, sobre la puerta de acceso hay un balcón con una interesante baranda de piedra que integra en su diseño el rótulo identificador del edificio, mientras que el resto de los balcones tienen la recurrente barandilla de forja de sección abombada. El tipo de aberturas de fachada varia según los pisos; así, en la planta

has the stamp of a distinct personality thanks to the efforts of a few architects including Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí, Sagnier, Gallissà and others. He asserted that this architecture had two sources of inspiration, civil Gothic and flora and fauna. He reflects further on these topics in the articles “Art in the Street”, published in subsequent issues of the same journal.

102 ESTACIÓ ENOLÒGICA (WINEMAKING INSTITUTE) Passeig De Sunyer, 4-6 Pere Caselles Tarrats / 1906-1909 In 1904 the town council applied to the Spanish government to set up a winemaking institute to meet the needs of the town’s area of influence, a major wine-growing area which at that time was re-planting its vineyards with American stock. The winemaking institute was created in Reus by royal decree in 1905. The first director was to be the agronomist Claudi Oliveras, up to then the director of a similar centre in Vilafranca del Penedès. The tender went to Josep Monné Güell in 1906. Though the building was finally handed over on 30th April 1909, the new premises were not officially inaugurated until 27th November 1910. The site of the winemaking institute occupies the block bounded by the Passeig Sunyer, the Carrer de l’Escorxador, Carrer de Doctor Frías and Doctor Ferran. It consists of a three-storey main building and a series of one and two-storey buildings around the sides of the site, leaving the façade to open onto the Passeig Sunyer. Between the main building and the street is a garden enclosed behind a stone and brick wall with brick pillars supporting metal railings. The pillars are decorated with pieces of stone showing the Reus rose and half spheres covered in coloured mosaic on top sections with sculpted vegetable shapes. The main building is on a square plan. The ground floor was devoted to offices and the porter’s accommodation, the first floor was for the residence of the centre’s director, and the top floor was where the other employees lived. On the roof terrace, the stairwell continues upwards as a square tower which, apart from being decorative, met the requirement for a place to locate the meteorological instruments. The four façades are built largely of exposed brick above half-height stone facing, with stone features including the surrounds of the balcony on the first floor and other carved decorations. The main façade is centred on six brick pillars which rise from the stone facing as far as the upper part of the façade, where they run into flattened arches with stone keystones. These pillars have a kind of capital showing different local produce in carved form (hazelnuts, grapes, pomegranates, olives and so on), in a reference to the centre’s agricultural

de deux sources d’inspiration : le gothique civil, et la faune et la flore. Il développa des réflexions relatives à ces thèmes dans les articles « L’art dans la Vie Publique », publiés lors des parutions suivantes du même magazine. 102 LA STATION ŒNOLOGIQUE Passeig Sunyer, 4-6 Pere Caselles Tarrats / 1906-1909 En 1904, la mairie de Reus demanda au gouvernement espagnol de créer une Station Œnologique pour répondre aux besoins de la zone d’influence de la ville, important centre de production vinicole, et qui procédait à l’époque à la replantation de la région avec des cépages américains. En 1905 voit le jour par Décret Royal la Station Œnologique de Reus dont le premier directeur sera l’ingénieur agronome Claudi Oliveras, jusque là directeur de la station de Vilafranca del Penedès. Les travaux furent adjugés aux enchères à Josep Monné Güell en novembre 1906. Même si la livraison définitive du bâtiment fut effective le 30 avril 1909, ce ne fut que le 27 novembre 1910 que les nouvelles installations furent inaugurées. L’ensemble des constructions de la Station Œnologique occupe le bloc de maisons délimité par le Passeig Sunyer et les rues Escorxador, Doctor Frías et Doctor Ferran. La station est composée d’un bâtiment central comprenant un rez-de-chaussée et deux étages, et plusieurs édifications qui, alternant les hauteurs de rez-de-chaussée et de rez-de-chaussée avec premier étage, occupent le périmètre du terrain en libérant la façade du Passeig Sunyer, délimité par le jardin, et refermé par un mur en pierre, avec des briques et des piliers en brique soutenant une grille en fer. Les piliers sont décorés avec des morceaux de pierre représentant la rose de la ville ainsi que des demi-sphères recouvertes de mosaïque polychrome sur des couronnes aux formes végétales sculptées. Le plan du bâtiment central est carré. Le rezde-chaussée accueille les bureaux et l’habitation du concierge, alors que le premier étage est réservé aux appartements de l’ingénieur directeur de la station, avec les habitations des autres employés à l’étage supérieur. Sur le toit, et dans la continuité de la cage d’escalier se dresse une tour carrée qui, en plus de sa valeur esthétique, répondait à la nécessité d’un endroit pour installer les instruments d’observation météorologique. Les quatre façades du bâtiment sont construites principalement avec de la brique visible, sur une fondation en pierre, et comprennent des éléments d’ouvrage comme les encadrements des balcons du premier étage et d’autres décorations en pierre sculptée. La façade principale est structurée à partir de six colonnes en brique qui, commençant depuis la base en maçonnerie, s’élèvent jusqu’au niveau supérieur de la façade où elles soutiennent des arcs surbaissés avec des vousseaux centraux en pierre. Ces colonnes possèdent une sorte de chapiteau avec des sculptures représentant différents fruits de la région (noisettes, raisin, grenade, olives, etc.) en référence à l’activité agricole de l’institution. Cette solution décorative rappelle les détails utilisés par Pere Caselles en 1902 pour la construction de la succursale de la Banque d’Espagne, au numéro 59 de la rue Raval de Santa Anna. Au niveau du premier étage, au-dessus de la porte

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 191

baja encontramos grandes ventanales con arcos carpaneles; en el primer piso, puertas de balcones con moldura arquitrabada, menos la central, y en el último, aberturas con arcos escarzanos. Preside la fachada un gran escudo de España de piedra. Del interior destacan los espacios de planta baja destinados a oficinas, que se caracterizan por los arrimaderos y mostradores cerámicos de color blanco, y un interesante sistema de cierre a base de tabiques de carpintería y cristal. Estos espacios son muy diáfanos gracias al uso de columnas de fundición de hierro. Desde la zona de oficinas pasamos a los laboratorios, aún hoy activos manteniendo su imagen original. En el resto de edificaciones, con fachadas de aparejo poligonal de piedra y elementos cerámicos, se situaban las aulas, un laboratorio fotográfico, un museo de maquinaria agrícola, zonas de trabajo, una bodega, etc. El proyecto original preveía una tercera planta del edificio principal, así como también un nivel más de altura en la torre de la azotea. También es diferente el diseño de ciertos detalles decorativos, y el de cierre del jardín, que en el plano presenta unos trabajos de forja plenamente modernistas con dinámicas formas coup de fouet. 106 Casa Sagarra - Calle de Sant Joan, 12-14 Pere Caselles Tarrats / 1908 En la calle Sant Joan, cerca de la plaza de Prim, centro neurálgico de la ciudad, se levanta la casa de Jaume Sagarra Constantí, un edificio de viviendas entre medianeras de planta baja y cuatro pisos. El diseño de la fachada recuerda el de la Casa Tomàs Jordi de la calle de Llovera, que Caselles proyectó al año siguiente y del cual creemos que es un precedente con unos niveles de acabados sensiblemente inferiores. Se establece una diferenciación entre la planta baja y el entresuelo y el resto de plantas. El sector bajo de la fachada tiene un primer cuerpo de piedra, la planta baja, y un segundo cuerpo con una delicada decoración escultórica floral que enmarca unas zonas esgrafiadas con la representación de dos animales fantásticos enfrontados acompañados de elementos vegetales. A partir de la planta siguiente, la correspondiente al piso principal, el tratamiento de la fachada es diferente, con un fondo de estuco que imita un aparejo de sillares regulares de piedra, y una rica decoración floral de piedra artificial al nivel de los dinteles de los balcones. La fachada se corona con una cornisa decorativa que alterna motivos vegetales con tres rostros femeninos, y se completa con el cierre de la azotea, que combina la barandilla de forja de hierro y los elementos de obra. Las barandillas de los balcones están resueltas con un sencillo trabajo de forja con aplicaciones de flores de chapa de hierro estampada. 108 Pabellón De Baño Del Mas Vilella Calle del Pare Manyanet, 27 Pere Caselles Tarrats / C.1910 Al lado de Mas Vilella, magnífico ejemplo de las exuberantes masías cercanas a la ciudad que la burguesía reusense se hizo construir durante el siglo XIX, se levanta esta construcción singular,

192 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

role. This decorative solution recalls details used by Pere Caselles in designing the bank of Spain’s offices on the Raval de Santa Anna, no. 59. On the first floor there is a balcony over the main entrance with an interesting stone balustrade which works the name of the centre into its design, while the other balconies have the typical wrought iron rails. The openings in the façade are different on each floor; on the ground floor there are large windows with elliptical arches, the first floor has doorways with architraves opening onto the balconies, with the exception of the middle one, and the top floor has doorways with flattened arches leading onto each balcony. At the top of the façade is a large stone carving of the Spanish crest. Of interest in the interior is the first floor. The offices feature white ceramic counters and rails and an interesting system of metal and glass partitions. The office area is very spacious thanks to the use of cast iron columns. Next to the offices are the laboratories, which still have their original appearance today even though they are still in use. The other buildings, with façades faced in polygonal blocks of stone and ceramic features, were used for classrooms, a photographic laboratory, a museum of agricultural machinery, work areas, a wine cellar and so on. The original plans included a third floor on the main building, as well as another storey on the tower. The design of some of the decorative details was also different, as was that of the garden fence, which in the plans had pure Modernista wrought iron work with lively coup de fouet motifs. 106 CASA SAGARRA - Carrer De Sant Joan, 12-14 Pere Caselles Tarrats / 1908 The house of Jaume Sagarra Constantí, on the Carrer de Sant Joan and near the Plaça Prim, right in the centre of Reus, is a five-storey terraced town house. The design of the façade recalls that of the Casa Tomàs Jordi on the Carrer de Llovera, designed by Caselles the year after, and is believed to be a precursor of the later work though of noticeably poorer quality. The ground floor and first floor (mezzanine) are differentiated from the other floors. On the lower section of the façade, the ground floor is of stone while the first floor has delicate carved floral decoration framing an etched design showing two fantastic beasts facing one another, surrounded by vegetable motifs. The upper floors, from the third upwards, are rather different, with a stucco facing imitating regular masonry and rich floral decoration in artificial stone over the balcony doors. At the top of the façade is an ornamental cornice in which vegetable motifs alternate with three female faces. Above this are wrought iron railings combined with stone features. The balcony railings are very simple wrought ironwork with tooled sheet

d’accès, se trouve un balcon avec une intéressante balustrade en pierre qui intègre dans sa conception l’enseigne identifiant l’édifice, alors que les autres balcons possèdent la même balustrade en fer forgé à section bombée. Le type des ouvertures de la façade diffère selon les étages : ainsi, le rez-de-chaussée présente de grandes fenêtres avec des arcs en anse de panier, le premier étage possède des portes-fenêtres avec une moulure en architrave à l’exception de l’ouverture centrale, et le dernier étage présente des ouvertures avec des arcs surbaissés. La façade est dominée par un grand blason espagnol en pierre. En ce qui concerne l’intérieur, mentionnons les espaces du rez-de-chaussée accueillant les bureaux, et qui se caractérisent par des rampes et des comptoirs en céramique de couleur blanche, et un intéressant système de fermetures à base de cloison en bois et en verre. Ces espaces sont lumineux grâce au recours à des colonnes en fonte. Depuis la zone des bureaux, on accède aux laboratoires, aujourd’hui encore en activité tout en maintenant leur image d’origine. Dans le reste des bâtiments, avec des façades aux appareillages de pierre polygonaux et aux éléments céramiques, se trouvaient les salles, un laboratoire photographique, un musée de machines agricoles, des zones de travail, une cave, etc. Le projet d’origine prévoyait la construction de l’édifice principal avec un étage supplémentaire, ainsi qu’une tour plus haute. La conception de certains détails de décoration est également différente, ainsi que le mur du jardin qui possède sur le plan des décorations en fer forgé complètement modernistes avec des formes dynamiques au coup de fouet. 106 LA MAISON SAGARRA - Rue Sant Joan, 12-14 Pere Caselles Tarrats / 1908 Dans la rue Sant Joan, à proximité de la place Prim, centre névralgique de la ville, se dresse la maison de Jaume Sagarra Constantí, un immeuble d’appartements situé entre deux édifices mitoyens, composé d’un rez-de-chaussée et de quatre étages. La conception de la façade rappelle celle de la maison Tomàs Jordi de la rue Llovera, que Pere Caselles construisit l’année suivante et de laquelle il s’inspira, selon nous, avec des niveaux de finition sensiblement inférieurs. Une différenciation s’établit entre le rez-dechaussée, l’entresol, et le reste des étages. La partie basse de la façade présente un premier corps en pierre, le rez-de-chaussée, et un deuxième corps avec une délicate décoration florale sculptée qui entoure des zones de sgraffites représentant deux animaux fantastiques se faisant face, au milieu d’éléments végétaux. A partir du niveau suivant, celui qui correspond à l’étage principal, le traitement de la façade est diffèrent, avec un fond en stuc imitant la pierre appareillée et régulière, et une riche décoration florale en pierre artificielle au niveau des linteaux des balcons. Au sommet de la façade se trouve une corniche décorative qui alterne des motifs végétaux avec trois visages féminins, et qui est complétée par la frise du toit qui combine une balustrade en fer forgé avec les éléments d’ouvrage. Les balustrades des balcons sont mises en valeur grâce à un ouvrage très simple de fer forgé et des applications de fleurs sur tôle estampée.

