Opuscle Àngels Poch i Comas by Ajuntament de Terrassa

Ã&#x20AC;NGELS POCH

H O M E N A T G E S

L’Excm. i Molt Il·ltre. Ajuntament de Terrassa, en sessió plenària celebrada el dia 29 de setembre del 2016, acordà concedir la Medalla d’Honor de la Ciutat a

Àngels Poch i Comas en reconeixement a la seva trajectòria professional dedicada al teatre, per haver estat suport i inspiració per als i les professionals de l’escena catalana i pel seu sòlid compromís amb la cultura. Terrassa, 24 d’octubre del 2016

[ P R E S E N T A C I Ó ]

Un gran exemple de compromís vital i cultural

’actriu terrassenca Àngels Poch ha deixat una profunda empremta com a artista, com a dona i com a ciutadana, que ara reconeixem amb la Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa. Aquesta és la màxima distinció que subratlla aquells valors individuals i col·lectius que ens aporten les persones singulars que, al llarg del temps, han anat donant forma a la nostra ciutat des de tots els camps i han enriquit la nostra identitat. Des dels escenaris teatrals, des de la televisió o des del cinema, l’Àngels Poch es va guanyar el públic català, a base de molta feina i d’una sensibilitat especial, fins esdevenir un referent imprescindible en el teatre del nostre país a cavall dels segles XX i XXI. A Terrassa, la seva trajectòria professional està estretament vinculada a “El Globus”, a l’Institut del Teatre i al Centre Dramàtic, puntals de la vitalitat cultural terrassenca i de la capitalitat teatral en la qual Terrassa s’ha anat posicionant. Ella va ser una persona clau en el desenvolupament del teatre terrassenc i català en les darreres dècades: el seu caràcter exigent, la seva coherència, la seva ambició artística, van impulsar una carrera professional construïda des de la base, molt treballada i honesta. Per tot això, l’Àngels va ser una persona estimada, respectada i valorada en la dimensió pública de la seva vida, a dalt de l’escenari i també a fora, quan s’apaguen els focus i recomença la vida quotidiana. I ara, “la Poch” continuarà essent un model de ciutadania, de compromís vital i cultural, en la nostra memòria i en el dia a dia d’una Terrassa que ella va contribuir a fer una ciutat millor.

Jordi Ballart i Pastor Alcalde de Terrassa

Àngels

n any i mig després d’haver-nos deixat se’ns acut recordar-te més enllà dels pensaments volàtils de cada dia. Ho hem volgut fer amb alegria, envoltant-nos de molts d’aquells que t’han estimat i en els quals el teu record fonedís encara perdura. No volem pensar en la insuportable certesa que no hi seràs més, sinó en la permanència convençuda del teu record. Per això parlaré com si encara hi fossis, perquè de fet continues ancorada dintre de nosaltres. Des que et vaig conèixer sabia de la teva afició al teatre, però no que fos tanta com perquè l’any 1977, quan ja teníem un fill i esperàvem el segon (segona), et posessis a estudiar a l’Institut del Teatre. No per ser actriu, deies, sinó perquè t’agradava tot el que s’hi feia. Eren les beceroles de l’Institut a Terrassa i el Pau Monterde i el Feliu Formosa van ser els padrins en el teu bateig en art dramàtic. La teva inseparable Marissa en va ser l’observadora i jo l’admirador més fervent des del primer dia. M’admirava, sí, aquella força que hi posaves, i el lliurament que hi vas dedicar sempre. Arribaves a casa amb delit per explicar-me el recorregut del dia, i les vergonyes que hi passaves, sempre superades per aquelles ganes de fer-ho tot bé que et van dur a graduar-te d’una forma excel·lent. El taller de final de carrera em va permetre admirar-te per primera vegada dalt d’un escenari, petit escenari a l’Institut, en sessió reservada a alumnes i familiars. Feies de Marina a L’oncle Vània, d’Anton Txèkhov, dirigida per Pau Monterde. Ja convertida en una professional de l’escenari, a més a més d’admirar-te en tot el que feies, només jo tinc el record viu i persistent de les teves hores d’estudi. Recordo que, a vegades, quan abans d’alguna estrena coincidia que anàvem en cotxe a qualsevol lloc, de sobte et quedaves muda. “Perdona, és que passo paper”, em deies, i jo, callat, seguia conduint respectant la teva concentració. Entre el munt de coses que he perdut des que no hi ets hi ha aquesta feina, la de “passar paper”, quan et feia de partenaire en la teva meticulosa preparació de cada obra, procurant donar-te el peu en el moment precís, i fent el “sèrio” sobretot. Perquè es podia fer broma de qualsevol cosa i en qualsevol moment, menys quan es passava paper. Aquest era un ritual sagrat que no es podia transgredir per res del món. Has estat una bona actriu, seriosa, responsable i lliurada a la professió; les teves companyes i companys segur que ho certifiquen. Però també has estat una dona de família, de la teva primer i de la que després vàrem formar tu i jo des del moment que, plenament convençuts, vam decidir fer-ho. La millor companya per a mi i la millor mare per als nostres fills. Has sabut mantenir l’equilibri, difícil a vegades, entre família i professió, evitant que una es posés per davant de l’altra. Jo sempre vaig tenir companya i els nostres fills sempre van tenir mare. Un meritós exercici de funambulisme que cal afegir a les teves dots d’artista.

Banyant-se a Formentera amb la Marissa, l’agost del 1967

En un viatge a Turquia, l’any 2010

A Vaison, l’any 1971, amb en Jaume i uns amics

L’abril del 1972

L’Àngels i en Jaume, el 2013, en el 40è aniversari de casament

Durant els últims dies, quan la malaltia se t’estava enduent de mica en mica, la teva fortalesa m’infonia un fals anhel d’esperança, un anhel que allò passaria. Em vas consolar fins que vas poder, tu a mi. Ara ha tocat dir-te adéu i aprendre a prescindir de tu... Però no, no, mai no prescindiré de tu, impossible. Encara tot jo em dilueixo en el pensament d’una abraçada a un cos que no existeix. Els anys passats junts no han estat en va i la teva companyia, d’una forma diferent, hi continua sent. No puc prescindir-ne, m’has ensenyat tantes coses! La pervivència del teu record està assegurada i sempre et buscaré en la cara oculta d’algun astre on ara estàs amagada, burleta... Teu per sempre. Jaume

A què es dediquen els teus pares?

e petit, de vegades sorgia la pregunta: “A què es dediquen els teus pares?”. I jo sempre deia: “El meu pare és enginyer i la meva mare és actriu”. Mai no vaig trobar ningú que mostrés cap interès especial per l’enginyeria. En canvi, respecte a la mare, sempre deien: “Ah, sí? Que guai!”. I llavors deien: “I qui és?”. I jo: “Fa teatre, no la coneixes. Es diu Àngels Poch”. A partir d’aquí sempre han passat dues coses: o que, efectivament, no la coneguessin, o bé que em diguessin: “Uau, a mi m’agrada el teatre i la teva mare ho fa molt bé”. Hem tingut el privilegi de quedar sempre bé pel fet de ser fills de l’Àngels. Llavors, seguint amb la conversa, la gent deia: “I què tal això que ta mare sigui actriu?”. “Doncs no ho sé. Normal. Sempre ha sigut la meva mare i sempre ha sigut actriu.” “És clar”, jo pensava, “com que ho ha sigut sempre doncs ja hi estic acostumat”, però, sincerament, no crec que les coses a casa fossin gaire diferents pel fet que l’Àngels fos actriu i no qualsevol altra cosa. Era una mare que treballava i tenia uns horaris una mica diferents, això sí. Per exemple, arribàvem a escola pels pèls. Quan ella tenia funció, arribava tard a casa i mirava de dormir tant com pogués. Així, doncs, al matí teníem el rècord de llevar-nos, rentar-nos, vestir-nos i esmorzar en 15 minuts. I era un rècord que havíem d’assolir cada dia. Però ho fèiem i no arribàvem mai tard. La mare sempre ha tingut la puntualitat com una regla bàsica, però durant uns quants anys anava una mica curta de son. De cara enfora, el fet que l’Àngels fos actriu despertava l’interès de la gent. Però de cara endins no tenia res d’especial. Perquè ho va voler i es va esforçar a fer-ho normal. Es va esforçar per tenir una família com qualsevol altra, potser perquè va professionalitzar-se tard com a actriu i la família ja la tenia. Per a ella, la feina era la feina. I tot i que parlàvem molt de teatre, del que havíem vist, del que estava fent, etc., casa nostra va girar sempre entorn dels quatre de casa, no entorn de la feina dels pares. La mare era una actriu atípica. Com a mínim, distanciada de la imatge tòpica o mediàtica del que pot ser una actriu. Per començar, era una persona força tímida. Crec que li va costar molt més aprendre a moure’s amb desimboltura en el “mundillo” que no pas posar-se a la pell de qualsevol personatge que va interpretar. Segurament, perquè interpretar el propi personatge, interpretar-se a un mateix, és el més complicat. Però crec que també perquè l’Àngels no volia ser un personatge fora de l’escenari. O potser és que no en sabia. I anar a cara descoberta és difícil. Per exemple, quan ja feia molts anys que feia d’actriu, però només havia fet teatre i, per tant, podia anar pel carrer sense notar miradetes, com qualsevol altra persona, vaja (perquè, així són les coses, ningú no la reconeixia), va començar a sortir per televisió. De cop i volta, sense que fos cap exageració, la gent se la mirava pel carrer, la felicitaven a les botigues i alguna vegada li demanaven un autògraf. Diguéssim que, en una mesura relativa, havia aconseguit l’èxit i la fama. Tan preuats! Ella s’ho va passar més aviat malament. Feia la mateixa vida que abans, però amb aquella sensació de si algú et vol dir res o no, si et miren massa, si ets tu que has de fer el gest, etc. Volia continuar passant el màxim de desapercebuda,

