Setè Concurs de relats breus per a joves

BollerÊ Setè concurs de relats breus par a joves

Esteu a punt de llegir els relats que van ser seleccionats pel jurat en la 7a edició del Concurs de Relats Breus per a Joves Bolleré i que van ser guardonats amb el primer premi i com a finalistes. Són un exemple, un reflex del que pensen els joves d’avui dia, un batec de la imaginació que els va impulsar a escriure i presentar-ho a concurs.

Justament aquest va ser l’objectiu que va menar l’Ajuntament de Blanes a posar en marxa aquests premis. D’una banda, impulsar la creació literària i la lectura entre el jovent; i de l’altra, donar una oportunitat als escriptors novells perquè les seves creacions veiessin la llum, arribessin més enllà del que, potser, ni s’havien atrevit a pensar. És encoratjador descobrir com de creativa pot ser la imaginació dels nostres joves, viatjar a través de les seves paraules a històries i relats que commouen per la seva trencadora vitalitat, alhora que delaten, també a voltes, què pensen en realitat dels temps que els ha tocat viure.

Per això, des que es va fer la primera convocatòria, el certamen ha anat variant i s’ha hagut d’adaptar al nou context econòmic.

Això ja va provocar que en l’anterior edició, la sisena, fos necessari recórrer a la imaginació i buscar noves propostes per poder donar continuïtat al certamen. Fruit d’aquesta necessitat, es va optar per la seva publicació web, de manera que aquest és el segon cop que una pantalla substitueix la impressió en paper que es va fer en les cinc primeres edicions.

Aquesta circumstància, però, no desmereix ni un xic la força de les paraules que aviat descobrireu. Cal agrair l’interès i l’esforç de totes les autores i autors que van concórrer en aquesta darrera edició, com també de totes aquelles persones que, amb el seu treball, han fet possible que aquesta publicació sigui una realitat.

A tots ells i també a vosaltres, gràcies i bona lectura !

RELATS

Guanyadora categoria A

Natàlia Díez

Sóc la Natàlia Díez Ponsa, de Malgrat de Mar, i compagino els estudis superiors de Música amb la carrera d'Història de l'Art, de la qual cosa es dedueix que la cultura és per a mi un pilar fonamental. Tinc vint-i-un anys i l'escriptura m'acompanya des dels dotze, tot i que a mesura que he anat creixent hi he pogut dedicar cada cop menys temps. Vaig començar escrivint breus relats d'estils ben diferents i més endavant vaig descobrir la poesia. Aquest escrit en concret, Despertar, tracta sobretot el tema de l'amor platònic i, alhora, és una metàfora de l'esforç que suposa deixar enrere l'adolescència per esdevenir adult.

DESPERTAR I. — Jo sé que la meva veu pot arribar més i més lluny — deia la Thais mirant-se la mà dreta i procurant vocalitzar i projectar cada una de les paraules el màxim possible. —Jo sé que la meva veu pot...

—Perdó —va dir una veu superlativa seguida d'un cop de porta violent que va empènyer dues llàgrimes de la Thais gairebé fora dels seus ulls.

Era el somriure arrogant de la Vanessa, que s'acostava al cercle que formaven ella i els seus companys de teatre. Ningú li va dir res i la Thais no en seria una excepció.

—Bé, pel següent exercici vull que tots us estireu al terra. —va sentir ràbia perquè ningú es recordava que la diva l'havia interromput a ella. Es va estirar.

—Ara poseu-vos una mà al baix ventre i respireu fons. Vull que us relaxeu, que imagineu que el vostre cos és una bassa d'oli que s'escampa lentament sobre la superfície. —anava sonant la veu calmada de'n Manel, el professor de teatre, un noi que duia pantalons de lli i americana cada dia i que compaginava l'Institut del Teatre amb la carrera d'empresarials d'una forma gairebé paradoxal.

Però la Thais no tenia ganes de relaxar-se, en aquell moment, sinó d'agafar una cadira plegable i estampar-la contra el cap de la Vanessa, alliberant la humanitat de la seva pèrfida mirada i ser coronada amb una tiara de llorer per un parell de querubins voladors, però en comptes d'això va girar el cap cap a la Vicky, posant els ulls en blanc i esbufegant per comunicar-li gestualment la seva frustració. La Vicky va somriure-li, còmplice. Es coneixien des del parvulari. Havien crescut juntes, eren més que germanes i tenien aquella capacitat per dir-se les coses sense formular paraules.

Mentre estava estirada al terra, li va venir al cap el primer dia que va fer teatre i, inevitablement, el somriure d‘en Marc. Va cloure les parpelles, amb ganes d'adormir-se per veure'l, un cop més. Aquell somriure tranquil·litzador, aquells rínxols de color de fusta de pi, aquelles mans càlides que només podia acariciar de nit, en el més profund de l'inconscient. Però, quan començava a visualitzar-ne la silueta, en Manel els va fer aixecar. Era hora d'actuar.

II. L'escenari il·luminat amb una violència de tonalitat rogenca. VICKYANNABEL estesa a terra, morta. RICARD-ASSASSÍ amagat rere els esbarzers i, en un racó MARC-CIRERER. El silenci del públic apunyalant l'ambient. THAIS-BIMBA ha d'entrar a escena. Passeja angoixada pel bosc quan s‘adona de la tragèdia i ràpidament es llança sobre el cos de VICKY-ANNABEL, la seva mare.

—Oh cruenta fortuna! Oh despietat destí! No és aquest el cos de marfil de la meva mare, ara cobert de robins? Digueu-me, ulleres de pasta gruixuda, quin és el rostre del vostre darrer esguard! Digueu-me, tatuatges en forma de serp, quin tacte tenen les mans que han embrutat aquest cos inert! Oh, mare! Per què vas seguir el consell d'aquell que només et volia mal? —plora desesperada i ho fa tan bé que la Thais de fora del somni se'n meravella. —I tu, bell CIRERER... digues-me quelcom més a part que és primavera! Qui ho ha fet? Qui m'ha privat del luxe de somriure? Si tant m'estimes, per què no ho has aturat? M'estimes? s'agenolla després de passar les mans sobre el tors imberbe i nu de MARC-CIRERER, decorat amb les flors de l'arbre que porta per nom.

—Fuig. No sóc l'únic d'aquí que et vol, malgrat que jo ho faci amb el més innocent dels sentits. —I, un cop diu això, l'escultòric rostre que tant la captiva es transforma en la cara de Vanessa.

I la Thais es va despertar. Va mirar el rellotge, encara quedaven uns minuts perquè sonés el despertador i es va arrapar al coixí invocant la

textura del cos del seu estimat abstracte.

III. Després de prendre un bany, la Thais va disposar-se a continuar amb els deures. Eren les vuit del vespre i havia d'acabar-los abans de les deu, per poder sopar i anar-se'n a dormir tot seguit. Si l'endemà havia de llevar-se a les set, va calcular, tenia gairebé deu hores de son, gairebé deu hores per estar amb en Marc, aproximadament. Així doncs, a dos quarts d'onze ja era estirada al llit, amb la capsa de somnífers entre les mans.

Des que coneixia en Marc, ja feia sis mesos, dormir s'havia convertit en l'activitat preferida de la Thais. Intentava anar a dormir el màxim d'aviat i allargar l'hora de llevar-se. Els caps de setmana era capaç de dormir dotze hores, feia migdiades després de classe i fins

i tot se'n saltava

algunes de primera hora del matí per seguir dormint, per seguir somniant. Però des de sempre li havia costat d'agafar el son i, a més a més, cada cop que es ficava al llit havia de trobar alguna manera de contenir l'emoció i les ganes de trobar-se amb l'amor oníric: només d'intentar endevinar on anirien aquella nit, tornaven les papallones a l'estómac i començaven les suors fredes i, amb tants nervis a dins li era més difícil encara adormir-se. Així doncs, va decidir anar a comprar somnífers. Una pastilla i, en qüestió de minuts, ja es trobava entre els plàcids braços de Morfeu.

Però aquell dia, just quan la pastilla començava a fer-li efecte, va sonar el telèfon.

Era

la

Vicky,

preguntant-li

si

l'endemà,

dissabte,

volia

acompanyar-la de compres al matí. La Thais li va respondre enfadada que no, que ja tenia plans pel matí i que hauria de saber de sobres que detestava anar a comprar roba.

