Programa de Festes de Sant Jordi 2014 - 2/3

1939, 1964 i 1989 PROGRAMA DE FESTES DE 1989 Capitans de les diferents filaes: Cristians Capità: Joaquín Albero Pascual Banderera: Lina Navarro Montava Estudiants Capità: Salvador Llopis Sancho Bandereres: Mª Rosa Navarro Blasco, Mª Rosa Llopis Navarro, Mª Dolores Llopis Navarro i Dora Llopis Navarro Maseros Capitans: Miguel Calabuig Asensio, José Francisco Calabuig Albero, Amelia Calabuig Pérez, Mª Consuelo Vañó Ribera, Miguel Calabuig Pérez i Bernando Calabuig Pérez Banderera: Francisca Pérez Perales Contrabandistes Capitans: José Mª García Oliva i Jorge García Llopis Bandereres: Rosa Mª Llopis Sancho, Rosa Mª García Llopis i Vanessa García Llopis Jordians Capitans: Raúl Silvestre Beneyto i José Silvestre Beneyto Bandereres: Estefanía Martí Pérez i Carolina Martí Pérez Moros Vells Capità: Jorge Sempere Gisbert Banderera: Mª Isabel Avellán Mateu Moros Nous Capità: Francisco Ramón Clemente Conejo Bandereres: Ramona Conejo Silva i Mª Pilar Clemente Conejo Marrocs Capitans: Mª Carmen Navarro Molina, José Luis Belda Sempere, Fermín Francés Belda, Rafael Vañó Payá i Enrique Aragonés Silvestre Bandereres: Rosa Mª Belda Molina, Mª Jesús Francés Conejero i Rosa Mª Aragonés Francés Pirates Capitana: Fina Azorín Soler Bandereres: Germanes Garrote-Azorín Califes Capitans: Andrés Vicent Tortosa i Andrés Vicent Puig Bandereres: Vicenta Puig Céspedes i Mª Trini Vicent Puig

Memòria Festera

Primer any en el qual apareix la Declaració d’Interés Turístic Nacional de les Festes de Moros i Cristians al Programa i al Cartell anunciador.

157

XXIX Edició del Concurs del cartell anunciador.

Accèsit Millor artista local, David Están Francés.

L Concurs de carrosses XLIII Concurs de caps i esquadres XXXVIII Concurs de fanals festers XXIII Concurs d’interpretació de bandes Godofredo Garrigues VI Concurs de fotografia digital I Concurs de sainet o comèdia d’ambient fester XLI Concurs escolar de dibuix XXXV Concurs escolar de redacció

L Concurs de carrosses

Concursos Festers 2013

Primer Premi Filà d’Estudiants

160

XLIII Concurs de caps i esquadres

Primer Premi Filà de Pirates Cap Juanjo Herrera González

Segon Premi Filà de Maseros

Tercer Premi Filà de Califes Cap Luís Miguel García Payá

Concursos Festers 2013

Cap Ana Montesinos Baño

161

XXXVIII Concurs de fanals festers

Primer Premi Filà de Maseros

Concursos Festers 2013

Segon Premi Filà de Califes

162

Tercer Premi Filà de Moros Nous

XXIII Concurs d’interpretació de bandes Godofredo Garrigues

Segon Premi La Primitiva de Castell de Castells Filà de Contrabandistes

Obra interpretada Cent anys Ramón García i Soler

Obra interpretada Athenaeus 1932 Ramón García i Soler

Director Antonio Vicente Gozálvez Cantó

Director José Rafael Albert i Guerola

Concursos Festers 2013

Primer Premi Unió Musical La Pobla del Duc Filà de Marrocs

163

VI Concurs de fotografia digital

Concursos Festers 2013

Secció color

164

Primer Premi Mª Amparo Ferri Francés

Lema 25 d’abril, aigües mil

Millor Artista local Jorge Molina Domenech

Lema Castell i focs II

Lema Tretze graus

Concursos Festers 2013

Segon Premi Juan Sanz Ferre

165

VI Concurs de fotografia digital Secci贸 blanc i negre

Concursos Festers 2013

Primer Premi Reyes Cerd谩 Mira

166

Lema Moros Vells

Segon Premi Juan Sanz Ferre

Millor Artista local Jorge Molina Domenech

Lema Autoritats a l’eixida de missa

Concursos Festers 2013

Lema Baixant

167

I Concurs de sainet o comèdia d’ambient fester

Concursos Festers 2013

Representació del sainet guanyador de la I Edició.

168

Primer Premi Jordi Garcia Vilar i Adrià Garcia Martínez

Menció Especial Trini Francés Puig i Jordi Francés Puig

Obra On està la banda?

Obra Capità a la força

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció 1r Premi Redacció 1a Categoria - 1r Primària.

Ferran Santonja Barceló Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

_____________________________

LES FESTES Fa molt de temps, Sant Jordi va matar un drac molt gran. I de la seua sang li van eixir roses.

Des de fa molts anys, li fem festes al patró de Banyeres, Sant Jordi.

1r Premi Redacció 1a Categoria - 2n Primària.

Laura Llinares Molina Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

LES MILLORS FESTES DEL MÓN

L’ENTRADA A CA LA MEUA IAIA

Vítol i vítol a Sant Jordi! _____________________________

Ja arriba l’Entrada. Jo sempre la veig des de ca la meua iaia, al carrer La Creu. Ella prepara les pastetes, els entrepans, per a què la gent menge quan té fam.

M’agrada l’oloreta a festes que fa a ca la meua iaia.

M’ho passe molt bé amb els meus cosins i tota la família.

Gràcies, iaia, sóc feliç el dia de l’Entrada. _____________________________

3r Premi Redacció 1a Categoria - 1r Primària.

Jordi Micó Ferre Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

a Banyeres vaig anar.

EL DIA DEL PATRÓ

Tant em va agradar,

2n Premi Redacció 1a Categoria - 1r Primària.

Lucía Pastor Ferre CEIP Alfonso Iniesta. _____________________________

Tinc sort perquè em diuen com al Patró. Per això i per a mi, és un dia molt bó.

D’Ontinyent vaig eixir En entrar, Moros i Cristians anaven desfilant. que ací em vaig quedar.

Els meus pares no desfilen, però la festa sí que la viuen.

Pel matí vaig a missa, després a dinar.

Per la vesprada, la Volteta, és tan boniqueta!

i després jugàrem al carrer.

Per la nit, la Processó, tots en silenci, acompanyen el Patró.

anàrem a sopar i el meu germà i jo

¡Que cansat estic, però que content!

molt bé ho vam passar!

1r Premi Dibuix. 1a Categoria - Infantil 3 anys.

Aitana Silvestre Castelló - Col·legi Fundació Ribera.

Molts amics vaig fer Per la nit

2n Premi Dibuix. 1a Categoria - Infantil 3 anys.

Claudia Francés Albero - CEIP Alfonso Iniesta.

Concursos Festers 2013

PRIMÀRIA

169

_____________________________ 2n Premi Redacció 1a Categoria - 2n Primària.

Marta Vicedo Ferre Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

ELS PREPARATIUS DE FESTES!

Ens va tocar ser l’esquadra oficial, tu no t’imagines el que vam assajar! Un dia darrere d’un altre dia.

Quan va arribar l’Entrada, vam quedar una hora abans per a tornar a assajar.

Estàvem tots nerviosos, per si ens eixia mal. Al final, ens ho vam passar super bé.

Ara la carrossa està neta i després de tot el treball, nosaltres estem bruts.

Estes festes s’han acabat.

A l’any que ve més. _____________________________

UN BES I... ADÉU!! _____________________________ 3r Premi Redacció 1a Categoria - 2n Primària.

Neus Puig Pérez CEIP Alfonso Iniesta. _____________________________

Concursos Festers 2013

Hola, sóc Neus.

Vos vaig a contar les Festes.

Els dies d’abans de Festes són molt xulis. Encara no estem cansats i tenim molta gana de festa. A mi, el que més m’agrada és quan anem a netejar la carrossa de tota la brossa de l’any anterior. Mentre les mares netegen, nosaltres, les xiquetes, ens mengem les llepolies roïns i blanetes i ens tirem damunt el confeti brut i polsós.

Així que hem d’anar a dutxar-nos per al trasllat de Sant Jordi.

170

L’ESQUADRA OFICIAL DELS MASEROS

Després de l’Entrada se’n vam anar a la casa del cap i ens vam quedar allí a dormir. Em va agradar molt, perquè érem l’esquadra oficial.

1r Premi Redacció 1a Categoria - 3r Primària.

Javier Cortés Ferre Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

B: Xica que acompanya a la bandera (Banderera) C: Persona que representa cada filà (Capità) D: Concurs de caps i esquadra (Diana) E: Grup de gent desfilant junts (Esquadra) F: Cadascuna de les deu comparses (Filà) G: Dia en que es planta la bandera (Glòria) H: Oració cantada a Sant Jordi (Himne) I: PASSAPARAULA J: Patró de Banyeres (Jordi) K: PASSAPARAULA L: Acte on s’enfronten els ambaixadors (Lluita) M: Lloc on es reuneix cada filà (Maset)

PASSAPARAULA FESTER A: Arma utilitzada per a tirar trons (Arcabús)

3r Premi Dibuix. 1a Categoria - Infantil 3 anys.

David Company Ballester - CEIP Alfonso Iniesta.

1r Premi Dibuix 1a Categoria - Infantil 4 anys.

Paula Francés Albero Col·legi Fundació Ribera.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció

O: Acte on es donen flors a Sant Jordi (Ofrena) P: Acte on es cremen els farols (Passacarrer) Q: (Conté la Q) Festes en setembre (Relíquia)

_____________________________ 2n Premi Redacció 1a Categoria - 3r Primària.

Jordi Francés Belda Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

LA TRANSFORMACIÓ DE LA MAHOMA M’he fet major i ja veig les festes d’una

Després de l’ambaixada vaig parlar amb els meus amics i els vaig dir que anaren amb mi. Feia fred i vam pujar tots al seu carro. Ella es va sentir molt contenta de tindre’ns al seu costat i ja no teníem gens de fred.

A partir d’ací la veig com una amiga i sempre em somriu. _____________________________

R: Flors que es donen a Sant Jordi (Ramell)

altra forma.

S: Espasa utilitzada per a fer de cap (Sable)

la festa d’una altra forma, sobretot, la meua amiga la mahoma. Abans quan

3r Premi Redacció 1a Categoria - 3r Primària.

Inma Puche Cortés Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

T: Acte on Sant Jordi va de l’ermita a l’església (Trasllat)

era molt xicotet i anava al maset dels

QUIN ÉS EL MILLOR DIA?

U: Maset dels Estudiants (Universitat) V: Acte on desfilen els xiquets (Volteta) W: Beguda que beuen molts festers (Whisky)

Em dic Jordi i ja tinc huit anys i veig

Moros Vells de la mà de ma mare o del meu iaio Luis la veia gran i pensava que eixa figura tan gegant anava a agafar-me amb les seues manotes i no m’atrevia ni a mirar-la.

Enguany, un dia vaig veure com si ella es menejara i alçara la mà dient-me que anara al seu costat i que em volia

X: Llepolia que tiren a les carrosses (Xiclets)

conèixer. Vaig anar i la vaig veure dife-

Y: (Conté la Y) Nom del nostre poble (Banyeres)

Em va somriure però estava trista per-

Z: PASSAPARAULA.

dir que l’ajudaria.

rent als altres anys. què els xiquets li tenen por, jo li vaig

2n Premi Dibuix. 1a Categoria - Infantil 4 anys.

Joana Terol Mora - CEIP Alfonso Iniesta.

En les Festes el millor dia és...

No sé quin escollir, tots són molts divertits!

Anem a posar nota!

Al primer li pose un 9. Al segon un 10.

Al tercer un 8 i al quart un 7.

BONA NOTÍCIA! He trobat el meu millor dia fester. És el segon!

I, a tú quin et pareix el més divertit?

Vos explique per què m’agrada el segon? Obrigau les orelles que tinc paraules per a contar. M’agrada per-

3r Premi Dibuix. 1a Categoria - Infantil 4 anys.

Carolina Valor Belda - Col·legi Fundació Ribera.

Concursos Festers 2013

N: Segona filà del bàndol moro (Nous)

171

què m’il·lusiona vore la Diana i ensenyar-me nous moviments.

També isc a la Volteta amb la meua amigueta i vaig a la Processó.

Què divertit! _____________________________ 1r Premi Redacció 1a Categoria - 4t Primària.

Judith Requena Francés CEIP Alfonso Iniesta. _____________________________

MÚSICA, ALEGRIA I UN VESTIT NOU! Hola! Sóc Judith i com ja heu sabut al títol vaig a contar-vos les meues vivències en les festes de Moros i Cristians 2013.

Això va ser un dia, el meu pare em deia:

Concursos Festers 2013

- Judith ja és l’hora que deixes el vestit de gitana i comences a desfilar com la teua cosina en l’esquadra.

172

1r Premi Dibuix 1a Categoria - Infantil 5 anys.

Carolina Aracil Cerdá CEIP Alfonso Iniesta.

Jo li vaig contestar: - A mi m’agrada donar pipes i llepolies en la carrossa.

Doncs per més que li deia que no volia eixir a desfilar, ell insistia en que sí ho fera. Em va convéncer i gràcies a d’això, vaig viure una sensació nova i una alegria que no se m’oblidarà mai.

Tot el món em felicitava per haver eixit i personalment, em va agradar molt desfilar en l’Entrada, en la Processó i en la Volteta Infantil.

camisa blanca, una jaqueta negra de vellut amb flors, una falda roja amb les mateixes flors que la jaqueta i unes botes de varietat de colors i dalt al cap, un mocador roig amb l’escut dels Contrabandistes i també un gorro (que havia fet el meu iaio).

Quin vestit més colorit!

Quina agradable experiència ha sigut l’eixir a desfilar amb la meua esquadra dels Contrabandistes! No se m’oblidarà mai!

La meua cosina era el cap de l’esquadra i ho feia molt bé. La sensació que vaig tindre va ser increïble. Jo estava acostumada a anar a la carrossa que no es desfila i tampoc has d’estar pendent de marcar el pas, però desfilant, és tot el contrari. És molt bonic veure com, per exemple, en la Volteta Infantil estava la plaça plena de gent aplaudint-nos, amb alegria i ritme desfilàvem sentint la música que portàvem darrere.

I quina alegria dóna la música festera sentint-la al carrer, al maset, a casa i fins i tot al cotxe de mon pare!

Curiosament he passat totes les festes taral·lejant la música a casa, al maset i al carrer. El vestit de xiqueta dels Contrabandistes porta una

2n Premi Redacció 1a Categoria - 4t Primària.

Jordi Sempere García CEIP Alfonso Iniesta. _____________________________

No puc deixar de taral·lejar-la perquè la tinc gravada al cap. Encara que això farà que tinga més ganes de que prompte comencen les pròximes festes en honor a Sant Jordi.

Vítol a Sant Jordi!

Visca les festes de Moros i Cristians! _____________________________

2n Premi Dibuix. 1a Categoria - Infantil 5 anys.

Alejandro Montava Vañó - CEIP Alfonso Iniesta.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció

Enguany he anat a l’Albadet. Jo no havia anat mai i en realitat no sé bé el que és. Segons m’ha dit mon pare és un tipus d’una sàtira, una forma burlesca de donar-li fi a la festa.

Abans anaven disfressats i duien un taüt però jo no sé per què. Jo vaig a contar-vos el que vaig viure. Ho vam fer el diumenge pel matí. Vaig anar al maset i estava plovent.

Després van caure flocs de neu molt grans. Impressionant, el dia 28 d’abril nevant! Vam esmorzar coques. I després va tocar la banda de música i tots vam desfilar al maset.

Després vam anar a casa del Capità a pel Sant Jordiet, desfilem tots amb el llapis del revés (vullc dir, la punta del llapis baix). Vam dur el Sant Jordiet al maset perquè no tenim Capità, tot això plovitejant i nebuscant... quin dia més fred! Tot seguit vam dinar pollastre i jo escoltava a mon pare i als amics contant anècdotes perquè abans es disfressaven (àngels, dimonis, altres anys de cambreres, viudes, escoceses...) I contaven com de bé

s’ho passaven, cada un deia una barbaritat més gran i tots ens vam riure molt, quin ratet més bò. Qué bé m’ho vaig passar! A mi sentint a mon pare i als amics m’agradaria disfressar-me amb ells perquè jo sóc un poc pallasso i molt fester. Els meus pares estan atemorits!!!

FINS L’ANY QUE VE!!!! _____________________________ 3r Premi Redacció 1a Categoria - 4t Primària.

Yurena Mataix López Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

DOS ANYETS BANDERERA, ARA QUÈ?

Era l’any 2005 quan la meua família estava preparant la Capitania dels Constrabandistes per al 50 aniversari de la comparsa, ja que el meu besavi, Tomás Gisbert Albero “Coca”, va ser el fundador de la Comparsa.

Jo tenia dos anyets i encara me’n recorde de coses que van succeir, com el portar les bandes en l’exaltació de capitans i eixir en l’Entrada en la carrossa amb els meus tios i cosines.

3r Premi Dibuix. 1a Categoria - Infantil 5 anys.

Sania Rashid Sadia - CEIP Alfonso Iniesta.

Van ser uns dies molt bonics, i també durant tot l’any preparant-ho tot per a què isquera tot bé. Inclús l’oratge ens va acompanyar.

Ara que tinc 9 anys vull tornar a eixir en festes, ja que tinc molts amics i amigues festeres, però tinc un problema, no sé per quina comparsa decidir-me perquè són totes molt boniques. _____________________________ 1r Premi Redacció 1a Categoria - 5é Primària.

Clara Sempere Algarra CEIP Alfonso Iniesta. _____________________________

DE UN SOLO COLOR De un solo color las fiestas están hechas. ¿De qué color están hechas las fiestas? os preguntaréis. Yo misma os lo diré, pero, seguramente no sabréis cuál es. Veréis, las fiestas están hechas de un color que no podemos ver, y ni es el verde, ni el rojo ni ninguno que conozcas. Es el color festero, que es una mezcla entre colores, cansancio, diversión... y sobretodo, música. ¿Sabéis cómo se creó este color? Pues veréis, hace mucho tiempo, la villa

1r Premi Dibuix. 2a Categoria - 1r Primària.

David Pastor García - CEIP Alfonso Iniesta.

Concursos Festers 2013

L’ALBADET DELS ESTUDIANTS

173

de Benieres o Banyeres de Mariola decidió celebrar las fiestas que hoy conocemos como fiestas de Moros y Cristianos. El pueblo decidió hacer diversas comparsas, aunque no todas las comparsas que conocemos las crearon aquel día. Decidieron que las comparsas que salieran deberían tener un traje bastante igual o parecido a los de antiguamente, es decir, a los de cuando los moros invadieron nuestro territorio, así que hicieron unas cuantas comparsas con trajes bonitos y cómodos. Pero el primer desfile que hicieron fue sin música y nadie quiso salir. Al año siguiente, decidieron poner bandas de música y, poco a poco, aquellas comparsas fueron creciendo y se fueron fundando otras nuevas. Y un festero que tenía tanta devoción a las fiestas, pensó en que las fiestas podían ser un sentimiento, con color y que solo había que imaginarlo con gran pasión.

Concursos Festers 2013

En aquel momento, nació el color de la fiesta que creó con tanta imaginación aquel festero, y aunque no se pueda ver ese color, se siente en el corazón, es el color de la fiesta.

174

_____________________________ 2n Premi Redacció 1a Categoria - 5é Primària.

Claudia Alonso Ribera Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

LAS FIESTAS SE ACERCAN Fácil resulta la espera, imposible no tener ilusión. esperanza a todos embarga, sentimientos de participación.

Tantos esfuerzos unidos aupándonos por lo mejor, sabiendo que las fiestas, dan fuerza en comunión.

Esperando ese día, ya lo sienten llegar, y piensan ¿qué me puede faltar? nuestros trajes listos están.

Juntos ante los recuerdos, olvidando nuestras diferencias recibimos estas fiestas con nuevos encuentros. _____________________________ 3r Premi Redacció 1a Categoria - 5é Primària.

Anna Ferris Ferre Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

2n Premi Dibuix. 2a Categoria - 1r Primària.

Paula Martí Francés - CEIP Alfonso Iniesta.

LA CAPA D’ESTUDIÀ Ja estan traent-me de l’armari, i ja sent l’ambient de la festa. Les meues cintes ja comencen a menejar-se.

Ha arribat el dia de l’Entrada.

Pel matí ja m’han posat per eixir a l’Ofrena, i vam arribar a la plaça amb Lourdes i el seu ramell.

Lourdes és una xiqueta que és estudiant. Ella sempre em trau per a festes.

Per la vesprada tota feliç, m’agafa i se n’anem a l’Entrada. Pel carrer La Creu escolte la música, i bufa el vent i note com es menegen les meues cintes, de colors.

Quan arribem a la plaça, Lourdes presenta armes al nostre Patró.

La meua funció quasi s’ha acabat a la Processó i la Volteta, el Barranc Fondo, el cementeri... fins un altre any. _____________________________ 1r Premi Redacció 1a Categoria - 6é Primària.

Paula Ferre Albero Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

3r Premi Dibuix. 2a Categoria - 1r Primària.

Carla Valencia Beneyto - CEIP Alfonso Iniesta.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció Les festes més grans són les que acumulen xicotets detalls i elements. Un dels primers que cal destacar és la música.

Les festes comencen amb l’Ofrena, on les bandes van engalanades per al concurs de bandes. La música és també fonamental en l’Entrada. Algú s’imagina una Entrada sense música?

Les heroiques marxes cristianes i les pletòriques marxes mores acompanyen amb el seu ritme als festers que llueixen les seues millors gales a l’Entrada.

En les capitanies, qui no disfruta amb un pasdoble fester? I les Dianes, què serien sense la música que identifica cada comparsa.

La música està present també el dia de Sant Jordi. Des de fa alguns anys es canta la “Missa de Sant Jordi”, una composició especial que magnifica la celebració; la figura del Sant Patró.

També una de les melodies més característiques de les festes de Banyeres és l’Himne a Sant Jordi que cantem a l’acabar la Missa i

la Processó. Jo inclús consideraria música el “Vítol al patró Sant Jordi”!

Si la música és important, igual d’important en les nostres festes és la pólvora. Què seria del tercer i quart dia de festes sense les trabucades? La interpretació dels himnes no sonaria igual, sense la mascletada o l’entrada de Sant Jordi. Després de la Processó, no seria tan solemne sense castell de foc. La pólvora ens fa recordar una guerra que va ocòrrer al segle XIII i als nostres difunts.

Amb tot, per totes aquestes coses, crec que les festes són una acumulació de xicotets detalls que fan grans les nostres festes. _____________________________ 2n Premi Redacció 1a Categoria - 6é Primària.

Raúl Peñalver Martínez Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

ASÍ SON LAS FIESTAS Por fin han llegado, las fiestas a San Jorge, en Banyeres se han celebrado.

En la Plaza suena la música

1r Premi Dibuix. 2a Categoria - 2n Primària.

Jesús Beneyto Domenech - CEIP Alfonso Iniesta.

voltean las grandes campanas y el himno a San Jorge en el campanario ha sonado. ¡Mamá dame las flores! ¡Por favor, ponme el traje!

Que las calles de Banyeres se han llenado de colores.

En silencio van, grandes y menores, en honor a San Jorge redoblan los tambores.

Suenan disparos sin parar, hacia el castillo caminan todos. ¡Papá, déjame, quiero disparar!

Una misa en honor a los difuntos en el cementerio se ha celebrado ¡Qué bonito, Moros y Cristianos, todos juntos!

En el Santo Cristo, vino, olivas y panes. ¡Pero corre mamá!

Se oye la música.

Han levantado a los nuevos Capitanes. ¡Qué bien!

En mi historia no se han mojado, pero ahora en Banyeres las fiestas a San Jorge han terminado.

2n Premi Dibuix. 2a Categoria - 2n Primària.

Mª Teresa Vañó Enrique - CEIP Alfonso Iniesta.

Concursos Festers 2013

UNES FESTES MOLT GRANS

175

_____________________________ 3r Premi Redacció 1a Categoria - 6é Primària.

Elena Albero Altabert CEIP Alfonso Iniesta. _____________________________

L’ENTRADA Ja són les cinc, ja comença l’Entrada, els Cristians ja estan preparats, desfilant obrint l’Entrada.

Després els Estudiants, vestits com escarabats.

Quan arriben els Maseros a la plaça, plourà?

Desfilen Contrabandistes amb la navaixa en la mà.

I els Jordians tancant el bàndol, Cristià.

Passen dolçaines, tabalets i bandera, i comencen els Moros Vells.

“Mantacuadros” i barret blau, els més nombrosos són ells.

Seguidament Moros Nous, el seu color és el roig.

Concursos Festers 2013

I arriben els Marrocs, que amb l’espindarga i la capa desfilen cap a la plaça,

176

donant pas als Pirates que marcant molt bé el pas llueixen les seues capes.

I per últim els Califes, que passen de seguida.

Ara arribaran els camions, però s’acabarà l’Entrada.

Preparem els farolets que ja va el Passacarrer! _____________________________

SECUNDÀRIA 1r Premi Redacció 2a Categoria - 1r ESO. Iris Molina Alcaraz IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

L’AVENTURA DEL MEU GERMANET Enguany uns familiars de mon pare eren els capitans dels Cristians. Un dia sense esperar-nos la seua visita, van vindre a preguntar si el meu germà volia eixir a l’Exaltació dels Capitans acompanyant-los per a dur el coixinet amb la banda; ell sense pensar-s’ho va dir que sí, van practicar per casa, amb la xiqueta que havia d’eixir amb ell. Li

3r Premi Dibuix. 2a Categoria - 2n Primària.

María Albero Forte - CEIP Alfonso Iniesta.

vam provar tratges de Cristià per què nosaltres no som ferters, va assajar un dia abans al teatre i realment que ho va fer molt bé.

El dia de l’Exaltació dels Capitans la xiqueta que havia d’eixir amb ell no va voler eixir, així que només va eixir el meu germà. Qué valent!, ell ho va fer molt bé, es va posar al seu lloc quan va arribar a l’escenari, no li va caure el coixí i pese a ser el primer xiquet, es va portar molt bé sobre tot quan li van donar el paquet de xuxeries.

Menjant-se les xuxes, se li van posar les mans apegaloses, no hi havia aigua, ni mare, ni mocadors, així que es va torcar en la falda de l’abanderada dels Estudiants; quan es van donar compte, el van traure per a torcar-li les mans.

Com va provar el gust de la Festa, vam eixir tota la meua família de boato. Els meus germans anaven amb un tratge diferent al dels meus pares i meu, així que en tota l’Entrada no vam saber res d’ells, però el meu germà xicotet va desfilar com un xic major, com si tota la vida haguera sigut fester.

1r Premi Dibuix. 2a Categoria - 3r Primària.

Marta Valor Belda - Col·legi Fundació Ribera.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció

El dia dels trons, ja no anàvem vestits de festers i se’n vam anar a la fira, quan es va fer un poc de nit, se’n vam anar cap a casa, jo em vaig comprar cotó de sucre i li vaig donar al meu germanet, ell no sabia què era i va agafar un tros, quan el va provar, no va parar d’agafar-ne fins que se’l vam acabar. Eixint de la fira, prop de la Capitania dels Cristians, va començar a dir que volia anar a sopar a la Capitania, imagineu-se quin festeret tenim a casa.

Han sigut unes bones festes perquè no ha plogut els dos primers dies.

Mentres als voltants de Banyeres plovia, va ser com si hi haguera un forat a Banyeres i lluïa el sol. Però el temps no va aguantar fins l’últim dia de festes (el dia del Sant Crist).

Enguany en la meua casa, han sigut unes festes memorables, com ja he dit, no som festers, així que he tingut

l’oportunitat i el gust de poder participar per una vegada a les festes. Ens ha agradat molt. _____________________________ 2n Premi Redacció 2a Categoria - 1r ESO. Lidia Bodí Berenguer Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

EL SUEÑO DE MI ABUELO Aquel año no sabía lo que me pasaba. No tenía ganas de ir a ver las fiestas, notaba que debía salir con alguien muy importante para mí. Yo no era festera, pero gran parte de mi familia sí: mi abuelo, mi padre, mis tíos, mis primos, todos Maseros. A mí me encantaba la comparsa, pero había algo que hacía que no saliera ningún año. Todos los años anteriores había ido con mi madre, mi abuela y mi hermana a verla y a ver desfilar también a toda mi familia; cuando pasaban por delante de mí con toda esa música tan bonita, se me encogía el corazón en un puño y aún notaba más esa sensación cuando veía sus caras de felicidad. Todos los años, mi padre, nos daba ánimos para que mi

2n Premi Dibuix. 2a Categoria - 3r Primària.

Inma Puche Cortés - Col·legi Fundació Ribera.

hermana y yo saliéramos; incluso un año, mi abuelo, festero desde siempre y fan de la comparsa de los Maseros, a la que él pertenecía nos regaló a mi hermana y a mí, una manta de Masero. Aquel año mi hermana pequeña se hizo el ánimo y salió. Y mi padre me dijo: “Mira la teua germana, per què no ixes amb ella a la festa?”

Yo no podía contestarle a su pregunta, yo tampoco lo sabía, solo me había dado cuenta de que algo dentro de mí me impedía salir. Yo notaba que mi abuelo, ese marzo de 2013 se encontraba cada día más cansado y también notaba que su corazón estaba cansado ya, de latir durante tantos años, y yo no quería para nada que se fuera de este mundo, es más, quería que viviera por muchos años más, y cumpliera un sueño: salir conmigo a la fiesta. Es cierto que él y yo habíamos salido juntos de Maseros cuando yo aún estaba aprendiendo a hablar y no podía decidir lo que quería por mi misma. Pero yo sabía que él quería salir ahora, en estas fiestas venideras conmigo.

3r Premi Dibuix. 2a Categoria - 3r Primària.

Raquel Santonja Barceló - Col·legi Fundació Ribera.

Concursos Festers 2013

Va aguantar el dia de l’Entrada fins eixir als farolets, va eixir a quasi tots els actes de festes, als que no va eixir va ser per què ma mare no el va deixar per cansat, però si fóra per ell, fins a les Dianes haguera anat.

177

Concursos Festers 2013 178

Yo notaba que él se iba poco a poco, situación que no me gustaba para nada. Cada noche, me tumbaba en la cama y lloraba desconsolada porque no quería que mi abuelo me dejara.

Y esa misma noche cuando no podía llorar más porque no me quedaban lágrimas, me di cuenta de lo que me pasaba: “no sabes lo que tienes hasta que lo pierdes”, esta fue la conclusión que saqué.

rio. Y salí a fiestas, claro que salí y lo mejor de todo, con mi abuelo. La vida me sonreía y me daba otra oportunidad, pero mi abuelo continuaba igual respecto a su salud, pero su sueño se había cumplido y eso era lo más importante. Además, yo también había descubierto por qué no podía salir a fiestas, y me di cuenta de que debía continuar esta tradición tan importante que me rodeaba.

Eran las dos de la madrugada y sin pensármelo dos veces, corrí a la habitación principal, la de mis padres. Les conté lo que yo pensaba y ellos casi sin escucharme debido al sueño que les invadía, me dijeron que mañana hablaríamos. Me fui desilusionada a la cama y me dormí.

Como antes he dicho, la vida me sonreía y decidí sonreírle a la vida y tomarme las cosas con más tranquilidad. Lo mejor de todo fue que mi abuelo y yo salimos juntos a fiestas cinco años más y disfrutamos mucho juntos. Yo sabía que mi abuelo se iría antes o después y ocurrió el terrible suceso, que me afectó muchísimo.

Al día siguiente, pensé y pensé y decidí que saldría en abril a fiestas.

Le echaba mucho de menos y quería ir a verle, pero no podía.

Solo faltaba un mes y me preparé con ilusión el traje y todo aquello necesa-

Fui fuerte y me di cuenta de que cada vez que quisiera recordarle podría pensar en San Jorge y en las fiestas.

Anem de pressa a dinar al Maset, Que s’ha de desfilar i passar-s’ho bé.

Además yo sabía que dentro de unos cuantos años nos veríamos en el cielo y estaríamos juntos para siempre quien iba a decir que posiblemente

No et tanques a casa i anem al carrer, que sona la música i ixen els festers.

1r Premi Dibuix 2a Categoria - 4t Primària.

Ismael Cortés Francés CEIP Alfonso Iniesta.

¡saldríamos a fiestas juntos otra vez! de todas formas. ¡Viva San Jorge y Viva mi abuelo! _____________________________ 3r Premi Redacció 2a Categoria - 1r ESO. Irene Santonja Sempere IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

LA IL·LUSIÓ DE LA FESTA El dia està arribant, tots amb emoció, esperant les festes amb molta il·lusió.

Provant-se els tratges a vore si vénen bé, per què al ser jòvens, anem creixent.

S’arrima l’hora i la il·lusió va augmentant.

Anem a esmorzar, Que l’Ofrena va a començar!

2n Premi Dibuix. 2a Categoria - 4t Primària.

Marta Francés Serrano - CEIP Alfonso Iniesta.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció

Encara, que tots els festers desfilen amb temor, per què veuen la serra nuvolada a punt de caure una bona ruixada.

Tots els matiners a la Diana van, i per la vesprada, acompanyant el Sant, a la Processó aniran.

El dia de Moros i Cristians, ens ho hem passat mol bé disparant, tan xicotets com grans.

El dia del Sant Crist és un acte singular, a la Missa del cementeri als difunts recordaràs.

S’ha acabat la festa, però no us desanimeu, que la Relíquia a setembre tenim les festes al carrer. _____________________________ 1r Premi Redacció 2a Categoria - 2n ESO. Teresa Belda Aragonés IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

BENVOLGUDA BANYERES DE MARIOLA Cel dels Cristians, 25 d’abril de 2013.

Em diuen Jordi. Porte 1690 anys mort.

Vaig nàixer a Itàlia. He matat gent i he sigut màrtir per fe. Tots coneixeu la meva història, o la meva llegenda.

Sóc protagonista de mil festes en mil llocs diferents. Sé parlar llatí. Però hi ha angelets al cel que han estudiat filologia catalana per a que vosaltres entengueu el que vull dir-vos. És la primera vegada que he anat a Banyeres per festes, s’ho podeu creure? Ha vingut un banyerut al cel molt simpàtic. Abans de visitar el vostre poble ja me’l sabia de memòria gràcies a ell. No sabia que jo fóra tan conegut per aquesta zona. Porte 1690 anys descansant en pau i encara hi ha coses que desconec. Bo, vaig a deixar la filosofia per a altre moment. Ja sé que a la vostra enlairada vila plou. Encara no s’han acabat les festes i ja esteu melancòlics. La melancolia viatja ràpid. M’ha demanat que us dedique uns versos. Se m’ha oblidat el meu nom de correu, per això ho faig via carta espiritual. Comence.

3r Premi Dibuix. 2a Categoria - 4t Primària.

Yurena Mataix López - Col·legi Fundació Ribera.

No m’havia sentit tan identificat en ningun lloc com en les vostres festes, de debò. He estat en festes mil vegades més grans i esplèndides que les vostres. Al principi em molava, tots em volien durant uns quans dies. Però no era completament feliç allí. Tot era molt esplendorós i brillant. Llums de neó en quantitats comercials. Durant el temps que vaig viure no era això.

Els somriures de la gent en aquelles festes estaven forçats per l’alcohol. En Banyeres era completament diferent.

Sí, l’herbero feia que el riure estiguera present. Però al riure no el sedueix l’alcohol. El sedueixen les mirades de complicitat i amistat dels membres de les esquadres. El sedueix cada fester al disparar al cel recordant els difunts amb llàgrimes protegint els ulls. El sedueix cada nota de les vostres bandes, perquè la toquen de cor.

El sedueix cada mirada d’il·lusió dels petits. El sedueix cada somriure carregat de saviesa dels grans. El sedueix cada “víííííítol” de l’Himne a la Festa. Jo visc enamorat del riure. Vaig on va ell.

I ell va a vosaltres. En cada riure vostre hi ha una petita part de mi. Moltes gràcies Banyeres per fer-me sentir

1r Premi Dibuix. 2a Categoria - 5é Primària.

Ainhoa Requena Catalán - CEIP Alfonso Iniesta.

Concursos Festers 2013

Ja sonen les músiques, l’Entrada va a començar; ja ho estan esperant bandereres i capitans.

179

viu. No ho oblidaré mai. Ara el vostre Sant Jordi de la façana de l’església ja no està fet sols de marbre. Està fet de records, i estic segur que aniran creixent. Fins l’any que ve, amics.

Petons a montons.

Jordi. _____________________________ 2n Premi Redacció 2a Categoria - 2n ESO. Sara Silvestre Sempere IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

JA ARRIBA LA FESTA Després d’un llarg i fred hivern ve el març, acompanyat de la primavera, la caloreta, les al·lèrgies, i tot seguit les filaetes.

A casa tot són preparatius: comprar dolços, provar-me el tratge per veure si em ve bo o s’ha quedat xicotet...

La casa és un rebombori, tratge cap ací, tratge cap allà... t’assentes en el sofà i t’esperes a què es calme tot.

Concursos Festers 2013

Mitja horeta després, vas a la teua habitació, et tanques i comences a vestir-te tranquil·lament.

180

Arriba l’hora d’anar-se’n, comença altra vegada el rebombori, llança cap ací, llança cap allà...

Però arriben les dotze, ja ha passat tot,

Tanta pressa, tanta pressa i total encara falten un muntó d’esquadres per a que arribe la teua. A la fi, escoltes el nom de la teua esquadra i comencen a marxar. Mireu el cel, ens plourà o no ens plourà? Eixa és la qüestió.

I finalment arribes a la plaça, tens ga-

Aconseguim arribar a la plaça, ni una gota, esperem que la nit continue així.

Veiem acabar l’Entrada, cadascú al seu maset, Sant Jordi al de tots. Trauen els entrepans, resulta que soles t’agraden els de cuixot. Comences a obrir un per un: formatge, xorís, formatge i cuixot, cuixot en tomaca... No entenen que soles vols cuixot? Pareix que no. Menys mal que sents la veu de ta mare: “Ací n’hi ha un!” A la fi. Te’n vas a menjar fora, pegues el primer mos i...

MECAGUEN!... porta formatge. Es veu que a ta mare no li havia quedat clar això de que no t’agrada el formatge, que l’odies, que et dóna agonia. Ale, ja l’hem feta, ara ni vols menjar ni res, estàs cabrejada per a tota la nit.

2n Premi Dibuix. 2a Categoria - 5é Primària.

Jordi Francés Sanchis - CEIP Alfonso Iniesta.

te’n vas amb els amics al Passacarrer, cantes, balles, caus, t’alces... nes de més, però el teu cos no t’ho permet si demà vols anar a la Diana.

Arribes a casa, et lleves el tratge, et gites... Demà més! _____________________________ 3r Premi Redacció 2a Categoria - 2n ESO. Fernando Sempere Francés IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

MAI M’HAVIA SENTIT TAN CONTRABANDISTA Mai tenia ganes de que arribaren les festes de Moros i Cristians. L’únic que volia era anar a la fira i gastar-me tots els diners pujant a les atraccions, perquè era el que em divertia. Però aquest any tot havia canviat. Tenia molta il·lusió de viure les festes 2013.

Estava ansiós d’anar-me’n amb els de la meua esquadra de festa, rientse, divertint-se... En fi, viure l’ambient fester.

3r Premi Dibuix. 2a Categoria - 5é Primària.

Clara Sempere Algarra - CEIP Alfonso Iniesta.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció passa pel cap. Perquè per a mi ser Contrabandista són moltes coses: els records guardats al maset, la màgia de la vestimenta, l’ambient familiar... I sempre els conteste el mateix:

Eixos moments d’AMBIENT DE CONTRABANDO.

- No vaig a canviar-me de comparsa perquè em sent orgullós de ser Contrabandista i duc en la sang el Contrabando.

Recalque eixes paraules “AMBIENT DE CONTRABANDO” perquè és eixa la sensació que t’entra pel cos a l’obrir la porta del maset, eixa sensació de sentir l’himne de “Contrabandista soy”, eixa sensació de germanor, eixe aroma de família.

I sobretot, el que més m’agrada dels Contrabandistes és que ens coneixem tots, i per tant no importa en qui et sentes perquè de segur que surt algun tema de què parlar.

