Entorn de Calvià Literatura

Entorn de Calvià

Presentació

Aquesta edició de la revista Entorn pretén recollir la vida literària de Calvià que ha format i forma la nostra identitat cultural. Un repàs per diferents moments literaris del nostre municipi, des de la literatura tradicional fins a l’actualitat.

La història de la literatura popular tradicional de Calvià i es Capdellà del s. XIX i meitat del XX, recollida en l’article de Caterina Valriu, fa referència al divers i abundant repertori de balades, cançons, rondalles, llegendes o “plaguetes de gloses” recollides en els Cançoners, Rondalles Mallorquines o Llegendes de Balears. Aquesta literatura descriu la societat de l’època, els seus costums, sentiments, enfrontaments i vivències.

El premi Nobel de 1967, Miguel Ángel Asturias, va passar llargues temporades a Calvià i va escriure una part de la seva obra, trobant la seva inspiració davant de la costa de l’Hotel Punta Negra. En l’article d’investigació es recull la seva vida, la seva obra i la seva vinculació al municipi amb informació i material inèdit que veu per primera vegada la llum en aquesta revista.

Antoni Vicenç escriu un dossier, des de l’amistat que els unia, sobre l’escriptor Pere Morey i la seva obra, vinculada a Mallorca i a Calvià. Residia a Portals i ha estat una persona rellevant com a escriptor, activista cultural, divulgador i defensor de les nostres arrels i la nostra terra.

S’aprofundeix més en la figura de Pere Morey Servera en l’entrevista a la família de l’escriptor, des d’una perspectiva més personal i íntima, després de dos anys de la seva mort. La seva dona i fills destaquen les seves ganes de conèixer, la seva inquietud, la seva passió i, principalment, la seva intensitat a l’hora de viure cada moment del present.

A l’Ajuntament de Calvià estam molt orgullosos del projecte Biblioigualtat que es va posar en marxa l’any 2019 amb l’objectiu de visibilitzar l’obra de les escriptores i difondre la literatura feminista arreu del municipi. Era imprescindible tractar-ho en aquesta revista, de la mateixa manera que projectes ja consolidats com el Club de Lectura de les Biblioteques de Calvià, que són un referent d’adaptació i evolució en tots els aspectes literaris.

La dificultat de trobar dones escriptores al llarg de la història l’hem trobat també a Calvià. La cura de la família, de la llar i els rols establerts van impedir l’accés de la dona a la literatura. La perspectiva de gènere en aquest Entorn, no obstant això, queda palesa a través de les entrevistes amb dones apassionants que tenen les seves vides vinculades a la literatura i a Calvià: la professora de literatura, Margalida Socias, ens acosta a l’univers femení i feminista de la narrativa; Gemma Marchena ens explica el seu recorregut vital al voltant de l’escriptura i el periodisme, amb una marcada consciència de classe; i un diàleg entre la poetessa Lucia Parra Piriz i la contista Sara Rivera Martorell ens detalla com s’enfronten al seu procés creatiu.

Les col·laboracions de joves com Neus Molina a la secció de Joves Investigadors, que aprofundeix sobre El llibre dels feits del rei En Jaume, o el debat jove, sobre la necessitat de llegir per connectar amb un mateix, ens donen esperança i ens mostren una generació molt formada amb tot el coneixement a un clic.

Un cop tancada aquesta edició d’Entorn hem tingut coneixement de l’estada del filòleg, professor, traductor i poeta Joan Mascaró Fornés as Capdellà. Sens dubte hagués format part d’aquestes pàgines o de l’Entorn Personatges i segur que l’incorporarem en algun dels propers números.

A Calvià aquest any ha nascut el Festival “Literatura Expandida a Magaluf” que ha acostat la cultura a nous públics amb experiències lligades a la literatura. S’ha reunit a grans escriptors, músics i artistes que han delectat el públic i que animen a pensar amb il·lusió en el festival de 2022, per seguir gaudint de la millor literatura a Calvià.

Esperam seguir somiant, inventant i descobrint mons màgics amb la literatura a Calvià perquè com va dir Borges “La literatura no és altra cosa que un somni dirigit”.

MARTA DE TEBA FERNÁNDEZ

Directora general de Comunicació i Smart Office de l’Ajuntament de Calvià

Entorn de Calvià, núm. 13 Octubre 2021

Edita Ajuntament de Calvià C/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07184 www.calvia.com

Direcció Departament de Comunicacions

Coordinació tècnica, redacció i entrevistes Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació Bes Editorial

Disseny publicitari Ajuntament de Calvià

Consell de Redacció

Antoni Aguareles García, Agustí Aguiló i Llofriu, Jordi Amengual López, Catalina Caldentey Pascual, Manuel Calvo Trias, Marta de Teba Fernández, Cristina Gamundí Massagué, Neus Fernández Quetglas, Emmanuelle Gloaguen Murias, Sandra Sedano Colom, M. Teresa Pagès Mas

Assessorament i correcció lingüística

Agustí Aguiló i Llofriu, O. J. Crespí Green i J. J. Sánchez Rowell

Col·laboracions externes

Dick Fleming, Nieves Molina Benítez, Antoni Nadal i Soler, Josep Noguerol i Mulet, Caterina Valriu Llinàs, Asier Vera Santamaría, Antoni Vicenç i Cerdà

Portada

La lírica de les coses Collage obra de Maria Antònia Ferragut Carreño

SUMARI

Octubre 2021 · Núm. 13

DOSSIER

La literatura popular tradicional a les terres de Calvià i es Capdellà Caterina Valriu Llinàs, professora de Filologia Catalana a la UIB

18 28

ASSAIG

Calvià en la poesia Josep Noguerol i Mulet, filòleg i botiguer Antoni Nadal i Soler, escriptor i traductor

DOSSIER

La figura de Bartomeu Garcés Ferrà, un humanista de cap a peus Dick Fleming, exintèrpret de conferència de la Unió Europea

54 60 64 80

DOSSIER

Pere Morey Servera, l’ésser polièdric a imatge de Ramon Llull Antoni Vicenç i Cerdà, amic de l’escriptor

PARLAM

Entrevista a la família de l’escriptor Pere Morey Servera

PINZELLADA

Tot esperant (encara) la gran obra literària sobre Calvià Jaume Pons Lladó, escriptor

DOSSIER

El Nobel que recuperó la creatividad en Punta Negra Neus Fernández Quetglas i Asier Vera Santamaría, periodistes

PINZELLADA

Una tasca bibliofeminista Sandra Sedano Colom, funcionària de l’Ajuntament de Calvià

PARLAM

Margalida Socias Colomar, professora emèrita de Filologia Hispànica a la UIB

PARLAM

Gemma Marchena Delgado, escriptora i periodista

PARLAM

Lucía Parra Piriz i Sara Rivera Martorell, autores

PERSPECTIVA

Història del Club de Lectura de Calvià Biblioteques de Calvià

DOSSIER

L’Ajuntament i la promoció cultural bibliogràfica i literària Catalina Caldentey, funcionària de l’Ajuntament de Calvià

PINZELLADA

«Es fa saber»: els pregons de les Festes del rei En Jaume Maria Antònia Ferragut Carreño, funcionària de l’Ajuntament de Calvià

JOVES INVESTIGADORS

El Llibre dels feits del rei En Jaume como obra clásica de nuestra literatura Nieves Molina Benítez, estudiant de Filologia Hispànica a la UIB

DEBAT JOVE

Llegir per connectar amb un mateix

CATERINA VALRIU LLINÀS

/ Professora de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears

LA LITERATURA POPULAR TRADICIONAL A LES TERRES DE CALVIÀ I ES CAPDELLÀ

Apartir de les primeres dècades del s. XIX es començà a desenvolupar en diversos països europeus el moviment cultural que coneixem amb el nom de Romanticisme, que es caracteritza, entre altres coses, per posar en valor els materials de la literatura oral popular –balades, rondalles, llegendes, cançons, endevinalles...– que considera una expressió pura de l’ànima del poble i un segell inequívoc d’identitat. En un món immers en canvis socials importants derivats de la Revolució Industrial, aquesta mirada al passat desperta un afany de conservar, col·leccionar, ordenar i posteriorment estudiar i comparar aquestes produccions populars, que cristal·litza en el naixement d’un nou àmbit d’estudi: el folklore. Avui en dia, parlem d’arxivística folklòrica quan revisem i analitzem els materials recollits pels folkloristes –o per persones afeccionades al tema– que ens permeten traçar una certa cartografia de quin era el bagatge de literatura popular present en un determinat indret en un moment donat. No només ens interessa saber quins materials hi havia, sinó també en quin context es feien presents, quin paper desenvolupaven en la vida dels individus i les comunitats i quin ús se’n feia, és a dir, la seva funcionalitat. El folklore, com altres formes culturals, és viu mentre es funcional, i quan deixa de ser-ho es fossilitza i esdevé material de museu. Això no vol dir que ja no serveixi per a res, perquè sempre ens ajuda a interpretar el passat i el present.

Si ens preguntem quins materials hi ha a la literatura popular tradicional de Mallorca que varen ser recollits a les terres calvianeres, tenim a l’abast diversos repertoris que podem revisar i analitzar. Tanmateix, tret de casos molt concrets, sempre hem de tenir present que la literatura popular és extraordinàriament mòbil i compartida, aliena a les delimitacions de termes municipals. Això vol dir que el fet que una cançó o una rondalla hagi estat recollida as Capdellà o a Calvià en un moment donat no vol dir «que sigui d’allà», sinó simplement que els habitants d’aquestes poblacions l’havien incorporada al seu repertori perquè s’adequava a les seves necessitats, i molt pro-

Cantaires ca sa Mestra, a Caçadors de cançons. Les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1920-1940), de Massot i Muntaner, Josep.

bablement l’havien adaptada a les característiques del territori i de qui l’habitava, ja sigui des del punt de vista de la variació dialectal, la toponímia, l’onomàstica, els personatges històrics significatius, etc.

EL CANÇONER RECOLLIT A CALVIÀ I ES CAPDELLÀ

Els dos grans projectes de recollida de materials de poesia oral duts a terme a Mallorca són el de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) i el del Cançoner Popular de Mallorca (CPM). El primer, és un vast projecte que es desenvolupà entre els anys 1922 i 1936, impulsat pel mecenes català Rafel Patxot i coordinat per l’Orfeó Català. Era un pla ambiciós, de gran abast, que enviava parelles de «missioners» –compostes generalment per una persona formada en lletres i una altra en cultura musical, encara que generalment les dues tenien destreses en amb-

Les cantadores del convent de Capdellà, a Caçadors de cançons. Les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1920-1940), de Massot i Muntaner, Josep.

dós camps– arreu del domini lingüístic de la llengua catalana per tal de recollir les melodies i les lletres de les cançons populars tradicionals que la gent cantava en la seva vida quotidiana. Completaven la recerca amb altres materials complementaris: fotografies, fonogrames si n’era el cas i dades contextuals, redactades en forma de «memòries» o quaderns de camp corresponents a cada sortida o «missió». La Guerra Civil interrompé de manera violenta la tasca de l’OCPC i els materials arreplegats passaren moltes i diverses peripècies. No ha estat fins al s. XXI que podem tenir catalogats i a l’abast gran part dels materials recollits –melodies i textos de les cançons– i la pràctica totalitat de les memòries de recerca, així com un extens arxiu fotogràfic de gran valor. De les set missions que es realitzaren a les Balears entre 1924 i 1932, una va anar as Capdellà l’estiu del 1925 i una altra a Calvià el 1930. El principal investigador i respon-

sable de les missions mallorquines era el músic Baltasar Samper (1888-1966), que comptà amb la col·laboració d’altres estudiosos, com el poeta Miquel Ferrà (1885-1947) o el mestre i folklorista Andreu Ferrer (1987-1975). As Capdellà hi anà amb el català Josep M. Casas i Homs (1894-1979) i a Calvià amb el mestre i pedagog mallorquí Ramon Morey (1885-1944). La musicòloga Bàrbara Duran ha descrit acuradament aquestes dues expedicions de recerca, en el número 11 d’aquesta mateixa revista Entorn i és per això que nosaltres just en farem una breu síntesi. Els comissionats de l’OCPC entrevistaren sobretot dones des Capdellà i de Calvià i recolliren un repertori molt extens i divers. L’11 de setembre de 1925 anaren al llogaret des Capdellà, on els esperava el vicari que ja havia contactat amb diverses cantadores. L’endemà anaren al taller de brodadores de ca la Mestra i allà anotaren cançons de boca de tres al·lotes que hi anaven a brodar. Dia 14 visitaren dos tallers més de brodadores, el de Ca la Vidal i el del Convent, on feren una bona collita de materials, malgrat les reticències inicials de les informants. El sagristà els cantà diverses tonades de feina, i també cantaren la mare i la germana del vicari. En conjunt, en aquesta anada as Capdellà, obtingueren una seixantena de cançons de vint-i-quatre informants, majoritàriament al·lotes joves. Arreplegaren balades tradicionals en català com El rei tenia tres fies, A la ciutat de Nàpols, A ses portes del rei moro i alguna en castellà com Mambrú, i també tonades de feina, com la de collir oliva. Finalment, acabaren la seva recerca a Galilea. Com assenyala Duran, en aquest repertori capdellaner destaquen les cançons narratives llargues, adequades per ser cantades en fer feines un tant estàtiques, com filar o brodar, tasques tradicionalment reservades a les dones.

No va ser fins cinc anys després, entre el 17 i el 19 d’agost de 1930, que els missioners de l’OCPC anaren a Calvià i hi recolliren una trentena de cançons. En aquesta ocasió l’acompanyant de Baltasar Samper era el mestre Ramon Morey. Els missioners s’instal·laren a un cafè que també oferia allotjament als passavolants i contactaren

amb el mestre del poble i amb l’organista, anomenat mestre Jaume Vicens de l’Orgue, que era també mestre de capella i professor de solfeig, i per tant un bon contacte per ajudar en la recerca de bons cantaires a la vila. De les anotacions de Samper, assenyala Duran, un dels trets més remarcables era el costum de cantar «en colles» fent un joc dialogat. També l’historiador Joan B. Ensenyat explica que sovint, a Andratx, la balada del Comte Mal era cantada fent els diàlegs entre grups de jornalers; els homes en cantaven la part del comte i les dones la part de la viuda. De les informants de Calvià destaquen dues dones majors, les germanes Antònia i Maria Pellicer Vich, per la riquesa del seu repertori. Els missioners també visitaren el taller de cosidores de Ca na Serraleta, on la collita no va ser gaire abundant. L’organista, però, que exercia com a amfitrió i que tenia bons coneixements de música popular i, segons Samper, una «gran habilitat per imitar els cantaires populars i llur peculiar estil», també els aportà diverses peces, entre les quals cal destacar alguns boleros antics. Finalment, recolliren algunes tonades de feina, com la cançó d’entrecavar. Entre les cançons narratives que anotaren a Calvià, cal destacar les balades Don Francisco, De Santanyí vaig partir, A la font del Guilló, Catalineta, La porquerola (cantada a duet per dues dones) i La infanta garrida, entre d’altres.

En conjunt, podem dir que la collita dels missioners de l’OCPC a Calvià i es Capdellà va ser rica i variada. El repertori era el compartit amb els altres pobles de l’Illa, format bàsicament per cançons llargues de caràcter narratiu i de temàtica sentimental, cançons vinculades a les diverses feines de fora vila i algunes altres pròpies dels balls festius, com els boleros. Cal destacar la poca presència d’informants masculins i, en canvi, un gran nombre de cantaires femenines d’edats i procedència diversa.

Entre el 1966 i el 1975, l’Editorial Moll va publicar els quatre toms que conformen l’extens Cançoner Popular de Mallorca, recopilat pel frare franciscà Rafel Ginard i Bauçà (1899-1976), amb l’ajut de diverses persones del seu entorn. El lingüista –i també

De les informants de Calvià destaquen les germanes Antònia i Maria Pellicer Vich, per la riquesa del seu repertori

folklorista– Francesc de B. Moll (1903-1991) en va fer els estudis introductoris corresponents –un per cada tom–, organitzà l’estructura del cançoner per temes i tipus de cançons i ideà un sistema que permetia incloure les múltiples variants de les composicions. A cada cançó s’indica la localitat on va ser recollida, però no la data, ni el recol·lector ni tampoc la melodia amb què era cantada. Avui en dia, aquesta obra està digitalitzada i és fàcil fer-hi una recerca per diversos ítems. Així, hi hem trobat catorze cançons que inclouen el topònim Calvià i cinc que inclouen el d’es Capdellà, però si en comptes de fixar-nos en el text de les gloses ens fixem en l’indret on foren recollides, el CPM registra trenta-cinc cançons recollides a Calvià i només quatre as Capdellà. Ens interessa saber quines són aquestes cançons i si tenen alguna especificitat relativa al territori on eren cantades. Del cançoner no sempre en podem inferir una interpretació directa o treure’n conclusions fermes de contingut o significat, perquè a vegades una mateixa cançó s’aplica a indrets diferents o simplement la sonoritat i la rima porten a l’ús de determinades paraules el significat de les quals és secundari. Però, vegem alguns exemples de gloses que inclouen el topònim Calvià o es Capdellà, algunes positives i altres negatives vers les qualitats o els defectes de la gent del municipi:

Calvià vui anar a sentir dos glosadors: diuen que són es millors que dins tot Mallorca hi ha

Recollida a Estellencs

A Andratx i a Calvià ses aigos fresques són poques però hi ha unes al·lotes que ets uis fan espiretjar

Recollida a Puigpunyent

Calvià lloc secorrat es qui t’ho alaba t’engana. Vine a Esporles, Maciana, que de tot és regalat

Recollida a Esporles

A Andratx hi ha gent bajana i a Calvià encara més. Tots es capdellaners són canteranos borrers forrats de xicarandana

Recollida a Estellencs

Es fadrins des Capdellà s’arriesa los fa caure. Se pengen d’una baula per veure si se romprà

Recollida a Galilea-Puigpunyent

El Cançoner popular de Mallorca de Rafel Ginard i Bauçà, publicat per l’editorial Moll.

Així, es fa palesa la típica i consuetudinària rivalitat entre pobles que es manifesta en les crítiques a l’indret («lloc secorrat», «ses aigos fresques són poques») o a la gent que l’habita («gent bajana», «canteranos borrers», «s’arriesa»), però també es reconeix la vàlua dels seus glosadors i la bellesa de les seves jovençanes. Altres vegades Calvià surt anomenat com un topònim més en una llista de pobles, probablement elegit per qüestions de ritme i rima: Felanitx, Campos, Porreres, Manacor, Petra i Artà, Andratx, Sóller i Calvià, Muro, Sa Pobla i Sencelles

Recollida a Artà

Si revisem les trenta-cinc gloses que el CPM indica com a recollides a Calvià, hi trobem una gran varietat. La majoria són de temàtica amorosa –la temàtica predominant del cançoner popular–, en les quals els enamorats expressen el seu desig, l’enyor, la tendresa de l’enamorament, les ganes de casar-se, etc. Per la presència de diversos topònims de la contrada referits a possessions, considerem molt interessant la següent cançó:

A Son Puig tenc s’alegria i a Son Font sa tristor, i a Son Cotoner s’amor que em fa penar nit i dia

Recollida a Calvià

Altres gloses recollides a Calvià o as Capdellà parlen de temes socials, com la pobresa, la formació religiosa o les crítiques a les dones considerades malfeineres. Vegem-ne dos exemples:

—Pare, jo som un cabrer i no sé ses oracions. —Ja deus sebre ses cançons, moltes, de mal i de bé!

Recollida as Capdellà

Una figa paratjal madurada a sa figuera. Una dona malfenera sempre surt en es portal

Recollida a Calvià

Els materials recollits en les dues extenses col·leccions consultades ens indiquen que, com en els altres pobles de l’Illa, a la primera meitat del s. XX a les terres de Calvià encara era ben viu el cançoner popular. Moltes persones comptaven amb un repertori cançonístic que compartien –de manera activa o passiva– amb la resta de membres de la comunitat i el feien servir –amb una funcionalitat plena– com una eina comunicativa configurada artísticament. Així, les cançons servien per alleugerir les llargues hores de treball, per marcar el ritme d’algunes feines –com en el cas de les tonades de treball–, per informar i expressar opinions i punts de vista sobre la vida

A la primera meitat del s.XX a les terres de Calvià encara era ben viu el cançoner popular

i l’organització social, el poder polític, les injustícies, la confrontació entre sexes, etc. També per fer riure –en el registre burlesc–i sobretot per comunicar emocions i gaudir de la vida, com es fa evident en les cançons de festa i de ball.

D’altra banda, al llarg del s. XIX i fins a la primera meitat del s. XX foren molt populars les anomenades «plaguetes de gloses». Eren composicions poètiques fetes generalment per glosadors de posat sobre temes d’actualitat o sobre temes tòpics, a vegades podien tenir intencionalitat política o crítica i altres simplement humorística. S’imprimien en un format molt modest, generalment en octau, i es venien a les fires i mercats per poc preu. Com que una part important de la població era analfabeta, sovint es llegien en veu alta en entorns familiars o de veïns, o bé a la taverna, i podien ser memoritzades totalment o parcialment pel públic interessat, que –en recitar-les de memòria– n’esdevenia així divulgador i es feien encara més populars. Aquest és el cas del glosat titulat

«Gran Junta de Cans (primera part)», datat el 1907 i publicat per la coneguda Impremta Guasp de Palma. El fulletó, d’autor desconegut perquè signa amb el genèric «un cauviané», es venia al mòdic preu de dues peces de dos. Consta de trenta-quatre estrofes de vuit versos heptasil·làbics cada una i presenta diversos esquemes de rima. Escrit en un llenguatge popular i sense cap regulació ortogràfica, explica la reunió dels cans de la vila de Calvià, alarmats perquè l’Ajuntament vol fer pagar una contribució als propietaris de gossos. Els animals creuen que això és un gran perill per a ells, ja que moltes persones potser sacrificaran l’animal per no haver de pagar el tribut. Decideixen fer un escrit oficial a l’Ajuntament i una «huelga», però no sabem com es resol el tema, perquè el fulletó és una «primera part» que desconeixem si tingué continuïtat. El més interessant, sens dubte, és que el glosat, en fer referència als propietaris dels cans, incorpora un bon nombre de malnoms, professions i noms de casa de Calvià, alguns dels quals encara perviuen. Així, trobem que s’esmenta el sen Punta, es

Festes de Sant Jaume de Calvià, 1939. Font: Cent anys a Calvià.

Gran Junta de Cans.

Ferrer, el sen Podera, s’Escolà, es Saig, es Secretari, en Joan Escolà, es Cusinet, en Noradí, el sen Miquelet, en Bujové, en Dols, en Masset, Can Vich, Can Jeroni, Can Garrit, es Piner, es Garriguer, Ca na Rosa, el sen Benet, de sa Costa, Can Porxet, es Meler, n’Arnau Barber, en Guillemet, en Garriga, en Perico, es Metge, don Saldoni i en Barragot. També s’hi citen dos indrets significatius del poble –sa Plaça i s’Aljub– i diversos topònims, com es Porrassar, es Pontet i sa Capelleta. Pel que fa al nom dels cans, veiem quin era el costum a l’hora de posar nom a aquests animals, un noms no gaire diferent dels habituals avui en dia, la majoria en català però alguns en castellà: en Trigo, en Negret, na Coco, en Pintat, en Quin, en Simó, en Ramell, en Curro, na Juli, en Nord, en Saltón, en Polo, en Trossades i na Diana. És evident que amb la Junta de Cans l’autor vol transmetre una certa dosi de crítica cap a les autoritats que imposen impostos abusius als ciutadans. La revolta dels animals, que no és altra cosa que un mirall de la revolta dels humans, és un tema literari ben present des de l’antiguitat i que s’usa per posar de relleu les injustícies socials.

NARRATIVA ORAL

L’estiu de 1894, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (18471915) –que aleshores residia a la possessió de Miramar, a Deià, i ja havia publicat el seu monumental Die Balearen (1891), un complex estudi sobre les Balears i Pitiüses–, encarregà la recerca de rondalles i llegendes arreu de Mallorca al professor Antoni M. Penya (18631948), amb la intenció de fer-ne una col·lecció i publicar-ne una antologia. Influït per les idees del Romanticisme i el nacionalisme, Lluís Salvador buscava narracions genuïnes, que reflectissin la idiosincràsia de Mallorca. Antoni M. Penya inicià la seva recerca a primers de juliol de 1894, precisament per les terres de Ponent de l’Illa. Entre les seves notes trobem citat el nom de Maties Balaguer, que vivia al carrer Major número 5 des Capdellà, i el del vicari Joan Coll. Probablement aquestes persones actuaren com a mediadors i el posaren en contacte amb gent que li podia contar rondalles o llegendes. Tenim documentat que a Calvià i as Capdellà hi va recollir dues versions de la llegenda demònica «Es dimonis boiets de Son Martí», que unificà en un sol text, el qual transcrivim amb l’ortografia normalitzada:

Es Pontet, obra d’Antoni Alzamora. Calvià, 1996.

Ses Coves des Armaris eren ses cases des dimonis boiets de Son Martí. I aquests dimonis boiets eren el reverend diable. Que en feien de males passades! Aixuixí eren aquí, aixuixí eren allà deçà, no los porien prendre formetat. Don Gabriel, que era es senyor de Son Martí, un dia se passejava a cavall i a lo millor un dimoni boiet en forma de cabrit pegà un bot i se posà a colcar a ses anques. Es senyor, que anava distret, no se’n va témer, però es cap d’un instant troba un altre cabrit que s’aturà es costat des cavall i diu:

—A on vas, cagàs?

—Portar-me fas –respon es cabrit que colcava a ses anques.

—I amb a qui? –diu es d’en terra.

—Amb Don Gabriel Martí.

Es senyor quan sent aquesta veu se gira a darrera, se troba es cabrit i li diu:

—Fuig d’aquí! No vull cabrits que colquin amb mi.

I es cabrits se tornaren dimonis boiets i fugiren de quatres. ¡Ell no sabien quina la s’havien de fer! Però tota sa seva curolla era fer molta feina.

Una altra vegada que va fer una aigada molt forta caigué un penyal de damunt un cingle; una partida de dimonis boiets ho veren, pararen tots i l’aturaren. I encara està allà mateix. Ell no tenien aturall! Un dia se n’entraven dins ses cases pes forat de sa xemeneia i sortien pes des gat. Un altre es pastó en trobava un darrera una soca d’olivera, l’arruixava i amb un tancar i obrir d’ulls ja era damunt es puig veïnat.

A n’es Grau de Son Martí hi havia un molí i sa molinera nomia Angelina. Ell va arribar a estar apurada perquè tot lo dia los tenia davant i darrera amb sa mateixa cançoneta:

–Madò Angelina, madò Angelina, donau-mos blat i vos farem farina!

I no sabia com los s’havia de llevar de davant. Un dia va dir: —Ja sé quina la tenc de fer! –i aparellà un parell de covos de llana negra i es primer pic que los se ve davant los digué: —Jau, preniu aquesta llana i rentau-la fins que tornarà blanca 1 Ell l’agafaren pegant crits i com tota sa seva curolla era fer molta de feina, ja són partits fins a n’es torrent renta que renta. Ell que vos penseu! N’hi ha que diuen que encara renten i que de vegades encara se senten es crits que peguen. Madò Angelina los va sebre haver. Ell no los se tornà veure pus a davant.

Nota. Ses Coves des Armaris a devora Capdellà encara avui dia conserven aquest nom.

Hi ha documentat que a Calvià i as Capdellà es varen recollir dues versions de la llegenda demònica Es dimonis boiets de Son Martí

Son Martí.

As Capdellà, s’Arracó i Andratx Penya recollí tres versions del succeït «Es pastor des pou de ses Basses», sobre els atacs sarraïns a les costes mallorquines, que unificà també en una única narració:

1. A Calvià me digueren que los havia donat una pell blanca perquè la rentassen fins que tornàs negra i una pell negra perquè la rentassen fins que fos blanca.

Era un pastor que es moros el perseguien i mai no el podien agafar. Un dia el trobaren deu o dotze moros i l’encalçaren. Ell fugí per una filera d’esculls i no s’turà fins a n’es darrer de tots, molt enfora i allà se posà a tocar es fabiol i a riure-se’n des moros, que tenien por de passar es esculls i no el podien agafar. Es moros li deien:

—Ja t’agafarem, ja, qualque dia. No t’escaparàs de noltros.

Una vegada el trobaren cinc moros que tenia una caldera de llet a n’es foc i l’enrevoltaren.

—Ara ja som vostro –los digué ell– però ja que no vos puc fugir, almanco deixau-me menjar un plat de llet, i si voltros en voleu, n’hi ha abastament.

Ells digueren que sí, i quan los abocava sa llet calenta, los va cremar a tots i a cops de cullera los va fer fugir. Un altra vegada el trobaren dins un pou que hi havia entrat per beure aigo i des de dalt li digueren:

—Aquest pic si que no t’escapes!

—Ja ho veig –los digué ell de dins es pou–, ara sortiré, voltau sa boca d’es pou, però en ésser defora no va agafar-me en no ésser per sa corretja que duc a sa cinta.

Sortí d’es pou, es moros l’agafaren tot d’una per sa corretja i ell pegà un parell de revinglades, los deixà sa corretja en ses mans i los fugí.

Un altre pic el trobaren a dins una cova.

—D’aquí sí que no en sortirà –digueren. Esperarem que surta i si no surt se morirà de fam. No serà com sa vegada des pou. Ell quan los sentí, treu es cap per un forat de sa cova i gran riaies. —Ja pots riure, ja –li digueren es moros–, aquesta vegada no t’escapes.

Però ell tenia un pa, ¿i què fa? Los ho mostra pes mateix forat i los diu:

—Escata pa! –llavò el xapa depressa, los ne mostra mig i los digué: —Escata mig! –en lleva un altre tros i los diu:

—Escata tros! –en talla depressa una llesca, los ho mostra i los diu: —Escata llesca!

Es moros quan veren això digueren: —Ell té pa per quinze dies! Anem, anem, no hi ha res que fer amb aquest pastor.

Mai, mai li pogueren fer res i a n’aquesta cova, de llavò ençà, li digueren sa Cova d’Escatapa i encara ara l’hi diuen.

Totes dues versions varen ser publicades l’any següent de ser recollides, en català de Mallorca, en el llibre Rondayes de Mallorca , i la traducció corresponent a l’alemany en el volum Märchen aus Mallorca. Els dos llibres s’editaren a Wuzburg a instàncies de l’arxiduc Lluís Salvador.

A Mallorca, però, la gran col·lecció de narrativa popular és –sens dubte– la titulada Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó, que mossèn Antoni M. Alcover (1862-1932) va arreplegar, redactar i publicar en un dilatat període que va des de 1880 fins a

Miquel Sastre Simó amb la seva pastora mallorquina Mora a la finca de Son Alfonso, 2018.

1931, poc abans de la seva mort. Les anomenades popularment rondaies mallorquines foren recollides en moltes localitats de Mallorca, però especialment a la zona de Llevant, perquè Alcover era de Manacor i gran part dels seus informants provenien d’aquella banda de l’Illa. Alcover indicava sempre el nom i la localitat de l’informant o els informants que li havien contat la rondalla i això ens forneix dades interessants. El canonge manacorí no trescà les terres de Ponent a la recerca de rondalles, i és per això que en el seu monumental aplec Calvià i es Capdellà només hi surten molt de passada. Únicament hi ha diversos relats de caràcter llegendari que se situen en els termes d’Andratx i Calvià. Són algunes llegendes referides a la Conquesta de Jaume I que enalteixen la figura èpica del sobirà alhora que el mostren com un home humil i planer. Probablement, l’in-

formant en degué ser l’erudit mossèn Joan B. Ensenyat (1849-1923), aleshores vicari de s’Arracó. Alcover detalla especialment la tradició de l’anomenada «Pedra Sagrada»:

Com anau de Palma a Andratx, que heu passat es coll de sa Bataia, i preniu es camí de Calvià, a mà dreta, hi ha una pedra ben revenguda, amb una creueta de ferro aficada damunt: se diu sa Pedra Sagrada perquè conten que allà se celebrà sa primera missa com el rei En Jaume va desembarcar per prendre Mallorca.

En nota a peu de pàgina, Alcover remarca que es tracta d’una tradició general a Calvià i Andratx, i que concorda amb allò que s’explica en el Llibre dels Feyts, que l’endemà del desembarcament el bisbe de Barcelona celebrà una missa dins la tenda del Rei i després adreçà un sermó ben abrandat a tota la host pel tal que combatessin amb coratge contra els sarraïns. Aquesta narració d’Alcover va ser publicada per primera vegada el 1909 en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i posteriorment s’incorporà als toms de rondalles. Mossèn Alcover volia que la pedra, carregada de simbolisme, estigués dignament custodiada. És per això que, el 1929, amb motiu de la celebració del Setè Centenari de la Conquesta de Mallorca, va dissenyar i va fer construir l’actual capella, d’estil neoromànic, que dona aixopluc a la Pedra Sagrada. Hi ha una glosa popular, encara que de creació recent, que lliga de manera humorística la tradició històrica amb el present turístic de la contrada:

Si vos n’anau a Peguera a lligar qualque estrangera, trobareu dins una ermita una pedra on va ser dita de les misses, la primera

En l’apartat que Alcover dedica a fets de bruixeria, hi trobem la narració titulada «Na Joana de Peguera», contada per na Catalina Tomàs Pinya, de Palma. És una breu narració, pràcticament sense desenvolupament argumental, en la qual una bruixa anomenada Joana (a) de Peguera, que habitava per la Bonanova, va donar una poma amb mal bocí a un jove soldat que la festejava. Ell se malpensà i tirà la fruita dins un fester encès. Aleshores s’alçà una gran flamarada i s’espargiren per tot les brases i calius i ell s’alliberà del mal que li hagués causat la fruita enverinada. Les històries d’afers sentimentals protagonitzats per dones tingudes per bruixes i homes

seduïts pels seus encants, però també atemorits o que en surten malparats, són habituals en la tradició oral del nostre entorn i tenen una clara funció d’advertiment vers pràctiques considerades màgiques o contràries a l’ortodòxia catòlica.

Però qui va fer una recerca més exhaustiva de narrativa oral a la zona del Pariatge va ser el mestre i folklorista artanenc Andreu Ferrer (1877-1975), interessat per tots els aspectes de la cultura popular. Durant les festes de Pasqua de 1922 va fer una estada de quatre dies as Capdellà amb la intenció de recollir materials de literatura popular, especialment encuriosit per la figura arquetípica del Comte Mal i la seva vinculació a les terres del Galatzó. Va sojornar a la possessió de Son Hortolà, probablement convidat pels amos de la possessió, i en pocs dies va arreplegar un bon nombre de llegendes que incorporà al recull Llegendes de les Balears. El 1927 presentà aquesta col·lecció de llegendes al segon concurs organitzat pel Llegendari Popular Català i hi va obtenir el primer premi, però, a causa dels avatars de la guerra, el manuscrit restà inèdit i en lloc desconegut. No va ser fins al 2006 que Josep Massot el va poder editar i posar a l’abast dels lectors.

Sota el títol «Excursió folklòrica a es Capdellà», Andreu Ferrer va publicar una interessant crònica de la recerca de llegendes per terres calvianeres a la revista Tresor dels Avis, núm. 7, de juliol de 1927, que ens aporta informacions prou significatives. Tingué diversos informants, entre els quals destacaren el sen Blai Alimonji, madò

Capella de la Pedra Sagrada.

Maria Vich (a) des Carreter, que aleshores feia de jornalera a Son Hortolà, i l’amo de Can Mollà, del qual no indica el nom. Sobre Maria Vich, Andreu Ferrer escriu:

[Maria Vich] ens digué un raig de coses ben interessants sobre el fet tradicional que cercàvem i al mateix temps, cobrada confiança amb noltros arribà a descabdellar tot el fil de sa memòria prodigiosa ¡i en voleu de tradicions, rondaies i cançons! [...] I sortiren les tradicions del comte Mal, fets d’armes de la Conquesta, incursions de pirates, les fatxendes dels diables boiets de Son Martí, de sa cova de sa Germania i una sèrie de supersticions de les més corrents devers es Capdellà.

Ferrer, Tresor dels Avis, núm. 7, juliol 1927, p. 52-55.

i s’havia casat amb na Magdalena Jofre des Capdellà. Tenia un extens repertori de contalles i cançons, tant en italià com en català, que despertà l’admiració de Ferrer:

Blai Alimonji amb capell, 1910. Imatge presa per Fulgenci Sastre a Cas Fideuer que va retratar l’italià, d’ofici calderer, arribat as Capdellà devers el 1852 amb els seus descentents. Blai Alimonji es va casar amb la jornalera Magdalena Jofre (asseguda, de negre). Dalt a l’esquerra: Margalida Colomar, Bartomeu Rosselló, Tirra, Maria Limongi, Antoni Limongi, Tonina Limongi i Pere Garau. A la filera de baix: Blai Limongi, Magdalena Jofre, Magdalena Limongi, Blai Limongi, Miquel Garau Limongi, de Son Bosc, a Pere Garau. Foto: cessió d’Antoni Limongi Palmer.

Ferrer també fa una detallada descripció contextual de l’entrevista al sen Blai Alimonji, que aleshores tenia 92 anys. Italià de naixença, havia arribat a Mallorca devers el 1862, dedicat a l’ofici de paeller,

[Blai Alimonji] ens donà molts de detalls del darrer comte de Formiguera, de sa desventurada mort, ens contà també un raig de fets des comte Mal, eixamplà lo ja recollit dels boiets de Son Martí, ens parlà de les darreres aparicions del comte a Son Pont de Puigpuyent, fets tradicionals de la Conquesta del rei en Jaume, gestes dels romans i dels moros i una curiosa rondalla del Bonjesús i sant Pere, com també una sèrie d’anècdotes populars [...] la seva esposa cada vegada que sentia anomenar el comte Mal llançava una sèrie d’exclamacions de paüra i havia d’eixugar-se les llàgrimes que li rodolaven cara avall. Així mateix recordà alguns fets tradicionals de la beata Catalina Tomàs, que apuntàrem en el nostro carnet.

Ferrer, Tresor dels Avis, núm. 7, juliol 1927, p. 52-55.

Vegem amb més detall les narracions recollides per Ferrer de boca de Blai Alimonji: «Desembarc del rei i ses tropes», segons la qual en desembarcar trobaren les terres de sa Porrassa plenes de claus amb les puntes per amunt per fer mal als cavalls de les tropes cristianes; «El rei en Jaume estava segur de ser rei de Mallorca», relativa a una profecia sobre el futur del jove monarca; «La mort dels Montcada», sobre com la dona d’un dels Montcada esperonà el seu espòs a continuar la batalla; «Conquista de Palma» i «La porta de Santa Margalida», relatives a per què hi ha una ratapinyada a l’escut de la ciutat i per què en passar per la porta de Santa Margalida no calia pagar tribut; «El cavall del rei en Jaume», sobre la força i la intel·ligència d’aquell mític corser, i altres petites notes complementàries que enriqueixen la figura èpica de Jaume I.

Alimonji també li narrà llegendes i tradicions referides al Comte Mal, com la d’«Els boiets del comte Mal», segons la qual el comte tenia aquests éssers sobrenaturals al seu servei, les diverses «Aparicions del comte Mal (I i II)» als habitants de Son Pont i –encès en flames– a la seva viuda, tot buscant qui l’ajudés a passar les penes de l’infern.

De madò Maria Vich el mestre Ferrer anotà «La conquista de Mallorca, primera batalla», relativa a la batalla lliurada a prop de Son Bugadelles, l’origen del topònim

«coll de sa Batalla» i una descripció de la Pedra Sagrada sobre la qual –segons la tradició– va ser dita la primera missa, en terres encara sota domini sarraí. Del Comte Mal li explicà com robava el menjar als seus jornalers («Dolentia del comte Mal») i la «Mort del comte Mal», tradició segons la qual –en morir– el dimoni s’endugué el seu cos i varen haver de posar un tronc de figuera dins el taüt per tal de fer creure que l’enterraven. També li explicà que el comte maniobrava per manipular les fites de les seves possessions: «Era molt ambiciós: volia allargar les fites del seu lloc fins a prop de Capdellà, prenguent un tros de Son Hortolà: ses Rotes Llargues». Sembla que madò Maria coneixia fil per randa les malifetes atribuïdes al segon comte de Formiguera, la figura del qual sembrava la por entre petits i grans.

L’amo de Can Mollà, de qui no n’indica el nom però sí que el 1927 tenia 88 anys, també va ser un bon informador de fetes relatives al Comte Mal, com la titulada «La Descoberta», que explica com esquarterava sense pietat els seus enemics fent-los fermar per les extremitats a les coes de quatre cavalls o com una vegada la gent de s’Alqueria, en venjança per les seves malifetes, el feren presoner durant uns quants dies. El mateix informant li parlà de la trobada d’un crani dins el Tramuntanal que pensaren que era el del comte i per això el posaren dins

un nínxol a les cases de Galatzó, i de les aparicions fantasmagòriques de nit i fumant en pipa a sa viuda o a altres persones.

També actuà com a informant l’amo en Guillem de Son Martí –fill de l’amo vell de Galatzó–, que li explicà que el dimoni s’apareixia al Comte Mal en forma de cabrit, com el comte feia servir la roca anomenada s’Argolla per fermar-hi els seus contraris i li parlà de les potades del cavall del comte:

El tercer tema és el dels dimonis boiets, éssers màgics capaços de construir vertiginosament i també de destruir i que es relacionen amb antigues creences animistes i amb la fantasia de la humanitat de tenir forces màgiques al nostre servei. Generalment la relació amb aquests éssers és decebedora per als humans i els porta més problemes que no satisfaccions.

En es cantó de la capella de la possessió de Galatzó, just devora la campana, hi ha com a ferradures senyades. As Capdellà conten, i el narrador diu que de petit ja ho sentia contar, que són les marques de les potades del cavall del comte, el qual, després de mort, quan tothom jeia durant la nit, hi pujava amb son cavall. També diuen que ho són altres marques semblants que hi ha a les parets de les cases de Galatzó

Ferrer 2009: 53

Els altres informants que entrevistà –com ara l’amo en Tomeu Esteva (a) de Son Hortolà, madò Maria (a) des Carreter i alguns de Galilea, li aportaren diferents versions complementàries de la mateixa temàtica, que es veu que era la més pròpia de la contrada.

En resum, doncs, podem dir que en la narrativa popular més present en el terme de Calvià hi destaquen tres nuclis temàtics. El primer té caràcter èpic i es relaciona amb la figura del rei en Jaume I i els fets inicials de la Conquesta, dels quals les terres de Calvià foren escenari. El segon desenvolupa el tema del senyor despòtic i l’ànima en pena –dos temes diferents però a vegades complementaris– i se centra en la figura del Comte Mal, que els mallorquins identifiquen amb Ramon Burgues Safortesa, segon comte de Formiguera i que al s. XVII era propietari de Galatzó i altres possessions de la contrada.

La literatura oral recollida a les terres calvianeres a finals del s. XIX i les primeres dècades del s. XX era, com hem vist, diversa i funcional. Constituïa un vèrtex important del sistema de relacions socials, perquè mitjançant la literatura popular –fos en vers o en prosa, cantada o narrada– es transmetia i es compartia una manera de veure el món, s’ensenyaven valors i normes de conducta, s’expressaven emocions i sentiments, es divertien i, molt especialment, es desenvolupava un sentit de pertinença i de respecte vers el territori i l’herència cultural compartida.