—Quins plans? Dormir? —va tallar-la la seva amiga, que començava a preocupar-li l'obsessió de la Thais pels somnis.

—Ja saps que és l'únic moment... —els ulls se li tancaven i la llengua semblava que li pesés vuitanta quilos, per tant li era dificil pronunciar — l'únic moment que estic amb ell. A més, per què no quedes amb la teva amiga... la teva amiga Vanessa?

—Però què dius? Què et passa? —i la Thais es va adormir amb el telèfon sobre el pit just després de prémer el botó de penjar.

Aquella nit va viatjar a París i en Marc li va explicar que li encantava la música jazz, que si tingués un fill li posaria Hugo i es van fer un petó enmig de la plaça de la Bastilla, que estava deserta.

IV. Dilluns hi havia examen d'història i la Thais, que sempre havia estat una estudiant modèlica, temia suspendre perquè gairebé no havia obert el llibre en tot el cap de setmana.

—Però si te l'has passat a casa... —va dir-li la Vicky, que feia veure que la nit de la trucada no havia existit. La seva amiga va mirar-la amb odi i va anar a seure a un pupitre solitari prop de la finestra. A la seva dreta, una mica més endavant, va veure que la Vanessa estava rient amb una amiga seva i li deia a un noi que s'havia passat el finde estudiant i que esperava treure bona nota. El professor va arribar, va començar a repartir els examens i la Thais es va posar a riure interiorment en veure les preguntes. ¿Per què els dies que tenien història eren sempre a primera hora del matí?

Els minuts s'escolaven sense paciència. Encara li quedaven per respondre la meitat de les preguntes i no en tenia ni idea. Quan anava a entregar l'examen, el professor es va aturar davant de la taula de la Vanessa i va treure'n un llibre del calaix, obert per la pàgina de la Revolució Russa.

—Això no és meu —va dir la Vanessa amb cara de pànic. El professor li va posar un zero directament i la va expulsar, la classe va murmurar i la

Thais va somriure satisfeta. De sobte li van venir les respostes al cap i al final de la classe va entregar l'examen. Va treure un cinc.

V. Corre per un pont altíssim i llarg. A l'altra banda hi ha en Marc, palplantat, mirant-la indiferent. Però com més ràpid corre, més s'allunya ell. De sobte el pont es trenca i cau al no-res. Un segon abans de caure, uns llavis li murmuren a l'orella: demà.

Es va despertar a les quatre de la tarda. Li havia dit a la seva mare que li feia mal el cap, perquè quan havia sonat el despertador estava al parc d'atraccions amb en Marc. Darrerament el percentatge de somnis agradables havia disminuït i malsons com aquell eren el pa de cada nit.

Va haver d'esforçar-se molt per aixecar-se del llit, duia gairebé vint-iquatre hores seguides dormint, encara que el seu rècord havia estat aquell cap de setmana que els seus pares havien marxat de viatge: des de les sis de la tarda del divendres fins a les set del matí del dilluns.

Havia aprofitat per anar a patinar sobre gel amb en Marc i després de sopar sushi i cava, van decidir-se a passar la nit junts d'una altra forma, diguem-ne. Quan devia fer d'això? Havia perdut totalment la noció del temps.

Va consultar l'agenda. "Demà" li va venir al cap aquella veu avellutada que li havia fet venir esgarrifances un altre cop. Efectivament. Demà estrenaven l'obra. Tenia anotat que dijous havia d'anar a l'assaig general, a les cinc de la tarda. Ja sols quedava un quart d'hora. Va posar-se la mateixa roba que duia abans de posar-se a dormir, es va mirar al mirall i va pensar que estava més guapa en els somnis.

Va arribar a temps, encara no havien obert el teatre i la Vanessa i la Vicky estaven parlant a la porta. En veure la Thais, la Vanessa va marxar.

—Fins ara Vane. —es va girar cap a la Thais i li va dir que quant de temps.

—Vane? Ja em teniu farta tots. —va dir i se'n va anar cap a dins.

—Qui et té farta, exactament, si fa segles que no parles amb ningú? —la Thais la va mirar i es va contenir les ganes de plorar. —No pots seguir així... no sé què t'està passant però te n'has d'adonar. Estàs enamorada d'algú que no existeix, d'algú que mai no tindràs.

—I creus que no ho sé? Creus que no em sento patètica cada cop que em desperto? Però és tan real... no t'ho pots ni imaginar. No pots entendre'm. Però tampoc pot ser tan dolent. Ell no em farà mal perquè fa el que jo vull que faci.

—Mira, jo fa temps que intento recuperar-te. Quants cops t'he trucat, t'he dit per parlar i m'has ignorat? I ara et miro i ets completament diferent a la Thais que jo coneixia i no saps la pena que sento, però si vols passarte la vida com la bella dorment, esperant que el príncep dels teus somnis es materialitzi, tu mateixa.

—Doncs molt bé. Ja pots anar amb la teva amiga Vane, que a ella no fa falta que se li compleixin els somnis. —i va tornar a sortir deixant en Manel cridant que tornés.

VI. Aquella nit no havia dormit. Primer havia mirat la pel·lícula basada en l'obra de teatre, per acabar d'entendre el seu personatge, que per descomptat no era el de BIMBA, sinó una simple criada d'ANNABEL que no deia més que tres frases en tota l'obra, però el fet de no ser la protagonista ja no li importava gaire, i després va posar-se a mirar fotos de la Vicky i ella. Va plorar una estona, va anar a la cuina a buscar galetes, va mirar una altra pel·lícula i de cop ja era de dia. Se sentia com es devien sentir els que decideixen deixar un vici. Per molt que volgués entretenir-se, concentrar-se, parar atenció a la realitat, el seu cervell només repetia "Marc, Marc, Marc". Va estar-se així fins a les vuit, quan

faltaven encara dues hores per anar al teatre fins que va sentir que s'ofegava. Què havia fet? Per què no havia acudit a la seva cita? A la merda el que pensés la seva estúpida amiga! A la merda tot! Ella no entenia res... En Marc era real i estava segura que algun dia se'l trobaria pel carrer, o al tren o a la cua del cinema i els dos sabrien que era el seu destí estar junts. No hi havia cap altra explicació lògica al fet que, nit rere nit, durant més de sis mesos hagués somniat amb ell en tantes situacions diverses. Allò era una senyal, no sols una coincidència ni molt menys una obsessió.

Va agafar una motxilla i va anar al bosc. En Marc. I va plorar de desesperació, de nostàlgia, de ràbia. El necessitava. Només una abraçada més. Només un darrer petó. I potser, si era capaç de controlar el somni, li demanaria on era i com es podien trobar. En Marc, amb els seus rínxols i els seus ulls verds. Les seves mans suaus. La seva veu addictiva. La seva olor... En alguna part del món ell devia somniar en ella i segur que també es moria per trobar-la. Es va agenollar davant d'un cirerer i va murmurar "digues-me quelcom més a part que és primavera". Va obrir la motxilla i en va treure un despertador. El va programar perquè sonés al cap d'una hora, perquè havia d'anar al teatre. Després en va treure la caixa de somnífers i se'n va empassar un. No podia esperar. Un cop més. Un cop més l'havia de veure. Preguntar-li "si de veritat m'estimes, busca'm.

Troba'm. M'estimes? M'estimes?" El somnífer encara no feia efecte. No tenia temps. Se'n va prendre un altre. Marc. Un altre. Res. Els ulls oberts.

Els arbres drets. El cel blau. El tic-tac del despertador. Marc. Un altre. No s'adormia. Què passa? Marc. Marc. Ara dos de cop. Marc. Tic-tac. Tic-tac.

"Oh, cruent destí! Oh, despiatada fortuna". Set. Disset. Marc. Vint-i-tres.

Marc. Marc. Ara pesava tot. Tot s'enfosquia. Fred. Ja no era primavera, no. No era primavera, era un forat negre sota un pont que ja venia trencat. I el cirerer no responia que fugís, ni li deia que la volia amb el més innocent dels sentits. Tic-tac. I ja estava somniant. Marc, on ets?

Marc, on ets? Res. Tot més fosc del que havia vist mai. I l'eco de la seva

veu repetint coses sense sentit. I el despertador va aturar el somni amb la Thais a dins. Ja no deia res. Ja no escoltava res. Ja no sentia res.

VII. —On s'ha ficat la Thais? —cridava desesperat en Manel. Quedaven cinc minuts per començar la funció. —Vicky, on és la Thais?

