Llibret 2023 - Portal de l'Om - Gaiata 8

Els oficis de Els oficis de les festes les festes

SUMARI

Saludes

Comissió

Monuments

Qui som?

Portalers

Magdalena Tot L´Any

Magdalena 2022 Articles

Magdalena 2023

MAGDALENA 2023

EDITEN

Associació Cultural

Gaiata 8 "Portal de l´Om"

CMYK PRINT, S.L.

D.L. CS 35 - 2012

PRESIDENT

Fernando Sos i García

DISSENY,MAQUETACIÓ I PUBLICITAT

La Comissió

PORTADA

Abel León i Navarro

FOTOGRAFIA

Ediciones Digitales Mufhy

La Comissió

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l´ús del valencià

La gent que no coneix bé les festes de la Magdalena sol mostrar sorpresa pel gran treball que han fet des de sempre i que fan en l'actualitat els sectors gaiaters. La inexistència en les gaiates d'una estructura professional, a diferència del que passa en el món de les falles, determina que la implicació constant de molts membres de les comissions tinga un caràcter pròxim al compromís laboral. Per a fer festa a Castelló de la Plana molta gent ha de treballar, i no poc. Exercir l'ofici de fester representa una manera castellonenca de viure la participació ciutadana. Ser fester implica per a molts treballar i participar. Eixe és el sentit positiu que té l'expressió de l'ofici de fester. En algunes ocasions, de forma pejorativa, s'ha fet servir l'expressió «eixe o eixa d'ofici és festera, tu ja m'entens...», per a criticar el fet que una persona canvie de sector gaiater. I això es diu sempre sense conèixer les circumstàncies que determinen que s'haja produït un canvi.

Donarem un exemple històric d'un cas d'ofici de fester. En 1969 la Junta Central de Festes va pràcticament obligar la gent del grup de danses d'Educació i Descans, amb Joan Prades i Trini Soler, a formar la comissió de sector 7, en aquella època de la plaça de l'Herba, ara coneguda com a Cor de la Ciutat. Les circumstàncies van forçar que gent que no vivia al centre de Castelló en fora com la representant oficial. A hores d'ara creiem que la raó de formar part d'una comissió de gaiata o d'una colla magdalenera s'ha unificat. Potser cal reconèixer que la pertinença a una gaiata està fonamentada en la voluntat i en l'amistat, i no tant en el fet de viure en el barri titular del sector.

Sense l'esforç de molta gent, sense el treball col·lectiu no podria haver festes de la Magdalena. Podríem definir els festers de professió com aquelles persones que al llarg de la història han dedicat una part de la seua jornada laboral a treballar per la festa. Els artesans gaiaters que han existit des del 1945, els constructors de carrosses, els fotògrafs, les perruqueres, les modistes han viscut en part de la festa, és cert. Però potser caldria dir més bé que sense tota eixa gent, en general magnífica i professional, la Magdalena no hauria existit, almenys tal com la coneixem. Perquè les festes de la Magdalena, des del 1945 fins a l'actualitat, han representat i representen encara el fenomen sociocultural més important de Castelló i de les comarques castellonenques. Sense la Magdalena ni músics, ni periodistes, ni pintors, ni impressors, ni pirotècnics, ni modistes, ni fabricants de confecció tèxtil, ni floristes, ni perruqueres, ni l'economia en general haurien sigut el que han representat per al Castelló contemporani.

La Magdalena ha posat Castelló en el mapa de la vida associativa de la segona meitat del segle XX, tal com l'entenem els valencians. I haver fet possible això mai ho agrairem prou a la gent professional, a la que ha viscut la festa com un treball, perquè també li ha donat vida. Des d'estes pàgines volem donar un sentit agraïment i un modest homenatge als festers i a les festeres d'ofici.

Ofici de fester, fester d'ofici

Manolo Carceller Safont

Els oficis de Els oficis de les festes les festes

Fernando Sos García PRESIDENT

Estimats amics i amigues del Portal de l’Om, veïns, veïnes i membres de la comissió. Aprofite aquest espai que m’ofereix el llibret de la gaiata per a, des del meu càrrec privilegiat de president, convidar-vos a tots i a totes a gaudir de les festes de la Magdalena junt amb nosaltres. És per a mi un honor poder estar al capdavant d’aquesta comissió i portar el nom de la vuit a tots els llocs als quals acudim.

La nostra setmana gran ja és ben a prop i és per aquesta raó que vull aprofitar per a recordar-vos que ja ens queda poc per a gaudir de tot el que durant el present cicle fester hem preparat. L’esforç, treball i dedicació de manera desinteressada de tots i totes els que formem la Gaiata 8 és vorà reflectit als nostres carrers en forma de monument gaiater, com també ho fa amb la impressió d’aquest llibret. Gràcies a tots els membres de la comissió per fer-ho possible i per engrandir dia a dia les nostres festes.

I als veïns i veïnes del sector, així com a qualsevol persona de Castelló us demane que ens ajudeu a fer de les nostres unes festes més grans si cap. Veniu a la plaça Borrull a compartir amb nosaltres tots els actes que realitzem durant la setmana de la Magdalena. Us convide a apuntar-vos a la nostra gaiata per a col·laborar de manera més directa amb les nostres tradicions i sobretot amb les festes fundacionals de la nostra ciutat. Si així ho decidiu, us rebrem amb els braços ben oberts.

Visca les festes de la Magdalena i visca la Gaiata 8!

Saluda

Les nostres festes són la gran llum que il·lumina la història i la convivència castellonenca, i enguany desitgem amb tota la força que tornen a brillar plenament. Hem passat diversos anys de dificultats, d'una pandèmia, de crisis mundials i, així mateix, de condicions climatològiques adverses.

Però l'esperit fester que posseïm és determinant perquè la nostra Magdalena siga una cita irreemplaçable i molt estimada. Som un poble unit que mirem al futur amb positivisme; som un poble unit que sap de lluites i de reptes, d'esforços i lliurament, que ha anat superant els obstacles de la nostra història; som un poble unit enfront de qualsevol adversitat i, sobretot, una ciutat que s'estima i que estima profundament la seua cultura i les seues tradicions.

Les Festes de la Magdalena 2023 tornen a ser la gran cita de la convivència i l'estima castellonenca. Tornem a entregar-nos de ple a celebrar els nostres orígens i l'orgull de ser castellonencs, perquè aquestes festes són el nostre millor Pregó, el nostre millor emblema i la millor marca que avala una ciutat valenta i decidida, amable, solidària i festera.

D'aquesta manera, la Gaiata 8, Portal de l’Om, és un sector ple per a la trobada, un important eix urbà castellonenc que representa aquests valors tan valuosos i tan assentats. Cada sector, cada Gaiata, conserva aquesta memòria col·lectiva, conservant, així mateix, un important tros de la nostra història que hem de protegir. Portal de l’Om és un exemple de convivència i del manteniment de les nostres tradicions, en un espai públic que ens identifica a tots els castellonencs, amb activitat i convivència ciutadana constant.

Vull agrair a la Comissió de la Gaiata Portal de l’Om tot el treball que han desenvolupat aquest últim any. Gràcies als qui representeu a aquesta Gaiata. Gràcies als qui integren aquest sector. Sense vosaltres la festa no seria possible. Sou el batec, i l'alé, permanent de la nostra Magdalena.

Com a alcaldessa de Castelló em sent orgullosa dels vostres esforços i dedicació, i desitge de tot cor que aquestes Festes siguen el millor espai comú per a celebrar una nova Magdalena, per a trobar-nos i gaudir conjuntament la nostra setmana gran.

Magdalena, Festa Plena!!

Omar Braina Bou

REGIDOR DE FESTES

És un plaer celebrar la nostra setmana gran en la que es commemora el trasllat de la població des de la muntanya fins al pla fèrtil del litoral.

Enguany s'espera amb molta il·lusió, perquè tot el poble i els seus visitants desitgen tornar a gaudir de la cultura i de les festes de Castelló.

Viure les festes de la Magdalena és sentir que formem part del passat i del present, i que junts fem possible el futur, ja que el nostre amor per la ciutat i les tradicions es reflecteix en la llum de la Gaiata, símbol de les nostres festes, símbol de tot el que ens uneix i ens enorgulleix.

Perquè la llum us il·lumine tota la setmana i la resta de dies de l'any, perquè viure en aquesta terra representa la continuïtat, la festa, la cultura i les tradicions.

Les gaiates viuen la festa amb molta alegria.

Ens enriqueixen culturalment, ens donen esperança i sobretot és donen el coneixement de saber que la Gaiata és molt més que un monument, totes les persones que durant tots els anys treballen perquè es mantinga encesa la flama de l'amor per les nostres tradicions. Tot esforç, dedicació i afecte ho llauren en els seus sectors i vull donar-los el meu més sentit reconeixement i agraïment per la seua labor

La Gaiata 8 “Portal de L’Om” es nomena així perquè la porta de la Murà que li donava l'entrada a la ciutat pel Sud de Castelló, al Carrer Major, tenia a prop un om plantat.

Vull donar la meua enhorabona a la Gaiata 8 “Portal de L’Om” per tot el seu treball, constància i lliurament.

Gràcies Fernando per tota la teua labor festera.

Sé que enguany en conjunt amb Alba i Aileen passareu unes grans festes de la Magdalena 2023.

Tot el meu agraïment i afecte.

VÍTOL!

Selene Tarín Alegre

REINA DE LES FESTES

Estimats amics i amigues de la gaiata 8 "Portal de L’Om";

Ja ha arribat la nostra setmana gran!!!

Castelló està a punt de viure els millors 9 dies de l'any. Enguany tinc el privilegi de dedicar-vos unes paraules com a Reina de les festes de la Magdalena, m'ompli d'orgull veure com les comissions de sector cada any creixen més i es treballa amb mes il·lusió si hi cap.

Des d'ací vull animar-vos al fet que continueu treballant per a la festa, i que tingueu una setmana de festes plena d'alegria, bons moments i felicitat.

MAGDALENA!

Amb estima, Selene.

Saluda

Alba Bollado Segura MADRINA

Saluda

Jose Antonio Lleó Rubio PRESIDENT FEDERACIÓ GESTORA DE GAIATES

Benvolguts membres de la gaiata 8 “Portal de l'Om”, és un honor per a mi dedicar-vos aquest saluda com a President de la Federació Gestora de Gaiates. Com ja sabeu és el meu primer any en aquest càrrec pel que aquest xicotet text té un gran significat per a mi per a poder agrair-vos a cadascun de vosaltres, la vostra labor i dedicació per les nostres benvolgudes festes.

Des del 1945 la nostra xicoteta ciutat té l'orgull de poder celebrar en forma de festejos les tradicions i costums de les nostres arrels cada tercer diumenge de quaresma. Dia rere dia continuem treballant amb la mateixa il·lusió i estima per aquestes, com els nostres van iniciar en el seu moment. És per això que les gaiates formen la major part de labor en les nostres benvolgudes festes fundacionals de la Magdalena, ja que formen el monument principal de representació.

Veure una gaiata és veure l'esforç, treball, constància, dedicació, artesania, tradició, passió, germanor, genealogia... És veure el cor de les nostres festes. És per això que tots hem d'aportar la nostra col·laboració i participació com fins ara, perquè la festa és cultura, és patrimoni col·lectiu. La ciutat de Castelló ha treballat, treballa i treballarà per mantindre i promoure la nostra cultura, donar la importància que es deu i mereix, ja que podem dir que les nostres festes són d'interés turístic internacional.

Pertànyer a una comissió de gaiata no sols és un honor, sinó també una responsabilitat, ja que pertànyer a una gaiata genera obligacions com a model d'innovació i cultura. És per això que m'agradaria donar-vos les gràcies "portalers" per la vostra aportació en els 9 dies de festa. Nou dies en què demostreu orgullosos el treball i esforç de tot un any. Tant en el monument com presentació, llibret, actes organitzats per la comissió, festivitat en la gran plaça Borrull, on els veïns del sector poden participar activament amb la gaiata i els seus integrants, socis de barri etc... La vostra il·lusió per mantindre encesa la llum de les nostres festes com la resta d'associacions i federacions, és imprescindible i important per a poder continuar donar a conéixer la nostra ciutat de manera extraordinària.

Remar en la mateixa direcció per a poder aportar el millor a les nostres festes ha sigut el nexe d'unió més forta per a tots els ciutadans de la nostra benvolguda ciutat.

Només em queda desitjar-los a Alba i Aileen que gaudisquen molt de la seua gran setmana, al costat de les seues corts i membres de la comissió, que animen als veïns a participar en els diferents actes del sector que segur així és. Per una Magdalena 2023 responsable, sana e inoblidable

Saluda

Pepe Beltrán Bacas PRESIDENT FEDERACIÓ DE COLLES

Benvolguts amics i amigues,

Des de tot el nostre col·lectiu, com a president de la Federació de Colles de Castelló, vull en primer lloc agrair l'oportunitat de saludar a tots els membres de la vostra comissió i a totes les persones que tinguen l'oportunitat de gaudir d'aquest magnífic llibret.

Sembla que per fi enguany sí, podrem tornar a gaudir de les nostres festes fundacionals amb total normalitat, una vegada deixada arrere aquesta desastrosa pandèmia que tantes coses ens ha fet deixar pel camí, per damunt de tot les pèrdues personals.

Tots tenim unes ganes enormes de poder gaudir al màxim de les festes, de la pólvora, el Pregó, la Romeria dels Canyes, la música, tants actes reunits per a gaudir de les nostres tradicions, del nostre “orgull de genealogia”, i de la llum de les Gaiates, aqueix “esclat de llum sense foc ni fum” que ens guia el camí en la nostra setmana gran.

Aquests últims anys on el vincle entre les Comissions de Sector i les Colles, a les quals tinc l'orgull de representar, s'ha fet cada vegada més important, i on cada any augmenten els actes en els quals podem participar i gaudir junts, són l'estímul que ens ha de servir per a continuar treballant units amb l'objectiu de millorar cada any les nostres festes, i que la presència de les colles en els diferents sectors cresca any rere any en pro d'augmentar la col·laboració entre els nostres col·lectius.

Enguany Castelló sencer tornarà a eixir al carrer, a gaudir de tots i cadascun dels actes que se celebren durant les Festes de la Magdalena, les Colles tornaran a obrir les seues portes i els Carros Engalanats tornaran a recórrer els nostres carrers, i allí estarem nosaltres, des de la Federació de Colles al complet, acompanyant i gaudint al costat de les Comissions de Sector gaiaters de la ciutat en cadascun dels actes que compartim fins al dia en què les nostres Reines criden des del balcó de l'ajuntament el Vítol! que acomiade les festes de l'any 2023.

Els col·lectius festers som el vertader motor de les festes, els que treballem de manera altruista durant els 365 dies de l'any perquè aquests 9 dies siguen inoblidables per a tota la ciutat, i per a això necessitem l'ajuda de tots per a facilitar-nos aqueixa tasca que fem encantats per amor a la nostra Ciutat, a les nostres tradicions i a les nostres festes, però que requereix d'un esforç que no ha de veure's dificultat més del ja és per si mateix.

Des de la Federació de Colles de Castelló us desitgem que gaudiu al màxim cada minut de les nostres festes fundacionals, i sobretot, desitgem poder fer-ho al costat de vosaltres, ajudant en tot el possible perquè la Gaiata siga el nostre millor Pregó!

La nostra La nostra Comissió Comissió

La nostra Comissió La nostra Comissió

President

Vice-President

Vice-Presidenta

Secretaria

Tresorer

Vocal

Vocal

Vocal

Vocal

Vocal

Madrina

Madrina d' Honor

Gaiatera d'Honor

Dama

Dama

Dama

Dama

Dama

Acompanyant

Acompanyant

Acompanyant

Acom panyant

Acompanyant

Portaestendard

Col.laboradora

Col.laboradora

Col.laboradora

Madrina Infantil

Madrina d'Honor Infantil

Dama d'Honor Infantil

Dama Infantil

Dama Infantil

Dama Infantil

Dama Infantil

Portaestendard Infantil

President d'Honor Infantil

FERNANDO SOS GARCIA

DOMINGO MORILLA PINEDA

GRACIA RODRIGUEZ MOLERO

NOELIA SELMA ANDREU

RAFA ALABAU SACACIA

RAUL COLLAZOS MARTIN

BEGOÑA FABRA BETORET

IRIS GONZALEZ MILA

ANDREA MONROIG ARROYO

FRANCISCO VILLACH PORCAR

ALBA BOLLADO SEGURA

CARLA COLLAZOS ROVIRA

ADELA ARCHILES SEGARRA

MARIA ALABAU ROVIRA

MARIA BOLLADO SEGURA

BERTA MONTAÑES SELMA

AINARA MORILLA TORRES

MARIA VILLACH RODRIGUEZ

ALEJANDRO DAUFFI FABRA

LIAM FERNANDEZ PASCUAL

RONNY DAVI NITA

JAIME PARDO ARAGONES

DIEGO TORTOSA PALOMARES

IGNACIO FERNANDEZ MORA

NEUS ALABAU ROVIRA

NATALIA COLLAZOS R OVIRA

CLAUDIA SAEZ MILA

AILEEN FERNANDEZ PASCUAL

CARLA IBAÑEZ FABRA

ADA CHABRERA PASCUAL

ARES FERNANDEZ MORA

VICTORIA SALES QUERAL

CARMEN VICENTE SIMO

LAURA WILDASH NEBOT

NOAH CHABRERA PASCUAL

GERARD LLORENS DIAZ

Vocal

MARTA AGRAMUNT FONT

PATRICIA AGRAMUNT FONT

SAGRARIO ALORS AGUAYO

CRISTINA APARISI BREVA

ANA ARECHAVALETA GUINOT

VISITACION ARROYO ROMERO

JAUME A. BELTRAN HERNANDEZ

LLEDO BELTRAN LLORENS

MILA BOIX SANFELIU

JOSE BOLLADO ESTEBAN

SILVIA BROCH PLA

MANOLO CARCELLER SAFONT

BELEN CAZALILLA PIÑANA

NATALIA DAUFFI FABRA

JESSICA DIAZ HERRERA

IVAN FABREGA MATA

JORGE FABREGAT SAFONT

GERARDO FERNANDEZ ALAGARDA

BEATRIZ L. FONT CARCELLER

JUAN CARLOS GARCIA SANCHEZ

JOSE MARIA GONZALEZ JAEN

RAFAEL GREGORIO ARIÑO

LUCIA GUIGO RODRÍGUEZ

RUBEN IBAÑEZ BORDONAU

ISRAEL JIMENEZ SANCHEZ

MARI PAZ LAZARO ESPADAS

ABEL LEON NAVARRO

INES LLORENS DIAZ

ENCARNA LLORENS VICENTE

ELENA MILA MUÑOZ

PURI MILA MUÑOZ

PERE MONTAÑES GUINOT

JOSAN MONTOYA SERRANO

ESTELA MORA MALLOL

IRENE NEBOT BETORET

FRANCISCO ORTUÑO BOSCH

ELENA PASCUAL MARMANEU

MARIA PASCUAL MARMANEU

CARMEN PIÑANA CENTELLES

INMA QUERAL ESPADA

MANUEL RODRIGO GALVEZ

MAMEN RODRIGUEZ MOLERO

LIDON ROVIRA SEBASTIA

ADELA SEGARRA SULLER

MARIA JOSE ROVIRA SEBASTIA

XAVI SAEZ MILA

LUIS MANUEL SALES TABARES

CARMEN SEBASTIA SANZ

VANESSA SEGURA RAMO

MARISA SIMO MATUTANO

LARA SOS BOIX

BEATRIZ TORRES VIDAL

V ocal Infantil

JAIME ADSUARA ARECHAVALETA

MIGUEL ADSUARA ARECHAVALETA

HUGO GARCIA BROCH

BALMA MORILLA TORRES

LLE DO VICENT APARISI

Alba Bollado Segura

Madrina

Aileen Fernández Pascual

Madrina Infantil

Dama d´Honor

President d´Honor Infantil

Dama d´Honor Infantil

Dama d´Honor Infantil

Portaestendard Infantil

Dama d´Honor Infantil

Monuments Monuments

Qui som?... Qui som?...

Fernando Fernando

Un any més, al finalitzar el cicle fester toca renovar els càrrecs, tractant-se aquest d’un any molt particular, ja que les nostres últimes madrines, Adela i Lledó, van ser triades per a ser les màximes representants d’aquesta comissió durant la magdalena 2020. Ara, havent passat la situació de Covid i celebrada la passada edició festera, fa uns mesos que va aplegar el moment de renovar els càrrecs i amb aquests, les il·lusions a les nostres festes.

És per això que, com cada any, finalitzat el cicle fester, comencen a vindre els canvis, i sobretot es comença a pensar qui seran els nous representants, especialment si es tracta d’un any en que cal renovar el càrrec de president. I així ha sigut aquest any donat que Raúl Collazos, president dels últims anys d’aquesta comissió finalitzava el seu mandat.

Aprofitar aquestes pàgines per a donar-li les gràcies a Raúl per, a pesar de tot el viscut durant els últims anys, haver sabut mantenir l’esperit, l’amor i l’estima per les nostres festes i transmetre-ho a aquesta comissió, contagiant-nos la seua passió en tot moment.

LARA SOS BOIX

I ara, amb les il·lusions ja renovades estareu pensant, si, tot està molt bé, però qui és el president per a les pròximes edicions festeres? Doncs us podria dir moltes coses d’aquest, perquè us assegure que el conec tan sols un poquet.

El nostre president és una persona que va començar el seu camí fester fa ja molts anys. Es va iniciar allà l’any 1977 on va ser acompanyant i vicepresident de la Gaiata 6 “Farola Ravalet”. Més endavant, cap al 1990 va ser un dels membres fundador de la “Conlloga Xavaloies”, a la que també va ser president durant uns anys. L’any 2011 va entrar a formar part de la comissió de la Gaiata 8 “Portal de l’Om”, on durant aquests anys ha sigut vocal i ha format part de la junta directiva. En 2013 va ser majoral de les festes de Sant Fèlix. Per a la magdalena 2017 i per a la magdalena 2019 va formar part de la Junta de Festes de Castelló, sent vicepresident en aquesta última i ara, en 2022 ha sigut anomenat president d’aquesta gaiata. Ja us he dit que la seua trajectòria va començar fa molts anys, i no sols això, ja que encara que no està molt bé que jo ho diga...també ha sigut papa de madrina, de dama de la ciutat i de reina.

Com veieu, el nostre nou capità, ja fa anys que es va embarcar en aquesta aventura i té experiència en el fet d’encapçalar grups de persones, ja que com heu llegit no és la primera vegada que es troba al capdavant d’un col·lectiu. Ell és Fernando Sos, i estic segura que amb aquest nou càrrec que se li ha encomanat, la festa li dona una vegada més l’oportunitat de retornar a Castelló tot el que li ha donat a ell i a la seua família.

El temps ha anat passant i mai ha deixat de fer el que estava a les seues mans per tal d’engrandir les nostres festes. I és que us assegure que sempre està disposat a aprendre, no cessant mai el seu esperit de manegueta. La meua madrina infantil Maria va dir ja fa uns anys parlant de mi... “pense que al final a son pare aconseguirem fer-lo un professional del bricolatge”, i no es va equivocar ni un poquet. Perquè si una cosa puc dir-vos és que Fernando té una paciència infinita i que a poc a poc ha anat aprenent diferents “oficis”, al matadero, al cau i allà on se’l requerirà.

La nostra comissió ha confiat en ell per tal d’ostentar aquest càrrec i de ben segur que serà un bon capità d’aquesta associació, disposat a escoltar a qualsevol que el necessite. Es troba envoltat d’un gran equip i està preparat i capacitat per a fer grup i treballar colze a colze amb la junta directiva i tota la comissió del Portal de l’Om. Espere que a través d’aquestes línies hàgeu pogut conéixer un poquet més al nostre president. Fernando, el teu nom queda gravat a la comissió de la gaiata 8, passes a formar part de la seua història i estaràs sempre junt amb la resta de presidents d’aquesta gaiata. Simplement em resta donar-te les gràcies per la teua predisposició i esforç constant en aportar el teu granet de sorra a les nostres festes. Per no perdre la il·lusió i per intentar sempre donar el millor de tu, fent així Castelló i l nostra gaiata un poquet més gran.

Gràcies de part de tota la comissió per acceptar aquest càrrec president Fernando.

Alba Alba

Alba Bollado Segura, una jove castellonera de 18 anys, es l’encarregada de portar el nom del Portal de L’Om amb orgull e il·lusió com a Madrina aquest 2023.

Estudies o treballes?

En aquests moments estic estudiant un grau superior anomenat “Integració Social” a les vesprades en l'Institut Fco Ribalta i angles en l'EOI i treballe en un menjador escolar durant els matins

Que es el que més t’agrada fer en el teu temps lliure?

Una de les coses que més m'agrada fer en el meu temps lliure és anar a córrer o practicar esport, com pàdel en amics o en la família, anar a passejar al meu gos per la platja

Sabem que avanç d’arribar al càrrec de Madrina de la Gaiata 8, has pogut gaudir de les nostres festes ostentant altres càrrecs festers. Conta’ns un poc el teu currículum fester i perquè vas entrar a formar part d’aquesta comissió.

Des que pràcticament vaig nàixer he format part de Centro Aragonés, ja que la meua família té descendència aragonesa i pertanyen a aquesta entitat. Des d'aquest moment he eixit en l'ofrena de flors i en el pregó, i en l'any 2007 vaig sortir de xiqueta del meneo. Després vaig eixir de Dama Infantil en el 2010 i en el 2012 de Reina Infantil del Centro Aragonés, i en el 2018 Dama major. Des de molt xicoteta sempre he tingut moltíssima il·lusió per formar part d'una gaiata i vaig començar sent col·laboradora durant quatre anys, durant aquests anys en el món de la festa vam fer moltes amistats que formen part de la Gaiata 8 i vam decidir entrar i va ser quan per primera vegada em vaig vestir de Castellonera, complint així el somni de formar part de la comissió major com a Dama d'Honor fins ara.