que forma parte de las instalaciones del Colegio del Pare Manyanet. Cuando Joan Vilella Estivill, industrial del petróleo y del cristal, compró la masía que antes era propiedad del médico Josep Alberich Cases, solventó la falta de un cuarto de baño con la construcción, en el jardín, de este pabellón aislado. Se trata de un edificio de un solo nivel, de planta cuadrada, con cubierta copulada y claraboya superior. Las cuatro fachadas, blancas, están decoradas con esgrafiados policromos con la representación de ramos de rosas que se concentran en la zona alta de las fachadas y en los enmarcamientos de las ventanas. En la fachada oeste hay una triple ventana singularizada respecto al resto de aberturas, recubierta con “trencadís” de cerámica de color azul y blanco. Si accedemos al interior del pabellón nos encontramos con un primer espacio, de pequeñas dimensiones, con una cubierta de arista con decoración pictórica. Pero pasamos al espacio siguiente, el central, de planta cuadrada, cubierta por una interesante cúpula. Este espacio, destinado a sala de baño, tenía una bañera empotrada en el suelo, actualmente tapada. Los muros, estucados y de color blanco, están decorados en los ángulos con unos esgrafiados dorados, con dibujos vegetales muy estilizados, que, desde el suelo, suben hasta las conchas que sostienen la cúpula. El diseño de los esgrafiados nos recuerda la estética propia del circulo vienés, con las soluciones empleadas por la sezession. En la media esfera se combinan los dibujos calados, con la decoración vegetal también dorada. Esta sala central queda aislada del exterior por un pasillo de servicio que la rodea, y se ventila y ilumina gracias al sistema de doble cúpula que la cubre. Exteriormente la cubierta está rodeada por un voladizo formado por bovedillas perpendiculares a las fachadas, soportados por tirantes de hierro. El mismo sistema de cubierta se repite en la cúpula central. Ambas cubiertas están decoradas con cerámica vidriada, combinando piezas lisas de color blanco con piezas decoradas en el nivel inferior, y piezas decoradas con piezas lisas azules en la cubierta superior. 112 Casa Iglésias - Calle de Jesús, 3-5-7 Pere Caselles Tarrats / 1908 Edificio de viviendas entre medianeras de planta baja y tres pisos formado por tres escaleras de vecinos, a pesar que gracias al trato unitario de su fachada consigue dar la impresión de tratarse de un único y amplio edificio. En la planta baja, construida con piedra, encontramos los detalles decorativos escultóricos de trabajo más esmerado, concretamente en la decoración floral en forma de ramos de violetas situados sobre el dintel de cada una de las tres puertas de acceso a las escaleras. Actualmente dos de estos accesos han estado transformados en locales comerciales. En el resto de plantas la fachada está recubierta con un estuco que imita un aparejo de piedra almohadillada y la rica decoración vegetal, más tosca que la de la planta baja, se reduce a los enmarcamientos de los balcones. La planta principal presenta una cierta diferenciación respecto a las otras dos, mediante el uso de tres balcones corridos que se reparten las

metal flowers attached. 108 BATH HOUSE OF THE MAS VILELLA Carrer Del Pare Manyanet, 27 Pere Caselles Tarrats / C. 1910

108 LE PAVILLON DE BAIN DU MAS VILELLA Rue Pare Manyanet, 27 Pere Caselles Tarrats / Vers 1910

This distinctive building is sited next to the Mas Vilella, a magnificent example of the extravagant country houses built near the town by the Reus bourgeoisie in the 19th century. It now forms part of the site of the Pare Manyanet school. When Joan Vilella Estivill, a businessman into oil and glass, bought the farm which had previously belonged to the doctor Josep Alberich Cases, he solved the problem of the lack of a bathroom by building this detached pavilion in the garden. It is a single-storey building on a square floor plan, with a domed roof with a window in the top. The four white exterior walls are decorated with coloured engraving depicting bunches of roses, concentrated at the top and around the window frames. On the west side there is a triple window which is distinct from the rest, covered with blue and white ceramic mosaic. Upon entering the pavilion, the first room is small in size, with an arris roof with pictorial decoration. After this comes the main room; this is square, with an interesting domed roof. This was the bathroom and had a bath set into the floor, which is now covered over. The walls, covered with white stucco, are decorated in the corners with gold engraving showing highly stylised vegetable patterns which, seen from the ground, rise up to the haunches which support the dome. The design of the engraving recalls the patterns of the Viennese circle in the solutions used by the Sezession style. On the domed ceiling the engraved patterns mingle with vegetable motifs, which are also gilded. This central room is separated from the exterior by a service passage running around it, and is ventilated and lit by the double dome system above it. On the outside the roof is surrounded by a ledge made up of small arches at right angles to the walls, supported by iron bars. The same roof system is repeated on the central dome. Both roofs are decorated with glazed tiles, combining plain white pieces with decorated ones on the lower level, and decorated pieces with plain blue ones on the top part of the roof.

À côté du Mas Vilella, un magnifique exemple de mas exubérant que la bourgeoisie du XIXème siècle se faisait construire près de la ville de Reus, fut érigée cette construction singulière qui fait partie des installations de l’Ordre du Père Manyanet. Lorsque Joan Vilella Estivill, un industriel du pétrole et du verre, acheta le mas qui appartenait auparavant au docteur Josep Alberich Cases, il résolut l’absence d’une salle de bain en construisant dans le jardin ce pavillon isolé. Il s’agit d’un édifice d’un seul niveau, carré et recouvert d’une coupole couronnée par une lanterne supérieure. Les quatre façades blanches sont décorées de sgraffites polychromes représentant des bouquets de roses qui se concentrent dans la partie supérieure des façades et au niveau des encadrements des fenêtres. La façade ouest présente une triple fenêtre différente du reste des ouvertures, recouverte d’un collage en céramique de couleur bleu et blanc. Si l’on rentre à l’intérieur du pavillon, on découvrira un premier espace aux dimensions réduites, avec une couverture en arête et une décoration picturale. En entrant dans la salle suivante, l’espace central de forme carrée est recouvert par une intéressante coupole. Cet espace, occupé par la salle de bain, possédait une baignoire creusée dans le sol et qui est aujourd’hui bouchée. Les murs blancs, recouverts de stuc, sont décorés aux angles avec des sgraffites dorés, et des dessins végétaux très stylisés qui, depuis le sol, montent jusqu’aux pendentifs soutenant la coupole. La conception des sgraffites nous rappelle l’esthétique propre du cercle de Vienne, avec les solutions inspirées du sezession style. A la mi-hauteur se combinent les dessins avec une décoration végétale également dorée. Cette salle centrale communique à l’extérieur par un couloir de service qui l’entoure et qui est ventilé et éclairé grâce à un système de double coupole. A l’extérieur, la couverture repose sur les vides formés par les retours perpendiculaires des façades, soutenue par des tirants en fer. Le même système de couverture est utilisé pour la coupole centrale. Les deux couvertures sont décorées avec de la céramique vitrifiée, en combinant des pièces polies de couleur blanche avec des pièces décorées au niveau inférieur, ainsi que des pièces décorées avec des pièces polies bleues pour la partie supérieure.

112 CASA IGLÉSIAS - Carrer De Jesús, 3-5-7 Pere Caselles Tarrats / 1908 This four-storey terraced building is made up of flats around three different staircases, though the unitary treatment of the façade gives the impression that it is a single broad house. The most painstaking carved decoration is on the stone-built ground floor, specifically the floral decoration in the form of bunches of violets situated over the three doorways leading to the stairs. Two

112 LA MAISON IGLÉSIAS - Rue Jesús, 3-5-7 Pere Caselles Tarrats / 1908 Edifice d’appartements situé entre deux immeubles mitoyens, et composé d’un rez-dechaussée et de trois étages possédant trois escaliers, malgré le traitement uniforme de la façade qui donne l’impression d’un seul et long édifice. Le rez-de-chaussée, construit en pierre, possède des détails décoratifs sculptés avec des ouvrages très soignés, comme par exemple la décoration florale en forme de bouquet de violettes située sur le linteau de chacune des trois portes donnant accès aux escaliers. Aujourd’hui, deux accès ont été transformés en boutiques.

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 193

nueve aberturas existentes. Las barandillas de los balcones reproducen el modelo de forja de hierro que podemos encontrar en otros muchos edificios reusenses contemporáneos. Este edificio fue construido por Josep M. Iglésias Òdena, copropietario del Vapor Vell, una de las más importantes industrias textiles del momento, para alojar en él los técnicos de grado superior que trabajaban en la factoría. Ocho años antes él mismo, junto con su hermano, había edificado la Casa Punyed de la calle de Llovera, también proyectada por Pere Caselles. Se da la circunstancia que se ha conservado el plano original del edificio que se entregó al promotor y que, a diferencia del que se presentó al Ayuntamiento para iniciar los trámites del permiso de obras, está firmado por el autor del proyecto, Pere Caselles Tarrats. 114 Escuelas Prat de la Riba Avenida Prat de la Riba, 36 Pere Caselles Tarrats / 1908 - 1917 Edificio aislado de un solo nivel, dispuesto en planta en forma de doble T descompensada. A partir del acceso principal, en la avenida de Prat de la Riba se marca una distribución simétrica de los espacios respondiendo a la separación originaria por el género de los alumnos. El diseño de los espacios de la escuela responde al interés de Pere Caselles por seguir las ideas higienistas presentes en las corrientes de reforma pedagógica del momento; así, las aulas, con una altura de techo considerable, disfrutan de una importante iluminación natural filtrada a través de amplios ventanales que, gracias al diseño de su carpintería metálica, permiten la renovación constante del aire por la parte superior. Las fachadas están construidas con materiales resistentes y de fácil mantenimiento, como la obra vista y la piedra. Para elementos determinados, como por ejemplo las ménsulas que sostienen la cornisa del edificio, se usa el ladrillo aplantillado. En las fachadas largas de los dos cuerpos del edificio domina el espacio vacío sobre el muro, que se reduce este a potentes pilares de ladrillo unidos entre ellos con arcos rebajados, también de obra vista. La fachada principal, en la avenida Prat de la Riba, está presidida por un gran escudo de España sostenido por dos leones rampantes, testimoniando que la obra recibió financiación del gobierno del estado. Sobre las dos puertas de acceso a la escuela hay el escudo de la ciudad. En los testeros de los dos cuerpos de las aulas encontramos escudos con las cuatro barras ondeantes en alusión a la provincia de Tarragona, y con la cruz de Sant Jordi, además de los escudos con la rosa de Reus que se reparten por todo el edificio. Tanto en la fachada principal como en las cuatro cortas de los dos cuerpos del edificio, aprovechando la inclinación de la cubierta a doble vertiente, se crean unos testeros donde arcos de carga permiten la perforación del muro garantizando la ventilación de la planta bajo cubierta, que actúa como cámara de aire. La decoración se completa con una serie de plafones cerámicos con dibujos azules sobre un fondo blanco. Cuatro de estos plafones, los más grandes y que ocupan una especie de ventanas

194 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

of these entrances have now been turned into shops. On the other floors the façade is covered in stucco imitating split-face blocks of stone. The rich vegetable decoration, coarser than that on the ground floor, is restricted to the mouldings around the balconies. The first floor is somewhat different from the ones above it, as the nine windows open onto three long balconies. The balcony railings are of the wrought iron type to be found on many Reus buildings of the day. This building was commissioned by Josep Maria Iglésias Òdena, a partner in the Vapor Vell, one of the most important factories in Reus at the time, as housing for senior experts working at the mill. Eight years previously he had, together with his brother, had the Casa Punyed built on the Carrer de Llovera, also designed by Pere Caselles. The original plans to the building which were handed over to the owner have survived and, unlike the plans submitted to the town hall to apply for building permission, are signed by Pere Caselles Tarrats.

Au niveau des autres étages, la façade est recouverte d’un stuc imitant la pierre appareillée et elle présente une riche décoration végétale, moins fine que celle du rez-de-chaussée se réduisant aux encadrements des balcons. Le premier étage est relativement différent des deux autres, grâce à la présence de trois balcons continus qui se répartissent les neuf ouvertures existantes. Les balustrades des balcons reproduisent le modèle en fer forgé que l’on peut retrouver à Reus sur beaucoup d’édifices de la même époque. Cette maison fut construite pour Josep M. Iglésias Òdena, copropriétaire de Vapor Vell, l’une des industries textiles les plus importantes de l’époque, pour y loger les techniciens supérieurs qui travaillaient dans son usine. Huit ans auparavant, conjointement avec son frère, il avait fait construire la maison Punyed de la rue Llovera, dont l’architecte était également Pere Caselles. Il se trouve que le plan d’origine de l’édifice qui fut remis au promoteur a été conservé, et qu’à la différence de celui qui fut présenté à la mairie pour l’obtention du permis de construire, ce premier porte la signature du véritable auteur du projet, Pere Caselles Tarrats.