L’Àngels a Menorca, l’agost del 1974

Amb l’Oriol i la Mireia, l’estiu del 1978

L’Àngels i en Jaume amb els seus fills, el gener del 1978

així que es va comprar unes ulleres de sol ben grosses i es va centrar més a anar sempre als llocs habituals, on ja la coneixien, per no haver de passar angúnies. Això, al principi, és clar, després ja s’hi va anar fent. També al principi, a les estrenes s’escapava. Vull dir a posteriori, un cop acabada la funció, quan la cosa s’allarga amb cava, converses i somriures. (També abans d’entrar a escena el dia de l’estrena s’hauria volgut escapar moltes vegades. Per això tenia un amulet secret. No era una persona supersticiosa en absolut, però el dia de l’estrena, com si fos un ritual, es prenia una pastilla. Jo crec que un placebo li hauria funcionat igual, però es posava nerviosa. Crec que s’hi va posar del primer a l’últim dia.) El què deia, però, al començament de les estrenes a Barcelona. Després de la funció, quan tot havia anat molt bé i ja havia saludat a qui havia de saludar, ens deia a la família: “Què, marxem?”. Era una part que no li agradava. Perquè es trobava amb gent que no sabia qui eren, o no se’n recordava dels noms, perquè no volia quedar malament ni tampoc haver de fer el paperot amb algú o algú altre, perquè trobava que hi havia massa mercadeig, massa preguntes de projectes, de projectes en projecte, etc. Volia marxar. Com deia abans, li semblava que havia de fer de personatge un cop ja s’havia acabat la funció. Potser el teatre també és això, però no li agradava. “És que no en sé!”, deia. Amb el temps també en va aprendre, ja feia el que se suposa que s’ha de fer i estava molt més tranquil·la i relaxada en l’ambient. Ja no tenia aquella ànsia per desaparèixer i marxar. Sortir i ficar-se al cotxe amb la resta de la família i les flors de l’estrena que el Jaume li comprava sempre. Deixar anar aire amb un sospir. I cap a Terrassa. El que fèiem sempre, llavors sí, ja un cop de camí a casa, era parlar de la funció. Deia: “Què us ha semblat l’obra?”. I li dèiem. L’Àngels no podia mentir. La seva mare, l’àvia Fina, tampoc, ho tinc comprovat. El teatre no és mentida. Si es fa molt malament, sí. Llavors és mentida podrida. Però si es fa bé, no. I si es fa molt bé, fins i tot s’hi intueix veritat. Ella va escollir una professió, expressament o no, qui ho sap, en què no s’hagués de mentir. No s’ha d’enganyar ningú per ser actor. Els venedors menteixen per definició. Forma part del joc i de la vida. Ser venedor és totalment lícit, i ser un bon venedor té molt de mèrit. Però l’Àngels seria incapaç de ser-ho. S’hi sentiria incòmoda i ho deixaria córrer així que en tingués l’oportunitat. I és per això que va estar incòmoda durant força temps amb la mica de fama i el “mundillo”. No se sabia vendre. Llavors, de mica en mica, la gent la va anar coneixent. Com a actriu, però sobretot com a persona. Fins al punt que ja no sentia aquesta incomoditat. La gent ja la coneixia. Ja no calia vendre’s. L’Àngels patia. Patia amb cada obra i per cada obra. D’algunes també en gaudia, però patir-les les patia totes. Perquè volia que sortissin bé. Tenia un compromís moral de fer les coses bé. Tant en el teatre com en la vida. Una virtut i

Tots quatre al balcó de casa

A Besalú amb en Jaume, la mare, la nora i el nét

Amb els consogres, als Hostalets d’en Bas

Jugant amb la seva néta Foix

una llosa. En el teatre va aconseguir fer grans coses, encarnar bons personatges i transmetre tots els sentiments. Però també va aconseguir anar per la vida, en la professió, amb amics i família, a casa i a tot arreu, com a persona, sense haver de mentir, podent dir les coses de veritat i a cara descoberta, sent ella mateixa. Mare, t’estimem. Oriol i Mireia

La nostra germana petita vol ser actriu

enyores i senyors, la funció està a punt de començar! Escrivim aquesta breu nota a quatre mans l’endemà de la presentació de la nova temporada de teatre, un acte dut a terme al Liceu i televisat en diferit per TV3. Aquesta gala anual té l’objectiu de guanyar nous públics per tornar a omplir les sales com en les millors èpoques. A la platea hi havia molta gent de la professió (com ens agradaria que hi fossin els que no hi poden ser!) i no hi van faltar les més altes autoritats del país, artífexs de les polítiques culturals. És força raonable que després de les vacances d’estiu, amb la rentrée que diuen els nostres veïns del nord o el casolà tornem-hi que no ha estat res, tothom s’espavili per promocionar els productes que permeten guanyar-se la vida; aquest tothom inclou òbviament els actors i les actrius de totes les modalitats del fet teatral. El cas és, però, que parlar de teatre és parlar de cultura. En el logotip de l’Ateneu Terrassenc podem llegir: “La cultura fa els pobles lliures”. I això és una cosa seriosa que va molt més enllà d’una ben guanyada remuneració econòmica per la feina feta. I una cosa és la cultura i una altra la “cultureta”, que tot just distreu i adotzena les ments. La cultura remou consciències personals i col·lectives; denuncia injustícies, prejudicis i estereotips; mostra i interroga les complexitats de tot ordre; emociona i fa pensar; promou la imaginació, la creativitat i la qualitat humana; coses serioses que no exclouen de cap manera la comicitat i les rialles, tan saludables. L’Àngels, la nostra germana petita, ha estat una de les persones que durant una pila d’anys han col·laborat a posar a l’abast del públic, des de dalt d’un escenari, aquests ingredients esmentats, tan bàsics per anar esdevenint humans (Eudald Carbonell dixit) com ho és l’aire que necessitem per viure. I ho ha fet amb una competència notable a partir dels textos de Molière, Shakespeare, Pirandello, Eduardo De Filippo, Benet i Jornet, Sagarra, Belbel, Txèkhov, Camus, Ibsen, Espriu, Gombrowicz i una molt llarga llista d’autors. Ens plau i ens honora la trajectòria teatral de la nostra germana. És just reconèixer i agrair públicament, aquí, a la seva ciutat, la seva feina, feta amb professionalitat i passió, que tant ens ha enriquit. La valoració del fet teatral en el nostre àmbit familiar ve de lluny; probablement té les seves arrels en l’etapa republicana, quan el nostre pare, ben jovenet, freqüentava el CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, amb seu a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, on s’atenia també la formació dels afiliats. Recordem, per exemple, els elogis que, tot sopant en família, el nostre pare dedicava a l’Enric Borràs com intèrpret de la figura d’en Manelic, a l’obra Terra baixa, d’en Guimerà; o com parlava de la Margarida Xirgu, que havia vist actuar. Per tant, passats els anys, quan els tres fills ja érem grandets i l’Àngels va decidir deixar de banda altres oficis per estudiar a la seu terrassenca de l’Institut del Teatre, va rebre el vistiplau satisfet del pare i de la mare, que es van convertir, com tots els familiars, en els més assidus seguidors.

Enjogassada amb els primers vestits de ballarina

L’Àngels, de petitona

Als set anys, asseguda a l’andana del Cremallera

Els tres germans, a la platja de Lloret, el 1959

L’Àngels, burleta

Acampada i guitarra

En una actuació de ballet

Al laboratori de Mútua de Terrassa

Amb el marit, la mare, els germans i la cunyada als Hostalets d’en Bas

Mare i filla compartint bones estones

El nostre pare va morir la tarda del dia de Reis de l’any 2000. Just aquell dia l’Àngels té el compromís d’actuar en l’obra L’estiueig, de Carlo Goldoni, sota la direcció del també terrassenc Sergi Belbel. L’Àngels tot just té temps de dir el darrer adéu al pare i agafar el cotxe cap a Barcelona; es presenta al teatre sense dir de moment res a ningú del que estava patint, però no es pot aguantar i ho fa saber a la Glòria Roig, que també sortia a l’obra, pregant-li que no ho faci córrer. La Glòria igualment no se’n pot estar... i d’amagatotis es va difonent la trista notícia. Acabada la representació, es fa saber al públic la situació de l’Àngels, i tothom li agraeix la seva professionalitat i el seu esforç. Estem ben convençuts que el nostre pare també hauria aplaudit el fet. A les nostres llars tenim exposades, com és de suposar, diverses fotografies de l’Àngels que ens contempla i es deixa contemplar, tot posant-se en joc un reguitzell de pensaments que relliguen present, passat i futur, temps i espai, memòria i oblit, pensament i acció, realitat i ficció, presència i absència, plaers i dolors, paraules i silencis... Ingredients del teatre, ingredients de la vida. Estimem la nostra germana petita, com ho fa també la nostra mare, valenta encara i amb una modèlica serenor d’esperit des dels seus cent anys repicats. Donem les gràcies a totes les persones que, des de l’organització, la participació o el suport, han fet possibles aquests actes de record i de reconeixement, que són també un gest d’amistat i d’estimació.

Antoni Poch i Comas i Montserrat Poch i Comas

Per a l’Àngels

’Àngels, a més d’una gran egarenca, era també una fervent penedesenca i una gran vilafranquina, tant per part de pare com de mare. Si la seva professió li ho permetia, no fallava mai a la plaça de la Vila per la diada de Sant Fèlix. Després, a taula amb tota la família, comentava entusiasmada les gestes dels Minyons, la Colla Vella i la Joves de Valls o els Castellers de Vilafranca amb la seva veu profunda, la dicció clara i aquell somriure fresc i espontani que la caracteritzava, i acabàvem amb un brindis per totes les colles castelleres. Per Sant Fèlix, Àngels, tu ets i seràs sempre present a la Plaça més castellera! Els teus cosins i cosines de Vilafranca

Records de la nostra cosina

l pare de la Maria dels Àngels, l’Àngel, i el nostre pare, el Fernando, eren germans i nascuts a Sant Quintí de Mediona. Varen ser els dos únics fills que varen tenir els nostres avis. El nostre pare es va quedar a viure a la casa dels seus pares i el “tio” Àngel va anar a treballar a Barcelona, però sempre que podia venia a Sant Quintí a veure els seus pares. Un cop casat, venia amb la seva família a passar l’estiu a Sant Quintí. La Montserrat, l’Antònio i la Maria dels Àngels eren els únics cosins que teníem. Ens els estimàvem a tots tres, però la Maria dels Àngels era especial per a la Roser, cosina i amiga; era molt senzilla, amiga de tothom, bona nena, molt alegre. Jo, la Roser, recordo com ens divertíem. Anàvem a banyar-nos a la riera, a les Deus. Per la Festa Major anàvem sempre darrere del ball de diables, que era el que més ens agradava; fins i tot ens havíem après algun versot dels que deien. Jo no recordo que mai, mai, ens haguéssim enfadat. Amb ella era impossible. Més endavant, quan feia la sèrie Estació d’enllaç, un dia em van cridar des de l’Ajuntament i em van dir: “Ens agradaria que la teva cosina fes el pregó de Festa Major; és molt bona artista i té família a Sant Quintí”. A mi em va fer molta il·lusió i els vaig dir que ja li ho proposaria. Quan li ho vaig dir a ella, amb aquella rialla que sempre tenia a la boca, va respondre: “Home, això jo no ho he fet mai, però farem el que podrem!”, sense donar-hi cap importància. El dissabte de la Festa Major, a Sant Quintí, és el dia que hi ha més gent al poble. Quan fan el pregó, la plaça està plena de gom a gom. I estant enmig de la gent sempre sents molts comentaris: a un li agrada molt, a un altre tant li fa i està parlant amb el que té al costat..., i sempre hi ha el qui diu “Encara no s’ha acabat? S’està fent una mica pesat”. Però l’any en què la Maria dels Àngels va fer el pregó, quan va començar a parlar, es va fer un silenci a la plaça que no s’hi sentia ni una mosca. Era molt interessant tot el que deia: va recordar quan ella era petita i venia a Sant Quintí i com era el poble en aquell temps..., va parlar de gent que els que teníem la seva edat coneixíem i recordàvem..., i els més joves, que no ho havien viscut, també l’escoltaven amb molta atenció. Aquell pregó va resultar curt per a tothom. La Maria dels Àngels era una gran artista i una gran persona. Roser i Antoni Poch