Son molts anys gaudint de les nostres festes des de diferents punts de vista. Perquè vas decidir representar al Portal de l’Om aquest 2023?

Perquè és el somni de tota xiqueta castellonera, ser madrina i poder representar a tot un sector, és un gran honor. Mai no haguera pogut imaginar i des de quan em van preguntar si volia no vaig tindre cap dubte en dir si, fer el somni d'una xicoteta nena que feia presentacions i imposicions de bandes al menjador de casa, esperant que algun dia li arribarà a ella el seu torn i poder ostentar aquest càrrec.

Alba Alba

Dels actes viscuts fins ara, nomenament, la imposició de bandes, la presentació... Quin destaques i recordes amb més afecte?

Tots tres van ser dies molt especials que mai oblidaré, però en el nomenament vaig tindre molts sentiments diferents; nervis, pànic, emoció, felicitat… La veritat és que va ser una nit màgica, especial, en la qual es va complir el somni d'Aileen i el meu, al costat dels nostres familiars i tota la família portalera, que ens van fer sentir úniques i especials.

Com va ser el moment d’entrar al Palau de la Festa el passat 26 de novembre i vore tot el que havia preparat amb tanta il·lusió la teua comissió? Com recordes aquella nit?

No tinc paraules per a descriure aquella nit tan emocionant, màgica, especial i única que tindre sempre en la meua memòria i en el meu cor portalera. Ho van calcular tot al detall perquè fora la presentació perfecta i ho van aconseguir. Per Aileen i per a mi és un gran honor tindre al millor equip de presentacions, ja que sabem tot el treball que ha portat fer-la i preparar-la. Em vaig sentir com una autèntica regina.

Ja estem a les portes de la nostra setmana gran. Que esperes d’aquests 9 dies? Quin acte esperes amb més il·lusió?

Aquests nou dies espere viure'ls amb molta intensitat i estic convençuda que cada moment estarà ple de sensacions meravelloses i molts records que mai no oblidaré.

Una pregunta molt difícil de contestar perquè cada acte té un significat molt especial per a mi. Des del pregó, desfilant per la nostra estimada ciutat repartint clavells a tothom amb un gran somriure, la romeria que aquest any serà més emocionant que mai per mi, pujant totes les madrines juntes i vestides cap a l'ermita… I que dir de la desfilada de gaiates recorrent Castelló il·luminat per les nostres gaiates, ensenyant a la resta del món el llarg i dur treball de les nostres comissions; al costat de tots els membres de la comissió donant la volteta. El cos multicolor, que espere que aquest any es puga fer, ja que és un acte molt divertit, en què tothom gaudeix. Finalment l'ofrena a la nostra estimada Mareta, un orgull poder-li portar flors.

Que li diries a tota la gent del sector perquè ens visiten la nostra setmana de festes?

M'agradaria animar a tot el sector que s'apropen i que gaudeixen d'aquestes festes i que participen en tot el que puguen, així farem que la tradició no es perda mai i la nostra setmana gran siga d'allò més divertida.

Maria Bollado Segura

Aileen Aileen

Dolça xiqueta castellonera, de somriure permanent i amb una il·lusió desbordant. Aileen Fernández Pascual es la Madrina Infantil del Portal de L’Om per a la Magdalena 2023.

En quin col·legi estudies? Quin curs estàs cursant aquest any?

Estudie en el col·legi Madre Vedruna Sagrado Corazón. Estic cursant 2ºESO

Quines son les teues aficions?

La meua principal afició és ballar ballet al Conservatori Professional de Dansa de Castelló, estic ja en 3r curs d ´ensenyances professionals. També m´encanta patinar i esquiar, ho faig sempre que puc amb la meua família. Avanç d’arribar a representar el Portal de l’Om, quins càrrecs has ostentat en les nostres festes?

He participat des que vaig nàixer a les festes de la Magdalena a nivell particular, principalment en el Pregó infantil, i en l´Ofrena a la Mare de Déu del Lledó, gràcies a què la meua família sempre ha estat involucrada en el món de la festa, tocant en diferents colles de dolçainers i tabaleters, així com ballant en grups de balls regionals, i gràcies a les meues iaies que des del primer moment han estat disposades a preparar tota la indumentària que necessitava, primer de llauradora i més endavant de castellonera.

Perquè t’agrada estar en una gaiata? Tens molta amistat amb els xiquets de la teua comissió?

Perquè des de dins d’una gaiata es gaudeixen les festes d’una manera diferent. Es viu cadascun dels actes des de dins, participant activament. Tinc molta amistat amb els xiquets i xiquetes de la a més, dos de les dames infantils, Ares i Ada, i el porta estàndard infantil, Noah, són cosins meus. Ho passem molt bé.

Dels actes que has participat com a Madrina Infantil de la Gaiata 8, quin és el que més t’ha agradat? Com ho estàs passant aquest any?

De moment l´acte més emotiu ha sigut la nostra presentació. No vaig poder evitar plorar d’alegria, quan vaig entrar al Palau de la Festa i vaig veure l ´espectacular escenari que va preparar la gent de la meua comissió. L´espectacle va ser meravellós. No puc més que agrair la participació de tota la comissió i en especial al grup de “Presentació” que any rere any es supera i ens sorprèn d’una manera increïble.

Aileen Aileen

Com recordes la nit del passat 26 de novembre? Quin record destacaries de la teua presentació?

La recorde com una nit màgica, en la que vaig gaudir cada moment, cada instant va ser inoblidable. Si haguera de triar un moment, el fet de rebre la meua banda de madrina de la mà del meu amic Alex, va ser tota una sorpresa, no ho podia imaginar!! Igual que quan el meu germà Liam i alguns dels seus companys de percussió, van tocar per a nosaltres “Oh Sole mio” i “Volaré”, va ser fantàstic!

Ja falten pocs dies per a que la primera carcassa anuncie l’inici de les nostres festes. Quin és l’acte que esperes amb més il·lusió?

És difícil triar, però la Romeria de les canyes és un dels actes que més m’agraden, tinc moltes ganes de poder gaudir d’eixa nit, i veure desfilar els nostres monuments gaiaters que amb tanta feina estan preparant des de la meua comissió, el grup de “matadero” i “vidrieres”. Que segur que gaudirem per fi d´una Magdalena Plena, com ho fèiem abans. I que en el nostre sector prepararem moltes coses perquè tots els xiquets i xiquetes puguem gaudir de les festes i ho passem genial. I per descomptat que els recomanaria que s’apuntaren a la meua gaiata, perquè es viu la festa d’una manera diferent, es gaudeix moltíssim, i a més a més, formem una gran família.

Que els diries als xiquets del sector perquè ens visiten durant la setmana de festes? Els recomanes que s’apunten a una gaiata?

Joel i Liam Fern á ndez Pascual

Comissió Infantil

Firaires

Firaires

Carla i Gerard

Laura, Ares i Ada

Noah

OficisdeFestes! OficisdeFestes!

...Fester d´ofici ...Fester d´ofici

Alba

Carla i Diego

Adela i Ainara

Xurrers

Maria i Alejandro Gastronomia

Berta i Jaime

María i Rony

Dolçainers

María i Líam

Floristes

Neus, Claudia, Natalia i Ignacio

Fotògrafs

Portalers Portalers

2008 2008 Ferran Guallart Ramos Ferran Guallart Ramos

2009 2009 Família Pascual-Ventura Família Pascual-Ventura

2010 2010 Antonio José Gascó Sidro Antonio José Gascó Sidro

2011 2011 Pepín Marco Roig Pepín Marco Roig

2012 2012 José Prades García José Prades García

2013 2013 José Vicente Nebot Peñarroja José Vicente Nebot Peñarroja

2014 2014 José Vicente Ramón Moreno José Vicente Ramón Moreno

2015 2015 José Antonio Lázaro Romero José Antonio Lázaro Romero

2016 2016 Enrique Fernando Palazón Granchel Enrique Fernando Palazón Granchel

2017 2017 Juan Manuel Tuixans Gil Juan Manuel Tuixans Gil

2018 2018 Manuel Carceller Zafont Manuel Carceller Zafont

2019 2019 Joan Josep Trilles Font Joan Josep Trilles Font

2020 2020 Carmen Sebastià Sanz Carmen Sebastià Sanz

2023 2023

Colla de Dolçainers i Tabaleters de Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló Castelló

COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ

Article 73 del Reglament de l´Associació Cultural Gaiata 8 Portal de l´Om En cada edició festiva, l´Associació distingirà una persona o entitat que, per l seua aportació, per la seua col.laboració o per la seua implicació amb la Gaiata, meresquen tal recineiximent

Enguany, este guardó cobra un carácter especial, perquè per primera vegada qui rebrà esta distinció será un col.lectiu fester, i no un col.lectiu qualsevol. Reconegut com a Ent Vinculat per la seua implicació i trajectoria festera, i que a més enguany celebra el seu 40 aniversari.

Al so de la dolçaina i el tabal, ells han posat la banda sonora des de fa quatre dècades als principals actes festers d e Castelló.

La comissió de la Gaiata 8 té l´orgull d´anomenar “Portaler de l´Any” per a la Magdalena 2023 a la COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ.

40 ANYS DE COMPROMÍS AMB LA DOLÇAINA, EL TABALET, LA CULTURA I LES TRADICIONS

COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ

Miguel Angel Mulet Taló

Això de la història d'un instrument popular com la dolçaina és complex, màxim quan com sabem, no s'ha regularitzat en les seves dimensions i tesitures fins a finals del segle XX.

A Castelló consultades les Actes Capitulars de l’Ajuntament, es confirma que tots els anys en la “Villa de Castellón”, s’assignen unes lliures al síndic per tal de pagar musica i fer festa i processons.

Al Arxiu Municipal de Castelló, datat el 3 d’agost de 1696 hi ha una Acta sobre un examen fet per donar en benefici, una plaça de corneta en la vila de Castelló de la Plana.

Són dos el examinats: Balcaneda i Martínez, sent els seus examinadors el mestre d’orgue i el mestre de capella, tots dos preveres. Es fan proves de diferents instruments de vent, però també de xirimia, aleshores trobem la xirimia dins dels funcionaris municipals com un ofici, amb una plaça de músic, tot i que toque altres instruments.

També a Castelló, el 16 de juny 1727, ens apareix la primera referència al dolçainer

Agustín Valls

” … y en dicha conformidad hacordaron como también el que le conduzca Agustín Valls dulzainero en todas las festividades de la villa para seis años, a diez y seis libras por cada año (si se corren toros, si no 14 libras) y que se aga esa en los que se encontraran hiciéndole comisión y lo forman dichos señores…”

Tenim dolçainer fins 1733 per tocar en les festivitats oficials de la vila.

En febrer de 1739es presenta al dolçainer Jayme Fabregat

“… fue propuesto por dicho Don Juan Basilio que Jayme Fabregat Dulzainero ha puesto memorial en que representa que el difunto Agustín Valls estaba conducido en esta villa para hacer música en las festividades que hace esta villa, y se la dava un salario por ello cada un año diez y seis libras y que por dicho salario se ofrece hacer música en las festividades mesmas que la hasia el dicho Agustín Valls y assi vean vuestras señorias si se admitia y se le dona dicho salario, fue resuelto por todos que se admita y se le den por su salario en cada un año diez y seys libras por hacer música en dichas festividades…”

De ven segur que noves investigacions donaran en altres dolçainers i tabaleters a Castelló, però la nostra memòria immediata ens porta a la meitat del segle XX.

Als anys 50 els entranyables José Maria Illescas i Xamberga passen a ser “El Dolçainer i el Tabaleter de Castelló”.

Qui no recorda aquests personatges del Grau, als Pregons de festes, o a l'antic Castàlia. En qualsevol esdeveniment o festa, allà estaven tots dos tocant.

Ells van mantenir el testimoniatge, però el revulsiu per a la recuperació total va arribar tres dècades després.

A Castelló a finals dels 70 i principis dels 80 trobem il·lustrats personatges com Fernando del Rosario, Javier Vicente Queralt i Miquel Mulet i Ortiz, que amb la voluntat de mantenir les nostres tradicions i en unes circumstàncies que avocaven a l'oblit, van recollir el testimoniatge per a recuperar el nostre instrument tradicional.

A ells es van afegir empresaris com Adsuara, comerciants com Alfredo Forner i més… Sigfrido Salas, Félix García, Paco Rius, Rafa Vall, Mauro Fabregat , Quique Pérez, Paco Magnieto, “Nandín”, Pepe Yunta i altres.

Interpretant amb l´instrument, fen recerca de peces i partitures i fins i tot creant Fernando y Javier la Colla de Dolçainers i Miquel col·laborant amb ells i “provocant” de la ma de la Gaiata 3 i dels Cavallers de la Conquesta , el primer Aplec de Dolçainers a Castelló al 1981, a la Porta del Sol, on va ajuntar als membres de la Colla, a los Leones de Almedijar, Dolçainer de Tales i a Illescas i Xamberga del Grau, òbviament amb una significació menys reivindicativa i mes etnològica que el famós Aplec de Petrer de l´any 1990, però això sí, avançant-se una dècada.

Inicis de Fernando del Rosario y Vicent el tabaleter, al soterrani del antic edifici dels Sindicats, on es van incorporar Mauro, Javier i algú més.

Un Javier que amant de les nostres tradicions, s´iniciava autodidàcticament amb el mètode de Blasco a l´ermita de Sant Francesc de la Font, o un Miquel que ja music, ho havia fet uns anys avants de la ma de Illescas o del propi Blasco a Valencia. De Mauro no tenim el referent inicial.

Inclús un Miquel Ferrers que des d’Altura portava a les classes i assajos les seues dolçaines en diferent tonalitat, creant “malts de caps” al director per afinar el grup. Testimoni i informació que aporta Javier Vicente.

D’ací a la “Sección Femenina” en l’Avinguda Hermanos Bou i posteriorment a les Escoles Pies, passant per el forn d’Adsuara, on compartien ensenyances amb Tico, Alfredo, Mauro, Miquel Mulet i pocs mes.

El primer document de la colla que hem trobat és gràfic i està datat el 1980, on apareixen els pioners en una desfilada, ja amb brusa negra. Es crea amb aquests vímets l'any 1981, la COLLA DE DOLÇAINERS DE CASTELLÓ, que ha estat referent per a moltes altres associacions de dolçainers i tabaleters sorgides a Castelló.

Bon exemple són: El Grup de dolçaina i tabal “Els Mestrets” (1986), Agrupació dolçaina i tabal “D. I T.” (1986), Colla “El Soroll”, Grup de dolçaina i tabal ”el Gínjol” (1989), “Dolçainers del Grau” (1989) etc.

Apareix la Colla…

Entre tot això i amb autentica voluntat de prendre el compromís de recuperació i potenciació, la Colla, como ens recorda Manuel Vincente “Manolín”, incorpora xiquets, a més d´ell, Rafeta Vall, Mari Àngels Agustí i Neus Mateu, al mateix temps que crea una escoleta, la nomenada “Colleta” que portava Sigfrido Salas al C.P. Bisbe Climent .

“Però no seria fins al setembre de 1985, (com a conseqüència de les noves normatives per a Associacions de la Generalitat Valenciana) i amb motiu de les Festes de la Mare de Déu de Gracia de Vila-real, que els membres de la Colla decidiren redactar els actuals Estatuts de la mateixa, amb un objectiu molt clar, recuperar i difondre tot allò que envolta el món de la dolçaina i el tabal, intentant que les tradicions i costums no es perderen en el temps.” (pàgina web de la CdDiTdCS)

Trobem a l'Arxiu de la Colla, l'Acta número 1 d'aquesta nova època datada el 12 d'abril de 1986, sota la Presidència de Fernando del Rosario Romero, i juntament amb la resta de membres que constitueixen la COLLA DE DOLÇAINERS DE CASTELLÓ.

S'adona dels nous estatuts aprovats per la Generalitat Valenciana i s'escolliria la nova Junta Directiva composta per:

President:Fernando del Rosario Romero

Vice-president : Alfredo Forner Fabregat

Secretari:Rafael Vall Girona

Tresorer:Jose Yunta Priego

Vocal:Manuel Orti Villarreal

Vocal:Enrique Pérez Serrano

Vocal:Francisco Rius Valls

Vocal:Sigfrido Salas Salas

I arribà la dècada finisecular

“L’any 1990, va tindre lloc a Petrer (Alacant) el primer aplec de Colles de dolçaina i tabal de la Comunitat Valenciana i és en eixe moment quant es crea la Federació Valenciana de Dolçaina i Tabal, estant la Colla present, entra a formar part de la Federació, participant des de aleshores dels aplecs anuals (sempre que la agenda ho ha permès) que es fan per les diferents poblacions de la nostra comunitat. L’any 2011 i en motiu del 30 aniversari de la fundació de la Colla, l’aplec de la Federació es va fer a Castelló on vam actuar com a amfitrions.” ( pàgina web de la CdDiTdCS)

A partir de 1991 un nou tarannà institucional es congrega a la recuperació de la música popular a la ciutat. Una Banda Municipal de Castelló condemnada es recupera, i per voluntat municipal i del seu mestre director, “es decideix a compartir escenari amb l’instrument tradicional. Així doncs, cal destacar algunes actuacions fetes conjuntament, sota la batuta del mestre Francisco Signes, interpretant peces de compositors locals com Jesús Palos, que va compondre “La Conquesta de les Illes” o la marxa mora “Moros d’Alqueria” composta per el propi Signes.”

Al 1993 es crea a Castelló la Federació de Colles de Castelló. La nostra Colla, degana de les musicals, no podia quedar al marge, formant part per a contribuir a l’organització de les nostres festes.

Una Colla, com ens recordava Juanjo Trilles al XXX Aniversari que:

“… l´hem vista el primer dia de festes com acompanyen a les reines al Primer Molí per encendre la metxa de la primera mascletà. Obrint el Pregó i ens guien cap a la Magdalena en Romeria. Són protagonistes en la Sang dels Moros i com no, ens fa gaudir amb la seua música durant la Tornà. I això no es més que una petita mostra, doncs durant tot el curs fester, acompanyen a les reines en tots els actes oficials trobant-los presents tant en festes de carrers com en trobades de dolçainers i tabaleters.”

Vull aprofitar aquest escrit per significar dues fites fonamentals per la consolidació d ´aquell treball de recuperació de la música i els instruments tradicionals a Castelló (en les que també el incombustible Juanjo Trilles va estar factor fonamental), la creació de l ´Escola Municipal de Dolçaina i Tabal de Castelló al 1994 i la incorporació de la Dolçaina al Conservatori Professional de Musica al 2014.

En aquest moment la dolçaina i el tabalet no només han recuperat la seua esplendor i ús, sinó que ho han multiplicat, sent una “infinitat” de persones i col·lectius els que els utilitzen per bé de la recuperació de les nostres tradicions, així com per al desenvolupament de les nostres festes.

Com ens deia Fernando del Rosario:

“…Y aprendimos, tocamos, nos reunimos. Y sobre todo nos divertimos. Y vinieron otros amigos. Y el grupo se llamó Colla. Y muchos fuimos dejando esta música, pero la Colla siguió.

Y hoy, con el testigo en manos de los que han permanecido, acompañados de jóvenes que siguen dando vida a esta música tan nuestra. La Colla es una realidad viva…”

Però la Colla no finalitzava els seus objectius amb allò, i seguia amb nous reptes, sumant diferents tipus de enregistraments i col·laboracions que la situaven a primera fila de referència.

Enregistraments

L'elaboració del primer enregistrament en format casset, esponsoritzat per la Caixa Rural Sant Isidre, va ser l'any 1985, i la Colla de Dolçainers de Castelló comptaria amb la col·laboració de Jose Maria Illescas, Vicente Bacas “Chamberga” i Miguel Mulet Ortiz.

Vindrien després dos cassets més. El 1994 patrocinat per l'Ajuntament de Castelló, un passeig per les nostres comarques i les peces més característiques del folklore local. I “CANÇONS DE FESTA” a instàncies del diari Levante de Castellón el 1995.

S'ha de fer notar que ja en aquests segons enregistraments la colla apareix amb la seva actual denominació COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ

Des del seu origen, i per documentar-lo adequadament, vam acudir a les primeres actes oficials, la colla es va denominar COLLA DE DOLÇAINERS DE CASTELLÓ, però a la dècada dels 90 va sorgir una important inquietud, atès que tots els membres estaven d'acord que la dolçaina sense el tabalet no condueix enlloc. Veiem com als programes oficials dels anys 90, 91 i 92 (tant de festes com d'aplecs i trobades) s'utilitzen indistintament els dos noms. Però no seria fins que l'any 1995 i amb motiu del III Congrés Magdalener es publiqués el llibre “Al voltant dels noms de les colles” que s ´oficialitzaria el nou nom de la colla: COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ.

La Colla seguia el camí, ja tenia seu pròpia en el Cau ubicat junt a la Plaça de les Aules. El nou local per als assajos generals dels dissabtes seria una aula gentilment cedida pel C.P. Lope de Vega i anys després, gràcies a la gestió d'Alfredo Forner amb l'Ajuntament, es passà a l'antic local d'assajos de la Banda Municipal al Centre Municipal de Cultura d'Antonio Maura. La Cambra Agrària i l'Ermita de Sant Jaume de Fadrell són una solució temporal que abans o després s'haurà de resoldre.

Col·laboracions

Al capítol de col·laboracions ja hem parlat de la participació en concerts de la Banda Municipal de Castelló, però també amb Xarxa Teatre, la Colla aporta la seva música a un dels seus grans espectacles com és “El Dolçainer de Tales” o a la ja consolidada popularment “Nit Màgica”.

Col·laboracions amb Ens Vinculats com la Colla del Rei Barbut o Moros d'Alqueria, que no només s'han donat a la nostra ciutat i festes, sinó també fora de la geografia nacional.

Entra a formar part del Col·lectiu del Betlem de la Piga, per col·laborar en la seva representació anual mantinguda fins als nostres dies i que es constitueix en un dels actes nadalencs més emblemàtics de Castelló.

Iniciatives com el Festival de Danses de l´Antiga Corona d’Aragó, les Dansades Infantils o l´Aplec de Danses Participatives, ha comptat des del primer moment amb el recolçament i participació de la Colla.

Justament organitzant els Aplecs de Danses Participatives, es va percebre la necessitat d'algun tipus de documentació musical per als assajos dels grups, que unificara criteris musicals i aportara el elenc de danses mes importants, i així sorgeix, patrocinat per l'Ajuntament de Castelló, el CD BALL DE PLAÇA amb l'especial assessorament d'Alicia Pastor, Amelia Ferrer, Conso Jovena, Joan Prades i Ricardo Rosell, tots bons amics de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló

També gaudeix la Colla del privilegi de poder col·laborar puntualment, amb algun dels seus membres en particular, en concerts de la Banda Municipal, fent sols de dolçaina, amb col·lectius com els Dansants del Corpus, la Muixeranga de Castelló o en dates especials com el 9 d´octubre.

A mes, any rere any les dolçaines i tabalets del nostre entranyable col·lectiuparticipen amb la Confraria de Lledó a les festes en honor a la Patrona, a les processons i també a la popular Serenata a la Mare de Deu.

Però no només parlem de festes a la seua activitat. “La Colla fa més de trenta anys que participa en la Setmana Santa a Les Alqueries del “Niño Perdido” fent servir les dolçaines i els tabals per donar-li solemnitat a les processons de Dimarts Sant, la Processó del Sant Sepulcre, Divendres Sant i dissabte la nit en “La Processó de l’Encontre” , acompanyant a la Confraria de la Verge dels Dolors”. O a Vila-real acompanyant “ les Purissimeres” a la Processó de la Inmaculada.

Trajectòria musical

No hi ha dubte que tota aquesta tasca és col·lectiva, gairebé un centenar de socis entre dolçainers i tabaleters han passat per la Colla, però és obligat en aquestes línies posar en valor la gran feina que han realitzat els quatre Directors Musicals:

FERNANDO DEL ROSARIO, FELIX GARCIA, QUIQUE PÉREZ i DAN AGRAMUNT.

Sota la seva batuta, la qualitat musical del grup ha anat incrementant, permetent en aquest moment a més de col·laboracions amb altres col·lectius musicals fins i tot professionals, oferir una gran qualitat als seus concerts, dianes, cercaviles, desfilades, processons, etc.

“… la Colla conte avui per avui en el seu haver un arxiu de més de 900 partitures, no sols de les comarques de Castelló, sinó també d'altres punts de la geografia espanyola... A més del treball que es realitza en l'elaboració d'algunes composicions pròpies”.

(pàgina web de la CdDiTdCS)

Molts concerts ha fet la Colla, però tres commemoracions amb tres Concerts Extraordinaris, és el reflex de la dita evolució interpretativa:

CONCERT EXTRAORDINARI

25é ANIVERSARI

Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló

Director QUIQUE PÉREZ

Amb la col·laboració de la Banda

Municipal de Castelló

Abril de 2006

CONCERT EXTRAORDINARI

30 ANIVERSARI

Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló

Director QUIQUE PÉREZ

Abril de 2011

CONCERT EXTRAORDINARI

40 ANIVERSARI

Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló

Director DAN AGRAMUNT

Amb la col·laboració dels amics de Xarxa Teatre

Desembre de 2022

Reconeixements

Els membres del col·lectiu recorden amb especial afecte aquells que ens van deixar.A alguns com Agustí Gasulla, cada cop que s'interpreta l'obra que li va dedicar Jesús Palos, a altres com Daniel Mateu per la seva feina i les seves reflexions com:

“…però el passat sense futur, representaria a la llarga la mort de la “Colla”. Per això anime als joves a continuar en la seua tasca, perquè la seua presència permet columbrar un venturós pervindre per a la Colla.”

I anem acabant aquesta contalla.

No seré jo, que òbviament no soc imparcial, sinó tota una sèrie de Col·lectius i Institucions els que han reconegut la bona feina feta.

