eq' iliquà 52_12/20 - PREMIS AAPV 2020 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 52_12/20

col·laboradors: carlos amador, sergio caballero, pablo díaz del río, cristina fenollar, carles gª tormo, borja lópez collado, sergi mira, manuel ochoa maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians ambaixador vich, 3 - 2 - g, 46002 valència | tel: 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

organització papers al dia | boe 23-12-2020 | prestacions subsidis i ajudes socials | descomptes ivc 47| petita biblio-

teca vocabulari de les arts escèniques 48| felip ricart

editorial L’accent s’ha de posar en les persones

Normalment este discurs s’aprofita per a denunciar, reclamar, alertar, reivindicar. Hem pensat continuar amb la tradició. Perquè és la nostra tasca, és la nostra missió: vetlar pels interessos dels treballadors i treballadores, no conformar-nos, no defallir i exigir fins a l’extenuació que cadascun, cadascuna de les nostres companyes tinga unes oportunitats dignes per a desenvolupar el seu treball. Des del Sindicat d’Actors i Actrius no ens queda una altra que continuar fent-ho. La qüestió política la resumim en tres paraules: sí però no. Per tant si no és un sí, és un no. Amb els matisos que puguem considerar. Ens sap greu dir-ho perquè hi ha gent estupenda que ho està intentant, que posa tota la seua intenció però igualment també hi ha gent que no és tan estupenda que no ho està intentant i que no està posant gens ni miqueta la seua intenció. Així que sí però no. Principalment en els últims mesos, que han servit com a prova de foc, creiem que s’ha gestionat en molts aspectes de manera equivocada: intentant salvar un projecte cultural pensat abans de la pròpia crisi. Està fallant l’adequació al nou entorn, a la realitat, al panorama que viuen i pateixen mol04

tíssims dels nostres companys i companyes. Creiem que l’accent s’ha de posar en les persones i no tant en l’activitat. No hi ha deixadesa, ja ho sabem. Hi ha bona intenció, hi ha ganes, hi ha voluntat, hi ha diners... aleshores quin és el problema? Una certa incapacitat? Limitació? Si un actor intenta fer un paper que no s’adequa al seu talent, a la seua edat, al seu físic o no té la suficient experiència per a interpretar-lo diem que li ve gran. I al remat, a l’escenari o la pantalla es nota. En el cas audiovisual el muntatge final, una música, una llum i en alguns casos algun efecte de postproducció pot dissimular-ho prou. En teatre és més complicat però sempre està la possibilitat de traure les tisores i retallar text perquè la peça en el seu conjunt no es veja perjudicada. Amb els càrrecs polítics també passa. D’altra banda: demanem d’una per totes poder salvar els obstacles administratius i burocràtics que impedeixen moltes vegades executar idees de manera que puguen afavorir fàcilment el sector. El 95 % dels actors i les actrius no sabem què és l’advocacia o els serveis jurídics de l’administració. Sabem què és el Servef que ara es diu Labora, sabem que és la Seguretat Social, sabem què és cotitzar, la regularització, sabem què és l’atur i, sobretot, sabem què significa haver de buscar-se les castanyes com siga i on siga. Ho venim fent des de fa dècades. I per últim una idea. En el codi de bones pràctiques nosaltres afegiríem: prohibit passar pel photocall. Des de l’etapa que hem començat amb la nova Junta Directiva ens agradaria ser motor per animar, convèncer, encoratjar i enfortir la nostra professió. Als nostres companys i companyes no he de demanar-los que resistisquen. Perquè ja saben fer-ho. No he de demanar-los que aguanten. Perquè ja saben fer-ho. No hem de dir-los que tot anirà bé. Perquè no ha anat bé mai de la vida. Tot i això: ací estem i ací estarem.

(extracte del discurs fet en l’acte de lliurament dels Premis AAPV) 05

crònica del lliurament

Crònica del lliurament

Per Carles Gª Tormo Fotos: Clara Muñoz

El lliurament dels Premis AAPV estava programat per al passat 24 de març, però la pandèmia ens va obligar a ajornar-lo fins al 15 de desembre. La gala es va celebrar per primera vegada al Teatre Principal de València i va ser retransemesa de nou per À Punt. En esta edició els guardonats van ser: Greta Ruiz i Daniel González, en la categoria de doblatge; Maria Maroto i César Tormo, en l’apartat d’audiovisual; Ma José Peris i Ramon Rodenas, per les seues interpretacions teatrals; i Gloria Román i Adrián Romero, als Premis Crisàlide. En esta ocasió es van atorgar dos Premis Narcís, un a Cristina Fenollar i l’altre a Manuel Ochoa.

Discurs de la presidència

En primer lloc, des de l’AAPV volem agrair la col·laboració de totes les persones que van fer possible la gala. En primer lloc a tot l’equip encarregat de l’organització de l’acte: Lucía Aibar, Carlos Amador, Rebeca Artal-Dato, Ana Burguet, Vanesa Cano, Pablo Díaz del Río, Aina Gimeno, Sergi Heredia Gallén, Victoria Mínguez, Ramon Rodenas i Adrián Romero.

PREMIS

AAPV

2020

L’Associació Cultural Gerard Collins va ser la responsable dels números de dansa

Però també a tots aquells qui van participar d’alguna forma en la realització de la mateixa: Joan Alamar, Ainhoa Aparicio, Resu Belmonte, Dahiana Betancourt, Ángela Bueno, Raquel Castello, Fernando Cencillo, Emili Chaqués, Arantxa Cortés, Sergio Escribano, Mamen García, Carles Ga Tormo, Pau Gregori, Rosa Gregori, Lía Herrera Belmonte, Roberto Hoyo, Victoria Iborra, Laura Llinares Santana, Rosa Llobell, Víctor Lucas, Sergi Mira, Pepa Miralles, Alida Molina, Carla Montero, José Montesinos, Iolanda Muñoz, Lucía Naharro, Laura Pellicer, Blessing Pilar Ogiegor, Mary Porcar, Paula Puchalt, Greta Ruiz, Elena Sevilla, Estela Tartajo, Feliu Torrents i Miquel Vinyoles. Cal valorar molt possitivament que l’organització va tindre molta cura a l’hora d’aplicar totes les mesures de segu-

