EQ' 49_12/20 - 30 ANYS DE L'AAPV by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 49_12/19

consell de redacció: david duran, carles gª tormo, borja lópez collado, sergi mira col·laboradors: maria almudéver, maría cárdenas, aureli delgado, juli disla, ferran gadea, cristina garcía, paco gisbert, iolanda muñoz, isabel requena, pep ricart, pep sellés, merce tienda, eva zapico portada i maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians ambaixador vich, 3 - 2 - g, 46002 valència | tel: 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

amb la col·laboració de:

editorial AAPV i EDAV reclamen un increment del pressupost d'À Punt

La Llei 6/2016, de 15 de juliol, de la Generalitat, del Servei Públic de Radiodifusió i Televisió d’Àmbit Autonòmic, de Titularitat de la Generalitat, en el seu Article 5. Principis que cal observar en la prestació del servei públic, diu:…

1. En l’exercici de la funció de servei públic, la Corporació i les societats prestadores dels serveis de ràdio i televisió, per a la gestió i la realització dels interessos generals que tenen encomanats, hauran de: … v) Fomentar la producció de continguts audiovisuals i promoure la creació digital i multimèdia, com també la difusió, com a aportació al desenvolupament de la indústria cultural i audiovisual valenciana, i contribuir a la creació d’ocupació, a la dignificació professionals dels treballadors i treballadores del sector públic i privat de l’audiovisual valencià i a la dinamització econòmica de la Comunitat Valenciana.

En 2018 van començar les emissions de la televisió À Punt i va generar molta il·lusió i molt de treball durant uns mesos, però la directora de la CVMC va demanar a la Generalitat un pressupost de 69 milions d'euros per a 2019 com la xifra mínima que necessitava per a poder dinamitzar realment el sector audiovisual i millorar l'oferta, ja que els 55 milions que va tindre en 2018 eren insuficients, però desgraciadament el govern valencià no li va fer cas. Els pressupostos d'altres televisions autonòmiques són: Catalunya: 231 milions d'euros, Andalucia: 163, Euskadi: 134, Galícia: 107, Telemadrid: 80,… En 2019 hem pogut comprovar com la quantitat de treball encarregat per a produir ficció i doblatge ha minvat prou respecte a l'any anterior, amb la qual cosa el sector està patint de nou una davallada en el nombre de contractacions. De fet la televisió pública porta mesos reemetent sèries de fa més de 10 anys, per la manca de productes nous. El sector audiovisual valencià podria ser un factoria de crear llocs de treball donant feina a actors, directors, guionistes, tècnics, productors, estudis de doblatge, etc. i per això, reclamem als partits polítics que formen part del govern de la Generalitat que incrementen el pressupost de la CVMV en les quantitats mínimes reclamades.

VEU ENON 30 anys de l’AAPV Amb motiu del 30 aniversari de l’AAPV, hem preparat una bateria de preguntes perquè, aquells qui han participat en alguna de les diferents juntes directives, expresen la seua opinió com a actors, ser actor/actriu? 1 - Què et va portar a

nta Direc a implicarte en la Ju 2 - Què et va motivar en eixe moment? era la situació cultural

tiva de l'AAPV? Quina

es va aconseguir? stres objectius i què 3 - Quins eren els vo ? al en aquest 30 anys ió del panomara actor 4 - Com veus l'evoluc ? 5 - Vols afegir quelcom

Ferran Gadea

1 - Des de menut feia teatre a l’escola i la falla. Però no va ser fins que vaig anar a l’Escola Municipal de Teatre de Burjassot que ho vaig veure clar. Amb les classes d’Andrés Moreno vaig descobrir un món que em va canviar la vida. Em va ajudar a aceptar-me com a persona i formar-me. En eixe moment, vaig veure clar que era el que volia fer. 2 - Des que vaig conéixer el món professional vaig sentir parlar de l’AAPV... La necessitat de consolidar la professionalitat del nostre treball és el que em va fer sindicarme. A més de lluitar contra els abusos laborals. Quan jo vaig arrivar la situació ja anava empitjorant. Encara que era molt millor que ara mateix, on la Cultura està lluny de ser realment important. 3 - Quan vaig entrar de president els objectius eren signar el Conveni de Teatre, millorar la lluita sindical, treballar per un teatre públic de qualitat i al nivell de la resta de l’Estat , treballar mà amb mà amb la resta de sindicats i AISGE i fer de contrapés de les retallades del PP en les polítiques culturals. Després vingué el tancament de C9 per a empitjorar-ho tot més. Crec que el més important que vam fer, va ser resistir. 4 - Donçs crec que anem fent-nos un camí a pesar dels entrebancs polítics, encara que estem lluny d’una situació normalitzada. Per exemple, l'audiovisual no acaba de consolidar-se, ni en À Punt, ni en cinema, ni res... Continuem sent la figuració del cinema que ve a rodar-se açí. 5 - M'agradaria dir que encara que sóc optimista de normal, estem en una época prou desmotivadora, on culturalment parlant, el canvi polític no ha arribat a la cultura amb la força i revolució que feia falta.

Cristina García

1 - La veritat és que m’ho pregunte quasi tots els dies. Interpretar a una altra persona és com viatjar. No tant a un altre espai, més bé a una altra manera de pensar, de vore el món. I a mi m’agrada viatjar pel món i per les ànimes de les persones. Interpretar és contar històries, reencarnar-les amb l’objectiu d’entendre com som, perquè fem el que fem i en tot cas, intentar arreglar-ho 2 - Vaig pensar que era el moment, que em tocava tirar una mà, que havia de treballar pel bé comú. Havia vist a companys deixar-se les hores treballant de valent per a l’AAPV i aleshores em tocava a mi. Potser les coses que parlava al bar amb els meus companys, eternes queixes sobre com funciona el nostre ofici es podrien arreglar des de l’AAPV. Estàvem vivint moments convulsos de grans projectes fastuosos per part de l’Administació i veiem que calia reeinventar el sector. 3 - Tot va començar en una gala de Premis les Arts Escèniques. Tots els nominats s’organitzàrem i convertírem l’acte en una reivindicació conjunta. Va ser la bomba i va funcionar. Conseguírem que es creara una Taula de Negociació de les Arts Escèniques on estàvem representats tot el sector. Ens reunírem al llarg de mesos amb representants de Teatres de la Generalitat amb l’objectiu de redefinir el sector. Per altra banda, vam começar a negociar un Conveni de Teatre amb els representants de l'AVETID. En resum, teniem molta feina. Vam aconseguir tindre veu a les administracions i una serie de millores en les polítiques teatrals. 4 - L’evolució més important i més positiva la detecte en l’àmbit de la perspectiva de gènere. Les dones actrius, les dones creadores estan ocupant un espai públic i mental que fa 30 anys era impensable. Necessitem com l'oxígen representació de la meitat de la població al món de la ficció. Com anem a fer el viatge d'intentar entendre qui som i perquè fem el que fem, si la meitat de nosaltres no té bitllet?.

