Entorn de Calvià Dona n 7

Entorn de Calvià

DONA

Presentació

A vegades, quan el temps ho permetia, na Joana i jo fèiem un cafè plegades, jo sol, ella amb llet, i arreglàvem el món. Record una conversa amb ella, quan es va prendre la decisió de deixar de fer els Premis Rei En Jaume Ambdues pensàvem que, justament a Calvià, on hi havia tanta manca de publicacions relacionades amb el municipi, el premi d’investigació era, tal vegada, el més interessant a conservar. Manteníem que una tasca important com a administració pública era generar o ajudar a generar i transmetre el coneixement cap a la societat, conservar la cultura i la memòria històrica i donar a conèixer el que s’està gestant en cada moment en totes les àrees disciplinàries del nostre municipi.

En aquelles converses plantejàvem que la recuperació de l’antiga revista Entorn, que també feia temps que s’havia deixat d’editar i de la qual ella va ser la directora en alguna de les etapes, adaptant una mica el format i els continguts a les necessitats del moment, podria ser una bona opció.

Després de parlar amb altres companyes i companys que coincidien amb les nostres inquietuds –totes i tots apareixen en els crèdits de la revista i han passat pel Consell de Redacció–, na Joana va presentar la proposta a la direcció de Comunicació d’aleshores i la hi varen acceptar amb l’exigència, que imposava un temps de crisi, d’un cost mínim de despeses.

Amb aquesta directriu d’austeritat l’equip implicat i entusiasta, format per funcionaris i funcionàries de diferents departaments, ens vàrem comprometre a editar una revista digital, per evitar el cost de l’edició en paper, amb una periodicitat semestral amb la intenció, una mica pretensiosa –tot s’ha de dir– i inabastable per ara, de convertir-la en quadrimestral.

La revista Entorn de Calvià dedicaria cada numero a un tema concret i contemplava un sumari amb dossiers extensos –que comanaríem a experts-, entrevistes, la secció «Pinzellades», amb articles de format més curt, l’«Entorn Jove», on els joves expressarien la seva opinió, i «La Finestra», amb petits articles de diferents temàtiques relacionades. Tot amb continguts lligats al coneixement de l’entorn actual i històric i del patrimoni humà i mediambiental de Calvià, per situar els ciutadans en un ample i complex present arrelat en segles i fins i tot en mil·lennis d’història.

Així, el gener de 2013, veia la llum el primer número del nou projecte, dedicat al medi ambient. El seguirien sis números més, dedicats a l’art, l’arquitectura del territori, la gastronomia, el cinema, el turisme, els dos darrers, amb una petita tirada d’edició impresa d’uns 200 exemplars.

Preparant el número 7 dedicat a la dona, na Joana Maria ens va deixar, sense fer massa renou, i amb part de la feina feta. Un número que ella preparava amb una atenció especial perquè, entre d’altres coses, i com recordava l’Empar Isabel Bosch en un article al Diario de Mallorca, na Roque fou la primera periodista que en aquest diari, a principis de la dècada dels 70, va informar sobre un cas de violència de gènere i va ser la precursora del periodisme amb aquesta perspectiva.

Aquesta revista està dedicada a ella, que va coordinar-la en aquesta darrera etapa i que ens va encoratjar a tots i a totes a dur endavant el projecte. Els seus companys i companyes li volem retre homenatge. Va ser una valenta dona fins al darrer moment. Ara la coordinació de la revista recau en na Neus Fernández, que ha agafat el relleu amb professionalitat i dedicació.

Rememorant una vegada més aquelles xerrades, avaluant cada un dels seus comentaris i creient, tal com na Joana ho va creure un pic, que entre tots érem capaços de fer una publicació digna que parlàs del passat i del present del nostre municipi, i un llegat escrit de coneixement i consulta per a tota la ciutadania, presentam el número 7, número màgic que –pensam– consolida el projecte i que compta amb el suport de l’equip de govern necessari perquè es mantengui i millori.

Avui teniu a les vostres mans aquest exemplar d’Entorn de Calvià Hi trobareu un seguit de dossiers i articles relacionats amb la «Dona a Calvià», contextualitzats en el temps, que pretenen ser punt de partida i llavor per engrescar investigacions, reflexions o debats sobre la situació actual de la dona a Calvià i arreu. En aquesta ocasió, i amb intenció de continuïtat, en edició en paper de 1.000 exemplars.

Va per tu, Joana Maria. M.

Entorn de Calvià, núm. 7 Març 2018

Edita

Ajuntament de Calvià c/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07164 www.calvia.com

Direcció Maria Antònia Ferragut

Coordinació tècnica Joana Maria Roque i Neus Fernández

Disseny i maquetació MIC

Disseny publicitari Ajuntament de Calvià

Consell de Redacció Agustí Aguiló, Catalina Caldentey, Maria Antònia Ferragut, Joana Maria Roque, Neus Fernández

Correcció lingüística Servei Lingüístic de l’Ajuntament de Calvià

Col·laboracions d’aquest número

Marina Ribot, Pilar Rubí, Manel Suárez, Sandra Sedano, Empar Santacreu

Portada

Dones telefonant des d’una cabina a Son Maties, Palmanova (1983), fotografia de Joan Llompart Torrelló

D.L.: PM 1206-2015

SUMARI

Març 2018 · Núm 7

7 DOSSIERS

7 18 32 48

La importància de la quotidianitat i el paper de la dona en els avanços dels segles XIX i XX. N. Fernández Quetglas.

Dones a jornal. Caires de la dona a Calvià en l’època preturística. A. Aguiló

Dona i educació. Calvià, 1800-1939. M. Suárez Salvà.

Una aproximació a la presència contemporània de la dona en el patrimoni artístic de Calvià. P. Rubí

PARLAM

Antònia Colomar Catalina Tous Paqui Puga Paola van Gent

Feminisme a l’Edat Mitjana N. Fernández Quetglas

Podem considerar el segle XXI el segle de les dones? S. Sedano

Calvià s’esforça per ser més igualitari Redacció

Les violències cap a les dones E. Santacreu i S. Sedano

PINZELLADES

Fernández Quetglas La música de les dones a Calvià N. Fernández Quetglas De la primera vaga de dones a les Kellis M. Ribot

Fer net per a Oh! Limpia per compaginar feina i maternitat N. Fernández Quetglas

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

LA IMPORTÀNCIA DE LA QUOTIDIANITAT I EL PAPER DE LA DONA EN ELS AVENÇOS DELS SEGLES XIX I XX

«A la Naturalesa, res no està mai completament clar: els tipus, mascle i femella, no sempre es distingeixen amb nitidesa; de vegades s’observa entre ells un dimorfisme –color del pelatge, disposició de les taques i mescles cromàtiques– que sembla absolutament contingent; succeeix, per contra, que no siguin discernibles i que les seves funcions amb prou feines es diferenciïn, com s’ha vist en els peixos. No obstant això, en conjunt, i, sobretot, en el nivell més alt de l’escala animal, els dos sexes representen dos aspectes diversos de la vida de l’espècie. A través d’elles la vida del clan es conserva i propaga; del seu treball i de les seves màgiques virtuts depenen infants, ramats, collites, estris i tota la prosperitat del grup del qual són ànima. Tant poder inspira als homes un respecte barrejat de terror, que es reflecteix en el seu culte. En elles es resumirà tota la Naturalesa estranya i misteriosa.»

Amb aquest text del llibre El segon sexe, de Simone de Beauvoir, començam un dossier sobre la dona, tot fent un repàs a la seva història en els darrers segles.

La història ha estat escrita bàsicament pel poder dels homes i sovint el paper de la dona ha estat silenciat al llarg dels segles. De la història de les dones poca cosa se’n sap, quasi han passat desapercebudes o han suposat una excepció incòmoda, tant si defensaven els seus drets com si palesaven el poder que tenen com a reproductores. De fet, l’estatut legal de la dona ha estat més o menys immutable des del començament del segle XV fins al XIX; però, a les classes privilegiades, la seva situació concreta ha evolucionat. La veritat és que el concepte d’igualtat ja reivindicat a la Revolució francesa fa despertar un concepte ampli, la lluita per la llibertat, la democràcia, o altres formes de regulació.

Malgrat tot, hi ha motius i lògica per intuir que moltes de dones han lluitat en favor de la igualtat, de la seva emancipació i per millorar el seu benestar. De fet el paper de la dona ha estat molt divers, depenent de l’origen social, els casaments, el poder econòmic, etc. S’explica, com en tants altres àmbits, que no és igual ser filla de la noblesa, de la burgesia, formar part de l’església, que ser treballadora de fàbrica, pagesa o mestressa de casa. A qualsevol país del món la dona pobra pateix sempre més per raons econòmiques estructurals, el mercat laboral o l’abandonament.

Tanmateix, la dona perviu en l’àmbit domèstic i en la seva tasca reproductora. El moviment de dones en els segles XIX i XX ha estat cabdal en el procés de la formació de la ciutadania, i en la seva defensa en favor de la democràcia. Hi ha historiadors que situen el 1869, amb l’obra La submissió de la dona, de John

Stuart Mill, la primera publicació que defensa el feminisme. La dona, tira a tira, ha anat guanyant espai públic i visibilitat, malgrat que sovint l’Estat ha ignorat les peticions de les dones o fins i tot els legisla en contra. Un fet interpretable en dos sentits: d’una banda, el fet de voler mantenir l’estatus patriarcal; i de l’altra, d’esperonejar amb més força el moviment feminista.

LA MALLORQUINA HEREVA I MADONA

El Codi Civil de 1889 està inspirat en l’antic Codi Napoleònic de 1804, fidel divulgador de la superioritat de l’home envers la dona i transmissor de la desigualtat de sexes. Parlam d’una època caracteritzada per una societat fortament patriarcal en la qual la submissió i obediència de l’esposa al marit era la regla natural. Tot i que actualment eliminada, no té res a veure

amb la igualtat d’oportunitats real i material. El Dret estava concebut per i per als homes, i es dedicava a regular la situació de la dona dins l’àmbit familiar, que donava lloc a un tractament totalment discriminatori sempre supeditat al poder masculí. La crònica de la societat mallorquina a l’entreforc de dos segles, com titula Gabriel Janer Manila en el seu llibre Com una rondalla, era una organització perfecta.

En l’àmbit jurídic, el Dret Civil que ha perviscut a les Illes Balears és foral, enfront del dret general de l’Estat espanyol imposat a partir del regnat dels Borbons amb els Decrets de Nova Planta al principi del segle XVIII. L’any 1889, en el procés d’unificació del Codi Civil, només es varen conservar aquelles excepcions que no es poguessin suprimir de cap de les maneres, una d’aquestes era el règim econòmic conjugal, que és d’absoluta separació de béns. El manteniment d’aquesta característica tradicional pot explicar, possiblement, la configuració de la figura de la dona mallorquina en els darrers segles, ja que dins el matrimoni, cada cònjuge conservava la propietat

dels seus béns. Així, doncs, la dona mallorquina és i ha pogut ser propietària, hereva i administradora dels seus béns, i això sense cap obligació d’aportar cap dot al matrimoni. La capacitat de la dona mallorquina de ser apoderada econòmicament és un tret diferencial que defineix el seu paper dins la societat. Parlam de les hereves, però no han estat la majoria.