Sistema del Solar va realitzar els vídeos que es van projectar a la gala

Els premis i sobres van ser desinfectats i custodiats en tot moment

PREMIS AAPV

2020

Greta Ruiz va guanyar a la categoria femenina de doblatge

retat possibles: a l’entrada del teatre es va prendre la temperatura a tots els assistents; l’ús de mascaretes va ser obligatori; l’aforament de la sala va ser inferior al marcat pel protocol; cada parella de lliuradors pertanyia a la mateixa unitat familiar; els micròfons van ser desinfectats abans i després de cada utilització i al liurament dels premis (prèviament desinfectats) es va demanar als premiats que l’arreplegaren ells mateixos per tal de mantenir la distància de seguretat amb els lliuradors. La gala va començar amb una peça de dansa a càrrec de l’Associació Cultural Gerard Collins, acompanyada per Víctor Lucas al piano. Finalitzat el número d’obertura, el pianista va donar pas a Carlos

Daniel González, guanyador a la millor interpretació masculina de doblatge

Amador i Ramon Rodenas encarregats de transmetre les principals reivindicacions de l’AAPV a l’audiència. Després del discurs de la presidència i un breu vídeo de mares d’actors i actrius parlant dels inicis dels seus fills. Víctor Lucas va donar pas als premis de doblatge i als encarregats de lliurar-los: Iolanda Muñoz i Miquel Vinyoles, cosins i guanyadors en esta categoria l’any passat. El primer torn va ser per a les nominades a la millor interpretació femenina de doblatge: Pilar Almeria per “Pau, amor i malentesos”, Pilar Martínez per “Precious” i Greta Ruiz per “El paradís de les senyores”, sent aquesta última qui va obtindre el guardó. A la categoria masculina de doblatge, els nominats van

crònica del lliurament

María Maroto millor interpretació femenina d’audiovisual

César Tormo millor interpretació mascuñina d’audiovisual

ser: Aram Delhom per “The Mexican”, i Nelo Gómez i Daniel González per “El paradís de les senyores”. El premi, finalment va ser per Daniel González.

Ballester per “La forastera”, Leo de Bari per “Parany” i César Tormo per “La forastera”. César Tormo, va ser el guanyador.

Una nova intervenció de Víctor Lucas al piano i un vídeo de mares d’actors parlant de la televisió, van servir d’interludi als premis d’audiovisual. Pau Gregori, guanyador de l’any passat en este apartat, i sa mare Rosa Gregori, van ser els encarregats de fer-ho. En primer lloc es va enumerar a les nominades a la millor interpretació femenina d’audiovisual: Mamen García i Nuria Herrero per “Señoras del (h)AMPA”, i María Maroto per “La forastera”. El guardó va recaure en aquesta última. A l’apartat masculí d’audiovisual, els nominats van ser: Jordi

Una nova peça de dansa i la música del piano van acompanyar el moment dedicat a recordar a aquells companys i companyes que ens han abandonat este 2020: Pep Cortés, Gabriel Fariza, Manolo Máñez, Rafael Pla, Felip Ricart i Sílvia Sánchez. Tot seguit, un nou vídeo de les mares recolzant la vocació dels seus fills va introduir el lliurament dels Premis Crisàlide. Laura Pellicer, qui va obtindre este premi l’anterior edició, i sa mare Laura Linares Santana, van presentar

crònica del lliurament

Gloria Román Premi Crisàlide a l’actriu revelació

a les nominades en aquesta categoria: Irina Bargues per “Pequeños episodios de fascismo cotidiano”, “Mari pompas” i “Mulán”; Mar Mandli Varela per “Tirant”, “Anna i la màquina del temps” i “Les filles de Siam”; i Gloria Román per “Bola” i “5 lobitos”. Gloria Román, la tercera nominada, va ser qui va obtindre el guardó. Els nomintats a l’apartat masculí van ser: Manuel Climent i Canchal per “La forastera”, “Tot explota”, “No te salves” i “Ingovernables”; Roberto Hoyo per “Lázaro”; i Adrián Romero per “Aladín, un musical genial” i “Els Bíters”, sent aquest últim (com a totes les categoríes anteriors) qui va obtindre el premi. De nou, un vídeo de les mares parlant de les respectives trajectòries professionals

Adrián Romero Premi Crisàlide a l’actor revelació

dels seus fills, va ser la manera d’introduir la següent categoria: el Premi Narcís. Després del vídeo, Pepa Miralles va eixir a l’escenari amb Cristina Fenollar i li va dedicar un poema per tal d’embellir el lliurament. Cristina va agrair el premi amb un discurs breu i emocionat amb el qual va deixar ben palesa la seua habilitat per a la comèdia. José Montesinos va ser l’encarregat del lliurament de l’altre Narcís de la nit, el de Manuel Ochoa. José, després d’unes paraules d’enyorança, li va dedicar una cançó a Manuel acompanyat per Víctor Lucas al piano. Visíblement emocionat, Manuel Ochoa, també va agrair el guardó a tots els assitents.

PREMIS

AAPV

2020

Pepa Miralles li va dedicar una poesia a Cristina Fenollar

Cristina Fenollar

José Montesinos i Víctor Lucas li dedicaren una cançó a Manuel Ochoa

PREMIS AAPV

2020

Ramon Rodenas va guanyar a l’apartat masculí de teatre

Manuel Ochoa

Ma José Peris va guanyar a la categoria femenina de teatre

Un últim número de dansa i un vídeo de les mares parlant dels millors moments dels seus fills damunt d’un escenari va introduir l’última categoria de la nit: la de teatre. Resu Belmonte, guanyadora del premi l’any passat va ser l’encarregada del lliurament d’estos premis. Les nominades van ser: Maribel Bayona per “Tirant”, Cristina Fernández Pintado per “What is Love?”, Ma José Peris Aliaga per “Tórtola” i Laura Romero per “Todo verde”. D’entre totes les nominades, va ser Ma José Peris qui va guanyar. Els nominats a l’apartat masculí d’esta categoria van ser: Toni Agustí i Carles Sanjaime per “Valenciana”, Sergio Caballero per “Dinamarca” i Ramon Rodenas per “Rob”. Finalment va ser Ramon Rodenas qui va obtindre el premi a la millor interpretació masculina de teatre. Després d’aquest lliurament un últim i espectacular número musical a càrrec de Víctor Lucas i Roberto Hoyo va servir per tancar la gala.

