Girona a l'Abast XIV by Agrupació Girona

Girona a l’abast XIV

RETALLS D’HISTÒRIA DE GIRONA

Girona a l’abast XIV Cicle de conferències

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS VICENS VIVES. LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DEL FRANCÈS? LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA. SEGLES XIII-XVIII FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL PETJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

RETALLS D’HISTÒRIA DE GIRONA

Girona a l’abast XIV Cicle de conferències

RETALLS D’HISTÒRIA DE GIRONA

Girona a l’abast XIV Cicle de conferències

Girona a l’Abast : XIV : retalls d’història de Girona : Cicle de conferències ISBN: 978-84-922386-5-1 I. Bosch i Baulida, Ramon, ed. II. Bell-lloc del Pla (Centre docent) 1. Girona-Història local-Assaigs, conferències etc. 908.467.1 Gi Girona

GIRONA A L’ABAST XIV Edita

Col·labora

Organitzadors de Girona a l’abast XIV i coordinadors de la publicació RAMON BOSCH I BAULIDA DAVID CAMPOS I MASSAGUER ÀLEX SERRAHIMA I HERNÀNDEZ EUDALD VILAS I PUJOL Disseny del cartell de la portada QUIM COROMINAS Assessorament lingüístic FÈLIX BRUGUERA ESTEVE RIBAS Agraïments JOSEP MARIA CASTANY JOAN RAMON SAAVEDRA ANDRÉS TERREROS Impressió www.palahi.cat Dipòsit legal: GI-1.162-2012 ISBN: 978-84-922386-5-1

No escric per moure a admiració; només contaré allò que he sentit o que ha estat escrit pels nostres antecessors. (TÀCIT, Annals)

PRESENTACIÓ

Fa més de vint-i-cinc anys, uns professors de Bell-lloc van voler buscar la manera de donar un plus a les assignatures d’Història i Història de l’Art del COU de l’època (ara en diríem interdisciplinarietat curricular, coherència transversal, etc.), portant a l’escola conferenciants de renom per tal que els alumnes d’aleshores aprofitessin i gaudissin d’uns actes acadèmics rellevants que tenien, a més, incidència acadèmica en les seves qualificacions, ja que anaven lligats a àrees curriculars concretes. Posteriorment, ens van suggerir que aquestes conferències s’haurien de fer obertes a tothom i, finalment, es va decidir que, a més, seria bo que quedessin publicades. Naixia així el cicle de conferències, i amb ell els llibres que, sota el títol genèric de Girona a l’Abast, volen acostar, de forma divulgativa, els temes referits a la història i el patrimoni locals de la ciutat al conjunt de la gent interessada i a l’abast de tothom. Per tant, el cicle d’enguany, que veieu publicat és, d’alguna manera, una celebració amb retard d’aquests vint-i-cinc anys. És per això que aquest catorzè cicle no segueix l’esquema habitual basat en un tema central que dóna coherència al conjunt de conferències i d’articles, sinó que hem volgut presentar un calaix de sastre de temes puntuals i conferenciants concrets que configuren una edició eclèctica. Passant al contingut, en primer lloc vam demanar al Sr. Joaquim Nadal una conferència sobre un edifici significatiu i lligat a la seva família i que va titular: Sant Nicolau, serradures del temps. Després, hi incloem la conferència pronunciada en el decurs de la presentació del llibre Girona a l’Abast XIII que va anar a càrrec del Dr Jaume Sobrequés i Callicó, el qual ens va parlar de Vicens Vives, la revolució historiogràfica d’un gironí. Passant ja al cos de conferències que van configurar el cicle XIV de Girona a l’Abast, i per sumar-nos a la recent celebració del 200 aniversari dels setges napoleònics, proposem una posada al dia amb les darreres revisions de l’estat de la qüestió a càrrec del Dr. Genís Barnossell. El Dr. Josep Fernández Trabal aporta un text que gira

GIRONA A L’ABAST XIV

al voltant dels noms i les famílies que configuren la Girona moderna, centrant-se en els Bell-lloc. El segueix un recorregut per la imatge de Girona a través de les estampes fotogràfiques dels inicis d’aquesta art a la ciutat i la seva evolució, a càrrec del Sr. David Iglésias. El text del Dr. José Enrique Ruíz –Domènech ens acostarà a la història, de portes endins, de la gent anònima de Girona a l’època en què les ciutats europees a finals de l’esplendor del gòtic, fan el gran salt al concepte modern d’urbanisme. També vam voler incorporar-hi una visita guiada, dirigida per la senyora Osanna Neri, amb el text de la qual us proposem de fer un recorregut que permeti una mirada diferent, una passejada per Girona, amb, també eclèctica, fugint de les visites convencionals o temàtiques, encara que posant de relleu la figura i l’obra de Rafael Masó. Us animem de totes totes a gaudir de la celebració d’aquests 25 anys i de la satisfacció que suposa posar a les mans del públic un nou llibre de temes d’història i de cultura de la ciutat, i que aquestes línies serveixin també per agrair a tanta gent que de mil maneres diferents ha fet possibles tots aquests anys tirant endavant un projecte cultural, sobre patrimoni, de caire divulgatiu i d’àmbit local. Ramon Bosch i Baulida Àlex Serrahima i Hernández Eudald Vilas i Pujol

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS JOAQUIM NADAL I FARRERAS 27 d’octubre de 2009

Text ampliat, anotat i amb annexos, de la conferència “Sant Nicolau, de fàbrica a església: un episodi singular”, pronunciada a l’Auditori Narcís de Carreras de Girona amb motiu de la presentació del volum XIII de Girona a l’abast, el dia 27 d’octubre de 2009.

En un espai obert, prop de la Via Augusta, a tocar del riu Galligants, a uns centenars de metres del recinte fortificat de Girona s’hi desplegava en l’antiguitat romana l’activitat d’una vil·la. Més endavant, en l’espai abandonat d’aquesta vil·la hi trobem un cementiri i també una tomba monumental que evolucionaria cap a capella funerària i, finalment, esdevindria església. Ens trobem en el pas de dos camins que condueixen a la vall de Sant Daniel i a la muntanya de Montjuïc, i en un punt on a partir del segle x tenim constància documental del monestir de Sant Pere de Galligants. Sant Pere i Sant Nicolau, l’hort del monestir, diferents cementiris d’èpoques diverses, units i separats alhora, deslligats en els seus orígens i agermanats en el servei litúrgic del burg de Sant Pere. Fet i fet, més de mil anys d’història documentada i gairebé dos mil si ens referim a les diverses evidències arqueològiques que es remuntarien als espais de la ja esmentada vil·la. L’emoció de veure aquesta seqüència cartografiada en l’Atles d’història urbana de Girona, segle vi ac - xvi (Girona, 2010), que comença amb el plànol de la ciutat a mitjan segle xii (pàg. 69), puja de to quan avancem en el detall dels racons coneguts i familiars, l’espai on hem nascut i on hem viscut, marcat per la petjada de la història i per la força de la continuïtat secular i les comptades discontinuïtats. Els vells carrers, els espais tancats, els jardins, les edificacions històriques, els murs vells i els murs nous, la remor dels tallers, el record ja esvaït dels blanquers. La presència dels nobles murs de Sant Nicolau, gairebé incrustats al jardí de la casa familiar, i el record ben viu de quan, en els anys cinquanta i malgrat que l’església ja feia uns anys que era de propietat municipal i s’havia restaurat, a casa guardàvem la clau i la deixàvem a qui la demanava per a visitar el monument.

GIRONA A L’ABAST XIV

Si aquí va créixer el negoci familiar, el pas dels anys ha difuminat el record d’uns temps quan els murs de les dues esglésies sostenien els troncs, drets o ajaguts, que esperaven per passar per l’adreçador de les serres de Sant Nicolau i deixaven un pam de serradures al paviment. Les serradures que ara he mirat de recollir per traçar un recorregut cronològic, el més acurat possible, del paper de Sant Nicolau i els seus entorns en la peripècia d’una família que fa ja més d’un segle que s’hi mou i hi creix (Fig. 1).

1. Girona a l’abast La presentació d’un nou volum del cicle ‘Girona a l’abast’ és un motiu de gran alegria. Sumem, així, noves aportacions a la divulgació i actualització de la història de la ciutat. Bell-lloc del Pla, escola també de profundes ressonàncies històriques, renova el seu compromís i la seva tradició d’oferir-nos cicles de primer nivell. Insisteix amb encert a no deixar que les paraules se les endugui el vent. Estem, doncs, davant d’una tradició consolidada i de prestigi, davant d’una referència. Un cop més ens dóna l’oportunitat de recordar i d’homenatjar en Xavier Fàbrega. Un dels pares de ‘Girona a l’abast’, una de les seves ànimes. Tots el trobem a faltar. Alguns més propers l’enyoren moltíssim. Vet aquí el conjunt de raons, personals i ciutadanes, que un cop més em van portar a dir que sí a la proposta que em van fer els responsables de Bell-lloc de fer una conferència en la presentació del llibre. Una proposta que m’honora i estimula. “Busca un fet concret, singular, i mira d’explicar-lo”, em van dir. I els vaig fer cas.

2. La santedat del minut concret En el llibre que presentem, en la conferència que hi publico vaig parlar d’Europa. Vaig citar, com es pot comprovar, reiteradament el llibret La idea d’Europa de George Steiner1. L’arrelament, els cafès, els parallamps que necessàriament han de tocar a terra.

George Setinar, La idea d’Europa. Barcelona, Arcàdia, 2004. 2a. ed. 2005.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Una idea del temps europeu, contra posada al temps americà, basada en la santedat del minut concret, tal com ho havia formulat William Blake segons cita Steiner. Vaig creure que aquesta idea i l’esperit que anima ‘Girona a l’abast’ tenien un parentiu molt directe. I vaig anar a buscar un tema concret, molt concret, d’història de Girona, amb vinculacions personals i familiars, amb una profunda càrrega emocional que he intentat transmetre en l’encapçalament. De petit, em costava d’entendre els lligams profunds entre la meva família i Sant Nicolau. La familiaritat amb què tractàvem l’església, la proximitat física, els absis que entraven sense solució de continuïtat al jardí de casa, o el jardí que entrava a l’àmbit de l’església. Vaig dir-me que podia explicar això, i vaig creure que calia Figura 1. Sant Nicolau. Magatzem de troncs a començar per un testimoni personal. la plaça. L’hivern de l’any 1956 baixàvem pel carrer del Llop (Pujada del rei Martí) quan sortíem de l’Institut, com havíem fet abans des de les Escolàpies. Quan arribàvem a la plaça de Santa Llúcia obríem un portal de fusta de dos batents, fet de llates verticals i dos travessers horitzontals, que s’arrossegava per terra i deixava marcat el quart de cercle de la llata vertical més exterior que tocava a terra. Baixàvem una rampa vorejada de baladres que donava directament a un espai pla amb una escala amb passamans de ceràmica amb quadres blancs i blaus, i la porta de fusta d’un garatge pintada de verd, on es guardava el vell cotxe de l’avi Farreras. A la dreta de l’escala s’obria un món misteriós de colors vius; vidres plomats, cartabons de la Bisbal, i un parterre corregut d’esparregueres. Una mica més a la dreta, un galliner i un colomar. Darrere els vidres

GIRONA A L’ABAST XIV

plomats s’hi amuntegaven pilons de talonaris d’albarans i còpies de factures. Eren els darrers vestigis, a Santa Llúcia, d’un negoci de fustes que, des de l’any 1904, la família Farreras havia vist i fet créixer, l’havia desenvolupat, havia desbordat l’àmbit estricte de l’església de Sant Nicolau dedicada a serres, i havia anat ocupant el pati, després jardí, i fins i tot el soterrani de la casa. A l’esquerra del garatge, un conjunt d’arcs d’obra s’obrien a una galeria d’estiu ombrejada que donava directament a dos espais per sota del nivell del jardí. Un, laberíntic i misteriós, era ple d’andròmines diverses amuntegades i només tenia un racó ampli, a l’entrada, on s’apilaven els “tacos” per fer funcionar la cuina econòmica i la llenya que alimentava la llar de foc del menjador. L’altre espai era un menjador d’estiu, que no es va fer servir mai, i que estava decorat amb uns estucats d’un dels germans Busquets que representaven escenes bíbliques de la verema i la collita del vi, amb homes portant semals vessant de penjolls de raïm. En un quartet tancat hi havia el motor que bombava l’aigua del pou que durant molts anys va alimentar tota la casa i que ara només es fa servir, sense aquell vell motor, per regar el jardí. Els arcs es delimitaven entre la galeria i el jardí per una barana calada feta de “rasilles” en diagonals creuades, i l’arc central tenia una font de pedra amb una boca de lleó, d’on brollava l’aigua fresca del pou que sovint fèiem servir per jugar. Aquests nous espais, fruit de reformes de després de la Guerra Civil, havien substituït les velles instal·lacions més directament preparades per a magatzem de fustes. Quan pujàvem l’escala arribàvem a un replà que feia de distribuïdor. Cap a la dreta donava a una terrassa enllosada amb rajola, on en un racó amb un cobert de teules hi havia el safareig i una màquina de rentar Otsein, que va ser la primera innovació que va entrar en aquella casa. En aquesta part hi havia una casa de pisos que més endavant es refondria, amb la reforma que féu l’arquitecte Joan M. de Ribot, amb la casa familiar original, que en aquests primers cinquanta només ocupava la part de l’esquerra de l’escala. S’entrava a una terrassa ombrejada per una vinya verge. Al final de la terrassa, una tribuna l’empetitia i marcava només un petit passadís que resseguia la forma de la tribuna i donava a un racó del jardí ple d’ametllers. Abans de la tribuna, a mà dreta, hi havia la gran porta de la casa sempre oberta. Franquejàvem una cortina de ganxets, que poques vegades havíem gosat mutilar per als tira-gomes i pistoles que fabricàvem. Mai, però, no vam ser gaire donats a les arts manuals d’aquests artefactes o de les petadores de lledons fetes amb tronc de saüquer al qual trèiem la medul·la.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Darrere la porta s’obria un petit cancell fosc, previ a una altra porta de vidres plomats, que donava al rebedor de la casa, ordenat i decorat també per un dels germans Busquets amb una figura de la Moreneta de terrissa verda de Quart i un lliscat venecià de color fosc i aigües més clares. Era un espai de distribució que gairebé mai no es feia servir i només s’emprava per rebre algunes visites que no entraven al menjador. Darrere la porta de fusta, en aquest cancell, hi havia penjat a la paret el telèfon de la casa; el 1849! Entràvem, saludàvem i dinàvem amb els grans al menjador o els més petits al “quarto” de jugar. A l’hora de dinar la conversa sempre era, “on és el pare?” “A la fàbrica! Truca a la fàbrica, al 1848, i pregunta si ja ve a dinar”. La fàbrica era a la ronda de Ferran Puig número 10, al costat del pas a nivell del tren de França, cantonada amb el carrer de Bonastruc de Porta. Puc afegir, incidentalment, que en aquest pas a nivell hi figurava el punt quilomètric 206, que coincidia amb el meu número de retolació de la roba pels tres cursos que vaig anar al Collell a fer ingrés, primer i segon de batxillerat (1957-1958, 1958-59 i 1959-60). “Vaig a la fàbrica”, “vinc de la fàbrica” eren expressions comunes. En el nostre llenguatge de joves estudiants vam anar derivant de fàbrica a magatzem per caracteritzar l’establiment de Fustes Farreras de la ronda de Ferran Puig, just en el punt després del pas a nivell on començava a agafar alçada el talús que separava la ciutat de la Devesa i dels carrers que hi donaven des del carrer de Figuerola. Per a nosaltres l’activitat familiar era més comercial que industrial. Però en el llenguatge dels nostres pares i avis, la noció de fàbrica impregnava totes les converses sobre el negoci i estava profundament arrelada. Vet aquí la meva dèria per la santedat del minut concret. El trànsit de Sant Nicolau d’església a fàbrica i de fàbrica a església. Vet aquí el fet. Durant força més de tres quarts de segle, Sant Nicolau va ser fàbrica i no va ser església. En realitat podríem parlar de tot un segle si agaféssim com a dates extremes l’any 1835, com a any dels decrets desamortitzadors i l’inici de l’exclaustració, i 1936, l’any de la formalització de la permuta amb l’Ajuntament. I a fe que hi ha gravats i fotografies que en donen un testimoni ben eficaç alhora que expressen, amb contundència gràfica i física, el contrasentit, potser forassenyat, de la coincidència d’una fàbrica romànica de proporcions ajustades i de bellesa evident i una activitat industrial que s’hi va incrustar obrint totes les ferides que calguessin en els nobles paraments romànics de l’església.

GIRONA A L’ABAST XIV

3. La fàbrica de Sant Nicolau 3.1. Algunes notes històriques Resseguim aquí la documentació i la fidel restitució a la llum dels documents i de l’arqueologia que, de forma fonamentada i atractiva, ens proporciona el treball El sector nord de la ciutat, de l’inici al segle xiv (Girona, 2000), de Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, en el qual trobem els antecedents científics de la informació de l’Atles que ja hem esmentat i que desperta en nosaltres el cuc de l’emoció i la passió per la història cada vegada que hi acudim a la cerca d’alguna precisió concreta. En una cruïlla important, prop del Galligants, a tocar de la Via Augusta, abans d’enfilar-se cap a la ciutat fortificada, al peu dels camins que conduïen a Sant Daniel (la vall profunda) i a Campdorà i Montjuïc hi trobem “l’evidència d’una vil·la suburbana de cronologia fundacional indeterminada que degué abandonar-se a la baixa antiguitat, en un moment imprecís que... podria situar-se entorn del segle v ”. Podem situar-hi un cementiri autònom, sense vinculació en els seus orígens amb el futur monestir de Sant Pere de Galligants, als segles vii i viii, nascut a redós d’una tomba monumental que passaria a capella funerària i, posteriorment, podria haver esdevingut capella. S’hi identifiquen dues edificacions diferents i separades (vestigis diversos de dues activitats i èpoques diferents) abans que en el segle xii, de manera ben evident, esdevingués una església de “planta central amb quatre absis semicirculars i coberta amb cúpula central sobre trompes. Més endavant, potser al segle xiii, hom eliminà l’absis occidental substituint-lo per una nau coberta amb volta de canó”, tal com avui la coneixem. Ens trobem en un punt on coincidiren Sant Nicolau i les seves preexistències que acabem d’esmentar i que l’arqueologia ens documenta, l’hospital dels capellans vinculat a la Catedral i erigit al segle xi, però també potser al segle x, i el mateix monestir de Sant Pere de Galligants documentat des del segle x, i amb la construcció, entre el segle xi i, sobretot, el xii, del nou monestir i església. 3.2. Imprecisions contemporànies És força sorprenent com fixem millor la memòria o la història dels fets més reculats que la dels moments més recents. Un dels motius que m’ha portat a aquesta conferència, una mica particular, és la vaguetat de les dades sobre l’antiga església de Sant Nicolau un cop produïda la desamortització i realitzada la subhasta per part de l’Estat.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

S’ha instal·lat així el lloc comú que Sant Nicolau esdevingué un magatzem de cuirs, potser perquè així ho abonava l’antiga tradició dels blanquers en aquest barri i el fet que a la mateixa església residís el gremi d’aquesta activitat o, simplement, potser, perquè el rematant de la subhasta i primer propietari era, efectivament entre d’altres coses, un tractant de cuirs. Aquestes conjectures han donat peu a generalitzacions impròpies i cap d’elles avalada per evidència documental2. Per a filar més prim, caldria esperar a la gran exploració documental que féu, en els anys setanta, Montserrat Moli i Frigola que ens va permetre disposar de dades més precises, concretes i fiables. La seva tesi doctoral La desamortización en la provincia de Gerona, 1835-1854, presentada l’any 1975 i dirigida pel professor Josep Fontana Lázaro, aclareix els aspectes bàsics dels procés, les dades del perfil biogràfic del comprador de Sant Nicolau, Jaume Cat, i les característiques de la venda. Vegem-ho: “Fue comprada a bienes nacionales en 1-6-1840, para destinarla a almacén de maderas por 14.000 reales, que promete pagar en títulos, por Jaime Cat negociante francés de Sarrià de Ter. Instala en ella una fábrica de maderas y en 1860 aparece ya como 27 contribuyente industrial de la provincia y en 1874 establece un

Així, Gerard Bagué a la Guia de Girona. Barcelona, Triangle postals, 2007, pàg. 40, afirma “Arran

de l’exclaustració del monestir (St. Pere de Galligants), l’església de Sant Nicolau va quedar abandonada i es va utilitzar com a magatzem de cuirs fins que la va comprar l’Ajuntament que la va restaurar a partir de 1940”. Els autors del volum de la Catalunya Romànica. Gironès, la Selva i el Pla de l’Estany. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1991, pàg. 170-171, afinen una mica més i afirmen que “La capella passà a mans particulars arran de les desamortitzacions eclesiàstiques del 1835 i es convertí en un magatzem d’un marxant de cuirs. Posteriorment hi fou establerta una serradora de fusta fins que fou adquirida per l’Ajuntament l’any 1936, “El text monogràfic sobre Sant Nicolau és de l’arquitecte Joan M de Ribot. És la informació que reitera Josep M. Llorens a Sant Pere de Galligants. Un monestir al llarg del temps. Girona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2011, pàg.35, “Sant Nicolau per tal com ja no feia falta per al desenvolupament de les activitats parroquials, també fou venuda el 1842. En un primer moment s’hi havia establert un magatzem de cuirs seguint la tradició dels blanquers del barri, però amb aquesta venda esdevingué magatzem de fustes i serradora”. Un capítol apart mereix Francisco Simón Segura a La desamortización de Mendizábal en la provincia de Gerona. Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1964, pàg. 29 , on tirant directament del llibre de Cayetano Barraquer parla de “Jaime Cat, vecino de Gerona, que remató una capilla llamada de San Nicolás de Galligants, situada en la plaza de San Pedro de Gerona, del monasterio de benitos de San Pedro de Galligants que ‘en la actualidad sirve de almacén’ por 4.000 reales”.També esmenta el número 1.429 del Boletín Oficial de Venta de Bienes Nacionales.

GIRONA A L’ABAST XIV

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

convenio con el ayuntamiento de Gerona por el cual puede ocupar con maderas la plaza de San Pedro, sin obstruir el paso...”3 (Fig. 2). Aquest conveni fou ratificat i renovat el 30 de juny de 1882. En el mateix treball de Montserrat Moli, a l’apèndix documental4 hi apareix el perfil biogràfic de Jaume Cat “negociante de maderas de origen francés establecido en Sarriá”. “A bienes nacionales compra tres fincas en Sarriá y la capilla de Sant Nicolau, al objeto de convertirla en almacén de maderas por 25.000 reales y actua como hombre de paja de Alejandro Lefevre, propietario de minas”. Jaume Cat constitueix una societat l’any 1855 amb Salvi Duran, comerciant de Sarrià, i José Galí, carreter de Cassà de la Selva. A partir de les dades més precises que ens aporta aquest treball, podem estirar el fil des de l’escriptura del 20 d’octubre de 1842, signada davant del notari Ramon Viñas, de la compra de Sant Nicolau per part de Jaume Cat i Casademont5 i podem resseguir els detalls que ens aporta el Registre de la Propietat des d’aquell moment dels canvis de mans successius. Així, en la inscripció segona del 8 d’octubre de 1878 consta per primera vegada que a l’església de Sant Nicolau hi ha “una máquina de aserrar madera”, que en la inscripció sisena del 23 de setembre de 1896 passa a ser “una màquina de vapor destinada a mover tres sierras sin fin para aserrar madera” (Fig. 3). La seqüència successiva6 porta a la constitució, el 20 de febrer de 1901, de la societat ‘Duch, Roca i Bellsolà’ (amb Joan Duch Casademont, Pere Roca Auguet i Figura 2. Sant Pere, també utilitzat com a magatzem.

Montserrat Moli Frigola: La desamortización en la provincia de Gerona, 1835-1854. Barcelona,

Universitat de Barcelona, 1975. Tesi doctoral inèdita dirigida pel Dr. Josep Fontana Lázaro. 2 vols , text (I) i apèndix documental (II), annex de gràfics i fotografies. Aquests detalls a les pàgines 450-451. 4

Montserrat Moli: op. cit, vol II, pàg. 57.

Registre de la Propietat. Tom 389, llibre 21. Gerona, sección 1ª, Inscripción 1ª: ”un edificio

almacén ...antiguamente llamado ‘Capilla de San Nicolás’.” Adjudicació del 1840 i escriptura davant el notari Ramon Viñas a Girona el 20 d’octubre de 1842 6

Des d’aquesta data va passar, successivament, a mans de Miquel Cat i Julià (10-3-1877), exer-

cint Rosa Tornabells d’hereva vitalícia. El 23 de setembre de 1896 passa a mans de José Roca Tarrats i Juan Duch Casademont,i el 19 de febrer de 1901 José Roca és succeït per Pedro Roca Auguet. El 20 de febrer de 1901 es constitueix la societat Duch, Roca i Bellsolá amb Juan Duch Casademont, Pedro Roca Auguet i Narciso Bellsolá Boet. Aquests venen a Esteve Farreras l’església de Sant Nicolau el 29 de novembre de 1904. Les dades d’aquesta seqüència figuren al Registre de la Propietat de Girona, al tom 422, llibre 23 de Girona, Secció 1a.

GIRONA A L’ABAST XIII

Figura 3. Sant Nicolau i la casa de l’hort de l’abadia el 1877

Narcís Bellsolà Boet, com a socis), “una Sociedad col·lectiva regular mercantil para la explotación de la industria de aserrar maderas y demás operaciones mercantiles anexas o similares que acuerden los socios”. Esteban Farreras Llorens, el nostre besavi, compra Sant Nicolau el dia 20 d’octubre de 1904, per escriptura davant el notari Buenaventura Roquetas, que seria inscrita pel registrador el 29 de novembre del mateix any. El preu de la compra va ser de quatre mil pessetes. Tres mil corresponien a Sant Nicolau i les altres mil a un magatzem de palla que es correspon amb una part de l’hospital dels capellans.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

4. L’hospital dels capellans En la compra que va fer el besavi Farreras hi figurava també una part de la finca de l’antic hospital dels capellans, fruit d’una segregació feta el 26 de gener de 1899, per la qual es quedaven amb la part els socis Duch i Roca que ja coneixem que el 23 d’abril de 1901 ho aporten a la societat ‘Duch, Roca i Bellsolà’. A la venda ja esmentada, doncs, de Sant Nicolau hi figura també aquesta finca7 que, amb motiu de la mort del besavi el 15 de novembre de 1923, passaria per testament a l’avi Josep Farreras Ventura. Aquest, però, no va mantenir l’interès per aquesta part de finca i portat potser també per les necessitats de la conjuntura la ven el mes d’octubre de 1936 als germans Josep, Joaquim i Narcís Escatllar pel preu d’onze mil pessetes8.

5. Una història familiar 5.1. De la vall del Llémena a la plaça de la Independència Esteve Farreras, com hem vist, va adquirir Sant Nicolau i una part de l’hospital dels capellans l’any 1904. Començava així el procés de successives adquisicions i vendes que acabarien configurant l’espai de la casa familiar i, durant un temps, la simbiosi entre l’activitat industrial de la família i el domicili primer dels avis i més endavant dels pares. Abans, però, d’aquesta data ja havia arribat a Girona i passaria d’una vida a pagès a desenvolupar les seves habilitats comercials a la plaça de Sant Agustí, exercint de carboner i d’hostaler.

Registre de la Propietat urbana, edificio llamado “Almacén de paja”, correspon a l’antic hospi-

tal dels capellans. Tom 900, llibre 56 de Girona, finca 1.874. 8

José Farreras Ventura inscriu la finca al seu nom per testament després de la defunció del

seu pare. 19 de juliol de 1924. (Inscripció 6ª) . I a la inscripció setena del 10 d’octubre de 1936 s’hi diu que “Don José Farreras Ventura del comercio, mayor de edad, casado vecino de la presente adquirió esta finca a título de herencia según la inscripción sexta y la vende perpétuamente a los hermanos don José, don Joaquín y don Narciso Escatllar Bonet, industrial el primero y del comercio los otros dos, todos mayores de edad, casados y vecinos de esta Ciudad por partes iguales indivisas por el precio de once mil pessetes...”.

GIRONA A L’ABAST XIII

No sabem amb total precisió quan la família Farreras es desplaça de la vall del Llémena a Girona. Sí que sabem, però, que és en el darrer quart del segle xix. La primera referència concreta correspon al “Padrón general de vecinos” de l’any 1885. Aquest any al carrer de Santa Clara núm. 20 hi apareix per primera vegada inscrit Esteban Farreras, trabajador, de 35 anys, casat, procedent de Sant Esteve de Llémena i amb un temps de residència a la ciutat de cinc anys. Però, en el padró de 1880 no apareix encara al carrer de Santa Clara. Podem, doncs, determinar que Esteve Farreras va arribar a Girona l’any 1880 i que l’any 1885 a la casa del carrer de Santa Clara, on vivia, l’acompanyaven la seva dona Jerònima Ventura, el seus fills Pedro, Conchita i Juan, i Francisca Coll, procedent de Valveralla (Ventalló). En el padró de 1890 s’han traslladat ja a la plaça de la Independència, núm. 6 1r 1a, amb la següent estructura familiar i la particularitat que el besavi Esteve havia deixat de ser “trabajador” per passar a ser “comerciante”: Esteban Farreras Llorens, 40 anys, de St. Esteve de Llémena, comerciant; Jerònima Ventura, de 33 anys, d’origen desconegut i els fills Pedro 10 anys, Concepción 8 anys, Juan 6 anys, Maria 3 anys, M. Àngels 1 any i José Fernández. Al padró de 1892, recollim alguna dada nova i significativa ja que dóna com a origen de Jerònima Ventura Sant Martí de Llémena, i en el full padronal consta que se signa el 16 de desembre de 1892 per part de Francisco Isern “por no saber escribir Esteban Farreras, en su ruego y presencia”. Més endavant, al padró de 1894, els besavis Esteve i Jerònima apareixen com a carboners i aquest any hi figura inscrit per primera vegada l’avi José Farreras Ventura, amb zero anys, puix que acabava de néixer. Al padró de 1905 s’esmenta que la família Farreras “habita toda la casa” propia de D. Pascual, médico”. Al padró de 1910, passen a la plaça de la Independència 12, 1r pis, casa pròpia de D. Eduardo Prats, i al padró de 1920 encara figura inscrita tota la família Farreras a la plaça de la Independència. La finca de Santa Llúcia que el besavi Esteve havia adquirit, com veurem, l’any 1911, va esdevenir, l’any 1923, el nou domicili dels avis Farreras Forns, després que s’haguessin casat, com ho prova la participació de naixement de la nostra mare amb un doble full de calendari que diu: “Maig. 20 diumenge de Pentecostès, dit també de Pasqua Granada. Josep Farreras i Ventura i Mª Teresa Forns de Farreras es complauen en assabentar-vos del naixement de llur primer fill. Girona. Plaça de Santa Llúcia. Maig 30 dimecres. És batejada en l’església parroquial de Sant Feliu la nena Montserrat, Mª

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Mercè i Jerònima Farreras i Forns, essent-li padris els seus avis Esteve Farreras i Mercè Navarro, vda. de Forns”. El besavi Esteve havia mort l’any anterior i els avis s’enduen a viure amb ells la besàvia Jerònima. Així, l’estructura familiar que apareix en el padró de 1924 per la casa de Santa Llúcia núm. 1 és José Farreras Ventura, nascut el 28 de maig de 1894; Jerònima Ventura Ventura nascuda el 1857; Maria Teresa Forns Navarro, nascuda el 16 de febrer de 1901, Montserrat Farreras Forns, nascuda el 20 de maig de 1923 i Inés Pagés Sala, nascuda el 19 de març de 1900, d’Ordis, i que figura com a “sirvienta”. 5.2. De la plaça de la Independència a la plaça de Santa Llúcia, núm. 1 Ja sabem com l’any 1904 el besavi Esteve havia adquirit Sant Nicolau i una part de l’hospital dels capellans, fet que representa l’inici del trasllat de les velles activitats econòmiques de la família, desenvolupades fins aleshores a la plaça de la Independència, cap al conjunt de finques desamortitzades i subhastades procedents dels dominis de l’antic convent de Sant Pere de Galligants9. La compra de Sant Nicolau, que ja era una “fábrica de aserrar madera”, significa molt probablement el progressiu abandonament del negoci del carbó, potser vegetal, i el viratge cap a la llenya per cremar i la fusta per construir edificis o mobles o, simplement, caixes d’embalatge. L’adquisició es materialitza a través de l’execució d’un embargament contra Ignasi Tor, Anna Mercadal i els seus hereus. Aquesta execució és instada per Miquel Duran i Gratacós, fent-li de procurador el Sr. Mas. El dia 22 de juny de 1911, Esteve Farreras Llorens i Joaquim Mas i Ministral, aquest com a procurador de Miquel Duran,

D’una manera o altra, doncs, i des de la subhasta produïda com a conseqüència de la desa-

mortització en els entorns de St. Pere de Galligants, les finques objecte d’aquesta aproximació històrica (Sant Nicolau, hort de Santa Llúcia i Hospital dels capellans) vinculades a propietats eclesiàstiques, unes del monestir de Sant Pere (l’hort de l’Abadia) i les altres dues de l’església diocesana, van fer una evolució variada i en els primers anys del segle xx i per poc temps van coincidir totes tres en mans de la família Farreras. Finalment, però, i després de 1936 només l’hort de Santa Llúcia tindria una continuïtat històrica que ara compleix cent anys (escriptura del 12 d’octubre de 1911). Per altra banda i pel que fa a l’activitat industrial de la família a l’església de Sant Nicolau, l’objecte de la permuta serien també uns béns del patrimoni de l’Estat cedits a l’Ajuntament, en aquest cas vinculats a les muralles i fortificacions de la ciutat.

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 4. Sant Nicolau. Postal de J. Esquirol. Apunten els badius nous de la casa de l’hort de l’abadia

acorden que els lots tercer i quart de la subhasta, amb tots els seus drets, són cedits a Esteve Farreras pel preu de 8.000 pessetes; quatre mil per cadascuna de les dues finques. En aquest document, el senyor Farreras paga al Sr. Mas 7.450 pessetes i el 16 de setembre de 1911, Esteve Farreras diposita en el jutjat les 550 pessetes de remat de la subhasta. El 12 d’octubre se signa l’escriptura, davant del notari Bonaventura Roqueta, de la compra per part del Sr. Farreras de l’hort de Santa Llúcia i de la casa núm. 16 del carrer de la Rosa, que són inscrites al Registre de la propietat el 3 de febrer de 1912 (Fig. 4).

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Amb anterioritat al remat, el besavi Esteve Farreras ja havia volgut fer una tanca nova a l’hort de Santa Llúcia i havia demanat la corresponent llicència (16-7-1911), que ens permet de conèixer les característiques d’aquesta tanca que finalment no sabem perquè no s’acabaria construint mai10. Uns anys més tard, quan es produeix el traspàs del besavi, l’avi Josep Farreras Ventura inscriu al seu nom (19-vii-1924) la finca de l’hort de Santa Llúcia, després de conèixer el testament i atendre el pagament de les legítimes de les seves germanes Concepció i Maria, en efectiu i amb finques que van ser escripturades els dies 10 de juliol de 1924 i el 16 de gener de 1925.

AHMG, Instància d’Esteve Farreras Llorens amb data 16 de juliol de 1911 sol·licitant la cons-

trucció d’una tanca nova a la finca de Santa Llúcia, 1. “Plano de reforma del actual muro de cerramiento por una verja de Hierro y portal de entrada que D. Esteban Farreras intenta construir en la plaza de Sta. Lucía. Gerona, 16 julio 1911. El maestro de obras José Martí. Escala 1 por 50 metros”. La instància va a nom d’Esteve Farreras i la signa per ordre José Farreras. La instància porta la mateixa data que el plànol. Porta registre d’entrada a l’Ajuntament del 20 de juliol de 1911. L’alcalde Artur Vallès i Isern diu que “Pase a informe del arquitecto y comisión de Fomento”. El dia 21 de juliol de 1911, l’arquitecte municipal Martín Sureda diu: “Vista la precedente instancia puede VE concedir el permiso siempre que se cumplan las siguientes condiciones no habiendo comenzado las... 1º Situar la verja en una sola alineación tal cual se consigna en el plano de emplazamiento. 2º No ejecutar ninguna otra obra interior que las objeto del permiso. 3º Tomar todas las medidas de Seguridad que sean necesarias y dar un color uniforme al conjunto. 4º Terminar las obres dentro el plazo de tres meses debiendo dar aviso a la municipalidad de la conclusión de las mismas. 5º Satisfacer por derechos municipales la cantidad de 43 pesetas y una póliza de dos pessetas por timbre”. La llicència fou atorgada per l’Ajuntament en sessió de 27 de juliol de 1911 i comunicada amb escrit de l’alcalde de data 28 “”Este Ayuntamiento en sesión del dia de ayer acordó conceder a V. El permiso que solicita para substituir por una verja de Hierro la actual pared de cerca del solar que posee inmediato a la fàbrica de aserrar madera instalada en la Antigua Iglesia de San Nicolás en la calle de Santa Lucía y construir un pequeño cobertizo en el interior del mismo solar, con sujeción a las condiciones siguientes (cópiense). Gerona 28 de julio de 1911. Uns anys més tard, encara hi havia simultaneïtat entre Santa Llúcia i la plaça de la Independència. El 26 de setembre de 1917 Esteban Farreras escriu una carta, que signa per ordre José Farreras, a Miguel Basagañas de Castellfollit. En la capçalera de la carta hi figura “Esteban Farreras, comercio y explotación de maderas del país. Despacho, plaza Independencia 12; fábrica, plaza de Santa Lucía.” (Arxiu de Joaquim Nadal i Farreras, còpia de la carta).

GIRONA A L’ABAST XIV

L’avi trigaria encara a perfeccionar l’execució de tot el procés testamentari i no pagaria els drets reals fins el 15 de juny de 1936, i inscriuria les finques de l’herència el 26 d’octubre de 1941, després d’haver presentat uns dies abans (el 22-X) les escriptures, les darreres voluntats i el testament del seu pare.

6. De fàbrica a església. El procés de municipalització i restauració Sabem, per algun dels textos que publiquem a l’apèndix, com havia arribat a ferir la sensibilitat de les persones cultes la transformació de Sant Nicolau en una fàbrica. Escriptors i historiadors s’exclamen inútilment i en dates tan reculades com 1853 i 1885, Narcís Blanch i Narcís Roca, quan la desamortització encara estava molt fresca, clamaven al cel contra la incúria, l’abandonament i la destrucció successiva i el risc de desaparició del monument. És amb aquesta sensibilitat que a la segona meitat del segle xix i en tots els primers quaranta anys del segle xx que es van fer diversos intents per recuperar Sant Nicolau per a l’ús públic i, eventualment, per a la restauració del culte. Així, Joaquim Pla i Cargol11, analitzant un segle de vida de la Comisión Provincial de Monumentos, reporta el conjunt d’iniciatives que es van dur a terme l’any 1876, gairebé trenta anys abans que la nostra família comencés el procés d’adquisició de les finques de Sant Nicolau i el seu entorn. A la sessió de l’11 de febrer, l’inspector de les antiguitats fa saber “el peligro que amenazaba a la capilla de San Nicolás por tratar su propietario de demolerla para levantar en su solar un almacén de maderas”. L’endemà, E.C.Girbal diu que s’ha reunit amb el propietari per fer preu, i que la reunió del 15 de febrer, el mateix Girbal explica que “había logrado que éste (el propietari)

Joaquín Pla Cargol: “Memoria sobre la ‘Comisión Provincial de monumentos’. Un siglo de

actuación” a Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, vol III, 1948, pàg. 145-192 . També amb participació del mateix autor com a membre de la Comisión Provincial de Monumentos adquireix un valor singular l’opuscle Memoria de la labor realitzada por la Comisión Provincial de Monumentos de Gerona en el año de la Victoria, 1939. Gerona, Dalmau Carles Pla SA, 1940, en el qual s’ hi inclou la “Memoria relativa a la proyectada restauración de la Iglesia de San Nicolás de Gerona”, que signen el canonge Dr. José Morera i el mateix Joaquim Pla i Cargol.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

fijara en 8.000 pesetas la cantidad por la cual la Excma. Diputación podía adquirir dicha capilla”.12 L’1 de març es reuneix una sessió mixta amb la Diputació provincial presidida pel governador civil, en la qual el diputat V. Cànovas diu que traslladarà la proposta de venda que havia concretat E. C. Girbal. També a Madrid hi havia preocupació per a la conservació i continuïtat del monument i el 2 de juny “la Real Academia de San Fernando pedía a la Comisión se le enviarán cuantos datos pudieran obtenerse relativos a la capilla de San Nicolás así como respecto a su estado de conservación”. I, finalment, el 9 d’agost es tancava el cercle de les preocupacions en relació amb les vel·leïtats del propietari i així “Acordóse informar al Ayuntamiento de Gerona que a juicio de la Comisión no era conveniente autoritzar a D. Miguel Cat para abrir una Puerta mayor que la actual en la ex-capilla de San Nicolás”. Des d’aquesta data i fins l’any 1936 tots els intents foren totalment infructuosos i no van conduir a cap resultat concret. Sí que val la pena d’esmentar un episodi succeït en el primer terç del segle xx i que implica també Sant Nicolau, si bé en una direcció diferent a la que plantejava la Comissió Provincial de Monuments. És un episodi que té per protagonista Santiago Rusiñol i el seu interès per trobar un espai on ubicar la seva col·lecció del Cau Ferrat. N’hi ha prou amb resseguir l’episodi concret en les memòries de Miquel de Palol, quan explica que “Amb en Cisonet Vinyes, corrien la ciutat vella, cercant un casal adient. L’església abandonada de Sant Nicolau servia de magatzem de fusta, i l’amic Farreras, el seu propietari, per poca cosa se’n desprendria. Era un lloc magnífic, en aquells moments en què encara ni la ciutat ni la conservació de monuments no se n’havien adonat, per instal·lar-hi un petit museu monogràfic com el del Cau. Rusiñol, s’animava: Girona, la seva Girona, era el lloc més apropiat per a aquell recull de ferro de forja que la vila marinera (Sitges) començava a mirar indiferent i oblidadissa. Era, només, qüestió de les petites despeses de trasllat i arranjament; si els homes capdavanters de la ciutat ho volien, per ell ja estava fet.”

Només cal recordar, com hem explicat abans, que Esteve Farreras va comprar Sant Nicolau

per 3.000 pessetes i una part de l’hospital dels capellans per 1.000. I que l’any 1911, el mateix Esteve Farreras va adquirir l’hort de Santa Llúcia, 1 i la casa núm. 16 del carrer de la Rosa per vuit mil pessetes en total.

GIRONA A L’ABAST XIV

“Jo mateix vaig ser l’encarregat de fer l’oferta. Al cap de la ciutat hi havia un tal senyor Vallès, que, amb perdó sigui dit, devia confondre tot el que fos expansió d’art i de ciutadania amb una manifestació rival a la política de caciquisme ministerial que representava. La negativa edilícia no tenia retop: ‘ni l’erari municipal tenia consignació per a aquestes coses, ni la ciutat ho necessitava’... Nosaltres podíem haver aprofitat aquells moments de, diguem-ne rancúnia de col·leccionista, per tenir a la ciutat una pedra mil·lenària més, i no vàrem saber-ne. Perdó per tots” 13. El desenllaç de tot plegat no arribaria fins a l’any 1936. Aquest any es desencadenen un seguit de propostes, de gestions, de contrapropostes que acabarien donant el seu resultat tangible malgrat la interrupció provocada per l’esclat de la Guerra Civil. Després de múltiples converses i atès que l’Ajuntament estava en el procés de venda dels antics baluards i, concretament, de diversos solars vinculats a l’antic baluard del governador, el dia 27 de març de 1936, Josep Farreras Ventura formula una proposta de permuta de l’església de Sant Nicolau amb alguns d’aquests terrenys del baluard esmentat, i la presenta a l’Ajuntament. A l’Ajuntament, la Comissió de Govern acorda passar el tema a la Comissió de Foment i aquesta, el 7 d’abril de 1936, elabora, aprova i eleva al Ple una proposta que aprova el dia 8 d’abril de 1936.