Honors i distincions concedides ho demostren:

1992 FADRÍ D´OR HONORÍFIC

1995 BLAIER D´HONOR

1999 CEPET D´ARGENT

2000 RECONEIXEMENT DELS DANSANTS DEL CORPUS

2000 CLAVARIS DE SANTA CECILIA

2002 HOMENATJADA PER LA RESTA DE COLLES DE CASTELLÓ

2004 VOLADORET D´OR

2006 GAIATER DE L´ANY

2009 MORO DE L´ANY

2018 RECONEIXEMENT DE L´ESCOLA MUNICIPAL DE DOLÇAINA I

GAIATERS D´HONOR d´un gran nombre de Gaiates

Fins arribar enguany a “PORTALER” DE L´ANY 2023

Com ens deien a la seva publicació els amics de Castelló Plaza:

“Amb dones i homes al col·lectiu, el futur està assegurat, però per escriure. L’estat de salut de la COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ és molt bo gràcies als dolçainers Alberto Rivas, Alejandro Viciano, Alejandro Rubert, Alfredo Forner, Ángel Sánchez, Dan Agramunt, David Vargas, Eduardo Cassa Enrique Salt, Fernando Blanch, Iván Martí, Javier Rius, Joel Monferrer, Jorge Antolí, José Almela, José Antonio Burdeus, José Luis Fábrega, Julio González, Miguel Ángel Mulet, Paco Rius, Oscar Forcadell, Patricia Fábrega, Pepe Yunta, Quique Pérez, Rafa Vall i Sandra Ortiz, i els tabaleters Cristian Garcia, Daniel Gómez, Gaby Ramon, Jorge Sangüesa, José Manuel Marín, Manolo Ferreres, Manuel Vicente, Miguel Ángel Guillamón, Raúl Antolí, Rubén Llansola, Toni Agramunt, Toni Ibáñez, Toni Selma y el col·laborador Juan Manuel Queral. Que la música continue sonant. Per molts anys.”

40 anys de compromís amb la dolçaina, el tabalet, la cultura i les tradicions. Que de ben segur seguiran…

Miguel Angel Mulet i Taló

Membre de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló

I Membre de l´Institut d´Etnografia i Cultura Popular de Castelló

A Castelló de la Plana, Tardor de 2022

NOMENAMENT

La passada nit del 23 de juliol de 2022, els portalers, ens vam reunir un any més per a

donar la benvinguda a un nou cicle fester, el de la Magdalena 2023, amb l’acte de nomenament de les nostres madrines Alba Bollado i Aileen Fernández.

Els salons de l’hotel “Orange” de Benicàssim, es vanvomplir de membres de la comissió, familiars i amics del Portal de l’Om que no volien perdre’s la cita i és que després de 3 anys els portalers vam viure una nit plena d’emocions i nervis, on les nostres estimades madrines per fi podien dir que ja el dia és arribat del seu nomenament.

IRIS GONZALEZ MILÁ

L’acte va començar amb la primera sorpresa de la nit, Graci Rodriguez, que va emocionar a les protagonistes quan van veure que era la presentadora del nomenament, pel vincle tan especial que uneix a les seues famílies.

Diuen que tots els contes tenen un principi i un final, i el de la Magdalena 2022 ja estava arribant al seu, és per aquest motiu que les primeres a pujar a l’escenari van ser les màximes representants de la Magdalena 2020-2022 Adela Archilés i Lledó Vicent, acompanyades pel president de la comissió 2015-2022 Raúl Collazos. Abans d’acomiadar-se de tota la comissió del Portal de l’Om i donar les gràcies per aquests 3 anys tan difícils i a la vegada tan especials, van rebre de mans del president Raúl un detall floral.

Enguany i de manera excepcional, també acomiadàvem al que fins ara havia sigut el nostre president, és per aquest motiu que Raúl Collazos també va voler dirigir-se a tota la comissió per agrair i recordar els seus 8 anys com a capità del Portal de l’Om, on els presents no van poder evitar emocionar-se amb les seues estimades paraules.

Una vegada acabats els acomiadaments, era el torn de les protagonistes de la nit, que acompanyades pel recentment nomenat president Fernando Sos, van pujar a l'escenari amb molts nervis i emoció. I amb la solemnitat que l’acte es mereix, el secretari del Portal de l’Om, Jaume Beltrán, va llegir l’acta de nomenament, que acredita a Alba i Aileen com les màximes representants dels portalers per a la pròxima edició magdalenera 2023.

Abans que les màximes representants de la passada edició magdalenera feren el relleu d’insígnies a les ara recentment nomenades, Alba i Aileen van rebre de mans del president Fernando un pergamí i un detall floral. Al mateix torn, Raúl també va imposar a Fernando la insígnia d’or que l’acredita com a president de la nostra comissió

Arriba el moment més esperat de la nit, les nostres radiants madrines es queden a soles en l’escenari, això significa que ja ha arribat el moment de dirigir unes paraules a tota la seua comissió. Un discurs ple de sentiments, emoció, però sobretot d’orgull perquè “sí, elles són les madrines de la 8”. Fernando també va voler dirigir-se a tots els presents per animar-los a continuar lluitant i treballant per les nostres festes.

Per acabar l’acte les madrines van rebre un detall de part de tota la comissió del Portal de l’Om de mans de les nostres madrines d’honor i president infantil d’honor; Carla Collazos, Carla Ibañez i Gerard Llorens.

Una vegada acabades les fotografies protocol·làries, les amfitriones de la nit ens vam convidar a una gran vetlada plena de música i balls. Enhorabona, Alba i Aileen , el tren del Portal de l’Om ja inicia el camí cap a la Magdalena 2023, gaudiu al màxim el viatge, perquè “sí, ja sou les madrines de la 8”.

PRESENTACIÓ

La gaiata dels PIKOLINOS

“Senyores i senyors, benvinguts a Venècia…benvinguts a la ciutat

“Senyores i senyors, benvinguts a Venècia…benvinguts a la ciutat flotant,… benvinguts a la ciutat de l'amor i… sobretot, benvinguts a flotant,… benvinguts a la ciutat de l'amor i… sobretot, benvinguts a compartir amb nosaltres una de les llegendes més famoses d'aquesta compartir amb nosaltres una de les llegendes més famoses d'aquesta fantàstica i màgica vila. Conta eixa llegenda, que data del segle XV, que la fantàstica i màgica vila. Conta eixa llegenda, que data del segle XV, que la nit del dia anterior a la celebració del seu famós carnestoltes recorre els nit del dia anterior a la celebració del seu famós carnestoltes recorre els seus bells canals i carrers un personatge mitològic: seus bells canals i carrers un personatge mitològic: "l´ARLEQUINO "l´ARLEQUINO PIKOLINO”. Aquest ésser, que només pot ser vist en la foscor de la PIKOLINO”. Aquest ésser, que només pot ser vist en la foscor de la vespra de la gran celebració del carnestoltes, té el poder de concedir un vespra de la gran celebració del carnestoltes, té el poder de concedir un desig a tot aquell que tinga la sort de creuar-se en el seu camí pels carrers desig a tot aquell que tinga la sort de creuar-se en el seu camí pels carrers venecians…benvinguts a participar d'aquesta màgica llegenda,… venecians…benvinguts a participar d'aquesta màgica llegenda,… benvinguts a Venècia”. benvinguts a Venècia”.

Així rebia el passat 26 de novembre, la Gaiata 8 al públic congregat al Palau de la Festa per a compartir amb nosaltres la presentació de la comissió per a les pròximes festes de la Magdalena 2023. Una invitació a submergir-se en una màgica llegenda de la ciutat dels canals que es va reproduir sobre l'escenari del recinte municipal d'una forma espectacular, presidint el conegut "Pont de Rialto” el decorat que, una vegada més, va sorprendre i va complir amb l'objectiu de traslladar als presents a la temàtica sobre la qual enguany dedicàrem la nostra presentació: Venècia.

L'argument es basava en la cerca d'un mercader, procedent de Castelló, amb alguns defectes físics que pretenia corregir trobant al "Arlequín Pikolino", un ésser màgic capaç de concedir un desig si es tenia la fortuna de trobar-lo l'únic dia de l'any que eixia a la llum, la vespra de la celebració del carnestoltes. El mercader troba a "Pikolino" i aquest accedeix a concedir-li el seu desig de corregir les seues imperfeccions, però....la cosa no va resultar com s'esperava, perquè el nostre màgic arlequí, interpretat magistralment per l'actor castellonenc Rafa Lloret Porcar, utilitzava uns mètodes poc ortodoxos per a concedir els desitjos del mercader; d'aquesta manera el relat es convertiria en una divertida comèdia on se succeïen els moments còmics i divertits que van delectar al públic.

PERE MONTAÑES GUINOT

La part protocol·lària va ser iniciada amb la pujada dels nostres portaestendards i col·laboradores, a les quals van seguir els representants de la nostra comissió infantil que il·luminaven el nostre escenari amb l'alegria i espontaneïtat característiques d'aquestes xicotetes gaiateres i gaiaters que ens permeten tindre assegurat el futur de les nostres festes. Després d'ells, i disposada a coronar la nostra màgica Venècia amb la seua presència, va ser anunciada l'arribada de la nostra Madrina Infantil per a les Festes de la Magdalena 2023, Aileen Fernández Pascual, que amb desbordant il·lusió, arribava a l'escenari culminant l'anhelat i tan esperat moment en el qual el nostre President, Fernando Sos García, li oferia una reproducció de la banda blanca que l'acredita com a màxima representant infantil dels “portalers”.

Després d'aquest emocionant moment de la nit, de nou els nostres peculiars personatges, el mercader i l'arlequí, continuaven amenitzant l'acte que a més es va veure ressaltat de manera espectacular amb la participació del ballet "Art Blanc" i les magnífiques coreografies de l'agrupació formada per diferents membres de les comissions de sector que sota la direcció d'Iris González i Andrea Monrroig van sorprendre el públic present, i que van donar pas a una nova part protocol·lària on agafaven el protagonisme les diferents dames i acompanyants de la comissió adulta que, per parelles, accedien a l'escenari, omplint de joventut i compromís amb la festa el Palau.

I ja, amb l'escena completa, només faltava que els ulls d'una emocionada Madrina, acabaren per il·luminar i fer brillar amb tota la seua esplendor el nostre retaule. Així va ser com Alba Bollado Segura, acompanyada pel nostre President, encaminava el corredor del Palau i regnava sobre l'escenari en el moment en què li era oferida la reproducció de la banda que l'acredita com a màxima representant de la nostra comissió per a la Magdalena 2023.

Després, Alba ocuparia el tron que comparteix junt Aileen i les dues encara emocionades del moment viscut, que es va veure acrescut per la sorpresa de les dues persones que els van fer arribar les bandes que els van ser oferides per Fernando Sos. En el cas de la nostra Madrina Infantil, el seu gran amic Àlex Colomer Terol, i en el cas d'Alba per part del seu entranyable avi Jesús Bollado Torns; complint així l'objectiu de la nostra comissió d'oferir una nit plena de moments màgics i inoblidables per a les nostres benvolgudes representants.

L'arribada de diferents entitats que van fer galania a les nostres Madrines en forma d'ofrena, van portar fins a l'escenari associacions molt vinculades a elles i a la nostra comissió, entre d´altres el Centre Aragonés de Castelló, la Falla "Pesat i Fet" de Borriana i la Falla "Bisbe Jaume Pérez-Lluïs Oliag" de València.

Aquestes i altres moltes ofrenes van donar pas al nomenament de "Portaler de l´Any": la “Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló”, que de mà del seu President Pepe Almela van recollir el pergamí acreditatiu amb el qual la Gaiata 8 reconeix la seua trajectòria i treball en les nostres festes fundacionals.

Però no acaben ací les emocions de la nit, dins d'aquest conte arribava un moment especialment màgic, el del reconeixement a la persona que durant aquests últims vuit anys ha presidit la nostra comissió, Raúl Collazos Martín, que el mes de maig passat passava el seu relleu al nostre actual President i al qual la nostra gaiata va voler agrair i reconèixer la devoció, dedicació i afecte amb el qual ha dirigit la nostra associació durant la seua brillant presidència del "Portal de l´Om". Van ser les Madrines, Madrines i Presidents Infantils dels anys compresos entre 2015 i 2022 les i els encarregats d'oferir aquest reconeixement en nom de tots els portalers.

De nou el protocol es veia interromput per un número musical, en aquesta ocasió el que van interpretar magistralment els alumnes de percussió del Conservatori de Música “San José de Calasanz” de Castelló. D ´aquesta manera, la nostra presentació arribava a la fi, no sense abans desfer l'encant del nostre escenari amb la baixada dels representants infantils i majors de la nostra comissió; un descens que va ser especialment emotiu per a Lledó Vicent Aparisi i Adela Archilés Segarra, Madrina i Madrina Infantil de les Festes 2020-2022 i que en el seu comiat van recollir el gran aplaudiment que el públic del Palau els va oferir en consideració al seu magnífic exercici com a Madrines que han realitzat en uns anys tan especials i difícils per a les nostres festes.

Ja amb l'escenari pràcticament buit, de nou, els nostres actors introduïen l'últim número de la nit, un espectacle creat exclusivament per a les nostres Madrines, i en el qual de manera grandiosa es va recrear la celebració del Carnestoltes de Venècia, amb el qual concloïa la presentació de la Gaiata 8 per a les Festes de la Magdalena 2023. Després d'aquest culminant final, ja només faltava acomiadar a Aileen i Alba. El rostre emocionat de les dues omplia d'orgull i satisfacció a la nostra comissió, al saber que havíem complit amb el nostre objectiu de fer feliç a les nostres Madrines, que acompanyades pel nostre President abandonaven l'escenari per a gaudir la resta de la vetlada amb una gran festa acompanyades per familiars i amics.

I després d'aquest breu resum del que vam viure aqueixa màgica nit, es preguntaran perquè el títol d'aquest article és: La Gaiata dels “PIKOLINOS”. Molt senzill, perquè recordant al mitològic personatge del "Arlequín Pikolino" que va argumentar la nostra presentació d'enguany, i que era capaç d'aconseguir desitjos impossibles, hem volgut crear un paral·lelisme i fer un reconeixement a totes i tots aqueixos "Pikolinos" que conformen la nostra comissió. Aqueixes i aqueixos "arlequins" que de manera altruista han estat treballant perquè aquesta gran presentació fora una realitat. Els que han sigut capaços de transformar amb fusta, suro, cartó i pintura al nostre Palau en una Venècia de somni; a aqueix equip de "Matadero" que mai veu res impossible, i que si se li demana que una góndola ha d'aparéixer navegant pel corredor del Palau, mai diu que no és viable, et contesta que quantes vols...sou un gran, gran equip,...gràcies.

Al grup de bojos de l'equip de Presentació,… què no se'ls ocorrerà a ells per a fer de cada presentació un gran espectacle?. Com no, al grup de guionistes que cada any se les enginyen per a sorprendre i mantindre l'atenció del públic, combinant el protocol amb l'espectacle.

Continuem amb més "arlequins" màgics,...totes aqueixes que cada diumenge entreguen la seua presència en el Cau disposades a fer el que faça falta: “detallets” per a les taules, preparar el vestuari, pintar, escatar,....les vostres màgiques mans són imprescindibles per a poder fer una gran presentació.

A l'equip de protocol, que mai es veu, però fonamental perquè cada taula i cadira dels convidats, cada banda, cada ram, cada pergamí, cada detall…estiga en el moment just on ha d'estar; un equip que com "Pikolino", sempre està en l'ombra, però amb el qual sempre pots comptar; igual que amb l'arlequí que dissenya el díptic de la nostra presentación: Abel León, moltes gràcies.

I en aquest apartat de reconeixements, no podem oblidar-nos de tots aqueixos "Pikolinos" que sense formar part de la nostra comissió sempre estan disposats a ajudarnos i col·laborar com si foren uns "portalers" mes. La màgia de la llum és possible gràcies a la professionalitat de Tuix&Ros. El transport del nostre escenari, gràcies a la gentilesa de Paco Torres. La nostra música va ser possible gràcies a Alberto Vilarroig i a la magnífica actuació dels alumnes del Conservatori “San José de Calasanz”.

Un arlequí especial, perquè ja fa molts anys que posa la nostra “veu en off” i perquè a més és “Portaler de l´any", el nostre amic Enrique Palazón.

A totes, a tots,...moltes, moltes gràcies per la vostra col·laboració, moltes gràcies pel vostre treball, perquè amb arlequins màgics com vosaltres, les nostres presentacions, les nostres festes i la nostra ciutat, són especials,...són grans.

Ara, des de la satisfacció del treball ben fet, els nostres arlequins poden descansar orgullosos de la presentació que van oferir a les nostres Madrines, comissionats i veïns de Castelló, però prompte hauran de tornar a posar en marxa la seua màgia per a escriure un nou conte, una nova llegenda,...per a continuar escrivint la història de la nostra Gaiata, amb la presentació de la comissió per a la Magdalena 2024...com sempre diem els "Pikolinos": a l'any que ve més… i millor!!!.

TotFestal´Any

Magdalena!

MAGDALENA VITOL

Fantasía del Xef

Manolo Rodrigo Gálvez

La llegenda dels Drags

Alfredo Javier Vicent Santolaria

Setmana SetmanadeFestes deFestes

CD CASTELLÓN, CENT ANYS DE FUTBOL

CD CASTELLÓN, CENT ANYS DE FUTBOL

I FESTA A CASTELLÓ I FESTA A CASTELLÓ

CD Castellón, cent anys de futbol i festa a Castelló

Joan Josep Trilles i Font Llicenciat en Humanitats UJI

Just en la setmana que comence el meu article sobre el CD Castellón i la festa, no podia oblidar el gran esdeveniment de la final de la Copa del Rei de la temporada 72/73, que vam jugar al Vicente Calderón el 28 de juny de 1973. Tot Castelló va anar a Madrid a donar suport al seu equip, però vam perdre davant l'Athletic Club de Bilbao per 2 a 0. Vull recordar que a l'equip basc jugava Txetxu Rojo, llegenda de l'Athletic de Bilbao, del qual guardava a casa dels pares un pòster del diari esportiu As. Just el passat Nadal ens ha deixat aquest magnífic esquerrà bilbaí. Però passem pàgina.

Parlar de futbol a Castelló és parlar del CD Castellón, tots de menuts hem jugat en algun equip, però el nostre referent sempre ha estat el club albinegre.

Qui no ha acompanyat el pare a veure'l jugar a Castàlia? Recordem que és un club que ha complit ja cent anys i forma part dels equips de futbol centenaris del nostre país i, com no, de la història de la nostra ciutat.

Recorde en el meu pas per les Escoles Pies, amb les mestres María Teresa i Encarna, l'any 1965, amb sols set anys, el partit que vam jugar al camp de Castàlia, tots ben equipats amb la samarreta de ratlles negres i blanques i el pantaló negre, en un camp reduït, ajustat amb porteries menudes. Va ser una gran festa, estàvem xafant l'herba del Castàlia a l'ombra de la torre Marató.

Rememorant el vell Castàlia, recorde anar al camp amb mon pare, al futbol en la temporada 1972/1973, concretament un 8 d'abril i com li vam guanyar al FC Barcelona 4-0, amb un equip de llegenda, amb Corral, Figueirido, Cela, Babiloni, Ferrer, Cayuela, Tonín, Del Bosque (Ortuño), Manolo Clares (Leandro), Planelles i Félix. L'equip de Lucien Muller va poder amb el líder de Rinus Michels, que jugà amb Reina, Rifé, Torres, De la Cruz, Cortés, Laredo, Martí Filosia, Zabalza Asensi, Juanito i Cos. Cal recordar un precedent de la temporada 46/47, quan el CD Castellón de Balsa també va guanyar el 41 al FC Barcelona de Samitier, amb gols de Pastor, Basilio i dos de Balaguer, sent Escolà el que marcà el gol blaugrana.

I la millor experiència, com he esmentat a l'inici, la final de la Copa del Rei a Madrid davant l'Athletic Club de Bilbao, que tot i que vam perdre, va ser una gran festa. I com no, la festa del 25é aniversari del Fore-ut, amb un partit al Castàlia.

Però parlem de futbol, del nostre equip. El març de 1906 un equip denominat Castellón, que vestia camisa i pantalons blancs, va ser ja una realitat ja que, amb motiu de les festes de la Magdalena, es va concertar un encontre enfront del Valencia CF, el primitiu representant del Cap i Casal, partit del qual es desconeix el resultat, però que, pel que sembla, va deixar grat record en les hosts valencianes segons la rebuda i el tracte oferit.

Conten les cròniques del crític esportiu Vidi (pseudònim de Jaime Nos Ruiz), que va ser l'any 1911 quan apareix el futbol a la nostra ciutat. Trobem un equip anomenat Deportivo, organitzat per Eduardo Viciano, i després es funda l’Sport Club Castalia. Així doncs, es va crear una bona rivalitat que va reafirmar l'afició per aquest esport a Castelló.

Fou el Castàlia el qui va consolidar-se i es condicionà, l'any 1918, el camp de la carretera de València, on també va jugar el Cervantes Foot-ball Club, equip fonamental en la creació del Club Deportivo Castellón, on posteriorment es construí el Sequiol, inaugurat el 3 de novembre de 1923, que abans fou el Campo de la Cultural Deportiva, el qual, dona nom a la Gaiata 19 “La Cultural”.

L'any 1919, el futbol a Castelló estava de moda, a banda del Deportivo i el Castalia, van nàixer el Regional, l'Obelisco, el Ribalta i l'esmentat Cervantes dins de la Federació Regional Valenciana. Aquest darrer equip fou la llavor que germinà amb el naixement de l'equip que porta el nom de la ciutat a partir de 1922, ara fa cent anys, un 20 de juliol. La Junta General de la Sociedad Deportiva Cervantes en assemblea va decidir per 46 vots a favor i 34 en contra, passar a ser el Castellón Foot-ball Club (Castellón Fútbol Club) i tot seguit el Club Deportivo Castellón.

Però són molts els especialistes esportius que ens han fet gaudir, durant aquest any de celebració, de la història d'aquests cent anys, els quals han sigut per als castellonencs un espill on mirar-se. Com que som gent de festa, anem a analitzar la influència que aquest club, que aquest esport, ha tingut en les Festes de la Magdalena. Veurem cartells, entrades, programes de festes, anècdotes sentides referides a la festa... Anem per feina.

Conta l'amic José María Arquimbau Montolío, en el seu llibre Libro de platino del CD Castellón, publicat pel diari Levante de Castellón l'any 1998, que fou a partir del rellançament de les festes de 1945, quan els esports mai estaran absents en els programes de festes. El futbol començarà a estar present en la setmana de festes a l'estadi Castàlia, inaugurat el 19 de març de 1943. Eixa temporada, en la celebració de Las Fiestas de la Liberación, el CD Castellón jugà encara al Sequiol davant el Sabadell CF, abans de la traca final de festes. El Castàlia era utilitzat per a altres esdeveniments esportius. Ens recorda Arquimbau que participà entre altres esdeveniments festius: el maig de l'any 1924 en els actes de la Coronació de la Patrona de Castelló, la Mare de Déu del Lledó amb un partit de futbol. i en el VII Centenari de la Fundació de la Ciutat 1252-1952.

El CD Castellón va guanyar: set lligues de Tercera Divisió, temporades 1929/30, 1952/53, 1963/64, 1964/65, 1965/66, 1968/69 i 2014/15; dues lligues de Segona Divisió B, temporades 2002/03 i 2019/20; tres lligues de Segona Divisió, temporades 1940/41, 1980/81 i 1988/89, i la Copa de la Lliga de Segona Divisió, l'any 1984. Hem de remarcar que l'equip albinegre va jugar onze temporades en primera divisió, temporades: de 1941/42 a 1946/47; 1972/72 i 1973/74; 19814/82; i 1989/90 i 1990/91. En la temporada actual 2022/23 juga en la Primera Divisió RFEF, és el tercer nivell del sistema de lligues de futbol d'Espanya.

Anem a veure els diferents partits que es van jugar dins de la setmana de festes: en 1919, en un intent de rellançar la festa, es jugà un partit de football, entre un equip de Castelló i el Gimnástico -campió de València-, en què van guanyar els de casa per 3-2; en 1936 tornen a jugar el València i l'Athletic Castellón; conta Arquimbau que a partir de 1943, es passa el partit del diumenge al dissabte de festes, diumenge de vesprada o dilluns de matí, per no coincidir en els actes pròpiament festius; eixe any, el dissabte 27 de març van empatar amb l'Athletic Aviaciónactual Atlético de Madrid- amb els llegendaris, Santacatalina, Guillén, Santolaria i Basilio, entre d’altres; el darrer diumenge de festes de 1945 es jugà un partit oficial al camp del Sequiol; en 1946, però, no van poder evitar jugar el mateix dia de la Magdalena i van empatar amb el Barcelona, partit en què va marcar Basilio.