crònica del lliurament

Guanyadors dels premis al final de la gala

Víctor Lucas i Roberto Hoyo al número musical de cloenda de la gala

PALMARÃ&#x2030;S PREMIS AAPV 2020

amb la colÂˇlaboraciĂł de:

comunica [ció] entrevista

Cristina Fenollar i Manuel Ochoa Premis Narcís 2020

Per Sergio Caballero

En el moment en què em proposaren entrevistar Cristina i Manuel em va il·lusionar tant la idea de tornar a retrobar-me amb dos dels actors valencians més estimats i respectats de la nostra professió, amb els quals he tingut la fortuna de treballar i compartir, que no vaig poder dir que no. Viure amb, i d’ells, la passió i el respecte que ambdós tenen pel seu ofici. Coincideixen en moltíssimes coses. Són quasi dues vides paral·leles. En la part artística, en l’emocional. Ambdós d’Alacant. Els noms dels seus inicis es repeteixen. Comparteixen moments vitals actuals. També allò que l’èxit d’un actor és poder viure del seu ofici. Fins i tot, comparteixen Premi Narcís. Encara que cadascú el seu per mèrits i èxits propis. Que no han sigut pocs! L’admiració que continue tenint pels dos com a lluitadors en el seu treball a pesar de les seues circumstàncies personals, m’anima per a poder xerrar tranquil·lament amb ells: riure, aprendre de les seues paraules i experiències i poder oferir alguns fragments de les converses del dia després. Moments en què reiteren tot el seu agraïment per haver sigut guardonats amb el Premi Narcís 2020. 16

“Jo crec en l’afectivitat… i això es trasllada a l’ofici”

Cristina Fenollar Premi Narcís 2020 Magnètica, forta, còmica, fràgil, amb caràcter, caòtica, carinyosa, dramàtica, hiperbòlica, sensible… No pots deixar de mirarla. Faça el que faça. Diga el que diga. És divertida, excepte quan es posa seriosa. Sap escoltar, encara que no ho parega. Sap escoltar molt. Té experiència. A borbotons. En la vida i en les taules. Li posa humor, ironia, alegria a la vida. La Fenollar, Cristina. Responsable i extremadament professional. Entregada. Inimitable. Exemple de constància i de tornada a començar. L’únic que puc fer, és deixar-me portar per ella.

Foto: Pablo Díaz del Río

Dia després. La ressaca. Com se sent. Vaig a dir quelcom molt important i molt de veritat. Ahir, abans d’estar en l’escenari, com tot és tan familiar, vaig eixir allà al centre… i el cap em va fer un Ahh!!... vaig pensar (pausa silenciosa): Jo puc. Jo puc. Per què no? Tinc moltes tecles. Però estic en un punt en què tinc tan assumit el que ja tinc… que no sé quan ni com, però… Exclusiva!!! Vaig a tornar! (molts riures) Fa un temps potser era impensable. Però després companyes com Teresa Lozano i molts altres, t’animen. Tampoc no sé si és una fantasia d’este matí en l’habitació de

l’hotel. Però després de la ressaca et puc dir que vull escenari, ho note de veritat. Saps que hi ha demanda de Fenollar, tant del públic com dels companys… (entre astorada i divertida). Doncs clar, vaig eixir a l’escenari, aní cap al piano… i una… una ja sap (riures). La teua decisió. Eixe moment en què una aposta. Jo vaig vindre a València a estudiar Psicologia. Fins i tot, vaig demanar el trasllat, però… vaig buscar una escola d’Art Dramàtic. Jo no coneixia a ningú, ni a Alacant a Jácara… i vaig vindre ací a València. Vaig fer unes proves i m’agafa-

comunica[ció] e n t re v i s ta

Foto: Clara Muñoz

ren… Però bé, anava a estudiar Psicologia! I jo que sóc de sospesar - bé, ara ja sé que no… abans creia que sí, però ara que em conec. No sospese res! Què vaig a ser de sospesar? Jo no sospese res! (riures)I en l’últim tràmit de la cua per a la Facultat de Psicologia… (pausa dramàtica) em vaig dir: (xiuxiuejant) No! Com a mínim el primer any em vaig a permetre estudiar Art Dramàtic. Xoc familiar amb pestanya postissa. Mon pare em deixa de parlar. Dos anys, Sense dir-me ni pruna! Econòmicament: família humil, jo era la petita a la que li podien pagar una carrera… i ara va i vol ser actriu (recorda orgullosa de la decisió). Així que vaig pensar que això m’ho

Foto: Pablo Díaz del Río

havia de costejar jo. Aleshores, en segon d’Art Dramàtic les nits treballava al Café Teatre La Boheme. Per les nits em posava la pestanya postissa i feia esquetxos… i de matí feia Txèkhov, Shakespeare, Genet…

comunica[ció] e n tr e v i s t a

Amb Isabel Rocatti, Empar Canet i Rosanna Espinós a la sèrie “Senyor retor” | 2011 | D: Rafa Montesinos + Rafa Piqueras | Nadie Es Perfecto

“Maitena: Estados alterados” | 2008 | D: Eva Lesmes | La Sexta

Amb Adrián Expósito al curtmetratge “Fumando espero” | 2013 | D: Eduardo Casanova

Amb Lucrecia Cervelló, Alfred Picó i Toni Agustí a la sèrie “Check-in hotel” | 2009 | D: Rafa Piqueras | Albena Teatre + Conta Conta

Amb Germán Montaner a “Escapa't amb mi, monstre” | 1990 | D: R Calatayud | La Pavana | F: Vicente A Jiménez

Les cruïlles.

una altra vegada (somriu).

Allí vingueren a veure’m José Alberto, Rafa Calatayud… Vaig fer teatre de carrer on estaven Pilar Almeria, Aureli Delgado… I com tenia els peuets a la terra… la manera de guanyar-se la vida era: caféteatre i music-hall (treballà a la Belle Époque) i teatre de carrer. I en eixe moment, eixa idea, era ja una realitat. Això va ser als 19 anys.

Què has fet per a no sentir-te desapegada del tot este temps?

La idea era i és, aprendre per a treballar, i viure d’açò. Per a mi l’èxit radica en poder treballar d’açò tota la meua vida. i sent que he treballat molt el pic i la pala. I com això és sempre així, els traurem

Els meus vídeos en Youtube. Si jo abans no sabia ni que era ni allò de pujar? En el canal? Però comencí a penjar vídeos, anècdotes, pensaments… Vaig descobrir que molta gent em comentava… em vaig animar… i de sobte, un dia: un poema de Miguel Hernández, un text surrealista del germà de Pere Reig… Així que d’alguna manera no he deixat mai d’actuar; perquè la dels vídeos, encara que se m’assemble, no sóc jo.

