Llibret 2018 - Portal de l'Om - Gaiata 8 by Abel León Navarro

Cambia a

Caja Rural de Teruel

Te ofrecemos trato personalizado y cercano.

Conseguirรกs rentabilidad para tus ahorros.

Dispondrรกs de asesoramiento por profesionales de confianza.

...nosotros nos encargamos de todas las gestiones, sin que tengas que ir a tu antigua entidad.

LLIBRET DE L A G A I ATA 8 P o r ta l d e l’ O m

2018

Editen: Associació Cultural Gaiata 8 “Portal de l’Om”. CMYK PRINT, S.L. D.L. CS 35 – 2012 President: Raúl Collazos Martín Coordinació: Pere Olaria i Porcar

Equip Llibret: Jaume A. Beltran i Hernàndez Abel León i Navarro Alfredo Javier Vicent i Santolaria Iban Burguete i Beltran Rafa Alabau i Sacacia

Fotografia: Ediciones Digitales Muphy La comissió Disseny i Maquetació: Abel León i Navarro Pere Olaria i Porcar

Assessorament Lingüístic: Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

Portada: Abel León i Navarro

Traductor: Jaume A. Beltran i Hernàndez

Imprimeix: CMYK PRINT, S.L.

Publicitat: Josep Rovira i Nive Eugenio García i Martínez Rogelio Monfort i Arnal

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià

EDITORIAL Ali Brancal Mas

ULLERES VIOLETA

er poder valorar adequadament l’aportació de les dones al món de les festes caldria que tots els que llegiu este llibret us posareu unes ulleres violeta. Ja se que sou de disfressar-vos , però no és això el que pretenem aquest any. Posar-se les ulleres violeta significa mirar el món amb una mirada crítica per veure les de-

sigualtats entre els homes i les dones. Hi ha situacions, també en el món de la festa, que afecten de manera diferenciada als homes i a les dones. Moltes les tenim assumides, acceptades. Formen part del que “hem fet sempre”. Però estem en 2018. El mil·lenni ja té la majoria d’edat i és el moment per assumir la responsabilitat que tots i totes tenim en què les desigualtats es perpetuen o en formar part

dels canvis que calen perquè cap dona puga desenvolupar totes les potencialitats amb la mateixa facilitat o dificultat que un home. De nosaltres depén. De cadascun dels membres de la comunitat festera depén treballar perquè el treball de dones i homes siga considerat del mateix valor, de la mateixa importància en el llarg camí de fer possibles les festes de la Magdalena. Que les opinions de les dones es puguen expressar i ser considerades, tingudes en compte i acceptades. Que fem força, uns i altres, per incorporar a les juntes, als òrgans de decisió, de representació, una quantitat cada vegada major de dones. Mirem amb ulleres violeta el nostre entorn més immediat. El primer pas és fixar-nos amb la gran quantitat de dones que col·laboren, sense voler destacar, fent feina de la qual “no es veu”. Diguem a totes aquestes dones que ens són imprescindibles per a fer festa, donem valor a allò que fan, al que opinen, al que aporten. No tinguem només paraules amables per dir que guapes estan un dia de presentació (que també). Les dones agraïm que se’ns valore per altres fets, més costosos d’aconseguir però molt més satisfactoris.

Este llibret pretén visibilitzar les dones en la festa. Perquè estan, perquè fan falta, perquè som la meitat de la població i no tenim ni la meitat del reconeixement que el nostre treball mereix. Hi haurà un abans i un després en la vostra manera de valorar les dones en la festa després de llegir este llibret.

SALUDA DEL NOSTRE PRESIDENT Raúl Collazos Martín

pocs dies de disfrutar de l’olor de pólvora de la primera mascletà, tinc l’honor de poder dirigir-me a tots vosaltres una vegada més.

es a la programació, que intentem oferir a tots els castellonencs. Orgullós de la meua Presentació, del meu Llibret i dels meus Monuments… Orgullós de la gent que em rodeja, de la Este és el meu quart any com a president meua comissió , dels meus diferents grups d’esta associació i la veritat que si hague- de treball… en definitiva.. orgullós de ser ra de fer balanç d’estos anys, diria que han PORTALER amb majúscules. sigut uns anys que han marcat la meua experiència com a amant de les nostres Tot açò no seria possible sense la col·latradicions i les nostres festes. És un or- boració i aportació de tanta gent anònima i gull, per a un castellonero poder viure-les que, des de l’ombra, també oferixen el seu des d’un altre punt de vista. L’organització, granet d’arena per a aconseguir entre tots però sobretot la responsabilitat, es con- una setmana màgica i poder demostrar vertixen en prioritat a l’hora de treballar per a engrandir-les. Sincerament és una experiència inoblidable, amb els seus moments bons i no tan bons…. Mai m’haguera imaginat, que el temps passara tan ràpid, però ací és on te n’adones, que tot lo gratificant supera amb escreix, a eixos instants difícils que evidentment, et trobes en esta labor. Orgullós de lluitar per fer les coses lo millor possible. Orgullós de veure, com el nostre sector, i en concret la nostra plaça de Borrull, es convertix, any rere any, en punt neuràlgic i en un referent de les nostres festes, gràci-

SALUDA DEL NOSTRE PRESIDENT que Castelló té unes festes diferents de totes les altres i obertes a la participació de pel bé de les nostres festes i com no, pel tots els ciutadans. bé de la nostra ciutat, unint més, si es pot, Portal de l’Om, va tornar a destacar en la a tots els col·lectius festers, per a aconseMagdalena 2017. Va triomfar un any més, guir que Castelló tinga les millors festes amb una espectacular Presentació, on les del món. colossals columnes de l’antiga Grècia van Sense més, dir-vos que les portes de la prendre el Palau de la Festa en una nit in- comissió del Portal de l’Om, estan obertes com sempre, per a qualsevol persooblidable. na. Recordar-vos que tenim el Cau en el Com ve sent habitual, grandíssim treball carrer de Císcar 20, i que roman obert per per a aconseguir un gran Llibret i com no, a qualsevol consulta, tots els divendres a Monuments fantàstics realitzats amb gran partir de les 20:00, o podeu contactar per Facebook. afecte i il·lusió. Menció a banda, mereixen els nostres màxims representants, Marta, Neus i Pepe, inoblidables moments els que he tingut el gust de disfrutar junt amb vosaltres. Grans castelloneros, grans gaiaters , però sobretot grans portalers. Mil gràcies als tres per tot el que hem viscut i a tu Neus, només dir-te, que la vida t’ha donat l’oportunitat de tornar a viure les nostres festes des d’un lloc privilegiat com a Dama de la Ciutat Infantil. Aprofita com tu saps aquest meravellós 2018. L’any 2017 he tingut la gran sort de poder participar intensament en el 4t Congrés de les Festes de la Magdalena. Este, ha servit una vegada més, per a deixar ben clar que la Gaiata és el símbol que diferencia les nostres festes. L’objectiu principal una vegada finalitze la nostra setmana gran, és que les conclusions definitives tractades en tal congrés magdalener, no queden en l’oblit i que amb la bona voluntat de totes les parts involucrades, es duguen a terme

Disfruteu al màxim d’una setmana plena d’actes multitudinaris per a tots els públics, no sols els organitzats des de la nostra comissió, sinó també aquells d’altres col·lectius, gaiates, colles, ens vinculats, Junta de Festes, Patronat….on l’únic requisit és passar-s’ho bé, però sempre amb sentit comú, respectant als veïns i fent cas a les nostres autoritats, d’esta manera un any més podrem fer un balanç positiu d’unes festes úniques. Moltes gràcies i molt bones festes !!!

Alcaldessa de Castelló

Amparo Marco Gual

Saluda

na data en el calendari: del 3 a l’11 de març. I una cita ineludible: la Magdalena 2018. Una edició. Un repte més. I una bona mostra que el treball col·lectiu assoleix els millors resultats. La nostra setmana gran és un bon exemple d’eixe “saber sumar esforços”. Un engranatge en el qual el sector gaiater és una peça indispensable, com ha demostrat en el IV Congrés Magdalener, que ha brindat l’oportunitat d’unir perspectives, de debatre el present i el futur de la festa i construir entre totes i tots una base sòlida per a les nostres celebracions fundacionals. Per a fer-les créixer i transmetre-les a les generacions futures. Ja ho auguraven els versos de Bernat Artola. La gaiata és “el nostre millor pregó”. Vau ser la guia necessària per al trasllat dels antics pobladors del Castell Vell a la Plana fa ja 767 anys. Vau ser llum, i seguiu sent llum. Sou emblema i referent de la Magdalena, però no solament pel simbolisme d’eixos monuments que recreen el nostre passat i que compartiu edició rere d’edició amb la ciutadania, sinó per constituir un motor, amb majúscules, per a l’activitat cultural de la capital; per contribuir a forjar la nostra història com a poble; per sumar i per vertebrar la vida de barri, en el qual creeu comunitat. I on sou autèntiques ambaixadores de la nostra festa. Els valors de superació, de treball en equip i de col·laboració amb el món de la festa enalteixen els qui ompliu de vida aquest emblemàtic racó castelloner de la plaça Borrull. Sector 8, Portal de l’Om, no hi ha dubte que eixe ambient de germanor i de cooperació tornarà a ser la vostra senya d’identitat durant la Magdalena 2018, que desitge que us deixe a qui formeu part d’aquesta àmplia família moments per a recordar amb un somriure. I especialment a les madrines d’enguany, Iris González i Balma Morilla. Gràcies. Amb majúscules. Les mateixes majúscules que descriuen la vostra tasca de cohesió social i la vostra estima per Castelló. Gràcies per traslladar els valors de la festa i per seguir forjant eixe sentiment d’identitat col·lectiva.

Magdalena, festa plena!

Presidenta del Patronat Municipal de Festes

Sara Usó Alía

Saluda

a festa és cultura. És patrimoni col·lectiu. Com a col·lectiu ha de ser el seu impuls, la cura, la promoció, el relleu, la renovació. La festa és més festa quan es construeix sobre el consens. Quan és capaç d’integrar més gent i de projectar diversitat.

Castelló es prepara per a retre tribut al seu passat i a la seua història com a poble, però també per a seguir avançant cap a un futur prometedor, amb la seua festa més internacional, la Magdalena 2018, que toca ja a la porta. Convertida, a més d’en un puntal cultural, en un revulsiu turístic i econòmic. Del 3 a l’11 de març, la setmana gran castellonera té una cita amb el teixit col·lectiu que la sustenta. I les gaiates sou actors protagonistes, al costat de la Junta de Festes, el Patronat, les colles, veïns, visitants, voluntaris i associacions, en l’escenari fester d’una ciutat que sap conjugar el respecte a les seues arrels amb un component de modernitat. Amb les vostres veus hem fet un pas ferm en l’últim Congrés Magdalener per a harmonitzar les festes de la Magdalena amb l’actual cultura cívica de la societat castellonenca. I és que la festa, com la vida, és evolució. És diversitat. I la Magdalena beu de la diversitat que exhibeix el col·lectiu gaiater. Dènou comissions unides per la seua defensa i compromís amb el món de la festa, però amb idiosincràsia pròpia. Ací radica un dels valors primordials de la nostra setmana gran. La Magdalena vol arribar a tots i totes. Sense importar edats ni procedències. A aquest repte us sumeu amb força des del Sector 8, Portal de l’Om, actuant com a nexe d’unió entre visitants i ciutadania i el patrimoni cultural que obri aquestes línies. Gràcies per l’obstinació en aconseguir que aquesta fusió siga possible.

Magdalena!

Reina de les Festes

Carla Bernat Pascual

Saluda

Reina de les Festes Infantil

LucĂa Burguete Alcaide

Saluda

Na Violant dâ&#x20AC;&#x2122;Hongria

Ana Goterris Estrada

Saluda

Dama de la Ciutat Infantil

Neus Alabau Rovira

Saluda

Servicio Logístico de Recogidas

CONTACTO Teléfono: 671514705 E-mail: logistica@internal-logistics.net Ctra. Almazora, S/N. - Frente Polígono Ind. Fadrell

www.logisticstiles.com

President de la Junta de Festes

Juan Vicente Bellido Zafón

Saluda

Estimats veïns i veïnes, amics i amigues de la Gaiata 8 “Portal de l’Om”

ny rere any recordem els nostres orígens al llarg de nou dies de festa. El carrers de Castelló s’omplin de gent que vol gaudir de les nostres festes i recordar els nostres orígens en un ambient de germanor i d’esperit castellonenc que ens fan renovar el nostre compromís amb el projecte comú de fer més gran la nostra ciutat. Les comissions de sector es converteixen en un eix vertebrador i peça fonamental en la transmissió de les nostres tradicions tant dins com fora de la nostra ciutat. Els seus membres treballen al llarg de 365 dies per a engrandir les festes de la Magdalena i porta-les el més alt possible. La gent del Portal de l’Om treballa amb molt d’esforç per a expandir per tot el seu barri la nostra estimada festa i donar-li als seus veïns les festes que es mereixen. El seu treball intens i desinteressat és sinònim de tradició, de dedicació i de força i possibilita que les nostres arrels i els nostres costums passen de generació en generació per tal d’aconseguir que no es perden mai. És per això que aprofite aquestes línies per a donar-vos l’enhorabona en nom de tota la Junta de Festes per la tasca que dueu a terme, la qual possibilita la continuïtat de les nostres tradicions. Aprofite també per a desitjar a tots els veïns i amics del sector unes molt bones festes de la Magdalena 2018 i convidar-los a eixir al carrer per a compartirles amb tots.

Moltes gràcies i bones festes!

2017 es va convertir per a nosaltres en un any excepcional, un any replet d’esforç i il·lusió i sobretot un any de reconeixements a la nostra labor festiva, a la nostra dedicació i a les nostres il·lusions. En este 2017 hem arreplegat el que abans molts hòmens, dones i xiquets van sembrar dia a dia amb el seu amor per les Gaiates i a les festes de la nostra ciutat. El passat 12 de març, vam arreplegar en l’ermita de la Magdalena el títol honorífic d’ermitans de la nostra benvolguda ermita. Títol que a hores d’ara continuem ostentant les comissions de Sector. També des d’un mitjà de comunicació es va voler reconéixer el nostre esforç altruista, el dels qui estem hui i el de qui porten dècades al peu del canó. Arribe novembre i les Gaiates rebem el premi Oci i Tradicions, concedit per Cadena Ser Ràdio Castelló, els 19 presidents vam arreplegar en nom de les Gaiates este reconeixement entre uns emotius aplaudiments del públic assistent a la gala. M’agradaria poder explicar amb paraules el que vaig sentir en eixe moment. Com deia, 2017 ha estat un any de reconeixements merescuts, però encara queda el més difícil, seguir cada dia treballant per a continuar amb un nou cicle. En el que es realitzen els nomenaments, presentacions i en el que un

President Gestora de Gaiates

Carlos Chippirraz Gómez-Millán

Saluda

er segon any, aprofite este xicotet racó del vostre llibret, per a agrair com a President de la Federació Gestora de Gaiates el treball i esforç de totes i cada una de les persones que formeu part de la comissió de la Gaiata 8 Portal de l’Om, també estendre tal agraïment als socis i comerços col·laboradors del Sector, perquè sou fonamentals per a continuar amb la nostra labor dins de la festa.

monument Gaiater ix al carrer per primera vegada després de mesos de son, fred i cansament de les persones que han treballat en ells. Encara ens queda continuar treballant en eixe nou cicle per a millorar any rere any i així aconseguir que el poble de Castelló i els centenars de persones que ens visiten cada any en festes, ens donen el reconeixement que verdaderament volem i busquem per a les nostres Gaiates. Com sé que en eixe interés no ens venceran, m’agradaria demanar-vos que no perdeu les ganes ni la il·lusió, que continuem treballant cada dia per unes Gaiates i festes millors, no dubteu que des de Gestora de Gaiates, tot i els nostres més i els nostres menys, ho fem cada dia, a vegades amb menys encert del desitjat però no dubteu que tots i cada un dels membres de Gestora de Gaiates treballem per a aconseguir el millor per al nostre col·lectiu. I això així s’ha vist reflectit en el passat congrés Magdalener on les Gaiates vam mostrar la nostra unió i força. A Balma i Iris donar-vos l’enhorabona per com representeu al vostre Sector, perquè sou les encarregades de portar la imatge de la vostra Gaiata a cada racó que visiteu, també agrair a les vostres famílies l’esforç doble que realitzen en especial elles, les mares, gràcies de cor. Només em queda desitjar al Sector i a tota la comissió de Portal de l’Om unes festes plenes i inoblidables, on cada dia la llum de les Gaiates il·lumine el nostre camí.

La nostra comissió President

Dames

Vocals

Raúl Collazos Martín

Patricia Agramunt Font Marta Andreu Sotos Adela Archilés Segarra Carla Collazos Rovira Zaida Gálvez Rubia

Joaquín Agramunt Huguet María Alabau Rovira María Alors Aguayo Sagrario Alors Aguayo Cristina Aparisi Breva Adrián Archilés Segarra Visitación Arroyo Romero Marina Bagán Beltrán Francisco Beltrán Barrera María José Beltrán Igual Mila Boix Sanfeliu Sandra Burdeus Nacher Vanesa Burdeus Nacher Iban Burguete Beltrán Merche Cherta Parra Vicente Cubedo Viciach Lidón Doñate Bisbal Bibiana Ebri Ronchera Blanca Estrada Blasco Tomás Fabregat Campos Luis Fajardo Marzal Beatriz Lidón Font Carceller Juan Carlos García Sánchez Ana Goterris Estrada Rubén Ibáñez Bordonau Marta Juan Burdeus José Vicente Juan Pérez Andrea Lazarte Encarna Llorens Vicente Cristina López López Nacho Madero Pérez Sandra Manzano Cost Aarón Marco Alors Lola Marco Alors Puri Milá Múñoz Rogelio Monfort Arnal

President honorífic José Rovira Nive Vice-presidents Abel León Navarro José Antonio Montoya Serrano Mari Paz Lázaro Espadas Tresorer Rafa Alabau Sacacia Secretari Jaume A. Beltran Hernàndez Vocals Begoña Fabra Betoret Domingo Morilla Pineda José María González Jaén Lledó Beltran Llorens Manuel Rodrigo Gálvez Pere Olaria Porcar Pere Pau Montañés Guinot Víctor Marco Selma Madrina Iris González Milá Madrina d’Honor Belén Cazalilla Piñana Gaiatera d’Honor Marta Agramunt Font

Acompanyants Julian Chitaru García Jorge Fabregat Safont Hugo Monfort Burdeus Daniel Rubia Sales Diego Tortosa Palomares Madrina infantil Balma Morilla Torres Madrina d’Honor infantil Martina Madero Agost Dames d’Honor infantils Marta Fabregat Sánchez Enya Fuster Ebrí Carla Ibáñez Fabra Lledó Vicent Aparisi President d’Honor infantil Quimey Cubedo Lazarte Acompanyant infantil Juan Fabregat Sánchez Col·laboradora infantil Natalia Dauffí Fabra

Andrea Monroig Arroyo Anna Olaria Doñate Carmen Palomares Alcarria Carmen Piñana Centelles María de Gracia Rodríguez Molero Lidón Rovira Sebastiá María José Rovira Sebastiá Marta Sánchez Miralles Carmen Sebastiá Sanz Adela Segarra Suller Noelia Selma Andreu Lara Sos Boix Fernando Sos García Marta Sotos Muñoz Beatriz Torres Vidal Alfredo Javier Vicent Santolaria Ana Vidal Saborit Raquel Vilar Boix Francisco Villach Porcar Vocal infantils Mario Aicart Manzano Martín Aicart Manzano Neus Alabau Rovira Marc Andreu Sotos Alejandra Castellano Vilar Natalia Collazos Rovira Nehuen Cubedo Lazarte Noah Fuster Ebrí Carlos Juan Burdeus Izan Meliá Ebrí Pepe Monfort Burdeus Berta Montañés Selma Ainara Morilla Torres Pau Olaria Doñate Jorge Vicent Aparisi María Villach Rodríguez

Madrina Iris Gonzรกlez Milรก

Madrina Infantil Balma Morilla Torres

Madrina d’Honor Belén Cazalilla Piñana

Madrina dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Infantil Martina Madero Agost

President dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Infantil Quimey Cubedo Lazarte

Gaiatera dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Marta Agramunt Font

Vicepresident JosĂŠ Antonio Montoya Serrano

Dama d’Honor Adela Archilés Segarra

Acompanyant Julián Chitaru García

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Patricia Agramunt Font

Acompanyant Diego Tortosa Palomares

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Marta Andreu Sotos

Acompanyant Jorge Fabregat Safont

Dama d’Honor Zaida Gálvez Rubia

Acompanyant Daniel Rubia Sales

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Carla Collazos Rovira

Acompanyant Hugo Monfort Burdeus

Dama d’Honor Infantil Lledó Vicent Aparisi

Dama d’Honor Infantil Enya Fuster Ebri

Dama d’Honor Infantil Carla Ibáñez Fabra

Dama d’Honor Infantil Marta Fabregat Sánchez

Acompanyant Infantil Juan Fabregat Sánchez

TOT Lâ&#x20AC;&#x2122;ANY

DE FESTA

GAIATES 7 1 0 2 A N E L A D MAG

Lema: Gaia

Autor: Rafa Alabau

Lema: Llum d’enyorança Autor: Rafa Alabau

SETMANA DE MAGDALENA

LA NOSTRA

MADRINA Pere Olaria Porcar

ris és una jove amb molta personalitat, quan parlem amb ella ens confessa que eixe és el tret que més li caracteritza, el que més li agrada de la seua persona, i ho reafirma al dir-nos que s’accepta tal com és, en definitiva, una dona del segle XXI sense complexos, compromesa amb la societat i que intenta disfrutar molt intensament de tots els esdeveniments. Té molt clar que per a aconseguir els seus objectius és fonamental una bona formació, per això està cursant actualment el batxillerat humanístic en l’IES Matilde Salvador de la nostra ciutat. Curiosament una altra dona amb molta personalitat i lligada a les nostres festes és la que dóna nom a este centre educatiu, i un altre tret en comú amb la compositora castellonenca són les seues assignatures favorites, història i música. El seu objectiu? Ser professora d’educació infantil, li encanten els xiquets! , i si no que li pregunten enguany a la seua xicoteta companya de viatge.

molts actes al ser enguany Reina del Centro Aragonés de Castellón. Enguany espera ansiosa l’arribada de la nostra setmana gran. Li agraden tots els actes, cada un té una cosa que el fa especial, però els que més il·lusió li fan són la romeria, la desfilada de gaiates i l’ofrena a la Mare de Deú del Lledó. Encara que no ho vol dir, està també ansiosa per descobrir com serà el muntatge i temàtica de la seua presentació en el Palau de la Festa, del que està segura és que serà un espectacle digne del millor musical de Broadway.