114 ESCOLES PRAT DE LA RIBA Avinguda Prat De La Riba, 36 Pere Caselles Tarrats / 1908-1917

114 LES ÉCOLES PRAT DE LA RIBA Avenue Prat De La Riba, 36 Pere Caselles Tarrats / 1908-1917

This school is housed in a purpose-built single-storey detached building, laid out on the form of an unequal double T. Its design is symmetrical, centring on the main entrance in the Avinguda Prat de la Riba, the two halves corresponding to the separation by sex of the pupils. The design of the spaces inside the school reflects Pere Caselles’ interest in following the hygienist ideas then present in currents of educational reform. Thus, the classrooms have high ceilings and benefit from a lot of natural light through the large windows which, due to the design of their metal frames, allow air to circulate constantly through the top. The façades are built in tough, easily maintained materials like brick and stone. Some features, like for example the corbels supporting the cornice of the building, use moulded bricks. The long façades of the two wings of the building consist largely of empty space, being built with powerful brick pillars joined by flattened arches. A large Spanish crest supported by two rampant lions presides over the main façade facing the Avinguda Prat de la Riba, reminding the observer that the project received finance from the Spanish government. The crest of Reus is over the two entrances to the school. The gable ends of the two wings of classrooms have crests with the four wavy bars, emblem of the province of Tarragona, and the cross of St. George, the patron saint of Catalonia. Crests bearing the rose of Reus appear all around the building. On both the main façade and on the four short ones there are load-bearing arches under the sloping roof ends which leave space for openings to ensure ventilation of the roof space, which

Edifice isolé à un seul niveau, avec un plan en forme de double T décompensé. A partir de l’accès principal donnant sur l’Avenue Prat de la Riba, apparaît une distribution symétrique des espaces en réponse à la séparation nécessaire entre les garçons et les filles. La conception des espaces répond aux idées hygiénistes présentes lors des courants de réforme pédagogique de l’époque ; ainsi, les salles de classes, d’une hauteur considérable, font l’objet d’un important éclairage naturel filtré à travers de grandes fenêtres qui, grâce à la conception de la structure métallique du bâtiment, permettent la rénovation constante de l’air par la partie supérieure. Les façades sont construites à base de matériaux résistants et faciles à entretenir, comme les matériaux visibles et la pierre. Pour certains éléments, comme par exemple les consoles soutenant la corniche de l’édifice, des briques plates ont été utilisées. Sur les longues façades des deux corps de bâtiment, domine l’espace vide du mur, ce dernier se réduisant à de puissants piliers en briques unis entre eux par des arcs surbaissés également en brique visible. La façade principale, donnant sur l’Avenue Prat de la Riba, est dominée par un grand blason espagnol soutenu par deux lions rampants, témoignage de l’aide reçue du gouvernement de l’Etat pour financer les travaux. Les deux portes d’accès à l’école possèdent le blason de la ville. Au bout des deux corps de bâtiment se trouvent des blasons avec les quatre barres ondulantes en allusion à la province de Tarragone, et avec la croix de Saint Georges, en plus des blasons représentant la rose de Reus qui se répètent dans tout l’édifice. A la fois au niveau de la façade principale comme au niveau des deux petites façades des deux corps du bâtiment, en profitant de l’inclinaison de la toiture à deux pentes, se trouvent des arcs porteurs permettant la perforation du mur en garantissant la ventilation du sous-sol couvert faisant office de chambre d’air.

ciegas de las fachadas cortas del ala grande el edificio, son obra de Francesc Labarta Planas (Barcelona, 1883-1963). En ellas se representan cuatro episodios del Nuevo Testamento relacionados con el mundo de la infancia, titulados: “abrazándoles les bendecía, entre los doctores oyéndoles y preguntándoles, hallareis el niño envuelto en pañales, y el Espíritu Santo vendrá sobre ti”. Completan la decoración del edificio una serie de representaciones florales geometrizadas esculpidas en piedra, situadas como si fuesen los capiteles de los robustos pilares de obra. Las cubiertas, a dos aguas, también reciben un tratamiento plástico, con la combinación de tejas de barro cocido y tejas vidriadas de color verde y amarillo, que crean formas geométricas. El muro opaco de obra que originalmente cercaba el recinto fue substituido por la actual reja de forja para facilitar la visión del conjunto desde el exterior. El proyecto seguramente fue redactado en 1908, aprovechando una convocatoria de subvención del Estado. El 10 de noviembre de 1909 las obras se adjudicaron por subasta al contratista Pau Bartolí (que ya había trabajado con Caselles y Domènech i Montaner en el Instituto Pere Mata), por 111.845,52 pesetas. El 9 de diciembre siguiente se realizó la primera liquidación; se habían realizado, entre otros trabajos, excavaciones para cimentaciones y los muros de cierre exteriores. Pero la construcción avanzó muy lentamente hasta el punto que exactamente cuatro años después la sección de arquitectura escolar de la Dirección General de Primera Enseñanza dirigió una comunicación al Ayuntamiento quejándose del importante retraso de las obras. La escuela fue definitivamente inaugurada el 10 de junio de 1917. 118 Casa Sardà Martí Arrabal de Martí Folguera, 29 Pere Caselles Tarrats / 1909 Edificio de planta baja y tres pisos entre medianeras, con las aberturas de toda la fachada ordenadas siguiendo dos ejes longitudinales, hecho construir por Antoni Sardà Martí. La planta baja está totalmente construida con piedra, con los dinteles de las dos puertas decorados con delicadas formas vegetales. El resto de la fachada está recubierta por un estucado de muy buena calidad que imita un aparejo de piedra ligeramente almohadillado. Los marcos de las puertas de los balcones están decorados con motivos vegetales con un gran florón que parece sostener la base del balcón inmediatamente superior. Las barandillas de forja siguen un modelo muy difuso en el conjunto de la arquitectura modernista reusense, con un diseño de sección abombada, formado por perfiles retorcidos a los que se aplican elementos de plancha de hierro estampada de producción seriada. El coronamiento de la fachada, de perfil ondulado, refuerza el aspecto serenamente modernista del edificio, y es un buen ejemplo de la amplia difusión de este estilo arquitectónico que, usando unos materiales más bien sencillos y en muchos casos de producción seriada, era capaz de construir edificios con bellas fachadas.

acts as an air chamber. The decoration also includes a series of ceramic panels with blue designs on a white background. Four of these panels – the largest – occupy spaces with the appearance of blind windows on the short façades of the main wing of the building and are by Francesc Labarta Planas (1883-1963) of Barcelona. They show four episodes from the New Testament related to the world of childhood, entitled “embracing them he blessed them,” “among the doctors listening to them and asking questions,” “you shall find the child wrapped in swaddling” and “the holy spirit shall come upon you.” The decorative features of the building are completed with a series of geometrical floral patterns carved in stone and placed as if they were the capitals of the robust pillars in the walls. The sloping roofs are also decorated, combining terracotta tiles with green and yellow glazed ones to create geometrical designs. The blank brick wall which originally surrounded the site was replaced with the present metal railings to improve the view of the building from outside. The plans were almost certainly drawn up in 1908, in a bid for state subsidies then available. On 10th November 1909 the work was awarded to the contractor Pau Bartolí – who had previously worked with Caselles and Domènech i Montaner on the Institut Pere Mata – for 111,845.52 pesetas. On 9th December the first payment was made; work already done at that point included digging for the foundations and the perimeter walls. However, work progressed very slowly, to a point where exactly four years later the school architecture section of the government department responsible for primary education issued a formal complaint to the town council regarding the delay in building. The school was finally inaugurated on 10th June 1917. 118 CASA SARDÀ MARTÍ Raval De Martí Folguera, 29 Pere Caselles Tarrats / 1909 This four-storey terraced building, with the openings on the whole of the façade laid out along two longitudinal axes, was commissioned by Antoni Sardà Martí. The ground floor is built entirely in stone, with the lintels of the two doorways decorated with delicate vegetable patterns. The rest of the façade is faced in very high-quality stucco imitating a split-face block stone wall. The surrounds of the doorways onto the balconies are decorated with vegetable motifs, with a large finial which appears to support the base of the balcony immediately above. The wrought iron rails are of a type which is widespread in the Modernista architecture of Reus, with a bowed rails made up of twisted strips to which mass-produced sheet metal features are fixed. The top of the façade, with an undulating profile, reinforces the serenely Modernista

La décoration est complétée par une série de motifs céramiques aux dessins bleus sur fond blanc. Quatre de ces motifs, les plus grands occupant une sorte de fenêtre aveugle des façades courtes de la grande aile de l’édifice, sont l’œuvre de Francesc Labarta Planas (Barcelone, 1883-1963). Ces derniers représentent quatre épisodes du Nouveau Testament en relation avec le monde de l’enfance, intitulés « abrazándoles los bendecía (en les embrassant, il les bénissait), entre los doctores oyéndoles et preguntándoles (entre les docteurs les écoutant et leur demandant), hallareis el niño envuelto en pañales (vous trouverez l’enfant dans ses langes), et « el Espíritu Santo vendrá sobre ti » (le Saint Esprit viendra à toi). La décoration de l’édifice est complétée par une succession de représentations florales géométriques sculptées dans la pierre et disposées comme s’il s’agissait des chapiteaux des robustes piliers de la structure. Les toitures à deux pentes font également l’objet d’un traitement plastique avec la combinaison de tuile en terre cuite et de tuiles vitrifiées de couleur verte et jaune, en créant des formes géométriques. Le mur opaque qui, à l’origine, entourait l’enceinte, a été substitué par l’actuelle grille en fer forgé afin de faciliter la vue de l’ensemble depuis l’extérieur. Le projet fut probablement établi en 1908, en profitant d’un appel d’offre pour des subventions de l’Etat. Le 10 novembre 1909, les travaux ont été adjugés à Pau Bartolí (qui avait déjà travaillé avec Pere Caselles et Domènech i Montaner pour l’Institut Pere Mata) pour 111.845,52 pesetas. Le 9 décembre qui suivit eut lieu la première liquidation, avec les travaux des fondations et les murs d’enceinte extérieurs déjà construits, parmi d’autres éléments. Mais la construction progressa très lentement jusqu’au point où, quatre ans plus tard, le département d’architecture scolaire de la Direction Générale de l’Enseignement Primaire envoya une lettre à la Mairie en se plaignant du retard important des travaux. L’école fut finalement inaugurée le 10 juin 1917. 118 LA MAISON SARDÀ MARTÍ Raval De Martí Folguera, 29 Pere Caselles Tarrats / 1909 Bâtiment situé entre deux immeubles et composé d’un rez-de-chaussée et de trois étages, avec les ouvertures de toute la façade ordonnées selon deux axes longitudinaux, construit pour Antoni Sardà Martí. Le rez-de-chaussée est entièrement construit en pierre, avec les linteaux des deux portes décorés avec des formes végétales délicates. Le reste de la façade est recouvert d’un stuc de très bonne qualité qui imite des pierres appareillées légèrement en relief. Les cadres des portes des balcons sont décorés avec des motifs végétaux et un grand fleuron qui semble soutenir la base du balcon immédiatement supérieur. Les balustrades en fer forgé respectent un modèle très répandu dans l’ensemble de l’architecture moderniste de Reus, avec une conception en section bombée, formé par des profils tordus sur lesquels sont appliqués des éléments en tôle de fer estampée, produits en série. La partie supérieure de la façade, au profil ondulant, renforce l’aspect sereinement moderniste

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 195

120 Casa Tomàs Jordi - Carrer de Llovera, 19-21 Pere Caselles Tarrats / 1909 - 1910 En 1909 Caselles proyectó, por encargo del notario Tomàs Jordi Espinàs, el inmueble situado en los números 19 y 21 de la calle de Llovera. Se trata de un edificio de nueva planta con una fachada muy bien estructurada, dividida horizontalmente en dos zonas distinguibles por los materiales utilizados y la calidad de sus acabados. La zona inferior, formada por la planta baja y el entresuelo, se diferencia por el uso del paramento de piedra con un diseño de las aberturas, repertorio decorativo y complementos de forja, muy esmerados. En el entresuelo se abren tres grandes ventanas, relacionadas con las tres puertas de la planta baja, que crean una fachada lo bastante diáfana para facilitar la entrada de luz natural, dada la estrechez de la calle. El moldurage de los enmarcamientos adopta formas orgánicas, redondeadas, que recuerdan algunas soluciones del ensanche barcelonés, no tan usuales en el paisaje arquitectónico reusense. La decoración, a base del trabajo de la piedra natural, es una de las más conseguidas en la producción de Caselles. Los dos pilares centrales, decorados con estrías longitudinales, presentan en la zona alta decoración vegetal en forma de hojas de castaño afrutadas, que enmarcan dos medallones con las iniciales del promotor, T.J., y la fecha de su finalización, el 1910. Completan la decoración las formas vegetales arremolinadas en los enmarcamientos de las ventanas, y los grupos de flores y hojas de la parte alta, debajo del balcón del piso principal. El resto de la fachada está estucada, profusamente decorada con elementos escultóricos de piedra artificial, situados en los enmarcamientos de los balcones, en los frisos decorativos que les une y en la zona del coronamiento del edificio. Es una decoración barroquizante, llena a rebosar de guirnaldas de rosas, que parecen invadir las superficies. Entre las puertas de los balcones de la planta principal, las rosas dejan lugar a la representación de dos rostros femeninos con las largas y movidas cabelleras tópicamente modernistas. El proyecto preveía un coronamiento de la fachada mucho más atrevido, marcando las líneas verticales con dos pináculos en los extremos de la fachada. En el trabajo de forja del edificio encontramos dos estilos diferentes; por una parte las barandillas de los balcones, que repiten el modelo de barandilla de sección abombada enriquecida con elementos de plancha de hierro estampada tan usual en la arquitectura modernista reusense; y por otra, las fantásticas barandillas de forja de las tres ventanas del entresuelo, con la estilización de formas vegetales siguiendo la estética de coup de fouet característica del Art Nouveau internacional. Una bella muestra del trabajo de forja también la encontramos en las rejas que protegen las tarjetas superiores de las tres puertas de la planta baja. La puerta de la escalera, de doble hoja, es un buen ejemplo de la aplicación de las formas modernistas en la ebanistería, llegando el interés estético a todos los detalles del edificio. En el vestíbulo hay pavimento hidráulico, un arrimadero de cerámica decorada y un estucado decorado con esgrafiados que repiten rítmicamente el dibujo de una corona de laurel.

196 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

appearance of the building. It is a good example of this architectural style, using relatively simple, often mass-produced, materials to construct buildings with fine façades.

de l’édifice, et constitue un excellent exemple de la large diffusion de ce style architectural qui, par l’usage de matériaux souvent simples et dans beaucoup de cas produits en série, permettait d’offrir des édifices proposant de belles façades.