REFERÈNCIES

Ferrer i Ginart, A. (2009): Llegendes de les Balears. Edició a cura de J. Massot i Muntaner. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Lluís Salvador, Arxiduc (1996 [1895]): Rondaies de Mallorca. Palma: Olañeta Editor (Col·lecció «El pou de la lluna», 8).

Massot i Muntaner, J. (1996): «Memòria de la missió de recerca de cançons i músiques populars». A: Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials (volum VI). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

(2003): «Memòria de la missió de recerca de cançons i músiques populars». A: Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials (volum XIII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Valriu, C; Vibot, T. (2008): El rei en Jaume I: un heroi històric, un heroi de llegenda. Palma: Olañeta Editor.

(2013): El comte Mal, entre la història i la llegenda. Pollença: El Gall, Editor.

Llegendes de les Balears, d’Andreu Ferrer i Ginart.

JOSEP NOGUEROL I MULET / Filòleg i botiguer ANTONI NADAL I SOLER / Escriptor i traductor

CALVIÀ EN LA POESIA

Aquest article té per objecte repassar cronològicament la poesia, popular o literària, que ha tractat de Calvià o d’aspectes vinculats amb el terme, fer una ullada als seus poetes i donar notícia dels poetes destacats que hi han residit o estiuejat.

POESIA POPULAR

Com a tot arreu, al principi els calvianers varen manifestar els seus valors mitjançant cants i composicions d’origen popular i de caràcter anònim, dels quals gairebé no coneixem testimonis directes, encara que tenim notícia de la seva existència per referències històriques o per mitjà de reculls, alguns de tan monumentals com el Cançoner popular de Mallorca del pare Rafel Ginard.

El terme de Calvià abans del boom turístic era bàsicament agrari i, excepte el petit poble de l’interior i el seu llogaret, es Capdellà, la gent habitava a les grans possessions del terme. Per tant, la vida de la pagesia era dura, com revelen aquestes gloses representatives d’activitats que es feien al terme (roters, tafoners i gent que treballava en un forn de calç):

Casa jo vos mostraré que sempre hem fet de roter i ses riqueses que té totes caben dins un plat.

No sabia què cosa era fer feina a un forn de calç no poder fer cap punt fals per davant ni per darrere.

Sa vida des tafoner seria bona si dormia però de sa nit fa dia i sempre du son endarrer 1

Hi podríem afegir gloses de collidores d’oliva, talaiers, garriguers, pastors, contrabandistes, caçadors i uns quants comerciants

1. Gaspar Valero i Martí. «Activitats tradicionals de la Serra de Tramuntana». A: La Serra de Tramuntana. Aportacions per a un debat, Palma: Sa Nostra, 1998, p. 50-58.

Creu dels Montcada.

i senyors. Això eren els calvianers d’abans dels anys vint del segle passat. Però les gloses de la pagesia tenen poc a veure amb el nou Calvià. Al cap d’un segle, amb la costa molt urbanitzada, Calvià té uns cinquanta mil residents, i sovint més de dos-cents mil habitants en ple estiu, procedents de comunitats lingüístiques i països ben diversos. Una recerca exhaustiva dels poetes que habiten o circulen pel nostre terme avui seria, sens dubte, infructuosa. No aspiram a tant! Ens limitarem a passar revista a la tradició literària, a aproximar-nos a la poesia contemporània i a situar-nos en el nou escenari per on van passant cambrers, botiguers, hotelers, kellys, repartidors, dependents, discjòqueis, gandulers, representants, tiqueters, funcionaris...

LA TRADICIÓ LITERÀRIA

Si la diferenciam de la poesia popular –oral, anònima, col·lectiva i tradicional–,

la presència de Calvià en la poesia literària –escrita i d’autoria individual– es pot advertir, com a mínim, des de mitjan segle XIX i va lligada a la recerca de les arrels nacionals en l’Edat Mitjana, característiques del Romanticisme i de la Renaixença. En relació amb Calvià, aquests poemes de tema patriòtic donen preeminència a dos grans mites històrics recordats per sengles creus erigides en honor seu: el desembarcament del rei En Jaume per conquistar Mallorca i la mort aquells dies dels cavallers Guillem i Ramon de Montcada, suposadament enterrats sota un pi proper al coll de sa Batalla. En el volum Rimas varias, de Tomàs Aguiló (1846), hi ha el poema «El pino de los Moncada» i el 1866 Josep Lluís Pons i Gallarza fou premiat als Jocs Florals de Barcelona per la seva composició «La mort dels Montcades»:

Als camps de Santa Ponça, no gaire lluny del mar, al mig d’una pineda s’aixeca un pi més alt. Lo cap sobre la soca, l’esquena en el penyal, Guillem lo de Montcada greument hi jau nafrat.

La mort dels Montcades Josep Lluís Pons i Gallarza

El 1871 Tomàs Fortesa va evocar la conquesta de Mallorca a «N’Alí de la Palomera»:

A l’endemà dins Mallorca ressona el crit d’Aragó; i viu hom com un fer maure batia els seus amb furor, a dolls la sang regalava de Santa Ponça pel mont, i dalt del puig resplendia lo signe del Redemptor.

N’Alí de la Palomera Tomàs Forteza

En la dècada següent, el 1887, la poeta Marcel·lina Moragues va compondre «El pi dels Montcades»:

Amb la sang de dos germans tes branques són consagrades! Glòria al nom de los Montcades, braus i nobles catalans!

Vulga Déu, arbre estimat, que mai t’arranc la ventada, ni a tu ni a la creu alçada per nosaltres al teu costat!

El pi dels Montcades Marcel·lina Moragues

Per acabar aquesta breu relació recordarem «La Creu», de Joan Alcover, premiada en els Jocs Florals de Barcelona el 1888:

Eixa creu de recordança dels dos cavallers germans, serà ensems, perpetuant-se, monument de l’aliança que estrunyella nostres mans.

Aquí tot canta la gesta d’En Guillem i d’En Ramon, i el pi vell encara resta, on va reclinar la testa En Montcada moribon.

La Creu Joan Alcover

La figura llegendària del Comte Mal –fusió entre el mite del Comte Arnau i el comte mallorquí del segle XVII Ramon Burgues-Safortesa–, situada en part a la possessió de Galatzó, va despertar l’interès dels poetes de l’Escola Mallorquina, que varen produir la seva obra en la primera meitat del segle XX, si bé ja hi trobam un precedent en el poema «De pressa!», de Ramon Picó i Campamar, premiat en els Jocs Florals de Barcelona el 1884. El poeta Guillem Colom, que va passar llargues temporades a la possessió familiar de Son Boronat, va començar cap al 1910 el poema en dotze cants El Comte Mal.

Mes, on cobra la llegenda sa cruesa més horrenda és al fons de les muntanyes i alzinars de Galatzó, on el voltor encara escura claps de morta carnadura i ossos sense sepultura d’aquells valents que afrontaren els furors del seu senyor.

El Comte Mal Guillem Colom

Visitant el seu amic Guillem Colom a Son Boronat, el poeta Miquel Ferrà també es va inspirar en el Comte Mal per escriure «La passejada», poema publicat dins A mig camí (1926):

Quan alcí el cap, quines pinyes entre els pins escabellats! contraclaror de la lluna, cinc corbs damunt tres penjats. De Galatzó arran del cingle, no sé com, vaig arribar. Tramuntava sa carena dins la fosca d’un ruixat.

La passejada Miquel Ferrà

Un tercer tema que travessa els segles és el del paisatge estètic i simbòlic, que Tomàs Aguiló ja va desenvolupar en el poema «El Puig de Galatzó» abans del 1850, i que potser assoleix la seva màxima expressió en «La serra», de Joan Alcover, en què es reconeixen els paratges de la possessió de Son Martí, as Capdellà, on havia passat temporades de nin. En la postguerra, diversos poetes varen escriure versos tan amarats de paisatge com els següents de Miquel Dolç i Cèlia Viñas, respectivament:

Son Boronat.

Rellotge de sol de Son Boronat.

Amb Ella us reveuré quan dins el cor les ones moguin més sonora vida: Peguera, Santa Ponça, Camp de Mar, on la meva infantesa dolorida va veure obrir-se els únics jorns plaents com una capsa de música. Tot sembla avui, en el silenci blau, miraculosament reviure; sento els records més durs apropar-se’m al fron com a carícies. Amb Ella us reveuré. Dalt del vaixell, tombat el front en sa mà fina, Sa Porrassa, Portals, Cala Major, m’arrossaran el cor com un baptisme.

«Futur», Els poetes insulars de la postguerra, 1951 Miquel Dolç

Al costat dels poetes mallorquins esmentats, Calvià va acollir igualment poetes nascuts fora de l’Illa, com la musicòloga californiana Dina Moore Bowden (Oakland, EUA, 1893 - Palma, 1981), resident durant molts d’anys a Portals Nous, que va llegar versos com els següents:

Les aigües blaves canten entorn del penyal que planta cara a la mar en calma. Un suau oratjol remoreja entre els pins; aquí teniu el sotavent xafogós.

Amb safrà pàl·lid es pinta la terra solellada d’aquesta nova Arcàdia.

Per allà prop s’escolta la tonada del pagès i a l’obrador la cançó dels artesans amb tristes cadències musulmanes dels temps antics. I el clar tintineig en els picarols dels xots que pasturen. Grans navilis passen prop dels roquissers on la terra i el mar s’abracen…

Reproduït a Mallorca vista pels escriptors, vol. i, de Miquel Ferrà i Martorell, 2009 Dina Moore

En silencio agonizan los caminos y es la tarde un islote, desprendido del azul archipiélago del tiempo, del mar del tiempo donde está mi ruta. No sé qué maravilla estremecida me ha detenido en esta orilla humilde del pinar, verde antorcha del ocaso.

«Pinar Portals Nous», Palabras sin voz, 1953 Cèlia Viñas

RESIDENTS I PASSAVOLANTS

És sabut que molts d’intel·lectuals i artistes de fora Mallorca s’han establert a l’Illa per poder reflexionar i treballar amb serenitat o simplement per passar desapercebuts en un paradís terrestre (ho ha estat, si més no!).

Dels poetes que varen fer de Calvià un lloc de residència o d’estiueig habituals, ens limitarem a mencionar-ne uns quants a títol representatiu. El poeta, novel·lista i assagista José Manuel Caballero

Sa Porrassa.

Bonald (Jerez de la Frontera, 1926 - Madrid, 2021), premi Cervantes 2012, es va casar a l’oratori de Portals Nous el 1960 i va estiuejar a Palmanova. L’escriptora, poeta, narradora, assagista i traductora nicaragüenca Claribel Alegría (Estelí, 1924 - Managua, 2018) va residir a Palmanova entre 1966 i 1968. El periodista i poeta valencià Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) va estiuejar diverses vegades a Santa Ponça en els anys seixanta i en va deixar testimoni:

Després del sol de Santa Ponça, dels matins de sol, de músiques, de mar, el strip-teasse de la vida que vas dir, –la senyoreta vol monobikini a la motora, vorejant la creu on moririen els germans Montcada–necessitaves Palma, aquells crepuscles, les grans fulles del Born, aquell cafè, ara el carrer de Brondo, i més allà tornar al Call, a la llibreteria, i Torre de l’Amor número 6.

«Crònica mallorquina», Vaixell de vidre, 1983 Vicent Andrés Estellés

Com es pot observar, en el poema anterior ja pren protagonisme l’anomenat turisme de masses que transformarà i mudarà profundament Calvià des de mitjan anys seixanta del segle passat, a vegades com a factor alliberador, com en aquest poema de Bartomeu Fiol:

Noces de Caballero Bonald a Portals Nous, 1960.

Rebentar a plorar damunt la sorra, amb tu, d’una vegada. He vengut a plorar a Palmanova amb el pes dur del sexe. Sols amb tu, damunt aquesta arena humida i nocturnal, plorar d’una vegada.

«Plors a la sorra morta i muda», D’un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958, 2009 Bartomeu Fiol

Vista nocturna de Magaluf.

Aquests aspectes alliberadors de les emocions probablement han estat compartits per la majoria dels turistes, com el que, allotjat a Magaluf el 2017, va penjar en un conegut lloc web d’una plataforma turística el poema següent:

Però la mirada dels poetes avui és més aviat crítica envers els efectes negatius que causa el turisme de masses, com en aquest altre poema de Bartomeu Fiol:

Hem de guardar tot això dins el gavatx? Una de les revolucions més necessàries és la revolució municipal, la més urgent, la que ens cou més.

Davant espectacles com el de Calvià cal pegar estirada de la manta, enfilar-se fins els capdamunt, exigir responsabilitats i ressentida justícia, reclamar danys i perjudicis sense possible perdó, acceptar l’herència sols a benefici i d’inventari i fer revisar tota la gestió de regidors i batles, xuclatinters i presumptes tècnics imparcials per un tribunal d’infants sense gaubança.

I stayed at this hotel and it was great, I had a laugh with all of my mates, We all drank plenty of Cervezas, Went to the strip club where they caressed us.

I thought this hotel was very enjoyable, All of the staff were very employable, Especially this one rep called Carolaan, I am officially her number 1 fan. She was very helpful and booked our events, She looked after us just like our parents. That was my poem about Bh Mallorca, Just remember its in Spain so don’t drink the tap water 2

(Em vaig allotjar aquí i no tinc cap pega, Vaig riure a l’hotel amb tots els col·legues, Vam beure moltíssimes Cervezas

I ens van acaronar a un strip club de princeses.

Vaig pensar que aquest hotel era molt agradable, Tot el personal era molt laborable, Especialment la noia que es deia Carolaan, Soc oficialment el seu 1r fan. Ens va reservar esdeveniments i va ser molt servicial, Va ser com els nostres pares; ens va cuidar igual.

Aquest ha estat el meu poema sobre BH Mallorca, Recordeu que és a Espanya: no begueu aigua d’aixeta.)3

Ja me direu com s’ho faran  per endreçar Magaluf o Palmanova, Peguera o Santa Ponça, Cala Fornells o Cala Vinyes!

«El revolucionari municipal», Contribució de bàrbars, 1980 Bartomeu Fiol

O en aquest altre poema de Miquel Àngel Llauger:

Agafa el cotxe i vés a Magaluf, Vés a Can Picafort, vés a sa Coma: se succeeixen rètols estrangers de menjar adotzenat i souvenirs amb toreros i pales i poals i licor de garrafa. Dels paisatges arrasats com aquests, algú n’ha dit no-llocs: ciutats-fantasmes a l’hivern i ciutats espectrals quan ve l’estiu.

«Un poema civil, un llarg poema», A la Gran Babilònia, 2011 Miquel Àngel Llauger

Abans ens hem referit a poetes que han residit o passat llargues temporades a Calvià. Per acabar aquest apartat, hi afegirem, a 2. https://www.tripadvisor.co.uk/ShowUserReviews-g580303-d1755177-r483000068-BH_Mallorca_Hotel-Magaluf_Calvia_Majorca_Balearic_Islands.html> 3. Traducció d’Artal N.

Pren protagonisme l’anomenat turisme de masses que transformarà i mudarà profundament Calvià des de mitjan anys seixanta del segle passat, a vegades com a factor alliberador

títol merament enunciatiu, uns quants mallorquins: Pere Orpí (Peguera), Antoni Figuera Salvà (Palmanova), Lleonard Muntaner (Peguera), Jaume Vicens (Calvià), Pere Rosselló Bover (Santa Ponça), Josep Noguerol (Peguera), Antoni Nadal (Torrenova), Bernat Oliver (Costa d’en Blanes), Llorenç Vich (Santa Ponça) i Sara Rivera (es Capdellà). A més, el capdellaner Julià Vicens Fornés (19041999) va publicar el poemari bilingüe Poesías l’any 1998.

La pintora Joana Maria Mas Coll (Palma, 1948), de Peguera, ha publicat diversos poemaris, entre els quals Amb el gram just de follia.

Jaume Vicens Escandell (Palma, 1956) s’ha jubilat recentment com a funcionari de l’Ajuntament de Calvià. Ha publicat nombrosos llibres de poesia: Dècada primera, Poemes negres, Propagació de l’estiu, Salutació a Cioran, Cròniques de la guerra...

Pere Rosselló Bover (Palma, 1956) és catedràtic de la UIB. Ha residit llargues temporades a Santa Ponça i, a més de nombrosos estudis de crítica literària, ha publicat llibres de poesia com Antologia, Aplec de distàncies, Llibre de la selva i altres poemes, El temps llençat al pou i Illa Crucis...

Josep Noguerol (Palma, 1957), resident a Peguera, especialista en toponímia del terme de Calvià, fou col·laborador de Voramar i ha publicat cinc poemaris (Estones d’ones, La caravana de la poesia, La ciutat tankada, El mussol i la musa...). Reproduïm un poema seu ambientat en el món turístic:

La tempesta enverina l’horitzó i la papallona s’esclafa al mirall glaçat, on a l’estrangera oliosa li regalimen gotetes d’aigua pel seu cul made in England.

«Cul regalimós», Estones d’ones, 1982 Josep Noguerol

L’escriptor Antoni Nadal (Palma, 1958), resident a Torrenova, ha recollit la seva obra poètica en el volum Estats d’inquietud. El poema següent està inspirat en un crepuscle a la platja de Son Maties:

Se’ls veu feliços, potser estan enamorats.

Són els darrers a sortir de l’aigua en aquest crepuscle vespertí de barques ancorades, d’hamaques desocupades, de gespes ruixades suara. Bad i pens en què menjarem, per sopar. Els tornaré a veure demà?

«La parella», Dies d’estiu, 1993 Antoni Nadal

Carles Minuchin Vilafranca.

Lleonard Muntaner. Foto: Jaume Muntaner, 2018.

El filòsof Carlos Minuchin (Maó, 1986) va viure as Capdellà del 1990 al 2008 i va estudiar al CEIP Ses Quarterades i a l’IES Calvià. És autor de Corrupció de la matèria i Magma . El 2021 ha guanyat el VIII premi de poesia Illa de Menorca amb el poema «Blau» El poema següent és una reflexió poètica arran del pas del temps i l’enyor de la infància perduda, viscuda feliçment as Capdellà.

Quan es feu gran, quedà la bicicleta abandonada: per no llençar-la, vam deixar-la al pati, sense recer. Cada estació obria noves escletxes a les cobertes i la humitat, que no era poca en aquella casa, aixecà la pintura deixant el rovell al descobert. Entre les ortigues que l’engoliren el sol anà llimant colors que un dia foren llampants. Tanmateix, la mirada s’acostuma a no deturar-se en l’envellir patètic de les andròmines que tenim per casa. Els records romanen encara en el sutge rogenc que va deixar aquesta taca inesborrable a terra.

Créixer és assistir a molts adéus involuntaris.

«Bicicleta», Corrupció de la matèria, 2019 Carles Minuchin

LA REVISTA VORAMAR I ALTRES PUBLIACIONS PERIÒDIQUES

La revista de Peguera Voramar fou la primera de la premsa forana editada a Calvià. Va aparèixer l’octubre del 1973 i durà fins al maig del 1979 amb 67 números i una petita represa de sis números entre el gener del 1988 i el febrer del 1989.

El seu impulsor i director fou el prevere, musicòleg i poeta Pere Orpí (Capdepera, 1936), premi Ciutat de Palma de poesia 1967, que hi va publicar nombrosos sonets. Des del primer número, la revista va tenir una secció de poesia que acollí joves autors com Lleonard Muntaner, Josep Noguerol, Sebastià Jordana, Francesc Jiménez, Sebastià Genovard... Catalina Jordana, peguerina joveníssima, va publicar-hi en el primer número els versos següents:

Com si Peguera fos meva, vaig començar a jugar: l’endreçava, la vestia, li rentava cara i mans; eren els carrers espills...

Catalina Jordana

Peguera.

Així mateix, Voramar va publicar gloses de Manuel Nadal i Francisca Villalonga i mostres del cançoner popular de Mallorca com aquesta:

M’agrada coir a Peguera perquè està avinent de mar i es meu estimat se’n va amb una barca costera.

Els poetes esmentats i d’altres també varen poder donar a conèixer la seva obra en revistes del terme com ara Veïnats, L’Olla, Maganova, Entre Tots o La Veu

El quadern cultural de La Veu, revista de l’OCB de Calvià (abril de 1999 - setembre de 2001), S’Esclop, va tenir vida pròpia coordinada per Joan Fullana entre el febrer del 2002 i el setembre del 2010 (54 exemplars), en un gran exemple de constància i dedicació. La revista tenia el domicili a Calvià, però arribava a tots els territoris de parla catalana. Va assolir una bona difusió per la qualitat de les seves col·laboracions i es va convertir en un referent poètic.

TERTÚLIES I ACTIVITATS ESCOLARS

El poeta solleric Guillem Colom, a qui ja hem fet referència més amunt, va organit-

zar tertúlies literàries i recitals a Son Boronat. La possessió veïna de Valldurgent també ha estat centre de recitals poètics.

Finalment, seria impossible enumerar totes les activitats poètiques dutes a terme als centres d’ensenyament de Calvià, com també a les biblioteques (trobades amb autors, lectures, publicacions, certàmens...), així que remetem els lectors a les respectives revistes i pàgines web. Com a mostra recent, a l’Institut Son Ferrer la Setmana del Llibre per celebrar Sant Jordi 2021 va començar amb un recital poètic en línia i cada dia s’hi varen penjar poemes recitats per alumnes. Sens dubte, totes aquestes activitats han estat i són canals de trobada i visibilitat per a les noves promocions de poetes calvianers, que també se serveixen de les xarxes socials per aconseguir major difusió.

Sembla clar que no podem considerar la poesia sense contextualizar-la en la seva època, del món agrari al món turístic, de la recerca de les arrels nacionals al descobriment literari del paisatge geogràfic... Com hem vist, la percepció i la imaginació dels poetes no han estat insensibles a les transformacions urbanes que s’han produït a Calvià, a vegades des de l’admiració i a vegades des del rebuig, però, sigui com sigui, Calvià ha estat i continuarà essent –qui ho pot dubtar?– un càlid i fecund espai de creació poètica.

DOSSIER

Bartomeu Garcés i Ferrà.

DICK FLEMING /

Exintèrpret de conferència de la Unió Europea

LA FIGURA DE BARTOMEU GARCÉS FERRÀ, UN HUMANISTA DE CAP A PEUS

Té cabuda una persona renaixentista en un món cada vegada més especialitzat? Sembla que n’existia almanco una al segle passat en la persona de Bartomeu Garcés i Ferrà, conegut com a oncòleg, però també llicenciat en Filosofia, Medicina i Dret.

Escriptor d’articles no només de medicina, tant acadè mics com de divulgació, sinó també d’història, a més de poemes i relats i, fins i tot, d’una novel·la. Aquesta producció literària la va dur a terme en català, castellà i fins i tot en grec. També va ser traductor del francès, del grec i del català, a més a més de ser un fanàtic del món clàssic i un excel· lent narrador.

I quin era el lligam entre aquesta persona culte i polifacètica i Calvià? Doncs una de les joies arquitectòniques de Calvià, la finca insigne de Can Verger, que ell va vendre a l’Ajuntament l’any 1986, on, durant part de la seva infantesa, va passar molt de temps en companyia de la seva «padrineta», Joana Maria Garau Ferrà (Esporles, 1855 Calvià, 1952) i, més tard, ja com a

Va demostrar amb les seves activitats i produccions i amb la seva trajectòria vital que és possible ser cosmopolita, internacional i, alhora, molt mallorquí

jove adult, hi va romandre durant un període de convalescèn cia per recuperar se de la tuberculosi, temps que aprofità per capficar se en la mallorquinitat i llegir molt.

Va demostrar amb les seves activitats i produccions i amb la seva trajectòria vital que és possible ser cosmopolita, interna cional i, alhora, molt mallorquí.

BI OGRAFIA

En el context d’un estudi d’un personatge literari és habitual començar amb una introducció biogràfica. En el cas de Barto meu Garcés aquest exercici resulta doblement satisfactori, ja que ell va descriure en detall les seves experiències d’infant, d’adolescent i de jove adult, i ens revela la seva trajectòria i el seu talent com a narrador. De fet els seus escrits autobiogràfics preservats en forma digital pels amics, com ara «BIO1.Garcés», «BIO2.Garcés», «Sa Padrineta Garcés» i «Ca s’Alferes Garcés», són –i ho podrà comprovar el lector d’aquest dossier– d’una gran qualitat literària.1

1. Val la pena notar que un gran nombre de les seves obres literàries no han estat publicades. L’autor de aquest dossier ha tengut accés a algunes d’aques tes obres gràcies a l’ajut dels amics conservadors del patrimoni intel·lectual de Bartomeu Garcés, sobretot n’Agustí Torres. En fer referència a les obres de l’autor, indicaré si han estat publicades o no.

Joana Maria Garau Ferrà i els seus fills.

Bartomeu Garcés i Ferrà (Palma, 1924 2000) no té tomba perquè va voler que l’incinerassin. Els amics varen repartir les cendres pels seus llocs estimats. Va tenir la sort d’evitar les complicacions sovint fatals –per les implicacions po lítiques o militars– de la Guerra Civil. Malgrat el retrocés econòmic que va patir la família, va poder continuar el seus estudis.

PRIMERS RECORDS

En un escrit inèdit titulat –«Marsella» («BIO1»)–, ciutat on va passar part de la infantesa, descriu la relació idíl·lica com a fill únic amb sa mare i son pare, el qual. Col·laborava amb el cònsol a Marsella i era força respectat per la colònia de mallorquins. Tenia un bar a la plaça Victor Gelu, a davant la mar, al port vell. Au Grand Lion d’Or, es deia».

Res no torna i sembla esser que la il·lu sió i la fantasia d’aquell nin que llegia a la nit fins que els pares s’aixecaven a apagar li el llum i a obligar lo a colgar se [...].

Abans quasi de parlar, ja llegia. Llibres no em mancaren.

Al document «BIO1», conta els primers re cords de Calvià:

[...] Essent jo un nin de quatre o cinc anys, vivia amb els meus pares temporades a Marsella i temporades a Mallorca. Quan érem a l’illa, anava amb la meva mare (i també amb el meu pare, si no havia que dat a França) a passar alguns dies a Can Verger, on residia Joana Maria, germana ví dua de la meva padrina materna, amb tres dels seus cinc fills, a la vila de Calvià. Jo, fill únic, que no havia conegut vius cap avi ni àvia, sempre li vaig dir a ella «padrineta»

Joana Maria Garau Ferrà, «sa padrineta», d’una setantena d’anys, va exercir una in fluència gran sobre en Bartomeu en la in fantesa i fins a vint anys més tard, quan ella en tenia noranta, però ja en un context molt diferent. Era una dona forta, amb caràcter, de família d’amos:

Quan en Bartomeu la va conèixer, ella vi via a Can Verger, lloc que descriu així: Romandre en aquella casa de la pagesia era per a mi, nin de ciutat i mig foraster, un constant espectacle i una excitant aventura: de dia, podia espipellar llepolies dins el rebost ple de pots de confitura i de pans de figa, les quiques i el pollets, el mul i el carro, la cabra i els cabrits, portar herba per als conills, collir les amet lles, les matances, enfornar el pa o les panades [...]. Devers les onze, les bombetes per un instant quasi s’apagaven. Era la “senya” [...]. Deu minuts més tard s’apagaven del tot i el temps venia just per anar al llit. Hores de tertúlia per als adults, però no per a un nin com jo que, abans que m’enviessin a jeure, no devia fer més que donar creu perquè volia jugar a cartes o escoltar rondalles. I pregava a les ties perquè jugues sin amb mi a l’escambrí o a l’ase i, sobretot, a la padrineta perquè em contés un conte.

Per sort, quan em contava aques tes històries o em recitava gloses i coverbos, jo sovint els escrivia, per no oblidar los, damunt papers dels quals en guardo una grapadeta que m’han servit ara per refrescar me la memòria.

TEMPS DE GUERRA

El primer i més important per a ella de tots els episodis de la seva vida era que va esser madona de possessió als set anys. En aquell temps els seus pares eren els amos de Son Salvat i de Son Omar de Valldemossa.

Durant la Guerra Civil, que ens agafà a Mallorca i ens allunyà definitivament de Marsella (mon pare perdé allà tot quan tenia al port vell, que esbuca ren els alemanys), ma mare, que era mestre d’escola a Palma, fou forçada a traslladar se a un poble i escollí Calvià i passàrem una temporada a Can Verger, fins que es tornaren a obrir totes les escoles a Palma.

La padrineta, la mare, Tomeu Garcés i altres.

Acabada la guerra, als quinze anys, vaig continuar els estudis a la Península i minvaren les estades a Can Verger, substituïdes per cartes i postals. A poc a poc, la infantesa i les rondalles de la padrineta deixaren d’esser reals i passaren als prestatges virtuals de la memòria. Allà em quedà amagatzemada, entre moltes altres coses, la llegenda encisadora de Partinoblès [...].

Tothom que m’ha sentit contar aquesta anècdota, ha compartit amb mi la qualificació de singular i curiós, atorgada al fet que una vella madona de possessió, nascuda a la meitat del segle dinou, que no sabia llegir ni escriure, hagués rebut i transmetés per tradició oral una novel·la de cavalleria del segle dotze, mes· clada amb les rondalles conegudes per tot arreu de Mallorca.

Aquest període de contacontes va ser seguit alguns anys més tard per un període igualment influent de conversa i de lectura intensiva:

Després, jo vaig continuar el meus estudis a la Península i les relacions eren més epistolars que personals. L’any 1946 vaig acabar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de València i la salut, ambdues coses quasi al mateix dia. Em diagnosticaren una tuberculosi pulmonar que, aleshores, no tenia tractament més efectiu que el repòs i els bons aliments. Mon pare i ma mare suposo que anaren a implorat ajut a Calvià, perquè ells no tenien cap possibilitat de treure’m del forat. La padrineta tenia llavors noranta anys fets i la més jove de les filles, seixanta. Jo vint·i·dos. Penso que els vaig caure a damunt com un ruixat, però m’acolliren amorosament, em donaren la cambra dels malalts –l’estudi, únic dormitori de la planta baixa– i em serviren durant deu anys com si fossin criats meus, fins que vaig rescabalar·me del tot. Llavors va esser quan de veres la vaig conèixer. Poques setmanes després d’arribar, vaig tenir una forta hemoptisi i em combregaren i extremunciaren. Ningú hagués donat dos gafets per mi, però vaig sobreviure, contradient tots els pronòstics de la medicina. Em passava el dia sencer al llit o a un balancí o a una chaise longue que m’havien portat i que a l’estiu la posàvem davall un magraner, perquè em toqués un poc l’oratge. Quan vaig estar una mica millor i passà el perill que fes la pell, vaig començar a sortir del cau durant el dia i a seure hores i hores a un balancí a dins sa casa.

La padrineta Joana Maria Garau Ferrà ben segur va influir en els seus interessos i creació literària posterior

TEMPS D’ESTUDI I RECORD DELS CONTES DE LA PADRINETA JOANA MARIA GARAU FERRÀ

Joana Maria Garau Ferrà i la seva filla.

La padrineta.

La padrineta passava moltes hores asseguda a un balancí al meu costat. Jo llegia, escrivia i duia sempre trull armat de qualque cosa. Ella mai no em llevava els ulls de damunt. Jo, de tant en tant, li treia la llengua o li badava la boca, per fer·la enrabiar. “Bada·la, fins que es barram et surti, merdà!». Però la meva arriesa no tenia conseqüències. Tot lo sant dia xerràvem.

I aquí resumeix la gran influència que va tenir sobre ell la pa· drineta Joana Maria Garau Ferrà, que ben segur va influir en els seus interessos i creació literària posterior:

Les dues coses que van estimular i marcar més la vida literària de Bartomeu Garcés van ser el descobriment del món grec i la traducció

De llavors ençà, he esmentat moltes vegades els tresors que vaig arreplegar d’aquestes converses i de la seva companyia. El més gran, l’amor que em tenia i que ara, mentre teclejo aquestes paraules, em revé i em crema d’enyorança i em fa espirejar els ulls i m’emboira la pantalla de l’ordinador. El segon, la llengua dolça i arcaica que amb ella i a Can Verger vaig aprendre a parlar i que amb prou feines arribo a destriar dins la jungla externa i artificial com de plàstic del català normalitzat d’avui dia, per on circula a contracor i embafada la meva ploma. I el tercer, l’aplec d’anècdotes, històries, romanços, gloses, cançons i rondalles que vaig recollir de la seva boca.

Acabada la carrera de Filologia, començà una altra etapa im· portant a Granada, que seria determinant per a l’elecció de la medicina com a professió.

Els oncòlegs Gustavo Catalán, Tomeu Garcés i Toni Avellà.

A principis de 1949 havia arribat a Granada. Hi anava per dues coses doiu· des a més no poder: La primera, per a millorar un poc els meus coneixements d’àrab a l’Escola d’Estudis Àrabs; i la segona, per a donar classes de llatí i grec a un convent de monges que preparaven nines per al batxiller [...] en· senyar llatí i grec els tres darrers cursos de batxiller. Vivia a la pensió més típica de Granada: a Ca s’Alferes. El resultat de l’examen visual del matrimoni (propietaris de Ca s’Alferes) va esser fa· vorable, perquè tinc la virtut d’inspirar confiança als qui no em coneixen.

Més tard va malbaratar aquesta confi· ança durant una «batalla literària» es· candalosa alimentada amb alcohol. La

descripció de l’esdeveniment és hilarant, com també ho va ser la iniciació a la me· dicina: A Ca s’Alferes tots són metges, manco tu. Amb tants de metges a la casa, vaig arribar a estudiar més medecina que llatí i, de més a més, m’agradava. Però el més important era provar la meva capacitat professional, cosa que jo trobava molt justa. A més de les classes, es fixaren tres experiències inexcusables: visitar les geleres de la sala de dissecció i manejar els fiambres sense guants de goma, assistir a un part i presenciar una opera· ció quirúrgica.

Com a resultat, va decidir estudiar Me· dicina a la Universitat de Salamanca, on va publicar el maig de 1961 la seva tesis doctoral: El citopronóstico en la irradiación tumoral. Va ser oncòleg i va ser l’in· troductor de la citologia clínica a les Ba· lears i va publicar una sèrie d’articles de divulgació sanitària en castellà, de vega· des amb el pseudònim de Dr. Bat Cabiro

Però un home com ell no podia limitar els escrits al món de la medicina. Va pu· blicar vuit articles de història entre els 21 i 25 anys, en els quals predomina la temàtica de corsaris i d’aventures a les Índies, probablement inspirats per les seves lectures primerenques:

Les vaig beure a poalades, a aquelles aventures de déus, homes i herois. Foren un aliment privilegiat per a un nin dels anys trenta. Vaig llegir una vegada uns comentaris, crec que de Borges, que deien que una lectura primerenca dels clàssics homèrics en la infància o l’adolescència mar· quen una persona. Penso que és així. Recordo molt bé quantes vegades llegia i rellegia cada una de les peri· pècies d’Ulisses –aleshores encara no sabia que el seu vertader nom era Odisseu– com si fossin la vega dels dies de festa [...]. Tan vorana m’era Ítaca com l’illa misteriosa o la nau d’Ulisses com el Nautilus.

GRÈCIA I LES TRADUCCIONS

Parlant de les peripècies d’Ulisses, cal insistir que sense cap dubte les dues co· ses que varen estimular i marcar més la vida literària de Bartomeu Garcés foren el descobriment del món grec i la tra· ducció. Com explica en la segona part dels escrits autobiogràfics, eren dues ac· tivitats bastant significatives que es de· senvoluparen en paral·lel durant més de quaranta anys, però que es varen unir en una passió esplendorosa quan ja tenia

Toni Avellà i Tomeu Garcés amb amics devora l’estàtua amb uns versos de Kavafis a l’Hort del Rei de Palma.

més de 50 anys. Aquesta combinació aparentment rara va domi nar la seva vida intel·lectual fins a la mort.

Com va créixer la seva relació amorosa amb Grècia i l’idioma grec, i com va sorgir l’afecció a la traducció?

El meu primer contacte amb el món grec fou un llibre per a nins –potser fos més apropiat dir que per a efebes– que em posaren a les mans –dedueixo– entre els meus vuit i dotze anys, titulat Poemas homéricos Las aventuras de Ulises, traducció castellana d’un text de Carles Riba.2

Jo pertany a una generació –per ventura la darrera– en què la formació literària encara tenia com a fonament principal les llengües clàssiques [...] aprenguérem el clàssics –o qualsevol altre idioma antic o modern– a força de traduir.3

Perdurà la formació humanística i el contacte amb la cultura hel·lènica durant els anys següents a València, on vaig fer la carrera de Filosofia i Lletres, en la rama d’Història, que comportava assignatures d’arqueologia i llengües clàssiques.

Als 22 anys Garcés mantenia contacte amb un vell príncep bizantí, anècdota interessant que val la pena llegir al «BIO2».

En referència a la traducció, Bartomeu Garcés explica el següent:

Entre els 10 i els 14 anys –no en puc fixar la data exacta–vaig estrenar me com a traductor, malvessant del francès al castellà el llibre X del Telèmac de Fenelon, per a un premi a l’Institut de Palma, que no vaig aconseguir. [...] per molts d’anys vaig deixar de costat les coses gregues i tampoc vaig fer traduccions escrites. Entre els anys 1957 i 1963, acabada ja la carrera de Medicina, i en ocasió d’algunes trobades mèdiques a la pròpia Universitat de Salamanca i més tard al Centre d’Oncologia de Madrid, vaig ser l’encarregat de fer les traduccions simultànies de discursos i conferències del francès al castellà i viceversa.

2. Ja tenim una referència a la traducció.

3. Una altra referència a la traducció, en què ja veim que la combinació «rara» mencionada anteriorment potser no ho és tant.

Tomeu Garcés i la cantant grega Maria Farantouri.

Tomeu Garcés i Haris Alexiou, una altra de les cantants gregues.

Però quan vaig emprendre per primera vegada i seriosament –quasi professi onalment– la tasca de traductor, fou empès per la necessitat. Vivia a Madrid amb mon pare i una tia, ambdós de més de vuitanta anys, i havia quedat sense fei na. La sort volgué que a l’Editorial Gredos cerquessin un traductor del francès al castellà, que tingués una formació filo sòfica i mèdica a la vegada. Lluís García Ejarque, condeixeble i amic de la Facul tat de Filosofia i Lletres de València, [...] sabia que jo havia viscut a França i que era també doctor en Medecina i va con siderar que tenia la formació adient per traduir els llibres La conciencia, de Henri Ey, i La obra de Jung y la psychología de los complejos, de Charles Baudouin que havia de menester aquella editorial, i ens va posar en contacte.4

El juny de 1983, un amic li va posar un lli bre a les mans. El llibre era l’edició caste llana de les Poesies completes de Kavafis, d’Hiperión. Va començar a llegir lo i man tenia Dins el cervell la cabòria que havia d’arribar a llegir aquells versos en la llengua en què havien estat escrits. El primer pas per a mantenir viva la flama va ser aconseguir el mètode Assimil, Le Grec sans peine, que, amb l’ajuda de les cassets annexes, fou al llarg dels darrers dies de 1983 i de tot 1984 la font on cada vespre dins el llit i abans de dormir calmava la meva set d’aprenentatge del grec demòtic [...]

Calia abeurar a la font primigènia: es tudiar a Grècia i matricular se allà als cursos per a estrangers de la Universitat d’Atenes» (a l’edat de 60 anys!). A partir d’aquest moment no va estalviar esfor ços durant el temps lliure per dominar la llengua grega, de vegades tot sol amb un llibre, i més sovint en grups d’estudiants, a Grècia o a Mallorca. Fins i tot va fer venir el seu professor de grec a Atenes a Ma llorca per organitzar un curs d’estiu aquí. Aquest procés actiu del aprenentatge del grec, o, com ell en diu, «la tasca sense fi d’aprendre grec» va trigar una bona dot zena d’anys. L’any clau va ser 1985 gràcies al vincle que va establir aleshores amb Antoni Avellà, també oncòleg, qui en va ser company d’estudis, amic i cotraductor fins al final dels seus dies:

Mai no seré capaç de ponderar amb justícia els beneficis que n’he obtingut, d’aquest vincle, no sols per l’abundosa collita que hem recollit durant els mi lers d’hores que en aquests dotze anys hem dedicat plegats al grec, sinó per haver fruït de l’enriquidora avinentesa d’un home com ell, que és realment grec de la millor època de Grècia, perquè té el més perfecte del tarannà hel·lènic, l’equilibri i la mesura, la tolerància i la bonhomia.

Bartomeu Garcés apreciava les virtuts hel·lèniques, les quals va trobar en l’amic Antoni. Aquesta devoció a la civi lització hel·lènica es va centrar en l’es tudi, la lectura i la traducció del poeta d’Alexandria K. Kavafis, fins al punt de compondre alguns poemes d’inspiració kavafiana en llengua grega. Bartomeu Garcés i Antoni Avellà abordaven la tas ca de traducció de Kavafis així:

«Fèiem comptes de treballar sense ajudes de cap casta i, en tot cas, per fugir de possibles temptacions, vàrem fer la llista dels vint i dos poemes canònics que no apareixien traduïts ni pe’n Riba ni pe’n Solà i foren els vint i dos primers que nosaltres traduírem».

Bartomeu Garcés apreciava les virtuts hel·lèniques, per la qual cosa es va centrar en l’estudi, la lectura i la traducció del poeta d’Alexandria K. Kavafis

4. Aquests dos llibres varen ser publicats el 1967.

Poemes Canònics.

«La primera volta que havíem donat a la seva poesia ens semblava apressada i no prou minuciosa i envestírem la segona, que havia d’esser –pensàvem– la definitiva. Ens ho prenguérem molt seriosament i emprant el sistema més honest possible: traduíem cada poema –o cada fragment–sense ajuda de cap altra traducció. Després obríem la bateria de les altres versions i discutíem fil per randa cada frase d’uns i d’altres en comparació amb les nostres».

Vegeu aquí un exemple de traducció al català d’un poema de Kavafis, primer en versió de Carles Riba, de 1962, i després en versió de Bartomeu Garcés i Antoni Avellà (C. Cavafis: Poemes canònics, Lleonard Muntaner Editor, 1996).

Abans de passar a tractar sobre altres traduccions fetes pel tàndem Bartomeu Garcés i Antoni Avellà o per Bartomeu Gar· cés sol, seria interessant reflexionar sobre els motius que els varen impulsar a fer·les. Evidentment –amb excepció de les primeres traduccions d’obres de psicologia de Henry Ey i de Charles Baudoin– la recompensa financera no apareixia com a motiu. Triar un poeta poc conegut i traduir·lo en una llengua minoritària no sembla una recerca de beneficis. A més, com a oncòlegs, no els faltaven doblers. Per citar la contracoberta del llibre Poemes canònics:

L’única i exclusiva raó per la qual han dedicat tants de milers d’hores al grec ha estat la seva pròpia satisfacció.

EN TANT QUE PUGUIS

I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols, això almenys procura en tant que puguis: no l’abarateixis amb massa contacte del món, amb molts moviments i converses. No, no l’abarateixis agafant·la, rodant sovint amb ella i exposant·la a la diària bajania de les relacions i els intercanvis fins que es torni com una forastera enfadosa. Traducció de Carles Riba

TANT COM PUGUIS

I si no pots fer la teva vida com la vols, Això procura almanco Tant com puguis: no la rebaixis Dins l’abundós contacte del món, Dins els abundosos trulls i converses.

No la rebaixis trafegant·la, rebolcant·la sovint i exposant·la a la quotidiana estupidesa de les relacions i els intercanvis, fins que es torni feixuga com una externa.