Després, quan surt del maset i me’n vaig en els meus amics, sempre em fan la típica pregunta: - Per què no t’apuntes a una altra comparsa? Si els Contrabandistes són poquíssims, i damunt tot iaios...

La veritat és que de vegades m’ho he plantejat, però des de què han passat aquestes festes ja ni em

Val, som poquets... però bons! _____________________________ 1r Premi Redacció 2a Categoria - 3r ESO. Adriana Ferre Giraldo Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

LA ALEGRIA DEL MASET Fue un 22 de abril. Estaba sola en mi casa, acabando de arreglarme para salir en la Entrada. Ya estaba lista, así que solo quería acercarme al espejo y mirarme una última vez antes de salir de casa. Me dirigí hacia el recibidor de la casa, donde había un gran espejo. Lo que no sabía era lo que me iba a esperar al mirarme al espejo. ¡Qué sorpresa! Allí, había una chica, con el mismo traje de Estudiante que yo.

1r Premi Dibuix. 2a Categoria - 6é Primària.

Sara Serrano Francés - Col·legi Fundació Ribera.

Al principio me quedé sin palabras, asustada. ¿Cómo podía haber otro reflejo diferente de mí? Salí de mi asombro, cuando la chica del espejo empezó a hablarme. Pero pensaba, “esto es imposible”.

Poco a poco empecé a calmarme, cuando aquella chica desconocida, me dijo que iba a contarme algunas cosas sobre nuestra comparsa, los Estudiantes.

Empezó a decir: en 1907, hizo su aparición en las fiestas de Moros y Cristianos la comparsa de Estudiantes.

Cada vez me parecía más interesante lo que me iba contando. Me dijo que venía del pasado. Le pregunté cuándo se había apuntado ella, a lo que me respondió: a los 14 años, igual que tú. Me parecía interesante lo que me estaba contando, así que decidí preguntarle cuál era el lugar del maset cuando ella se apuntó. No me esperaba la respuesta que recibí: “Entonces no había maset”. Esto me sorprendió mucho y le pregunté: “¿Dónde se reunían los festeros?” “¡Pues en casa del Capitán! Las juntas y directivas tenían lugar allí y

2n Premi Dibuix. 2a Categoria - 6é Primària.

Sofia Cerdá Pascual - CEIP Alfonso Iniesta.

Concursos Festers 2013

Però no sols anar-me’n amb la meua esquadra era el que volia. El que desitjava realment era viure eixos moments de capitania replets de rialles, de fer esquadres quan la música sonava...

181

caracterizaban una tarde de jolgorio y alegría”, respondió ella. Continuó diciendo: “Algún tiempo después también había masets de alquiler, el problema del cual era el reducido espacio del local. Y por fin en la Junta General del 2 de junio de 1964, se establecieron algunas normas para la iniciación de tener un maset propio. Y así, en 1965 ya se hizo la capitanía en el nuevo maset.

Desde entonces los masets acogen a gran cantidad de festeros y festeras con sus correspondientes familiares y amigos. Allí siempre están presentes, la alegría, el baile, la música, la comida...”.

Concursos Festers 2013

Ya casi era hora de irme, así que me despedí de la chica del espejo y salí de casa. Aquellas fiestas iban a ser diferentes, pues aquella tarde había conocido algo más sobre la comparsa y el maset de los Estudiantes.

182

3r Premi Dibuix 2a Categoria - 6é Primària.

Carlos Cortés Ferre Col·legi Fundació Ribera.

_____________________________ 2n Premi Redacció 2a Categoria - 3r ESO. Elena Francés Francés IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

NOVES EMOCIONS I L’ORGULL DELS MOROS VELLS Quan era molt menuda per a mi les festes eren posar-me un tratge estrany, pujar-me a una carrossa que em passejava per tot el carrer La Creu mentre tirava caramels (això m’agradava molt), eixir a la Volteta amb un bon grapat de xiquets mentre ma mare em pregava que em portés bé i després, quan vaig ser més major, desfilar amb l’esquadra amb eixe mateix tratge.

Tot va canviar un dia quan ma mare em va contar una història d’un poble moro que va envair les nostres terres i es van quedar a viure en elles durant molts segles. Em va parlar de la seua cultura, dels seus costums, fins i tot em va ensenyar fotografies de les mesquites musulmanes, i quina va ser la meua sorpresa el dia que vaig descobrir per primera vegada el ma-

set dels Moros Vells, amb els seus arcs decorats amb motius pareguts als de l’art mudèjar i tot ple de moros seguint el ritme d’una marxa mora amb la mahoma, un dels símbols de la nostra comparsa presidint les reunions, i que sembla estar vigilant-nos a tots...

Aleshores vaig començar a entendre el vertader sentit de la nostra festa.

Posteriorment el van redecorar i van fer el sostres simulant una manta de Moro Vell amb els quadres color roig, blanc, negre i verd. Cada vegada que vaig em quede mirant bocabadada.

A més, em va contar la història d’aquest lloc. Abans d’existir l’actual maset, els Moros es reunien al maset vell situat al carrer Castell. L’actual local va ser adquirirt per la comparsa l’any 1989 i beneït per al seu ús al 1992. Però si ens desplacem a molts més anys enrere podem saber que els moros no tenien maset, sinó que les juntes i les reunions es celebraven primer a cases dels Capitans, quan hi havia, i si no, a les dels festers i més endavant als locals llogats, que eren diferents cada any.

1r Premi Dibuix. 3a Categoria - 1r ESO. Elena Beneyto Berenguer - Col·legi Fundació Ribera.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció

Com a bona Mora Vella que sóc, m’agrada assistir als actes que celebren al meu maset però també sé que hi ha altres a Banyeres pertanyents a altres comparses ben bonics: el dels Marrocs, amb el seu minaret semblant una mesquita musulmana, el dels Estudiants, que quan entres en ell pareix que et trasllada a un castell medieval... Cadascuna de les meues amigues pertany a una comparsa diferent i per a elles el seu maset és el millor.

2n Premi Dibuix 3a Categoria - 1r ESO. Irene Santonja Sempere IES Professor Manuel Broseta.

_____________________________ 3r Premi Redacció 2a Categoria - 3r ESO. Mamen Mataix Francés Col·legi Fundació Ribera. _____________________________

HISTORIA DEL MASET DELS “MOROS VELLS” Para mí, es fácil explicar la historia del actual maset de los “Moros Vells”, ya que mi familia ha sido partícipe de su creación y llevo oyendo la historia desde que era pequeña.

Mi bisabuelo, Andrés Pérez Silvestre, era el propietario de una fábrica de hilados y tejidos, la cual ahora es el maset. Por desgracia, la fábrica tuvo una crisis y al final se tuvo que cerrar, con lo cual ese local se dejó de utilizar y quedó vacío.

Cuando mi bisabuelo murió, el local pasó a herencia de mi abuela, Teresa Pérez.

3r Premi Dibuix 3a Categoria - 1r ESO. Xavi Sempere Martí Col·legi Fundació Ribera.

Los “Moros Vells” buscaban un nuevo local, ya que el antiguo se había quedado pequeño para el gran número de festeros de esta comparsa.

Tanto mi bisabuelo como mi abuelo Jorge Mataix, llevaban en el corazón y sentían mucho afecto y pasión por esta comparsa como “Moros Vells” que eran, por lo que mis abuelos Jorge y Teresa, no dudaron en dejarles el local a los “Moros Vells” para que pudieran utilizarlo de maset para hacer capitanías, reunirse con los compañeros de “filà”, etc.

Los “Moros Vells” tuvieron el maset gratis durante 3 años, y entonces decidieron comprárselo a mis abuelos; ellos aceptaron y se lo vendieron por un precio muy módico. El año que viene se celebra el 25 aniversario de la adquisición del maset. Cómo pasa el tiempo, espero que sean muchos más y nuevas generaciones disfruten de él.

1r Premi Dibuix 3a Categoria - 2n ESO. Ángela Revert Ferre IES Professor Manuel Broseta.

Concursos Festers 2013

També em va resultar curiós el saber que el maset pertany a tots i cadascun dels festers perquè ha sigut comprat amb els diners de tots, és a dir, que tots els Moros Vells som propietaris. Ho són els meus pares, jo ho seré quan complisca els divuit anys; doncs seré festera, no sols filla de festers, encara que jo em sent tan festera com el que més!

183

_____________________________ 1r Premi Redacció 2a Categoria - 4t ESO. Lourdes Alonso Jordá IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

ENYORANCES FESTERES Ací, al nostre poble de Banyeres, ja portem molts anys amb la festa, així és que durant tots aquest anys han ocorregut moltes anècdotes festeres.

I per conèixer-les, quina millor forma que preguntant-li a la gent major, als nostres avis?

Els avis ho saben tot, no perquè siguen més llestos, sinò perquè duen més camí recorregut que nosaltres. A la meua família sobre la festa en saben prou, ja que tots són o han sigut festers. Ara us contaré algunes de les anècdotes festeres que s’han viscut a aquest poble, especialment a la filà dels Estudiants.

Concursos Festers 2013

Cases plenes de gent a festes fins la matinada? Això no és nou d’ara. Quan el maset dels Estudiants encara estava darrere del castell, on està el casal actualment, els meus iaios vivien justament al costat d’on està el monument a Sant Jordi. Doncs, els amics de

184

l’esquadra del meu iaio se n’anaven a sa casa després de sopar.

Se’ls passaven les hores volant parlant de festa. Podien estar fins la matinada, i així ho complien, es quedaven parlant fins l’hora en què havien d’anar a la Diana.

La meua iaia estava tranquil·la, ja que tenia al seu marit allí i sabia que no estaria fent res roïn. Però, i les dones dels altres festers? Estarien preocupades? Segurament sí, així és que la meua iaia decidia enviar una carta a cada dona dels homes que estaven allí, dient-los tot el que estaven fent per a no preocupar-les i evitar maldecaps.

Recorda la meua iaia que un any, sobre el 1962, va vindre a tocar a la comparsa la banda de música de Fontanars. Després de ballar les banderes i traslladar el Sant Jordiet a casa dels nous Capitans, ja que al dia següent era festa i, com els Estudians mai en tenen prou, van decidir anar a casa dels meus iaios per a continuar amb la festa. Així és que allí acudiren els amics festers del meu iaio i tota la banda de Fontanars.

2n Premi Dibuix. 3a Categoria - 2n ESO. Mª Ascensión Beneyto Berenguer - Col·legi F. Ribera.

Volien allargar les festes, així és que les van allargar fins a les 7:00 h. del matí quan, pegant colps a la porta, va entrar l’Ajuntament de Fontanars a pels músics. Estaven tots estranyats, i tots es preguntaven: “Què passa ací?”

Un membre de l’Ajuntament va recordar que eixe mateix dia, 26 d’abril era la festa del patró de Fontanars, Sant Vicent. Es van quedar tots perplexos, ningú se’n recordava que havien d’anar a tocar al seu poble! Així és que l’Ajuntament els va ficar a tots dins d’un camió i se’ls va emportar a tots a Fontanars aplegant pels pèls a l’acte.

Una vegada més, la casa dels meus iaios havia tornat a ser com un segon maset, i aquesta ocasió amb banda de música i tot!

Els Estudiants, una vegada més, necessitaven festa, així és que una vegada a l’any, tots els membres de la comparsa que volgueren anar, ana-

3r Premi Dibuix 3a Categoria - 2n ESO. Fernando Sempere Francés IES Professor Manuel Broseta.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció ni-no-ni-no-ni-not que m’heu estat cantant tot el viatge.

Per a realitzar el viatge llogaven un camió d’un home que li deien Enrique i de malnom, Ninot.

No cal mencionar la que allí es va armar. Tots els Estudiants li van fer pagar a Calores les 100 pessetes de més.

I Calores va dir:

L’anada i la tornada es van ajustar amb el preu de 125 pessetes.

Ja per la nit, quan la festa ja s’havia acabat, van pujar tots cansats i contentets al camió d’Enrique que havia anat a per ells. Tots amb un gotet de vi de més estaven a la cabina del camió.

Un estudiant de solera, com era Juan José Calores, sogre de Pepe el taxista, es va recolzar damunt de la cabina del camió i es va passar tot el viatge, desde la masia fins al poble, cantant: ni-no-ni-no-ni-no-ni-not-ni-no-nino-ni-no-ni-not. Tots, ja que encara no havien tingut prou festa, l’ajudaven amb la cançoneta.

Quan aplegaren tots al poble, en baixar del camió, li van preguntar a Enrique quant se li devia. I aquest li va contestar: - 125 Pessetes, com haviem quedat.

I a part, 100 pessetes més pel ni-no-

- Tranquils, jo li ho pagaré, sabeu com de feliç he sigut i com de bé m’ho he passat?

Conta Jordi Navarro que per a una Relíquia, de fa un fum d’anys, estava ell fent el fanal per a la comparsa, com no? Una vegada l’havien acabat, volien comprovar si el fanal cremaria o no. Així és que amb una copeta de més, decidiren prendre-li foc. El fanal, evidentment, es va encendre tot i el van haver de repetir de nou.

En fer el segon fanal, també tenia l’ajuda, igual que al primer, de Regino, Baldomero, i alguns festers més. El meu iaio era el president de la comparsa aquell any. Per a comprovar si el fanal cremava o no, van fer i van encendre 4 fanals més. Quan ja n’havien cremat 4, el meu iaio es va enfadar i se’n va anar a casa, molt preocupat perquè quedaven pocs

1r Premi Dibuix. 3a Categoria - 3r ESO. Esther Ivars Pérez - IES Professor Manuel Broseta.

dies per a la Relíquia i no tenien fanal.

Dos o tres dies abans del dia de l’Entrada, Jordi Navarro i els altres festers li van dur el fanal al meu iaio per ensenyar-li’l. El meu iaio, de seguida que el va veure, no va tardar a posar-lo en un lloc segur. Aquesta experiència, els va servir a tots per a no tornar a anar cremant els fanals per a veure si s’encenien o no després d’haver-los fet.

I parlant d’encendre, em conta la meua iaia que allà pels anys 50, un altre estudiant, el seu oncle Benjamín, germà del meu besavi Baldomero, va fer una cosa pareguda al que feren amb els fanals. Llavors, el castell de focs del dia de Sant Jordi es posava en la plaça. Després de dinar, els pirotècnics muntaven tot el necessari per a fer el castell a la plaça Major, per quan arribara la Processó, pegar-li foc per a obsequiar al nostre Patró, Sant Jordi.

2n Premi Dibuix 3a Categoria - 3r ESO. Neus Ferrando Crespo IES Professor Manuel Broseta.

Concursos Festers 2013

ven a la masia de Juanito a fer una paella.

185

Després de dinar, mira per on, apareixien en la plaça un grup d’estudiants, entre ells, com no?, el tio Benjamín, Rosera. I en veure tota la parada preparada per al castell de focs, va dir: “Xiquets, mireu que si açò a la nit no cremara... Haurem de provar-ho, no siga cosa que esta nit no s’encenga”. I sense pensar-ho més, li punxà foc a la metxa i allà va, el castell explotant pel cel.

Concursos Festers 2013

Seguidament, acudí l’Alcalde de festes i les autoritats, tots a veure el que havia passat, i clar, el castell ja estava tot cremat. Averigüen qui havia encés la metxa i tanquen a Benjamín en la presó. L’Alcalde de festes era també un estudiant, Francisco de Paula Ferre, i tots els Estudiants li demanaren que el deixara eixir. Finalment, va ser lliure, però aquesta vegada anant amb compte amb el que feia. Eixes festes, el castell de focs li va eixir un poquet més car a l’Ajuntament, ja que en va haver de pagar dos.

186

3r Premi Dibuix 3a Categoria - 3r ESO. Paloma Gisbert Pérez Col·legi Fundació Ribera.

Li contava don Domingo, el metge, a la meua iaia, un dia que va anar a la consulta, de com s’ho passava el dia de Moros i Cristians quan els Estudiants anaven a fer-li la visita abans de la guerrilla, que movia d’allí, des de les Penyes Blanques.

He de dir-vos que des que va vindre don Domingo, es va apuntar a la comparsa dels Estudiants encara que no es va posar mai el tratge de fester. I ell va ser el primer que el dia de l’Entrada repartia un puro a cada Estudiant. Després de faltar, encara va ser el seu germà Antonio, qui enviava els puros al president de la comparsa perquè els repartira als festers abans d’eixir a l’Entrada.

poder baixar al carrer a veure si amb

Però tornant al dia de Moros i Cristians.

Anaven a fer-li la visita, i allí es feien el cafenet abans de la guerrilla. Don Domingo en el cafenet els posava unes gotetes d’éter, sempre amb la mida justa perquè no s’adormiren, però anaven marejats per la bufaeta que els feia agafar aquestes gotetes.

Ell s’ho passava genial en veure com eixien d’allí, agafant-se els uns dels altres i agafant-se de la paret per

Estic segura que moltes de les perso-

l’aire se’ls passava un poc aquell pet que portaven.

Bé, aquestes són algunes de les anècdotes que gràcies a la meua àvia he pogut recopilar. Mentre anava escoltant-les, estava pensant i em situava als llocs on anaven passant, m’haguera agradat estar allí i viure aquestes experiències, sempre amb el bon humor per davant, que és el que sempre ens ha caracteritzat als Estudiants.

Però crec, que amb el pas del temps, jo també viuré algunes anècdotes divertides com aquestes, i que algun dia, els les puga contar als meus fills o néts com me les han contades a mi. nes que han viscut aquestes anècdotes les recordaran, i d’altres que ara estiguen al cel, segur que també les van viure amb bon humor. _____________________________ 2n Premi Redacció 2a Categoria - 4t ESO. Vicent Ciprià Albero Blanquer IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

1r Premi Dibuix. 3a Categoria - 4t ESO. Marina Albero Jiménez - IES Professor Manuel Broseta.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció Estava esmorzant al maset dels Estudiants amb la meva esquadra i, en mig del rebombori creat per tots els que allí estàvem, em va cridar l’atenció una història que contava un vell assegut a una taula darrere meu.

Poc a poc vaig anar abstraient-me de la conversació de la meva taula i vaig anar escoltant la que esdevenia la del vell de darrere. El vell estava contantli una història a un xiquet xicotet, probablement el seu nét.

Va ser fa molts anys. Estàvem tots esmorzant al maset, com hui. La felicitat es deixava veure per tots llocs però, de sobte, va entrar un jove corrents amb cara de preocupat. Entre els braços portava una carta gegant. Tot i això, molta gent no li va donar massa importància fins que el president va pujar a una cadira i ens va fer callar a tots. A manera de broma ens va dir que en eixa carta gegantina algú ha-

2n Premi Dibuix 3a Categoria - 4t ESO. Juan Antonio Espinosa Vañó Col·legi Fundació Ribera.

via escrit un missatge. Encara recorde aquelles línies: “Sóc el fill del Drac. El Gran Drac a qui Sant Jordi va matar per salvar la princesa. Després de molt de temps alimentant-me d’animals salvatges vull provar la carn humana, aquella per la que va morir mon pare.

I he d’afegir que, aquesta volta, Sant Jordi no podrà impedir-ho. Deixeu a la filla de l’ambaixador moro i de l’ambaixador cristià a la meua cova aquesta mitja nit i us deixaré en pau els pròxims 100 anys.

Signat: EL DRAC” Quan va acabar de llegir-ho la gran part de la gent que es trobava al maset va riure. Tothom s’ho prenia com una broma i no li varen donar més importància. El vell es va quedar un moment absent, pensatiu, com recordant el que havia passat. Va fer un glop de vi i va seguir. Ens trobàvem a la segona ambaixada al castell. Feia molt bon dia: el sol ben lluent i pocs núvols al cel. Tot era perfecte. De sobte una ombra obscura ens va cobrir a tots i, en mirar a la torre del castell, el varem veure. Allí, davant nostre, es-

tava el Drac. El Drac que tots havíem cregut producte de la broma d’algun qualsevol es va tornar real. Era enorme i monstruós.

Va llançar una flamarada per la boca i va alçar el vol. Amb les seues urpes gegantines va agafar a les filles dels dos ambaixadors i va desaparèixer amb elles. Tots ens vàrem quedar gelats de por fins que l’ambaixador cristià va xisclar: “A PER ELL!” Ningú ho va dubtar, i vàrem anar tots en direcció on, segons la llegenda, havia segut la cova de l’antic Drac.

Portàvem tot el que havíem pogut recollir entre la rapidesa de tot el que estava passant: pals, forques, pedres...

A poc temps d’arribar allí vàrem sentir el rugir del Drac i vàrem incrementar la intensitat de la marxa fins estar davant la mateixa cova. La imatge que vàrem veure va ser esgarrifosa. Les dues filles dels ambaixadors estaven lligades a dos pals sense poder moure’s i el Drac donava voltes al seu voltant gaudint de verure-les patir.

Quan el Drac es va adonar de que estàvem allí es va posar molt furiós i

3r Premi Dibuix. 3a Categoria - 4t ESO. Laura Parra Calabuig - IES Professor Manuel Broseta.

Concursos Festers 2013

HISTÒRIA D’UN VELL

187

va començar a llançar flamarades per tot arreu. Decidit, el Drac es va llançar sobre les joves per menjar-se-les. De sobte, una figura blanca muntada a cavall va aparèixer de darrere la cova i va interrompre el vol del Drac que es va enfurismar encara més. Descontrolat es va llançar sobre Sant Jordi, que li va clavar la llança al coll. Donant tombs, el Drac a qui tots temíem va caure davant la cova.

Tothom celebrava la mort del Drac mentre Sant Jordi ascendia al cel muntat al seu cavall i de la sang que brotava del coll de la bèstia creixia ràpidament un roser que va omplir la cova per complet.

Concursos Festers 2013

Va haver-hi silenci un segon. El nen s’havia quedat meravellat. Tot i això la cara li va canviar de sobte i, amb una cara de preocupació li va preguntar al seu avi: “Però, pot tornar un altre drac i que Sant Jordi no puga fer res?

188

1r Premi Dibuix 4a Categoria - 1r i 2n BAT. Leonardo Ferre Albero IES Professor Manuel Broseta.

El vell va fer cara de voler convèncer al sèu net i va dir: “Dubte molt que un altre drac tornés a fer-nos una mala passada d’eixes. Si existís un altre drac que volgués amargar-nos unes festes ja deu saber que Sant Jordi està al nostre costat i que mai permetrà que ninguna desgràcia d’aquell tipus esdevingua a Banyeres”. _____________________________ 3r Premi Redacció 2a Categoria - 4t ESO. Helena Peiró i Peidró IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

Puc començar per dir que aquestes Festes han estat més increïbles que mai. Mai, ningú de nosaltres, ningú de “Figa Torta” havia experimentat aquestes sensacions, formar davant de l’Ajuntament i sortir, a les vuit del matí amb tots els nervis que es podien tenir i tot el cansament acumulat, davant de centenars de persones, després de pocs, però molt intensos assajos. Era una cosa nova, una cosa que et recorre el cos quan veus tota aquesta gent aplaudir, cridar i xiular, però en aquell moment només importava concentrar-se i fer-ho bé. No

preteníem guanyar, però sí gaudir, més encara del que ja ho havíem fet, i si ens emportàvem premi, doncs millor.

Acabàrem la Diana molt contentes, la veritat, algunes errades però tot sota el previst, la gent ens donava l’enhorabona, ens deia que s’havia emocionat i milers de coses que ens van alegrar en aquells moments d’estrès i nervis, però nosaltres el que volíem era el veredicte, el resultat. Acabàrem de veure la Diana i vam pensar que era impossible, impossible guanyar amb tanta categoria, aquest any s’havien lluït, menudes dianes! Tots tenien errades, des dels que portaven assajant poc, com els que portaven assajant molt, però el nivell era increïble, encara que crec i està demostrat, que no guanya el que més assaja, sino el que combina una mica de serietat amb una mica de bon humor, a més d’anar a gaudir.

Minuts després, tot decidit, tot en mans del jurat, un centenar de persones a la plaça, només per escoltar el nom dels guanyadors. El jurat va començar dient que la votació havia estat molt igualada i molt difícil de

2n Premi Dibuix. 4a Categoria - 1r i 2n BAT. Jose Miguel Ruiz Vilches - IES Professor Manuel Broseta.

XLI Concurs escolar de dibuix i XXXV Concurs escolar de redacció BATXILLERAT 1r Premi Redacció 3a Categoria - 1r i 2n BAT. Leonardo Ferre Albero IES Professor Manuel Broseta. _____________________________

FLORES A SAN JORGE Cuenta la leyenda que cuando la lanza del excelso patrón San Jorge atravesó el palpitante corazón del temible dragón, fluyó por las áridas tierras de Capadocia un río de sangre, el cual se convirtió en la más bella rosa. Esta flor, roja como la sangre de la bestia, fue cortada por el mártir y entregada a la princesa.

Rosas como esta, y más flores, fueron llevadas por primera vez al altar de nuestro patrón en 1964 por la comparsa de Labradores. No eran flores de compra, eran flores cultivadas en las eras y terrenos de los integrantes de la comparsa. Ellos decidieron que antes de que decoraran su casa, debían ser entregadas como ofrenda a San Jorge. Solo ellos y ellas saben qué motivos llevaron a hacer este memorable hecho (una promesa, una petición, etc.). Posteriormente, en los años siguientes, el resto de comparsas decidieron adoptar esta costumbre, dando el privilegio a la “filà” fundadora de cerrar el acto.

En el diccionario, la palabra ofrenda viene con la siguiente definición: “Ofrecimiento o donación en un gesto de gratitud, de amor o de respeto”.

3r Premi Dibuix 4a Categoria - 1r i 2n BAT. Carlos Calatayud Calabuig IES Professor Manuel Broseta.

El gesto de que el primer acto de las fiestas sea dar gracias a San Jorge y demostrarle nuestro cariño es algo que dice mucho de la forma de ser de un pueblo.

La Ofrenda es un acto donde se plasman imágenes de las más entrañables de todas las fiestas: recién nacidos a brazos de sus madres, familias enteras desfilando por el carrer La Creu, miradas únicas a los pies del mártir... Hay muchos ramos que solamente son eso, flores colocadas con más o menos gusto, pero otros son mucho más. Son agradecimientos por la salud de un familiar, por el nacimiento de un hijo, de un nieto, o simplemente un gesto por estar ahí.

Estas flores serán testigo de algunos de los momentos más importantes de todas las fiestas: la interpretación un año más de la Missa de Sant Jordi; de la entrada del Santo entre el pueblo después de la procesión, o como en el 2013, del levantamiento de los nuevos Capitanes.

No importa que sean orquídeas o claveles, que sean ramos caros o no; lo importante es llevarle flores: gracias a los Maseros que hace 50 años llevaron flores y empezaron este acto, que nos da la oportunidad de darle gracias a San Jorge, aunque solamente sea con unas flores.

Yo este año 2014, aniversario de este acto, le llevaré FLORES A SAN JORGE. Vítol al Patró Sant Jordi! _____________________________

Concursos Festers 2013

triar als guanyadors d’aquest any, va ser per això, que nosaltres ja havíem perdut les esperances de guanyar, “Amb tant nivell, és impossible, un altre any serà”. Pensàvem. Però minuts després vam tenir l’enorme sort i alegria d’escoltar: “Segon premi per a la Filà de Maseros”. Semblava que no, ningú s’ho creia, però el moment tan esperat de feia pocs mesos havia arribat, havíem guanyat, un segon premi per als Maseros, la segona Diana que es guanyava en tants anys, una altra sensació indescriptible, ja no eren nervis, o potser sí, però en aquell moment només ens sortia cridar, tant a nosaltres com a tota aquesta gent que ens havia ajudat en cada assaig i en cada moment. Ens vam adonar que cada esforç té la seva merescudíssima recompensa i que a més de ser una esquadra, som una petita família, que amb ganes i il·lusió, ho havíem aconseguit. _____________________________

189

Filà de Califes disparant davant del cementeri vell, 25 d’abril de 1977.

Foto: Jose María Pascual Castelló “Pompeio”, cedida per la Filà de Marrocs.

Festers en l’eternitat ANTONINO BLANQUER MARTÍ

Filà Estudiants 23/01/1938 – 03/04/2013 Després d’uns intensos dies de festa, quan encara ressonava en l’ambient la teua veu emocionada i plena d’alegria cantant l’Himne a la Festa a l’acte d’Exaltació de Capitans i Bandereres, i amb llàgrimes als ulls d’il·lusió i orgull a l’escoltar al teu nebot anunciar el començament de les Festes, tot envoltat d’una gran felicitat, junt a la teua dona, familiars i amics, la teua mort ens va sorprendre.

En els més de cinquanta anys com a fester, has tingut la sort de celebrar junt a la comparsa esdeveniments tan importants com la construcció dels diferents masets, el seu 75é aniversari ostentant el càrrec de secretari, el Centenari de la refundació, i sent vocal assessor veterà, rebre de la teua filla el diploma acreditatiu dels 50 anys com a fester.

La teua formalitat estava sempre present i, com cantaves als teus néts: “...y como ves, qué bonito y elegante llevo yo puesto este traje en honor a mi Patrón...” Sempre impecablement vestit a desfilar, a missa, processó... a tots els actes, gaudint de tots ells amb els amics i festers de la teua “esquadra de Veterans” per la qui tots els Estudiants tenim un gran respecte i admiració. Des de la senzillesa has sabut transmetre a la teua família les arrels i sentiments més profunds de la festa, com un dels llegats més valuosos del nostre poble.

Com ens vas dir a l’esmorzar de coques del dia de Glòria: “−Clar que eixiré desfilant amb la meua esquadra, com sempre!−” De segur que cada primavera, al ressó del primer pasdoble, a la plaça acudiràs i la teua memòria ens acompanyarà com a record d’eixe bon fester i millor persona que has sigut.

“No tornaràs mai més, però en les coses i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta de la vida que visc... “

Festers en l’eternitat

(M. Martí Pol)

192

FRANCISCO GONZÁLEZ FERRE

Filà Estudiants 21/12/1942 – 21/03/2013 Tots el coneixien com a “Gorra”. Estudiant des dels 15 anys.

Gaudia molt de la festa i participava activament en ella, a més, no faltava mai a cap acte. Va formar part durant la seua vida d’estudiant de nombroses juntes directives.

Aquesta devoció per la festa i per Sant Jordi la va saber transmetre als seus fills, que com ell, són festers des de menuts.

El fort sentiment per la Comparsa dels Estudiants va fer que guardara a sa casa la bandera de la filà durant més de vint-icinc anys.

Gorra, encara que ens deixares a un mes de les passades Festes, el teu record sempre romandrà entre nosaltres.

Descansa en pau.

FRANCISCO SANZ SEGURA “PACO ROC” Filà Estudiants 20/07/1930 – 28/06/2013

Estudiant amb totes les lletres, ens deixa un veterà que durant tota la seua vida va portar a gala el pertànyer a la nostra comparsa. Reunia totes les característiques que els festers de la seua època compartien, a banda d’un peculiar i sempre present “Bon humor” tenia una predisposició total al que d’ell poguera necessitar la seua comparsa, cal ressaltar que va ser dels festers que amb les seues pròpies mans va contribuir a l’edificació de l’antic maset del castell.

Paco, amic, la comparsa se sent orgullosa d’haver-te tingut en les seues files, tant com tu d’estar en elles, com bé sabem.

Sant Jordi et guiarà a la trobada de tots els teus. El teu record ja forma part de la història de la nostra comparsa.

Descansa en pau.

Festers en l’eternitat

Va ser ambaixador humorístic els anys 1960, 1968, 1983 i 1996. Així mateix, va ostentar el càrrec de president durant el període de 1963-64, a més de col·laborar amb les diferents juntes directives. També va ser comissionat els anys 1965-66.

193

JUAN FRANCÉS LINARES

Filà Maseros 24/06/1945 – 02/05/2013 Juanito, “Llopis”, entró en el mundo de la Fiesta cuando solo era un niño. De la mano de su padre, el tío Santiago, vistió su primer traje de Masero. Hombre sencillo, unido en sus aficiones al mundo del campo, sus tareas y sus animales, conocedor de nuestra Sierra Mariola, amante de las tradiciones y de San Jorge, supo transmitir su actitud luchadora y su experiencia a su familia y a cuantos amigos le acompañaron a lo largo de su vida.

Su espíritu vitalista y festero lo llevó por un tiempo a la comparsa de Califas, con quienes compartió algunos de sus mejores años de juventud: noches interminables de camaradería, sueños y proyectos. De nuevo en los Maseros, animó la vida de la Comparsa con discreción, pero también con la misma constancia con que trabajó la tierra.

Su entusiasmo lo animó a intervenir en la Fiesta de muy diversas maneras: desde su lejana primera Entrada a sus desfiles de apuesto jinete y sus pasos marchando en el piquete; cuando la banda de Capitán cruzó su hombro o cuando vio emocionado a sus hijos junto a la bandera...; hasta las francas y entretenidas tertulias en sus últimos días de maset, cuando ya su salud se empezó a quebrar. Siempre felizmente acompañado y con un saludo a punto, cargado de optimismo, dispuesto para todo y para todos.

Cuando llegó la fatal hora de la siega, Juanito miró de frente la luz cegadora del sol, y la hoz hizo el resto.

Te recordaremos siempre con tu honesta sonrisa.

Festers en l’eternitat

D. E. P.

194

Festers en l’eternitat FRANCISCO SEMPERE FERRE

Filà Maseros 22/11/1926 – 12/02/2013 Quant ja es trobava tancada l’edició del Programa de Festes de 2013 i el món de la festa ja començava a pensar en les Entraetes i en les festes, un Masero, fester de solera on els hi haguera, va deixar aquest món, ens va deixar “Paco Fenoll”.

Fester que gaudia de tots els actes de festa als que eixia des de molt xicotet, fester i persona amb gran devoció i estima a Sant Jordi i a la seua festa.

Masero que al llarg de la seua vida masera va desenvolupar amb implicació i discreció càrrecs directius en la seua comparsa i per a la que estava sempre a la seua disposició.

Juntament amb Ximo el de la Mistera, el seu gran amic, i altres festers que hui ja ens han deixat, ha conviscut i ha gaudit de la comparsa i de les seues tasques festeres i no festeres.

“Fenoll” sempre et recordarem.

VICENTE MATAIX GISBERT “SERRELLA” Filà Moros Vells 16/01/1939 – 15/01/2014

Les paraules es queden curtes per a poder descriure tot el que ha representat Serrella tan en la festa com en la vida: treballador, responsable, honest, ple de vitalitat, “gamberret”, fester de solera i sobre tot, amic dels seus amics.

Sempre ha col·laborat allà on ha fet falta, de fet ha sigut President de l’Agrupació Musical “La Nova”, President de la Confraria del Sant Crist, aficionat i col·laborador al teatre del poble, President i Vice-President de la Filà dels Moros Vells, aixi com altres càrrecs en diferents juntes directives al llarg dels més de 50 anys com a fester actiu en la filà, tres vegades capità (una d’elles amb 20 festers més) i dues vegades amb la familia.

Va ser cap d’esquadra en la primera esquadra de negres que va eixir als Moros Vells, així com esquadra oficial durant molts anys.

Deixes un buit molt gran en la festa i en el cor de tots els teus, però segur que des del Cel, seguiràs posant-te el tratge de Moro Vell i disfrutant de la GRAN FESTA al cel.

Diuen que no mors si la gent no t’oblida, i de segur que nosaltres mai t’oblidarem.

DESCANSA EN PAU.

Festers en l’eternitat

Inclús quan la malaltia va irrompre en el seu quefer diari, ell va continuar eixint a la festa amb un somriure, sense mostrar els inconvenients de la seua malaltia.

195

FRANCISCO GREGORI MARÍ

Filà Moros Vells 10/05/1944 – 29/08/2013 El pasado 29 de agosto falleció repentinamente en Valencia Paco Gregori. Estaba a punto de emprender viaje a Banyeres para participar en las fiestas de la Reliquia, junto a los entrañables amigos que integran la escuadra de Moros Vells. Había preparado su traje de festero, con la emblemática manta a cuadros en primer lugar, y ya soñaba con la marcha “Als Moros Vells”, que acompañaba a su escuadra desde la Font Bona a la plaza Mayor, tan próxima al castillo, que es el símbolo de Banyeres, junto a la imagen de Sant Jordi.

Paco había nacido hace 69 años en Cullera, a los pies de otro castillo y del santuario en donde se venera a la patrona, la Mare de Déu del Castell. Desde su infancia fue gran amigo de Ricardo Díaz de Rábago, al que volvió a encontrar a la sombra de otro castillo –el de Banyeres– cuando conoció las fiestas de Sant Jordi en el año 1985. Se integró perfectamente en la escuadra y en la comparsa, a la que se apuntó cuando no dudó de que había hallado en Banyeres un ambiente hospitalario, acogedor y de amistad, que Paco contribuyó a reforzar con su buen humor, aportando siempre nuevos chistes y curiosas anécdotas relacionadas con su variopinto mundo profesional y personal: alto funcionario de la Diputación de Valencia y de la Generalitat Valenciana, profesor universitario, viajero incansable...

En vísperas de la Reliquia del 2013 lo despedimos en Valencia con una selecta representación de Banyeres, cubierto su féretro por la bandera de la “filà” de Moros Vells y encabezada por la presidenta, María Teresa Aragonés, y por los componentes de su escuadra. Don Ricardo Díaz de Rábago ofició la misa, enlazando dos patrones –la Mare de Déu del Castell de Cullera y Sant Jordi de Banyeres– que acompañaban a Paco Gregori en su trascendental viaje. Su esposa, María Victoria, y sus hijos, Daniel, Verónica y Nicolás estuvieron al frente de la despedida.

Festers en l’eternitat

El 25 de abril te recordaremos de un modo especial, porque sabemos que allá en la eternidad, estarás preparando una nueva escuadra.

196

Festers en l’eternitat JOSÉ JESÚS GINER SIRERA

Filà Moros Vells 15/06/1939 – 10/12/2013 Vas arribar a Banyeres fa anys, molts anys, i de les primeres coses que vas fer va ser apuntar-te a Moro Vell. Són milers d’històries viscudes amb la manta a quadros, i mils de records els que tenim de tu vestit de moro, sempre amb els teus amics Luis, Miguel, Enrique... És una llàstima que no pogueres gaudir de la festa els últims anys de la teua vida. Però recordaves continuament els moments viscuts, i vas voler ser moro fins el final. Com fins el final vas obrir la porta als festers el dia del Sant Crist, una tradició que, com et vam prometre, continuarem els teus nebots i renebots.

D.E.P.

VICENTE MATAIX PASCUAL

Filà Marrocs 27/12/1921 – 06/06/2013 Dejó huella entre mayores y jóvenes. Un hombre con ideas muy claras y con una vitalidad que muchos envidiamos.

Nunca dejó de disfrutar y esta Comparsa fue uno de sus grandes amores.

Fue feliz, para y por ella, sacando las fuerzas hasta cuando ya no las tenía.

Un Marroc de principio a fin.

Festers en l’eternitat

D. E. P.

197

Façana principal de l’ermita de Sant Jordi ubicada al cementeri vell.

La primera pedra va ser col·locada el 8 de gener de 1989.

Foto: Javier Puig Miró, 2013.

Associació d’Ames de Casa L’equip de redacció

Miguel Sempere Martínez L’equip de redacció

Associació d’Ames de Casa L’equip de redacció L’Associació d’Ames de Casa i Consumidors “Lucentum” va ser fundada a la nostra població el 17 de desembre de 1975 i es va integrar des del primer moment en la Federació Provincial d’Alacant. La seua primera presidenta va ser Conchita Olmedilla, esposa del conegut com Mestre de la Pipa. En 1979 seria elegida Adela Payá Cortés com a presidenta i, des de l’any 1993 fins l’actualitat, ostenta el càrrec Mª Salud Molina Vañó.

La primera seu de l’associació la van tindre als baixos de l’antic Quarter Vell, al carrer Laporta núm. 36. Després, amb la construcció allí del nou Centre de Salut, es van traslladar al Parc de Vil·la Rosario i, actualment, realitzen les seues reunions i activitats a la seu ubicada als baixos del Mercat Municipal des del 16 de febrer de 2010.

Banyeruts amb nom propi

Les Ames de Casa, com majoritàriament és coneix a esta associació, des del moment de la seua fundació en 1975 ha servit per aconseguir els fins que tenen reflexats als seus estatuts i colmar part dels anhels de les seues associades. Però sobretot, i és per això que se la nomena

200

“Banyerut amb nom propi”, les Ames de Casa han sigut útils als seu poble, han estat al seu servici en tot allò que se’ls ha demanat i que han pogut aportar.

