monstres i imaginari valencià

Criatures fantàstiques a cabassades, estem salvats!

Amparo Pons Cortell Biblioteca de L’ETNO, Museu Valencià d’Etnologia

«Nyítol: ésser insignificant, sense llargària ni amplària ni grandària, ni res. És tan remenut que no es pot observar ni al microscopi. Diuen que, en un punt fet amb la punta de la llapissera ben esmolada damunt el paper, hi cabria un núvol de milions de nyítols, i és per això que és tan temible, perquè ningú no es pot defensar del seu atac».

Víctor Labrado, escriptor i gran coneixedor del nostre imaginari, en la «Guia inacabada de la fantasia valenciana» comença a descriure els nyítols o nítols d’aquesta manera i jo no pare de pensar que la culpa la tenen ells. Cada vegada ho veig més clar. Estic convençuda que eixos éssers insignificants han provocat aquesta desmemòria col·lectiva que patim els valencians i les valencianes. Han fet un bon treball sempre de nit, sempre a les fosques, per a endinsar-se en les profunditats dels canals auditius de més d’una generació fins a arribar al cervell per a xuplar-nos els records i tornarnos fava. Sí, com ho sentiu, faves o bledes com més us estimeu, perquè així ens comportem hipnotitzats amb els imaginaris dels altres mentre a casa en tenim a cabassades. Estic segura que són ells els culpables del nostre oblit, si no com pot ser que no recordem els encants de les dones d’aigua, les barques voladores de les bruixes, el xis-xas de l’espasa de Rotlà o la veu del Caro mentre conta cabres per les serralades i mai arriba a set.

Els monstres valencians reviscolen amb força a la nostra memòria adulta i apareixen renovats i atractius davant els ulls dels infants i de la jovenalla

2023 és l’any de la implicació de la Falla La Palmera de Sagunt, per la qual cosa vos done la benvinguda a aquest moviment de reivindicació, així com l’enhorabona pel vostre ferm pas endavant

Per a il·lustrar les descripcions utilitzaré el treball de l’alumnat de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València, dirigits per la professora

Amparo Peguero

«Dona voladora, de vida nocturna, que diuen si té amistat amb el dimoni. Li celebraven festes a la cova de Biterna, on se’ls presentava en forma de boc o mascle de les cabres. El de bruixa és ofici que s’aprén, estudiant les herbes i les seues propietats secretes. Amb les fulles o les arrels picades i bullides hi elaboren beuratges o ungüents màgics, d’efectes molt variats i sorprenents. L’ús més especial d’aquesta química recreativa són els ungüents per a fer volar, sobre una gerra o dalt d’una barca. Alguns diuen que també amb graneres. Un entés en bruixeria com va ser el doctor Jaume Roig deia que podien volar sense gerra ni barca ni res, i que, en compte de creure en Déu, creien en el dimoni»

(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).

Lectures recomanades: trobem bruixes a tota la geografia valenciana. Enric Valor en va arreplegar algunes a les «Rondalles valencianes» en títols com «Les velletes de la Penya Roja», «L’amor de les tres taronges», «El Rei Astoret» o «L’envejós d’Alcalà». Joaquim Gonzàlez i Caturla també en va trobar a Tabarca volant en barca i així ens ho conta a «Rondalles de l’Alacantí». Però si hi ha un referent realista sobre l’existència de bruixes ens el va narrar en la seua crònica el periodista Alardo Prats publicada en 1929: «Tres dias con los endemoniados de la Balma. La España desconocida y tenebrosa», la qual documenta l’existència de les Caspolines.