L’Àngels en el nostre record

ra, aquesta hora, el mar està encalmat igual com tu; asseguda o dreta llegeixes i memoritzes el paper que un dia hauràs de representar. T’imaginem a la proa d’un veler de quatre pals on onegen quatre veles; la brisa marinera deixa un regust agradablement salat. Llavors la teva mirada s’allunya a l’horitzó i recites el text de l’obra que prepares. Just al teu costat, la persona estimada, que amb un bloc i un llapis dibuixa la teva silueta serena i tranquil·la. Al cap de poc, el mar s’abraona, et poses dempeus i recites a la llunyania, fil per randa, el text de dalt a baix, sense cap engruna de dubte, tal com ets tu. Torna la calma i et gires per buscar la mirada de qui tant t’estima. Agafats al timó, el veler s’allunya nord enllà, seguit d’un bes inexhaurible. Serena, decidida, intel·ligent, apassionada per la feina, sempre valenta, cordial i afable, vàrem sentir pregonament la teva partença inexorable i esperem que algun dia ens puguem plenament retrobar. Els teus cunyats i cunyades Maria Dolors, Rosa, Francesc i Montserrat, Víctor i Carmina, Pere i Montse, Maria Teresa, Maria dels Àngels, Francesc i Carme, Jordi i Lluïsa, i Josep i Neus

Recordo l’Àngels

aig anar a viure a Terrassa l’any 1976, amb la Mari, la meva dona, i les meves dues filles, Ester i Clara. Ja cap a la fi d’aquella dècada, vaig començar a col·laborar amb el grup Sis per Set d’Amics de les Arts i vaig poder assistir als concerts del Cor Montserrat. Una de les cantaires, a qui encara no coneixia, era l’Àngels, una noia d’una bellesa rotunda, que conservaria fins al final, tan inesperat com dolorós, així com una veu, una dicció i una presència que anunciaven la gran actriu que durant molts anys faria una carrera plena d’èxits. El primer record que en tinc és el de la col·laboració d’ella i jo en el muntatge de L’oncle Vània, de Txèkhov. L’Àngels en el paper de la vella mainadera i jo en el paper del doctor Àstrov obríem i tancàvem l’obra, després de totes les incidències del drama. Però sobretot tinc un record inoblidable d’una escena de l’obra Tafalitats, amb textos del cabaretista muniquès Karl Valentin. En aquesta escena, titulada “L’anada al teatre”, l’Àngels i l’actor Domènec Carreras feien una interpretació magistral, d’una comicitat irresistible. En vam fer molts “bolos” i vaig acabar de comprovar que l’Àngels era una actriu tot terreny. A partir d’una personalitat que de seguida se’t feia molt pròxima, l’amiga Àngels iniciava una carrera d’actriu treballadora que podia adaptar-se a tota mena de propostes. Va ser premiada per la seva memorable interpretació de la protagonista de La corona d’espines, de Sagarra. Hi va dir les llargues tirades de versos amb una autoritat i una capacitat interpretativa admirables i corprenedores. Aleshores la seva llarga i fructífera carrera ja estava en plena marxa. Podria recordar infinitat de moments d’aquesta carrera, però aquests records de l’amiga es farien massa llargs. Va fer un parell de temporades com a actriu estable al Teatre Nacional, abans que decidís jubilar-se, i poc després es va posar malalta. En una etapa en què s’havia recuperat, va recitar poemes meus en una festa que els amics terrassencs em van dedicar. A l’escenari, l’Àngels desprenia sempre una gran naturalitat. Les seves facultats innates li feien assumir qualsevol paper sempre amb uns recursos que utilitzava amb aparent facilitat. Era com si al darrere no hi hagués un gran esforç, tot i que l’esforç, sens dubte, hi era, encara que no ho semblés. Era una treballadora del teatre, una antidiva, i els directors que van tenir el goig i el privilegi de treballar-hi ho devien agrair. I era, a més, una persona humil, molt intel·ligent, discreta i que tampoc no deixava de saber distanciarse i estar sempre a l’espera d’emprendre una nova tasca. Quan va recaure de la seva malaltia, jo trucava sovint a l’amiga i actriu Marissa Josa, que era com una germana per a l’Àngels, amb l’esperança d’una nova recuperació. No es va produir. Vaig sentir i sento la pèrdua de l’Àngels d’una manera molt especial. Ha estat una gran amiga, una persona que inspirava confiança i afecte. No l’oblidarem. Feliu Formosa

Vivències compartides...

vui, dilluns 24 d’octubre de 2016, ens trobem en un indret que per a tu, Àngels, és molt familiar: el Teatre Alegria! Això em porta a recordar que la darrera vegada que ens vàrem veure va ser precisament en aquest emblemàtic local que avui ens torna a acollir. Fou en ocasió de l’homenatge al nostre estimat company i professor Feliu Formosa. Tu hi vas actuar com a actriu i jo en qualitat de pianista, i l’atzar va fer que seguéssim de costat a la primera fila, ja que tos dos havíem d’actuar. Ara l’homenatge és per a tu, que fa un any i mig ens vas deixar. Quants records...! Cor Montserrat, Coral Infantil L’Esclop, Institut del Teatre..., a més de la teva presència a la televisió i, sobretot, als escenaris catalans. Moltes gràcies, Àngels, per tot l’art que hem compartit i pel que ens has ofert. La teva petja ens esperona i ens anima a seguir endavant. Joan Casals

Per a la Poch

eatre Romea, 1991. Estrena de Desig, de Benet i Jornet. Aquí va començar la nostra relació professional i, gosaria dir, la nostra bona relació. Però força abans ja havia tingut la sort de descobrir el teu talent a la Sala Beckett. Crec, si la memòria no em falla, que es tractava d’un Bernhard. Vaig quedar seduït per la teva mirada, per la teva veu fosca, profunda. I, sobretot, pels teus silencis tan plens, tan intensos. Després de l’estrena del Romea, en vindrien moltes més, primer al Centre Dramàtic i després al TNC, però recordo amb especial afecte La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra, i amb direcció de l’Ariel. Fantàstic! Ens hi jugàvem tantes coses... Després, des del Nacional, la nostra col·laboració artística va prosseguir a bon ritme. I la nostra relació es va anar convertint en amistat. Una amistat de complicitats, de silencis entesos. No vàrem tenir una relació festiva, de sopars, de celebracions, no. La nostra amistat era quelcom que va més enllà. Com en els “silencis” de l’obra de Bernhard. Sempre eres al costat, silenciosa, però amb la mirada ho deies tot. Més tard, vaig anar a treballar a França, a Perpinyà, per engegar un nou teatre, l’Archipel, i vaig perdre el contacte amb tu. Sabia de tu per amics comuns com en Lluís, en Ramon..., però aquest nou teatre em va demanar un esforç enorme, gegantí. A més de la dificultat de no dominar prou la llengua, hi havia el repte de fer-me meu el sistema francès, tan ric però tan complex. M’hi vaig haver de dedicar en cos i ànima. I un bon dia, fullejant la premsa catalana a Internet, ho vaig llegir: te n’havies anat. Un xoc. Perquè no sabia que estiguessis malalta. Res. Vaig tancar el meu despatx i vaig sortir a passejar. No m’ho podia creure. No podia ser. I jo allà sense poder fer-hi res. Què hi podia fer? Me’n vaig anar a l’escenari de la Sala Gran de l’Archipel, tot sol, i et vaig dir adéu, assegut a terra i voltat de silenci. Dels teus silencis. Una abraçada i fins aviat. Domènec Reixach

ngels, faig una tria de records i em quedo amb dos moments en què vam compartir unes saníssimes riallades. El primer: Tornàvem de “bolo”. Era de nit i conduïa el cotxe la Mercè Blanch; tu anaves al seu costat i jo al darrere. En un moment donat ens va aturar una patrulla policial per fer un control d’alcoholèmia. Eren els primers temps en què això es feia i la novetat ens va sobtar. I ens vam enriolar totes tres com una mala cosa... Aquella mena d’atac de riure que no es pot controlar i que s’encomana sense remei. Bé, només se’ns va encomanar a totes tres, perquè els policies feien cara de pocs amics. La Mercè va haver de bufar diverses vegades perquè se li escapava el riure. Al final, res. No havíem begut pas, tot i que ho semblés per l’aspecte de boges que teníem totes tres. La veritat és que una mica més i ens detenen per haver-nos “catxondejat” de l’autoritat. El segon: Estàvem fent Hi ha un gall dins el piano i el Mènec Carreras es va equivocar en una rèplica i als que compartíem l’escena amb ell ens va agafar un atac de riure bestial, d’aquells que et fan saltar les llàgrimes cara avall. Em sembla que ell mateix es va anar fent l’escena tot sol mentre tu, la Mercè Monterde, el Jaume Bernet, l’Albert Novellón i jo ens sacsejàvem incontrolablement. Recordo això i se’m dibuixa un somriure a la cara. Ho vam viure i ho vam gaudir juntes. De riure, mai no n’hi ha prou. T’estimo molt. Anna Cabeza

Trobar-te a faltar

ecordo haver vist l’Àngels Poch per primera vegada a l’escenari del Romea interpretant la senyora Alving a Espectres, d’Ibsen. Recordo el que em va impressionar d’ella: la serenor amb què transitava un personatge molt complex, l’autoritat amb què es movia (el cap alt, la petjada segura), la sobrietat en el gest, la determinació en la veu, la veritat en la mirada. I recordo, sobretot, les ganes que vaig tenir, de manera immediata, de conèixer-la i treballar amb ella. Poc temps després es presentà l’ocasió i ens vam trobar tots dos per primera vegada dalt de l’escenari del Romea fent Desig, de Benet i Jornet. En conèixer-la personalment, en les trobades prèvies o el primer dia d’assaig, no ho recordo amb detall, em va tornar a sorprendre: ara era el negatiu d’aquella senyora Alving que ensenyava les ungles en la freda Noruega. Ara era una persona tímida, callada, propera, defugint qualsevol protagonisme, mirant, escoltant, aprenent, amb el posat gairebé d’una principiant. Va durar poc: en dir la primera frase del text va sortir de nou l’actriu genial, potent i ferma que era, l’actriu de pes que amagava en l’aspecte fràgil i beatífic. Aquesta dualitat és el que més recordo d’ella. La seva capacitat de ser una i altra en dècimes de segon. La facilitat amb què passava de ser la companya educada, respectuosa, prudent, distant, tendra, sempre molt tendra, a ser la mare-lleona de La corona d’espines o la dona-coratge d’Estació d’enllaç. Vam conviure com a marit i muller de ficció bastants anys. Molts. Ens enteníem amb una mirada. Aquells dies d’Estació d’enllaç, la gent, al carrer, em deia: “Ai, Manel, Manel; ets un cas com un cabàs. Quina sort tens de la Teresa, la teva dona!”. I jo pensava: “No ho sabeu bé. Digueu-li Teresa, digueu-li Àngels, jo tinc molt clar quina m’ajuda més de les dues”. Em va posar la pell de gallina i el nus a la gola moltes vegades. Moltes. Tenia una facilitat especial per humitejar-me els ulls i fer-me trencar la veu. M’emocionava treballar amb ella. Però també vam riure molt. Jo la punxava: “T’imagines que fóssim parella de veritat, en la vida real? T’imagines tenir un fill i batejar-lo Pol? Pobre nano: Pol Pou Poch. Quin turment, a l’escola! Li dirien “El Vietnamita”. I l’Àngels reia amb ganes. Passada aquesta etapa de l’Estació i el Romea no vam tornar a coincidir. Prou Poch, prou Pou, prou Poch i Pou (l’Àngels també riuria amb aquest embarbussament). Mai més. I ja llavors vaig començar a trobar-la a faltar. Josep M. Pou