Amb Pepa Juan, Pepe Gil i Amparo Moreno a “Les coentes” | 1991 | D: Juli Leal | RTVV

Amb Victoria Salvador | “Pánico contenido” | 1993 | D: R Calatayud| F: Luis Vidal

“Gresca al Palmar” | 1991 | D: Juli Leal Duart | CDGVA

Cristina es mou per seua habitació de l’hotel mentre acaba de tancar la maleta. Beu aigua. Ens riguem amb favades. Apaga el so de seu telèfon que no ha deixat de notificar. Li recorde el seu primer vídeo en xarxes: el seu pardalet Chun. Es sorprén i recorda. Es gira i diu: Trobe a faltar els escenaris, però quasi enyore més els camerins. Li propose a Cristina que continue amb els ulls tancats… Què i qui et venen dels teus inicis?

Amb Rafael Calatayud a “Postdata: El teu gat ha mort” | 1992 | D: Juli Leal Duart | CDGVA

Dues persones molt importants. Un lloc molt important per a Juli Leal, qui em seleccionà per a uns sainets a l’Escalante per a Canal 9. Vaig començar en figuració i immediatament em passà a protagonista en “Les coentes”, “Gresca al palmar”, “Postdata: el teu gat ha mort”, …

comunica[ció] e n t re v i s ta

“Tres forasters de Madrid” | 1995 | D: Luis García Berlanga | TGV | F: Vicente A Jiménez

Amb Rafael Calatayud a “L’altre (Umbral)” de Paco Zarzoso | 1999 | D: Carles Alfaro | Moma Teatre | F: Jordi Pla

Amb Nacho Fresneda a “Càndid” | 1999 | D: Carles Alfaro | Moma Teatre

Ho explica d’una manera molt il·lusionada. Una nostàlgia assumida sense perdre ni mica de quimera. I Rafa Calatayud. Per suposat. Hem treballat de totes les formes. Com a còmica sóc un poc la seua filla. La filla després s’enlaira. Però amb Rafa m’entenc molt bé en la comèdia. Rafa és important.

L’admiració i carinyo que sent per Rafa es reflexa en la seua història. Ah! I rescatar, encara que més endavant, a Alfaro, qui em confià un paperàs dramàtic en el “Càndid”, de Voltaire a Moma. L’únic paper dramàtic que he fet (sospira). Aquella vella que parlava mig en italià mig en valencià. Maquillada de blanc…

comunica[ció] e n tr e v i s t a

Amb Álvaro Báguena a “Follow me” | 2000 | D: Roberto García | L’Horta Teatre | F: Jordi Pla

Amb Mamen Garcia a “Alarmas & excursiones” | 2002 | D: R Calatayud | F: Jordi Pla

Se’ns va la bola visionant mentalment cartells on apareixia Cristina. Fotos teatrals. “Titànic”, de Durang entre altres, amb el tirabuixó. Sintetitza que el nostre treball és joc. També caiguem en els salts generacionals que li pillaren a Madrid. I contenta, comenta que anit a la Gala li passaren coses molt boniques. Un actor li comentà: Saps que sóc actor per tu? Suposem que parlem de Madrid.

“Titànic”

Jo me n’aní per Antonio Mercero. Un càsting per a “Manolito Gafotas”. Que no m’agafaren (riures). Aleshores m’adoní de com funcionava tot això a altres nivells. Però després em cridà per a “Los verdes campos del Edén”, del Centre Dramàtic Nacional a Madrid. Vaig fer quatre produccions seguides i em vaig quedar 10 anys! I vaig tornar a Alacant per assumptes… personals.

“La rosa de papel” | 2009 | D: Salvador Bolta | CDN | F: Alberto Nevado

“La buena persona de Sezuan” | 2006 | D: Luis Blat | CDN | F: Ros Ribas

“Los verdes campos del Edén” | 2004 | D: Antonio Mercero | CDN | F: Daniel Alonso

Amb Iván Hermés a “Roberto Zucco” | 2005 | D: Lluís Pasqual | CDN | F: Javier del Real

Al programa d’esquetxos “La última noche” | 2001 | El Terrat

”Ivan-off” | 2012 | D: José Martret | La Casa de la Portera

Quan et mire veig a un personatge de Tennessee Williams. Hipnotitzes. Tens viscut, com que et passen coses tragicòmiques… i en un escenari després això surt. Supures taules, arrel… Mira, jo tinc dolor crònic diari. Migranya des dels nou anys. Abundant. Ja no tinc memòria sensorial del que és un cos sense dolor. I ningú diria que sóc una persona trista… ni calladeta… Potser eixos arrels, són eixos peus que tenia en terra des del principi. Després, en el treball sóc molt concreta. No tinc bajanades al cap. Quan ataque un personatge em deixe emportar per la intuïció. Però si és no, és no. Vaig aprendre fa temps, que em costà, que el director és qui mana. I el millor és ser una eina. La millor. Però una eina. Després hi ha directors que et deixen volar més, confien més en tu… No he tingut mala sort en això.

Amb Juanjo Prats a “El Camaleón” | 2002 | D: Juli Leal Duart | TGV

Què t’il·lusiona o et fa seguir pensant que vols continuar des de teua extensa trajectòria? T’explique una cosa molt simple. Jo visc a Alacant. I amb les meues 5 germanes (riures) Quatre sense jo mateixa! que han portat una altra vida; i estic en un món que no té res a veure amb el nostre… vull dir… que no estic en el meu món… ni s’assembla… ni la gent… jo creia que érem més pareguts… sí, pensava que érem una mica estranys i estranyes… però bé tampoc tant… Ostres tampoc tant!… buah!!... una mica només? (riures). Hi ha un 79% de mi que a Alacant no està. I eixe 79% em diu… per què el teatre? Pels assajos, pels camerins, pel primer dia, per les abraçades… Carles Pons m’abraçava tant… que no he tingut més opció que estimar-lo després de tanta abraçada i tant de bes… (riures).

comunica[ció] e n t re v i s ta

Amb Juli Mira a “Ulisses in Berlín” | 2014 | D: Pau Durà + Paco Sanguino | El club de la serp + CulturArts GVA

És això el que em fa pensar que jo pertanc a ací. Tot el que implica allò altre. Amb les maquilladores, eixa màgia, el vestuari… Que sí, que l’escenari, el plató, la càmera, el tal i el qual… això també! Però el que em fa desitjar estar ací és (onomatopeia de Carol, el su personatge de “Maniàtics”) I clar… marejar per ací i per allà! Marejar i marejar … (continua rient). “Maniàtics” | 2006 |

Titular. El teatre em necessita. Així que no tinc més remei que anar cap allà. Per a ser actriu s'ha de ser curiosa? Sí, jo sóc curiosa de la vida, de les persones. Jo pregunte. També sé no preguntar, eh? Sóc curiosa, allò que m’agrada saber, ho busque. També hi ha coses que no vull saber.

