Amb les mans. Del pensament al fet?
La maison Prouvé a Nancy.
Tesi doctoral. David Tapias Monné. Director : Moisés Gallego Olmos. Programa de Doctorat en Projectes Arquitectònics, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Barcelona juny 2012. Tesi presentada per obtenir el títol de Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya. VOLUM I de II.
Because no battle is ever won he said. They are not even fought. The field only reveals to man his own folly and despair, and victory is an illusion of philosophers and fools. WILLIAM FAULKNER, The Sound and the Fury.
La maison Prouvé a Nancy.
Síntesi El procés de materialització -pensar i fer- de la maison Prouvé, presenta moltes contradiccions i incoherències si s’analitza només des del punt de vista del projecte arquitectònic. Cal introduir un altre enfocament crític, que té el seu origen en la formació de serraller de Jean Prouvé, la seva producció dins de tallers, i la passió per la invenció constant, que porten a unes prioritats diferents de les de molts dels seus col·laboradors en aquest projecte, amb formació universitària d’arquitecte. Aquestes dues maneres de pensar són incorporades a la gestació d’aquesta casa gràcies a la lògica inclusiva de Jean Prouvé, i la sinèrgia pròpia del pensament tècnic. Aquestes dues maneres de fer conviuen en el nostre objecte d’estudi, tot i que en alguns moments es separen, apareixen tensions i buits entre elles. És en aquests moments quan es pensà, construí i habità la maison Prouvé. El nostre objecte d’estudi és alhora projecte i invent, construcció i assemblatge, casa i aixopluc.
Descriptors Jean Prouvé, Maison Prouvé, Projecte, Tècnica, Invent, Construcció. Abstract When analyzed solely from an architect’s point of view, the maison Prouvé design and building process is full of contradictions and incoherencies. A new critical approach is needed. One that has its origin on Jean Prouvé’s education as a ferronnier, the production conditions at his workshops and his passion for constant invention, which lead to a totally different scope of priorities than some of his collaborators in this project, who had studied architecture at the university. Prouve’s inclusive mentality, and the synergy of his technical thought, helps these two ways of thinking and making come together in this house. In such moments of tension, void and synthesis between these two worlds, the maison Prouvé was thought, built and dwelt. This house is at the same time a project and an invention, a construction and an assembly, a house and a shelter.
Keywords Jean Prouvé, Maison Prouvé, Project, Technique, Invention, Construction.
4
Introducció.
Prefaci En la darrera entrevista que Jean Prouvé concedí, deu dies abans de morir, al séjour de casa seva, explica que: ‘Tout ce que je vous explique n’a pas été dessiné; c’est venu à l’observation. Il fallait tirer parti des matériaux. Si on ne le manipule pas, on ne peut imaginer qu’un panneau de bois soit souple. Aussi le mouvement de la toiture n’a jamais été dessiné’. ‘Il a fallu que je vire de bord à 180º et que, n’ayant pas de moyens, je construise avec des restes, car ma maison est construite avec des restes’. ‘Quand on construit, il faut penser en particulier au site, et à tout ce qui en dépend’’. ‘Or, toute la maison est là. Le reste n’est plus que de la cloison installée à l’interieur’. Una primera aproximació a tots els documents que es conserven sobre aquesta casa ens podria induir a desmentir aquestes afirmacions. Una anàlisi en profunditat d’aquests ens permetrà entendre què volia dir Prouvé. Aquesta entrevista ha contribuït a crear un aire de llegenda al voltant del nostre objecte d’estudi –la maison Prouvé. Tot i tractar-se d’una casa coneguda i publicada, mai s’ha fet cap investigació sobre com es va pensar, fer i habitar. En aquesta recerca descriurem i explicarem aquest procés per entendre’l. Les aportacions d’aquesta tesi són: 1. Primera investigació específica sobre la maison Prouvé. 2. Una investigació sobre com es va pensar, com es va fer i com es va habitar, a partir de tots els documents –la pròpia casa inclosa- que es conserven sobre aquest objecte d’estudi. 3. Ordenació i catalogació definitiva de la documentació conservada a diferents arxius sobre aquesta casa. 4. Primer aixecament gràfic dels documents de projecte i de l’objecte construït. 5. Comprovació de les hipòtesis mitjançant una anàlisi rigorosa d’aquests documents, que ens permetrà reconstruir el procés de materialització d’aquesta casa. 6. Reflexió sobre la formació manual d’un constructor, i sobre la integració dels mitjans de disseny i producció. Sobre maneres de projectar inclusives, el pensament tècnic –sinergia- i, indirectament, sobre les contradiccions dels intents d’industrialització de la construcció durant la primera meitat del s. XX.
5
La maison Prouvé a Nancy.
Índex VOLUM I Introducció. Objecte d’estudi 11 Objectius 12 Metodologia 13 Estructura 18 Hipòtesis de treball 20 La mà i la tècnica 23 I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. (1898-1954). I.a. La Maison de Madeleine. Sense client i sense encàrrec. Orígens i motivacions. 1. 2. 3. 4.
Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990). 34 Les maisons de Jean Prouvé (1901-1984). 53 Inventar i projectar. La formació manual (1901-1921). 61 Els Ateliers Jean Prouvé. Il faut changer les méthodes de travail (1922-1953). 67
I.b. Une maison comme un meuble? Une maison comme un mécanisme? Une maison comme une maison? Antecedents. 5. Cap a una sinergia de la funció, la idea constructiva i la resistència del material. Une maison comme un meuble? 81 6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme? 89 7. L’ atelier abans que la maison. Une maison comme une maison? 107 I.c. In situ, ex situ. Sense emplaçament. (Febrer 1949-Setembre 1951). 8. Als límits de Nancy. 121 9. El sol i les vistes. 129 10. Entre el bosc i el jardí. 133 11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?. 135 12. Un terreny inconstruïble. Une maison comme un automobile? 151
6
Introducció.
I.d. Une maison confortable i une baraque pour sinistrés. La casa i l’aixopluc. Sense programa. 13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
159
I.e. Primera etapa. Avantprojecte d’una maison à coques: demostració d’un catàleg. 14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train? 184 15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa. 215 16. Implantació: In situ, ex situ. Une maison comme un bateau? 231 I.f. Segona etapa. Projecte i invent d’una maison à coques alleugerida: de sistemes tancats a oberts. 17. És aquesta maison à coques una maison usinée? 253 I.g. Després de Maxéville. 18. 19. 20. 21.
Les noves restriccions. Entre l’exili i el retorn. Fora de casa? 293 Méthode atelier-constructeur. 30 de juny del 1953. 303 La productivité est la passion. Michel Bataille. 307 Facilitar? Alleugerir? Esforç físic i mà d’obra. 309
I.h. Tercera etapa. Invenció i sinergia. 22. Sinergia o coexistència. Dil.latacions i juntes. 319 23. La invenció de la coberta. De l‘ala al vol. 337 24. La porta de l’auberge. Inèrcia i plec. 359 25. Energia i instal·lacions. Vol sense motor. 371 I.i. Tercera etapa. Preconstrucció. 26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció. 387 27. 230J648. Sinergia. Une maison comme un avion? 467 28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Pressupostos. 475
7
La maison Prouvé a Nancy.
VOLUM II II. Del pensament al fet?. Construcció i muntatge de la maison Prouvé. (Abril-Setembre 1954). 1. Assembler et bâtir. Mise à l’épreuve, mise en place, mise en oeuvre. 510 2. Alléger et transporter? Sense mitjans auxiliars. 517 3. Del pensament al fet. Desviacions i improvisacions. 583 III. La maison Prouvé: aixopluc, refugi, habitatge i oeuvre. (1954-1987). 1. Dues cases en una. Els límits de la maison Prouvé. El refugi, de Paris al menjador. 613 2. Habitar la maison, habitar l’oeuvre. La representació de l’habitar. 629 3. El darrer any, el darrer aixopluc. Jean Prouvé a la maison Prouvé (1983-84). 663 4. La maison de Madeleine Prouvé (1984-87). 669 5. Vols. D’una maison à coques a una maison planeur. 677 Conclusions. 695 Bibliografia. 700 Annexos. Referències documentals. Annex A. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. Annex B. Del pensament al fet?. Construcció i muntatge de la maison Prouvé. Annex C. La maison Prouvé: aixopluc, refugi, habitatge i oeuvre.
705 921 971
Llistat d’abreviatures: ADMM –Archives Départementales de Meurthe-et-Moselle. AMAL –Archives Modernes de l’Architecture Lorraine. MNAM-CCI –Musée National d’Art Moderne - Centre de Création Industrielle. Centre Georges Pompidou, Paris.
8
Introducció.
Agraïments A Catherine Prouvé, Françoise Prouvé i la resta de la família Prouvé; Luc Bonnaccini, Catherine Coley i l’AMAL, Helene Say i Bertrand Tonnelier als ADMM, a Nancy; Olivier Cinqualbre, Sabine Vigoureux, Veronique Borgeaud al Centre Georges Pompidou de Paris; Pau Pérez, Ricard Pau i Mireia Carrión a Reus. Gràcies a tots ells, per la seva generositat i paciència. I un agraïment especial a en Moisés Gallego, pels seus consells i reflexions, el seu recolzament i els seus ànims.
9
La maison Prouvé a Nancy.
Fig.0.1
Fig.0.1- Fotografia exterior Maison Prouvé, 1965. Fonds Vera Cardot, Bibliotheque Kandinsky, Centre Pompidou, Paris.
10
Introducció.
Objecte d’estudi: L’objecte d’estudi d’aquesta tesi és la casa que Jean Prouvé va pensar i construir per a la seva família a Nancy, entre el març de 1952 i el setembre de 1954. Una casa que el propi Prouvé explica que ‘elle est fait de bric et de broc’ 1, però de la què es conserva un projecte complert. Aquesta tesi investiga doncs el projecte, construcció i habitar d’una casa en concret, no l’obra, la vida o el mètode de treball de la persona a qui habitualment s’atribueix el paper de pensador, promotor, constructor, habitant i autor de la mateixa -Jean Prouvé. Com ho fa aquest artesà, industrial, serraller, inventor, que fou aprenent de ferronnier –amb les mans- que dissenya i fabrica mobles i construccions prefabricades, quan vol construir una casa per la seva família? Hi trobem les separacions –del pensament al fet- entre projecte i construcció, el dibuix i el material, el despatx i l’obra, que es produeixen en la gran majoria de casos projectats per arquitectes? Els límits físics d’aquesta investigació són els que corresponen a la finca que Jean i Madeleine Prouvé van adquirir el 22 de Febrer de 1949 a la Rue Augustin Hacquard 4-6 de Nancy, però també es dilaten fins a llocs on els Prouvé van viure, com Carnac o París. Els límits temporals s’estenen des del naixement de Madeleine -1898- i Jean Prouvé -1901- fins a la actualitat -2012, ja que la construcció segueix dempeus-, tot i que es centren en els anys 1952, 53 i 54, quan es va projectar i construir la maison. L’ interès del nostre cas d’estudi no rau, com explica Prouvé, en què fou improvisat, reutilitzant components –com un bricoleur-, i construït per la seva família, sinó en l’ús de la tècnica i la invenció constructiva que permeteren materialitzar-lo. La llegenda que envolta aquesta maison forma part de l’imaginari col·lectiu de molts arquitectes de tot el món. Per entendre com és aquesta casa cal investigar com arriba a ser -com es pensa i es fa.
-1 ARMELLE LAVALOU, Jean Prouvé par lui même, Éditions du Linteau, p. 72.
11
La maison Prouvé a Nancy.
Objectius: L’ obra de Prouvé ha estat objecte de nombroses publicacions. En molt poques ocasions s’ha dut a terme una investigació en profunditat sobre si la seva manera de treballar comportava una manera particular de construir, i sobre el funcionament i les aportacions de la seva tècnica constructiva. En particular, la maison Prouvé apareix dins de la seva obra com un element més proper a la llegenda i al conte –en certa manera alimentada pel propi Prouvé- que a la realitat dels fets demostrables de la seva gènesi, construcció i habitar. No ha estat mai encara objecte de cap recerca rigorosa des del punt de vista del projecte i la tècnica. Per tant entenem que aquesta tesi és necessària per omplir un buit en una construcció clau dins del període de màxima invenció, recerca i valentia tècnica i constructiva de Prouvé –del 1951 al 1957. L’ interès de la nostra investigació rau en què es tracta d’un cas on coincideixen tota una sèrie de condicions singulars i heterodoxes –les persones que van participar en el seu disseny, com es va construir, com s’ha anat habitant, les històries que s’han anat estenent, com s’ha mantingut -que transcorren a diferents distàncies del projecte arquitectònic, moltes d’elles fora dels seus límits 2. És en aquestes distàncies on trobem les lliçons d’aquesta casa, i on podem aprendre sobre les restriccions i obertures de tot allò que podem agrupar com a projecte arquitectònic. Tot i que ens centrarem en qüestions tècniques i quantificables, és a dir, entendre i explicar com es va pensar i com es va construir, és necessari endinsar-nos en les motivacions que van dur a què la maison Prouvé acabés sent com és, per poder copsar quina idea d’habitar proposava -si és que en tenia alguna-; com va determinar-ne la materialització; i si aquesta idea es corresponia amb com la va habitar la pròpia família Prouvé.
-2 El nostre objecte d’estudi és remarcable no només per les seves aportacions tècniques i constructives, sinó per la manera com aquestes afecten a com es va habitar. Com es va pensar i fer, quina idea d’habitar porta implícita, i com s’ha anat transformant.
12
Introducció.
Metodologia: ‘Il sera beaucoup dessiné, beaucoup démontré, parlé le moins possible’. Jean Prouvé
3
Aquesta tesi es desenvolupa dins de la càtedra de Projectes Arquitectònics del Departament de Projectes de l’Escola Tècnica d’Arquitectura de Barcelona. És, per tant, una tesi que vol investigar sobre i des del projecte arquitectònic. Tot i que el procés de pensar aquesta casa presenta moltes similituds amb la organització d’un projecte, la maison que Jean Prouvé es va fer construir el 1954 a Nancy no és un projecte arquitectònic en el sentit ortodox del terme 4. El qui és considerat el seu autor, Jean Prouvé, no tenia la formació d’arquitecte. En el procés de disseny hi intervingueren però, decisivament, arquitectes. El gruix de la nostra investigació es centrarà en el procés previ a la materialització de la casa –projecte i invent. En aquesta etapa es produeixen els documents que permetran que en la seva execució no apareguin decisions significatives ni canvis importants. Proposem un anàlisi del procés de pensar i fer la maison Prouvé inferint un possible ordre del projecte arquitectònic proposat pels arquitectes pioners del moviment modern 5. La manera de fer de Prouvé és molt propera també a la d’altres inventors. Hem agafat com a exemple els germans Wright, uns dels pioners en el vol humà. És per això que apareixeran en diversos moments de la tesi, per tal de mostrar l’altre extrem del pensament de Prouvé. Té sentit doncs ordenar la investigació segons els passos que se segueixen en un projecte arquitectònic ortodox -encàrrec, emplaçament, programa, definició espaial i funcional, sistemes, construcció- per identificar-ne les especificitats, relacions i diferències respecte aquest. El propi format de la tesi, tot i explicar-se el més clarament possible, recollirà aquesta gènesi i materialització heterodoxa, discontinua i contradictòria. El projecte avançà gràcies a la capacitat inclusiva de la manera de pensar de Prouvé. Les nostres demostracions, com el propi projecte, contindran molts ‘també’, ‘alhora’ i ‘però’. En aquests espais entre el projecte arquitectònic i com es va pensar, dibuixar i construir la maison Prouvé, així com entre la llegenda que la envolta i els fets demostrables, trobarem les lliçons i les aportacions del nostre objecte d’estudi a la cultura del fet constructiu i de l’habitar. Aquestes rauen en la formació manual -i l’actitud- de l’equip que va redactar i construir el projecte, en la exploració d’una tècnica constructiva que cerca la màxima col·laboració entre els elements, i en la manera com es va habitar –coexistència de maison i refuge. -3 Explicació durant la introducció als cursos del CNAM de la metodologia explicativa que seguirà. -4 Quan un arquitecte investiga qualsevol construcció de Prouvé, es queda fora. Hi ha una part que la nostra formació i experiència no ens permet conèixer. Els agents implicats habitualment en un projecte arquitectònic: client, arquitecte, constructor, usuari, son aquí aparentment una mateixa persona. Podrem identificar-ne cap d’ells? Quines similituds i diferències hi ha en aquest cas respecte la relació habitual client-arquitecte-constructor? Com faciliten aquestes especificitats un altre tipus d’organització del procés, unes altres prioritats i un resultat molt diferent? -5 Malauradament, aquest ordre no arribà mai a esdevenir un mètode. El camí cap a aquesta possible metodologia seria un esforç col.lectiu per construir els sentits i les direccions a la tasca de l’arquitecte. Una funció que no es basa en ocurrències més o menys personals, llocs comuns, estils, refregits o objectes de propaganda, sinó en el servei a la societat donant llocs habitables –construint quan sigui necessari-, mitjançant l’ús de la tècnica. Aquest anàlisi desde la mirada de l’arquitecte ens ajudarà a detectar, en el nostre objecte d’estudi, totes aquelles decisions i passos aliens a la manera de treballar i als mitjans de producció d’un arquitecte. Apareixeran així camps que ens miren des de l’altra banda, i que potser serviran perquè un serraller, un inventor o un enginyer els puguin explicar desde la seva mirada. Com veurem, la importància de l’experiència constructiva de Jean Prouvé rau en què, en els anys que pensa la seva maison, passa d’una entesa de la tècnica com a procés d’industrialització a una sinergia constructiva utilitzant indistintament materials industrialitzats o no. 13
La maison Prouvé a Nancy. habitualment
invent
assemblatge
aixopluc
maison Prouvé
projecte
invent i projecte
construcció
assemblatge i construcció
habitatge
aixopluc i habitatge
Fig.0.2
Els arxius dels fonds Ateliers Jean Prouvé es troben als Archives départementales de Meurthe-etMoselle, a Nancy –documents entre el 1924 al 1953-, i al CCi del Musée National d’Art Moderne, al Centre Pompidou de Paris –tots els documents administratius i personals, els documents gràfics del 1954 al 1984 i fons d’imatges 6. Els fonds de Jean Prouvé estan partits com la seva vida –amb els seus ateliers, sense els seus ateliers. La documentació de la maison Prouvé, a Paris, es troba en procés de catalogació en el moment d’escriure aquesta tesi. Per tant les condicions per dur a terme una investigació no són les millors. De totes maneres, la amabilitat dels responsables de la secció d’arquitectura del MNAM i dels hereus de Jean Prouvé ha permès a qui escriu consultar els plànols i escrits originals del projecte. Tot i que es conserva un gran nombre de plànols d’aquesta casa, l’ordre de la documentació té forats. La gran majoria d’aquests plànols no estan datats, ni en consta el seu autor. La ordenació mateixa en diferents carpetes alguns cops no respon a cap ordre coherent, ni temporal ni temàtic, del projecte. Fig.0.2- Diagrama comparatiu. Dibuix de l’autor.
14
Introducció.
S’ha optat per ordenar la documentació del procés de projecte seguint les hipòtesis establertes en aquesta tesis, ja que les fonts d’informació per poder datar i posar noms exactament són molt poc fiables. Per tant s’han ordenat segons els indicis que cada plànol va mostrant de què és el què es busca, en què es pensa, quines opcions es trien i quines es descarten. Aquesta no és la tesi d’un historiador, sinó d’un projectista que investiga un projecte fet per algú altre. Una investigació sobre la documentació que es conserva sobre el projecte, construcció i habitar de la maison Prouvé, no sobre la veritat del què realment va succeir. La investigació però, intenta apropar-se el màxim possible a la realitat dels fets, partint sempre d’aquests documents. Molts documents importants poden haver desaparegut, alguns dibuixos fets a l’anvers poden no correspondre temporalment amb els fets al revers. La distància de gairebé seixanta anys respecte als fets pot haver debilitat la memòria dels testimonis d’aquests 7. La recerca s’ha fet sempre des de dins i cap endins del projecte de la maison, -concentrant-nos i no dispersant-nos- i a prop de la maison mateixa. La observació atenta del projecte –ex situ- i la casa –in situ- ens dóna les pistes d’allò que podem aprendre del nostre objecte d’estudi. No perdem mai de vista aquesta casa i les nostres hipòtesis. Per l’obtenció de documentació, s’ha partit sempre que ha estat possible de les fonts. De més a menys a prop, el propi objecte d’estudi (aixecament i redibuixat de la maison Prouvé entre els anys 2009 i 2011), els originals dels documents gràfics del projecte i la construcció (plànols i fotografies), els documents generats durant la redacció del projecte i la construcció (factures), les fotografies de la casa habitada pels Prouvés fetes per ells mateixos, les fotografies de la casa habitada pels Prouvés fetes per fotògrafs, entrevistes amb persones que van participar en el procés del projecte o la construcció, i amb gent que va habitar o visitar la casa. Entrevistes amb investigadors de la producció de Jean Prouvé. Recull exhaustiu de tot allò que el mateix Prouvé va dir sobre casa seva i sobre el seu mètode de treball. El valor d’aquestes explicacions el trobem en les idees que contenen, no en si són veritat o mentida. Finalment, les publicacions sobre la maison o la producció de Jean Prouvé, destriant-ne les que tenen un interès pel seu rigor –bàsicament les recerques de Catherine Coley i Jean-Claude Bignon, i el treball de catalogació de Peter Sulzer. S’ha tingut accés a la totalitat de documentació original, emmagatzemada en els diferents arxius oficials, sobre el projecte, la construcció, l’habitar i el rehabitar del nostre objecte d’estudi. A més, s’ha realitzat la tasca de llegir la totalitat de la bibliografia sobre l’obra de Jean Prouvé, per tal de detectar aquells aspectes rellevants de la seva producció que encara no han estat investigats en profunditat –que resulten ser la gran majoria. El sentit d’aquest ordre va de menys a més deformacions, i distància de l’objecte estudiat –en l’espai, però també en el temps, fixant el centre en el període 1952-1954, des de que apareixen els -6 S’ha conservat la nomenclatura 230J donada pels Archives Departamentales de Meurthe-et-Moselle perquè abarquen la totalitat dels documents gràfics conservats. D’aquests, el Centre Pompidou MNAM n’ha fet una tria per la seva col.lecció, amb el format AM 2009-x-xx, que també s’inclourà en segon terme en la referenciació de cada document. -7 En els nostres viatges a Paris, hem procedit molts cops com un investigador privat. Però enlloc d’un assassinat, hi ha un projecte. Aquesta recerca pren consciència que l’objecte d’estudi va ser construït el 1954, i per tant té avui 58 anys. Ha estat buidat de vida i mobiliari – del 1987 al 1998- i ha sofert diverses reparacions i alteracions d’alguns dels seus components, inclosos els seus habitants. Les condicions culturals i tècniques en què es va produir la maison eren sensiblement diferents a les actuals –les maneres d’habitar i el confort, els recursos energètics i materials, els processos de transformació i les eines.
15
La maison Prouvé a Nancy.
primers dibuixos que es poden relacionar amb la versió construïda de la maison Prouvé, fins el primers dies en què va ésser habitada. Conforme ens n’ anem allunyant en l’espai, apareixen les llegendes i les representacions, que han acabat formant un imaginari al voltant de la maison, una història pretesament heroica, que també estudiarem com a part indissoluble de la vida del nostre objecte d’estudi. Quan ens n’ allunyem en el temps –abans- trobem els seus orígens i –després- seguim el seu envelliment, que ens ajudarà a entendre el funcionament d’aquesta construcció. S’ha mantingut en la mesura del possible la distància crítica a cadascuna d’aquestes fonts, i és amb la informació obtinguda en cadascuna amb la que s’ha anat reconstruint tot el que va succeir en el lloc i el temps d’estudi. Aquesta reconstrucció, però, no és la finalitat de la nostra recerca. És un mitjà per ajudar-nos a comprovar les nostres hipòtesis de treball. No es realitzà cap càlcul mentre es pensava i es construïa la casa. No farem cap càlcul per demostrar les nostres hipòtesis. Qui escriu aquesta tesi és arquitecte projectista, amb despatx propi, i en els darrers dotze anys ha adquirit una certa experiència en el procés de projectar i construir, que ens permetrà poder aproparnos més fàcilment als pensaments i fets que envoltaren la materialització de la maison Prouvé 8. La especificitat d’una tesi –el què- rau en entendre -i per tant interpretar-, explicar i demostrar de manera clara i sintètica unes idees sobre un cas d’estudi. A més, -el com- pot ser un exercici d’escriptura –amb la paraula i el dibuix- per acompanyar el lector en aquest camí demostratiu, facilitant-ne la comprensió. Si no es té la formació –ni el talent- d’un escriptor, cal conviure amb la por a l’escriptura, utilitzant-la com a instrument per explicar clarament uns pensaments. Quan s’és projectista, cal entendre les paraules i les frases com un material de treball, com un lloc, un programa o un usuari, i no caure en el parany d’escriure tal com projectem. No volem veure el què no és. Les interpretacions seran sempre des de dins, mai des de fora del nostre objecte d’estudi. Si la documentació de què disposem no les fa consistents, les descartarem 9. No farem una aproximació o reconstrucció descriptiva –historiogràfica- dels fets, sinó una recerca sobre com va ser el procés de transformació de les motivacions i idees dels Prouvé en un projecte, una construcció i una experiència d’habitar. Com es va pensar, construir i viure, quines idees se’n desprenen. Com funcionava i com funciona. La gran majoria de documentació que es conserva als fonds Jean Prouvé sobre aquesta casa és gràfica. Plànols de detalls, plantes i seccions, croquis, esboços. Molts dels documents que generarem per explicar la nostra tesi seran gràfics, ja que ens ajuden a apropar-nos d’una manera més clara i directa al camí que va seguir el projecte. Redibuixarem per entendre i explicar. -8 La nostra tesi és la tesi de l’estranger. De l’estranger en l’espai i en el temps. Es redacta a més de mil quilòmetres de distancia de l’objecte d’estudi. Aquesta separació ens ajudarà a mantenir una distància crítica amb l’objecte d’estudi. A la vegada, és una recerca atenta i des d’ aprop de l’objecte d’estudi. Abans i durant la redacció de la tesi, s’han fet diverses visites a la maison, parts d’aquesta recerca han estat escrites i dibuixades in situ. Un treball de camp on cada dia, seguint la evolució de la tesi, s’estudiaven aspectes concrets del nostre objecte. Des del març de 2009 al juliol de 2011 s’han fet quatre estades de diferents dies a la maison. El guió s’ha acabat de perfilar en una estada a l’atelier de Maxéville remuntat al jardí. En diversos dinars a l’auberge, el Luc m’ha explicat la seva experiència com a habitant de la maison Prouvé. -9 ‘El registro de las intenciones de un autor es una construcción analítica acerca de sus finalidades y sus medios, tal como inferimos de la relación entre el objeto -la obra- y algunas circunstancias identificables’. MICHAEL BAXANDALL, Patterns of intention. Yale University Press, 1987.
16
Introducció.
Quan parlem d’elements biogràfics, utilitzarem el passat. Quan parlem d’aspectes del projecte, d’idees constructives, el present. En el nostre objecte d’estudi, els sistemes i components comparteixen funcions i els límits entre cadascun no són estancs. No hi ha una separació clara entre estructura, tancament, mobiliari, sinó que tot funciona en sinergia en diferents nivells. Aquesta recerca es proposa explicar amb paraules –acotar, posar límits- aquesta naturalesa col·laborativa. El redibuixat crític del projecte i l’objecte ens ajuda a clarificar aquest punt clau en aquesta tesi. Com fer un dibuix que no separi, sinó que mostri aquesta sinergia? El criteri d’elecció de la paraula o el dibuix és que en cada moment triem el mitjà que explica d’una manera més sintètica i clara el què volem dir. No pretenem fixar ni tancar cap afirmació sobre el nostre objecte d’estudi, sinó generar un coneixement que permeti fer-nos noves preguntes sobre el mateix, per seguir aprenent.
17
La maison Prouvé a Nancy.
Estructura: L’ enfocament d’aquesta tesi proposa una reconstrucció crítica –una aproximació més tècnica que històrica- de com es va pensar el projecte de la maison i la seva construcció. Un projecte d’investigació que té com objecte físic la maison Prouvé. La especificitat del nostre cas d’estudi, una casa, ens ajudarà a centrar-nos en les aportacions d’aquesta al territori mental i físic de totes les cases construïdes al món. Tot i que el projecte i la vida de la maison Prouvé són plens de discontinuïtats -en l’espai i en el temps- proposem un ordre cronològic –la irreversibilitat del moviment dels planetes, el pas dels dies, la successió de pensaments i accions- perquè és el que ajuda a explicar les nostres hipòtesis sobre aquesta casa d’una manera més precisa 10. Una ordenació de la nostra investigació per temes o idees seria contradictòria amb la sinergia amb què es va pensar el nostre objecte d’estudi. Un ordre així significaria en realitat una separació contradictòria amb la manera de fer inclusiva de Prouvé. La tesi s’ordena doncs des del naixement de Madeleine Prouvé 11 fins l’actualitat, i s’estructura en tres capítols: el projecte, la construcció i com la van habitar els Prouvé. Les hipòtesis de la tesi es desenvolupen en els diferents capítols, seguint aquesta direcció temporal. En el primer capítol estudiarem doncs, com es va pensar la maison, en tres etapes: a principis de 1952, durant el 1953, i a principis del 1954. Demostrarem les hipòtesis que la experiència vital i caràcter de Madeleine i Jean, la formació manual de Prouvé -distanciada de la dels arquitectes coetanis- i els mètodes singulars de producció als seus ateliers, conformen decisivament el nostre objecte d’estudi. I que malgrat la llegenda que envolta la casa –autoconstrucció, improvisació en obra aprofitant components en desús-, en la seva configuració conviuen un projecte arquitectònic i un invent. Alhora, no se segueix l’ordre habitual d’un projecte arquitectònic: -encàrrec, emplaçament, programa, organització d’usos, sistemes i construcció-, sinó que s’actua de manera sensiblement diferent. Una manera de fer allunyada del projecte arquitectònic de la modernitat. Demostrarem doncs la naturalesa inclusiva, la indivisibilitat i la coexistència entre actituds aparentment contradictòries –l’invent i el projecte, una maison i un réfuge- en aquest procés de realització de la casa. En el segon capítol investigarem els treballs de materialització de la maison. Demostrarem com, tot i que la documentació gràfica pretenia definir la totalitat de la construcció, preveure-ho tot, es produeixen desajustos i decisions en obra. La nostra hipòtesi és que aquestes distàncies, aquests imprevistos, no només són els que fan que el nostre objecte d’estudi estigui entre una construcció i un muntatge, sinó que són resultat del procés de projecte i construcció arquitectònics. Farem una reconstrucció crítica gràfica del que es va dibuixar i d’allò finalment construït. Serà en les diferències entre ambdós on trobarem les claus per refer i entendre la seva naturalesa.
-10 Jean Prouvé: ‘Donc, pour chaque élément de la construction, la chronologie sera la suivante : L’idée, La conception technique, Les procédés de fabrication, La mise en œuvre’. Classe inaugural del curs 1965 al CNAM, Paris. Això ens permet demostrar les nostres hipòtesis en diversos moments de la recerca, i explicar la totalitat de la documentació important conservada, reconstruint el procés de pensar i fer aquesta casa. Un mètode proper en alguns moments al del projecte arquitectònic, que tot i anar endavant i endarrere, segueix una certa direcció. L’ordre cronològic evidencia d’una manera clara la naturalesa del procés de gestació de la casa. Les seves discontinuïtats, influències, interessos, dispersions i direcció. -11 La seva dona.
18
Introducció.
En el tercer capítol farem una recerca sobre com els Prouvé van habitar la casa -Madeleine, sola, entre setmana; els espais pels fills; les visites de Jean els diumenges i la seva estada el darrer any de vida- i com la mateixa va ser utilitzada com una representació, una presentació mediada d’una idea d’habitar. La transformació d’un inventor en un personatge 12. La evolució del projecte no respon tant a les diferents condicions en què es desenvolupà en les seves tres etapes, com a una direcció constant en la recerca de la lleugeresa i la sinergia, inclusió i coexistència entre sistemes heterogenis, però també entre la tècnica i la creació d’un lloc agradable que aculli la seva família –una maison. La maison Prouvé està integrada per sistemes heterogenis, materials diversos, alguns fets a mida, d’altres reaprofitats. La estructura d’aquesta investigació serà anàloga a la forma en què es pensà i materialitzà la maison Prouvé. Aparentment fragmentaria, discontinua, aprofundint en certs temes quan sigui necessari, però amb una direcció clara –demostrar i explicar les nostres hipòtesis de treball 13.
-12 Com una continuació de la recerca d’aquesta tesi, proposem un projecte d’investigació de la vida de la maison Prouvé des de que el darrer Prouvé –Madeleine- va marxar, i com ha continuat, buidada, reparada, rehabitada. Quan totes les premisses enunciades per Prouvé sobre la duració de la vida d’una construcció s’han incomplert, què provoca, com es comporta l’objecte que en queda i la vida –l’ús- que hi reneix? En cap cas conclourem què cal fer-ne ara, però si desenvoluparem hipòtesis de treball sobre la pertinència de la seva reparació i manteniment. A dia d’avui estem parlant amb la família Prouvé i l’ajuntament de Nancy per tal d’establir les bases del projecte. -13 Ho farem de la manera més sintètica i clara possible. Tot i així considerem important mostrar en la nostra investigació la totalitat de documentació que es conserva sobre tot el procés de gestació, materialització i explicació d’aquesta casa, per tal d’ajudar a entendre amb més precisió aquest procés. Només s’han mogut uns pocs documents als annexos quan no es disposa d’una còpia de prou qualitat del mateix.
19
La maison Prouvé a Nancy.
Hipòtesis de treball: Les hipòtesis de treball d’aquesta investigació són: 1. La maison Prouvé és alhora un invent i un projecte arquitectònic. El nostre objecte d’estudi neix de la sinergia de dos móns, que estan aquí apropant-se constantment. D’una banda, la invenció constructiva de Prouvé, canalitzada per la seva formació manual com a ferronnier, que gràcies a la integració dels mitjans de disseny i producció –Ateliers Jean Prouvé-, minimitza la distància física i temporal entre aquests dos moments –pensar i fer-, que esdevenen circulars i no lineals. De l’altra, la participació d’arquitectes amb formació universitària en diferents moments del procés –el projecte i la construcció. En les tres etapes d’aquest projecte es passa d’una construcció comparable a un cotxe a una construcció que aspira al vol. Aquesta maison és propera a un moble, un mecanisme, un automòbil i un planejador –un avió sense motor-, i també a una casa pensada per un arquitecte del Moviment Modern. Un cas paradigmàtic de les contradiccions i complexitats de la manera de fer inclusiva de Prouvé i que, coincidint amb l’exili dels seus Ateliers, marca l’inici d’una etapa 14 on porta al límit les capacitats resistents dels sistemes i mecanismes constructius que inventava, fent del seu comportament dinàmic -deformacions i moviments- i el seu muntatge, el fil conductor del procés de disseny. Treballa amb un sistema heterogeni de prefabricació oberta 15. 2. La maison Prouvé és alhora un assemblatge i una construcció. Si habitualment assemblage i bâtiment són dissociables, van per separat, en molts moments del nostre objecte d’estudi s’estableix una sinergia entre ells. Ambdos responen aquí a una lògica comuna. En totes les construccions dibuixades o materialitzades fins aleshores per Jean Prouvé, es fa servir el bâtiment per solucionar d’una manera fàcil –i alguns cops maldestre- molts dels temes irresolts pel seus sistemes, tant els tancats dels inicis com els oberts de més endavant. Però la construcció humida només és un suport de la fabricada als seus tallers. L’una i l’altra conviuen però no treballen conjuntament.
-14 ‘La maison des Jours Meilleurs’ (1956), Groupe scolaire de Villejuif (1956/57), Buvette de la source Cachat, Évian (1956/57). -15 Es dissenyen algunes peces i sistemes a mida. D’altres es trien perquè son més barats i per aprofitar la feina feta o components en estoc.
20
Introducció.
3. La maison Prouvé és alhora un aixopluc i un habitatge. En el nostre objecte d’estudi coexisteixen -per motius diferents en la seva concepció i el seu ús-, un abri i una maison individuelle. La casa va ser habitada per Madeleine, la seva dona, i Jean tornava cada cap de setmana si la feina li ho permetia. La casa esdevingué el seu refugi. Aquests dos móns, més que conviure o coexistir, treballen en sinergia, generant un pensament, una construcció i una manera d’habitar específics del nostre objecte d’estudi –i que mai arriben a ser completes.
21
La maison ProuvĂŠ a Nancy.
Fig.0.3
Fig.0.3- Wilbur Wright al taller on fabricaven bicicletes abans de començar a inventar i fer els seus primers planejadors (1892-1896).
22
Introducció.
La mà i la tècnica: ‘Cuando se dice ‘constrúyame usted esto’, se está al borde de la decadencia. No hay que limitarse a hacer, hay que saber hacer: porque la verdadera honradez debe conducir siempre a la ósmosis entre la ciencia, el espíritu y las manos’. Jean Prouvé. La adaptació de l’home al seu entorn natural és tan fràgil que no podria més que sobreviure. Massa fred, massa calor, massa malalties, massa enemics. L’home ha pogut, gràcies a la seva anatomia i a la seva capacitat intel·lectual, adaptar progressivament i de forma més o menys durable, l’ entorn a les seves limitacions fisiològiques. L’home és doncs un animal tècnic 16. Aquesta adaptació del medi li ha permès, a la vegada, millorar les seves habilitats motrius i intel·lectuals. L’home no és un animal tècnic gràcies només a disposar de dues mans 17. Però si els homínids no tinguéssim mans 18, no podríem ésser tècnics. -16 ‘Si, por falta de incendio o de caverna, no puede ejercitar la actividad o hacer de calentarse, o por falta de frutos, raíces, animales, la de alimentarse, el hombre pone en movimiento una segunda línea de actividades: hace fuego, hace un edificio, hace agricultura o cacería. (...) El hombre, en cambio, dispara un nuevo tipo de hacer que consiste en producir lo que no estaba ahí en la naturaleza, sea que en absoluto no esté, sea que no está cuando hace falta. Naturaleza no significa aquí sino lo que rodea al hombre, la circunstancia. Así hace fuego cuando no hay fuego, hace una caverna, es decir, un edificio, cuando no existe el paisaje, monta un caballo o fabrica un automóvil para suprimir espacio y tiempo. Ahora bien, nótese que hacer fuego es un hacer muy distinto de calentarse, que cultivar un campo es un hacer muy distinto de alimentarse, y que hacer un automóvil no es correr. Ahora empieza a verse por qué antes tuvimos que insistir en la perogrullesca definición de calentarse, alimentarse y desplazarse. Calefacción, agricultura y fabricación de carros o automóviles no son, pues, actos en que satisfacemos nuestras necesidades, sino que, por el pronto, implican lo contrario: una suspensión de aquel repertorio primitivo de haceres… ‘. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939. p.25 ‘Actos técnicos –decíamos– no son aquellos en que el hombre procura satisfacer directamente las necesidades que la circunstancia o naturaleza le hace sentir, sino precisamente aquellos que llevan a reformar esa circunstancia eliminando en lo posible de ella esas necesidades, suprimiendo o menguando el azar y el esfuerzo que exige satisfacerlas. Mientras el animal, por ser atécnico, tiene que arreglárselas con lo que encuentra dado ahí y fastidiarse o morir cuando no encuentra lo que necesita, el hombre, merced a su don técnico, hace que se encuentre siempre en su derredor lo que ha de menester –crea, pues, una circunstancia nueva más favorable, segrega, por decirlo así, una sobrenaturaleza adaptando la naturaleza a sus necesidades. La técnica es lo contrario de la adaptación del sujeto al medio, puesto que es la adaptación del medio al sujeto’. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939. p.31. -17 ‘No podríamos finalizar este capítulo sin plantear el problema de la colaboración de las dos manos. Las conexiones nerviosas permiten en cualquier momento conocer la posición de una o de otra. A pesar de la existencia de una cierta asimetría funcional, existe entre ellas una cooperación y una sincronía, así como posibilidades de suplencia, perfectamente puestas de manifiesto en los amputados’. R. TUBIANA, J.M. THOMINE, La mano. Anatomía funcional y exploración clínica. Ed. Masson. p. 101. -18 ‘Las dos manos no son una pareja de gemelas pasivamente idénticas. En absoluto se diferencian una de otra como la segundona de la primogénita o como dos muchachas con desiguales cualidades, una llena de habilidades y otra embotada por la monotonía de trabajos duros. No creo rotundamente en la preeminente dignidad de la derecha. Si falta la izquierda, se hallará en una difícil y casi estéril soledad. La izquierda, esta mano que injustamente designa el aspecto negativo de la vida, la posición siniestra del espacio... es capaz de aprender a realizar todas las funciones de la otra: construida como la derecha, posee idénticas aptitudes, a las que renuncia para ayudarla’. H. FOCILLON, Elogio de la mano, 1947.
23
La maison Prouvé a Nancy.
Les primeres eines foren les pròpies mans, o extensions de les mateixes 19. Les possibilitats de fabricació d’aquestes eines primitives estava restringida per les característiques motores de les mans 20 . Aquest fet configurà durant milers d’anys les eines i les activitats de l’home. Però aquestes eines i la experiència en la seva utilització i fabricació permeteren a l’home aprendre tècniques per millorar-les. Si bé la fabricació d’eines també comportà una progressiva mediació entre la mà i allò produït 21, en la construcció els moviments s’han mantingut tan directes com fa desenes de milers d’anys. El pensament s’ha desenvolupat molt més ràpid que la mà 22. L’arquitecte té una formació intel·lectual, mental. Amb les mans, dibuixa. Es pot aprendre a construir només pensant, observant, escoltant, sense participar físicament en cap construcció. Però el cervell humà està conformat també per milers d’anys d’aprenentatge de la experiència directa. Aprendre a construir construint. El primer aprenentatge és el propi dels arquitectes. El segon, dels constructors 23. Una altra manera de fer arquitectura és la d’aquells que no han rebut cap formació intel·lectual, sinó -19 ‘What I would emphasize here is the number of technical feats man can achieve solely with the use of his bodily organs: digging, scraping with his fingernails, pounding with his fists, fiber-twisting, thread-spinning, weaving, plaiting, knotting, shelter-building with twigs and leaves, basketmaking, pot-making, clay-modelling, peeling fruits, opening nut shells, weight-lifting and carrying, cutting threads or fibers with his teeth, softening hides by chewing, wine-pressing with bare feet. While durable stone or bone tools would in time usefully assist many of these operations, they were not essential. Where suitable shells and gourds were available no comparable cutting edges or containers existed till middle paleolithic culture. (...) In the primeval phase of technical development, ingenuity in utilizing the organs of the body, without turning any one part -not even the hand- into a limited specialized instrument, made a whole set of bodily appliances available hundreds of thousands of years before any comparable array of specialized stone tools can even be hinted at. In man’s earliest career as finder and maker, his biggest find and his first shapable artifact was himself ’. LEWIS MUMFORD, The myth of the machine. Technics and Human Development. Harvest, 1966. pp.100-101. -20 ‘Hacer las cosas con las manos nos da idea de haberlas hecho más. Casi esa misma sensación sentimos hasta cuando las hacemos con nuestros propios pies. El pan y el vino son amasados y pisados; el pan y el vino son la esencia de nuestros alimentos, de nuestra vida. No podían estar pensados, utilizados... Tienen que ser como son’. ALEJANDRO DE LA SOTA, Teatro al aire libre. Homenaje a Gaudí. 1951. -21 ‘The earliest versions of our humanity such as the Austrolanthrope, possessed his tools as a kind of pincher. He seemed to have acquired them not in a sort of illumination with which to arm himself but as if his brain and body exuded them progressively’. JOHN HART, prefaci de GILBERT SIMONDON, On the mode of existence of technical objects. Editions Montaigne, Paris, 1958. -22 ‘The crafts can act to provide continuity of meaning through direct knowledge of function made specific by the understanding of gesture. Non-verbal knowledge articulated by the hands and feet is the body’s way of thinking just as the chiselling of words from sound is the mind’s way of making contact. Nothing so much prevents the harmonious integration of the human individual as the dowgrading of one in favour of the other unless it is loss of hability in both’. JOHN HART, prefaci de GILBERT SIMONDON, On the mode of existence of technical objects. Editions Montaigne, Paris, 1958. -23 ‘As Marx was acutely aware, it was the replacement of the human hand by the machine tool, which caused the rupture. As long as man perceived himself as demiurge, as master whose hands remodelled nature, his self-image was secure. But when the machine or the individual technical object was avalaible not merely as tool but standing in for him in execution as a separate individual, it was equivalent to the loss for man, in a single step, of a crucial part of his inheritance’. JOHN HART, prefaci de GILBERT SIMONDON, On the mode of existence of technical objects. Editions Montaigne, Paris, 1958. The critical moment, I suggest, was man’s discovery of his own manyfaceted mind, and his fascination with what he found there. Images that were independent of those that his eyes saw, rhythmic and repetitive body movements that served no immediate function but gratified him, remembered actions he could repeat more perfectly in fantasy and then after many rehearsals carry out -all these constituted so much raw material waiting to be shaped; and this material, given man’s original deficiency of tools other that the organs of his own body, was more open to manipulation than the external movement. Or rather, man’s own nature was the most plastic and responsive part of that environment; and his primary task was to fabricate a new self, mind-enriched, different in both appearance and behavior from his given anthropoid nature’. LEWIS MUMFORD, Technics and Human Development, The Myth of the Machine volume one, HBJ Publishers, 1967, pp. 46-46. ‘Time was when the hand wrought. Time is here when the process fabricates instead. Why make the fabrication a lie or allow it to become one when we try to make it ‘beautiful’? Any such lie is an abuse of Imagination’. FRANK LLOYD WRIGHT, In the cause of architecture IV: Fabrication and Imagination. The Architectural Record, 1927. -24 ‘La técnica es la producción de lo superfluo: hoy y en la época paleolítica’. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939. p.35. ‘Tenemos, pues, que la técnica es, por lo pronto, el esfuerzo para ahorrar el esfuerzo o, dicho en otra forma, es lo que hacemos para evitar por completo, o en parte, los quehaceres que la circunstancia primariamente nos impone’. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939. p.42. ‘Todas las actividades humanas que especialmente han recibido o merecen el nombre de técnicas no son más que especificaciones, concreciones de ese carácter general de autofabricación propio a nuestro vivir’. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939. p.53.
24
Introducció.
manual, i que han après a construir construint. Curiosament, alguns dels grans arquitectes del segle XX no reberen cap formació acadèmica. Potser no cal haver construït amb les pròpies mans per saber construir. Però el desenvolupament integral de l’aprenentatge mental i manual modifiquen i enriqueixen les capacitats d’aquell qui les practica. Si la tècnica és l’esforç de l’home per evitar-se esforços ulteriors 24 i fer-se la vida fàcil -un mitjà per substituir les seves necessitats-, el domini de la tècnica depèn essencialment de la intel·ligència, és a dir del pensament. Els primers constructors tenien necessàriament les habilitats tècniques més desenvolupades que la resta de la seva comunitat. Si aquesta tesi fos una investigació centrada en la relació entre la mà i la tècnica, no caldria utilitzar cap nom propi 25. Els primers arquitectes aparegueren molt després, quan en aquesta acció de construir es començà a separar el pensament del fet. La tècnica de la domesticació del foc per fabricar eines provocà un dels grans salts en la lluita de l’home amb el seu entorn –i amb els altres homes. La forja propicià, d’una banda, la necessitat d’allunyament de les mans i els braços respecte de l’objecte treballat, per evitar cremar-se. De l’altra, -25 ‘Tal vez tenga que ver con esto el extrañisimo hecho de que la técnica es casi siempre anónima, o por lo menos que los creadores de ella no gocen de la fama nominativa que ha acompañado siempre a aquellos otros hombres’. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939. p.56. ‘Entre los movimientos del otro hombre, que podemos observar, hay un grupo muy interesante: los movimientos técnicos. Se trata de los manejos que realiza el hombre cuando fabrica un objeto. Una de las leyes más claras de la historia universal es el hecho de que los movimientos técnicos del hombre han aumentado continuamente en número y en intensidad, es decir, que la ocupación técnica del hombre –en este sentido estricto- se ha desarrollado con un indudable progreso; o, lo que es lo mismo, que el hombre, en una medida creciente, es un ser técnico. Y no hay ningún motivo concreto para creer que eso no seguirá siendo así indefinidamente. Mientras el hombre viva, hemos de considerar su técnica como uno de sus rasgos constitutivos esenciales, y tenemos que proclamar la tesis siguiente: el hombre es técnico’. Íbid, p.100. ‘En este orden, nuestra situación es superlativamente peor que la del universitario medieval, por ejemplo. La razón es clara. La porción de técnica que intervenía en la existencia humana hace seis siglos era superlativamente menor que la de hoy. Entonces todavía las actividades no técnicas del hombre contaban mucho más que las técnicas. Una de las muchas consecuencias era que todo hombre tenía que ejercitar por sí en la vida muchos más actos técnicos que hoy. Hoy, precisamente, el progreso de la técnica permite que nos sean dadas hechas innumerables cosas que antes cada cual tenía que hacerse o, por lo menos, intervenir en su factura’. Íbid, p.16. ‘Parece evidente que el “X”, que es técnico, pretende crearse un mundo nuevo. La técnica, por tanto, es creación, creatio. No una creatio ex nihilo –de la nada-, pero sí, en cambio, una creatio ex aliquo.(...)¿Por qué y para qué esta aspiración de crear otro mundo? ¿Por qué y para qué? La pregunta no es tan fácil de contestar porque estos movimientos fabriles se separan en dos direcciones diferentes. Frente a la construcción de máquinas, al cultivo del campo, etc… se halla la creación de cuadros, columnas, instrumentos musicales, bellos atavíos y lo que pertenece a la arquitectura; arte, precisamente, de la construcción. Hallamos ante nosotros, pues, tanto utensilios técnicos como los enseres artísticos. No puedo ahora diferenciar entre sí los dos tipos de instrumentos; sólo diremos que hay una notable diferencia entre lo que el hombre hace con los utensilios técnicos y su comportamiento con los enseres artísticos, cuando ya los ha creado. El hombre gasta y desgasta los instrumentos técnicos, es decir, que, cuando ya los ha fabricado, los pone en funcionamiento, los hace funcionar. Y ello es un auténtico hacer del hombre. Pero frente a los objetos artísticos, el hacer del hombre no resulta tan simple. No los gasta, ni mucho menos los desgasta. Se queda ante ellos; incluso en el caso de que lea, por ejemplo, algún poema. La lectura es, ciertamente, un hacer, pero un hacer que, materialmente, no tiene nada que ver con los poemas’. Íbid, p.101. ‘Frente a la lucha por la existencia, el asesinato y la guerra, existe la adaptación. Es la base de la coexistencia pacífica entre las especies. La técnica caracteriza las actividades materiales e intelectuales del hombre. Al igual que la Biología presenta un proceso de evolución, cada producto técnico envejece y es sustituido por uno mejor. Están excluidas la vuelta atrás y las repeticiones: la técnica es el instrumento para sobrevivir en la paz y en la guerra. Todos los individuos del mundo vivo tienen una capacidad psíquica pasiva mayor o menor para adaptarse: es la adaptación automática a las condiciones del medio, al calor o frío, a la alimentación, a los amigos o enemigos. El margen de la adaptación pasiva física de ese mamífero desnudo que es el hombre, es muy variable: por ejemplo es muy pequeña en lo que se refiere a las oscilaciones de temperatura, es grande respecto a las variaciones de presión y contenido de oxígeno del aire. A través de modos de comportamiento primitivo como los impulsos de soledad y compañía, de conservación del territorio, el sueño, lo sexual y el imponerse se influye fuertemente en la capacidad de adaptación psíquica pasiva del hombre. Se estimula o en parte se limita. Las condiciones psíquicas del hombre relacionadas con la arquitectura están aún poco investigadas para atrevernos a pronosticar qué reacciones pueden provocar determinados actos en un medio dado. La adaptación activa del hombre tiene una importancia esencial. El hombre se adapta al medio por vez primera a través de la casa y el vestido. La técnica arquitectónica comienza en la guarida del hombre y más vieja que el vestido. La casa es necesaria como protección del que duerme o del niño, incluso en un clima paradisíaco. Una casa debe adaptarse al medio, como sus habitantes. Al igual que el vestido es una protección contra el clima, es técnica, es artificial. La casa actual tal vez está demasiado lejos de la casa primitiva. La casa actual se proyecta. El proyecto es una elección previa, es una optimización teórica. La planificación acelera el desarrollo, pero lo distorsiona. A menudo no se alcanza la forma óptima, ya que lo inacabado es sustituido por un nuevo producto. Tras la mayoría de edad del proyecto en el siglo pasado (y de sus teorías en el actual) existe una sucesión de formas no óptimas producida por un tempestuoso desarrollo. En este desarrollo se ha olvidado la construcción primitiva, la construcción que podía adaptarse activamente, que con los medios técnicos más primitivos cumple los límites de tolerancia físicos anclados genéticamente en el comportamiento de los hombres.’ FREI OTTO et alt. Arquitectura adaptable. Arquitectura y tecnología. Editorial Gustau Gili. p. 129. Presta atención a la forma en que construye el campesino, ya que son parte de sustancia que dimana de la sabiduría de los antepasados. Pero busca el fundamento de la forma. Si los adelantos de la técnica han posibilitado el perfeccionar la forma, hay que emplearla siempre así: perfeccionada. No pienses en la cubierta, sino en la lluvia y en la nieve. Así piensa el campesino’. ADOLF LOOS, Reglas para el que construye en las montañas. 1913
25
La maison Prouvé a Nancy.
propicià el desenvolupament d’eines que permetien multiplicar la força d’aquestes mans i braços, per poder colpejar de manera repetida, rítmica. Eines resistents, que podien durar més que la pròpia vida de qui les fabricava. La màquina, la indústria, havien d’alliberar a l’home de l’esforç insà del treball físic 26. Al segle XX la indústria originà la màxima fabricació d’objectes i transformació d’energia, gràcies als combustibles fòssils, de tota la història 27. En els anys que seguiren a les dues guerres mundials, es produïren una sèrie d’intents, gairebé tots fallits, d’industrialitzar totalment el sector de la construcció. Es fabricarien cases com es fabricaven cotxes o avions. Es podria entendre la història de la arquitectura del segle XX com la de la derrota d’aquesta opció, que augmentà una separació que venia de lluny, i unes tensions encara no resoltes entre els mitjans de pensament i producció de l’arquitectura. En el nostre objecte d’estudi, aquestes divergències esdevenen sinèrgies.
‘Hace poco vivíamos en un tiempo bastante curioso. Ahí, el trabajo intelectual lo era todo, pero el trabajo manual nada. El hombre de mono azul, aunque fuera muy laborioso, estaba socialmente muy por debajo del escribientillo de oficio peor remunerado. Porque también las artes cayeron en esa ilusión: siempre que era posible se delegaba el trabajo manual propiamente dicho al esclavizado trabajador manual. Pero en la pintura esto no funcionaba. El escultor, por el contrario, modelaba sólo los bocetos a menor escala; y el trabajo de esculpir, el dominio técnico de los materiales, le era desconocido. Por su parte, el arquitecto nunca se movía de su oficina, donde realizaba sus planos quizá sin ver ni una sola vez el lugar donde debía hacerse su obra de arte. Era el trabajador manual quien debía de ocuparse de todo. Así, los más diligentes entre ellos sí iban a la obra, pero para maldecir y echar pestes sobre el atontado industrial, al quedar excluido cualquier cambio, pues no había seguido al milímetro sus intenciones, plasmadas en los planos. Olvidaban que, evidentemente, el obrero es una persona y no una máquina. Por fin, sobre todo los ingleses acabaron eficazmente con la idea de la inferioridad del trabajo manual: si quieres hacer una cacerola no diseñes un cuerpo de rotación, sino que simplemente ponte tú mismo al torno. O si quieres hacer un sillón, no dibujes mucho, sino que agarra el cepillo. Llevaron al artista al taller y le dijeron que se aplicara el hic Rhodus, hic salta. Así se llegó a la reacción. Trabajar en el taller, que antes se consideraba ordinario, se volvió ahora refinado. El escultor N. N. esculpirá, de propia mano, el busto de Danae en mármol de diferentes colores: ¡caramba, qué bien suena! Ante noticias de este tipo le llegaban a uno aires renaissance. El interés estaba centrado en el artista que no se avergonzaba de tomar entre sus manos martillo y cincel para aprender el oficio de cantero. Ya no estaba por debajo de sus colegas que sólo dibujaban y modelaban, como antaño, sino por encima. Y los escultores que no querían que su obra pasara por una copiadora sin espíritu o por un escultor de piedra con otra manera de pensar, se multiplicaron más y más. También la arquitectura tendrá que someterse a las exigencias de estos tiempos. El arquitecto trabajará más en la obra; y después de haber terminado los espacios y haber confirmado su iluminación, considerará su decoración. El dibujo de detalles ornamentales, laborioso y totalmente innecesario, desaparecerá. Entonces, en el mismo taller, incluso eventualmente in situ, el maestro hará modelar el adorno siguiendo un croquis y, con su propia mano, hará las correcciones necesarias; todo, después de haber estudiado exactamente la iluminación y la distancia del espectador. Por supuesto que eso le tomará mucho tiempo, y por ello construirá menos. Así, las grandes oficinas de construcción, auténticas fábricas de casas, dejarán de existir’. ADOLF LOOS; Escritos I. Editorial El croquis, 2004, p.121. -26 ‘Manual trade corresponds to the primitive stage of the evolution of technical objects -that is, to the asbtract stage. Industry corresponds to the concrete stage (...) These causes reside essentially in the imperfection of the abstract technical object. Because of its analytic character, this object uses more material and requires more construction work. Though simpler from the logical point of view, technically it is more complicated because it is made from a bringing together of several complete systems. It is more fragile than the concrete technical object, because, in the case of a break-down, the relative isolation of each system constituting a working sub-system threatens the conservation of the other systems’. GILBERT SIMONDON, On the mode of existence of technical objects. Editions Montaigne, Paris, 1958, p.23. ‘Machine work means serial design, precision. Handicraft has its own special charm that can never be replaced: the uniqueness of the product. But without machine work there is no higher technology. By hand one can neither mill sprocket wheels that fit frictionlessly together, nor draw out uniform wire, nor profile iron precisely. The transition from individual to collective design is taking place in all fields, practical as well as spiritual ones’. SIGFRIED GIEDION, Building in France. Building in iron. Building in ferroconcrete. The Getty Center for the History of Art and the Humanities, 1995. p. 88. The Machine is the architect’s tool -whether he likes it or not. Unless he masters it, the Machine has mastered him. The Machine? What is the machine? It is a factor that Man has created out of his brain, in his own image -to do highly specialized work, mechanically, automatically, tirelessly, and cheaper than human beings could do it. Sometimes better. Perfected machines are startingly like the mechanism of ourselves -anyone may make the analogy. Take any complete mechanistic system and compare it with the human process. It is new in the world, not as a principle but as a means. New but already triumphant. Its succes has deprived Man of his old ideals because those ideals were related to the personal functions of hands and arms and legs and feet’ (...) ‘Our ‘technique’ may therefore be said to consist in reproduction, imitation, ubiquity. A form of prostitution other ages were saved from, partly because it was foolish to imitate by hand the work of another hand. The hand was not content. The machine is quite content. So are the millions who now have as imitations bearing no intimate relation to their human understanding, things that were at once the very physiognomy of the hearts and minds -say the souls of those whose love of life they reflected’. FRANK LLOYD WRIGHT, In the cause of architecture I: The architect and the Machine. The Architectural Record, 1927.
26
Introducció.
The Machine is at its best when rolling, cutting, stamping, or folding whatever may be fed into it (...).But where may sheet metal be seen used as a fine material for its own sake? Oh yes, occasionally. But why not “everywhere”. It is the one “best thing” in modern economy of materials brought by the Machine. Building trades aside, we now make anything at all of sheet metal -kitchen utensils, furniture, automobiles, and Pullman coaches’. FRANK LLOYD WRIGHT, In the cause of architecture VIII: Sheet Metal and a Modern Instance. The Architectural Record, 1928. ‘En esta era del acero y el vapor, las herramientas con que se escribirá un verdadero documento de la civilización son los pensamientos científicos que se han hecho prácticos en hierro, bronce y acero y en los procesos plásticos que caracterizan a nuestra época y a los cuales denominamos ‘máquinas’. En este sentido, la lámpara eléctrica es una máquina. Los nuevos materiales empleados en estas máquinas son los que han hecho que el cuerpo físico de esta época sea lo que es y que contraste tanto con el de épocas anteriores. Han hecho de nuestra época la era de las máquinas, sean éstas locomotoras, máquinas industriales, máquinas para la luz, máquinas de guerra o barcos de vapor, todas las cuales ocupan el lugar que en períodos anteriores de la historia ocupaban las obras de arte. Hoy tenemos a un científico o a un inventor en el lugar que antes estuvieron un Shakespeare o un Dante’. FRANK LLOYD WRIGHT, Arquitectura moderna. The Kahn Lectures. Princeton, 1930. Ed. Paidós. p.114. -27 ‘Salvo en algunas empresas de producción a gran escala, alguna de las cuales recibía subsidios del estado, la mayor parte de la producción surgía de las unidades a pequeña escala, en pequeños talleres o en los domicilios de los trabajadores, utilizando herramientas tradicionales o máquinas sencillas que dependían aún de la habilidad y acierto con que eran utilizadas. Cuando Adam Smith escribió La riqueza de las naciones en la década de 1770, la producción se repartía lentamente en complicados procesos entre sus partes componentes -la división del trabajo- en lugar de sustituir las manos humanas por maquinaria, lo que constituye la base del incremento de la productividad’. TOM KEMP, Los modelos históricos de industrialización. Libros de confrontación. Fontanella, 1981, p. 66. ‘En realidad, sin embargo, nos preocupaba mucho más la exploración del territorio común a las esferas técnica y formal, la definición de la zona donde ambas dejan de coincidir. La estandarización de la maquinaria práctica de la vida no implica la robotización del individuo sino, por el contrario, aliviar su existencia de un abundante e innecesario peso muerto, en forma de dejarle más libre para evolucionar hacia un plano superior’. WALTER GROPIUS, Alcances de la arquitectura integral. Allen & Unwin, 1956, p.34. ‘La industria de herramientas sólo satisface las exigencias del mercado convencional de la construcción existente. No puede suministrar procesos o máquinas para producir elementos constructivos industrializados en tanto que estos productos no estén lo suficientemente aceptados para garantizar un mercado permanente. Por esta razón en los próximos años el proyecto de herramientas y la creación de nuevas técnicas de producción deben ser una parte integrante del proceso de proyecto de los sistemas de construcción. El fabricante que crea la herramienta como alma de una máquina con la que debemos aprender a trabajar no utiliza reglas u otras escalas de medida. Utiliza instrumentos de precisión. Trabajando en la herramienta que da forma, crea indirectamente los productos acabados sin verlos. En cierto sentido, el fabricante de la herramienta es un artesano universal como nunca ha existido otro anteriormente. Hace herramientas para cualquier material y cualquier propósito. En los negativos de los moldes de sus herramientas está ya definido el positivo del producto. Analizando el significado de original y copia, hallaríamos que el verdadero original es la herramienta inserta en la máquina. De esto se deduce que el producto acabado formado a partir del material por medio de la herramienta sólo puede ser una copia. Esto sugiere una comparación con la fotografía, en la que el original, el negativo dará un número cualquiera de copias positivas. La herramienta es la cámara, la máquina imprime. La industrialización presupone que el producto y su manufactura son una unidad que predeterminan el resultado en un intercambio entre el negativo y el positivo. Aquí vemos el significado completamente distinto de la herramienta utilizada como una parte controlada automáticamente de una máquina. La naturaleza ha dotado al hombre con el instinto de inventar y utilizar herramientas. Los niveles de cultura de todas las eras han sido determinados por las herramientas que los artesanos fueron capaces de desarrollar y aplicar. En la actualidad aparece una nueva situación gracias al empleo de grandes energías, su control y la disponibilidad de mecanismos y máquinas antes inconcebibles. El fabricante de herramientas, trabajando anónimamente y sin estar en contacto con el producto sustituye el trabajo de todos los artesanos. Ha nacido un nuevo arte, “el fabricar herramientas’. FREI OTTO et alt. Arquitectura adaptable. Arquitectura y tecnología. Editorial Gustau Gili. p. 121.
27
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. I.a. La Maison de Madeleine. Sense client i sense encàrrec. Orígens i motivacions.
Fig.1.1
Fig.1.1- Madeleine Prouvé a Carnac, 1946. Arxius personals familia Prouvé.
29
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
La maison Prouvé no es va improvisar. Es conserva un projecte complet d’aquesta casa, desenvolupat en tres etapes. La gènesi del projecte 28 de la maison Prouvé i la seva construcció no corresponen a la habitual del projecte arquitectònic. No hi ha pròpiament un encàrrec, ja que el client –i el seu equip- és el propi pensador de la casa 29. El programa tampoc correspon clarament al d’un habitatge unifamiliar. L’emplaçament hauria de ser un factor decisiu per el seu pendent extrem, però el projecte 30 s’inicia amb una independència gairebé total respecte aquest, i el va oblidant poc a poc. Com demostrarem, però, en el procés en què es va pensar i dibuixar el nostre objecte d’estudi hi van participar alguns arquitectes, i en aquest camí trobarem doncs rastres de la manera de fer pròpia d’un arquitecte -i per tant amb una formació universitària-, més concretament la de França després de la segona guerra mundial. Un arquitecte afí a la formació i les idees del moviment modern. La maison Prouvé no té client. No existeix un agent extern a qui pensa la casa que requereixi els seus serveis a canvi d’uns honoraris. Algú que li demani escoltar les seves necessitats, fer preguntes i materialitzar algunes respostes en un document gràfic. Un document que permeti construir un hàbitat que aporti confort, higiene i protecció als seus usuaris. En el nostre objecte d’estudi qui pensa –amb la ajuda d’altra gent- i vol habitar la casa és la mateixa persona. Qui pagarà i habitarà la casa és la seva família. La maison Prouvé no té encàrrec. Aquell qui planteja el problema, fa la pregunta inicial, i decideix engegar el procés de pensar i fer la casa, és el mateix que haurà de donar solució a aquest problema i habitar-la. Quan algú que fa cases pels altres es fa –pensa i construeix- la seva pròpia casa, desapareixen les excuses. Perquè desapareixen els agents externs a qui es poden atribuir desviacions, contradiccions i canvis catastròfics respecte a com aquest expert ha pensat la casa. En el projecte de la maison Prouvé hauríem de trobar doncs l’exemple més clar i didàctic de com Prouvé creia que s’havia de pensar –projectar?-, fer –construir?-, i habitar una casa per una família. En què s’ha de pensar, quines són les prioritats, per on es comença, què és imprescindible i què no. Això, en les primeres visites a aquesta casa i en les consultes inicials de la documentació que es conserva de la mateixa no és del tot evident. No només sembla que la documentació gràfica i escrita sigui fragmentària, desordenada -sense gairebé cap data-, sinó que en les primeres visites a la maison Prouvé es té la sensació d’estar en una construcció que és diferent de la resta de producció de Jean Prouvé –tot i tenir ‘la manera de fer Prouvé’. Podria aquesta casa haver estat feta per algun arquitecte, utilitzant els components fabricats -28 Anomenarem com a projecte de la maison Prouvé el que es desenvolupà entre els anys 1952 i 1954. Existeixen dos avant-projectes anteriors. El primer, dels germans André, el 1930, en un altre solar. El segon, d’Henri Prouvé, el 1951. Els inclourem a la nostra recerca per buscar temes que ja fossin presents en aquests antecedents de la versió que es construí el 1954. -29 En certa mesura el client n’és també el constructor –o com veurem, si finalment no ho va poder ser és perquè les circumstàncies ho impediren. -30 De fet, com explicarem, es tracta alhora d’un projecte i un invent, tot i que per facilitar la nostra explicació l’anomenarem projecte.
31
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
als Ateliers? Deduirem de les nostres investigacions que no. Per tant no és un projecte només d’assemblatge de components, sinó que en el propi conjunt conviuen diferents sistemes i maneres de fer que presenten una resposta específica a les característiques i restriccions proposades en una primera etapa del projecte, i que segueixen una manera de pensar amb unes prioritats clares. La maison Prouvé no és una casa pensada, feta i signada per un arquitecte, tot i que n’intervingueren en el procés. La casa no es pensa seguint la formació acadèmica que reben els arquitectes de la seva època. El pensament de Jean Prouvé no es centra en el lloc, en l’espai, en el material –no és espaial ni tectònic-, en com es veurà ni en com s’habitarà, sinó en com es pot fer de manera més ràpida i lleugera, i en el treball conjunt entre els components, utilitzant en aquest cas, sistemes aparentment heterogenis. Es tracta doncs, d’una manera de procedir heterodoxa, feta a diverses mans, discontinua en el temps, inclusiva, plena d’imprecisions i contradiccions, feta per gent amb talent, formació, coneixements tècnics, interessos, edats molt diferents, i en un entorn de treball també diferent -Prouvé a Maxéville, Prouvé a fora de Maxéville. Una casa que no signà cap arquitecte. La maison Prouvé mai es va pensar com una maison usiné –totalment dissenyada i fabricada ex situ, sinó que comença en una primera etapa com una mostra construïda d’una maison à coques, amb algunes partides de construcció tradicional i en una segona etapa passa a formar part d’una sèrie de projectes amb sistemes tancats, decidint en una tercera etapa, emprar un sistema obert, com en d’altres habitatges unifamiliars encarregats als Ateliers –Maison Dollander a Saint Clair i Maison Lopez a Guerrevieille- que mostren als arquitectes possibles aplicacions dels components dels Ateliers per a habitatges unifamiliars aïllats. Tot i desenvolupar-se en condicions molt diferents – abans i després de la pèrdua de Maxéville-, es manté una continuïtat dirigida a alleugerir el conjunt, explorant el moviment i sinergia dels seus elements, que integren diferents funcions alhora, en un procés de síntesi i lògica constructiva. Per tant, fou construïda en condicions excepcionals respecte la resta de construccions dels Ateliers Jean Prouvé. Veurem com aquests factors, tot i afectar el projecte en qüestions puntuals, no són decisius en la invenció d’un nou sistema constructiu de la casa, sinó que es tracta d’una qüestió en què ja estava treballant algun temps abans, en altres projectes de maisons, encara a Maxéville. Les restriccions que anaren apareixent són transformades aquí en oportunitats d’invenció. Els accidents són aprofitats a favor de la casa i dels seus habitants. Entre els anys 1954 i 1957, etapa que enceta aquest projecte, Prouvé comença a treballar específicament des dels esforços, les tensions, les deformacions, la resistència i el moviment, de les coses i de les persones, per tal d’arribar a la màxima lleugeresa i síntesi de components de la
32
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
construcció. Per comprovar la consistència d’aquesta hipòtesi, analitzarem les decisions claus dels diferents moments del projecte, i les relacionarem amb la manera de pensar que anà desenvolupant en els seus anys de formació i experiència en els ateliers. Però, tractant-se el nostre objecte d’estudi d’una casa per la seva família, també farem una recerca sobre com havien viscut i com volien viure Madeleine –la seva dona- i Jean, per identificar si aquests factors van influir en la configuració d’aquesta casa 31. La maison Prouvé no és tan sols un objecte, sinó una història de les diverses cases on els Prouvé van viure. Aquestes altres cases, aquesta vida, acabaren conformant –de manera directa o contradictòriael programa i, sobretot, el desig de viure en aquesta nova maison. Les maisons usinées -de sistemes tancats- fabricades als Ateliers Jean Prouvé, mai tingueren la sort i el perill de tenir un client que les habitaria. En certa manera, el promotor era els propis Ateliers, ja que era qui finançava el cost del procés. El client eren molts cops empreses o el govern, i l’usuari apareixia al final, quan havia d’adquirir o llogar algun d’aquests habitatges. Se’l trobava totalment fet, sense possibilitat de canviar o triar res, a diferència del cas dels automòbils, on el client podia triar no només els models sinó tota una sèrie d’accessoris. Els primers clients de maisons familiales com veurem en el subcapítol 1.11, arribaren de la mà d’Henri Prouvé, el seu germà arquitecte, que era qui s’encarregava de les comunicacions amb aquests.
-31 ‘En ce qui concerne les questions que vous vous posez sur le désir de mes parents d’avoir une maison, je ne pense pas me tromper en disant que cela a été un désir permanent pour mes parents, et surtout, peut-être, pour ma mère. Ce qui a manqué pour concrétiser ce désir, ce sont les moyens financiers’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor del 24 de maig del 2011.
33
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990). La història d’una casa neix, no quan el seu arquitecte o el constructor comencen a pensar en ella, sinó quan ho fa el client. En la vida del nostre objecte d’estudi hi ha doncs moltes motivacions íntimes. Aquestes motivacions són la part de la biografia de la casa més difícil de demostrar i són una part central de la existència de la maison Prouvé. Se’n conserva una documentació incerta -mai podrem parlar amb Jean o Madeleine Prouvé per investigar els seus pensaments més íntims-. És per això que creiem necessari incloure –pensar- aquestes motivacions per poder explicar el nostre objecte d’estudi amb rigor, assumint que seran els moments més dubtosos de la nostra investigació, i que caldrà doncs que la nostra interpretació sigui creïble. En el nostre cas d’estudi, es sol explicar que client, ‘arquitecte’ i constructor són una mateixa persona. Demostrarem que el procés de gestació de la casa és molt més complex. La figura del client i de qui pensà i en certa manera construí la casa eren la mateixa persona –si més no la mateixa família. Per tant, d’entrada sembla que no hi ha un client diferenciat del projectista, del constructor i de l’habitant. La maison Prouvé no té, com hem dit, un encàrrec ortodox. En el procés de pensar i dibuixar aquesta casa no s’establiren les relacions habituals entre qui encarrega els serveis d’un expert en la construcció de cases –normalment un arquitecte- adequades a les necessitats i voluntats d’ algú, i el propi expert. D’una banda, qui pagava i havia d’habitar la casa era qui en teoria també la havia de pensar –Jean Prouvé- i la seva dona –Madeleine. Tampoc hi hagué l’establiment d’un diàleg o la transmissió d’una llista d’aquestes necessitats i voluntats del client a l’expert, ni un moment destinat a què això es produís, sinó que aquestes intencions, aquests desitjos, són dispersos en el temps i l’espai, informals, estones de conversa entre marit i muller, punts d’acord, coincidències, distàncies, silencis i móns estancs entre sí. Però sempre partint, no només de la manera de fer del marit –la invenció constant- sinó partint dels components i prototipus fabricats als Ateliers Jean Prouvé. Aquesta serà una restricció tàcita acceptada d’entrada per Madeleine. Tampoc es tracta d’un cas on el projectista sigui una sola persona, que de manera continua i integral pensa tots els aspectes de la casa, i en tot cas en delega el seu dibuix a algun col·laborador, com succeeix en molts despatxos d’arquitectura. En aquest projecte hi participaren diversos arquitectes i el propi Prouvé, que no era arquitecte de formació. Fou un procés en dos sentits, on un món s’enriquia de l’altre. Sense Madeleine Schott 32, la maison Prouvé no existiria 33. L’esposa de Prouvé fou qui, en diferents -32 Nom de soltera de Madeleine Prouvé. -33 La maison Prouvé va ser motivada i construïda per acollir la vida de la família de Madeleine i Jean. Per tant, començarem la nostra recerca investigant on, com i quan Madeleine i Jean es sentien a casa, i quina casa volien. En moltes cases fetes –pensades i/o construïdes- per arquitectes o per algú diferent de qui la ha d’habitar, l’afecte, l’estima, no participen –malauradament- en la seva configuració. En una casa pensada i construïda per la mateixa persona que la ha d’habitar amb la seva família, aquests lligams afectius poden determinar decisivament la naturalesa de la mateixa. En el nostre objecte d’estudi, la voluntat persistent de Madeleine Prouvé de fer la casa de la seva família, -una casa amb jardí-, ha de ser tinguda en compte quan s’inicia un estudi rigorós d’aquesta. Encara que només sigui per no acabar trobant cap indici que demostri aquesta relació.
34
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
períodes del seu matrimoni, animà a l’industriel a construir la seva pròpia casa. Nascuda el 1898, el seu padrastre, Paul Schott, hereu d’una família benestant, és propietari d’un taller mecànic a Nancy anomenat GPS , i pilot d’avionetes aficionat. Madeleine estudia al Lycée Jeanne-d’Arc, practica el tennis i assisteix a les classes de pintura de Victor Prouvé 34 a l’ école de Beaux-Arts de Nancy. És allí on, el 1923, coneix Jean. Es casen el 22 de novembre de 1924. El 1926 neix el seu primer fill, Michel Jean, que mor el 1927. El mateix any neix Françoise, el 1929 Claude, el 1931 Simone, el 1933 Hèlene Madeleine, i el 1940 Catherine. Madeleine treballa com a secretària a l’atelier de Jean fins el 1927. Després es dedica a criar els seus fills. Jean és absent, no passa gaire estona a casa, es dedica al seu atelier amb passió. Els darrers anys de la dècada i els primers dels anys 30 el matrimoni Prouvé-Schott viu en un appartement a la Rue de Santifontaine, a pocs minuts a peu del centre. A finals dels anys 30 i fins el principi de la guerra, es traslladen a una maison a la rue d’Auxonne. Madeleine s’encarrega de cuidar l’espai al voltant de la casa, que intenta transformar en un jardí. Els caps de setmana, la família anava d’excursió als Vosges i als voltants de Flavigny, acompanyats d’André Schott, germà de Madeleine i soci de Jean. Plantaven la tenda de campanya i feien excursions al voltant del riu. Tot sovint Jean no els podia acompanyar, ja que havia d’ocupar-se de l’ atelier. A Madeleine li agradava la vida a l’aire lliure, acampar, anar d’excursió a les muntanyes. De fet el matrimoni va passar algunes de les seves vacances als Alps. El 1939 Madeleine i els nens, fugint de la ocupació alemanya de Nancy, es refugiaren a Carnac, a la Bretanya, on els pares de Jean estiuejaven des de la dècada del 1910 -i ells des de que s’havien casati on amics de la família els van acollir. Els alemanys, però, també van ocupar Carnac. Prouvé va anar a rescatar la seva família al volant del seu Salmson. De tornada, van quedar atrapats vuit dies a Joinville, a la frontera de la zona ocupada. A Nancy es trobaren la casa de la Rue Axonne saquejada per l’exèrcit alemany. Havien destruït el mobiliari, la majoria fet pel propi Prouvé. Es van endur els llibres i els quadres, probablement alguns pintats pel seu pare. La família va ocupar provisionalment l’habitatge oficial de Victor Prouvé a l’ École des Beaux-Arts de Nancy. El 1942 es van traslladar a un apartament ampli (fig. A.3, A.4, A.5, A.6, A.7, A.9 i A.10) a la Place de la Carrière, just al costat de la Place Stanislas -el centre de Nancy ocupat pels nazis. Un apartament de sostres alts, amb calefacció central de radiadors de forja, grans finestres, orientat a la plaça cap al nord i al parc de la Pépinière al sud (fig.A.8). L’escassetat durant la guerra i la posguerra dificulta la calefacció de l’apartament. Un apartament burgès que esdevé poc confortable. El mobiliari provenia dels tallers de Prouvé, i Jean Boutemain, un dels seus col·laboradors directes, va dibuixar alguns elements a mida: una table relevable, un llit divan, diversos mobles i una taula de fusta, la majoria pel menjador de l’apartament, el mateix any que s’hi van traslladar. -34 Pare de Jean.
35
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.2
Pensar el condicionament i mobiliari de casa seva no era una prioritat per Prouvé en aquells moments, i va delegar el disseny de les peces a Boutemain. Es concentrà en altres encàrrecs, que generaven ingressos als Ateliers, però també li permetien investigar i mostrar les seves capacitats d’una manera més efectiva. No està clar si Boutemain seguí indicacions de Prouvé per desenvolupar aquesta tasca. En tot cas Prouvé de ben segur donà el seu vist-i-plau a aquests dissenys del seu col·laborador. Es conserven als arxius de Prouvé set plànols d’aquest mobiliari. Tres croquis -un en planta i dos en alçat-, i quatre plànols de detall a escala i dibuixats a llapis pel mateix Boutemain. En el plànol 23J210 17 (fig.1.2), dibuixat el 13 de Gener del 1942, es defineixen set prestatges de fusta, numerats de la A a la G, tots ells diferents entre sí, tant en longitud com en amplada. El prestatge A i B formen part del mateix moble. El prestatge A, el superior, de 4400 x 455 mm i 30 mm de gruix, de fusta de chéne. El prestatge B, l’inferior, de 4985x455 mm, 30 mm de gruix, i un dels costats acabats Fig.1.2- 23J 210 17, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy.
36
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
en angle. Tots aquests tenien una incisió de 17 mm de profunditat i 5 mm de gruix, reculat 20 mm de la cara exterior, en els costats curts i posterior, per insertar-hi un tauler contraxapat de 4 mm de gruix. En el costat frontal, dues incisions idèntiques a les anteriors, separades entre elles 10 mm, que funcionen com a fons del moble. El prestatge C, de 2552 mm x 500 mm, amb un dels dos extrems acabats en un doble angle, i de 40 mm de gruix, es colla a la paret mitjançant tres forats de 30 mm de fondo i 14 mm de diàmetre, i és de fusta de pi. Els taulons que conformen cada prestatge tenen 1600 mm de llargada, no es defineix exactament la seva amplada, tot i que una junta longitudinal en el prestatge B indica que és inferior als 200 mm. Els taulons s’uniran entre ells amb galetes. Els elements contraxapats de chéne D, E, F i G tenen tots 394 mm d’amplada i 4mm de gruix, i 177 mm, 277 mm, 1297 mm i 1210 mm de llargada respectivament, i conformen els fons dels prestatges. De l’E i l’ F se’n fabriquen tres i del G, dues unitats. La referència H, de sis peces de fusta de 20 mm de diàmetre i 65 mm de llarg, probablement per collar els prestatges a la paret, és eliminada.
37
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.3
El dia 15 del mateix mes, Boutemain segueix dibuixant més prestatges, conservant la numeració dels anteriors (fig.1.3). L’ I, de 3460mm x 455 mm i 30 mm de gruix i el J, de 3760 mm x 455 mm i 30 mm, ambdós amb idèntiques incisions que l’ A. La K, una taula-prestatge en forma d’L arrodonida, de 2310 mm x 1265 mm, de fusta de sapin de 40 mm de gruix. Els taulers contraxapats de chéne de 4 mm L i M, de 1427 mm x 394 mm i 874 mm x 394 mm respectivament són també fons dels prestatges, com en el cas dels D, E, F i G. La P correspon a una taula en forma de L arrodonida, de 2500 mm x 1440 mm, de taulons de sapin de 240 mm x 50 mm, units amb galetes de 40x14 mm. La Q, marcada al dibuix erròniament com a K, són catorze peces circulars de fusta de 50 mm de diàmetre i 10 mm de gruix, probablement utilitzades per elevar els mobles prestatge del terra. Les irregularitats en planta d’aquests prestatges i taules es deu a la volunat d’absorbir les diferents irregularitats, protuberàncies o cantonades de l’espai, tal com s’aprecia en el plànol 23J210 20 (fig.1.4). Fig.1.3- 23J 210 16, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.4- 23J 210 20, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy.
38
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
Fig.1.4
En aquest plànol (fig.1.4), sense data, estudia les possibles posicions del mobiliari dissenyat a mida pel menjador. Apareix un forn Pyrobal (fig.1.5), fabricat en aquella època pels ateliers, per poder calefactar l’espai, ja que tot i que l’apartament disposava de calefacció central, la escassetat de recursos durant la guerra impedia que funcionés adequadament. Es defineix la posició de la table relevable, entre dues finestres que s’obren a la Place de la Carriere. S’utilitzen dos tipus de llapis, un de més tou que correspon a un primer moment, on es reconstrueix i s’acota els límits de la sala, es localitzen els elements preexistents, com el radiador a la cantonada nord, i s’indica la posició dels prestatges i la taula. En un segon moment, amb un llapis més dur, es dibuixa la forma definitiva de la taula, i s’esboça ràpidament la posició de tres elements de mobiliari, un d’ells semblant a una taula circular. El 19 d’agost de 1942, set mesos després d’aquests primers dibuixos, Boutemain dibuixa una taula i prestatges per Madeleine Prouvé (fig.1.6). La taula A, en L, fa 2350 mm x 1210 mm, està feta amb
39
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.5
Fig.1.5- Detall. 23J 210 20, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.6- 23J 210 10, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy.
40
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
Fig.1.6
taulons de fusta de 143 mm d’amplada i 40 mm de gruix, polida per la cara superior i bruta per la inferior. Té els cantons arrodonits, variant el radi segons la seva posició relativa en la taula i respecte a la habitació on anirà. La referència B, de la que se’n faran dues unitats, és un prestatge format per 15 llistons de 1610 mm de llargada i 30x20 mm de secció, amb la cara de 20 mm paral·lela al terra, separats entre ells 5 mm, i clavats a dos llistons iguals situats perpendicularment als altres, amb la cara de 30 mm paral·lela al terra, i a 10 mm dels extrems. També dibuixa un calaix de xapa plegada d’ 1 mm. de gruix per aquesta taula (fig.1.9), de 440 mm x 350 mm i 100 mm d’alçada. No s’indica en quina posició de la taula anirà ni com seran les guies per poder desplaçar-lo, ja que té dos plecs de 15 mm en el sentit perpendicular al tirador que així ho suggereixen. També s’esboça un moble (fig.1.7 i A.16), de quatre metres de llargada, amb un banc i uns prestatges, amb calaixos també de xapa plegada. En el racó superior que ja s’esboça en el plànol 23J210 20 es fabricarà un moble on Madeleine podrà guardar tots els seus estris de cosir (fig.1.8 i A.17).
41
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.7
Fig.1.8 Fig.1.7- 23J 210 22, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.8- 23J 210 24, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.9- 23J 210 18, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy.
42
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
Fig.1.9
De les mateixes dates i autor és la table relevable pensada pel menjador (fig.A.18). La taula té forma de L en planta, i el costat curt es destina a escriptori individual. Es sacrifica una plaça del costat llarg on la família havia de menjar. La pota de xapa plegada d’acer, és feta a mida. La taula es pot replegar en la paret, tot i que per les seves mides i pes això no debia succeir massa sovint. El fet que estigui fixada al mur permet que es sostingui amb una sola pota. Madeleine, desde les finestres d’aquesta sala, podia contemplar els arbres de la plaça, perfectament alineats i probablement mal podats degut a la guerra, en la condició més salvatge que han tingut en molts anys (fig.1.10). Des de l’altra façana, els grans arbres del Parc de la Pépinière, un bosc cuidat i on el seu horitzó era vegetal (fig.A.10). Cap d’aquests mobles va ser aprofitat per a la maison Prouvé.
43
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.11
Fig.1.10
Fig.1.12
Durant els anys 40 Madeleine i els seus fills seguien practicant la seva afició d’acampar pels voltants de Nancy (fig.1.11). L’estiu del 1946, Madeleine i les nenes van a passar dos mesos de vacances a Carnac. Jean s’ha de quedar a Nancy per feina. Els Prouvé decideixen enviar-hi també una de les maisons d’urgence 8x8 amb pòrtic central, fabricades per als refugiats de la Sarre, perquè la família s’hi instal·li 35. La senyora Prouvé es troba amb dificultats per realitzar el muntatge amb les persones que té a l’abast, i parla amb Jean, que li envia el seus germans Henri i Pierre, el seu fill Claude i el seu col·laborador Claude Camion. La literatura comenta que van muntar la maison en algunes hores, tot i que en la execució del basament, de 64 m2, probablement debien trigar gairebé una setmana –amb la ajuda de com a mínim dos altres operaris locals, que eren els proveïdors també del material del basament. Els únics elements auxiliars presents a l’obra van ser una escala i un petit carretó (fig.1.12) 36. Fig.1.10- Vista de la Place de la Carrière desde l’apartament dels Prouvé. Nancy. Arxius família Prouvé. Fig.1.11- Els fills dels Prouvé d’acampada als voltants de Nancy. Arxius família Prouvé. 1941. Fig.1.12- Carnac, 1946. Arxius família Prouvé. Fig.1.13- Carnac, 1946. Arxius família Prouvé. Fig.1.14- Carnac, 1946. Arxius familia Prouvé.
44
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
Fig.1.13
Fig.1.14
El sistema constructiu d’ aquestes maisons d’urgence, el pòrtic central, assaja el sistema col·laborant que serà una de les principals aportacions dels Ateliers a la cultura constructiva occidental. Un element estructural transportable per dos homes que es ‘planta’ a l’ inici de la construcció i permet rigiditzar el sistema i limitar-ne la mida de la resta de components estructurals. Tot i que hi ha una diferenciació entre els elements que conformen l’estructura i els de tancament, en la fase de muntatge és necessària la presència de dos panells de façana per banda, perpendiculars a la jàssera que fa de carener, per tal d’ arriostrar i estabilitzar l’estructura. No és fins que es col·loquen aquests quatre panells que el sistema és estàtic, i a partir d’aquest moment es podria reduir el nombre de muntadors a un –per les façanes- o dos –per la coberta. Aquesta maison (fig.1.13 i 1.14) no disposava d’instal·lacions. Ni electricitat ni aigua corrent ni lavabo. El clima suau de la Bretanya a l’estiu permetia que la majoria de les activitats de la família -35 Viatgen en un camió comprat a l’exèrcit, amb capota de lona. Creuen el país -796 quilòmetres- protegits del sol i el vent per aquest sostre de tela, asseguts entre els baguls i les maletes amb roba i tot allò necessari per passar aquell estiu confortablement. Les peces son enviades per tren, ja que els components dels pòrtics fan vuit metres de longitud, i resultà impossible encabir tot el material al camió. Algunes peces arriben malmeses. Troben un emplaçament adient a la vora de la platja de Lesgenès. La normativa local impedeix el seu muntatge sense una llicència d’obres –les construccions en fusta estan prohibides, i la construcció requeria d’una fonamentació superficial d’obra, un mena de forjat sanitari -un cop més la trobada amb el terra alenteix i encareix el procés de muntatge. Finalment Madeleine la aconsegueix, però l’ajuntament li reclama els plànols i documentació tècnica. -36 No es conserva documentació fiable sobre on va dormir la família Prouvé durant la construcció, encara que probablement devien ser invitats d’alguna família local que coneixien de les seves anteriors vacances a Carnac. Acabades les vacances, la maison es va vendre al propietari d’un bistrot, que el va desmuntar, traslladar i remuntar a Quiberon, a divuit quilòmetres de Carnac.
45
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.15
Fig.1.16
Fig.1.17
fossin a l’aire lliure, sense gairebé necessitat d’ombra (fig.1.15, 1.16 i 1.17). El poc aïllament i inèrcia tèrmica dels components provocaven que en dies assolellats s’estigués millor fora que dins, on s’acumulava l’escalfor, sobretot provinent de la incidència solar sobre la coberta de xapa metàl·lica. Esmorzaven, dinaven fora, al costat de la maison d’urgence. La mateixa experiència d’acampada d’uns anys abans, però aquest cop amb un nivell de confort superior, en quant a la higiene, la protecció de la pluja i la quantitat d’espai interior disponible. Un abri. Un aixopluc construït. Madeleine plantà algunes plantes al seu voltant 37 (fig.1.14). Les fotografies ens mostren aquesta vida a l’aire lliure, on les activitats sota el sol i l’aire fresc milloren la salut (fig.A.11 a A.15). El registre de l’experiència també pogué servir a Prouvé per demostrar una nova utilitat per aquest prototipus, l’habitatge de vacances 38. Els estius del 1947 al 1950 Madeleine i els seus fills també viatgen a Carnac, aquest cop en un Fig.1.15- Carnac, 1946. Arxius família Prouvé. Fig.1.16- Carnac, 1946. Arxius família Prouvé. Fig.1.17- Madeleine Prouvé a Carnac, 1946. Arxius família Prouvé. Fig.1.18- A la Place Carriere marxant cap a Carnac, 1946. Arxius família Prouvé. Fig.1.19- Madeleine Prouvé davant una Teinte papillon. Arxius privats.
46
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
Fig.1.19
Fig.1.18
jeep -1947- i un camió de l’exèrcit americà recuperat -1948-1950- (fig.1.18), on carreguen una tente papillon (fig.1.19). Probablement aquest jeep és el que set anys més tard utilitzaran per transportar el material de la maison Prouvé desde el carrer fins el seu emplaçament uns metres més amunt. Madeleine Prouvé ha estat la persona que ha habitat més anys la maison Prouvé. Des del 1954 fins el 1987, tres anys després de la mort de Jean, Madeleine fou la persona que passà més temps a la maison, qui la cuidava. Durant els gairebé trenta anys que passaren des de la seva construcció fins la mort de Jean, aquest només tornava a casa els caps de setmana, o almenys aquells en què les seves obligacions professionals a París li permetien. Quan es traslladaren a la seva nova maison, Madeleine tenia cinquanta-sis anys. Catherine, la seva filla petita, en tenia catorze. Claude i Simone, de vint-icinc i vint-i-tres anys, encara vivien a casa. Segons Catherine Prouvé, la seva mare tenia una passió per les plantes. Li agradava plantar-les, cuidar-les. Explica que quan vivien a la Place de la Carrière, Madeleine insistia a Jean sobre el seu somni de poder tenir una casa amb jardí. -37 ‘Il y a eu la maison de réfugiés montée en Bretagne pendant deux mois d’été en 1946, et ma mère l’avait aménagée comme une maison définitive, plantant même des fleurs aux alentours’. CATHERINE PROUVÉ, carta a l’autor del 24 de maig del 2011. -38 Les maisons d’urgence no estan pensades per aconseguir un clima interior, un confort i una seguretat que possibiliti, sense modificacions, el desenvolupament de la vida familiar. És a dir, criar infants acabats de néixer, guarir els malalts, cuidar els vells. Els arquitectes dels ateliers s’ocuparan, en anys successius, de projectar i organitzar l’espai interior d’aquestes baraques per tal de poder transformar-les en habitatges que donin resposta a les necessitats d’una família. Algunes de les maisons de Meudon, del 1949, en seran un exemple.