Tanmateix, tot plegat configura la madona mallorquina, matriarcal i amb empenta. Decidida, amb criteri propi, gran organitzadora, acollidora, i amb una espècie d’elegància natural. Una dona a qui no se li podia alçar la mà, ja que era considerada amb autoritat per acomiadar, i això és un poder que concedien els doblers i la propietat. Una institució fonamental, i un dels pilars bàsics de l’estructura familiar: dona respectada, temuda i sovint venerada. Dones de caràcter, sàvies..., una dona previsora i moderna en comparació amb altres de contemporànies d’altres indrets de l’Estat espanyol. Aquest és el prototip de dona que defensava Antoni M. Alcover a les rondalles, i a les seves transcripcions i afegits es basava en un model de dona madona, on tenia com a principal

exponent personal sa mare, Catalina Sureda.

Actualment, el Codi Civil declara un tractament igualitari a homes i dones, en la igualtat que tenen en drets i deures.

EL DRET AL VOT

La primera convenció sobre els drets de la dona als EUA va ser el 1848, dues dècades més tard ja es va atorgar el dret de vot femení a un dels estats. A Europa són Suècia i Finlàndia els països pioners. Ràpidament i lligat al moviment obrer, els estats d’Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa organitzaren mítings per demanar el sufragi femení i la capacitat d’ocupar càrrecs públics, com també el dret a la feina, a la formació professional i a la no discriminació laboral.

S’amplia el dret cap a les dones, però sovint amb alguna limitació, com el Parlament Britànic, que el 1918 permet votar les dones majors de 30 anys. I és que el dret a vot era representat de manera burlesca i crítica, un clar exemple

Integrants d’un taller de brodadores de Calvià, al final del segle XIX

Referèndum autonòmic del 5 de novembre de 1933 a Éibar, primer pic que la dona pot votar. A la resta de l’Estat ho varen fer a les eleccions generals del 19 de novembre de 1933.

Fotografia d’Indalecio Ojanguren

n’és la pel·lícula Mary Poppins, on es mostra amb simpatia i ironia el moviment de les sufraggettes, dones de la burgesia anglesa considerades virtuoses, i molt hàbils en les relacions socials. Un tipus de dones aparentment gens conflictives, ja que no eren problemàtiques ni en l’àmbit social ni en el penal. Ans al contrari, parlam de cuidadores, d’aquelles que es dediquen a les polítiques socials i proveeixen aquests serveis tant en l’àmbit públic com en el privat. No obstant això, del film de Mary Poppins es desprenen algunes crítiques, com la manca de responsabilitat familiar envers l’atenció als fills, que obliga a contractar la nanny Mary Poppins.

Deixant la ficció de banda, el 1919 es publica a Barcelona La condició social de la dona a Espanya, de Margarita Nelken, una publicació considerada llavors escandalosa que incidia en els problemes socioeconòmics de la dona, i concretava aspectes d’higiene, sexualitat, divorci i, sobretot, la defensa del dret femení a ultrança. En aquell context, el vot femení estava controlat pel pare, espòs o capellà. Tradicionalment, el patriarcat ha ordenat la jerarquia social i ha establert mecanismes de control polític sobre les

dones. Encara ara, superar la diferenciació de les dones per classe social, és un handicap persistent que dificulta en bona part l’avanç del moviment feminista.

El sufragi s’estén durant la dècada dels vint per Europa i els EUA. A Espanya, el 1924 Primo de Rivera aprova l’Estatut Municipal, que atorga el vot a les dones, amb l’excepció de les casades, per evitar possibles dissensions al si de la llar. A més a més, havien de ser majors de 23 anys i fadrines o vídues, i mai dones prostituïdes.

El 1931, de 470 escons al parlament espanyol, només dos són ocupats per dones. La Constitució espanyola durant la II República atorga el dret de sufragi a les dones majors d’edat, propugna l’ense-

nyament primari de franc i obligatori, la llibertat de càtedra, l’ensenyament laic inspirat en ideals de solidaritat humana, ensenyament religiós subjecte a inspecció de l’Estat, llibertat de consciència, de culte, d’expressió...

El 1933 poden votar les dones per primera vegada en unes eleccions generals. A les Balears va guanyar la coalició del centre regionalista-dretà. S’escolliren els cinc candidats que presentava: Bartomeu Fons, Joan March Ordines, Lluis Zaforteza, Tomàs Salord i Pere Matutes. En segon lloc quedaren els candidats de la coalició republicanosocialista: Francesc Carreres, Alexandre Jaume i Maria Mayol, primera dona de Mallorca presentada com a candidata a unes eleccions legislatives.

Amb la guerra i la dictadura, la democràcia és rebutjada i tots els principis que se’n desprenen. Era un dels set enemics d’Espanya segons el Catecisme patriòtic de 1939. A Espanya, a les darreries del franquisme, hi havia un cens electoral format exclusivament per caps de família i dones casades, un sistema electoral gens democràtic però que era una il·lusió de participació popular en política. De fet, la democràcia era considerada de «contorns imprecisos”, i havia de ser tutelada pel poder. A Espanya, el 20 de novembre de 1975, mor el dictador Francisco Franco. Fins llavors, la dona era major d’edat als 21 anys i no podia sortir de casa si no era per casar-se o fer-se monja. No es parlava de maltractaments.

Retrat de Maria Mayol © Reproducció: Gabriel Lacomba

Al 1976, Adolfo Suárez va convocar el 15 de desembre de 1976 el referèndum sobre la Llei per a la reforma política. El 95,1% votà sí. A les Balears la participació va ser del 89%, una concurrència que en part devia satisfer les ànsies democràtiques de la ciutadania, també de les dones. Això donarà peu a les primeres eleccions veritablement democràtiques després de la dictadura.

El 1977, el partit UCD crea una «Subdirección de la Condición Femenina» dependent del Ministeri de Cultura, i el 15 de juny del mateix any se celebren les primeres eleccions democràtiques per sufragi universal i on el debat gira entorn de l’autonomia. La participació és del 79%.

No és fins el 1978, amb l’aprovació de la Constitució, que la dona recupera els seus drets amb el principi d’igualtat de l’article 14 i s’assenten les bases per a un nou ordenament jurídic. No obstant això, temes que afecten la meitat de la població com la situació de la dona no forma part dels programes electorals i just s’acaben d’abolir les penes per infidelitat conjugal, l’amistançament, la publicitat d’anticonceptius i s’elimina el servei social per a dones. La justícia no ha estat tradicionalment a favor de la defensa de la dona i dels seus drets, com tampoc ho ha estat de la defensa del global de la humanitat.

Margarita Nájera va ser batlessa de Calvià durant dotze anys, del 1991 al 2003

ra de Cultura, i presidenta del Consell de 1999 fins al 2007, any en què va ser presidenta del Parlament de les Illes Balears.

A Calvià el 1979 guanya la UCD. L’any següent i durant la transició i anys següents, la participació de les dones al Congrés i al Senat, com també als Parlaments Autonòmics, no sobrepassa el 6%. El 1982 hi ha eleccions generals, en les quals a Calvià guanya el PSOE, victòria que manté fins el 1993, que guanya el PP. El PSOE torna a guanyar el 2004 i 2008, i el PP ho fa fins a les darreres eleccions, les de 2016.

Segons l’article 9.2 de la Constitució d’Espanya, correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en el qual s’integra siguin reals i efectives; eliminar els obstacles que n’impedeixin o dificultin la plenitud i facilitar la participació de tota la ciutadania en la vida pública, econòmica, cultural i social. A l’article 10.1 es parla de la dignitat de la persona, dels drets inviolables que li són inherents, del lliure desenvolupament de la personalitat, del respecte a la llei i a la pau. També s’esmenten, a l’article 10.2, les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució espanyola reconeix, s’interpreten de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les matèries ratificades per Espanya. L’article 14è reconeix per escrit que no hi pot prevaldre discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

El 1979 hi ha les primeres eleccions generals i comença a decaure la participació, que se situa al voltant del 70%. Minva el nombre de votants segurament pel cansament pel nombre de comicis i referèndums. Les eleccions locals a Costitx les guanya una dona, Maria Antònia Munar, qui del 1987 i fins al 1992 va ser conselle-

A Calvià, des de 1991 i durant 12 anys, Margarita Nájera (PSOE) va ser la batlessa del municipi, i presidenta de la FELIB del 1999 al 2003. També va ser consellera de Treball del Govern de les Illes Balears.

En l’àmbit autonòmic, estatal i europeu, el 1993 Catalina Cirer i Rosa Estaràs varen ser conselleres. El 1996, Cirer va ser delegada del Govern, i el 2003, batlessa de Palma. Mentrestant, Estaràs va passar per nombrosos càrrecs fins que el 2009 és nomenada Eurodiputada.

El 2002 s’aprova la Llei de paritat electoral ‘cremallera’ a les Illes Balears, que obliga a la igualtat del nombre d’homes i dones a les llistes al Parlament. Així, les Illes Balears va ser una de les primeres comunitats autònomes a implementar mesures que aposten per la igualtat representativa entre gèneres.

EL CAMÍ CAP A L’EMANCIPACIÓ

La dona no és subjecte de dret i està sotmesa a lleis misògines, a conceptes patriarcals d’Estat i pel dret consuetudinari, és a dir, als usos i costums, són normes no escrites, repetides i generalitzades, on recau la consciència d’obligatorietat.

La dona ha estat tradicionalment víctima de l’opressió, pel fet de néixer dona. Ha estat sempre supeditada a una figura masculina, primer la del pare –cap indis-

cutible de la família– i després del marit. Tenim alguns precedents interessants de persones que varen ascendir en l’escala social, com va ser el cas de Catalina Homar, treballadora de l’Arxiduc Lluís Salvador. Al final del segle XIX, ella, d’origen humil, va poder alfabetitzar-se i gestionar amb èxit la finca de S’Estaca, a Valldemossa. Es tracta d’una dona d’empenta, que la història l’ha emmarcada sempre sota la protecció del noble, el qual, com ella, va caracteritzar-se per un esperit emprenedor.

La demanda de drets civils, polítics i socials ha necessitat la proclamació de la dona com a ciutadana de ple dret, passa prèvia imprescindible per a la seva promoció i la seva futura participació. Malgrat això, la dona ha mantingut i manté en bona part el rol tradicional, el de la dona dispensadora de benestar, ja sigui en el concepte de dona-mare, dona-esposa, dona-filla o dona-germana. L’historiador Pere Salas escriu en el llibre Clara Hammerl, una dona de paraula, una reflexió molt visual, tot afirmant que en el període d’entre segles la dona va romandre encasellada en el «masclisme imperant, similar a la resta d’Europa, que les tancava a casa sense necessitat de rodar la clau”. Llavors, en el nostre entorn més proper s’entén la consciència d’una dona com un lloc d’avencs i pedres llenegadisses, a les fosques i sense cap sortida, tal com s’explica a les «Cartes endimoniades que un bon cristià pot llegir sense escrúpols”, obra de Jeroni Fortesa.

Superat l’enorme entrebanc que suposava no tenir dret a vot, i assumida la igualtat entre l’home i la dona, després s’ha engegat tot un camí per aconseguir la igualtat real. En tot cas, quan la dona aconsegueix votar, adquireix drets i obligacions, ingressa en l’esfera pública i participa dins el nucli familiar de manera diferent. Allò que damunt el paper sembla només un avanç, també esdevé la forta incorporació de la dona al mercat laboral i la seva doble jornada, fora i dins de la llar.