Celebrant els vint-i-cinc anys d'existència: el dilluns 10 de març de 1947 jugà davant el RC Celta de Vigo; el dilluns 1 de març de 1948 ho va fer davant el Real Murcia; el 19 de març, darrer diumenge de festes, dia de Sant Josep, un partit al Sequiol; el darrer diumenge de festes, el 19 de març de 1950, també partit al Sequiol; el 4 de març de 1951, dia de la Magdalena Vítol, al Sequiol; en 1953, dins del programa de festes, es jugà un partit homenatge a l'àrbitre castellonenc

A. Boronat i al president valencianista Luis Casanova, entre el Castelló i el València, partit en què va guanyar aquest per 0-3, a banda el dilluns 9 de març, abans del Pregó Infantil, jugaren el Campionat Nacional de lliga davant l'Alicante CF; en el Magdalena Vítol de 1954 jugà davant la Balonpédica Linense en segona divisió; en 1955, un altre partit amistós amb el València per a treure fons per pagar el camp del Sequiol, jugant en el Castelló l'internacional bilbaí Zarra; el dilluns 5 de març de 1956, partit entre Viejas Glorias de Cataluña y Castellón, i el diumenge 11, partit de lliga de la segona divisió davant el Jaén; en 1957, un altre partit amistós davant el València, homenatge a Vicente Hernández, el valencianet, en què va guanyar el Castelló 2-1 amb gols de Serrano i Trilles; el dissabte 19 de març de 1960, partit al Castàlia; el dimecres 8 de març de 1961, al Castàlia, partit de Veteranos del C.D. Castellón y otra famosa agrupación de veteranos; el diumenge 24 de març, partit oficial de futbol de tercera divisió, entre el CD Castellón i l'Acero, del Port de Sagunt, en l'estadi Castàlia; en 1964, un partit amistós davant el Barcelona en què van empatar a dos amb gols dels albinegres Villapún i Pannet, i els blaugranes Vidal i Zaldúa; el diumenge de la Magdalena de 1965, estant el Castelló en tercera divisió, jugà davant l'UD Alzira; en 1966, seguint en tercera, el dissabte del Pregó jugà davant el CD Onda; el 5 de març de 1967, darrer diumenge de festes, jugà un partit de Segona Divisió davant l'Algeciras; el dissabte 16 de març de 1968, dissabte del Pregó, partit de Segona Divisió davant l'Hércules CF d'Alacant; en les festes de 1969, al Castàlia un partit amistós amb el Real Madrid, on jugava el castellonenc Pascual Babiloni; el dissabte 20 de març de 1971, partit de lliga de Segona Divisió davant el San Andrés, i el diumenge 12 de març de 1972 darrer dia de festes, partit de Segona Divisió davant el Ferrol CF.

Complits els cinquanta anys seguim: el dissabte 20 de març de 1974, partit de futbol, campionat de lliga, Segona Divisió entre el CD Castellón i el San Andrés; el diumenge 21 de març de 1976, dia de la Magdalena, partit davant el Málaga CF; també el dia de la Romeria, el diumenge 13 de març de 1977, partit davant el Recreativo de Huelva; en les festes de la Magdalena de 1978 jugà davant el Málaga CF; el dissabte 17 de març de 1978, dia del Pregó, partit davant el Real Murcia; en 1981 jugà davant el Barakaldo, en l'ascens a la primera divisió, en festes va debutar Draganic, sense el qual no haguérem pujat; el dissabte 13 de març de 1982, després del Pregó, partit de la lliga de Primera Divisió davant el València CF, en què "uns borratxos" li van donar la punteta al president Antonio Sales, ja que després de perdre per 1-4, alguns aficionats van saltar a la pista d'atletisme i van demanar la dimissió del millor president en la història del Castelló; el dia de la Magdalena de 1983, Castàlia es va omplir en el partit que guanyà davant el Jerez per 2-0.

El Castelló sempre ha intentat que no coincidiren bous i futbol a les festes, aquesta temporada, però, hi va haver vaga de subalterns i el club va aprofitar per a posar el partit diumenge i convidar a les comissions de sector;

en 1984 es va fondre una torreta de llum, concretament la de preferència, però l'arbitre, Lage Sánchez va optar perquè continuara el partit, hui en dia impossible d'admetre; en 1987, partit de Magdalena disputat en dimecres en el Javier Marquina per estar el Nou Castàlia en construcció, victòria albinegra per 1-0; en 1990, en Primera Divisió, el dia de Magdalena Vítol, davant el València, fa la treta d'honor la regina de les festes, Adriana Font Beser, amb el camp de gom a gom; en 1991, partit en Magdalena Vítol davant el Real Valladolid, amb el resultat 4-2, el nigerià Nduka Ugbade va fer un gol que encara es recorda a les tertúlies; l'any 1995 perderen en Segona B davant l'Elche CF per 01, i va debutar Roberto Gil com a entrenador; en 1996, el dissabte del Pregó va guanyar el València B per 2-0, partit en què va debutar com a entrenador Pegueroles; en 1997, seguint en Segona B va perdre per 0-2 davant el Gandía CF, sent el darrer partit de Causanilles com a entrenador.

Entrem en els darrers vint-i-cinc anys d'existència: en la temporada 97/98, va jugar el divendres del Pregó, partit en què va perdre davant del Barcelona B per 0-3, jugaven, entre d’altres, Mario Rosa, Xavi, Puyol, Caballero, Molist i Gabri; en la Magdalena de 1998 va jugar el darrer divendres i guanyà al Novelda CF per 2-1; en 1999 jugà i empatà el dissabte de Pregó davant la Gramanet; l'any 2000, també en dissabte del Pregó guanyà 1-0 al Terrassa; l'any 2001, jugà el darrer dissabte de festes i empatà a zero davant el Mallorca B; seguint en la Segona B, l'any 2002 va jugar també el darrer dissabte davant el CD Toledo, partit on va perdre i un aficionat de Gol Sud va saltar al camp per agredir al porter visitant; l'any 2003, el dissabte del Pregó guanyà a la Gramanet per 3-1; en 2004 i 2005, en dissabte del Pregó va empatar a zero davant l’Alicante; l'any 2006, ja en Segona A, jugà el diumenge de Magdalena Vítol i va guanyar a l'Eibar per 2-0, el japonés Kenji Fukuda va fer un gol amb els ulls tancats.

L'any 2007, el diumenge de la Magdalena, contra l'UD Salamanca per 1-2; l'any 2008, el dissabte del Pregó, empatà a zero davant el Sevilla Atlético; en 2009, dissabte del Pregó empatà a zero amb el Rayo Vallecano, el Castelló va jugar amb la segona equipació tota blava, afegint-se a la festa, per ser el dia de la província, la samarreta impresa amb el nom de tots els pobles de la província; l'any 2010, jugà dos partits de lliga, el dissabte del Pregó, en què va empatar a un davant el Real Unión i el darrer dissabte va perdre 0-1 davant el Girona CF, aquesta temporada baixà a Segona B; en 2011 jugà el dissabte del Pregó i va empatar a zero davant l'Alzira, any de la inauguració del monument de la rotonda de l'Afició, sense cap autoritat, i de la baixada a Tercera; ja en Tercera Divisió, en 2012, el dissabte del Pregó, guanyà a l'Alicante per 2-1 sense cap autoritat a la llotja, que estava buida; en 2013, el dissabte del Pregó guanyà al Torrevieja per 3-0, el famós aficionat Ernesto Bonet, el Buitre, va faltar eixa setmana i se li va retre un sentit homenatge.

l'any 2014 va jugar el darrer dissabte de festes i empatà a zero davant l'Utiel; en 2015 va jugar el divendres, vespra de festa, i va empatar a zero davant el Torrevieja, el CD Castelló va vestir la segona equipació amb els colors de la senyera en homenatge a les festes; també en 2016 jugà el divendres abans de festes contra el Muro, al qual va guanyar per 5-1; el mateix en 2017, en Tercera, contra l'Almassora per 4-0; l'any 2018, el grup VI de Tercera estava format per vint-i-un equips i cada setmana descansava un, aquesta jornada va descansar el Castelló, però el dia de la Magdalena Vítol van anar tres mil aficionats al camp del Llevant per a veure’ls jugar contra el filial granota: 1-1; l'any 2019, ja en Segona Divisió B, jugà el dissabte del Pregó, partit en què va perdre davant l'Hércules CF per 1-2 amb un ambient molt enrarit contra l’equip herculà, massa nervis i massa violència gratuïta; la temporada 2019/2020 no hi va haver partit per estar la competició suspesa per la pandèmia, el Castelló anava líder i com que es va donar com a finalitzada la competició, va ser declarat campió, jugà la promoció i va ascendir a Segona A, i per acabar, l'any 2021, el darrer dissabte de festes, guanyà contra el Sabadell per 21 en un partit públic per motius de la COVID-19, els jugadors albinegres van lluir braçalet verd amb motiu de les festes.

Pel que fa a trofeus, en l'entrada al nou mil·lenni comencen a celebrar-se el Trofeu Festes de la Magdalena, alguns fora de festes, i trobem que el Castelló juga: el 21 de març de 2001, I Trofeo Fiestas de la Magdalena, en què empata 2-2 davant l'Espanyol; el 3 de març de 2002, II Trofeo en què perd 0-3 davant l'Elx; el 26 de març de 2003, III Trofeo, en què guanya 3-2 al València; el 16 de març de 2004, IV Trofeo, en què empata 1-1 amb el Cadis, però guanya el Castelló en els penals; el 20 d'abril de 2005, V Trofeo, en què empata 1-1 amb el Real Zaragoza, però guanyen els de casa en els penals; el 20 d'agost de 2006, VI Trofeo, en què perd 0-2 davant el Múrcia; l’11 d'agost de 2007, VII Trofeo, en què guanya 2-1 davant el Levante, i el 17 d'agost de 2008, VIII Trofeo, en què perd 1-3 contra el Mallorca.

L'any 2022 que hem celebrat el centenari, en mode de festa cal recordar: el dissabte 29 de gener li van ficar a Tombatossals una monumental bufanda albinegra; el 17 de març va rebre la distinció de “Gaiater de l'any”, un reconeixement que cada any atorga la Gestora de Gaiates a alguna persona o entitat de rellevància a la ciutat o que ha treballat de forma compromesa per les festes de la Magdalena, en el cas del CD Castellón, pel seu centenari; el 27 de març al Pregó Infantil, el CD Castellón i la Fundació Albinegra van participar amb una carrossa plena d'albinegrisme; la mascletà va tenir una flaire albinegre, així com algunes actuacions que es realitzaren amb la Federació de Colles o el Rei Barbut; el 14 de maig la Colla del Rei Barbut va retre homenatge al Club amb la presència de futbolistes que van defensar la samarreta del CD Castellón en la seua època daurada; trist partit de lliga en Castàlia, el primer dissabte de Magdalena, el 19 de març a les 17 hores davant l’RB Linense, en què va perdre per 0-2; trofeu Festes de la Magdalena de Castelló; el Dia de les Penyes i Colles es va celebrar el 29 de maig

De la mateixa manera, el cap del Consell, Ximo Puig, lliurà la Distinció de la Generalitat als clubs de futbol Hércules Club de Futbol, Club Deportivo Castellón i Elche Club de Futbol, en reconeixement de la seua trajectòria que aconsegueix cent anys de vida. També van rebre la distinció els periodistes que han contribuït al desenvolupament d'uns mitjans de comunicació al servei d'una societat lliure i democràtica, entre ells, l'amic José María Arquimbau; la gravadora i galerista Pilar Dolz, i la dissenyadora Dolores Cortés.

Per acabar, vull recordar una fita ben festiva per als aficionats orelluts, centrada en el darrer ascens a la Segona Divisió del Castelló, el vi Alvinegre, embolicat amb els colors del seu escut. Un vi negre fet a mesura per als més de catorze mil abonats del CD Castellón, fruit de la unió del club de futbol i la Bodega Les Useres, un dels cellers més reconeguts de la província amb seixanta anys d'història. El vi va sorgir amb la clara intenció del club d'aconseguir una línia de productes que enfortiren el sentiment de permanència i d'identitat amb la seua terra. Declara Vicent Bellés, que fou gerent del celler “Volíem elaborar un vi a l'altura de l'afició del Castelló, que és de primera. La passió per aquests colors es viu molt més enllà de la capital de la Plana, ja que un gran percentatge dels abonats del club és dels pobles de l'interior de la província”.

El CD Castellón ha estat ben present en totes les fites festeres, sobretot en Magdalena, sempre ha sigut una cita obligada en festes per a tots els aficionats. Sols desitge que ben aviat torne a la Primera Divisió, al so de la dolçaina i el tabal, recordant a Xamberga i Illescas, els Dolçainers del Grau, lloc que li pertoca.

Pam, pam, ollerut!!!

Articles Articles

Dibuixants

Pintors

Floristes

Firaires

Forners

Gastronomia

L’artista Sales Boli i el pergamí del Pregó

Enrique Segarra Segarra

La pintura magdalenera

Antonio José Gascó Sidro

La festa tocada per les flors

Xelo Pastor

Els venedors de globets i els firaires

Jordi Querol

Els menjars de Quaresma als nostres forns

Joan Miravete Sebastiá

Menjar de romer: les figues

albardaes

Enrique Segarra Segarra

Anecdotari del Dolçainers de Castelló

Quiquet de Castàlia

Un diàleg imaginari entre Àngel

Baldayo i Pepe Nebot Peñarroja

Manuel Carceller

Vestir-se a l'antiga en festes

Imma Puig i Paquita Roca

De sol a sol: la tasca de les perruqueres en festes

Lidón Barberá Jordán

Els fotògrafs professionals en les festes de la Magdalena

Enrique Segarra Segarra

Ismael Palacio, primer càmera que va divulgar les festes de la Magdalena

Quiquet de Castàlia

Una crònica dels cronistes

Raúl Pascual

Dolçainers

Pirotècnics

Indumentària

Perruqueres

Fotògrafs

Càmeres

Periodistes

Dibuixants

L’ARTISTA SALES BOLI I EL PERGAMÍ DEL PREGÓ

El 1948 la Junta Central de Festes va atorgar la insígnia d’or a Manuel Segarra Ribés, mon pare, i a don José Miazza Bueso, el primer president de l’entitat. A més mon pare va rebre este bellíssim pergamí, un dels millors dibuixats per Lluís Sales Boli, va ser ofrenat per la Junta Central de Festes de la Magdalena a Manuel Segarra Ribes al març del 1948. Amb el temps el pergamí s’ha transformat en el testimoni més palés de la paternitat de la cavalcada del Pregó. No hi tindria més força la més perfecta de les actes notarials. Així queda manifestat en el text, avalat per les signatures de José Miazza Bueso, en l’últim any de presidència de la Junta Central, i de Manuel Sanz Blanco, en una de les poques ocasions en què no va ser cap de protocol i sí secretari. El text, en valencià, diu literalment:

Ofrena de la Junta Central de festes de la Madalena al gran castellonenc En Manuel Segarra i Ribés, que de tot cor i coradella ha sabut exaltar l’ànima del nostre poble en eixa cavalcada d’art, llum i bellesa que es coneix per la Cabalgata del Pregó, festa la més senyera i senyora de les festes marceres de la Madalena.

Déu faça per a honor i glòria del poble de Castelló que eixe cor glatixca per molts anys i que la llum de sa intel·ligència irise de multicolors belleses l’esperit de la terra. En Castelló, la capital de les terres de la Plana, festes de la Madalena de l’any 1948.

El president, José Miazza Bueso. El secretari, M. Sanz.

La inspiració i les hàbils mans de Sales Boli el van dur a miniaturitzar esta artística orla que recorda la tipologia d’un retaule, que ara descriurem, tot recorrent-la en el sentit de les agulles d’un rellotge.

Al cimal, presideix el pergamí l’escut de la ciutat de Castelló, un castell sobre les barres de Catalunya i Aragó. Dins la corona apareix el color verd en el vellut, en un to clar, i en les portes i finestres del castell, amb un to més fosc; és el color de Castelló de la Plana. A continuació, com baixant per un dels carrers del retaule, trobem els símbols del rotllo, el mocador, que és rosa amb punts blancs, i la canya verda, sobre volutes de diversos cromatismes, una de morada, una de blava, una de verda i una de roja; són el record de la Romeria de les Canyes.

Personatges del Tombatossals

Tot seguit hi apareixen els personatges mitològics creats per Josep Pascual Tirado, en la seua colossal obra Tombatossals, contalles de la terra, i recreats pel mateix Manuel Segarra Ribés en l’òpera La filla del rei Barbut, amb música de Matilde Salvador. Al pergamí, Sales Boli pinta el rei Barbut amb toga; la infantona Merilde vestida de rosa i amb corona; Josepa Maria; els fills del rei, els prínceps Casse i Tahor; el pastor que porta el voladoret amb la inscripció «març 1943. La Colla de Tombatossals»; Arrancapins, el noble Garxolí del Senillar, el gegantàs Tombatossals, amb vestit de setí, portant com un estendard la insígnia de la Junta Central i, finalment, Cagueme, portador d’una cartela a la mà, aprofitada per Sales Boli per a escriure:

«Este soc jo S.B.»

Escenes del Pregó

Davall, al costat d’un cavaller que du la senyera quatribarrada a l’escut ‒un castell sobre la senyera de les quatre barres roges sobre camp d’or‒ podem veure una altra voluta, de color groc, amb una fulla i flors de fantasia. I, ocupant la part inferior del pergamí, com si fora el bancal o predel·la d’un retaule, tenim un preciós recull d’escenes de la cavalcada del Pregó. Al fons veiem carrosses conegudes, dissenyades per Rafael Guallart, com la de l’escut amb els guerrers, del 1946, que va acompanyada per dos cavallers, l’un amb un clarí i l’altre amb la senyera de València amb la franja blava; al costat està la carrossa de la reina, justament la del 1948, on estan dibuixades només nou madrines; la carrossa de la barca, de 1947, amb un pirata de tripulant; i finalment un paller, i la façana d’un mas, que té a la teulada un gat curiós.

En el primer terme de la predel·la o base del pergamí, seguint el mateix ordre del rellotge, de dreta a esquerra, podem admirar una rondalla amb guitarres i bandúrria i una dona cantadora; una parella de xiquets agafats de la mà i amb una cistella de flors, i al darrere una parella típica; dos dones, l’una vestida de castellonera i l’altra de llauradora, que contemplen els castelloneros vestits de setí, portadors de la monumental cistella de flors del 1947; al seu costat, una parella típica amb el rètol «Oropesa», representant tots els pobles de la Plana; al costat, un guàrdia de camp i dos ramaders vestits amb saragüells, amb dos bous que tiren de la carrossa de la reina, molestats per un gos llebrer.

Vora la carrossa reial apareix el pregoner recitant el Pregó, muntat sobre el cavall. I a l’esquerra, en primer terme, una parella a peu amb una pica de flors liles; un castellonero amb el braç estés, fent el gest de recitar un text; una gropa amb el cavall revestit de roig, on l’home sosté una pica de tres pisos o nivells, amb flors de color rosa i groc; i al fons dues dones, muntades sobre ases, i un llaurador amb mocador al cap i jopetí rosa clar, faixa negra i saragüells, que representen l’escena de les partides del terme, que era típica del Pregó.

Com ascendint pel carrer del retaule, dins una voluta verda trobem la rècua de l’Alcora, famosa reata de muls carregats de pisa de la fàbrica del comte d’Aranda, que recorria Espanya distribuint esta ceràmica. Una bella alcorina mostrant un cànter acompanya l’escena. Al cos de damunt dins una nova voluta de color morat, que fa la funció d’una motllura, apareix l’escut de la província de Castelló, lleugerament alterat per fragments de tonalitat verda. Al pis superior trobem una figura masculina, un home típic del Maestrat, i finalment, un altre dels símbols de les festes de la Magdalena, la gaiata, el primer premi del 1947, del sector 10, l’autor de la qual va ser el mateix Lluís Sales Boli.

Pintors

LA PINTURA MAGDALENERA

La pintura magdalenera ha estat una referència en l’art costumista castellonenc i de fet encara ho continua sent, encara que la seua edat d’or va succeir a partir dels anys de la postguerra del 36-39. Sobretot, l’aparició oficialitzada de les festes de la Magdalena en 1945 va animar molts pintors i també aficionats a tractar els motius propis de la festa, tant en el gènere de la pintura de costums com en el paisatge. Aquells quadres tenien com a eix vertebrador l’ermita de la Magdalena, la simpàtica construcció al tossal del Castell Vell que va dur a terme el frare Antoni en 1451, aprofitant l’estructura d’un dels aljubs del quasi enderrocat Castell Vell.

L’ermita de la Magdalena està ubicada amb una certa exultació sobre un menut tossal, a l’entorn del qual creixen pinars i uns altres arbusts muntanyencs de la flora mediterrània, amb les tonalitats verdoses del bosquet que l’envolta. Sens dubte és una visió simpàtica que anima amb afecte pairal tots els castellonencs, que l’han convertida en una estimada icona territorial.

Tant és així que, com a tema pictòric pròpiament dit, ha motivat molt especialment els pintors de Castelló de la Plana, que s’han encaterinat de l’entorn, i l’han convertit en un model referencial del paisatge castellonero.

Difícilment trobarem cap pintor de la Plana que no englobe entre les seues obres el tema de l’ermita del pujolet i la seua pinada

La romeria de devoció a Santa Maria Magdalena, titular de l’edifici ermità, que s’ha estat celebrant des dels temps medievals de la pesta negra al segle XIV, va contribuir en gran manera a solidificar la iconicitat del paisatge.

Antonio José

Més de mig centenar de pintors locals i algun de forani s’han enquimerat amb el tema de la Romeria de les Canyes, entre els quals els grans Porcar, Gimeno Barón, Catalán Tomás i José Mingol, Ribera Roig, Simón Sabater, Soler Blasco, Casino, Planchadell, Porcar Queral, Puig Vicent, Tasio, Badia, Gimeno Navarro, Silvestre Felip, Enrique Agut, Traver Griñó, Pedro Vilarroig i un llarg etcètera.

La imatge pictòrica de l’ermita, com a tal paisatge, s’ha barrejat des dels anys cinquanta del passat segle amb uns altres motius de la festa. Es va arribar a consolidar una temàtica genuïnament territorial del poble, que en el segle XX va tindre un gran efecte de venda, tant en els estudis dels artistes com en les galeries d’art, que van proliferar en gran manera a Castelló en l'últim terç de la centúria.

Soler Blasco i el magdalenerisme

Potser resulte just fer constar que, a bon segur, tenim en Joan Baptista Soler Blasco el màxim representant del magdalenerisme, de manera que va arribar a fer-lo propi. Este pintor, encara que nascut accidentalment a Xàbia, es va aveïnar a Castelló quan era un infant. Va ser el més apassionat cultivador de la temàtica magdalenera, el sentiment i inquietud de la qual va manifestar a través de múltiples exposicions, celebrades en la galeria Derenzi, al voltant de les dates pròpies de les festes majors de la ciutat. A la seua proposta es van sumar molts, perquè van veure que el tema tenia possibilitats de venda, encara que cal dir que ningú no va arribar a l'encís particular que Soler Blasco va atorgar als seus grups de castelloneros i castelloneres, i a escenes costumistes i festives.

Van ser molts els pintors que animats per l’exemple van practicar el tema. Encara que alguns ho van fer a través de llibrets de gaiata, portades de diverses publicacions festeres, en diaris o setmanaris locals als números extraordinaris editats amb motiu de les festes-, allò més fonamental va ser l’obra de les exposicions en galeries comercials. Entre els pintors que exposaven per època de Magdalena, podríem citar Sebastián Planchadell, Porcar Queralt, Lorenzo Ramírez Portolés, Traver Griñó i Vidal Serrulla. A estos noms, més preclars, amb molta freqüència es van afegir també els de José Mingol Clausell, Bolumar, Francisco Puig Vicent i César Díaz Naya que, encara que nascut a Galícia, es va aclimatar en estes latituds fins en l’interés magdalener. Cal advertir que l’especial predisposició dels pintors de la Plana cap a la pràctica del paisatgisme, per la influència del gran Porcar (almenys entre els integrants de les generacions de 1940, 50 i 60) va afavorir, en bona mesura, l’atenció pel tema.

El pintor Porcar, cim de la pintura magdalenera

Resulta obvi per una infinitat de raons que, per la qualitat, al cim dels pintors que van dur al llenç, amb major o menor freqüència, el tema de la Magdalena, cal posar l’eximi paisatgista castellonenc Joan Baptista Porcar Ripollés. I això no sols per una extraordinària producció de dibuixos, apunts o notes de color obres que avui figuren un tant disperses entre prestigiosos fons o importants col·leccions sinó també en forma de grans obres. Ens referim a l’excel·lent llenç que reprodueix el monticle de la Magdalena i la seua emblemàtica ermita, que avui forma part del fons artístic de la Fundació Caixa Castelló.

Uns altres importants pintors castellonencs amb alguna incursió en el tema magdalener van ser José Casino Albuñuela, extraordinari paisatgista d’accentuada gamma cromàtica; Enrique Agut Clausell, aquarel·lista pertanyent al Grup d’Art 76, que va oferir alguna obra dedicada al tema en qüestió; José Sábat Meliá, excel·lent paisatgista d’atractiva i mediterrània coloració; José Silvestre Felip i Aurelio Silvestre, un altre dels aquarel·listes membres del ja esmentat Grup d’Art 76. A ells caldria sumar l’aquarel·lista Manuel Salomé Monfort, Juanjo Salás i Antonio Romero Segura, entre altres.

No podem menysprear la legió de ceramistes, entre els quals és obligat citar Godofredo Buenosaires, el també guardonat aquarel·lista Rafael Guallart Carpi, entroncat com a cap d’una gloriosa nissaga d’artífexs, entre els quals cal citar els seus fills, Rafael, Alberto i Ferran, i el seu net Rafael. Guallart Carpi es va implicar molt en les festes de la Magdalena, des de la seua creació en 1945, muntant escenaris per a les proclamacions de la reina de les festes i dissenyant gaiates i carrosses per als actes festius de la setmana gran.

A la creativitat pròpia de tots estos artistes de la nostra terra, pot unir-se, amb caràcter òbviament excepcional, l’obra d’autors foranis com ara Miralles Boscà, Mariano Brunet o Fresquet, per citar només alguns dels noms més representatius.

La temàtica magdalenera i la crítica

Potser resulte obligat fer constar ací que, entre les col·leccions d’art existents a Castelló, difícilment podrà trobar-se a faltar el motiu fonamentalment emblemàtic alhora que artístic de la temàtica magdalenera. I és que realment eixe sentiment serà el que, al voltant d’eixa temàtica, fins i tot superarà les mateixes possibilitats i guanys artístics.

El tema es va convertir en un prototip, que fins i tot va haver de suportar l’incomprensible desdeny de la crítica d’art. Perquè és un fet que un cert «avançat» sector d’eixa crítica d’art potser un poc esnobista a principis dels anys 90 es va manifestar especialment dur en el seu judici. I no era sols pel tema en qüestió i les possibles qualitats com a motivació purament artística, sinó també per la crítica als artistes locals o foranis que, amb major o menor freqüència, van decidir en el seu moment interessar-se per la qüestió.

