Eq'iliquà 34 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 34_12/14

consell de redacció: sònia alejo, david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: joan alamar, rafa contreras, juli disla, regina enguídanos, ferran gadea, sergio garrido pizarroso, berna llobell, jorge tejedor foto portada: nelo gómez maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

amb la col·laboració de:

editorial Tenim futur

2014 ha sigut sense dubte el pitjor any dels últims 25 per a l'audiovisual, el doblatge i el teatre valencians. Ara fa un any del tancament de RTVV, la qual cosa se sumà a les retallades al teatre de la Conselleria de Cultura. Però des de l'AAPV no ens hem quedat aturats i treballem per tal de revertir aquesta situació. Des de fa mesos elaborem, junt amb la resta d'entitats de l'Observatori Valencià de les Arts Escèniques, un document per als partits polítics de cara a les eleccions autonòmiques.També hem fet les nostres propostes per a la modificació dels Pressupostos de la Generalitat de 2015. D'altra banda, participem a través de la MESAV i de la Iniciativa Legislativa Popular per recuperar una ràdio i televisió pública, en valencià i de qualitat. També treballem activament perquè les pel·lícules que reben subvencions de l'IVAC contracten el màxim nombre d'actors i actrius professionals valencians.

25curts anys

25 maneres de dir ‘feliç aniversari’ Per Nelo Gómez

Vint-i-cinc anys pot ser l’edat daurada de la joventut o les bodes de plata d’un matrimoni mal avingut. Vint-i-cinc anys poden ser molts anys, o només uns quants. En vint-i-cinc anys poden créixer (o no) centres dramàtics, sales d’exhibició, estudis de doblatge, companyies, radiotelevisions, convenis o sindicats d’Actors i Actrius Professionals Valencians. L’AAPV ha fet enguany vint-i-cinc anys, amb les seues alegries i les seues penes, que són les alegries i les penes dels seus afiliats i afiliades i al remat, les d’una professió. Una professió que mereix celebrar que, malgrat que alguns volen bufar els ciris del nostre pastís, i ja de pas bufar-nos a nosaltres i que acabem volant pels aires, malgrat que en els últims temps veiem com hi ha poc a celebrar, celebrem que seguim vius. I per celebrar un quart de segle de professió una bona idea era fer-ho amb un clàssic: el record.

millor que mostrar eixe sector a través de vint-i-cinc curtmetratges? Açò és #25anys25curts, una idea original de Paula Miralles per tancar aquest 2014 d’aniversari del nostre sindicat, que ja va tindre una festa especial als Premis AAPV del passat mes de març.

L’audiovisual presenta aquest avantatge, que queda RECordat al mateix temps que es grava i eixa gravació perdura en el temps. Per això, i perquè en les últimes setmanes es complia un any sense poder gravar, ni emetre, ni vore el nostre patrimoni audiovisual es va decidir fer una mostra audiovisual. Ja que els vint-i-cinc anys de l’AAPV són també els vint-i-cinc anys de la indústria audiovisual valenciana, què

25curts anys

Moments previs a la projecció de la primera sessió de curtmetratges

Una comissió creada per a l’ocasió, formada per Paula Miralles (coordinació), Kika Garcelán (xarxes socials), Nelo Gómez (vídeos promocionals i gestió de projeccions) i David Duran (assessorament tècnic), amb l’ajuda de Ferran Gadea per al visionat i elecció de curtmetratges, el treball del dissenyador de l’AAPV Carles Gª Tormo i la col·laboració de Sergi Mira, ha estat l’encarregada de fer comboi per fer possible esta mostra. En l’organització ha anat agafada de la mà d’una altra associació de professionals: l’EDAV (Escriptors de l’Audiovisual Valencià). I s’han pujat al nostre carro l’SGAE, l’IVAC, Las Naves, i PAV (Productors de l’Audiovisual Valencià), a qui volem agrair el seu treball, així com especialment a AISGE la seua col·laboració, com sempre.