Iris anima la gent de Castelló a provar l’experiència de viure les nostres festes des d’alguna gaiata o entitat vinculada a les festes, per a ella és una experiència única, amb un ambient diferent en què els seus integrants comparteixen un sentiment i un fi en comú que és la festa de la nostra ciutat, col·laborant entre tots per a mantindre i engrandir-les més si és possible. I com no, anima els forasters a acostar-se a les nostres El seu camí junt amb la família “portalera” comença en festes i sentir l’olor de la pólvora, l’ambient del carrer i 2012 com a col·laboradora, fins llavors havia viscut les la proximitat de la seua gent, els “messons”, pregons, festes de la Magdalena des del carrer, els seus pares balls, el só de la dolçaina i el tabal... Són unes festes la portaven a veure-ho tot, però és en eixe primer any plenes de cultura i tradició, val la pena vindre a viuen la nostra comissió quan les va viure en primera per- re-les! sona, i clar, es va enamorar més d’elles si és possible, ací és quan li va dir a sa mare: “Vull ser madrina d’una gaiata!“. Com no podia ser d’una altra forma la història d’Iris va continuar lligada a la 8, de 2013 a 2016 com a dama d’honor i com a madrina d’honor en 2017, fins a arribar l’estiu de 2017, quan amb 18 anys compleix el seu somni de ser nomenada madrina.

Li encanta veure sèries, ballar, anar al gimnàs, al cine, llegir i per descomptat quedar amb els seus amics i amigues. Amb algunes de les seues amigues també comparteix peripècies dins del món fester, en especial amb Vero, la seua millor amiga, amb qui coincideix en

GAIATA 2018 LES TRIBULACIONS DEL SENYOR LLANDÓS Alfredo Javier Vicent Santolaria n salutació per a tot el món. Em presentaré. Jo sóc el senyor Llandós i la meua missió és escriure un relat per al Llibret de la Gaiata 8.

ladora o que li porte les claus d’Allen, que com un dia em trobe jo a eixe tal Allen pel carrer li vaig a pegar un cop de peu en el cul a l’estil Chuck Norris.

El problema és que jo només he llegit un llibre en tota la meua vida i era de futbol: “En el escudo de tu historia”, de Conrado Marín i altres autors.

6.- Em dóna molta ràbia repetir un treball que ja havia fet abans. Que cada dos per tres et canvien d’idea, una vegada i una altra. És una història sense final. No tenen remei.

Així que, de sobte, quan tot pareix perdut, estic veient la pel·lícula de l’oest anomenada “Els odiosos huit”, quan m’arriba la inspiració, com per art de màgia.

7.- Hui és el dia que em toca pintar. He d’aguantar eixa forta olor de pintura que et deixa mig “col·locat”. Una altra vegada ve el gracioset de torn i et diu: “posa’t una mascareta”. Què es pensa que sóc “El fantasma de l’Òpera”?

Sabeu? Els monuments de les gaiates, per desgràcia, no es fan sols. Són la gent de la Comissió de les gaiates els que realitzen tals monuments. Es reunixen en un odiat lloc anomenat “matadero”, de nom i de fets ja que albergava l’antic escorxador. Així que jo, el senyor Llandós vos vaig a contar les 8 coses que més odie de tal lloc. 1.- Odie agranar. Agafar la granera i agranar sense parar. Et pots passar el dia sencer agranant i no acabes mai. Parec Mario Moreno “Cantinflas” en la pel·lícula “El barrendero”. 2.- No m’agrada gens polir. Hores i hores polint els braços de la gaiata. Es pensen que sóc el senyor Miyagi de “Karate Kid”. 3.- Quina mania els tinc als electricistes! Et fan creure que realitzen la il·luminació per mitjà d’un programa amb l’ordinador i que ells controlen el color que eixirà en cada moment, però a mi no m’enganyen, ho fan a l’atzar. A més es passen les hores baix de la gaiata, fent-te creure que posen cables i l’altre dia vaig caçar a un veient el partit amb el mòbil i disfrutant de l’eliminació del Real Madrid en la Copa del Rei. 4.- Horror, por, pànic a les altures. Em toca pujar-me a uns 6 metres, damunt d’uns cabirons de fusta, per a enroscar peretes. Comencen a tremolar-me els braços i les cames i se m’encollixen altres membres del cos. Encara no has posat cap pereta i el gracioset de torn et vacil·la dient que ja ha posat totes les seues. Ni que jo fóra Spiderman pujat als cabirons. 5.- Hui tinc molt mala sort; Em toca estar d’ajudant del “Mestre gaiater”. Que si acosta’m la radial, que després li busque la ca-

100

8.- En la Gaiata 8 hi ha una tradició. Les postres són per al dia i s’han d’acabar. Què som 7 eixe dia? 7 trossos. No ha de sobrar. Les famoses tortades de xocolate, flam de café, de plàtan, ... Fins que rebentes. I després d’haver sopat, on em fique jo, el senyor Llandós, eixes postres? Si a penes pese 60 Kg. I amb la panxa plena posa’t després a treballar. Caminava pel “matadero” com l’osset de Mimosín. Ara estareu pensant la paciència que han de tindre en la Gaiata 8 per a aguantar al senyor Llandós. Hi haurà alguna cosa que li parega bé? Doncs sí. El que més m’agrada és veure la cara de satisfacció de la nostra Madrina Iris, quan veja acabada la nostra monumental gaiata de nom “Pica de Flors”, amb les seues 12 piques, les seues boniques ornamentacions en els braços, les seues fantàstiques vidrieres i la seua resplendent il·luminació. Veure els somriures de les nostres madrines, sense que importe si guanyem o no algun premi, val la pena. D’ací a 10 anys, quan òbriguen este Llibret o vegen alguna foto, se sentiran orgulloses del treball que eixe any va fer la Comissió de la Gaiata 8, Portal de l’Om. Així, després de tantes queixes, em veig l’any que ve agranant el doble que altres anys, polint fins a arribar a tindre els braços de Stallone, etc. Dit tot açò, es despedix atentament el senyor Llandós.

Lema: Pica de Flors Esbรณs: Rafa Alabau

101

LA NOSTRA MADRINA INFANTIL Pere Olaria Porcar

alma estava predestinada a ser algun dia madrina, es podria dir que no ha conegut una altra cosa des que va nàixer que el món de la gaiata, al què pertany des d’eixe mateix dia. En sa casa ja estan acostumats a estos menesters, sa mare i la seua germana ja han disfrutat abans com a madrines i dames de la ciutat, però enguany per fi es complix un dels majors desitjos de la nostra xicoteta madrina, ja li toca ser la protagonista! ... vos podem contar com és ella (simpàtica, extrovertida,..) però millor vos mostrem el qüestionari que ens ha omplit ella:

FANTIL 2018 IN A IN DR A M RI A ON TI QÜES Edat: 9 anys e vaig nàixer fins al ata? Dama de la gaiata des qu gai la en gut tin has s rec càr Quins na infantil. or infantil i enguany Madri on d'H na dri Ma 7 201 el en 2016, ga a Castelló . ria, en el col.legi Lope de Ve mà pri de 4t t? ian ud est às est Què El rosa. Quin és el teu color preferit? d'Octubre. Quan és el teu aniversari? 6 Matemàtiques, la que més? I menys? La que més en rad t'ag res atu ign ass s Quine menys Anglés es. rosa i morada amb moltes nin Com és la teua habitació? És egar la meua habitació... taula i a arreplegar-la, a arrepl la sar po a Sí, a? cas a des Aju t? La truita de creïlla. Quin és el teu menjar favori tació sincronitzada en el prés de l'escola? Entrene na des des pra ves les a fas è Qu tany. Club Azahar Sincro al què per s amics? Jugar. Què t'agrada fer amb els teu meus amics i vestir-me Nadar, ballar, estar amb els en? rad t'ag es cos de us tip in Qu

102

de castellonera. b la il.lusió que tinc enespanten els coets, però am M' ? ten pan t'es es cos s ine Qu amb moltes ganes. tades i mascletades, les espere per des les a ar an l vul ny gua la meua major preocuEm preocupen poques coses, ? pen ocu pre et es cos s ine Qu lena i els dies que tenim e faça bon temps en Magda qu i bé tot a isc e qu és ió pac actes. grada fer amics. tu? Que sóc molt alegre i m'a de a rad t'ag s mé e qu el és è Qu nament com a madrina e tens? El dia del meu nome qu ord rec r llo mi el és in Qu l'estiu passat. ues major? Professora. Què t'agradaria ser quan sig i disfrute molt jugant al a gaiata? Perquè fas amics un en ar est a rad t'ag è qu Per nostre cau i al Palau. da de gaiates. a de la Magdalena? La desfila rad t'ag s mé e qu te l'ac és in Qu stelló, quin seria? Que sell a tots els xiquets de Ca con un r na do en xar dei et Si m'ho passe molt bé. disfrutar més de les festes, jo a per ata gai la a en tar un s'ap

103

GAIATA INFANTIL 2018

CONTA LA LLEGENDA Alfredo Javier Vicent Santolaria

a llum és la part de la radiació electromagnètica que pot ser percebuda per l’ull humà; com es nota que jo vaig anar a E.G.B., bo, o que ho he buscat en Google.

Conta la llegenda, que fa milions d’anys un rellamp va impactar en la terra incendiant la vegetació que hi havia al seu voltant. La llum emesa pel foc va cridar l’atenció d’un grup d’hòmens primitius els quals, amb el pas del temps, van aprendre a reproduir el fenomen del foc, emprant diverses tècniques, convertint-se en la font sobre la qual es construïx la civilització.

no seguisques a la llum”. Encara sort que ens va fer cas i va donar mitja volta, que si no, qui sap el que podria haver passat.

Seguixen les nostres llegendes en el segle XXI. Després d’una nit de festa, amb les consegüents cerveses i el vi “peleón”, al nostre amic Armando Gresca se li va ocórrer agafar el cotxe i posar-lo a més de 200 Km/h. Quan pareixia que perdia el control, afortunadament van aparéixer unes llums i Darth Vader amb una espasa làser. Va reaccionar i va frenar a temps, evitant l’accident. Això sí, va perdre 15 punts i li van retirar el permís de conduir, així Conta una altra llegenda, que uns quants anys més tard que estes festes “coneixement”. tres Reis Mags vinguts d’Orient es van guiar de la llum de l’estrela de Betlem per a arribar al lloc del naixement del I arribem a la nostra última llegenda. És una llegenda de nen Jesús. passió, però això sí, vos haureu de conformar perquè no ix Brad Pitt. La Comissió de la Gaiata 8 va crear una magníSeguint amb les nostres llegendes, ens situem en estos fica gaiata amb 8 fanals, un escut i unes vidrieres especfeus quan corria l’any 1251. Els intrèpids habitants que taculars, i la van batejar amb el nom de “Llumeneta de vivien en el Castell Vell van decidir el tercer dissabte de festa”. La seua llum guiarà el coret de la nostra Madrina Quaresma traslladar-se al que actualment coneixem com Infantil Balma durant les Festes de la Magdalena. Castelló de La Plana. Van penjar fanals dels seus gaiatos per a il·luminar el camí, van lligar els xiquets amb cordes perquè no es perderen i es van ajudar de canyes que es trobaven pel camí per a esquivar els torrents d’aigua. Van arribar a Sant Roc de Canet, on van passar la nit, i al dia següent van baixar a Castelló. Però no totes les llegendes són tan boniques. Algunes llums no porten pel bon camí. Corrien els anys ‘80 del segle passat, quan un grup d’amics ens reunim en casa meua per a veure una pel·lícula molt bonica que algú havia llogat en un videoclub. Tindria jo sobre nou o deu anys. En una de les escenes de Poltergeist una xiqueta es queda atrapada en una altra dimensió, seguint una enigmàtica llum. Allí estàvem els meus amics i jo morts de por i cridant-li a la xiqueta: “no seguisques a la llum Carol Anne,

104

Lema: Llumeneta de festa. Esbรณs: Rafa Alabau

105

NOMENAMENT Iris González Milá

ui ha sigut el dia del nostre nomenament, una vegada més els Portalers ens hem reunit per a conéixer a les màximes representants del nostre benvolgut sector, este acte sempre l’he viscut amb molta il·lusió perquè és l’inici cap al camí d’un nou cicle magdalener però enguany he d’admetre’t que amb un poc de nervis, després de tants anys veient com anaven passant totes, per fi em tocava a mi. Estic segura que esta nit serà inoblidable tant per a Balma, la meua xicoteta companya de viatge, com per a mi, però comencem pel principi.

106

cara estava en el llit dormint, de veritat havia arribat? portava tant de temps preparant detalls per a este dia que no podia creure’m que per fi fóra, només dir-te que em vaig empassar una temporada sencera d’una sèrie fent manualitats… però bo açò no té res a veure, per on m’he quedat? Ah sí!! vaig anar a la perruqueria i allí ja van començar els primers nervis quan me vaig vore en l’espill amb l’arreplegat i el maquillatge ja fet, però els nervis de veritat van començar a la vesprada, era l’hora de vestir-me i papà encara no havia arribat a casa, estava preparant tot junt amb Este matí ha vingut mamà a despertar-me, més membres de la comissió perquè tot estidins de mitja hora tenia perruqueria i jo enguera perfecte, i així va ser.

Balma i jo havíem quedat un poquet abans que la resta de la comissió, així que ens vam posar de camí al Como Antes de Benicàssim, per a poder rebre a tots els Portalers, amics i familiars. Les dos estàvem súper nervioses, però quan va començar a vindre la gent, amb les fotos i tot el món dient-nos coses boniques se’t passa tot. Comença l’acte i estem les dos assegudes a primera fila, abans de pujar a l’escenari és el torn dels representants del 2017, Marta, Neus i Pepe. Com abans t’he dit este és un dia ple d’emocions i és que tot principi té un final per això les nostres

madrines i president infantil de l’any passat van voler agrair a tot el món, amb unes paraules, com ha sigut de meravellós representar a tots els Portalers; ho han fet tan bé! El seu discurs era una espècie de joc, anaven omplint un pot amb tots els records bonics que han viscut i he de dirte que no eren pocs, al final no els cabien les pilotetes. Després d’açò arribava ja el nostre moment, vam anar al final del corredor i vam escoltar “ Senyores, senyors, rebem amb un fort aplaudiment a la madrina infantil Balma Morilla Torres i a la madrina Iris

107

González Milá acompanyada pel president de la gaiata Raúl Collazos Martín”, tot el món es va posar dret, em sentia com en un núvol, no saps a qui mirar i el somriure em sortia tot sol. Una vegada ja en l’escenari i llegida l’acta oficial de la Junta Directiva pel secretari de la gaiata, Jaume Beltran, és el nostre presi qui ens entrega els pergamins i un ram de flors, i que ram més gran!! Després i abans d’abaixar de l’escenari, són Marta i Neus les encarregades de posar-nos les insígnies d’or. També mamà i papà van rebre la seua igual que els pares de Balma.

108

que va nàixer en la Gaiata i com ella ha dit “ els somnis si els desitges molt es complixen” i quanta raó té la meua xicoteta, este és un moment d’ “il·lusió i nervis per l’any que ens toca” però estic segura que ho farà de 10, sa mare i la seua germana li donaran molt bons consells.

Quan acaba Balma, és el meu torn, les paraules ixen soles i els nervis se’n van a poc a poc, mentres vaig construint la meua pròpia Gaiata, van passant per la meua ment cada una d’eixes persones que amb el seu esforç fan que la nostra Gaiata siga un referent en el Ens quedem soles en l’escenari, és l’hora de món de la festa, amb les seues presentacions, dir-li unes paraules a tots i uf… han tornat els el seu llibret i els seus monuments. nervis! Primer és el torn de Balma, porta des

Ja per a finalitzar és el nostre presi qui dirigix unes paraules, anima a tota la comissió a continuar treballant i mostrar la nostra cultura i tradició. També dirigix unes paraules a Marta, Neus i Pepe, després a Balma i a mi. És l’hora de despedir-se, baixem de l’escenari i seguim amb les fotos protocol·làries. Una vegada acabat l’acte, continuem la nit amb un sopar i uns ballets, ara mateix són les 5 del matí i em trobe en el llit contant-t’ho tot, així que imagina’t

i és que hui comença el camí cap a la Magdalena 2018, i no podia esperar a contar-t’ho demà, ara només em queda continuar somiant i omplir este diari de tots els moments màgics que viuré junt amb Balma, Raúl i la resta de la comissió.

109

LUNATIC PRODUCTIONS, SA Noelia Selma Andreu

Madrid, 11 de Febrer del 2018 Sr. President de la Gaita 8 “Portal de l’Om”:

óc la directora de LUNATIC PRODUCTIONS, SA; una coneguda companyia dedicada a la producció dels principals espectacles artístics que tenen lloc en el nostre país.

110

Des de fa alguns anys, ha arribat fins a nosaltres notícies que un col·lectiu de Castelló, en concret la comissió de la Gaiata que vosté presidix, organitza anualment grans espectacles amb motiu de la presentació de la comissió per a les Festes de la Magdalena. Com ens agrada estar al corrent dels moviments de la competència, vaig posar als directius de la nostra delegació en Llevant a seguir de prop els moviments de la seua associació, i hui mateix he

sigut informada de l’espectacle que ahir, 10 de Febrer van posar vostés en escena en el Palau de la Festa amb motiu de la presentació de la Comissió del “Portal de l’Om” per a la Magdalena de 2018. Rebuts els informes corresponents, dec en primer lloc donar-li la meua més sincera enhorabona, la qual cosa m’agradaria que fera extensible, a totes les persones que han col·laborat en el disseny, preparació, muntatge i desenvolupament de l’esdeveniment. Especialment als que han aconseguit un enlluernador escenari que segons m’indiquen textualment els meus col·laboradors “va ser capaç de transportar a tots els presents fins al Broodway dels anys 50, en el cor de Nova York”. Estes felicitacions també volia fer-les arribar a l’equip de guionistes, cossos de ball, actors, equip de control de llum i so, modistes, .…en fi a tot el nombrós elenc de persones que han fet

possible que un somni plasmat en un simple paper, un any més, haja cobrat vida i s’haja convertit en el gran espectacle amb què tots els anys, m’han dit, que sorprén la comissió del seua Gaiata. Em quede estranyada al ser informada que tot este gran equip humà no siguen professionals, i que tot este treball i dedicació siga amb l’únic objectiu d’homenatjar a la comissió que és presentada durant l’espectacle, i de forma especial a les Madrines que en les pròximes festes de la seua ciutat representaran al “Portal de l’Om”. En este apartat m’agradaria també felicitar a la seua junta directiva per l’encert en l’elecció de les representants d’enguany, Balma i Iris. He pogut veure fotografies que m’han fet arribar els meus col·laboradors, i jo, que li puc assegurar que estic acostumada a la llampada de les principals artistes del nostre país, m’he quedat enamorada de l’elegància i bellesa amb què ambdós van participar en este acte, quelcom que he pogut saber que no és casual, perquè m’indiquen que junt amb la seua simpatia i amor per les festes de la ciutat, són la millor garantia que la seua associació ha encertat plenament en l’elecció dels seus representants per al 2018. He pogut conéixer també que, prèvia a la seua aparició, els van precedir a més dels portaestendards i col·laboradores, les dames i acompanyants infantils, així com un envejable elenc de jóvens que formen les dames i acompanyants majors; felicitats President també per eixos representants. M’interessa especialment la idea que l’espectacle pensat per a l’ocasió girara entorn de dues persones emigrades de les nostres terres fins a Nova York amb la intenció de “fer les Amèriques”, i que després de debatre sobre el bo i el pitjor d’este país, decidiren tornar novament a casa per a impulsar ací la producció de grans musicals, i que per a això feren un recorregut per alguns dels espectacles més reeixits que s’han representat en Broodway. Sens dubte, el treball de tots els que van ballar damunt de l’escenari, va ser el que va acabar d’aconseguir que el públic assistent perdera la noció d’estar a Castelló i creguera realment que s’havia traslladat a un teatre de la Gran Poma. Per cert, també em conten que va ser un gran encert comptar, com ja han fet en altres ocasions amb xiquets i xiquetes de la seua pròpia, i d’altres comissions, que també van oferir

un número musical, una forma ideal de vincular als més jóvens amb el món de les Festes. Dit tot açò, el motiu de la meua carta, a més de felicitar-li, era perquè m’indicara si és veritat que tots estos espectacles es realitzen per gent aficionada que treballen sense cap compensació econòmica, perquè em resulta difícil que en tota la posada en escena que m’han informat que van fer vostés la nit d’ahir no haja intervingut cap professional, i que la seua única motivació siga l’amor per les festes de la seua Ciutat. A mi, que he treballat tota la vida amb grans professionals i en espectacles amb un gran pressupost, em resulta molt difícil creure que açò siga així, però evidentment accepte com a vàlids els informes dels meus col·laboradors, i si això és cert, permeta’m que li felicite no sols a vosté, sinó a tota la seua Ciutat per comptar entre els seus veïns amb gent com eixa. Si són capaços de fer tot açò que m’han comunicat per a una simple presentació de la comissió, no vull ni imaginar-me com poden ser les festes que vostés i altres col·lectius organitzen per a celebrar la fundació de Castelló, i per descomptat enguany no me les vull perdre; per això ja he reservat hotel per a participar en elles des del primer dia i poder viure així en primera persona eixe gran espectacle que han de ser les seues “festes de la llum”. Així és que tindrem ocasió de conéixer-nos personalment, perquè no vull perdre l’oportunitat de passar per la Plaça de Borrull (m’han dit que la seua comissió s’ubica allí) per a conéixer-lo a vosté personalment i a tot eixe grup de “artistes” que conformen la seua comissió, i com no, també felicitar personalment a Balma, Iris i a tota la seua comissió de dames i acompanyants i instar-los que continuen amb esta passió per les festes que dóna com resultat coses com les que m’han informat que van fer viure vostés anit en la seua Ciutat. Continuen invertint temps i dedicació a eixe gran tresor que tenen. Tenen en mi a una verdadera admiradora,….i tal com m’han contat que solen acabar vostés les seues comunicacions, permeta’m que jo llance també eixe crit seu tan característic….Magdalena!!!!. Atentament.

