Imatges d'El Círcol. 150 anys d'una societat cultural recreativa. Reus 1852-2002 by Albert Arnavat

Imatges d’El Círcol

150 anys d’una societat cultural recreativa Reus 1852 - 2002

• Motllura de les cadires antigues d’El Círcol, amb l’emblema de l’entitat. (Foto: Josep Maria Ribas Prous. EC)

Sumari

SALUTACIÓ. Núria de Gispert .......................................................................................... 6 PRESENTACIÓ. Ricard Font de Rubinat.......................................................................... 7 1. EL CÍRCOL, A LA PLAÇA DE PRIM, A REUS La plaça de Prim, anònim................................................................................................. 11 Històries de la plaça de Prim (fragments), per Xavier Amorós................................ 12 2. PANORÀMICA D’EL CÍRCOL Panoràmica d’El Círcol, per Jaume Oriol de Barberà.................................................. 19 3. CRÒNICA SOCIAL D’EL CÍRCOL Els ocis retrobats, per Maria Tarragó.............................................................................. 33 El Círcol: de la guerra a la democràcia, 1936-1977, per Anton Baiges.................... 40 4. ELS ANIVERSARIS D’EL CÍRCOL Temps d’aniversaris, per Anton Baiges............................................................................ 51 5. EL CÍRCOL I EL TEATRE FORTUNY El Círcol i el Teatre Fortuny, per Albert Arnavat, Joaquim Besora i Anton Baiges .59 6. EL CÍRCOL I EL TEATRE CIRC El Círcol i el Teatre Circ, per Albert Arnavat, Joaquim Besora i Neus Miró........... 71 7. EL CÍRCOL I LES FESTES Festes i carnavals, per Francesc Gras Salas................................................................... 83 8. EL CÍRCOL, L’ESPORT I ELS JOCS DE SALÓ Esport i jocs de saló a El Círcol, per Francesc Gras Salas......................................... 109 9. EL CÍRCOL I LES ACTIVITATS CULTURALS Cultura a El Círcol, per Claudi Aguadé......................................................................... 123 10. CRÒNICA DELS DARRERS 25 ANYS D’EL CÍRCOL El Círcol 1977-2002. Crònica d’una societat, per Anton Baiges............................... 133 AGRAÏMENTS.................................................................................................................... 150 3

El Círcol i el T

• Vista general del Teatre Fortuny, des de l’escenari, el 1988. (Foto SPOT, ATF)

Teatre Fortuny

â&#x20AC;¢ Vista general del Teatre Fortuny, el 1988. (Foto SPOT, ATF)

El Círcol i el Teatre Fortuny Albert Arnavat, Joaquim Besora i Anton Baiges

Què en queda avui de la intensa relació mantinguda durant més de cent anys entre el Teatre Fortuny i la Societat El Círcol? En primer lloc els records de moments de festa, alegria i felicitat viscuts, això segur. I en un àmbit més concret, resta, per un costat, la propietat de l’immoble, sotmesa a un lloguer de llarga durada al Consorci del Teatre Fortuny, un lloguer per 75 anys, amb una fórmula de pròrroga tàcita any rere any; i, per altra banda, el dret d’usar dues llotges de platea i la servitud de permetre que els socis accedissin a les funcions del teatre des de la porta que comunica el saló d’El Círcol amb el teatre, prèvia presentació de l’entrada, és clar. Algú podria pensar que això són privilegis impropis dels temps que vivim, però qui observi de prop el dia a dia del coliseu reusenc convindrà que les llotges serveixen per fer palesa a tothom la presència de l’entitat en qualsevol esdeveniment teatral o musical rellevant i l’accés obert al primer pis, a més de convertir el saló d’El Círcol en foyer del Fortuny, ajuda a augmentar aquella dimensió de relació social que el fet teatral sempre ha tingut i que a hores d’ara i per sort encara manté. De fet, el darrer cop que El Círcol utilitzà el teatre per a ús propi, exercint un dret establert a les clàusules contractuals amb el Consorci, fou el 5 de febrer de 1989, amb motiu de les festes de carnaval, per acollir una actuació del Molino, el castís music hall de Barcelona amb el seu elenc al complet. El teatre es va omplir, excepte el tercer pis, on entre un públic més escadusser es van refugiar alguns diguem-ne “nuvis” d’algunes coristes. Tothom comprenia, després d’unes costoses obres de restauració, que no es podia reconvertir en sala de ball la platea del Fortuny, i per això es va optar per la fórmula d’oferir als socis un espectacle lleuger i festiu. La festa “molinera” va ser divertida, però el cost elevat d’un caixet d’aquesta mena, tot i comptar amb la complicitat de l’empresari Ricard Ardèvol, va fer que l’experiència no tingués continuïtat. No entrarem aquí a fer una història del Teatre Fortuny, ni evocarem les festes de carnaval i Cap d’Any o els actes commemoratius importants, com les representacions i actes del centenari d’El Círcol, el 1952, i on sobresortí la representació de l’obra Del mirinyac al barret de palla, de Josep Banús i Sans, a càrrec d’elements vinculats a la societat; i no en parlem més, ja que la importància que El Círcol atorgà al Fortuny en aquesta funció es tracta en un altre capítol d’aquest llibre. Tot i que no va ser formalment El Círcol qui construí el Teatre Fortuny, inaugurat el 1882, és del tot evident que entre el col·lectiu de persones que impulsaren el projecte hi ha una clara vinculació personal amb aquesta societat: a tall d’exemple només recordar 7