—No ho sé... des d'ahir que no sé res d'ella.

—Bé doncs... tu, Esther, faràs el seu paper, te'n veus amb cor? Quan torni me la carrego.

—Sí...

—Bé doncs, comencem. Molta merda a tots i a passar-s'ho bé, que és el que importa, d'acord?

L'escenari il·luminat amb una violència de tonalitat rogenca. VICKYANNABEL estesa a terra, morta. RICARD-ASSASSÍ amagat rere els esbarzers i, en un racó un cirerer d'atrezzo. El silenci del públic apunyalant l'ambient. La porta del fons de la platea s'obre amb un grinyol que molesta i fa que el públic deixi d'apunyalar l'ambient. Un noi d'ulls verds i cabells arrissats demana disculpes i busca un seient buit.

VANESSA-BIMBA entra a escena i crida desesperada: —Oh, cruenta fortuna! Oh, despietat destí! No és aquest el cos de marfil de la meva mare, ara tacat de robins?

El noi té una sensació estranya, com de déjà-vu. I aleshores ho entén, ho sap. Aquella noia, la protagonista, és la noia amb qui porta sis mesos somniant.

Finalista categoria A

Martí Casal

"Des de ben petit els contes han estat el mitjà que m'ha permès viatjar a altres móns, imaginar i viure milers d'històries. Escriure ha estat per a mi com un joc, una forma de viure experiències paral·leles, una manera de denunciar les injustícies i les notícies que massa sovint m'aclaparen, una manera de comunicar-me amb els meus semblants"

PERMUTACIÓ VARIABLE Aquell migdia, tot seguint les prescripcions facultatives del doctor Romànov, vaig trucar a la Mireia, la meva promesa, per dir-li que seríem quatre convidats. Després, vaig ordenar-li al meu germà Sasha que, quan els de l’hospital el truquessin, identifiqués el meu cadàver i es posés en contacte, a la terminal de l’aeroport, amb el Nicolay Smirnov, que estaria esperant-los a ell i als nostres altres dos germans petits per fugir d’aquella despietada pandèmia.

Mancaven menys de cinc minuts perquè la busca arribés a les dotze en punt quan el zelador va obrir les portes amb dues lliteres més. L’afluència de cadàvers a les neveres havia estat exorbitant aquell matí de gener.

Les condicions tan devastadores que havia hagut d’afrontar la població, un país en la ruïna absoluta, afegides a les inclemències del cru hivern, havien afavorit la ràpida difusió de la pandèmia, que va causar uns estralls descomunals. La gent, fugint de la ciutat, propagà la grip per tot arreu. L’hospital no donava l’abast i un munt de malalts agarberats imploraven una assistència que no sempre arribava a temps. S’imposà l’egoisme de la supervivència, de manera que hom viu no podia deixar escapar cap oportunitat. Calia estar a l’aguait per tal de no desaprofitar uns àpats que ben segur no se’ls podrien menjar aquells que ara estaven creuant l’entrada cap al dipòsit de cadàvers. És per això que no valia a badar. Darrerament, jo havia pogut menjar mitjanament calent gràcies als

menús

interceptats

destinació

a

una

habitació

recentment

desallotjada. Bé, de fet, tothom feia la vista grossa i permetia aquestes pràctiques no gaire ortodoxes pels qui treballàvem gairebé de franc a l’hospital. Els sous del metges, i encara més els dels infermers com era el meu cas eren misèrrims, i darrerament s’estaven cobrant amb un retard de més de tres mesos. Així doncs, calia omplir la panxa com fos. Feia temps que jo havia perdut els escrúpols i m’alimentava de les sobralles dels plats dels malalts, perquè amb el meu reduït salari amb prou feines

m’arribava per mantenir els meus tres germans. Els meus pares van ser unes de les primeres víctimes del que ara el Departament de Sanitat estava reconeixent com a un virus letal. En menys de dos mesos jo havia passat de ser el germà gran a un orfe cap de família responsable de mantenir una mainada de caganius i de proveir-los de la manduca que trobava allà on fos. I si bé al començament era més primmirat i rebutjava els àpats procedents d’aquells que patien alguna malaltia infecciosa, a poc a poc em vaig anar tornant menys exigent en l’estudi de la procedència d’allò que m’omplia la panxa.

–Ja has tornat a menjar-te les sobralles d’algun malalt? No veus que aquests plats estan plens de microbis i bacteris? Com t’haig d’explicar que algun dia n’enxamparàs una de grossa?–em demanà el doctor Romànov–. Guaita aquests dos, pare i fill. Uns desgraciats. Ho tenien tot: diners, salut i amor. Tot i que l’amor va ser la causa del seu fatídic final.

El fill s’enamorà de la persona equivocada, com a mínim des del punt de vista d’un pare conservador que no volia acceptar per res del món que el seu fill fos del ram de l’aigua. El comandant de l’exèrcit Dimitry Smirnov no podia acceptar un fet que ensutzaria la impol·luta reputació d’una de les millors dinasties russes. Ell ja tenia pactat un matrimoni de conveniència amb la filla d’un noble i vell amic de la família que vivia a Catalunya des de feia més de quinze anys. Allà, d’ençà que el país va alçar-se contra l’Estat centralista proclamant la seva independència, l’economia ha experimentat una embranzida molt notable. Era una bona destinació per anar-se’n a viure-hi. El primogènit del comandant mai no havia refusat la idea d’un matrimoni convingut pel seu pare. De fet, feia molt pocs dies que jo els havia visitat al meu consultori privat per a expedir el certificat mèdic que els calia per abandonar aquest país tan desolador. Recordo que fins i tot ja tenien comprats els bitllets d’avió i, en canvi, el noi no va gosar obrir boca sobre les seves intencions amagades. No va ser així fins ahir mateix, quan ja tenien les maletes enllestides, quan el Nicolay li va confessar al seu pare que ell partiria cap

a una destinació diferent. El pare, amb una fredor inescrutable, li oferí el darrer esmorzar al seu fill abans de partir, un suculent àpat de caviar amb vodka. Tot i que quan ell es referia al darrer àpat, el Nicolay no sospitava que aquest darrer tiberi dugués arsènic com a condiment. El Dimitry, abans d’admetre el que ell considerava un fracàs com a pare, va escollir acabar amb la vida del seu fill i a continuació amb la seva. Què hauria estat de tu si t’haguessis menjat les sobralles del seu àpat?

–I vostè com sap que el pare és qui ha enverinat el fill i no a l’inrevés? O potser podia haver estat un tercer...–vaig conjecturar, sense cap desig d’esbrinar la realitat dels fets.

–Doncs perquè ahir a la nit, quan ja estava a punt d’acabar la meva jornada, el Dimitry en persona em va venir a demanar uns quants mil·ligrams d’arsènic i em va confessar el que es proposava.

–I vostè l’hi va donar? No veu que això el converteix en còmplice d’aquests assassinats?

–Conec el Dimitry des de fa molt de temps. Prové d’una saga de militars que es remunta més enllà del tsar Pere I, que va passar a la història, entre moltes altres coses, pel seu codi militar que prohibia el sexe voluntari entre soldats en servei actiu. Si no hagués estat jo, hauria recorregut a una altra persona. Tant per tant, d’aquesta manera hem sortit tots guanyant. Ell, impedint les desencertades decisions d’un fill que el durien a ser focus de les burles dels seus coetanis i jo, amb aquest bitllet d’avió amb destinació cap a Sidney. Estic tip de viure envoltat de misèries i desgràcies. Marxo aquesta mateixa tarda, i t’aconsellaria que tu fessis el mateix quan et sigui possible.

–Està tot corrupte. Mai no hauria pensat que vostè es deixaria comprar d’aquesta manera. Francament, jo no reprovo la possibilitat que una persona pugui mostrar una relació afectiva cap a una altra del seu mateix sexe. Ni que estiguéssim a l’època en què els bolxevics assumien que l’homosexualitat era una depravació dels opressors burgesos! Què s’ha fet del seu jurament hipocràtic d’actuar sempre en benefici de l’ésser humà i no de perjudicar-lo?