Al poc temps de la seua fundació tenia 74 associades i ara, en 2014, en són 531, amb la qual cosa queda pal·lés l’increment i atractiu de les seues activitats.

Esta associació sempre ha procurat estar al servici de les seues associades i, sobretot, de la societat. S’han programat activitats, xarrades, viatges culturals, cursos de manualitats, de cuina, de tall i confecció, de pintura sobre tela, de pintura a l’oli, de restauració de mobles, de ceràmica, de boixets, de macramé... S’han fet tertúlies sobre salut corporal i postural; tallers de risoteràpia i relaxació, així com xarrades sobre coeducació per educar en la igualtat, entre moltes altres, sempre intentant satisfer les inquietuds de les sues associades i, per què no, també les necessitats i preocupacions.

Un aspecte que també s’ha intentat cuidar és l’ampliació dels coneixements culturals, amb visites a distints

Quan se’ls ha demanat participar o col·laborar en alguna activitat per al seu poble no ho han dubtat mai i han posat el seu saber i tota la seua voluntat per fer un Banyeres de Mariola millor. Així, han col·laborat en actes organitzats per Creu Roja, per l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer i altres demències degeneratives, Nadàlia, Grups de danses, Festa de la Diversitat, Fira Solidària...

Des del primer any que la Comissió de Festes de Sant Jordi va organitzar l’Homenatge als Majors al mes de setembre de 1976 han col·laborat tots els anys, primer repartint “les galetes i el suc” al Teatre Principal i després, amb el canvi de format a un dinar, servint el menjar i col·laborant en la preparació de taules.

I enguany, com no podia ser d’una altra forma en elles, quan se’ls ha demanat per part de la Junta directiva de la

Fundació de Reis Mags la seua desinteressada col·laboració per engrandir, més si cap, la festa dels Reis, de seguida es van posar mans a l’obra per tal d’arreglar i confeccionar de nou la vestimenta necessària, així com per restaurar les imatges del Naixement. I treballant sempre de forma altruista.

Una associació és útil si aconseguix els fins per als quals es va crear, però a més a més, l’Associació d’Ames de Casa ha sigut molt útil per al seu poble durant tots estos anys i ho continua sent, a dia de hui, per la qual cosa creiem oportú dedicar-li este benvolgut títol i reconeixement de “Banyerudes amb nom propi”.

Banyeruts amb nom propi

llocs de la geografia espanyola com València, Múrcia, Alacant, Gandia, Elx, Cartagena, Xàtiva, Toledo, Alcaraz, Tiriez, Lezuza i molts llocs més, visitant exposicions com “La llum de les imatges” a València, “La faç de l’eternitat” a Alacant o “Camins d’art” a Alcoi. En qualsevol cas, sempre s’ha procurat atendre les demandes i peticions que en cada moment han sol·licitat les associades o demandaven els nous temps.

201

Miguel Sempere Martínez L’equip de redacció És complicat moltes vegades escriure sobre una persona de la qual saps tantes coses i anècdotes, a qui tot el poble coneix, però que no saps ben bé el que has de dir o com ho has de dir.

Miguel Sempere Martínez va nàixer l’1 de desembre de 1938 i, com ell sol recordar, va ser a la presó d’Alcoi, on son pare treballava de funcionari.

Miguel ha treballat pel seu poble en diverses facetes, amb apassionament, amb dedicació i com no, de segur que amb errades, ja que ha fet moltes coses. Els camps en els quals podem destacar accions de Miguel en benefici del seu poble són el teatre, la cultura, la Festa, la solidaritat... És besnét de Victoriano Martínez Francés, el conegut com Mestre Martínez, aquell que juntament amb amics i alumnes va edificar i decorar a la segona meitat del segle XIX el Teatre Beneficència, coneguts per tots com el Beni, i que va crear la Companyia de Beneficència per destinar la seua recaptació per a aquelles persones més necessitades del poble. Nét de Rafael Martínez, el mestre, un gran entusiasta del teatre del nostre poble, qui va dirigir i actuar en moltíssimes obres.

Banyeruts amb nom propi

Miguel, gràcies al seu avi i a sa mare, María la del Mestre, des de ben xicotet ha viscut en sa casa l’amor pel teatre, pel conegut com “art de Talia”. Des de la seua infància va eixir en diverses obres representades per nombrosos aficionats. Un exemple d’això és El Betlem o La Casa de Quirós, entre d’altres.

202

Però Miguel no s’ha quedat només en l’actuació, sinó que també s’ha atrevit amb la creació teatral, sent autor de diverses obres. Al 1981 va escriure Banyeres fa 200 anys, amb motiu de les festes que es van organitzar al nostre poble, dividit en sectors per commemorar el II Centenari de l’arribada de la Relíquia de Sant Jordi. Al 1999 va ser l’autor de Castells i viles de Banyeres i Serrella, com a inici dels actes organitzats amb motiu del 750 Aniversari de la Donació de les viles de Banyeres de Mariola i Serrella a Jofre de Loaysa per part de Jaume I, representada al Teatre Principal el 17 d’octubre de 1998.

Enguany, 2014, s’ha representat la seua comèdia festera Passaport al cel, sent ell també el director del muntatge, sainet de tall còmic, que va participar en el I Concurs de Sainet o Comèdia d’ambient fester convocat per la Comissió de Festes.

Miguel Sempere també ha sigut una persona dedicada a la cultura del seu poble, a treballar en obres d’investigació per recopilar part de la nostra història

col·lectiva. Un exemple d’això el tenim en Banyeres, estudio histórico, geográfico y cultural de la Villa, publicat en 1986 junt a d’altres autors que formaven el Grup Cultural d’Investigació i que va ser la primera gran obra històrica sobre Banyeres de Mariola. Posteriorment, i ja dins de l’Associació Cultural Font Bona, ha sigut coautor dels dos volums de Historia gràfica de Banyeres de Mariola, publicats el 2001 i el 2013, així com de la sèrie Quaderns d’estudis locals, o el llibre que va vore la llum el 1990, Teatro Beneficencia, estudio sociocultural de una época, i del qual és coautor.

També com a membre de l’Associació Cultura Font Bona, en 2007 va participar en la redacció i publicació del llibre Una banyerense de su tiempo. Ángela Sempere Sanjuán, 1889-1971, sobre esta mestra del nostre poble.

Així mateix, dins de les seues tasques en esta associació, és editor de la revista Bigneres, amb una periodicitat anual i que arreplega les col·laboracions de diverses persones com un lloc de reflexió, estudi, opinió i plantejaments de diversos aspectes del nostre poble. D’igual forma, des de l’any 2011 col·labora en la redacció de la revista Filigranes.

Però Miguel ha sigut, i encara ho és, un apassionat de la Festa de Moros i Cristians, una persona dedicada. En la seua filà, els Cristians, ha ocupat diversos càrrecs en les juntes directives, com a president, secretari, vocal..., arribant inclús a representar algun any l’ambaixada cristiana per impediment de l’ambaixador. Fruit d’este amor pels Cristians, va escriure l’any 1993 el llibre Comparsa de Cristianos, on arreplega part de la història de la seua benvolguda filà.

A la Comissió de Festes també ha dedicat part del seu temps, del seu saber i dels seus esforços. És membre de la Comissió de Festes des de l’any 1965, primer en representació dels Cristians, després com a secretari, i des de l’any 1983 com a Cronista oficial de Festes, càrrec que ha desenvolupat sense interrupció des d’aleshores. Precisament l’any 2008, en què complia un quart de segle com a cronista de Festes, va editar el llibre 25 anys de Festa, poesia i teatre, un recull de poemes escrits per ell, així com les dues obres de teatre escrites per ell fins el moment Banyeres fa 200 anys i Castells i viles de Banyeres i Serrella.

A la UNDEF va ser una de les dos persones que, en representació de la Comissió de Festes de Sant Jordi, va signar l’any 1976 els Estatuts fundacionals d’esta entitat d’agermanament fester. Va formar part durant molts anys de la Comissió religiosa com a secretari, i va arreplegar una gran quantitat de documentació referida a les distintes festes de moros i cristians que se celebren i els seus patronatges. L’any 2013, a l’Assemblea anual que es va celebrar a Banyeres de Mariola el 17 de febrer, la UNDEF el va nomenar Membre Honorífic.

També en la vessant religiosa de la Festa, Miguel ha col·laborat en tot allò que se li ha demanat, com per exemple quan va formar part com a secretari en la Junta directiva de la Confraria de Sant Jordi que va organitzar els actes amb motiu del II Centenari de l’arribada de la Relíquia de Sant Jordi. Una festa feta amb la participació de tot el poble, dividit en huit sectors, i que durant un any, des d’octubre de 1980 fins agost de 1981, van estar fent-li festa a la Relíquia per commemorar esta efemèride.

Anys després, el 1995, es publicaria el llibre, del qual Miguel Sempere és coautor, que arreplega diversa documentació sobre esta celebració. El llibre portava el títol de Confraria de Sant Jordi.

Altres camps en els quals ha col·laborat Miguel són la Festa de Santa Llúcia on va estar en la Junta directiva alguns anys, arribant a ser president en el període 20052009.

També des de fa diversos anys ha sigut un entusiasta col·laborador de l’Assemblea local de Creu Roja, ocupant en els últims anys la responsabilitat de la comunicació.

L’any 2009 va ser coautor del llibre commemoratiu dels 25 anys d’esta institució a la nostra població, amb el títol Cruz Roja Española. 25 aniversario. Banyeres de Mariola 1984-2009.

L’any 1969 va ser una de les persones fundadores al nostre poble del Banc de Sang Maria Auxiliadora, el qual va passar l’any 1985 a dependre de l’Assemblea Local de Creu Roja. Miguel porta 45 anys de dedicació a esta labor, estant present en les extraccions per atendre els professionals i les persones donants.

Sabem que encara queden moltes coses per contar de Miguel, de treball i de fites aconseguides i, òbviament, de crítiques que algú li podrà fer en la seua opinió. Però l’Equip de Redacció considera que enguany, 2014, és bo fer-li este reconeixement a Miguel Sempere Martínez com “Banyerut amb nom propi”, ja que la seua trajectòria en bé del seu poble creiem que el fa mereixedor d’este títol entranyable.

Banyeruts amb nom propi

L’any 2002 va ser coautor del llibre Venta el Borrego.

100 aniversario, que esta empresa va editar per celebrar el primer centenari de la seua inauguració com a venta i l’any 2009 va publicar el llibre De boca a orella, històries per a majors, un recull de rondalles i contes del nostre poble, així com d’algunes de les seues poesies.

203

Vista panoràmica parcial de la població, finals dels anys 50.

Foto cedida per Mila Conejero Martínez.

Recuperació d’una séquia del segle XVIII Ramón Albero Belda

Casa de Cultura - Teatre Beneficència: vint-i-cinc anys Guillermina Barceló

Restauració de dos pintures de l’Altar Major Instituto Valenciano de Conservación y Restauración de Bienes Culturales

Llenç de Santa Maria de la Misericòrdia L’equip de redacció

Ple del Consell Valencià de Cultura (CVC) a Banyeres de Mariola Ramón Albero Belda

Contribución a los orígenes de las Fiestas de Moros y Cristianos Juan Castelló Mora

Banyeres a través del tiempo Juan Carlos Hernández Teruel

Recuperació d’una séquia del segle XVIII Ramón Albero Belda Regidor de Patrimoni de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola

SÉQUIES I SISTEMES DE REG La importància de l’aprofitament de les aigües del riu Vinalopó, a causa de la precarietat de recursos hídrics per les precipitacions irregulars del clima mediterrani, queda patent des del naixement del riu en el Racó de Bodí o Bovalar en la nostra Serra de Mariola i al llarg de tot el seu recorregut, amb l’existència de nombrosos exemples de la denominada arquitectura de l’aigua: séquies, assuts, molins, basses, alcavons o minats, etc.

La canalització de l’aigua era de vital importància tant per al reg com per al funcionament de batans, molins fariners i paperers. Els desnivells existents en la zona de la séquia recuperada (entre el Partidor de les Aigües i l’Assut del Molí l’Ombria hi ha un desnivell de 18 metres) eren òptims per a proporcionar la força motriu necessària per a accionar els distints artefactes mecànics dels molins.

“...Empero per les damunt dites coses o alcuna de aquelles no entenem que sia o puxa esser feyt alcun prejudici, lesio o dan als molins fariners e draper situats e huy edificats en lo dit terme e territori de Banyeres enpendir e haver la dita aigua a obs de molrre e drapejar per la forma e manera que tro al dia de huy han acostumat de haver e pendre aquella fins tot luy dret los sia maga salu aquelles en totes les coses e per totes les quals totes damunt dites coses diem, sentenciam, pronunciam e arbitram esser tenidors e observadors per cascuna de les damunt dites parts d’aqui avant em per tots tenps segons que per vos son desus manades,

BREU RESSENYA HISTÒRICA DE LA ZONA L’existència de molins en esta zona, a l’altura del Partidor de les Aigües, està documentada des de temps del Rei Jaume I, però tenen especial interés, en esta etapa preindustrial, les mesures de suport que es dicten en la Sentència arbitral del 25 d’octubre de 1382 durant el regnat del Rei Pere IV d’Aragó, de València, de Mallorca i Comte de Barcelona (en la sentència es fa referència a l’infant Joan com a primogènit del Rei i que posteriorment regnaria amb el nom de Joan I d’Aragó), motivada per un pleit d’aigües entre Banyeres i Beneixama, i en el que, entre altres, compareixen Pedro Jaime d’Artés, senyor de Banyeres, i Martín Sanchez d’Oblites, senyor de l’alqueria de Beneixama, en aquell temps pertanyent a Biar1:

Història

Marques i inicials en algunes lloses descobertes.

206

1

Catálogo de pergaminos del Archivo Municipal de Bocayren 1286-1635, Ignacio Gironés Guillem. 1990.

Brigada d’obres de la Mancomunitat desbrossant el terreny, 7 de novembre de 2013.

En esta sentència es dictamina que serà sotmés a penes singulars i específiques qui produïsca algun perjuí, lesió o dany al molí fariner o al batà, situats i edificats en el terme de Banyeres, i que són accionats per les aigües de la séquia, en la forma i manera que fins a eixe dia han acostumat.

Resulta molt interessant esta sentència perquè a més de mencionar els molins existents en esta zona, i encara que no és motiu d’este estudi, afirma també que el naixement del riu Vinalopó està en el terme de Banyeres, qüestió que al llarg de la història ha sigut motiu de nombrosos pleits entre Banyeres i Bocairent sobre els límits dels termes municipals i sobre la possessió de les aigües.

L’últim d’estos litigis va quedar paralitzat en 1861 per no seguir l’Ajuntament de Banyeres la via judicial, segons pareix, per falta de recursos econòmics: “...per rahó de la dita aigua que nax en lo territori e terme del dit lloch de Banyeres e decorre a la vayl de Benixama, terme de la dita vila de Bi.” La sentència va ser firmada pels honrats Antonio de Nom de Déu i Domingo Beneyto com a àrbitres designats i estant presents en la dació de la sentència, Antonio Lario, Sancho Martínez i Antonio Tarragó, veïns de Banyeres; Bartolomé Durá, paraire, i Domingo de Selva, fuster, veïns de Villena, actuant com a fedatari públic el notari Raimundo Litra.

Més tard trobem referències de l’establiment d’un molí fariner sol·licitat per l’Ajuntament en 1725. “...Era conocido como Molino Nuevo, ya que entonces sólo existía el de Torró. En 1745 cede sus frutos para sufragar los gastos de construcción de la iglesia.” 2

La industrialización en Banyeres de Mariola. Juan Castelló Mora, Antonio Mataix Blanquer, Francisco Javier Mira Calatayud, Miguel Sempere Martínez, José Luís Vañó Pont. 2007.

2

Història

dites, sentenciades, pronunciades e en la forma e manera desus contengudes singula sins singulis referendo sots les penes damunt singulariter especificades sobre totes altres questions, peticions e demandes que la una part contra l’altra haja per les rahons damunt dites e desus specificades a cascuna de aquelles (...) alment perdurable imposam.”

207

Brigada d’obres de l’Ajuntament descobrint la séquia, 7 de novembre de 2013.

La construcció de la séquia descoberta es va realitzar en 1779, data en què va començar a funcionar el Molí l’Ombria, amb la finalitat d’augmentar el cabal necessari per a l’accionament del Molí l’Ombria, que formava part de l’ambiciosa Colonia Fabril construïda per l’escrivà de Banyeres, Laureano Ballester i Garrigós Francés de Molina, colònia que va arribar a estar conformada per “...dos molinos harineros, un molino papelero (el primero establecido en Banyeres), una fábrica de aguardientes, dos alfarerías, una almazara y una venta, todo ello con el complemento de trece casas para el alojamiento de los pobladores-operarios, con su tienda, ermita y casa principal, amén de otro molino papelero proyectado, otro harinero y un batán sitos aguas abajo del núcleo principal de la Colonia Fabril.” 3

Història

Posteriorment hi ha referències d’altres períodes d’activitat com a molins fariners entre els anys 1870-1893, i també de l’establiment d’una indústria tèxtil en esta zona.

208

3

RECUPERACIÓ DE LA SÉQUIA La séquia recuperada té una longitud d’uns 50 metres. La presa de les aigües de la séquia recuperada està situada després del Partidor, que distribuïx les aigües de reg de Banyeres, Bocairent i Beneixama i discorre per dos molins, (un molí fariner hui rehabilitat com a residència particular i un altre molí actualment destinat a hotel rural), continua per la séquia recuperada i desemboca en l’assut del Molí l’Ombria. Des d’este assut i per mitjà d’una altra séquia es conduïa l’aigua fins al Molí l’Ombria per a l’accionament dels seus artefactes.

La séquia està construïda en part en blocs de carreu amb una considerable amplària i profunditat, estant anteriorment cobert el tram inicial amb lloses de carreu.

Fins ara esta aigua s’abocava directament al riu ja que, des què en 1964 va tancar l’empresa Papeleras Reunidas, esta séquia va quedar en desús. La séquia ara descober-

Molinos papeleros del Alto Vinalopó. Juan Castelló Mora. Associació Cultural Font Bona-Centre d’Estudis. 2008.

Recuperació d’una séquia del segle XVIII

Juan Castelló, entusiasta investigador de la indústria paperera i membre de l’Associació Cultural Font Bona va ser qui va informar de l’existència d’esta séquia, al qual agraïm la seua informació i també el seu seguiment in situ durant els treballs de localització i de recuperació.

El desbrossament de la vegetació existent ha sigut realitzat per la brigada de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat, a la qual estem adherits, i els treballs de desenrunament i neteja de la séquia s’han realitzat gràcies a la labor de la brigada d’obres de l’Ajuntament.

Els treballs de recuperació es van iniciar el 4 de novembre del 2013. Una vegada desbrossada i netejada la zona es va poder localitzar la séquia, procedint-se a continuació a retirar la terra que la cobria i, en menys d’una setmana, es va procedir a connectar de nou l’aigua a la séquia recuperada, amb la qual cosa, des del divendres 9 de novembre del 2013, l’aigua torna a fer el mateix recorregut d’antany, desembocant en l’assut del Molí l’Ombria.

La recuperació de la séquia ha comportat el descobriment de signes i lletres gravades en algunes lloses ubicades en el seu recorregut. Marques que, de moment, són una incògnita i que podrien ser el signum artificis, marca personal del pedrapiquer, o bé podrien estar relacionades amb el propietari dels molins. És un assumpte suggestiu que pot ser motiu d’investigació pels especialistes en esta matèria.

La recuperació i posada en funcionament d’esta séquia suposa un nou al·licient dins del recorregut de la Ruta dels Molins, que a més dels valors paisatgístics i mediambientals de la zona, permet contemplar el complex sistema hidràulic pel qual s’aprofitava tota l’aigua existent.

Per a l’Ajuntament suposa un motiu de satisfacció, ja que esta actuació és un nou pas en la recuperació del nostre patrimoni arqueològic industrial, en la recuperació de la nostra cultura tradicional de l’aigua, i al trobar-se esta séquia dins del perímetre del Parc Cultural de l’Aigua, un element més de suport per a aconseguir la declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC) actualment en tràmit.

Assut del Molí l’Ombria on desemboca la séquia descoberta, 11 de novembre de 2013.

Història

ta estava totalment oculta pel pas del temps, despreniments i l’abundant vegetació que havia crescut en este tram.

209

Casa de Cultura - Teatre Beneficència: vint-i-cinc anys Guillermina Barceló Tècnica de Cultura de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola

Història

El març de l’any 1989 s’inaugurà l’edifici de la Casa de Cultura de Banyeres de Mariola, construïda sobre l’antic Teatre Beneficència, el qual havia estat un edifici emblemàtic per la seua història i particularitat en la construcció que data del 1870. Van ser el mestre Victoriano Martínez Francés, la seua companyia de teatre i els seus alumnes els qui van fer possible l’edificació. Fins al moment en què es va construir el Teatre Principal a principi de segle XX, el Beneficència era l’únic lloc de reunió i activitat cultural de Banyeres de Mariola. De l’antic Teatre

210

Beneficència resta una part del teló de boca, pintat pel mestre Martínez l’any 1873, ara col·locat just a l’entrada principal de l’actual Casa de Cultura. Després d’una àmplia activitat, el Teatre Beneficència va ser clausurat el 1982. Quan es va tancar el Beni o el Teatret, com es coneixia popularment, es va valorar la reconstrucció de l’edifici, però finalment segons conten Miguel Sempere i Antonio Mataix al llibre Teatro Beneficencia. Testimonio socio-cultural de una época1, l’estat en què es trobava aconsellava la demolició.

Teatro Beneficencia. Testimonio socio-cultural de una época, Miguel Sempere Martínez i Antonio Mataix Blanquer.

Llibre publicat l’any 1990, amb motiu de la inauguració de la Casa de Cultura, com a homenatge al desaparegut Teatre Beneficència.

1

Un ampli programa d’activitats en què van participar totes les associacions culturals existents en aquell moment al poble es va desenvolupar al llarg del mes de març de 1989, amb una àmplia participació ciutadana.

La Coral Mariola, la Companyia de Teatre Felipe Sempere, la Companyia de Teatre La Rosera, la Societat Musical Banyeres de Mariola que va participar amb diferents concerts de cambra, el Ballet Estudio de Mari Cruz Vicedo, el Grup de Cors i Danses La Magdalena i una producció realitzada per a l’ocasió, Memorias de un teatro, que consisteix en una antologia de les funcions que s’havien representat al Teatre Beneficència al llarg de la seua història, van ser les encarregades d’obrir oficialment la Casa de Cultura, tot i que els dies 4 i 5 de març de 1989 s’hi havien obert les portes perquè fóra visitada per tothom. Una gran exposició on van participar tots els artistes locals va inaugurar la Sala d’Exposicions.

El Conseller de Cultura i Educació Ciprià Ciscar, l’alcalde José Barceló Sanjuán i el Regidor de Cultura Antonio Mataix Blanquer inaugurant l’edifici el 3 de març de 1989.

Història

El projecte de Casa de Cultura es va iniciar sent alcalde Alberto Molina i regidor de Cultura, José Manuel Sempere, l’any 1984, i va ser signat per l’arquitecte Juan José Baeza Rojano y Ruíz del Moral. Les obres van acabar el desembre de 1988. Durant l’any 1989 es va procedir a l’equipament de les instal·lacions fins a la inauguració. El finançament de l’edifici va ser a càrrec del Ministeri de Cultura, que en aquell moment havia posat en marxa un programa d’instal·lacions culturals anomenat V Centenario de la Unidad de España, a més de la Diputació Provincial d’Alacant, la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència i l’Ajuntament de Banyeres. El qui fóra en aquell moment conseller de Cultura i Educació, Ciprià Ciscar, va inaugurar el nou edifici, sent alcalde José Barceló Sanjuán i regidor de Cultura i Educació, Antonio Mataix Blanquer, els quals van acabar el projecte començat el 1984.

211

Història

¿Quina evolució han tinguts les diferents àrees que formaven part de la Casa de Cultura en el moment de la inauguració? Inicialment la Casa de Cultura disposava d’un saló d’actes-teatre que substituïa l’antic Teatre Beneficència i que, fins a l’adquisició el 1996 i la remodelació l’any 2000 del Teatre Principal, va acollir totes les representacions i activitats que es feien al poble i va desenvolupar un paper molt important, recuperant-ne la finalitat dels orígens. Del que va significar tenir un teatre ben dotat tècnicament, en parlarem més endavant. La sala d’exposicions, a la part baixa de l’edifici, va intentar tenir una programació continuada, però, finalment, va cedir el seu espai a la Biblioteca, quan l’any 2002 l’Ajuntament de Banyeres va acceptar la proposta de donació de part del llegat de Mario Brotons Jordà a la Biblioteca Pública de Banyeres.

Així doncs, la biblioteca va ocupar l’àrea expositiva. L’any 2011, quan es va inaugurar la nova biblioteca al carrer de la Malena, una vegada traslladats els llibres a les noves instal·lacions, la sala d’exposicions va ser remodelada.

Actualment, des del novembre de 2013, l’espai expositiu ha passat a ser una de les zones que formen part del

212

recentment inaugurat Mariola Espai Jove, junt amb l’altra sala on estava la biblioteca, a la primera planta.

També a la planta baixa de l’edifici hi havia el magatzem projectat inicialment. Amb el pas del temps va reduir el seu espai emmagatzemador i es va convertir en gimnàs per a donar cabuda als diferents tallers que s’ofereixen principalment des del Casal de la Joventut. Espai d’usos múltiples, al gimnàs s’han arribat també a fer donacions de sang. Els tallers i l’esperada xocolatada de Nadàlia sempre han ocupat el magatzem. L’activitat allí és constant i plena. És també col·legi electoral.

La sala de conferències, situada a la segona planta, hui per hui continua sent l’únic espai de reunions, cursos, conferències, xarrades, aula de música i tot allò que la puga fer servir. L’ús d’aquesta sala no ha deixat d’augmentar any rere any i ha estat durant un temps lloc de reunió de moltes associacions locals de tot tipus, comunitats de veïns, grups esportius, partits polítics i inclús empreses que no disposaven de local propi. Està homologada com a sala per a impartir cursos del Servef.

Durant un temps a la citada sala també es van fer cursos del Cefire.

La companyia de teatre “La Rosera” durant els actes d’inauguració representant !Ché que lio!, 17 de març de1989.

Casa de Cultura - Teatre Beneficència: vint-i-cinc anys

La companyia de teatre “Felipe Sempere” representant “Doña Rosita la Soltera” de F. García Lorcar, any 1998.

i els joves, i un intent de preservar el patrimoni bibliogràfic. A la Biblioteca van fer pràctiques estudiants de biblioteconomia. A més de llibres, es van incorporar progressivament altres materials, com la fonoteca i material audiovisual i electrònic. S’hi va facilitar l’accés i l’ús de les noves tecnologies per mitjà d’un programa-conveni entre el Ministeri de Cultura, Diputacions i Ajuntaments de l’any 2005 que s’anomenava Redes, que facilitava l’accés lliure i gratuït a internet, tot adaptant-se als nous temps.

Com ja hem dit, l’any 2002 es va acceptar el llegat de llibres de Mario Brotons i es va ampliar la Biblioteca a la sala que ho era d’exposicions. El fet de tenir dues sales no comunicades va causar alguns problemes que, finalment, es van solucionar quan la Generalitat Valenciana amb el Decret 119/2005 trau les bases noves per a la creació de biblioteques i agències de lectura i obliga els municipis majors de 5.000 habitants a adaptar-se a la nova normativa: tenir un àrea bibliotecària almenys de 300 metres quadrats, cosa que va fer plantejar-se la construcció d’un edifici nou. El març de 2011 es va inaugurar la biblioteca nova al carrer de la Malena 15, fet que ha significat un pas endavant molt important. Actualment la Biblioteca té ja més de 22.000 registres.

Història

La Biblioteca mereix una atenció especial. La Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, quan parla de les competències dels ajuntaments diu que és obligat per part dels municipis superiors als 5.000 habitants, disposar de Biblioteca Pública, a més d’altres serveis. És clar, per això, que Banyeres de Mariola havia de tenir-ne una, encara que ja existia la de la Fundació Valor, al carrer de La Creu 7. La Biblioteca era un dels eixos centrals de la nova Casa de Cultura. A més a més, el 1984 la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència va traure una ordre que estableix els criteris bàsics per a la creació de centres de lectura nous. Es van signar convenis entre la Generalitat i els diferents ajuntaments per a crear biblioteques i agències de lectura públiques. Els ajuntaments aportaven un espai adequat i el personal bibliotecari i la Generalitat dotava la biblioteca de llibres i altre material, mobles i tot allò necessari per al seu funcionament. El lot de llibres i material fundacional de la Biblioteca va ser de 2.800 volums. Durant quasi vint-icinc anys la Biblioteca de la Casa de Cultura ha procurat ser un servei públic de suport a escolars i estudiants, una ajuda a la formació i l’oci amb la lectura, un front actiu en la promoció de la lectura sobretot, per als més menuts

213

Exposició del col·lectiu “CAMIÓ”, setembre anys 1990 a la Sala d’Exposicions de la Casa de Cultura.

Hem parlat de l’edifici, de les seues dependències, però, ¿en quin context es va crear la Casa de Cultura?, ¿què va significar a grans trets tenir un espai com aquest?, i el més important, ¿quina va ser l’activitat humana que va generar la nova instal·lació cultural? Perquè, al cap i a la fi, som les persones, la col·lectivitat les que donem vida a allò que construïm i en aquest cas la vida no ha pogut ser més intensa.

Història

El context és el dels primers ajuntaments democràtics, quan la cultura comença a ser entesa no com una part supèrflua de les activitats de l’Administració Local, sinó com una part constitutiva d’aquesta. Apareixen les polítiques culturals, comencen a vertebrar-se àrees de cultura als ajuntaments i les diputacions, es designen pressupostos específics, es creen equipaments culturals, es creen programes i projectes, augmenta a poc a poc la demanda ciutadana de béns i serveis culturals i es contracten persones qualificades per a portar a terme els programes, als quals anomenem tècnics de cultura o gestors culturals, una professió nova i emergent que ha

214

tingut un paper molt important en el desenvolupament i la vertebració cultural dels pobles valencians. Aquest és el context general. Cal tenir en compte que Banyeres va construir una de les primeres cases de cultura del nostre entorn comarcal. Feia poc que s’havia inaugurat la Casa de Cultura de Villena i, a Alcoi, remodelat l’edifici del Banc d’Espanya per a donar seu al Centre Cultural i la Biblioteca. Banyeres puja al carro, per tant, de la tendència generalitzada. La Casa de Cultura és un primer pas que continuarà amb la inauguració de museus (l’Arqueològic i el Fester es remodelen, el del Paper, etc.), per a incidir en la recuperació del patrimoni, i es completa així la tasca cultural de l’Administració Local. La Conselleria de Cultura i Educació crea circuits culturals per a descentralitzar les activitats de València, Castelló i Alacant i fer-les arribar als pobles, a les comarques, i Banyeres en serà des del principi membre de ple dret. Així, la Casa de Cultura esdevé en catalitzador de l’activitat cultural generada al poble per les associacions i particulars, però també en centre exhibidor de la cultura que ve de fora, sobretot de la Comunitat Valenciana, a vegades en un difícil equilibri

Casa de Cultura - Teatre Beneficència: vint-i-cinc anys

S’hi va aconseguir tenir una programació estable, continuada i professional que durant molt de temps va ser referent al nostre entorn. Gràcies a pertànyer al Circuit Teatral Valencià a poc a poc s’anaven coneixent les propostes de les companyies professionals valencianes, teatre valencià i en valencià que va ajudar molt a fer natural la llengua com a vehicle cultural en totes les activitats que es feien. La Pavana (La dona de negre), Bambalina Titelles (Aladí, Quixot, Ulisses), Moma Teatre (La cantant calba de Ionesco), La Cassola, Neus Agulló, les primeres incursions teatrals de Pot de Plom o de Carles Alberola i Albena, entre altres. Però no sols això, al Beni vam poder veure Mari Carrillo, Rafaela Aparicio (serà inoblidable l’acollida que va fer-li el públic), José Luis López Vázquez, el recentment desaparegut Pepe Sancho i per primera vegada a Banyeres Rafael Álvarez El Brujo, amb aquell impressionant Lazarillo de Tormes, Vol Ras i molt més. Al Teatre Beneficència és feia teatre per als escolars.

L’extensió de l’Institut Pare Vitòria feia allí les seues activitats fins que l’extensió esdevé institut i aconsegueix l’edifici propi. Es van portar a Banyeres els primers espectacles de foc, que van tenir tan d’èxit que amb el temps va sorgir la Colla de Dimonis “La Quarantamaula”. Es van veure les primeres funcions de teatre de carrer (encara recordem Ibers a la plaça Major de la companyia valenciana més internacional, Xarxa Teatre). Un teatre menut, però aprofitat al màxim. També cal recordar que, gràcies a aquest edifici que va possibilitar tenir programació cultural estable i continuada, es van aconseguir una gran quantitat d’ajudes i subvencions que facilitaven les activitats cultural en totes les seues vessants.

L’activitat cinematogràfica també va ser significativa.

En els primers anys de funcionament, la Conselleria de Cultura havia posat en marxa un circuit d’extensió cinematogràfica. La Casa de Cultura disposava d’una màquina de 35 mm, així que es va programar cine sempre que es va poder. Pel temps es va signar un conveni de col·laboració amb el Servei de Cine de la Universitat d’Alacant per a projectar pel·lícules. D’aquesta manera

va començar el cine a la fresca, però també cal recordar els cicles de pel·lícules amb motiu de les exposicions dels museus (el cicle “El cine i l’escola” amb motiu de la inauguració de l’exposició “El paper de l’escola”, per exemple) o els cicles de cine documental que ens van permetre veure els millors documentals exhibits al cinema o el cicle de cinema amb motiu de la I Festa de la Diversitat. És necessari remarcar el fort caràcter social i educatiu que la Casa de Cultura ha tingut des de la seua inauguració. Les seues dependències han albergat totes les xarrades, conferències, cursos, jornades, etc., que els Serveis Socials de l’Ajuntament han prestat als ciutadans, sobretot els que necessiten una atenció més especial (joves, majors, dones, etc.), per a informar-los i orientar-los sobre els temes que els preocupen. Escoles de pares, jornades de la dona, jornades de prevenció de drogodependències, xarrades per als joves, prevenció de la violència de gènere, prevenció sobre els perills de les xarxes socials en les noves tecnologies, són només una mostra d’aquest aspecte. I sempre el cinema com a suport, pel·lícules que parlaven de totes les problemàtiques. Les primeres escoles d’estiu també es van forjar a la Casa de Cultura, que era sempre el centre d’operacions. També cal tenir present que la Casa de Cultura va emplaçar el primitiu punt d’informació juvenil que es gestionava des de Serveis Socials i Cultura, fins que es va contractar una animadora juvenil i l’any 2003 es va inaugurar el Casal de la Joventut amb la qual cosa s’iniciava una etapa molt fructífera. Igualment cal recordar en aquest apartat el paper tan important que al seu dia van tenir els anomenats objectors de consciència, com a suport en moltes activitats culturals (obrien museus, ajudaven en la Biblioteca, feien la càrrega i descàrrega dels teatres, etc.) i ajudant als Serveis Socials municipals. La tasca del voluntariat que ha col·laborat en activitats de la Casa de Cultura, sobretot en Nadàlia ha estat rellevant. Sense voluntariat moltes activitats no hagueren estat possibles.

També totes les persones contractades a través de les ajudes del Servef, importants per al bon funcionament del servei de Cultura. Als últims anys, la tasca educativa ha continuat amb activitats com la I Escola Pares amb

Història

que sens dubte ha derivat en un enriquiment cultural molt beneficiós per a la vida del poble, i així ho van entendre els diversos ajuntaments.

215

Talent, conferències i xarrades per als xiquets i els pares sobre els perills de les noves tecnologies i les xarxes socials; xarrades per a pares de l’Escola Infantil Municipal, etc. Actualment, la Casa de Cultura és Seu Universitària de la Universitat Politècnica de València-Campus d’Alcoi, des de l’any 2010; amb la seua tutela es fan conferències i cursos durant la Universitat d’Estiu i la Setmana de la Ciència.

Història

A la Casa de Cultura van fer-se les primeres setmanes del llibre i de la lectura. Recordem especialment la primera que va ser tot un esdeveniment per als xiquets del poble, quan el personatge Cocollibre va arribar a Banyeres de la mà de Jordi Garcia Vilar. Desprès, any rere any les activitats d’animació a la lectura, els contacontes de Nadàlia i la campanya “La biblioteca a l’escola”. Totes les activitats van omplir la Casa de Cultura de xiquets i xiquetes. Va ser entranyable la visita d’Enric Valor, quan una cua enorme de xiquets l’esperaven a les portes de la Casa de Cultura i en arribar l’autor es van llançar damunt del cotxe per obrir-li la porta. O la setmana del llibre que es va dedicar a Roald Dahl. Han visitat la Casa de Cultura autors com Silvestre Vilaplana, Isabel-Clara Simó, Carles Alberola, Jordi Raül Verdú, Víctor Gómez Labrado, Francesc Gascón, Antonio Signes, Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Mariló Sanz, José Payá Beltrán, Abel Soler, Carles Cortés i un llarg etcètera. Les llibreries locals també han fet ús de la Casa de Cultura per a presentar autors com Julia Navarro, Matilde Asensi, Francisco Asensi o Jordi Raül Verdú. S’hi han fet homenatges, a Enric Valor, a Edicions de la Guerra i a Miguel Hernández, entre altres. Tots els autors locals han presentat els seus llibres i edicions: l’Associació Cultural Font Bona, l’Associació de la Llegenda, el Col·lectiu Serrella, Begoña Valero, Pascual Martínez Martínez, Miguel Sempere Martínez, Cristóbal Albero, Javier Mira, Antonio Mataix Blanquer, Juan Castelló Mora, Vicent Berenguer Micó, Jordi Garcia Vilar, Amparito Tortosa, Jordi Albero Ferre, etc. S’hi han presentat totes les edicions dels Museus de Banyeres, els Privilegis de Felip V a Banyeres en edició facsímil en la celebració dels 300 anys, les actes del simposi “Banyeres de Mariola davant del Tercer Mil·lenni” i totes les edicions de l’Ajuntament de Banyeres o aquelles en les quals ha col·laborat.

216

El Teatre Beneficència va allotjar en els primers anys de funcionament els concerts de la banda de música, el Festival de Bandes de Música de Santa Maria Magdalena, el primers concerts de jazz, de música tradicional valenciana, les audicions del Conservatori Municipal i les audicions de les escoles de música de les dues bandes. Al Beni van veure els escolars de Banyeres de Mariola la primera òpera adaptada per a joves que va girar per molts teatres, La Serva Padrona de Pergolesi.

La Casa de Cultura va acollir l’any 2008 la III Acadèmia Internacional de Marimba NEXEduet. Hem tingut una mostra del folklore local a través dels grups de danses locals però també d’altres llocs com el del nostre poble germà Campan, durant els actes d’agermanament i d’aniversari. Conferències sobre el nostre patrimoni i cultura tradicional valenciana, durant les setmanes de cultura popular i la celebració del 9 d’Octubre.

La Sala d’Exposicions durant el seu temps de funcionament també va ser un gran actiu. Els artistes locals van fer exposicions individuals o col·lectives. Des de la Casa de Cultura es van produir diverses exposicions com ara “Art Jove”, “Dones pintores de Banyeres de Mariola”, etc. L’exposició col·lectiva “Art Nostre” també es va exposar en la seua última edició a la Casa de Cultura.

Una macroexposició sobre la prehistòria i l’arqueologia de Banyeres. Exposicions de diferents col·lectius i associacions locals com la que l’Associació Cultural Font Bona va realitzar sobre el Teatre Beneficència. Però sobretot ha estat seu d’exposicions didàctiques de tota classe que han estat aprofitades pels escolars de Banyeres.