1 • L’entrada del Teatre Fortuny guarnida per anunciar grans balls, el 1947. (ATF)

que, entre aquestes persones, dels promotors podem citar Joan Grau i Company, que participà activament en la vida de la societat; Antoni Beringola i Marcó, que presidí El Círcol, o Josep Maria Morlius Borràs, que actuà des de la presidència de l’entitat; entre els membres de la junta promotora destaca per la seva activitat un home vinculat a El Círcol com Pere Nolasc Gay, i tot i que Josep Boule acabà sent l’únic propietari de les accions, entre els primers compradors segur que hi havia personatges vinculats com a socis a El Círcol. El primer gerent, Salvador Casanovas, va ser vicepresident d’El Círcol. La fórmula d’una gestió empresarial autònoma pel teatre s’encetà des del primer moment amb l’empresa Sociedad del Teatro y Casino. Aquesta empresa gestionà el teatre fins al juny del 1884, en el qual s’arrendà el teatre a una empresa promoguda en gran part pels mateixos abonats al teatre (segons informava amb alegria no dissimulada Las Circunstancias). Aquesta manera de gestionar a partir d’una empresa arrendatària mai s’abandonà, i així s’anaren succeint els empresaris, entre ells Josep Vila Cardona, que des de 1933 fou qui tingué un període més dilatat de gestió. S’han d’exceptuar els anys de la guerra civil, col·lectivitzat el Fortuny per la UGT, i un primer i breu moment de la postguerra, utilitzat per l’“Educación y descanso” dels falangistes (Vila Cardona prengué ben aviat el control, molt abans de la constitució de

l’empresa Soldevila, SL, de la qual n’era el titular, perquè El Círcol tornés a funcionar com a entitat). La manera que tenia El Círcol d’influir en la gestió empresarial de l’arrendatari era a partir d’introduir clàusules al contracte que obliguessin a mantenir un mínim de representacions teatrals durant l’any, si no es volia veure rescindida la relació contractual. Com que a l’empresa Soldevila, SL (és a dir, en Vila Cardona) li era avantatjosa la quota del lloguer i, a més, l’empresari cinematogràfic era alhora un empresari teatral, mai hi havia interès a renegociar el contracte. En morir el 1971 Josep Vila, els seus fills assumiren la direcció de l’empresa i, encara que hi hagués la inèrcia familiar, les noves condicions econòmiques del món teatral, que vivia junt amb el sector de l’exhibició cinematogràfica uns moments de crisi, feren que la qualitat de l’oferta se’n ressentís. Aquest panorama precari explica la força amb què va néixer a Reus l’Associació Independent d’Espectadors de Teatre, l’AET. Allò que sempre quedava ben palès en els contractes era la possibilitat per part d’El Círcol d’utilitzar el Teatre Fortuny per a les seves activitats. Una possibilitat que s’exercia per Cap d’Any i per carnaval any rere any fins al tancament que precedí les obres de restauració. Per aquestes ocasions s’instal·lava un entaulat, amb moqueta, que anivellava la platea, i es guarnien la sala i l’escenari del teatre. L’inici dels anys vuitanta fou important per la ciutat. D’una banda, el restabliment del nou Ajuntament democràtic i també del Govern de la Generalitat. De l’altra, la voluntat de recuperar infraestructures culturals que havien quedat envellides en el temps i que requerien una actuació ràpida i decidida. A Reus, sense cap mena de dubte, el Teatre Fortuny, en fou un dels màxims, si no el més important, exponent. La nova Junta d’El Círcol tingué clar des del primer moment la importància de salvaguardar el coliseu reusenc per excel·lència, no únicament amb un sentit de legítima propietat, sinó amb l’altura de mires de respondre al moment històric amb rapidesa i diligència. L’empresa Soldevila SL, de la família Vila Abelló, havia estat arrendatària del Teatre Fortuny fins aquell moment. La concessió es remuntava l’any 1951, tot i que el 1933 ja se’n féu càrrec Josep Vila Cardona, amb l’abonament d’un lloguer de 4.000 pessetes a la Societat El Círcol. L’empresari de cinematografia, Antonio Zúñiga Selis, procedent de Vilanova i la Geltrú i propietari del nou Cinema Reus Palace, n’havia adquirit totes les accions el 1981, en una operació econòmica en què la societat reusenca, com a propietària del Teatre, no hi havia intervingut. És en aquest context que Josep Grau, aleshores president de l’entitat, reconduí l’operació fent trencar els acords inicials entre la família Vila Abelló i Antonio Zúñiga. El Círcol assumia la negociació amb el nou arrendatari, acordant un nou lloguer de 50.000 pessetes i dues clàusules importants per al que seria el futur de la gestió teatral del Fortuny: el contracte finalitzaria quan les noves institucions democràtiques decidissin d’emprendre la necessària restauració i la no projecció, en cap cas, de cinema comercial. D’altra banda, s’abonà, després de controvertides negociacions, una indemnització a l’antic arrendatari, de 5.500.000 pessetes. El contracte amb el nou arrendatari se signà el 28 d’octubre de 1981. L’operació no fou senzilla i l’enginy per sortir-se’n airós i alhora plantejar unes condicions al nou llogater del Teatre, Antonio Zúñiga, requerien una actuació discreta, ràpida i eficaç. Aquesta es concretà amb l’aval de 24 socis de la casa per rescabalar el contracte d’arrendament del Teatre que, lògicament, per l’elevada xifra que aquesta suposava, la Societat no podia assumir. Josep Grau, aleshores president d’El Círcol, ho explicita de forma diàfana en un escrit que ens ha adreçat: “No es tractà d’un aval pròpiament dit, ni es constituí solidàriament. Cada soci acceptà una lletra lliurada per l’entitat, amb venciment a un any, per l’import de 250.000 ptes. El Banc de Bilbao les prengué al descompte i així es cobrí el descobert de 5.500.000 pessetes que s’havia generat en pagar la indemnització acordada amb l’arrendatari Soldevila, SL. Quan se signaren aquestes lletres, feia més d’un mes que l’operació de rescissió del contracte estava signada, pagada i liquidada. El Círcol mantenia un compte en el Banc de Bilbao, inoperant des de feia molt de temps, que

