Norm. fer Sainet

Orelles

Una plaça amb una façana d’una casa, dues cadires, un fil d’estendre amb uns calçotets i un sostenidor. A l’altra banda l’església, l’hospital i una botiga. Al mig un banc per asseure’s.

Fem Sainet???

Arriba el moment d’incriure’ns per a participar al sainet. Ens reunim el grup de Teatre iquè fem??? participem??? Clar què sí!!! És un acte benèfic però a més a nosaltres ens enriqueix com a grup. Anem a pensar l’obra. Primer hem de vore quants actors serem, quants xics i quantes xiques per a poder trobar un sainet.

Tenim a la nostra fallera Raquel, membre del grup de Teatre, que és una artista i ens escriu les obres cada any. Divertides i entretingudes.

ESCENA 1 SERAPIO: Redéu (mirant i tocant el sostenidor) qui fique el cap en aquesta sinà s’ofega.

PRUDÈNCIA: (darrere d’ell, i tocant els calçotets, mentre Serapio s’asseu) Doncs qui es pense que ací s’aguarda una àguila i es trobe un teuladí, se’n va corrent.

(Serapio renega i Prudència s’asseu)

PRUDÈNCIA: Ai Serapio quina calor fa!

SERAPIO: Què has fet caragolà?

PRUDÈNCIA: Caragolà! Cara sí que en tens sí, i gola encara més, que soles penses que en menjar.

* Sainet presWentat al concurs de Lletres Falleres i que opta al premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca. A continuació es mostraran imatges del dia de la publicació per part del grup de teatre de la Falla Plaça d’Espanya per a la tradicional mostra de sainets de la JLFC.

Raquel ens analitza a cadascun dels membres que anem a actuar i ens adapta un paper diferent cada any que ens vaja be. Ahí comença la llavor del grup, en la redacció del text que portarem a escena. Les primeres quedades són de lectura i adaptació del text als nostres personatges. Pensem què podem afegir, quins moviments farem, quin serà el decorat, quines coses necessitarem, les llums, la música.

I comencem a assajar!!! Hem d’adaptar els nostres horaris personals perquè tots tenim feina i família però ens agrada. Sols per les risses i el companyerisme que es crea al grup ja ens sentim recompensats. És com si férem sessions setmanals de risoteràpia. Invertim el nostre temps per a representar a la falla en la mostra i aportar el nostre granet d’arena solidari al mateix temps que gaudim.

El millor dels sainets és que has de fer riure a la gent i ens podem permetre la llicència d’exagerar els nostres personatges per a poder arribar al públic. Els assajos cada vegada són més intensos tal i com s’acosta la representació. I per fi ha arribat el dia!!! Ens reunim prèviament per a poder caracteritzar-nos i ajudar-nos a que estigam perfectes per a traure el somriure a la gent. Una iaia al metge, uns bessons que no es pareixen, unes xonis de barri... cada sainet ens ha portat a un mon diferent i divertidíssim.

I apaguen les llums i sona el timbre! És el moment d’eixir a l’escenari. Molts nervis i moltes ganes. La millor recompensa són les risses del públic. Eixim per a donar-ho tot i al mateix temps que intentem que gaudisquen ens divertim nosaltres.

Quan finalitza l’obra els aplaudiments i l’abraç dels membres del grup ens obri el camí per a pensar en el sainet del pròxim any.

Molt be xics!!!Repte superat!!!A pel següent!!

SERAPIO: Doncs alguna cosa hem de menjar, ja que d’altra res de res, en alguna cosa haurem de passar el temps.

PRUDÈNCIA: (Senyant-se) Mare de Déu del Castell, quines coses hem de sentir, tota la vida pensant el mateix.

SERAPIO: Doncs clar dona, perquè des de que nasqué Bartolet, res de res. I ja té més de quaranta anys!

PRUDÈNCIA: Calla! Calla! Que encara ens sentirà el xiquet.

ESCENA 2

Serapio, Prudència i Bartolet, un xic d’uns quaranta anys

BARTOLET: Bon dia mare, bon dia pare.

SERAPIO: Mira, qui faltava, el xiquet, que ja té els ous ben peludets i encara no està desmamadet.

PRUDÈNCIA: Bartolet, carinyet, bonico de la mare, la mare té molta calor, porta’m la safa plena d’aigua i em fas uns banys als peus, a vore si aixina se me’n va aquesta acalorà. Perquè entre la calor i ton pare a mi m’agarrarà alguna cosa.