Per nomenar-ne algunes recordem “La vegetació al País Valencià”, l’exposició de gravats sobre el Tirant Lo Blanc i el Quixot de Manolo Boix, “Alfons el Magnànim, un rei per a la Mediterrània” i totes les exposicions que arribaven des de la Diputació d’Alacant i la Conselleria de Cultura i el seu circuit d’exposicions. Però també s’ha buscat fer una tasca pedagògica, amb cursos d’història de l’art o el taller “Interpretem l’art contemporani”.

Però no sols això. Durant un temps, la Casa de Cultura va ser seu des de la seua creació l’any 2000, del Consell Local de Cultura, fins l’any 2007 quan va passar a reunir-se al saló de plens de l’Ajuntament. Però, el més important,

Casa de Cultura - Teatre Beneficència: vint-i-cinc anys

Biblioteca Pública Municipal.

El Teatre Beneficència és el lloc d’assaig per a les companyies de teatre locals. La companyia de Felipe Sempere, La Rosera, Non Sabo Teatre, l’Associació de la Llegenda de Sant Jordi i tots els grups teatrals que sorgeixen i necessiten les seues instal·lacions. Els teatres escolars del col·legis, sobretot de la Fundació Ribera.

També els tallers de teatre per a xiquets impartits per Trini Francés es van fer allí. El Teatre Beneficència fins i tot va albergar com a companyia resident la companyia professional alcoiana La Dependent, que desprès va fer la preestrena de dos dels seus espectacles a Banyeres de Mariola. I moltes coses més...

2

La Casa de Cultura compleix vint-i-cinc anys. És encara jove, però vol fer memòria, vol recordar el seu bagatge per afrontar el futur amb esperit de renovació. Vol continuar tenint la finalitat per a la qual va ser creada, ser un espai de tots els ciutadans, un espai de creació, producció i difusió, un lloc de debat, d’aprenentatge i de participació ciutadana. Banyeres de Mariola té un bon entramat social (associacions, entitats) i una intensa demanda d’espais. La Casa de Cultura és un dels espais que ha de donar resposta a les inquietuds socials i culturals, però demana una renovació física que el futur ha d’encarar.

Tot el que s’ha fet a la Casa de Cultura requeriria un inventari encara més, ara és materialment impossible encabir-lo en aquest article. Amb motiu del Simposi “Banyeres de Mariola davant del Tercer mil·lenni”, ja es va fer una reflexió sobre els primers deu anys de funcionament de la Casa de Cultura2. El present article és una continuació de l’anterior, l’he escrit amb la reflexió i els records propis sobre un espai i un àmbit on he treballat des d’un punt de vista tècnic, durant quasi vint-i-cinc anys, junt amb tanta gent il·lusionada sempre al servei i el millorament de la població.

Actes del Simposi Banyeres de Mariola devant del III Mil·lenni. Antonio Mataix (coord.), Ajuntament de Banyeres de Mariola, 2012.

Història

des d’allí es van impulsar projectes sorgits d’un ampli consens entre l’Ajuntament i les associacions culturals i socials amb tota la seua diversitat i diferents maneres de pensar: les setmanes del llibre i de la lectura, Nadàlia, la celebració del 750 aniversari de la donació a Jofre de Loaisa de Banyeres i Serrella i el simposi “Banyeres de Mariola davant del segon mil·lenni”, on es van escoltar diferents veus sobre temàtiques distintes, la Festa de la Diversitat i les posteriors Jornades de la Solidaritat, etc. Hi ha una llarga llista d’esdeveniments d’allò més interessants, i d’un d’aquests projectes va sorgir la representació de La Llegenda de Sant Jordi.

217

Restauració de dos pintures de l’Altar Major Instituto Valenciano de Conservación y Restauración de Bienes Culturales Com de tots és conegut, perquè ha sigut publicat en diferents mitjans informatius de la nostra localitat, l’11 de juliol de 2012 van ser desmuntades les taules pintades a l’oli que representen a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, els Sants Joans, que estaven situats a l’Altar Major del nostre Temple Parroquial, un a cada costat de la titular, la Mare de Déu de la Misericòrdia; taules que pertanyien al retaule que va ser destruït durant la guerra civil, i que es van poder salvar gràcies a la intervenció d’Octavio Ferrero Mora.

El motiu d’esta acció no era un altre que l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Generalitat Valenciana, IVACOR, anava a restaurar-los.

Història

I, un any i quatre mesos després, el dijous 21 de novembre de 2013, després d’una llarga labor de neteja, restauració, consolidació, etc., eren presentats novament als veïns de Banyeres de Mariola. Amb l’assistència a l’acte de la Directora de l’IVACOR, Sra. Carmen Pérez, el Sr. Vicari Episcopal de la zona, José María Payá Mataix, el Sr. Alcalde del nostre poble, Toni Belda, la Regidora de Cultura, Sra. Mª José Francés, el nostre Rector, Ricardo Díaz de Rábago, i Vicente Ferrero, membre del Consell Valencià de Cultura, representants del món de la cultura i de l’educació del nostre poble, així com els responsables de les institucions parroquials i tots els veïns que van tenir la inquietud d’assistir a l’acte.

218

Detalle del estado inicial.

Després de la presentació oficial, l’IVACOR va remetre un exhaustiu informe tècnic al nostre rector, perquè el guarde a l’arxiu parroquial, i el qual per la seua importància reproduïm a continuació: ESTADO DE CONSERVACIÓN Originalmente las obras eran pinturas sobre lienzo.

Cuando se retiraron del altar y se almacenaron durante la Guerra Civil se produjeron numerosas pérdidas de color y preparación.

Después de los años 40, se les realizó una restauración para subsanar éstos daños, consistente en estucados y repintes que cubrían gran parte del original. Para ubicar las piezas en la estructura del nuevo retablo las pinturas sobre lienzo fueron adheridas a soportes de madera de pino de tamaño más grande, los lienzos originales por tanto no cubrían toda la superficie.

La película pictórica original se encontraba en buen estado de conservación, a pesar de que presentaba, craquelados, abrasiones, marcas, repintes que en ambas tablas cubrían zonas tan importantes como caras, brazos y piernas. Sobre esta aparecían barnices oxidados, suciedad superficial adherida y restos de pinturas en forma de gotas, provenientes de los distintos encalados de las paredes y techo adyacentes al retablo.

Estudio con fluorescencia ultravioleta.

Detalle de la zona limpiada.

La adhesión de los lienzos a las tablas se encontraba estable, si bien aparecía alguna bolsa o deshaderencia puntual.

estucaron las lagunas donde había carencia de preparación mediante un estuco orgánico, ciñéndonos en todo momento al perímetro real de la laguna.

Las zonas de madera que ampliaban en mucho el formato original en la parte superior e inferior, fueron cubiertas con una preparación blanca que en el límite invadía parte del original. Luego fueron pintadas toscamente con óleo.

Para la reintegración cromática de las lagunas se distinguieron dos zonas, en la zona de pintura original se aplicó una base de color con pigmentos al agua y se ajustó el tono con una segunda fase de retoque con colores aglutinados en una resina sintética.

Nada más llegar las tablas a los laboratorios de restauración del Ivc+r, se advirtió que estas presentaban un ataque activo de insectos xilófagos.

En el caso de los añadidos se aplicó sobre el estuco blanco, con la textura del relieve de la tela, una imprimación de color almagra realizada con guach y se ajustó cromáticamente con distintas capas de color aplicadas con aerógrafo.

PROCESO DE INTERVENCIÓN Como criterio de intervención se acordó no devolver las obras a las dimensiones de sus soportes originales de lienzo, lo que habría supuesto despegarlas de las tablas eliminándoles los añadidos. Esto habría necesitado un tratamiento muy agresivo para las obras y un futuro problema de ubicación de las mismas en la estructura del nuevo retablo a su vuelta a la Iglesia.

El primer tratamiento de urgencia que se aplicó fue la desinsectación del ataque de xilófagos mediante la introducción de las piezas en una atmosfera controlada de nitrógeno durante un mes.

Las bolsas desarrolladas entre el lienzo y la tabla fueron adheridas mediante la inyección de resina sintética, y presión.

Finalmente las obras se barnizaron para obtener la saturación correcta de los colores y aislar en lo posible la pintura de los agentes medioambientales que podrían deteriorarla.

El barniz de resina sintética fue aplicado en varias capas nebulizado por medio de compresor.

Tras esto, se realizó un estudio de las piezas con distintos tipos de iluminación (fluorescencia ultravioleta) y un análisis químico de materiales, con esta información se realizaron los estudios estratigráficos de las distintas capas que componían las obras.

En base al estudio estratigráfico se decidió aplicar un proceso de limpieza en diversas fases, eliminando en cada fase, de manera controlada, cada uno de los estratos no originales.

Para cada fase se realizaron distintos test de solubilidad determinando así los disolventes más adecuados para cada limpieza físico química: eliminación de suciedad con un agente quelante, en la primera; remoción de los barnices oxidados y alterados con mezcla de disolventes orgánicos en la segunda; y eliminación de repintes oleosos con un gel de disolvente en la tercera y última. En este proceso fueron también eliminados los añadidos pictóricos superior e inferior y muchos de los estucos no originales.

Resultado final de la restauración.

Història

Una vez eliminados todas las intervenciones anteriores que dañaban física y estéticamente el original, se

219

Llenç de Santa Maria de la Misericòrdia L’equip de redacció

El dia 17 d’agost del passat any 2013 un grup de feligresos de la nostra comunitat parroquial va aconseguir portar a bon terme una xicoteta il·lusió, nascuda a partir d’una preocupació, salvar el quadre de la titular de la Parròquia, que cobria la fornícula que alberga la imatge de la mateixa, situada a l’altar major del temple parroquial de la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Més que una il·lusió, un anhel, doncs molt s’ha parlat i es parlarà de l’estat en què es troba el nostre patrimoni local, el civil i el religiós, el de tots, doncs de tots és i a tots pertany. De tots és conegut que en la contesa nacional gran part dels béns documentals, culturals i artístics van ser destruits quasi per complet, excepte moltes poques coses que es van poder salvar gràcies a la valentia d’alguns –que per encàrrec dels sacerdots de la nostra parròquia o per iniciativa pròpia es van arriscar a amagar-ho–, en el cas del patrimoni religiós, i perquè es va aconseguir imposar el seny perquè no fóra irreparablement destrossat, en el cas del civil.

Història

Però també una preocupació, perquè es tracta d’un llenç d’important grandària i amb un mecanisme per a ser accionat, construït amb corda de cànem, una “carrutxa” fabricada amb un tros de tronc i un gran bastidor de fusta per a presidir l’altar major, quan de nou es va aconseguir alçar a la fi de la dècada dels anys 40. Tot açò es trobava darrerament en prou mal estat com a conseqüència del pas del temps, els canvis de temperatura, la humitat i el corcó. De fet, des de feia ja molts anys, este llenç va quedar bloquejat en la part superior del retaule i no podia despenjar-se per complir la funció per a la qual s’havia creat. El mateix va ocórrer amb el llenç que cobria la imatge de Sant Jordi que es venera al seu altar del mateix temple, de 167 x 298 cms., recuperat en la dècada dels anys 80, quan la Junta Directiva de la Confraria de Sant Jordi va escometre el projecte de dotar al retaule del nostre Patró d’un elevador mecànic, que permetera que la Imatge de Sant Jordi beneïda en 1940 tornara a processonar de nou pels carrers del nostre poble.

220

Estos llenços tenien una acomesa molt concreta, com ens conta el nostre rector en la fulla parroquial núm.

2085 del mes de desembre de 2013: “En la liturgia romana, antes del Concilio Vaticano II, cuando llegaba la cuaresma se cubrían los santos y retablos con velos morados y se descubrían santos y retablos al canto-toque de gloria, el sábado santo.

Había una razón: Eran tiempos en que las devociones y piedades populares eran lo preponderante en la vida de los fieles: octavarios, novenas, triduos, septenarios, quinarios etc. Casi toda la vida de las parroquias giraba en torno a estas realidades. Testimonio de ello son la presencia de retablos y altares. En los nuevos templos esta realidad ya no se da. La devoción actual y la piedad es otra.

Ante esta realidad, cuando llegaba la cuaresma, tiempo de preparación para la Pascua, “se velaban” imágenes y retablos para centrar la atención sólo en la muerte y resurrección de Cristo.

En algunos lugares se cubrían con un lienzo, en ocasiones pintado. Este es el caso de nuestra parroquia: Dos lienzos velaban las imágenes de la titular, la Misericordia, y del Patrón, S. Jorge.

En otros lugares esos lienzos cubrían las imágenes que sólo se presentaban a la veneración de los fieles en determinados momentos y celebraciones. Esta realidad aún se conserva en Valencia, en la basílica de la Virgen de los Desamparados en lo que se llama la “missa de descoberta”, el segundo domingo de mayo, día de la Fiesta solemne a la Virgen de los Desamparados. A la madrugada se abren las puertas de la basílica, y ya dentro los fieles, va subiendo lentamente el lienzo pintado, y va dejando al descubierto la imagen de la Virgen...”

Després de no pocs anys de comentar-ho, de desitjar-ho, de pensar qui podria fer-se càrrec d’escometre esta restauració, qui netejaria el llenç..., algunes de les altres qüestions i motius de preocupació eren si es mun-

taria en un nou bastidor, ja que el seu estat era molt delicat, i si donar-li una ubicació més apropiada al seu valor –que cal dir, és més sentimental que artístic–.

Podem puntualitzar al respecte que, tot i que no hi ha signatura alguna que identifique l’artista que ho va crear, es creu que el llenç en qüestió pot ser obra del taller del pintor Gil, així com la taula policromada i daurada que tanca la fornícula per allotjar el sagrari al mateix altar major, i que va ser realitzada també per este famós artista valencià. Salvador Gil treballava per al mestre en arts religoses Ramón Porta, de la població valenciana d’Oliva, a qui en la dècada dels anys 40 se li encomanà la construcció de tots els retaules del temple parroquial.

Finalment, es va aconseguir aclarir tots els dubtes i va imperar la valentia. Més important que les preocupacions sorgides sobre com intervindre en el llenç, ho era el fet de salvar-lo de l’oblit i evitar que es seguira deteriorant de forma callada i silenciosa, en la foscor de l’espai que queda entre l’altar i el mur que separa la sagristia del presbiteri del temple. Així que, després de no poca incertesa, es va optar per sol·licitar el corresponent permís al nostre rector, qui va consentir, però no sense abans realitzar una llarga llista de recomanacions, advertiments i de demanar que es treballara amb la màxima precaució, per evitar mals majors.

El llenç, de 139 x 276 cm., està pintat a l’oli i representa a Santa Maria sota l’advocació de la Misericòrdia, i encara que no és una còpia exacta de la imatge que es venera a l’altar major del temple, sí que seguix amb gran fidelitat esta iconografia mariana.

Llenç recuperat de la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Història

Després de portar a terme les labors de desmuntatge, el llenç va ser netejat, entelats de nou els forats existents i restaurats amb summa cura i delicadesa.

No se li ha donat cap tipus de tractament per a què en un futur, si les condicions socioeconòmiques ho per-

221

Llenç de Santa Maria de la Misericòrdia

meten, es puga escometre un procés de restauració més exhaustiu i complet, que el perpetue en el temps.

A principis del mes de setembre, doncs, i més concretament el dia 16, estava ja de tornada a Banyeres de Mariola, llest per ser fixat a un nou bastidor que permetera emmarcar-lo perquè lluïra amb tota la seua senzillesa. I el divendres dia 26 de setembre, a les 19 h., era per fi penjat en la seua nova ubicació.

S’ha col·locat juntament amb el del nostre patró Sant Jordi, en el saló de la sagristia: així els dos titulars del nostre temple parroquial romandran junts, de la mateixa manera i amb el mateix ordre que figuren en les dues portes principals d’accés al temple que donen a la plaça Major de la vila.

La transmissió patrimonial, com en altres casos, s’ha pogut aconseguir gràcies a l’esforç, sacrifici i no poques renúncies dels majors que ens han precedit i ja no estan ací, però també de molts altres que encara departeixen i conviuen amb nosaltres diàriament, i que segur s’alegraran de poder contemplar-ho ara, una vegada recuperat.

Hem d’estar molt contents i agraïts amb tots els qui han intervingut en esta tasca de recuperació del llenç de la Mare de Déu de la Misericòrdia, una peça que forma part del nostre patrimoni religiós; amb les persones que de forma altruista i per amor i fidelitat a la seua Parròquia es van preocupar per salvar el llenç; amb les que han assumit les despeses de neteja i reparació, de la construcció del nou bastidor; i amb l’empresa que de forma desinteressada ha sufragat les despeses del marc i els treballs d’emmarcat.

A tots ells MOLTES GRÀCIES, perquè els seus esforços i treball, la seua aportació econòmica i desinteressada, redunda en benefici del nostre poble i de tots nosaltres.

Llenç de Sant Jordi.

Història

BIBLIOGRAFÍA

222

Aleluya, full parroquial de Banyeres de Mariola, nº 2085, del 30 de desembre de 2013 al 5 de gener de 2014. Rvd. D. Ricardo Díaz de Rábago Verdeguer.

Iglesia Parroquial de Banyeres de Mariola, Quaderns d’estudis locals, nº 2, Associació Cultural Font Bona. 2004.

Pàgina web de la Confraria de Sant Jordi de Banyeres de Mariola: www. santjordi.banyeres.com i www.sanjorge.banyeres.com.

Ple del Consell Valencià de Cultura (CVC) a Banyeres de Mariola Ramón Albero Belda Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola

Entre les seues funcions figura la preceptiva consulta per altres Institucions de l’administració valenciana per a la incoació d’expedients referents al patrimoni cultural, evacuant els informes o dictàmens oportuns.

En atenció a este precepte l’Ajuntament de Banyeres de Mariola en els últims anys ha requerit al CVC, a fi d’obtindre el seu suport per a dues sol·licituds de Bé d’Interés Cultural (BIC), que en ambdós casos el Consell Valencià de Cultura ha informat favorablement i en els quals el nostre paisà i membre d’esta institució, Vicente Ferrero Molina, ha tingut un paper molt rellevant.

del 2009 va sol·licitar al CVC informe favorable per a la declaració de BIC del “Acte del Cementeri” amb la finalitat de protegir les al·legacions a presentar davant de la Conselleria de Cultura.

En el seu ple del 22 de juliol de 2009 el CVC va aprovar un informe sobre el “Acte del Cementeri” a Banyeres, fent insistència en l’apartat de consideracions que el tècnic d’Etnologia, Francesc Llop i Bayo en el seu propi informe assenyala: “L’Acte del Cementeri és singular, ja que es realitza, al nostre coneixement, a Banyeres, dins de les nombroses festes de Moros i Cristians de la major part de pobles, viles i ciutats de la Comunitat Valenciana. Cal recordar, per altra banda, que les primeres notícies de la festa, anomenada Soldadesca són de 1708, en la qual s’autoritza als habitants de Banyeres (sic), que havien sigut fidels al pretenent Borbó i futur Felip IV d’Aragó i València, i Felip V de Castella, a seguir utilitzant les armes per a l’esmentada representació, originada probablement (sic) un segle abans”.

INFORME BIC ACTE DEL CEMENTERI

En les conclusions d’este informe del CVC s’indica:

El primer dels informes sol·licitats va ser amb motiu de la resposta de la Conselleria de Cultura a la petició de l’Ajuntament de Banyeres de declaració de BIC de caràcter Immaterial per al “Acte del Cementeri” que va ser cursada el 27 de maig de 2008. La resposta de la Conselleria de Cultura incloïa un informe de Francesc Llop i Bayo, tècnic d’Etnologia, que indicava:

“Estudiada la documentació presentada, el CVC sol·licita a la Direcció General de Patrimoni que, atenent al caràcter tan altament singular de l’Acte i la seua gran antiguitat i arrelament, aspectes que són reconeguts pel Sr. Llop i Bayo, Tècnic d’etnologia de la seua Conselleria, torne a considerar el tema per si fóra possible elevar la declaració a BIC”.

“No obstant la seua singularitat, no exempta d’intenses emocions personals i col·lectives, el tècnic que subscriu informa que els valors patrimonials són suficients per a incloure l’Acte a l’Inventari de Béns de Rellevància Local de Caràcter Immaterial, però no són suficients per a considerar el conjunt ritual com Be d’Interés Cultural, degut precisament al caràcter local de la celebració”.

Davant d’esta resposta, l’Ajuntament de Banyeres, per considerar unànimement que la singularitat, tradició i arrelament d’este acte de les nostres festes patronals és mereixedor no sols de la declaració de BRL sinó de Bé d’Interés Cultural de caràcter Immaterial, al maig

L’informe del CVC incorpora un vot particular formulat pels membres Ramón de Soto Arándiga i Vicente Ferrero Molina en els termes següents: “Tenint en compte l’informe de la Comissió de Llegat sobre l’anomenat “Acte del Cementeri” de Banyeres de Mariola, i donat el valor sentimental i històric que este té per als habitants de Banyeres i la seua comarca, i en relació a la conclusió final de l’informe, sol·licitem que el “Acte del Cementeri” siga declarat Bé d’Interés Cultural”.

Posteriorment, l’any 2011, l’Ajuntament de Banyeres de nou va sol·licitar informe favorable del CVC per a obtindre la declaració de BIC del projecte Parc Cultural de l’Aigua, en la zona compresa entre l’Assut de la Font del

Història

Com establix l’article 3 de la Llei 12/1985 de 30 d’octubre de la Generalitat Valenciana: “El Consell Valencià de Cultura és la institució consultiva i assessora de les Institucions públiques de la Comunitat Valenciana, en aquelles matèries específiques que afecten la cultura valenciana. Vetlarà per la defensa i promoció dels valors lingüístics i culturals valencians...”.

223

Sapo i el Molí Sol, com a mesura de protecció del nostre patrimoni hidràulic i industrial i davant de l’amenaça en potència del projecte del Ministeri de Medi Ambient de “Millora de la connectivitat longitudinal i restauració del tram alt del riu Vinalopó”.

INFORME BIC PARC CULTURAL DE L’AIGUA En el ple del CVC del 26 de setembre del 2011 es va aprovar l’informe favorable d’esta Institució sobre la declaració de Bé d’Interés Cultural BIC del projecte del Parc Cultural de l’Aigua a Banyeres de Mariola. Informe que en les seues conclusions resumides indica: “1. El Parc Cultural de l’Aigua és un projecte consolidat de gran magnitud, mostra de la indústria paperera dels segles XVIII al XX en l’Alt Vinalopó...

2. L’Ajuntament de Banyeres de Mariola ha mostrat el gran interés que té en el projecte, amb inversions en el Museu Valencià del Paper, Ruta dels Molins, processos de restauració i consolidació dels elements del sistema hidràulic i molins...

Història

3. Que qualsevol projecte del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, així com de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, o de la Conselleria d’Agricultura,

224

Pesca, Alimentació i Aigua, tinga en compte tot este patrimoni tan important que configura el projecte del Parc Cultural de l’Aigua...”.

Precisament durant la visita que va realitzar Vicente Ferrero Molina al Parc Cultural de l’Agua amb motiu d’elaborar l’informe preliminar a elevar el ple del CVC, pel fet que havia sigut designat per esta Institució per a redactar este informe, es va plantejar la possibilitat de celebrar un ple d’esta institució a Banyeres, ja que el CVC celebra habitualment les seues reunions plenàries en la seua seu al Palau de Forcalló, de València, però a fi d’acostar la Institució a ciutats, viles i pobles de la Comunitat, normalment celebra tres plens anuals itinerants fora de la seua seu, un ple per cadascuna de les tres províncies de la Comunitat.

L’Equip de Govern de l’Ajuntament de Banyeres de Mariola va considerar que la celebració d’un ple d’esta institució en la nostra localitat suposaria un fita cultural, un fet rellevant, per la qual cosa en la Comissió Especial de Comptes i Hisenda del 24 de novembre del 2011, es va dictaminar la proposta a elevar al plenari de l’Ajuntament que en data 30 de novembre del 2011 va acordar per unanimitat sol·licitar al Consell Valencià de Cultura perquè celebrara un ple de la seua Institució en la nostra localitat.

Signatura de Santiago Grisolía al Llibre d’Or de l’Ajuntament.

Ple del Consell Valencià de Cultura (CVC) a Banyeres de Mariola

Descobriment de la placa commemorativa de la celebració de la sessió plenària a Banyeres.

Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, per mitjà d’un escrit de data 23 de desembre de 2011 dirigit a l’alcalde, va comunicar la seua plena predisposició i que estarien encantats de celebrar una sessió plenària de la seua Institució a Banyeres, no obstant això va indicar que per a l’any 2012 ja tenien sol·licituds d’altres quatre poblacions, per la qual cosa va proposar que el ple de la Institució a Banyeres es realitzara a primers de 2013.

- Ricardo Bellveser Icardo. Escriptor.

Gerent de la Institució Alfons el Magnànim.

Durant 2012 es va concretar la data del 30 d’abril de 2013 per a desenvolupar el ple del CVC a Banyeres.

- Vicente Ferrero Molina. Escultor. Catedràtic d’Institut.

El dia de la sessió plenària del CVC es van desplaçar fins a la nostra localitat els següents membres, que van ser rebuts per l’alcalde i Corporació Municipal:

- Vicente González Móstoles. Arquitecte.

• President: - Santiago Grisolía. Bioquímic. Doctorat en Medicina.

- Vicente Muñoz Puelles. Escriptor.

• Vocals: - Jesús Huguet Pascual. Escriptor.

Llicenciat en Dret i Filologia.

- Manuel Ángel Conejero Tomás. Catedràtic de Filologia anglesa, actor i dramaturg.

- Vicente Farnós de los Santos. Director Executiu de Castelló Cultural.

- Josefa Frau Ribes. Advocada.

- José María Lozano Velasco. Doctor en Arquitectura.

- Glòria Marcos i Martí. Llicenciada en Filosofia i Lletres.

- Ana Noguera Montagud. Doctora en Filosofia i Lletres.

- Francisco Pérez Puche. Periodista i escriptor.

- Lluís Prades Perona. Pintor.

- Martín Quirós Palau. Metge.

- No va poder assistir el director d’Orquestra, Enrique García Asensio, per trobar-se de viatge per EE.UU.

Història

• Vicepresident: - Ramón de Soto Arándiga. Escultor.

Catedràtic d’Universitat.

- Consuelo Císcar Casabán. Directora de l’Institut Valencià d’Art Modern.

225

Part pública del ple celebrat a portes obertes.

Una vegada en el despatx d’Alcaldia, el president del CVC Santiago Grisolía, va procedir a firmar en el Llibre d’Or de l’Ajuntament i a continuació, juntament amb l’alcalde, Antonio Belda Valero, es va descobrir una placa commemorativa de la celebració de la sessió plenària a Banyeres.

A continuació, en el saló de plens de l’Ajuntament, i a porta tancada, el Consell Valencià de Cultura va iniciar el seu plenari. Una vegada finalitzada la sessió, ja a portes obertes, Santiago Grisolía va informar que el ple havia aprovat dos informes sobre béns del patrimoni històric i cultural valencià.

El primer informe sobre la complementació de la declaració de Bé d’Interés Cultural del castell i les muralles de Castalla, per mitjà de la delimitació del monument i del seu entorn de protecció, animant en este informe la ciutadania a conéixer i protegir els béns patrimonials col·lectius.

Història

El segon sobre l’avantprojecte de Llei de Vies Pecuàries de la Comunitat Valenciana, com a adaptació a la realitat valenciana de la Llei estatal 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, valorant positivament aspectes com la cultura del territori, el manteniment de la tradició

226

històrica i el cultiu dels recursos naturals i socials.

Finalment, es va recomanar la integració d’esta Llei en el projecte de Xarxa Verda Europea de l’Arc Mediterrani.

El president, Santiago Grisolía, va fer referència als nombrosos informes que el Consell València de Cultura ha redactat sobre béns patrimonials de la nostra comarca, referint-se a la declaració de BIC Parc Cultural de l’Aigua de Banyeres, la declaració de BIC en la seua categoria d’Immaterial de la Cavalcada dels Reis d’Alcoi, els xalets de la colònia d’estiu del Parc Natural de la Font Roja, el Betlem de Tirisiti d’Alcoi, i les Festes d’hivern d’Ibi, entre altres.

En el seu discurs, el president del Consell Valencià de Cultura va valorar les característiques d’imparcialitat i diversitat de la institució i va demanar que en l’anunciada reestructuració de les institucions consultives de la Generalitat Valenciana es respectara un nombre mínim de consellers que garantira la representació d’una societat com la valenciana, culturalment diversa.

Una vegada conclòs el discurs del president del CVC, els consellers van exposar els treballs en què s’estaven ocupant les diferents comissions informatives de la Institució.

Ple del Consell Valencià de Cultura (CVC) a Banyeres de Mariola Finalment, l’alcalde de Banyeres, Antonio Belda Valero, va agrair a la Institució la difusió del passat de la comarca, reconeixent el seu treball com a agent cultural essencial i la seua labor en el despertar de la consciència històrica dels ciutadans, alhora que va sol·licitar al Consell Valencià de Cultura que demanara a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, perquè el denominat Acte del Cementeri de les nostres festes patronals siga declarat BIC en la seua categoria d’Immaterial, i que la Conselleria reconsiderara la seua decisió de declarar-ho Bé de Rellevància Local (BRL), tal com s’indica en l’informe emés pel CVC.

consellers i les facilitats que donaren als nostres funcionaris per a l’execució de la seua faena.

Al finalitzar la sessió, els membres del Consell, acompanyats per la Corporació Municipal, van realitzar una visita al Museu Valencià del Paper i al Museu de l’Espardenya en el parc Vil·la Rosario.

Santiago Grisolía. President del Consell Valencià de Cultura”.

“Estimat amic: En nom propi i de la resta de membres del Consell Valencià de Cultura, és per a mi un honor i un plaer dirigirme a vosté per a agrair-li, a vosté i als membres de l’equip consistorial de Banyeres de Mariola, la magnífica recepció que oferiren al Ple d’esta institució amb motiu de la nostra visita del passat 30 d’abril, les seues atencions a tots els

Li reitere el meu agraïment i el dels meus companys i aprofite l’ocasió per a saludar-lo cordialment.

La celebració d’este ple del CVC a Banyeres ha suposat un decisiu impuls per a les nostres dues sol·licituds de declaració de BIC actualment en tràmit, alhora que una important projecció del nostre patrimoni cultural.

Glossant les paraules de Santiago Grisolía, ha sigut per a nosaltres un honor, un plaer i un motiu d’orgull poder comptar amb la presència de destacades personalitats del món de la cultura valenciana en la nostra localitat, la qual cosa agraïm al president Santiago Grisolía i a tots els membres del CVC, de la mateixa manera que desitgem fer patent el nostre reconeixement a Vicente Ferrero Molina, per la seua mediació entusiasta per tal d’aconseguir esta celebració a Banyeres.

Membres del Consell Valencià de Cultura i Regidors de l’Ajuntament de Banyeres, entre altres, al Parc de Vil·la Rosario.

Història

En data 8 de maig de 2013 es va rebre un escrit del CVC en el que el president Santiago Grisolía es va dirigir a l’Alcaldia en els termes que transcrivim a continuació:

Com ja vaig dir en les meues paraules durant la sessió plenària en les dependències d’eixe Ajuntament, serà una obligació per a nosaltres atendre les sol·licituds d’assessorament que puguen arribar-nos de la seua part, i un plaer tornar a reunir-nos amb vosté i el seu equip en futures ocasions.

227

Contribución a los orígenes de las Fiestas de Moros y Cristianos Juan Castelló Mora

“Me anuncian las visitas de los principales varones del pueblo. Yo voy a colgar las cortinas. Después y antes de mi viaje a Nucía, necesito matar moscas y arañas, por encargo de toda la familia. Soy un San Jorge en pijama”.

Este precioso y desenfadado párrafo corresponde a nuestro gran novelista alicantino Gabriel Miró, injustamente olvidado por cuanto representa la máxima figura, junto con Azorín, de la narrativa alicantina en castellano, utilizando un rico y variado léxico revitalizador del idioma. La cita viene en la carta 635 de su “Epistolario”, dirigida en 7 de junio de 1926 a su amigo Heliodoro Carpintero desde Polop, donde la familia pasaba los veranos para cuidar de la maltrecha salud de su mujer y olvidar el trabajo administrativo en Madrid, que nunca lo liberaba de sus estrechezes económicas.

Història

Ya desde la toma de Granada por los Reyes Católicos, se inicia un proceso de conversión de los mudéjares (más tarde moriscos), que duraría hasta su expulsión de España en el año 1609, proselitismo que experimentaría numerosos episodios de fanatismo y matanzas, hasta el embarque en esta fecha, hacia tierras africanas, de cerca de 300.000 españoles valencianos, convertidos en apátridas. El largo y fallido intento de conversión, calaría de tal manera en la sociedad que, tanto las autoridades como el pueblo, consideraban a los moriscos como un problema incrustado, celebrando, especialmente desde su expulsión en 1609, el triunfo sobre los mismos, con representaciones festivas en las que los cristianos derrotaban a los moros. Por otra parte, estaba siempre presente el peligro de las incursiones de piratas moros en las costas españolas, y muy especialmente en las valencianas, junto con la amenaza otomana, siempre latente.

228

La primera vez que interviene el pueblo en un simulacro de combate con castillo de madera fue en las fiestas celebradas en Toledo, el 6 de mayo de 1533, con motivo del desembarco de Carlos I en Barcelona, donde los gremios de carpintería y albañilería, agrupados en dos bandos, uno de moros y otro de cristianos, se enfrentan en reñida lid. Es en este siglo XVI cuando son frecuentes los combates de “moros y cristianos”.

En 1560 y en el largo recorrido del cortejo nupcial con motivo del matrimonio de Felipe II con su tercera esposa Isabel de Valois, durante su estancia en Toledo, se celebran varias fiestas y agasajos, no faltando una corrida de toros y un torneo de lanzas, con el remate final: 3.000 veteranos de los Tercios españoles y una caballería mora se enfrentan en un combate simulado (Bennassar, 2006, 18).

Las antiguas comedias de moros y cristianos, que estuvieron de moda desde fines del siglo XVI hasta el primer tercio del siglo XVIII, en las que se representaba la lucha del Bien contra el Mal, encarnados en el Ángel y el Demonio, evolucionan hacia las posteriores con la inquina hacia los moriscos y la lucha contra los turcos. A las primeras corresponde, entre otras, la representación de “Moros y Cristianos” de Zújar (Córdoba).

En Aínsa (Huesca), se celebran anualmente unas fiestas para conmemorar la victoria contra los moros en una batalla ocurrida en sus alrededores, en el año 724. Por la mañana, al volteo de las campanas, en una especie de procesión, los moros desfilan junto a la muralla y los cristianos van por la calle Mayor a la plaza. Hay una escaramuza, con ganador indeciso y, al final los moros corren hasta una era, produciéndose otra escaramuza, y “al llegar a la plaza se celebra una misa de campaña de la que también se burlan los moros a la distancia de unos doscientos metros”. Un pastor recita un romance y a su señal, un moro dispara su arcabuz como inicio de la arcabucería general, perdiendo los cristianos su bandera. Más tarde, acuden los moros a la plaza perdiendo la batalla y simu-

Decretada la expulsión de los moriscos, parte de éstos se sublevan contra la orden, entre ellos los habitantes del Valle de Laguar, a los que se somete tras sangrientas escaramuzas y matanzas masivas en su reducto final de Petracos. Para celebrar la victoria, el Patriarca Ribera organizó una procesión desde la Catedral al Colegio del Corpus Christi, repitiéndose cada año el 21 de noviembre, fecha de la rendición (Muñoz, 2010, 148).

En la campaña del Valle de Laguar, la Milicia Efectiva participa en el asalto al castillo de Pop, entre el 22 y 29 de noviembre de 1609. La primera compañía en presentarse fue la de Biar, al mando de Jaime Almunia.

De Alicante se presentaron seis compañías, junto con las de Villajoyosa, Xixona, Cocentaina, Tibi, Ibi, Castalla, Bocairent y otras, acantonadas entre Tàrbena y Castell de Castells. Todas esta compañías, englobadas en lo que se llamó “el tercio de las Montañas”, situadas cerca del castillo, tenían la orden de esperar el avance del grueso del ejército, los famosos Tercios, para cortar la retirada de

“Embarque de moriscos en el puerto de Alicante” Pere Oromig, 1612-1613.

Colección Privada.

Història

lando los cristianos cortar la cabeza del jefe moro. El espectáculo finaliza con el “dance de la morisma”. (Sender, III, 90).

229

Contribución a los orígenes de las Fiestas de Moros y Cristianos los rebeldes, misión que cumplieron satisfactoriamente, no sin dedicarse al pillaje al encontrar gran cantidad de pertrechos y ropas, con lo que hicieron gran negocio.

Tras la rendición y matanza de moriscos, la Milicia Efectiva es despedida después de satisfacer los salarios correspondientes.

La compañía de Bocairent estaba constituida por 564 soldados con 3 capitanes y 387 arcabuces. En la misma se integraban varios vecinos de Banyeres, ya que esta se encontraba aún anexionada a la primera como “carrer de Banyeres”, siendo indudable que esta vivencia reforzaría las algaradas y representaciones de luchas entre cristianos y moros en nuestra ciudad y el resto de la provincia de Alicante (Lomas, 2009, 164-211).

Está presente, a lo largo del siglo XVII, el temor al peligro otomano. En 1687, con motivo del casamiento de Pedro II y de Sofía de Neoburgo, en Lisboa, un espectáculo representaba el asalto de una fortaleza defendida por los otomanos, con gran alarde pirotécnico, sustituyéndose dos medias lunas por dos cruces (Vincent, 2006, 87). El miedo a los turcos era atizado por las autoridades con la continua acusación de relaciones entre los moriscos y los otomanos, ante el temor de una invasión de estos por las costas, como la toma y saqueo de Ciudadela en 1558.

Es en el siglo XVIII cuando las fiestas de “moros y cristianos”, tal como las conocemos actualmente, alcanzan su madurez. La cita más antigua es del año 1715, en Alicante, donde se simula un desembarco moro, declamando una embajada a los cristianos que defienden el

castillo, situado en la plaza Mayor, quienes se niegan a rendirse y los moros toman la fortaleza al asalto. Por la tarde son los moros quienes pierden el castillo, tras la embajada. A partir de esta fecha se populariza el modelo en varias ciudades, tanto valencianas como foráneas, especialmente en las ocasiones de visitas o proclamaciones reales. (Muñoz, 1972, 18).

Las danzas o bailes de moros y cristianos escenifican la lucha entre la Cruz y la Media Luna. Su origen está en las danzas moriscas que estuvieron de moda en las cortes europeas durante más de dos siglos, sustituidas más tarde por los bailes gitanos y flamencos. Se distinguen tres tipos de baile: individuales, de parejas y de “grupo, cuyos bailarines, provistos de palos o armas, remedaban trabar un combate”. (Amades, 1966, 11).

No se quedaban impasibles los moriscos ante las representaciones cristianas. Las fiestas de las que los moriscos disfrutaban, así como las comedias de tema clásico o pastoral que representaban en sus pueblos, eran regocijos ante las derrotas cristianas inferidas por los turcos. (Bernabé, 2009, 61).

A lo largo de siglos y conmemoraciones ancestrales en lugares dispersos, tenemos todos los elementos que configuran la Fiesta de Moros y Cristianos: castillo o fortaleza de madera en Toledo, Lisboa y Alicante; arcabucería en Aínsa y Toledo; misa de campaña en Aínsa; descabezamiento del moro (más tarde, la de Mahoma en algunos lugares) en Aínsa, danzas o bailes en Aínsa y Amades, y embajadas en Alicante y Aínsa.

BIBLIOGRAFÍA

Història

Amades, Joan: Las danzas de Moros y Cristianos. Institución Alfonso el Magnánimo. Valencia, 1966.

Bennassar, Bartolomé: La España del Siglo de Oro. RBA Coleccionables, S.A. Barcelona, 2006.

Bernabé Pons, Luis F.: Los moriscos. Conflicto, expulsión y diáspora. Catarata. Madrid, 2009.

Lomas Cortés, Manuel. El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610). Universitat de Valencia, 2009.

Miró, Gabrel: Epistolario. Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert. Alicante, 2009.

Muñoz Lorente, Gerardo: La expulsión de los moriscos en la provincia de Alicante. Editorial Club Universitario. San Vicente, 2010.

Muñoz Renedo, Carmen: La representación de “Moros y Cristianos” de Zújar. Madrid, 1972.

Sender, Ramón J.: Crónica del alba. Alianza Editorial. Madrid, 1971, 3 vols.