Resulta imprescindible alhora que just i necessari (açò va de litúrgia) fer constar, però, l’imperdonable error d’eixe sector d’uns quants erudits. Amb independència de les possibles qualitats plàstiques del tema, i molt per damunt d’aquestes, cal considerar sempre el talent de l’artista creador, capaç, en no pocs casos, d’ennoblir artísticament les característiques pròpies de l’assumpte triat

El cartellisme magdalener

No hem d’oblidar-nos dels pintors cartellistes que es van encarregar de dissenyar els afiches anunciadors de les festes majors de Castelló. El concurs va interessar els artistes locals o foranis, que amb major o menor freqüència van decidir participar en el certamen. El prestigi del concurs i, en conseqüència, el cabal reflex de la indudabtable importància i transcendència que les festes de la ciutat de la Plana van tindre per a la societat des de la creació, explica este referent tan participatiu. Certament que no van faltar, en la composició dels jurats, membres vertaderament experts en el camp de les Belles Arts. En paral·lel, el nombre d’obres presentades al concurs dels anys 80 i 90 de la passada centúria va ser realment elevat en participació.

Hem d’assenyalar que l’aportació local a la cartellística magdalenera no pot sinó omplir d’orgull els mateixos castellonencs. Tot això no fa més que confirmar, reiterativament si voleu, l’especial predisposició del natural de la Plana cap a tota creació que exigisca l’originalitat, el bon gust i la millor factura tècnica, en una expressió artística amb tan manifiestes peculiaritats com, de fet, és el cartell.

Així per tant, encara que les dades no són excessives, cal citar, amb justícia, alguns noms d’artistes locals que figuren al llarg de cinquanta anys com a signants dels cartells més cèlebres.

Entre els més importants vencedors del certamen tenim:

Ruperto Sanchis Mora, 1945

Fèlix Peris Sales, 1947, 1949, 1952, 1957

Enrique Meseguer Almela, 1948

Emilio Beltrán Pascual, 1951, 1970, 1974

Jaime Gimeno Navarro , 1954, 1958

Vicente Forcada Martí, 1955

Tasio Flors Melia, 1956, 1973

Antonio Mon Dols, 1959

Vicente Navarro Cabedo, 1960, 1962, 1980, 1982

Carlos Daniel Murria i Diego Perona Albella, 1971

Rafael Guallart Urrea, 1983

Lorenzo Ramírez Portolés, 1986, 1989

Floristes

LA FESTA TOCADA PER LES FLORS

Si hi ha un element amb especial presència en la setmana gran de Castelló, més enllà dels símbols identitaris de les festes de la Magdalena, és el de les flors que, tal com indica una de les més veteranes floristeries de la ciutat, Los Claveles, a la seua pàgina web «juguen un paper fonamental en les festes de la Magdalena». Hi ha flors en l'Ofrena, però també en el Pregó, i en els pentinats que llueixen les llauradores, i en les cistelles que duen les castelloneres.

Tenim flors amb especial presència en molts actes tradicionals de la Magdalena, però també detalls florals en casa dels protagonistes de la festa, i dels castellonencs que els agrada tindre a casa un ornament que recorde que el carrer es deixarà portar per eixe peculiar combinat de tradició, festa, costumisme, gastronomia, dansa, bous, música… durant nou intensos dies. Així és com La Botiga de la Flor, una altra de les floristeries de la ciutat, ofereix «un centre de 12 clavells rojos amb un preciós farcit silvestre de temporada, que du una base rústica de llautó, canyes típiques de les nostres festes de la Magdalena i està decorat amb un llaç també amb els nostres colors».

Tots dos casos són només dos exemples de com les flors s'han fet el seu espai, quan la festa s'ha colat a internet i a les xarxes. No podem oblidar que, als temps de la postguerra, aquestos ornaments amb què es va donar color a massa dies grisos de la «primera Magdalena», en 1945, eren com preuats objectes a l'abast de molt pocs castellonencs.

Aquella Magdalena no va ser la primera –hi ha referències escrites de la Romeria a l'ermita del Castell Vell des del segle XVII–, però sí la primera configurada tal com la coneixem avui dia. I els qui la van idear van pensar en el paper que jugarien les flors, no sols com a obsequi a la reina de les festes, a les seues dames de la ciutat i a les madrines de les 12 gaiates en què es va distribuir la ciutat aleshores. Les flors en 1945 encara no van tindre un protagonisme en l'ofrena al santuari de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del Lledó, perquè eixe acte va tardar encara un parell d'anys a ser concebut, sinó per a donar color al Pregó

Xelo Pastor

Un d'aquells intel·lectuals que van conformar la primera Junta Central de Festejos de la Magdalena va ser capaç de plasmar en el paper els costums que havia observat en l'horta, en els cultius de secà o en el port; els oficis que havia vist resistir, o no, al pas del temps; i la història fundacional de la ciutat on havia nascut i sobre la qual tant havia investigat, sense oblidar-se de la mitologia que havia vist transformar-se en literatura per la ploma d'un conegut seu, lletraferit d'afició, Josep Pascual Tirado.

I aquella recreació la va fer en forma de desfilada pels carrers de la ciutat de Castelló. Va ser el boticari Manuel Segarra Ribés el qui va voler que aquella amalgama de senyals d'identitat es convertira en el més genuí Pregó de festes d'un municipi. I aquell aparador d'etnologia i història, que va desfilar com una genuïna cavalcada pels carrers més cèntrics de la ciutat, va dur també flors.

On? Doncs en les cistelles de les castelloneres i en les piques dels castelloneros. També en les carrosses costumistes o històriques i en els cistells dels llauradors, representant les partides del terme municipal… Tots aquells encàrrecs van ser rebuts per la família d'Antonio Peris, que regentava en l'avinguda Cardenal Costa la llavor de la que acabaria sent la popular floristeria El Talismán.

«Una cavalcada del Pregó sense flors és com una nina sense vestir. La flor és imprescindible en el grup Local» de la desfilada, assegura Enrique Segarra, fill de don Manuel, en referència als milions de dotzenes de flors que han eixit en el Pregó des de la seua primera posta en escena, abans i després que en 1947 s'incorporara a aquest museu etnològic vivent la Cistella de la Ciutat.

És l'ofrena de Castelló a la seua patrona, i de decorar-lo s'encarrega des de fa prop de dos dècades la família Pascual-Molina. Van començar amb l'encàrrec els pares, Pepe i Lola, i les filles, Mariló i Sònia, al davant de l'establiment Los Claveles, han seguit amb la preparació dels milers de flors de color rosa que componen la gegantina cistella de vímet que ix al carrer cada tercer dissabte de Quaresma.

El procés es laboriós. «Comença tres dies abans del Pregó, amb la implicació de tres operaris per a preparar, clavell a clavell, clavant-lo cadascun en una canya, de manera que es lleva pes a la cistella». El mateix dia de la cavalcada, Mariló, ajudada per una altra persona, col·loca les 166 dotzenes de clavells, que es bressen amb el vaivé de la cistella que porten els presidents dels sectors gaiaters durant tot el recorregut. En la dècada dels anys 70 la duien a muscles un grup de jòvens vestits amb saragüells, contractats i pagats per la Junta de Festes; mentre que anys abans va eixir en una carrossa, com en 1959, quan va rematar la de la reina María Antonia Ribés Fernández.

Sempre de color rosa no han sigut els clavells d'aquesta gran cistella de vímet trenat, idèntica a la que porten les castelloneres, que va ser restaurada en entrar en el segle XXI, per encàrrec de Los Claveles a un artesà. Hi va haver anys en què foren roges eixes flors; o se'n van combinar roges i blanques, tal com es conjuguen en les piques i cistelles que porten els castelloneros i que abans es duien, a la fi del Pregó, a la capella dels Sants Patrons en la cocatedral de Santa Maria, on l'arxipreste oficiava un breu acte d'agraïment que concloïa amb el cant de la Salve Popular.

Sempre de color rosa no han sigut els clavells d'aquesta gran cistella de vímet trenat, idèntica a la que porten les castelloneres, que va ser restaurada en entrar en el segle XXI, per encàrrec de Los Claveles a un artesà. Hi va haver anys en què foren roges eixes flors; o se'n van combinar roges i blanques, tal com es conjuguen en les piques i cistelles que porten els castelloneros i que abans es duien, a la fi del Pregó, a la capella dels Sants Patrons en la cocatedral de Santa Maria, on l'arxipreste oficiava un breu acte d'agraïment que concloïa amb el cant de la Salve Popular.

Cistella de la Ciutat

La gelada de 1948

Però tampoc això va ser sempre així. Només un any després de la incorporació de la Cistella de la Ciutat al Pregó, l'element floral que ja s'havia convertit en una peça més de la festa, va haver de ser substituït per fruites… de paper i cartó. Segons ha relatat en diverses ocasions Enrique Segarra, el fill major del ”pare” de eixa cavalcada i entusiasta estudiós de la Magdalena, «les gelades de l'hivern de 1948» van obligar la Junta Central a «improvisar piques amb fruites modelades en cartó». És a dir, les fruites i les verdures van ser substituïdes per imitacions.

«Esta eixida airosa, que suplia l'escassa flor que havia sobreviscut al fred, va resultar ser de tal vistositat i èxit que en l'edició de 1949 es van tornar a introduir estos ornaments, combinant la seua presència amb cistelles plenes, però esta vegada de fruits naturals, juntament amb les flors», segons explica Enrique Segarra en Mi particular historia de las fiestas de la Magdalena.

Així va ser com des de 1945 fins a molts anys després, la família Peris, des del seu establiment en el Camí del Cementeri, va estar treballant per a atendre les comandes de la Junta Central, per a ornamentar també les carrosses que van eixir de la imaginació i de la ploma de Manuel Segarra Ribés fins a 1952.

De fet en eixe any, en commemorar-se el VII centenari de la fundació de la ciutat de Castelló, una de las carrosses sobre la història de la capital de la Plana va rebre el nom de Sempreviva, en al·lusió al gran ram de flors que mai no moren, que portava una de les jòvens que formava part de la posta en escena del fet fundacional de 1251, amb el trasllat de la muntanya a la plana.

El Talismán, en apropar-se el tercer diumenge de Quaresma, es va centrar durant dècades en els preparatius florals per a Magdalena, per tal de garantir el subministrament necessari per als actes que s'anaven consolidant en el programa i per als que s'anirien incorporant. Així va nàixer l'Ofrena de Flors a la Lledonera, en la qual va seguir posant el mateix mirament i cura el seu fill, Salvador Peris.

Ofrena de flors a la patrona

La primera ofrena floral a la patrona de la ciutat va tindre lloc en 1947, amb Marisa Dols com a reina, que amb les seues seues dames de la ciutat va arribar en cotxe tirat per cavalls fins al llavors santuari de Lledó. «Encara que va ser la gaiata 7, Cor de la Ciutat, coneguda en els seus orígens com a Plaza de la Hierba, en plantar-se el seu monument en eixe emplaçament, la que ja havia realitzat abans la seua particular ofrena a la Mare de Déu del Lledó», com ha recordat Miguel Pastor en algun dels seus relats i retalls costumistes sobre Castelló.

No va ser fins al 1963 quan l'Ofrena de Flors es va convertir en un dels més esperats i participatius actes de la Magdalena, organitzada per la Junta Central de Festes. Es va celebrar en l'esplanada de la basílica, fins on van anar portant els rams les 12 comissions de gaiata inicials, que a partir dels 80 van anar creixent fins a les 19 actuals.

A poc a poc aquest s'ha anat consolidant amb la participació de colles, col·legis, cases regionals, grups de danses… i de castellonencs, que de manera particular han sumat les seues flors al tapís amb què cada any s'ha decorat la casa prioral de Lledó. Aquesta iniciativa va començar en 1977 amb un mural realitzat pel ceramista Rafael Guallart, a partir dels dibuixos del pintor Joan Baptista Porcar. I des de llavors fins a l'actualitat són els membres de la comissió de la gaiata 1, Brancal de la Ciutat, els que vestits de setí dipositen en l'entramat de fusta els rams que s'ofrenen a la Mare de Déu.

La participació ha anat en augment cada any i les combinacions per a configurar el tapís també, passant per la llibertat absoluta a l'hora de triar el ram o seguint les directrius dels organitzadors per a portar flors de determinat color, amb les quals cal donar forma a un dibuix concret amb segell d'autor. Entre els dissenyadors del tapís de l'ofrena cal recordar el pintor Lorenzo Ramírez o el president del sector Brancal de la Ciutat, Arturo España, o el ponent de la Junta de Festes, Santiago Gil, entre altres.

En 2020 va destacar la presència de l'antiquíssima talla de fusta policromada de la Mare de Déu del Lledó, obra de l'escultor Viciano, que va ser trobada per casualitat en un anticuari de València, emmarcada en aquella ocasió per un tapís multicolor sobre una estructura que va caldre ampliar en 1989 a 6 metres. Aquella evolució va suposar la consolidació d'una ofrena que, encara que no va ser pionera en la Comunitat Valenciana –la més antiga és la d'Alacant, que data de 1941, seguida de la de València, iniciada en 1945– sí que és de les més populars.

Així ho demostren els més de 5000 participants que se sumen en els darrers anys a un seguici que des de 2018 s'ha dividit en dos fases, per l'elevada participació. La primera té lloc al matí, amb les colles i uns altres col·lectius, i la segona, a la vesprada, amb ens vinculats, gaiates, Germandat dels Cavallers de la Conquesta i reines de les festes, acompanyades per la Junta de Festes i les autoritats municipals, que assisteixen abillades amb indumentària tradicional.

Des de la presa de possessió en 2015, l'alcaldessa Amparo Marco vesteix de llauradora en l'Ofrena, i també ho ha fet en diverses ocasions en la Romeria de les Canyes. Aquesta indumentària tradicional femenina inclou un complement amb petites flors de molts colors, preservades o naturals, com a protagonistes. És el tocat que es llueix en un costat del monyo, trenat sobre una agulla de doble cap, i que confirma que la flor sempre està present en les festes de la Magdalena.

Floristes

Firaires

No em direu que no són ben cridaneres les concentracions de venedors de globets que desfilen sempre immediatament al darrere de tots els grans esdeveniments magdaleners, sobretot dels dos pregons. Van sempre a la caça i captura del públic infantil que, amb les seues peticions i, si cal, amb els seus plors, insisteix una i una altra vegada en la demanda, fins que els pares (o els iaios, o els tiets, o qui siga) els compren el desitjat globet, sovint personificat amb la cara o la figura d'un personatge ben conegut de la televisió o el còmic. Un amic meu parla, en aquestes ocasions, de «la multinacional del globito». I és que no saps mai com aquesta gent «s'olora» la festa, de manera que un o dos dies abans ja els tens «acampant» per Castelló. Recordeu com hem trobat a faltar la seua presència durant els «dos mal llamados años» de la pandèmia i la no-Magdalena!

Són potser els personatges més cridaners de tot el món de la fira que s'assenta a Castelló durant les festes (a més de la del novembre, però d'eixa ara no en parlem). Com és lògic, per raons temporals, quan us parle de la fira evoque l'època de la seua antiga ubicació, enmig del passeig de cotxes de Ribalta. Quins temps!

Només arribar, a mà esquerra, mirant sempre des de la Farola, ja veies la parada de venda de xurros i d'altres llepolies de Lola la Xurrera, l'àvia de la família que ha impulsat l'Antiga Valenciana, com es pot veure en les fotografies que tenen a l'establiment de la plaça Santa Clara. I, en arrimar-nos, Lola, que tenia una gran amistat amb la meua iaia Vicenta, ja ens saludava i, a més de la compra que li demanàvem, sempre acabava regalant-me alguna llepolia que altra, que per alguna cosa «ens fèiem molt».

ELS VENEDORS DE GLOBETS I ELS FIRAIRES Jordi Querol

A mà dreta, com si anares cap a la Pèrgola (ai, la Pèrgola de veritat!), hi havia uns estranys barracons, on s'hi venien «coses». Crec que mai no hi vam anar a comprar res, la meua família, de tots aquells atifells, record de quan la fira era alguna cosa més que un lloc on els xiquets ens divertíem; però, tot i no comprar res, cada any la seua presència donava peu al mateix comentari matern: «Veus, així anaven les meues ties, per les fires, des de Castelló fins a Xàtiva, passant per Sogorb, per Sagunt, per Alzira... Elles venien joies, però només de plata». Supose que l'empresa familiar consistia en vendes per a gent «normal», del poble, per a aquells que no es podien permetre el luxe de comprar-se un aixovar d'or, i l'anaven adquirint al llarg dels anys, en aquestes fires.

I al centre de l'espai de Ribalta podies trobar tot un seguit de cadafals i carrussels de tota mena, com els cavallets que pujaven i baixaven al ritme de la música, i als quals jo no volia pujar ni amb ma mare, ni amb mon pare, ni amb la meua àvia, sinó només amb la meua tia Tere; doncs no estava ella poc pagada ni res, d'aquesta preferència! Una altra atracció era la dels "autos de choque" on, ja d'adolescents, pujàvem el grup d'amics per tal d'envestir un altre vehicle, aquest tripulat per xiques, de manera que, quan xocaves, allò podia ser «l'inici d'una nova amistat», com deia el personatge de Casablanca; que podia ser un inici d'un lligoteig, vaja. I l'inoblidable tren de la bruixa, on havies d'estar alerta en tot moment, perquè els seus treballadors, sempre dos com a mínim, si els pillaves sense ganes, es limitaven a fregar-te suaument amb les graneres del seu ofici, però si te'ls trobaves amb gust de armar-la, potser s'amagaven en el més fosc del túnel, i la mamprenien amb tu a colps de granera, o bé et saltaven al damunt del teu vagó, i començaven amunt i avall les granerades. I això sense oblidar les voltes que feien els aparells pensats per als més menuts, quan podies triar entre muntar-te en una nau espacial o en una diligència de les de l'oest, com les que véiem a la sèrie televisiva Bonanza...

Però potser encara tenien més atractiu els barracons que es trobaven generalment a l'esquerra, fins a arribar al Templet de la Música i a la Basseta dels Peixets, on podies «concursar» a tota mena de jocs, disparant per exemple amb un fusell de balins, o més generalment amb aquella mena de rifle que tenia un tap a l'extrem, i que si colpejaves el que calia, podies guanyar tota mena de jocs i d'objectes.

Jo tenia preferència per una paradeta de botelletes petites, d'aquelles de propaganda de tota mena de begudes, i de fet encara en tinc per casa, tota plena, una caixa metàl·lica d'aquelles que donava el Cola-Cao de l'època, amb aquestes tals botelletes.

I la tòmbola, aquella de «siempre toca/ siempre toca,/ si no un pito/ una pelota», on el locutor, que literalment no hi callava mai, et feia imaginar les glòries d'aconseguir uns objectes cobdiciats (ai, «el jamón», «el jamón») que mai no li tocaven a ningú, és clar, si no era a un home de reclam «conxavat» amb l'empresa, per fer veure que sí... I tu que compraves butlleta rere butlleta, i sempre et tocava, en el millor dels casos, una gosseta Marilyn de plàstic –recordeu, la gosseta Marilyn, d'Herta Frankel, que coneixíem per la millor televisió d'Espanya, perquè era l'única–, i més sovint, qualsevol objecte que recollies per no mostrar massa la teua decepció, i que després acabava «fent muntó» per qualsevol lloc de casa teua.

I també m'agradaven els menjars propis de la fira, que mai més no trobaves en cap altre lloc: aquelles tallades de coco, amb el seu gust tan característic, i aquelles mostres dels cocos sencers, de vegades amb estranyes cares de mona. O la poma dolça, amb aquell recobriment roig dur i dolç a la vegada, que enyoraves durant sis mesos fins que, al novembre, te la tornaves a trobar; i, sobretot, aquell cotó fluix ensucrat, que et deixava absolutament apegaloses les mans i la part de la boca, això en el millor dels casos, perquè el més normal era que se t'acabara apegant a la camisa (el jersei al novembre) i et costara més d'alguna bronca materna, «després a la que em toca rentar-ho tot bona cosa és a mi».

De tota manera, he d'admetre que, com la Fira de la Magdalena durava tot un mes, normalment no hi anàvem durant la mateixa setmana magdalenera extensa, que ja tenia prou actes festers, sinó que esperàvem al Magdalena Vítol, per tal de poder llançar-nos enfervorits, ara sí, cap a la fira, en les dues setmanes restants, ja post-magdaleneres, i gaudir amb delectança dels seus plaers, de menuts amb la família, més tard amb els amics.

Després, es van endur la fira del parc Ribalta. A algú li va pegar per dir que embrutava i deteriorava els arbres i l'entorn; però després van ficar-hi la Fira Alternativa, que es veu que aquesta sí que no els perjudicava. I ja no vaig retrobar «la nostra fira» fins fa uns vint anys, ja al recinte actual vora l'avinguda del Mar, quan vaig dur la meua neboda il·lusionada i delerosa de pujar a les atraccions més agosarades i de «pescar» els ànecs de les parades i aconseguir amb les aus del joc els premis que es feien sempre de delerar. La fira, il·lusió castellonenca de tantes i tantes generacions!

Firaires

Forners

ELS MENJARS DE QUARESMA ALS NOSTRES FORNS

El passat mes d’octubre, mentre estave enfornant uns rotllos i unes primes per a una de les nombroses festes de carrer, que se celebren al raval de Sant Fèlix durant eixe mes, em va vindre a vore l’amic Manolo Carceller i em va demanar si li podie escriure quatre ratlles sobre els menjars tradicionals de la Quaresma, que podem trobar als forns del gremi de forners de Castelló. I sense pensar-m'ho dos vegades li vaig dir que sí, i ací està el resultat d’eixa petició.

Menjars de Quaresma: el ximo

Al temps de la Quaresma, com ja sabreu, segons l’Església s'han de dur a terme una serie de restriccions alimentàries, per dir-ho d’alguna manera, per tal de preparar-nos per a l'arribada de la Pasqua.

Durant els 40 dies que dura la Quaresma, que d’ací li vé el nom, hem de fer dejuni i abstinència. Jo parlaré una mica del dejuni, de privar-nos de menjar certs productes, sobretot carn, els divendres de la Quaresma.

I resulta que les festes de la Magdalena, com tots sabeu, coincideixen amb ella, i combinar dejuni i festa no case molt bé, però en la nostra gastronomia hi ha certs productes que sí que ho fan i de quina manera més bona que ho fan!

El primer que em va vindre al cap, i és magdalener 100%, és el ximo fregit. Com tots sabem a Castelló, donem el nom de ximo al panet al qual llevem la molla, tallant-li la punta. Després de buit el farcim amb la tomata fregida amb um poc de pebrera, a la qual li afegim tonyina en conserva, pinyons i ou bullit tallat a trossets. Després de ple, tapem el panet amb la punteta que havíem tallat per a poder buidar-lo, el passem per llet i ou batut, i el fregim; i ja tenim un dels menjars més típics del dia de la Magdalena, i que compleix tots els preceptes que ens demana l’Església per al temps de la Quaresma.

El coc de sardina

Un altre producte que també podem trobar als forns tradicionals de Castelló, sobretot el divendres de la Quaresma, que és el dia més assenyalat per a no menjar carn, és la coca, el coc, el prim, digueu-li com vulgueu, de sardina. Es tracte de pasta de pa repastada amb oli i estirada com si fora una pizza, a la qual posem pel damunt una sardina de bota i uns trossos de verdura, ceba, pebrera, carabasseta, tomata, etc. cadascú la que més li agrade. Per damunt de la verdura li tirem un poc de sal, a la sardina no cal, que ja en té prou, i després un bon raig d’oli d’oliva i ho enfornem. És una coca molt humil quant als seus ingredients, però està boníssima.

El prim de pebre roig

Un dels productes que també es apte per a les dates de la Quaresma, encara que es ven durant tot l’any, és el prim de sal, oli i pebre roig, que no deixa de ser l’evolució del pa amb sal, oli i pebre roig, que feien i fan encara les nostres mares i àvies, per a no llançar al fem el pa sobrant d’una casa. Això és el que s’anomene cuina de reaprofitament. En el nostre cas, com en el coc de sardina, repastem pasta de pa amb oli d’oliva i l’estirem tirant-li per damunt la sal, el pebre roig i l’oli i ho enfornem.

Ací m’agradaria fer un parèntesi: es diu pebre roig res de «pimentó». El pimentó es com li diuen a la pebrera en altres llocs, com l'Horta de València. La paraula «pimentó» en este cas es un castellanisme, que si podem hem d’evitar.

I és que a vegades venen a comprar al forn, i em demanen pa o prim de pimentó, però com que el client sempre té la raó, i no li puc dir res, doncs ho dic ara ací i em quede tranquil.

Coques de tomata, coques de ceba, panoli

També podem afegir com a típiques del temps de Quaresma la multitud de coques que tenim en la nostra gastronomia. Per dir-ne una que no sigue la de tomata, podem parlar de la de ceba, que està deliciosa i és molt fàcil de fer. Fem la pasta amb oli, cervesa, sal i farina, l'escampem en una llanda i posem la ceba fregida per damunt, i posem unes molletes d’abadejo desfetet i al forn... Brutal!

I per últim i no cansar-vos, em vé al cap una variant del pa amb sal, oli i pebre roig, però sense pebre roig, només amb farina, sal i oli, tot cuit al forn. Es tracta del panoli. Encara que a Castelló no és molt típic, als pobles de l’interior de la comarca del Maestrat, dels Ports i també de Tortosa, sí que el fan, i cal dir que també està molt bo. Hui només hem parlat del menjar salat, en un altra ocasió ja parlarem de llepoleries del temps de la Quaresma.