2 • La platea del Teatre Fortuny, decorada i arranjada per a un ball de la societat El Círcol, la dècada de 1950. (Foto Niepce. EC)

1 • El Teatre Fortuny guarnit per al sopar d’El Círcol del 1952. (Foto Niepce, EC)

presentava un miserable saldo de 24, 75 ptes. El llavors director a Reus, Josep Matas, va accedir a atendre el xec, en flagrant descobert, a condició que jo li fes lliurament d’un altre del mateix import contra el meu compte en el propi banc, que ell es desà en un calaix. Jo el vaig autoritzar a utilitzar-lo si El Círcol no aconseguia de regularitzar el seu compte en el termini de tres mesos. Seguidament, se’ns va ocórrer –en el si de la Junta–, convocar trenta socis per explicar-los l’operació, exposar-los els nostres projectes i també demanar-los que acceptessin repartir entre tots el risc econòmic. El nombre de trenta em semblà equilibrat: suficient perquè el risc de la persona no fos exagerat i també limitat a un grup cohesionat per evitar que l’operació s’acabés convertint en un orgue de grills. Vaig convidar a una reunió-sopar tots els membres de la Junta, els expresidents, alguns socis amb fort arrelament a l’entitat i altres persones amb qui jo mantenia, en aquell moment, una freqüent relació de tipus comercial o personal. També vaig deixar molt clar que si tot sortia malament, que si el nostre projecte sobre el futur del Teatre quedava en un foc d’encenalls, tots consideraríem aquelles 250.000 ptes. a fons perdut a favor d’El Círcol, sense convertir-nos mai en grup de pressió o en una societat mercantil que reivindiqués algun tipus de dret sobre el Teatre a compte del desemborsat. La proposta s’acceptà per unanimitat, sense cap mena de debat. Tots aplaudiren l’operació i també la cura i gosadia amb què s’havia dut a terme. Es manifestà una entusiasta predisposició a signar encara que, un cop aixecats de taula, alguns se m’acostaren per manifestar les seves reserves i quedaren a trucar-me per manifestar-me la seva definitiva posició al respecte. Set d’ells no signaren mai: hi va haver qui s’excusà francament i qui amagà el cap sota l’ala, donant llargues a l’hora de formalitzar la signatura. Vaig demanar de no insistir gens. Restàrem 23 socis. Un amic meu em manifestà el disgust pel fet de no haver pensat en ell. Li vaig demanar disculpes i li vaig enviar una lletra ràpidament perquè me la retornés acceptada. I així quedà el nombre de signants: definitivament 24. Els seus noms, per ordre alfabètic, van ser: Pau Abelló Padró, Pau Abelló Pujol, Antoni Baiges Baldirà, Antoni Baiges Ballesté, Tomàs Barberà Munné, Anton Borràs Cros, Joan Busquets Crusat, Francesc Cabré Masdeu, Josep M. Fargas Cardeñas, Esteve Genovès Munté, Francesc Gras Salas, Josep Grau Bellido, Bonaventura Grau Cardona, Enric López Alcover, Francesc Llevat Briansó, Marià Mercadé Padrol, Jaume Oriol de Barberà, Andreu Pintaluba Duch, Josep Pujol Mateu, Albert Pujol Planchadell, Antoni Quinteiro Juncosa, Josep M. de la Sotilla Tapias, Francesc Tomàs Llobet i Josep M. Virgili Musté. Cap dels esmentats haguérem de desemborsar mai ni una pesseta. Uns quinze dies abans del venciment dels efectes, vaig remetre una carta personal als meus 23 companys de viatge per anunciar-los que El Círcol estava en condicions d’atendre el pagament d’aquests, que ja s’havia cursat ordre al Banc de Bilbao en el sentit que les lletres fossin carregades en el compte de l’entitat i que podien oblidar-se del problema. I que un milió de gràcies per la seva generosa col·laboració. I així es féu i així fou. Josep Grau”. Superat, doncs, l’escull arrendatari, l’entitat es disposà a posar fil a l’agulla per arribar a un acord satisfactori amb el Govern català. És en aquest context, doncs, que l’any 1980 es produí la primera entrevista entre Josep Grau, president d’El Círcol, i Max Cahner, recent elegit conseller de Cultura de la Generalitat. Maria Tarragó Artells, aleshores cap dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, fou l’encarregada de propiciar la primera trobada, en què la Junta Directiva de la societat reusenca plantejà la necessitat que el Govern assumís el considerable cost de la restauració amb un lloguer de 250.000 pessetes. Les condicions del conseller de Cultura al màxim representant d’El Círcol reusenc foren dues: establir un lloguer de 25 anys i que li fos lliurat un estudi exhaustiu de l’estat arquitectònic del Teatre i un pressupost aproximat d’actuació. La premsa local se’n féu ressò posteriorment.