47
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Madeleine passà els darrers mesos de la seva vida ingressada a l’Hotel Club a Saint Max, a la vora de Nancy. La majoria dels seus fills vivien lluny de Nancy i no se’n podien fer càrrec. Mor a Nancy el 6 de desembre de 1990. L’esposa i els fills de Prouvé foren els que pogueren gaudir i experimentar alguns dels enginys i construccions fabricats pel seu pare. Mentres Jean treballava, Madeleine s’enduia els fills de càmping o cuidava la casa. No es conserva prou documentació per mesurar la influència de Madeleine en la gènesi de la maison Prouvé. Dues de les seves filles, Françoise i Catherine, expliquen que la insistència de la seva mare fou decisiva perquè la maison Prouvé s’arribés a construir. La seva participació en la configuració de la versió construïda cal valorar-la no tant en la presa de decisions en el programa, sistemes constructius o materials, sinó en el de permetre al seu marit i els seus col·laboradors una certa independència en la presa de decisions, encara que ella hi donés el vist-i-plau final. Tot i així, trobem en aquesta casa una sèrie d’inclusions en el projecte i desviacions en la construcció, que podem atribuir, com explicarem en el segon capítol, a la intervenció de Madeleine. La seva insistència en tirar endavant el projecte de la maison malgrat les dificultats, la seva passió per la jardineria i per cuidar la casa, de la que es feia càrrec mentre Jean estava fora, però també el seu esperit obert i d’admiració vers el seu marit –i el seu sogre- ajuden a reforçar la tercera de les nostres hipòtesis.
48
1. Les maisons de Madeleine ProuvĂŠ (1898-1990).
49
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.20- Cases habitades per Madeleine Prouvé a Nancy. Dibuix de l’autor.
Fig.1.20
50
1. Les maisons de Madeleine Prouvé (1898-1990).
Llistat cronològic de cases habitades per Madeleine Prouvé (fig.1.20): 1.Casa dels seus pares Chrétien i Anna Gerlinger, Nancy. 2.Casa del seu padrastre Paul Schott i la seva mare. Nancy, -1924. 3. Appartement. Rue de Santifontaine, Nancy, anys 30. 4. Maison. Rue d’Auxonne, -1941. 5. Carnac, estiu 1939 – estiu 1940 39. 6. Logement de fonction de Victor Prouvé a l’école des Beaux-Arts 40. Després de la guerra. 7. Appartement. 26 Place de la Carrière, Nancy, 1942-1954. 8. Maison d’urgence. Carnac. Estiu 1946. 9. Tente papillon. Carnac. Estiu 1948. 10. Maison Prouvé, Nancy. 1954-1987 41. 11. Hotel Club de Nancy. 1 rue du Maquis de Ranzay. Saint Max. 1987-1990.
-39 ‘Ma mère était partie pour les vacances d’été avec 4 enfants, en 1939. Mais il y a eu la déclaration de guerre avec l’Allemagne en septembre et mon père a souhaité que sa famille reste à l’abri en Bretagne. Ma mère est donc restée jusqu’en juillet 1940, habitant différentes villas car il fallait changer souvent : les propriétaires venaient se réfugier’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor, 24 de maig del 2011. -40 ‘Victor Prouvé a eu un logement à l’école des Beaux-Arts avant la guerre. Il a quitté Nancy au début de la guerre (quand ?) pour aller chez une de ses filles à Briançon, dans les Alpes’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor, 24 de maig del 2011. -41 ‘Je pense que ma mère a dû quitter sa maison, pour des raisons de santé en 1987. Mais je suis sûre qu’elle y vivait encore (montant la côte avec sa 4L Renault) en 1985 et début 1986’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor, 24 de maig del 2011.
51
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.21
Fig.1.22
Fig.1.21- Atelier de Paris de Victor Prouvé. Musée Ecole de Nancy. Fig.1.22- Primers vols del planejador dels germans Wright. Library of Congress, Prints & Photographs Division. Fig.1.23- Victor Prouvé i la seva dona. Musée Ecole de Nancy.
52
Fig.1.23
2. Les maisons de Jean Prouvé (1901-1984). Une maison comme un automobile?
2. Les maisons de Jean Prouvé (1901-1984). Une maison comme un automobile? Jean Emile Victor Prouvé va néixer a Paris (fig.1.21) el 8 d’Abril de 1901. En aquells mesos, Gustave Whitehead 42 i els germans Wright (fig.1.22), entre d’altres, estaven experimentant i perfeccionant els seus planejadors per aconseguir el primer vol a motor. Poc temps després de néixer, la seva família va tornar a Nancy, on van llogar un pavillon amb jardí a la Rue Nabécor. El 1905 es traslladen a un apartament als afores de Nancy, a la rue de la Garenne. El taller de pintor de Victor, el seu pare, era adjacent a l’habitatge. Victor i Marie (fig.1.23) tenen set fills: Hélène, Jean, Victor, Marianne, Thérèse Marie, Henri i Pierre. Amb l’esclat de la primera guerra mundial, entre el 1915 i el 1916, per escapar dels bombardejos, es van refugiar a Champigneulles, als afores de Nancy, a casa d’uns amics. El maig del 1916 van haver de marxar més lluny, a Carnac -Bretanya. Victor va tornar a Nancy, però el 1917 una bomba malmet el seu taller. Decideix aleshores refugiar-se a Paris, on es reuní amb la seva dona i fills, mentre a Nancy es decreta l’estat de setge i milers de persones han de fugir de la ciutat. El 1916 Jean abandona els seus estudis i entra com a aprenent de ferronnier d’art al taller d’ Emile Robert, amic de Victor, a Énghien. Emile aconsegueix una petita habitació per Jean a casa d’uns amics seus. Prouvé es dedica a aprendre l’art de la forja. Es passa el dia al taller i torna a casa, gairebé sempre de nit, per descansar. Del 1919 al 1921 Prouvé fa d’aprenent d’ Adelbert Szabo. Les jornades laborals són de dotze hores. Jean va a descansar i dormir a l’apartament que el seu pare havia conservat a Paris. Victor, fundador juntament amb Emile Gallé de l’Ecole de Nancy, que repartia el seu temps entre Carnac i París, organitzava allí trobades amb amics seus, intel·lectuals socialistes, on debatien la necessitat d’un futur millor, més just, a través de l’art i la creació. Jean era present en moltes d’aquestes trobades 43. Del 1921 al 1923 Jean realitzà el servei militar obligatori a la caserna de Béthune, i aprofita els permisos per tornar a Nancy i seguir practicant, seguir forjant. Els anys 20 la família Prouvé, amb els seus sis fills, estiuejà a Carnac, on alguns anys més tard, durant la segona guerra mundial, la dona i fills de Jean es refugiaren. El 1923 va conèixer Madeleine Schott. Es casaren el 22 de novembre de 1924. L’ 1 de gener del 1924 obrí el seu primer taller, situat al número 35 de la rue du Général-Custine, a Nancy. Un espai de dos-cents cinquanta metres quadrats organitzat en dues plantes. A la planta -42 ‘The mile and a half flight, made August 14, 1901, occurred at Lordship Manor, now a suburb of Bridgeport...One day, [the No. 21 airplane] was pushed into the street from the backyard of the modest house, 241 Pine Street, which was then the Whitehead home…Inside it, two engines were humming, one for propelling the wheels on which it was to get its start upon the ground, the other to turn the propellers when the machine was in the air. The small boys of the neighborhood came running, attracted by the unusual….They drew excited breaths of awe, and whistled through their teeth as the creature dashed down the road, rose from the ground, not many feet higher than their heads, and flew above the dirt road that was then Pine Street’. Article sobre un dels primers vols de Gustave Whitehead, 1901. -43 Jean Prouvé: ‘Pendant cette période, je vivais avec les ouvriers forgerons, j’allais manger un merlan frit avec eux au Bistrot, à Paris. (...) Cést pendant cette période que j’ai frequenté à longueur de journées les ouvriers; à ce moment-là, l’ouvrier parisien, c’etait quelqu’un. J’étais un garçon extremament sérieux selon des regles de vie que m’avait inculquées mon père. Je ne courais pas après les filles. Je faisais mon travail et je rentrais chez moi. Je vivais a l’atelier de mon père à Paris, seuls, et je me tapais des journées de 12 heures, 12 heures de forge par jour! C’est une période pendant laquelle je menais une vie d’ouvrier dans la journée alors que je rencontrais le soir de grands universitaires, amis de mon père’. Entrevista a Jean Prouvé per Jean-Marie Helwig (1982).
53
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.24
Fig.1.25 Fig.1.24- Françoise, Claude, Simone, Hélène Madeleine i Catherine Prouvé al jardí de la Rue d’Auxonne, 1941. Arxius família Prouvé. Fig.1.25- Françoise, Claude, Simone, Hélène Madeleine i Catherine Prouvé al jardí de la Rue d’Auxonne, 1941. Arxius família Prouvé. Fig.1.26- Catherine Prouvé. Rue d’Auxonne, 1941. Arxius família Prouvé.
54
Fig.1.26
2. Les maisons de Jean Prouvé (1901-1984). Une maison comme un automobile?
superior, Prouvé disposava d’un petit despatx, on passava la majoria d’hores del dia, inclosos els diumenges. L’1 de gener de 1931 trasllada els seus ateliers a un espai més gran, a la 50 rue des Jardiniers. Des d’ allí materialitzaren el seu primer edifici, l’Aeroclub de Roland Garros, el 1935. Als Ateliers Jean Prouvé, a més de mobiliari i components diversos de la construcció, també es fabricaren i construïren cases. Però Jean Prouvé no pogué ser el constructor de casa seva. De les catorze cases on Jean Prouvé va viure -sense contar la maison Prouvé-, només n’hi ha dues, les de Rue Nabécor i Rue d’Auxonne, que fossin una maison, és a dir que tinguessin jardí. La primera casa que va acollir Jean Prouvé a Nancy fins que va tenir quatre anys, a la Rue Nabécor, probablement envoltat de les pintures i els objectes exòtics que el seu pare col·leccionava, tenia un jardí. La casa de la Rue Auxonne on Madeleine i Jean es van traslladar abans de la segona guerra mundial, també tenia un petit jardí. Al començar la guerra, Prouvé va enviar la seva família a Carnac per allunyar-los del perill. Ell es va quedar treballant als Ateliers. Quan van tornar, als voltants de 1940, en aquest espai, a la coberta del garatge adjacent a la casa, va muntar una unitat de baraque démontable que li havia encarregat per la guerra el general Dumontier de la 5ème armée (fig. A.19, A.20 i A.21). Els seus fills la feien servir com a cabana de jocs (fig.1.24). Al seu taller de la rue des Jardiniers també va construir un carro perquè hi poguessin jugar (fig.1.25 i 1.26). Quan la família torna del seu refugi a Carnac, s’instal.len provisionalment a les estances ocupades per Victor Prouvé a l’ école des Beaux-Arts de Nancy. El 1942 es traslladen a un apartament burgès a la Place de la Carrière, al centre de Nancy. Prouvé ha de buscar alternatives per poder mantenir viu el seu atelier. La ocupació alemanya i la guerra fan disminuir els encàrrecs i dificulten el subministrament de material. Molts dels seus treballadors lluiten a la guerra. Un cop alliberat el país, del 15 de Setembre de 1944 al 13 de Maig del 1945, Prouvé exerceix d’alcalde de Nancy (fig.A.25, A.26 i A.27). Pot anar caminant des de casa a l’ ajuntament, a la Place Stanislas, a uns dos-cents metres de casa. Cal recuperar les institucions democràtiques, reconstruir la ciutat, reconstruir el país. Les reunions s’allarguen, arriba tard a casa. Cal reactivar la activitat dels seus ateliers. Han sobreviscut a la guerra fabricant forns, bicicletes i
55
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
mobiliari per escoles. Cal aprofitar les necessitats de reconstrucció de milers d’habitatges –segons Raoul Dautry, ministre de la Reconstrucció i l’Urbanisme, un milió i mig- per proposar sol.lucions i obtenir nous encàrrecs. Les reunions s’allarguen, arriba tard a casa. El 30 de Juny de 1953 Prouvé escriví una carta on presentà la seva renúncia com a presidentdirector general de Maxéville. L’Aluminium Français li oferí un càrrec de dissenyador a Paris, on es traslladà. Provisionalment el col.locaren en uns locals del Centre Technique de l’Aluminium al boulevard de Grenelle, des d’on treballa en el Pavillon du Centenaire de l’Aluminium. Més tard, l’empresa li cedí un despatx a la avenue Kléber, que utilitzà també com a apartament, i on comptà amb la col·laboració de Jean Boutemain. A finals del 1955, compartí uns mesos un apartament a la Rue Gazan amb els seus fills Claude i Simone. Simone obrí més tard el seu propi taller de tissage per la decoració, primer al seu apartament de la rue des Saints-Pères i més tard en un espai destinat exclusivament a taller a la rue Titon, al 11e arrondissement. El 1955 Prouvé s’associà amb Michel Bataille, arquitecte, Serge Kétoff, ingenier i arquitecte, i Jean-Claude Aron, promotor, i fundaren Les Construccions Jean Prouvé. Obriren un despatx a la rue de Louvois. A principis del 1956 Prouvé es desvinculà legalment de la societat Ateliers J. Prouvé, recuperant la liberté de son nom, de ses études et de ses techniques. Veient impossibilitat el seu desig de recuperar la seva usine i de tornar a Nancy, s’instal.là a Paris fins el 1983. Els darrers anys els passà en un petit apartament de la rue de Jean de Beauvais 29. El 1957, Les Construccions Jean Prouvé són absorbides per la CIMT (Compagnie Industrielle de Matériel de Transport), i Prouvé és nomenat director del nou departament de construcció, recuperant accés a un gran taller amb maquinaria industrial. Disposa d’un petit espai de treball, amb una configuració idèntica a la d’un desptx d’arquitectura, a la seu de la companyia a Neuilly-sur-Seine. El 1966 abandona la CIMT. Prouvé té seixanta-cinc anys, la edat oficial de jubilació. Podria haver tornat a casa. El 1968 es comprà una oficina a la rue des Blancs-Manteaux 3, on es traslladà l’any següent. Entre setmana treballava tot el dia, a la oficina, i només tornava a l’apartament per dormir. Els caps de setmana, sempre que la feina li ho permetia, viatjava a Nancy, en tren o en cotxe. El maig del 68 Prouvé el passà a la maison de Nancy, convalescent d’un accident. El darrer any de la seva vida, amb vuitanta-dos anys, Prouvé tornà a la maison 44. Jean es passà la major part de la seva vida en tallers, fàbriques i despatxos. Els pocs moments d’esbarjo dels que podia gaudir, a més d’estar amb la seva família i seguir dibuixant variacions de juntes i trobades, els aprofitava per dibuixar automòbils esportius. Enginys mecànics, ràpids, que es desplacen horitzontalment, amb una configuració asimètrica per respondre de manera eficaç a la -44 ‘Tal vez sea bueno que conservemos algunos sueños sobre una casa que habitaremos más tarde, siempre más tarde, tan tarde que no tendremos tiempo de realizarlo. Una casa que fuera final, simétrica de la casa natal, prepararía pensamientos y no ya sueños, pensamientos graves, pensamientos tristes. Más vale vivir así en lo provisional que en lo definitivo’. GASTON BACHELARD, La poética del espacio, México D.F. Fondo de Cultura Económica, 1965.
56
2. Les maisons de Jean Prouvé (1901-1984). Une maison comme un automobile?
seva funció, i amb una forma pensada per disminuir el fregament amb l’aire. En aquests moments d’intimitat, la tensió entre el seu caràcter tècnic i el seu impuls artístic s’intensificava. Imaginant i dibuixant automòbils es concentrava en el seu món. També li agradava conduir algun dels seus cotxes esportius, a tota velocitat, notant la acceleració i l’aire a la cara i les mans 45. Si bé els Ateliers no van arribar a produir mai cap habitatge en sèrie com un automòbil, aquests foren una referència constant en la seva producció (fig.A.28 a A.36). El fet que Jean Prouvé passés molt poc temps a casa, i que centrés gran part de les seves energies i atenció en la seva feina, no demostra que mai arribés a habitar plenament cap casa, ni que no fos un bon pare. Però l’ús i el significat que per ell tenia una casa eren forçosament molt diferents – complementaris- als de la seva esposa.
-45 ‘There is no doubt that today –in capitalist, bourgeois society, which has its own way of manipulating the needs arising from a specific level of civilization- the most striking imperative as far as the needs of leisure among the masses are concerned is that it must produce a break. Leisure must break with the everyday (or at least appear to do so) and not only as far as work is concerned, but also for day-to-day family life. Thus there is an increasing emphasis on leisure characterized as distraction: rather than bringing any new worries, obligations, or necessities, leisure should offer liberation from worry and necessity. Liberation and pleasure –such are the essential characteristics of leisure, according to the parties concerned. There is no more of a sense of genuine ‘leisure’ about a family get-together than there is about gardening or doing add jobs around the house. So those involved tend to reject ambiguous forms of leisure which might resemble work or entail some kind of obligation’. HENRI LEFEBVRE, Critique of everyday life. p.33.
57
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.27
Fig.1.27- Cases habitades per Jean Prouvé. Dibuix de l’autor.
58
2. Les maisons de Jean Prouvé (1901-1984). Une maison comme un automobile?
Llistat cronològic de cases habitades per Jean Prouvé (fig.1.27): 1. Paris, 14e arrondissement. 2. Rue Nabécor, Nancy, -1905. 3. Apartament, el taller de Victor era adjacent. Rue de la Garenne, Nancy,1905- . 4. Champigneulles, Meurthe-et-Moselle, 1915-1916 5. Carnac, Bretanya, Maig 1916- 46. 6. Apartament dels seus amics Fontaine, al 14e arrondisement, Paris,1917. 7. A casa d’uns amics d’ Emile Robert en una habitació petita, Enghien, 1917-1919. 8. Aprenent de Victor Adelbert Szabo. Appartement-atelier del seu pare Victor. Paris, 1919-1921. 9. Caserne de Béthune, est France, 1921. 10. Vacances amb la seva família a Carnac, 1920s. 11. Apartament. Rue de Santifontaine, Nancy, 1930s. 12. Maison. Rue d’Auxonne, Nancy. -1941. 13. Logement de fonction de Victor Prouvé a l’école des Beaux-Arts, 1941-1942. 14. Apartament. 26 Place de la Carrière, Nancy, 1942-1953. 15. Despatx a la avenue Kléber, Paris, 1954. 16. Apartament. Rue Gazan, Paris, 1953- 47 17. Apartament. 29 rue de Jean Beauvais, Paris, 1959 -1983 48. 18. maison Prouvé, Nancy, 1983-1984.
-46 ‘Carnac, Bretagne, ça a été très souvent. Presque tous les étés durant son adolescence, dans différentes maison que des amis leur prêtaient’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor, 24 de maig del 2011. -47 ‘L’appartement de la rue Gazan (2 pièces) était loué par un membre de la famille Fontaine qui habitait par la suite Montpellier, et toute la famille Prouvé a été hébergée dans cet appartement depuis avant la guerre : Jean, Henri quand il faisait ses études d’architecture en 1946-47, Simone quand elle a été à Paris, moi-même quand j’ai été étudiante, et d’autres sans doute. Jean a logé dans cet appartement jusqu’ à ce qu’il ait le pied à terre rue Jean de Beauvais, en 1959’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor, 24 de maig del 2011. -48 ‘Le logement de la rue Jean de Beauvais, qui n’était en fait qu’un « pied à terre », date effectivement de 1959. Un « pied à terre » n’est pas un endroit où l’on vit vraiment mais où l’on est de passage. Ce logement n’a été achevé qu’en 1991 ! La « chambre », toute petite était donc « aveugle », c’est à dire qu’elle n’avait pas de fenêtre. Mais mon père trouvait que , pour dormir, ça allait. Il a utilisé ce « pied à terre » jusqu’à la fin de sa vie’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor, 24 de maig del 2011.
59
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.28
Fig.1.28- Jean Prouvé en la seva etapa d’aprenent de ferronnier.
60
3. Inventar i projectar. La formació manual (1901-1921).
3. Inventar i projectar. La formació manual (1901-1921). Segons el diccionari del Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales, inventer és trouver par la force de l’imagination créatrice et réaliser le premier quelque chose de nouveau, però també Imaginer et donner comme réel, dans le seul but de tromper, quelque chose qui n’existe pas réellement. La imaginació ens du a trobar una solució nova. Cal inventar quan les necessitats, les preguntes, són noves. Qualsevol època genera invents. Segons el mateix centre, projeter és avoir l’intention de faire quelque chose et concevoir les moyens nécessaires pour y parvenir; former le projet de. Però també Jeter loin en avant, avec force i Localiser hors de soi et attribuer à quelqu’un d’autre ses propres affects. Per tant projectar és un pensament que preveu, ordena unes accions futures que responen a unes necessitats o voluntats presents. Pensar els mitjans que faran possible quelcom, més que definir exactament el procés de la seva materialització. Projectar estaria doncs més a prop d’una descripció de què és necessari per assolir l’objecte acabat que d’unes instruccions de muntatge, que incorporen un ordre, una direcció en el temps. No es tractaria doncs de posar-se a la pell d’aquell que haurà de construir-ho per poder-li explicar de la manera més clara com ha de fer-ho, sinó de decidir i explicar gràficament com serà 49. Inventar 50 és materialitzar per primer cop quelcom, una nova resposta que mai abans s’havia pensat o fet. La finalitat, l’ús d’aquest quelcom és prioritari respecte al procés, a com hi arribem. En canvi, projectar 51 és una activitat mental que separa físicament i temporal el pensament del fet, que pot ordenar el procés pel qual s’arribarà a aquest fet - concevoir les moyens nécessaires pour y parvenir- , ja sigui un objecte o una activitat. En certa manera qui projecta ha de tenir la capacitat de la ubiqüitat, de ser aquí i allí, ara i després, al mateix temps i lloc. Qui projecta no necessàriament pensa en quelcom que és nou ni en com es farà. Però a més, la organització del treball de la construcció en el món occidental durant el segle XX, portava a una separació temporal, espaial i d’actors, entre qui pensa una construcció –l’arquitecte-, qui la materialitza –constructor- i qui la utilitza o necessita –usuari i/o client. Aquesta divisió ha configurat de manera decisiva la pràctica totalitat de producció arquitectònica del segle XX. Les condicions de producció dels Ateliers, permeteren a Prouvé treballar alguns cops fora d’aquest triangle, -en la investigació de les maisons usinés-, i d’altres integrant la figura del pensador i el productor, minimitzant els possibles conflictes entre els vèrtexs d’aquest triangle. En aquesta producció són claus l’aprenentatge manual i la integració dels mitjans de disseny i fabricació –pensar i fer. Va aprendre a pensar i fer amb les mans, com a ferronnier (fig.1.28), allunyat de la formació habitual dels enginyers A.1 –l’École Polytèchnique, l’École des ponts et chaussées, o dels -49 Si a més es produeix un acte d’empatia, necessàriament comporta una ocupació del projectista en facilitar també aquest procés constructiu a aquesta mateixa persona. En el cas de la construcció, un pensament tècnic per fer aquest procés menys dolorós, més fiable, més eficient i amb menys material. -50 ‘En la Edad Paleolítica o en la Edad Media, el inventar no podía constituir un oficio porque ignoraba su propio poder de invención. Hoy, por el contrario, el técnico se dedica, como a la actividad más normal y preestablecida, a la faena de inventar. Al revés que el primitivo, antes de inventar sabe que puede inventar; esto equivale a que antes de tener una técnica tiene la técnica. (...) En el siglo XVI llega a la madurez una nueva manera de funcionar las cabezas que se manifiesta a la par en la técnica y en la más pura teoría. Más aún, es característico de esta nueva manera de pensar que no pueda decirse dónde empieza, si en la solución de problemas prácticos o en la construcción de meras ideas. Vinci fue en ambos órdenes el precursor. Es hombre de taller, no sólo ni siquiera principalmente de taller de pintura, sino de taller mecánico. Se pasa la vida inventando “artificios”. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939. pp. 87-91. ‘El decide –ciertamente con todo su ser y en una manera de decidir más profunda que su voluntad y que, por ello, toma el aspecto más de forzosidad que de albedrío- decide por sí y ante sí. Su estilo ni tiene ni puede depender de nadie más que de él mismo. Pero en la arquitectura no acontece lo mismo. Si un arquitecto hace un proyecto que ostenta un admirable estilo personal –no es, estrictamente hablando, un buen arquitecto. (...) El genuino arquitecto es todo un pueblo. Este da los medios para la construcción, da su finalidad y da su unidad. (...) No podríamos ver el edificio consistiendo en la soberana objetividad de un grandioso cuerpo mineral, sino que en sus líneas nos parecía ver el impertinente perfil de un señor a quien “le ha dado la gana” de hacer aquello’. Íbid, p.111. 61
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
arquitectes A.2 –l’École des Beaux-Arts. Començà manufacturant i dissenyant ell mateix els seus primers objectes, incorporant progressivament col·laboradors i eines –maquinaria -, esdevenint director i catalitzador d’aquest equip. Aquesta formació i organització del treball són decisius en el procés de pensar i construir la maison Prouvé. Però també ho fou la seva infantesa, la influència del seu pare i la seva mare, l’entorn artístic en què s’educà. Aquest caràcter heretat per osmosi del seu entorn primerenc el conformà suant i picant ferro a la forja. Qualsevol intent de classificar la manera de pensar i de fer de Prouvé com a d’arquitecte o d’enginyer és estèril. Demostrarem com, en tot cas les habilitats i actituds de Prouvé, educat en una família d’artistes i ferronnier de formació, s’apropen més a les d’un inventor. Si la seva infantesa transcorregué en una atmosfera artística 52, marcada per la pintura del seu pare 53 i la música de la seva mare, dels quinze als vint anys Prouvé se’ls passà forjant 54. Enlloc d’anar a classe, d’estudiar en llibres, de seure, anava al taller, aprenia una tècnica A.3 fent i observant com els seus companys feien. Es passava hores picant i suant.
‘El auge de la máquina y de la producción ilimitada tuvo su presagio en el siglo XVIII con la repentina aparición de un impulso generalizado en pro de la invención. En la Inglaterra de 1760, este impulso se había apoderado de personas de todos los estratos sociales. Todo el mundo inventaba: desde tejedores sin empleo, pequeños trabajadores manuales o hijos de granjeros y pastores (...) hasta fabricantes. (...) Muchos de estos inventores ni siquiera se tomaron la molestia de proteger sus descubrimientos solicitando una patente. Lejos de sacar provecho de sus inventos, muchos incluso fueron perseguidos a causa de ellos. El logro de beneficios y la explotación desleal pertenecen a un periodo posterior.’ SIGFRIED GIEDION, Espacio, tiempo y arquitectura. Editorial Reverté. p.187. ‘Cuando, como en Francia, se le impidió -al impulso de inventar- entrar en sectores importantes de la actividad práctica, simplemente se desvió, no se destruyó; y así se manifestó en la creación de extraños artilugios mecánicos y de maravillosos autómatas’. SIGFRIED GIEDION, Espacio, tiempo y arquitectura. Editorial Reverté. p.187. ‘Toda la belleza arquitectónica que he visto hasta el presente, sé que ha crecido gradualmente desde el interior hacia el exterior; desde las necesidades y el carácter del ocupante, que es el único constructor; desde alguna inconsciente veracidad y nobleza, sin dedicar al menos un pensamiento a la apariencia. Cualquier belleza adicional que pudiera producirse estará precedida por una casi inconsciente belleza vital... En un hombre construyendo su propia casa hay algo de la idoneidad del pájaro construyendo su propio nido’. H.D. THOREAU, Walden. ‘Las invenciones no eran realizaciones aisladas, ya que requerían un largo período de pruebas, dificultades y errores, tanto como modificaciones adicionales antes de llegar a ser un hecho práctico. El cambio tecnológico tuvo lugar en la sociedad entera cuando las invenciones habían sido llevadas a cabo y aplicadas, con inversión de capital y expectativas de beneficios’. TOM KEMP, Los modelos históricos de industrialización. Libros de confrontación. p. 64. ‘Las invenciones de la indústria eran hechas por hombres prácticos, trabajando empíricamente en problemas concretos conocidos por ellos más que por los científicos e iniciando el desarrollo de los procesos generales del conocimiento teorético’. TOM KEMP, Los modelos históricos de industrialización. Libros de confrontación. p. 67. ‘La invención, llevada a cabo de este modo por personas de todas las naciones y de todas las condiciones sociales, llevó a la industrialización de casi todas las actividades humanas. Pero este movimiento -que iba a conferir al siglo XIX su carácter esencial- apenas se reflejó lo más mínimo en su arquitectura oficial. Nunca seremos capaces de percibir la verdadera naturaleza de este periodo a partir del estudio de los edificios públicos, las residencias solemnes o los grandes monumentos. En su lugar, debemos centrarnos en el examen de las construcciones más humildes. Fue en la construcción rutinaria y enteramente práctica, y no en los historicismos góticos o clásico de comienzos del siglo XIX, donde tuvieron lugar los hechos decisivos, esos hechos que llevaron a la evolución de nuevas posibilidades’. SIGFRIED GIEDION, Espacio, tiempo y arquitectura. Editorial Reverté. p.188. Jean Prouvé: ‘Tot objecte a crear imposa en un principi una idea constructiva. D’una manera espontànea l’home, el constructor, el veu en l’espai completament acabat. Els materials que coneix l’han inspirat. La partida està guanyada. Jo crec que cap objecte construït correctament, gran o petit, no ha escapat a aquesta regla. Tot seguit executem’. JEAN PROUVÉ, Les relacions actuals entre l’arquitecte i l’enginyer. Conferència donada a Brasilia, 1959. -51 ‘Architecture is the triumph of Human Imagination over materials, methods, and men, to put man into possession of his own Earth... Architecture is man’s great sense of himself embodied in a world of his own making’. FRANK LLOYD WRIGHT, ‘The Logic of Contemporary Architecture as an Expression of This Age’, 1930. ‘Question: Léger once called you a realist. How do you feel about this? Calder: Yes, I think I am a realist. Question: Why? Calder: Because I make what I see. It’s only the problem of seeing it. If you can imagine a thing, conjure it up in space—then you can make it, and tout de suite you’re a realist. The universe is real but you can’t see it. You have to imagine it. Once you imagine it, you can be realistic about reproducing it’. KATHERINE KUH, Interview with Alexander Calder. A The Artist’s Voice: Talks with Seventeen Artists, Harper & Row, New York and Evanston, Illinois, 1962. -52 Jean Prouvé: ‘Mi padre era pintor, además de un artesano excepcional. Era de los que asocian instantáneamente el pensamiento con la acción manual’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 11. ‘Quien no haya tenido una relación profunda con el campo permanece, en cierto modo, desprovisto de memoria. Tendrá que crearlo todo con la ayuda de la imaginación, y la imaginación es siempre más precaria y más frágil (...). El verdadero artista realiza todo su trabajo con la memoria. Desde la infancia, almacena los placeres y terrores, las formas y líneas que ha ido frecuentando. Y con esto, un día’ construye una obra’. AGUSTINA BESSA-LUÍS, Contemplación cariñosa de la angustia, 2000.
62
3. Inventar i projectar. La formació manual (1901-1921).
La idea de la fusió de les diferents capacitats i coneixements d’arquitecte i enginyer és tan vella com aquestes professions 55. Però la formació de Prouvé ve d’un altre lloc. La seva manera de fer no té res a veure amb la de l’arquitecte ni la de l’enginyer. No té sentit intentar justificar si pertany a una o altra categories –i en darrera instància la discussió sobre les bondats d’una o altra professió també és absurda, ja que depèn de la actitud i capacitat de cada individu de desaprendre uns mètodes i aprendre a pensar. Tot i així, si Prouvé hagués rebut una formació acadèmica a l’École Polytèchnique, no hagués pogut assolir la seva especificitat com a creador que fabricava els seus propis enginys. En el talent de Prouvé conflueixen de manera indissociable la lògica del tècnic i la memòria creativa enriquida per la seva infantesa, la formació manual (fig.A.37 i A.38) i el seu treball als tallers A.4. Aquestes dues capacitats són inseparables en els primers quatre anys de vida professional de Prouvé (fig. A.39 i A.40). Treballen en sinergia, en una mena d’imaginació tècnica. Una tècnica que resol però qüestions d’execució, instrumentals, per fer determinades peces de forja. Aquestes capacitats no les trobem en la figura de l’inventor, sinó en la de l’artesà. L’inventor aplica el seu talent a la resolució de problemes, a trobar noves maneres de facilitar quelcom –una tècnica. Arrel d’obrir el ‘Dans le premier tiers du XIXe siècle, le terme d’innovation perd de son caractère péjoratif dans les cercles accueillant aux idées ‘fonctionnalistes’; toutefois, le mot ne se naturalisera que lentement, alors que la tradition académique privilégie, dans le champ de la doctrine de l’imitation, le concept d’invention (...) Quatremère de Quincy qui, l’un des premiers, sut marquer la nécessaire distinction entre l’innovation et l’invention. (...) Quatremère discerne dès le XVIIe siècle les méfaits des “prétendus inventeurs”; il fulmine contre leur “nullité d’invention” si crasse qu’ “ils ne surent, dans leure manière d’innvoer, rien produire même de nouveau”. Il explique cette sterilité par un zèle malheureux à “reproduire dans un état de désordre et de confusion les éléments qu’avait ordonnés entre eux la raison des siècles”.’. JACQUES GUILLERME, “Invention” et “innovation” dans l’art du projet. Éditions Mardaga, 2008. p.151. -53 Victor Prouvé:‘C’est pendant la plus belle saison de l’anée, dans ces moments de belle indépendance, qu’insoucieux encore l’âpreté des luttes de la vie, nous devons exercir nos faultés, les soumettre à un entraînement régulier, quotidien. C’est le carton à dessin sous le bras, le crayon et la boîte de couleurs à la main, que nous devons aller par monts et par vaux; il n’est pas de promenade, pas d’instant consacré aux jeux, pas d’heure passée dans l’intimité famíliale, qui ne doit être mis à profit. Tout ce qui séduit notre oeil et charme notre esprit doit être noté’. -54 Jean Prouvé: ‘Tuve que ponerme a trabajar como aprendiz. Creo que esa fue la gran oportunidad de mi vida, tener la suerte de convertirme tan rápidamente en un obrero, en concreto en un obrero de la construcción. Creo que todo parte de ahí’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 12. Jean Prouvé: ‘Entré en el taller de Émile Robert en Enghien, un herrero amigo de mi padre que se dedicaba a la forja para la construcción, un hombre de oficio que había adquirido cierto renombre. Tenía una pequeña empresa de construcción en metal, Borderel et Robert. No obstante, jamás dejó de forjar élmismo en su pequeño taller. Era una especie de místico que quería salvaguardar la tradición del oficio y transmitirla a los jóvenes. Éramos seis o siete aprendices. Los medios de los que disponíamos se resumían en un martillo y un yunque. Aprendí realmente el oficio en su taller. Yo era fuerte, rápido, y pronto me convertí en su mejor herrero’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 12. -55 ‘Can one claim that the public is pleased when one hears complaints daily and sees how often it prefers engineers to architects? Why this partiality? It is simply becaure engineers do not take inflexible positions but satisfy themselves with the strict fulfillment of the given program (remplir rigoureusement le programme), whereas architects, all too often advancing what they call ‘beauty’, violate the legitimate requirements and needs of the patron’. ANATOLE DE BAUDOT, Réorganisation de l’Ecole des BeauxArts, de son influence sur l’étude de l’architecture, 1864, p. 5 a SIGFRIED GIEDION, Building in France, Building in Iron, Building in Ferroconcrete, 1928, p.95. ‘For a long time the influence of the architect has declined, and the engineer, l’homme moderne par excellence, is beginning to replace him. Were the engineer able to replace the architect altogether, the latter could undoubtedly disappear without at the same time eradicating art. Forms will not compose the basis of the new architecture. In the general disposition of plans and in the design of constructional systems arising from these new situations is to be found the new expression as a whole; the details will then follow’. ANATOLE DE BAUDOT, al Congrès Internacional d’ Arquitectes, 1889, a SIGFRIED GIEDION, Building in France, Building in Iron, Building in Ferroconcrete, 1928, p.95. ‘Parte de nuestros problemas, resulta de atribuir a los arquitectos (y en general a todos los especialistas) una excepcional perspicacia en los problemas del vivir, cuando en verdad la mayoría de ellos se hallan esencialmente dedicados a sus negocios y al logro de prestigios’. BERNARD RUDOFSKY, Arquitectura sin arquitectos. Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1973. p.4.
63
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
seu primer taller i començar a rebre encàrrecs d’elements que no sabia exactament com es feien, i recollint les seves experiències prèvies, Prouvé comença a inventar. Tot està per fer, qualsevol problema és nou i cal trobar-li solució. Les respostes apreses com a ferronier comencen a no ser vàlides. Li cal també començar a evolucionar la tècnica. Els primers contactes amb col·laboradors de fora dels seus tallers i els primers encàrrecs fets per alguns arquitectes li obren un nou món de possibilitats i de coneixements. Comença a patentar els invents, mitjançant els brevets d’invention (fig.A.41, A.42, A.43, A.44 i A.45). Aquesta unió de capacitats és el primer tret que fa de Prouvé un personatge gairebé únic. Aquesta sinergia d’habilitats no es troba en equilibri constant, ni és totalment coherent. El que fa interessant la investigació del ‘mètode Prouvé’ és la tensió perenne, la afectuosa contradicció, entre la seva manera de produir i la de pensar, la de dir i la de fer. Dues habilitats, la tècnica i la creadora que, en ell, es van trobant i separant constantment. Tota la seva activitat fins el 1953 es desenvolupa dins d’un taller primer, i en una fàbrica després 56. En aquest sentit, Prouvé no és un home modern, perquè en ell la separació entre pensar i fer encara no és del tot radical 57. Deixa però en evidència la majoria d’arquitectes, enginyers o industrials del seu temps, que se’ns mostren massa sovint com a professionals de coneixements allunyats de la pràctica i la -56 ‘Conviene que el intelectual maneje las cosas, que esté cerca de ellas; de las cosas materiales si es físico, de las cosas humanas si es historiador’. ORTEGA Y GASSET, p.93. -57 ‘La modernidad ha separado la concepción de la ejecución’. C. SIMONET, L’Architecture ou la fiction constructive. Les Éditions de la Passion, Paris, 2001. -58 ‘The institute arranged a competition on the theme: “The union or the separation of engineers and architects”. Gabriel-Jean-Antoine Davioud, the architect of the Trocadéro, received the prize with the response: the union of architect and engineer must be indissoluble. “The solution will be real, complete, fruitful only when architect and engineer, artist and scientist, are fused together in the same person. We have for a long time lived under the foolish persuasion that art is a kind of activity distinct from all other forms of human intelligence, having its sole source and origin in the personality of the artist himself and his capricious fancy...’. SIGFRIED GIDEION, Building in France Building in Iron Building in Ferrro-concrete. The Getty Center Publication Programs. p.95. -59 ‘il viendra un temps où le Géomètre, le Physicien, l’Ingénieur et l’Architecte penseront à peu près de même’. BERNARD FOREST DE BÉLIDOR, La science de l’Ingénieur, Paris, 1729, p.54. -60 veure El cisma entre arquitectura y tecnología, a SIGFRIED GIDEION, Espacio, tiempo y arquitectura. Editorial Reverté. pp. 230-235. -61 ‘Un dibujo dedicado a los “constructores” termina la presente Introducción. Nueva etapa que pone desde ahora, en contacto permanente, fraternal, igual, a las dos vocaciones, cuyo destino es equipar la civilización maquinista y llevarla hacia un esplendor completamente nuevo. Estas dos vocaciones son: la del ingeniero y la del arquitecto. Una de ellas ya estaba en marcha, la otra, estaba adormecida. Eran rivales. La tarea de los “constructores” se conjugan la una con la otra desde la empalizada, la fábrica, el despacho, la vivienda, el palacio, hasta la catedral, hasta todo. El símbolo de esta asociación aparece en la parte inferior del dibujo: son dos manos cuyos dedos se entrelazan, dos manos puestas en la horizontal, dos manos al mismo nivel’. LE CORBUSIER, prefaci a Precisiones respecto a un estado actual de la arquitectura y del urbanismo, 1960. Ed. Apóstrofe. p.12.
64
3. Inventar i projectar. La formació manual (1901-1921).
investigació 58. Una manera de fer que podria haver estat la més estesa esdevingué un cas únic. Una rara avis. És l’home fora de la Modernitat, que es troba precisament en aquesta separació entre el pensament i el fet 59. La data del 30 de juny del 1953, dia en què Prouvé abandona la seva fàbrica de Maxéville –i per extensió el dia que Aluminium Français entra dins de l’accionariat dels Ateliers-, marca el final d’un camí i d’una actitud, el de la industrialització de la construcció com a proposta de qualitat i d’investigació, equivalent a la resta d’indústries de l’època 60. Prouvé és un tipus d’inventor similar als germans Wright. Aquests, editors d’un diari primer i fabricants de bicicletes després, mitjançant assajos de proba-error, però també construint enginys (fig.A.46) per mesurar els principis que havien de guiar el disseny dels seus primers planejadors, acabaren d’obrir un camí que alguns altres havien encetat 61. El disseny i fabricació d’enginys que permetien a l’home volar. De fet, Prouvé només inventa físicament outillages, màquines que li permeten fabricar els seus nous productes, que son un recull, una adaptació d’ invents d’altres camps, d’altres persones. La seva capacitat inventiva la aplica a la reunió de diferents invents i tècniques per fabricar nous productes del món de la construcció. -62 Els arquitectes tenien llapis i paper; Prouvé tenia plegadores, ciselladores,...etc.
‘Ningún hombre reniega de lo que ha creado. Ni el artesano ni el artista, ni el zapatero ni el compositor. Las diferencias en la forma, que advierte el público, permanecen ocultas para el creador. Los zapatos que hizo el maestro hace diez años eran buenos. ¿Por qué tendría que avergonzarse de ellos? ¿Por qué renegar de ellos? ‘¡No mire la porquería que hice hace diez años!’ Esto sólo puede haberlo dicho un arquitecto. Pero, como es sabido, a los arquitectos no los cuento entre los hombres. El artesano crea la obra inconscientemente. La forma proviene de la tradición y las transformaciones que tienen lugar durante la vida del artesano no dependen de su voluntad’.. ADOLF LOOS, Adolf Schoenberg y sus coetáneos. 1924. ‘Pero pregunto: ¿Necesitamos a los artistas aplicados? No. Todas las industrias que hasta ahora han conseguido alejar de si esas exigencias superfluas están en la cima de su capacidad. Los productos de esas industrias son los únicos que representan el estilo de nuestro tiempo que nosotros –y ese es el único criterio- no los encontramos de estilo. Han crecido con nuestro pensar y sentir. Nuestros coches, nuestros vasos, nuestros instrumentos ópticos, nuestros paraguas y bastones, nuestros baúles y sillas de montar, nuestras cajas de cigarrillos y piezas de adornos de plata, nuestro trabajo de joyería y ropas son modernos. Lo son, porque todavía ningún espontaneo ha jugado a tutor de esos talleres. Seguro, los productos cultos de nuestro tiempo no tienen ningún contacto con el arte. Los tiempos bárbaros en los que las obras de arte se mezclaban con los objetos de uso acabaron definitivamente. Para bien del arte. Al siglo Diecinueve le habrá correspondido un gran capítulo en la historia de la humanidad: le será agradecida la hazaña de haber aportado una clara diferencia entre arte e industria’. ADOLF LOOS, Escritos I. p.333. ‘¿Para qué valen los bienes de la educación si no nos une a ellos la experiencia? Y adónde conduce simularla o solaparla es algo que la espantosa malla híbrida de estilos y cosmovisiones en el siglo pasado nos ha mostrado con tanta claridad que debemos tener por honroso confesar nuestra pobreza. Sí, confesémoslo: la pobreza de nuestra experiencia no es sólo pobre en experiencias privadas, sino en las de la humanidad en general. Se trata de una especie de nueva barbarie’. WALTER BENJAMIN, Experiencie y pobreza. 1933. p. 168-169. Jean Prouvé: ‘Trabajé muchísimo dedicado sólo a la innovación. En mi taller no se fabricaba nada que fuera asimilable a la construcción banal. Mi idea era llegar a la producción en serie. Siempre he soñado con ello, pero nunca tuve la oportunidad de hacerlo’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustau Gili. p. 15. Buckminster Fuller: ‘Por suerte acabé en Canadá, como aprendiz de un grupo de instaladores de molinos de algodón alemanes, e ingleses de Lancashire. Allí aprendí a montar y levantar la maquinaria de los molinos de algodón. Finalmente tuve suficientes conocimientos propios sobre el ensamblaje e instalación de cada uno de los tipos de maquinaria para hacer algodón. La instalación incluía el manejo de las poleas –con vigas por todo el edificio alineadas desde la fuente de energía a cada maquinaria en la cinta de producción. Me quedé para ayudar a que el molino comenzara a funcionar. Comenzando con un edificio vacío en un país que no conocía, y participando en sus instalaciones mecánicas y su subsecuente puesta en funcionamiento gané, de primera mano, una gran conciencia de un nuevo factor económico, como modelo: “añadir valor (o riqueza) en la fabricación”, lo cual va de la materia prima al producto terminado, y se incrementa por la rica mezcla sinergética de tecnología y energía.’ BUCKMINSTER FULLER. El capitán etéreo y otros escritos. p. 196. Jean Prouvé: ‘J’etais un provincial, tout se passait à Paris. Il me tombait sous la main de temps en temps une revue d’architecture. Je n’étais pas enthousiasmé, mais c’est tout de mêmme comme ça que j’ai découvert que Le Corbusier existait, que Mallet-Stevens existait .’ PETER SULZER, Jean Prouvé Oeuvre complète, vol.1 p.18. Jean Prouvé: ‘Après avoir créé cet atelier, pendant plusieurs anées, j’ai forgé moi-même. Je n’étais pas un homme de bureau du tout, ni de dessin. Je vivais dans l’atelier et je me rappelle que la tènue des serruriers-forgerons était un tablier de cuir qui protégeait contre les étincelles. Pendant des anées, j’ai porté le tablier de cuir’. Entrevista a Jean Prouvé feta per Jean-Marie Helwig el1982. Jean Prouvé: ‘Sólo soy un obrero. En el fondo, partí de ahí, y pienso que todo lo que he hecho en la vida, lo he hecho muy sencillamente, sin plantearme preguntas demasiado profundas’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 11.
65
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.28
Fig.1.28- Esquema d’organització de Maxéville. AM 2007-2-269, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
66
4. Els Ateliers Jean Prouvé. Il faut changer les méthodes de travail (1922-1953).
4. Els Ateliers Jean Prouvé. Il faut changer les méthodes de travail (1922-1953). La història de la construcció del segle XX es pot entendre també com una pregunta sobre la seva pertanyença, sobre quins són els seus mitjans de materialització. Els de la terra –menor transformació de la matèria- o els de la indústria –major transformació de la matèria. Prouvé és l’exemple més interessant, juntament amb Buckminster Fuller, d’aquesta segona via. Els principis en què es basa la manera de pensar i fer de Jean Prouvé no tenen cap connexió amb la dels arquitectes. Aquests han rebut una formació acadèmica, Prouvé tingué un aprenentatge manual. Aquests pensen i dibuixen als seus despatxos, lluny dels llocs de producció, Prouvé muntà primer un taller i després una petita indústria 62 (fig.A.49, A.50, A.51 i A.52). Si es disposa d’un taller amb eines, maquinaria i mà d’obra especialitzada, es pot començar a pensar i fer d’una altra manera. D’una banda, se sap què es pot fer i què no, què és més fàcil i ràpid de fabricar, què es pot seriar, quant de material necessitarem i quant llençarem. En la seva resposta al comentari d’ A. Michaut en el debat que seguí a la conferència Il faut des maison usinées, Prouvé enuncia una frase –Il faut changer les méthodes de travail- que, no només té una estructura anàloga al títol de la seva xerrada, sinó que conté un dels temes que ocuparen a Prouvé tota la seva vida 63. Com es pot organitzar el treball (fig.1.28) perquè aquest, responent als seus temps, faciliti els processos de construcció, fent-los més precisos i adequats als requeriments -no només dels seus habitants sinó també dels treballadors- i possibilitats tècniques de la època. L’ obra de Prouvé no s’entendria sense els seus Ateliers (fig.A.54 i A.55). Tot i que els processos de disseny i fabricació estaven alguns cops més separats del què el propi Prouvé explicava 64, i es seguien produint imprecisions en els dibuixos, aquests errors eren minimitzats per la proximitat física i temporal entre els moments de pensar i fer qualsevol objecte –una làmpada, una finestra, una cadira o una construcció. El cost dels prototipus intermedis o errats no es traduïa en una despesa monetària directe, sinó en una disminució del rendiment dels treballadors assalariats. Aquest fet permetia el mètode d’assaigerror d’una manera molt més econòmica que en un disseny realitzat per un arquitecte i executat per un constructor o fabricant extern, molts cops no comprovats anteriorment, i on cada error penalitza en un cost directe al constructor i al promotor. Pierre Prouvé, germà de Jean, era el responsable del taller de prototipus. Aquesta infraestructura permetia la mise à l’épreuve, la comprovació de cada producte, per tal d’assegurar la seva fiabilitat abans de sortir del taller.
-63 A Michaut: (...) Les architectes on teu la même réaction à l’époque de béton armé et du fer, ils ont tourné le dos aux nouveaux matériaux. (...) Ils se trouve maintenant que la révolution est aussi complète avec la préfabrication. Le tournant pour l’architecture est aussi grave qu’il était certainement vers 1890, lors du premier emploi du béton et du fer. L’architecte, une fois de plus, tourne le dos à la question. Comme pour les grands travaux, pour les constructions d’industrie, l’architecte va être le grand absent de l’histoire. C’est très regrettable, et après il se plaindra, il se ralliera parce qu’il ne pourra plus faire autrement, et il sera une fois de plus à la remorque. J. Prouvé: ‘Pour éviter cela, il faut changer les méthodes de travail.(...) Les architectes doivent prendre l’habitude de travailler en liaison étroite avec l’usine, ce n’est plus dans un cabinet d’architecte qu’il faut faire les plans.’(...) -64 Jean Prouvé: ‘Un mueble no se compone sobre el tablero de dibujo. Se hacen prototipos, se corrigen. Me bastaba con tener una idea, o con que alguno de mis colaboradores la tuviera -solo no se hace nada, es un intercambio de ideas entre distintas personas- y nos lanzábamos a por ella. Si, por ejemplo, dibujaba una silla, pedía que estuviera construida para el día siguiente. El taller de prototipos de mi fábrica me traía la silla como yo la había dibujado, con todos sus errores pero, al día siguiente, el mueble existía. Lo corregíamos; esas correcciones se hacían sobre las piezas y no en el tablero de dibujo. Esto demuestra que las buenas ideas provienen del taller: los ejecutores, los obreros, los peones, los que hacían funcionar las prensas, los que soldaban, todos contribuían, mediante las ideas que aportaban a lo largo de la jornada, a perfeccionar y a poner a punto un objeto en un tiempo extremadamente reducido’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. pp. 26-27.
67
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.29
Fig.1.30
La industrialització permet predir el funcionament d’un producte, i optimitzar-ne el seu rendiment. Però també fer més eficient el propi procés de disseny i fabricació d’aquest producte. Els objectius bàsics de la industrialització de la construcció la primera meitat del segle XX foren:
.Millorar el funcionament de l’objecte construït. .Incrementar-ne la predictibilitat i la fiabilitat. .Reduir el temps de preparació i construcció. .Reduir el nombre i qualificació dels operaris a l’obra. .Reduir la estacionalitat. .Minimitzar costos.
Durant els anys dels Ateliers, Prouvé invertia constantment en nova maquinària 65 (fig.1.29 i A.47). Fig.1.29- Plegadora Pels a Maxéville. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI. Centre Pompidou, Paris. Fig.1.30- 23J 211 2, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy. Veure fig. 1.31.
68
4. Els Ateliers Jean Prouvé. Il faut changer les méthodes de travail (1922-1953).
Tot i no arribar a posar mai en pràctica el seu somni de la maison usinée, a Maxéville s’instal·la una modesta cadena de muntatge (fig.1.30 i 1.31) i s’arribà a la producció en sèrie de diversos components com les bacs de coberta o mobiliari com la chaise n.4. De fet, els Ateliers sobrevisqueren econòmicament molts anys gràcies a aquests productes i d’altres de no tan coneguts. Als Ateliers no només es fabricaven productes per ser comercialitzats, sinó que es feien el seu propi outillage (fig.1.35), és a dir els mitjans auxiliars per facilitar la manipulació i transport dels materials i productes, mecanismes adaptats específicament a les característiques d’aquests. Alguns d’aquests enginys d’outillage són exemplars en quant a la capacitat de pensar i fabricar objectes que s’adeqüin totalment a una funció, sense tenir en compte qüestions estètiques i formals, i es troben entre els objectes més interessants fabricats als Ateliers. En el territori entre aquest outillage i els components i mobiliari comercialitzats pels Ateliers, trobem la especificitat de ‘la manera de fer Prouvé’. En el seu ofici es pot fabricar, no només el producte, sinó la maquinaria necessària per materialitzar-lo i manipular-lo. Una activitat pròpia dels primers enginyers-constructors, com Vitruvi o Brunelleschi. Si s’inventa un producte nou, necessàriament cal inventar-ne també les tècniques i els mitjans de producció. El projecte de transformació i adaptació de la antiga fàbrica de ciment de Maxéville en una fabrica prototipus 66 és en si mateix un paradigma del pensament que Prouvé perseguia. Alliberat de la necessitat d’apropar-s’hi com una oeuvre pròpia, es prenen decisions exclusivament pràctiques, sense cap pretensió més enllà d’ adequar-se el màxim als requeriments pel que fou pensada. Per organitzar aquesta empresa dedicada a la investigació, on es dissenyés, fabriqués i comercialitzés, es pren com a model una cadena de muntatge. La organització de la maquinaria de què es disposava als Ateliers (fig.1.32), però, gairebé mai va arribar a transformar-se en una verdadera cadena, sinó que es disposà per facilitar una fabricació fàcilment repetible de components. Maxéville es quedà a mig camí entre un taller de serralleria gran i una fàbrica 67. La mida adequada per respondre a la verdadera inquietud de Prouvé, la invenció constant. Si bé l’edifici principal (fig.1.33) incorporava un espai de delineació i dibuix, la investigació en el procés de disseny es feia físicament al costat de la fàbrica, al bureau d’etudes i al propi despatx de Prouvé (fig.1.35). El sistema de treball dels Ateliers, tot i agafar la indústria de l’automòbil com a referent (fig.A.58 i A.59), es trobava doncs, a mig camí entre el taller d’un artesà serraller i una fàbrica. Aquest desequilibri perpetu entre dos mons s’integra en la relació circular entre disseny i fabricació de prototipus, i les variacions sobre principis i tipus. A mida que fabricaven components o mobiliari, els anaven perfeccionant a base de variacions, on cada cop s’afinava més per obtenir un resultat òptim. En aquestes variacions, també s’aplicava aquesta actitud d’invenció. -65 Jean Prouvé: ‘Quería la maquinaria más avanzada que hubiera, y la renovaba constantemente. Los compañeros agradecían el hecho de que pudieran disponer de herramientas y maquinaria modernas, pues les facilitaba la tarea y el resultado de lo que producíamos era distinto’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 15. ‘Con la rapidez con que operan las máquinas, sin la ayuda de los hombres, con todos los pasos que se requieren para la manipulación de los materiales en bruto, necesitando sólo que se les preste atención, tenemos un sistema automático de maquinaria susceptible de constantes mejoras en sus detalles’. KARL MARX, El Capital, Vol. I. ‘La diferencia entre industria y manualidad se debe mucho menos a la índole distinta de las herramientas utilizadas en cada una de ellas que a la subdivisión del trabajo en la primera y el contralor indiviso, por parte de un solo obrero, en la segunda’. WALTER GROPIUS, Alcances de la arquitectura integral. p. 36. -66 Veure sèrie 23J252 dels fonds dels Ateliers Jean Prouvé als ADMM. -67 ‘2.º El otro rasgo que lleva al hombre a descubrir el carácter genuino de su propia técnica fue, dijimos, el tránsito del mero instrumento a la máquina, esto es, al aparato que actúa por si mismo. La máquina deja en último término al hombre, el artesano. No es ya el utensilio que auxilia al hombre, sino al revés: el hombre queda reducido a auxiliar de la máquina. Una fábrica es hoy un artefacto independiente al que ayudan en algunos momentos unos pocos hombres, cuyo papel resulta modestísimo. (...) 3.º Consecuencia de ello fue que el técnico y el obrero, unidos en el artesano, se separasen, y al quedar aislados se convirtiese el técnico como tal en la expresión pura, viviente, de la técnica como tal: en suma, el ingeniero’. ORTEGA Y GASSET, Meditación de la técnica y otros ensayos sobre ciencia y filosofia. Revista de Occidente en Alianza Editorial, 1939., p.87. 69
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.31
Fig.1.31- 23J 211 2, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.32- Planta de la cadena de muntatge. Dibuix de l’autor. e 1:200.
70
4. Els Ateliers Jean ProuvĂŠ. Il faut changer les mĂŠthodes de travail (1922-1953).
Fig.1.32
71
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.33- 23J 211 18, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Ateliers Jean Prouvé. Tolerie. Légénde 1. Presse Darieux 40t 2. Grignoteuse 3. Grignoteuse 4. Plieuse à main 5. Presse Fer Embal 6. Presse 40t 7. Presse Bret 8. Presse Pels 9. Presse Fer Embal
72
4. Els Ateliers Jean Prouvé. Il faut changer les méthodes de travail (1922-1953).
Fig.1.33
(Légénde) 10. Macrez 11. Plièuse à main Schuler 12. Grosse meule 13. Poinçonneuse 14. Poinçonneuse 14a. Poinçonneuse a1. Fer réserve a2. Fer réserve
73
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.34- 23J 211 33, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Ateliers Jean Prouvé. Batiment Principal. Légénde 1. Cisaille Schuler 2. Grignoteuse 3. Cisaille Pels 4. Presse Bret 5. Grignoteuse 6. Presse 40t 7. Presse Bret 8. Presse Pels 9. Presse Fer Embal
74
10. Macrez 11. Plieuse Schuler 12. Perceuse 13. Poinçonneuse 14. Poinçonneuse 14a. Poinçonneuse 15. Groupe électrogène 16. Poinçonneuse 17. Soudure par point
18. Perceuse 19. Compresseur à air 20. Soudure chalumeau 21. Etabli 22. Perceuse 23. Etabli 24. Oxygène 25. Etabli 26. Oxygène
4. Els Ateliers Jean Prouvé. Il faut changer les méthodes de travail (1922-1953).
Fig.1.34
(Légénde) 27. Banc à etirer 28. Scie Arnoux 29. Tour 30. Fraiseuse 31. Neule établie 32. Tour Semua 33. Perceuse 34. Fraiseuse 35. Tour Fer Embal
36. 37. Banc à étirer 38. Scie Armoux 61. Compresseur à air 62. Meule 63. Perceuse b1. Etabli b3. Bureau b4. Etabli
b5. Etabli b7. Etabli
75
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.35
A mida que el volum d’encàrrecs augmentà, el sistema de treball evolucionà separant cada cop més la fase de disseny de la fase de producció. Si en la seva formació com a forgeron molts cops ni tan sols dibuixava les peces en què treballaria, o en feia esboços ràpids, Prouvé anà incorporant el dibuix en el seu procés de disseny. Quan cresqué el volum de feina als Ateliers i no pogué donar a l’abast, contractà a gent perquè dibuixessin per ell. Més tard incorporà el seu germà Henri, estudiant d’arquitectura. En la etapa de Maxéville, diversos estudiants d’arquitectura feren pràctiques al bureau d’etudes (fig.A.51). La majoria de vegades, la formació d’aquests requeria un temps d’adaptació al tipus de raonament i dibuix necessari als Ateliers 68. La col·laboració dels Ateliers amb els arquitectes d’alguns dels projectes d’habitatges unifamiliars amb què cal relacionar la maison Prouvé, com el de la maison Lopez, fou diversa i de vegades complexa. Prouvé sempre intentava aprofitar aquests encàrrecs per millorar i investigar en nous sistemes constructius (fig.A.48), alguns cops amb el recel dels arquitectes projectistes que li feien Fig.1.35- Bureau de Prouvé a Maxéville. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.36- Carta de Pierre Jeanneret a Jean Prouvé proposant sistema ossatures - compas. Entre 7 i 18 novembre 1939. Fig.1.37- Festa de celebració del dia del treballador a Maxéville. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
76
4. Els Ateliers Jean Prouvé. Il faut changer les méthodes de travail (1922-1953).
Fig.1.36
Fig.1.37
l’encàrrec. Si bé molts cops es respectaven les plantes, els sistemes constructius s’adaptaven a la manera de fer dels Ateliers. De fet, si un arquitecte demanava els seus serveis en part era buscant la ‘marca Prouvé’. Una adequació de la arquitectura a les tècniques de l’època, de les què l’arquitecte s’havia allunyat. En alguns casos, com amb Pierre Jeanneret i Charlotte Perriand, la col·laboració fou tan estreta que el mobiliari resultant o els nous sistemes constructius (fig.1.36) només s’entenen com a resultat d’aquest treball en equip, on la suma de talents diversos genera quelcom que molt difícilment haurien pogut assolir per separat. De manera anàloga, bona part de l’univers formal de Prouvé, tot i dependre també de qüestions tècniques, té deutes evidents amb múltiples exemples paradigmàtics de la seva època. No ens aturarem en aquest aspecte ja que podria ser objecte d’una altra tesi. Prouvé, com a responsable d’uns tallers amb més de dos-cents treballadors, defensa que ‘Salariat -68 Jean Prouvé: ‘En mis talleres había un montón de jóvenes arquitectos a quienes había llamado la atención lo que yo hacía en Nancy. Habían dejado su escuela para venir a la fábrica. El primero que se presentó fue Joseph Belmont. Llegó en moto. Le contraté inmediatamente... Maurice Silvy llegó casi a la vez y, poco después, Henri Nardin, Tarik Carim y Pierre Oudot. Un trío de amigos. Tenían cierta independencia pero, aun así, se integraban muy bien. Fue allí donde descubrieron lo que podía ser la verdadera inspiración arquitectónica: que el trazo de lápiz que hacían el lunes podía ser una realidad el martes. Sabían enseguida lo que iban a obtener, mientras que el joven arquitecto de hoy en día proyecta casi siempre cosas que no se harán. ¿No le parece algo mortal para el espíritu?’. ARMELLE LAVALOU. Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 19 ‘Dos factores han contribuido a enterrar el prestigio de los arquitectos. El Estado ha introducido exámenes en sus escuelas técnicas y los que se examinan se creen con derecho, basándose en los exámenes que han superado con éxito, a ostentar el nombre de arquitecto como un título.(...) Pero más que a causa de los exámenes, los arquitectos se han dañado ellos mismos, se han degradado y el mundo los ha seguido. La mayoría de nuestros jóvenes son, a pesar del título que tanto reivindican para sí, a pesar de su capacidad artística, tan sólo dibujantes de construcciones. Por un sueldo mensual que iguala al de un contable mal pagado y no demasiado competente, se ponen al servicio de industriales de la construcción, ingenieros de obras públicas y arquitectos cuyos medios les permiten mantener un estudio propio’. ADOLF LOOS, Nuestros jóvenes arquitectos. 1898.
77
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
et Paternalisme doivent disparaître’ (fig.A.56 i A.57). Per tal que els treballadors es motivin per la seva feina i participin en la prosperitat de les empreses, proposa la abolició dels sous i una organització on el treballador, a qui es garantiria en tot cas uns ingressos mínims fixes, participi dels guanys de l’empresa i es responsabilitzi de la economia de la seva part de la feina. Prouvé mai parlava de treballadors, sinó de compagnons. Als Ateliers també es promovien activitats socials entre els treballadors, per tal de fomentar un esperit de treball en equip i d’implicació en un projecte comú (fig.1.37). La manera de fer de Prouvé es basava en la col·laboració, ja fos amb el seu equip dels ateliers o amb professionals de fora –molts d’ells arquitectes, però també amb altres industrials i fàbriques. Gràcies a aquestes col·laboracions externes, quan va voler construir casa seva, va poder recórrer a empreses amb qui ja havia treballat anteriorment sense disposar ja de Maxéville. El resultat d’aquesta col·laboració però, era sempre quelcom que hom podia reconèixer com a procedent dels Ateliers Jean Prouvé. Una obra d’un autor 69. Sense Jean Prouvé, aquesta casa no seria com és, i els ateliers que va crear durant la seva vida ni la producció d’aquests no haurien existit. Però sense els Ateliers, els seus treballadors i la seva maquinària, aquesta casa tampoc s’hauria pogut materialitzar tal com és. Cal atribuir-li a ell la invenció del sistema constructiu que finalment s’executà, sens dubte la aportació més destacada d’aquesta casa. Com veurem tot seguit, la manera que tenia Prouvé de pensar i fer les construccions era la mateixa que tenia de pensar i fer els primers productes dels Ateliers: lluminàries, mobiliari, portes i finestres.
-69 Tot i així, no personalitzarem només la nostra recerca en Jean Prouvé, sinó que entendrem les diferents sinergies i col·laboracions del seu mètode productiu, per poder centrar-nos en el procés de projecte i construcció d’aquesta maison.
78
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. I.b. Une maison comme un meuble? Une maison comme un mécanisme? Une maison comme une maison?. Antecedents.
Fig.1.38
Fig.1.38- Molla d’una butaca fabricada als Ateliers Jean Prouvé.
79
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.39
Fig.1.40
Fig.1.39- Chaise n.300. AM 1992-1-354, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.40- Chaise (tout) bois, Vauconsant. 1942. ADMM 23J 187 4.
80
5. Cap a una sinergia de la funció, la idea constructiva i la resistència del material. Une maison comme un meuble?
5. Cap a una sinergia de la funció, la idea constructiva i la resistència del material. Une maison comme un meuble? La arquitectura de la maison Prouvé no té el seu origen en les plantes o les seccions, sinó en els mateixos principis que s’aplicaren als Ateliers per dissenyar cadires, mobles, components, mecanismes i ascensors 70. Les idees que conformen el projecte de la maison Prouvé no són domèstiques. No es centren en l’ús i el confort 71. Tampoc es prioritzen aspectes físics o retòrics propis del projecte arquitectònic com l’espai, la relació amb la llum, les proporcions, la geometria, el llenguatge. La experiència directa en el disseny i la fabricació de mecanismes, mobles i components, forjant primer, dibuixant i parlant després, configurà la manera de pensar i fer de Prouvé. La formació de Jean Prouvé el va dur a estar moltes hores pensant com construir una cosa, com fabricar-la. Pensant com funciona, i fabricant-la. Molt poc en com es viuria, quines serien les qualitats del seu ús o de l’espai que generarien -llum, ventilació, sensació de confort, la qualitat de l’aire. Els objectes que dissenyà en els primers anys d’aprenentatge –de tanques, portes, finestres a cadires i butaques-, tenien la seva pròpia lògica de funcionament, separada de l’ús que se’n faria. En els dissenys de Prouvé, la idée constructive és prioritària davant l’ús. El seu és un pensament del com, no tant del què o el per a què. L’ús apareix en un estadi inicial de la idea, és clar i senzill, però no és l’objecte de reflexió o treball 72. Si la seva procedència familiar, la formació manual a la forja i la seva experiència com a ferronnier d’art van alimentar els fonaments de la seva manera de pensar i fer, la fabricació de mobiliari és l’etapa que conformarà les bases de tota la seva producció posterior 73. Comença a treballar amb productes formats per diferents peces, cadascuna d’elles amb la seva pròpia lògica, que conformarà un conjunt material i formalment heterogeni, del qual caldrà definir amb exactitud cada peça (fig.1.41 i 1.42). En els seus primers models de chaises, la idea constructiva està separada de la optimització de l’ús de l’objecte. La forma és explícita, expressa una idea. Una forma que no és directament resultat d’un procés d’optimització del material, de trobar la mínima secció, el mínim pes, perquè s’adeqüi al seu ús, sinó una mostra d’aquest intent. El testimoni d’una voluntat, un rastre de en quins temes pensava. Una aproximació que mostra inexperiència però possible només per la manera de pensar i les condicions materials del seu taller. Aquest tret és inherent i constant en el binomi pensar i fer de Jean Prouvé i, paradoxalment, va lligat a la seva formació com a ferronnier d’art, on hi havia una certa recerca explícita de la bellesa 74. En certa manera moltes de les seves afirmacions en sentit oposat li serveixen per intentar compensar aquesta tendència, que tot i no desaparèixer, anirà integrant -70 Jean Prouvé: ‘Siempre me ha preocupado la construcción bien hecha. En mi opinión, una silla tenía que ser ligera. Una silla se rompe siempre por la junta trasera, por el ángulo entre las patas y el asiento, razón por la que todos mis muebles tienen formas de resistencia equivalente. Una mecedora mía tiene secciones variables. Y mis máquinas me permitían hacerlo. A diferencia de Charlotte Perriand, que cogía un tubo y lo doblaba, yo tenía medios para hacerlo de otro modo. Todo está condicionado por los medios de que uno dispone’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 26. -71 En aquest confort s’hi pensarà durant l’obra i quan s’habità la casa. -72 Els únics objectes que inclouen un grau superior de reflexió sobre el seu ús son aquells articulats, amb moviment, tot i que un cop més es dedica molt més esforç i temps a pensar i fabricar els mecanismes que permetran aquest moviment que no a investigar com pot ser aquest moviment, quines posicions son les més adequades en relació al seu ús. -73 Jean Prouvé: ‘Siempre he hecho muebles. Al principio los hacía yo mismo’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 25. -74 Les grilles que dissenyava i fabricava al principi dels seus ateliers tenen pocs rastres d’haver estat pensades des del seu ús, tot i que es donava per descomptat que havien de funcionar. 81
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.41
durant els anys en un coneixement cada cop més depurat del comportament dels materials i les eines per transformar-los, on la forma s’anirà apropant cada cop més als requeriments i possibilitats segons la funció que han de complir, mostrant sempre el rastre de la seva sensibilitat, i la tendència a apropar-se al límit de resistència de cada material i forma. Per tant, podem parlar d’un llenguatge Prouvé. Les potes posteriors de la chaise n.4 en són un exemple paradigmàtic (fig.1.39). Tot i ser la expressió sobre una idea estructural –les formes de resistència equivalent, és a dir que varien la seva secció segons els diferents requeriments estructurals de les seves parts-, la seva geometria no és resultat de cap càlcul, sinó de diferents probes. Estan sobredimensionades. I aquesta forma, o el gruix del material utilitzat, no s’adaptà per apropar-se a aquesta geometria més eficient, tot i que sí que anà canviant segons el material utilitzat, per poder manipular-lo millor, en una mena d’imitació de la geometria originària, com en el cas dels models fabricats en fusta (fig.1.40) 75. Fig.1.41- Detall. 23J 186 29, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.42- 23J 186 29, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
82
5. Cap a una sinergia de la funció, la idea constructiva i la resistència del material. Une maison comme un meuble?
Fig.1.42
La chaise n. 4, del 1934, és el primer model produït als Ateliers on podem trobar aquesta consciència de recerca d’integració i optimització entre la funció –seure confortablement-, la idea constructiva –forma de resistència equivalent, que mostra les parts de la cadira que tenen una demanda de resistència major- i la resistència del material –la forma de les potes posteriors s’adapta a aquestes diferències d’esforços, la fusta pot ser sotmesa a un procés de plegament per recollir millor, més homogèniament, el cos humà. Se’n desenvoluparen nombroses variacions (fig.1.39, 1.40, 1.41 i 1.42). Els primers dibuixos de construccions fets als Ateliers, com l’estudi per l’estació d’autobusos de La Villette, a Paris, el 1933, són de la mateixa època que es començà a treballar en aquest tipus de cadira. Les chaises foren un dels productes dels Ateliers que tingué un procés de fabricació en sèrie. La sèrie i la variació –millora- constant dels productes són dos característiques pròpies de la industrialització. Prouvé intentà aplicar aquests principis prioritzant-ne els aspectes d’investigació respecte els de benefici econòmic. -75 En qualsevol disseny, existeix la seva mida justa, la geometria que fa que es compleixi la funció d’us i de resistència sense que sobri ni falti material, sense cap deformació respecte a aquesta geometria precisa. El càlcul és un dels mètodes habitualment usats per arribar-hi, i estableix un model ideal al què cal tendir. Prouvé va per uns altres camins, adopta la manera de fer de l’artesà. La seva manera de treballar és la que ha après a fer com aprenent, observant com ho fa el seu mestre, més experimentat que ell. Les millores s’introdueixen poc a poc, per aproximacions, en alguna de les peces el.laborades, partint d’allò manufacturat, observant maneres més eficients de fer-ho.
83
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.43
Durant la segona guerra mundial, probablement degut a la manca de subministrament de materials -sobretot metalls- Prouvé assajà solucions pel seu mobiliari i barraques en fusta. Gràcies al seu amic Pierre Chartreux, director de la societat artesanal Vauconsant a Saint-Nicolas-de-Port, aquesta empresa fabricà diverses versions en fusta de les chaises Prouvé (fig.1.40), estudiades al bureau d’etudes dels ateliers. Se’n produïren almenys tres prototipus diferents, dos de gairebé idèntics, amb les unions vistes o ocultes, però amb les potes de darrere de secció idèntica a les de la versió metàl·lica, i un amb les potes de darrere lleugerament diferents. El 1942, el B.C.C. i els Ateliers Jean Prouvé seguiren desenvolupant, en col·laboració i en paral·lel, el sistema de pòrtic central, com el pavillon démontable F 8x8 m, del que es dibuixaren al B.C.C. versions amb el pòrtic de fusta (fig.1.43), i als ateliers un sistema mixt de fusta i acer, i se’n construïren vuit unitats a Saint-Alban, amb pòrtic de fusta, i d’altres per l’Aluminium Français a Brignoles, Bédarieux, Gardanne, Lunel i Salindres. Segons Charlotte Perriand: ‘Pendant l’Occupation, la raréfaction Fig.1.43- 23J 74 18, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.44- Charlotte Perriand 5 different seating positions. DR AChP. 1928-29. Fig.1.45- Charlotte Perriand. DR AChP. 1928. Fig.1.46- MNAM-CCI, Bibliotheque Kandinsky Collection photographique 15.
84
5. Cap a una sinergia de la funció, la idea constructiva i la resistència del material. Une maison comme un meuble?
Fig.1.44
Fig.1.45
Fig.1.46
des matériaux et les difficultés de comunication avec les ateliers Jean Prouvé obligèrent Pierre 76, début 1942, à concevoir une préfabrication de remplacement à partir du bois, cer qui n’était pas pour lui déplaire, sans rompre pou rautant avec l’approche de Prouvé’. Tot i entendre que les propietats de la fusta havien de dur a solucions molt diferents a les aplicades en l’acer, la forma d’aquests nous prototipus no varia substancialment. Es prioritza la rapidesa de fabricació respecte la optimització de material, que demandaria d’una revisió total del disseny pensat per ser fabricat en acer 77. Aquesta prioritat es repetirà quan, anys més tard, Prouvé reprèn el projecte de casa seva després de plegar de Maxéville. No es conserva en els arxius dels Ateliers Jean Prouvé cap recerca detallada sobre la ergonomia de les seves cadires i butaques. El disseny d’una cadira parteix habitualment de l’estudi de les condicions de confort del cos humà. La posició en què romandrà assegut, el material que el sostindrà, com es mourà a l’asseure’s i a l’aixecar-se, quines accions possibilitarà la cadira –menjar, llegir, parlar, esperar-se, descansar, dormir. Charlotte Perriand, que col·laborà amb els Ateliers, sí que s’havia preocupat d’aquests temes (fig.1.44 i 1.45). -76 Pierre Jeanneret. -77 Un cop acabada la guerra, i pels mateixos motius, assaja variacions en fusta dels panells de façana, divisions interiors, sostres i forjats que havia dissenyat en planxa plegada d’acer. La idea constructiva i la manera de fer es mantenen, es fan els mínims canvis perquè el sistema funcioni en fusta, però es tracta de canvis de secció o de sistema de muntatge, i la naturalesa del materials, les seves particularitats i potencialitats específiques no son investigades. Es manté la forma tot i que es canvia el material.
85
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
En el disseny i fabricació de cadires, com en el de taules, la empenta horitzontal és una qüestió d’igual importància que la vertical. L’estructura d’una cadira ha d’absorbir, no només el pes de l’usuari, sinó els seus possibles moviments de desplaçament, en asseure’s, aixecar-se o mentre està assegut. Els nusos entre els elements verticals i horitzontals de les cadires i les taules són els més vulnerables en aquest sentit. La possibilitat de fabricar diversos prototipus permet a Prouvé comprovar les solucions més fiables. La seriació i versions desmuntables d’aquests el porta a buscar la forma de les peces que conformen aquesta cadira per optimitzar-ne la seva fabricació per separat, i alhora que la seva unió no sigui problemàtica estructuralment i sigui fàcil de muntar per qualsevol. També és un cas més on cal afinar al màxim cada peça, la seva forma, material, diàmetre, gruix, mitjà d’unió i manipulació. Si la chaise n. 4 és un exemple paradigmàtic de cadira resistent, i sobredimensionada, el fauteuil per la Cité Universitaire (fig.1.46), del 1930, és una recerca en el sentit contrari, el de la lleugeresa i esveltesa. En cada pota, la xapa plegada en U, rigiditza l’estructura, elimina nusos problemàtics i recull la tira de cuir que fa de recolza braços. En aquest punt es substitueix l’acer pel cuir 78, ja que és més agradable al tacte, s’adapta al pes del braç i treballa bé a tracció. Una certa sensació visual de continuïtat material entre l’acer i el cuir generen la il·lusió de que s’ha aprimat tant l’acer que aquest és ara flexible. Aconsegueix una major resistència amb menys material. Per tant, l’experiència en la fabricació de mobiliari i en les seves qüestions tècniques, li permeten avançar en una direcció d’entendre i practicar una sinergia de la funció, la idea constructiva i la resistència del material. Une maison comme un meuble? Segons Prouvé, construir una casa és com construir un moble 79. Quan parla de construction, parla de l’ acció circular de pensar i fer. Incorpora per tant el procés de disseny. I quan diu que no hi ha diferència, ho diu literalment. Els principis són els mateixos. La funció és diferent, cal resoldre temes diferents. Com a objecte però, només hi ha una diferència de mida, de pes i de funció. Una casa és més gran que nosaltres, ens conté. La seva mida provocarà un augment de pes, i farà difícil que sigui fàcilment transportable per una sola persona. Però per Prouvé, el procés de construir-la –de pensar-la i fer-la- és el mateix que el d’un moble. En la construcció d’un moble, s’ha de preveure –veure amb la ment abans de veure amb els ullstot. La seva mida fa que puguem imaginar-lo més fàcilment que tota una edificació.
86
5. Cap a una sinergia de la funció, la idea constructiva i la resistència del material. Une maison comme un meuble?
Cada moble ha de donar resposta a una necessitat, a una funció. En una cadira hem de descansar el cos de la manera més confortable possible mentre el dors està en posició vertical. El pes del cos es reparteix entre l’esquena, les lumbars i les cuixes, descarregant gairebé tot el pes dels peus. La forma de la cadira ha de permetre també que ens puguem aixecar i asseure amb facilitat. La base ha de ser el suficientment estable per permetre el nostre moviment i donar-nos sensació de seguretat. La superfície de la cadira ha de tenir una forma que reculli efectivament el cos, mantenint-lo actiu de manera relaxada, i l’acabat ha de permetre una transpiració eficient de la nostra pell. Tot ha d’encaixar. Cada peça es pensa en relació al conjunt. Cada moble té el seu disseny específic per permetre l’ús pel qual està previst, i per fer-lo s’utilitzen sempre que és possible tècniques ja conegudes, peces ja fabricades. Quan cal, s’ inventen tècniques noves, es dissenyen peces noves o que suposin una transformació respecte alguna d’existent. Cada peça acompleix més d’una funció alhora. Si aquest procés és reeixit, aquest moble serà fàcilment repetible i, en darrera instància, seriable. Però un moble no té emplaçament, no té entorn. Els que fabricà Prouvé eren majoritàriament per l’interior. No estaven exposats a la pluja, el vent, la neu, la oxidació. Tot i que algunes parts o alguns models, com les cadires de fusta, eren fabricats per empreses col·laboradores, la gran majoria es fabricaven als Ateliers. S’escurçava al màxim la distància entre el disseny i la fabricació. Ens podem endur els mobles quan canviem de casa. Generen espais –i sensacions- independents respecte del seu contenidor. Que puguem construir una maison com construïm un moble depèn exclusivament de la nostra capacitat mental i de la nostra memòria per retenir i entendre totes les peces d’una maison al cap. Per poder dibuixar-les si algú altre les ha de construir o disposar de les eines i la habilitat necessària per fabricar-les nosaltres mateixos. I de la salut per muntar-la amb les nostres mans. A la maison Prouvé s’introduirà un armari en tota la façana nord, que funciona alhora com a element estructural i com a espai de magatzem. Prouvé va més enllà que Le Corbusier en la seva proposta de netejar i buidar l’interior de l’habitatge modern de mobiliari com a element separat de la construcció 80. Prouvé fa desaparèixer aquí la distinció entre construcció i mobiliari.
-78 Sol.lució ja assajada per Charlotte Perriand, Pierre Jeanneret i Le Corbusier a la cadira LC1 del 1929. -79 Jean Prouvé: ‘Il n’y a pas de différence entre la construction d’un meuble et d’une maison’. -80 ‘Ahora doy una conclusión de orden constructivo, de orden arquitectural, de orden económico, de orden industrial: sería oportuno crear, industrialmente, unos casilleros, unos “continentes”, en gran serie, vendibles al particular que arregla su casa y al arquitecto que proyecta los planos. El uno dispondrá los casilleros contra las paredes de sus habitaciones o constituirá con ellos unos tabiques nuevos a plena altura o a media altura; el otro construirá sus paredes incorporando los casilleros entre la obra’. LE CORBUSIER, La aventura del mobiliario a Precisiones respecto a un estado actual de la arquitectura y del urbanismo, 1960. Ed. Apóstrofe. p.135.
87
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.47
Fig.1.48
Fig.1.47- Llum de ferro forjat. Ateliers Jean Prouvé.1923-27. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.48- Lustre boule, tole d’acier non martelée verre dépoli. Ateliers Jean Prouvé.1926-27. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
88
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme? ‘My father entered architecture through the door’. 81 Una porta és un mecanisme. Un conjunt de peces o d’elements que, ajustats entre si, mitjançant un moviment, fa una funció determinada en una màquina o en un sistema del què formen part. Un mecanisme té sentit doncs inclòs en una màquina o en un sistema. Una màquina és un conjunt de peces ajustades entre sí que transforma una forma d’energia en una altra per fer una activitat o un treball determinats. Aquestes peces poden ser mecanismes. Un sistema és un conjunt de regles, mecanismes, elements, instruments etc. que tenen relació entre ells i que estan organitzats per fer una activitat determinada, formant un tot. En aquesta activitat no necessàriament hi ha d’ haver treball, és a dir transformació d’energia en moviment. Molt poc temps després de muntar el seu primer atelier a la rue des Jardiniers, Jean Prouvé comença a treballar en una direcció pròpia, una actitud que l’apropa com hem vist a la figura de l’inventor. Els primers elements relacionats amb la construcció 82 produïts als seus Ateliers foren tanques i portes 83. Aquesta manera de fer incorpora el moviment i la tensió dels materials, i de les peces que conformen els seus productes, que esdevenen mecanismes. Cada element té més d’una posició – porta, finestra- , es desplaça –ascensor- i ha de respondre a sol·licituds diferents –cadires. Cada peça és resultat de la lògica del conjunt, conforma i depèn d’aquest conjunt, i alhora ha de ser fàcilment fabricable. La unió de les peces és tant important com les peces mateixes, per tal d’assegurar-ne la seva estabilitat i el seu fàcil muntatge. Cada unió és resultat d’aquesta lògica de resistència i de facilitat de muntatge. Envoltat de màquines, i en l’era de la màquina 84, Prouvé inventa tota una sèrie de mecanismes complexos pels components que fabricava als seus Ateliers. Mecanismes que no requereixen cap altra energia externa per funcionar que la del propi usuari. Que es poden activar sense fer cap esforç excessiu. Molts d’aquests mecanismes, de fet, estan pensats per minimitzar la força que ha de fer qui els utilitza. A aquesta manera de fer mobiliari s’hi arriba pensant-lo no com un objecte –pensat i vist des de fora- sinó entenent les forces i tensions internes que el conformen, -les forces incluses- i d’alguna manera la forma resultant busca la optimització material i geomètrica d’aquests esforços. El pensa doncs com un mecanisme. Un mecanisme estàtic. La flexibilitat, el vol, les dil.latacions i contraccions, les unions dels elements és un tema de reflexió constant als Ateliers. També ho són els mecanismes.
-81 Comentari de Catherine Prouvé a la taula rodona en motiu de la exposició ‘Jean Prouvé. Belleza fabricada’ a la Galeria Ivory Press de Madrid, el 7 de setembre del 2011. -82 ‘La construcción es energía y movimiento en el tiempo y en el espacio en su sentido fundamental.’ FREI OTTO et alt. Arquitectura adaptable. Tecnología y arquitectura. Editorial Gustau Gili. p.120. -83 Al volum 1 de Jean Prouvé Oeuvre Complète, Peter Sulzer ha pogut catalogar una trentena de portes i tanques abans de la coneguda grille que Prouvé fabricà per la Villa Reifenberg de Mallet-Stevens el 1927. -84 ‘Ya no estamos enlazados al ayer, somos otro cuerpo social: una época maquinista ha nacido y sucede a la época premaquinista que se remonta muy lejos a través de la historia.’ LE CORBUSIER, Liberarse de todo espíritu académico. Primera conferencia a Buenos Aires. Amigos de las Artes, 3 octubre 1929 a Precisiones. Ed. Apóstrofe. p. 41.
89
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.49
Fig.1.50
Si un mecanisme és un conjunt d’elements sòlids units per juntes tal que permeten tenir almenys un grau de llibertat i, per tant, un cert moviment per poder transmetre una força o desplaçament, i d’un mecanisme sense cap grau de llibertat se’n diu estructura, la maison Prouvé és alhora estructura i mecanisme. Tot i que en el seu conjunt és estàtica, aquesta es sustenta gràcies a la possibilitat de deformació de les seves peces. En especial, els panells de coberta que alhora arriostren en el sentit longitudinal i tensionen l’estructura en el transversal obligant-la a moure quan es deforma degut a la seva geometria, però també als canvis de temperatura, humitat o vent. A diferència de molts arquitectes de la seva època, Prouvé no buscava construir màquines o amb màquines 85, sinó que podia fabricar mecanismes. Molts dels productes fabricats als Ateliers són alhora moble i sistema de mecanismes. Fig.1.49- Lampe. Ateliers Jean Prouvé. 1930-32. ADMM 23J 189 59. Fig.1.50- Potence d’éclairage. Ateliers Jean Prouvé, 1942. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
90
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
Aquesta manera de pensar té sentit perquè està feta dins d’un taller, i qui ho pensa té la experiència material de la seva formació i la dels seus operaris en la utilització de les diferents màquines. Les peces fetes a mida es poden fer gràcies a les eines que es tenen a mà, i l’aprenentatge i sofisticació de les peces produïdes amb aquestes fan necessària la incorporació de noves eines. Què es pot fer i què no, què és més pràctic, com es fa més fàcil. El valor de la manera de procedir de Prouvé en els anys de Maxéville és que sempre du aquestes preguntes al límit, arribant a configuracions complexes que d’entrada semblarien complicades, poc senzilles, només possibles en un entorn equipat amb la maquinària i els operaris adients. Com demostrarem més endavant, a la maison Prouvé –de manera conscient o no- s’arriba a portar al límit la seva experiència en el disseny i fabricació de mecanismes en forma de mobiliari, de panells de façana, i el seu interès en mecanismes més complexes i de major mida –com la maquinaria dels Ateliers, els cotxes o els avions- per inventar un sistema que és alhora construcció i mecanisme. Molts arquitectes de la seva època també dissenyaren peces de mobiliari. La gran majoria ho feren des de fora, allunyats o amb un gran desconeixement dels mitjans de producció. Prouvé els va pensar i fer des de dins. Farem tot seguit una explicació sintètica d’alguns dels productes fabricats als Ateliers Jean Prouvé, centrada en aquests aspectes que, anys més tard, afloraran a la casa per la seva família. Le lampe: Els primers llums dissenyats i fets per Prouvé daten del 1923. La majoria es quedaren en prototipus, sense sortida comercial. Alguns, en peça única adquirida per algun client de Nancy. Es composen d’una estructura d’acer i pantalles de vidre glaçat. Al principi, el 1923, l’acer és forjat –treballat amb martell- i la seva superfície és decorada amb motius geomètrics. La estructura i el vidre són dos elements independents, i la lògica és decorativa –és a dir que la forma d’aquesta estructura no es deriva naturalment de la seva funció, sinó que en la seva gènesi es tenen en compte criteris estètics, compositius, de fora del propi objecte. En una segona etapa, cap el 1925, l’acer forjat es substitueix per xapa d’acer. Aquesta i el vidre conformen ja una unitat, l’estructura està pensada per subjectar el filtre. El disseny –entès com el procés de pensar i dibuixar el futur objecte- es troba en la geometria del conjunt, que generarà un tipus de llum específic. Aquest tipus de llum no és, però, l’origen del disseny, ni el factor més important, sinó tan sols una conseqüència de la seva geometria i el seu muntatge. L’estructura i el filtre lumínic tenen una lògica constructiva allunyada de la seva funció (fig.1.47 i 1.48). Aquests objectes pertanyen al nou estil de l’època, no es tracta d’una creació original, des de l’origen, sinó que treballa amb elements i imatges comunes. Tampoc les podem considerar encara mecanismes, en el sentit que estan pensades com a objectes estàtics –tot i que podríem parlar de pre-mecanismes, ja que es produeix una transmissió calòrica i lumínica. Però -85 ‘La máquina debería construir el edificio, siempre que el edificio sea tal que la máquina pueda construirlo de manera natural y, en consecuencia, sumamente bien. Pero no es necesario construir por eso como si el edificio fuera también una máquina, porque, salvo en un sentido muy débil, no es una máquina, ni se parece a ella. ¡Y aun en ese sentido en que es una máquina tampoco lo podríamos considerar arquitectura! (...) propongo que hagamos por un tiempo que los edificios se parezcan a bañeras modernas y utensilios de cocina de aluminio, o que copiemos piezas de máquinas que hayan sido bien diseñadas para vivir en ellas, especialmente el trasatlántico, el avión, el tranvía y el autobús’. FRANK LLOYD WRIGHT, Arquitectura moderna. The Kahn Lectures, Princeton, 1930. p.188. ‘Nos hemos dejado condicionar a mirar con sospecha lo que se conoce como la era de la máquina –el temor a lo mecánico-, el temor a la lógica de la precisión; el temor a Frankenstein. El hombre dominado por la máquina ha sido durante años un terror filosófico, a pesar de que el hombre moderno, si en alguna medida es grande, sólo lo es por lo que ha conseguido gracias a la máquina que creó. Sólo ahora, en este nuestro mundo actual, nos vemos forzados a reconocer que la era de la máquina, de la industria y de la ciencia es la manifestación apremiante e inevitable de los hechos físicos de la existencia que nos posibilita abrirnos paso al futuro. Ahora sabemos que sólo perdemos el control de lo que creamos si rechazamos responsabilizarnos de la dirección y la disciplina del uso de nuestras creaciones.’ CHARLES EAMES. ¿Qué es una casa? ¿Qué es el diseño?. Ed. Gustavo Gili. p. 12.