VEU EN ON

[30 anys de l’aapv]

Juli Disla

1 - No sabria respondre amb exactitud esta pregunta. Supose que era molt menut i havia experimentat la sensació d’eixir a l’escenari. Era l’època de l’Escola Municipal de Teatre d’Aldaia i crec que tenia 11 anys. Supose que va influir el recolzament dels meus pares i l’amor al teatre que em van trasmetre Santiago Sánchez i Xus Romero en aquell final dels huitanta. Alguna cosa va quedar perquè després vaig continuar i continuar... 2 - Sempre em va motivar la capacitat de canviar les coses per a millorar-les i l’opció que tenen els col·lectius per a influir en les polítiques. Vaig estar en dos etapes diferents. La primera amb menys dedicació, en un segon pla, quan va ser presidenta Empar Canet. Era l’època de Concha Gómez de Secretària Autonòmica (algú se’n recorda?) i Consuelo Císcar... res més a afegir. La segona amb més intensitat va ser quan vaig acompanyar, com a secretari general, Ferran Gadea com a president. Va ser una de les etapes més dures amb Trini Miró primer i Lola Johnson després com a conselleres i sempre amb Inmacula Gil-Lázaro al capdavant de les arts escèniques valencianes. Uns temps de conflicte continu amb l’administració. Amb enganys, mentides, retallades, divisió i reunions molt agressives que ens feien tindre un sentiment de frustració constant. L’última etapa va ser la de Manuel Tomás... que va ser exactament el mateix però amb unes formes aparentment més amables. 3 - Em fa la sensació que els objectius eren els mateixos que ara.També crec que es van aconseguir moltes coses. Algunes petites, unes altres més grans, algunes més visible, unes altres no tant. Però en qualsevol cas sempre vetllant per la millora i la dignitat de la nostra professió en coherència amb la realitat i amb la resta de col·lectius.

VEUEN ON

[30 anys de l’aapv]

4 - Molt millor que fa 30 anys. Molt millor. Perquè tenim generacions d'actors i actrius consolidades, perquè sabem i hem demostrat poder enfrontar-nos als reptes professionals de gran alçada, perquè hem sabut sobreviure a situacions hostils. Ara bé, en relació amb les administracions encara queda molt de camí per recórrer i millorar-lo. 5 - És fonamental l’activisme i la participació per continuar endavant. Encoratge els companys i companyes que dediquen una part del seu temps a treballar per a la resta i felicite a tots i totes les que hem format part de les juntes directives perquè, malgrat moltes coses, podem dir que ha sigut plaenter i exitós.

Isabel Requena

1 - El desig. L’atzar. La fortuna. L’amor. El vent de popa. Els vents contraris, la dictadura: Espanya era una presó. I posats a haver de viure, el teatre era el més semblant a la vida, un pla de fugida i sabotatge que no triomfa mai però que és la millor manera de divertir-se. Perquè sí.

L’ofici mai em va enganyar: mai vaig esperar d’aquest joc diners, ni fama, ni seguretat. Lo mío no es hacer carrera, lo mío es estar por ahí. 2 - “Estaba por aquí”, era necessari, i no podia ni devia ni volia abstindre’m. Vaig estar implicada des de la creació de l’AAPV. El doblatge, que va aparéixer amb la promesa de la televisió autonòmica, ens va posar en contacte als uns amb els altres i amb l’evidència que som treballadors i els treballadors han d’unir-se per a defensar-se de l’explotació. Què, llenguatge antic? Doncs és així i continuarà sent-ho. L’esperit de servei públic de la televisió autonòmica fou traït quasi des del principi. La política, clarament dirigida al menyspreu de la cultura, el desconeixement de la pròpia identitat, història i llengua, el cultiu de la ignorància prepotent, i la megalomania mitjançant el robatori dels diners públics.

3 - Cohesionar el nostre col·lectiu professional i fer-lo visible. Participar en el debat públic, manifestar-nos en la premsa, denunciar el mal ús dels diners en les àrees culturals, barallar amb l’Administració per a participar en els òrgans de decisió, el Consell Rector de Teatres, les comissions d’ajudes, la redacció de la Llei de l’Audiovisual Valencià, etc. Unir esforços amb altres col·lectius de l’espectacle per a presentar un front comú: empreses de teatre, productores d’audiovisual, tècnics, etc. Açò, amb molt poc o nul èxit. Propiciar cursos de formació. Sobretot, regular el sector, negociar convenis laborals, denunciar els incompliments. No aconseguirem signar el Conveni de Teatre malgrat anys d’esforços, reunions i promeses. Però afortunadament ho va signar l’anterior Junta Directiva. Negociàrem i signàrem el Conveni de Doblatge. Més encara, ho vam defensar fins a aconseguir, després d’un llarg i dur procés judicial, que el Tribunal Suprem dictara sentència definitiva aclarint que som treballadors per compte alié. Associats amb Euzkadi, Catalunya, Balears i Aragó en OSAAEE (Organización de Sindicatos de Artistas del Estado Español), negociàrem el Convenio Estatal del Audiovisual, que és el que regula el nostre treball també al País Valencià, ja que era impossible reunir-se amb la patronal d’ací.

Et caetera... que ja m’estic aborrint. 4 - La veig amb goig. Estupendes actrius, actors estupends, muntatges interessants realitzats amb esforç i resistència malgrat la precarietat en la producció privada. Últimament, m’alegre molt d’haver pogut veure la producció pública d’excel·lents textos deguts a professionals valencians, dirigits i interpretats per professionals valencians. I per primera vegada, deguts molts d’ells al talent de dones creadores. 5 - No sé. Segurament m’equivoque, però a vegades tinc la sensació que en aquesta ciutat (desconec que passa a Alacant i Castelló) hi ha clans teatrals estancs, poc permeables a la col·laboració per a fer front comú, en allò que és comú, quant a política teatral, més enllà dels naturals interessos particulars. Segurament m’equivoque, perquè faig poca vida social i no passa de ser una sensació. Però m’inquieta.

Paco Gisbert

1 - La veritat és que tot i que la meua vida professional s’encarava cap al món dels serveis socials (vaig formar part de la tercera promoció de l’Escola Universitària de Treball Social de València), sempre m’havia atret l’escenari des del seu vessant musical. Vaig començar cantant al cor de l’institut Cid Campeador de València, on ja vaig flirtejar amb el teatre amb una versió de “El Mikado”, basada en la de Dagoll Dagom. Posteriorment i com a membre del Cor Ciutat de València, vaig participar en els primers muntatges de l’AVAZ (Asociación Valenciana de Amigos de la Zarzuela) on algún agosarat director d’escena va decidir donar-me algunes frases. Paral·lelament a això la Televisió Valenciana, començava les seues emissions i es buscaven veus per doblar en valencià. Així que em vaig inscriure a l’Escola Valenciana de Doblatge, on vaig descobrir que no tenia ni idea d’interpretació. Així i tot, vaig començar a fer algun ambientet i algun personatge solt a “La Bola del Drac”. Als pocs mesos vaig començar a rebre cursos de teatre en vers a la Fundación Shakespeare i... ja la meua vida va agafar una direcció que, afortunadament, encara continua. Després va vindre el Micalet, el Talia, el Rialto, el Principal, algunes aparicions en sèries a la tele... I el doblatge (com actor i com a director). A hores d’ara i des de fa uns 8 o 9 anys, desenvolupe la meua carrera bàsicament a Madrid. 2 - No recorde exactament quan vaig formar-ne part per primera vegada. Sé que he estat allà en diverses èpoques. Com a vocal i després també com a membre de la Comissió de Doblatge. En qualsevol cas la raó sempre ha estat la mateixa i és la d’aportar el

