De formaciò literària bàsicament francesa, l’autor d’aquest Diari pren un estil que li és molt propi, car el seu signe té molt a dir, adés, ara i sempre. No és molt freqüent l’estil epistolar a les lletres hispàniques, comsevulla siga la seua llengua materna, tret d’excepcions força reeixides. L’Emili M. Boïls troba en la literatura de principis del segle XX francesa, especialment de l’Andrè Gide, un mestre, un bressol i un guiatge, el tarannà que li permet d’esplaiar-se a bastament i pròpia, sense esdevindre cap mena de plagi ni d’imitaciò servil, tal i com ho va remarcar en ocasió escaient Joan Fuster, aportant-hi així a la nostra literatura, un tremp europeu alhora que un testimoniatge gairebé inèdit a les nostres contrades. Un esperit europeu avant la lettre, en temps tan foscos i tan impersonals com els viscuts per l’autor a la seua primeria personal, signal, social i religiosa. Un testimoni ver. Un Gide entre nosaltres, com ho va dir d’ell.