Miquel de Palol: Girona i jo. Edició a cura de Pep Vila, Girona CCG edicions / Biblioteca Fun-

dació Valvi, 2010, pàg. 205. Aquesta edició millora les de Pòrtic de 1972 i de Tanagra de 1991. Podem datar aquest intent en els primers vint anys del segle xx si atenem els anys que S. Rusiñol va venir a pintar i a viure a Girona. Sabem que va començar a venir a Girona l’any 1898, que en l’exposició de la sala Parés de 1917 hi figuren cinc jardins i vistes de Girona, en la de 1919 hi ha quinze teles de jardins de Girona, Aranjuez i València, i en la de 1925 dotze teles de Xàtiva, Alcoi, Girona, València i Horta. Sabem també que l’any 1917, l’amistat entre Rusiñol i Miquel de Palol fa que aquest encapçali, amb dos poemes satírics, la novel·la de Rusiñol En Josepet de Sant Celoni. Seguiria venint fins un any abans de morir (1930), a fer conferències o estrenar obres. Però, amb més precisió, hauríem de situar l’episodi del Cau Ferrat entre 1910 i 1914 anys de l’alcaldia d’Artur Vallès i Isern. Vegeu de Narcís-Jordi Aragó i Masó La Girona de Santiago Rusiñol. Girona (Generalitat, Diputació i Ajuntament) 1981. I també el catàleg Santiago Rusiñol, 1861-1931. Exposició a Aranjuez, 1981, organitzada per la Generalitat. També Xavier Carmaniu “Una ciutat desagraïda, Rusiñol i Girona” a Revista de Girona, núm. 243, juliol-agost de 2007, pàg. 66-71 dins el dossier ‘La petjada gironina de Santiago Rusiñol’. Miquel de Palol es deu referir a l’avi Josep Farreras malgrat que fins l’any 1923 n’era el propietari el besavi Esteve Farreras que moriria aquest any.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

L’acord consisteix a condicionar l’acord a la celebració d’una subhasta i es concreta en la permuta de Sant Nicolau per 25.000 pams quadrats del baluard del governador “en la zona interna, no edificable a tota alçària” i en l’adquisició addicional, per part de Josep Farreras Ventura, de 29.816 pams quadrats més al preu de 2,50 pessetes el pam al solar núm. 14, i de 2 pessetes el pam als solars 11, 12 i 13. El 17 d’abril, es publica al DOGC l’anunci de la subhasta i el 6 de maig de 1936, Josep Farreras presenta una oferta signada per a l’adquisició dels solars 9, 10, 11, 12, 13 i 14 del baluard del governador pel preu de 114.463,50 pessetes. En un document complementari, Josep Farreras demana que s’accepti la part de la permuta acordada el mes d’abril, la deducció de les quantitats que l’Ajuntament devia a Electricitat i Subministres i a Fustes José Farreras i, alhora, demanava l’autorització per destinar els nous solars a magatzem de fustes. En justa correspondència a aquesta oferta, el 16 de maig de 1936, l’alcalde Francesc Tomás formula la proposta al Ple i aquest acorda, el 19 de maig, la deducció del preu total ofertat del valor de 25.000 pams quadrats que es consideraven satisfets amb la permuta proposada de Sant Nicolau (Fig. 5). El 27 de maig de 1936, se signa escriptura davant del notari Jaume Genover Codina, per la qual es formalitza la venda, a Josep Farreras, de 52.534 pams quadrats de l’antic baluard del governador (1995m2, 22dm2) pel preu de 109.954 pessetes pagades, 59.594 amb bitllets del Banc d’Espanya i 50.000 amb la cessió que efectua el Sr. Farreras de l’antiga església de Sant Nicolau. A aquest preu total ja s’hi havien deduït els deutes de l’Ajuntament amb les empreses esmentades. Des del moment de l’escriptura fins a la inscripció es produeix un llarg parèntesi obligat per la Guerra Civil, de juliol de 1936 a febrer de 1939. Un document de la CNT-AIT explicita els “Acuerdos tomados de los compañeros de la casa José Farreras Ventura de acuerdo con la Junta. Los trabajadores de la casa José Farreras Ventura junto con el delegado respectivo han acordado por unanimidad la intervención y control de las respectivas sierras de acuerdo con los miembros de la Junta de la organización”. I signen el document el secretari de la Junta i els treballadors Antonio Crous, Emilio Gelada, José Molist, Pere Cornellà i Joan Seguí. El primer, en Tonet, seria molts anys el serrador de la casa; en Gelada, més conegut com en Massana, tenia un hort a Pedret, entrava els tacos de llenya al jardí de casa i era amic de la família; en Molist (Josep gros) era l’encarregat, ho seria molts anys,

GIRONA A L’ABAST XIV

i vivia a la casa del carrer de la Rosa, planta per planta amb el domicili dels avis Farreras; en Pere Cornellà també era un amic de la família, i en Joan Seguí Farreras era nebot de l’avi Farreras. Durant aquest parèntesi, l’activitat de l’empresa de fustes com a empresa col·lectivitzada es mantindria als locals de Sant Nicolau i de la plaça de Santa Llúcia, 1, i consta en la memòria oral de la família que quan els Farreras tornen a la casa de Santa Llúcia els primers dies de febrer de 1939, baixant de la vall de Sant Daniel hi troben els cadàvers d’uns quants milicians republicans i oficials italians instal·lats a la casa. En aquest context, l’encarregat de l’empresa Josep Molist explica a Josep Farreras que han desaparegut les corretges de les serres de Sant Nicolau i que els oficials italians van fer retornar oportunament. Caldrà, doncs, arribar a l’any 1942 per tal que el 8 de gener es produeixi la Inscripció al Registre de la Propietat de la cessió de Sant Nicolau a l’Ajuntament, d’acord amb l’escriptura del 27 de maig de 1936. I, el mateix dia, es produeix la inscripció al registre de la venda, per part de l’Ajuntament, dels solars ja reiteradament esmentats del baluard del governador. El títol de l’Ajuntament prové de cessió de l’Estat de la finca matriu de la qual se segrega, per part del ram de guerra, en escriptura pública autoritzada pel notari Emili Saguer el 24 de març de 1932. El trasllat al baluard del governador havia de significar una millora molt important per a la ciutat. No només l’Ajuntament assolia la propietat de Sant Nicolau, sinó que s’acabava l’ocupació de diversos espais públics i privats amb troncs de fusta pendents de serrar i coberts de caràcter provisional per tal de protegir la fusta de la intempèrie. Efectivament, com es desprèn de la mateixa llicència de la tanca, que no es va construir, el besavi havia volgut construir, annex a Sant Nicolau però ja en els terrenys de l’hort de Santa Llúcia, un cobert que sí que va existir. Més tard, i en el mateix hort, d’acord amb els testimonis gràfics de què disposem, es va ocupar amb d’altres coberts una bona part de l’hort de Santa Llúcia, especialment tot l’espai situat a la dreta de la rampa entrant des de la plaça i entre la tanca exterior de la plaça, el carrer de Santa Llúcia i la casa núm. 16 del carrer de la Rosa. Però des del primer moment que Sant Nicolau fou desamortitzat, l’exterior va servir de magatzem de fusta com ho testimonien fotografies i gravats de molt diverses èpoques. L’avi Farreras, però, no en tenia prou i va acabar llogant els terrenys situats entre l’absis de Sant Pere de Galligants, el camí de Sant Daniel i el mateix riu Galligants, en l’espai que

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Figura 5. Sant Nicolau i la casa de l’hort de l’abadia el 1959. fotografia de F. Riuró.

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 6. Sant Nicolau, la tanca i la casa de l’hort de l’abadia.

amb posterioritat ocuparia en la seva major part la casa i el jardí del doctor Figueras. Aquí hi va voler construir un cobert. Primer, amb un projecte de l’arquitecte Emili Blanch, d’acord amb la instància que va presentar el dia 8 de març de 1928, i un any més tard, el 10 d’agost de 1929, aquest cop amb un projecte de l’arquitecte Joaquim Maggioni, l’arquitecte que aquest mateix any formularia un projecte singular de mercat municipal a situar damunt del riu Onyar i que no es construiria mai. Aquest projecte de coberts va tenir el vist-i-plau de l’Ajuntament el mateix mes d’agost i va ser aprovat en la sessió del 30 d’agost de 1929. Fora muralla, doncs, va arribar

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Figura 7. La casa, el jardí i les antigues oficines de l’hort de l’abadia.

l’activitat de Fustes Farreras, abans no es produís el replegament definitiu cap a la ronda de Ferran Puig, en els terrenys acabats d’adquirir pocs dies abans de l’esclat de la Guerra Civil (Fig. 6). El trasllat del negoci familiar a la ronda de Ferran Puig es produiria, doncs, a partir de 1939 i duraria fins als anys d’entre 1973 i 1975, que és el temps que van durar les obres del nou magatzem de Vilablareix. Immediatament després del trasllat tancava la “fàbrica” de la ronda de Ferran Puig 10 de Girona, que s’havia venut com a solar per a destinar-lo a la construcció de pisos.

GIRONA A L’ABAST XIV

Recordem, ara, que la restauració de Sant Nicolau s’inicià el 1940 i es va concloure, després de superar un ensorrament, l’any 194414. És en el procés de restauració de Sant Nicolau i, sobretot, de Sant Pere de Galligants, que dirigiria l’arquitecte Alejandro Ferrant, amb qui la família Farreras faria amistat i que, en el seu moment, tindria un paper rellevant en l’inici dels treballs de restauració de l’església de Sant Feliu15 La fàbrica, cada cop més magatzem, deixava definitivament els nobles murs de Sant Nicolau i iniciava un recorregut més convencional i gens marcat pel pes de la història i de la monumentalitat. A partir dels anys quaranta, a la casa de Santa Llúcia ja només quedarien els residus del despatx de l’antiga fàbrica i els comptes minuciosos que passava cada vespre, en el menjador de casa, a la taula dels àpats, l’avi Josep Farreras i, successivament, dos treballadors de banca que el venien a ajudar, en Mallorquí i en Codina. Enfilats a la taula, xafardejant números que no enteníem i participant en l’exercici sorprenent del cubicatge de la fusta, érem sotmesos a l’examen de les taules de multiplicar per part de l’avi, en un exercici pràctic difícil d’oblidar i en què massa sovint ens entrebancàvem (Fig. 7).

Joaquim Pla i Cargol: Gerona arqueològica y monumental. Gerona, Ed. Dalmau Carles Pla SA,

1946. A la primera edició de 1943 esmentava els treballs de restauració que havien començat l’any 1942, sota la direcció d’Alejandro Ferrant i executades amb Severino Gómez d’encarregat, pàg. 46. En aquesta segona edició explica que, llevat de petits detalls, les obres havien culminat l’any 1944. 15

Encara el 21 de desembre de 1963, quan ja havia mort l’avi Josep Farreras, Alejandro Ferrant

com a arquitecte conservador de monuments de la 4ª zona escriu una carta a M. Teresa Forns, vda. Farreras, en la qual li diu “me complace manifestarla que fué entregada en la Dirección General de Bellas Artes la solicitud del Sr. cura párroco de la Iglesia de San Félix de esa Ciudad, que me envió oportunamente el Sr .Oliva, y traté de que se tuviera en consideración con el Sr. Comisario General quien aceptó mi sugerencia de partir en dos otra consignación destinada a otro monumento asignando a San Fékix 200.000 pesetas. Espero que el Sr. Director General de Bellas Artes dé su conformidad. Ya le tendré al corriente de lo que se decida”. Fons Joaquim Nadal Farreras, documentació familiar procedent de M. Teresa Forns Navarro.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

ANNEXOS Annex 1. Descripció registral de les finques 1. Sant Nicolau. Registre de la propietat. Tom 389 de l’Arxiu. Llibre 21 Girona, sección 1a, Inscripción 1a “Un edificio almacén compuesto de planta baja situado en la calle y plazuela de Santa Lucía de esta Ciudad señalado de número 3 y llamado antiguamente capilla de San Nicolás que linda por el frente que es mediodía y por la izquierda que es oriente con dicha calle y plazuela de Sta. Lucía que antes era llamada plaza de San Pedro, por la derecha que es poniente con un almacén del Estado con un callejón propio de Jayme Tor y con la espalda con el mismo Tor como derecho habiente de Don Francisco Riera. ... ... Don Jayme Cat y Casademont que falleció siendo casado, propietario, de sesenta años, vecino de Sarriá en veinte y uno de diciembre de mil ochocientos setenta y cinco había adquirido la mencionada finca en virtud de venta perpétua que le firmó el juez de primera instancia de esta capital y de la subasta de bienes nacionales de esta Provincia, con escritura ante don Ramón Viñas Escribano de esta Ciudad a los veinte de octubre de mil ochocientos cuarenta y dos... Finca nº 1.047. Tomo 935 del Archivo, Libro 59 de Gerona, sección 1ª, Inscripción 9. Venta. Edificio almacén compuesto de planta baja y señalado con el número tres situado en la calle y plazuela de Santa Lucía de esta capital, antiguamente llamado “capilla de San Nicolás” cuya medida superficial no consta y de por justo linda al frente que es mediodía y a la izquierda que es oriente con dicha calle y plazuela de Santa Lucía, a la derecha que es poniente con otra finca que ahora adquiere Esteban Farrreas Llorens, intermediando un callejón a pasadizo propiedad de los herederos de Jaime Tor y a la espalda que es poniente con los propios herederos de Jaime Tor. Se reproduce la descripción de esta finca por no consignarse en los anteriores asientos dades las circunstancias en los términos referides. Esta finca no aparece sujeta a gravamen alguno. La razón social Duch, Roca y Bellsolá domiciliada en esta plaza adquirió la descrita finca en virtud de aportación que en concepto de capital social

GIRONA A L’ABAST XIV

hicieron a la misma los socios don Juan Duch Casademont y don Pedro Roca Auguet, segúnn consta de la anterior inscripción octava. El propio don Juan Duch Casademont del comercio y propietarios, casado, mayor de edad y vecino de Sarriá en su calidad de socio gerente y en su nombre y representación de la expressada Sociedad, vende perpétuamente la finca de este número y otras a don Esteban Farreras y Llorens por el total precio de cuatro mil pessetes que el vendedor confiesa haver recibido del comprador en moneda efectiva antes de ese contrato a su entera satisfacción, de cuyo precio corresponden tres mil pessetes a la finca de este número. Don Esteban Farreras y Llorens del comercio, casado, mayor de edad, y vecino de esta Ciudad, inscribe a su nombre esta finca a título de compra-venta. La calidad de gerente con que interviene el don Juan Duch en este contrato se justifica con la escritura de Sociedad colectiva que se acompaña. Este contrato se ha otorgado sin más condiciones que las peculiares de su naturaleza y estilo. Este título comprende otra finca inscrita donde expresa la adjunta nota marginal.* Todo lo referido consta de los asientos del registro y de la escritura de venta otorgada en esta Ciudad de Gerona ante el notario de la misma Don Buenaventura Roquetas a los veinte de octubre último, cuya primera copia ha sido presentada en este registro a las nueve del dia veinte y cuatro del mismo mes según asiento número trescientos treinta y ocho, folio setenta y nueve del tomo cuarenta y nueve del Diario. Pagadas al Estado por impuesto sobre derechos reales y transmisión de bienes ciento sesenta y cuatro pessetas cuarenta y cinco céntimos, según carta de pago que queda archivada, expedida por la Tesorería de Hacienda de esta provincia al día cuatro del corriente mes con el número setenta y ocho del registro de ingressos. Y siendo conforme lo dicho con los documentos a que me refiero firmo la presente en Gerona a veinte y nueve de novembre de mil novecioentos cuatro. *Nota marginal: La otra finca comprendida en el mismo título del cual se ha tomado la adjunta inscripción se halla registrada bajo número 1874 en el folio 226 vuelta del libro 56 de esta Ciudad, tomo 900 del archivo. Gerona 29 de novembre de 1904. 2. L’hospital dels capellans Inscripción 1ª. Edificio denominado “almacén de paja” sito en esta Ciudad de Gerona, calle de Galligans señalado con el número nueve, compuesto de planta baja y primer piso, éste en bastante mal estado en parte y el resto destruido. Su extensión

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

superficial es de seiscientos cinco metros y cincuenta decímetres cuadrados. Linda al Norte con herederos de Jaime Tor, al este con dicho señor Tor y subida de Santa Lucía, al sur con calle Galligans y al oeste con Esteban Beseldas. Per manca de referències, en inscripcions anteriors es remet a la titularitat de l’Estat des de la desamortització i el registrador la inscriu a favor de l’Estat el dia 25 de gener de 1899. En nota marginal a la inscripció segona, el 26 de gener de 1899 se segrega la meitat de la finca. “La finca de este número después de la segregación a que se refiere la nota de la anterior inscripción segunda ha quedado reducida y bajo los lindes que a continuación se expresan. Almacén situado en esta Ciudad compuesto de planta terreno y primer piso que tiene de ancho seis metros setenta centímetros y de largo veintitres metros cuarenta centímetros entendiéndose este último medido sin contar al grueso de las paredes de Norte y Sud; con una Puerta de entrada en la calle Galligants señalada con el número nueve y dos en la subida de santa Lucía una en el plano terreno y otra que da acceso al piso alto mediante una escalerilla adosada al muro y linda al frente sud con la calle Galligans, por la derecha saliendo oeste con la otra mitad de finca propia de Ana Mercadal y Serra, al detras Norte con los herederos de Jaime Tor y a la izquierda este parte con un pasadizo de dichos herederos de Jaime Tor y parte con la subida de Santa Lucía”. El 26 de gener de 1899 s’inscriu a favor de la societat Duch i Roca que la ven (Inscripció 4ª) a la societat Duch Roca y Bellsolá. Inscripció 5a. A nom d’Esteban Farreras Llorens en els termes de la nota marginal esmentada més amunt en el document anterior. Inscripció 6a. 19 de juliol de 1924 a nom de José Farreras Ventura, per testament. Inscripció 7a. José Farreras ven la finca als germans Escatllar el 10 d’octubre de 1936. 3. Hort de Santa Llúcia Registre de la Propietat de Girona. Finca núm. 139. Tom 1.043. Llibre 66 de Girona, foli 214 “Anotación, letra A. Certifico que en el foleo veinte y siete del libro diez y seis particular del año mil ochocientos cuarenta y cuatro se halla el asiento que copiado a la letra es como sigue,

GIRONA A L’ABAST XIV

Venta de bienes nacionales. En ocho noviembre de mil ochocientos cuarenta y cuatro se juntó una escritura otorgada ante don José Maria Salamó, notario y Escribano de la administración de bienes de la misma Ciudad en siete de los corrientes libre del pago de todo derecho a escepción de cualquier clase y denominación que fuera con la cual el señor juez de primera instancia de la misma y su partido insiguiendo la ley y decreto de diez y nueve de febrero de mil ochocientos treinta y seis, previa la formación del competente expediente vendió a Don Francisco Riera y a los suyos, vecino de esta Ciudad un huerto cercado de pared de una cuarta parte de vesana poco más o menos llamado de la Abadía que perteneció al suprimido convento, digo monasterio de Benedictinos de San Pedro de Galligans de ella, linda a oriente con calle de la Rosa, a mediodía con el cementerio de San Pedro, a poniente con las paredes de la Iglesia de San Nicolás a cerzo con el huerto y casa de la Rectoría de la parroquia de San Pedro, con el de don Francisco Constans, digo Narciso Constans y con el de Francisco Vilaret; cuyo huerto de la abadía tiene la entrada entre el edificio de la misma Iglesia de San Nicolás y el almacén del cuerpo de ingenieros, el que trasado y anunciado en la cantidad de diez mil setecientos reales fue rematado en veinte de setembre de mil ochocientos cuarenta y uno a favor del mismo Riera, como mayor postor por la cantidad de cuarenta y cinco mil trescientos reales de vellón a pagar en cinco plazos, quien verificó el pago de la primera quinta parte del precio líquido del remate en los términos que manifiesta la carta de pago inscrita en la misma escritura largamente. Certifico: que habiendo sufrido la finca adquirida con el aciento que precede alguna modificación, la adiciono con arreglo a la instancia firmada por Francisco Riera y Valldeperas en los términos siguientes: dicho huerto tiene los mismos lindes expuestos en la escritura escepto el de cierzo que hoy linda parte con el mismo Francisco Riera, parte con el huerto de Jaime Tor y parte con el de don Francisco Vilardell y se han hecho en él algunas mejoras invirtiendo en ellas la cantidad de dos mil quinientos reales vellón, su valor es veinte y un mil trescientos treinta y tres reales y tres céntimos. Dicho huerto según el asiento trasladado que precede afecta está al pago de cuatro quintas partes del precio por que fue rematado importantes treinta y seis mil dos cientos cuarenta reales cuya cantidad consta satisfecha segon carta de pago espedida por don Francisco Miralles y Roger Comisionado principal de arbitrios de amortización bajo número veinte y siete con fecha diez y siete enero de mil ochocientos cuarenta y tres ignorándose si està afecta a carga alguna por no estar concluidos los índices de este Registro..

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Don Francisco Riera y Valldeperas propietario, casado, de edad setenta años vecino de esta Ciudad adquirió la finca de este número según el artículo trasladado y con instancia de fecha trece de abril último pide la traslación y ampliación del espresado asiento lo que se verifica y constituye la presente anotación. Concuerda con el asiento espresado a que me refiero el que no contiene la hora de presentación del título ni su conformidad con el los defectos no han podido suplirse por medio de esta nota adicional de los interesados y con la instancia y demás documentos presentados por el citado Don Francisco Riera en este registro el día catorce de abril último a las nueve de la mañana según el asiento número ciento veinte y seis, foleo treinta y nueve retro del tomo segundo del Diario. Y siendo conforme todo lo dicho con lo que se desprende de los citados documentos a que me remito estiendo la presente anotación preventiva en vez de la inscripción por falta de índices. Gerona veinte y cinco mayo de mil ochocientos sesenta y cuatro. Anotación letra B (fol 216) Un huerto cercado de pared de cabida un cuarto de vesanas poco más o menos, equivalente a seis áreas cuatro cientas veinte y ocho milésimas, sito en esta Ciudad y linda por oriente con el cementerio de San Pedro de Galligans, a mediodía con el antiguo edificio capilla de San Nicolás, a poniente parte con un edificio del estado, parte con la casa número veinte y dos de la plaza de San Pedro propiedad de Jayme Tor y parte con la casa de Francisco Riera que se vende con esta escritura y a cierzo con la calle subida de santa Lucía, vecinos todos los nombrados de esta Ciudad. La descripción que se hace de esta finca en la anotación letra A de este número ciento treinta y nueve no espresa sus linderos en los términos que quedan aquí referides. Dicha finca según el documento presentado y la citada anotación letra A no aparece gravada con carga alguna, lo que no puede asegurarse si además de la contribución territorial resulta o no contra ella especialmente alguna otra obligación por no estar concluidos los índices de este Registro. Don Francisco Riera y Valldeperas, casado, de edad setenta y un años, propietario, vecino de esta propia Ciudad, adquirió dicha finca por venta que le firmó el señor juez de Hacienda de esta capital como a mayor postor en la subasta de bienes nacionales verificada en el dia veinte setembre de mil ocho cientos cuarenta y uno segon escritura otorgada por don José Maria Salamó, escribano de este juzgado en siete Noviembre de mil ocho cientos cuarenta y cuatro, cual así

GIRONA A L’ABAST XIV

resulta de la referida anotación letra A de este mismo número folio dos cientos quince de este propio libro,y la vende perpetuamente junto con la finca número ciento cuarenta y uno, folio dos cientos veinte y cinco, a Jayme Tor y Casañ, de edad treinta y nueve años casado y del comercio, vecino así bien de esta Ciudad, por el precio de quinientos escudos la finca descrita en este número y de dos mil siete cientos escudos la descrita en el número ciento cuarenta y uno citado. Este contrato se ha otorgado y aceptado prometiendo el vendedor al comprador estarle de evicción con enmienda de daños y pago de costas y con la condición siguiente. Que el comprador se retiene los quinientos escudos del precio de esta venta y los dos mil setecientos escudos que constituyen la de número ciento cuarenta y uno de este libro ya citado, que juntas las dos partidas forman un total de tres mil doscientos escudos para satisfacer con ellos los créditos siguientes; a favor de don Francisco Rubalcaba y Muñoz de edad cuarenta y seis años, casado, vecino de esta misma Ciudad, de la cantidad de mil escudos y consta de escritura ante don José Casadevall, notario de esta Ciudad de fecha de ocho de junio de mil ochocientos sesenta y dos, inscrita en la contaduría de hipotecas de esta Ciudad al foleo doscientos cuarenta del libro treinta y tres general sin pago con fecha diez y siete de junio de mil ochocientos sesenta y dos; a favor de Don Buenaventura Rosquellas y Vila, de edad setenta y seis años casado del comercio, vecino de esta Ciudad de mil escudos y consta así bien en escritura ante el propio notario de fecha veinte y dos Agosto de mil ochocientos sesenta y dos, inscrito con la misma contaduría de hipotecas al folio sesenta y tres retro del libro treinta y cuatro general sin pago con fecha tres Setiembre de mil ochocientos sesenta y dos; a favor de Martín Pont y Vihé de edad sesenta y cuatro años, así bien propietario casado, vecino igualment de esta Ciudad, de la de mil escudos y consta también de escritura ante el propio notario de fecha veinte y tres Noviembre del próximo pasado año; y los restantes dos cientos escudos los aplicará el comprador al pago de los seis plazos en descubierto del precio a que fue rematada la casa con esta misma escritura ya citada, facultando el propio vendedor al comprador para que pueda verificar por si los pagos retirando los pagarés que los acrediten y anticipando los tres cientos cuarenta escudos que para el complemento de los mismos se necesitan de cuya cantidad desembolsada le satisfará el seis por ciento anual por durante el tiempo del desembolso, o préstamo, prometiendo devolver la misma cantidad desembolsada dentro un año, a contar desde esta fecha, con enmienda de daños y pago de costes, con salvedad empero de abonarse el mismo vendedor los beneficiós que la ley concede a los deudores de

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

cantidades que se adeudan al Estado, por los anticipos que de ellos se hagan. Los espresados Francisco Rubalcaba, Buenaventura Rusquellas y Martin Pont por lo que atañe a sus respectivos créditos aceptan la delegación hecha por el Francisco Riera y en su consecuencia cuanto a ellos se refiere comprometiéndose con respecto al comprador Jayme Tor a no pedirle el pago de los mismos créditos en el transcurso a saber; por lo que respecta al Rubalcaba dentro un año; por lo que toca al Rusquellas de dos años; y por lo que hace al Pont de tres años, debiendo empero el señor Tor en los plazos prefijados satisfacer el capital respectivamente indicado con más el rédito anual sobre los mismos del seis por ciento satisfecho por semestres vencidos. Jayme Tor y Casañ desea inscribir su título de compraventa lo que se hace constar por medio de esta anotación preventiva por falta de índices que procede en lugar de inscripción. Todo lo referido consta del mencionado asiento del registro y de la escritura de venta perpétua otorgada en esta Ciudad de Gerona a seis Setiembre de mil ochocientos sesenta y cinco, ante el notario de la misma don Joaquín Artigas y Puigdevall; cuya primera copia fue presentada por segunda vez en este registro a las diez y media de la mañana del dia cuatro de novembre último,segon el asiento número cuatro cientos treinta y tres, folio ciento quince, tomo cuarto del diario y segon la nota marginal se inscribió por lo que respecta a la casa que constituye la finca número ciento cuarenta y uno de este libro y se suspendió con respecto al huerto descrito en este número por no aparecer el mismo que el descrito en los asientos que se citan, y se devolvió en el día once de dicho mes de novembre y habiéndose llenado dicho vacío por medio de la solicitud firmada por don Juan Llapart en nombre del interesado en el dia veinte de febrfero último que obra en este registro archivado en el legajo correspondiente a este año y también en la misma escritura, ha sido otra vez presentada en este registro su espresada primera copia a las doce y media del día veinte de febrero próximo pasado, según resulta del otro asiento número mil i veinte y seis folio doscientos sesenta y ocho tomo cuarto del diario. Pagados a la hacienda por sus derechos correspondientes a la suma de los dos precios de la finca de este número y de la casa que constituye el número ciento cuarenta y uno de este libro la cantidad de sesenta y cuatro escudos según consta de pagos de fecha veinte y siete de setembre de mil ochocientos sesenta y cinco, señalada bajo el número tres cientos cincuenta y cinco que obra en este registro archivada en el legajo correspondiente a este año. Confrontada esta anotación se ha observado que en la línia nueve de la pàgina del folio dos cientos diez y seis vuelto y despues de la palabra cinco se ha omitido lo siguiente “de este mismo libro”. Y

GIRONA A L’ABAST XIV

siendo conforme todo lo dicho con los espresados asientos y documentos estiendo y firmo la presente anotación preventiva en vez de inscripción por el indicado concepto de falta de índices. Gerona dos Marzo de mil ochocientos sesenta y seis. La inscripció 2a correspon a la inscripció del testament de Jaume Tor i Casany. Fa usufructuària de tots els béns la vídua Ana Mercadal i Serra, paga la legítima als seus fills Ignacio, Jaime, Bienvenido i Maria. Institueix hereu universal el seu fill Ignacio Tor Mercadal. 5 d’agost de 1883. Les inscripcions tercera i quarta relaten les incidències de les hipoteques i els seus deutes corresponents, inscrites en l’anotació B, que acabarien embargades. Registre de la Propietat. Tom 1.043, llibre 66 de Girona, foli 21, Inscripció 5a. “Venta judicial”. (Nota marginal). La otra finca a que se refiere la inscripción adjunta está de número 141 inscrita al folio 229 vuelto del tomo 75.2 de esta capital. Gerona, 3 de febrero de 1912). Huerto cercado de pared de cabida un cuarto de vesana poco más o menos, igual a cinco áreas cuarenta y siete centiáreas, situado en esta Ciudad y parage conocido por Plaza de Santa Lucía; lindante a oriente con lo que fue cementerio de San Pedro de Galligans, hoy vía pública; a mediodía con el antiguo edificio capilla de san Nicolás; a poniente con un edificio del estado, con la plaza número veinte y dos de la plaza de san Pedro propiedad de Joaquín Mas y Ministral y con la casa número diez y seis de la calle de la Rosa, perteneciente a Esteban Farreras Llorens y al Norte con la calle Subida de Santa Lucía. Es de valor tres cientas veinte y cinco pessetes. Se halla afecta a las cargas siguientes: según el título origen de la inscripción segunda al pago de legítima a los hermanos Jaime, Bienvenido y Maria Tor y Mercadal y al gravamen de substitución a favor de los mismos por el valor nombrada para el caso de fallecer su común hermano Ignacio sin hijos o con tales que no lleguen a la edad de testar; según la inscripción tercera a una hipoteca a favor de Don Miguel Durán y Gratacós en seguridad de dos mil pesetas, parte de un Crédito de mayor suma, de sus intereses correspondientes al cinco por ciento y de dos cientas pesetas más para costes; según la inscripción cuarta a otra hipoteca a favor de Don Vicente Carreras y Suñer en garantía de mil pesetas parte de un crédito de mayor suma sus intereses correspondientes al cinco por ciento anual y de la parte proporcional de la cantidad de dos mil pesetas fijadas para costas;

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

y aparte del embargo origen de la anotación letra C, motivado por la primera de las hipotecas referidas, no aparece sugeta a ningún otro gravamen. Los madre e hijo Doña Ana Mercadal y Serra, viuda sin profesión, y Don Ignacio Tor y Mercadal, del comercio, casado, mayores de edad y vecinos de esta ciudad, adquirieron la descrita finca en usufructo y propiedad por herencia de su marido y padre respectivo don Jaime Tor Casany segun la inscripción segunda; y conforme es de ver de la tercera el don Ignacio Tor por si y en representación de su madre, la usufructuaria doña Ana Mercadal, en uso de poderes que le confirió ante don Buenaventura Roqueta, notario de esta capital a veinte y uno de octubre de mil novecientos uno, constituyó hipoteca especial sobre la finca de este número y otras a favor de don Miguel Durán y Gratacós para garantirle el préstamo que le hizo de la cantidad de veinte mil pesetas por término de dos años al interés del cinco por ciento anual y dos mil pesetas más fijadas para costas. En mérito de juicio ejecutivo seguido en el juzgado de primera instancia de este partido ante el secretario don Francisco Villanueva a instancia de don Miguel Durán y Gratacós contra don Ignacio Tor y Mercadal en reclamación del crédito relacionado e intereses vencidos con auto de veinte y nueve de noviembre de mil novecientos nueve, se despachó la ejecución contra los bienes del deudor requiriéndosele de pago en dos de diciembre siguiente en que se trabó embargo sobre las fincas hipotecadas y se citó de remate al deudor personalmente y en veinte y nueve del mismo mes se profirió sentencia de remate, mandando seguir la ejecución adelante y hacer trance y remate de los bienes embargados al deudor a quien se condenó al pago de todas las costas; obtenida de esta oficina la correspondiente certificación de cargas y valoradas las fincas embargadas por el perito arquitecto don Rafael Masó, ocurrió el fallecimiento del deudor don Ignacio Tor, acreditándose en autos que la herencia quedaba yacente por haberla repudiado los herederos del difunto, nombrándose administrador y representante de la misma a don Manuel López Puli; en providencia de once de febrero del año último, se mandó sacar a pública subasta los bienes embargados sin que dieran resultado la primera y segunda, celebrándose la tercera en veinte y siete de mayo siguiente en la que don Joaquín Mas y Ministral ofreció trescientas pesetas por la finca de este número y doscientas cincuenta pesetas por la casa número diez y seis de la calle de la Rosa, sin que se mejorasen sus posturas, por lo cual el señor juez teniendo en cuenta que ninguna de las posturas hechas por el señor Mas en representación del ejecutante don Miguel Duran y Gratacós, llegase a cubrir las dos terceras partes del tipo de la segunda subasta acordó suspender la aprobación de los remates hasta tener efecto lo dispuesto

GIRONA A L’ABAST XIV

en el artículo mil quinientos seis de la Ley de enjuiciamiento civil; en providencia de treinta y uno de mayo, con arreglo al párrafo tercero del citado artículo, se mandó hacer saber al administrador judicial de la herencia yacente, el precio ofrecido por las fincas, para que dentro de nueve días pudiese pagar al acreedor, librando los bienes o presentando persona que mejorase las posturas y hacver igual notificación por Cédula inserta en el Diario de avisos a las personas que pudiesen tener algún interés en las fincas vendidas, bajo apercibimiento legal de aprobar el remate; y cumplimentada tal providencia sin que hubiese dado resultado,con otra de veinte y cuatro junio se aprobó el remate de cada una de las fincas objeto de la subasta a favor del propio señor Mas en representación de don Miguel Durán; en vista de lo manifestado por éste en su escrito de veinte y tres junio y ratificación ante el juzgado en veinte y ocho de igual mes, en providencia del mismo día, se da al ejecutante Don Miguel Durán por cedidos los remates de las dos fincas antes indicadas a favor de Don Esteban Farreras y Llorens por los precios que fueron subastadas; cuya cesión fue aceptada por el cesionario en comparecencia ante el juzgado en ocho de julio quedando, quedando respuesto en el lugar y derecho del rematante don Miguel Duran; aprobada la liquidación de cargas en diez y seis de setiembre último sin que afectaran cargas reducibles a las dos fincas adjudicadas al señor Farreras éste consignó en poder del señor juezlas quinientas cincuenta pesetas de la liquidación; en providencia de diez y nueve septiembre último, se mandó al administrador judicial de la herencia yacente que dentro tercero dia otorgase la correspondiente escritura de venta y no habiéndolo verificado en otra de veinte y seis del mismo mes se dispuso otorgarla de oficio. Por tanto el Muy Ilustre Señor Juez de primera instancia de este partido Don Ernesto Sánchez Taboada vende perpetuamente a don Esteban Farreras y Llorens, comerciante, casado, mayor de edad y vecino de esta ciudad la finca de este número y otra por el total precio de quinientas cincuenta pesetas de las que corresponden trescientas a esta finca y fue consignado en su totalidad según antes se ha expresado. En su virtud Don Esteban Farreras Llorens inscribe su título de compra que comprende otra finca inscrita en donde indica la nota al margen.Todo lo referido resulta del registro y de una escritura de venta otorgada en esta ciudad a doce de octubre último ante el notario don Buenaventura Roqueta; cuya primera copia ha sido presentada en esta oficina a las nueve del dia veinte y seis del pasado enero según asiento número ochocientos veinte y seis folio ciento sesenta y uno del tomo cincuenta y siete del diario. Pagadas al estado por el impuesto sobre derechos reales veinte y tres pesetas y nueve céntimos según carta de pago

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

que archivo librada por la tesorería de esta provincia en treinta de octubre último con el número mil quince del registro de ingresos. Y siendo conforme lo dicho con los antecedentes y documentos a que me refiero firmo la presente en Gerona a tres de febrero de mil novecientos doce. La inscripció sisena recull l’herència per la mort d’Esteve Farreras Llorens. S’inscriu a nom de José Farreras Ventura, el dinou de juliol de 1924. “Don Esteban Farreras Llorens, mayor de edad, casado, fabricante, y vecino de esta ciudad adquirió… falleció en quince de noviembre del año último…” (15-XI-1923). Annex 2. Opinions remarcables d’historiadors sobre l’exclaustració de Sant Nicolau Blanch e Illa, Narciso: Gerona histórico-monumental. Noticias históricas de esta Ciudad y descripción artística de sus antiguos monumentos. Gerona, Imprenta y librería de Paciano Torres, 1853, pàg. 102: “San Nicolás es un santuario bellísimo por su rara constructora, un santuario que cautiva la atención del artista, y que cuanto tiene de bajo y diminuto, tenía de precioso cuando el tiempo y el hombre no habían colocado su mano destructora sobre sus amarillentos muros. No obstante aun hoy día, no es posible se le muestre indiferente el arqueólogo que va en busca de preciosidades artísticas, todavía conserva restos de su antigua belleza, aun parece clamar en favor de su conservación, pidiendo que se deposite, como un objeto curioso y raro, en un museo, sacándolo del triste abandono en que abismado yace. Mas no, no es tiempo ya, los tiempos, los elementos y, lo que es peor, la incuria y la ignorancia han arrastrado el monumento hacia su ruina, en vano es ya clamar en su favor: el genio que lo levantara desapareciera para siempre, como desaparecerá en breve su bella creación. Embadurnadas aquellas formas correctas, severas al paso que magestuosas, no permiten restauración; solo podemos contemplar con mudo labio y entristecida el alma como desapareceran aquellos restos cuyo polvo bien presto aventarán los siglos. Cuando nuestras generaciones venideras al remover los escombros de este templo hallen sus carcomidos cimientos, poseidos de una santa indignación, no podrán menos de maldecir los malhadados tiempos en que la codicia abandonó a

GIRONA A L’ABAST XIV

la ignorancia una página tan bella, tan veneranda de nuestros mayores, el símbolo, en fin, en que se hallaban identificados los recuerdos de lejanos y procelosos tiempos con la misma grandiosa magestad de la religión. Formaba esta obra del arte, un templete de unos doce a catorce pies de altura, puramente bizantino y magníficamente bárbaro, ofreciendo un conjunto agradable y sorprendente, proporcionado conjunto cuya planta está en forma de cruz latina, y en cuyos tres brazos se dibujan con limpieza los tres ápsides representados por tres apiñadas torrecillas,adornadas de perfectas curvas roidales; en el crucero arranca un hermoso cimborio, base de un lindo campanario, que en otro tiempo levantara orgullosa su cabeza.” Roca, J. Narciso: La inmortal ciudad. Recuerdos de la historia y de los monumentos de Gerona. Gerona, Hospicio Provincial, 1885, pàg. 213: “Junto a la fachada de San Pedro de Galligans y en el antiguo recinto de su campo santo, a la sombra de los árboles que adornan la plazoleta y bajo la mirada del rosetón, de la torre y de los ábsides del monasterio se levanta la pequeña capilla de San Nicolás completando el efecto rural y medio-eval de aquel sitio. Allí se respira el aire de la Gerona del siglo xii y del Burgo del xiii. Los tres pequeños y graciosos ábsides, el proporcionado cimborio o linterna, la esbelta cupulita en que remata, las cenefas de arcos semicirculares que por debajo del techo de tejería recorren las cuatro torrecillas apiñadas que representan el cimborio y los ábsides: pequeña joya monumental del siglo xiii, cuya esbeltez y delicadeza brillan al través del basto enjabelgado y de los profundos destrozos. Pocos monumentos de aquella época tienen las diminutas proporciones y la gracia de esta capilla románica, de forma crucial; entregada por la codicia a la ignorancia, ha subsistido su armonía por encima de la rudeza y tosquedad que la han desgarrado16. Junto a esta iglesia se extiende hacia la gran plaza de San Pedro el antiguo hospital: vasta construcción del siglo xiii, cuyos antiguos paredones con una antigua puerta sencillamente adornada por un arco semicircular y un frontón y por una lápida sepulcral, realzan el efecto de aquellos monumentos aun más antiguos.”

“...En nuestros días sirve de almacenes y habitaciones esta capilla destrozada”.

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Artigas, Primitivo: Memoria relativa a la excursión verificada por los alumnos de tercer año de la escuela especial de ingenieros de montes a los montes públicos, dunas y alcornocales de la provincia de Gerona por el verano de 1882. Madrid, Imprenta de Moreno y Rojas, 1885, pàg. 28-29: “Al dirigirnos a las afueras de Gerona por el lado de San Daniel vimos de paso los talleres de aserrar maderas que posee el Sr. Cat junto a la iglesia de San Pedro. Dichos talleres son análogos a los del Sr. Ferrando que vimos en Barcelona, si bien no tan completos en sierras ni están instalados en local tan espacioso como el del Sr. Ferrando, por lo cual prescindimos de su descripción”. Wood, Charles W: Glories of Spain. Londres, Macmillan and co Ltd, 1901, pàg. 88-91: “A poques iardes de Sant Pere hi ha una església més antiga i interessant amb un interior molt pintoresc. Però ja no és una església i s’ha convertit en uns tallers. Una torre octogonal corona un teulat de teules vermelloses que formen un ràfec que amb prou feines sobresurt. Sota el ràfec hi ha uns arcs cecs i aquí i allà en la nau unes altres arcades estan mig enrunades. El bonic teulat està marcat per seccions per seguir el pla constructiu de l’edifici. Antigues espitlleres deixen passar tènuement la llum i un arc de punt rodó insinua el que devia ser en altre temps la porta principal. L’interior té un cimbori, volta, és potent i ennegrit pel pas del temps. Per les dimensions reduïdes sembla transportar-nos enrere en el temps a l’època en la qual els cristians resaven en secret. Ara s’ha adaptat com a taller de fusteria i hi domina el soroll del martell i la serra. En un racó, uns homes estan fonent cola i escalfen uns ferros en una llar molt gran. El terra és irregular i està per sota el nivell del carrer. La llum entra amb dificultat. Una escena obscura i suggerent digna de Rembrandt que hauria gaudit en aquesta misteriosa combinació de tenebra i activitat humana.” Botet i Sisó, Joaquim: Provincia de Gerona. Geografía general de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras-Candi. Barcelona, A. Martín, editor (s.d.), pàg. 203: “St. Nicolau. Petita església romànica d’una sola nau, ab volta de canó y cimbori sobre lo creuer, termenat aquest per cada banda com la capella, per un absis. Està orientada d’O a E y la porta s’obria a mitjorn. Lo cimbori a l’exterior és vuitavat. Al present hi ha una fàbrica de serrar fusta. La seva construcció no pot baxar del s.xiii”. Rahola, Carles: Gerona y sus monumentos. Girona, 1929, pàg. 57-58:

GIRONA A L’ABAST XIV

La capilla de San Nicolás “Hace muchos años que esta capilla, que es una de las joyas más notables de Gerona, se halla convertida en fábrica de aserrar maderas. La canción del Trabajo –ritmo de motores, sierras infatigables y estridentes- ha substituido al rezo de los benedictinos. Bella obra fuera, como hemos indicado otras veces, el salvar lo que aun pudiera salvarse de este pequeño templo románico”. Rahola, Carlos: “Aspectos monumentales de Gerona” a Guías Catalonia. Álbum oficial de Gerona y su provincia, sus bellezas, su industria, y comercio. Barcelona, 1926, pàg. 39: “Sería una bella obra el salvar lo que aún pudiera salvarse de este monumento –convertido desde hace años en fábrica de aserrar maderas- dándole un destino, si no más noble que el trabajo que ennoblece todaslas cosas, más adecuado a su alta espiritualidad.”. Pla Cargol, Joaquín: Gerona arqueològica y monumental. Girona, Dalmau, Carles Pla, 1a ed. 1943 (la segona és de 1946), pàg. 46: “...lo cual prueba que funcionó como tal Iglesia hasta llegar a 1835 en que, a consecuencia de la desamortización, fue vendida por el Estado y se instaló en ella, tiempo después, una fábrica de aserrar madera, que mutiló y desnaturalizó considerablement su bella estructura.” En el capítol que Pla i Cargol dedica a Sant Nicolau, s’hi explica la compra feta per l’Ajuntament l’any 1936, les gestions dutes a terme per la Comissió Provincial de Monuments, l’inici de la restauració, l’any 1942 i la conclusió, el 1944. Pla, Josep: Girona. Un llibre de records. Barcelona, Biblioteca Selecta, 2a edició, 1956, pàg. 111-112: “La sortida preferida era, però, la de Sant Pere. Davant del mil·lenari monestir de l’orde de Sant Benet hi ha una menuda placeta, amb la comandància de la Guàrdia Civil a la dreta, la capella romànica de Sant Nicolau a l’esquerra i la façana de l’església al fons, amb la meravellosa portalada, el rosetó i el campanaret vuitavat. El torrat meravellós de la pedra dels dos venerables monuments emplena l’aire d’una llum d’or. Sobre la silueta taujana, encongida i bàrbara del romànic, les pedres tenen una morenor densa –préssec i or vell- i una carnalitat madura. En la vena de les pedres

SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

calcàries i basàltiques, alternades en la seva construcció, el pas dels segles hi ha filtrat un rou de saba, un suc dens, que les fa viure en silenci. (... ... ...) “La capelleta de Sant Nicolau és una de les peces del nostre romànic, més delicades i fines. Per vergonya de l’Església –que ha construït tants de temples innobles-, de les corporacions públiques i privades, a la capella hi havia instal·lada, en el meu temps, una serra mecànica que tenia una trepidació i feia un soroll inquietant. Veure una serra mecànica en una capella romànica era un espectacle d’educació pública verament típica del país, una vergonya pura. I, encara, el més sorprenent era veure que la capella resistia...!”. Marquès Casanovas, Jaume: Girona vella. Girona, Ajuntament, 1979, pàg. 17: “Amb la desamortització l’església fou desafectada i convertida en una fàbrica de serrar fusta. L´església restaurada per cura de la Direcció General de Belles Arts, és del municipi i només té culte ocasional.” Marquès Casanovas, Jaume: Indrets de Girona, III. Girona, Ajuntament, 1981, pàg.132 Ronda de Ferran Puig. “L’illa de cases compresa entre el carrer de la Sèquia i el pas elevat de la via del tren, té forma de pentàgon irregular i correspon a l’àrea del baluard. L’any 1935 * allà va instal·lar-se la serraria molt important de la família Farreras que hi funcionà fins fa una dotzena d’anys. Aquella instal·lació fou una millora molt important per als monuments de la ciutat,puix que amb ella va quedar expedita l’església de Sant Nicolau, propera a Sant Pere de Galligans. Fou efecte d’una permuta digna d’elogi tant per l’Ajuntament com per part de l’esmentada família que ho va facilitar” (Fig. 8).

Figura 8. Les serres a la capella. Serradures del temps.

*Les dates del tancament de Sant Nicolau i el trasllat a la ronda de Ferran Puig són en aquest text del Dr. Marquès imprecises.

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ 27 d’octubre de 2010

La conferència que el 27 d’octubre de 2010 va pronunciar el professor Jaume Sobrequés es va basar en el text “Jaume Vicens i Vives i Girona”, publicat en el llibre de Jaume Vicens i Vives. Girona. Estudis i articles sobre Girona i les comarques gironines. Edició i introducció a cura de Jaume Sobrequés i Callicó i Mercè Morales i Montoya. Barcelona, Editorial Base, 2010, pàgs. 7-37.

Relacions amb Girona i els gironins Jaume Vicens i Vives va néixer a Girona el 1910. Va estudiar a l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà, situat en un convent del barri antic anomenat la Força, els tres primers anys del batxillerat. Hi va conèixer el que seria el seu amic més entranyable i el seu més íntim col·laborador. L’amistat amb Santiago Sobrequés i Vidal, forjada en els tendres anys de la primera joventut, va mantenir-se viva fins als darrers moments de la seva malastruga i prematura desaparició. El Vicens gironí només es pot entendre tenint present aquesta relació fraternal. Sense l’amistat amb Sobrequés, la vinculació espiritual de Vicens amb Girona hauria anat minvant fins a desaparèixer. Tots els contactes erudits, professionals, familiars i cívics de Vicens amb Girona passen sobretot per Sobrequés i, també, per la família Dalmau.’ Vicens va restar a Girona només fins a acabar el tercer curs de batxillerat el 1924. Les matrícules d’honor aconseguides en aquells anys —i també durant els que va estudiar a Barcelona— abasten la geografia, l’aritmètica i la geometria, la llengua llatina i la història d’Espanya, i també la cal·ligrafia, ja que Vicens pertany a una generació d’historiadors entre els mèrits dels quals figura el de fer bona lletra. És el cas també de Ramon d’Abadal i de Ferran Soldevila. Motius familiars que han estat prou ben explicats el van allunyar de la seva ciutat natal quan tenia no gaire més de tretze anys, tot just encetada l’adolescència (Fig 9). Durant els anys de la immediata postguerra, i més endavant, Vicens va anar a Girona per Fires i també molts caps de setmana hi va passar, camí de Roses. Quan encara no tenia gaires fills, en alguna ocasió s’havia hostatjat a casa del seu amic Sobrequés.