Vincent, Bernard: El río morisco. Universitat de València, 2006.

230

Banyeres a través del tiempo Notas sobre Banyeres durante la Guerra de Sucesión Juan Carlos Hernández Teruel

La primera cuestión está determinada por una bibliografía que se ha podido obtener gracias a la información ofrecida por D. Herminio Gómez Gascón (Director del Centro de interpretación Museo Batalla de Almansa), el cual nos indicó que la Revista Revearching & Dragona nº5 contenía un artículo referente a la Batalla de Almansa en el que viene referido un párrafo sobre Banyeres. Después de haber obtenido el mencionado artículo y no conformándonos con dicho párrafo, quisimos indagar más y pudimos encontrar la siguiente Bibliorafía: “Comentários de António do Couto Castelo Branco sôbre as campanhas de 1706 e 1707 em Espanha”, edición anotada de Gastao de Melo, editado en Coimbra en 1930, basado en el manuscrito 778 del Fundo Geral de la Biblioteca Nacional de Lisboa.

António do Couto fue coronel del Tercio Novo de Chaves de infantería portuguesa. Dicho coronel participó en la Batalla de Almansa, formando en primera línea en la derecha del ejército austracista, intercalado entre su caballería, y en cuya batalla le hicieron prisionero.

Portada de la revista en la cual aparece los “Comentários de António do Couto Castelo Branco sôbre as campnhas de 1706 e 1707 em Espanha”, edición anotada de Gastão de Melo de Matos (Coimbra, 1930), del manuscrito 778 del Fundo Geral de la Biblioteca Nacional de Lisboa.

Por último, podemos añadir al respecto que el Tercio era un tipo de unidad de combate militar ya en declive a principios del siglo XVIII, haciéndose una reestructuración en la que sería sustituido por los novísimos Regimientos. La reestructuración en el ejército español aparece con la Real Ordenanza de 28 de septiembre de 1704. Estas reformas en los ejércitos europeos son paulatinas, siendo los de Francia e Inglaterra los primeros y posteriormente los de las demás potencias europeas. Por ello, los portugueses en 1707 seguían siendo Tercios de entre unos 400 y 600 hombres y no Regimientos, ya que todavía no habían adaptado su orgánica antigua a la moderna. Su uniforme iría posiblemente compuesto principalmente por casaca y calzones en gris claro, con las vueltas de las mangas o llamadas también bocamangas de la casaca de color amarillo, pudiéndolas tener también en verde para

Història

Con motivo de la realización de un trabajo en curso sobre Banyeres de Mariola durante la Guerra de Sucesión en su más amplio contexto, se ha podido conseguir para ello una determina documentación de diferentes Archivos Municipales de poblaciones cercanas (Bocairente, Ibi, Jijona, etc.), y asimismo de una Bibliografía desconocida hasta la fecha por los banyerenses. Dos de estas últimas se han obtenido a escasas semanas antes del cierre de la entrega de artículos para la presente Revista-Programa de Fiestas, de modo que, por su inédita información, hemos querido compartir su primicia con los lectores de dicha Revista; por ello, nos apresuramos en la realización y entrega del consiguiente artículo. Ambas cuestiones que exponemos están relacionadas con el último asedio que sufrió Banyeres por parte de los austracistas (tropas aliadas del Archiduque Carlos de Austria) que, por los datos ya adquiridos, fue un día largo e intenso, un ir y venir de tropas del ejército regular austracista y compañías, tanto de milicias como militares defensoras de Felipe V.

231

Lámina XI de la revista de R&D Nº 8, en la cual expone lo siguiente: «Ejército portugués en Almansa: De izquierda a derecha, soldado del escuadrón de “Cavalharia das Guardas del General” o del Marqués de Las Minas; Sargento Mor del Terço Velho de Setubal y soldado del Terço Novo de Chaves (Couto), que forma al fondo. Esta unidad confeccionó su vestuario de paño pardo en Banyeres, en febrero de 1707. Acuarela de Emilio Marin (450 x 300 mm), 1999.” a lo cual fue un error de interpretación, ya que tales paños se realizaron en Bocairente.

diferenciarse de sus propios Tercios, y con prenda para la cabeza de sombrero “acandilado” denominado tricornio, de color negro, ribeteado con galón blanco. Asimismo, su bandera estaba representada por los colores verde y blanco, y estaba dividida en cuatro partes, siendo a su vez cada parte dividida en dos en forma de triángulo, y cada uno de ellos contenía los colores indicados.

A continuación transcribimos el fragmento de texto que nos atañe en su idioma original (portugués), en el cual se observa que, por alguna razón, no coincide la fecha del mencionado Coronel en su escrito con el día que se refleja en todos los ya conocidos, sino dos días antes (el día 14). Seguidamente, exponemos su literal traducción.

Texto original:

Història

“Passados alguns dias veyo o Sargento Mor de Batalha D. Joaõ Manoel de Noronha em 16 de Novembro do dito Anno com o Terço do Mestre de Campo Dom Luis Manoel da Camara, eo Terço do Mestre de Campo o Conde de Aveyras, que commandava o Sargento Mor Pedro Mendes da Silveyra e o Terço do Mestre de Campo Antonio Carneiro de Sousa, ese uniraõ o meu Tezço, sahimos a tomar a praçá de Banheras; Marchouse, e fesse alto perto de Banheras seriaõ duas horas da Madrugada; mandaraõ dizer aos inimigos que se entregacem sendo na madrugada; elles reponderam com dilaçam, etornou outro recado, que basto para que elles se recolhecem aos postos, eao Castello o Governador, que era hum Emgenheiro Frances Monsieur Samartem; assaltouse com os Terços donde se perdeo alguna gente; tomouselhe a Villa, e se lhe queimou, e saqueou; o Castello como naõ hauia com que se lhe abrirem as portas nos retiramos; Recebeo no Assalto huã feridas grandes D. Antonio de Azeuedo que eraa Cappitam de Infantería

232

1

O Instituto - Volume 80º. Pág.: 606, 607.

do Terço de D. Luis Manoel da Camara, que com grande valor chegou ás portas do Castello, eo Mestre de Campo Antonio Carneyro de Sousa tambem saltou as trin cheiras com grande valor. Neste sitio eram os Choques os mais dos dias em todo o Inverno athe quatro de Abril de 1707.

Fis com grande disvello, e risco o que se me encarregou; ali fardey o Terço com que fiz fabricar de nouo. O Governador Mr Samartem confessou em França que eu servira a Sua Magestade aquelle Inverno com grande cuidado e cautella, que fazendose muyta diligencia por me suprenderem, e naõ pode conseguir créeme em descuydo.” 1 Texto traducido: “Pasados algunos días vino el Sargento Mayor de Batalla D. Juan Manuel Noroña el 16 de Noviembre de dicho Año (1706) con el Tercio del Maestro de Campo D. Luís Manuel de Camara, el Tercio del Maestro de Campo el Conde de Aveyras que encabezaba el Sargento Mayor Pedro Mendes de la Silveyra y el Tercio del Maestro de Campo Antonio Carneiro de Sousa, que se

Banyeres a través del tiempo unirían a mi Tercio, salimos a tomar la plaza de Bañeras; Marchamos, e hicimos alto cerca de Bañeras siendo dos horas la Madrugada; mandamos a los enemigos que se entregasen al alba; ellos respondieron con disuasión, devolviendo otro mensaje, que bastó para que ellos se recogieran a sus puestos, al Castillo el Gobernador, que era un Ingeniero Francés Monsieur Samartem;2 Asaltamos con los Tercios donde se perdió alguna gente; tomando la Villa, y se le quemó, y saqueó; el Castillo como no había con qué se le abriesen las puertas nos retiramos. Recibió en el asalto unas heridas grandes D. Antonio de Azeuedo que era Capitán de Infantería del Tercio de D. Luís Manuel de Camara que con gran valor llegó a las puertas del Castillo, y el Maestro de Campo Antonio Carneyro de Sousa también saltó las trincheras

con gran valor. En este sitio eran los enfrentamientos los más de los días en todo el invierno hasta el cuatro de Abril de 1707. Fue con gran desvelo, y riesgo lo que se me encargó; allí fardo el Tercio con paños que hice fabricar de nuevo. El Gobernador Mr Samartem confesó en Francia que él servía a su Majestad aquel Invierno con gran cuidado y cautela, que haciendo mucha diligencia por si le sorprendía, y no pude conseguir créeme en descuido.”

Rogelio Sanchis Lloréns en Obras escogidas sobre Alcoy nos comenta que Juan Manuel Noroña estaba acantonado en Alcoy al mando del Marques de Minas; asimismo, en el mencionado artículo de la revista R&D nº 5, nos indica Juan Luís Sánchez (autor del artículo

2

Saint-Martin.

Història

Zona occidental de la muralla inferior del Castillo, en la cual mediante las obras de rehabilitación y consolidación realizados en el año 1993, se constató que en los estratos superiores obtenía un desmonte parcial de la parte de las hiladas superiores del cuerpo inferior de la muralla, sobre el que por otra parte se apoyan y que es reutilizado en el alzado del cuerpo de la misma, pudiéndose apreciar su desalineación horizontal. Lo comentado junto con sus vanos defensivos de tipología tronera, aptos para el uso de armas de fuego, observándose además una alineación bastante irregular y sinuosa, hace pensar que fue construido de manera apresurada ante la amenaza de un inminente peligro, posiblemente durante la guerra en cuestión (Petit, 1993). Dicha zona fue sin duda la de mayor intensidad de fuego cruzado por las armas de los defensores y detractores de cada bando en el último asedio austracista; 14/11/1706.

233

“Batalla de Almansa”), que Couto estuvo acantonado junto al Tercio de Mello en Bocairente, mientras que Camara en Onteniente junto al Conde de Aveyras, y por último Carneiro en Agres y una compañía de caballos.3 Así también el mencionado Rogelio Sanchis comenta que, tras el ataque, la situación sanitaria en Alcoy era comprometida, por la dificultad de los médicos para atender a los heridos traídos de Banyeres.

En el fragmento que se ha expuesto, se observa un gran detalle, y es que, como hemos podido comprobar, durante el invierno de 1706-1707 Couto estuvo acantonado en Bocairente hasta el 4 de Abril, circunstancia que con la llegada del buen tiempo permitió comenzar una nueva “Campaña” (Asedio al castillo de Villena -con el mismo resultado negativo al de Banyeres- y posterior Batalla de Almansa).

Durante el referido tiempo de invierno, en la vecina localidad de Bocairente se realizaron los nuevos uniformes de paño pardo del Tercio portugués. En un párrafo anterior al expuesto nos dice de Bocairente lo siguiente: “...es rica por tener fábricas de paño, y de seda...”4 Aunque esta frase parezca a primera vista que está incluida como un desarrollo realizado en Banyeres, en realidad Couto lo que está comentando son algunos de los aspectos desarrollados durante su estancia en Bocairente, así como del Reino de Valencia. A este respecto, podemos comprobar que, años más tarde, cuando el sacerdote Antonio Josef Cavanilles en la primavera de 1791 comienza las observaciones sobre la Historia Natural, Geográfica, Agricultura y frutos del Reino de Valencia, en su Tomo II vuelve a reflejar que dicha última población tiene fábricas de paño entre otras5 y de obtener sedas,6 mientras que de Banyeres sólo refleja obtener fábricas de gorras, faxas y delantales.7 En la siguiente cuestión nos vamos a referir a Monsieur de la Robiniere. Para ello hemos elegido dos párrafos bien conocidos ya por todos, los cuales se encuentran

Revista Researching & Dragona nº5. Pág.: 72.

O Instituto - Volume 80º. Pág.: 604.

5 Las Observaciones de Cavanilles - T. II. Pág.: 165.

6 Las Observaciones de Cavanilles - T. II. Pág.: 166.

7 Las Observaciones de Cavanilles - T. II. Pág.: 168.

8 Banyeres. Estudio Histórico-Geográfico y Cultural de la Villa. Pág.: 98.

9 Banyeres. Estudio Histórico-Geográfico y Cultural de la Villa. Pág.: 99.

10 Banyeres. Estudio Histórico-Geográfico y Cultural de la Villa. Pág.: 94.

11 Banyeres. Estudio Histórico-Geográfico y Cultural de la Villa. Pág.: 192, 193.

12 Banyeres. Estudio Histórico-Geográfico y Cultural de la Villa. Pág.: 102.

3

Història

4

234

en el libro de Banyeres. Estudio Histórico-Geográfico y Cultural de la Villa, para intentar revelar algunos detalles más sobre dicho Monsieur.

La primera cita dice así: “...a mas de estar pronto el socorro de D. Pedro Corbí Coronel y con el amparo de Monsierure Rubiniere que estaba pronto a socorrernos con soldados habitantes en Villena...” 8 Asimismo la segunda cita comenta: “...y oída la relación Monsieur de la Rubiniere mandó juntar la caballería a toda prisa y a las dos horas después de la noche llegó a esta Villa con asistencia de algunos vecinos de la Ciudad de Villena y llegaron a esta Villa al tiempo que los enemigos ya se habían retirado, acción por la cual el dicho brigadier mandó juntar un Compañía de franceses para resguardarla...” 9 Posiblemente la Compañía de franceses a la que hace alusión el citado texto, sean los treinta soldados que comenta D. Pedro Albero en el escrito de 11 de febrero de 1708,10 y de los que se hace mención como Tropa del Sor, en la primera parte de la relación hecha en virtud de la Real Orden de su Majestad de 18 de Abril de 1790, que contiene las dos primeras partidas de las cuatro de que se comprende el Arzobispado de Valencia.11 En cuanto al comandante que también menciona D. Pedro Albero, fuere el Capitán de Infantería Raimundo Casamayor que coincidentemente estuvo destinado en Banyeres como comandante desde el 14 de noviembre de 1706 al 11 de febrero de 1708.12 D. Monsieur de la Rubiniere era D. Domingo de la Robiniere, el cual fue gobernador comandante de las armas de la plaza de Villena y Brigadier del Regimiento de Infantería francés denominado “Blesois” 13 (Defensores de la causa borbónica). Dicho Regimiento estaba de guarnición en Villena, pudiéndose calcular su número

Banyeres a través del tiempo de soldados en al menos unos 800, debido a que esas fueron las plazas de alojamiento -boletas- que el Sr. Domingo pidió al Ayuntamiento villenense: “...de cómo el brigadier D. Domingo Robinier, gobernador comandante de las armas de esta ciudad, pide que se le entreguen ochocientas boletas para otros tantos franceses que hay de guarnición para alojarlos en esta ciudad...” 14

El Regimiento “Blesois” iría uniformado con casaca y calzones en gris claro, casi blanco, como todos los franceses, las bocamangas posiblemente azules y el tricornio negro ribeteado con galón blanco, como eran normalmente en todos los uniformes en general. Asimismo, podrían haber portado aquella noche la bandera denominada de ordenanza, la cual era blanca con corona en medio.

Banyeres de Mariola. Universidad perteneciente a la Unión de las Villas de la Hoya de Castalla.

Zona formada por la Unión de las Villas de la Hoya de Castalla.

Zona partidaria del Archiduque Carlos de Austria (Austracistas).

Zona valedora de Felipe V. (Borbónicos).

Marcha de los Tercios acantonados para concentrarse en Bocairente.

Frente de ataque de los Tercios austracistas al asedio de Banyeres en la madrugada del 14 de noviembre de 1706, venidos por el viejo camino de Bocairente-Banyeres.

Fuerzas defensoras de Felipe V: 1.- Socorro de la Unión de las Villas de la Hoya de Castalla, venidos el día 14 posiblemente por la senda del mismo nombre.

2.- Socorro de Monsieur de la Robiniere procedente de Villena, llegados en la madrugada del día 15.

Retirada de los Tercios austracistas después del asedio.

14

¡A los cañones! El Asedio al Castillo de Villena de 1707. Pág.: 27.

Cabildo del 1 de Diciembre de 1706 de Villena.

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA: Comentários de António do Couto Castelo Branco sobre as campnhas de 1706 e 1707 em Espanha. Edición anotada de Gastao de Melo de Matos, basado en el manuscrito 778 del Fundo Geral de la Biblioteca Nacional de Lisboa. O INSTITUTO. Revista Scientífica e Literária, Volume 80º.

Coimbra - Impresa da Universidade, 1930.

Banyeres. Estudio Histórico-Geográfico y Cultural de la Villa. Romualdo Valero Doménech, M.ª del Carmen Ferre Francés, José Luis Vañó Pont, Antonio Mataix Blanquer y Miguel Sempere Martínez. Banyeres de Mariola, 1986.

Nuevas aportaciones al estudio histórico-arqueológico del Castell de Banyeres. Juan Manuel Vicéns Petit. Revista Castells nº 3. Octubre, 1.993.

Las obsevaciones de Cavanilles doscientos años después. Julio Lacarra, Ximo Sánchez y Francesc Jarque. BANCAJA - Obra Social, 1997.

Almansa, 1707: Las Lises de la Corona. Juan Luís Sánchez Martin, ilustrado por Emilio Marín Ferrer. Revista Researching & Dragona nº5. Madrid, Febrero 1998.

Guía didáctica de la Batalla de Almansa. Fernando García Martínez, Jesús Gómez Cortés y Ramón Rodríguez López. Ayuntamiento de Almansa, 2006. ¡A Los Cañones! El asedio al castillo de Villena de 1707. José Vicente Arnedo Lázaro – Ganador Premio de Ensayo «Faustino Alonso Gotor 2006».

Edita: Comparsa de Estudiantes de Villena. Villena, 2007.

Història

13

Mapa de los municipios que forman el entorno a Banyeres de Mariola, mostrando los defensores de cada bando durante la Guerra de Sucesión en el último trimestre del Año 1706. Como se puede observar Banyeres constituye frontera con los municipios de ocupación austracista, como así también lo indica Couto en su manuscrito “...tendo tres praças na fronteira da Villa de Bocayrente, que eraõ Banheiras, Albalha, e Vilhena que ficaua perto...” (O Instituto - Volume 80º. Pág.: 600).

235

Moros Nous al primer local fester que es coneix de la filà, ubicat al C/ Travessa de Sant Francesc.

Foto datada al voltant de l’any 1900. Arxiu Filà de Moros Nous.

Bienvenido a Banyeres, Ricardo Díaz de Rábago Verdeguer El meu amor a Sant Jordi, Conchita Ferre “La Rosera” La pluja de paper de Sant Jordi, Vicent Berenguer La oración de la pólvora, Mara Calabuig El Sargento de los Cristianos (mi hermano), Dora F. A. Setenta aniversario. Capitán y número uno de los Estudiantes, Cristóbal Albero Francés 25 anys Capità, Salvador, “el Valencià”, Aida Vañó Llopis L’Ofrena - 50 Aniversari, Leonardo Ferre Albero Capitania dels Maseros, Família Torres Niembro Músic i Capità, Esquadres del Nou i del Manso A mon pare: un bon masero, Mª Carmen Martí Ferre 50 Años del “Timonet” de la Comparsa de Contrabandistas (1963-2013), Junta Directiva de la Comparsa de Contrabandistas Desde Banyeres de Mariola a Altea... Viva el Contrabando!!, Fco. José Requena Martínez Más datos sobre los autores y el actual Ball Moro, José Luis Vañó Pont Històries Secretes d’ Als Moros Vells, Joan Borja i Sanz Il·lusió per la festa, Jaume F. Ripoll Martins La Noticia de una “Ilusión”, Dora F. A. Marrocs 1928, M. Esperanza Esplugues M. Per ordre del senyor Alcalde es fa saber a tothom que..., Antoni Sanjuán i Josep V. Escribano Als Bandidos, Francisco J. Sempere Mi Capitanía, J.A.B.V. Mis Recuerdos, Mª Elena Mompó y José Castellanos Records Musicals en Família, Joaquim Silvestre i Sempere La Reina de las Fiestas, Carlos Cortés Sempere On està la banda?: Capitania per a una colla de gent, Jordi Garcia Vilar

Bienvenido a Banyeres Ricardo Díaz de Rábago Verdeguer Cura Párroco

Entrada al Templo Parroquial de la Reliquia del Brazo de San Jorge, 1 de septiembre de 2013.

Hace unos años me propuse ir publicando, realizando reseñas, aportando datos sobre la “universalidad de San Jorge”, nuestro Patrón. Y ningún lugar más idóneo que nuestro Programa de Fiestas, testimonio para nuestra historia, de forma especial de San Jorge y sus fiestas.

Col·laboracions Festeres

El año pasado creí conveniente hacer un alto en el camino para dejar constancia de dónde partíamos y qué mejor que ver su presencia emblemática en Valencia, cap i casal.

238

Nada más lejos, en aquellas fechas, de lo que iba a acontecer, solo a unos meses, en Banyeres: La presencia de la “Insigne reliquia de San Jorge” que custodia la catedral de Valencia. Ello me obliga a detenerme de nuevo ante la ruta trazada por la geografía, para centrarme en Banyeres, San Jorge y su reliquia. Y en concreto, en un hecho singular, acontecido el día 1 de septiembre de 2013, fiesta de la Reliquia en Banyeres de Mariola. En solo unos meses todo “se precipitó” y “cristalizó” en una hermosa realidad.

Todo arranca de la constatación de que somos él único lugar que celebra fiesta a San Jorge, cuya causa y motivo es haber recibido, en su día, una reliquia del Santo. De

ahí arrancó la idea de ir “creando lazos”, en nuestra fiesta de la Reliquia, con lugares e instituciones cuyo nexo común fuera San Jorge. Comenzamos, como debía ser, con Valencia (año 2010), con la presencia religiosa del Deán de la Catedral y del Primer Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Valencia. El año 2011, con la presencia del Sr. Arzobispo de Zaragoza (San Jorge y Aragón). El 2012, con la presencia del Sr. Obispo de Mallorca (San Jorge y Mallorca).

Y así las cosas nos planteamos, en una reunión de la Junta de la Confraría de Sant Jordi: ¿por qué no crear lazos estables, vínculos de unión entre nuestra fiesta de la Reliquia y el Cabildo de la Santa Iglesia Catedral Metropolitana de Valencia, poseedora de la reliquia más insigne y mejor documentada de San Jorge?

Nos pusimos manos a la obra, comunicando al Excmo.

Cabildo nuestros propósitos y deseos. Y cuál sería nuestra sorpresa y nuestra alegría cuando recibimos una comunicación oficial de que en la reunión del Cabildo Metropolitano, celebrada el día 3 de agosto, se aceptaba nuestra propuesta. Más aun, que el Cabildo Metropolitano se haría presente, el día 1 de Septiembre, con una representación del mismo, al frente de la cual

iría su Deán Presidente. Y que con tal motivo traerían a Banyeres, ese día, la reliquia de San Jorge.

Todos fuimos testigos de este acontecimiento gozoso e histórico. Y ante ello, qué mejor que aportar datos que completen y den sentido a este acontecimiento. ¿POR QUÉ TRAER A BANYERES UNA RELIQUIA DE SAN JORGE? Para recordarnos una vez más el sentido religioso que tiene en el cristianismo el culto a las reliquias. Razón que expuso en la homilía de la misa mayor el Sr. Deán, Ilmo.

Sr. Doctor D. Emilio Aliaga Girbés.

No es un totemismo. El centro de la vida religiosa es Dios. Jesús es nuestro Salvador. Los mártires son testigos de Cristo, con el derramamiento de su Sangre, por Cristo y como Cristo. Son un ejemplo y estímulo muy preciado.

Por eso, en el siglo II encontramos el primer testimonio escrito de la veneración por las reliquias de los mártires.

En este caso, de San Policarpo. Es verdad que hubo una época en la iglesia en la que en el tema de las reliquias se dieron verdaderos abusos, hoy ya corregidos. El sentido auténtico es el que describe este texto: “Pudimos nosotros recoger los huesos del mártir, más preciosos que la piedra de valor y más estimados que oro puro, los que depositamos en un lugar conveniente. Allí, según nos fuere posible, reunidos en júbilo y alegría, nos concederá el Señor celebrar el natalicio del martirio de Policarpo, para memoria de los que acabaron ya el combate y ejercicio y preparación de los que tiene aún que combatir”.

“El año 1377 Leonor de Aragón (1333-1416), esposa de Pedro I de Chipre (1328-1369) e hija del Infante Pedro de Aragón, obsequió al Rey Pedro III el Ceremonioso (primo hermano suyo) con un brazo de plata con el hueso grande del brazo derecho de San Jorge.” “Una carta de la Reina de Chipre al rey Pedro, datada el 25 de noviembre de 1337 nombra el mercader Joan des Bosch como encargado de llevarla a Barcelona. La reliquia perteneció a su suegro, el Rey Hugo IV de Chipre.”

“La reina, conocedora del aprecio que el Rey Ceremonioso tenía por las reliquias, y especialmente por las de San Jorge, le decía: ‘...e amam mès senyro que vós l’ayats que nostre car fill, per tal como som certes que ab major honar e reverència e devoció lo tendrets que nostre fill, e havem molt gran plaer e fem gràcies a nostre Senyor com nos podem servir vostra alta majestad en coses que us plauen...’

“Es posible que la mano de plata exterior del relicario sea la que entregó la reina chipriota al rey. Al dorso tiene una puertecita que permite ver la reliquia de los tres dedos. Lo que parece ser una pulsera podría representar la cota de malla del caballero San Jorge. El brazo y la peana de madera plateada (del relicario), son obra moderna. En la base de la peana hay una etiqueta de papel y escrito en tinta se lee “10, La canilla y el brazo de Sn. Jorge” El brazo de madera

(Padres Apostólicos y Apologistas griegos. Siglo II. Daniel Bueno Ruíz. BAC. Madrid) Y en verdad, este es el sentido religioso de nuestra fiesta de la Reliquia.

A día de hoy es la mejor documentada históricamente. Existen otros lugares emblemáticos con reliquias de San Jorge: en Roma, basílica de San Giorgio, al Velabro; en Venecia, Isola i basílica de San Giorgio; en Jerusalén...

El primer dato a resaltar es que esta reliquia procede de la Casa Real (con lo que comporta tal afirmación en cuanto a notarios reales, escribanos...).

Las dos Reliquias de San Jorge en el Altar Mayor.

Col·laboracions Festeres

LA RELIQUIA DE SAN JORGE DE LA CATEDRAL DE VALENCIA

239

tiene una concavidad donde está colocado el hueso grande de San Jorge, antes protegido por un tubo de vidrio, hoy desaparecido.”

El hueso grande de San Jorge está protegido por un engaste de plata dorada i esmaltes. Se trata de dos piezas en los extremos enlazadas por tres varitas finas que contienen esta inscripción, en letra gótica: ‘Aquest es los major del bras de Sant jordi lo qual trames la reina de Hipre dona Elionor al senyor Pere tercer rei darago en Barsalona a set de desembre del any de la nativitat del nostre senyor mil trecens setataset‘.

La reliquia llegó el 7 de diciembre de 1377 a manos del rey y el día 23 de abril de 1378, diada de San Jorge, fue recibida procesionalmente en Barcelona...

El extremo mayor contiene un esmalte con la figura de San Jorge, con armadura, la lanza, el escudo y la cruz roja.

En los laterales, sobre decoración vegetal, se encuentra en una cara el escudo del rey Pedro, y en la otra el de la reina Eleonor. Detrás contiene las armas de los reyes de Chipre y de Jerusalén, porque los monarcas chipriotas eran herederos del desaparecido reino croata de Jerusalén. El extremo menor de la reliquia está decorado con hojarasca y un esmalte con las armas del rey Pedro en baldosa.

El brazo-relicario de San Jorge fue depositado en la capilla de Santa Águeda del palacio real de Barcelona. El año 1432 Alfonso el Magnánimo traslada la reliquia a la capilla de Santa Catalina del palacio real de Valencia. Este monarca es el que la deposita en la catedral de Valencia en 1437.”

(Sanchis Sivera; Gavara, Martín Lloris, Ferrer i Mallor, Benito Goerlich) ACUERDO DEL CABILDO METROPOLITANO

Col·laboracions Festeres

Muy Sres. míos:

240

En atención a su propuesta de estrechar las relaciones entre la Catedral, poseedora de una reliquia de San Jorge, Mártir, y la parroquia de Banyeres, junto la Cofradía de San Jorge, igualmente poseedora de otra reliquia del mismo mártir, y teniendo en cuenta las circunstancias histórico-culturales que dan a esa parroquia una especial relevancia en la veneración de San Jorge, el Cabildo Metropolitano, en su sesión ordinaria del día 3 de agosto de 2013, acordó los siguientes puntos: 1. Agradecerles su decisión de iniciar una relación con el Cabildo Metropolitano de Valencia, basada en la veneración al Santo mártir, San Jorge.

2. Ofrecer al Cabildo la posibilidad de que algunos canónigos puedan asistir el próximo día 1 de septiembre a Banyeres para concelebrar en la festividad del Santo, llevando consigo la reliquia de San Jorge, obrante en la Catedral. Oportunamente se les dará a conocer los nombres de estos posibles asistentes. Esta asistencia se propondrá cada año a los Sres. Canónigos.

3. Estudiar la forma de colaboración entre estas dos entidades con respecto a la investigación y promoción de San Jorge.

4. Determinar ad casum la fecha de otro traslado de la reliquia de San Jorge, obrante en la Catedral, a Banyeres.

Lo que le comunico agradeciéndole de nuevo su interés, que ha sido muy bien recibido por el Cabildo.

Rubricado: Salvador Castellote Secretario Capitular

Sello: +VALENTINAE +SEDIS +INSIGNE +DECUS

DOCUMENTO TESTIFICAL DEL TRASLADO DE LA RELIQUIA EMILIO ALIAGA GIRBÉS DOCTOR EN TEOLOGÍA Y DEÁN PRESIDENTE DEL CABILDO DE LA SANTA IGLESIA CATEDRAL BASÍLICA METROPOLITANA DE VALENCIA A todos y cada uno de los que han de ver estas letras, damos fe y testimonio, de que para mayor gloria de Dios Omnipotente y veneración de los Santos, hemos colocado en esta arca de madera, LA RELIQUIA DEL BRAZO DE SAN JORGE, procedente del relicario de la Catedral de Valencia, para que el día 1 de septiembre del año en curso pueda ser venerada en la parroquia de Santa Maria de Bayeres de Mariola.

El hueso está engarzado en unas láminas de oro, plata sobredorada y en su color, cincelada y calada. Tiene aplicaciones de esmaltes traslúcidos con las armas de Aragón y Chipre y la imagen de San Jorge. En las varillas que engarzan la reliquia está grabada la inscripción siguiente: “Aquest es los major del bras de Sant Jordi lo cual trames la reina de Chipre dona Leonor al seyor rey en Pere tercer darago en barcelona a VII de desembre del any de la nativitat del nostre seyor Deu xpt MCCCLXXVII”. El engarce de la reliquia mide 25 x 6,5 x 3,5 cm.

Bienvenido a Banyeres Para fe de lo cual, remitimos estas presentes letras, firmadas por nuestra mano y garantizadas por el sello del Cabildo.

Dado en Valencia, a 31 de agosto de 2013.

Sello: Rubricado: +VALENTINAE Emilio Aliaga +SEDIS +INSSIGNE +DECUS GRATITUD DEL CABILDO METROPOLITANO Con gratitud y afecto a: D. Ricardo Díaz de Rábago, Párroco de Banyeres de Mariola y a D. José Vicente Berenguer Valls, Presidente de la Cofradía de San Jorge.

Habiendo dejado reposar unos días la grata experiencia tenida en la Fiesta de la Reliquia de San Jorge, siento como un grato deber manifestarles epistolarmente la amplia complacencia –mía personal y del Cabildo Catedralicio de Valencia en los miembros del mismo que participamos en la Fiesta– cuando éramos portadores de la Reliquia de la (mano y brazo) de San Jorge a esa “noble, leal, fiel y real” Villa de Banyeres de Mariola.

ESTANCIA EN BANYERES La crónica y constancia escrita de este acontecimiento único en Banyeres, hasta el día de hoy, merece una crónica oficial que rebasa los límites de este escrito. Esperamos poder publicarlo cuando sea redactada “la crónica oficial”.

Pero era muy importante dejar constancia documental del por qué, para qué, y cómo de este acontecimiento singular. Unido a una fiesta única que se da en Banyeres de Mariola.

Pero sí podemos concluir hoy, con toda precisión y exactitud, con unas palabras que encierran todo lo vivido: ¡Bienvenido a Banyeres, Señor San Jorge!

A este su pueblo y su casa. ¡Vitol al nostre Patró Sant Jordi!

Nuestra gratitud se hace manifiesta por la bendición que supuso para nosotros participar en una manifestación de religiosidad y de ciudadanía tan encomiable como fue la ofrecida por los cristianos banyerenses en el primer domingo de septiembre de este año 2013.

Rendidas gracias damos a Dios y al mártir San Jorge –patrono junto a María Santísima–, por las manifiestas muestras de autenticidad popular que pudimos apreciar en distintos momentos de la celebración: tanto en los actos estrictamente religiosos como en los cívicos, sociales y “festeros”.

Una vez más: Cordial y dichosa enhorabuena estrechando vínculos entre la Catedral y la dimensión “jorgiana” de Banyeres de Mariola.

Fdo. EMILIO-ALIAGA Deán-Presidente del Cabildo Metropolitano de Valencia Valencia a 4 / 09 / 2013.

Procesión de las dos Reliquias de San Jorge, 1 de septiembre de 2013.

Col·laboracions Festeres

Recibid un saludo afectuoso y sinceramente cordial extensivo a cuantos participaron en la venturosa fiesta de la Reliquia de San Jorge.

241

El meu amor a Sant Jordi Conchita Ferre “La Rosera” com desprès quan em vaig casar, i pensava “qué afortunada he sigut i sóc per poder fer tot el que el iaio volia, i viure tan intensament.”

Sense pensar-ho més, arribe a casa, prepare el llapis i la llibreta i em pose en marxa no siga que per a l’any que ve, aplegara tard. Clar que pels anys que tinc i els “achaques” naturals de l’edat...

Com jo, en moltes cases de Banyeres senten el mateix amor per Sant Jordi i les festes que en el seu honor celebrem, per això dic que sóc molt privilegiada en tot allò referent a la festa, no sols en estos moments en què la dona està integrada completament en ella, sinó des de molt xicoteta.

En casa dels meus pares es parlava molt de Sant Jordi, de la festa, de les tradicions, i en el meu coret de xiqueta s’anava sembrant una inquietud i amor per tot allò al voltant de Sant Jordi.

El meu caràcter és inquiet i emprenedor, per a tot, per este motiu m’he vist en moltes ocasions en faenes i càrrecs que en estos moments són naturals, però anys enrere no era molt normal en una dona.

Basílica di San Giorgio in Velabro, Roma.

Col·laboracions Festeres

1 d’abril de 2013, segon dia de Pasqua de Resurrecció, dia gran en Banyeres de Mariola, l’acte de l’exaltació de Capitans i Bandereres, per a les festes de Moros i Cristians, en honor a Sant Jordi.

242

Allí, en eixe marc preciós del nostre Teatre Principal, engalanat per a tal esdeveniment, em trobava jo. Estava molt emocionada vivint el moment i recordant que set anys enrere era jo una d’aquelles protagonistes de l’acte, doncs amb tota la meua família, celebràvem la Capitania dels Estudiants. 100 anys de la refundació de la comparsa. El meu iaio va ser un dels refundadors, Pascual Ferre (Rosera). Nosaltres estem fent el que ell els va dir als seus fills: que mentre quede un “Rosera” no deixe d’eixir a la festa, que la “Festa” es fa per Sant Jordi.

Crec que tota la descendència del tio Pascual Rosera així estem complint-ho.

Mentre es desenrotllava l’acte, em venien al cap tantes coses viscudes en casa dels meus pares de xicoteta,

L’any 1979 vaig tindre l’honor de ser invitada a presentar-me a la junta de la Confraria de Sant Jordi, sent el president Octavio García Payá; vaig acceptar de seguida. Era la primera dona que pertanyia a una junta de la Confraria, per a mi va ser un orgull poder estar en ella i ser la florista de Sant Jordi (en aquells anys estava jo de florista en la parròquia). He de dir que vaig ser molt considerada i respectada per tos els membres de la junta, cosa per la que des d‘estes línies, dones les gràcies a tots.

Bé, i tornant a Sant Jordi que és el que jo vull contar-los, he viscut amb el record, des de molt xicoteta, que Sant Jordi “el Vellet” va estar en ma casa any i mig guardat. Els meus pares vivien en el carrer Nou, i pel que jo veig, tota la família Ferre: “els Pollos” vivien en este carrer i al seu voltant, Antonio Ferre, Octavio Ferre, Trinidad Ferre, Francisca Ferre, Celestino Ferre, Escolàstica Ferre, Baldomero Ferre, tots ells cosins germans de mon pare.

Un dia per l’any 1937 el tio Pepe “el Secanet”, gran amic del meu pare, li va dir: “Baldomero si açò dura molt crec que el Sant Jordi el traurem” doncs el teníen emboli-

En 1957 em vaig casar; si jo tenia gran amor a Sant Jordi, Fidel, el meu marit, li’n tenia més que jo. Era un home bondadós, fester fins la medul·la, sempre a punt pel que fera falta en la festa i per Sant Jordi.

Encara que la diferència d’edat (perquè ens portàvem 10 anys) no va ser obstacle per què formàrem una parella compenetrada en tot, festa, música...

I tornant a Sant Jordi, el regal meu de boda per a ell va ser un Sant Jordi, com no, era el meu sant, un Sant Jordi que em regalava ell, i fins els meus fills Fidel, Evaristo i Inma seguixen regalant-me. Amics, que quan van de viatge veuen un Sant Jordi i no dubten en comprar-me’l, i entre uns i altres al cap de 56 anys he reunit mes de 700 Sant Jordis, entre imatges, icones, targetes, medalles, etc.

Hi ha moltes coses a contar de la forma en què han entrat a engrandir esta col·lecció, que si em parara a contar no acabaria, però entre ells n’hi ha dos que no puc passar sense contar.

Fa uns quants anys, Vicente Mataix “Serrella”, en les festes de Sant Jordi se’n va anar de viatge a Rio de Janeiro i estant allí el dia de Sant Jordi van entrar a la catedral per a sentir la missa. N’hi havien en la porta molts xiquets intentant vendre’ls alguns records, però se’ls feia tard per a la missa i els van dir que l’eixir els comprarien alguna cosa. Un dels xiquets li va donar un paper que Vicente se’l va posar en la butxaca. Quina va ser la sorpresa al eixir i vore que la propaganda que aquell xiquet li havia donat era una estampa de Sant Jordi. Vicente me’l va regalar a mi, de tot cor.

Un altre és també molt apreciat per a mi. Jorge Enrique Ferre, “Tio Celestino”, un diumenge em troba i em diu: “Conchita, tinc una coseta per a tu!” Se’n va al cotxe i em porta un botó que en el centre tenia un Sant Jordi; jo li dic: “Jordi, que és el teu Sant!” però ell em contesta: “Tinc molt de gust que el tingues tu en la teua col·lecció! Com estes n’hi ha moltes més.”

Per finalitzar els contaré l’últim regal que em tenia preparat Sant Jordi: En tres ocasions he visitat Roma, i esta última va ser per a mi la més representativa. Vaig anar en octubre de 2012 a visitar al Padre David que estava estudiant allí. La meua gran il·lusió era poder visitar la “Basílica di San Giorgio in Velabro”, i allí que vaig anar amb tota la meua fe, per a complir un somni de feia molts anys.

Quan vaig estar davant de la façana de la basílica, del meu cor brollava una alegria que m’és molt difícil explicar. A l’entrar estaven celebrant una boda, i em vaig asseure en un banc a esperar que acabaren. Estava tota engalanada amb flors i catifa roja, com si estiguera esperant-me a mi. Veia la Relíquia de Sant Jordi, i li donava gràcies per tot allò bó que he tingut en la vida, pel meu marit, pels meus fills, per la meua família, per les persones que em volen i de les quals he rebut tant. Quan la boda va finalitzar em vaig acostar a l’altar i vaig sentir que Sant Jordi estava dins de mi, que el tenia al costat com en tantes ocasions i que mai em deixaria.

Tindre un Patró com el nostre ens ompli d’orgull. ¡¡VÍTOL AL PATRÓ SANT JORDI!!

Conchita Ferre “La Rosera” junt a la Relíquia de Sant Jordi.