Amb l’emancipació de la dona, aquesta avança en la seva formació i en les seves possibilitats d’accés als serveis sanitaris. De fet, les teories mèdiques i científiques a partir del segle XX comencen a lluitar contra el concepte de la dona com a ésser inferior, i se centren més en la idea del gènere complementari al de l’home. A poc a poc, les polítiques socials se sensibilitzen i es posen en marxa iniciatives que vetllen per la salut dels nadons. El 1907 s’inaugura al call de Palma el consultori de llet esterilitzada la Gota de Llet i s’aprova la legislació necessària per garantir sis setmanes de descans després del part. Set anys més tard, Mallorca compta amb la primera metgessa mallorquina, va ser la manacorina Margalida Segura. El 1930 s’inaugura l’escola d’infermeres de Santa Matrona establerta per La Caixa com a base per a la fundació a Mallorca de l’Institut de la Dona que treballa.

La dona a poc a poc es va formant professionalment i guanya autonomia personal, un estatus que també les afavoria tant en l’àmbit privat com en l’esfera pública. De fet, l’autonomia és una de les principals demandes del feminisme. Amb posterioritat, algunes professions seran feminitzades, com la feina a l’oficina, les mestres o les infermeres.

Demogràficament, el 1931 a Espanya hi havia 12 milions de dones i 11,5 d’homes, diferència que s’explica per la menor mortalitat femenina a totes les edats. Amb la guerra, aquesta diferència s’incrementa, a més que augmenta l’edat de casament.

El 1934 es funda a Palma la delegació de Falange Espanyola, i la seva Secció Femenina, que perviurà fins el 1977, i que el 1946 va imposar que les dones entre 17 i 35 anys haguessin de realitzar durant

Portada del llibre «Clara Hammerl, una dona de paraula», de Pere Salas (El Gall Editor)

sis mesos el Servei Social, una tasca indispensable per obtenir el passaport i el carnet de conduir.

Tot coincidint amb l’any de la mort de Franco el 1975, l’ONU va celebrar l’Any internacional de la Dona. L’any següent es va crear l’Associació de dones de Mallorca, moviment feminista que predicava per a l’ensenyament obligatori i gratuït també per a la dona, demanava també la majoria d’edat de la dona als 18 anys i la legalització dels anticonceptius. També hi havia el Col·lectiu Pelvis, ara Associació de Dones per a la Salut, amb l’objectiu que les dones recuperassin el control sobre el cos femení, que controlaven els homes a través de les lleis i la medicina. Pocs anys després, el 1981, es crea l’Assemblea de Dones, moviment feminista i proavortista.

El primer Pla per a la igualtat d’oportunitats de les Dones es posa en funcionament el 1988. Suposava una estratègia política per millorar la situació de les dones mitjançant 120 mesures agrupades en sis àrees: Igualtat en l’ordenament jurídic; Família i protecció social; Educació i cultura; Feina i relacions laborals; Salut; Cooperació internacional i associacionisme. El primer pla, que bàsicament pretenia noves vies d’estudi, es va fer tot seguint el model dels programes per a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones de la Comunitat Europea, a la qual Espanya es va incorporar el 1986.

El segon Pla per a la igualtat d’oportunitats de les dones (1993-1995) tenia com a finalitat bàsica l’adopció de mesures per avançar cap a la igualtat real a través de la promoció i el desenvolupament de mesures d’acció positiva, principalment, als àmbits de l’educació, la formació i l’ocupació. L’objectiu era permetre la participació activa en el món de la cultura, la feina i la política. El tercer Pla (1997-2000) tenia com a objectiu que les dones fossin agents copartícips de la presa de decisions, ja que, sense la seva participació, és impossible assolir els objectius d’igualtat i creixement. El 1997, el percentatge de dones directives era del 35%. El quart Pla (2003-2006) cercava la transversalitat de gènere, amb la promoció puntual de polítiques específiques d’igualtat d’oportunitats.

L’any següent s’aprovava la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, que va voler suposar un punt d’inflexió. La igualtat és un dret universal, reconegut a diversos textos internacionals sobre drets humans, i un principi estretament vinculat a l’exercici de la ciutadania, requisit imprescindible en tota societat democràtica. Així doncs, sota l’auspici d’aquests valors, es tracta d’erradicar els obstacles que impedeixen obtenir la igualtat real. Calia, doncs, una acció normativa per combatre totes les manifestacions de discriminació per raó de sexe que es donen a la majoria dels àmbits. La Llei de 2007 té un marcat caràcter general, ja que es proposa incidir sobretot en l’ordenament jurídic, i aplicar el principi d’igualtat a totes les branques del Dret (laboral, civil, mercantil, administratiu, etc.). S’incorporen llavors una sèrie de disposicions addicionals que modifiquen la normativa i l’adapten. En teoria, afecta totes les polítiques públiques, tant esta-

tals com autonòmiques i locals, tot i que conté una regulació més detallada en aquells àmbits de competència bàsica o legislativa plena de l’Estat.

El Pla estratègic d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes (2008-2011) té com a principis rectors:

· La redefinició d’un model de ciutadania

· L’apoderament de les dones

· La transversalitat de gènere

· El reconeixement de la importància de la innovació científica i tecnològica com a força de canvi social i la necessitat d’eliminar les barreres.

El pla estratègic següent (2014-2016) proposa una doble estratègia: la pervivència de les «polítiques específiques d’igualtat” –concebudes com a mesures correctores per reduir desigualtats– i l’«estratègia transversal», orientada a la introducció de canvis estructurals. El nou pla estratègic que ha de ser vigent fins al 2020 ha de contenir mesures específiques per assolir que hi hagi més do-

nes fent feina en llocs de responsabilitat, millorar les possibilitats de compatibilització entre la vida familiar i personal, i la reducció de les diferències salarials. Segons declaracions de la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat:»La feina és la principal eina contra la desigualtat entre dones i homes, ja que garanteix l’autonomia i el ple desenvolupament». Passats deu anys de la Llei d’igualtat, la reducció de l’esquerda salarial ha minvat quatre punts. Dos de cada tres emprenedors són dones, i gairebé 180 mil dones tenen una pensió més alta gràcies al complement de maternitat. Respecte a la conciliació, s’ha reduït la jornada per cura dels infants de 8 a 12 anys i el permís de paternitat ha passat a ser de dues a quatre setmanes.

No obstant tot l’anterior, el veritable apoderament rau en la capacitat de permetre a les dones augmentar el seu potencial per a la mobilització política a fi que pugui generar una equitat de gènere sostenible.

Sortida de missa de l’església de Calvià, 1937

LA DONA LLUITADORA

Dins la història de Mallorca, en diversos enfrontaments bèl·lics varen comparèixer nombroses heroïnes populars, que varen participar com a milicianes als fronts, encara que pogués tractar-se tan sols d’una experiència efímera. Elles també varen ser qui, com a mares principalment, varen treballar per a la pau, l’antimilitarisme i la defensa dels considerats més dèbils, com per exemple, elles mateixes.

Davant el futur negre que moltes de dones veien que els esperava, començaren a sorgir a Mallorca les primeres veus en contra del patriarcat i de la vida sota aquest, a la qual estaven sotmeses. Ja hi ha indicis que des de mitjan segle XIX, les dones lluitaven i reivindicaven el seu rol social. La premsa escrita se’n fa ressò i parlen de la participació de la dona en la vida pública, de l’augment de dones formades o de l’opressió de l’església catòlica.

Una de les primeres revoltes femenines té lloc el 1873, quan les mallorquines es manifestaren contra les lleves de la mort. Són mares, germanes, padrines, al·lotes que s’oposen que s’enduguin per sorteig els joves de les classes més humils, mentre que les famílies riques podien pagar i alliberar-se del servei miliar.

Una gran lluitadora fou Magdalena Bonet i Fàbregues, republicana, feminista i defensora del moviment obrer. La seva fama de ser el «martell femení» del fanatisme religiós s’emfasitzà a la premsa republicana i travessà la mar. Fou lloada com a exemple de dona lliurepensadora i de lluitadora pel matrimoni civil per diferents periòdics republicans peninsulars. L’any 1883 Magdalena era la presidenta de la junta organitzadora del Congrés Feminista de Mallorca, lligat a la Unió Obrera Balear, que tenia com a objectiu millorar el futur de la dona mitjançant la instrucció i abandonar els prejudicis que negaven l’ús de la tribuna pública a les dones. La iniciativa va alarmar el conservadorisme confessional mallorquí i va

haver de suspendre’s. A partir del 1904, morts son pare i el marit, li perdem absolutament el rastre.

Una altra gran dona és Jéanne Marquès Mayol, filla de dirigent d’Esquerra Republicana Balear i de la cofundadora del Foment de Cultura de la Dona. Va ser detinguda juntament amb el seu pare, la seva mare i els quatre germans, acusats d’expressar idees contràries al moviment, tenir una ràdio i suposar que els seus llençols saludaven el vol dels avions republicans. Rere l’acusació, emperò, hi havia el càstig feixista i l’interès en els béns de la família, a la qual ho confiscaren tot. El seu pare morí afusellat el 1937. Ella, la seva mare i la seva germana foren empresonades a la presó de dones de Palma. Jéanne primer fou condemnada a mort i després a cadena perpètua. A la presó va conviure amb Aurora Picornell, de la qual recordà l’alegria i el sentit de l’humor, i amb Matilde Landa, mítica resistent comunista. El 2003, quan s’inaugura el Bosc de la Memòria Històrica en record dels republicans assassinats a Bendinat, s’hi posà una placa amb el nom del seu pare. Ella hi assistí orgullosa, lúcida, i es confessà socialista.

Un altre cas és el de Catalina Flaquer, que va lluitar activament per a l’alliberament de la dona i la seva participació

plena en la vida política. D’ideologia comunista, era coneguda popularment, juntament amb les seves dues filles Antònia i Maria Pasqual Flaquer, com les roges del Molinar. En els seus mítings criticaven l’encariment de les subsistències, la manca de cases bressol per als infants, la necessitat de lluita contra el feixisme i d’un canvi en el pes de la religió en la societat, ja que era un obstacle per a l’alliberament de la dona. Amb l’arribada de la Guerra Civil espanyola, Catalina Flaquer va ser empresonada i torturada per no revelar on estaven amagades les seves filles. Ella resistí, però finalment varen ser descobertes i tancades a la presó de dones a Can Sales. La nit abans de Reis, el 5 de gener de 1936, varen ser afusellades al cementiri de Porreres totes tres, juntament amb la sindicalista Aurora Picornell, que només tenia 25 anys.

Rosa Colom Bernat va tenir més sort. La líder d’ERC que també reivindicava millores en la situació de la dona, va ser empresonada el 1937 i, gràcies a la seva condició de ciutadana francesa adquirida per haver-se casat amb un francès, fou alliberada i duta a França, on va viure l’ocupació nazi. Anys més tard va passar a viure a Suïssa i des del final dels anys 60 tornà a Mallorca freqüentment, on col·laborà en publicacions com Cort

Però l’atac a les dones no només tenia un rerefons ideològic. El 1936, cinc infermeres catalanes voluntàries de la Creu Roja varen ser capturades per mor del fallit desembarcament de Bayo, varen ser violades brutalment pels militars i feixistes, torturades i finalment assassinades al cementeri de Son Coletes. Creu Roja es dedicava ja llavors a l’atenció amb finalitats humanitàries en el camp a favor de les víctimes de conflictes armats.