GIRONA A L’ABAST XIV

Però ja el novembre del 1943, Vicens li escriu per dir-li que no pot acceptar la seva invitació: «Venim amb la Roser el dissabte al tren de les dues. Estem tan honrats amb la teva invitació com sempre. Però de la mateixa manera que en l’ocasió anterior, i amb la confiança que ens tenim, vaig acceptar la teva hospitalitat, ara no vull fer-te el flac servei de tornar-te a amoïnar. Així, doncs, i convençuts que enlloc estarem tan bé com a casa teva, em resigno a anar a l’hotel a dormir. Per altra banda, ja ens sentarem junts a taula». L’Hotel Peninsular va acollir Vicens durant les seves estades a Girona. Sobrequés cercava motius sim pàtics per fer anar Vicens a Girona per Fires. Dos exemples només, el 1945: «Si voleu venir a passar amb nosaltres algun dels dies de Fires, ja sabeu que ens fareu molt contents», i el 1954: «He datat aquesta carta amb la diada d’avui [Sant Narcís, patró de Girona], per veure si et faig venir ganes de venir a Girona. ¿No Figura 9. Jaume Vicens Vives durant un creuer has rebut un prospecte que comença el 1934. amb una frase d’Isaïes: Recorda’t de la pedra on has estat tallat?». Després de guanyar el Premio Virgen del Carmen pel llibre Rumbos oceánicos, el juliol del 1947 Vicens escriu al seu amic: «Si això surt a la premsa local i tu tens algun amic, fes-los recalc ar que el guanyador és gironí. No ho dic perquè em facin bombo —en sóc enemic—, però sí per enaltiment de la nostra ciutat —encara que devori els seus fills: Carles Rahola». Vicens sentia, doncs, l’orgull de ser gironí.

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

L’expressió més explícita i contundent de l’estimació que Vicens va tenir per Girona, bé que no l’única ni molt menys, es va manifestar en l’article «Viejas piedras gerundenses», publicat a Destino (núm. 639, de 5 de novembre de 1949) amb motiu de comentar el llibre de Joaquim Pla i Cargol Gerona arqueológica y monumental. S’hi pot llegir: «Nadie puede desmentir su ascendencia. Y yo, pese a muchas razones de índole afectiva que me distanciaron de Gerona en mi juventud, no puedo negar que, a la postre, soy gerundense. Amo a Gerona con el seguro cariño puesto en las personas y cosas que son muy nuestras, en las que nos reconocemos a poco que nos pongamos ante ellas, porque su diapasón sentimental concuerda con las más íntimas vibraciones de nuestro ser. No la deseo con violencia, e incluso diré que me tiene sin cuidado su progreso urbano, su desarrollo industrial reciente, su abigarrado polifacetismo administrativo. Prefiero aquella Gerona suave de los atardeceres otoñales, cuando los últimos rayos del sol ponen un tibio manto dorado en las venerables piedras que constituyen una de las mejores galas de la ciudad y resuenan en las plazuelas de la antigua acrópolis los postreros gritos de los muchachos que pronto se refugiarán en sus hogares, mientras tras una esquina desaparece la desconocída silueta de un seminarista. Esta es mi Gerona. La que invita a meditar sobre su glorioso pasado humano, porque, al fin y al cabo, tampoco las piedras, los monumentos, los jardines recatados, el manto de verdor de la Dehesa y lasdelicadas tintas del valle de San Daniel me dicen gran cosa desprendidos de aquella poderosa tradición espiritual que los hizo llegar hasta nosotros tan densamente poblado de ecos. Es preciso, gerundenses, prestar atención a estas voces y combatir el folklorismo superficial, no menos nocivo que el frío museísmo que alinea las piedras en listas de catálogos y convierte las evocaciones monumentales en profusa cita de tópicos profanados por el abuso y la pedante cursilería». L’evocació de Girona va sovintejar en les cartes de Vicens. Quan el 10 de febrer de 1948, Sobrequés li comenta, amb ironia, que s’està convertint en una personalitat local, Vicens, des de Madrid, el dia 12 del mateix mes, li escriu: «Celebro que et converteixis en una figura local, perquè ets massa universal per a no deixar d’influir en els gironins. Quan siguis l’amo de Girona, ho celebrarem de veritat [...] Aquests dies em ve a la memòria el dia que, a la Devesa, parlant del que seríem els dos, vam coincidir en la nostra devoció per la càtedra. Te’n recordes?». Vicens era a la capital de l’Estat fent oposicions. Uns dies després, Sobrequés rebia un telegrama de Vicens: «Se han cumplido los tiempos; votación unánime para Barcelona. Abrazos

GIRONA A L’ABAST XIV

fortísimos. Vicens». La resposta de Sobrequés va ser un nou telegrama: «Avísame para banquete. Abrazos». Las referències de Vicens als gironins en ocasió d’aquest triomf acadèmic varen prosseguir. Sobrequés li va enviar un article de Gerión (pseudònim de Carles de Bolós) publicat a Los Sitios el 28 de febrer de 1948, que portava per títol «Otro gerundense que triunfa», que havia estat inspirat per Sobrequés. L’agraïment de Vicens porta data del 2 de març: «Et dono les gràcies per tot el que veig has fet per mi a Girona. M’ha plagut moltíssim rebre tantes lletres de felicitació dels gironins i llegir en l’article de Los Sitios la meva referència al “noi de la Victòria” [la mare d’en Vicens, modista a Girona]. Per això sol, val la pena de lluitar deu anys. És una rememorització dels meus pares, que, com pots suposar, m’arriba al fons del cor. Moltes gràcies». El darrer paràgraf d’aquesta carta és d’una gran i emocionant tendresa: «Si et dic que la meva càtedra és teva en el sentit que en pots disposar al teu albir, sols faré que confirmar-te el que ja saps de temps: que no tens altre amic millor que jo». Les insinuacions científiques de Vicens amb l’amic gironí no eren estranyes en la correspondència que mantenien. El 29 de gener de 1950, Vicens escriu que té previst anar a Girona el 14 de febrer «per distreure’m una mica i aprofitar un quilomètric que se m’està acabant. Tinc enorme interès per saber quin és el teu parer sobre els esdeveniments». Creiem que feia referència als intents de Franco per aconseguir el reconeixement internacional del règim. El 3 de març d’aquell any 1950, Sobrequés, que desitjava veure el seu amic a Girona sovint, li escriu: «Suposo que hauràs tret un nou quilomètric per venir a Girona algun dia. Fins la setmana entrant, o l’altra, o l’altra, etc.». I, el 24 d’octubre del mateix any: «¿Per què no veniu algun dia de les Fires?». La Setmana Santa del 1953 Vicens era convidat una altra vegada pel seu amic a anar a Girona: «Potser et veuré un dia d’aquestes festes», li escriu Sobrequés el 25 de març, «però ¿no seràs a Roses? Si us fes il·lusió veure la processó de Girona (i trobéssiu alguna combinació per dormir o cotxe per retornar després), posaríem uns plats més a taula. Per dormir, a casa només caben una o dues criatures més; pel demés, hi cab tothom». El desembre del mateix any era Vicens qui escrivia: «Passaré per Girona el dissabte 5, amb el tren que surt de Barcelona a les dues de la tarda [...] Fins aleshores una abraçada». Ara amb un caràcter més «conspiratiu» que familiar, el 15 de gener de 1957 era Vicens qui anunciava a Sobrequés el seu desig d’anar a Girona: «Probablement el dissabte vinent vindré a Girona per parlar amb els amics. Digues-me si us va bé. Jo t’ho

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

confirmaria a volta de correu». En aquells anys cinquanta Vicens va accentuar la seva activitat de caire més polític i li agradava de mantenir contactes amb diversos grups de persones que tinguessin un posicionament crític amb el franquisme. En aquella ocasió, la trobada es va suspendre. Quatre dies després, Vicens escrivia al professor gironí: «Respecte a la meva visita, han sortit inconvenients que m’obliguen a ajornar-la. Ja t’avisaré quan es pugui fer. Segurament, serà l’altra setmana». El mateix 1957, Vicens manifestava el desig de visitar de nou la ciutat que l’havia vist néixer. El 29 de gener va escriure a Sobrequés: «Dissabte vinent aniré a Roses per recollir els pares. De moment, no tinc pla format, perquè he de passar [per motius familars] per Regencós i Celrà (a propòsit, digues a la Marina [amiga de la família Vicens a Girona] que avisi els sogres del meu germà que tinguin preparats 50 kg de patates). En tot cas, penso veure’t dissabte o diumenge. Ja et buscaré per Girona. Tinc moltes ganes de parlar de llibres, del que has fet a Madrid, etc.». La resposta porta data de l’endemà: «Jo també tinc ganes de parlar amb tu, com pots suposar. Dissabte seré tota la tarda a casa (el matí, a l’Institut) i diumenge des de les 6, que sortiré de futbol, també seré a casa. El matí del diumenge també seré a casa fins la missa d’11.30 al Mercadal i després per la Gran Via a prendre el sol». Sobrequés comunica a Vicens que ja ha fet la gestió sobre les patates.

La trobada de Vicens amb els companys de l’Institut de Girona El 18 de maig de 1952 va tenir lloc a Girona una trobada dels companys que havien estudiat el batxillerat a l’Institut de Girona entre 1921 i 1927, a la qual assistiren tant Vicens com Sobrequés (Fig. 10). En l’opuscle que es va publicar en aquella ocasió, i que reproduïm en el present llibre, s’hi descriuen sota el títol «Singular batalla en 3er. Curso [1923-1924]», les actuacions de la banda capitanejada per Jaume Vicens i de la qual Sobrequés era un membre destacat. Diu així: «Los alumnos B. [Joan Bataller Admetlla], C. [Francesc Claret i Rubira], G. [Juli Gultresa i Altarriba], M. [Gerard Manresa i Formosa o Marià Molins i Mallol], S. [Santiago Sobrequés i Vidal] y V [Jaume Vicens i Vives] formaban un mundo aparte dentro del 3er. curso de Bachillerato, algo así como “un Estado dentro del Estado”. Esta diferenciación se manifestaba, entre otras muchas cosas, en el hecho de que los tales concurrían por las tardes a una inefable academia, la Academia Gerundense, mientras

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 10. Façana de l’Institut Vell, actualment seu de l’Arxiu Municipal.

que la mayoría de nosotros nos preparábamos en el Colegio de los Hnos. Maristas. También se manifestaba la diferenciación en el hecho de que nosotros llevábamos medias hasta la rodilla y ellos calcetines. Esta distinción de indumentaria era conside rada por ellos como la suprema elegancia y el símbolo de la ciudadanía. »Todos eran hijos de familias residentes en la ciudad, mientras que nosotros procedíamos en nuestra mayoría del campo; se consideraban de vuelta de todas las cosas y nos distinguían con un desprecio olímpico; nos llamaban los cirilos, palabra que

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

en su argot (pues habían inventado una lengua para uso propio) significaba algo así como los paletos. Ellos se autodesignaban con el apelativo de los piels, nomenclatura de complicada y escabrosísima etimología y constituían una poderosísima banda muy conocida en los anales de la Guardia Municipal, con la que sostenían frecuentes y “amistosas” relaciones. Los piels eran físicamente (a excepción de su jefe, V[icens i Vives], corpulento y hercúleo muchacho) unos pigmeos, habían nacido todos en 1911 y nosotros hubiéramos podido aplastarles con una sola mano. No lo hacíamos porque, a la postre, si no se ponían demasiado pesados, como aquel día que descalabraron de una pedrada a nuestro compañero G[arriga i March, Josep o Ernest Gusinyer i Ribas], nos resultaban graciosos y simpáticos. «Con las hazañas de los piels se podría escribir un libro de una densidad y una amenidad sorprendentes. Acaso algún día se escriba porque se da el caso de que entre ellos han surgido dos o tres escritores [esment a Vicens i a Sobrequés]. El hecho es que poseían un castillo en la Torre Gironella desde el que desafiaban al Instituto entero, y una isla en el Ter cuyos planos habían sido cuidadosamente trazados por el malogrado C[laret] y cuyo emplazamiento era mantenido en el más riguroso secreto para los no iniciados. Habían fundado también un benemérito Centro de Investigaciones Químicas, ubicado en el desván de la casa de V[icens i Vives] cuyo ingreso era — según decían— por rigurosa oposición. Formaban también, naturalmente, un equipo de fútbol callejero y practicaban todos los deportes, de algunos de los cuales se consideraban inventores. Como buenos sectarios, los piels autodesignábanse por pseudónimos de eufonía extranjerizante y desconocido origen. Así, por ejemplo, G[ultresa] (hoy distinguido psiquiatra) era “Kilot”; S[obrequés] (ahora catedrático) se hacia llamar “Xiponet”, y B[ataller] (que alterna la pedagogía con el arte musical) era “Leurit”. »Y cuando, en sus estudios de Historia, entraron en contacto con el feudalismo, sintiéronse repentinamente transportados a ocho centurias atrás y aparecieron de la noche a la mañana investidos de las más altas jerarquías nobiliarias como señores de innumerables e imaginarios vasallos. Kylot era duque, Leurit, conde y V[icens i Vives], jefe nato de la banda, por su corpulencia, Príncipe. Disputándose un palmo de te rreno en su famoso imperio isleño, empezó entre los belicosos señores del Ter y de la Gironella una áspera lucha fratricida que terminó con una paz general y una magna alianza contra el peligro exterior. Esta amenaza externa la constituíamos nosotros que, cansados de su arrogancia, decidimos batirles en su propia guarida.

GIRONA A L’ABAST XIV

»Una mañana, aprovechando una ausencia del profesor de Francés, invadimos por sorpresa la fortaleza de la Gironella, testigo de tantas luchas de verdad, y les causamos una derrota sin precedentes. V[icens i Vives], actualmente catedrático universitario, se despeñó en la huida entre riscos y regresó a su casa con vestidos y carnes hechos jirones. Una certera pedrada atravesó la gorra (y después de la gorra, la cabeza) de B[ataller], mientras que un desprendimiento de la muralla, a nuestro impulso, cayó sobre el pie de G[ultresa] y le dejó fuera de combate. A S[obrequés], prisionero, le “fusilamos” desde diez pasos; sin embargo, ante su reclamación de que los penaltys se ejecutaban desde once, accedimos a aumentar la distancia en un paso y concederle la gracia especial (porque alegó que a los condenados no se les podía negar) de guarecerse la cabeza con el Atlas Salinas. S[obrequés] asegura que aún conserva el Atlas acribillado de pedradas como un inolvidable trofeo de guerra y nos gustaría saber lo que contesta a sus hijos cuando le pteguntan por la causa del estropicio y si les cuenta a sus alumnos actuales sus antiguas andanzas. «Ninguno de los piels quedó en condiciones de poder asistir a la última clase de la mañana (Latín) y nos sentimos poseídos de un gozo maligno a medida que el Dr. Bosch les iba poniendo falta al pasar la lista. Porque una falta injustificada del temible Don Bartolomé equivalía a un cero o era todavía algo mucho más grave. Pero nuestra alegría no tuvo límites cuando al siguiente día nos enteramos de las descomunales palizas paternas (o maternas) con que los vencidos de la Gironella coronaron la derrota al llegar a sus domicilios. El mayor número de coscorrones correspondió a B[ataller], porque justamente aquel día... había estrenado la gorra. Una formidable gorra a cuadros de la acreditada Casa Prades que había costado... 4,50 ptas.» Signat per J.C.A. Entre els companys de batxillerat de Vicens i Sobrequés que figuren al llibret esmentat només Josep Cervantes Asencio respon a les sigles que signen aquesta crònica «militar» sobre uns fets en els quals Vicens i Sobrequés varen prendre part quan tenien 13 o 14 anys. Sobrequés va ser l’encarregat de gestionar l’edició d’aquesta memòria de batxillerat. El 12 de gener de 1953, desesperat per la lentitud de la impremta, va escriure a Vicens que «jo ja porto no sé quantes pessetes gastades en clixés». Eren diners que Sobrequés avançava de la seva butxaca, però que, a la fi, havien de pagar aquells que hi apareixien. En dóna testimoni una nova carta de Sobrequés a Vicens del 12 de febrer del mateix any: «Em vaig precipitar al dir-te el preu de la Memòria del batxillerat. No són 35 ptes., sinó 50, puix jo havia calculat malament el cost. No són més que 32 individus de pago. Ho sento». La resposta de Vicens va ser ràpida. El dia 18 escriu

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

al seu col·lega: «Em sembla que et vaig pagar part de les 50 pessetes que em reclames. Si no és així, te les pagaré; no en dubtis».

Vicens, conferenciant a Girona Jaume Vicens va fer durant la seva curta vida tres conferències a Girona. La primera va ser el 1945. Va tenir com a escenari la Cambra de la Propietat i el motiu no va ser altre que avançar el contingut i les conclusions del seu llibre d’imminent publicació aleshores, Historia de los remensas en el siglo XV. En l’acte d’homenatge a Vicens que es va celebrar al col·legi universitari de Girona el 17 de juny de 1970, en commemorar-se el desè aniversari de la seva mort, el professor Sobrequés va dir, en relació amb aquesta primera conferència gironina de Vicens, que «quiso que el publico gerundense fuese el primero en conocer un resumen anticipado de su obra». La segona conferència gironina de Vicens va tenir lloc el 31 d’octubre de 1957, organitzada per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica. Va celebrar-se a Casa Carles i va tenir com a tema de dissertació «Gerona en la historia». Uns dies abans, en una car ta plena d’ironia i sentit crític, Sobrequés informava Vicens de l’ambient amb què es trobaria a Girona. Val la pena de reproduir un fragment d’aquesta carta perquè il·lustra sobre alguns aspectes de la vida oficial gironina en aquells anys. Diu així: «Em vaig descuidar de dir-te que hi ha una veritable expectació per la teva conferència de Fires. Àdhuc jo mateix estic ple de curiositat davant un títol molt ambiciós. Si això t’interessa, et diré que no hi sol haver cap altra autoritat que el bisbe (quan es troba bé) i que aquest, després, clou l’acte enginyant-se amb una barreja de mà esquerra i d’ingenuïtat senil (però que a ell, donada la seva edat, li escau), per lligar la conferència que acaba d’escoltar amb el Catolicisme. Encara que la conferència fos de Matemàtiques o d’Automobilisme, ell sempre hi troba una ensenyança aprofitable. Sol presentar el Dr. [Ramon] Sambola [i Casanovas] o els advocats [Santiago] Masó [i Valentí] o [Ferran] Foix [i Quer] (gent de mentalitat Lliga), com la major part del públic, encara que, naturalment, clerical. Cas d’interessar-te que es remarqui algun aspecte determinat de la teva producció o de la teva tasca, m’ho dius. M’han demanat dades i jo les he donat de memòria (no sé si m’hauré descuidat de quelcom interessant). He dit que remarquessin la teva tasca universitària, de magisteri, i l’Índice Histórico».

GIRONA A L’ABAST XIV

Uns dies després, amb el mateix sentit irònic, Sobrequés, fent al·lusió al que era habitual aleshores quan un gerifalte del règim visitava Girona, li escriu: «Fins dijous. Si sabés l’hora de la teva arribada, et vindria a esperar al límite de la provincia». El 21 d’octubre, seguint un costum que, com hem vist, era habitual en les anades de Vicens a Girona, Sobrequés li escriu: «Et prego que em diguis, si ho saps, què penses fer per Fires. Quants vindreu i quins dies romandreu per aquí». Deu dies després, el diari Los Sitios va publicar una entrevista a Vicens, feta a Barcelona i signada per Núria Clara. A través de les diverses preguntes d’aquesta, Vicens destacà el posicionament estratègic de Girona, que la relacionava amb Europa i Espanya. Per a Vicens, Girona és una síntesi entre la tradició i el progrés. Definí el moment que travessava la ciutat com el «de una fluctuación regresiva», bé que manifestà la confiança en les noves generacions. Destacà el fet que Girona tenia, des del 1880, l’índex de naixement vegetatiu més petit d’Espanya, la qual cosa l’havia obligat a portar mà d’obra andalusa provinent de Barcelona: «Esto crea un desajuste en la articulación social que sólo es posible remediar merced a una intensa generosidad que rompa las barreras mentales y culturales y mediante un proceso de divulgación cultural acelerado. La responsabilidad recae de pleno sobre los gerundenses». Preguntat per si s’atorgava prou importància a Girona en els plans de desenvolupament de la Costa Brava, va contestar: «Estoy de acuerdo con mi amigo José Pla en que es preciso fomentar las actividades de cada organis mo oficial y crear superorganismos al objeto de incrementar el acceso turístico a algo que es regalo de la Naturaleza y conquista de la voluntad individual. Gerona debe convertirse en el núcleo central de las comunicaciones de la Costa Brava y las comarcas montañosas, que encierran tanta belleza como pueda tener el litoral. Y así crear un complejo turístico Costa Brava-Pirineo, cuyos ejes serían San Feliu y Olot». Com ja havia explicat Sobrequés a Vicens, l’inefable bisbe Josep Cartañá i Inglés va presidir l’acte de la conferència gironina de Vicens i el va concloure amb unes paraules en les quals va posar en relleu els ensenyaments de la conferència d’aquest «dentro de este espíritu familiar tradicional y cristiano tan docta y bellamente expuesto por el doctor Vicens Vives». Contra el que havia previst Sobrequés, el bisbe va estar acompanyat per la plana major de l’oficialitat: el general en cap de la 4la Divisió i governador militar de Girona, Ricardo Uhagón de Ceballos; el president de la Diputació, Joan de Llobet, que representava també el governador civil i Cap del Movimiento; el conciliari diocesà d’Acció Catòlica, el canonge Josep M. Noguer Juliol i el president del consell diocesà, doctor Ramon Sambola i Casanovas, que fou, com hem dit, l’encarregat de presentar Vicens. 66

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

La bella conferència d’aquest fou polèmica en el sentit que va posar en qüestió el tòpic de l’heroisme de la ciutat de Girona, que va atribuir a causes derivades de la situació geogràfica, i fou, per consegüent, un heroisme imposat per les circumstàncies històriques. La ressenya anònima que en va fer Los Sitios (1 de novembre de 1957, pàg. 12) va ser, cosa rara aquells anys, prou explícita i correcta en línies generals. Després de saludar el qui havia estat professor seu d’història d’Espanya a l’Institut de Girona, Ignasi Puig i Bayer (nascut a Lleida el 1895), aleshores catedràtic de l’Institut Verdaguer de Barcelona, present a l’acte, Vicens «dijo que venía a esta íntima reunión de gerundenses a plantear un problema, a investigar sobre la auténtica esencia de la ciudad; es decir, procurar meterse en el fondo de la urbe para comprender su verdadero espíritu; saber si es o no cierto cuanto se presenta en la historia, relacionado con la ciudad que nos vio nacer. Problema que calificó de importante, delicado, pero capaz de suscitar los mejores y máximos estímulos. Las ciudades, como los individuos —dijo—, son a veces diferentes a como se perfilan a través de los acontecimientos; no aflora su auténtica personalidad. Añadió que precisamente a este fondo es donde debe bucearse, para conocer lo que la ciudad lleva dentro; poder leer su mensaje. Daría —expresó— el aldabonazo a la ciudad de Gerona y procuraría entender la contestación. »En primer lugar, en este interesante planteamiento, habló de las impresiones que causa Gerona en los individuos, impresiones ópticas y sentimentales. A los siete y ocho años —continuó explicando—, Gerona da sensación de su firmeza indestructi ble; más adelante, a los doce o a los catorce, nos parece bella —muy bien la describe Monsalvatje en su libro Girona, terra de gestes i de beutats. Cuanto más avanzamos en el camino de la vida, la estudiamos conforme nos la presentan los eruditos. En cuanto pisamos el umbral de la erudición; y nos saciamos con los documentos de Chia, de Botet y Sisó, de Alsius; y los de los contemporáneos, Pla, Sobrequés, Batlle y los que vienen y vendrán detrás. (Por cierto que, gracias a estos últimos estudios, la imagen de Gerona nos ha sido presentada un poco más auténtica de como fue ayer; nos ha sido presentada de una forma algo más veraz). »Pero siempre —manifestó—, tanto en su contemplación elemental, sentimental o inductiva, la presencia de la ciudad surge dentro del marco gris de las murallas. Es decir que Gerona demuestra que ha sido y es heroica; es la tres veces inmortal, la que resistió los sitios de Felipe el Atrevido; del General de Cataluña en su persecución a Juana Enríquez y el futuro Rey Católico; y las embestidas del Corso

GIRONA A L’ABAST XIV

en 1808 y 1809. En todas partes, y desde todas direcciones, el paisaje maravilloso de Gerona está moteado por la nota ocre de las murallas, de los resabios bélicos. «Afirmó, no obstante, que sin negar el heroísmo de nuestros abuelos, esta dimensión de Gerona adviene por la fatalidad del destino. Lo demostró geográficamente; dijo que tiene una importancia estratégica única; la de una ciudad de fuego, comparable sólo al pueblo en cuyas cercanías se libró la batalla de Austerlitz; se debe, la inmortalidad, a una fatalidad impuesta. Podemos encontrarnos en cualquier momento, ahora, o cuando suene la hora “H”, formando en el centro de los movimientos tácticos de diversos grupos de ejércitos. Gerona es unión geográfica entre el Atlas africano y la Europa occidental; es la puerta de un continente entero. Si la heroicidad es algo receptivo o impuesto, debe buscarse el espíritu en algo más concreto. Argüyó en el sentido de que Gerona ha demostrado más ahincadamente su influencia en la fuerza creadora; nuestra ciudad —afirmó— hizo prevalecer su palabra a través del mundo; tuvo papel activo en Cataluña. Gerona dictó su parecer fundamental en la institución de la Marca Hispánica y en la posterior formación estructural de la región. »Hizo historia de la influencia de los condes gerundenses, que impusieron su criterio en la constitución catalana, y el prestigio intelectual, social y político del obispo Oliba, que centró su sede docente en el triángulo Ripoll, Vic y Gerona. También en el curso de los últimos cien años —añadió— cuando las clases burguesas de Barcelona se debatían en instaurar nuevas industrias, traficar con el nuevo continente y aumentar extraordinariamente sus caudales, hubieron de ser los gerundenses quienes, abarcando con sus pasos toda la zona catalana, dieran sus gritos de alerta a los de la ciudad condal y conectaran vibración espiritual, cultural y humana a una sociedad que se moría en el materialismo crematístico. Mucho hizo, para la economía patria, este núcleo comerciante de Barcelona, pero salvó su personalidad y la de Cataluña entera, el espíritu gerundense. Trajo a la consideración del auditorio, como figura señera y simbólica en este sentido, a la de don Francisco Cambó —hijo de nuestra provincia y estudiante de este Instituto de la calle de la Força—. Él fue —continuó diciendo—, símbolo de la importante contribución de los gerundenses a Cataluña y a España, en la última parte del siglo xıx. Ahondó más, el docto conferenciante, en este papel creador de Gerona (Fig. 11).

Figura 11. Carrer de la Força.

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

GIRONA A L’ABAST XIV

»La influencia gerundense en la historia de la región —dijo— hay que buscarla en la topografía. Gerona tiene una inmensa montaña, donde sus naturales han rendido siempre culto al trabajo, pero el trabajo no como carga, sino como sentido social de la vida, transmitido como preciada herencia de padres a hijos, trabajo al que debe añadirse el sentido común, los instrumentos de labor y la tradición. Los montañeses son los más celosos guardianes del llamado “seny”, pero un sentido común no aburguesado y abstencionista, sino constructivo. También posee Gerona una costa inigualable. El mar baña nuestras tierras y ha sido siempre la auténtica puerta de España. Por aquí entró la civilización y también, desde aquí, marcharon los gerundenses en busca de aventuras. Los hombres de la costa son aventureros, audaces, impacientes... Precisamente en saber aunar la montaña con la costa, Gerona halló su espíritu, formó el verdadero fondo de su esencia. La aseveración, siguió diciendo, no era nueva, ya que la había hecho el gran gerundense Tomás Carreras y Artau en su obra sobre fray Eiximenis. Alcanzar este equilibrio, consistió el hallar la esencia de nuestra ciudad. «Llegó a la conclusión, ante los irrefutables extremos opuestos, con una erudición emocionante, de que esta influencia creadora de Gerona no la han formado los eruditos, ni los sabios, ni los investigadores, sino los gerundenses todos, los de la clase media, en el seno de las familias. Esta filosofía —dijo— la aprendí yo como la han aprendido miles de mis conciudadanos, en el seno del hogar, al lado de los padres; en familias integradas, las más de las veces, con matrimonios procedentes del mar y de la montaña. Afortunadamente esta firmeza y solidez que ofrecen los monumentos, los baluartes y las murallas gerundenses, existe también en sus familias; es una auténtica entrega generosa y cristiana a la vida. Es una laudable acción y posición forjadora de un alma que se debate por encima del paisaje, de la historia y de los monumentos firmes de Gerona. Exhortó a todos, en su punto final, a la meditación. Hemos de pensar —añadió— sobre si somos dignos de la gloria, la tradición cristiana y progresiva de nuestra ciudad, la que nos legaron nuestros mayores. Gerona, —dijo— ha de ser digna de su futuro que deseamos esplendoroso, abierto, magnífico y, con ello, más nuestro». Uns anys després, en la mateixa línia de qüestionar l’heroisme dels gironins i, en aquest cas concret, d’Álvarez de Castro, el defensor de Girona durant els setges de la Guerra del Francès, Sobrequés va publicar un article («Gerona y sus Sitios de 1808 y 1809», Destino, núm. 1475, Barcelona, novembre del 1965, pàgs. 63-65), que contenia una nítida crítica a l’actitud absurda i suicida d’Álvarez de Castro, que portà a a la mort de molts gironins.

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

Encara no un any i mig més tard, Vicens va tornar a Girona com a conferenciant. El 5 de març de 1959 va fer una conferència organitzada pel GEiEG, dins del cicle de Quaresma. El tema anunciat va ser «De l’expansió històrica de Catalunya. Mar enfora i terra endins» i va ser presentat per Sobrequés. La crònica que publicà l’endemà el diari Los Sitios, signada per G., conté nombrosos errors. El presentador, segons G., es deia Jau me Vicens i havia nascut a Sant Feliu de Guíxols. El Boletín del GEiEG (núm. 129, Girona, abril del 1959, pàgs. 11-13), per contra, va publicar una excel·lent i extensa ressenya, tant de la presentació de Sobrequés com del contingut de la conferència de Vicens, que reproduïm a continuació. Per entendre el to de la presentació de Sobrequés, cal tenir present el caràcter esportiu del GEiEG. Diu així: «D’esdeveniment cultural pot qualificarse la magna conferència que en el saló d’actes del GEiEG pronuncià l’eminent catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona, doctor Jaume Vicens i Vives, la presentació de la qual fou feta pel no menys eminent catedràtic de Geografia i d’Història de l’Institut d’ensenyament mitjà, de Girona, el nostre estimat amic i consoci Sr. Sobrequés. «Aquest, amb una parla agradable, digué que sentia doble goig en fer la presentació per l’amistat entranyable que l’uneix amb el conferenciant i per ocupar la tribuna d’una entitat del prestigi del Grup. No vol fer una llista de títols i mèrits contrets per l’home eminent que ha de parlar, perquè aquest, Vicens Vives, no la necessita. Per tal de condensar en un sol mot el que representa en el camp de la historiografia, assimilà allò que en termes esportius se’n diu un “internacional”. El seu nom es cotitza a l’estranger, on les seves obres són conegudes i valorades com cal. A més a més, no es pot oblidar el seu magisteri a la Universitat de Barcelona. «Santiago Sobrequés, més que del científic, vol parlar de l’home. Diu que hi ha molt d’esportiu en la vida de Vicens i Vives. Recorda que en la seva infantesa gironina també practicà l’esport en els mateixos espais on avui el practiquen els atletes grupistes. Però en dir que hi ha molt d’esportiu en la seva vida, no es refereix a aquest aspecte, sinó a quelcom més transcendent. Que si l’esport és sacrifici, lluita noble d’emulació i voluntat de ferro, la vida de Vicens i Vives és una perfecta lluita esportiva. Home d’orfenesa prematura —ací Santiago Sobrequés té uns mots molt emotius per als prestigiosos progenitors del conferenciant— va haver d’obrir-se pas lluitant heroicament i esportivament fins a ocupar el lloc on avui està situat, sense altres armes que la seva intel·ligència, voluntat, treball i do de gents. «Santiago Sobrequés finalitza la seva brillant presentació exaltant els dots personals de Jaume Vicens i Vives que, com a bon esportiu, sap guanyar i sap perdre;

GIRONA A L’ABAST XIV

sap donar la mà als necessitats i perdonar els enemics. Tota l’excel·lent presentació feta per Santiago Sobrequés tingué accents de pregona i sincera cordialitat. «Acabada la brillant presentació feta pel senyor Sobrequés, tot seguit pren la paraula el professor Jaume Vicens i Vives. Després de saludar el públic assistent —un públic que no li farà cap retret ja que es tracta de cares conegudes i de bons amics— agraí al catedràtic del nostre Institut la glossa que li dedicà en la seva peroració. Recollint el qualificatiu d’internacional, aclareix que aquest solament s’obté per l’interès que hom sent per les coses locals. Fa coincidir sempre el valor que tenen les quatre pedres que comencen la història pairal, per a anar endinsant-se fins en el més enllà de la història universal. «Per la superació de la vida dels homes i dels pobles, donà a la història el caràcter d’expressió, de vitalitat, de certesa i no de trampa on es pugui caure distretament. Es per això —afegí— que parlaré de la història contemporània, aquesta història que comença a mitjan del segle xviiè després d’un gran desequilibri i on cap al 1680, concretament, a Saragossa, Diego José Dormer cità com a model per als altres que havien de mirar el nostre saber, el nostre fer i el nostre treball. «L’expansió catalana ha de distingir-se entre l’expansió heroica, que la història registra degudament, i l’expansió anònima realitzada en temps de dificultats per homes que inicien un retorn de la vitalitat del poble, després d’un període de deca dència que havia reduït totalment l’horitzó de l’esperit racional. Després del període en què el bandolerisme fou la tònica d’un poble caigut en el llot de les lluites intestines, a partir del 1680 s’observa en la nostra terra un canvi radical, iniciant-se el segon retorn a Catalunya amb el floriment de l’esperit de laboriositat i d’empresa de què encara ens nodrim en l’actualitat. A l’ombra d’aquella activitat reneix en el català la vitalitat expansiva, si bé de moment limitada a una àrea reduïda. Atrets tal volta per l’exemple dels anglesos i holandesos, els catalans emprenen el salament del peix i l’elaboració de vins i alcohols. Havent après, durant el segle xvııè, la pesca al “bou” introdueixen el sistema per tot el litoral peninsular, propagant la seva concepció de la laboriositat, fomentant la pesca i el salament del peix. I aleshores neix una altra activitat del català: l’organització dels transports de la qual tenen cura els veïns del poble de Copons, que creen una xarxa de comunicació que cobreixen amb llurs carretes i que inicien a Espanya en aquesta modalitat. Grans famílies del nord de la Península són els descendents d’aquells catalans de l’expansió a ponent en aquest període; així, aquell don Joan Brunet, gran patrici que durant el segle xixè

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

donà enorme impuls a “San Sebastián”; i tants d’altres els cognoms dels quals encara perduren. »La creació, el 1755, de la Real Compañía de Comercio de Barcelona, consolida l’expansió dels catalans per terres del mar Caribe, i converteix Barcelona en un centre proveïdor de sucre que arrabassa la supremacia a Marsella. Convé ressaltar aquí, la gran tasca portada a terme per les missions de PP. Caputxins establertes a Veneçuela. «Esmenta el cas d’aquell Joan Canals que, dedicat a la fabricació d’indianes, i preocupant-lo l’obtenció d’un color vermell viu, arribà fins a introduir a Valladolid el cultiu de la planta idònia, acabant per ésser nomenat director general de Tints. Els catalans, durant el segle XVIII, procedeixen a l’organització del comerç introduint-se en els cèlebres Cinco Gremios madrilenys, tasca completada més tard pel tan satiritzat viatjant català que ha de lluitar durant vuitanta anys —des del 1830 fins el 1910— per a introduir els usos mercantils moderns en tota l’àrea peninsular. «L’augment de la població a Catalunya com a conseqüència de la vacunació variolosa a principis del segle XIX i la invasió de la fil·loxera a partir del 1871 expliquen el període d’emigració a Amèrica, que s’estén del 1880 al 1910. Diu que són falses les dues visions populars de l’emigrant català: la que evoca la cançó “L’emigrant”, sensibler i ploriquejant, i “L’indiano” que torna enriquit per a viure, indolent, a l’ombra d’una havanera. El català emigra amb dolor. I quan torna, triomfant, no és cap indolent sinó un home disposat més que mai a servir els interessos del país creant grans empreses. Només cal esmentar les més sobresortints figures d’indianos catalans, Xifré, d’Arenys de Mar; Biada, de Mataró, i, de manera més destacada, Joan Güell Ferrer, de Torredembarra. «Fa un comentari a l’obra de don Gaspar de Remisa i diu que els catalans no dedicaren la força de llur expansió solament a l’aspecte material, sinó que dirigiren el renaixement espiritual d’Espanya amb homes com Balmes, secundat pel mallorquí Quadrado; d’un Milà i Fontanals i d’un Rubió i Ors. Un seguit de llargues anècdotes d’aquells homes de negocis que arreu de la península duien l’empremta de la terra i que eren una entranya viva del temps que s’escolava, feren la conferència més que agradable, i la brillant dissertació pujà de to quan digué que fins i tot un militar català, aquell home de Reus que era el general Prim, ocupava la presidència del Govern i dirigia la nau de l’Estat, portant el timó com un dels millors patrons. «Finalitzà la seva brillant peroració afirmant que el temps, la història en aquest cas, es repetirà. I quan això s’esdevingui, amics, tingueu present que, indiscutiblement, al front de tal ressorgiment hi haurà sempre un gironí. I aquí finalitzà la conferència

GIRONA A L’ABAST XIV

que sobre el tema “De l’expansió històrica de Catalunya. Mar enfora i terra endins” donà l’il·lustre catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona, gironí de soca i arrel, Dr. Jaume Vicens i Vives. El públic, dempeus, aplaudí calorosament el distingit conferenciant, desitjós d’escoltar-lo una altra vegada». Uns dies després, Vicens va fer una conferència a Reus basant-se en el que havia explicat a Girona. Així ho manifestà a Sobrequés 1’11 d’abril en escriure-li: «T’envio còpia de la ressenya que els de Reus em feren de la conferència, bastant anàloga a la que vaig donar a Girona». A la conferència gironina de Vicens va ser-hi present l’eminent escriptor empordanès Josep Pla. En justa correspondència amb aquest fet, Vicens va tornar a Girona el 21 de març del mateix any 1959 per tal d’assistir a la conferència que Pla va fer dins el mateix cicle de Quaresma organitzat pel GEiEG. Sobrequés no va poder-hi ser present perquè en aquella data acompanyava els estudiants del curs preuniversitari al viatge de final de batxillerat. El 14 de març s’adreçà a Vicens en aquests termes: «Em sap greu no ésser a Girona el dia 21, especialment pel sopar-xerrada que es fa després i et prego que si ve a to ho facis present a en Pla, encara que potser abans de marxar li escriuré». No tenim constància que Vicens tornés a Girona. Ben aviat varen començar en les cartes d’aquest amb el seu gran amic gironí les referències a l’estat de salut que el portaria a la mort. La primera realment colpidora porta data del 3 de febrer de 1960: «Benvolgut amic Santiago, Ja ho veus. Encara estic al llit, després de dues setmanes. No me’n sé avenir. No tinc febre ni res, però els metges m’ordenen repòs. No sé què temen si em llevo. Potser que un plec de la pleura se m’enganxi a les costelles. Perquè, a mi, la grip em va obsequiar amb un bitllet de 14 resultats. El diumenge 24 tenia el pulmó dret fet una coca: pleuritis, pneumonitis, etc. Durant una setmana no podia ni moure’m. Fou horrible. Després la cosa ha anat millorant, lentament com veus. Ara bé, de gana i de forces per a treballar, no me’n manquen. A aquest pas escriuré deu o dotze llibres». Sobrequés va anar seguint des de Girona l’evolució de la malaltia de Vicens per mitjà sobretot dels seus amics Josep M. Costa i Cels, gerent de l’Editorial Teide, i Frederic Rahola i d’Espona, cunyat de Vicens. El 22 d’abril, coincidint dia per dia amb el diagnòstic de càncer, Costa es limitava a dir a Sobrequés que «en Jaume va fent. Es una qüestió cançonera, que sempre va per llarg», però tres dies més tard, el 25 d’abril, en un post-scriptum a mà, en una carta també oficial escrita a màquina i dictada —fora per tant de la còpia que restava arxivada a l’Editorial— Josep M. Costa comunicava a

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

Sobrequés: «Dimarts o dijous en Jaume sortirà cap a Lió per a ésser operat. Ell creu, i la seva família també, que es tracta d’una lleu lesió als bronquis. Està molt animat. Però, desgraciadament, es tracta de càncer. Estic fortament apenat».

La Guia Turística de la Costa Brava i Girona A principis dels anys cinquanta, és a dir en una època molt inicial, Vicens va saber copsar l’interès turístic que tindrien la ciutat de Girona i la Costa Brava, on ell acostumava d’anar sovint els caps de setmana degut a la vinculació que la família de la seva dona tenia amb la vila de Roses. El 1952, Vicens va encarregar a Sobrequés que redactés una guia de la seva ciutat i de l’esmentada Costa Brava. El resultat va ser l’aparició, el 1953, del llibre Costa Brava y Gerona. A més a més dels itineraris turístics, l’autor va posar-hi en relleu la seva condició d’historiador seriós, cosa que no era freqüent en aquesta mena d’obres. El boom turístic que aleshores tot just arrencava —la visió comercial de Vicens va ser, en aquest aspecte, prou aguda— va fer que la guia aparegués també en llengua francesa, anglesa i alemanya, a més de la castellana. Les fotografies, els mapes, els dibuixos i perfils de la costa varen convertir la guia de Sobrequés, seguida de prop per Vicens i els tècnics de l’Editorial Teide, en una obra excepcional i sense precedents. El 28 de febrer de 1952, Sobrequés manifestava a Vicens el seu «assentiment definitiu a escriure la guia de Girona i la Costa Brava, esperant poder fer una cosa que us agradi i que sigui adequada a la finalitat que proposeu». Com era habitual en totes les iniciatives editorials i científiques que Vicens impulsava, es va implicar de manera personal i molt compromesa en el procés de redacció i producció editorial de la guia gironina. Va fer-ho des del seu despatx de Barcelona i també in situ. N’és testimoni —un xic insòlit en una persona que estava implicada en tasques de major interès professional— el contingut d’una carta que el 18 de desembre d’aquell 1952 va adreçar a l’autor del text de la guia. Li deia: «Vàrem anar a la Costa Brava. Ens hi vam passar tres dies, traient croquis, apunts i fotografies, i, malgrat la tramuntana, vam fer bona feina. No ens restà temps per aturar-nos a Girona, com era el nostre projecte [...] Pensem fer sortir la guia a finals de març, coincidint amb la inauguració de la temporada. Crec fermament en l’èxit del nostre projecte». L’optimisme endèmic de Vicens va tenir un final feliç. La il·lusió de Vicens en el futur de la guia gironina va concretar-se en el fet que, poc després de la carta

GIRONA A L’ABAST XIV

esmentada, assabentés al seu amic que tenia previst presentar dos formats de l’obra. Un de complet que es vendria a 50 pessetes, i sis fascicles corresponents als diversos itineraris, que es vendrien a unes 20 pessetes: «Així», va escriure Vicens a Sobrequés el 22 de gener de 1953, «la gent no s’haurà de rascar la butxaca, si no vol gastar més del que pot». Uns dies després, el 12 de febrer, Sobrequés expressava a Vicens la preocupació davant els temors que el fascicle de Girona no estigués llest per les vacances de la Setmana Santa: «En Frederic [Rahola] em va escriure que creia tenir la guia de Girona per Pasqua. ¿Quina Pasqua? Puix, si és la de Resurrecció, suposa una discriminació de venda molt notable: vénen molts estrangers per Setmana Santa, i valdrà la pena fer un tour de force i tenir la cosa als aparadors el dia de Rams». Aquesta afirmació de Sobrequés ens informa de la important arribada de turistes estrangers a Girona abans del reconeixement internacional del règim de Franco aquell any 1953. L’abast del moviment turístic va ser qualificat així per Sobrequés el 28 de juny: «La venda de la Costa Brava va vent en popa, però encara no ha començat el fort de la invasió ni el temps hi acompanya». Vicens podia sentir-se satisfet de la bona acollida que havia tingut la seva iniciativa d’impulsar la realització de la guia de la qual parlem. El 6 de maig de 1953, és a dir, pocs dies després de posar-se a la venda la guia a Girona, Sobrequés així n’assaben tava Vicens: «Et felicito entusiàsticament per la part que et correspon en la publicació de la Guia. M’hauria d’equivocar molt si no hagués de constituir un dels vostres millors èxits editorials, econòmicament parlant. L’edició petita es vendrà com pà beneït i jo faig compte que solament aquesta temporada despatxarem la meitat o més de l’edició en conjunt (entre grans i petites). En una setmana ja en porto més d’un centenar venudes, a Girona sols, i altres tantes distribuïdes en dipòsits en els llocs més estratègics. He, materialment, empastifat la ciutat de guies. Hom en troba fins a la sopa». Aquest èxit va fer concebre a Vicens la idea de fer també unes guies per al Maresme i la Cerdanya, que Sobrequés va arribar a redactar. No tenim constància, però, de la seva efectiva edició.