Podem assegurar-vos que la tria del material a projectar no ha estat gens fàcil i que, coneguda la riquesa audiovisual que tenim, no descartem reprendre el material que no hem pogut projectar per a futures ocasions. Però tornem al present, que és ja el passat de 25 curtmetratges en tres dies de projeccions a la nostra seu. Espai, que no només eren projeccions: acompanyant les sessions de cine, hi hagué una taula rodona, un concert i sí, menjar i beguda de qualitat. Del 1989 recuperàrem “Un funcionario”. Possiblement la majoria dels qui llegiu estes línies no sabeu què és això. Doncs bé, es tracta del primer capítol pilot d’una sèrie valenciana que mai va a arribar a vore la llum a les pantalles de TVV. Una superproducció sobre

Projecció del teaser fet per promocionar la mostra a la roda de premsa i les xarxes socials

Nelo Gómez, Kika Garcelán, Paula Miralles i David Duran, components de l’equip de la mostra

Entrevista radiofònica per promoure l’assitència a la mostra

Alguns dels assistents el primer dia de la mostra celebrada a la seu de l’AAPV

Projecció del capítol pilot de la sèrie “Un funcionario” (1989)

la vida de Vicente Blasco Ibáñez, dirigida per Vicent Tamarit, on els més veterans recordaren aquells temps sense canes. El títol d’eixe primer dia, amb curts des de 1990 a 1999 fou “Abans de l’euro: fets amb pessetes” i per als joves com un servidor, més que per a recordar va servir per a descobrir un passat artístic i tècnic ben ric. Des de l’any de l’efecte 2000 fins 2006, sota el títol “Rodant per damunt de les nostres possibilitats”, es projectaren els curts d’una indústria que començava a ser forta, just quan esclatà eixe holding de retallades i solsides anomenat crisi econòmica que titulava la tercera sessió – del 2007 al 2014 - “La caiguda de l’Imperi

RomaNOU”. Les últimes produccions valencianes de l’època més fructífera fins la ferida actual pogueren gaudir-se a la nostra sala del carrer Pare Jofré, 7 de València. Acompanyant les xicotetes pel·lícules hi hagué dimarts dia 25 de novembre la taula rodona anomenada “25 anys d’audiovisual valencià”, on els ponents Juanjo Prats (actor), Rosana Pastor (actriu i directora), Òscar Bernàcer (guionista, productor i director), Giovanna Ribes (directora i productora), Ximo Pérez (productor i president de PAV) i José Luis Moreno (director general de CulturArts), moderats per Antoni Llorens (crític i cineasta) ens deixaren alguns titulars.

25curts anys

Pep Ricart i Pilar Almeria en un moment del curt “Clàssic II”

Carles Alberola al curtmetratge “El mejor mecanógrafo del mundo”

Josep Manel Casany a “La edad ideal”

Carles Pons a “Walkie-Fucking-Talkie”

Cristina Garcia i Juli Cantó a “Tránsito en hora punta”

“Primer domingo de mayo”, amb Pilar Matas

Sergio Caballero a “Bikini”

25curts anys

Vista general dels participants a la taula rodona “25 anys d’audiovisual valencià”

Juanjo Prats va ser explícit amb el paper clau que juga la RTVV en aquesta indústria i considerà d’«aberrant» que es creara una televisió d’esquenes al sector. Recorda que la seua generació “és la que ha vist com es creava tot, però també la que veu com s’està destruint tot”. Rosana Pastor reivindicava el paper dels actors en les noves formes de producció que han trencat les estructures convencionals i també el control en la qualitat de les condicions de treball per a l’intèrpret. “La precarietat ha dut noves formes de creació sí, però no oblidem que per a crear, cal ser lliures” deia. Òscar Bernàcer reclama un recolzament institucional clar perquè la producció no siga només això, sinó que gràcies a les polítiques de suport adequades es puga arriscar més i ser per tant, més competitius. “A mi m’haguera agradat no haver de treballar només eixir

de la Universitat, sinó tindre un temps per a l’experimentació” comentava. Giovanna Ribes centrava el seu discurs en la distribució de les produccions. Afirmava que per molt que es produisca, amb o sense suport institucional, no servirà de res que eixes creacions no arriben a la major part del públic. I es distanciava així de la política de subvencions que oblida la distribució. Davant l’actual situació deia que “és un bon moment, perquè podem tornar a començar”. Ximo Pérez assumia que els productors també són culpables de l’actual situació, tanmateix s’adreçà a la resta del sector, inclosos els actors, que clama ara solucions i pagaments per dir que “me hubiera gustado que cuando los retrasos e impagos a productoras estaban a la orden del día, hubiéramos clamado todos juntos”.