Durant el 1981 les negociacions començaven a madurar, i tot i la precarietat de mitjans econòmics i la inexperiència de gestió pública que s’albirava, encara, en aquell moment, Max Cahner proposà la idea consorcial per al teatre reusenc. Se’n coneixia l’experiència del Liceu barceloní i la seva Junta de propietaris. Les diferents parts del nou consorci serien el Govern de la Generalitat, amb un 52%; la Diputació de Tarragona, amb un 33%; l’Ajuntament de Reus, amb un 15%, i El Círcol, amb un 5%. La proposta semblava la més sensata i també realista, i aviat les altres institucions s’hi avingueren amb diferents graus d’adhesió i compromís. L’aposta era engrescadora però arriscada ensems. L’any següent, el 1982, el Teatre Fortuny commemorà el centenari de la seva estrena, tal com s’explicita en Teatre Fortuny. Més d’un segle. L’onze de novembre fou la data escollida per a la realització d’un acte solemne. El conseller de Cultura de la Generalitat, Max Cahner, hi féu un abrandat parlament en el qual destacà la importància catalana del coliseu reusenc: “Em complau obrir els actes del centenari del Teatre Fortuny, per la importància que suposa cent anys d’activitat, com a exemple excepcional per a Catalunya i per la resistència que significa davant de tants d’altres que han vist tancar les seves portes i amb moltíssima menys edat que el vostre (...) Us

2 • El Teatre Fortuny guarnit per als grans balls del 1957. (Foto Niepce, ATF)

1-2 • Actes del centenari del Teatre Fortuny, el 1982. (Foto: SPOT. ATF)

anuncio un futur brillant perquè venturosament el centenari ha coincidit amb l’actual època de revitalització de les nostres coses”. El president d’El Círcol, Josep Grau, manifestà la seva satisfacció pel moment històric que la ciutat vivia, com a reusenc i com a soci de l’entitat. L’alcalde de Reus, Carles Martí, proclamà el tarannà “obert, liberal i festiu d’El Círcol”, que havia creat un cert pol d’atracció barcelonina. Finalment, el professor i filòleg reusenc, Joaquim Mallafrè, dissertà sobre el context social, cultural i econòmic dels reusencs, que havia propiciat un entorn favorable per a la creació del Teatre Fortuny a la capital del Baix Camp. Un concert a càrrec de Carmen Bustamante i Manuel Garcia Morante, i una actuació de l’Orfeó Reusenc clogueren la vetllada commemorativa. El Círcol cedí part del protagonisme a les institucions amb què estava negociant per constituir el futur Consorci i, a canvi, la Generalitat a través de Carme Riera, secretària general del Deparatament de Cultura, aportà un programa d’espectacles de

teatre de qualitat, amb companyies com el Teatre Lliure o el Centre Dramàtic Nacional, i un concert de Cap d’Any, que es faria tradicional, amb l’Orquestra Johan Strauss de Viena, i l’òpera Madama Butterfly. El 13 de desembre de 1982, en assemblea extraordinària de socis, l’entitat aprovà el contracte d’arrendament amb el nou Consorci del Teatre Fortuny. Així ho manifesten els membres de la Junta, Tomàs Barberà Monné i Andreu Pujol del Pozo, en un article de premsa aparegut al Nou Diari (22 d’abril de 1994). També tingueren lloc diferents reunions de la comissió encarregada del tema, formada per regidors municipals i representants de l’ens provincial. El contracte es faria efectiu el 4 de gener de 1983 a l’Ajuntament de Reus. El Teatre Fortuny es clausurà, definitivament, el novembre de 1984. Una darrera actuació de l’Escolania de Montserrat, organitzada per l’Associació de Concerts, tancà la programació del Teatre. No seria fins al gener de 1985 quan s’iniciarien les obres

3-4 • Actes del centenari del Teatre Fortuny, el 1982. (Foto: SPOT. ATF)

1 • Arrencada de l’escala d’accés a la platea del Teatre Fortuny, el 1988. (Foto SPOT, ATF)

de restauració, per acord de l’Ajuntament de Reus, encapçalat per l’alcalde Anton Borrell, i la Junta Directiva d’El Círcol. Diferents fets com l’incendi del local de festes madrileny Alcalá 20 i d’altres acceleraren la decisió municipal, davant de l’estat, cada volta més ruïnós, que presentava el teatre reusenc, on fins i tot una ventada havia fet volar mitja teulada. No fou, però, fins al cap de tres anys que es prendria una decisió definitiva sobre el futur del Consorci. La reunió definitiva es realitzaria al saló de l’Alcaldia l’any 1985, en plenes obres de restauració del Teatre, amb l’assistència de l’alcalde Josep Abelló; del president de la Diputació, Josep Gomis; del representant del Departament de Cultura de la la Generalitat, Jordi Maluquer, i del president d’El Círcol, Josep Grau. La trobada havia de ratificar l’acord previ entre totes les institucions públiques i la Societat El Círcol. Les reticències, però, no eren poques. L’elevat cost de les obres de restauració feien repensar la decisió de tirar endavant el projecte, que per part de les institucions

públiques, especialment municipals i provincials, l’observaven amb preocupació, com un mar sense fons pel que fa a les creixents despeses. Fou l’actitud valenta de la Junta Directiva d’El Círcol, empesa pel seu president, i sempre avalada pel conseller de Cultura del Govern de Catalunya, la que féu desistir l’Ajuntament de Reus i la Diputació de Tarragona de tirar-se enrere i assumir definitivament el projecte. El Círcol, al seu torn, acceptava allargar la concessió de 25 a 75 anys, més el cobrament del lloguer de 250.000 pessetes amb l’augment anual del nivell de vida. S’afegí, doncs, la nova clàusula en un annex de l’acord general. El Consorci del Teatre Fortuny confià a Josep M. Fargas la gerència del teatre reusenc, responsabilitat que ha assumit fins al dia d’avui. El 19 de setembre de 2002, el director general de Promoció Cultural de la Generalitat, Vicenç Llorca, ha reconegut per al teatre reusenc el mèrit de tenir el percentatge d’ocupació teatral més elevat de Catalunya.