Servei militar a Girona i la pau de Ryswick El 1930, quan ben just Vicens, segons explica ell mateix «acababa de salir de las aulas universitarias», va haver de retornar «al regazo siempre acogedor de Gerona». La

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

milícia el cridava i, servint l’exèrcit, va restar a la seva ciutat natal fins al 1932. A Girona, aquell jove hiperactiu i carregat d’il·lusió va haver de compartir la seva obligació militar amb el treball d’administratiu a la farinera de la família Ensensa —instrument per guanyar-se la vida i poder pagar la dispesa—, amb la seva formació —estudis d’anglès i francès— i amb el treball erudit en els arxius gironins. De les seves estades a l’Arxiu Municipal de Girona en va restar un magnífic estudi sobre la vida política, cultural, econòmica i institucional de la ciutat a la darreria del segle xvii, que també hem inclòs en el present llibre. El seu objectiu era de més abast: analitzar quina va ser l’actitud dels gironins en el conflicte successori que es produiria a partir del 1705. Aquest estudi mai no s’acabà de realitzar, perquè Vicens, a partir del 1932, només faria breus estades a Girona. En veure que el període del servei militar estava arribant a la seva fi, l’octubre del 1932, Vicens, com ha explicat el seu biògraf Josep M. Muñoz, va posar-se en marxa per aconseguir trobar una feina a Barcelona. En una carta que el 13 de setembre va enviar des de Girona al seu mestre Antonio de la Torre, s’hi llegeix: «Vd. ya sabe cuan interesado estoy en que este año pueda realizar una labor fructuosa, así como también sabe mi convicción de que en esta capital [Girona] no podré hacer nunca nada de bueno, y no por falta de material [d’arxiu], sino de tiempo para dedicar a mis estudios, lo que imposibilita la continuidad necesaria sin la cual aquellos poco aprovechan». Amb l’esmentat treball erudit sobre Girona, Vicens pretenia confirmar o no, basant-se a estudis d’àmbit local, les conclusions generals a què, fins aquell moment, havia arribat la historiografia catalana en relació amb els precedents de la crisi successòria provocada per la mort el 1700 del darrer rei de la casa d’Àustria: «Si con éste [estudi] hemos logrado hacer una positiva aportación al mismo [objecte del seu treball], demostrando que incluso los aspectos más mínimos de la vida de una ciudad [Girona] tienen trascendencia histórica, juzgaremos que nuestra labor no ha sido inútil e incomprensible».

La nova escola històrica gironina El 18 de setembre de 1954, Vicens va publicar a Destino l’article «La nueva escuela histórica gerundense». La inspiració va provenir de la tramesa per part de Sobrequés d’un article sobre l’actitud dels gironins durant el setge del 1462 i de l’original del llibre

GIRONA A L’ABAST XIV

sobre Jofre VIII de Rocabertí. L’article, amb un afegitó ad hoc, va servir de pròleg per a l’edició del llibre esmentat. El lector el trobarà en el present llibre. Després de referir-se a la tasca historiogràfica de la vella escola històrica gironina, encarnada en els noms de Joaquim Botet i Siró, Josep Pella i Forgas, Francesc Monsalvatje, Julià de Chia, i de gent de la Revista de Gerona, i de fer un gran elogi del treball de recerca que aquests historiadors locals havien acomplert, Vicens esmentava l’obra de Sobrequés com el màxim exponent de la historiografia gironina. El 22 d’agost de 1954, aquest agraïa a Vicens el contingut de l’article amb aquestes paraules: «El teu article sobre la nova escola històrica gironina, en realitat el teu article sobre la meva modesta persona, m’ha deixat sumit en un mar de confusió tal que encara no he sortit del tot de l’atordiment produït per la lectura». Amb aquest article, Vicens feia un reconeixement a la terra que l’havia vist néixer i, també censurava, a favor de la feina feta per gent que no treballava a Barcelona, el centralisme que, en tot els àmbits de la vida, exercia la capital catalana.

Confidències gironines de Vicens Vicens va trobar en el seu amic gironí el destí de moltes confidències personals, algunes de tipus polític. La correspondència entre ambdós n’està farcida. Sovint es tracta de qüestions que fan referència a l’estat de salut, el propi i el dels membres de la família. En altres, les confidències tenen relació amb la situació política del país. Esmentarem només uns pocs exemples, perquè en l’edició de la correspondència entre ambdós ja vàrem donar-ne una referència més exhaustiva. El 1953, Vicens uti litza Sobrequés per tal que li serveixi de correu amb l’exterior amb vista a mantenir determinats contactes amb gent de l’exili. L’octubre d’aquell any, en un to sec que no era habitual en ell, escriu: «Amic. Atenció i serveix-me. Escriu a en Tate [professor a Anglaterra i amic de Sobrequés] que comuniqui al Prof. Trueta [eminent cirurgià català exiliat a Gran Bretanya], The Nuffield Professor of Orthopedic Surgery, a Oxford, que no m’escrigui directament, sinó al nom i adreça del meu sogre. Ja comprens de què va. J. Vicens». El 7 de maig de 1959, cap al final, doncs, de la seva vida, Vicens escriu a Sobrequés fent referència al futur del país i a les conseqüències que la Guerra Civil va tenir per a tota una generació: «En definitiva, que cal que els nostres nois s’espavilin, la qual cosa ja

VICENS VIVES LA REVOLUCIÓ HISTORIOGRÀFICA D’UN GIRONÍ

la sabíem abans de la Guerra Civil, que ens va deixar clavats en aquest país en el millor moment de la nostra vida. D’altra banda, els horitzons s’esclareixen cada vegada més, i no hi ha dubte que tard o d’hora, amb canvi o sense canvi de sistema, els catalans i Catalunya tornarem a dir la nostra. Ja ho veuràs». Vicens apareixia com un referent, també polític, per a molta gent que confiava en ell en aquest aspecte. N’és testimoni una carta de Sobrequés del 21 de desembre de 1954. Un amic de Sobrequés, el mestre Josep Bordas i Brassó, en unes discutides eleccions pel terç familiar a l’Ajuntament de Girona, acaba de ser elegit regidor. No és una persona franquista i té un tarannà catalanista. Sobrequés el posa en mans de Vicens: «Et vindrà a veure en Bordas, que segurament serà tinent d’alcalde pel febrer, per posar-se ideològicament a les teves ordres. Però convé que l’apretis molt bé, perquè és summament indecís i no té idees clares sobre les coses. És molt influenciable». Vicens, el 1953, ha fet algunes confidències al seu amic gironí sobre la fadiga que pateix per causa de la seva intensa activitat professional. El 20 de març, Sobrequés l’aconsella de manera fraternal: «No treballis tant, que no tenim set vides. Vés a buscar violetes i mira’t les branques dels pins amb l’esquena a terra i les mans sota el clatell, una o dues vegades a la setmana».

Els gironins i la mort de Vicens Vicens va portar Girona i els gironins a la ment fins als darrers instants de la seva vida. Des de la Clinique du Parc, de Lió, on va morir el 28 de juny de 1960, va escriure la que seria la darrera carta personal a Sobrequés. Conté fragments colpidors sobre la seva operació al pulmó i sobre el futur que ell mateix preveia («Em penso que retornaré a finals de la setmana vinent. Totes les coses del pulmó són lentes i volen paciència», va escriure el 26 de maig). El darrer paràgraf d’aquesta darrera carta de Vicens —una del 13 de juny, que Sobrequés també va rebre, va ser adreçada a diversos amics—, evocava amb agraïment l’interès que diverses persones de Girona havien mostrat pel seu estat de salut. Va fer-ho amb aquestes paraules: «Als gironins que s’han recordat de mi, els dones les gràcies més afectuoses [...] Per tu, gran Santiago, la millor abraçada del teu amic». Cinquanta anys després, aquest llibre sobre els escrits de Vicens que fan referència a Girona i a les comarques gironines vol ser un homenatge a la seva

GIRONA A L’ABAST XIV

obra i a la seva persona, i un reconeixement al seu constant compromís amb la ciutat on havia viscut i passat els anys de la seva infantesa. Aquells que n’hem tingut cura, creiem interpretar, tants anys després, el que estem segurs que Vicens hauria fet: dedicar el llibre a Girona i als gironins (Fig. 12).

Figura 12. El doctor Jaume Vicens i Vives.

1. Vegeu Jaume Sobrequés i Callicó, Història d’una amistat. Epistolari de Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobrequés i Vidal (1929-1960). Amb la col·laboració de Mercè Morales i Monroya. Pòrric de Joaquim Nadal i Farreras. Barcelona, Ajuntament de Girona i Editorial Vicens Vives, 2000, 919 pàgs. Alguns fragments de la present introducció al llibre de Jaume Vicens provenen d’aquesta obra.

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS? GENÍS BARNOSELL I JORDÀ

3 de febrer de 2011

Aquest text forma part del projecte d’investigació MICINN HAR 2011 – 23151 finançat per el MICINN

Girona era, el 1808, una petita ciutat que, tanmateix, va resistir set llargs mesos de setge contra l’exèrcit imperial francès. Les raons d’aquesta aparent paradoxa són més complexes del que presentava la historiografia gironina tradicional (amb autors com Emili Grahit). A les pàgines que segueixen, intentaré explicar-les, a més de fer referència a una altra qüestió fonamental: les idees que impulsaren aquella resistència. Abans, caldrà parlar dels setges a les guerres napoleòniques i descriure una mica com van ser els setges gironins.

Els setges i les guerres napoleòniques Els setges no van ser gens estranys al conjunt de les guerres napoleòniques. Malgrat el descrèdit en què al llarg del segle XVIII havien caigut les fortificacions com a eina útil per a la guerra, i tot i que se sol posar èmfasi en la guerra napoleònica com a una guerra de moviments, la guerra de setges va ser fonamental en el llarg període bèl·lic de 1792 – 1814. Efectivament, les ciutats o fortaleses no sempre podien ser deixades simplement enrere en ràpides campanyes, i en molts casos van servir d’eficaços punts defensius, endarrerint l’avenç enemic i obligant-lo a distreure tropes per a bloquejar-les i atacar-les.

GIRONA A L’ABAST XIV

La ciutadella ideal, dissenyada a partir del model de Vauban amb els afegits de Frederic de Prúsia, Montalambert i Carnot, oferia sens dubte un obstacle formidable però, al mateix temps, el sistema desenvolupat pel mateix Vauban per conquerir-les havia gairebé convençut els enginyers que mantenir una fortalesa durant molt de temps davant d’un setge en tota regla era una missió impossible. El sistema ideat per Vauban per assaltar una fortalesa consistia en la construcció d’una fèrria línia de circumval·lació i una aproximació progressiva amb tres paral·leles i trinxeres d’avenç en forma de ziga-zaga. Des del seu punt de vista, si el setge formal s’executava correctament, cap fortalesa, per moderna que fos, podia resistir gaire. En el món real, però, algunes de les ciutats o ciutadelles que van ser capaces d’oposar una tenaç resistència als seus assetjants no responien al model ideal. I és que les condicions en què es desenvolupaven realment els setges tampoc responien a l’”aproximació regular” que descrivien els manuals. Una orografia complicada, un sòl massa dur per excavar trinxeres, tropes insuficients, artilleria de campanya lleugera i escassetat de la de setge, eren factors que portaven freqüentment els comandaments militars a realitzar setges molt més improvisats. Especialment, el gran nombre de tropes que calia distreure per realitzar un setge en tota regla i el temps que implicava -al voltant d’un mes, com a terme mitjà- eren arguments molt potents per intentar un assalt per sorpresa amb el qual, malgrat les moltes baixes que es produïen, a vegades es podia conquerir l’objectiu en un dia de lluita. També a la Península Ibèrica es van donar aquestes circumstàncies. Tot i que cap de les ciutats o fortaleses que van ser assetjades tenien de cap manera la capacitat defensiva d’una ciutadella ideal, van ser molts els setges que es van produir, tant per part de l’exèrcit imperial francès com per part de les tropes espanyoles i portugueses i els seus aliats anglesos. Arriba a sorprendre, en primer lloc, la insistència a llançar un primer atac bastant improvisat -un coup de vive force com diuen les fonts franceses- abans de plantejar un setge en tota regla, tot i els pocs resultats que donava aquesta tàctica. Certament, alguns petits forts van ser sotmesos així -com el fort de Sant Felip a Balaguer, pres el 8/1/1811- però entre les ciutats grans només Porto caigué davant d’un “coup”, el 29/3/1809, malgrat que comptava amb 60.000 defensors entre tropes de línia i milícies. En segon lloc, la majoria de setges van tenir una durada semblant a la que tingueren al conjunt d’Europa: molt rarament més de dos mesos i, molts, menys d’un

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS?

mes. Només 4 casos, entre ells Girona, superaren els 4 mesos, comptant-hi el setge de Cadis, que va durar dos anys i mig -tot i que en aquest cas les tropes franceses potser mai van arribar a tenir esperances reals de conquerir la ciutat, a causa de la llarga distància a què estaven estacionades i de la capacitat d’aprovisionament per mar que tenien les tropes angloespanyoles. És molt significatiu, finalment, que la durada d’un setge no tingui relació amb l’exèrcit que es defensa, i això vol dir que els ideals que podien influir en la tenacitat o en la determinació dels defensors podien ser molt diversos.

Els setges de Girona i les raons de la seva llarga durada A Girona, la historiografia tradicional sempre ha parlat de tres setges. El suposat primer setge de Girona, però, no va ser tal sinó només un d’aquests intents d’assalt improvisats de què hem parlat -un coup de vive force. Realitzat el 20 de juny de 1808 per les tropes escasses i mal preparades de la Divisió d’Observació dels Pirineus Orientals, va ser un fracàs, i el 21 l’exèrcit imperial francès va abandonar els voltants de la ciutat. El primer setge es va produir, doncs, en el segon intent d’ocupar la ciutat, entre el 12/7 i el 17/8/1808, per part d’uns 9.000 o 11.000 homes. Com en moltes altres ocasions del període arreu d’Europa, va haver de ser aixecat a causa de l’èxit d’un atac combinat de tropes de la pròpia ciutat, sometents comandats per Clarós i Milans del Bosch i les tropes de reforç del Comte de Caldagués. El segon setge va ser el que va aconseguir prendre la ciutat. Girona comptava amb muralles medievals reforçades per baluards i un conjunt de forts de l’època moderna, construïts a la segona meitat del segle XVII i inicis del XVIII, situats la majoria al E i SE de la ciutat, a més del fort de Montjuïc, situat al N, i que constituïa una veritable ciutadella. La ciutat comptava, també, amb una complexa orografia, amb el Ter i la seva amenaça de desbordament a la zona est, Montjuïc construït sobre una muntanya de pedra en la qual era difícil excavar trinxeres i amb el Galligants que, amb poca aigua però amb un fort desnivell, protegia la zona nord. L’exèrcit imperial francès va arribar als voltants de Girona el 5/5/1809, comandat per Saint-Cyr i trobant-se Verdier al capdavant de l’exèrcit de setge. Els seus 35.000 homes van trigar un mes a bloquejar la ciutat i no van començar els treballs pròpiament de setge, amb l’excavació de les primeres trinxeres, fins al 6 de juny -seria en aquest

GIRONA A L’ABAST XIV

moment, doncs, en el qual, segons la forma de comptar de l’època, començaria realment el setge. L’atac principal es realitzaria per la ciutadella de Montjuïc, al nord de la ciutat. Un mes després d’iniciat el setge, Verdier estava en disposició d’assaltar Montjuïc, però aquest assalt, produït la nit del 7 al 8/7 va fracassar i el fort no es va poder prendre fins un mes després, una vegada que va ser abandonat per la guarnició (10/8). El mes següent, Girona va ser proveïda i, fins i tot, entre el 31/8 i el 2/9 els francesos van témer un atac general contra les seves posicions, que no es va arribar a produir. El 19/9, en canvi, va tenir lloc l’assalt general contra la ciutat, a través del Galligants, recollint de nou el fracàs. Aquest fet va paralitzar el setge almenys durant un mes. Tanmateix, la neteja d’insurgents dels voltants de la ciutat duta a terme metòdicament per Saint-Cyr donava els seus fruits i la ciutat no va poder tornar a ser proveïda, quedant lliurada a les seves pròpies forces (Fig. 13). El nou comandant del setge, el mariscal Augereau, va canviar d’estratègia i es va proposar escanyar més i més la ciutat, conquerint progressivament totes les seves defenses exteriors. Com a conseqüència d’ambdós fets, al llarg dels mesos d’octubre i novembre la defensa es va enfonsar i la ciutat va capitular el 10 de desembre, un cop que Álvarez de Castro va renunciar al comandament. En definitiva, el setge de Girona es va caracteritzar per la seva llarga durada -sis mesos des de l’obertura de trinxeres; set des de l’aparició dels assetjadors-, però no pels seus mètodes de combat, que van ser els tradicionals: el bombardeig de la ciutat i de les seves defenses, una aproximació relativament regular molt condicionada per les característiques del terreny i la lluita a les muralles quan es produïa un assalt. Per què, tanmateix, la ciutat va poder resistir tant? Per explicar aquest fet s’ha de recórrer a explicacions complexes que tinguin en compte diverses raons. Si bé és cert que les muralles medievals de Girona eren clarament antiquades, la geografia del lloc implicava que l’atac només era possible per la zona del Mercadal o per Montjuïc. L’amenaça de riuades -com efectivament es va esdevenir- i el fàcil accés des del camí de Barcelona van desaconsellar als francesos d’instal·lar la seva artilleria a la zona compresa entre Fornells i el Ter, de manera que només els va restar la possibilitat d’atacar per Montjuïc. Això situava el gruix dels magatzems sobre la seva línia de comunicació amb França, i el Ter servia de línia de defensa contra l’enviament de reforços des del sud, però implicava també atacar per la zona amb defenses més modernes i en un terreny on era molt complicat excavar les trinxeres. Les tropes

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS?

desplegades per l’imperi francès, a més, no eren, ni de lluny, les millors del món. Tenien percentatges molt elevats de reclutes poc foguejats i, per tant, amb escassa capacitat de combat. Eren més multinacionals que altres cossos d’exèrcit, i, per tant, amb dificultats de coordinació. I la rivalitat entre els seus comandaments va portar l’ofensiva pràcticament al fracàs en diverses ocasions. A partir d’agost de 1809, havien patit tantes baixes i estaven tan afectades per les malalties que la seva capacitat de combat s’havia reduït al mínim, de manera que la situació es va estabilitzar en una mena d’empat Figura 13. Girona imaginada a finals del segle XIX: en què els defensors de la ciutat Benito Pérez Galdós, Episodios nacionales, Madrid, no tenien capacitat de trencar el Administración de La Guirnalda y Episodios Naciosetge, mentre que els atacants nales, 1882-1885 (Imprenta y Litografía de La Guirnalda) , tomo IV, p.46 tampoc podien arriscar-se a un nou assalt. Els efectius que defensaven Girona, d’altra banda, eren bastant reduïts (no gaire més de 8.000 homes en els moments amb més efectius, per 35.000 soldats assetjants), molts amb poca experiència de combat. Hi va haver, però, dos factors que van jugar a favor seu. En primer lloc, els exèrcits atacants havien de ser sempre molt majors que els assetjats (de tres a set vegades majors), perquè, com ja he dit, en els assalts a les ciutats es produïa un gran nombre de baixes. En segon lloc, entre les tropes que van defensar Girona hi havia un nucli de tropes professionals que va ser suficient per organitzar la defensa, instruir els novells i enfrontar-se, en els moments decisius, a aquelles unitats imperials més ben preparades. Això no implica que comptessin amb el suport unànime de la població. Més aviat, a banda dels convençuts (que també n’hi va haver, i no pocs), la “unanimitat” a la ciutat va ser mantinguda amb mecanismes molt clàssics

GIRONA A L’ABAST XIV

de disciplina militar, com aplicar la pena de mort a qualsevol desertor o “sediciós”, inclosos aquells que simplement manifestaven la volun tat de rendir-se (Fig. 14). Finalment, la historiografia tradicional suposava que els gironins “eren” -sense dubtes ni vacil·lacions de cap tipus- valerosos i heroics i que per això van resistir tota mena de penalitats en defensa de la ciutat. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, han demostrat que la “capacitat” o la “determinació” de combatre depenen d’un conjunt de circumstàncies (com la selecció prèvia dels soldats o la cohesió del grup i la comunicació entre els seus membres). En el cas de Girona, Figura 14. Girona imaginada a finals del segle XIX: podem comptar entre aquests Benito Pérez Galdós, Episodios nacionales, Madrid, elements, a banda, com ja he dit, Administración de La Guirnalda y Episodios Nacionales, 1882-1885 (Imprenta y Litografía de La Guirde l’existència d’un grup de soldats nalda) , tomo IV, p.157 professionals, la combativitat dels oficials, la rotació de les tropes en els llocs més perillosos, l’ostentosa celebració de festes com el dia del sant del rei, una sostinguda acció de propaganda a través del Diario de Gerona o l’exaltació de la ciutat com a “clau del regne” protegida per la providència. En definitiva, la presència d’una base social civil disposada a la defensa, combinat amb la repressió dels outsiders i una eficaç tasca de manteniment de la moral fou suficient per mantenir la disciplina, evitar les desercions en massa i neutralitzar possibles intents de rendició. A aquests fets cal afegir-hi una defensa de la ciutat tècnicament correcta (fonamentada en una eficaç tasca de reconstrucció de les muralles) i facilitada per les oportunitats de la geografia. Les evidents mancances de l’exèrcit francès van fer la resta.

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS?

Figura 15. l monument als defensors de Girona enmig del trànsit de la Girona actual.

Per què lluitar? Aquesta explicació, tanmateix, no és completa si no s’analitzen amb detall les raons de la resistència, o sigui, el tipus de raonament amb què operaven els defensors i que els portava a continuar la lluita malgrat totes les penalitats. Una explicació d’aquest tipus ha d’anar més enllà tant del concepte de “fanatisme”, amb què les cròniques franceses de l’època i alguns autors contemporanis han qualificat aquestes defenses aferrissades, com de vagues referències al patriotisme i la religió. Efectivament, el concepte de “fanatisme” no revela més que una valoració moral d’unes actituds que resulten alienes o antipàtiques a qui fa la valoració però que res ens indiquen sobre el contingut real de les actituds que es pretenen analitzar. Són ben significatius, per exemple, els adjectius ben diferents amb què les cròniques franceses qualifiquen les llargues resistències d’algunes ciutats segons qui siguin els defensors (Fig. 15). Si analitzem perquè els gironins resistiren tant, em sembla clar que la lògica de la defensa de la ciutat va ser, durant bona part del setge, una lògica militar basada

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 16. La bretxa del quarter nou d’Alemanys vista des de l’exterior de la muralla.

en les Ordenanzas de Carlos III, que obligaven tot oficial que manés una plaça forta a defensar-la “quanto lo permitan sus fuerzas, à correspondencia de las de los Enemigos que le atacáren”. Es pot afirmar que probablement fins a l’octubre Álvarez de Castro i la seva oficialitat estaven d’acord en què era possible defensar la ciutat, ja que els quedaven homes i municions i no havien perdut l’esperança de ser socorreguts des de l’exterior -que era el mecanisme clàssic que permetia aixecar un setge i que era el que havia permès aixecar el primer setge de Girona. Fins aleshores, per mantenir la disciplina a l’interior de la ciutat s’havien estès les ordenances militars al conjunt de la

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS?

població, especialment la disposició que imposava la pena de mort a qualsevol que discutís o entorpís la defensa de la ciutat. El consens sobre les possibilitats de continuar la resistència es va trencar el novembre de 1809 -o, almenys, és en aquest moment que podem comprovar aquesta fractura. Efectivament, l’oficialitat de la plaça va arribar a la conclusió que “havia complert el seu deure” i que no es podia fer res més. Per aquest motiu, la plaça capitularà immediatament després que Álvarez de Castro deixi el comandament. I és que de la mà d’Álvarez de Castro i una part de la població, almenys en l’últim mes i mig de setge, la lògica militar apareix sobrepassada pel que podem anomenar una lògica religiosa -fins que Álvarez de Castro va deixar el comandament i el seu segon, Julián de Bolíbar, va retornar a la lògica militar (Fig. 16). En el cas de Girona, els elements religiosos havien estat molt presents al llarg de tot el setge. Sant Narcís, el patró de la ciutat, havia estat nomenat generalíssim dels exèrcits ja al juliol de 1808, en una iniciativa que els (escassos) liberals de la ciutat van considerar poc raonable. Des d’aleshores, les al·llusions a Sant Narcís van ser continuades i el juny de 1809 s’organitzà una companyia de civils que portava el significatiu nom de “Croada Gironina”. En la crida a allistar-se, al costat de l’habitual trilogia de religió, rei i pàtria, es posava l’èmfasi en la religió: “la religión de nuestros padres ultrajada, las sagradas Imagenes escarnecidas, lo mas sagrado del gran Sagramento del amor divino hollado, todo (…) nos violenta á repeler la fuerza con la fuerza”. A finals de 1809, l’element religiós va esdevenir dominant i la defensa de la ciutat va deixar d’estar mediatitzada per conceptes com el de deure o l’honor i va passar a exigir el sacrifici absolut de vides i propietats. Per aquest motiu, el religiós Manuel Cúndaro, que va ser combatent i un dels primers cronistes dels setges, va afirmar que si els gironins haguessin resistit encara més “hubieran entonces acreditado más su heroísmo pereciendo en el glorioso lecho del honor como los numantinos, y habrían hallado una muerte más gloriosas que sus anteriores triunfos. Así lo afirma San Ambrosio del insigne Macabeo Jonatás, quien con solos 800 combatientes atacó a 20.000 del ejército de Demetrio y arrolló su ala derecha, pero pereció gloriosamente con los suyos en el combate envueltos por la de la izquierda (…) Gerona reducida entonces tal vez como Numancia a un montón de ruinas y cenizas, no por la extrema desesperación de sus defensores, como la que fue terror de Roma, sino por el furor ciego de sus sitiadores, hubiera revivido como el Fénix de sus mismas cenizas, e inmortalizado mucho más la gloria de su nombre con admiración y asombro de las edades futuras. Su más glorioso triunfo hubiera sido que en los venideros siglos

GIRONA A L’ABAST XIV

se leyese en un padrón levantado al intento: ‘Aquí estuvo en otro tiempo edificada la heroica y para siempre memorable Gerona reducida a cenizas en 1809 por no haber querido sujetarse al tirano yugo de Napoleón Bonaparte usurpador inicuo del trono de su Monarca y por su heroica constancia en defender su Religión, su Rey y su independencia’”. Les referències al mite bíblic dels macabeus ens situa en la lògica de la resistència: la lluita entre el Bé i el Mal. La defensa de la religió, present al llarg de tot el setge, arribava així al seu clímax i esdevenia la lògica fonamental de la resistència (Fig. 17). Incardinar la pròpia lluita amb el mite macabeu implicava la inevitable consideració de la lluita com una lluita religiosa i no només l’exigència del sacrifici total de vides i propietats a la recerca de la victòria, sinó també l’exaltació d’aquest sacrifici com a valor gairebé superior al de la victòria, ja que contra l’enemic amb què es lluita no hi ha ni quarter ni possibilitat ja no de transacció sinó, fins i tot, de derrota que possibiliti continuar vivint. Contra aquest enemic només es pot o vèncer o morir: “Catalanes, aunque [Napoleón] os habláre palabras de amistad, que os asegure sér católico, que conservará vuestra ley, que respetará el santuario, que os hará felices, no honreis con el menor crédito sus promesas. Antioco en su desesperacion hablaba así á los de Jerusalen, y era cuando sobre él habia descargado el justo juicio de Dios. Guerra eterna contra él, y sus sequaces”. Així, les paraules de Manuel Cúndaro, a inicis del segle XIX, ressonaven com altres escrites en ple segle XVII en què es defensava que la lluita a la guerra dels Segadors havia de continuar: “sin reparar en poner vuestras vidas en cualquier riesgo y contingencia, pues, aunque las perdierais no por eso dejareis de salir triunfantes y victoriosos, pues, por medio de tal muerte, alcanzareis una gloria singular, así temporal [como] en la vida eterna”. No és difícil trobar altres al·lusions a la narració dels Macabeus a la Guerra del Francès. Un fulletó titulat Verdadero modo de la libertad de Barcelona , sostenia que la guerra era un càstig diví per la magnitud dels pecats comesos i defensava el penediment com a la condició necessària per vèncer. Si Déu ja ha mostrat el seu poder en aquesta guerra -aconseguint, per exemple, que un català pogués vèncer mil francesos-, només la reforma dels costums permetrà que Déu concedeixi la victòria final. L’autor demana a la divinitat que la seva pàtria (Barcelona, Catalunya i, per extensió, tot Espanya) no sigui lliurada a “bàrbars i blasfems” i lamenta que Déu l’hagi abandonat com en altre temps a Jerusalem. Només la protecció divina concedirà la victòria i els generals de Napoleó podran dir de Barcelona, a imatge dels antics, que “Dios es el que (…) ayuda aquel lugar, el que azota, y pierde al que va a dañarle”.

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS?

Figura 17. La muralla als jardins John Lennon amb la catedral al fons.

És possible, a més, que la concepció de la guerra religiosa unís de forma explícita referències sobre els macabeus i referències apocalíptiques. El mil·lenarisme és una tradició que els contemporanistes atribuïm amb massa facilitat a mons pretèrits quan, en canvi, era plenament vigent als segles XVIII i XIX. Encara que a partir de Sant Agustí l’església va rebutjar la idea dels 1000 anys del regnat de Crist com el retorn al paradís terrenal original, la lectura dels “signes” que haurien d’indicar la segona vinguda de Crist, i amb això la fi de la història humana, es van convertir en un element central en el cristianisme. Lluny

GIRONA A L’ABAST XIV

de remetre durant l’època moderna, es va viure un clima d’efervescència escatològic i mil·lenarista que es va concretar en un gran nombre d’obres amb una visió cíclica del temps que plantejaven la reactualització d’una edat d’or pretèrita en un futur proper que obriria la porta a una era nova de pau, justícia i benestar tant espiritual com material, i s’ha pogut dir que la dimensió mil·lenarista va ser consubstancial tant a la Revolució Americana com a la Francesa. A Itàlia, hom ha identificat un corrent mil·lenarista “pessimista”, majoritari entre l’opinió catòlica i la jerarquia eclesiàstica, que va veure en la supressió de la Companyia de Jesús (1773) i en la Revolució Francesa, els signes de l’atac satànic contra l’Església, l’arribada de l’Anticrist i l’inici de la confrontació final entre el Bé i el Mal. D’altra banda, però, una visió “optimista”, present especialment entre els sectors reformistes de l’Església (jansenistes i adversaris dels jesuïtes), va veure en la Revolució el signe de l’arribada d’un nou ordre de coses i el retorn imminent de Jesús que venia a establir a la terra el seu regne mil·lenari de l’harmonia. A Espanya, arribada la Guerra de la Independència, la consideració de la resistència a França com una croada i les referències a Napoleó com el mateix Anticrist semblen recordar el mil·lenarisme pessimista italià. Així, la lluita sense quarter contra la impietat i la insistència en els signes meravellosos que demostrarien la intervenció de la mateixa divinitat -o dels sants patrons- en la lluita, probablement es podria entendre, no només com una mostra més de la lluita entre el Bé i el Mal, sinó com algun dels signes que anunciarien el seu enfrontament definitiu. Així es desprèn d’un fulletó editat a València el 1808 relatiu al saqueig dels temples de Cuenca. El punt de comparació del que va passar a la ciutat són, una vegada més, els llibres dels Macabeus: “¡Desdichada Cuenca (…) Algo se te parece Jerusalen en los dias de los anatemas celestiales: su Templo fue profanado como los tuyos, y sus vasos sagrados empleados en usos profanos, pero aun en esto no hay comparacion (…) Quanto mas, que aquellos sirvieron en la mesa de Baltasar, y se guardaron en el tesoro de Antíoco; y los cálices santos han servido para brindar en las tabernas soeces, y se han vendido á baxo precio en las calles y plazas”. Si l’autor culte d’aquest fulletó no dubtava a fer tals comparacions, no és estrany que “entre la gente vulgar se ha extendido la opinion de que Bonaparte es el Ante-Cristo”. Si, certament, és això “una vulgaridad” ja que, seguint la doctrina oficial de l’església, “es seguro por la Santa Escritura, que no se ha revelado, esto es, no se ha manifestado aun, y falta tiempo para que se manifieste en su ser personal aquel hombre de pecado “, d’altra banda, el fulletó està d’acord que aquesta forma de pensar té la seva lògica, ja que “Bonaparte por sus obras no debe reynar sino del modo que reynará aquel”“[l’Anticrist]. Més encara: “si nuestra edad no es la del fin del mundo, es

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS?

Figura 18. Torre Gironella i el seu entorn segons una imatge de finals del segle XIX (La Il·lustració Catalana, 15/7/1890).

la época que mas se quivocará con ella; y que la iniquidad de los últimos dias en ninguno ha sido tan dibuxada como lo es en los nuestros”, de manera que “es mas glorioso para el Español cristiano morir mil veces que sujetarse a tal monstruo”.

Reflexió final Un dels problemes que havia tingut la historiografia tradicional sobre els setges era el que podríem anomenar la seva poca historització i, en canvi, l’interès per narrar-los en profit més de l’èpica o la política que de la realitat. Es parlava d’Álvarez de Castro sense saber quins eren els deures d’un comandant de fortalesa i es lloava el “coratge” dels gironins sense preocupar-se gaire de què pensaven realment. El punt de partida d’aquest text ha estat just el contrari. El punt de partida ha estat historitzar els setges, o sigui, reconstruir els contextos històrics concrets en què actuaven i pensaven totes aquelles persones que els van viure. Només així podrem aproximar-nos al coneixement del que va passar. Ja tindrem temps, després, de preguntar-nos si el que hi trobem ens agrada més o menys (Fig. 18).

GIRONA A L’ABAST XIV

BIBLIOGRAFIA Anoto les publicacions recents que he fet sobre el tema. Allà es poden trobar totes les referències bibliogràfiques d’aquest article. Sobre la Guerra del Francès: - BARNOSELL, Genís (2008): “Memòria i mite dels setges de Girona, 1808-2008” a Girona i la Guerra del Francès (1808 – 1814), Girona, Ajuntament de Girona, pp.145-163 - BARNOSELL, Genís, ed., 2008, Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939, Girona, Ajuntament de Girona - BARNOSELL, Genís, 2010, “¡Por San Narciso y la Virgen del Pilar! Sitios y guerra de religión en Girona y Zaragoza (1808-09)”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, LI, pp.15-30 - BARNOSELL, Genís, 2010, “La Guerra de la Independencia como guerra religiosa: el ejemplo de los sitios de Zaragoza y Gerona”, Nuevo Mundo Mundos Nuevos, Debates, [En línea], Puesto en línea el 18 mayo 2010. URL: http://nuevomundo.revues.org/59671. Consultat el 16/4/2012. - BARNOSELL, Genís, 2010, “Álvarez de Castro y el sitio de Gerona de 1809: deber militar e imperativo religioso en la defensa de la ciudad / Álvarez de Castro i el setge de Girona: deure militar i imperatiu religiós en la defensa de la ciutat”, a Germán Segura / Enrique Sanz, coord. Álvarez de Castro y su tiempo / i el seu temps (1749-1810), Madrid, Ministerio de Defensa, 2010, pp.110-123 - BARNOSELL, Genís, coord. 2010, La Guerra del Francès a les comarques gironines, 1808-1814, Girona, Patronat Eiximenis de la Diputació de Girona - BARNOSELL, Genís, “Guerra i religió a Catalunya: 1792-1814 / Guerra y religión en Cataluña, 1792-1814” a Germán Segura / Enrique Sanz, coord. La guerra de Mossèn Rovira. La Sorpresa de Figueres (1811), Ministerio de Defensa, Madrid, 2011, pp.38-51 - BARNOSELL, Genís, 2011, “Los sitios de Girona durante la Guerra de la Independencia (1808-1809): más allá del mito”, Historia Social, 2011, pp.3-19 I sobre la repercussió posterior d’alguns elements religiosos presents a la guerra: - BARNOSELL, Genís, 2012, “God and Freedom: Radical Liberalism, Republicanism, and Religion in Spain, 1808–1847” a International Review of Social History, 57/1, pp.37-59

PER QUÈ GIRONA VA RESISTIR TANT EN ELS SETGES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS?

I dos textos que seran publicats en aquest 2012: - BARNOSELL, Genís, “El govern de Girona durant la Guerra del Francès (1808-1814). Un estat de la qüestió”, a VVAA, El govern de la ciutat (II). De la Guerra del Francès a la fi del franquisme, Girona, Ajuntament de Girona - BARNOSELL, Genís, “Guerra i religió a Catalunya, 1792-1840”, Quaderns Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles

LA FAMร LIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533 Josep Fernรกndez Trabal 10 de febrer de 2011

Qui de nosaltres podria dir que els nostres avantpassats hagin residit quatrecents quaranta-set anys en una mateixa ciutat? La família Belloch o Belloc –en el llatí culte aquest cognom s’escrivia Pulcroloco o Belloloco– va assolir aquest rècord de permanència, de manera que es pot afirmar que està tan unida a la ciutat de Girona com les pedres de la catedral o de les seves muralles. Des del primer Pere de Belloc, un empresari pellisser documentat al barri del Mercadal l’any 1267, fins al noble Ramon de Bell-lloc i de Macip, primer comte de Bell-lloc, que abandonà la capital del Ter i de l’Onyar l’any 1714 forçat per les circumstàncies tràgiques d’aquell moment històric, van transcórrer tretze generacions. I després, unes altres quatre generacions van mantenir importants interessos i propietats a Girona fins ben entrat el segle XIX. La darrera Belllloc fou una dona, Maria Mercè de Bell-lloc i de Portell († 1854), que per matrimoni traspassà el llegat de la seva família als Mercader (Fig. 19). Els Bell-lloc ho van ser tot a Girona. Al llarg d’un espai de temps així de dilatat, els diferents membres del llinatge arribaren a exercir les més altes magistratures urbanes, de manera que el seu cognom apareix assíduament en els registres i documents municipals com a membres principals de l’elit que regia el municipi i com a protagonistes destacats dels principals esdeveniments de la història gironina. Avui en dia, la memòria de la família resta en els arxius i en els llibres d’història, però també es perpetua a través de la toponímia, ço és, la placeta Belloch de darrera la plaça del Vi i la Torre Bell-lloc del Pla que acull a l’actualitat una prestigiosa institució acadèmica. És d’agrair, doncs, que el col·legi Bell-lloc del Pla vulgui honrar el record de la família que li ha donat el nom rememorant la seva trajectòria multisecular i ho faci ressaltant la seva relació amb Girona. Abans de començar la meva aportació, he de manifestar que els Bell-lloc han ocupat una part substancial de la meva vida professional. L’interès per

101

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 19. El fons Llinatge Mercader, comtes de Bell-lloc, a l’Arxiu Nacional de Catalunya (visió parcial).

ells té ja una colla d’anys i arrenca dels temps que, essent un jove i inexpert historiador de Cornellà de Llobregat, vaig quedar seduït davant la col·lecció llarga de pergamins d’aquesta família que es conservaven aïllats del temps i de l’espai al palau de Can Mercader, un bonic edifici construït pel segon comte de Bell-lloc a finals del segle XIX que fou la darrera residència de la família. Junt amb el meu germà Joan, també historiador, vam aplanar i netejar un a un els pergamins i després els vam regestar i estudiar. El resultat foren els dos volums de l’Inventari dels pergamisn del fons MercaderBell-lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat (s. XI-XVIII), publicats l’any 1989 per la Fundació Noguera. Tot seguit, va venir la llarga elaboració de la tesi doctoral, defensada l’any 1995 a la Universitat de Barcelona, i la seva ulterior edició per

102

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

Publicacions de l’Abadia de Montserrat el mateix 1995 amb el títol Una família catalana medieval. Els Bell-lloc de Girona, 1267-1533.

Alguns trets definidors de la burgesia urbana medieval És un fet conegut que en els primers segles de l’edat mitjana es va estendre el paradigma del “triestamentalisme” per pensar la societat, segons el qual aquella estava dividida o organitzada en tres ordes o estaments que tenien unes funcions clarament determinades: els oratores eren els homes dedicats a l’oració, ço és, l’estament eclesiàstic; els bellatores eren els homes de guerra que amb les seves armes defensaven la terra i el poble, és a dir, l’estament dels cavallers i dels nobles; i els laboratores eren tots els altres que, amb el seu treball, proveïen el necessari per al sosteniment del conjunt de la societat. Quan apareixen els Bell-lloc, a finals de la tretzena centúria, aquest esquema es mantenia en teoria però ja no responia a la realitat perquè la societat baixmedieval havia vist sorgir i implantar-se el nou orde dels mercatores, integrat pels homes que es dedicaven a la manufactura, el comerç i les finances i que habitaven els burgs i ciutats que no havien parat de créixer al llarg dels segles XII i XIII. Els burgesos o habitants de les ciutats esdevingueren aviat imprescindibles i van aconseguir dels reis i dels senyors feudals un conjunt de privilegis jurídics i econòmics que els van equiparar, a la pràctica, amb els eclesiàstics i els cavallers. Així, quan al llarg del segle XIII van néixer les corts o parlaments medievals, com a òrgans de representació política i lloc d’encontre i de diàleg entre el rei i el país, els nous organismes es van estructurar també tripartidament segons tres braços o estats: el braç eclesiàstic (prelats, abats i capítols de canonges), el braç militar (magnats, nobles i cavallers) i el braç reial (síndics o representants de les ciutats i viles reials). El poble o quart estat –si utilitzem la terminologia revolucionària del segle XVIII- estava constituït pels pagesos i pels habitants de les viles que vivien sota senyoria feudal i era una part important del conjunt. Aquesta majoria estava, de fet, apartada del parlament en no tenir representació expressa, tot i que els teòrics medievals dirien que també estaven present en les corts però representats pels seus respectius senyors. Aquesta praxis política fou posada en qüestió pels enciclopedistes de la Il·lustració del segle XVIII i, finalment, anorreada per les revolucions liberals del segle XIX. Tornant als temps medievals, a finals del segle XIII, quan els Bell-lloc comencen a format part de la història, el territori català tenia set ciutats legalment reconegudes

103

GIRONA A L’ABAST XIV

(Barcelona, Lleida, Tortosa, Tarragona, Girona, Perpinyà i Cervera) i un nombre més elevat de viles petites i mitjanes. Girona era la tercera ciutat reial de Catalunya, antiga capital de comtat i seu d’una pròspera seu episcopal que estenia llur jurisdicció des de la costa fins als Pirineus. Posada sobre l’antiga ruta romana que comunicava Barcelona amb la plana rossellonesa, aquesta ubicació geogràfica la convertí ben aviat en un empori industrial i mercantil. La classe social o estament dels Bell-lloc era, doncs, la burgesia gironina. Fixem-nos-hi bé: si l’element definitori de la cavalleria medieval era la pertinença a un llinatge i la possessió d’un feu, la força dels burgesos ciutadans radicava en la seva integració en una comunitat urbana o municipi privilegiat. Les famílies burgeses eren part d’un conjunt i no es poden entendre sense l’existència prèvia del municipi, entès com una comunitat o universitas reconeguda pel dret. En els seus orígens, el municipi estava regit per l’assemblea de tots els seus veïns, el Consell o Concilium, un organisme obert i integrat per tots els homes casats, majors d’edat i amb interessos econòmics reals, ja sigui en forma de negocis o de propietats urbanes. La solidaritat dels veïns era, alhora, militar (tots estaven obligats a la defensa) i econòmica, atès que les càrregues municipals havien de ser sostingudes entre tots en proporció al valor dels seus béns. A finals del segle XIII, Girona i les altres ciutats catalanes havien experimentat un fort creixement demogràfic i econòmic i això repercutí en una forta desigualtat social. Sobre una base d’una certa equitat jurídica, la societat urbana s’anà fragmentat atenent a la riquesa i poder de les famílies i individus i, en paral·lel, la representació política es va anar restringint, de manera que el govern municipal es transferí a un grup selecte de prohoms que eren escollits o designats per un consell tancat. Aquest col·legi de magistrats, que a Girona s’anomenen jurats, el trobem ja instaurant a la ciutat dels quatre rius l’any 1284 i dividit en les tres mans segons la professió i la riquesa: dos maiores o mà major, on es troben els juristes, els metges i els ciutadans que vivien de renda; dos mediocres o mà mitjana, integrat pels mercaders, drapers i notaris; i dos minores o mà menor on estaven representats els menestrals, artistes i homes dels gremis. Les persones dels estaments eclesiàstic i militar, moltes dels quals també tenien residència a la ciutat, tenien vedat l’accés a les magistratures urbanes durant l’edat mitjana, impediment que a Girona trigà molt més a desaparèixer que a d’altres ciutats catalanes perquè la burgesia era molt poderosa. A Lleida, per exemple, els homes que gaudien de fur militar ja podien accedir al govern municipal a mitjan segle XV i a Barcelona, a partir de 1510, però els cavallers gironins haurien d’esperar al privilegi del rei Felip III, de l’any 1601, perquè fossin admesos al consell

104

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

sense necessitat de renunciar al fur militar. Des d’aleshores, el jurat en cap era alternativament un ciutadà honrat i un militar noble o cavaller. Moltes famílies, inclosos els Belllloc, van renunciar aleshores a la condició de ciutadans per integrarse a l’estament militar i començar una carrera que els acabaria conduint a la noblesa (Fig. 20). L’estructura social de les ciutats medievals no era totalment tancada i permetia la mobilitat social, així que una família podia ascendir d’una mà a l’altra a partir d’una encertada direcció dels negocis, de l’acumulació de Figura 20. Arbre genealògic dels Despuig i el seu enriquesa o d’una destacada actuació llaç amb els Bell-lloc. Segle XVII (ANC, Fons Llinatge pública. Aquest procés és el que Mercader, comtes de Bell-lloc) van recórrer els Bell-lloc al llarg de l’edat mitjana. Si en el segle XIII pertanyien a la mà menor, pel seu ofici de pellissers, a començament del segle XIV ja eren mercaders de la mà mitjana i a la centúria següent, van ser doctors en lleis i arribaren finalment a la mà major. Una vegada admesa una família en el nivell més alt de la jerarquia urbana, no l’abandonava mai més, a no ser que succeís la tragèdia de la mort prematura del cap del llinatge sense hereu apte, perquè les dones i els menors de vint-i-cinc anys no podien participar en els consells. Tot i així, la retirada era només temporal, fins que el successor designat arribés a l’edat requerida per ocupar automàticament el lloc que li pertocava per dret. Això és el que va passar quan Bernat de Bell-lloc, el segon d’aquest nom, morí en l’epidèmia de pesta de 1489 deixant quatre pubills inhàbils per a la successió. Si s’esdevenia el fet encara més greu de la mancança de descendència masculina, el lloc en el consell es traspassava a una altra branca del mateix llinatge, si existia, o bé es donava accés al marit d’alguna de les filles sobrevivents obrint així pas a una nova