Part del públic asistent a la taula rodona

Antoni Llorens, crític i cineasta, va ser l’encarregat de moderar la taula

José Luis Moreno, DG Culturarts

Juanjo Prats, actor

Rosana Pastor, actriu i directora

Óscar Benàrcer, guionista, director i productor

Giovanna Ribes, directora i productora

Ximo Pérez, productor i president de la PAV

Els assistents a la cloenda de la mostra van gaudir amb la música i les veus en directe del grup Carraixet

José Luís Moreno va centrar la seua exposició en les ordres d’ajudes que des de l’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia s’han atorgat durant els darrers anys. Unes ajudes que, segons els gràfics presentats pel director general, s’han incrementat any rere any, malgrat els retards en les convocatòries. Preguntat sobre la possibilitat de recolzar els teatres públics com a espais d’exhibició, va confirmar que “hi ha sales de teatre que podem utilitzar per a projeccions”. Per tancar un aniversari com cal el millor era posar música i veu en directe. Eixe fou el paper del grup Carraixet, que després de 40 anys de trajectòria de música en valencià i just abans de presentar el seu vídeoclip de l’últim disc la mateixa setmana, van convertir la nos-

tra seu en la millor cançó compromesa, familiar i arrelada. Tot un luxe ben tendre que compartiren l’humil escenari amb la nova generació de Carraixet: Els Pabordets. El concert en directe, cervesa artesanal valenciana, menjar vegetarià autòcton i temps per a la reflexió, el retrobament i l’amalgama entre professionals de diferents branques junt amb públic general posaven el punt i final a vint-icinc anys d’història condensats en tres dies que ha servit, entre altres coses, per obrir la nostra associació a la resta de població, i per tant, obrir la nostra professió als ciutadans. Gràcies a tots i totes els que heu fet possible este hastag: #25anys25curts.

25curts anys

El guitarrista Spyros Kaniaris

Els Pabordets de Carraixet

organitza:

participa:

col路laboren:

Como una foto antigua Un homenaje al inolvidable Álex Angulo

Por Sergio Garrido Pizarroso

Era enero de 1998 cuando se estrenaba una de las series más emblemáticas de la televisión. José Coronado, Amparo Larrañaga, Belén Rueda o Alicia Borrachero nos enseñaron, con sus interpretaciones y las historias de sus personajes, cómo era el día a día en una redacción de un periódico. En papel, claro: por aquel entonces aún se publicaban bastantes. Y fue este pasado mes de julio cuando nos sobresaltamos con la noticia de que uno de los personajes más entrañables de esta serie (el inolvidable Blas Castellote, el inolvidable Álex Angulo) fallecía en accidente de tráfico. Blas era el redactor jefe de aquel ficticio periódico, El Crónica Universal, y formaba una simpática pareja junto a Mamen, la secretaria que interpretaba la genial María Pujalte.

Parece increíble que un aparato tan cotidiano como la televisión pueda acercarnos a alguien que ya no está con nosotros. Siempre está ahí, en nuestros salones, a veces la encendemos sin hacerla caso, otras veces estamos absortos y en tensión por descubrir el final de nuestra serie favorita. Pero aquel día de julio pensaba en que, cuando volviera a ver Periodistas, estaría en el fondo viendo un homenaje a Álex

Angulo, un homenaje al gran actor que fue.Y es que esta pequeña gran pantalla también sirve, como el cine, para la nostalgia. Para inmortalizar el trabajo de los actores cuando ya no están con nosotros o si sus trayectorias siguieron otros derroteros. Cuántas veces nos hemos preguntado: ¿qué fue de ese actor? Por eso a veces algunas series o escenas televisivas deberían guardarse en un cajón. Para encontrarte con ellas, como un tesoro, cuando en una aburrida tarde de domingo te decides a limpiar la casa. Y así, al igual que a una abuela le da un día por sacar y contemplar los álbumes de fotos antiguas, aquella escena de la serie serviría también como un recuerdo más, como un instante en la vida de aquel personaje, de aquel actor, que un buen día se coló por el salón de tu casa y que pensabas que nunca saldría de allí. Pero al final salió, dejó el sofá vacío y un enorme hueco. Por eso, que este sofá, ahora insomne, sirva de homenaje para todos los

actores y actrices que entraron en los hogares. Y siempre dejaron su marca en el asiento, aunque salieran de manera sigilosa.

AAPV és membre de:

Fédération Internationale des Acteurs

Joan Molina El passat 4 d’octubre va faltar el nostre benvolgut company Joan Molina. Descanse en pau.