VEU EN ON

[30 anys de l’aapv]

meu granet d’arena en la defensa dels nostres drets com a treballadors. Al meu parer la millora de les nostres condicions laborals jugava i encara juga un paper fonamental en la consolidació del sector cultural i audiovisual. Sobre la situació cultural en aquell moment... Si parlem de finals dels 90 o principis del segle XXI, la veritat és que ens queixavem molt. Hi havia moltes mancances (No hem d’oblidar que el Conveni de Teatre és de fa quatre dies) però malgrat tot hi havia molt més volum de treball que no pas ara. En tots els àmbits: audiovisual, teatre, doblatge, cinema... Era possible per a un nombrós col·lectiu d’actors i actrius poder viure al País Valencià treballant exclusivament en el nostre ofici. Malauradament crec que ara no podem dir el mateix. 3 - Crec que els objectius eren els mateixos que ara: La defensa dels drets laborals d’actors i actrius, paral·lelament la formació contínua dels seus associats mitjançant cursos promoguts per l’AAPV, i la col·laboració amb diverses entitats en la consolidació del sector cultural i audiovisual al País Valencià. També vam ser fonamentals en la posada en marxa de les societats de gestió dels nostres drets audiovisuals com AISGE. Cal destacar que és també en aquesta etapa quan l’Associació passa a anomenar-se Sindicat als seus Estatuts, doncs aquesta és la seua principal raó de ser. No puc passar per alt que aproximadament des de l'any 2002 fins el 2010 vam lliurar una batalla judicial molt dura amb les empreses de doblatge en la defensa de la nostra condició de treballadors per compte alié i no com autònoms, que era el que pretenien les empreses. El conflicte va acabar amb una cascada de sentències del Tribunal Suprem que ens donaven la raó. Això va tindre conseqüències a la resta de l'Estat on els companys d'altres comunitats van veure reconegut també el seu dret a ser contractats. Les conseqüències també van tindre un altre caire en els companys i companyes que havien estat en la primera línia del conflicte i què van veure minvades les seues possibilitats de desenvolupament professional. 4 - Així, resumidet? Crec que cada vegada hi ha gent millor preparada. Gent amb una formació tècnica molt més completa que potser la nostra fa 30 anys. Però també observe una precarització en la nostra feina que malauradament va a més. El que passa en el món actoral no és més que un reflexe del que passa a nivell general en la nostra societat: Joves millor preparats amb unes expectatives de feina molt escasses i unes condicions laborals cada vegada pitjors. D’altra banda, estem assistint des de fa uns anys a un cert mirat-

VEUEN ON

[30 anys de l’aapv]

ge on l’oferta cultural i teatral a les grans ciutats és potser més variada que mai, però això no es tradueix necessàriament en feina ben remunerada per als intèrprets, ni tampoc en una mínima continuïtat. Pel que fa al sector audiovisual, la posada en marxa d’À Punt va generar una gran il·lusió i unes expectatives que un any més tard no s’han satisfet ni de bon tros. Tal vegada és un problema de pressupost o tal vegada no és això només. 5 - Afegir que la defensa dels drets laborals només es pot dur a terme de manera col·lectiva i sense escletxes. Les conquestes socials costen molt d’esforç però tanmateix costa ben poc perdre-les. I recuperar-les suposa, en la majoria dels casos, tornar a començar des de zero. Només ens respectaran si ens respectem a nosaltres mateixos.

Maria Almudéver

1 - La veritat és que és una decisió que no he pres. No he tingut un moment en el que he dit: “vaig a ser actriu”, ho he sabut o sentit desde sempre. Jo vaig començar a fer ballet als 5 anys, fins als 14 més o menys, i recorde els festivals de fi de curs que sempre obria jo, perquè les meues companyes estaven a punt de morir mentre jo era feliç. També ha influit l’educació que em van donar els meus pares, recorde anar a vore concerts de música clàssica o ballets al Teatre Principal, al·lucinava amb els corredors circulars, també anàvem al Micalet, a l’Escalante. I recorde molt especialment quan vam vore “La nit de Sant Joan”, de Dagoll Dagom, el meu pare va comprar la cinta amb les cançons de Jaume Sisa i la sentia sense parar. Si hi ha un moment de “decissió” pot ser eixe, però jo tenia 4 ó 5 anys, ja veus.

Per altra banda, el somni del meu iaio matern era ser actor, va fer la mili a Madrid i va entrar en contacte amb la companyia de Mercedes Vecino, però el meu besavi el va fer tornar a València. Es va treure l’espineta dirigint el grup de teatre del poble i professionalmemt es va convertir en empresari de cine. Portaba diversos cines, entre ells l’actual Teatre Antonio Ferrandis de Paterna, que és el que jo més recorde. Pujaba a la sala de projecció, com en “Cinema Paradiso”. També tenia molta relació amb Enrique Fayos pare, ja que compartien professió. Malauradament va morir quan jo tenia 4 anys, però d’alguna manera sé que està amb i en mi. 2 - El motiu principal d’entrar en la Junta Directiva va ser la necessitat de canviar les coses, o al menys intentar-ho. Sempre hi ha coses a canviar i millorar, però era l’època d’Inmaculada Gil-lLázaro, “esa señora”...Va ser una etapa duríssima en què les produccions i les subvencions eren mínimes. Hi havia un atur altíssim en el sector, crec recordar que era com d’un 90%, una animalada. Així que vam demandar la dimissió d’esta dona, vam convocar assemblees amb una assistència com feia temps no es veia, vam fer manifestacions, vam repartir quartilles explicatives a les portes dels teatres, vam llegir el nostre manifest al acabar les representacions perquè el públic coneguera la nostra situació que era realment angoixant... Vam fer un munt d’actes reivindicatius en defensa de la nostra cultura i els nostres drets, per a poder treballar i fer-ho d’una manera digna. La situació en l’audiovisual i el doblatge no era millor, no es respectaven ni convenis, ni horaris, ni res de res. I el pitjor de tot, per a mi, és que les pròpies productores s’aprofitaven d’aquesta situació desesperada dels professionals, i això és mesquí. 3 - Els nostres objectius eren els de sempre. Amb més o menys dificultats, em dóna la impressió que sempre lluitem pel mateix: més producció pública (o privada), un temps d’exhibició raonable, una línia de treball oberta a tot tipus de llenguatges, lliure. Que a més de donar treball resulte atractiva, tant per a nosaltres com per al públic. Que faça a la gent vindre al teatre, que es plenen les sales com passa a altres ciutats. I sobre tot la signatura dels convenis que ens garantitze unes mesures dignes de treball. 4 - Hem passat una etapa vertaderament dramàtica de la que sembla n’estem sortint. Desgraciadament han tancat companyies, d’altres han sobreviscut com han pogut i han aparegut de noves que estàn fent coses realment interessants. Crec que ara mateix estem en un moment creatiu fantàstic. No vull dir que abans no fora així, però potser ens faltaven les forces, ens vam esgotar, ens van esgotar.