91
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.51
Fig.1.52
en la experiència d’aquests primers exemples, Prouvé pogué observar la transmissió calòrica i la dilatació d’aquests objectes, el disseny dels quals els feia més o menys eficients. El 1930 Prouvé dissenya un llum de sobretaula per la Cité Universitaire de Nancy (fig.1.49). Es tracta d’ una xapa d’acer inoxidable plegada. El plec superior té el radi necessari per contenir la bombeta, es solden dos xapes laterals que amaguen la bombeta i reforcen la reflexió de la lluminària. La base té dos plecs, el posterior té l’angle necessari per absorbir el pes de la bombeta i estabilitzar el llum. Aquí, s’ha pensat com es pot plegar la xapa per aconseguir una llum òptima per l’estudi i un màxim rendiment lumínic, utilitzant el mínim material possible i coneixent el tipus de plecs que es poden fer. Tot i que el problema constructiu segueix essent aquí prioritari respecte a la finalitat d’ el llum, aquesta s’incorpora al procés de disseny, que s’apropa a la recerca sobre la llum. Tota la cara interior de la lluminària funciona com a element reflector. Les tres parts clàssiques d’un llum –cap, cos i peu- desapareixen i un únic material –la xapa d’acer- integra les diferents funcions –tot Fig.1.51- Fauteuil grand repos UAM. 230J 187. 1930. ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.52- Detall. Fauteuil grand repos UAM. 230J187 6. 1930. ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
92
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
el llum fa de reflector, tot és estructura- segons la forma permesa per les plegadores que disposaven els ateliers –es fa en tres plecs. En un llum elèctric, la llum és produïda per una bombeta. Aquesta desprèn calor. Gairebé tan important com la qualitat de la llum que emet és tenir en compte, en el procés de disseny, la seva capacitat de transmissió calòrica, dilatació i ventilació, tant en el material escollit com en la seva forma. Una bona ventilació allargarà la vida de la bombeta i en millorarà el rendiment. Quan la làmpada està en funcionament, l’usuari es crema al tocar-la. Al ser tot el llum d’una sola peça, la part superior de la xapa es dilatarà més que la inferior, degut a la diferència de temperatura. En models més antics, fets amb xapa d’acer i vidre, Prouvé deixa un espai de tolerància entre ambdos per absorbir les diferents dil.latacions. No s’ha pensat cap ranura de ventilació, i la forma corbada de la part superior reté l’escalfor. Prouvé es queda per tant a mig camí en aquest procés d’inclusió de funció, forma i material. A la potence d’éclairage del 1947, tota la inventiva es centra en fer arribar la bombeta el més lluny possible des d’una paret. Una llum en voladís, i que pivota horitzontalment sobre un eix (fig.1.50). Una llum que vola, i que, en el punt on es concentra el moment flector, gira sobre aquest eix. La experiència en el disseny i fabricació de llums li possibilita entendre les diferents dilatacions tèrmiques dels materials, i incorporar en el procés de disseny les juntes de dilatació que, com demostrarem més endavant, en les seves construccions funcionen com a elements d’unió i no de separació. Le fauteuil: El 1930 els Ateliers participen a la primera exposició de la Union des Artistes Modernes, i entre d’altres elements, mostren una butaca reclinable (fig.1.51, 1.52 i A.66). Els primers mobles pensats i fets al taller de Jean Prouvé foren peces úniques, per casa seva, la seva família o amics. En els arxius de Charlotte Perriand es conserven alguns dibuixos on assaja el disseny d’una butaca on el respatller pivota sobre un eix a la base mitjançant un sistema de molles 86. El 12 de Juny de 1940, Jean Boutemain dibuixa als ateliers de la Rue des Jardiniers, en una sola làmina (fig.1.53, 1.54, 1.55, 1.56 i 1.58), tots els elements necessaris per fabricar una chaise longue de seient i respatller de fusta i potes de tubs d’acer. La fusta apareix probablement degut a la escassetat del subministrament d’acer provocat per la guerra. El respatller és reclinable, gira al voltant d’un eix (fig.1.53) i aquesta versió ofereix nou possibles posicions, limitades per deu perforacions en el tub de la pota (fig.1.56). Es passa d’una posició a l’altre gràcies als dos ressorts que s’insereixen en dues -86 L’any 1925 als Ateliers ja s’havia fabricat un primer prototipus amb el respatller reclinable, que es desplaçava en un reposa braços semicircular que servia de guia. En aquesta versió evolucionada, es col•loca una rodeta a cadascun dels quatre extrems del seient que es desplaça sobre perfils en U de 20x14, que fan alhora d’estructura i de guia. En l’angle format pel seient i el respatller, on es troben dues de les rodetes, es solda una xapa amb quatre perforacions, on es subjecten amb ganxos cinc molles fixades en cinc punts diferents del perfil superior, que conforma el reposa braços. La geometria i la separació entre aquestes dues Us, la que fa de guia i la que fa de reposa braços, ve determinada per el recorregut lliure de les cinc molles per poder moure el seient endavant i enrere, baixant i pujant alhora gràcies a la forma de la guia inferior. Així, aquest recorregut entre les dues posicions extremes del seient conforma també la llargada de la base de la butaca, que alhora ha de funcionar com a contrapès de la opció més reclinada, per no caure enrere. Aquesta posició reclinada de la butaca és la que força les molles a tracció, de tal manera que quan es vol recuperar la posició original, el retorn de les molles el facilita. Aquestes molles possibiliten dues posicions, la vertical i la reclinada. Per tant, un mecanisme complex per aconseguir que un moviment relativament senzill es realitzi de la manera més natural i sense esforç possible.
93
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.53
Fig.1.54
Fig.1.55 Fig.1.53- Detall. 23J 187 38, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.54- Detall. 23J 187 38, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.55- Detall. 23J 187 38, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.56- Detall. 23J 187 38, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
94
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
Fig.1.56
de les perforacions (fig.1.55). Aquests ressorts permeten un grau de llibertat major en el disseny de la butaca, que no queda limitada geomètricament com en el cas anterior. Una major complexitat del mecanisme permet aquí una major llibertat geomètrica, i possibilitat d’escollir materials més estàndards i de menor dificultat de transformació, facilitant la fabricació de la butaca. Una butaca pot acomplir la seva funció mitjançant la seva geometria, la naturalesa del material –ni massa rígid ni massa flexible- i amb un pes mínim. Una butaca lleugera i fàcilment transportable afavoreix el seu ús. En les primeres butaques que fabricà Prouvé, als voltants del 1930, la minimització del seu pes no era un dels punts principals de recerca. Es tractava d’una investigació sobre mecanismes per possibilitar diferents posicions del respatller i el seient, i per tant de l’usuari. La complicació dels mecanismes escollits, la complexitat de peces que formaven la butaca, la quantitat de material necessari per donar resposta a la geometria necessària per possibilitar el moviment i la naturalesa d’aquest material –l’acer- per aconseguir una estructura rígida feien del fauteuil à siège
95
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.57
Fig.1.57- 23J 187 1, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.58- 23J 187 38, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
96
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
Fig.1.58
et dossier reglábles indépendanment i el fauteuil inclinable, dos mobles pesants i difícils de moure. Aquest darrer era difícil d’agafar i s’havia de desplaçar empenyent-lo. El fauteuil ‘grand repos’ del mateix any aconsegueix alleguerir una mica el seu pes, i la separació entre els braços reclinables i la base de la butaca permet un transport més fàcil. En el procés de fabricació d’aquestes butaques, segons Pierre Missey, el serraller dels ateliers que muntà els primers models, ‘Prouvé avait l’habitude de tracer (un meuble)... on exécutait un modèle pour voir, puis on modifiait... Après, on faisait un plan définitif.’ Prouvé dibuixava a llapis, molts cops de colors i a escala 1:1, un croquis de la butaca. Pierre Missey en fabricava un primer prototipus, que s’anava modificant. Quan s’arribava a una solució satisfactòria, se’n dibuixaven els plànols tècnics, amb cotes, detalls, descripció i amidaments de peces i materials (fig.1.57). El pes de la butaca, en el primer dibuix, es coneixia de manera intuïtiva. Dissenyar i fabricar cadires, ser-ne més tard usuari, conformà l’experiència de Prouvé en la concepció d’estructures amb mecanismes que cerquen adaptar-se a l’ús, i de retruc aconsegueixen
97
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.59
Fig.1.60
un major confort de l’usuari permetent-li interactuar amb el moble, decidint la posició de descans del seu cos. Mecanismes que estan en contacte amb el cos, que l’acullen, tot i que no sorgeixen de l’estudi ergonòmic d’aquest confort (fig.A.65). Però sobretot marcà una experiència en la recerca del límit entre resistència i quantitat de material, mitjançant la manipulació mecànica de la geometria d’aquest. La aparença robusta del mobiliari dels Ateliers no és buscada, sinó que ens mostra en tot cas el seu límit en la capacitat d’alleugerir-los.
Fig.1.59- Fenêtre à guillotine. 1930. 230J33, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.60- Citroën Traction Avant. Portes. Catàleg de recanvis.a
98
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
La fenêtre: Els ateliers comencen a fabricar tanques i portes a prop de l’any 1925. La tanca és l’element de tancament mòbil més senzill, ja que ha de complir una funció de rigidesa –i a vegades d’opacitat-, de seguretat 87 i d’obertura sobre un eix. Una porta, a més, cal que tingui un cert nivell d’ estanquitat, ja que pot separar un aire interior d’un exterior. El mateix succeeix amb una finestra. Les primeres finestres 88 que apareixen als arxius dels ateliers daten del 1929, i van ser instal·lades a l’edifici d’apartaments Perdrizet, a Nancy 89. Alguns dels principis utilitzats en aquesta primera experiència es troben també a la porta del séjour que vint-i-cinc anys més tard dissenyarà per casa seva. La primera finestra elevable 90 fabricada als ateliers data del 1929. A principis de 1930, en la mateixa època que desenvolupen els primers prototipus de fauteuils réclinables i cabines d’ascensor, als Ateliers es comença a investigar, fabricar i patentar models de fenêtre à guillotine. El principi es basa en substituir un dels dos contrapesos laterals per un sistema de pinyons i cadena similar al d’una bicicleta, accionats mitjançant una manovella a la part inferior. (fig.1.59 i 1.60). El 8 d’Agost de 1930 es presenta una sol·licitud de Brevet d’invention, amb numero 700.217, per patentar la solució. La patent li és concedida el 26 de Febrer de 1931. La substitució d’un contrapès per una cadena permet en principi un control més acurat del moviment de la finestra. El pinyó i la cadena formen un conjunt més durable que la politja i el tensor, no patinen ni es desvien de l’eix. El moviment de rotació de la mà sobre la manovella decideix la posició exacta de la fulla elevable. El manteniment, reajustat i engrassat de la cadena és senzill. Una finestra elevable és un sistema amb un grau de complexitat superior al d’una batent o oscil·lobatent, ja que no pivota sobre un eix que subjecta una de les seves arestes mitjançant frontisses, sinó que es desplaça tota ella sobre dos eixos que només fan de guia i no fan força. Es necessita doncs un mecanisme extern que ajuda a pujar i mantenir fixa aquesta fulla –les politges i els contrapesos. Prouvé no inventa cap dels principis que aplicava a les seves fenêtres elevables, però és capaç de dissenyar-los, fabricar-los i evolucionar-los gràcies a allò après en l’experiència. El 1945, fabriquen els primers panells de façana amb finestres i porticons metàl·lics elevables. Paradoxalment aquests panells estan fets majoritàriament amb fusta per la manca d’acer provocat per la guerra. Es començaren a instal·lar el 1945 en el pavelló per la societat de fusta baquelitzada Permali. Una variació evolucionada d’aquest panell es fabricà i muntà el 1948 en dos pabellons de 8x12m i 8x8m encarregats per J. Dollander, client de la Maison Dollander a Laxou, per les Tissages des Lesses. I una variació d’aquest darrer es col·locà a la Verrerie de Croismare, edifici d’ensenyament projectat per Henri Prouvé el 1946. Serà el mateix model que el 1954 es munti a la maison Prouvé. Durant la segona guerra mundial, als Ateliers es fabricaren algunes bicicletes (fig.1.61, 1.63 i 1.64). L’element dissenyat per l’equip de Prouvé era el quadre –la estructura-, i la resta de peces eren -87 Veure història de la evolució dels panys a SIEGFRIED GIEDION, Mechanization takes command. Editorial Gustavo Gili, S.A., 1978, p. 68-90. -88 El disseny d’una finestra ha de tenir en compte el seu grau de transparència i d’estanqueïtat, com s’obre per poder ventilar, el sistema d’unió del vidre amb el bastiment, necessari per simplificar la obertura i optimitzar la estanquitat a l’aire i l’aigua, i com minimitzar els ponts tèrmics provocats per la naturalesa i gruixos del material. -89 Jean Prouvé: ‘On fabriquait dans le courant, journellement; il fallait que cet atelier –qui avait beaucoup d’ouvriers- tourne. Alors les architectes me consultaient pour ce qu’on appelait les menuiseries métalliques...Je faisais toujours à ma façon... Et les fenêtres étaient toujours très fines... Quand vous aviez un projet comme cela, c’était à vous de définir... tous les détails, entièrement. L’architecte ne disait rien!’. Entrevista amb Peter Sulzer, 1983. -90 Una finestra practicable ocupa un espai que correspon al seu radi de gir. S’ obre cap dins, no podem disposar res en aquest radi. Si obre cap enfora, està més exposada als efectes del vent i la pluja, i ens refredarem o mullarem quan la accionem. Cal fixar-la d’alguna manera. Una finestra corredissa ocupa, en obrir-se, la mateixa amplada de la seva fulla en un dels dos cantons. Si volem fer un panell industrialitzat que incorpori una corredissa, aquest haurà de tenir com a mínim doncs el doble de l’amplada de la fulla. Una finestra elevable, en canvi, no ocupa més espai que el del seu pla d’obertura, i és compatible amb un panell industrialitzat, ja que la fulla pot amagar-se a la part de dalt o de baix. 99
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.62
Fig.1.61
Fig.1.63
Fig.1.61- Detall. 23J 210 1, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.62- Cadena de transmissió d’un motor Traction avant_Moteur 21. Arxius Citroën. Fig.1.63- Detall. 23J 210 1, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.64- 23J 210 1, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
100
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
Fig.1.64
estàndard. El mecanisme de transmissió de la força humana a la roda –la cadena i els pinyonsno fou motiu de cap investigació (fig.1.62). Onze anys abans s’havia adaptat aquest principi al funcionament de les fenêtres à guillotine 91. Aquí sembla que aquella experiència s’hagués oblidat, segurament perquè Prouvé, enfeinat en altres temes del taller, no intervingué de manera massa directa en el procés de disseny d’aquests petits vehicles.
-91 Aquí entraba en juego el importante elemento de la plasticidad, indispensable para un uso fecundo de la máquina, la auténtica expresión de la modernidad. Se abogaba por las ventanas de batiente porque asociaban la casa con el exterior, esto es, aportaban aberturas libres, que se abrían hacia fuera. En otras palabras, la ventana llamada ‘de batiente’ era más humana y sencilla, más natural tanto en su uso como en su efecto. De no haber existido, la habría inventado. Sin embargo, este tipo de ventana no se utilizaba en la América de aquella época, de manera que perdí muchos clientes por mi insistencia en utilizarla, cuando ellos querían ventanas ‘de guillotina’, que entonces estaban de moda. La ventana de guillotina no era ni sencilla ni humana. Se trataba sólo de un recurso’. FRANK LLOYD WRIGHT, Arquitectura moderna. The Kahn Lectures, Princeton. 1930. p. 195.
101
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.65
L’ascenseur:
Fig.1.67
Fig.1.66
Fig.1.68
Els primers abris produïts als ateliers van ser cabines d’ascensor (fig.1.65) 92. El primer espai que conté el cos humà fabricat per l’equip de Prouvé estava pensat per moure’s verticalment transportant persones, i data del 1928. De fet, començaren fabricant portes i panells de protecció d’ascensors que molts cops havien d’adaptar a l’estil ‘Art Nouveau’ dels edificis on s’instal·laven. Els ateliers fabricaren peces úniques (fig.1.66), però també algunes petites sèries per a empreses d’ascensors com Otis-Pifre (fig.1.67, 1.68 i A.63). Aquesta col·laboració els permeté aprendre de l’experiència construint cabines d’aquestes empreses, a partir de les quals Prouvé pogué fer les seves aportacions. Les primeres cabines ja contenen alguns dels principis constructius que desenvoluparà més tard –la estructura arriostrant central, aquest cop amb perfils normalitzats, i la rigidització dels tancaments mitjançant el plec de xapa de diferents materials, sobretot a les cantonades (fig.1.67). Estructures autoportants, que es desenvoluparan anys més tard en els nuclis sanitaris estructurals. Els principis Fig.1.65- Ascenseur registrat,14 Novembre 1928. Ateliers Jean Prouvé. Fig.1.66- Ascensor alumini, 1931. Cité des Informations à l’Exposition Coloniale, Paris. Ateliers Jean Prouvé. Fig.1.67- Ascensor Otis, 1930. Xapa d’acer 2 i 3 mm. Ateliers Jean Prouvé. Fig.1.68- Ascensor Otis, 1930. Xapa d’acer 2 i 3 mm. Ateliers Jean Prouvé. Fig.1.69- 23J 68 25, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.70- Escriptori escolar amb rodes. Ateliers Jean Prouvé. 1937.
102
6. Moviment i tensió. Une maison comme un mécanisme?
Fig.1.69
Fig.1.70
d’elevació són similars als aplicats a les fenêtres elevables, a base de politges i contrapesos, el mètode més utilitzat en aquella època, i de fet aquesta part era responsabilitat de les empreses d’ascensors. Algunes d’aquestes cabines disposaven d’un petit banc per seure (fig.A.64) 93. Une maison comme un mécanisme? Podria Prouvé introduir aquesta experiència en el disseny i la fabricació de mecanismes quan es proposés començar a produir habitatges? (fig.1.71). El 1939 els Ateliers estudiaren la fabricació d’una roulotte de càmping (fig.1.69). Prouvé construí alguns d’aquests enginys amb rodes. Escriptoris escolars (fig.1.70). Un petit carro d’acampada mòbil fet en col·laboració amb Pierre Jeanneret (fig.1.72). Les bicicletes que fabricà durant la segona guerra mundial. Fabricar un objecte mòbil no és només posar-li rodes. Cal pensar i comprovar com es transmetran les càrregues verticals i horitzontals a les rodes, quins mecanismes s’utilitzaran per impulsar-los, quin sistema serà més -92 La habitació mínima, en que hi romanem pocs segons. El cos quiet però desplaçant-se. Un vehicle vertical. -93 La cabina ha de ser un element totalment rígid per tal de donar sensació de seguretat, i cal minimitzar tot el possible el seu pes per tal de no dificultar el seu funcionament. Així els ateliers feren alguna cabina d’alumini, i les d’acer s’anaren alleugerint i guanyant superfície vidriada.
103
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.71
Fig.1.72
Fig.1.73
eficient per fer-ho, incrementar el rendiment del treball i minimitzar el fregament entre les parts. Quines d’aquestes cal que es moguin i quines no. Però abans de posar-hi rodes, als Ateliers ja s’havien fabricats un gran nombre de mecanismes d’una certa complexitat (fig.A.65). Si un ascensor ha d’absorbir empentes verticals, un vehicle n’ha d’absorbir d’ horitzontals. Prouvé dibuixava nous prototipus d’automòbils (fig.1.73), com dibuixava obsessivament noves juntes, nous detalls d’encontres entre elements, els diumenges a la tarda al menjador de casa seva.
Fig.1.71- Fotograma d’ Scarecrow, Buster Keaton. 1920. Fig.1.72- Casa remolc. Jean Prouvé amb Pierre Jeanneret. 1939. Fig.1.73- Prouvé cotxes. 230J 730 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. 1948-1958.
104
6. Moviment i tensi贸. Une maison comme un m茅canisme?
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.74
Fig.1.74- Plan rez de chausée. W 34. ADMM Fonds Jean et Michel André, Nancy. Fig.1.75- Planta baixa. Maison Prouvé, rue de Santifontaine, Nancy. Arquitectes: Jacques i Michel André, 1930. Dibuix de l’autor. e 1:150.
106
7. L’atelier abans que la maison. Une maison comme une maison?
e 1:150
Fig.1.75
7. L’ atelier abans que la maison. Une maison comme une maison? El 1930, Madeleine i Jean decideixen fer-se una casa. Disposen d’un solar a la Rue Santifontaine de Nancy 94. El setembre, Prouvé encarrega el projecte als germans André, ja que en aquella època no disposava de cap arquitecte en plantilla al seu atelier. Jacques i Michel eren fills d’Emile i néts de Charles André, ambdós fundadors de l’Ecole de Nancy. Prouvé i els germans André eren amics des de petits 95. Una maison d’arquitectura moderna per un matrimoni jove, amb dos fills -Françoise i Claude. Ja feia cinc anys que Prouvé havia començat a rebre encàrrecs d’arquitectes i havia entrat en contacte amb les idees de Le Corbusier, Auguste Perret, André Lurçat, entre d’altres. Idees que Prouvé va començar a conèixer de primera mà a la Exposition des arts decoratifs de Paris el -94 ‘Mes parents avaient un terrain, rue de Santifontaine, à Nancy, et pensaient y construire leur maison. Ils avaient fait une demande d’emprunt mais l’emprunt ne venait pas. Finalement, ce terrain de la rue de Santifontaine où ils avaient cultivé des légumes pendant la guerre, ne les intéressaient plus et ils ont trouvé ce terrain de la rue Augustin Hacquart’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor del 24 de maig del 2011. -95 Quan Prouvé els encarrega aquest projecte, els tres amics no havien col•laborat encara cap vegada. A partir d’aleshores comencen a treballar esporàdicament junts en una sèrie de projectes, com el museu de zoologia de Nancy el 1932. Els germans André encarreguen a Prouvé el mobiliari de diversos edificis. Les seves col•laboracions s’allarguen fins a finals dels anys 40.
107
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.76
1925, on participà dissenyant i construint les portes del pavelló de Nancy; el març del mateix any, la exposició del comité Nancy-Paris, que busca establir lligams entre els artistes d’aquestes dues ciutats; i l’any següent l’inici d’encàrrecs per part d’arquitectes com Rob Mallet-Stevens. Construir-se una casa que seguís els postulats de la arquitectura moderna també podria ajudar-lo a guanyar nous clients entre els arquitectes. La casa podria funcionar com un catàleg dels diferents components que els Ateliers podien fabricar –portes, finestres, tanques, escales. De l’11 de juny al 14 de juliol de 1930 es va dur a terme al pavelló de Marsan, a Paris, la primera exposició de l’ UAM -Union des artistes modernes-, de la que Prouvé en formava part junt amb Le Corbusier, Rob Mallet-Stevens, Pierre Chareau, André Lurçat, Charlotte Perriand i Frantz Jourdain. Aquestes influències de les noves idees i coneguts van portar Prouvé a encarregar als seus amics el projecte d’una maison que fos exemple d’aquestes. Fig.1.76- Plan premieretage. W34. ADMM Fonds Jean et Michel André, Nancy. Fig.1.77- Planta primera. Maison Prouvé, rue de Santifontaine, Nancy. Arquitectes: Jacques i Michel André, 1930. En vermell es marquen alguns dels errors o omisions del projecte. Dibuix de l’autor. e 1:150.
108
7. L’atelier abans que la maison. Une maison comme une maison?
e 1:150
Fig.1.77
Del projecte proposat pels germans André, Prouvé probablement només hauria pogut participar en la fabricació de les fusteries -portes, finestres...- i serralleria -tanques del jardí.... No tenia experiència ni infraestructura suficient per poder ser el constructor d’aquesta casa. No està documentada la seva implicació en el procés de projecte, però el nivell de definició dels dibuixos conservats suggereix que s’arribà a un primer avantprojecte, que es desestimà probablement per la priorització del propi Prouvé d’ invertir en el seu nou atelier enlloc de en una casa per la seva recent formada família. Madeleine hauria d’ésser pacient, i seguir vivint en l’apartament de la Rue Santifontaine, molt a prop del seu solar. Aquest avantprojecte es du a terme en un moment de transició als ateliers de Jean Prouvé. Quan la família encarrega als germans André el projecte, Prouvé encara treballa en la ferronnerie d’art i serrurerie dels locals de la rue du Géneral Custine, al sud-oest de la ciutat, gairebé en el seu límit. El
109
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.78
1926 s’havia comprat equipament per fer soldadura autògena i d’arc elèctric. El 1929 comença a experimentar amb la tôle pliée. No disposava de cap plegadora, havia de dur la xapa a plegar a fora. Els dibuixos d’aquestes xapes no es feien als seus locals, sinó a Paris. Com hem vist, es provaren portes, finestres 96, ascensors. Es tracta encara d’un sistema de treball bastant manual, tot i que comencen a adquirir i fabricar eines i maquinaria. El 28 de gener de 1931 Prouvé es trasllada al seu nou local de la 50 rue des Jardiniers, molt més a prop del centre de Nancy, amb una planta de 1265 m2 i un primer pis de 412 m2. Compra una premsa plegadora de tres metres de llarg i cisalles de guillotina. Es crea el al bureau d’études, amb Jean Boutemain i uns mesos més tard, Jean-Marie Glatigny, que en serà el coordinador. Format a l’Ecole des arts et métiers, s’encarregarà de bona part del disseny de les construccions dels ateliers fins la guerra. Fig.1.78- Plan second etage. W34. ADMM Fonds Jean et Michel André, Nancy. Fig.1.79- Planta segona. Maison Prouvé, rue de Santifontaine, Nancy. Arquitectes: Jacques i Michel André, 1930. Dibuix de l’autor. e 1:150.
110
7. L’atelier abans que la maison. Une maison comme une maison?
e 1:150
Fig.1.79
En plena etapa de canvi, tant per l’increment del volum de feina com per el projecte de fer créixer l’empresa, buscant un nou local més gran, amb més maquinaria i per poder desenvolupar encàrrecs de major envergadura, probablement animat per la insistència de Madeleine de construir una casa amb un petit jardí per la seva família, Prouvé decideix doncs encarregar un projecte d’habitatge a un despatx d’arquitectura. El solar que havia comprat el matrimoni un temps abans a la rue Santifontaine es troba a l’oest de Nancy. És més aprop dels primers locals dels seus tallers, a la rue du Géneral Custine, que als que es traslladaria a principis del 1931, molt més a prop del centre, a l’altra banda de la via del ferrocarril. El solar es trobava en el mateix carrer que l’apartament on visqueren els Prouvé durant els anys 30. La casa, entre mitgeres, i alineada al carrer, tenia planta baixa i dos, i un petit soterrani. Les superfícies estan adaptades als requeriments de la llei Loucheur. Es tracta d’una projecte molt similar als que -96 Com el Brevet d’invention n.700.217. N.184 Jean Prouvé Oeuvre Complete vol. 1, Peter Sulzer. p. 150.
111
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.80
desenvolupaven els germans André en aquell període, com la maison Majorelle (fig.A.67), per a Georges Francin, al mateix carrer i construïda el 1933, encara que amb un pressupost més modest. La superfície construïda total d’aquest avantprojecte és de 256,5 m2. 71,5 m2 en planta baixa (fig.1.74 i 1.75), 127 m2 en planta primera (fig.1.76 i 1.77), 22 m2 a la planta segona (fig.1.78 i 1.79) i 36 m2 al soterrani (fig.1.80 i 1.81). La fondària edificable, de 9,9 metres, permet la presència d’un jardí. S’allibera la meitat de la planta baixa, creant un porxo, orientat a sud i en contacte amb aquest jardí. La planta primera s’ocupa totalment, la sala d’estar és de doble alçada. En planta segona s’allibera la meitat oest per tenir una bona terrassa, que comunica amb la habitació del matrimoni. Totes les obertures de la casa són de mides normals per l’època. Només en la sala d’estar trobem una gran superfície envidrada de 7,5 x 2,9 metres. En el primer pis es desenvolupa la majoria del programa, al voltant de la sala de 35 m2. Quatre habitacions –en aquella època encara només tenien dos fills, Françoise i Claude-, una cuina i un bany. En planta baixa, els serveis i la habitació del Fig.1.80- Plan sous-sol. W34. ADMM Fonds Jean et Michel André, Nancy. Fig.1.81- Planta soterrani. Maison Prouvé, rue de Santifontaine, Nancy. Arquitectes: Jacques i Michel André, 1930. Dibuix de l’autor. e 1:150.
112
7. L’atelier abans que la maison. Une maison comme une maison?
e 1:150
Fig.1.81
servei. El nombre d’habitacions coincideix amb la configuració final de la família. És evident que aquest fet no estava planificat en el moment de començar el projecte. L’estructura és de pilars de formigó, probablement amb jàsseres de formigó i forjat de bigueta i revoltó. Els dos murs testers són estructurals. El projecte presenta tota una sèrie d’indefinicions i incoherències, segurament provocades per la rapidesa amb què es dibuixà. La posició d’algun pilar canvia en diferents plantes, mentre que en molts casos les mides en el dibuix i en les cotes no coincideixen. Tot i tractar-se d’un avantprojecte, aquest no recull cap dels elements que en aquella època, com hem dit, elaborava Jean Prouvé. Amb tota seguretat, però, tots els elements de serralleria haurien estat fets per Prouvé. Les finestres i portes dibuixades són genèriques (fig.1.84 i 1.85). La gran superfície envidrada també podria ser executada per la seva serralleria, ja que tenien una experiència
113
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.82
semblant –d’una escala superior- en la construcció de la façana de vidre de 19x21 metres pels Etablissements Citroën, al Garage Marbeuf de Paris, el 1929 97. En aquella època, doncs, Prouvé encara no considerava la possibilitat de pensar i construir-se casa seva. La construcció d’edificis era un tema que, per la infraestructura de què disposava a la seva serralleria i per la formació del personal que hi treballava, encara no podia assumir. Participava només en alguns dels components d’aquests edificis. Potser el fet de no poder fabricar totes les peces d’aquesta casa el feren reflexionar sobre la necessitat d’ampliar el seu catàleg a tots els elements de la construcció: Murs, sostres, forjats,... L’esforç econòmic d’ampliació dels seus Ateliers porten a Prouvé a ser prudent i posposar la construcció de la casa de la seva família. Aquesta prioritat permetrà que anys més tard es pugui construir la maison Prouvé en un altre barri de Nancy.
Fig.1.82- Facades. W34. ADMM Fonds Jean et Michel André, Nancy. Fig.1.93- Alçats principals. Maison Prouvé, rue de Santifontaine, Nancy. Arquitectes: Jacques i Michel André, 1930. Dibuix de l’autor. e 1:150.
114
7. L’atelier abans que la maison. Une maison comme une maison?
e 1:150
Fig.1.83
-97 Veure: PETER SULZER. Jean Prouvé. Oeuvre Complete Volume 1. n. 179. Peter Sulzer. p.144.
115
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.84
Fig.1.84- Coupes. W34. ADMM Fonds Jean et Michel André, Nancy. Fig.1.85- Seccions. Maison Prouvé, rue de Santifontaine, Nancy. Arquitectes: Jacques i Michel André, 1930. Dibuix de l’autor. e 1:150.
116
7. L’atelier abans que la maison. Une maison comme une maison?
e 1:150
Fig.1.85
117
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. I.c. In situ, ex situ. Emplaçament.
Fig.1.86
Fig.1.86- Citroën 2CV pujant una duna. Propaganda Citroën.
119
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.87
Fig.1.87- Dibuix de la Croix Gagnée, per J. Laurent.
120
8. Als límits de Nancy.
8. Als límits de Nancy. El matrimoni Prouvé trià el solar de la seva futura casa per la seva localització elevada als límits de Nancy, bastant a prop de Maxéville. També per trobar-se al començament del bosc, i la seva gran superfície de jardí. El solar on es construí la maison Prouvé es troba a la rue Augustin Hacquard, al barri de Boudonville, a Nancy, capital del departament de la Meurthe-et-Moselle 98. El barri de Boudonville, als turons situats al nord oest de Nancy, té els seus orígens en el drenatge dels estancs de la zona (fig.A.68). Als seus voltants, es realitzà una intensa activitat minera. Curiosament, aquesta activitat s’inicià a la zona de Maxéville, on el 1864 JJ Lablé aconseguí la concessió per explotar la ‘Mine des Allemands’, també coneguda com a ‘Mina des Prussiens’, d’unes 235 ha. S’accedia a la mateixa per la base d’un turonet, gairebé davant de la cimentera que anys més tard seria ocupada pels Ateliers. La seva explotació s’acabà el 1966. Aprop, els HautsFourneaux de Maxéville (fig.1.88), establerts el 1867, transformaven aquesta matèria primera. Es van tancar temporalment també durant la primera guerra mundial, reoberts tot seguit i clausurats definitivament el 1939. El 1862 es concedeix a Victor Sépulchre el permís per explotar una altra mina a Boudonville (fig.A.69 i 1.89), anomenada ‘Mine des belges’ 99. La Croix-Gagnée (fig.1.87), situada en aquest barri, és un calvari de pedra on els veïns de Nancy peregrinen cada Divendres Sant. Els seus orígens no són clars, però de les diferents versions que s’han conservat, la més extensa és que fou una iniciativa de Didier Fossier, un fabricant d’armes i pólvora, que col·laborà amb el duc René II en la lluita contra Charles le Témeraire, duc de Bourgogne, i també feu negocis amb el seu successor, el duc Antoine. Fossier, com a agraïment de la seva bona fortuna en els negocis, fa construir als voltants del 1525 aquesta creu a prop de casa seva. El petit chemin de la Croix-Gagnée era un camí que comunicava el creuament de la rue de Montreville i la rue Joseph Mougin amb la rue de la Croix Gagnée. Es conserven documents de cessió del 1897 i el 1903 de veïns d’aquest camí de part de les seves parcel·les per poder eixamplarlo de dos a sis metres 100 . El 1934 se li dóna el nom de rue d’Augustin Hacquard 101. En algunes publicacions sobre la maison Prouvé s’explica que el solar estava plantat amb vinyes. En l’ Histoire de Nancy, Ville Vieille et Ville-Neuve, del 1860, Henri Lepage explica que ‘Dans une vigne entourée de murs, située vis-à-vis la Croix-gagnée, est un monument qui reproduït presque entièrement en petit celui dont nous venons de parler’.
-98 Després de la derrota de 1870, que porta a la signatura de l’Armistici a Versalles el 28 de gener del 1871 i el tractat de Frankfurt del 10 de maig del mateix any, França perd tres departaments en favor d’Alemanya. Entre ells, la Moselle, retornant a França però l’ arrondissement de Briey. Fou així com nasqué el departament de Meurthe-et-Moselle. Aquests tractats provocaren la emigració de molts habitants d’aquests departaments annexionats per Alemanya cap a França. Nancy, per la seva proximitat amb la frontera, rebé molts d’aquests exiliats, que portaren riquesa i participaren en la industrialització i modernització de la seva nova ciutat. Molts carrers de Boudonville porten el nom d’aquests exiliats En aquest període de creixement econòmic i cultural nasqué l’ École de Nancy. -99 La qualitat del mineral era mediocre. Tancà el 1939. -100 ADMM 30395/11. -101 Un capellà nascut a Alberstroff (Moselle) el 1860, s’exilià a Nancy i esdevingué missionari a l’ Àfrica amb els Pères Blancs. Morí al Mali el 1901, ofegat al riu Niger.
121
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.88
Fig.1.88- Hauts-fourneaux. Route de Metz Maxéville. Mines. Avant 1910. Fig.1.89- Entrada de la mina de Boudonville a Maxéville. Abans del 1914. FLPH18-44, CRI Nancy. Fig.1.90- Vi de la Croix Gagnée, 1932.
122
8. Als límits de Nancy.
Fig.1.89
Fig.1.90
Aquestes vinyes estaven situades doncs darrere de la Croix Gagnée, a l’oest del solar del nostre objecte d’estudi. També es conserven evidències d’un vi amb el nom de la Croix Gagnée (fig.1.90) elaborat a Nancy. Catherine Prouvé no recorda l’existència de vinyes en el solar 102. També a Maxéville, trobem els Vins de la Craffe, que tenien el celler excavat a la muntanya, talment una mina (fig.A.70 i A.71). En tots els plànols històrics de Nancy consultats per l’autor ja trobem delimitat el solar on es construirà la maison Prouvé (fig.A.72, 1.91, A.73, 1.92, A.74, 1.93, A.75, 1.94, A.76 i 1.95).
-102 Entrevista de l’autor a Catherine Prouvé el juny del 2009.
123
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.91
Fig.1.92
Fig.1.93
Fig.1.91- Plànol de Nancy, 1906. Detall. Archives Municipales de Nancy. Fig.1.92- Plànol de Nancy, 1911. Detall. Archives Municipalles de Nancy. Fig.1.93- Detall. Plànol de Nancy, entre 1911 i 1934. Archives Municipales de Nancy. Fig.1.94- Detall. Plànol de Nancy, 1934. Archives Municipales de Nancy. Fig.1.95- Detall. Plànol de Nancy,1955. Detall. Archives Municipales de Nancy.
124
8. Als límits de Nancy.
Fig.1.94
Fig.1.95
El solar es troba a uns 1,5 Km. dels Ateliers Jean Prouvé a Maxéville. A més, la comunicació rodada entre aquests dos llocs era molt bona i directe. Els Ateliers estaven al costat de la rue de Metz, a la que s’accedia fàcilment des de la rue Augustin Hacquard. La proximitat d’aquest solar respecte Maxéville podria haver influït a l’hora d’escollir-lo. Tot i que la tria de tots els emplaçaments de les diferents cases on va viure amb Madeleine, no es pot atribuir directament a la recerca d’una ubicació propera a cadascun dels seus tres tallers, sí que aquesta proximitat portà a no contemplar o descartar altres opcions més allunyades dels Ateliers. Així, Prouvé sempre visqué a prop d’aquests tallers (fig.1.96).
125
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Rue de Metz
Riu Meurthe
Línia ferroviària
Fig.1.96- Emplaçaments dels tallers i cases de Jean Prouvé a Nancy. Planta i esquema. Dibuix de l’autor. e 1:1000.
Fig.1.96
126
8. Als lĂmits de Nancy.
127
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.97
Fig.1.97- 230J 382 42, 30-12-48, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.98- Plànol topogràfic. 230J 382 43, AM 2007 2 247 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. 1948. Fig.1.99- Detall. Plànol d’implantació. 230J 382 43, AM 2007 2 247 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. 1948.
128
9. El sol i les vistes.
Fig.1.98
Fig.1.99
9. El sol 103 i les vistes. La orientació sud/sud-est i les vistes sobre Nancy són les dues característiques de la relació d’aquest solar amb el seu entorn. El solar té un pendent molt pronunciat en la major part de la seva superfície. Aquesta franja de terra elevada sobre Nancy, és un mirador privilegiat sobre la ciutat. Jean i Madeleine van comprar el solar el 22 de febrer de 1949 a Madamme Dessalles, qui facilità als nous propietaris un plànol topogràfic del 30 de desembre del 1948 (fig.1.97), que descriu que aquesta finca, formada per l’agregació de cinc finques més petites, té una superfície total de 6047 -103 ‘Los ‘placeres esenciales’ son: el sol, el espacio, la vegetación. Son las determinantes milenarias que moldean nuestro cuerpo y nuestro espíritu. Todo organismo muere cuando se arranca de su medio natural’. LE CORBUSIER, La casa de los hombres, 1942. Ed. Apóstrofe. p. 71.
129
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
m2. En algun moment de la compra, es revisen aquestes superfícies i es determina que en realitat el solar fa 6141 m2 (fig.1.98). El projecte que hauria d’acabar definint la construcció de la maison Prouvé en aquest solar es va començar a dibuixar a principis del 1952. No van obtenir la hipoteca per poder començar les obres fins el 21 de desembre de 1953. En algun moment de la primera etapa del projecte, sobre aquest original, s’esbossen dues posicions de la casa (fig.1.99). Com demostrarem més endavant, la imprecisió en les mides, la forma –falta l’ala est-, i la posició de la planta són alguns dels símptomes de què, tot i què la maison Prouvé respon també a les restriccions de l’emplaçament escollit, la ubicació exacta en el solar no es definí mai en el projecte. Per tant, Jean Prouvé disposà de gairebé tres anys per pensar com seria i on s’implantaria la seva futura maison. Tot i que Prouvé era una persona molt ocupada i centrada en els seus Ateliers, especialment en aquells anys on intentà aconseguir encàrrecs per una verdadera fabricació en sèrie de l’habitatge, com a mínim devia visitar el solar un cop, encara que només fos abans de comprarlo, per fer contenta a la seva dona o poder començar a imaginar quin tipus de sistema constructiu utilitzaria en la casa de la seva família. Tot i que no es conserva cap document sobre les activitats dels Prouvé en aquest lloc abans de començar les obres de la casa, la seva filla Catherine recorda algunes excursions familiars al solar els caps de setmana 104. Explica com al lloc on alguns anys més tard es remuntaria l’atelier que el seu pare utilitzava a Maxéville, hi havia una cabana de fusta. En una primera visita al solar, és fàcil observar els tres factors determinants que hem explicat. La orientació sud/sud-est, les vistes cap a Nancy, i el fort pendent de la seva meitat superior, ocupat en aquella època per un bosc. Són tres condicions tan bàsiques del solar que poden arribar a operar de manera inconscient en qui arriba al lloc, no ja pensant en fer-s’hi una casa, sinó tan sols a passar-hi una estona. La experiència de Jean Prouvé no l’havia portat fins aleshores a pensar les seves construccions, com a conseqüència de les condicions d’un emplaçament concret, ni adaptades a les restriccions o aprofitant les possibilitats que un lloc li oferia. En la mateixa època que compraren el solar a l’Haut du Lievre 105, als Ateliers estaven treballant en els primers prototipus de maison coloniale. Més enllà de la evident necessitat de trobar un disseny que permetés adaptar un material tan poc eficient pel clima de l’Àfrica tropical com l’alumini i l’acer, aquests prototipus no partien realment de l’estudi de les condicions –culturals, materials, topogràfiques- del seu lloc de destí. De fet no tenien un emplaçament determinat a priori, i eren habitatges destinats a gent que treballava per Studal, o en tot cas en activitats colonialistes. Aquests prototipus, tot i les seves bones intencions i el seu brillant disseny aprofitant i intensificant les corrents d’aire i les ventilacions, convertint un material tan impermeable com l’alumini en un edifici porós, estaven fets amb massa distància dels factors claus de clima i cultura totalment específics dels seus llocs de destí. Hagués calgut l’assaig in situ de
130
9. El sol i les vistes.
diversos prototipus més per aconseguir allò que es buscava, un mecanisme per fer el clima de les colònies habitable per la gent occidental –i en menor mesura pels habitants locals. La orientació pràcticament sud –lleugerament desviada a l’est- del solar, compensa el seu pendent pronunciat. El clima de Nancy fa necessari protegir-se del nord i obrir-se tot el possible al sud, per guanyar el màxim d’aportació de temperatura –i de llum- a l’interior, sobretot a l’hivern. L’estiu, tot i que temperat, també té dies de força calor. La meitat inferior del solar és més fàcilment construïble que la superior (fig.A.79 i A.80) 106. Una franja d’uns deu metres paral·lela a la rue Augustin Hacquard és força plana, tot i que es troba uns dos metres per damunt del nivell del carrer. Es pot mantenir la orientació sud 107, però no es disposaria de jardí davant de casa. Aquesta, faria ombra al jardí. A més, les vistes de Nancy podrien ser interrompudes per algunes de les cases de l’altra banda del carrer. El solar demana doncs construir una mica més amunt. Quan es va pujant cap al bosc, les vistes milloren (fig.A.77). Es guanya jardí davant de la casa. Aquestes dues prioritats –el jardí i les vistes-, segurament decisives a l’hora d’escollir aquest solar, són les que Henri Prouvé tindrà en compte quan faci el primer tempteig de situar la casa en aquest lloc. Prioritats que evidencien que un altre aspecte determinant del solar, sobretot si es busquen unes bones vistes, és el fort pendent de la seva part superior. Com construir en aquest fort pendent no és un tema que ocupi d’entrada els pensaments de Prouvé. Es prioritzen les vistes a la facilitat constructiva. El terra no és un tema d’interès en Prouvé, més aviat és una cosa de la que cal fugir, tocar el mínim possible per no malmetre’l i poder marxar sense deixar cap empremta. Com un cotxe o un avió. Per tant, aquesta voluntat de tenir bones vistes sobre Nancy acabarà determinant la ubicació de la casa en la zona elevada del solar (fig.A.78). No és per tant una condició del propi solar, ni una propietat que ve de lluny, de fora, de la ciutat sota la muntanya. És una relació entre ambdues: Des de casa es veurà tot Nancy, però la casa no es veurà des de qualsevol lloc.
-104 Veure subcapítol 1.11. -105 Nom del turó on es situa el solar. -106 Dues cases veïnes es construïren en aquesta posició. -107 ‘Cada país construye sus casas en función de su clima. A esta hora de interpenetración general, de técnicas científicas internacionales, propongo: una sola casa para todos los países y para todos los climas: la casa con respiración exacta. Dibujo ahora unos pisos, sección transversal y los mismos en sección longitudinal. Instalo una fábrica de aire exacto. Es una pequeña empresa, algunos pequeños locales; fabrico aire a 18 grados de una humedad conforme a las necesidades de la estación.’ Las técnicas son la base misma del lirismo. Primera conferencia ‘Amigos de las artes’. 3 octubre 1929. Precisiones. LE CORBUSIER. p.85.
131
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.100
Fig.1.100- Planta. Emplaçament jardí i bosc. Dibuix de l’autor. e 1:1000.
132
10. Entre el bosc i el jardí.
10. Entre el bosc i el jardí. En l’època de la compra del solar, aquest tenia un límit clar entre dos móns. La part inferior era un verger relativament pla. La part superior, un bosc, amb un fort pendent. Madeleine volia un jardí. La primera versió de casa seva, dibuixada per Henri Prouvé 108, serà a la part baixa, però el suficientment enretirada del carrer com per a tenir un jardí davant, orientat a sud (fig.1.100). Del 1951 al 1954, anys en què es pensà la maison Prouvé, el solar ja presentava una separació entre la vegetació de la part baixa, un camp amb arbres fruiters, i la part alta, ocupada pel bosc. Aquestes dues zones presentaven en general un estat de menor densitat i mida de les seves plantes i arbres. Aquesta diferenciació es manté més de cinquanta anys més tard, tot i que hem de ser conscients que, com mostren les imatges d’aquella època, no només aquesta vegetació ha crescut, sinó que durant els anys en què el jardí fou cuidat per Madeleine però també posteriorment, algunes plantes han mort o han estat substituïdes per d’altres. El jardí seria l’espai que Madeleine podria configurar amb més llibertat 109, l’espai que ella cuidaria, i en el què deixà, tot i la seva naturalesa en constant transformació, una empremta de la seva activitat. Aquesta situació elevada dóna una visió de Nancy propera a la que tindríem en un vol baix. La casa queda per sobre de tot el què es veu, no hi ha res més construït per damunt seu que es faci present quan s’està a la casa o el jardí. La implantació definitiva de la casa respon a la mateixa actitud de domesticació 110, en aquest cas de l’entorn natural, que Madeleine aplicà, anys abans, als voltants de la caseta de Carnac i, més tard, a l’interior de la casa un cop construïda aquesta. Però també, com veurem més endavant, es reprodueix en algunes modificacions sobrevingudes en el procés de construcció.
-108 veure subcapítol I.11. -109 Jean Prouvé: ‘Dans une ville comme Nancy, à rues étroites, à maisons entassées, à taudis –car Nancy est aussi une ville de taudis-, les jardins sont une necessité, je dirais même une fortune, presque une bénédiction. Nous devons défendre nos jardins comme la prunelle de nos yeux, ils sont la lumière de la ville, ne l’oublions pas, la lumière et l’oxygène’. J Prouvé al Conseil Municipale de Nancy del 22 de gener de 1945. -110 ‘Garden culture, different from later field culture, is pre-eminently, almost exclusively, woman’s work. Clearly the first steps in domestication were taken by her. (...) Central to the whole process of domestication was the garden: it was the bridge that united the perennial care and selective cultivation of tubers and trees with the clearing of wilds and the planting of early seeding annuals, emmer, einkorn, and barley’. LEWIS MUMFORD, The myth of the machine. Technics and Human Development. HBJ Books. pp.142-143
133
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.101
Fig.1.102
Fig.1.101- Primera proposta per la Maison Dollander a Remiremont. 131J ADMM Fonds Henri Prouvé. Fig.1.102- Primera proposta per la Maison Dollander a Remiremont. 131J 11, ADMM Fonds Henri Prouvé.
134
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ? Pocs mesos abans de presentar la sol·licitud de llicència d’obres a l’ajuntament de Nancy, d’un projecte de maison coque pel solar de la rue Augustin Hacquard, Henri Prouvé dibuixà un primer avantprojecte per la casa de Madeleine i Jean en el mateix solar. Ens trobem a principis del 1951. En els arxius de Henri Prouvé conservats en el dossier 230J382 dels Fonds Jean Prouvé i als ADMM de Nancy, trobem dues seccions i dues plantes sense data, a llapis i a mà alçada. En la primera secció hi ha anotat, també a llapis, ‘Maison J.Prouvé. Haut du Lievre. Nancy’. Aquestes dues seccions són pràcticament idèntiques –i coetànies- a les que Henri Prouvé dibuixà a la tercera versió del projecte de la Maison Dollander a Remiremont, a la regió dels Vosges. Aquest fet ens permetrà, a més, poder datar aquest primer avantprojecte de la maison Prouvé. Roger Dollander, fill d’una família benestant, fou també el client de la Maison Dollander a Saint Clair construïda el 1949. Roger Dollander encarregà aquest projecte a Henri Prouvé poc després d’haver acabat la construcció de la casa de Saint Clair, de la que ja havia comunicat a Henri tota una sèrie de deficiències i havia demanat que projectés una petita ampliació en forma de cuina (fig.A.95 i A.96). El solar tenia un pendent bastant pronunciat, d’uns vint-i-quatre metres de desnivell, mirant a l’est. Es conserva una carta de Roger Dollander del 3 de desembre de 1950 on envia l’aixecament topogràfic del solar (fig.A.93 i A.94). Roger i Marguerite, la seva esposa, fan una primera visita a Nancy l’1 de març de 1951 per parlar de l’encàrrec, on segurament mostraren algunes fotografies de l’emplaçament a l’arquitecte, i Henri els mostra una primera perspectiva d’una casa amb dos coques (fig.1.101) i croquis en planta amb el menjador orientat a sud (fig.1.102 i A.81). Tot i la posició de la cuina, aquesta planta presenta similituds amb la que més tard dibuixarà en l’avantprojecte de la maison Prouvé. Els armaris longitudinals a la façana nord, l’ala de les habitacions i el mur de pedra que separa la zona de dia de la de la nit. El 8 de juny de 1951 Henri envia l’avantprojecte al matrimoni Dollander, a la seva casa de Saint Clair, on passaven les vacances d’estiu (fig.A.98). Són dues versions, la primera amb la façana principal orientada a sud, perpendicular al pendent del solar, i la segona (fig.1.103, 1.104 i 1.105) amb la façana principal orientada a est, paral·lela a les corbes de nivell. Ambdues mantenen el sistema de coberta à coques. Aquesta segona és una versió gairebé idèntica a una planta intermèdia –en la que s’executà, s’escurçà l’ala d’habitacions- de la Maison des Arts Ménagers en què s’estava treballant als Ateliers aquells dies (fig.1.106).
135
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.103
Fig.1.104
Fig.1.103- Segon avantprojecte. Maison Dollander a Remiremont. 131J 14, ADMM Fonds Henri Prouvé, Nancy. Fig.1.104- Segon avantprojecte. Maison Dollander a Remiremont. 131J 15, ADMM Fonds Henri Prouvé, Nancy. Fig.1.105- Segon avantprojecte. Maison Dollander a Remiremont. 131J, ADMM Fonds Henri Prouvé, Nancy. Fig.1.106- Maison des Arts Ménagers, 1951. 23J 249 50, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
136
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
Fig.1.105
Fig.1.106
137
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.107
Fig.1.108
Fig.1.109
A finals de juny o principis de juliol Marguerite respon a Henri. Tria la opció d’implantació perpendicular a les corbes de nivell, suggerint-li en un croquis a llapis (fig.A.82) un gir simètric en planta de la cuina i la relació del menjador amb les habitacions, i proposa la participació de Charlotte Perriand en el projecte 111 . El 7 de juliol Henri respon sorprès pels canvis proposats i refusant la col·laboració de Perriand. De tornada de vacances, el 22 d’agost Henri torna a escriure als Dollander, i adjunta un croquis d’implantació (fig.A.83 i A.84) amb la orientació demanada pel matrimoni, però sense fer els canvis suggerits –apart d’engrandir una mica el bany de l’habitació doble- en la seva darrera carta. Els anuncia que cal trobar una solució més compacta en planta per reduir el pressupost de la casa. Sota el plànol d’implantació apareix un esboç de secció on es col·loquen les escales girades 90º respecte la anterior versió. Per tant, al voltant d’aquestes dates i fins a finals de setembre, Henri assaja encara un tercer avantprojecte. Es conserva una sèrie de croquis en planta, secció i perspectives (fig.A.85), una Fig.1.107- Tercer avantprojecte. Maison Dollander a Remiremont. 131J 27, ADMM Fonds Henri Prouvé, Nancy. Fig.1.108- Tercer avantprojecte. Maison Dollander a Remiremont. 131J 29, ADMM Fonds Henri Prouvé, Nancy. Fig.1.109- Projecte definitiu. Maison Dollander a Remiremont. 131J, ADMM Fonds Henri Prouvé, Nancy.
138
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
planta pis (fig.1.107), una secció longitudinal (fig.A.86) i una secció transversal (fig.1.108). Un mur de pedra divideix la zona dels fills, a nord, i dels pares i menjador, a sud. Tot i que el terreny fa un cert pendent, aquest encara permet poder obrir la casa a nord. La casa també es parteix de nord a sud, separant els forjats mitja planta, resultant-ne quatre nivells diferents, que intenten adaptar la casa al pendent del solar en el sentit longitudinal i transversal. Aquesta tercera opció es descartà poc després, ja que quan el dimarts 2 d’octubre Henri visita els Dollander a Remiremont i Roger signa el vist-i-plau al plànol d’implantació presentat per l’arquitecte (fig.1.109), la opció presentada passa de la T de la segona opció a una L amb els dos cossos desplaçats. El dijous 4 d’octubre Henri envia una carta al Sr. Dollander informant-lo que, després que ell marxés de la reunió, Henri i Marguerite havien anat al solar per comprovar la ubicació de la casa in situ. Probablement devien fer un replanteig, ja que decideixen desplaçar la casa cinc metres en diagonal cap a l’entrada del terreny, conservant la orientació 112. Henri adjunta un croquis amb la posició definitiva de la casa (fig.A.87), amb el cos d’habitacions a sud-oest i el del menjador i habitació dels pares a sud-est. Es proposa un sistema de coberta amb pendent a una aigua, una coque plana (fig.A.88), com la del tercer avantprojecte o potser similar amb el que es construí a la seva casa d’estiu a Saint Clair. Aquests exemples ens serveixen també per entendre com treballava Henri Prouvé les implantacions dels seus projectes. En un solar amb aquest desnivell considerable, i amb un programa demanat pels clients que el portava a haver de col·locar la casa perpendicular al pendent i haver de crear diversos nivells, l’anàlisi de la topografia hauria de ser exhaustiva. En la versió d’implantació definitiva, les corbes de nivell no coincideixen amb les del topogràfic lliurat pel client al principi del projecte –hi ha una diferència de gairebé dos metres de més en la versió final, sense que hagi quedat constància que s’hagués encarregat un topogràfic nou o revisat el vell. Els pendents del terreny dibuixats també varien substancialment d’una versió a l’altre, sobretot en el sentit longitudinal, tot i que la zona escollida per ubicar la casa mai va canviar massa. Per tant, Henri tampoc dedicarà massa atenció a aquest aspecte. Aquest també és un exemple paradigmàtic de la manera de projectar de Henri Prouvé. Si bé intentava sempre utilitzar components fabricats als Ateliers del seu germà, en els projectes d’habitatge unifamiliar que es conserven d’aquella època, ja sigui per exigència dels clients o per voluntat pròpia, trobem sempre una coexistència entre sistemes constructius d’execució in situ –sobretot murs de pedra o de formigó- i sistemes industrialitzats. La seva formació acadèmica el portà a dedicar molt temps a la organització del programa en planta. El sistema constructiu no era un tema d’investigació explícita en els seus projectes. Tornem ara a l’avantprojecte d’Henri Prouvé per la Maison J. Prouvé. Dins de la carpeta 230J382 -111 ‘Je voulais vous suggerer puis que vous étes debordé de pressenter Charlotte Periant de collaborer avec vous pour ce projet’. Carta de Marguerite Dollander a Henri Prouvé. 131J. ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. S’ha respectat aquí, la ortografia del nom de Charlotte Perriand en l’escrit de Mme. Dollander. -112 131J. ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
139
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.110
dels fonds Jean Prouvé, es conserva una secció transversal (fig.1.110), una planta pis (fig.1.112), una planta soterrani (fig.1.113) i als arxius Henri Prouvé dels ADMM, una altra secció transversal del mateix projecte (fig.1.111), on amb lletra del mateix Henri trobem escrit ‘Maison J. Prouvé. Haut du Lievre. Nancy’. La planta pis és gairebé idèntica a la de la tercera versió de la Maison Dollander a Remiremont. La orientació i el perímetre en planta coincideixen. La documentació conservada no permet saber si, mentre treballava en un primer projecte per la casa del seu germà Jean, n’aprofità la versió per adaptar-la a l’encàrrec dels Dollander, o si pel contrari al mateix temps o poc després d’haver provat aquesta alternativa per Remiremont la adapta al programa i el solar del seu germà a l’Haut du Lievre a Nancy. Alguns indicis ens permeten pensar però que el que succeí és més proper a aquesta segona possibilitat. Les plantes i seccions de la versió pels Dollander estan bastant més definides que les de Maison J.Prouvé, i se’n conserven esboços que registren el pensament i la evolució de la planta en qüestions centrals com el ritme de la estructura que subjecta la coberta coincidint amb els tancaments entre les habitacions dels fills –a la versió per Jean es manté exactament el Fig.1.110- 230J 382 37, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.111- Avantprojecte maison Prouvé dos pisos Henri Prouvé. 4 arxius. 131J, ADMM Fonds Henri Prouvé.
140
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
Fig.1.111
mateix ritme però no té correlació amb cap altre element en planta. Es planteja una escala d’espiral. S’estudia la relació oberta entre la habitació dels pares amb la terrassa. El tipus de dibuix dels dos projectes és idèntic, no només perquè els dos surten de les mans de Henri i s’utilitzà el llapis, i els mateixos colors per grafiar les seccions, sinó també perquè van estar fets en els mateixos dies. En les altres versions del projecte, Henri utilitza una ploma, i la manera de dibuixar és diferenciada en cada cas. És clar doncs que aquesta primera versió de la Maison J. Prouvé al solar de la rue Agustin Hacquard fou dibuixada per Henri Prouvé al seu despatx de Nancy entre finals d’agost i finals de setembre del 1951, probablement durant la primera quinzena de setembre, ja que calia almenys una setmana per preparar la versió definitiva que va presentar als Dollander el 2 d’octubre. També és clar, pel nivell de definició, que el primer projecte de la maison Prouvé s’abandonà bastant
141
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.112
Fig.1.113
ràpidament. Desconeixem si perquè no agradà a Madeleine o a Jean –la majoria de la construcció era tradicional, de murs de pedra i formigó in situ. No és lògic pensar que fos per qüestions de sobresaturació de feina de Henri Prouvé, que hagué de prioritzar els encàrrecs de clients externs, ja que si fos així hagués començat el projecte del seu germà més tard, i no quan estava treballant en les versions pels Dollander, bons clients i exigents. És possible que Jean demanés al seu germà uns primers croquis per poder demanar finançament al banc 113 El que sí ens mostra aquesta primera temptativa és que la decisió de que la maison Prouvé fos una maison coque no es prengué d’inici, ja que com hem vist en les dues primeres versions de la maison Dollander a Remiremont o el prototipus pel Salon des Arts Ménagers del gener del 1951 114, ja s’estava treballant amb aquest sistema. Pel que fa al programa, la casa s’organitza en dues plantes, també per adaptar-se al pendent. A la Fig.1.112- 230J 382 35, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.113- 230J 382 36, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.114- Planta pis. Avantprojecte per la Maison Prouvé a la Rue Augustin Hacquard, 6. Henri Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.115- Planta soterrani. Avantprojecte per la Maison Prouvé a la Rue Augustin Hacquard, 6. Henri Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200.
142
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
Fig.1.114
Fig.1.115
planta pis (fig.1.112 i 1.114), d’uns 10 x 12 metres de perímetre, un mur de formigó delimita la franja de serveis –menjador, cuina i safareig- al nord i la franja d’estar i habitació dels pares al sud. Aquesta habitació es prolonga amb una terrassa. Les escales, que pugen mitja planta, són paral·leles a aquest mur. Es manté el ritme de l’estructura de coberta de la maison Dollander a Remiremont, ja que es tracta del mateix sistema 115. S’entra a la casa per la planta sous sol (fig.1.115), per davant de les escales. La franja sud en aquest cas és ocupada per dues habitacions i el taller de Simone. No es grafia mobiliari, i per tant no es defineix si l’atelier també s’utilitzarà com a dormitori. Però sí que hi trobem escrit ‘Simone Tissage Atelier’, fet que permet assegurar doncs que es tracta d’una versió de la maison Prouvé. Aquesta habitació es prolonga fins la projecció del perímetre de la terrassa, trencant el volum prismàtic de la casa. A la franja nord, elevada mitja planta respecte la sud, un petit bany, un armari empotrat i un espai interior, resultant de la excavació del terreny, on s’ubicaran les instal·lacions i un celler 116. -113 La hipòtesi que aquesta versió fos iniciativa de Henri Prouvé, sense que el seu germà hi intervingués, almenys en la tria del sistema constructiu, és però poc consistent. Podria ser que Jean li demanés que definís un programa, però de ben segur que o bé Jean o bé Madeleine li donaren les mínimes indicacions d’aquest –taller per Madeleine, nombre d’habitacions. -114 De fet es conserva una carta d’Henri Prouvé on explica als Dollander que ‘c’est pensant à votre maison que j’ai réalisé celle des Arts Ménagers’. Fonds Henri Prouvé 131J ADMM Nancy. -115 La façana sud i oest de l’estar és totalment envidrada, mentre que la nord i oest de la franja de serveis està tancada amb panells fabricats als Ateliers. A la façana est trobem un mur cec estructural, que es prolonga al sud protegint la terrassa, s’enretira del safareig, i obre una finestra en el lavabo de la habitació de matrimoni. -116 La façana de les habitacions és envidrada, amb algun sistema dels Ateliers, ja que es marca la modulació. No es defineix la façana oest de les habitacions, i a la est trobem el mateix mur de planta primera, que s’enretira aquí lleugerament respecte la cantonada sud est de l’atelier de Simone. La franja nord està totalment enterrada.
143
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.116
A les seccions (fig.1.116) es mostra una coberta tipus à béquille, un dels nous sistemes que s’estaven assajant als Ateliers, que es recolza sobre el mur de formigó central, en una trobada en punta que no funciona. La similitud amb la secció de la tercera versió de la maison Dollander és evident. Un cop més Henri treballa en un nou projecte partint d’una variació d’un altre projecte, en aquest cas la tercera versió de l’avantprojecte Remiremont 117. També és un cas més que demostra que la participació de Jean Prouvé en aquest tipus de projectes per habitatges unifamiliars fets a mida utilitzant components dels Ateliers era sobretot en la fase de definició del projecte executiu, tant si el projecte bàsic era desenvolupat per Henri o algun altre col·laborador dels Ateliers, o per un arquitecte de fora que sol·licitava el seus serveis com a consultor. Fig.1.116- Secció. Avantprojecte per la Maison Prouvé a la Rue Augustin Hacquard, 6. Henri Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.117- Seccions. Pendents Maison Dollander i Maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200.
144
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
Fig.1.117
Una altra qüestió que cal definir és la posició dins del solar que es donà a aquesta primera proba. En ambdues seccions (fig.1.117) el pendent del terreny és d’un 33%, mentre que en l’avantprojecte per Remiremont és d’un 19,4 % -per tant en això sí que Henri Prouvé tingué en compte un major pendent del solar de Nancy- i en la primera versió del sistema coque és d’un 23% -molt inferior al real. Tot i que la família Prouvé ja disposava d’un topogràfic des de la compra del solar al 1949, és improbable que, tenint en compte la relativa imprecisió amb què s’estudiaven les relacions dels projectes amb els solars, el pendent del terreny sigui indicatiu d’una posició en concret en aquest. En canvi, sí que ens dóna informació sobre aquest aspecte la posició de l’entrada de la casa en la façana est, la façana nord envidrada per sobre d’un ampit, i en menor mesura el mur en aquesta mateixa façana que separa la franja nord de la sud. En el moment de dibuixar aquesta versió, ja feia dos anys que Jean i Madeleine havien comprat el solar a l’Haut du Lievre. Si li encarreguen a Henri que pensi la planta de la seva casa és lògic que -117 Aquesta pràctica era molt estesa en els despatxos d’arquitectura de l’època –i encara ho és. Un cas paradigmàtic era el despatx de Le Corbusier, on molts projectes partien d’idees que feia anys s’havien començat, o es treballava en la mateixa idea en diversos projectes en paral•lel, prioritzant doncs no les condicions específiques de cada cas sinó interessos previs, on cada encàrrec era una oportunitat per dur-los a terme. La utilització de murs de formigó en tota la casa reforça la hipòtesi que aquesta fou una versió dibuixada ràpidament, sense intervenció directa de Jean Prouvé, ja que es tracta d’una opció molt pesada i amb poca utilització de components fabricats als Ateliers. Una variació del sistema murari utilitzat en moltes de les maisons projectades pel barri de Meudon, que Jean criticà severament.
145
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.118
aquest visités el solar o que ja el conegués bé prèviament, i que s’hagués format unes primeres intuïcions d’ on es podia ubicar aquesta. Com veurem més tard, les primeres temptatives de situar la versió de la primera etapa del projecte construït foren en parts més baixes de la finca que la posició definitiva. De fet, en una primera visita a aquesta, la topografia sembla suggerir que una construcció s’hagi d’ubicar a la part baixa, en el punt on un suau pendent comença a fer-se més pronunciat –i que és el que avui ocupa l’atelier de Jean recuperat de Maxéville. En aquesta posició l’entrada lògica es produiria efectivament per la façana est –que és per on s’accedeix ara a l’atelier. La posició definitiva de la maison Prouvé fa impensable poder entrar-hi per la façana est, ja que el camí d’accés seria impracticable, fins i tot en jeep. El mateix succeiria amb la façana nord envidrada. Si es planteja així és perquè, com indiquen les dues seccions, no només aquesta quedarà per sobre del terreny de darrere, cosa lògica al tractar-se d’una construcció de dues plantes, sinó que a més el terreny Fig.1.118- Emplaçament 1. Avantprojecte per la Maison Prouvé a la Rue Augustin Hacquard, 6. Henri Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:1000. Fig.1.119- Emplaçament 2. Avantprojecte per la Maison Prouvé a la Rue Augustin Hacquard, 6. Henri Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:1000.
146
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
Fig.1.119
de darrere tindrà un desnivell el suficientment suau per permetre una certa separació i una visió agradable des de l’interior. Les escales situades, en el plànol de planta pis, en l’extrem est indiquen que hi ha una plataforma superior a la què també es pot accedir a peu, o de la que es pot baixar. No es té constància de si en aquell moment l’actual camí d’accés a la maison Prouvé dins del solar ja existia. En tot cas, l’entrada per la façana est, la obertura de la façana nord de la planta pis, i les escales d’accés des d’ una terrassa superior també a l’est poden validar aquesta possibilitat. Un altre tret que mostra la rapidesa i la poca precisió en la topografia amb què fou fet el projecte és la indicació de orientació de la casa. Si el què s’indica a la planta primera és correcte (fig.A.88), la implantació estaria girada uns 30º (fig.1.118) respecte a la posició que la morfologia del terreny marca com la més fàcil i que requereix menys transformacions en el solar (fig.1.119). Podria tractarse simplement d’una voluntat d’escollir unes vistes o orientació determinades, però si fos així no
147
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.120
Fig.1.121
s’haurien grafiat les línies que corresponen als murs de contenció i urbanització del solar ortogonals respecte a la casa. De fet, la orientació coincideix amb la del projecte definitiu pels Dollander a Remiremont (fig.1.109). Per tant, no es prestà massa atenció a la orientació de la casa durant aquest avantprojecte. Catherine Prouvé explica que de petits els germans anaven molts caps de setmana a visitar el solar amb la seva mare. Recorda que hi havia una petita cabana de fusta en la zona on alguns anys més tard es remuntà el despatx de Prouvé a Maxéville. Per tant en aquells anys aquella franja del solar, sinó era la que presentava menys dificultats per construir-hi quelcom, almenys sí que permetia ferho amb més facilitat que les franges més altes. La presència d’aquesta cabana pot haver influït en la família, sobretot en Madeleine, en imaginar-se la seva futura casa ubicada en aquell punt. Catherine recorda com cuidaven els arbres fruiters que ja existien al solar, i la seva mare cuidava la zona més baixa de la finca, on es troben aquests arbres, el seu nou jardí. El pendent pronunciat de la zona alta Fig.1.120- Planta. Avantprojecte Maison Prouvé, Henri Prouvé. 230J 382 35, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:250. Fig.1.121- Planta diagramàtica. Avantprojecte Maison Prouvé, Henri Prouvé. 230J 382 35, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:250. Fig.1.122- Planta. Tercera proposta Maison Dollander a Remiremont. 131J 45. Dibuix de l’autor. e 1:250. Fig.1.123- Planta diagramàtica. Tercera proposta Maison Dollander a Remiremont. 131J 45. Dibuix de l’autor. e 1:250.
148
11. Maison J. Prouvé. Haut du Lievre, Henri Prouvé. In situ?
Fig.1.122
Fig.1.123
fa pensar que probablement només era visitat algun cop pels nens, en petites exploracions al bosc frondós i humit, espai dels seus jocs i aventures. Els seus pares podien haver pujat algun cop per inspeccionar, buscant un lloc per la seva futura casa. La opció de construir la casa en la part baixa del solar es descarta per la voluntat de tenir vistes més llunyanes sobre Nancy. La opció de construir una casa amb basament de murs de formigó es descarta per la oposició de Jean Prouvé a aquesta solució, que considera contradictòria amb la seva manera de construir, amb els productes fabricats als Ateliers i amb la seva recerca de la lleugeresa. -118 ‘A struggle against nature never appealed to me. The struggle for and with Nature thrilled me and inspired my work’. FRANK LLOYD WRIGHT An autobiography, Book Six, Broadacre City. ‘Nature’s things seem to belong where they are put and to grow from their site’. FRANK LLOYD WRIGHT, ‘Architect, Architecture and Client’, 1896.
149
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.124
Fig.1.124- Dibuix de Jean Prouvé. 230J 730 13, AM 2007 2 278, Fons Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. 1950.
150
12. Un terreny inconstruïble.
12. Un terreny inconstruïble. Une maison comme un automobile? Aquest primer avantprojecte dibuixat als voltants del setembre del 1951 fou doncs descartat. O bé el tipus de construcció, amb molta presència de murs de formigó, no interessà a Jean. O bé la solució dels dos pisos fou considerada poc pràctica per Madeleine, de cinquanta-quatre anys en aquella època. O bé es considerà que les vistes serien millors en la part superior del solar. O bé, com veurem en el subcapítol 1.15, Prouvé decidí construir una mostra completa de maison à coque. Si, com sembla per la ubicació finalment escollida, Madeleine i Jean prioritzaren les vistes abans que qualsevol altra raó de caire pràctic, Henri es devia quedar una mica preocupat pensant com podrien construir la casa més amunt, on el pendent ja és de gairebé un 40 %. A més, el terreny era poc resistent, de reblert i terra vegetal del substrat del bosc. Tampoc es té constància que hi hagués cap mena d’accés a aquella zona més elevada. Caldria obrir un camí per poder transportar tot el material més amunt. El matrimoni Prouvé havia triat un emplaçament de característiques totalment oposades als que s’havien trobat als Ateliers fins aleshores. Un terreny inconstruïble, al què caldria adaptar-se o modificar per tal de poder habitar-lo. Per un arquitecte, sembla lògic pensar que aquesta restricció va ser un dels punts de partida del projecte de la maison Prouvé 118. Les característiques de l’emplaçament ajudarien a configurar els trets bàsics de la casa 119. Però no fou així. Tot i que el solar on es construirà la maison Prouvé ja era propietat de la família el 1949, el projecte de la casa es començà a pensar sense tenir massa en compte les característiques d’aquell i sense haver escollit prèviament una posició concreta. Recordem que Prouvé disposa d’un topogràfic que li van facilitar els antics propietaris. No en demana cap de més detallat, ni el fa servir per estudiar amb precisió la implantació de la casa. Aquest topogràfic és de fet un aixecament de la superfície de la parcel.la, i no dóna cap informació sobre les cotes d’aquesta 120. Une maison comme un automobile? El segle XX podria haver estat el segle de la industrialització de la construcció. Si del carro es passà al cotxe, i dels primers planejadors, als avions, les cases construïdes amb mètodes tradicionals es -119 Jean Prouvé: ‘Le terrain était de très mauvaise qualité, une sorte d’éboulement. Ce n’etait pas un terrain d’apport, ce qui m’a fait supposer qu’il était autrefois planté de vignoble car nous avons trouvé des restes de différentes terrasses qui se sont petit à petit comblées. Dès que l’on creuse, on trouve du sable blond, inconsistant, et des cailloux, ce qui pouvait interdire de construire avec des matériaux lourds, à moins d’aller chercher le bon sol très loin, à cinq mètres. Nous avons donc décidé de faire une maison légère’. ISABELLE DA COSTA, Histoire d’une maison. Le dernier entretien avec Jean Prouvé. A.M.C., n. 4, 1984, p. 54. -120 El 1952, al solar del començament del carrer Augustin Hacquard, Prouvé engegà un projecte per construir una torre d’apartaments pels treballadors dels Ateliers. El consell d’administració va desestimar aquesta opció i es va proposar l’inici d’un projecte d’habitatges pels membres del consell al centre de Nancy. Actualment Catherine Coley està fent una investigació sobre aquest projecte. -121 ‘La verdadera producción en serie se ha ganado el respecto de todo el mundo porque ha sido capaz de poner en sus manos las armas que han salvado vidas durante la guerra. Ahora el hombre sabe que la producción en serie adecuadamente dirigida y disciplinada no sólo salvará vidas, sino que también las liberará. El único hecho sobresaliente de nuestro tiempo es que esto puede hacerse. Ya no carecemos de medios. Ahora sólo se trata de dirigir nuestras voluntades e inteligencias hacia el uso apropiado de las montañas de materiales y tecnologías que están a nuestra disposición con el fin de resolver los problemas más acuciantes que conciernen al bienestar material de la humanidad. No puede esperarse que la ciencia funcione dentro de la industria si debe hacer concesiones en términos de minorías políticas, compromisos con el pasado o prejuicios respecto al futuro.’ CHARLES EAMES, ¿Qué es una casa? ¿Qué es el diseño?. Ed. Gustavo Gili, p.14. 151
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.125
podrien haver substituït per cases fabricades per una nova indústria 121. Durant tota la seva vida, Prouvé repetí que les cases del segle XX s’havien de fabricar com els cotxes (fig.1.124 i A.116). Durant aquesta investigació veurem com mai va poder assolir plenament aquest objectiu. En gran mesura, perquè el seu caràcter d’inventor, més que d’home de negocis propicià 122, un funcionament diferent dels Ateliers. En el seu llibre Les maisons de Meudon, Christian Enjolras fa una explicació sintètica de les raons del fracàs d’aquestes aspiracions 123. La diferència de mitjans entre Citroën i l’Aluminium Français, les enquestes d’opinió als usuaris potencials, el control estricte dels costos de producció, la experiència en la producció en sèrie i la importància prioritària de la comercialització i la publicitat (fig.A.117 i A.118) fonamenten, segons Enjolras, l’èxit de Citroën. Aquests arguments ens expliquen el fracàs comercial de les maisons usinées dels Ateliers, que mai organitzaren els seus mitjans de producció per a arribar a una sinergia entre creació i industrialització. Fig.1.125- Catàleg de peces detallades. Traction AV 7 i 11. Citroën. Fig.1.126- Especejament de démarreur d‘un Citroën Traction Avant.
152
12. Un terreny inconstruïble.
Fig.1.126
Més enllà de qüestions de seriació i creació de models, els mètodes de disseny de Prouvé persegueixen la màxima precisió en la definició d’un producte on tots els requeriments de finalitat d’ús, d’elecció i transformació del material gràcies a uns instruments de fabricació sofisticats, estan pensats i integrats en un sol sentit, el de fabricar objectes de rendiment eficient, on no hi sobri ni falti res 124. Una evolució des d’ una expressió més o menys conscient d’una habilitat o art en forjar objectes decoratius, cap a una investigació tècnica, feta sempre des de la seva sensibilitat. Aquest nou procés de disseny busca ser anàleg al del disseny d’un rellotge o d’un prototipus i seriació d’un vehicle, on cap peça pot sobrar o faltar. Cada peça és feta a mida, i es comercialitzen peces de recanvi (fig.1.125). Cadascuna d’elles encaixa en el conjunt (fig.1.126), i té una raó de ser en la funció que desenvolupa en aquest conjunt, que és el resultat d’aquestes funcions a diferents nivells. En el cas d’un automòbil, en darrera instància, transportar persones de manera confortable i segura, oferint la menor resistència al vent. -122 Veure subcapítol 1.4. -123 veure La question de l’industrialisation i La comparaison avec l’industrie automobile a Jean Prouvé. Les maisons de Meudon, 1949-1999. CHRISTIAN ENJOLRAS. p.170-172. -124 Els primers anys dels Ateliers son una recerca d’aquesta precisió, un pas de la expressió directa de les capacitats de manipulació formal i material amb eines manuals dels primers anys a la forja, a una recerca d’aquesta optimització del procés de muntatge i funcionament. -125 La cuina de la Maison des jours meilleurs es va transportar totalment muntada. Als armaris hi havia la vaixella col.locada. -126 ‘Only now is the housing form being seized by those hidden forces that a century ago drove man to the constructional and industrial attitude. Our inner attitude today demands of the house: Greatest possible overcoming of gravity. Light proportions. Openness, free flow of air: things that were first indicated in an abstract way by the constructional desings of the past century. Thus, the point is reached where building falls in line with the general life process’. SIGFRIED GIEDION, Building in France. Building in iron. Building in ferroconcrete, 1928, p. 93.
153
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.127
Fig.1.128
Fig.1.129
Fig.1.130
Una casa fabricada en sèrie com un automòbil permet ajustar i perfeccionar al màxim els requeriments funcionals i de confort de la mateixa. Els acabats serien impecables, el funcionament assegurat per nombrosos tests que escollirien les solucions més fiables. La seva afició per la mecànica i els primers dissenys de mobles amb mecanismes senzills, per permetre moviments d’algunes de les seves parts, són un camp de probes per entendre que els cossos estàtics sotmesos a forces exteriors –gravetat, vent, temperatura- responen amb deformacions, que es traslladen a les trobades entre les seves peces. Un cotxe ofereix resistència a l’aire en desplaçarse. Una maison, tot i estar quieta, també ofereix aquesta resistència. La geometria d’aquesta serà decisiva per optimitzar correctament aquestes empentes. En una construcció lleugera, amb els components habituals dels Ateliers, el centre de gravetat es desplaça cap a dalt, ja que la coberta és, comparativament, igual o més pesada que els tancaments verticals. En una maison usiné, com en un automòbil, cal baixar el centre de gravetat per millorar-ne la estabilitat. Cal alleugerir la coberta
Fig.1.127- Manual d’ús Citroën Traction Avant, pàgina 31. Fig.1.128- Reclam publicitari Citroën 2cv. Fig.1.129- Reclam publicitari Citroën 2cv. Fig.1.130- Reclam publicitari Citroën 2cv.
154
12. Un terreny inconstruïble.
i pensar com s’absorbeixen les empentes horitzontals. El somni de la maison usiné incorpora el seu transport. Durant aquest, la casa, muntada en la seva totalitat, damunt d’un camió, es comporta amb el vent com un automòbil més 125. Si una casa es fabrica com un automòbil, cal mantenir-la d’una manera semblant. Es pot netejar la totalitat de la seva superfície, tant interior com exterior, deixant-la brillant. Una casa amb mecanismes relativament complicats necessita un manual d’instruccions (fig.1.127), on es descriguin totes les seves peces (fig.A.119) perquè els aficionats al bricolage poguessin desmuntar-les i fer-ne ells mateixos el manteniment, ja que podrien trobar fàcilment peces de recanvi. Cada pocs mesos es comercialitzaria un nou model, superant les limitacions de l’anterior i millorant el confort dels seus habitants. Es podrien triar accessoris (fig.A.120) i assistir a fires o exposicions comercials (fig.A.121) on triar el model més proper a les necessitats del client, que podria encarregar-ne versions personalitzades. Des del moment que es necessités una casa nova fins al moment d’habitarla podrien passar hores, sense esforç ni enrabiades. Els obrers que participessin en la seva fabricació no es cansarien ni patirien les inclemències meteorològiques de treballar a la intempèrie. La recerca de la lleugeresa dels fabricants d’automòbils 126, per minimitzar els efectes de la gravetat, és la mateixa recerca de Prouvé en les seves construccions. Però potser una casa no només es fabrica com un cotxe 127, sinó que es viu com un cotxe 128. En ambdós Prouvé podria buscar aquell moment d’esbarjo que el permetés relaxar-se de la seva passió –inventar. Si bé el viatge conduint les seves màquines li permetia distreure’s, i alhora seguir pensant en solucions tècniques pels seus productes, en els moments de màxima velocitat la seva ment podia descansar. Si Prouvé tenia algun entreteniment, aquest eren els vehicles. Imaginava cotxes. Durant la seva vida en dibuixà un gran nombre de possibles configuracions, i conduí marques llegendàries com Salmson, Voisin, Triumph, Wanderer, Auto Union, Alfa Romeo, Citroën Trefle, Talbot. Camions o jeeps comprats a l’exèrcit americà per transportar material i que utilitzà la seva família per viatjar a Carnac. Una de les poques distraccions que es permetia era gaudir conduint automòbils potents i imaginant-ne nous models, tal vegada anant a un lloc on la velocitat el permetia gaudir d’un moment més intensament, escapant a la vida domèstica. Si una casa es pensa com un automòbil, aquesta ha de poder arribar a gairebé qualsevol lloc, per molt humit, inclinat o inestable que sigui (fig. 1.128, 1.129, 1.130, A.122). La casa seria el vehicle que ens ajudaria a arribar a un lloc i gaudir-lo. En aquest sentit la implantació seria secundària respecte el camí que permet transportar-la. Com s’arriba a aquest lloc on es muntarà ràpidament 129. L’important de la casa és l’exterior on ens porta. La experiència del viatge, de poder apropiar-se de diferents llocs, un en cada excursió. Com en la construcció d’un refugi de muntanya, on l’accés difícil i el terreny accidentat requereixen un sistema constructiu molt ràpid per minimitzar el perill -127 ‘The automobile, this technical object that is so charged with psychic and social implications, is not suitable for technical progress: whatever advances there are in the automobile come from neighbouring areas, such as aviation, shipping, and transport trucks’. GILBERT SIMONDON, On the mode of existence of technical objects. Editions Montaigne, Paris, 1958, p.24. -128 ‘Only the domain of leisure escapes the technical environment, escapes necessity, in other words, escapes despersonalization. In our leisure activities we are already beyond techniques. We achieve a leap from necessity into freedom, from the enslavement of the individual into whatever will permit his self-development’. HENRI LEFEBVRE, Critique of everyday life, 1947, p.37. -129 ‘Hoy en día, la conformidad del terreno con la casa no es ya una cuestión de asiento ni de contexto inmediato, puesto que el diseño de las fuerzas no desborda como en otros tiempos del plan vertical, desde el momento en que intervino el hierro y permitió establecer vínculos indeformables entre esas tres piezas maestras de la construcción: los cimientos, los puntales y la plataforma principal, la plataforma del primer piso, a partir de la cual la estructura se verá desmultiplicada en la proporción de las cargas restantes. Actualmente la conformidad del terreno con el edificio ha pasado a convertirse en una cuestión de biología pura: interesa al bienestar de los habitantes cuando reposan en sus hogares o cuando descansan entregados a sus ocupaciones, e interesa también a la comodidad de la circulación; y todavía interesa más al desarrollo alrededor de la casa de todo tipo de instalaciones indispensables para los cuidados de la infancia, para los juegos de la primera edad, para los deportes y ejercicios de los adolescentes, así como para los esparcimientos, activos aún, de la madures y del primer declive de la vida’. LE CORBUSIER, La casa del hombre, 1942. Ed. Apóstrofe. pp. 79-80. 155
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. I.d. Une maison comfortable i une baraque pour sinistrés. La casa i l’aixopluc. Sense programa.
Fig.1.131
Fig.1.131- Propaganda Citroën 2cv.
157
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.132
Fig.1.132- Detall. 230J Fons fotogràfic Jean Prouvé. MNAM-CCI Biblioteca Kandinsky, Centre Pomidou, Paris.
158
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances. ‘A few paintings and drawings by Jean’s son Claude, fabrics woven by his daughter Simone. And Madeleine, soul of the house and garden, whose knitting baskets, bristling with needles and full of brightly coloured wool, sat beside her armchair. How many socks had she knitted, silently, as she listened to everything that was said, and thought?’ 130. El projecte de la maison Prouvé que, evolucionat i transformat, s’acabarà materialitzant, s’inicia poques setmanes després que Jean desestimés la versió de dos pisos esbossada pel seu germà Henri, situada a la part baixa del solar, amb un basament de formigó armat 131. L’avantprojecte de la maison Prouvé no té un programa específic. El programa de la maison Prouvé no fou pensat, fins després de l’avantprojecte i recull algunes de les il·lusions de la vida de Jean i Madeleine 132. No es conserven documents gràfics ni escrits dels primers moments del projecte que portaran a la planta dibuixada en l’avantprojecte 133. El programa i l’espai són el Mcguffin 134 del procés de gestació de la maison. Es comença a pensar específicament en el programa en la següent etapa i conté, de forma explícita, una idea de construir i d’habitar i, de forma implícita, una idea d’espai 135. Per tant, podria semblar que cal parlar del programa molt més endavant. En parlem ara, mantenint l’ordre habitual en que es desenvolupa un projecte arquitectònic, precisament per fer més evident les diferències amb aquest. Tot i que les habilitats de Prouvé es centren en la invenció constructiva –la secció és el mitjà gràfic on registra aquestes idees-, d’aquesta casa se’n desprèn una manera d’habitar específica i consistent. Demostrarem que la idea d’habitar, aquí, correspon a una laboriosité comfortable –un habitar on el descans, el confort i la privacitat coexisteixen amb el treball, l’esforç i la representació- , i que la idea d’espai correspon a aixoplugar –un abri, un auberge-, una sinergia entre una baraque -un habitat provisional-, un despatx i una maison burgesa. Aquestes idees no són material de treball explícit del projecte, sinó que són forces motores, gairebé inconscients, d’aquells que la encarregaren -Madeleine-, i pensaren. Per tant aquestes idees són específiques d’aquesta casa, tot i que la seva traducció en un programa és aparentment genèrica i repetible. L’espai, per Prouvé, és un mitjà, no la finalitat d’aquest projecte. Dins de la casa hi ha interiors –les habitacions- i coberts –la sala d’estar-, però el pensament de Prouvé es centra en com es pot construir –i un cop a dins en com construir altres coses. Alguns -130 CATHERINE PROUVÉ, Trajectories. The poetics of the technical object. Vitra. p.366 -131 Veure subcapítol 1.11. -132 ‘El programa vital es pre-técnico. El técnico o la capacidad técnica del hombre tiene a su cargo inventar los procedimientos más simples y seguros para lograr las necesidades del hombre’. ORTEGA Y GASSET, Meditaciones sobre la técnica. p.54. -133 Que és una variació de la de la Maison Dollander projectada per Henri Prouvé i construïda el 1949, i de la maison lineaire del 1951. -134 ‘Hitchcock lleva aquí hasta el límite una estrategia que usa con frecuencia: basar el relato en un hecho intrascendente que funciona sólo como impulsor de la acción, como un mero juego de apariencias que se disipa a medida que va siendo consumido por el propio relato (el famoso Mcguffin). Esto le permite neutralizar los aspectos farragosos de la historia y sumergirse en el desarrollo de los temas que de verdad le interesan.’ MANUEL GARCÍA ROIG Y CARLOS MARTÍ ARÍS, La arquitectura del cine. Fundación Caja de Arquitectos. 2008. p. 63. -135 La idea de construir la hem introduït en els primers apartats d’aquest capítol. 159
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.133
dels seus col·laboradors pensaran, com veurem més endavant, en el disseny del mobiliari de la casa. La planta inicial de la maison –la de l’avantprojecte-, és un espai comunitari ampli i lluminós, on faria vida la família; un ala per les habitacions –zona de nit-; i un altre per les instal·lacions –inclosa la cuina-; o bé fou proposat per Jean Prouvé i traduït en planta per Henri ‘com la Maison Dollander però en un clima més fred’, o bé fou directament assumit per Henri partint d’aquesta casa. La primera opció és més consistent, ja que costa pensar que Jean o Madeleine no intervinguessin en l’ inici del projecte per expressar els seus desitjos, encara que fos de manera breu i poc precisa. Ambdós coneixien el projecte a Saint Clair, i probablement en conversa amb Henri o algun altre arquitecte del bureau d’etudes proposaren aquesta casa com a model. No és que el pas del programa a la planta fos gairebé immediat, literal, sinó que el procediment aquí és invers. Es passa de la planta al programa. Fig.1.133- Jean Prouvé i els seus cinc fills. Bibliotheque Kandinsky. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
160
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
La planta de la maison Prouvé fou projectada per Henri Prouvé o algun dels col·laboradors del bureau d’etudes partint doncs de la Maison Dollander a Saint Clair i de la sèrie de maisons lineaires per Citroën. En aquella època, al bureau ja hi havia un petit grup de joves estudiants d’arquitectura en pràctiques, i també d’altres companys que no havien rebut formació acadèmica d’arquitecte. En els primers dibuixos de la maison Prouvé no hi ha constància del nom del seu autor. En d’altres prototipus dibuixats, com el de la maison type equatorial (fig.A.123) també s’assaja una planta linear amb armaris a la façana nord. Després d’un primer intent de fer-se projectar i construir una maison el 1930, desestimat per poder traslladar-se a uns ateliers més grans i millor equipats, i uns tres anys després d’haver comprat la parcel·la a la Rue Augustin Hacquard, Jean Prouvé decideix començar el projecte de la seva nova maison a l’ Haut du Lievre. Ens trobem a finals del 1951 o principis del 1952, i ja fa més d’un any que Prouvé comença a estar preocupat per les diferències d’actitud amb els seus nous accionistes –des de l’entrada de L’Aluminium Français el 1949 a la seva empresa mitjançant la filial Studal, s’estableix un conflicte entre dues maneres oposades d’entendre la gestió dels Ateliers. Per tant, quan decideix començar el projecte de la casa per la seva família, ja està sentint com poc a poc perd el control sobre els seus tallers. La decisió de fer-se una casa es produeix en una etapa de crisi professional i, per tant, personal. Com veurem més endavant, Jean encarregà la feina de començar a pensar la part d’arquitectura del projecte al seu germà Henri, que col·laborava als ateliers des d’abans de la guerra, i el 1951 havia obert el seu propi despatx a Nancy. Jean Prouvé tenia en aquell moment cinquanta anys. Madeleine, cinquanta-tres. Eren pares d’una família de cinc fills, on el més gran tenia vinti-quatre anys i el més petit, onze (fig.1.133). D’aquests, Françoise i Hélène ja no vivien amb ells. Tampoc havien de fer-se càrrec de cap dels quatre avis. La casa no hauria d’acollir doncs, a tots els membres de la família, ja que alguns fills ja s’havien independitzat i la resta no trigarien massa anys a fer-ho. No hauria de ser doncs, una casa on poder criar nens petits, sinó una casa on poder passar la darrera etapa de la vida, on retirar-se i descansar, i poder acollir en un estadi inicial els fills que encara no han entrat a l’edat adulta. Caldria decidir doncs, si cada fill disposaria d’una habitació pròpia o només ho farien aquells que encara viuen a casa. Aquestes consideracions probablement mai foren verbalitzades durant el procés de pensar la planta de l’avantprojecte. En tot cas, si que són condicionants reals a l’hora de configurar-la i descartar algunes opcions, sobretot en les dues etapes posteriors. Quan Prouvé decideix engegar el projecte de construir-se casa seva, encara és doncs la figura central, el motor, de la usine de Maxéville, tot i que ja ha perdut un cert poder. En la decisió inicial conviuen dues motivacions, poder construir finalment la maison familiar que sempre havia volgut Madeleine, i evolucionar el sistema de les maisons à coques en un programa d’habitatge unifamiliar, per poder demostrar les seves virtuts. Tot i que aquest sistema ja es pogué assajar i demostrar en el
161
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.134
projecte dels habitatges a Meudon, cap de les cases construïdes servia com a model clar i complet. La topografia accidentada d’aquell solar, la necessitat d’abaratir costos, simplificar la construcció in situ i probablement la voluntat d’aprofitar l’espai sota les cases provocà la construcció de murs de pedra damunt dels quals es muntaren les maisons. Jean Prouvé no quedà mai satisfet amb aquesta solució. L’espace disparu: Com hem demostrat, la tria del solar a l’Haut du Lievre fou motivada per dues prioritats: construirhi una casa amb un gran jardí, i amb vistes llunyanes. El fort pendent de la major part d’aquest solar determinarà la forma allargada de la construcció. Aquesta restricció del solar no serà, però, un condicionant per la superfície de l’habitatge ja que, com demostrarem, el projecte de la planta és previ a la decisió d’implantació de la casa en el lloc –primer es dibuixà la planta, després es buscà Fig.1.134- Pavillon demontable. 23J 74-44, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé. Fig.1.135- Pavillon 600x600. 230J 704 1. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.136- Maisons africanes, mòdul, 1951. AM 2006 2 294, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
162
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
Fig.1.135
Fig.1.136
el lloc precís on hi cabés. La disposició longitudinal en planta també afavoria que la totalitat dels espais de la casa tinguessin vistes sobre Nancy i l’horitzó. L’entrada de llum solar, sobretot a la sala comunitària, també permetria escalfar en certa mesura els espais interiors. La concreció d’aquests temes del programa, específicament arquitectònics, Jean els deixà en mans d’ Henri. Aquesta manera de procedir no té cap relació amb la manera com un arquitecte pensaria la planta d’una casa 136. Aquí, tot i que se segueixen alguns dels preceptes dels arquitectes del moviment modern en quant a higiene i salubritat, les plantes són conseqüència d’estudis de variacions de les limitacions del sistema constructiu utilitzat. L’espai és només un resultat d’aquesta adequació, i la planta mostra les possibilitats d’habitar aquest sistema constructiu per famílies de mides diferents. Les plantes de les primeres construccions dels Ateliers eren buides (fig.1.135). En els primers anys dels ateliers, Jean Prouvé dibuixava bona part dels detalls de les finestres, les -136 ‘Todo lo que acabo de describir se hallaba en el exterior de la casa, y estaba allí principalmente por lo que había ocurrido en el interior’. FRANK LLOYD WRIGHT, Arquitectura moderna. The Kahn Lectures, Princeton. 1930 . Ed. Paidós. p. 194.