Amb Pepa Miralles a “Vis a vis” | 2003 | D: Salvador Bolta | TGV + Dramatúrgia 2000 | F: Maque Falgás

comunica[ció] e n tr e v i s t a

“Los malcasados de Valencia” | 1995 | D: Luís Blat | TGV + CNTC | F: Pau Ros

Jo necessite saber del company, ho necessite. Potser altres no. Però a mi m’agrada tindre un xicotet vincle amb la persona amb qui vaig a treballar. Si no es pot, no es pot. Però es treballa molt millor. Jo crec en l’afectivitat. I per a l’afectivitat cal tindre ganes de dotorejar, d’escoltar… humanament i això es trasllada a l’ofici. Apareixen noms com ara Cristina Plazas, Jordi Pla, Sanjaime, Alberola, Sanguino… Manuel Ochoa també està present. Sempre. Molt de carinyo. Molt transitat. Durant l’entrevista desapareix el mal de cap. Cal tornar-la a entrevistar. O ha de tornar a les taules ja que la seua ocupació en les coses que li agraden i apassionen li fan obli-

dar-se momentàniament d’eixa part d’ella. I apareix l’altra en el seu màxim esplendor. Abans de finalitzar. A la gent que comença… Que estudien, que es preparen, que decidisquen on. Que es preparen i que mentre s’estiguen preparant creen projectes pels que no cobrarà segurament. Que siguen conscients ja. Sé que ho fan, hi ha generacions que venen darrere que es preparen molt. Però que continuen. Que no es queixen. Ho dic per experiència. Perquè jo em vaig queixar molt. I queixar-se no serveix de res. Cal fer qualsevol cosa! M’entens? I sobretot, que continuen.

Amb Teresa Lozano, Manuel Ochoa i Carles Pons a l’obra “Titànic” | 1998 | D: Rafael Calatayud | La Pavana | F: Jordi Pla

Ens afegeix. Ah! Per cert, el que vaig veure a la Gala, m’agradà. Vaig veure una AAPV, a una Junta amb força, amb moltes ganes. Sé que hi ha quelcom de nou. Un discurs brutal de Carlos Amador, amb humor. Com ha ser tot. Tot ha de tindre humor, perquè si no és una tabarra esta vida.

Mirem el rellotge. El tren no tardarà en eixir. Ens recordem d’immortalitzar el moment. I guaitem per la finestra a saludar el dia i somriure de nou. Tafanegem sobre els nostres moments treballant junts. Ens trobem a faltar. Et trobem a faltar Cristina. Torna!!

“No abras a nadie” | 2014 | D: Gloria Sirvent | El Club de la Serp | F: Iván Jiménez

“Quan estàs en escena… i mires al company… eixa mirada… quan és de veritat…”

Manuel Ochoa Premi Narcís 2020

Foto: Pablo Díaz del Río

Xicotet i gran, com eixut, abraçable, valent, lleial, agraït, simpàtic, graciós, entranyable, responsable, divertit, noble, sincer, treballador… així és entre altres moltes coses Manuel Ochoa. Així se’ns mostra en la vida i en molts dels seus personatges. També és una persona lluitadora, somniadora, persistent, amb caràcter davant les injustícies i sempre agraït a la seua professió. Però sobretot als seus companys. Ell és un gran company d’escenari, de sets de rodatge, de vida… Eixe és Manolo Ochoa.

comunica[ció] e n t re v i s ta

Foto: Pablo Díaz del Río

Dia després. La ressaca. Com se sent. Jo ja estava preparat per a sentir-me emocionat, la veritat (riures). Però amb la gala encara em vaig emocionar més. Vaig poder aguantar. Vaig parlar poquet, perquè el següent haguera sigut la llagrimeta… però molt, molt content. Molt emocionant. Molt agraït. I per això, voldria reiterar el meu agraïment a l’AAPV, el detall del reconeixement a Cristina i a mi. Sempre s’agraeix que t’afalaguen d’alguna manera, i si són els teus companys amb els que has compartit vida personal i professional, encara més; quan estàs en una situació de retirada, com la nostra, emociona molt que t’oferisquen una nit com la d’ahir. Vull reiterar-me que estic molt agraït.

Tu saps que eres un actor estimat, apreciat pels teus companys… ho notes… (li tremola la veu / balbuceja com tímid) Sí, ho note. I si també m’he dedicat tants anys a açò ha sigut per la gent que m’he anat trobant en el camí (riures còmplices). I de veritat, de veritat, que he aprés tant dels meus companys. És de qui més he aprés. Dels directors també. Però dels companys més. I és perquè jo crec que en el teatre hi ha molts moments que es poden definir com a màgics. Però per a mi el més màgic és quan estàs en escena… i mires al company… Eixa mirada… quan és de veritat… i trobes en la mirada dels companys que estan allí… com que formen

comunica[ció] e n tr e v i s t a

Amb Sergio Caballero, Paco Trenzano i Manuel Maestro a “Enrique IV” | 2008 | | TGV | F: Vicente A Jiménez

Amb Juansa Lloret, Ferran Gadea i Núria Garcia a “Les variacions Goldberg” | 2005 | D: J M Mestres | TGV | F: V A Jiménez

part del que estàs fent tu, t’adones que tot el teu treball, en el fons és un tot amb el de els altres. I això és el que més m’ha omplit en el món del teatre, anar tots a una. La màgia està en la mirada del company, en l’escolta. És com que notes que t’estan recolzant.

me dins i fora del treball. Egoistament vol seguir vivint això. Compartint. No troba un altre treball que puga igualarse.

I si després, a més, fora de l’escenari, notes eixe carinyo, eixa estima… doncs més que un afalac… és tindre eixa sensació que tu estàs amb tots i tots estan amb tu. I quan no es dona eixa comunió, o algun company fa que no es done… em sobra.

Es porta malament. Hi ha fases. Es el treball que t’agrada fer i t’adones que has d’acceptar la teua malaltia, entendre la teua situació… intente viure-ho gaudint quan veig els companys. Deixe que em facen disfrutar. Em deixe seduir. I per sort a València he treballat amb molts actors i actrius… ja que he gaudit d’ells quan estava actiu, ara els disfrute des de una altra manera.