Franquesa

a Poch em porta a un lloc càlid. Viatjo fins a Hikikomori, on vaig debutar. Allà la vaig conèixer amb l’Enric, la Latre, en Mingo, en Martí... A ells els tenia vistos, però la que admirava més era la Poch. Per la humanitat i el poc judici amb què s’acostava als seus personatges, pel finíssim sentit de l’humor, per la calidesa ben portada, per la sinceritat i veritat... Veritat, una paraula que la gent de teatre utilitzem molt però que ella posava en pràctica perquè era una autèntica actriu, sense artificis. Era actriu. Fora tòpics. Et mirava, t’escoltava, t’aconsellava sense imposar-te ni menysprear-te. Trobar-te algú així quan ets jove passa, però passa poc. —Molaria haver tornat a coincidir, Poch! —No siguis tonto. Pau Vinyals

Una actriu excepcional

ls actors i les actrius tenen fama de ser fràgils i sentir-se insegurs, possiblement perquè el seu art és efímer: cada representació és única, no hi ha temps per corregir i cal donar-ho tot. Però hi ha excepcions, i l’Àngels n’era una. Era una actriu segura, que avançava a poc a poc però sense pauses, que incorporava totes les indicacions, que anava enriquint el seu personatge amb mil matisos i que transmetia serenitat i confiança en el treball a tota la companyia. Veient com avançava en el seu paper tenies la seguretat que tot sortiria bé. Jo vaig tenir el privilegi de dirigir-la en els seus primers treballs professionals, en papers força diversos. El primer, la Marina de L’oncle Vània, de Txèkhov. Recordo com, malgrat la seva joventut, va anar component el personatge de la vella mainadera fins a fer-lo entranyable, amb una escena d’una gran tendresa a l’inici de l’acte quart. Potser aquest va ser l’embrió dels molts papers de dona gran afable i comprensiva (i també d’altres que no ho eren tant) que més endavant va encarnar. Però la seva capacitat de transformació i els seus recursos eren molt grans i vaig poder treballar també amb ella papers còmics com la dona de L’anada al teatre de Karl Valentin, com altres personatges de l’espectacle Tafalitats o com la frívola Fineta de Hi ha un gall dins el piano de Feydeau, un personatge molt gras que l’obligava a endossar-se un vestit farcit de postissos, que suportava amb una admirable professionalitat malgrat que les representacions eren a l’estiu; personatges que passaven de la comicitat al drama, com la núvia d’El casament dels petits burgesos, de Brecht, on ella donava el to precís a cada moment; i papers d’una gran humanitat, com Marta Owen, la prostituta alcohòlica d’Anna Christie, d’O’Neill, un personatge que només surt al primer acte de l’obra i que per a mi era la millor creació del muntatge, o la senyora Marta Rull d’El càntir trencat, de Kleist, potser el paper que vam poder treballar amb més detall i més riquesa de matisos. Quan vam voler muntar Espectres, d’Ibsen, vaig proposar-li a en Francesc Nel·lo, el director de l’espectacle, que li donés el personatge de la senyora Alving, sens dubte la protagonista absoluta de l’obra, però també un dels papers més difícils del teatre del XIX. L’Àngels en va fer una creació memorable i després de l’estrena em va donar les gràcies per haver-la proposat per al paper. No crec que jo hi tingués cap mèrit ni que fos cap aposta arriscada, ja que amb els seus treballs anteriors s’havia guanyat sobradament un gran paper com aquest, i si alguna cosa em sap greu és no haver pogut treballar jo mateix amb ella en papers d’aquesta complexitat. La seva trajectòria posterior no va fer més que confirmar la seva gran qualitat d’actriu. Quan repassem la història teatral de la ciutat recordem alguns noms d’autors com Josep Roca i Roca o d’actors com Iscle Soler, entre d’altres. En aquesta llista, l’Àngels Poch és la gran actriu professional que hi faltava i que marcarà una època. Pau Monterde

Homenatge a una amiga

n la nit deserta, només una mica de lluor d’estrelles. Veig la negra barca per la mar oberta. Vent xaloc l’atansa fins arran d’arena. Dono senyoria a rompudes veles. Sinera de Salvador Espriu Durant un temps em vaig sentir molt unida a l’Àngels. Vam fer quatre obres importants juntes i amb molts “bolos” entre mig. Ens ho vam passar molt bé. Era molt fàcil treballar amb ella, anava per feina i mai no posava problemes. Guapa de cara. Boníssima actriu i companya d’escenari. Pràctica per sobre de tot. A vegades, seriosa, feia “morritus” (aquesta és una paraula que utilitzava la meva mare quan ens veia més capficats del compte). Jo sóc més d’“encarinyar-me” amb els companys de professió. Una part dolenta que comporta el nostre ofici és que treballes molt intensament amb algú durant un temps i després, quan canvies d’obra, o quan s’acaba, costa molt tornar-se a veure. No hi ha temps per cuidar els amics, per trucar-los, per saber com estan, què fan..., i ho enyoro. Sort que actualment el WhatsApp ens dóna un cop de mà. Crec que ella no va saber mai que una vegada, quan va deixar una obra que fèiem juntes, a la següent representació jo també la vaig deixar perquè em veia incapaç de fer-la sense ella. Tornant d’una excursió al Puigsacalm vam anar a Hostalets d’en Bas per fer un mos al bar i el cambrer, que suposo que em va reconèixer, em va dir: “Aquí al costat viu una amiga teva”. Resumint: que era l’Àngels! Vaig tenir una alegria molt gran. Vam esperar que tornés de passejar i allí estava, contenta i radiant. Els nostres marits també hi eren i vam fer una bona xerrada a la terrassa de casa seva. Va ser com un regal per a mi. En guardo un boníssim record. He triat la dent de lleó, “les flors que es bufen fetes de fils blancs” que diu la Rodoreda a La mort i la primavera, perquè m’ajuda a explicar la nostra situació, em recorda la fragilitat de la vida i de la nostra professió. Junts, els actors, fem una pinya molt bonica, semblem una bola compacta, alegre, esvelta, però bufa el vent i, per més suau que sigui, nosaltres, com les seves llavors, marxem, ens escampem, volem cap al cel, i omplim el paisatge d’angelets. Imma Colomer

La Penya dels Respectables

a temps vaig llegir les memòries de la Simone Signoret i vaig subratllar una idea que em va semblar interessant. Deia: “Penso que sobretot estem fets pels altres, i a partir del moment en què parlem de nosaltres, també parlem dels altres. Fins i tot les opcions que podem prendre a la vida sempre es deuen a algú altre, a algú que hem trobat, o al fet que volem estar a l’alçada de l’opinió d’alguns. En realitat, de no gaires. Sé molt bé que el que jo anomeno ‘la meva consciència’ és la mirada de cinc o sis persones. Que no necessàriament són gent que vegi sovint. Persones que no saben, en absolut, que elles són la meva consciència”. Potser jo intentaria dir-ho d’una altra manera, però ja m’està bé. Quan la meva filla era petita escoltàvem un conte valencià molt bonic amb cançons d’Al Tall que es diu “Som de la Pelitrúmpeli”. Hi ha un moment del conte en què un nen explica a un altre que si sap tancar molt fort els ulls i pensar molt fort, però molt fort, en una cosa, aquesta cosa es produeix, apareix, pren vida. A veure, que ara entro en un altre tema. Formo part de cinc penyes. La Penya del Carrer de Gurb és una penya suposadament futbolística. Ens trobem a Vic per veure els partits del Barça de la Champions. Només de la Champions! En realitat, ens trobem una bona colla d’amics i amigues que ens coneixem de fa molts molts anys i que hem trobat l’excusa del futbol per no perdre’ns de vista. Mirem el partit, sopem i bevem (sempre més aviat bé!), ens expliquem la vida, parlem una mica de tot i ens demostrem que ens estimem. La Penya El Desencuentro només som cinc: dues actrius, dos actors i un director. El nostre local social és un extraordinari restaurant de Barcelona, si entenem per extraordinari que s’hi menja molt bé, que els amos son encantadors i que no és car. Ens hi expliquem la vida, parlem sobretot de teatre i ens demostrem que ens estimem. Hi ha dues penyes més, de les quals ni tan sols en puc dir el nom perquè ja donaria massa pistes i tampoc és el cas. Ei, que són ben legals i honrades..., ara que ningú pensi més enllà del què cal! I hi ha la Penya dels Respectables. Aquesta penya està formada per cinc o sis persones que, amb la seva mirada i els seus consells, conformen la meva consciència. Són gent que últimament no veig sovint i que no saben que són la meva consciència. Però, de tant en tant, tanco ben fort els ulls i penso molt, molt fort en ells i aconsegueixo “convocar-los”, prendre unes copes amb ells i fer-la petar una estona. Això passa en situacions ben diverses, que poden anar des de moments en què estic pensant en les musaranyes fins a moments de dubtes, de felicitat, de tristesa, d’angoixa o de plenitud. Depèn...