Gastronomia

MENJAR DE ROMER: LES FIGUES ALBARDAES

Els meus pares, Manuel Segarra Ribés i Asunción Segarra, es van canviar a la nova casa de l’avinguda dels Caputxins, de les Palmeretes, número 5, cap a l’any 1950, més o menys. A principis del 1952 mon pare va deixar l’organització de les festes i es va retirar per sempre d’eixe món, però no de celebrar la Magdalena, i la Romeria de les Canyes passava davall del seu mirador, que sempre va engalanar per a eixe acte. No en faltaria una altra, si no! Els seus amics, els que pujaven a sa casa, seguint l’esperit de «benvingut siga qui a sa casa ve», sempre eren obsequiats amb la figa i el doset, a més de les paraules d’agraïment del boticari, en eixe dia que ell tant va sentir

D’eixa manera es va establir un rite sagrat el dia de la Magdalena, que mai no s’ha interromput, ni en l’any 1974, sols un mes després de la data del seu traspàs, un 7 de febrer. Però cada any les figues albardaes les feien pitjor. Van arribar a ser immenjables. I llavors vaig decidir ser jo el qui les fera. I ací em teniu, cada matinada del diumenge de la Magdalena, molt abans que sone la campana Vicent per a despertar el poble castellonenc, després d’un matiner café i d’alguns cigarrets, quasi sense rentar-me la cara, fent la pasta de la recepta que em va donar la mare de Toni Selma, i que ara faig pública, a fi que, si és el cas, es divulgue.

Aigua tèbia amb un poquet de sal, un pessic de llevat, dos ous amb clara i rovell, dos cullerades soperes de sucre i farina de blat fins a aconseguir el punt d’arrebossat. Després de barrejar-ho tot, batent-ho bé, es deixa fermentar durant tres quarts d’hora, fins que la pasta puge. Aquesta és la recepta, però jo ho faig tot a ull. Faltaria més!

Ja vestit, em prepare un segon café i després, amb la paella més gran de ma casa, comence el treball de l’acabat. Les figues han sigut comprades al Mercat de la Boqueria, on vaig puntualment cada febrer, aprofitant qualsevol viatge a Barcelona, i on coneixen la destinació de les figues, perquè procure fer-ne pàtria. Cal començar a empastifar les figues, prèviament obertes i sense peçó, i es frigen fins que estiguen daurades en oli molt calent. El secret per a mi ve ara. Jo les estenc sobre paper de periòdic, prèviament protegit amb paper de cuina. Allí deixen l’oli, perquè com a tothom molesta el diari tacat, no hi millor secant que aquest «mitjà de comunicació social», que per norma ho recull tot. Eixuts d’oli cal passar-los per sucre.

Acabaré contant una anèdota que bé podriem titular «la Romeria trencà per una figa albardà». Va succeir en la Magdalena del 1994. Amb els meus mitjans, vaig fer sobre les cent setanta figues albardaes i n’eren moltes... L’amic Paco Solsona, llavors president de la Diputació de Castelló, veia cada any com jo donava alguna figa a gent amiga. Ell em deia que volia tastar-les i jo li replicava que no tindria figues si no venia a recollir-les com tot el món. Molt llest, es va posar aquell any a l’extrem de la fila de les autoritats, justament pròxim a les palmeres que es on habitualment jo em situava. Així per tant eixe dia les tenia garantides. Va passar Paco Vicent, Quiquet, i li vaig encarreagar que en donara unes quantes a autoritats, perquè en el fons em sabia mal que no les tastaren per les coses del protocol. Després va passar per allí Matilde Salvador, Sixto Barberà, Xelo Pastor i jo què sé quanta gent més. Però la meua sorpresa va ser quan vaig veure que Carlos Farbra deixava el seu lloc a la Romeria i venia per una figa, i encara més, José Luis Gimeno feia la seua corregudeta davant la mirada del bisbe Reig, sorprés i fins i tot preocupat. Devia pensar el bisbe en algun atemptat al veure córrer l’alcalde? I això com ho conte va succeir. «Per una figa albardà» es va trencar un protocol secular. I que conste que això que conte no ho poden dir molts.

Dolçainers

ANECDOTARI DELS DOLÇAINERS DE CASTELLÓ

Salvador Montoliu Serrano, a mitjan segle xix va ser el pioner dels dolçainers de Tales. El seu successor va ser el seu fill Vicent, i després els fills d'aquest, Vicent i Gabriel, dolçainer i tabaleter, respectivament. De Tales també prové, ja al segle xx, la cèlebre nissaga dels Ramos, amb Pere Ramos Martí i el seu nebot Pep Ramos. Hi va haver un moment que Tales va arribar a tindre dotze dolçainers, de justificada fama. En l'any 1867, a l'única falla que es va plantar a València, a la plaça de bous, van actuar, amb notable èxit, els dolçainers de Tales, i això els va valdre molts contractes. La fama dels dolçainers de Tales va arribar a ser tan gran que van ser requerits per actuar al palau reial de Madrid, davant la reina regent Maria Cristina i el jove rei, Alfons XIII. L'últim dolçainer d'aquesta vila de la Plana va ser José Ramos Prades, el tio Palanques, que va participar en diverses edicions del Pregó, i que va morir el 26 de novembre del 1958.

A més podríem citar Antonio Martí Ramia, de Sorita; Vicent Arnau Gascó, de Traiguera; els cèlebres “Leones” d'Almedíjar; el tío Martín, d'Altura; Pasqual de Rovell, de la Vilavella; Pasqualet, de Vila-real; i uns veïns del Grau, el dolçainer José Maria Illescas i el tabaleter Vicent Bacas, Xamberga, que durant dècades van arribar a ser els únics intèrprets de dolçaina i tabal que quedaven a la ciutat de Castelló.

Quiquet de Castàlia

José Maria Illescas, el veterà i benvolgut dolçainer del Grau, nascut a Cadis el 1916 i empeltat al nostre Castelló, va viure entre nosaltres més de mitja vida. Va arribar al Grau el 1938, com a sergent d'Infanteria de la Marina de guerra espanyola. A poc va trobar col·locació en la Junta del Port, com a subcaporal guardamolls, i va arrelar entre la gent grauera, amb el seu esperit de servei a la comunitat, etern bon humor i caràcter desimbolt. Però Illescas va ser un músic nat, per damunt de tot. En el seu historial figura la creació al Grau d'una banda de música de cornetes i tambors, del Frente de Juventudes de Falange, i d'una banda de música, patrocinada per la confraria de pescadors. La banda de música es va dissoldre, per manca de pressupost. Anys després crearia la secció de majorettes, per acompanyar la banda de cornetes i tambors, i promouria una nova banda de música, totes vinculades al Cercle Juvenil Sant Pere. Encara cal afegir la labor com a mestre de música i organista de la parròquia de Sant Pere, del Grau.

El 1940 el grauer d'adopció va fer amistat amb el músic castellonenc Josep Garcia Gómez. Quan va morir el dolçainer de la Secció Femenina, el mestre Garcia va animar Illescas a comprar-se una dolçaina i a tocar amb el grup. El músic va intimar també amb Vicent Bacas, Xamberga (1918-1990), un tabaleter excepcional i excel·lent company.

Durant més de quaranta anys, Illescas i Xamberga van ser uns eterns pelegrins pel folklore de les nostres comarques. No hi va haver festa, processó, cavalcada o bous de poble que no comptara amb la presència dels membres del duo musical del Grau. Era sempre una actuació esperada al Pregó de la Magdalena, a la Cavalcada Infantil i a les festes de carrer de Castelló. I compartien els moments en què els nostres pobles es retrobaven amb la seua cultura popular, en les seues festes majors, des de Vistabella a Torreblanca, des de Sorita a Borriana, any rere any. La seua dedicació en cos i ànima era total. Illescas va ser el primer que va dur al pentagrama moltes danses i tonades populars de les comarques castellonenques. Fins i tot tocava l'orgue en les misses solemnes de les festes, sense cobrar, perquè només percebia una quantitat com a dolçainer. Com va escriure el professor Joaquín Campos, «lluny de l'aplaudiment, la veneració i la lloança, José Maria necessita només ser ell mateix. […] Res no li importa sinó crear en l'art i la bellesa» (El Fadrí, 1977).Tots dos músics van viure un munt d'anècdotes ric i interessant. A José Maria Illescas el vam sentir moltes vegades, sota l'acollidora ombra dels arbres de la vorera recaient a la parròquia de Sant Pere, del Grau de Castelló, mentre a l'estiu els dos esperàvem l'inici de la missa dominical, on ell tocava l'orgue i ens oferia la seua baronívola veu en les pregàries. Allí es parlava de tot el diví i l'humà, amb l'entranyable mossén Paco Martí, pastor d'ànimes entre la bona gent pescadora.

Fanzara, parada i fonda

Un dels anys que van anar Illescas i Xamberga a tocar a les festes de Fanzara, a l'Alt Millars, els va ocórrer un fet que no han oblidat. Al dolçainer José Maria li van destinar una cambra per a dormir, en el domicili d'un dels organitzadors de les festes. A la vesprada, en arribar, es va presentar a aquella família perquè li mostraren el llit, per tractar de no molestar ningú quan, després d'acabar el treball en el bou embolat, a altes hores de la nit, es retiraria a descansar.

Doncs bé, a altes hores de la matinada, i acomplida la comesa, Illescas es va encaminar cap a la improvisada fonda. Al carrer on es trobava la casa, hi havia unes quantes de les que tenen la clàssica porta de mig full, d'eixes tan típiques que el visitant pot obrir des de fora pel seus propis mitjans, descorrent un vetust forellat. Estava molt cansat i tenia molta son. Va arribar, va descórrer el forrellat, va passar pel menjador per entrar en l'habitació i, senzillament, es va gitar. Potser duia prop d'una hora en aquell llit quan es va despertar sobresaltat, pel bellugueig que li va propinar una bona dona que, acompanyada per dos xiquets i tenint com a notaris una parella de la guàrdia civil, em comminava a grans veus que isquera d'allí: «Tio descarat, vinga alce's del llit. Serà patxorrut el tio este?»

Un poc més despert i seré va poder explicar a la dona i a la «parella» requerida a l'efecte per a desallotjar el desconegut visitant que, senzillament i planament, el que passava és que s'havia posat a dormir en una habitació a la casa veïna de la que en realitat li havien assignat. Una vegada puntualitzat l'error vam quedar tots amics.

Borriana, un oblit sonat

Illescas i Xamberga van estar moltes vegades en les festes falleres de Borriana. El senyor José Maria sempre portava una bossa on col·locava la dolçaina i, si calia, la indumentària de faixa, camisa i pantalons. En eixir cap a Borriana amb la bossa va oblidar de revisar-ne l'interior, com tenia per costum gairebé sempre.

Quan l'autobús de viatgers, de la Hispano de Fuente En Segures, els va abocar al cèlebre Pla borrianenc ja estaven esperant els nostres músics per assistir a una cavalcada. Va ser llavors quan realment esglaiat per l'infeliç descobriment, Illescas va comprovar que en la bossa viatjava de tot, excepte la dolçaina. Se l'havia deixada a sa casa del Grau.

Com no tenien combinació apta en aquella hora, van arbitrar una solució per a tornar per l'instrument oblidat a sa casa. Amagat en la part de darrere d'un d'aquells vetusts furgons de la Creu Roja, que servien com a ambulància, i gràcies a l'amabilitat del suboficial que manava en el vehicle, va portar Illescas fins al Grau. Però quan ja s'apressava per tornar a Borriana, amb la seua estimada dolçaina, li van enviar un avís dient que no hi feia falta. Xamberga acabava de telefonar al bon amic Amadeo, el del bar

les Planes, dient que el dolçainer podia quedar-se, que la cavalcada ja havia passat i fins al dia següent no tenien treball.

Noves vocacions

Després, quasi miraculosament, la llavor durant tants anys sembrada va granar en la collita de noves vocacions. Entre els primers avançats de la recuperació cal citar el mestre Josep Gargori Vicent, un infatigable «apòstol» del costumisme i la música, bon coneixedor dels valors de la nostra cultura popular.

Una vocació tardana va representar la figura de l'enginyer industrial Miquel Mulet i Ortiz, intèrpret deixeble d'Illescas i de Joan Blasco, de València, i també compositor de peces per a dolçaina. De l'obra de Mulet caldria destacar les Cinc dansetes del carrer Sant Blai i la Corranda d'En Quiquet. Mulet va ser prohom de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, president de la Junta Central de Festes i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Castelló.

Es va poder travessar el temps de les tenebres, quan ja els anys s’anaven acumulant i les forces començaven a no ser les mateixes. Va sorgir llavors el miracle de la nova saba. Ferran del Rosario, enamorat del nostre folklore, va fundar la Colla de dolçainers i tabaleters de Castelló. I d’eixe tronc jove, que va poder créixer i desenrotllar-se gràcies a la referència d’Illescas i Xamberga, van brollar unes altres vigoroses branques, i van florir infinitat de vocacions i fins avui. Ací estan les colles i colletes, duos i grups tant a les nostres comarques com a la ciutat de Castelló. El testimoni dels qui ens van precedir és important i fa predir que, afortunadament, el futur està assegurat.

Dolçainers

Pirotècnics

PIROTÈCNICS EN LA MAGDALENA.

Ángel Baldayo, representant a Castelló de diverses empreses pirotècniques, va atorgar una entrevista al setmanari Obra del 26 de març de 1973. Aquelles declaracions han sigut ací transcrites, literalment, i posades al costat de les consideracions d’un pirotècnic del nostre temps, José Vicente Nebot Peñarroja. Per tant us presentem ara una conversa imaginària entre dos grans pirotècnics de la nostra terra, dos «coeters de Castelló» que han fet una gran aportació en èpoques diferents a les festes de la Magdalena. La conversa imaginària, però amb opinions reals, serveix per a valorar les diferències i els contrastos entre dos temps històrics, la dels concursos de mascletades i de castells de foc entre els sectors gaiaters i el temps actual, d'exhibició de castells i de concursos de mascletades de categoria ciutadana. Des de mitjan dècada dels 90 del segle XX, el concurs de mascletades Ciutat de Castelló, organitzat per la Junta de Festes i la Gestora de Gaiates, amb la col·laboració de la Federació de Colles, conviu amb l’exhibició dels castells de foc, sense competència entre les gaiates.

L'empresa que representava comercialment Àngel Baldayo als anys

70 havia obtingut un primer premi a Londres, i també diversos guardons a Bèlgica, a Cannes i al Marroc. Pirotècnia

Peñarroja de la Vall d'Uixó va ser fundada en 1898 per José Peñarroja

Huguet, «bisabuelo» (besavi) de Pepe Nebot Peñarroja. L'empresa va sobreviure fins i tot a la Guerra Civil espanyola, quan les pirotècnies estaven especialment vigilades i mal mirades.

Quin és el preu d'un coet?

- Baldayo: Els coets a mitjan anys setanta costaven des d'una pesseta, l'anomenat petard, fins a cinc mil pessetes, que valia una carcassa gran.

Com va començar vosté en el món de la pirotècnia?

- Nebot Peñarroja: Jo era músic d'afició, bandurrista del grup de danses Arcude, de la Vall d'Uixó, el primer que va gravar peces folklòriques de la província de Castelló per a fer dos discos LP, en 1980. En 1986 em vaig llicenciar en Geografia i Història, pero la meua vida ha estat condicionada per la pirotècnia des del meu naixement. L'empresa va ser heretada més tard pel meu iaio, José Peñarroja Cubells, que va morir tràgicament en un accident de trànsit. I això va produir que ma mare, Vicenta Peñarroja Fas, la mitjana entre quatre germanes, fora la que assumira la direcció del negoci. I hem continuat de forma novedosa un treball on es junta l'art, l'artesania i la tècnica.

Quin pressupost dedica Castelló en festes per a espectacles pirotècnics?

- Baldayo: En la Magdalena del 1973 la despesa va ser d'un milió de pessetes, entre la Junta Central i les comissions de les gaiates. Cal considerar que en aquella setmana de festes es van tirar a Castelló 25.000 metres de traca, 100.000 coets de tro i 100.000 de color, 50.000 masclets i unes 150.000 carcasses de diversos calibres, que van des del 3 al 25.

- Nebot Peñarroja: En l’any 2007 la Junta de Festes de Castelló va pressupostar 250.000 euros per a nou mascletades, nou castells de foc, una mascletà multicolor, quatre mascletades infantils, a més d’uns altres espectacles pirotècnics. Cada castell tenia un pressupost de 26.000 euros. Des des la crisi econòmica del 2008 s'ha produït un retrocés en els pressupostos de pirotècnia de la Magdalena. Ara, 14 anys després, podem dir que facturem un 25% menys per un castell, que es paga a 18.000 euros més IVA.

Quant de material pirotècnic es fa esclatar en un castell i en una mascletà?

- Baldayo: En una mascletà de les festes de la Magdalena dels anys setanta es podien fer esclatar uns cent quilos de material pirotècnic.

- Nebot Peñarroja: Actualment en una mascletà a la Magdalena pot haver entre 120 i 150 quilos d'explosius, i més encara. De fet no hi ha limitació, però habitualment es disparen estes quantitats. A la gent li agrada la mascletà clàssica, amb el seu principi, retencions i dos finals, el del terratrèmol i el bombardeig aeri. Al mig es pot posar el que vulgues, però has de rematar pensant en l'evolució i la culminació que la gent espera.

En relació a unes altres ciutats valencianes, quin és el lloc i el pressupost que ocupa Castelló?

- Baldayo: Castelló és la segona ciutat, tant quant a lloc com pel que fa al pressupost. El primer lloc és per a València.

- Nebot Peñarroja: En pirotècnia a Castelló es fan grans espectacles, i ens mantenim en segona posició, després de València. Però trobe a faltar més promoció dels focs artificials de les festes de la Magdalena. Està demostrat que la pirotècnia té un efecte directe en la promoció del turisme. Per a difondre la nostra festa hem d'aprofitar més la

Quina és la carcassa i el color més car i per què?

- Baldayo: La gent creu que els colors que costen més són el morat i el blau, que tenien òxid de coure, però realment el més car és el foco-sol, és a dir aquell daurat intensament lluminós, perquè en la seua composició entren més elements químics que en els altres.

- Nebot Peñarroja: En les carcasses de fa dècades es feia servir l'òxid de coure per a fer els tons blaus, però ara podem fer focos de tots els colors, amb una base de magnesi, o d'alumini i magnesi. Les carcasses més cares són les que són produïdes per més mà d'obra. Són les anomenades carcasses italianes o valencianes cilíndriques de repetició o de descàrrega, les que disparen 40 o 50 palmeres. Ara també tenim les gran carcasses esfèriques amb dos o tres canvis de color, i això als anys setanta no existia.

La pirotècnia està prou valorada en la Magdalena?

- Baldayo: No hi ha dubte que els focs artificials són els espectacles més populars de les festes de la Magdalena. Però les queixes de la gent que vivia en la rodalia de l’avinguda del Rei en Jaume van fer que, en 1969, el lloc de disparada dels castells, fora del concurs de sectors gaiaters, es traslladara al polígon de Rafalafena. Costa d’entendre que el poble, en el moment de patir una mínima molèstia, no vulga acceptar cap sacrifici en pro de les festes de la Magdalena.

- Nebot Peñarroja: L'any 1997 va ser especialment notori per a Pirotècnia Peñarroja, ja que va ser la primera volta que participava en el Concurs de Mascletades Ciutat de Castelló, i el destí va voler que presidira la disparà la reina de les festes, Mª José Rovira. La nostra pirotècnia ha disparat en tots els continents i és proveïdora de Xarxa Teatre. Però és emotiu recordar que, en les festes de la Magdalena del 2019, i en el 2021, la gent de Peñarroja vam ser els encargats de disparar els dos castells piromusicals commemoratius del 75 aniversari de les festes de la Magdalena, en l'esplanada de l'Auditori de Castelló.

Caldria més pressupost per als espectacles de pirotècnia?

- Baldayo: A finals de la dècada dels anys 60, l’augment dels espectacles pirotècnics en la Magdalena va ser possible per la col·laboració d’algunes entitats amb la Junta Central de Festes. La Caixa d’Estalvis de Castelló patrocinava el castell de focs de la nit del dissabte del Pregó; la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, l’organització sindical i l’empresa Fertibèria van col·laborar patrocinant una mascletà; i les Cerveses Túria, a més d’una mascletà, van pagar al seu càrrec una traca nocturna especial.

- Nebot Peñarroja: Només es pot portar avant la pirotècnia si tens verdader amor a la professió i una entrega apassionada. Peñarroja ha disparat en Galanies, Enceses, Nits Màgiques, castells, mascletaes i és la que més Magdalena Vítols ha fet en el segle XXI, hem disparat focs en 18 o 19 Vítols. El Magdalena Vítol el considere molt entranyable, perquè és com el preludi de les pròximes festes de la Magdalena. Sempre hem fet un treball des de la passió i l'espectacularitat, des del sentiment i l'amor per Castelló i per la seua gent. Guardem amb orgull nombrosos reconeixements professionals. Hem guanyat premis a Sant Sebastià, Bilbao, Tarragona, Alacant, Logronyo, vaig disparar un castell a la Xina l'any 2007. Però tots els premis estan al costat dels més preuats per a mi, els de les cinc vegades que hem guanyat el Concurs de Mascletades Ciutat de Castelló. Ara mateix, es paguen 9.000 euros per una mascletà del concurs de Castelló. Crec que és el moment de pujar el pressupost, pel prestigi que volem que continuen tenint les festes de la Magdalena.

Indumentària

VESTIR-SE A L'ANTIGA EN FESTES

Que les festes de la Magdalena tenen un marcat sentit de fet etnològic no ho dubta ningú, almenys en teoria. I, entre totes les manifestacions costumistes que la ciutat de Castelló mostra al llarg de la setmana festiva, la mostra viva d'indumentària tradicional que es contempla al carrer n'és una de les més importants.

Molts homes i dones castellonencs opten en aquests dies per fer un salt enrere en la història i posar-se en la pell d'aquells que van fer citat en temps passats. A Castelló vestir-se amb roba tradicional en les festes, tant si es tria el vestit oficial com d'altres elements, té un clar sentit d'identificació amb la cultura i la història d'aquest poble. Quan les velles peces que formaven part del vestit popular van passar de moda i van restar oblidades als arcons, mai no va ser un oblit complet. En les festes majors, en les dansades, en les noces, la gent treia les estimades robes familiars per donar testimoni de poble amb història. Així ha estat sempre i així és també ara. Fruit d'anys de treball i d'investigació sobre indumentària, es pot veure com el vestit tradicional d'un poble no és en absolut un simple detall en la seua història. La indumentària de cada època exterioritza la manera d'entendre el món, i així a la província de Castelló no podia ocórrer res de diferent

Pentinat. En la dona, el cabell ha d'anar arreplegat, deixant el front lliure. Preferiblement en un monyo baix, una de les tipologies del qual és el de pataqueta, que va trenat a l'entorn de les agulles. El mocador, barret o qualsevol altre element masculí de cap seria indispensable per a l'home, que mai no portava el cap al descobert.

Imma Puig i

Adreç. L'adreç de la dona pot ser de pedres verdes, espills, topazis, perles o combinació d'aquestos elements. L'adreç que es fa servir per a castellonera, si respon a models tradicionals, és vàlid per a vestir de llauradora. La pinta serà de llautó en les variants rectangular, de cullera o retalladeta. Les de plata baixes són el model més antic. La joia es pot portar al pit, subjectant el mocador de coll, o penjada del coll amb una cinta o cadeneta. Altres complements podrien ser medalles, escapularis, rosaris, relicaris, etc. Per a roba de diari cal utilitzar joies discretes

Roba interior. La camisa de la dona serà escotada, blanca, i pot portar mànegues amples fins al colze o tindre mànega llarga. La sinagua serà blanca, de tela forta i el vol anirà repartit per igual a la cintura. Donarà tovor a la falda. La sobresinagua, també blanca, anirà ornada amb un o dos volants al través, i portarà elements de luxe com pleguets, randetes o brodats. Sols es farà servir quan es va vestida de festa. El vió cobreix la sinagua en el vestit de treball, en el de cada dia, i pot ser de llenç o cotó, a ratlles, de colorit viu.

Les calces per a mudar seran preferiblement blanques, de seda o de fil, amb calats o brodats.

La falda. Per a roba de cada dia es poden utilitzar les cretones, els percals i els cotons amb dissenys florals. El vol anirà frunzit per tota la cintura. La falda de mudar o guardapeus serà de seda o de teixits nobles. Pot ser llisa o amb dissenys florals. No porta cap element protector de la vora. L'amplària va repartida mitjançant frunzit per tota la cintura de la falda. Les faldes de les castelloneres, si responen als models antics, són vàlides per al vestit de llauradora.

El davantal. Només es fa servir per a fer les feines de casa, del camp o d'altres on hi havia perill d'embrutar-se, s'empraven davantals grans i llargs. Per a cada dia i, més encara per a mudar, el davantal va uns 10 centímetres per dalt de la vora de la falda, i ve a tindre uns 70 centímetres d'amplària, encara que hi ha tipologies molt més estretes. Pot ser de variat colorit, però per anar de festa el blanc o el negre són els més habituals. La batista, tul, o tela de vel són els teixits més habituals. Van ornats amb pleguets, brodats o randes. És important que el vol vaja arreplegat a la cintura, evitant la forma rectangular que desfigura la falda i canvia la figura.

La cotilla. Cal que contraste amb el color de la falda i cenyisca fortament el cos. Els colors roig, blau fort, morat o verd són els més habituals. El negre no és color per a cotilla. El nombre d'aletes més habitual és de 9. Arranquen just de la cintura (excepció feta de la punta davantera que comença un poc més amunt, per tal d'encaixar el davantal). La punta davantera sol tindre forma de ve. L'escot arriba just on estan els mugrons de la dona, sense passar d'aquest punt. Els teixits: seda, adomassats, vellut, llisos o amb dissenys florals.

El gipó. Porta mànega llarga i fins al colze, rematada en eixe cas amb randes o passamaneries. Sol ser d'un sol color, majoritàriament negre o fosc, encara que també n'hi ha amb petits motius florals. Les aletes, escot i encanyat són com les de la cotilla. Només en els vestits de molta festa, el gipó és del mateix teixit i color que la falda, quasi sempre de seda. La punta del gipó o cotilla pot anar per damunt o per baix del davantal. Són prou habituals els gipons antics que apareixen sense encanyar, bé per adaptacions posteriors o perquè es portaven sobre una cotilla.