2 • Acte de reinauguració del Teatre Fortuny, el 1988. (Foto: SPOT. ATF)

โ ข Faรงana principal del Teatre Circ, cap al 1920. (Foto Roisin. CJMM)

El CÃrcol i el Teatre Circ

El Círcol i el Teatre Circ Albert Arnavat, Joaquim Besora i Neus Miró

En la reunió de la Junta Directiva de la Societat El Círcol, del vint-i-dos de gener de 1900, el president, Josep Maria Borràs, va proposar, recollint, segons ell, el sentir de la majoria dels socis, la construcció d’un teatre d’estiu, amb els diners del superàvit de la Societat. Tots els membres directius hi van estar d’acord, ja que les gestions fetes amb el propietari de la casa de la plaça de Prim, on estava instal·lada la Societat, per adquirir-la, havien resultat infructuoses. S’acordà convocar una reunió general pel vint-i-set del mateix mes de gener, en la qual s’informarà els socis de les dificultats trobades en les converses amb el propietari de la casa de la plaça de Prim, es proposarà la construcció d’un teatre públic d’estiu amb un pavelló per l’ús dels socis i s’incrementaran les quotes d’entrada. • Invitació programa al carnaval infantil del Teatre Circ, el 1902. (CJLM)

L’any 1900 que s’estava encetant, aquesta manera d’actuar d’El Círcol, recollida ara fa un quart de segle en el llibre El Círcol, 125 anys d’una societat, és ben significativa d’una societat dinàmica i emprenedora. Si el vint-i-vuit de gener tenia lloc la reunió general que aprovava la idea de construir el teatre i es facultava la Junta perquè escollís el lloc i l’extensió del terreny i les condicions en què s’havia d’adquirir, l’endemà mateix de l’acord de la construcció del nou teatre d’estiu presentaven a l’Ajuntament una instància, que ja tenia redactada el notari i expresident, Pere Nolasc Gay, i que, per facilitar i accelerar les coses, contenia el projecte d’adquisició dels terrenys, davant de l’hospital i situats on havia estat l’antic hort del convent de Sant Joan, i d’urbanització de la zona. Aprofitaren els plànols presentats per Jaume Grau i Monclús per un primer intent del 1898 i que ja havia aprovat l’Ajuntament, tot i fer la reserva sobre la facultat de la societat d’introduir futures esmenes. Per facilitat la venda dels terrenys i els permisos per part de l’Ajuntament, s’establia el compromís, que després es transferia a l’arrenda19

tari, de fer una funció un diumenge de juliol a benefici de la casa de beneficència, o de pagar cinc-centes pessetes si aquesta funció no tenia lloc. Era una època en què les idees i els projectes no podien romandre massa temps aturats sense convertir-se en realitat. Si l’arquitecte Domènech i Muntaner no agilitava el projecte que se li havia encomanat el mes de maig de 1900, ni presentava el pressupost definitiu, la Junta Directiva tirava pel dret i el tres d’abril de 1901 decidia fer noves gestions –se sap que ja s’havien aplanat els terrenys– i van anar a

veure Ricard Magdalena de Barcelona, que estava construint un teatre prefabricat a Castelló de la Plana, el qual no s’ajustava a les condicions d’un emplaçament a Barcelona pel qual s’havia inicialment pensat. 1 • Façana principal del Teatre Circ, cap al 1920. (Foto Roisin. CJMM) 2 • Programa de la inauguració del Teatre Circ, amb la companyia d’òpera D.E. Giovannini, el 19 de setembre de 1901. (ATF)

L’arquitecte Pere Caselles seria, en aquestes noves circumstàncies, el director de l’obra. I era tan fort el desig de fer realitat el projecte que quan, el juny, una vaga paralitzava els treballs, la societat assumia el paper de patronal ferrenya, despatxava

Magdalena i no dubtava a encarar-se amb els representants de fusters i paletes, i a advertir el contractista Manel Cochs que si durant tres dies els paletes no posaven les teules caldria recórrer a treballadors de fora de la ciutat. Els elements constructius prefabricats expliquen en gran part la ràpida decadència del teatre, en una curta vida que no sobrepassà en gaire la trentena d’anys, i del qual, del teatre, només en resta la fràgil evocació d’una construcció d’aspecte elegant que ens aporten unes postals que conserven la pàtina de tota una època.