Retrat de Maria Aurèlia Capmany

I és que la lluita es pot fer des de diversos àmbits, com a través de la tasca intel·lectual que va desenvolupar Maria Aurèlia Capmany, qui el 1971 va editar a Mallorca el llibre Cartes impertinents de dona a dona, en el qual, a través de 27 missives escrites amb molta d’ironia, aflora el compromís de l’autora amb el feminisme.

En l’àmbit del pacifisme, la dona ha tengut una tasca rellevant i ocasionalment reconeguda. Hi ha el cas d’Emily Greene, Premi Nobel de la Pau el 1946 compartit amb John Raleigh.

El 1974, l’Assemblea General de Nacions Unides fa la declaració sobre la protecció de la dona i l’infant en estats d’emergència o de conflicte armat. És un primer reconeixement de la necessitat d’abordar les amenaces especí -

fiques que per a la dona s’esdevenen en els conflictes armats. Malauradament, no fa referència explícita a la violació, l’agressió sexual o d’altres actes de violència de gènere.

De fet, no és fins el 1979 quan hi ha la primera manifestació de dones contra les agressions sexistes. A Mallorca, «Prou d’agressions. Prou violacions», era el que reclamaven amb esforç les dones comunistes, i nombroses independents que militaven en el Grup d’Alliberament de la Dona i en el Col·lectiu Pelvis. La manifestació va acabar amb la crema d’un munt de revistes pornogràfiques com a protesta per la utilització que el sistema capitalista i que la societat burgesa i masclista feien –i fan– del cos de la dona. Una de les proclames era «Volem poder anar pel carrer sense tenir por».

A Espanya el 1983 es crea l’Institut de la Dona i es comencen a publicar les llistes de maltractaments. Així i tot cal esperar el 1989 perquè es modifiqui el Codi Penal per castigar com a delicte la violència física entre els membres de la parella o persones unides per llaços afectius anàlegs.

A Espanya, el 2004 s’elabora la Llei orgànica integral de mesures contra la violència exercida sobre les dones, del govern de J. L. Rodríguez Zapatero. S’estén la idea que és una qüestió que traspassa l’àmbit privat i és un problema de caràcter social. Són dates en què comença un ampli debat sobre el tema i s’expressen alternatives a la cultura misògina. El problema es visibilitza cada cop més i augmenta la investigació entorn de la dona.

EL DIVORCI

Mallorca, i Calvià pels seus trets turístics, ha estat el lloc triat de milers de parelles per passar-hi la lluna de mel i celebrar la seva unió en matrimoni. En el nostre municipi s’han viscut les hores més romàntiques dels noucasats, en un context en el qual no sempre s’ha tengut igualtat de drets.

El dret al divorci no sempre ha existit i ha passat per figures molt diverses, des dels casos de la iniciativa unilateral vigent a casos d’haver de justificar coses difícils d’entendre avui dia, com ara els incompliments d’obligacions conjugals íntimes i afectives, la manca de protecció per part de l’home o la manca d’obediència per part d’un membre de la parella. Cal tenir en compte que el divorci no és per a la dona una possibilitat abstracta si no compta amb els mitjans necessaris per guanyar-se la vida per si mateixa. S’entén que el matrimoni és un contracte per a tota la vida que contreu un home amb una dona, pel qual ella es posa al servei de l’home.

Regles de la Sección Femenina per mantenir l’espòs feliç, publicades el 1953

El 1932 s’aprova a Espanya la primera llei del divorci, que troba una forta oposició entre els diputats catòlics. Aquesta llei només va estar vigent sis anys perquè amb la guerra el 1938 es deroguen tant el divorci com el matrimoni civil, amb efectes retroactius, fet que va provocar enormes problemes sobretot amb les dones que s’havien divorciat legalment durant la República.

Durant la dictadura i fins el 1972, les dones menors de 25 anys no podien abandonar el domicili familiar sense permís del pare, si no era per casar-se o per ingressar a un convent. Ja casades, estaven obligades a presentar l’anomenada «llicència marital» per fer feina, ocupar càrrecs públics o obtenir el passaport. A Espanya la Llei del divorci s’aprova el 1981, i parteix del principi que l’home i la dona són iguals en el matrimoni en drets i deures.

A hores d’ara, pel fet que hagi adquirit consciència de si mateixa i perquè pugui emancipar-se del matrimoni per mitjà de la feina, ella ja no accepta dòcilment la subjecció. La recent inestabilitat matrimonial reflecteix en bona mesura un estat d’indefinició dels rols de gènere, en els quals les expectatives d’homes i dones no sempre estan alineades. Els rols paternal i maternal canvien perquè les relacions entre homes i dones també ho

fan. No obstant això, en cas de ruptura familiar, la immensa majoria de les custòdies s’atorguen a les dones, i s’afavoreix que els homes es desentenguin de les tasques de cura i atenció als fills. De fet, en l’àmbit laboral són anecdòtiques les vegades en les quals el pare reclama una reducció de jornada per tenir cura dels infants. Les baixes per paternitat ronden entre l’1,5 i el 2,5%. Són elles les que han d’abandonar la feina.

En l’actualitat, la igualtat jurídica entre l’home i la dona té excepcions, com l’agreujament de penes en les agressions, amenaces i coaccions, quan la víctima és una dona vinculada a l’home per situació de matrimoni o anàloga, atès que la gravetat i entitat del fenomen contra ella en l’àmbit de la parella justifica aquest tracte diferenciat entre l’home i la dona.

LA SEXUALITAT

La dona, ésser sexuat, ha estat discriminada d’acord amb construccions culturals i estereotips, que han frenat la seva llibertat individual. Quin paper ha tengut la dona mallorquina en les relacions sexuals dins la societat tradicional? Per la poca informació que tenim a l’abast, la dona mallorquina en la cultura popular no es mostra com a frígida, tot i que les al·lusions al desig són menors entre elles que entre els homes. De fet, en la cultura sovint s’ha entremesclat la sexualitat amb el desig i amb l’amor, on gairebé sempre la iniciativa és de l’home, però no sempre, tal com es recull en diversos estudis de la professora de la UIB, Catalina Valriu. Un fet curiós en la cultura mallorquina és la denominació de l’òrgan reproductiu femení. La diversitat és vasta, però possiblement «poma» sigui l’accepció més acceptada. Sigui com sigui, és un tret comú en el cançoner popular parlar-ne de l’aparença, forma, mida, utilitat, etc.

La virginitat és un dels mites més poderosos, la dona sent plaer, por i dolor. En el recull cultural mallorquí es fa, a

més a més, referència a un punt fosc, a un fet entre prohibit, màgic i secret: el cicle menstrual, que es lliga al poder màgic de la lluna, a la simbologia de la sang i al sentiment de pecat. El sexe durant aquest període es considera nociu.

Segons un estudi desenvolupat pel Consell de Mallorca, per a la dona, la sexualitat sovint s’identifica amb besades, carícies i abraçades, i en menor mesura amb el coit. L’explotació sexual de la dona també ha estat silenciada al llarg de la història, tergiversada i mal entesa. Tot i que pot semblar un aspecte de l’àmbit privat, parlar-ne té conseqüències polítiques, laborals, familiars i personals.

En el repàs de la història de la intimitat, segons Simone de Beauvoir, la pràctica del coitus interruptus s’estén primerament entre la burgesia, després en les poblacions rurals i entre els obrers; i el preservatiu es converteix en un anticonceptiu que es propaga àmpliament entorn del 1840. El control de la natalitat és un concepte estès entre la burgesia dels anys trenta, per l’expansió de les idees malthusianes. Entre els nous conceptes hi ha el desig sexual de les dones i no només la seva capacitat per a la concepció d’infants. Així, es presta atenció a mètodes anticonceptius com la continència periòdica del mètode Ogino-Knaus introduït a Espanya el 1929, o les pràctiques sexuals que no implicaven risc d’embaràs. Per contra, el foment de la natalitat, un fet tan lligat al creixement econòmic, la supervivència de la família, el manteniment de l’estat del benestar, la força de l’estat-nació se senten amenaçats.

Fins fa poc les mares fadrines eren fortament rebutjades per la societat, com ho eren les dones lesbianes. Així, hi havia les dones decents, aquelles que només es relacionaven amb l’espòs i dins el matrimoni, i les indecents, o les conegudes com les «querides».

Les mallorquines majoritàriament han viscut una sexualitat exclusiva del matrimoni, tres de cada quatre dones de la postguerra tengueren la seva primera relació sexual amb el seu marit; llavors s’usava arribar casta al matrimoni i era incorrecte fer el contrari. Dues de cada tres consideraven les relacions sexuals encara una obligació del matrimoni, i una de cada quatre, amb finalitat reproductiva. És curiós que del mateix estudi es desprèn que no hi ha diferències entre homes i dones en la idea que és important el matrimoni per tenir parella estable per tenir relacions sexuals.

La prostitució es concep com una forma d’explotació laboral de les dones immorals. Una forma de dominació que permetia als homes pagar a canvi de tenir sexe, mentre es «respectaven» les que podien ser les seves futures esposes. Les dones prostituïdes eren pobres i amb dificultats d’emancipació, i tot allò que les identificava o relacionava era criticat. Per exemple, a les dones que anaven molt maquillades se’ls negava la comunió. De fet, cada vegada que hi ha hagut algun tipus de crisi econòmica, ha anat lligat a l’augment de l’exercici de la prostitució, sobretot a les ciutats. Tot i que d’altres moltes són capaces de sobreviure a Ciutat com a venedores o floristes.

Les dones tradicionalment són més reticents a parlar d’intimitats sexuals, i menys de parlar-ne com una necessitat, una actitud clarament disposada per la censura social en comparació a l’actitud masculina. L’educació sexual per a les dones era totalment inexistent, només una petita part declaren haver rebut informació i bàsicament per evitar l’embaràs.

A Mallorca, el 1979 hi ha una manifestació a Palma a favor de la despenalització de l’avortament convocada per col·lectius feministes i el 1983 cinc dones són jutjades a Mallorca per avortament. No és fins el 1985 quan, amb la Llei de l’avortament, es despenalitza.

L’OCI

La major part de la bibliografia que fa referència a l’oci femení parteix de les tradicions recollides en els cançoners populars. L’oci és una forma més de socialització i per tant un àmbit d’interès d’estudi. En un context en el qual al voltant del 70% de les dones eren analfabetes, la modernitat posterior a la Gran Guerra ofereix una nova perspectiva, sobretot entre les elits, però també influenciada pel fenomen de masses que suposa la ràdio. És a partir dels anys vint, dels feliços anys vint. Com a precedents interessants trobam que a la Mallorca de 1908 s’inicien els balls de màscares a Palma i comencen els grups d’excursionisme, destacable és el grup Lo Fèmur, lligat al Foment de Turisme, que el 1908 feia sortides i on hi participaven homes i dones, i també persones de diverses classes socials, es tractava d’una entitat molt moderna i avançada al seu temps.

