Norm. Lingüística

Plantar, cuidar i recollir els fruits

Nosaltres, que no ens reunim sinó que fem comboi, que respectem “l’esmorzaret” com un ritu ancestral, que pledegem durant hores sobre quina és la millor forma de fer la paella i que un calfred ens recorre la columna vertebral solament amb escoltar les primeres notes d’”Esbarzers”. Nosaltres, però, anem a València i “buenos días”, per si de cas, entrem al metge i “me duele la barriga” no vaja a ser, parlem amb un nouvingut del Senegal i “¿Cómo te llamas?” com si allí parlaren castellà, pugem una foto a Instagram i “que día más bonito”, perquè així, nos entendemos todos.

Els resultats de les enquestes sobre l’ús del valencià són esclaridors i revelen que, efectivament, la campanya de demolició lingüística no es tracta solament dels vestigis d’una època obscura de la nostra història i que la situació diglòssica és una ferida silenciosa, però que no s’atura de sagnar. La pèrdua de la llengua connota la sentència irrevocable (i permitiu-me el dramatisme filològic) de la desvertebració com a poble. El grup de música Zoo omplint estadis i fent-se viral és tan sols un miratge seductor si els xiquets al pati d’escola no parlen la nostra llengua. Ara bé, no és el moment de buscar solucions moralistes on la trobada de culpables ens servisca com a exculpació de pecats i penúries, o pitjor, com a tireta salvadora que tard o d’hora, acabarà tornant a caure. L’efecte analgèsic no ens pot complaure si el nostre anhel és sanar per complet, la normalització. És hora de transformar el focus d’atenció i escorar-lo cap al futur. El vessant tradicionalista que manifesta el valencià com a hereu directe de la llengua dels nostres avantpassats, i s’esforça a mantenir un arrelament a la cultura popular és un prisma necessari, però no de suficient per a assegurar la correcta supervivència de la llengua. Raó per la qual, s’han de buscar fórmules realistes, però eficaces que actuen acordadament amb la situació sociolingüística actual amb la finalitat d’apropar les generacions més joves a la llengua que els pertany, on tothom cap i és benvingut. La normalització lingüística i el relleu generacional són objectius que encara tenim a l’abast, i que han de convertir-se en la prioritat lingüística i cultural del nostre territori. No seria coherent ni just amb nosaltres mateixa negar la situació poc favorable que travessem, però també seria d’irreal no celebrar les esperançadores propostes i les diverses activitats que floreixen gràcies a les incansables ganes d’un poble que crea i gaudeix com millor ho sap fer, en la seua llengua. Les Falles, especialment, conformen l’epítom de la concordança entre els dos mons: la tradició i el futur, on les incongruències lluny de separar, vertebren l’escenari idíl-lic on convergir, i sobretot, on aconseguir els propòsits. L’emoció de la proclamació, les riallades dels sainets, sentir el cor tremolar amb la pólvora o simplement llegint el llibret, totes i cadascuna d’aquestes experiències contribueixen a la normalització del valencià, perquè no pretenen ser “salvadora” de quelcom, però són la demostració que podem sentir, i viure plenament en la nostra llengua. I aquest, senyores i senyors, és el millor exemple que podem deixar. dels nostres drets lingüístics, no podem esperar menys que unes institucions que vetllen per la promoció del valencià i corresponguen aquesta preocupació amb un finançament coherent, que es materialitze en forma d’ajuda econòmica i iniciatives efectives orquestrades per unes intencions veritables de transformar la situació.

Comptat i debatut, les circumstàncies idiomàtiques hodiernes no permeten la sustentació autosuficient d’un panorama lingüisticocultural que mereix un territori amb una llengua normalitzada. Consegüentment i a l’empara

Dit això: parlem, ballem, cantem, lliguem, escrivim tweets, comprem, pengem fotos, llegim... en valencià, perquè així ens entenem tothom, perquè és vàlida en tots els àmbits i perquè la folklorització i la diglòssia no siguen condemnes a mort. Plantem la llavor i construïm país començant per nosaltres mateixa i algun dia collirem els fruits... que com Miquel Martí i Pol va escriure un dia: “Tot està per fer i tot és possible”.

Laia Gemma Gómez