Traducció de Bartomeu Garcés i Antoni Avellà

Com a exintèrpret i autor d’aquest dossier, compartesc amb el tàndem d’oncòlegs traductors la dèria de «la tasca sense fi d’aprendre grec». Aquesta activitat sembla ser un instrument i també fruit de l’aprenentatge de la llengua: com escriuen a la «Nota dels Traductors» de l’edició citada:

De dotze anys ençà, aprenem el grec amb en Kavafis. Els primers textos que ens atrevírem a traduir foren els seus poemes. I a mesura que en sabíem una mica més, tornàvem a traduir·los. I no un pic ni dos. Necessitàrem el grec per poder llegir la seva obra original i, després, l’hem necessitat a ell de company, per afermar el poc o molt que sabem. Hi tenim una tirada cap al poeta. Mai no ens hem cansat de refer les versions i fins i tot podríem dir que amb ell hem après també català.

Els més entranyable, posar Kavafis a l’abast de tothom en el vell i bell català que parlam a Mallorca. El més pràctic, oferir una versió molt literal a qui vulgui seguir els nostres passos i l’empri per aprendre grec.

La prova de la intenció didàctica la trobam també en la con· fessió que fa quan diu que haurien preferit incloure la versió original en grec dels poemes al costat de la traducció:

En un sol punt ens queda un neguit. Creim que tota tra· ducció ha d’esser bilingüe i aparèixer acompanyada de la llengua original. Però el nostre parer no compta.5

Finalment és important subratllar que es varen embarcar en aquesta tasca sisífica sobretot per la seva gran afinitat amb el poeta alexandrí: la sensualitat i l’hedonisme, l’agnosticisme i l’es· cepticisme, però també el didacticisme de saviesa antiga. Ítaca és un dels poemes més coneguts de Kavafis. Fa referèn· cia al llarg camí de tornada a casa (l’illa d’Ítaca) d’Odisseu una vegada acabada la guerra de Troia. El poema encapsula l’es· sència del refrany popular: «És el viatge que compta, no la des· tinació», però expressat d’una manera infinitament més bella.

ALTRES TRADUCCIONS

Com si no fos suficient dedicar tantes hores a la traducció de Kavafis en paral·lel amb la professió d’oncòleg, Garcés i Avellà varen decidir plantejar·se un desafiament encara més gran, fer traduccions del català al grec:

El primer semestre de 1990, acabàrem de revisar la segona volta que havíem fet dels poemes de Kavafis, que deixàrem ja com a definitiva. Llavors vàrem començar la feina que jo con· sidero més important i, certament, més arriscada, la de traduir al grec una antologia de la poesia catalana. Vàrem iniciar·la el juny de 1990 i concloure·la (sic) el febrer de 1992. Traduírem un poema de cada autor (amb la sola excepció de Martí Pol, de qui en traduírem dos), fins a completar·ne una seixantena, entre els clàssics de la literatura catalana, tant del Principat com de València o de les Illes, tots del present segle i qualcun de finals del passat.

LES CHANSONS DE BILITIS

Com diu la portada de l’edició de les Cançons de Bilitis publicada per Lleonard Muntaner Editor (1997), en versió catalana traduïda per Bartomeu Garcés, l’autor, Pierre Felix Louÿs (Gant, 1870 · París, 1925), va gaudir d’una joventut privilegiada per desenvolupar un

estil de vida sense traves i culturitzar·se. En què tenia inte· rès? Entre d’altres, les dones brunes de Sevilla, l’erotisme i la fe pagana, és a dir, un món en què la religió cristiana i l’estricta repressió moral encara no havien fet incursió, el món de l’hel·lenisme, on no hi havia la promesa de la vida eternal, per la qual cosa cadascú havia de construir la seva pròpia llibertat sobre la Terra, ja fos una vida d’heroisme o de plaer. En el cas concret de Pierre Louÿs, no només va dedicar·se a l’esteticisme i al plaer, sinó que va crear del no·res l’obra Les cançons de Bilitis. Aquesta obra, com es diu en l’edició citada, fou «un clàssic bord i postís que constituí un dels fraus més sonats de la història de la lite· ratura, però s’ha seguit reeditant i el personatge fictici de Bilitis ha entrat ja a formar part de la mitologia clàssica».

Els «poemes» de Bilitis –de fet, escrits per en Louÿs– són presentats com a poesies genuïnes en llengua grega de l’època clàssica, segle VI a. C., trobades i editades per un imaginari savi alemany.

Els més de 150 poemes curts es divideixen segons les tres parts de la vida: la primera part, «Bucòliques a Pamfília»

5. Segurament per raons econòmiques o de suposada falta d’interès per part dels lectors de parla catalana.

Les cançons de Bilitis.

DOSSIER

(Àsia Menor), integrada per poemes idíl·lics i pastorívols; la se· gona, «Elegies a Mitilene» (Lesbos, segons Louÿs «aleshores el centre del món, tenia una ciutat més il·lustrada que Atenes i més corrompuda que Sardes»), glorificadora de l’amor lèsbic; i la tercera, «Epigrames a l’illa de Xipre», amb poemes en els quals conta la vida i els costums de les cortesanes sacerdotes· ses d’Afrodita, noble professió que ella exerceix també.

Com s’explica l’interès de Bartomeu Garcés de traduir aquesta estranya però enginyosa burla eròtica? Segurament per l’atracció a aquesta personalitat excèntrica que fou Louÿs, «enamorat de l’estètica i de la carnalitat paganes» i d’«el sabor grec dels textos».

És interessant remarcar que el company de molt d’anys, An· toni Avellà, cotraductor de Kavafis, li va prestar ajut també amb aquestes chansons, però va suggerir durant una con· versa que mantinguérem no fa gaire6 que la tasca de disse· minar l’obra de Louÿs pel món cultural i lingüístic català no era tan important com la de disseminar·hi l’obra de Kavafis.

Pel que fa al mètode de traducció, Garcés cita en la intro· ducció la frase de Milan Kundera: «La fidelitat en la traduc· ció és un art», i afegeix: «[...] per a mi, el més important és que la meva versió sigui molt ajustada a l’original i que el lector pugui manejar les dues emparellades. Almenys, la primera podrà esser una eina útil per a llegir i gaudir la segona». Lla· vors la traducció (com hem vist en el cas de Kavafis) serveix primordialment com a portal a una lectura més agradable i satisfactòria de l’original. I continua Garcés:

Exemple de traducció de les Cançons de Bilitis:

LE RÉVEIL

Il fait déjà grand jour. Je devrais être levée. Mais le sommeil du matin est doux et la chaleur du lit me retient blottie. Je veux rester couchée encore.

Tout à l’heure j’irai dans l’étable. Je donnerai aux chèvres de l’herbe et des fleurs, et l’outre d’eau fraîche tirée du puits, où je boirai en même temps qu’elles.

Puis je les attacherai au Poteau pour traire leures douces mamelles tièdes, et si les chevreaux n’en sont pas jaloux, je sucerai avec eux les tettes assouplies.

Amaltheia n’a·t·elle pas nourri Dzeus? J’irai donc. Mais pas encore. Le soleil s’est levé trop tôt et ma mère n’est pas éveillée.

EL DESPERTAMENT

Ja és gran dia. Hauria d’estar aixecada. Però el son del matí és dolç i la calor del llit em manté arrufada. Vull quedar·me colgada encara.

D’aquí a un moment aniré a l’estable. Donaré herba i flors a les cabres, i l’odre d’aigua fresca treta del pou, on beuré jo alhora que elles.

Després les fermaré a l’estaca per munyir llurs flonges mamelles tèbies; i si els cabrits no n’estan gens geloses, xuclaré amb ells les mamil·les ablanides.

Aquesta intenció didàctica pot alleugerir –però no elimi· nar– la responsabilitat literària, que depèn més de les mu· ses inspiradores [...] que dels colzes del pobre traductor. L’exactitud és, doncs, el que he temptat d’aconseguir, sempre amb un mínim de flexibilitat, per no esmus· sar “l’oïda” del lector amb girs aliens i construccions forçades gairebé sempre, traduint al peu de la lletra. M’he atrevit a “calcar” proposicions que em recorda· ven la parla de les nostres padrines, emprant el verb esser com auxiliar, per exemple, i m’he servit del lèxic més habitual a Mallorca i algunes formes verbals privatives d’aquí, tot sempre dins l’ortodòxia normalit· zada del català de les illes.

Amaltea no ha alletat Zeus? Hi aniré doncs. Però no encara. El sol s’ha alçat massa prest i ma mare no està desperta.

Amaltea és el nom de la nimfa que alletà Zeus, el déu su· prem de l’Olimp, al pit d’una cabra. Per alguns és el nom de la cabra mateixa.

OBRES LITERÀRIES ORIGINALS

Gran part de les creacions literàries originals –la majo· ria sense publicar– de Bartomeu Garcés són d’una gran qualitat i d’una varietat sorprenent.

6. Portocolom, 25 de maig de 2021.

a) obres publicades

Sembla que era mentida (poesia), publicada a la revis· ta literària La Hamaca de Lona, Madrid, 1999.

SEMBLA QUE ERA MENTIDA

Sembla que era mentida que la vida fos el riu que veia passar, ferm, a la vorera. /

Sembla que la vida era la vorera i jo el riu. /

Farcida de clavells i roses, s’allunya dins la boirina del tel que m’arrebossa el veure. /

Afamat i assedegat de carn me despullen les matinades i al caient del tard m’arrosseguen les mirades fosques. /

Vesso cap endins els mots estèrils i cap endins me puja el crit que ningú sentirà. /

Voldria plorar, però m’he enviat les llàgrimes per por de fer més ample el riu i més veloç la fuita.

Piel de esclavo (novel·la eròtica, signada amb el pseudònim Bat Cabiro ), publicada a Odisea Editori· al, Madrid, 2000. Es tracta d’una diversió eròtica am· bientada a Salamanca, on Bartomeu Garcés havia estudiat medicina, «heredera de la novela picaresca estudiantil», segons la portada. Escrita en un caste· llà ric, té moments divertits i sobretot és reveladora d’una gran imaginació per a un home de més de 75 anys.

b) obres no publicades

Oración desde el fango, Eivissa, 1946. Poema, un crit d’auxili.

¡Dios te lo pague!, Palma, 1953. Poema·relat. El caballo de la vida, a la mar, a bord del vaixell «Ciu· dad de Sevilla», 1962.

Tres días en la vida (poemes i relats), 1962. Poemes il·lustrats, escrits entre 1982 i 1988. Vells, col·lecció de relats escrits entre 1988 i 1996.

El caballo de la vida és un poema que compara l’equí amb el carro de la mort, una oda a la vida i com viu· re·la. Heus·ne aquí dos extractes:

El caballo de la vida cabalga hacia el sol Y lo montamos los fuertes, Los que tenemos ansias, Los que amamos.

El carro de la muerte rueda hacia la luna Lleno de muertos, de débiles, de tibios, De mentira, de egoísmo, De vanidad.

***

Son legiones los caballos que galopan su amor dorado, Amor a su prójimo, a su dios, amor a su hembra, A su amigo, a su hermano. ¡Galopa conmigo, muchacho!

No quemes tus días muriendo otros amores sin pasión, De falsos misterios, de egoísmos, de lepras políticas, De subir más que otros, de saberes inciertos, De clases sociales.

La puta que espera por gusto y que ama su oficio cabalga su vida Y la monja que cuida al enfermo con alegría, Y el obrero que pasa frío en invierno y coge el primer metro, Soplando en sus manos, Y en el carro va la puta amargada pudriendo su cuerpo, Que no sabe destinar a otra cosa. Y la monja malvada Y mezquina. Y el obrero que no hace nada para su suerte, Ni siquiera soplar en sus manos.

Poemes il·lustrats, escrits entre 1982 i 1988, són set· ze poemes·relat curts en català dedicats a Grècia –amb il·lustracions de Mariano Marcos–, amb títols com Socràtica, Efebes grecs, Un vertader grec, L’ajudant de l’escultor i L’oracle. El primer poema és un homenatge a Kavafis. Sembla que no els va consi· derar dignes de publicació (segons «BIO2»). Que en valori el lector aquest poema, titulat «L’oracle»:

No ploris enyorant el vi que has begut.

Beu el que et resta.

No miris enrera.

No ploris pensant en l’amor que has tengut.

Té el que t’espera.

No miris enrera.

No ploris recordant la vida que has viscut.

Viu la que et queda.

No miris enrera.

Ja no pensa en l’ahir.

Pensa en el demà.

Tot li queda per fer: Flocar i patir, aprendre i ensenyar,guanyar i perdre.I fa la mitja, mentre veu el sol,encara alt, de l’horabaixa. Palma de Mallorca, 6 de gener de 1987

Extracte del poema «L’oracle»

Aquest poema condensa la filosofia de vida de Garcés: no la· mentar·se dels anys de la joventut dedicats a la recuperació de la malaltia, viure cada dia com un regal, i fins i tot assumir reptes nous, com la cabòria del grec.

Finalment, amb Vells Garcés ens brinda deu relats empàtics, commovedors i bells, que tracten sobre situacions desespera· des de gent gran –com el vell marieta pintat, l’home sempre renouer ara sense amics, i molt més. Vegeu, a continuació, un d’aquests relats:

DOMÈSTIQUES DEFICIÈNCIES DE VELLS EMPARPALATS

Es palpava la boca amb la mà tremolosa. En el barram de baix li ballava la pròtesi de resina, que un temps s’ajustava a la geniva. En el barram de dalt lluïa una dentota llarga i groga, encara ferma, i dos claus iguals de ferests, que es bellugaven com batalls de campana i que apuntalaven, caic no caic a cada rosec, la resta postissa.

A penes li servia per a mal menjar i ara l’havia volguda fer servir per treure el pa del plàstic que l’embolicava, fort com ferro i molt més poderós que tot el barram podrit de la vellota, dolorit fins al lament.

Es fregava el dit, per dar·li conhort. Havia volgut obrir una llauna de paté i, després d’estirar amb tota l’ànima, l’anella s’havia arrabassada i el dit s’havia nafrat.

Li feia mal la mà, cada dia més inútil i malconformada. Havia volgut encetar un pot de confitura, però ni la força de Samsó hauria pogut fer girar la tapadora, pensava.

El desastre esdevingué quan la vella agafà el ganivet per arreglar l’endemesa. No pensà que les coses li tombaven fàcilment de les mans. Ni en la falta d’habilitat. Ni en la tremolor. L’eina, poc apropiada per foradar la llauna, ho era molt per a fer un bon tall. I la sang rajà inversemblant i a forfollons d’aquells dits sarmentosos, on ningú hauria pensat que s’hi trobàs altra cosa que pell i os.

L’estroncà com pogué i s’embenà amb un pedaç i un fil. Havia perdut la fam i l’empenta. El capet li barrinava que li calia ajuda per anar per la vida, però aquesta reflexió li provocava mal de cap i aviat el seu cervell esquinçat canvià de cabòria.

Tornà sentir fam i posà mà a un paquet de patates fregides, de les quals era golafre. Curiosament, el plàstic cedí al primer intent i s’obrí sens dificultat, com si ja hagués estat xapat. La vella agafà una patata i la dugué a la boca. L’escopí i encetà a plorar.

Les patates eren molles i estantisses.

Com la vella afamada que vessava gemecs per la seva boca, que havia estat de corall i perles, mentre els ulls, que un dia foren estels, adollaven llàgrimes damunt les galtes arrugades i pansides, que altre temps eren tendres i vellutades com el pètal d’una rosa.

Caracas, 10 de febrer de 1988

La filosofia de vida de Garcés era la de no lamentar-se dels anys de la joventut dedicats a la recuperació de la malaltia que va patir, viure cada dia com un regal, i fins i tot assumir reptes nous

A l’hora de confegir aquest dossier sobre Bartomeu Garcés i Ferrà –home polifacètic del segle XX– vaig comptar amb l’ajut d’Antoni Avellà, d’Agustí Torres i de Lleonard Muntaner, sobre· tot pel que fa l’accés a material autobiogràfic i literari no pu· blicat. A la llum de la temàtica d’aquesta edició de la revista Entorn, em vaig concentrar en la producció literària, traducció i creació original, tasca gratificant i fascinant.

Deix l’última paraula a aquest simpàtic personatge renaixentis· ta que semblava conèixer·se bé: Grècia i el grec m’han imprès caràcter. La tasca de traduir, altre tant. I tot i que no totes les traduccions hagin estat re· lacionades amb aquella llengua, sí ho han estat algunes de les més importants. Val la pena posar·ho tot plegat dins la cistella. Tot hom està d’acord en què el barreig d’ous amb caragols és rar –com segurament ho som jo mateix–, però ningú ens ha dit que no pugui fer una espècie de greixera ben saborosa [...]» («BIO2»).

ANTONI VICENÇ I CERDÀ / Amic de l’escriptor PERE MOREY SERVERA, L’ÉSSER POLIÈDRIC A IMATGE DE RAMON LLULL

Pere Morey com a Virrei Rubí a la commemoració del tricentenari de l’ocupació borbònica de Mallorca, ses Voltes, juliol de 2015. Foto: Josep Serra Medinas.

Fa calor. L’embat de la mar tempera lleugerament el termòmetre sensible. Ens trobam a la cuina de la casa que l’escriptor i família habiten a Portals, costa de Calvià. Un ordinador portàtil, que ha conegut temps de joventut, presideix la taula. Són prop de les onze del matí d’un dimecres de juliol –cada dimecres, n’Assumpta serveix menjar als econòmicament desafavorits que fan cua al convent dels Caputxins.

Em trob amb Pere Morey amb l’excusa d’explicar-li les observacions que ell ja havia rebut telemàticament sobre el manuscrit de les Rondalles calvianeres . Però primer ens posam al dia i berenam de pa amb oli i formatge –maonès, per descomptat–, sobrassada artesana i bon vi de la seva bota màgica. És el mes de juliol i sí, la temperatura és força elevada al carrer Ramon Llull.

Ramon Llull és a l’inici de tot. Savi polifacètic que Pere coneixia profundament i admirava. Sobre «lo Geni Foll» versava una conferència que dictà a força indrets: es Forn Vell de Calvià, el Col·legi Oficial d’Advocats de Ciutat, l’Obra Cultural Balear de Manacor, el Museu de Mallorca... Però en certa ocasió m’afirmà que preferiria anar de copes amb Anselm Turmeda que no amb Ramon Llull. «Nou caires de Ramon Llull» era el títol d’aital conferència.

EL CONFERENCIANT I NARRADOR

«L’home amb més caires que un diamant» era el titular que la revista Pissarra dedicà a la ressenya sobre la conferència de què parlam (núm. 146, febrer-març-abril 2015), signada per Montserrat Nadal. I quins eren aquests nou caires? A saber: el teòleg, l’informàtic, el novel·lista i poeta, el profeta, el diplomàtic, l’estrateg, el geoestrateg, el comunicador i l’heroi. Aquest caràcter polièdric també el trobam en Pere Morey, home de dues professions, però versat en cent oficis. Però deixem anar Ramon Llull, que m’han comanat escriure sobre Pere Morey.

Pere Morey en dictà d’altres, de conferències, però, a més de l’anterior, cal esmentar la que titulà «Mallorca, de Regne a colònia», en ocasió de la commemoració del tercer centenari de l’ocupació borbònica de Mallorca, canvi polític, cultural, legal i social que

implicà la nostra derrota i la de tota la Nació Catalana. Formà part activa de la Comissió Cívica Tricentenari 1715-2015, organitzadora de l’efemèride. Pere hi participà, mitjançant la divulgació dels fets, en l’acte a ses Voltes el juny de 2015 i amb la immensa aportació que representà la novel·la La darrera canonada , obra que ressegueix fil per randa la cronologia del Cronicón Mayoricense d’Àlvar Campaner. Aquí hem de parlar de l’autor com a activista cultural i coneixedor i divulgador de la nostra història.

El nombrós públic assistia embadalit i captivat a la narració oral d’en Pere, talment com si es tractàs d’escoltar un conte de la tradicional literatura oral d’Orient. I és que en Pere Morey era, també, un excel·lent narrador de rondalles: en són testimonis les seves filles i el seus nets, també els alumnes que tingueren la fortuna d’escoltar-lo al col·legi o a l’institut. Molts d’aquests alumnes paraven atenció a les històries durant cinquanta-cinc minuts, cosa que no feien des de molt temps enrere en l’àmbit escolar. Escoltant-lo, vaig pensar més d’una vegada què de senzill devia ser per a ell vendre grifons per tot el món, gràcies al poder persuasiu i seductor del seu discurs.

MOREY CONTINUA L’OBRA D’ANTONI MARIA ALCOVER I D’ANDREU FERRER

La producció bibliogràfica de Pere Morey comença amb un aplec de rondalles que, si bé no són transcripcions modificades en forma literària provinents de la tradició oral popular, ja que són fruit de la seva imaginació desbordant, sí que ressegueixen el mestratge d’Alcover. Riquesa de lèxic popular, girs enginyosos, comparacions i hipèrboles espatarrants... formen part dels recursos literaris d’aquesta primera obra apareguda l’any 1979: Rondalles pels qui les saben totes, publicada a la col·lecció «Les Illes d’Or», de l’Editorial Moll.

PERE

Foto: Josep Serra Medinas.

DOSSIER

Datades curiosament l’any 1984, fent honor a la data orwelliana, ens trobam amb les Rondalles pels qui els agrada la Història , on es manifesta el seu gust i coneixement cap a la nostra Història i en què mostra la preocupació pel futur del nostre poble davant la invasió del turisme i la prostitució d’alguns mallorquins que tenen venal la seva mare terra («Sa Madona de Sagran»). També és destacable el seu coneixement de la mitologia clàssica, que no dubta ni un instant a transformar i a adaptar al seu relat.

Aquest mateix any publica La ciàtica de Mossèn Blai i altres rondalles picantetes, en què l’humor que tant li ha estat propi al llarg de tota la seva producció es manifesta de forma íntegra i rotunda.

murades que separen els nadius salvatges dels turistes se

L’any 1987 continua la producció rondallística de l’autor amb les Rondalles pels qui els agraden blanques. És de suposar que el títol ve a tomb per oposar-se al color verd de l’anterior recull. Impressiona la primera narració, «La mar és una bruixa dolenta», ambientada en una Mallorca distòpica de murades que separen els nadius salvatges dels turistes senyors, unes murades que aïllen la població autòctona dels edificis anomenats «Hotel Ot» o «Hotel Arro». Només poden traspassar les murades els mallorquins que treballen de sol a lluna per als turistes. Acaba el llibre la rondalla que, encara que només fos pel seu títol, ja és una obra mestra: «Aquest hivern no han vingut les falzies».

Vegem què en contava la revista Pissarra al número 83, l’any 1996, de la mà de Josep Ramon Cerdà i Mas:

La publicació del primer volum d’aquest cicle ( Rondalles pels qui les saben totes ) suposa la incorporació de Pere Morey a un corrent amb especial incidència a Mallorca que, encetat per Maria Antònia Oliver amb les Cròniques de la molt anomenada Ciutat de Montcarrà , volia aprofitar per a la narrativa catalana contemporània el bagatge literari de les rondalles tradicionals. Una bona mostra del grau d’acceptació d’aquesta tendència entre els escriptors mallorquins de finals dels 70 és el pròleg de la mateixa Maria Antònia Oliver, on anuncia, per una banda, la voluntat de Pere Morey de renovar i conrear la rondalla com a gènere contemporani i, per l’altra, la presència dins el mateix recull d’elements completament aliens a la tradició popular com són les referències crítiques a la realitat immediata (el turisme i la “balearització”) o els contes que mesclen la història i la ciència-ficció: No és exagerat dir que els mallorquins hem mamat les rondalles, i molts de nosaltres hi hem après de llegir, d’escriure i de contar. I d’inventar-ne de noves. És el cas d’en Pere Morey, almanco pel que fa a inventar-ne de noves. Aquest aplec de contarelles és un ventall de propostes ple de i encerts, on hi trobareu jaies i gegants, i bernadets, i dracs, i històries fantàstiques que expliquen la nostra història fantàsticament, i àngels que fan dimoniades, i avions, i hotels, i turistes, i cotxes, i mallorquins que l’estimen de veritat, i èpoques que es perden en la boira, i també això que en diuen ciència-ficció. Hi trobareu, a més, com a les rondalles antigues, tendresa i ironia, i de tant en tant un esclafit de rialles.

Divertida coberta d’un dels aplecs de rondalles de Pere Morey.

Les illes Malgrats.

L’aplec Els contes de l’Illa petita (Edicions Balèria, 2018) és dedicat a les seves netes, amb el desig que elles també els contin a la seva descendència. Amb el subtítol Guia fantasiosa però real de Formentera, desenvolupa el seu terme inventat de realsia: «prendre la REALitat i abocar-hi un bon raig de fantaSIA».

Amb les Rondalles Calvianeres (Edicions Balèria, 2019), amb magnífiques il·lustracions fotogràfiques del seu amic Pep Serra Medinas, acaba el cicle rondallístic. Pretenia l’autor omplir un buit que deixà Alcover en el seu aplec, ja que el mossèn no ambientà cap rondalla a Calvià, i només fa referència a un personatge femení poc prestigiós d’origen calvianer, esmentat en una rondalla. Cada rondalla fa referència a un indret emblemàtic del municipi: illots dels Malgrats, indrets de Gè-

nova, Valldurgent, el qanat de Bendinat, la Pedra Sagrada i el Puig de sa Ginestra, el Pi de ses Creus, les Coves de Portals i una Mare de Déu viatgera... Aquestes fantàstiques rondalles, homenatge al municipi que el va acollir, però, tenen una mancança: restaren sense fabular indrets tan susceptibles de ser rondallats com ses Voltes / costes des Cocons, es Castellet, ses Forques... I així li vaig comentar a en Pere, després de llegir la primera prova, demanant-li, pregant-li, un segon volum. Ell s’ho pensà, però la Parca ens privà d’aquesta possibilitat: el dia que havia de presentar l’obra a Calvià, a Can Verger, l’acte es va haver de suspendre. L’autor no podria assistir-hi, estava tocat de mort. Des d’aquí reiter la crida a tota la gent calvianera o de fora a fer la continuïtat d’aquestes rondalles com a segona part, i com a homenatge, també, a l’autor que en tingué la idea. Algú pren l’envit?

Vegem ara de què parlen cadascuna de les nou rondalles. La geganta i el drac

L’heroi clàssic Perseu, en el seu viatge iniciàtic a vol d’ocell cap a ponent, descobreix les illes Balears i Pitiüses i recala a devers Santa Ponça, on crea sense pensar-s’ho els illots dels Malgrats.

Desenvolupa el seu terme inventat de realsia: «prendre la realitat i abocar un raig de fantasia»

DOSSIER

Les

Com ho has fet? Ets el meu heroi! –cridà la geganta, perquè en realitat en feia tres o quatre, de dones normals. Però malgrat que el jove li hagués dit que no miràs, la curiositat va tenir més força que ella i volgué veure què era allò que Perseu estava amagant i CREEEC! També va quedar petrificada. A la fi, Perseu pogué estotjar el caparrot de la criatura i quan mirà entorn seu va veure la dona, dreta damunt de l’illa Mitjana dels Malgrats, i a la vorera, el cocodrilarro petrificat. I encara hi són, fixau-vos-hi quan hi aneu.

pedres de lluna

Les pedreres de Gènova són, realsiament , unes mines excavades per una colònia de gnoms establits fa molts d’anys a l’indret. Les blanques pedres eren venudes als fenicis estrangers a canvi de vi, màgica substància que els energitzava per tal de poder fer més feina. I sí, per treure’n màxim benefici amb mínim temps, perforaren sense prendre cap mesura de precaució i la mina s’esbucà. De la mateixa forma que passa tan sovint a Mallorca...

El fill del pelegrí

Dies fatídics per a la Mallorca musulmana. Els rums han desembarcat i es disposen a marxar cap a Medina Mayurqa. La narració, amb tresor amagat inclòs, es desenvolupa per molts diversos indrets del municipi calvianer: Valldurgent, Benàtiga, Magaluf, l’avenc de sa Moneda, el qanat de Bendinat, na Burguesa... Encara hi ha gent que cerca aquest i altres tresors de l’època: el que també hi ha al puig de Reig de Sineu, el d’Almalutx, el del cap Ferrutx... Sembla que ningú no n’ha trobat cap.

La taula del rei

Una de les primeres topades entre l’exèrcit invasor i el de l’envaït. La mort dels Montcada, el puig de sa Ginesta, el vertader origen del topònim Bendinat... formen l’entorn d’aquesta rondalla.

El pi de ses Creus

Una tendra història d’amor de quan el Tinder era el mossèn.

Una imatge viatgera

Les marededeus bellugadisses són una constant en la rondallística. Aquí resta ben explicat el perquè de tant de moviment celestial.

L´Anell de Boken Rau, amb il·lustració de Rafel Vaquer.

Pere Morey, pregoner de festes. Foto: Josep Serra Medinas.

Però una cosa és segura, i és que a dins les coves es respira un aire de misteri, amb la llum verdosa que reflecteix la molsa de les parets, i m’han contat que a la part més profunda se sent una certa olor de sofre, perquè els trencadors es varen fer tan i tan endins que foradaren el sostre de l’infern; un dimoni va guaitar i li envergaren tal cop d’escoda que li trencà una banya; ja està clar que tornaren a tapar totd’una el forat amb pedreny. Jo no ho sé, però, per si de cas... no m’hi acostaria massa.

Una foguera dins la nit

Rondalla que conta les peripècies que va viure François Aragó durant la seva estada a Mallorca per col·laborar amb l’establiment del sistema mètric i els prejudicis de la gent senzilla a davant allò que ignora i enfront de qui és estranger. I una moral per a tots els visitants:

El genet del cavall de foc

Possessió de Galatzó. Nit de difunts, tempesta, Comte Mal. No hi falta cap circumstància ni ingredient per cuinar una rondalla de por. I amb més d’una moral:

Però el fet d’haver après la nostra llengua li va salvar la vida a s’Esclop, i és que una persona no és d’allà on neix sinó d’allà on peix, allà on s’alimenta; quan comença a parlar com les persones d’aquell poble demostra la seva intel·ligència que li permet aprendre l’idioma, i la seva qualitat humana perquè es vol sentir part de la comunitat que l’ha acollit; és a dir, que té cap per aprendre i té cor per estimar» [referit a Aragó].

El garrover de l’enamorada

-I quines altres malifetes va cometre? -Mira, m’estim més no parlar-ne, perquè m’encén la sang veure com els que es diuen nobles poden fer totes les barrabassades que vulguin i la justícia sempre els fa costat o mira cap a una altra banda, mentre que el poble ha de pagar i aguantar. Demana-li-ho al mossèn, però recorda que és un d’ells i t’explicarà una versió aigualida.

L’última i més alcoveriana de les rondalles d’aquest aplec ens situa a devers Son Caliu i els voltants. Ens assenyala l’origen del topònim i narra les malifetes d’un guàrdia civil i de les conseqüències que tingueren per a ell. Ens torna a presentar el petit i anònim heroi que triomfa gràcies al seu enginy, a la seva valentia i a la seva decisió.

Per millor entendre aquestes rondalles calvianeres és important llegir la introducció del propi autor:

Pere Morey, pregoner. Fotos: Josep Serra Medinas.

DOSSIER

El1984 publica Les pedres que suren , una molt guardonada obra. D’ambientació talaiòtica i situada en emblemàtics llocs d’aital cultura: Cala Pi, necròpolis de Son Real ...

Realsia és el resultat de combinar REALitat i fantaSIA; o sigui, que a un lloc físic o històric hi afegim una dosi d’imaginació i així resulta més accessible, més llegívol, i podem veure allò que és invisible per a l’altra gent. Ve a ser com un pa amb oli: una llesca de realitat fregada amb un all –sabor local– i amanida amb oli –l’amenitat–, sal –una mica d’humor–, tomàtiga i olives –informacions complementàries– i, si ve bé, un pebre coent –la polissonada. Tot plegat fa que la informació bàsica resulti més atractiva i el lector acabi sabent unes quantes coses més sobre la nostra terra, i per tant estimant-la una mica més. Al recull de Rondalles Mallorquines d’en Jordi des Racó no n’hi ha cap de calvianera, convenia doncs omplir aquest buit a partir de trets físics –com la geganta dels Malgrats– o històrics –com el Llibre dels Feyts A cada rondalla, a continuació de les ubicacions, trobareu un parèntesi amb les coordenades del lloc a Google Earth, la qual cosa vos permetrà localitzar els indrets amb el mòbil o la tauleta. Exemple: (39°29’56.97”N, 2°27’35.95”E).

Les paraules en negreta són explicades al vocabulari al final de cada conte.

PERE MOREY I NOVEL·LA

El mateix any 1984 publica Les pedres que suren, una molt guardonada obra. D’ambientació talaiòtica i situada en emblemàtics indrets d’aital cultura: Cala Pi, necròpolis de Son Real..., aquesta obra cabdal m’atrevesc a afirmar que serví d’inspiració a altres narracions de diversos autors posteriors.

Pere Morey en una excursió de l’Associació d’Amics del Museu de Mallorca (Can Climent Garau, Bunyola). Foto: Josep Serra Medinas.

Cal destacar els títols en què arriba a una maduresa literària definitiva. I aquí és on hem de tornar a L’última canonada . És una novel·la militant, molt ben documentada, històricament molt oportuna, divertida i intemporal

De vegades hom fa distinció entre literatura per a adults i literatura infantil/ juvenil. Aquesta divisió sempre va fer riure a Pere Morey. Sabia perfectament que la literatura va adreçada al públic en general. O tal volta un infant o jove no pot o no ha de llegir els clàssics? O un adult s’avorrirà si llegeix un relat protagonitzat per joves? A banda que allò de «literatura per a adults» té o pot tenir unes connotacions «que ja m’enteneu», exclamava en Pere, sorneguer. Això ve a tomb perquè sovint s’ha descrit el nostre autor com escriptor per a infants i joves. «Autor de literatura infantil, estaba considerado uno de los grandes defensores y divulgadores de la lengua catalana», contava un diari publicat a Mallorca, però redactat en llengua castellana, amb motiu del seu traspàs... Però això passa ara com ara: encasellaments, titulars fàcils o impactants...

Pere fou un escriptor de bona literatura, que de vegades s’inspirà en la nostra història, altres en els seus fills i nets, suara en la vida i l’obra d’un intel·lectual memorable –Pasqual Calbó–, sovint en la mitologia clàssica... Flirtejà amb la novel·la que negreja – Però... tu no eres mort? – i també amb el thriller nostrat – Operació Verge Negra – d’habilíssima trama i de gènesi genial, amb la col·laboració de l’alumnat de Mata de Jonc i del seu savi professor d’aleshores, Raimon Díaz. És un experiment lúdic i pedagògic magnífic. També vorejà la ciència ficció – L’anell de Boken Rau i altres.

Cal destacar els títols en els quals assoleix una maduresa literària definitiva. I aquí és on hem de tornar a La darrera canonada. És una novel·la militant, molt

ben documentada, històricament molt oportuna, divertida i intemporal. Quan arriba el mes de juliol se’m fa obligada la cita d’obrir aquest llibre per una plana a l’atzar i rellegir alguns capítols. És un exercici que recoman fervorosament. I si algú no l’ha llegit, encara hi és a temps. Serà vigent, almanco, durant els propers tres-cents anys! També es fa difícil no esmentar El templer i l’arquitecte, novel·la escrita amb la tècnica que tant li agradava: alternar els capítols, de forma que els senars corresponen a una història i els parells a una altra, i confluir a l’acabament. Tendríssima i preciosista obra, hi trobam el misteriós i ignominiós assassinat de l’arquitecte Ferragut, ocorregut l’any 1968. En els articles que encara es publiquen sobre aquest fet sovint es comenta l’obra de Guillem Frontera i no la de Pere Morey, tot i ser la darrera molt més explícita

Una altra obra important és la semblança biogràfica novel·lada Pasqual Calbó. Pintura, passió, rebel·lió . Aquí l’autor ens dibuixa un personatge ben singular: de caràcter turmentat, a cavall del neoclassicisme i del romanticisme, viatger i intel·lectual, hàbil i versat amb nombroses disciplines però que excel·lia en la pintura tractant temes, tècniques i suports molts diversos. Home erudit i avançat al seu temps, que visqué a la Menorca de les dominacions. A més de pintor, escriví diversos tractats científics i tècnics sobre molt diverses temàtiques: arquitectura civil i militar, perspectiva, matemàtiques, astronomia, física... És aquesta semblança de geni polifacètic quasi renaixentista el que esperonejà Pere Morey a investigar sobre la seva vida i obra i a elaborar-ne aquesta preciosa peça.

Entre el primer volum de les rondalles i l’última obra que passà per la impremta, Pere Morey publicà molts altres llibres. Només en citarem alguns: Allò que conta el vent del desert, El llaüt de vela negra, Moros a la costa, Mai no moriràs, Gilgamesh!, Balèria i l’Amazona, Els contes de l’Illa petita, Una olor com de terra, Dia D a Santa Ponça, Mai no encalcis un cec a les fosques, Al començament fou el foc, La Simfonia dels adéus, La magrana de foc, La metgessa càtara, Pirènia, El país que mai no va existir... I així fins prop d’una quarantena d’obres, que reuneixen una producció bibliogràfica de primer ordre tant per la quantitat com per la qualitat.

Això, quant al que s’ha publicat, però resta almanco una obra enllestida i que no ha vist encara la impremta. Es tracta de Màtria, títol inspirat en el vers «Eu não tenho Pátria: tenho Mátria» de Pessoa, subtitulada Una novel·la/arsenal d’arguments per a les discussions sobre el Procés Efectivament, és una novel·la amb més diàleg que descripcions, amb uns personatges simbòlics que encarnen tots els actors de les jornades prèvies i posteriors al dia primer d’octubre de 2017. Contràriament al que pronosticava en Pere, no té una data curta de caducitat, ans el contrari, també pot ser vigent durant els propers tres-cents anys. Esperarem amb impaciència el moment en què algun editor o institució s’atreveixi a publicar-lo.

ALTRES CAIRES DE PERE MOREY

Pregoner en moltes festes d’arreu de Mallorca, articulista en la premsa local, guia d’estudiants Erasmus i de l’Associació d’Amics del Museu de Mallorca, col·laborador de la UIB, comentarista i narrador oral en emissores de ràdio i televisió, i guionista de còmics, són altres aspectes d’aquesta personalitat polifacètica que fou Pere Morey.

TRETS D’ESTIL, AMBIENTACIÓ, PERSONATGES, TEMES... DE L’OBRA DE PERE MOREY

Hi trobam un estil directe com una pedrada, amb multitud de comparacions molt fresques i amb profusió de metàfores agosarades. Lèxic molt ric i ben precís, amb frases molt pensades fins a arribar a la perfecció que tant encalçava. Els diàlegs ben vitencs i ben adaptats a cada protagonista, com si es tractàs de diàlegs teatrals. Profuses descripcions amb abundància d’adjectius dels bells paisatges que encara ens queden –pocs– i d’aquells altres ja perduts, de quan els myotragus poblaven l’Illa i que en Pere sovint imaginava.

Les ambientacions en la producció de Pere són diverses, però generalment situa les seves narracions a la Mallorca present, passada o futura. De vegades arran de mar, d’altres en un poblat talaiòtic, a Ciutat, a les muntanyes, en coves... De vegades són paratges dibuixats al natural, d’altres són distòpics, modificats i interpretats per la seva imaginació, però sempre realçant la importància de la nostra terra.

El protagonista habitual és empeltat d’en Bernadet de les rondalles d’Alcover, dotat de bondat natural, d’un vent un pèl ingenu i, alhora, dotat d’una vivor extrema. Els anta-

gonistes són com de cartó pedra, mai són dolentarros a imatge dels seus congèneres de Hollywood. La resta són personatges humils, trets del poble més planer, però també ens trobam amb el noble bo, que transcendeix el botifarra orgullós maltractador de servents.

TESTIMONIS I OBITUARI

L’opinió d’un estudiant d’ESO sobre l’obra de Pere Morey

Pere Morey és un escriptor molt qualificat i que personalment admiro molt; he llegit dos dels seus llibres, entre el quals La darrera canonada, i opino que té un estil d’escriure que converteix allò més mediocre i aparentment avorrit en una obra mestra. A més, reflecteix molt bé el seu sentit de l’humor en els seus protagonistes, i fa que el lector s’hi senti a gust llegint-lo i fins i tot sentint-s’hi identificat. És un gènere molt concret, la novel·la històrica, que a poca gent entusiasma tant com a mi, però crec que els llibres d’aquest magnífic escriptor són una eina esplèndida per a totes les persones que volen saber d’on provenen les seves arrels o volen conèixer un poc més sobre com funcionava el món en un passat que sembla llunyà però que en realitat no ho és tant. Ha estat tot un plaer entrevistar-lo i espero que hagi servit perquè més d’un conegui un tipus de literatura poc freqüent en l’àmbit juvenil però que pot resultar igualment molt interessant..1

Pere Morey amb Montserrat Roig, 1990.

Pere Morey.

1. Font: fragment de l’entrevista de Miquel Maimó Vidal, estudiant de 4t d’ESO, a Pere Morey publicada a la revista No diguis dois de l’IES Felanitx (2015).

Mai no moriràs Pere Morey Servera!

Bartomeu Mestre «Balutxo»

Dia 1 d’agost del 2019, Pere Morey, el narrador revitalitzador de les rondalles, es presentà al funeral del periodista Jacint Planes i Santmartí. Amb la música del Viatge a Itaca de Lluís Llach, va llegir unes paraules: «Gràcies, Cinto, bon guerrer que a ta Pàtria fores fidel…».

Aquell capvespre, acompanyat per dues dotzenes d’amics, Pere Morey va retre tribut agraït de reconeixement per corregir, amb civisme exemplar, el silenci, la desídia i la negligència dels polítics. Ni un, absolutament ni un, va assistir a la cerimònia de comiat al periodista que, en vida, havia estat tant temut com afalagat pels ara no assistents. Pere Morey va reparar les covardies dels qui no es fan dignes

de representar-nos. Era una persona de rialla fàcil i, plena d’il·lusions, projectava una alegria aplegadissa. Malgrat el neguit per la situació de la Nació Catalana, tenia clar que no podem defallir. Animava la gent lluitadora, amonestava la incrèdula i encoratjava tothom. Era un home gran i un gran home. L’afirmació ve avalada amb una prova vella i simple que em permet d’aconsellar-vos: a l’hora de valorar una persona, observau com són els seus fills i recordau que els tests s’assemblen a les olles. Aquesta és la millor denominació d’origen; certificat de qualitat. Els bons pares són la millor factoria de bons fills.

Tres mesos després d’aquella proclamació de dignitats a la petita capella de Porto Pi, l’artífex del petit i senzill homenatge va caure, va patir un vessament, va ser sotmès a un estat induït de coma i, sense remei clínic, va deixar de respirar l’aire de la seva estimada i cantada Mallorca. Els qui l’havíem vist i tractat en els darrers mesos no hi sabíem donar passada. No ens podíem avenir que, tan carregat de projectes, l’absència sobrevinguda del seu activisme esdevingués paisatge.

I tanmateix Pere Morey no és mort. Tal com va dir ell de Gilgamesh, no morirà mai. No mor cap persona mentre hi hagi gent que la recorda. En el seu cas, el mantindrà viu una gentada amb qui va compartir una ingent acció cultural en molts de camps.