111

PORTALER DE L’ANY 2018 MANUEL CARCELLER SAFONT Jaume A. Beltran Hernàndez

ls xiquets del carrer de Sant Blai ens vam criar amb la rua per sopar, el que diem un entrepà, i quasi sempre al carrer i amb una pilota de futbol als peus; Amb el que el nostre amic Joanjo Trilles anomena “jocs tradicionals”.

116

Puig de Santamaria. Alguna cosa estava canviant i vaig conèixer a dos joves: Toni Royo i Manolo Carceller. Quan l’any 2006 Pepe Rovira ens va demanar a Estela Bernad i a mi encarregar-nos del Llibret, no vaig dubtar ni un moment. Manolo Carceller va corregir eixe primer Llibret d’EsMés endavant, essent alumne de l’Institut tela. El nivell estava assegurat. El resultat, Ribalta, vaig sentir la necessitat d’aprofundir primer premi de Promoció i ús. en allò que havia mamat. Em vaig comprar el Diccionari Ferrer Pastor i la Gramàtica de Al desembre de l’any següent estàvem elaCarles Salvador i em vaig fer soci d’Acció Cul- borant l’ambiciós projecte del Llibret sobre el tural. Pregó quan Manolo Carceller em va demanar que podríem fer una Enciclopèdia de les FesEren els temps dels Aplecs de La Plana, a tes. Recorde perfectament el lloc i la seua frales escales de la Mare de Déu de Gràcia, a se: “encara no ho ha fet ningú”. Vila-real i del darrer diumenge d’Octubre al

Complim, per tant, 10 anys d’aquella frase. Ell estava inventariant els documents que tenia a sa casa Quiquet de Castàlia. Altres persones, com ara Joanjo Trilles, Pepe Prades i la mateixa Estela Bernad es van sumar al projecte. La Magdalena del 2010, gràcies a l’esforç d’Abel León, va vore la llum una prova en paper i l’any següent es va pujar a Internet, amb la col·laboració de Juan Carlos García, el mateix Abel León i un servidor, que vaig fer de matxaca, tots dirigits per Rafa Alabau, president aleshores de la Gaiata 8, propietària de FestaPèdia, que és com vam anomenar l’enciclopèdia. Des d’aleshores la col·laboració de Manolo ha estat constant, participant en tots i cadascun dels 12 Llibrets i és per això que la Gaiata 8 vol premiar el seu esforç i dedicació i tanmateix commemorar el 10è. aniversari del naixement de FestaPèdia. Diu el nostre Reglament que: “En cada edició festiva, l’Associació distingirà una persona o entitat que, per la seua aportació, per la seua col·laboració o per la seua implicació amb la Gaiata, meresquen tal reconeixement.“

Aquest és Manolo Carceller: Nascut a Castelló de la Plana el 23 de març de 1964, va estudiar sucessivament a l’Escola Pia, l’institut Ribalta, la Universitat Jaume I i la Universitat de València, on es va llicenciar en Filologia, en l’especialitat de llengua catalana.

Des dels seus temps d’estudiant va col·laborar en diferents associacions universitàries dedicades a la recuperació de la llengua i el país, havent col· laborat especialment en l’organització dels actes commemoratius dels Cinquanta Anys de

117

les Normes de Castelló, l’any 1984, i en la publicació feta a la UJI sobre aquestes Normes. Des de la seua joventut ha col·laborat en les activitats dutes a terme a Castelló per l’entitat Acció Cultural del País Valencià, destacant especialment el seu treball de recollida de signatures exigint el retorn de les emissions de TV3, i el que va dur a terme en la campanya que es va organitzar a partir del tancament de Canal 9. Ha impartit classes de valencià per a adults, dins dels cursos de les campanyes “Carles Salvador” i en diferents poblacions --Vila-real, Orpesa, Sant Mateu-- i delegacions de conselleries.

Creador de la primera crítica periodística de pirotècnia, l’any 1983, en la secció «La cerimònia del foc», al diari Mediterráneo, en col·laboració amb Jordi Querol, sobre els castells i mascletades de les festes de la Magdalena. Des del 1997, aquesta teHa publicat dos llibres, “Festes de carrer a màtica ha tingut continuïtat en la secció «El Castelló. Portal de la Puríssima” (Ajuntament foc de la festa» al diari Levante de Castelló. de Castelló, 2011) i “El Lledó dels liberals” Ha estat col·laborador de diferents diaris de la nostra ciutat, com ara El Mundo i Mediterráneo, i sobretot Levante de Castelló, en el qual va col· laborar durant anys sobre temes d’Urbanisme i, sobretot, sobre aspectes històrics de la ciutat.

118

(Ajuntament de Castelló, 2012) i ha coordinat l’edició del llibre sobre les Serenates del Lledó (Ajuntament de Castelló, 2009), i nombrosos articles en publicacions com ara el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura.

Vocal de la Serenata a la patrona, dins la Junta de la Confraria de la Mare de Déu del Lledó (període 1994-1999) i col·laborador en anys posteriors d’aquesta mateixa Serenata. Membre de l’equip de coordinació de Festa. Història de les festes de Castelló, publicat en fascicles pel diari Levante de Castelló, editorial Premsa Valenciana, 1994. Cap del grup de pal·liers de la basílica de la Mare de Déu del Lledó, des del 2002, elegit per unanimitat a proposta de Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia. Membre de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, des del 2006. President de l’associació cultural Planaweb, responsable de l’edició de Castelló del diari digital Vilaweb i Delegat de Plataforma per la Llengua al País Valencià. Autor d’articles sobre la història de les festes de la Magdalena, apareguts als llibrets dels sectors gaiaters 5, 6, 7, 8, 9, 10, 14, 15 i 19; a la revista Plaça Major, de la Federació de Colles de Castelló; així com als diaris Mediterráneo, Levante de Castelló i El Mundo-Castellón al día. Autor de publicacions sobre la història del Lledó, les festes de carrer de Castelló i les festes de la Magdalena; sobre els autors teatrals castellonencs Josep Barberà i Ce-

prià i Josep Forcada Polo, i també sobre els escriptors Joaquim Garcia Girona, autor de Seidia, i sobre Miquel Peris i Segarra. Ha inventariat l’arxiu del periodista i escriptor Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia (Castelló, 1935-2004), que ara forma part de l’Arxiu Històric Municipal de Castelló. Igualment, es va encarregar de digitalitzar els espais del programa radiofònic Castelloneries, de Ràdio Castelló, emés del 1965 al 1983, que formen part de la Biblioteca digital de Castelló, dins el Repositori de la Universitat Jaume I. «http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/21236» Enhorabona !!!

119

GAIATA 8

“PORTALER DE L’ANY”

Diu l’article 73 del nostre Reglament, que ... En cada edició festiva, l’Associació distingirà una persona o entitat que, per la seua aportació, per la seua col·laboració o per la seua implicació amb la Gaiata, meresquen tal reconeixement.

RELACIÓ DELS ANYS ANTERIORS:

120

2008

Ferran Guallart Ramos

2009

Família Pascual-Ventura

2010

Antonio José Gascó Sidro

2011

Pepín Marco Roig

2012

José Prades García

2013

José Vicente Nebot Peñarroja

2014

José Vicente Ramón Moreno

2015

José Antonio Lázaro Romero

2016

Enrique Fernando Palazón Granchel

2017

Juan Manuel Tuixans Gil

UNA MAGDALENA DEL SEGLE XVIII

Jordi Querol

– Tu et casaràs amb qui jo voldré! Em sents? Amb qui jo voldré!

l sentia Maria, la seua filla, que era qui havia provocat aquell esclat. I el sentia Centa, la criada de casa de tota la vida, acostumada a apegar-se a la porta per a escoltar les converses, precaució avui innecessària, perquè els crits del senyor els devia d’estar escoltant mig carrer d’Amunt. I és que el senyor Feliu, quan s’hi posava, s’hi posava. Però la seua filla també feia realitat allò que sempre s’ha dit,

122

que els testos s’assemblen a les olles. Perquè la seua contesta no va brollar amb un to més reduït: – Ah sí? Doncs ja ho pots saber, no pense casar-me amb l’Hinojosa eixe del dimoni, ni que tu i tot Castelló us conjureu per a obligar-me. Abans em tanque monja que ser la dona d’eixe malànima. Ja saps amb qui vull casar-me, jo. O amb ell... o amb ningú. La veu de Feliu Domènech es va escoltar novament amb la mateixa nitidesa, des de l’altre costat de la porta:

se l’estimava com la filla que mai no havia tingut. – Amb eixe Vicent Castell, que no té on caure’s mort i que sempre ha d’estar buscant per ací per allà qui el vulga llogar de jornaler? Ni ho somnies. Em sents? Ni ho somnies... Centa va sospirar. No era la primera vegada, ni a bon segur que tampoc no seria l’última, que pare i filla s’enganxaven pel tema del casament. I és que en aquella casa, des de feia dos anys, l’any del Senyor de 1791, quan la senyora va faltar, després d’una llarga i penosa malaltia, les coses sempre havien anat empitjorant. És ben sabut, els diners no duen la felicitat. Perquè el senyor Feliu en tenia, i molts, de diners, era un dels comerciants més pròspers d’aquell Castelló que havia vist durant les darreres dècades com augmentava la riquesa i la prosperitat,

gràcies als nous cultius, a la bona venda del cànem i al llunyà comerç amb Amèrica que el rei Carles III, al cel siga, havia permés per primera vegada als ports del Regne. I, en canvi... Maria era filla única, i per tant pubilla i amb bona cosa de fanecades, del ric terratinent i comerciant. L’home que se l’enduguera, doncs, s’enduria amb ella un bon pessic. I això sense tindre en compte que la xicota era ben plantada, simpàtica –almenys quan no estava com avui, d’un humor de mil dimonis—i extrovertida, un bon partit en tots els sentits, si ho anaven a explicar a Centa, que l’havia vist nàixer i

Però a Maria li havia entrat pel bon ull el tal Vicent Castell que, en això tenia raó el senyor, era d’una casa ben pobra, tot i que honrada, això sí, d’aquells que, com solia dir la gent, sempre anaven amb una mà al davant i l’altra al darrere. Bon mosso, certament, i salerós, només calia veure les bromes i les gràcies que amollava a Centa, cada vegada que es trobaven pel carrer, la criada acompanyant Maria, i el jove suposadament per casualitat, quan es feien veure pel carrer Enmig o quan entraven a Santa Maria, amb Vicent sempre disposat a donar-li l’aigua beneïda. En canvi, aquell Hinojosa amb qui son pare volia casar-la era

efectivament un mal bitxo. De fet, la família ni tan sols era de Castelló, havien vingut de Castella enllà, perquè el seu pare havia ocupat un alt càrrec en el consell municipal, Centa no hauria sabut dir quin, que a ella en eixes coses que no la marejaren. Però el que sí que sabia la bona criada és que don Tomás de Hinojosa y Garcia-Alcántara –quins nomenets que es gastaven aquesta gentola, Mare de Déu del Lledó!—havia manat sempre molt a Castelló, des que havia arribat, segons semblava, de la mateixa cort de Madrid, i el seu fill havia continuat pel mateix camí, i era una persona de pocs amics, d’aquells que

123

menyspreen els inferiors i adulen de manera descarada els que són per damunt d’ell. I, a més, era prop de deu anys major que Maria, que encara ni tan sols no havia fet els dèsset. Centa va sospirar. Ella, de cor, estava al costat de la seua xiqueta, com anomenava Maria interiorment. Però no podia ni imaginar com s’ho podria fer aquesta per a aconseguir els seus propòsits i poder casar-se amb Vicent, més enllà d’aquella amenaça de fer-se monja que, bona era ella, segurament ni tan sols es creia quan la insinuava a son pare.

ella tenia raó, i era aquella l’única solució al seu problema. – Pare, us volia demanar un favor. Havien passat dos dies des de la gran enganxada. Dos dies tensos, durant els quals pare i filla només s’havien intercanviat les paraules imprescindibles. I ara què volia aquesta? La veu de l’home va sonar doncs ben seriosa: – Què vols ara? Quina n’estàs tramant?

La veritat era que Maria tampoc no ho tenia gens, de clar. I així ho explicava a Vicent cada vegada que, amb la complicitat de Centa, els dos enamorats mantenien aquelles converses clandestines que tots dos tant desitjaven: – De no ser, Vicent, que… Deixa’m que t’ho explique. Vicent la va escoltar amb molta atenció. Que sabuda que era la seua Maria. És clar que li sabia mal que… Però sí, segurament

124

Però Maria, quan volia, sabia com ablanir el pare: – No, no té res a veure amb el que penseu –cara d’escepticisme de don Feliu. Sabeu, d’ací a poques setmanes serà el romiatge a l’ermita de Santa Maria Magdalena – el pare va assentir. Efectivament, cada tercer dissabte de Quaresma, la ciutat pujava en romeria fins a l’ermita del turó—I he pensat… vestir-me

de Magdalena penedida. – No ets una mica major, ja, per a vestir-te així? Era costum que les xiquetes es disfressaren de magdalenes penedides en tornar de l’ermita, i com a tals arribaren a Castelló. De base eren només xiquetes, però el costum també admetia que joves de més edat, i donetes ja com Maria, pogueren lluir també aquesta disfressa. Per això Maria ni tan sols li va argumentar res. I el pare, que en el fons, i més enllà de l’embolic aquell del casament, sempre s’acabava mostrant disposat a acceptar els capritxos de la filla, va acabar atorgant-li el permís que li sol·licitava. Total, quin mal podia haver-hi en el fet que… La tornada de la romeria s’endarreria una mica més cada any que passava, ara per una raó, ara per l’altra. A més, eixe any la Quaresma havia caigut molt prompte en el calendari, de manera que, quan la comitiva va ser a les envistes de Castelló, es pot dir que era ja quasi nit fosca. I, per més que el capellà aquell haguera escrit feia pocs anys allò tan bonic que la llum que penjava dels gaiatos “volvia la noche en día”, la veritat és que, abans d’arribar al Lledó, es pot dir que, només apartar-se una mica de les dèbils llums d’aquelles gaiates, la nit havia esdevingut negra com gola de llop. Per això, el senyor Feliu tampoc no es va alarmar massa quan va deixar de veure Maria, tota empolainada amb aquell vestit de Magdalena, que Centa i ella mateixa havien estat dies i dies enllestint, i amb aquella perruca llarga, de pèl natural, que al pare li havia costat els seus bons dinerets. Però quan va preguntar a la criada, que el seguia a curta distancia: “Centa, i la xiqueta?” i aquesta li va mostrar la seua estranyesa, assegurant-li que “creia que anava amb vosté, senyor”, don Feliu Domènec es va començar a alarmar. A la dèbil llum de la gaiata que duia a la mà, Centa i ell van anar recorrent la comitiva, ara endavant ara endarrere, cridant Maria tota l’estona i acostant-se bé a les diferents Magdalenes que es creuaven en el seu camí, sense reconèixer en cap d’elles, algunes massa xiquetes, les altres d’una edat semblant a la de Maria, la filla i senyora que respectivament buscaven. Tant va ser així que, al cap de poca estona, ja no es van trobar sols en la recerca, cada vegada eren més els veïns i coneguts que s’hi afegien, cridant ben alt el nom de Maria i regirant amunt i avall sense trobar-la.

els protagonistes de la recerca podien fàcilment imaginar. Don Feliu va acotar el cap, vençut. La filla havia guanyat, ni que fóra a costa de la seua mateixa honra, i la de la família. Lògicament, del tal Hinojosa ja no es va parlar ni ase ni bèstia. Maria i Vicent havien fet Pasqua abans de Rams, de manera que tots els papers i les amonestacions es van haver d’accelerar, s’hi van fer tots els possibles i els impossibles, que per alguna cosa el senyor Feliu era el senyor Feliu. Ben poques setmanes després, Maria Domènech i Vicent Castell eixien per la porta de Santa Maria, d’una manera ben discreta. Només el pare d’ella i la mare d’ell, una pobra dona compungida davant de l’abast dels esdeveniments, havien estat els únics testimonis, al costat d’un mossèn Joaquim que havia estat sempre el capellà de confiança de la família. Se suposava que ningú més no n’estava assabentat, però la veritat era que tot Castelló, que havia dut en llengües la «parella pecadora» totes eixes setmanes, comentava a hores d’ara la quasi clandestina, sigil·losa i matinera celebració.

Aquella nit, en el llit de bodes, Maria va somriure a Vicent: – I ara… ho farem per primera vegada. Una cosa era fer creure a mon pare i a mig Castelló que ho havíem fet abans de la boda… i una altra molt diferent era que pecàrem de veritat, eh Vicentet meu? El Vicentet seu va assentir. Total, ara ja, finalment… I va pensar una vegada més en allò que és diu: “Què sabuda que és la meua dona!”

Encara que els fets de Maria i Vicent van tindre una altra conseqüència. El bisbe de Tortosa, Josep Salinas, que passava quasi més temps a Castelló que a la seu de la seua diòcesi, assabentat dels fets, va prendre unes dràstiques disposicions: el pelegrinatge de Castelló a l’ermita de Santa Maria Magdalena es faria des de llavors el tercer diumenge, i no el tercer dissabte, de Quaresma. I, sobretot, sobretot, la tornada hauria d’entrar sempre més a Castelló quan encara fóra de dia. Així, va pensar el bon bisbe, evitant l’ocasió s’evitava el perill. Per si alguna xicota d’aquelles rebels i contestatàries amb els pares gosava repetir “l’ocurrència de Maria”!