105

GIRONA A L’ABAST XIV

família i a la renovació de l’elit. Els nostres Bell-lloc van fer gala d’una virilitat i fortalesa genètica molt notables, si es té en compte que van gaudir de descendència masculina durant disset generacions. A partir de 1433, quan Bernat I de Bell-lloc obtingué el doctorat en dret civil i canònic a l’Estudi de Lleida, els Bell-lloc s’integraren definitivament en el grup elitista de les famílies de l’alta burgesia que governaven la ciutat de Girona com a un monopoli. Els historiadors parlem aleshores d’Oligarquia o Patriciat, una terminologia que no és pròpia dels temps medievals perquè ells es consideraven Ciutadans Honrats. En puritat, aquesta categoria era privativa de Barcelona i no va tenir un reconeixement formal a Girona fins a les corts de Montsó de 1585, en les quals el rei Felip II estengué un molt sol·licitat privilegi en virtut del qual –va dir– “los honrats de Gerona gaudescan de tots los privilegis que gaudexen los ciutadans honrats de la ciutat de Barcelona”. Però, a la Catalunya medieval ningú dubtava que els cives, nom oficial dels ciutadans de la mà major de Girona, Lleida i les altres ciutats, i els burgensi, qualificatiu tradicional dels membres de la mà major de Perpinyà i algunes viles importants, s’havien de considerar també Honrats. Així, quan els Bell-lloc accediren a la mà major de la seva ciutat van passar a ser Honrats sense cap altre requisit i a rebre el tractament d’Honorable. A Girona, aquest grup tenia un contingent d’una trentena de llinatges que dominaven el consell municipal i es reproduïen en el poder transmetent de pares a fills els càrrecs de jurat, obrer, mostassaf, síndic i tots els altres del municipi medieval que els pertocava com a membres de la mà major. L’hegemonia política es mostrava en el fet que, si eren escollits jurats, exercien el càrrec com a Jurat en Cap i ostentaven la representació més preeminent del municipi. L’historiador Christian Guilleré va concloure que “els ciutadans formaven una espècie de noblesa urbana que, tot i la manca del títol, tenien els seus atributs: poder terrenal, honorabilitat, representació, delegació del poder central, no en un sentit feudal sinó en el marc de construcció de l’estat modern”. Tots estaven emparentats entre ells i amb llinatges de la baixa noblesa, eren grans propietaris urbans i rurals i arribaren a posseir fortaleses i castells que antany havien pertangut als cavallers, exercint la senyoria sobre gran nombre de vassalls i pagesos de remença. Tot i no tenir una participació directa en els negocis que havien estat l’origen de llur fortuna, molts mantenien interessos en la banca i en societats mercantils i , sobretot, compraven pensions de censals i violaris a corporacions públiques i a particulars. De fet, quan el municipi gironí emetia deute públic, cosa que ocorria molt sovint, les famílies de l’oligarquia n’eren les principals beneficiàries. Com a creditors principals de la seva

106

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

pròpia ciutat, impulsaven des del govern polítiques fiscals i econòmiques favorables a llurs interessos i, alhora, força impopulars; d’aquí que els darrers segles medievals van ser d’una forta tensió social i política a les ciutats catalanes, amb revoltes i lluites intestines -les anomenades Bandositats–, que obligà els monarques a emprendre mesures reformistes per limitar el poder de l’alta burgesia i restaurar un cert equilibri polític. L’episodi més rellevant i conegut fou quan el rei Alfons el Magnànim, des de Nàpols, expulsà els ciutadans honrats de la Biga del Consell de Cent barceloní i afavorí el seu relleu pel partit popular de la Busca (1453), una mesura que l’enfrontà a l’oligarquia catalana i que fou una de les causes de la guerra civil de 1462-1472. A Girona, la reforma més important consistí en el canvi del sistema de designació dels càrrecs municipals, que passà de l’elecció directa a l’extracció per atzar segons el sistema de sac e sort. La Insaculació fou introduïda pel privilegi de 1457 i un dels redactors fou precisament misser Bernat de Belloch. Amb el nou sistema, la tensió es traslladà del moment de l’elecció al de la insaculació o introducció prèvia dels candidats en els sacs dels quals un infant extreia els noms els dies designats. La mateixa oligarquia controlava l’accés dels aspirants, de manera que en condicions normals ella mateixa s’autoregulava. Els Bell-lloc, per tant, no van trobar cap dificultat per continuar exercint el poder i les tretze generacions que van residir a Girona tingueren sempre llurs noms dins les bosses, de manera que continuaren exercint regularment les mateixes magistratures que abans de la reforma. Com s’ha dit, els ciutadans honrats tenien uns privilegis equiparables als de la noblesa però amb una única limitació: no podien assistir a les corts en nom del seu llinatge, com els militars, sinó en representació de la ciutat com a síndics o procuradors i, per això havien de ser escollits per a cada convocatòria en el consell general. Eren, això sí, un estament culte i amb una elevada capacitat d’acció política. Posseïen importants biblioteques i per la seva experiència eren cridats a exercir càrrecs importants en l’administració de la monarquia: Cancelleria Reial (escrivans, consellers reials, vicecancellers, regents la cancelleria); legats i ambaixadors; doctors de l’Audiència i en el Consell Suprem d’Aragó, quan aquest fou creat per Ferran el Catòlic; magistratures econòmiques i financeres (Mestre Racional, Batlle General de Catalunya, Procurador dels Feus Reials); i també càrrecs en l’administració local com a veguers i batlles del rei. Era un grup molt visible, que vivia amb luxe i ostentació, protagonitzava les cerimònies amb què s’exterioritzava l’exercici del poder en el marc de la ciutat, feia exercicis de cavalleria, rebia i hostatjava els reis en els seus palaus i afavoria el patronatge de les

107

GIRONA A L’ABAST XIV

arts i de les lletres. No és d’estranyar, doncs, que ens n’hagin arribat moltes narracions i descripcions per part de cronistes i literats: “D’aquests ciutadans de és l’estament tal, que algun rey el té; car és gent honrada, rica e vivint honestament, ab cavalls e armes, pomposament vestits e acompanyats, tenen grans cases moblades e tinells d’argent en llur viure e coses de magnificència” (Gabriel Turell, Record) “Una gent més clara y eminent del poble, que no usaven de coses mecànicas ni treballavan de ses mans, sinó que suficientment podien pasar i tractar-se honoríficament” (Rúbriques, d’Esteve Gilabert Bruniquer) La condició d’honrat era també una categoria moral que habilitava per al govern a famílies que no tenien un origen militar i, per tant, no pertanyien a l’orde instituït per Déu dels bellatores. Es desenvolupà una teoria molt elitista que creia que el govern de les ciutats corresponia, de forma natural, als ciutadans honrats i que únicament ells estaven capacitats per regir la societat urbana. Així ho manifestà l’humanista Jeroni Pau quan criticà les reformes alfonsines del Consell de Cent: “Hom ha cregut que aquesta admissió del poble havia provocat l’inici de la ruïna de la nostra ciutat, essent com és la plebs inepta per a governar per la inexperiència y per la arbitrarietat d’ordenar e de consultar, o bé perquè està sempre prompta a les dissensions y finalment perquè és més apta per a ser governada que per a dirigir” (Barcino, Jeroni Pau). Com a conclusió d’aquest apartat, cal retenir essencialment que, fins a la fi de l’anomenat període constitucional, és a dir, fins al Decret de la Nova Planta de 1716, les ciutats catalanes foren governades per unes institucions electives totalment controlades per un grup tancat de famílies sota l’autoritat superior del monarca i fruint d’un grau major o menor d’autonomia. Això fa que a Catalunya no trobem una única família presidint el municipi, com els Mèdici o els Sforza italians, sinó un conjunt de llinatges de ciutadans honrats, cavallers i nobles que tingueren la seva principal raó de ser en aquesta funció política i que no es poden entendre al marge de la vida pública municipal. Els ciutadans honrats, particularment, es definien en termes de poder i de poder urbà. No es pot estudiar cap llinatge d’aquest estament sense tenir en compte

108

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

Figura 21. Ampliació del Espéculo de la família Bell-lloc de Girona. Segle XVIII (ANC, Fons Llinatge Mercader, comtes de Bell-lloc).

aquesta dimensió essencialment política. Ara estem en condicions de copsar les especificitats dels Bell-lloc gironins (Fig. 21).

Els pressupòsits de partida. Consideracions sobre la Memòria familiar. Història i ficció. Emprendre amb certes garanties d’èxit l’estudi d’una família que té els seus orígens en la plena edat mitjana es pot fer en pocs països del món. Un d’ells és el nostre perquè, Catalunya, sortosament, ha preservat un conjunt documental medieval extremadament ric i coherent, és a dir, un ampli ventall de fonts escrites que permeten conèixer la història de la nació, la trajectòria de les seves institucions i la vida social des d’una gran diversitat d’enfocaments. En el nostre afany particular pels Bell-lloc, la deessa

109

GIRONA A L’ABAST XIV

Fortuna ens va somriure completament, atès que vam tenir a favor l’element decisiu de la conservació íntegra de l’arxiu familiar i, com a complement, la plena disposició dels riquíssims fons documentals medievals gironins. Aquests formen un conjunt sense parangó, si sumem l’arxiu municipal, els protocols notarials i els manuscrits dels arxius capitular i diocesà. Cal tenir present, també, la naturalesa del coneixement històric. En la ciència social que anomenem Història no existeixen les certeses absolutes ni veritats comprovables matemàticament, sinó, més aviat, aproximacions a un passat que ja no té existència real. El coneixement històric és, per definició, provisional i sempre millorable perquè depèn de l’aparell cognitiu i metodològic de l’historiador i de les característiques de les fonts documentals. Els documents no parlen per si mateixos, més aviat responen a les preguntes que fem els historiadors. La recerca familiar i genealògica, tanmateix, parteix de preguntes força simples i no és amiga de conjectures; d’aquí que es construeix amb dades comprovables empíricament a partir de la lectura i correcta interpretació dels documents escrits. En el punt on s’atura l’evidència de les fonts documentals, continua la tasca de l’historiador, mitjançant la formulació d’hipòtesis a partir de la comparació i la deducció lògica dels indicis i les dades disponibles. Això és el que vaig intentar fer en la tesi doctoral, un treball aplanat pel fet d’haver pogut localitzar la pràctica totalitat dels documents privats de la família. En aquells anys, tanmateix, estava més preocupat per les qüestions patrimonials i senyorials, ço és, per l’intent de fer una història “econòmica” de la família, que per altres qüestions que han anat prenent cos posteriorment. Què en sabem de la manera de pensar dels Bell-lloc, de la seva ideologia i visió del món? Quins aspectes de la vida privada i familiar poden emergir? Quin valor atorguem a la vivència religiosa? Fins a quin punt tots aquests aspectes podien condicionar la seva praxi política? És possible, em pregunto, d’escriure una història familiar “social”, més completa i ajustada a la realitat, a partir de les suara dites consideracions? Crec que la història dels Bell-lloc així traçada ha de resultar, per al lector d’avui, una història propera. Tendim a pensar que l’home medieval era molt diferent de nosaltres i que la distància dels segles és insalvable, com si parléssim d’individus d’un altre planeta. Tanmateix, més enllà de les diferències marcades per les condicions de vida, les lleis i els costums, els neguits, les preocupacions, les inquietuds i les emocions dels Bell-lloc no devien ser tan diferents de les nostres. Aquest és el repte que m’he traçat en aquest modest treball: desvetllar una història sobretot humana i necessàriament pròxima. Enriquir, en definitiva, la investigació realitzada fa més de quinze anys a partir d’uns

110

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

altres pressupòsits teòrics però fent servir, això sí, les mateixes fonts d’informació. Els Bell-lloc segueixen estan en el mateix lloc de sempre, ells no han canviat, és la persona de l’historiador qui a partir de l’experiència ha experimentat els canvis. M’he preocupat, per exemple, de rellegir els escassos documents amb contingut vivencial, és a dir, aquells en què els Bell-lloc s’expressen en primera persona al marge dels formulismes jurídics i notarials. Un d’ells és el “Llibre de notes” que va redactar el doctor Bernat de Bell-lloc i Beuda († 1533) l’any 1522 per posar en ordre els records familiars i l’administració patrimonial. El manuscrit té aquest començament: “En nom de Nostre Senyor de Jesuhfrist e de la Inmaculada Verge Maria e dels gloriosos Gerònim, Honofre e beneventurada Magdelena advocada dels pecadós, los qualls jo Bernat de Belloch, doctor en leys, ciutedà de Gerona, nét de altra quòndam egregi doctor, de digna recordació, fill dels honorable en Bernat de Belloch e de la senyora Elionor, quòndam, filla del honorable en Francesch Beuda, quòndam, ciutedà de Gerona, tinch per special advocats e de tots los sants e santes de paradís qui·m vullan guardar, endresar e dirigir. Libre per mi comensat a XIII de abril del any mil cinc-cents vint-hi-dos, ha hón seran continuats los canalàs dels testaments e altres sucsecions, comensant al honorable en Pere de Belloch, quòndam, ciutedà de Gerona, mon rerabasavi, seguint aprés en Guillem de Belloch, mon besavi, e lo dit misser Bernat de Belloch, mon avi, e de la dona na Nicholave, muller del dit Guillem e mara del dit micer Bernat, quondam, aprés de la sucseció abintestat del dit Bernat de Belloch e de la dita Elianor, sa muller, e de la sucseció de la dona na Johana, filla de mossèn Lorens de Casanova, quòndam, secretari del senyor rey Alfonso, muller del dit misser Bernat de Belloch. E axí matex seran continuades les proprietats són vuy en la casa e las qui per avant se compraran, e de los censos, sensalls e altres rendes qui són ni seran de la heretat e totes altres cosses ffasen a direcció, profit e útil de la casa a direcció dels heretés qui sucseiran en aquella. Plàcia a la divina bondat que a son servey, salvació de la ànima e repòs dels defuncts sia pricipiat, acabat e in eterum conservat, Amen” A misser Bernat de Bell-lloc no li interessava gaire esbrinar l’origen remot de la seva família, potser perquè sabia que no hi podia trobar cap succés heroic o cap fet digne d’esment. D’aquí que traçà una genealogia de sis generacions posant el tronc o

111

GIRONA A L’ABAST XIV

estirp del llinatge en el ciutadà Guillem de Belloch, que testà el 21 d’abril de 1371 i morí poc després. Després, esmenta el fill d’aquest, Pere, mort el mateix 1371 (dada errònia), a continuació, un altre Guillem i, finalment, tres Bernats, el darrer dels quals era ell mateix. En aquest curt relat, sorprèn el protagonisme atorgat a dues dones. La primera és la seva besàvia, aquella “Madone Nicholave, muller d’en Guillem de Belloch, filla d’en Pere de Pont, notari de Gerona. Madona Nicholave, cuius anima requiescat in pasce, feu hereter misser Bernat de Belloch, son fil, ab testament fet en poder de Nicholau Rocha, notari de Gerona, ha XXII de juliol any mil CCCCXXXXVII”. Aquesta dama tingué una certa celebritat en el seu temps perquè fou l’objecte de l’amor cortesà del poeta gironí Francesc de la Via, qui li dedicà el poema “A Bella Venus” . La segona dama esmentada en el Llibre de notes era Joana de Bell-lloc, casada amb el primer dels Bernats (àvia, per tant, de l’autor de la genealogia) i filla del secretari reial Llorenç de Casanova. Una dona, fixem-nos-hi, externa al cercle gironí dels Bell-lloc i que visqué molts anys, tants que va veure la mort del seu marit i, després, el decés prematur del seu fill i hereu Bernat, en l’epidèmia de pesta de 1489, segons llegim en el mateix relat: “Bernat de Belloch, cuius anima requiescat in pase, e la senyora Elionor, sa muller, moriren abintestat, als quals susceiren misser Bernat de Belloch, Johan de Belloch, Gillem de Belloch he Elisabet, donsella, qui aprés fou muller de mossèn Galseran de Abellàs, donzel, en la vila de Ropià domiciliat, la qual morí sens infants. La dita Elisabet e lo dit Johan de Belloch, aprés canonge de Gerona e pabordre de Castell e doctor en cascun dret, feren donació a la senyora Johana de Belloch, lur àvie paternal, muller relicta del misser Bernat de Belloch, quòndam, egregi doctor, de tota lur part pertanyent en la heretat dels dits Bernat de Belloch e Elionor, pare e mare lurs, a sis de setembre any mil CCCCLXXXI en poder den Nicholau Rocha, notari de Gerona. Lo dit Gillem de Belloch, fill dels dits Bernat de Belloch e de la dita Elionor, sa muller, feu axí mateix donació a la dita senyora Johana de Belloch, àvie sua paternal, de la part e porció a ell pertanyent en los béns de dit Bernat de Belloch e Elionor, pare e mare seu, ha XXVIII de deembre any mil CCCCLXXXXVII, en poder d’en Nicholau Rocha, notari de Gerona, e aprés li feu altre donació a dotze de agost any mil CCCCLXXXXVIIIIº. Aprés la dita Johana de Belloch feu hereter seu universal a mi, Bernat de Belloch, ab testament per ella fet en poder den Nicholau Rocha, notari de Gerona, a VII de maig MDIII”

112

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

En edat crescuda, madona Joana va tenir una actuació fonamental en ferse càrrec, primer, de l’educació dels seus néts menors d’edat i, després, reconduint l’herència familiar dispersa per l’intestat del seu fill a favor de la successió del primogènit, l’autor del relat, que fou el segon doctor en drets de la família. Caldria replantejar el rol de les esposes, les mares i les àvies en la trajectòria de les famílies de la burgesia medieval, relegades massa sovint a la funció reproductora i al govern intern de la llar. Els casos exposats mostren que van tenir també una funció pública i, en el cas de madona Joana, van ser claus per a la mateixa supervivència del llinatge. És cert que el costum les apartava de la política i per això els Bell-lloc van desaparèixer de la vida municipal durant la minoria d’edat però, a banda d’aquesta limitació, van ser dones emprenedores, cultes, preparades per administrar el patrimoni familiar i capaces de conduir el vaixell familiar en temps de crisi. El relat de 1522 deixava els orígens reals de la família en una total obscuritat, potser perquè la professió de pellisser (pelliparius) del primer Pere de Belloc podia semblar poca cosa. I segurament, també, perquè el negoci que motivà el primer pergamí d’1 d’abril de 1267 –la compravenda d’un hort a Girona– era una operació massa modesta. Per interès o per ignorància, aquesta dada professional tan evident fou ignorada. Unes generacions més tard, tanmateix, les necessitats dels Bell-lloc van experimentar un gir, perquè el llinatge protagonitzà un procés d’ascens social molt notable. Joan Rafael de Bell-lloc i Bas, nét de l’autor del Llibre de notes, fou un dels primers ciutadans honrats de Girona com a conseqüència dels privilegis de 1585, mentre que el seu fill obtingué una patent de noblesa atorgada per Carles II. Més tard, Don Jeroni de Bell-lloc i de Vedruna († 1686) es casà amb Dona Anna de Macip i de Bell-lloc, una rica hereva senyora del castell de Bell-lloc en el Vallès i castlana de Montcada. Els Belllloc dels Vallès eren un llinatge antiquíssim de cavallers amb orígens que es podien remuntar al segle XII o, probablement, abans i que tenia il·lustres avantpassats en la milícia, l’Església i al servei dels reis d’Aragó. Fruit d’aquest afortunat matrimoni, nasqué Don Ramon de Bell-lloc i de Macip, elevat a vescomte de Bell-lloc pel Rei Arxiduc Carles d’Àustria en el soli de les corts de 1706 i, un any després, a la dignitat comtal. Aleshores, els Bell-lloc, que eren perfectes coneixedors de les glòries dels seus ancestres, van encarregar una nova indagació per escriure una història purament nobiliària i al gust de l’època. D’acord amb les pràctiques historiogràfiques del segle XVII, es van cercar uns orígens fabulosos per situar la família en un nivell equiparable a moltes altres del mateix rang i van recórrer a les cròniques. Una d’elles és la llegenda d’Otger Cataló i

113

GIRONA A L’ABAST XIV

els Set Barons de la Fama, un relat que va gaudir de molta acceptació en la dissetena centúria perquè atribuïa el mèrit de l’expulsió dels sarraïns i la fundació de Catalunya a l’acció combinada de la reialesa i els barons. La llegenda d’Otger Cataló era una veritable reivindicació de la noblesa i, a més, versàtil perquè, hàbilment manipulada, permetia incorporar nous cognoms al costat dels set barons protagonistes. Els Bell-lloc de finals del segle XVII la donaren per bona i aquesta versió és la que s’incorporà al preàmbul del privilegi comtal atorgat a Don Ramon de Belloch l’any 1707: “Segons consta clarament als nostres ulls la família Belloch, del nostre Principat de Catalunya, té el seu origen en Gispert de Belloch, cavaller germànic, el qual va produir vàries i diverses ocasions de valentia i fortalesa en l’expulsió dels sarraïns del dit Principat...”.

Figura 22. Retrat de Dona Maria Mercè de Belloch i Portell, hereva del patrimoni Bell-lloc, esposa del noble Ramon de Mercader Novell (Museu Palau Mercader, Cornellà de Llobregat).

Després, la família, resultat de la fidelitat austracista del primer comte de Belloch en la Guerra de Successió, va patir un llarg ostracisme que s’allargà durant tot el segle XVIII. Amb la mort de la senyora Maria Mercè de Bell-lloc i de Portell, esposa de Ramon de Mercader i Novell (1843), l’herència dels Bell-lloc passà al seu fill Joaquim de Mercader i Bell-lloc († 1904), qui revalidà el títol comtal de Bell-lloc l’any 1871, durant el curt regnat d’Amadeu de Savoia (Fig. 22). Don Joaquim de Mercader fou un home de la Renaixença, que mostrà simpaties pel catalanisme i s’interessà pels estudis històrics. Redescobrí l’arxiu familiar,

114

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

el féu ordenar i escrigué un relat genealògic per a cadascun dels llinatges dels seus avantpassats: els Mercader, els Bell-lloc del Vallès i els Bell-lloc de Girona. L’estudi més interessant i ampli és el dels Bell-lloc senyors del castell del mateix nom, que considerava el més antic i il·lustre de tots, a el qual va intentar d’equilibrar els principis empírics del positivisme historiogràfic amb els excessos de la historiografia romàntica pròpia de la Renaixença. Així, aconseguí de salvar, sense afirmar-la ni negar-la del tot, la llegenda dels orígens germànics de la seva família: “Al escribir la genealogía e historia del tronco principal de la ilustre y antiquísima familia de Belloch, debo advertir al lector que desde últimos del siglo IX a mediados del XI no es posible poner en claro la sucesión de la misma por razón de no haberme sido posible encontrar documentos de aquella época para justificarla. Debo también advertir que creo fué la misma de origen godo, fundándome al suponerlo así en los nombres que usaron, Wiberto o Gisperto, se ignora quienes fueron sus padres, igualmente con quien contrajo matrimonio. Únicamente se sabe que fue el fundador de dicho tronco como lo atestiguan varias crónicas de Cataluña. Este señor entró en Cataluña en 878 acompañando al primer conde soberano de Barcelona Wifredo I el Vellosos desde el condado de Flandes al citado Principado de Cataluña para la reconquista de la Marca Hispànica. Algunos historiadores lo creen alemán de orígen y otros de orígen godo...” En relació a la branca gironina, Joaquim de Mercader s’adonà que el seu primer membre plenament històric era el Pere de Belloc documentat el 1267, o sigui, el pellisser. Aquesta dada no podia ser negada, però el noble il·lustrat el convertí en un fill del cavaller Pere Bertran de Bell-lloc, el primer senyor del castell de Bell-lloc: “se cree que fué el fundador de la rama establecida en la ciudad de Gerona”. Els Bell-lloc gironins esdevingueren, en la ploma de Joaquim de Mercader, una branca secundària del llinatge vallesà. De fet, la seva trajectòria no era del tot extravagant: es coneixien casos d’altres llinatges de cavallers que havien perdut el fur militar i que, després d’enriquir-se de nou amb el comerç, havien aconseguit de retornar a l’estament d’origen segles després. La família Bell-lloc havia mantingut viva la tradició que Jaume de Belloc, fill primogènit del pellisser, havia viatjat a Terra Santa i que, de retorn, s’endugué certes relíquies que es veneraven a la capella de Santa Maria de

115

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 23. El Palau Mercader de Cornellà de Llobregat, darrera residència de la família Mercader.

Tinyoses (parròquia de Sant Vicenç de Constantins) on tenia unes propietats. El viatge sembla altament improbable atès que s’hauria d’haver fet a les darreries del segle XIII, un moment molt complicat per anar als llocs sagrats de la cristiandat a causa de la pèrdua dels darrers reductes croats de Palestina. Joaquim de Mercader, però, emprà la llegenda per posar una nota cavalleresca a un llinatge de mercaders. I què fer amb l’empipador ofici de la pellisseria? Doncs negar-lo de pla. De fet, la paraula pelliperius apareix esborrada en els pergamins i, al damunt, s’hi troba escrita la de cives o ciutadà. Si Joaquim de Mercader no fou l’autor de la impostura, segur que va agrair aquell gest d’un avantpassat (Fig. 23).

Els Bell-lloc històrics 1267-1533 El primer Bell-lloc de Girona és el pellisser Pere de Belloc, que apareix per primera vegada l’any 1267 i encara vivia l’any 1284. Tenia una germana, Saurina, i procreà sis fills, dels quals només en coneixem tres: el primogènit, Jaume, que es convertí en ciutadà, ascendí a la mà mitjana i no tingué descendència masculina († 1348); Pere, mercader i navegant, tronc dels Bell-lloc gironins († 1332); i Maria, casada amb el mercader Bonanat Carbonell. La vida d’aquestes dues primeres generacions va transcórrer en una època extraordinària en tots els sentits. Coincidí amb els darrers anys del llarg regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) i el dels seus descendents Pere el Gran (1276-1285), Alfons el Franc (1285-1291) i Jaume II el Just (1291-1327), un període de creixement demogràfic i econòmic i també d’expansió política i militar. Les

116

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

ciutats catalanes van ser les grans impulsores, i principals beneficiàries, de la conquesta de Mallorca i València i la burgesia es convertí en la força social emergent. Quan el rei Jaume va morir, Catalunya s’havia convertit en la principal potència mercantil i marítima de la Mediterrània Occidental i estava preparada per protagonitzar algunes de les pàgines més glorioses, però també dramàtiques, de la seva història. L’any 1282 Pere el Gran, hereu de Catalunya, Aragó i València (el seu germà Jaume heretà Mallorca, Rosselló i Montpeller) dirigí un estol que conquerí el regne de Sicília en nom de la seva esposa Constança de Hohenstaufen, filla del rei Manfred de Sicília. Aquesta acció frenà les aspiracions de la casa d’Anjou, reis de Nàpols, i enfrontà la Corona d’Aragó a la Santa Seu i al regne de França, les potències hegemòniques del moment. El papa Martí IV excomunicà el monarca català, el desposseí de la corona i convocà una croada contra els seus regnes, que havia lliurat prèviament a un fill del rei francès Felip III l’Ardit. L’exèrcit gal penetrà en territori català i posà setge a Girona, el mes de setembre de 1285, que fou ocupada i veié el Mercadal (on residien els Bell-lloc) cremat i destruït en bona part, però la invasió fou rebutjada després de la victòria catalana al coll de Panissars. En els mesos dramàtics anteriors a la croada, el rei Pere convocà corts i confirmà tots els privilegis i llibertats dels catalans, atorgà el conegut Recognoverunt Proceres a la ciutat de Barcelona i confirmà el règim municipal i les fires de la ciutat de Girona (1284). El monarca morí el novembre de 1285 i el seu fill i successor, Alfons el Franc, heretà un reialme aïllat internacionalment i amb fortes tensions internes, principalment per part de la noblesa de la Unió aragonesa que limitava l’autoritat reial en aquell regne. La normalitat en les relacions exteriors no s’aconseguí fins al Tractat d’Agnani (1295), en temps de Jaume II, que restablí la pau a la Mediterrània a costa de la renúncia del monarca catalano-aragonès a Sicília. L’illa, tanmateix, es mantingué fidel a la dinastia catalana en la persona de Frederic I, germà de Jaume, amb la qual cosa no es trencaren les relacions humanes i econòmiques entre Sicíia i la Corona d’Aragó i els mercaders catalans van continuar llurs negocis al Tirrè. En virtut de la Pau d’Agnani, el monarca català fou investit pel papa Bonifaci VIII amb el domini de les illes de Sardenya i Còrsega. Després de moltes dilacions i preparatius, Jaume II conquerí Sardenya el 1324, a la darreria del seu regnat. Es consolidà, així, una àrea política i econòmica sota l’hegemonia dels mercaders catalans, una base excel·lent per intensificar encara més llur presència en les rutes del nord d’Àfrica i Orient. Girona no va viure aliena a aquests extraordinaris fenòmens. Molts gironins van participar en l’expansió marítima, com ho havien fet dècades abans a Mallorca i a València, al mateix temps que el municipi

117

GIRONA A L’ABAST XIV

obtingué dels sobirans el lliure comerç en tots els territoris guanyats mitjançant diversos privilegis de 1315, 1322 i 1336. El context històric era totalment favorable a l’empresa i els negocis, és a dir, a l’activitat dels emprenedors en tots els sectors de la manufactura, la mercaderia, la navegació i les finances. Els Bell-lloc, com també els seus parents Carbonell, Net i Pabia, van ser “uns” dels protagonistes d’aquesta història alhora econòmica i política. Les seves trajectòries ens són conegudes, entre d’altres tantes que han restat en l’anonimat, perquè el seu llegat documental ha arribat fins a nosaltres i ha estat estudiat. El tema principal d’aquest primera etapa de la història familiar gira a l’entorn de la creació de la riquesa. En el moment que els Bell-lloc van treure el cap a la història, no eren els membres més rics de la comunitat ni els més rellevants, però havien prosperat gràcies a l’exercici d’una professió i, també, pogueren acumular un patrimoni mitjanament consistent. La qüestió, doncs, és com es podia tenir èxit en la societat medieval sense pertànyer per naixença a un estament privilegiat. En el cas dels Bell-lloc, les claus semblen ser la capacitat i iniciativa personals, l’elecció d’una indústria en creixement i la solidaritat familiar en un entorn urbà caracteritzat per un gran dinamisme i projecció. El primer Pere de Belloc pertanyia al sector econòmic de la pell i el cuir, el més important de l’economia urbana després de la draperia i la indústria tèxtil, perquè satisfeia una demanda bàsica i força diversificada. Els pellissers eren més que menestrals individuals i la seva tasca era la pròpia d’empresaris inversors: controlaven les diferents fases del treball de la pell, des dels assaonadors i els blanquers fins als diferents oficis especialitzats, i comercialitzaven el producte final. Alguns d’ells s’especialitzaven en pells fines de luxe i, en general, tenien guanys molt importants i podien acumular capitals considerables. El primer Bell-lloc residia al barri extramurs del Mercadal, al costat de l’Onyar, per la disponibilitat de l’aigua, i invertí els beneficis en la formació d’un patrimoni estable. Gràcies al repartiment pòstum dels seus béns, podem saber que era propietari de tres immobles amb l’obrador al carrer dels Fusters –un d’ells, la seva residència, a la plaça del Monestir dels Framenors– l’hort a l’horta de Daroca, tres camps a Salt i dos cellers i vàries vinyes a la parròquia de Sant Vicenç de Constantins. O sigui, la casa on viure, el taller on treballar, els camps de blat i una explotació vinícola a la perifèria. El patrimoni de partida es va multiplicar amb els seus fills. Deixarem de banda el primogènit, ço és, el Jaume de Belloc que segons la tradició viatjà als llocs sants de la cristiandat i que participà en la vida municipal com a ciutadà de la mà mitjana

118

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

formant part del consell i essent elegit diverses vegades jurat i síndic. El seu ascens en la jerarquia política vingué afavorit per l’aliança matrimonial amb els Sunyer de la mà major. No va tenir descendència a qui pogués transmetre el cognom i els seus béns de Constantins van ser comprats pels seus nebots. L’individu clau de la segona generació fou el germà de Jaume, el comerciant Pere de Belloc, que trobem per primera vegada l’any 1296 i morí el 1332 a Mallorca. Com a fill segon, no tenia representativitat política –no exercí cap magistratura urbana ni se’l troba en el consell municipal– i es dedicà tota la vida als negocis mercantils en diversos àmbits i sectors: trenta anys de dedicació intensiva que li comportà el benefici d’una enorme fortuna. Era una sortida lògica per al fill d’un pellisser que ampliava els horitzons professionals. Contragué matrimoni amb Blanca de Net, nascuda en una família també bolcada en el comerç i la navegació, i casà els seus sis fills i filles amb drapers i mercaders (Bertí, Sampsó, Bas, Bisbal, Oller). Aquest entorn familiar seria fonamental per als seus negocis i inversions. Aquest segon Pere fou un agut home de negocis i un viatjant incansable. Les seves inversions econòmiques s’efectuaren en els sectors vitals del proveïment urbà. El trobem implicat en la producció i comercialització de productes agraris especulatius, principalment el vi dels vinyers de Constantins, i també l’avellana i les plantes tintòries, que es venien a bon preu a tavernes, botigues i obradors. També comprà un molí blader en el riu Ter, terme de Bescanó, a prop de Girona, un negoci segur per la saturació dels molins de la ciutat. L’única activitat que sembla escapar-se-li és la de l’assortiment del blat al mercat gironí, un negoci altament rendible però reservat a determinats loobies perquè es treballava a partir de concessions reials i el nostre mercader no tenia influència en aquest nivell. Pere de Bell-lloc, però, no es conformà en el petit comerç a nivell local i comarcal, i a la dècada de 1310 començà a invertir en el gran comerç marítim; començà aleshores el veritable risc. La navegació era perillosa i l’any 1311, immediatament abans de la primera singladura a Mallorca, féu donació preventiva dels seus béns a la seva filla Margarida amb l’encàrrec de repartir-los, si fos el cas, amb els seus germans: “proposant-me, amb la gràcia i ajuda de Déu, deixar les parts de Catalunya i anar a Mallorca i altres llocs d’ultramar, mercadejant i treballant segons millor ho pugui fer. Atès també que és molt perillós anar per aquests món fora del meu domicili, i encara més a ultramar, i perquè no tenim certa l’hora de la mort...”

119

GIRONA A L’ABAST XIV

120

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

A Pere de Bell-lloc atribuïm un ritme d’un viatge anual a Mallorca, illa on va realitzar fortes inversions mercantils i adquirí diverses rendes i alqueries. En aquella època, Mallorca formava part encara d’un regne independent d’una branca menor de la dinastia reial catalana i tenia lleis, institucions i moneda pròpies. A l’illa, hi tenien senyories i possessions diverses corporacions i particulars gironins, moltes de les quals provenien del repartiment realitzat en el temps de la conquesta, que s’havien de gestionar i administrar. Pere de Bell-lloc s’especialitzà en l’administració d’aquests patrimonis comprant les rendes en arrendament i facilitant la recaptació i el canvi de moneda, del reial mallorquí al diner de Barcelona. Així, comprà durant anys les rendes de l’abat de Sant Feliu de Guíxols i de diversos canonges i ciutadans, algunes de les quals acabaren engruixint el seu propi patrimoni. Per a tots aquests negocis, atorgà moltes comandes i constituí societats mercantils, gairebé totes amb gendres i parents. Part dels dots de les filles eren satisfets amb participacions en les empreses familiars. De Mallorca, el mercader passà a Sardenya i s’establí també a Càller adquirint cases i propietats urbanes. Era lògic, atès que havia deixat un vaixell al rei per a la conquesta de l’illa. A Girona, Pere de Bell-lloc no deixava passar cap oportunitat per fer créixer el patrimoni familiar. L’any 1302, comprà una casa a l’extrem de la plaça de les Albergueries (actual plaça del Vi) davant del pont de Framenors, traslladant el seu domicili del Mercadal al nucli antic de la urbs medieval on residien les famílies gironines més influents i poderoses (Fig. 24). L’any 1308, juntament amb Bonanat Hospital, adquirí les lleudes menudes anomenades de Montcada, que es tenien en feu reial. La lleuda era un antic impost que gravava amb una taxa els productes agraris i manufacturats que entraven a la ciutat per ser venuts en el mercat. Bell-lloc es convertí en feudatari del rei i el seu nom començà a sonar a la ciutat. D’una banda, la lleuda era un ingrés econòmic segur i, d’altra, permetia als seus detentors un coneixement i control del comerç veïnal. Al mateix temps, no perdia l’oportunitat de fer créixer les explotacions vineres de Constantins amb noves adquisicions de vinyes, peces de terra i censos a una pagesia disposada a vendre per necessitats econòmiques. Al final de la seva vida, doncs, Pere de Bell-lloc i Blanca de Net disposaven d’un important heretatge per repartir entre els seus fills. Van atorgar testament, la primera, a Girona l’any 1325 i el segon, a Mallorca el 1332,

Figura 24. Aspecte actual del que fou la residència dels Bell-lloc, plaça Bell-lloc, al casc antic de Girona.

121

GIRONA A L’ABAST XIV

pels quals van fer un repartiment dels seus béns i interessos entre els tres fills mascles, que eren, per ordre d’edat, Pere, Guillem i Bernat, aquest darrer menor i posat sota la tutela del primogènit. Les previsions pòstumes del mercader no preveien cap altra sortida professional per als descendents que la dedicació al conglomerat de negocis familiars de forma compartida i solidària. La realitat fou, tanmateix, una altra, atès que Guillem de Belloc i de Net, enlloc d’atendre la voluntat paterna abandonà les empreses de la família i retornà a Girona l’any 1337, on es casà i s’establí de forma permanent a la casa de les Albergueries. Amb el temps, acabaria reunificant bona part dels béns dispersos entre els seus germans i, com que aquests no van tenir descendència, fou el continuador de la nissaga en uns nous temps i amb mentalitat i formes d’actuar també diferents. La Girona que va rebre a Guillem I de Bell-lloc era una ciutat efervescent que començava a donar els primers senyals d’esgotament. L’era del creixement sostingut estava a punt de d’acabar i s’obria un període marcat per la inestabilitat i els dubtes: crisis de subsistències (Mal any primer, 1333), retrocés demogràfic a partir de la gran epidèmia de pesta de 1348, despoblament del camp, inflació, devaluacions monetàries, fallides bancàries i molts altres fenòmens que van tenir efectes molt perniciosos sobre el comerç i la manufactura, que eren la base de l’economia urbana. En el terreny polític i militar, Catalunya i la Corona d’Aragó ja no assolirien cap altre guany territorial remarcable després de la conquesta de Sardenya de 1324. Enlloc d’obrir noves rutes i mercats, ara tocava mantenir i defensar l’imperi en un entorn molt competitiu i contra enemics poderosos, principalment la ciutat-estat de Gènova, la casa d’Anjou que no oblidava la pèrdua de Sicília i el regne de Castella. A Jaume II el succeí el seu fill Alfons el Benigne (1327-1336) i, després, el fill d’aquest, Pere III el Cerimoniós, que regnà fins al 1387. El del Punyalet acabà amb la vida del regne independent de Mallorca, que reintegrà per la força a la corona, l’any 1343, davant l’aplaudiment general de les ciutats mercantils i marítimes però, a partir de la dècada de 1350, la corona aragonesa entrà en una espiral de guerres peninsulars i marítimes que esgotaren els recursos fiscals de l’estat i crearen un enorme deute públic. La crisi, tanmateix, provocà un desenvolupament institucional notable. Les Corts es van consolidar i van néixer nous organismes representatius per atendre les necessitats i demandes econòmiques de la monarquia; a Catalunya, l’any 1359 es va reconèixer la Diputació del General o Generalitat. Al mateix temps, els municipis van enfortir llurs òrgans de govern, que passaren ràpidament a ser controlats per les respectives oligarquies. Una reforma de

122

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

l’any 1345 instaurà a Girona el consell de vuitanta membres (després reduït a quarantacinc) i successives intervencions introduïren els oïdors de comptes, mostassaf, recaptadors de les imposicions, clavaris i cònsols de la llotja, una complexa estructura administrativa al servei dels individus amb afany de medrar. Un d’ells fou, precisament, el Guillem de Bell-lloc que retornà de Mallorca l’estiu de 1337 disposat a aprofitar-se de qualsevol oportunitat. A diferència del seu pare, el representant de la tercera generació de la família no descurà en absolut la funció pública. Va començar el seu cursus honorum l’any 1339, quan fou nomenat pel rei sotsveguer de Girona, un càrrec de duració triennal que comportava funcions de govern i de justícia en un ampli territori entorn de la ciutat. Després de la mort del seu oncle, Jaume de Bell-lloc, en l’epidèmia de 1348, ocupà el buit deixat per aquell en el consell i fou elegit jurat els anys 1349, 1363 i 1372, sempre per la mà mitjana. També fou el mostassaf –ofici de vigilància del mercat– l’any 1363 i síndic a corts i membre de la comissió de la recaptació del fogatge el 1365. El seu gran amic i aliat era el ciutadà Gispert de Campllong, també fill de mercaders, que fou igualment jurat, escrivà major de Girona i sotstresorer del rei, una persona molt implicada en la venda del patrimoni reial en el bisbat de Girona. Guillem de Bell-lloc es casà amb Bartomeua Oller, filla de ciutadans de la mateixa mà mitjana, i engendrà sis fills. Va morir en l’epidèmia de 1371. El seu entorn familiar i social era, doncs, tot un altre; en comptes dels mercaders que acompanyaren el seu pare, s’envoltà de juristes i de ciutadans, famílies que tenien un mateix origen en el món dels negocis mercantils però que havien abandonat el comerç com ell. La dedicació als afers de la cosa pública exigia –ja s’ha dit– una existència honorable i segura allunyada de les preocupacions del comerç i del treball mecànic. Guillem de Bell-lloc va tenir, així, un segon objectiu al llarg de la seva vida: convertir-se en propietari rendista. Amb paciència, aconseguí de recuperar l’herència distribuïda entre els seus germans (la casa de les Albergueries, les lleudes gironines, les finques de Constantins) i, fins i tot, les propietats del seu oncle Jaume de Bell-lloc i orientà els capitals retirats de les empreses familiars cap a les inversions immobiliàries. Què hi ha més segur que la terra? I en el context convuls de les dècades centrals del segle XIV, no li van mancar ocasions d’enriquiment. No podia fer-se amb senyories alodials i jurisdiccionals, com feien alguns conciutadans més rics i poderosos que ell, els de la Via, per exemple, que es convertiren en senyors de Bescanó o els Santmartí, que eren senyors de Vilobí d’Onyar. El seu objectiu eren els masos ben poblats amb pagesos

123

GIRONA A L’ABAST XIV

de remença sotmesos a les servituds del vassallatge i els mals usos. En comprà un bon nombre a les dècades de 1350 i 1360 en diverses parròquies de la vall d’Amer, aprofitant-se de la ruïna de llinatges de petits cavallers o de ciutadans amb dificultats econòmiques. Passà a ser un propietari rural amo i senyor de terres, homes i dones. Amb notari i testimonis, rebia els sagraments i homenatges i es feia capbrevar les rendes i els serveis, com qualsevol cavaller d’antiga nissaga. I, al mateix temps, s’inicià en la compra dels censals i violaris, ço és, les pensions perpètues i vitalícies que molts particulars i organismes venien a canvi d’obtenir diner fresc. Els censals i violaris van començar a estendre’s durant la dècada de 1340 per donar resposta a la necessitat creixent de crèdit. En la societat medieval, el préstec amb interès sempre va ser un problema perquè l’Església prohibia la usura i s’havia d’acudir a distintes fórmules dissimulades per evitar la condemna dels teòlegs. Els censals i violaris van ser plenament acceptats per l’església –de fet els eclesiàstics van llençar-se a la compra d’aquests títols de renda– perquè la naturalesa de les operacions va canviar: ja no es tractava d’un negoci financer sinó de la compra d’una pensió fixa a canvi d’un preu pactat. Si la pensió era vitalícia, és a dir, que s’extingia amb la mort del perceptor, es deien violaris i es calculaven a l’interès del 14,25%. Si no s’establia cap termini de venciment, les pensions eren perpètues i es deien, aleshores, censals morts i l’interès era la meitat (posteriorment es reduí al 5%). El venedor de la pensió, ço és, el deutor, podia desfer el contracte retornant el capital prestat sense cap càrrega suplementària. Al començament del procés d’implantació del nou sistema, es prestaven petites sumes a canvi de rendes que es pagaven, sovint, en mitgeres o quarteres de blat. Després, quan el sistema es consolidà, van ser els nobles, les viles rurals i les ciutats sempre necessitats de numerari qui van començar a vendre massivament violaris i censals. Es va formar un notable deute públic municipal que consumia la part més gran dels ingressos. La fiscalitat municipal també va canviar perquè, en el lloc dels sempre enutjosos repartiments o talles, o sigui de taxes directes, es van començar a implantar impostos indirectes sobre els productes de consum bàsic o imposicions. De manera que una minoria d’habitants, aquells que havien comprat els títols de deute públic amb l’adquisició de violaris i censals, vivien de les rendes del treball de tots els altres. Guillem de Belloc i el seu fill Pere van adquirir censals i violaris indistintament a persones particulars de diferents estaments (pagesos, menestrals, ciutadans com ells), a la ciutat de Girona i a magnats tan poderosos com la comtessa d’Osona, el vescomte de Rocabertí i el comte d’Empúries. Cal recordar que les pensions venudes pels senyors es descarregaven sovint sobre els seus vassalls. Es pot afirmar,