Com a testimoni escrit, hi ha també una gran quantitat d’obres (més de tres dotzenes de llibres) que en projectaran llargament la memòria molts d’anys enllà. I, per afegitó, no morirà perquè, generós, va fer testament vital per projectar-se en altres vides.

Amb la revalidació d’una amistat d’ençà fa més de quaranta anys, he d’afegir una immensa i intensa gratitud per la feinada en defensa de la llengua, la cultura, el territori i la identitat. Gràcies, Pere, bon guerrer que a ta Pàtria fores fidel…2

2. Font: Bloc «Etziba Balutxo», de Bartomeu Mestre, Més Vilaweb.

Publicacions de Pere Morey Servera. Deeses adquirides en els viatges de Pere Morey Servera. Part de la biblioteca de Pere Morey Servera.

PALMA. Aquesta setmana ens deixà l’escriptor Pere Morey i Servera (1941-2019), un dels autors de literatura infantil i juvenil més prolífics i singulars que ha donat Mallorca. Morey era un tipus d’escriptor prou sui generis: tot i que havia escrit sempre, començà a publicar més o manco tardanament –es va estrenar el 1979, a 38 anys, amb Rondalles pels qui les saben totes– i tenia la virtut, no sempre habitual en molts dels autors nostrats del gènere infantil-juvenil, de tractar els petits i joves com a adults. Apassionat i bon coneixedor de la història –sobretot antiga, medieval i moderna– dels Països Catalans, va conrar una mixtura d’estils i enfocaments que anaven de la novel·la històrica a la ciència-ficció i al que ell anomenava neorondallística. Admirava Pere Calders. Es definia influït pels membres del col·lectiu Ofèlia Dracs –que no deixaven de ser els escriptors de la seva generació que havien començat a publicar quinze anys abans–, com també pel való George Simenon –llegia i parlava francès i anglès perfectament. I sempre va reivindicar el pioner de la novel·la de ciència-ficció, J. H. Rosny, i autors de novel·la històrica com

el finlandès Mika Waltary –la signatura rere el best-seller Sinuhé, l’egipci– i la sud-africana Mary Renault, especialitzada en novel·les sobre l’antiga Grècia. Quelcom rellevant. Morey era un autor cultíssim i un lector extraordinari, enamorat de Walter Scott, a qui deia voler replicar, de Flaubert i dels clàssics àrabs –coneixia beníssim el Pròxim Orient–, però que entenia que en català calia un tipus de literatura popular que arribàs a tothom i que fes pedagogia de valors.

De fonda consciència ecologista, pacifista i mallorquinista, que amara tota la seva obra, defensà i repetí sempre la màxima que «un poble només es respecta si coneix la seva història». Professionalment dedicat a la representació comercial d’una fàbrica illenca d’aixetes, va estar implicat en la prehistòria d’Unió Mallorquina, a principi dels vuitanta, assessorant Jeroni Albertí. El 2015 s’implicà en la commemoració del tricentenari de l’ocupació borbònica de Mallorca, i destacà com a divulgador del Museu de Mallorca. Deixa un llegat vitalista i de compromís amb el país. La seva darrera col·laboració a la premsa és una columna en què alaba el poeta medieval persa Omar Khayyam i les seves odes al vi i el sexe, odiat pels jihadistes. Tota una declaració d’intencions. 2

Pere Morey, l’escriptor mallorquí que volia ser Walter Scott Antoni Trobat

2. Font: Ara Balears, 8 de novembre de 2019.

El passat 5 de novembre ens va deixar Pere Morey i Servera (Palma, 1941), escriptor polifacètic i gran apassionat de la literatura i la història. Morey, que vivia a Calvià ja feia un bon grapat d’anys, era un home d’un enorme bagatge cultural, que va fer servir per bastir una obra prolífica. Feu incursions reeixides en diversos gèneres (rondallística, novel·la negra, novel·la històrica, ciència-ficció, teatre...) i excel·lí en el camp de la narrativa per al públic infantil i juvenil. Obres populars de Morey són Pedres que suren (1984), amb la qual va obtenir el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil i el premi Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya, El llaüt de vela negra (1993), L’anell de Boken-Rau (1987) i Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992), entre moltes altres obres. De la seva producció, ens interessa destacar aquí la que té a veure amb el nostre municipi i que ve representada per tres obres. Dues estan relacionades amb la Conquesta de Mallorca de 1229 i reflecteixen el seu entusiasme pels temes històrics: Dia «D» a Santa Ponça (1987), guió que escriví sobre els fets de la

Conquesta per a l’excursió en homenatge als participants en el XIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, i Desembarc a Santa Ponça. De la batalla a la festa (1997), història en còmic també sobre la conquesta de Jaume I, en coautoria del text amb Rafel Vaquer i amb dibuixos d’Álex Fito, i que il·lustra la ironia i l’humor que el caracteritzaven. La tercera, Rondalles calviane-

res, es publicà poc abans de la seva mort, i és un aplec de narracions per a infants i joves en el qual Morey lliga harmònicament les seves qualitats narratives amb els coneixements de la mitologia clàssica i del paisatge de Calvià. Pere Morey fou un escriptor compromès amb la llengua i la cultura catalanes, que sempre promogué i defensà amb convicció. Descansi en pau. 3

WEBGRAFIA

www.escriptors.cat/autors/moreyp www.enciclopedia.cat/ec-gec-0241770.xml ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Morey_Servera www.ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/pissarra/index/assoc/ Pissarra/_2015_n0/146.dir/Pissarra_2015_n0146.pdf L’home amb més caires que un diamant. Revista Pissarra, pàg 39/40. www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/06/29/18605/pirenia-el-pais-que-voldriem. html Sobre la presentació de Pirènia, el país que mai no existí. Miquel Àngel Limon.

.

3. Font: Calvià!: revista municipal de Calvià, núm. 75, gener-febrer 2020.

Pere Morey, passió per la literatura i la història Agustí Aguiló

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista a la família de Pere Morey Servera

«Ens va transmetre

Assumpta

intensament

coneixement»

els valors de gaudir del present i l’ànsia pel

Un dels autors més notables que ha desenvolupat la seva tasca literària a Calvià ha estat Pere Morey Servera. A més del dossier que s’inclou en aquest número, també n’hem entrevistat la família, per conèixer més a fons aquest entusiasta i el seu lligam amb el municipi.

En aquesta entrevista coral amb la seva vídua i els quatre fills, gairebé dos anys després de la mort de l’escriptor, han aportat respostes col· laboratives. Així i tot, es palesa un concepte bastant unitari de la figura de Pere Morey Servera com un apassionat de la vida, el qual va sobrenomenar cada membre de la família i els va incorporar com a personatges en la seva producció literària, una literatura rica per a l’infant que tots duim a dins.

Assumpta Suau, com us vàreu conèixer i enamorar de Pere Morey? Tots dos estiuejàvem a Galilea i des dels 14 anys quedàvem. De tant en tant ens telefonàvem i dèiem: «Has trobat qualcú? No? Idò quedam».

Era molt romàntic, increïble. En un racó d’aquesta casa hi havia una maleta grossa amb les cartes que ens enviàvem mentre ell era a Barcelona estudiant Econòmiques i jo a Terol

Suau Noguera Xupix, 1942, mestra Catalina Morey Suau Jarajà, 1968, tècnica de cultura Isabel Morey Suau Globus, 1969, violinista Maria de Lluc Morey Suau Muí, 1971, restauradora Pere Morey Suau GPR, 1979, treballador forestal

fent de mestra per a una escola rural. Aquelles cartes eren ridícules i fora de context. Vaig trobar que les havia d’eliminar. Tots dos veníem de dues famílies de dretes, fins que ens vàrem informar. Així que vaig agafar un sac i les vaig tirar. En Pere va plorar aquest dia i em va dir: «Has tirat una part de la nostra història!». Em va saber una greuada. Ara, després de mort, a un racó del tocador que té una porta mala d’obrir he trobat totes les cartes que ens havíem escrit. Ara no les tiraria per res del món!

Assumpta Suau Noguera Xupix, 1962, mestra

De què feia feina Pere Morey?

Ell parlava cinc idiomes perfectament. Era economista, es va equivocar de carrera. No li agradava gens. A ell sempre li va agradar la història, hauria estat un bon professor. Son pare era comptable i ell va estudiar a l’Escola de Comerç, tot i que abans també va estar al seminari un parell d’anys per ser capellà. Va estar poc temps a una gestoria a Can Castanyer, però després el seu lloc de feina va ser el de cap d’exportació de Can Buades, la fàbrica d’aixetes de Binissalem, per la qual cosa va viatjar per tot el món, menys a Austràlia. Des que ens vàrem casar, ell estava cada mes quinze dies a fora. Jo, feia de «mare coratge», treballant de mestre i surant quatre infants.

Quines eren les seves curolles?

Mai el vàrem veure sense fer res, mai! Mentre era a Barcelona, per no haver de pagar el col·legi major, va dirigir un cor. L’apassionava la música! Tenia la carrera de piano. També feia actes per explicar òperes que acabaven en un sopar al restaurant Siduri de Palma.

Tots els fills han estudiat música: Jarajá toca el piano i canta a la coral de la Universitat, Globus és professora de violí a Alemanya, Muí va estudiar flauta travessera, i GPR no va tenir tant d’interès en la música.

Pere Morey era una persona molt entusiasta i quan va descobrir Internet va ser com descobrir un univers. I això que s’emprenyava molt amb els ordinadors! N’han volat per la finestra! Qualsevol cosa ho feia amb molta de passió: anar-se’n amb la piragua, fer llenya... El dia abans de caure va sortir a navegar i uns dies abans, el 21 d’octubre, s’enfilava pels arbres de Palma per fer fotos a la manifestació per la llibertat dels presos catalans.

També era un gran apassionat de la història i de l’art. Va ser el president de l’Associació d’Amics del Museu de Mallorca, feina encomanada per la directora Joana Maria Palou. Estava content de mostrar Mallorca als conciutadans aprofitant que s’havia jubilat. També es varen organitzar viatges a Menorca, Eivissa, a la ruta dels càtars...

Solia dir: “Ara som feliç, i tu?”

Sempre deia: “Quin és el segon millor moment del dia?” Era quan ens sèiem al sofà. I: “Quin és el millor moment del dia?” I era quan anàvem a jeure

Assumpta Suau Noguera Xupix

El record escoltant sempre música, sobretot Ocell de foc d’Stravinski, Pavana per a un infant difunt de Ravel, i el Concert per a violí de Txaikovski, i el Trencanous. Amb la seva fantasia era capaç de fer creure a la gent coses completament irracionals

Era un lector àvid?

Mai el vàrem veure sense un llibre a les mans, el que més li agradava era llegir per aprendre i ensenyar. Va fer una escola viatgera, un programa institucional amb alumnat de 12-13 anys de la Península que havia llegit qualque llibre seu, com El Templer i l’arquitecte. També era traductor jurat d’anglès, i venien també irlandesos cada any, els passejava i estudiaven geologia. Li encantava! Quan feia feina no tenia aturall! També va ser guia turístic. Arran d’això va publicar el seu primer llibre, Guía turística de Baleares para gente con imaginación, de 1977, en castellà.

Llegia qualsevol cosa que li queia a les mans. Des de matemàtiques, filosofia… devora el WC tenia la Teoria del Mètode de Descarts. Sempre va ser així, qualsevol moment del dia... Quan s’afaitava, llegia!

de Descarts. Sempre va ser així, qualsevol moment del

Isabel Morey Suau Globus, 1969, violinista

Isabel Morey Suau Globus, 1969, violinista.

Quan i com va començar a escriure?

Quan era a l’Escola de Comerç, devia tenir 17 anys, a una revista que es deia Caduceo (revista gráfica española económico-financiera). Qualsevol tema li anava bé… Un pic va guanyar un premi que consistia en una làmpada estrambòtica… un invent del TBO.

Us contava rondalles de petits?

No t’avorries mai, amb ell. En aquesta casa de Portals Nous va reproduir com era una cuina de possessió. I aquí, quan veníem a passar el cap de setmana, a part de veure les òperes de La 2, cada vespre, abans d’anar a dormir, ens contava una rondalla.

Quan va acabar de contar-nos les de Mossèn Alcover, davant la xemeneia, llavors es posà a escriure’n de noves, classificades: Rondalles pels qui se les saben totes, pels qui els agrada la història, blanques, picantones

Maria de Lluc Morey Suau Muí, 1971, restauradora

Còmic sobre el Desembarc a Santa Ponça.

Quina vinculació ha tengut amb Calvià?

Ha col·laborat molt amb l’Obra Cultural, però l’assistència als actes a Calvià ha estat sempre molt baixa. A ell li era igual, hi posava el mateix entusiasme, s’ho preparava molt. Parlava de mitologia, estrelles, garrovers… Amb les Rondalles calvianeres l’objectiu era que es conegués la història del municipi. També va fer molts de pregons i xerrades per a instituts i escoles. Els tenim tots guardats.

De vegades anava a l’antic restaurant de Ca na Cucó de Calvià i demanava que hi hagués unes banderetes del país del convidat. Era un home que es fixava en els detalls?

Sí, un pic varen venir uns àrabs que demanaren mariscada. Llavors paraven un bol amb aigua i llimona, ja que no hi havia tovalloletes humitejades. Els estrangers, a qui havia de vendre una línia d’aixetes d’or, es varen beure l’aigua amb llimona. Ell, per no ser descortès, també se la va beure i va indicar al cambrer que continuàs servint aquesta «beguda» per no deixar malament els convidats. Ell s’adaptava. Va menjar cervell de mona, grumers, insectes… tot li agradava. Per a ell era fonamental conèixer les cultures de fora i per això sempre s’estudiava la història i un parell de frases de la llengua del país on anava. Sentia rebuig pels qui li deien: «Háblame en cristiano». Per això, en un cas, va decidir dirigir-se a aquest dependent en llatí. Defensava les cultures a foc, era intolerant amb la incultura.

Dels

seus viatges, què us portava?

A GPR li duia samarretes d’equips de futbol de tot el món, i a elles, teles per fer vestits. Primer ens duia material de papereria molt exòtic: bolis de diverses tintes, gomes d’esborrar amb formes…També duia objectes de decoració, i de França duia formatges i preservatius. Era traficant de centenars de condons en els anys setanta, quan a Mallorca era difícil trobar-ne. Eren uns condons que es rompien molt.

Quins valors us va transmetre?

Gaudir del present, el carpe diem , de manera molt intensa, i les ànsies de coneixement. També estimar la natura, l’art, la música, la cultura, la llengua. I el sentit de l’humor! Compartia la filosofia de la pel·lícula La vida de Brian dels Monthy Pyton, sobre que, malgrat que les coses vagin malament, has de mirar la part positiva de la vida amb un somriure. Quan ell va anar a veure el film al cine Rívoli, va riure tant que va rompre la cadira. També reia molt amb els Simpson o Superagente 86

Il·lustració que respresenta a Pere Morey, Rafel Vaquer i Àlex Fito responsables de la publicació Desembarc a Santa Ponça.

Catalina Morey Suau Jarajà, 1968, tècnica de cultura

Des que mon pare va morir la vida s’ha tornat vulgar, ell feia que cada dia fos màgic

Participava en alguna tertúlia de literats?

Sí, tenia un grup amb qui anava a dinar un pic al mes i també anava a tertúlies d’Ona Mediterrània, que es deien Es Jai de sa Barraqueta. Ell no era un home de bar, no li agradava perdre el temps. Ell sempre tenia feines pendents. Seure i xerrar, per a ell era perdre el temps. Ell volia escriure, volia transcendir per a la posteritat. Vàrem viure molt intensament el Premi Joaquim Ruyra per la seva obra Pedres que suren i férem una festassa. Estava content cada vegada que li publicaven qualque cosa. Al principi costava, però, des dels inicis, Josep Maria Llompart el va animar a escriure.

Va ser una persona que es va identificar clarament amb qualque partit polític?

Al principi, abans de formar-se UM, estava entusiasmat perquè era la defensa del territori i la llengua catalana. Ell s’hi va sumar i va fer un còmic promocional, però, quan va veure que anava cap a la dreta i que volien urbanitzar es Trenc, en va sortir tot d’una. Es va trobar traït. També va formar part d’un Grup de Defensa del Territori. Vàrem fer molts de viatges per indrets que surten a Pirènia, el país que mai no va existir, un llibre que no va tenir gens d’èxit perquè és molt dens. S’havia de fer en dos volums, però va coincidir que ell va tenir un càncer de pròstata, i es va editar tot conjunt.

Era un home generós?

No li donava importància als doblers. La seva frase era: «No te basten a final de mes?». A ell li era igual tot això. Sovint vestia en camises de pagès de la botiga Jaype del carrer de la Missió de Palma. I de vegades ho combinava amb calçons de seda!

Quins projectes tenia en marxa?

Estam pendents amb l’Obra Cultural Balear de publicar Màtria, una novel·la sobre com defensar l’independentisme i la cultura catalana.

I també té alguna altra cosa. Cada escrit el llegia amb veu alta perquè Pere Morey entenia que cada frase havia de tenir un ritme. Amb les Rondalles calvianeres la família també vàrem fer el recorregut. Tot el que escrivia havia de tenir sentit. Justament el dia que havia de presentar les rondalles a Can Verger va caure. És un llibre que no relaciona Calvià amb turisme; mostra un altre paisatge de Calvià que també existeix.

* Aquesta entrevista es va fer un primer de maig plujós. Els fills han viscut amb emoció el record de son pare, com si encara hi fos. La vídua té més present, però, que Pere Morey Servera ja no és aquí.

més

Pere Morey Suau GPR, 1979, treballador forestal

JAUME PONS LLADÓ / Escriptor

TOT ESPERANT (ENCARA) LA GRAN OBRA LITERÀRIA SOBRE CALVIÀ

És difícil esbrinar-ne la raó, però que se sàpiga fins ara Calvià no ha estat, com per exemple Manacor i Santanyí, terra especialment fèrtil per a la literatura. Tampoc no ha tengut, com Campos, un Damià Huguet; ni com Andratx —el municipi veí i, per això mateix, rival— un Baltasar Porcel que mitifiqui la seva geografia, la seva gent. Ni, com Pollença i Llucmajor, un Costa i Llobera o una Maria Antònia Salvà que glorifiquin el seu paisatge. Ni tan sols un Salvador Galmés, de qui sí que gaudeix Sant Llorenç des Cardassar, que descrigui de forma punyent la terra esquerpa i avara de les contrades rurals preturístiques, pura economia de subsistència per a gran part de la població i que a Calvià, tot i les diferències evidents en el paisatge, es devia repetir si fa no fa de forma idèntica.

No obstant això, els succeïts històrics, cabdals en la formació de l’actual cultura mallorquina, que en un primer moment varen tenyir de sang i llàgrimes l’abrupta orografia calvianera; l’espectacularitat colpidora d’alguns dels seus indrets naturals —gènesi d’algunes de les llegendes més perdurables de Mallorca— i els canvis vertiginosos, no sempre a millor, que ha patit el seu paisatge en el darrer mig segle, han deixat empremta en la literatura nostrada. La gran majoria de textos, és cert, no pertanyen a autors calvianers, però aquest fet no ha de ser obstacle perquè es puguin resseguir amb interès les petjades que el territori de Calvià ha deixat inscrites damunt papers de temàtica i qualitat molt diversa, algunes de les quals provinents de les plomes més excelses de la literatura catalana.

Com no podia ser d’altra manera, les referències literàries més primerenques, així com les més abundants al llarg dels segles, a indrets de l’actual terme municipal de Calvià han fet un èmfasi especial en els paratges on varen tenir lloc els fets més rellevants del desembarcament i primeres batalles de les tropes del rei Jaume I en el seu intent, finalment reeixit, de conquerir Mallorca als musulmans.

Les primeres obres que en parlen són contemporànies de la Conquesta. En destaca el Llibre dels feits, una crònica escrita en primera persona pel mateix Rei En Jaume:

I trobaren un lloc qui havia nom Santa Ponça, i estimaren que allí era bon lloc d’arribar, i que hi havia un puig, i prop de la mar...

L’altra gran crònica que descriu aquests fets, la de Bernat Desclot, és una mica posterior, tot i que encara es basa en testimonis dels qui hi varen participar:

Van veure davant ells un bell port, qui ha nom Santa Ponça, en què podien molt bé eixir i que no hi havia de sarraïns negú.

Llibre dels feits. Rei En Jaume

És curiós constatar que, segons un estudi del lletraferit vuitcentista menorquí Joan Seguí i Rodríguez, recentment rescatat de l’oblit per l’historiador Agustí Aguiló i Llofriu, aquestes referències a Santa Ponça, lloc del desembarcament, realment es refereixen a la platja de Peguera, atès que el topònim Santa Ponça en el segle XII incloïa un paratge costaner molt més ampli que l’actual. Ja se sap que les paraules, i més en la literatura, sovint tenen més capacitat per enfosquir la realitat que no pas per il·luminar-la.

Literàriament parlant, fins que, ja en ple segle XIX, el Romanticisme va arribar a Mallorca, els fets i els paratges de la Conquesta restaren quasi oblidats. Llavors, la puixança d’un cert nacionalisme cultural va comportar la recuperació de l’Edat Mitjana, fins aleshores tan denigrada pels artistes del Renaixement i de la Il·lustració. Així, es dedicaren poemes als herois de la Conquesta i als indrets que recordaven la seva presència. Singularment, al pi dels Montcada i

a la creu que hi ha just a la vora. Els han glosat autors com Josep Lluís Pons i Gallarza, Marcel·lina Moragues Ginard i Joan Alcover, aquest darrer ja pertanyent al moviment de l’Escola Mallorquina:

Als camps de Santa Ponça, no gaire lluny del mar, al mig d’una pineda s’aixeca un pi més alt. Lo cap sobre la soca, l’esquena en el penyal, Guillem lo de Montcada greument hi jau nafrat.

La mort dels Montcades , Josep Lluís Pons i Gallarza

Forjada al foc de l’avior on el geni d’una raça que semblava moridor forjà el cor i la corassa d’En Jaume el Conqueridor.

La creu, Joan Alcover

Els epígons del Romanticisme, que a Mallorca es varen estendre al llarg de tot el XIX, a més dels escriptors de l’Escola Mallorquina més deutors de l’esperit romàntic, varen fer un èmfasi especial en la identificació de l’ànima amb el paisatge més feréstec, sovint niu de llegendes populars. A Calvià, aquest tipus de paratge el simbolitza de forma aclaparadora el puig del Galatzó, bessó de la llegenda del Comte Mal: Galatzó, altiu canelobre on la llegenda es recobra i on crema en sa flama viva l’ancestral tradició que nostra muntanya tanca que ets el cimal d’on arranca, brot per brot, branca per branca, l’alta Serra de Mallorca, des d’Andratx a Formentor.

a

El Comte Mal, Guillem Colom i Ferrà

[...] Quan alcí el cap entre els pins escabellats! contraclaror de la lluna, cinc corbs damunt tres penjats. De Galatzó arran del cingle, no sé com, vaig arribar.

La passejada, Miquel Ferrà

Dels viatgers estrangers que, durant el segle XIX arribaren a Mallorca i varen escriure els seus recorreguts per l’Illa, poc se’n poc dir. És el cas d’André Grasset, William Dodd, Mary Stuart Boyd, John Carr o Gaston Vuillier, entre d’altres. Cap d’ells no va tenir gaire en compte Calvià, atès que els seus interessos eren uns altres, sobretot els monuments gòtics de Palma. Per a més inri, quan volen descriure la vida dels mallorquins, en el millor dels casos omplen els seus llibres d’inexactituds i, en el pitjor, ens titllen d’ignorants i salvatges, a la manera del famós llibre de George Sand, Un hivern a Mallorca. Una excepció notable, evidentment, és el de l’arxiduc Lluís Salvador.

Ja en ple segle XX, hi ha autors que, per una banda, lloen el paisatge de Calvià i d’altres que critiquen les barrabassades del turisme que l’ha fet malbé irremissiblement. Com és natural, els primers pertanyen sobretot a la primera meitat del segle passat i els segons arranquen a partir dels anys setanta. En el grup dels que es meravellen de la natura calvianera es pot citar Joan Santamaria i Monné, el qual, en un llenguatge una mica barroc, tot i que no exempt de gràcia en certs moments, descriu la seva caminada per terres calvianeres en la seva obra Visions de Mallorca:

El santamarier Miquel Dolç i Dolç, en to nostàlgic, recorda en el poema anomenat «Futur» la seva infantesa en un Calvià encara preturístic: Amb Ella us reveuré quan dins el cor les ones moguin més sonora vida: Peguera, Santa Ponça, Camp de Mar, on la meva infantesa dolorida va veure obrir-se els únics jorns plaents com una capsa de música.

Futur, Miquel Dolç

En canvi, l’estrany i inclassificable Bartomeu Fiol, al poema El revolucionari municipal, critica sense pietat els estralls que, gràcies a la permissivitat política, el turisme massiu, descontrolat, ha causat en el paisatge calvianer: Davant espectacles com el de Calvià cal pegar estirada de la manta, enfilar-se fins al capdamunt, exigir responsabilitats i ressentida justícia, reclamar danys i perjudicis sense possible perdó, acceptar l’herència sols a benefici d’inventari i fer revisar tota la gestió de regidors i batles, xuclatinters i presumptes tècnics imparcials per un tribunal d’infants sense gaubança.

A tres hores de la tarda ja era al puig de Saragossa, una muntanyeta com una mamella grenyal amb tot de franges de rebolleda i clapes de murtra i de galdirons florits. El puig de Saragossa, que fou batejat, sense dubte, per aquella complanta d’aragonesos que vingué amb don Jaume a la conquesta de l’illa, s’alça gairebé enmig de la base del triangle que forma la petita península de Cala Figuera, el vèrtex més agut del qual s’afua mar endins com la punta d’una llança. Al cim d’aquest puig hi ha un panorama tendre i gemat, amb una fuga lírica que materialment se us emporta com unes ales.

Visions de Mallorca, Joan Santamaria i Monné

Ja em direu com s’ho faran per endreçar Magaluf o Palmanova, Peguera o Santa Ponça, Cala Fornells o Cala Vinyes!

El revolucionari municipal, Bartomeu Fiol

Fet i fet, es pot dir que ara per ara encara no ha aparegut —o resta en l’oblit i, pacientment o no, espera ser descobert— l’escriptor que faci, sigui bé de forma explícita o bé implícitament —com Porcel amb Solnegre/Andratx o Faulkner amb el comtat de Yoknapatawpha/Lafayette— de la geografia i societat calvianeres el seu univers de referència. Esperem que no trigui gaire a treure el cap i en puguem gaudir, perquè matèria primera n’hi ha, i de sobres.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista ASIER VERA SANTAMARÍA / Periodista en Guatemala

EL NOBEL QUE RECUPERÓ LA CREATIVIDAD EN PUNTA NEGRA

En los últimos años de vida del escritor Miguel Ángel Asturias Rosales (Guatemala, 1899-Madrid, 1974) Calvià fue parte fundamental de su obra. La costa de Punta Negra, donde el infinito azul evocaba el lago Atitlán que tanto añoraba de su tierra natal, le sirvió para recuperar la creatividad que había perdido en las últimas décadas. La paz que halló, junto a su mujer Blanca de Mora, y una máquina de escribir, constituían la experiencia perfecta para reanudar su trabajo.

El poeta y novelista Miguel Ángel Asturias, Premio Nobel de Literatura en 1967, nació en el barrio de La Candelaria de Guatemala en 1899. Hijo de juez y maestra, era descendiente de un capitán ovetense. En sus venas se mezclaban la sangre española y la maya. Asturias se autodefinía así:

El menos español por mi ancestro indígena y el más español por mi lengua.

El menos español por mi lascasismo y el más español por mi quijotismo

Lago Atitlán Foto: Asier Vera Santamaría.

Playa de Punta Negra.

Intentó estudiar Medicina, pero no soportó el olor a formol de las clases prácticas con cadáveres y optó por estudiar Derecho. Obtuvo el título de abogado, notario y doctor en leyes en la Sorbona de París e investigó sobre mitos y religiones de la América maya. En París, entonces capital de la cultura internacional, vivió los felices años veinte cuando las vanguardias en todos los ámbitos artísticos se replanteaban muchos conceptos después de una tragedia sin antecedentes, la I Guerra Mundial, conocida entonces como la Gran Guerra. Allí coincidió en tertulias de café, o compartiendo unos vinos, con Paul Valéry, André Breton, Pablo Picasso y Alejo Carpentier, entre otros. Posiblemente, también con Mina Loy, Djuna Barnes y Gertrude Stein.

En su primera obra, El problema social del indio (1923), propone que Guatemala incorpore a los pueblos indígenas en la toma de decisiones gubernamentales y trasladó su filosofía en la obra Las leyendas de Guatemala (1930), una colección de nueve historias que exploran los mitos mayas de la época precolonial y donde se empieza a interesar por el desarrollo de una identidad nacional guatemalteca. Posteriormente, la producción literaria del escritor se extendió a todos los géneros. En su temática predominan las reivindicaciones morales sin sermones sobre temas aún vigentes, como la debilidad de los gobiernos en América Latina.

París, envuelto en la bandera de Guatemala y con el bastón de Tecún Umán, uno de los últimos mandatarios del pueblo maya quiché, declarado héroe nacional guatemalteco y que, según la leyenda, fue abatido por el conquistador español Pedro de Alvarado en 1524.

«EN

GUATEMALA SOLO SE PUEDE VIVIR BIEN A VERGA»

Esta es una frase del Premio Nobel que sigue teniendo vigencia hoy en día en el país centroamericano, donde la gente sigue repitiendo este mantra que hace referencia al estado etílico de los guatemaltecos. Asturias asumió este lema y cayó en la enfermedad del alcoholismo, que lo acompañó en la infinidad de países que recorrió hasta recalar en los idílicos paisajes del Mediterráneo, en los que se baña la costa calvianense. Aquí vino a buscar la inspiración que había perdido para seguir deleitando al mundo con sus letras.

Su convulsa vida había afectado a su producción literaria. Antes de aterrizar en Mallorca, el literato centroamericano había salido de Argentina en 1962 tras la caída del entonces presidente con el que simpatizaba, Arturo Frondizi, que fue derrocado en un golpe de estado militar. De ahí, el autor de la novela El Señor Presidente (1946), partió rumbo a Rumanía, donde se sometió a una cura de salud y, posteriormente, empezó a hacer una gira europea hasta instalarse en Italia, donde vivió entre 1963 y 1966. Allí, logró que académicos italianos le arroparan y lo promocionaran para el Premio Nobel de Literatura, que ganó en 1967.

Ya caído miras sin ojos, oyes sin oídos, sientes sin tacto, hablas sin lengua, condenado al silencio sin más alarido que la sangre en las heridas.1

Sabiduria indígena

En 1930, pasó una temporada en Madrid donde compartió tertulias con Valle-Inclán, Miguel de Unamuno, Gerardo Diego, o el editor José Díaz. Nueve años más tarde, Miguel Ángel Asturias se casó en Guatemala con Clemencia Amado. Tuvieron dos hijos, Miguel Ángel y Rodrigo. Se divorciaron en 1947. Tres años más tarde, se casó con la argentina Blanca de Mora y Araujo, prima de la reina Fabiola de Bélgica.

Asturias y de Mora permanecieron juntos hasta la muerte por cáncer del escritor en el Hospital de la Concepción de Madrid, el 9 de junio de 1974. El mago de la palabra quiso ser enterrado en

Solo un año antes, el presidente de Guatemala, Julio César Méndez Montenegro, le había nombrado embajador del país en Francia. Su carrera diplomática en París empezó en 1967 y terminó con un cambio de gobierno en Guatemala a favor del militar Carlos Arana, que contaba con el apoyo de EEUU. Este hecho condicionó que abandonara su labor diplomática para centrarse en la literatura y dar conferencias.

No es hasta 1968 cuando Asturias llega a Mallorca de la mano de su doctor personal y especie de psicoanalista, el argentino y amigo de su esposa Simeón Falicoff. Falicoff tenía una casa en Formentor a la que invitó al nobel centroamericano para que buscara la tranquilidad que le permitiera seguir escribiendo y se sometiera a una cura de estrés. En Mallorca, el laureado escritor guatemalteco ya mostraba el aspecto de un hombre envejecido, con la piel muy arrugada y la cara llena de queratosis. A pesar del deterioro de su salud, mantenía la autonomía. Gracias a las atenciones recibidas por parte del doctor Falicoff, el autor de Hombres de maíz (1949) logró superar su bloqueo creativo y destrabarse tras haber publicado únicamente dos libros en 45 años. Falicoff le trató esa angustia por la falta de creatividad.

1. Fragmento del poema «Sabiduría indígena», recopilado en Carlos Meneses: Miguel Ángel Asturias. Ediciones Júcar, 1975.

DOSSIER

Inscripción.

Busto de Miguel Ángel Asturias.

CUANDO RECALÓ EN CALVIÀ

Desde 1968, el literato guatemalteco pasaba temporadas en Calvià, en Punta Negra, situada en Costa d’en Blanes, camino a Palmanova. Primero se hospedó en una casa de veraneo llamada Xaloc, de orientación sureste. El chalet, utilizado cuando había sobreocupación en el Hotel Punta Negra, era de estilo puramente mallorquín en la arquitectura, mobiliario y decoración. Totalmente rodeado de pinar, el sol solo entraba a mediodía. Tenía unos 120 metros cuadrados, cuatro habitaciones, dos baños, un pequeño porche y una terraza. En este chalet actualmente conservan un busto sobre un pedestal con la inscripción «Miguel Ángel Asturias, poeta».

Al matrimonio Asturias - de Mora le gustó tanto el lugar que consiguió que le reservaran para los siguientes años el bungalow número 11 del Hotel Punta Negra. Allí era tratado como VIP, aunque nunca hizo ninguna petición especial y jamás de bebidas alcohólicas. Miguel Ángel y Blanca eligieron Punta Negra por su proximidad con el mar y con Palma. Tomeu Buadas, responsable del Hotel Formentor y amigo de Camilo José Cela, aseguró que Formentor era el lugar preferido del autor guatemalteco, aunque éste optó definitivamente alojarse en Punta Negra, donde las habitaciones del hotel daban directamente al mar. Su rutina consistía en subir al comedor a primera hora de la mañana para desayunar, luego iba a contemplar el mar sentado en un banco de piedra y, posteriormente, escribía, comía, hacía la siesta y volvía a escribir hasta tarde. El camarero Antonio García Salvador recuerda que «escribía

muy a menudo. Recuerdo acceder al hotel y oír por las ventanas abiertas la máquina de escribir de Miguel Ángel Asturias». Algunos clientes se enojaban por escuchar teclear hasta altas horas de la noche. De hecho, durante sus estancias en Punta Negra, e independientemente del calor que pudiera hacer, nunca cerraba las ventanas para utilizar el aire acondicionado, puesto que decía de manera repetida que quería oír el mar.

Miguel Ángel Asturias era un hombre alto y corpulento. Cuando veraneaba solía vestir pantalones rectos, camisas de manga corta por fuera del pantalón, y albarcas menorquinas. Este estilo era el más habitual y solo se ponía traje para acudir a actos importantes, como el certamen literario Ciudad de Manacor. De hecho, cuando se hospedaba en Xaloc o en el bungalow del Hotel Punta Negra –de cuatro estrellas, 140 habitaciones y entonces paraíso de futbolistas– se requería acudir a la cena con traje y corbata, a lo que el escritor renunciaba y optaba por el servicio de habitaciones.

Desde 1968, el literato guatemalteco pasaba temporadas en Calvià, en Punta Negra, situada en Costa d’en Blanes

Busto de Miguel Ángel Asturias en los jardines del Hotel Punta Negra.

Entre 1967 y 1974, son habituales los viajes de Asturias y su mujer de París a Mallorca. El mago de la palabra no sólo pasaba veranos enteros en Punta Negra, también temporadas en primavera, otoño y algún fin de año. En este periodo, el autor publicará Tres de cuatro soles (1970), ensayo sobre su modo de concebir la literatura y la humanidad, y la novela coral Viernes de Dolores (1972), sobre sus andanzas políticas como estudiante de Derecho, así como la primera parte de Dos veces bastardo. El escritor y diplomático encontraba en Punta Negra la paz y el descanso que buscaba y necesitaba:

Paz y descanso que, naturalmente, no me impiden trabajar; antes al contrario, me animan a ello.

Las Baleares me gustan mucho porque me recuerdan a Centroamérica, la luz mezclada con el sol, las montañas, todo eso me recuerda mucho a Guatemala […]. Y no sé si estando allí y haciendo recuerdos con ayuda de la memoria me fui volviendo intemporal y en esta forma resultó la novela un poco más festiva, lo que no es un elemento literario, sino que es un elemento puramente del sentimiento. Porque cuando le dicen a uno que analice sus cosas es difícil […]. A mí me es muy difícil analizar, porque yo escribo más sintiendo que pensando […]. Hay personas que sienten, raciocinan, pero yo no, no pienso ni raciocino. Yo lo que hago es sentir, y al sentir, dar.2

Durante su estancia en el Hotel Punta Negra, organizó un vernissage en el jardín para presentar la Fundación Miguel Ángel Asturias. A la inauguración fueron invitados una treintena de intelectuales, entre los que estaba el escritor Camilo José Cela y, posiblemente, Llorenç Villalonga.

Uno de los últimos manuscritos de Asturias fue El árbol de la cruz, editado póstumamente, y que es como un testamento en el que el guatemalteco habla profusamente del mar que modeló sus mágicas narraciones. En la novela, uno de sus principales protagonistas es un pulpo, que representa al anticristo. Curiosamente, los lugareños recuerdan que era habitual ver sobre las rocas de la orilla en las calas de Punta Negra a pulpos campando a sus anchas. Es como una despedida con sus obsesiones finales, desnudo ante el destino de la muerte.

Bartomeu Mestre, psiquiatra y amigo de Miguel Ángel Asturias, fue el responsable del panegírico publicado en Diario de Mallorca:

Le parecía ver en el cielo mallorquín aquellos tonos azules de su patria lejana. En aquellos recuerdos, la personalidad de Miguel Ángel Asturias se tornaba cristal de afecto y poesía.

Bartomeu Mestre, psiquiatra

PAPELES DE SON ARMADANS Y CAMILO JOSÉ CELA

En la Isla, Asturias se movía como pez en el agua, desarrollando amistades con el círculo de Camilo José Cela, quien en aquella época editaba Papeles de Son Armadans, publicación en la que el mago de la palabra colaboró en tres números. Uno de los trabajos publicados es el ensayo Tres de los cuatro soles (1970), a través del cual cede espacio a la retórica y a la sintaxis. Se trata de una narración sin personaje, de continuidad y ritmo fragmentados, como si fueran escenas supuestamente alucinadas. En los Papeles de Son Armadans también hay un extracto de la obra con claras expresiones de su habitación junto al mar: «más ligero que las islas», «inmensidades apagadas», «se sembraban en el mar confundiendo olas y corolas», «la mujer del sol que sirvió de sol todo este tiempo que no fue tiempo» o «usador y abusador de mujeres». 3

2.

3. Referido quizás a la figura del «picador», normalmente trabajador mallorquín de la hostelería que mantenía aventuras amorosas con turistas extranjeras.

Entrevistas a Miguel Ángel Asturias y familia (1954-2016) por el Cincuentenario del Premio Nobel en www.academia.edu. Documento PDF de Internet, pág. 258.

Chalet Xaloc

Publicó dos poemas en los Papeles de Son Armadans, uno de ellos es un claro canto a la vida:

A-B-C-DÍA

Un día y otro día y otro día... ¡Qué osadía no vivir solo un día! ¡Qué rebeldía vivir en la baldía existencia de un día y otro día!

Si viviera un solo día, yo mordía por besar, agredía por amar, arrebataba, no pedía, no perdía, presidía el bien y el mal...

Si fuera un solo día, quién diría lo que haría o no haría de la diana a la tarde, hasta caer el día, mi sol de un solo día...

Si viviera solo un día, un día, si fuera un solo día y no este a-b-c-día... a-b-c-día...

A pesar del amor a la literatura que compartían Cela y Asturias, hubo algún roce puntual. El 28 de febrero de 1971, Cela impartió una conferencia en la Universidad de la Sorbona de París con presencia del guatemalteco en la sala. El autor gallego fue interpelado por un estudiante sobre la muerte de escritores durante la Guerra Civil española, a lo que Cela respondió que estaba dispuesto a «darle dos guantazos»4. El nobel guatemalteco se mostró muy ofendido por aquellas palabras.

Miguel Ángel Asturias con Camilo José Cela.

Papeles de Son Armadans.

Miguel Ángel Asturias con Camilo José Cela y el periodista Coco Meneses.

4. Hay que tener en cuenta que Camilo José Cela llegó a tener el cinturón negro de judo.

Otro de los momentos en el que coincidieron fue en Porto Cristo, en la entrega de los Premios Ciudad de Manacor. El jurado estaba compuesto por Josep Melià, Blai Bonet y Baltasar Porcel. Con este último coincidiría en el libro de viajes Maravillosa España. «Manacor es vuestro» fue el título del discurso de Asturias, preciso y armónico, calificado de exuberancia tropical en los conceptos y expresión de sus palabras.

Otro de los momentos en los que hay constancia de la relación con Cela la conocemos gracias a una foto tomada por Joan Llompart Torrelló el 27 de octubre de 1971. Comparten una velada en una fiesta en La Bonanova junto a Anthony Kerigan, Ignacio Soler Summers (presidente de la Audiencia Provincial), el alcalde de Palma, Gabriel Alzamora, y su mujer, entre otros.

Cabe comentar que Asturias, al finalizar su estancia en la isla, y antes de volver a París, dejaba casi toda la biblioteca que había acumulado en su retiro para el personal del hotel y únicamente

Blanca de Mora, Miguel Ángel Asturias y Coco Meneses.

Miguel Ángel Asturias y su mujer Blanca de Mora en Punta Negra.

El periodista Coco Meneses, Miguel Ángel Asturias y su médico Simeón Falicoff, con Blanca de Mora y Araujo.

El escritor y diplomático guatemalteco Miguel Ángel Asturias en el hotel Punta Negra, con el escritor Camilo José Cela y otros amigos. Foto: Joan Llompart Torrelló a Calvià ahir.

se llevaba consigo unos pocos ejemplares. El interés por los libros entre la plantilla era escaso, puesto que muchos eran analfabetos. A menudo, la biblioteca del mago de la palabra quedaba para el consumo de los huéspedes. No obstante, había un ejemplar de La Colmena con una dedicatoria especial de Cela para Asturias. En este caso, el diplomático guatemalteco quiso que fuera para el recepcionista de Punta Negra, Miquel López Sarquella.

LOS SONETOS DE MALLORCA

Los Sonetos de Mallorca fueron escritos durante sus estancias en Punta Negra, cerca de las calas de celeste intenso que se divisan aún desde su bungalow y que le recordaban el lago Atitlán de Guatemala. El encargo vino a través del diario ABC, de manos de un antiguo amigo que había conocido cuatro décadas atrás en Madrid, Miguel Pérez

Ferrero, que le garantizó libertad total para escribir. Varios intelectuales reprocharon a Asturias que colaborara con el periódico conservador, pero Asturias quería que sus ideas fueran conocidas en un medio de gran difusión como era entonces ABC. Ahí, el célebre poeta dedicó a nuestra isla las poesías agrupadas bajo el nombre de Sonetos de Mallorca (Canto a la isla dorada), que se publicaron en el diario el 17 de abril de 1970. El especial cuenta con fotografías de Álvaro García-Pelayo en Pollença, Alcúdia, Sa Calobra, Pla de Sant Jordi, Llucalcari o Estellencs. Este poemario fue editado posteriormente por Balcells en 1989. Los seis poemas son: «Altas torres aladas», «Mediterráneo mar», «Ceñida en mar seguro», «Olivares», «Y la tierra escribió...» y «El mar de las Baleares». Este último fue transcrito el 16 de septiembre de 1971 en el libro de honor del Ajuntament de Palma.