Va haver tota una generació que va sortir de les escoles i no va poder treballar, i en este ofici un aprén pujant a l’escenari, escoltant els companys amb més experiència, provant textos, autors, públics, directors... Quan ixes de l’escola dos i dos mai són quatre, has de trobar la teua manera, provar-te, equivocar-te, dubtar i seguir aprenent, sempre. Si no tens l’oportunitat, com vas a desenvolupar el teu potencial, la teua capacitat? I d’altra banda la gent que de tota la vida, els actors dels que jo havia aprés tantes coses, mestres, companys... Ens vam quedar tots en un limbo injust i incomprensible, he vist a amics patir, realment patir, i això és molt trist. Però vull pensar que això està quedant enrere, perquè ho veig en tota l’activitat actual, en tota la gent també més jove que ha agafat impuls i ens arrastra, en tota la gent de sempre que continúa i es recicla i ens dóna lliçons, que ens deixa clavats a la butaca i pensant que si, que val la pena, que ho estem fent bé, que la lluita ha de continuar perque és el que volem, el que ens mereixem. Crec que també el canvi polític ha contribuït d’alguna manera a que agafem aire, però no ens enganyem, encara ens queda molt per fer i mai hem de perdre l’esperit crític. 5 - Voldria fer una reflexió, de vegades m’he trobat amb situacions injustes, d’abús de poder, inclús de maltracte. No ho podem permetre, no ens podem callar, no podem mirar cap altre costat. Una vegada vaig patir una situació molt desagradable amb un director, com que no ho podia suportar vaig demanar una reunió amb ell i la persona que era la seua mà dreta en aquell momemt, per expressar-los el meu malestar. No només el meu, també el dels meus companys. Ella em va preguntar: - "I per què ells no han dit res?" I abans de que jo poguera respondre, ell va dir: - "Perquè tenen por, no hi ha feina i tenen por". Aleshores ho vaig entendre tot. No callem, per favor, no tinguem més por. Mai més.

VEU EN ON

[30 anys de l’aapv]

Pep Ricart

1 - Sempre m’ha agradat molt jugar. I crec que el teatre és un gran joc, on actors i actrius som els jugaires més afortunats. 2 - La situació cultural ja era un marasme. Llegia per aquells temps a Strehler, que deia: «el teatre no està en crisi, el teatre és crisi». I, en integrar-me a l’AAPV, els companys i companyes em van animar a compartir una gran utopia. La de lluitar per millorar la depreciada condició dels que havíem triat fer del teatre la nostra forma d’acostar-nos al clot. Estàvem en crisi, potser sempre estarem en crisi, i em sembla que, efectivament som l’encarnació de la crisi, és a dir: el trànsit, la mutació, l’alteració, el trasbals, l’alarma, el malestar i la misèria. 3 - Parle només d’allò que tenia a vore amb la Secretaria de Teatre. A curt termini: visibilització dels actors i actrius valencians com a professionals; exigència de la contractació laboral i condicions mínimament dignes pel desenvolupament del treball creatiu (tot açò començaria a ser un poc així a mig termini realment). A mig termini: reconeixement i presència d’actors i actrius en consells, taules, plataformes de teatre, etc.; l’increment de la producció pública; la signatura d’un Conveni de Teatre (açò acabaria sent a molt llarg termini). A llarg termini: el creixement artístic del teatre valencià (aquest objectiu amb molts aspectes encara per acarar i desenvolupar).

VEUEN ON

[30 anys de l’aapv]

4 - M’agradaria creure que, després de tot eixe temps, hem caminat en la millora de la qualitat de les nostres interpretacions. I per això, m’agradaria sentir que els actors i actrius valencians són més estimats a casa, tant pel teatre privat, com pel teatre públic. No pocs actors i actrius valencians aconsegueixen fora el prestigi i reconeixement que ací tarda en arribar. I el seu allunyament és una enorme pèrdua de capacitat i energia actoral. Però tinc molta fe en els i les crisàlides. 5 - Em sembla que hi ha, en les empreses i gerents del «teatre valencià», unes formes d’acarar els muntatges que s’han fet majoritàries i preeminents, encara que no afavoreixen massa el creixement artístic del nostre teatre. El “teatre comercial” ja no és un anatema. Però, potser per això, l’oferta i la demanda justifiquen massa sovint que hi haja muntatges que no «giren», que no fan pràcticament bolos, fins i tot que es representen només una o dues voltes. Té cap sentit, això? Sabem que no, i culpem moltes vegades a les programadores i programadors... La anàlisi d’açò últim mereix una tesi a banda. En la meua opinió, mentre continuem considerant els espectadors com un nombre a assolir, com un fi, i no com els generadors dels temes que ha de tractar l’escena, no construirem un autèntic teatre d’art.

Pep Sellés

1 - De sempre a l'escola, als Salesians d’Alcoi, on es van criar també, Joan Gadea o Pau Durà entre altres, ens feien fer teatre de ben menuts. Sobretot al Nadal “El Betlem” on a mesura que anaves creixent anaves canviant de paper, de ben xicotets angelets, després patges o pastors i quan asomaba el bigot ja entraves a fer de dimoni. D’ahí a seguir jugant a l’institut amb Pepa Miralles, Rossana Espinós o Xavi Castillo a fer teatre. I el que ho va acabar d’apanyar va ser l’aparició de Pep Cortés que ens va juntar a tota una generació d’actors i ens va fer enamorar-nos de l’ofici.

2 - Sobretot que Empar Canet em va dir si volia estar amb ella com a presidenta i amb Pep Ricard, Juli Disla i jo en una espècie de triunvirat de vicepresidents, i la presa de consciència, que si vols que alguna cosa es faça t’has d’arromangar. 3 - Va ser una época amb molta feina, començavem amb les primeres reunions amb les empreses pel Conveni, teniem tot l’embolic amb el doblatge i es va crear també la plataforma del sector que va recolzar Juanvi Martínez Luciano i li va costar el lloc i que va concloure pràcticament amb l’Assemblea de l’Olympia, on varem baixar el cap i varem acceptar unes regles de joc, que crec que a la llarga no ens han anat bé. 4 - FATAL. Hem anat a molt pitjor. Estem sempre en la casella d’eixida. Fa 30 anys que estem gestionant misèria. Per no parlar que tenim una televisió sense quasi cap presencia d’artistes professionals valencians, i sense cap intenció de crear un star system o ser l’aparador de la resta de la cultura. El nostres polítics tenen al cap la idea de Sanitat que volen o la idea d’Escola que volen, però no tenen ni idea de la cultura que volen, sent com ha de ser un del engranatges d’un país modern i amb entitat pròpia. 5 - Sí, que tots els que som, hauríem de passar alguna vegada a formar part dels equips de gestió de l’Associació. Això faria que fora més diversa i rica.