Adéu amic Per Berna Llobell “Et veig, ara, les mans. Unes mans més bé grans. ... les mans sobre uns cabells, en un coll nobilíssim, aquelles mans, les mans que amargament recorde. ... Aquells ulls que miraven alegrement la vida, ... aquelles mans, les mans, les mans de l’amistat...” “ens podrem seure, si Déu vol, amb les mans brutes de la feina, a fumar, parlar...” i beure. Del “Llibre de les meravelles”, de Vicent Andrés Estellés.

audio.visual La ILP per una nova RTVV a Les Corts

Les 90.000 firmes aconseguides en els quatre mesos de campanya per part dels fedataris/es han fet que la Iniciativa Legislativa Popular per una ràdio i televisió pública en valencià es puga debatre a Les Corts. El Consell ha emés el seu dictamen favorable a la tramitació i debat del text al Parlament valencià. Tal i com vam informar, demanàrem poder comparéixer a Les Corts per explicar en comissió a tots els grups parlamentaris la iniciativa. Aquesta es produí el 15 de desembre i el dia 19 es va realitzar el debat al Ple.

Lliurament de les 90.000 signatures a les Corts

Mentrestant, la Comissió Promotora ha demanat reunir-se personalment amb el president de la Generalitat, Alberto Fabra, per a tractar les possibiitats reals d’aconseguir el nostre objectiu: aprovar la ILP a Les Corts com a resposta a una demanda ciutadana que ha aconseguit eixes 90.000 signatures. Estem en un moment important del recorregut de la ILP, que ha arribat al parlament valencià després d’una campanya de recollida de firmes per part dels fedataris/es que qualifiquem d’exemplar i de rècord.

Informació:

http://rtvenvalencia.org/

Presentació de la MESAV

Per Nelo Gómez

El Teatre Olympia de València va acollir el passat 14 d'octubre la presentació de la MESAV, la Mesa Sectorial de l'Audiovisual Valencià, on s’integra l’AAPV. A l'acte, presentat per l’actriu Empar Canet, assistiren professionals i estudiants del sector audiovisual, a més de representants polítics i organitzacions culturals i sindicals i va servir per presentar a la ciutadania el document 'Cap a un nou espai Audiovisual', elaborat per membres d'associacions d'actors, periodistes, guionistes, tècnics i empresaris, i que ha comptat també amb aportacions de destacats membres de la comunitat docent. La MESAV respon a la necessitat d'oferir una veu unitària del sector audiovisual a la societat valenciana, amb plantejaments de futur, més enllà d’una nova RTVV, per reac-

tivar la penosa situació d’ara. També es proposen mecanismes de control per evitar que es repeteixen errades que tots coneixem. Els ciutadans han de ser conscients de la importància d'un sector que és sinònim de modernitat i de progrés, i el suport de més de 90.000 signatures a la Iniciativa Legislativa Popular per una Radiotelevisió Pública Valenciana demostra que aquesta sensibilitat social ja existeix. El sector audiovisual és el motor de qualsevol manifestació cultural i la finestra que tota societat necessita per exportar els seus senyals d'identitat.

audio.visual

Empar Canet, presentadora de lâ&#x20AC;&#x2122;acte

Representants de la MESAV i pĂşblic assistent al Teatre Olympia

organitza [ció] Decàleg de recomanacions

Per Sergi Mira

1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lo tranquil·lament i fer les consultes necessàries. 2 -Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables. 3- Consulta els convenis. 4- El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar. 5- Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i la retenció de l'IRPF són correctes. 6- Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any. 7- Fes la declaració anual a la Seguretat Social (TC4/6), te la demanaran a l'hora de sol·licitar qualsevol prestació (Atur, Jubilació, etc.). Si no tens paperets rojos, presenta fotocòpies de les nòmines. 8- Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no. 9- Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que siga correcta (dies cotitzats i quantitat a cobrar). 10- Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.

Distribució de la guia

Hem distribuït quasi 500 exemplars de la guia 2012-2014. Com podeu comprovar, hem fet un gran esforç perquè arribe a directors, productores, agències, directors de càsting, etc... que treballen en cinema i televisió. Dins d’aquest 63% que hem distribuït al sector audiovisual, la meitat han estat a empreses i professionals de Madrid i Barcelona.

