CONTRAPORTADA
SOBTADA VEU
Una teoria passional de l’enteniment. Així es podria epilogar l’obra d’Emili M. Boïls i especialment el volum -pròleg i poemes- que teniu a les mans. Aquesta sobtada veu que una vegada més clama al desert desmesurat de la incompresió, de la uniformitat. Què requereix ara aqueix crit-escrit improvís, torrencial, amb ressonàncies bíbliques psàlmiques-, amb il·lustres ecos de Walt Whitman, de Gide, de l’Espriu? Ens ho deia l’autor en un altre lloc: Rescatar, construir, legislar i manifestar una identitat: la pròpia. I això fet amb un patetisme inèdit (Joan Fuster), almenys entre nosaltres, i comptant, destacava tambè el de Sueca, a propòsit de Nissaga, amb el factor estrany, incomprensible, fosc de la fe. Qui és aquesta sort de poeta d’eros i àgape? D’oritgen xatibí, nasquè a la Ciutat de València en un any significatiu i tràgic que li escau, 1936. Ha estat engegador de diverses tasques, algunes notables, en diferents terrenys, des del literari (porta publicats un diari, Els qüaderns d’Emili Coniller. 1956-1960. Llibre del temps. El Missatger ferit. D’intimitats. D’enyorances. De presències. Aforismes. Pregàries. La mar de Dios. Etc.) a l’apostòlic (eremita deixeble de Charles de Foucauld; endegador de folls i boges, clericalítics i altres desficiosos, passant per altres aspectes socioculturals. Poeta supervivent i extravivent de la Generació del 62 (inclòs a aquelles dues antologies, la valenciana del 62, i l’americana del 66, Antologia de la poesia realista valenciana. Cambridge. Massachussets. USA) vindrà a ser una síntesi entre els escriptors cristians francesos i els mediterranis cantors de l’amor esplendorós i homogeni, Gil Albert i Kavafis, per no anar més lluny. Ara bé, teòric passional de l’enteniment? Enteniment en totes les accepcions del mot, sobretot el fet d’”entendre”, en l’argot d’un cert ambient. Boïls predica el clar, lliure i bon enteniment entre homes, entre dones, entre homes i dones. Passional perquè viu i escriu amb vehemència, perquè ha sofert en carn seua i aliena el suplici de l’estigmatització, perquè ha entonat la Passió i ha esdevingut passioner d’aquells qui viuen sempre en Setmana Santa sense albirar gairebè mai un lluminós Diumenge de Pasqua... N’Emili ha teoritzat, ha repensat i literaturitzat l’experiència personal: l’experiència pouada, escoltada, assumida dels altres; l’experiència encetada, albirada, somniada: allò que cal que siga, allò que serà en l’esperança boïlsiana en un home nou i una terra nova, on qualsevol mena d’amor gosarà dir el seu nom. Cristòfor Aguado i Medina