163
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.138
Fig.1.137
Fig.1.139
portes, els prototipus de mobles que fabricaven. Com en la majoria de despatxos d’arquitectura, quan es multipliquen els encàrrecs, el fundador ha d’anar optimitzant i repartint la seva presència en els diferents projectes, delegant, exercint de catalitzador i crític, allunyant-se del dibuix, seguint el procés des de la distància. Potser Jean Prouvé hagués volgut fer ell mateix tota la feina dels ateliers, però això no era físicament possible. Hagué de sacrificar la immediatesa entre el seu pensament i el fet. El creixement en facturació i número de treballadors dels seus tallers respon a la seva capacitat d’allunyar-se d’aquesta manera de fer apresa durant la seva formació manual, on no hi havia gairebé separació entre el pensament i el fet. I aquesta separació, o més aviat aquesta acció d’apropar-se i allunyar-se alhora, es feia evident en l’acció de dibuixar 137. Quan els ateliers començaren a treballar en la fabricació de construccions, ell no es dedicava a dibuixar-ne les plantes. Jean Prouvé no dibuixava les plantes ni les seccions de les maisons fetes als Ateliers 138. Recordem que els primers anys dels Ateliers, Prouvé dibuixava moltes de les seccions dels Fig.1.137- Maison type Meudon 8m x 8m. AM 2007 2 485, 230J 644 7, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.138- Maison type Meudon 8m x 12m. AM 2007 2 491, 230J 644 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.139- Planta. Maison type Meudon 8mx8m. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.140- Planta. Comparativa divisions interiors maison Type Meudon 8x8 i maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200.
164
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
Fig.1.140
seus productes, però a mesura que es multiplicaven els encàrrecs i se li reduïa el temps per dibuixar, Prouvé era l’inventor, el què buscava com construir-ho. També era el catalitzador dels diferents projectes en marxa als Ateliers, aquell qui avançava fent preguntes –i que s’havia d’encarregar també de trobar nous clients i explicar les seves idees a l’exterior. A partir de la col·laboració amb el seu entorn -persones o objectes- desenvolupava els principis estructurals i de muntatge. Un dels trets que marca la separació entre el seu procés de disseny d’un moble respecte al d’una construcció és la aparició de les plantes com a elements autònoms respecte els sistemes i els components, i dels arquitectes com a dibuixants de les mateixes. Aquests treballen en temptejos i variacions sobre relacions dels diferents espais constituents de les construccions, molts cops a partir d’un mòdul fixat pels mateixos components (fig.1.134, 1.139 i 1.140). Un sistema de relacions tancat, on a partir d’una quadrícula es delimiten els diferents espais (fig.1.136, 1.137 i 1.138). En les seves primeres experiències constructives, aquests arquitectes venien de fora dels seus ateliers, i -137 Aquest distanciament progressiu el va apropant a la manera de treballar dels arquitectes. -138 ‘Plan! There is something elemental in the word itself. A pregnant plan has logic -is the logic of the building squarely stated. Unless it is the plan for a foolish fair. A good plan is the beginning and the end, because every good plan is organic. That means that its development in all directions is inherent -inevitable. Scientifically, artistically to foresee all is ‘to plan’. There is more beauty in a fine ground plan than in almost any of its ultimate consequences’. FRANK LLOYD WRIGHT, In the cause of Architecture I: The Logic of the Plan. The Architectural Record, 1928.
165
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.141
Fig.1.142
eren auteurs dels projectes. Prouvé treballava com a contractista de la part metàl·lica. Amb Eugène Beaudoin i Marcel Lods estableix una col.laboració per la construcció de l’ Aéro-club Roland Garros a Buc, el 1935, que es repetirà en altres obres, com la Maison du Peuple a Clichy, el 1936, o la maison démontable en acier BLPS (Beaudoin, Lods, Prouvé, Strasbourg), el 1937. El 1931 els Ateliers incorporen Jean Marie Glatigny, que serà el responsable del bureau d’études fins el 1946. No tenia formació acadèmica, es formà a la fundició, i s’encarregà de les primeres construccions dibuixades als Ateliers, com la BLPS (fig.1.146), junt amb un jove Henri Prouvé, que conserven l’aire de moble gran, d’objecte dissenyat amb una certa complexitat de juntes i peces fetes a mida, i on la proposta espaial és una còpia o variació d’altres prototipus fets per gent de fora dels tallers. Fins la aparició del sistema à coques, l’espai no és objecte de reflexió ni del treball dels ateliers. És el resultat del sistema constructiu, de la envolvent de l’edifici, que es pot qualificar segons la disposició dels diferents components industrialitzats –més o menys llum, més o menys vistes, Fig.1.141- Perspectiva interior d’una maison 8x8, amb dos pòrtics centrals interrompent l’espai domèstic. Les jàsseres s’oculten per sobre el fals sostre de xapa d’acer o alumini. En el dibuix, fet per un arquitecte dels ateliers, es presenta un espai obert a l’exterior -portes corredisses i porxo- i en l’interior -pica del lavabo, reducció del nombre de portes-, un estil de vida modern, pràctic i saludable, amb mobiliari fabricat als ateliers. Aquest espai és interromput, violentat, pels dos pòrtics. Dos móns que no conviuen sinó que es fan nosa. Es prima la facilitat de muntatge sobre la qualitat d’ús de l’espai. AM 2006 2 231, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.142- Maison 8x8 a Saint Auban per la BCC, 1942. El pòrtic central, pertanyent a la sèrie fabricada en fusta durant la guerra per la escassedat d’acer, és un element estrany en la sala d’estar, que no es configura conscientment al seu voltant, sinó que disposa el mobiliari aprofitant l’espai que deixa l’estructura, que es domestica penjant-hi llums i figuretes. Fotografia publicada a Techniques et architecture n. 9/10, setembre/octubre 1942.
166
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
més o menys entrades. En el sistema coque, com demostrarem més endavant, la qualificació espaial ve donada per una forma pensada per cobrir grans llums. Una geometria resultant d’una necessitat d’optimització del muntatge de les cobertes. L’espai és, en els primers projectes de maisons desenvolupats als ateliers -habitatges provisionals, militars o per refugiats- el resultat del muntatge, allò que els components delimiten, i la seva presència, on cada element és distingible dins de la configuració total, conforma la materialitat de l’espai, que és la materialitat dels tancaments 139. El sistema constructiu no només delimita aquest espai, sinó que és prioritari a aquest. El ‘com’ ve abans que el ‘què’. Així, en el sistema de pòrtics centrals, aquests es col·loquen allí on és necessari per facilitar el muntatge i la estructura, sense tenir en compte la futura configuració d’aquest espai interior. Es busca que aquest espai tingui un aire sa i una llum adequada per fer el seu interior saludable, però això no esdevé matèria de recerca, no es porta al límit. No importa si aquest interior és interromput per un pòrtic (fig.1.141 i 1.142). Sistema constructiu i ús són dues realitats independents, que no es toquen. L’estructura i els components de façana conformen l’espai, que és resultat d’aquests. En aquestes primeres construccions no es treballa, no es projecta amb l’espai. L’espai no es té en compte, no és present en el procés de pensar la casa. L’espai ha desaparegut. Aquesta prevalença de la construcció sobre l’espai pot ser deguda a la naturalesa provisional d’aquests primers encàrrecs, on el transport, muntatge i desmuntatge eren prioritaris sobre aspectes de confort i espacials. Pel contrari, la pròpia habilitat i experiència com a serraller i fabricant de mobles de Prouvé, i el seu pas natural a una escala superior –la de la construcció- pogueren ser les que el dugueren a centrar-se en problemes de fabricació i muntatge. En el cas de Prouvé, ambdues explicacions tenen sentit. Aquesta experiència en el disseny i fabricació de mobiliari fan alhora que, de manera probablement inconscient, les construccions de Prouvé ofereixin el confort d’un moble. En aquest sentit també l’espai s’esborra, i deixa pas a una sensació d’acolliment. L’espai esdevé un moble amb la pell girada, que ens envolta enlloc de recolzar-nos. La planta de la maison no busca doncs només donar la quantitat d’espai necessari per cada futur usuari, assignant una habitació a cada membre de la família -pels fills que encara no s’havien independitzat i el matrimoni. El que la casa dóna és un aixopluc, una sensació de confort. La casa buida provoca el sentiment d’estar a casa 140. -139 ‘Los interiores consistían en cajas colocadas junto a otras cajas o insertas dentro de otras cajas, a las que se daba el nombre de habitaciones. Todas las cajas formaban parte de un complicado proceso de encajonamiento. Cada ‘función’ doméstica estaba adecuadamente dividida entre las diversas cajas. Apenas podía percibir sentido alguno en esta inhibición, en este secuestro celular que suponía antepasados familiarizados con las celdas de las instituciones penitenciarias, exceptuando el carácter privado de los dormitorios de la planta superior, que quizás estaban bien como ‘cajas para dormir’. Por eso establecí que la planta baja fuera una sola habitación, aislando la cocina como si fuese un laboratorio, y colocando los dormitorios y salas de la servidumbre junto a ella, separados sólo parcialmente, y reservando varias porciones de la gran habitación para ciertos propósitos domésticos, como los de comer o leer, o recibir a las visitas. En aquella época no se construían proyectos como éste, y mis clientes se vieron impulsados a seguir mis ideas porque eran útiles para solucionar el molesto problema del servicio doméstico. Desapareció un gran número de puertas así como un sinfín de tabiques. Eso gustó a todos, tanto a los clientes como al personal del servicio. La casa se hizo más libre como ‘espacio’, y también más habitable. Empezaba a surgir la amplitud interior’. FRANK LLOYD WRIGHT, Arquitectura moderna. The Kahn Lectures, Princeton. 1930 . Ed. Paidós. p. 194. -140 ‘The man himself has now a new ideal of living, in this new space concept of the machine age. Free space, in sunlight, ten feet or a thousand where one foot was his limit is now within his reach. His luxury consists, first, in that new sense of freedom, however simple the house may be otherwise. The homemaker will exercise this new sense of space freedom in the new space concept of his home. The reward and refuge of his life is this enlarged opportunity to build and live in a shelter of his own making (...). Extended lightness, spacious openness, a firm cleanliness of line make satisfying appeal to his awakened imagination. (...) In all his home will be a feeling of free space to be lived in and enjoyed, even as the fields, the hill slopes, or the ravines and forests themselves. At home, he is lord of a free spacious interior life’. FRANK LLOYD WRIGHT, The Disappearing City, 1932. 167
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.143
En l’apartament de la Place de la Carrière, on vivia la família en el moment de començar el projecte de la maison, els fills havien de compartir habitació. Per tant, segons Catherine Prouvé 141, era un guany i un regal per ells tenir ara cadascú la seva pròpia privacitat. La mida d’aquestes habitacions tenia una importància secundaria, per donar cabuda a les activitats de cadascú. Simone feia tapissos (fig.1.143). Necessitava espai. La seva habitació hauria de ser la més gran, o bé caldria fer-li un petit taller on pogués treballar. Claude també tenia vocació artística. Pintava, i pocs anys després estudià arquitectura. No fou fins el 1966, però, quan obtingué el seu títol i s’associà amb els germans André. Els dos fills compartiren amb el seu pare els primers mesos d’ exili a Paris. Fig.1.143- Tissage de Simone. Arxius família Prouvé.
168
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
Des d’un inici es decideix disposar d’un espai generós per les instal·lacions de la casa. La resta d’espais de la casa –sala d’estar, cuina, lavabo- no conformen de manera específica el programa, sinó que són herència dels diferents models de planta dels que es parteix, en especial la Maison Dollander a Lavandou St. Clair. Aquestes variacions les estudiarem en el proper subcapítol. En el cas del bany, es decideix que un és suficient per les necessitats d’higiene de la família. En tots els projectes desenvolupats als Ateliers fins aleshores, no apareix cap maison amb més d’un bany. Tot i que en projectes com la Maison Dollander ja s’explora el programa de l’habitatge unifamiliar, el fet que aquest sigui una maison de vacances, on cal optimitzar l’espai i on es gaudirà sobretot de l’exterior, afavoreix la opció de programes mínims, on cap activitat apart de les habitacions és repetida o desdoblada. Com veurem, a més, en molts models estudiats fins aleshores als Ateliers, quan apareixia un lavabo, aquest esdevenia un bloc higiènic amb funcions estructurals, l’element rígid que ajuda a arriostrar l’estructura metàl·lica, i per tant sembla lògic, per les dimensions d’aquests prototipus, que només n’aparegui un. Aquesta experiència no és determinant alhora de decidir disposar d’un sol bany, però sí que conforma els diferents models sobre els quals s’aniran fent les variacions fins obtenir la planta definitiva de la maison Prouvé. El programa de la segona i de la tercera versió del projecte acaba definint-se en la mateixa disposició i mida dels espais en planta, el que canvia és doncs la seva materialització –el seu sistema constructiu i les seves condicions de producció i posada en obra. El canvi de sistema, d’una maison à coques a la solució construïda, també fa que la maison Prouvé pertanyi a una família de programes lleugerament diferent. La pràctica totalitat de maisons construïdes amb aquest sistema eren primeres vivendes, i per tant havien de donar resposta a unes necessitats d’habitar en les diferents estacions de l’any, i diversos anys seguits, tot i que segons Prouvé no havien de durar més de vint o trenta anys. Les maisons amb sistemes similars al de la maison Prouvé construïda, eren maisons de vacances, en un entorn mediterrani, habitades gairebé exclusivament a l’estiu, o si més no quan el clima permet passar molt temps a l’aire lliure. Una vida hedonista, temporal, fora de la rutina i les obligacions de la ciutat, per clients –gairebé tots relacionats professionalment amb els Ateliers- que es podien pagar una casa on passar les vacances. El programa, a la maison Prouvé, s’aprima. No es transforma en espais, sinó en habitacions. L’espai no és present com a material de projecte. L’espai interior ha desaparegut. El séjour no és ni una habitació ni una sala, sinó una plaça, un lloc de relació, sota cobert i separat de l’exterior per uns vidres. Un exterior protegit, acollidor. Un aixopluc.
-141 Entrevista amb l’autor Juny 2011.
169
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.144
La laboriositat 142: Jean Prouvé començà a treballar com a aprenent de forjador als setze anys. Obrí el seu primer atelier als vint-i-dos anys. Als trenta-vuit, als seus Ateliers tenia seixanta-un treballadors. Poc temps abans que Prouvé deixés Maxéville, aquests donaven feina a gairebé dues-centes persones. Els seus anys de joventut els passà, com hem vist, aprenent un ofici manual, forjant, en un constant esforç físic. Després de la obertura del seu primer atelier, disposa d’un petit despatx a la primera planta, i a part de forjar ell mateix molts dels encàrrecs, s’ha de dedicar a buscar-ne de nous. I a dibuixar-los. Al seu segon atelier, a la rue des Jardiniers, Prouvé disposa d’un despatx més gran, i gairebé ha deixat de participar ell mateix en la elaboració dels productes. El 1945 René Schwartz, amic de Prouvé, encarrega un pavillon démontable 8x8 m, que es construirà Fig.1.144- Bureau de Jean Prouvé a Maxéville. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.145- Superposició de la planta del bureau de Jean Prouvé a Maxéville -línia discontínua vermella- i el séjour de la maison Prouvé. Comparació superfície divisions interiors del bureau -línia contínua vermella- i habitacions de la maison. Dibuix de l’autor. e 1:200.
170
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
Fig.1.145
sobre sis pilars de formigó de secció trapezoïdal, a l’exterior de la fàbrica Permali a Maxéville. Aquesta construcció serà el prototipus per la oficina del propi Prouvé quan es traslladi a Maxéville 143 . L’any anterior Jean lloga part d’una antiga fàbrica de ciment a Maxéville, als afores de Nancy, que havia comprat una societat del propi Schwartz. La grandària i la posició del solar al costat de les vies del tren permetran als ateliers fer el canvi d’escala per convertir-se en una verdadera fàbrica de la reconstrucció del país. Es treballa en la reconversió de la fàbrica i el març de 1947 els Ateliers s’hi traslladen. El 1947 es construeix el despatx de Jean Prouvé, el 1948 el taller pels prototipus, i el 1950 s’enllesteixen tots els treballs de construcció de la fàbrica. Moltes de les construccions utilitzades són de segona mà o reaprofitades de sobrants d’ estoc o prototipus sense sortida al mercat. El despatx (fig.1.144) és un pavelló 8x8 amb un pòrtic axial. Es troba al costat de l’entrada al terreny -142 ‘En nuestros libros de cuentos está la fábula del anciano que en su lecho de muerte hace saber a sus hijos que en su viña hay un tesoro escondido. Sólo tienen que cavar. Cavaron, pero ni rastro del tesoro. Sin embargo cuando llega el otoño, la viña aporta como ninguna otra en toda la región. Entonces se dan cuenta de que el padre les legó una experiencia: la bendición no está en el oro, sino en la laboriosidad’. WALTER BENJAMIN, Experiencia y pobreza. 1933. p. 167. -143 ‘Vamos a prescindir del contraste entre la actitud del hombre en uno y otro caso. Vamos a ocuparnos sólo de lo que hace con los instrumentos técnicos. Lo primero que nos salta a la vista es lo siguiente: en la actividad técnica del hombre destaca la faceta puramente cuantitativa, es decir, la ocupación técnica es la que absorbe al mayor parte del tiempo de la mayoría de la humanidad, al menos occidental y americana. Ninguna otra ocupación puede compararse con ella. La cosa es de tal índole que para este ser “X” el trabajo técnico, en algún sentido radical, parece el más importante. Ahora bien, seguimos preguntando: ¿Cómo tiene que estar constituido un ser para el cual es tan importante crear un mundo nuevo? La respuesta es sencilla: por fuerza, un ser que no pertenece a este mundo espontáneo y originario, que no se acomoda en él. Por ello no se queda tranquilamente incluido en él como animales, las plantas y los minerales’. ORTEGA Y GASSET, Meditaciones sobre la técnica. p.102.
171
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
de la fàbrica, separat de les naus. Es troba elevat del terra per dos murs d’obra arrebossats, que sustenten una llosa de formigó, sobre la que es munta i recolza el pavelló. Aquest espai no tenia cap ús, ja que Prouvé acostumava a aparcar el seu cotxe al costat d’aquest pavelló. L’espai de 64 m2 es trobava subdividit en una petita habitació per la secretaria de Jean i un lavabo 144. Un espai per rebre visites i on Prouvé treballava, encara que també es reunia amb els seus col·laboradors al bureau d’etudes, on podien dibuixar sobre els plànols, o a les naus de la fàbrica mateix, amb el prototipus davant. Potser per Prouvé la sala d’estar de la maison, tot i estar en una categoria diferent a la del seu despatx a Maxéville, havia de funcionar com una extensió d’aquest. La coincidència de superfície i forma en planta del séjour de la maison Prouvé i el bureau de Jean a Maxéville (fig.1.145), no prové de restriccions constructives –límits de llums amb què es treballava en aquesta fàbrica-, ja que els sistemes constructius de bureau i maison tenen característiques diferents, sinó que respon al costum del bureau d’etudes de treballar amb aquest tipus d’espais de
172
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
planta quadrada, i en darrera instància a l’hàbitat en què Jean Prouvé s’havia acostumat a pensar des del 1947. Una habitació quadrada de gairebé 8x8 metres –amb alguna petita partició per l’espai d’entrada i per la seva secretaria. La sala d’estar seria un espai per Madeleine i els nens, per les reunions familiars, però on Prouvé hauria de poder treballar tot sovint, refugiar-se en els projectes que estarien desenvolupant a Maxéville en aquells moments. Un espai amb unes altres referències on poder trobar un nou punt de vista, un espai on poder seguir pensant i descansar, quan arribés, de nit, a casa. Paradoxalment doncs, la sala d’estar seria, per Jean, aquest espai on refugiar-se de la vida domèstica. Funcionaria en un sentit oposat al que li havia d’ atorgar Madeleine. La laboriositat substitueix la ociositat en alguns moments, i en la majoria es confonen, arriben a ser una mateixa cosa. No hi ha una separació clara entre el descans i la feina, perquè per Prouvé aquesta separació no existeix, ja que no hi ha feina, perquè tot és laboriositat 145. Aquesta característica es veurà reforçada per la utilització de mobiliari fet als Ateliers, quadres pintats per Claude, tapissos de Simone, mantes i coixins teixits per Madeleine. Gairebé tot el mobiliari serà un rastre de l’esforç, del treball i la creativitat de la família. Un homenatge a aquesta laboriositat i una mostra del seu llinatge, amb Victor Prouvé i l’Ecole de Nancy, i les seves amistats, amb la taula de Pierre Jeanneret i el mòbils de Calder. En el programa de la primera versió de la casa no trobarem cap espai de treball específic per Jean. Prouvé, un home apassionat i obsessionat amb la seva feina, devia poder gaudir poques estones de la vida casolana, d’una sala d’estar on reunir-se amb els seus i amb amistats que no tinguessin res a veure amb els seus ateliers i, potser sense poder triar-ho, se sentia més a gust en el seu entorn de treball. Tot això reforça la hipòtesi que Jean Prouvé gairebé no intervingué en la elaboració del programa de casa seva i fou el seu germà Henri, encarregat d’estudiar les plantes del projecte, qui conforma el programa de la casa, recollint les necessitats d’espai dels diferents membres de la família, els requeriments de llum i vistes de Madeleine, la necessitat d’una organització longitudinal de la casa deguda al solar, i les experiències de projectes similars en què estaven treballant en aquells moments o en què havien treballat feia poc. Podem parlar doncs d’un programa poc treballat a nivell conscient, que sorgí d’una manera natural i ràpida. El confort no és part d’aquest programa arquitectònic, sinó que s’aconseguirà mitjançant el sistema constructiu 146. Aquesta qualitat de la maison Prouvé no és doncs atribuïble a Henri, sinó a Jean. El jardí, territori de Madeleine, també serà conformat, poc a poc, per aquesta necessitat d’activitat manual, de cuidar l’entorn i ajudar-lo a créixer. És l’àmbit natural d’aquest caràcter, la vegetació té vida pròpia, creix per si sola, seguint el cicle de la natura. Madeleine intervé en aquest territori decidint què creixerà –plantant- i com creixerà –podant, regant. Es mou entre el material inanimat –teixit, llana- i el material animat –vegetació.
-144 La resta estava ocupat pel propi despatx. S’hi accedia mitjançant una escala metàl•lica situada paral•lela a la façana nord. A la cantonada sud-oest es trobava la taula de Prouvé, una Standard desk, fabricada pels ateliers desde el 1942, tres Fauteuil visiteurs, una lluminària probablement dissenyada i fabricada per ell a mitjans dels anys 20, una taula fabricada els establiments Solvay en col•laboració amb el B.C.C. el 1942, un bahut standard on guardava els seus arxius. -145 ‘Morar, trabajar, cultivarse (cultivar el cuerpo y el espíritu): he aquí la segunda sucesión que traduce un orden más profundo, un orden de finalidad, un orden funcional, es decir, el orden que se propondrá al arquitecto cuando decida concebir de nuevo la ciudad y el hábitat rural, a fin de recrearlos, idealmente o de hecho’. LE CORBUSIER, La casa de los hombres. Ed. Apóstrofe, p. 54. -146 ‘Originariamente, en latín, la palabra confort significaba “reforzar”. Pasado el siglo XVIII, el mundo occidental identificó confort con “conveniencia”: el hombre debía ordenar y controlar su entorno íntimo para que éste pudiera proporcionarle las mayores comodidades. Esta visión nos movería a crear nuestro mobiliario, elegir nuestras alfombras, graduar nuestra iluminación y utilitzar todas las ayudas técnicas que la mecanización pone a nuestra disposición’. SIEGFRIED GIEDION, La mecanización toma el mando. Editorial Gustavo Gili, 1978. p. 274.
173
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.146
El refugi
147
i les vacances:
El projecte BLPS (fig.1.146) enceta una línia de treball que els Ateliers seguiran fins la sortida de Jean Prouvé, el 1953 –l’habitatge provisional 148, ja sigui per l’exèrcit, per refugiats o de vacances. Entre el 1937 i el final de la guerra, els Ateliers produiran una sèrie de prototipus de pavillons, baraques i tentes de camping. Un cop acabada la guerra, s’intentaran reconvertir aquests prototipus en habitatges permanents, per donar una resposta massiva a la immensa quantitat d’habitatges que necessitava el país. Finalment, mentre el somni de la maison usinée s’anava esvaint, els Ateliers participen en la construcció d’algunes maisons de vacances. Tots aquests programes, marcats per la guerra i les vacances, es troben d’una manera implícita en el programa per la maison Prouvé. El sentiment de confort s’aconsegueix fent una casa que és només una mica més estable que una tente de camping. Fig.1.146- BLPS. 23J 60 75, ADMM 230J Fonds Jean Prouvé. Fig.1.147- Pavillon 8x8 pour la montage, 1947. 230J 712 1, AM 2006 2 233, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.148- Charlotte Perriand i André Tourmon, 1936-37. Refugi bivouac 6 persones. Salon des arts ménagers, 1937. Foto hivern, 1938. Mont Joly. Fig.1.149- Onville camp. L’Architecture d’Aujourd’hui n. 2 juliol 1945. ADMM 230J Fonds Jean Prouvé. Fig.1.150- Onville camp. L’Architecture d’Aujourd’hui n. 2 juliol 1945. ADMM 230J Fonds Jean Prouvé.
174
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
Fig.1.147 Fig.1.148
Fig.1.149
Fig.1.150
Les recerques comencen irònicament per una petita cabina de vacances. El Front populaire havia aconseguit no feia massa que es reconegués el dret dels treballadors a unes vacances pagades. Milions de treballadors necessitaran habitats on passar les seves vacances 149. Sorgeix la necessitat de pensar habitats lleugers, econòmics, fàcilment transportables, muntables i desmuntables. Es popularitza el càmping entre els obrers, una opció econòmica d’estar en contacte amb la natura. La maison BLPS (fig.1.146), una mena de cabina de càmping de 10,8 m2, totalment d’acer –la majoria xapa plegada. Disposa de dos llits articulats, una taula abatible, dos armaris pivotants, una petita cuina i un petit bany. Pesa uns mil quatre-cents vint quilos i es pot muntar en unes cinc hores i desmuntar en dues. El preu de venta es fixa en vint-i-cinc mil francs. Es millora el confort, l’aïllament tèrmic, les instal·lacions i la qualitat de la llum interior respecte a qualsevol tenda d’acampada d’aquells temps. Segons Prouvé, ‘C’est equipé comme un bateau’. Es construí un prototipus d’aquest cabanon, que fou exposat, muntat i desmuntat en públic, al Salon des arts ménagers de Paris, el gener del 1939 (fig.A.128). El consell d’administració dels ateliers va desestimar la seva producció en sèrie, ja que es -147 ‘Siendo el clima lo que era, una sucesión de extremos de calor y frío, humedad y sequía, oscuridad y luz, di al conjunto un amplio techo-refugio que lo protegiera, volviendo al propósito original de la ‘cornisa’. (...) Los aleros tenían un doble valor: servían para abrigar y preservar las paredes de la casa, así como para difundir la luz reflejada en la planta superior a través de esas ‘pantallas de luz’ que eran las ventanas y que sustituían las paredes. En esa época, para mí la casa era sobre todo un espacio interior colocado bajo un buen refugio. Me gustaba percibir ese sentido de refugio en el ‘aspecto del edificio’. FRANK LLOYD WRIGHT, Arquitectura moderna. The Kahn Lectures, Princeton, 1930. Ed. Paidós. p. 192. -148 ‘Construction based entirely on provisional purposes, service, and change is the only part of building that shows an unerringly consistent development’.SIGFRIED GIEDION, Building in France. Building in iron. Building in ferroconcrete. p. 87. -149 ‘Only the domain of leisure escapes the technical environment, escapes necessity, in other words, escapes despersonalization. In our leisure activities we are already beyond techniques. We achieve a leap from necessity into freedom, from the enslavement of the individual into whatever will permit his self-development’. HENRI LEFEBVRE, Critique of everyday life. p.37.
175
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
tractava d’un risc difícil d’assumir davant la alarmant situació política de l’època. El programa d’hàbitats temporals també afavoreix el desenvolupament de prototipus de refugi de muntanya. Entre el 1936 i 1938, Charlotte Perriand i l’enginyer André Tournon, dissenyen i munten un refugi bivouac per sis persones (fig.1.148, A.126 i A.127). Als ateliers de Prouvé, probablement influïts per aquestes experiències, es dibuixen una sèrie de perspectives interiors de la adaptació d’un dels pavellons desmuntables 8x8 a refugi de muntanya (fig.1.147) 150. Aquesta proliferació de programes provisionals dugué a una sèrie de projectes que treballaven amb estructures tensades i tancaments tèxtils (fig.A.129) 151. Mentre la seva família sortia de càmping pels voltants de Nancy, Prouvé es quedava ocupat en els Ateliers. El 1938 també es treballà en el projecte de la maison métallique préfabriquée B.L. (Beaudoin i Lods), on es comença a treballar amb la idea de l’ ossature métallique pour maison a revêtement travaillant. El 1944 als Ateliers se’n construí un prototipus d’un quart de la superfície de la casa 152. El 1939, a través dels germans André, arriba als ateliers l’encàrrec per construir un camp de vacances a Onville (fig.1.149, 1.150 i A.130), un refectori desmuntable de 6x8 metres, on segueix treballant amb la idea de pòrtic exterior com en el concurs pel Ministeri de l’Aire, i vint pòrtics per tendes d’acampada. En aquestes tendes, amb tancaments de lona, la diferenciació entre tancament i estructura és només aparent –la tela necessita forçosament un material diferent a ella per definir un volum d’aire interior practicable. Aquesta tela que envolta el campista és l’aixopluc més lleuger possible fabricat per l’home 153. Però el pòrtic d’acer utilitzat per sustentar-lo, no 154. En aquesta època comença una col.laboració en diversos projectes amb Pierre Jeanneret que ajudarà a evolucionar els sistemes constructius ideats als ateliers fins aleshores. El 1939 la Société Centrale des Alliages Légers (S.C.A.L.), un fabricant d’alumini d’Issoire, encarrega al Bureau Central de Construction (B.C.C.), amb seu a Grenoble, i encapçalat pel propi Jeanneret, Charlotte Perriand i Georges Blanchon, el projecte i construcció d’una sèrie de barraques per ubicar l’oficina de disseny i per acomodar els seus treballadors. Es tracta de la primera construcció on s’utilitza el sistema de pòrtic central, optimitzat per Jeanneret. El mobiliari dissenyat per l’equip de B.C.C. serà font d’inspiració i objecte d’una sèrie de variacions al llarg dels anys per part dels Ateliers 155. Com hem vist, el propi Jean va viure refugiat durant la primera guerra mundial, i Madeleine Prouvé i els seus fills van viure refugiats a Carnac durant la segona. Aquesta experiència personal, i la experiència dels ateliers en el programa d’habitatges militars o per refugiats conforma un dels aspectes del programa de la Maison Prouvé. En les baraques démontables pour sinistrés era important -150 En aquests, es reforça l’aïllament tèrmic, instal.lant un fals sostre de fusta, per sobre del qual segurament es col.locaria un material aïllant, i s’organitza l’espai al voltant d’una gran llar de foc que dona escalfor amb el combustible disponible a l’entorn –la fusta. Aquest refugi està equipat amb mobiliari fabricat als Ateliers, creant una atmosfera espartana però confortable. Molt més confortable que els refugis de muntanya existents a l’època, demostrant que un hàbitat localitzat en un entorn de condicions extremes pot tenir un bon nivell de confort. -151 El 1938 el Ministeri de l’Aire convoca un concurs pel disseny de barraques desmuntables, per albergar sotsoficials i la tropa. És el primer projecte on apareix el sistema de pòrtic central, que serà desenvolupat posteriorment en diferents versions. En aquests pavillons demontables el sistema constructiu és l’objecte de la recerca. La organització de l’espai interior es limita a demostrar la seva possible subdivisió com en habitatges convencionals de l’època. Aquesta primera versió és patentada el 1939 amb el n. 849.762. També es desenvolupa una versió amb pòrtics exteriors. El mateix any, juntament amb Pierre Jeanneret, als ateliers es construeix un prototipus de caravana de vacances. Es conserva una fotografia on és usada per membres de la familia Prouvé. O bé la van fer servir per alguna de les seves vacances, o bé els fills de Prouvé van servir com a models per les fotografies de divulgació del prototipus. -152 El 1939 també es dissenyà i produí el mobiliari per la colònia de vacances de Saint-Brévin-l’ocean, dels arquitectes Jacques i Michel André. I Robert Fleck i Jean-Marie Glatigny dibuixaren als ateliers els plànols per una maison de vacances/maison de week-end/refuge de skieurs. De tots aquests projectes, Glatigny i Fleck s’encarregaven dels detalls tècnics, mentre que Prouvé dibuixava les perspectives a mà alçada. En aquestes, es presenta un entorn genèric, buit, sense persones, amb un emplaçament pla i un horitzó també pla. 176
13. L’espace disparu, la laboriositat, el refugi i les vacances.
aconseguir uns espais sans, que permetessin la màxima flexibilitat i aprofitament del nombre de places, un confort tèrmic superior a l’exterior, però sobretot una optimització del material utilitzat, del transport i el muntatge. Com es viurà l’espai és fora del programa. L’aspecte visual de la construcció, també. S’hi pensa però no és una motivació, un objectiu del procés de disseny. Aquesta actitud, és present en el projecte de la maison Prouvé. No és casualitat doncs que la superfície dels séjours de totes les cases dissenyades als Ateliers siguin gairebé idèntiques a la d’aquestes primeres baraques pour sinistrés. En certa manera el programa d’aquestes futures cases, moltes d’elles burgeses, organitza noves necessitats –habitacions, cuina, sanitaris- al voltant d’aquest refugi originari. Aquest fet no pot ser motivat només per qüestions pràctiques. La maison Prouvé és el darrer exemple d’habitatge provisional pensat a Maxéville.
-153 ‘An idea (probably rooted deep in racial instinct) that shelter should be the essential look of any dwelling, put the low spreading roof, flat or hipped or low gabled, with generously projecting eaves over the whole. I began to see a building primarily not as a cave but as broad shelter in the open, related to vista; vista without and vista within. You may see in these various feelings all taking the same direction that I was born an American child of the ground and of space, welcoming spaciousness as a modern human need as well as learning to see is as the natural human opportunity’. FRANK LLOYD WRIGHT, The Natural House. 1954. -154 El novembre del mateix any, quan França ja ha entrat a la guerra, el General Dumontier, del cos d’enginyers, demana a Prouvé si és capaç de construir barraques per albergar dotze soldats, que es poguessin muntar en poques hores. Els ateliers pensen i construeixen un prototipus, amb el mateix sistema de pòrtic exterior seguit a Onville, en menys d’una setmana. Dumontier visita els Ateliers i fa un primer encàrrec de vint unitats. La posterior presentació al comandament del cos dels Enginyers feta a Birkenwald és un èxit i reben un segon encàrrec de dues-centes setanta-cinc unitats, que havien de lliurar-se en menys d’un mes. El 1940 patenten el sistema, amb el número 865.235. -155 Un cop acabada la guerra, Prouvé intenta convèncer els polítics de la idoneïtat dels seus pavillons démontables, com a alternativa real al més de milió i mig d’habitatges que fan falta al país. Una evolució dels models del principi de la guerra, tots els components tenen menys de tres metres de longitud per facilitar-ne el seu transport i muntatge, i es poden muntar per quatre homes en menys d’un dia. El 1945 Prouvé rep l’encàrrec per fabricar-ne uns quatre-cents pels damnificats de les regions de Lorraine i els Vosges. Per primer cop sembla que el context és favorable per una verdadera industrialització de l’habitatge. La infraestructura dels ateliers de la rue des Jardiniers però, és insuficient per fer possible aquesta tasca a gran escala. Tot i que el ministre de la Reconstrucció i l’Urbanisme, Raoul Dautry, comparteix moltes de les idees de Prouvé, a qui coneix des del 1939, considera que aquest tipus de pavillons només poden ser una resposta provisional a la manca d’habitatges. El gener de 1946 el general de Gaulle i els seus ministres deixen el poder. Dautry és substituït per François Billoux, que canvia radicalment la estratègia de la reconstrucció, que afavoreix a la FEDEBAT (Féderation des entreprises de bâtiment) enfront dels industrials partidaris de la construcció metàl•lica, menys organitzats.
177
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. I.e. Primera etapa. Projecte d’una maison à coques: demostració d’un catàleg.
Fig.1.151
Fig.1.151- Catàleg de propaganda de la furgoneta 2CV de Citroën.
179
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
El projecte de la maison Prouvé es desenvolupà en tres etapes, en entorns molt diferents 156. En el primer moment, durant les primeres setmanes del 1952 i fins a principis de març, al bureau d’etudes de Maxéville, es fixa la documentació equivalent a un avantprojecte d’arquitectura per tal de poder sol·licitar la llicència d’obres. Es tria el sistema constructiu de maison à coques i es defineix la organització general en planta. Només es conserva una sèrie de dotze còpies del mateix plànol 180.030 amb data de 5 de març de 1952 (fig.1.152). Els possibles esboços i croquis del procés han desaparegut. El segon moment, entre el març del 1952 i el juny de 1953, de recerca sobre un sistema de maison à coques amb més parts fabricades a l’ usine de Maxéville. Acaba amb una posada en crisi d’aquest i es plantegen solucions alternatives com les utilitzades en la Maison Dollander de St. Clair. La documentació que es conserva als fonds Jean Prouvé no permet fixar amb exactitud les dates d’aquesta transició entre el sistema de coques i el finalment construït, ni el lloc exacte on fou dibuixat, ja que durant el 1952 se li prohibeix a Jean Prouvé l’accés als tallers, es cancel·la el bureau d’etudes i s’acomiaden els estudiants d’arquitectura que des del 1950 col·laboraven com a aprenents a Maxéville. Entre ells, Maurice Silvy, Joseph Belmont, Henri Nardin i Pierre Oudot. El tercer moment, quan Prouvé ja és a Paris, és probablement dibuixat fora de Maxéville. És el de la evolució i definició d’un sistema sinèrgic, on cada element té més d’una funció, que porta al límit les capacitats resistents i de moviment de cada component –l’exemple paradigmàtic és la coberta de tauler tricapa de pi. La necessitat de reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial, representa una oportunitat per aquells que promovien la industrialització de la construcció i la fabricació de cases en sèrie. El període de 1945 al 1950 és una lluita i una derrota d’aquesta voluntat. El projecte de la maison Prouvé s’inicia quan el somni de les maisons totalment usinées –comme une automobile 157 de metall 158 comença a esvair-se superat per la indústria del formigó, i quan Prouvé comença a perdre el control dels seus Ateliers de Maxéville. El projecte de la maison Prouvé mai va ser una maison totalment usiné, sinó que forma part d’un altre sèrie de projectes, iniciats el 1949, que mostren als arquitectes o altres clients potencials, les possibles aplicacions dels components dels Ateliers per a habitatges unifamiliars aïllats. La troisième solution enunciada a la seva conferència Il faut des maisons usinées del 1946. La maison Prouvé no es va començar a pensar com un prototipus, un inici, sinó com la demostració del catàleg dels Ateliers de components per la construcció. La proposta plantejada en aquesta primera etapa no es tracta d’un assaig inicial o comprovació -156 El projecte de la maison Prouvé no es desenvolupà de manera continua i homogènia en el temps i en l’espai. En cap moment es produeix la síntesi d’un encàrrec efectuat per un client, en un emplaçament concret, amb un programa i un sistema constructiu determinat. El procés de pensar i dibuixar la maison Prouvé es produeix fragmentàriament, en moments separats per diversos mesos, en llocs separats alguns centenars de kilòmetres. Molta de la documentació gràfica que es conserva és aparentment dispersa. Demostrarem com, malgrat aquest aparent desordre i les canviants i difícils condicions personals en què es dugué a terme, hi ha una certa continuïtat que ens ajuda a entendre allò que es buscava i prioritzava en cada pas del projecte -una disminució del pes de la construcció, prenent consciència del límit de resistència, de la flexibilitat dels materials, però també una recerca, no necessariament premeditada, de sistemes oberts, flexibles i heterogenis, prioritzant criteris de practicitat i d’economia. -157 Jean Prouvé: ‘Deuxième catégorie: la préfabrication, usinage total de la maison prefabriquée, en série, véritablement comme une automobile. On demande le type A1, on vous l’envoie, on vous le monte en dix-huit heures. Conferència Il faut des maison usinées, Nancy 1946. Jean Prouvé: ‘Le jour où les Français verront qu’ne maison préfabriquée est une maison plus agréable et plus confortable qu’une maison de briques, chacun voudra avoir la sienne, comme une voiture’. 6 febrer 1946, al debat posterior a la conferència ‘Il faut des maisons usinées’, a Nancy. -158 La Maison des jours meilleurs, del 1956, és el primer cadaver d’aquest somni. 181
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
d’un objecte o sistema, en fase de probes, que després es fabricarà, introduint els canvis necessaris. La majoria de components utilitzats en aquesta proposta són existents, s’han dissenyat i fabricat amb anterioritat als Ateliers. Caldrà només adaptar-los a la nova configuració de casa unifamiliar. Només utilitza doncs components dissenyats i fabricats a Maxéville, i en tot cas s’adequarà a les diferents necessitats –usuari, emplaçament- mitjançant les variacions. El sistema és tancat. Però la facilitat d’intercanviar els components de coberta i de façana, i la intervenció d’industrials aliens als Ateliers en la part de construcció de fonaments i murs, fa d’aquesta primera proposta una mostra de possibilitats d’utilització d’aquest ‘catàleg Prouvé’. No s’investiga en una tipologia estructural nova o evolucionada respecte d’alguna ja assajada anteriorment. Als Ateliers s’havia arribat doncs a l’inici d’una etapa de maduresa en la construcció, on gràcies a les experiències prèvies, no calia reinventar cada cop sistemes totalment nous, sinó que es podien anar perfeccionant, introduint millores a cada pas. Era el moment de demostrar als accionistes de
182
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
l’empresa que les maisons à coques podien esdevenir un producte amb una demanda massiva. En el procés de pensar i fer aquesta casa, Prouvé passa d’aquest primer catàleg a assajar els límits d’un sistema de prefabricació obert en les dues etapes següents. Aquesta segona manera de fer s’inicia ja el 1946, quan experimenta a una casa amb arquitecte -la Maison Dollander a Saint Clair projectada per Henri Prouvé i construïda l’estiu del 1949. Els documents conservats del projecte del nostre objecte d’estudi permeten identificar el camí de transformació d’un primer exemple on el sistema constructiu és tancat i definit –maison à coques-, que es produeix quan Prouvé encara està a Maxéville, a la evolució d’aquest en un sistema obert –utilitzant components estàndards produïts als Ateliers i per altres fabricants-, que es desenvolupa en paral·lel a la Maison Lopez projectada els mateixos mesos en què s’estava fent el projecte de casa seva. En aquestes tres cases, que volien ser l’inici d’una sèrie basada en les variacions, s’aprofita la experiència en el disseny i fabricació, als Ateliers Jean Prouvé, de centenars de productes totalment acabats, per fer una preconstrucció 159. Construir amb el pensament abans de construir 160. I comprovar aquest pensament en el dibuix. Pensar i dibuixar totes les peces per comprovar que, com en un mecanisme, tot encaixa. Preveureho tot. Assegurar-se que qui ho ha de construir ho entendrà, que no falta informació per poder construir-ho tot sense dubtes ni desviacions. Igual que es treballava i muntava als Ateliers, amb les mans. Aquestes cases volen ser doncs demostracions de les possibilitats dels components fabricats als Ateliers, perquè els arquitectes comencin a utilitzar-los massivament en els seus projectes. Per demostrar aquestes hipòtesis farem un anàlisi crític de tots els plànols que configuren el dossier de la maison als fonds Jean Prouvé, comparant-los, entre d’altres, amb els projectes de la Maison Dollander a St. Clair i la Maison Lopez a Guerrevieille. En aquesta primera etapa la planta, la secció i l’emplaçament es desenvolupen de manera separada. Proposem una anàlisi centrant-nos en aquests tres aspectes per separat per tal d’identificar-ne les especificitats i les possibles relacions entre sí.
-159 Tot i que les decisions de projecte son preses seguint una lògica constructiva incloent, que aprofita cada restricció amb què es troben – emplaçament, possibilitats econòmiques i materials, condicions de treball- per triar sempre les opcions que solucionen més temes amb els mínims passos i elements possibles, evidencien una inexperiència en els temes referents a la construcció, com la relació amb el terreny i una gran habilitat per resoldre el muntatge de la casa. -160 ‘conceive the building in the imagination, not on paper but in the mind, thorougly -before touching paper. Let it live there -gradually taking more definite form before commiting it to the draughting board. When the thing lives for you -start to plan it with tools- not before’. FRANK LLOYD WRIGHT, In the cause of Architecture I: The Logic of the Plan. The Architectural Record, 1928.
183
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
14. La planta de l’arquitecte.Variacions. Une maison comme un train? A Jean Prouvé no li interessa massa pensar les plantes de les seves construccions. Delega aquesta feina als arquitectes. A primer cop d’ull, les plantes de les construccions de Jean Prouvé no semblen massa interessants 161. Són resultat de tot un procés mental i material molt diferent al què es segueix en la gran majoria de despatxos d’arquitectura coetanis dels Ateliers. Aquí, les plantes són el resultat d’un procés constructiu i de fabricació, no l’element generador del projecte. La experiència dels tallers de Jean Prouvé en la fabricació de mobles i components de la construcció els posaven en avantatge per poder assumir encàrrecs de construccions amb programes nous on es prioritzava la eficiència de muntatge abans que el confort –des del càmping a habitatges d’emergència. És lògic doncs que, per experiència i per adequació a l’encàrrec, les primeres construccions realitzades als tallers de Jean Prouvé es centressin en trobar un sistema constructiu fàcil de muntar i desmuntar. Fabricar una casa com es fabrica un moble. Començaren doncs, com hem vist en el subcapítol 1.13, per encàrrecs de programes senzills –o en tot cas d’un únic espaicom les baraques. Si ja sabien com les construirien, i tenien un únic espai, no necessitaven arquitectes. És per això que els primers membres del bureau d’etudes no eren arquitectes, sinó treballadors amb formació manual i un cert talent pel disseny i el dibuix. Per tal de poder expandir el mercat cap a l’habitatge unifamiliar, Prouvé decideix incorporar arquitectes al seu bureau d’etudes. Seran els encarregats de la distribució interior d’aquestes construccions, de dotar-les del caràcter domèstic que els clients potencials esperaven. La planta de la maison Prouvé va ser dibuixada per un arquitecte –o un estudiant d’arquitectura. Les úniques plantes que presenten un cert interès per si mateixes en tota l’obra dels Ateliers Jean Prouvé –la Maison Dollander a Saint Clair i la maison Prouvé a Nancy- foren fetes per arquitectes dels propis Ateliers 162. La Maison Dollander fou projectada per Henri Prouvé. La planta de la maison Prouvé ho fou per Henri o per algun dels seus col·laboradors seguint instruccions d’Henri –amb el vist-i-plau i la participació de Jean- o, com a mínim, partint de models de planta projectats per Henri. En aquest subcapítol estudiarem els documents gràfics de la primera etapa de projecte, centrantnos en les plantes i la descripció de les variacions en la sèrie de dotze tirages del plànol 180.030 (fig.1.155). En el subcapítol 1.15 farem el mateix amb les seccions, i en el 1.16 amb la implantació de la casa. És possible fer un anàlisi consistent per separat de cadascun d’aquests tres aspectes fonamentals del projecte, ja que en aquest moment inicial van ser abordats per separat, i en l’ordre que proposem. -161 ‘To judge the architect one need only look at his ground plan. He is master then and there, or never. (...) The original plan may be thrown away as the work proceeds (...) because the concept grows and matures during realization, if the mastermind is continually with the work. But that plan had first to be made.‘ FRANK LLOYD WRIGHT, In the cause of Architecture I: The Logic of the Plan. The Architectural Record, 1928. -162 No incloem en aquest grup reduït la Maison Lopez ja que es tracta d’una variació mínima respecte la planta de la Maison Dollander a Saint Clair. -163 Jean Prouvé: ‘Nous nous sommes doncs décidés pour une maison linéaire car elle permettait, le terrain étant très en pente, de creuser une terrasse bordée à l’arrière par la forêt’. ISABELLE DA COSTA, Histoire d’une maison. Le dernier entretien avec Jean Prouvé. A.M.C., n. 4, 1984, p. 54. -164 Jean Prouvé: ‘Empecé a forjar. Colaboraba con arquitectos de Nancy. Lo que yo producía no se parecía a lo que producían los demás, pero el ámbito en que lo hacía era cerrado; era provinciano’. Conversaciones con Jean Prouvé. Armelle Lavalou Editorial Gustavo Gili. p. 12.
184
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
La planta i la secció de la primera etapa es pensaren en moments diferents. Primer fou la tria del sistema constructiu de maison à coques, que després d’assajar alguna alternativa prèvia, és l’ escollit per començar la definició de l’habitatge. En el moment inicial es planteja, no tant el tipus de secció que tindrà la casa, sinó el component amb què es treballarà. En la planta s’hi comença a pensar tot seguit. Tot i que la decisió d’utilitzar el sistema de maison à coques és anterior al treball amb la planta, en aquest estadi inicial, que conclourà en la presentació de la sol·licitud de llicència d’obres, la secció es defineix de manera molt esquemàtica. El treball central és el de definir la planta de la casa. Recordem que aquesta planta no depèn tant d’un programa pensat pels Prouvés, segons els seus desitjos i necessitats, com d’adequar-los a algun dels models ja dibuixats als Ateliers, per poder seguir desenvolupant-los. Un model que tingui sentit en aquell solar, orientat a sud i, un cop descartada una ubicació en la part baixa, que es pugui col·locar en una forta pendent. En menor mesura, també es planteja trobar la ubicació adequada de la casa en el solar. Té sentit per tant començar analitzant la gènesi de la planta. Com hem vist, en aquest moment inicial del projecte, els Prouvé ja tenien clara la ubicació en la zona més elevada del solar, tot i que no havien escollit el lloc exacte. La prioritat d’unes bones vistes sobre Nancy i una orientació sud fa que, partint d’ experiències similars com les de la Maison Dollander a Remiremont i Saint Clair, i les maisons à coques lineaires, s’arribi ràpidament a una configuració linear de la planta 163. A aquesta aparent immediatesa gairebé esquemàtica de la organització de la planta, que hem estudiat al subcapítol anterior, i de l’emplaçament, s’hi arriba gràcies a la aportació dels arquitectes que participaren en la concepció de la casa 164. Però la manera de pensar de Jean Prouvé –possiblement inculcada a alguns dels seus col·laboradors- és la que troba la solució adient. Si bé en la planta s’ arriba ja en aquesta primera etapa a una organització molt propera a la definitiva, la secció –el sistema constructiu- i la estratègia d’implantació seran evolucions de decisions més immediates preses en aquest estadi del projecte 165. Prouvé no estava interessat en projectar la vida dins de la casa, sinó en pensar com es podia construir 166. Dedica més temps a pensar i desenvolupar un nou sistema constructiu que a pensar noves maneres de viure 167. La ruptura amb Maxéville provoca una darrera evolució d’aquest sistema constructiu, no un replanteig del programa o la superfície de la casa. Aquests darrers temes eren d’una importància secundaria per Prouvé. En aquesta sèrie de plànols no apareix de manera explícita la mà ni la intervenció directa en el procés de disseny de Jean Prouvé. Sembla un projecte que Prouvé hagués encarregat a algú altre. Un avantprojecte, un primer encaix del sistema de maison à coques en la seva versió de planta longitudinal.
-165 Pot semblar que en la versió final del projecte de la maison Prouvé –coberta amb panells tricapa de fusta fabricats per F. Rousseau & Fils-, la planta i la secció s’acaben de separar del tot, ja que durant el procés del projecte es canvia el sistema constructiu i aquest canvi, però, gairebé no afecta a la organització de la planta. El què realment succeeix és el contrari. La invenció constructiva de Jean Prouvé li permet fer aquest canvi sense haver de separar, violentar o canviar del tot el programa en planta, i aprofitant alhora algunes solucions constructives. En gran mesura també perquè aquest –la planta- era un tema relativament menor per ell. Com veurem, el treball en planta i secció, a partir de la primera etapa del projecte, va avançant paral•lelament, i un cop decidida la organització bàsica del programa en tres zones –zona de nit, séjour i serveis-, la relació entre ambdues s’estableix per ajustar mides i quadrar modulacions. -166 Veure subcapítol 1.6. -167 ‘Mientras que la gran industria, después de escuchar el llamamiento del arquitecto, se marca como deber el de explorar los caminos abiertos por aquélla, éste, en el silencio de su taller, reanuda la meditación interrumpida... Piensa que el método por excelencia, (...), el método tradicional, que ahora se despierta de un sueño de cien años bajo la cúpula del Insituto, consiste en proceder de dentro afuera. Por tanto, lo único que importa son las funciones biológicas de la vivienda; convendrá que a cada una, de acuerdo con su rango jerárquico y su funcion material, se le suministren la superficie y proporciones necesarias para la comodidad de su realización. Poniendo oído atento a las solicitaciones de estos acontecimientos interiores, el arquitecto decide que no dejará ya nunca reprimir ni falsear las escenas de la vida del hogar a través de presiones exteriores. (...) A partir de ahora no habrá ya ningún inmueble de un cierto valor social que no disponga de un terreno conforme con su finalidad’. LE CORBUSIER, La casa de los hombres. Ed. Apóstrofe. p.76. 185
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Aquesta manca de detall i fins i tot pressa en el dibuix podria indicar un cert desconeixement o negligència a l’hora de definir els sistemes constructius amb exactitud. Aquesta hipòtesi no és vàlida ja que com es pot comprovar en els documents de projecte produïts en els Ateliers Jean Prouvé en qualsevol de les seves etapes, el treball de definició dels elements per la seva fabricació i muntatge era exhaustiu. Podria respondre a una lògica contraria, és a dir, si es coneix bé un sistema constructiu, no cal dibuixar-lo massa. Les solucions són tipus, els muntadors saben els passos de muntatge i els trucs. Però els Ateliers encara no tenien prou experiència en aquest sistema per poder validar aquesta opció. Aquesta deixadesa podria ser deguda a que es tractés d’un projecte menor dels que s’estaven estudiant en aquells moments al bureau d’etudes, o simplement que fos un encàrrec improbable i que es limitessin a produir un primer encaix per començar a parlar amb el client. Aquesta possibilitat es descarta per motius evidents. La hipòtesi més consistent és que el plànol 180 030 es produí per poder presentar la sol·licitud de la llicència d’obres amb una certa rapidesa i, mentre s’esperava la seva obtenció i s’intentava aconseguir els diners per finançar l’obra, treballar en la concreció i els detalls del projecte. En aquest subcapítol analitzarem les plantes de la primera versió del projecte, dibuixades a Maxéville quan Prouvé encara n’era el director. El projecte ens permet fer aquesta separació ja que cadascun d’aquests documents va ser pensat i dibuixat per una persona diferent dels Ateliers. En un projecte desenvolupat a una sola mà es pot pensar –o s’hauria de pensar- en tot alhora. Cada decisió de projecte porta implícits, inseparablement, aspectes de relació amb l’entorn, estructura, construcció, instal·lacions, confort ambiental, consum energètic i manteniment. Alguns d’ells responen a qüestions fisiològiques. La majoria a qüestions culturals. Aquestes decisions han de ser conscients. Aquesta consciència s’adquireix mitjançant l’entesa de les prioritats d’un projecte arquitectònic, la complexitat dels requeriments, l’aprofitament de les restriccions i potencialitats de l’encàrrec, l’emplaçament i el programa. Una sola persona és capaç de desenvolupar el més gran i complex projecte arquitectònic si entén i sap treballar aquest procés. La limitació del temps el durà a buscar ajuda per poder accelerar-lo. La limitació de les capacitats individuals farà recomanable també la col·laboració per suplir aquestes mancances i millorar el resultat. En el nostre cas d’estudi, hi ha una decisió inicial de treballar amb el sistema de maison à coques. A partir d’aquí es treballa en la planta i la secció en taules diferents. No es conserven dades sobre el calendari exacte del treball en aquest primer moment del projecte,
186
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
que culmina en la sol·licitud de la llicència d’obres, però és raonable pensar que es pogués haver desenvolupat amb una certa rapidesa, ja que es tractava d’aplicar un sistema constructiu ja conegut als tallers i, com veurem, d’un tipus de planta també ja explorada. No es conserven esbossos o croquis de temptejos inicials en planta o secció, ni per part de Jean ni de Henri o algun altre col·laborador dels Ateliers. Tot i que com hem dit no es conserven els dibuixos 168 inicials que van dur a la planta de l’avantprojecte, demostrarem com aquests dibuixos tenen el seu origen directe en dos projectes diferents: la maison Dollander a Saint Clair del 1949 i les maisons linéaires del 1951. El primer plànol que trobem als Fonds Jean Prouvé que correspon a una primera configuració en planta de la maison Prouvé és el 230J382 62 (fig.1.152), datat el 5 de Març de 1952, que juntament amb els plànols 230J382 47 (fig.1.155 i A.132), 230J382 57 (fig.A.131), 230J382 53 (fig.A.133), 230J382 55 (fig.A.134), 230J382 56 (fig.1.156), 230J382 48 (fig.A.135), corresponen a una sèrie de còpies d’un plànol amb el número 180 030, a escala 1:50, un acetat de mides 72,3 x 118,3 cm, amb un petit estrip a la part inferior central, apedaçat amb cinta adhesiva. En aquest plànol (fig.1.152) trobem la planta i l’alçat sud, dibuixos que van junts ja que s’obté l’alçat de la projecció de la planta. Al voltant d’aquests dos dibuixos, a la dreta es dibuixen tres seccions transversals, corresponents a cadascuna de les tres llums de la coberta, on s’acoten les alçades, i a la part superior trobem els dos alçats laterals, esboçats gairebé a mà alçada. En cap cas el pendent del terreny grafiat correspon a la realitat –té un aspecte de dunes. El dibuix no transmet la consciència de la problemàtica real de com fer aquell solar construïble. A la part superior dreta, un plànol d’emplaçament on es dibuixa una casa molt més petita del què en realitat és en planta. Aquesta mida i posició aniran variant en aquesta sèrie de plànols, tal com veurem en el subcapítol 1.16. Tot i que encara hi ha molts elements poc definits, en aquest plànol es passa a net una planta en la que s’ha anat treballant apart, on apareixen ja els principals trets que materialitzen el programa i que no variaran substancialment respecte a la solució construïda: La organització longitudinal en tres zones, separades en aquest moment per gruixuts murs portants, de tres chambres, séjour, i cuisinechauffage-chambre. La cara oberta a les vistes de Nancy i la orientació sud. La esquena protegida del nord, el fort pendent de la muntanya i el bosc. S’omple el gruix dels murs amb llapis de color groc. També es mostra d’entrada la elecció del sistema constructiu, l’assaig i demostració de maison à coques, com veurem en el proper subcapítol. Es grafia la façana sud amb una línia fina, tot i que en alçat ja es defineixen els diferents tipus de panells, que tindran un gruix superior al vidre.
-168 En el món de la construcció, el dibuix és fruit d’una limitació. Un edifici, per molt petit o senzill que sigui, és prou complex com perquè sigui difícil tenir-lo tot al cap, saber exactament com és cadascuna de les seves parts, i en quin ordre es construeixen. A més, la nostra memòria no acostuma a ser el suficientment entrenada com per poder emmagatzemar aquesta informació durant els mesos o anys que sol durar el procés de pensar i construir un edifici. En el món occidental, la gran majoria d’edificis no son construïts per qui els pensa, sinó que és una altra persona qui s’encarrega de materialitzar aquests pensaments. Cal doncs un suport físic durable que permeti aquesta comunicació. Aquest suport és el dibuix. Si no s’hagués inventat el dibuix, els nostres edificis serien necessàriament molt diferents. Però el dibuix és també una comprovació d’idees, una visualització de temes, amb mida o sense. per comprovar-ne la seva validesa.
187
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.152
La llargada de la casa és de 24,75 metres, sense contar els dos murs dels testers (fig.1.153 i 1.154). Com veurem més endavant, en la versió definitiva del projecte, la casa arriba als 27 metres. La amplada de les diferents estances ve marcada pel mòdul dels panells de façana i coberta. Començant per l’oest, trobem la habitació de matrimoni, de tres mòduls d’amplada. Al costat, dues habitacions de tres mòduls d’amplada amb llits individuals, girats 90º l’un respecte l’altre, per comprovar aquestes dues possibles posicions. Tota la planta és buida de mobiliari, apart dels llits. Al lavabo, de dos mòduls d’amplada, es marca amb llapis vermell la posició de la banyera, un bidet i el lavabo. Es dibuixa la façana amb el mateix gruix que la resta de tancaments. Sembla doncs que sigui opaca. L’entrada, també de dos mòduls, és ocupada parcialment per un inodor, d’accés independent des del passadís. L’amplada de les portes del lavabo i inodor és clarament insuficient pel pas d’una persona. Aquestes habitacions es comuniquen a través d’un passadís. En els espais lliures entre els contraforts del mur al nord es grafien uns armaris, de punta a punta de la casa. Els Fig.1.152- 230J 382 62, AM 2009 2 16 03, Fonds Jean Prouvé MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.153- Planta. 230J 382 62, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.154- Planta diagrama. 230J 382 62, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200.
188
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.153
Fig.1.154
petits contraforts que apareixen al mur nord, per recolzar millor les coques i absorbir-ne la empenta horitzontal, aniran canviant de nombre i posició en posteriors versions d’aquesta planta. L’entrada queda separada del séjour per un mur portant, i aquests dos espais només es connecten per una obertura, prolongació del passadís. A la secció A-B veiem que es tracta d’una porta. El séjour té sis coques d’amplada (fig.1.155). Correspon a la secció C-D. El gruix de la línia que en defineix la cantonada sud-oest sembla indicar que aquesta és completament vidriada, tot i que en l’alçat sud els tres mòduls propers a la cantonada són opacs –panells d’alumini. Els tres més a l’est són totalment vidriats, formats per quatre peces. En la façana oest es dibuixa una gran porta pivotant, amb l’eix sensiblement desplaçat cap al sud. Un mur d’idèntic gruix que els anteriors separa el séjour de la zona de serveis de la casa, que inclou la cuina, les instal·lacions, i una quarta habitació –per Claude, el nen. Aquest mur té una porta,
189
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.155- 230J 382 47, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
190
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.155
191
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.156
com es dibuixa a la secció E-F, prolongació del passadís de les habitacions, i per tant d’idèntica amplada a la de l’altre mur de la sala, i un passaplats a la cantonada nord-oest de la cuina. Dins del mur s’empotren les sortides de fum de la cuina i una llar de foc de la sala. Aquesta solució ja es va assajar en algunes de les maisons de Meudon. A la chauffage buanderie trobem una pica o abocador, una caldera, i una porta que comunica amb l’exterior, d’idèntica amplada a les dels altres murs. També trobem un envà, aproximadament a la meitat, i en sentit est-oest, que separa aquest àmbit de la cuina i la habitació, mitjançant dues portes. La habitació té una mida idèntica a les altres, i la cuina, de dos mòduls d’ample, té la pica a la façana i el foc al costat de la llar de la sala. En el plànol 230J382 56 (fig.1.156) apareix, en llapis i a mà alçada, dibuixat amb rapidesa, l’esquema del sanejament. Aquesta informació era necessària per sol·licitar la llicència d’obres. Es recull en un punt a l’alçada del lavabo tota l’aigua de la façana posterior, que ve de la canal de la coberta i del propi terreny, ja que segons la secció el mur nord és de contenció, i s’ha reomplert amb terres, Fig.1.156- 230J 382 56, AM 2009 2 16 02, Fonds Jean Prouvé MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
192
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
quedant doncs soterrat gairebé en les seves 4/5 parts. Aquest tub que ve de fora passa sota l’inodor, recollint les aigües grises i negres d’aquest i el lavabo, i sortint a l’exterior pel costat de la porta d’entrada. En aquest àmbit, passada la cantonada del menjador, es connecta el tub que ve de la cuina i la pica del safareig, que creua en diagonal la zona sud de la sala. Una altra sèrie de plànols, que coincideixen amb el format del què es va presentar per la sol·licitud de la llicència d’obres, són els 230J382 44 (fig.A.136), 230J382 54 (fig.A.137), 230J382 40 (fig.A.138), 230J382 58 (fig.A.139) i 230J382 62c (fig.A.140), amb el mateix número de plànol 180 030 que els anteriors i datats també el 5 de Març de 1952. Es tracta d’una redistribució de la informació continguda a la sèrie anterior, amb algunes variacions en planta –longitud i organització de les habitacions- i per tant en alçat. El plànol d’emplaçament es situa a la part superior dreta, encara no s’ha aconseguit ubicar la casa correctament, i la seva superfície tampoc correspon a la de la planta. Els canvis més significatius es troben a la zona de l’entrada i el lavabo. Les tres habitacions conserven la seva superfície, tot i que la que es troba a l’oest té ara dos llits individuals, i la habitació de matrimoni passa a ser la que està al costat del lavabo. La casa guanya doncs un llit, i la habitació amb més superfície lliure passa a ser la del mig, probablement per Simone. Catherine, la petita, hauria de compartir llit amb alguna altra germana, o aquesta disposaria d’un llit quan vingués de visita. La zona de lavabo i entrada guanya un mòdul d’amplada, passant de quatre a cinc, tots idèntics, fins i tot la porta. Si abans la modulació era 2 lavabo + 2 entrada, ara és 2 lavabo + 1 inodor + 2 entrada. La porta d’entrada, d’una sola fulla, passa de la dreta a l’esquerra. El mòdul de l’inodor arriba fins a façana, eliminant la L de la entrada, i apareix un petit quartet on s’esboça el que possiblement sigui una pica. Desapareix el bidet del lavabo i es gira la banyera 90º, quedant perpendicular a façana. També es guanya un mòdul al menjador, passant de tres a quatre panells opacs de façana, i mantenint els tres de vidre. Aquests dos nous mòduls introdueixen una certa confusió en el ritme dels contraforts, que en les versions anteriors eren cada dos mòduls, a excepció dels dos extrems, que eren d’un, passant a una seqüència de 1-2-1-2-2-2-2-2-3-2-2-2-1. El plànol 230J382 62c (fig.A.140 i A.141) és el que es presentà el 17 d’abril del 1952 a l’ajuntament de Nancy per demanar la llicència d’obres. És idèntic a la resta d’aquesta sèrie, però conté dues anotacions fetes sobre la còpia referents a la xarxa de sanejament i dues habitacions, i afegeix la paraula buanderie, que havia desaparegut en aquests plànols, a la habitació de chauffage. No es té constància de gaires variacions de la planta, un cop descartada la opció de treballar amb la versió de dos pisos. S’havien assajat ja diversos prototipus de maison à coques, tot i que cap de totalment controlat pels Ateliers, sense incidències externes que modifiquessin la seva configuració, i probablement a Prouvé li interessés més poder dur a terme una demostració de la viabilitat d’aquest sistema que pensar casa seva des de zero, estudiant un sistema més eficient d’adaptar-
193
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
se al solar, transportar el material, habitar els espais interiors o relacionar-se amb el jardí. Calia doncs només trobar una disposició en planta per poder encabir la seva família. Trobar quina de les plantes desenvolupades prèviament als Ateliers s’adequava o era més fàcilment adaptable al què necessitaven. Als Ateliers, quan la prioritat és demostrar la optimització del procés de muntatge i fabricació d’alguna baraque o maison usiné, és a dir alguna cosa susceptible de ser ocupada per una o més persones i fabricada totalment als Ateliers, en un primer moment la planta i la secció són igual d’importants, apareixen al mateix temps, encara que potser no es dibuixen alhora, i tenen un caràcter secundari respecte el procés de muntatge mateix. Aquest primer moment correspon a l’inici d’un principi estructural, dels que molts cops només es dibuixa una perspectiva inicial, i de la que es desprèn, ja sigui dibuixant-ho o per deducció, una planta i una secció, que són un aixecament d’aquest principi. La secció, però, es dibuixa abans que la planta. El dibuix de la secció ens dóna més informació
194
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
sobre el sistema estructural i de muntatge, veritable objecte d’investigació d’aquestes construccions, mentre que la planta només ens indica la seva superfície. Les posteriors variacions i millores en aquests principis faran que apareguin possibles configuracions interiors d’aquesta planta. Aquestes perspectives, tant les exteriors com les interiors, tenen la finalitat d’explicar el prototipus a la gent de fora. Pels Ateliers és prioritari entendre, definir i explicar com es construirà, però no què hi succeirà dins, el seu ús. És una actitud igualment moderna centrar-se en la construcció d’una envolvent, fent-la el més ràpida i fàcil possible, de retruc permetent la màxima llibertat d’ús –el cas extrem són les cúpules geodèsiques de Buckminster Fuller-, com projectar per respondre de la manera més eficient i generosa possible a les diverses necessitats físiques dels seus usuaris –previstes i inesperades-, els seus moviments, el seu confort climàtic i hàptic. Les baraques estan pensades per optimitzar el seu procés de fabricació, transport, muntatge i desmuntatge, però també per garantir una habitabilitat digne en condicions d’emergència. Una habitabilitat que depèn de la higiene, la lluminositat, la ventilació, el confort tèrmic, però no tant de la superfície útil per cada usuari, i on l’espai no és material de projecte, només el resultat d’aquesta construcció, que separa un interior d’un exterior. Als Ateliers Jean Prouvé els plànols no són el resultat gràfic de pensar aquest procés de muntatge, ja que aquest procés habitualment es grafia en dibuixos fragmentaris, d’algun nus, de juntes entre materials, de plecs i soldadures, molts cops dibuixats a mà pel propi Jean Prouvé i es posa en pràctica per l’equip coordinat per Pierre Prouvé. Tampoc són només una passada a net, amb mides, per donar una imatge general un cop assemblat el conjunt de components. Són una comprovació que el conjunt és consistent, que les peces encaixen i que cada element té la seva mida justa. Paral·lelament, els arquitectes dels Ateliers pensen i dibuixen –projecten- la distribució del programa, que en les seves baraques demontables sempre és prim, comença per una qüestió funcional d’encabir el màxim nombre de llits d’usuaris, i que en les maisons dóna resposta lògica als requeriments del client o el clima. En aquestes primeres baraques, i abans d’explorar propostes tancades -habitatges completament definits com la Maison des jours meilleurs el 1956- les divisions interiors, mostrades molts cops mitjançant perspectives que inclouen mobiliari dels Ateliers, serveixen més per convèncer al possible usuari de la confortabilitat d’aquell espai, que d’una convicció per part de Prouvé que era necessari definir aquests interiors (fig.1.157). El què li interessa és desenvolupar possibles sistemes de tancaments, no tant la seva posició final. El 1928 es promulga a França la Llei Loucheur, per facilitar l’accés de la classe obrera a la adquisició d’un habitatge. En el projecte de Le Corbusier i Pierre Jeanneret del mateix any per donar resposta a aquestes noves possibilitats, un model d’habitatge que havia de ser construït en sèrie, apareix un mur de pedra –perforat únicament per una porta- que separa dos habitatges (fig.1.158). La resta de l’estructura és prefabricada d’acer. Com sempre en qualsevol proposta arquitectònica de Le
195
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.157
Corbusier durant el seu període d’associació amb Pierre Jeanneret, coexisteixen les motivacions formals i tècniques 169. El mur és clarament un element arriostrador de l’estructura, on aquesta es pot fixar. També introdueix la mà d’obra local en construccions bàsicament industrialitzades. Una mà d’obra que haurà de ser qualificada, ja que els murs són deixats vistos. Quan no tenen la certesa d’aquesta qualitat, decideixen estucar-los 170. Aquesta sèrie de projectes fets al despatx de Le Corbusier i el seu cosí foren una gran influència per molts despatxos de l’època arreu d’Europa, i es convertiren en un element comú en nombrosos projectes. Quan Henri Prouvé, llicenciat a l’École des Beaux Arts de Paris el 1934, comença a treballar el 1949 en el projecte del barri experimental de Meudon (fig.1.159), i des del seu despatx obert el 1951 al centre de Nancy en altres projectes d’habitatges unifamiliars com el de la Maison dels senyors Dollander a Remiremont, coneix aquests projectes 171. Fig.1.157- Perspectiva interior maison à portiques. AM 2004-2-230, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.158- Maison Loucheur. Le Corbusier i Pierre Jeanneret. Fondation Le Corbusier. Fig.1.159- Maison n.6 Meudon. Ateliers Jean Prouvé.
196
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.158
Fig.1.159
El 1949, els Prouvé reben l’encàrrec de l’industrial Roger Dollander, amb qui tenien tractes comercials, de fer la casa de vacances a Saint-Clair, a la Côte d’Azur (fig.1.160). El solar és lleugerament inclinat, i està modificat amb unes petites terrasses de murets de pedra. El tipus d’encàrrec i el programa de la casa són nous pels Ateliers. Una casa de vacances per una família acomodada, burgesa, que seria utilitzada exclusivament a l’estiu, i que permet a Henri Prouvé explorar les relacions de la casa amb l’entorn. És el primer cop que pot projectar una casa en un clima agradable, que permet passar molta estona a l’aire lliure, i que l’espai sota-cobert s’obri totalment cap enfora (fig.1.161). Aquesta coberta ha de funcionar més com un umbracle que com un element de protecció contra la pluja i el fred, i per tant pot ser bastant lleugera. El solar està ple d’arbres que protegiran la casa de l’excessiva radiació solar de l’estiu. Henri decideix separar la zona de dia de la de nit (fig.1.162). Cal sortir al porxo per passar d’una a l’altra. Aquest envolta tota la construcció, excepte darrere el cos d’habitacions, que és l’esquena de la casa. El cos del menjador, de 6x6 metres, s’avança respecte el de les habitacions, de 3x10 metres, deixant un pati obert darrere, que fa d’entrada i on es -169 ‘Ya estamos suministrados para encontrar soluciones al plano de la casa moderna, si queremos buscarlas. Les recuerdo ese “plano paralizado” de la casa de piedra y a lo que hemos llegado con la casa de hierro o de hormigón armado: - Plano libre, fachada libre, armazón independiente, ventanas alargadas o panel de vidrio, pilotes, tejado jardín y el interior provisto de “casilleros” y libre de la acumulación de muebles. Un poco de biología previa: Este armazón para aguantar, unos rellenos musculares para actuar, esas vísceras para alimentar y hacer funcionar. Un poco de construcción automóvil: Un chasis, una carrocería, un motor con sus órganos de alimentación y de evacuación.’ LE CORBUSIER, Precisiones respecto a un estado actual de la arquitectura y el urbanismo. pp. 145-146. -170 Després d’experiències relativament frustrades com la construcció del projecte de Pessac, aquesta decisió separa clarament la part fabricada a taller de la part executada in situ, per part de mà d’obra local. Es tracta de solucions obertes, substituïbles per altres opcions segons les possibilitats del lloc. Aquests murs de pedra suposen també una decisió formal, i la seva utilització en futurs projectes respondrà en gran mesura a aquesta motivació –Pavelló Suís de la ciutat universitària de Paris (1932). Una estratègia de contrast entre la part de construcció tradicional, pesant, de components petits, aglomerada, opaca, que depèn de la habilitat de qui la executa, que és una grafia de com ha estat construïda, i la part industrialitzada, feta fora del lloc de construcció, repetida, controlada, que depèn de les eines i màquines que la fabriquen. Una coexistència entre temps separats, entre maneres de fer antagòniques. Una reinterpretació de la arquitectura popular del mediterrani. 197
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.160
Fig.1.161
poden fer barbacoes a la xemeneia exterior, que es repeteix a la cara interior del mur. El menjador està envoltat, doncs, d’exterior, i quan la casa està sent utilitzada, aquest es converteix en un gran aixopluc, tot i que només té una porta de dues fulles per sortir fora. Tot i que es conserva un dibuix (fig.1.163 i 1.164) amb la secció, planta i l’emplaçament de la Maison Dollander on s’assaja l’ús del sistema à coques –un dels primers intents d’utilitzar-lo que es conserva-, el sistema constructiu escollit és el de portique, portant-lo als límits de la seva lleugeresa. La decisió de limitar la llum del menjador a sis metres permet alliberar l’espai interior de la presència dels portiques, que es situen a l’exterior de les façanes est i oest. El tancament nord dels dos cossos és un mur de pedra, que arriostrarà el sistema, permetent alleugerir-lo al màxim. Es disposen pilarets tubulars de secció circular en tot el perímetre del porxo, cada dos metres, embeguts en la solera i units en la part superior per un perfil metàl·lic. La presència d’un banc de fusta que lliga perimetralment aquests tubulars també arriostra aquests pòrtics. Fig.1.160- Maison Dollander a St. Clair. Henri Prouvé i Ateliers Jean Prouvé. 23J 230 80, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.161- Detall. Maison Dollander a St. Clair. Henri Prouvé i Ateliers Jean Prouvé. 23J 230 80, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.162- Detall. Maison Dollander St. Clair. Henri Prouvé i Ateliers Jean Prouvé. 23J 230 80, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.163- Maison Dollander St. Clair. Henri Prouvé i Ateliers Jean Prouvé. 230J 492, AM 2007-2-241, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.164- Secció idèntica a una de les versions inicials de la Maison Dollander a St. Clair. AM 2007-2-419, Fonds Jean Prouvé MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
198
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.162
Fig.1.163
Fig.1.164
-171 Jean Prouvé: ‘Su regla principal, cuya aplicación ha sido mi desvelo, era la siguiente: ‘El hombre está en la tierra para crear’. Es decir, no copiar jamás, no plagiar jamás, mirar siempre hacia el futuro en todas las cosas... Se trataba de una regla absoluta’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustau Gili. p. 11.
199
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.165
La família Dollander passaria la major part del dia fora, a la platja, al jardí, i es reuniria a la sala per menjar, parlar i descansar. Aquest espai, envoltat de porxos i d’exterior, esdevé el punt de trobada de la família, de la comunitat. És la plaça que acull la experiència col·lectiva de la família. L’ interès de la planta d’aquesta casa rau en què el programa respon a la condició específica de l’encàrrec, l’emplaçament i el seu clima, proposant una casa organitzada en tres cossos connectats mitjançant un porxo. L’exterior –el porxo i el jardí- forma part de la casa, que no té cap espai d’entrada principal. Tot el projecte està pensat per ajudar a la vida relaxada i a l’aire lliure que es proposà als clients. La organització de les habitacions, similar a la que s’escollirà més tard per la maison Prouvé, s’adapta a l’estiu mediterrani, protegint-se del sol i obrint-se a l’exterior. En el subcapítol anterior hem vist com en els primers prototipus d’habitatges fabricats als Ateliers, l’espai era el resultat d’allò tancat pel sistema de muntatge. Les plantes eren quadrades o Fig.1.165- Planta. Diagrama Maison Dollander St. Clair. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.166- Planta. Diagrama Maison Dollander St. Clair. Dibuix de l’autor. e 1:200.
200
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.166
201
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.168
Fig.1.167
Fig.1.167- Planta. Maison Lopez. 23J 278 8. Dibuix de l’autor. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.168- Maison Lopez. 23J 278 9, ADMM Fonds Jean Prouvé.
202
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.167
rectangulars. Les primeres baraques eren un únic espai, buit, sense divisions. Més tard es començaren a estudiar divisions interiors, però mantenint aquest perímetre (fig. 1.165). No és fins el projecte de la Maison Dollander a Saint Clair que, en part degut al programa i al clima suau del lloc, que les divisions interiors ‘surten’ cap enfora, alliberant la planta originaria de la baraque. En resulta així una planta irregular (fig.1.166). Aquest cas és on aquesta lògica organitzativa es porta a l’extrem, ja que l’encàrrec és el més diferent que han rebut els Ateliers. És en aquest límit on es mostra més clarament aquest principi, ja que cada paquet de funcions es pot separar gràcies al clima mediterrani. Darrere d’aquesta aparent llibertat, però, seguim trobant les quadrícules de modulació de les primeres construccions dels Ateliers (fig.1.167 i 1.168). Després d’aquesta experiència, la família encarrega a Henri Prouvé el projecte de la seva casa a Remiremont, on la planta s’organitza seguint la mateixa lògica al voltant d’un séjour. En aquesta sèrie de croquis d’aquesta altra casa, se’ns mostra clarament la manera de pensar les plantes de
203
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.169
Fig.1.169- Projecte per la maison Dollander a Remiremont, Henri Prouvé. 131J 3, ADMM Fonds Henri Prouvé. Fig.1.170- Detall. Projecte per la maison Dollander a Remiremont, Henri Prouvé. 131J 3, ADMM Fonds Henri Prouvé. Fig.1.171- Simetria detall. Projecte per la maison Dollander a Remiremont, Henri Prouvé. 131J 3, ADMM Fonds Henri Prouvé.
204
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.170
Fig.1.171
Henri Prouvé (fig.A.101 a A.104). El programa es materialitza directament en paquets, que caldrà relacionar segons l’emplaçament. S’estudien diverses relacions entre aquestes pastilles. Partint d’opcions més o menys confuses s’acaba triant la més clara. Tot seguit, s’aplicaran el màxim de components possibles dels Ateliers. De fet, en algun dels esboços del procés s’estudia un ordre del programa idèntic a l’establert a la maison Prouvé (fig.1.169, 1.170 i 1.171). Mentrestant, als Ateliers s’intentava sense èxit convèncer a Citroën perquè col·laborés en els primers projectes d’habitatges unifamiliars utilitzant el sistema de cobertes à coques 172. Pierre Oudot, col·laborador del bureau d’etudes, va dibuixar el desembre del 1951 una variació de maison linéaire extensible de 10 a 15 mòduls de 115 cms. (fig.1.172). S’accedeix directament al menjador. El lavabo i la cuina són dues habitacions més, i es dibuixa en planta un possible armari en cadascuna de les bases de les coques, que arriben inclinades fins al terra. En la configuració inicial, la casa disposa de quatre àmbits. Una habitació de matrimoni de 4x3 mòduls. Un lavabo de 3x2. Una cuina de 2x2 -172 La ressonància entre aquestes i les formes d’un Citroën 2CV o DS no és casual, ja que es basen en el principi del plec com a rigiditzador d’una superficie.
205
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.172
Fig.1.173
Fig.1.172- Projecte de Maison Lineaire. Ateliers Jean Prouvé. 230J 382 61, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.173- Detall. Projecte de Maison Lineaire. Ateliers Jean Prouvé. 230J 382 61, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
206
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
oberta al menjador en una cara. A aquesta s’adossa un espai d’instal·lacions de 1x2 al que s’accedeix des del passadís, de menys d’un mòdul d’amplada. El menjador, de 3x3, està obert al passadís, incorporant la seva amplada i sense porta que el separi d’aquest. La primera extensió incorpora una habitació individual a l’extrem est. La segona, una habitació individual a l’extrem oest. El passadís no arriba fins els extrems, sinó que aquests són ocupats per les dues habitacions individuals. La perspectiva interior que acompanya al projecte recorda a la del séjour de la futura maison Prouvé (fig.1.173). Aquesta organització en planta és una evolució directa dels criteris amb què es pensaren les baraques de refugés. Els usuaris i el programa han canviat –habitatge familiar per una generació. La casa serà allargada per guanyar façana i que totes les habitacions ventilin a l’exterior. Caldrà pensar i fabricar la configuració de l’interior per organitzar i donar resposta a les diferents necessitats d’aquests nous usuaris. La longitud i amplada d’aquests dos projectes són pràcticament idèntics. 25,48x6,49 metres la Maison Lineaire; 24,75x7 metres la maison Prouvé. La màxima llum a què podien arribar les coques definirà l’amplada del séjour. La planta de la Maison Dollander a St. Clair i de la maison linéaire són doncs els primers antecedents directes de la planta de la maison Prouvé.
207
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.174
Fig.1.175
Fig.1.176
Fig.1.174- Planta mobiliari. Maison Lineaire. 230J 382 61. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.175- Planta diagrama. Maison Lineaire. 230J 382 61. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.176- Superposició plantes Maison Lineaire i maison Prouvé primera etapa. Planta. 230J 382 61. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.177- Planta. Maison Dollander. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.178- Planta. Maison Lopez. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.179- Planta. Primera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200.
208
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.177
Fig.1.178
Fig.1.179
209
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.180
Fig.1.181
Fig.1.182
Fig.1.183 Fig.1.180- Planta. Tren. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.181- Planta. Primera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.182- Superposició plantes primera etapa maison Prouvé i tren. Planta. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.183- Planta ocupació espais. Primera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.184- Planta de vagó de tren Pullman. Pfcm 05.01.06.01.
210
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
Fig.1.184
Une maison comme un train? A més, per mides, organització de l’espai i configuració material, l’ala de les habitacions presenta analogies amb un vagó de tren (fig.1.180, 1.181, 1.182 i 1.183). Si l’espai comunitari funciona com una plaça, un lloc de trobada de la família i els invitats 173, un aixopluc climatitzat, la zona de les habitacions es pensa seguint la mateixa lògica –donar l’espai i les condicions necessàries, inclosa la privacitat, a cadascun dels seus futurs habitants. Si al séjour es necessitarà un espai ampli, obert, cap enfora, a les habitacions es farà un esforç per optimitzar al màxim l’espai, i donar-ne a tots els membres de la família. Qui necessiti més espai –Simone- en tindrà més. La petita –Catherine- en tindrà menys. Aquest exercici no es farà, però, fins la segona etapa del projecte. Aquesta recerca del màxim aprofitament de l’espai és semblant a com es pensa l’interior d’un vagó de tren (fig.1.184 i 1.185). Organitzat longitudinalment, totes les estances són exteriors. S’intenta que tot l’espai sigui espai utilitzat, que no hi hagi superfície ni volum sobrers. Si en els primers vagons el confort es -173 ‘Mon père disait que la « grande pièce », c’est à dire la salle de séjour, était comme la place de village. Un endroit où l’on est ensemble, on se parle, on partage les repas, on est près du feu, on écoute de la musique (les cantates de Bach, par exemple, très fort), on se croise. Si on a envie d’être tranquille, on va dans sa chambre. La chambre est un endroit pour s’isoler, donc elle peut être petite. La chambre est faite pour contenir un lit et une table pour travailler. Ma sœur Simone, qui faisait du tissage, avait une chambre plus grande pour pouvoir travailler sur son métier à tisser. La chambre de mes parents avait 3m x 3 m parce que deux personnes y dormaient. Ma chambre avait 2mx3m parce que j’avais 14 ans et que un lit pour dormir et une table (faite exprès, quand même) pour préparer mon baccalauréat, c’était suffisant. C’était la première fois que j’avais une chambre pour moi toute seule, j’étais très contente. C’est sans doute pour ça que je me trouve très bien dans un petite maison que j’ai la chance d’avoir en Bretagne et qui a au total 25 m2. Je connais le millimétrage de l’espace. Il faut dire également que, dans la maison de Nancy, chacun avait un grand placard individuel dans le couloir. Il suffisait d’ouvrir la porte de la chambre pour y avoir accès’. Carta de Catherine Prouvé a l’autor, 24 de maig del 2011.
211
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouv茅.
Fig.1.185
Fig.1.186 Fig.1.185- Planta de vag贸 de tren Pullman. pfcm_04_09_08_01 Fig.1.186- Interior de vag贸 de luxe Pullman train car. Fig.1.187- Prospecte de propaganda de Pullman. pf2011.17.07, 1952.
212
Fig.1.187
14. La planta de l’arquitecte. Variacions. Une maison comme un train?
basava en recrear l’interior d’un habitatge burgès, simulant una situació estàtica, anul·lant el viatge (fig.1.186), en els anys en què es pensà la maison Prouvé la estratègia de les companyies ferroviàries de passatgers, amb Pullman al capdavant, havia evolucionat de manera inversa. La experiència del viatge era la que donava sentit al confort (fig.1.187 i A.143). La visió del paisatge en moviment, els rituals vinculats a aquest moviment, la privacitat en un viatge compartit, eren potenciats i publicitats. Aquest canvi comportà una nova manera de dissenyar aquests vagons, on cada necessitat, cada acció, tenia una resposta específica en la configuració de la cabina del viatger. Una actitud semblant es desenvolupà en els vaixells de passatgers. La zona de les habitacions de la maison Prouvé té doncs una configuració espaial similar a la d’un vagó, tot i que els seus components no es dissenyaran expressament, sinó que els tancaments es resolen amb un material propi de la construcció.
213
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.188
Fig.1.189
Fig.1.188- Prospecte de propaganda d’Studal d’una coberta shed on es mostra el muntatge de la fàbrica de Mame. 230J 119 9, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.189- Prospecte de propaganda d’Studal d’una coberta shed on es mostra el muntatge de la fàbrica de Mame. 230J 119 10, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
214
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa. Les seccions són el document gràfic de les construccions dels Ateliers que concentra més pensaments. Contenen de manera implícita com s’aguanta i com es munta. Paradoxalment, les seccions de la primera etapa del projecte de la maison Prouvé són menys interessants que la planta, ja que mostren un sistema constructiu aparentment ja complet, que no cal seguir desenvolupant –tot i que veurem que en realitat no és així. La experiència en projectes com la Maison Dollander a St. Clair del 1949 o la Maison Lopez, que es desenvolupa en paral·lel al del nostre objecte d’estudi, han introduït a l’atelier una forma més oberta, més flexible de treballar. Un client concret, amb demandes concretes, i un emplaçament determinat, amb una topografia, clima i accessibilitat pròpies, els obliguen a adaptar la manera de treballar. D’aquests encàrrecs es recull el principi de la coberta com a tancament lleuger a base de components i que, a més, qualifica l’espai. Aquesta flexibilitat permet, no només adaptar, sinó transformar els diferents sistemes constructius assajats a qualsevol programa plantejat. Allò que no canvia en secció respecte la primera versió –coberta à coques- és que la casa té un davant i un darrere, una cara oberta al sud i les vistes de Nancy, i una esquena protegida del bosc i del nord. I que la coberta té una forma pensada per distribuir més eficaçment les càrregues, minimitzant la seva deformació i optimitzant les seves tensions internes, qualificant l’espai. Un espai que no és un fi en si mateix, tot i que les qualitats dels seus components determinen que s’hi estigui bé, que ens aixoplugui. Una forma resultant del principi estructural del plec i la contrafletxa per millorar la funció de cobrir el màxim espai amb els mínims recolzaments, però resolta amb components d’una certa complicació de fabricació. Components que cal fabricar per separat i encaixar després, generant nombroses juntes. Una forma que ajuda a evacuar més ràpidament l’aigua de pluja, i que marca una direcció, un davant més obert i alt, i un darrere més tancat i baix. Una secció de la coberta que s’intueix observant la orientació del solar. És lògic obrir-se a la llum i les bones vistes, que es troben al sud, i protegir-se del nord i el bosc dens i humit. Les cobertes à coques són fruit també de la habilitat en la manipulació de la xapa d’acer amb la maquinària de la què es disposava a Maxéville 174. L’origen de les cobertes à coques es troba en l’encàrrec per cobrir la nau industrial de l’impremta Mame, a Tours, el 1950 (fig.1.188 i 1.189) 175. Els Ateliers Jean Prouvé S.A., juntament amb l’enginyer Bernard Laffaille, demanaren la patent d’aquest sistema el 22 de juny del 1950, i se’ls hi concedí el 4 de març de 1953, un any després -174 ‘The Machine is at its best when rolling, cutting, stamping, or folding whatever may be fed into it. (...) The movements easiest of all are rotary, next, the press or hammer, and the lift and slide works together with either or both. (...) But where may sheet metal be seen used as a fine material for its own sake? (...) It is the one ‘best thing’ in modern economy of materials brought by the Machine. Building trades aside, we now make anything at all of sheet metal -kitchen utensils, furniture, automobiles, and Pullman coaches. And in flashings and counter flashings or roofing it is keeping nearly all the citizens of America dry in their homes at the present moment (...) Roofs seem to be the building problem naturally solved by sheet metal, as it may be stamped into any desired form, lock seamed, and made into a light, decorative, and permanent watershed. It is possible to double the thicknesses in long panels or channels, sliding non-conducting material between them and lock-seaming together the continuous slabs thus made so that they lie together like planks on the roof framing, finished from below as from above’. FRANK LLOYD WRIGHT, In the cause of Architecture VIII:Sheet Metal and a Modern Instance. The Architectural Record, 1928. -175 La forma respon al principi de la volta, on la secció de l’element li dona una major resistència a flexió. En aquest cas, la seva funció no és només cobrir el màxim espai de la manera més ràpida i fàcil possible, sinó que també ha d’il•luminar l’interior. Per tant la secció no és simètrica, allà on ha de passar la llum es col•locarà un vidre. Es necessita un tram recte, el del vidre. Es presenten les restriccions de pes i mida pel transport i la elevació. Aquests factors determinen la forma de la coque, que s’obre a la llum. Els nous requeriments d’aquest tipus de programa -grans llums i alçada, impermeabilitat i entrada de llum- afavoriren el desenvolupament d’un nou component acabat, fabricat totalment a taller –tot i que una part es muntava in situ- ja que els desenvolupats fins aleshores als Ateliers no s’hi adequaven És un element en alçada, i tot i que qualifica l’espai sota seu per la secció i la llum, la seva presència és sempre molt per damunt de l’espai utilitzat pels usuaris i la maquinaria. Respon a una escala industrial. En una domèstica seria més lògic girar 90º les peces, reduint-ne la llum. 215
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.190
Fig.1.191 Fig.1.190- Maison type ‘shed’. AM 2007-2-420, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.191- Étude de maison ouvrieres. Ateliers Jean Prouvé. Fig.1.192- 230J 651 02, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
216
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
Fig.1.192
d’haver presentat la sol·licitud de llicència d’obres per la maison Prouvé a l’ajuntament de Nancy. Els primers assajos del sistema de closca aplicat a l’habitatge unifamiliar daten del 1950, i foren dibuixats al bureau d’études dels Ateliers per Galmiche el juny de 1950 i Robert Fleck el juliol del mateix any (fig.1.190). En aquestes maisons ouvrières amb què s’intentà convèncer a Citroën per participar en la seva producció en sèrie, la direcció de la coque era oposada a la que més tard s’establirà com a principi, ja que s’agafa directament la configuració de les sheds fabricades per cobertes industrials, on l’element més vertical funcionava com un lluernari. El mateix Prouvé explica, com en un conte, que la idea de treballar amb aquest sistema en programes d’habitatge sorgí observant una coque emmagatzemada al pati dels Ateliers que havia de ser muntada en una fàbrica 176. En aquests primers assajos (fig.1.191), la coque arriba al terra en la façana principal, que serà el més oberta possible, baixant només els muntants laterals, la resta de superfície envidrada. L’altre extrem de la coque es recolza sobre un mur de pedra, deixant una petita separació que serveix d’entrada de llum. -176 Jean Prouvé: ‘Un beau jour, j’ai vu à midi une trentaine d’ouvriers qui étaient assis là-dessous, sous des sheds stockés, en train de manger. Ils m’ont unanimement dit une chose très dröle: ‘On ne sait pas pourquoi, mais on est bien.’ Entrevista amb Isabelle da Costa, AMC n.4, juny 1984, p.57.