«Els gegants són criatures de gran força però d’intel·ligència limitada. Els seus adversaris acostumen de ser herois, sovint menuts i febles, però més espavilats. La majoria de gegants pateixen alguna classe d’encantament. Són guardians de tresors i habiten coves. De vegades, acompanyats d’encantades. Cal no confondre els gegants amb els humans dotats d’una força excepcional, a l’estil del forçut de Xixona, Perot el Negrot de Xàbia, Joan de l’Ós, Al-hem de Gorga, Joan de la Panarra o el cavaller Rotlà…

Els gegants valencians presents en les rondalles són Esclafamuntanyes, Passaponts i Bufanúvols. Altres noms són Passarius, Plegallana, Ferro Braç i Tombatossals. Tombatossals, en l’obra de Josep Pasqual Tirado, explica els orígens mítics de la ciutat de Castelló. A València, hi ha el barri d’Arrancapins. I a Castelló de la Plana, Tombatossals té un monument i una escultura gegantina.»

(Francesc Gisbert. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).

Lectures recomanades: «Esclafamuntayes» i «El gegant del Romaní», dins «Rondalles Valencianes», d’Enric Valor.

«El dimoni invita els humans a fer el mal o el fa ell directament. La invitació del dimoni a fer el mal sol ser amable i educada, es diu temptació i sempre hi ha la possibilitat de resistir-s’hi. Quan és ell qui fa el mal, es presenta molt lleig i espantós, fa feredat només de mirar-lo i no hi ha defensa ni, quasi mai, manera de fugir a salvar-se. (...) És molt jugador i li agrada guanyar ànimes, per a col·leccionar-ne a l’infern. Té paraula i respecta les regles del joc. Perquè alguna cosa bona havia de tindre»

(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).

Francesc Gisbert apunta que segons el Corpus Toponímic Valencià, són molts els llocs associats al nom del dimoni: penyes, cases, masies i coves, encara que els més habituals són els barrancs del dimoni, del diable o de l’infern, i d’aquests hi ha un fum: Alacant, Albaida, Alcoi, Bocairent, Carcaixent, Corbera, el Fondó de les Neus, el Poble Nou de Benitatxell, Favara, Fontanars dels Alforins, Gandia, la Vall d’Ebo, la Vall de Laguar, Monòver, Oliva, Ontinyent, Petrer, Rafelguaraf, Tavernes de la Valldigna o Xàtiva. Fins i tot, un simpàtic barranc de l’Infernet a Xert o unes esborronadores portes de l’infern a Sant Joan de Penyagolosa. Lectures recomanades: «El jugador de Petrer» i «El dimoni fumador», dins «Rondalles valencianes», d’Enric Valor.

El Caro

«És una presència de la nit, exclusiva de serres i barrancs. Xiula a les cabres i les crida com fan els pastors. Se sent de lluny i tan bé els imita que, sentint-lo, es pot prendre per un pastor normal i corrent, si no fora l’hora tan poc avinent, en l’alta nit: cap pastor humà no trauria a pasturar el ramat, a perill de trencar-se el coll i perdre els animals, anant a fosques de matinada per la serra. No sols crida les cabres, que vinguen, sinó que les va reunint i les compta. Fa: «Ja en tinc una. Ja en tinc dos. Ja en tinc tres. Ja en tinc quatre. Ja en tinc cinc. Ja en tinc sis...». I sempre acaba: «Ja no en tinc cap!». Perquè no pot arribar a set: quan en té sis, li fugen totes i ha de tornar a començar: «Ja en tinc una...».

Això és la seua pena: replegar sempre un ramat que no podrà reunir mai. El càstig li durarà eternament, mentre el món siga món, per una acció molt lletja que el Caro va fer quan era home. Ara és mig home i mig ocell, té ales i pot volar. Molts l’han sentit però pocs l’han vist»

(Víctor Labrado. «Guia inacabada de la fantasia valenciana»).

Lectures recomanades: el Caro, dins «Llegendes valencianes», de Víctor Labrado, i la versió per a menuts que fa uns anys va escriure el mateix autor dins la col·lecció Aladroc de la Institució Juan Gil-Albert. I si alguna vegada teniu l’oportunitat d’escoltar Víctor Labrado contant la llegenda del Caro us adonareu que, tal com ell diu, és la seua reencarnació.