–El jurament hipo...hipòcrita, diria jo. Tot depèn de com es miri. Jo només he mirat d’apropar-me al sol que més escalfa. Potser no seria perjudicar una persona el fet de permetre que tota la seva bona reputació se n’anés en orris? El Dimitry ho tenia tot preparat. La seva homofòbia estava més aviat fonamentada en un desordre psicològic que havia de ser curat. De fet, primer de tot va acudir a mi per tal que li prescrivís algun mètode pal·liatiu. Va ser quan li vaig explicar que la cosa no tenia remei...

–Home! Que parla com si es tractés d’una malaltia fulminant! –vaig interrompre’l sense poder-ho evitar.

–Noi, cal que admetis que tot i que no estem parlant de cap malaltia ni cap crim il·legal, la majoria de la nostra societat no l’accepta. Un darrer estudi ha trobat que menys d’un deu per cent dels russos preguntats no tenien cap problema amb l’homosexualitat.

–Ja m’agradaria saber a mi si aquests russos preguntats han estat triats a l’atzar o eren de l’època de quan Judes era fadrí i sa mare el festejava.

–vaig replicar-li irònicament.

–Només et diré que una significant proporció d’aquests va dir que la solució adequada per a l’homosexualitat era l’assassinat dels que són descoberts. I després de tot el que havia fet el comandant pel seu fill...Ell, malgrat poder tenir encara uns anys més de carrera militar, s’havia retirat explícitament de l’exèrcit per a partir amb el seu fill cap a Sant Sadurní d’Anoia, un càlid poblet de Catalunya, on a hores de demà l’estaria esperant impacient una família que se l’estimava molt. Després de l’enllaç matrimonial del Nicolay amb la filla del seu millor amic tindria una confortable vida de jubilat en un gran mas que havia comprat per poder viure-hi tots plegats en pau i harmonia.

–Em deixa atònit–vaig respondre-li mentre empassava saliva intentant comprendre els estranys desitjos de la raça humana–. Bé, si el noi no se l’estimava... –vaig voler justificar.

–Però si gairebé no la coneixia. Eren amics d’infantesa. Li podia haver donat una oportunitat, no creus? Què més es pot desitjar? Una noia

bonica amb una família acomodada que li dóna suport, una llar, un bon ofici de masover, diners, molts diners i milers d’acres de terres. La família de la seva promesa es dedicava a conrear vinyes per a fer cava, un licor molt suau que fan els catalans, res a veure amb el nostre vodka, però que allà Catalunya ha tingut un gran èxit. Fins i tot m’hi hauria casat jo, amb aquesta noia, a no ser perquè tinc cinquanta-set anys!

–I una esposa i dues filles, doctor!

–Això rai, l’edat és el que no hauria colat per suplantar aquest xicot. Per cert, abans de marxar crec que et mereixes una bona carta de recomanació meva, sempre et podrà obrir portes. Bé, i la clau per a poder-les obrir. Agafa’ls, són 50.000 rubles–va dir-me, estenent la mà amb un feix de diners.

–Però si jo no pensava dir res! No cal que... A més, on vol que marxi jo, amb tres germans més?

–No és cap suborn, només un regal. Avui estic molt content. Per fi abandono aquest país en destinació a una nova vida descansada en un indret avinent. Ni tan sols hauré de treballar amb la gran quantitat diners que el Dimitry m’ha deixat. Ell ja no els necessitava... Fes-me un darrer favor. Voldràs posar-te en contacte amb la família de la noia? Els esperaven demà a l’aeroport. Aquí tens tots els papers arreglats. Els certificats de defunció d’aquests dos pobres desventurats i la teva carta de recomanació. Acaba tu tots els tràmits per mi, d’acord? –conclogué abans d’aixecar-se per abraçar-me i marxar.

Estava molt confús ensems que força consternat per la manera de procedir d’aquell pare envers la condició sexual del seu fill. Quants no s’havien atrevit a sortir de l’armari per por a les possibles represàlies? És clar que la dificultat de mostrar-se obertament dependria en gran mesura del context i del grau d’homofòbia de la societat en la qual es trobés aquella persona. Pobre xicot, ara que havia vençut la por i s’havia armat de coratge per confessar-ho al seu pare...Quin home! Però calia actuar, no eren temps de vaques grasses i no podia reblir-me més el cervell amb

remordiments que ara no em conduirien enlloc. Havia de ser pràctic i resolutiu: Jo en tenia tres a càrrec meu, tres germans que depenien totalment de mi. Què faria jo amb aquesta pila de diners? Marxar, sí. El doctor tenia raó. Aquí acabaríem tots morint contagiats, però... A on? Un sentiment d’incertesa es va apoderar de mi. No podia aventurar-me a una odissea amb tres germans petits. Encuriosit, em vaig posar a llegir la meva carta de recomanació. Els ulls se’m van obrir com plats. El doctor s’havia equivocat i havia permutat el meu nom i el del Nicolay. El meu nom, Vladimir Pávlov, figurava en la capçalera del certificat de defunció i el del Nicolay, en la carta de presentació que minuts abans havia expedit el doctor. Vaig sortir, cames ajudeu-me, corrent cap al passadís on per sort encara hi havia el doctor petant la darrera xerrada amb uns companys de professió. Discretament, vaig intentar interceptar la seva atenció tot intentant indicar-li l’errada. Ell es girà cap a mi només per dirme: –No badis més. Hi ha roba estesa per aquí. La Mireia està esperant la teva trucada per saber el nombre de cosins que caldrà acomodar al mas.

Acte seguit vaig trucar a la noia i al meu germà per tal de donar-los unes escarides instruccions,que ell i els altres haurien de seguir fil per randa.

Menció especial

Clara Izquierdo

D’arrels fortament científiques però amb una veritable debilitat per les lletres, una creixent i sincera vocació per la medicina encara no ha aconseguit eclipsar del tot aquesta passió per la literatura. M’inspira l’espectacle de colors quan el sol besa la mar, les aromes i els sabors de la cuina mediterrània, les emocions expressades pel so d’un instrument o per la veu d’un cor, els sentiments que inunden els hospitals… És per això que, entre pilotes de bàsquet, partitures de piano i llibres d’anatomia, sovint trobo a faltar un moment de tranquil·litat per seure davant l’escriptori, agafar un llapis i un paper, i fer de les paraules emoció.

UN ANIVERSARI ESPECIAL L’insuportable i reiterat so del despertador posa fi al meu son, i acaba també amb la màgia que es desprenia d’ell. Quan aconsegueixo obrir els ulls, ja no recordo cap detall de la història inventada per la meva imaginació. Tan sols tinc el pressentiment, o potser només l’esperança, que estava vivint un somni meravellós. Intento evocar alguna cosa, alguna

persona,

algun

indret,

algun

sentiment,

però

em

resulta

completament impossible. Em rendeixo i miro el despertador. Són les 7:40. Com sempre, he apagat el despertador dues vegades sense ni adonar-me’n. Si no m’espavilo, tornaré a arribar tard a l’escola i la veritat és que l’última cosa que desitjo en aquests moments és haver d’aguantar una

nova

esbroncada

del

meu

professor

de

matemàtiques

que,

casualment, resulta ser també el director. M’alço del llit d’un bot i em dirigeixo cap al bany tot travessant la foscor del passadís. Un moment.

Que estrany. El meu germà acostuma a anar fins i tot més just de temps que jo, però els meus pares ja s’haurien d’haver llevat per anar a treballar i la seva habitació és totalment fosca. No pot ser. Aleshores recordo que, tot i ser divendres, ja fa dos dies que estem de vacances. Si em vaig posar el despertador ahir a la nit és perquè avui és un dia molt especial i no tinc ni gota de temps per perdre.

Em trec el pijama d’una revolada i m’esmunyo dins la dutxa. Sota l’aigua calenta (tot i ser a ple estiu, necessito la meva ració diària i insubstituïble d’aigua calenta), penso en el dia d’avui. Divendres 22 de juny de 2012.

Com cada divendres des d’ara ja fa gairebé un any, he quedat amb tu per a passar la tarda plegades a la teva nova casa. La petita diferència que trenca amb la nostra rutina setmanal i que farà que aquest no sigui un divendres qualsevol, però, és que avui és el dia del teu aniversari. Fas 18 anys i això ho hem de celebrar com cal. Per això, avui no esperaré fins a la tarda; vull arribar abans que et despertis perquè comencis el dia amb una agradable sorpresa.