120 CASA TOMÀS JORDI Carrer De Llovera, 19-21 Pere Caselles Tarrats / 1909-1910

120 LA MAISON TOMÀS JORDI Rue Llovera, 19-21 Pere Caselles Tarrats / 1909-1910

In 1909 Caselles, commissioned by the notary Tomàs Jordi Espinàs, the building situated at no. 19 and 21 on the Carrer de Llovera. It was an entirely new building with a finely-balanced façade, divided horizontally into two distinct parts by the materials used and the quality of the workmanship. The bottom part, made up of the ground floor and the first floor (mezzanine), differs from the rest in the stone finish with painstakinglydesigned openings, decoration and wrought iron features. There are three large windows in the mezzanine, linked to the three doors on the ground floor to create a spacious façade in order to allow more light in, given the narrowness of the street. The surrounds have rounded, organic forms which recall some of the solutions in Barcelona’s Eixemple district, but are not so usual in the architectural landscape of Reus. The decoration, based on masonry, is one of the finest to be found in Caselles’ work. The two fluted central pillars have vegetable decoration towards the top, in the form of chestnut leaves surrounding two medallions bearing the owner’s initials, T.J., and the date of completion, 1910. The decoration is completed with swirling vegetable motifs around the windows, and the groups of flowers and leaves higher up, beneath the second-floor balcony. The rest of the façade is covered in stucco, profusely decorated with features carved in artificial stone around the balconies, in the decorative friezes linking them and at the top of the façade. The decoration tends towards the baroque, packed with garlands of roses which seem to invade the wall surfaces. Between the doorways onto the secondfloor balconies, the roses make way for two typically Modernista female faces with long, winding hair. The original plan was much more daring with the top of the façade, emphasising the vertical lines with a pinnacle at each side of the façade. The wrought iron work on the building falls into two styles. On the one hand, the balcony rails repeat the bowed model with features fixed on which is so typical of Reus Modernista architecture. On the other, the wonderful wrought iron rails under the three windows of the mezzanine have vegetable motifs in the international Art Nouveau coup de fouet style. A fine example of wrought ironwork is also to be found in the bars protecting the fanlights over the three doorways on the ground floor. The double door to the staircase is a fine example of the application of Modernista forms to woodwork, giving every detail of

En 1909, Pere Caselles conçut, à la demande du notaire Tomàs Jordi Espinàs, l’immeuble situé aux numéros 19 et 21 de la rue Llovera. Il s’agit d’un édifice dont la construction remonte à cette date, avec une façade très bien structurée, répartie horizontalement en zones distinctes de par les matériaux utilisés et la qualité des finitions. La zone inférieure formée par le rez-de-chaussée et l’entresol, est différenciée du reste par le recours à un revêtement en pierre et la conception des ouvertures, ainsi que par son répertoire décoratif et les compléments en fer forgé très soignés. L’entresol s’ouvre sur trois grandes fenêtres respectant la largeur des portes du rez-de-chaussée, en créant une façade très diaphane pour faciliter l’entrée de la lumière naturelle, étant donné le peu de largeur de la rue. Les moulures des encadrements adoptent des formes organiques, arrondies, qui rappellent certaines solutions du quartier de l’Eixample de Barcelone, et qui sont plus rares dans le panorama architectural de Reus. La décoration, dont la base repose sur le travail de la pierre naturelle, est l’une des plus réussies de toute l’œuvre de Pere Caselles. Les deux piliers centraux, décorés de stries longitudinales, soutiennent dans la partie supérieure une décoration végétale en forme de feuilles de châtaigniers qui entourent deux médaillons avec les initiales du promoteur, T. J., et la date de fin des travaux, 1910. La décoration est complétée par des formes végétales entortillées dans les encadrements des fenêtres, et par des groupes de fleurs et de feuilles dans la partie haute, sous le balcon de l’étage principal. Le reste de la façade est recouvert d’un stuc, et est décorée à profusion avec des éléments sculptés en pierre artificielle, situés au niveau des encadrements des balcons, au niveau des frises décoratives qui les unissent, et dans la partie supérieure de l’édifice. Il s’agit d’une décoration aux traits baroques, regorgeant de guirlandes de roses qui semblent envahir les espaces. Entre les portes des balcons de l’étage principal, les roses cèdent la place à la représentation de deux visages féminins avec les cheveux longs au vent, image typique du moderniste. Le projet prévoyait une partie supérieure de la façade beaucoup plus audacieuse, qui devait mettre en valeur les lignes verticales avec deux pinacles aux extrémités de la façade. Parmi le travail en fer forgé de l’édifice, on trouve deux styles différents : d’un côté, les balustrades des balcons qui reproduisent le modèle de balustrades à section bombée, enrichie d’éléments de tôle en fer estampée très courante dans l’architecture moderniste de Reus ; et de l’autre, les fantastiques balustrades en fer forgé des trois fenêtres de l’entresol, avec une stylisation des formes végétales dans le respect de l’esthétique du coup de fouet caractéristique de l’Art Nouveau international. Un bel exemple de travail en fer forgé se trouve également au niveau des grilles qui protègent les éléments supérieurs des trois portes

A pesar de esta apariencia exterior completamente modernista del edificio, la estructura interior responde a un sistema arquitectónico tradicional, con muros de carga y techos con bovedillas ente vigas de madera; recordando que muchas veces el modernismo se queda en una transformación epidérmica de la arquitectura, sin alterar su esencia. 124 Casa Mata - Calle de Casals, 15 Pere Caselles Tarrats / 1909 Ricard Mata Miarons, doctor en medicina y cirugía, que había sido vocal del primer Consejo de Administración de la Sociedad Anónima Manicomio de Reus, y que más tarde sería su presidente, encargó a Caselles en 1909 la construcción de nueva planta del número 15 de la calle Casals. La solución adoptada en esta estrecha fachada recuerda a la aplicada a la del número 19 de la calle de las Galanes, correspondiente a la biblioteca de Pau Font de Rubinat, pero en este caso, la construcción aún no se ha alejado de los recuerdos historicistas, que utilizan elementos derivados de la arquitectura gótica, como por ejemplo la barandilla con trabajo de tracería, o las tres ventanas lobuladas del último piso. Recuperando lo que ya había hecho en el inicio de su carrera, como en el caso de las casas Punyed y Querol, ambas en la calle de Llovera, Caselles combina el muro de obra vista de la fachada, con los elementos puntuales de piedra. 126 Casa Grau - Calle de Sant Joan, 32 Pere Caselles Tarrats / 1910 - 1911 Edificio esquinero de planta baja y tres pisos, que enfatiza la fachada principal. En 1910 Miquel Grau Cabré, un importante propietario rural de Riudecols, encargó a Pere Caselles la construcción de este edificio. La fachada, una de las más logradas de la obra de Caselles, se estructura mediante la ordenación simétrica de las aberturas, en número de dos en la planta baja, piso principal y primer piso; y una centrada, en forma de ojo de buey, en la última planta. El perfil del coronamiento de la fachada tiene influencias del Art Nouveau centroeuropeo, así como el diseño de los enmarcamientos de las aberturas de la fachada principal, resultado de la combinación de la forma circular, con las formas rectas de las jambas de las puertas. Las barandillas de los balcones, de hierro forjado, siguen un diseño de sección abombada muy usado en otras construcciones reusenses contemporáneas. La decoración escultórica está concentrada alrededor de los enmarcamientos de las aberturas, con la representación de formas vegetales como las hojas de laurel de las puertas de la planta baja, que parecen recordar el título de barón de Llorach ostentado por Grau. Dos fajas horizontales, decoradas con la representación de las hojas y los frutos del castaño, remarcan el nivel de la planta principal y el primer piso. El resto de la fachada presenta un estucado que imita un paramento de piedras regulares, y la planta baja está construida íntegramente con piedra natural. Entre las dos puertas, centradas debajo del balcón del piso principal, encontramos

the building the aesthetic interest of the whole. The entrance hall has a tiled floor, an ornamental ceramic rail and stucco decorated with an engraved pattern repeating a laurel wreath motif. Despite the wholly Modernista appearance of the building’s exterior, the interior structure follows a traditional architectural system, with load-bearing walls and ceilings with alternating arches and wooden beams, reminding the observer that very often Modernisme was simply a superficial transformation of architecture, without altering the essential. 124 CASA MATA - Carrer De Casals, 15 Pere Caselles Tarrats / 1909 Ricard Mata Miarons, doctor of medicine and surgery, had sat on the first board of the limited company in charge of setting up the Institut Pere Mata, later becoming its chairman. In 1909 he commissioned Caselles to build an entirely new house at no. 15 on the Carrer de Casals. The solution he chose for this narrow façade recalls that used at no. 19 con the Carrer de les Galanes, Pau Font de Rubinat’s library, but in this case the historicist influence is still present. Features derived from Gothic architecture are used, for example the balustrade with tracery work, or the three lobular windows on the top floor. Returning to concepts from the beginning of his career, as in the Casa Punyed and the Casa Querol on the Carrer de Llovera, Caselles combined the exposed brick wall with stone features. 126 CASA GRAU - Carrer De Sant Joan, 32 Pere Caselles Tarrats / 1910-1911 This is a four-storey corner house with the emphasis on the main façade. In 1910 Miquel Grau Cabré, an important rural property-owner in Riudecols, commissioned Pere Caselles to build this house. The façade, one of Caselles’ most successful, is structured around a symmetrical layout of openings, with two each on the ground floor, first floor and second floor and a single central window in the shape of a corn marigold on the top floor. The profile of the top of the façade displays the influence of central European Art Nouveau, as does the design of the surrounds of the openings on the first floor, combining a circular shape with the straight forms of the doorways. The wrought iron balcony rails follow a bow design which was widely used in Reus at the time. The carved decoration is concentrated around the openings, depicting vegetable motifs such as the laurel leaves around the doorways on the ground floor, which appear to recall Grau’s title of Baron de Llorach (laurel in Catalan is ‘llorer’). Two horizontal bands decorated with chestnut

du rez-de-chaussée. La porte de l’escalier, à double battant, constitue un bon exemple de l’application des formes modernistes à l’ébénisterie, en conférant un intérêt esthétique à tous les détails de l’édifice. Le vestibule possède un sol en ciment, une rampe en céramique décorée et un stuc décoré de sgraffites représentant de manière rythmée le dessin d’une couronne de laurier. Malgré cette apparence extérieure entièrement moderniste, la structure intérieure de l’édifice respecte un système architectural traditionnel, avec des murs porteurs et des plafonds avec des solives entre les poutres en bois, ce qui rappelle que le Modernisme reste souvent à l’état de transformation épidermique de l’architecture, sans en modifier son essence. 124 LA MAISON MATA - Rue Casals, 15 Pere Caselles Tarrats / 1909 Ricard Mata Miarons, médecin et chirurgien qui avait été porte-parole du premier Conseil d’Administration de la Société Anonyme Manicomio de Reus (l’Institut Pere Mata), et qui en fut plus tard le président, engagea Pere Caselles en 1909 pour la construction d’un nouvel immeuble au numéro 15 de la rue Casals. La solution adoptée pour cette étroite façade rappelle celle utilisée au numéro 19 de la rue des Galanes, et correspondant à la bibliothèque de Pau Font de Rubinat, même si dans ce cas, la construction ne s’éloigne pas des souvenirs historicistes, en recourant à des éléments dont l’origine remonte à l’architecture gothique, comme par exemple la balustrade avec l’ouvrage de la frise, ou les trois fenêtres lobulées du dernier étage. En récupérant ce qu’il avait déjà fait au début de sa carrière, comme dans le cas des maisons Punyed et Querol, toutes deux situées rue Llovera, Pere Caselles combine les matériaux visibles du mur de la façade avec les éléments ponctuels en pierre. 126 LA MAISON GRAU - Rue Sant Joan, 32 Pere Caselles Tarrats / 1910-1911 Immeuble d’angle composé d’un rez-dechaussée et de trois étages, qui met en valeur la façade principale. En 1910, Miquel Grau Cabré, un important propriétaire rural de Riudecols engage Pere Caselles pour construire cet édifice. La façade, l’une des plus réussies de l’œuvre de Pere Caselles, est structurée à partir d’un ordre symétrique des ouvertures, au nombre de deux pour le rez-dechaussée, pour l’étage principal et pour le premier étage ; et une fenêtre centrale en forme d’œil de bœuf pour le dernier étage. Le profil de la partie supérieure de la façade présente des influences de l’Art Nouveau de l’Europe centrale, ainsi que la conception des encadrements des ouvertures de la façade principale, résultat de la combinaison de la forme circulaire avec les formes droites des jambages des portes. Les balustrades des balcons, en fer forgé, présentent une section bombée que l’on retrouve à Reus dans de nombreuses constructions de l’époque. La décoration sculptée se concentre autour des encadrements des ouvertures, avec la représentation de formes végétales comme les feuilles de laurier

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 197

entrelazadas las iniciales del promotor de la obra, M.G., y en la planta principal, dentro de un marco romboidal, el año de su construcción, 1910. El vestíbulo, hoy medio ocupado por un reducido comercio, conserva el pavimento hidráulico original, así como los esgrafiados de los muros y las pinturas del techo, con los escudos de las cuatro capitales de provincia catalanas. La puerta original de madera que cerraba el vestíbulo de la calle fue retirada, pero el propietario la conserva a la espera de su próxima restitución. En la planta principal se conservan algunos elementos originales, especialmente un salón con el mobiliario de caoba del ebanista Enric Oliva, que mantiene los tapizados y cortinajes originales de seda damasquina y bordada. Se ha conservado documentación de la construcción del edificio, como facturas de los diferentes artesanos e industriales. Los mármoles fueron encargados a la Viuda e Hijos de Agustín Auqué, los materiales constructivos a Montseny, Tassís, Gili, Òdena, Llevat y Sugrañes. Los cielos rasos los construyó Emili Torres, mientras que las cornisas decorativas de yeso y los florones centrales de los techos Josep Cabré, y Manuel Sardà suministró los elementos de hierro, tubos, etc. Una carta de Ricard Pagès, que actuó como contratista, dirigida al promotor de la obra informa que en diciembre de 1910 el cerrajero ya había hecho la muestra de las barandillas de los balcones, que esperaba su aprobación, y los escultores estaban acabando los trabajos de la piedra, que superaba el precio presupuestado, por lo cual dice: “tendrá un trabajo de los mejores hechos en Reus, así lo dicen los señores Ventura de Barcelona, amos de los chicos escultores, y lo mismo ha dicho el Sr. Salas arquitecto de Tarragona que bien se lo merece la calle San Juan, una de las más céntricas de Reus”. Es interesante el hecho que los ejecutores de los trabajos escultóricos fueron enviados desde Barcelona, como también la opinión de Ramon Salas Ricomà, arquitecto tarraconense. La carta continúa comparando el coste de la piedra suministrada por el Sr. Mestres, con el de la Casa Tomàs Jordi, lo cual hace pensar que Pagès, Mestres o ambos intervinieron también en aquella obra, construida un año antes. 128 Casa Piñol - Plaza del Mercadal, 17 Pere Caselles Tarrats / 1910 En 1910 el comerciante Tomàs Piñol Gasull, que fue socio fundador de la Sociedad del Manicomio de Reus, promotora del Instituto Pere Mata, encargó a Caselles la reforma de la casa número 17 de la plaza del Mercadal, esquina con la calle de las Galanes. La planta baja es de piedra, con un severo aparejo almohadillado que seguramente es el preexistente antes de la reforma del año 1910, mientras que el resto de la fachada está estucada. La decoración se centra en los enmarcamientos de los balcones y, especialmente, en el coronamiento de la fachada, inspirado en modelos centroeuropeos. En el espacio semicircular de los dinteles de los balcones se desarrolla un repertorio decorativo de modelos vegetales y florales, que ganan en riqueza a medida que se va subiendo de piso. En la planta principal, un friso de hojas