En la introducción de la separata «Los Sonetos de Mallorca» se asegura que el poeta Asturias era un enamorado de Mallorca y que descubrir la Isla fue «el flechazo». Siempre que podía volaba a la isla de sus amores, cambiando los grises de París, donde ejercía de diplomático, por deslumbrantes azules, verdes, oros y cárdenos mallorquines, ¡y los blancores impolutos! El autor se sentía dichoso, y mantenía un

El bungalow número 11 donde se hospedaba el matrimonio Asturias-de Mora. Claustro interior.

Parecía que en Mallorca había encontrado su lugar de reposo, que le permitía combinar descanso y trabajo

Vistas desde el bungalow donde se hospedaba el matrimonio Asturias-de Mora. Punta Negra.

diálogo amoroso con la Isla. Cada Soneto es una encendida declaración de amor. La relación de pareja en su segundo matrimonio tuvo su reflejo en el libro de poemas Cartas de amor entre Miguel Ángel Asturias y Blanca de Mora, donde están incluidos los Sonetos de Mallorca. Uno de estos poemas está transcrito bajo el busto del autor que hay en el Hotel Punta Negra mirando al mar. Hoy en día, los turistas, principalmente ingleses y alemanes, no reconocen al escritor y solo preguntan sobre él algunos españoles ilustrados.

SU RELACIÓN CON LA ISLA

Su primera disertación en la isla y la primera de un nobel en Mallorca, fue en el programa «Aula de novela», el 7 de mayo de 1968, en la Casa Catalana de Palma. El año siguiente participó en el hotel Formentor con una conferencia sobre «La novela aún está por hacer».

Según el periodista Planas Santmartí, pasó temporadas en Punta Negra y otras en La Bonanova, en casa de Camilo José Cela. En realidad, a veces, ingresaba en la lujosa Clínica Mestre de La Bonanova, donde se trataban trastornos mentales. La clínica servía para que pacientes de alto poder adquisitivo pudieran mantener el anonimato, seguir técnicas innovadoras de tratamiento y disfrutar de excelentes vistas sobre la bahía de Palma. Miguel Ángel Asturias era alcohólico, se desintoxicó varias veces, pero jamás se pudo deshabituar.

En una de esas estancias en la Clínica Mestre, Asturias Rosales coincidió con el famoso escritor y periodista catalán Josep Maria Gironella, conocido por su libro Los cipreses creen en Dios, el cual padecía depresiones recurrentes. Así pues, durante sus ingresos también estuvo ligado a las letras. En su obra Viernes de Dolores (1972), su universo parece tener relación con la Clínica Mestre: «¡Borrachísimo! ¡Mamado, porque, eso sí, estoy bien mamado!», «con berrinche de chico malcriado», «bebido como está no

se da cuenta de lo que habla y parece que tiene algo que no quiere decir y que tiene que desembucharme [...]». Asturias llegó a establecer una estrecha relación con su psiquiatra Bartomeu Mestre, el cual publicó en 1972 el poemario Tenc la boca eixuta de cridar-te, 5 con prólogo de su paciente premio Nobel.

El escritor y psiquiatra mallorquín Llorenç Villalonga conocía bien el entorno del escritor guatemalteco y también al psiquiatra Bartomeu Mestre, de ideología republicana. En un artículo en Diario de Mallorca, titulado «Del Quijote al tortumbo», Villalonga –que había militado en la Falange– tachó a Asturias de progresista. No reparó en criticar el estilo narrativo del autor centroamericano por utilizar «insulsos floripondios» para expresar la inconformidad de un inconformista.

Otro alto en los retiros en Punta Negra fue cuando se trasladó a Palma a «sudar» y a dar apoyo a una subasta pro Perú a petición de su amigo periodista Coco Meneses. Gracias a su buena relación, Meneses firmó un contrato con Ediciones Júcar para escribir sobre Miguel Ángel Asturias, dentro

de la colección «Los Poetas». También escribió un panegírico en el que destacó que el mago de la palabra en sus estancias en Punta Negra recitaba a Quevedo, Neruda o al peruano José Santos Chocano.

La Isla bullía de cultura del más alto nivel gracias a los Premios Formentor, que se otorgaban desde 1961 y que ganaron, entre otros, Jorge Luis Borges. Pese a este ambiente de efervescencia cultural, en el que pudo conocer al literato británico Robert Graves, Asturias siguió teniendo como base su piso de París. Sin embargo, según una información aparecida en Diario de Mallorca el 6 de julio de 1971, el nobel guatemalteco habría comprado un solar en una urbanización de montaña de Esporles donde encargó la construcción de una casa. Parecía que en Mallorca había encontrado su lugar de reposo, que le permitía combinar descanso, trabajo y coincidir con otros literatos, como con su buen amigo e íntimo Pablo Neruda.

LA VIDA DE BLANCA DE MORA EN PALMA Asturias consideraba a su mujer refugio de paz y su sombra desde que se conocieron en Argentina en un encuentro literario. «Ella lo consideraba un Dios y vivía para facilitarle su paso por la tierra», destaca el experto en la literatura del nobel centroamericano, Fernando Feliu Moggi. Este gran conocedor de su vida y obra es un mallorquín que, en 1989, emigró a EEUU en busca de nuevos rumbos, y que lleva 20 años como profesor de Literaturas Hispánicas en la Universidad de Colorado. Nunca conoció al escritor de la Generación del 20, pero es como si hubiera penetrado en sus entrañas tras descubrir a la mujer del novelista y poeta, Blanquita, como la llama cariñosamente. Su primer encuentro con ella fue a mediados de los años 80 en la playa de Sa Ràpita, cuando Feliu apenas tenía 15 años y estaba leyendo Tirano Banderas, de Ramón del Valle-Inclán. En ese momento, hizo su aparición una mujer elegante que lucía perlas, guantes,

5. Editado por J. Mascaró Passarius en Ciutat de Mallorca, 1972, 72 pág.

Asturias y su mujer Blanca de Mora.

Poema dedicado en el Libro de Honor del Ajuntament de Palma.

La viuda del nobel guatemalteco ofreció al Ministerio de Cultura la biblioteca y los manuscritos de su esposo con la intención de que permanecieran en Mallorca

gafas de concha de tortuga y un gorro de los años 30. Ella formaba parte del grupo de argentinos que vivían en Mallorca y con las que se relacionaba la familia de Feliu, también originarios de ese país sudamericano. En ese instante, Blanca de Mora y Araujo se dirigió al adolescente y le dijo que su difunto esposo «escribió un libro mucho mejor», refiriéndose a El Señor Presidente

Cosas del destino, Feliu Moggi acabaría escribiendo el prólogo y editando el libro Memorias de mi memoria , que recoge todos los recuerdos de la mujer del escritor antes de fallecer en el año 2000. Desde el Paseo Mallorca de Palma, Blanca de Mora fue dictando sus memorias a Diana San Martín y su hija Rosario, sus cuidadoras. En la edición figuran, entre otras anécdotas, el encuentro de Fernando Feliu con Blanca en la arena de Sa Ràpita. Son historias confusas, sobre un ser casi mítico, un hombre inmenso, magnético, un brujo-narrador hecho de una materia que contenía el todo, que desbordaba el todo. Como las mejores leyendas, las historias que contó la mujer ya anciana son de las mejores historias de amor, la de dos seres entregados mutuamente para cumplir una misión mayor que ambos. «Desde que la conocí en la playa, durante años la escuché contar los episodios de su vida junto a Miguel Ángel Asturias, admirado de cómo expresaba siempre una devoción absoluta, una dedicación y una dependencia mutua», asevera Feliu. Una vez Blanca de Mora comentó que «yo vivía como puede vivir una vestal delante de un Dios. Él no podía escribir si yo no estaba delante». Blanquita «tenía una memoria extraordinaria y se sabía todos los poemas de su marido de memoria».

Blanca de Mora, por todos reconocida como jovial y excelente relaciones públicas, decía que consideraba a Asturias como «un niñito malcriado al que hay que mimar todos los días». Este es el poema que dedicó el nobel a su esposa y que se publicó en los Papeles de Son Armadans :

MUJER CON OJOS DE JENGIBRE

A Blanca

¡Ya tenías tu sed y tu vestido, tu mercado de esclavas y azucenas, tu día encadenado al no me olvides y el olvido como última cadena! ¡Ya tenías la aurora convertida en minúsculo barco de regreso!

Vuelven todas las cosas ¿has oído?... el río de luceros que no queman, los ochos días del cansancio amargo y el Domingo vacío en casa ajena...

Vuelven todas las cosas ¿has oído?... y vuelve tu manera de ser mía, cáliz de la paloma y la ballena. Al juntar nuestros cuerpos apartamos en ramas separadas nuestras flores, tu cabeza de sueños y la untura de tus piernas de nardos adormidos. Vuelven todas las cosas ¿has oído?... el peinado silencio de tu pelo, la inocencia del cauce de mis manos por donde pasas, te deslizas, gimes barca con dientes, animal de mimbre. Hacia el dintel el gajo vaporoso parece hablar, la especie pide, mudo, y coagula su sed en precipicios. Y en lluvia de marfil, arroz temible, te desnudas, amor, bajo la luna, los ojos de jengibre, de jengibre.

y su mujer Blanca de Mora. Foto del libro Miguel Ángel Asturias, de Coco Meneses. Ediciones Júcar.

Su estancia en Mallorca fue plácida y discreta, pero las gestiones de la Fundación, parece ser, que no llegaron a buen puerto. Encima, en 1980, a Blanca de Mora le sustrajeron un manuscrito del nobel cuando vivía con los Lanöel. Según Feliu Moggi, parte de material escrito por el mago de la palabra, como poemas de juventud, sin gran valor literario dado que no se incluyeron en las antologías, pudo haberse quedado en casa de los Lanöel, en Mallorca, mientras que hay escritos que «no se sabe ni dónde están, debido a la forma que tenía Asturias de moverse de un continente a otro» y, por tanto, tiene que haber muchos manuscritos de Asturias, teniendo en cuenta que «escribía docenas de veces la misma página».

En Mallorca, el responsable de la difusión de la obra del nobel fue el escritor argentino Alejandro Lanöel d’Aussenac, residente en Cala Mayor. Dirigió el Patronato de 1989 a 1999, por el cual se otorgaban anualmente los galardones Miguel Ángel Asturias, categorías de Composición Musical, Poesía, Ensayo e Investigación.7 Como presidente del Patronato, Alejandro Lanoël se encargó de la publicación de las obras seleccionadas en la colección «Cuadernos de Cultura». Asimismo, la figura del mago de la palabra fue recordada en Palma en mayo de 1999 durante el transcurso de una velada literaria.

Después de la muerte de su marido, la viuda del diplomático soñaba con poder residir en Palma, y así lo hizo. Los primeros años fue cuidada por la familia del intelectual argentino Alejandro Lanoël y quería seguir con la Fundación que llevaba el nombre del que fue su esposo. «Yo me voy a dedicar a la Fundación Miguel Ángel Asturias, en cuerpo y alma. Eso fue lo que él quiso haber hecho si la enfermedad no se lo hubiera impedido».6

6. Entrevistas a Miguel Ángel

familia (1954-2016)

Alejandro Lanöel.

Tras vivir durante la década de los años 80 con los Lanoël, Blanca eligió pasar sus últimos años con un grupo de mujeres argentinas que la acogieron y la cuidaron mientras ella vivía de una pequeña pensión económica que le enviaba el Gobierno guatemalteco.

Según una información publicada en El Pa í s , la viuda del Nobel guatemalteco ofreció al Ministerio de Cultura la biblioteca y los manuscritos de su esposo con la intención de que permanecieran

el Cincuentenario del Premio Nobel en www.academia.edu. Documento PDF de Internet, pág. 345.

7. Según la entrada en Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Lanoël

Asturias

Asturias y

por

en Mallorca en el transcurso de una entrevista con el ministro de Cultura, Pío Cabanillas, el 12 de septiembre de 1978. El ministro agradeció la valiosa donación y le ofreció los locales necesarios para la adecuada exposición de sus libros y manuscritos en salas que llevarían el nombre de Miguel Ángel Asturias, y que se ubicarían en Mallorca, dada la vinculación sentimental que el matrimonio tenía con la isla. La pregunta es: ¿dónde se encuentra todo el material del literato centroamericano y, sobre todo, lo que nació bajo el cielo azul de Mallorca? Hay localizados varios lugares fundamentales que atesoran el legado del nobel. En 2016, la familia cedió el material escrito del «Brujo de las letras» al Archivo General de Centroamérica, en Guatemala, su país de origen. También allí está la Fundación Yax, donde se guarda la documentación que le quedó a su viuda, así como numerosas fotos de ambos disfrutando en la isla, correspondencia, calendarios y cuadernos de apuntes. Los escritos, por expreso deseo de su viuda, fueron donados a Guatemala por Diana San Martín, la mujer argentina que la cuidó hasta sus últimos días en Palma.

Todo el material inédito está pendiente de ser digitalizado para que forme parte de la colección de la Biblioteca Nacional de Guatemala. Según Fernando Feliu, «lo más sabroso e interesante» se encuentra en la Biblioteca Nacional de Francia en París, a cuya colección fueron la mayoría de los documentos literarios escritos tras ser galardonado con el Premio Nobel». Así pues, en 1969, Asturias decidió donar sus manuscritos y señaló también el nombre de los expertos en su literatura, opciones metodológicas y soluciones técnicas para organizar la edición crítica de sus obras. Quiso que la empresa de rescate se desarrollara fuera de una órbita de complicidades e indulgencias familiares o de amistades complacientes.

Blanca de Mora y Araujo murió en Palma el 19 de octubre del año 2000. El mismo día que nació Miguel Ángel Asturias

Rosales, pero ciento un años más tarde. Tras ser incinerada, sus cenizas fueron trasladadas a París, donde reposan al lado de las de su marido. Al igual que otro ilustre visitante de Mallorca, Fréderic Chopin, el matrimonio descansa en el cementerio Père Lachaise de la capital francesa.

EL COMPROMISO POLÍTICO DE ASTURIAS

¿Puede un escritor y diplomático desprenderse del mundo en el que le ha tocado vivir? Miguel Ángel Asturias, denominado en algunos escritos como gran buda del inconformismo universal, es un testigo y cronista de la realidad social que le tocó vivir. La actitud política del literato era la de estar al lado de los que iban a cambiar la historia y reconoció, cuando le otorgaron el Nobel, que se trataba de un premio que también se concede por «considerandos políticos».

Su compromiso era tal que desde muy joven tuvo que soportar la vigilancia continua de la CIA. Sabía que seguían sus pasos, tanto por su pasado como defensor de los derechos humanos de su pueblo, por las críticas a las incursiones políticas y económicas de EEUU, o por su amistad con el gobierno ruso. De hecho, según el recepcionista del Hotel Punta Negra, Miquel López Sarquella, el escritor chap í n evitaba mantener conversaciones sustanciales. Igualmente, en el hotel recibían numerosas llamadas de personas que querían contactar con el nobel, pero él siempre declinaba las invitaciones.

Siempre amable, parecía un hombre sabio y despistado al mismo tiempo.

Miquel López, conserje

A pesar de todo, Asturias ocasionalmente preguntaba al recepcionista por sus orígenes, puesto que sabía que había sido un niño de la guerra y que había

Miguel Ángel Asturias en su época de estudiante universitario. Foto: Fotos antiguas Guatemala, Wikipedia.

Miguel Ángel Asturias frente al Muro de los Lamentos en Israel. Foto: Fotos antiguas Guatemala, Wikipedia.

nacido y había sido criado en Moscú. No obstante, el mago de la palabra jamás habló ni comentó nada sobre el franquismo, por eso al recepcionista le pareció «rojillo».

Durante la estancia de Asturias en Mallorca escribió alrededor de ocho obras, la mayoría de ellas teatrales, ya que, en aquella época, según Feliu Moggi, «estaba muy involucrado en el teatro activista», destinado a los estudiantes «capaces de enfrentarse, alzar la voz y plantarse» ante el sistema, tal como había hecho él durante el periodo de la dictadura de Manuel Estrada Cabrera en Guatemala (1898-1920). En la época en la que escribe esas obras de teatro en Mallorca, según Feliu, «está pensando en su propia juventud» a través de su participación en un movimiento estudiantil «progresista y antiimperialista, pero también democrático».

También desde Mallorca, el escritor y diplomático tuvo que hacer frente a un problema familiar y político. Una de sus nueras fue raptada en México por la organización terrorista la Mano Negra con intención de llevarla a Guatemala. Gracias a los contactos, Asturias pudo conseguir que los terroristas abandonaron a su nuera arrojándola a una cuneta. Luego ella y su hijo Rodrigo consiguieron asilo en Cuba.

Cuatro días después de la muerte de Miguel Ángel Asturias, el escritor Francisco Umbral hizo referencia a la pérdida del literato guatemalteco y a su exilio político:

[...] la vida, que es naturalmente burguesa, nos va haciendo a todos un poco de derechas. Yo diría que de derechas se es naturalmente al nacer. De izquierdas hay que hacerse. […] Los progres nos estamos quedando sin mitología.

Paco Umbral, periodista

EL PREMIO NOBEL A RECORDAR

El Premio Nobel de 1967 fundió dos corrientes novelísticas: el realismo social y el realismo mágico, lo cotidiano y lo onírico. Con el afamado galardón de Literatura cuando tenía 68 años, Miguel Ángel Asturias Rosales contribuyó a que su Guatemala fuera foco de atención, así como la cultura y tradiciones mayas. Su nieto Sandino recordó que su abuelo «es la persona que mundializó Guatemala al producir el único Premio Nobel de Literatura de Centroamérica y el Premio Lenin de la Paz», entregado este último por la Unión Soviética en 1965 por su contribución a la causa de la paz entre los pueblos.

Sin embargo, ni en Mallorca ni en Guatemala parecen acordarse de tan ilustre personaje. Apenas dos bustos dan fe de su paso por la isla, mientras que, en su país, el propio ministro

Miguel Angel Asturias, Premio Nobel de Literatura 1967, en los estudios de la UNESCO 1968. Fotos: Dominique Roger.

DOSSIER

El escritor Miguel Ángel Asturias, premio Nobel de literatura, en el hotel Punta Negra, 1968. Foto: Joan Llompart Torrelló a Calvià ahir.

de Cultura, Felipe Aguilar, pide «disculpas» a la familia por el trato que se le ha dado y muestra su «vergüenza» por el hecho de que la escultura del escritor erigida en la zona 9 de la capital haya sufrido incluso sustracción de piezas en un intento de «robar nuestra identidad». «Lo más correcto sería pedirle perdón a Asturias porque como país, si no reconocemos lo que fuimos, no vamos a poder construir lo que seremos», avisa el ministro, quien manifiesta que es «nuestra responsabilidad» mostrar a Asturias como un «héroe guatemalteco» a las nuevas generaciones, porque con sus manos y su cabeza «nos proyectó hacia el mundo y tenemos que empezar a presentarlo dignamente».

Desde sus Leyendas de Guatemala hasta sus últimos escritos, el autor tuvo como propósito mostrar al mundo la riqueza de sus orígenes precolombinos, hito imprescindible para destacar el auge de la literatura latinoamericana en castellano. Para el laureado escritor, era necesario prestar atención a la expresión de las civilizaciones anteriores a la llegada de los españoles. Plasmó el conflicto social en la llamada trilogía bananera: Viento fuerte (1950), El papa verde (1954) y Los ojos de los enterrados (1960). En esta misma línea, la familia Asturias ha anunciado la futura traducción de algunas de las obras

del nobel a tres idiomas mayas: kaqchikel, k’iche y Tz’utujil. Su nieto Sandino considera una «deuda histórica con los pueblos originarios para que puedan leer a Asturias en su propio idioma», teniendo en cuenta que sus libros han sido traducidos ya a 50 idiomas en todo el mundo menos en los que se habla en su país originario.

El hijo del comandante guerrillero Gaspar Ilom, Sandino Asturias, es el actual gestor de la Fundación Miguel Ángel Asturias de Guatemala. El nieto del nobel ha sido el responsable también de la recopilación de la obra El hombre que lo tenía todo todo todo.

El 19 de octubre de 2016, Miguel Ángel Asturias, hijo del nobel y residente en Buenos Aires, anunció en Guatemala la creación de la Fundación Asturias, para divulgar la obra de su padre. En la misma fecha donó al Archivo General de Centroamérica aproximadamente 3.200 libros y documentos de la biblioteca personal de su progenitor, los cuales están a disposición del público, debidamente ordenados, gracias al esfuerzo de casi un año de trabajo para catalogarlos y clasificarlos por parte del personal del Archivo.8 Miguel Ángel Asturias junior y su sobrino Sandino fueron los responsables del año dedicado al nobel Asturias en 2017.

Miguel Ángel Asturias.

8. Entrevistas a Miguel Ángel Asturias y familia (1954-2016) por el Cincuentenario del Premio Nobel en www.academia.edu. Documento PDF de Internet, pág. 169.

El autor tuvo como propósito mostrar al mundo la riqueza de sus orígenes precolombinos, hito imprescindible para destacar el auge de la literatura latinoamericana en castellano

Otro de los proyectos que se van a llevar a cabo es la digitalización de una colección privada de libros y documentos del archivo de Asturias cuando vivió en Guatemala y que la familia donó al Archivo General de Centroamérica, entre los que se incluyen cartas, fotos, periódicos y libros con dedicatorias de escritores famosos. «Se hará una adecuada selección digital respetando la memoria del mago de la palabra y los derechos de autor de los documentos originales», ha destacado recientemente su nieto Sandino.

La familia Asturias tiene actualmente la ambición de recuperar para Guatemala una copia de los manuscritos donados en vida por el nobel centroamericano a la Biblioteca Nacional de París para ser expuestos en el Museo de la Universidad San Carlos y en la futura Casa Museo Asturias, para lo cual ya se han iniciado gestiones con el embajador de Francia en Guatemala. Junto con ello, se está evaluando una propuesta para realizar un remake del film Señor Presidente con cineastas guatemaltecos, al tiempo que se pretende crear la Cátedra Asturias en la Universidad Pública de San Carlos y en la Universidad Rafael Landívar y así como reeditar el libro Miguel Ángel Asturias: sueño y realidad, a cargo del gobierno francés con motivo del 50 aniversario de la entrega del Premio Nobel de Literatura.

El pasado 19 de julio, el Ministerio de Cultura y Deportes de Guatemala firmó un convenio con la Fundación Miguel Ángel Asturias para recuperar la casa de infancia del laureado escritor, que está en total abandono en el barrio Candelaria de

la zona 1 de la capital. El propio ministro de Cultura, Felipe Aguilar, pidió «perdón» a la familia en nombre del Estado de Guatemala porque es una «vergüenza cómo hemos actuado» en relación al Premio Nobel a lo largo de estos años:

Personas como Asturias nos dieron patria y, por eso, vale la pena pedir perdón a él y a su familia.

Felipe Aguilar, ministro de Cultura de Guatemala

El gran proyecto para Guatemala es la Casa Museo Miguel Ángel Asturias, que se convertirá en un centro cultural de libre acceso para estudiar su vida y obra, así como para escuchar sus poemas de su propia voz.

Hombre correcto, de quietud balsámica, los textos de Asturias pueden leerse tanto desde el punto de vista sociológico como estético. El «Brujo de las letras», con su literatura, conquistó gran número de lectores y dio a conocer el universo maya de manera amena y esencialmente mágica. Un universo que se muestra con alto contenido colorista, exótico y exuberante, del cual también forma parte los paisajes de la costa de Calvià.

Centro Cultural Miguel Ángel Asturias de Guatemala.

Muy a menudo los literatos se han ganado la vida trabajando como articulistas en periódicos o como guionistas. Es en los medios donde se enajenan y confinan su verdadera vocación. Pero, ¡cuán importante es conocer la palabra, la calidad de la voz y la construcción de la imagen para un escritor!

En 1918 Asturias empezó a colaborar en algunos diarios de Guatemala y con las revistas de estudiantes contrarias a la dictadura en su país. De hecho, tiene en su haber un himno revolucionario, La Chalana, que todavía cantan los estudiantes guatemaltecos. En 1934 editó una revista semanal titulada Éxito, aunque sólo duró un año fue fundamental en la fundación de la Asociación de Periodistas de Guatemala (APG).

Sin embargo, la gran apuesta periodística de Asturias Rosales fue el Diario del Aire en 1938, primer radioperiódico que vio la luz pública en Guatemala. Lo novedoso consistía en que las noticias, comentarios e informaciones, en vez de tener que ser leídas en los periódicos, eran escuchadas por radio. Era la manera de llegar a una amplia población no alfabetizada que sí entendía el verbo hablado. En breve alcanzó una enorme audiencia y prestigio. La gente se arremolinaba en el Parque Central de Ciudad de Guatemala para escuchar a través de unos altavoces los informativos, cuyos guiones pasaban la censura previa de la dictadura de Jorge Ubico. La línea editorial sorteó los vaivenes políticos de la época, con no pocos peligros debido a los prejuicios y el rechazo a todo lo que tuviera olor a libertad.

En la Biblioteca Nacional de Guatemala se pueden encontrar los guiones mecanografiados durante diez años del programa radiofónico Diario del Aire Posteriormente, en la década de los 60 formó en Roma una agencia de noticias latinoamericana que fue muy importante en el ámbito informativo.

En cuanto al ámbito visual, el escritor estaba seguro que el valor de la imagen iba a modificar completamente la creación literaria a partir de mediados del siglo XX. Fue miembro del jurado en varios certámenes de cine, por ejemplo, en el de Cannes en 1970. Ese mismo año se estrenó en Venecia la película Señor Presidente, de Marcos Madanes, cuya adaptación cinematográfica de la obra cumbre del laureado escritor le decepcionó profundamente.

Miguel Ángel Asturias y su inseparable máquina de escribir.

En la década de los 60 formó en Roma una agencia de noticias latinoamericana que fue muy importante en el ámbito informativo

ASTURIAS PERIODISTA

FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Socias Colomar (Palma, 1951)

NEUS

Vinculada familiarment i emocional al nostre municipi, va conèixer el seu marit en unes festes de Sant Jaume a Calvià quan els va presentar un veí, ara fa 45 anys. D’ençà de llavors, aquesta professora emèrita de la UIB de literatura, doctora en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i experta en l’univers femení de la narrativa espanyola, passa llargues temporades a la possessió de Mofarès.

Existeix una mirada feminista en la literatura?

Sí, hi ha una mirada feminista, no com entenem ara el feminisme, perquè seria avant la lettre. Sí hi ha una mirada pròpia de la dona. A més, el feminisme es pot entendre de moltes maneres diferents i sobretot en els darrers cinquanta anys. A partir de mitjan segle XVIII, ja hi havia la defensa dels drets de les dones, i al segle XIX amb el moviment de les sufragistes. A les persones ens diferencien moltes coses: la nostra formació, la nostra genètica, l’educació, el lloc de naixement i, indubtablement, el fet de ser home o dona. El feminisme és un moviment de moltes onades i cadascú entén per feminisme coses diferents. Ara mateix a Espanya hi ha el debat entre les feministes clàssiques i el queer

Heu estudiat qualque exemple d’obra literària en què sorgeixi la sospita que, malgrat ser signada per un home o ser anònima, podria haver estat escrita per una dona?

Les atribucions sempre seran un misteri. Es posa en dubte fins i tot l’obra de Shakespeare. Hi pot haver un percentatge important que no se sabrà mai. Ara, hi ha un cas evident, el de Gregorio Martínez Sierra, autor teatral del segle XX. Està ben documentat que part de la seva obra va ser escrita per la seva dona, que nomia María de la O Lejárraga García. Clar, en aquell temps no convenia que les dones figurassin i era ell que tenia èxit. Hi ha d’haver més casos, era la mentalitat dominant d’aquell temps. La dona vivia immersa en una mentalitat i ella mateixa respon a aquesta mentalitat i per vergonya, pudor, o el que sigui, no es dona a conèixer, no ho troba convenient perquè seria un problema. És una imposició donada pel costum, una autoimposició i acceptar l’autoritat dominant. Era més fàcil amb un pseudònim masculí com George Sand (Amandine Lucile Dupin), Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) o Víctor Català (Caterina Albert).

(Íncipit)

Tot canta o bunz en el món sa cançó misteriosa; tot és un concert immens per qui no té ànima sorda. De lo poc que jo he comprès, aquí te n’ensenyo mostra; les mostres no valen gens: la cançó és la que és hermosa; sols que canta dintre els cors i no es sent de part de fora. Qui la vulga oir ben bé, no cal que escolti a l’home, que ha d’obrir de bat a bat la seva ànima devota. I escoltar de l’Infinit els cants sota l’ampla volta. Sols aixís sabrà com són les cançons misterioses.

Víctor Català (Caterina Albert)

En els vostres estudis i lectures, quan percebeu una dona emancipada?

En el segle XIX, que és el que més conec, la dona emancipada existeix, sobretot en la narrativa. Per exemple a La gaviota, la principal obra de l’autora conservadora Cecilia Böhl de Faber, que signava com a Fernán Caballero, en què la protagonista és una dona emancipada que vol triomfar com a artista. Són personatges que solen estar mal vists abans del segle XX per mor de la misogínia i d’obres com Les dones sàvies de Molière. No estava ben vista la dona culte, era com si fos irreconciliable amb uns ideals consagrats i femenins que llavors corresponien a l’àngel de la llar. Aquests personatges emancipats moltes de vegades són creacions de dones que exercien una professió, com és la d’escriptora. Per què s’havia d’escindir la dona de la llar i la professional? Que la dona sortís de l’àmbit domèstic era com un perill, i fins i tot les dones escriptores, que eren bastant emancipades, defensaven la figura de l’àngel de la llar. Hi ha professions que tenen més pegues que d’altres pel fet de ser dona, i s’ha de tenir en compte que una cosa és la llei i

literatura

dona com a lectora, com

ficció-heroïna. A Espanya,

l’altre el costum; tots sabem que és mal de desarrelar. S’afavoria que si algú havia d’estudiar fossin els fills, perquè elles se suposava que s’havien de casar. I si no es casaven, què? I parl de fa quaranta anys.

Què llegien les dones al segle XIX?

En la literatura podem considerar la dona com a lectora, com a escriptora i com a personatge de ficció-heroïna. A Espanya, a partir del Romanticisme hi ha producció enfocada a joves i dones, molt interessades a llegir. Per una banda, les novel·les, vigilades de ben a prop pel clero; i, per l’altra, la premsa per a dones, que parlava de moda i donava consells de com s’havia de comportar una esposa, mare o filla. Era una premsa molt conservadora, que consolidava el concepte de dona com a àngel de la llar. Són els antecedents de la literatura femenina, el que creien que interessaven a una dona domèstica. A part de la premsa femenina, hi havia fulletons, les novel·les col·leccionables, per lliurament, amb intrigues i trames amoroses, tot allò sentimental.

Per què l’amor és un tema de dones en la literatura?

Es relaciona l’home en la racionalitat i la dona amb l’emoció. En El Quixot, per exemple, arriben a una venta, i els comenten que quan allà arriba algú que sap llegir els agrada escoltar novel·les de cavalleria, els homes per conèixer les armadures i com lluitaven els cavallers, les dones per conèixer els vestits de les senyores, i les al·lotes joves per temes d’amor.

I per què no ho era la promiscuïtat?

Diuen que els problemes del homes venen de jugar, beure o anar de dones. L’oposat a l’àngel de la llar era la mujer culebra o devoradora d’homes, que ve des de la Bíblia. S’oposa a l’angelicata,

En la

podem considerar la

a escriptora i com a personatge de

a partir del Romanticisme hi ha producció enfocada a joves i dones molt interessades a llegir

Mare de Déu, a Eva, que duu a la perdició. Són dones perilloses i culpables de la perdició de l’home, dones com actrius o cantants, que tenien un mode de viure més lliure, que tenien relacions amb homes fora de l’àmbit domèstic. Donaven la culpa a la dona del que feia l’home.

I en la literatura, hi ha àngels de la llar que s’extraviïn del seu camí?

Un dels grans temes de la novel·la occidental del segle XIX és l’adulteri. En el moment en què la classe mitjana va pujant, es troba en la burgesia la dona que s’avorreix. Són dones burgeses insatisfetes, a partir de final del segle XVIII i al XIX. A França seria Madame Bovary, que acaba per suïcidar-se; a Espanya, la Regenta, morta en vida, rebutjada per la societat que l’havia encimbellat; i a Rússia, Anna Karènina, que acaba davall un tren. L’heroïna de la novel·la moderna, que lluita contra l’entorn i l’entorn la guanya. Aquestes dones, generalment, acaben malament.

Hi ha referències a la violència de gènere?

A jo em varen impactar uns contes d’Emilia Pardo Bazán, una de les pioneres del feminisme. Tracta aquest tema a El indulto, que parla d’una dona l’home de la qual surt de la presó i que a ella no

li queda altre remei que admetre’l a ca seva, i ella es mor de l’ensurt. Pardo Bazán és l’autora més moderna. Tenia consciència del dret de la dona. És una figura excepcional de qui enguany celebram el centenari de la seva mort.

La literatura serveix com a eina per fer antropologia del món femení?

Pardo Bazán és l’autora més moderna. Tenia consciència del dret de la dona. És una figura excepcional de qui enguany celebram el centenari de la seva mort

Sí, la ficció és una representació, no confondre amb la realitat. D’igual manera que podem confrontar amb la fotografia, amb la pintura..., l’escriptura també dona molta d’informació de la dona: si té un llibre a les mans, si va ben vestida, si fa feina. En els moviments estètics del XIX, en el realisme i el naturalisme, es proposaren que en un futur els lectors tenguessin una visió d’aquell temps. Per això eren tan minuciosos en la representació de la realitat. Es recreaven en les descripcions. Entenien que una de les finalitats de l’art era donar al futur una visió fiable de la realitat del passat.

Quin personatge femení us ha fascinat? Per què?

Dos personatges de ficció. Un, Dulcinea del Toboso, que no surt a El Quixot, una de les grans troballes de Cervantes. Un personatge de la novel·la que és poliforme, el que s’imagina Don Quixot, el que li diuen que és, com es desfressen com si fossin ella... És un ideal que no existeix. L’altre personatge és Ana Ozores, la Regenta. Aquí Clarín demostra conèixer a fons la dona d’estatus social i la capacitat de plasmar un personatge que de vegades és com una «tontorrona», que canvia d’opinió contínuament per acabar amb un Don Juan. Però havia de ser així.

S’està fent un esforç per recuperar les dones creadores o encara pesa més la dona com a objecte d’inspiració, musa, parella o mare?

Benvinguda la recuperació real. Si les circumstàncies no eren propícies perquè la dona fes literatura, és normal que només hi hagi una Santa Teresa de Jesús o una sor Juana Inés de la Cruz, que són incontestables: totes dues monges que no tenien infants i que no s’havien de preocupar de res. En aquest context és normal que no hi hagués moltes dones en la literatura amb valors reals en l’art de la literatura. Una altra cosa és parlar de petites històries de la quotidianitat, de la intrahistòria, que va construint la història en majúscules. És molt interessant i femenina, i solen ser cartes i diaris. És a dir, hi ha criteris objectius per dir si la literatura és bona o no i no és el sim-

de petites històries de la quotidianitat,

sim ple fet de ser dona. és crítics. Les coses, per valorar-les, primer s’han de conèixer, i, si

Avui en dia, qui té autoritat per dir el que és literatura bona i el que no?

Has tocat un dels punts que ningú vol tocar: el valor. La resposta és els bons crítics. Les coses, per valorar-les, primer s’han de conèixer, i, si no en sabem, acudim a algú que n’entengui, encara que al final tenguem la decisió final. En el futur hi ha coses que perduraran i d’altres que no. Els bons

que n’entengui, encara que al final tenguem la deci sió final. En el futur hi ha

en interes

A jo em van impactar uns contes d’Emilia Pardo Bazán, una de les pioneres del feminisme...

crítics estan equipats amb una preparació. Una cosa és valorar i l’altra si agrada o no. Després hi ha modes, èpoques en què clàssics com Shakespeare han tengut més o menys èxit, però que perduren. Què és un clàssic? Uns texans, és el que perdura. Jo en duia i els meus alumnes en duen.

Quan hi ha una bona història, aquesta s’explota transmediàticament: còmic, pel·lícula...? La resta de mitjans fan de menys la literatura o arrosseguen nous lectors?

Tots els mitjans de difusió són bons i jo trob que l’iPad és molt còmode. És genial poder comprar i descarregar-me un llibre en menys d’un minut. Si el llibre m’interessa, el sol comprar amb paper i tenc una biblioteca al porxo, al pis de Palma i a la Facultat. No tenc gaire facilitat per als temes informàtics, però som oberta. Tot és compatible. És genial poder seguir llegint des del telèfon quan estàs esperant.

Ara, l’educació actual em preocupa. Hi ha un llibre d’un autor francès, La fabrique du crétin digital, que parla de l’abús que fan les famílies dels mitjans audiovisuals en detriment de la lectura en paper.

També heu estudiat el periodista Gafim... He estudiat Gafim com a literatura del jo. A través de la família m’han arribat dos diaris que he publicat i que estaven manuscrits. És molt interessant el de la Postguerra, que agafa dels anys quaranta fins a 1958; l’altre llibre és més breu. Ell era periodista del Baleares, feia feina a «abastos», era crític d’art, va ser promotor dels Premis Ciutat de Palma, conta les pel·lícules que veia, les conferències a les quals anava, els concerts, les obres de teatre del Principal, i també la seva part íntima i personal, que s’ha suprimit. Era una persona que va evolucionant en la seva vida familiar. Va dur molta feina. Estava escrit gairebé tot en castellà i també un poc en català, que va fer una companya meva.

L’altre diari és de 1937, quan ell era a Portocristo, quan va arribar en Bayo. Llavors es va fortificar el litoral, on ell hi era. No xerra per res de la guerra, res bèl·lic. Quan arriben els presos polítics és la nota humana, quan té una inflexió amb la convivència amb els presos. És l’únic que ens fa pensar que hi ha una Guerra Civil.

Hem de tenir en compte la diferència entre un diari i unes memòries, perquè els records es reelaboren. Hi ha diaris que estan pensats per ser publicats, com el d’Andrés Trapiello i el seu Salón de pasos perdidos o el Diari d’André Gide, i n’hi ha que no, com el de Gafim. És un dels encants del gènere: fins a quin punt hi ha la secreta esperança que algú ho llegeixi.

Hem de tenir en compte la diferència entre un diari i unes memòries, perquè els records es reelaboren

Hi ha alguna periodista que admireu en especial?

A mi m’hagués agradat ser periodista, però m’ho varen treure del cap i vaig fer Filologia, que s’hi sembla. M’ha interessant molt la figura d’Oriana Fallaci, perquè, com que els entrevistats importants surten per on volen amb les respostes és molt important saber encertar les preguntes i ella era una especialista en això. Va ser una dona valenta i una referent en el periodisme.

Quina recerca teniu en marxa? És necessari fer estudis de gèneres?

Amb aquests mesos de Covid he tengut molta de feina en articles i congressos, i feina acadèmica. Ja veuré què faig. Totes les aportacions són interessants i els estudis de gènere fan llum, però no són els únics. Mai he estat partidària de seguir un únic mètode crític.

Quina lectura recomanaríeu a les persones que llegeixen Entorn de Calvià per passar l’hivern?

És complicat, recomanes segons la persona. A mi m’interessa molt l’assaig. Recoman El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, que és sobre l’escriptura, molt ben documentat. I també recoman tornar als clàssics de la ficció mallorquina. Jo crec que és important recordar allò pròxim: els Villalonga, Blai Bonet, Carme Riera, la col·lecció «Les Illes d’Or».

Us agadaria escriure ficció? De quin tema?

(Rialles) Tots els filòlegs i crítics literaris ho pensam, però crec que allò meu és l’assaig. Jo vaig fer la tesi doctoral sobre Miquel Villalonga i potser quan em jubili l’any que ve escriuré alguna cosa d’assaig, sobre temes culturals o socials, ja veurem!

* Aquesta entrevista l’hem feta a una sala de la possessió de Mofarès que mira al camp de futbol de Calvià, mentre bevíem aigua fresca amb uns tassons verds de vidre de Gordiola.

A la biblioteca Cas Català–Illetes–Bendinat teniu un fons bibliogràfic de temàtica feminista per posar en valor el patrimoni cultural de les dones i visibilitzar-les en la literatura

BIBLIOIGUALTAT

IGUALTAT DE GÈNERE per empoderar les dones i les nines EDUCACIÓ DE QUALITAT per l'aprenentatge al llarg de la vida

SANDRA SEDANO COLOM / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

UNA TASCA BIBLIOFEMINISTA

Els llibres ens transporten a altres mons, a altres vides i a altres dimensions. Ens fan reflexionar i ens ensenyen a configurar el nostre pensament, ens ofereixen històries amb les quals podem identificar-nos i posar paraules als nostres sentiments, o històries llunyanes de personatges que provoquen un canvi de perspectiva que ens aporta empatia i ens obre les portes a altres realitats.

Quants de llibres no hem pogut llegir perquè no sabem que han existit mai? Quants de punts de vista ens hem perdut perquè no n’hem tengut l’oportunitat? De quantes lectures no hem gaudit perquè qualcú les va voler amagar? Quantes escriptores han desaparegut de la memòria perquè han mort amb la seva generació?

Provau de dir noms d’escriptores de l’Edat Mitjana, del Modernisme, de l’Escola Mallorquina, de les avantguardes o de la Generació del 27 de la literatura espanyola. Mencionau el nom de

tres filòsofes que no siguin les de sempre. Feis una llista dels escriptors que coneixeu, que heu estudiat o que heu llegit. Ara feis un llistat d’escriptores a la llista anterior.

Les escriptores han estat qüestionades al llarg de la història, més que els escriptors. Les escriptores han estat encasellades en un tipus de literatura (romàntica, cuina tradicional, criança...) i invisibilitzades en moviments o temàtiques reservades als homes. Per exili, per censura, per oblit, per ideologia... per ser dones.

La teoria feminista ha donat a conèixer moltes veus que havien estat amagades, repudiades i ens ofereix un ventall immens d’assajos, novel·les, obres de teatre, poesies, biografies i escrits en general, de tanta qualitat que les biblioteques del món no poden ser alienes a aquesta injustícia i han de ser el motor per expandir els noms de les seves autores.

Biblioteques de Calvià, amb el suport del Servei d’Igualtat de l’Ajuntament, va decidir crear un espai permanent i específic per fer visibles les obres escrites de dones que han aportat a la nostra vida coneixement, històries quotidianes, fantàstiques, de ciència-ficció, pensament, costums oblidats o formes de viure la sexualitat en èpoques que ni tan sols podem imaginar.

No xerram de literatura femenina, sí de literatura feminista. Perquè una de les coses que més necessita aquesta societat és llegir, i si és sobre feminisme, haurem avançat molt en el camí de millorar-la.

BIBLIOIGUALTAT

Així va néixer BiblioIgualtat, que té com a objectiu posar a l’abast de tothom llibres que són referents del feminisme.