Hi ha qui diu que el dia del seu aniversari no és sinó un més dels 365 dies que té l’any, i no diré pas que no tinguin raó. De fet, els aniversaris no són més que una mera invenció humana o, més ben dit, la forma amb la qual hem decidit acabar petits cicles de les nostres vides, que hem anomenat anys. És evident que no ens fem més grans d’un dia per l’altre, però suposo que necessitem tenir una percepció del pas del temps, d’un temps que potser ni tan sols existeix. Tot i això, a mi els aniversaris sempre m’han semblat dies molt especials en què res ni ningú no en pot dissipar l’ encant i en els quals les sorpreses juguen un paper molt important.

Surto de la dutxa embolcallada amb la tovallola i vaig cap a l’habitació.

Tinc la roba que em vaig preparar la nit anterior damunt la cadira.

Llueixo davant el mirall uns sostenidors blancs que contrasten amb la meva morenor natural i unes fines calcetes de tacte sedós. Em cordo els botons de la camisa que tant m’agrada, de quadres blancs i blau marins.

Se m’ajusta perfectament al tors i me’n remarca la silueta, puc notar el seu contacte, suau i càlid, sobre la meva pell. M’encanta aquesta sensació. Em poso uns shorts texans foscos i me’ls ajusto amb un cinturonet de cuir. Em calço amb les meves Converse de color blanc i torno a entrar el lavabo per acabar d’arreglar-me. M’asseco amb rapidesa els llargs cabells de setí fins que adquireixen el seu color castany clar i no puc estar-me de planxar-me’ls perquè quedin ben llisos. Em maquillo subtilment, simplement una mica de coloret a les galtes i una fina ratlla marró al contorn dels ulls. Ja sé que a tu et sembla una estupidesa arreglar-se més del compte quan no hi ha cap motiu de pes. Però ja em coneixes i saps perfectament que no puc viure sense el meu ritual matutí. Per a mi, això és com la dosi de cafè que em proporciona energia, vitalitat i optimisme per a tot el dia.

Baixo a la cuina i començo a preparar el que serà el teu primer regal d’aniversari. Sempre m’ha agradat fer pastissos, crear noves receptes i

anar-les perfeccionant amb el temps. Aquesta la vaig inventar quan era ben petita i no

ha necessitat mai cap millora. És

senzillament

insuperable, especialment per als grans amants de la pura xocolata, com tu i com jo. Després d’escalfar el forn, poso la xocolata negra i la mantega en un cassó al foc fins que es fonen formant una crema de color de cacau i d’olor delectable. La flaire embriagadora m’emboira els sentits i no puc reprimir l’instint d’enfonsar el dit índex dins la bassa de xocolata i passejar-me’l per la boca. La inevitabilitat d’aquest gest involuntari em fa viatjar al passat. Érem soles aquí, a casa meva, en aquesta mateixa cuina, i vam començar per primera vegada aquesta meravellosa recepta.

Diria que aquell dia no vam arribar a posar el pastís al forn. Quan vam veure la xocolata fosa, desemparada i permanent davant la nostra mirada anhelosa, una primera i tímida sucada d’un sol dit va ser seguida de moltes altres fins acabar donant pas a una cursa accelerada de dits, culleretes, culleres i cullerots. Recordant aquesta escena infantil amb un indefugible somriure dibuixat als llavis, passo la deliciosa barreja a un bol i hi afegeixo el sucre, els ous i la mica de farina que es necessita. L’aboco en un motlle rodó i la poso al forn. Ara solament cal que esperi uns vint minuts, que són els que necessito per esmorzar un bon suc de taronja natural i una tassa de llet amb cereals. Cada vegada que faig aquest pastís quedo encantada per la rapidesa i facilitat amb què aconsegueixo un resultat infal·lible. El trec del forn i m’inclino per inhalar-lo de nou i sentir-me envaïda per la seva aroma. El cobreixo amb paper d’alumini i el col·loco acuradament dins d’una bossa, juntament amb divuit espelmes i un encenedor. Pujo les escales amb peus de plom per no despertar ningú, agafo el regal, guardat a l’armari de la meva habitació des de ja fa una setmana, i torno a baixar cap al pis de baix. Abans de marxar, deixo una nota a la taula de la cuina. Segur que la meva mare serà la primera de llevar-se. “Bon dia, mama. Vaig a veure l’Alèxia. Ja saps que avui és el seu aniversari i vull començar el dia amb ella. Tornaré a l’hora de dinar. Un petó. Marina.” Quan ja tinc pastís i regal, agafo com puc la

meva bossa de mà i hi entaforo el mòbil, les claus i el moneder amb tots els diners que necessito.

Surto de casa amb pas decidit i em dirigeixo cap a l’estació. Ja fa unes hores que el cel ofereix el seu espectacle natural de llums i de colors, ha apujat

el

teló

anunciant

l’inici

d’un

nou

dia,

que

se

m’afigura

especialment joliu. Mentre espero un tren en direcció a Barcelona, tinc el privilegi de gaudir de les carícies dels primers rajos de sol i de la nítida visió d’un mar immens que s’acaba confonent amb el blau del cel. El so somort del tren m’arriba a través de les vies i em desperta del meu estat contemplatiu. Pujo al tren i, davant l’aparent impossibilitat de trobar un míser seient lliure, em resigno a buscar un racó on pugui instal·lar-me còmodament i, com a mínim, poder deslliurar-me una estona de tot el pes que duc a sobre. Després de recórrer més de mig vagó, deixant enrere alguns estudiants universitaris encara en època d’exàmens, executius de vestit i corbata i altres matinadors més o menys desperts, localitzo un petit espai on aposentar-me. Alleugerida, deixo anar delicadament les dues bosses i les recolzo entre cama i cama, tot protegint-les de qualsevol mirada inquisitiva, com si tingués por que algú pogués aprofitar un moment de distracció per pispar-me-les. Amb el que em va costar decidir-me pel regal adequat, només faltaria que arribés a casa teva amb les mans buides.

Recordo que fa unes setmanes vaig trucar a la teva mare preguntant-li quin regal podia fer-te. Em va dir que no calia que em preocupés, que ja feia prou agafant expressament el tren cada setmana únicament per passar unes hores amb tu i que, de totes maneres, ara mateix no necessitaves res en especial. Potser tenia raó en això, però no podia presentar-me sense cap regal el dia del teu divuitè aniversari. També em va assegurar que la meva simple presència et donava energia i et feia més feliç. En sentir aquestes paraules, el cor em va fer un salt d’alegria.

Vaig estar contenta de saber que les meves estupideses d’adolescent no t’avorreixen tant com jo em pensava.

La qüestió és que finalment em vaig decidir per comprar-te alguna cosa que donés una mica de vida a la teva habitació, tan blanca i austera. Un marc

múltiple

molt

original

em

va

cridar

l’atenció

i

l’he

anat

personalitzant omplint-lo amb divuit fotografies diferents, una per a cada any de la teva vida. Uns ulls, llavors innocents, observant encuriosits una càmera des del bressol, una rialla espontània mostrant les primeres dents, una mirada il·lusionada davant un nou naixement, unes mans decidides donant el biberó, dos semblants entremaliats jugant al parc infantil, xipolleigs a la piscina rere flotadors, l’orgull indissimulable dels castells de sorra construïts vora l’aigua salada, l’originalitat en la creació d’un simpàtic ninot de neu, l’admiració pel drac multicolor del Parc Güell, un primer concert de piano i flauta travessera, la baralla per un tros de pizza, una tarda de cinema i de crispetes, la fascinació per la Torre Eiffel, el Colisseu, el Big Ben i el Partenó i finalment, una nit de discoteca.

T’he de dir que m’ha costat penes i treballs trobar les dues primeres fotos, perquè en aquells temps jo ni tan sols existia, però a partir d’aquí el veritable problema ha estat seleccionar un sol moment immortalitzat per any, entre tota la nostra col·lecció. Tu i jo ens coneixem des del moment en què jo vaig néixer, ara ja fa una mica més de setze anys, i des d’aleshores que no hem deixat mai de compartir part de les nostres vides.

Diuen que els amics són la família que un escull. Amistat és confiança, seguretat i comoditat; paciència, acceptació i entrega; plors i rialles; tristeses i alegries. Amistat és parlar amb l’altre com si ho fessis amb tu mateix, viure els seus sentiments com si fossin teus. Amistat no és la unió entre dues ànimes, sinó una ànima que habita en dos cossos.