Ens conta una anècdota de l’obra “Enrique IV”, quan els seus companys li protegien dels atacs inexplicables de tos. Ho relaciona amb el companyeris-

Amb José Montesinos i Fabrizio Meschini a “Los intereses creados” | 2010 | TGV | F: Vicente A Jiménez

Trobes a faltar compartir… en un escenari…

(veu en off de broma fàcil: ¡Ara de pas-

Amb Begoña Santalices, Vicent Domingo, Miquel Mars i Santiago Martínez a “Happy End” | 2016 | D: Salvador Bolta | Teatre del Poble Valencià + CulturArts GVA + Diputació de València | F: Vicente A Jiménez

siu!) (riures)… Però gaudisc! Mira hi ha una frase que diu: no et fixes tant en el que no pots fer i fixa’t més en el que encara pots. I com no puc pujar a un escenari… el que sí puc fer es seure’m en un pati de butaques i gaudir del que fan molts dels meus companys, que a més estime. I amb eixa predisposició: disfrute. Exclusiva!!! Però no descarte, ara que em trobe millor, ja que he dirigit, si sorgeix, poder dirigir algun projecte. Involucrar-me en aquells projectes on puga disfrutar de este treball amb les meues condicions físiques (il·lusió i ganes en la seua mirada). Però cal ser realista.

Apareixen històries de “Happy End”, paradoxalment la seua (pen)última funció. Parlem de les condicions laborals del nostre sector que mai milloren. De la inestabilitat. Del companyerisme. I que l’èxit d’un artista és poder viure dels seu treball La teua primera vegada… Amb quinze anys a l’institut. En la meua primera funció. Un professor de Llengua i Literatura un dia en classe va dir: “Eixe xiuxiueig, eixa veu que escolte contínuament és la teua, veritat?” Jo ho vaig reconèixer, és que era molt revoltós, també era aplicat… però molt revoltós- i em va dir que volia muntar un grup de teatre. Ell era Juan Luis Mira. I muntarem “El retaule del flautista”, de Jordi

“La venganza de Rock Mendo” | 1984 | D: Juan Luis Mira Candel | Jácara Teatro

“De par en par” | 1986 | D: Paco Sanguino | Jácara Teatro

“Elvis (Elviro Pérez)” | 1990 | D: Juan Luis Mira Candel | Jácara Teatro

“El quinto mosquetero” | 1992 | D: Juan Luis Mira + Paco Sanguino | Jácara Teatro + Escalante CT | F: V A Jiménez

Teixidor. Vaig fer una prova llegint un text. I em va dir: “Llig com parles en classe. En veu alta” (riures). I Em donà el personatge del sabater. I em vaig quedar un mica pillat. Assajàvem. Comencí a gaudir-ne. Arribà l’estrena. I vaig gaudir molt més. I eixe grup es va convertir en una companyia professional de 35 anys: Jácara Teatre. Per la qual passaren molts actors alacantins com Toni Misó, Gloria Sirvent, Paco Sanguino i molts més… Eixe va ser el nucli del teatre alacantí. Així, que eixe institut, el Jaume II, marcà ja la meua vocació.

comunica[ció] e n t re v i s ta

Amb Toni Misó a “Ulisses in Berlín” | 2014 | D: Pau Durà + Paco Sanguino | El Club de la Serp + CulturArts GVA

Alacant-València-Castelló Sí, massa centralisme ha hagut sempre amb el teatre a València. Excessivament centralista. Clar que s’han fet produccions fora d’esta ciutat a la que adore, i en la qual he viscut. Però eixe tipus de produccions es fan perquè s’han de fer, però no tenen cap tipus d’interés a ferles. Exemple: “Ulises in Berlín”. Un treball molt seriós, rigorós. Amb quatre actors alacantins: Fenollar, Misó, Mira i un servidor. Dirigit per Pau Durà. Tan sols 8 funcions. És un pal. Treballar tant perquè done el mateix a les institucions, a l’Administració, ja no em renda. I sempre

continua passant. O ni tindre la possibilitat que una distribuïdora/productora puga explotar el muntatge, per a seguir donant treball a la gent implicada en eixe projecte. I això passa perquè el teatre no interessa a València. És molt minoritari i per als polítics… no saben ni de què va el tema. No tenen ni idea de lo que és el teatre. No està ni en la seua agenda, ni depén del color polític. No interessa. A ningú. D’una banda, no hi ha una demanda ferotge del públic, i d’altra, per la part política, és simplement per ignorància pura i dura.

comunica[ció] e n tr e v i s t a

“Baironá, o el juego del amor y la esperanza” | 2005 | D: Vicente Genovés | TGV | F: Vicente Jiménez

Ací hi ha un matís de pena o ràbia pensar que la gent no va al teatre i molt menys els polítics. Explica els despropòsits polítics amb la cultura al nostre petit País Valencià. Exemple: “Barioná”, “Bienvenido, Mister Marshall”… I ens endinsem a comentar, amb estupor i humor, un dels embolics en què es va ficar Camps amb el despropòsit de “Barioná”. Riguem del caràcter valencià. La nostra idiosincràsia fallera. I com d’efímers són els projectes culturals i teatrals valencians. Afegeix… Mira, jo he conegut tots els nom de la “nostra casa” (la que hauria de ser de tots); i en 30 anys he vist passar directors/es diferents, polítics… però crec que el sistema, el propi sistema, no permet que encara que arribe algú amb ganes de fer, el que puga fer. És com una maledicció (Alaba el curt recorregut de Martínez Luciano, però sense desmerèi-

xer ningú i conclou). Han posat pegats. Mai s’ha desenvolupat un projecte. Mai ha hagut un projecte a llarg termini. Perquè a la fi els que sí que viuen del teatre, i no tinc res en contra d’ells, són els funcionaris. Nosaltres no podem viure de la nostra professió. Però de la nostra professió sí viuen els funcionaris/polítics. I t’ho dic com a privilegiat que he pogut viure del meu ofici. Perquè m’he sentit actor de la casa, en muntatges diferents, m’he desenvolupat com actor; però molt bé, molt bé tot, no…. He pogut treballar amb Strasberg, Paul Weibel, Sancho, Alfaro, Calatayud, Belbel… però la història no pot ser sota la meua visió, perquè hi ha molts actors que no han treballat mai. I cal ser crític. Jo vaig caure en una bona època: “L’home, la bèstia i la virtut”, “La señorita de Trevélez”, “El enemigo de la clase”, … em pagaven dietes! Ara això és impensable. Però és que tampoc no hi ha una petita continuïtat. I menys encara en gires.