SERAPIO: El mal és que no t’agarrarà, no.

PRUDÈNCIA: Què dius?

SERAPIO: Res, res, que estic escoltant a la Rafaella Carrà.

BARTOLET: Ara li porte la safa mare i li faré uns frecs als peus.

PRUDÈNCIA: Sí Bartolet, sí. Ah! L’aigua porta-la fresqueta i ves espai i no entropesses a vore si et banyes i et constipes.

(Se’n va Bartolet)

SERAPIO: Constipar-se amb 40 graus que fa, si el que hauria de fer és dutxar-se amb aigua gelà, a vore si aixina s’espavila, que està mig atontat, per no dir atontat del tot.

PRUDÈNCIA: Qui està atontat? El meu fill, el meu fill està atontat?

SERAPIO: Atontat? Qui ha dit atontat. Desmallat! Que estic desmallat!

ESCENA 3

BARTOLET: Mare ja estic ací (ix amb la safa i es fica a fregar-li els peus).

PRUDÈNCIA: Molt bé carinyet, per portar-te tan bé, la mare et farà un detallet.

SERAPIO: Detallet, el que hauries de fer és deixar-lo un poc mes soltet, que amb quaranta anys pareix un gos falderet. (S’alça i se’n va).

PRUDÈNCIA: On vas?

SERAPIO: On vaig? A canviar-li l’aigua al canari, ja que ningú li la canvia, li la canvie jo a soletes. (Serapio se’n va. Prudència li tapa les orelles a Bartolet i fa cara d’enfadada).

BARTOLET: Mare, que vol dir el pare amb què ningú li canvia l’aigua al canari, jo sí que li la canvie i a més també li done menjar.

PRUDÈNCIA: Res, fill meu, coses de ton pare, no li faces cas. Molt bé bonico, segueix, segueix, frega fort.

BARTOLET: Seguisc més, mare?

PRUDENCIA: Ale, ja està bé, ves i tira l’aigua, però espaiet.

BARTOLET: Val mare, així ho faré (se n’entra a casa).

ESCENA 4

Ix Serapio i s’assenta, darrere ix Bartolet amb la gàbia

BARTOLET: Mare, el pare ha dit que anava a canviar-li l’aigua al canari i jo encara la veig igual.

SERAPIO: Però, seràs napicol, què tu no saps com parlen els homes?

BARTOLET: Mare, que jo no soc un home?

PRUDÈNCIA: Si fill meu, tu sí que eres un home, no una haca com ton pare.

BARTOLET: Aleshores no ho entenc, les haques canvien l’aigua al canari?

SERAPIO: (Ficant-se les mans al cap) Mal napicol que has criat.

PRUDÈNCIA: Encara sort que l’he criat jo, que si l’hagueres criat tu, una altra haca hagueres criat.

SERAPIO: Haca! Rosí! Rosí l’haguera criat.

PRUDÈNCIA: Bartolet, carinyet, la mare està cansada i no té ganes d’anar a comprar, ves a la botiga i compra llonganisses, botifarres i cansalada, a vore si ton pare es pega una gran fartà i se’n va com Sangonereta a l’altra barrià.

SERAPIO: Aixó voldries tu, que me n’anara cap allà, però et fotràs!

BARTOLET: Val mare.

PRUDÈNCIA: Ala, au cap a dins, que hui pareix que t’ha agafat una bona solà.

SERAPIO: Això, això, au al sofà. (se’n van cap a dins)

ESCENA 5 BARTOLET: (tot content) Guai! Em deixa anar a soles!

(Se n’entra dins de la botiga. Ix a escena Florinda)

FLORINDA: Ai mare, ja no puc dissimular-ho mes. Ara a vore que faig, ja he recorregut tota la comarca i a eixe desgraciat no l’he tornat a trobar, ja deia jo, que aquella festa en la falla Plaça Espanya alguna cosa mal hauria d’acabar i mira, mira com he acabat, amb un bombo que ja no puc amagar. Ai! M’haure d’espavilar, a vore a quin beneit li’l puc endossar.

(Entra Bartolet despistat)

FLORINDA: (El mira i s’alegra) Ai!, Déu m¡ha escoltat, aquest és el primo al que he d’enganyar. Eh! Eh! Templat!