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - ambaixador vich, 3 - 2 - g | 46002 | valència telèfon 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

comunica [ció] entrevista

“El problema d’ara és que no es fan tants bolos com abans”

Entrevista a Merce Tienda, Premi AAPV Millor Actriu de Teatre 2017 per l’obra “Síndrhomo” Premi Millor Actriu d’Arts Escèniques Valencianes 2019 per l’obra “El muro” Per Borja López Collado

Tractar de quedar amb Merce Tienda per robar-li una estoneta del seu temps és ben difícil, ho vàrem intentar una vegada rere una altra, i finalment ho vàrem aconseguir, els planetes es varen alinear per donar-nos un breu espai de temps... Merce! Estàs súper ocupada! Estàs treballant molt!... com és això? Sempre he treballat però sempre he tingut també moments de buit, com tots. He tingut ratxes de fer molt i ratxes de res. Mai estàs segura de saber si continuaràs tenint treball tots els dies... no crec que siga així, no em veig així. He tingut baixons com tots però sí que sóc molt constant. Tampoc crec que la gent

m’haja cridat en excés per a treballar, i quan no m’han cridat, m’ho he fet jo mateix... d’una manera o altra vas coneixent a gent, vas entrant en grups, amb amics o perquè t’han vist en alguna cosa... pense que per càsting no m’han cridat mai. Mai m’han agafat per càsting. Jo pense que treballe perquè sóc una formigueta, perquè sóc molt constant, molt treballadora i estic ahí sempre, i si no m’ofereixen, doncs jo

“Síndrhomo”, amb Manuel Valls i Leo de Bari | 2015 D: Xavo Giménez | La Teta Calva | Fotografia: María Cárdenas

m’ho faig, o agafe a un amic i ens ho fem. Sí que tinc la sensació que mai he “desaparegut”, si tenia mesos buits, doncs em posava a tractar de fer alguna cosa. No crec que em caiguen ofertes del cel. Molt de premi ara però no es tradueixen en feina. Ara treballe molt perquè ha coincidit, a Xavo el conec de fa temps i em cridaren per a “Síndrhomo”, que va ser en un moment que estava fent una gran amistat amb María Cárdenas... “tenim una peça curta”, doncs va resultar que la peça curta es va fer gran, i resulta que La Teta Calva s’ha fet gran, aleshores com confien en mi em claven en molts dels seus pro-

jectes... i encara gràcies. Però no he treballat en tantes companyies. Ara tinc treball però quan arribe gener a saber... estic com tots. Espere que “El muro” done fruits. I encara i tot, que ara treballe prou, no arribe als mínims... del teatre es viu just, i afortunadament tinc feina i visc just. Però treballar ara esta permetent-me no treballar en altres coses, tracte de no fer-ho, donar classes no se’m dóna bé... em costa, si puc evitar-ho només visc del teatre. A mi em va passar que de seguida em vaig posar a treballar i es pot dir (entre cometes) que no he parat.

“Kraft” | 2006 | D: Jaume Policarpo | Bambalina Teatre Practicable | Foto: Jordi Pla

... no parar, és com un privilegi, estar activa i a més amb una trajectòria com la teua de projectes tant interessants... ... jo estic molt contenta de la meua trajectòria, és molt difícil treballar per a alguna cosa que no t’agrada, sempre pots traure-li alguna cosa i sí que és veritat que hi ha obres que m’han agradat menys treballar-les, però sempre trobes alguna cosa i d’alguna manera m’he ensenyat molt. Mai he fet res que m’haja fet sofrir, que podria ser... en esta professió a vegades has de defensar coses que no estan en la teua línia però crec que sempre han sigut treballs interessants per a mi. I també en distintes èpoques, ara mateix, potser, treballs d’abans no em resultarien interessants. Són diversos també, he treballat coses de cos, coses de text, coses de titelles...

he cantat... coses molt variades, comèdies, drames, obres de dos o obres de huit. Està bé, t’ensenyes molt, m’agrada perquè he tocat tots els pals, fins i tot ballar... no sóc ballarina però si tinc formació, vaig fer ballet molts anys, tinc una base de ball... i una base de kung fu, he fet moltes coses... o música... i en dansa sí que estava clavada en el conservatori i en la Royal, i tot això m’ho vaig haver de deixar en un moment perquè havia d’estudiar una carrera i no podia amb les dues coses però després m’ha servit tot. Per a ser actriu jo crec que et serveix tot. Tot és bagatge. Igual no puc ballar com una ballarina però si puc fer-ho des de l’actriu. Tinc moltes nocions dins de mi que em serveixen per a ser versàtil, això sí que crec que ho tinc.

comunica[ció] e n t re v i s ta

“Carmen” | 2010 | D: Jaume Policarpo Bambalina Teatre Practicable | Foto: Samuel Domingo

...clar, em pareix que pensar en Merce Tienda és pensar en una artista multidisciplinària: text, cos, titelles... ...vaig estar quasi deu anys en Bambalina, i també en l’Horta Teatre amb una de titelles, “La bella dorment” de Juan Pablo Mendiola... era molt jove. I abans en La Estrella. Jo vaig començar a fer titelles en La Estrella i després ja em varen cridar per a una prova amb Bambalina, una prova en la qual no em varen agafar... un càsting... ...eixos maleïts càstings... Però em digueren: “per a esta no”, i després em cridaren per a una altra, “Kraft”, que va estar huit anys. Clar, fas una cosa xicoteta per a un museu i després puf! Huit anys! Vàrem fer mogolló de bolos

amb “Kraft”... i després “Carmen”... ...tu sents que tens “estrella”? Algú t’ho ha dit alguna vegada? No ho sé, a vegades pense que sí, però també hi ha projectes que pense que havien d’haver tingut més vida i no l’han tinguda, com “Síndrhomo”, per exemple. Teníem molts premis i s’ha visibilitzat, si... però crec que no hem tingut els bolos que havíem d’haver tingut, vam fer molt pocs. El problema d’ara és que no es fan tants bolos com abans. Ara quasi no ixen, és un gran esforç fer una producció ara. Jo el que vull és que es mostre, açò quedarà fatal però preferisc ferla gratis i que es mostre el treball que hem fet a què em paguen una milionada en assajos i que després no es mostre. Jo vull assajar per a mostrar. A mi