Col·laboracions Festeres

cat en sacs dins d’un alcavó en la finca del Bovar; el meu pare li va contestar “Pepe porta’m un carro de sarments i entre ells me’l portes, que ací en casa el guardarem”, i un dia a poqueta nit Sant Jordi “el Vellet” entrava en ma casa. Allí va estar fins el dia que baix pal·li i custodiat va eixir per a tornar a casa del seu amo, el tio Pepe Bodí “el Secanet”.

243

La pluja de paper de Sant Jordi Vicent Berenguer En la Festa de Sant Jordi hi ha molts actes importants que estan regulats en el programa oficial, és una llista on no hi pot faltar el trasllat del patró, el volteig de campanes, l’ofrena, l’Àngelus, l’entrada, el cercavila, les dianes, etc. Però hi ha actes o coses que potser no figuren mai en el programa i està bé que així siga. Algunes d’aquestes coses es podrien considerar secundàries, però tenen la seua essència i es troben perfectament integrades en la lògica de la festa.

Col·laboracions Festeres

Una és la pluja de paperets de colors que cau a l’eixida de la missa major de Sant Jordi, un moment ple de màgia i seducció. Crec que no s’anuncia en cap programa que haja de produir-se aquesta classe de pluja cada 23 d’abril, i segurament ja plou paper des de fa molts i molts anys. És un acte que agrada, per descomptat, als xiquets, i igualment als adults, perquè quan apareixen les primeres ràfegues de paperets totes les cares de la plaça s’il·luminen, és un rellamp, i el somriure transforma les mirades dels assistents. Tota la Plaça Major es transforma pel diluvi de paperets que atrau les mirades seguint-los en la seua volada capritxosa, ara agrupats ara solitaris, oscil·lant, llambrejant, davallant suaument com una neu de volves generoses, tremolant en suspens, vibrant suspesos, vacil·lant, fins que s’estavellen contra la gent, contra el terra. Alguns acaben arrossegats pel vent en racons i forats inesperats, i allí es poden quedar de testimoni molts dies.

244

intenció burlesca, crítica o satírica, integrada socialment.

M’han contat que el senyor Gori Molina Ribera es va fer càrrec d’aquesta pluja de paper al llarg de la seua vida i, després d’ell, la Confraria de Sant Jordi és qui diligentment se n’ocupa, i que hi continue! Tot i les possibles coincidències, els citats paperets amb versets o redolins, entre altres llocs, també es poden trobar a Alcoi, on es tiren en la processó dels Xiulets o de l’Encontre, que té lloc a trenc d’alba el Diumenge de Glòria; a Ondara, també la mateixa matinada de Glòria, en la processó es tiren caramels i uns paperets de seda amb els versets («Al·leluia, al·leluia, Crist ha ressuscitat»), després de la baixada d’un xiquet caracteritzat d’angelet des de la Torre del Rellotge. I, sota altres formes, ara en els cartellets de les falles valencianes, trobem una presència important d’aquesta literatura festiva alhora que efímera, però vigorosa, i sempre amb diferents graus de sàtira i crítica.

Així, tornant al context dels moros i cristians, igualment trobem una llarga tradició de versos, que en algun moment es transmetrien oralment, després convertits

En un tancar i obrir d’ulls es veu que els paperets tenen uns versets, ¿què diran aquests versets? És una pregunta evident, fàcil de respondre: frases al·lusives i d’exaltació de la festa, del patró, de la població, versos que han baixat del cel, més o menys senzills o evidents, amb la missió de connectar-nos col·lectivament en un imaginari social i festiu. Al llarg dels anys, els textos d’aquests paperets hauran tingut moltes variacions, fóra curiós buscar-ho alguna vegada, perquè un paper escrit sempre porta un missatge i té una funció de comunicació. Fa segles ja que aquestes formes d’expressió, considerades literatura efímera, apareixen en contextos informals o festius com és ara el cas que tractem.

En el present, a Banyeres de Mariola, aquests paperets tenen un sentit amablement beatífic i festiu, potser no sempre ha passat així, en altres llocs sovint tenen una Foto: Josep Miquel Martínez Ferre, 2002.

Ve de molt antic aquesta tradició, procedent dels segles medievals, però en l’època del barroc (entre el 1600 i el 1750) s’accentua amb motiu de celebracions i commemoracions religioses i civils, ja siguen ocasionals o bé cícliques, llavors prenen vol una gran quantitat de manifestacions festives en les quals, a més dels paperets, concorre una determinada escenografia, danses d’arquets, parlaments, gegants i nans, lluites, arcs triomfals, carrosses, fonts ocasionals de vi, coets, i els elements més inesperats o improvisats que només duraran el que dura la celebració.

Ara no sé detallar tots els elements de la festa, però tinguem en compte que principalment aquesta es configura amb la tensió entre les dualitats: serietat/humor, religiós/profà, reglat/espontani, les quals s’alternen estretament a fi que la festa es desenvolupe com de costum és esperable; quan s’hi descompensa un aspecte es produiran sentits nous que podran readaptar-se novament, millor o pitjor, fins que pareguen de l’estructura de sempre, és a dir, tradicionals, més o menys.

Així, ja veiem que la paraula impresa té un gran protagonisme en la festa, ara en forma de fullets volanders, i tant que volanders, perquè en els casos de Banyeres, Alcoi i Ondara han d’arribar per l’aire i ocupar tot l’espai possible. Són paperets, no és confeti, com és evident, per les seues dimensions semblen un paperet de fumar i això encara els permet fer l’aparença d’una pluja amb tot el seu simbolisme. L’efecte aconseguit de semblar una pluja és convincent i, així, sense renunciar al primer ob-

jectiu que és escampar versos exaltant la festa, s’hi provoca una emoció en la gent, la vinguda de paraules, de versos ressonant en l’aire. El confeti té igualment aquell efecte conegut d’abraçada, d’immersió que contagia d’alegria, no és el cas d’ara, però faig referència a un acte en què el confeti sí que arriba a crear una atmosfera molt especial, això es produeix en la Festa d’Elx, en el Misteri.

Ací el confeti no és paper, es denomina oripell (paper sobredaurat, antigament làmines de coure pintades) i produeix uns efectes de llum divinal que corprén, sobretot en el moment de la coronació de la Mare de Déu. També és llançat per part dels àngels en la mangrana (des de mocadors que duen lligats als punys), apareix encara com ornament dels aparells aeris i en la palma daurada.

Em permet apuntar aquestes comparances sense ànim de fer passar bou per bèstia grossa, i conscient de l’esquematisme intente posar de relleu l’amplitud del fenomen de papers caiguts del cel, un efecte aeri portador de missatges més o menys sublims, en relació amb una determinada celebració que es troba plena de símbols i detalls que moltes voltes han perdut els significats originaris o bé s’han tergiversat. Així, quan som humils i mantenim i representem les tradicions populars amb fidelitat, revivim certs valors i també certs sabers que tenen plenament sentit en els nostres dies, en el quals també tenen el seu lloc les emocions i vivències que provoca la festa.

QUARTETA Ja podeu mirar-ho bé, que Sent Jordi, amb molta traça, d’un diluvi de paper omplirà tota la plaça.

DECIMETA ¿Voleu saber la carrera que la processó hui fa?

La plaça i carrer Majors, per Felip Quart i Laporta, creuarà l’Àngel Torró, seguirà dreta Laporta i entrarà pel de Sent Pere al de la Creu fins l’Església.

Ja teniu en deu ratlletes tota la volta explicada.

Col·laboracions Festeres

en impresos efímers han circulat fins ara i no han desaparegut del tot, per més que se’ls preste poca atenció.

Es tracta de composicions burlesques, potser quartetes, decimetes, romanços o poemes lliures, que solen aparéixer en un full volander parlant de la festa, del capità, de la banderera, de la capitania, d’una filà i del que siga.

En efecte, la festa conté molts elements humorístics i de crítica que, per diversos motius, civils o religiosos, en uns casos persisteixen i en altres desapareixen; el fenomen, en tot cas, té una llarga tradició i representa una llei de compensació festera. Recordem que en la banda de l’humor en la festa podem emmarcar, sobretot, les ambaixades humorístiques, la mahoma amb el seu paper d’interacció en diversos actes de la festa, el cercavila amb els fanals en forma de figures que cremaran, el recitat de poesies a la capitania...

245

La oración de la pólvora Mara Calabuig

“Todo lo que es hermoso tiene su instante y pasa” Luís Cernuda

He querido que estos versos del gran poeta –de quien se cumple ahora el cincuentenario de su muerte– encabezara mi modesto escrito, porque pienso que plasma con absoluta nitidez el sentimiento que solemos experimentar cuando perdemos a un ser querido.

Col·laboracions Festeres

Se nos antoja entonces que su vida, larga o corta, ha sido demasiado breve y, al llevarse consigo tantas vivencias compartidas, acentúa el carácter fugaz de la existencia humana.

246

En ayuda o, mejor, en lucha contra estas sensaciones, se yergue uno de los actos más significativos y conmovedores de nuestras fiestas. Que es, a la vez, rotundamente singular, exclusivo, definitorio de una festividad de Moros y Cristianos, que en dicha conmemoración logra los momentos de mayor hondura.

Me refiero, claro está, a la visita al Cementerio y las salvas en honor y recuerdo a los que se fueron. Hace muchos años elegí este tema para mi primer artículo en un programa de Fiestas, profundamente impresionada por aquel peculiar homenaje de pólvora y rezos ante las tumbas. Entonces yo era una jovencísima estudiante, probablemente en mi primer curso de Universidad.

Ahora, al paso del tiempo, valoro aún más esa manifestación colectiva de amor y añoranza, decidido gesto de

Vivimos un tiempo en el que globalización y tecnologías contribuyen grandemente a un mimetismo que, consciente o no, facilita la apropiación de costumbres ajenas, la imitación, la homogeneización, a fin de cuentas. Más que nunca se impone el empeño en mantener la personalidad intransferible de las fiestas de San Jorge, que consiguen en ese acto del Cementerio un punto culminante y genuino.

El perfume de la pólvora en la serena quietud del camposanto se torna incienso que sube a lo alto y avanza sin obstáculos bajo el cielo. Quiero creer que no sólo

llega a los difuntos cuyos restos descansan en el recinto, sino también a los otros banyerenses, los que murieron lejos de su pueblo. En el cementerio de Banyeres recibieron sepultura mis antepasados, algunos de ellos trasladados desde aquel pequeño y evocador “Cementerio viejo”; conservo amorosamente el crucifijo que presidía su remota lápida. Estoy segura de que el duelo, henchido de esperanza cristiana, que promueven nuestras fiestas en incomparable simbolismo, no conoce fronteras y movido por tantos corazones a la par puede alcanzar, en Valencia, la tumba de mis padres, tan arraigados a la patria chica de la familia entera. Es más, creo que cuando me llegue la hora final, esté donde esté, también para mí será una mínima parte de esa única, estremecedora, oración de la pólvora. No he nacido en Banyeres como todos mis ascendientes, pero, aun sin carácter oficial, me considero hija adoptiva desde lo más íntimo de mi ser.

Col·laboracions Festeres

oposición al olvido, que se materializa –muy acorde a la inveterada inclinación de nuestra tierra– en el lenguaje atronador de los arcabuces, sirviendo de contrapunto a plegarias y lágrimas. No hay instantes que puedan superar una emoción tan intensa. Y tan irreproducible.

247

El Sargento de los Cristianos (mi hermano) Dora F. A.

¿Un trabajo? O quizá buscando, en tiempos pasados, una devoción a la Filà por unos antepasados que tenían a San Jorge y a los Cristianos verdadera pasión...

Col·laboracions Festeres

Me gustaría contar, un poco, cómo creo yo que el destino ha podido influir para que a día de hoy, mi hermano sea sargento de los Cristianos. Crecimos en un barrio de Banyeres que comprende la calle San José y siempre ha sido conocido como “LA VENTA”; vivir allí era poco menos que decir en las afueras del pueblo...

248

Crecimos en una familia con muchas necesidades y lo último era pensar en trajes de festero, carrozas... Debido a estas circunstancias, muchas veces ni subíamos a las fiestas, vivir allí era vivir apartado de todo. Lo más cercano a las fiestas que teníamos era que casa sí, casa también, vivía un Cristiano, era la comparsa más cercana a nosotros, los trajes que más veíamos, aunque no los viéramos desfilar.

Teníamos una tía abuela llamada Josefina, casada con Ismael, de gran tradición festera Cristiana. Quien esté vinculado a la filà sabrá de “El Navarret”. Su familia no ha pasado desapercibida a lo largo de los últimos años. Su hija, aun sin salir a la fiesta, siempre preparaba con ilusión la llegada de las fiestas, cosa que le enseñó su madre, que también sin salir nunca, era muy festera.

Ella siempre abría su casa a todos los festeros el día del Barranc Fondo, recibiendo a todos con alegría y viviendo así su fiesta particular.

De la tía Josefina tengo mis recuerdos más queridos; los primeros que me vienen a la memoria son de cuando yo era muy pequeña. Como era costumbre, en días anteriores a las fiestas las mujeres hacían los dulces para esos días. Mi madre y mi tía amasaban los típicos rollos de almendra y yo los llevaba en unas bandejas al horno.

Galletas, mantecados, ese olor, ese aroma que pertene-

ce a mis recuerdos de infancia... Cierro los ojos y parece que las estoy viendo regañándome, porque me gustaba comer la masa cruda, y ellas me decían que me pondría enferma de tanto comerla. Un viaje cuesta arriba al horno y otro más y después, otro más. Cuando todo estaba cocido, lo metíamos en unas cestas de esparto forradas con unas telas blancas y también en ollas para conservarlas hasta Fiestas...

Eran otros tiempos, mi hermano, sin saberlo todavía, formaría parte de esa filà más tarde, una Filà que también fue la de sus antepasados. ¿Casualidad o predestinación? Quién sabe, son los misterios de la vida.

Mi hermano es un sargento, formal y con mucha responsabilidad de su cargo. Lleva la bandera con orgullo y dignidad. Su mujer (Reme) dice al verlo en los diferentes actos: “Es el Sargento más guapo de todos.”

La responsabilidad de un Capitán es grande, deben ir a todos y cada uno de los actos, algo que resulta agotador... pero solo es un año. Sin embargo, el Sargento va todos los años a todo, sin perderse nada, con ilusión, con una sonrisa y con su bandera. Cuando mi hermano empezó, no sabía si este cargo le gustaría y si podría con ello. No lleva muchos años, pero está ilusionado, está feliz y yo le deseo que siga muchísimos años más. Cuando le veo desfilar con la bandera al hombro, me siento muy orgullosa de él. Se puede ser festero de muchas comparsas, tener más afinidad con una u otra, pero todas le hacen la fiesta a San Jorge.

Las banderas son muy importantes para cada filà y los Sargentos hacen una labor que desde aquí quiero resaltar. ¿Trabajo o devoción? Hay trabajos que no están

pagados con dinero, sino que es otra cosa lo que mueve a alguien a ser Sargento, aunque se le pague por serlo.

El primer acto de las fiestas y también el más querido por mí, ha sido siempre la Ofrenda. Ver a esos niños, algunas veces tan pequeños, caminando solos porque así se sienten mayores y casi no pueden ni con el ramo de lo pequeños que son. La ilusión de sus padres, todos tan guapos y formales con el traje impecable, puesto que todavía no ha habido tiempo de ensuciarlo, es una de las imágenes de las Fiestas que más me gustan. Ahora, además, espero también el paso de mi hermano con la bandera al hombro, serio, formal, me mira, una sonrisa... ¡ES MI HERMANO, EL SARGENTO DE LOS CRISTIANOS! Desde aquí, quiero animar a mi hermano a que siga muchos años, que disfrute de ser Sargento y que piense en lo orgullosa que estará “la tía Josefina” viéndole llevar esa bandera que tanto amó. ¡VIVA TODOS LOS SARGENTOS! ¡VIVA LA FIESTA DE BANYERES!

Col·laboracions Festeres

Lo dice de corazón, con amor, noto que le sale del alma. Ella no es festera, además no es de este pueblo, pero mira con orgullo a su marido y le prepara el traje todos los años para que todo esté a punto y la comparsa se sienta orgullosa de su SARGENTO. Ella es parte principal de que todo vaya bien, está integrada aquí, es una más de nosotros, ¡es de aquí! Reme, ¡te queremos!

249

Setenta aniversario. Capitán y número uno de los Estudiantes Cristóbal Albero Francés Yo diría: «Señor, ¡cuánto pesan setenta años a pie de letra!», pero añadiría: «Gracias, San Jorge, por tu intercesión divina en las gloriosas fiestas de Moros y Cristianos.

Por el gozo y felicidad, bendito el aniversario de mi capitanía estudiantil de la que recuerdo aquel lejano abril de 1944, agradable por su color lozano y florido.»

El Día de Gloria es el prólogo de las fiestas, el inicio de la alegría; tambores y trompetas retumbarán abriendo sentimientos de paz; volverán las golondrinas cantando sus trinos alegres. Los moros, en la torre del Castillo, la bandera roja y gualda izarán, los cristianos, en la espadaña del Santo Cristo, enarbolarán su estandarte.

Col·laboracions Festeres

En la estudiantina asumí con ilusión y alegría los deberes concernientes a sus reglas. En la escuadra SALÍ, en la burrita SUBÍ, en la carroza GOCÉ, en las salvas al cielo MIRÉ, en el cirio a San Jorge RECÉ. Con lealtad y cariño asumí los cargos de secretario, presidente y capitán en 1944 por la comparsa. En 1968, por voluntad propia, y en el 2000, por la gracia de mi hijo Cristóbal y Mari.

250

Todas las capitanías fueron muy bonitas y alegres, pero especialmente la de 1944. Tenía que elegir a la abanderada, y bien que lo hice; puse los ojos en una jovencita de 19 años guapa y simpática, y sin más antecedentes, le ofrecí el honroso cargo de abanderada.

Un rictus en sus labios de alegría disimulada hizo empezar a palpitar mi corazón; banda y bandera, capitán y abanderada al frente de los Estudiantes, disfrutaron de la simpática acogida y aplausos que en el trayecto triunfal el público dedicó. Fueron unas agradables e inolvidables fiestas que acercaron sentimientos que empezaban a despertar. La amistad que nació del amor superó todos los moldes sentimentales y, henos aquí, después de 66 años de matrimonio, disfrutando de este amor-amistad con los dones y gracias que el Señor nos ha dado.

Con este bagaje de años y servicios, tengo el honor y la satisfacción de ostentar el número UNO de la Comparsa y hasta que se amortice. Hoy toca celebrar con añoranza aquella maravillosa capitanía del 1944, porque “recordar es volver a vivir”, confiando en el mañana, mañana que Dios dirá.

Banyeres de Mariola, noviembre de 2013.

Capitán de los Estudiantes del año 1944. De derecha a izquierda: Cristóbal Albero Francés; Abanderada: Carmen Ribera Belda; Acompañantes: Etelvina Payá, Jorge Francés.

25 anys Capità, Salvador, “el Valencià” Aida Vañó Llopis

tenies i que ens transmeties a tots els que estàvem al teu

A pesar que ja fa anys deixares de ser fester, segur que aquest any haguera sigut especial per a tu i és que fa 25 anys, va començar un somni. Saps de què parle, veritat?

Aquell 25 d’abril de 1988 al Sant Crist, on la iaia et va dir: “Salvador, anem a ser Capitans”. Des de ben menut havies participat en la festa, primer com a “Masero” i en aquell moment “d’Estudià”, per tant, poder ser Capità era una il·lusió pendent. Sense pensar-ho més, vos alçàreu, els pèls de punta des del moment en què la banda va caure sobre els teus muscles, les mans al cel, un somriure naix al teu rostre, en eixe moment res pot llevar la felicitat que recorre el teu cos.

voltant, en treballar de valent per a que tot eixira com

Ja no hi havia marxa enrere, la decisió estava presa, així que posares tota la teua força, eixa força que sols tu

el temps no vos va ajudar, vosaltres gaudireu cada acte

volíeu, i així va ser.

Va arribar la Relíquia, l’Entraeta, les festes ja estaven ahí, teníeu tratges, carrossa, tot, però faltava una cosa molt important, Sant Jordi. La comparsa no disposava per aquell temps d’un “Sant Jordiet” i per a vosaltres era molt important, vos feia molta il·lusió tindre’n un eixos dies a casa i portar-lo entre tots fins allí, així que l’apadrinareu.

Ara sí, tot a punt, esperaves amb entusiasme aquelles festes que es van fer més curtes que mai i a pesar de què com mai.

Col·laboracions Festeres

Estimat iaio:

251

25 anys Capità, Salvador, “el Valencià” Tot va anar com volíeu i en part gràcies a molts dels que vos van acompanyar aquells dies. Recorde perfectament l’emoció amb que m’ho contaves, la llum als teus ulls quan revivies eixos moments, sempre nomenaves la “esquadra juvenil” que va estar amb tot moment amb vosaltres, és més, vas penjar al saló de casa la banda on ells van escriure paraules tan boniques com “El millor de les festes han sigut els Capitans, gràcies per tot, Valencià”, paraules que tu sempre tingueres present, que els agraïres tant a ells com a tots els que vos ho van fer tot més fàcil. Sens dubte van ser moments únics que gràcies a vosaltres conec i ara puc escriure.

Col·laboracions Festeres

Ara bé, no sols em contaves els records de la Capitania, quan era menuda sempre m’intentaves “fer rabiar” preguntant-me què feia jo en altra comparsa, si la millor era la dels Estudiants; per suposat jo m’enfadava

252

moltíssim, mentre tu reies al veure’m i em deies que era broma. És més, recorde el dia en què vas voler vestirme “d’Estudianta” sols per fer-me una foto, jo em negava, però al final ho vas aconseguir no sé ni com, ja que, la foto és prova del meu enuig. Ara enyore tots aquells moments que vaig passar amb tu.

Per altra banda, els anys van passar i a pesar de què, com he dit al principi, deixares de ser fester, els records d’aquell abril tan especial sempre van estar amb tu, així com un dels motius que et van portar a ser Capità i fester: la devoció a Sant Jordi. 25 anys després, un dels teus últims desitjos era acomiadar-te de la Relíquia i en fer-ho vas començar el llarg viatge.

Fins sempre iaio.

T’estimem.

L’Ofrena - 50 Aniversari Leonardo Ferre Albero

Sembla un poc sorprenent que no hi haguera abans cap ofrena floral al Patró dins el calendari de la festa, si tenim en compte l’origen tan antic de la devoció a Sant Jordi, d’alguns actes i d’algunes filaes del nostre poble.

Perquè pràcticament totes les festes del món mediterrani, especialment les que coincideixen amb l’arribada de la primavera, arrepleguen aquesta ancestral tradició: en forma de ramell, corona, cistella, tapís, creu, catifa perfumada al carrer... En les festes patronals, ja siguen d’origen catòlic, romà o primitiu, que recorren tota la nostra geografia, trobem les flors com acció de gràcies al sant, santa, màrtir, o a la Máre de Déu –i com no, també a festes com la del Corpus–. Molts himnes inclouen també la simbologia de les flors, especialment els adreçats a la Verge, com a advocació o com a metàfora poètica («La rosa perfumada, la mística assutzena, lo seu verger formaren als peus de ton altar...» es canta a l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats). També en la quotidianitat oferim flors com agraïment davant el monument d’un heroi o insigne avantpassat; regalem flors a una autoritat o persona desta-

cada pels seus mèrits; també com a símbol d’afecte i estima envers els qui celebren algun esdeveniment rellevant, en un manoll, dins un test o en una pluja de pètals... I en la nostra festa particular de Moros i Cristians, regalem ramells a les Bandereres en la seua Exaltació; adornem amb flors les andes del Sant en la Processó; arreglem les jardineres a les làpides dels nostres difunts i oferim una corona el dia del Cementeri; omplim de flors els pitxerets dels Sant Jordiets... No hi ha festa completa sense aquest element de la natura que ens regala els sentits.

Aquesta qüestió podria portarnos molt lluny del propòsit d’aquest article. Però a l’hora de parlar de la nostra Ofrena com a acte oficial i de conèixer els seus orígens, que és del que es tracta, hem pensat que la millor manera és preguntar a gent que ha viscut en eixos anys. Els que eren els joves en aquella època, ara són els majors de la filà. Segons el testimoni d’un d’ells, Armando Ferre Navarro, les flors i els Maseros ja estaven

lligats anys abans del començament de l’Ofrena. L’any 1955, Ramón Vañó Castelló va ser capità de la “Comparsa de Labradores”. Com era normal en l’època, les capitanies no eren sinònim de gastar-se molts diners. Ser capità significava fer-li la festa a Sant Jordi, amb la companyia de la família, els amics i la comparsa. El ‘’Tio Tovallola’’ (malnom amb el que era conegut Ramón Vañó) va fer una capitania a la seua mida, on allò important va ser l’estima i la il·lusió. Aquest home va tindre la voluntat d’adornar les andes de Sant Isidre, aquell que podríem denominar com a segon patró de la comparsa. En eixos anys va començar l’Ofrena, però no es sap ben bé com va començar. Alguns maseros com Miguel Martí Ferre diuen que el dia 22 d’abril pel matí ja es feia l’Entrada de Bandes, acte en el que les comparses esperaven en casa Oliva a les seues bandes oficials, i feien un passacarrer fins la plaça. La introducció de les flors, segons Miguel Martí, va vindre de maseros que residien a València, i com que allí es fa l’Ofrena a la Verge,

Any 1987.

Col·laboracions Festeres

El temps passa, i passa per a tot i per a tots. Les persones es fan velles, acumulen records i vivències i, el més important, deixen un llegat per a les generacions que vénen darrere. El temps passa també per als esdeveniments. Els actes que temps enrere van començar com una mena de novetat, s’han convertit en tota una tradició. Fa 50 anys, un grup dels Maseros va decidir que durant les festes patronals Sant Jordi necessitava flors al seu altar.

253

L’Ofrena - 50 Aniversari primer acte de festes, que acaba als peus del Patró. No sols és el preludi de l’Entrada. És molt més. Segons testimonis de Ricardo Puig i Mª Jesús Ferre, capitans de la comparsa 20092010, és la presentació, la primera vegada que es mostren davant del poble. Tot i que aquell any la pluja va deslluir l’acte, el matrimoni afirma que va ser un dels moments que recorden amb més estima.

22 d’abril de 2013.

Col·laboracions Festeres

per què no es podia fer l’ofrena a Sant Jordi? I poquet a poquet, any rere any aquest acte va prendre forma.

254

Altres veus majors de la comparsa diuen que va ser en els anys posteriors quant es va decidir que no sols Sant Isidre, sinó que l’excels Sant Jordi també deuria tindre flors.

Va ser així com un grup de maseros, acompanyats de la xaranga de la comparsa, van anar fins a “casa Oliva” amb la intenció de realitzar la primera ofrena (cal recordar que els orígens de la comparsa està en els músics de la banda “La Primitiva” de Banyeres; des de la fundació fins molts anys després, la xaranga dels Maseros era l’encarregada de tocar en Sant Isidre i la resta de celebracions de la comparsa). Així va ser com l’any 1964 i sent capità Ernesto Berenguer Miró, l’església es va omplir amb els ramells de flors collits als horts. I és que en aquells anys no hi havia molts llocs on poder comprar flor natural.

Els 22 d’abril anaven passant i este acte anava consolidant-se com

una tradició. Altres comparses van anar unint-se i engrandint-lo. Poc a poc, l’acte ha crescut en solemnitat i vistositat, però, malgrat que les altres comparses es van afegir, als Maseros se’ns va concedir el privilegi de tancar aquest acte, la qual cosa es motiu d’orgull. D’aquesta manera, quan falten pocs minuts per a què el rellotge de l’església toque les dotze, els Maseros entrem a la plaça aviats amb les millors gales per ofrenar unes poques flors al nostre patró. Estos ramells no són solament flors, estos ramells van carregats de sentiments; com la il·lusió del xiquets per ficarse uns vestits diferents, una acció de gràcies per qualsevol fet, una pregària íntima per un ser volgut...

Per als Maseros no és un acte més. És un cúmul de sensacions. Aquestes sensacions es multipliquen quant s’ostenta el càrrec de capità. Totes aquelles persones que han tingut l’honor d’ocupar aquest càrrec, coincideixen a dir que és un dels actes més esperats; no sols perquè és el

Els preparatius per a l’Ofrena comencen setmanes abans. Les mares van a les floristeries per a encomanar els ramells que dies després lluiran tota la família. Les botigues fan previsió i encomanen la flor. Tots els preparatius s’ultimen els darrers dies.

Es preparen els ramells, cistelles..., es recull flor de camps pròxims a la localitat i es posen a punt els vestits. Sobretot en aquest aspecte, les dones utilitzen una indumentària molt més rica, i es cobreixen amb mantellina.

Parlant amb Alejandra Pérez, indumentarista i masera, em comentava la varietat de vestits que ix. Pel carrer La Creu desfilen vestits inspirats en els segles XVIII i XIX (especialment de dona, però també d’home), bordats, pintats a mà, fins i tot altres vestits regionals amb més o menys accessoris (joia, pintes, agulles, mocadors, faldellins, davantals, calces de colors...). Al llibre commemoratiu del 75 aniversari de la fundació de la filà hi ha un detallat article al respecte.

Però no importa la classe de flor que ofrenes, ni el vestit que portes: allò important és celebrar l’aniversari d’aquest acte, omplir el carrer de color, d’alegria, i tots junts, com diu l’Himne a la Festa fer «festes de companyerisme, festes en comunitat».

Visquen els Maseros!

Visca Sant Jordi!

Capitania dels Maseros Família Torres Niembro La veritat és que se’m fa difícil començar la història que començà el 24 d’abril de 2013, un dia en el que la meua dona, quan arribà la nit em diu: “Juan, este matí al Barranc Fondo he estat parlant amb “el Tupaor”, “el Manso” i Muñoz del que significa ser Capità dels Maseros i la veritat és que m’han transmès un estat d’alegria inigualable”. Desprès de vore l’expressió de Mati, vaig pensar que encara que pareixia una cosa impossible, seria bonic ser Capitans i la veritat em feia il·lusió. Desprès d’aquest primer comentari en el maset, on dorm la banda, i clar, davant de tots, començàrem a fer suposicions de si fórem Capitans, però véiem una cosa que creíem impossible.

Tant punt com em vaig girar jo ho tenia clar i Mati feia una cara d’alegria i satisfacció plena, estàvem con-

vençuts, haviem de ser els Capitans dels Maseros i ho anàvem a ser; quan baixàrem i transmetérem la nostra decisió, fou un moment increïble, els nostres amics, la nostra Banda de Música tocant l’Himne Nacional i Mati i jo alçats Capitans en el maset. A partir d’ací ja va ser com caminar pels núvols i, encara que plovia, eren moments irrepetibles, d’allí anàrem a l’església, firmarem al Llibre d’Or del Sant Crist, fórem alçats davant de Sant Jordi, tocant la Nostra Banda, i així començà un any d’il·lusions.

Col·laboracions Festeres

Doncs bé, l’endemà estàvem esmorzant, quan s’acosta Ricardo i ens diu: “Parlem amb el President?”; encara no havia acabat la frase, estaven tots, President, Junta, el Manso, entre molta gent, i començàrem a parlar de ser Capitans de veres; l’únic que ens parava i que els preguntàvem era “Però cregueu que a la Comparsa i al Poble els pareixerà bé?” Era un dubte existencial, no podíem ser Capitans en contra de la voluntat de la gent, i després d’un moment d’incertesa, Ricardo ens diu: “Bé, fem una cosa, pugeu dalt i penseu-vos-ho cinc minuts i ens dieu, jajaja”.

255

Després d’uns dies, la gent es desplaçava a Vallada, el nostre poble, venien a dur-nos el Sant Jordiet. No puc explicar el que sentíem Mati i jo, rebre als amics de Banyeres en nostra casa, en una participació massiva, impressionant!!!

També estigueren els festejos de Sant Isidre, trasllats, partit de futbol, sopars, moments en els que notàvem que tots els Maseros estaven al nostre costat, que anàvem tots junts i anàvem a afrontar aquest any de Capitania que sense dubte era el nostre any.

Col·laboracions Festeres

Encara no hem parlat dels nostres fills, Joan i Laura: mai oblidaré quan els diguérem la notícia, “SOM CAPITANS”.

No dormiren en tota la nit, estaven alterats, i són, si cap, els que més estan disfrutant-ho.

256

Poc després començàrem amb els preparatius de la Relíquia, estàvem perduts, mai havíem desfilat com a festers, ni ens havíem vestit de Maseros. Sort que allí estaven per ajudar-nos, Ricardo i Mª Jesús, que ens acompanyaren per conèixer on podíem fer-nos els tratges, el Manso buscant lloc per instal·lar a la gent de la Capitania, Muñoz aportant-nos idees i vídeos de la festa, la Junta, amb Toni Rubio al capdavant en tot el que ens feia falta, gent de la filà i que no ho són oferint-nos el que fera falta, i la Banda de Música que també estava ahí per ajudar en el que podia, i poc a poc vàrem començar a donar forma en el que anaven a ser les festes de la Relíquia.

El temps passa ràpid, i nosaltres il·lusionats no paràvem per a què estiguera tot apunt, sempre tota la família junts anàrem a contractar els animals, la dansà, que era una il·lusió que estigueren per representar les tradicions del nostre poble; no paràvem, els tratges que gràcies a Enrique Marzal s’han fet realitat, tratges que imaginàvem en la nostra ment prenien forma. Tampoc oblidaré mai el dia en el que la família Puig ens va convidar a dinar a la Pedrera, ve ser un dia meravellós on la seua família al complet ens regalaren les bandes per a la Capitania; jo li deia a Mati: “Ara sí, ara sí que som Capitans”.

Capitania dels Maseros

Poc temps després ja estàvem instal·lats a Banyeres, des d’ací vull donar les gràcies a Alfonso Beneyto i Rafael Barceló, que són les persones que ens han prestat les instal·lacions per a què nosaltres i les nostres famílies poguérem sentir-nos com a casa en Banyeres; de veres que no tinc paraules per agrair-los el que han fet.

Una volta va començar la festa de la Relíquia els quatre estàvem immersos en els festejos, disfrutant-los al màxim, reunint la filà en la taula que havíem preparat per a ells, s’havia fet realitat el que creiem impossible el 24 d’abril. Estàvem en festes i érem els Capitans dels Maseros, grans moments ens esperaven, però ens agradaria destacar-ne dos: quan vingueren per nosaltres per acompanyar-nos a l’inici de l’Entrada i l’entrada a la plaça

desprès d’haver desfilat i vore que tots els Maseros estaven allí per a rebre’ns, un moment que de segur serà difícil d’igualar, moment inexplicable en el que es conjuguen molts sentiments.

Les festes foren meravelloses, tinguérem bon temps, i tot va eixir dins del previst, nosaltres estàvem contentíssims i satisfets, però com molta gent ens va dir “Açò és un aperitiu, prepareu-vos que encara queda la Festa”.

Doncs bé, després de tots aquestos moments tan intensos, s’acabà la festa de la Relíquia, ens esperen temps de preparació, de treball, que vos assegurem que farem plens d’il·lusió per a què les festes de Sant Jordi puguen ser unes festes inoblidables, que segur sempre durem als nostres pensaments i al nostre cor.

Sols ens queda una cosa per dir-vos, GRÀCIES PER TOT!!

VISCA BANYERES!!

VISQUEN ELS MASEROS!!

I VÍTOL A SANT JORDI!!

Col·laboracions Festeres

Les nostres famílies estaven que no s’ho creien, encara que explicàvem el que significava la festa, no ho entenien. Mati i jo som de pobles en els que es viu la festa d’altra manera i era comprensible que no ho entengueren, però prompte es donarien compte del que estàvem vivint.

257

Músic i Capità Esquadres del Nou i del Manso Podríem dir: “Es repeteix la història”. L’any 1928, un grup de músics va decidir fundar la filà dels Maseros, sent un músic el primer Capità. Durant molts anys, alguns músics han sigut Capitans dels Maseros, però mai cap músic de fora de Banyeres s’havia decidit a ser Capità. Enguany, Juan i Mati, de Vallada, van decidir formar part de la història de la nostra filà fent-se càrrec de la Capitania.

Col·laboracions Festeres

Va ser el 24 d’abril de 2013 quan Mati va preguntar a alguns components de les esquadres Del Nou i Del Manso com estava el tema de ser Capitans de la nostra filà. Li vam comentar que en la nostra filà el Capità sempre paga la taula, explicant-li també que si no la volen pagar, l’única cosa que passa és que no poden traure cap tipus de “boato”, és a dir, eixiria l’esquadra oficial, darrere el Capità i després, la banda de música oficial. Quina va ser la nostra sorpresa quan, el dia 25, Juan i Mati tornen a parlar amb

258

nosaltres i després de deu minuts ens diuen que volen parlar amb el president per fer-se càrrec de la Capitania.

Dia 25 d’abril de 2013. Dia de fred i pluja intensa. Amb bon criteri, la Confraria i la Comissió decideixen que la Missa i l’Alçà de Capitans es celebren a l’església, davant la imatge de Sant Jordi. Juan i Mati són els primers Capitans dels Maseros alçats en l’església i, igual que plou al carrer i corren les files d’aigua, dins comencen a córrer les llàgrimes entre els festers i també entre els músics de la Valladina, que a més a més havia tingut el privilegi de què els corresponguera eixe dia realçar la celebració de la missa. Casualitat... o potser no, perquè enguany, a més de la coincidència de la música, les esquadres que vam preparar el “farol” havíem fet un músic fester, fent memòria de la fundació de la Filà.

Alçà davant de l’altar de Sant Jordi, 25 d’abril de 2013.

Xaranga dels Maseros a les escales de les monges, davant de l’antiga “Caja de Ahorros y Monte de Piedad”.

Dia de Sant Isidre. Igual que el dia de l’Octavari acudeix molta gent, però multiplicada per tres i tant els Capitans com els seus familiars es van quedar admirats en veure com van ser acompanyats i la festa tan bonica i ben feta d’este dia.

Dies després, els sorpresos vam ser els més de 150 festers que vam acudir a Vallada a portar la imatge de Sant Jordi. Juan i Mati, acompanyats de la música, ens van rebre a l’entrada del poble i després d’una xicoteta desfilada, ens van dur a l’església del seu poble on vam celebrar una missa molt entranyable, destacant l’homilia del Sr. rector i el cant de l’Himne a Sant Jordi, detall pel qual els Capitans van quedar molt agraïts.

A continuació, desfilada pels carrers formant un gran “piquete” amb festers i acompanyants, tots amb manta de Masero, seguits de Sant Jordi, Capitans, família i la música de Vallada, fins arribar a casa dels Capitans on vam ser obsequiats amb un gran berenar en el carrer i on vam conèixer a tots els familiars de Juan i Mati. Es va crear un ambient molt agradable entre valladins i banyeruts.

I de la festa de la Relíquia, què dir-vos? Tots vam poder contemplar en l’Entrada uns Capitans entregats a la seua Filà i a la gent, així com una entrada a la plaça emotiva i espectacular.

I res més. Només donar les gràcies als Capitans per l’amor que han demostrat a la Filà, però sobre tot al nostre i seu Patró Sant Jordi a qui han col·locat presidint el menjador de sa casa, que és on es comparteix la taula i les reunions familiars que normalment són motiu de festa, a l’igual que fem en el maset de la filà on també compartim la taula i la Festa.

Col·laboracions Festeres

I ve el primer acte dels nostres Capitans Juan i Mati, la Missa de l’Octavari i Trasllat del Sant Jordi de casa dels Capitans, Vicent i Rosa, al nostre maset, al que van acudir molts festers, músics i familiars dels Capitans, que es van quedar gratament sorpresos per l’acollida de la Filà.

259

A mon pare: un bon masero Mª Carmen Martí Ferre Mon pare en els Maseros va ser president, tresorer..., fins i tot va ser porter en la discoteca del maset. Va ajudar a fer el nou maset, anava a totes les juntes, buscava la música...; sempre trobava una excusa o altra per anarse’n als Maseros. Era feliç xarrant prou i fent partides de cartes. Quan feien el concurs, quasi sempre quedava segon, però la celebració era de primera.

No va ser capità, no sé per què, però no serà perquè no li va insistir la meua germana Conxi, que sempre li deia: “podries ser capità”. Per fi va ser ella dels Moros Nous i ho celebrem com si fórem tota la família.