124

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

doncs, que Guillem de Bell-lloc es convertí en un dels principals creditors de la ciutat i bisbat de Girona. El valor d’un patrimoni es mesurava en els milers de sous que rendia cada any i la potència del llinatge valia les aliances que es podien comprar, atès que els dots de les filles casadores i els llegats dels fills es pagaven, també, amb rendes assegurades. L’any 1366, Guillem de Bell-lloc va casar el seu primogènit, Pere, amb Margarida Pabia, filla d’un mercader enriquit amb el tràfec del blat, que duia un dot de 15.000 sous; era una suma respectable situada en un terme mig entre els 30.000 sous que va dur la filla del banquer Ramon Medir, l’home més ric de la Girona d’aquell temps, i els escassos centenars de sous d’un modest home d’oficis. Amb el casament de l’hereu arribà l’hora d’introduir modificacions en els costums hereditaris de la família perquè la pràctica anterior de les particions ja no servia. Ara, els Bell-lloc no posseïen participacions en societats mercantils sinó propietats estables i rendes fixes que calia mantenir unides en una única persona per a preservar-les i poder garantir la solvència de la família. L’heretament de Pere de Bell-lloc ens mostra el valor i composició de l’heretatge necessari d’un ciutadà que aspirava a viure de renda: la residència de la plaça de les Albergueries (compartida entre pare i fill), les lleudes de Montcada, dos violaris comprats a la ciutat de Girona que rendien 1.000 sous anuals cadascun, dos masos amb els seus homes propis, sòlids, afocats i de remença, una gran propietat agrària –el mas Gotmar– amb dos esclaus per treballar-lo i 5.000 sous al comptat. Guillem de Belllloc es reservà l’usdefruit vitalici durant la seva vida i de la seva esposa. Va morir l’any 1371, just després de veure el seu fill Narcís convertit en cavaller de l’Orde de l’Hospìtal de Sant Joan de Jerusalem, on només tenien entrada els llinatges de l’estament militar. La carta d’admissió del prior de l’orde féu constar que s’atorgava “a prechs de algunes persones notables de la casa del senyor rey”; era un reconeixement notabilíssim als esforços de notorietat de tota una vida. Pere de Bell-lloc i Pabia es convertí en el nou cap de la família l’any 1371, ocupà el seu lloc en el consell i, poc després, fou promogut a la mà major i pogué seure al costat dels Sunyer, dels de la Via, dels Santmartí, dels Sarriera i de totes les altres famílies de ciutadans. El nou hereu Bell-lloc es trobava, finalment, en el cim de la jerarquia social però no tenia, ni de lluny, el tremp i l’habilitat del seu pare. Succeeix sovint que els fills no estan a l’alçada dels progenitors, però també pot passar que no sigui factible de continuar l’empenta rebuda a causa de l’empitjorament de les condicions. A la dècada de 1380, es va produir la fallida de les finances reials i l’ensorrament d’un sistema

125

GIRONA A L’ABAST XIV

bancari totalment llastrat pels préstecs al rei. Girona va tenir la seva crisi particular amb la caiguda de la banca Medir (1383) i la suspensió de pagaments de la casa del duc de Girona, l’hereu de la corona, que havia demanant molts diners als ciutadans. Els Bell-lloc i altres famílies es trobaren atrapades en una espiral de compravendes de les jurisdiccions reials del bisbat que no tenia cap lògica econòmica. El municipi gironí, delerós de reduir les càrregues, començà a substituir els violaris per censals a l’interès del 5%. Tots aquests fets van comprometre molts patrimonis familiars que vivien de la percepció passiva de rendes devaluables i amb bases reals molt dubtoses. Molts petits deutors deixaven de pagar les pensions i s’havia d’acudir a procediments judicials lents i costosos. Aquest panorama era letal per als Bell-lloc. Ara es veia molt clarament que els mitjans pels quals s’aconseguí la fortuna en tants pocs anys no eren innocus i que comportaven un elevadíssim risc, degut, principalment, a què el ritme frenètic d’adquisicions de les dècades de 1350 i 1360 tingué un elevat component especulatiu. Per fer front a les fortes inversions en compra de terres i rendes, hom havia també d’endeutar-se, perquè ningú, ni els més rics ciutadans, disposaven de la liquiditat suficient per afrontar tan enorme despesa. La política de Guillem de Belllloc acabà passant factura als seus descendents, un cop la “bombolla” especulativa es va desfer a la dècada de 1380. En aquest punt caldria tenir en compte també un component moral i religiós, atès que Guillem edificà llur hisenda en bona part sobre la ruïna de la dels altres, fossin petits camperols o bé parents, amics i veïns assetjats pels deutes. En la meva tesi, vaig tenir l’ocasió de glosar la trajectòria dramàtica dels Gotmar de Sant Vicenç de Constantins, una família de pagesos acomodats que en poc anys acabaren malvenent llurs terres a Guillem de Bell-lloc i passaren a ser criats seus. Però, la recta consciència no perdona, i encara més quan la vida eterna depèn dels actes en l’existència terrenal. L’any 1384 l’hereu de Guillem intentà llevar l’ànima paterna del càstig per certes conductes efectuades el 1348, l’any de la primera gran mortaldat. Guillem de Bell-lloc reconegué al seu confessor, el franciscà Joan Marçal, que havia perjudicat diverses persones per valor de trenta-sis lliures i en el llit de mort encomanà al seu fill la cerca dels perjudicats i l’esmena dels torts. Com que això resultà impossible, Pere fundà un aniversari perpetu en el convent dels Franciscans amb l’únic objecte d’assegurar que es diguessin misses per a les ànimes de les víctimes. Si la reparació no podia ser material, almenys ho seria en el terreny espiritual. Un any després de la pietosa fundació va morir Pere de Bell-lloc, deixant set fills i filles per col·locar, alguns d’ells encara menors. No tingué temps de dictar testament

126

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

i, per tant, la família entrà en una etapa molt perillosa. La prematura desaparició del tercer Pere de la família fou el darrer acte de la tragèdia, perquè morint ell s’extingien tots els violaris comprats pels seus pares. Pertocà al primogènit, el ciutadà Guillem de Bell-lloc i Pabia, de vint-i-dos anys, de reconduir la situació amb l’ajut d’amics i parents. Alguns germans van morir també prematurament i els altres es posaren a treballar. Es coneix el cas de Bernat, el fill segon, el qual es traslladà a Barcelona, recuperà l’ofici del comerç i amassà una fortuna considerable. Morí a Mallorca, com el seu rebesavi Pere, l’any 1421. Una germana, Bartomeua, s’uní en matrimoni al donzell Ferrer de Canadal i, vídua d’aquest, professà en el convent de Sant Bartomeu de Bell-lloc de Peralada. Cap dels dos germans va tenir descendència, amb la qual cosa bona part dels seus béns retornaren al tronc principal de la família. Referent a l’hereu, el segon Guillem de Belloc, va viure fins al 1435 i es casà amb Nicolaua, filla i hereva universal del notari gironí Pere de Pont. No era una imposició, com havia estat l’enllaç del seu pare amb una dama Pabia, sinó una elecció lliure i conscient que mostra un canvi d’estratègia matrimonial que després repetirien successius descendents. La família escollida era d’extracció social inferior i originària de Vilablareix. Era molt rica i influent. Com a notari, Pere de Pont pertanyia a la mà mitjana i no tenia hereus mascles. L’aliança amb els Bell-lloc de la mà major donava una sortida adient a les seves ànsies de promoció. L’esposa, altrament, era una dona culta i molt preparada, que administrà el seu patrimoni amb diligència i col·laborà decisivament en la promoció dels seus fills; a ella atribuïm la decisió de destinar l’hereu a la carrera del dret. En aquesta generació, no podem parlar d’un únic cap de família, sinó de dos esposos íntimament units al front del seu llinatge. La seva gestió patrimonial fou intel·ligent i adaptada a les circumstàncies del moment. Els masos servils adquirits pel primer Guillem de Bell-lloc van patir també els efectes del despoblament i la renda estava molt disminuïda. L’any 1398, van rebre el darrer homenatge i, el 1437, van atorgar l’última redempció de servituds. Ara tocava un replegament, a l’espera de temps millors, i es concentraren en la propietat immobiliària més segura de l’entorn de Girona, invertint en la compra de tres masos a la parròquia de Palau Sacosta i de terres i camps d’alta productivitat. També van dirigir un negoci de cria i compravenda d’animals de llauró, convertint-se, de fet, en tractants de bestiar major. Alhora, prestaven diners i, com els seus avantpassats, invertien també en censals morts. Eren alguns dels honorables ciutadans que, després del gran prohom que destruí el call jueu l’any 1391, ocuparen el lloc dels sefardites en el negoci del préstec. D’aquest període, es

127

GIRONA A L’ABAST XIV

conserven contractes de masoveria, parceries, comandes de bestiar i debitoris, un conjunt d’activitats que van permetre la represa del patrimoni i la recuperació de la puixança de la família. D’aquí que els seus fills van poder tenir sortides honorables. El primogènit, Bernat, fou enviat a estudiar lleis a l’Estudi de Lleida i altres dos van enllaçar amb famílies de la petita noblesa: Margarida, casada amb el donzell Andreu de Merlès, senyor de Sant Guim de la Rabassa, i Pere, que casaria amb la pubilla Caterina Albertí i Santjulià, que fou el tronc de la branca dels Bell-lloc castlans de Santa Coloma de Farners. Dos nois, Narcís i Guillem, van ser destinats a l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem o de Malta. Durant el segle XV, van succeir esdeveniments cabdals de la història de Catalunya. Quan Guillem de Bell-lloc deixà el segle, l’any 1435, feia més de dues dècades que el Compromís de Casp havia entronitzat els Trastàmares i el monarca regnant, Alfons el Magnànim, havia abandonat Catalunya per conquerir el regne de Nàpols. Ara, el rei d’Aragó governava un imperi encara més poderós, que incloïa els regnes tradicionals més Sicília i, a partir de 1442, Nàpols i Calàbria. La Corona d’Aragó seguia essent una potència de la Mediterrània però el rol de Catalunya era diferent, atès que Barcelona i el comerç català no eren l’element determinant de l’expansió com ho havien estat en el segle XIII. El Principat era només una part del conjunt i la seva classe dirigent mantenia fortes diferències amb la nova dinastia. L’element determinant de la nova situació política era la rellevància adquirida per la Diputació del General, un organisme que adquirí importants funcions constitucionals i polítiques a partir de les Corts de Tortosa de 1413 i es convertí en un fort contrapoder de l’autoritat reial, una situació que no es donava en cap altre regne de la corona. La Generalitat i el Consell de Cent barceloní, d’acord o en oposició entre ells, van passar a exercir la direcció política del Principat beneficiant-se del buit d’autoritat deixat per l’absència del sobirà, que ja no retornaria mai més als seus estats peninsulars (morí a Nàpols el 1458). Diverses mesures reformistes –suport de la corona a les peticions dels remences, expulsió dels ciutadans honrats del govern de Barcelona, devaluació monetària– enfrontaren la monarquia amb els grups dirigents catalans, obrint-se una escletxa que no pararia d’engrandir-se fins a provocar la llarga i cruenta guerra de 1462-1472 que va cloure l’edat mitjana. S’era del rei o de la terra. Tot estava canviant i per a un llinatge de la classe dirigent d’una ciutat de segon ordre –Barcelona ja s’havia imposat com a capital indiscutible i rectora única del braç reial– calia pensar en termes globals. Potser per això, Guillem de Belloc es casà amb Nicolaua de Pont, cosina germana d’un secretari

128

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

reial, i s’envià l’hereu d’aquest matrimoni a estudiar lleis a Lleida. I potser també per un motiu semblant, Bernat de Belloc i de Pont, doctor en drets, casaria al seu torn amb Joana de Casanova, filla de Llorenç de Casanova, un altre secretari reial i neboda del cardenal i bisbe in remotibus de Girona. Les dècades centrals del segle XV van ser temps de definitiva consolidació del llinatge. Misser Bernat de Bell-lloc tenia un gran prestigi per haver estat catedràtic de dret civil a Lleida. Retornà a Girona l’any 1439 i endegà una molt rellevant carrera professional i política al servei del rei i del municipi. Com a jurista, fou membre de la comissió de nou jurisconsults que revisaren la compilació dels costums de Girona de Tomàs Mieres i també advocat del poderós capítol de la seu, càrrec que li valgué l’assessorament legal de la comissió de 16 eclesiàstics i militars que es constituí a finals de 1461 per fer front al moviment revolucionari dels remences. Sembla ser que era un ferm partidari de la mà dura, una opció lògica atès que era propietari de masos de remença. El rei Joan II també li encomanà diverses causes judicials de relleu, com les conflictives successions de la baronia de Santa Pau i del vescomtat de Rocabertí. En l’àmbit de la política, fou síndic de Girona a les corts de 1454-58 i, com a tal, defensà els interessos de la Biga contra el parer d’altres ciutats i viles reials. L’any 1455, fou jurat en cap i encara ho tornà a ser el 1462 i 1465. El 1456 la seva ciutat estava molt alterada per les bandositats i el rei lloctinent li encomanà una missió pacificadora, resultat de la qual fou el privilegi d’Insaculació de 1457, que ell mateix redactà tot i que es manifestà abans contrari a la reforma. Immediatament després, però, féu la primera nominació per a les bosses, insaculant-se ell mateix com a membre de la mà major. També fou sobreposat d’obres els anys 1459 i 1462, fins que la crisi política de la primavera-estiu de 1462 l’agafà essent altra vegada jurat en cap. Era el temps de l’astúcia i, tot i la rellevància del càrrec, va aconseguir de mantenir l’aparença de neutralitat fins que el Comte de Foix alliberà la reina i el príncep el juliol de 1462 i el rei Joan tornà a senyorejar la ciutat de Girona. A partir d’aquell moment, l’il·lustre patrici es manifestà un ferm defensor de la reialesa, per conveniència i per convicció, atès que llur concepció jurídica no entenia el cos polític del Principat sense la presidència d’un príncep. Novament jurat en cap l’any 1465, defensà els privilegis i llibertats de la ciutat contra l’actuació del capità Pere de Rocabertí. Va morir a finals de 1466 com a partidari decidit del rei. Així, quan la reina Joana s’estigué a Girona aquell mateix any, el seu fill rebé diversos béns de la família de la Via com a recompensa i compensació dels danys causats per la guerra. La mort li estalvià, no obstant, la nova ocupació de Girona per les forces de la

129

GIRONA A L’ABAST XIV

Generalitat, la desfeta última i una duríssima postguerra que s’allargaria molts anys. El seu fill i hereu, un altre Bernat, resistí tota la guerra sense abandonar Girona. No pogué continuar la dedicació al dret però, igual que el seu pare, fou jurat en cap i s’encarregà de l’Hospital Nou com a oïdor i cònsol (1484 i 1486). La desgràcia, tanmateix, va tornar a aparèixer l’estiu de 1489 arran de la mort dels esposos Bernat de Bell-lloc i Casanova i Elionor Beuda i dos fills en la gran epidèmia de pesta d’aquell any, i, novament, sense declaració de darreres voluntats. Bernat era, aleshores, el jurat en cap. El primogènit i hereu, Bernat, se salvà de la mortaldat perquè estudiava dret a Lleida. Coneixem els fets pel testimoniatge del notari Pere de Begudà en el procés de l’intestat: “Que ell, testimoni, visità algunes voltes lo dit mossèn Bernat de Belloch, ciutedà, en la sua malaltia, la qual ere de pestelència, e jeya en lo dit malalt, en lo mes de juliol de 1489. E una volta entre les altres, que era dissapte de matí, e fonch la darrera volta que parlà ab lo dit mossèn, jahent en son lit malalt de pestilència, li dix si havia fet testament, e lo dit mossèn li dix que no, ans que ne volia fer. E ell, dit testimoni, fonch lo deprés dinar ensemps ab lo venerable Anthoni Arnau, notari, e trobaren que lo dit malalt reposave e no li pogueren parlar. E quant vingué l’endemà de matí li digueren com lo dit mossèn Bernat de Belloch ere mort. E sabé per relació dels de casa com no havia fet testament, e axí poch ne féu la senyora sa muller, que morí dos jorns aprés. E dix que aprés que los dits marit e muller foren morts hi restaren set infants, dels quals moriren pochs dies aprés un fill e una filla” (Procés intestat, 1489) Ja hem dit que l’àvia Joana de Casanova, vídua de Bernat de Bell-lloc i Pont, prengué el timó de la nau i salvà la família del naufragi. El doctorat en dret del nou hereu (1497) va permetre la represa de les funcions de la família en el màxim nivell i en el nou ordre constitucional establert per Ferran el Catòlic. Bernat de Bell-lloc i Beuda (1489-1533) féu una carrera idèntica, en molts aspectes, a la del seu avi. Fou jurat en cap, sobreposat d’obres, síndic a corts, inquisidor de taula i jutge de la vegueria. La represa econòmica i la restauració de l’ordre feudal en el camp català per la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) permeté al nou hereu recuperar el control del patrimoni rural de la família, que es trobava en un estat de fort abandonament. Bernat establí,

Figura 25. La Torre dels Bell-lloc a Girona, actualment Col·legi Bell-lloc.

130

LA FAMÍLIA BELL-LLOC I LA CIUTAT DE GIRONA 1267-1533

131

GIRONA A L’ABAST XIV

de nou, totes les masies a canvi de censos, es preocupà per l’agricultura i amplià el patrimoni amb l’adquisició de noves propietats. La compra més rellevant fou la del mas Eres, una extensa heretat regada pel riu Güell situada a la plana del sud de la ciutat, que va comprar al mercader barceloní Pere Sala el 29 de setembre de 1507. Els Belllloc renovaren el mas amb l’objectiu de convertir-lo en la seva segona residència fora de la ciutat, coneguda des d’aleshores amb el nom de Torre Bell-lloc del Pla (Fig. 25). La primera seguia essent la casa de la plaça de les Albergueries, que fou notablement ampliada i embellida, fins esdevenir una illa privada situada entre la dita plaça pública i els carrers Albareda i n’Àuriga. El conjunt incloïa el forn de coure pa concedit pel rei l’any 1445 a Bernat I de Bell-lloc. La família, doncs, acabà l’edat mitjana amb un patrimoni poderós, ferm i diversificat que, ben administrat, seria la base de la seva puixança en els segles de l’edat moderna. Bernat III de Bell-lloc es casà dues vegades, la primera amb Constança de Segurioles, filla d’un cavaller gironí, i, essent ja un home madur, amb la vídua Beatriu de Vergós. El matrimoni amb una dona experimentada semblava garantir una més fàcil descendència. El succeí el seu primogènit Jeroni de Bell-lloc i de Vergós († 1580), declarat hereu universal amb fideïcomís i vincle perpetu a favor dels seus descendents i amb la prohibició expressa d’alienar. Bernat de Bell-lloc havia après la lliçó i establí un sistema successori rígid basat en els principis de primogenitura i masculinitat i en la constitució d’un nucli patrimonial inalienable. No era original, perquè feia segles que la noblesa es regia per una institució semblant, però va estalviar als seus descendents els inconvenients viscuts pels seus avantpassats i va permetre la perpetuació del llinatge durant moltes generacions. Fermament assentats a Girona, els Bell-lloc van travessar les eres de l’Imperi Hispànic, la monarquia borbònica i la revolució liberal. Van ser ciutadans honrats, nobles, vescomtes i comtes fins que, a mitjans del segle XIX, títols i patrimoni van anar a parar als Mercader per línia femenina. L’arxiu familiar que dóna fe de la seva història es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, llevat del fons de pergamins que està distribuït entre l’Arxiu Municipal de Cornellà de Llobregat i l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

132

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS DAVID IGLÉSIAS I FRANCH 17 de febrer de 2011

El fenomen de la fotografia és d’abast universal. Ho és des del punt de vista geogràfic, ja que des del seu origen existeixen diferents nuclis on s’estava experimentant per assolir fixar la imatge, principalment a França i a la Gran Bretanya, però també a Espanya, Alemanya i Suïssa1. A partir d’aquests nuclis s’estén ràpidament a tot el planeta. Països com els Estats Units o el Japó comptabilitzen una producció de milers de fotografies l’any després de la presentació oficial del daguerreotip a París el 1839. Però ho és també des d’altres punts de vista, ja que té una incidència important en la societat contemporània. Aquesta circumstància permet que la història de la fotografia pugui tenir orientacions molt diferenciades, posant l’accent en el fet tecnològic, el social, l’artístic, l’industrial, etc. Originàriament, les històries de la fotografia se centraven, sobretot, en les diferents tècniques i es van assolir alguns treballs de mèrit, alguns dels quals s’han constituït com a verdaderes obres de referència2. Però, és justament aquesta consideració de fenomen universal el que va portar a la creació de nous discursos. En la història de la fotografia de Beaumont Newhall (1938), es posava per primera vegada el focus en la imatge i els autors i s’introduïen judicis estètics sobre fotografia, fet que li va valer el reconeixement

Els inventors més reconeguts de la fotografia són N. Niepce, L.J.M- Daguerre i H. Florence,

a França, i W.H.F. Talbot, a la Gran Bretanya. Hi ha, però, altres noms que també han estat reivindicats, com els de H. Bayard (França), F. Gerber (Suïssa), J.B. Reade (Gran Bretanya), F. von Kobell i K. August (Alemanya) i J.R. Zapetti (Espanya). 2

A destacar l’obra monumental del Director de l’Escola Imperial de Fotografia de Viena Josef

Maria Eder que va escriure una història de la fotografia el 1890.

135

GIRONA A L’ABAST XIV

general de la comunitat científica. De la mateixa manera, ho van fer uns anys més tard Helmut i Alison Gernsheim en la seva Història de la fotografia (1955), obra també de referència pel seu plantejament teòric. A partir d’aquests treballs, la història de la fotografia va prendre una nova orientació, més d’acord amb les tesis que aportaven aquests autors, alhora que s’apagava la concepció monogràfica que havia dominat l’escena historiogràfica fins al moment. Aquestes consideracions s’haurien de tenir en compte a l’hora de plantejar una història de la fotografia a Girona. L’existència d’un eix vertebrador, l’evolució tecnològica, permetria teixir un discurs fonamentat amb nova informació que fos el resultat d’una recerca de caire sociològic i historicoartístic. Podem considerar que comptem ja, en bona mesura, amb aquest eix vertebrador, sobretot si tenim present que la història de la tecnologia té un abast geogràfic ampli, gairebé mundial, acotat per particularitats territorials i molt escassament per circumstàncies locals. Falta, però, una recerca interdisciplinària que s’impliqui en processos de significació, que contextualitzi la producció, que aporti noms propis, que analitzi comportaments i tendències (tant des del punt de vista dels productors com dels consumidors), que situï els esdeveniments més rellevants i els expliqui i que, sobretot, tingui en consideració l’enfocament polièdric que requereix el tema. Tot això, acceptant que en un àmbit geogràfic o cultural concret, com pot ser una ciutat, difícilment es pot vincular la producció fotogràfica a una tradició artística local, ja que preval l’homogeneïtat estètica que imposa la tècnica. M’ha semblat indispensable escriure aquest preàmbul per situar millor el text d’aquesta conferència, que partia de l’encàrrec de tractar la “Girona fotografiada” i que en la seva forma final va veure alterat l’ordre dels mots en el títol i, en conseqüència, l’orientació del discurs, amb la voluntat expressa de crear un relat panoràmic i sintètic que permetés un apropament, encara que tímid, a la història de la fotografia a la ciutat de Girona. El fet de posar èmfasi en determinats moments d’aquesta història respon a tal propòsit i, al mateix temps, deixa entreveure l’enorme camí que queda per recórrer per tal d’assolir un estadi sòlid en el coneixement de la fotografia a la ciutat i, en conseqüència, per poder crear un discurs continuat i consistent. Malgrat aquestes circumstàncies, no es poden oblidar els esforços esmerçats en la recerca, amb Emili Massanas com a autor més prolífic, i en la conservació del patrimoni, principalment però no únicament, per part del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge

136

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

(CRDI)3. És precisament la suma d’aquests esforços el que ens situa en una posició òptima per vestir la història de la fotografia a Girona. Mentrestant, i partint d’aquest mateixos fonaments, podem discernir aquells moments que han resultat decisius en algun àmbit concret, com pot ser un avenç tecnològic, la creació d’una obra notable, l’excel·lència d’un autor, un esdeveniment rellevant, etc. La suma d’aquests moments ens permet construir un relat saltejat que fa possible conèixer fins a cert punt la relació existent entre fotografia i Girona.

Ramon Masaguer i Vidal obre la primera galeria. 1861 L’obertura de la galeria de Ramon Masaguer el 1861, la primera de caràcter fix a la ciutat, representa la confirmació de l’arrelament de la fotografia ja que, a partir d’aquesta dècada, el negoci de la fotografia tindrà una presència constant i creixent. I parlem de negoci perquè el fet comercial és del tot decisiu per a la normalització de la pràctica fotogràfica. L’evolució tecnològica és un cop més determinant ja que si fins a aquest moment la daguerreotípia havia estat al servei de la classe burgesa, les possibilitats del binomi col·lodió humit – albúmina (procediments fotogràfics pel negatiu i positiu, respectivament, a partir de 1850), i la possibilitat de comptar amb formats econòmics, van fer possible que la població accedís al retrat personal, quelcom del tot imprevisible amb anterioritat al descobriment de la fotografia, on la representació del propi rostre en les miniatures era exclusiva de l’aristocràcia (Fig. 26). En la popularització de la fotografia tenen, doncs, una incidència important i directa l’aparició del negatiu de col·lodió i els diferents formats de presentació que es van anar introduint en el mercat i, molt especialment, el format de targeta de visita (carte de visite). El descobriment del col·lodió humit, el 1851, va suposar una revolució, ja que feia possible, per primera vegada, l’obtenció d’un negatiu sobre vidre de gran nitidesa que permetia realitzar múltiples còpies, fet que li donaria supremacia sobre

3 El Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI), de l’Ajuntament de Girona, va ser creat el 1997 per a la custòdia del patrimoni en imatge de la ciutat i té el precedent de l’Arxiu d’Imatges creat el 1982. Actualment, compta amb 3’8 milions de fotografies, la major part de les quals corresponen a fons i col·leccions privades.

137

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 26. Detall d’una fotografia on s’observa l’estudi de fotografia que Antoni Garcia va instal·lar al terrat de la Casa Boué i que, posteriorment, va utilitzar Josep Jou. 1913 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Valentí Fargnoli).

els procediments contemporanis4. Quant als formats de presentació, el 1854, Disderi va patentar la targeta de visita, un format de 10,5x6,5 cm que representava una gran disminució dels costos de producció i, per tant, del preu final. Apareixerien altres formats populars, com els Cabinet (16,5x10,5 cm.), Victòria (8x12,5 cm.), Promenade (10x18 cm.), Boudoir 13,5x21,5 cm., Imperial (17,5x25 cm.), entre altres. Però, el domini de la targeta de visita en el retrat va ser absolut fins gairebé l’aparició del format postal. Tots aquests canvis van ser claus per a la democratització de la fotografia. En aquests anys seixanta del segle XIX, va ser important també l’aparició de firmes en el revers de les fotografies perquè representava la fi de l’anonimat. Aquest

Entre aquests procediments que precediren el col·lodió humit, hi trobem principalment

el cal·lotip negatiu (sobre paper) i el daguerreotip (que era una imatge única, negativa i positiva al mateix temps, segons l’angle d’incidència de la llum). Ambdós es veieren superats pels negatius de col·lodió humit.

138

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 27 A i Figura 27 B: Retrat d’estudi de la galeria de Joaquim Masaguer fet amb el procediment de paper a l’albúmina i presentat en format carte de visite. Al revers, s’hi observa la firma de la galeria i la localització, al carrer de les Dones (sic) (carrer Miquel Oliva i Prat). 1864 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Masaguer)

fet és molt significatiu, ja que l’autor o la galeria adquirien rellevància social. A més, les firmes van anar agafant protagonisme i les tipografies del dors eren cada vegada més vistoses i incloïen, quan era possible, els mèrits acumulats, com ara premis o títols diversos. Aquest fenomen s’observa en les fotografies de Ramon Masaguer, algunes de les quals no tenen autoria identificada. En canvi, el seu germà Joaquim Masaguer (alcalde de Girona de 1869 a 1872), que té galeria pròpia a partir de 1864, ja firma sempre tots els retrats de la galeria en qualitat de propietari (Fig. 27). Els estudis de fotografia van experimentar una gran prosperitat a la segona meitat del segle XIX, com ho demostren les nombroses obertures de galeries en els primers anys. A la dècada dels seixanta hi ha localitzades, a més de la de Ramon Masaguer (1861-1865), a la plaça Independència 14, i la de Joaquim Masaguer (18641867), al carrer Miquel Oliva i Prat, la de Belluga i Unal (1867-1868), a la travessera de l’Auriga, la de Dalmau i Boadella (se’n desconeixen les dates exactes) també a la plaça

139

GIRONA A L’ABAST XIV

Independència 14, i la d’Unal i Marca (1867-1870) a la plaça Independència 3. A la dècada següent, trobem la de Tomàs Bernardi Boadas (1874-1877) i la de Ròmul Comas (1877-1893) ambdues a la rambla de la Llibertat, i la de Bartomeu Serra (1878-1884) a la plaça Independència 3. En total, es comptabilitzen més d’una vintena de galeries operant a la ciutat en algun moment d’aquest segle XIX5, quan Girona comptava entorn als 15.000 habitants, xifres que posades en relació són prou reveladores de la rellevància del retrat personal a la societat gironina. D’aquestes galeries, es pot destacar la dels Unal, per ser una de les pioneres i per la seva durada en el temps. El seu fundador va ser Amis Unal d’Ala, un barceloní que, havent passat per Figueres, es va establir a Girona el 1866 compartint galeria amb Lluís Antoni Belluga primer i amb Tomàs Marca després. El 1877, després d’una nova temporada a Barcelona, va fixar el seu estudi al carrer Abeuradors on es va convertir en un nom destacat de la fotografia gironina. Més endavant, es va traslladar a la plaça Constitució (plaça del Vi), on va comptar ja amb l’ajuda dels seus nebots Octavi i Emili Unal i Ricoma. Octavi va continuar el negoci i, després, ho va fer el seu fill Octavi Unal Anchelergues, fins al tancament definitiu l’any 1983. En definitiva, es tracta d’una nissaga de trajectòria centenària que ha deixat un llegat imprescindible per al coneixement de la fotografia a la ciutat. Però, la vigència del retrat d’estudi no finalitzaria amb l’esplendor del segle XIX sinó que continuaria al llarg del segle XX, amb constants obertures i tancaments de galeries, algunes de les quals adquiririen certa rellevància. És el cas de Foto Lux (1916 – 1988), societat formada inicialment pels fotògrafs Joan Barber i Joan Peraferrer, que el 1923 es van traslladar a la galeria del carrer de la Cort Reial, i que es va dissoldre el 1934. Pereferrer va continuar amb la galeria fins a finals dels seixanta, quan el va rellevar el seu gendre Joan Sabench, fins a 1988. Barber, per la seva banda, es va instal·lar a la rambla de la Llibertat i, quan es va retirar, la galeria va continuar en mans del seu fill Enric fins a l’any 1987. També van tenir relleu familiar la galeria oberta per Sebastià Martí Roura, el 1940, al carrer Cort Reial, que va treballar-hi fins al 1980 i que va ser clausurada pel seu fill Sebastià Martí Calvo el 2000; la de Foto Sans, inaugurada per Narcís Sans al voltants de 1945 al carrer Ciutadans i que posteriorment es traslladaria

5 La informació sobre galeries a la ciutat es coneix amb bastant detall gràcies a la recerca feta per Emili Massanas, publicada principalment en el llibre editat per Dolors Grau Fotògrafs i editors a les comarques de Girona : 1839-1940 (Quaderns de Fotografia, 1). Girona: Diputació, 1998.

140

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

a la pujada del Pont de Pedra i que va tenir la continuïtat dels seus fills fins a l’any 2008; i El Globo, un establiment d’òptica i drogueria creat vers el 1914 per Francesc Boladeras i que a l’inici de la dècada dels quaranta introduiria una secció de fotografia que s’acabaria imposant. El seu fill Josep Maria va seguir treballant en aquest establiment del carrer Nou fins al 2004, moment en què va tancar definitivament el negoci. En altres casos, les galeries seguien en funcionament però se’n transferia l’activitat. És el cas de la de Josep Jou, en funcionament entre 1920 i 1944 a l’avinguda Sant Francesc (Pont de Pedra), que es va instal·lar a la galeria d’Antoni Garcia; o la de León al carrer Figura 28. La sèrie Tipus català de Girona, està Ciutadans, entre 1925 i 1927, establert formada per uns retrats d’estudi amb marcat a la galeria d’Emili Unal. El llistat de caire etnogràfic. 1920 ca. Ajuntament de Girogaleries podria ser molt llarg, només na. CRDI (Foto Lux) n’hem esmentat algunes de les més importants, ja que el retrat d’estudi seguiria vigent malgrat els canvis tecnològics i socials i l’aparició de competències amenaçadores, com és el cas dels retratistes ambulants, del fotomaton i, ja en el segle XXI, de la fotografia digital (Fig. 28). Hi ha documentada la instal·lació d’algun fotomaton, com el de René Sevestre Rousseau a la plaça de Sant Agustí el 1935 (que també estava instal·lat de manera fixa a la Devesa des de dos anys abans), al mateix indret on s’instal·laria Ricard Pla a finals dels anys quaranta. Ramon Martí Oro ho féu al carrer Ciutadans a partir de 1942 i, posteriorment, també va treballar com a retratista ambulant. Però, segurament, una de les figures més conegudes entre aquests retratistes de carrer, anomenats també leiqueros, va ser la de Martí Massafont que compaginava el seu treball de fotògraf amb el de dependent d’una ferreteria. Massafont treballava els caps de setmana i en indrets

141

GIRONA A L’ABAST XIV

molt concrets, com pot ser el pont de Pedra, llocs de pas que li asseguraven la feina, ja que l’oferta de retrats al carrer a un preu inferior li permetia competir amb les galeries oficials. La prosperitat de la fotografia ambulant en aquestes dècades va fer que les sol·licituds a l’Ajuntament per treballar al carrer fossin nombroses i que Martí Massafont hagués de compartir escenaris i clientela amb altres professionals com Francesc Muñoz, Joan Pujol, Pere Estrach, Antoni Muñoz León, Just Zamorano, Genero González, Josep Maria Font, Valentí Sánchez, Joan Simon o Juli Torres Monsó que, posteriorment, disposaria de galeria pròpia6. Tots ells van practicar una fotografia de supervivència, però el seu treball a peu de carrer els ha convertit, amb els anys, en vertaders cronistes de la societat gironina de la seva època (Fig. 29).

Es publiquen dos daguerreotips de la ciutat de Girona. 1842 La publicació de dos daguerreotips, l’any 1842, marca uns precedents ben reculats, perquè com ja s’ha dit, l’arrelament real de l’activitat no es produeix fins a la dècada dels seixanta. Aquestes imatges, atribuïdes al fotògraf barceloní Ramon Alabern, van ser publicades en el llibre de Francesc Pi i Margall España obra pintoresca. Cataluña (1842) i van ser impreses per Antoni Roca amb la tècnica de l’aiguafort. Aquest era un fet habitual en una època en què la reproducció mecànica de les imatges fotogràfiques no era encara possible. De totes maneres, el procés era costós i laboriós i es preferien les litografies fetes a partir del daguerreotip. Aquestes són les úniques imatges daguerreotípiques d’exteriors que es coneixen de la ciutat, on el contacte amb aquesta tècnica va ser escàs. Està documentada la visita d’una autora francesa el 1849, Maria Senges, que es va anunciar a El Postillón per fer publicitat de la seva activitat com a retratista alhora que oferia formació per a qui volgués introduir-se a la nova tècnica. Però no hi va haver cap galeria fixa, ja que els preus eren molt alts i no existia a la ciutat una classe burgesa que constituís una clientela suficient per al manteniment del negoci, més propi d’una societat industrialitzada. Per a l’obtenció d’imatges fotogràfiques d’exteriors, caldria esperar a l’època del col·lodió, i més concretament a la dècada dels seixanta, quan van arrencar empreses d’àmbit

Aquests noms apareixen citats a les actes del ple d’aquests anys 50 i 60 ja que per exercir de

fotògraf ambulant calia una autorització de l’Ajuntament.

142

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 29. Fotògraf ambulant a la plaça Sant Agustí. Any 1960. Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Buil).

peninsular per a la difusió del patrimoni històric. La publicació, el 1867, d’una fotografia de Girona feta per José Martínez Sánchez i publicada en el catàleg del fotògraf francès instal·lat a Madrid Jean Laurent, ens permet identificar la primera fotografia de la ciutat de la qual es té coneixement7.

Es tracta d’una fotografia a l’albúmina de format 23x34 cm. obtinguda per contacte directe

amb negatiu al col·lodió humit i de la qual al CRDI se’n conserven tres originals. El negatiu es conserva a l’IPCE (Instituto del Patrimonio Cultural de España) a Madrid i formant part de l’arxiu Ruiz Vernacci.

143

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 30. Fotografia del mercat del Bestiar a l’Areny, davant el tram de muralla del pes de la palla. Reproduïda en gravat per Vázquez i per Jorizti i Mariezcurrena a la revista La Ilustración del desembre de 1889. Ajuntament de Girona. CRDI (Fotografia Unal). .

La divulgació de la fotografia es va fer, però, principalment, a partir de les tècniques del gravat, pràctica que va tenir continuïtat fins gairebé a final de segle, ja que no és fins a 1880 que l’evolució tecnològica va fer possible la integració de la imatge fotogràfica a la impremta, a través de les tècniques fotomecàniques. Per tant, les imatges publicades d’aquest període presenten sempre el filtre tecnològic

144

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

corresponent, amb una incidència determinant en l’estètica de la imatge. L’anàlisi de revistes il·lustrades de l’època ens permet constatar aquest fenomen. Un bon exemple el trobem en les fotografies d’Amís Unal publicades a La Ilustración el 1889, algunes de les quals les coneixem en la seva forma original, fet que ens permet apreciar la transformació estètica d’aquestes imatges (Fig. 30). Aquests precedents mostren l’existència d’una relació amb la fotografia des d’un moment inicial, encara que poc significativa ja que per raons econòmiques, estructurals i ideològiques, la ciutat es trobava bastant aliena a fenòmens modernitzadors. Més important és el rol que van assumir determinats personatges gironins en els primers anys de l’invent. El cas més destacat és el del diputat Joan Maria Pou i Camps8 que va participar en la realització del primer daguerreotip que es va fer a Madrid, el mateix 1839, i que va finançar la traducció del manual de Daguerre feta pel banyolí Joaquim Hysern. Amb ell, la ciutat de Girona vinculava el seu nom a un dels descobriments més revolucionaris de l’època contemporània.

Joan Martí realitza l’àlbum Bellezas de Gerona. 1877 S’ha comentat que la primera fotografia coneguda de Girona fou realitzada per l’empresa de Jean Laurent en un projecte d’abast peninsular que tenia com a objectiu donar a conèixer el patrimoni històric i monumental. Girona oferia un escenari notable per als fotògrafs interessats en aquest patrimoni i aquesta circumstància va propiciar que alguns professionals s’hi desplacessin per captar-ne imatges. Les imatges de monuments i d’obres d’art s’havien convertit en uns altres focus d’interès per als fotògrafs, encara que es tractava d’un treball més feixuc que el treball d’estudi per les dificultats tècniques amb què es trobaven a l’hora de fer fotografies a l’exterior. En aquests primers anys, sortir de l’estudi obligava haver de traginar el laboratori, ja que el procediment complet havia de fer-se sobre el terreny.

La figura de Josep Maria Pou i Camps i el seu rol en la història de la fotografia està ben do-

cumentada en ell llibre de Bernardo Riego La introducción de la fotografía en España. (Biblioteca de la Imagen, 1). Girona: Ajuntament; CCG ediciones. 2000.

145

GIRONA A L’ABAST XIV

El treball que va realitzar Joan Martí9 entre els anys 1876 i 1877 és, sens dubte, el treball insígnia de l’època del col·lodió a la ciutat, pel tractament innovador de la fotografia urbana i per la seva presentació en format àlbum, a l’hora que representa el primer reportatge fotogràfic de Girona. Joan Martí era un reconegut fotògraf barceloní que tenia galeria a la capital des de finals de 1850 i que s’havia caracteritzat per ser un professional emprenedor i innovador. Entre els seus treballs més destacats es trobaven els àlbums dedicats a Barcelona (1874) i a Montserrat (1875). Un seguit de circumstàncies, no del tot esclarides, van portar a la realització d’un tercer àlbum, aquest cop dedicat a Girona i que es va publicar amb el títol de Bellezas de Gerona (1877). La vinculació de Martí amb la ciutat s’explica pel fet de tenir la muller gironina, Dolors Corrons Torrens, i la decisió de publicar aquest nou treball es deu segurament a l’encàrrec que va rebre del Capítol de la Catedral. El resultat és un primer àlbum centrat en el tresor de la catedral fet amb còpies al carbó, editat per Vives i que va servir com a obsequi de la ciutat al papa Pius IX. Paral·lelament, el mateix editor va publicar un àlbum amb còpies a l’albúmina destinat al gran públic que també es va distribuir per entregues en làmines soltes. Joan Martí va ser, doncs, un dels primers visitants il·lustres, però la ciutat seria l’escenari per a molts fotògrafs de renom. Els seus treballs aporten diferents mirades a llocs comuns, habitualment al barri vell, i també documenten la vida social a la ciutat, alhora que forgen icones identitàries. Entre aquests treballs, trobem el del fotògraf francès Eugène Lefèvre-Pontalis, arqueòleg i professor de l’escola de Chartes, que va visitar Girona a finals del segle XIX, en un dels seus viatges per Europa, mogut per l’interès per l’arquitectura medieval (Fig. 31). Més rellevant ha estat el treball de l’alemany Kurt Hielscher que va recórrer Espanya durant els anys de la Primera Guerra Mundial i que va publicar, posteriorment, el llibre España incógnita (1921). En aquest llibre, s’hi mostren dues imatges de Girona, una de les quals es constituiria com a una de les icones de la ciutat: el punt de vista que ofereix el palau de Caramany i l’església de Sant Martí Sacosta feta des del peu de les escales. Un altre visitant destacat fou el fotògraf austríac Màrius de Bucovich que, a més de realitzar un reportatge fotogràfic d’un centenar de fotografies l’any 1933, algunes

Rafel Torrella va publicar una extensa biografia de Joan Martí i va fer una valoració de la

seva obra a “Joan Martí, fotògraf de belleses”, dins Joan Martí Centellas, Bellezas de Gerona, 1877. (Girona Fotògrafs, 1). Girona: Ajuntament; Rigau editors, 2008.

146

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 31. Cases de l’Onyar a l’altura del carrer Santa Clara, amb el campanar de les Bernardes. Arch. Phot. Centre des Monuments Nationaux (Lefèvre-Pontalis).

de les quals foren exposades a l’Ateneu de Girona en el mateix any, va deixar per escrit les seves impressions sobre la ciutat. El treball va ser fet per encàrrec de l’Ajuntament de Girona i amb l’objectiu fallit de promocionar la ciutat en revistes estrangeres. També són remarcables els treballs periodístics de Josep Maria Sagarra en època republicana; els reportatges d’Albert Louis Deschamps com a fotògraf del bàndol nacional durant la Guerra Civil; les tres fotografies que l’eminent fotògraf pictorialista Ortiz Echague va incloure a la cèlebre publicació España, pueblos y paisajes de 1950; l’edició de postals del fotògraf pictorialista Antoni Campañà als anys 1950; el

147

GIRONA A L’ABAST XIV

reportatge humanista de Jean Dieuzaide en les tres visites que féu a Girona en aquesta mateixa dècada. Aquests són únicament una mostra dels noms capitals de la fotografia catalana i internacional que en algun moment es van interessar per la ciutat i que amb la seva aportació creativa van col·laborar en la projecció de la seva imatge (Fig. 32).

La Impremta Franquet inicia l’edició de postals, 1900 ca. L’adopció i l’ús de la postal a principi del segle XX va facilitar la possibilitat de comercialitzar fotografies de tot tipus, amb predomini de vistes urbanes, paisatges i monuments. Molts fotògrafs van interessar-se per aquest format i alguns d’ells s’hi van especialitzar, en un moment en què el negoci de la galeria ja no era tan pròsper, a causa, sobretot, de l’intrusisme professional . A Girona no van existir autèntics postalers, en el sentit que ho van ser a Barcelona, però sí que s’hi van produir algunes temptatives a tenir en compte. És el cas de la Impremta Franquet que va apostar a principi de segle per editar postal de Girona. Competia, d’aquesta manera, amb noms il·lustres de l’escena catalana que havien percebut de seguida la riquesa iconogràfica que oferia la ciutat i, en conseqüència, el potencial comercial. Entre aquests noms hem de destacar els següents: el fotògraf parisenc instal·lat a Barcelona Lucien Roisin, que tenia la botiga La Casa de la Postal i que va ser qui va imprimir més edicions de Girona; Àngel Toldrà Viazo, propietari també d’una botiga a Barcelona que es va dedicar, posteriorment, a l’edició i venda de postals, sobretot de Barcelona i Catalunya. Es va fer popular per les postals impreses mitjançant fototípia i signades amb les sigles A.T.V; Josep Thomas Bigas, que va ser un dels membres fundadors de la Societat Heliogràfica Espanyola, que va introduir la fototípia a l’Estat espanyol i que el 1880 va obrir el seu propi establiment que es convertiria en el major productor de targetes postals de l’Estat espanyol i que va publicar centenars de postals de Girona. El fotògraf palamosí Amadeu Mauri va ser un dels pioners en l’edició de postal de Girona, ja que va publicar-ne una sèrie el 1901 que també seria comercialitzada en format àlbum. A Girona ciutat, l’editor més rellevant va ser J. Franquet, llibreter que, prèviament, ja havia venut targetes de visita en el seu establiment, encara que eren imatges de producció aliena. Amb el format postal, assumia el procés d’edició i publicava tres sèries dedicades a Girona, que representaven més d’un centenar

148

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 32. GERONA. Reflejos en el río Ter. Sèrie postal del fotògraf pictorialista Antoni Campañá. Serie I - Núm. 508. 1940-1950. Ajuntament de Girona. CRDI (Campañà, A. i Puig-Ferran, J., ed.).

d’imatges. També van editar postal d’impressió fotomecànica des del territori l‘editorial Dalmau Carles Pla (DCP), Maria Pla Dalmau i un nombre important de fotògrafs, encara que aquests ho van fer principalment utilitzant papers fotogràfics10 (Fig. 33). És important recordar aquí que hi va haver altres formats destinats al gran públic, precedents a la postal, que tingueren el seu moment d’esplendor i que van arrelar quasi de la mateixa manera en la societat del moment. És el cas de la targeta de visita, ja comentada, que tot i servir principalment per al retrat personal, es va utilitzar també per al retrat comercial de famosos, vistes urbanes, monuments i obres d’art. Però, el precedent més directe de la postal el trobem, probablement, en l’estereoscopia, que s’ha denominat la televisió del segle XIX, i que oferia la possibilitat de visualitzar imatges en tres dimensions. El format era apte per a la contemplació de paisatges i també d’escenes de tot tipus: històriques, populars, eròtiques, etc. A Girona es van fer

10 L’edició de postal de Girona està extensament documentada a la publicació de Joan Cortés Catàleg de la postal antiga de Girona (1896-1960), de 1987.