198 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

leaves highlight the first and second floor levels. The rest of the façade is faced in stucco imitating regular masonry, and the ground floor is built entirely of stone. Between the two doorways, centred beneath the first floor balcony, are the owner’s initials M.G. entwined together. The year in which it was built, 1910, can be seen in a diamondshaped frame on the first floor. The entrance hall, today half taken up by a small business, has the original tiled floor, engravings on the walls and paintings on the ceilings, showing the crests of the four Catalan provincial capitals. The original wooden door which opened into the entrance hall has been removed, but the owner has kept it to be put back in the near future. On the first floor some original features survive, particularly the salon with carob wood fittings by the cabinet maker Enric Oliva, with its original upholstery and curtains in embroidered damask silk. Documentation pertaining to the building of the house has survived, including invoices from different craftsmen and manufacturers. The marble was ordered from the firm Vidua e Hijos de Agustín Auqué, the building materials from Montseny, Tassís, Gili, Òdena, Llevat and Sugrañes. The false ceilings were put in by Emili Torres, while the decorative plaster cornices and the centre ceiling roses were by Josep Cabré, and Manuel Sardà supplied iron piping and other features. A letter to the owner from Ricard Pagès, who acted as contractor, informed him that in December 1910 the locksmith had produced a sample of the balcony rails and that this was awaiting his approval. It also said that the sculptors were finishing the stonework and that this was over-budget, for which reason he pointed out that You will have one of the finest pieces of work in Reus, according to the Venturas of Barcelona, employers of the sculptors. The same comment was made by Mr. Salas, the architect from Tarragona, and further that this is truly worthy of the Carrer de Sant Joan, one of the most central in Reus. The fact that the sculptors had come from Barcelona is interesting, as is the opinion of Ramon Salas Ricomà, an architect from Tarragona. The letter goes on to compare the cost of the stone supplied by Mr. Mestres with that used in the Casa Tomàs Jordi, which would indicate that Pagès, Mestres or both had also taken part in the latter project, carried out a year before. 128 CASA PIÑOL - Plaça Del Mercadal, 17 Pere Caselles Tarrats / 1910 In 1910 the merchant Tomàs Piñol Gasull, a founder member of the society building the Institut Pere Mata, commissioned Pere Caselles to renovate his house at no. 17, Plaça del Mercadal, on the corner of the Carrer de les Galanes.

des portes du rez-de-chaussée, qui semblent rappeler le titre de baron de Llorach que possédait Miquel Grau. Deux bandes horizontales, décorées avec la représentation des feuilles et des fruits du châtaignier, marquent les niveaux de l’étage principal et du premier étage. Le reste de la façade est recouvert d’un stuc imitant des pierres régulières appareillées, et le rez-de-chaussée est construit intégralement en pierre naturelle. Entre les deux portes apparaissent entrelacées les initiales du promoteur de l’œuvre, M. G., et à l’étage principal, à l’intérieur d’un losange, l’année de sa construction : 1910. Le vestibule, dont la moitié est occupée aujourd’hui par une petite boutique, conserve le sol en ciment d’origine, ainsi que les sgraffites des murs et les peintures du plafond, avec les blasons des quatre chefs-lieux de province de Catalogne. La porte d’origine en bois qui refermait le vestibule sur la rue fut retirée, mais le propriétaire la conserve dans l’attente de sa prochaine restitution. L’étage principal conserve quelques éléments d’origine, en particulier un salon avec le mobilier en acajou de l’ébéniste Enric Oliva, qui a conservé les tapisseries et les rideaux en damas avec les broderies d’origine. La documentation relative à la construction de l’édifice a été conservée, comme par exemple les factures des différents artisans et industriels ayant participé aux travaux. Le marbre avait été commandé chez Viuda e Hijos de Agustín Auqué, et les matériaux de construction à Montseny, Tassís, Gili, Òdena, Llevat et Sugrañes. Les plafonds unis furent construits par Emili Torres, alors que les corniches décoratives en plâtre et les fleurons centraux des plafonds sont l’œuvre de Josep Cabré ; Manuel Sardà apporta les éléments en fer, les tubes, etc. Une lettre de Ricard Pagès, qui agissait en qualité d’entrepreneur, envoyée au promoteur des travaux, relate qu’en décembre 1910, le serrurier avait déjà fabriqué l’échantillon des balustrades des balcons qui attendait son approbation, et que les sculpteurs étaient entrain de terminer la taille de la pierre qui avait dépassé le budget prévu, raison pour laquelle on peut lire : Vous aurez l’un des meilleurs travaux effectués à Reus, ainsi le disent ces messieurs Ventura de Barcelone, les patrons des sculpteurs, la même chose a dit Mr. Salas, architecte de Tarragone selon lequel la rue Sant Joan, l’une des rues du centre de Reus, méritait bien cela. Le fait que les patrons des artisans exécutant les sculptures soient venus de Barcelone est intéressant, tout comme l’opinion de Ramon Salas Ricomà, architecte de Tarragone. La carte se poursuit en comparant le coût de la pierre livrée par Mr. Mestres, avec celui de la maison Tomàs Jordi, ce qui fait penser que Pagès, Mestres, ou les deux, étaient également intervenus lors des travaux de cette maison construite un an auparavant. 128 LA MAISON PIÑOL - Place Du Mercadal, 17 Pere Caselles Tarrats / 1910 En 1910, le commerçant Tomàs Piñol Gasull, qui fut l’associé fondateur de la Société du Manicomio de Reus, promotrice de l’Institut Pere Mata, engagea Pere Caselles pour restaurer la maison située au numéro 17 de la place du Mercadal, à l’angle de la rue des Galanes. Le rez-de-chaussée est en pierre, avec un sobre appareillage en pierre qui est probablement antérieur

atraviesa horizontalmente la fachada, al nivel de la línea de los dinteles de los balcones. El coronamiento de la fachada principal, de grandes dimensiones, reproduce un esquema compositivo de formas arquitectónicas, acompañadas de representaciones florales, con una gran zona oval que ha perdido la decoración, pero que originariamente mostraba, entrelazadas, las iniciales del propietario, TP. El cuerpo central de este coronamiento, que reposa sobre una cornisa de media caña con decoración vegetal, parece estar soportado por dos ménsulas decoradas con un rostro femenino, de cabellera movida, flanqueado por dos grandes flores. El coronamiento lo reencontramos en la fachada de la calle del Roser, 42, proyectada 18 años después por él mismo, a pesar de que los planos los firmó Josep M. Pujol de Barberà. Las barandillas de los balcones son todas de hierro forjado de sección abombada, y en el caso de la planta principal es un balcón corrido que, girando hacia la calle de las Galanes, forma el nexo de unión entre las dos fachadas. Debemos fijarnos también en la puerta de la escalera de vecinos, de doble batiente, decorada con un interesante trabajo de talla, característico de este tipo de piezas; si la traspasamos hallamos un bello arrimadero cerámico de decoración plenamente modernista. 130 Chalet Serra - Carretera de Castellvell, 20 Joan Rubió i Bellver / 1911 En diciembre de 1910, Antoni Serra i Pàmies, propietario de una importante industria farmacéutica, solicitó al Ayuntamiento de Reus el permiso para cerrar provisionalmente el terreno que había comprado en el inicio de la carretera de Castellvell. El plano de este modesto proyecto está firmado por Joan Rubió Bellver, arquitecto nacido en Reus en 1870, formado en el entorno de Gaudí, y que gracias a la relación de parantesco, recibió diversos encargos de manos del mencionado farmacéutico. En estos terrenos años antes Charles Huyson, comerciante de vinos originario de Inglaterra, había hecho construir una vivienda anexa a unas instalaciones industriales. Cuando Serra lo compró destinó parte del complejo a laboratorio farmacéutico, y amplió y reformó profundamente el espacio residencial encargando los trabajos a Joan Rubió. De la estructura inicial se conserva la torre-mirador y el primer cuerpo del edificio; Rubió añadió el cuerpo posterior, del cual sobresale el comedor. La torre, de planta cuadrada y tres niveles de altura, está cubierta por un tejado piramidal con mansardas, veleta y un amplio voladizo reforzado con tirantes de madera. El exterior de la torre combina los muros estucados, el ladrillo, la cerámica vidriada y la madera. A media altura se abren ventanas de arco de herradura que ayudan a dar al conjunto un cierto aire orientalizante. En las fachadas del sector proyectado por Rubió, se combina el uso de la obra vista con sectores de aparejo poligonal de piedra. Destaca el comedor, una gran sala de planta centralizada con una cubierta a manera de cimborio. Esta cubierta tiene una estructura interesante: se apoya

The ground floor is of stone, with austere split-faced blocks which probably predate the renovation of 1910, while the rest of the façade is stucco. Decoration is concentrated around the balconies and in particular at the top of the façade, which is inspired by central European models. A decorative repertoire of vegetable and floral motifs features in the semi-circular spaces over the balcony windows, becoming richer on the upper floors. On the first floor a frieze of leaves runs across the façade, on a level with the lintels over the balcony windows. The large feature at the top of the main façade includes a pattern composed of architectural forms and floral decoration. The large oval at the centre has lost its decoration, but it originally showed the interlaced initials of the owner, TP. The main body of this feature, resting upon a cornice with vegetable decoration, appears to be supported by two corbels decorated with a female face with swirling hair, with large flowers on either side. The same feature is also to be found at the Carrer del Roser, 42, designed 18 years later by the same architect, even though the plans were signed by Josep Maria Pujol de Barberà. The balcony rails are all wrought iron in a bow design. The one on the first floor is continuous, running around the corner to the Carrer de les Galanes to join the two façades together. The double doors leading into the main staircase are also worthy of note, being decorated with an interesting engraved design which is characteristic of this type of piece. Behind it is a fine ceramic rail decorated in clearly Modernista style. 130 CHALET SERRA - Carretera De Castellvell, 20 Joan Rubió i Bellver / 1911 In December 1910 Antoni Serra i Pàmies, the owner of an important pharmaceutical company, applied to Reus town council for permission to provisionally close off the land he had purchased at the beginning of the road to Castellvell. The plans for this modest project were signed by Joan Rubió Bellver, an architect born in Reus in 1870 and trained in Gaudí’s circle who had, thanks to family connections, received several commissions from Serra. Years before, a wine merchant of English origin named Charles Huyson had built a home alongside some industrial buildings on this site. When Serra bought it he converted part of the complex into a pharmaceutical laboratory and extended and totally renovated the residential part, placing Joan Rubió in charge of the work. The tower and the main body of the building were retained from the original structure. Rubió added the rear wing, in which the dining room is of the most interest. The square three-storey tower is covered by a pyramidal mansard roof with a weather

à la restauration de 1910, alors que le reste de la façade est recouvert d’un stuc. La décoration se concentre autour des encadrements des balcons et tout spécialement au niveau de la partie supérieure de la façade, inspirée des modèles de l’Europe centrale. Au niveau de l’espace semi-circulaire des linteaux des balcons, apparaît un répertoire décoratif aux modèles végétaux et floraux, de plus en plus riche d’étage en étage. A l’étage principal, une frise de feuilles traverse horizontalement la façade au niveau de la ligne des linteaux des balcons. La partie supérieure de la façade principale, aux grandes dimensions, reproduit un schéma composé de formes architecturales, accompagnées de représentations florales, avec une grande zone ovale qui a perdu sa décoration mais qui montrait à l’origine, entrelacées, les initiales du propriétaire, T. P. Le corps central de cette partie supérieure, qui repose sur une corniche demi-ronde avec une décoration végétale, semble être soutenu par deux consoles décorées avec un visage féminin à la chevelure ébouriffée, avec deux grandes fleurs de chaque côté. Cette partie supérieure est similaire à celle de la façade du numéro 42 de la rue du Roser, construite 18 ans plus tard par le même Pere Caselles, même si les plans ont été signés par Josep M. Pujol de Barberà. Les balustrades des balcons sont toutes en fer forgé à section bombée, et pour ce qui est de l’étage principal, il s’agit d’un balcon continu qui, en continuant de côté de la rue des Galanes, sert de trait d’union entre les deux façades. Il convient également de remarquer la porte d’entrée, à double battant et décorée avec un intéressant ouvrage de taille caractéristique de ce type de pièces ; en franchissant cette porte, on pourra contempler une belle rampe en céramique avec une décoration typiquement moderniste. 130 LE CHALET SERRA - Rue De Castellvell, 20 Joan Rubió i Bellver / 1911 En décembre 1910, Antoni Serra i Pamiès, propriétaire d’une importante fabrique pharmaceutique, sollicita auprès de la mairie de Reus un permis de construire pour clôturer provisoirement le terrain qu’il avait acheté au début de la route de Castellvell ; le plan de ce modeste projet est signé par Joan Rubió Bellver, architecture né à Reus en 1870, formé dans l’entourage d’Antoni Gaudí et qui, grâce à son lien de parenté, a été engagé plusieurs fois par Antoni Serra i Pamiès. Auparavant, sur ces terrains, Charles Huyson, un commerçant de vins originaire d’Angleterre, avait fait construire une maison annexe à des installations industrielles. Lorsque Serra acheta les terrains, il convertit une grande partie du complexe en laboratoire pharmaceutique, et agrandit et restaura profondément l’espace résidentiel en engageant Joan Rubió pour les travaux. De la structure initiale est conservée la tourmirador ainsi que le premier corps de bâtiment ; Rubió y ajouta un corps postérieur dans lequel se trouve la salle à manger. La tour carrée, à trois étages, est recouverte d’une toiture en tuiles de forme pyramidale avec des mansardes, une girouette et une grande partie du toit en saillie soutenu par des tirants en bois. L’extérieur de la tour combine les murs recouverts de stuc, la brique, la céramique vitrifiée et le bois. A mi-hauteur se trouvent des fenêtres