Mon pare era masero des que tenia 16 anys, quan es va apuntar ell i el seu cosí Benjamín el de la “Mistera”. Tota la vida els Maseros han estat molt presents en ma casa, des de xicoteta. El recorde netejant-se l’arcabús, l’olor de la pólvora, el soroll dels pistos i el susto que donava cada vegada que sentia un tro.

El dia de l’Entrada ma mare li planxava el tratge i li deia “Vicent, tin coneixement”, però no en tenia molt, en tractar-se de festa, i enjuntar-se amb els “seus amigatxos”, com deia ell: Tomàs (l’obrer o Capitán Trueno), Picolí, Manolo (el Blau), Nelo, Ricardo (el Tupaor) o Paco (Fenoll), Peiro, Plaça..., se li oblidava tot i tot era festa. Es posava les ulleres de sol per tapar-se eixos ullets blavets que tenia de pillo, i a desfilar. Sempre amb la manta mal posada, però totes nosaltres ens sentíem orgulloses quan el véiem passar.

Igual d’orgullós com es sentia ell quan va traure un any a la meua germana Rosa en la Processó de Sant Jordi vestida de masereta, però li va donar tant de quefer, que l’altre any ja no la va traure.

Col·laboracions Festeres

Anava a tots els actes, per a ell era molt important acompanyar al capità al trasllat del Sant Jordiet i el dia de Sant Isidre no faltava mai per treure o entrar el Sant.

260

Recordem en casa amb carinyo el dia del Sant Crist quan anàvem tota la família al cementeri i disparava a sa mare. Després se n’anàvem a esmorzar al bancal dels Maseros tots junts. Quan acabàvem d’esmorzar, nosaltres se n’anàvem de pressa perquè teníem por dels trons, però ell sempre es quedava per alçar el nou capità.

Fins que es va fer major i ja no podia pujar el carrer La Creu sense parar-se, perquè s’ofegava. Va començar a anar a menys actes, fins que ja no va poder i va deixar

d’eixir. Però als Maseros no se’ls perdia mai, se’n pujava a la cambra de sa casa i des d’allí els veia passar pels Plàtans; quan passaven ja se’n baixava a veure la resta de l’Entrada en la televisió.

El pobre s’ha quedat amb les ganes de què qualsevol nét haguera sigut masero. Sempre deia: “el primer que es faça masero li regalaré el tratge i l’arcabús”. Però va vindre Arturo i conforme anaven naixent els néts i nétes, anaven fent-se Moros Nous: Arturet, Ana, Eva i Ivàn, tots Moros Nous, fins l’altre gendre, Emiliano. Sort que va tindre la satisfacció de veure a la seua filla, la xicoteta, Anto, prou anys eixint de masera.

Però passava el temps i cap de les filles li va posar Vicent a cap nét (també li feia il·lusió), ni cap nét es feia masero. Jo encara tinc l’esperança de què qualsevol d’ells ho siga, pot ser Toni, Jordi o Xavi, o tal volta el meu fill David. Jo crec que estaria molt orgullós de veure’ls desfilar, perquè tots nosaltres el duem a ell i als Maseros en el nostre cor.

50 Años del “Timonet” de la Comparsa de Contrabandistas (1963-2013) Junta Directiva de la Comparsa de Contrabandistas

El “timonet” empezó de manera casual en 1963 cuando de forma espontánea un grupo de festeros se reunió en el patio donde Vicente Martínez Valdés, “Sentillo”, guardaba el coche en el barrio de “La Ese” y se pusieron a elaborar una olla de “timonet”. A continuación cogieron un capazo de lavar, metieron dentro la olla, la subieron a la plaza y la repartieron a todos los festeros y músicos antes de la Diana.

ni otras actividades y los festeros se montaban su fiesta particular por las calles y por las casas. Como no había habido antes ningún otro acto festero, estaban con todas las fuerzas intactas y con muchas ganas de diversión, de ahí surgió la ocurrencia de hacer el “timonet” y repartirlo antes de la Diana.

En 1964, después del Pasacalle, en vista del éxito obtenido el año anterior, los mismos festeros decidieron volver a elaborar el “timonet”, otra vez en casa de “Sentillo” y subieron a repartirlo de nuevo a la plaza.

Hasta ese año, la fiesta de la Reliquia empezaba el sábado por la noche, el primer acto de estas fiestas era el Pasacalle. Los festeros, que habían trabajado todo el día, mañana y tarde, después del trabajo se ponían el traje y salían al Pasacalle que se celebraba más temprano que hoy en día. Al terminar el mismo no había verbena Año 1982.

Col·laboracions Festeres

Año 1963.

Es bueno recordar que en ese año de 1963 se creó la Comisión de Fiestas actual, cuya actividad, con el transcurso de los años, supuso una renovación total de la fiesta de Banyeres de Mariola. En 1964 el trabajo innovador de dicha Comisión se vio reflejado en algunas novedades, destacando entre ellas la celebración por primera vez de la Entrada de la Reliquia. La Comisión contrató a la banda de Banyeres partida en dos grupos y las de Alfafara y Bocairent. Las Comparsas pagaron a la Comisión 1.000 pesetas por banda, 400 por la Entrada y 600 por el día de la Reliquia; el resto del importe corrió a cargo del Ayuntamiento. Se dispuso una banda para cada dos comparsas, una formaba delante y la otra detrás.

261

A partir de 1965, la Junta Directiva de la comparsa tomó el relevo y siguió cada año elaborándose el timonet en un sitio distinto. En 1969, después del Pasacalle, se organizó un baile en el callejón del Aljibe, donde estaba entonces el maset y, como se acabó pronto, decidieron unos cuantos festeros ir a hacer timó para repartirlo a la gente. Buscaron a Ovidio para que trajera el tractor y el remolque y se fueron a la caseta de Pedro Leal. Victorio despertó a sus padres para que le dieran un bidón.

Una vez en la caseta, no tenían agua y fueron al chalé de Monzó a llenar el bidón; también fueron a por tomillo y, de paso, cogieron uvas e higos.

Finalmente, se hizo, se subió a la plaza y se repartió.

Col·laboracions Festeres

En 1970 se hizo en la caseta de José Antonio. No se pudo repartir

262

porque no se limpió el bidón, que tenía aceite, y el timó salió aceitoso.

Como anécdota de esa noche cabe contar que en una cama se acostaron 20 festeros.

Los dos años siguientes se volvió a hacer en la caseta de José Antonio, después en la calle frente a la casa de Casimiro, también se hizo en casa de Paco “Fontanero”, en casa de “Cherene”, en el Morer, en casa de Pepe “Pollero” en la calle Serrella.

Estos primeros años, se iba con el tractor de Ovidio la misma noche del “timonet” a las faldas del Capollet del Águila a recoger el timó y luego se dirigían al lugar acordado para su elaboración. También se subió alguna vez con el tractor de la finca del Morer.

A partir del año 1985, Antonio Mataix “Coca”, se ofreció para que se hiciese frente a su casa en el

Ventorrillo. Desde este año hasta el 2005 el “timonet” tuvo su sede permanente allí. Los festeros que querían participar acudían entrada la noche, cuando acababan los actos, y después de una larga caminata.

Antonio tenía preparada la leña para la hoguera, el bidón y el tomillo, además de las típicas guindillas y tomates verdes en vinagre de fabricación propia. La comparsa ponía la comida (pan, embutidos y carne para asar) y la bebida. Tomando un tentempié en su cochera y preparando el “timonet” se pasaba la noche hasta que llegaba la hora de subir a repartirlo en la plaza, sólo o con un toque de anís paloma, en el motocarro de “Machaco” que, por cierto, aún se utiliza en la actualidad.

Así fue como año tras año, una actividad festera surgida de una

Año 2013.

50 Años del “Timonet” de la Comparsa de Contrabandistas (1963-2013)

noche de fiesta, se fue afianzando como un acto más de la comparsa de Contrabandistas en las fiestas de la Reliquia.

A partir de 2005, el “timonet” dejó de hacerse en el Ventorrillo y cada Junta Directiva buscó un sitio para realizarlo, cambiando de emplazamiento cada dos años pero siguiendo con la tradición de preparar un tentempié para todos aquellos que asisten y colaboran en su preparación. Por ejemplo, el último sitio y en la presidencia de Roberto Calatayud, los dos años se elaboró en el local, debajo de su casa (calle Àngel Torró).

A continuación, en 2012, la Junta Directiva decidió que era conveniente tener un lugar estable para la elaboración del “timonet”, puesto que se había convertido en un acto para todo el pueblo, a cuyo efecto se contactó con el Ayuntamiento, y en las

conversaciones se llegó al acuerdo de hacerlo en el lavadero de la Font Bona, un lugar idóneo por estar dentro del pueblo y cerca del “maset” de la Comparsa, y allí se ha celebrado estos dos últimos años con la intención de que sea su sede permanente de cara a los próximos años.

De manera extraordinaria se ofreció a todo el pueblo de Banyeres de Mariola, festeros y visitantes con motivo de la celebración de la Asamblea Anual de la UNDEF el día 17 de febrero de 2013, siendo del agrado de todos los asistentes.

Hasta hace poco tiempo, eran los festeros adultos los que repartían el “timonet” a los festeros, músicos y paisanos congregados en la plaza.

Los últimos años y por cierto, con gran satisfacción, vemos que algunos de los niños de la comparsa se han dedicado a esta tarea con gran entusiasmo.

La asistencia de festeros al “timonet” ha variado con el paso de los años, por un lado la celebración de las verbenas la noche de la Reliquia y, por otro, la realización de una cena con banda de música el viernes anterior a la Reliquia, ha ido mermando su presencia en esta larga noche de fiesta. No obstante, las Juntas Directivas se han encargado de mantener vivo este acto que tanto enorgullece a la comparsa de Contrabandistas, manteniendo un puente entre el presente y el pasado y, todos los años, con el trabajo esforzado de la Junta y algunos voluntarios, así como la inestimable colaboración de Machaco con su motocarro, el “timonet” ha seguido acudiendo puntualmente a su cita, antes de la Diana del día de la Reliquia, y nuestro propósito es que lo siga haciendo durante muchos años más.

Col·laboracions Festeres

Año 2013.

263

Desde Banyeres de Mariola a Altea... Viva el Contrabando!!

Fco. José Requena Martínez Comparsa de Contrabandistas

Col·laboracions Festeres

Recordando los grandes momentos vividos con nuestros queridos amigos “Saltejadors de camins, lladres i bandolers que són els Contrabandistes d’Altea”: Guiomar, Nerea, Juambeta, Sule, Ful, Xarli, Mote, Carreta, Gallo, Pomero, Catalí, Naja, Gotxi, Català, Gitano, Tarbener, Palmera, els germans Mengual, Calambret, Mut, Pesqui, Wini, Mono, Vitxac, Pollastret, Pajarón, Xori, Vicenta y Oltra.

264

Todo se originó en la celebración en nuestro pueblo de la Asamblea Nacional anual de la UNDEF, los días 16 y 17 de febrero de 2013, y como bien recordamos todos, entre los actos que se organizaron ese fin de semana para engrandecer, todavía más si cabe, el sentido de fraternidad y de cultura de nuestras fiestas de Moros y Cristianos, fue la exhibición del acto de la Diana, en la mañana del domingo 17 de febrero, para deleite de los asistentes a la citada Asamblea, los festeros y los vecinos del pueblo en general.

La cuestión fue que entre los asistentes a la Asamblea de los 67 pueblos integrados en la UNDEF se encon-

traban miembros de la Filà de Contrabandistes d’Altea que disfrutaron mucho de la maravillosa organización y nuestra extraordinaria hospitalidad, y al asistir al citado Acto de la Diana se quedaron sorprendidos por la novedad de presenciar el desfile de las escuadras con movimientos de números coordinados y alegres, haciendo alarde de preparación y diversidad en cuanto a las variaciones de los números, bajo la elegancia de los cabos de escuadra, y fruto de ello nos ofrecieron la posibilidad de desfilar en la entrada cristiana de su población, ya que en este año, tenían por rotación el Regnat del Bàndol Cristià y quisieron contar con los Contrabandistas de Banyeres de Mariola para formar parte del boato del citado Regnat.

Posteriormente recibida esta invitación, solicitada también la correspondiente autorización en la Junta de la Comissió de Festes para poder desfilar en Altea, y tras varios contactos telefónicos, veintiún festeros y festeras de la Comparsa de Contrabandistes de Banyeres de Mariola, conjuntamente con algunos familiares,

Una vez llegamos a Altea, fuimos recibidos por un miembro de la Filà de Contrabandistes, Paco “Pomero”, quien nos acompañó primeramente al local donde debíamos vestirnos con nuestro traje oficial, y seguidamente al local de la Filà, en el que todos los miembros de la misma nos hicieron sentir como si estuviéramos en nuestra casa (¡qué gente tan abierta y extraordinariamente amigable!). Nos estuvimos contando anécdotas, experiencias festeras, profundizando sobre las tradiciones culturales de ambas poblaciones y sus fiestas de Moros y Cristianos, etc. La Filà de Contrabandistes d’Altea la compone un grupo de jóvenes festeros (aproximadamente 30 socios) con un ambiente encomiable y una armoniosa amistad,

confraternizados realmente para demostrar la gratitud y felicidad por contar con nuestra compañía en la celebración del Regnat del Bàndol Cristià. Disfrutamos todos juntos del ambiente festero y alegre que unos y otros transmitíamos.

A continuación nos trasladamos del citado local al lugar de concentración de las Comparsas para iniciar el desfile de la Entrada Cristiana, siendo la Filà dels Contrabandistes en salir la última con el grandioso boato del Capità del Regnat, Juan José Oltra y su embajadora Vicenta Lloret, cerrando con gran colofón la excelente y majestuosa Entrada. Miembros de la Filà repartieron entre el público unas estampas (la “Real Crida”) que, mediante viñetas acompañadas de cuartetas, explicaban la historia de los Contrabandistas en la fiesta y sus vivencias en la sierra de Bernia. A ritmo de los acordes de pasodobles alegres (José Luis Valero, Churumbelerías,

Col·laboracions Festeres

nos encaminamos en autobús con enorme ilusión y expectación, el día 21 de septiembre, a desfilar por las calles de esta población costera y, sobre todo, turística.

265

Col·laboracions Festeres 266

75 Aniversario de los Contrabandistas de Villena, etc.), nos dispusimos a exhibir a los vecinos de la población de Altea nuestra peculiar manera de desfilar coordinada, enérgica y con variados números que supusieron, sin exagerar, “una revolución festera”, ya que esta población costera y turística no había evidenciado hasta este día nuestra tradicional y vistosa forma de desfilar.

Difícilmente se puede describir con palabras el ilustrar y explicar la vivencia experimentada por los 21 festeros y festeras al desfilar con gran lucimiento por la Avenida Rei Jaume I de Altea, repletas de personas presenciando el desfile y entregadas enormemente al paso de nuestra orgullosa escuadra, aplaudiendo incesantemente y puestas de pie, profiriendo numerosas alabanzas y grandes elogios, complacidos al presenciar nuestros espectaculares números y deleitados por la alegría con la que desfilábamos. ¡Qué felicidad transmitimos y nos transmitieron! ¡Qué gozada y qué exitoso desfile! ¡Qué alegría y satisfacción!

Al finalizar el desfile formamos en dos filas presentando nuestras armas a las escuadras de nuestros anfitriones y al Capità del Regnat como detalle de agradecimiento y de reconocimiento del trato recibido. Anecdótico quedó el entusiasmo notorio de muchas personas que acudieron a hacerse fotografías con nosotros... Éramos sin saberlo sus alegres protagonistas.

Fueron unos momentos inolvidables y que, sin duda, a ninguno de los que participamos se nos borrará de la memoria, estábamos llenos de satisfacción, orgullosos de representar a nuestro pueblo y de haberlo hecho por todo lo alto.

Tras esto, regresamos felices al local de la Filà, continuábamos recreándonos con lo vivido, y llenos de entusiasmo nos dispusimos a tomar fuerzas con un exquisito aperitivo y, cómo no, con un extraordinario ambiente festero, acompañados en todo momento por la banda

Sin embargo, el hecho que nos sorprendió destacadamente y nos conmovió muchísimo fue la emoción contenida y el recibimiento de felicitaciones, abrazos e incluso con lágrimas de humanidad de nuestros amigos Contrabandistas. Faltaban elogios por su parte para reseñar lo que sentían al haber culminado con éxito el desfile del Regnat y estaban orgullosos del resultado obtenido y de la satisfacción al ver a los festeros y vecinos de su población tan entregados y tan dichosos, disfrutando al presenciar una grandiosa Entrada.

Desde Banyeres de Mariola a Altea...

Viva el Contrabando!! de música. Nos hicieron entrega de unos pergaminos que simbolizan la “Real Crida” que hizo en su día el Virrei de València contra “els Contrabandistes d’Altea, saltejadors de camins, lladres i bandolers” siendo en este caso enumerados todos los miembros de la Filà, reconocidos por sus originales apodos. Por nuestra parte se les hizo entrega del libro editado por nuestra Comparsa al celebrar el 50 aniversario de la misma y de una garrafa de herbero, nuestra más espirituosa y autóctona bebida de la Sierra Mariola.

Pasamos la noche en su local, cenando juntos y hermanados, de fiesta con la banda de música tocando sin cesar, ambientando magníficamente la velada hasta bien entrada la madrugada y al regresar al autobús, nuestros amigos nos sorprendieron nuevamente al acompañarnos hasta la misma parada del autobús con la banda de música tocando los acordes del pasodoble 75 Aniversario de los Contrabandistas de Villena.

A raíz de este evento se ha establecido un fuerte nexo de unión entre ambas comparsas quedando hermanadas para siempre y testimoniándose, que después de las alegres experiencias vividas, se ha ampliado nuestra gran familia con este grupo de grandes festeros, amigos y Contrabandistas. No cabe duda alguna y se afirma que desde Banyeres de Mariola a Altea...

VIVA EL CONTRABANDO!!

Col·laboracions Festeres

Pocos días después, y fruto de la gran amistad creada, recibimos otro detalle entrañable, ya que nos remitieron unos cuadros en recuerdo del espectacular desfile, uno con fotos de nuestra escuadra durante el desfile por las avenidas de Altea y otro con una foto de grupo de todos los miembros de la Filà delante del castillo de madera donde recrean las embajadas; aparte también nos hicieron llegar el pasodoble que dedicaron a su Capitán Juan José Oltra para la celebración del Regnat.

267

Más datos sobre los autores y el actual Ball Moro José Luis Vañó Pont

En el libro Manta a Cuadros se recoge la nota que me fue facilitada por José María Ferre Ferre, el tío Talo, referente a los autores de la música y coreografía del actual “Ball Moro”, de la Filà Moros Vells1.

Se casó con la banyerense María Berenguer Ribera, nacida el 6 de agosto de 1842. Tuvieron tres hijos: Rosario, nacida el 16 de octubre de 1867, Pilar, nacida el 13 de octubre de 1872, y Desiderio, nacido el 5 de mayo de 1875.

Los autores fueron Vicente Albero Vañó “Corlintos”, quien asimismo, fue identificado por el tío Talo en la fotografía de 1896 de la banda de música de Banyeres, autor de la música, y Antonio Miró Payá, autor de la coreografía.

En 1875 están domiciliados en la calle San Vicente, 12; así consta en el padrón de habitantes de dicho año, dejando constancia también de que Antonio lleva viviendo ya 14 años en Banyeres de Mariola, por lo que llegaría a nuestro pueblo en el año 1861. Su oficio era el de papelero, al igual que su hermano Eduardo, quien se casó con la banyerense María Ramona Francés y Belda en 1878.

Para un mejor conocimiento de estos personajes, se ha investigado en diferentes archivos y éste ha sido el resultado.

BIOGRAFÍA DE ANTONIO MIRÓ PAYÁ

En aquellos años estaba en auge la fabricación de papel de fumar y era normal que los fabricantes de papel locales buscaran especialistas en otras poblaciones cercanas y con gran tradición papelera como es el caso de Alcoy. Los de esta población hacían lo mismo con los de Banyeres de Mariola y así está reflejado en los padrones de habitantes de dicha ciudad, donde aparecen papeleros banyerenses.

En el padrón de 1894 figura ya como viudo y viviendo con su hija Pilar en la calle Santa Lucía, 35.

En 1907 es uno de los refundadores de la Comparsa dels Estudiants, así está recogido en las diversas publicaciones que con este motivo ha hecho la citada Comparsa, gracias a las cuales nos ha llegado su fotografía.

Col·laboracions Festeres

En la documentación consultada aparece su firma, la que se reproduce en este artículo, pero no se ha podido averiguar dónde falleció ni dónde está enterrado.

268

Nació en Alcoy el 26 de marzo de 1841, en un primer documento aparece como año de su nacimiento 1840 y posteriormente, en dos documentos, figura el año 1841, por lo que se da este como válido. Era feligrés de la parroquia de Santa María de dicha ciudad.

1

Su hijo Desiderio, quien fue alcalde de Banyeres dos veces, tuvo su domicilio y establecimiento comercial en la calle Mayor, en el actual número, 4, de ahí que se estableciera la costumbre de bailar el Ball Moro delante de su casa.

En la actualidad hay descendientes suyos en les filaes de Moros Vells, Moros Nous i Maseros.

Libro “Manta a Cuadros”, de José Luis Vañó Pont, editado por la Filà Moros Vells, página 76.

BIOGRAFÍA DE VICENTE ALBERO VAÑÓ “CORLINTOS”

BALL MORO 2013 Aunque ya había habido un intento de recuperación en el año 1994, llegando a bailarse completamente dentro del maset, al acercarse las fiestas y tener que bailarlo en la calle, una serie de inconvenientes hicieron que no se consiguiera.

Sin embargo, el pasado año 2013 un grupo de festeros, algunos procedentes del citado intento, conformaron dos cuerpos de baile, en total 24 festeros, que con ilusión empezaron a ensayarlo logrando llevarlo a buen término. Y así, el día de Sant Jordi, a la puerta del maset lo bailaron con gran expectación por parte de festeros y público; al día siguiente se bailó en el castillo, después de la embajada vespertina, y el último día, a causa de la lluvia, se tuvo que bailar dentro del maset.

Se casó con María Magdalena Están Ribera, nacida en Banyeres de Mariola el 30 de noviembre de 1844. Según el Registro Civil, se casaron primero por la iglesia el día 15 de julio y por lo civil el 30 de noviembre de 1871.

En el padrón de habitantes de 1880 aparecen domiciliados en la calle San Antonio, 20, actual número 21, con cuatro hijos: Prudencio, nacido el 28 de abril de 1872; Isidoro, nacido el 2 de enero de 1874; Demetrio, nacido el 8 de octubre de 1876; y Ana María, nacida el 10 de mayo de 1880.

Era el clarinete solista de la banda de Banyeres de Mariola y no se le conocen más piezas musicales.

También en los distintos documentos consultados aparece su firma, la que igualmente se reproduce. La fotografía suya que se reproduce ha sido sacada de la banda de música de Banyeres del año 1896, tal como se indica al principio del artículo.

Tampoco se ha podido averiguar dónde falleció ni dónde está enterrado. No se han encontrado descendientes suyos por lo que no se han podido contrastar los datos precedentes.

Con esta recuperación, la intención de los protagonistas es de que no sea un acto aislado y puntual, sino que tenga continuidad, por eso este año volverán a bailar los dos grupos, y la idea es que con el paso de los años los componentes de los mismos se vayan renovando, tal como ocurre con los de las festeras, y continúe la tradición.

Por lo tanto, en las pasadas fiestas de Sant Jordi bailaron cuatro grupos, dos de mujeres y dos de hombres, cosa que no había ocurrido nunca, marcando un nuevo hito histórico.

Es de destacar que desde que empezaron los ensayos hasta el final, la convivencia, armonía, ganas de fiesta y hacerlo bien, ambiente festero y en definitiva “fer filà”, entre los componentes de los cuatro grupos, hombres y mujeres o viceversa, fueron inmejorables, pese a las diferencias de edad, mentalidad, etc.

Como curiosidad, añadir que para identificarse entre ellos, los cuatro grupos tomaron los nombres de los colores que componen nuestra manta: blanco, negro, rojo y verde, siendo el orden de colocación: primero el negro, seguido por los grupos rojo, blanco y verde, por lo tanto, se alternaron los hombres con las mujeres.

Y para que quede constancia de los nombres de los componentes de los dos grupos masculinos que han reanudado la tradición estos son:

Col·laboracions Festeres

En el padrón de habitantes de Banyeres de Mariola de 1894 está inscrito Vicente Estanislao Albero Vañó, nacido el 7 de mayo de 1843 en Banyeres de Mariola, como jornalero y domiciliado en la calle de San Antonio, 20.

Con ello se reanudaba una costumbre que hacía más de medio siglo que se había perdido, al tiempo que se rompía un tabú que se había creado en la mentalidad de algunos festeros menores de cincuenta años, de que el “ball es cosa de xiques”, pues nunca en su vida festera lo habían visto bailar a moros vells hombres, aunque sí tenían referencias de que antes era así.

269

GRUPO BLANCO2 ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------Pedro Gil Ribera.................................................................Pandero Juan Jorge Ferre Ferre............................................. Arco verde Mariano Ribera Camús....................................... Bandera roja José Luis Vañó Pont..........................................Bandera verde Octavio Calatayud Ferre............................................ Arco rojo José Luis Beneyto Martínez......................................Pandero

Antonio Sempere Martínez..................................... Pandero Francisco R. Francés Jordá........................................Arco rojo Daniel Albero Cortés....................................... Bandera verde Cristóbal E. Enrique Ribera...............................Bandera roja Jorge Molina Sempere............................................Arco verde Jorge Enrique Ribera..................................................... Pandero

GRUPO NEGRO ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------Fructuoso Ribera Belda................................................Pandero Francisco Albero Blanquer.................................. Arco verde Antonio Sempere Beneyto.............................. Bandera roja Jorge Sempere Avellán..................................Bandera verde Rafael Pont Payá.............................................................. Arco rojo Ginés Palazón Martínez...............................................Pandero

Luis Miguel Belda Mora............................................... Pandero Carlos Cortés Albero.....................................................Arco rojo David Berenguer Belda.................................. Bandera verde Ismael Cortés Albero............................................Bandera roja Juan V. Quintana Cerezal.......................................Arco verde Juan Ramón Vañó Bacete........................................... Pandero

Las componentes de los dos grupos femeninos fueron: GRUPO ROJO ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------Mónica Berenguer Belda............................................Pandero Inmaculada Albero Gandía................................. Arco verde Mª Isabel Francés Jordá..................................... Bandera roja María Belda Silvestre........................................Bandera verde Teresa Camarasa Beneyto........................................ Arco rojo Magdalena Vicedo Silvestre.....................................Pandero

Odile Ferre Ballester....................................................... Pandero María Reme Gil Ribera.................................................Arco rojo Sonia Ferre García.............................................. Bandera verde Carmina Palacios Gadea....................................Bandera roja Beatriz Gisbert Aznar...............................................Arco verde Silvia Molina Sempere.................................................. Pandero

GRUPO VERDE -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Col·laboracions Festeres

Nieves Mataix Francés3.................................................Pandero Gloria Mataix Francés.............................................. Arco verde Raquel Mataix Mora............................................. Bandera roja Mª José Torá Vicente.........................................Bandera verde Mª José Vañó Belda....................................................... Arco rojo Mª Teresa Vañó Francés................................................Pandero

270

María José Mataix Francés......................................... Pandero Mª Cristina Ribera Tortosa........................................Arco rojo Mari Gel Navarro Francés............................. Bandera verde Mª Lutgarda Vañó Belda....................................Bandera roja Laura Molina García4.................................................Arco verde Mª José Vañó Francés.................................................... Pandero

En este grupo también empezó los ensayos Juan Gil Albero, con el pandero, pero por motivos personales tuvo que dejarlo.

El día 25 de abril la sustituyó Paula González Mataix.

4 El día 25 de abril la reemplazó Cristina Calero Mataix.

2 3

Más datos sobre los autores y el actual Ball Moro.

Se encargaron de los ensayos: Reina Gil Ribera y Alicia Sempere Beneyto.

Queda pendiente el bailarlo delante de la ermita de Santa María Magdalena, que como se ha dicho, a causa de la lluvia no se pudo hacer, lo que esperamos lograr en este año 2014.

Archivos: Arxiu Municipal d’Alcoi. Arxiu Municipal de Banyeres de Mariola, libros padrones. Registre Civil de Banyeres de Mariola, libros de nacimientos, casamientos y defunciones. Arxiu Filà Moros Vells.

Testimonios: Ofelia Ferre Miró. José María Ferre Ferre, el tío Talo, fallecido en enero del año 2003 a los 101 años y con una memoria prodigiosa.

Archivos fotográficos: Comparsa dels Estudiants. Societat Musical Banyeres de Mariola. Filà Moros Vells.

Bibliografía: Manta a Cuadros, José Luis Vañó Pont, página 76, edición de la Filà Moros Vells, año 2008.

Col·laboracions Festeres

FUENTES

271

Històries Secretes d’Als Moros Vells Panegíric immoderat a un amic estimat Joan Borja i Sanz

Vull dir-ho d’entrada: Jaume Francesc Ripoll Martins, Jimi, és una de les persones més admirables –i admirades– que he conegut mai. Profeta en terra pròpia, compositor d’hortalisses i cultivador de partitures, l’autor d’Als Moros Vells és un dels veïns més volguts en la història quotidiana del poble d’Altea. I s’ha fet igualment d’estimar allà on el treball, les circumstàncies o les amistats l’han volgut portar: a Dénia, Alacant, la Nucia, la Vila Joiosa, Benissa, Elda, Castalla, Alcoi, Banyeres de Mariola...

Col·laboracions Festeres

Com l’esperit indòmit, els cabells de Jimi tenen propensió a la verticalitat, a la tensió, a la rebel·lia. Les celles, mediterràniament poblades, salvaguarden uns ulls vius, incisius –color galló d’ametla–, que revelen rere les ulleres una intensa vida interior. Són la finestra d’un castell de pirotècnies i serenitats musicals que –em fa l’efecte– li bullen incessantment dins del cervell amatent i privilegiat, talment la serena inquietud de la seua mar, a l’Olla d’Altea, en la immutable permanència dels canvis incessants. Home reservat que frueix més amb el propi món que no amb el de les tafaneries suades i insubstancials de les rutines públiques convencionals, l’amic Jimi té l’aspecte de qui mai no ha estat xiquet: de qui ha actuat com una persona sòbria, disciplinada i responsable des de l’edat més tendra. Potser per això –per compensació i contrapés–, fa alhora l’efecte d’un «infant irredempt», condició segurament imprescindible per al seu ofici de creacions, somnis i fantasies al país dels discursos sonors.

272

La cara ampla i redona, com una lluna radiant, fa veure a una hora de camí que Jimi és, alhora, un bon home i un home bo: això que en diuen una bellíssima persona.

També les mans, òbviament, són mans íntegres, planeres, cabals; mans honestes i quadrades, dissenyades per a la terra; esforçadament emmotlades per a fer sonar el teclat d’un piano, d’un orgue, d’un harmònium; per a tocar el clarinet; per a fer volar elegantment i autoritària la

Programa de mà de la I Edició del concert.

batuta que dirigeix una orquestra o una banda –o el vol de gavines que sedosament bressola les veus polifòniques d’un cor–. És cas d’afirmar-ho sense boires ni retòriques: de totes les músiques que Jimi ha fantasiejat sobre el paper pautat des que el 1991 s’estrenara com a compositor amb la marxa Cristians d’Altaia, una de les que més encerta a tocar la fibra sensible de la gent és Als Moros Vells. Maria Santíssima! Sembla que va ser ahir mateix, i fa quasi vint anys que Maria Teresa Aragonés, Arago, li va encarregar

Des d’aquell dia –qui ho havia de dir!– són incomptables les voltes que s’ha tocat la marxa que homenatja els Moros Vells de Banyeres de Mariola. Ha esdevingut un veritable fenomen, un clàssic imprescindible en el repertori de totes les bandes. I és... és com si la manta de quadres rojos, negres, verds i blancs haguera abrigat, a partir d’aquell moment, una infinitat d’instants eterns, d’emocions personals i col·lectives que adults, infants, joves i adolescents han viscut al caliu dels compassos eufòrics, intrigants, màgics, embriagants, melancòlics, incitants, misteriosos, rutilants, íntims i exultants d’Als Moros Vells.

No se sap ben bé per què, però hi ha músiques que amaren l’ànima i la deslliuren de màscares i accessoris trivials; músiques que conciten serps, que ens fan sentir vius i, senzillament, ens commouen inexplicablement.

I Concert al maset dels Moros Vells, 9 d’abril de 1995.

Col·laboracions Festeres

al bon Jimi (com me’n sent còmplice!) aquella marxa per a la seua filà, amb motiu de la Capitania dels Moros Vells de l’Esquadra l’Enredro. Per a Jimi, que per aquell temps ja havia estrenat tres marxes cristianes i un pasdoble, Als Moros Vells era la primera marxa mora. I quan el 9 d’abril de 1995, Diumenge de Rams, la banda de la Societat Musical Banyeres de Mariola va fer un concert especial al maset dels Moros Vells per estrenar la composició (aquell va ser, precisament, el primer Concert de Música Festera!), la camisa no li arribava al cos. Amb un cabell l’haurien pogut ofegar, trencat de color, el jovencell de vint-i-tants anys que era Jimi llavors. Però quan per fi la banda de Banyeres va donar a conéixer la seua música, les emocions es van contagiar i desbordar com es contagia i es desborda l’alegria de la primavera entre els joves enamorats.

273

Històries Secretes d’ Als Moros Vells.

Concert dels Moros Vells en la edició de 2008.

Col·laboracions Festeres

En la dolça confusió de la festa, la d’Als Moros Vells és una d’aquestes músiques que penetren i reblaneixen els sentits, que fan surar en abraçada instintiva l’essència més pura i tendra que tots portem dins: que ens fan permeables a la nua solidaritat i ens duen a estimar –només– les coses que en veritat mereixen ser estimades. Com a fester, com a músic, com a espectador o com a simple ciutadà, he viscut i he testimoniat tal prodigi en centenars d’ocasions: menats pel ritme ferm i decidit d’Als Moros Vells, he vist riure i plorar dones i homes de totes les edats, classes i condicions; també he vist festers abraçant-se; gots plens de begudes espirituoses volant joiosament per l’aire; rostres d’inequívoca felicitat; gestos orgullosos i triomfals; besos tendríssims, humits i llargs; esguards pregonaments enamorats; totes les formes de la vera humanitat.

274

Quantes històries secretes deuen haver inspirat i embolcallat les formes hipnòtiques del bon mestre Jimi?

Quants instants de vida, somni o atzar han fet niu en les inspirades notes d’Als Moros Vells? Quants enamoraments, afectes, replantejaments, records, delers, quimeres i enyoraments? Quants plors, amors, crits, rialles,

records i vents ha fet moure ja, en viles i ciutats de tot arreu, la cèlebre marxa d’aquella Capitania de 1995?

Des del bell racó del país de la Mariola que és Banyeres, quants sentiments de plenitud –espletats pel color de les quimeres– s’han dispersat ençà i enllà? És com si la solemnitat i la força dels trons, homenatjant els difunts l’últim dia de festes, volguera viatjar amb la música de Jimi, salvant les muntanyes, fins a cada ànima festera que necessitara reconciliar-se amb la vida... Quantes?

Quantes històries secretes d’Als Moros Vells queden per passar –a nosaltres, als nostres fills, als fills dels nostres fills, i als fills següents que vindran– en la tossuda roda de les nits, els dies i els anys?

Ben mereix, crec, l’admirable –i admirat– mestre d’Altea, un panegíric immoderat amb motiu de la vintena edició del Concert de Música Festera de Banyeres de Mariola. No per la condició d’amic estimat (que també), sinó –sobretot– pel regal de tants instants eterns que la seua música ha inspirat. Passarà tot. Passarem tots. Però quedarà la música. I l’ànima sempiterna de les històries secretes d’Als Moros Vells.

Il·lusió per la festa Jaume F. Ripoll Martins Fa uns dies, la nostra benvolguda Arago (Mª Teresa Aragonés) em va embolicar una vegada més pel mòbil, amb eixa veueta que només ella sap posar quan és conscient que està demanant alguna cosa especial.

dels avantpassats. Però la personalitat fresca i trepitjant d’aquelles jovenetes de llavors, hui respectables mares de família, va aconseguir marcar el seu particular segell en el món de la festa banyeruda d’aquells anys.

repte de fer sentir una veu pròpia dins del món de la Festa sense deixar de costat el legat heretat de la tradició. Il·lusió per poder oferir a la seva comparsa una música pròpia amb el seu nom...

Els músics no estem acostumats a la paraula, ja siga verbal o escrita, per això ens costa una mica agafar l’estilogràfica (els que som de la vella escola encara ho fem) per tal d’embastar quatre lletres.

Si alguna paraula haguera de sintetitzar l’estat anímic d’aquell grup de xiques en aquells moments, i que molt bé podria agermanar-se amb els actuals, no tinc dubte a l’hora de triar la paraula: IL·LUSIÓ.

Però en aquest matí dominical tardorenc, encara que totalment estiuenc per la seva temperatura, la bella estampa de la mar mediterrània ens anima a complir amb el deute promés.

Il·lusió per la Capitania acabada d’estrenar: “...és la il·lusió més gran que tenim en aquests moments...”, “...un somni que a totes ens agradaria viure...”, desgranaven les cartes d’aquells anys.

Eixa mateixa il·lusió que aconseguiren contagiar-me i que va permetre que tinguera l’atreviment de ratllar sobre el paper la meva primera marxa mora. No sé si aquella partitura va aconseguir els seus objectius. El que en veritat sé, és el gran deute impagable que a partir d’aleshores vaig contreure amb aquelles jovenetes (sempre ho sereu per a mi) per tot el que he rebut a canvi en aquests anys.

Cal recordar que als anys 90 no teníem encara generalitzada la ferramenta de l’Internet, ni tampoc els imprescindibles mòbils de hui en dia, per la qual cosa podem encara mostrar orgullosos –quasi com una relíquia arqueològica– aquelles formes de comunicació epistolar d’aleshores.

Il·lusió per representar a la seva comparsa en la Relíquia pel setembre, pujant el carrer La Creu amb els músics i xirimites amb un esclat de somriure i alegria davant del seu poble: “...mai havíem estat tan emocionades, mai havíem caminat amb la cara tan orgullosa i alta...”. Il·lusió pel

Us desitge que gaudiu de les millors festes de la vostra història com només vosaltres sabeu fer-ho.

Per sempre agraït.

Allà per l’any 1994 un grup de xicones joves de l’esquadra «L’Enredro» agafaven per primera vegada la Capitania dels Moros Vells a Banyeres de Mariola, una de les comparses més antigues i nombroses del poble, i assumien la responsabilitat de portar endavant una festa marcada per la tradició, el respecte pels majors i la serietat formal que comportava la memòria Esquadra “L’Enredro”, Capitanes dels Moros Vells dels anys 1994-95.

Col·laboracions Festeres

Costa una mica entonar allò del “ara que fa 20 anys...” que diria la cançó –cóm passa el temps!–, i no he pogut reprimir la curiositat de recordar els testimonis gràfics i escrits d’aquella època, i que, inevitablement eixiran a relluir hui en aquest escrit.

A tots els que ho feren possible (la complicitat del Joan Borja, els músics de la Societat Musical Banyeres de Mariola, l’esquadra L’Enredro, la filà Moros Vells, etc.), la meva gratitud.

275

La Noticia de una “Ilusión” Dora F. A.

Recibí en mi móvil a 80 km de distancia un mensaje que después de un caluroso saludo me decía así: “Tengo una buena noticia, somos Capitanes de los Moros Nuevos, los cuatro de casa, una gozada, ya lo hablaremos cuando vuelvas... un beso, Fani.”

Col·laboracions Festeres

Me dio muchísima felicidad y me hizo comprender, una vez más, que sin estar físicamente, estoy en Banyeres con mi gente, mi familia, no podría ser de otra manera...

276

Sin duda, ser madre es lo más grande que me ha sucedido en la vida... pero cuando eres todavía pequeña, ni siquiera piensas en ello, te dan la noticia de que vas a ser TÍA, y piensas: ¡lo más grande, lo más importante del mundo! Una ilusión que se repetirá con cada uno de los demás sobrinos. Pero la primera vez que eres tía, no se olvida jamás, esa sensación de que eres importante, ¡vas a ser tía!