Fins que al final va passar el que tampoc no era la primera vegada que passava: enmig d’un canyar, va acabar apareixent Maria… molt ben acompanyada per Vicent. El vestit suposadament penitencial i la perruca que tant li havia costat al pare estaven mig caiguts, i també Vicent mostrava en els seus rebregats i pobres vestits que allí havia passat alguna cosa, que tots 125

CENSURA I FUNCIÓ DE LA IMATGE

DE LA DONA EN MAGDALENA

Manuel Carceller Safont

Carrossa de la reina Maria Antònia Ribés, al Pregó de 1959.

a dona ha estat considerada per la moral tradicional del patriarcat com el «sexe dèbil», com un ésser inferior, capaç només d’obeir, de crear problemes i de servir a l’home d’ocasió de pecar, en incomplir el sisé manament de la llei de Déu, segons la versió de sant Agustí, -«No cometràs adulteri»-, que es refereix a evitar la luxúria en general. Durant segles, aquesta imatge amb un tal grau d’ofensa cap a la meitat de la humanitat, que representen les dones, s’ha vist compensada per l’extrem oposat, una idealització extrema, també fora de la

126

realitat, i doncs al marge de cap via cap a la igualtat de drets en la societat real. Una anècdota del II Festival Internacional de Danses, celebrat a la plaça de bous de Castelló, el 14 de març de 1958, exemplifica aquella obsessió per la sexualitat. A banda dels sis grups folklòrics de diverses províncies, que formaven part de la Secció Femenina, entre els quals el de Castelló, hi van participar grups d’Angers (França), Itàlia, Panamà i Colòmbia. Quan una ballarina colombiana va eixir a ballar lleugera de roba, el cap

Majorettes del Perelló a la plaça de la Pau en 1969. Foto: Wamba.

de protocol Manuel Sanz, conegut popularment com a Xaquetón, va convidar la reina de les festes i les dames a aixecar-se ostensiblement de les localitats i marxar de la plaça, davant tal falta de decència. Cal recordar que el tal Xaquetón era també delegat de censura d’espectacles a Castelló. A mitjan anys quaranta, quan es va establir el model renovat de les festes de la Magdalena de Castelló, es va crear també una idealització en la imatge de les dones. D’entrada es va establir el model del vestit de castellonera com un exemple més del concepte de «decència», que calia que fos normativa en la indumentària femenina. Es tractava d’un vestit ampli, que dissimulava les anques i les cuixes, amb un breu escot i mànegues fins al puny. Era també l’època en què alguns eclesiàstics fustigaven durament el maquillatge femení. De manera que hem de creure que l’efecte d’aquelles primeres castelloneres, abillades amb roba de qualitat i maquillades de festa en plena Quaresma, no va agradar necessàriament a tothom. Això explica els comentaris generats en 1959, setze anys després de la presentació del vestit de castellonera en 1943, en l’estrena i única funció de l’òpera La filla del rei Barbut de Matilde Salvador i Manuel Segarra Ribés. En aquell 1959, durant el regnat de Maria Antònia Ribés Fernández, filla de Rafael Ribés

Pla, la faldilla de castellonera de la reina es va acurtar, per primera vegada des de 1945. Algunes dames i madrines, dones representants dels sectors gaiaters, ja van alliberar la imatge del perfil de les cames fins al genoll. En l’acte de proclamació i imposició de bandes a la representació femenina de la Mag-

Majorettes de Seta a la plaça de l’Hort dels Corders en 1974. Foto: Wamba.

dalena, al Teatre Principal, celebrat el 5 de febrer, van causar sensació les calces de llauradora, amb ratlles fosques horitzontals sobre fons blanc, de la reina Maria Antònia. Allò trencava un model considerat clàssic però que, com totes les tradicions, havia estat fruit d’una decisió inventada i d’una evolució.

127

Ràdio Castelló, 6-2-1967). El control dels balls havia estat una de les grans obsessions del règim dictatorial instaurat pel general Franco, des de 1939. «Los bailes agarrados son un serio peligro para la moral cristiana» (Normas de la Decencia Cristiana. Comissió Episcopal d’Ortodoxia, 1950). El ball amb la parella agafada pels braços es considerava, sorprenentment, com «un ejercicio público de lascivia y fornicación». Ballar agafat era considerat, doncs, com poc menys que fornicar en públic. Un judici tan sever responia a una obsessió malaltissa de repressió de qualsevol indici de sexualitat, real o imaginari.

DONES EN LA FESTA:

IMATGE I FUNCIÓ EN LA

MAGDALENA

març – maig 2012 Exposició amb material documental del Fons de Quiquet de Castàlia, de la Biblioteca UJI. Projecte: Manuel Carceller

Com hem dit, les visions de la dona estaven connotades per la idealització i per les fantasies. En els fons eren mostres d’una visió irreal, que destacaven la distància de la representació de la imatge de la dona respecte a la realitat de la situació social. Als anys seixanta, per exemple, parlar de la dona només en termes de bellesa, gràcia, somriure, color, somni o imatge de primavera, era tancar els ulls a la desigualtat del món de cada dia: «Es... la mujer, la mujer castellonera, toda llena de gracia y color, de belleza y amor, la que hace acto de presencia» (Gaiata, revista sonora magdalenera, Ràdio Castelló, 23-2-1965). La metàfora de l’ametler florit com a imatge de la bellesa juvenil de les dones, malgrat la seua força evocadora, era també un tòpic, perquè eren només un altre símbol per a una idealització, per a viure una fantasia: «Noventa damas de Sector, auténticos almendros florecidos, primavera anticipada de este Castellón, que con su simpatía y permanente sonrisa nos transportaron a un mundo de ensueño» (Gaiata, revista sonora magdalenera, 128

Un altre cas, en les festes de la Magdalena, al voltant de la visió de la dona van ser les bandes de majorettes. El 12 de març del 1969 les majorettes del Perelló, de la comarca catalana del Baix Ebre, van actuar a les festes de la Magdalena. La delegació provincial d’Informació i Turisme de Tarragona ja havia realitzat una estricta revisió del vestuari, de les coreografies i de les marxes del grup. I això volia dir, especialment, que el tamany de les faldilles i tots els moviments de dansa de les joves havia passat per l’obsessa censura antisexual dels gestors de la dictadura franquista. En aquell mateix dia, la visita del seguici de la reina de les festes, Mercedes Dols Nicolau, als sectors de les gaiates 2, 1, 3, 4, 5 i 6, per aquest ordre, va comptar amb la participació dels diables de Sitges, el primer grup de cultura popular catalana del foc que s’ha vist a Castelló, en època contemporània.

Les majorettes del Perelló van tornar a desfilar en el segon dissabte de la Magdalena de 1970. I l’èxit de la idea va dur a la invitació a uns altres grups semblants. En les desfilades de les festes de 1972 van participar unes anomenades majorettes de Rayo-visión de Barcelona, amb la fanfàrria de Polito y sus Anastasios. Aquesta idea d’animació als carrers estava formada, per tant, per un grup femení, les majorettes, i un grup masculí de músics. I l’esquema es va repetir en 1973, quan una fanfàrria guipuscoana va desfilar en Magdalena, amb la companyia francesa de les Majorettes setoises et reveil perolien. I encara més, les majorettes de Seta, provinents d’una ciutat marítima de la regió de Montpeller, i la secció eqüestre de la Policia Municipal de Barcelona van participar en un festival de la plaça de bous de Castelló. Al costat d’activitats lúdiques com els bous metàl·lics de foc, el ball de foc dels diables o l’aparició de les xarangues, po-

dem dir que la imatge de les dones va ser un dels elements de dinamització de la festa popular. Ho estem constatant, sense entrar en una valoració ideològica. I això es manifesta clarament, per exemple, en el més destacable de la Magdalena de 1975, que va ser l’intent d’implicar els grups urbans perifèrics en la dinàmica de les festes majors de la ciutat. Mai no s’havia vist als barris de l’oest castellonenc aquell desplegament de revetlles populars, bous de foc i fins i tot visites de la reina, acompanyada també per les majorettes setoises i els diables

de Sitges. Tot allò eren signes dels intents de recuperar per a la Magdalena la seua identitat de festa popular en tots els barris de la ciutat. I en aquell procés de popularització la imatge de les dones, amb els seus factors positius i negatius, va ser sens dubte un element destacat. I eixe fet, com ha passat moltes vegades en la història, on es parla molt poc o no mai del paper de la dona, crec que no s’ha pensat ni explicat prou.

Lluís Sales Boli: “Castellonera”, dibuix de 1967

129

IMATGES DE DONES EN LA CAVALCADA DEL PREGÓ Enrique Segarra Segarra

Gropes representant les partides del terme al Pregó de 1946

l complement de la bona obra de Rafael Guallart Ramos, professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló i constructor de la imatge de les carrosses del Pregó, era l’escenificació sobre la plataforma d’algun assumpte relacionat amb la història i l’economia de la ciutat i la província. Els acabats que Guallart donava a les carrosses demostraven molt de gust i manifestaven la personalitat del creador. L’ambientació era part integral del contingut d’una carrossa, però no hi havia el costum de mostrar grans escenes i, això sí, estaven molt ben aconseguides. Aportarem dos exemples amb presència de dones. El principal motiu d’una de les carrosses

130

del Pregó de finals dels anys quaranta era l’envasat de les pomes d’Ortells, on s’observaven diversos detalls que feien remarcar l’escena. Un era el de les mantes que els bous portaven sobre el llom, un altre, l’acabat de la carrossa per darrere dels animals de tir. Per últim, calia destacar la bona col·locació que tenien les quatre envasadores de la fruita i les tres dones que estaven assegudes sobre un remat que coronava la plataforma. Esta construcció duia escenes laterals i una de posterior, no visibles, fet molt característic de la divisió del poc espai de sòl, que estava molt ben aprofitat. Molta expectació hi havia a Castelló per veure passar la Caval-

cap a la desfilada i no mai amb paraules crítiques, quan anava perdent la magnificència d’antany. Esta decadència ja era visible a mitjan de la dècada dels cinquanta, i es descobria en notes soltes publicades com al marge, en les cròniques del periòdic. Així, per exemple, quan en 1956 es va prohibir l’ús de vestits actuals als participants de la cavalcada era perquè ja hi havia gent que així hi havia participat. Quan es recorda a les comissions de sector que han d’aportar tantes gropes i tantes cistelles de flors és perquè s’hi han produït carències. Quan en dos carrosses es col·loquen els trompeters del rei o les xiques representants de les partides del terme de Castelló és perquè ja no és fàcil aconseguir cavalleries. Una dècada després, rellegint les cròniques del Pregó de 1966, Dones amb ceràmica de l’Alcora al Pregó de 1948

cada del Pregó en l’edició de 1948, perquè entre els espectadors previstos destacava un, don Pedro Radío, ambaixador de la República Argentina davant l’Estat Espanyol. Del grup “Comarques” potser la presència de la rècua de l’Alcora, és a dir de la colla de cavalls amb el càrrec de ceràmica de la fàbrica del comte d’Aranda, va ser el fet més significatiu, juntament amb el grup bellíssim de xiques portadores de ceràmica alcorina. Una cosa tan senzilla com un carro, un dels molts que llavors existien a la ciutat, podia donar escenes dignes de record, per la bellesa de la composició. Famós es va fer “el carro de la palla”, que presentava una càrrega de palla sobre la qual apareixien assegudes, amb molta gràcia, cinc xiques abillades de llauradores que tornaven a casa després d’una llarga i pesada jornada de sega del blat. No hi havia més ornament, però als organitzadors del Pregó se’ls havia ocorregut polvoritzar amb purpurina daurada la palla, que reflectia la llum del sol, de manera que el seu poder d’imatge quedava augmentat enormement. Allò eren escenes del Pregó dignes de ser recordades. Les gropes, les parelles amb muntura d’un ase o cavall, van ser sens dubte els conjunts emblemàtics de les primeres cavalcades del Pregó. La cavalcadura sempre anava guarnida amb els millors arnesos. L’arrier lluïa amb orgull els saragüells i, muntats sobre l’animal, anaven el castellonero i la castellonera portant flors, ell a cavall i ella de gaidó, a la gropa. La representació de les partides presentava variants. Només hi anava muntada la castellonera, sobre una cavalleria també guarnida, que duia a més àmplies taleques amb el càrrec. Cada unitat (castellonera, arrier, portador de rètol i cavalleria) representava una partida del terme municipal de Castelló. Així, per tant, el grup el formaven 35 unitats. Les dones representaven un símbol en l’al·legoria de les partides del terme. Repassant les velles cròniques del Mediterráneo, llavors únic periòdic local, sempre ens trobem amb paraules de lloança

Carrossa de les pomes d’Ortells al Pregó de 1946

observem la desaparició de les gropes, de les partides i del vestit de saragüells en el grup de piques i cistelles amb flors. Pràcticament ha desaparegut el cavall, l’haca o el mul, excepte en grups concrets com ara la rècua de l’Alcora o la collita de la garrofa. Tots estos mals i uns altres acabaran amb el temps amb la cavalcada que un dia va crear don Manuel Segarra Ribés, perquè el Pregó va viure l’època d’or, a la vora de la perfecció, als últims anys de la dècada dels quaranta i als primers dels cinquanta.

131

COMPOSITORA, POLIFACÈTICA...

CASTELLONERA! José Juan Sidro Tirado

aig conéixer Matilde, ja vídua, a les darreries de 1980, feia poc més d’un any que havia faltat el seu marit, el músic intimista Vicent Asensio. Jo encara no tenia 30 anys, ella ja superava els 60, tota una generació ens separava, però allò no va ser cap inconvenient per forjar una gran amistat i estima que va perllongar-se i refermar-se amb el pas del temps fins al moment del seu traspàs, i que perviurà en el record per sempre.

plenes de contingut i sòlida estructura, musicades per Matilde. Eren temps de canvis, la dècada dels 80 va suposar el pas de la transició a la consolidació de la democràcia al nostre poble, que en l’àmbit fester va traduir-se en la popularització de la festa, l’aparició del fenomen de les colles i el canvi en la seua estructura amb l’aprovació dels Estatuts i la creació de la Fundació Municipal de Festes.

El nostre va ser un primer encontre “de rebot” per influència d’uns bons amics en comú, Antoni Porcar i els Joseps, Miquel Francés i Antoni Pradells, per comboiar el que amb els anys s’ha convertit en el retaule nadalenc castelloner per excel·lència, el Betlem de la Pigà, amb el text d’En Miquel Peris i les nadales,

Matilde vivía per motius laborals a “Blavència”, com a ella li agradava dir, des de feia un bon grapat d’anys, però les seues arrels seguien al seu Castelló, que va saber sempre estimar com ningú. Primerament des de l’àtic del vell edifici del carrer de Borriana i després des del seu pis, a la planta 14 del pas-

132

seig de la Ciutadella, deia que el seu primer gest i pensament diari era, aguaitar a la finestra per seguir el pas del temps del seu benvolgut Castelló natal i parant l’orella, i deixant volar la imaginació, tractar d’escoltar, entre el soroll de la gran ciutat, el so de les campanes del Fadrí que, tants records li portaven de la seua infantesa passada a la casa pairal, al número 10 del carrer Falcó. Per això i per raons familiars aprofitava qualsevol excusa per “retornar a casa”, en cotxe o en tren, sola o acompanyada per bons amics que li feien costat, Jesús Huguet o Toni “El Yeti”, més encara si era en festes, per

complir i conrear les tradicions, per ser fidel als orígens, per anar a la romeria, formant part de vegades de l’oficialitat, -Matilde era tot un personatge a Castelló-, i més encara des del 1987 quan la seua “Marxa de la ciutat” que havia obtingut el premi a la millor pàgina musical en el certamen literari de 1945, va ser adoptada com a himne oficial de la ciutat, o en moltes altres com un membre més de la que va ser la seua colla, El Pixaví, reivindicant una tornà oficial de la romeria que va tardar encara uns anys a consolidar-se. Les tradicions neixen, es desenvolupen, es modifiquen, moren... Però hi queda un substrat de reminiscència del passat.

133

vivències i records de la seua infantesa i de les poques vegades que havia pogut gaudir d’aquell dia tan especial de la romeria amb la seua filla “Mati” i els seus estimats néts, del lluny que els tenia físicament i del prop que els hi sentia cada dia, i de “la sang dels moros” i de la música i la dansa, i del passat, del present i de com s’imaginava el futur de la festa... Per aquells anys, Matilde va ser la impulsora d’un acte “no oficial” però emotiu, molt emotiu amb participació directa de l’aleshores regidor d’Ermites, Antoni Porcar. El fet és que, naixent de manera quasi espontània, el pas del temps va encarregar-se de donar prestància i continuïtat al primer i senzill record “a la sang dels moros”, transformat en l’actualitat en homenatge a les tres cultures, jueva, mora i cristiana.

Recorde amb enyor la seua figura, sempre juvenil, i el seu pas ferm, canya en mà, mocador al coll, amb el monyo recollit i el somriure als llavis, -l’alegria va ser la més important de les inferències del seu caràcter-, al peu, a la porta, del sempre benvolgut campanar per iniciar el romiatge, i les xarrades mantingudes mentre travessàvem els camins de l’horta, el camí dels Molins, la travessa, el Caminàs, el camí de Boira…, on sempre demostrava estar “al dia” de tot allò que passava a la ciutat, i com de crítica era amb tot allò que no li agradava del que veia, ja fora en l’àmbit polític, social o cultural.

Mil i una anècdotes s’amunteguen a la memòria d’aquelles romeries compartides i d’aquelles visites “a la sang dels moros” del Castell Vell, però, tal vegada, una de les més emotives és aquella que va succeir un parell d’anys abans del seu traspàs, seria el dia la Magdalena del 2004 o 2005. Vam acompanyar la ja fràgil figura de Matilde al més amunt de l’escarpat turó, calia retre de bell nou homenatge als avantpassats, i com sempre, un senzill ram de flors feréstegues, collit de manera improvisada d’entre les plantes aromàtiques de la muntanyeta, lligat amb una senyera quadribarrada, havia de ser llançat per les mans de Matilde al precipici. Aquesta dona, forta per molts anys, feia esforços ara per aconseguir arribar al lloc elegit, la voluntat era molta però les forces ja ben poques, així que sense pensar-s’ho ni encomanar-se ningú, com era ella, va recolzar-se del braç d’un homenot, un altre gran castelloner i castelloner gran, l’aleshores regidor Enric Nomdedéu, per així enfilar la muntanyeta amb pas més ferm. L’escena era de les que fan època, impagable, i en acabar l’acte, fets els parlaments adients i llançat el protocol·lari ram, no vaig poder contenir-me i vaig cridar: “Mireu xiquets, la gran Matilde protegida pel fidel

Recorde el seu somriure franc i radiant, la seua claredat d’idees, la sensatesa i la contundència, el seu humor intel·ligent i com li dèiem aquells que l’estimàvem que havia de ser més prudent, i com ella contestava que si en aquells moments, quan ja havia superat la barrera dels 70 anys, no deia el que pensava, quan ho havia de dir? Ella era així vitalista i activa. Quanta raó tenia! I així, entre xarrada i reflexió fins a arribar a l’ermita, on Matilde, com un romeu més, participava, any rere any, de la celebració al costat de les representants del poble, complint amb la tradició. Ens contava, a aquells que compartíem amb ella el dia de festa, 134

Tombatossals!!!”, i van esclatar tots en unes fortes rialles...

I és que Matilde va tenir fins al darrer moment de la seua vida passió per la festa. I no tan sols al llarg de la setmana de les festes fundacionals, que se la podia veure en qualsevol lloc i a qualsevol hora, era amb paraules dels seus estimats cosins “un no parar en torreta”, sinó també en aquelles altres festes de la ciutat, ja foren les patronals de Lledó, Sant Blai o Sant Cristòfol o els homenatges a Tombatossals a Sant Francesc de la Font. Ella va ser un referent per a la nostra cultura, va fer de la seua vida un recordatori constant, autèntic i digne de la realitat social i cultural que l’envoltava, ajudant-nos també a estimar la nostra llengua, el valencià i, a banda de fer de la seua música

moment, la música, l’ètica i l’estètica, l’amor per Castelló i per damunt l’estima per les tradicions, els quals van ser els pilars de la seua existència, van convertir-se per nosaltres, els seus amics, en símbols de coherència cultural i festera. Ella va ser el mirall de l’emancipació femenina i del compromís amb el País, elements que ara, transcorreguts més de 10 anys del seu traspàs, encara serveixen per a seguir aprenent de la saviesa i humanitat d’aquesta polifacètica castellonera, que en vida no va deixar indiferent ningú, i a qui el pas del temps mai aconseguirà traure de les nostres memòries...

una forma íntima i veritable d’expressió de les seues conviccions, creences i anhels, la seua vida va moure’s sempre en una constant: l’amor a la seua terra, a Castelló. Com deia un dels seus millors amics, l’alguerés Rafael Caria: “Davant al ser i al voler ser, contradicció en la qual naveguen els demés, la seua postura ha estat una sola, sense condicions i sense reticències: ser Matilde Salvador, castellonenca del País Valencià, car artista ho és de tota la vida”. Matilde va tancar per sempre els seus vius ulls i va deixar de respirar el perfum de la mar, de la farigola i del romer i del seu estimat Castelló, el 5 d’octubre del 2007, i a partir d’aquell 135

LA FESTA VISCUDA PER

UNA CASTELLONERA Fina Irún Revest

a passat molt de temps des d’aquell any 1957 en què vaig tindre l’honor de ser madrina d’una gaiata. Moltes coses podria contar però crec que la més important va ser aquella relació tan intensa amb la festa, que va calar tant en mi, que ja mai me n’he desvinculat. En aquells anys no hi havia gaiata infantil; per primera vegada es va fer el Pregó Infantil i aparegueren els xiquets, però allò res tenia a veure amb les Festes de la Magdalena sinó més bé amb una desfilada de Carnestoltes, considerant la seua proximitat. Els xiquets i les xiquetes eixien simplement disfressats. Afortunadament amb el temps es va solucionar, i es va obligar a vestir amb roba tradicional igual als xiquets que als acompanyants. La Imposició de Bandes tenia lloc al Teatre Principal, un mes abans de començar la festa. A l’alçar-se el teló les Dames dels

136

sectors apareixien ja assegudes a l’escenari. Açò era una sorpresa esperada. Un any va ser dins d’un gran cofre; un altre any assemblava una petxina marina. Davant d’elles, el tron de la Reina, flanquejat per les quatre Dames de la Ciutat, la de l’Ajuntament, la popular, la militar, i la de llinatge. A un costat i a l’altre les Madrines de les Gaiates. I darrere de cada una un guapo i templat jove vestit de “setí” els rendien homenatge. Anteriorment a l’esmentat acte, cada Madrina havia fet la seua particular Presentació en el seu sector, que consistia en un frugal refrigeri. Recordant aquells temps, la meua va ser a l’antic Hotel Amat, en l’actual carrer d’Asensi. La Romeria, en aquells temps, la feia cada Gaiata pel seu compte, uns a peu, uns altres en carro, uns altres en camió; d’esta manera la vam fer nosaltres. Era molt divertit, sobretot quan el

camió es veia obligat a frenar, moment en què els romers per culpa de la inèrcia, aprofitant-la i potenciant-la, es llançaven sobre la persona que tenien davant, que generalment solia ser del sexe contrari. Eixe any la Junta de Festes ens va obsequiar amb un “mocador magdalener”, cada un amb una poesia personalitzada a cada Madrina i que jo vaig lluir amb orgull. Però es van complicar les coses, el temps ens va jugar una mala passada … va començar a ploure ! … i pitjor encara, a conseqüència de la xopada la poesia va començar a esborrar-se.

esforç l’obligava, després, a embenar-se el seu endolorit canell. De tot açò done fe, perquè aquell senyor era Ángel Oñate, funcionari de l’Ajuntament i mon tio. No cal ni dir-ho que en arribar a casa i una vegada sec el mocador, amb molta cura i delicadesa, i ajudada per uns llapis de colors vaig anar reconstruint aquella poesia. Després de tants anys aquell mocador està guardat i ocupa un lloc privilegiat entre les fotos i records d’aquell any. En tornar de la Romeria havíem d’anar amb temps suficient per arribar als bous; la meua il·lusió era posar-me aquella mantellina d’alborços, feta per mi i que la vaig acabar just la vespra del Pregó.