Elements de coll. Per a cada dia s'utilitzen mocadors de cotó o llana, llisos o amb estampacions i també mantonets adomassats o brodats amb flocalls o sense. Per a mudar, mocadors de seda o mocadors brodats (manteletes o mantonets) quadrats o triangulars. Blancs, negres o de colors (oli, verd, marró, blau) solen anar brodats amb punt de cadeneta i els de més luxe porten lluentons o van brodats també en fil d'or o de plata, o amb plaques metàl·liques daurades de diferent forma i mesura. Es col·loquen de manera que la punta de l'esquena no sobrepasse mai la cintura i arreplegats als muscles, per tal de no desdibuixar la figura de la dona. Poden anar dins l'escot de la cotilla o gipó, creuar-se al pit i subjectar-se mitjançant un nus o llaç.

Indumentària masculina. A la Romeria a la Magdalena, els homes anirien amb calçó curt negre o de color, o amb saragüell blanc, faixa, camisa blanca i jopetí lluït. Podrien portar jupa i, encara que avui ho trobem incòmode, la capa i els capells serien un element característic, com ho és a totes les romeries.

I si el calçó curt ens resulta incòmode de portar podem triar la indumentària de transició:

Perills que amenacen el vestit tradicional

En el moment en què motivacions diferents a les històriques tinguen preponderància a l'hora de triar les peces d'un vestit tradicional, aquest, per haver-se mensypreat el seu caràcter representatiu, es convertirà en una disfressa. Segons la meua opinió, els perills que en aquest moment amenacen el fet etnològic positiu de la recuperació d'un vestit són diversos. En primer lloc, la falta d'una informació rigorosa en la persona que vol vestir-se a l'antiga. El vestir va ser el que va ser, i com que ja és passat no es pot canviar.

Hi ha peces que es van dur a les nostres comarques i d'altres que no corresponen al nostre vestit tradicional. Hi ha elements que es van portar en una mateixa època i d'altres que no es poden vestir junts, perquè corresponen a èpoques ben distintes. No tot val. Les opinions de «és més bonic», «és mes lluïdor», «es més afavoridor» no són criteris vàlids.

Aquests últims criteris són el segon perill. La gent de la qual intentem copiar la roba eren pobres i senzills llauradors i artesans. És cert que en molts arcons es guardaven peces de luxe: guardapeus de seda, justillos de sederia valenciana, mocadors brodats..., pero eren peces considerades joies familiars, motiu d'herències, i solament eren emprades en ocasions especials de festa. La resta del temps la gent portava la roba de treball, la de «posar-se net» i, com a màxim luxe, la d'anar a missa major.

Que avui tinguem mitjans econòmics, com per a permetre'ns reproduir peces de gran valor, no és motiu suficient perquè el luxe es desborde, com ho està fent, ni per a treure les peces fora del seu context quotidià. La roba de la romeria no pot ser la roba de l'ofrena, ni la d'anar a prendre vins per les colles de Castelló. Cal posar fre a l'espiral de luxe que està vivint la reproducció de la indumentària tradicional.

La comoditat és el tercer perill. Peces com la còfia, que ha estat un complement del vestit femení emprat al llarg de molts anys, però un complement més al cap i a la fi, s'utilitzen per ser pràctiques, com un comodí per a no arreplegar-se el cabell. Certament les dones antigues portaven el cabell llarg i senzill. El mateix podríem dir del cap cobert dels homes. L'home valencià portava sempre el cabell cobert, i ‒si volem ser fidels a la tradició‒ així s'ha de portar.

Per fi, el dogmatisme és un altre perill. Quan una persona més ignorant és d'un tema més s'aferrassa als seus inamovibles dogmes. «Això és així perquè ho dic jo». Els qui hem estudiat la indumentària hem anat adquirint, a mesura que hem anat aprofundint en el tema, una gran humilitat.

És molt difícil dir «és així i només així». Les tipologies en la indumentària eren molt variades, no valen receptes. I, a més, les noves investigacions ens fan sempre posar en qüestió conclusions que es donaven com a certes. Hem de tenir l'esperit obert per reconsiderar les coses. Vestir-se de «castellonera» o de llauradora no és cap problema. Amdós poden ser vàlids si es fan bé, com a representants de la indumentària femenina de Castelló. Per a l'home, igual té el saragüell, el vestit de setí o el de llaurador, si es porta amb estima i es reprodueix amb cura. Cada cosa té el seu lloc i acompleix el seu paper.

Però el que seria imperdonable és que els habitants de la ciutat de Castelló triàrem, en reproduir la nostra roba antiga, criteris equivocats, com per desgràcia ja està passant, que la feren evolucionar a models no identificables des del del punt de vista històric, verdaderes disfresses de Carnestoltes dins unes festes que definim com a «festes tradicionals». Si ens equivoquem, donar la volta enrere serà difícil, perquè aquest poble té el costum de considerar «dogma de fe» i «arrelada i inamovible tradició antiquíssima» ocurrències dels uns i els altres, que queden fixades, sense cap raó històrica, com a «traje típico».

Cal no perdre de vista els motius pels quals val la pena recuperar la nostra indumentària tradicional: identificar-nos amb els avantpassats, sentir-nos poble, saber-nos pertanyents a un mateix àmbit cultural i hereus d'uns costums i unes tradicions, que són les arrels que ens fan tindre els peus ferms en la terra, en un temps ple d'incògnites, inseguretats i pèrdua dels signes d'identitat.

Perruqueres

DE SOL A SOL: LA TASCA DE LES PERRUQUERES EN FESTES

Encara és nit tancada quan, cada tercer diumenge de Quaresma, les perruqueres i els perruquers que treballen amb les representants festeres de la Magdalena comencen la seua jornada laboral. És, amb tota seguretat, un dels dies més especials de l'any, que comença quan encara no ha començat el dia amb els pentinats de llauradora de les madrines, les dames de la ciutat i la reina que, a l'alba, eixiran en romeria fins a l'ermita de la Magdalena. El dia, també el de les perruqueres, no haurà fet més que començar. Al llarg de la jornada, passaran pels seus salons o per les seues cases centenars de dones i de xiquetes, que desfilaran al capvespre pels carrers de Castelló sota la llum de les gaiates. I, en acabar, de nou a posar el despertador ben d'hora, perquè el dilluns, dia del Pregó Infantil, es repeteix l’hora d’inici del treball.

La de perruquera o perruquer és una de les professions més necessàries i alhora més oblidades de les festes de la Magdalena. Molta gent ja no es fixa tant en el pentinat, amb freqüència ens quedem en la indumentària. Veiem desfilar les castelloneres amb les seues ones i el monyo forjat amb xicotetes trenes que s'entrellacen. Però el que estem veient en realitat és l’esforç d'una generació de dones, que ha treballat sense descans per a aprendre i per a ensenyar uns pentinats, que no formen precisament part del currículum de les acadèmies de perruqueria.

Evolució del pentinat: les ones i els cardats

Només cal tirar la vista arrere per a veure com ha canviat el pentinat típic de les castelloneres, des de l'inici de la renaixença de les festes de la Magdalena, a mitjan dècada dels 40, fins ara. En aquells primers anys veiem uns pentinats amb moltes més ones, però de menor grandària, en molts casos a partir del rínxol natural del cabell de cadascuna de les representants festeres. També crida l'atenció la diferència del volum, eren pentinats amb molta més altura que els que veiem ara mateix. La imatge de Carmen Abriat, la primera reina de les festes, és un exemple de l’estil del període inicial de la renovada Magdalena.

Durant aquells primers anys de festes, els pentinats eren també més sensibles a les modes i a les tendències. Si arribaven els cardatges i els monyos molt elevats en els anys 60, això acabava afectant també els pentinats de castellonera, amb ones menys marcades, però amb pentinats amb moltíssim més volum. De fet, si hi ha alguna cosa que crida l'atenció dels pentinats de l'època és aqueix volum que es donava a les ones i a tot el cap. Veiem mostres d’eixe pentinat cardat de castellonera en la imatge de les dames de la ciutat de la reina Marisa Breva, en 1965.

El pentinat amb volum es va practicar fins a aproximadament la meitat dels anys 70. A partir d'aqueix moment, trobem molta més homogeneïtat en els pentinats de castellonera.

Per què? Per l'obstinació de les perruqueres castellonenques a fer les coses bé.

Homogeneïtat enfront de modes

Àngels Pallarés, perruquera de Benicàssim durant quasi 50 anys, ens conta que van ser ella i Pepita Miralles les qui van trobar una perruquera a València, ja d'edat avançada, que feia classes dels pentinats tradicionals valencians. Sense dubtar-ho i realitzant elles la inversió personalment, es van llançar a aprendre i van estar més de 6 mesos anant tots els dimarts a València, el dia que tancaven les perruqueries, per a aprendre com fer correctament el pentinat, amb les ones ben marcades i amb el monyo que ara coneixem, amb les trenes entrellaçades.

Explica Àngels que, una vegada finalitzada la seua formació a València, van ser elles les que es van dedicar a formar unes altres i uns altres professionals, a través de l'Associació de Perruquers, de la Pymec o dels seus mateixos coneguts o els seus salons. Van ser anys de molta formació i, segons explica Àngels, alguns professionals seguien obstinats a donar el seu propi toc a un pentinat que demanava, precisament, més homogeneïtat i menys dependència de les modes i els estils. «En algun moment es va pensar a incorporar les ones a les castelloneres, per a diferenciar el pentinat del de les falleres de València i, en lloc de fer el monyo amb llaçades del propi pèl es va fer amb trenes, perquè fora diferent», explica Àngels. La falta de referents possiblement va causar aquella disparitat de pentinats en les primeres dècades de les festes de la Magdalena.

Però molt ha plogut des de llavors. De fet, ha canviat fins a la manera de treballar de moltes perruqueres. «Abans eren uns 45 minuts en l'assecador per a aconseguir les ones, que s'han de fer a l'aigua», ens diu Àngels. Ara, en canvi, explica que amb els cabells secs i un plis és molt més ràpid. Això no lleva que cada dona o cada xiqueta passe prop d'una hora entre les mans de la seua perruquera o perruquer, cada vegada que s'ha de pentinar de castellonera. Un temps que, durant la setmana de Magdalena, amb freqüència serveix de descans entre l'activitat frenètica de qualsevol persona amb un càrrec en una comissió o simplement ganes de no perdre's res.

Professionalitat i evolució positiva

Recorda Àngels Pallarés com el moment del pentinat era el turment per a algunes dones i sobretot xiquetes. «A vegades ploraven quan els posàvem les agulles. Quan van arribar els ganxets amb boleta ja els molestava menys al cap», ens diu.

Aquells anys en què a Castelló no hi havia tantes professionals que saberen fer els pentinats, les poques que ho coneixien a penes descansaven una setmana com la de Magdalena. «Alguns dies havíem de començar a les 4 del matí i, quan havíem acabat amb els pentinats de castellonera o de llauradora, pentinàvem la resta de clientes», explica. Ensenyar a la resta de perruqueres i perruquers que volgueren aprendre era pràcticament una necessitat.

Àngels creu que en els últims anys ha millorat molt el nivell dels pentinats de castellonera. «Es nota que s’ho estimen més i farà uns 10 o 15 anys que van millor», explica. Respecte al pentinat de llauradora, destaca també que hi ha gent que el fa molt bé i recorda que es tracta d’un pentinat «que ha de ser molt gran, pràcticament d’orella a orella, i que la pinta no quede massa alta i no sobreïsca molt».

Ara, a les portes d’una de les edicions més esperades de les festes de la Magdalena, Àngels ens parla de l’orgull que se sent quan per fi veus les teues castelloneres desfilar amb el monyo ben fet. Tot i estar oficialment jubilada des de fa uns anys, explica que sempre pentina algú, tant en les festes de la Magdalena com durant les festes de Benicàssim. «Jo moriré amb una pinta a la mà», una mostra de l’estima de les perruqueres per la seua feina.

Fotògrafs

ELS FOTÒGRAFS PROFESSIONALS

EN LES FESTES DE LA MAGDALENA

De matinada, les velles rotatives del periòdic local Mediterráneo reproduïen, sobre un paper d’escassa qualitat, la crònica de la vetlada de proclamació de la reina de les festes i de l'acte d’imposició de bandes, possiblent redactada per endavant, acompanyant les dues o tres pàgines on apareixien els rostres de les protagonistes de la nit, en fotografies d’estudi. Allò era una exhibició fotògrafica de primera magnitud. Un full sencer del diari de Castelló era per al bonic bust de la reina; un altre per a recollir les dames de la ciutat, i uns altres dos per a les madrines, de manera que variava la dimensió de la fotografia d’estudi segons el rang que s’exercia.

Les càmeres fotogràfiques de Vicent Traver, Wamba, Tomàs Mas o d'Elies Gil Roca recollien els moments culminants del sempre brillant acte de proclamació de la reina i d'imposició de bandes.

Hi ha imatges de Wamba que estan centrades en la figura de la reina, després d’haver rebut la banda amb el títol. Imatges de l’acte, realitzades per Wamba, Mas o Gil Roca quedaven per a l’edició del diari de tres o quatre dies després de la celebració, en una notícia solta, perquè era totalment impossible publicar-les en el número del dia següent de l'acte, que solia exhaurir-se en els llocs de venda.

Enrique Segarra Segarra

Estos números del Mediterráneo apareguts cada any eren i són en l’actualitat curosament guardats per les protagonistes, i constitueixen una peça especial en estos menuts i íntims museus magdaleners de records. En canvi, per la precarietat tècnica de l’edició de premsa de l’època, en les fosques fotos publicades de la vetlada del Teatre Principal no hi havia manera de distigir res.

Entre els retratistes d’estudi sens dubte Vicente Sánchez va ser el més important. Pel seu comerç del carrer Colón van passar quasi totes les reines, moltíssimes dames i multitud de madrines i dames de sector. En la tècnica del retrat va ser estrella indiscutible. Podem citar com a exemple les fotografies «oficials» de Sánchez que recreen el 1950 el rostre i la figura de Paquita Fabregat Segarra, una de les nostres reines guapes de veritat, que va saber mantindre aquella bella imatge al llarg de la seua vida. Sánchez, pel que fa a les festes de la Magdalena, no eixia del seu estudi.

Les fotografies d’exteriors d’Alpechi (Alberto Peris Chillida), Gil Roca, Tomàs Mas, Navarte, Riau i Vicent Traver, Wamba, donen una interessant panoràmica dels actes centrals de la Magdalena. De la Romeria a la Magdalena només tenim el complet testimoni de l’eixida de la ciutat, gràcies al treball de dècades dels Wamba. Unes poques fotografies de Navarte van il·lustrar els programes de les festes del 1958 i 1959.

Des del 1945 fins al 1958, la cavalcada del Pregó naixia a la plaça Fadrell, encara amb el sòl de terra, sense pavimentar, quasi al límit del nucli urbà de Castelló. Un dels llocs habilitats pels organitzadors per a l’espera dels participants era la Casa de la Beneficència, situada a la mateixa plaça Fadrell, una institució que depenia de la Diputació Provincial. Gil Roca tenia com una mena de feu el claustre renaixentista i el pou del pati de la Beneficència, com a escenari idoni per a perpetuar en imatge les reines, dames i madrines, les protagonistes femenines de la festa que canviaven anualment. Este escenari va deixar d’utilitzar-se com a fons de fotografia quasi d’estudi a l’aire lliure quan l’organització del Pregó va decidir que es formara en l’actual avinguda del Mar, des del 1959

Elies Gil Roca tenia la seua oficina al carrer Cavallers, 14, però un dels seus llocs fixos de treball era el claustre de la Beneficència, i en concret el pou, abans de l’eixida de la representació femenina al Pregó.

El seu domicili professional al cor de la ciutat explica les facilitats per a captar imatges com les de l'ofrena de la comissió del sector de la gaiata 7 a la Mare de Deu del Lledó, en la capella de l’Arxiprestal de Sata Maria. La primera ofrena del sector 7 es va celebrar el dilluns 5 de març del 1945. Les fotos recullen l’ambient des del moment de l’eixida del seguici del domicili del president Lluís Ros d’Ursinos, al carrer Cavallers, edifici avui desaparegut, fins a l’eixida de l'església de Santa Maria, celebrat ja l’acte devocional. La comitiva d'eixa ofrena, en els primers anys del renaixement de les festes de la Magdalena, era enriquida per precedents madrines de la gaiata 7.

Com per exemple en 1948, quan van participar la madrina Ángeles Fernández Queta, a més de les exmadrines Marisa Dols

Cosín (1945), Carmen Pascual Climent (1946) i Rafaela Pastor Mataix (1947), i dos exreines de les festes de la Magdalena.

Encara que no vagen firmades, les fotografies del Pregó fetes per Gil Roca sempre són reconeixibles, per la seua perspectiva en picat. Les captava des d’un balcó del Govern Civil, situat encara al carrer Major, a l'antic convent al costat de l’església de Sant Agustí. Els altres professionals gaudien de major mobilitat, perquè Gil era invàlid, a causa de una poliomielitis infantil.

Elies Gil Roca va realizar la seua tasca professional a Castelló des del 1936 fins al 1960. A més era el fotògraf oficial de la delegació provincial de la Falange a Castelló, als anys quaranta. La Falange tenia un arxiu provincial de fotografia, on es guardaven els negatius, i es feia una fitxa classificant cada imatge, amb dates i motius. El seu arxiu va ser heretat per José Aguilar Beltrán i José Aguilar García, que van publicar el llibre Elías Gil Roca: alma de artista, historia de una época de Castellón.

El quadern del 1952 amb fotografies

Per això és un fet singular que l’any 1952 va fallar la qualitat del seu habitual bon reportatge. La cavalcada del Pregó va iniciar el trajecte amb amenaça de pluja, i la llum a l’interior del pati de la Beneficència no era bona. Gil Roca no va saber o no va poder acoblar la seua màquina a la llum existent i va deixar per als àlbums de la posteritat una males fotografies. Poc després el sol va aparèixer i la lluminositat era bona, però per al reportatge dels prolegòmens del Pregó havia arribat massa tard.

Amb el programa de festes d'aquell any commemoratiu, el 1952, es va distribuir gratuïtament un quadern sobre les festes de la Magdalena, que fent un desplegament fotogràfic de qualitat i quantitat va publicar la Junta Provincial de Turisme, amb text d’Eduardo Codina Armengot i fotografies de Cano, Carreres, Fabra, Legido, Marín Buck, Mas, Peris, A. Sánchez, H. Sánchez i Wamba. Es va imprimir en huecogravat per la famosa impremta Fournier de Vitòria.

Documents del costumari castellonenc

De Tomàs Mas són les fotos de l’acte de d’imposició de bandes del 1947, sense la presència de la reina Marisa Dols Cosín, substituïda per la «dama de abolengo» Maria Peris Sánchez de la Orden. Una magnífica fotografia de Mas ens dona una idea de la nit màgica de fervor magdalener que podia arribar a ser la proclamació de la reina i dames. En la nit del 17 de febrer del 1948, el pati de butaques, llotges i platees del Teatre Principal es van engalanar amb cordons de murtra i reposters, sobre els quals lluïa la bellesa dels mantons de Manila i la blancor immaculada de les draperies. Per a aconseguir més assistència que l’escassa que oferia l’aforament del recinte, es va acordar que els cavallers assistiren a l’acte drets, encara que en foren molts els qui van estar asseguts en butaques de platea.

La fotografia de Wamba del grup local del Pregó de 1947, obtinguda al carrer del Comte Pestagua, popularment de Tarongers, en la desembocadura a la plaça Maria Agustina ens mostra com era la Casa Gran, la casota dels Pestagua, abans de l’enderrocament per a construir el nou edifici de la Casa Sindical. És exemplar l’ordre de la desfilada, el respecte a les flors de les cistelles i de les piques. Tot això en benefici de la bellesa que tenia la cavalcada del Pregó. També es pot veure el barret del vestit de setí, desaparegut o transformat en un altre que no és el nostre.

Les fotografies del singular Pregó del dilluns 1 de març del 1948 resulten fàcils d’identificar, perquè el fotògraf les va obtindre en el tram del final del carrer d’Enmig i en la plaça Porta del Sol. Intentant aconseguir una bona organització de la cavalcada del Pregó, Gonzalo Puerto, màxim responsable de l’organització, en l’any 1954 va indicar als fotògrafs les zones idònies per a prendre instantànies: la plaça de Maria Agustina i la plaça Clavé. També es va prohibir que pararen qualsevol parella, grup, carrossa o rondalla en el desenvolupament del seu treball. Als participants de la cavalcada se’ls va prohibir que vestiren de paisà, per a no deslluir la desfilada. Només podien vestir de tal manera els organitzadors, que calia que hi anaren identificats amb un distintiu. Tot això era signe que hi havia gent que començava a fluixejar.

El fracàs del cartell fotogràfic del 1956

El cartell anunciador de les festes de la Magdalena del 1956 es va encarregar de pressa i a correcuita al pintor Tàsio Flors, sense haver-se convocat cap concurs. La intenció fallida de la Junta Central de Festes, presidida per Joaquín Tarrega Mor, era confeccionar un cartell amb una composició de fotografies i vistes de la ciutat, per a poder promocionar la imatge turística de Castelló.

Amb tal finalitat, sí que hi va haver a Castelló el previ concurs fotogràfic, el I Saló Nacional de Fotografia Artística, i se’n van seleccionar sis imatges del fotògraf professional Sánchez, tres de l’aficionat Vicent Folch Adell i una de dos professionals més, Navarte i Fayos Marín. Hi van sorgir problemes, tant en la composició com en la impressió del cartell. Per eixe motiu va ser necessari recórrer al cartell tradicional.

Sis anys després, a la Magdalena del 1962, la fotografia va tornar a ser notícia en unes festes que no es van distingir justament per la presència d’actes culturals. Entre els pocs programats hi va haver una exposició titulada «Reportaje gráfico de Castellón y su provincia», que es va muntar sobre el treball realitzat per un aficionat, Fernando Oliva Pinto.

Fotografies, testimonis de la festa

Aquells professionals de la fotografia vivien amb la càmera a la mà molts actes festius. Elies Gil Roca (amb estudi al carrer de Cavallers), Tomàs Mas (a l'actual carrer de Ruiz Zorrilla, llavors Calvo Sotelo, 37) i Vicent Traver Sanz, més conegut com a Wamba (Enmig 67), van ser els més actius i constants, sense menysprear uns altres com Alpechi, Guinea, París (Trinitat 10), Riau, Roda o Tormo. El 1961, amb només 15 anys, es va unir a la professió un joveníssim Vicent Traver Martí, que firmaria com a «Wamba hijo». I ja que parlem del fotògraf Traver fill, este professional va realitzar un complet àlbum de la Magdalena de 1967, quan va ser reina Maria Virtudes Santamaria Villagrasa, des de la visita al domicili per comunicar la grata notícia fins al Magdalena Vítol. Wamba era a més corresponsal de l’Agència Cifra, fotògraf del diari Mediterráneo, corresponsal fotògrafic a Castelló del diari Marca, i de les revistes Semana i El Ruedo.

A l'any següent, 1969, amb motiu dels XXV anys de la renaixença de les festes, el 1969, es van celebrar dos actes amb protagonisme de la imatge. L'exposició fotogràfica «Castelló, 1900-1969», de Paco Breva, un professional que mostrava obres fotogràfiques de tot el segle XX, viscut per la ciutat i pels seus habitants. Molts castellonencs es van recrear en escenes ciutadanes desaparegudes, que la càmera de Breva havia ressuscitat. D'altra banda, més de 230 fotografies d'aficionats van formar part d'una exposició organitzada per l'Obra sindical de Educación y Descanso als salons de la Casa Sindical, amb tema lliure. Cal destacar la presència de molts fotògrafs catalans.

Càmeres ISMAEL PALACIO, PRIMER CÀMERA QUE VA

DIVULGAR LES FESTES DE LA MAGDALENA

Ismael Palacio Aldea és el nom del primer càmera que va filmar i divulgar per tot Espanya les imatges de les festes de la Magdalena, a través del NO-DO. El Noticiario Cinematográfico Español, més conegut com a NO-DO (acrònim de noticiari i de documentals cinematogràfics) va ser un informatiu propagandístic setmanal que es projectava obligatòriament a tots els cinemes, com a preludi abans de la projecció del film, durant el règim franquista.

Ismael Palacio havia nascut a Saragossa, el 28 de gener de 1922, i va morir el 27 d'agost de 1985 a Madrid, amb 63 anys, víctima d'una cruel malaltia. Aquest inquiet manyo d'origen va viure quasi tota la seua vida a la «villa y corte», perquè als tretze anys es va traslladar amb la seua família a Madrid.

El càmera Palacio va conèixer Castelló i les festes de la Magdalena a través dels profunds llaços familiars que tenia en aquestes terres, de manera que es va constituir en un gran amic i propagador de la festa castellonera. Van ser els seus estimats familiars els que, allà pels anys cinquanta, el van alertar de tot el que per ací passava.

Interessa conèixer que la participació dels serveis informatius del NO-DO van començar a divulgar, per tota la geografia nacional, l'excelsitud, la riquesa i el colorit dels principals actes i festejos de la Magdalena

La primera vegada que van aparèixer al NO-DO les festes de la Magdalena va ser en el programa 171 B, datat el 15 d'abril de 1946, que mostrava imatges del Pregó i de la Romeria de les canyes d'aquell any. Ismael Palacio actuava com a ideal operador de rodatge, tant per la seua experiència professional com per l'estima i il·lusió que posava en la captació de cada seqüència, pels carrers i places de Castelló, durant el dissabte del Pregó i el diumenge de festa plena. El mateix Palacio va recollir l'any 1965 un premi atorgat per la Junta Central de Festes al NO-DO, per la difusió dels esdeveniments esportius de la Magdalena.

Des dels anys quaranta fins a mitjan dècada dels setanta, les filmacions del noticiari oficial del règim eren en blanc i negre, perquè l'ús general del color per al cel·luloide encara estava a anys llum al nostre país, bé se'n desconeixia la tècnica o bé estava en fase experimental.