I així, a poc a poc la cultura de masses també es feminitza, la roba s’estandarditza, i el cinema és un dels entreteniments més exitosos, d’on s’expandeixen els patrons de bellesa. La moda i la publicitat donen pas a dones més estilitzades, al cabell curt a l’estil garçonne, al maquillatge, i a dur faldes una mica més curtes. Algunes, fins i tot, s’atreviren a sortir al carrer sense capell ni mocador, és a dir, sense res que els tapàs els cabells. No obstant això, les fites de les senyores sempre eren el matrimoni i/o la inclinació cap a la religiositat.

Són nombrosos els escrits que presenten la figura d’una dona des de la dicotomia. D’una banda, la senyora lleugera i «ben empiulada», i de l’altra, la humil, de bons sentiments i delicada. A més a més, perviu la idea de la dona com a persona amb pocs coneixements, de fet, l’analfabetisme sempre ha estat superior entre les dones que entre els homes. I quan es decideix alfabetitzar les dones es fa des d’un prisma molt diferent del que es fa amb els homes, ja que les destinen des del

bressol per al desenvolupament d’algunes tasques. El 1915 s’inaugura l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona de Palma, que imparteix coneixements de puericultura, fisiologia i economia domèstica amb la finalitat de donar educació secundària a les dones i una formació professional amb patrocini de l’Ajuntament de Palma. Aquest mateix any l’escriptor Floyd Dell escrivia a la seva columna d’una revista de Nova York: «El feminisme permetrà que els homes siguin lliures per primera vegada».

La situació divergia si la dona vivia al poble, a la ciutat, o si emigraven. A Mallorca la principal via d’escapament social, de fuita d’alguns tipus de maltractament o incomprensió era Barcelona, una ruta que oferia periòdicament la companyia Aeromarítima Mallorquina. El 1945, comença a operar el primer vol diari Palma-Barcelona. Tot i l’aparent modernitat d’algunes dones de les classes més benestants, aquestes han de combatre els mateixos problemes que les seves predecessores: arraconament patriarcal, persistència d’idees arcaiques sobre la feminitat i límits establerts per la doble moralitat sexual.

La primera emissora de ràdio a Mallorca comença a funcionar l’any 1933, abans que esclatàs la Guerra Civil. La ràdio té el beneplàcit social i és àmpliament consumida per les dones, ja que fa companyia i no destorba el desenvolupament de les tasques domèstiques. Elles eren les receptores dels missatges publicitaris, dels pamflets melodramàtics que tant d’èxit tenien, de les músiques i lletres.

Les dones ballaven, fos a ball de bot a les festes populars, fos a locals destinats a festes o a l’àmbit privat. Els cafès i els espectacles, com les comèdies o la sarsuela, eren de consum comú. L’octubre de 1941, però, s’emeten unes noves normes per les quals es prohibeix l’assistència dels menors de 16 anys als balls de saló i dels menors de 14 anys a les sessions ordinàries de cinema.

La dona, encara que de manera molt puntual, també es va incorporar al món de la pràctica esportiva, ja que s’informava que era bo per a la salut, que les feia enèrgiques, voluntarioses, i les preparava per a la vida. El 1924 participen per primera vegada als Jocs Olímpics dues atletes espanyoles: Lilí Álvarez i Rosa Torres. Però amb la dictadura franquista el paper de la dona en resulta afectat i retrocedeix en els aspectes més modernitzadors.

La moralitat és un concepte sempre lligat i exigit a les dones. Per exemple, la separació per sexes a les platges, o el 1941, quan el Govern Civil emet una cir-

cular sobre la disciplina i moralitat a les platges per la qual es prohibeix als banyistes romandre fora de l’aigua sense barnús o peça anàloga. El tema va tan enllà que fins i tot el 1951 s’organitza el Congrés Nacional de Moralitat en Playas y Piscinas, amb l’assistència de diverses organitzacions, Acció Catòlica entre aquestes, on s’expressa la preocupació per la indecència i s’estableixen criteris respecte del comportament de les dones a les platges i piscines. Així, es prohibeixen peces indecoroses: els banyadors han de tapar el pit i l’esquena i no cenyir-se al cos, per aquest motiu els de les dones han de dur faldilla. Fora del bany, està prohibit mostrar-se davant tothom en banyador o vestir-se i desvestir-se en públic fora de les casetes construïdes amb aquesta finalitat. Les mesures van més enllà quan el 1954 es remet una circular del Govern Civil per preservar la moralitat de les platges en els llocs d’estiueig. Així, hauran de passar trenta anys fins que el 1984 hi hagués de manera oficial la primera platja nudista, que va ser a Portals Vells, al municipi de Calvià.

BIBLIOGRAFIA

ANDERSON, Bonnie S.; ZINSSER, J. (1991): Historia de las Mujeres: Una historia propia. Vol. 2. Barcelona, Editorial Crítica.

DE BEAUVOIR, Simone (2005): El segundo sexo. Madrid. Editorial Cátedra.

JANER Manila, Gabriel (1996): Com una rondalla. Palma, Editorial Moll.

ROIG, Maria Antònia (2005): Dona i educació a Mallorca. L’Institut d’Estudis Superiors a per a la Dona. Palma. Documenta Balear.

SALAS, Pere (2016): Clara Hammerl. Una dona de Paraula. Pollença. El Gall Editor.

ZAFORTEZA de Corral, Luz (coord.) (1999): Jurisprudècia Civil Balear 1852-1998. Palma, Universitat de les Illes Balears

AGUSTÍ AGUILÓ

DONES A JORNAL

CAIRES DE LA DONA A CALVIÀ EN L’ÈPOCA PRETURÍSTICA

Diuen Joana M. Escartín i Aina R. Serrano en el seu treball sobre la dona a la Mallorca contemporània1 que «la història mallorquina ha estat escrita en masculí». Amb aquesta afirmació categòrica fan referència als pocs estudis que fins ara s’han fet entre nosaltres sobre la història de la dona. Calvià, des d’aquest punt de vista, confirma la tendència general, potser agreujada aquí pel fet que encara resti molta feina per bastir la història del poble en la seva globalitat, la dels homes i dones conjuntament.

Perquè, malauradament, i malgrat el seu paper transcendental al llarg dels segles, la dona ha quedat fins pràcticament els nostres dies exclosa –silenciada– del relat històric, sobretot com a actora col·lectiva. Els historiadors no la tenien en compte i les estadístiques sovint no hi feien referència. Però la dona hi era, i el seu paper en l’economia i en la societat no era menor. Com diuen les autores esmentades, «la idea de l’adscripció de la dona a les tasques domèstiques i reproductives no pot ser més errònia». En efecte, i com comprovarem en el cas de les dones calvianeres, la seva participació en les activitats productives era primordial. I el seu esforç, doble, perquè la separació entre el seu treball al camp i les tasques domèstiques, sobretot en el cas de les societats rurals de segles passats, es difuminava fins a esborrar-se del tot.

A continuació farem una aproximació a alguns aspectes o caires de la dona de Calvià quan el poble encara era una societat estrictament rural, i ho farem, d’una banda, a partir de l’anàlisi d’alguns padrons d’habitants del segle XIX, i, de l’altra, a través del testimoni de dones que encara treballaren al camp a jornal. Tot plegat, hem volgut destacar sobretot el treball relacionat amb les dones jornaleres, que era el majoritari entre el col·lectiu femení de Calvià.2

LA DONA EN ELS PADRONS D’HABITANTS

Sortosament, la documentació arxivística3 permet reconstruir aspectes de la vida de les dones que les obres d’història sovint han negligit. En el nostre cas, hem utilitzat els padrons d’habitants, els quals poden oferir dades valuoses per bastir i interpretar el rol de la dona en la societat i en l’economia. Però també cal estudiar altres fonts, com ara els llibres sagramentals, els registres civils, o els protocols notarials –aquests darrers sovint permeten fer visibles detalls de la vida quotidiana difícils d’aconseguir en altres documents.

Per tal d’obtenir una informació que il·lustràs un franja de temps de certa durada, hem triat tres padrons del segle XIX (els de 1838, 1865 i 1899), separats per intervals d’uns trenta anys, a fi de copsar la situació a principis, mitjans i final de segle, i observar l’evolució dels paràmetres estudiats.

1. J. M. Escartín; A.R. sErrano (1997). La dona en la Mallorca contemporània. «Quaderns d’Història Contemporània», 6. Edicions Documenta Balear.

2. Per a les ocupacions de la dona relacionades amb els nuclis urbans de Calvià i es Capdellà, remetem el lector al treball de Brígida gomila Els antics oficis de Calvià (1860-1960), en premsa, que es publicarà com a número 4 de «Memòria de Calvià», col·lecció que edita l’Ajuntament de Calvià.

3. Hem consultat a l’Arxiu Històric de Calvià els padrons que feim servir en aquest apartat.

Full del padró d’habitants de Calvià de 1899

EL PES DEMOGRÀFIC DE LES DONES

El pes demogràfic de les dones en els padrons analitzats representa si fa no fa el 50 % de la població. I això vol dir, lògicament, que la població femenina tenia un protagonisme indubtable El sistema productiu de les possessions, en bona part, es basava en el treball de jornalers i jornaleres, i, com que aquestes darreres cobraven molt per davall els homes, esdevenien mà d’obra barata que permetia als amos i senyors rendibilitzar les explotacions.

Si analitzam l’estructura demogràfica a partir del sexe, l’edat i l’estat civil, observam algunes pautes que no varien gaire al llarg del segle XIX (tret que l’estudi d’altres padrons intermedis pugui qüestionar aquesta afirmació).

de Calvià del mapa del cardenal Despuig

El 1838 la població d’homes superava la de les dones, però si fa no fa a mitjan segle (1865) i després a finals de la centúria (1899) són les dones les més nombroses. La taxa de masculinitat (nombre d’homes per cada 100 dones), per tant, ha disminuït, de manera que el pes de les dones ha anat creixent. L’emigració, les quintades o una taxa major de defunció dels homes són factors que contribueixen a aquesta evolució.

Pel que fa a l’edat i l’estat civil, les dades indiquen que les dones calvianeres començaven a casar-se a partir dels 16 o 17 anys, tendència que es manté en els tres padrons analitzats. La major part de la població femenina contreia matrimoni, a jutjar per les xifres baixes de fadrinatge en edats avançades. Ara bé, el 1899 la proporció de fadrines s’eleva considerablement respecte dels padrons anteriors, el que segurament es degui a l’augment de l’emigració per part dels homes, fenomen ben constatat a Calvià en la darrera etapa del segle XIX.

Pel que fa als índexs de viduïtat, la situació també és molt similar en els tres padrons: entre la població femenina el nombre de vídues era més elevats que el de vidus entre la masculina, els quals tenien una menor esperança de vida. De fet, les xifres de vídues es disparen a partir dels 50 anys.

Pel que fa a la longevitat, a partir dels 70 anys, el nombre de persones en els tres padrons disminueix de manera evident, però d’una manera força més acusada en el grup d’homes, sobretot en el padró de 1899. Són pocs els homes i dones que ultrapassen la barrera dels 80 anys i casos comptats, només entre les dones, els qui arriben als 90 (l’any 1838 no hi havia cap nonagenari; el 1865 només n’hi havia un, una dona de 90 anys; i el 1899 n’hi havia dos, també dones, de 91 i 92 anys respectivament).