Amistat és senzillament amor incondicional. Un amor que no és fàcil de trobar, però que encara és més difícil de perdre. Sentiràs mil expressions

diferents per parlar de l’amistat, amb les quals et sentiràs més o menys identificada. Però per a mi n’hi ha una que mai falla: amistat és simplement el que hi ha entre tu i jo. Moltes vegades m’he sentit la persona més afortunada pel simple fet d’haver tingut l’oportunitat de conèixer-te, però el que em fa realment feliç és poder compartir amb tu aquest valor tan preuat.

Ja saps prou bé que tu ets molt més que la meva millor amiga. Amb el temps t’has convertit en la germana gran que sempre m’hauria agradat tenir. Sempre m’has escoltat, m’has ofert els teus millors consells, i m’has ajudat a descobrir algunes de les realitats que juguen a fet i amagar en un món més desconegut del que ens pensem. Juntes hem gaudit de moments inoblidables. Fins i tot m’atreveixo a dir que gran part dels instants més feliços de la meva vida han estat al teu costat. Juntes també hem afrontat grans problemes i hem superat moments difícils, com el que vam viure ara farà un any. Un fet com aquell podria havernos

distanciat,

però

no

estava

disposada

a

permetre-ho.

Potser

simplement per egoisme, és veritat. Perquè sense tu em sento una persona diferent, com si em faltés una part de mi. Necessito algú a qui explicar les petiteses del dia a dia, allò que em fa sentir bé i allò que m’afligeix, els meus sentiments, les meves preocupacions, el meu pensament. I, per damunt de tot, necessito que aquesta persona siguis tu. Perquè al llarg d’aquest any m’has estat escoltant com només tu saps fer-ho, amb tranquil·litat, els ulls tancats i la respiració profunda, interioritzant cadascuna de les meves paraules i donant-me les millors respostes sense necessitat de parlar.

–Perdona. Em permets, si us plau?– un noi si fa no fa de la meva edat fa esforços per llençar alguna cosa a la paperera. De seguida m’adono que li impedeixo el seu propòsit.

–Sí, sí, ho sento, no ho havia vist– em disculpo gairebé avergonyida. Em dedica un tímid somriure i s’allunya un parell de passos, esperant que el tren s’aturi. Me’l quedo mirant. M’ha sorprès la seva extremada educació,

però encara més la seva mirada encisadora. És indiscutiblement guapo: bru, ulls verds i faccions delicades. Per un instat em passa pel cap l’esbojarrada idea de dir-li alguna cosa, però de seguida l’esborro del meu pensament. El tren s’atura i ell baixa, es perd entre la multitud.

Quan el bip-bip que indica el tancament de portes comença a sonar, adverteixo que estic a punt d’abandonar l’estació de Sants. Baixo del tren d’un bot i em dirigeixo a les escales mecàniques. Una mica més i passo de llarg. I tot per haver-me quedat bocabadada contemplant la perfecció d’aquell cos de model. Que estúpida!

Agafo la línia blava del metro en direcció a Horta i baixo al cap de dues parades. Surto pel carrer Rosselló i de seguida arribo al teu edifici. T’he de confessar que al principi l’estrany silenci que sempre regna a casa teva m’incomodava una mica, de la mateixa manera que l’olor de lleixiu em resultava repugnant, però la veritat és que amb el temps m’hi he anat acostumant fins a tal punt que aquest ambient em resulta acollidor.

Després de saludar i desitjar el cortès bon dia, pujo les escales fins al segon pis, recorro el llarg passadís que ja em sé de memòria i entro a la teva habitació. Dorms profundament i les persianes encara estan abaixades. Perfecte. Amb cautela, agafo el pastís d’una de les bosses i començo a encendre les divuit espelmes una a una. M’apropo al llit i començo a cantar amb un fil de veu: aniversari feliç, aniversari feliç...

Tinc l’esperança que els teus ulls s’obrin i s’il·luminin de felicitat, malgrat saber que les possibilitats que això passi són mínimes. D’aquí a poc farà un any que vas quedar sumida en un somni profund del qual encara no t’has despertat. No puc evitar rememorar aquell dia o, més ben dit, les poques imatges que van quedar gravades a la meva memòria per sempre. Llums de discoteca, el cotxe del germà d’un amic, les mans del conductor fent malabars amb el volant, tu que des de davant et deslligues el cinturó per tranquil·litzar-me, un revolt, un altre, unes llums encegadores, un fort impacte i el teu cos volant pels aires després

d’haver travessat el vidre frontal de l’automòbil. Pànic. Foscor. Res més.

Se’m fa un nus a la gola i la meva veu es trenca abans d’acabar la cançó.

Tanco els ulls i desitjo amb totes les meves forces entrar dins el teu somni. Et sóc sincera quan et dic que la teva sola companyia em reconforta i que tens el do d’expressar el que penses sense paraules, però si bé t’he dit la veritat, potser no te l’he dit tota. I ara mateix l’únic que et puc assegurar és que, tot i tenir-te a la vora, et sento molt lluny i que, malgrat estar al teu costat, et trobo infinitament a faltar.

Com que la teva respiració és massa dèbil per apagar les espelmes, agafo aire i bufo amb força, demanant un desig per a tu. T’abraço amb intensitat i alhora amb delicadesa, enfonso el cap en el teu pit i deixo que les llàgrimes salades em recorrin el rostre, seguint el ritme dels batecs del teu cor.

Guanyadora categoria B

Cristina Fernández

Foto: Carme Escobar

Cristina Fernández Recasens (Blanes, 1984) ha publicat Aprender a dibujar el viento (Premi Rei en Jaume de poesia 2009) i ha participat a les antologies Poetes Ferits (2014) i Tenían veinte años y estaban locos (2011). El seu principal objectiu vital és dedicar-se a jugar. Actualment treballa de professora i cursa el doctorat en didàctica de la poesia a la Universitat de Girona.

LES XARXES DEL CAPVESPRE

WHAT LOOKS LIKE THE CAGE’S EXIT IS ACTUALLY THE BARS OF THE CAGE. THE AFTERNOON'S MESHES. THE ENTRANCE SAYS EXIT. THERE ISN’ T AN EXIT. DAVID FOSTER WALLACE* - ESTRELLETA - JO LI HE DIT-, DE LA MAR CERÚLIA GEMMA, DE LES FLORS DE L'ALT VERGER SERIES TU LA DARRERA? JACINT VERDAGUER

La nit després del dia que em vaig llegir la biografia de l’anarquista R. vaig tenir un somni. Era a Caminito, totes les casetes de fusta de colors estaven tancades i barrades i notava que mil ulls m’observaven a través de les finestres. Passejava pel costat del Riachuelo negre i amb els ulls anava resseguint uns versos que algú havia pintat al marge de la vorera, mil metres de poesia escrita a l’altura de la sola de les sabates. Els ulls em coïen. Veia voleiar un munt de gavines damunt del riu, volaven al·lucinades i brillaven. Després, em trobava en una plaça al mig d’un concert d’un grup que es deia Hiroshima. La cantant, una noia amb una llarga i desfermada cabellera pèl-roja, duia unes ulleres que eren exactament com les meves, però quan volia treure-me-les m’adonava que jo ja no en duia, d’ulleres, que mai no n’havia dut, que em faltaven els ulls, que no podria veure-hi mai més.

L’hostal on vaig tenir aquest malson es deia Aonikenk, que significa ‘home del sud’ i estava situat al damunt d’un turonet des d’on es veia tot el poble d’Us. L’anarquista hi havia estat empresonat durant vint-i-un anys, al centre penal. I per això jo era allà. O almenys això volia creure.

Hi havia anat a llegir la seva biografia, a passar fred, a sentir-me sola i lluny. I hi estava fent de tot menys això.

Em passava les tardes asseguda a la vora del foc parlant amb l’Òscar, el propietari de l’hostal. Era un pescador retirat, una mena d’Ismael de Melville però a la inversa: al mar s’ho passava molt malament de manera que només s’embarcava quan havia esgotat totes les possibilitats, és a dir, quan no tenia ni un duro. Corpulent, de pell bruna i colrada i de mans fortes, no ho hauríeu dit mai, que era un home poruc. I, en canvi, ... La veritat era que mai havia tingut vocació de mariner. I sempre m’explicava històries.