Amb Jaume Valls i Benja Figueres a “L'home, la bèstia i la virtut” | 1989 | D: John Strasberg | CDGVA | F: Ros Ribas

“La señorita de Trevélez” | 1990 | D: John Strasberg | CDGVA

Se l’il·luminen eixos ullets al parlar dels seus inicis a València. Arribà per a quatre mesos i es quedà vuit anys. Remarca que les seus referents han sigut sempre els seus companys: Teresa Lozano, Jaume Valls, Pep Molina… el seu primer treball amb 21 anys. Li molesta el provincianisme de les productores, companyies, Administració, … per no posar en valor la nostra professió. I ens mirem al recordar la cançó de Víctor Lucas en el lliurament dels Premis. Perquè moltes coses continuen igual. Es refugia en “Escapa’t amb mi, monstre”. Aquella mòmia. Gaudeix quan la

Amb Toni MIsó a “El enemigo de la clase” | 1994 | D: Paul Weibel | CDGVA

Amb Cristina Fenollar i Paco Balcells a “Escapa't amb mi, monstre” | 1990 |

boca se l’ompli de Pep Cortés… de Neus Agulló, Cantó, la Peris, Navarro, Prats, Juli Leal, amb els sainets d’Escalante, … Jo vaig vindre a València sense ningú. Hi havia una ebullició teatral en tots els teatres a la vegada… i eixa gent eixíem i celebràvem. Vaig tindre sort de viure un bon moment. Ens pagaven un xec de dietes i sous i ens réiem perquè se’ns acumulaven els xecs. Ens pagaven molt bé. Amb Cristina cada vegada que ens eixia alguna feina ens regalàvem una planta… i planteta a planteta tinguérem un viver. Va ser una molt bona època. Això ara mateix… Ara hi ha més diners que abans, però menys interés.

Amb Manolo Melero i Albert Forner a “El metge a garrotades” | 1994 | D: R Calatayud

A “Titànic” amb Carles Pons

Rescata imatges. Persones.

Amb Esther Vallés a “El Narciso en su opinión” | 2009 | D: R Calatayud | TGV | F: Vicente A Jiménez

Per a mi haver-me creuat tan prompte a València amb Rafa Calatayud va ser fonamental. Fonamental. Perquè m’entenia amb ell. L’univers de Rafa. O ho captes i et sents còmode amb açò… Coincidia amb l’humor, amb i d’ell. Em feia molta gràcia. Quan eres jove, inconscient, arrisques més; i si el director sap traure… Crec que amb Rafa, ha sigut amb qui millor m’he sentit sent dirigit. Sense dubte. Així que vaig disfrutar amb el treball d’investigació traient punta al personatge de la mòmia i comencí a parlar amb la M: “Mame el mafé”. Comencí a jugar i Rafa em donava bola. Molta bola.

“El Narciso en su opinión” En vers! I havia de baixar unes escales enormes, junt amb una música. I vaig haver d’adaptar eixe text a la durada de la música. Que semblava impossible, doncs en l’últim esglaó havia de finalitzar el text. Evidentment, amb rima i tot, em vaig inventar alguna estrofa en alguna ocasió (riures). I junt a la meua companya d’escena, Esther Vallés, ens réiem molt quan acabàvem. Perquè estàvem tant ficats, però confiant tant en les direccions de Rafa, que en ocasions ens semblava difícil fer-ho. Però eixia. I tot això li ho he d’agrair a Rafa.

“Titànic”. Funció frustrada perquè faltà Carles Pons. I va ser una obra molt boja, i molt divertida. Veure a la Lozano i al Pons jugant sense pudor. Això era felicitat total.

“El metge a garrotades”, de Calatayud també. Junt a Manolo Melero. Amb aquell perrucot… molt marieta, un barret amb moltes plomes, una cosa negra que em penjava fins ací… (rialles).

comunica[ció] e n t re v i s ta

A la sèrie de RTVV “Unió Musical Da Capo” | 2009 | D: Rafa Montesinos + Rafa Piqueras | Albena Teatre + Conta Conta

Parlem de la nostra tele. Amb el temps m’he adonat del tros de sèrie que teníem aleshores, “Maniàtics”,: la química, els guions… valorar el treball dels companys des de la distància. No s’ha fet res igual. En eixe moment no tens temps d’adonar-te’n. Et quedes amb el dia de gravació amb el que no t’ha agradat. I després quan ho veus, no eres capaç de veure una altra cosa que l’errada. Ara en la reposició la he gaudit moltíssim. Perquè la teua mirada, afortunadament, ja no té tot això. I sèries com eixa, i “Da Capo”, amb la BS d’Arnau Bataller… amb eixe gran equip… i és que si eixos projectes es fan en un altre lloc, i ho exploten… Ais, és que és València! Però no sols que alguna està bé. Sinó és que alguna està… molt bé. I no cal tin-

Amb Carles Alberola a “Maniàtics” | 2006 |

Amb Joan Gadea a la minisèrie “Severo Ochoa. La conquista de un Nobel” | 2001 | D: Sergio Cabrera

comunica[ció] e n tr e v i s t a

Amb Toni Misó a “L’urinari” | 1996 | D: Carles Alfaro + Juan Alfonso Gil Albors

“Els embolics de Scapin” | 2007 | D: Juli Leal | TGV | F: Vicente A Jiménez

dre vergonya de reconèixer el treball ben fet, amb un bon nivell. Aprendre a reconèixer. Ah! I amb el temps me n’he adonat, m’ha costat una dècada, no odiarme quan m’he vist en certes coses. I amb eixe pòsit que se’t queda de l’experiència, què li dius a la gent que comença en açò? (rebufa) Com que no puc separar la meua vida de la meua professió, perquè han anat a la par, tornaria a intentar-ho. Perquè el que importa és sentir-se feliç. El treball dóna la felicitat quan el treball et fa feliç. I com jo sóc dels que pensen que cal ser feliç cada dia, malgrat les dificultats de la vida. Doncs ho tornaria a intentar. La vida, de vegades, et deixa en

Amb Berna Llobell a “Transterrados” | 2003 | D: María Ruiz | TGV | F: Vicente A Jiménez

Amb Resu Belmonte a “El mercader amante” | 2009 | D: Jaime Pujol | TGV

el camí sense que tu decidisques res. Així que diria: intenta-ho. Si et fa feliç el teatre, ves a per això. La vida et posa, et lleva, i si açò et fa feliç: intenta-ho. És com viatjar. A mi m’agrada viatjar. He tingut la sort de viatjar. Ara no puc, però tinc eixa experiència. Conèixer gent, cultures, aprendre… i la interpretació té eixe viatge de ficar-se en persones que no eres tu. Un viatge personal cap l’essència de l’ésser humà, d’entendre’l, de tindre empatia… això et forma com a persona i són coses molt positives. Sens cap dubte. El teatre serà positiu sempre. No trobe molts treballs més que reunisquen tot això. Ser compatible amb els teus companys, un viatge en equip, treballar en equip, llevar-te inseguretats, …