217
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.193
Per tal d’obtenir el brevet d’invention i per optimitzar la geometria i el material de les coques, algun dels col·laboradors dels Ateliers realitzà una sèrie de càlculs (fig.A.145, 1.192 i A.146). Un cop més, el plec en les dues direccions de les càrregues i la contrafletxa faciliten la seva rigidització i n’incrementen la seva performabilitat. Es planteja una hipòtesi de càrrega uniformement distribuïda, corresponent al pes propi d’una biga convencional. D’una banda, la placa incrementa el seu cantell en la zona de màxim moment flector. De l’altra s’aprima en els seus extrems, on experimentarà el màxim esforç tallant. En un d’ells, aquesta entrega és pràcticament vertical, i per tant l’esforç tallant és absorbit per la pròpia geometria de la closca no per la junta. El 1951, es treballa en noves versions –com l’exemple que hem vist per Citroën. Aquest cop la coque ja pren la direcció lògica en un habitatge (fig.A.147). La casa té una cara oberta al sud i una esquena protegida al nord, tot i que encara hi ha versions on són els testers els que s’obren i les dues façanes que carreguen les coques són massisses i cegues. Per tant la pròpia configuració en planta i secció Fig.1.193- Perspectiva interior d’habitatge tipus à portiques. 23J 135 2, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.194- Maisons tipus Meudon. Principis estructurals. AM 2007-2-498, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
218
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
Fig.1.194
d’aquest sistema en determina la orientació –oberta al sud o les vistes agradables, tancada al nord o les vistes molestes- i per tant és una restricció quan cal decidir-ne la implantació, especialment en solars amb fort pendent. Aquest nou sistema, on el component de coberta és auto-resistent, permet el recolzament en els seus extrems, eliminant el pòrtic interior dels sistemes assajats fins aleshores als Ateliers. S’allibera l’espai interior d’obstacles, i se’l qualifica. El sistema à portiques representà una millora en les condicions de muntatge d’una construcció, però la presència d’aquest pòrtic en una posició central de l’espai obligava a massa restriccions en les possibilitats de distribució i ús d’aquest per a programes més domèstics, amb diferents habitacions (fig.1.193 i 1.194). L’intent d’adaptació del sistema de closca a programes domèstics respon a aquesta voluntat d’alliberar l’espai interior i, de pas, qualificarlo gràcies a la seva secció corba. El pes i dimensions de cada element, però, requereix de més mitjans auxiliars, sobretot per la seva elevació. És un pas enrere respecte les innovacions en la
219
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.195
Fig.1.196
Fig.1.197
facilitat de muntatge, lleugeresa dels components, minimització dels mitjans auxiliars, flexibilitat en el transport i optimització del número d’operaris que representa el sistema de pòrtic central per construccions de petita escala. És un sistema eficaç en casos de naus industrials de grans llums, o d’obres que permetin uns mitjans auxiliars una mica més sofisticats. La planta i la secció de la maison Prouvé van ser dibuixades per algú inexpert en la construcció, ja que apareixen tota una sèrie de discordances, trobades i solucions dubtoses. Les principals les trobem en el gruix uniforme del mur en planta, mentre que en secció comprovem que el mur nord funciona com a mur de contenció de secció variable. En les seccions C-D i E-F (fig.A.147), on es grafia la porta de pas, entenem que el mur de contenció de secció variable correspon en planta als contraforts, fet que fa que el gruix en planta del mur o en secció del contrafort siguin erronis. Els dos murs transversals del séjour sobresurten respecte les coques, provocant una entrega d’estanqueïtat poc clara i trencant la modulació constant de l’amplada de la coque –una solució que demostra que, Fig.1.195- Maison coque realitzada per la MRU i exposada al Salon des arts ménagers, Paris. Ateliers Jean Prouvé. ADMM. Fonds Jean Prouvé. 1951. Fig.1.196- Avió Tornado B-45 nord americà. 1948. Fig.1.197- Stand Butagaz al Salon des arts ménagers, Paris. Ateliers Jean Prouvé. ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.198- Maison Arts Ménagers. 23J 249 16, ADMM Fonds Jean Prouvé.
220
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
Fig.1.198
tot i que planta i secció es dibuixaren en moments o llocs diferents, per persones diferents, aquestes sabien ja que el sistema de coberta seria el de à coques. Per tant, la modulació de la llargada de la maison es feu seguint la mida de les coques. Aquestes passen per sobre el mur nord, i queden per sobre dels dos murs testers, creant un conflicte a les cantonades de trobada dels dos murs. Aquest conflicte és comú a altres projectes que s’estaven duent a terme als Ateliers, en especial els projectats per Henri Prouvé, com la mostra construïda pel Salon des Arts Ménagers al Grand Palais de Paris el 1951 (fig.1.195, 1.198, 1.199, 1.200, 1.201 i 1.202). Dos murs de pedra en creu arriostren les coques que cobreixen tres àmbits diferents, deixant el quart com a espai d’entrada. Cada àmbit mostra un tipus de coque diferent. En el d’entrada, aquesta passa per sobre del mur. En els altres dos, es troben sobre el mur, formant una canal de recollida d’aigües. Els testers exteriors es deixen oberts. Encara no s’ha trobat la solució per tancar-los amb panells. En aquests primers intents, la part posterior es troba a 2150 cms. del paviment, i la anterior a
221
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.199
2414 cms., una alçada habitual en les cases populars d’aquella època. La coque està sempre per sobre dels usuaris. Cobreix una llum de 386 cms., molt similar a la del sistema de pòrtics centrals, però sense recolzaments al mig de l’espai. En els plànols de detall dibuixats per fabricar aquestes mostres, observem com la closca es cobreix a l’exterior amb planxa d’alumini 10/10. En l’interior, es revesteixen quatre unitats amb un panell Isorel de 12mm., i una amb planxa d’alumini (fig.1.198). Es busca doncs un acabat interior càlid, i mostrar també la opció d’un acabat menys porós. En alguns casos posteriors, es revestiren totes les unitats interiors amb xapa d’alumini (fig.1.197), una superfície brillant, reflectant, i amb una pèssima capacitat d’absorció acústica, que donava a l’interior una sensació freda i estranya per la majoria d’usuaris. La configuració d’aquest tipus de coque, amb una planxa metàl·lica en la part superior i un panell flexible en l’interior, és un punt de partida del tipus de cobertes assajats a la Maison Dollander, Fig.1.199- Detall. Maison Arts Ménagers. 23J 249 9, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.200- Detall. Maison Arts Ménagers. 23J 249 9, ADMM Fonds Jean Prouvé.
222
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
Fig.1.200
223
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.201
Fig.1.201- Maison Arts Ménagers. 23J 249 11, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.202- Maison Arts Ménagers. 23J 249 9, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.203- Messerschmitt BF109 monocoque. 1936.
224
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
Fig.1.202
Fig.1.203
225
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.204
Fig.1.205
Maison Lopez i maison Prouvé. Tot i que la seva geometria és més propera a la de l’ala d’un avió (fig.1.203), el seu principi estructural està directament relacionat amb les estructures monocoques dels automòbils d‘aquella època (fig.A.149). El gener del 1952, quan s’estava a punt d’iniciar els dibuixos de la primera etapa del projecte de la maison, es treballa al bureau d’etudes en un prototipus, la Maison P.M.S. (fig.1.204 i 1.205), un exemple d’assemblage d’elements usinés pour des H.L.M. individuels, de 7,50 x 7,75 metres de perímetre. Es tracta d’una evolució de les maisons 8x8 incorporant un sistema à coques que es recolzen directament al forjat de la façana nord. La distribució interior incorpora un nucli d’aigües –inodor, lavabo i cuinad’obra en una versió encara no del tot depurada, que fa de marc de la porta cap al living room des de l‘entrada, i es separa de la façana nord en un espai sense continuïtat destinat a séchoir. Tres dels panells de coberta tenen una obertura a la façana nord, per il·luminar i ventilar l’interior. L’únic tram corb de les coques és la unió del pla de façana i de coberta, que són ambdós rectes però amb Fig.1.204- Maison P.M.S. Ateliers Jean Prouvé. 230J 119 63. ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.205- Maison P.M.S. Ateliers Jean Prouvé. 230J 119 64. ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy. Fig.1.206- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 62, AM 2009-2-16 03, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.207- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382-62, AM 2009-2-16 03, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.208- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 40, AM 2009-2-16 04, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.209- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 40, AM 2009-2-16 04, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
226
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
Fig.1.207
Fig.1.206
Fig.1.208
Fig.1.209
una certa inclinació. La secció d’aquest tipus de coques, com en el cas de les chaises n.4 o n.305, és variable, aprimant-se en els extrems i reforçant-se on hi ha més moment flector. Els testers, gràcies a la secció recta de la coberta, es resolen mitjançant panells de façana, algun d’ells amb hublots. Cada panell, però, haurà de ser diferent dels altres per adaptar-se a l’alçada variable de coque de coberta. Una solució poc econòmica. Les maisons H.L.M. es recolzen sobre un forjat sanitari, executat in situ tal com suggereix el lleuger pendent amb què es grafia el terreny. En aquesta primera etapa del projecte de la maison Prouvé es descarta la opció d’aquest forjat sanitari, i la solera descansa directament sobre el terreny (fig.1.206, 1.207, 1.208 i 1.209). Es defineix també els tipus de panells de façana (fig.1.210). No s’especifica però el model exacte. Fins aleshores als Ateliers ja se n’havien fabricat amb un acabat exterior igual o diferent a l’interior –de fusta (fig.1.211) o d’alumini (fig.1.212).
227
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.211
Fig.1.210
Fig.1.212
Les diferències en les seccions de les dues sèries de plànols que conformen la primera versió del projecte de la maison Prouvé són mínimes. En el plànol 230J382 56, de la primera sèrie, es dibuixen les façanes est i oest (fig.1.207) i tres seccions per les tres mides de coques (fig.1.206). Les façanes est i oest són del tot imprecises, i trobem poca correspondència amb el que s’indica al mateix plànol en planta. Les coques de les zones d’habitacions i d’instal·lacions són gairebé planes i sobresurten respecte els murs de pedra, mentre que la del séjour té una secció més propera a la realitat i queda per sota d’aquests. A la façana oest es mostra que el component de coberta i el de façana seran diferents, i la habitació de l’oest té una obertura que sembla que hauria de ser feta amb un panell de finestra, tot i que l’encontre del mur de pedra amb el panell és inclinat. A l’extrem superior d’un dels dos murs del séjour, probablement el de la cuina, apareix una sortida de fums que no es correspon amb la situació marcada en planta, on està dins de la zona de la coberta de la cuina. S’indica en aquesta altra posició a la secció perquè compositivament corona la part superior del mur. A la cantonada nord de la façana est trobem una altra sortida de fums, amb un gruix superior a la resta Fig.1.210- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 57. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.211- Despatx de Jean Prouvé a Maxéville. Fig.1.212- Panells de façana d’una de les maison de Meudon. Meudon, França.
228
15. Secció, de la habitabilitat a l’espai. La contrafletxa.
del mur, que aquest cop sí correspon a la planta. En les tres seccions interiors s’acoten les alçades i llums, s’indica que el mur del nord serà de contenció de terres de reomplert, i que la base serà una solera o llosa. En la segona sèrie de la primera versió, com el plànols 230J 382 40 (fig.1.208), els alçats est i oest són idèntics als anteriors, tot i que es grafia la textura dels murs per deixar clar la seva execució manual a l’obra. Les seccions interiors també són iguals respecte a la sèrie anterior. De tota aquesta sèrie, l’acetat 230J382 48 (fig.A.148) és el que conté una informació més específica i diferent de la resta. En la cantonada inferior dreta, a llapis, es dibuixen dues possibles seccions de la casa. En la primera, molt propera a la versió definitiva, es podria atribuir aquesta semblança formal amb la coberta de panells Rousseau per una excessiva rapidesa en el dibuix i esquematització d’una coque. Cal descartar aquesta hipòtesi ja que en la segona secció sí que es grafia el que és clarament una coque, i en ambdós casos la estructura del mur nord s’intueix que és la solució metàl·lica que evolucionarà en la definitiva. Per tant es tracta d’un tempteig entre dues opcions de coberta, que es pensen alhora d’un possible excavació del terreny per construir-hi la casa. Però aquesta no és la única informació corresponent a un moment diferent del projecte. En la planta, també a llapis, apareix per primer cop la llar de foc d’obra en la cantonada del séjour amb l’entrada de la casa. També es dibuixa la gran porta de la façana oest del séjour pivotant amb l’eix central, i la opció batent definitiva. S’esboça la superfície plana davant de les habitacions per poder accedir a la casa. És clar que s’aprofità aquest acetat en els darrers dies de la primera etapa i els primers de la segona etapa del projecte, possiblement en un dels primers dies de treball, per centrar els temes que calia evolucionar. La aparició de la secció corba sense coques pot indicar que ja s’estava contemplant una nova manera de resoldre la coberta. Les constants imprecisions gràfiques que hem detectat en aquesta primera etapa de projecte indiquen també, com hem dit, que qui va dibuixar les seccions tenia una certa inexperiència en la utilització de sistemes tradicionals –murs de pedra- i, com veurem tot seguit, en treballar les implantacions dels projectes. Però també ens ajuda a entendre com es treballava als Ateliers 177. En la majoria de constructions assajades fins aleshores als Ateliers no podem parlar pròpiament de construcció –bâtiment- sinó de muntatge –assemblage-, i per tant aquesta separació era inexistent, ja que es pensaven, fabricaven i muntaven a taller, sense tenir en compte cap emplaçament. El muntatge posterior era de fet un remuntatge, constants repeticions del muntatge inicial a taller. Si el procés dut a terme a taller havia estat ben fet, com en un exercici de maquetisme o construcció de miniatures, el muntatge als diferents emplaçaments no afegien ni modificaven res a tots els passos de fabricació. L’únic moment de construcció era la implantació al terreny, que es feia amb mètodes tradicionals d’obra de fàbrica –llosa o forjat sanitari. Aquest tema, com veurem en el següent subapartat, és una de les grans preguntes no resoltes pels Ateliers. En la maison Prouvé, com en la majoria de construccions en què es treballà als Ateliers i al despatx de Henri Prouvé a principis dels anys 50, es disposa d’un emplaçament concret com a part de l’encàrrec. -177 Si Jean Prouvé hi hagués continuat, no haguessin calgut gaire més plànols per poder construir la seva casa –en tot cas una major definició del sistema murari. Els components estaven clars i fabricats al seu taller, els seus operaris sabien com muntar-los, ell hauria pogut passar més temps a peu d’obra. O no anar-hi mai. Només calia adaptar els exemples anteriors a les especificitats d’aquest projecte i fabricar les coques a mida. No es produïa gairebé separació entre el moment i lloc de pensar aquesta casa i construir-la. Però la realitat era diferent. Tot i treballar amb sistemes coneguts i propis, als Ateliers es dibuixava cada projecte exhaustivament, reproduint les solucions estàndard i estudiant les particulars de cada projecte.
229
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.213
Fig.1.213- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 48, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.214- Fullet publicitari del Pavillon du Centenaire du Aluminium. 230J 72, ADMM Fonds Jean Prouvé, Nancy.
230
Fig.1.214
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau? En els croquis a llapis del plànol 230J382 48 (fig.1.214) encara es treballa amb la opció que la façana nord estigui en contacte directe amb el terreny. El febrer de 1949, Jean i Madeleine Prouvé compraren el solar on volien construir casa seva. Alguns caps de setmana, Madeleine i els seus fills venien des del seu apartament a la Place de la Carriere al tros de bosc de l’Haut du Lievre. Una excursió de trenta minuts a peu. Segons Catherine Prouvé 178 , la seva mare cuidava un petit hortet que havien plantat a la part baixa de la finca, la única zona plana d’aquesta. Mentrestant, els nens jugaven, endinsant-se en el bosc on uns anys més tard es construiria la seva casa. Els criteris d’implantació d’aquesta casa són diferents als defensats per una gran part de la arquitectura culta de la primera meitat del segle XX 179. Aquesta casa es pensa fora del lloc (fig.1.214), però alhora s’adequa a ell en la seva lògica bàsica –planta longitudinal, façana oberta a sud i les vistes, i protegida del nord i el bosc. En les tretze còpies del plànol numerat 180 030, una de les quals serví per presentar la sol·licitud de llicència d’obres, es dibuixen els alçats est i oest, i tres seccions per les tres zones amb coques diferents. En les primeres vuit còpies aquestes seccions del terreny es dibuixen igual, tot i que la posició en el solar va variant, i per tant el pendent del solar també s’hauria de modificar. La línia que indica la inclinació del solar és d’ un 24 % de pendent, mentre que en realitat hauria d’ oscil·lar entre un 18 i un 36 %, depenent de la posició. En els alçats est i oest la grafia del terreny recorda a unes dunes. És un lloc sense vegetació. En la secció oest només apareix un arbre a la façana nord, que no es correspon amb els existents al solar, i en la est dos petits arbusts, un a sud i un a nord. La persona que dibuixa aquestes seccions no ha estat al lloc. Les mateixes imprecisions que apareixien a la secció de la casa les trobem a la descripció gràfica del terreny, tant l’existent com la modificació topogràfica i moviment de terres necessaris per poder construir en aquest solar amb forta pendent, sense haver de recórrer a una solució de casa elevada sobre pilotis. Aquestes imprecisions podrien ser degudes a què la persona a càrrec de dibuixar-les no fos massa hàbil, però aquesta hipòtesi és poc probable ja que és lògic pensar que Prouvé escollís a gent eficient per dibuixar la seva pròpia casa. El que no devia fer és portar-los al solar perquè el coneguessin a fons, sobretot tenint en compte les restriccions que el seu fort pendent presentava. Tampoc hi devien anar per iniciativa pròpia. Aquest fet, però, no demostra que en el projecte de la maison Prouvé la implantació en el terreny fou un tema que aparegué un cop decidida la configuració bàsica de la planta. En la part inferior dreta del plànol 230J 382 48 (fig.1.214), sota les seccions transversals, trobem quatre croquis on s’estudia el desmunt i terraplenat que caldrà fer. S’indica que a l’extrem oest de la casa caldrà fer un desmunt superior, ja que el nivell del terreny és més alt. Es dibuixa la coberta amb dues seccions diferents, i la solució del mur posterior és ja la de l’armari. Aquests croquis sobre la còpia del plànol 180 030 són per tant posteriors al plànol original. Possiblement doncs, el moviment de terres no s’estudia fins -178 Entrevista amb Catherine Prouvé el 25 de maig del 2009. -179 ‘Any building should arise from its site as an expressive feature of that site and not appear to have descended upon it -or seem to be a ‘deciduous feature of it’. FRANK LLOYD WRIGHT, ‘In the cause of architecture: The Third Dimension’, Frank Lloyd Wright: Collected Writings vol. I, Ed. Bruce Brooks Pfeiffer. p 212. ‘What then is architecture? (...) It is man in possession of his earth. (...) While he was true to earth his architecture was creative’. FRANK LLOYD WRIGHT, ‘Architecture and Modern Life’ ,1937, a Frank Lloyd Wright: Critical writing on Architecture, Ed. Bruce Brooks Pfeiffer. p 276. ‘ Las casas de los seres humanos no deberían ser como cajas, que relucen al sol, ni tampoco deberíamos atentar contra la máquina tratando de hacer que los lugares en que habitamos sean además complementarios de la maquinaria. Cualquier edificio destinado a propósitos humanos debería ser un rasgo característico elemental a tono con el suelo, complementario de su entorno natural, debería ser un rasgo emparentado con el terreno. La casa no irá a ninguna parte, si podemos evitarlo. Confiamos en que permanezca donde está durante mucho tiempo. De todos modos, todavía no es siquiera una caravana. Quizás algunas casas de Los Ángeles puedan convertirse en caravanas e ir rodando a cualquier parte’. FRANK LLOYD WRIGHT, Arquitectura moderna. The Kahn Lectures, Princeton. 1930. p.186-187.
231
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.215- Superposició de les variacions d’implantació i superfícies de les plantes durant la primera etapa del projecte. Dibuix de l’autor. e 1:750.
232
16. Implantaci贸: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
Fig.1.215
233
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.216
Fig.1.217
Fig.1.218
Fig.1.219
Fig.1.220
Fig.1.221
Fig.1.216- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 47, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.217- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 44, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.218- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 53, AM 2009-2-16 01, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.219- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 56, AM 2009-2-16 02, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.220- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 62b, AM 2009-2-16 03, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.221- Detall. Primera etapa maison Prouvé. 230J 382 40, AM 2009-2-16 04, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.222- Variacions en la implantació en les còpies de la primera etapa del projecte. Dibuix de l’autor. e 1:5000.
234
16. Implantaci贸: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
Fig.1.275
Fig.1.222
235
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.223
Fig.1.224
Fig.1.225
Fig.1.226
després de lliurar la sol·licitud de llicència d’obres, i fins i tot després que aquesta fos concedida. En les cinc còpies restants del plànol 180 030, només en una, corresponent al document 230J 382 40 (fig.1.208), a la façana est, es dibuixa un intent d’entendre que el talús no pot sobrepassar el mur de contenció, ja que sinó part de la façana est també estaria coberta de terra, i caldria doncs fer girar aquest mur per protegir-la. Sembla raonable pensar que quan Prouvé decidí començar el projecte per construir casa seva al solar que havien comprat tres anys abans, tindria ja la posició de la casa decidida. En aquestes quinze còpies del plànol 180 030 trobem sis posicions i mides diferents de la casa en el solar (fig.1.216 a 1.221). En la primera, corresponent al document 230J 382 62, aquesta té la meitat de superfície que la planta que acompanya, i es troba també al doble de distància del límit oest amb el veí. En una versió, la casa arriba a fer 75metres de longitud. Fig.1.223- AM 2006-2-229, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.224- Maqueta d’una escola à système coque. ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.225- Maquetes Maisons coques per Citroën. ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.226- Maison tipus Métropole, muntada sobre pantalles de pedra i pilars que absorbeixen el desnivell del terreny.ADMM Fonds Jean Prouvé.
236
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
En un terreny tan inclinat i tenint en compte la capacitat de producció d’una construcció completa als Ateliers, era lògic escollir una opció d’implantació per pilotis 180. Aquesta hauria permès una minimització dels treballs de moviments de terres, fonamentacions i construcció de murs, un alleugeriment del pes total de la casa i una optimització del seu transport i muntatge. Paradoxalment, però, aquesta opció només es planteja per terrenys completament plans (fig.1.223). Aquesta lleugeresa no era només buscada des d’un aspecte pràctic, sinó que era un argument de l’ideari –i de la força comercial- dels Ateliers. Qualsevol dibuix o representació dels seus prototipus intentava reflexar aquesta voluntat d’alleugerir. Així, quan s’havia de fotografiar maquetes de les maisons coques, es triava com a base un tamboret i el riu Meurthe com a fons, per donar la sensació que les cases estan suspeses, que suren en l’aire (fig.1.224 i 1.225). Moltes de les propostes on es minimitzava la infraestructura de contacte amb el terreny, només es quedaren en paper, i s’acabà construint tot un forjat sanitari o una llosa. Totes les construccions fetes als Ateliers necessitaven d’alguna operació de construcció humida in situ per entrar en contacte amb la terra. Uns fonaments d’obra de fàbrica o de formigó (fig.A.153). Les cases de Meudon en són un exemple paradigmàtic (fig.1.226). Aquesta via potser es desestimà perquè hagués separat la casa del jardí, deixant a Madeleine lluny de la seva activitat a l’aire lliure. La hipòtesi més consistent és que fou alhora una decisió pràctica –no s’havia realitzat cap exemple amb pilotis als Ateliers- i comercial –si es buscava desenvolupar un prototipus, aquest havia de ser el més estàndard possible, i els pilotis plantejaven una solució massa específica i no aplicable a la majoria d’ eventuals encàrrecs. Aquesta decisió fou presa en darrera instància per la falta d’experiència en atendre a les condicions del sòl on hauria de descansar la casa. Un cop descartada la primera opció assajada mesos abans per Henri Prouvé de construir un basament d’obra i muntar-hi a sobre la casa, sabem que la família havia ja decidit construir més amunt del solar. És lògic pensar que, almenys Henri Prouvé, inspeccionés aquesta franja superior del solar. Si ho feu, s’adonà fàcilment que el sòl no era massa resistent i era molt poc cohesionat. No hi havia cap espai el suficientment ample i pla per poder construir-hi una casa, qualsevol superfície i forma en planta que es triés obligaria a buidar una part i reomplir l’altra. Una estratègia d’excavació, per deixar la casa el més separada possible de la muntanya 181. Per tant una part de la casa, la frontal, descansaria sobre terres d’aportació, que difícilment es podrien compactar perquè tinguessin la resistència i cohesió necessàries. En aquestes condicions, la solució de pilotis sobre sabates aïllades és desaconsellable, ja que carreguen molt pes en punts determinats, depenent en excés d’aquests per transmetre els esforços, i augmentant la probabilitat d’assentaments diferencials. Una llosa, en canvi, tot i ser més costosa i necessitar més material, repartiria millor els esforços, i el seu pes propi estabilitzaria la casa i repartiria millor els seus esforços. D’entrada doncs, la lògica constructiva porta a una solució contrària a la constantment cercada –i gairebé mai assolida- opció de tocar -180 ‘El pilote es la consecuencia del cálculo y el resultado elegante de la tendencia moderna a la economía (en este punto tomada en su sentido más noble). Pilote: es atribuir a unos puntos determinados el cuidado de soportar, según un cálculo exacto, unas cargas precisas, sin ningún desperdicio. Examinen las notas, las facturas de los contratistas, una vez terminada la casa de tipo tradicional: En el lugar ‘sótanos’ y ‘basamento’, hallarán unas cantidades exorbitantes; y si su construcción está construida en un terreno en pendiente, incluso fuerte, el gasto devora su presupuesto; ahora bien, su casa todavía no se ha empezado; la casa empieza en planta baja.’ LE CORBUSIER, Liberarse de todo espíritu académico. Primera conferencia ‘Amigos de las artes’. 3 octubre 1929. Precisiones. p.68. -181 ‘Conocemos el principio del montón de nieve en la construcción de sillas: se sienta uno sobre un montón de nieve y se obtiene la forma del cuerpo sentado. Cuando llueve se pone uno tela impermeable sobre la cabeza, que se apoya en las partes inferiores del cuerpo, y cuelga en forma de campana. Ambos procesos son métodos contrarios, que tienen como manifestaciones opuestas la construcción “cueva” y la construcción “palpable” (Greifbau): el espacio tomado al aire. A la construcción “cueva”, que se ocupa principalmente del suelo y su conformación, pertenecen las “artesas” acolchadas, las instalaciones de baño hechas en plástico de una sola pieza, el mobiliario de hormigón en la casa unifamiliar de Le Corbusier en la urbanización Weissenhof. En la etnografía encontramos muchos ejemplos primitivos, pero muy desarrollados de este tipo de construcción, las formas más nobles se encuentran en la arquitectura sagrada, donde caracterizan un ritual. En cambio, la construcción “palpable” (Greifbau) tiende cubiertas sobre una zona: un grupo que acampa, tiende una lona sobre el lugar. La construcción en la que se realizó el seminario es un ejemplo clásico de ambos principios. El terreno ha sido excavado en forma de artesa, en el exterior incluso se ha levantado un muro de tierra y se han creado distintos niveles para diversas actividades -en forma de anfiteatro con una zona central deprimida-. Todo es construcción por vaciado y sobre ella encontramos una cubierta que proporciona protección climática.’ FREI OTTO et alt. Arquitectura adaptable. Tecnología y arquitectura. Ed. Gustau Gili. p.167. 237
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.227
Fig.1.228
Fig.1.229
Fig.1.230
Fig.1.227- Sistemes de basaments. Maisons africanes, 29 octubre 1951. Ateliers Jean Prouvé. AM 2006-2-291, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.228- Maison Tropicale. Croquis. Jean Prouvé. Fig.1.229- Refugi de muntanya, Ateliers Jean Prouvé. Collection Architecture Design 9, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.230- Pavellons desmuntables. Ateliers Jean Prouvé. AM 2007-2-338, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
238
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
el mínim possible el terreny sobre el que es posen les construccions dels Ateliers. De fet, la gran majoria de construccions que executen, acaben recorrent a la llosa o forjat sanitari com a element de contacte amb el terreny. La quantitat de variacions que s’assagen als Ateliers durant els anys sobre l’entrega del pes de la construcció al terreny, indica que es tracta d’un tema del què es té consciència de la seva importància i que queda, finalment, irresolt –o si més no es resol amb mètodes fora dels sistemes desenvolupats als Ateliers. Els primers dibuixos fets als Ateliers de construccions ens mostren un territori pla, sense entorn ni veïns. Les construccions descansen molt a prop del terreny natural. D’una banda, la manera més fàcil d’entregar una construcció totalment usinée és fer-la descansar directament sobre el terra. Però constructivament aquesta opció és problemàtica per la acció corrosiva de la humitat del terreny sobre l’acer. A partir d’aquests primers intents, es treballa amb una gran quantitat de versions. Des de la elevació d’una planta per sobre la cota del terreny (fig.1.227) fins a la excavació d’un terreny en pendent per insertar-hi part de la construcció, com és el cas del nostre objecte d’estudi, cas únic en tota la producció de Prouvé. En alguns prototipus inicials, la entrega amb el terreny es fa prolongant l’element estructural vertical (fig.1.228), la solució més lògica per aquest tipus de construccions, ja que les separa de la humitat del terra i l’entrega a aquest pot ser també totalment usinée. El problema es resol integrant-lo a la pròpia estructura, que venia preparada des dels Ateliers. Aquesta opció també tenia la limitació de necessitar un terreny totalment pla. Des de la separació per mitjançant de perfils IPN normalitzats (fig.1.229) fins la construcció de daus d’obra per separar lleugerament el forjat del terra (fig.1.230). Aquest tipus de solucions elevades sobre el terra, però no practicables des de sota, en els casos de forjats d’acer, podien presentar patologies d’oxidació degudes al contacte intensiu amb la humitat del terreny, la poca ventilació i la impossibilitat de realitzar un manteniment adequat. És el cas del prototipus de maison tropicale muntat a Maxéville (fig.A.109). En les unitats muntades a Àfrica es va intentar eliminar aquesta problemàtica. A Brazzaville van ser elevades més d’una planta, i a Niamey, el juliol de 1949, les unitats es muntaren per sobre d’un forjat sanitari d’obra (fig.A.154), sistema repetit en el muntatge per la exposition pour l’équipement de l’Union Française al Quai d’Orsay de Paris, el setembre del 1949. Aquí el forjat sanitari d’obra es substitueix per un de fals, amb una tarima de fusta recolzada sobre daus d’obra (fig.A.169 a A.173). Als frontals d’aquesta tarima se’ls dóna un acabat perquè sembli d’obra. Així doncs, en alguns dels primers dibuixos de construccions, la majoria perspectives, fets per Jean Prouvé, la informació sobre l’emplaçament és gairebé inexistent. L’emplaçament podria ser un desert, però no un desert qualsevol, sinó un sense topografia, vegetació ni veïns (fig.A.157 a A.101). Paradoxalment, algunes de les solucions desenvolupades a Maxéville poc abans de la renúncia de Prouvé segueixen aquesta línia. Però mentre en els primers casos, la construcció descansa directament sobre el terreny, sense cap element auxiliar que faci de pont (fig.A.163), en aquests altres
239
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.231
Fig.1.232
l’encontre es resol mitjançant una llosa de formigó feta in situ. La versió més sofisticada d’aquest camí la trobem en el projecte de la Maison Alba (fig.1.231 i 1.232), dibuixat per Maurice Silvy, estudiant d’arquitectura stagiaire al bureau d’études de Maxéville. Com podem veure en els plànols que es dibuixaren a finals del 1952, aquesta llosa s’eleva en el perímetre, agafant més secció, separant la estructura de la humitat del terreny –tot i que no es disposa cap làmina impermeabilitzant- i convertint-se en un banc. Aquest principi serà adoptat i evolucionat en la Maison Les Jours Meilleurs de l’any 1956. La llosa de fonamentació de la maison Prouvé és un antecedent d’aquest principi. De totes les opcions estudiades als Ateliers per entregar una construcció al terreny, la repetida més cops i amb la que se senten més còmodes és la d’un terreny pla on es construeix in situ una làmina resistent i separadora del terreny, de diferents gruixos –des d’una llosa a un forjat sanitari. La operació que finalment seguiran doncs per implantar la maison Prouvé en aquest solar amb tanta pendent, és fer que el solar esdevingui pla. La tècnica li serveix per adaptar l’entorn a les seves Fig.1.231- Maison Alba. Ateliers Jean Prouvé. 23J 135 8, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.232- Maison Alba. Ateliers Jean Prouvé. Fig.1.233- Maqueta de Maisons ouvrières Citroën. 23J, ADMM Fonds Jean Prouvé. 1951. Fig.1.234- Maison al Salon des arts ménagers. Ateliers Jean Prouvé. Paris,1951.
240
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
Fig.1.233
Fig.1.234
necessitats. Aquest serà el camí que es triarà per entregar el pes de la maison al terra i aïllar-la de la humitat del bosc del terreny. En una fotografia de maqueta (fig.1.233) que es conserva de la proposta de maisons ouvrières ‘Citroën’ 182 , comprovem com, d’una banda, els testers estan solucionats amb panells industrialitzats, ja que la coque és plana en aquest tram. A més, la coque cobreix la façana de darrere i arriba fins el terra. En la primera etapa del projecte de la maison, els tancaments verticals nord, est i oest es són murs, probablement de pedra. La decisió de no utilitzar el mateix tipus de coques i panells de testers que a l’avantprojecte de les maisons ‘Citroën’ és motivada per evitar el contacte d’aquests elements amb la humitat del terreny, o directament amb el terreny, ja que en aquesta primera etapa es contempla un reomplert del talús de la façana nord de la casa 183. Les característiques del solar determinen en aquest sentit la tria dels components. A més, el mateix 1951 ja s’havien construït exemples de maisons à coques amb els murs posteriors i testers de pedra, com l’exposat al Salon des Arts Ménagers, -182 Jean Prouvé: ‘C’est une évolution de la maison à portique. Idée constructive provoquée par la constatation (à l’époque) que les planchers légers économiques sont complexes à réaliser: poutraison + platelage superiéur + platelage inférieur + insertion d’isolants thermiques et phoniques, le tout compliqué de jointoiement. En résumé: plusieurs matières premières et une mise en oeuvre coûteuse. La rigidité totale n’est pas facile à obtenir. Or les habitants ne supportent pas les sols vibrants et souples. D’où, décision de mettre le béton armé à contribution... comment? Tout d’abord, réaliser que le béton armé se coule et à mon avis sur place. Le béton se coule à l’égal d’un métal en fusion dans un moule. Approvisionner sur un chantier coffrages, agrégats et ciment es chose courante et logique. Partant de ce terme de ‘coulée’, l’idée vient naturellement de ne pas se limiter à une dalle. C’est donc une cuvette à bords relevés de 0,5 m qui est adoptée.’ Escrit de Jean Prouvé explicant la Maison Alba. Archives Catherine Prouvé. -183 ‘Sur un terrain raccordé aux reséaux divers, la fondation consiste en une plate-forme de béton armé sur un hérisson de pierres sèches d’environ 15 cm d’épaisseur garantissant une régulation thermique et une étanchéité parfaites; les arrivées et départs de fluide (eau, gaz, electricité, téléphone et vidange) y sont disposés. Cette plate-forme peut être établie par un entrepeneur local conformément aux plans del ‘Constructions Jean Prouvé’ et sous leur surveillance. Elle est relevée sur tout le périmètre de façon à protéger les panneaux muraux des agents extérieurs, ce ‘muret’ devant être ensuite protégé par un talus en terre’. BERNARD MARREY, L’abbé Pierre et Jean Prouvé. Editions du Linteau. p. 55.
241
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.235
Fig.1.235- Detall. Avantprojecte maison Prouvé. Henri Prouvé. 230J 382 37, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
242
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
al Grand Palais de Paris (fig.1.234). La implantació de la maison Prouvé segueix una lògica radicalment constructiva. Tot i que la posició elevada al solar respon, com hem vist, a una voluntat de tenir bones vistes sobre Nancy, aquest desig inicial es tradueix en unes prioritats molt diferents a la de molts arquitectes 184. Aquí es vol tocar el mínim possible del terreny per tal d’adaptar-lo al sistema constructiu escollit per la casa. I els voltants de la casa –fins i tot el muret de contenció del nord- no són objecte de projecte, sinó que es resoldran com ho faria qualsevol, amb mitjans tradicionals i populars –separant-se del talús de darrere. En l’avantprojecte d’Henri Prouvé i en aquesta primera etapa es detecten els dos temes conflictius en la situació elevada al solar que s’ha triat (fig.A.155, 1.235 i A.156). D’una banda, la possibilitat d’excavar en la muntanya per aconseguir una superfície plana on construir la casa. De l’altra, la necessitat d’afegir material perquè la superfície de la terrassa resultant sigui suficient per encabir-hi la casa. En aquesta primera etapa, seguint la primera proposta d’ Henri Prouvé d’implantació en una zona més baixa del solar (fig.1.235), la façana nord –i en bona mesura la est i oest- encara estan en contacte amb el terreny. Aquesta opció pot provocar patologies per filtracions en aquest mur, i encareix l’obra ja que cal reforçar-lo per evitar fissures i impermeabilitzar-lo bé. La decisió de separar-se del tot d’aquest talús és posterior als primers intents d’evolucionar el sistema de coberta (fig.A.156) i és en realitat la única proposta coherent amb el discurs habitual de Prouvé, ja que aconsegueix separar-se de les humitats del terreny. A canvi caldrà, però, col·locar algun element que contingui les possibles esllavissades.
-184 veure apartat 1.14.
243
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.236
Fig.1.236- Seccions terreny original (negre) i modificat en el projecte (vermell). Pendents. Dibuix de l’autor. e 1:250. Fig.1.237- Seccions terreny original (negre) i modificat en el projecte (vermell). Pendents. Dibuix de l’autor. e 1:250.
244
16. Implantaci贸: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
Fig.1.237
245
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.238
Une maison comme un bateau? Si bé el mar no és pla, la estratègia d’implantació sobre aquests terrenys imaginaris sense relleu recorda a la relació d’un vaixell amb la superfície que el suporta –el mar. En el cas de la maison Prouvé, aquesta relació es fa més evident en dos aspectes. D’una banda, la estratègia d’aconseguir una terrassa plana, desmuntant part de la muntanya i afegint el material extret al pendent per tal de guanyar superfície (fig.1.236 i 1.237). No s’afegeix ni es treu material. Simplement es desplaça. Com en l’efecte descrit pel principi d’Arquímedes (fig.1.238). D’altra banda, si bé en la primera etapa hem vist com es preveu que les façanes nord, est i oest estiguin en contacte directe amb el terreny, ja en la segona etapa es decideix separar-les per tal d’evitar el possible problema de filtracions i humitats. La superfície de contacte de la casa amb el terreny ha de ser estanca. I la casa s’ha de separar al màxim d’aquesta superfície que el suporta. Fig.1.238- Seccions. Desmunt i terraplè. Pendents. Dibuix de l’autor. e 1:250. Fig.1.239- La família Prouvé a Carnac.
246
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
Fig.1.239
A més, un vaixell és una construcció que es pensa tenint en compte les restriccions del medi on es desplaçarà –el mar-, sense estar fixada a un lloc concret 185. A diferència d’un cotxe, on les restriccions del seu suport –la carretera- són secundaries respecte d’altres qüestions en la fase de disseny, la configuració d’un vaixell depèn en gran mesura del mitjà que el sustentarà –l’aigua. Prouvé passà alguns estius de la seva joventut a Carnac, on sortien a fer passejos en barca amb la seva família (fig.1.239). Potser allí començà a entendre la relació de les cases amb el terreny on es col·loquen. A diferència de molts arquitectes que, o bé no tenien en compte en absolut l’emplaçament de les seves construccions o bé consideraven que el lloc generava el projecte 186, el pensament de Prouvé respecte l’emplaçament de la seva futura casa pot semblar purament funcional, més proper al saber popular que a consideracions intel·lectuals. Però també ens mostra quines eren les seves prioritats i les seves mancances. -185 ‘La casa imanta en todas direcciones las lejanísimas cumbres de las montañas, un territorio sin límites, y deshace la materia salvaje para regenerarla. Absorbe en sí misma las energías del paisaje circundante. Establece, mediante su poderoso gesto, un diálogo con esas cadenas montañosas del horizonte. Un diálogo que habla, sobre todo, de las presiones del sol y del viento, del viejo tema de una construcción edificada sobre los propios cimientos del tiempo’. GASTON BACHELARD, La poética del espacio, México D.F. Fondo de Cultura Económica, 1965. -186 ‘1922, 1923, je prends à plusieurs reprises le rapide Paris-Milan ou l’Orient Express (Paris-Ankara). J’emporte un plan demaison dans ma poche. Le plan avant le terrain? Le plan d’une maison pour lui trouver un terrain? Oui. (...) Le plan dans la poche, on a longuement cherché le terrain. On en retint plusieurs. Mais un jour, du haut des coteaux on découvrit le vrai terrain (...). Le plan est installé sur son terrain; il y entre comme une main dans un gant’. LE CORBUSIER, Une petite maison. Birkhäuser. pp. 5-9. ‘Leaving behind his earlier attempts to build in sympathy with the land, Wright invented in them built forms that would indeed ‘intensify’, and perhaps complete, the natural structures they were to work within’. NICHOLAS OLSBERG, Frank Lloyd Wright. Designs for an American Landscape. 1922-1932. Thames and Hudson, 1996. p. 10.
247
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.240
Fig.1.240- Secció transversal terreny emplaçament maison Prouvé. Secció i planta. Ajuntament de Nancy. Dibuix de l’autor. e 1:1000.
248
16. Implantació: In situ, ex situ. Tocar el terra. Une maison comme un bateau?
Desplaçar terra no és el mateix que desplaçar aigua. Qualsevol persona experimentada en la construcció podia entendre, si anava al solar, que el fet de voler construir més amunt significaria un esforç molt gran. En aquesta primera decisió de col·locar la casa en la part més inclinada del solar trobem doncs la primera contradicció en el pensament pretesament tècnic de Prouvé. Si els seus esforços haguessin anat dirigits a facilitar tot el procés de construcció i muntatge d’una casa, no hagués prioritzat les bones vistes sobre la ciutat, ja que aquest fet l’obligava a ubicar la casa en un terreny que per la seva topografia i característiques materials dificulta d’entrada que s’hi construeixi alguna cosa. Si Prouvé hagués prioritzat realment la lògica constructiva hauria decidit construir casa seva en la part baixa del solar, on Henri Prouvé feu l’estudi previ (fig.1.240). Va refusar aquesta opció perquè per poder tenir una mica de vistes sobre la ciutat calia construir un basament d’obra –i així guanyar alçada-, que anava en contra de la seva recerca de la construcció totalment industrialitzada. A més representava un important sobrecost. Però hagués pogut construir la casa en planta baixa, i només hagués calgut fer un moviment de terres molt menor al què finalment acabà necessitant. Els treballs d’adequació del terreny, la construcció d’un possible suport o fonaments de la casa, murs de contenció, el transport del material haurien estat molt més fàcils pels treballadors que haurien de construir la casa. Potser el fet que Prouvé sabia que no hauria de construir ell mateix, amb les seves mans, la casa, l’ajudà a prioritzar altres aspectes més propis de la mentalitat dels arquitectes 187. En aquest sentit, és possible que Prouvé, veient que el lloc més adient, més pla, per construir casa seva, que correspon al de l’avantprojecte d’ Henri Prouvé, necessitava igualment d’una quantitat considerable de moviment de terres per esdevenir completament pla, decidís pujar més amunt ja que, a més de millors vistes, la acció de convertir el pendent de la muntanya en un pla era més clara. Es fa un tall i es buida. L’esforç físic que aquesta decisió comporta, tant en la excavació com en el transport de material no foren, en qualsevol cas, una prioritat. Prouvé no inventà cap sistema per estalviar feina als treballadors en aquest sentit. Potser Prouvé, simplement, veié en aquesta situació més elevada, un repte, un obstacle a vèncer de molts més quilos que les dificultats provocades pel ‘cas Maxéville’ però, en qualsevol cas, més fàcils de resoldre perquè depenien d’ell. Una necessitat inconscient de reafirmació personal. La muntanya de Maxéville. En el segon capítol podrem veure com les fotografies que es conserven de l’obra mostren la importància de la excavació, que es feu amb mitjans manuals –pic i pala. L’esforç i el cansament dels treballadors que hagueren de fer aquesta feina és en certa manera allò contra el què Prouvé lluitava als seus Ateliers.
-187 ‘Le Corbusier recherchait une voie logique: il raisonna ainsi: pourquoi construire à la Côte d’Azur? Pour avoir le bénéfice de son climat et de ses vues admirables. Il s’agit donc, en premier lieu, d’assurer la visibilité -la vue- sur les paysages les plus choisis. Tel est l’objet même du logis à construire. Il s’agit ensuite de sauvegarder les choses qui seront vues et par conséquent de nes pas troubler le site en encombrant de bâtisses en désordre. Au contraire, il faut constituer par un urbanisme sage des réserves de nature et de créer de toutes pièces des sites architecturaux, des événements architecturaux de haute valeur plastique’. Memòria del projecte ‘Roq et Rob’ a Cap Martin, a LE CORBUSIER OEUVRE COMPLÈTE vol. 5 1946-1952, Les Editions d’Architecture Zurich p.54.
249
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. I.f. Segona etapa. Projecte i invent d’una maison à coques alleugerida: de sistemes tancats a oberts.
Fig.1.241
Fig.1.241- Especificacions tècniques, Citroën Auvent. Arxius Citroën.
251
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.242
Fig.1.242- AM 2008-2-513, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
252
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?. El 6 de Febrer de 1946, a Nancy, Prouvé pronuncia la seva famosa conferència ‘Il faut des maisons usineés’ 188. En el debat posterior a la conferència, tot just abans d’acabar, Jean Prouvé afirma que: ‘Je crois qu’on peut classer la préfabrication en trois catégories. Tout d’abord, il s’agit de la préfabrication d’éléments installés dans des maisons encore construites avec d’anciens procédés; il s’agit de l’installation des blocs: cuisine, W.C., buanderie... Ça n’est encore “que” de la préfabrication. Ça reste malgré tout valable dans la construction de villages ou la reconstruction de villages où on est obligé de se servir des matériaux existants... Quelquefois, il y a des usines de ciment aux environs, on est bien obligé d’en tenir compte. C’est un moyen tout naturel de s’en servir et de rajouter des blocs prefabriqués. Deuxième catégorie: la préfabrication, usinage total de la maison prefabriquée, en série, véritablement comme une automobile. On demande le type A1, on vous l’envoie, on vous le monte en dix-huit heures. Dans le premier cas, je crois que le rôle de l’architecte est tout à fait complet. Dans la deuxième solution, l’architecte reste quand même maître, s’il le veut, bien entendu, de la détermination du type. C’est une chose très importante, ça peut déterminer quelque chose de très beau. S’il obtient ce résultat, il peut se considérer comme content. Il a un autre rôle, qui dépend des solutions d’urbanisme: le classement, l’ordonnance dans un site déterminé des élements créés. L’importance de so intervention n’est donc pas diminuée. Troisième solution: déterminer tout le clavier, toute la gamme d’éléments préfabriqués en usine, de telle façon que l’architecte puise dans le tas et utilise tous les éléments qu’il a à sa disposition –portes, fenêtres. Avec la mobilisation qu’il détermine, il reste encore le maître de l’oeuvre’. La primera etapa de projecte de la maison Prouvé no pertany a cap d’aquests tres grups. Probablement aquesta situació no és voluntària. Tot i que els prototipus de maison à coques es trobaven, en el moment d’iniciar el projecte de la maison Prouvé, encara en un estadi bastant inicial, tant en projectes com en construccions anteriors 189, ja s’havien fet diversos assajos de sistemes constructius amb menor ús de sistemes amb obra tradicional executada in situ (fig.1.242). S’eliminaven els murs de pedra dels testers. Aquest no és el cas de la primera versió del projecte. No només els murs nord, est i oest, sinó també el bloc sanitari i els murs laterals del séjour són d’obra, així com la llosa de fonamentació i els moviments de terres necessaris per incrustar la casa a la muntanya. Només els components de coberta i de façana serien fets a taller 190. Jean Prouvé, director general d’una companyia que promulgava la -188 Jean Prouvé: ‘Pourquoi usinées? Parce qu’il ne s’agit plus seulement de fabriquer un ou plusieurs petits éléments d’une maison destinée à être assemblée, mais que tous les éléments correspondent à ceux d’une machine que l’on monte entièrement mécaniquement, sans qu’il soit nécessaire de fabriquer quoi que ce soit sur le chantier’. Conferència Il faut des maisons usinées. Nancy, 6 de febrer de 1946. -189 Veure subcapítol 1.15. -190 Els antecedents de la utilització de murs d’obra en convivència amb sistemes industrialitzats, que tenen els seus primers exemples en projectes com les Maisons Loucheur o la Villa Mandrot de Le Corbusier, poden ser un referent per una versió del sistema à coques amb més presència de murs de pedra, però en cap cas com a solució general d’aquest sistema, ni com a possibilitat real per la construcció del nostre objecte d’estudi.
253
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.243
Fig.1.243- Llicència d’obres per la maison Prouvé. Archives Municipales Nancy. Fig.1.244- Llicència d’obres per la maison Prouvé. Archives Municipales Nancy.
254
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.244
255
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
industrialització total de la construcció, no podia construir-se una casa que no fos exemple de les bondats d’ aquesta industrialització. En aquesta segona etapa del projecte es busca una configuració amb el màxim nombre de components fabricats a Maxéville. Els testers en són l’exemple més clar. Els murs de pedra de la primera etapa deixen pas a panells usinées. Un cop obtinguda la llicència hauria de treballar en la transformació d’aquesta primera versió en un sistema amb components totalment fabricats a Maxéville, un prototipus per poder mostrar i demostrar als arquitectes les possibilitats ‘quan toute la gamme d’éléments préfabriqués en usine, de telle façon que l’architecte puise dans le tas et utilise tous les éléments qu’il a à sa disposition –portes, fenêtres.’, fent-lo adaptable 191 al màxim nombre de casos, per incrementar les comandes d’aquest model. El 17 d’abril de 1952, Jean Emile Victor Prouvé presenta una Demande de permis de construire a l’ajuntament de Nancy per la construction nouvelle d’une maison d’habitation (fig.1.243). Com a propiétaire i direction technique des travaux hi figura ell mateix,i l’ exécution des travaux es confia als Ateliers Jean Prouvé a Maxéville. La documentació que adjunta consta de dues còpies d’una làmina que conté una planta, tres seccions transversals per cadascun dels tres àmbits de llums diferents de la planta, dos alçats laterals de les façanes est i oest, un alçat frontal de la façana sud, una planta i alçat del garatge, i una planta de situació. És el plànol 230J382 62c, amb data 5 de març de 1952, analitzat en els tres apartats anteriors. També demana una prime à la construction (fig.A.258). El 2 de maig de 1952 el senyor Jacquot, Inspecteur de l’Urbanisme de la Delegation Départamentale de Meurthe et Moselle del Ministère de la Reconstruction et de l’Urbanisme, rep el dossier amb el vist-i-plau dels Services techniques de la Mairie de Nancy (fig.A.259.), i el 15 de maig emet un informe favorable (fig.A.259). El 20 de maig se li concedeix el permis de construire (fig.1.244). El 2 d’abril de 1953, l’ ingenieur en chef dels Services Techniques emet un informe per la Prime Municipale a la Construction, on descriu les peces de la casa, en planta baixa. Una cuina, una sala d’estar, quatre habitacions, un safareig i banys –sense especificar-ne quants. Acaba l’informe dient que ‘Le terrassement d’assise est exécuté’. Les obres no començaren fins la primavera del 1954, quan Prouvé ja feia més de mig any que havia marxat de Maxéville i vivia a Paris, on estava treballant en la construcció del Pavillon du Centenaire de l’Aluminium. En les carpetes 230J382, 230J385 i 230J652, s’han detectat fins a vint-i-tres plànols que no corresponen ni a la primera sèrie -que correspon a la documentació produïda per la sol·licitud de la llicència d’ obres-, ni a la versió que s’utilitzà per la construcció de la maison, corresponent al dossier 230J648. Són plànols que registren una transformació en el projecte, seguint una direcció -191 Frei Otto: ‘Como la mayoría de los llamados “sistemas de la caja de construcciones” flexibles que se encuentran en el mercado no permiten más participación que los tabiques interiores, me parece poco útil el aprender a jugar con tales “cajas de construcciones”. Lo que se puede cambiar ya ha sido previsto cuidadosamente por el creador del sistema y jamás se aparta de los límites de su planificación previa. El habitante no tiene nunca la posibilidad de elegir entre elementos alternativos de distinto rendimiento o aspecto. Como la adaptabilidad permanece a menudo sin utilizar, hoy ya se empieza a decir que la arquitectura adaptable es un camino erróneo, una moda, que sólo refuerza el carácter impersonal del medio creando espacios neutros, poco determinados. Este temor está justificado mientras se busque la solución al problema sólo en la técnica. Pero las condiciones previas para la arquitectura adaptable deberían crearse y probarse con una base más amplia. En mi opinión estas condiciones previas son: 1. Creación de sistemas constructivos que posibiliten la adaptación a las exigencias individuales por elección e intercambio de distintos subsistemas o elementos alternativos. Estos sistemas son utópicos si se conciben cerrados y exigen el paso de la industrialización de los edificios a la industrialización de las partes (hay que pasar a sistemas abiertos). 2. Para permitir una participación eficaz del habitante es necesario trazar las competencias en cuestión de decisiones e introducir reglas en la arquitectura, al igual que se ha hecho en el urbanismo. 3. Para darle al profano la posibilidad de ver las consecuencias de sus decisiones, se precisa una transparencia en el proceso constructivo. La culpa de la construcción repetitiva, con sistemas cerrados, se atribuye con gusto a las “obligaciones técnicas de producción” o a la “sed de beneficios del contratista”. Pero la arquitectura repetitiva tiene también en fuerte medida el apoyo del estamento de los arquitectos y está en estrecha relación con lo que históricamente hemos entendido por estandarización e industrialización de la arquitectura.’ FREI OTTO et alt. Arquitectura adaptable. Tecnología y arquitectura. Editorial Gustau Gili. p. 146.
256
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
constant, però també amb moments inconnexes i treballs en paral·lel –i dibuixats per gent diferenten diverses opcions. En aquesta segona etapa es comença a definir amb precisió les mides i quantitats dels elements que conformaran la construcció. Per tant, és una versió que almenys durant uns dies es donà com a bona. Es tenia la intenció de construir-la així. Però cap al final del procés, per diversos motius, Prouvé estira la investigació iniciada en aquesta segona etapa a tota la casa, incloent la coberta à coques. D’aquests vint-i-tres documents gràfics, només un, el 230J382 52, està datat -16 de juny de 1953. Fixant aquesta data proposem una ordenació de la evolució del projecte en el temps, de maison à coques fins al sistema finalment construït, que és la següent: Un cop lliurat el plànol 230J382 62c per la sol·licitud de la llicència d’obres, i probablement un cop concedida aquesta el 20 de maig, Jean Prouvé, a més de seguir amb les diferents feines que l’ocupaven en aquells moments a Maxéville, comença a pensar com construirà la maison de la seva família. És una excusa per repensar els aspectes encara no resolts en l’avantprojecte, però sobretot una oportunitat per investigar un sistema de maison à coques amb més autonomia que en les anteriors ocasions, -el prototipus per el Salon des Arts Menagers de l’any anterior, i la sèrie de cases pel barri experimental de Meudon. Demana a Martha Villiger, col·laboradora del bureau d’etudes que havia arribat de la mà de Charlotte Perriand, que pensi i dibuixi una proposta d’armaris i prestatges de diferents parts de la casa –sèrie 230J649. Aquest fet pot indicar que en un primer moment Prouvé donava per bo el sistema pensat a l’avantprojecte, i volia ja pensar en el seu interiorisme. Això també suggereix que no es va posar a treballar immediatament en la evolució del sistema à coques. Aquesta sèrie correspon però a la planta 230J382 50 (fig.A.176, 1.245, 1.246 i 1.247), que és una clara transformació respecte a la versió de l’avantprojecte. El seu grafisme no es correspon a cap altre de totes les sèries, i per tant devia ser dibuixat per un col·laborador dels ateliers que no participà en la resta del projecte. O bé es passen a net unes indicacions de canvis a la planta, o bé la mateixa persona que les dibuixa les pensa. La importància del projecte per Prouvé suggereixen la primera opció. El que és clar és que marca l’inici d’una exploració de noves solucions del projecte. Les evolucions més significatives són la aparició de la llar de foc exempta, la compactació del nucli del bany i l’allargament de la cuina. Es mantenen els murs d’obra en les façanes nord, est i oest. A la zona de nit, enlloc de les tres habitacions d’igual superfície de l’avantprojecte, s’assaja una opció amb quatre habitacions. A l’extrem oest la de matrimoni, on el mur oest s’allarga fins la cantonada sud. Entre aquesta habitació i el nucli del bany, tres habitacions individuals de mida idèntica, separades del passadís per un moble, probablement un armari. El nucli del bany, d’igual amplada que la habitació de matrimoni, es compacta, incloent l’inodor al seu perímetre. A aquest inodor s’hi accedeix des del passadís, de manera independent respecte la resta del bany. Aquesta configuració del bany és molt semblant a la definitiva. La modulació de les costelles d’arriostrament del mur nord coincideix ara, en tota la casa, amb l’amplada de cada àmbit que es troba davant seu. La costella entre la zona de nit i del séjour s’allarga, interrompent
257
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.245
Fig.1.245- Segona etapa maison Prouvé. AM 2007 2 258, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.246- Planta. Maison Prouvé. 230J 382 50. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.247- Planta diagramàtica. Maison Prouvé. 230J 382 50. Dibuix de l’autor. e 1:200.
258
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.246
Fig.1.247
259
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.248
Fig.1.249
la continuïtat del passadís. A l’altra banda, un element de planta irregular, que arriba fins la cantonada, configura la llar de foc. La gran porta exterior de la façana oest del séjour, que en l’avantprojecte tenia l’eix d’obertura desplaçat, el té aquí a la cantonada, per tant caldrà reforçar-la. A la façana sud del séjour apareix per primer cop una banqueta, amb coixins, i es fa una mica més gran la part cega de la cantonada oest de la façana. Tot i que la porta oest s’obre del tot, la banqueta en redueix l’amplada lliure. Es dibuixa una proposta de mobiliari, que apart de la taula dissenyada per Pierre Jeanneret 192, és genèric, i s’organitza de manera imprecisa i dubitativa al voltant del foc. A la cuina, que s’allarga alineant-se amb l’envà interior de separació entre l’inodor i el bany, s’abandona la disposició en L del mobiliari, passant a la disposició definitiva de dues línies de mobiliari i electrodomèstics perpendiculars a façana, agafats als tancaments. S’engrandeix la comunicació –passaplats- entre la cuina i el séjour. La cinquena habitació també s’allarga com la cuina, i gairebé Fig.1.248- 230J 649 6, AM 2007 2 259, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.249- 230J 649 7, AM 2007 2 260, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.250- 230J 649 8, AM 2007 2 261, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
260
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.250
té la mateixa superfície que la de matrimoni. Podria ser que s’estés pensant que fos la de Simone. En aquesta zona de servei, apareix un quart espai, entre la cuina i el séjour, que és pròpiament un safareig separat per un envà i una porta de la habitació d’instal·lacions. Es tracta d’una planta que ordena i posa mides i proporcions a la proposta. En la sèrie numerada com a 230J 649 6 fins a 230J 649 11, pertanyent aquesta segona etapa del projecte, s’estudia en paper de calca de petit format el mobiliari fix –prestatges- de la maison. La similitud, sobretot en secció, amb els plànols d’avantprojecte porta a pensar que es van dibuixar poc temps després de la presentació de la sol·licitud de llicència. Les diferències però amb els plànols de planta i secció d’aquest avantprojecte són molt importants. La sèrie es pot atribuir a Martha Villiger, ja que s’exploren opcions amb el mobiliari que Prouvé fabricà en col·laboració amb Charlotte Perriand. En aquesta etapa del projecte doncs Prouvé delega l’ interiorisme a un expert. En el plànol 230J 649 6 (fig.1.248) s’estudien els dos alçats longitudinals interiors de la cuina, la configuració -192 Aquesta taula fou un regal del 1942 del mateix Jeanneret a la família Prouvé per el seu apartament de la Place de la Carrière.
261
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.251
Fig.1.252
de la repisa, la mida i posició del passaplats. Aquest ocuparà una amplada equivalent a dos trams d’armari, davant de la pica i d’una repisa amb dos tamborets per poder menjar-hi. L’encimera estarà a tocar de la façana. Aquesta paret està pintada en groc. La paret que delimita la cuina i la zona d’instal·lacions i la quarta habitació, estarà pintada en vermell i s’hi instal·larà un armari elevat per emmagatzemar tots els estris de cuina. En el 230J649 7 (fig.1.249) es torna a dibuixar l’alçat de la cuina des d’el séjour, i una perspectiva des d’ una posició central del mateix, on s’evidencia la trobada entre aquest mur i l’armari del séjour, així com el paviment de peces quadrades –pedra, ceràmica. Aquest alçat s’acota en el dibuix 230J649 9 (fig.1.251), amb el forat del passaplats -226 cms.-, i la fulla de la dreta es fa més llarga que la de l’esquerra. El pas de porta serà de 86 cms., com el tram entre aquesta i el passaplats, que contindrà un prestatge dins el mur on es dibuixa una planta. Aquestes amplades contradiuen del tot la planta de l’avantprojecte, ja que l’amplada de la porta i el tram cec de 172 cms. en total, és insuficient per encabir la zona d’instal·lacions. Aquesta sèrie, de fet, coincideix amb la planta 230J382 50, i per tant confirma la hipòtesi que fou dibuixada ja en Fig.1.251- 230J 649 9, AM 2007 2 262, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.252- 230J 649 10, AM 2007 2 263, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.253- 230J 649 11, AM 2007 2 264, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
262
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.253
la segona etapa del projecte. Si mirem el dibuix 230J649 8 (fig.1.250), la habitació que es dibuixa correspon a la d’aquest inici de la segona etapa, on a partir del nucli sanitari el passadís es tanca amb portes, una per cada habitació –ara n’hi ha quatre- cosa que fa que per passar a una habitació haguem d’entrar en la anterior, i que per arribar a la habitació doble, al final de tot, haguem d’obrir i tancar quatre portes. En el plànol 230J649 11 (fig.1.253) es dibuixa una llar de foc, al costat de la gran porta exterior que dón a l’oest. La constatació que el gruix del mur dibuixat en la planta de l’avantprojecte és insuficient per encabir aquest element pot ser una de les causes per les quals en les transformacions posteriors d’aquesta planta el mur és substituït per una llar de foc exempta. La totalitat dels prototipus de maison à coque produïts als ateliers de Maxéville fins aleshores tenien una gran part de construcció tradicional in situ. Una primera adaptació de les coques a la tipologia
263
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.254
de l’habitatge unifamiliar, la complexa resolució de la trobada de les formes i llums de les diferents coques amb possibles panells als testers, la mà d’obra tradicional més barata 193, havien dut en una primera etapa a adoptar els murs de pedra construïts in situ com a solució pràctica i barata. Però aquesta opció, com hem dit, no podia satisfer Prouvé en la seva constant recerca de sistemes totalment produïts a l’usine. És lògic doncs que aprofités aquesta oportunitat per investigar una major participació de components industrialitzats. És difícil afirmar si fou de manera conscient, o els esdeveniments de la primavera i estiu del 1953 en truncaren una transformació cap a un sistema totalment produït a taller, però en aquestes recerques Prouvé comença a treballar amb components i sistemes oberts metàl·lics, que no només s’ensamblen in situ, sinó que necessiten una certa elaboració a obra. Això succeeix doncs en les alternatives que estudia per la substitució dels murs de pedra, sobretot el del nord, que fa d’armari, per una estructura metàl·lica que absorbeixi les empremtes horitzontals de la coque, arriostri tot el sistema i, aprofitant la seva fondària, segueixi funcionant com a armari. Una manera de fer que es troba a mig camí entre la construcció d’un mur de pedra i Fig.1.254- 230J 382 46, AM 2007 2 251, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.255- Detall. 230J 382 46, AM 2007 2 251, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.256- Detall. 230J 382 46, AM 2007 2 251, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.257- 230J 382 80, AM 2009 2 26, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
264
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.255
Fig.1.256
Fig.1.257
l’assemblatge d’un panell totalment produït a l’ usine. Un camí invers al que seguí en la Maison Dollander de Saint Clair o en la Maison Lopez. En aquest darrer cas, coetani al de la maison Prouvé, es mantenen els murs de pedra i s’estudia una versió de coberta amb components oberts. El primer registre d’aquest camí en el projecte de la casa pels Prouvé, el trobem en el plànol 230J382 46 (fig.1.254). Un dels punts delicats d’aquest sistema és l’encontre de la part posterior de la coque amb el mur. La coberta desaigua per allí, i el panell també es recolza en aquest punt. Per tant cal garantir-ne la total estanqueitat alhora que s’ha de resoldre la fixació del panell. Prouvé assaja la integració d’aquestes dues qüestions en una xapa plegada, que fixa i recull els esforços de les plaques (fig.1.255). El plec posterior es proba primer cap a dalt, formant un canaló de recollida de l’aigua de pluja, i després cap a baix, fent de goteró. Aquesta xapa haurà de tenir un gruix con-193 I, possiblement, exemples com la Maison Loucheur o Maison Mandrot de Le Corbusier,
265
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.258
siderable per absorbir el pes de cada coque, i sobretot l’empenta horitzontal, fent-la inviable. El mur de pedra és substituït per algun element, segurament metàl·lic, que caldrà arriostrar, i reforçar-ne la seva capacitat d’absorció d’esforços laterals. Es plantegen dos tensors metàl·lics, que aniran lligats a una prolongació posterior de la solera i a la part superior d’aquest element metàl·lic. Aquests tensors haurien de treballar a tracció i per tant absorbirien esforços horitzontals, que són cap enfora, disminuint-ne per tant la efectivitat (fig.1.256). El plànol 230J 382 80 (fig.1.257) i el tirage 230J382 39 (fig.1.260) són una evolució i definició significativa d’aquest sistema à coques de muntatge en sec. Es tracta d’una secció transversal per la sala d’estar. Aquí, la xapa on s’entregava la coque ha evolucionat en un element de major gruix, per tal d’absorbir-ne els esforços. Es recupera la idea del canaló. S’insinua que la xapa superior de la coque solapa i passa per damunt d’aquest element de fixació, volant sobre el canaló, per tal de resoldre la junta d’estanqueïtat. Es comença a definir la idea de que aquesta estructura metàl·lica que subsFig.1.258- Maison Dollander a St Clair. Henri Prouvé i Ateliers Jean Prouvé. 23J 230 60, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.259- Detall. Maison Dollander a St Clair. Henri Prouvé i Ateliers Jean Prouvé. 23J 230 60, ADMM Fonds Jean Prouvé.
266
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.259
titueix el mur posterior pugui funcionar també com a armari, aprofitant el cantell necessari per arriostrar transversalment l’estructura. Tres UPN faran el mateix en el sentit longitudinal, suggerint doncs que aquests elements transversals funcionaran com a costelles, principi ja assajat en la opció anterior de mur de càrrega. La fonamentació es fa mitjançant una solera, amb una base de pedra matxucada, i uns elements transversals metàl·lics, segurament sota cadascuna de les costelles de l’armari, que s’allarguen cap enfora en la part posterior per poder fixar-hi un tensor, i que s’arriben a encastar amb el terreny existent. Aquests elements transversals quedarien embeguts en formigó. Per damunt es tornaria a omplir, amb la col·locació prèvia d’uns conductes per terra radiant. Per sobre, un paviment. L’espai entre aquest armari a nord i el talús del terreny s’ompliria, i sota, entre la pedra matxucada, es passaria un tub de drenatge per recollir i expulsar l’aigua procedent del terreny. Es grafia suaument la necessitat d’un revestiment exterior per contenir la terra i impermeabilitzar-ne l’interior.
267
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.261
Fig.1.260
Fig.1.262 Fig.1.260- Detall. Segona etapa maison Prouvé. 230J 382 39, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.261- Maison Alba. Detall. Ateliers Jean Prouvé. Fig.1.262- Segona etapa maison Prouvé. AM 2007-2-265. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.263- AM 2006 2 194. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.264- AM 2006 2 196. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
268
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.263
Fig.1.264
En aquest punt, s’investiga també el sistema de costelles i perfils embeguts a la solera que s’esboça en el dibuix anterior. En el plànol 230J382 80 (fig.1.257) es pensa un cop més una solució similar a la utilitzada a la maison Dollander de Saint Clair (fig.1.258), on es col·loquen uns perfils metàl·lics de xapa 20/10 en els dos sentits de l’estructura (fig.1.259) per tal d’absorbir les traccions de l’estructura metàl·lica superior. El què semblava una solera massissa es defineix aquí per primer cop com un perfil metàl·lic tipus IPN (fig.A.177). També es proposa unes costelles metàl.liques enlloc del mur de pedra de la versió anterior, utilitzat a d’altres projectes (fig.A.179). Aquesta decisió mostra d’una banda la constant recerca de nous sistemes constructius, però la nul·la atenció al terreny concret on s’haurà de construir. D’entrada, plantejar-se una sèrie de IPNs en contacte directe amb el terreny excavat comporta una sèrie de problemes de precisió de replanteig i de nivells, i fins i tot d’hipotètiques corrosions pel contacte directe de la ala inferior amb la humitat del terreny. Aquest punt és un dels més discutibles del projecte, i ens mostra les prioritats de Prouvé, acostumat al taller però no a pensar en els emplaçaments.
269
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.263
Fig.1.263- 230J 382 45, AM 2008 2 18, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.264- Detall. 230J 382 45, AM 2008 2 18, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.265- Detall. 230J 382 45, AM 2008 2 18, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
270
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.264
Fig.1.265
El tensor de la part posterior de l’armari, que ja apareix esboçat en els dibuixos immediatament anteriors, absorbiria la empenta horitzontal cap al sud que provoquen les terres que cobreixen la part posterior de l’armari, i eventualment també ajudaria a absorbir la empenta horitzontal provocada pel vent del nord topant contra el pla inclinat de la coberta. També compensa el moment produït per la junta de la coberta amb l’armari i impedeix la deformació de la geometria d’aquest. Una altra opció podria ser que de cada IPN de la solera no sortís un sinó dos tensors, que funcionarien també arriostrant la costella-armari en el sentit longitudinal. Els detalls de les IPN que es dibuixen més tard desmenteixen aquesta possibilitat. Però aquesta estructura per triangulacions i tensors apareix en un dels primers dibuixos a escala del Pavillon du Centenaire de l’Aluminium, fet uns sis mesos més tard. En la secció AL2 (fig.1.263), la projecció del perfil estructural en diagonal són en realitat dos, com comprovem en la perspectiva AL4 (fig.1.264). Els seus extrems són articulats. I en la part posterior un tensor absorbeix les possibles deformacions de la coberta, com es fa habitualment en moltes voltes. Un cop més es busca treballar amb elements de la menor secció possible, i que la
271
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.266
geometria i resistència de cadascun, així com les unions i juntes confereixin al sistema una estabilitat però també una certa capacitat de deformació, de moviment. En el plànol 230J382 45 (fig.1.263), un tirage de l’anterior, es segueix repensant el canaló, aquest cop mitjançant la unió de tres xapes diferents, la del canaló, la de damunt l’armari, i una tercera vertical que tanca la junta entre les dues anteriors (fig.1.264). Els testers dels armaris i el revestiment exterior també es pensen en xapa plegada. Els plecs en rigiditzarien el sistema i ajudarien a tancar les juntes, solapant dos plecs de dues xapes, que absorbirien també possibles deformacions. També recollirien les guies de fusta per portes corredisses de l’armari, idea que es materialitzarà en la versió construïda. La part inferior d’aquests testers es fixaria a l’element metàl·lic embegut a la solera, que per primer cop es defineix com una IPN, mitjançant dues Ls a cada costat de la xapa (fig.1.265). Aquesta idea de l’armari a base de xapes plegades es segueix al plànol 230J652 02 (fig.1.266), una Fig.1.329- 230J 652 02, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.330- 230J 382 41, AM 2009 2 17, Fonds Jean Prouvé MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
272
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.267
secció transversal per la zona de les habitacions. També es segueixen considerant alternatives per les portes corredisses d’aquests armaris, des del mateix muntant de fusta amb dues incisions per deixar córrer les fulles, fins a una típica fulla amb rodetes a la part superior que es desplaça en una guia metàl·lica. En la axonometria corresponent al plànol 230J382 41(fig.1.267), s’acaba de comprovar aquest sistema. Inventa doncs un sistema estructural el més lleuger possible per treballar amb les coques de coberta. Seguint el procediment habitual al bureau d’etudes de Maxéville, un cop assajada una solució precisa del sistema constructiu en secció, es passa a la comprovació de mides en planta. En el dibuix a llàpis 230J382 51 (fig.A.180) es conten el número de coques necessàries. Catorze per la zona de nit -1379 cms en total-, nou pel séjour i cinc per la de serveis -4925 cms. La distància entre eixos de cada coque
273
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.268
es marca de 0,985 metres d’amplada. Aquesta modulació depèn de la planta, ja que des d’un inici del projecte, es treballa amb un mòdul d’amplada de metre per donar mides a les diferents habitacions. Es planteja el ritme de les costelles metàl·liques de l’armari nord cada dos coques, menys en els punts d’unió de la zona de séjour amb les altres dues, on és cada una coque, i en la cantonada est de la casa, on és cada tres. Desapareixen els murs de pedra de façana, tant a la façana nord, com a la est i oest, i només es mantenen els dos interiors a ambos cantons del séjour. Es dibuixa una línia paral·lela, en tinta blava, paral·lela a la façana nord, que correspon al talús del terreny, i una secció a escala, però molt esquemàtica i poc precisa, que té l’armari nord clarament massa ample. Un cop definida la modulació de la coberta, al paper de calca 230J382 91 (fig.A.181) es comprova la de la solera. Es planteja una sèrie de IPNs de 120 transversals sota de cada costella d’armari, i perfils en els caps de les UPNs de 200 en la façana sud, per arriostrar el sistema. Les IPNs transversals s’uneixen a les longitudinals mitjançant dues L (fig.1.268). El sistema es fixa a la base dels dos murs Fig.1.268- Planta. Maison Prouvé. 230J 382 91. Dibuix de l’autor. e 1:250. Fig.1.269- 230J 647 8, AM 2009 2 37, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.270- Detall. 230J 647 8, AM 2009 2 37, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
274
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.269
Fig.1.270
de pedra, als extrems del Living room, a les que s’encasten les IPNs longitudinals del Groupe chambres i la Cuisine 194, i a la que es fixaran i arriostraran les coques de coberta. Tot i que la opció d’utilitzar perfils metàl·lics per construir aquesta mena de pòrtics difusos, que recullin les empentes verticals i horitzontals de la coberta i les costelles es planteja ja al començament d’aquesta segona etapa, és en aquest croquis on se n’intenta una primera definició amb mides. És important tenir en compte que en aquest moment encara no s’ha decidit la implantació exacta de la casa, ni la separació del talús de la façana nord. Probablement es desconeix les característiques resistents del terreny més enllà de la capa vegetal superficial. Es pensa doncs des d’ un sistema autista de les càrregues de la casa, però no s’adapta específicament a la manera més fàcil i eficaç de transmetre aquestes forces al terreny, que és específic, únic i que, tractant-se d’un fort pendent, variarà segons la posició final en planta. -194 Nomenclatures que figuren al dibuix, que indiquen que aquests plànols de replanteig de l’estructura van ser dibuixats per algú diferent que els de la primera etapa.
275
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.271
Fig.1.272
Quan s’ha encaixat el sistema, es passa a net. Es dibuixa la axonometria 230J647 8 (fig.1.269) per acabar d’aclarir les costelles estructurals, i fer una primera medició del material necessari (fig.1.270). Aquests amidaments estan fets partint del plànol 230J382 91, ja que hi ha sis unitats de les IPNs, que corresponen a les que es grafien en aquest plànol, i que més tard, en el 230J382 52, seran reduïdes a quatre. A més, als amidaments la nomenclatura Gr. Chambres, Living room i Serv. Cuisine, i les llargades de les IPNs, coincideix només amb els del 230J382 91. Les Ls de la base de les costelles són de 25x40 mm i van atornillades a l’ala superior de la IPN, a la que cal fer quatre forats per banda, mentre que les de la part superior són de 40x40 mm. Les que uneixen les IPNs de 120 amb la UPN de 200 són de 70x70, i es cargolen a ambdos perfils. Cal tallar l’ala inferior de la IPN per encaixar-la a tocar de l’ànima de la UPN. Aquest sistema cal assemblar-lo tot in situ. És una transició entre un sistema tancat totalment fabricat a taller amb un sistema obert, amb perfils standard i altres peces fetes a mida, pensat per tenir una estructura que no separa entre fonaments, elements verticals i elements horitzontals, sinó que els integra tots en un únic sistema que serveix també de Fig.1.271- Planta i seccions del terreny. Pendents. Maison Prouvé. 230J 382 52. Dibuix de l’autor. e 1:250. Fig.1.272- Plànol d’emplaçament 16 VI 1953. 230J 382 52, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.273- AM 2007 2 254, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
276
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.273
tancament i acabat en alguns casos. Es produeix una sinergia entre els elements que conformaran la construcció. A la planta coberta, 230J652 01 (fig.A.182), és evident que, o bé la entrega amb els dos murs laterals del séjour no està ben resolta, ja que el cap dels murs interromp les dues coques dels extrems, i per tant caldria tallar-les en gran part, o bé es decideix que els murs quedin per sota de les coques, i el que es grafia és la projecció d’aquests sota de la coberta. El següent plànol, el 230J382 52 (fig.1.272) és important, ja que és l’ únic d’aquesta etapa que conté una data. A la cantonada inferior dreta, s’escriu: Maison J. Prouvé Plan d’implantation ech. 2cm p.m. 14 VI 53. Si aquesta data és correcta, i no hi ha cap indici que suggereixi el contrari, marcaria un referent temporal clar, ja que significaria que el gruix de la segona etapa va ser dibuixat abans que Prouvé abandonés Maxéville. Es desconeix que en aquells moments tingués col·laboradors a l’exterior
277
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.274
Fig.1.275
que li dibuixessin projectes. No es conserva cap d’aquests documents als arxius d’Henri Prouvé, al despatx del qual podria ser raonable pensar que, en aquelles setmanes convulses a Maxéville, es pogués haver dibuixat el projecte. En el plànol s’estudia la zona que caldria reomplir, corresponent a la meitat sud est del séjour i més de la meitat de la zona de serveis. Això evidencia que ja s’havia decidit la ubicació definitiva de la casa, ja que tot i que amb alguna imprecisió, correspon amb el reomplert efectuat al solar. També es dibuixa, al costat de la façana oest de les habitacions, de manera molt esquemàtica, la secció de terreny que caldrà extreure. És en aquell àmbit on caldrà treure més terra ja que el terreny del darrere de la casa va pujant, d’ est a oest, des d’ un fins a tres metres i mig d’alçada. Paral·lelament, s’ha seguit treballant en la planta. Així, el plànol AM 2007-2-254 (fig.1.273) és un avanç significatiu des de l’anterior intent de fixar la planta del document 230J382 50 (fig.1.303). Aquesta làmina conté una planta i un alçat sud. La primera és la que s’ha seguit per comprovar el Fig.1.274- AM 2007 2 257, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.275- AM 2007 2 256, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
278
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
replanteig del nou sistema estructural amb els armaris metàl·lics. El fet que es tracta d’una planta que ve d’abans d’aquesta comprovació estructural s’evidencia en què en el seu alçat corresponent hi ha una contradicció en la aparició del mur de l’oest del menjador, que surt en façana, quan en planta aquest mur gairebé s’ha desmaterialitzat. S’evidencia que és una evolució de la planta 230J382 50 perquè, tot i que transformat en una mena de un o dos pilars dubitatius, es manté l’element petri que interromp la comunicació entre el passadís de les habitacions i el séjour. El mur de separació del séjour i la cuina també s’ha anat desfent. A més de la porta d’accés, continuació del passadís, al costat nord de la qual hi ha un pilar que per la seva esveltesa és impossible que pugui funcionar bé estructuralment, hi trobem un passaplats i dos armaris o prestatges. L’amplada dels panells de façana és de 150 cms., i el de les coques és de 100 cms. Aquesta planta confirma la nostra hipòtesi sobre la recerca d’una solució amb menys elements de construcció tradicional i més components fabricats als Ateliers. Els testers est i oest seran de panells usinées. La línia que defineix el reomplert en planta es redibuixa en l’ acetat 230J382 60 (fig.A.184). Queda per resoldre com serà l’estructura que rebrà la coque de la cantonada oest del menjador. Aquest fet es reforça amb les axonometries a mà alçada i llapis de la llar de foc, que en cap moment presenta una continuïtat als extrems amb un mur, sinó que es pensa com un element exempt. En una anotació a llapis es dona com a bona la opció més arrodonida de les tres. S’esboça molt suaument una línia que creua el séjour longitudinalment, sortint de l’extrem sud de la llar de foc, que podria ser un registre de la gènesi de la idea de la col·locació d’un biga tipus poteau tôle pliée sota la coberta. De manera anàloga, es regruixa un dels laterals d’un prestatge entre la cuina i el menjador, convertint-lo en un pilar que podrà recollir una jàssera que subjectarà la part central de les coques de coberta. Aquesta opció s’estudia per substituir la funció d’arriostrament que feien abans els murs de pedra dels testers. En el tester de la habitació no s’estudia una solució similar, perquè la menor llum fa confiar que els panells de façana podran funcionar estructuralment. Probablement en paral·lel a aquesta evolució de la planta, s’estudia una solució alternativa, on la habitació de Catherine guanya una mica d’espai, desplaçant l’armari de separació amb la de Simone cap a l’habitació d’aquesta. Així, la habitació més petita de la casa tindrà dos metres d’amplada (fig.1.274). Partint d’aquesta versió s’estudia també una possible configuració de l’armari del passadís (fig.1.275). Si l’extrem esquerre d’aquest dibuix coincideix amb l’extrem oest de la casa, davant del lavabo es col·locarà un model de prestatge dissenyat en col·laboració amb Charlotte Perriand. Aquest no estaria fet a mida, ja que no ocupa la totalitat d’aquest mòdul d’armari, de dos metres d’amplada. La modulació d’aquests armaris no es correspon amb cap de les plantes conservades d’aquest moment del projecte.
279
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.276
Aquesta planta la tornem a trobar, en el tirage 230J652 3 (fig.1.276, 1.277 i 1.278). Com en la anterior, la distribució de les habitacions és propera a la definitiva. Començant per l’oest, una habitació gran, de quatre metres d’amplada, amb un llit i una taula gran exempta, que indica que es tracta de la habitació de Simone. Es pot tancar del passadís gràcies a una porta corredissa que quan està oberta queda recollida en l’envà de separació del passadís de la habitació contigua (fig.1.279). Dins d’aquesta habitació s’hi encabeix una de petita, de 2x2 metres, amb accés directe a l’exterior, un armari de roba i un escriptori o prestatges en la façana nord. Aquesta habitació, que s’eliminaria en la versió construïda, fou pensada per poder acollir un quart fill, possiblement Hèlene ja que Françoise en aquella època ja estava casada. Potser es pensà en una petita habitació de servei. Al costat de la habitació de Simone, i comunicada amb aquesta per una porta corredissa tocant a la façana sud, apareix per primer cop la habitació de Catherine, de menys de dos metres d’amplada ja que un armari entre les dues habitacions ocupa uns 40 centímetres dels teòrics dos metres que li correspondrien per modulació. Un llit individual, una tauleta gueridon bas, una cadira o tamboret i Fig.1.276- 230J 652 03, AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.277- Planta. Maison Prouvé. 230J 652 03, AM 2009 2 15. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.278- Planta diagrama. Maison Prouvé. 230J 652 03, AM 2009 2 15. Dibuix de l’autor. e 1:200.
280
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Panells prefabricats a Maxéville en vermell
Fig.1.277
Fig.1.278
un prestatge conformen el mobiliari. Aquest extrem oest era l’ala de les noies, ja que per accedir a aquestes tres habitacions hi ha una porta al passadís. En cap cas doncs la habitació quadrada petita devia ser pensada per Claude i la de l’est per Françoise i el seu marit, perquè encara que és més gran, només té un llit i en canvi disposa d’un escriptori de bona mida. Al costat, la habitació de matrimoni, en una configuració també propera a la final, tot i que trobem un escriptori estret al llarg de la façana que desapareixerà posteriorment. Comunicat amb aquesta habitació per una porta, el nucli de bany també és proper a la versió construïda, i idèntic a la versió de la planta 230J382 50 amb la única introducció d’aquesta porta amb la habitació. A l’entrada de la casa, de dos metres d’amplada, no es dibuixa cap tipus de mobiliari. Darrera de la llar de foc es dibuixa una planta, potser amb un parterre. Aquesta llar de foc té continuació per dalt, formant una jàssera, i forma un pilar, a tocar dels armaris
281
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.279
Fig.1.280
Fig.1.281
metàl·lics (fig.1.280). En el mur oest del séjour també es manté aquest pilar, però desapareix el que s’havia provat en el lateral d’un dels prestatges. Es torna a esboçar, aquest cop d’una manera més decidida i ordenada, una línia que, sortint de la cantonada sud de la llar de foc i continuant el pla de façana sud de les habitacions, creua el séjour, la cuina i la quarta habitació fins a la façana est. Una petita circumferència, marcada en groc, situada sota aquesta línia i aproximadament al seu centre, suggereix que es segueix considerant la opció d’una estructura de poteau de tôle pliée per aquestes dues zones. La desaparició del pilar en la zona central del mur entre la cuina i el séjour reforcen aquesta hipòtesi. La trobada d’aquesta biga amb la llar de foc és encara un tema a resoldre. La cuina s’acaba d’allargar cap al nord, deixant només espai pel passadís. Respecte la versió 230J382 50, la pica es desplaça a tocar de la cuina, alliberant tot el pla de l’est per armaris. En el racó sud oest sembla que instal·la el foc, i a tocar de la porta amb el menjador, la nevera. La habitació d’instal· lacions ocupa els darrers tres metres de l’armari nord, on es col·loquen el calentador d’aigua i la Fig.1.279- Detall. 230J 652 03, AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.280- Detall. 230J 652 03, AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.281- Detall. 230J 652 03, AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
282
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
caldera del terra radiant. Deixa un pas prolongació del passadís i una porta de dues fulles d’accés a l’exterior, i a l’altra banda un espai de 3x2 metres amb una pica, separat de cuina i habitació per un envà d’obra. A la quarta habitació s’hi segueix accedint a través d’aquest safareig. S’ha disminuït la seva superfície respecte la versió anterior, essent ara de 3x3 metres, com la habitació de matrimoni. Un llit individual, una taula amb mida suficient per estudiar, i un armari exempt, ja que aquesta habitació no disposa d’espai a l’armari nord. S’utilitzen quatre colors per grafiar les característiques dels tancaments verticals. En groc, els murs d’obra de fàbrica, que són els dos laterals del séjour, el nucli del lavabo i l’envà en U del safareig. En vermell, els tancaments opacs, exteriors –façanes est i oest, un panell en façana entre les habitacions de Simone i Catherine, cinc panells a la cantonada sud oest del menjador, i un tram estret a la cuina coincidint amb l’amplada dels armaris- o interiors -separació entre les habitacions menys entre la de Simone i Catherine. En verd, els panells de façana amb vidre –tota la resta de superfícies de les habitacions, el menjador i la cuina. En vermell i verd es grafia la façana del nucli del lavabo, indicant la solució de panells amb perforacions circulars que serà ja la definitiva. Els panells de façana sud de les habitacions i la cuina encara fan 150 cms. d’amplada, tot i que uns rectangles d’un metre d’amplada que es podrien confondre amb un paviment exterior podrien indicar que s’està replantejant utilitzar panells de 100 cms. com en el séjour, que s’han ajustat a aquesta mida. Els tancaments en vermell, tant els interiors com els exteriors, ens mostren que s’està pensant en uns panells prefabricats a Maxéville –encara que no necessàriament els interiors i els exteriors hagin de ser iguals. Però sí que queda clar que Prouvé vol aconseguir que el major nombre de parts de la casa siguin amb components prefabricats. En aquest dibuix, apareix per primer cop algun indici sobre el paviment (fig.1.281). En la zona del séjour i l’entrada es grafia una quadrícula de 20x20 cms., que correspon a algun tipus de peça ceràmica, hidràulica o de pedra. El paviment de l’entrada surt a l’exterior fins al pla de la façana sud del menjador. Així es guanya una petita terrassa a la que es té accés directe des d’el menjador i protegida per la gran porta lateral. Aquesta fulla d’aquesta porta és més ample que aquest paviment exterior, com es fa evident en el primer dibuix a llapis amb la porta totalment oberta. Posteriorment, amb un llapis de color blau, es falseja aquest radi d’obertura perquè coincideixi l’obertura de la porta amb la cantonada de la terrassa. A l’exterior, en un àmbit inconcret davant de la habitació de matrimoni, es dibuixa un quadrat de 2x2 metres amb el mateix paviment. Es podria tractar d’un petit parterre, tot i que la ubicació en l’espai estret de l’entrada, sense cap referència respecte la casa, i el fet que el paviment de la terrassa d’entrada s’insinua que es pot prolongar cap al davant de les habitacions, fa que sigui una opció incerta. La utilització d’aquest paviment diferenciat respecte les altres parts de la casa, i la tria del mateix paviment a l’interior i a l’exterior, més fred i resistent que el de la zona de nit i de serveis, respon a una voluntat d’entendre el séjour com un espai on rebre gent de fora, on
283
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.282
Fig.1.283
poder entrar del jardí amb les sabates brutes o plenes de fang de les habituals pluges de Nancy. Es reserva una franja, al costat de la façana sud, als peus de la banqueta longitudinal, on es dibuixa una catifa, possiblement de pell d’algun animal, per poder mantenir els peus càlids. Però no es tracta només de raons pràctiques de neteja i durabilitat, ja que sinó s’hauria grafiat igualment la zona del nucli del lavabo, la cuina i les instal·lacions. Podria ser també que s’hagués optat per un paviment petri de major qualitat que a la resta de la casa, amb la idea que al menjador, la zona noble, és on cal invertir més pressupost. Podria respondre a una demanda de Madeleine per ennoblir el menjador. Però la hipòtesi més consistent és que es comença a entendre el séjour com un espai gairebé exterior, una prolongació del jardí, una plaça coberta on la família es reuneix o rep els invitats. Un auberge. Un aixopluc. El següent tirage, 230J382 17 (fig.1.282), és un registre de com s’ha repensat la relació de la gran porta lateral del séjour amb l’entrega d’aquesta possible biga. Traient la llar de foc de la cantonada Fig.1.282- 230J 382 17 (recto), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.283- Detall. 230J 382 17 (recto), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.284- 230J 382 17 (verso), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.285- 230J 382 30, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.286- Detall. 230J 382 48, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.287- Detall. 230J 382 17 (verso), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
284
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Fig.1.284
Fig.1.285
Fig.1.286
Fig.1.287
entre les dues portes, enretirant-se i alliberant-la, permet col·locar-hi un element vertical metàl·lic, alineat amb la façana sud de la zona de nit, que pot recollir aquesta biga i pot servir de bastiment de les dues portes. També s’ha reconegut la situació poc clara que es produïa en l’eix de la porta gran, ja que la banqueta de la façana sud n’envaïa una part de la llum. S’assaja ara fer coincidir l’eix de gir d’aquesta porta amb el començament de la banqueta, reduint la llum de la fulla, igualant el radi d’obertura amb l’amplada del paviment exterior de la entrada (fig.1.283). Però és al darrere d’aquesta làmina on trobem uns esboços encara més clarificadors (fig.1.284). Una axonometria a mà alçada ens corrobora que encara es tracta de la segona etapa del projecte, i que el principi general i particular de rigidització dels armaris de la façana nord és el del plec. Es podria estar pensant aquí que els prestatges seguirien el mateix principi, com succeí en l’armari obert de la zona del menjador. També ens confirma que es tracta de la segona versió del projecte, la presència d’un altre esboç en axonometria del cap de les IPNs embegudes a la solera, amb els dos forats per
285
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.288
Fig.1.289
Fig.1.290
subjectar els tensors d’aquest sistema. Torna a aparèixer la mateixa secció a mà alçada (fig.1.287), amb la coberta corbada, que en el plànol 230J382 48 (fig.1.286), que tot i que és un tirage de la sèrie que correspon a la primera etapa del projecte, amb tota probabilitat fou utilitzat com a base en la segona etapa per repensar alguns temes, com hem vist, la llar de foc i el sistema de coberta. No es pot descartar la possibilitat que aquest esboç fos la simplificació d’una coque que tingués el frontal pla, ja que es dibuixaren i fabricaren alguns models amb aquesta característica. Aquesta hipòtesi també ens ajuda a entendre la diferència respecte a la secció del darrere del 230J382 17, ja que en aquest darrer cas la part posterior de la coberta vola sobre l’estructura armari de la façana nord, i per tant es pot descartar que es tracti d’una coberta del sistema à coques. A sota, una secció amb l’element arriostrador al centre, segurament dibuixat com a exemple de la idea que es proposava, i per tant un dibuix fet en un diàleg. Podria tractar-se d’una variació descartada de la secció per la colonie climatique a Arbonne per Fig.1.288- Detall. Maison Dollander a St Clair. 23 J 230 80, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.289- Maison Lopez. Henri Prouvé. 230J 61, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.290- Pavillon Péchiney. Etude variante coque shed. 230J 282 4, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Maig-Juny 1953.