I si bé una obra més sòlida potser ens hauria deixat un teatre durador per la ciutat, aquell Teatre Circ esdevé un exemple de la presència de la industrialització, la prefabricació i la racionalitat constructiva fins i tot en els elements decoratius amb què fou realitzada, fet que trenca la rutina de manufacturació i artesania que caracteritza el Modernisme. Durant un estiu trepidant, segurament amb la por que no els atrapés la tardor,

3 • Interior del Teatre Circ, cap al 1910. (CJMM) 4 • Passi de soci d’El Círcol pels balls de carnaval al Teatre Circ, el 1916. (CPBM)

els esdeveniments s’anaven succeint. Per accelerar les obres, s’obté un préstec del Banc d’Espanya amb la garantia personal dels membres de la Junta. Josep Vergés és el primer arrendatari del cafè, fet que li permeté la construcció del quiosc de refrescos situat al costat de la tanca –el que apareix a les fotografies–. Es construeixen els lavabos. S’encomana a Tomás Bergadà la decoració del sostre i la façana del teatre, i els elements del decorat els farà l’escenògraf barceloní Fèlix Urgellès, que ja havia treballat per al Fortuny. La il·luminació interior, de sala i vestíbul, seria a base de gas; i l’exterior la duria a terme l’empresa Electra Reus. Es nomenava

administrador Ramon Gispert i director de l’orquestra Miquel Planas. I, mentre s’adquireixen les plaquetes ceràmiques per orientar el públic i abans de dir adéu a l’estiu, la inauguració el 19 de setembre de 1901, envoltada de l’expectació ciutadana que comporta un esdeveniment d’aquesta mena. 1 • El Teatre Circ, cap al 1920. (CJMM) 2 • Invitació pel ball infantil de carnaval d’El Círcol, al Teatre Circ, el 1916. (CPBM)

L’aforament del teatre era de 420 seients al pati de butaques, 2 proscenis i 18 llotges de platea, 2 proscenis i 4 llotges de primer pis (juntament amb butaques

i graderia pública), 82 localitats darrere de les llotges de platea, un central de 61 seients a la davantera del primer pis, un “paraiso” de 410 localitats i 1.000 “entradas de paseo”. Són aquest darrer tipus d’entrada les que poden donar-nos una pista de l’ambient que es suscitava durant les sessions que hi tenien lloc: un distès deambular pels espais reservats als socis (en uns salons situats sobre el vestíbul, a tocar de les dependències de l’administració) o pel mateix generós vestíbul amb

tres portes i vidrieres; pels perimetrals de platea i primer pis, airejats en un local de cinc portes obertes al jardí, portes per on era fàcil sortir a la fresca del vespre o de l’entrada de la nit per consumir un refresc o un gelat, o en una jornada de ball i orquestra fugir vers un passejar romàntic… Perquè el Teatre Circ no només era una infraestructura escènica, des de la seva concepció era un espai lúdic i cultural complet, al servei d’El Círcol i de la ciutat, ja que disposava, des del seu inici, d’un espai públic com el mateix teatre, una zona de jardins, amb un magnífic quiosc i un servei de cafè, i comportava la

3 • El quiosc de begudes del Teatre Circ, cap al 1902. (Foto Laguna. CJMM) 4 • El quiosc de begudes del Teatre Circ, cap al 1902. (Foto Laguna. CJMM)

urbanització d’una nova zona per la ciutat. Un complex que funcionava com una totalitat a les revetlles i balls que solien programar-se en diferents èpoques de l’any, sobretot en la Festa Major de Sant Pere o per Sant Jaume: s’oferien sardanes des del quiosc, els jardins s’il·luminaven, encenien focs artificials i el ball hi era continu. Els socis tenien un preu reduït però la festa era oberta a tothom; les senyores no pagaven i existien les entrades de “paseo” i es disposaven butaques i cadires pels corredors perimetrals del teatre. Sense oblidar el servei de bar i gelats. Un espai –jardins, cafè i teatre– que ben segur que oferia un ambient d’un to benestant i elegant, amb unes gotes d’aquella suau i benèvola poca-soltada que devien aportar alguns d’aquells socis que pels carnavals dels anys vint treien efímeres publicacions com Grimegia o Gente bien, que no arribaven a perdre mai les formes tot i que podien arribar a ser un pèl immisericordioses. Malgrat l’agradabilitat

dels jardins, la sala no estava especialment condicionada per fer front als excessos climatològics, com denoten aquests breus comentaris escrits al dietari del teatre: A les fulles dels dies de juliol feia afirmacions del tipus: “el calor empieza a dejarse sentir o el público fue muy escaso. El calor aprieta y la gente se va al campo y de excursión”. I en aquesta línia d’anar fora ciutat, el 6 de juliol de 1929, hi hagué “suspensión de la función de cine i atracción por falta de público, a causa de festejos extraordinarios que se hicieron en Salou, con motivo de la inauguración del nuevo balneario” o, el juliol del 1931, es lamenta que “es que hay mucha gente al campo”. El Teatre Circ només funcionava –amb excepcions puntuals– durant l’estiu, i la seva oferta complementava la del Teatre Fortuny. El primer arrendatari fou Enric Mascias, en assumir les condicions contractuals que aprovà la Junta el 8 de novembre de 1901, i ja en el seu primer any de gestió, el 1902, l’arrendatari del Fortuny, Salvador Casanovas, negocia la possibilitat de, durant cinc anys, poder dividir-se la temporada. De l’anàlisi de la col·lecció gairebé exhaustiva de cartells i programes recopilada per Lluís Odena hom pot constatar que aquesta primera pretensió s’acabarà imposant, fins arribar a una gestió empresarial única. Tot i que, en mans d’un arrendatari, la gestió empresarial conjunta dels teatres Fortuny i Circ era oberta al públic i autònoma de la propietat, la societat garantia, a partir de les clàusules del contracte, un perfil de programació en allò que fa referència a la qualitat i la densitat dels espectacles que s’havien d’oferir. Així el Teatre Fortuny funcionava com a local d’hivern, amb una temporada densa d’octubre a juny, i el Teatre Circ prenia el relleu a l’estiu, alhora que es mantenia tot l’any, als dos teatres, el mateix criteri de programació. De fet, un cop desaparegut el Teatre Circ, el Fortuny s’utilitzà regularment durant tot l’any. El Teatre Circ va conèixer representacions d’òpera, d’opereta, de sarsuela, de teatre en català i castellà, de vodevils, i, en sessions de cine i atracció, varietes i números de circ,