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 199

sobre cuatro arcos torales que arrancan del mismo número de columnas de mármol de diseño muy personal de Rubió. De los cuatro ángulos formados por la unión de los arcos, surge un grupo de tres bovedillas; este esquema se repite hasta tres veces, girando cada vez 45 grados la orientación de las bovedillas, ganando altura, hasta conseguir cerrar el espacio copulado. Esta cubierta está decorada con pinturas de Tomàs Bergadà, que desarrolló un exuberante programa floral que con total libertad formal inunda toda su superficie. Las ventanas de esta estancia siguen un esquema de raíz medieval, con una ventana geminada y un rosetón superior, protegidas exteriormente por un guardapolvo construido con piezas cerámicas semicilíndricas. Aparte del comedor encontramos otros espacios interiores interesantes, como la cocina, recuperados con la restauración actual. 134 Casa Ramon Vendrell Calle Ample, 44-46 Pere Caselles Tarrats / 1912 En la mitad de la calle Ample, vía que conectaba el centro de la ciudad con la estación del ferrocarril, Jaume Ramon encargó a Pere Caselles la reforma de dos casas vecinas, que transformó en un solo inmueble de planta baja y dos pisos entre medianeras. Caselles proyectó esta nueva fachada, que recuerda elementos formales del modernismo centroeuropeo, probablemente influido por edificios publicados en diversas revistas de construcción que conservaba en su biblioteca. La decoración, que se concentra en las zonas altas de las dos plantas superiores, está muy marcada por la líneas verticales, que flanquean las aberturas de la fachada, y que se refuerzan con los pináculos del coronamiento. En el primer piso, al nivel de los dinteles y separando los tres grupos de aberturas, encontramos la representación de dos rostros femeninos muy en la línea del modernismo vienés. En la planta superior, con un coronamiento de fachada inspirado en la sezession vienesa, un arco rebajado presenta en su frontón un personaje fantástico, con rostro masculino, alado y con pechos. El resto de la decoración desarrolla motivos vegetales y florales. 136 Casa Mata Clarassó Arrabal de Santa Anna, 47 Pere Caselles Tarrats / 1912 Edificio de viviendas entre medianeras de planta baja y tres pisos hecho construir por Francesc Mata Clarassó. En la planta baja encontramos cuatro capiteles de piedra esculpida con la respresentación geometrizada de grupos de rosas flanqueados por discretas volutas, el diseño formal de las rosas, así como también su disposición, que nos recuerda la solución utilizada por el mismo Caselles en las esquinas de la cornisa superior del grupo escolar Prat de la Riba. En el resto de plantas encontramos la fachada recubierta con un estucado que simula sillares de piedra, mientras que la decoración se sitúa en los dinteles de piedra de los balcones, con la representación de formas vegetales dispuestas muy

200 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

vane and a large roof overhang reinforced with wooden supports. The outside of the tower mixes stucco, brick, glazed ceramics and wood. Halfway up are some windows with horseshoe arches which help to give the whole a certain arabesque air. The façades of the part designed by Rubió combine brick with areas faced in polygonal stone blocks. The dining room is worthy of note, a large room with a domed roof. This roof has an interesting structure, resting upon four transverse ribs springing out of the same number of marble columns in a highly personal design by Rubió. Each of the four angles in the ribs spreads into a group of three small arches; this pattern is repeated up to three times, with the angle of the small arches turning 45º at each level, going up to the top of the domed space. This roof is decorated with paintings by Tomàs Bergadà, and an exuberant floral design spreads over the whole surface. The windows of this part of the house follow a pattern of mediaeval inspiration, with twin windows and an oval one above them. These are protected from the elements by a feature which consists of semi-cylindrical ceramic pieces. Apart from the dining room there are other interesting rooms such as the kitchen, now restored. 134 CASA RAMON VENDRELL Carrer Ample, 44-46 Pere Caselles Tarrats / 1912 Halfway up the Carrer Ample, the street connecting the town centre with the railway station, Jaume Ramon commissioned Pere Caselles to renovate two adjacent houses, converting them into a single terraced threestorey block. Caselles designed this new façade, which is reminiscent of some formal features of central European Art Nouveau, probably influenced by illustrations of buildings published in various specialised journals which he had in his library. The decoration, concentrated towards the top of the two upper floors, is strongly marked by the vertical lines which flank the openings in the façade and are reinforced by the pinnacles on the arched central feature at the top. On the first floor, level with the top of the three balcony windows and between them, are three portrayals of female faces which are very much in the style of Viennese Modernism. On the top floor, the feature crowning the façade is inspired in the Viennese Sezession, with a flattened arch over a portrayal of fantastic beast with a male face, wings and breasts. The rest of the decoration uses vegetable and floral motifs. 136 CASA MATA CLARASSÓ Raval De Santa Anna, 47 Pere Caselles Tarrats / 1912 This four-storey terraced town house was commissioned by Francesc Mata Clarassó.

en arc à fer à cheval qui confèrent à l’ensemble un certain air oriental. Au niveau des façades construites par Joan Rubió, le recours aux matériaux visibles est combiné avec des parties en pierres appareillées polygonales. Mentionnons la salle à manger, une grande salle centrale avec une ouverture à la manière d’une lanterne. Cette couverture présente une structure intéressante, reposant sur quatre arcs doubleaux qui s’appuient sur quatre colonnes en marbre, une conception très personnelle de Joan Rubió. A partir des quatre angles formés par l’union des arcs apparaît un groupe de trois retours, ce schéma se répétant jusqu’à trois fois, en tournant à chaque fois l’orientation de ces derniers de 45º, tout en gagnant de la hauteur jusqu’à refermer l’espace de la coupole. Cette couverture est décorée de peintures œuvres de Tomàs Bergadà qui créa un programme floral exubérant et qui inonde avec une totale liberté formelle toute la surface disponible. Les fenêtres de cette salle répondent à un schéma d’inspiration médiévale, avec une fenêtre accolée et une rosace supérieure, protégées à l’extérieur par un cache-poussière formé de pièces céramiques semi-cylindriques. A part la salle à manger, mentionnons d’autres espaces intérieurs intéressants, comme la cuisine, qui ont été restaurés grâce aux travaux actuels. 134 LA MAISON RAMON VENDRELL Rue Ample, 44-46 - Pere Caselles Tarrats / 1912 Au centre de la rue Ample, une rue qui reliait le centre de Reus à la gare de chemins de fer, Jaume Ramon engagea Pere Caselles pour restaurer deux maisons mitoyennes afin de les transformer en un seul immeuble composé d’un rez-de-chaussée et de deux étages. Pere Caselles conçut cette nouvelle façade qui rappelle les éléments formels du modernisme de l’Europe centrale, probablement influencé par les édifices dont les photos étaient publiées dans divers magazines d’architecture qu’il conservait dans sa bibliothèque. La décoration, qui se concentre au niveau des zones élevées des deux étages supérieurs, est très marquée par les lignes verticales de chaque côté des ouvertures de la façade, renforcées par les pinacles de la partie supérieure. Au premier étage, au niveau des linteaux et séparant les trois groupes d’ouvertures se trouve la représentation de deux visages féminins très typiques du Modernisme viennois. A l’étage supérieur, avec le haut de la façade inspiré du sezession style de Vienne, un arc surbaissé représente dans son fronton un personnage fantastique au visage masculin, ailé et avec une poitrine. Le reste de la décoration est composé de motifs végétaux et floraux. 136 LA MAISON MATA CLARASSÓ Raval De Santa Anna, 47 Pere Caselles Tarrats / 1912 Edifice d’appartements situé entre deux bâtiments mitoyens et composé d’un rez-de-chaussée et de trois étages, construit pour Francesc Mata Clarassó. Le rez-de-chaussée présente quatre chapiteaux en pierre sculptée avec la représentation géométrique de groupes de fleurs de chaque côté desquelles apparaissent des volutes discrètes ; la conception

simétricamente que pueden recordar elementos empleados en arquitecturas eclécticas inspiradas en un estilo pseudoneoegipcio. El coronamiento del edificio incluye trabajos escultóricos, entre los cuales cuatro bellos rostros femeninos rodeados de flores, y un extenso repertorio vegetal, combinado con la esquemática forja de las barandillas de hierro de la azotea. Las barandillas de los balcones, que en el de la planta principal ocupa todo el ancho de la fachada, siguen el muy difuso modelo de sección abombada, pero en este caso con el trabajo de forja muy enriquecido con motivos de plancha estampada de hierro. 138 CASA PUJOL - Riera de Miró, 41 Pere Caselles Tarrats / 1913 Este edificio de planta baja y dos pisos, hecho construir por Gabriel Pujol Borràs, un poco apartado de lo que era el centro de la ciudad de inicios del siglo XX, es un buen ejemplo de cómo las formas modernistas gozaron de un fuerte predicamento entre la sociedad contemporánea, que hizo que casi cualquier construcción que se levantase en la ciudad con una cierta pretensión estética, adoptase este lenguaje arquitectónico. Esta adopción de formas modernistas llega a ser un sistema de trabajo casi seriado, con la repetición de ciertos elementos, como lo demuestra que la misma solución del coronamiento sinuoso de esta fachada la encontramos en otra obras de Pere Caselles, como por ejemplo en el número 5 de la calle dels Aleus (1916), o en el número 38 de la arrabal de Jesús (1913). Paralelamente a la continuidad de uso de las formas modernistas en obras más bien modestas, es interesante ver como en construcciones de primer orden, como es el caso de la casa Gasull de la calle de Sant Joan, 29, dos años anterior a la que nos ocupa, Lluís Domènech i Montaner ya se había inclinado hacia formas bien diferentes, de acuerdo con el ideario novecentista que se iba apoderando del imaginario cultural e intelectual del país. La puerta de madera del vestíbulo es una obra moderna que reproduce un diseño del arquitecto barcelonés Enric Sagnier Vilavecchia. 140 Casa Fornés Arrabal de Santa Anna, 19 Pere Caselles Tarrats / 1914 En el estrecho solar del número 19 de la arrabal de Santa Anna, Pere Caselles levantó, de nueva planta, este edificio de planta baja y tres pisos, para Pau Fornés Marca. La solución compositiva de la fachada la reencontraremos, ocho años después, aplicada al número 29 de la arrabal de Sant Pere. Caselles parece buscar el conseguir la máxima entrada de luz natural por los escasos metros lineales de fachada disponibles; y consigue un resultado en el que domina lo vacío sobre lo lleno. En la planta baja, bajo un arco de piedra muy rebajado se incluye el acceso a la escalera de vecinos y el del local comercial. La primera planta está ocupada por un amplio arco de media punta de obra vista. El cierre de este balcón conserva la carpintería original, con un interesante diseño de líneas simétricas que ayuda a dar más valor plás-