286
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
Air France, que Prouvé dissenyà a Paris el 1954 i on també utilitzà el panell Rousseau a la coberta. Si fos així, aquest dibuix estaria temporal i geogràficament separat dels immediatament anteriors. En la mateixa carpeta 230J382, amb el número 30 (fig.1.285), es conserva una secció que conté els dos elements dels què es parla en l’anterior làmina. Uns elements metàl·lics arriostradors en forma d’armaris, aquest cop ocupant un espai gairebé central, i una coberta amb una radi de curvatura canviant. Tot i que no s’ha pogut relacionar aquesta secció amb cap projecte dibuixat a Maxéville o a l’Avenue Kléber de Paris, aquestes seccions tracten els mateixos temes. Aquesta segona etapa acaba doncs amb una pregunta. És més senzill i consistent treballar amb un sistema de coberta alternatiu al de les closques, que presenta massa complicacions amb una opció fabricada a taller? És possible que aquesta segona etapa es veiés truncada per la marxa de Prouvé de Maxéville, impedint-li arribar a desenvolupar una versió de la maison coque totalment produïda a l’ usine. En tot cas, i potser sense buscar-ho conscientment, en el moment de deixar a mitges aquesta versió, Prouvé està treballant en un sistema inclusiu, on els elements col·laboren entre sí, i estableixen una sinergia per resoldre més d’un tema alhora. Aquí l’invent rau en l’ús d’elements heterogenis per aconseguir un sistema el més lleuger possible. Aquest camí es portarà al límit en la tercera etapa del projecte. Es tracta per tant d’una direcció continua, tot i que amb mitjans de producció canviants en cada etapa. I per segon cop en tota la experiència dels Ateliers Jean Prouvé, s’està treballant amb un sistema obert, més muntat in situ que a taller. El primer fou la Maison Dollander a Saint Clair (fig.1.288). El projecte de la Maison Lopez (fig.1.289) és contemporani al de la maison Prouvé. Entre els mesos de març i juny del 1953, els seus col·laboradors Rosefelder i Dummont dibuixen al bureau d’études un avantprojecte per un Pavillon d’exposition per Péchiney a Paris. Prouvé aprofita per fer un recull i un pas endavant dels sistemes de coberta per grans llums pensats als Ateliers fins aleshores. En una de les versions estudiades (fig.1.290), la de coque shed, es dibuixen uns panells en una de les façanes laterals. Aquests panells prefabricats són una mostra més de la recerca en aquells temps d’un prototipus à coques totalment prefabricat. Però caldria fer uns panells a mida per les diferents llums fabricades.
287
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.291
Als Ateliers, el pas dels sistemes tancats, totalment usineés, a sistemes més oberts, és degut doncs a: 1. Mida i pes. Una construcció totalment muntada a taller i simplement transportada al seu emplaçament té la limitació de la mida i el pes pel seu transport. Aquest fet limitaria la possibilitat d’encàrrecs als Ateliers a petites construccions. 2.Increment dels encàrrecs. Una prefabricació oberta, amb components intercanviables i adaptables, responia millor a la organització de la construcció a França. Els Ateliers podien fabricar gran nombre de components que serien utilitzats pels arquitectes en els seus projectes. 3.Condicionants de mercat i polítics 195. La fabricació en sèrie de maisons només és rentable a partir d’un nombre elevat d’unitats produïdes. La incomprensió dels potencials clients, els interessos econòmics dels sectors tradicionals de la construcció, la organització no industrial dels Ateliers, i la poca voluntat política de potenciar aquest camí provocaren que la majoria dels intents de producció en sèrie de les maison usineés es quedessin en prototipus o encàrrecs de poques unitats. Fig.1.291- Muntatge 2cv. Fabrica Citroën a Levallois.
288
17. És aquesta maison à coques una maison usinée?
L’assemblage des vehicles, la construction des chemins. Une maison comme un automobile? Un cotxe es munta totalment a fàbrica, l’operari no és qualificat, és especialista en la seva part de la tasca, desconeix la resta. La majoria de treballadors de Maxéville era mà d’obra especialitzada, coneixien el funcionament de diverses màquines del taller i podien desenvolupar diferents tasques. A les maisons apareix el muntador, a l’emplaçament, fora de la fabrica, que no cal que sigui qualificat –la maison coloniale a Niamey, va ser muntada el 1949 per mà d’obra local, que desconeixia el sistema que havien de muntar. Cal doncs un manual d’instruccions de muntatge clar o la guia d’un operari que conegui el sistema de muntatge –a Niamey es van desplaçar treballadors de Maxéville a dirigir el muntatge. El sistema estructural monocoque fou introduït en la fabricació de xassís d’automòbils als voltants del 1923 (fig.1.291), però uns anys abans –cap el 1916- ja s’assajà en la fabricació dels primers avions. Les primeres ales d’avió es construïren amb un bastiment intern, a mode de costelles, que era després cobert amb algun tipus de tela, que podia treballar a tracció, però era ineficient a compressió. Un sistema similar a les veles, tendes de campanya i altres construccions tèxtils. El sistema monocoque, en canvi, introdueix pells més rígides que poden treballar també a compressió. Les primeres utilitzades foren xapes metàl·liques i fusta contraxapada. El contraxapat fou utilitzat per primer cop el 1916 en el fuselatge del Roland C.II, del fabricant LFG (fig.A.183). Una mica més tard, es començà a utilitzar l’alumini plegat per l’estructura interna i pells d’alumini corrugat, de major rigidesa. Per tant, la fabricació de l’automòbil i l’avió evolucionà en els seus inicis cap a la rigidesa de les seves parts per tal de repartir òptimament el pes i els diferents esforços a què era sol·licitada la seva estructura (fig.A.185 a A.283). Es buscava que no hi hagués una separació –de funcions i de material- entre la estructura i la pell. El sistema de cobertes à coques dels Ateliers es basa en els mateixos principis. Fins i tot la seva forma, tot i que és conseqüència de la utilització de la geometria per poder cobrir la màxima llum possible sense recolzaments intermedis, recorda, no tant el xassís d’un cotxe, com l’ala d’un avió. En la evolució de la pell de les primeres ales dels avions es passà de la tela a fusta i finalment al metall. En la coberta de la maison Prouvé, aquesta evolució fou en el sentit contrari. No només en el material, sinó en la senzillesa dels sistemes utilitzats. Potser si hagués trobat alguna tela al mercat que aïllés eficaçment de la pluja i el fred, Prouvé la hagués utilitzat per casa seva.
-195 Frei Otto: ‘La industrialización sigue las leyes de nuestro sistema capitalista y sus mercados; ambos se orientan más por el capital que por los seres humanos. Una mayor industrialización podría significar una tecnología más dura y con ella menos adaptación a la humanidad. La construcción adaptable debe posibilitar las reacciones espontáneas del usuario. Para ello necesita una tecnología blanda, que ofrezca a cada usuario más posibilidades de realizarse, como necesidad existencial básica del hombre. Esta exigencia de la construcción individual podría llevar a la continuación de la arquitectura anónima, y a través de ella a una nueva arquitectura regional con una riqueza de sistemas de formas local. Todo esto dentro de unas estructuras marco, que ordenarían, agruparían y darían forma. Éstas podrían convertirse en puntos fijos urbanos por medio de una tecnología de alto nivel, que servirían para favorecer la identificación y orientación, continuando la arquitectura tradicional, monumental.’ FREI OTTO et alt. Arquitectura adaptable. Tecnología y arquitectura. Editorial Gustau Gili. p.159.
289
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé. I.g. Després de Maxéville.
Fig.1.292
Fig.1.292- Escrit de Michel Bataille explicant els motius que provocaren la dimissió de Jean Prouvé de Maxéville, i la manera d’organitzar la fàbrica perquè Prouvé accedís a tornar-hi. 30 de juny del 1953.
291
18. Les noves restriccions. Entre l’exili i el retorn. Fora de casa?
18. Les noves restriccions. Entre l’exili i el retorn. Fora de casa? El moment clau del procés de gestació del nostre objecte d’estudi és el dia en què Jean Prouvé decideix tornar a engegar el projecte de casa seva després d’haver dimitit, encara que fos temporalment, de la seva fàbrica. No es conserva cap document fiable que permeti datar i localitzar aquest moment. En unes condicions aparentment oposades per la materialització del projecte, sembla que la decisió lògica és tornar a començar. Demostrarem però que el camí iniciat en la segona etapa del projecte permet que aquest es segueixi evolucionant sense la necessitat de fabricar-se a mida a Maxéville. El sistema de components oberts li permet d’una banda aprofitar molts elements existents o fabricats als Ateliers, i de l’altra pensar un sistema constructiu que, integrant aquests components, treballi en sinergia amb d’altres manipulats expressament per aquesta casa en concret. En aquesta tercera etapa, tot i desenvolupar-se en unes condicions excepcionals, d’aparent crisi personal, Prouvé recondueix la situació, normalitzant-la, continuant el projecte iniciat a Maxéville i confiant en els seus col·laboradors més propers –si més no amb aquells amb qui pot seguir comptant un cop exiliat de la seva usine. El 30 de Juny de 1953, Jean Prouvé presenta la seva renúncia com a president del consell d’administració dels Ateliers Jean Prouvé a Maxéville 196. En aquells moments, la seva família ja fa més d’un any que disposa de la llicència d’obres per construir al solar de l’ Haut du Lievre. Però la documentació elaborada poques setmanes abans per evolucionar la versió proposada a l’avantprojecte, encara és incompleta. Com hem vist, aquesta segona etapa es dibuixà quan Jean Prouvé ja no tenia –en teoria- accés ni als Ateliers ni al bureau d’ etudes. Aquest accés li fou prohibit el 1952 197. Per tant o bé es dibuixà per algú que es trobava fora d’aquests, o bé es feu dins del bureau. En aquest cas, sorgeixen dues possibilitats. La primera és que les persones que el dibuixaren mostraven periòdicament els seus avenços a Prouvé, que corregia i redreçava el camí. La segona, que la prohibició de l’accés al bureau no fou tan severa com s’ha dit, i que Prouvé encarregà a alguns dels treballadors que li dibuixessin sota la seva supervisió. No es guarda documentació que permeti validar cap d’aquestes hipòtesis 198. La maison Prouvé es situa doncs en aquest incipient grup de maisons construïdes amb components dels Ateliers Jean Prouvé, i projectades per arquitectes, amb un client, solar i programa específics. Els anys immediatament posteriors a la separació de Maxéville, Prouvé aprofità el seu talent i la seva experiència en el procés de disseny per, no tan sols poder continuar les seves investigacions, sinó produint en el període del 1954 al 1957 les seves construccions més memorables. Paradoxalment, aquesta activitat es dilueix una mica quan entra a formar part de la CIMT, on recupera en certa manera un accés més directe als canals de producció. -196 ‘la ausencia de algo no es sólo ausencia, no es una simple falta parcial, es un trastocamiento de todo lo demás, es un estado nuevo que no se puede prever en el antiguo’. MARCEL PROUST, Por la parte de Swann. Random House Mondadori. 2010. p. 322. -197 Jean Prouvé: ‘Sachez que je suis mort en 1952. Depuis, déphasé, c’est uniquement tout d’abord par affection pour la famille, espérant ne pas m’ètre révélé, puis pour m’occuper le mois mal possible que j’ai entretenu une volonté épuisante. De mes occupations après 1952, des amis très chers m’ont affirmé que j’avais réussi. Personellement, je n’en ai jamais été convaincu et cela m’a détruit un certain goût de la vie. Je ne peux cacher que tout m’est alors apparu irréel, encore maintenant’. Escrit adreçat als seus fills, 1984. -198 La recerca d’un prototipus amb més parts fabricades als Ateliers però que alhora no aprofitava components ja fabricats, sinó que treballava amb perfils metàl•lics que calia muntar in situ, indica d’una banda que Prouvé encara, des de Maxéville, busca aquesta nova versió de maison à coque. Però quan arriba a aquesta solució no totalment usinée, no la descarta sinó que continua explorant sistemes oberts, un camí iniciat anys abans en el projecte de la Maison Dollander a St. Clair i, en paral•lel, a la Maison Lopez a Guerrevieille. Aquest punt pot suggerir que les persones que treballaren en aquesta segona etapa del projecte foren les mateixes que participaren en aquests altres dos projectes.
293
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.293
Fig.1.294
Fig.1.295
Explorarem breument les setmanes i mesos que seguiren a la seva marxa de Maxéville, no per conèixer les motivacions que el dugueren a prendre aquesta decisió, sinó per traçar la seva ubicació i activitats en aquest període, per tal de poder datar el més precisament possible la tercera etapa del projecte. En una carta 199 de vuit pàgines adreçada als administradors dels Ateliers i datada el 19 de setembre de 1953, Prouvé exposa la seva versió dels fets que el portaren a plegar de Maxéville: (...) Mr. Chaudron 200 se permettait de porter sur moi, sans cesse et à tous échos,l’accusation d’être, par une vesatilité hors de raison, la cause permanente des difficultés de la Société. Je déplore que certains aient pu, d’una façon générale, créer autour de mon caractère une atmosphère de doute sur des possibilités suivies d’entente et de compréhension dans les rapports avec moi. De nombreuses anées d’activité efficiente Fig.1.293- Làmines de presentació al CIAM IX. 230J 143 4, AM 2007 2 500, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.294- Couverture bacs nº38. 230J 143 37, AM 2007 2 500, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.295- Couverture bacs nº39. 230J 143 38, AM 2007 2 500, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.296- Couverture bacs nº47. 230J 143 46, AM 2007 2 500, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.297- Maison à coques, tipus linéaire, il·lustracions de muntatge nº46. 230J 143 40, AM 2007 2 500, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
294
18. Les noves restriccions. Entre l’exili i el retorn. Fora de casa?
Fig.1.296
Fig.1.297
avec un important noyau de collaborateurs dont la fidélité de quelques-uns date de la forge, peuvent être un démenti formel à des assertions aussi malveillantes qu’intéressées. (...) J’ai eu, à ce moment, le tort de ne pas prendre une position plus formelle, notamment auprès du conseil, mais j’avais réellement l’espoir que Monsieur Chaudron comprendrait vite son erreur et m’appellerait franchement pour reprendre l’effort en communauté de compréhension. Il n’en fut rien et la situation allait s’aggravant. Je n’entrerai pas dans les détails quotidiens de cette période qui fut pour moi douloureuse et dramatique. Jusqu’au jour de juin dernier où Monsieur Chaudron décidait, sans m’en entretenir et sans même m’en aviser, la mise à la porte d’un nombre imposant d’employés qui comprenait de fidèles et sûrs collaborateurs. C’est au moment même où j’eus la certitude de cette décision que le drame qui couvait en moi éclatait. -199 230J119 Fonds Jean Prouvé MNAM Centre Pompidou, Paris. -200 Enginyer que redacta un informe sobre la situació dels Ateliers Jean Prouvé encarregat per Cégedur, un dels accionistes d’aquesta empresa.
295
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.298
Fig.1.299
Fig.1.300
(...) Un conseil a suivi de quelques jours ces événements. J’y ai manifesté le désir de lire une note que j’avais préparée. Ce désir me fut refusé par Monsieur Pubelier qui présidait. Je n’ai pu que dire quelques mots improvisés que Monsieur Pubelier a également refusé de faire inscrire au procès-verbal. A ce même conseil, des décisions ont été prises, notamment, celle d’élever Monsieur Pubelier à la présidence en mes lieux et place. Més endavant trobem una descripció de les activitats que Prouvé realitzà entre principis de juliol i mitjans de setembre del 1953. L’allunyament físic de Maxéville i els nombrosos viatges fan impensable que es dediqués a pensar i dibuixar la seva maison de manera constant. (...) Depuis ce conseil, je me suis totalement abstenu de me rendre à Maxéville, même pour y prendre à mon bureau des documents utiles. Quoique certains se soient permis de croire à la nécessité d’un long repos, étant en excellente santé, j’ai poursivi sans arrêt mon activité, tant vers les recherches d’études et de réalisations en cours, que dans les contacts importants = interventions à Aix au congrès des C.I.A.M. qui réunit les plus grands noms de l’architecture Fig.1.298- Detall de coberta del Pavillon du centenaire de l’Aluminium. Fig.1.299- Detall de coberta del Pavillon du centenaire de l’Aluminium. Fig.1.300- Germans Wright. Prototipus d’avió, 1903. LC-W861-61. Library of Congress Prints and Photographs Division Washington, D.C. USA.
296
18. Les noves restriccions. Entre l’exili i el retorn. Fora de casa?
internationale – Exposition internationale des constructions scolaires à Zurich – U.N.E.S.C.O. – Milan, etc... Deux de mes jeunes stagiaires ont bien voulu poursuivre auprès de moi leur collaboration à titre gracieux. Je les ai quan même indemnisés de mes deniers, et mes deniers ont réglé également mes nombreux déplacements et les leurs. El congrès del IXè CIAM a Aix en Provence es celebrà entre els dies 19 i 26 de juliol del 1953. Maurice Silvy i Joseph Belmont havien estat treballant al bureau d’etudes en una sèrie de 75 petits panells que es presentaren en aquest congrés. Aquests col·laboradors havien començat a preparar la presentació abans que Prouvé dimitís de Maxéville. La documentació que s’inclou és doncs una defensa de la necessitat de la industrialització en la construcció com a única alternativa adequada a la nova manera de viure (fig.A.190 a A.195). Se’ns mostren tots els èxits que s’han assolit als Ateliers aquests darrers anys, i una síntesi dels avantatges d’aquest sistema. A la làmina 5 (fig.1.293) es descriuen aquests avantatges: confort, estètica, rapidesa de muntatge, fabricació en sèrie i, per tant, economia 201. Cap d’aquests s’havia assolit del tot als Ateliers, i poden ser entesos més aviat comuna convicció –un desig- i com una propaganda de les bondats de la industrialització. Aquesta sèrie de làmines, més enllà de la seva funció proselitista, són una bona mostra de en quin estat es trobaven alguns dels temes particulars que s’havien començat a plantejar en la primera etapa del projecte de la maison Prouvé, en especial els dos sistemes alternatius de coberta –els bacs (fig.1.294 i 1.295) i les coques (fig. 1.296 i 1.298). Aquestes últimes, com veiem, encara es troben en un estadi d’intensa investigació, i es plantegen solucions diverses i obertes mantenint el principi estructural bàsic. Els bacs aporten moltes més possibilitats d’adaptació a casos diferents, la seva major complexitat i senzillesa, i la seva facilitat de fabricació i muntatge, són una mostra de la sinergia pròpia d’un procés d’investigació industrial fet amb sentit. La Exposition internationale des constructions scolaires a Zurich tingué lloc aquell mateix estiu. Si tornem a la carta, tot seguit Prouvé mostra la seva voluntat de reincorporar-se als Ateliers, i proposa una transformació en la manera d’entendre Maxéville: (...) Il est plus nécessaire de serrer le sujet et d’arriver aux possibilités de solution. Je préciserai, en tout premier lieu, que si les avis que je vais développer sont à mon sens les conditions minima d’un rétablissement, ils se trouvent aussi les seuls à être en accord avec moi-même et les principes que j’ai toujours défendus. Le point capital est que, sans préjuger de l’avenir, l’usine de Maxéville doit être considérée pour l’heure, comme une usine pilote, capable d’oeuvrer des petites et moyennes séries et certains travaux spéciaux, dits “de prestige”. Cette -201 Als fonds Jean Prouvé es conserven nombrosos dibuixos fets per Prouvé pensant-ne el sistema estructural.
297
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
activité doit toutefois, être telle qu’elle permette à la societé une autonomie financière, compte tenu d’une évolution normale, comme cela a toujors en lieu. Il serait effarant d’en faire une usine chaîne. (...) Pour rendre efficace le rôle des études, et pour éviter un alourdissement impensable des charges, la création désirée du bureau d’études qui me serait confié, impose une refonte des bureaux d’ études Maxéville et Studal. Ceux-ci devraient être simplifiés et allégés: Maxéville n’assurant plus que les dessins d’exécution, Studal la seule mise au point commerciale de nos projets. (...)Je ne pourrai donc en prendre la responsabilité que si les conditions précises suivantes me sont accordées: -Autonomie -Choix des collaborateurs -Possibilité d’exécuter des prototypes au Centre du Boulevard de Grenelle -Possibilité d’exécuter des prototypes de plus grande envergure à Maxéville et ailleurs -Possibilité de contrôle formel des mises au point d’ études de projets qui pourraient être reprises dans un autre bureau -Possibilité de contrôle formel des plans d’exécution -Aucune mise en fabrication sous le label Jean Prouvé sans mon accord absolu -Possibilité de contrôle formel de la fidélité d’exécution. (...) Mes idées sur ce sujet ont, d’ailleurs, été concrétisées par un projet d’organisation datant de près de six mois, et je suis prêt à en développer les vues par le détail. (...) D’aquest projet d’organisation se’n conserva, com veurem més endavant, una proposta amb data de 30 de juny del 1953. L’Aluminium Français li encarrega el disseny del Pavillon du centenaire de l’aluminium i ell es concentra en aquest projecte que s’inaugurarà el 12 de juny de 1954. A la tardor Prouvé és a la Avénue Kléber de Paris treballant-hi. El mes de novembre es dibuixen els plànols constructius. Mentrestant, intenta recuperar Maxéville. La família segueix treballant per aconseguir la hipoteca dels bancs. Aquesta no arriba fins el desembre del 1953. La tercera etapa del projecte, que acabarà en la producció d’almenys vint-i-nou plànols que seran lliurats als diferents industrials que construiran la casa, s’inicià probablement als voltants d’aquesta data –finals de desembre del 1953 o principis del 1954. Per tant, un cop encarrilat el projecte del Pavillon, desde Paris, Prouvé pot seguir pensant en casa seva. Les condicions de provisionalitat en què es trobava –nou despatx, sense un lloc definitiu on
298
18. Les noves restriccions. Entre l’exili i el retorn. Fora de casa?
dormir- i el nivell de desenvolupament del projecte de la maison, interromput pels esdeveniments del juny, i els seus propis interessos, fan que doni per bo temes encara replantejables com la implantació, la organització en planta, el sistema constructiu. La feina que es desenvoluparà a partir d’aleshores en el projecte és una derivació natural del què s’havia fet en les dues etapes anteriors, i del seu aprenentatge resolent la gran llum del Pavillon. En un article que escriví en ocasió del Premi Reynolds, Prouvé ens explica i descriu el Pavillon du centenarie de l’Aluminium: ‘Ce bâtiment devait être un exemple de l’état actuel des techniques, en en exprimant les principales: a)emploi et formage des tôles; b)profils extrudés; c)divers assemblages. Le constructeur a éliminé tout souci de décoration. Tous les éléments constitutifs sont structuraux. Longueur de bâtiment 150 m. Largeur de bâtiment 15 m. Il est constitué de 114 fermes en tôles formées de 4 mm d’épaisseur dont les 3 élements sont réunis par des coquilles fondues. Ces fermes sont portées par des poteaux en profilés extrudés. L’intervalle entre les fermes est couvert par de grandes tuiles en tôle mince de 16/10ème. Section des fermes en ‘V’ formant gouttière d’une longueur totale de 16,45 m. Portée entre appuis 15,20 m. Elles constituent un arc de forme de solide d’égale résistance. Mise en forme par pliage à la presse. (...) Poids de l’ensemble du bâtiment: 60 tonnes. Temps du montage: 21 jours. Montage exclusivement mécanique. Transport aisé. Ce bâtiment répond aux règles imposées relativement aux effets de vent et de neige. Vent de 160 km/h. Charge de neige, 60 kg/m2. (...) Le prix de l’ensemble eu égard à ses diverses qualités telles que usinage simple, montage facile, entretien nul, mobilité, peut permettre d’envisager des constructions analogues à usage de manufactures, halls d’expositions, écoles etc’. Es tracta d’un edifici totalment fet a mida. Una prefabricació sense comercialització. Una seriació -la majoria d’elements són repetits tants cops com els 114 pòrtics que té l’edifici- que, tot i la suposada facilitat de producció i muntatge, es queda en un prototipus. Una mostra del seu virtuosisme en el disseny d’estructures d’alumini, un mostrari de possibilitats, de tècniques –gairebé com un catàleg de peces d’un automòbil-, i un sistema estructural producte d’una col·laboració entre la invenció constructiva i els càlculs d’un enginyer. La forma de cada peça resulta de la seva funció, encara que tot el conjunt desprèn un aura que sembla que faci visibles les forces incluses A.202. Una mostra excepcional de la sinergia de lògica estructural i de muntatge, i sensibilitat –gairebé artística, en quant a que és expressiva- en la manera de fer de Prouvé. Poc després d’haver hagut d’abandonar Maxéville, Prouvé respon a l’encàrrec de l’Aluminium Français no explorant el sistema à coques per grans llums, sinó començant de zero un projecte per demostrar el seu virtuosisme com a dissenyador. Explora els límits de pòrtics de grans llums partint de la geometria i del repartiment d’esforços horitzontals per elements de diferents seccions i amb unions articulades (fig.1.298 i 1.299), talment l’estructura dels primers avions (fig.1.300). Les patents i sistemes desenvolupats per Prouvé eren en aquells moments propietat d’ Studal. Ell -202 Prouvé no recuperà ‘el seu nom’ fins el gener del 1956. Fins aleshores, Studal és propietària de tots els drets sobre les patents i comercialització dels productes fabricats pels Ateliers Jean Prouvé.
299
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.301
Fig.1.302
no treballaria perquè aquests en seguissin obtenint benefici, sinó que volia callar els rumors sobre les seves capacitats que alguns directius d’Studal havien escampat. Prouvé viu doncs una situació paradoxal. D’una banda està fora de la seva fàbrica, el seu bureau, on passava la major part del dia, es troba a Paris, lluny de la seva dona i els seus fills, i de l’altra té un encàrrec on pot investigar i demostrar totes les seves habilitats, sense pràcticament cap restricció per part del client. Prouvé ha de deixar, per motius de feina, la seva família a l’apartament de la Place de la Carrière i marxar a Paris 202. Si tenia esperances de tornar aviat a Maxéville, s’hagués pogut quedar l’estiu a casa i no acceptar l’encàrrec de Paris, però aquesta no era una opció contemplable per Prouvé, apassionat pel seu ofici 203. La pregunta central al començar aquesta tercera etapa havia de ser doncs, si tornar a pensar la casa des de zero, o si aprofitar la feina feta fins aleshores i acabar de definir-la. Amb el nivell de definició a què s’havia arribat a Maxéville, la casa no s’hagués pogut construir. El fet que Prouvé, quan pogué Fig.1.301- The Farman Goliath. LE CORBUSIER, Vers une Architecure. Pàgina 172. Fig.1.302- AM 2006 2 193, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
300
18. Les noves restriccions. Entre l’exili i el retorn. Fora de casa?
tornar a treballar en el projecte de casa seva, no adoptés una actitud igual a la que prengué en el projecte del Pavillon, i no comencés el projecte de zero, pot ser degut a diversos motius. Com hem vist els mesos que seguiren a la seva marxa de Maxéville foren intensos, plens de canvis, feina i dubtes. El banc finalment concedí la hipoteca de la casa a finals del 1953, i per tant la família havia decidit no aturar el projecte. Si Prouvé decidia canviar-lo del tot, hauria hagut de tornar a demanar una nova llicència d’obres, i una nova hipoteca. Aquesta opció hagués requerit d’ell més temps i energia, possiblement més presència en les decisions del projecte. I Prouvé, com hem vist, encara confiava recuperar Maxéville, les seves patents i els seus productes. Esperava tornar a Nancy. Mentre es dibuixà el projecte definitiu i es construí la casa, aquesta encara havia de ser casa seva, el lloc on viuria tots els dies de la setmana. Prouvé, com veurem, volia tornar als Ateliers, però només sota les seves condicions. Per tant, si havia de recuperar-los, no li calia, en el projecte de casa seva, iniciar un trencament amb aquests, sinó demostrar tot el potencial d’allò assolit fins aleshores en la seva vida professional. En cas de no recuperar mai la seva fàbrica, almenys casa seva serviria per reivindicar la utilitat d’una sèrie de components produïts allí – els panells de façana, però també els poutres, els pouteaux, i bona part dels models de mobiliari que comercialitzà al llarg dels anys- dels quals podia tenir una major confiança de recuperar els drets. Un catàleg habitable de productes Prouvé. Aquest pensament podria haver estat present també en la decisió d’anar substituint murs per elements més lleugers del repertori Prouvé en la segona etapa del projecte. L’ ús d’aquests, a més de respondre a una qüestió d’economia –reduir pressupost i aprofitar productes en estoc-, a no ser que esperés aconseguir-los gratuïtament, respon també a aquesta voluntat de demostració de les possibilitats dels seus elements. I a una relació emotiva amb aquests. La pèrdua de Maxéville també provoca que, en el darrer estadi del projecte, quan dibuixa la sèrie 230J648, Prouvé sigui conscient que serà la seva família qui hagi de pagar la mà d’obra i el material per construir casa seva. Si hagués mantingut Maxéville, tot i que hagués hagut de passar comptes amb els socis i Studal, hagués pogut estar al taller mentre es fabricaven els components fets a mida, i hagués tingut la oportunitat d’evolucionar-ne alguns amb la excusa d’aquesta obra 204. Qualsevol desviació del pressupost repercutirà aquest cop directament en la seva economia familiar. Això no vol dir necessàriament que Prouvé fes un esforç conscient per prendre decisions que reduïssin o no incrementessin el pressupost de la casa. Comprovarem més endavant fins a quin punt les decisions de projecte a partir d’aquest punt venen determinades pel pressupost o no. Mentre pensa en el projecte momentàniament aturat de casa seva, Prouvé investiga en el Pavillon una estructura que funciona com un ala. Un ala no només independent del cos que genera l’interior on es situaran les persones (fig.1.301). Un ala sense aquest cos (fig.1.302).
-203 La tercera etapa del projecte i la construcció es desenvoluparen quan ell ja s’havia traslladat a Paris. La adaptació a un nou entorn i mitjans de treball a Paris, i la envergadura de l’encàrrec del Pavillon, que s’havia d’inaugurar el juny del 1954 suggereixen que, o bé Prouvé delegà la majoria de decisions d’aquesta tercera etapa en els seus col•laboradors o bé s’hi dedicà en els breus espais de temps que el projecte del Pavillon li deixava lliures, probablement entre l’acabament dels plànols i la fabricació de les peces, als principis del 1954. Tampoc es conserva cap document que permeti afirmar on va ser dibuixada aquesta etapa, si a Nancy o a Paris. Prouvé podria tenir algun dels seus col•laboradors al Centre Technique de l’Aluminium, on treballà en el Pavillon, dedicat total o parcialment a dibuixar la versió construïda de casa seva, o bé aquesta es realitzà al despatx d’Henri Prouvé a Nancy. En tot cas, el novembre del 1953 ja estava treballant en els plànols de detall d’aquest Pavillon. Jean Prouvé: ‘En mis talleres trabajaba para los arquitectos y detectaba sus puntos débiles. (...) Cuando hacía lascosas yo mismo, sabía perfectamente cómo iba a realizarlas. Cuando perdí mis herramientas, me hallé circunscrito en la misma posición que los arquitectos. Enseguida comprendí que no podía hacer nada bien porque el proceso entre creación y ejecución es malo. Funciona mal. Así que me ajusté al modo de trabajar y tuve que hacer como los demás. (...) Es uno de los grandes males de los despachos de arquitectos: no son los dueños de la situación. No saben quien ejecutará sus ideas’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Ed. Gustavo Gili, p. 68. -204 Quan es disposa dels mitjans de disseny i producció, els costos directes es redueixen, i els sobre costos per excés de temps dedicat al disseny o a la fabricació de diferents prototipus poden ser absorbits com a part del procés d’industrialització. Aquesta manera de treballar, habitual als Ateliers fou, de fet, un dels motius de les primeres crítiques dels nous directius d’Studal envers la gestió de Prouvé. 301
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.303
Fig.1.303- Detall. 230J 119 48, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
302
19. Méthode atelier-constructeur. 1953.
19. Méthode atelier-constructeur. 30 de juny del 1953. (...) Mes idées sur ce sujet ont, d’ailleurs, été concrétisées par un projet d’organisation datant de près de six mois, et je suis prêt à en développer les vues par le détail. (...) 205 Maxéville, el 30 de juny de 1953. Jean Prouvé va ser oficialment substituït per monsieur Pubellier com a President-Director general. Amb data del mateix dia es conserva un escrit que proposa una nova organització del treball en la construcció. Tot i que no està signat, a la part superior esquerra apareix escrit a llapis, el nom d’A.Schott –André Schott. André era germanastre de Madeleine, enginyer de formació i aficionat a la mecànica. S’associà als Ateliers el 1928, i esdevingué director comercial. El 1942 dimití del seu càrrec. Per tant en la data d’aquest escrit Schott no formava part de l’equip de Maxéville. Podria ser per tant un escrit adreçat a Schott per mostrar-li les seves idees sobre una possible organització del món de la construcció, potser per demanar-li consell sobre els canvis proposats a Aluminium Français en la gestió de Maxéville. El nom d’A. Schott podria correspondre també al destinatari de la còpia conservada d’aquest escrit (fig.1.303). La hipòtesi que Schott sigui l’autor d’aquest text és poc consistent, ja que feia anys que s’havia desvinculat de Maxéville. Aquest document mecanografiat sobre paper ‘ceba’, de vuit pàgines, del què possiblement se’n feren doncs còpies, dictat o no per Prouvé, és un testimoni dels seus pensaments sobre els problemes d’organització del món de la construcció i una alternativa de funcionament, una síntesi sobre la seva experiència -els darrers anys- en els seus diferents tallers. No es conserva cap document que permeti afirmar la participació de Prouvé en aquest escrit, però es transcriu bona part del text (fig.A.203) ja que és clau per entendre el canvi en el sistema de treball que Prouvé engegarà després de perdre Maxéville. Segueix defensant el mateix que defensava el 1946 o ha canviat de posició? 206 (…)Evolution de la construction Le bâtiment n’a pas suivi pas l’industrie dans l’organisation rationnelle du travail. Alors que l’industrie améliore constamment ses prix de revient et ses délais d’exécution, le bâtiment traditionnel n’évolue pas. Constatant cet état de choses, l’industrie cherche des débouchés dans la construction ; la préfabrication, qui consiste à remplacer du travail de chantier par du travail en usine, permet de stabiliser les prix et les délais, et de les respecter. Dès lors, les rapports entre les deux parties contractantes évoluent vers l’exécution d’un contrat commercial normal ; Le maitre d’œuvre n’ayant plus a s’occuper de détails techniques qui dépassent sa compétence ni à calculer des prix de série d’une extrême complexité, est à même de remplir lui-même son rôle de contractant. Le constructeur ayant la possibilité de traiter à un prix normal n’a plus de raison de chercher à ‘se rattraper’ par des suppléments plus ou moins justifiés. Le rôle de l’architecte évolue lui aussi. Au lieu d’établir seul le projet, de l’adapter en suite aux possibilités des entrepreneurs et d’en conduire l’exécution en résolvant les difficultés à mesure qu’elles se présentent, l’architecte devient le collaborateur du constructeur avec qu’il doit mettre au point un projet entièrement détaillé qui ne laisse aucun point dans l’imprécision. -205 230J119. Fragment de la carta de Jean Prouvé adreçada als administradors dels Ateliers. 19 de setembre de 1953. -206 Veure text íntegre a Annex Documental 1.19.
303
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
En pratique, vu la complexité des problèmes à résoudre, la maitre d’œuvre a uns intérêt à remplacer l’architecte par un atelier. Cet atelier comprendra: -l’architecte -un ou plusieurs ingénieurs spécialisés dans les questions essentiales (béton armé, chauffage, électricité, viabilité, etc.) -un technicien du constructeur. Il sera constitué spécialement pour l’exécution de l’ouvrage prévu. A l’achèvement de cet ouvrage, il continuer d’exister pendant dix ans pour participer à la responsabilité décennale solidaire. Après ces 10 ans il sera dissous. La rétribution de l’atelier sera assumée par le maitre d’œuvre en dehors du forfait payé au constructeur. Ses modalités seront à déterminer, de toute façon cette rétribution sera indépendante des sommes payées au constructeur. Attribution des travaux et constitution de l’atelier De ce qui précède il résulte que le maitre d’œuvre ne pourra pas faire le choix d’un architecte avant que le constructeur soit connu. En effet, cet architecte fera parte d’un atelier dont la destinée sera liée à l’entreprise chargée des travaux. (…)Les rôles respectifs des parties contractantes et de l’atelier seront les suivants: I.- Concours d’avant-projets. Cahier des charges Maitre d’œuvre & éventuellement service d’architecture. Conception : Avant-projets Equipes « architectes- constructeurs ». II.- Constitution de l’atelier Agrément de l’atelier: Maitre d’œuvre Project définitif: Constructeur et atelier Passation du marché: Maître d’œuvre et constructeur Exécution:
Travaux: Constructeur. Réception: Maître d’œuvre et atelier.
Règlement:
( ) Maître d’œuvre (…)
Conclusions : -La méthode traditionnelle est la solution de facilité. Elle réduit au minimum les aléas techniques. Par contre elle risque de favoriser la routine. Son succès dépend essentiellement des possibilités, de l’autorité, et du désintéressement de l’architecte.
304
19. Méthode atelier-constructeur. 1953.
-La méthode « atelier-constructeur » impose au maître d’œuvre des interventions importantes, mais en mettant ces interventions à sa portée elle ouvre la voie aux techniques nouvelles, qui ont besoin de réalisations pour pouvoir abaisser leurs prix; elle travaille ainsi pour l’avenir. Elle allège le rôle des architectes, généralement surchargés. Es comença el text parlant del projet. Per tant és un escrit centrat en el procés de projectar una construcció. Separa clarament el moment de pensar –conception- del moment de fer –exécution- i de fer el pagament –règlement-. D’entrada doncs es defineix el projecte com un procés lineal, on el moment de pensar i fer estan clarament separats en l’espai i en el temps. Es proposa la constitució d’un atelier format per un arquitecte, enginyers especialistes i un tècnic del constructor. Un equip format a mida per realitzar un projecte en concret: (…)Il sera constitué spécialement pour l’exécution de l’ouvrage prévu. A l’achèvement de cet ouvrage, il continuer d’exister pendant dix ans pour participer à la responsabilité décennale solidaire. Après ces 10 ans il sera dissous. (…). Aquesta organització del treball la anomenarà ‘méthode atelier-constructeur’. No es fa cap menció de la integració d’aquest equip en una estructura d’una fàbrica o taller on es fabrica aquest projecte. Es produeix doncs un trencament del vincle entre pensar i fer. Tot i que es proposa que aquest atelier faci equip amb el constructor, aquests seran dos ens separats, que concorreran conjuntament al concurs engegat pel contractista. Això permetrà, però, que el constructor pugui participar en el procés de projecte, aportant solucions constructives segons la seva experiència o components prefabricats procedents del mercat o fabricats per ell mateix. D’aquesta manera s’escullen solucions fiables, ja provades, que permeten un estalvi econòmic i d’esforços, tant en el procés de disseny com en la construcció. Però això ja no es produeix dins d’un únic taller o fàbrica, amb una plantilla fixa de col·laboradors, sinó que són associacions puntuals per executar un projecte en concret. Aquest és un intent d’eliminar les tensions i interessos oposats en els agents que participen en una construcció, i crear en el seu lloc un equip, una col·laboració on tothom té l’ interès compartit de fer de l’obra –i per tant del projecte- una activitat el més senzilla, eficient, investigadora i possible. Una organització del treball que permeti seguir inventant. En cap moment es parla de l’altre agent implicat en aquest procés –l’usuari, com a client o promotor, o simplement com a habitant. Tot i que Prouvé té la intenció de tornar als Ateliers, és conscient que bona part dels seus fracassos es deuen a la organització del món de la construcció, que proposa repensar. Paradoxalment, a partir del 30 de juny del 1953, Prouvé treballarà seguint aquesta nova concepció d’atelier, com a consultor que col·labora amb arquitectes per projectes concrets. Només en alguns casos puntuals, com en el Pavillon du Centenaire du Aluminium o La Maison des Jours Meilleurs,
305
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
on la seva capacitat d’invenció esdevé protagonista, Prouvé podrà treballar fora d’aquest cercle 207. El projecte de casa seva es troba entre aquests dos grups.
-207 En aquests dos casos, tot i seguir col•laborant amb arquitectes, ell era el responsable de l’equip, i no havia de compartir decisions amb un arquitecte ‘autor’ del projecte, que a més assumia la seva responsabilitat civil. -208 L’escrit original d’aquest text és un manuscrit de Michel Bataille. No es conserven prou documents que puguin demostrar si ell en fou l’autor, si treballà el text desenvolupant idees que havien nascut en les seves converses amb Jean Prouvé o si simplement transcribí i completà les paraules d’aquest.
306
20. La productivité est la passion. Michel Bataille. 1953.
20. La productivité est la passion. Michel Bataille 208. Michel Bataille, nascut el 25 de març del 1926, escriptor 209 (fig.A.204 a A.207) i arquitecte format a l’ École des beaux arts de Paris, fou una de les persones en les que Prouvé es recolzà durant els mesos immediatament posteriors a la seva marxa de Maxéville. El pare de Michel, advocat, fou qui l’ajudà en el procés de negociació amb l’Aluminium Français per tal de recuperar el seu nom comercial i les seves patents. Es conserva nombrosa correspondència de Michel a Jean 210 de la que es desprèn una proximitat i admiració per Prouvé (fig.A.196). En molts dels escrits de Bataille d’aquesta època se’ns mostra les conclusions de Jean després de més de trenta anys al capdavant d’uns ateliers (fig.A.209). Quines coses cal modificar en un futur i quines no. Es proposa una organització més oberta, amb una infraestructura més àgil. Una manera de treballar paradoxalment més propera a la d’un despatx d’arquitectura. Després de veure com l’esforç de tota una vida s’esvaeix, possiblement Prouvé es veu incapaç de tornar a començar en la mateixa direcció. Per edat, energia i experiència –i pragmatisme- cal reorientar-se cap a una estructura més petita, amb col·laboracions externes. En aquest text 211 (fig.A.208), on es barregen de forma dispersa idees de caire diferent, Bataille proposa també una organització d’una hipotètica empresa de sistemes prefabricats, amb un departament de prototipus i un de fabricacions estàndard. Aquest és el text que sintetitza d’una manera més clara els interessos de Prouvé en aquest període de transició, que coincideix amb la redacció del projecte executiu i la construcció de casa seva. Oublié: -La fabrication standard assurera toujours (sauf pour commandes dérisoires) la mise en place « in situ » de ses éléments. Elle disposera donc d’équipes mobiles de monteurs. L’expérience montrant qui’il est a tous égards préférables que ceux-ci vivent sur le chantier (...) pouvant également servir de bureau de surveillance et de correction pour les services d’études. -Le service des prototypes de la firme sera en très grande partie auto financé, chacune de ses œuvres restant analogue a une affaire d’architecte classique, faisant par conséquent l’objet de la part du client, d’un financement conforme aux normes.(...) -Au fer et à mesure de l’expérimentation technique et commerciale, le service des prototypes et les fabrications standard tenteront de nouer une collaboration de plus en plus étroite et constante avec des entreprises de gros œuvre capables de concevoir et réaliser les ossatures de béton ou d’acier les plus favorables à l’emploi de leurs éléments préfabriqués. (...) El service de prototypes serà finançat, no per l’ empresa, sinó pel client, per tal de poder fer-lo econòmicament viable. Es treballarà a partir d’ara amb sistemes oberts, que inclouen parts com l’estructura materialitzades per altres tipus d’empresa. La experiència d’una prefabricació tancada, centralitzada en un sol taller, no és viable a gran escala i per tant cal col·laborar precisament amb les empreses que directa o indirectament han impedit que aquesta possibilitat fos econòmicament viable, que fabricaran els components dissenyats per la seva nova empresa. -209 Era nebot de l’escriptor Georges Bataille. Extracte de la sinopsi del seu llibre La Ville des fous, publicat el 1966: ‘Est-ce, comme on l’a dît, l’architecte Le Corbusier qui a inspiré à Michel Bataille le personnage de Victorien Sauvage? « - Vous m’avez fait, Seigneur, puissant et solitaire... » Puissant par le génie, mondialement célèbre mais isolé dans notre ville, la « ville des fous », sans famille, sans amis, ne vivant que pour son œuvre, le créateur de la Cité Radieuse jaillit de ce roman comme un roc et prend force d’exemple. La dimension humaine est apportée par son disciple Georges Amyot, qui lui est passionnément dévoué et qui reprendra le flambeau laissé par le Maître après sa mort. Ce sujet original, Michel Bataille l’a traité avec une vigueur et une humanité qui l’installent au tout premier rang des romanciers français’. -210 Veure dossier 230J9 Fonds Jean Prouvé Centre Pompidou MNAM Cci Paris. -211 Michel Bataille: ‘One day he called and told me that he had left the Ateliers. Aluminium Français -with a cooler head than its subsidiary Studal and wanting to avoid the undesirable consequences of a complete rupture of relations- were paying for a two room office for him on Avénue Kléber, by the Étoile. I lived nearby, and I found myself spending all my time there. It was at Prouvé’s, in fact, that I worked on my diploma project. In the end, we ended up taking all our meals together (he went to Nancy only for the weekends). I learned a lot, and the spectacle of these tremendous abilities rendered impotent made an enormous impression on me. He was obviously feeling ‘useless’, and was hoping for something without really knowing what. He gave the impression of being weighed down, being stuck between one life and another. Just as amputees are said to feel pain in a leg that has been cut off three months before, his Maxéville was always hurting, even though he knew, intelectually, that it was all over’. MICHEL BATAILLE, After Maxéville: From Avenue Kléber to Square Louvois (1954-57) a Jean Prouvé The Poetics of the Technical Object, Vitra Design Museum, 2006, p. 158. 307
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
(...) -Le consortium décidera s’il faut ou non faire entres commercialement et financièrement dans ses rangs des entreprises de gros-œuvre ou seulement collaborer avec elles en leur laissant d’autonomie interne. De façon générale, une concentration excessive de l’autorité semble à déconseiller et mieux vaut pouvoir laisser jouer les initiatives sur toute l’étendue du front. (...) Escarmentat de l’experiència amb Studal, es planteja col·laboracions puntuals amb aquestes grans empreses, per assegurar-se la independència financera i d’acció respecte d’aquestes. Com faria un arquitecte. (...) En revanche nous ne connaissons pratiquement pas d’exemple de montage préfabriqué présentant une réelle valeur technique pour lequel les ouvriers de tout âge ne se soitent puis d’une véritable passion, d’une exceptionnelle ardeur quand au temps de travail et au son apporté à celui-ci, souvent même d’un réel esprit de record. L’ouvrier dira au bistrot, « J’ai monté tout un étage de façades dans l’après midi, els ces façades étaient les plus modernes d’Europe », et le dira avec quelle fierté ! (...) Bataille, com Prouvé, defensa doncs la importància de la motivació dels treballadors. Si creuen en el què fan, augmentaran el seu rendiment. I si ho fan amb la tècnica de la seva època, hi creuran. Els sistemes prefabricats augmentaran la productivitat dels treballadors, milloraran les condicions d’higiene de l’obra, augmentant la seva satisfacció, sentint-se útils. Una defensa tan encesa i literària d’aquests nous mètodes són fruit probablement de sentir-se qüestionats. (...) Obtiendrait-on la moitié de son rendement en lui faisant empiler des briques ? El le ferait avec dégout, au mieux avec indifférence, dans tous les cas sans productivité. La productivité est la passion. La passió dels treballadors per la feina que fan augmenta la seva productivitat. I, llegit de manera literal, la productivitat és la passió. Allò que ens mou és la necessitat de produir, que ens anima, desde dins.
308
21. Facilitar? Alleugerir? Esforç físic i mà d’obra.
21. Facilitar ? Alleugerir 212? Esforç físic i mà d’obra. Quan Prouvé pensa la versió definitiva de la casa, encara té esperances de tornar a Maxéville o almenys recuperar els drets sobre els productes pensats i fabricats allí. El fet que en la tercera etapa del projecte mantingui els mateixos panells de façana que en les fases anteriors no es pot assegurar però que fos degut a aquesta expectativa, ni a què seguís mantenint un contacte fluid amb la gent de Maxéville. Només evidencia que confiava en què li vendrien aquests components –a poder ser a bon preu. Quan Prouvé pensa la versió definitiva de la casa, sap que no podrà disposar lliurement dels treballadors de Maxéville pel muntatge en obra. Com veurem, en la solució finalment escollida un gran nombre d’elements necessita una considerable manipulació a l’obra. Aquella no és un mecanisme tan fàcil i ràpid de muntar com algunes de les seves construccions anteriors, on la major part del temps de preparació de l’obra es feia sota cobert –al bureau d’etudes i a l’atelier. Les construccions dels Ateliers, com els cotxes de l’època, s’ensamblen manualment. A diferència d’aquests, però, l’assemblatge es produïa in situ, fora de la fàbrica. No es té constància de cap construcció dels Ateliers que fos totalment muntada a taller i transportada sencera al seu emplaçament definitiu 213. Algunes d’aquestes construccions, per mida i pes, es podrien haver transportat ja muntades (fig.A.211). En certa mesura, aquest fet facilitava doncs el transport dels components, ja que els seus pesos i mides els feien fàcilment manipulables per pocs homes, i la majoria hi cabien en qualsevol camió petit (fig.A.212). No poder disposar tot el temps que fos necessari de la mà d’obra que coneix els procediments habituals de fabricació i muntatge dels Ateliers vol dir que, o bé ha de trobar un altre industrial amb la maquinaria similar a la de Maxéville, o bé els elements hauran de ser fàcilment fabricables per qualsevol serraller. D’altra banda, o s’ha de trobar una mà d’obra amb habilitats similars capaç d’aprendre ràpidament els trucs de muntatge, o cal adaptar la manera de fer a una mà d’obra menys qualificada. Prouvé ha de conèixer altres industrials de l’àrea de Nancy que treballessin bé i poguessin construir casa seva amb garanties. En tot cas, sembla aconsellable mantenir una certa simplicitat de muntatge en tots els elements fets a mida per la maison –la llosa, la estructura de la coberta i els armaris, els tancaments interiors, la porta del séjour- i només els components fabricats a Maxéville –panells de façana, poutres, pouteaux- seran d’execució complicada. Quan Prouvé pensa la versió definitiva de la casa, ja sap que vol construir-la el més amunt possible, per tenir bones vistes. Per tant l’accés, un camí estret i amb un fort pendent –sobretot en el seu tram final- és conegut per ell. Tots els materials s’hauran de pujar fins dalt. Ja hem demostrat al subcapítol 1.17 com descarta la opció d’utilització de les coques precisament per aquesta dificultat de transport –mida i volum-, provisió a peu d’obra i col·locació –necessitat d’una petita grua-, i -212 Jean Prouvé: ‘On a commencé à vouloir alléger les maisons. Avec des procédés traditionnels de construction, le poids le moins élevé est de vingt-sept tonnes par habitant, mais la maison est inhabitable: au lieu de mettre de la bonne pierre qui se défend, on a employé des briques plus ou moins disjointes, dont l’isolement était plus ou moins bon. Puis les maison sont devenues les immeubles locatifs que nous connaissons actuellement, dits H.B.M., pas vraiment insalubres mais pas isolés thermiquement’. Conferència Il faut des maisons usinées. Nancy, 6 de febrer de 1946. ‘Cuanto menor es la masa de un edificio tanto más fácilmente puede modificarse éste.’ FREI OTTO et alt. Arquitectura adaptable. Tecnología y arquitectura. Editorial Gustau Gili. p.131. -213 Aquest transport significaria una restriccció de mides, pes i tipus d’unions del sistema.
309
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.304
no tant per haver perdut l’accés a Maxéville, ja que com veurem segueix mantenint una sèrie de components que només pot aconseguir allí. Quan aixequem un moble de Prouvé –especialment una cadira- o manipulem algun dels seus mecanismes –les finestres a guillotina- ens sorprèn que, malgrat el seu aspecte pesent, massiu, sobredimensionat, o poc sofisticat, aquests són relativament lleugers i tenen un funcionament suau i fàcil. Quan aixequem una chaise n.4, inconscientment fem més força de la que caldria. Aquest fet és degut en part a la utilització de la xapa plegada, que quan està tancada ens pot suggerir que es tracta d’un perfil massís, quan en realitat és buit 214. Fig.1.304- Maison du jours meilleurs. 1956. AM 2007 2 372, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
310
21. Facilitar? Alleugerir? Esforç físic i mà d’obra.
El que fa excepcional el cas dels Ateliers és que precisament aquesta manera de fer basada en la intuïció i la experiència en la fabricació de nombrosos prototipus, que constantment es buscava millorar, i les variacions sobre altres exemples coneguts, permet arribar a solucions i geometries impensables només mitjançant el càlcul, sense conèixer les propietats dels materials i les possibilitats i restriccions de les màquines que els manipulen. El procés d’alleugeriment de la versió proposada a l’avantprojecte es comença doncs des de Maxéville i no és degut per tant a la pèrdua de la seva fàbrica. La dificultat d’accés i transport del material és només una motivació secundaria en aquesta recerca de la lleugeresa, constant en la producció de Prouvé. Un cop més la casa es pensa fora del seu emplaçament. Per demostrar aquesta hipòtesi, recordarem que en el subcapítol 1.16 hem explicat que, degut a la mala qualitat del terreny, poc cohesionat i amb una baixa resistència, un cop descartada la opció de construir un basament rígid i pesat d’obra 215, que ajudés a repartir el més uniformement possible esforços verticals de la casa i horitzontals del terreny, i muntar-hi la casa damunt, s’opta per la construcció d’una llosa. Aquesta, tot i ser més lleugera que la opció dels murs, és molt més pesada que qualsevol dels forjats metàl·lics assajat als Ateliers al llarg dels anys. Aquesta segona opció també és més econòmica, i redueix el nombre d’elements de la casa, ja que els fonaments fan alhora de forjat-paviment. Per tant, les característiques del sòl obliguen, irònicament, a utilitzar una solució excessivament pesada. Les vistes doncs són prioritàries a la lleugeresa. Sinó fos així, s’hagués decidit, un cop detectada aquesta contradicció, tornar a buscar un lloc més adient en la franja baixa del solar. Per a executar aquesta llosa, es necessita una considerable quantitat de pedres, grava, ciment i aigua. Aquesta solució, tot i ser en aparença la menys coherent amb la manera de pensar de Prouvé, es manté en les tres etapes del projecte. Això és així perquè és la solució aparentment més lògica i barata, un cop escollit l’emplaçament i identificada la problemàtica del sòl. Prouvé no té tant en compte aquí la facilitat de transport del material i la facilitat i rapidesa d’execució com el pressupost i la estabilitat de casa seva. El transport d’aquest material, de fet, es pot realitzar en diversos viatges amb algun tipus de petit vehicle, com el Jeep de la família. El seu pensament doncs s’adapta a la lògica monetària de l’emplaçament. Una lògica similar és la que dugué a mantenir els murs de pedra dels testers. Si bé en la primera etapa aquests provenien de prototipus ja construïts com el del Salon des Arts Ménagers , en les dues etapes posteriors no es registra cap intent de substituir aquesta solució per alguna de més -214 Com hem vist, en el procés de disseny i fabricació de mobiliari, als Ateliers no es quantificava mitjançant el càlcul el pes de cada peça, ni la geometria precisa per absorbir els requeriments a què seria sotmesa, sinó que això es feia gràcies a la intuïció constructiva, el coneixement de les propietats del material que la seva manipulació donava, i la comprensió de la forma que més s’apropava a la relació òptima entre funció, quantitat de material i transformació del mateix. És lògic doncs que, a mesura que la experiència augmentava, els productes dels Ateliers s’anessin alleugerint, apropant-se cada cop més a aquesta geometria ‘ideal’ resultant del càlcul. -215 Jean Prouvé: ‘Desapruebo la parte de albañilería de las casas de Meudon. Había concebido las casas para que se pudieran posar sobre el suelo de un modo muy simple. El suelo tenía pendiente. Era fácil colocar pilares de diferentes alturas. En realidad, sólo tres casas pudieron posarse sobre el suelo, las de la parte superior. Su realización había sido confiada a dos arquitectos, André Sive, un húngaro, y mi hermano Henri, quien, en ese momento, trabajaba en mi empresa y había proyectado parte de las casas. Pero no sé por qué les dio por hacer de esas casas un manifiesto arquitectónico. Yo estaba furioso. Les dije: ‘Construís garajes y chambres de bonne que resultan más caros que la misma casa. Me parece completamente estúpido. Ponedlas en el suelo y todo irá bien. Esas casas se hicieron para ser depositadas en el suelo. Considero que, en Meudon, eso constituye un error mur grave, un error que ha sido ruinosos. Estas casas habían sido concebidas para construirse con elementos muy fáciles de montar sin necesidad de andamios. Las piezas más pesadas requerían de dos hombres para su transporte, no más’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 47.
311
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.305
Fig.1.305- Secció longitudinal i planta emplaçament. Pendents. Dibuix de l’autor. e 1:1000. Fig.1.306- Maison du jours meilleurs. AM 2007 2 482, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.307- Maison du jours meilleurs. AM 2007 2 481, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.308- Maison du jours meilleurs. AM 2007 2 483, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.309- Maison du jours meilleurs. AM 2007 2 484, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
312
21. Facilitar? Alleugerir? Esforç físic i mà d’obra.
Fig.1.306
Fig.1.307
Fig.1.308
Fig.1.309
coherent amb tot el conjunt 216. Per força s’ha d’haver pensat en aquestes coses durant la segona i la tercera etapa del projecte. Sense el camí d’accés del carrer a l’emplaçament de la casa, aquesta no s’hagués pogut construir. Sense un vehicle, aquesta casa hagués estat pràcticament inconstruïble 217. Si aquest camí no hagués permès el pas d’un vehicle motoritzat, la construcció de la casa hagués estat pràcticament inviable. Un procés acurat i precís de projecte hauria hagut de tenir en compte les característiques del vehicle que podia passar per aquest camí com una de les principals restriccions de disseny. No es conserva cap document que deixi constància d’aquest fet. Però d’alguna manera hauria de condicionar la morfologia de la casa 218. La descoberta de la existència dels taulers Rousseau permet treballar amb una sola peça en tota la llum, com amb les coques, enlloc del sistema compost a què obligaven els taulers i fustes conegudes pels Ateliers fins aleshores, i que obligaven -216 Tot i que en aquelles mateixes dates Louis Kahn estava projectant la casa Adler, i Le Corbusier havia començat la construcció de les maisons Jaoul el juliol del 1953, la persistència d’aquests dos murs de pedra en tota la evolució del projecte del nostre objecte d’estudi ve motivada un cop més per qüestions de preu i de facilitat d’execució in situ, que no per afiliacions matèriques amb les tendències de la arquitectura culta de l’època, per tractar-se d’una solució tècnicament fiable o per la seva facilitat de transport al solar. -217 No ens referim al transport des del magatzem a la porta de la finca. De fet, la pràctica totalitat de les construccions fetes durant el segle XX al món occidental han estat possibles gràcies a l’existència de vehicles motoritzats. Fins a cert punt, la seva configuració depèn d’aquest fet. El material de la maison Prouvé no es podria pujar només amb força de càrrega humana. Es podria haver carregat en un animal –una mula o un cavall- tot i que el procés d’apilar hauria estat llarg i penós, i contradictori amb les postures defensades per Prouvé. -218 L’únic component que fou descartat per la seva dificultat de transport foren les coques de la coberta. A més, es tractava d’una solució que havia presentat diversos problemes de condensació i estanqueitat en experiències anteriors.
313
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.310
Fig.1.311
Fig.1.312
a fer una subestructura que donés continuïtat al pla format pels diferents taulers del pla inferior de la coberta. I per tant a incrementar el gruix total d’aquesta o el nombre de recolzaments intermedis. Pujar dotze taulers tricapa de 492 cms. de llargada, onze de 812 cms., cinc de 692 cms., les bacs de coberta, dinou panells de façana, els vidres de 160 cms d’amplada del séjour, pel camí, amb la única ajuda d’un Jeep, no seria una experiència descansada ni fàcil. Molts dels trams del camí, de poc més de cent metres de llargada, presenten pendents superiors al 30 % (fig.1.305). Per tant, en aquesta tercera etapa que s’enceta gairebé mig any després de que Prouvé dimiteixi de Maxéville, es continua el camí encetat en la segona etapa -amb Prouvé encara a Maxéville- de trobar un sistema constructiu senzill d’executar i lleuger (fig.1.306 a 1.309) 219, tot i que no s’estudien específicament les restriccions que presenta l’accés. No es pensa massa en com es pujaran els materials fins el solar 220. Fig.1.310- Nursery a Vitry-sur-Seine. C. Sebillotte i J. Garandet arquitectes. 23J 58 4, ADMM Fonds Jean Prouvé. 1946-1947. Fig.1.311- Alexander Calder. Fig.1.312- Registre dels resultats dels experiments de deformació d’una ala en el túnel de vent. Wilbur i Orville Wright, Kitty Hawk, North Carolina. Tardor 1901.
314
21. Facilitar? Alleugerir? Esforç físic i mà d’obra.
Una de les històries més repetides sobre la maison Prouvé és que fou construïda per la seva família i amics. Sense Maxéville, aquesta hagués estat una opció interessant de projecte, i una demostració extrema de les qualitats de la prefabricació. Però perquè realment es pogués dur a terme de forma completa, calia desfer el camí iniciat a la segona etapa, ja que aquest requeria d’una mà d’obra qualificada, i la majoria d’elements no podien ser transportats o manipulats per nens. Però això no succeí. Prouvé seguí endavant a partir de les idees iniciades en la segona etapa 221. A Nancy, Prouvé havia fet alguns amics del món de la construcció. Pierre, el seu germà, era l’encarregat de la fabricació dels prototipus dels Ateliers. Henri era arquitecte. El seu fill Claude volia estudiar arquitectura. Els estudis de maneres de treballar que fossin menys exigents per la salut dels operaris nasqueren al mateix temps que la cadena de muntatge. Si bé l’esforç d’un operari a taller havia de ser menor que a l’obra, aquest principi es corrompé en detriment del treballador, que havia de treballar les mateixes hores que quan era més ineficient, i en benefici de l’amo, ja que s’augmentava la producció 222. Tot i que és evident que la recerca de sistemes de muntatge fàcils i lleugers era motivada per una voluntat d’eficiència -un treballador sa i content rendeix més que un de cansat i descontent-, d’optimització de costos i per tant augment de beneficis, la cadena de muntatge i el treball a taller permetia estudiar els moviments que feien els operaris per realitzar la seva funció d’una manera autònoma, i millorar-ne el rendiment però també la salut, mitjançant coreografies productives 223. No es té constància que aquest procediment s’hagués implementat als Ateliers. Entre els documents personals de Jean Prouvé es conserva una pàgina extreta de la revista Usine Nouvelle de la primavera de 1955, amb l’article de Robert Satet Ensemble des règles d’économie de mouvements et de fatigue 224 (fig.A.209). Explica clarament alguna de les preocupacions de Prouvé envers el sistema de treball i el confort dels seus treballadors. Cal no només dissenyar i ser precís en el què –el producte- sinó en el com –en la fabricació, amb maquinaria i manual, i muntatge. La mateixa precisió, eficiència i predictibilitat dels productes fabricats en una cadena de muntatge es poden obtenir en els moviments del treballador que els fabrica. En aquest sentit, hi ha una certa continuïtat entre el producte –el què- i l’operari –el com. Els moviments d’aquest, però, no deixen empremta en allò produït. El treball a taller permet doncs una optimització de l’esforç de l’operari que, ajudat sovint per maquinària que complementa la seva força, coneix i perfecciona una sèrie de moviments acotats. Dins d’aquest taller, la temperatura és constant. No hi plou. No hi neva. No hi fa vent. Es pot -219 Jean Prouvé: ‘J’en reviens au bâtiment traditionnel, sous son aspect économique. Vous savez tous comment se déroule un chantier: en premier lieu le projet, les études, qui sont des études fragmentées, d’abord menées par l’architecte, ensuite complétées par les entrepeneurs divers, et qui souvent sont assez mal coordonnées: c’est le fait de l’organisation du bâtiment. Ensuite les fondations, puis on amène les matériaux de construction: pierre, béton... On monte lentement, et on arrive péniblement à édifier une maison familiale en mois d’un an. Il a fallu pour cela déplacer -j’espère que les chiffres que je vais vous donner sont exacts- un tonnage de matériaux tellement impressionnant que cela fait un peu frémir. Je ne sais pas si vous avez idée du tonnage employé pour construire une maison locative à l’heure actuelle, dans la rue Saint-Dizier par exemple: si l’on part des fondations, il faut déplacer soixante-cinq tonnes de matériel par habitant! A l’époque où les transports n’étaient pas chers, cela n’avait pas très grande importance, c’était concevable’. Conferència Il faut des maisons usinées, 6 de febrer del 1946, Nancy. -220 La falta de pràctica i d’entesa de les restriccions que presenta projectar en un emplaçament concret condiciona la manera de pensar de Prouvé. Acostumat a dissenyar objectes que fabricava a pocs metres d’on es dibuixaven, o fins i tot a pensar-los davant de la màquina que els transforma o de prototipus i variacions sobre les idees inicials, fa que no pugui prendre consciència de les accions que comportarà la tria d’un emplaçament tan elevat. En aquest sentit, l’ús de tècnica en aquesta casa és encara bastant primitiu. -221 Els operaris d’aquesta casa acabarien la jornada laboral menys cansats que els constructors d’una casa de construcció humida -fos d’aparença tradicional o moderna-, però més que els operaris que muntaven les baraques de sinistrés fetes als Ateliers. 315
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
treballar tots els dies de l’any, totes les hores. El temps de muntatge a l’obra serà mínim, i com que tot està pensat i només cal seguir unes instruccions molt clares, no és necessària una mà d’obra especialitzada. Aquest camí cap a la lleugeresa coincideix en Prouvé amb una tendència progressiva a treballar amb estructures asimètriques (fig.1.311), en un equilibri aparentment precari (fig.1.310). Això és degut a tres fets: Primer, els encàrrecs als Ateliers comencen a incloure emplaçaments concrets. No existeix cap emplaçament isotròpic, és a dir que tingui les mateixes condicions en qualsevol dels seus punts. No només la topografia, la orientació, la vegetació, sinó elements antropitzats com la normativa, les vistes, els veïns, fa que en resulti una configuració d’innombrables asimetries. Segon, la simetria és eficient en aquells organismes dissenyats pel moviment –ocells, cotxes, avions. Els cossos estàtics acostumen a presentar asimetries, per tal de respondre més eficaçment a les sol·licitacions físiques d’un lloc concret. La orientació, el clima, el vent, provoquen que els cossos presentin asimetries per adaptar-se a aquestes condicions de desequilibri constant. Tercer, les lògiques dels usos al seu interior també són diverses, i restringir-les a una simetria apriorística només pot respondre a qüestions d’estil. No es conserva cap càlcul de tot aquest procés d’alleugeriment. A diferència d’altres inventors com els germans Wright, que feien càlculs per avançar en les seves recerques (fig.1.312), Prouvé es basà aquí, únicament en la seva experiència constructiva i en la seva intuïció.
-222 ‘La economización del trabajo mediante el desarrollo de la fuerza productiva del trabajo no se propone en absoluto en la producción capitalista acortar la jornada de trabajo. Se propone sólo acortar el tiempo de trabajo necesario para la producción de una determinada cantidad de mercancías. El que el trabajador, con el aumento de la fuerza productiva de su trabajo produzca, por ejemplo, en una hora 10 veces más mercancía que antes no impide en modo alguno hacerle trabajar 12 horas, como antes, y en las 12 horas producir 1.200 unidadez, en vez de las 120 de antes’. KARL MARX, El capital. Ed. Crítica, Barcelona, 1976. pp. 345-346. -223 ‘It is well known that physical work becomes easier to perform when the motions involved are regularly alternated. A job that cannot be done at one stretch is easily accomplished when it is carried out in short, regular spurts so that the muscles have a chance to rest in between. What interests us here is not that the muscles are restored but that the change from one set to the other takes place with such regularity that it is unnecessary to begin all over again each time. The motions are so nicely adjusted that one seems to give rise to the next without conscious effort, like the swinging to and fro of a pendulum. Such regular alternation to lighten work is called rhythm -and by ‘work’, here, I mean every kind of muscular exercise. Dancing for instance is a good example of such work.’ STEEN EILER RASMUSSEN, Experiencing Architecture, The MIT Press, 1959, p. 134. -224 230J14 (27) Fonds Jean Prouvé MNAM Cci Centre Pompidou.
316
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouv茅. I.h. Tercera etapa. Invenci贸 i sinergia. (Finals 1953-principi 1954).
Fig.1.313
Fig.1.313- Lift Balance. Wilbur i Orville Wright. 1903.
317
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.314
Fig.1.314- 230J 382 17 (verso), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
318
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes. ‘L’objet technique progresse par redistribution intérieure des fonctions en unités compatibles, remplaçant le hasard ou l’antagonisme de la répartition primitive; la spécialisation ne se fait pas fonction par fonction, mais synergie par synergie; c’est le groupe synergique de fonctions et non la fonction unique qui constitue la véritable sous-ensemble dans l’objet technique.C’est à cause de cette recherche des synergies que la concrétisation de l’objet technique peut se traduire par un aspect de simplification (...) De cette manière et pour cette raison, dans l’objet technique devenu concret, une fonction peut-être remplie par plusieurs structures associées synergiquement, alors que dans l’objet technique primitif et abstrait chaque structure est chargée de remplir une fonction définie, et généralement une seule’.
Gilbert Simondon, Du monde d’existence des objets techniques.
‘Dans cette maison, tout tient tout. Que manque un élément, ne serait-ce qu’un boulon, et tout s’effondre’. Aquesta frase, dita per Claude Prouvé a François Moulin 225, conté la idea d’economia estructural de la maison Prouvé. Segons Buckminster Fuller, ‘Synergy = Behavior of whole systems not implicit in any of the behavioral characteristics of any of the parts of the system when the parts are considered only separately’. (fig.A.213). Segons el Diccionari de la llengua francesa, synergie és ‘association de plusieurs organes pour l’accomplissement d’une fonction physiologique’ i ‘mise en commun de plusieurs actions concourant à un effet unique et aboutissant à une économie de moyens’. Inclusion és en canvi ‘action d’inclure quelque chose dans un tout, un ensemble; état de quelque chose qui est inclus dans autre chose’. I coexister és ‘ exister simultanément, en même temps que quelqu’un ou quelque chose d’autre’. En aquest subcapítol veurem un pas més en la invenció d’un sistema constructiu on els diferents components treballen en sinergia. La sinergia és doncs la integració d’elements heterogenis entre sí que té com a resultat quelcom que aprofita i maximitza les qualitats de cadascun d’ells, i que és més que la suma de les parts. En la maison Prouvé, cada component col·labora en la resistència del conjunt 226. Una sinergia en la suma de les funcions –estructura, tancament, revestiment- i en la participació de cada element en la resistència i esforços de tot el conjunt. La tria de cada component segueix el criteri de facilitar i alleugerir el funcionament del conjunt, desenvolupant i seguint una lògica constructiva pròpia d’aquest. L’aspecte del conjunt serà doncs heterogeni, ja que es trien elements ja fabricats a Maxéville –als que es dóna un ús o una posició en el conjunt lleugerament diferent que en casos anteriors-, components existents al mercat, i parts executades in situ. No es procedeix per separació sinó per nivells de relació diversos o graus d’intensitat i de -225 FRANÇOIS MOULIN, Jean Prouvé. Le maître du métal. Editions de L’Est. p.164. -226 ‘Así, la potencialidad industrial es esquemática direccional y no omni-direccional y el azar. De este modo, la actividad “vida”, como ha demostrado especialmente el hombre, representa una fase anti-entrópica de las transformaciones de la energía universal que no se pierde. El principio positivo de la industria está siendo asimilado, paradójicamente, sólo a través de expedientes en surgimiento, adoptados en emergencias humanas por su fijación preponderante en la dirección de las tradiciones. Apoyándose en su futuro, los hombres románticamente valoran las sensaciones emergentes, en términos repetidos como loros, que hablan de las desventuras de sus ancestros. Esencia del principio de la industria es el principio de sinergia (Merriam Webster:”Acción cooperativa de elementos que provocan que el efecto total sea mayor a la suma de dos o más efectos tomados independientemente”). El principio se manifiesta tanto en lo orgánico como e lo inorgánico. La aleación de cromo y níquel y acero ofrece más fuerza de tensión que la procesada por cada uno de sus constituyentes en suma proporcional. Tres o más personas con un trabajo de equipo especializado pueden lograr mucho más que tres hombres que operan independientemente.’ BUCKMINSTER FULLER, El capitán etéreo y otros escritos. p. 196.
319
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.315
Fig.1.316
participació. No es tracta tan sols d’una coexistència de funcions en un mateix element, i d’una funció disseminada en diferents elements. No es produeixen sincronies –coincidència o simultaneïtat de fets o fenòmens en el temps-, o inclusions –no hi ha jerarquies- sinó sinergies. Les úniques jerarquies són les establertes per l’ordre de muntatge. La manera de pensar i de fer pròpia de la construcció, en el sentit de treballar amb materials que es conglomeren gràcies a l’aigua, i del muntatge en sec, prefabricat, reversible, no només conviuen o treballen conjuntament sinó que generen un sistema nou. Si bé qualsevol element d’una construcció té sempre més d’una funció i respon a més d’una motivació, en el cas de la maison Prouvé aquest fet és portat al límit, i esdevé la manera de pensar comú en tot el seu procés. Una manera de pensar implícita, i per tant tècnica. Aquesta manera de pensar és antitètica a la promulgada per molts arquitectes coetanis, que Fig.1.315- 230J 382 67 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.316- 230J 382 67 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
320
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
defensaven una diferenciació de l’estructura i el tancament, argumentada en les noves possibilitats que les noves tècniques -el formigó armat i l’acer- oferien. Aquests arquitectes, allunyats dels mitjans de producció, treballaven amb sistemes independents entre sí, i executats molts cops per industrials diferents, cadascú defensant els seus interessos. Un feia l’estructura, l’altre els tancaments fixes, l’altre els tancaments practicables, un altre acabava els interiors. Si, en canvi, es pot integrar tot aquest procés en un únic agent, que disposa de maquinària i mà d’obra, però també d’un equip de disseny, les condicions de partida són radicalment diferents. Un agent així estarà interessat que totes les parts de l’edifici col·laborin entre si, per aconseguir el màxim amb el mínim d’elements. Si amb el tancament de façana resolem la estructura, l’aïllament, la ventilació, la il·luminació, l’acabat interior, i a més podem fabricar-lo a taller, estalviant-nos hores de treball al solar, controlant-ne millor la execució i per tant la qualitat, millor 227. Aquesta mateixa experiència ens permetrà detectar allò millorable i anar evolucionant el producte. Aquesta manera de pensar és pròpia doncs d’algú que ha après un ofici manual i que, disposant de mitjans de producció propis i atent a la seva experiència fabricant tot tipus d’objectes, reflexiona sobre quina és la manera més lògica de treballar per construir quelcom. A aquesta manera de pensar i de fer alguns arquitectes hi arriben només després de molts anys d’experiència a l’obra. Una de les lliçons d’aquesta casa és que un edifici hauria d’estar fet amb el menor nombre de peces possible 228. Per aconseguir-ho, caldrà que cadascuna tingui les majors funcions possibles. Aquesta idea es mostra de manera exemplar en com resol les dilatacions, contraccions, deformacions i altres moviments de la casa, i en particular com entén i configura les juntes. Hem demostrat en el subcapítol 1.17 com la segona etapa del projecte de la maison Prouvé es dugué a terme abans de la seva sortida de Maxéville 229. En els darrers moments d’aquesta versió, s’estava repensant el sistema de la coberta. Una evolució de sistemes d’aparença similar assajats amb anterioritat o en paral·lel als Ateliers, on es buscava cobrir la construcció amb un component que minimitzés els recolzaments verticals intermedis –sistema coque- o facilités el seu muntatge in situ sense mitjans auxiliars –sistema à portiques- però seguint un principi material totalment diferent. Com hem vist, aquesta secció no pot tractar-se d’una coque, ja que aquestes sempre necessiten fer coincidir almenys una de les juntes amb els recolzaments verticals –normalment murs- per garantirne la estabilitat i crear un nus que absorbís les empentes horitzontals. Aquestes juntes, com les del sentit longitudinal, presentaven problemes d’ estanquitat. Però desapareix el recolzament vertical intermedi. Es podria estar pensant en una evolució de les closques que permetés un vol en els dos extrems, i fixat a l’estructura vertical en una línia retirada dels extrems. No es conserva cap altre proba d’aquest tipus en tots els fonds Jean Prouvé, cosa que fa improbable aquesta opció. En les darreres seccions dibuixades en aquesta etapa (fig.1.314) la coberta presenta una secció a -227 A més, la utilització de sistemes ja assajats en millorarà la seva fiabilitat. -228 Jean Prouvé: ‘Mis casas son muy simples porque creo que la industrialización sólo puede hacerse con el mínimo de piezas. Si hay demasiadas piezas, no funciona. Los pernos son un accesorio a eliminar. Cuando en una casa hay cinco mil pernos, hay que ajustar los cinco mil. Lods se equivocaba por completo. Se dio cuenta y dio marcha atrás. Tuvo sus problemas.’ ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 46. ‘Indeed, Wright had promised, in the last words of the first full introduction to his work, that it would now `grow more truly simple; more expressive with fewer lines,fewer forms; more articulate with less labour; more plastic; more fluent, although more coherent; more organic’. But his life and practice in the next, ‘lost’ years were studded with tragedies and travels, discoveries and diversions’. NICHOLAS OLSBERG, Frank Lloyd Wright. Designs for an American Landscape. 1922-1932. Thames and Hudson, 1996. p. 9. -229 En els primers mesos del 1953, abans de marxar de Maxéville, en una segona etapa Jean Prouvé desenvolupa un nou sistema constructiu per la seva maison. Comença pensant en una versió de les maisons coques que es pogués fabricar totalment a l’usine, però la seva recerca deriva en un nou sistema constructiu que no és usinée, és a dir que no es fabrica totalment a taller i s’assembla en qualsevol emplaçament, sinó que moltes de les seves parts –especialment els armaris-, tot i ser fetes a mida i utilitzant perfils estàndards, es porten per separat al solar i es munten allí. Son per tant components fets in situ. A més, aquesta solució no és pensada per la seva producció en sèrie, i encara conté parts, portants o divisòries, executades amb obra tradicional –el nucli del lavabo, la llar de foc, la separació entre el menjador i la cuina, i l’envà de la zona d’instal•lacions. 321
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.317
Fig.1.318
mig camí del sistema à coques, basat en la forma resistent i la contrafletxa, i el sistema à portiques, basat en el manteniment de la planeitat mitjançant recolzaments intermedis, que provocaven com hem vist interrupcions en l’espai i la possibilitat de treballar amb llums relativament reduïdes. Si bé l’objectiu en ambdós casos és el mateix, aconseguir la màxima llum amb els mínims recolzaments, les limitacions dels materials utilitzats –xapa d’alumini a les coques i fusta en els portiques- conformen dos sistemes estructurals diferents 230. Es desconeix amb exactitud on i quan Jean Prouvé descobreix la existència dels panells Rousseau. Quan es planteja però utilitzar aquest material per la coberta de casa seva, de ben segur que l’havia manipulat i subjectat, o si més no algú proper a ell ho havia fet, i s’havia adonat de la seva flexibilitat en situacions de mínims recolzaments, cosa fàcilment comprovable en aquests taulers si s’agafen per un dels seus extrems. Fig.1.317- Detall. 230J 382 67 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.318- Detall. 230J 652 02, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
322
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
Ara encetarem la tercera etapa del projecte, centrant-nos en la part de la llosa i les costelles-armari, ja que en un inici aquests aparegueren independentment de la solució de coberta 231. És el moment en què es segueix pensant el sistema constructiu que s’havia desenvolupat en la segona etapa i s’evoluciona de manera integral, encara que per la diversitat i fragmentació dels punts estudiats no ho sembli, un sistema on les diferents parts comencen a treballar conjuntament, on s’integra i s’aprofita cada element per resoldre més d’un tema, i on sistemes aparentment contradictoris conviuen i sumen. Aquesta és la etapa on la documentació conservada és més dispersa i que permet més interpretacions. La organització general en planta ja està fixada, i només s’alterarà degut a canvis en el sistema constructiu. Es redefineix el sistema de perfils metàl·lics embeguts a la llosa de formigó i l’estructura dels armaris, es trien els panells Rousseau com a tancament de la façana nord i en la coberta. S’acaba fent un pre-executiu d’aquesta opció, abans de dibuixar la sèrie de plànols 230J648 que configuren la documentació amb la què es feren els amidaments, els pressupostos i l’obra. En l’anvers del primer dibuix d’aquesta sèrie, el 230J382 67(fig.1.315), es comprova que les Ls que conformen les costelles-armari puguin descansar bé sobre el perfil IPN 120 de cantell i de 58 mm. d’ala embegut a la llosa, que ja s’havia definit al plànol 230J382 91 i 230J647 8 de la segona etapa. En aquell moment, el gruix de la xapa d’acer de les costelles-armari era de 5mm i les dues L que en conformaven la base eren de 25x40, per tal de no sobresortir de l’ala de la IPN 120. En aquest DIN A4 s’estudia la possibilitat de treballar amb perfils, estàndards o plegats, d’ales iguals, probablement 40x40. Aquesta tria suposaria la necessitat d’incorporar una platina damunt d’ala de la IPN 120 per a incrementar la base d’aquesta. En el revers d’aquest plànol (fig.1.316) s’estudia el tancament vertical de la façana nord, que serà amb la mateixa xapa que trobem a l’ànima de les costellesarmari. Aquesta xapa no és prou gruixuda per poder arriostrar el sistema en el sentit longitudinal, i per aquest motiu es mantenen dues UPNs per l’exterior d’aquestes costelles que faran aquesta funció. Aquesta opció ja s’havia plantejat en els plànols de la segona etapa 230J382 39, 230J652 02 (fig.1.318) i 230J382 41, quan els armaris encara estaven fets exclusivament amb xapa plegada, i per tant representa una tornada enrere, una recuperació d’una opció que s’havia descartat. Es dibuixa també una nova alternativa de coberta que explica en part la forma que trobem al plànol 230J382 17. La coberta té un element estructural gruixut, que sembla un perfil de cantell similar a l’utilitzat a la llosa, que s’atornilla a les costelles-armari, i que està recobert d’una xapa d’alumini com les fabricades als Ateliers. La opció del remat de xapa és similar a la adoptada en la Maison Lopez. Trobem un croquis (fig.1.317) que mostra unes costelles fetes amb Us i xapa a l’ànima; una transició entre la costella-armari feta amb xapa plegada cap a la solució emprant Ls estàndard. En el següent document, el 230J382 87 (fig.1.319), apareix per primer cop el què és clarament un tauler tricapa (fig.1.320) com a tancament vertical de la façana nord. En aquest mateix dibuix, la -230 El sistema desenvolupat per la Maison Dollander a St. Clair representa una primera evolució entre aquests dos camins, ja que la presència d’un sistema intermedi en el component de coberta permet no haver de recolzar aquests entre els tancaments verticals i els portiques, sinó que el component de coberta es pot rigiditzar suficientment per ell mateix com per permetre treballar amb llums més grans. -231 Tot i que tot el sistema evoluciona al mateix temps –tot alhora-, explicarem la invenció de la coberta en el proper subcapítol.
323
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.320
Fig.1.319
secció segueix insinuant una curvatura, encara que no es dóna informació de la seva composició. L’entrega entre les costelles i la coberta es fa per primer cop amb una UPN. En la part inferior del dibuix es registren dues seccions que mantenen la mateixa forma corbada i l’element rigiditzador gruixut en la part posterior 232. Aquí, la forma es dibuixa abans que el material. En la part esquerra del document es troba per primer cop la solució propera a la construïda de la trobada entre la llosa i el tancament vertical en la façana sud, soldant una UPN plana sobre l’ala superior de la IPN. Els tirages 230J382 76 i 230J382 93 (fig.1.321), dels quals no es conserva l’original, posen mides a aquesta solució, i mostra com les UPNs planes no són continues sinó que es troben només damunt les IPN. Aquestes IPN tenen el mateix gruix que la llosa, mentre que les UPN absorbeixen el gruix del què sembla un terra radiant. Sobre aquests retalls d’UPN es soldarà una UPN de canto que farà de premarc del tancament envidrat. La llosa descansa sobre una base de pedres que serveix com a capa que impedeix el pas de la humitat a la llosa i, tot i que es dibuixa plana, per absorbir possibles Fig.1.319- 230J 382 87, AM 2009 2-31, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.320- Detall. 230J 382 87, AM 2009 2 31, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.321- Detall. 230J 382 93, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.322- 230J 382 6, AM 2009 2 9, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
324
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
Fig.1.321
Fig.1.322
diferències de nivell del terreny. En el document 230J382 6 (fig.1.322) s’organitza en planta la posició del sistema estructural IPN 120 i costelles armari a base de Ls. És un redibuixat del plànol de la segona etapa 230J382 91. Respecte a aquest s’han eliminat dues línies estructurals a ambdós extrems de la zona del sejour. El ritme és proper al definitiu, tot i que en la zona de les habitacions només es dibuixen sis línies quan ja des de la primera etapa s’havia arribat a set. Es tracta per tant d’un oblit de qui el dibuixà. Només es grafia la llar de foc i la separació entre la cuina i el menjador com a elements estructurals d’obra de fàbrica. Per tant el nucli de lavabos no té una funció estructural, i el mur que separa la zona d’instal·lacions de la cuina i la quarta habitació, és un envà d’obra de fàbrica. Es senyala també la posició de la poutre, coincidint en el sentit longitudinal amb una de les línies del séjour, i alineada alhora amb la façana sud de les habitacions. Aquesta línia estructural s’insinua al séjour i es dibuixa clarament a la zona de la cuina i quarta habitació. Aquesta, juntament amb les altres de les -232 També s’insinuen en ambdues un element a 45º en la façana sud que treballaria a compressió per evitar deformacions pel vol de la coberta, fet que suggereix que s’està pensant en algun component més lleuger i flexible que la coque.
325
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.323
Fig.1.324
Fig.1.325
tres façanes sud, es grafien amb una intensitat i gruix idèntics a les dues longitudinals del sistema costelles-armari, pel que entenem que també tenen funció estructural. En la façana sud del séjour aquesta línia es prolonga davant de l’entrada de la casa. Es dibuixa una línia paral·lela a la façana sud que podria marcar un perímetre de la llosa, ja que s’està dibuixant els constituents de la part baixa de la casa, però que coincideix amb la projecció d’un vol de la coberta. A la part inferior dreta del dibuix trobem, a llapis, un esbós que mostra que ja s’està pensant en una coberta amb un element d’un cert gruix però també d’una certa flexibilitat, ja que es reforça per la part superior amb dues costelles per augmentar el cantell i donar-li més rigidesa. Per sobre, la mateixa xapa, segurament d’alumini. Per tant aquí es dibuixen en vermell els elements de la part de la llosa i en negre els de la coberta, que formen un tot. Als testers est i oest aquests elements longitudinals es prolonguen, indicant que o bé també hi haurà un lleuger vol de la coberta o bé es reserva un espai per un element d’un gruix important, com un mur de pedra. Fig.1.323- Maison Prouvé. AM 2009 2 42, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.324- Maison Prouvé. 230J 382 84, AM 2009 2 30, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.325- 230J 382 86, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.326- Axonometria. Dues costelles de la maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:75.
326
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
Fig.1.326
Aquesta entrega s’estudia amb més detall en el document 230J382 92 (fig.1.323 i A.214), dibuixat a llapis. Aquesta perspectiva dels elements metàl·lics embeguts a la llosa i que conformen les costellesarmari, s’utilitza per veure i afinar les entregues en cantonada, que es faran a 45º en la llosa. A la part inferior dreta s’esbossa la entrega de l’estructura metàl·lica amb el tester est. El tancament vertical, de gruix suficient per pensar que es tracta d’un element d’obra de fàbrica, s’aprima en la part superior per acabar amb la mateixa amplada que la base d’una UPN de remat. És el primer dibuix on apareix aquesta UPN de remat superior transversal dels testers. La coberta vola sobrepassant la base d’aquest mur, protegint aquesta junta de la pluja. Entre les IPNs de la llosa es dibuixen quatre elements en la zona de séjour i serveis, i tres en la d’habitacions, que funcionen com a tensors per absorbir deformacions longitudinals. Aquest plànol, quan ja es tenen decidides les mides i número dels perfils, inicia una curta sèrie de dibuixos a escala que conformen un pre-executiu parcial, que descriu les peces que trobem en aquest plànol –el 230J382 75, 230J382 77, 230J382 85 i 230J382 74.