comunica[ció] e n tr e v i s t a

“El muro” | 2019 | D: Xavo Giménez | La Teta Calva | Fotografia: María Cárdenas

m’agrada fer funcions, hi ha gent que li agrada més assajar. A mi m’agraden més les funcions perquè en les funcions no hem tanque, va creixent la cosa, em deixe molt lliure, tracte d’estar alerta i fer coses noves dins de l’estructura... però m’agrada que estiga viu, m’agrada més. El teatre és per a això, perquè es mostre. ...clar, passa molt la paràbola que fas més dies d’assaig que de funcions... Fas bolos d’una setmana, tres o quatre i després... si tens sort, camina, però de vegades no. Tot depén, en la nostra companyia, La Panda de Yolanda, els processos són molt llargs perquè és un procés d’investigació, partim d’una idea i treballem amb objectes, ens passem molt de temps investigant si una cosa és útil o

no, i moltes coses a la fi van al fem perquè després a la funció veus que no funciona. Podem dedicar molt de temps d’investigació i tot és bagatge, vas fent un camí... ens ho prenem amb molta calma. Nosaltres decidim quedar quan volem, tenim processos d’un any. A mi m’agrada molt documentar-me, m’agraden molt els processos de documentació, ho fem a La Panda i ho he fet amb altres treballs, amb Eva quan “Merteuil”, “Las amistades peligrosas”... doncs si era expressionisme alemany, jo em papava totes les pel·lícules, tots els textos... m’agrada molt. No sé si després ho utilitzaré però són coses que a mi em serveixen igualment, no sé si per a actuar però com a persona em serveixen. Em serveix interessar-me per l’obra que es va a fer.

Amb Maribel Bayona i Verònica Andrés a “Merteuil” 2007 | D: Eva Zapico | Copia Izquierda | Foto: Assad Kassab

... la passió per aprendre... ... coses que es queden ahí i després potser fas connexions. Si jo faig un paper, ho faré amb la visió de director però afortunadament quasi sempre m’han deixat molta llibertat creativa, aleshores jo ho porte al meu món, és el teu cos, la teua ment... el teu material de treball. Jo faig les meues connexions, puc ser molt freaky. Però a la gent sembla que li agrada, són coses on agafar-te per a crear els personatges. Creus que tens latent el sentit del “joc”? Potser... de vegades també em costa. No em llance a improvisar massa, em costa improvisar. Eixir a un teatre i fer

una improvisació em fa por, necessite punts d’on agafar-me. Però és veritat que no tanque massa les escenes, per ara cap company se m’ha queixat, no és que siga súper lliure, sé què li he de donar a l’altre però sí que vull tindre eixa possibilitat de fer-ho d’alta manera, dir-ho d’altra manera, de jugar un poc en l’“ací i ara”. Estar oberta a què passen coses. Si està molt quadrat perd el joc... és qüestió d’estar alerta, l’alerta, estar treballant en escena. No passar un esquema fet, has assajat i saps que d’ahí no et pots anar molt, però deixar la porta oberta perquè puguen passar coses diferents, perquè cresca i per a divertir-se en escena. Crec que és el més difícil i el més obvi, tu que fas a l’actuar? Doncs “estar”, estar ací i ara en el moment que està passant.

Amb Luis Meliá Romaguera en “A pedazos” | 2004 | D: Eva Zapico | Copia Izquierda

Alguns directors diuen: “treballa des d’on estàs hui”, “aprofita això”... Jo sóc molt així, si he d’arribar a un punt i no tinc l’energia suficient no force, intente fer eixe objectiu des de altre punt però no forçar-ho perquè em sent completament falsa. Clar, el meu treball també és tindre l’energia correcta, però intente no forçar, estrenyent no m’ixen les coses. Hi ha varietat d’actors i cadascú funciona d’una manera. A mi m’agrada molt la veritat en escena, i és un poc preocupant perquè quan no la veig em distancie de l’obra, és una cosa que em passa més aquest últims anys, necessite molta veritat en escena, com a espectadora.

Has treballat molt en la denominada escena Off i també per a institucions... quin balanç fas entre el circuit Off i l’On? Clar, jo vinc del teatre alternatiu, quan vaig començar era una època que no hi havia quasi quarta paret i menys en l’alternatiu, aleshores estic molt acostumada a mirar a la gent i això m’ajuda a estar encara més, i si no em miren més mire, m’agrada tindre a la gent prop i no haver de fer un gran esforç de projecció. I com a espectadora també, m’agrada vore les cares, les tensions... vore’ls bé. El teatre més gran és diferent, clar que notes el públic però estan molt més distanciats. I després he vist espectacles on no percep els detalls i veig una cosa

comunica[ció] e n t re v i s ta

Amb Leo de Bari, Carlos Amador, Victoria Salvador, Juli Cantó i Neus Alborch a “Les aventures de T Sawyer” | 2016 | D: Xavo Giménez | La Teta Calva

molt més global, com al Teatre Principal per exemple. A mi m’agraden els teatres xicotets perquè estic més acostumada i he aprés ahí. Però vull aclarir que no he treballat per a institucions, només per a l’Escalante. Sí he treballat per a companyies que han fet coses que s’han vist en teatres més grans però no institucions... “Les Aventures de T. Sawyer” va ser el meu primer Escalante. Al nivell d’Institut Valencià de Cultura (IVC) vaig treballar una volta i es va frenar per un accident, vàrem fer quatre funcions només o així... i no es va reposar. Pràcticament mai he treballat per al teatre públic. I al Sawyer em va cridar Xavo però no l’estament públic... ..clar, si hi hagués hagut un càsting, malament... (riures) ...bé, és que a mi em passa una cosa en els càstings i és que jo tinc molta seguretat treballant damunt d’un escenari però no tinc tanta seguretat com a per-

sona. En els càstings no done el que hauria de donar, estic a mitges, és la meua sensació, no dic: “el paper és meu”, no tinc la força que tinc a l’escenari. Jo vaig a poquet a poquet construint, i als càstings has de fer-ho “ja”, jo no funcione així, encara que després quan agarre el punt ja no ho solte. Últimament he fet molts i vaig agafant cada vegada més el punt, però em pose molt nerviosa, no acabe d’estar tranquil·la, m’agraden els càstings en els quals estàs treballant una estona, així m’oblide que és un càsting i comence a treballar però entrar: “Hola, què tal?”, no funcione així, no passa res. Esta professió és d’anar caminant, no passa res perquè et criden o no et criden, clar que m’agradaria fer una producció publica però tampoc importa perquè si no ix això, ix una altra cosa i vaig caminant. Segurament el que m’ix és més proper a mi que si de sobte m’agafaren en projectes d’un altre tipus. Pense que és una carrera a llarg termini, i caminar... un es va fent.

comunica[ció] e n tr e v i s t a Per a repassar la teua trajectòria he recorregut a algunes persones que pense han pogut seguir la teua evolució com a actriu i els he demanat que col·laboren amb àudios o whatsapps... escoltem:

“Vaig conéixer a Merce abans de treballar en la Carme, la vaig conéixer treballant amb Quique Belloch fent de Maria Teresa de Jesús. Això era abans que ella passara per l’Escola d’Art Dramàtic, ella estava estudiant periodisme i ja em va resultar curiós la manera que tenia d’encarar el personatge. Merce sempre ha sigut una actriu que ha anat cap amunt i s’ha obert a moltes claus interpretatives”. Per a mi Aureli és súper important perquè em va oferir la possibilitat de treballar abans d’eixir de l’Escola... aquesta obra de la qual parla, la vàrem fer en periodisme. Quique Belloch va anar a fer un seminari i em vaig apuntar perquè volia fer teatre però els meus pares em varen dir: “pero primero haz una seria”. Aleshores, vaig fer periodisme. Després, en segon de carrera ja estava actuant amb Aureli i em va donar la possibilitat d’enfrontar-me al públic. Vaig fer un parell d’obres en aquella època molt difícils, em va oferir “Ojo del ojo” que és un conte de Poe, i jo feia

Amb Domingo Chinchilla en “Dostoievski va a la playa” | 2000 D: Aureli Delgado | Carme Teatre

d’home assassí que clava a un en terra que l’assassina... feia d’home i tenia 22 anys. A més, érem un grup de gent de l’Escola que anàvem a ajudar-lo, el teatre no estava com ara. Era l’antiga sala però no anava molta gent i ajudàvem a Aureli, a la sala, a estar en taquilla, a mantenir les produccions... ajudar a la infraestructura de la sala i després ell ens posava a les seues obres, ens donava alguna classe i era molt enriquidor. I en aquell moment que no tenia cap bagatge vaig agafar experiència abans d’eixir de l’Escola. Em va servir molt.

Amb Pau Blanco en “La mujer de amianto” | 2008 | D: Eva Zapico | Copia Izquierda

transformar en material escènic tot el que li proposes, no es limita a ser un vehicle, crea”.

“El que vaig descobrir amb Merce va ser a l’intèrpret-creador. Merce no només és molt bona actriu, ella també és creadora, té la capacitat de rebre la consigna del director, transformar-la i millorar-la. Té ment creadora per a treballar un univers més complex d’abstracció i

Potser les dues persones més importants del començament de la meua carrera van ser ells dos, i també ho va ser Alejandro Jornet. Alejandro em va proposar una obra al acabar la carrera, mentre que amb Aureli vaig treballar més text, amb Alejandro era altra línea que tirava més cap a Rodrigo Garcia, un teatre més d’accions físiques, com s’implicava el cos amb el text, per exem-

“Lilith” | 2006 | D: Eva Zapico | TGV | Foto: Provi Morillas

ple: treballar el text mentre saltaves a la comba. Per què? Depén del director hi havia coses molt guays o coses molt xungues... però en aquella època hi havia molt d’acció física. Vàrem fer “Augustus Monk”, i ahí vaig conéixer a Eva. I Eva tenia moltes ganes de posar-se a la direcció i treballar altre tipus de coses, i jo la vaig acompanyar. Vàrem començar amb José Luis Cano, Luis Meliá, Verònica Andrés... Per a mi Eva va ser una sort molt gran, ara a Eva se li considera molt, però en aquell moment era molt difícil... les critiques deien: “però què fan?”, en comptes de recolzar-nos. Eren coses precioses, amb molta documentació i molt de treball físic, era el principi del

que fa ara. Molta imatge, molt pictòric, molt de repeticions, creació de quadres, molt visual... en aquell moment no ho feia ningú i possiblement ara tampoc. Més enllà de si les obres foren bones o no, s’estava investigant un altre tipus de llenguatge, i això era per Eva i jo em vaig trobar en una ensenyança d’altre tipus de treball. Crec que em va ajudar molt a créixer com a actriu en tota la part física, gràcies a què ella tenia coses molt estranyes al cap i això era fantàstic. Deia: “yo quiero algo así” i nosaltres: “pues venga” i ho féiem a vore si era possible. Va ser un ensenyament per a ella i per a nosaltres. Jo ho trobe molt a faltar.

comunica[ció] e n t re v i s ta

Amb Eva Zapico, Maria Poquet, Benja Domènech, Nando Pascual i Jose P Ortiz a “Augustus Monk a punto de perder la memoria” 2003 | D: Alejandro A Jornet + Eva Zapico | Malpaso Teatro

Que fas abans de cada funció?

“Per què necessita fer-se un café abans d’entrar al teatre?” (riures) Si, és veritat, jo vaig al teatre i abans de fer el treball em faig un café. És psicològic. Es qüestió de dir: “un momentito que ya voy”. Jo primer una pausa i després entre ja a saco. Sóc hipotensa, em puc prendre quatre cafés al dia, no em puja massa.

A mi m’agrada calfar, una part del calfament és preparar-me les coses o maquillar-me si he de maquillar-me... no m’agrada molt maquillar-me i afortunadament he treballat molt en obres on no calia maquillar-se, per exemple en el “Kraft”... mira, una altra persona molt important per a mi es Jaume Policarpo... Clar... parlem de Jaume si vols... ...no, perquè després del que hem parlat va ser el de Jaume, jo ja havia treballat titelles però d’una altra manera, David m’havia donat un poc de formació fent

comunica[ció] e n tr e v i s t a

Amb Jonatan García i Rubén Mira a “Réquiem” 2015 | D: Amador Artiga | La Dependent | Foto: Jordi Pla

“La bella dorment”, amb Patricia Barrachina | 2006 | D: Juan Pablo Mendiola | L’Horta Teatre | Foto: Jordi Pla

“Que li ha aportat personalment el treball amb els objectes?”

“La bella dorment”, i havia treballat en La Estrella... però clar, a l’entrar en Bambalina, va ser una noció, un plaer cap als objectes. Aleshores ja tenia tres branques que anaven agafant força, jo sé treballar-les perquè les he treballat molt de temps i mai he parat. Amb Bambalina vaig estar deu anys, van ser processos molt llargs. Aureli, Eva i Jaume van ser els tres pilars per a tindre noció de les coses i eren processos d’investigació on vaig aprendre molt. Però no vull citar a molts que si no després em faltaran i s’enfadaran.

Molt. A més, és que el teatre és un coneixement sobre tu mateix, jo pense que en el teatre sempre ha d’estar el joc. Però els objectes tenen alguna cosa d’eixe joc de xiquet. Al principi quan vaig entrar en La Estrella em feien por les titelles i després... una volta, estava manipulant una titella i de sobte vaig perdre la consciència que jo l’estava manipulant i em va mirar a mi i vaig dir “Ah, és màgia”. Els objectes són una meravella perquè pots fer tot el que l’actor no pot fer. M’ha aporta molt de joc i de coneixement personal.

“Quina classe d’actriu es considera?” Multidisciplinària, polifacètica...? Això és bo i dolent també. Perquè jo no puc dir “sóc l’especialista en els objectes”... no puc, és que també m’agrada el text i m’agrada el cos i si puc fer-ho tot junt, també. Segurament no se’m dona tot igual de bé, però si em considere molt oberta, no sé si és un avantatge.