sovint de primera línia. A l’estiu sempre hi havia alguna companyia important de Barcelona o de Madrid que, de gira i acabada la temporada i fent estada a Reus, utilitzava com a primer teatre el Circ. Això, junt amb la vinculació amb el Teatre Fortuny, explica la qualitat que sovintejava les seves cartelleres. A tall d’exemple, la prestigiosa companyia d’Itàlia, Vitaliani e Carlo Duse, actuaren l’estiu de 1907. També era un espai que acollia actes polítics, des de mítings a la recepció del president Macià, el 1931, i actes rellevants de la ciutat, com uns Jocs Florals

el 1907 o un homenatge al mecenes Evarist Fàbregas, el 1916. Fins i tot en els dos darrers anys d’activitat, quan era en plena decadència, hi va cantar Hipólito Lázaro, s’hi representà Marina, hi actuà Enric Borràs i el seu germà Jaume, i en Josep Sampere o Visita López per citar els conreadors d’un gènere més popular. I també s’hi va fer cinema, en la fórmula de cinema i atracció, amb acompanyament musical a càrrec d’un piano, un trio o un quintet; fins arribar a les sessions de “cine solo”, silent i sense música, en un estrany preludi del sonor.

El teatre coneix les contradiccions i anhels que anunciaven, al final de la dictadura de Primo de Rivera, el proper adveniment de la República. Només dos exemples: a partir del 9 de juliol de 1929 s’anunciava un cicle de set vodevils catalans amb el nom del Martes verde. Després de la primera funció es va suspendre el cicle per ordre governativa, adduint que no “se autoriza ninguna clase de función en el teatro Circo en que deba subirse o bajarse el telón mientras no se coloque el telón metálico que está prevenido para casos de incendio”.

En els darrers anys de vida d’aquest teatre, la temporada d’estiu s’escurçava a mesura que els espectacles deixaven d’atreure públic, es succeïen els relleus d’arrendataris (així el 1927 es signa un contracte entre Gabriel Ferraté i Josep Gurgui, i el 1929 i 1930 fins l’octubre ens consta una empresa de Miguel Silvestre a qui substitueix Amadeo Trius i Antonín de Barcelona) o s’aguditzaven els problemes de conservació del l’edifici (com evidencien les anotacions del dietari mantingut per l’empresa durant els anys 1929 al 1931). Per això s’explica la voluntat de la 7

societat de desfer-se del local, intentant vendre’l al primer consistori reusenc de la recent proclamada República. Es viu una mena de polèmica, que neix de les diferents prioritats dels components del govern municipal, que transcendeix a la premsa. Els partidaris de la compra del teatre per part de l’Ajuntament s’expressen a les pàgines de Les Circumstàncies, portaveu d’Acció Catalana: hi magnificaven les virtuts dels jardins, que podien ser reconvertits en parc públic; el quiosc de música, que podia acollir un concert de la banda municipal, i en darrer terme, deixaven el teatre, conscients del seu estat precari, i com a màxim s’atreviren a proposar sessions de cinema infantils adreçades a escolars; o com quan essent ja de titularitat pública, J. Santasusagna va proposar que acollís el Museu Municipal que llavors es trobava a la Casa Rull. Del que va ser el Teatre Circ, un cop adquirit

1 • Invitació al ball de màscares d’El Círcol al Teatre Circ, el febrer de 1917. (CJME) 2 • Cartell de l’actuació d’una companyia teatral, al Teatre Circ, el 1913. (CFM) 3 • Cartell de l’actuació d’una companyia teatral, al Teatre Circ, el 1910. (CFM) 4 • Invitació al ball d’El Círcol al Teatre Circ, l’abril de 1917. (CJME) 5 • Invitació de senyora per al gran ball de màscares al Teatre Circ, pel carnaval de 1916. (CPBM) 6 • Invitació al ball d’El Círcol al Teatre Circ, el desembre de 1917. (CJME) 7 • Invitació al ball d’El Círcol al Teatre Circ, el desembre de 1917. (CJME)

per l’Ajuntament el 1932 i després de ser enderrocat el 1935, passats uns anys de total inactivitat, la ciutat malauradament només n’aprofità el solar. El Teatre Circ podia haver mort amb glòria, com en una dansa del cigne, ja que el 4 de juliol de 1931, per iniciar amb la festa del Corpus la nova temporada d’estiu, s’havia programat una òpera, el Rigoletto de Verdi, amb un cartell encapçalat per “la eminente diva” Pilar Duamirg. Però, com s’anota amb sorna al dietari: “Se abre el Teatro Circo. Es decir, se anunció que se abriría; se publicó en los periódicos y se repartieron programas de mano,(...) Però, el dia anterior (...) se recibió una comunicación de la Alcaldia de esta ciudad, participando que en virtud del informe del arquitecto municipal quedaban suspendidas, por ahora y por disposición de dicha Alcaldia, toda clase de espectáculos en el Teatro Circo a causa de no ofrecer las debidas condiciones de seguridad dicho edificio”. La representació va tenir lloc el dia següent al Fortuny, i el nostre comentarista diu que el públic va ser nombrós, que “el Rigoletto gustó, siendo aplaudida la tiple y demás artistas, excepto el tenor y