Una criada de Palma, segons un gravat del Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador

LONGEVITAT D’HOMES I DONES A CALVIÀ AL SEGLE XIX HOMES

DONES

LES OCUPACIONS

Malauradament, els padrons de 1838 i de 1865 no consignen, tret de casos puntuals, l’ocupació de la dona. No podem fer-ne, doncs, més que alguna aproximació de manera indirecta, a partir dels oficis dels homes. Com reflecteix el padró de 1899, que sí indica la professió de les dones, i com semblen indicar les dades que figuren en els llibres de matrimoni –només, però, n’hem consultat algunes mostres–, en la majoria de casos en què un home casat era jornaler la dona també exercia aquesta ocupació. 35. Jornaleres també devien ser la majoria de dones dels missatges.

Al·lotes mallorquines, entre elles, a l’esquerra, una calvianera (gravat del Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador)

El 1838 l’única ocupació de dona consignada en el padró és el de criada (9 dones en són). El de 1865 refereix únicament 4 criades, 1 tavernera, 9 jornaleres i 2 forneres. No queda, doncs, més remei que acudir a les xifres d’homes jornalers per fer-nos una certa idea del possible contingent de dones, però amb totes les precaucions. Així, si el 1838 hi havia 150 jornalers i 82 missatges i el 1865 eren 398 jornalers4, podríem intuir xifres similars de jornaleres o fins i tot més elevades, si tenim en compte que en el padró de 1899 el recompte és de 579 jornalers i 782 jornaleres.

4. El padró de 1865 sorprenentment només consigna un missatge. Segurament aquesta categoria es va incloure en el grup de jornalers.

Aquest darrer padró, el de 1899, conceptua la major part de la població femenina com a jornaleres, és a dir, dones que treballaven al camp a jornal. A continuació per nombre, molt més modest, hi ha les conradores, les propietàries, les hortolanes i les llauradores. Com a activitats que es desenvolupaven a la vila –o a Ciutat, en el cas de moltes criades– hi veiem els oficis de domèstica i criada, tavernera, botiguera, modista, costurera i estanquera. I també el de mestra d’escola i el de monja. Altres oficis que duen atribuïts les dones, i que semblen palesar el cas de dones que compartien les tasques de l’ofici amb el marit, són el de fornera, molinera i carbonera.

PROFESSIÓ DE LES DONES EN EL PADRÓ DE 1899

Jornalera 782

Conradora 56 Criada 31

Propietària 18 Tavernera 13 Monja 9 Botiguera 7 Domèstica 7 Costurera 3 Mestra 3 Carbonera 2 Fornera 2 Hortolana 2 Estanquera 1 Llauradora 1 Modista 1 Molinera 1

EL LLOC D’ORIGEN

Dels padrons que hem triat per analitzar, dos –el de 1865 i el de 1899– ens proporcionen informació sobre el lloc d’origen de cada habitant5. Això ens permet conèixer i classificar els llocs de procedència de la població calvianera d’aquells moments.

Pel que fa a l’any 1865, el gruix de la població (un 89,11 %) era de Calvià (53,07 %) o des Capdellà (36,04). De la resta de població, Andratx, Galilea, Bunyola i Palma eren, per aquest ordre, els llocs d’origen més abundants. Entre les dones procedents d’altres municipis, en destaca el cas d’Andratx, menys nombrós en el cas dels homes. Val a dir, també, que en els casos de procedència de pobles no limítrofs, sol tractar-se de matrimonis de la mateixa localitat que es traslladaven junts a Calvià.

Si analitzam el padró de 1899, tot i que la xifra de població autòctona ha baixat respecte del 1865, el gruix d’habitants (un 85 %) continua essent de Calvià (49,04 %) o des Capdellà (36,29). En el cas de les dones, la xifra també és del 85 %. La població vinguda d’altres municipis procedeix sobretot de Galilea, Palma, Andratx i

5. En el padró de 1865 hi ha una vuitantena de persones que no duen l’origen consignat, però es pot deduir pel llinatge i pel context familiar que la majoria eren de Calvià o des Capdellà.

«La tornada de la feina» (gravat a color del Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador)

El padró de 1899 conceptua la major part de la població femenina com a jornaleres.

Puigpunyent, per aquest ordre. Val a dir que Galilea i Palma ara ocupen els primers llocs. Bunyola ja no figura, com el 1865, entre les poblacions d’origen més abundants, posició que ara ocupa Puigpunyent. Quant a la procedència de les dones, Palma se situa al capdavant, però Andratx continua com a lloc destacat, juntament amb Galilea i, no tant, Puigpunyent.

Una diferència important, respecte de la situació de 1865, és que el ventall de llocs d’origen el 1899 s’ha ampliat considerablement, no tan sols perquè ve gent de molts més municipis de Mallorca, sinó també perquè en ve d’indrets peninsulars i també, si bé són pocs casos, d’ultramar (Cuba i Alger). Aquests darrers són fills o dones d’emigrants que han tornat a Calvià després de fer les Amèriques. Entre els d’origen peninsular hi ha sobretot carabiners i alguns guardes jurats que venen amb dones i fills. La societat calvianera, doncs, a les acaballes de segle ha deixat de ser una població tan tancada com ho era en èpoques anteriors i comença a rebre aportació de població forana, si bé encara en proporció moderada.

LLOC PRINCIPALS D’ORIGEN DELS HABITANTS DE CALVIÀ EL 1865

POBLACIÓ D’ORIGEN1 DONES HOMES TOTAL

Calvià 657 586 1.243

Capdellà, es 403 441 844 Galilea 16 34 50 Bunyola 14 15 29 Palma 13 16 29 Andratx 22 6 28 Alaró 7 8 15 Marratxí 5 7 12 Puigpunyent 5 5 10

LLOCS PRINCIPALS D’ORIGEN DELS HABITANTS DE CALVIÀ EL 1899

POBLACIÓ D’ORIGEN2

DONES HOMES TOTAL

Calvià 620 604 1.224

Capdellà, es 462 436 898

Galilea 24 33 57 Palma 32 22 54 Andratx 27 8 35 Puigpunyent 10 24 34 Santanyí 7 4 11 Porreres 7 3 10 Alaró 5 5 10

Una diferència important, respecte de la situació de 1865, és que el ventall de llocs d’origen el 1899 s’ha ampliat considerablement, no tan sols perquè ve gent de molts més municipis de Mallorca, sinó també perquè en ve d’indrets peninsulars i també, si bé són pocs casos, d’ultramar (Cuba i Alger).

LA INSTRUCCIÓ

Dels padrons analitzats tan sols el de 1899 ofereix les dades d’alfabetització de la població. La informació que indiquen és si la persona «sap llegir» i «sap escriure». El següent quadre en reflecteix les dades obtingudes.

ALFABETITZACIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ EL 1899

HOMES DONES

TOTAL

Sap llegir Sap escriure NOMBRE % Sap llegir Sap escriure NOMBRE % NOMBRE %

SÍ SÍ 509 42,52 SÍ SÍ 335 26,65 844 34,39 SÍ NO 29 2,42 SÍ NO 22 1,75 51 2,08 NO NO 659 55,05 NO NO 900 71,60 1.559 63,53 1.197 100,00 1.257 100,00 2.454 100,00

Observam que el grau d’alfabetització de la població calvianera en general a finals del segle XIX era minso. Només un 34 per cent de la població sabia llegir i escriure. Els que no sabien fer ni una cosa ni l’altra s’elevaven al 63,5 per cent. La situació, però, s’agreujava encara més en el col·lectiu de dones, en què només una quarta part, si fa no fa, estava alfabetitzada.

L’ANTROPONÍMIA

En analitzar els padrons de la població calvianera de l’època preturística ens trobam que els cognoms de les persones es repeteixen en una proporció important. En el noms de fonts, aquesta repetició és encara més evident. No és estrany, doncs, que el malnom arribàs a ser més important i tot que el nom i llinatges de la gent, a fi de poder-les singularitzar.

El 1838 el 63,69 % de la població femenina duia un d’aquests cinc noms: Catalina, Antònia, Magdalena, Margalida o Francisca. El 1865 la situació no havia canviat gaire: el 76,41 de les dones nomien Catalina, Antònia, Magdalena, Margalida, Maria o Francisca. El 1899, les dones amb el nom d’Antònia, Catalina, Margalida, Maria, Magdalena o Francisca eren el 75,87 del total. Val a dir que en aquest darrer padró, entre els noms diferents a aquests, la varietat ha augmentat significativament, a causa sobretot de la incorporació de noms que portaven dones procedents d’altres indrets.

LA TOPONÍMIA

Tot i que és una informació que no figura en els padrons d’habitants, permeti’ns el lector incloure aquí un breu apunt sobre la presència de la dona en els noms de lloc de Calvià, ja que la toponímia també és un reflex de la història, la geografia i la gent que ha viscut en un territori. Ja sigui singularitzades pel nom, el malnom o el cognom, per la professió, per la categoria social, per la condició de propietàries d’una terra determinada, per l’edat..., l’empremta de les dones en el territori surt a la llum en la toponímia.

En la taula adjunta hem recollit la majoria de topònims del terme de Calvià en l’origen dels quals hi ha una dona. Alguns ens il·lustren sobre la condició social (banys de sa Senyora, cala Comtessa, coes de madò Joana). D’altres, ho fan sobre l’ofici (Ca la Mestra,

analitzar

En

els padrons de la població calvianera de l’època preturística ens trobam que els cognoms de les persones es repeteixen en una proporció important. En el noms de fonts, aquesta repetició és encara més evident.

PRINCIPALS NOMS DE FONTS DE LES DONES A CALVIÀ

NOM Nombre %

18386

Catalina 157 15,04

Antònia 139 13,31

Magdalena 138 13,22

Margalida 125 11,97 Francisca 106 10,15 Maria 67 6,42

Joana Maria 59 5,65

Joana Aina 47 4,50 Francisca Aina 39 3,74

Esperança 20 1,92

18657

Catalina 203 16,52

Antònia 165 13,43 Magdalena 152 12,37 Margalida 152 12,37 Maria 139 11,31 Francisca 128 10,41 Joana Aina 62 5,04

Joana Maria 41 3,34 Francisca Aina 38 3,09 Esperança 24 1,95 18998

Antònia 195 15,03

Catalina 187 14,42

Margalida 167 12,88 Maria 154 11,87 Magdalena 152 11,72 Francisca 129 9,95

Joana Aina 55 4,24

Joana Maria 39 3,01 Esperança 28 2,16 Francisca Aina 23 1,77

6. Quant a la resta de noms, els més nombrosos eren Joana (20), Isabel (15), Aina (12), Antònia Maria (8), Jerònia (8), Sebastiana (8), Beneta (6), Coloma (6), Paula (6), Prudència (6) i Rosa (6).

7. De la resta de noms, els més nombrosos eren Aina (21), Isabel (10), Jerònia (9), Rosa (8), Joana (7), Paula (7), Coloma (6), Pereta (6) i Sebastiana (6).

coll de s’Escolana, penyalar de sa Monja...), o bé sobre l’aspecte (caló de sa Bella Dona), l’edat (pou de sa Jaia) o potser fins i tot el caràcter (Ca sa Mestresseta), però la majoria fan referència al nom (puig de na Marió, puig de na Martina, estany de na Blanca...) o al cognom o malnom (Ca madò Xineta, comellar de na Barratxeta, cova de na Picassentos...).