On the ground floor are four carved stone capitals with geometrical designs representing groups of roses with discreet scrollwork on either side. The formal design of the roses, as well as their layout, recalls the solution used by Caselles himself on the corners of the top cornice in the Prat de la Riba school buildings. On the other floors the façade is faced in a stucco imitating masonry, while the decoration is located around the stone lintels over the balcony windows, depicting highly symmetrical vegetable forms which may recall pseudo neo-Egyptian features used in eclectic architecture. The top of the façade features carved masonry, including four fine female faces surrounded by flowers and an extensive repertoire of vegetable motifs, together with the characteristic wrought iron of the rails on the roof. terrace. The balcony rails, which on the first floor run right across the façade, are of the widespread bow type, in this case with the wrought iron richly embellished with tooled sheet metal decorations. 138 CASA PUJOL - Riera de Miró, 41 Pere Caselles Tarrats / 1913 This three-storey building, commissioned by Gabriel Pujol Borràs, is some way from the town centre as it was in the early 20th century. It is a good example of the popularity of Modernista forms among contemporary society, with the result that virtually every new building in the town with any aesthetic pretensions adopted this architectural language. This adoption of Modernist forms turned into what was almost mass production, involving the repetition of certain features. An example of this is the sinuous design of the top of the façade of the Casa Pujol, which is to be found in other work by Pere Caselles such as, for instance, number 5, Carrer dels Aleus (1916) or number 38, Raval de Jesús (1913). Alongside the continuity of Modernista forms in rather modest projects, it is interesting to see how in major constructions such as the Casa Gasull at number 29, Carrer de Sant Joan, two years before the Casa Pujol was built, Lluís Domènech i Montaner had already moved on to very different forms, in line with the Noucentista ideas which were by then capturing the country’s cultural and intellectual imagination. The wooden door to the entrance hall is modern, a copy of a design by the Barcelona architect Enric Sagnier Vilavecchia. 140 CASA FORNÉS - Raval De Santa Anna, 19 Pere Caselles Tarrats / 1914 Pere Caselles built this new four-storey house for Pau Fornés Marca on a narrow site at no. 19 on the Raval de Santa Anna. The solution he chose for the composition

formelle des roses ainsi que leur disposition nous rappellent la solution utilisée par le même architecte pour traiter les angles de la corniche supérieure des salles scolaires de l’école de la rue Prat de la Riba. Les autres étages présentent une façade recouverte d’un stuc imitant des carreaux en pierre, alors que la décoration se concentre au niveau des linteaux en pierre des balcons, avec la représentation de formes végétales disposées de manière symétrique et qui rappellent les éléments utilisés dans les architectures éclectiques inspirées du style pseudo néo-égyptien. La partie supérieure de l’édifice présente des ouvrages sculptés parmi lesquels se trouvent quatre beaux visages féminins entourés de fleurs, et un large répertoire végétal combiné avec le schéma en fer forgé des balustrades du toit. Les balustrades des balcons qui occupent au niveau de l’étage principal toute la largeur de la façade, respectent le modèle très courant de balustrade à section bombée, mais dans ce cas avec un ouvrage en fer forgé très enrichi avec des motifs de tôle en fer estampée. 138 LA MAISON PUJOL - Riera de Miró, 41 Pere Caselles Tarrats / 1913 Cet édifice, composé d’un rez-de-chaussée et de deux étages, construit pour Gabriel Pujol Borràs un peu à l’écart de ce qu’était le centre ville du début du XXème siècle, est un bon exemple de comment les formes modernistes ont joué une grande influence sur la société de l’époque, influence illustrée par le fait que presque tous les édifices du moment construits en ville et qui prétendaient à une certaine esthétique, adoptaient ce langage architectural. Ce choix des formes modernistes devint pratiquement un système de travail en série, avec la répétition de certains éléments comme le montre la solution employée pour la partie supérieure sinueuse de cette façade qui nous rappelle celle utilisée pour d’autres édifices de Pere Caselles, comme par exemple au numéro 5 de la rue des Aleus (1916), ou au numéro 38 du Raval de Jesús (1913). Parallèlement à la prolongation de l’utilisation des formes modernistes pour des œuvres assez souvent modestes, il est intéressant de constater dans des édifices de premier ordre, comme c’est le cas par exemple de la maison Gasull au numéro 29 de la rue Sant Joan, deux ans avant la maison Pujol, que Lluís Domènech i Montaner avait déjà eu recours à des formes bien différentes, conformément aux idées Noucentistes qui s’imposaient alors dans l’imaginaire culturel et intellectuel du pays. La porte en bois du vestibule est une œuvre moderne qui reproduit un modèle de l’architecte barcelonais Enric Sagnier Vilavecchia. 140 LA MAISON FORNÉS - Raval De Santa Anna, 19 Pere Caselles Tarrats / 1914 Sur l’étroit terrain du numéro 19 de la rue Raval de Santa Anna, Pere Caselles construisit un nouvel édifice composé d’un rez-de-chaussée et de trois étages pour le compte de Pau Fornés Marca. La solution composite de la façade se retrouve, vingt ans plus tard, appliquée à la façade du numéro 29 de la rue Raval de Sant Pere. L’architecte semble vouloir obtenir le plus de luminosité possible à travers les

ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 201

tico a la fachada, y que parece estar copiado de la Casa Ciamberlani que Paul Hankar construyó en Bruselas en 1897 y que Caselles podía conocer a través de las reproducciones publicadas en revistas de arquitectura. La piedra clave del arco y las dos impostas son de piedra decorada con motivos florales. También es de piedra la superficie de la fachada no decorada. Las dos plantas superiores tienen balcones que ocupan todo el ancho de la fachada, pero con las aberturas tripartidas por estrechos pilares de obra, que parecen enfatizar la verticalidad del edificio. 142 Sepultura Familia Bartomeu Cementerio de Reus Jeroni Francesc Granell i Manresa / 1894 Josep Bartomeu Pratdesaba era un joven reusense que trabajaba como afilador y barbero, pero se trasladó a Barcelona donde consiguió importantes éxitos económicos gracias a sus actividades comerciales y financieras. En 1894, sus hijos y su viuda, Àgueda Baró, decidieron construir una sepultura para poder enterrarlo en su población natal. Encargaron el proyecto al joven arquitecto Granell i Manresa (titulado en 1891), casado con Elvira Bartomeu Baró, que más adelante conseguiría un importante reconocimiento profesional con la construcción de diversos bloques de viviendas en el Ensanche barcelonés. Granell también destacó por su papel en la recuperación y difusión del arte de los vitrales, con la fundación juntamente con Antoni Rigalt, el año 1890, de Antonio Rigalt y Compañía, que con la entrada en el negocio de Josep Bartomeu Baró, en 1903, pasó a denominarse Rigal, Granell y Cía. Esta empresa trabajó para algunos de los arquitectos más destacados del modernismo catalán, como Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch o Enric Sagnier. En Reus sabemos que realizó vitrales para el pabellón número 6 del Instituto Pere Mata y para la Casa Navàs. El terreno correspondiente a esta sepultura está protegido por una valla baja, realizada con forja de hierro y apoyada sobre pilares de obra. La puerta de la valla, decorada con una cruz, presenta un trabajo de forja muy expresivo. La construcción es muy plana, la parte más elevada es un gran medallón decorado con una cruz y rodeado por piñas de ciprés. Este medallón es el centro de un cuadrado achaflanado, cuyos lados largos se unen a cuatro lápidas de piedra con inscripciones, creando la forma de planta de cruz griega. Todo el conjunto, menos las cuatro lápidas, está decorado con la representación escultórica en alto relieve de diferentes variedades vegetales y florales, como flores de pensamiento, hojas de acanto… En las lápidas, encontramos las inscripciones que indican las personas enterradas en la sepultura; estos carteles están realizados con escultóricas letras de fundición de bronce de formas modernistas, que aún dejan ver el trabajo del escultor sobre el modelo de barro, necesario para la realización de los moldes para la fundición.

202 – ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS

of the façade was to be repeated eight years later at no. 29 on the Raval de Sant Pere. Caselles appears to have been attempting to allow as much natural light as possible in through the few metres’ width of façade available, achieving a result in which space predominates over the solid. The doorway to the stairs and to the ground floor is on the ground floor beneath a markedly flattened stone arch. The first floor is taken up by a wide elliptical brick arch. The window frames on this balcony retain the original woodwork, with an interesting design based on symmetrical lines which adds to the artistic value of the façade, and appears to be copied from the Ciamberlani house built by Paul Hankar in Brussels in 1897, which Caselles knew about through pictures published in architecture journals. The keystone of the arch and the two side posts are stone, decorated with floral motifs. The undecorated surface of the façade is also of stone. The two upper floors have balconies which take up the full width of the façade, but with the windows divided into three by narrow stone pillars which seem to emphasise the verticality of the building. 142 TOMB OF THE BARTOMEU FAMILY Reus Cemetery Jeroni Francesc Granell i Manresa / 1894 Josep Bartomeu Pratdesaba was a young Reus man who worked as a barber and cutler before moving to Barcelona where he made his fortune through financial and business activities. In 1894 his children and his widow, Àgueda Baró, decided to build a tomb in order to bury him in his native town.. They commissioned the young architect Granell i Manresa, who had graduated in 1891 and was married to Elvira Bartomeu Baró, a daughter, to build it. Granell was later to achieve professional success by building several blocks in the Eixemple district of Barcelona. Granell also played a part in the recovery and spread of the art of stained glass windows, by founding in 1890, together with Antoni Rigalt, the firm Antonio Rigalt y Compañía. When his son Josep Bartomeu Baró joined the business in 1903 it was renamed Rigalt, Granell y Cia. This firm worked for some of the leading Catalan Modernista architects, including Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch and Enric Sagnier. In Reus they are known to have made windows for pavilion no. 6 of the Institut Pere Mata and for the Casa Navàs. The site of the tomb is protected by a low fence, made of wrought iron resting on brick pillars. The gate of the fence, decorated with a cross, has highly expressive wrought ironwork. The tomb is a low construction, the highest part of which is a large medallion decorated with a cross and surrounded by cypress cones. This medallion is at the centre of a square with the corners bevelled, on the long sides of which are four stones with

quelques mètres linéaires disponibles de la façade ; il obtient un résultat où le vide domine sur le plein. Sous l’arc en pierre très surbaissé du rez-dechaussée se trouve l’accès à l’escalier ainsi qu’à la boutique. Le premier étage est occupé par un grand arc en plein cintre avec les matériaux visibles. La fermeture de ce balcon conserve la boiserie d’origine, avec une conception intéressante de lignes symétriques qui aide à conférer une plus grande valeur plastique à la façade, et qui semble s’inspirer de la maison Ciamberlani que Paul Hankar construisit à Bruxelles en 1897 et que Pere Caselles pouvait connaître à travers les reproductions publiées dans les magazines d’architecture. La pierre en clef de voûte de l’arc et les deux impostes sont en pierre décorée de motifs floraux. La surface non décorée de la façade est également en pierre. Les deux étages supérieurs présentent des balcons occupant toute la largeur de la façade, mais avec les ouvertures triparties par d’étroits piliers qui semblent renforcer la verticalité de l’édifice. 142 LA SÉPULTURE DE LA FAMILLE BARTOMEU Cimetière De Reus Jeroni Francesc Granell i Manresa / 1894 Josep Bartomeu Pratdesaba était un jeune originaire de Reus qui travaillait comme aiguiseur et barbier, avant de se rendre à Barcelone où il obtint une grande réussite économique grâce à ses activités commerciales et financières. En 1894, ses enfants et sa veuve, Àgueda Baró, décidèrent de construire une sépulture pour pouvoir l’enterrer dans sa ville natale. Pour le projet, ils engagèrent le jeune architecte Granell i Manresa (diplômé en 1891) et marié avec Elvira Bartomeu Baró, et qui obtiendra plus tard une grande reconnaissance de la profession pour la construction de plusieurs blocs d’immeubles du quartier de l’Eixample de Barcelone. Granell fut également remarqué pour son rôle dans la récupération et la diffusion de l’art des vitraux, avec la création conjointe avec Antoni Rigalt de l’entreprise Antonio Rigalt y Compañía en 1890 qui, après l’incorporation de Josep Bartomeu Baró dans l’activité de l’entreprise en 1903, fut renommée Rigalt, Granell y Cía. Cette entreprise travaillait pour quelques architectes importants du Modernisme catalan comme Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch ou Enric Sagnier. On sait qu’à Reus, elle fabriqua les vitraux du pavillon numéro 6 de l’Institut Pere Mata, ainsi que d’autres pour la maison Navàs. Le terrain correspondant à cette sépulture est protégé par une petite barrière en fer forgé et soutenue par des piliers travaillés. La porte de cette petite barrière, décorée avec une croix, présente un ouvrage en fer forgé très expressif. La construction est très plate, la partie la plus élevée correspondant à un grand médaillon décoré avec la croix et entouré de pommes de cyprès. Ce médaillon constitue le centre d’un carré chanfreiné ; au niveau des côtés les plus longs de ce carré se trouvent quatre pierres tombales avec des inscriptions, en formant une croix grecque. Tout l’ensemble, à l’exception des quatre pierres tombales, est décoré avec la représentation sculptée en haut relief de différentes variétés végétales et florales, comme les fleurs de pensées, des feuilles d’acanthe, etc. Les pierres tombales présentent les inscriptions indiquant les personnes enterrées dans la sépulture ;

144 Capilla Familia Margenat Cementerio de Reus Lluís Domènech i Montaner / C.1905 Las monótonas fachadas de las capillas dichas de primera clase, que rodean el perímetro del cementerio de Reus, no dejan adivinar lo que se esconde en el interior de la capilla número 33 este. No sabemos con certeza la fecha de construcción de la capilla, pero lo tenemos que situar alrededor de 1905, año de la prematura muerte de José Margenat Fernández, primogénito de José Margenat Fàbregas, que la hizo construir para enterrar sus restos mortales, y que coincide con la fecha señalada en la reja de cierre. Es una capilla funeraria de planta sensiblemente cuadrada de reducidas dimensiones, cubierta con una vuelta de crucería, cuyos nervios descansan sobre cuatro columnas adosadas en los ángulos de la capilla, que se apoyan sobre premódulos decorados con representaciones zoomórficas. La parte baja de los muros está ocupada por un arrimadero de mármol formado por piezas cuadrangulares de diferentes medidas, mientras que en la parte superior y separada mediante un friso esculturado que recorre la línea de imposta de la crucería, encontramos unos mosaicos con la rítmica representación de pequeñas cruces griegas de color grisáceo sobre fondo crema, y franjas de motivos vegetales que repasan el perfil de la cubierta. El pavimento combina losas de mármol blanco con plafones de mosaico romano representando motivos florales y un cartel con el nombre de la familia titular de la sepultura. Repartida por toda la capilla encontramos decoración escultórica representando motivos naturalísticos, con diferentes variedades vegetales y animales, y religiosos, con la representación de ángeles que sostienen las cartelas de los muros y del tetramorfo situado en el capitel de la columnita de soporte de la mesa del altar. En el muro de la cabecera, sobre la mesa del altar, se abre una hornacina enmarcada por un arco de piedra que sigue las líneas características de la obra de Domènech i Montaner, donde se aloja un crucifijo de mármol sobre un plafón de mosaico romano con la representación de dos ángeles enfrontados. El diseño del moldurage de la columnita que sostiene la mesa del altar nos recuerda otras soluciones empleadas por Domènech i Montaner por ejemplo en la base de las columnas de fundición de la tienda de Casa Navàs, o en las esbeltas columnas también de fundición de los almacenes Llopis.