Amb Rosanna Espinós a “Roma 1956” | 2010 | D: Jaume Pérez | F: Assad Kassab

Amb Paco Vila i Rebeca Valls a “Los locos de Valencia” | 2011 | D: Antonio Tordera | TGV | F: Vicente A Jiménez

“Miss Ceuta” | 2002 | D: Roberto García | TGV + L’Horta teatre | F: Jordi Plà

tot és molt positiu. L’únic que té de negatiu és que és molt difícil viure d’açò (riures). Tot no podria ser bonic. Però és el risc del viatge. Jo he sigut de tirar-me a la piscina. M’he llançat. De vegades, sense aigua. Algun os m’he trencat. Però cal tirar-se! Paga la pena. I del Narcís… És el millor regal que m’han fet mai. Sens dubte (molt feliç). Gràcies!

In memoriam: Pep Cortés!

Amb Joanfran Aznar a “Sopa de pollastre amb ordi” | 2004 | D: Carme Portaceli | TGV | F: V A Jiménez

organitza [ció] Papers al dia

Per Sergi Mira Per tal de no tenir cap problema a l’hora de tramitar l'atur, la maternitat, qualsevol baixa, la jubilació o davant les regularitzacions de la SS, us recomanem que guardeu tots els contractes, les nòmines, cartes d'acomiadament, certificats d'empresa, etc. Ja sabem que tot això us sembla molt pesat, però és imprescindible per a quan us ho demane qualsevol administració (l'INEM, TGSS, INSS, etc.). Amb un arxivador d'anelles, unes fundes de plàstic i/o algues carpetes tindreu sempre ordenada tota la paperassa. El mateix haurieu de fer amb els documents digitals. D'altra banda, davant qualsevol dubte a l'hora de demanar l'atur o qualsevol altra prestació, per favor, telefoneu a l'oficina i us atendrem amb molt de gust. Igualment, si no teniu clar les clàusules d'un contracte, o si el sou que heu de cobrar es correspon o no amb el que diu el Conveni, si us "conviden a facturar", per favor, telefoneu ràpidament a l'AAPV.

RDL 35/2020 de 22 de diciembre. BOE 23/12/2020

Disposición adicional cuarta. Supresión durante el año 2021 de los requisitos mínimos de actividad para la inclusión en el Régimen General de la Seguridad Social de los artistas en espectáculos públicos durante los períodos de inactividad. 1. Los artistas en espectáculos públicos que en algún momento del año 2020 hubieran estado en alta en el Régimen General de la Seguridad Social por dicha actividad, o en situación de inactividad a la que se refiere el artículo 249 ter del texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social, aprobado por el Real Decreto Legislativo 8/2015,de 30 de octubre, podrán solicitar durante el ejercicio 2021 su inclusión en el Régimen General de la Seguridad Social durante sus períodos de inactividad sin necesidad de acreditar el cumplimiento de los requisitos previstos en dicho artículo.

Disposición adicional quinta. Medidas sociales complementarias para la protección por desempleo y de apoyo al sector cultural. 1. Se otorga un nuevo plazo para la presentación de solicitudes para el subsidio especial por desempleo regulado en el artículo 1 del Real Decreto-ley 32/2020, de 3 de noviembre, por el que se aprueban medidas sociales complementarias para la protección por desempleo y de apoyo al sector cultural, que podrán presentarse durante el plazo de un mes a partir del día siguiente a la fecha de entrada en vigor de este real decreto-ley. Las solicitudes presentadas pasado dicho plazo serán denegadas. 2. La solicitud de este subsidio implicará la suscripción del compromiso de actividad al que se refiere el artículo 300 del texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social.

Prestacions, subsidis i ajudes socials

- Prestació per desocupació - Prestació extraordinària per desocupació dels artistes - RAI i altres subsidis - Prestació per cessament d'activitat

www.sepe.es

organitza[ció] - Ingrés Mínim Vital, pensions i altres prestacions

www.seg-social.es

- Renda Valenciana d'Inclusió

www.inclusio.gva.es

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - ambaixador vich, 3 - 2 - g | 46002 | valència telèfon 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

organitza[ciรณ]

Amb el patrocini de:

petita [biblioteca] Vocabulari de les arts escèniques

El vocabulari ha sigut publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’IVC, i conté més de 1.600 termes propis del camp de les arts escèniques. Comprén des de la terminologia històrica, fins al lèxic sorgit de la creació contemporània i les tecnologies de la informació. Es tracta d’una eina lingüística dirigida tant als professionals del sector com a totes aquelles persones que vullguen emprar correctament el lèxic propi de les arts escèniques. Pots consultar-lo directament al següent enllaç:

https://ivc.gva.es/admin/assets/docs/v/o/vocabularis08.pdf 47

felip ricart El passat mes dâ&#x20AC;&#x2122;octubre va faltar el nostre benvolgut company Felip Ricart. Descanse en pau.

Cartell anunciant “Per la fam d’heretar” i imatge de Felip (al centre) en una de les moltes obres que va interpretar amb la companyia Coturno Teatro

Felip (a l’esquerra) va gravar un disc amb el grup musical “Los Melódicos” a primeries dels anys 60

Amb Héctor Alterio al llargmetratge “El amanecer de un sueño” | 2008 | D: Freddy Mas Franqueza

Al llargmetratge “Benifotrem” | 1987 | D: Toni Canet

Amb Fernando Guillén a la minisèrie “Gregorio Mayans: con la razón contra todos” | 1998 | Trivisión + TVE

Felip va participar als Premis AAPV 1996 amb la Colla de Dolçainers de Torrent Al programa “Megacine” | 1996 | 5 Films + RTVV

felip ricart “Dostoievski va a la playa” | 2000 D: Aureli Delgado | Carme Teatre

Al curtmetratge “El último tango” | 2004 | D: David Navarrete

A la minisèrie “Parany” | 2018 | D: Juan Luis Iborra | Pro Ficció Tv + À Punt Mèdia

eq' iliquà 52_12/20 - PREMIS AAPV 2020

Articles inside

organització, petita biblioteca i felip ricart - eq 52_12/20

Manuel Ochoa, Premi Narcís 2020 -

Cristina Fenollar, Premi Narcís 2020 - eq' 52_12/20

editorial i crònica dels premis aapv 2020