327
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Però abans o paral·lelament, es dibuixen dues perspectives de comprovació. La primera correspon al dibuix 230J382 84 (fig.1.324), feta desde el mateix punt de vista i per tant potser una calca de l’anterior, mostra els elements d’obra executats in situ. Es confirma que els testers dels extrems est i oest són dos murs d’obra, i el seu perfil superior ressegueix la forma de coberta esbossada en documents anteriors. La separació entre la cuina i el séjour és d’un gruix entre el mur tester i l’envà de la zona d’instal·lacions. Desapareixen les costelles d’aquest mur i es defineix la obertura del passaplats. La cuina i el séjour només es comuniquen per aquest punt. El bloc sanitari té una ‘coberta’ pròpia. Potser degut a una imprecisió del dibuix, la seva inclinació no segueix la dels murs testers, i per tant s’entén com un element exempt, que no toca a la coberta de la casa. En la segona -230J382 88 (fig.A.215)- conviuen els components més autoportants de la casa, és a dir aquells que un cop construïts o muntats poden absorbir més tipus d’esforços diferents – verticals, horitzontals- en un major nombre de direccions. Conviuen unes parts executades in situ per manobres –la llosa i els murs- amb d’altres muntades a l’obra, en sec, per serrallers que ajunten i cargolen peces tallades i preparades prèviament a taller. El pre-executiu segueix amb el plànol 230J382 75 (fig.A.216), on es dibuixen les tres llargades de la IPN 120 embeguda a la llosa. Són set unitats de 5,5 metres –corresponents a les habitacions-, dos de 7,5 metres –serveis- i quatre de 8,5 metres –séjour. Sabem que correspon a aquest moment del projecte perquè les quatre unitats del séjour corresponen a les grafiades al plànol 230J382 6. La planta de les costelles-armari es defineix al dibuix 230J382 85 (fig.A.217), on la junta vertical dels panells tricapa coincideix amb l’eix de cada costella-armari, i els panells es cargolen a les dues Ls de 40x40 mm. de darrere. Cada panell té en la cara exterior dos llistons quadrats de la mateixa mida que el gruix del panell, que s’uneixen entre ells mitjançant cargols. Entre panell i panell trobem un element que fa de junta, segurament un neoprè. Les dues Ls que donen a l’interior fan de galze de les portes corredisses de dues fulles, de pocs mm. de gruix. Encara no se n’ha descrit el material però si el dibuix és precís i la guia inferior es tan sols una ranura en un muntant ha de tractar-se d’algun material més lleuger que l’acer perquè pugui lliscar bé –la fusta. A la part inferior dreta del dibuix s’esbossa una petita secció on es manté la idea d’una coberta corba, amb molta diferència d’alçada entre la part anterior i la posterior, segurament degut a la velocitat amb què es fa el dibuix. Al damunt, una planta esquemàtica traça la línia estructural que es prolonga des de la cantonada sur-oest de la casa, passant per les poutres del sejour i la zona de servei. L’alçat d’aquestes costellesarmari correspon al dibuix 230J382 74 (fig.A.218). Les Ls de 40x40 s’han de tallar inclinades en les dues superiors i les quatre verticals, per absorbir l’angle que facilitarà el pendent de la coberta. Les quatre Ls verticals –dues interiors i dues exteriors- retallen l’ànima per rebre les dues Ls de dalt. En el dibuix 230J382 77 (fig.A.219) trobem les mides i perforacions de la xapa d’acer que ocupa l’ànima de cadascuna de les tretze costelles-armari, i que rebrà les Ls cargolades a banda i banda. Aquest sistema es comprova en una nova perspectiva -230J 382 90 (fig.A.220)- que també es pogué
328
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
dibuixar just després de la perspectiva 230J382 86 (fig.1.325). En aquest moment del projecte, no només s’ha decidit prescindir de les coques per la coberta, sinó que es segueix buscant un sistema obert, més lleuger i més fàcil de transportar –inclosa la coberta-, però també una estructura que no es separa clarament del tancament, sinó que tots els components reben i reparteixen, en major o menor mesura, tensions. Una estructura vertical –costelles-armarique s’estira per sota de la llosa, que la fixa i n’absorbeix tensions verticals i horitzontals. O també una estructura horitzontal que emergeix en l’extrem nord per recollir la coberta. Una estructura utilitzable, que recull i transporta forces i emmagatzema objectes. Els elements que recullen les empentes verticals s’aprimen al màxim, no són perfils estàndard –HEB- ni tan sols reconeixibles com a pilars, sinó que acaben esdevenint unes costelles formades per una xapa i Ls de 40 mm., on el criteri de materialització és que cada component acabi resolent almenys dues funcions. Un conjunt coherent i alhora fet de fragments. Alguns components totalment fabricats a Maxéville, altres obtinguts d’altres fabricants, alguns fets a mida. Si segons Prouvé, ‘no se puede hacer arquitectura con componentes que no son coherentes entre sí’ 233, aquesta coherència es troba en la resistència, en la capacitat de treballar conjuntament, en la sinergia entre aquestes parts aparentment diferents, no tant en que tinguin una forma semblant o estiguin pensats com a peces d’un únic sistema. Un motor està compost per peces molt diferents, però que formen un conjunt que funciona. En el motor de la maison Prouvé, les peces venen de llocs diferents però estan triades i modificades per treballar conjuntament. Si això no és suficient per assolir aquesta coherència, aleshores la maison Prouvé no és arquitectura. En la maison Prouvé coexisteixen doncs elements de naturalesa diversa, que s’uneixen gràcies a la invenció constructiva de Prouvé, que els adapta, en fa variacions 234, per obtenir un conjunt que optimitza la quantitat de material usat per absorbir els esforços propis i dels agents externs. No només l’armari, sinó molta part de la casa –coberta, divisions interiors- són alhora meuble i immeuble. L’estructura de la casa fa de galze de les portes de l’armari (fig.A.221). La estructura ni s’amaga ni es mostra, és una structure que contient, i que sorgeix d’un procés indivisible de lògica, coneixement del comportament dels materials i capacitat d’invenció. En darrera instància, aquesta manera de fer comporta una dissolució de termes com estructura, tancament, revestiment, ja que cap d’aquests és identificable de manera separada de tot el conjunt. En alguns casos, uns elements tenen una funció més desenvolupada –els murs de pedra, els poutres del sejour i la zona de serveis- que d’altres. Molts elements funcionen alhora com a estructura, tancament o revestiment. La lògica és senzilla –tot el que pot treballar, treballa. La disposició de cada element depèn de la intuïció i experiència constructiva, no es realitza cap càlcul per comprovar la resistència del -233 Jean Prouvé: ‘He estado siempre en contra del sistema de la creación de los componentes: no se puede hacer arquitectura con componentes que no son coherentes entre sí; no se puede hacer arquitectura partiendo de una pieza suelta, no ha funcionado jamás. (...) Mi idea consistía en que las propuestas debían plantear cosas completas, del mismo modo que un fabricante de neveras o automóviles fabrica un objeto completo. Todos los elementos que lo constituyen son en principio coherentes entre sí, se armonizan, se ensamblan’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. pp. 38-39. -234 Jean Prouvé: ‘Hay que partir de ahí para crear variaciones. Así, esta casa de Nancy es una variación: los paneles proceden del stock restante de las casas que fabricaba, y que estaban destinadas a las regiones liberadas tras la guerra, o bien del que se utilizaba para construir los silos. Eran parte integrante de una producción coherente. Sólo que yo supe hacer variaciones, exactamente como supo hacerlas Bach sobre ciertos temas. (...) Lo que conducía a una gran variedad, a una unidad estructural y una variación de los elementos’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 39.
329
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.327
sistema. Aquesta manera de fer és una evolució respecte la tan publicitada revolució que representà la separació entre estructura i tancament que possibilitaren les noves tècniques constructives de principis del segle XX 235. Aquest procés mental inclusiu s’estendrà a la resta de components de la casa, com veurem en els subcapítols 1.23 i 1.27. No és un pensament visual, sinó que coneix –i és capaç d’intuir- les deformacions, dilatacions de cada peça per separat i treballant conjuntament. Entén i treballa amb les forces incluses d’aquests conjunts. No és això O allò, sinó això I TAMBÉ allò. Una estructura que absorbeix esforços verticals i horitzontals, que arriostra I TAMBÉ un armari. Unes IPNs que ajuden a nivellar i muntar l’armari I TAMBÉ absorbeixen traccions de la llosa. Un mur que recull el pes de la coberta I TAMBÉ separa la cuina del sejour. Una L que rigiditza la tôle de l’armari I TAMBÉ fa de galze de la porta corredissa. Fig.1.327- Les Ls de l’estructura també fan de galze. 230J 382 85, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:5.
330
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
Una xapa que dóna cantell i absorbeix esforços transversals I TAMBÉ un separador de l’armari. Un mur tester que arriostra I TAMBÉ fa de tancament. Un panell tricapa flexible que permet augmentar la llum I TAMBÉ una forma que acull. Un vol del panell tricapa per repartir el moment flector I TAMBÉ un ràfec per protegir de la pluja. En cap de les tres etapes del projecte no hi ha revestiments, que és el darrer moment d’aquest procés de separació en parts d’una construcció. Qualsevol material afegit es pensa per millorar-ne el rendiment. En aquesta casa, tot és estructura, tot és tancament. Si no hi ha una distinció clara entre estructura i tancament, sinó que hi ha graus de participació, res pertany pròpiament a una funció o a l’altra. Res és estructura. Res és tancament. En cap moment del projecte no es van fer –o almenys no es conserven- càlculs dels esforços pel dimensionament dels diferents perfils. La tria dels tipus de perfil i cantell d’aquests es fa gràcies a la experiència 236. La experiència d’haver treballat i manipulat directament, durant molts anys, tot tipus d’elements de ferro i xapa d’acer i alumini, li permet a Jean Prouvé comprovar en projecte que els diferents perfils utilitzats –IPN i UPN- podran absorbir els esforços sense deformar-se en excés. Dilatacions i juntes: A la maison Prouvé, les juntes no són la solució puntual als encontres entre els diferents elements que la componen, sinó que responen al funcionament de tot el conjunt. Aquestes juntes absorbeixen les deformacions i dilatacions acumulades en tot el sistema. Per alleugerir i fer treballar junts els diferents components de la casa, cal conèixer com es mourà: les dilatacions i contraccions, la flexió de cada material i dels diferents components entre sí. En Prouvé, les juntes no fan de separació, sinó de connexió 237. Reparteixen, no absorbeixen. La opció triada en la segona i tercera etapa del projecte minimitza les juntes com a element diferenciat, fent que totes les seves peces absorbeixin les deformacions dels seus veïns. Cada peça s’entrega directament al seu veí, però es toquen només el necessari per transmetre’s esforços. Cal conèixer doncs les seves deformacions per dimensionar la junta correctament, incloent les toleràncies necessàries per deixar que l’objecte es mogui sense produir esquerdes, aplastaments i deformacions. A la sèrie de plànols 230J648 no trobem cap detall específic sobre com resoldre les juntes entre els diferents components del sistema. Les úniques juntes que formen un element -235 ‘Ya estamos suministrados para encontrar soluciones al plano de la casa moderna, si queremos buscarlas. (...) Plano libre, fachada libre, armazón independiente, ventanas alargadas o panel de vidrio, pilotes, tejado jardín y el interior provisto de “casilleros” y libre de la acumulación de muebles. Un poco de biología previa: Este armazón para aguantar, unos rellenos musculares para actuar, esas vísceras para alimentar y hacer funcionar. Un poco de construcción automóvil: Un chasis, una carrocería, un motor con sus órganos de alimentación y de evacuación’. LE CORBUSIER, Precisiones respecto a un estado actual de la arquitectura y el urbanismo. Ed. Apóstrofe. p.145-146. -236 Jean Prouvé: ‘En esa época, no calculaba los esfuerzos, sino que se verificaban. Hoy, calculo la chapa plegada con fórmulas americanas’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Ed. Gustavo Gili. 2005. p. 16. -237 Jean Prouvé:’ Tot element ha de ser conseqüentment en connexió amb el precedent i el posterior. De la connexió de tots deriva la rigiditat de l’estructura’. ISABELLE DA COSTA, Entrevista a Jean Prouvé, AMC, març 1984. ‘La solidez depende más de la manera de ensamblar los materiales que de su cantidad’. HENRI LABROUSTE, Souvenirs d’ Henri Labrouste: notes recueillies et classées par ses enfants. Paris, 1928.
331
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.328
diferenciat són a la façana nord i sud. A la nord, entre els taulers tricapa de façana, es col·loca un material que fa de junta (fig.1.327). Per tant ha de tractar-se d’algun material, probablement una tira de neoprè, material molt utilitzat als Ateliers. A la façana sud, entre els panells de les habitacions, es trien les juntes que habituals als Ateliers per aquest sistema. En les poutres del sejour i l’entrada fa servir un sistema fabricat als Ateliers (fig.A.222), el Type façade ecole, référence ‘Voelklingen’ n.1292, i per tant no es pensen ex professo per aquesta casa. La coberta serà la part de la casa que sofrirà més dilatacions, ja que és la més exposada al sol i la xapa d’alumini té una inèrcia tèrmica pràcticament nul·la i una considerable deformabilitat en canvis de temperatura. La façana sud ha d’absorbir part d’aquest moviment. Ja que en el pla on es troben coberta i façana sud no és ortogonal, sinó que té un suau pendent, aquest moviment serà horitzontal però també tindrà un component vertical. Però la façana sud també ha d’absorbir, no només el moviment de la coberta, sinó la dilatació pròpia dels perfils que conformen la poutre. La forma d’aquests elements permet, d’una banda, la dilatació i contracció pròpies, però també la dels panells o vidres que tenen al costat. S’arribarà a una solució Fig.1.328- Croquis d’unió de la junta. AM 2006 2 269, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. 1948. Fig.1.329- AM 2007 2 500, 230J 143 19, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
332
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
Fig.1.329
que treballa per reducció d’elements. Molt més senzilla que moltes de les assajades durant els anys als Ateliers, on la junta era d’execució complicada i amb diversos materials (fig.1.328). En aquesta fase del projecte hi ha una decisió conscient de síntesi en les juntes. En les construccions en sec és clau l’estudi de les trobades entre els diferents elements. En els diferents prototipus desenvolupats als Ateliers se’n van optimitzant les configuracions 238. El panell n. 20 presentat al IX CIAM l’estiu del 1953 és dedicat a les juntes (fig.1.329). Aquí s’explica que: ‘Les joints sont les principales pierres d’achoppement de la construction par panneaux. Ils doivent répondre aux exigences suivantes: 1.Dilatation conjugués panneaux et structures. -238 Veure l’article ‘Joints and Seals’, a Jean Prouvé The Poetics of the Technical Object. Vitra Design Museum. 2006. p. 78-80.
333
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
2. Adaptation aux tolérances variables: fortes pour la structure plus réduites pour les panneaux. On en conclu qu’il est indispensable de constituer des joints croisés qui sur le plan horizontal seront maintenue par des ressorts alors que verticalement ils seront comprimés par des couvre-joints appropiés par leur sections aux exigence de résistance’. Per tant, cal resoldre cada junta segons la seva funció i posició dins del sistema. En el cas dels panells, aquests absorbiran també les deformacions de la estructura, caldrà doncs que siguin resistents. I caldrà que les juntes s’adaptin a les diferents dilatacions i contraccions, estructurals i per temperatura. Catherine Prouvé explica 239 com el seu pare es passava els diumenges dibuixant diferents solucions de juntes. Un entreteniment, gairebé obsessiu, on podia inventar descansant assegut en alguna de les seves butaques al menjador de casa. Poques setmanes abans de recomençar el projecte, Prouvé havia estat treballant com hem vist en el Pavillon du Centenaire de l’Aluminium 240. Sobre el sistema de juntes d’aquesta construcció, explica: (...) Les pièces coulées d’assemblage des tôles sont en A.S. 13. Les tôles sont en A.G.3 demi dur. Les poteaux sont des profilés en alliage ASG, filé, trempé, revenu. Ils sont finalement tubulaires par soudage électrique par point de deux coquilles en ‘U’, de section variable suivant qu’il s’agit de poteaux avant ou arrière. Des embouts d’articulation en Alpax coulé sont soudés à l’arc électrique sous argon à chaque extremité des poteaux.(...) Section dessinée pour les servitudes suivantes: pose de glaces ou de tôles interchangeables, simples ou doubles, assurée par des clips en ASG filé formant ressort. Les panneaux en tôle A 5 de 8/10ème d’épaisseur légèrement ondulée sont raidis par un mamelonnement embouti. Les élements de couverture entre fermes (tuiles) sont des bandes de tôle de 5 m de long en A.G. 3 demi dur de 16/10ème légèrement galbées; elles sont accrochées aux fermes par des boulons à crochets’. 241 En el disseny de les juntes es recull i concentra la complexitat estructural i formal del sistema. Aquestes juntes han de permetre que els diferents elements treballin conjuntament, però alhora permetre els moviments –gravetat i temperatura- diferents per la seva forma, gruix i material. A més, explica, han de permetre un fàcil intercanvi de peces de tancament, i per tant han de ser fàcilment extraïbles i recol·locables. El cas del Pavillon és on la seva forma recull i respon –i expressaun nombre més gran de decisions estructurals i constructives, dirigides a trobar un sistema que permeti grans llums repartint els esforços entre tots els seus elements. Enlloc de reduir el nombre d’elements estructurals, incrementant-ne la secció, i separar estructura de tancament, multiplica el nombre d’elements que treballen estructuralment, aprimant-los mitjançant formes auto-resistents. Enlloc de quatre grans pilars, dos-cents vint-i-vuit de prims que alhora fan de baixant de pluvials 242 . Tot el sistema s’arriostra a sí mateix. Com explica el propi Prouvé en aquest mateix article, les càrregues horitzontals són, en aquest cas, almenys igual d’importants que les verticals. (...) Ce bâtiment répond aux règles imposées relativement aux effets de vent et de neige. Vent de 160 km/h. Charge de -239 Entrevista de l’autor a Catherine Prouvé. Març 2009. -240 El Pavillon és un dels pocs casos on Prouvé no hagué de col·laborar amb cap arquitecte. Per aquest projecte treballà amb els enginyers Henri Hugonnet i Armand Copienne. L’espai és conformat exclusivament pels elements constructius. -241 Peter Sulzer, al volum 3 de la Oeuvre complète explica que (...) Les poteaux, espacés de 1,342 m, assurent l’évacuation des eaux pluviales, un principe d’intégration de plusieurs fonctions souvent utilisé par Jean Prouvé (...). -242 Jean Prouvé: ‘La estructura se bastaba por sí misma, era inútil cargarla con materiales que ya no cumplían ninguna función’. (...) ‘Por eso no me gusta que digan que soy el inventor del muro cortina, porque, con ello, se disocia esa fachada del resto del conjunto. Y no es así, porque es un todo’ . ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Ed. Gustau Gili. 2005. p. 16 y 18. ‘En la actualidad nada se opone a que se abra a la radiación solar no ya una pequeña parte de una fachada, sino el cien por cien de la misma. Y ello a causa de un acontecimiento revolucionario ocurrido hace treinta años en la técnica de la construcción, pese que a todavía no se hayan obtenido todas sus consecuencias: la separación de las dos funciones de la antigua pared maestra, es decir, la de sostén y la de envoltura. La fachada, en la actualidad, no sostiene nada, puesto que toda la carga del inmueble queda concentrada en unos postes de hormigón armado o de acero (...) Por otra parte, dicha hilera exterior de postes puede implantarse en lugar retirado con respecto a la envoltura de paneles de vidrio que constituye la fachada’. LE CORBUSIER, La casa de los hombres. Ed. Apóstrofe p. 64. 334
22. Sinergia o coexistència. Dilatacions i juntes.
neige, 60 kg/m2. (...). Prouvé ha pogut experimentar la importància de les forces horitzontals ja en els primers mobles que dissenya i fabrica –les cadires, les taules, que reben els moviments dels seus usuaris- i en les primeres baraques –on el sistema à portiques era estable en una direcció per facilitar el muntatge i arriostrar l’assemblage. La gran majoria de construccions fetes als Ateliers només tenia una planta. Els esforços verticals es reduïen als propis de la coberta i les sobrecàrregues de neu. En els assemblages, en la seva voluntat de reduir pes i gruix, els components només són estables per si sols en una direcció. La estabilitat d’un mur s’aconsegueix per una base que absorbeixi esforços horitzontals en les dues direccions. Una base prou ample –i la seva cohesió- en garantirà la estabilitat horitzontal. Els sistemes à portiques funcionaven com a arriostrament de tot el sistema de panells, travant una de les dues direccions, com veiem en el muntatge de la baraque de Carnac 243 . Els propis panells de les dues façanes perpendiculars al portique traben l’altre sentit, transmetent els esforços horitzontals a les quatre cantonades, a la solera, als panells de coberta i finalment al portique. L’aprenentatge d’aquest Pavillon es pot sintetitzar en aquesta recerca de sistemes lleugers i transparents, que absorbeixen els seus moviments, on tots els elements col·laboren a absorbir els esforços horitzontals provocats pel vent per cobrir la màxima llum possible. Segueix doncs la seva tendència a integrar, a produir elements que inclouen més d’una funció. Un altre cas de sinergia 244. La qüestió central d’aquesta casa no és doncs ni la economia de mitjans, ni la improvisació, ni com es va materialitzar, sinó que va ser pensada com l’objecte tècnic del què ens parla Gilbert Simondon. En el proper subcapítol, veurem com Prouvé aprofita la seva experiència i coneixement dels materials per portar al límit la flexibilitat d’aquests i dels components treballant conjuntament 245 en aquest objecte tècnic.
‘No sólo los humanos están continuamente haciendo más con menos –que es un principio que llamaremos “hacer efímero”, corolario del principio de sinergia que también está demostrando algunas tendencias visibles de naturaleza temporal.’ BUCKMINSTER FULLER, El capitán etéreo y otros escritos. p. 245. -243 Veure subcapítol 1.1. -244 El nostre objecte d’estudi culmina una investigació de sistemes heterogenis de prefabricació oberta aplicats al programa d’habitatge unifamiliar, iniciada per Jean Prouvé en la Maison Dollander a Saint Clair. Alhora marca l’inici -i n’és l’exemple més radical- d’una sèrie de construccions on els components, portats als límits de la seva lleugeresa i resistència, col·laboren resolent més d’una funció –sinergia-, en un intens període d’invenció constructiva marcat per una crisi personal –la pèrdua dels seus Ateliers. -245 I en aquells aspectes on no té tanta experiència, la seva intuïció constructiva li permet integrar els diferents components per mostrar les possibilitats d’aquesta nova coberta.
335
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.330
Fig.1.330- Maison Dollander a Saint Clair. 23J 230 20, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.331- Detall. 23J 230 20, ADMM Fonds Jean Prouvé.
336
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.331
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol. Jean Prouvé adapta el principi d’alguns dels seus mobles –les taules i les cadires- per la coberta de casa seva 246. Components horitzontals el més continus i senzills possibles, adaptats a la funció requerida, i una estructura –vertical i horitzontal- que recull els esforços d’aquella, adaptant-hi la seva geometria gràcies a l’ús de maquinaria i d’una mà d’obra qualificada. En la maison Prouvé, aquesta estructura –com la mà d’obra necessària per executar-la- gairebé desapareix, i s’integra en la resta de tancaments. Si el sistema de coberta fou la primera decisió presa en la primera etapa, la versió construïda de la coberta és la part de la casa que es definí més tard. En aquesta es sintetitzen les inquietuds i les troballes, algunes inconscients, d’aquesta casa 247. -246 Hi ha cases sense murs. Cases sense paviment. Però no hi ha cases sense coberta. -247 Una casa que, tot i ser desenvolupada en tres etapes ben diferents, presenta una certa continuïtat, no només en el camí cap a la lleugeresa – mitjançant la absorció dels esforços horitzontals i la flexió, el plec dels materials per augmentar-ne la inèrcia-, sinó també en la eliminació i buidat d’elements superflus, rígids o massa pesats de construcció tradicional per d’altres on es vol pensar en tot, comprovar-ho tot, i la seva col•locació minimitza l’empremta del procés de construir-lo i l’esforç físic de qui el basteix.
337
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.332
En aquesta tercera etapa, Prouvé fa també una síntesi de la recerca sobre l’absorció de forces horitzontals que havia encetat en el Pavillon du Centenaire de l’Aluminium 248. Els germans Wright no haurien pogut construir els primers planejadors, sense l’experiència prèvia del seu taller de fabricació de bicicletes, on van haver de resoldre problemes d’equilibri i de transmissió de forces en estructures lleugeres. Prouvé no hagués pogut arribar a la invenció del sistema de la coberta de casa seva sense haver fabricat abans cadires, taules i ascensors –i sense la experiència de disseny del Pavillon du Centenaire de l’Aluminium. El juny del 1949 Galmiche està dibuixant al bureau d’études dels Ateliers el projecte executiu de la Maison Dollander a Saint Clair. El sistema estructural és una evolució del sistema à portiques. Es fabriquen uns pòrtics a mida on la part superior dels poutres és inclinada per rebre els panells de coberta (fig.1.330 i 1.331). Aquests poutres tenen dos trams de secció continua, en l’interior és major Fig.1.332- Detall. 23J 230 20, ADMM Fonds Jean Prouvé.
338
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
i inclou una guia per una corredissa (fig.1.332), i al porxo disminueix la seva secció. De la solució estàndard s’ha passat doncs a una solució específica. Això és degut a la necessitat d’adaptar-se a una coberta d’un sol pendent enlloc de dues, i una planta de sentit longitudinal enlloc de quadrada, on el pòrtic amb dues potes centrals i una biga sota el carener ja no tenen sentit. Aquí, la pròpia secció transversal del poutre farà el pendent de la coberta. Per sobre d’aquest recolzaran unes plaques de fusta fetes a mida que explicarem més endavant. Els principis estructurals de les taules i les cobertes à portiques presenten analogies. La majoria de les taules de Prouvé deixen volar els extrems del seu sobre i recullen les empentes verticals aprop del centre (fig.A.223). El sobre ha de tenir la inèrcia suficient perquè no flectin en excés els extrems. Si volem alleugerir aquest sobre, haurem d’assumir que flectarà, o donar-li una contrafletxa, un plec en el sentit contrari per compensar aquesta deformació i assegurar-ne la planeitat. Aquesta lògica és la que es seguí en les cobertes à coques. Aquest sistema, però, és rígid i a més presenta problemes d’excessiva dilatació i contracció, fet problemàtic en la seva estanquitat. A més, per les seves dimensions i pes, necessiten de mitjans auxiliars d’una certa envergadura. La decisió de canviar de component de coberta 249 ja és clara en el dibuix 230J382 67 (fig.1.334), que també hem explicat a el subcapítol 1.22. Es tracta d’una solució similar a la assajada a la Maison Dollander de Saint Clair, i amb una xapa de remat idèntica a la que es col·locà a la Maison Lopez 250. Els dibuixos 230J382 1 (fig.1.335 i A.224) i 230J382 14 (fig.1.336) els expliquem en aquest subcapítol ja que podria semblar que indiquen el pas del sistema à coques al definitiu. La hipòtesi més consistent però és que aquests alçats corresponen al final de la segona etapa del projecte, on es contempla breument la possible utilització d’un sistema equivalent a l’utilitzat a la Maison Dollander a Saint Clair o, tot i que poc probable, un model de shed acabat en ràfec, possibles versions d’una variant de coque école (fig.1.337), com els que Rosefelder i Dumont estaven dibuixant al bureau d’études per un pavillon d’exposition Péchiney a Paris. En el dibuix 230J382 14 es replanteja també el sistema de façana, semblant aquí al de la Maison Alba (fig.A.225). El ràfec que trobem a l’entrada és idèntic al de la primera versió de la Maison Lopez (fig.1.338), del maig del 1952, un any abans de la segona etapa. L’alçat de la part de les habitacions, i de la cuina i serveis del 230J382 1 és equivalent a una de les versions de la segona etapa. Els dos panells opacs i tres envidrats, però, no troben correspondència en aquesta planta. En canvi, l’alçat 230J382 82 (fig.A.226) és similar en tots els seus trams a aquesta. Aquests fets reforcen la hipòtesi que la decisió de canviar el sistema de façana es prengué en la darrera part de la segona etapa, encara a Maxéville.
-248 Aquesta coberta és una invenció partint de la convergència i destil·lació de sistemes d’orígens diferents. És una depuració dels principis estructurals de les coques, però amb components oberts, no complets. Un resultat d’alleugerir la composició de la coberta de la Maison Dollander a Saint Clair. Una síntesi de la seva experiència en el disseny i fabricació de cadires i taules, esforços horitzontals, nusos d’unió entre elements verticals i horitzontals -en especial d’una taula buida, més vulnerable a les empentes horitzontals- que desenvolupà de manera virtuosa en el Pavillon du Centenaire de l’Aluminium. Jean Prouvé: ‘Para apoyar sus ideas, los artífices de la École de Nancy indagaron cuál era la mejor fuente de inspiración y la encontraron en la contemplación de la naturaleza. Recuerdo que mi padre me decía: ‘¿Ves cómo se une la espina al tallo de esta rosa?’. Y, al hacerlo, abría la palma de su mano y recorría con un dedo su contorno: ‘Mira, como el pulgar a la mano. Todo esto está bien hecho, es sólido, son formas de resistencia equivalente y, a pesar de todo, son flexibles’. Esto se me quedó para siempre. Si mira algunos de los muebles que he hecho, verá que en casi todas partes hay un diseño de elementos que se afinan: los perfiles son de resistencia equivalente, es decir que son más fuertes allá donde más trabajan. Probablemente sea esto lo que conservo de la influencia de la École de Nancy. Luego salí de ella, evolucioné. Evolucioné porque ellos me habían enseñado que había que evolucionar’. ARMELLE LAVALOU. Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustau Gili. p. 12.
339
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.333
Fig.1.334
Fig.1.335
Aquesta darrera correspondència és clau per explicar i ordenar temporalment les decisions de coberta. En l’alçat 230J382 82 veiem el què sembla un poutre, que ja havíem identificat en les plantes 230J652 03 i 230J382 17 (fig.A.227) de la segona etapa. Plantes i alçats lliguen, i ens porten a relacionar aquest canvi de façana amb el sistema utilitzat a la coberta de la Maison Dollander a Saint Clair i en la versió inicial de la Maison Lopez desenvolupada als Ateliers a finals de maig del 1952 (fig.A.228 a A.231). Si s’hagués seguit el mateix sistema estructural, cosa lògica tractant-se només d’uns croquis i per tant pensats amb una certa rapidesa, el poutre es sustentaria en un portique, i per tant tindria dues potes. Aquesta explicació és coherent amb l’alçat, ja que el portique es trobaria en el sentit perpendicular a la façana per arriostrar l’empenta horitzontal provocada pel pendent de la coberta, com en la Maison Lopez. En planta però, trobaríem dues potes en el sentit transversal. Una mirada més atenta a la planta 230J652 03 (fig.1.339) ens fa veure com, efectivament, s’han grafiat no una sinó fins a tres projeccions del que podrien ser potes, però en el sentit longitudinal. Aquest fet pot ser degut a un oblit, o pot demostrar que fou una possibilitat pensada només Fig.1.333- Detall. 230J 382 17 (verso), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.334- 230J 382 67 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.335- 230J 382 1 (recto), AM 2009 2 7, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.336- 230J 382 14, AM 2009 2 14, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.337- 23J 282 7, ADMM Fonds Jean Prouvé.
340
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.336
Fig.1.337
ràpidament i descartada quan es comprova que en planta presenta conflictes amb la distribució del mobiliari i l’ús de l’espai. Per la construcció de la Maison Dollander a Saint Clair el 1949, projectada per Henri Prouvé, als Ateliers es desenvolupa un sistema de coberta que com gairebé sempre parteix d’una versió anterior, en aquest cas el de les maisons à portiques. El sistema de coberta d’aquesta versió de la Maison Lopez també és una reinterpretació del sistema utilitzat en les maisons à portiques que es munta in situ, i un refinament de la coberta de la Maison Dollander a Saint Clair. Un sistema obert proper a les cobertes tradicionals de biguetes, on unes xapes plegades fan de bigueta –perfil Omega duralinox A6315/10- cada 525 mm. (fig.A.228). L’espai entre aquestes biguetes es salva per sota amb un tauler de fusta contraxapada, de 1050 mm d’ample, i per damunt s’omple amb llana de vidre i una barrera de vapor de paper d’alumini. Les juntes -249 Com hem explicat en el subcapítol anterior, no existeix separació entre la evolució de la coberta i la resta de sistemes en la tercera etapa del projecte. Aquesta es distingeix de les dues anteriors per la decisió ja definitiva de no utilitzar els panells sheds. Habitualment es justifica aquesta decisió per la impossibilitat d’obtenir aquests components dels Ateliers, però aquest argument és poc consistent. D’una banda, durant aquesta tercera etapa, com hem demostrat, Prouvé encara té la esperança de retornar a Maxéville. De l’altra, en el projecte definitiu es segueix contemplant la utilització dels panells de façana i, tot i que en molts d’ells es marca que s’aprofitaran de sobrants d’una comanda, també es diu que es fabricaran a mida als Ateliers tots els panells à hublots –els tres del lavabo, els dos de la porta d’entrada i el de la cuina. Per últim, com hem demostrat al subcapítol 1.17, en la segona etapa del projecte, dibuixada mentre Prouvé encara era a Maxéville, es comença a dubtar de la utilització de les plaques à coques i s’esbocen altres possibilitats. El fet de descartar les coques i optar pels taulers Rousseau pot deure’s simplement a un impuls, conscient o inconscient, d’invenció constant. Els tauler tricapa representava un repte, una oportunitat d’investigar, major que les ja conegudes coques. Aquesta tercera etapa es distingeix doncs per la invenció d’un nou sistema de coberta, recollit de les recerques de les dues etapes anteriors, i que comporta un alleugeriment de tota la construcció, que tendeix a eliminar els murs de pedra, substituint-los per peces del catàleg dels Ateliers –poteaux i poutres-, o fetes a mida –sistema d’ UPNs de coberta, gran porta lateral. -250 I per tant, pot ser un precedent d’aquesta, ja que la versió definitiva de la coberta d’aquesta casa és posterior a finals de març del 1954, quan ja s’estaven demanant pressupostos per construir la maison Prouvé. 341
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.338
longitudinals entre els taulers contraxapats es resol amb un perfil omega. Entre aquest i la bigueta es col·loca un element per trencar el pont tèrmic –una rondelle Permali. La forma de la part superior de les biguetes coincideix amb la de la xapa grecada de revestiment de la coberta, d’ alumini 8/10 de gruix. L’espai buit entre la llana de vidre i la xapa de coberta serveix per deixar circular l’aire. El que es pretenia resoldre en un inici amb plaques coques, es planteja doncs amb components oberts, procedents de proveïdors diferents i alguns fets a mida per aquesta casa. És important recordar que aquesta versió s’estudia a finals de maig del 1952, amb Prouvé encara a Maxéville i tan sols vuit dies després que es concedís la llicència d’obres de la primera versió de casa seva. Per tant en aquestes dates ja trobem almenys dos antecedents de sistemes oberts de coberta –un de construït i un de projectat-, ambdós assajats per cases unifamiliars de vacances. En un foli catalogat com a 230J382 68 procedent d’alguna impremta, amb el nom de Jean Prouvé en l’encapçalament (fig.1.340), trobem un esbós del sistema de façana ‘voile-grille’ 251 desenvolupat Fig.1.338- Detall. 230J 119 68, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.339- Detall. 230J 652 03, AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
342
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.339
al bureau d’etudes per Maurice Silvy i Martha Villiger als voltants de 1952 i 1953. Un esbós similar del mateix sistema apareix també quan es pensa el sistema constructiu dels armaris al plànol de la segona etapa 230J382 45 252, fet que pot indicar que es treballà en alguns moments amb una nova variació d’aquest sistema, que sorgí de l’estudi per les Maisons Alba. Al revers (fig.1.341) confirmem que aquest dibuix correspon a la tercera etapa del projecte, com mostra el detall de les dues Ls de l’estructura de l’armari, es dibuixa a llapis un esbós d’un element de coberta. Un tauler de 30 mm. de gruix i 1000 mm. d’amplada. La coberta té tres zones. Les dues dels extrems s’entreguen a dos murs, i la central vola per damunt d’aquests, creant dos ràfecs a banda i banda. Damunt d’aquests taulers de la zona central s’esbossa la secció d’una xapa molt similar a les comercialitzades per Studal. Sota, en un detall dibuixat també ràpidament, veiem la entrega d’aquesta xapa amb el tauler, que es fa clavant-la o atornillant-la, en el punt de solapament de dues peces, en un altre perfil probablement del mateix material que aquest. Això genera una cambra d’aire, on es podria col·locar també algun aïllament tèrmic, i ajuda a rigiditzar aquests taulers, donant-los més cantell -251 Veure Peter Sulzer, Jean Prouvé Oeuvre Complete Volume 3:1944-54, Birkhäuser, p. 273. -252 veure subcapítol 1.17.
343
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.340
en els extrems. Aquest fet dóna a entendre que la mida de 1000 mm es tracta de l’amplada. No se’n defineix la llargada. Aquest dibuix també pot suggerir la possibilitat que entre la segona i tercera etapa no hagués transcorregut massa temps. Si plantegem la hipòtesi que aquest dibuix correspon de fet a la segona etapa, descobriria que en realitat la decisió d’utilitzar algun tipus de panell de fusta per la façana nord ja s’havia considerat en la segona etapa. Així la xapa plegada no seria tant una versió per la façana com una variació de les xapes plegades previstes per la formació dels armaris, que aquí conviuen amb la solució que es trià finalment, la dels marcs formats per Ls i xapa central (fig.1.340). En aquest dibuix (fig.1.342) és el primer cop que es grafia el tauler tricapa de fusta Rousseau com a opció de coberta. No es pot tractar d’una tabla de bedoll com el de la Maison Dollander perquè el gruix, de 30 mm, és superior al de l’utilitzat en aquella casa, i coincideix amb el gruix dels taulers Fig.1.340- 230J 382 68 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.341- 230J 382 68 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
344
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.341
Rousseau. La configuració de les plaques de fusta de la coberta de la maison Dollander a Saint Clair és antitètica als taulers Rousseau que s’introduiran a la maison Prouvé. S’estudia la introducció d’una junta elàstica per absorbir les dilatacions provocades pels canvis de temperatura (fig.1.343). A la maison Dollander (fig.1.346) s’intenta que aquestes plaques, recolzades en els seus dos extrems, tinguin molta inèrcia i rigidesa per tal de cobrir la major llum possible (fig.1.345). Marcs amb bastiments de fusta de pi de 40x80 mm., tapats per dalt amb tables de pi de 130x12 mm i per sota amb tables de bedoll de 50x12 mm. A les habitacions, aquestes plaques fan 2890x980 mm. Els seus extrems es cargolen als poutres per sota (fig.1.344), quedant a més la part inferior separada d’aquesta generant una sensació de flotació, ja que el lògic seria recolzar-les per sobre dels poutres. En un altre dibuix s’estudia amb una mica més de detall aquesta entrega entre tauler, el perfil rigiditzador de fusta i la xapa. Apareix un nou rigiditzador al centre del tauler, i es mira com ajustar
345
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.342
l’amplada del tricapa amb la secció de la xapa de coberta. Les unions entre taulers es faran cargolant els rigiditzadors entre si. Les juntes es resoldran amb una tira elàstica entre els testers o bé rebaixant la capa interior per permetre una junta més gruixuda i amagada. Com hem explicat anteriorment, no es té constància de la data ni les circumstàncies exactes en les que Prouvé descobrí el tricapa dels Établissements Rousseau 253. El primer indici que hem trobat és el plànol 23J278 2 (fig.1.347, 1.348 i A.232), una secció de detall de la coberta de la Maison Lopez, amb la indicació en vermell d’ ’Annulé’. Al caixetí del plànol s’indica que fou dibuixat als Ateliers Jean Prouvé el 30 de març del 1954, gairebé dos anys després de la versió que hem vist fa un moment, i quan ja s’han demanat els primers pressupostos per construir la maison Prouvé 254. En aquest cas el panell Rousseau s’atornilla a una U d’acer feta a mida que absorbeix el pendent de la coberta i la connecta amb l’estructura vertical. Per damunt del panell es grafia un gruix no acotat, però d’uns 40 mm, per sobre del qual es disposa una barrera de vapor d’ Asphaltoid. Per sobre Fig.1.342- AM 2009 2 10, 230J 382 8, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.343- Detall. AM 2009 2 10, 230J 382 8, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.A
346
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.343
d’aquest, una omega d’acer ajuda a fixar la xapa ondulada d’alumini de coberta. Aquest element de 40 mm de gruix és un llistó de fusta de 40x40 mm que ajuda a rigiditzar el panell, que està col·locat en pendent però té secció recta. El llistó és idèntic a l’ utilitzat en la maison Prouvé. El set d’abril del 1954 Henri Prouvé rebé el pressupost dels F. Rousseau & fils pels panells de coberta i façana nord de la maison Prouvé. Necessàriament doncs, aquests dibuixos de la coberta de la maison Prouvé són anteriors als de la versió anul·lada de la Maison Lopez. Com hem explicat en el subcapítol anterior, en el plànol 230J382 87 (fig.A.233) es dibuixa per primer cop el panell tricapa de la façana nord, així com un element corb a la coberta que vola per sobre d’aquesta. Les dues seccions que trobem en la part inferior mostren una coberta corbada, més alta cap al sud. En el plànol 230J382 81 (fig.1.349) en canvi, la corba de la coberta és pràcticament simètrica. És un dibuix fet molt ràpid, per poder explicar alguna cosa mentre es parlava o per registrar una idea que acabava d’aparèixer. Es dibuixa una llar de foc molt gran, una transició entre -253 ‘J’ai utilisé les panneaux ‘Rousseau’ parce c’est une façon moderne d’employer le bois, et, surtout, c’est du vrai bois, du panneaux massif, mais façonné non pas comme le faisaient autrefois les charpentiers, mais par la machine. (...) Je trouvais sympathique de faire vivre les gens dans du bois, c’est un matériau qui s’entretient facilement: on peut le gratter, le remettre à neuf facilement, il sent bon, il respire’. JEAN PROUVÉ, Maisons de bois. -254 Ja es té el pressupost de paleteria.
347
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.344
Fig.1.345 Fig.1.344- Detall. 23J 230 54, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.345- Detall. 23J 230 54, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.346- Maison Dollander a Saint Clair. 23J 230 54, ADMM Fonds Jean Prouvé.
348
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.346
la dibuixada en la segona etapa i la que finalment es construirà. Això situa aquest dibuix i la sèrie de plànols que estem analitzant entre la segona etapa i la sèrie de plànols d’execució 255. Ens apropem al moment clau del projecte, aquell que fa que aquesta obra sigui un pas endavant en la tècnica respecte totes les anteriors relacionades amb els Ateliers. Ja s’ha decidit l’ús d’un nou material, els taulers tricapa comercialitzats per Rousseau. Aquest panells arriben a les longituds que necessita el projecte. Amb un sol panell es cobreix la llum, eliminant juntes transversals. En les longituds que es necessitaran per aquesta casa, aquests panells fletxen sota el seu propi pes. Necessiten diversos recolzaments per mantenir la planeitat. Però com hem vist Prouvé volia minimitzar aquests recolzaments intermedis. La flexibilitat dels panells pot permetre que funcionin com una volta, forçant la seva forma en el sentit contrari de la seva flexió per gravetat, provocant-li -255 veure al subcapítol 1.26 la sèrie 230J648.
349
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.347
Fig.1.348 Fig.1.347- Maison Lopez. Detall. 23J 278 2, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.348- Maison Lopez. Detall. 23J 278 2, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.349- 230J 382 81, AM 2009 2 27, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
350
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.349
una contrafletxa, en el mateix principi estructural que aplicà a les coques. En el dibuix 230J382 81 (fig.1.349), que és una secció pel séjour, es proposen tres punts de recolzament dels taulers. Damunt l’armari. En el poutre que coincideix amb el marcat en planta en la segona etapa, i que serà el punt més alt de la coberta. I en la façana sud, damunt del tancament envidrat, on es dibuixa per primer cop una UPN de trobada entre la coberta i l’envidrament d’aquesta façana. Aquesta UPN es troba lleugerament per sota del poutre, i bastant per damunt de l’armari. Per tant la coberta manté una certa obertura cap al sud com en la versió à coques. No queda cap memòria de com i on Prouvé pogué observar aquesta propietat en aquest tauler. Aquesta, és lògica i evident un cop s’ha observat en un material, però només una experiència en l’ús de taulers o xapes d’aquestes dimensions pot portar a la seva deducció sense haver-la observat efectivament. Aquesta flexibilitat la podia haver conegut en qualsevol de les xapes manipulades als Ateliers, però no hi ha constància que es treballés amb taulers de fusta d’aquelles longituds fins
351
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.350
la descoberta de l’existència dels panells Rousseau. És difícil imaginar que Prouvé s’arrisqués a triar aquesta opció com a coberta de casa seva sense haver tingut un contacte directe amb aquest material. El procés mental pel qual s’arriba a la solució de la coberta no depèn del dibuix. De fet, quan Prouvé explica que no es va dibuixar, cal entendre la seva frase de manera literal. La coberta no surt d’un dibuix, sinó de l’observació de les capacitats resistents i de flexió d’un material aparentment rígid. El dibuix és aquí només una eina per descriure clarament a qui ho construirà què ha de fer. La diferència qualitativa d’usar un tauler tricapa en flexió respecte a d’altres solucions semblants experimentades prèviament als Ateliers –coques, bequilles- és que en aquestes darreres la forma corbada se li donava a taller, i quedava fixada, aconseguint igualment augmentar la resistència per geometria, però en un component rígid. Fig.1.350- 230J 382 81, AM 2007 2 253, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.351- Esquema estructural. Dibuix de l’autor. e 1:50.
352
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.351
Aquesta nova versió en canvi explora un equilibri dinàmic 256, reversible, i en certa manera més fràgil, ja que depèn de la interrelació entre el tauler i els elements que el fixen i la posta en obra per donar-li la forma òptima per minimitzar deformacions i l’eventual trencament del material. Dels milers de plecs que Prouvé havia dibuixat i realitzat fins aleshores, cap treballava de manera explícita amb la sinergia de la mise en tension i la flexibilitat del material. Cap era reversible. La fusta del tauler tricapa no es tractarà prèviament per donar-li la forma desitjada, sinó que es deformarà a l’obra, fixant-la a les UPNs superiors, aprofitant la seva flexibilitat per generar una doble curvatura (fig. 1.350). Aquesta farà que la part del tauler que ha de salvar la llum més gran treballi a tracció en la seva cara exterior, donant-li una contrafletxa que augmentarà la seva resistència, en una solució anàloga a la de les coques. La decisió de deformar el tauler comença per -256 ‘C’est qu’il faut bien que la mobilite vienne de quelque part aux mobiles. Autrefois, Calder les alimentait avec un moteur electrique; il les abandonne a present au milieu de la nature, dans un jardin, pres d’une fenetre ouverte, il les laisse vibrer au vent comme des harpes eoliennes; ils se nourrissent de l’air, ils respirent, ils empruntent leur vie a la vie vague de l’atmosphere. Aussi leur mobilite est-elle d’une espece tres particuliere. Quoiqu’il s’agisse d’un ouvrage humain, ils n’ont jamais la precision et l’efficience des gestes de l’automate de Vaucanson. Mais justement le charme de l’automate, c’est qu’il joue de l’eventail ou de la guitare comme un homme et que, cependant, le deplacement de sa main a l’impitoyable et aveugle rigueur des translations purement mecaniques’. JEAN PAUL SARTRE, a Alexander Calder: Mobiles, Stabiles, Constellations, Galerie Louis Carré, Paris, 1946.
353
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.352
aquesta zona, com ens indica el plànol 230J382 83 (fig.1.352). Es decideix no mantenir la mateixa curvatura, sinó invertir-la cap amunt, per seguir obrint-se a les vistes i al sol, i augmentar la sensació de lleugeresa i de tensió de la coberta, que desafia la gravetat. El voladís més prolongat de la xapa d’alumini respecte el tauler de fusta reforça aquesta sensació. L’element més lleuger és el que vola més, el final de la casa. Un final cap amunt, vigorós, desafiant la gravetat i l’esforç –el cansamentdels homes. Un final contra natura. Una sinergia de processos de disseny que treballen més per substracció que afegint materials – economia de mitjans- conformen doncs, el nostre objecte d’estudi. Una sinergia funcional que, segons Gilbert Simondon, demostra el progrés en el desenvolupament d’aquest objecte tècnic. Tot i que hi ha separació en els moments de pensar-los, fabricar-los i construir-los, les procedències i diferents mans i maneres de fer, la sensació al seu interior, com veurem més endavant, és d’unitat, inclusió i benvinguda. Fig.1.352- 230J 382 83, AM 2009 2 29, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.353- AM 2006 2 201, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
354
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
Fig.1.353
La coberta dóna a l’interior de la casa un aire de lleugeresa, de coberta tèxtil, de tenda de campanya i, encara avui, ens transporta al moment en què Jean Prouvé va descobrir que podia utilitzar la fusta com a element flexible. Cal insistir que a aquesta evolució de la coberta de la maison Prouvé, on s’arriba a ser conscient de la autodeformació dels materials, invertint-la en el procés de disseny per aconseguir una forma quasi resistent, amb un aparent grau inferior d’equilibri, s’hi arriba també gràcies a la recerca iniciada en el Pavillon du Centenaire de l’Aluminium, on el principi autoresistent dels components de coberta presenten analogies amb els de l’ala d’un avió. De fet, en un estadi inicial d’aquest projecte, Prouvé contemplava la estabilitat del conjunt gràcies a l’unió articulada de la part posterior de la estructura de la coberta en el mur existent en l’emplaçament (fig.1.353). Hagué de descartar aquesta opció ja que li fou denegada per les autoritats, i probablement desaconsellada pels seus assessors ja que no podien garantir del tot les característiques resistents d’aquesta preexistència. En aquest estadi
355
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.354
Fig.1.355
Fig.1.356
Fig.1.354- Pavelló del centenari de l’alumini. AM 2006 2 191, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.355- Vol dels germans Wright. 1901. Fig.1.358- Patents dels germans Wright. 31 Maig 1921. Patentat al 12 d’Agost de 1924, USA. Fig.1.357- Caldera amb myxomatose, 1953. Fotografies d’Agnes Varda, 1954. A08122, Paris.
356
Fig.1.357
23. La invenció de la coberta. De l’ala al vol.
del projecte, treballa amb components fabricats a taller, similars a les coques, però amb una secció gairebé idèntica a la de l’ala d’un avió (fig.1.357). Les fortes sol·licitacions horitzontals a la què el vent sotmetria l’estructura l’obligà a investigar 257. En aquests primers dibuixos, la coberta presenta també una doble curvatura (fig.1.354). En el primer dels dibuixos d’aquesta làmina trobem una curvatura de coberta gairebé idèntica a la solució construïda a la maison Prouvé l’espai interior còncau al darrere i el convex al davant-, que sembla ràpidament descartada a favor de la segona opció, on l’espai còncau es situa davant. La forma de la coberta en l’espai principal, tal com es mostra a la perspectiva, és còncava i cap amunt, augmentantne la sensació de lleugeresa. Caldrà que les potes tinguin una base el més ample i fixada al terra possible, per pes o per continuïtat, per evitar-ne la bolcada (fig.A.235). La descoberta per observació directa de la flexibilitat dels panells Rousseau porta Prouvé a associarla amb la geometria de les opcions inicials assajades per la coberta del Pavillon de l’Aluminium. L’experiència del Pavillon representa, en certa manera, un canvi de paradigma en els referents de Prouvé. Fins aleshores, havia estat l’automòbil. En la transició entre la segona i la tercera etapa, enceta un període on es fixa en els avions. Les ales, però, funcionen per encastament al cos central de l’avió. En aquests primers dibuixos la secció està girada 90º respecte la seva posició en un avió si entenem que el mur posterior funcionaria com aquest cos central. De fet, aquesta extrusió longitudinal constant de la secció, alliberada finalment del cos central, funcionant únicament com a ala, no recorda tant a l’ala d’un avió a motor sinó al funcionament dels primers planejadors, on tot era gairebé ala, i el cos central encara no havia aparegut. Hi trobàvem en canvi el propi cos del pilot (fig.1.355). Un joc de contrapesos i centre de gravetat (fig.1.356) com els que practicava el seu amic Calder. Aquesta casa és un mecanisme que cerca la seva estabilitat.
-257 ‘Las grandes luces y la elevada altura de estos soportes de celosía, diseñados según los métodos más novedosos y con la mayor elegancia, le familiarizaron a él y a sus ingenieros con el impacto del viento. Pronto se interesó por la investigación meteorológica, y en sus últimos días fue uno de los primeros en fundar, a su propia costa, un laboratorio aerodinámico. Desde la plataforma de su torre, Eiffel dejó caer un aparato que él mismo había inventado para registrar la influencia de la presión del viento en las superficies planas. Más tarde, en su laboratorio de Auteuil, hizo construir un gran túnel de viento para hacer experimentos en el campo de la aviación. La acción del aire en movimiento sobre los cuerpos sólidos le preocupó continuamente’. SIGFRIED GIEDION sobre Gustave Eiffel, a Espacio, tiempo y arquitectura. Editorial Reverté. p. 291.
357
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.358
Fig.1.359
Fig.1.360
Fig.1.362
Fig.1.361
Fig.1.363
Fig.1.358- 230J 382 47, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.359- 230J 382 44, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.360- Detall. 230J 382 62, AM 2009 2 16 03, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.351- Detall. 230J 382 40, AM 2009 2 16 04, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.362- Detall. 230J 382 40, AM 2009 2 16 04, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.363- 230J 649 11, AM 2007 2 264, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
358
24. La porta de l’ auberge. Inèrcia i plec.
24. La porta de l’auberge. Inèrcia i plec. La porta del lateral oest del séjour és el tancament exterior que presenta més variacions d’una banda, i imprecisions de l’altra, en totes les etapes del projecte. És per tant un element important, una decisió que apareix gairebé a l’inici i que es va perfilant, responent a les transformacions del sistema constructiu i de la cantonada de l’entrada principal de la casa. No és però un tema en què es vagi pensant amb la mateixa intensitat durant tot el temps que durà la planificació de la casa, sinó que durant les dues primeres etapes es pensa el sistema general d’obertura i en la tercera Jean Prouvé en dissenya el seu funcionament i forma definitius. El què no canvia des d’un inici, excepte en un moment, és que la fulla tindrà tota la amplada del tram de façana oest del séjour. Aquesta entrada no es pensà mai com la principal de la casa, és a dir per on entrarien eventualment les visites o diàriament la família. Aquesta porta sempre tingué sentit en convivència amb la principal de la façana de les habitacions. Parlarem breument d’aquesta porta principal. Es tracta de la porta d’entrada diària, d’igual amplada que la resta de panells de façana. Durant la primera etapa, de les dues fulles d’amplada destinades a l’espai de rebedor, només una és practicable. Si observem les plantes, veiem com en un moment inicial aquesta es situa tocant a la cantonada del séjour, separada de la porta d’aquest per el mur que subjecta les coques (fig.1.358). En la versió de la sol·licitud de llicència d’obres, la fulla practicable és la de l’esquerra, tocant al lavabo. Això és degut a què en el primer moment en l’espai del rebedor es col·loca un espai independent per l’inodor, que queda enganxat al nucli sanitari i per tant envaeix el cantó esquerra del rebedor. És lògic entrar per la dreta, ja que trobem menys obstacles. Un cop compactat el nucli sanitari, que absorbeix l’inodor, el rebedor disposa de dos mòduls d’amplada alliberats. Es desplaça la fulla practicable a l’esquerra perquè la eventual obertura de la porta del séjour no envaeixi l’espai d’aquesta altra porta (fig.1.359). En aquesta etapa inicial, es dibuixen les dues fulles de l’entrada idèntiques a les del lavabo. Per tant la entrada de la casa només es diferenciaria a simple vista per la maneta i el pany de la porta. La posició de la banyera i el lavabo a tocar de façana obliga a deixar el tram inferior dels panells à hublots cec. Aquesta organització es trasllada als dos panells de l’entrada, limitant-ne l’entrada de llum a aquestes nou perforacions (fig.A.236). La porta del séjour serà, per contraposició, la del bon temps, que s’obrirà al matí als estius i es tancarà abans d’anar a dormir. La de les celebracions, la de la festa, quan s’esperi la visita d’un grup de gent. En un clima com el de Nancy, una porta així té un sentit més social que de ventilació. Una obertura del séjour, que passarà d’un auberge a una place. Una continuïtat del carrer a l’espai de trobada, que per algunes hores a l’any esdevé un exterior cobert. La coberta esdevé un umbracle, un tendal per protegir del sol de l’estiu.
359
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.364
Fig.1.365
Fig.1.366 Fig.1.364- 230J 382 48, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.365- 230J 382 50, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.366- Detall. 230J 382 17 (recto), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.367- 230J 652 03, AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
360
Fig.1.367
24. La porta de l’ auberge. Inèrcia i plec.
En la primera etapa del projecte la porta del séjour pivota sobre un eix gairebé central, lleugerament desplaçat al sud (fig.1.358 i 1.359). Com hem explicat, les plantes i seccions d’aquesta primera etapa presenten incoherències i contradiccions entre si. En els dos alçats oest de les dues configuracions de plànols corresponents a la primera etapa del projecte (fig.1.360 i 1.361), es dibuixa una obertura que ocupa tota la façana oest del séjour. Aquesta es troba directament sota una coque, ja que el mur sobresurt només una mica de la cantonada amb l’entrada principal. Aquest mur però, no es dibuixa en aquest alçat. Tampoc apareix cap indici de l’eix pivotant gairebé central. Es grafia en canvi una franja opaca en aquest punt, que no té cap correspondència en planta. No queda clar si aquesta obertura es tracta d’una porta o d’un pany fix envidrat. En tot cas l’amplada del marc al voltant d’aquest vidre, en especial en la franja opaca, podria indicar que es tracta d’una porta, però que en tot cas s’obrís en el sentit contrari a l’indicat en planta. En una porta d’aquestes dimensions cal alleugerir al màxim l’extrem contrari a l’eix d’obertura, per evitar deformacions. El bastiment de la porta es pensà metàl·lic per les seves dimensions i per ser el material més conegut per Prouvé. Per tant la part opaca, metàl·lica, seria més pesada que la transparent, de vidre. Aquesta configuració presenta dos problemes evidents. El primer és que si la porta obre cap enfora, obstrueix el pas de l’entrada de la casa. El segon és que aquesta porta, amb l’eix al costat d’aquesta entrada, no pot obrir cap endins, ja que l’altre extrem tocaria amb els panells de coberta, que fan baixada (fig.1.362). Per tal de simplificar aquest problema, en la sèrie de plànols de mobiliari interior dibuixats per Martha Villiger (fig.1.363), es proposa una porta del sejóur de marc rectangular, que queda per sota de la coque, amb un pany fix superior. El bastiment de la porta té un cantell important en els costats inferior i sud, el que indica que la porta, aquest cop sí, obre tal com s’indica a les plantes. En la segona etapa del projecte no es té cap constància en secció de com es pensà la porta. En un dels tirages de la primera etapa es dibuixa la nova llar de foc (fig.1.364) i es planteja una porta pivotant amb l’eix central. No es conserva cap altre document on s’assagés aquesta opció, que probablement fou descartada d’immediat, ja que en el mateix dibuix trobem denou la versió de la gran porta amb l’eix a la cantonada sud. En la planta 230J382 50 (fig.1.365), trobem ja la versió de porta, de cantonada a cantonada, i pivotant sobre la cantonada sud, en la qual trobem un banc longitudinal que queda a la vista quan la porta està del tot oberta. La fulla tanca sobre l’extrem del nucli de la xemeneia, sense que es marqui cap bastiment o encaix en el seu cos d’obra que la reculli. En la planta 230J382 17 (fig.1.366), la xemeneia s’enretira per permetre una entrega neta entre la porta del séjour, la d’entrada, i l’estructura metàl·lica que subjectarà aquest tram de coberta. S’estudia la opció de fer coincidir l’eix de la porta amb el final del banc de la façana sud perquè aquest no quedi exposat quan s’obre la porta.
361
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.368
Fig.1.369 Fig.1.368- Detall. Maison Dollander StClair. 23J 230 80, ADMM Fonds Jean Prouvé. Fig.1.369- Detall. Maison Dollander StClair. 23J 230 80, ADMM Fonds Jean Prouvé.
362
24. La porta de l’ auberge. Inèrcia i plec.
En la següent planta, la 230J652 03 (fig.1.367), que correspon al moment que es contempla un sistema de coberta similar al de la Maison Dollander a Saint Clair, que fa aparèixer un gran ràfec que fa de porxo d’entrada, s’intenta fer coincidir el radi d’obertura de la porta amb l’amplada del ràfec, que abarca tota l’amplada del rebedor. Aquesta coincidència no és real, ja que aquest porxo és més estret que la fulla de la porta. En aquesta casa (fig.1.368 i 1.369), trobem l’antecedent d’aquesta voluntat d’obrir el séjour. En el cas de Saint Clair, aquesta obertura té també dues escales. A la façana est, dues fulles de mida domèstica connecten aquesta sala amb el porxo exterior davant de les habitacions. A la façana sud, també protegida per un porxo, trobem una corredissa d’una fulla de la meitat de l’amplada total d’aquesta façana. Aquesta gran obertura comunica la sala amb el porxo i el jardí. El clima mediterrani de Saint Clair, i el fet que es tracti d’una casa per passar les vacances d’estiu, afavoreixen la possibilitat d’una relació directe amb l’exterior, filtrada per l’ombra del porxo i els pins, que refresquen l’aire. El clima de Nancy és gairebé oposat al de Saint Clair, amb hiverns freds i humits. La casa s’ha de tancar del clima exterior, però a l’estiu sí que és possible compartir l’aire e amb l’exterior i, tot i que sovintegen les pluges, la vida es desenvolupa en places –Place Stanislas-, terrasses particulars i jardins –Parc de la Pépinière. En la tercera etapa del projecte, els dibuixos que es conserven d’aquesta porta són fets quan ja s’ha decidit la secció definitiva de la coberta. En els quatre dibuixos 230J382 26 –recto i verso- (fig.1.370 i 1.371) i 230J 382 25 -verso- (fig.1.372 i 1.373) Jean Prouvé evoluciona i encaixa el què serien els principis de la porta que es fabricà. Com fer una porta el més gran i lleugera possible, i que a més semblés lleugera? Com fer-la indeformable, alleugerint el pes de l’extrem, per incrementar la sensació de vol quan aquesta està oberta? En tots els dibuixos on es pensa específicament la porta, aquesta es fabricarà amb xapa plegada d’acer. El material amb el què Prouvé tenia més experiència i en el què havia invertit més maquinaria per treballar-hi 258. Un material pla, fàcilment mal·leable i retallable. Aquest element singular fou aprofitat per Prouvé per abocar-s’hi amb il·lusió i demostrar un cop més les seves habilitats. La capacitat de síntesi que mostra en aquestes quatre cares de foli és remarcable 259. Comença encaixant el problema en planta (fig.1.370). La obertura anirà de la poteaux de la cantonada sud a la de la cantonada de l’entrada –una L-, que queden alineades. S’assaja un marc fet amb Us, que conté en el seu interior l’eix d’obertura. Les dimensions de la porta desaconsellen utilitzar la poteaux sud com a bastiment d’aquesta, ja no és prou resistent i caldria augmentar-li la secció. Es decideix doncs desplaçar l’eix de gir cap a l’exterior, i es prova de fer-lo excèntric respecte -258 La tôle pliée: ‘Jean Prouvé nous expliquait en 1982: “A retenir du choix de cette technique sur le plan industriel: vous savez que lorsqu’on construït en profilés du commerce, il faut dans les ateliers soit stocker, soit passer des commandes de profilés extrêmement variés – des poutrelles de section variées, des fers en T, des fers en U – ce qui complique la commande et le stockage. L’avantage d’une construction en tôle pliée pour de tels bâtiments, c’est qu’il n’y avait qu’un approvisionnement de tôle. On approvisionnait des tôles de 40/10ème à 10/10ème d’épaisseur, ce qui était un approvisionnement très simple dans lequel on se retrouvait très facilement. Et il fallait évidemment penser aux chutes et composer en tenant compte des dimensions commerciales des tôles et éviter les pertes excessives et les tôles qui repartent au cubilot alors qu’on les a payées très cher. Mais enfin ça, c’etait la science des projecteurs et de ceux qui ont posé le bâtiment...’xxx -259 En aquesta tesi hem de considerar que els documents que es conserven són els què efectivament es van dibuixar. Sens dubte que se’n perderen o eliminaren alguns, però només utilitzarem aquesta hipòtesi quan els indicis la facin consistent.
363
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.370
Fig.1.370- 230J 382 26 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.371- 230J 382 26 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.372- 230J 382 25 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.373- 230J 382 25 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
364
Fig.1.371
24. La porta de l’ auberge. Inèrcia i plec.
Fig.1.372
Fig.1.373
la fulla practicable. Una xapa unirà aquest eix circular amb els extrems superior i inferior de la fulla. El marc de la porta és de secció rectangular i per la grafia podria semblar que es pensa amb taulers contraxapats o tricapa de fusta. El següent dibuix, la cara del 230J382 25 (fig.1.372), explora una porta feta amb perfils de xapa plegada, on els elements rigiditzadors, que donen cantell i per tant inèrcia a la base, s’aprofiten alhora per resoldre la subjecció del vidre i l’encaix amb l’eix de rotació. La secció continua en planta facilitaria la seva fabricació però no respon al principi d’alleugeriment per resistència equivalent que Prouvé aplicà múltiples vegades en els anys anteriors. Aquest principi es recupera en l’esbós de la volumetria on, com en el dibuix inicial, la porta s’aprima com més lluny de l’eix anem. En el revers d’aquest dibuix (fig.1.373) s’arriba ja a prop de la versió definitiva passada a net en la sèrie 230J648. La porta s’obrirà cap enfora, ocupant tot el tram d’aquesta façana. En secció, una sola xapa plegada soluciona la rigidesa del marc en el sentit longitudinal i transversal, donant
365
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.374
Fig.1.375
inèrcia al conjunt. En el marc inferior i superior, la xapa recull, mitjançant un petit plec o amb una Z soldada, el vidre. En aquests dos marcs es fa un petit plec cap a baix en la cara exterior perquè faci de goteró. La forma superior del marc s’adaptarà a la de la coberta, per assegurar una correcta estanquitat. Una comprovació similar la fa en l’anvers del dibuix 230J382 65 (fig.1.374). En el revers del mateix plànol (fig.1.375) Prouvé estudia la solució d’estanquitat entre el cilindre que fa d’eix de rotació i el pla del vidre, enretirat uns cm. cap endins. En un esbós ràpid es tempteja una peça amb una forma que reculli aquest eix i el vidre. Es descarta aquesta, possiblement per la seva aparença massa pesada i per la dificultat de fabricació –caldria fabricar-la en almenys dues parts i després soldar-la. La persona encarregada d’estudiar les trobades laterals de la porta d’entrada (fig.1.376), segurament després de rebre els dibuixos fets per Prouvé i potser les indicacions orals, es fa uns esbossos per enfocar el tema a resoldre (fig.1.377). Una porta d’unes dimensions importants, sota una coberta Fig.1.374- 230J 382 65 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.375- 230J 382 65 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.376- 230J 382 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.377- 230J 382 12a, AM 2009 2 12, 230J 382 12a, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.378- 230J 382 66 (recto), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.379- 230J 382 66 (verso), Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
366
24. La porta de l’ auberge. Inèrcia i plec.
Fig.1.376
Fig.1.377
Fig.1.378
Fig.1.379
de forma corba, que es troba en els dos extrems amb muntants tipus poteaux. Aquesta porta tindrà l’eix desplaçat respecte d’aquests, i resoldrà la seva rigidesa gràcies al cantell que li donaran les xapes plegades. Aquesta persona potser serà l’encarregada, més endavant, de fer-ne els dibuixos a detall que trobem a la sèrie 230J648. Prouvé segueix pensant i dibuixant la porta. En l’anvers del dibuix 230J382 66 (fig.1.378) estudia com resoldre la estanquitat entre aquests dos elements –muntant de la porta i del poteaux- separats. Esbosa una mena d’element, probablement elàstic, d’unió de les dues parts. El muntant cilíndric es dibuixa per primer cop desplaçat cap al sud respecte el poteaux de cantonada, deixant un espai pla per poder resoldre aquesta estanquitat. En el revers (fig.1.379) es dibuixa en planta tota la porta, amb l’eix de rotació un altre cop desplaçat al sud. En la cantonada oposada la porta entregarà contra un poteaux en L. Al dibuix 230J382 2 (fig.1.380) s’estudia aquesta trobada en detall. El muntant vertical d’aquest extrem és una U amb un plec en el costat interior per fer de tapajunts del vidre. Aquesta
367
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.380
Fig.1.381
xapa disposarà d’alguna mena de pany per quedar fixada al poteaux en U. També es registren possibles triangulacions de l’estructura de la porta per assegurar-ne la seva indeformabilitat. Aquestes dues preguntes es desenvolupen en el següent dibuix, el 230J382 3 (fig.1.381), on ja podem veure amb claredat el sistema de tancament de la porta, que a més ara solapa sobre el gruix del poteaux en L per millorar l’estanquitat. En l’altre extrem, es fa coincidir una xapa vertical en C, sobre la que s’entrega el vidre, amb la part plana del poteaux, per facilitar-ne la solució de l’estanquitat. Amb aquesta informació es passarà a tinta la configuració final de la porta com a part dels plànols que es lliuraren als diferents industrials. Quan feia la porta, Prouvé havia d’estar pensant en qui podia fabricar-la. No es conserva, com veurem, cap pressupost ni factura però, o bé es produí a Maxéville o ell coneixia la disponibilitat de maquinaria i la habilitat dels serrallers que tenia pensats per l’obra 260. Amb tota seguretat seguia mantenint contacte amb alguns operaris de Maxéville, i potser aquests pogueren, d’amagat del Fig.1.380- 230J 382 2, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.381- 230J 382 3, AM 2009 2 8, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.382- Axonometria. Porta séjour maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:50. Fig.1.383- Planta, alçat i perfil. Porta séjour maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:50.
368
24. La porta de l’ auberge. Inèrcia i plec.
Fig.1.382
Fig.1.383 -260 El fet que, en aquesta darrera fase del projecte, Prouvé ja no disposés -almenys de manera directa- dels seus ateliers, en condicionà el procés de disseny almenys en la mesura en que havia de saber a qui encarregaria cada capítol de l’obra, per conèixer les seves capacitats de maquinaria i de mà d’obra.
369
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
consell d’administració, col·laborar plegant les xapes de la porta, l’únic element amb una certa dificultat d’ elaboració i fet totalment a mida. La voluntat inicial de tenir una porta que obrís el séjour a la terrassa exterior, convertint-lo en un gran cobert o porxo, arriba fins la fase final del projecte, quan la tria del sistema de coberta amb panells Rousseau porten a Prouvé a dissenyar una porta totalment feta a mida, aprofitant la seva experiència i intuïció en les possibilitats de plegat de la xapa i la rigidesa obtinguda gràcies a aquests plecs 261.
-261 La porta funcionà correctament fins als voltants del 2008, quan l’actual llogater es trobà un dia que ja no era capaç d’obrir-la, ja sigui per deformació del marc o de la casa.
370
25. Energia i instal.lacions. Vol sense motor.
25. Energia i instal·lacions. Vol sense motor. El clima de Nancy és continental. La seva latitud fa que els hiverns siguin freds i els estius bastant calorosos. La pluviometria és abundant. Tots els temes de relació de la casa amb el clima –orientació, assolejament, impermeabilització, ventilació, aïllament i inèrcia tèrmica, climatització- estan continguts en les decisions preses en la primera etapa del projecte. Si bé en un estadi inicial es defineix la posició de la cuina amb la seva sortida de fums, del lavabo, el sanejament i un espai per les instal·lacions –chauffage-, l’estudi implícit del sistema de gestió, guany i conservació de l’energia apareix en la segona etapa en la introducció del terra radiant i de manera breu en la addició d’una llar de foc en el séjour. En la tercera etapa del projecte no s’introdueix cap més aspecte significatiu, i s’acaben de definir i dibuixar els temes iniciats en les dues etapes anteriors: el bloc sanitari, la calefacció per terra radiant i la distribució dels punts de llum. Tots ells tenen una importància menor en la configuració de la maison Prouvé. Les condicions energètiques de l’època en què es desenvolupà el projecte, tot i estar marcades per la escassetat de recursos provocada per la segona guerra mundial, eren encara les d’un món de recursos il·limitats, on no es contemplava que aquests poguessin arribar a exhaurir-se. La eficiència energètica dels edificis era un tema menor, i en tot cas motivada per un estalvi en les factures de consum 262 i en una creixent preocupació pel confort climàtic en els habitatges. Les exigències de confort eren menors que les actuals, especialment pel que fa a la temperatura i a la higiene. Les instal·lacions de la casa busquen un nivell de confort –sobretot amb la incorporació del terra radiant- superior al de l’habitual en aquella època. Els mitjans per aconseguir aquest confort, per raons econòmiques però també d’actitud, són els més modestos possibles. Si un automòbil o un avió necessiten un motor per funcionar, no trobem en aquesta casa cap retòrica en la utilització de les instal·lacions. El motor d’una casa és de naturalesa diferent al d’un vehicle. En la primera etapa, l’espai generós destinat a les instal·lacions –chauffage buanderie- (fig.1.385) evidencia que, tot i que es tracta d’un tema important per Prouvé, és més una reserva d’espai que un dels punts de partida a partir del qual s’anirà desenvolupant la casa. De fet, és de les parts de la planta que canvia més segons les necessitats de les altres funcions. El bany (fig.1.384) s’entén com una habitació més, amb l’inodor independitzat, i d’envans de gruix equivalent a la resta. La cuina (fig.1.385) es troba separada del séjour per un mur gruixut –com hem vist segurament aquesta -262 ‘It is not too much to say that as a young architect, by inheritance and training a radical, my lot was cast with an inebriate lot of criminals called builders; sinners hardened by habit against every human significance except one, vulgarity. The one touch of nature that makes the whole world kin. And I will venture to say, too, that the aggregation was at the lowest aesthetic level in all history. Steam heat, plumbing, and electric light were the only redeeming features and these few features and these features were hard put to it to function in the circumstances. Bowels, circulation, and nerves were new in buildings. But they had come to stay and a building could not longer remain a mere shell in which life was somehow to make shift as it might’. FRANK LLOYD WRIGHT, The natural house. 1954.
371
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.384
Fig.1.385
Fig.1.386
Fig.1.387
separació fou una demanda de Madeleine- i en forma de L. El què sembla caldera es troba en aquest mateix mur. Dins d’aquest mur trobem la sortida de fum, que en l’alçat est pot dur a pensar equivocadament que es tracta de la llar de foc del séjour. El sanejament també s’esbossa en aquesta etapa, ja que era una informació necessària per la sol·licitud de llicència d’obres. Es decideix que el conducte principal es situï perpendicularment a l’entrada principal (fig.1.386 i 1.387). Es recollirà, de la banda esquerra, la pica i la banyera del lavabo, un inodor i un lavabo separats. De la part posterior, la canal al terra de la façana nord. De la banda dreta, la pica de la cuina, i dues piques, una a la buanderie i l’altra a la quarta habitació. A l’inici de la segona etapa es planteja la construcció d’una llar de foc al séjour (fig.1.388). Probablement es tracti també d’un requeriment de Madeleine, que trobà aquesta part d’estar de la casa massa freda. Un cos massiu, de forta presència, que substitueix al mur que separava l’entrada del séjour. La seva Fig.1.384- Detall. 230J 382 47, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.385- Detall. 230J 382 47, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.386- Detall. 230J 382 44, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.387- Detall. 230J 382 44, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.388- Detall. 230J 382 50, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.389- 230J 382 39, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
372
25. Energia i instal.lacions. Vol sense motor.
Fig.1.388
Fig.1.389
forma es manté gairebé intacta en aquesta etapa, i només es modifica per adequar-la a les noves possibilitats estructurals –els poutres- evidenciant que es tracta d’un tema menor, gairebé posat a desgana. Al mateix temps, s’arriba a la solució gairebé definitiva del lavabo, que queda configurat com un inici de bloc sanitari, ja que és compacte, però encara del mateix gruix que la resta d’envans de la casa. S’engrandeix la cuina, que passa a tenir dues línies paral·leles, i s’intenta separar la buanderie de la cambra de chauffage. Aquestes modificacions són possiblement fetes pels arquitectes stagiaires del bureau d’etudes. No es conserva cap dibuix de la configuració de la cuina apart de les plantes generals de la casa. Si bé en la construcció de la casa es col·locà aïllament tèrmic, aquest no es contemplà al projecte. A nivell climàtic, es treballa amb materials de molt poca inèrcia 263. En les seccions a escala dibuixades en aquesta segona etapa trobem que ja es contempla la opció del terra radiant (fig.1.389). -263 Jean Prouvé: ‘Toutes les grandes polémiques entre les architectes de tendances nouvelles jouent sur ce que l’on appelle le volant d’isolement, un mur qui empêche de passer les fluides chauds ou froids, dans un cycle long, six mois par exemple. On admet qu’en six mois, un mur de pierres épais ne laisse pas passer le froid; puis l’été arrive et on recommence. C’est sans doute valable mais beaucoup de techniciens sont encore d’avis que le meilleur moyen de défense contre le chaud, c’est l’épaisseur. Je pense, pour ma part, qu’il y a intérêt à concevoir des constructions très étudiées au point de vue de la défense contre les attaques thermiques extérieures, dont le cycle d’isolement serait de l’ordre de douze heures. La chaleur de soleil ne doit pas passer pendant la journée, ni le refroidissement de la nuit, et ainsi de suite. Il y a un appareil merveilleux qui existe en Amérique, c’est ce qu’on appelle le Frigidaire. On peut vivre avec un Frigidaire dans la cuisine sans en souffrir. Les wagons, les avions sont isolés de la même façon. Il se déroule une lutte à mort sur ce sujet. Les services du ministère n’ont pas pris position. La plupart des architectes vantent l’épaisseur et le volant. Je cherche encore pourquoi... C’est la méthode romaine, et elle nous coûte soixante dix tonnes per habitant!’ Conferència Il faut des maisons usinées. Nancy, 6 de febrer de 1946.
373
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.390
Aquesta opció es mostra amb una mica més de detall en els dibuixos preparatoris (fig.1.390) anteriors a la sèrie 230J648 corresponent a l’executiu. Aquest és el plànol més detallat del terra radiant, fet que mostra que no era un sistema dominat pels col·laboradors dels Ateliers, i que es considerà com un tema que l’industrial encarregat d’executar-lo podria definir millor amb la seva experiència. En aquests moments també es definiren els punts de llum (fig.1.391). Tot i dibuixar-se sobre un tirage de la segona etapa, les modificacions introduïdes en llapis a la planta corresponen a un estadi posterior, que recullen les modificacions després del 230J652 03, algunes d’elles recuperades de versions anteriors com els murs dels testers. Destaquen tres potences d’eclairage, dues al séjour i una al taller de Simone. Al séjour, sota la biga del poutre, el radi de gir de la primera recull l’àmbit davant de la llar de foc –on Madeleine probablement cosirà- i l’altra domina la taula de Pierre Jeanneret. Al taller de Simone, la llum també delimita el seu espai de treball. A la resta d’espais, un punt de llum al sostre i un interruptor. Fig.1.390- Detall. 230J 382 93, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.391- 230J 384 01, AM 2009 2 34, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
374
25. Energia i instal.lacions. Vol sense motor.
Fig.1.391
En el pre-executiu de la tercera etapa es comença a definir el bloc sanitari. En el dibuix 230J382 12b (fig.1.392) es reconeix la qüestió de la junta entre aquest bloc i els panells à hublots de façana. Si la banyera està tocant a aquests, cal resoldre la junta entre ambdós elements per evitar la filtració d’aigua darrere els panells. Es planteja una xapa plegada que sella aquest espai entre l’ampit d’obra del bloc i el revers dels panells. La banyera es col·locarà darrere aquesta paret. Uns traços per damunt del bloc sanitari indiquen que en aquest moment es contemplà la possibilitat que el bloc sanitari fos estructural, o que almenys col·laborés en el suport del tauler de coberta. Aquesta solució, que fou emprada en diverses ocasions anteriors i posteriors per Prouvé, en aquí no tindria cap sentit constructiu. La llum d’aquesta zona és bastant curta –quatre metres- i si en la zona de les habitacions no hi ha cap recolzament intermedi apart dels envans del mateix tauler de 30 mm., tampoc serà necessari damunt del lavabo. La execució del forjat superior del bloc amb la forma adequada per recollir el pes de la coberta seria complicada, ja que tindria un pendent que seria difícil fer coincidir amb la forma final de la coberta. En el dibuix 230J382 4 (fig.1.394) es segueix
375
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.392
Fig.1.393
Fig.1.392- 230J 382 12b, AM 2009 2 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.393- 230J 382 11, AM 2009 2 11, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
376
25. Energia i instal.lacions. Vol sense motor.
explorant aquest camí. Tot i que el forjat superior no tocarà la coberta, potser caldrà rematar verticalment algun dels laterals, perquè no s’acumuli la pols, o per aprofitar per il·luminar l’espai de l’entrada (fig.1.395 i 1.396). Aquest nucli sanitari és l’element de la casa pensat amb més immediatesa, sense investigar massa les possibilitats constructives i plantejar nous usos, un major confort respecte la resta de banys de la època. L’aspecte més destacable és la seva lluminositat, reforçada per la llum neta que entra pels panells d’alumini de façana i el seu acabat interior blanc. Però ni la seva estanquitat, ni el funcionament de les seves instal·lacions, foren aspectes investigats, tot i que anys més tard Prouvé justificarà la utilització de murs ceràmics per la seva major durabilitat en contacte amb l’aigua i la humitat. En un altre dibuix, el 230J382 13, que ja hem vist en el subcapítol 1.24, s’estudia més acuradament la trobada entre la paret del bloc, el panell à hublots de façana i la porta d’entrada. La primera es segueix resolent amb una xapa plegada –grafiada en vermell- i la segona, amb un tapajunts de fusta, que caldrà que tingui una amplada d’uns 12 cms. ja que la separació entre panell i ampit del lavabo és d’uns 5 cm. En el plànol de definició constructiva de la sèrie 230J648, es clarifica la voluntat de què el nucli sanitari sigui el més exent possible del resta de la casa. En el següent subcapítol veurem com un element sense massa complexitats formals ni constructives presenta una sèrie d’imprecisions i contradiccions en els diferents plànols de detall dibuixats per lliurar als industrials que haurien de bastir-lo. La decisió de separar el bloc sanitari de la coberta és alhora deguda a que en facilita la construcció i a què s’és conscient que la forma definitiva del tauler un cop deformat no es pot preveure amb total precisió. A més, es tracta d’una mostra més de la lògica constructiva que es va refinant en les diverses etapes. En cada pas del projecte es fa menys evident l’estructura de la casa. Aquesta no està amagada, es veu, però no està clarament separada, com hem anat demostrant, de la resta d’elements de tancament i mobiliari. De manera potser involuntària, Prouvé es va acostant a la manera de fer, no tant de l’inventor, sinó del mag, que ens mostra què fa, però no com ho fa –el truc. El què realment succeeix, com funciona, tot i quedar exposat a la vista de qui mira, no es veu, i per tant no s’entén. La coberta doncs no tocarà al bloc sanitari, i quedarà com a suspesa damunt seu. La foscor en aquest interstici i les cantonades arrodonides potenciaran aquest efecte. Aquest, es veu reforçat perquè el visitant que conegui els altres prototipus pensats per Prouvé,
377
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.394
esperarà que el bloc sanitari faci una funció estructural, que arriostra i rigiditza el sistema cobertafaçana. La Maison Alba, que havia desenvolupat feia poc als Ateliers, és una clara mostra d’aquest principi (fig.A.240). Més tard, l’aplicarà també a la Maison des jours meilleurs, del 1956 i a la casa per la seva filla Françoise a Saint Dié, entre d’altres. L’origen dels blocs sanitaris en els Ateliers Jean Prouvé els trobem en el prototipus de la maison BLPS 264, del 1938. En els primers passos d’aquest cas (fig.A.238), de fet, no hi ha una separació entre nucli sanitari i la resta del programa. Els sanitaris –banyera, lavabo- i la pica de la cuina estan repartits per l’espai, com a un moble més. De fet, tot el prototipus, de 3,3 x 3,3 m., es pot considerar com un bloc sanitari habitable, on els llits i una petita taula han substituït el sanitari 265. Està fabricat totalment amb xapa d’acer, muntable en cinc hores i desmuntable en dues. Una petita construcció desmuntable que es pretén preparada per conviure eficaçment amb la humitat, tan de fora com de dins. Les parets del lavabo i de la cuina són iguals a les de l’estar. La rigidització del conjunt Fig.1.394- 230J 382 4, AM 2007 2 252, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.395- Detall. 230J 382 4, AM 2007 2 252, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.396- Detall. 2230J 382 4, AM 2007 2 252, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.397- Maison BLPS. 23J 60 122, ADMM Fonds Jean Prouvé.
378
25. Energia i instal.lacions. Vol sense motor.
Fig.1.395
Fig.1.396
Fig.1.397
s’obté mitjançant el plec de la xapa i la geometria de les unions entre les diferents parts, també aconseguida en la plegadora. Les instal·lacions haurien de ser pensades alhora amb el nucli, ja que en determinaran en alguns casos els gruixos mínims pel pas dels tubs (fig.1.397). En les mateixes dates de la construcció d’un únic prototipus d’aquesta maison de vacances BLPS, Buckminster Fuller inventà i patentà un sistema de bloc sanitari d’acer, el Prefabricated Dymaxion Bathroom (fig. 1.398 i A.241). Ambdós models tenen com a referent directe les cabines sanitàries dels trens i els paquebots. Entenen l’espai de l’ higiene com una habitació totalment rentable i mullable, diferenciada de la resta de la casa per les seves característiques úniques de manteniment de la salut de l’usuari. La seva pròpia forma interior i material permeten una neteja molt més intensiva de la seva superfície que les altres peces de la casa. Un bloc compacte, transportable i col·locable, totalment muntat, dins d’una casa tradicional o d’un conjunt igualment prefabricat com una Dymaxion House o un transatlàntic. -264 ‘Le problème que prétend résoudre cette maison s’apparente donc au ‘camping’, tant pour le volume très réduit, par le poids très faible, par la faculté de déplacement que par l’absence de toute installation fixe (amenée d’eau, évacuation d’eau, W.C.), mais par contre, la maison donnera ce qui est pratiquement impossible dans les installations habituelles de camping: local chauffé, éclairé permettant la lecture ou le travail, cuisine permettant de manger chaud et toilette douche’. Fragment de la memòria explicativa de la maison B.L.P.S. -265 ‘In this modern home the hitherto painfully and expensively acquired utilitarian conveniences and sanitation may now be integrated in a single unit standarized for all. And ten for one in point of convenience and economy they may be his now to do for him what he could not ask of them ten years ago. Toilet convenience and sanitation and kitchen complete may be delivered to him as his car is delivered’. FRANK LLOYD WRIGHT, The Disappearing City, 1932 a Critical Writings on Architecture. Ed. Bruce Brooks Pfeiffer. p. 271.
379
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.398
Tot i que ja en la seva conferència Il faut des maisons usinées del 1946 266, Prouvé parla de la inclusió de l’aïllament tèrmic com a part de les construccions, reduint la inèrcia tèrmica, el gruix i el pes dels mateixos, en cap de les fases del projecte –inclosa la de l’executiu- trobem cap descripció d’algun tipus d’aïllament tèrmic. En els dibuixos on estudia les mides i configuració dels panells de coberta, on és lògic que grafiés aquest aïllament, no ho fa (fig.1.399). Es tracta per tant d’un tema menor, en el què probablement es pensà en una fase més avançada del procés de construcció de la casa. Més endavant veurem que sí que en compra i en col·loca. La maison Prouvé s’adequa als requisits de confort tèrmic i higiènic dels anys 1950s, sensiblement diferent al que tenen els llogaters que han ocupat la casa més de quaranta anys després. Durant el projecte s’introdueix el sistema de terra radiant i la llar de foc del séjour com a dos elements pensats per millorar aquest confort de manera implícita. Els altres recursos utilitzats per aquest fi, com el material d’aïllament tèrmic, apareixen més tard. Els sanitaris i els conductes –electre, aigua- eren Fig.1.398- Prototipus de lavabo, n.109. BuckminsterFuller. Fig.1.399- Detall. 230J 382 8, AM 2009 2 10, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.400- Detall. 230J 382 47, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.401- Detall. 230J 382 50, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.402- Detall. 230J 382 17 (recto), AM 2009 2 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
380
25. Energia i instal.lacions. Vol sense motor.
Fig.1.399
Fig.1.400
Fig.1.401
Fig.1.402
els estàndard d’aquella època. No hi ha cap element de les instal·lacions que fos tema de projecte, ja no des d’un inici, sinó en cap moment del procés. Si una casa es pot fabricar com un automòbil, l’equivalent al motor d’aquesta és només un tema molt menor, en el cap de Prouvé. La presència de pells d’animal i mantes en cadascuna de les diferents butaques del ‘catàleg Prouvé’ són el primer sistema d’escalfament corporal del séjour, proper a l’utilitzat pels nòmades. El foc a terra és el segon element que en millora la sensació tèrmica. En aquest cas es tracta d’una aportació calòrica per combustió. En la primera etapa no és clara la presència d’aquest foc fins que Martha Villiger el mostra en els seus dibuixos del mobiliari interior. Com hem vist, però, el gruix del mur era insuficient per encabir-lo (fig.1.400). En els primers moments documentats del projecte, l’únic foc visible és el de la cuina, i per tant el foc del séjour és introduït un temps després. En la segona etapa el foc en planta és similar al dibuixat per Martha Villiger en secció (fig.1.401, 1.402 -266 Jean Prouvé: ‘Je vous ai parlé d’isolation, venons-en maintenant à la question du chauffage. Après étude très serrée, je viens d’en avoir la confirmation en Sarre: je crois évident qu’on peut chauffer des maisons ainsi construites avec des quantités de charbon très inferiéures à ce qui est nécessaire pour chauffer une maison traditionelle. Nous savons que le coefficient de transmission est de l’ordre de 0,5 alors qu’un mur en maçonnerie fait pratiquement 2. Lorsque nous faisons un mur de soixante millimètres d’épaisseur, c’est égal à un mur de brique de soixante-dix centimètres, avec cette supériorité de ne pas faire le volant. Ça vous donne une idée des économies de combustible qu’on peut réaliser, en conservant la température nécessaire pour que les hommes vivent convenablement. La fabrication de cette maison permet une telle économie calorifique à la base qu’il n’y a pas à hésiter’. Conferència Il faut des maisons usinées. Nancy, 6 de febrer de 1946.
381
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.403
Fig.1.404
Fig.1.405
i 1.404). Quan es decideix la utilització dels panells Rousseau en coberta, s’adopta una estratègia equivalent al bloc sanitari, fent que la llar de foc només entri en contacte amb aquella en la sortida de fums (fig.1.405). Un cop més, la forma corba de la coberta porta a minimitzar la superfície de contacte dels elements d’obra amb aquesta. La façana totalment envidrada del séjour funciona com un captador solar, que millora el confort tèrmic a l’interior els dies solejats d’hivern –que a Nancy són escassos- i, tot i contribuir puntualment doncs a una sensació agradable en el séjour, la majoria dels dies de l’any té un efecte tèrmic contraproduent, ja que es produeixen excessives pèrdues de calor en els dies de fred i un calentament elevat els dies de sol a l’estiu (fig.1.406). Tot i que aquesta superfície envidrada cal entendre-la des de la voluntat de buscar bones vistes, alleugerir i obrir l’espai del séjour, també té una finalitat de captar el màxim d’energia solar possible per escalfar l’interior. Fig.1.403- Detall. 230J 382 40, AM 2009 2 16 04, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.404- Detall. 230J 382 81, AM 2009 2 27, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.405- Detall. 230 J 649 11, AM 2007 2 264, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.406- Detall. Part inferior. Bib. Kandinsky, Fonds photographique 230J Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.407- Detall. Part superior. Bib. Kandinsky, Fonds photographique 230J Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
382
25. Energia i instal.lacions. Vol sense motor.
Fig.1.406
Fig.1.407
El darrer nivell d’aportació energètica és el sistema de calefacció per terra radiant. Aquest no es calculà durant el projecte, sinó que ho feu abans de l’obra la mateixa empresa que l’instal·là, Laurent Bouillet Compagnie Générale d’Entreprises (fig.A.234). En la sèrie de plànols 230J648 es deixà un gruix suficient en la solera per col·locar-hi els conductes d’aquest sistema. La escalfor quedarà sempre sota la coberta, que és l’element protector (fig.1.407). Per sobre seu hi ha el fred i la humitat. Sota, és habitable.
383
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouv茅. I.i. Tercera etapa. Preconstrucci贸. (Finals 1953-principi 1954).
Fig.1.408
Fig.1.408- Dibuix de planejador. Wilbur i Orville Wright. 1903.
385
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.409
Fig.1.410
Fig.1.409- Buster Keaton, One week. 1920. Fig.1.410- Buster Keaton, One week. 1920. En aquests dos fotogrames la parella de protagonistes intenta muntar la seva casa portàtil seguint les instruccions del fabricant. Tot i que aquestes han estat pensades perquè qualsevol persona sense experiència en la construcció les pugui entendre, i tots els elements de la casa tenen una mida i pes que permeten que sigui construïda entre dues persones, la complexitat del sistema constructiu i la poca claredat de les instruccions generen una sèrie de desviacions respecte el model ideal. El resultat, invivible, segueix essent però estable.
386
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció.
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció. Des de que començà la seva formació com a ferrer fins el 1953, amb 52 anys d’edat, Jean Prouvé fou l’encarregat de produir o construir allò que pensava. La seva experiència i la dels seus col·laboradors en la fabricació i seriació de milers de mobles, ascensors, panells de façana, el dugueren a desenvolupar una manera de dibuixar pròpia dels seus Ateliers. Tot i que en alguns dels dibuixos tècnics mancava informació, o apareixien contradiccions, que calia modificar després en la fabricació dels prototipus, la precisió d’aquesta informació gràfica era molt superior a la dels plànols produïts en la mateixa època en la gran majoria de despatxos d’arquitectura de prestigi. De fet, la majoria de col·laboracions dels Ateliers amb despatxos d’arquitectura eren per desenvolupar l’equivalent al projecte executiu, on es dibuixa el sistema constructiu amb la precisió i claredat suficients perquè el constructor –en aquest cas els propis Ateliers- pugui realitzar l’obra sense desviacions ni malentesos. Si hi havia alguna errada en el dibuix, aquesta es podia solucionar amb bastant immediatesa dins dels Ateliers mateix. La separació de Prouvé i Maxéville trenca aquesta connexió. Els col·laboradors de Prouvé hagueren d’adaptar la manera de dibuixar a aquesta nova situació. Calia pensar que anaven destinats a industrials, i que la informació havia de ser clara. Jean Prouvé es trobava a Paris treballant en el Pavillon du Centenaire de l’Aluminium, i tot i que podria aprofitar els caps de setmana d’estiu per anar a l’obra, calia comptar amb la possibilitat de que gran part d’aquesta es realitzés sense la seva presència, comptant amb algun col·laborador local. Aquest col·laborador fou el seu germà Henri. Als Ateliers estaven acostumats a produir dibuixos per convèncer a un client concret o genèric de les bondats dels seus productes. Es conserven nombroses perspectives, dibuixades molts cops pels arquitectes stagiaires del bureau d’études. No estaven tan acostumats a produir plànols que havien de ser interpretats per algú de fora dels Ateliers. Durant els anys, Prouvé i els seus col·laboradors havien desenvolupat una manera de dibuixar precisa i que contenia tota la informació necessària per poder fabricar quelcom amb les mínimes desviacions i pèrdues de temps. Aquesta manera de fer s’anà modificant amb el temps, i no guarda una progressió lineal, ja que d’una banda s’anaven fent més complexes els elements fabricats, amb més peces i formes específiques, i de l’altra s’incorporaven nous col·laboradors, que requerien d’un temps per adaptar-se a la manera de fer, o alguns de vells se n’anaven. Aquesta rotació afavorí la recerca d’una informació prou clara perquè el major nombre d’operaris, encara que fossin inexperts, la pogués entendre 267. Les possibles omissions o desencaixos del dibuix respecte a l’objecte que calia fabricar eren solventats molts cops pel propi coneixement del personal del taller, que s’anticipava a aquestes mancances, o simplement aclarint els dubtes parlant davant de la maquinària que transformaria el material en producte. L’experiència en el dibuix de peces que conformaven objectes servirà a Prouvé per desenvolupar -267 Aquest fet va fer que la pèrdua de Maxéville no modifiqués radicalment la manera de fer de Prouvé, ja que els compagnons que va seguir col·laborant amb ell ja estaven avesats a intentar minimitzar aquesta separació entre el procés de disseny i de fabricació.