Va passar el temps i un dia em van proposar eixir en una carrossa de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, en la qual per primera vegada participaven dones, on representàvem una escena de la cort en la part posterior de la carrossa; la part de davant l’ocupava el Rei En Jaume I. L’any següent va ser nomenada la primera “Na Violant”.

Durant la “setmana festera”, un dia se celebrava el Certamen Literari en l’escenari del Teatre Principal, presidit per la Reina i la seua Cort, i les Madrines, el mantenidor era un prestigiós orador. Nosaltres després d’uns dies de festa, sense quasi dormir i assegudes enfront del públic, ho passàvem fatal i els ulls se’ns tancaven sense poder evitar-ho. Assegut en un lateral de l’escenari i enfront d’una xicoteta taula estava un senyor prenent el discurs en taquigrafia, en arribar a sa casa l’havia de transcriure per a portar-lo de seguida al periòdic i que poguera, així, eixir publicat l’endemà. Eixe

137

Em vaig casar i vaig tindre tres filles; una d’elles va ser Dona de Companya i les altres dues Madrines infantils. Junt amb el meu marit, vam ser cofundadors de la “Colla el Pixaví”, que va ser i és amant de les tradicions i que, entre altres coses, va insistir a recuperar la tradicional “Tornà” en decadència des que autoritats, Reina, Dames i Madrines prioritzaven l’anada als Bous. La forma de reivindicar-la va ser fer el que vam decidir anomenar “La Contravolta”, que consistia a recórrer els carrers de Castelló, amb “gaiatos” proveïts de fanals, en sentit invers al que l’“oficialitat” faria posteriorment.

les lletanies. Ja en l’ermita missa cantada i els Gojos de Santa Maria Magdalena. Abans d’iniciar el camí de tornada davant de l’ermita i mirant a Castelló es canta el “Libera me domine”, cant gregorià en record dels nostres avantpassats. S’inicia el camí de retorn amb parada en una xicoteta capelleta, dedicada a la Mare de Déu del Lledó, lloc des del qual s’albira per primera vegada la Basílica. Nova parada en l’ermita de Sant Roc, de nou càntic dels gojos al sant i repartiment de “rotllets i vi moscatell”. La següent parada és el convent de monges de clausura on es canta la Salve Regina. D’allí a la Basílica del Lledó, on es canten els gojos a la Lledonera. A continuació i amb una xicoteta parada per a presenciar “Les tres caigudes” seguim fins a la Cocatedral de Santa Maria per a tornar la relíquia i acomiadar-nos fins al proper any. La meua participació en esta experiència ha estat molt positiva. Jo invitaria, encara que només fora una vegada en la vida, a acompanyar-los en el seu recorregut. En el cinquantenari de les festes de la Magdalena vam tindre ocasió, el meu marit i jo, d’eixir en una gropa en el Pregó; l’experiència va ser inoblidable però a l’acabar vaig voler baixar-me d’un bot sense calcular que el cavall era més alt del que m’imaginava … i va passar el que havia de passar. Feliçment, amb el temps es va aconseguir, a la qual cosa va contribuir que un any, el que va ser alcalde, Daniel Gozalbo, va prioritzar fer la clàssica “Tornà” a l’espectacle taurí, i des de llavors es va consolidar. D’alguns membres d’ “El Pixaví” va sorgir la idea de formar un Cor de Cantors de la Romeria substituint el que anteriorment va haver-hi i que per distints motius va deixar d’existir. Amb això, s’ha aconseguit recuperar allò que s’indica en la Consueta. Eixida de la Cocatedral de Santa Maria cantant l’“O vere Deus”, a l’arribar a l’ermita de Sant Roc es canten els gojos al sant, durant la pujada a l’ermita de la Magdalena es resen 138

Per a acabar, contaré una anècdota; l’any anterior a ser Madrina em va cridar el fotògraf Sánchez per a fer-me unes fotos de castellonera en l’ermita de Sant Roc, em va dir que buscara una amiga i ho vaig fer; després ens va donar unes còpies de les fotos que van passar a ocupar un lloc en l’àlbum fester. Un dia, estant la meua cosina Matilde Salvador en la nostra casa, i mirant l’àlbum de fotos, es va fixar en una i va dir: - Collins, eixa la tinc.

Em va parèixer estrany, però quan va tornar Matilde a casa, em va portar la foto. Efectivament era la mateixa, però la meua sorpresa va ser en donar-li la volta i comprovar que la foto havia sigut utilitzada per la Junta Central de Festes com a felicitació del Nadal i recordatori de les Festes de la Magdalena de 1956, que començarien el 3 de març. Vos contaria moltes coses més però les últimes experiències les he viscudes ja amb els nets; dues d’elles ja han sigut Madrines infantils i posteriorment Dames infantils de la Ciutat i he disfrutat molt traient del baül randes i teles antigues i confeccionant manteletes, davantals i faldes perquè elles les lluïren. Espere que este sentiment d’arrelament a les nostres festes haja sabut transmetre’l a esta nova generació i ells a la següent, encara que jo ja no ho viuré, és llei de vida … però de moment Magdalena, VÍTOL !!!

139

UNA DONA EN UN MÓN D’HÒMENS Elisabeth Breva Almerich

na dona en un món d’hòmens. Potser hui, per sort, no tinga molt sentit parlar de món d’hòmens, pot ser. Però fa uns anys – i no molts – només plantejar-se assumir un lloc que històricament era per als hòmens era, com poc, sorprenent, quan no, i amb moltes dificultats afegides. Esta és la meua història en un món d’hòmens en què quasi sempre he trobat suport i ànim de tots els meus companys festers i del que em sent molt orgullosa per haver obert una porta a altres dones que s’han atrevit a fer un pas endavant i assumir nous reptes. Acabava el meu camí en el si de la Gaiata 1 “Brancal de la

140

Ciutat” - des de 1971 a 1979, des de comissió infantil fins a Madrina - i com a Dama de la Ciutat en 1980. Fins llavors eixa era la trajectòria festera a què optava una dona en la festa. I em vaig plantejar, i ara que?. Bo doncs res, a disfrutar de la festa com a mer espectador, però.... no, això no em satisfeia. No estava acostumada només a veure sense ser partícip. Havia conegut un món que m’agradava, rodejada de gent que disfrutava de les festes des de LA GAIATA, treballant durant tot l’any, pujant i baixant escales. Jo mateixa havia ajudat des de secretaria o tresoreria, participat per a organitzar les festes d’un sector.

Un bon dia, l’amic José Luis Serrano, membre de la Junta Central de Festejos i company d’aventures en la Gaiata 1, em va informar que es pretenia crear tres gaiates més: Gaiata 13, Gaiata 14 i Gaiata 15 i per a això calia arreplegar el suport dels veïns dels nous sectors.

Era necessari donar solució a una infinitat de problemes que un rigorós protocol plantejava: qui i com acompanyava les Madrines? Qui ballaria amb la Madrina?... La veritat és que, amb ajuda de tots i bon criteri, es van anar solucionant i el que en principi era sorprenent, amb el temps, va anar prenent caire de normalitat. Quatre anys d’una genial experiència que em va ensenyar que tot és possible si es treballa des de la il·lusió i l’esforç. Els temps van canviant i les estructures festeres es van adequant als temps. Es marquen les bases d’un nou sistema de gestió de les nostres festes. I per a este nou i desafiador projecte, comptaven amb mi. Una telefonada em proposava ser membre d’una de les candidatures per a la Junta de Festes que s’anava a crear, per a dirigir l’esdevindre de les nostres festes. Sense dubtar-ho vaig dir que sí, pel grup d’amics que la conformaven, perquè era una gran il·lusió treballar per les

En el meu cap va començar a formar-se una idea boja: “i si assumisc la nova gaiata que es conformarà en el meu barri?”, i al mateix temps m’assaltava el dubte “una PRESIDENTA? mai hi ha hagut cap” -insistisc que estem parlant de 1981 on el tema de la igualtat, la veritat, estava en estat embrionari - . Van començar les consultes: “estàs boja”, “no saps on et fiques”... Però a la fi vaig trobar un grup d’amics que va dir les paraules màgiques “i perquè no”. Este impuls unit a la vitalitat, amb un poquet d’inconsciència, que dóna la joventut va fer que aquell grup de persones iniciara l’ardu treball d’anar, carrer per carrer, escala per escala, pis per pis, aconseguint l’aval dels veïns. I ho vam aconseguir. Vam constituir la Gaiata 15 SEQUIOL, liderada per una dona com a Presidenta. Però no sols això sinó que la secretaria i la tresoreria també eren assumides per dues dones. Aquella primera Junta Directiva complia, amb escreix, el que hui en dia es ven com un èxit: paritària. I vam començar, i vam arribar amb força; nou logo: LA PANDEROLA, en record a aquell trenet que creuava per tot el sector; nom: SEQUIOL, per l’antic camp de futbol del Castelló ubicat en el sector. I els primers representants: Madrines Silvia i Maite (d.e.p) i el President Infantil, José Luis. Però no tot era senzill.

festes de la meua ciutat i... perquè em va la marxa. Va eixir escollida la llista de Sebastián Pla en què jo estava inclosa. En este repte m’acompanyaven dos dones més: María Ángeles d’Amato i Chelo Pastor. Dos anys increïbles, de molt de treball però també d’altíssim grau de satisfacció i eficiència. Fins a tal punt em va agradar l’experiència que no vaig dubtar

141

ni un segon a repetir en la següent Junta de Festes encapçalada per Luis Doménech. De nou, altres grans amigues m’acompanyaven en el repte: Gloria Baquero -qui va ser la primera tresorera del Sequiol – i María Sebastiá -la meua actual assessora jurídica en el Sequiol -. En este segon bienni assumint la responsabilitat de la Reina i Cort Infantil, a més de tota la programació infantil que es desenvolupava durant la setmana

de celebrar el XXV aniversari del Sequiol, en la Magdalena de 2006. I vaig acceptar. Clar que vaig acceptar, ja he dit que em va la marxa. Tant que, des de llavors seguisc ací, al peu del canó, presidint la Gaiata que vam fundar el 1981. Però hui, els temps són diferents, hi ha més dones que són – o han sigut – presidentes de Gaiata i m’enorgullisc d’haver sigut un poc “culpable” que hui siga una cosa normal.

de festes. Finalitzat el meu periple en la Junta de Festes, de nou vaig tornar a la cleda del Sequiol -si alguna vegada ho vaig abandonar, doncs em van nomenar Presidenta Perpètua-. I així va transcorrent el temps fins que, finalitzada la Magdalena de 2005, la comissió em proposa com a Presidenta per a assumir el repte

En 2010, un nou repte m’assalta el cap: m’agradaria assumir la Presidència de la Gestora de Gaiates perquè crec que puc aportar noves idees que afavoriran a tot el col·lectiu. Informe la meua intenció a la resta de Presidents de Gaiates i obtinc el suport majoritari pel que em nomenen Presidenta de la Gestora de Gaiates per als anys 2011 i 2012. De nou pionera en açò d’obrir portes doncs era la primera vegada que una dona assumia este repte. En este període aconseguim canviar la il·luminació de les Gaiates de peretes incandescents a la pereta led i aconseguim canviar els grans grups amb què desfilaven les gaiates per altres més xicotets. Es va aprovar realitzar la construcció d’una gaiata de mà com a ofrena a les Reines el dia de les seues Galanies. Però no tot va ser bonic: una telefonada de bon matí de la Policia Local m’alertava que el magatzem de Gaiates s’estava cremant. Arribar i veure foc per tots els costats, telefonar a la resta de Presidents perquè vingueren i veure’ls afonar-se, plorant... és allò que mai m’haguera agradat viure. Però

142

si cal traure una cosa de bo d’este fet i del que em sent molt orgullosa, és que la solidaritat i el treball de tots els gaiaters va fer possible que tot quedara en una gran anècdota. Això és ser GAIATA. Però potser, una de les decisions que més m’ha costat assumir ha sigut la de ser la Galantejadora de la Reina de les Festes 2017, Estefanía Climent Moreno. Des que m’ho van proposar, una lluita interna em va acovardir. Per un costat la il·lusió per poder fer galania a qui ha sigut part de la meua història festera dels últims anys era màxima però, d’un altre, em sorgia el dubte de si eixe paper era adequat per a una dona -pareix estrany esta por, màxim quan esta vegada no era pionera doncs ja en 2011, María Fernanda Vidal ja va assumir este repte -. Setmanes de meditació que al final va decantar la balança per la gran il·lusió i que em va convéncer per a deixar el tema conclòs en les meues pròpies paraules de galania: “... Potser algú pense que la figura de Galantejadora no siga oportuna en un acte de galania a la Reina –no sóc pionera en això doncs hi ha un precedent en la Galania de 2011- però igual que hem sabut assumir, amb moltíssima il·lusió, treball i esforç, la presidència d’una Gaiata, la presidència, inclús, de la Gestora de Gaiates o… fins a l’alcaldia de la nostra ciutat, estic totalment convençuda que estem perfectament capacitades per a assumir i portar a bon port este il·lusionant repte de lloar a qui ha sigut triada per a portar la màgica banda maragda sobre el seu pit, com a distintiu de sobirana reial de les festes...” En el recent Congrés Magdalener, he estat col·laborant en la seua organització des del comité científic. Moltes reunions, molt treball per a posar en comú les idees dels festers i tindre uns criteris per a canalitzar la nova senda de les festes, en les que el col·lectiu a què represente: La Gaiata, ha eixit molt reforçada i que esperem es materialitze en accions concretes. Arrere queden alguns comentaris desafortunats dels que no entenen que hi ha gent que només vol aportar, sense donar lliçons ni ser “sabuts” només treballar per a millorar. La meua experiència personal demostra que amb il·lusió i treball es poden aconseguir grans metes, trencar tòpics. Ara com ara, - a pesar d’algunes veus que proclamen el contrari però des del desconeixement absolut de la realitat actual – la dona, dins de la festa, no sols opta als llocs de representació sinó que és un pilar importantíssim dins dels llocs de gestió. I el secret és el respecte entre tots i el treball ben fet. Des d’estes línies espere que entengueu que en este món hi ha cabuda per a tots, dones, hòmens,.... persones i tots lluitem per millorar les nostres festes. I així, units, serà com aconseguirem que LA GAIATA SIGA, EL NOSTRE MILLOR PREGÓ. 143

UNA DONA ARTISTA

GAIATERA Vanesa Pérez Monfort

• ¡Papà, quan ens n’anem? • ¡En una estona filla, tranquil·la. • ¡T’ajudaré, no et preocupes.

ada diumenge matinava per a anar-me’n amb mon pare al seu taller de fusteria. El pobre treballava els set dies de la setmana però un d’ells ho feia acompanyat.

144

M’agradava anar amb ell, sentir l’olor de cola i serradura, furgar pels seus calaixos buscant catàlegs amb escales interminables i decoracions fantàstiques, m’encantava rebuscar entre les fustes dels racons i procurar-me algun tros per a les meues favades. Passàvem allí el matí, ell treballava, i jo mirava com ho feia. Serrava amb atenció, apegava els cantells a les portes i els planxava després, em deixava ajudar-li en

quelcom de tant en tant i un dia, quan vam arribar al taller, m’havia comprat una xicoteta serra de manualitats perquè poguera fer els meus propis mobles per a les nines. Com m’agradava aquella olor de serradura i vernís. Ell és el culpable que m’agraden tant els treballs manuals, ell em va inculcar eixe amor per les coses ben fetes i ma mare, ella la culpable que adore les gaiates. Tots els anys pujàvem a la Magdalena, recorde com era de divertit fer-ho al costat de Vicent Serra i Fortuño; es passava tot el camí cantant cançons tradicionals i la meua germana i jo arribàvem a l’ermitori quasi sense veu, però a pesar del cansament del dia era obligada tradició veure la Desfilada de Gaiates una vegada queia la nit junt amb ella. Recorde que m’encantava veure arribar fins on jo estava tanta llum i tant de color, i a més a més, a mi el color sempre m’ha cridat l’atenció, culpa del meu mestre de pintura José Porcar que em va ensenyar la gran majoria de coses que sé sobre l’art, no podia deixar de mirar eixes corbes patinades i les mescles de colors en els vidres, els ulls se m’anaven darrere dels dibuixos.

Eixa estranya mescla d’esdeveniments en la meua vida han fet de mi el que sóc ara i m’han permés fer coses meravelloses. Ser una dona ARTISTA GAIATERA en un món que pareix d’hòmens no resulta fàcil del tot. El principi el recorde un poc dur, però no per la condició del meu sexe, sinó perquè era principiant, com ho havien sigut tots ells, i poden dir-me els incrèduls que fer una gaiata no és res 145

difícil, però els assegure que tampoc resulta fàcil i més quan et llances a l’aventura de construir la primera de la teua vida. Reconec que jo sempre he tingut molt bon equip darrere, grans persones, hòmens i dones, que han respectat les meues idees, les han recolzat i m’han ajudat a portar-les a terme. Perquè no és fàcil per a una “xiqueta”, com em crida el meu gran amic Pepín Marco, de 20 anys, posar-se al front d’un equip d’hòmens que esperen que els digues per on començar i per on acabar. El meu primer monument el vaig construir per a la Gaiata 10, la Magdalena del 1999 i cert és que el resultat no va ser el que jo pretenia; Hem de reconéixer els nostres errors i aprendre d’ells, però després d’aquella immensa tasca he continuat dissenyant, sense perdre les ganes d’aprendre. A les meues esquenes una trentena de gaiates entre majors i infantils i, a pesar que parega un número molt elevat, confesse que encara em pose quelcom nerviosa quan comence un projecte nou. 146

En els meus anys com a artista m’he sentit abrigada i volguda per moltíssima gent, inclús m’atrevisc a dir que admirada per algunes persones, però també he sentit la duresa del rebuig per ser dona i l’exclusió per part d’alguns hòmens que, ancorats en la mentalitat del passat, i a pesar de ser jóvens d’edat, consideren que una dona no és capaç de veure més color que el de la seua barra de llavis. Encara que, com diu el refrany, el temps posa a cada un en el seu lloc i a mi m’ha permés continuar fent una de les coses que més satisfacció em produïx, per alguna cosa serà. Tornant la vista arrere, intente buscar mentalment quin va ser el primer disseny que vaig dibuixar, però la meua mala memòria em juga de tant en tant males passades i esta és una d’elles, encara que sí, que recorde un dels meus dibuixos, que mai va eixir a la llum, però que nou anys després de realitzar-ho es va

convertir en una gaiata estranya i fantàstica al mateix temps. El vaig dibuixar en un hotel d’Alacant, durant les festes de les Fogueres de Sant Joan, increïble però cert. Admirava una foguera, perquè a mi tot el que es refereix a art m’encanta, siga el nostre o no, i la pereta es va encendre. La persona que estava amb mi em va fer més de cent retrets durant el recorregut entre el monument i el nostre hotel, a la recerca d’un paper i un llapis on plasmar el que la meua ment veia…. i és que el que m’agrada d’este món és poder crear sempre, imaginar, inventar, construir i reconstruir allà on estiga.

em sent orgullosa i com a dona molt més. Perquè encara que tots vullguem que la vida siga igualitària, hi ha aspectes que no han canviat encara i poder demostrar que en açò de les gaiates les dones pintem, i molt, ha sigut i continua sent important per a mi.