“Com va ser la seua experiència amb els Forman Brothers ( Forman Brothers Theater )? Com va ser la residència amb ells i que va significar per a ella?” David és mot important per a mi, hem passat moltes hores junts, crec que és el que més m’ha vist de tots els colors. El dels Forman Brothers va ser important, però no com “oh, són els Forman Brothers”, jo no tracte així a les persones, em dona igual de qui siga fill. El que passa és que vaig fer un curs amb ells i vaig trobar una connexió molt guai amb el seu treball i el que fem en La Panda de Yolanda. M’agradava la seua

forma de ser, no anàvem de fills de... eren molt normals, la gent hauria de ser “normal”. Em vaig atrevir a dir-los que anàvem a fer “Kafka” i que estaria bé anar a Praga, jo pensava que m’anaven a dir que no i em van dir “clar”. Jo els coneixia d’un curs però és que està gent és de “clar, t’òbric les portes de casa” i em va agradar molt conéixer-los i la seua forma de treball que és molt artesanal i és molt d’incloure al públic i tindre experiències d’un altre tipus. I això ho feiem també amb La Panda de Yolanda... Anem amb l’última persona, col·laborant amb La Teta Calva guanyes el Premi AAPV a la Millor Actriu de Teatre l’any 2017 per l’obra “Síndrhomo” i el Premi a la Millor Actriu d’Arts Escèniques Valencianes 2019 per l’obra “El muro”...María Cárdenas et pregunta:

“En quina mesura s’identifica amb els seus personatges? Influeixen en ella per a bé o per a mal?” Estime molt a María. Per a mi ara treballar amb La Teta Calva és una sort enorme, perquè m’agrada mot el que fan. Igual jo com a directora no faria això però a mi m’agrada molt com escriuen, m’agraden molt els temes que tracten, sempre hi ha fons, des de la comèdia

Amb David Duran i Josep Zapater a “Üiqü’is” | 2012 | La Panda de Yolanda

però amb rerefons i es treballa molt “de veritat”, a mi això m’agrada molt. I a banda, són personatges femenins amb càrrega, amb recorregut, amb pes, són molt interessants per a un actor. Els d’home també, clar, però els que tinc jo, Gloria (“Síndrhomo”) i Rosi (“El Muro”) són dos personajazos i dona gust perquè estan molt ben escrits i a més, m’agrada el que diuen. No sé si açò ho hauria dir però jo sempre rasque en mi, amb aquell personatge que puga ser més llunyà jo rasque en mi, a vore quina part de mi puc traure. Sí que pose molt de mi en els personatges, tinc de Rosi, de Gloria, del “Kraft”, dels d’Eva... tots parteixen de mi,

no faig coses molt llunyanes. Gloria és una dona amb fills i jo mare em considere més bé poc, però la puc entendre en l’aspecte de quan tens una depressió o desesperació, jo he tingut de tot en esta vida... (riu), de tot, de tot, no, però em referisc al fet que pots explorar, i en major o menor mesura tots tenen molt de mi, encara que jo no sóc “així”, no sóc la Rosi però eixa part de la Rosi també està en mi d’alguna manera. I quant al premi, estic molt contenta, encara que els premis no et porten més feina, mai m’havien nominat abans de “Síndrhomo”...

comunica[ció] e n t re v i s ta Algun projecte que et faça molta il·lusió? Alguna cosa que et quede per fer?

“Metamorfosi” | 2016 | D: David Duran La Panda de Yolanda | Foto: Ana Jiménez

...mai t’han premiat cap altre treball? M’havien premiat als Abril, els Premis Abril que van desaparéixer em varen premiar el “Kraft”, i vaig estar nominada per “Merteuil”. En l’Associació mai, i en Teatres-IVC tampoc. Aleshores per a mi és un mogolló, de sobte dius ostres i sí que em dona alegria perquè és un reconeixement, ja siga de la professió més propera com l’Associació o del jurat, però és una valoració... jo consideraré que el meu treball està igual ben fet o mal fet perquè jo sé el què faig i quan està mal també ho sé. I he tingut coses que no han estat tan bé o projectes que he intentat i que no han eixit finalment però sí que m’alegre de tindre eixa visibilitat, sabia que la gent pot... però que et diguen: “Sí, que sí”... és com una alegria, un reconeixement de la professió, mai m’ho havien fet. Jo no servisc per a res més, crec. Igualment, encara que no isquera nominada, sé el que és un bon treball o no, jo em bareme i sé quan les coses no estan del tot ben fetes i no passa res, sóc conscient. No m’importa que em diguen “no m’ha agradat”; “no passa res, bé, la farem millor”.

Per ara no tinc nous projectes i és molt difícil dir quin projecte t’agradaria fer. Sí que crec que vull provar-me d’alguna manera. Sóc creador i sóc actriu però m’agradaria vore sense ningú, provar-me a vore quin es el meu llenguatge, només meu, en el qual m’expressaria per a fer alguna cosa. M’expresse en tants... però si no tinc a ningú, jo no sé de quina manera m’expressaria, igual en tot o en res, crec que necessite provar-me encara que a mi m’agrada treballar amb gent i és això el que em para. A mi m’agrada la gent perquè amb gent creixes. Però una opció de resposta seria un projecte en solitari per a descobrir quin és realment el meu llenguatge o el que està més a prop ara, perquè supose que hi haurà molts i segons el moment.

Malauradament, he de tallar a Merce, fa hora i mitja que estem de conversa i n’hi ha més coses en l’agenda que requereixen la nostra atenció, “em sap greu”, li dic. Estem super a gust però no ho podem fer més extens, si fora per Merce.... aiiii, si fora per Merce encara estàvem donantli a la llengua, “em sap greu, seguirem les converses a les recepcions dels teatres i les sales”. Merce Tienda, quina glopada de bon rotllo i d’energia positiva! 35

pre [mis]

organitza [ció] Regularització de la Seguretat Social

Per Sergi Mira La regularització és voluntària, la Tresoreria General de la Seguretat Social fa una liquidació de les vostres cotitzacions i vosaltres podeu optar entre pagar aquesta liquidació o quedar-vos amb les cotitzacions que heu aportat durant tot l’any. Si accepteu pagar, tindreu un mes de termini des de la notificació de la liquidació, encara que es pot sol·licitar un ajornament del pagament fins a un màxim de sis mesos. Us recordem a tots que si accepteu les regularitzacions podeu incrementar els dies i les quantitats cotitzades, la qual cosa significa que les vostres prestacions poden ser majors. De totes formes cal estudiar cada cas de manera particular. Tots aquells actors o actrius que teniu més de 43 anys ja esteu dins del període que serveix per al càlcul de la futura pensió, per això, i sempre que el treball i els ingressos ho permeten, heu de procurar estar mínimament pendents de les vostres cotitzacions. Cal tenir en compte que la quantia de la pensió que se li ha de reconèixer al sol·licitant de la jubilació ara es calcula dels 22 anys anteriors, a més a més, cada any anirà pujant el temps de càlcul. Recordem també que les cotitzacions a la Seguretat Social són deduïbles en la declaració de la Renda. Si teniu cap dubte, telefoneu a l’AAPV.

Amb el patrocini de:

EQ' 49_12/20 - 30 ANYS DE L'AAPV

Articles inside

EQ' 49_12/20 - 30 ANYS DE L'AAPV