387
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
una manera de dibuixar aparentment propera a la dels arquitectes, però que parteix d’un pensament diferent. Com que no pot dibuixar tota la casa en un sol dibuix, ni en una sola làmina, es van dibuixant tots aquells documents necessaris per explicar com serà aquesta construcció a qui la hagi de materialitzar. Qui dibuixa està sempre pensant en com es construirà, i aquesta sèrie de plànols conforma una totalitat. La informació no es dóna per capes, o per cotes, sinó per la diferent naturalesa dels components, i els diferents industrials que els materialitzaran. Tot i això, no arriben a ser unes instruccions de muntatge, sinó més aviat un d’especejament que defineix les característiques geomètriques de cada element. Es dibuixen les peces de la casa. Tot i que –utilitzant l’experiència en el disseny i fabricació de mobiliari i maisons usinées- s’intenta preveure-ho i dibuixar-ho tot, no deixar-se res –preconstrucció-, del projecte a la construcció d’aquesta maison hi ha desviacions i decisions preses a obra. Un procés de projectar i construir propi dels arquitectes. Quan els col·laboradors de Prouvé comencen a dibuixar els plànols constructius de la sèrie 230J648, ja saben que van destinats a diferents industrials, i no a treballadors de Maxéville. Per tant calia definir de manera clara i amb una precisió total, els diferents elements que conformen la casa. Construir mentalment la casa abans de construir-la. Com veurem, Prouvé buscà industrials amb els que ja col·laborava a Maxéville. Els muntadors serien doncs en principi mà d’obra qualificada, acostumats a llegir i entendre plànols constructius, i que podrien aportar solucions gràcies a la seva experiència, encara que no fos en aquest tipus de sistema constructiu. Aquests plànols, entesos com a instruccions de muntatge, no anaven destinats doncs a l’usuari final, com podria ser el cas d’una maison usinée, on el sistema es podia arribar a perfeccionar de tal manera que pogués ser muntat per qualsevol persona. Perquè això fos possible, caldria pensar una manera d’explicar aquest muntatge a algú no avesat al llenguatge constructiu (fig.1.409). Aquesta persona, seguint les instruccions, hauria de ser capaç de muntar fàcilment i sense desviacions l’objecte final (fig.1.410). Aquest cop no es tindria la oportunitat de comprovar que totes les peces encaixen abans de transportar-les a l’obra. No es podria construir ex situ abans de construir in situ. Es passa de la prefabricació a la preconstrucció. De la mateixa manera que aquests dibuixos no s’entenen per capes sinó com mostres parcials d’un tot, tampoc es grafien detalls, sinó que es registren aproximacions, a diferent distància, de l’objecte –o del sistema de relacions entre objectes- construït. L’objecte ja està construït al cervell de qui el dibuixa. Aquest escull la informació i la mida necessària perquè uns altres ho puguin entendre. D’aquesta sèrie es conserven dos llistats mecanografiats 268, que corresponen a l’ordre establert en què cal llegir els plànols 230J648. Aquest ordre no es correspon amb la numeració d’aquesta -268 230J382 70. -269 Si aquesta sèrie es dibuixà a Paris, a Maxéville o a qualsevol altre indret de Nancy és una dada secundaria. El fet important és que en qualsevol d’aquests casos, els plànols es dibuixaren fora del lloc i del temps on i quan havia de ser construïda. La organització del projecte arquitectònic permet poder treballar lluny del lloc on i molt abans del temps quan es materialitzarà aquest. Aquest és doncs un altre dels trets que apropa la manera en què fou pensada la maison Prouvé al projecte arquitectònic. Als Ateliers, els productes es dibuixaven al bureau d’etudes, al costat de les naus de producció, i el temps que passava entre el seu dibuix i la seva fabricació era molt més curt del què habitualment passa entre el dibuix d’un projecte arquitectònic i la seva construcció. Als Ateliers no havien de demanar llicència ni permís a ningú per construir –en tot cas per muntar les seves construccions en un lloc, però aquestes ja estaven fabricades-, ni pressupostos a contractistes –s’ho construïen ells mateixos. Tot i que la fabricació del primer exemplar d’una sèrie sempre era més lent perquè calia demanar el material si no es tenia en estoc, estudiar-ne el seu òptim muntatge, coordinar els diferents passos i assemblar les diferents peces. Un cop assajats aquests moviments la resta de la sèrie es produïa molt més eficaçment. Es podia treballar encara que a l’exterior fes mal temps o fos de nit. Els torns permetien als operaris treballar més descansats. -270 veure apartat 1.23.
388
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció.
sèrie feta posteriorment als Archives Départementales de Meurthe-et-Moselle. En l’anàlisi que farem d’aquests plànols seguirem l’ordre proposat quan es dibuixà, no aquesta numeració posterior. Es prendrà com a model de referència l’aixecament en tres dimensions que hem fet seguint els plànols del projecte. Les imprecisions o contradiccions de cada plànol seran analitzats respecte aquesta objecte ideal que proposa el projecte, i que estava dispers en el cap de Prouvé i dels seus col·laboradors 269. Els plànols de la sèrie 230J648 són, respecte de casos germans com el de la Maison Dollander a Saint Clair 270, sintètics, gairebé esquemàtics, i contenen molta menys quantitat d’informació que aquests. Coexisteixen doncs una síntesi constructiva i una síntesi explicativa. Es resol més amb menys. La pressa que Prouvé tenia per poder construir la casa i tirar endavant, la situació provisional en què es trobava, però també i sobretot aquest esforç de sinergia constructiva, generaren uns plànols que són un cas exemplar de rapidesa i precisió en el dibuix. Comprovarem tot seguit si aquest esforç de síntesi explicativa genera una documentació completa, que permetrà construir la casa sense la presència de qui la ha pensada, o si per el contrari caldrà repensar o improvisar perquè no s’ha pensat en tot i hi ha parts que no estan explicades o que no coincideixen. Si la documentació és del tot completa, qualsevol industrial mínimament experimentat hauria de ser capaç d’entendrela sense problemes i construir la casa tot sol, perquè tot el necessari per fer-ho estaria dibuixat i s’entendria. No caldria que ningú li expliqués els passos, els trucs o allò que falta perquè pugui fer bé la seva feina. Seria com muntar un cotxe, sense la necessitat d’una fàbrica 271. Tot i perseguir-ho obsessivament, Prouvé no arribà mai a fer realitat el desig de producció en sèrie d’habitatges. De l’encàrrec , el juny de 1945, de construir 160 habitatges per les víctimes de la guerra a la Lorraine i els Vosges no es té constància de quants foren finalment fabricats. Els habitatges a Saarland (1945-46) no s’arribaren a construir mai. Dels catorze habitatges a Meudon (1949), deu eren à portiques, dos à coques i un a doubles coques, i eren més prototipus demostratius que un producte perfeccionat i sense sorpreses. Molts quedaren només en el muntatge d’una unitat de mostra, com la maison à portiques 8x12 a Noisy-le-sec (1946-49), o en fase de projecte, com el maison à portiques 8x12 per Monsieur Girard (1946-48) o els pavillons per Pont-en-Royans de la mateixa època. La construcció de la Verrerie de Croismare –programa educatiu amb dormitoris-, els pavillons prefabriqués a Ottmarsheim –albergs per treballadors de la construcció- i les oficines per la fàbrica Ferembal el mateix any aprofitaren les investigacions en aquest sistema per habitatges en altres usos provisionals i de treball que eren més acceptats pels clients. Paradoxalment, veurem com qui va dibuixar aquesta sèrie de plànols devia ser un arquitecte inexpert, ja que trobem unes imprecisions que fan difícil pensar que siguin degudes a què es dibuixà massa ràpidament. Potser no s’explicà amb tota la claredat necessària perquè no es tenia encara del tot clar la configuració i mides totals de les parts a dibuixar. -271 Una persona amb una gran capacitat mental seria capaç de pensar tot un edifici sense dibuixar-lo 181. Una persona amb una capacitat mental mitjana difícilment podria fer-ho. Es deixaria alguna cosa que faria que la futura construcció no quadrés, es perdria a mig camí, unes hores o dies més tard, s’oblidaria del què ha pensat. Aquesta persona amb una capacitat mental extraordinària podria construir ella mateixa allò que ha pensat. Però si la construcció és una mica gran, necessitaria la ajuda d’altre gent –o d’una màquina. Podria explicar a l’altre gent què i com es construirà, però hauria d’estar tota l’estona a peu d’obra perquè els altres no s’oblidessin d’algun pas. És per aquests dos motius que el dibuix és una eina útil en la construcció. Per recordar tot allò que hem pensat –i per comprovar-ho- i per deixar un registre que permeti que els altres ho entenguin fàcilment, sense possibles males interpretacions. Aquesta persona amb una capacitat mental fora de l’habitual podria entendre com es construeix un edifici sense haver-ne vist cap en construcció. Només caldria un bon professor, que li expliqués clarament, sense deixar-se res, els principis i els passos d’una obra. Però per una persona amb una capacitat mental mitjana serà més fàcil entendre-ho si ho veu, si ho toca. Quan estigui pensant en com es construirà una cosa, podrà recordar allò que ha vist, i aplicar-ho o transformar-ho.
389
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.411
Fig.1.412
El tipus d’informació que es dóna en aquesta sèrie de plànols està pensada específicament per explicar de manera completa i clara tot el necessari per poder construir la casa. No hi ha cap dibuix que contingui informació redundant. Ni una sèrie de seccions transversals, ni una nova planta general. L’ordre en què es dibuixaren els plànols correspon amb l’ordre amb què s’anà pensant el sistema constructiu. Quina informació manca? Quines contradiccions hi ha? Quines decisions es van haver de prendre en obra? La numeració d’aquesta sèrie (fig.1.411 i 1.412) tampoc té un ordre clar. Tot i que es segueix un criteri d’anar de la informació més general a la més detallada, s’abandona en diversos moments. Tampoc s’ordena segons els diferents industrials als què va destinat. Dins de la mateixa sèrie, com explicarem tot seguit, conviu informació contradictòria i incompleta. Fig.1.411- Detall. 1043 230J 648 9, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.412- Detall. 1044 230J 648 11, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.413- Llistat de plànols. 230J 382 70, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.414- Llistat de plànols. 230J 382 70, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
390
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció.
Fig.1.413
Fig.1.414
La nostra hipòtesis és que s’anaren produint els dibuixos que es cregueren necessaris per comprovar l’encaix del sistema inventat i poder donar la informació complerta i clara als industrials. En algun moment d’aquest procés, possiblement cap al final, es feu una llista dels plànols que s’havien generat (fig.1.413 i 1.414). Aquesta llista es repassa i es comprova que hi ha una informació que cal detallar encara més, i s’afegeixen els plànols 1026 bis, 1030 bis, 1033 bis, 1033 ter, 1043 bis i 1044, tots ells de detall. La cal·ligrafia de les cotes ens mostra que van ser dibuixats per la mateixa persona que molts dels plànols inicials d’aquesta sèrie.
-271 La formació que els arquitectes rebien en aquell temps a Europa feia que coneguessin els sistemes constructius més habituals per poder aplicarlos en els seus projectes. Tenien nocions dels seus gruixos, de com es comportaven estructuralment. Tot i que ja era habitual el treball en pràctiques en despatxos, on poder adquirir experiència en aquest procés de pensar en l’edifici lluny del solar i molt abans que es construís, molt pocs tenien la oportunitat de tenir un contacte directe constant amb la feina a l’obra. Només podem pensar de manera eficient com es construirà una cosa si coneixem com és en realitat aquest procés de construcció, si som capaços de reconstruir-lo mentalment. Avançar-nos a les accions que es duran a terme, el seu ordre –es col·locarà primer la UPN de remat de coberta o la IPE? És a dir si l’hem observat amb els nostres propis ulls. El nostre arquitecte superdotat podria, a més, incorporar el pes, la gravetat, la resistència, la flexió, les dil.latacions i contraccions, el moviment dels edificis. L’escalfor del sol, les filtracions de la pluja, l’empenta del vent. Per empatia podria sentir les capacitats físiques dels treballadors, l’esforç de manipular els materials i el cansament després de cada jornada de treball. El moment en què cal fer cada cosa, què va abans i què després. Però un arquitecte normal ho entendrà millor si ho ha viscut, si no només ha estat a l’obra, sinó que ha hagut de manipular ell mateix els materials, construir un mur, estar al seu edifici un dia de tempesta. Probablement a partir d’aquesta experiència canviaria moltes de les seves prioritats a l’hora de projectar. El gran corte de la Sala, con sus detalles tan completos, es un verdadero corte anatómico: todo está previsto y resuelto. No se ha dejado nada a la improvisación’. LE CORBUSIER, Hacia una arquitectura, p.25 ‘Temperatura’. Prefaci a la tercera edició. 391
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.415
Fig.1.416
L’ordre de la sèrie és el següent: Seccions transversals i panells de façana: 1026 fins 1029. Perfils metàl·lics del sistema armari-solera: 1031 fins 1034. Perfils UPN rectes i corbats de coberta: 1035 fins 1036. Ram de paleta. Solera-fonament, murs i envans: 1037 fins 1039. Taulers fusta armaris: 1040 Elements del catàleg dels Ateliers fabricats a mida a Maxéville: 1041, 1042. Coberta. Taulers de fusta i xapes d’alumini: 1043 fins 1045. Envans de fusta: 1046. Elements dissenyats i fabricats a mida a Maxéville: 1047.
Fig.1.415- Detall. 1034 230J 648 14, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.416- Detall. 1040 230J 648 6, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
392
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció.
Podem identificar fins a quatre tipus diferents de caràtula dels plànols d’aquesta sèrie. Si ens tornem a fixar detalladament en la cal·ligrafia de les cotes, que és l’únic element de que de manera repetida es dibuixa a mà alçada, podem concloure que la sèrie 230J648 va ser dibuixada per dues persones. La primera s’encarregà de tots els plànols que tenen almenys alguna part de la caràtula fet amb una plantilla de lletres (fig.1.415): 1025, 1026 bis, 1031 bis, 1032, 1033, 1033 ter, 1034, 1035, 1036, 1036 bis, 1037, 1038, 1039, 1040, 1041, 1042, 1043bis, 1047. La segona dibuixà els plànols amb tota la caràtula escrita a mà (fig.1.416): 1027, 1029, 1043, 1044, 1045. També se li poden atribuir els plànols sense caràtula 1028, 1033 bis, 1033 ter (230J648 26) i 1046, pel tipus de cal·ligrafia i manera de dibuixar. Aquesta persona s’encarregà doncs de dibuixar bona part dels components de la coberta, i de completar els detalls que faltaven. El fet de que aquesta sèrie fos dibuixada per dues persones diferents pot explicar algunes de les imprecisions que trobem als plànols. És possible que aquestes persones dibuixessin en moments, i fins i tot en llocs, diferents. La informació amb què treballaren aquestes dues persones és relativament independent. Qui s’encarregà de dibuixar els components de coberta, no dibuixà el detall dels taulers de fusta, que depenia dels forats fets a les UPNs corbades. En canvi sí que dibuixà les seccions generals, on s’acota els vols de la xapa respecte aquests taulers. Aquests vols són els mateixos que s’indiquen a la planta dels bacs d’alumini. Presentem ara una anàlisi, un per un, de tots els plànols (fig.1.417 a 1.496) que es conserven d’aquesta sèrie, per acabar mostrant les parts del projecte on es produeixen imprecisions, informacions contradictòries i algun oblit (fig.1.500).
393
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.417
1026 Coupe triple - 230J648 3 Coupe sur pieces. Secció indicativa de les tres amplades de la casa, amb les tres línies de recolzament del tauler tricapa de coberta. Es concreta la solució del final de la llosa a façana sud, amb retalls d’UPN horitzontals i per sobre una UPN vertical que fa de premarc dels taulers i vidres de façana, que ve de l’inici de la tercera etapa. Aquestes seccions acaben de desmentir la explicació feta per Jean Prouvé a Armelle Lavalou en les seves entrevistes del 1984, i comprobem que efectivament la coberta va ser dibuixada diversos cops. Imprecisions: .La UPN 80 està girada respecte al plànol 230J648 5, que és el que marca la orientació de la UPN que finalment s’executà. .Les cotes 4025, 6025 i 7025 cms son errònies. Les bones son 4000, 6000 i 7000 cms respectivament, com s’indica entre d’altres a la planta 1025. .No acota els vols de la coberta respecte la seva estructura. .S’estudia una opció als armaris amb una UPN longitudinal a la part inferior, i amb el tauler Rousseau entregant-se a l’ànima de la UPN posterior de dalt (fig.1.419). La UPN inferior provocaria que les Ls que conformen les costelles haguéssin de fer un reclau per adaptar-s’hi. .Es grafia per primer i únic cop un llistó, probablement de fusta, per cobrir la cara interior de la UPN 80 superior, per tal de minimitzar el pont tèrmic.
Fig.1.417- Secció. Relació entre amplades. Maison Prouvé. 1026 230J 648 3, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.418- Detall. Trobada façana sud. 1026 230J 648 3, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.419- Detall. Trobada façana nord. 1026 230J 648 3, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
394
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.418
Fig.1.419
395
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.420
1026bis Coupe triple version placards tole pliée - 230J648 5 Façades. e 1:200, 1:10 Secció que torna a indicar la posició dels tres plans de façana sud. Es defineixen els elements d’aquesta façana. En la secció es descriuen sis poteaux école procedents de l’obra de Voeklingen n.1292, cinc panells existents retallats a la zona oest i nou a l’est. Aquesta secció marca clarament les alçades que hauran de tenir els components d’aquestes tres zones. A la part superior dels poteaux école es cargolarà la UPN que subjectarà el tauler tricapa de coberta. Aquesta unió provocarà un moment que Prouvé enten que podrà absorbir. El conjunt poteaux i UPN formaran el bastiment que sustenta alhora la coberta i els vidres de façana. Es defineix la xapa inferior d’aquest revestiment, que farà alhora de tapajunts i de galze. Imprecisions: .A la secció s’indica que a la zona est s’aprofitaran cinc panells de façana, mentre que en l’alçat sud s’indica que el panell hublot de la cuina, de 915 cms. d’amplada, es fabricarà a mida. .El plànol està erròniament numerat amb llàpis com a 1029. .Mai es dibuixa amb precisió els talls que cal efectuar als pannells existents per fixar-los a la subestructura de la casa.
Fig.1.420- Secció. Relació entre amplades. 1026bis 230J 648 5, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.421- Detall. Trobada entrepanells coberta i perfils metàl·lics. 1026bis 230J 648 5, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
396
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.421
397
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.422
1027 Coupe AB normale - 230J648 28 Coupe sur les chambres. e 1:100 Secció transversal per les habitacions. S’acota el vol del tauler tricapa -300 mm- i de la xapa de coberta -800 mm- respecte l’eix de la UPN de façana sud, i de 120 mm i 280 mm respectivament en la façana nord. És una secció molt més esquemàtica que les anteriors, i serveix per definir la forma i la posició de replanteig dels elements de la coberta. En aquesta zona, la coberta tindrà una sola corbatura, que es definirà per l’angle de les tres UPNs superiors. La única indicació d’aquesta corbatura és la nota fléche de 80 (mm.) sota la coberta. Imprecisions: .A la coberta, no s’acota l’espai entre el tauler tricapa i la xapa d’alumini. .No es defineix l’angle de la UPN superior de façana sur. .La IPN de la solera-fonament sobresurt excessivament en la façana nord.
Fig.1.422- Secció. Habitacions. 1027 230J 648 28, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.423- Secció. Habitacions. 1027 230J 648 28. Dibuix de l’autor. e 1:50. Fig.1.424- Detall. Panells coberta façana sud. 1027 230J 648 28, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.425- Detall. Panells coberta façana nord. 1027 230J 648 28, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.426- Detall. Fletxa panells coberta. 1027 230J 648 28, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
398
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.423
Fig.1.424
Fig.1.425
Fig.1.426
399
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.427
1028- Coupe CD normale. 230J648 1 Secció transversal pel séjour. Primer dibuix on trobem definida la geometria precisa de la curvatura de la coberta i la sol.lució de les UPNs corbades per fixar transversalment els panells de coberta. Es mostra un primer alçat de la llar de foc i el poutre del séjour seccionat. En la llar de foc s’esbocen diferents possibilitats d’amplada de la xemeneia. El gruix de la solera coincideix amb la IPN sota de cada ‘costella’ de l’armari. A la façana nord trobem per primer cop una indicació d’alguna mena de revestiment per fora del tauler tricapa que fa de tancament vertical. Es dibuixa el sistema de fixació de la xapa d’alumini de coberta al component inferior. Aquesta xapa ja sobresurt respecte el tauler Rousseau en els dos extrems. Imprecisions: .La projecció del nucli sanitari indica que el forjat superior d’aquest toca a la coberta. .Es dibuixa una UPN de remat del terre radiant en la façana sud. .No hi ha cap indicació de l’entorn, especialment important en el talús de la façana nord. .No hi ha cap cota. .La secció del poutre no correspon a cap element dissenyat i fabricat als Ateliers.
Fig.1.427- Secció. Séjour. 1028 230J 648 1, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.428- Secció. Séjour. 1028 230J 648 1. Dibuix de l’autor. e 1:50. Fig.1.429- Detall. Llar de foc. 1028 230J 648 1, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
400
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.428
Fig.1.429
401
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.430
1029 Coupe EF normale - 230J648 29 Coupe sur la grande pièce. e 1:100. Secció per l’habitació d’en Claude. S’acoten els vols del tricapa de coberta -500 mm- i de la xapa d’alumini -1000mm- al sud, i 120 mm i 280 mm respectivament al nord. També s’indiquen les dues deformacions -fléche- de la coberta, 80 mm cap amunt a la part de darrere i 50 mm a la zona frontal. Imprecisions: .La llargada total no és 7500 mm com es marca aquí, sinó 7536 mm. .La IPN es prolonga fins l’exterior en la façana nord, sense que se’n defineixi la cota.
Fig.1.430- Secció. Habitació d’en Claude. 1029 230J 648 29, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.431- Secció. Habitació d’en Claude. 1029 230J 648 29. e 1:50. Fig.1.432- Detall. Fletxa panells coberta. 1029 230J 648 29, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
402
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.431
Fig.1.432
403
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.433
1031bis Perspective travée armoires tole - 230J648 24 Detail assemblage des fers. Designation des pieces. La UPN 140/60/7 es soldarà a l’ala superior de la IPN 120/58/5 a taller per absorbir el gruix del terre radiant i rebre la UPN 80/45/6 que farà de premarc inferior dels diferents components de la façana sud. Amb aquest dibuix el serraller podrà entendre com funciona aquest conjunt d’elements. Imprecisions: .No s’especifica el punt de replanteig dels placards en la IPN. .La UPN 80 està girada respecte al plànol 230J648 5, que és el que marca la orientació de la UPN que finalment s’executà.
Fig.1.433- Perspectiva. Assemblatge perfils. 1031bis 230J 648 24, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.434- Axonometria. Assemblatge perfils. 1031bis 230J 648 24. Dibuix de l’autor. e 1:50. Fig.1.435- Detall. Unió UPN’s 80,140 i IPN 120. 1031bis 230J 648 24, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
404
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.435
Fig.1.434
405
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.436
1032 IPN dalle - 230J648 13 Detail des fers IPN. e 1:100. Descripció de les IPNs de la solera-fonament. Cadascuna d’elles té soldat en el seu extrem sud una UPN 140x60x7, que absorbirà el gruix de 60 mm. del terre radiant, i què rebrà la UPN superior que fa de premarc dels panells de façana i el pany de vidre del séjour. La UPN 140 té dos forats de 10 mm de diàmetre cadascun (fig.1.437). A l’ala superior de l’extrem nord de la IPN (fig.1.438) es realitzen dotze forats per atornillar-hi les Ls de les costelles dels armaris. L’ànima de les IPNs també està foradada. Cada 1283 mm, dos forats de 13 mm de diàmetre i separats 50 mm entre ells, serviran per cargolar-hi els tensors que aniran embeguts a la solera i que repartiran els esforços horitzontals en el sentit longitudinal, el menys estable de les IPNs. Imprecisions: .Les longituds a la taula no coincideixen amb els detalls del propi plànol. Tant les unes com les altres no coincideixen amb les longituds bones, segons el plànol de la solera-fonament (veure 230J648 17).
Fig.1.436- Especejament IPN’s. 1032 230J 648 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.437- Detall. Unió UPN 140 i IPN 120. 1032 230J 648 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.438- Detall. Anclatges a IPN 120. 1032 230J 648 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
406
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.437
Fig.1.438
407
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.439
1033 Flancs de tole avec cornières - 230J648 15 Fers divers attache des bois et raccords aux murs. e 1:50. Descripció dels perfils metàl·lics UPN 50 (7) i Cornieres L 40 (8 i 9). Aquests últims, són els perfils que subjecten verticalment els panells de la façana nord (8) i que horitzontalment també els subjecten amb la solera de formigó. Imprecisions: .Els perfils metàl·lics UPN 50 no s’han trobat enlloc del projecte, ni descrits en cap lloc més.
Fig.1.439- UPN 50 i Cornieres L 40. 1033 230J 648 15, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.440- Detall. Unió Cornieres amb perfils metàl·lics. 1033 230J 648 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
408
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.440
409
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.441
1033ter Détail grandeur du flanc de tole avec assemblage - 230J648 20 Détail du flanc de tole et de son cadre de corniere 40/40/4. e 1:50. Aquest plànol, juntament amb el 1033bis, descriu els perfils que conformen els armaris. Com en el cas de tots els altres perfils, s’acota amb precisió els forats que serviran per atornillar amb boulons dues Ls i la xapa de 2 mm. de gruix entre elles. Es descriu amb precisió els talls -els superiors en angle- que cal fer als extrems de les ales de les L per tal d’encaixar les trobades entre aquestes (fig.1.442).
Fig.1.441- Panells metàl·lics i Cornieres L 40. 1033ter 230J 648 20, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.442- Detall. Unió Cornieres L 40. 1033ter 230J 648 20, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
410
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.442
411
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.443
1033bis Placard tole pliée - 230J648 21. Secció de detall del sistema armari. Les Ls de 40 mm que conformen els marcs d’aquests armaris queden embegudes en la part inferior en una lloseta de formigó de 80 mm d’alçada, que queda 20 mm per sobre de la capa de morter del terre radiant. Possiblement en aquests 20 mm de diferència es preveu col.locar el paviment, que en cap moment del projecte es defineix. Per sobre d’aquesta lloseta, en la part posterior, es col.loca una L de 40 mm on s’atornillarà el panell i rastrell de fusta de façana (fig.1.445). Entre el tauler i les Ls trobem una junta de 3 mm que gira per sobre del tauler, indicant que es tracta d’algun material. Probablement el mateix que trobem entre els taulers i les xapes d’alumini de coberta. Totes les unions son amb perns de diferents diàmetres i llargades segons les necessitats. Aquests perns uneixen materials iguals (acer-acer) o diferents (acer-fusta). La unió d’aquestes costelles dels armaris amb la IPN inferior també es fa mitjançant perns, com s’indica a la secció frontal que s’inclou al dibuix. Al plànol 230J648 13 (fig.1.437) s’acota la posició dels forats a l’ala superior de la IPN per atornillar-hi aquests boulons. El tauler Rousseau de la façana nord queda 60 mm aixecat de la llosa on és embeguda la IPN 120 (fig.1.445). Per fora d’aquesta, es dibuixa un element de 40 mm de gruix, que podria ser un rastrell de fusta per rigiditzar els pannells, com als de coberta, i tapar les juntes entre ells. Aquesta sol.lució presentarà patologies pel contacte directe dels taulers de fusta amb la humitat. Les portes dels armaris seran corredisses, de 5 mm de diàmetre, i es desplaçaran en dos bastiments de fusta que tenen dos rebaixos, un per cada porta, de 6x7 mm a la part inferior, i 6x14 mm a la superior, on es deixen 7 mm de marge per dalt per poder entrar-hi les dues fulles de les portes (fig.1.444). No s’indica cap tirador. Aquestes portes es desplaçaran gràcies al seu poc pes i l’encaix precís per geometria amb les guies dels bastiments.
Fig.1.443- Secció constructiva façana nord. 1033bis 230J 648 21, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.444- Detall. Unió panells coberta, UPN 80 i fusteria armaris. 1033bis 230J 648 21, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.445- Detall. Unió panells coberta, UPN 80, panells façana nord i Cornieres L 40. 1033bis 230J 648 21, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
412
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.444
Fig.1.445
413
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.446
1033ter Détail grandeur du flanc de tole avec assemblage - 230J648 26. Secció horitzontal del sistema armari. Es defineixen per primer cop en tot el projecte juntes elàstiques, ocupades per algun material. A la façana nord, quan es troba la junta vertical dels dos taulers Rousseau amb les dues Ls de la façana nord, es col.loca calendrita entre aquestes Ls i els dos taulers, creant una junta de 3 mm. Quan es troben dos taulers, es col.loca entre ells (fig.1.447). Aquesta làmina impermeabilitzant bituminosa amb un acabat d’alumini, té una funció de garantir la estanqueitat de la junta vertical entre panells, ja que aquests s’entreguen a testa entre ells. S’utilitza una calendrita d’un gruix superior, perquè tingui una certa elasticitat en cas de dil.latacions o deformacions estructurals. Aquí entenem la funció del rastrell de façana nord que s’insinuava al dibuix 230J628 21, que és la d’unir verticalment dos taulers quan no coincideix la seva trobada amb una costella de l’armari. A les dues Ls que donen al séjour (fig.1.448), es col.locarà a l’ala interior una tira de feltre de 10 mm., pensada per aconseguir un tancament suau i silenciós de les portes corredisses de l’armari, absorbint-ne l’impacte. A més, ajudarà a una certa estanqueitat de l’aire de l’armari. Aquest no estarà climatitzat, ja que no té terra radiant a sota. S’evita així una excessiva fuga calòrica per aquesta superfície. Imprecisions: .El gruix dels rastrells verticals és de 50 mm, mentres que en el plànol 230J628 21 (fig.1.445) és de 40 mm.
Fig.1.446- 1033ter 230J 648 26, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.447- Detall. 1033ter 230J 648 26, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.448- Detall. 1033ter 230J 648 26, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
414
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.447
Fig.1.448
415
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.449
1034 UPN sur flancs tole - 230J648 14 Detail des UPN sur flancs de tole. Descripció de les UPNs 80/45/6 de la part superior dels armaris. Es treballen en quatre trams, el més llarg de 6000 mm. per tal de facilitar-ne el transport i col.locació. Essent la modulació de les costelles dels armaris cada 2000 mm, ambdos perfils tenen a la base dos forats separats 46mm, cada 1954 mm, per tal de poder atornillar-les a les 2 Ls superiors de les costelles dels armaris. Essent la amplada dels taulers de coberta de 1000 mm, es perforen les ales superiors en una sèrie 160/840/160/840 mm. Cada tauler quedarà per tant cargolat a 80 mm de cadascun dels seus costats. Les UPNs A, B, C i D son les de davant. Tenen, a més dels anteriors, forats a l’ala inferior cada 468,5 mm per atornillar-hi el marc superior de les portes dels armaris. Les UPNs Ab, Bb, Cb i Db son les de darrere.Tenen, a més dels anteriors, un forat cada 500 mm per tal d’atornillar-hi els taulers Rousseau de façana. A les UPNs dels dos testers (fig.1.450), la A/Ab i la D/Db, es solda una L de 100/50/8, a la que s’atornillaran les UPNs corbades del dibuix 230J648 22 (fig.1.453).
Fig.1.449- 1034 230J 648 14, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.450- Detall. 1034 230J 648 14, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.451- Detall. 1034 230J 648 14, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.452- Detall. 1034 230J 648 14, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
416
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.450
Fig.1.451
Fig.1.452
417
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.453
1035 UPN à courbure - 230J648 22 Detail des fers UPN à courbure. e 1:100. Definició de les quatre UPN corbades que recullen els taulers de coberta en el sentit transversal. El perfil A es col.loca a la façana oest, el B a la est. El C a la cantonada oest del séjour, i el D a la cantonada est d’aquest. Els extrems sud de l’A i el B estan tallats a 45º per rebre les UPN superiors d’aquesta façana. Al C i D es tallen els extrems sud per entregar-los contra la UPN superior, que segueix i vola per subjectar els taulers de la coberta d’aquelles dues cantonades. L’únic d’aquests perfils que té doble corbatura és el B (fig.1.454). A la resta s’indica la fletxa al seu centre. La A té una fletxa de 80 mm. La B, de 80 mm en un tram de 4000 mm i de 50 mm en el tram de 2000 mm. El darrer tram de 1000 mm sembla que és simplement una prolongació gràfica per definir amb precisió l’arc de corbatura. La C, de 50 mm. La D, de 10 mm. Els trams per sobre dels armaris en els perfils A i B son rectes, i la corbatura comença a partir d’allí.
Fig.1.453- 1035 230J 648 22, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.454- Detall. 1035 230J 648 22, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.455- Detall. 1035 230J 648 22, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
418
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.454
Fig.1.455
419
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.456
1036 Rives inférieures - 230J648 16 Detail des rives inférieures. e 1:100. Descripció de les UPN de premarc inferior de façana. Els perfils en el sentit longitudinal tenen a l’ala inferior dos forats d’ 11 mm de diàmetre, separats 110 mm, cada 1890 mm, per cargolar-se al retall d’UPN dels caps de les IPNs de la solera (fig.1.458). A l’ala superior, aquests perfils tenen un forat de 13 mm de diàmetre cada 1500 mm per cargolar-hi la part inferior dels panells de façana, de 1000 mm. d’amplada. Aquests, doncs, hauran d’anar units entre sí també pel costat vertical per tal de ser estables. El tram més llarg és el D, al séjour, de 8058 mm. Els perfils A, A1 i B conformen el tram de les habitacions, bany i entrada. Si bé en un extrem del B es marca una entrega de tipus I (fig.1.454), en falten tres més per poder empalmar les tres peces. Si la nomenclatura seguís un ordre d’esquerra a dreta, aquestes unions haurien d’estar a l’extrem est de la A, a ambdos de la A1 i a l’extrem oest de la B. Però si fem cas a l’ordre dels forats, comprobem com el perfil que va més a l’oest és l’A, seguit de l’A1 i a continuació el B. Així la L d’entrega a l’ànima d’aquest perfil pren sentit, ja que en aquest punt d’unió els dos perfils no recolzen sobre cap UPN com als altres llocs. L’ordre d’oest a est serà doncs A1 , A i B. Per tant és correcte que la unió tipus I només es trobi en l’extrem oest del perfil B. La resta de trobades coincideixen sobre les UPNs, i van cargolades a aquestes. Els caps d’aquestes rives inférieures no van doncs units entre si. Imprecisions: .No es fa explícit en quin tram anirà cada perfil, cal deduir-ho de la planta o axonometria general d’estructura. Fig.1.456- 1036 230J 648 16, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.457- Detall. 1036 230J 648 16, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.458- Detall. 1036 230J 648 16, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
420
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.457
Fig.1.458
421
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.459
1036bis Rives Supérieures - 230J648 18 Rives Supérieures. Descripció de les UPN de premarc superior de façana. Es segueix la nomenclatura del dibuix anterior. Desapareixen les referències C i E ja que es tracta d’UPNs corbades. Les ales superiors tenen els mateixos forats que les UPNs dels armaris, per tal de rebre els taulers de coberta. Les ales inferiors tenen els mateixos forats que les altes superiors de les rives inferiéures, per tal de cargolar-hi els panells de façana en els mateixos punts a dalt i a baix. En l’extrem oest de l’ A’ i a un punt intermedi del D’ i el D1’es solda a l’ànima una L 100/50 Per cargolar-la a les UPNs corbades del sentit transversal. Així mateix a l’est de la F’ es solda una L de 100/39 pel mateix motiu. La diferent posició i mides d’aquestes Ls (fig.1.460) son una demostració més de que quan es dibuixaren aquests plànols es tenia tota la estructura al cap, i s’anava comprobant-ne els encaixos. Imprecisions: .Si bé a les rives inférieures és lògic que els perfils no s’uneixin entre si en els caps, ja que reposen i es cargolen directament sobre la UPN 140/60/5, sembla que a les superiors sí que haurien de treballar solidàriament per incrementar la solidesa d’aquestes unions.
Fig.1.459- 1036bis 230J 648 18, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.460- Detall. 1036bis 230J 648 18, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
422
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.460
423
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.461
1037 Perspective maçonnerie (murs) - 230J648 17 Vue generale de la dalle et cloisons maçonnees. Perspectiva explicativa de la posició i mides dels elements d’obra de fàbrica. Aquests es construiran damunt de la llosa, abans de la col.locació del planxé del terra radiant. Per això aquest planxé no es dibuixa, ja que encara no hi és en aquest moment de l’obra. Per això el nivell del paviment dels armaris és sensiblement més alt que el del resta de la casa. És l’únic plànol de la sèrie on es descriu la geometria de la llar de foc. El fet d’incloure-la en aquest plànol implica que serà construida amb obra de fàbrica pels mateixos operaris que executin els murs. També es defineix la configuració del nucli sanitari -que es modificarà lleugerament durant el procés d’obra. Imprecisions: .Les mides del nucli sanitari no coincideixen amb les del plànol 230J648 17. .A l’alçat F no es dibuixa la porta. .La llosa no es segueix sota dels dos murs de pedra de l’oest i l’est. .No es marquen les perforacions que cal deixar a la llosa. .El mur D de separació del séjour i la cuina se’ns mostra totalment opac.
Fig.1.461- 1037 230J 648 17, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.462- Detall. 1037 230J 648 17, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.463- Detall. 1037 230J 648 17, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
424
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.462
Fig.1.463
425
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.464
1037 Perspective maçonnerie (murs) - 230J648 4 Vue generale de la maçonnerie. Dalle et cloisons. Perspectiva amb la mateixa funció que la anterior. Aquest dibuix és una evolució de l’anterior. Aquests dos dibuixos son plens de dades contradictòries entre si. En aquest es prolonga la dalle per sota dels dos murs oest i est. No es dibuixa l’envà que separa la quarta habitació de la cuina, ja que en aquella zona no hi ha cap conducció d’aigua. Es marquen les prolongacions de les UPNs superiors dins dels murs de pedra. L’oblit de la obertura sur del nucli sanitari indica que es va fer sense massa atenció. Imprecisions: .No es dibuixa la obertura a la cara sur del nucli sanitari. .No es marquen prestatges al mur de separació de séjour i cuisine, com indica el plànol 230J 648 25 (fig.1.466 i 1.467).
Fig.1.464- 1037 230J 648 17, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.465- Detall. 1037 230J 648 17, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
426
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.465
427
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.466
1038 Dalle beton percements - 230J648 25 Detail des percements a reserver dans la dalle et implantation des cloisons interieures maconees. Replanteig d’envans i forats a la llosa. No equival a cap dels dos plànols anteriors, sinó que conté informació d’ambdos. Es dibuixa per primer cop el forat a la llosa destinat a una planta. El mur de separació del séjour i la cuina té un gruix de 450 mm., similar als dos de façana, i està buidat per col.locar-hi probablement uns prestatges. S’indica la possibilitat d’instal.lar una dutxa (fig. 1.467) a la zona d’instal.lacions. A l’extrem est d’aquest espai es deixarà un pas de 1750x30 mm. de pas dels tubs del terra radiant. Com que s’inclou l’amplada dels dos murs de pedra en la mida de la llosa, aquest pas es troba just per sota del mur de pedra, potser per ajustar al màxim la seva sortida al costat interior d’aquest mur. La amplada de la entrada a la casa i la cuina és idèntica -1971 mm. Imprecisions: .L’amplada dels armaris s’indica de 544 mm.
Fig.1.466- 1038 230J 648 25, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.467- Detall. 1038 230J 648 25, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
428
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.467
429
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.468
1039 Cabine sanitaire - 230J648 8 Detail de la cabine sanitaire a maçonner en meme temps que la dalle. Descripció del nucli sanitari. El nom del plànol s’utilitza molts cops en aquesta etapa del projecte per donar indicacions al constructor. En aquest cas se li diu que cal construir aquest nucli quan s’executa la llosa. Imprecisions: .El tancament horitzontal del bany, segons 230J 648 8, conté insuficients cotes. .No corresponen la suma d’acotacions petites a les generals.
Fig.1.468- 1038 230J 648 25, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.469- Detall. 1038 230J 648 25, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
430
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.469
431
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.470
1040 Panneaux façade (bois-alu) - 230J648 6 Panneaux façade bois alu. L’amplada dels taulers Rousseau de la façana nord i les costelles no coincideixen en algunes zones de la casa. Cal estudiar una junta per aquesta situació. El principi és el mateix, però com que les dues Ls no formen part de la costella metàl.lica, es vol posar una junta de neoprè més gruixuda per absorbir les possibles deformacions, que seran majors que en les juntes amb la costella darrere.
Fig.1.470- 1040 230J 648 6, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.471- Detall. 1040 230J 648 6, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
432
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.471
433
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.472
1041 Poteaux divers - 230J648 23 Poteaux façade. Descripció dels bastiments metàl.lics verticals de façana sud. Pels sis muntants de la façana sud es fabricaran a mida perfils del tipus façade ecole, amb la referència Voelklingen n.1292, que correspon al dibuix amb referència dels Ateliers 233026 A. Els dos poteaux de les cantonades tenen dos varilles enlloc d’una, per millorar la seva estabilitat en més d’una direcció (fig. 1.473). La part superior de tots aquests muntants vindrà tallada en angle, per adaptar-se a la inclinació de la coberta. Segons es dedueix del detall del plànol 230J648 5 (fig.1.420), la part superior del vidre entregarà directament contra el tauler de fusta de coberta, fixat només pels couvre joints verticals que també es prolonguen fins aquests taulers. Els dos poteaux en L es dissenyen i fabriquen a mida, partint del model Voelklingen n. 1292. La xapa plegada que subjecta la base del vidre del séjour (fig.1.474) és una mostra més de síntesi constructiva, ja que amb un sol element, i mitjançant plecs, sol.luciona la estanqueitat, la col.locació, la estabilitat i la absorció dels possibles moviments del vidre. També s’havia utilitzat anteriorment als Ateliers, i correspon al dibuix amb referència 230.035 B. El plec exterior és lleugerament més baix que la part interior, garantint per aquesta subtilesa geomètrica la evacuació cap a fora de l’aigua que es quedi acumulada a la base del vidre.
Fig.1.472- 1041 230J 648 23, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.473- Detall. 1041 230J 648 23, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.474- Detall. 1041 230J 648 23, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
434
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.473
Fig.1.474
435
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.475
1042 Poutre - 230J648 19 Poutre grande piece. Descripció dels dos poutres. Com es mostra en la secció A-B (fig.1.476), aquests poutres estan en posició totalment horitzontal, i per tant aquests dos elements defineixen la línia d’inflexió de les dues corbatures de la coberta. Les xapes en secció omega tenen la doble funció de facilitar la fixació mitjançant cargols dels taulers de fusta de la coberta a aquests poutres, i també la d’elevar aquests taulers respecte aquestes bigues, per tal de diferenciar més clarament aquests dos elements i intensificar la sensació de lleugeresa de la coberta, que sempre toca el mínim possible qualsevol dels elements que la sustenta. Les unions dels extrems d’aquests poutres treballen de la mateixa manera. Es recolzen sobre l’ala inferior de les UPNs i es fixaran a l’ànima d’aquestes. No veurem -o almenys no podrem entendre a simple vista- com s’uneixen a la resta de la casa. No es mostra el truc (fig.1.477 i 1.478). Als extrems del poutre 2 es cargolen dos varilles de 12 mm. de diametre. No s’especifica si arriben al terra o no. Si fos així, s’enten que aquestes varilles treballaran a tracció, i per tant en aquest punt la coberta fa una empenta cap amunt, enlloc de cap avall. Així, tot l’espai del menjador, nucli sanitari i cuina, només té un pilar circular -el d’aquest poutre- de 60 mm de diametre. És l’únic element de tots els que recullen esforços verticals que té una funció exclusivament estructural. De manera inconscient, el visitant té la sensació que la casa és d’una lleugeresa extrema, ja que es recolza en aquest pilar de secció mínima. Tota la resta d’elements que també tenen funcions resistents fan alhora de marcs dels vidre, d’armari, de panell de façana... La pletina que fa de base d’aquest poutre es fixa a pressió a l’ala superior de la IPN 120 de la llosa (fig.1.479).
Fig.1.475- 1042 230J 648 19, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.476- Detall. 1042 230J 648 19, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.477- Detall. 1042 230J 648 19, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.478- Detall. 1042 230J 648 19, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.479- Detall. 1042 230J 648 19, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
436
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció.
Fig.1.476
Fig.1.478
Fig.1.477
Fig.1.479
Imprecisions: .No es mostra el tipus d’unió entre el poutre 1 i el 2.
437
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.480
1043 Panneaux plafond bois. Plan - 230J648 9 Plan du plafond bois. Es defineixen les mides dels taulers de fusta de coberta. La llargada prové de: chambres -secció 230J648 28 (fig.1.430) s’acota 300+4500+120= 4920 mm. séjour -secció 230J648 29 (fig.1.427) s’acota 500+7500+120=8120 mm. cuisine -no s’acota cap secció, però podem deduir les cotes a partir d’altrs plànols: 300+6500+120=6920 mm. Imprecisions: .Aquestes mides no corresponen amb les que s’indiquen al plànol 230J648 12 (fig.1.482), que és el que F. Rousseau & Fils utilitza com a referència quan fan el pressupost (fig.1.531). En aquest altre plànol les llargades son de 4960 mm, 8180 mm i 6970 mm respectivament.
Fig.1.480- 1043 230J 648 9, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.481- Detall. 1043 230J 648 9, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
438
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.481
439
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.482
1043bis Panneaux plafond bois. Nomenclature - 230J648 12 Detail des bois de plafond. Configuració dels taulers de fusta de coberta. Aquest és el document que s’utilitzarà per fer el pressupost. Els taulers es trobaran a testa entre si, i serà mitjançant els rastrells superiors que s’atornillaran els uns amb els altres. A més, aquests rastrells, de 50x40 mm els dels extrems i 100x40 mm el central, incrementen la inèrcia dels taulers en el sentit longitudinal. El fet de col.locar-los per sobre permet crear un espai per posar-hi l’aïllament tèrmic, i atornillar-hi la xapa d’acabament de la coberta minimitzant el perill de filtracions d’aigua fins l’interior -veure plànol 230J648 11 (fig.1.485). Als taulers dels testers (fig. 1.484) el rastrell exterior és de 80 mm d’amplada i en sobresurt 30 mm per crear un galze que faciliti la entrega amb algun tipus d’acabat perimetral que no es defineix. La part central d’aquests taulers es forada cada 500 mm per cargolarlos a les UPNs corbades de damunt dels murs de pedra. En els taulers de la zona del séjour i de la cuina i quarta habitació també es fan forats per poder cargolar les omegues dels poteaux (fig.1.483). Al plànol 230J648 21 (fig.1.443) s’indica que els taulers es cargolaran directament a les UPNs superiors dels armaris, sense comptar amb els rastrells, per tal de no foradar aquests dos elements de coberta pel mateix punt, facilitant l’entrada d’aigua. Imprecisions: .Ni en aquest plànol ni en cap altre de tota aquest sèrie queda clar com ni en quins punts d’uneixen aquests rastrells als taulers Rousseau. Fig.1.482- 1043bis 230J 648 12, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.483- Detall. 1043bis 230J 648 12, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.484- Detall. 1043bis 230J 648 12, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
440
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.483
Fig.1.484
441
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.485
1044 Detail accrochage des bacs sur nervures des plafonds - 230J648 11 Détails d’attache des bacs. Els cargols de fixació de la xapa de coberta als rastrells en cap cas els traspassarà, per no incidir negativament en la seva estanqueitat. Entre els taulers es torna a grafiar una junta elàstica de 4 mm., probablement la mateixa calendrita que es descriu al plànol 230J648 26 (fig.1.446). S’estudia amb precisió el solapament de les dues xapes per al de trobar la mida del cargol que no traspassi el rastrell. L’alçada d’aquest rastrell no s’acota, tot i que es dibuixa de 4 cm.
Fig.1.485- 1044 230J 648 11, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.486- Detall. 1044 230J 648 11, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
442
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.486
443
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
1045 Plan des bacs alu - 230J648 7 Plan des bacs Alu. Si es seguís el mateix criteri que en els taulers de fusta, les mides de les xapes d’alumini de coberta serien: chambres -secció 230J648 28 (fig.1.422) s’acota 500+4500+280= 5280 mm. séjour -secció 230J648 29 (fig.1.430) s’acota 1000+7500+280=8780 mm. cuisine -no s’acota cap secció, però podem deduir les cotes a partir d’altrs plànols: 500+6500+280=7280 mm.
Fig.1.487
En canvi, en planta s’acoten amplades diferents d’aquests tres àmbits: chambres 800+4540+280= 5620 mm. séjour 1000+7560+280= 8840 mm. cuisine 800+6550+280= 7630 mm. Les diferències de llargada no son constants. A la façana sud de les chambres i la cuisine s’acota 800 mm enlloc de 500 mm de vol. Els punts de fixació als taulers inferiors els marca la xapa més curta. La part que no vola, de 4540 mm, es divideix entr quatre per poder atornillar-la en almenys cinc punts per costat (fig.1.489). Imprecisions: .S’acota la zona de les chambres amb una llargada de 14 m., la del séjour de 8 m. i la de la cuisine de 5 m., no respectant els límits en planta entre aquests. Fig.1.487- 1045 230J 648 7, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.488- Detall. 1045 230J 648 7, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.489- Detall. 1045 230J 648 7, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
444
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.488
Fig.1.489
445
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.490
1046 Cloisons intérieures - 230J648 2. Tancaments interiors. La separació entre la cuina i el séjour es fa amb un mur d’obra de fàbrica de gruix similar als dos de façana est i oest, sense cap obertura. Els tancaments de la habitació est i l’espai d’instal.lacions, pel gruix en què es dibuixa, és un envà ceràmic. Es manté el tancament entre l’atelier de Simone i la petita habitació que dona a oest. Imprecisions: .Als tancaments de les habitacions amb el passadís es marquen diferents alçades, quan haurien de ser la mateixa. La alçada 2340 no s’enten. .L’alçada de 2352 mm. de la cantonada nord-oest del nucli sanitari no té cap sentit, perquè en tot cas ha de ser més baixa que la dels tancaments de fusta, ja que no arriba a la coberta. Aquests errors son tan evidents que podrien indicar algun aspecte que contradiu la resta del projecte o que es va descartar en obra, ja que costa pensar que siguin fruit d’una manca d’atenció. .No es grafien els tancaments C i D. El D és fàcil de deduir, ja que es marca la seva alçada de 2420 mm. i la seva amplada ha de correspondre amb la modulació de 100 cms., en aquest cas dos mòduls.
Fig.1.490- 1046 230J 648 2, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.491- Detall. 1046 230J 648 2, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
446
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.491
447
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.492
1047 Panneaux porte. - 230J648 10 Porte grande piece. Després de tots els esboços fets per Prouvé (veure apartat 1.24), es dibuixa la porta a escala. Un alçat i una planta per indicar les mides generals. Dues seccions verticals, per mostrar les xapes dela fulla i la configuració de la ròtula que permet que la porta s’obri i la subjecta quan està del tot oberta -amb un vol de 3052 mm. S’inventa un sistema de tancament fet a mida (fig.1.494). Amb un màxim de dos plecs, dels que semppre es marca el radi de gir, s’aconsegueix que tot el bastiment de la porta estigui fet amb xapa, que alhora aconsegueix la màxima resistència en els dos sentits, i resol els temes funcionals d’una porta exterior -la estanqueitat, els galzes, la evacuació de l’aigua de pluja, la obertura. Imprecisions: .No s’indica el gruix de la xapa. .No es defineix com s’acolla en els seus dos extrems el tub que fa d’eix d’obertura. .Tampoc s’acota la seva posició precisa en planta. .No es detalla el tirador de xapa plegada.
Fig.1.492- 1047 230J 648 10, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.493- Alçat i cotes porta séjour maison Prouvé. 1047 230J 648 10. Dibuix de l’autor. e 1:50. Fig.1.494- Detall. 1047 230J 648 10, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
448
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.493
Fig.1.494
449
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.496
1025 Plan général - 230J647 6 Plan Général. Planta definitiva. Tot i estar enumerada la primera de la sèrie 230J648, aquesta planta es dibuixà més tard que la resta de plànols, ja que incorpora informació que no aparegué fins la obra, i que no es correspon amb cap altre plànol d’aquesta sèrie. La posició del moble que separa l’entrada del séjour i la configuració del tancament entre aquest i la cuina en son els dos casos més clars. Probablement aquest plànol substitueix el què realment es preparà amb aquesta sèrie, que no s’ha conservat, i que per tant no podem saber si va ser utilitzat com a referència a l’hora de comprobar el replanteig del perímetre de la construcció. Imprecisions: .No es dibuixen la jardinera ni la xemeneia del séjour, per tant és improbable que es tracti d’un as-built.
Fig.1.495- Planta. 1025 230J 647 6, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.496- 1025 230J 647 6, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
450
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.495
451
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.497
Fig.1.497- Secció. Habitacions. 1027 230J 648 28. Dibuix de l’autor. e 1:50. Fig.1.498- Secció. Séjour. 1028 230J 648 1. Dibuix de l’autor. e 1:50. Fig.1.499- Secció. Habitació Claude. 1029 230J 648 29. Dibuix de l’autor. e 1:50.
452
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.498
Fig.1.499
453
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Ubicació de les imprecisions al projecte:
Fig.1.500- Axonometria. Imprecisions del projecte. Dibuix de l’autor. e 1:100.
454
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció.
Fig.1.500
Axonometria. Llegenda: 1- Les longituds de les IPNs varien, així com la seva posició. 230J 648 1, 230J 648 29 i 230J 648 3 Coupe AB/CD/EF (4025, 6025, 7025 mm.). 2- Els murs dels extrems est i oest no estan acotats segons 230J 648 17. Segons la reconstrucció de la planta 230J 647 6 AM 2009-2-36 (z1) s’extreu que són 400mm. 3- En la axonometria 230J 648 17, s’indica en el mur A (mur oest) una obertura de porta, en detriment del mur F (mur est) que no se’n dibuixa cap. Mostra contradicció amb els especejaments. 4- En la especificació de les UPNs corbes de coberta, 230J 648 22, la curvatura de les UPNs petites no concorda amb la curvatura de la peça més llarga. Posició confusa en els murs est i oest. 5- Els perfils UPN soldats en els perfils IPN de la solera que es mostren a 230J 648 4 i 230J 648 13, no s’indiquen en canvi a 230J 648 17 (z4). 6- La curvatura i la posició de les UPN de coberta tenen una trobada dubtosa amb les toles dels armaris. Modifiquen curvatura. 7- En les seccions per les habitacions, séjour i habitació Claude es mostra una discordància amb el voladís posterior i davanter de la coberta que indiquen els plànols d’especejament de la coberta 230J 648 7, 9 i 12. 8- El perfil metàlic del séjour de 8058 mm. , 230J 648 23, té cotes insuficients per a la seva construcció. L’encontre amb els perfils metàlics de la façana sud, 230J 648 3 (z3), són dubtosos. 9- Les mides de la llar de foc del séjour a 230J 648 17, són errònies. 10- El tancament horitzontal del bany, segons 230J 648 8, conté insuficients cotes. 455
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Evolució de la planta Antecedents:
Fig.1.501
Fig.1.501- Planta. 230J 382 70, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.502- Planta. 230J 382 62, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200.
456
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Primera etapa:
Fig.1.502
457
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Segona etapa:
Fig.1.503
Fig.1.504
Fig.1.503- Planta. 230J 382 50, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.504- Planta. 230J 382 17, 60, AM 2007-2-254, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200. Fig.1.505- Planta. 230J 647 6, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Dibuix de l’autor. e 1:200.
458
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Tercera etapa:
Fig.1.505
459
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.506- Superposició de les plantes de les tres etapes del projecte. Dibuix de l’autor. e 1:150.
460
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.506
Primera etapa 230J 382 62 Segona etapa 230J 382 50 Segona etapa 230J 382 60 Tercera etapa 230J 647 6
461
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
1949 - 1950
Superfície construïda: 149,39 m2
Fig.1.507- Planta. Comparativa evolució plantes. Dibuix de l’autor. e 1:500.
462
1951 - 1952
Superfície construïda: 153,5 m2
26. 230J648. De la prefabricació a la preconstrucció.
1952 - 1953
Superfície construïda: 166,45 m2
1954
Superfície construïda: 162,7 m2
Fig.1.507
463
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.508- Axonometria completa. Tercera etapa del projecte de la maison Prouvé. Sèrie 230J 648. Dibuix de l’autor. e 1:500.
464
26. 230J648. De la prefabricaci贸 a la preconstrucci贸.
Fig.1.508
465
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.509
Fig.1.510
Fig.1.511
Fig.1.512
Fig.1.513 Fig.1.509- Prototipus d’avió bipla. Germans Wright. 1903. LC-W86- 61. Fig.1.510- Principis aerodinàmics d’una ala. Fig.1.511- Strut_fitting. Germans Wright. Fig.1.512- Potence d’éclairage. 1942. Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.513- Sopwith Camel. 1917.
466
27. 230J648. Sinergia. Une maison comme un avion?
27. 230J648. Sinergia. Une maison comme un avion? Com hem explicat a el subcapítol 1.22, la maison Prouvé no té pròpiament estructura, tancament ni revestiments diferenciats. La gran majoria de components que conformen aquesta casa, resisteixen esforços, separen i ordenen activitats alhora. Aquesta sinergia de funcions es pot comprovar en les dues axonomètriques que presentem en aquest subcapítol, on les diferències són mínimes (fig.1.515 i 1.516). Pot semblar que si tots els elements treballen en sinergia no hi ha d’haver cap diferència entre ambdós dibuixos 272. Aquests esforços –tant verticals com horitzontals i de moments- enlloc de repartir-se puntualment o lineal en pilars o murs, es van absorbint en major o menor mesura per tota la casa. Els murs de pedra, les UPNs de sobre i sota dels panells de façana, les IPNs embegudes a la solera, la solera, les Ls i xapa dels armaris, els envans, els taulers de fusta de darrere els armaris i de coberta, els muntants verticals i horitzontals de la vidriera sud. Fins i tot els vidres del séjour, degut a la geometria i fragilitat d’aquests muntants, han de ser capaços d’absorbir no tan sols els esforços a què els sotmet el vent, sinó a les petites deformacions, dil.latacions i contraccions que sofreixen aquests muntants. Els voladius de tauler de fusta i de xapa de coberta també serveixen per donar continuïtat a aquests elements, millorant-ne la seva estabilitat, creant un ràfec per protegir la façana sud de les pluges i una excessiva radiació solar a l’estiu. Une maison comme un avion? La forma d’un automòbil i la d’un avió responen a principis sensiblement diferents. Mentre un automòbil ha d’oferir la mínima resistència a l’aire, per reduir el fregament i fer més eficient el seu desplaçament –consumir menys combustible-, un avió depèn en certa mesura d’aquesta resistència per acomplir el seu objectiu –volar. Aquesta resistència es reflecteix directament en la forma de les ales. Si un cotxe no té la forma adequada, pot funcionar, es pot desplaçar horitzontalment. Si un avió no té la forma adequada, s’estavellarà, o ni tan sols s’enlairarà. La prioritat en el disseny d’un avió és la d’acomplir la seva funció –volar. La geometria de les ales potencia l’efecte que facilita el vol (fig.1.510). A més, haurà de contenir alguna persona perquè el piloti –tot i que això és només un problema tècnic- i eventualment un espai habilitat per poder transportar passatgers, càrrega o armament. Les condicions d’alçada on es desenvolupa el vol fa necessari que aquest espai pugui ser totalment independent –menys visualment- del seu exterior. Com més amunt s’enlaira un avió, més important és aquesta restricció. -272 Hem marcat com a elements que només treballen com a tancament aquells que poden ser trets durant uns dies o substituïts per d’altres i no afectar a la estabilitat de tota la casa. En cap cas, però, es poden treure sense tornar a afegir cap substitut. Això és així pels bacs de coberta, els envans de fusta, el bloc sanitari i els vidres del séjour.
467
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.514
Les ales han de ser flexibles per absorbir les empentes constantment canviants de l’aire. En els primers avions, aquest principi es traslladava a gairebé tot l’aparell. En els primers biplans, els tensors donaven inèrcia al conjunt i repartien les traccions i torsions entre les dues ales (fig.1.509, 1.511 i 1.513). Molts dissenys de Prouvé tenen la mateixa lògica (fig.1.512). Jean Prouvé també estava fascinat pels aeroplans 273. Arribà a pilotar avionetes. A més dels cotxes, a les seves classes del CNAM, els posava com a exemple dels principis que calia tenir en compte a l’hora de dissenyar (fig.1.514). El disseny d’un avió és abans que res una recerca sobre la aerodinàmica. Aquell estarà constantment sotmès a esforços horitzontals 274. Un entorn on sempre hi fa vent. Durant el vol, les càrregues verticals pròpies i de l’aire les absorbeix el xassís. Fig.1.514- Dibuix preparatori d’un curs del CNAM. Jean Prouvé.
468
27. 230J648. Sinergia. Une maison comme un avion?
Els primers vols sense motor depenien exclusivament de la geometria i material del planejador, especialment de les seves ales, per maximitzar l’empenta cap amunt i disminuir l’ empenta cap enrere. Calia fer-los el més lleugers possible, portant al límit la resistència de l’estructura. La necessitat de reduir peces, per minimitzar el pes i les juntes, portava a escollir materials que fossin alhora resistents, flexibles i lleugers. Cada element havia de resoldre el màxim nombre de requeriments possible. Es començà amb les lones, es seguí amb la fusta i s’evolucionà cap a xapes plegades.
-273 Jean Prouvé: ‘De modo que empecé como simple obrero forjador. de muy joven, quería ser constructor de máquinas: me gustaba la mecánica, era un apasionado de la aviación, de todo tipo de máquinas, hasta el extremo que también quería ser piloto de avión’. ARMELLE LAVALOU, Conversaciones con Jean Prouvé. Editorial Gustavo Gili. p. 12. -274 ‘I have made a number of things for the open air: all of them react to the wind, and are like a sailing vessel in that they react best to one kind of breeze. It is impossible to make a thing work with every kind of wind. I also used to drive some of my mobiles with small electric motors, and though I have abandoned this to some extent now, I still like the idea, because you can produce a positive instead of a fitful movement—though on occasions I like that too. With a mechanical drive, you can control the thing like the choreography in a ballet and superimpose various movements: a great number, even, by means of cams and other mechanical devices. To combine one or two simple movements with different periods, however, really gives the finest effect, because while simple, they are capable of infinite combinations’. ALEXANDER CALDER, a The Painter’s Object. Ed. Myfanwy Evans, Gerold Howe, Londres, 1937.
469
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.515- Axonometria. Elements estructurals. Tercera etapa del projecte de la maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
470
27. 230J648. Sinergia. Une maison comme un avion?
Fig.1.515
- Elements que col.laboren en la estabilitat de la casa.
471
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.516- Axonometria. Elements de tancament. Tercera etapa del projecte de la maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
472
27. 230J648. Sinergia. Une maison comme un avion?
Fig.1.516
- Elements de tancament de la casa.
473
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.517
Fig.1.518
Fig.1.519 Fig.1.517- Detall. Maison Prouvé. 230J 648 5, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.518- Detall. Maison Lopez. 230J 119 68, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.519- Detall. Maison Prouvé. 230J 648 5, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
474
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
28. Sense l’usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis. El 1952, quan s’inicia el projecte de la maison Prouvé, el cost de construcció d’un habitatge amb un sistema tradicional d’obra de fàbrica era menor que un sistema usiné dels Ateliers Jean Prouvé. La decisió inicial, en la primera etapa del projecte, d’utilitzar components fabricats a Maxéville per construir casa seva no té una motivació econòmica, sinó que Prouvé l’entén com una nova oportunitat per desenvolupar un prototipus d’habitatge unifamiliar amb els seus components. Tot i que podria obtenir-los a preu de cost, aquest no fou el motiu que el portà a escollir-los. Jean Prouvé no era ric. La seva família tingué dificultats per obtenir la hipoteca del banc. Tot i representar una oportunitat per seguir investigant, aquest cop s’hi jugava els seus diners, no el dels accionistes dels Ateliers. Per tant qualsevol decisió hauria d’incorporar en certa mesura la consciència d’aquesta situació. Alhora, en les dues primeres etapes del projecte, aquest també representava en certa manera una inversió, que podria aprofitar per demostrar les bondats de les maisons construïdes pels Ateliers. Aquest fet no és comú a qualsevol casa on qui la pensa és a més qui la construirà i habitarà, és a dir a la autoconstrucció. És un tret específic de les cases pensades i habitades per arquitectes –o algú relacionat amb el món de la construcció. Són incontables els casos de cases emblemàtiques projectades pels arquitectes que les habitaven. Una oportunitat no només de pensar la casa per la seva família, sinó de demostrar les habilitats professionals sense els aparents condicionants d’un client o promotor extern. El pressupost, tot i que fou una restricció clara en el procés de pensar la casa, no fou l’aspecte en què es pensà més temps. De fet, de tots els condicionants importants del nostre objecte d’estudi, aquest és el que es pensà específicament en darrera instància. El sentit d’economia en aquesta maison és més ampli. D’una banda, en les tres etapes, aprofita i incorpora totes les decisions anteriors que, malgrat els canvis de condicions materials en què es desenvolupà, es poden salvar. De l’altra, s’intenta que cada component resolgui més d’una funció, utilitzant el mínim nombre de peces possible. La sèrie 230J648, el sentit de la qual és definir exactament la construcció de la casa, no inclou però tota una sèrie de decisions ja preses en les dues etapes anteriors, de les quals ja se’n produí algun plànol. Així, en temes com el sanejament i el moviment de terres s’aprofiten els documents produïts en la segona etapa. D’altres elements aparentment contradictoris, i que semblava que haurien d’acabar desapareixent, com els murs de pedra dels dos testers, es mantenen. Un cop fora de Maxéville, és inviable plantejar-se desenvolupar uns panells fets a mida de la secció de la coberta. Els murs de pedra seran la solució més econòmica per absorbir aquesta geometria irregular, i de pas ajuden a arriostrar el sistema.
475
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.520
Fig.1.521
En la tercera etapa, en el plànol 230J648 6 (fig.1.517), s’indica que els panells amb finestra de guillotina es troben en estoc a Maxéville. Tot i que la configuració de façana és semblant a la de la maison Lopez, els panells à hublots són diferents (fig.1.518). Només caldrà retallar-ne la part superior (fig.1.519) per adaptar-los a l’alçada necessària. Els panells à hublots es fabricaran a mida. Aquest plànol és una mostra que Prouvé seguí mantenint contacte, d’una manera més o menys oficial, amb els Ateliers Jean Prouvé després del 30 de juny del 1953. Aquest alçat és un dels dibuixos més publicats del projecte de la maison Prouvé i ha dut a la explicació simplista, alimentada en certa manera pel propi Prouvé 275, que la casa havia estat feta amb materials reaprofitats. Aquests panells són dels pocs elements que incorporen mecanismes mòbils a la casa (fig.1.520 i 1.521). Són els únics elements que corren el perill d’esdevenir obsolets. D’una banda, si alguna de les peces que participa en el moviment deixa de funcionar correctament, ja sigui perquè el seu Fig.1.520- AM 2003 2 21, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.521- Aixecament d’un panell de façana de la maison Prouvé. Sylvain Leonet i Pascal Thierry. 3 de juny del 1994. Font: AMAL Catherine Coley. Fig.1.522- Detall. 230J 648 13, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.523- Detall. 230J 648 20, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.524- 230J 382 7, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris. Fig.1.525- Detall. 1044 230J 648 11, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
476
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Fig.1.522
Fig.1.523
Fig.1.524
Fig.1.525
moviment ja no és eficaç o perquè es trenca, caldrà reparar-lo. Per tant, desmuntar i canviar la peça, disposar de recanvis o fabricar-la a mida (fig.A.242 i A.243). La resta de peces del sistema, que com defensava Prouvé, només havia de durar una generació, no necessitaria cap tipus de manteniment en els seus anys de vida. Tot el sistema de la maison passa a ser un mecanisme que absorbeix esforços sense moviments apreciables per l’ull humà, i que resol la seva estàtica i el confort dels seus habitants alhora. En el plànol 230J648 13 (fig.1.522) trobem en un quadre, la descripció i pes de cadascun dels perfils IPN embeguts a la solera. Aquesta quantificació un cop més no respon a una comprovació del pes total d’aquesta part per tal de prendre’n consciència, sinó a una informació necessària per poder obtenir el pressupost. -275 Jean Prouvé: ‘Parce qu’il aurait fallu que je sois dans mes ateliers pour que l’on fabrique cela. Lorsque je suis parti de mes ateliers, j’ai changé. et je n’ai donc pas pu construire ma propre maison avec ces sheds. Il a fallu que je vire de bord à 180º et que, n’ayant pas de moyens, je construise avec des restes, car ma maison est construite avec des restes’. Histoire d’une maison. Le dernier entretien avec Jean Prouvé. Isabelle Da Costa, A.M.C., n. 4, 1984, p. 58.
477
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.526 Fig.1.526- 230J 382 24, Fonds Jean Prouvé, MNAM-CCI, Centre Pompidou, Paris.
478
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
En el plànol 230J648 20 (fig.1.523) trobem un altre quadre semblant a l’anterior. En aquest cas es pesen les Ls i les xapes que conformen les costelles dels armaris de la façana nord. Aquests són els dos únics elements que es pesen explícitament durant el projecte, per tal de facilitar la feina a qui en conti el pressupost. El fet de pesar molts dels components de la casa, sobretot els metàl.lics, respon no tant a la comprovació de la idea de lleugeresa que es perseguia, sinó a un càlcul dels costos d’aquest capítol. Com més lleugera sigui aquesta casa, més barata serà 276. És en aquests mesos quan Prouvé comença a utilitzar perfils metàl·lics estàndard. Fins aleshores, havia estat contrari a la seva utilització. D’una banda, representaven una limitació de possibilitats, que rarament s’adequaven amb total precisió als requeriments d’un sistema en concret. D’altra banda, la maquinaria de la que es disposava als Ateliers facilitava la fabricació de perfils fets a mida, que responien als requeriments estructurals i de muntatge de cada cas de manera molt més precisa. En aquesta etapa de transició, fora de Maxéville i en un lloc de treball provisional, Prouvé passa de la estandardització de components fabricats a mida, a la creació de sistemes a mida amb elements standard 277. La maison Lopez i casa seva són dos projectes bessons en aquesta transformació. Es comproven les mides reals dels plecs de la xapa de coberta (fig.1.524 i A.313), per tal de determinar amb exactitud els tipus de tornilleria que caldrà demanar a Studal. Si en el projecte totes les peces eren de 6 mm. de diàmetre (fig.1.525), ara s’estudia si demanar-les de diferent diàmetre. De les alternatives plantejades, el límit són els 10 cms de llargada, ja que és la que pot perforar tot el rastrell de fusta sense tocar el tauler tricapa. Amidaments: Un cop donats per bons els plànols de la sèrie 230J648, es treballa en el què correspondria als amidaments de la casa. Com són els amidaments d’una casa pensada d’aquesta manera? La llista d’elements que conformaran aquesta casa, amb la seva descripció i les seves quantitats, és en el nostre cas d’estudi diferent de la d’una casa projectada per un arquitecte. Si en aquest darrer cas els amidaments han d’aspirar a descriure de la manera més precisa i completa possible cada element, sense deixar cap marge de dubte, en el nostre objecte d’estudi només cal definir aquelles parts que són específiques d’aquesta obra. Cada part estarà dibuixada amb el nivell de detall necessari perquè cada industrial l’entengui. En alguns casos, com en els panells de façana, només cal dir el model que s’escull, ja que ja estan fabricats. En d’altres, com en tot el capítol de serralleria, es dóna tota la informació necessària per poder fabricar-ho. Com hem explicat al subcapítol 1.26, qui està fent els dibuixos ha construït abans mentalment aquesta part de la casa.
-276 Jean Prouvé: ‘En Sarre, où il est question de construire des maisons en acier, nous faisons des calculs sur les répartitions de matériaux. Nous avons trouvé qu’il fallait, pour la fabrication des matériaux nécessaires à la construction d’une petite maison, quatre tonnes et demie de charbon, y compris les bois comprimés, les appareils de chauffage, les vitres... alors que, dans cette même region, pour une maison de construction traditionelle avec murs en briques de trente centimètres, il faut au moins vingt-neuf tonnes de charbon, et ajoutés à cela les combustibles. L’économie générale est de très grande importance’. Conferència Il faut des maisons usinées. Nancy, 6 de febrer de 1946. -277 Jean Prouvé: ‘Avec ces éléments nouveaux, les architectes auront une symphonie très variée. Il faut que nous leur donnions des façades libres, et la plus grande liberté de plan possible, puisqu’il subsiste toujours la servitude de la structure du bâtiment. Je crois que la grande décadence de l’architecture ces temps derniers vient de ce que les mauvais architectes cherchent à camoufler la structure du bâtiment. O fait des cubes de béton entre lesquels on essaie de cacher ce que l’on considère comme un os, une nervure, une poutre, et l’on est arrivé à cette architecture décadente que nous connaissons tous. On a construit en métal, en béton, et de l’extérieur, ça ne se lit pas: c’et quelque chose d’effrayant. Cette architecture ne vivra pas et en cela nous avons rompu avec la tradition française d’accuser son temps par l’emploi de techniques données et une plastique authentique, ce qui a donné la belle architecture française, mais avant elle la romaine, la grecque’. Conferència Il faut des maisons usinées. Nancy, 6 de febrer de 1946.
479
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.527
Fig.1.528
Fig.1.529
Fig.1.527- Detall. Pressupost de la part d’obra L. Cadario. 24 de març del 1954. ADMM Fonds Henri Prouvé. Fig.1.528- Detall. Comanda bacs de coberta Studal. 2 d’abril del 1954. ADMM Fonds Henri Prouvé. Fig.1.529- Detall. Pressupost bacs de coberta Ateliers Jean Prouvé. 29 d’abril de 1954. ADMM Fonds Henri Prouvé.
480
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Trobem una llista de nou capítols (fig.1.526): 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9.
Charpente métallique Maçonnerie Couverture façade arrière Façade avant- poteaux- couvres joints int. bois. Panneaux Croismare. Maçonneries int autres –dalle. cal. Toilette- et murs en extrémité. Cloisons intérieures légères portes. Amenagement sanitaires. Cuisine. Buanderie. Boulonnerie. Bandes plastiques. Laine de verre. Papier craft alu. Chanards –bis bois. Outillage.
En quatre fulls escrits a llapis, del 230J382 31 1 al 4 (fig.A.317), i sense seguir l’ordre establert en aquest document anterior, es fa una llista amb tots els components descrits al projecte, per tal d’obtenir un pressupost aproximat del mateix. Es tracta més aviat d’un llistat descriptiu de les parts de la casa, per comprovar que no s’oblida res quan es demanen pressupostos. La documentació que s’utilitzarà per demanar-los serà doncs bàsicament els plànols de la sèrie 230J648. També en quatre fulls escrits a llapis, del 230J382 23 1 al 4 (fig.A.318 ), es fa una medició d’alguns components de la casa, per tal d’obtenir un pressupost aproximat del mateix. No podem parlar d’uns amidaments en el sentit habitual del terme, ja que només es fa la medició d’algunes partides. La descripció d’aquestes partides no es fa en aquests amidaments, sinó en els plànols de la sèrie 230J648. En les metàl·liques, se’n calcula el pes, però per tal de poder obtenir-ne un preu aproximat abans de rebre el del serraller. En els taulers de fusta tricapa s’aplica un preu estimat de 3000 Fr. / m2. Aquest preu s’obté gràcies a una consulta prèvia amb el fabricant Rousseau, ja que en aquesta medició es contempla un preu d’aquesta partida de 705.750 Fr. El pressupost definitiu de Rousseau (fig.1.531) serà de 700.000 Fr. Es pesen els següents elements: 1. 2. 3. 4. 5.
IPN 120x55 – 26,5 ml - 200 Kg. UPN 80x45 – 107 ml - 927,69 Kg. Cornieres aile inegales – 13,08 ml - 36,23 Kg. Cornieres 30x30 – 111,6 ml - 220 Quilos. Flancs tole 12 uts.- 13,416 m2 - 209,3 Quilos.
481
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.530
Fig.1.531
Fig.1.530- Detall. Pressupost serralleria. 7 d’abril 1954. ADMM Fonds Henri Prouvé. Fig.1.531- Detall. Pressupost taulers Rousseau. 9 d’abril 1954. ADMM Fonds Henri Prouvé.
482
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Es superficien i pressuposten: 6. Fonds placard bois - 51,25 m2 – 153.750 Fr. 7. Plafonds bois – 194 m2 – 552.000 Fr. 8. Bacs – 194,250 m2 – 233.100 Fr. Aquests amidaments presenten diverses imprecisions, que indiquen que qui els va fer no estava massa familiaritzat amb el projecte. Les cornières no són de 30x30 sinó de 40x40. De flancs de tole n’hi ha tretze unitats, no dotze. Els pesos d’aquestes dues partides tampoc es corresponen als calculats als plànols 230J648 13 (fig.1.522) i 230J648 20 (fig.1.523) de l’executiu. En un full apart, el 230J382 23 (fig.A.316), es superficia la quantitat de papier d’aluminium que es necessitarà. Els 354,76 m2 resultants corresponen a 179,96 m2 de la coberta i 55,76 m2 de la façana nord. El pes total d’aquests elements és de 1593,22 Quilos. Per tant, si la casa té 162,70 m2 interiors, correspondria a 9,79 Quilos./m2, molt per sota del seu pes real. No es fa un càlcul del pes real de la casa, sinó només dels perfils metàl·lics dels què es demanarà pressupost. Prouvé estava acostumat a mesurar. Les seves decisions, els seus dibuixos, contenien de manera implícita mides i característiques de les màquines amb què es produirien. El què no feia tan sovint era sumar, quantificar, calcular. La seva intuïció i experiència constructiva l’ajudaven a inventar sistemes cada cop més lleugers, tot i que no es recolzava en el càlcul, sinó en la comprovació mitjançant exemples construïts, per validar aquests principis. En tot el procés d’alleugeriment de la maison Prouvé no és fins aquest punt que trobem les primeres sumes per conèixer el pes total d’aquesta casa. I aquesta suma, aquest pes es calcula per fer-ne les medicions amb les què es demanaran els pressupostos als diferents industrials. Tot i que probablement hi ha un interès específic en conèixer els quilos que finalment pesaria cada part de la casa, la finalitat última d’aquest càlcul és el d’obtenir un pressupost. Només es pesen les partides el preu de les quals es té en quilos i no en metres quadrats. Pressupostos: A partir del 5 de març del 1954, es comencen a demanar pressupostos a industrials. Només es conserva un pressupost per cadascuna de les parts de l’obra que seran executades per industrials diferents. Tot i que és possible que se’n demanés més d’una, i que es destruïssin els descartats,
483
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
la especificitat de l’obra, la mida mitjana de Nancy i el caràcter de Prouvé, que voldria treballar amb industrials que ja conegués, suggereixen que en realitat només es demanà un pressupost per cadascun dels diferents oficis que havien d’intervenir en aquesta part del procés. El primer pressupost data del 24 de març del 1954, i fou el de la part de paleta, feta per l’Entreprise de Travaux Publics L. Cadario (fig.1.527 i A.319). La suma de totes les partides, impostos inclosos, és de 771.857 Fr. Sol: Es descriu la llosa, que serà de formigó de grava i ciment fluid de 250 kg. de resistència. Si bé les llargades dels tres trams de la llosa es corresponen al plànol 230J648 17 (fig.1.461), les amplades difereixen lleugerament. Si en aquest plànol són de 453,6 cms, 653,6 cms i 753,6 cms, en el pressupost són de 466, 666 i 766 cms, resultant una superfície construïda de 159,82 m2. A més, es desconta un forat de 1,8 x 2,8 metres que no correspon a cap de les perforacions a la llosa indicades al plànol 230J648 25 (fig.1.466). Podria tractar-se de la suma de petits forats que caldrà fer a la llosa pel pas d’instal·lacions i la jardinera. Per sota d’aquesta llosa es col·locaran 25 cms. de graves per regularitzar el terreny i ajudar a drenar. Per computar aquesta partida també es desconta el forat de 1,8 x 2,8 metres. Podria tractar-se d’un error, perquè alguns dels forats, com els de les instal·lacions, sí que necessiten la grava per sota. Només el forat de la jardinera hauria d’anar sense grava, però la diferència amb les mides indicades al plànol són massa grans per poder verificar aquesta possibilitat. Més endavant, en la definició dels fonaments pels murs, trobem que aquest forat correspon a la futura xemeneia del séjour. Per tant, en aquesta alçada del projecte encara es tenia previst fer-la d’obra. Caniveau face ar: Del mateix material de la llosa, i encofrat pels seus extrems, es farà la canal de recollida d’aigües de la façana nord, i tindrà una amplada de 60 cms. Sota, la capa de graves farà 15 cms. de gruix. Per damunt, s’acabarà amb un planxé lliscat de ciment Portland. Murs: Es defineixen dues rases superficials per la fonamentació dels murs est i oest, de 80 cms d’amplada i 60 cms de profunditat, una sota de la futura xemeneia i una de 220 cms de llargada sota un mur –l’anomena envà- , possiblement, seguint les mides del plànol, de separació entre la habitació de Claude i la cuina. Aquestes rases s’ompliran amb formigó de característiques idèntiques al de la solera. Seguint el plànol 230J648 17 (fig.1.461), el mur de pedra de l’est es conta de 455 cms de llargada i la forma corba superior es simplifica fent una mitja de l’alçada de l’extrem sud -280 cms.- i el nord -245 cms. Aquesta aproximació és només per poder donar un preu, no perquè es pretengui modificar aquesta partida a l’obra. S’han sumat 25 cms. a l’alçada indicada al plànol de referència, corresponents al gruix de la solera. Hi haurà una porta de 200x80 cms. La mateixa estratègia es
484
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
segueix pel mur oest, de 655 cms de llargada –on no es desconta cap obertura- i l’envà de la cuina, de 200 cms de llargada. Damunt de la porta, un dintell de formigó in situ, de 130x45x25 cms, encofrat amb taulers de fusta, i no descrit al projecte. No es pressuposta el mur entre el séjour i la cuina, ni la totalitat de l’envà que separa cuina d’espai d’instal·lacions i de la habitació d’en Claude –com hem dit, només es conta un tram de 200 cms. Això pot indicar que de manera verbal o per escrit es va notificar a l’industrial que aquestes partides ja no s’executarien. Es descriu també la composició de la llar de foc, que serà de maons ceràmics i acabat exterior . A la sèrie 230J648 no trobem cap plànol que descrigui amb precisió aquest element, i l’industrial dóna un preu agafant com a referència la planta i la axonometria del plànol 230J648 17. Es pressuposta un dintell de 150x100x15 cms., que es situarà doncs en la part superior d’aquest element, però que no s’ha entendre com un dintell en contacte amb la coberta, sinó un element de remat –una tapade la llar de foc. Per sobre d’aquest dintell pujarà un tub de secció circular, que travessarà la coberta. Un cop més doncs, un element pesat que no entra en contacte directe amb el tauler de la coberta. Es conta una partida d’una tira de feltre de 400x45x100 cms. que es retallarà i com s’indica als plànols de detall dels armaris es col·locarà a la cara interior de la L per suavitzar el tancament de les portes corredisses de fusta. També es pressuposta un sistema d’aspiració instal·lat, anomenat Aspira Supérior, possiblement suggerit per Madeleine. Envans: Aquests tancaments seran de maó foradat de 8 cms. de gruix i s’agafa com a referència el plànol 230J648 17 (fig.1.461). Les portes del nucli sanitari tindran 215 cms. d’alçada, dada que no apareix als plànols. No es desconta el buit de la façana sud. Es conten un total de 31,8 m2 d’envans. En aquest punt del pressupost apareix una incongruència que fa suposar que s’ha perdut un dels papers del mateix, ja que es passa d’un pressupost acumulat de 496.032 francs a un de 640.880 francs sense que es tingui cap constància de les partides que provoquen aquest increment, i falten per descriure, com a mínim, els envans de la cuina. Com que en principi tots els envans aniran arrebossats, i la primera quantitat acumulada al següent full conservat, que descriu els paraments arrebossats, és de 49,02 m2, podem deduir que en el full que manca es descrivia un total de 17,22 m2 d’envans, a més d’algunes altres partides, ja que no pot ser que aquesta superfície d’envans que falta suposi un 20% del pressupost total presentat per L. Cadario.
485
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Els paraments arrebossats que es descriuen són els de la cuina, la llar de foc, i un del living que no té cap correspondència amb el plànol 230J628 17. L’arrebossat de les arestes d’aquests envans es conta en una partida apart. Degut a un possible error de mecanografia, les quatre pàgines conservades d’aquest pressupost respecten l’ordre de numeració en la seva part superior. Això no és lògic ja que hauria de faltar la pàgina numerada amb el 3. Aquest fet indica que amb tota probabilitat només falta una sola pàgina d’aquest pressupost, ja que difícilment aquest error de mecanografia es podria repetir dos cops –és a dir numerar tres pàgines consecutives amb el mateix número. Canalisations: En aquest darrer capítol es conten 13 metres lineals de tub ceràmic de 125 mm. de diàmetre pel desguàs d’una o diverses piques. Aquesta quantitat és clarament insuficient si prenem com a referència els conductes de sanejament necessaris, que es dibuixen al plànol 230J382 62c. El 2 d’abril, Studal obre tres fitxes per entrar la comanda dels bacs de la coberta. La primera (fig.1.518), correspon als bacs del séjour, de 8840 mm de llargada. La segona (fig.A.325), de 5620 mm, correspon a la zona de les habitacions. La tercera (fig.A.326), de 7630 mm., a la zona de la cuina i instal·lacions. Tots són de 8/10 mm. de gruix, llisos i amb dos plecs –bavettes- als extrems. El 7 d’abril Henri Prouvé, interlocutor amb els industrials, rep el pressupost de Mécanique Moderne (fig.1.530 i A.320) per tota la part de serralleria. Aquesta empresa de construccions metàl·liques, fundada el 1906, tenia una fabrica a Maxéville, on produïa maquinaria, fusteries metàl·liques i caldereria 278. S’oferta un preu de 65 Fr./kg pels 3000 Quilos. en que s’estima el pes total dels diferents perfils –un total doncs de 195.000 Fr. S’aplicarà a tots els perfils que no quedin embeguts en solera o murs una imprimació d’una capa de crom de zenc per protegir-los de la oxidació. El 8 d’abril Jean Prouvé parla amb F. Rousseau & Fils, i el dia següent envien a Henri Prouvé una oferta de 700.000 Fr. per tots els panells monobloc de la casa (fig.1.531). Possiblement en aquesta conversa Prouvé negocia una rebaixa del preu amb què havien fet la estimació dels amidaments, arrodonint-lo a aquesta quantitat final. El 29 d’abril es fa la comanda definitiva dels bacs de coberta als Ateliers Jean Prouvé (fig.A.323). Les quantitats i mides corresponen al plànol 230J648 7 (fig.1.487). El pressupost es dóna per quilos -454 Fr./Kg. Els Ateliers calculen un pes total dels bacs de 578 quilos. i per tant l’import d’aquesta partida serà de 262.412 Fr. A més, es demanen 440 volanderes. La data d’entrega està prevista pel 3 de maig. Per tant els bacs es poden fabricar en cinc dies.
-278 ‘La Mécanique Moderne etait une société de constructions mécaniques et métalliques, créée en 1906. Les trois départements principaux : charpente métallique, chaudronnerie moyenne et lourde, mécanique générale, se complètaient naturellement. Les ensembles, charpentes métalliques et chaudronnerie, étaient exécutés à l’Usine de Maxéville, distante de trois kilomètres de la Direction générale du Bureau d’études et de l’Usine de Mécanique générale installée au boulevard Lobau à Nancy. L’usine disposait : d’un parc à fer permanent, de laminés marchands, tôles moyennes et fortes, d’un raccordement S.N.C.F. Elle a disparu progressivement, remplacée pendant quelques temps par « Métalor »’. Informació facilitada per Catherine Coley l’ 11 de novembre del 2011.
486
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Per tant la suma total dels pressupostos que es conserven és: L. Cadario 771.857 Fr. Mécanique Moderne 195.000 Fr. F. Rousseau & Fils 700.000 Fr. Studal 272.500 Fr. Total 1.939.357 Fr. Tenint en compte que la versió pressupostada de la maison Prouvé fa 162,7 m2, el pressupost és de 11.919,83 francs/m2. No es conserven, o no es van demanar, pressupostos per els capítols d’electricitat, fontaneria i calefacció. Ni dels panells de façana i la porta del séjour. Tampoc de cap partida feta per un fuster. Ni dels envans de fusta, ni dels remats interiors i exteriors de fusta, ni de les portes de les habitacions i dels armaris. Ni dels sanitaris i enrajolat del lavabo. Ni del material del paviment. Per tant els Prouvé eren conscients que aquest pressupost no era ni tan sols estimatiu, ja que caldria sumar-hi totes aquestes partides. Prouvé coneixia diversos industrials de la zona, i miraria de parlar amb cadascun d’ells perquè li fessin un bon preu. Alguns d’ells es van oferir a treballar sense cobrar, però Prouvé refusà l’oferiment, segons explica Catherine Coley. La experiència de Prouvé en la construcció d’habitatges unifamiliars amb un contractista de fora era bastant limitada. De fet, per la construcció de la maison Dollander a Saint Clair, van consultar a Martini Mathieu, una entreprise de maçonnerie de Le Lavandou, no només preus sinó qüestions tècniques referents a la part de construcció tradicional de la casa, especialment el condicionament del terreny i la llosa del primer pis (fig.A.327 i A.328). De tota la documentació conservada podem deduir quins elements de la casa van ser reaprofitats (fig.1.532), quins es fabricaren segons el catàleg dels Ateliers (1.617), en quins s’utilitzaren perfils metàl·lics estàndard (fig.1.534), quins es van fer a mida a taller (fig.1.535) i quins es van fer a mida in-situ (fig.1.536). Si bé els elements fets a mida per la casa són els menys nombrosos però els que pesen més en conjunt, també són els que configuren la especificitat material d’aquesta construcció, que utilitza majoritàriament perfils estàndard i peces de catàleg. L’ interès d’aquesta rau doncs en com es relacionen aquests elements per aconseguir una construcció que treballa en sinergia.
487
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Conclusions: El resultat material de la tercera etapa del projecte de la maison Prouvé és un sistema heterogeni. En un sistema homogeni, els seus components no es veuen a simple vista, i trobem les mateixes propietats intensives en diferents parts d’aquest. Està format per una barreja de diversos elements que dóna com a resultat una nova substància d’estructura i composició uniforme. En un sistema heterogeni, per contra, podem visualitzar les diferents parts o fases que el componen. Una fase és cadascun dels sistemes homogenis, amb una superfície de separació clarament definida, en què pot dividir-se un sistema heterogeni. Aquestes fases es poden separar entre sí. El procés mental de projecte i invenció de la maison Prouvé és però homogeni, tot i ser discontinu en el temps i l’espai, i es pensa per materialitzar-la amb sistemes heterogenis. En aquest procés, es segueix una direcció constant cap a l’alleugeriment i la utilització de components industrialitzats standard, fabricats a Maxéville o a fora, que es triaran segons una lògica clara de facilitat de muntatge i la seva contribució a disminuir el pes del conjunt mitjançant la geometria del material. La lògica és també la d’economia de mitjans. Una lògica que en Jean Prouvé sempre inclou, com a tret propi, una inquietud constant per la invenció de noves solucions constructives, des dels principis generals fins les trobades entre elements, caracteritzades en la geometria de les juntes. I que en aquest cas particular és portada al límit per les circumstàncies en què es desenvolupà el projecte, que el dugueren a una necessitat gairebé visceral de mostrar les seves habilitats. És evident que aquesta no és la manera més econòmica i fàcil de construir una casa, però aquesta casa no s’hagués pogut construir de forma més fàcil i econòmica. En el procés de definició de la maison Prouvé es passa d’un paradigma de la màquina amb motor –un automòbil, un avió-, on cada peça té una funció i forma específica, a la d’un mecanisme autosuficient, autònom, com un mòbil de Calder o un dels primers planejadors dels germans Wright.
488
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
489
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.532- Axonometria. Elements reaprofitats. Tercera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
490
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Fig.1.532
491
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.533- Axonometria. Elements catàleg Atelier. Tercera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
492
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Fig.1.533
493
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.534- Axonometria. Elements perfils stàndard. Tercera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
494
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Fig.1.534
495
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.535- Axonometria. Elements fets a mida al taller. Tercera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
496
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Fig.1.535
497
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.536- Axonometria. Elements fets a mida in-situ. Tercera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
498
28. Sense l’ usine: economia i aprofitament? Sistemes heterogenis.
Fig.1.536
499
I. Amb les mans: projecte i invent a la maison Prouvé.
Fig.1.537- Axonometria. Tots els elements. Tercera etapa maison Prouvé. Dibuix de l’autor. e 1:100.
500