149

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 33. GERONA.-Vista panoràmica. Postal en mitja tinta publicada per la Impremta Franquet. S’hi observa la muralla del Mercadal i el baluard de Santa Clara. 1900 ca. Ajuntament de Girona, CRDI (Bly&Murtra) .

algunes sèries en aquest format, d’entre les quals es poden destacar les editades per A. Martin de Barcelona (Fig. 34). Un altre format estàndard va ser el panoràmic, que mereix una menció a part, perquè precedeix a la fotografia i sobreviu al canvis tecnològics, inclòs el digital. Hem d’entendre que la panoràmica és una imatge popular però exclusiva, reservada des de sempre a la creació professional i pensada per a l’experiència comunitària, des de l’espectacle de les pintures circulars dels segles XVIII i XIX a les posteriors panoràmiques fotogràfiques. La característica que defineix la imatge panoràmica és el camp de visió, a partir de 160º, encara que s’accepta com a autènticament panoràmica a partir dels 120º. D’aquí l’interès per aquest format, ja que presenta una visió equivalent o superior a la visió humana, fet extraordinari en la representació fotogràfica. Trenca el límits de representació tradicionals de la fotografia, reforçant de manera important la capacitat narrativa de la imatge i, per tant, el seu component documental inherent. Tals característiques fan que sigui un format idoni per a la representació de paisatges i un format preferent per donar a conèixer el territori, sigui una ciutat, un paisatge natural

150

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 34. Nº 5 GERONA – La Dehesa. “Clisé 10.277. Vistas estereoscópicas de España. El turismo práctico. Martín, A, Editor - Barcelona. 1900 ca. Ajuntament de Girona. CRDI.

o una mostra arquitectònica. La producció de panoràmiques de Girona ha estat força moderada i la seva comercialització escassa. Coneixem una trentena de panoràmiques fetes amb diferents procediments fotogràfics (sals de plata, sals fèrriques o tints), amb diferents tècniques de captura (sovint creades a partir d’imatges individuals), però rarament han estat publicades. L’autor més representatiu és Àngel Toldrà Viazo (A.T.V.), amb només tres imatges. La postal, la targeta de visita, l’estereoscopia i la panoràmica han estat formats fotogràfics fortament arrelats a la societat, i que compten amb el denominador comú de ser protagonistes destacats en la presentació formal de la imatge. La postal i la panoràmica continuen vigents, encara que amb més dificultats per encaixar en la nova cultura digital, on els formats d’impressió es multipliquen alhora que es dilueixen els suports com a elements fonamentals de la fotografia entesa com a objecte.

Valentí Fargnoli firma com a redactor artístic de l’Autonomista. 1911 L’any 1911 la firma de Valentí Fargnoli (1885-1944) apareix per primera vegada a L’Autonomista en qualitat de redactor artístic. Aquesta circumstància el confirma com a un professional de la fotografia, pràctica que ja havia iniciat amb només

151

GIRONA A L’ABAST XIV

16 anys a Girona mateix i en la qual es va consolidar en el seu periple familiar per l’Argentina. Aquest fet és important perquè és l’inici d’una etapa de tres dècades com a professional que resultaria molt reeixida, tant per l’abast com per l’excel·lència del seu treball. L’alta valoració que mereix la seva obra el situa com el gran fotògraf gironí del primer terç de segle. No obstant, resulta ser encara un autor molt inèdit. Una recerca i una crítica prestigiada sobre l’obra contribuirien a situar-lo com a una firma important de la fotografia europea11. Com a professional, va exercir en diferents gèneres, induït per la necessitat de supervivència. Va treballar com a retratista ambulant, va fer alguns reportatges institucionals, va elaborar treballs publicitaris combinant la fotografia amb el disseny gràfic, etc. Però, la seva vocació artística la va desenvolupar principalment en els seus treballs de paisatgista i sobre el patrimoni local, on trobem l’essència de l’autor. En aquesta sentit, van ser claus els encàrrecs que va rebre de Rafel Masó que era un gran coneixedor del patrimoni arquitectònic de les comarques, des de molt aviat, almenys des de 1916. També van ser importants els encàrrecs rebuts per l’Arxiu Mas, de Barcelona, sobretot la seva participació a l’Inventari Iconogràfic de Catalunya, patrocinat per l’Institut d’Estudis Catalans, i que, a més del Principat, es va estendre per València, Mallorca, Aragó i la Catalunya del Nord. La seva vocació artística es fa evident en les mateixes anotacions que introdueix en algunes de les seves imatges, en què explícitament els atribueix la qualitat d’artístiques. També és significativa la seva participació en nombrosos concursos organitzats principalment en territori gironí però també, i en algunes ocasions, a Barcelona. Els concursos li van aportar un cert reconeixement i al mateix temps, la dotació econòmica dels premis li van suposar l’entrada d’uns ingressos gens menyspreables. Per donar-ne alguns exemples, podem esmentar el concurs de l’Instituto Agrícola Catalán de San Isidro de Barcelona sobre fotografies de temes rurals, el 1918, en què va obtenir el Premi d’Honor; o el premi de la Schola Orpheónica Gironina, de 1919, on va obtenir els 1r, 2n i 3r premis. Les seves fotografies són característiques per presentar-se gairebé sempre en format postal, per tenir la firma de l’autor en el mateix negatiu o en la còpia positiva,

11 Josep Pérez fa una valoració de la seva obra a “Fargnoli, vista parcial. El bon ofici del fotògraf a principis del segle XX”, dins Valentí Fargnoli (Girona Fotògrafs, 6). Girona: Ajuntament; Rigau editors, 2010.

152

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 35. Aparador de l’establiment Pérez Xifra on Valentí Fargnoli exposava les seves postals. 1935. Arxiu Joan Cortés (Valentí Fargnoli).

per aportar sovint anotacions amb caràcter documental, pel to singular i personal que aconseguia amb les còpies de contacte i pel caràcter exclusiu que va saber donar als seus tiratges, valorats per ell mateix pel segell artístic i personal que hi aportava. Les paraules que Berenice Arbott va dedicar al fotògraf francès Eugène Atget encaixen molt bé amb la percepció general que es té de Valentí Fargnoli: “el recordem com un historiador de l’urbanisme, com un autèntic romàntic, com un enamorat de la ciutat, com un Balzac de la càmera, l’obra del qual ens permet teixir un extens tapís de la pròpia civilització” (Fig. 35).

153

GIRONA A L’ABAST XIV

La fotografia d’afeccionat entra a les llars gironines. Anys 1910 L’entrada de la fotografia a les llars gironines es va produir d’una manera més selectiva que massiva, com a la resta del país, i entre les famílies benestants, però, sobretot, entre els professionals liberals. Un cop d’ull als principals fons familiars de la ciutat ens confirmen aquesta tesi: Rafel Masó, arquitecte; Joan Masó, farmacèutic; Lleó Audouard, dentista; Joan Carrera, escultor; Daniel Boschmonar, procurador; Alberto Maroto, estadístic; Carles Batlle, industrial. Les condicions que van afavorir la pràctica de la fotografia fora de l’àmbit professional van ser principalment, d’ordre tècnic, a partir del moment en què el fotògraf es va veure alliberat d’assumir la preparació dels materials i, opcionalment, del processat final. És a dir, la indústria proporcionava plaques ja emulsionades i sensibilitzades, a punt per poder ser utilitzades. Llavors, el revelat i el copiat el podia assumir un mateix, però també es podia portar a un laboratori en el qual s’oferí aquest servei. L’empresa Kodak, fundada a Rochester (New York) el 1888, va engegar una campanya publicitària aquest mateix any amb el lema “You press the button we do the rest” (Vostè prem el botó i nosaltres fem la resta), on limitava la responsabilitat del fotògraf únicament a la captura. No obstant, van haver de passar uns anys perquè els afeccionats d’arreu del món s’iniciessin en la pràctica de la fotografia i hi aportessin una nova dimensió social, cultural i, fins i tot, artística. La producció amateur que als Estats Units es va iniciar a la darrera dècada del segle XIX, la trobem a Girona a partir dels anys 1910. Aquest tipus de fotografia té unes característiques estètiques, unes temàtiques i uns aspectes formals similars durant gairebé tres dècades. Els productors d’aquestes imatges eren, generalment, professionals liberals que adquirien una càmera, en molts casos de format estereoscòpic, i que comptaven amb uns coneixements tècnics importants. Molts d’ells tenien laboratori propi on feien el revelat i el copiat dels seus negatius en placa de vidre. És important assenyalar que la figura de l’afeccionat d’aquesta època no és comparable al que seria posteriorment, ja que la implicació d’aquests pioners amb la fotografia era molt més important a tots nivells. A part de les consideracions tècniques, el que resulta realment interessant de la fotografia familiar és el nou punt de vista que aporta per documentar el seu entorn

154

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

més immediat i, també, per mostrar els seus interessos particulars. Aquests fotògrafs, a vegades amb poques pretensions estètiques, no es van veure condicionats pels patrons de consum, ja que no existia una finalitat comercial i, en aquest sentit, podien treballar de manera més espontània. Els seus registres, doncs, es diferencien tant pel tema com per l’estètica. En el cas, per exemple, de Rafael Masó, es mostra clarament el seu interès pel patrimoni arquitectònic del país, amb fotografies d’esglésies, masies, escultures, etc. En el cas de Carles Batlle, documenta l’entorn industrial de la ciutat, mostrant maquinària i els interiors d’algunes fàbriques. En tots els casos, trobem com a comú denominador la fotografia familiar. Dels autors esmentats, Joan Masó és qui mereix una consideració a part, perquè la seva obra com a afeccionat és rellevant des del punt de vista temàtic i tècnic. La seva temàtica preferent és l’excursionisme que va practicar, sobretot, per les comarques gironines. De fet, aquest interès per l’excursionisme el va portar a constituir la secció de fotografia del GEiEG l’any 1929. En el seu miler de clixés, hi trobem imatges del Pirineu gironí i també de la Costa Brava. Però, l’aportació més important de Joan Masó va ser, sens dubte, la realització de les primers imatges fotogràfiques en color, utilitzant la tècnica de l’autocrom. Aquest és un fet del tot transcendental, perquè la captura del color va ser una aspiració de la fotografia des dels orígens, tot i que no es va aconseguir fins a principi del segle XX, quan els germans Lumière van patentar l’autocrom i en van comercialitzar les plaques. Joan Masó va realitzar vint-i-una imatges en color, de les quals en coneixem divuit 12, d’entre els anys 1922 i 1923. No obstant l’assoliment d’aquesta fita, la fotografia continuaria essent en blanc i negre durant molts anys, ja que fins a 1940 no trobem còpies impreses en color. A Girona, el color començaria a tenir presència a la dècada de 1960 i aniria guanyant mercat de manera gradual, en un context que no tenia res a veure amb el de Joan Masó i els seus contemporanis, que van viure la fotografia amb un intensitat inusitada a la seva condició d’afeccionats (Fig. 36).

Josep Fontanet Masó en va fer donació a l’Ajuntament de Girona en dues etapes, als anys

1993 i 1995.

155

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 36. Nens de la família Audouard jugant a criquet. 1910 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Lleó Audouard, atribuïda).

Narcís Sans comença una llarga etapa com a fotoperiodista. 1948 ca. El fotoperiodisme modern és una especialitat fotogràfica que neix a Alemanya als anys 1920 i que té en la figura d’Eric Salomon un dels principals precursors. El desenvolupament suficient de la tècnica, l’evolució i maduresa de la impressió amb fotogravat i la introducció d’un concepte periodístic en què la imatge ocupava un espai destacat, va propiciar el desenvolupament d’aquesta especialitat que jugaria un paper central en els mitjans impresos al llarg del segle. Però, el concepte fotoperiodístic arrenca a principi de segle, i en el cas de Catalunya de la mà d‘Adolf Mas i d’Amadeu Mauri, encara que hem de considerar també en aquest apartat el fotògraf gironí Heribert Mariezcurrena per haver publicat el primer reportatge gràfic a Catalunya a La

156

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 37. Carrera ciclista al Pont Major. 1935. Ajuntament de Girona. CRDI (Salvador Crescenti)

Ilustración, el febrer de 188513. L’atribució del fotògraf empordanès Amadeu Mauri com a pioner en premsa ve donada pel seu concepte de reportatge en alguns dels seus treballs i per la temàtica escollida, com són els esdeveniments socials i polítics que documentava amb la seva càmera. Aquests pioners en la imatge de premsa cal situar-los en la tradició del documentalisme gràfic, perquè el fotoperiodisme modern és posterior, dels anys trenta. En aquesta dècada, es va iniciar el corrent fotoperiodístic a Catalunya, amb

Joan Fontcuberta esmenta aquests autors com a precursors del fotoperiodisme català a

“Fotografia catalana 1900-1940: el camí vers la modernitat” dins Història de la fotografia a Catalunya. Barcelona: Lunwerg Editores, 2000. p. 90.

157

GIRONA A L’ABAST XIV

l’anomenada Generació Leica, de la qual Agustí Centellas n’era l’emblema principal. A Girona, la premsa local continuava en una línia similar a èpoques anteriors en què la presència de la imatge era escassa. Caldria esperar fins ben entrats els anys cinquanta per veure-hi fotografies amb certa freqüència. Entre els fotògrafs que treballaven en premsa es pot ressaltar la figura de Narcís Sans. Dut per un treball més empresarial que personal, va cobrir durant molts anys bona part de la notícia gràfica del diari Los Sitios, convertint-se en un dels fotògrafs més destacats de la ciutat durant el franquisme. Cal ser conscients que, sota la firma de Narcís Sans, s’hi amagaven uns quants noms, ja que la seva empresa abraçava un ventall ampli de funcions. Comptava amb galeria pròpia, assumia treballs d’encàrrec d’institucions públiques i d’empreses privades, feia peritatges per asseguradores, assumia treballs de fotografia mèdica, feia també treballs publicitaris i era, a més, corresponsal de TVE a les comarques gironines. Aquesta immensa i heterogènia producció de la firma Foto Sans es comptabilitza amb un llegat patrimonial que ultrapassa el mig milió de negatius amb un pes determinant de les imatges de premsa. En aquests anys de postguerra hi hagué altres fotògrafs que, sense tenir una presència tan important com Narcís Sans, van treballar per a la premsa gràfica gironina, com és el cas de Sebastià Martí, Pablito i Salvador Crecenti, destacat pel seu treball de fotoperiodisme esportiu. Salvador Crescenti va desenvolupar la seva carrera professional com a fotògraf a Salt i no va tenir mai galeria pròpia. Va optar per treballar sempre per encàrrec, ja sigui per a la premsa o per a d’altres mitjans. La seva passió per la pràctica de l’esport el va conduir cap a l’especialització en fotoperiodisme esportiu, principalment en el futbol, la boxa i el ciclisme, fet que l’ha convertit en un dels fotògrafs més prolífics en aquesta matèria (Fig. 37).

Es crea l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de Girona i Província (AFYC). 1954 La creació de l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de Girona i Província, el 1954, representa un esdeveniment fonamental per a la història de la fotografia a Girona, a la segona meitat del segle XX. Malgrat la consideració negativa que sovint s’ha donat a l’agrupacionisme fotogràfic, sobretot pel fet de situar en bona part la fotografia a l’esfera del lleure, l’associació va tenir la virtut d’aglutinar interessos, de

158

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

crear espais per a l’exhibició, d’incentivar la creació, a partir de concursos, de formar fotògrafs i, sobretot, d’obrir els ulls dels fotògrafs gironins al món. La seva existència va ser, entre moltes altres coses, un vincle amb Europa que començava a la mateixa capital catalana. I, segurament, aquesta circumstància va canviar la realitat gironina respecte a èpoques anteriors, com en l’època de les avantguardes fotogràfiques dels anys trenta que es van viure amb una gran distància. L’AFYC va fer possible, en certa manera, que els moviments artístics a nivell peninsular, amb focus a Barcelona, Madrid i Almeria, no fossin del tot aliens a la creació local, fet que evidencia l’anàlisi i l’observació de les obres dels autors més destacats, d’entre els quals sobresurt la figura de Josep Buil Mayral14. No obstant això, cal deixar clar que dominava l’estètica del salonisme, amb una fotografia tradicional que es regia pels patrons de l’època i que valorava la perfecció tècnica, la temàtica innòcua i la composició clàssica. L’associació va ser creada el 1954 com a iniciativa d’alguns aficionats a la fotografia, entre els quals trobem Joan Gili, Josep Buil, Xavier Puig i Manuel Chamorro, que en va ser el primer president. En aquest primer any, es va dur a terme una iniciativa d’envergadura, a part de la publicació del primer butlletí, el IV Salón Internacional de Fotografía. Es parla d’una quarta edició perquè aquest concurs ja existia, ja que Foment de Turisme l’organitzava cada any amb motiu de l’exposició de fotografia que es feia per les Fires de Sant Narcís. Però, en aquesta ocasió, es va establir un acord amb l’AFYC i es va donar una dimensió més internacional a l’esdeveniment, situant-lo, a nivell de premis, com a un dels més importants de l’Estat. El resultat va estar a l’alçada de les expectatives, sobretot si tenim en compte la participació del fotògraf francès Jean Dieuzaide, que ja havia visitat Girona anteriorment per motius professionals, i que hi va presentar algunes de les obres seves més representatives: Dalí dins l’aigua o La gitana de Sacromonte, autèntiques obres mestres de la fotografia europea contemporània. L’activitat de l’associació va ser intensa durant molts anys i la convocatòria de premis i concursos va ser un dels factors més estimulants per als seus representats, que van participar-hi activament. És destacable l’acolliment del premi Negtor a la Sala Municipal de la Rambla i, a partir de 1955, l’organització del Concurs Nacional, que va tenir nombroses edicions. També es van organitzar concursos a diferents poblacions

Joan Naranjo fa una valoració de la seva obra a “Josep Buil, entre l’humanisme i el subjecti-

visme fotogràfic”, dins Josep Buil Mayral (Girona Fotògrafs, 2). Girona: Ajuntament; Rigau editors, 2008.

159

GIRONA A L’ABAST XIV

de les comarques, potenciant sempre el geni creador de tots els aficionat a la fotografia. Però, l’associació es va anar consolidant sobretot a causa de la inclusió de la cinematografia, ja que les sessions de cine-club que hi organitzaven van tenir una gran acceptació de públic i, en conseqüència, van proporcionar un major protagonisme ciutadà a l’associació. La llista de noms propis vinculats d’alguna manera a l’AFYC és nombrosa i demostra l’interès per la fotografia que hi havia en aquests anys. Manuel Chamorro, Josep Buil, Antoni Varés, Francesc Riuró, Joaquim Puig, Joan Gili, etc, són alguns dels noms que, amb més o menys protagonisme, han estat vinculats a aquesta associació i que van protagonitzar el realçament de la creació fotogràfica durant la postguerra. Malgrat el seu paper destacat en la dinamització cultural de la ciutat, la major part dels autors continuen en l’anonimat i la seva aportació, en el marc de la fotografia de saló que es practicava a l’època, i, en alguns casos més excepcionals, en l’esfera creativa de la nova avantguarda, no ha estat prou valorada. Alguns autors han gaudit de certa presència pública, però les seves obres rarament han estat objecte d’una crítica especialitzada que les situés adequadament en el context fotogràfic en el qual van ser produïdes i que en determinés el seu valor com a obres de creació (Fig. 38). La tasca constructiva i reformista de l’associació va ser clau per a la creació d’una plataforma d’ampli abast que apropava i integrava la fotografia en una societat mancada d’elements de caire innovador, encara que els seus protagonistes es van moure més en el camp de la recerca estètica que en la construcció de nous llenguatges. Però, la seva tasca va constituir una base ferma perquè dues dècades després arranqués una nova fornada de fotògrafs ja plenament connectats amb la contemporaneïtat15. Uns fotògrafs amb discurs propi i amb certa projecció en l’esfera catalana que convisqueren, també, amb els fotògrafs tradicionals, d’ofici, contaminantse mútuament fins a la defunció definitiva de la fotografia, quan els fotògrafs gironins i d’arreu van apagar per sempre més les llums vermelles dels seus laboratoris (Fig. 39).

En aquests text no s’analitzen els darrers trenta anys de la fotografia gironina, per considerar

que l’exhaustivitat d’autors i d’iniciatives superen la possibilitat discursiva del plantejament d’aquest escrit. Es pot trobar informació d’aquesta època en el dossier escrit per Pau Lanao “Fotògrafs gironins de postguerra i d’avui” dins Revista de Girona, núm. 125. Novembre-Desembre 1987.

160

FOTOGRAFIA A GIRONA: MOMENTS DECISIUS

Figura 38. Nedador (foto de concurs), 1960 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Buil).

Figura 39. Jordi S. Carrera va guanyar amb aquesta fotografia el Premi Nacional de Fotografia Kodak Panther, en la seva segona edici贸, el 1995. Tal i com exigien les bases del concurs, la fotografia es va fer amb una pel路l铆cula Kodak Ektachrome Panther 1600X Professional.

161

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC 3 de març de 2011

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

Hablaré esta tarde de la vida privada en la Catalunya medieval. Sin embargo, ¿cómo hacerlo? Hay razones imperiosas que me obligan a empezar citando a dos insignes gerundenses del siglo XIV, Francesc Eiximenis y Lluís Borrassà. Efectivamente, ambos constituyen excelentes testimonios de cómo se vivía en la época del gótico, aquí en Girona, o en cualquier otra ciudad, grande o pequeña, de Catalunya. Justamente, Eiximenis que estudió en las mejores universidades de su tiempo (llegando a ser asesor de los reyes) y Borrassà, que se instaló en Barcelona, la capital de la Corona, para desarrollar su pintura, expresaron cada uno a su manera la idea de cómo debía vivirse conforme a una moral nueva, popular, que se instaló con fuerza en la sociedad a medida que afrontaba los retos de unos tiempos difíciles. (Fig 40) Ahora bien, desde la perspectiva del siglo XIV lo que llamamos vida privada es una expresión anacrónica. El anglicismo privacy lo desarrolló la novela del siglo XIX, especialmente los grandes autores de la vida doméstica como Henry James, creador del concepto. A partir de ahí ha sido fácil aplicarlo al estudio de la época victoriana; Bill Bryson lo hizo en 2010, con excelentes resultados, en un buen libro de historia narrativa titulado At Home. A short history of private life (traducido en 2012 por RBA con En casa. Una breve historia de la vida privada). En cualquier caso, a mediados de los años ochenta del siglo XX, Georges Duby y Philippe Aries, recogiendo una idea de Michel Winock, afrontaron el estudio de la privacy en la Histoire de la vie privée en cinco volúmenes, conscientes de entrar en “secteurs de l´histoire apparemment impénétrables”. Sobre

* Transcripció de la conferència, revisada per l’autor.

165

GIRONA A L’ABAST XIV

todo, resulta impenetrable para el análisis histórico la difícil relación entre privado-público. En ocasiones, aspectos de la vida pública se tiñen de vida privada, y muchos aspectos de la vida privada se convierten a la larga en problemas de orden público. Entraré en materia tras estas reflexiones de enfoque y método. *** En primer lugar, me intere saré por el núcleo doméstico, que da forma a la familia, ese World We Figura 40. Cavallers, detall del Retaule de la Mare Have Lost como dijo Peter Laslett de Déu i Sant Jordi, obra de Lluís Borrassà finals del en una expresión casi poética en segle XIV. Convent de Sant Francesc a Vilafranca del su estudio de Inglaterra antes de Penedès. la revolución industrial. Las formas familiares que dominan la vida social de Catalunya en el siglo XIV apenas existen hoy: la familia tenía un reflejo jurídico en el fogatge, un documento que ha sido trabajado a fondo sobre todo por los historiadores que se interesan por la demografía. El fogatge es una unidad fiscal y al mismo tiempo una unidad familiar. Lo que ocurre es que no hay consenso sobre el número de personas que componían esa unidad. Si lo hubiéramos alcanzado, los debates no existirían. Eso ha creado un telón de fondo problemático con respecto a cómo se vio afectada la vida privada en los años treinta y cuarenta del siglo XIV debido a la sucesión de hambrunas (se ha hablado incluso del mal any primer de 1333), desajustes en el sistema agrícola y epidemias como la Peste Negra de 1348. No deja de haber alusiones al final de una edad plena, pero tales proclamas, o bien expresan un malestar por algo que no se logra entender con exactitud, o bien responden a la clásica respuesta de los sectores dañados ante los cambios bruscos en el ritmo de la cultura material, ya que es habitual negarse a aceptar la reconversión que surge en tales momento. Normalmente,

166

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

la sensación de vivir una época límite se ha calificado en la historiografía actual como una crisis económica general. En ese ambiente de cambios acelerados y de claro pesimismo se educaron Eiximenis y Borrassà. La vida privada quedó seriamente afectada por la nueva moral y las nuevas costumbres surgidas al calor de las epidemias de peste. El efecto más visible, también el más perdurable, fue la nueva urbanización en las ciudades y la creación de un nuevo régimen agrícola en los campos dominado sobre todo por el cercado de tierras que facilitó la instalación de ganado vacuno, cuya carne y leche fue un habitual en la mesa desde entonces. Una vez superados los efectos de las hambrunas y de las epidemias de peste la calidad de la nutrición en las ciudades catalanas mejoró considerablemente. (Fig.41) *** En la investigación tan incierta sobre los efectos de la urbanización en las ciudades y la renovación agraria en los campos, el historiador debe tomar en consideración su inevitable repercusión en la vida privada. Una conclusión parece imponerse en los modernos estudios: en el siglo XIV se re-urbaniza Europa. Ese cambio del espacio vital origina la idea del paisaje (lo hace con Petrarca y sus miles de seguidores) que se opera en la mente de los individuos que ven cambiar un ambiente que había sostenido su sociedad al menos tres siglos; el cambio del espacio vital parece ligado de alguna forma a un brusco descenso de la temperatura y a un aumento de la pluviosidad. Surge así lo que el experto en climatología histórica Brian Fagan califica de “la pequeña edad de hielo” La reurbanización se hace en estilo gótico, un estilo arquitectónico que se extiende desde Finlandia a Andalucía, y desde Escocia a Chipre, pero que se adapta a las señas de identidad de cada territorio o nación. Así, que muchos arquitectos y urbanistas actuales hablan de gótico mediterráneo, e incluso de gótico catalán, diferente al alemán, al francés o al castellano. La mejor expresión del ideal de una vida privada se produjo con la estética del gótico del XIV (en parte también con la del XV, aunque de otra manera). Y fue así hasta el punto de que, cuando en el siglo XIX y a principios de siglo XX se volvió a pensar cuál debía ser el modelo a seguir para la renovada vida privada promovida por la moral victoriana se retornó al gótico dando lugar al llamado estilo neogótico.

167

GIRONA A L’ABAST XIV

168

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

El neogótico es la expresión de una sociedad que necesita encontrar un equilibrio, y lo ve precisamente en la manera en que se entiende la vida privada en el siglo XIV. Es curioso que en plena convulsión, en plena crisis económica, la reurbanización crea la aparición de la casa fortificada, lo que en Italia se conoce como il palazzo. Esas casas fortificadas tenían blasones, puesto que había una tendencia de la burguesía de acercarse, vía matrimonial, a una nobleza cada vez más agobiada por la despoblación de los campos de cultivo. Las hambrunas y las revueltas campesinas incrementan esa sensación; con el tiempo fueron el germen del movimiento remensa. De momento, la ciudad salva la situación. Una ciudad que adopta una nueva imagen, que es la que se ve al pasear hoy por los llamados barrios góticos. Esos barrios son el resultado de la reurbanización del siglo XIV. Además, la reurbanización facilitó la difusión de nuevas prácticas de la religiosidad popular, que se conoce como la devotio moderna, un impulso interior, del alma, que sitúa al hombre y a la mujer ante el renacido poder de la liturgia y la pastoral cristiana. El desamparo ante los constantes cambios afinó los instrumentos de la retórica de las órdenes mendicantes, promoviendo una exhortación edificante. Aquí la figura de Eiximenis resulta clave. Los reyes de Aragón fueron tan afectados por su doctrina que durante el siglo XIV una oleada de franciscanismo procedente de la corte real inundó la sociedad catalana. La difusión es, por tanto, del vértice a la base. La devoción moderna promovida por el gótico es una búsqueda de la identidad personal por medio de un ardor místico, como ha señalado para el caso inglés la historiadora Sarah Beckwith. ¿Una temeridad en pos de una salvación tan necesaria como exigente? Se trata antes que nada de adaptar la vida privada a un hecho singular, las dificultades de un mundo amenazado por el hambre, la guerra, la peste y la muerte (nótese la referencia a los cuatro jinetes del Apocalipsis) mediante la sublimación espiritual, pero sin abandonar el mundo, la tierra, lo carnal. Se vuelve hacia el alma, los espacios de la reflexión individual, de la libertad de creencia y de fe. El ceremonial es el principal elemento representativo de la devoción. De ese modo lo privado invade lo público. Es una operación a la inversa a lo que ocurre en la actualidad, donde lo público invade lo privado. Cuando más cotas de libertad hemos alcanzado, menos hemos hecho para salvaguardar el derecho privado. En el siglo XIV,

Figura 41. Escena de pescadors. Vocació de Sant Pere del retaule de Sant Pere de Terrassa de Lluís Borrassà.

169

GIRONA A L’ABAST XIV

la sociedad se propuso el privilegio de defender los derechos privados del acoso del poder público. La mejor expresión está en la relación entre el ceremonial en la calle (las procesiones) y la manera de verlo (los balcones). Esto es un hecho revolucionario: la aparición de escenarios urbanos donde la gente se asomaba a ver los ceremoniales que tienen lugar en la calle. Y en ese momento aparece el carnaval o fiestas análogas (la Patum en Berga) contrapunto profano de la procesión del Corpus. Si el balcón se abre a lo público, el urbanismo del gótico propone que lo privado se viva en los jardines internos de las casas acomodadas. Los nuevos edificios se dedican a iluminar esa conciencia inquieta de que la casa es el centro de la vida humana. Existe en anhelo de convertirse en propietario de una de ellas, a mejorar su comodidad y su belleza. Por lo tanto, la vida privada se realiza en esos jardines, muchos de ellos huertos con árboles frutales y hortalizas. La casa es un hortus conclusus. Entendámonos: la sociedad catalana del siglo XIV es una sociedad dinámica, donde los privilegios se obtienen en las unidades familiares, de ahí la importancia del cabeza de familia, legalmente un hombre, el padre. Los privilegios se pueden conseguir de diversos modos: por el trabajo público, por la política, por una buena administración del patrimonio o por un buen negocio mercantil. Las maneras quedan documentadas a través de una figura clave: el notario. El registro notarial es un reflejo documental permanente de las cosas que estaban ocurriendo en el espacio privado, que normalmente siempre es cerrado. Ahora bien, la sociedad del XIV no es idílica. Se ha hablado mucho, y es verdad, de que había un sentimiento de inseguridad. El historiador francés Jean Delumeau insistió en que el sentimiento dominante era la peur, el miedo, y lo estudió como el auténtico verdadero catalizador de la época. En realidad son los dos. La inseguridad y el miedo generan una reacción bastante interesante desde el punto de vista urbanístico y del comportamiento vivencial, a lo cual no se le ha dado la importancia que tiene. Ahí aparecen temas como el control de la puerta de entrada a una casa, y por extensión de entrada a una ciudad. ¿Quién puede cerrar esas puertas? ¿Quién tiene el derecho a la llave? En efecto, inseguridad y miedo provocaron el cierre de las puertas con llave. La idea de la casa como refugio se relaciona con la una vida privada amenazada por lo que ocurre fuera, durante la noche. En una sociedad a oscuras, al encerrarse se desentienden bastante de lo que parece que sucede al otro lado de la puerta. La vida nocturna en el interior de la casa, ajena a los ruidos del exterior, que, sin embargo,

170

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

no cesan de producirse (cencerradas, gritos de auxilio, llamadas de socorro), es la contrapartida a la vida diurna, vida de trabajo y relación en las calles. Esta constatación no debe sorprender; hace tiempo los historiadores sociales han señalado que en la sociedad del siglo XIV el sentimiento nocturno de los hombres y las mujeres no es el mismo dentro y fuera de la casa. En el régimen doméstico, símbolo del matrimonio, rige lo serio, lo respetable, la gravedad; fuera de él, la fantasía, el placer, la risotada, la violencia. Y es que la noche es el reino de la violencia, especialmente de la violencia juvenil. Ese tipo de violencia juvenil la conocemos por la recreación dramática de William Shakespeare en Romeo y Julieta, que sitúa la acción en una ciudad del norte de Italia, en Verona, porque la vio un paradigma del mundo urbano. La solución a esa violencia fue la creación de milicias urbanas; eso significaba aplicar el modelo de la casa al perímetro de la ciudad. Por tanto, se crean las murallas y las puertas que se cerraban por la noche, con lo cual la violencia estaba controlada, y se podía perseguir, porque el violento no podía escapar. En el caso de Barcelona, esas murallas, levantadas a iniciativa de Pere el Cerimoniós, fueron muy espectaculares (quedan aún algunos lienzos en la zona del Paralelo). Se trata de una realidad poderosa acerca de la cual aún no he señalado lo que se guarda en el interior de la casa, bien cerrado como las puertas a las que se le da vueltas a la llave varias veces para estar bien seguro de que se ha cerrado. Se trata de indagar sobre la vida íntima desarrollada en la esfera de lo privado. Un paso más. Hay fuentes que permiten hacerlo; sobre todo los procesos judiciales. Al estudiarlos se revela lo que ocurre en el interior de la casa. Por ejemplo, un tema de actualidad, la violencia de género. Una distorsión del equilibrio moral de la pareja. Hay que reconducir los instintos que conducen a este abismo de sangre. Los predicadores afinan una vez más la pastoral: se trata de imponer el orden correcto, la dilectio por encima de cualquier otro afecto conyugal. De este modo llego a una cuestión que me ha interesado siempre, donde la casa y la vida privada se conjugan en su armonía. El significado del dormitorio conyugal, esa habitación secreta, reservada, y dentro de él del papel de la cama. La sociedad del siglo XIV reinventa la cama y el ajuar, un derecho de las mujeres. Por tanto, se crea un poder en el interior del espacio doméstico bastante sólido para el mundo de las mujeres; un poder con escasa presencia en las fuentes, pero real. Hay que esperar hasta un personaje famoso y osado del año 1431 para tener un retrato de una alcoba. Es interesante, pero desgraciadamente para nosotros no fue en

171

GIRONA A L’ABAST XIV

172

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

Catalunya, sino que fue en Borgoña. Me refiero a Van Eyck y al Retrato del matrimonio Arnolfini. No se sabe por qué a esta familia italiana afincada en Brujas le interesó ser retratada en la alcoba, pero la curiosidad de Van Eyck aprovechó para describir un universo hasta ese momento pocas veces visto. Nos queda por saber una cosa: la función de las tinas de aseo en la alcoba. Las actuales investigaciones rompen el tópico habitual de que en esa época nadie se bañaba, algo muy socorrido pero falso. (Fig 42) Afronto ahora un tema importante para la vida privada en el siglo XIV. En el interior de la casa, aparece la capilla entre las familias relevantes. Aquéllas que no lo son, las que se reúnen en gremios porque son gente del oficio (plateros, zapateros, etc.) tienen su capilla en una iglesia del barrio. Con la aparición de las capillas privadas se lleva a cabo una remodelación sorprendente del gótico. Esa invención cambia la imagen de una iglesia. Pero quitar esas capillas adosadas a los muros, como a veces se tiende hacer para dar esa dimensión de la nave solitaria, es falsificar la historia porque esas capillas privadas son los elementos más dinámicos de la arquitectura religiosa, en estilo gótico, renacentista, barroco o neoclásico. En Girona, sin ir más lejos, ese dinamismo interior favorece la construcción de su catedral, concluida en el siglo XVIII. La recuperación del relato evangélico es necesaria para el arraigo de la devoción en la vida privada. Un hecho a destacar: en el siglo XIV, no hay un interés arqueológico sobre el pasado. Eso explicará que Lluís Borrassà, al pintar la crucifixión, represente a los romanos con los trajes de la milicia urbana que patrullaba cualquier ciudad catalana de su tiempo. Debo recordar aquí que estos polípticos de estilo gótico actúan como principios educativos de una moral asentada en la religión cristiana. La pastoral exige conocer al detalle la pasión de Cristo o de los santos patronos de una ciudad o congregación. Y se dedican grandes esfuerzos para hacerlo. Y poco a poco, las capillas privadas de las casas o de las iglesias, incluso de las catedrales, se llenan de estas pinturas que describen los episodios claves del cristianismo popular; a mediados del siglo XIV, la familia de Jesús se convierte en un referente a seguir. (Fig. 43) Sin embargo, la devotio tuvo que enfrentarse a un reto difícil, la necesidad de la producción de objetos litúrgicos o sacramentales. El siglo XIV es la época del imperio de los objetos. Todo se hace en función de los objetos, y existe un fuerte consumo de ellos. Los objetos más demandados son los libros de las horas y los devocionarios,

Figura 42. El matrimoni Arnolfini. Jan van Eyck, 1434. National Gallery de Londres.

173

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 43. Sant Sopar de Pere Teixidor (1430-1445). Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

libros muy pequeños, fáciles de transportar. Su lectura es una práctica que cambia de manera. Se pone fin a la lectura como audición, una lectura pública, donde las personas escuchaba a alguien (habitualmente una mujer) que les leía una obra. En el siglo XIV aparece la idea de leer en privado y en silencio, y eso me lleva a plantear una curiosidad: ¿cómo interpretaron los pintores del siglo XIV el momento previo a la Anunciación a María de su estado de gracia? ¿Qué pensaron ellos que hacía la Virgen en su cámara privada? Veamos un ejemplo célebre. La Anunciación de Simone Martini (hoy en los Ufizzi de Florencia) donde la Virgen tiene los dedos metidos dentro del libro, indicando que estaba leyendo cuando entra en la cámara el ángel. Se para a escuchar lo que tiene que decirle esta visita inesperada, y cierra el libro con cuidado para recomenzar la lectura a continuación, como hace cualquier lector que es interrumpido en el acto de leer. (Fig.44) El libro objeto, libro pequeño que forma parte de la propiedad de uno y que uno lee, da fuerza a la aparición de una situación nueva que permite que las mujeres lean. E incluso hay novelas que así lo retratan, en las que las mujeres leían incluso novelas que podríamos llamar picantes, prohibidas. De hecho, una de las grandes ramas del conocimiento de la historia en la actualidad es el estudio de las bibliotecas. En el inventario presente en los testamentos, se puede saber los libros que tenía una familia, y nos interesa no sólo a nivel cultural, sino también por la capacidad de difusión y por la cronología de la aparición del humanismo en Catalunya. Bernat Metge por ejemplo

174

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

Figura 44. Anunciació. Simone Martini. 1333. Galleria Uffizzi de Florència.

realizó por encargo de una mujer, la señora de Guimerá, una traducción de la novella de Griselda presente en el Decameron de Boccaccio, aunque su traducción se hizo de la versión latina de Petrarca. Este interés por la lectura en la segunda mitad del siglo XIV demanda algo que tardará un siglo en llegar, la imprenta, porque hay mercado de libros para la lectura en el interior de la casa. Al mismo tiempo, aparece la pasión por el lujo. Una de las cosas más admirables son las arquetas y las joyas. No hay nada más bonito que una joya gótica, porque el siglo XIV plantea que el arte se tiene que responsabilizar de la orfebrería de la vida privada y tiene que abandonar la relación entre arte, orfebrería y vida religiosa, para incluir también lo profano. Y así como antes se hacían cálices, ahora se hacen joyas para las mujeres; o se hacen arquetas para novias, para lo cual en ocasiones se contrata

175

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 45. Al·legoria del Bon Govern. Germans Lorenzetti. 1338-40. Palazzo Público. Siena.

a grandes pintores para que recreen alguna escena de carácter mítico. ¿Y por qué todo esto? Este ha sido el sujeto de un gran debate en la historiografía durante más de cincuenta años. ¿Cómo gastó tanto esta sociedad si estaba en crisis? El gran maestro Roberto López, dijo que en los momentos de crisis es cuando más se invierte en gasto suntuario. Su oponente, otro gran e ilustre historiador de la economía, Carlo Cipolla, sostenía que no había tal crisis. El debate fue interesante. Utilizaron las páginas de las más brillantes y relevantes revistas internacionales de historia económica para plantear

176

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

sus argumentos. Lo que es evidente es que en el siglo XIV se produce una elevada inversión de recursos en el lujo. La pregunta es, al modo de Werner Sombart, si el lujo favorece el desarrollo de la economía en momentos de dificultades. Para el siglo XIV, es evidente que lo fue. El consumo dirigido por la autoridad pública. El modelo del buen y el mal gobierno, una idea fraguada en Italia en el primer tercio del siglo XIV (El buen y el mal gobierno es el título de la célebre fresco de los hermanos Lorenzetti en el ayuntamiento de Siena). (Fig. 45) El consumo facilitó el aumento de crédito (lo que provocaría un aumento del dinero-papel en circulación) que los propios reyes pusieron en práctica. Es cierto que eso provocó cierta inflación, alguna deflación monetaria y la crisis bancaria en Barcelona en 1381. Pero, al cabo, fue el motor que provocó el despertar de la economía y sacó a la sociedad de su sensación de desamparo. *** De este modo llegó a mis ultimas reflexiones. El siglo XIV descubre el yo, y eso es muy importante por los efectos que va a tener. Hay quien dice que el yo se redescubre porque los historiadores de Roma dicen que eso ya se producía en la época de los Antoninos. Se descubre o se redescubre el yo (por eso se habla de Renacimiento si se considera que se “redescubre”). El yo es el principio de la individualidad y, por tanto, la última reserva del mundo interior. ¿Qué se desvela desde el yo? Primero, la historia como punto de vista. Esto es una idea occamista; Ockham no cree en las grandes sumas, sino simplemente en el análisis inductivo, y lo aplica al gótico. El del siglo XIV es el gótico inductivo de Ockham, y eso lo diferencia del del siglo XIII. Este filósofo arrasó desde un punto de vista filosófico y cultural. Segundo, la edad. La sociedad se articula conforma este nuevo principio en tres momentos temporales: jóvenes, adultos y viejos. Entendámonos: el joven del siglo XIV no es el joven del siglo XII. En el siglo XII, como demostró Georges Duby, el joven es el célibe, aunque tuviera cincuenta años. No es un fenómeno de edad. Es un fenómeno de condición social. Si el célibe se hacía mayor, seguía siendo joven. Guillermo el Mariscal, por ejemplo, hasta que se casó era joven. En el siglo XIV ser joven no es una posición social, sino una realidad de edad. Eso es lo moderno, actualmente un

177

GIRONA A L’ABAST XIV

señor es joven, también en términos de edad, no de condición social. Ahí hay una ruptura muy profunda que no se revela demasiado, pero que tiene su influencia, dado que cuando hay quejas sobre los jóvenes no hay quejas sobre la condición social, sino sobre una condición de edad. A los jóvenes se les ofrece la posibilidad de la transgresión, porque son los que salen y pululan fuera. Y precisamente por eso el siglo XIV crea una lacra. Los jóvenes masculinos salen por la noche, mientras que las jóvenes no, porque son el sujeto de la violencia y, por tanto, a las mujeres hay que protegerlas. El comportamiento de la familia en el espacio doméstico entre el joven hombre y la joven mujer es muy diferente. El momento de ser adulto coincide con el acceso a la responsabilidad, porque la vida social se entiende como vida laboral. Hasta tal punto se entiende así que Figura 46. Epifania. Detall del retaule de la Paeria. Jaume Ferrer II, pintor de la Paeria de Lleida. la privacidad del siglo XIV se verá Meitat s.XV. afectada por el mayor invento de la historia: el reloj mecánico. Es verdad que ya había relojes mecánicos en los años setenta y ochenta del siglo XIII, pero en el siglo XIV es cuando se difunden. Toda pequeña y gran ciudad tiene sus relojes. También las casas empiezan a tener relojes marcando la pauta del tiempo con exactitud y precisión, dos conceptos que se van a meter en la vida privada, afectándola. Ser adulto es la responsabilidad de ejercer una vida social, que es una vida laboral marcada por el tiempo del trabajo, que no es el tiempo eclesiástico, en ningún momento. Y luego el yo descubre al viejo.

178

LA VIDA PRIVADA EN LA CATALUNYA MEDIEVAL

Tercero, el yo descubre el significado de la cama. La cama sirve para dormir, para amar, para morir y para nacer. Y entonces, un elemento de lo más privado y retirado de la vida privada afecta a la vida pública, porque la cama es un emisor de la propia sociedad. Es evidente que lo que se impone es ese armatoste, ese artefacto como lecho conyugal. Y se va a imponer como norma social. La Iglesia exigirá que los maridos duerman juntos. Cuarto, el yo mira también el cuerpo. El siglo XIV lo analiza en todos los sentidos. Es el siglo que promueve las disecciones médicas (apoyadas por los reyes, es decir, por el poder público) y, por tanto, la fisiología, que es mirar el interior del cuerpo, especialmente el de las mujeres, con el cual se quedan sorprendidos. Lo que es auténticamente revolucionario y que se sostiene que fue en la década de 1360 es el retrato. El retrato surge de esta elaboración gótica. El yo descubre una cosa muy sorprendente: su imagen reflejada en el espejo. Las grandes obras del siglo XIV reflexionan sobre el significado y el papel del espejo en la vida privada, lo cual condujo a que el arte, siempre muy sensible a las demandas sociales, decidiera también hacer espejos. (Fig. 46) Quinto, la forma de vestir. La moda es caprichosa en el siglo XIV, y muchas veces la moda es la clave de los movimientos de la economía. Socialmente, en el mundo privado se difunden grandes hallazgos principescos. Ponerse las gafas permite tener una visión como la que tuvieron los hombres y mujeres en el siglo XIV, porque antes no había gafas. Y segundo, desabrocharse los botones también es una acción que generaliza el gótico porque antes tampoco había botones, ya que era un elemento principesco que en el siglo XIV se convierte en un elemento cotidiano. Se trata, pues, de un gesto privado que se convierte en una rutina que configura, sin embargo, todo un universo mental como el del gótico que se vivía en Girona, tal como se refleja en la doctrina de Eiximenis o en las pinturas de Borrassà, esos dos insignes gerundeses de la época gótica. Moltes gràcies.