TOPÒNIMS FEMENINS EN EL TERME DE CALVIÀ

Banys de sa Senyora

Ca la Mestra Ca madò Xineta Ca na Baiana Ca na Barratxeta Ca na Castelleta Ca na Poia Ca na Tatxa Ca na Xamarrina Ca sa Mestresseta Cala Comtessa Caló de sa Bella Dona Camí de na Dalmau Caragol de na Baiana Castellot de na Marió Coes de madò Joana Coll de s’Escolana Coma de na Baiana Coma de na Dalmau Comellar de na Barratxeta Comellar de na Flamenca Comellar de na Vermella Costa de sa Jaia

Coster de ca la Negra

Cova de na Marió Cova de na Picassentos Estany de na Blanca Garriga de na Belembena Pas de na Sabatera

Penyalar de sa Monja Platja de na Nadala Pou de na Barratxeta Pou de sa Jaia

Puig de na Groguis Puig de na Marió

Puig de na Martina Puig de na Mollà Punta de na Cerdana Punta de na Dina Punta Nadala

Puntal de na Castelleta Queixal de na Flor Rota de na Cambres Rota de na Marió Vol de sa Senyora

DONES DE CALVIÀ QUE ANAREN A JORNAL: VIDA I TREBALL

Bàrbara Genovart, en el seu estudi sobre les dones d’Ariany9, en què analitza l’aportació d’aquestes a l’economia del poble durant el període que va de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX, fa una classificació de feines i ocupacions de les activitats rurals del camp i n’elabora un calendari. Atabala el volum d’activitats a què havien de fer front les dones. Primerament les feines de foravila, que responien al calendari agrícola: les tasques relacionades amb el cicle dels cereals i llegums i, sobretot, la recol·lecció d’ametles, garroves, olives i figues, sempre amb salaris molts més baixos que els dels homes. Quan acabaven el jornal, els esperaven les ocupacions domèstiques: fer el menjar, fer net, tenir cura dels infants, rentar i fer dissabte... o emblanquinar un cop a l’any. Moltes vegades també havien d’atendre els vells, que vivien amb els fills. Per subvenir a les necessitats d’alimentació, transformaven les matèries primeres que obtenien del medi rural en productes perdurables –embotits, confitura i codonyat, figues seques, tomàtigues empotades...– i solien dur un hortet casolà per al subministrament de verdures. I, quan a la fi podien seure, llavonces tocava sargir o cosir o brodar.

Tenint en ment aquesta classificació de tasques i ocupacions, hem fet quatre entrevistes a tres dones de Calvià i una des Capdellà, totes d’edat avançada, amb l’objectiu d’oferir una visió de la vida de les dones al nostre poble en l’època preturística, posant l’accent en la seva època de joventut, quan Calvià era una societat d’economia rural. Ens ha interessat especialment reflectir-ne les condicions de vida i de treball.

8. Després dels que figuren en la taula, els noms més nombrosos eren Paula (16), Aina (14), Isabel (14), Jerònia (9), Bàrbara (8), Prudència (7), Rosa (7) i Antònia Maria (6). 9. B. GENOVARD DARDER (1989). Tall de dones. Institut d’Estudis Baleàrics.

Aina Pujol

Aina Pujol Palmer va néixer el 1925. Li diuen n’Aina des Ratxo, o «sa dona des carter» –el seu home era el carter Pep Ballester, que té un carrer dedicat. Els pares eren de Galilea i ella tenia nou mesos quan vingueren a Calvià a cercar feina. Son pare era jornaler i sa mare estava a la possessió des Ratxo, d’on eren amos els padrins de n’Aina.

Recorda que als 12 anys tothom anava a fer feina. Als pobles hi havia tres mesos de feina al camp. Ella va voler anar a collir ametles a Benàtiga als 12 anys, tot i l’oposició dels pares. Partien a les 7. S’ajuntaven a la vorera del poble i partien cap al camp. Feien feina de les 8 fins a la 1 i de les 3 fins a les 7. Per menjar el migdia encenien un foc davall un garrover i cuinaven sopes. Anaven i tornaven de la feina a peu. El temps de les olives no hi havia gent suficient i venia gent d’altres pobles, que quedaven a les cases de la possessió. N’Aina recorda que venien de fora 10 o 12 dones, de Selva i de la banda de Lluc. Li demanam quin tracta els prodigaven els amos i diu que bo, que hi havia pau. Recorda que, mentre collien, cantaven. «Tothom estava content», comenta. Els amos duien sacs per omplir i paraven el sac i les dones hi abocaven les olives o ametles. Collir olives o ametles era igual de feixuc, diu, però era pitjor el temps d’oliva, perquè era a l’hivern i feia fred. «El meu padrí encalentia pedres» perquè les collidores s’escalfassin les mans balbes. L’oliva durava més o manco uns tres mesos.

El jornal que li pagaven era –no ho recorda bé– de 8 pessetes. Quan va acabar el Moviment, que hi havia escassesa, a les dones els donaven per dia un litre d’oli. El jornal era el valor d’un litre d’oli. Havien de fer set hores de feina per un litre d’oli!, exclama. La qualitat de l’oli depenia d’on queia l’oliva. «Els meus padrins –comenta n’Aina– no volien que les batessin, volien que caiguessin madures». A la possessió des Ratxo –diu–tot era pedra, pedreny, i com que les olives queien a damunt les pedres no agafaven humitat i l’oli era més bo.

Però l’etapa de collidora va ser breu. «La meva vida la vaig passar cosint», diu. Es va casar als 28 anys i ja era cosidora. Feia feina amb unes dones que eren germanes i que els deien ses Tereses, que tenien la sastreria davant ca ses Monges. L’horari era de 9 fins a les 12 i després de 2 a 6 aproximadament. Feien feina de dilluns a dissabte, tret del diumenge. I el cosir sempre es va pagar a la meitat del que pagaven en altres ocupacions, diu. Tallaven tela, com un sastre, i després cosien: pantalons d’home i americanes, tot encarregat. Llavonces els homes duien americana, guardapits i pantalons. També feien sargits i arreglaven roba. Li demanam pel llum que empraven per cosir i comenta que a Calvià el llum s’encenia a posta de sol, i a les 9 o les 10 ja començava a fer senya que es volia apagar. Llavonces s’acostumava a fer servir quinqué. A la possessió des Ratxo –recorda–, a dins les cases sempre il·luminaven amb llum d’oli.

Sobre les condicions de vida, n’Aina opina que la gent vivia tranquil·la i bé. I podien menjar normal. Però recorda que després de la Guerra hi va haver dos o tres anys de racionament. I per comprar coses s’havien de pagar molt cares i era difícil de trobar-ne. «A les possessions, si tenies coneguda, et daven el que tenien». Fam, fam, no en va passar, però sí estretor. I després va venir l’abondor de feina.

Descansaven els diumenges i també els dies de festa: Sant Jaume, Pasqua i Nadal. I també anaven a l’Oratori de Portals a fer el Pancaritat. Per Sant Jaume feien carreres de bicicletes, carreres de cintes, i el que hi havia més era ball. Les dones ballaven. El primer ball que feien l’encantaven: el saig passejava la primera balladora: «La primera del ball, què me’n donau?». I el jove que tenia intenció amb una al·lota volia que fos la primera i li donava unes pessetes: «La meva al·lota ballarà la primera». Feien tres o quatre dies de festa.

«La primera del ball, què me’n donau?». I el jove que tenia intenció amb una al·lota volia que fos la primera i li donava unes pessetes: «La meva al·lota ballarà

Catalina Cirer

Catalina Cirer va néixer a Sencelles l’any 1929. Abans del 36, son pare va venir amb la dona i sis fills de garriguer a sa Porrassa, i s’instal·laren en una caseta que no tenia llum, ni aigua ni res. Quan va començar la Guerra, son pare els va fer unes síquies en terra, a Can Barral, per quan passaven els avions poder-s’hi refugiar. Per menjar no hi havia res. Tot era estraperlo. Només hi havia menjar a les possessions, que feien matances i collien blat. Entre el 36 i el 39, els varen oferir una casa més gran a Calvià, a Son Rei.

«Després de la guerra tot estava racionat, un pa petit cada dos dies, no hi havia sabó per rentar, i se n’anaven a collir que eren al·lotets, perquè llavors comandaven els amos de possessió». Les dones començaven a collir el juliol i acabaven el cicle d’ametles, garroves i oliva pel mes de febrer, pel Dijous Llarder. «La més feixuga era l’oliva, perquè a Calvià feia un fred espantós. Collir ametles era feixuc per la calor. Les garroves, ja anava més bé. Ah, i més bones de collir... més grosses, el camp estava net, perquè llauraven molt».

Quant a l’organització de la feina, na Catalina recorda quan va anar a collir a Son Alfonso –pronuncia «Son Afonso», com hem observat en altres persones calvianeres–, amb set o vuit dones. Sempre les més majors eren com les majorales, les que comandaven. El paners havien de ser ben plens per anar a buidar, no mitjos. Els buidaven en sacs. Els donaven un quart de litre d’oli per cada dia, «més coent que el dimoni». Perquè l’oliva ja era com podrida, dins la rapa, els batzers... En estar dins la humitat, banyada, es feia malbé.

Totes les dones anaven a collir. Els pagaven quatre pessetes. El jornal era de vuit hores, quatre i quatre. Si s’hi posaven a les 8, fins a les 12. I l’horabaixa, de les 4 a les 8. I es migdia descansaven una hora. Per avançar temps, de vegades les dones feien feina a escarada. «Eren molt intel·ligents, aquesta gent –diu amb ironia, referint-se als amos, donant a entendre que l’escarada era més beneficiosa per a ells que per a les jornaleres–; si volies avançar temps et donaven vint sacs de collir garroves, suposem, i tu a aquells vint sacs hi posaves les dues mans, i sense respirar, sense respirar, feies aquells vint sacs, ben sacsats, eh, no mig buits!». Això permetia a les dones avançar mitja horeta o tres quarts, perquè totes eren mares de sis o set al·lots –comenta na Catalina– i era molt important arribar d’hora a casa. L’escarada es pagava igual que el jornal, simplement permetia escurçar la jornada. Parlant de la duresa de la feina, na Catalina afirma: «És una cosa molt graciosa, aquesta. Les dones contentes, rient, cantant, i felices».

Les jornaleres, quan acabaven la jornada, com que per a les garroves i l’ametla duien una senalla i per a l’oliva un paner, els omplien de rabassonets, de tascons –que deixaven els talladors de pins– o de tronquets de soca d’olivera i, amb la senalla a

la guerra

estava

damunt el cap, tornaven a casa. Encenien el foc de la cuina amb botxes o estepa i després hi posaven els rabassonets, que eren bons per mantenir el foc i poder cuinar. La llenya anava escassa. Qui no tenia terreny no tenia llenya.

Recorda que era molt nina i, amb les mares, anaven a collir a Son Roig. Perquè sabessin si les dones anaven davant o darrera, quan eren a sa Capelleta, posaven un brot de garrover o d’olivera a la vorera del camí, com a senyal que no les esperassin, per no haver de perdre temps.