Una de les finalitats més importants de BiblioIgualtat és el desenvolupament d’activitats mitjançant els clubs de lectura i els contacontes o la Biblioteca Efímera, que trasllada les escriptores i la perspectiva de gènere a diferents zones del municipi, com ho feia la Institución Libre de Enseñanza o La Barraca de Lorca. Una biblioteca itinerant que es mou als centres educatius en els dies internacionals assenyalats, a les platges, a les piscines, a les places o allà on en sigui necessària la presència.

A més a més, s’ha elaborat una guia de lectura, en constant actualització, que compta amb uns 200 títols relacionats amb el feminisme adreçats al públic infantil, juvenil i adult, en la qual podem trobar tota mena de documents que van des del còmic a la novel·la il·lustrada o als contes infantils, etc. Una altra acció que es duu a terme és la identificació d’aquest fons mitjançant un teixell amb el logo dissenyat específicament i que també acompanya la cartelleria i el material de difusió de BiblioIgualtat.

Però aquest espai que en l’actualitat es troba a la Biblioteca Cas Català - Illetes - Bendinat, i que està presidit per un mural de dones imprescindibles per al desenvolupament de la nos-

tra civilització, és només el punt de partida. Es pretén que les autores, igual que ho som les dones al món, siguin el 50 % del fons bibliogràfic calvianer. Per això serà imprescindible fer un recompte de les obres i catalogar-les amb etiqueta de gènere, i que a cada secció puguem trobar autores i autors de la mateixa matèria en la mateixa proporció. Una feina de retrospectiva que servirà de base per conèixer d’on partim i arribar a tenir unes col·leccions paritàries per poder gaudir del màxim nombre possible de coneixements, a fi de posar remei a la injustícia que han patit les dones amb talent, idees i característiques admirables.

DIA DE LES ESCRIPTORES

Cristina López, coordinadora de les biblioteques municipals de Calvià, i el seu equip estan donant una empenta extraordinària per assolir aquests reptes. Des de la primera edició el 2015 del Dia de les Escriptores ho commemoram anualment i hi convidam la ciutadania a la lectura dramatitzada de textos que proposa la Biblioteca Nacional d’Espanya, entitat que organitza aquesta iniciativa en col·laboració amb la Federación Española de Mujeres Directivas, Ejecutivas, Profesionales y Empresarias (FEDEPE) i amb l’Asociación Clásicas y Modernas.

I no tan sols això, sinó que es combina amb altres accions que impliquen l’alumnat de l’IES Son Ferrer amb una performance de hip-hop, exposicions itinerants de la temàtica, instal·lació de la BiblioRoulotte a la plaça de Calvià vila, programes de ràdio o campanyes a les xarxes socials.

TRANSVERSALITAT

La tasca de les bibliotecàries és tan transversal que va més enllà de la seva implicació en el Dia de les Dones, el 8 de març, o el Dia per a l’eliminació de les violències contra les dones, el 25 de novembre. Des de fa dos anys, l’11 de febrer s’ha convertit en una data imprescindible en les xarxes socials de Biblioteques de Calvià per difondre la presència cabdal de les dones en les matemàtiques, la ciència, l’enginyeria i la tecnologia, mitjançant els contacontes i tallers que ofereixen als infants i campanyes a les xarxes socials.

Posar-se en la pell d’aquestes dones, saber què varen fer i pensar amb l’objectiu que qualsevol nina tengui la seguretat que serà capaç d’assolir el que es proposi, són les fites per a les quals la feina des de les biblioteques és fonamental, en posar a l’abast de tothom les obres d’aquestes autores.

Aquesta transversalitat s’estén a altres àmbits que, en principi, no consideren

ni a les dones ni al feminisme, però que amb la mirada violeta es fan imprescindibles. N’hi ha exemples clars, com la perspectiva de gènere en l’organització i gestió bibliotecària, en la qual es té en compte el sexisme, els rols i els estereotips de gènere, l’educació afectiva i sexual, i es valora els noms de dones autores o protagonistes.

A tall d’exemple, el vespre de Sant Joan de 2019 es va dedicar a les bruixes a través de la lectura de textos, a fi de rompre l’estigma i indagar sobre la realitat d’aquestes dones pel rebuig que varen rebre per part de la societat del moment.

Què és la perspectiva de gènere i com aplicar-la a la lectura de contes va ser la temàtica del Dia de la Infància 2019 que es va celebrar a la Biblioteca de Santa Ponça - Galatzó amb famílies d’acollida de Mallorca, les quals varen participar en els taller «De què xerram quan xerram de perspectiva de gènere» i «Els millors contes amb perspectiva de gènere». En el taller aprengueren a identifi-

car estereotips sexistes en tota mena de llibres infantils, a través de les imatges, dels colors o de les paraules.

També es va poder gaudir d’un microteatre el novembre de 2020 amb el títol de Casa, en què es posaven damunt l’escenari dos temes molt actuals: la corresponsabilitat i la càrrega mental domèstica, ambdós temes que són fonts de desigualtats tradicionals i històriques de les dones.

XARXES SOCIALS

Mitjançant les xarxes socials, les biblioteques fan palesa la seva tasca i transmeten valors mitjançant el fons bibliogràfic. Així, s’afavoreix la transformació del municipi en un lloc que, un dia no molt llunyà, es mostrarà com un indret sense violències masclistes, una zona segura per a les nines i les dones, on es puguin sentir realment lliures, és a dir, ciutadanes sense por. Un municipi on homes i dones siguin capaços de triar, sense la marca de gènere, què volen ser i què volen fer.

PROPERES FITES

Aquesta línia a seguir té l’objectiu d’assolir moltes altres fites. Per fer-ho, és imprescindible la col·laboració amb altres agents que persegueixen que les dones, com a autores i com a protagonistes, tenguin presència en els catàlegs de les biblioteques, de les llibreries i, per tant, en l’àmbit editorial. Les bones pràctiques que es duen a terme a Biblioteques de Calvià han de poder ser compartides: n’és cabdal l’intercanvi per poder actualitzar temes, autories i formes d’escriure.

A més d’ampliar els exemplars i els gèneres literaris a BiblioIgualtat, serà interessant observar què fan altres ajuntaments per visibilitzar les dones en l’àmbit literari. Les aliances són característiques del moviment feminista i, per tant, cal conèixer què fan altres companyes per visibilitzar la seva feina i fer patent la que es fa a Calvià. Fer noves adhesions a manifests, com el de l’Asociación Clásicas y Modernas, o renovar el Pacte Reacció del Govern de les Illes Balears serà una forma de signar aquestes aliances.

«ALLÒ QUE NO S’ANOMENA NO EXISTEIX»

El filòsof George Steiner tenia tota la raó. Aquesta frase es pot aplicar a la realitat de les dones. Podríem fer la prova d’entrar en una biblioteca i comptar quants

exemplars, quantes obres escrites per dones trobam en cada secció. Seria interessant fer-nos la pregunta: per què hi ha tantes dones en aquest prestatge? Per què no n’hi ha cap en tots aquests apartats relacionats amb la filosofia, la ciència, la tecnologia o l’esport?

La literatura és una altra manera de fer que el que és personal esdevengui polític, una forma de mostrar tot el que és privat i que, per tant, ningú no coneix. En els llibres de text del sistema educatiu només hi apareixen un 7 % de dones; en les enciclopèdies físiques o digitals només entre el 8,5 i el 16 % de les persones editores són dones; en els llistats dels premis Nobel de literatura hi ha 16 dones i 117 homes, i en el temari de filosofia de les proves d’accés a la Universitat de les Illes Balears, cap ni una.

Demanem-nos el que Virginia Woolf ens va deixar escrit en el seu assaig Una habitació pròpia: «M’atreviria a aventurar que Anònim, que tants de poemes va escriure sense signar-los, era sovint una dona».

BiblioIgualtat.

Foto: Pilar Pellicer Horrach.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Gemma Marchena Delgado, escriptora i periodista

(Alemanya, 1976)

«Las editoriales están muy abiertas a ver la nueva visión de las mujeres»

Filla de pares immigrants de la Península, va créixer a una possessió d’Andratx, on son pare feia de pagès i la mare duia el maneig de la casa. Després feren feina a Peguera en el sector de la construcció. Marchena reivindica les arrels proletàries i que des de menuda li ha agradat escriure i llegir. Actualment escriu a l’Ultima Hora sobre Palma i ha estat membre de jurat de diversos certàmens literaris, té una novel·la publicada i en marxa quatre projectes. Casada amb un periodista, té dues filles. En aquesta entrevista repassam el seu recorregut vital entorn de l’escriptura i del periodisme, a excepció d’una qüestió que ha censurat.

Quan va ser el teu primer contacte amb Calvià?

Estudié en el colegio de Andratx y luego siete años en el Instituto de Calvià, porque durante una temporada fui mala estudiante, bueno, estaba rebotada del sistema educativo. A pesar de mi contexto obrero, nunca dejé de ir a leer a la biblioteca y a coger libros prestados, al kiosco, y también al videoclub. Cabe decir que mis padres en Alemania habían trabajado en la empresa Bertelsman de edición de libros y vinilos.

En Calvià hice una FP de cocina con la que conseguí el título de auxiliar técnico de restauración, después pasé a la ESO, al bachiller, selectividad y a estudiar periodismo, pero nunca dejé de escribir, leer y trabajar. Recuerdo ir a limpiar, a trabajar en el Mercadona de Peguera, en un hotel...

Per què en el periodisme hi ha tants de professionals que tenen inclinacions literàries?

Porque la materia prima son las palabras, es inevitable. Yo antes que ser periodista quería ser escritora. Me pareció que la vía de inserción laboral más fácil era el periodismo, aunque en la carrera no me explicaron nada del periodismo literario.

Com va començar el teu camí cap a l’escriptura creativa?

Comencé con los talleres de narrativa de Fuentetaja, a distancia, por carta. Cada dos semanas recibíamos un sobre con un papel con los ejercicios y fue cuando sentí que empezaba a encontrarme con mis iguales. Hay que tener en cuenta que no había Internet y en

Andratx estaba muy aislada, cuando un día, en la papelería Snoopy, encontré los Cuentos completos de Julio Cortázar. Era como una epifanía: «¡Yo quiero escribir esto!».

Recuerdo con mucho cariño un profesor del Instituto de Calvià, José Antonio Sáez, que me animaba a escribir y a presentarme a concursos. Las letras se me daban bastante bien y gané diversos premios de literatura, entre ellos el de la revista Maganova. Entonces empecé a creer que me podría dedicar a la escritura.

Com varen ser els teus inicis en el periodisme? Hice un taller de radio en Ràdio Calvià cuando tenía 18 años. Luego estudié en Palma, en la Academia Fleming, de pago, porque yo tenía que trabajar. A los tres meses de empezar la carrera ya daba vueltas por Radio Voz, Ultima Hora... No renunciaré al periodismo por la literatura, quiero las dos cosas, necesito un pie en la realidad, necesito hablar con la gente, es de donde surgen las ideas. He sido autónoma y he trabajado desde casa cuando fui madre... y no, me vuelvo loca, no puedo estar metida en mi mundo. Yo me levanto a las cinco de la mañana para ponerme a escribir. Lo hago cuando puedo, porque tengo una hija de siete años y una de nueve. Mi novela El Pozo, publicada en 2016 y de la cual hice siete borradores, la pude escribir cuando no tenía niñas, y corregir cuando me quedé en el paro.

Han passat uns cinc anys des de la darrera novel·la... No tengo mucho tiempo, por el trabajo que tengo en la Última Hora y por mis hijas. Por eso me dedico a los cuentos, que les tengo cogi-

do el punto. También utilizo mucho las redes sociales para escribir, es inevitable, pero tuits no, que en Twitter la gente está muy enfurecida. Yo soy del público de Facebook –donde hay contacto con escritores, editores y libreros– o de Instagram, donde me apoyo en una imagen que me sugiere algo. Ahora estoy trabajando con un escultor, Tomás Barceló, cada una de sus obras me inspira un cuento.

Què opines de l’ús de fórmules literàries per a publicitat?

El storytelling es mucho de la gente del marketing. Por ejemplo, la poeta Amanda Gorman, que recitó en la investitura de Joe Biden en el Capitolio, está escribiendo para Nike. ¡Parece que el escritor tiene que ser un muerto de hambre! No puede ser que sólo se dedique a la literatura quien tenga una posición económica relajada o un funcionario. Si Coca-Cola me pide un eslogan, no voy a decir que no.

Una dona per escriure, com deia Virgina Woolf, necessita doblers i una habitació pròpìa? Dedicarse a la literatura no es caro, necesitas un boli y un folio, y también mucho tiempo, y el tiempo es dinero. ¿Quién puede dedicarse a escribir? Por eso la historia está contada por personas con «habitación propia», la historia está contada según el narrador, que tiene su propia visión. Por ejemplo, un libro de Sónsoles Ónega habla de una madre atribulada que tiene una Thermomix y está agobiadísima porque su chacha no puede cuidar de su hija y ella tiene que viajar a Hong Kong por trabajo. ¿Entiendes? Yo leí el libro y daban ganas de tirárselo a la cabeza. ¿Sabes si hay algún libro que cuente la historia de los peninsulares que llegaron aquí a limpiar habitaciones de hotel?

Hi ha algun tret diferencial en el fet de ser dona i fer literatura?

Muchas cosas te hacen escribir de forma diferente: el ser mujer, el ser hija de forasteros trabajadores de la construcción y del turismo... la clase social. Por dedicarme a escribir me miraban en Andratx como a un bicho raro. Me gusta leer, escribir, las películas raras, mido 1,80 cm... ¿Es el suicidio social, no? Es complicado. A raíz del fallecimiento de mi hermano, de manera abrupta cuando tenía 26 años, yo dejé de esperar el momento para dedicarme a escribir. El momento es ahora, pero, si tienes que tener varios trabajos para llegar a final de mes y si además eres madre..., estás más so-

Fotos: Pilar Pellicer Horrach.

metida a la precarización para poder conciliar. Ahora puedo trabajar por las tardes, lo que no quita que me sienta tremendamente culpable por no estar con mis hijas, pero hay que llenar la nevera y pagar las facturas. Esto no se lo plantea alguien que tenga la casa pagada y un buen empleo. Yo, en lugar de estudiar un máster o sacarme el C de catalán, me dedico a escribir.

Per què tries en la teva novel·la El Pozo el tema de la fúria?

En la novela hay bastantes pecados capitales, por ejemplo la envidia. En aquel momento se había vivido el boom de la construcción y luego la burbuja inmobiliaria estalló. Algunos lo perdieron todo, aunque no es verdad que todos viviéramos por encima de nuestras posibilidades. ¡Parece que hay que pedir perdón por ganar determinado dinero como trabajador! Esto es una novela previa al 15M, cuando se estaba revolviendo todo. Hay un rencor social, de clase. A mí me prometieron que si estudiaba mi vida sería mejor, cuando el trato generacional se ha roto. Es complicado el ascensor social para los hijos de las kellys. La universidad es pública, pero no es lo mismo tener que trabajar en verano y los fines de semana, el rendimiento será diferente. Eso de la cultura del esfuerzo y la meritocracia... unos necesitan más esfuerzos y más méritos que otros.

Aquesta novel·la va ser terapèutica per a tu? Bueno, aparece mi hermano que había fallecido, le recupero, y consigo despedirme de él. En mi novela hay mucha rabia, mucha ternura y un punto de sentido del humor absurdo. En este libro se relatan cosas vigentes: es una voz que te dice que puedes conseguir lo que quieras siempre que hagas ciertas cosas, quizás deleznables. ¿O eso no está en algún discurso de algún partido político?

T’agrada la portada de la teva novel·la El Pozo. La ola de ira que arrasó Andratx? No, cosas de los editores. Yo no la he elegido, no estoy de acuerdo con esta portada. Va a haber una reedición y he pedido un cambio de la portada. Sí quería una mujer como Kate Winslet en Titanic, jugosa, carnal, y que le quede el vestido apretado, pero que no fuera sexy, ni mucho menos, porque Aina en el libro no es una mujer sexy.

Me interesan esos escritores descastados, como si estuviesen desarraigados, que sobreviven entre su tierra de origen y la de acogida

En literatura fantàstica, les dones poden ser tan cruels i gores com un home?

Hay un grupo de escritoras muy potentes de fantasía, de ciencia ficción y de terror. Las editoriales están muy abiertas a ver la nueva visión de las mujeres. El nuevo gótico latinoamericano está liderado por una mujer, Mariana Enríquez, y hay muchas más. Las que no tenemos una tradición oral, unas raíces aquí, o una tradición a la que aferrarnos, nos agarramos a lo fantástico, donde creamos nuestro propio mundo donde refugiarnos. Nos pasa a las escritoras hijas de emigrantes, como Laura Fernández, que es periodista de cultura de El País, o Teresa López Pellisa.

Me interesa la literatura mestiza de autores que han vivido un proceso migratorio y combinan su cultura originaria con el país de acogida. Es el caso de Zadie Smith, con Dientes blancos, que refleja una sociedad multiétnica y vertebrada por los procesos migratorios. O el lenguaje de Junot Díaz, en La maravillosa vida breve de Óscar Wao, donde un chico sufre problemas de integración por su origen, peso y querencia por la fantasía de espada y brujería. Y por supuesto

Chimamanda Ngozi Adichie, y su relato del racismo y la identidad entre EEUU y Nigeria Me interesan esos escritores descastados, como si estuviesen desarraigados, que sobreviven entre su tierra de origen y la de acogida. Creo que aquí, en la Isla, habrá una interesante producción literaria dentro de unos años, producto de esas oleadas migratorias que revelan el mestizaje de Mallorca.

Quins projectes literaris tens en marxa?

En junio se presentó un libro de Empresarios con valor de Asima. También va a salir un cuento infantil, El castillo mágico, con ilustraciones de Francesc Grimalt. Ambos nos tenemos una gran admiración. El segundo cuento lo ilustrará Clara Tanit, para el cual estamos buscando editorial. También preparo un cuento sobre la pandemia y una novela con algo de ciencia ficción sobre la precariedad del palmesano cuarentón.

De qui reconeixes clarament que la seva literatura t’ha influenciat?

Ana María Matute, por el uso del lenguaje, en Olvidado rey Gudú, un libro que habla del papel de la mujer en la casa y que tiene diferentes niveles de lectura. O Las uvas de la Ira, de Steinbeck, que también era periodista. También me gusta mucho la literatura infantil, quizás con un punto de malicia y mala leche, como Roald Dahl. No es literatura menor, ni tampoco lo es la de terror.

Mis hijas se han adaptado a mis gustos, no sé si es como crearlas a nuestra imagen y semejanza (rialles). Ellas leen mucho Harry Potter, pero porque a mí me gustaba mucho, vemos los Cazafantasmas y nos lo pasamos en grande, y también en casa continuamos escuchando la misma música.

El Pozo. La ola de ira que arrasó Andratx, (2016).

T’agradaria escriure la lletra d’una cançó? Sí, de cotidianeidad. Me gusta Martirio, la canción de Las mil calorías, narrar a través de las cosas más sencillas. O esa canción de «Tú que eres tan guapa y tan lista, tú que te mereces un príncipe o un dentista!». ¡Qué bonito poder merecer un dentista como novio, es como el culmen de prosperidad para una obrera!

* Aquesta entrevista es va fer a un bar de Palma, després que G. Marchena deixàs les filles a escola i abans d’anar a fer feina a la redacció.

Entrevista amb Sara Rivera Martorell (Peguera, 1987)

“Para mí es fundamental que se unan forma y contenido para dar un zambombazo”

“En el proceso creativo todo son toma de decisiones, que dicen mucho de quien eres”

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Lucía Parra Piriz (Extremadura,1964)

Lucía Parra Piriz

Dues escriptores, diferents en bagatge, formació, edat i cultura, dialoguen sobre el procés creatiu en la literatura en un intercanvi d’idees que es complementen. Els jardins de Can Verger han estat el lloc de trobada física i artística de la poeta Sara Rivera Martorell i l’escriptora de contes Lucía Parra.

Sara Rivera Martorell (Peguera, 1987) va viure as Capdellà, el seu lloc de refugi, fins que va anar a la universitat. Va estudiar Història de l’Art a la UIB i dos màsters, així com diversos cursos d’especialització. Ha fet recerca, és militant feminista, i escriu des de sempre, com a mínim un dietari. Des de fa tres anys fa poesia i ha formalitzat un poemari per a la Nova Editorial Moll.

Lucía Parra Piriz (Extremadura, 1964). Criada a Madrid, va venir a Mallorca als 23 anys. Ha viscut a Bendinat des de 1994 i actualment viu a Son Ferrer. Sempre s’ha submergit en la literatura i el dibuix, tot i que va estudiar Econòmiques. També és d’escriure en un

dietari. Col·labora amb el JoanArt i s’autodefineix com a artista. Li agrada el que ella en diu fer «resonar les cordes».

Sobre la necessitat d’escriure SRM Nunca escribo para los otros, es mi creación, es la herramienta que utilizo para comprenderme. Me resitúa en el presente, me lleva a un lugar de comprensión conmigo misma y esto es una necesidad. Para poder crear necesitamos conectar con nuestra verdad, es un trabajo de hacer un zum.

LPP La forma de mis escritos ha ido evolucionando, he ido explorando, como una intuición. Con el tiempo aquella inquietud va creciendo y es porque estoy en ese punto. Me gusta tratar la etapa vital de cuando eres un niño y empiezas a descubrirlo todo a través de situaciones y experiencias, quizás porque fui muy feliz en esa etapa. Desde 2014 me centro en los relatos cortos, en los que todo cuenta, es como un puzle. Mi proceso creativo es recibir durante el camino.

Para poder crear necesitamos conectar con nuestra verdad, es un trabajo de hacer un zum

Sara Rivera

Me gusta tratar la etapa vital de cuando eres un niño y empiezas a descubrirlo todo a través de situaciones y experiencias

Lucía Parra

Sara Rivera Martorell

Hay que enfrentarse a lo que duele, al principio lo pasaba fatal, tenía demasiadas opciones. La creación, el qué, eso es trabajo interno

Lucía Parra

SOBRE EL REALISME

LPP Al principio mi reto era hacer las cosas bien, la técnica. Pero, creo que somos pura analogía, también con un sustrato. El rascador de sueños entra y hay que enfrentarse a lo que duele, al principio lo pasaba fatal, tenía demasiadas opciones. La creación, el qué, eso es trabajo interno.

SRM Desde poesía a mí la literitad no me interesa nada. Hay que crear desde tu verdad, no entiendo otra manera, es lo que hay. Necesito conectar con la raíz. Yo soy superencriptada y a menudo no se entiende lo que escribo. El poeta Alejandro Pizarnik decía: «Escribir es una secreción corporal necesaria». Escribir es una manera de drenar emocionalmente.

SOBRE L’ESCOLTA

LPP Yo soy de escuchar, a ver qué viene, por eso soy súper lenta. Para crear necesito escuchar durante todo el camino. En el proceso creativo todo son toma de decisiones, que dicen mucho de quien eres. Puede haber creación a partir de intelectualizarla. Por ejemplo, mis hermanas pe-

Niño buzo, obra de Lucía Parra.

Sara Rivera

Hay que crear desde tu verdad, no entiendo otra manera, es lo que hay

Les

En mi caso tuve que recurrir también a la imagen porque la lengua escrita es una lucha por poder transmitir una imagen a través de palabras

proceso de creación y así están en mi imaginario. No llegan a mí estas palabras de manera gratuita, y no las he ido a buscar. La lectura es muy nutritiva y tener pocas referencias es limitante. Mis poemas son una continuación de mí y a veces me pierdo.

SOBRE LES EMOCIONS

riodistas, ellas tienen que sacar el trabajo a tiempo, están obligadas a escribir. Yo no sé si sabría escribir eso, yo necesito salir de los informativos, hay una sobresaturación. Muchas personas sólo viven a través de los protagonistas de la tele, yo no.

SRM Yo también soy lenta, si no hay escucha no puede haber creación. Hay necesidad de aislamiento, de escucha y de conexión con tu verdad. Me informo, pero a mi viento. Sé que los medios tienen el poder de manipulación de la palabra. Actualmente estoy enganchada a la poeta María Sevilla, ella trabaja desde la corporología, desde el cuerpo. Me encanta como mete palabros, me emociona! Yo voy coleccionando palabras, y eso también forma parte del

SRM Es necesario un lenguaje que te permita sacar algo de ti para saber en qué estás conectando. Vivimos en una sociedad enferma, si no lo sacamos se somatiza. O incluso el diálogo entre diferentes lenguajes: fotopoesía, relato con imagen... el hibridismo del lenguaje me parece la opción. Yo ahora también estoy con cerámica, y algo de lo que hay sale, tiene una gran capacidad evocadora porque conectas con algo muy primitivo. En marzo de este año hemos creado un grupo de mujeres poetas, La Trenza, por necesidad, porque estamos inseguras y queremos reflexionar en torno a nuestro trabajo como creadoras de poesía. Desde La Trenza la experiencia de sostén entre nosotras es muy enriquecedora.

LPP Los lenguajes artísticos permiten sacar las emociones. Cuando impartía clases de pintura tuve dos hermanos: ella utilizaba colores alegres y él rompía el papel porque tenía un problema de celos de su hermano pequeño. Los adultos también sacamos cosas, hay varias

maneras de expresión para ello. Para mí fue muy importante conectar con la muerte de mi hermana. En mi caso tuve que recurrir también a la imagen porque la lengua escrita es una lucha por poder transmitir una imagen a través de palabras. En el 2010 hice un taller en la Fundación Miró, donde hice cinco cuentos en collage digital. Las imágenes sin el texto no se entendían, convertí una cosa en otra, son los libros de artistas. Para mí, Dolores Redondo es de las mejores escritoras de España, su redacción es tan buena que me hace llorar, sabe transmitir. Es capaz de mantener la atención, llevarte con la trama, y emocionarte. Primero es auténtica y luego su técnica es bastante depurada. Llegas a la emoción preparada, todo tiene un sentido. Ella conecta y transmite, no como la escritora Julia Navarro, que tiene mucho éxito y sus escritos están repletos de fallos y topicazos.

SOBRE EL REPÒS DE L’OBRA

SRM Tenía la tendencia a escribir poemas largos en los que me explayaba, barrocos. Con el tiempo me he dado cuenta que hay que recortar adjetivos, hay que ir a la esencia. La condensación me cuesta mucho, es un reto para mí. Hay que trabajar mucho los textos, podarlos, y darle unas pausas de oxígeno. Yo equipararía tanto el qué se escribe como el cómo, aunque a veces pierdo la perspectiva, y por eso la mirada externa

Lucía Parra

dues autores a Can Verger.

que me puede dar un feedback y redondear mi trabajo. Para mí es importante poder colectivizar mis escritos. Para mí es fundamental que se unan forma y contenido para dar un zambombazo.

LPP Es muy difícil que a un escritor le salga bien a la primera, es de una jactancia...! Escribir sin corregir es inconsciencia pura, me parece una barbaridad. Yo leo las coas en voz alta. Hay que ver los fallos. En pintura también hay que tomar aire y dejar reposar. El descanso hace que ganes en objetividad. A veces no puedes abusar de la familia, les saturas con los textos. La técnica es un escalón.

La interpretació és la venjança que pren l’intel·lecte sobre l’art

SUSAN SONTAG

SOBRE L’ETIQUETATGE

LPP El juez que tenemos dentro censura y critica y nos lleva por según qué caminos. A mí me educaron en que la lectura era una cosa para el tiempo libre, no productivo, y eso aún me provoca cierto sentimiento de culpa. En cada persona la narrativa despierta una cosa diferente, ya que en los textos hay mucha metáfora, que muchas veces podemos compartir. Yo creo que al principio puede que haya cierta tendencia a copiar, pero es necesario abrirse, abrirse de verdad.

SRM Es que da miedo la libertad, te da mucho poder. Yo creo que una de las cualidades de los lenguajes creativos es el poder de una hoja en blanco. El lenguaje tiene una capacidad evocadora, y eso asusta, abruma. En estos últimos años estoy en un trabajo de búsqueda interna donde sale mucho material para la creación que te permite ordenar tu mundo. Todos deberíamos tener un lenguaje para encaminar lo emocional, es terapéutico. Lo creativo es básico, la sociedad tiene que fomentar la creatividad a todos los niveles. ¿Qué hacemos con todo eso que nos late dentro?

* Les entrevistades no es coneixien de res. A mesura que estaven juntes, cada cop es varen fer més i més afins.

ROVELL

Res no m’havia plantejat envers el ferro i el rovell, envers la transformació de la matèria saturada d’emular la duresa infranquejable del sarcòfag de l’aire.

També l’inexpugnable s’oxida, cruix com el sol, ataronja el ritme dels àtoms, esgrogueint, feble, la rígida capa superficial exhausta.

També jo, la inoxidable, em cruio, em faig sofre dins d’aquesta vulgar vestimenta de faràndula. Torno polsim assaborit de sang baixant la perfecta exigència a l’estat en que decrepiten i naixen les coses: el buit fèrtil de l’abandon.

SARA RIVERA MARTORELL

FRAGMENT DE EL NIÑO BUZO

“Mi gorro rojo atenuaba los sonidos de la calle como si los oyera desde debajo del agua. Y a mi alrededor, la luz de la mañana se volvió bruma marina. Los otros chicos y sus padres empezaron a transformarse en distintos peces. Un papa gordo y calvo me miró con sus ojos de besugo y detrás de él vi otro besugo redondito. Una mamá alta y delgada se convirtió en sardina, la seguía una sardinita plateada. Y doña Julia, la profesora de inglés con su bufanda de colores se transformó en un alegre pez de acuario. “Buegnos diags”, me saludó en idioma pez. Yo me tapé la boca para que no me viera reír y seguí dando pasos cortos con mis botas de plomo, “plonk”, “plonk”. Porque ahora todo tenía sentido, hasta la mochila se había convertido en una bombona de oxígeno y por eso podía andar libre por el fondo del mar.”

LUCÍA PARRA PIRIZ

HISTÒRIA DEL CLUB DE LECTURA DE CALVIÀ

Les biblioteques de Calvià al llarg de la seva història han estat pioneres en moltes iniciatives, tant pel que fa a innovacions de caràcter tècnic i d’infraestructures com pel que fa a les activitats adreçades als usuaris. Una d’aquestes és el Club de Lectura, activitat dirigida al públic adult, oberta a tot el que hi vulgui participar i que es va estrenar l’any 1987 amb El perfume, de Patrick Süskind, i un reduït grup de persones que volien compartir l’experiència lectora. Els seus integrants no són especialistes en crítica literària, sinó persones a les quals els agrada llegir i col·laborar en aquestes trobades i aportar-hi la seva opinió. El Club s’ha anat enriquint amb aquestes aportacions i també amb comentaris de persones enteses en el tema tractat i de vegades amb la participació dels autors.

Quant a les lectures, la novel·la ha estat sempre el gènere literari més llegit i el que més agrada als lectors de Calvià. Malgrat tot, des del Club s’han fet incursions en el camp del teatre, de la poesia i del còmic.

LES QUATRE ETAPES DEL CLUB DE LECTURA

Fins al 2005, i durant els primers quinze anys, el Club estava dividit, per raons pràctiques, en dos: el de Calvià (amb les biblioteques de Calvià i es Capdellà), i el de Magaluf (que incloïa les biblioteques de Magaluf, Santa Ponça, Son Ferrer i Peguera).

La durada es corresponia més o menys amb el curs escolar, d’octubre a juny. Abans de començar la temporada es mantenia una reunió per recollir les propostes que els integrants feien sobre les lectures que els interessaven i, una vegada confeccionades les llistes, per ordre de preferència, s’adquirien els exemplars del llibre triat. Els lectors pagaven una part de l’exemplar i l’Ajuntament en subvencionava una altra part. Hi havia un mes per llegir el llibre triat i, després, en la data fixada, es feia la reunió per comentar-lo. Les reunions se solien fer el darrer dimecres de mes, de manera rotatòria, una vegada a cada biblioteca.

Normalment, tres cops a l’any es convidaven autors, un a principi de temporada per celebrar el començament del curs, un altre el mes d’abril, al voltant del Dia del Llibre, i un altre, per tancar la temporada, el mes de juny. Aquestes reunions eren conjuntes dels dos grups. En la que tancava la temporada, s’acabava la tertúlia amb un sopar amb plats que aportaven cadascun dels assistents.

La intervenció dels usuaris en el Club de Lectura ha tengut oscil·lacions. Hi ha hagut temporades en què ha decaigut, i va arribar un moment en què es va fer necessari unificar els dos grups que s’havien creat, ja que la participació no justificava la tasca ingent de confeccionar dos calendaris i gestionar dues tertúlies cada mes. No obstant això, també hi ha hagut temporades en què l’afluència de col·laboradors ha estat màxima.

A partir del 2005, el Consell de Mallorca va engegar la centralització de la compra de lots de llibres dels clubs de lectura. A partir d’aleshores el Centre Coordinador de Biblioteques ha anat fent reunions amb els bibliotecaris dels municipis que tenen clubs de lectura, o que estan interessats a posar-los en marxa, per demanar-los que facin propostes de llibres per llegir, entre les quals es trien les que passaran a votació. Dels llibres triats se’n compren deu lots de trenta exemplars cadascun.

Una vegada comprats els lots, el Consell de Mallorca passa als bibliotecaris la llista de tots els títols disponibles, els de la present temporada i els de temporades anteriors, perquè aquests triïn els llibres i confeccionin el calendari per al curs vinent. A través de l’extranet del Consell de Mallorca cada biblioteca fa les reserves dels títols que necessita per a les tertúlies, recull els exemplars al Centre Coordinador de Biblioteques i, un cop acabada l’activitat, els torna a aquest o a la biblioteca que necessiti els llibres després.

Més endavant, el Departament de Cultura de l’Ajuntament de Calvià ens va oferir fer activitats culturals a les nostres biblioteques i començàrem a confeccionar el calendari intercalant la lectura d’obres literàries amb presentacions de llibres, obres de teatre de petit format, recitals literaris i dansa, etc. Aquestes activitats ofereixen l’oportunitat als nostres usuaris de compartir diferents experiències sempre relacionades amb els llibres, però tractades des d’aspectes diversos.

Actualment, en la situació de pandèmia que vivim, les activitats del Club de Lectura han experimentat un canvi radical. Al principi, les poques coses que podíem fer havien de ser a través de les xarxes socials. Més endavant, algunes s’han pogut fer de manera mixta, una part de participants presencialment i la resta en línia. Els usuaris estan responent bé a les propostes, però és cert que la interrelació en línia és més complicada, de vegades per mor dels problemes de connectivitat, altres per les dificultats a l’hora d’interactuar. No hi ha dubte que l’activitat presencial és més satisfactòria. A més a més, en aquest moment també és necessària, després de tant de temps sense poder tenir contacte amb les persones que compartim activitats.

Excursió sobre Les pedres que suren amb Pere Morey 30 de juny de 1990.

LES ACTIVITATS

Allò que més recorden i aprecien els col·laboradors del Club de Lectura són les tertúlies amb l’autor del llibre que hem llegit. El primer autor convidat al nostre Club fou Pere Morey, que ens parlà del seu llibre La ciàtica de mossèn Blai. Més endavant triàrem un altre llibre d’aquest autor, Les pedres que suren, i férem una excursió amb ell a Cala Agulla, Canyamel i les coves del Drac. També anàrem amb Pere Morey a l’avenc de la Moneda després de llegir el seu llibre Rondalles pels qui les saben totes i, en tornar de l’excursió, projectàrem a la biblioteca una pel·lícula sobre aquesta rondalla.

També hem fet excursions a Cabrera amb Miquel Rayó, per il·lustrar la seva novel·la Anna i el Vern, a l’Albufera d’Alcúdia, després de llegir Tardanies de Joan Rosselló de son Fortesa, i a la torre dels Enagistes de Manacor. I hem fet una visita cultural al poble de Calvià guiats per Gaspar Valero i Martí, autor del llibre Itinerari cultural per la vila de Calvià

Els lectors sempre han agraït molt aquest tipus d’activitats, que, a més d’unir-los en el fet de llegir i de comentar un llibre, els han donat l’oportunitat de connectar d’una manera diferent fora de les parets de la biblioteca.

L’any 2001 es varen fer una sèrie d’activitats relacionades amb l’obra d’Arthur C. Clark 2001: una odisea espacial. A banda de llegir el llibre, s’organitzà una conferència a càrrec d’un responsable de l’Observatori Astronòmic de Costitx, vàrem comptar amb la participació de Camilo José Cela Conde i tinguérem l’oportunitat de veure la projecció de la pel·lícula basada en la novel·la.

També vàrem tenir el privilegi de comptar amb Carlos Blanco Aguinaga, escriptor, hispanista i professor exiliat a Mèxic i posteriorment resident als Estats Units, que va venir a parlar-nos del seu llibre Juventud del 98, on s’expliquen els trets comuns i les diferències d’aquesta generació d’escriptors en la seva joventut i els canvis d’actitud al llarg de la seva vida. Blanco Aguinaga ens va descobrir l’Unamuno marxista, el Baroja lúcid i ateu o l’Azorín anarquista.

Amb la novel·la curta de Luis Sepúlveda Un viejo que leía novelas de amor també tinguérem una experiència molt gratificant. En primer lloc vàrem llegir-la i en férem la tertúlia habitual del Club de Lectura. Més endavant decidírem fer un club de lectura a través de la ràdio. Ens posàrem en contacte amb Ràdio Calvià i acordàrem que cada setmana en llegirien un fragment en antena. Una vegada acabada la lectura del llibre, un grupet de persones que l’havíem llegit férem una tertúlia en directe a l’estudi de l’emissora amb la participació dels oients. Hi va haver algunes persones que hi digueren la seva i va ser molt interessant comprovar que la novel·la els havia enganxat i que n’havien seguit setmanalment la lectura radiofònica. La seva participació va ser molt enriquidora.

Amb motiu del 10è aniversari del Club de Lectura férem una celebració molt especial. Demanàrem als col·laboradors que ens fessin cinc cèntims del que havia significat

El 2001 es van fer un seguit d’activitats relacionades amb l’obra d’Arthur C. Clark 2001: una odissea espacial

el club per a ells en aquells deu anys. Els demanàrem una fotografia i, amb la col·laboració d’un caricaturista, vàrem muntar els fulls amb el text sobreposat a la caricatura. La coberta del llibret que confeccionàrem anava il·lustrat amb la caricatura d’una de les participants. El dia de la celebració vàrem convidar tots els autors de Mallorca que havien compartit amb nosaltres les tertúlies. La vetlada va ser molt entranyable i cada autor ens va fer arribar l’experiència que havia viscut en les trobades.

HISTÒRIES DE MISTERI I DETECTIUS

Amb Arturo Pérez-Reverte vàrem viure el món dels escacs i l’esgrima en clau de misteri amb La tabla de Flandes i El maestro de esgrima, tot en una mateixa tertúlia. Amb Maria Antònia Oliver vàrem jugar als detectius amb la Lònia Guiu d’Estudi en lila, la detectiva creada per l’autora que defensa les dones i els seus drets per damunt de tot sense adoptar una actitud maternal. Andreu Martín, autor de la novel·la Flanagan de luxe, escrita conjuntament amb Jaume Ribera, ens va presentar el detectiu Flanagan, a qui vàrem acompanyar en la resolució d’un cas que havia d’aclarir tot i les circumstàncies desfavorables de ser un adolescent, tenir la mare a sobre en tot moment, haver de preparar exàmens i no tenir la llibertat que tenen els col·legues adults del ram per dur a terme les seves indagacions. Amb l’autor Javier Asensio Romero vàrem acompanyar a El corazón del sicario el seu personatge Sebastián Estremera, un jove somniador i bibliòfil a la recerca del cor de Judes Escariot, l’apòstol traïdor. L’escriptor Manuel L. Alonso va venir a compartir amb nosaltres el seu llibre El Impostor, en el qual Eduardo, un orfe de setze anys, arriba a Palma per trobar-se amb el seu oncle Miguel, que resultarà ser un estafador i carterista que pretén ensenyar l’ofici al seu nebot, amb un final ple de sorpreses que marcaran profundament la vida d’Eduardo.

ALTRES ÈPOQUES

Amb Ángeles de Irisari i Las damas del fin del mundo ens trobam una història de fa quasi mil anys en què Uzea, una senyora de poques paraules i molt de caràcter, es reclou en un castell perquè ningú no la molesti i pugui viure lliure de la fatiga del tracte amb els homes. Però un mal dia comencen a aparèixer personatges que trastoquen la seva existència. Jesús Torbado, amb El Peregrino, ens va transportar a l’Edat Mitjana, època en què el seu pelegrí, Martí de Châtillon, fa el Camí de Sant Jaume per implorar al sant que ajudi el seu poble, afectat de pesta. Alfred Bosch ens endinsà en el món de Jafudà Cresques, cartògraf mallorquí d’època medieval,

Jesús Torbado.

Alfred Bosch.

mapamundi especial, el més bell i savi que s’hagi vist mai. Però Cresques decideix fer-ne

dos: un per al rei i un altre de furtiu. A partir d’aquí, intrigues, pesta, guerra, avalots antijueus... Amb motiu d’aquesta lectura, férem una visita a la Fundació March i ens mostraren cartografia antiga. Amb Tòfol Carrió i L’ombra del corsari ens endinsàrem en el món de la pirateria de la mà de Josep Ribas, «Pepe el Mallorquín», corsari i pirata que dominà les Antilles i lluità contra els anglesos. Lucía Graves va venir dues vegades: una, per parlar-nos de l’obra del seu pare, Robert Graves, El vellocino de oro, que ens explica el viatge de la nau Argo que parteix de Yolcos amb Ulisses a la recerca del velló d’or; l’altra, per explicar la seva obra La casa de la memoria, on narra l’expulsió dels jueus hispans per part dels Reis Catòlics, concretament la fugida de l’Alba, una adolescent a qui els rabins de Girona encarreguen que memoritzi el llibre de la Càbala, fet del qual dependrà el futur espiritual d’un èxode que es perllongarà fins al segle XX. Jaume Pons ens va acompanyar dues vegades. La primera, amb la seva obra Mentre el llop encara aleni ens va traslladar a la Mallorca del segle XVI i a les peripècies de l’esclau Benet Cristià, que escapa del seu amo i amb qui compartim totes les vivències de la fugida, una obra d’acció amb una forta crítica social i basada en bona part en fets reals. La segona, amb Una pluja pertinaç, ambientada el 1812, en ple apogeu de la Guerra del Francès, narració en què el taxidermista Blai deixa per escrit durant dos anys i mig el relat dels seus quefers i reflexions, que combina amb episodis de la seva vida anterior relacionats amb l’assassinat d’un religiós, del qual és acusat un germà seu.