Als records dels meus dibuixos s’unixen els de les persones que han anat vivint al meu costat cada un dels monuments; persones altruistes que m’han regalat durant anys el seu temps, la seua paciència i el seu bon fer. Perquè el món del “matadero” és un altre món, ens dóna i ens lleva a parts iguals. No sé si puc dir-ho, però he de fer-ho, EM SENT ARTISTA GAIATERA. És veritat que no porte tants anys en açò de “fer gaiata”, només 18, que són pocs comparats amb tota una vida d’alguns, però m’agrada pensar que he creat grans coses i com gaiatera 147

LA DONA EN LES COLLES DE DOLÇAINERS/ES I TABALETERS/ES DE CASTELLÓ

Joan Josep Trilles Font

nguany, en rebre el repte dels portalers, i en veure que la temàtica del llibret anava al voltant del paper de la dona en la festa, no ho vaig dubtar. Em va atraure treballar el que han estat i són les dones en el món de les colles de dolçainer/ es i tabaleters/es a Castelló i més si cal en aquestes festes on celebrarem el Dia de la Dona amb força.

148

Tinc clar que en altres apartats es parle de Matilde Salvador, un referent únic, que amb la seua obra, sobretot La Filla del Rei Barbut va començar a despuntar en el món musical i festiu, sent un referent més enllà de la nostra comarca. Altres dones, encara que no en la música, com Conchitín Gironés amb els dibuixos de Lluís Sales Boli van inventar el vestit de castelloneros per a l’obra de Matilde i que és el referent a les nostres festes.

La Federació Valenciana de Dolçainers/es i Tabaleters/ es, des de la seua fundació, ara fa 20 anys, ja ho va deixar ben patent, tot i que hi havia poques dones actives -per no dir cap- en les colles. Si mirem les fotos dels anys 80 o estudiem els antecedents als nostres pobles, no trobarem cap referència abans. Em conta Quique Pérez que a la Colla de Castelló en un viatge a Àustria van viatjar per primera vegada Neus Mateu, que tocava la dolçaina, i Mª Ángeles Agustí, amb la percussió. També vull recordar a Patri Fàbrega. Voldria fer un esment d’Helena Monfort Colom, una magnífica dolçainera i millor persona que aleshores estava a la Colla El Fadrí, ajudava a l’Escola Municipal de Dolçaina i Tabal (EMDiT) i posteriorment formà part de la Colla Xaloc. Quin record més bonic el dia que es va casar amb Sergi! Tota la colla els va bressolar a la plaça Major. I no cal dir que gairebé fa 20 anys, concretament en la I Trobada Veïnal de Dolçaina i Tabal/Concurs per a intèrprets novells, celebrat a la plaça Mont de Pietat amb la col·laboració de la Gaiata 19 “La Cultural”, es va presentar una jove de Vila-real, Paloma Mora Goterris. Paloma ha estat treballant en 149

el món de la música tradicional, forma part de la Colla El Trull i en l’actualitat és la mestra titular de l’especialitat de Dolçaina al Conservatori Professional Mestre Tàrrega de la nostra ciutat. No poden faltar dues figures molt interessants, les germanes Verònica i Sara Bachero Valero, les quals formaven part de la Colla El Fadrí i posteriorment van ser fundadores de la Colla Xarançaina. Sara, dolçainera, no deixa de tocar en més d’una formació i Verònica treballa a la Pobla Tornesa donant classes de percussió, i també va ser mestra a l’EMDiT. Totes dues van ser imprescindibles en la celebració, l’any 2002, dels 20 anys de la dolçaina i el tabal a Castelló dins dels actes del 750é aniversari del trasllat de la població, a més, va ser autora dels cartells de l’aniversari amb Aplec inclòs. Parlant de l’EMDiT de Castelló, em vull referir a un aspecte moltes vegades ignorat. Tots aquests músics sempre han comptat amb grans dones que han aguantat la seua afició per la música tradicional. Recorde en més d’una ocasió l’anècdota de Lledó, la dona de Quique Pérez, quan un bon dia ell, davant de les constants queixes, li va dir que si no estava contenta, podia tirar la dolçaina al foc de la llar. Ella ens contà que li va saber mal perquè l’instrument valia molt i se’l va quedar. 150

Però tornant a l’EMDiT, vull recordar a la mares que portaven els seus fills menuts a aprendre a tocar la dolçaina o el tabal. Recorde a la mare de Sheila, a Gema, a Sònia i a Inma, mares d’Adrian Nebot Sanahuja, Iván i José Martí Vallés i Alberto Celma Tirado, respectivament. Elles estaven sempre a punt, venien a tots els actes, portaven l’estendard, viatjaven als aplecs... van saber donar el necessari perquè els seus fills, hui per hui, comencen a ser un referent, una dolça realitat en aquest món musical. L’EMDiT ha estat fonamental per formar un grapat de dones que han estat tocant activament en les colles castellonenques. Vull recordar la mestra Mírian Miralles que abans va ser alumna i va estar activa fins que va marxar a treballar a Tarragona. Però al parlar d’alumnes no vull oblidar-me de: Alba Mateu, Ana Esteban, Cristina Fornás, Elena de Juan, Lledó Archilés, Lledó Felip, Maria Duch, Paula Torres, Sheila Gil, Alba Dalmau, Beatriz Bolaños, Lourdes Pallarés, María Rovira, Elia Llorens, Irene Picazo, Mariló Muñoz, Teresa Cosín, Irene Estupiñá, Maite Sos, Sandra Castillo, Alicia Martí, Jessica Olucha, Fina Villach, Carmen Bellés, Laura Nebot, Marta Prieto, Mª Lidón Carretero, Lledó Ferrando, Laura Pallarés, Lola

dona i home, que toquen junts la dolçaina, una realitat molt habitual hui en dia a les nostres colles. En un passat viatge a Guadalajara, acompanyant una escoleta del Verger, gaudí d’una magnífica cercavila i posterior concert d’11 xiquetes, totes elles menors de 15 anys que van demostrar el paper que

Peñarrocha, Anna Sales, Mª Jesús Arrufat, Marta Peris, Sandra Ortiz... Han passat dones de diferents pobles, dames de la ciutat, madrines, dones de Companya... totes elles han sabut portar la música tradicional allà on han anat. Quin record el dia de la presentació oficial del Grup de dolçainers i tabaleters de la Gaiata “Sequiol”, en la presentació per a la Magdalena de 2003 que va tindre lloc el 21 de desembre del 2002. Van entrar un petit grup de dolçainers/es i tabaleters/es que es va nodrir de les dames i acompanyants, i fou un acte molt emotiu i sentit. Tot i que Cristina Fornás formà part d’una Cort d’Honor, vull recordar amb molt afecte la reina dolçainera, Natàlia Conde Martínez, en la seua Galania de la Magdalena del 2001. A banda del protocol pertinent vaig tenir el plaer de regalar-li una dolçaina en nom de la Federació de Colles de Castelló, recordant una de les seues aficions. la dona pot fer al món de la música tradicional. Vull rematar aquesta breu reflexió parlant del magnífic monument escultòric de Vicent Varella a l’avinguda del Rei en Jaume, davant de l’olivera, homenatge de Castelló a la Dolçaina i el Tabal, on es pot veure un xiquet que toca el tabalet i una parella, 151

ANÈCDOTES DEL

MEU REGNAT Begoña Fabra Betoret

ixò era que..…… he! he! he! la veritat és que fa tants anys del meu regnat que perfectament podria començar així el meu relat…. Però sincerament, un any i uns moments tan meravellosos com ho va ser eixe 2000, difícilment podrien quedar en l’oblit. Com cada any, cada vegada que s’acosten les dates de les nostres festes de la Magdalena milers de records s’amuntonen en el meu cap i em fan reviure alguns dels moments més bonics de la meua vida, així que escriure este xicotet relat m’ha permés tornar a passar hores i hores, esta vegada acompanyada dels meus fills, veient fotos, vídeos i mirant retalls que m’han fet sentir novament com vaig ser d’afortunada durant eixe gran any. Abans de contar-vos alguns “secretets” m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que em van acompanyar i que van fer possibles tots eixos moments tan especials, en concret als meus pares que em van donar l’oportunitat de viure eixe somni, a les meues benvolgudes Dames de la Ciutat, Lledó, Jessi, Inma, Lidón, Paula i Liliana, i per descomptat a tots els membres de la Junta de Festes i en especial a Raúl Pas-

152

cual, el seu president, que me van acompanyar en tot i em van donar també “momentassos” únics i irrepetibles!!!!!!!

i vivències més meravellosos de la meua vida, d’un any que sempre guardaré en el meu record amb l’orgull i la felicitat més gran que qualsevol dona castellonera puga aconseguir.

Triar una sola anècdota resulta quasi impossible amb la quantitat d’experiències fantàstiques i emocionants que vam viure però sempre estan aquelles que contarem una vegada i una altra i ens continuaran arrancant somriures i llàgrimes. Històries que no sempre podem contar (algunes només en privat) i que quasi sempre de forma imprevista i espontània van aconseguir fer més especial si cap eixe any. Recorde entre altres, l’interminable i etern que se’m va fer el moment de col·locar la insígnia a la meua benvolguda amiga Lola, Fallera Major de València el dia de la seua exaltació, cosa que em va resultar impossible a causa del grossor i rigidesa de la banda (en aquell moment les nostres bandes encara eren “blanetes”) i al meu nerviosisme clar, i vaig acabar donant-li la insígnia en la mà, roja com un tomaca… o el moment en què, en l’elecció de la Bellea del Foc d’Alacant, en una estoneta de descans, el meu benvolgut Raúl ens va sorprendre a les tres (Bellea, Fallera i jo) intercanviant els nostres ornaments festers. Vaja, que ens va pillar a mi amb les rodetes de la Fallera en les ones, a ella amb la mantellina de la Bellea en el cap i a esta última amb la meua banda verda posada……. IMAGINEU LA CARA DEL POBRE RAÚL….. (quanta paciència vas tindre presi!!!) Recorde també infinitat d’anècdotes amb les meues xiques, festeres a límit i amb el seu afany incansable de continuar ballant cada dissabte en Chelsy a les tres del matí després de cada Pèrgola, escapades i confidències i elles sempre perfectes i disposades a tot!! Encara recorde l’interés de Raúl, Manolita i Enrique (papàs de Lidón) perquè la convencera de no pujar caminant a la Magdalena o evitar pujar els 191 escalons del Fadrí…. NO SABIEN EL QUE FEIEN!!!! vaja que si va pujar, la primera!!!!! i la que menys es queixava (perquè la que més era jo). Anècdotes també amb les peques, amb la meua Pequequeen Sonia, jugant a tenebres vestides de castelloneres en eixes estonetes mortes (suposadament per a descansar) en les habitacions de l’Intur, o en eixos moments i abraços inconsolables del Magdalena Vítol on no hi havia mocadors suficients per a tanta llàgrima…. D’eixe dia, hi ha una que guardaré amb gran afecte i il·lusió en la meua memòria, quan després de la Desfilada Final, el Director de la Banda Municipal, l’insigne Mestre Signes em va cedir l’honor de dirigir (sense cap idea per la meua part) durant uns moments, als músics, entonant el nostre benvolgut “Rotllo i Canya”. Tot un orgull que sempre em pertanyerà. Mil gràcies Mestre!! En fi benvolguts amics, tot açò són només alguns dels moments

153

HISTÒRIES QUE

MAI S’OBLIDEN María José Rovira Sebastiá

ue en un any et poden passar moltes coses, això és clar, però si a més és un any en què tens infinitat d’esdeveniments, visites moltes altres localitats i coneixes a tantíssima gent, és més que probable que, al final d’eixos 365 dies, tingues una gran quantitat d’anècdotes. He de reconéixer que la majoria són divertides, encara que hi ha alguna que ens va provocar un gran esglai i desil·lusió. Va ocórrer en l’eixida del Pregó, acabada de començar la nostra setmana de festes. Ja estàvem pujades totes les representants (madrines, dames de la ciutat i jo mateixa) en la carrossa, quan va començar a posar-se en marxa, alhora que els músics de la 154

banda municipal es col·locaven darrere per a fer el recorregut. Jo crec que no havíem avançat ni 10 metres quan, de sobte, sentim un soroll i crits. Què va ocórrer? Que la corona de l’escut de la ciutat que portava darrere de mi, com a part posterior de la carrossa, es va enganxar amb el semàfor i va caure a terra. Gràcies a Déu no va ocórrer cap desgràcia personal, però no oblidaré la cara de preocupació dels membres de la junta de festes d’aquell any. Una altra de les anècdotes que recorde, i continue rient-me al fer-ho, és la que ens va ocórrer en les Festes de la Primavera de Múrcia. La veritat és que allí ho passàvem en gran, ens

divertíem moltíssim. Va tindre lloc en el Bando de la Huerta. Junt amb les delegacions de València, Alacant i Castelló, hi havia representants d’altres localitats, amb els acompanyants corresponents, bé eren membres de les seues juntes locals o els seus propis pares que anaven davant i darrere d’elles amb la càmera de fotos en la mà. Perquè bé, el Bando de la Huerta, per als que no ho coneixen, és un acte semblant al nostre Pregó en què la gent llança al públic infinitat de coses, verdures, ous….i ací estàvem tots, clar està, intentant agafar el que ens tiraven. El que ningú imaginava és que, en una d’aquelles, van llançar un objecte que va anar a parar a les mans del papà d’una de les representants. El pobre home amb les ganes que tenia d’agafar quelcom, va tirar a terra el que portava en les seues mans, que era ni més ni menys que la seua magnífica càmera de fotos, i així poder “empomar” el que li venia damunt, que no era una altra cosa sinó un rotllo de paper higiènic!!!! Vos podeu imaginar les rialles de tots els presents.

Estes són només algunes de les nombroses anècdotes que vaig tindre la gran sort de viure en un dels millors anys de la meua vida, el del meu regnat en 1997. Este càrrec em va permetre viure moments inoblidables i, sobretot, conéixer moltes persones que es van convertir, des de llavors, en grans amics per a tota la vida.

Com a anècdota també vos vull contar la que ens va passar quan vam ser a les Fogueres de Sant Joan a Alacant. En aquella època, les delegacions invitades ens allotjàvem en un dels hotels més alts d’Alacant (si no era el que més pisos tenia), l’Hotel Gran Sol. Les vistes des de la cafeteria (crec recordar que estava en el pis 23) eren impressionants, i allí calia pujar a desdejunar-se, clar. Resulta que una de les Dames de la Ciutat tenia claustrofòbia i mai pujava en ascensor, així que la cara dels membres de junta al pensar que calia acompanyar-la per les escales, va ser per a emmarcar. 155

ANÈCDOTES D’UNA

REINA Mari Paz Lázaro Espadas

0 de Gener del 2018 - WhatsApp de Raúl el nostre president demanant-me un article contant alguna anècdota que m’haguera passat durant el meu any de Reina.

Alguna? Només alguna? Em pose a recordar desenes d’anècdotes que em van passar aquell 2010, i sí, la meua cara dibuixa un somriure. Començant per la pluja, que ens va acompanyar des del dia de la Imposició de Bandes, encesa de llums de Nadal, encesa de llums de Magdalena, Tornà, fins i tot va haver de suspendre’s la Desfilada de gaiates i fer-se l’endemà. El fred, que també ens va acompanyar durant tota la Magdalena, arribant a estar a 3 graus el dia del Pregó Infantil i Desfilada de Gaiates. I a més del fred i de la pluja, vam tindre més anècdotes durant la setmana de Magdalena. Com per exemple acabar fent de “cheerleaders” junt amb les meues dames i l’alcalde, aleshores Alberto Fabra, en la visita a l’Asil. Perdre momentàniament una 156

de les arracades de l’adreç de Reina (amb tota la revolada que es pot arribar a muntar). I esta altra podeu anomenar-la anècdota, o “falta de memòria”: dia de la Romeria, arribem al Primer Molí, allí la comitiva es para un moment perquè qui vullga es puga canviar les sabates per espardenyes. Perquè bé, totes les mares portaven les espardenyes menys la meua, i...ací arriba l’oblit: - Jo: “Mamà, ja em puc canviar, em dónes les espardenyes?” - Mamà: “Cariño, em vas a matar però m’acabe d’adonar que se m’han oblidat”. - Jo: Respire fondo… pose somriure de “ací no ha passat res / la vull matar” i dic: “Vinga va, no passa res, farem la romeria amb tacons”. I així va ser, Romeria i Tornà amb tacons. I és que hi ha moments en què la “banda verda” et fa traure força d’on siga. I de la combinació de Magdalena + pluja què tenim? Res bo… Com vos deia abans, el diumenge per la vesprada-nit havia plogut i la Desfilada de gaiates s’havia posposat l’endemà. Jo tenia

perdut la “joia”, una peça d’orfebreria que sempre portava en la seua banda. Així que allí ens vam posar tots a buscar entre les muntanyes de confeti fins que afortunadament la vam trobar. I esta sí, l’última que conte (per hui…) la casualitat va fer coincidir el mateix dia el XVI Festival del Pasdoble Taurí que organitzava el Club Taurí de Castelló amb el sopar de les Reines a la Junta de Festes. Així que tant l’alcalde, com jo només podíem assistir a la mitat del Concert per a poder fer acte de presència en els dos actes, i com anàvem directes del primer al segon, anàvem ja vestits per al segon, és a dir, jo havia d’anar amb un vestit llarg de nit. En l’auditori, que és on es realitzava el concert, estaven asseguts al nostre costat els toreros Cèsar Jiménez i Abel Valls. Arribat el moment en què havíem de marxar, ens alcem per a despedir-nos d’ambdós; M’agafe del braç de l’alcalde per a eixir, sent un “crashhh”, l’alcalde es gira cap arrere, i em diu “Tranquil·la, Cèsar Jiménez t’acaba de xafar el vestit, se t’ha descosit i el portes mig penjant, però afortunadament el forro és del mateix color i no es nota”. Així que una altra vegada somriure d’“ací no ha passat res / el vull matar”. Alberto va telefonar de seguida a un membre de la Junta de Festes perquè per favor agafara “agulla i fil” i en quant vam arribar al següent acte em van passar a una sala per a cosir-me el vestit, i poder continuar amb l’acte, com es diu en la terreta “tot bonico”. pensat posar-me per a la Desfilada de gaiates una falda antiga groga preciosa que havia estrenat per a l’Homenatge a les Comissions. L’endemà era el Pregó infantil, així que vaig estar tot el matí en tribuna veient la Cavalcada. D’ací ens n’anàvem com tots els dies a la mascletà. Una vegada en el recinte de la mascletà, s’acosta la dona del president de la Junta de Festes i em diu “Mari Paz, tu t’has vist com portes la falda?” Em mire la falda i pense “Socorro, parec la bandera d’Espanya”. Què havia passat? Que després d’estar 3 hores veient el Pregó Infantil amb una falda groga que es recolzava sobre una moqueta roja amerada de la pluja del dia anterior, la tela groga havia amerat el roig de la moqueta i... sí, pareixia la bandera d’Espanya. Així que telefonada del president de la Junta de Festes a ma mare perquè em portara una altra falda a l’hotel on menjàvem i poder canviar-me per a continuar amb els actes del dia.

I fins ací benvolguts amics, podria contar-vos moltes més anècdotes però me les guarde per a la pròxima ;-) Espere que hàgeu disfrutat un poquet amb estes històries del meu any de Regnat, per a mi ha sigut un plaer recordar tants i tan bons moments. Gràcies per l’oportunitat de compartir-les amb vosaltres.

I fora de la setmana de Magdalena també hi ha unes quantes… com fer-me un “esquinç lleu” en l’acte del 9 d’Octubre a València, ja vos havia dit abans que sóc un poc desmanotada, no? O esta altra, que va succeir en la Batalla de Flors de Burriana. En la carrossa anàvem la Bellea del Foc d’Alacant amb dues de les seues dames, la Fallera Major de València i jo mateixa. No he tirat tant de confeti en la meua vida com aquell dia. Quan acabem i ens van a baixar de la carrossa, Piti (com anomenàvem afectuosament la Fallera Major) es va adonar que havia 157

LA CAIXETA MÀGICA

DELS RECORDS Lara Sos Boix

Una vegada més obrim la caixeta màgica dels records!

uan Raúl, com a president de la gaiata em va proposar contar algunes de les anècdotes que com a Reina de les Festes de Castelló del 2014 vaig viure, vaig pensar “Què difícil!” Però amb la meua caixeta particular tot és més senzill, ja que aquesta té la capacitat de guardar els millors records ben a dins i a la vegada de fer-te sentir-los com si sols hagueren passat uns dies en quan l’obris.

havia de ser una de les protagonistes d’aquella nit, com qualsevol acte important a la nostra ciutat i a la nostra gaiata, però no va ser així, donat que ens trobàvem en dol nacional per un terrible accident ferroviari a Galícia.

Anècdotes podria començar i no acabar mai, perquè com podreu imaginar, en un any tan intens, compartit amb la nostra estimada ciutat, els moments són infinits, per això, sols vull donar pinzellades de molts d’ells.