Le contesté enseguida con palabras de cariño para ella y su familia deseándoles un año especial; ella me dio las gracias y así empezó todo. ¡Una Capitanía, una ilusión con ganas de hacerlo bien!

Fani no nació en Banyeres, tuvimos que esperar a que sus padres la trajeran aquí para verla. Recuerdo que la llevábamos en un capazo (muy moderno para la época) y si te dejaban coger de un asa te sentías muy orgullosa, ¡llevabas a tu sobrina! ¡Eras feliz!

Este año, la vida ha tenido para mi sobrina pruebas muy duras, de esas que la vida nos da a casi todos, pero que cuando te toca pasar a ti, te das cuenta de aquello que son cosas importantes o verdaderas bobadas. Hay que ser fuertes y seguir adelante, hacer la ilusión realidad y gozar de las alegrías que la vida nos da.

Cuando empezó a caminar fue en casa de mis padres, iba como loca de contenta de una punta a otra de la casa. Le costó un poco, porque caminaba de puntillas, y ese día, cuando por fin pudo caminar ella sola, era toda felicidad. Yo recuerdo con cariño toda esa infancia, después nos hizo “tíos abuelos”, ¡otra ilusión! Dos niños que

En la Reliquia pasada, junto a su marido (EL CAPITÁN) y sus hijos, Fani subió la calle de La Cruz emocionada, feliz. Llegó a la plaza, cogió la bandera y nos emocionó a todos, ¡estaba radiante! Esa felicidad que te da sentirte arropada por los tuyos, entrar en la plaza, es para todo Capitán una gran emoción, un sentimiento inexplicable... Pero cuando yo vi a mi sobrina con la bandera al hombro, entrar en la plaza arropada con su familia y los festeros, estallaron dentro de mi unos sentimientos tan grandes que no se pueden explicar con palabras, hay cosas que son para vivirlas...

Su boato, no fueron elefantes ni bailarinas, fue su tesoro más preciado, sus padres, sus hermanos, sus sobrinos, su familia, que muy orgullosa acompañaba a Fani y su marido en esta ilusión que ellos quisieron que fuera de todos, que todos compartieran con ellos... y fue lo más grande, la unión de toda una familia en un mismo grito: ¡VIVA EL CAPITÁN! ¡VIVAN LAS FIESTAS DE BANYERES!

Una unión de todos, una alegría que empezamos a compartir la noche anterior en la cena de la víspera de la Reliquia, donde nos invitaron a compartir con ellos esa cena tan especial y su Entraeta informal. La música tocaba, y el Capitán hizo de cabo de toda la Filà. Los festeros y nosotros, los invitados, disfrutamos de esa energía que salía de lo más hondo del sentir festero. Llegamos a la plaza y la alegría nos desbordaba a todos, el Capitán nos hizo sentir el verdadero significado de la fiesta, hermandad y alegría, pasarlo bien y compartir esa alegría, contagiar su ilusión, vivir con ellos “la Fiesta”. Fue muy emocionante compartir con ellos y los Moros Nuevos esta Reliquia. ¡Gracias!

Para las fiestas de San Jorge, les deseo que las vivan plenamente con esa misma alegría, con su gente, que sean inolvidables, que todo lo que planeen les salga como ellos quieren. Les mando desde estas líneas mi fuerza para que todo les vaya bien. ¡VIVA LA FIESTA! ¡VIVA EL CAPITÁN Y SU FAMILIA!

Col·laboracions Festeres

nos muestran su cariño cada vez que nos encontramos en la calle o en reuniones familiares. Dos hombrecitos ya, de los que nos sentimos súper orgullosos.

277

Marrocs 1928 M. Esperanza Esplugues M. Regirant els caixons d’una casa antiga sempre es troben xicotets tresors que trauen els records d’on s’amaguen. Enguany fa 86 anys que es van escriure aquestes “decimetes”, tal volta en altres calaixos i en altres cases es troben més fullets, però amb aquest es descriu a tots els components de la comparsa d’ “Els Marrócs” en aquell any, nomès dos desprès de la seua fundació. Aquestes línies van deixar el nom de tots i unes paraules per a cadascú, per descriure’ls i per parlar dels seus oficis o malnoms o qualsevol altra qualitat; compteu i els noms són els trenta-quatre que nomena al principi.

Col·laboracions Festeres

No sé, per què quan m’ho he plantejat, no hi ha ningú que em puga raonar aquestes línies, qui les va escriure, si va ser un encàrrec o si algú les va fer per la seua pròpia voluntat o desig. En totes les comparses sempre hi ha hagut gent a la que li agrade allò de cosir paraules al paper (em vénen al cap les Chirigotes d’Enrique Molina Picó, arreplegades en un llibre xicotet en els anys setanta) i gent a la que li agrade fer fotos i guardar-les; ahí teniu l’arxiu digital d’ “Els Marrócs” d’on he agafat les fotos (gràcies pel vostre treball) o els nous medis com Facebook que donen més d’una sorpresa. Hi ha fotos com la dels “Fundadors” o la de la banderera de 1928,

278

que també te unes línies en aquest paper taronja, amb ma tia Consuelo Esplugues Bernàcer al costat; i la foto de 1946, de la banderera a cavall a les esquenes de la casa dels meus iaios, en la segona volta que el meu iaio, Eladio Esplugues Soler, va ser Capità d’ “Els Marrócs” amb ma tia Isabel com a banderera i mon tio Paco i mon pare Eladio fent de Capità; i algunes fotos més amagades pels caixons que tal volta isquen qualsevol dia.

Del meu iaio no crec que hi haja moltes fotos vestit de Marroc, però crec que hi ha una altra “decimeta” que no tinc, encara que li l’he sentit recitar moltes voltes a mon pare, que parla del que costava fer-li la roba de capità d’ “Els Marrócs” perquè era molt gran. De la meua iaia, Isabel Bernàcer Pérez, no conec cap foto de festera, ni tampoc de ma tia Matilde.

Col·laboracions Festeres

Tal volta els hereus d’aquests “Marrócs” puguen llegir com eren els seus avantpassats i reconèixer qualsevol de les seus descripcions i tal volta “Els Marrócs” d’aquestes línies estiguen molt contents dels 326 Marrocs de l’any 2013 i també de tots els que fan la festa a Sant Jordi en una o altra comparsa.

Yecla, 2014.

279

Per ordre del senyor Alcalde es fa saber a tothom que...

Antoni Sanjuán i Josep V. Escribano President i Secretari de la Junta de 1989

Col·laboracions Festeres

De la Primera Pedra..., ja quasi no recordem quan es va posar... I de l’última teula... ¡Res a dir!... ¡¡què valents!! És tan sols una manera de començar a contar-vos l’esdeveniment que se’ns acosta a la Filà de Marrocs, és a dir, “ELS 25 ANYS DE LA PRIMERA PEDRA”, d’aquesta “JOIETA” que tenim per maset, i no és passió (com se sol dir).

Bé, al que anàvem: per aquells anys era alcalde de Banyeres el nostre Pepe Barceló, que per a l’ocasió deia alguna cosa així com: “Estos actes són molt bonics i emotius, però si és important posar la primera pedra..., el més important és col·locar l’última teula...”

Pepe, l’hem posada..., i una darrere de l’altra. Això sí, no sense dificultats i entropessons, doncs estes coses saps que costen molt de fer a gust de tots. Però els Marrocs “som com som” i , passet a passet, hem buscat eixa “benaurada teula”, fins trobar-la i posar-la. Gràcies pel consell que ens vas donar i, esperem que gaudisques amb nosaltres d’aquesta obra.

Com déiem abans, arribar fins ací no ha sigut un camí de roses. Ha estat un llarg camí amb alguna dificultat, moltes reunions, juntes amb acords consensuats, aportacions econòmiques importants de tots els festers, etc. Ara hem de tractar de gaudir-lo durant molts anys.

Ens ompli de goig veure com ha anat creixent la filà des d’aquells moments i també que comptem amb moltíssims joves que han viscut tota la seua vida festera al nou maset.

280

Alguns festers més veterans recordeu tot el procés viscut quan es va inaugurar el primer maset, a la Font del Cavaller, l’any 1954. I és clar que a tots ens agrada celebrar estos aniversaris amb els altres.

Anem ara a fer un poc d’història de l’actual maset. Tot això va començar allà per l’estiu de l’any 1988, amb la compra dels terrenys a Tonico “el Mestre”. Des d’ací el nostre record i agraïment tant a ell com a Maria, la seua dona, per les facilitats i la confiança que varen dipositar en nosaltres. Això sols era l’inici de tot.

Aquesta compra es va efectuar l’11 de setembre de 1988. I, després de mig any havent convocat les Juntes necessàries per anar avançant en el projecte, es va acordar, com a primer pas, la col·locació de la Primera Pedra del segon Maset dels Marrocs per al dia 9 D’ABRIL DE L’ANY 1989. Quina alegria! Naturalment, amb tots els actes necessaris per a donar-li la importància que es mereixia. A més, es va fer sota el padrinatge dels capitans d’eixe any “Els Bandidos“, que celebraven els 25 anys de la seua primera capitania.

No podem oblidar tot allò que tots i cadascun dels membres de la filà hem fet per dur a terme aquest somni, del que tots ens enorgullim: “el nostre maset”.

Ara sols ens resta convidar-vos als actes que realitzarem per a celebrar aquest aniversari i, com no, desitjar a tot el poble que visca les millors festes. Perquè creiem que a Banyeres de Mariola, contra vent i marea, sabrem fer-li a Sant Jordi la festa que es mereix.

Que Sant Jordi ens proveïsca de salut, prosperitat i faena. Que ELL ens acovile sota el seu escut protector.

VISCA BANYERES, VISCA SANT JORDI.

Als Bandidos Francisco J. Sempere però tots moguts per eixos mateixos valors que els juntaren i els feren créixer en la festa, formen un grup fonamental, part del nostre patrimoni.

Serien innombrables la quantitat de actituds i realitats que aval·len este testimoni.

Aquell assolellat matí de juny ens vàrem despertar amb la trista notícia de la defunció d’un membre de la nostra filà. Ja ens va preocupar no vore’l a la Junta dos dies abans, però no podia ni volia mai imaginar que ens deixara el que per a mi és i serà un referent dintre la nostra filà. En aquell moment, un sentiment de pena d’una persona tant volguda; el record a ell i a tot el que ha significat i significa la seva quadrilla –els qui estan i els qui malauradament ens han deixat– em va fer reflexionar sobre el que tots ells ens aporten a la nostra realitat...

moment per als Marrocs. Però el més significatiu de tot açò és que, passats més de 50 anys, eixos valors no sols han quedat intactes sinó que jo els he vist com els han fet créixer tots i cadascun d’ells. Jo diria que el temps i el devindre de la festa ens ha portat una versió corregida i augmentada d’este grup de festers, un grup essencial per a entendre la realitat del que hui som.

I cadascú d’ells, des de la seua particularitat i amb facetes ben diferents,

I com no, a Luis Berenguer “Calesa”, que a més va saber donar continuïtat a la llavor artística iniciada pel gran José Maria Pascual “Pompeio”; plasmant-la amb carrosses increïbles, i

Als inicis dels anys 60, un grup de joves irromp en la nostra filà: eixos i altres festers que ja hi eren, formen pel temps la quadrilla anomenada “ELS BANDIDOS”, injectant noves formes de viure la festa basades en valors com la integració, l’alegria, el treball desinteressat, la il·lusió sense límits, el saber fer, el respecte, la imaginació... Un gran impuls en aquell “Els Bandidos” d’esquadra oficial dels Marrocs a la Diana.

Col·laboracions Festeres

Primer premi al concurs de carrosses, abril de 1987.

Ahí tenim a Jose Luis Belda “Catalio”, Fermín Francès “el Fontaner”, Enrique Aragonés, Teócrito Rizo, Rafael Pascual “el Ferrer”, Rafael Vañó “el Matxero”, Jaime Gimeno “el Guardia Civil” o, entre altres, a Paco Mataix “Bacora” i Roberto PérezGuerra “l’Arquitecte”. Tots ells plens de responsabilitats actives cap a la nostra filà, d’històries i anècdotes festeres increïbles que desborden imaginació i alegria, on compartir un moment de taula amb ells és tot un luxe.

Aportant a qualsevol problemàtica festera llum, mai boira; sentit comú, mai revanxisme; participació activa, no des de darrere..., però sobretot, pensant sempre en el col·lectiu, no en la seua realitat.

281

Als Bandidos sempre sembrant pel camí una llavor de festers que cobrim part del temps fester en els preparatius i la construcció d’eixos monuments mòbils. Tota una filosofia festera molt arrelada ja a la nostra filà, però que sobretot va saber bolcar tots eixos recursos i coneixements per a ser el gran motor del maset tal i com el coneixem i que hui disfrutem tots. Quantes hores i hores ha dedicat Luis en la decoració del nostre maset! Saber fer, capacitat de treball i il·lusió sense límits des de l‘anonimat... Ahí es pot vorer i tocar la seua obra.

Col·laboracions Festeres

Als que malauradament ja ens van deixar com Ramón Navarro “el de Telèfonos”, Toni Sanjuan “Sacà”, José Albero “Tronça”, Juan Martínez “el Rullo”, Ernesto Pérez “el de Madrid”, Jordi Mataix “Bacora” o entre altres, Julio Tormo “el Moreno”. Tots partícips d’aquest projecte fester i que han deixat una llavor ben impregnada de tota eixa enriquidora manera de viure i fer viure el sentiment fester.

282

“Els Bandidos” al maset dels Marrocs.

I, com no, al que ens acaba de deixar, a Vicente Juan Mataix “el Pelat”; cap d’ “ELS BANDIDOS”. Bolcat des de diferents àmbits cap a la seua filà; sempre actiu fins al final, compromès i participatiu, i amb una actitud sempre constructiva cap als nous projectes, qui desprès de viure moments familiars molt durs, va saber canalitzar en la festa eixa il·lusió sense límits. Tanta dedicació i estima, entre altres moltes coses, fa que hui i per sempre siga un referent dins dels Marrocs, una figura fonamental per a entendre la realitat de la nostra FILÀ.

A ell i als altres “Bandidos” que ja no hi sou ací i que heu fet possible la nostra realitat: ¡Mil gràcies!

Descanseu en pau.

A l’Entrada de la Relíquia, any 2011.

Mi Capitanía J.A.B.V.

El motivo de mi Capitanía no fue otro que el de cumplir un deseo que casi considero una obligación: apoyar a mi comparsa en momentos difíciles. Aunque si quisiera encontrar motivos podría tenerlos como: que la Filà cumplía 65 años, que hacía 65 años que mi padre fue Capitán, que hacía 50 años que tenemos el traje actual, que hacía 40 años que fui Capitán con mi padre, 21 años con mi amigo Tolo, 15 con mi familia, que yo cumplía 60 años y seguramente más cosas. Pues eso, que lo pensé y, sin descubrirme hasta el 24 de Abril del 2012, anuncié a los Piratas que teníamos Capitán.

Siempre pensé que prefería ser Capitán de los Piratas que comprarme un coche. Así es que hice lo que pensaba y el 25 de Abril me levantaron en el Morer, después me pusieron la banda en el Santo Cristo y nos volvieron a levantar en la plaza. ¡Ya somos Capitanes!: Teslem, Mamuni, Francis y, claro, yo.

La vida te da sorpresas y el 29 de Junio fuimos presa de un gran accidente automovilístico del que salimos ilesos Mamuni y yo, gracias al quitamiedos de la autovía y a San Jorge que me llevó a comentar que de no haber cogido ya la Capitanía, me la hubiera hecho coger el frustrado accidente. Eso sí, por bocazas, ahora era Capitán y tenía que comprarme coche nuevo. Como dicen, de las dos tazas.

Col·laboracions Festeres

Ya pasó todo. Queda lo que siempre quedará, el buen recuerdo. Pero ¡qué buen recuerdo!

283

La familia, los amigos, los Piratas, la familia Pirata, los festeros, los paisanos, de todos me he sentido acompañado, estuviesen o no a mi lado, estuviesen o no estuviesen. Fueron un acierto las palabras que escribí en el libro de la Cofradía del Cristo y que me salieron sin pensar: “En honor a San Jorge, por Banyeres, por los Piratas, por mis familiares vivos y muertos.”

Como me gusta prever las cosas con anticipación todo fue saliendo estupendamente. Claro que hay cosas que no se pueden prever, como los fallos de luz en la Procesión de la Reliquia en que la gente se iluminaba con los teléfonos móviles cada vez que se iba la electricidad.

Col·laboracions Festeres

Realmente he tenido una Capitanía extraordinaria, como extraordinarios fueron el concierto, la Entraeta y la Diana con motivo de la celebración de la asamblea de la UNDEF.

284

Muchas cenas entre amigos en el maset, confraternizando. Mi escuadra, mis amigos, los amigos de Mamuni, las amigas de mi prima y abanderada María Francisca...

Las dos Entradas fueron magníficas. Indescriptible fue oír la canción “Pirata” durante la comunión en la Misa Mayor de la Reliquia. Extraordinario volver a ver a mi hermano Fernando de cabo de marcha mora. Extraordinarios Victoriano y Montse con sus caballos. La gente aplaudiendo durante todo el recorrido, con lo que nos cuesta a los de Banyeres arrancar en aplausos. No teníamos suficientes manos para saludar a todos. Llegar a la plaza, toda llena de festeros que esperaban nuestra llegada, fue tan hermoso que le deseo a todo el mundo festero que intente sentirlo.

No sé si fue aún más emocionante la Diana del día de San Jorge, con mi tío Toni Verdú, el único fundador que nos queda, terminando la Diana a nuestro lado. Y qué

Mi Capitanía Otra vez, como siempre, disparé durante la Batalla de la Sierra Mariola hacia atrás, contra los cristianos que me perseguían, como debe ser, como siempre se hacía. Por mí lo hubieran tenido difícil de ganar aunque, al final, me hubieran convencido. Mamuni se dejó vencer a la primera. Esperaba que resistiera más, pero así son las cosas.

Qué emoción al oír nombrar “Toallas Montserrat” en la embajada humorística. Qué bonito, en cada capitanía, oír mi pasodoble “Tonio”.

Extraordinario fue el día 25. Extraordinario en lluvia, extraordinario, aunque no insólito, disparar en el cementerio bajo la torrencial lluvia. Extraordinaria la celebración de casi todos los actos en la iglesia. Extraordinario el baile de la bandera en el interior del maset, la paella, la foto de Filà ante el galeón. Todo, irremediablemente, extraordinario.

Todo satisfactorio, hasta la sensación de haber llegado a tiempo. Justo a tiempo.

Y llegó el más feliz colofón, después de la misa del Octavario, en el maset, fueron levantados Capitanes para 2014 mis sobrinos Fernando y Rosario. ¡Felicidades valientes!, ¡enhorabuena Piratas!

Gracias Piratas, gracias Banyeres, gracias amigos, gracias a todos, gracias Fernando y Rosario.

El día de San Jorge, en la capitanía de mediodía, montones de inesperados regalos, montones, esperados e inesperados, seguramente inmerecidos regalos.

Todos sabrán por qué lo han hecho. Agradezco aquí especialmente el pasodoble “Tonio”, compuesto por Óscar Sempere, que me dedicó mi hermana Jami. Jamás hubiera pensado que me merecía todo esto. Regalos de todos, cada cual según su estima, que de todos fue mucha. Lo mejor de lo mejor vuestra “enhorabuena”.

No recuerdo algún pequeño incidente, no vale la pena. Hay que recordar lo mejor que, finalmente, es lo que queda.

¡VÍTOL AL PATRÓ SEN JORDI!

Col·laboracions Festeres

decir del merecido primer premio de la Diana conseguido por la inigualable escuadra Tiki-taka. ¡Qué mayor satisfacción que ver mi casa repleta, a rebosar, de Piratas y de festeros!

285

Mis Recuerdos Mª Elena Mompó y José Castellanos Esta carta va dedicada a la comparsa de Califas, por esta ciudadana de Banyeres, ya que gracias a ellos fui la mujer más feliz en el año 2009-2010. Ese año que cumplí un sueño y fui la mujer más feliz de todo Banyeres, cosa que llevaré en mi corazón hasta el día de mi muerte.

Porque fue una experiencia y una ilusión muy grandes cuando esta comparsa permitió darme esta oportunidad de ser lo que más deseaba, capitana, o abanderada, igual me daba, pues para el caso era lo mismo. Cuando lo propusimos (y lo cuento de todo corazón para que todos vean quiénes son los Califas), creíamos que nos pondrían algunas pegas, porque yo no he sido festera nunca, aunque vivo la fiesta como cualquier festero. Mi marido, en cambio, sí lleva 13 años representando la comparsa como sargento. Con todo, no estaba segura.

Col·laboracions Festeres

Si os digo la verdad, mi inseguridad más que nada era pensar que al ser de familia humilde no teníamos derecho a aspirar a representar algo tan grande y hermoso como es una capitanía y que quizá los Califas no confiarían en nosotros por miedo a defraudarlos, a no hacerlo bien.

286

Sin embargo, vi que esta comparsa es grande: aunque pequeña en número de gente, grande en corazón, pues nos demostraron que para ellos no hay pobres, ricos, bajos, ni feos. Para esta comparsa todos somos iguales, por lo menos eso fue lo que nos mostraron a mí y a mi marido. Lo primero que nos dijeron cuando se lo propusimos fue: “Adelante, pareja, que lo vais a hacer bien. Aquí nos tenéis para lo que necesitéis”. Y así fue. El apoyo y cariño de todos ellos me levantó y pasé las mejores fiestas de toda mi vida. Reconozco que hubo algún momento de bajón por los nervios, pero ellos nos siguieron apoyando. Por eso quería que supierais lo grandes que son los Califas. Y por eso, Califas, siempre os llevaremos en el corazón, no cambiéis nunca. Vuestra comparsa, como ya dije, sois pequeños en gente, pero grandes en corazón: toda nuestra vida os estaremos agradecidos y aquí estaremos para lo que queráis.

Viva la comparsa de Califas y el patrón Sant Jordi.

Gracias, Califas, gracias, mil veces gracias.

Os queremos.

Records Musicals en Família Joaquim Silvestre i Sempere

Amb aquest escrit vull homenatjar a tots aquells músics de Banyeres i a les seues famílies que des de la fundació de la nostra primera banda de música, amitjanat el segle XIX, han dut aquest art per tots els racons de la nostra geografia, formant grups musicals on, compartint l’amistat, les il·lusions, els patiments... duien i seguixen portant l’alegria a qualsevol poble que els requerisca.

Amb la música, a Banyeres de Mariola li fem a Sant Jordi, com diu l’Himne a la Festa, “festes religioses i de Moros i Cristians”, però sabem per experiència que qualsevol tipus de festa sempre necessitarà la música per a ser una “festa completa”.

Al voltant dels anys 50 del segle XX, després de molts anys de penúria, en aquestes terres valencianes continuava la vida i moltes famílies veien dia rere dia, amb més confiança, com el futur pareixia ser ja més prometedor.

escoles del carrer Major i aprofitant que el Director, Don Godofredo Garrigues Perucho, tocava l’harmònium a l’església, mentre venia, alguns aprofitaven i feien un coto a les cartes, altres es fumaven un cigarret xarrant o es bevien una cerveseta. Alguns paisans també acudien setmanalment a l’assaig per acompanyar als amics músics i al mateix temps gaudir d’aquell espectacle gratuït.

A casa la tasca era distinta. Quan s’apropava qualsevol acte en el que participava la música, ma mare, Maria Sempere, “la dels Carros”, com qualsevol dona amb músic en casa, com sempre, “calladament” tenia faena extra de planxat. Que si la camisa blanca, que si la corbata, també l’uniforme, el mocador (de tela)... Com en totes les cases, la voluntariosa i sacrificada dona era l’encarregada de dur endavant les feines de la casa i fer que tot

Des que tinc sentit de la meua existència crec que els primers sons que vaig escoltar a banda de les paraules d’estima de casa foren les notes del clarinet que mon pare tocava i que, a casa, assajava traient temps d’on podia. Era habitual veure’l amb constància lluitant per traure les notes d’un solo que havia d’interpretar en la composició que estrenarien en un dels concerts que feien de forma habitual al llarg de l’any per Sant Jordi, la Malena, Santa Cecília... Aquelles repeticions del solo ens ho feien tan familiar que apreníem les melodies, coneixent algunes obres musicals sense haver-les estudiat.

Recorde que quan arribava el diumenge de matí, mon pare agarrava el clarinet dins l’estoig i jo me n’anava amb ell. Tocava assajar tots junts al local del pis de dalt de les Joaquín Silvestre i Ernesto Berenguer, “Ave María” a la plaça, any 1970.

Col·laboracions Festeres

Entre els entreteniments d’aquells hòmens la música era un dels més populars. A part de matar l’afició i el poc temps lliure que el treball els deixava, era una forma de guanyar unes pessetes extres. Mon pare, Joaquín Silvestre, fill de músic i, des de xiquetet, “músic com calia”, fou un d’aquells que amb noves il·lusions lluitaven per aconseguir aquells somnis que qualsevol tenia per millorar i criar una família.

287

Col·laboracions Festeres

Dia de Moros i Cristians, any 1959.

288

resultara com estava previst. Una altra tasca a desenvolupar les dones era tenir cura dels fills, iaios, etc., perquè no podia comptar amb el músic que obligadament eixia a la festa.

de color lila, una matraca, una piloteta amb goma, una tortugueta o rateta amb gometa que rodava i fantasejàvem com si estiguera viva i alguna nina de cartró, pintadeta amb colors aiguats, per a la meua germana.

Recorde que quan van canviar l’uniforme que a mi me s’entoixava d’arpillera, la meua germana i jo l’agarràvem del bagul on el tenia guardat ma mare i jugàvem com si fóra una disfressa. La “gorra de plat” ens ajudava a inventar jocs plens d’imaginació.

Recorde que amb ocasió d’alguna absència de D. Godofredo, els educandos, músics aprenents, venien a la bodega del meu iaio Pepe Vicent, en el carrer Sant Miquel, on mon pare tenia el seu teler, i els repassava la lliçó de solfeig. Mentres un repassava amb mon pare, la resta i jo jugàvem al carrer a les boles, als pinyols, al baló, a xurro...

El dia de l’Entrada, donat que els joguets, fora de la festa de Reis, eren cosa ben rara i poc freqüent, me n’anava amb mon pare per arreplegar-ne. Agarrat del camal del pantaló el seguia mentre tocava. Quan acabava i, mentre ell esperava el torn de tocar de nou, demanava, per a mi i els meus germans alguna cosa en les carrosses. El més corrent i màxim era arreplegar una flauta de canya

Donat els pocs vehicles que hi havia, la forma de viatjar de l’època era prou estranya vista des d’aquest segle XXI; habitual era l’autobús amb baca que, de vegades, era ocupada per hómens junt a maletes, de vegades inclús en la caixa d’un camió viatjàvem les persones. Quan

Records Musicals en Família

Entre les eixides de la banda fora de la rodalia, destacaria les dues que van fer a Villafranco del Guadalquivir per a tocar en les festes. En aquest poble de colonització vivien banyeruts que se n’anaren de Banyeres seguint la indústria del paper que els donà treball. Un d’ells era Silvestre Vicent, que contractà la banda, i que era cosí de la meua iaia “Pepeta”. Davant la insistència de la nostra família sevillana que volia que jo també anara, encara que era menut, vaig participar en la segona eixida a

Sevilla, vivint de ple la gran amistat, camaraderia, broma i alegria que es vivia dins la banda. A part del treball de tocar, vam fer turisme visitant Granada, Sevilla, Córdoba i Albacete.

Passat el temps també la música em va arribar a mi quan vaig començar a estudiar Magisteri. Vaig tenir la sort de rebre lliçons de solfeig de D. Godo i, amb orgull, recorde i encara conserve anotacions fetes per ell amb mà ja tremolosa però que em van aprofitar molt més que els llibres. Què gran Mestre era Don Godo!

Ara, quan ja ha passat el temps, devem valorar les experiències passades i tenir en molta estima tot el que els músics ens transmeten vivint eixa camaraderia amb l’alegria i bon humor amb el que aquells ho feien. Per això res millor que la música que a l’escoltar-la pot conduir els nostres pensaments per paisatges idíl·lics, emprats, de vegades, de lectures que també ens servien per oblidar les dures tasques d’aquella època.

Visita al Cortijo Escobar, any 1963.

Col·laboracions Festeres

la banda eixia fora del poble s’organitzava un autobús, ja que solia acompanyar als músics una tropa de parents: pares, dona, fills, amics... Així recorde anar a Onil, Biar, Ibi, i altres pobles on aprofitàvem per visitar als parents dels pares o dels iaios que hi vivien. També era obligada la visita a casa del “patró”, casa on el músic feia estada mentre duraven els dies de festa al poble i amb qui aconseguia, de vegades, tanta amistat com si foren família. Encara hui en dia mantenim eixa amistat amb alguns descendents d’aquells patrons de mon pare.

289

La Reina de las Fiestas Carlos Cortés Sempere los órganos competentes y en el inicio del año 1969 fue elegida y proclamada Reina de las Fiestas del pueblo la bella señorita Mª Fernanda Blanes Verdú en el Teatro Principal y cuyo mantenedor fue el prestigioso abogado D. Antonio Ferre Miró.

“The future belongs to those who have faith in it”.

Antiguo axioma inglés.

La idea me la dio un joven Estudiante la noche de la Entrada de Moros y Cristianos del pasado año cuando me preguntó quién era esa belleza a la que respetuosa y cortésmente acababa de saludar. Mi respuesta fue contundente, rápida y al mismo tiempo sencilla: “Esa dama es LA REINA DE LAS FIESTAS.” Me miró de una manera escéptica sin creer lo que acababa de escuchar y preguntó: “¿LA REINA DE LAS FIESTAS?” Efectivamente, le contesté al ver su incredulidad, y cuando iba a explicarle mi aserto, se disculpó con la excusa de hacer tarde para salir con su comparsa en la Retreta. Me hizo prometer que se lo contaría con más calma y le di mi palabra de honor de que estaría dispuesto a contarle la historia. Ha pasado el tiempo y no he vuelto a ver al Estudiante, pero como “lo prometido es deuda” aprovecho la ocasión que me brinda el Programa de Fiestas de nuestro querido pueblo para cumplir mi palabra.

Col·laboracions Festeres

Acababa la célebre década de los años sesenta del pasado siglo cuando la Entrada de Moros y Cristianos

290

Todas las comparsas se encargaron de elegir Dama de Honor que las representara y así surgió el que tuviéramos en el pueblo una Reina de las Fiestas. A partir de entonces, lo fueron las siguientes bellísimas señoritas:

pasaba de durar unas dos o tres horas a casi el doble y muchas personas dejaban de presenciar el bello espectáculo, por lo que se buscó una solución y partió precisamente de la Comparsa de Piratas, que era por entonces la última en desfilar. Según me cuentan, el promotor de la idea de elegir una Reina de las Fiestas y sus Damas de Honor, que desfilarían en último lugar fue D. Fernando Blanes Sanjuán, fundador y Capitán de la Comparsa de Piratas. La iniciativa pronto contó con la aceptación de

1970. Luisa Linares Sánchez 1971. Susy Doménech Albero 1972. Mª José Fernández LLedó 1973. Mª Teresa Ferre Ibáñez 1974. Mª Rosario Albero Bernácer 1975. Mª del Carmen Francés Albero 1976. Maruja Puig Gandía 1977. Filo Pérez Camús 1978. Luisa Fernanda Ferre Doménech Y ahora, querido amigo Estudiante, ya tienes una idea grosso modo de la maravillosa década donde nuestro pueblo, tu pueblo, tuvo todos esos años una Reina de las Fiestas. Aún estás a tiempo de preguntar y saber mucho más de lo que mis recuerdos te han ofrecido. En los Programas de Fiestas de todos esos años encontrarás mucho más para saber y aprender. ¡APROVÉCHALO!.

El año 1979 el Pregón de Fiestas corrió a cargo del cronista Andrés Bañón Martínez, con él terminaba el ciclo de LA REINA DE LAS FIESTAS; desde entonces a hoy ilustres personalidades nos han deleitado, emocionado y transportado a un mundo festero maravilloso, pero, en confianza, querido joven Estudiante, en nuestro corazón siempre tendremos una REINA DE LAS FIESTAS. Dedicado a todas las Reinas de las Fiestas y sus Damas de Honor.

On està la banda?: Capitania per a una colla de gent Reflexió al voltant d’una experiència de teatre comunitari Jordi Garcia Vilar

Com no podia ser d’altra manera, amb aquest tarannà vaig enfrontar-me a l’escriptura d’aquest sainet. Posteriorment, a l’haver estat premiat, vaig assumir gustós la direcció de la posada en escena per encàrrec de la Comissió de Festes. Ambdues coses agraïsc des d’estes línies. Tenia una nova oportunitat per posar en valor tot allò que a mi m’agrada que siga i que implique l’escriptura i representació d’una peça teatral d’aquestes característiques: una experiència teatral en la línia d’allò que els experts anomenen “teatre social”, tant pel tractament del tema argumental i el seu lligam als referents de la realitat social que tracta, com per la possibilitat que en ella participe un important col·lectiu de gent conver-

tint-se en una comunitat d’aprenentatge. Qui ha participat i ha vist la representació de la Llegenda de Sant Jordi, que es fa a Banyeres i dirigisc cada tres anys, sap al que m’estic referint.

Em vaig posar a fer feina per convertir la representació del sainet en un nou projecte que donara l’oportunitat per crear espais d’encontre amb u mateix i amb els altres, generant vivències compartides i singulars que ens feren créixer com a persona i com a grup. Que ens possibilitaren fer un teatre viu on tothom que hi participàrem poguérem aprendre, superar-nos, dubtar i equivocar-nos, sentir i emocionar-nos, imaginar, inventar, investigar, experimentar, expressar i comunicar-nos, gaudir, treballar i comprometer-nos per crear i superar el repte d’un projecte teatral de la complexitat d’aquest. En definitiva, ser nosaltres mateixos i créixer amb els qui compartiríem el projecte. Que enriquira la nostra vida, que li afegira sabor, que li aportara al nostre quotidià del dia a dia uns grams de màgia, d’incertesa, d’inquietud, de sorpresa, d’ingenuïtat, de desitjos, de divertiment, d’il·lusions...

Viure un procés creatiu ple de moments únics, diversos i inoblidables. Una experiència comunitària que pagara la pena l’esforç, la dedicació i el treball que finalment ens va exigir a tothom que hi vàrem participar directament.

Es tractava d’una experiència teatral nova que reflectia les vivències de les festes de Banyeres. De les famílies festeres, dels capitans, dels festers, del veïnat, de les autoritats, dels joves i dels més majors. Que recreava els espais on es produeixen les vivències festeres: la llar familiar on les dones, en segona línia, enllesteixen ritualment tots els preparatius de la festa; els masets, espais de celebració, trobada, menjars i germanor; el carrer i la plaça, espai de comunicació veïnal transformat en escenari de festa; l’ajuntament, espai de decisió i trobades protocol·làries;

Col·laboracions Festeres

Sempre pense i dic que les noves experiències, són allò que cadascú que les viu vol que siguen. Així em vaig plantejar el projecte del sainet “ON ESTÀ LA BANDA?”.

El vaig iniciar motivat per la invitació del meu estimat i bon amic Adrià Garcia a escriure’l junts. M’agrada fer les coses en equip, especialment amb ell, amb qui he compartit moltes escriptures i projectes, i vaig acceptar.

Podia haver estat tan sols una experiència d’escriptura per presentar al “Primer Concurs de Sainets amb tema fester” convocat per la Comissió de Festes, que d’això es tractava, i quedar-se ahí, esperar el resultat del jurat i poc més. Però cadascú tenim la nostra pròpia manera d’enfrontar-se a les oportunitats de la vida, i la meua és indefugiblement gaudir d’elles i il·lusionar-me posant la mirada en tot el potencial creatiu i comunicatiu que cada una té. Això em porta sovint a complicar-me la vida i inevitablement complicar-la a qui puja al meu vaixell per acompanyar-me en el viatge. Això si, garantint que viurà una travessia singular, encara que no fàcil, ni exempta d’esforç, i que l’arribada al destí, com a poc, serà sorprenent. Per mi sempre ho és.

291

Col·laboracions Festeres

les casetes, espais d’assaig, xerrades, rialles i amistat. I també posava en escena els valors que estan implícits en els diversos actes de la nostra festa i alguns dels seus símbols. Així és el cas de “les bandes de Capitans”. El fet de la seua desaparició dóna peu al nus i conflicte del sainet, vertebrant tot l’argument. Dóna també l’oportunitat de plantejar-se el significat del pas del temps, aspectes de la nostra condició humana, de les nostres relacions i, sobretot, quins valors són mereixedors de dur en la vida “la banda de Capità”.

292

Si alguna cosa caracteritza les nostres festes de Moros i Cristians és el fet de la participació de persones de totes les edats en la festa. El protagonista de la festa és tot el poble, especialment els festers. En “ON ESTÀ LA BANDA?” hi ha també un sol protagonisme col·lectiu: l’esperit fester encarnat en cadascú dels personatges i en tots ells com a col·lectiu. És com un retaule: a través de cinc escenes independents, cinc seqüències protagonitzades per diferents grup d’actors i actrius representant personatges i vivències festeres, no exemptes de significats

i components vitals importants, es posava en escena un conjunt de situacions amb les quals el públic podia reviure i identificar la festa i les seues pròpies vivències festeres.

L’argument comptava amb una bona quantitat de papers. Calia engrescar a una bona colla de gent de totes les edats per fer la representació. I com no podia ser d’altra manera, la colla no va costar de formar, amb actors i actrius dels grups locals de teatre, amb actors i actrius que han participat a la Llegenda i més persones que varen acceptar formar part del projecte. Dedique afectuosament aquest article a totes aquestes persones que varen fer possible “ON ESTÀ LA BANDA?”. Elles han fet realitat tots els significats que he expressat al llarg d’aquestes línies. Amb elles he viscut set mesos d’assajos i preparatius intensos i creatius i finalment tres representacions, emocionants, divertides i inoblidables. És per això que vull aprofitar aquest article al Programa de Festes, perquè queden registrades en la crònica de la cultura viva del nostre poble com es mereixen, celebrant

On està la banda?: Capitania per a una colla de gent el que la màgia del teatre ens ha possibilitat viure junts.

tenir la responsabilitat de provocar l’embolic que dóna

El meu reconeixement i agraïment a Amparito Tortosa, la més major de la colla, a Mª Jesús Francés, Juanjo Serrano, Pilar Domènech i Vicent Ciprià Albero, que van donar vida a una entranyable família festera.

A l’entregada i entusiasta colla de joves festers: Josep Sempere, Neus Francés, Sara Calero, Elena Belda, Roger Amorós, Estanis Mataix, Ylena Garcia, Toni Sempere i Jordi Sempere. A Inma Jordà, Lola Jara, Adela Belda, estrambòtiques i divertides veïnes. A Evaristo Jordà i Iñaki Martí magnífics i atarantats Capitans. A Iris Molina i Alba García, ingènues festeretes. A les desconcertades autoritats municipals encarnades per Jordi Alfred Francés, Teresa Domènech, Mª Jesús Montava, Daniel Cremades i Susanna Belda. A la colla de veterans que van donar vida excel·lentment als deu festers representant a cadascuna de les filaes de les nostres festes i que van

nom i sentit argumental al sainet: A Toni Belda, Pepe Muñoz, Luis Belda, Pepe Francés, Toni Reig, Enrique Belda, Pepe Belda, Carlos Cortés, Salvador Domènech i Salvador Calero. A Daniel Serrano i Pablo Albero, engrescats tècnics de llum i so. A Adrià Garcia, que va pintar els decorats i dissenyar el cartell i el programa. A Pilar Ferre i Susanna Belda les apuntadores. A Guillermina i Manolo de l’àrea de Cultura que ens han ajudat. A la Comissió de Festes per la iniciativa del concurs que ha fet possible que tots nosaltres siguem els protagonistes del “Primer Concurs de Sainets festers”. Al públic que vareu compartir amablement la recerca de “les bandes desaparegudes”.

Bones festes a tothom i tinguem cura de que no desaparega la banda de la Capitania del teatre, de la cultura,

Col·laboracions Festeres

de la gent i dels interessos i experiències comunitàries!

293