Actuant a l’obra M de Mortal

A 16.000 pessetes, amb Anna Güell

Celebrant el final d’un curtmetratge

I ja posats a explicar intimitats, us presentaré els integrants d’aquesta singular penya. El meu pare. Amb qui no vaig tenir mai una relació molt fluïda potser perquè ell era molt seriós i jo molt cap calent. Al final de la seva vida ens vam entendre una mica més. Ara m’agrada de parlar-hi i observar que ja entén més que la vida que porto tampoc no és tan dolenta... En Joan Borrell. Un home del Rosselló que feia de professor de filosofia a París. Un dels meus millors amics. Estar amb ell era aprendre sense parar. Aprendre de tot! Una persona de les més cultes, bones i generoses que he conegut. Amb en Joan, bàsicament, parlem molt de llibres, riem molt i fem tasts de whisky. La senyora Juliette Dunyach. Potser la dona més intel·ligent que he conegut. Sàvia. No parlo d’estudis, parlo de vida. De la vida de cada dia. Tota ella força, sentit moral, i amb una intel·ligència pràctica admirable. Era la mare de la meva dona. Em tira un cable tranquil·litzador quan em veu molt atabalat. L’Ovidi Montllor. De l’Ovidi no puc dir que fóssim amics íntims. Érem amics i prou. Ens vèiem de tant en tant i ens enteníem molt, potser perquè tots dos teníem uns orígens i uns primers recorreguts semblants i la nostra mirada sobre el món coincidia bastant. Sempre he admirat el seu comportament ètic. D’això parlem, i també una mica de vins i de noies. I l’Àngels Poch, que se m’hi ha afegit darrerament. També, com l’Ovidi, no puc dir que fóssim amics íntims. Potser menys i tot. Perquè em sembla que mai no hem anat a dinar o sopar tots dos sols i segur que no hem sortit de copes. La vaig començar a veure al costat de la Marissa Josa per l’Institut del Teatre de Terrassa fa mil anys. Sabia que era actriu. Parlàvem... poquet... La vaig descobrir de cop als anys 90 fent una Corona d’espines del Sagarra extraordinària. Allà va començar el meu respecte total com a actriu. Després la vaig anar seguint i el seu talent se’m va anar confirmant. La seva veu i la seva dicció son de les millors que jo he sentit mai dalt d’un escenari! Devem haver fet junts mitja dotzena d’obres o poques més. Mentre fèiem les primeres vam començar a parlar més..., però no massa. Tots dos som d’una mena de manera..., més aviat “eixuts” al començament de conèixer algú. Però el feeling mental (si es pot dir una barbaritat com aquesta) va ser molt intens de seguida. Almenys per la meva part. Sobretot per una manera particular d’enfrontar-nos a la nostra feina d’actors. A veure si ho sabré explicar. Aquesta nostra feina permet, de vegades, molt de papalloneig, de fer-se veure, de fer-se notar, de comportar-se diferent segons on estàs o segons qui hi ha, de dir coses que no penses, de fer ximpleries, d’acceptar coses que mai no hauries d’acceptar, etc., etc. “Va amb el sou”, com se sol dir. “Cadascú per on l’enfila”, com deia l’altre... L’Àngels i jo tenim

A No parlis amb estranys, Projecte T6 del TNC. 2013

A El jardí dels cinc arbres, sobre textos de Salvador Espriu

A Vimbodí vs. Praga, Projecte T6 del TNC. 2011

la mateixa edat. Hem començat a fer teatre fora de Barcelona de jovenets. Això és important: una època i un lloc. I em sembla que tenim una mateixa concepció ètica i estètica del que han de ser el teatre i els que el fem. O molt semblant. És una feina com d’altres, amb uns plus de sensibilitat, és clar, però tampoc no s’ha d’exagerar. D’això en parlàvem una mica. Sempre poquet, cada vegada que hem coincidit a l’escenari. Com m’he “entès” sempre millor amb l’Àngels, quan calia fer un comentari, ha estat mirant-nos un moment i rient. Era com confirmar-nos que en “allò que dèiem” potser teníem raó. Així doncs, l’Àngels ha entrat a la Penya dels Respectables mirant-me i rient i recordant-me cada vegada que parlem que la feina és la feina, amb tota la sensibilitat a flor de pell, és clar que sí, però que, de ximpleries, les mínimes. La darrera vegada que hem parlat, encara no fa un mes, hi ha hagut una mica de polèmica. Li he explicat que he deixat de fumar. M’ha dit que “si ens posem així, els de la fàbrica del Rex hauran de tancar i, cony, tampoc no és això!”. (Per als que no esteu al cas, els que fumem el tabac de marca Rex som una gent molt particular: com l’Àngels, un servidor... o en Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, per exemple). Joan Anguera

El vi més ardent i la sopa calenta

t vaig conèixer quan fèiem El vi més ardent, de Miquel Maria Gibert. Recordo aquelles funcions al Regina; érem una colla i amb prou feines hi cabíem. Eren els bons temps de mitjan els vuitanta del segle passat. No hi havia gaires diners per al teatre, però estaven més ben repartits que no pas ara, que ens hem de conformar amb les engrunes que deixen els grans teatres oficials. Teníem la il·lusió que les coses millorarien i d’entusiasme no en faltava. Vam fer també uns Espectres d’Ibsen i moltes Tafalitats. Karl Valentin era un geni de la comèdia, i ens ho passàvem pipa tirant-nos els plats pel cap en aquella escena antològica del sopar abans de l’anada al teatre; no oblidaré mai aquella rèplica teva: “La sopa s’ha de menjar calenta!”. Més endavant vam coincidir a l’Estació d’enllaç mentre tu t’anaves fent un lloc important en la nostra escena. Fóra bonic tornar a compartir moments com aquells fent de vells rondinaires, o el que fos, però vas decidir que això d’envellir no era per a tu. Recordaré sempre el teu somriure amable, la teva serenor i el teu saber estar com a persona i com a actriu. Ja sé que no m’ho pots contestar, però estic segur que a hores d’ara ja deus saber si la commedia è finita o si hi ha un més enllà darrere el teló. Si és així, espero que un dia o altre m’hi donin un paper. Josep Minguell

Un port segur

m vaig enamorar de l’Àngels l’any 94 del segle passat, escoltant-li dir, sola i sencera, el gran monòleg de La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra (el millor Sagarra retornava al seu teatre), dirigida pel mestre García Valdés. Quan va arrencar a parlar, es va aturar el temps, va créixer una mena de silenci musical i tots ho vam entendre i sentir tot. No li vaig anar a donar l’enhorabona, perquè ens coneixíem poc, i la Poch (sic) em feia molt respecte, tenyit d’una mica de por. Potser la culpa de tot era la distància germànica que va aprendre dels brechtians Formosa i Monterde a El Globus, de la seva Terrassa, o que ella era tota una senyora i jo un eixelebrat. Ens vam trobar un any més tard al mateix Romea (jo, tan acollonit com si hagués de dirigir, pobre de mi, a Jeanne Moreau) amb L’hora dels adéus, una d’aquestes bones peces de teatre que de tant en tant ens regala en Narcís Comadira quan badalla de fer de poeta, pintor, gastrònom o traductor. L’Àngels brodava el paper de la filla d’un prohom de la cultura catalana que, pel mateix preu, hauria pogut ser austríaca. Durant els assaigs va morir l’Ovidi, que hi venia d’amagat. Van haver de passar set anys i un canvi de segle perquè ens tornéssim a trobar, ara amb Fedra i Racine traduïts per mossèn Modest Prats i l’Àngels fent d’Enone, àlter ego de la molt enyorada Novell. Quanta elegància! Tot i que la Poch presumia de no parlar castellà, tothom la va entendre i aplaudir al Teatro Clásico de Madrid. I a Lisboa ens va venir a felicitar (poca broma!) el senyor Durão Barroso en persona. Amb L’oncle Vània, de Txèkhov, s’ho va passar molt bé fent un petit paper de falsa velleta, i amb El malentès, de Camus, va saber transmetre tota la negra fredor dels desesperats. També va ser la cantant calba de Ionesco i Cunillé (amb la Lleixà, que tampoc no hi és). I, ja que havia perdut la por al castellà, vam tornar-hi el 2008 amb El ángel exterminador, de Buñuel, al Grec i a l’Expo de Saragossa. I al teatre Fabià Puigserver va ser la poetessa, reina i sogra de la muda Yvonne de Gombrowicz. I també vam dir Espriu i Maragall a Temporada Alta i al TNC. Mai no oblidaré la Poch adreçant-se als barcelonins d’ahir i d’avui: “I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ser dita la ‘ciutat de les bombes’, sinó que l’anomenada [...] us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: la ‘ciutat del perdó’, i des d’aquell punt i hora començarà a ser una ciutat. Doncs comencem-la. [...] Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!”. De vegades, la llàgrima és l’única unitat mètrica del nostre ofici. Notareu que fins ara només he parlat de teatre, per presumir de les moltes vegades que l’Àngels va voler que treballéssim junts; tant a la sala d’assaigs com a l’escenari sempre va ser un port segur. I no puc parlar de gaire més, perquè mai no vam quedar per dinar o per sopar sols o en família ni ens vam fer gaires confidències, més enllà d’interessar-nos l’un per l’altre i els nostres, tenir bons amics en comú i riure molt.

L’Àngels ens va ensenyar (lliçó apresa!) que el petit món del teatre pot ser una fira de vanitats, una necessitat angoixant de ser estimat pel que fem i no per qui som. Costa moltíssim més ser una persona que un personatge. I ella ja venia estimada, i els aplaudiments només eren la sirena que marcava la fi de la jornada laboral: apa, a vestirse de carrer i cap a casa. Li dec moltes coses a la Poch, coses d’aquestes que t’adones que deus quan no les pots pagar, com, per exemple, que vingués sempre (ella, tan poc amiga de cerimònies) a fer-me un petonet després de cada estrena, quan ella no era al repartiment. L’últim cop li vaig dir: “Estàs molt guapa, Poch!”. I ella em va fer l’ullet, foteta, tot tocant-se la perruca postissa. I també li dec moltes cigarretes: ella sempre tenia un paquet de Rex de reserva quan a mi ja se m’havien acabat els Ducados. Joan Ollé

Àngels!!!!!

óc un cas! Fa dies, setmanes, que t’havia d’escriure i no m’hi he posat fins avui, que ja som a mig setembre. Com estàs? Aquesta setmana l’Imma Colomer va venir a teatre i després la vam fer petar una estona. No sé si et van xiular les orelles. La Marissa Josa també em va trucar per una tonteria i em va parlar de tu. En fi, que aquests dies tot portava cap a tu. On pares? T’has amagat? He, he! Seriosament, no estiguis gaire temps a l’ombra. Tot i que tu sempre fas companyia. Fins i tot quan no hi ets. Vull dir que ets bona per la pensa, que no fas fressa, però que quan apareixes, real o virtual, tot és millor. Si veus en Jaume... És broma, suposo que us veieu cada dia i que tot segueix com sempre. Segur, segur. A vegades em foteu molta enveja, Àngels. Una enveja sana, però enveja, enveja. Allò que també voldries per a tu, vaja. Sempre recordaré quan us trobàveu després dels assajos de Desig, a Papin, de fosc, i jo només tenia ulls per a una maleta de cuir que duia en Jaume, d’aquelles d’abans, gastada pel temps. Hosti! Ens fotem grans. Estic parlant de vint-i-sis o vint-i-set anys enrere. En fi, una abraçada al Jaume de part meva. Bé, t’he de deixar. Ara que hi penso, els de Correus ja no accepten cartes de més de dues-centes paraules, ara en diuen “caràcters”, es veu que pesen massa i això afecta la salut i la mobilitat dels carters i les carteres. Et prometo que t’escriuré cartes curtes de tant en tant, i serà com si fos una de molt llarga. Cuida’t molt! Segur que ho fas. I fins aviat. Segur que qualsevol dia apareixes i en fem una de grossa. Lluís Soler

Cançó de l’assaig encalmat

’Àngels va aparèixer a la meva vida al principi del teatre. Des del principi de fer teatre, vull dir. I em va ajudar tantíssim..., que ara la trobo molt a faltar. Jo era algú que començava, un nen, i vaig tenir la sort de treballar amb gent de gran cor, que va fer de mi, a poc a poc, assaig rere assaig, algú que ara estima el teatre. I estima la vida. La vida en comú, amb la gent que tens al voltant. Aquells actors que amb generositat es posen a les teves mans, es deixen dirigir, juguen amb tu, es diverteixen amb seriositat, i et regalen tota la seva experiència, tot el que ells han viscut, et deixen un tresor. I t’ensenyen a sentir aquest tresor com una responsabilitat, des del moment que t’han traspassat aquell testimoni; com una mena de relleu en una carrera a ritme lent. Vaig tenir molta sort. He vist treballar l’Àngels durant moltes hores d’assaig, i després l’he vist fent les funcions, que havíem treballat entre tots els companys. Sempre amb una mirada una mica desconfiada, em mostrava el seu “carinyo” tenint paciència amb mi. És de les coses més necessàries quan treballes en equip, la paciència dels companys, i el seu judici rigorós. Ella ho feia, i darrere la seva refinada ironia hi havia una connexió constant amb la vida real mentre treballava que m’ha quedat marcada. Durant un dels meus primers assaigs, un dia es va girar i em va dir: “Noi..., això no t’ho faré! Què m’expliques d’una dona de 50 anys, tu que només en tens vint-i-pocs...? Deixa’m fer..., deixa’m fer a mi..., que ja he entès el que vols”. I vaig quedar callat i va fer una escena preciosa; de dona forta, madura i amable.