Obra de Palacio, se'n conserven 79 filmacions per al NO-DO sobre temes molt diversos, esportius, festius, geogràfics, o actes de personalitats polítiques de l'època. Sobre el País Valencià, a més dels curtmetratges sobre la Magdalena, l'operador va realitzar les filmacions titulades Tren naranjero (1956), rodada a Alzira i a València, El Tribunal de las Aguas i Patos en la Albufera (datades les dues el 1960).

Documentals del NO-DO

Els qui hagen superat els cinquanta anys, castellonencs o descendents de castellonencs, conservaran en el record aquelles màgiques imatges del que va ser el popular noticiari NODO, projectades en les sempre concorregudes sales del cinema Savoya, de la Porta del Sol, Romea, Rialto, Capitolio, Goya, Rex i uns pocs més. Aquelles imatges ens sorprenien i feien que esclatàrem en justificades mostres d'entusiasme, aplaudint amb força, com si fora un espectacle en directe, quan eixia al NO-DO alguna notícia de Castelló.

I no cal dir res més quan la veu dels locutors José Hernández Franch o Matías Prats Cañete (Villa del Río, Córdova, 1913-Madrid 2004) subratllaven al NO-DO les seqüències de la Cavalcada del Pregó, de la Romeria de les canyes o de la Desfilada de gaiates. Cal dir que José Hernández va posar la veu a les imatges sobre les festes de Castelló del 1957 al 1961, mentre que Matías Prats va narrar les notícies magdaleneres de l'any 1963 al 1965. Considerat com a mestre de mestres, Prats va ser una veu mítica de Ràdio Nacional, del doblatge cinematogràfic i fins i tot de Televisió Espanyola. Des del 1947 fins al 1971, com a redactor, va posar la veu al servei del Noticiario Documental, el singular NO-DO, del qual va arribar a ser director el 1974, càrrec en què va durar dos anys.

Quina alegria i quanta emoció desbordada, la de xiquets i grans, en visionar aquells escassos minuts d'algun NO-DO de març o d'abril dedicat a la nostra terra i a les nostres festes de la Magdalena. Quanta il·lusió de pensar i comentar posteriorment que tot allò podria portar fins a l'últim cinema de la terra espanyola el coneixement de la història, la bellesa i la cultura popular de Castelló.

I aquella il·lusió la sentíem malgrat alguns errors en els comentaris dels guions dels anys cinquanta, com destacar «la tradición gastronómica» i «el gran consumo de rosquillas y de roscos típicos», fent referència als immenjables rotllets de confits de colors, de record de la romeria. En la notícia del NO-DO del 1976, el primer reportatge filmat en color pel corresponsal de TVE a Castelló, José Alcón, la narració havia millorat: «Es tradicional en estas fiestas la Romeria de les canyes. El pueblo parte de la plaza Mayor, con cañas y pañuelos verdes, y se dirige hacia la ermita de la Magdalena».

Cartes de familiars

Era freqüent, aleshores, rebre cartes de familiars absents o de soldadets castellonencs, que feien el servei militar ben lluny de casa. Algú podia llegir cartes que deien coses com: «Esta vesprada he estat al cine i he tingut la gran alegria que ens projectaren un NO-DO de les festes de Castelló...». I els xiquets d'aquell temps, amb la carta del familiar o de l'amic soldat a la mà, tréiem pit orgullosos i de seguida anàvem a contar-ho al veí. Quines coses!

Als anys quaranta i cinquanta del segle XX, es vivia amb una cobertura d'emissores de ràdio molt precària i la tele encara ni tan sols era somniada. Per això quan es projectava un d'aquells NO-DO tan especials per als xiquets de la postguerra, el film posterior passava a un segon pla. I aquella vesprada procuràvem no arribar al cinema amb massa retard horari, per a no perdre'ns el noticiari. Tal era l'impacte que ens produïa veure així filmats i divulgats el campanar, la Magdalena, la Basílica del Lledó, el Pregó, les vesprades de bous, la Desfilada de gaiates, la Cavalcada infantil...

Era especial veure sobre la blanca pantalla aquell Castelló tan menut de l'època, tants rostres familiars o potser a nosaltres mateixos, participant de tota la vida de la ciutat. En definitiva, podríem dir que Ismael Palacio va ser, per a les festes de la Magdalena, el primer exemple del que ara qualificaríem com a periodista audiovisual.

Periodistes

UNA CRÒNICA DELS CRONISTES Raúl Pascual

El periodisme és una professió íntimament lligada amb les festes. Les funcions que els periodistes han exercit en l'àmbit fester són múltiples i passen per difondre la labor de la gent de la festa, per donar projecció a les nostres tradicions, per col·laborar en els continguts de les publicacions –com és el cas– o per presentar esdeveniments.

Però, curiosament, el transvasament entre el periodisme i les labors d'organització de les festes és freqüent i, si se'm permet, fins i tot fecund. Així ha sigut des de l'inici de l'actual configuració de les festes, a mitjan anys quaranta.

Però més enllà del relat històric, i fent-nos eco de l'estructura clàssica dels textos periodístics –la piràmide invertida, anant d'allò més destacat a allò menys– qualsevol treball que intente unir l'ofici de periodista amb les festes de Castelló ha de guardar un lloc d'honor a qui va ser veí del Portal de l’Om, Francisco Pascual Mas, Paco Pascual.

Paco Pascual (1940-2002) va exercir el periodisme i va parlar de les festes. Exemples n'hi ha centenars, milers, però si algun cal destacar és l'article «El dia que Castellón se hace romero», que el va fer creditor al Premi Nacional de Periodisme Ciutat de Castelló en l'any 1979. Va emprendre una aventura empresarial centrada en la cultura (INCULCA), la principal iniciativa de la qual respira vinculació amb les festes: Castelló festa plena. L'excel·lència feta publicació festera.

Però més enllà de la seua labor professional, Paco és un d'aquells exemples d'algú que va travessar la línia, i de parlar (i de vegades opinar) de festes va passar a vincular-se amb l'organització. Va ser un dels pares intel·lectuals del sistema d'àmplia autonomia festiva que es va materialitzar en la creació de la Fundació Municipal de Festes, més tard substituïda pel Patronat Municipal, que va decidir liquidar aquest sistema d'organització de festes i obrir una nova etapa.

Coincidint amb el moment fundacional, Paco es va integrar com a vocal en la primera Junta de Festes, la presidida per Sebastián Pla, i mentre la salut li ho va permetre va ser el president de l'Assemblea de Festes. I el món de la festa li va reconéixer un paper de mitjancer que va saber assumir i desenvolupar amb encert i brillantor

Això el va fer mereixedor (i mai millor emprada aquesta paraula) de nombrosos premis atorgats per col·lectius festers. Tots volien (volíem, perquè, per exemple, la família Pascual Ventura va ser Portalera de l’Any en 2009, ja després de la defunció de Paco) que formara part de la seua història particular i expressar afecte i devoció cap a l'entranyable figura de Paco. Però especial importància va tindre la concessió, en 1997, de la primera Medalla de les Festes, la qual va rebre de la mà de l'alcalde, José Luis Gimeno, a proposta de la Junta de Festes. I per si tot això sembla poc, Paco també va aportar allò que li era més preuat: en 1987 vam tindre la fortuna que Beatriz Pascual Ventura, la seua filla, fora la reina infantil de les festes.

Paco Pascual, sens dubte, és el més important dels periodistes vinculats a les festes, però no va ser el primer, ja que quan es va celebrar la primera edició de l'actual formulació de les festes (nou dies de celebracions, tenint com a data central el tercer diumenge de Quaresma) Paco tenia a penes 5 anys. Però ja els periodistes i els mitjans de comunicació van tindre treball, en aquells difícils anys en què l'exercici del periodisme acostava el professional als serveis de propaganda del règim El final de la Guerra Civil va significar la recuperació de la Romeria i, d'alguna manera, de les festes de la Magdalena que, cal recordar-ho, no eren, en absolut, les principals de la ciutat: Romeria, bous, algun acte de caritat i pare vosté de contar.

Hi havia un ambient propici per a treballar en l'engrandiment de les festes fundacionals, ambient que va ser encoratjat des d'un peculiar programa de Ràdio Castelló. Es tractava del Cartel Radiofónico on, sota la direcció d'Eduardo Codina i amb la participació de veus tan conegudes com la de Crescencio López del Pozo, Chencho, una sèrie d'intel·lectuals i homes de la cultura no sols parlaven de les tradicions i informaven sobre els actes, sinó que proposaven i somniaven en veu alta sobre com serien unes festes de la Magdalena més importants. En pocs anys aquests espais van sembrar un profund sentiment de castellonerisme, que va calar en la societat local i que va constituir el terreny de cultiu adequat per a l'organització de les noves festes de la Magdalena en 1945.

En aquella primera Cavalcada, que va eixir més enllà de les 17 hores des de la plaça Fadrell en l'any 1945, es va llegir com a pregó un text de González Espresati, i l'encarregat de recitar-lo va ser –segur que ho han endevinat– un periodista: Manuel Vellón. Aquells apassionants primers anys van tindre el seu reflex en la programació de l'emissora Ràdio Castelló (única en aquells temps), des de la qual es va propiciar aquest profund canvi. Així, els Carteles Radiofónicos van donar pas al programa Gayata (més endavant Gaiata), que va començar a emetre's en 1946, i que al llarg de les dècades va ser conduït per veus tan reconegudes com Chencho, Joaquín Castelló, Carmen Alcón, amb participació de destacats realitzadors com Salvador Bellés, Francisco Vicent, Quiquet de Castàlia, José Antonio Luque i un llarg etcètera, que inclou professionals pertanyents a la plantilla de l'empresa. En les retransmissions en directe d'actes o en la presentació d'esdeveniments de diferent naturalesa, al llarg de la història, trobem una gran quantitat d'informadors: el ja repetidament anomenat Chencho, José María Arquimbau i l'inoblidable Manolo Monferrer formen, sens dubte, el triumvirat més destacat en aquest capítol, encara que hi ha molts més casos. En les retransmissions, al costat del paper de narrador principal, sovint es busca el suport del comentarista, funció en la qual va destacar, no cal dir-ho, Paco Pascual, però que també han desenvolupat altres com ara Vicente Cornelles o Ximo Górriz.

Un altre nom important en els mitjans de comunicació i en el món de les festes: Eduardo Mas del Río va ser president de la comissió de la gaiata 1 i prohom dels Cavallers de la Conquesta. També es va integrar en diferents ocasions en la Junta de Festes, de la qual va arribar a ser vicepresident i gerent. Hi ha hagut periodistes que han cobert la informació festera durant anys. En aquest capítol podem destacar noms com ara Vicente Cornelles, tota una vida al periòdic Mediterráneo i una mica menys en la Junta de Festes i en Els Cavallers Templers; Esperanza Molina, mítica responsable d'informació municipal de Castellón Diario, primer, i ara de Castellón Información, des d'on segueix, amb interés i rigor, els esdeveniments del món de la festa. I Xelo Pastor, que signa les seues informacions en El Mundo - Castellón Al Dia, però que ha sigut, a més, membre de la Junta de Festes i, durant anys, responsable del comité organitzador del Festival de Danses de l'Antiga Corona d'Aragó. Xelo, a més, va estar integrada en diferents gaiates, va ser madrina (Gaiata 19, 1986) i Dama de la Ciutat (1987) i ha participat en la fundació de L’Aljama i de la Colla Bacalao. Paloma Aguilar també ha signat moltes de les informacions generades pels col·lectius festers.

Ja hem al·ludit a alguns casos de periodistes que, a més, es van mullar i van passar a l'altre costat, al d'organitzadors o col·laboradors amb les festes. Aquest apartat té molts i brillants exemples, que s'uneixen als ja anomenats Gonzalo Puerto, Eduardo Mas, Vicente Cornelles, Xelo Pastor i Paco Pascual.

José María Arquimbau, per exemple, va fer compatible la direcció de La Voz de Castellón amb la pertinença a la Junta Central de Festejos de la Magdalena. José Luis Serrano Fabregat va fer el mateix camí, i de la informació va passar a la Junta Central de Festejos de la Magdalena i a la Junta de Festes, anys més tard.

Ximo Górriz i Lidón Barberá van viure en primera línia la convulsa etapa de Juan Vicente Bellido al capdavant de la Junta de Festes, ja convertida en òrgan col·laborador del Patronat de Festes. Van tindre l'honor de posar en marxa els primers perfils en xarxes socials amb un plantejament professional. Tots dos, a més de ser periodistes, tenen en comú comptar amb uns referents molt clars: Ximo Górriz (antic component de les gaiates 19 i 15) va ser el gran col·laborador de Paco Pascual en els seus últims anys, i Lidón Barberá és filla de Sixto Barberá, insigne Moro d’Alqueria, eficaç vicepresident de la Junta de Festes i inoblidable president, a més de membre del Consell Rector del Patronat de Festes.

Ximo Górriz va ser l'autor d'un serial radiofònic –Palabra de Romeria– que va emetre l'emissora de la COPE en 2021, any en què les festes no es van poder celebrar. A aquesta iniciativa li va posar veu una periodista de raça: Montse Arribas. Ximo, després d'haver ostentat la direcció de Castelló festa plena, en l'actualitat coordina la revista que edita el mitjà digital Castellón Plaza. Un no parar. D'altra banda, Manu Vives va ser el representant de la professió periodística en l'última Junta de Festes.

Si obrim el ventall i a més de periodistes parlem de col·laboradors, trobem casos molt destacats, com el de Salvador Bellés, una veu constant en el món de la cultura local, que ha mantingut fins fa ben poc la seua presència en els mitjans de comunicació i va ser una de les ànimes de la publicació Castelló festa plena. També es va integrar en labors organitzatives i va tirar avant, durant molts anys, la programació de l'emblemàtic Hostal de la Llum.

Francisco Vicent Doménech, Quiquet de Castalia, va trobar el seu lloc en la festa en el si d'algunes gaiates, en la Junta Central –de 1963 a 1971–, i en la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. En els mitjans de comunicació la seua participació és va vehicular, sobretot, a través de Castelloneries, programa radiofònic –passa per ser el primer a Castelló que va utilitzar el valencià–, que va estar en l'antena de Ràdio Castelló entre 1965 i 1983 i que, rebatejat com a Vila, ravals i comarques, va tindre la seua continuïtat en l'emissora d'Antena 3 Ràdio a Castelló, de 1984 a 1985. Castelloneries va ser també el nom d'una publicació sobre les festes de la Magdalena que va impulsar el mateix Paco Vicent. Entre les seues aportacions, una d'indubtable calat que arriba fins als nostres dies: la seua obstinació a

En el capítol de col·laboradors en mitjans de comunicació no podem oblidar un articulista habitual en aquesta publicació i amic de la Gaiata 8: l'actual cronista oficial de la ciutat, Antonio José Gascó Sidro.

I, encara que siga, un paràgraf per a la informació taurina. Com ha quedat dit, la celebració de les corregudes de bous amb motiu de les festes de la Magdalena ha sigut una constant al llarg dels segles, per la qual cosa els informadors especialitzats en aquesta manifestació també mereixen el seu reconeixement. El primer i, crec, més important és José María Iglesias, Arenillas, de la labor del qual en Ràdio Castelló hi ha constància des de 1953. Un altre nom important va ser Enrique Aguilar, col·laborador taurí en Antena 3 i en Mediterráneo, entre altres mitjans.

Un altre reconeixement col·lectiu: el dels fotògrafs de premsa. A ells no els ho explica ningú, sempre estan en el lloc i en el moment just. Per citar un nom, Paco Jóvena, que durant una curta temporada va ser fotògraf de premsa, i durant anys el seu estudi fotogràfic va ser el triat per a plasmar els records de moltes xiques i xiquetes que van ocupar diferents càrrecs. I també Santiago Román, que va passar de veure l'actualitat a través de l'objectiu a integrar-se en la Junta de Festes.

La pirotècnia és una altra faceta que exigeix uns certs coneixements específics als qui informen sobre aquesta. El nom de referència en aquest cas és Salvador March, sense oblidar Emilio Regalado, Esperanza Molina i l'equip format per Toni Royo i Manolo Carceller, aquest últim, a més, gran investigador de les festes.

I entre les reines… alguna ha triat el camí del periodisme?

Alguna n’hi ha hagut i citarem una reina i una reina infantil: Ana Martínez Balaguer, reina infantil en 1981, després de finalitzar els seus estudis en la Universitat Autònoma de Barcelona, va desenvolupar bona part de la seua trajectòria professional com a responsable de comunicació de la patronal taulellera Ascer.

Amparo Pavía, Ampareles, la inoblidable «reina del Bolero» (1992) va cursar la llicenciatura de Ciències de la Informació en el CEU San Pablo i, després d'una experiència en la ràdio, va dirigir els seus passos cap a la comunicació corporativa i el protocol. Hui la trobem en el món del coaching

Els periodistes són presència habitual en els llibrets de gaiata de cada any, aportant aquesta particular visió que els dona situar-se com a corretja de transmissió entre organitzadors, protagonistes i la societat en general. Divulgadors dels valors de la festa, col·laboradors necessaris a difondre el treball dels diferents col·lectius, instrument indispensable per a materialitzar la projecció exterior de la Magdalena i propensos a comprometre's amb l'organització i la vida interna de col·lectius festers, tot això converteix els periodistes en una professió festera, i de les més destacades.

Nota de la redacció.- Al llarg de les anteriors línies hi ha una clamorosa absència que, encara que intencionada, ens veiem obligats a reparar: la del mateix autor de l'article, ja que Raúl Pascual és un d'aquests exemples de periodistes que troben en les festes un espai de compromís i independència. Raúl Pascual ha cobert informacions relacionades amb les festes al llarg de la seua trajectòria, ha presentat actes festius, ha sigut assessor, vocal, vicepresident i president de la Junta de Festes (va ocupar el càrrec durant quatre anys, al llarg dels quals va nàixer la primera web de la Junta de Festes, amb textos de la seua autoria), president de l'Assemblea de Festes, galantejador, membre del jurat de focs durant quasi vint anys, i col·laborador en llibrets de gaiata i d’altres col·lectius.

També va col·laborar estretament amb l'última Junta de Festes, la presidida per Noelia Selma, ocupant-se de la gestió dels perfils en xarxes socials de l'entitat. Hui dia, ostenta la presidència de la Colla A Mitges, la que atorga el prestigiós premi Masclet d’Argent a la millor mascletà de les festes de la Magdalena

Periodistes

Programació Programació

Programació Programació

DISSABTE 11 DE MARÇ

12:00 Inauguració de la nostra tasca a la Plaça Borrull.

MAGDALENA 2023

12:00 Anunci Oficial de les festes amb Gran Mascletà al carrer Rosa Mª Molás.

16:00 Cavalcada del Pregó pels principals carrers de la nostra ciutat amb la participació de membres de la nostra comissió.

16:00 Festa Remember Inici Magdalena “Tonet Marzá & friends” a la a la Plaça Borrull.

24:00 Trasllat de les nostres gaiates des del magatzem municipal.

DIUMENGE 12 DE MARÇ

06:00 Despertà i volteig de campanes.

07:00 Repartiment de canyes i cintes a la Pl. Major.

08:00 Romeria de les Canyes.

17:00 Flamenquito Fest a la Plaça Borrull.

20:00 Tornà de la Romeria i Processó de Penitents.

20:30 Desfilada de Gaiates pels principals carrers de la nostra ciutat, amb la nostra Gaiata i Gaiata Infantil.

23:30 Festa MOM a la Plaça Borrull.

DILLUNS 13 DE MARÇ

08:00 Despertà pels carrers del nostre sector.

10:30 Cavalcada del Pregó Infantil amb participació de la nostra comissió infantil.

17:00 Tardeo Rumbero a la Plaça Borrull.

20:00 Encesa de Gaiates a l’Avinguda del Rei en Jaume.

23:30 HOT PARTY a la Plaça Borrull.

24:00 Trasllat de la nostra Gaiata a la Plaça Borrull.

DIMARTS 14 DE MARÇ

08:30 Despertà pels carrers del nostre sector.

11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera.

10:30 Visita de la Caravana a la Mascletà de Colles i Gaiates.

18:00 Visita de la Reina, Reina Infantil i Corts d’Honor al peu de les nostres Gaiates. Entrega, per part de les Reines de les Festes, dels Fadrins d’Or i d’Argent a aquells membres de la comissió que per la seua trajectòria festera han sigut mereixedors d’aquestes distincions de la Junta de Festes.

18:30 Actuació de "Castellon Baila" a la Plaça Borrull.

19:30 Homenatge del la Germandat Dels Cavallers a Na Violant d´Hogria a la plaça de mateix nom. La nostra comissió s´adherirà als Cavallers en aquest homenatge a l´inici del carrer Escultor Viciano.

21:00 Lliurament dels premis dels concursos de Gaiates i Llibrets.

23:00 Macro Urban Fest a la Plaça Borrull per a celebrar tots els premis aconseguits.

Programació Programació

DIMECRES 15 DE MARÇ

08:30 Despertà pels carrers del nostre sector.

11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera.

MAGDALENA 2023

11:30 Animació infantil a càrrec de Monitors. Patrocinat per la Fundació DávalosFlecher.

18:00 Tradicional xocolatà a la Plaça Borrull.

18:00 Actuació de PYC Dance a la Plaça Borrull.

20:00 Actuació del Serrucho a la Plaça Borrull.

23:30 Festa Musical amb Dj’s a la Plaça Borrull.

DIJOUS 16 DE MARÇ

08:30 Despertà pels carrers del nostre sector.

11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera.

12:00 Degustació d’ous fregits amb pa a la Plaça Borrull. Patrocinat per Ous Vilarroig.

17:00 Cós Multicolor amb la participació de la nostra comissió.

19:00 Actuació de “Five” a la Plaça Borrull.

23:30 Festa Musical amb Dj’s a la Plaça Borrull.

DIVENDRES 17 DE MARÇ

08:30 Despertà pels carrers del nostre sector.

11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera.

11:00 Visita Banda Internacional de musica.

12:00 Degustació d’ous fregits amb pa a la Pl. Borrull. Patrocinat per Ous Vilarroig.

17:00 “Tardeo Remembero” a la Plaça Borrull.

18:30 Desfilada Internacional d’Animació pels principals carrers de la nostra ciutat.

23:30 Actuació de “l’Orquesta Liverpool” a la Plaça Borrull.

Programació Programació

DISSABTE 18 DE MARÇ

08:30 Despertà pels carrers del sector.

11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera.

MAGDALENA 2023

16:00 Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lledó. Organitzarem la comitiva a la Plaça Borrull, convidant tots el veïns que vullguen acompanyar-nos.

17:00 “Tardeo Remembero” a la Plaça Borrull.

21:30 Sopar de pa i porta a la Pl. Borrull. Les taules i les cadires seran a càrrec de la comissió; Es prega a tots aquells que vullguen participar, informen a la comissió abans del divendres 10 de Març.

23:30 Actuació de “l’Orquesta Marengo” a la Plaça Borrull.

DIUMENGE 19 DE MARÇ

08:30 Gran despertà pels carrers del nostre sector.

11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera.

12:00 Gran concurs de paelles per a tots el veïns del sector. La comissió designarà el jurat. La llenya, les cadires, les taules i l’arròs seran a càrrec de la nostra comissió. Es prega a tots aquells que vullguen concursar, informen a la comissió abans del divendres 10 de Març.

16:00 Lliurament dels trofeus del concurs de paelles per part de les nostres madrines.

19:30 Cercavila des de la Plaça Borrull fins l’Avinguda del Rei en Jaume amb xaranga.

20:30 Desfilada Final de Festes des de l’Avinguda del Rei en Jaume fins a la Plaça Major, amb la participació de la nostra comissió.

22:30 Gran Traca Final.

23:00 Magdalena Vítol.

Agraiments Agraiments

El nostre agraïment a tots els comerços, anunciants i col.laboradors que fan possible l ´edició d´aquest llibret.

ADRIAN FALOMIR

AGORA RESTAURANT

ANDRES PELUQUEROS

ANTONIA GARAN BIO PELUQUERIA

ARNAU CLINICA DENTAL

ARROCERIA NELO´S

AXIS INGENIERIA

BAR ZAFRA

BIER CASTELLÓN

BIOLIMP

BLANCH PANADERIA

BOLSAS BODDY

CAJA RURAL TERUEL

CARNICERIA JOSE MANUEL

CERPA

CLÍNICA PODOLÓGICA DEALBERT

COLOREA

CONFECCIONES PITARCH

C OOLMOD

DENTAL UNIVERSITARIA

DIVERSE LEVANTE

EDICIONES DIGITALES MUPHY

ESCRICHE CULTURA DEL SABOR

ESTRADA PELUQUEROS

GAMBRINUS

GRUPO PARDO CERVANTES

GRUPO PARDO RESIDENCIAL

GRUPO PARDO SAN ROQUE

HIELIUM

HUEVOS VILARROIG

INGESTEC

IZUMI SUSHI RESTAURANTE ASIATICO

MAGDALENA 2023

LA BOTIGA DE LA FIGA

LA TERRETA

LA TASQUETA

LES CALCES

LO+ PELUQUERIA-ESTETICA

LOS CLAVELES

LUIS BOLUMAR

MARGA PORCAR PELUQUERIA

MARISQUERIA MARÉE D´OR

MARTÍNEZ S ANZ ABOGADOS

MESON NAVARRO MONITORS

MONFORT INGENIEROS

NIKOL´S BURGUER

ONADA EDICIONS BENICARLO

PANADERIA VIVES

PANADERIA MIRAVETE

PASTISSERIA SANT VICENT

PASTELERIA JOSE VALLS

PERIS CLINICA DENTAL

PERRUQUERIA HERMANAS MARTÍ

SETFRIN

STYL'OR JOYERIA

SUMINISTROS HOSTELERIA E.MARTÍNEZ

TALLERES VIVAS

TUIX&ROSS

TUDESVAN - GRUPO PARDO

URBAGES 99

URBANIA

VAN GOGH BELLES ARTS

VANNU