Una de les que més recordo és la d’Augusto, un dels patrons amb qui havia navegat. Era un home molt gelós i, durant els àpats, la tripulació es dedicava a torturar-lo per aquest motiu. L’estratègia dels mariners era molt sofisticada, ja que en cap moment no esmentaven directament la dona del seu cap sinó que feien comentaris fent veure que es preocupaven pel que estarien fent les seves pròpies dones: tants dies soles mentre ells eren a alta mar. Així, provocaven que el patró no pogués evitar malpensar de la seva muller i que s’anés posant vermell, vermell fins que s’aixecava d’un bot i marxava sense haver tocat el plat.

Llavors, la tripulació esclatava en rialles i es repartien el seu menjar.

Mentre parlàvem sempre hi havia els fogons de la cuina encesos. Allà, el gas era molt barat, em va explicar, i si algú volia escalfar l’aigua del mate no calia que encengués el foc ja que sempre estava encès. Jo no entenia aquest raonament. Al meu entendre, utilitzava una lògica inversa. De la mateixa manera que allà per cercar el nord no podia veure l’estrella Polar sinó la Creu del Sud, que evidentment no l’indicava. L’Òscar era vint anys més gran que jo. La seva dona havia mort jove. No havien tingut fills. I a

l’Aoenikenk no hi havia cap altre hoste i, per tant, ningú més que necessités escalfar aigua al foc.

Vaig estar-hi dos mesos, a Us. Havia visitat el penal, l’arxiu i el museu històric a la recerca de dades sobre el centre penitenciari. Havia estat asseguda a la cel·la de l’anarquista R. i havia estat mirant el mar intentant ficar-me a la pell dels primers exploradors de l’Antàrtida. Un capvespre, li vaig llegir a l’Òscar el que li vaig vendre com un fragment de la meva novel·la. En realitat era “tota” la meva novel·la, és a dir, el total de quatre ratlles que havia aconseguit escriure després de tres mesos com a becària del Cercle Internacional d’Escriptors:

“Volen que oblidi el meu nom. Ja no recordo el meu rostre. Aquí no existeix el temps. Només l’obscuritat i el fred. El fred no ens deixa pensar. Fins i tot quan no em miren, em vigilen. Aquest edifici em vigila.

Poden perseguir la meva ombra. Per a ells sóc un número, el 155. Però jo sóc l’anarquista R. I sortiré d’aquí.”

No me’n va dir res, l’Òscar. Jo li vaig explicar que Us era com una gran metàfora. Que el món era una gran presó i que els nostres cossos eren una petita presó i que l’escriptura era una condemna i que les paraules ens impedien comunicar-nos i que l’única cosa que valia la pena comunicar era aquesta certesa. I que Us, per la seva ubicació geogràfica estratègica, representava justament aquest aïllament. Que era increïble que s’hi hagués construït una presó tants anys enrere, tan lluny de tot.

Que quins malalts, els humans. I que el fet que aquesta presó no tingués barrots era el súmmum de la metàfora de la metàfora. Perquè d’Us, no en pots escapar, li vaig dir. Perquè a una banda hi ha el mar gelat i a l’altra banda les muntanyes gelades i perquè més enllà del mar gelat i de les muntanyes gelades només hi ha més gel i més onades i més gel i més

onades i, de tant en tant, només de tant en tant, alguna balena.

Amb l’Òscar només xerràvem a l’hostal. Pel poble jo hi anava sola. Havia intentat fer amics però no ho havia aconseguit. La majoria de comerços estaven tancats. Es feia fosc molt d’hora. Hi havia un cinema, el Packewaia, però des que havia arribat que hi passaven la mateixa pel·lícula. La temporada d’esquí havia acabat i tot semblava estar en suspens, en estat d’espera. Semblava com si Us (i tot el món darrere seu) estigués caient al buit molt i molt lentament, de manera gairebé imperceptible.

L’anarquista R. havia arribat a Amèrica del Sud per accident. Havia embarcat en un vaixell mercant que l’havia de dur a Nova York i després del llarg viatge transatlàntic havia arribat, contra tot pronòstic, a Buenos Aires. Mesos més tard, ja en contacte amb els nuclis anarquistes actius de la ciutat, va protagonitzar un atac contra un conegut cap de la policia.

L’anarquista R. va fabricar una bomba amb les seves pròpies mans i, dies més tard, el va matar. I el van tancar a la presó. Així va arribar al penal d’Us. Un cop allà, va resistir el fred, l’aïllament i la gana i va contactar amb un periodista porteny que el va posar en contacte amb el darrer pirata del canal del Beagle que, al seu torn, va prometre que ajudaria R. a fugir d’Us. I així va ser com l’anarquista R. va aconseguir escapar de la presó sense murs d’Us i dos dies més tard el van tornar a capturar, quan ja havia arribat, per mar, a Xile. Quan ja havia travessat, per mar, les xarxes del capvespre, els barrots de la gàbia, les neus i les muntanyes.

Aquesta era la història que jo volia explicar.

L'última nit a l’hostal, vaig enfilar les escales de fusta que grinyolaven a cada passa que feia i vaig entrar a l’habitació de l’Òscar. Dormia arraulit cap a una banda de llit. Em vaig quedar mirant com dormia. Jo podia tenir por. L’anarquista R. podia tenir por. Però un mariner... Per la finestra

lluïa l’estel fosc de la Creu del Sud. Va començar a nevar.

Petissa Orelluda

*Traducció: “El que sembla la sortida de la gàbia són, de fet, els barrots de la gàbia. Les xarxes de la tarda. A l’entrada, hi diu SORTIDA. No hi ha sortida.”

David Foster Wallace.

Finalista categoria B

Maria Joancomartí

Sóc llicenciada en periodisme per la UAB i tinc un postgrau en periodisme social, local i comarcal. Treballo a Nova Ràdio Lloret des del 2007 i durant sis anys vaig ser corresponsal de la comarca de la Selva de Catalunya Ràdio. He escrit el llibre Xino-Xano, fa trenta anys decidírem caminar, que repassa els 30 anys d'història del Xino-Xano, entitat cultural de Lloret, que organitza caminades arreu del municipi, a banda d'activitats com la fira dels Sants Metges, la castanyada o la rebuda del Carnestoltes i l'enterrament de la sardina. Actualment m'estic formant com a escriptora al Laboratori de Lletres de Barcelona.

MOSLEH No veu res. El vel que el tapa fa que tot sigui foscor. Suposa que no volen que la gent li vegi la cara de patiment perquè a ningú no se li estovi el cor. Així s’estalviarà veure la cara dels seus botxins, tot i que si li haguessin preguntat si els volia veure hauria respost que sí. El cor li batega amb força, però no ho entén. Ara ja no cal estar nerviós, no hi ha res a fer, d’aquí a pocs minuts s’haurà acabat tot. Li pica el peu dret i s’inquieta per no poder rascar-se, quin patiment tan absurd en un moment com aquest. Li fa angúnia estar envoltat de terra, però almenys sap que les parts que té enterrades no li faran mal. Sent força enrenou al seu voltant i es pregunta quanta gent deu haver vingut. El cor li fa una punxada. Deuen ser nervis. Tant de bo pogués fer-lo aturar de cop per estalviar-se aquest patiment però, sobretot, per no donar-los el gust als cabrons que l’envolten en aquest moment. L’espera se li fa eterna. De sobte, algú crida i nota el primer cop. Un cop fort a la part superior del costat dret del cap, on sempre li creix aquella metxa de canes tan característica seva. Ara hauran quedat tenyides de sang. No pot evitar cridar. Tant de bo pogués, perquè sap que cada crit seu voldrà dir que més s’eixamplarà el somriure dels botxins, però no ho pot evitar. Li fa molt mal i no pot pal·liar-ho de cap manera. Sap que les pedres estan triades a consciència. Prou grosses com per ferir l’acusat fins a provocarli la mort, però no tan grans com per matar-lo d’un sol cop.

Intenta tenir paciència, però es fa difícil amb aquest dolor insuportable.