Lucia Graves va venir dues vegades: una, per parlar-nos de l’obra del seu pare, Robert Graves, El velló d’or , l’altra, per explicar la seva obra La casa de la memòria

Lucía Graves.

compartírem la seva novel·la , en què la protagonista, Clara, rep la notícia de la mort del pare que no va conèixer i decideix partir a Sidi Ifni, on son pare exercí de metge militar, una novel·la que conjuga les aromes de la lírica i el vent de l’èpica. D’aquest autor en llegírem altres llibres: Caminos perdidos de África, un viatge per Etiòpia, Sudan i Egipte que recorre regions pròximes al Nil i que ens ajuda a entendre millor la grandiositat i el drama del continent africà, i El río de la desolación, que ens va fer viatjar per l’Amazones, quatre mil quilòmetres d’humanitat, d’indis, de comerciants, de selves, de ciutats i de mosquits anopheles que quasi costaren la vida a l’autor. Eduardo Jordá, amb Norte Grande: Viaje por el desierto de Atacama, ens va endinsar en el desert més sec del món, al qual emigraren milers de xilens per treballar en les explotacions salnitreres, el famós «nitrato de Chile» que s’anunciava per molts de pobles d’Espanya. Jordi Sierra i Fabra ens va dur de Regreso a la Habana, on vàrem conèixer tres homes que arriben a Cuba i es troben amb Tatiana, una mulata amb la qual viuen una història de passió i sexe i prometen tornar a cercar-la per treure-la del país. Fatima Mernissi ens transportà, amb Somnis de l’harem, a la ciutat de Fes i a l’harem on va viure la seva infantesa, un relat en primera persona que recull records, evocacions, anècdotes, rebel·lies i frustracions d’ella mateixa i de les altres dones que hi vivien. El dia de la tertúlia vàrem organitzar a la biblioteca un berenar a base de dàtils i te que ens varen preparar dues dones del Front Polissari amb qui havíem contactat mitjançant el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, i que compartírem asseguts en terra amb coixins, com si fóssim al Marroc. Més envant va venir Nadia Ghulam, una noia afganesa que en vuit anys va patir ferides greus a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital dos anys més tard, el règim talibà s’havia instaurat al seu país i va haver de prendre una decisió radical: durant deu anys, es va vestir d’home per poder sortir a fer feina i portar un sou a casa, cosa que tenien prohibida les dones. Tot això ho plasmà al llibre El secret del meu turbant, escrit amb Agnès Rotger

ALTRES PUNTS DE VISTA

Amb Carme Riera i Te deix, amor, la mar com a penyora vàrem descobrir un recull de narracions entorn de la mar que palesen la sensibilitat

Carme Riera.

infante

una sèrie de paisatges

que caracteritza l’autora. compartir amb nosaltres el seu joventut, vuit narracions entre la poesia i la ironia que ens parlen de la joventut perduda, del sexe i de la mort, de la memòria i de l’oblit. Amb Vicent i les seves Crónicas urbanas, gaudírem d’un recull de textos de ficció a partir de cròniques de successos. Juan José Millás ens va acompanyar amb Ella imagina, trenta-dos relats amb un personatge, Vicente Holgado, com a fil conductor que reflecteixen la prodigiosa imaginació de l’autor. Amb Isabel-Clara Simó i les seves Dones vàrem gaudir d’uns relats sobre dones molt diverses. N’hi havia de tendres, de múrries, de passives, d’agressives, de fortes, de febles, de víctimes, de victimàries..., en fi, de tots els tipus que es poden trobar en qualsevol lloc. El Caramells de l’auba d’Antònia Ordines ens va transportar a la Mallorca de la seva infantesa a Orient, i a la vida alegre i despreocupada de la nina que va ser. Carlos Garrido ens presentà en la seva Mallorca mágica insòlits, monuments prehistòrics, muntanyes, valls i racons de nom encantat, on perviu una atmosfera de misteri.

Juan José Millás. Isabel-Clara Simó.

Montserrat Roig va El cant de la Manuel Manuel Vicent.

Amb Manuel Vicent i les seves Cròniques urbanes , vam gaudir d’un recull de textos de ficció a partir de cròniques de successos

POESIA I TEATRE

Les nostres experiències amb la poesia i els poetes han anat a càrrec de Jaume Vicens i els seus Poemes negres, i de Miquel Mestre i El foc del glaç. Ambdós ens aproparen a un gènere literari minoritari que entusiasma quan es comparteix amb l’autor. En Mestre ens va presentar el projecte de la seva novel·la Cos de dona, que més envant vendria a compartir amb nosaltres i que, posteriorment, portaria al teatre en forma de monòleg a càrrec d’Agnès Llobet, que es va representar a Sa Societat. També vàrem comptar en diverses ocasions amb la presència de Juan Recio, que ens dramatitzà amb el seu estil punyent i divertit poemes de Textos y Pretextos i d’Inventario Dos, de Mario Benedetti, i reculls d’altres poetes llatinoamericans. Així mateix, gaudírem dels poemes de l’obra d’Antoni Alomar Ritardando, del qual, per a la cloenda de juny, dos bibliotecaris feren un petit recital amb guitarra. L’actriu Assun Planas ens va delectar amb el monòleg La sorpresa del roscón, d’Elvira Lindo, una tragicomèdia que reflexiona i critica les festes de Nadal i les expectatives que tenim envers la família. Després de llegir Ocho monólogos, de Franca Rame i Dario Fo, es va representar en una biblioteca el monòleg La mujer sola, en el qual una dona que planxa li explica la seva vida i la seva història a la veïna, un relat que condensa tots o quasi tots els tòpics de la sexualitat mal aplicada, la manca de respecte de l’home envers les dones, les seves tristeses i les seves desesperacions.

Miquel Mestre. biblioteca de Calvià, juny 2001.

Les nostres experiències amb la poesia i els poetes han anat a càrrec de Jaume Vicens i de Miquel Mestre

CÒMIC

Amb Gabi Beltrán i Bartomeu Seguí, i els seus còmics Historias del barrio i Historias del barrio. Caminos, coneguérem la vida al barri xinès de Palma als anys 80, on un jove Gabi intenta sortir de l’ambient de droga i mala vida a través de la lectura i l’amistat. Max ens va parlar en la seva obra Vapor de Nicodemo, un personatge que, cansat de la vida moderna, es retira al desert per retrobar-se, però ni en el més remot desert restarà lliure de les distraccions contemporànies. Més envant vengué Margalida Vinyes, amb qui vàrem compartir Catalina, la cuinera de l’òpera, còmic sobre la vida d’aquest personatge real.

GASTRONOMIA

També hem fet tertúlies gastronòmiques. Tomàs Graves va venir amb el seu Volem pa amb oli sota el braç per parlar-nos d’una menja que en temps de fam va salvar moltes vides, i que en temps de prosperitat va ser condemnada a l’ostracisme social i a ser consumida a porta tancada per, finalment, ser rescatada i donada a conèixer al món. Un llibre il·lustrat per pintors illencs i on trobam la veu de forners, tafoners, pagesos, cuiners, metges i botiguers. Per la seva part, Antònia Serrano ens acompanyà en diverses ocasions amb els seus llibres Receptes de na Tonina i Més receptes de na Tonina, en els quals explicava les seves receptes de cuina de manera senzilla, clara i pràctica, amb menús, suggeriments i idees, a més de posar-les en pràctica en ocasió

Antònia Serrano.

Antònia Serrano ens va acompanyar en diverses ocasions amb els seus llibres Receptes de na Tonina i Més receptes de na Tonina

de les nostres tertúlies per adelitament dels assistents. També ha vengut Esperança Llabrés amb el seu llibre Figueres i figues: història i simbolisme. Receptari, per parlar-nos d’aquesta fruita tan versàtil de la cuina mallorquina.

PERSONATGES FASCINANTS

Maria Deià i Toni Roca ens presentaren la seva Sara en el món conegut, una història emocionant, fantasiosa i tendra, que cerca en la complicitat del lector el descobriment progressiu del que li passa a la protagonista d’aquesta història, Sara, una nina a qui el fet de viure immòbil en una cadira de rodes no impossibilitarà viure les aventures més increïbles.

Amb Camilo José Cela Conde vàrem compartir la seva primera novel·la, Como bestia que duerme, ambientada en una illa de la Mediterrània en temps de postguerra, en la qual dos cosins descobreixen el motiu de la desaparició del pare d’un d’ells i els sentiments que els desperta aquesta revelació.

Camilo José Cela Conda en l homeatge a son pare. Illetes, 17 d’abril de 2002.

Antoni Roca i Maria Deià.

PERSPECTIVA

A Assutzenes dins el mirall, Guillem Rosselló Bujosa ens explicà la història d’una àvia que torna al seu poble després d’haver estat empresonada per assassinar el seu marit. La seva neta de vint-i-cinc anys és l’única que té contacte amb ella i, malgrat que no es coneixien, s’estableix una relació molt intensa quan la noia li demana per què va matar el padrí. Més endavant llegírem El secret de Van Gogh, del mateix autor, una reflexió sobre el subconscient, el misteri del bé i del mal, la família, l’eterna solitud i les petjades que les històries individuals deixen en cada persona i el seu comportament.

Gabriel Janer Manila va venir a compartir el llibre Lluna creixent sobre el Tàmesi, en què el protagonista, en rebre la notícia de la mort del pare, fa desfilar davant nostre tota la vida d’aquest, una vida excepcional, agitada, viscuda amb una intensitat emocional que provoca l’admiració del fill i que ens submergeix en les profunditats dels misteris de la vida i de la mort.

Maria de la Pau Janer , a Natura d’anguila, ens presentà l’Arnau, la Marta i l’Adelais, fills d’un senyor de la ruralia mallorquina, els eixos per on giren passions incestuoses, amors, desamors i tragèdies en una illa que canvia a passos gegantins per l’arribada dels nous temps.

A Merlot, una de les obres més complexes i ambicioses de Guillem Cabrer, hi trobam, al voltant de la història de la princesa Bímbila Colomna, una evocació de la Mallorca romàntica, la Mallorca de la Renaixença, finament idealitzada.

José A. Vargas ens va parlar de Coldwood, un lloc on els secrets estan tancats amb clau i on indagar massa és un camí sense retorn envers la perdició.

AUTORS FORANS

Carmen Rigalt ens va visitar amb Mi corazón que baila con espigas, que conta la història de Fidela, una dona a la deriva en la

vasta mar dels sentiments, en un món i un ambient on gairebé no hi ha lloc per a ella. Només una tòrrida relació amb un home casat aconseguirà projectar-la més enllà del neguit quotidià i la convidarà a passar revista a la seva atzarosa vida.

El columpio, de Cristina Fernández Cubas, és l’estranya aventura d’una jove que, després de la mort de la mare, emprèn un viatge als Pirineus per retrobar els seus orígens. A les fotografies que ella té se n’hi sumaran d’altres cada vegada més desconcertants i enigmàtiques, fins que descobrirà el seu paper en l’inquietant àlbum dels records aliens.

El corazón de las estatuas, de Magdalena Tirado, ens presentà Gregorio, un funcionari de quaranta-set anys que viu amb la mare i reconeix que ha viscut sempre pendent dels desitjos dels altres i ha oblidat els seus. L’autora ens narra el seu descontentament existencial i el propòsit de renaixement a una vida més autèntica en la qual es pugui atrevir a ser.

Fernando Swchartz, amb Cambio dos de veinticinco por una de cincuenta: Elogio de las mujeres con experiencia, ens va rompre el tòpic de les relacions entre els homes de certa edat i les joves de vint-i-cinc.

Rafel Nadal va venir a parlar-nos del seu llibre El fill de l’italià, premi Ramon Llull 2019, i més envant vàrem compartir amb ell Mar d’estiu: Una memòria mediterrània, una aproximació sentimental al Mediterrani, als petits plaers de la vida, i una invitació a observar i descobrir les històries dels llocs i de les persones que l’habiten.

El héroe de las mansardas del Mansard, d’Álvaro Pombo, situada a la Postguerra espanyola, és la història de Kus-Kús, un nin de l’alta burgesia del nord, una espècie de gnom que s’insereix perillosament en el món dels adults. Una insòlita novel·la escrita amb ironia i humor, que combina el llenguatge culte i quotidià. D’aquesta tertúlia en tenim una anècdota molt recordada pels participants: l’obra no estava agradant gaire a molts lectors i comentaven que, en venir l’autor, li dirien allò que hi trobaven. Les bibliotecàries estaven intranquil·les pel que pogués succeir en aquella trobada. Va arribar el dia de la reunió i, efectivament, els presents li digueren que no aconseguien connectar amb l’obra. L’autor, amb la informalitat que sabé donar a l’acte, el sentit de l’humor i el caràcter obert i jovial, es va ficar tothom a la butxaca, de manera que la tertúlia és recordada com una de les millors de tota la trajectòria del Club de Lectura, malgrat que la novel·la no acabàs de convèncer.

Hem gaudit de moltíssimes lectures i tertúlies. Totes ens han aportat experiències fantàstiques, tant pel que fa a la lectura com pel fet de compartir-les amb els altres membres del club i amb els escriptors.

Maria de la Pau Janer.

Maria de la Pau Janer, a Natura d’anguila , ens presentà l’Arnau, la Marta i l’Adelais, fills d’un senyor de la ruralia mallorquina

El fons bibliogràfic literari de la Col·lecció Local

A més de totes les publicacions editades per l’Ajuntament en diverses col·leccions, el fons literari de la Col·lecció Local recull les obres que es relacionen tot seguit.

OBRES D’AUTORS LOCALS, RESIDENTS AL MUNICIPI

O QUE HI ESTAN RELACIONATS.

NARRATIVA

Miguel Barrera Durán Huellas de la infancia (2006)

Bartomeu Espases Amer La mort d’en Rius (2006)

Fernando Feliu Truyols La última guerra (2000)

Paquita Ferragut Carbonell Una noche de locura (2007)

Francisco González Rodríguez El alimento del pecado (1997)

Pere Morey Servera

La ciàtica de mossèn Blai i altres rondalles picantetes (1985) Rondalles pels qui els agraden blanques (1987) El primer siurell a Mallorca

Jaume Pons Lladó Mentre el llop encara aleni (2014) Una pluja pertinaç (2017)

José A. Vargas Coldwood (2016)

POESIA

María Dolores Alabarces Villa Navegando entre sueños (2015) Reflejo del sentimiento (2009)

Mateu Amengual Simó Gloses de n’Amengual (2007)

@ferri_verso Todo al verso (2018)

Joana Maria Mas Coll El ángel caído (2004)

Jaume Vicens Escandell Cròniques de la guerra (2015) Poemes negres (1991) Salutació a Cioran (2014)

Julià Vicens Fornés Poesías (1998)

Iván Villadangos Malón La herrumbre del tiempo (2004) El sabor del cobre (2006)

RECOPILACIONS D’ARTICLES I POEMES D’AUTORS LOCALS EN REVISTES

Santi Andreu No et creguis res (1997). Recopilació de la secció de màximes i pensaments firmats per ell i Jaume Nadal –escriptor no calvianer– a la revista local L’Olla. Poemes d’abril (1997). Llibre editat per la revista local L’Olla que recopila poesies d’autors locals en homenatge a Alberti i García Lorca.

Jaume Vicens Escandell Escuts protectors (2020). Recopilació dels seus articles publicats al periòdic local dBalears

OBRES AMB DEDICATÒRIES D’UN AUTOR NO LOCAL.

En el marc d’activitats de la xarxa de biblioteques, Calvià va comptar amb la presència activa de diversos autors que participaven en el Club de Lectura, en presentacions i col·laboracions amb centres escolars del terme, etc.

NARRATIVA

Maria Antònia Oliver Cabrer Estudi en lila (1985)

Álvaro Pombo García de los Ríos El héroe de las mansardas de Mansard (1983)

Carme Riera i Guilera Te deix, amor, la mar com a penyora (1975)

Montserrat Roig i Fransitorra El cant de la joventut (1990)

Guillem Rosselló Bujosa Assutzenes dins el mirall (2001) El secret de les paraules (2001)

INFANTILS I JUVENILS

Manuel L. Alonso Extraño, muy extraño (1995) El fantasma novato (1990) El impostor (1991) Un pastís amb mostassa (1997) La tienda mágica (1991)

Pere Morey Servera Les pedres que suren (1984) La simfonia dels adéus (1995)

Miquel Rayó i Ferrer N’Anna i el vern (1998)

Rosa Maria Rodríguez Téllez Gràcies vida! (2018)

Guillem Rosselló Bujosa Una història emocionant (2006)

CÒMIC

Gabi Beltrán Navas, Bartomeu Seguí Nicolau: Històries del barri (2011)

CATALINA CALDENTEY / Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

L’AJUNTAMENT I LA PROMOCIÓ CULTURAL BIBLIOGRÀFICA I LITERÀRIA

Les paraules són supervivents d’una realitat impresa.

La nostra llet, El nostre temps, La nostra consciència.

«Poema XVII» del poemari Podríem, d’Agnès Llobet Deià, guanyadora del Premi rei En Jaume de Poesia 2010

Art i administració pública. Hi pot haver connexió entre aquests dos mons? Si per a l’art apel·lam als sentiments i a les emocions, l’administració pública és una mera organització per a la gestió de serveis i compliment de les lleis, per parlar de manera esquemàtica. Semblaria, doncs, que no tenen res en comú.

En aquest dossier volem mostrar com es perfila aquesta connexió centrant-nos en la promoció cultural bibliogràfica de l’Ajuntament de Calvià.

Aquest dossier s’endinsa en els projectes que s’han impulsat relacionats amb la creació literària, així com en les publicacions des d’una visió àmplia d’allò que entenem com a «literatura»: per una part, com a art de la paraula, és a dir, la creació escrita o oral destinada a proporcionar, per la seva bellesa, una emoció agradable a qui la llegeix o l’escolta, amb una finalitat més artística que didàctica. Per l’altra, veurem la «literatura» en un concepte molt més general com l’art d’escriure i de llegir, un coneixement de tot allò que ha estat escrit.

Així, diferenciarem entre els textos escrits amb intenció artística (textos literaris) de la resta (textos utilitaris). Els primers els separarem per gèneres: narratiu i líric per una banda, i dramàtic per l’altra, fent coincidir els dos primers en l’apartat de «Premis rei En Jaume». En la tercera part de l’article parlarem de les publicacions emmarcades en les col·leccions municipals, en un apartat sobre investigació, ja que poc podem dir, pel que fa a publicacions municipals, del quart gènere, l’assaig. I acabarem amb un apartat sobre presentacions i publicacions diverses que no han tengut encaix en cap dels anteriors apartats.

En qualsevol cas, en aquest «art d’escriure» hi intervenen dos subjectes, qui fa i qui rep. Irene Vallejo Moreu a L’infinit en un jonc. La invenció dels llibres en el món antic (Ed. Columna 2020) ens relata com Agustí d’Hipona (354-430) explica en les seves Confessions, parlant de la lectura en silenci –cosa gens normal en el seu temps– que el lector s’escapa «a un altre món, més lliure i fluid, escollit per ell, viatjant sense moure’s i sense revelar a ningú on poden trobar-lo». Sorgeix, afegeix l’autora, un «diàleg silenciós entre tu i jo, lliure i secret [...] una invenció extraordinària». Anem, idò, a iniciar aquest diàleg.

Narració i poesia PREMIS REI EN JAUME

El primer i segurament més gran apartat en les publicacions de l’Ajuntament correspon als Premis rei En Jaume, creats en 1971 quan, en el mes de febrer s’aprovà el punt referit a «Fiestas. Conmemoración reconquista de Mallorca» amb una mostra de balls regionals i uns premis de pintura i de literatura.

Quatre anys més tard, aquests premis es desconvocaren i es recuperaren en 1981, però vingueren anys d’alts i baixos fins que en 1996 se’n proposaren de nous, amb tres categories: pintura, poesia i investigació, guardons que foren ben rebuts tant si parlam de participants com si ho feim de la crítica.

El 2002 s’hi incorporà la categoria de «còmic» i, dos anys més tard, els premis dedicats a pintura i fotografia es varen reconvertir en el més multidisciplinar d’«Arts Plàstiques».

A partir del 2004 s’ampliaren els guardons literaris amb la incorporació de la categoria de «Narrativa Breu» i dos anys després els premis de poesia i narrativa es convocaren en català i castellà. El primer any les obres es podien presentar en un idioma o l’altre i el següent es varen separar les categories per llengües. El 2008 s’hi afegí l’apartat de poesia en anglès. Aquests mateixos anys es decidí de publicar també el premi de còmic.

En 2012 es deixaren de convocar els Premis rei En Jaume i vingueren anys en què la Cultura quedà arraconada, al·legant motius pressupostaris. Es demostrà un altre cop –i malauradament succeeix massa sovint– que l’àmbit cultural és sempre el que primer pateix les retallades, especialment per a determinades ideologies que es resisteixen a considerar la Cultura com allò que és, allò que ens permet millorar i evolucionar com a éssers humans, donant-nos un camí que fuig d’allò purament físic.

Els premis es convocaren de bell nou en 2018 en una única convocatòria de fotografia i s’ampliaren a còmic i teatre dos anys més tard.

En el següent quadre se’n pot seguir l’evolució en els apartats de narrativa i poesia. Només podem afegir que, tot i no tenir una continuïtat, els premis han permès que puguem comptar amb una important col·lecció encabida, com dèiem, i pel que fa al contingut d’aquest article, en els gèneres narratiu i líric.

Hi trobam relats, novel·les i poemes que ens donen una idea de l’empenta que tenien a l’hora de mantenir viva la flama de la

Llibres premiats en totes les categories.

Els premis es convocaren de bell nou en 2018 en una única convocatòria de fotografia i s’ampliaren a còmic i teatre dos anys més tard

Entrega de premis de literatura en els Premis rei En Jaume.

CATALÀ

CASTELLÀ CATALÀ CASTELLÀ ANGLÈS

2011 El secret de Van Gogh Guillem Roselló Bujosa Daños colaterales Lusi Manuel García

ELS PREMIS DE NARRATIVA I POESIA PRIMERA ÈPOCA (1996-2001)

POESIA

1996 L’eremitat bípeda, Guillem Rosellói Bujosa

1997 L’indesxifrable codi, Maria Victòria Secall

1998 Uè, Bernat Oliver

1999 Jocs i colors del viure, Vicenç Calonge

2000 Escolis a Blai Bonet, Jaume Oliver

SEGONA ÈPOCA (2002-2003)

POESIA

2002 Cremaran vespres i albes, Pere Suau

2003 Ell i els altres, Francesa Pujol

TERCERA ÈPOCA (2004-2006)

NARRATIVA BREU POESIA

2004 Enterra de ningú Miquel Barceló Carrer Major Albert Herranz

2005 Literalment incapaç de matar una mosca Josep Elias 50 poemes Daniel Nomen

2006 El nàufrag Joan Adell Bethmoora Íñigo de la Guardia Rey

lectura i de servir també, segurament, per fer créixer el nombre de lectors. La literatura adquireix, en tots ells, la màxima expressió artística.

ALTRES

En 2015 els Premis d’Arts Plàstiques i Literatura es completaren en dues petites publicacions, Entre el gest i la paraula, 10 pintures, 1+10 poemes, i Entre el gest i el pensament, amb cites de coneguts autors. El primer presentà les obres pictòriques del Patrimoni Municipal corresponents als Premios Calviá (19711982), amb poemes d’autors de les Illes, i el segon es dedicà a les obres guardonades amb el segon i tercer premi i/o accèssits dels mateixos premis (1971-1982), que s’acompanyaren de pensaments d’escriptors i filòsofs que «ens brinden la seva interpretació del que és i significa l’Art», en paraules de la coordinadora de les exposicions i de les dues publicacions, Maria Antonia Ferragut Carreño.

Exposició Entre el gest i el pensament a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament.

ELS PREMIS DE NARRATIVA I POESIA QUARTA ÈPOCA (2007-2011)

NARRATIVA BREU POESIA

2007 Amorsen se esperança Francesc X. Cabús Volveremos Jesús Vicente Maestro Port d’exili Jaume Oliver

Los reflejos dormidos José María de Juan

2008 Llàgrimes de colors Manel Toda

Déjame que te cuente Mario Quirós Horus al desert Jordi Mas

El gesto caníbal de la orilla Juan Miguel Jerónimo Journey thoughtime Raquel Gelabert

2009 Les acaballes d’un malson Josep Patells El pianista acompañante Jaime Molina Cosmogonia falomiana Albert Pijuan Aprender a dibujar el viento Cristina Fernández Human wrong sand otherpoems Maria Anabel Torres

2010 El saborde la codícia Xavier Moyà El infiernoes una puerta cerrada Miguel A.González Podríem Maria Agnès Llobert Duele vivira veces Manuel Luque Eternal light Donna Joanne Kinsey

La pietat del’atzvara Jordi Colomer Hielo José Luis García No es convoca

Textos dramàtics

Es tracta dels textos que s’escriuen amb la finalitat de ser representats en públic. Pujam a l’escenari, doncs. Hem triat només els que, pel seu contingut, repartiment o producció tenen una relació directa amb Calvià. 1

Això no pot morir, s’ha d’obrir, de Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal, i segons informació facilitada per ell mateix, va ser estrenada en 2001 amb motiu de la reobertura de Sa Societat després de la seva restauració. Fou interpretada pel Col·lectiu d’Actors Aficionats de Calvià i dirigida per Nicolau Cortès. El text és la reivindicació de la història calvianera i un clar exemple de com les lletres esdevenen moltes vegades testimoni d’allò que no hem d’oblidar.

Adoració dels Tres Reis Mags, a càrrec del mateix col·lectiu sota la direcció de Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal, qui n’ha informat i en feu també l’adaptació del llibret Adoració de los Tres Reis Magos, novament adicionada per un aficionat, impresa a la impremta de Villalonga de Palma l’any 1875, en paraules del mateix autor, ara per ara desconegut. que es representava tradicionalment a Calvià i as Capdellà fins a la meitat dels anys seixanta. El director fou qui el recuperà i permet, any rere any, que els versos s’escoltin cada 6 de gener des de l’any 2000. Els dos primers anys es representà al teatre parroquial de Calvià i des del 2002 es fa a Sa Societat.

La joia en el si de la mar, adaptació que Bartomeu Ignasi Oliver va fer del Llibre dels feits de Jaume I i de la Crònica de Bernat Desclot. Com recorda Oliver, fou representada durant les Festes del rei En Jaume en setembre de l‘any 2000 per un bon grapat d’artistes aficionats de Calvià –s’estrenà amb el títol Un regne enmig de la mar,

que es canvià posteriorment per no fer-lo coincidir amb un altre text del mateix nom–, amb música en directe interpretada per la Banda Municipal de Calvià i cantada i comentada per tres joglaresses, que abans de cada escena n’explicaven el contingut. S’hi narra el desembarcament del rei En Jaume i la representació fou un vertader esdeveniment per al municipi i una llàstima que tan sols es fes una vegada. L’any 2001, amb textos de l’obra, i amb música composta per qui aleshores era el director de la banda, Mario Errea del Pago, es convertí en un poema simfònic interpretat per la banda de música acompanyada per un narrador i una soprano, fins a 2017. L’any 2018 el grup Silentium Ensemble n’intepretà una versió jazzística, amb arranjaments de Josep Oliver Rubio.

La joia en el si de la mar.

1.

La informació dels tres primers apartats ha estat facilitada per Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal.

Adaptació del Romanç del comte Mal a càrrec de Carlos Garrido, amb música en directe. Es feu un recorregut a la finca de Galatzó per la vida del famós comte i totes les llegendes que l’envolten, interpretat per Xavi Núñez i música de Mariona Forteza, en els espais que visqué el noble. Fou l’agost de 2015.

I també l’agost d’aquell mateix any es representà El mag de la platja. Formà part del cicle «Mallorca... i acció!», integrat per tres peces originals inspirades en pel·lícules que esdevingueren clàssiques rodades a Mallorca, amb el plantejament del «teatre fet literatura o paraules impreses fetes teatre», segons s’explica en la contraportada. A la finca Galatzó es

dugué a terme aquesta representació inspirada en el rodatge de la pel·lícula The Magus , la mítica pel·lícula de l’any 1968 dirigida per Guy Green i interpretada per Michael Caine, Anthony Quinn, Candice Bergen i Anna Karina. L’obra teatral fou dirigida per Josep R. Cerdà i interpretada per Xavi Núñez, Maria Rosselló, Xim Vidal i Aina Zuazaga, els quals feren reviure al públic un rodatge en un lloc que quedà batejat per sempre amb el nom de les pel·lícules. Ara per ara, és l’únic text publicat (Editorial Òrbita) de tots els que citam en aquest apartat dedicat als textos dramàtics.

Joy Speed , amb Lluki i Kake Portas, primer Premi rei En Jaume de Teatre de 2020 que s’estrenà el passat 24 de juny en el marc del programa JoanArt. Enguany ha estat premiada l’obra Escalar un gegant , amb dramatúrgia i direcció de Bernat Molina i la producció de Cultural-ment Produccions. El mes de juny de l’any que ve en faran la representació després d’una residència als nostres espais escènics, com a part del premi.

La conegudíssima  Mort de Dama  de Llorenç Villalonga, per part del Col·lectiu d’Actors Aficionats de Calvià, amb una adaptació teatral de Rafel Duran, codirigida per Nicolau Cortès i Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal. No es pogué estrenar en abril de 2020 a causa de la pandèmia i s’espera que pugui ser enguany, a la tardor, quan la puguem veure a Sa Societat.

Assaig i investigació

Tot i que a vegades la ratlla entre un assaig i una investigació és molt prima, aquest apartat es basa més en llibres de recerca que d’assaig, definint aquest darrer, en paraules de José Ortega i Gasset, com «la ciència sense la prova explícita».

Els llibres als quals ens referim tot seguit són fruit d’investigacions de tot color, com ara memòria històrica, turisme, emigració, personatges il·lustres, rutes, arquitectura, toponímia... Són estudis, tots ells, amb dades objectives sense que gairebé mai hi hagi una visió personal de l’autor, com hi sol haver en els assajos, i els emmarcam en les variades col·leccions municipals que l’Ajuntament ha anat publicant, algunes de les quals vigents avui en dia.

COL·LECCIÓ «MEMÒRIA DE CALVIÀ»

Iniciada el 2014 i destinada a la recuperació i conservació de diferents aspectes calvianers de cara a crear un arxiu que sigui referència en el

Col·lecció Memòria de Calvià. Foto: Beatriz Galán Paíno.

futur de la història calvianera, mancada moltes vegades d’elements de cohesió entre els distints nuclis. S’hi inclou un text fruit de la investigació històrica i una segona part amb testimonis de les persones que visqueren els fets. Se’n fa també, de les entrevistes, un enregistrament visual i sonor que s’adjunta a la publicació en format digital.

El llibre primer de la col·lecció es dedicà a Galatzó. Amb el subtítol «temps i feines», Joana Maria Roque Company hi contà el que representa la finca i, sobretot, quina vida s’hi feia quan estava en plena explotació, amb testimonis de persones que hi visqueren i hi treballaren. Continuàrem amb el dedicat al futbol, amb textos de Xavier Terrasa: Història del futbol a la vila de Calvià, i el seguí La premsa forana a Calvià, amb textos de representants de cadascuna de les publicacions que s’hi esmenten: Voramar, Veïnats, Maganova-Andratx, Entre tots, L’Olla i La Veu.

Els dos darrers números han revisat els Antics oficis a Calvià i El transport a Calvià , de la mà de Brígida Gomila Juaneda i de Bàrbara Montoya Boix, la tasca de les quals ha permès conèixer quines feines han desaparegut, en el primer cas, i com ens movíem pel nostre municipi abans de l’arribada massiva dels cotxes, en el segon.

COL·LECCIÓ «VALLDARGENT»

Fa tres anys el Departament de Cultura tornà a arrencar la collecció de llibres «Valldargent», creada el 1997 i interrompuda en 2002. I ho feu com havien estat els llibres des d’un principi, amb la finalitat de publicar treballs relacionats amb els diversos aspectes de la realitat de Calvià, elaborats de manera rigorosa i a partir de la investigació.

LA COL·LECCIÓ, A DIA D’AVUI, ESTÀ INTEGRADA PELS SEGÜENTS TÍTOLS:

Presentació del llibre Aproximació a la toponímia i al l’antroponímia de Calvià, de Josep Noguerol, a Son Malero.

01

Maria del Camí Vich Coll (1997). Impacte sociocultural del turisme a Calvià 02

Antoni Vicenç i Batle (1998). L’antiga església de Calvià (segles XIII-XIX) 03

Catalina Servera Jiménez (1998). Els malnoms des Capdellà

04

Ángel Custodio Navarro Sánchez (1998). Derecho balear, inmigración y turismo de masas en Calvià 05

Carles Quintana Abraham (2000). La ceràmica superficial del puig de sa Morisca 06

Bàrbara Pallicer Barceló (2000). Vida i obra del compositor mossèn Pere Josep Cañellas 07

Ramon Serra Isern (2002). Es Capdellà i la seva església 08

Josep Noguerol i Mulet (2018). Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià (volum I) 09

Josep Noguerol i Mulet (2018). Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià (volum II) 10

Antoni Pallicer Pujol (2019). Calvià i l’Arxiduc 11

Joan Seguí i Rodríguez (2020). Excursión histórica por Calviá 12

Manel Suárez Salvà (2020). Calvià al setmanari Foch i Fum

COL·LECCIÓ DE PREMIS D’INVESTIGACIÓ EN LA CONVOCATÒRIA DE PREMIS REI EN JAUME

Alguns d’aquests premis es publicaren dins de la col·lecció «Valldargent» –números 1, 3 i 5 de la relació anterior– i d’altres no s’hi inclogueren. Són els següents:

COL·LECCIÓ «FESTES I COSTUMS»

Són uns fullets publicats amb motiu de les festivitats que marquen el calendari: Sant Antoni, el Carnaval, Sant Joan, Tots Sants..., estudiades des del punt de vista històric amb especial referència a les particularitats de Calvià, per tal de donar a conèixer el perquè de determinades festes anuals.

Tot i no formar part de la col·lecció, hem de fer referència al llibre Ara ve Nadal..., de Francesc Perelló Felani, ja que en constituí l’arrancada. Es publicà en 2002 per part de l’Ajuntament de Calvià i de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear. Tal com

..., de Francesc Perelló Felani, ja que en constituí l’ar-

Foto: Claudia Pineda Mesquida.

PREMIS D’INVESTIGACIÓ REI EN JAUME INVESTIGACIÓ PRIMERA ÈPOCA (1996-2001)

1996 Impacte sociocultural del turisme a Calvià, Maria del Camí Vic

1997 Els malnoms des Capdellà, Catalina Servera

1998 Itinerari per la prehistòria i la història del nostre terme. J. Cerdà, Ll. Caldentey i A. Martí

1999 La ceràmica superficial del puig de sa Morisca, Carles Quintana

2000 Els camins de Calvià. Context i evolució de les vies preturístiques. Francesc Grima SEGONA ÈPOCA (2002-2003)

2002 Jaume Roselló

2003 El método de valoración de los precios hedónicos. Una aplicación al sector residencial de Calvià. Paula Maria Aguiló TERCERA ÈPOCA (2004-2006)

2004 Les primeres escoles públiques a Calvià. Magdalena Dols i Sandra Icasuriaga

2005 Recorregut per les antigües cases de possesió de Calvià. Emmanuelle Gloaguen i Pilar Garcias

2006 Calvià musulmana: asentamiento y territorio. Daniel J. Albero i Antonio Andújar QUARTA ÈPOCA (2007-2011)

2007 Desert

2008 Flora del torrent de Santa Ponça, Llorenç Gil

2009 El patrimoni paleontològic de Calvià, Bernat Morey i Joan Ripoll

2010 Viatge històric per Calvià, Xavier Terrasa

2011 No es convoca

explica l’autor en el preludi, «no cercam altra cosa que no sigui la d’intentar que valoreu els nostres costums, unes tradicions consuetudinàries que formen part de la nostra idiosincràsia com a poble».

COL·LECCIÓ «TRAFALEMPA»

Es tracta d’una col·lecció en la qual es varen encabir publicacions d’allò més divers: investigació, narració, poesia i els pregons de les Festes del rei En Jaume. 01

Maria Barceló Crespí (1996). Aspectes de la vida quotidiana medieval a Calvià 02

Basilio Baltasar Cifre (1996). Madina Mayurka 1229 - Sarajevo 1992. Una invitació a la cultura de la pau 03

Bartomeu Calatayud Cerdà; Antoni Mir (1996). Mètode per a guitarra 04

Gaspar Valero i Martí (1996). Itinerari cultural per la vila de Calvià 05

Mateu Ramon i Lidón (1996). Mn Joan Coli, Rector de Calvià. Vida i obra 06

Miguel Ángel Velasco; Ahmet Abdel-Mutí Hegazi; Titos Patrikios; Antoni Vidal Ferrando (1996). Poemes

Àngel Conde i Guerrero (1997). La Creu de Santa Ponça: 1929-1997

Departamento de Lengua Castellana y Literatura y alumnos del I.E.S. Calvià. Poesía/ Relato. Ganadores del IV Concurso del Día del Libro 1998

Rosalina Guerrero Juaneda (dir.) (1998). La Coral de Calvià (1988-1998)

Lleonard Muntaner i Mariano (1999). Sant Sebastià i la pesta de 1652 a Calvià

J. Gustavo Catalán, (1999).

Pregó Festes del rei En Jaume 1998

Departamento de Lengua Castellana y Literatura y alumnos del I.E.S. Calvià. Poesía/ Relato. Ganadores del V Concurso del Día del Libro 1999

Fernando Schwartz.

Pregó Festes del rei En Jaume 1999

Escola d’Adults de Calvià (2000).

Calvià fi de segle. Un segle de vivències

COL·LECCIÓ «GARBALLÓ»

La col·lecció està integrada tan sols per tres títols. 01

Carlos Garrido (1986). Calvià. Itinerarios de playa y montaña

Gina Garcías; Sebastià Verd (1986).

Calvià del verde al azul. Historia, economía y sociedad 03

Ramon Rosselló Vaquer (1987). Notes històriques de Calvià

COL·LECCIÓ «CREACIÓ LITERÀRIA»

Aquesta col·lecció inclou alguns títols premiats dels Premis rei En Jaume en els gèneres de poesia i narrativa, que ja hem tractat, i també alguns relats de l’Escola d’Adults, dels quals parlarem a continuació. Per aquest motiu, no en feim la relació.

Altres

PRESENTACIONS DE LLIBRES

Les dependències de l’Ajuntament han acollit, al llarg dels anys, presentacions de llibres de tot color i condició, novel·les, biografies, poemaris... i en diferents indrets, atès que l’interès en la lectura creix quan l’autor presenta la seva obra, ens la mostra i ens l’explica perquè sigui més forta la nostra implicació. El treball de l’Administració és, en aquest cas, fer d’escaló entre uns i altres, i aquí en teniu alguns exemples.

Presentació de Història de la meva joventut, de François Aragó, a càrrec de Carlos Garrido.

Història de la meva joventut, de François Aragó, va ser presentat per Carlos Garrido en la conferència «L’Aventura de François Aragó a Mallorca» en 2014, a l’Ajuntament.

Jaume Pons Lladó presentà dues novel·les seves, Mentre el llop encara aleni en 2015 i Una pluja pertinaç en 2019, a l’Ajuntament i a la Biblioteca de Calvià.

Jaume Vicens Escandell ho feu dels seus poemaris: Poemes negres (1991), Propagació de l’estiu (2008), Salutació a Cioran (2014) i Cròniques de la guerra (2015) a l’Ajuntament de Calvià.

José Antonio Vargas ens mostrà la seva novel·la Coldwood en 2015 a l’Ajuntament.

El conqueridor del mar, de Harold Davis, es presentà a l’ermita de la Pedra Sagrada.

#HolaGuerrera, de les Towanda Rebels, en 2018, a la Biblioteca de Son Caliu.

Feim referència als llibres que duen el qualificatiu de «literatura» amb intenció artística i als que tenen una relació directa amb Calvià.

EDICIONS I COEDICIONS

L’Ajuntament s’ha implicat, a vegades, amb les edicions, és a dir, en el procés de producció i publicació d’obres, la qual cosa comporta la preparació, impressió, publicació i distribució d’una obra escrita, a vegades de manera autònoma i d’altres conjuntament amb una editorial.

Quan l’interès del llibre, ja sigui pel tema o per l’autor, ha despertat la necessitat que l’Ajuntament fos corresponsable de la seva edició o bé n’assumís tota la producció, s’han posat els mitjans a l’abast per donar-hi resposta, perquè, sens dubte, l’Administració Pública ha d’acollir els projectes i les propostes que tenguin difícil encaix en el circuit comercial. Amb aquesta premissa, s’ha finançat la producció de diversos títols atenent les peticions dels autors i establint criteris literaris. Aquí en teniu una mostra.

Víctor M. Guerrero Ayuso (1982). Los núcleos arqueológicos de Calvià

Antonio Arribas, Damián Cerdá i Javier de Hoz (1987). El barco de El Sec (Costa de Calvià, Mallorca). Editat conjuntament amb la Universitat de les Illes Balears.

Josep Segura Salado; Pedro Carrero Saralegui (1990). Es molí de Santa Ponça: història i restauració

Josep Rubio Amengual; Josep Rubio Terrassa; Joan Rubio Terrassa (1990). Cent anys a Calvià

Diversos Autors. Lleonard Muntaner (dir. executiva) (1999). Ciutadans de Calvià

Bartomeu Ignasi Oliver i Vidal (2002). Com vestien els nostres avantpassats

Manuel Calvo Trias (2002).

Nous models de gestió del patrimoni arqueològic: el cas del Parc Arqueològic del Puig de Sa Morisca

Diversos Autors (2010). Guia de la finca pública Galatzó

Manel Calvo Trías; Antonio Aguareles García (coord.) (2011). Calvià: patrimoni cultural. Dos volums.

Els llibres de Manel Suàrez Salvà Suborns i tretes de Can Mir (1936-1941), Noves aportacions (2015), La història silenciada. Calvià i es Capdellà, 1936 (2016) i La vaga de les collidores d’oliva de Calvià el 1932 (2018), han comptat amb el suport municipal a l’edició de Lleonard Muntaner Editor.

Són, com veiem, llibres dedicats a aspectes calvianers que no tingueren encaix en cap col·lecció –perquè, per exemple, s’havia interromput l’edició, ja fos per motius pressupostaris o per organització administrativa, o perquè el tema tractat o la manera de fer-ho no ho recomanaven–, però tots ells serveixen, com molts d’altres, per aprofundir en la història a través de les lletres.

Incloem, en aquest aparat d’Edicions i coedicions les que el Departament de Cultura fa cada any de les persones guanyadores del Premi rei En Jaume de Còmic, que es relacionen a la següent taula:

S’han publicat també llibres de relats i poemes fets per alumnat de diversos centres escolars: durant una dècada, l’Ajuntament es feu càrrec de les edicions que l’Escola d’Adults fa anualment

CÒMICS GUARDONATS EN ELS PREMIS REI EN JAUME CÒMIC SEGONA ÈPOCA (2002-2003)

2002 Alicia y Esteban, José Luis Díez

2003 Dimensión Frigo, Thomas Clement. Metáfora de una realidad, Tomeu Morey

TERCERA ÈPOCA (2004-2006)

2004 El viaje del Sr. Wesselstein el centro de sí mismo, Gerardo Sanz. Isabel y el bosque interior, Gabriel Beltrán

2005 Días de instituto, Guillermo Miguel March

2006 La tortuga, Daniel García

QUARTA ÈPOCA (2007-2011)

2007 Krankenstadt, Carles García

2008 Alas, Manuel Ortega

2009 Recuerdos, Daniel García

2010 A l’ombra dels arbres que no deixen veure el bosc, Josep Cayuelas

2011 Cactus, Alba Sánchez

CINQUENA ÈPOCA (2020-2021)

2020 Una dimonina a Calvià, Juan Francisco Mota Magaña

2021 Les coves de marbre de Calvià, Juan Francisco Mota Magaña

amb relats guanyadors i finalistes del concurs anual entre els mateixos alumnes. Cada any s’elegia un tema comú i es tractaren matèries tan diverses com ara ciència i misteri, el Mediterrani, família i societat, medi ambient... totes reflectides en els escrits de persones interessades a relatar-nos les seves experiències o a mostrar-nos fins on pot arribar la imaginació. Es publicaren a partir del 2000. El primer, amb el tema «Calvià fi de segle», es va incloure en la col·lecció «Trafalempa» (núm. 14) i la resta, majorment, dins la col·lecció «Creació Literària».