Productores i altres empreses audiovisuals

63 %

Companyies, sales i altres empreses de teatre i dansa

20 %

Actors i actrius

Estudis de doblatge

Altres empreses i professionals

Jornades de Conarte

Per Ferran Gadea

Els dies 28 i 29 de novembre, va tindre lloc a Madrid, les 1 Jornades de Conarte, en les quals es tractà el tema dels diferents convenis que a hores d’ara s’estan negociant. Els primers a parlar foren Iñaki Guevara, secretari general de la UA Madrid i l’advocat Javier Blanco, qui són membres de la taula de negociació dels convenis de l’audiovisual i del de publicitat. Ens informaren que el nou conveni estatal de l’audiovisual està prou avançat, i que els principals canvis seran la inclusió de noves categories, l’ampliació del temps de descans i la regulació del treball infantil.

Més tart, el representant de Conarte en FEPRODO, Bruno Jordà, ens informà de la necessitat de signar un conveni estatal de doblatge per regular el sector. També ens feren veure que la defensa del doblatge és una lluita de tots. En fi, els companys seguixen treballant de valent per fer valdre els nostres drets .

Respecte al de publicitat, aquest sembla que està més complicat, perquè no hi ha acord sobre els drets d’imatge. Així i tot, s’ha fet una proposta que la patronal està estudiant. No sabem si se signarà per les moltes diferències de criteri que hi ha.

Salvant la vida o malvivint de luxe

Per Sònia Alejo

El teatre de l’oprimit i la seua branca, el teatre fòrum, vessants teatrals sistematitzades i desenvolupades per Augusto Boal en els anys 60 i que converteixen l’espectador en actor per poder identificar, analitzar i lluitar contra les opressions i les relacions de poder, ha començat a sentir-se amb força d'Almenara cap amunt de la mà de Marc Escrig. Nascut a Castelló i criat a l’Alcora es va formar com actor entre l'Aula de Teatre “Carles Pons” de la UJI, l’escola La Riereta de Barcelona i el Acting Research & Training Studio de València. Confesa haver anat completant la seua preparació en zig-zag atenent a les carències amb les que s'anava trobant. Paralel·lament amb la trajectòria artística, iniciada amb companyia La Soluble, Marc es troba involucrat en la formació amb tallers d’improvisació i tècniques teatrals aplicades a la pedagogia, buscant la manera de completar les seues eines. En el Màster de Teatre en l’Educació que imparteix la Universitat de València, desobreix el teatre de l’oprimit amb Tomás Motos, més tard es troba amb Paula

Sánchez, amb qui, a partir d'aquest moment, compartirà el projecte Cultura Crítica Vilareal. És a Vila-real on comencen a donar classes de teatre a col·lectius en situació de vulnerabilitat i on hauran de combinar les tècniques d'interpretació amb les eines pedagògiques fent tàndem. Així, entre els participants, es trobaran membres d'una associació de discapacitats físics, d’un centre d'ajuda a addictes, grups de dones, malalts mentals o adolescents amb addiccions. Grups que, gràcies a projectes desenvolupats per Cultura Crítica, entren en contacte amb el teatre com a vehicle de comunicació amb la capacitat d'encendre llums fins ara fosses.

Marc Escrig conta que els objectius amb els seus alumnes han de ser petits; el ritme, el que ells necessiten. En col·lectius altament sensibles, es poden tocar tecles en el procés del despertar expressiu, que obrin ferides i que cal saber tancar per poder avançar de manera lúdica, cal superar conflictes sense provocar altres més greus i aquestes necessitats requereixen, a voltes, certes nocions terapèutiques. El teatre com a vehicle alliberador, d’expressió i comunicació crítica, sense marcar-se sempre l’obligació de ser exhibit front al públic, només a disposició de persones, sovint excloses, que aniran percebent la seua funció dins de la societat, com a ciutadans crítics, actius i, emocionalment, més intel·ligents, és una feina invisible i precària.