El temps començava a passar, més ràpid del que m’haguera agradat i recorde com una de les meues dames va acabar a urgències el dia de la Imposició de Bandes en doblegar-se un peu baixant les escales del teatre. Com se’m va trencar la cremallera d’un vestit cinc minuts abans d’eixir de casa abans d’un dels sopars més importants de l’any. El dia que entrant a El Corte Inglés per a triar la tela que ens regalen per al dia de la Galania se’m va quedar el tacó de la sabata enganxat a una reixeta i no el podíem traure de cap manera.

Tot va començar un divendres 26 de juliol amb una telefonada que em comunicava que havia sigut triada per a representar a Castelló el proper cicle fester, i això ho va canviar tot. La pólvora

I parlant de la Galania, a l’assaig ens van dir que, quan ens trobàrem totes assegudes a dalt de l’escenari es tirarien uns trabuquis i havíem de saludar, i a dia d’avui seguim esperant

158

que els disparen. I també, com eixe dia vaig rebre una de les sorpreses més emotives de l’any, de mans de Pere, portaler i quasi família, fent-me galania, vestit de seti damunt l’escenari, i ballant per primera vegada en un acte com aquest el Bolero de Castelló sols per a mi, per a galantejar-me amb el ball, passió que corre per les seues venes. De la nostra setmana gran us podria parlar dels nervis previs i de la pluja del primer dissabte una hora abans d’eixir de casa, del meu canvi de sabates constant per unflar-se’m i desunflar-se’m els peus cada vegada que pujava al cotxe. Del dia de la Desfilada de Gaiates quan una xiqueta va eixir corrents i se’m va abraçar a la falda i no podia continuar caminant. I com eixe dia no vaig arribar desfilant fins a Correus perquè Jesús, el meu president, em va dir que parés pocs passos després de passar la plaça de l’Hort dels Corders per tal de rebre una sorpresa, el privilegi d’escoltar la Banda Municipal al complet tocant el pas doble que el mestre Paco Signes va composar amb el meu nom. I el dia de les paelles del Rei Barbut que es va girar un aire fort i em va entrar una espurna a l’ull havent de cridar fins i tot a la SAMU ja que no veia res i era molt molest.

sort de trobar-me a la plaça major, envoltada d’ambaixadores de tota la comunitat, escoltant a la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló interpretar per mi el “cumpleaños feliz”. I quan a Alacant ens va tocar tornar a les 3 del matí caminant fins a l’hotel vestides de castelloneres a l’acabar les visites oficials, perquè l’autobús se n’havia anat i estava plovent i se’ns van humitejar les ones del monyo. O quan eixe mateix dia a l’arribar de dinar i sense temps, ja que era ja l’hora de concentració al hall de l’hotel, vaig anar a l’habitació un segon i em vaig trobar a tota la Cort, incloses les infantils per a donar-me una sorpresa, o com quan... Sí, com ja us havia dit, començaria i no acabaria mai, però en obrir la caixeta, els records viscuts aquell any s’intensifiquen de nou i una vegada més em porten milers de somriures. El temps passa, els records continuen, les persones perduren i els cicles festers es renoven. Passe el temps que passe això no canviarà mai i a mi, una vegada més sols em resta donar les gràcies, per permetre’m viure aquests moments i infinitat més.

Recorde l’honor que vaig tenir de poder imposar als meus pares el Fadrí d’argent el dia de la visita a la nostra gaiata, i com no vaig poder estar allí pràcticament res, per haver suspès l’homenatge a Na Violant el dia anterior per la pluja i coincidir amb la visita. Com Jesús va traure un lloc a l’agenda del divendres per poder tornar a visitar als portalers, ja que sabia com d’important era per a mi poder envoltar-me dels meus i immortalitzar aquell moment. Com després de Magdalena arribava el meu natalici, per si no era prou especial aquell any, va coincidir amb la trobada de Reines, Falleres i Bellees que es feia a Castelló i vaig tenir la 159

UNA GALANIA ÚNICA I DIFERENT Mercedes Agost Gómez

m demanen que conte alguna anècdota sobre el meu any de Reina, fa ja 16 anys d’aquella Magdalena, la del 2002. El cicle fester comença cada any amb les Imposicions de Bandes, sens dubte un acte importantíssim per a tota Reina i continua amb les presentacions de les diferents comissions de Sector. La teua Presentació, la de la teua Gaiata, sempre l’esperes amb especial il·lusió. Aquell any, la Presentació de la Gaiata 8 va coincidir amb el cap de setmana del meu natalici, el 4 de novembre. Què alegria poder celebrar un natalici tan especial amb tanta gent a qui volia! La Presentació genial com sempre, però a l’acabar el ball em tenien preparada una sorpresa, em van fer pujar a l’escenari i Pepe Rovira, aleshores President, va eixir acompanyat per les Madrines Nadia Khalaf i Sara Dols, i el President infantil Víctor Palacio, portant un gran regal en les mans. La cara de ma mare 160

ho deia tot...” no hauran sigut capaços de comprar-li un gos ” Aiiii un gos!, el meu anhelat gos... Però no, no hi havia un gos dins d’aquella caixa, a l’obrir-la ma mare es va tranquil·litzar, hi havia una parella de periquitos. Quina alegria! Sempre és bonic que se’n recorden de tu, però d’aquella manera tan ... especial no ho oblidaré mai. Els noms? Va ser fàcil Portal i Magdalena. Un altre acte que sens dubte va ser impressionant, va ser la Galania. Aquella nit, la del 23 de febrer del 2002, la nostra benvolguda Pèrgola lluïa radiant per a albergar a 27 dones en una Galania de cine, una Galania que sense nosaltres saber-ho passaria a la història. Blanc, negre i or. Llums, càmera, acció... i allí estàvem nosaltres expectants. Com si d’un espectacle de Broadway es tractara, de la mà de Javi Martí, l’escenari va començar a omplir-se de

ballarins i ens van deixar bocabadats a tots els allí presents, xics i xiques de Matrix van xafar amb les seues motos aquella estora roja, els cavalls al galop van entrar per aquell corredor com si d’un rodatge de l’Oest es tractara, va ser un espectacle digne d’una nit de cine. No sols va ser una Galania diferent, encara hui puc presumir de ser l’única Reina amb l’honor de tindre quatre galantejadors de luxe. - Oscar Sanahuja va rendir homenatge en nom de totes les Gaiates. - Benjamín Garcés ho va fer com a representant de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. - Jesús López en nom de totes les Colles de Castelló. - I finalment, el meu amic Rubén Peña, representant a la meua comissió de la Gaiata 8. Convertint-se en la cirereta del pastís d’una Galania única i diferent. Per a molts, vaig tindre la millor de les galanies, per a altres va ser poc tradicional ( per dir alguna cosa), també va haver-hi a qui no li va agradar gens. Per a mi va ser immillorable. Lo que ningú pot negar és que sens dubte va ser la més recordada.

161

INOBLIDABLE

2012 Carla Collazos Rovira

noblidable Magdalena, màgica , meravellosa, plena de grans moments i plena també de grans persones que sempre guardaré al meu cor.

La tasca que em demana, l’equip del Llibret de la meua comissió, em resulta d’allò més complicada, elegir les millors anècdotes d’aquest any. El primer que de sobte, em ve al meu cap, és la nit de la meua elecció com a Reina de tots els xiquets de Castelló. A la gran quantitat de convidats que van tindre el detall d’apropar-se a la meua residència d’estiu, es va afegir un, que ningú havia convidat i que es va presentar allí, amb la consegüent sorpresa per 162

a tots els que estàvem gaudint d’una gran nit. M’estic referint a la pluja, que va fer, que per uns moments, les preses i les corregudes foren les protagonistes, encara que evidentment, no va poder amb l’alegria i les ganes de festa, que hi havia en aquells moments Novetat important per al 2012. Les presentacions de gaiata començaren a fer-se, al recent estrenat Palau de la Festa. Trista anècdota aquest any, viscuda el 27 de gener. Gran incendi als magatzems de les gaiates a 40 dies de l’inici de festes. Uns quants monuments afectats, que portaren la tristesa al món fester. En temps rècord i amb l’esforç i camaraderia de tots, es

Serà estic segura, un dia radiant”..….. ”A la nit, les nostres gaiates, lluiran com el sol del migdia….” Va ser una setmana especial, on els vincles d’afecte i d’amistat que es creen amb totes eixes persones amb les que passes tantes i tantes hores, fan que eixes rialles eixos comentaris amb dames, junta, policia… des de primera hora del matí als desdejunis a casa meua, es convertisquen en grans records que sempre guardaré al meu cor. Altra xicoteta anècdota que recorde, és la caiguda d’una denteta quan ja estava a dalt de la carrosa per a començar el Cós Multicolor. Quantes rialles en eixe moment. Amb el Víitol posàvem punt i final a una grandíssima setmana. Este ha sigut el meu petit homenatge d’anècdotes de l’any més meravellós de la meua vida.

va fer realitat el miracle, i tots els monuments desfilaren pels carrers de la nostra ciutat el tercer diumenge de Quaresma. Als nervis, a l’emoció i a la curiositat del dia de la meua Galania, també es va sumar la sorpresa que em vaig portar en el moment que vaig haver de seure al tro reial de l’escenari del Palau. La forma del seient del tro no em deixava descansar bé els peus al coixí, que m’acabava de ficar el meu coixiner d’aquella vesprada ... Miguel Manjón. No podeu imaginar-vos, què incòmoda que vaig estar durant tot l’acte. Altra de les sorpreses que esperava amb il·lusió eixe mateix dia, era qui seria el meu galantejador. Iván Vivas, va ser el xiquet elegit pels meus pares, per a rendir-me pleitesia en eixos moments. Iván, aparegué a l’escenari tot elegant amb el seu trage amb corbata, però lo que jo no comptava, era que de sobte, damunt de l’escenari, es tragués la jaqueta, es posara una gorra i començara a cantar-me un rap. Sincerament….. Em va encantar !!!!. Un gran i divertit galantejador que recordarà tot el món de la festa. De la setmana de festes, recorde especialment la meravellosa temperatura, que ens va deixar el temps, la nit de la Desfilada de Gaiates. Jo, que conste, ja ho vaig vaticinar en el meu discurs el dia de l’Homenatge a les Comissions Infantils……….”-

163

Una Coixinera!!!! la primera dona en posar el coixí al peus de la seua Reina

Lola Marco Alors

ls meus records i les meues vivències de l’any més feliç que el poble de Castelló em va regalar, són tants i tants …..

Què voleu que us conte, si l’any ja va començar amb la telefonada de la primera alcaldessa, pluges i vents huracanats i va caure pedra. Una autèntica tempestat, on tots vam acabar mullats . Va ser un exercici festiu ple de novetats. Vos conte ací algunes d’elles .... Començant pel novedós acte de recepció de les noves reines i corts d’Honor a l’Excm. Ajuntament, just al dia següent de l’elecció .

164

Una altra va ser el dia de la Imposició de Bandes, on tots esperaven descobrir qui seria el meu coixiner, i quina va ser la meua sorpresa quan vaig veure eixir a la meua amiga Paula vestida de castellonera. Sí, sí, heu llegit bé, era una xiqueta...... Una Coixinera!!!! , la primera dona en posar el coixí al peus de la seua Reina. També va ser any d’eleccions a President i Junta de Festes, lo que em va permetre conviure amb dos Presidents i dues Juntes de Festes, dels quals guarde grans records de tots ells. Un altre dels moments va ser quan va arribar el dilluns de Mag-

dalena i, mentres desdejunàvem totes a casa meua, de moment una telefonada... El Pregó s’havia suspès a causa del vent; no m’ho podia creure, una altra vegada m’acompanyava el mal temps. Però això em va donar l’oportunitat de tindre l’honor que Hugo, el meu pregoner me cantara el Pregó en privat a mi i a la meua Cort, junt a les delegacions que havien vingut eixe dia, com mana la tradició. Però no vos penseu que no vam tindre Pregó infantil!!!, l’últim diumenge de Magdalena vam gaudir de l’anhelat Pregó i Hugo el va cantar una altra vegada.

A partir d’ací, va ser una bogeria de preparatius, rialles i bromes durant tot el dia, que per suposat vam continuar fins el final, i mentres els pares prenien cafè jo vaig anar a fer-me el monyo de castellonera. Després vam fer la maleta, vam preparar la roba de castellonera per a uns quants dies i ens vam anar cap a Múrcia i, abans que el dia finalitzara, ja estàvem allí.

Era el diumenge de Pasqua, després de Magdalena, i havíem quedat tota la Cort infantil a menjar, passar el dia junts i veure algunes fotos. Mentres els nostres pares preparaven el menjar i nosaltres jugàvem, vaig rebre una telefonada de Juanvi el President de la Junta de Festes, que estava en Múrcia, a les Festes de Primavera, amb la Cort major: -Lola, estic ací amb Sofia (la Fallera Major Infantil de València), aixina que vine que demà a les 11 tens un acte i passareu uns dies juntes. -Vinga Juanvi no m’enganyes, que saps que jo volia anar. -No t’estic mentint, ja he parlat amb el President d’ací i no hi ha problema, estàs invitada a tots els actes, tots els dies. No m’ho podia creure, aixina que vaig anar corrent a donar-li el telèfon a ma mare. Quan va penjar, vaig veure que el meus pares es van ficar a comentar el tema i quan vaig preguntar em van dir que ens anàvem a Múrcia. 165

L’ÚNICA OPORTUNITAT DE DIRIGIR-SE MITJANÇANT EL SEU DISCURS A TOTS ELLS

Berta Montañés Selma

oportunitat de dirigir-se mitjançant el seu discurs a tots ells. Un moment emocionant i únic però que també comporta molta responsabilitat.

Entenent que una anècdota és un succés curiós, extrany, que està fora de la normalitat; podreu imaginar que des del primer moment que t’imposen la banda verda, la teua vida passa a ser una anècdota contínua. Però esta ocasió d’escriure al nostre Llibret, em dóna l’oportunitat de saldar un deute que tinc amb tota la comissió de la meua Gaiata; perquè el 26 de febrer de 2017 es va celebrar al Palau de la Festa l’Homenatge a les Comissions de Sector, eixe moment en què Castelló rendix pleitesia a tots els representants gaiaters, i on la Reina té l’única

Havia estat preparant este discurs amb molt temps d’antelació, memoritzant el text, donant-li l’entonació correcta, cuidant els moviments,… tot estava més que controlat. Quan em vaig acabar de vestir de castellonera li vaig demanar a ma mare que em posara la insígnia de la Gaiata a la banda, perquè sabia que això seria una espècie de talismà que em donaria sort, però com pel protocol, les reines no poden lluir cap distintiu d’un altre col·lectiu, vam posar la insígnia de l’escut de la 8 en la part posterior del nuc de la banda, així la insígnia aniria amb mi, encara que no fóra visible. Estic segura que la protecció d’eixe “escut amagat”, va ser fo-

a Gaiata 8 pot presumir de ser una de les comissions gaiateres que més Reines ha aportat a la història de les nostres Festes. I enguany ens ha permés a les “Portaleres” que hem tingut la sort d’aconseguir tan alt privilegi fer una xicoteta col·laboració contant algunes anècdotes del nostre regnat.

166

namental perquè el meu discurs, a pesar dels nervis, isquera a la perfecció… o no… perquè després d’estar parlant més d’un quart d’hora sobre les nostres festes, donant les gràcies a tots els que m’havien fet tan feliç; després dels aplaudiments del públic i les felicitacions; quan vaig baixar de l’escenari em vaig adonar que m’havia deixat per dir un paràgraf del discurs… i justament era la part que havia preparat per a dedicar a la meua comissió. Per això, hui tinc l’ocasió de fer-vos arribar eixes paraules, que si bé no van ser dites en el seu moment, sempre han estat gravades en el meu cor, i ara vos les escric literalment: “Des de xicoteta he sabut el que eren les nostres Festes, i des dels tres anys he participat, com hui vosaltres, en tots els Homenatges a les Comissions de Sector infantils. He tingut el privilegi de créixer en un ambient familiar on les nostres Festes han tingut i tenen un paper molt important. Tots els dies puc veure fotos de ma mare com a Madrina i Dama de la Ciutat, de la meua tia de Reina infantil de les Festes de 1991, del meu avi com a Pregoner; fotos de mon pare com a President de la Junta… amb pèl i més prim… ha! ha! ha!… però sobretot, eixos records que jo he viscut en primera persona, sempre han estat lligats a la meua Gaiata, a la Gaiata 8. En el 2015 ells em van donar una vareta màgica,...ho recordeu?... una vareta que menejant-la va fer possible que jo fóra la vostra Madrina infantil. La Comissió del Portal de l’Om és la que m’ha format a mi com a gaiatera, i és a la que dec que jo hui estiga ací, per això a vosaltres, amics de la Gaiata 8, i amics de totes les Gaiates de Castelló, gràcies per haver-me ensenyat l’amor per les nostres Festes, mai podré agrair-vos l’any que estic vivint com a Reina infantil.” Gràcies amics.

167

FESTES AL CALIU

D’UN FANAL Rafa Alabau Sacacia

Passat, present i futur de la Gaiata. L’evolució tècnica del nostre monument

ots coneixem la part històrica de la fundació de la ciutat, un huit de setembre de mil nou-cents cinquanta-u el rei Jaume I, firma en Lleida el privilegi de trasllat; per fi, els moradors del voltants del Castell Vell podien baixar al Pla, i establir la Vila de Castelló en un lloc més fèrtil i deixar de viure un lloc tan dur com era la 170

muntanya, amb tots els inconvenients que això comportava. Segons ens costa, no seria fins uns mesos després i fets els preparatius adients, que els nostres avantpassats decideixen fer efectiu eixe trasllat. Així, comencem a mesclar història i llegenda i un tercer diumenge de Quaresma la població va em-

bolicar totes les seues pertinences i esperances, i agrupant-se per famílies van emprendre el camí que els va portar del turó de la Magdalena fins l’actual Castelló. Ens conten que per comprovar el ferm del camí portaven canyes, i mitjançant uns gaiatos van penjar fanalets per poder encendre ciris i tindre un poc de llum, en cas que es fera fosc en arribar la vesprada.

seues festes; en el seu origen la gent de Castelló tornava a l’ermita de la Magdalena tant com a Romeria rogativa, com per commemorar un esdeveniment tant essencial de la nostra ciutat com era el seu naixement. Així tenim constància que en 1375 ja es feia un pelegrinatge a l’ermita de la Magdalena. I ja a l’època medieval trobem les primeres Gaiates de mà.

Els pas del temps i la transmissió oral d’aquests fets, generació rere generació, donaria pas a considerar el gaiato i el fanalet com a elements simbòlics d’un dels moments més importants de la nostra història com a poble, la seua fundació. D’ací naixerà el concepte de Gaiata.