Finalment, en 2016, es publicà el «Concurs de microrelats IES Bendinat», amb la participació no tan sols de l’alumnat sinó també del professorat i famílies, amb una nova demostració de com «estimular el plaer per la lectura i l’escriptura». ***

Ben segur que l’Ajuntament, a través del Departament de Cultura, trobarà noves pàgines per llegir, nous llibres per editar, perquè les nostres lletres no tenen aturall i no pretenem endevinar el futur si deim que sempre existirà aquesta necessitat de viatjar sense moure’ns, de conèixer noves realitats, de fugir de la quotidianitat, d’eixamplar la nostra visió. Per això mateix, l’Ajuntament ha de continuar promocionant publicacions i així fer una passa més en l’engranatge cultural del municipi de Calvià.

No podem acabar un article sobre literatura i producció bibliogràfica a Calvià sense parlar de Joana Maria Roque Company, la tasca de la qual volem reivindicar per l’empenta que va significar a l’hora d’encaixar tot aquest món de les lletres dins l’estructura municipal. La seva implicació en tot el procés d’edició fou cabdal en la publicació d’un bon grapat de llibres premiats, en els relats de l’Escola d’Adults, i en l’inici de la col·lecció «Memòria de Calvià, per posar-ne només uns exemples. La seva professionalitat i conscienciació en l’àmbit cultural va ser clau per dur el projecte cultural endavant.

Còmics premiats. Foto: Beatriz Galán Paíno.

MARIA ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO/ Funcionària de l’Ajuntament de Calvià

«ES FA SABER»: ELS PREGONS DE LES FESTES DEL REI EN JAUME

L’origen del pregó sembla que va ser l’anunci de serveis i de productes públics, com una mena de publicitat. Era una eina necessària per als comerciants ambulants, que així anunciaven al seu pas la mercaderia de què disposaven. A Mallorca encara recordam el saig o «pregoner» i la seva cantarella: «Per ordre del senyor batle es fa saber...». El vocable saig deriva, segons el lingüista Joan Coromines, del gòtic SAGJIS, que, al seu torn, procedeix del germànic SAGJAN («dir», «notificar»).

Ales festes en general, i concretament a les Festes del rei En Jaume, la persona que fa el pregó sol enquadrar-lo en l’accepció de discurs elogiós en què s’anuncia al públic la celebració d’una festivitat i se l’incita a participar-hi. Així es dona inici a les festes. Fer el pregó de les festes del teu poble sol ser un honor, ja que és una forma de reconèixer que ets qualcú important per als teus conciutadans. No és fàcil trobar el to del pregó, perquè has de lloar el lloc i la gent a la qual t’adreces i, d’altra banda, als oients també els agrada escoltar una mica d’allò que no es considera políticament correcte, però en una mesura que no creï gaire polèmica, per no posar-te en contra ni el públic ni el consistori que t’ha triat per inaugurar les seves festes.

Hi ha pregoneres i pregoners que opten per l’humor. Altres són més seriosos i acadèmics. També n’hi ha que li donen un caire més personal i se centren en les seves vivències i records. N’hi ha que opten per la història o la llegenda, i d’altres per l’actualitat. Molts, barregen totes aquestes possibilitats. En tot cas, has de conèixer el lloc del qual parles i les festes que ençates per introduir referències

que facin el teu discurs proper a les persones que t’escolten.

Per això, generalment els organitzadors de les festes trien el pregoner o pregonera entre els nascuts, residents, treballadors, o els qui tenen alguna relació, encara que sigui de rampellada, amb el municipi que posa el faristol a la seva disposició.

Aconseguir l’equilibri de tot plegat fa que el pregó i la persona que pregona sigui recordada i reconeguda i apare-

gui o no en les cròniques que queden escrites sobre la festa. Això, i que sigui més o menys mediàtic –ja que, ho hem de reconèixer, de vegades pesa més ser una persona famosa que ser una persona erudita. Per tant, hi ha ocasions en què no es té en compte tant el valor literari com el reconeixement de la figura pública que pugui fer el pregó i l’expectativa que pugui causar la seva presència davant del públic.

El tret de sortida de les Festes del rei En Jaume el dona un acte protocol·lari on acudeixen les primeres autoritats de l’Illa. Els orígens els trobam en la celebració del 7è Centenari de la Conquesta de Mallorca, el setembre de 1929, una comissió formada per intel·lectuals de l’època i presidida per Mossèn Antoni Maria Alcover, que va decidir organitzar un seguit d’actes per rememorar la data històrica de l’arribada de Jaume I.

Tenc el pensament que, tal vegada, el primer pregó el va fer el rei En Jaume arengant les seves tropes a prop d’on s’alça la Creu de Santa Ponça. Aquest degué ser un pregó en veu alta sobre l’arribada de les tropes a una illa a punt de ser con-

Hi ha pregoneres i pregoners que opten per l’humor. Altres són més seriosos i acadèmics. També n’hi ha que li donen un caire més personal i se centren en les seves vivències i records

1972.

1974.

1979.

querida. Segurament el rei volia que tots els seus deixebles l’escoltassin: que «estimarem que allí era bon lloc d’arribar» sobretot per aconseguir botins i dominis territorials sota el gens subtil camuflatge d’una croada cristiana contra els infidels.

A les commemoracions del Desembarcament que es varen fer durant els anys

70 ja apareixen, en els programes que es conserven a la Col·lecció Local de l’Ajuntament de Calvià, els diversos actes a la Creu de Santa Ponça, amb parlaments i l’assistència de les primeres autoritats.

Les primeres Festes del rei En Jaume, tal com les coneixem ara, començaren l’any 1995, que és quan es va introduir el pregó

com inici del programa en aquest indret on s’alça la Creu del Desembarcament, que s’ha convertit en símbol del municipi i que serveix d’escenari per fer aquest acte. Alguns dels pregons d’aquesta etapa s’han recollit i publicat a la col·lecció municipal «Trafalempa». Després, durant una sèrie d’anys, es varen deixar de publicar per tornar al paper l’any 2015 i fins ara.

1983.

1992.

A les commemoracions del Desembarcament que es varen fer durant els anys 70 ja apareixen pregons en els programes que es conserven a la Col·lecció Local de l’Ajuntament de Calvià

1998.

2000.

1999.

El primer personatge que va oferir un pregó amb un to crític, per inaugurar les primeres Festes l’any 1995, va ser l’editor Basilio Baltasar. Comparà les imatges de la guerra de Sarajevo, ben presents en el moment d’aquell pregó, amb la dels actes guerrers de 1229, fent una comparança amb aquella guerra i la Conquesta. Baltasar s’atreveix a criticar la primera Festa per la celebració de la victòria dels cristians contra els musulmans, ja que considerava que es trepitjava la memòria dels mallorquins derrotats pel rei En Jaume en lloc de fomentar una mediterrània pacífica.

Dels anys 1996 i 1997 no hem trobat els pregons escrits, però sí el de l’any 1998, a càrrec de Gustavo Catalán, oncòleg. Ell és basc i catalanoparlant, perquè ha fet seva la llengua de la terra que l’ha acollit. El pregó posa paraules als records que, com a viatger, i atret per la que seria la seva dona, li queden del primer racó de l’Illa que va conèixer, i que va ser Portals Vells. Amb aquest punt de partida narra, amb un to melancòlic, el seu viatge pel lloc que s’ha convertit en la seva residència. Fent comparacions amb altres viatgers, com ara Machado, Ulisses, Marco Polo o Livingsto-

Per inaugurar les primeres Festes l’any 1995, l’editor Basilio Baltasar comparà les imatges de la guerra de Sarajevo, ben presents en el moment d’aquell pregó, amb la dels actes guerrers de 1229

ne, i la literatura que aquests han generat, dibuixa un paral·lelisme entre els turistes i la necessitat de transformar-los en viatgers, fent l’esforç, per la part de les administracions públiques, de diversificar i millorar la qualitat d’una oferta turística que promogui aquesta transformació «perquè ens coneguin en lloc de suposar-nos». 1

Un exemple d’un pregó amb un to personal és el de l’escriptor Fernando Schwartz, l’any 1999, on repassa la seva vinculació amb Mallorca des de la perspectiva del foraster que en lloa tractant amb humor el que el sorprèn d’alguns costums i tòpics de l’Illa i dels illencs.

Àngela Seguí va parlar de la història de na Ventafocs (Calvià) i la sabata de vidre (el turisme)

1.

L’any 2000, la periodista Àngela Seguí optà per parlar de les bonances dels projectes duts a terme per l’equip de Govern d’aleshores i va recordar la història d’un municipi pobre que s’havia convertit, gràcies al turisme, en un dels municipis més rics d’Espanya, etiqueta que el nostre municipi arrossegà durant anys i panys i que Àngela Seguí comparava amb la història de na Ventafocs (Calvià) i la sabata de vidre (el turisme). La periodista relaciona l’arribada del turisme amb la del rei En Jaume i considera totes dues accions com a conquestes.

El pregó de Fernando Schwartz també es va fer a la Pinada perquè se’n va anar el llum a la Creu i es va haver de suspendre. Finalment es va fer l’endemà a la plaça.

2015.

2001.

Un altre pregoner de les Festes del rei En Jaume va ser l’escriptor Gabriel Janer Manila, que va fer el pregó l’any 2001 amb referència al Llibre dels Fets i parlant de la història i de la llegenda del rei En Jaume i de la petjada que va deixar a l’Illa. Janer Manila descriu l’heroïcitat d’aquest rei no «[...] fent-la servir per acceptar la guerra, mentre la guerra es consideri una creuada contra els moros o contra els comunistes», sinó posant èmfasi en què un pic «acabada aquella guerra de conquesta, dura i cruel com són sempre les guerres, el rei va promoure el repoblament de l’Illa, i va fundar el poble mallorquí, i n’organitzà la convivència. Dotà aquell nou regne d’una constitució, rica en llibertat i franqueses. Féu que hi arrelàs una llengua nova, esplendorosa i rica: el més bell catalanesc del món».

L’any 2002 va tenir lloc la primera emissió en directe de l’etapa experimental de TV de Calvià amb la retransmissió del pregó al canal 27 del TV i al canal 7 de la TV per cable. El pregó el va oferir Marisol Ramírez, periodista que no va lliurar el seu discurs escrit i que, per tant, no es va poder publicar.

Dels anys 2003 al 2014 es varen deixar de publicar els pregons. Se’n va reprendre la publicació el 2015 amb el del periodista Andreu Manresa, que es dema -

nava si «avui en dia és adient, oportú, commemorar, celebrar –ara– una batalla, una victòria militar». I recordava que quan el relat és fa mite ens oblidem que «abans hi havia algú, aquí, uns altres que foren esclavitzats o exterminats en bona part. Però queden topònims, noms de coses, síquies, safareigs, un ordre rural d’horts, les alqueries, algun eco musical, certa ressonància en els menjars». I encara es feia una altra pregunta: «Existeix

2016.

Calvià?». I es responia ell mateix i feia partícip el públic que l’escoltava de la seva teoria segons la qual Calvià és un lloc de contrast que no té estructura de ciutat tradicional ni de poble, perquè, encara que té una història de més de dos mil anys, es va configurar com la veiem ara, a la segona meitat del segle XX. Però el que tenia clar Manresa es que «si no existís Calvià, Mallorca no seria el que és, no hagués estat com és, ni com serà. Tampoc Mallorca no seria igual sense el rei En Jaume. I nosaltres, potser, tampoc no hi seríem».

Dels anys 2003 al 2014 es varen deixar de publicar els pregons. Se’n va reprendre la publicació el 2015 amb el del periodista Andreu Manresa, que es demanava si «avui en dia és adient, oportú, commemorar, celebrar –ara– una batalla, una victòria militar»

L’any 2016 la periodista i activista cultural Cristina Ros destacà en el seu pregó la cultura com allò que ens reuneix i ens dona entitat. També va assenyalar les dificultats per cohesionar Calvià, així com la multiculturalitat que la enriqueix com a poble, sense perdre de vista que és «la cultura pròpia, la del territori, l’ha que ha de ser comuna, la compartida per tothom, la que cohesiona». Per això la festa major d’aquest municipi dispers «havia de ser la que celebràs l’arribada de la nostra cultura i de totes les seves manifestacions», i va remarcar que «la cultura és la única via per a la supervivència amb dignitat dels pobles», per la qual instava els polítics a invertir-hi, a cuidar-la i a fer-la forta.

2017.

2018.

2019.

El pregó de 2017 és, potser, el més mediàtic, perquè va ser oferit per Chenoa, artista que s’autoreconeix com a calvianera d’adopció. El pregó va crear molta expectativa i no va defraudar el públic. Va ser un pregó des del cor, en què reconeixia Calvià en la seva memòria d’infantesa i llar, el municipi que la va veure néixer i créixer com a artista, fent esment especial al desaparegut Casino Paladium, que va ser el seu trampolí professional. Calvià, el lloc on tornar sempre.

L’any 2018 va ser convidat com a pregoner Miguel G. Borràs i Simó, fundador de La Sonrisa Médica, que va fer un pregó titulat «Del “Ben dinat” a l’Smart Island». Va

recordar la seva arribada al municipi, concretament a Portals, així com alguns records de joventut. Va parlar de Calvià com un municipi en què «la seva d’identitat és precisament la seva manca d’identitat, perquè té identitats, moltes, en exemplar i cívica convivència». El discurs va tenir també to irònic, i va fer un exercici d’imaginació pensant com reaccionaria el rei En Jaume si visitàs ara la platja on va arribar ja fa gairebé 800 anys. Tal vegada, després de la sorpresa del primer moment, procediria a reservar una habitació a un hotel, faria un capfico, jugaria al golf... Tornant a la crítica i fent referència a Smart Island, Borràs recordà que «per esdevenir territori Smart així com deu mana, primer hem

El pregó de 2017 és, potser, el més mediàtic, perquè va ser oferit per Chenoa, artista que s’autoreconeix com a calvianera d’adopció. El pregó va crear molta expectativa i no va defraudar el públic. Va ser un pregó des del cor

d’enterrar definitivament el segle XIX i la paperassa kafkiana. Diu que «no es massa astut per part de l’administració fer perdre als contribuents el temps que necessiten per mantenir-la». Va acabar amb dos reconeixements: un d’urbanístic, per la construcció del Passeig Calvià, i un altre d’ètic, pel Bosc de la Memòria.

L’any 2019 va ser pregoner Manel Suárez, mestre, defensor de la Memòria Històrica. Ell va estar present en la gestació d’aquestes festes com a tinent de batle de l’Ajuntament de Calvià. El record cercant sempre un nexe de cohesió entre tots els calvianers de tots els nuclis del municipi i de tots els orígens. D’això mateix va parlar al seu pregó, de la falta de referents i de la necessitat de cohesió. També, de la xacra del masclisme, de la nova migració i de la Memòria Històrica, per finalment concloure que «els drets dels veïns i veïnes descansen sobre els deures de conèixer, el deure de saber on es viu i com és tot el territori on es viu». La seva sentència final va ser: «Cal sortir, cercar, trescar i conèixer Calvià per construir Calvià, un sol municipi, que ens farà millors persones, més sàvies i més grans».

L’any 2020 les Festes, arran de la COVID-19, que encara patim, varen tenir de pregoner José Ignacio Ramírez, director mèdic de zona de salut de Calvià, que va posar veu al sector més essencial per a la cura de tots els ciutadans i ciutadanes. Els pregons representen una gran oportunitat de fer una reflexió col·lectiva sobre el nostre passat, el present que tenim i el futur que desitjam com a poble i, també, del que les Festes del rei En Jaume volen ser i són. No obstant això, convidaria els lectors a llegir-los i a treure’n conclusions pròpies. I això és possible perquè alguns d’aquest pregons han estat editats i publicats. Els que no s’editaren queden en el record de la per-

sona que els va escriure i de les que el varen poder escoltar durant un moment efímer al qual difícilment podrem tornar. Malauradament, d’aquests darrers pràcticament no n’ha quedat constància, contràriament als que s’han editat en paper o, en alguns casos, en versió digital.

Heus aquí la llista dels pregoners que han vengut a la Creu de Santa Ponça a fer el seu discurs des de l’any 1995 ençà, en total vint-i-sis. És una nòmina en la qual, com gairebé en tot, falta representació de dones. Per sort, s’hi pot posar remei.

PREGONS DE LES FESTES DEL REI EN JAUME

Basilio Baltasar Cifre (1995)

Antoni Serra i Bauçà (1996)

Miquelina Lladó i Vidal (1997, a la plaça de la Pineda)

Gustavo Catalán Fernández (1998)

Fernando Schwartz Girón (1999)

Àngela Seguí Fiol (2000)

Gabriel Janer Manila (2001)

Marisol Ramírez Verdejo (2002)

Luis F. Fidalgo Hortelano (2003)

Miquel Segura Aguiló (2004)

José Carlos Llop Carratalá (2005)

Mossèn Antoni Alzamora i Salom (2006) Matías Vallés Terrades (2007)

Ramón Piña Valls (2008)

Juan Alemany Dezcallar (2009)

Álvaro Middelmann Blome (2010)

Joan Carles Bestard Bosch (2011)

Melanie Costa Schmid (2012)

Rector Pep Toni Guardiola Crespí (2013)

Agustín El Casta (2014)

Andreu Manresa Montserrat (2015)

Cristina Ros Salvà (2016)

María Laura Corradini Falomir, «Chenoa» (2017)

Miguel G. Borràs Simó (2018)

Manel Suárez Salvà (2019)

José Ignacio Ramírez Manent (2020)

ELS

NIEVES MOLINA BENÍTEZ / Estudiant de Filologia Hispànica a la UIB

EL LLIBRE DELS FEITS DEL REI EN JAUME COMO OBRA CLÁSICA DE NUESTRA LITERATURA:

Aproximación a la cuestión del canon literario occidental para así conocer porqué el Llibre dels Feits es considerada una obra canónica, clásica

El canon literario es una de las materias que ha gozado de mayor interés durante la época de los años noventa, siendo entonces definida como la agrupación de obras clásicas que pertenecen a la alta cultura de la literatura occidental. En otras palabras, por canon se conoce al listado que reúne el conjunto de lo que debe ser considerado como modelo a seguir, mientras que el adjetivo literario alude a todo aquello que se encuentra vinculado, estrechamente, con la literatura. Igualmente, este proceso de configuración del canon es una labor compleja realizada por filólogos, historiadores, críticos e instituciones públicas, por lo que estos organismos son los encargados de establecer qué debe, y qué no, ser considerado como canónico, configurando el listado de obras y autores consagrados. Asimismo, entre las escrituras hebreas, ya en la antigüedad, encontramos textos declarados como clásicos, mas la idea moderna de canon literario no aparecerá hasta la llegada de Dante Alighieri, quien estaba convencido de ser capaz de otorgar inmortalidad a sus textos, estableciéndose así una relación entre el canon literario y la idea de canonicidad laica.

También, este asunto, en la actualidad, ha pasado a ser objeto de debate, un debate cultural que ha provocado que en el siglo XX se produzca la llamada crisis de la teoría del canon, que supone una controversia, iniciada en Estados Unidos, sobre qué tiene por centro el canon literario. De este modo, dicha cuestión tendrá como objetivo reivindicar el papel de la mujer y de la minoría negra, ya que las obras canónicas, en su mayoría, son productos de «hombres europeos blancos», hasta el momento; y reclamar que los criterios estéticos que marcan la configuración de la lista de los clásicos sean estudiados como un asunto social, teniendo en cuenta, por lo tanto, la opinión pública.

Igualmente, en el siglo XVIII aparecerá la exaltación del canon nacional, ya que, hasta entonces, sólo nos encontrábamos ante

un canon común: la poética tradicional. Por lo que, entre las obras clásicas que forman parte de la literatura mallorquina, particularmente, caben ser destacadas Ars compendiosa inveniendi veritatem de Ramon Llull, Disputa de l’ase de Anselm Turmeda y Llibre dels feits de Jaume I, entre otras.

De esta forma, entre los ejemplares mencionados anteriormente, es importante hablar, concretamente, del Llibre dels feits del rei en Jaume, el cual es denominado también como Llibre dels fets, en catalán moderno, y Crónica de Jaume I. Asimismo, esta obra fue finalizada en torno al 1274, a pesar de que las copias conservadas son posteriores, ya que el manuscrito más antiguo pertenece al 1343; y puede valorarse como clásica por ser la primera de las cuatros grandes crónicas de la Corona de Aragón, siendo considerada así la precursora de las siguientes venideras: la Crónica de Bernat Desclot o Llibre del rei en Pere d’Aragó, la Crónica de Muntaner y la Crónica de Pedro IV de Aragón. También, la crónica de Jaume I, junto a la de Bernat Desclot, destaca por ser la única autobiografía de monarcas medievales conservada, y conforma una parte esencial de nuestro canon literario occidental y nacional por narrar, de forma autobiográfica, la vida y las gestas más importante del rey, especialmente la conquista de Valencia y Mallorca. Así, la última de ellas, la de Mallorca, aconteció el 10 de septiembre de 1229 en la costa de la actual localidad de Santa Ponça, núcleo de población del término municipal de Calvià, como bien se indica en el volumen:

E trobaren un loch qui havia nom Santa Ponça e estimaren que alli havia bon port de arribar e que y havia un puget proper dela mar...

Por su parte, se conoce que el Llibre dels feits no es una producción redactada por Jaume I, ya que el rey, pese a ser un hombre culto, era iletrado, por lo que simplemente fue el encargado de dictar los sucesos más importantes de su vida. Así, esta obra, a pesar de no pertenecer a ningún género conocido, es una biografía que se encuentra influida directamente por el lenguaje hablado, poseyendo la consideración de «prosa oral». En otras palabras, el Llibre dels feits es un volumen redactado desde la oralidad y se encuentra escrito en primera persona, lo cual supone una peculiaridad en relación al resto de las obras de su tiempo, ya que es la única crónica de un rey, en toda la Europa medieval, que se encuentre redactada de este modo. También, otra singularidad es el hecho de que aparezca un número tan elevado de diálogos, la mayoría de ellos expresados en estilo indirecto, ya que supone que este ejemplar sea considerado un precedente de la novela:

Localización:

Asimismo, la narración de Jaume I presenta un objetivo claro: iniciar una operación de propaganda ante la historia y de adoctrinamiento para los sucesores monarcas del reino cristiano que él inaugura en Valencia y Mallorca:

Per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet [...] e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món....

E dixem mal nos ne ha pres que vençuda sia la primera batalla de Mallorques e noy siam nos stats. E dixem ay Cavallers qui vullen anar ab nos....

Por lo que se entiende que la obra del monarca forma, junto al resto de crónicas, el conjunto historiográfico más importante de la Europa de su tiempo, diferenciándose, también, de

Reproducción digital del manuscrito Ms. 10121.

Biblioteca Nacional (España).

JOVES INVESTIGADORS

la historiografía medieval escrita en latín por relatar hechos más o menos contemporáneos al autor y muy próximos a su vida. Además, esta obra se encuentra organizada en cuatro partes, entre las que destacan las dos previas, ya que, en la primera de ellas, el rey narra los hechos relativos a su nacimiento, lo cual supone un hecho curioso y extraordinario porque esta parte inicial es considerada casi una novela y provoca que en las sucesivas crónicas se relaten hechos engrandeciendo algunos aspectos; mientras que, en la segunda, se narra la conquista de Mallorca y, posteriormente, la de Valencia.

Por otro lado, la aparición de un modelo de carácter popular, a partir de la traducción al catalán, a finales del siglo XIII y durante el XIV, de obras como De rebus Hispaniae y Gesta Comitum, que poseían intención de ser memorizadas y recitadas, provoca que el Llibre dels feits, junto a las otras tres grandes crónicas, represente la madurez definitiva de la prosa en catalán, iniciada por Ramon Llull, a pesar de su falta de intención literaria. Así, esta obra destaca, además, por poseer una clara intención didáctica que se encuentra justificada por el sentimiento religioso reflejado a lo largo de toda la crónica:

mediados y finales del siglo XIV, que se encuentran redactados en catalán, aunque incluyen párrafos en castellano, aragonés y provenzal; y otro antiguo del 1314 en latín. Así, el manuscrito consta de doscientos-un folios de un pergamino de buena calidad y se encuentran escritos en letra gótica libraria redonda, la cual es típica de los códices de lujo.

Edeman vos merce Señor quem perdonen a mi e altres...

Pero, también, el ejemplar se caracteriza por tener por protagonista a un rey que parece un héroe de epopeya, ya que, en ocasiones, se nos presentan hechos de su vida muy íntimos, y por presentar una cierta idealización en torno al reinado de Jaume I, lo cual supone un hecho muy importante por ser un elemento clave de la literatura: el uso del tono poético. De la misma forma, desde un punto de vista ideológico, se observa, a lo largo de todo el manuscrito, un sentimiento patriótico y nacionalista desconocido en la literatura anterior.

Asimismo, cabe decir, en relación al manuscrito, que este ejemplar llega a nuestros días a partir de dos códices de

En suma, entendemos que la teoría del canon ha sido, y sigue siendo, una cuestión muy importante en el ámbito de la literatura, ya que nos permite seleccionar y, a su vez, establecer qué obras merecen un mayor reconocimiento, siendo fijadas así como «clásicos». Pero, además, entendemos que se trata de una labor compleja, ya que no solamente puede establecerse como canónico aquello que posee ciertas características estilísticas, históricas e ideológicas, sino que deben tenerse también en cuenta los gustos y las modas de una sociedad que se encuentra en constante transformación. Así, Alastair Fowler declara, en relación a este debate, que «en cada época existen diferentes géneros con consideración de canónicos, porque se producen cambios en el gusto literario que, a su vez, provocan la revalorización del género». También Azorín confiesa, sobre la polémica vinculada a la teoría del canon, que «los clásicos evolucionan según cambia la sensibilidad de las generaciones».

De esta forma, observamos que el Llibre dels feits de Jaume I, en particular, ha

sido una obra que ha trascendido en la historia y la cultura occidental sin perder vigencia, gracias a la calidad, la originalidad y los rasgos formales y temáticos que lo caracterizan. De igual modo, muchas de estas cualidades que lo definen aparecerán, posteriormente, en otras grandes crónicas y en textos posteriores, siendo así considerada una obra precursora, a pesar de no configurar un género literario concreto, y única, ya que posee numerosas particularidades.

BIBLIOGRAFÍA

Bloom, H. (1994). «Elegía del canon». En: El canon occidental. Barcelona: Anagrama.

Bruguera, J. (1991). Llibre dels fets del rei en Jaume.

Barcelona: Barcino.

Aradra Sánchez, R. (2009).

Sobre el canon literario.

Universidad Nacional de Educación a Distancia.

Soldevila, F., Bruguera, J., Mallol, M. y James. (2007).

Les quatre grans cròniques .

Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

DEBAT JOVE SOBRE LITERATURA TRANSCRIPCIÓ D’O.J. CRESPÍ GREEN

LLEGIR PER CONNECTAR-SE

Quatre joves del municipi s’aplegaren a Es Generador i parlaren de l’impacte de la literatura en les seves vides. En destaquen la capacitat de transmetre emocions. Asseguren que si algú no llegeix és perquè encara no ha trobat el gènere que li pot interessar. Per a aquests joves la lectura és una passió, ja que han trobat una manera de connectar amb el món a través de la literatura.

ANTONIA ZOFIA VICENTE STRZELECKA / (Palmanova, 20 anys, estudia a l’IES Son Ferrer), d’origen polonès

ELISABETH BAURCHULU SIRICHENKO / (Santa Ponça, 14 anys, estudia a l’IES Bendinat), d’origen rus

ZAIRA OLMO / (Palma, 16 anys, estudia a l’IES Calvià), de Sevilla

ALEJANDRO PORTILLO MORENO, PORTI / (Magaluf, 19 anys, ha acabat els estudis a l’IES Calvià), de Magaluf

Què és per a vosaltres la literatura? Elisabeth. Para mí es un mundo mágico porque es mostrarte un mundo diferente con palabras.

Alejandro. Para mí se podría decir que es como la descodificación del lenguaje, como una forma en donde un mensaje encriptado a través de cambiar el orden de las palabras se genera el reflejo de un mundo interno al que tú mismo accedes y también te puedes ver reflejado. También así, hablando de la raíz, la etimología de la palabra literatura que significa literal, es decir, cosas dichas. También pienso que tiene mucho que ver con la palabra lithos, que significa piedra en griego. Las primeras escrituras que se vieron talladas, es en griego, por lo tanto, ahí también tenemos un mensaje.

Zaira. Para mí la literatura es como un respiro, depende mucho de lo que leas; si lees fantasía, puede ser un mundo para-

lelo al tuyo. Pero en mi caso, que leo más sobre nuestro mundo, es una fórmula de desarrollo para la juventud, para los más pequeños. Para mí la literatura es lo más importante en mi infancia, porque me ha hecho crecer como persona.

Antonia Zofia. Pues para mí la literatura es una perspectiva diferente, porque te metes en una piel y en un personaje que no eres tú. Y claro, puede ser una vida fantástica, puedes ser una persona normal y corriente, puedes ser un dragón, etc. Te metes en un personaje y desconectas de ti mismo en ese rato que estás leyendo.

Zaira. La literatura es todo aquello que te haga sentir una emoción. Tenemos que tener en cuenta que del mismo libro yo puedo percibir unas emociones y unos sentimientos que al igual tú o alguno de mis compañeros no siente.

Alejandro. Hay una frase que dice que la vida es como una poesía, tú tienes tu versión y yo tengo la mía.

Quin va ser el vostre conte infantil preferit? Antonia Zofia. Creo que fue Peter Pan, porque básicamente era llevarte de un entorno que conocías a un mundo fantástico.

Elisabeth. Me acabo de acordar de un libro que me gustaba, era Vicky, la vikinga. Me levanté a las seis de la mañana, encendí la luz, y empecé hasta terminarlo.

Alejandro. Yo no me acuerdo mucho de cuentos infantiles, pero sí que me acuerdo de algún cuento que me han contado en kárate que es más tirando a oriental.

Zaira. Yo uno, que creo que es de Disney, sobre un perrito y un zorrito, Todd y Toby.

Debat jove moderat i enregistrat per Jordi Amengual López.

D’on surt el vostre interès per la literatura?

Antonia Zofia. Todo empezó con lo de «tienes que leer un poco cada día». En el cole leí un libro de un género que me gustaba mucho, y empecé a buscar más de este género, y cada vez me enganché más y más. Me sentí más motivada a conocer más del mundo literario.

Zaira. Todo empezó cuando era muy pequeñita, porque siempre iba con mi madre a un bar a tomar café. Yo empecé leyendo periódicos, y entonces me empecé a interesar por la opinión de los demás, por ese formato de escritura. Entonces empecé a ir a la biblioteca municipal de mi pueblo, y de ahí una cosa lleva a la otra, y aquí estamos.

Alejandro. Yo me topé con la literatura gracias a la necesidad o al querer saber más, el ir a algo más allá, a algo más profundo que la simple realidad que te

plantea el sistema o los poderes fácticos, o todo lo que viene a ser tu entorno. Soy un gran lector porque soy un amante de la lectura, pero empecé a leer por pasión hace dos años solo, porque siempre había leído los libros de la escuela. Pero, lo de siempre, cuando te obligan a hacer algo no puede llegar bien. Y con los libros yo tuve un encuentro bastante mágico, porque empecé a querer leer y me encontré con algo que se llamaba «ley de atracción». Siempre he visto muchos documentales, muchos apuntes y me ha gustado mucho escribir, pero no tenía el hábito de leer. Ahora estoy leyendo de terapias alternativas y medicina energética.

Elisabeth. Pues a mí creo que me vino muy tarde el querer a los libros. Es lo que nos pasa a todos, que te obligan a leer. Pero un día fuimos a la biblioteca del colegio y nos dejaron escoger un li-

bro. Y la profesora me recomendó uno que era de las aventuras de un ratón que hacía mil cosas maravillosas, y me empecé a interesar.

On llegiu: a la biblioteca, amb amics, en digital, en paper…?

Zaira. Yo siempre llevo un librito en el bolsillo por si voy al médico a lo mejor, y tardan en llamarme, yo puedo leer en cualquier sitio.

Elisabeth. Y en físico, yo prefiero en físico.

Alejandro. Sí, sin duda, sin duda. Es que me gusta coger un libro y reventarlo, ahí a subrayarlo. También escucho audiolibros, aunque me aburren.

Antonia Zofia. Yo por ejemplo, suelo leer más en el teléfono o en la tablet, porque si tuviera todos los libros en papel, no tendría casa.

Quins gèneres i autors llegiu? En quina llengua?

Alejandro. Yo leo en castellano siempre, aunque también leo en catalán. Yo leo y subrayo palabras, y hay muchas palabras antiguas que rescato que ahora no se usan. Hay palabras que están como ocultas y me encanta aprendérmelas porque cada palabra tiene un significado muy profundo, puede ser como una llave a una puerta que en un futuro se te puede abrir. Me gusta mucho más el género psicológico, espiritual, de conciencia… También me gusta mucho la física cuántica y lo holístico, la interconexión que hay entre el todo y la nada.

Zaira. Bueno, yo leo un género un poco más social, más de aprendizajes, contando una historia del pasado. Hace poco un maestro me recomendó unos libros de Ruíz Zafón, y la verdad es que me está gustando mucho.

Elisabeth. Yo, fantasía, romance, y estoy buscando nuevos géneros más clásicos. Me gusta probar diferentes géneros. Cada autor tiene su especialidad y cada uno habla de una manera diferente. Leo normalmente en castellano, pero intento leer a veces en ruso, porque es la lengua materna y también intento leer algún libro en inglés, porque es un idioma que me gusta mucho y quiero introducirlo en la lectura.

Leo y subrayo palabras, y hay muchas palabras antiguas que rescato que ahora no se usan. Hay palabras que están como ocultas y me encanta aprendérmelas porque cada palabra tiene un significado muy profundo Alejandro

Antonia Zofia

Antonia Zofia. Yo me muevo entre dos ámbitos, porque si leo en polaco suelo leer libros bélicos, sobre guerra, sobre todo de la Segunda Guerra Mundial, porque me interesa mucho y me parece algo muy importante de lo que tenemos que aprender para no volver a cometer este error, que espero que no se cometa. En español pues suelo leer más fantasía, novela, juvenil, romance, cosas así.

Alejandro. El género que más escucho y que más leo –porque creo que la música puede ser como un audiolibro– es el género rap. Tiene historias, hasta incluso novelas podríamos decir, y hay canciones que tienen sus propios personajes, su propia historia, que tienen su conclusión, su moraleja de lo quieren expresar… y ese es el género que más escucho y es el que más me ha agrandado en vocabulario y expansión mental, es el que más me hace reflexionar.

Elisabeth. La música es una poesía con ritmo. Tiene una historia detrás, es una forma también de expresarse, de cómo el autor quiere mostrar sus sentimientos a través de una poesía.

Podríeu recitar qualque fragment d’un poema?

Zaira. «Ay cuánto me cuesta quererte como te quiero, por ti me duele el aire, el corazón y el sombrero».

Alejandro. Leo un fragmento mío: «El arbolado junto a arreboladas nubes que han volado separadas de su lado asumen que todo es un ciclo. Vivo o muerto, todo volverá a su estado, es el vicio del inicio llegado al periplo». Es un fragmento de una canción mía que realmente es mucho más larga.

Elisabeth. Yo no soy muy de poesía, nunca lo he probado, pero estoy abierta a probar nuevas cosas, y puedo leer un fragmento: «Nos preguntamos, quién soy yo para ser brillante, precioso, talentoso y fabuloso, más bien, ¿quién eres tú para no serlo?». Me ha gustado porque es algo que pasa a menudo. Es una pregunta que yo creo que nos hacemos. Es de Mariano Williamson, «Nuestro miedo más profundo».

Antonia Zofia. Hay un poema que me gusta mucho que es «Las golondrinas». Este poema me encanta, pero no me lo sé…

Què cal fer per escriure bé? Alejandro. Papel, lápiz y un mensaje que expresar.

Antonia Zofia. Y que sea de corazón, que tú quieras expresar algo, aunque no sea tu sentimiento, pero que crees que eres capaz de representarlo muy bien para que los demás puedan sentirlo. Y hacerlo con ganas, no hacer por hacer.

Zaira. Yo escribí hace muy poquito mi propio relato, que no es de mi propia experiencia. Es una sensación.

Alejandro. La escritura digamos que es una terapia, es una forma de ver reflejado lo que tienes dentro para saber procesarlo, analizarlo o proyectarlo de alguna forma.

Zaira. Estoy muy de acuerdo, y sobre todo con que es una terapia. La mejor terapia que se puede hacer para mí es leer y escribir.

Elisabeth. Unas palabras te pueden decir de qué manera se ha escrito, con ganas o por sólo escribir algo. Se nota.

Quin és el darrer llibre que heu llegit per obligació i quin per plaer o devoció? Elisabeth. Por obligación fue uno de clase, El lazarillo de Tormes. Cuando tienes que leértelo y lo tienes que entender para hacer un examen, porque te tienen que evaluar, y tienes un tiempo limitado, se te quitan las ganas.

Antonia Zofia. El que sí que estoy disfrutando es Ciudad de media luna, de Sarah J. Maas. Me leí Orgullo y prejuicio, que lo hice para un trabajo voluntario. Pude elegir el libro, y disfruté haciendo ese trabajo. Y encontré el género clásico que me ha encantado.

Que sea de corazón, que tú quieras expresar algo, aunque no sea tu sentimiento, pero que crees que eres capaz de representarlo muy bien para que los demás puedan sentirlo

Unas palabras te pueden decir de qué manera se ha escrito, con ganas o por sólo escribir algo. Se nota

Elisabeth

Qui llegeix i què a ca vostra? Zaira. En mi casa, cuando yo era pequeña, no eran de leer mucho. Como yo empecé a interesarme, después se empezaron a interesar ellos, y mi hermano empezó a leer libros sobre ciencias, y se enganchó.

Antonia Zofia. Al final es encontrar el género que te gusta.

Elisabeth. Y muchos no le dan una oportunidad a eso, porque comparan con el instituto, y piensan: «qué aburrido». Hay que encontrar lo que a ti te guste. A mí me gusta la fantasía, a mi amiga le gusta la realidad.

Zaira. A veces va ligado a la obligación, y eso es lo que echa para atrás a los jóvenes, a experimentar y buscar un libro que sea un género que les guste a ellos.

Alejandro. En mi casa leo yo, mi madre lee revistas y a mi padre le gusta leer, pero en el móvil. Ahora ha habido esa evolución digital. Al final todo el mundo lee en el Whatsapp o biografías de cosas. Yo, por ejemplo, en Instagram sigo cuentas. Al final todo lo que son palabras unidas tienen un significado.

Zaira. Yo pienso que los libros, si los lees en una cierta época de tu vida, te empapa tu realidad.

Antonia Zofia. Vas aprendiendo y vas dándote cuenta de cosas.

Hi ha literatura a les xarxes socials? Zaira. Muchísima, yo creo que la mayor literatura de esta era nueva digital está en las redes sociales.

Alejandro. De hecho hay un escritor de Andratx que está utilizando las redes sociales. Está sacando vídeos con tráiler de lo que es el libro en vídeo. A través del vídeo puedes ver como el autor realmente siente esa imagen, ese paisaje. Un libro es como un vídeo, tiene que tener un color y expresar una atmósfera.

Zaira. Pensemos que hay muchas cuentas, por ejemplo en Instagram, periódicos, que dan su opinión… Hay una cantidad de cosas ahora mismo que creo que un autor puede generar muchos más beneficios por redes sociales compartiendo su escritura, que ya publicando un libro. Creo que estamos viviendo una época de cambio en la literatura.

Antonia Zofia. Y además no sólo está la literatura en libro, también están los cómics y los animes, que yo lo considero también literatura, aunque es mucho más visual. Ahora estoy siguiendo algunas cuentas que es como si fuera el libro, pero en vídeo. El autor te da su punto de vista, te pone una música, y ya como que te interesas más por eso.

Zaira. Es otra experiencia, es otra manera de que esa literatura llegue. Creo que lo positivo de esto es que la literatura va a llegar mucho a los jóvenes.

Yo diría a los jóvenes que se engancharan a los libros y no a las drogas

Elisabeth. No hay que confiarse tanto en el vídeo, porque puedes sentir totalmente diferente. Ahora dentro de la lectura, un perfecto caso es la nueva película que van a sacar en Netflix a través de Mi Ventana. Muchas personas han comenzado a leerse el libro porque van a hacer la película de ese libro, y quieren saber cómo van a sentir ellos, y como lo van a reflejar, si van a reflejar los sentimientos que han sentido o qué.

Heu escrit mai res?

Zaira. Mi pequeño relato se llama Entre alambres, porque va de una chica y su círculo social. Le van pinchando, le hacen mal, y bueno, hay una serie de sucesos y cambia un poco la vida de esta chica y es un poco de drama.

Elisabeth. Me encanta lo de los alambres, quiero saber qué son esos alambres.

Alejandro. Yo es que escribo mucho. Y mucho en el móvil, creo que he escrito más en el móvil que en físico. En físico escribo mucho, pero el móvil, como lo tengo a mano, soy mucho de escribir frases… Tengo un tablón entero con mil frases, otro con canciones, otro con poesía que jamás saldrá a la luz, otro con prosa que tengo por ahí, más terapéutica o más indagando en crear una novela con sucesos que pueden ocurrir en tu día a día (una especie de diario ficticio pero real, algo muy raro). También escribo mis sueños…

Zaira. Yo también escribo mis propios sueños, porque me parece muy interesante, sobre todo cuando lo dejas aparcado, y después a los meses lo vuelves a leer, y dices: «¿qué es esto?». Cogí este «tip» de una autora que también escribe, y la verdad, es un poco como que es tu subconsciente que a veces te quiere hablar de alguna manera…

Antonia Zofia. Porque muchas veces sueño cosas súper extravagantes y busco su significado en Internet. Después de saber qué puede significar lo reflexiono.

Alejandro. Es muy loco el mundo de los sueños.

Zaira. Tus miedos y todo se pueden ver muy reflejados.

Teniu motivació per presentar-vos a qualque certamen literari?

Alejandro. Sí, justamente me presenté a un concurso. La improvisación es literatura también. También existe la improvisación teatral. Ahora estaba mirando es-

tos poemas que tengo tan ocultos, para intentar sacar algún libro, y resulta que en España casi cada dos o tres semanas hay premios de poemas o novelas que se hacen, y que los premios son de 800 €, 1.000 €… poder hacer que tu libro se edite, es decir, que construya a nivel de portada y demás, y hay mogollón. Lo único que sólo puedes estar en un concurso a la vez. No puedes estar en varios. Si tienes un par de libros propios, puedes ir jugando, y bueno, hay gente que yo creo que se puede ganar la vida así.

Us heu deixat res al tinter? Zaira. Yo diría a los jóvenes que se engancharan a los libros y no a las drogas.

Antonia Zofia. Sí, bien dicho, porque la lectura es adictiva, pero es una adicción buena y estimulante para el cerebro.

Elisabeth. ¡Tus libros también ayudan a tu salud mental!

Alejandro. La palabra y lo que hablas va a ser el mayor representante de tu vida.

MORDILLO

Acomiadam el número dedicat a literatura amb aquesta historieta de Mordillo publicada a Entorn de Calvià, 1995 (segona època). Mordillo residia i feia feina bona part de l’any a la costa calvianera. Es podria considerar el còmic sense paraules com una obra literària? Estaria a la perifèria del cànon, segons l’expert Harold Bloom. En tot cas, està clar que aquest dibuix conta una història.