BARTOLET: (Mira cap a tots els costats, mirant a vore a qui crida la xica).

FLORINDA: Eh, tu, sí tu!

BARTOLET: (Molt sorprès) A mi, a mi?

FLORINDA: Si, a tu guapo (tira una arracada a terra sense que s’adone Bartolet) és que m’ha caigut l’arracada i no la trobe, em pots ajudar a buscar-la? Es que si no la trobe ma mare em mata (quasi plorant)

BARTOLET: D’acord, ara t’ajudaré a buscar-la. (Florinda fa que plora per la pèrdua de l’arracada)

BARTOLET: Mira, mira, ací està! Ja l’he trobat. No plores més, que ja està tot solucionat.

-FLORINDA: Ai moltes gràcies, vals un potosí, que guapo eres, m’has salvat d’un bon compromís (es gira cap arrere i murmura). El compromís gros espere que també el compliques (tocant-se la panxa).

BARTOLET: Gràcies.

FLORINDA: Com et dius templat?

BARTOLET: A mi?

FLORINDA: No, al del teu costat.

BARTOLET: (Mira cap als dos costats) Qui?

FLORINDA: (Riu) tu, becso, que no veus que no hi ha ningú mes.

BARTOLET: (Avergonyit) A mi em diuen Bartolet.

FLORINDA: A mi em diuen Florinda, tu vols que demà quedem i peguem un passeget i ens coneixem una miqueta mes.

BARTOLET: Que... quedar, això que és?

FLORINDA: Què és? Doncs tornar a vore’ns, és que m’has agradat molt i m’agradaria tornar a vore’t.

BARTOLET: D’acord, d’acord, demà ens tornem a vore (molt content).

(Se’n va Florinda i es queda a soles Bartolet pegant bots d’alegria)

BARTOLET: He lligat! (canviant-li la cara) Ara a vore com faig per poder vindre demà

ESCENA 6 (Ixen Prudència i Bartolet a la porta de casa, Bartolet porta una ruixadora)

PRUDÈNCIA: Bartolet, rega-les bé i no faces cap xafarranxo, perquè em puc esvarar i si em trenque una cama m’haureu d’ajudar.

BARTOLET: Més encara, si no fas res, soles que manar (renega mentre rega les plantes).

PRUDÈNCIA: Què dius? Sempre renegant.

BARTOLET: Que si després de regar les plantes puc anar a comprar?

PRUDÈNCIA: A comprar? Però que t’ha pegat a tu hui per anar a comprar. Doncs hui no hi ha res per comprar.

BARTOLET: No? No fa falta pa, oli, safrà?

PRUDÈNCIA: Res, no fa falta res, tant de gastar!

BARTOLET: Colli! Tot m’ix mal. (Ix el pare)

SERAPIO: Recollons, ja se m’ha acabat l’espuma d’afaitar.

BARTOLET: Veu mare, ja hi ha alguna cosa per comprar.

SERAPIO: Ala ves i així et distraus.

PRUDÈNCIA: Ala ves, però no tardes tant, que ahir ho feres durar.

(Bartolet se’n va molt content, Serapio i Prudència entren a casa)

ESCENA 7

(Florinda està esperant a Bartolet)

BARTOLET: Hola, ja estic ací.

FLORINDA: Ja em pensava que no vindries.

BARTOLET: És que ma mare no em deixava eixir a comprar.

FLORINDA: (Entre dents) Recollons, amb els ous ben granats i encara ha de demanar permís a la mare.

BARTOLET: Florinda, tens nuvi?

FLORINDA: Jo no, però si tu vols?

BARTOLET: Jo, jo, si jo vull que tu tingues nuvi?

FLORINDA: No guapo, però si tu vols ser el meu nuvi jo estic disposada.

BARTOLET: Jo nuvi teu?

FLORINDA: Sí

BARTOLET: Doncs sí.

FLORINDA: Ala, doncs ara que som nuvis anem a ta casa i em presentes als teus pares i els diem que en uns dies ens casem.

BARTOLET: (Molt espantat) A ma mare! És que jo no sé com s’ho agarrarà.

FLORINDA: Que s’ho agarre com vulga, però ens hem de casar, que si no la gent començarà a xarrar.

ESCENA 8

(Ixen a la porta Serapio i Prudència i s’asseuen)

PRUDÈNCIA: Aquest ja està tardant.

SERAPIO: Xe, xe deixa’l estar

PRUDÈNCIA: Que dius de deixar-lo estar.