Ella va llegir-me un dia, amb el paquet de Rex a la mà, un poema d’Espriu que espero que sempre acompanyi el seu record:

El sol ha anat daurant el llarg somni de l’aigua. Aquests ulls tan cansats del qui arriba a la calma han mirat, han comprès, oblidaven. Lluny, enllà de la mar, se’n va la meva barca. De terra endins, un cant amb l’aire l’acompanya: “Et perdràs pel camí que no té mai tornada”.

Sota la llum clement del matí, a la casa dels morts del meu vell nom, dic avui: “Sóc encara”. M’adormiré demà sense por ni recança. I besarà l’or nou la serenor del marbre. Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres, he collit ja el meu temps, la rara rosa blanca. Cridat, ara entraré en les fosques estances. (Salvador Espriu)

Oriol Broggi

NGELS POCH

Ă&#x20AC;

Natural Generosa Elegant Legal Sincera Pacient Oberta Callada Humana Ramon Vila

La Poch

a Poch parla poc però el poc que parla és molt més que molt.” Sé que és un joc de paraules fàcil, però moltes vegades l’havíem dit, i davant seu. Quan ens sentia dir aquestes coses, ella somreia amb aquell somriure dolç inqualificable. Somriure còmplice que deia més que qualsevol paraula. Enyoro molt la Poch. Com segurament tots els que hi vam treballar. No sé ben bé què dir d’ella. Vàrem fer tantes coses junts, i tan importants, almenys per a mi... Els records m’assalten quan miro la foto que en Jaume i els seus fills Oriol i Mireia ens van donar en el seu funeral i que encara ara és a la taula del meu estudi. Una foto meravellosa d’ella, amb les mans creuades i la mirada entre serena i sorneguera, l’etern somriure lleu, una tendra placidesa amb un punt d’ironia. Una foto tant de l’Àngels com de la Poch, al mateix temps (l’Àngels era la persona, i la Poch, l’actriu). Els primers records que en tinc són de quan jo era petit, a Terrassa, quan tan sols era un jove espectador i la veia en els espectacles d’El Globus, sempre al costat de la Marissa, d’en Feliu, sota la batuta d’en Pau Monterde. Fins a finals dels vuitanta no vaig començar a fer teatre professional. Era un simple aficionat dels nombrosos que corrien per aquella ciutat industrial i grisa però que estimava tant el teatre i era tan gelosa de les seves tradicions, les quals mantenia i protegia malgrat el signe dels temps (finals del franquisme)... Començats els vuitanta, les coses van canviar, es va obrir el Centre Cultural (quines obres més bones hi vàrem arribar a veure..., allò era un oasi!). El teatre es va professionalitzar també a la nostra ciutat. El Globus va esdevenir Centre Dramàtic. En aquells anys, tres treballs de la Poch, tots tres vistos a Terrassa, m’havien deixat bocabadat: Tafalitats, de Karl Valentin, El casament dels petits burgesos, de Brecht, i la seva meravellosa senyora Marta d’El càntir trencat, de Von Kleist. Ella era, sense cap mena de dubte, i juntament amb la Marissa, la primera actriu de la nostra ciutat. Entre totes dues es repartien les protagonistes dels muntatges d’El Globus i de les primeres produccions del Centre Dramàtic del Vallès, amb les posades en escena acurades i perfeccionistes d’en Monterde. Quan jo començo a obrir-me pas en el teatre professional a Barcelona, l’any 1990, em cau de sobte un regal del cel: la direcció d’una de les obres mestres del pare (o avi, depèn de com es miri) de la nova dramatúrgia catalana: en Josep Maria Benet i Jornet. L’obra, una de les seves peces més rodones i, al meu parer, una de les millors del teatre català de tots els temps, es deia Desig. Aleshores, fer una obra de teatre d’un autor contemporani català, i, a més a més, viu, no era pas com ara, no us penséssiu. El Papitu (àlies d’en Benet i Jornet) em va confessar que per al paper protagonista li agradaria comptar amb la Lizaran. “Però dirà que no, ella només fa Shakespeares, Molières i Goldonis”... Provem-ho, si més no. El “no” ja el tenim. I ja em teniu a mi, tot un xitxarel·lo tremolós, trucant a la Lizaran, aleshores ja considerada “la dama” del nostre teatre, convençut que ni m’agafaria el telèfon. Em respon. Li faig

la proposta. Em diu: “Ai, no, neeeeen” (sempre arrossegava les vocals, la Lizaran), “per aquelles dates estaré fent El cántaro roto a Madrittttt” (també arrossegava les consonants, quan volia). I jo penjo. I penso que el Benet tenia raó, la Lizaran m’havia dit una excusa, no volia fer cap autor català contemporani viu i menys dirigit per un noiet acabat de sortir del forn. “El cántaro roto... Mira, la Lizaran fa a Madrid aquella obra que jo ja havia vist feia anys feta per... Ostres, la Poch!” I automàticament li truco. “Àngels, vols fer la protagonista de l’últim text d’en Benet i Jornet al Centre Dramàtic..., però al de Barcelona, al Romea?” Em va dir que sí de seguida. El paper, tot sigui dit, era duríssim, allò que en diem “un os”. Però ella s’hi va llençar de cap. Li tocava compartir escenes amb el gran Josep Maria Pou, que feia poc que treballava al teatre català i en català. I en Pou em pregunta: “Qui farà la protagonista?”. I jo: “L’Àngels Poch”. Ell: “Eh? Qui és?” (Per a un terrassenc amant del teatre com jo era estranya aquella pregunta.) “Una gran actriu”, li responc”, “ja ho veuràs”. En aquella producció eren dos “grans” aleshores reconeguts (en Pou i l’Imma Colomer) i dos “grans” però encara no (prou) reconeguts: la Poch i en Lluís Soler. Estrenem. Va ser, en molts sentits, un èxit. Encara recordo en Pou que m’agafa per banda al vestíbul del Romea l’últim dia de funcions de Desig i em diu: “L’Àngels Poch és una de les persones amb qui més he gaudit dalt de l’escenari en els últims anys”. Buf! Immediatament després d’allò van tornar a fer de parella, però a la televisió, a la sèrie Estació d’enllaç, a TV3, i quatre o cinc anys després de l’experiència teatral de Desig van tornar a coincidir a l’escenari del Romea protagonitzant una de les millors produccions del teatre “clàssic” català dels últims anys, la inoblidable posada en escena d’Ariel García Valdés de La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra, una de les fites indiscutibles de la carrera artística de qui seria definitivament, a partir d’aleshores..., “la Poch”. En fi. Després del seu magnífic treball a Desig, agraït per la seva generositat, la seva força, la seva sensibilitat exquisida, la seva intel·ligència en la comprensió del personatge, per com va implicar-se en l’espectacle des del primer fins a l’últim dia, va ser inevitable, per a mi, comptar amb ella en el futur. Tot seguit després d’allò, va interpretar un paper a dues obres meves: Carícies (la mare de l’escena final, que encara ara, quan la recordo interpretada per ella, m’emociona) i, anys més tard, Morir. En aquesta darrera, vaig tenir, personalment, una petita gran victòria: la vaig fer coincidir amb la Lizaran. Els grans, reconeguts grans actors i actrius del nostre teatre, començaven a no fer fàstics als papers que escrivíem els joves autors. Alguna cosa estava canviant. Sorgien noves veus. Els teatres s’atrevien a dur-les a escena (com ara Zowie, d’en Sergi Pompermayer, al Lliure, per posar tan sols un exemple, també interpretat per l’Àngels). La Poch va ser sens dubte “pionera” en aquesta fita. A ella, si el text li agradava, tant li feia si l’havia escrit Fulanito o Menganito. De fet, encara diré més: el fet que estigués escrit per un Menganito de casa nostra l’estimulava i tot. Perquè l’Àngels, a més de gran actriu, se sentia profundament compromesa amb la professió. I amb el teatre català. Amb la llengua i amb la terra. La seva formació era molt sòlida i solidària, com a bona actriu brechtiana, adquirida sota l’estela i el mestratge del gran Feliu Formosa i d’en Pau Monterde. Humanitat, solidaritat, sentit de justícia social i amor per les arrels formaven part, sens dubte, del seu ADN. I a partir dels 90 no va parar de fer teatre, amb grans directors escènics (Bieito, Broggi, Ollé...) i grans companyes i companys. I es van succeir els èxits. Entre molts d’altres, al TNC, amb aquella veïna inoblidable

al Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo, altre cop fent parella amb un incommensurable Lluís Soler, amb un paper que, fet per una altra actriu, hauria passat desapercebut i que ella interpretava amb una humanitat i una sinceritat que desarmaven. (Encara recordo la seva veu mentre em deia entre caixes, als últims assajos d’aquella obra: “Això serà una bomba”. I jo me la mirava amb ulls incrèduls... i va tenir raó.) La Poch era increïble. Per a ella no hi havia papers petits. S’agafava la feina amb una seriositat i un sentit del compromís dignes de mencionar. Per això, quan, anys més tard, vam proposar-li el repte de formar part de la Companyia T6 del Teatre Nacional de Catalunya, com a “veterana” del grup, al costat d’un altre “veterà”, el company i amic Jordi Banacolocha, per representar en dues temporades sis obres dels nostres autors més joves i intrèpids (alguns dels quals estan fent, a hores d’ara, unes carreres meteòriques a escenaris d’arreu del món), tampoc no va dubtar i va dir que sí. I allò va constituir també una de les seves fites com a actriu “tot terreny”: assajant per les tardes i estrenant als vespres aquelles obres escrites i dirigides per joves “emergents”, en unes sessions maratonianes de teatre inoblidables a la Sala Tallers del TNC. La malaltia ens ha arrabassat tres grans “veteranes” del nostre teatre en un lapse de temps molt curt: la Lizaran, la Novell i la Poch. La malaltia ens ha privat de veure com un monstre de l’escenari com l’Àngels hauria interpretat en el futur les mares, tietes i àvies més potents de la història del teatre, del nostre i de l’universal. La Poch ens donava tant a cada interpretació que és inevitable pensar en ella, no només pel que va interpretar sinó sobretot pel que encara li quedava per fer. Hi penso a cada moment que llegeixo una obra on surt una “dona madura”, una “dona gran”, una “dona sàvia”, o també una “àvia terrible”, i fins i tot una “vella còmica” o una “anciana patètica”. A ella no li queien els anells, les interpretava totes amb la mateixa sàvia combinació d’intel·ligència i sensibilitat. Amb la mateixa exquisidesa. I el que és més important i impossible d’oblidar: amb la mateixa poderosa i aclaparadora humanitat. Els que vàrem tenir l’oportunitat i el luxe de treballar amb ella ho sabem. Gràcies, Àngels, per tot el que ens vares donar. No te n’estarem mai prou agraïts. Definitivament, la Poch és molt més que molt. Sergi Belbel