Respira fons i mira de recordar bons moments. És l’última oportunitat que té per fer balanç de la seva curta vida. El primer que li ve al cap, inevitablement, és en Mosleh. Malgrat com han anat les coses, s’alegra que ell hagi pogut fugir. En el pensament li apareix la imatge de les seves mans, grosses, però molt ben definides. Té la sensació que nota per la pell les seves carícies, els seus petons, la delicadesa amb què el tractava... Comença a notar una certa excitació que li recorre tot el cos,

especialment el membre. Però li passa de cop, quan rep una altra pedrada, directa al front. Un nou crit de dolor. Li ve al cap la imatge de l’última vegada que van estar junts. Maleït el moment en què van decidir quedar-se a la seva habitació. En Sajah preferia marxar, perquè li feia cosa embolicar-se amb ell sabent que els pares i la Dayfa, la seva germana petita, podien arribar en qualsevol moment. Però en Mosleh insistia i ell mai no podia resistir-se als seus desitjos. Així va ser com van començar primer amb uns petons innocents i després amb carícies fins que la situació se’ls en va anar de les mans. Absorts en un plaer sexual immens, no van adonar-se que algú havia arribat a casa, ni que la Dayfa obria la porta de l’habitació i els descobria enmig del pecat. No va ser fins que la nena va començar a cridar descontrolada, que en Sajah va saber que els havien enxampat. A partir d’aquí tot es va precipitar. El record ha quedat borrós, pels nervis que va passar i, sobretot, per l’estat d’inconsciència en què el va deixar el seu pare quan va entrar a l’habitació i se’l va trobar despullat al costat de roba d’home que no era seva. Per sort, en Mosleh va poder fugir per la finestra, encara que només fos amb calçotets i samarreta. En Sajah notava que li faltava l’aire i se li paralitzaven tots els músculs. Els crits del pare van anar acompanyats d’una pallissa que el va portar a l’hospital. D’allà, a la presó. I de la presó, on és ara, encara amb la cara marcada pel seu pare.

Tot i que aquestes marques d’aquí a pocs segons quedaran totalment amagades per les noves ferides.

Les pedres segueixen estabornint-lo, però encara no són suficients com per fer-li perdre la consciència. Vull morir ja, sisplau, pensa per si mateix, mentre no pot deixar de cridar de dolor. Està marejat, però no pot caure, perquè està ben encallat. De sobte nota com un líquid calent li regalima per les cames. No pot imaginar-se la seva ganyota de dolor, perquè mai abans no havia patit tant, però sí que nota que somriu per dins quan s’imagina què dirien tots aquests que l’envolten si sabessin que s’acaba d’orinar davant seu. Tot i que sigui un noi esquifit, tant per

l’alçada com per la poca corpulència, amb els seus dinou anys no hauria de fer aquestes coses. Però ningú no ho sap. Potser els botxins que l’hagin de recollir un cop mort s’emprenyaran quan l’agafin i sentin la pudor de pixum. Foteu-vos cabrons!, —crida de cop. I riu, tot i que ningú no sap que està rient, perquè els crits de dolor passen per davant de tot.

No sabria dir quanta gent ha anat a acomiadar-lo, però sent molt d’enrenou al seu voltant. Quants dels que ara el condemnen estan lliures de pecat? Segur que fins i tot hi ha algun homosexual que s’ha unit a la festa i tira les pedres més fort que ningú per demostrar la seva virilitat.

Algú l’estarà maltractant a contracor? És tan complicat viure en aquest país de merda! Sap que demà apareixerà als mitjans internacionals.

Alguns llegiran per sobre el titular i passaran de llarg, altres se sorprendran i voldran aprofundir sobre el tema mentre se’ls posa la pell de gallina, i alguns altres obriran un debat sobre com d’esfereïdor és que avui en dia encara hi hagi països on existeixi la lapidació. Tots estaran d’acord

que és una xacra que caldria eradicar. Però al dia següent ja

ningú no el recordarà. Si almenys el seu cas servís per despertar el neguit de la societat i comencés una lluita vertadera per acabar amb la prohibició de l’homosexualitat...

El que més greu li sap, però, és pensar que siguin els seus propis pares els que s’hagin oblidat d’ell. Com pot ser que l’hagin castigat d’aquesta manera? Des que va passar allò, només ha vist la seva mare un parell de cops. El primer, a l’hospital. I el segon, a la presó. La dona patia, però mai no va fer res per evitar-li aquell destí fatal. I, malgrat el patiment, l’únic que havia fet era jutjar-lo per haver-se’n anat al llit amb un home.

Aquell

comportament

encara

l’havia

refermat

més

en

la

seva

homosexualitat. Moriria, però ho pensava fer amb el cap ben alt, malgrat tot. Li sap greu, també, no haver pogut complir la promesa que havia fet a en Mosleh tantes vegades. Quan estaven junts, aïllats del món, li prometia que quan tingués alguns diners estalviats marxarien tots dos a viure a Holanda. Allà no passa res amb els homes que s’estimen. Era el

somni de tots dos i ja és impossible complir-lo. Potser en Mosleh sí que podrà fer-lo realitat, pensa mentre es pregunta on deu ser en aquests moments. No n’ha sabut res més des del dia que el seu pare els va enganxar. Ni tan sols si va tornar a casa seva o si va decidir fugir. Li sap greu que el noi no intentés posar-se en contacte amb ell quan era a la presó, però sap que era una situació massa complicada. De fet, si ho hagués provat, potser en aquest moment seria al seu costat patint igual que ell.

Una pedra li rebenta l’orella i al mal s’hi suma un fort xiulet agut que no para. El dolor tampoc no dóna treva i ja no té esma per cridar. És un dolor tan intens que té la sensació que algunes pedres ja ni les nota, quan el colpegen. De sobte s’aturen les pedres i es crea un petit silenci que li permet sentir com algú se li acosta. “Res, encara respira, som-hi”, exclama. Altre cop crits dels homes que tornen a la feina. És fàcil fer-se el valent quan estàs en la seva posició, pensa. La sang que li cau del front s’ha infiltrat dins dels ulls i s’ha barrejat amb les llàgrimes, que li provoquen una coïssor insuportable que no pot pal·liar de cap manera.

No s’hauria imaginat mai que això podria molestar-li més que el dolor que li provoquen les ferides. Treu forces del fons del cor per tornar a cridar. La ràbia l’envaeix. Maleeix cadascuna de les persones que l’envolten per fer-li mal. Alguns s’ho prenen com un joc de punteria.

Segur que hi ha qui fa apostes. El que li doni abans paga un sopar a l’altre. Després aniran al bar a celebrar que han acabat la feina, mentre el seu cos començarà un procés de descomposició irreversible. Una pedra li colpeja amb força el clatell. Comença a defallir, sent com les forces li disminueixen, el cos es comença a relaxar i, de sobte, desapareix tot el dolor.

Ara passeja per un passadís tot blanc i, al final, una llum brilla amb força i l’enlluerna. Té molt fred, tremola molt, però no para de caminar.

Travessa la llum i es troba enmig d’un prat molt verd. Per tot arreu hi ha

escampades flors molt altes de tots colors, vermelles, taronges, liles... I uns molins ben grossos l’envolten. És tal com s’ho havia imaginat. Algú l’abraça per darrere. No el veu, però reconeix el tacte d’aquelles mans.

Grosses, però molt ben definides. “Som a Holanda, carinyo”, — li diu en Mosleh a cau d’orella—. Una felicitat extrema li invaeix tot el cos. Ja res no importa. És feliç com no ho ha estat mai. I, de sobte, deixa de patir del tot. Deixa de patir per sempre més. Tots els músculs es relaxen, mentre la sang segueix regalimant per la cara i tenyeix el mocador que el tapa, tot i que és d’un color fosc i la gent no ho aprecia. Encara el colpegen unes quantes pedres més abans que s’adonin que ja és mort.

Els homes que han participat en la lapidació van marxant fins que només en queda un de jove. És corpulent i té brutes de sorra les mans, que són grosses,

però

molt

ben

definides.

Està

de

genolls

i

plora

desconsoladament. No es perdonarà mai haver contribuït a apedregar la persona que més ha estimat a la vida.

Jurat

El jurat que va lliurar aquests premis estava format: -

Lourdes Fàbrega i Sánchez, com a tinenta d’alcalde de Joventut

-

Isabel Sarmiento i Morente, com a especialista en llengua i literatura (Escola d’Adults Es Piteus)

-

Eva Palau i Pascual, com a membre d’entitat associada a l’art (Ass. Cultural Crit d’Art)

-

Mar Campdepadrós i Martín, com a guanyadora del concurs a l’any 2011 (Categoria A)

-

Francesc Haro i González, com a guanyador del concurs a l’any 2011 (Categoria B)

-

Marina Cáliz i Roldán, com a secretaria del jurat.

AJUNTAMENT DE BLANES Àrea de Joventut Departament de Recursos Tecnològics Desembre de 2014