la orquesta, que estuvieron pésimos”. La crònica de mort anunciada no pot deixar passar la revetlla de Sant Pere amb els jardins il·luminats i un programa de ball continu a càrrec de la Banda Municipal i l’orquestra Merry Jazz, amb assistència de públic regular a causa de l’amenaça de pluja que en no caure va fer que la nit es prestés molt per a la festa a plena satisfacció dels assistents. En una nota del dietari se’ns informa: “el teatro pudo abrirse nuevamente hoy, porque se hicieron algunas reparaciones en el primer piso y la alcaldía autorizó su reapertura, pero prohibiendo que se celebraran en él mítines o reuniones políticas, para evitar demasiada aglomeración de gente”. Ni es pot oblidar la representació, que recordava els brillants vells temps, de La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra el 29 de juny del 1931 a càrrec de la companyia del Teatre Català que actuava al Novedades. O l’actuació, el 15 de juliol, de la companyia Vilà Daví amb l’estrena del sainet de Gastó A. Màntua La veïna del terrat, que va agradar a un públic nombrós. O, amb motiu de la festa de Sant Jaume, la representació a càrrec de la companyia de Jaume Borràs de l’obra pòstuma d’Àngel Guimerà, Joan Dalla, “que fue prohibida por la Dictadura en tiempos de Primo de Rivera (...) los actores fueron muy aplaudidos por el público (un lleno completo) y se vitoreó a Guimerà. En los jardines, iluminados, hubo servicio de café y helados. Y mucha concurrencia”. O, el 26 de juliol, la representació de la revista d’actualitat, amb lletra i música de Manuel Penjall, Viva la República, a càrrec de la Companyia de Pepe Gispert, el primer actor, i director Manolo Pradas, amb “22 primeras y segunda tiples”; l’Orquestra del Sindicat Musical de Catalunya, que va agradar, 2

i la tiple còmica Pepita Huerta, molt aplaudida. Sense oblidar la companyia de vodevils, de la qual era primera actriu la Visita López, que el 29 de juliol de 1931 representava Res de nou en el front, de Gallart i Rontiers, que com gairebé sempre

el comentarista podia sentenciar: “El público bastante numeroso. La obra gustó. La compañía, recomendable. Y Visita López, un éxito”. Tot i que el vodevil encara s’anunciava com a «No apte per a senyoretes», en aquell estiu republicà el nostre comentarista comença a indicar, en el seu dietari i en l’apartat que sempre dedicava

a l’assistència de públic, “que se vieron bastantes señoras excepto en los palcos, abundando, como es natural, el sexo masculino como en todos los vodevils. Però también concurrieron bastantes señoras”. Cinc dies després, el 2 d’agost de 1931, mentre es projectava Vírgenes modernas, va tenir lloc l’incendi a la cabina de projecció. El dietari registra: “Al proyectarse esta película, se incendió la misma, propagándose el fuego a las demás películas, por lo que el público, bastante escaso por cierto, desalojó el local, sin ninguna precipitación, porque, desde el primer momento, se hizo cargo de que el fuego se concentraba en las películas, sin propagarse en lo más mínimo al edificio, como así ocurrió, por lo que no se produjo alarma alguna, habiendose dominado el incendio al breve tiempo con los aparatos extintores existentes en el teatro y con los que facilitaron en el Cuerpo de Bomberos”. No va retornar-se l’import de les entrades, “con anuencia de la autoridad, por tratarse de un caso de fuerza mayor” i, amb una nota de tristesa, “no se hizo por nadie ninguna reclamación ni protesta”. El colofó va ser, abans del seu tancament definitiu i posterior enderroc el 1935, el 29 de setembre del mateix 1931, una esporàdica vetlla de boxa entre púgils del Reus Deportiu i professionals de Barcelona. “Público: regular, más bien numeroso, excepto en butacas de ring. El espectáculo, en general, gustó”.

1 • Cartell de l’actuació d’una companyia teatral, al Teatre Circ, el 1907. (CFM) 2 • Cartell de l’actuació d’una companyia teatral, al Teatre Circ, el 1912. (CFM) 3 • Invitació per senyoreta de la revetlla de Sant Joan d’El Círcol, al Teatre Circ, el juny de 1929. (CJME) 4 • Invitació d’El Círcol al ball en motiu de la tómbola pro «Cases dels soldats invàlids belgues» al Teatre Circ, el gener de 1919. (CJME)

• Emblema d’El Círcol, original de Ramon Casals i Vernis, dissenyat cap al 1900. (EC)

Edició i producció EL CÍRCOL Coordinació editorial Albert Arnavat Textos Claudi Aguadé Xavier Amorós Albert Arnavat Joaquim Besora Lluís Albert Font de Rubinat Francesc Gras Joan Massot Neus Miró Jaume Oriol Maria Tarragó Anton Baiges Direcció d’art i selecció iconogràfica Albert Arnavat Disseny gràfic Albert Arnavat / Salvador Daroca, PRAGMA Reportatge fotogràfic d’El Círcol Arcadi Vilella, PRAGMA Captura i postproducció digital Emili Argilaguet, Fotògrafs Digitalització d’imatges PRAGMA Documentalista Elena Núñez Assessorament lingüístic Natàlia Domingo, PRAGMA Impressió Arts Gràfiques Rabassa, SA

© Copyright d’aquesta edició: El Círcol, societat cultural recreativa, 2002 © Copyright dels textos: els autors, 2002 DL.T-1493-02 Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol procediment, sense l’autorització dels autors i de l’editor.