No penses fer-me un petó?

scolta, Pompermayer. Els meus fills, a Terrassa, jugaven a futbol americà amb dos nois que també es diuen Pompermayer. Sou parents, oi?”, em va dir l’Àngels, mentre s’encenia un dels seus cigarrets, als pocs dies de començar els assajos del meu text Zowie. La meva cara d’estupefacció va ser evident. No tenia ni idea de l’existència de més Pompermayers a prop meu, i vaig respondre amb un “Vols dir, Àngels, que no es diuen Permanyer o alguna cosa per l’estil? Que amb el meu cognom la gent es confon molt”. “No, no”, va respondre ella, “es diuen Pompermayer i teniu una retirada”. I sí que la tenim, perquè aquells nois són germans meus per part de pare, i gràcies a la Poch els vaig trobar i vaig començar a omplir els forats de la meva complicada història familiar. Anys més tard, li vaig explicar que aquells nois eren germans meus, i ella em va dir: “Ja t’ho vaig dir jo que éreu parents”. I abans d’acomiadar-nos la vaig sentir dient-me “Pompermayer! No penses fer-me petó?”, que és el que el seu personatge a Zowie sempre demanava al seu fill abans de sortir de casa. Per a tu, tots els petons del món, Àngels. Sergi Pompermayer

A Gang Bang, Projecte T6 del TNC. 2011

[ B I O G R A F I A ]

OBSERVADORA PERSPICAÇ, SINCERA I GENEROSA. ACTRIU Àngels Poch va néixer a Terrassa el 1948, però sempre va conservar les arrels familiars a Sant Quintí de Mediona i Vilafranca del Penedès, on vivien els seus avis i cosins. A casa seva sentien un gran interès i admiració pel teatre, sobretot el seu pare, que era un assidu del Romea i d’altres teatres barcelonins. De joveneta, va estudiar piano i solfeig al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i també dansa clàssica a l’Escola Marta Mos de Terrassa. Va formar part del Cor Montserrat i va fer diversos cursos de perfeccionament de veu, dansa i interpretació. Tot i tenir el títol d’auxiliar tècnic sanitari i treballar durant uns anys al laboratori de la Mútua de Terrassa, la vida l’anava portant de cap als escenaris. A ningú no va estranyar, doncs, que la petita dels tres germans volgués dedicar-se al món de la interpretació. Ans al contrari, tots van rebre la notícia amb una gran satisfacció, malgrat que el 1977, quan va decidir estudiar a l’Institut del Teatre, ja gairebé tenia trenta anys; estava casada amb Jaume Puig, era mare d’un fill, l’Oriol, i esperava la Mireia. S’inicià en el món de la interpretació teatral amb la companyia terrassenca El Globus i cursà els estudis d’interpretació al Centre Dramàtic del Vallès. El 1979 es graduà en Art Dramàtic i Interpretació i aquell mateix any debutà professionalment en diverses obres dirigides per Pau Monterde: Bestiari, de Pere Quart i Manuel Oltra; L’oncle Vània, d’Anton Txèkhov; i Tafalitats, de Karl Valentin. De Pau Monterde i Feliu Formosa, en aquells primers anys, va rebre la influència del corrent brechtià que l’acompanyaria durant tota la carrera. A

partir de llavors, participà en nombrosos espectacles, com ara Veus familiars, de Harold Pinter; Carícies i Morir, de Sergi Belbel; o La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra. Aquesta darrera obra va ser la que marcà la seva carrera artística després de l’èxit de Desig, també al costat de l’actor Josep Maria Pou i sota la direcció de Belbel. Altres treballs destacables són les seves actuacions a Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo de Filippo, i Primera plana, de Ben Hecht i Charles MacArthur, ambdues sota la direcció de Sergi Belbel; El Cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra; 16.000 pessetes, de Manuel Veiga, en versió de Joan Castells; El malentès, d’Albert Camus, dirigida per Joan Ollé; Passat el riu, de Joe DiPietro, dirigida per Oriol Broggi; El ángel exterminador, de Luis Buñuel, en versió de Joan Ollé; Hikikomori, de Jordi Faura; Lleons, de Pau Miró; No parlis amb estranys (fragments de memòria), d’Helena Tornero... La Poch, com l’anomenaven els amics en el món teatral, va treballar amb diverses generacions de directors, entre els quals Pau Monterde, Feliu Formosa, Calixto Bieito, Joan Lluís Bozzo, Joan Ollé, Pep Cruz, Lluís Homar i Oriol Broggi. Per la seva forma de fer i de viure el teatre és considerada un referent en l’escena catalana. Àngels Poch ha estat, a més, una de les cares més conegudes i estimades de les sèries de TV3 Estació

A Espectres, d’Ibsen, amb Pep Pla

Al curt Dies de guerra, de Jan Baca i Toni Garriga, amb Marissa Josa i Elisenda Bautista

d’enllaç, La memòria dels cargols i Temps de silenci, entre d’altres. I pel que fa a la seva obra cinematogràfica, formà part del repartiment de diverses pel·lícules de directors catalans i espanyols. Les més destacades són Platillos volantes, d’Óscar Aibar, que va ser rodada a Terrassa; Insensibles, de Juan Carlos Medina; i Fènix 11.23, de Joel Joan i Sergi Lara. Al llarg de la seva trajectòria com a actriu, la Poch va intervenir en 70 muntatges teatrals, 6 curtmetratges, 6 llargmetratges, 2 telefilms i 5 sèries de televisió. És l’actriu que ha actuat en més obres al Teatre Nacional de Catalunya. Entre els guardons rebuts pel seu talent professional cal destacar el Premi de la Crítica de la temporada 1994-1995, el Premi Butaca de l’any 1995 i el Premi Memorial Margarida Xirgu de la temporada 1997-1998. La ciutat de Terrassa va atorgar-li el reconeixement de Terrassenca de l’Any el 2001. Des de l’any 2010 fins al 2013 formà part de la companyia del Projecte T6, adscrita al Teatre Nacional de Catalunya amb la finalitat d’impulsar l’obra de dramaturgs catalans joves.

Al curt Dancing, de Jan Baca i Toni Garriga

L’Àngels i La Poch: dona i actriu

Observadora i perspicaç, l’Àngels semblava envoltada d’una carcassa que la separava dels altres, i que no era altra cosa que una gran timidesa en el tracte social. Era dona de poques paraules, les justes i quan convenien; si no hi havia res a dir, més valia no dir res. Tot i això, qui aconseguia penetrar-hi una mica més, descobria una persona afable, fins i tot comunicativa, una persona de bon tracte, afectuosa i delerosa d’afecte, i també una mica sorneguera, irònica i un pèl burleta. Les seves fòbies eren clares i decisives: tenia un no rotund per a la violència, la prepotència, l’orgull, l’engany premeditat, la mentida, la traïció i la falta de sinceritat. Encara que sembli el manual de la bona ciutadana, ella ho complia. Era generosa, fidel i sincera amb tothom. Fidel a les amistats, era una fanàtica de la puntualitat i de la disciplina, compromesa amb els projectes i també amb la societat. Qui no recorda l’Àngels prenent-se un bon cafè amb el paquet de Rex a la mà? Fumadora des de l’adolescència, es va quedar amb el Rex i no el va deixar mai, malgrat ser una de les poques persones al món que encara en fumava. Sempre n’havia d’anar ben proveïda, ja que en alguns llocs li costava trobar-ne. Li agradaven el cafè,

A Primera història d’Esther

De celebració amb Oriol Capella i Josep Minguell

el vi negre i del bo, el Martini blanc i la bona cuina. Cuinava bé, però a diferència d’altres persones, posarse davant dels fogons no la relaxava. L’Àngels era una enamorada del mar. Bona nedadora, li agradava enfrontar-se a les onades en dies de mar mogut. N’havia gaudit molt, de petita, a les platges de Lloret. La Poch era una actriu a qui no li obsessionava destacar. Se sentia feliç dalt de l’escenari i era molt exigent amb la seva feina, però ella era igualment una dona de família que sempre estava al costat dels seus. Un cop instal·lada en el món de les arts escèniques, s’hi va lliurar amb passió. No hi havia paper, per minso que fos, que no li robés un munt d’hores d’estudi i preparació acurada. S’endinsava en el personatge i es posava al seu servei tant com podia fins a treure’n tot el suc. A mesura que passava el temps, va anar adquirint més recursos, però això no impedia que cada estrena i cada representació fos per a ella una lluita contra allò que s’anomena “terror escènic”, que la majoria de companys de la professió coneixen bé. Gaudia molt amb els assajos, amb el coneixement del personatge i aquella forma d’anar-s’hi endinsant, discutint a vegades, sempre constructivament, amb algun director. Per això preferia el teatre a la televisió. La preparació de cada obra de teatre és un cuinar experimental que va coent

A la cuina amb Anna Lizaran

a foc lent, això és el que li agradava. S’emmotllava i era dòcil seguint les instruccions dels directors, que no sempre compartia. Amb els companys i companyes, sobretot últimament amb els més joves, va ser sempre una aliada fidel. Mai a escena va robar espai a ningú; al contrari, el cedia si creia que ho havia de fer. Tenia un gran respecte pel públic i sentia si l’obra els arribava o no per aquella mena de magnetisme que traspua la sala encara que tothom estigui callat. Però també n’esperava respecte, del públic, respecte per la feina acurada i ben feta a la qual es lliurava amb passió. Enamorada de les seves arrels i fidel a la terra amb un lligam de moltes generacions, l’Àngels Poch era una persona compromesa amb la cultura del nostre país. Per la diada de Sant Fèlix, a la festa major de Vilafranca, no fallava mai. Era a plaça, al peu del canó, animant els castellers d’una colla i d’una altra. A Terrassa fou pregonera de la Festa Major, així com a la Fira de Sant Nicolau que se celebra cada any al Mallol, al bell mig de la Vall d’en Bas, paisatge en què es perdia per respirar i descansar. També a la Festa Major de Sant Quintí de Mediona, poble del seu pare. L’última vegada que va pujar a l’escenari va ser amb l’obra No parlis amb estranys (fragments de memòria), estrenada al TNC, l’abril del 2013. La Poch era una gran actriu. L’Àngels, una gran persona.