inscriptions, forming the shape of a Greek cross. The whole, with the exception of the four stones, is decorated with carvings representing different kinds of plants and flowers, including pansies and acanthus leaves. On the stones there are inscriptions referring to the people buried in the tomb, in cast bronze letters in a Modernista style which still show the sculptor’s work on the clay model from which the moulds for casting were made. 144 MARGENAT FAMILY - Chapelreus Cemetery Lluís Domènech i Montaner / C. 1905 The monotonous façades of the so-called first class chapels which run around the perimeter of Reus cemetery give no hint of what lies inside chapel no. 33 est. It is not known for sure when this chapel was built, but it must have been around 1905, the year of the premature death of José Margenat Fernández, the eldest son of José Margenat Fàbregas. The latter had it built to bury his son’s remains, and 1905 is the date shown on the railings of the chapel. It is a small funerary chapel on a square plan, with a cross-vaulted ceiling, the ribs of which rest upon four columns in the corners of the chapel, supported by modillions depicting zoomorphic designs. The bottom part of the walls is faced in different-sized squares of marble, separated from the top part by a carved frieze at the height of the impost of the vaulting. The top part has mosaics showing a series of small grey Greek crosses on a cream background, and around the edges are vegetable motifs following the shape of the ceiling. The floor combines white marble paving with Roman mosaic panels depicting floral motifs and a panel with the name of the family to whom the tomb belonged. Throughout the chapel there is carved decoration showing naturalistic motifs, with different kinds of plants and animals, as well as religious ones, with angels supporting the corbels on the walls, and the tetramorph situated in the capital of the small column supporting the altar table. In the wall above the altar table is a niche framed by a stone arch with a shape typical of Domènech i Montaner’s work, which contains a marble crucifix upon a base of Roman mosaic depicting two angels facing one another. The design of the moulding in the column supporting the altar table recalls other solutions used by Domènech i Montaner, for example at the base of the cast iron columns in the shop beneath the Casa Navàs, or in the slender columns – also cast iron – in the Llopis stores.



ces inscriptions sont réalisées avec des lettres sculpturales en bronze aux formes modernistes qui laissent encore entrevoir aujourd’hui le travail du sculpteur sur le modèle en terre cuite nécessaire à la réalisation des moules pour le coulage du bronze. 144 LA CHAPELLE DE LA FAMILLE MARGENAT Cimetière De Reus Lluís Domènech i Montaner / Vers 1905 Les monotones façades des chapelles dites de première classe, qui entouraient le périmètre du cimetière de Reus, laisse difficilement deviner ce que cache l’intérieur de la chapelle numéro 33. Nous ne connaissons pas avec certitude la date de la construction de la chapelle, même si elle doit se situer aux alentours de 1905, l’année de la mort prématurée de José Margenat Fernández, qui la fit construire pour y enterrer sa dépouille, et qui coïncide avec la date figurant sur la grille d’accès. Il s’agit d’une chapelle funéraire pratiquement carrée et aux dimensions réduites, recouverte d’une voûte en croisée d’ogives dont les nervures reposent sur quatre colonnes adossées aux angles de la chapelle, et qui reposent sur des consoles décorées avec des représentations zoomorphiques. La partie inférieure des murs est occupée par une rampe en marbre composée de pièces quadrangulaires de différentes dimensions, alors que dans la partie supérieure identifiée à l’aide d’une frise sculptée et qui longe la ligne d’imposte de la voûte, se trouvent des mosaïques avec une représentation rythmée de petites croix grecques de couleur grise sur fond crème, et des franges aux motifs végétaux qui longent le profil de la couverture. Le sol combine des dalles en marbre blanc avec des motifs de mosaïque romaine représentant des fleurs, et une inscription avec le nom de la famille propriétaire de la sépulture. Une décoration sculpturale est répartie dans toute la chapelle et représente des motifs naturalistes, avec différentes variétés de végétaux et d’animaux, ainsi que des motifs religieux, avec la représentation d’anges soutenant les inscriptions des murs et du tétramorphe situé au niveau du chapiteau de la petite colonne soutenant la table de l’autel. Au niveau du mur principal, au-dessus de la table d’autel s’ouvre une niche inscrite dans un arc en pierre qui répond aux lignes caractéristiques de l’œuvre de Domènech i Montaner, où vient se loger un crucifix en marbre sur un motif en mosaïque romaine avec la représentation de deux anges se faisant face. La conception des moulures de la colonnette soutenant la table de l’autel rappelle certaines solutions utilisées par Domènech i Montaner, par exemple pour la base des colonnes en fonte de la boutique de la maison Navàs, ou les sveltes colonnes également en fonte des magasins Llopis.

 ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS – 203

 Bibliografia

ALUJA, A.: Topografia médica de Reus. Reus, 1887. AYMAT I SEGIMON: Monografía geográfica. Con el plano y guia de las calles de la ciudad de Reus. Reus, 1905. ARNAVAT, A. (dir.): Reus 1900, segona ciutat de Catalunya. Ajuntament de Reus - Fundació “la Caixa“, 1998. ANGUERA, P.: Urbanisme i arquitectura a Reus. Fundació Caixa de Pensions. Reus, 1988. ANGUERA I CORBELLA, J.: “L’art en els edificis”. Revista del Centro de Lectura. Reus, juny 1901. p. 63. ANGUERA I CORBELLA, J.: “L’art en la via pública (I)”. Revista del Centro de Lectura. Reus, juny 1901. p. 69-71. ANGUERA I CORBELLA, J.: “L’art en la via pública (II)”. Revista del Centro de Lectura. Reus, juliol 1901. p. 85-87. ANGUERA I CORBELLA, J.: “L’art en la via pública (III)”. Revista del Centro de Lectura. Reus, agost 1901. p. 114. BOHIGAS, O.: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Lumen, Barcelona, 1968. BRIANSÓ I SALVADÓ, J.: “L’Institut Pere Mata de Reus”. a: Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. Núm. 128. Barcelona, 1931. pp. 13-22. BUQUERAS, J.M.: Arquitectura de Reus (Vol. I). Tomb de ravals. Reus, 1985. CABRÉ, JM.; ROSÉS, A.; RUIZ, D.: “Reus”. a: L’Art Nouveau en Europe aujourd’hui. Etat des lieux. 2000 Réseau Art Nouveau Network, Bruxelles, 2000. CABRÉ, T.: Reus ciutat modernista. Guia de la Ruta del Modernisme. Editorial Mediterrània, Barcelona, 1998. CIRICI, C.: L'arquitectura catalana. Teide, Barcelona. 1975. COSTA I PALLEJÀ, J.R.: Pau Monguió Segura,

arquitecte tarragoní. Una aproximació des de la documentació municipal. Estació de recerca bibliogràfica i documental. Margalló del balcó. Tarragona, 1988. DD.AA.: 67 façanes modernistes de Reus. Escola Taller Mas Carandell, Reus, 1995. DD.AA.: Gaspar Homar. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Fundació “la Caixa”, Barcelona, 1998. DD.AA.: L’arquitectura del Camp. CoAC. Demarcació de Tarragona. Tarragona, 1995. DD.AA.: Gaudí & Reus. Institut Municipal de Museus de Reus, Reus, 2002. DD.AA.: Exposició commemorativa del centenari de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona 1875-76/1975-76. ETSAB. Barcelona, 1977. DOMÈNECH GIRBAU, Ll.; FIGUERAS, L.: Lluís Domènech i Montaner i el director d’orquestra. Fundació Caixa Barcelona, Barcelona, 1989. EL BACHILLER ESTÉTICO: “La construcción en Reus. Año de 1901”. a: Revista del Centro de Lectura. Reus, gener, 1902. EL BACHILLER ESTÉTICO: “La construcción en Reus. Año de 1902”. a: Revista del Centro de Lectura. Reus, febrer, 1903.

A l’entorn de l’arquitectura (Vol. II). Edicions L’Isard, Barcelona, 2002. LLUÍS GUINOVART, J.: “Pau Monguió i Segura, l’arquitectura modernista a Tortosa”. a: Revista TD, estiu 1986. MARCH, J.: Catàleg de l’arquitectura modernista de Reus. Ajuntament de Reus, Universitat de Barcelona. 2001, inèdit. MARCH, J.: El Pavelló número 6 o dels distingits de l’Institut Pere Mata. Reus. Informacions i propostes per a una restauració. 2002, inèdit. PÀMIES, A.: “Aproximació a la vida i l’obra de l’arquitecte Pere Caselles Tarrats (Reus 1864-1936)”. a: Reus i el Modernisme. Centre de Lectura, Reus, 2001. PÉREZ SÁNCHEZ, A.; MARTÍNEZ VERÓN, J.: El modernismo en la ciudad de Teruel. Instituto de Estudios Turolenses. Teruel, 1998. POCA, J.: Institut Pere Mata. Cent anys d’història (1896-1996). Institut Pere Mata, Reus, 1996. RAMON GRAELLS, A.: “L’Hospital de Sant Pau”. a: Domènech i Montaner: any 2000. Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, Centre de Documentació, Barcelona, 2000.

EL BACHILLER ESTÉTICO: “La construcción en Reus. Año de 1903”. a: Revista del Centro de Lectura. Reus, febrer, 1904.

SARDÀ, J.: “Casa Navàs”. a: Domènech i Montaner: any 2000. Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, Centre de Documentació, Barcelona, 2000.

FORTUNY, J.: “La ciutat: la transformació urbana”. a: Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Ajuntament de Reus, Fundació “la Caixa”, Reus, 1998.

SOLÀ MORALES, I. de: Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo. Publicaciones del Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona, 1975.

FREIXA, M.: “La força dels nuclis extrabarcelonins”. a: El modernisme. A l’entorn de l’arquitectura (Vol. II). Edicions L’Isard, Barcelona, 2002.

SUBIAS, P.: “Paviments, mosaics i rajoles”, El modernisme. A l’entorn de l’arquitectura (Vol. II). Edicions L’Isard, Barcelona, 2002.

FULLANA, M.: Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció. Editorail Moll. Mallorca, 1999 (1974).

SUGRAÑES, D.: “Crónica Artística”, Revista del Centro de Lectura. Reus, 7-1901. p. 78.

GIL, N.: “Jeroni F. Granell i Manresa, de l’arquitectura al vitrall”. a: El modernisme.

SUGRAÑES, D.: “Crónica Artística”, Revista del Centro de Lectura. Reus, octubre 1901. p. 120-121.

 Agraïments

Al Grup de Recerca “Art Català del Modernisme al Noucentisme” de la Universitat de Barcelona, i especialment a la seva directora la Dra. Mireia Freixa i Serra.

Al Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus, Josep M. Cabré, Dominique Ruiz, Rosa Alexandra Gabardós, Dori Lérida, Montserrat Giralt, Lucy Redó i Mònica Cruz.

Al Sabí Peris i la Carme Puyol, de l’Arxiu Històric Comarcal de Reus.

A la Neus Reverté, arxivera, al Josep Canela, cap del centre de documentació i a l'Agustí Rehues, gerent del Col·legi oficial d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Tarragona.

A la Rosa M Molas, a la Teresa Buxó i la Montserrat Anciola, de la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus.

A la Belén Balagué de la biblioteca del Col·legi oficial d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de l’Ebre .

A la Rosa Maria Gil i la Gemma Domènech de l’Arxiu Històric del Col·legi oficial d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Girona.

A la Rosa Domènech, de l’Escola Taller Pere Caselles, i a la Carme Fernàndez, de l’Escola Taller Lluís Domènech i Montaner.

A l’Institut Pere Mata, Joan Amigó, Antonio Labad, Joan Salvadó, Anton Fullat i Anna Margalef.

A l'Anton Pàmies, Núria Gil, Teresa Granell i Eduard Blanxart, Carles Fargas, germanes Briansó Herédia, M Dolors Punyed Wyneken, Josefina Querol, Francesc Gras Salas, Llorenç Jaume Grau, Antoni Blasco, Joaquim Blasco Font de Rubinat, Hipòlit Monseny, Mariona Quadrada, Josep Veciana i Maite Fonts, Ernestina Sabater Codina, Maria Rosa Vilella, Pablo Vilella Ferrer, Josep Ignasi Parellada Vilella, Marià Matarranz, Salvador Forés i Pilar Gomis, Cristina Cort Miró, Blanca Flora de Luna Margenat, Enric Barrulles, Col·legi Pare Manyanet i al CEIP Prat de la Riba.

A les persones de Pragma, Salvador Daroca, Carles Escoda, Albert Domènech, Iván Guia, Eva Rodao, Olga Penas, M. Teresa Vilella, Joan Rius, Guillem Castro, Asier López, Natàlia Domingo, Ricard Borràs, Iñigo García i Jesús Ferré.

Edició i producció PRAGMA edicions Col·laboren Ajuntament de Reus / Institut Municipal d’Acció Cultural Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus Col.legi Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona Direcció editorial i d’art Albert Arnavat Textos Lluís M. Pérez Jordi Bergadà Albert Arnavat Jordi March Captures digitals Arcadi Vilella, PRAGMA Disseny gràfic PRAGMA, Agència de Publicitat General, sl Altres fotografies Emili Argilaguet, Josep M. Casanoves, Carles Fargas, Industria Fotográfica Luis Bartrina, Laguna, E. Puig, Joan Rius, L. Roisin, Thiriart, Thomas, Angel Toldrà Viazo, Amadeu Valveny, Arxiu PRAGMA Procedència de les fotografies Arxiu Històric Comarcal de Reus. Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Tarragona. Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Girona. Patronat Municipal de Comerç i Turisme de Reus. Arxiu Històric Agrupació Fotogràfica de Reus. Fototeca Municipal de Reus. Col·lecció Joan M. Estivill. Col·lecció Josep M. Martorell Busquets. Col·lecció Pere Martorell Jareño. Col·lecció Josep Lluís Masip. Digitalització d’imatges i postproducció digital Joan Rius, Salvador Daroca, PRAGMA Impressió Arts Gràfiques Rabassa, s.a. © Copyright d’aquesta edició: PRAGMA edicions, 2003 © Copyright dels textos: els autors, 2003 DL.T-514-03 ISBN-84-933151-2-5 Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol procediment, sense l’autorització de l’editor.

208 â&#x20AC;&#x201C; ARQUITECTURA MODERNISTA A REUS