SERAPIO: Jo, no. Que l’olivar està pa regar.

(Arriben Bartolet i Florinda)

PRUDÈNCIA: Ja era hora, on t’havies clavat?

BARTOLET: Jo? Festejant.

PRUDÈNCIA: (Enfadada) Festejant!?

SERAPIO: Redéu, pareixia tonto, com ens l’ha pegat.

BARTOLET: Aquesta és Florinda i ens anem a casar.

PRUDÈNCIA: Casar! Ai! A mi m’agarra alguna cosa, Serapio per l’amor de Déu, dis-me que açò no està passant.

SERAPIO: Dona, algun dia hauria de passar.

PRUDÈNCIA: A mi, a mi m’agarra alguna cosa! Ai que mal que estic, ai, ai!

(Bartolet, Florinda i Serapio la venten)

PRUDÈNCIA: A vore, a vore, açò ho veig massa precipitat, alguna cosa rara aquesta està tramant. Però Serapio que no t’adones que eixe tipo no és normal?

(Florinda es tapa un poc la panxa amb les mans per dissimular. Serapio i Prudència la miren)

SERAPIO: Jo, jo no veig res anormal, quaranta anys aguantant-te a tu amb eixe tipo que pareixes un cabàs, els altres cossos em pareixen del més normal.

PRUDÈNCIA: Jo cabàs? Ai! Quan he d’aguantar, entre tots em fareu morir, açò no es pot suportar.

BARTOLET: Doncs vulgues o no vulgues ens anem a casar.

(Florinda assenteix amb el cap. A continuació se n’entren tots dins de casa, tots cridant)

Escena 9

(Ixen cap a l’església. Davant els nuvis, darrere els pares. Porten vel, un blanc i un negre)

SERAPIO: Per fi! Per fi ha arribat el dia de la boda! Per fi em lliuraré de Bartolet!

PRUDÈNCIA: Açò, açò acabarà mal. Ai mare! Que dirà el veïnat?

FLORINDA: Va Bartolet, afanya’t que ja no aguante més.

(Entren a l’església, ixen amb música nupcial)

FLORINDA: Bartolet! Bartolet! No em trobe bé, au a l’hospital, de pressa.

BARTOLET: A l’hospital?

FLORINDA: Sí, sí, que no sé el que m’està passant.

BARTOLET: Mare, anem a l’hospital que Florinda no es troba bé.

PRUDÈNCIA: A l’hospital? Ja deia jo que tot açò eixiria mal, a vore si el primer dia ja et quedes viudo. Tant de bo!

(Ixen Florinda i Bartolet, Serapio i Prudencia es queden)

PRUDÈNCIA: Aquesta alguna cosa amaga, ja voràs.

SERAPIO: Que ha d’amagar, la xica que de l’emoció s’ha ficat mal. (Florinda i Bartolet ixen amb un nadó amb les orelles ben grans)

PRUDÈNCIA: Però açò, açò què és?

BARTOLET: Florinda que s’ha ficat de part.

SERAPIO: Recolló! El becso si que s’ha afanyat.

PRUDÈNCIA: Però Bartolet, tu, tu, però tu que has fet, descarat? Quan?

Ai! Açò jo no m’ho crec, açò no està passant.

BARTOLET: Sí, sí que està passant.

PRUDÈNCIA: Però tu veus les orelles que té?

FLORINDA: Orelles, orelletes de bebè.

PRUDÈNCIA: Ala, anem cap a casa i allí ja parlarem.

(Se’n van tots dins de casa armant guirigall. A continuació ix un home orellut venent llet, toca a la porta)

PRUDÈNCIA( Des de dins) Ara qui és?

-EL DE LA LLET!! (Obri i ixen tots)

PRUDÈNCIA: (Bocabadada, i els altres esbalaïts i Florinda espantada). Ai mare! Este és el pare del xiquet. Nega-ho, nega-ho bandida. Veus Bartolet, com ja deia jo que esta tenia alguna cosa que amagar, esta tenia molta pressa en voler-se casar, el que volia era endossar-nos al xiquet, bandolera...

(Acaba tot amb un gran guirigall, Prudència acaçant a Florinda i els altres corrents darrere d’elles)

Autora: Raquel Giner Aragó

Co-autors: Grup de Sainet Falla Plaça d’Espanya

Correcció: Paco Mascarell