©Ros Ribas, Teatre Lliure Àngels Poch encarnant a la reina, a Yvonne, princesa de Borgonya, al Teatre Lliure

A l’obra Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet

L’Àngels, amb Francesc Orella

Al camerino del T6 amb el seus companys

©Ros Ribas, Teatre Lliure A La cantant calba & La cantant calba al McDonald’s

A l’obra Lluny de Nuuk, de Pere Riera, l’any 2010

L’Àngels, amb Pere Arquillué i Maria Molins

Àngels Poch i Cesca Piñón a la sèrie La memòria dels cargols

©Ros Ribas, Teatre Lliure

A la plaça de Margarida Xirgu, una placa recorda el guardó rebut pel seu talent com a actriu

Davant del Teatro Clásico de Madrid, amb l’Oriol i la Noel

Amb Jordi Banacolocha a l’obra A mi no em diguis amor

Amb Lluís Villanueva, interpretant Zowie, de Sergi Pompermayer

Al costat de Lluís Homar i Eduard Farelo al fons

[ C R O N O L O G I A ]

DALT DE L’ESCENARI I DAVANT LA CÀMERA, ACTRIU COMPROMESA AMB LA CULTURA 1979

1987

Bestiari de Pere Quart i Manuel Oltra. Dir.: Pau Monterde (teatre) L’oncle Vània d’Anton Txèkhov. Dir.: Pau Monterde (teatre) Tafalitats de Karl Valentin. Dir.: Pau Monterde (teatre)

La disputa de Pierre de Marivaux. Dir.: Pau Monterde (teatre) Espectres de Henrik Ibsen. Dir.: Francesc Nel·lo (teatre)

1980

1989

El fantasma del contrabaix espectacle infantil sobre textos d’Anton Txèkhov (teatre) Sonata en tres temps d’Agustí Bartra. Dir.: Feliu Formosa (teatre) El comte Arnau de Joan Maragall. Dir.: Jaume Valls (teatre) 1981

El barber de Sevilla de Caron de Beaumarchais. Dir.: Pau Monterde (teatre) 1982

Hi ha un gall dins el piano de Georges Feydeau. Dir.: Pau Monterde (teatre) Anna Christie d’Eugene O’Neill. Dir.: Pau Monterde (teatre) 1983

El vi més ardent de Miquel M. Gibert. Dir.: Pau Monterde (teatre) Vapors de Nell Dunn. Dir.: Pere Planella (teatre) 1984

El casament dels petits burgesos de Bertolt Brecht. Dir.: Pau Monterde (teatre) 1986

El càntir trencat de Heinrich von Kleist. Dir.: Pau Monterde (teatre)

1988

Tafalitats de Karl Valentin. Dir.: Pau Monterde (teatre) Performance de Jan Baca i Toni Garriga (curtmetrage) De 1989 a 1992

La granja de TV3 (sèrie de televisió) 1990

Veus familiars de Harold Pinter. Dir.: Manuel Lillo (teatre) Un casament de Jan Baca i Toni Garriga (curtmetrage) 1991

Desig de Josep M. Benet i Jornet. Dir.: Sergi Belbel (teatre) Sota un vel d’estrelles de Manuel Puig. Dir.: Jordi Mesalles (teatre) 1992

Carícies escrita i dirigida per Sergi Belbel (teatre) 1993

El dinar de Thomas Bernhard. Dir.: Calixto Bieito (teatre) Un dia de Mercè Rodoreda. Dir.: Calixto Bieito (teatre) 1994

La festa de Lluïsa Cunillé. Dir.: Núria Furió (teatre)

Marina d’Ignasi García Barba. Dir.: Calixto Bieito (teatre) La corona d’espines de Josep M. de Sagarra. Dir.: Ariel García Valdés (teatre) Dies de guerra de Jan Baca i Toni Garriga (curtmetrage) Premi de la Crítica de Barcelona Temporada De 1994 a 1999

Estació d’enllaç de TV3 (sèrie de televisió) 1995

L’hora dels adéus de Narcís Comadira. Dir.: Joan Ollé (teatre) L’hostalera de Carlo Goldoni. Dir.: Sergi Belbel (teatre) Premi Butaca 1995 1996

Maror de Rodolf Sirera. Dir.: Joan Lluís Bozzo (teatre) Sara i Simon escrita i dirigida per Manuel Dueso (teatre) Una dona de Jan Baca i Toni Garriga (curtmetrage) 1997

La bona gent de Santiago Rusiñol. Dir.: Pep Cruz (teatre) Zowie de Sergi Pompermayer. Dir.: Lluís Homar (teatre) Premi Memorial Margarida Xirgu Temporada 1998

Morir escrita i dirigida per Sergi Belbel (teatre) Sota el signe d’aquari de TV3 (telefilm) Pirates de TV3 (telefilm)

1999

Els gegants de la muntanya de Luigi Pirandello. Dir.: Georges Lavaudant (teatre) L’estiueg trilogia de Carlo Goldoni. Dir.: Sergi Belbel (teatre) La memòria dels cargols de TV3 (sèrie de televisió) 2000

La comèdia dels errors de William Shakespeare. Dir.: Helena Pimenta (teatre) Tartuf de Molière. Dir.: Oriol Broggi (teatre) 2001

Enric IV de Luigi Pirandello. Dir.: Oriol Broggi (teatre) Dancing de Jan Baca i Toni Garriga (curtmetrage) Temps de silenci de TV3 (sèrie de televisió) Rep el guardó “Terrassenc de l’Any” 2002

Nati amb guió i direcció de Javier Aparisi (curtmetratge) 2005

16.000 pessetes de Manuel Veiga. Dir.: Joan Castells (teatre) Amor, fe i esperança d’Ödön von Horváth. Dir.: Carlota Subirós (teatre) Salamandra de Josep M. Benet i Jornet. Dir.: Toni Casares (teatre) Del 2005 al 2007

Porca misèria de TV3 (sèrie de televisió) 2006

M de mortal escrita i dirigida per Carles Mallol (teatre) A mi no em diguis amor escrita i dirigida per Marta Buchaca (teatre) Lluny de Nuuk escrita i dirigida per Pere Riera (teatre) Joan Maragall, la llei d’amor adaptació de Carles Guillén. Dir. Joan Ollé (teatre)

2007

2012

2003

2008

Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo de Filippo. Dir.: Sergi Belbel (teatre) Fedra de Jean Racine. Dir.: Joan Ollé (teatre) L’oncle Vània d’Anton Txèkhov. Dir.: Joan Ollé (teatre)

2010

Fènix 11.23 de Joel Joan (llargmetratge) Vimbodí vs. Praga escrita i dirigida per Cristina Clemente (teatre) Gang bang escrita i dirigida per Josep M. Miró (teatre)

Primera història d’Esther de Salvador Espriu. Dir.: Oriol Broggi (teatre) Passat el riu de Joe DiPietro. Dir.: Oriol Broggi (teatre)

2004

Lleons escrita i dirigida per Pau Miró (teatre) El jardí dels cinc arbres amb textos de Salvador Espriu. Dir.: Joan Ollé (teatre)

El malentès d’Albert Camus. Dir.: Joan Ollé (teatre) La cantant calba d’Eugène Ionesco & La cantant calba al McDonald’s de Lluïsa Cunillé. Dir.: Joan Ollé (teatre) Guadalupe de Santiago Parra (llargmetratge)

Fedra de Jean Racine. Dir.: Joan Ollé (teatre) Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo de Filippo. Dir.: Sergi Belbel (teatre) La casita blanca de Carles Balagué (llargmetratge) El Café de la Marina de Josep M. de Sagarra. Dir.: Rafel Duran (teatre) Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir.: Sergi Belbel (teatre) Platillos volantes d’Óscar Aibar (llargmetratge)

2009

Hedda Gabler de Henrik Ibsen. Dir.: Pau Carrió (teatre) Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. Dir.: Joan Ollé (teatre) El ángel exterminador de Luis Buñuel. Dir.: Joan Ollé (teatre) Bartriana d’Agustí Bartra, Anna Murià i Miquel Pujadó. Dir.: Carles Canut (teatre) Hikikomori de Jordi Faura. Dir.: Abel Coll i Jordi Faura (teatre) El mirall d’Álex Sampayo (llargmetratge)

2011

Insensibles de Juan Carlos Medina (llargmetratge) L’ombra al meu costat escrita i dirigida per Marilia Samper (teatre) Voyager escrita i dirigida per Marc Angelet (teatre) t-Error escrita i dirigida per Jordi Oriol (teatre) Gran Nord de TV3 (sèrie de Televisió) 2013

Una història catalana escrita i dirigida per Jordi Casanovas (teatre) Groenlàndia escrita i dirigida per Jordi Faura (teatre) No parlis amb estranys (fragments de memòria) escrita i dirigida per Helena Tornero (teatre)

ÂŠDavid Ruano, TNC

Brindant a No parlis amb estranys dâ&#x20AC;&#x2122;Helena Tornero

H O M E N A T G E S TERRASSA, 24 D’OCTUBRE DE 2016

ÀNGELS POCH Àngels Poch i Comas (Terrassa, 1948-2015) va ser una de les actrius més prolífiques del panorama teatral català. Al llarg de la seva trajectòria professional va intervenir en un gran nombre de muntatges teatrals, fins al punt de ser l’actriu que ha actuat en més obres al Teatre Nacional de Catalunya. Pel seu valor artístic, la seva forma d’entendre i estimar el teatre i el seu tarannà personal, Àngels Poch va esdevenir suport i inspiració per a molts professionals del sector. Entre els guardons rebuts pel seu talent professional cal destacar el Premi de la Crítica de la temporada 1994-1995, el Premi Butaca de l’any 1995 i el Premi Memorial Margarida Xirgu de la temporada 1997-1998. La ciutat de Terrassa va atorgar-li el reconeixement de Terrassenca de l’Any el 2001. Com a figura rellevant de l’escena catalana, Àngels Poch va portar al cor la ciutat de Terrassa. L’Ajuntament de Terrassa li atorga la Medalla d’Honor de la Ciutat com a prova de reconeixement del seu sòlid compromís amb la cultura i la seva trajectòria professional dedicada al teatre.

Edita: Ajuntament de Terrassa Producció i maquetació: Servei de Comunicació Foto portada: David Ruano. Teatre Nacional de Catalunya Fotos interior: Fons Família Puig Poch, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure i La Perla 29 Dipòsit Legal: B.21031-2016