Informació:

www.teatredecaixo.com

Amb les primeres Jornades de Teatre de l’Oprimit celebrades a Vila-real, el passat mes de juny, Paula i Marc van donar a conèixer aquesta branca del teatre i algunes de les seues vessants. Actualment, continuen treballant amb bona part dels grups de l’any passat i fins i tot amb algun més. El desig de tots dos és que la feina feta fins ara, continue, siga reconeguda, recolzada i protegida per damunt dels canvis polítics. No oblidem que és un projecte desenvolupat amb persones. A cavall entre el teatre de l’oprimit, les creacions de la seua companyia Teatre de Caixò i les intervencions d’improvisació, Marc va “salvant la vida” o “malvivint de luxe” (com ell diu) com a actor compromés i creatiu.

www.toculturacritica.com

www.improplana.com

Amb un nas com un cabàs

Per Rafa Contreras Il·lustració de Jorge Tejedor

Trobe que la relació entre Fina i jo ha millorat prou. Si més no ja ens saludem quan coincidim a la nostra escala, tot i que encara detecte una certa tensió... Però, pensat i fet, m'he decidit a abordar-la. L'envie un whatsapp on li dic que necessite parlar amb ella, que no podem esperar més, que el temps se’ns acaba... Sona la porta de casa i és Fina... Em mostra el seu mòbil i em diu: - I a tu quina mosca t'ha picat ara, si es pot saber? Pense, “collons!”, i li explique, tot desbordat per l'eficàcia del whatsapp, que els de l'Equiliquà m'han demanat ja l'escrit de la nostra secció, que no podem esperar més, que em trobe una miqueta perdut i que necessite llegir-li unes notes que havia escrit al respecte... Ella fa eixa pose tan seua de dir “avant” i jo, ja més calmat, comence a llegir: “La part positiva de la baralla entre Fina i jo la vaig descobrir un temps després. El meu propòsit no va ser mai anar més enllà d'aquelles rèpliques, potser una miqueta àcides, que es van produir entre nosaltres, i que vaig insinuar en el meu escrit anterior. Però he d'admetre que les conseqüències que sobrevenen a qualsevol acte que provoquem, no sempre es manifesten de la manera que suposàvem; són coses que, si més no, es projecten dins de la categoria de l'imprevisible.” Fina bufa bona cosa... Jo faig com que no he sentit res i continue: “Hauré de ser jo qui demane perdó per la meua actitud arrogant, i fins i tot tramposa, davant les seues imprecacions? O potser és ella qui hauria de disculpar-se després d'haver intentat ofendre'm?” La mire de gaidó i ara no bufa, més bé fa cara d'enviar-me a pastar fang... Però jo, tot esperant que el fragment següent li sone més conciliador, m'arme de valor i continue: “La meua admiració per Fina prové per ser ella com és. Trobe una frescor en Fina que, francament, jo no tinc. No sé si això és per una qüestió generacional (ella té quasi vint anys menys que jo) o per una qüestió de caràcter; el cas és que sempre envege eixa manera seua d'opinar que jo no tinc; jo sóc més reservat, potser més reprimit, com si tinguera més por al fracàs.”

Plegue les notes i espere el seu veredicte. Aleshores, Fina em diu: - Per què sovint quan em parles no em mires als ulls?... Normalment et mostres molt segur amb les teues opinions, però quan no em mires als ulls mentre les expresses em pense que la cagues... I sé que té raó. Fina m'ho amolla així, directament, i jo em quede bocabadat per l'admiració que sent per ella, alhora que també una mica desconcertat, és clar... (És prou evident que jo no podia mirar-la als ulls mentre llegia, però sé que té raó...) Total, que la mire i dic: - Mira, Fina, m'agrada quan la gent és plana, (no vull dir carrinclona, eh?) i reconec que jo a voltes puc arribar a ser, no sé si per disfressar les meues inseguretats, tímid.., timorat.., fins i tot enrevessat amb la meua manera de relacionar-me... Però això, sí no m'agradaria arribar a ser retorçut... Ella diu, sense deixar de mirar-me, que també sóc una miqueta retorçut a voltes, però que ningú no és perfecte, que tots tenim les nostres limitacions... A continuació entre mirada i mirada s’instal·la un silenci que no sé si em toca trencar a mi... De sobte em ve al cap una frase de Woody Allen i l'adapte al moment present: - Sóc un covard rematat, Fina. Crec que jo en cas de guerra només aprofitaria com a presoner. Aleshores Fina riu i em llança un dels seus caramelets: - La veritat és que quan et soltes i no actues tan a la defensiva millores molt... - Potser per això m'ho passava tan rebé fent de pallasso, no creus?... Fem les paus o què?... - I qui t’ha dit a tu que estem en guerra, borinot? - Tu ja m’entens, dona. Vull dir, que... Fina ha tancat la porta amb força... I ací estic jo: amb un nas com un cabàs.

Col·laboren amb l’AAPV:

Ajuntament de València

cĂ˛mic-dels- cĂ˛mics