179

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT OSANNA NERI 26 de febrer i 26 de marรง 2011

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

Quan vaig venir a viure a Girona em vaig quedar admirada per la força i la bellesa de l’arquitectura de Rafael Masó. És per això que ens hem trobat davant de la Farinera Teixidor avui. Passejar per la nostra ciutat monumental i alçar la mirada ens permet d’apreciar molts detalls sorprenents de la seva obra, escampada per la ciutat. Rafael Masó i Valentí va néixer al carrer de les Ballesteries a Girona al 16 d’agost 1880 i morí sobtadament el 13 de juliol de 1935. Els pares eren en Rafael Masó i Pagès i la mare, Paula Valentí i Fuster. Tots dos tingueren una gran dedicació a la família, que fou el gran ideal de llur vida. El germà gran Santiago havia nascut dos anys abans de Rafael. Després naixerien nou germans més ; tres moriren al néixer i en Paco morí al disset anys. Els germans que sobreviurien a Rafael foren en Santiago (advocat i polític), Joan (farmacèutic), Angelina, Narcís (pedagog), Maria i Paula. La família era molt religiosa i els nens visqueren una infantesa tranquil·la i feliç, envoltats de gran afecte familiar. El pare de Rafael Masó nasqué a Barcelona el 1851. Anà a estudiar dret a Bolonya, Itàlia. Allí descobrí la pintura i fou un notable paisatgista al llarg de la seva vida. En el camp professional, i després d’haver tornat a Catalunya, fou habilitat a Barcelona com a Procurador del Tribunals. Desprès s’establí a Girona com a degà del Col·legi de procuradors, regidor municipal i diputat provincial. Comprà la maquinària d’una impremta de Palamós i va reformar un local a la pujada de Sant Feliu. Més tard instal·là la dita maquinària als baixos del domicili particular del carrer Ballesteries. També va fundar el « Diario de Gerona » portaveu de les dretes catalanes fins a la seva desaparició el 1935. El nostre futur arquitecte estudià al Col·legi dels Germans Maristes i obtingué el títol de Batxillerat a l’Institut de Girona el 1895. Es preparà per fer els estudis

183

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 47. La Farinera Teixidor i la Casa Teixidor (Casa de la Punxa).

d’arquitectura a Barcelona i visqué amb el seu germà Santiago durant la carrera (19001906) fins que obtingué el títol d’arquitecte. Tot i poder treballar a Barcelona decidí de tornar a la seva ciutat, ja que entenia que havia de ser millorada. En Rafael Masó no fou únicament un arquitecte, sinó que fou alhora poeta, polític, fotògraf i dibuixant, i es relacionava amb el món cultural del moment. La seva formació es correspon amb el període del Modernisme (1900-1911), però ben aviat se sentirà Noucentista. Els primers encàrrecs (1901-1906), quan encara no tenia el títol d’arquitecte eren treballs de disseny gràfic per a amics i familiars.

184

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

1ª. parada de la visita: Farinera Teixidor (Fig. 47). Ctra. de Sta. Eugènia, 42. Primera etapa de l’obra de Masó Abans de la construcció de la farinera Teixidor, el terreny formava part de l’Ajuntament del poble de Santa Eugènia de Ter. El Sr. Alfons Teixidor i Saguer comprà aquest terreny. Allí hi havia la Sèquia Monar, la més antiga de les derivades del riu Ter. Les seves aigües servien també per regar, però bàsicament la seva finalitat era moure els molins fariners, molins drapers, les fargues i les industries tèxtils. A la riba esquerra de la Sèquia Monar es cultivaven els horts i a la dreta, donat que el nivell del terreny era més alt, es cultivaven sobretot cereals amb rotació biennal de blat, blat de moro i altres. El Sr. Alfons Teixidor ja tenia una farinera a Campdorà i fou el seu amic Sr. Josep Ensesa, també industrial, que suggerí de construir una farinera a la ciutat de Girona, donat que li donaria més prestigi. El Sr. Teixidor decidí encarregar al jove arquitecte Rafael Masó un projecte especial per a la seva indústria, on també pogués viure. A Girona hi volia una casa de nova planta per a ell i la seva família, que fos alhora l’entrada per a una nova fàbrica de farina. L’immoble havia de tenir dos cases independents per la part baixa però unides pel pis superior amb un passatge en forma d’arc parabòlic. Així el propietari podia arribar fàcilment a la farinera, des de casa seva, sense haver de sortir. El recinte havia de quedar tancat per una reixa per la qual podien entrar i sortir els vehicles. La proposta presentada per l’arquitecte Masó fou espectacular. Era exactament el que volia el propietari. Es signà el contracte, s’aconseguiren els permisos per a la construcció, i Rafael Masó inicià la construcció. L’industrial desitjava que la seva esposa Maria, que havia viscut a pagès pràcticament 21 anys, sense mai queixar-se, vingués a viure a la ciutat. Per a l’arquitecte, el cromatisme de l’edifici tenia un significant especial i deia: “Res de coloraines, fins i tot les teulades i la cúpula seran blanques. Tot nevat ! Vull que sigui realment la casa de les farines ». La ceràmica blanca fou dissenyada per fer ressaltar les obertures, resseguir les cornises, recobrir superfícies i volums, i sobretot emmarcar el pinacle que sobresurt per damunt de l’entrada de la vivenda. La façana del edifici havia estat concebuda per l’arquitecte com a una escenografia, una gran peça visual. Masó necessitava per a la realització dels seus projectes la col·laboració d’artesans i artistes molt qualificats. Per als treballs lligats a la construcció tals com

185

GIRONA A L’ABAST XIV

fusteria, serralleria i picapedrers, va recórrer als artesans locals. Pel que fa a certs oficis o materials més especialitzats, tals com escultures, ceràmica, vidre i mosaic, i també per la capacitat de poder servir els materials en quantitat important, passava comanda fora de la ciutat. Rafael Masó s’implicà en la realització dels seus projectes treballant al costat d’artesans i artistes . A Girona, i des de les seves primeres realitzacions, els col·laboradors fidels que compten per a ell són el fuster i ebenista Miquel Pratmans, el manyà Nonito Cadenas (quan es va retirar, el fill Ramon) i el picapedrer Xirgu. Com a escultor, comptava amb en Fidel Aguilar; com a pintor, en Martí Gimeno, en Joan-Baptista Corominas (pintor i ceramista), en Josep Maria Busquet (decorador), i en Pere Vallmajor (repujador). Hi havia altres artesans, tals com les Monges Adoratrius, que feien brodats. En la construcció de la Farinera Teixidor hi podem distingir tres moments diferents: - Construcció : 1910-1911 - Reforma : 1915-1916 - Ampliació : 1923 (s’amplia amb dos cossos que seran els magatzems) A tot l’edifici hi ha molts detalls delicats, com ara les espigues, els granets del blat i el color dels vitralls, que confirmen el geni de l’arquitecte Masó. El Noucentisme del moment el duu cap a l’art que es feia al Nord de Catalunya, que ja coneixia com a estudiant d’arquitectura per les revistes, però que va poder admirar personalment durant el seu llarg viatge de nuvis de dos mesos amb la seva estimada Esperança, per diversos països d’Europa : França, Suïssa, Àustria, Alemanya i Itàlia. Degut a aquestes influències podem distingir tres períodes en la seva arquitectura : el primer període, que aniria del 1906 fins al 1911, el segon que serien els anys 1912-1922 i, finalment, el tercer període, que comprèn els anys 1923-1935. La restauració del conjunt de la Farinera Teixidor, duta a terme entre el anys 1993 i l’any 2000 per convertir-lo en la seu del diari «El Punt» és obra de l’arquitecte Arcadi Pla i de tants artesans qualificats que treballaren pacientment per respectar l’obra de Masó. 2ª parada: Casa Teixidor, “La Punxa” (1918-1922) Ctra. de Sta. Eugènia, 19. Segona etapa de l’obra de Masó Set anys després de la construcció de la Farinera, el Sr. Teixidor compra un solar proper i demana a Masó una casa de pisos per lloguer amb magatzem a

186

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

la planta baixa amb diverses naus i dependències d’ús exclusiu per a la Farinera Teixidor. Destaca el coronament de la cantonada de l’edifici amb una torre troncocònica revestida de ceràmica verda i acabada amb dues agulles, inspirada en l’arquitectura centreeuropea. A l’esgrafiat hi figuren les pales d’aigua per al molí fariner. La casa va ser remodelada i restaurada el 1981 pels arquitectes Srs. Bosch, Tarrús i Vives per adequar-la com a seu del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona. És gràcies a tots ells que la podem admirar avui en dia amb orgull. Perquè no es destruís la « Casa de la Punxa », el Col·legi la comprà l’any 1971. Fou aquest qui demanà públicament la declaració de monument històrico-artístic ja que l’edifici é una de les obres més representatives de Rafael Masó. Es demanà al mateix temps tracte idèntic per als cinc xalets de la urbanització Teixidor situats molt a prop. Malauradament, però, l’any 1973 foren enderrocats en poques hores amb gran tristesa ciutadana. 3ª. parada: carretera Santa Eugènia, n° 5 Aquesta parada ens duu davant la casa on visqueren l’arquitecte Rafael Masó i la seva esposa Esperança. És allà on nasqueren els seus set filla: Rosa, Francesc, Jordi, Rafael, Montserrat, Josep i Esperança, per ordre decreixent. Quan en Rafael havia conegut l’Esperança, la noia no tenia ni 16 anys. Ell, en canvi, en tenia 24. Durant força anys tingueren moltíssimes dificultats per poder casarse degut al pare de l’Esperança, el Sr. Bru, que era contrari al casament. La família Bru procedia de Juià; més tard anaren a Domeny (Mas Bru) però tenien a la ciutat un pis on vivien durant l’hivern. Finalment, el Sr. Bru donà el consentiment per al casament i la parella anà a viure al primer pis, davant per davant de la porta dels pares de la núvia. La correspondència de promesos entre l’Esperança i en Rafael durà cinc anys. Iniciada l’agost del 1906 s’allargà fins al desembre del 1911. Es conserven les 1850 cartes escrites. Gràcies a aquesta correspondència, molt ben conservada per cert, els historiadors han pogut conèixer el pensament de Masó, la concepció i realització dels seus projectes d’arquitecte, i també la manera de compartir el procés creatiu amb la seva promesa. Finalment es casaren l’any 1912 i dugueren a terme aquell viatge tan desitjat per Europa.

187

GIRONA A L’ABAST XIV

4ª parada: Casa Corominas Plaça Marquès de Camps nº 2. Reforma i ampliació durant els anys 1927-1928. Tecera etapa de l’arquitecte. La Casa Corominas està situada en els antics terrenys propietat del Sr. Pelagi de Camps, nomenat marquès pel Papa Pius IX l’any 1878. Fou enginyer forestal, escriptor, polític, Ministre d’Agricultura, entre altres, i propietari de les Ribes del Ter des de Salt fins a Girona. La Casa Corominas té la façana principal a la Plaça Marquès de Camps i l’altra al carrer de la Séquia Monar. La façana principal sorprèn molt per la seva tribuna coberta i tancada amb vidres -afegida al projecte original, quan l’edifici ja era en obres. La part posterior, de nova construcció, és un cos de planta acabat en unes arcades que tanquen una part del terrat cobert. La pèrgola, que creava un espai confortable, era sostinguda per pilastres en les quals s’enfilaven glicínies i rosers. En els terrenys del Marquès de Camps es construí el primer Banc d’Espanya a Girona el 1874. Era un espai perifèric en relació amb el recinte emmurallat i la seva construcció frustrà la gran plaça prevista per l’arquitecte Almeda el 1889. El traçat de la carretera de Madrid a França, l’estació del tren i el nou eix industrial en foren els obstacles. És així que l’arquitecte Giralt (1925) donà la forma actual a la plaça. Gràcies a la posició del Banc d’Espanya com a centre financer, es construïren al seu voltant pisos de qualitat, la qual cosa donava prestigi als propietaris. Casa Ensesa i Farinera Montserrat. Ctra de Barcelona, 68. Reforma: segona etapa de l’arquitecte A la carretera de Barcelona n° 68, a la cantonada amb el carrer Emili Grahit hi trobem la Casa Ensesa. L’edifici fou una reforma feta entre els anys 1913 i 1915 per Rafael Masó, el qual projectà un habitatge unifamiliar i oficines al costat de la farinera « La Montserrat ». Distingim de seguida l’estil de l’arquitecte. Per exemple, en l’esgrafiat amb elements decoratius - muntanya i serra – que fan referència al nom de la farinera. També es conserva la tanca de l’entrada i altres elements. L’edifici s’ha rehabilitat com a Escola de Música i Conservatori després que els arquitectes Srs. Bosch, Nogués i Domínguez el restauressin durant els anys 1994 i 1995. El Srs. Ensesa i Teixidor eren tot dos fariners de professió; llur ascensió social i econòmica obrirà la porta al seu desig de reconeixement que, per mitjà dels projectes del jove Masó, es farà realitat. Amb ells, per contra, l’arquitecte trobà un suport

188

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

incondicional per tot el que projectava. A més el Sr. Ensesa trobà en l’arquitecte le persona adequada que sabé donar forma al seu gran somni: l’urbanització de S’Agaró (1917-1935) 5ª. Parada: Casa Colomer – Carretera Barcelona, nº 7 .Reforma 1927-1928 – Tercera etapa de Rafael Masó És un edifici de planta baixa i tres pisos, resultat de l’ampliació i reforma de la casa. A la façana destaquen el portal d’accés i tres relleus molt delicats, en terracuita, de Jaume Busquet. També són interessants els balcons laterals amb baranes que flanquegen una àmplia seqüència d’emmarcament rectangular. Sobre el portal encara es pot observar un colom que fa referència al nom de la Casa Colomer. També val la pena mirar l’interior des de l’entrada. A la « Revista de Girona » n° 181, un article del Sr. Narcís-Jordi Aragó esmenta el treball de l’arquitecte gironí Josep Agustí de Ciurana, que havia obtingut un premi de la CIRIT per una recerca titulada « El nombre auri i l’obra de Rafael Masó » on posava de manifest que pel disseny de la façana, les obertures, etc. d’aquesta casa havia fet servir la proporció àuria. 6ª parada: Casa Gispert Saüch (Fig. 48) Cantonada Gran Via i carrer Álvarez de Castro – Edifici de nova planta (1921-1923) – Segona etapa L’amplada de la Gran Via permet d’apreciar especialment la cantonada com a element definidor de la façana, i dóna una visió global de l’edifici de la casa Gispert Saüch. El propietari era un ric hereu de Vilablareix que demanà al jove arquitecte un projecte per construir les escoles del poble per a nens i per a nenes. Masó acceptà l’encàrrec . Deu anys més tard el Sr. Gispert Saüch encarrega a l’arquitecte la construcció d’una casa de nova planta a la ciutat : casa en xamfrà de planta baixa, dos pisos i golfes obertes (més tard els vidres els posaren els propietaris), terrat cobert a manera de porxada, coronada amb una barbacana que manté l’angle agut en planta baixa, amb obertures en arc i que escapça el xamfrà al nivell dels pisos superiors. Observem la decoració en ceràmica, una sanefa pintada de color blanc i blau que l’envolta amb obertures verticals. La teulada és una coberta a quatre vessants. Hi distingim les rajoles, els ulls de bou, els arcs de les obertures envoltats per un cordó trenat i la cornisa de fusta.

189

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 48. Casa Gispert Saüch amb l’edifici del Banc d’Espanya al fons.

Veiem la part baixa amb els arcs, destinada a locals comercials des de l’inici i, a la part superior, els habitatges, la qual cosa creà una bonica terrassa. La producció de l’arquitecte Masó en aquest període utilitza elements tradicionals que fan camí i van units amb l’arquitectura europea. És una obra de plena maduresa i, potser, la darrera de l’època considerada com la més creativa. Aquesta casa té la cantonada més ben resolta de la ciutat, encara no superada.

190

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

Banc d’Espanya Av. Jaume I i carrer 20 de juny, nº 2. Projecte de 1981, inaugurat el 1989 – Arquitectes Srs. Lluís Clotet, Ignacio Paricio i Joan Sabater La Gran Via és molt ampla perquè s’hi trobava la tercera muralla gironina. Per la qualitat del projecte i de la construcció del Banc d’Espanya, els arquitectes obtingueren el gran premi d’arquitectura FAD. En l’espai que avui ocupa el Banc d’Espanya s’hi trobava el Garatge Callicó que R. Masó construí entre els 1919 i 1924, enderrocat l’any 1980. La decisió de tancar el Banc fou de l’Estat. Ara és ocupat per la Subdelegació del Govern central a Girona. La seva construcció és molt assolida; realment un edifici singular. Els arquitectes estudiaren la millor posició en què podia ser vist i admirat. És des d’on ens trobem ara o bé des de Correus. La intenció principal era que presidís la Plaça de la Constitució. La distribució i repartiment de l’espai interior es va fer amb una finalitat ben concreta. Per això la Subdelegació del Govern ha de respectar la distribució interior i exterior de l’edifici. A l’entrada cal observar una interessant lluminària amb les ben conegudes mosques del miracle de Sant Narcís. 7ª. parada. Hospici: any 1673. Casa de la Cultura( Fig. 49) Ampliació de l’Hospici volgut pel Bisbe Tomás Lorenzana (1775-1785) L’Hospici fou fundat l’any 1673 per Ignasi de Colomer i de Cruïlles que, al morir, deixà un important llegat. Té planta quadrangular, patis interiors i capella, i destaca per la seva simplicitat i funcionalitat. El Bisbe Lorenzana volia que les persones que hi vivien i que tenien salut, poguessin treballar-hi, tot sentint-se útils. Així tindrien un sou i, en cas que les dones volguessin casar-se, una dot. Fou la primera escola professional que funcionà a la ciutat de Girona. Feien mitges de cotó, lli i també altres productes que eren venuts a Andalusia i s’exportaren fins al continent americà. L’any 1805 a l’Hospici hi vivien 292 persones, de les quals només 87 no podien treballar. El Bisbe Lorenzana creà també el Seminari, la capella de St. Narcís i la Casa de la convalescència. El mateix bisbe va fundar, a Olot, l’Hospici i l’Escola pública de dibuix. Tornant a la nostra visita i en aquest mateix indret, l’espai ha estat transformat recentment. Fent les obres de restauració es trobaren restes d’un antic barri de

191

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 49. Casa de Cultura Bisbe Lorenzana amb l’antic hospital Santa Caterina al davant.

menestrals que formaren part del gremi dels terrissers. Els arqueòlegs digueren que era la primera vegada que trobaven tantes cases juntes, totes molt humils. També s’hi trobaren fragments de ceràmica dels segles XVI i XVII. Hospital Santa Caterina Ben aviat en el temps, Girona tingué un hospital-alberg a prop del carrer de la Força. L’ hospital de Santa Caterina és posterior al de Sant Llàtzer o bé de Sant Jaume a Pedret. A la plaça de Sant Pere de Galligants es trobava, també, l’Hospital dels Capellans. A l’unir-se tots dos el 1211 fou creat l’Hospital dedicat a Santa Caterina,

192

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

construït a l’actual plaça del Mercat però destruït el 1653 perquè era massa a prop de la muralla. La ciutat es trobava en època de guerra. Després del setge de 1654 es decideix enderrocar l’edifici i totes les cases annexes. L’any 1666 es posa la primera pedra del nou edifici, que serà el nou Hospital de Santa Caterina de la ciutat. Avui en dia pertany a la Generalitat de Catalunya. L’hospital construït recentment a Salt torna a dur el nom de Santa Caterina. L’antic hospital tenia vocació de servei per a totes les comarques de Girona. La precària situació econòmica de Catalunya en aquell moment marcà, però, les seves construccions amb una finalitat utilitària: pati central, església adjacent i a la façana, mínima decoració. És molt remarcable el pati d’entrada, tant per la seva escalinata dels voltants del 1678 com la restauració efectuada pel decorador gironí Josep Maria Busquet, que formava part del nucli noucentista encapçalat per Masó (ara restaurat). Antiga Farmàcia de Santa Caterina També és notable la Farmàcia de finals del segle XVII, i principis del segle XVIII, restaurada entre 1830-1847. En aquests moments, i amb molta cura, s’està acabant de restaurar i ben aviat podrem visitar-la. S’hi conserven una important col·lecció d’instruments operatoris, pots d’apotecaris i molts llibres de l’època. Val la pena de conèixer-la. Si pensem en els segles passats les farmàcies són el testimoni d’una tradició antiga on la paciència, la recerca i la saviesa dels apotecaris per les coses de la natura eren al servei de l’home. A banda, cal esmentar que la nostra farmàcia no fou monacal, fet ben poc usual per l’època. Carrer Gaspar Casal Ens trobem ara en el carrer dedicat al doctor i biòleg Gaspar Casal (1691-1759), un apassionat de la seva professió,. Quan tenia 44 anys publicà una obra important referent a una malaltia que ell mateix descobreix : la pel·lagra o el mal de la rosa (així s’anomenava en aquell temps). Aquesta malaltia feia que la pell de l’esquena i de les mans prengués un to rosat. Essent crònica, afecta sobretot les dones entre 30 i 40 anys i es manifesta en primavera. Els símptomes són problemes digestius i pèrdua de gana. El tractament consistia en beure llet, prendre carn magra, fetge fresc i llevat de cervesa. El doctor en féu la descoberta, estudià els símptomes i en suggerí el tractament. Aquest carrer és ben estret degut a l’ampliació de la Casa de la cultura.

193

GIRONA A L’ABAST XIV

8ª. parada: Casa Batlle (Fig. 50) Reforma 1908-1910 –1ª etapa de l’arquitecte Masó Dóna a tres carrers (c. Fonta nilles nº 2, c. St. Francesc i c. Nou) i és la primera obra important de reforma que l’arquitecte Masó realitzà. En aquells anys la creació del carrer Nou fou proposada per l’arquitecte Bru Barnova. Havia de ser un carrer com els carrers de París, “à la mode”. Masó creia en els seus projectes, però el Sr. Batlle, per a qui havia de fer la reforma, volia imposar els seus criteris. Va suprimir els pinacles que eren en el projecte, la decoració de terrissa de les tribunes i volgué el coronament del frontó més senzill, mediatitzant tant l’obra que l’arquitecte Masó, que ja havia fet molta reforma, l’abandonà. L’alçat de la façana, vista des del carrer Fontanilles, sempre és una sorpresa, bé per l’alçada de la casa, Figura 50. Casa Batlle. bé per l’estretor del carrer. També és sorprenent la manera com l’arquitecte duu la llum a l’interior de l’escala, però l’element més destacat són els 26 mussols situalts a la part superior de les façanes (dels quals Masó en representà només el cap, sense el cos), 10 en el carrer Fontanilles, 8 al carrer St Francesc i 8 al carrer Nou. La bella ceràmica vidriada, la ceràmica en sardinell, juntament amb el coronament ondulat de les balustrades dónen al conjunt una gran originalitat. Aquesta obra primerenca no té precedent en l’arquitectura catalana. Prové, sobretot, de la influència que tingué en Masó l’arquitectura que es feia més al nord d’Europa, com ara a Àustria, Anglaterra o Bèlgica. Els mussols són per a ell els ornaments predilectes, símbol del coneixement i de la saviesa, guàrdies de la nit, que ens vénen de la cultura grega (símbol de la deessa Athenea) o bé de la romana (deessa Minerva).

194

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

9ª. parada. Nonito Cadenas i Caballer (Manyà-serraller). 1876-1936 Carrer Nou, nº 5: Aquest artesà artista, havia anat de jove a França, on havia après l’ofici de forjador. Fou un col·laborador fidel de Rafael Masó, el qual el va formar i va ser el seu mestre, de 1906 a 1930. Tingué un important taller al carrer Calderers i més tard Masó li construí una casa i taller a la ronda del Pare Claret (1924). Treballà també amb altres arquitectes, com Joan Roca Pinat. Les obres de Masó en què col·laborà Nonito Cadenas són moltes. Els seus treballs foren premiats a l’Exposició de Ferro Artístic de Barcelona el 1921. Posteriorment el fill Ramon treballaria, també, per Masó. 10ª parada: “La Caixa” Carrer Nou i carrer Sta Clara nº 9. Reforma interior i exterior el 1922. Segona etapa de Masó Rafael Masó va portar a terme diversos encàrrecs per a entitats financeres a Girona i comarques. Els de la “Caixa de Pensions” li arribaren a través del seu germà Santiago, nomenat secretari de la Junta del patronat de la “Caixa” a Girona l’any 1909, el mateix any en què es va obrir la primera Delegació. El vestíbul i l’escala conserven les fusteries i els arrimadors ceràmics, però la façana ha estat transformada. Si la nostra mirada és curiosa i atenta hi trobarem un text en llatí, a l’extrem del qual -a la dreta- hi ha la llegenda “R. Masó m’ ordenà”. 11ª parada: Pont de la Reina Isabel II, conegut com el Pont de Pedra (Fig. 51). Aquest pont substituí un de més antic, quan l’actual carrer Nou es coneixia com a carrer del Progrés degut a les indústries tèxtils. A l’antic pont, els carros no podien passar i L’Ajuntament decidí de destruir-lo i construir el que hi ha ara. Però faltaven diners per poder-lo acabar i demanà a la Reina Isabel II, ja adulta, si volia pagar les despeses, a la qual cosa accedí. La construcció començà el 1850, a càrrec dels arquitectes Constantino Germán, Víctor Martí, y Franquinetto. 12ª parada: Rambla de la Llibertat. Aquest és un espai ampli, llarg i acollidor. Comença al carrer Argenteria i s’allarga fins al carrer Abeuradors i, des de ja fa temps, fins al Pont de Pedra. Les voltes que coneixem arribaven fins a prop del Pont. Se l’anomenava la plaça de les cols, donat que s’hi venien hortalisses i verdures. Tota la Rambla era un gran mercat on es venia

195

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 51. El pont de Pedra, amb el Pont Eiffel al fons, i les cases de l’Onyar.

de tot. Les Fires de Sant Narcís se celebraven també aquí; la gent venia d’arreu de les comarques. Plànol de la ciutat de París (les persones que vénen de França estan molt contentes de la sorpresa). Es tracta d’una pintura al tremp del segle XIX. Fou pintada pel decorador gironí Salvi Camós (1835-1914). Era el reclam publicitari de la Botiga de la Sra. Dolors Solana, “Perfumería Emperatriz”. Venia cotilles, merceria i perfumeria. La Torre Eiffel encara no estava construïda i per això no hi és. El plànol fou restaurat l’any 1982, i recentment s’hi ha fet una altra intervenció.

196

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

13ª parada: Pont de les Peixateries o Eiffel Obra de l’arquitecte Manuel Almeda, construït entre els anys 1876 i 1877 per la Companyia Gustave Eiffel. Uneix els carrers de Sta. Clara i la Rambla. El pont de Girona és més vell que la Torre Eiffel de París. Tot el material fou portat des de França. L’Ajuntament conserva el document que va signar el propi Eiffel per garantir el compliment del contracte. El seu cost final fou de 22.500 pessetes. La companyia Eiffel estava treballant a Girona construïnt la línia ferroviària que havia d’unir França i Espanya. La dita companyia va aconseguir la construcció d’aquest pont perquè asseguraren que estaria fet en poc temps, donat que tot el material venia de França en tren (una bona garantia per a la seguretat). Un cop acabat , la companyia regalà a la ciutat unes faroles molt boniques, però en canvi el sòl en fusta s’ha hagut de refer diverses vegades. 14ª parada: Casa Cots (1924-1928)(Fig. 52) Carrer de Sta. Clara. De nova construcció – tercer període de l’arquitecte Masó Edifici de planta baixa i cinc pisos construït en dues fases. Inicialment, el 1924, es van fer els baixos per a magatzem i a partir de l’any 1927, els pisos destinats a habitatges, amb una planta amb golfes obertes al carrer i un gran finestral de marcada horitzontalitat, protegit per una barbacana. La façana es va decorar amb un plafó vertical i esgrafiats, el motiu dels quals és la vinya, amb fulles i raïms (s’hi venia vi). Els balcons es van protegir amb baranes pre-racionalistes. Molt interessants són els cordons trenats, motiu recurrent en Masó. L’interior de la planta baixa ha estat modificat. Les obertures d’accés, però, conserven les ceràmiques vidriades de la marquesina i la terrissa negra. Les rajoles imiten les de València, però els plafons decoratius de gerros amb flors van ser fets a “La Gabarra”, a La Bisbal, presnts també en altres construccions de Masó com ara a la Casa Masó Valentí. 15ª parada: Plaça de Sant Agustí Projectada el 1855 per Martí Sureda i Deulovol, arquitecte. Realització de 1861. Restauració del 1989. També coneguda com a Plaça Independència. Si pensem que Girona era una petita ciutat, aquesta és una gran plaça; és degut al fet que en el mateix lloc s’hi trobava el Convent Agustinià, construït entre els anys 1608 i 1680, que va ser confiscat el 1836,

197

GIRONA A L’ABAST XIV

parcel·lat i privatitzat sense projecte. La proposta de l’arquitecte Sureda va ser acceptada amb dificultat pels nous propietaris. La plaça té unes mides de 92 m. de llarg per 45 m. d’ample. Els porxos són molt amplis i plens de llum, però es va trigar pràcticament 138 anys en donar-li l’aspecte que té ara. La fonda més antiga de la Plaça és “Ca la Marieta”, que a més fou l’única casa que seguí treballant mentre tiraven a terra totes les cases del moment i es tornaven a construir de forma regular. La millor època del restaurant, segons que digué el Sr. Xavier Teixidor foren els anys 1950, quan hi paraven tres o quatre autobusos al dia provinents sobretot de França. Al centre de la Plaça, recent ment restaurada, hi ha un monument commemoratiu dedicat als herois dels Setges (1808-1809). L’escultor Antoni Parera i Saurina va realitzar aquesta escultura durant una estada a Roma, becat per l’Ajuntament de Saragossa. Figura 52. Casa Cots, al carrer Santa Clara, amb L’ajuntament d’aquesta ciutat no va voler la Plaça Sant Agustí (actualment Plaça Indel’escultura i l’escultor la presentà a una pendència) al fons. exposició d’art on el financer i senador per Girona Ferran Puig, en veure-la, va decidir comprar-la i regalar-la a la nostra ciutat. La figura central de la composició és un militar, dret i amb mirada desafiant, vestit amb l’uniforme i amb espasa a la mà esquerra. Al seus peus, s’hi veuen les figures de dos soldats: un de mort i l’altre encara viu, amb una mena de trabuc a les mans i en actitud lluitadora. El Sr. Ferran Puig Gibert fou nomenat més tard fill benemèrit i senador de Girona (1881 i 1884).

198

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

16ª parada: Pont de Sant Agustí. Casa pairal Masó-Valentí Reforma 1910-1912 i 1918-1919. Primera i segona etapa de Masó. Ens trobem sobre el Pont de Sant Agustí. Tenim al davant una reforma de tres cases aparellades (números 31-33-35), que eren la casa pairal Masó i Valentí. L’arquitecte va remodelar-ne l’interior per fer-hi dos habitatges en dúplex i una sola escala, la qual llueix un arrimador ceràmic amb motius al·legòrics relatius a ambdues famílies. A la façana del carrer, Masó hi va construir un portal d’accés adovellat i va ajustar les diferents alçàries, tot respectant les obertures i els balcons del segle XIX però afegint-hi una tribuna al tercer pis. A la façana posterior, sobre el riu Onyar, va crear unes galeries que decorà amb plafons ceràmics de color groc. Després de l’ampliació del 1918 amb la unió d’una altra casa (la número 29), es va construir un coronament que unifica el conjunt. A l’interior s’hi conserven alguns mobles dissenyats per Masó. Als Quatre Cantons fem una petita pausa per comentar una petita imatge de Santa Anna en actitud de donar la mà a una nena que representa la Mare de Déu. A l’esglesia de Sant Feliu hi ha una capella també dedicada a Santa Anna. 17ª parada: Farmàcia de Joan Masó i Valentí i Lluís Puig (Fig. 53). Carrer Argenteria, nº 29. Construcció del 1908– 1ª etapa de l’arquitecte– Actualment Farmàcia Saguer La Farmàcia que funciona encara avui en dia, fou resultat de la reforma d’un local de planta baixaanterior. Rafael Masó va controlar fins a l’últim detall de tota l’obra, tant l’exterior com l’interior, el mobiliari, els pots, i fins i tot el disseny gràfic. La façana estava totalment revestida de ceràmica: rajola de València de color blau cel, emmarcada en una garlanda de malves, un sòcol de terrissa negra in un plafó amb inicials “M i P” i la serp del mal encadenada al llibre de la ciència. Tot i que l’any 1935 la façana va ser modificada, es conserva bona part de l’interior, i des d’aquí volem agrair que durant el recorregut ens van permetre visitar-la. 18ª parada: Casa pairal Masó-Valentí. Carrer Ballesteries nº 29 És la casa de la família Masó-Valentí, on el pare de Rafael Masó instal·là la seva segona impremta. En els pisos hi vivia la família Masó-Valentí i ara, afortunadament, el Sr. Narcís-Jordi Aragó amb la seva esposa Sra. Mercè Huerta, que són els nebots, hi viuen i estant molt atents a que tot es conservi bé, i també ens van permetre la visita a una part de la casa. Actualment és la seu de la Fundació Rafael Masó.

199

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 53. Façana de la farmàcia de Joan Masó i Lluís Valentí, amb el Pont de Sant Agustí al fons.

A Girona, en el Museu Històric de la ciutat es pot veure la magnífica impressora de la Impremta Masó i el moble restaurat amb els calaixos originals, emprats per guardar els tipus de lletres i els suplements. En aquest carrer de les Ballesteries, hi han diverses cases reformades per l’arquitecte ;un bon observador, arribats a aquest punt del recorregut les podrà distingit fàcilment a través dels motius recurrents que Masó ens ha deixat en altres edificis ja comentats.

200

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

Figura 54. Casa Masó-Bru, al costat de la col·legiata de Sant Fèlix.

19ª. parada: Casa Masó-Bru (Fig. 54). Pujada San Feliu, 27. Projecte (1934) El 1934 l’arquitecte Masó projectà la reforma d’aquest antic casal per adaptarlo a les necessitats de la seva família. És possible que Masó comencés a construir-la abans de la seva mort, tot i que l’edifici actual acabat per Bartomeu Llongueres és de després de la Guerra civil. L’any 1949, amb una ampliació, pren la seva forma actual. Observem unes frases sobre l’entrada. Són molt interessants. Fou un amic de Rafael

201

GIRONA A L’ABAST XIV

Masó i de l’Esperança qui les creà, un gran amic de sempre. Era en Jaume Bofill el qual, davant de la negativa del pare d’Esperança, el Sr. Bru, davant del casament, decideix d’enviar un lema als dos enamorats. Per aquest motiu llurs cartes comencen sempre així: Esperança escrivia a Rafael “Déu i mon nom” i l’arquitecte utilitzava també el lema, canviant el possessiu: “Déu i ton nom”. Aquest encapçalament és present pràcticament en les 1850 cartes que s’escrigueren. 20ª parada: Escultura de la Majordoma, a les escales del passeig Arqueològic Abans de visitar els Banys Àrabs parlarem de la Majordoma de Sant Narcís i farem contents tota la mainada que ens acompanya en aquesta visita i que fins ara s’ha portat més que bé. La Majordoma de St. Narcís La llegenda no és antiga, però és una llegenda simpàtica. Fou escrita per un gran poeta gironí i l’explicava d’aquesta manera: “La Majordoma era una senyora gran, tenia més de 100 anys, era molt grassa, era alegre i pesava 100 kg. Li agradava portar faldilles de molts colors, i s’hi cosiaesquellerincs a la part debaix peruè tothom la mirés. També s’havia fet un capell molt original, molt gros, i hi posà a sobre romaní, farigola i flors del camp. Ella coneixia perfectament els arbres, les herbes i llurs propietats benèfiques. Anava al mercat a la Plaça de les Cols (ara Rambla) i sempre l’acompanyaven dos criats perquè, tal com és encara avui en dia, baixar de la catedral a la Rambla és fàcil, però per pujar amb els cistells plens,era molt cansat. Així, sempre, els dos criats la feien seure i la portaven en la seva « Cadira de Frare » (es diu així perquè era una cadira grossa amb braços, amb el seient i el respatller de cuir). La Majordoma es preocupava de fer un bon dinar, i uns plats que agradaven molt a Sant Narcís : oca amb peres, botifarra de sang, pomes cuites al forn. Però la Majordoma tenia un defecte : era una gran xafardera. Un dia s’inventà coses dolentes referint-se a St. Narcís. Aquest s’ofengué molt i molt, i li tragué tots els poders que li havia donat i l’acomiadà, de manera que la Majordona va haver de viure al carrer. Després va entendre que havia fet molt de mal al Sant. Pensà i pensà entre llàgrimes com podia fer-se perdonar. Decidí de portar a la plaça de la Catedral una cassola molt grossa, hi posà aigua, pa sec, va anar a la vall de Sant Daniel a buscar menta al bosc, i de tornada féu el foc. Tot seguit va cuinar la sopa de menta, era tan bona que s’acabava de seguida en donar-la als pobres. Contenta per haver fet un gest bo, estava segura que Sant Narcís l’havia perdonada. Poc després, però va morir. Així que

202

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

la molt famosa sopa de menta fou un invent de la Majordoma de Sant Narcís. Els gironins que es van preocupar del seu enterrament observaren amb sorpresa que el seu cos no pesava més que el d’un pardalet! I és en l’escala que porta des de davant dels Banys Àrabs cap al Passeig Arqueològic on podem veure l’estàtua dedicada a la Majordoma de Sant Narcís, obra de l’artista escultor Piculives (1935-1998). Tota de pedra de Girona, fou pagada en part pels Amics de la Girona Antiga i el Grup d’amics d’Arqueologia de Girona. Per acabar de pagar-la varen obrir una subscripció popular. És d’una sola peça i us asseguro que pesa encara més que la Majordoma de la llegenda! 21ª parada: Banys Àrabs (Fig. 55). Ara entrarem en els anomenats “Banys Àrabs”. No són àrabs, de fet, perquè és una construcció romànica del segle XII i era per a ús dels cristians. L’edifici està situat dins el nucli urbà però fora del primer perímetre emmurallat de la ciutat. Aquest edifici fou mencionat per primer vegada l’any 1194, sent construït per ordre del rei Alfons d’Aragó. El rei cedeix els rèdits dels banys de la ciutat al Senyor de Llers, pel servei de la candela de la Catedral. L’any 1285 foren destruïts per l’exèrcit del rei Felip l’Ardit de França. Els banys tenen diversos espais: l’Apodyterium, el Frigidarium, Tepidarium, Caldarium i el Fornus. Tot és interessant: la piscina, les columnes, les portes, els magnífics capitells i la lluerna, que ens fa pensar en la religió israelita. No oblidem,però, que eren banys cristians i que els Jueus no haurien mai fet un bany ritual en aquesta piscina. Tot i això, el Dr. Eduard Feliu va traduir un “Responsum” del Rabí Salomó Ben Adret de Barcelona (S. XIII), on s’explica que els Jueus de Girona tenien el bany ritual en una cambra que es trobava a l’interior dels banys públics de la ciutat. Era una cambra interior, que la comunitat isrelita havia arrendat al propietari dels banys, un cristià de Girona. Fins ara fa ben poc jo mateixa desconexia aquesta informació. Al S. XIV la comunitat jueva ja disposava d’un indret propi al Call per als banys. Els Banys Àrabs, desprès de la destrucció ocorreguda el 1194, es reconstruïren l’any 1294, i més tard, ja a partir del S. XVII formaren part del conjunt conventual de les Caputxines. La restauració dels Banys Àrabs fou dirigida pels arquitectes Rafael Masó, Jeroni Martorell i Emili Blan entre els anys 1929 i 1932. Una restauració posterior fou duta a terme durant els anys 1993-1994 per Lluís Bayona, A. Martín i J. Sagrera. La Diputació de Girona adquirí l’edifici l’any 1929.

203

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 55. Els Banys Àrabs.

22ª. Parada: Capella de St. Nicolau La ruta ens porta tot seguit fins a Sant Nicolau. La capella està situada en el camí de Sant Daniel. S’ha registrat arqueològicament que, sota la fonamentació hi havia una vil·la romana, i posteriorment, una necròpolis d’inhumació que s’estenia fins ben a prop de l’església de Sant Pere. La capella de Sant Nicolau amb la seva quàdria absidal recorda un “martyrium”. Va ser modificada en el S. XIII, en ser-hi afegida la nau, amb la qual cosa va ser enderrocat l’absis de ponent i el temple fou transformat d’una planta de creu grega en un edifici de planta de creu llatina. Fou reconstruïda per l’arquitecte Alexandre Ferran l’any 1943-1944. La intervenció del 1975-1977 de l’arquitecte Joan Maria de Ribot, portà l’accés al subsòl,

Figura 56. Jardins del Doctor Figueres, darrere l’àbsis de l’església de Sant Pere de Galligants.

204

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

205

GIRONA A L’ABAST XIV

206

PASSEJADA PER LA BELLA GIRONA: UNA MIRADA DIFERENT

on foren descobertes les restes paleocristianes del S. IV. L’església de Sant Nicolau fou adquirida per l’Ajuntament de Girona l’any 1936. 23º parada: Monestir de St. Pere de Galligants Museu d’Arqueologia de Catalunya Ara el comentari serà breu, però un elogi a Sant Pere Galligants no pot faltar: Ja la pròpia façana ens mostra tota la seva importància. La fundació és del s. X, però l’estructura que admirem és del S. XII. Fou construït amb gran rapidesa i homogeneïtat. És un dels més complets i notables exemples d’arquitectura monacal del romànic català. L’estructura és basilical, amb tres naus i transceptes amb voltes laterals de quart de volta, i la nau central de canó que li confereix una gran elevació. La façana presenta una portalada d’arquivoltes en degradació, i una rosassa (obra magnífica del cisell romànic) organitzada a partir de dos cercles concèntrics que s’uneixen per vuit columnes radials. Copleta el conjunt el claustre amb els capitells delicadament esculpits. 24ª parada de la visita – El Jardí del Doctor Figueres (Fig. 56). Fou la Diputació Provincial qui comprà al propietari, el Dr. Narcís Figueres i Rexach, la seva propietat per convertir-la en plaça i jardí. La compra ha permès d’admirar millor el conjunt de Sant Pere Galligants. El Dr. Figueres era molt apreciat a la ciutat. En ocasió de l’exposició de flors el mes de maig, es pot visitar, molt a prop, l’església de Santa Llúcia, antigament dedicada a Santa Eulàlia. Inicialment extramurs, amb la construcció de la muralla del segle XIV va quedar inclosa en el recinte urbà. Aleshores feia vuit metres de llarg i cinc d’amplada, però en el S. XVI fou ampliada per esdevenir una església de planta quadrada amb tres naus separades per columnes cilíndriques, de poc gruix i de poca alçada. Tenia tres altars: el major dedicat a Santa Eulàlia, el de l’esquerra dedicat a Santa Llúcia i el de la dreta, dedicat a la Mare de Déu del Roser. Amb aquesta parada acabem aquest particular recorregut per Girona, i no queda res més que agrair la gent que va participar en la passejada la seva companyia, i als que caminareu per Girona utilitzant aquestes ratlles com a guia, el vostre interès. (Fig. 57).

Figura 57. Plànol de la passejada amb indicació de les parades.

207

GIRONA A L’ABAST XIV

BIBLIOGRAFIA AA.VV. (1995): L’arquitectura de Rafael Masó a Girona, Ajuntament de Girona. AA.VV.(1996): Guia d’Arquitectura – Girona Ciutat, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Demarcació de Girona. AA.VV. (2006): Rafael Masó i Valentí, arquitecte (1880 – 1935), Obra Social Fundació “La Caixa”, Girona. ALBECH, Ramon ( 1985): “La Plaça de l’Hospital”, El Punt Diari, 25 de Gener, p. 17. VIVÓ, Carles (1988): Llegendes de Girona, Ajunjtament de Girona.

208

SUMARI

Presentació....................................................................................................................................................................................................................................... 11 Sant Nicolau, serradures del temps............................................................................................................................................................ 13 Joaquim Nadal i Farreras Vicens Vives. La revolució historiogràfica d’un gironí .................................................................................................... 55 Jaume Sobrequés i Callicó Per què Girona va resistir tant en els setges de la guerra del francès? ............................................... 81 Genís Barnosell i Jordà La família Bell-lloc i la ciutat de Girona 1267-1533.............................................................................................................. 99 Josep Fernández Trabal Fotografia a Girona: moments decisius............................................................................................................................................ 133 David Iglésias i Franch La vida privada en la Catalunya Medieval..................................................................................................................................... 163 José Enrique Ruiz-Domènec Passejada per la bella Girona: una mirada diferent......................................................................................................... 181 Osanna Neri

211

PROCEDÈNCIA DE LES FOTOGRAFIES

Figura 1. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 2. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura3. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 4. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 5. Francesc Riuró. Figura 6. Joaquim Nadal i Farreras. Figura 7. Joaquim Nadal i Farreras. Figura 8. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 9. Jaume Sobrequés i Callicó i Mercè Morales i Montoya. Jaume Vicens i Vives. Girona. Estudis i articles sobre Girona i les comarques gironines. Barcelona, Editorial Base, 2010. Figura 10. Josep Maria Castany. Figura 11. Josep Maria Castany. Figura 12 . Jaume Sobrequés i Callicó i Mercè Morales i Montoya. Jaume Vicens i Vives. Girona. Estudis i articles sobre Girona i les comarques gironines. Barcelona, Editorial Base, 2010. Figura 13. Genís Barnossell. Figura 14. Genís Barnossell. Figura 15. Genís Barnossell. Figura 16. Genís Barnossell. Figura 17. Genís Barnossell. Figura 18. Genís Barnossell. Figura 19. Arxiu Nacional de Catalunya. Figura 20. Arxiu Nacional de Catalunya. Figura 21. Arxiu Nacional de Catalunya. Figura 22. Museu Palau Mercader. Cornellà de Llobregat.

Figura 23. Museu Palau Mercader. Cornellà de Llobregat. Figura 24 Josep Maria Castany. Figura 25 Josep Maria Castany. Figura 26 Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 27. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 28. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 29. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 30. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 31. Arch. Phot. Centre des Monuments Nationaux (Lefèvre-Pontalis). Figura 32. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 33. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 34. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 35. Arxiu Joan Cortés. Figura 36. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 37. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona. Figura 38. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona (Josep Buil). Figura 39. Jordi S. Carrera. Figura 40. Església de Sant Francesc. Vilafranca del Penedès. Figura 41. Teresa Llordés. Museu de Terrassa. Figura 42. National Gallery Picture Library. Londres. Figura 43. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

213

GIRONA A L’ABAST XIV

Figura 44. Gabinetto Fotografico Piazzale degli Uffici. Florència. Figura 45. Creative Commons AttributionShare. Figura 46. Puig, Isidre ; Jaume Ferrer II. Pintor de la Paeria de Lleida, Pagès editors, 2005, Lleida. Figura 47. Josep Maria Castany. Figura 48. Josep Maria Castany. Figura 49. Josep Maria Castany. Figura 50. Josep Maria Castany. Figura 51. Josep Maria Castany.

Figura 52. Josep Maria Castany. Figura 53. Josep Maria Castany. Figura 54. Josep Maria Castany. Figura 55. Josep Maria Castany. Figura 56. Josep Maria Castany. Figura 57. Plànol de Girona. Ajuntament de Girona.

PORTADA: Detall del cartell de “Girona a l’Abast XIV” de Quim Corominas.

214

Aquest llibre s’acabà d’imprimir el dia 2 d’octubre del 2012 data en què se celebra el 47è aniversari de Bell-lloc

Girona a l’abast XIV

RETALLS D’HISTÒRIA DE GIRONA

Girona a l’abast XIV Cicle de conferències