Com es pot veure, des d’un principi els nostres avantpassats ja rememoren amb Gaiates el moment fundacional de la ciutat. Començaren elaborant-se a nivell familiar, fent xicotetes Gaiates per anar a la romeria, però amb el pas del temps es van confeccionar les primeres Gaiates més grans per participar en la processó. De l’àmbit familiar es va passar a Gaiates que representen diferents Uns anys després sabem pels historiadors que la nuclis urbans, així com les diferents partides de la ciutat de Castelló integra aquets elements en les ciutat Almalafa, Taxida, Fadrell, i segles després 171

Aquests elements tan bàsics com són un bastó en forma de gaiato i un fanalet il·luminat per uns ciris, van passar a tindre una gran simbologia en la memòria històrica del nostre poble, i es mantindran ja lligats al concepte de Gaiata durant tot el temps. Una vegada nascuda la tradició, amb el pas del temps s’aniran implementant detalls al voltant del gaiato i els fanalets; tenim constància d’un acord Municipal en 1865 per incorporar a les Gaiates vidres de colors; per tant, poc a poc l’ornamentació va guanyant pes dins del conjunt del monument. Tots el canvis que s’implementaran tindran com a condició que les Gaiates es puguen traslladar d’un lloc a un altre per participar en les corresponents processons. Un moment important per a la Gaiata serà la recuperació de les nostres festes des de 1945 també es van fer Gaiates corporatives de diferents entitats de la ciutat, com per exemple la del Cercle Mercantil, Gremi de Sant Isidre i altres associacions. En el moment actual les Gaiates tenen un caràcter més territorial i estan distribuïdes en dinou Sectors de la ciutat, per tal que tots els veïns es troben representats eixe tercer diumenge de Quaresma, quan, en fer-se fosc, els diferents monuments desfilen per la ciutat de Castelló. Aquests esdeveniments ens han portat a que les nostres festes tinguen un caràcter fundacional; en la majoria de pobles dels voltants les festes tenen un origen més religiós i són festes en honor del patró de la ciutat. Com hem arribat a passar d’un simple gaiato i un fanalet, a les estructures de sis metres que avui tenim? Eixa és la qüestió que intentarem esbrinar en les següents línies d’aquest article. 172

fins l’actualitat. Els anys de la Guerra Civil i posteriors no es van celebrar les festes, i en el moment de recuperar-les hi havia un grup de gent que volia que es feren Falles igual que es feia en València. Finalment, per sort per a tots nosaltres, va triomfar l’opció de continuar amb la tradició de fer Gaiates. I així es va estructurar la ciutat en Sectors Gaiaters mitjançant comissions, i van acordar que cada una elaboraria una Gaiata monumental per participar en la Processó de Gaiates. En un primer moment la ciutat es va repartir

res, que es feien en cristall. Quan comencen a ferse les Gaiates monumentals segueix predominant la fusta; De fet, en la nova etapa de les festes, les primeres s’apropaven a les Falles, predominant l’ornamentació. Com cada vegada es feien més grans i pesaven més, les primeres estructures de fusta van ser substituïdes per altres de ferro, per tindre més estabilitat comptant que el monument ha de desfilar pels principals carrers de la ciutat. En l’actualitat les Gaiates fan servir tant la fusta com el suro, tan per fer els treballs en els braços,

en dotze comissions, ampliant-se posteriorment com per l’interior dels mateixos, i que així no tinfins les dinou que tenim en l’actualitat. guen tant de pes. Els materials utilitzats per la construcció han anat adaptant-se als diferents tipus de monuments durant el temps; quan les Gaiates eren de mà, únicament es necessitava fusta i lloc per penjar els fanalets. Després van haver d’integrar les vidrie-

Tal vegada l’evolució més gran en les Gaiates ha estat la de la llum. Dels ciris inicials es va passar a utilitzar cresols d’oli, fins que va arribar l’electricitat i va canviar totalment el concepte de Gaiata. La llum passarà de ser un component més 173

del monument a convertir-se en l’actor principal del mateix, i quedaran unides les nostres festes al Ara mateix, l’arribada dels llums LED, ha portat la baixada extraordinària de consum elèctric nom de “Fiestas de la luz”. de les Gaiates. En l’actualitat només són necesLes primeres Gaiates de les noves festes, van saris grups electrògens de 8 kVA, per encendre desfilar amb bateries, però com que estes no fe- tota una Gaiata, més de deu vegades inferiors als ien molta llum no va quedar molt lluït; posterior- de la il·luminació tradicional. ment es va passar a buscar fórmules per poder connectar-se a la xarxa elèctrica, alternant dife- Si hem vist que en el consum elèctric hi ha un rents punts de connexió al llarg del recorregut i gran canvi en el pas del temps, la manera de disaixí poder tindre més potència elèctrica i lluir mi- posar la llum en el monument també ha experillor la llum. Els que tenim alguns anys recordem mentat una gran evolució al llarg d’aquets anys. com s’anaven connectant les Gaiates d’un punt a En principi les Gaiates duen la llum fixa, posteriorment amb un sistema de relés, feien que anaren un altre i desprenien perilloses espurnes. encenent-se i apagant-se, aconseguint l’efecte Uns anys més tard apareixeran el grups electrò- de parpellejar. Després, mitjançant autòmats, cogens, que aconseguiran que ja no hagen de con- mençaren els jocs de llums i es feien córrer les nectar-se a la xarxa i que siga més fàcil la seua il· peretes tal i com s’ha estat fent fins l’actualitat. luminació durant la desfilada. Encara així degut a Hem de pensar les Gaiates només les trobem ací la quantitat d’energia que requerien estes Gaiates a Castelló, per tant no existeix un material elècper poder encendres, aquests grups electrògens tric i sistemes de programació que estiguen fets eren d’elevada potència, utilitzant grups de 80 a expressament per nosaltres, així hem d’aprofitar totes les novetats que trobem en el mercat en 120 kVA. 174

Sense entendre massa la part tècnica de la il·luminació, es pot igualment observar fàcilment el canvi en la llum de la Gaiata, i especialment en el color general que es desprèn de la mateixa. Començàrem amb les primeres llums que feien els ciris i cresols d’oli, que eren de flama; més endavant la llum incandescent aplicada a les peretes de la Gaiata ens farà que tinguen un color càlid, i amb l’arribada dels primers LED, que no eren de color, faran que la llum siga molt blanca i d’un color gelat, generant un gran contrast al mirar les fotos de les últimes Gaiates convencionals i les noves amb tecnologia LED. Ara fem servir la tira màgica i les bombetes de LED de color i això ha estat una nova evolució en el disseny de la llum, ja que per a aconseguir moviment en les peretes, ja no és necessari tindre apagades algunes d’elles i córrer les enceses, podem tindre totes enceses d’un color i fer córrer les mateixes en diferents colors. Fins ací l’article és molt tècnic i intenta aportar relació a la part elèctrica i de llums, que estan dades objectives sobre com ha evolucionat la Gapensades per altres finalitats i aplicar-ho als moiata en les nostres festes, però darrere de tots esnuments. tos canvis que s’han produït durant aquets últims anys hi han persones que els pensen i els converAmb la tecnologia del LED, apareixen més controteixen en una realitat. ladores i sistemes informàtics que fan més fàcil la programació de la llum de les Gaiates, i així cada vegada té més importància el disseny de la llum. També serà més fàcil la seua instal·lació, ja que fins ara per poder connectar totes les llums a l’autòmat o canvi, era necessari instal·lar molts cables per poder controlar una a una totes les peretes de la Gaiata. Amb els nous xips i electrònica de les bombetes LED ja no és necessari. Es pot instal·lar seguida tota la tira de llums, i ja s’encarregarà la controladora i el software d’interpretar la posició de la bombeta i els diferents jocs luminotècnics.

175

El món tecnològic està desenvolupant-se cada volta més ràpid; abans quan es produïa un canvi important, la seua aplicació tardava molt en el temps, fins que sortia una altra millora i tornàvem a adaptar els monuments als nous canvis. Ara tot corre molt despresa, i les millores tecnològiques surten cada poc temps. A més a més, la llum és una de les parts que més canvis està tenint, tant en les possibilitats tècniques, com en la seua programació.

per vore com resulten en la nostra pròpia Gaiata, i en cas que siga un avanç positiu la resta de les Gaiates també ho pugen implementar.

Parlant des de l’experiència personal, ja fa quasi vint anys que participe activament en la construcció de les Gaiates. Tant a la nostra Gaiata com a la resta; no existixen en general uns professionals que es dediquen a confeccionar els diferents monuments. És la gent de la comissió i en especial el grup anomenat del “matadero” els que assuPer sort, avui en dia ens trobem en un món global, meixen la responsabilitat de traure al carrer els en el que mitjançant la xarxa d’Internet podem monuments que representaran a tot el Sector. consultar qualsevol cosa que s’estiga fent o fabricant en qualsevol part del món, i que pensem que Serà doncs tota aquesta gent la que farà que des es puga aplicar en els monuments. En aquest mo- d’un esbós realitzat per algun dels integrants, ment a la Xina hi ha una producció molt important prenga forma poc a poc, fins arribar a la seua elade nous sistemes per al tractament de la llum, i el boració; és un camí llarg i a vegades molt costós, que estem fent és experimentar amb alguns d’ells ja que són moltes hores dedicades fora de l’horari 176

Per tant, és necessari promocionar i donar a conèixer el nostre símbol tant en la part de promoció exterior, com en especial en l’apropament de la gent de la nostra ciutat; Hem d’aconseguir que tots ens sentim orgullosos de les Gaiates. Si és així tindran futur, i la gent que les anirà fent

laboral i per tant un gran sacrifici familiar. Però ho fem convençuts per que ens agrada, i estem pagats de contribuir a que no es perden les nostres tradicions i per rememorar simbòlicament el naixement del nostre poble, i és per això que ens sentirem ben orgullosos de desfilar darrere els nostres monuments eixe tercer diumenge de Quaresma quan, en fer-se la foscor, comence la Desfilada de Gaiates.

any rere any, ja buscarà d’aplicar els millors mitLa pregunta és: tenen futur les Gaiates? Una ve- jans, tant elèctrics, com materials de construcció gada acabat el recent Congrés Magdalener, i d’innovació tecnològica, però serà l’estima del una de les coses que ha quedat clara en les nostre poble la que farà que tinguen futur. conclusions, com ja va passar als anteriors congressos, és que sense cap mena de dub- Per que la Gaiata siga el nostre millor Pregó... te la Gaiata és l’element diferenciador de les nostres festes. Qualsevol dels altres elements o actes principals que formen part de la festa els podem trobar en algun altre lloc o un altra festa, però la Gaiata és única i intransferible.

Article que ha participat en el concurs de millor article inèdit, dins del concurs de Llibrets Magdalena 2018 177

“Quadern de Bitàcola. Tercera setmana de viatge interestel·lar del tripulant Balmirix. El motor MGD18G8 ha fallat, he hagut de fer un aterratge forçós al planeta més proper. Segons el navegador de bord era la Terra, no he tingut més remei que anar-hi, no sé on em trobe exactament ara, ja és de nit, demà investigaré més“

“Ja amb la llum del dia m’he adonat que la nau ha sofert grans desperfectes, em portarà més d’una setmana el reparar-la. En el lloc on he caigut he estat rebut per dUEs humanes molt rarament vestides, faldilles molt llargues i grans amb colors vius i brillants, això sí molt maques les dues. M’han dit que es diuen Balma i Iris i que just avui comencen les festes d’aquest planeta. Estic una mica espantat, hi ha massa gent en aquest lloc“

“Aquesta gent no està bé del cap, aquest matí m’han portat a una guerra, han començat a disparar i tirar bombes, i el pitjor de tot és que ningú eixia corrent, tothom aplaudia i reia, encara sort que ha durat només 7 minuts. A la tarda hem vist una gran desfilada amb totes les cultures que posseeixen els humans d’aquesta zona, és impressionant la diversitat i colorit de la desfilada, al final del tot hi havia un home, segons diuen ells pregoner, a lloms d’un cavall, que parlava molt alt allargant les ultimes síl·labes. Per acabar el dia, i confirmant la seua bogeria, han incendiat una torre, que anomenen Fadrí, i com no, la gent aplaudia també. No sé què em pot passar demà“

“Avui ha estat un dia molt intens, m’han fet aixecar molt d’hora per a anar a recollir unes canyes per a pujar caminant fins a una casa blanca, Ermita de la Magdalena en diuen. En total uns 14 km., Si ho arribe a saber, agafe la nau espacial. Sort que un humà m’ha portat a coll. La veritat que la gent és molt amable en aquest lloc, que per fi m’he assabentat que es diu Castelló de la Plana“

“Ja a la nit, el mateix dia de la caminada, hem fet una altra desfilada. Beneïda canya que bé que m’ha vingut, quan li ho explique a la meua mare no es creurà tot el que he caminat. Aquesta desfilada era molt especial, a part dels humans, també desfilaven uns monuments fets per ells de llum, pràcticament no podia caminar de l’embadalit que em quedava mirant-los”

“El següent dia ha estat una mica més tranquil, hi ha hagut una desfilada similar al primer dia però ha estat per als més petits. El que m’ha impactat més ha estat el d’aquesta nit. Com ací l’anomenen, “Nit Màgica”. Estaven tots els carrers plens de gent corrent, ballant i cantant i entre tota la multitud hi havia uns dimonis de blanc que ens tiraven petites bombes i foc a manera d’espurnes, no podia deixar de saltar. Així hem estat una bona estona fins que han començat a tirar bombes de colors pel cel. M’estic començant a acostumar a aquestes guerres”

“Avui ha estat el dia musical, hem anat de plaça en plaça veient actuacions de música, clar que això passa cada dia, hi ha música i festa per cada racó de la ciutat, és impressionant com s’ho passen de bé per ací. Però he de dir que on més marxa i festa hi ha és en un plaça que es diu Borrull, allà és on tenen la nau central les meues amigues Iris i Balma, i és on hi ha la millor música de tot Castelló”

“Crec que aquestes festes haurien de durar tot l’any, són realment increïbles, tinc unes ganes de explicar-ho a tots els meus amics del planeta Fallix, aquestes festes són millors que les nostres. Sense anar més lluny, avui he acompanyat Balma i Iris a una altra desfilada, però aquest era molt diferent, anàvem en unes carrosses i la gent ens saludava fins que, quan ja havíem fet una volta, tots s’han posat unes mascaretes i han començat a tirar trossos petits de paper de mil colors, era una mar de color, tot allò. M’ho he passat genial, clar que després per a llevar-me tots aquests paperets m’ha costat bastant“

“Com aquí no paren de fer desfilades, aquesta vesprada n’hem vist una de molt teatral, era una desfilada d’animació. Ha eixit de tot, unes noies amb pals a les mans que els tiraven una i altra vegada, m’han tret a mi i tot i he provat a fer-ho. Ha eixit també el Fadrí aquest que van cremar el primer dia, però ara en forma de ninot, i al final una vaca i un bou gegants. Segueix insistint que aquesta gent no està bé, però igual per això aquestes festes són tan divertides”

“Avui gairebé plore de l’emoció, he acompanyat Balma, Iris i tots els seus amics a una ofrena. Portaven flors a la seua patrona, que és la Mare de Déu del Lledó, fins a la basílica on la tenen guardada. La gent aplaudia quan passaves i tots plorant en el moment d’entrar a la basílica i cantar tots junts. Ha estat molt emocionant, amb totes les flors han fet un gran dibuix a l’entrada“

“Avui s’ha acabat tot, i quina manera d’acabar que tenen ací. Tots junts en una plaça de Castelló, la Plaça Major, cantant i ballant les cançons més típiques d’aquesta ciutat, mentre tota una traca recorria els carrers amb la gent corrent darrere d’ella. I quan ha arribat a la plaça ha començat un espectacle de llum, música i pirotècnia que ha estat increïble. Un fermall final per a tota una setmana de festes intenses “

“Me’n vaig trist de tornada a Fallix, però m’emporte d’ací grans amics, sobretot no oblidaré mai Balma i Iris, m’han ensenyat el que és la festa i com és la gent de Castelló. Quan ho explique a tots els meus amics voldran vindre, no descarte fer un viatge junts en una nau-bus“

“Ja sabia jo que no anaven a poder aguantar. Estem programant ja un viatge per a conèixer la Magdalena tots els meus amics. ET diu que no s’ho vol perdre i que com se li encén un dit, allà l’entendran perfectament. Chewbacca vol provar-se una banda com les de Balma i Iris, i Alien vol conèixer les noies que tiraven el bastonet, però li he dit que haurà de controlar totes aquestes baves que tira, si no, no aconseguirà res“

“A Magdalena també es passa fred” “Amb les guanyadores d’un Oscar, Ainara i Balma i la col·laboració estel·lar de Domingo en el paper del ninot de neu sense safanòria”

194

“Deu persones tancades en un escorxador durant una setmana. Només podran eixir si acaben la gaiata ... o amb ells mateixos “ “Dedicat a tots aquells que passen el seu temps lliure a l’escorxador realitzant gaiata o al cau pintant vitralls”

195

PROGRAMA DE FESTES 2018

DISSABTE

DIUMENGE

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

196

12:00 Inauguració de la nostra tasca a la Pl. Borrull. 12:00 Anunci Oficial de les festes amb Gran Mascletà commemorativa al carrer Rosa Mª Molás. 16:00 Cavalcada del Pregó pels principals carrers de la nostra ciutat amb la participació de membres de la nostra comissió. 16:00 Festa Remember Inici Magdalena “Tonet Marzá & friends” a la Pl. Borrull, fins que el cos aguante. 24:00 Trasllat de les nostres gaiates des del magatzem municipal. 06:00 Despertà pel centre de Castelló amb xarangues i volteig de campanes. 07:00 Repartiment de canyes i cintes a la Pl. Major. 08:00 Romeria de les Canyes. 14:00 Paella Monumental al pla de la Magdalena. 20:00 Tornà de la Romeria i Processó de Penitents. 20:30 Desfilada de Gaiates pels principals carrers de la nostra ciutat, amb la nostra Gaiata i Gaiata Infantil. 23:30 Festa Ritmo Latino a la Pl. Borrull. 08:00 Despertà pels carrers del nostre sector. 10:30 Cavalcada del Pregó Infantil amb participació de la nostra comissió infantil. 19:00 Encesa de Gaiates a l’Avinguda del Rei en Jaume. Eixirem tota la comissió en comitiva des de la Pl. Borrull. 23:30 Gran Festa a la Pl. Borrull. 24:00 Trasllat de la nostra Gaiata al sector i posterior encesa a la Pl. Borrull. 08:30 Despertà pels carrers del nostre sector. 11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera. 11:30 Animació i balls infantils a càrrec de CPR. 19:30 Homenatge de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta a Na Violant d’Hongria a la plaça del mateix nom. La nostra comissió s’adherirà als Cavallers en aquest homenatge a l’inici del carrer Escultor Viciano. 21:00 Lliurament dels premis dels concursos de Gaiates i Llibrets a la Pl. Major. 23:00 Festa Magdalenera a la Pl. Borrull per a celebrar tots els premis aconseguits, o celebrar els no aconseguits, la qüestió és celebrar... 08:30 Despertà pels carrers del nostre sector. 11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera. 11:30 “Festa Pirata” per a tots els xiquets a càrrec de CPR. 12:00 Degustació d’ous fregits amb pa a la Pl. Borrull. Patrocinat per Ous Vilarroig i Forn Garcia. 17:00 Continuarem amb la “Festa Pirata” per a tots els xiquets. 19:00 Exhibició de ball a càrrec de l’Acadèmia Castellón BaiLA. Patrocinat per Fundació Davalos Fletcher 23:30 Festa Musical amb Dj’s a la Pl. Borrull.

DIJOUS

DIVENDRES

DISSABTE

DIUMENGE

08:30 Despertà pels carrers del nostre sector. 11:00 Obertura de la nostra tasca. 11:30 Animació infantil “Festa Far West” a càrrec de CPR. 17:00 Cós Multicolor per l’Avinguda del Rei en Jaume amb la participació de la nostra comissió. 23:00 Festa Musical Diez FM a la Pl. Borrull. 08:30 Despertà pels carrers del nostre sector. 11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera. 11:30 Gran animació “Jump & Sport” a càrrec de CPR. 12:00 Degustació d’ous fregits amb pa a la Pl. Borrull. Patrocinat per Ous Vilarroig i Forn Garcia. 17:00 Tradicional xocolatà a la Pl. Borrull. Patrocinada per Panaderia Forn García i Distribuciones Nabe. 18:00 Visita de la Reina, Reina Infantil i Corts d’Honor al peu de les nostres Gaiates. Entrega, per part de les Reines de les Festes, dels Fadrins d’Or i d’Argent, en categoria major i infantil, a aquells membres de la comissió que per la seua trajectòria festera han sigut mereixedors d’aquestes distincions de la Junta de Festes. 19:00 Desfilada Internacional d’Animació pels principals carrers de la nostra ciutat. 23:30 Actuació del “Orquesta Gama” a la Plaça Borrull. 08:30 Despertà pels carrers del sector. 11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera. 16:00 Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lledó. Organitzarem la comitiva a la Plaça Borrull, convidant tots el veïns que vullguen acompanyar-nos. 21:30 Sopar de pa i porta a la Pl. Borrull. Les taules i les cadires seran a càrrec de la comissió; Es prega a tots aquells que vullguen participar, informen a la comissió abans del divendres 2 de Març. 23:30 Orquestra Supermàgic a la Pl. Borrull, amb moltes sorpreses. 08:00 Tradicional tornà de les nostres gaiates al magatzem municipal (antic escorxador). Recordeu que no tornen a soles! 08:30 Gran despertà pels carrers del nostre sector. 11:00 Obertura de la nostra tasca gaiatera. 12:00 Gran concurs de paelles per a tots el veïns del sector. La comissió designarà el jurat. La llenya, les cadires, les taules i l’arròs seran a càrrec de la nostra comissió. Es prega a tots aquells que vullguen concursar, informen a la comissió abans del divendres 9 de Març. Patrocinat per Arròs Dacsa. 16:00 Lliurament dels trofeus del concurs de paelles per part de les nostres madrines. Patrocinat per Higinio Mateu. 18:00 XI Tradicional Despertà de la migdiada. 20:45 Cercavila des de la Plaça Borrull fins l’Avinguda del Rei en Jaume amb xaranga. 21:30 Desfilada final de festes des de l’Avinguda del Rei en Jaume fins a la Plaça Major, amb la participació de la nostra comissió. 22:30 Gran Traca Final. 23:00 Magdalena Vítol!

La Comissió us desitja unes bones festes i es reserva el dret de variar el Programa de Festes en cas de necessitat.

197

AGRAÏMENTS

La Gaiata 8 vol agrair als nostres comerços i anunciants en general la seua col·laboració, ja que, gràcies a ells, es fa possible que aquesta publicació siga una realitat any rere any. Caja Rural Teruel Gambrinus - The Temple Bar OCMIS Pinturas Armengot Grupo Pardo - TuDesván Catering Miravete Andrés peluqueros FestaPèdia OVE Mesón Navarro Elipe Centro óptico - Sensori Seyfer Asesoría Carnisseria Rovira La cuina LogisticsTiles Bricomart Relojes Castellón LaCasaVerona

198

Los Claveles Pistatxo Styl’or Belles Arts Van Gogh Talleres Vivas Setfrin Cerpa Paso a Paso Neumáticos Cheto Huevos Vilarroig Panadería Vives Teresa manuelcuellar Joyas Ciudadela Escriche Confecciones Pitarch Clínica Dealbert Bolsas Boddy

Bier Castellón Saboritja Perruqueria Hermanas Martí Castellón Baila Nelo’s Portis Myroom Hair Club Restaurante Casa Li Clínica dental Arnau PlanetaCreatiu TUIX & ROSS Vannu Textil Hogar Miralles Magnífica Cerámica Ediciones digitales Muphy Marzá

A TOTS ELLS, MOLTES GRÀCIES