Durant una època d’escassesa, les jornaleres duien poc menjar a la feina, perquè no hi havia pa. En aquest context, na Catalina recorda un episodi que avui en diríem de reivindicació laboral. Va succeir quan una de les jornaleres més majors, que nomia Josefina, es va posar endavant de demanar a l’amo que, pel mateix preu, el migdia els donàs escudella per menjar. «I l’amo va donar el coll, li va dir que sí. I els migdies, a damunt la miranda, sortia l’amo i tocava un corn, i era que havíem d’anar a dinar, els missatges i noltros. I hi havia uns escudellers, que encara hi deuen ser, amb les escudelles penjades, i agafàvem

«Després de

tot

racionat, un pa petit cada dos dies, no hi havia sabó per rentar, i se n’anaven a collir que eren al·lotets, perquè llavors comandaven els amos de possessió »

una cullera i un tassó. I mos n’anàvem a parar escudella, i un cullerot, i menjàvem el plat calent, i a damunt la taula hi havia aigua, i hi havia pa, perquè pastaven, i mos donaven aquell pa calent, i llavors teníem una horeta o una horeta i mitja i mos hi tornàvem a posar». En demanar-li si els amos tractaven bé les treballadores, fa un silenci incòmode i diu: «Duien el bastó. No és que fossin males persones. Però el món va venir així i cada temps...!». De vegades, comenta també, en l’escarada els amos avançaven o endarrerien el rellotge a conveniència seva.

Una altra feina feixuga que feien les dones era espedregar. Les dones s’hi llogaven. Omplien senalles de pedres i les anaven a descarregar dins un carro. Na Catalina recorda haver anat a espedregar a la possessió de Santa Ponça.

A més de fer de jornalera, na Catalina va fer altres feines. Abans d’anar a jornal al camp, havia estat llogada per cinc duros cada mes a Can Ros, amb el metge Mulet. Quan el metge anava as Capdellà, tenia una consulta a una casa aferrada a Can Castanyer. Ella l’hi acompanyava i guardava la casa per si hi havia algun avís d’algú malalt. El metge li’n feia apuntar el nom a una pissarra, perquè no se n’oblidàs.

Quan se’n va anar de cal metge –encara era fadrina– va anar a la possessió de Torà a ajudar a la madona. Feien el menjar per als missatges. El dematí sopes, el migdia cuinat –ciurons, llenties, faves– i darreria: un dia un conill amb ceba, un altre una mica de peix, una truita, o una ensalada amb arengada... El vespre feien sopes. I de tant en tant menjaven porquim, però racionat.

En aquesta època també va anar a segar faves. A Son Vic Nou, n’hi havia un sementer i la madona de Torà li va dir si volia guanyar un parell de doblers extres. I durant uns mesos se n’anava a segar després de dinar: «I per segar havia de dur dos solcs, i amb la fauç tu havies d’agafar la manada i segar... aquí, aquí, aquí... i anaves avançant, i arribaves a l’enfront, això amb un sol...! I fins que el sementer se va acabar».

En casar-se, l’any 1948, i abans de tenir els infants, anava amb el seu home, que era capdellaner, a ajudar-lo a fer metro. «La seva feina era una feina molt dura: tomar soques, tot a força de xorrac i destral, i tallar pins, per fer metro, i llavors de la rama en feien feixines». L’anava a ajudar a serrar amb el verduc, a la garriga. Un estirava d’una banda i l’altra de l’altra.

Quan va quedar viuda –era l’any 1965–, amb dos fills, va anar a fer feina al Villa Font de Peguera, un hotel de 30 o 40 habitacions. La seva germana també hi feia feina. I se n’anaven a peu cap a Peguera i tornaven a peu as Capde llà. Anaven pel camí que passa per devora Son Vic Vell i agafaven una drecera pels Pins Sembrats. I feien les

habitacions i berenaven i dinaven a l’hotel. Però cada cinc dies una havia de quedar de guàrdia el vespre per destapar els llits als clients, una deferència, com un luxe que es tenia aleshores amb els turistes. Cobrava 3.000 pessetes cada mes, i 200 per cada infant.

A banda del pa, parlam d’altres productes que s’elaboraven per a la manutenció de les famílies. «Confitura, codonyat... feien conserves de tomàtiga amb botelles de vidre, tapades amb un tap de suro. També feien figues seques, pans de figa, torraven ametles i moniatos, s’aprofitava tot. A cada casa –afegeix– sempre mataven un porquet. Aquell porc, per petit que fos, diu, havia de durar tot l’any... Com que no hi havia ni geleres ni res, els ossos es posaven dins caixons de fusta tapats de sal i així es conservaven».

Introduïm el tema de les feines de la casa. «La gent arribava de fer feina a posta de sol. I quan arribaven posaven una olla d’aigua al foc i es rentaven els peus i les mans. I amb un pedaç s’eixugaven, es posaven unes espardenyes netes, res de dutxa, ni bany, se n’anaven a jeure i el sendemà se’n tornaven a fer feina i llavonces, quan arribaven, si tenien una horeta feien quatre feines i el diumenge es feia la bugada de tots els infants. Rentaven, feien el dinar i planxaven amb planxes de carbó. Pobres donetes, ara mateix les plany allà on són!».

Les dones apedaçaven llençols i calçons, sargien calcetins... però n’hi havia que no en sabien i ho havien d’encarregar. Algunes dones també feien vànoves, tapets..., «perquè noltros no ho podíem fer, no teníem temps, havíem d’anar a guanyar el jornal».

Cadascú a casa rentava i feia dissabte. S’aprofitaven els dissabtes i els diumenges. «Els dissabtes totes les maretes rentaven a mà i feien net. Llavonces no estava enrajolat, i abans d’agranar esquitaven per no alçar pols. Però les dones feien molta feina. I llavors, els al·lots!».

També hi havia feines esporàdiques: emblanquinar, rentar matalassos... Aquesta darrera feina es feia quan hi havia un mort, comenta na Catalina. La gent emblanquinava cada any. En venir el maig i l’abril, la casa havia d’estar emblanquinada. Hi havia dones que es llogaven per emblanquinar.

Parlam finalment de descans i festes. Recorda les festes del poble, per la Mare de Déu del Carme. I la gent ballava, «i anàvem al bar a prendre gelat». La gent del poble col·laborava en totes les festes i les dones també. Anaven a missa... «No sé d’on treien el temps!».

Francisca Vidal

Francisca Vidal Sastre, de Can Jaume Foraster, va néixer a Calvià el 1930 i sempre ha viscut al poble. Al llarg de la seva vida va fer de jornalera al camp, va anar a fregar cases i també es va llogar com a emblanquinadora. Va fer feina al camp fins devers els 20 anys, fins que va anar amb una filla de cosina que tenia una botiga i hi va estar 22 anys. Hi despatxava, i feia el dinar i arreglava la casa. Els darrers 17 anys abans de jubilar-se va fer de cuinera a les escoletes municipals de Calvià.

En la seva etapa de jornalera, va anar a Benàtiga de Baix, a collir ametles, garroves i oliva. I després va anar a Benàtiga de Dalt. Tenia desset o devuit anys. A Benàtiga de Baix també hi va anar a sembrar llegum alguna vegada: faves i ciurons i llenties. Quan anava a Benàtiga de Baix, els donaven cudella. «Ens daven un plat, moltes faves... sé que menjàvem moltes faves. I mos daven cinc pessetes per dia, de sol a sol». Aturaven mitja hora per menjar i després s’hi tornaven a posar. «Tris-tras, tris-tras, i un metler i un altre, i un metler i un altre. A Benàtiga de Baix devíem ser cinc o sis dones. I a Benàtiga de Dalt, només érem quatre».

Parlant de la feixuguesa de les tasques, na Francisca opina que les més pesades eren les ametles, perquè feia molta calor, molt de sol. Les garroves eren més bones de collir, ja no feia tant de sol. Pel que fa a l’oliva, feia tant de fred –comenta– que havien de posar pedres al foc per encalentir-se les mans. Les posaven al foc i quan eren calentes se les posaven a les mans.

Li demanam si se sentien explotades. Respon que no, diu que en té un bon record, d’aquestes feines, perquè era una feina molt entretinguda i divertida. Quan feien feina, sempre que podien cantaven. I feien bromes i xerraven del que passava pel poble... I si l’amo –perquè, afegeix, sempre tenien l’amo que els manava–era un home divertit, també els xerrava i els feia bromes. Ella una vegada, amb una companya, en va fer una, de broma, un poc pesada. Va amagar les senalletes del menjar. Tothom les cercava i fins i tot es pensaren que havien estat els homes dels voltants que feien forns de calç. L’amo se’n va anar a les cases a treure pa, sobrassada i formatge i ella, en veure que la cosa s’embrutava, va fer com si trobàs les senalletes. Ella mateixa en va fer un glosa: Aquí hi ha dues artistes / que bé saben treballar, / amagaren ses senalletes / i ningú s’ho va pensar. Li va dir a l’amo que la hi contestàs, però aquest no sabia què dir. «Idò jo contestaré per vos», va dir na Francisca: Al·lota, jo no em pensava / que else poguésseu trobar, / i gran sentiment teníeu / ‘ver-mos de dar dinar.

Per anar a fer feina s’aixecaven ben prest, i ja berenaven al camp. Els donaven mitja hora per berenar i una hora per dinar. «Llavonces mos fèiem sopes. Al camp, eren més bones que les que mos feim ara». Cadascú tenia una olleta, i amb pedres feien uns fogons, aplegaven llenya i feien les sopes, que menjaven cada dia: «Sopes, sopes, sempre fèiem sopes». Duien de casa

seva unes senalletes i a dedins hi posaven el berenar, i la verdura de les sopes, una botelleta amb oli, un potet amb sal, una cullera i un plat. El plat el deixaven al camp. I el berenar consistia en arengades, «que eren barates». De vegades duien una sobrassada, perquè sempre mataven porc –cada casa feia matances, diu–, i un poc de camaiot, o un botifarró, o una arengada amb salsa, o un poc de trempó...

Per collir es posaven manegots, amb els dits tapats. La seva padrina els hi va fer. I duien capell i un mocador pel coll i una bata, tot per protegir-se del sol, perquè no es volien cremar la pell.

Na Francisca també va anar a collir a Son Alfonso –ella en diu «Afonso». I, abans de fer de collidora, també va anar a sa Porrassa a segar. «Jo anava allà on trobava feina». Per segar eren una colla de dones, devers cinc o sis. Es posaven en tira i duien tot un tram. «I segant, segant» Comenta que era la feina més pesada de totes: «Has d’estar acotada, perquè has de segar amb la fauç... fins a baix. No és igual que si els arrabassassis». Era cansat. Però les anaven a cercar amb cotxe i les duien cap al lloc de la feina. Diu que les segadores només eren dones. Els homes sembraven i llauraven i batien.

Comentam les feines de la casa i la neteja, i l’elaboració de lleixiu per part de les dones. «Tenien una alfàbia i hi posaven cendra, i llavonces l’omplien d’aigua, i, quan rentaven, perquè la roba blanca la bullien, posaven una caldera i un raig de lleixiu d’aquest. Feia una oloreta, sa roba!». També feien sabó amb el greix de les matances. La gent llavonces rentava a mà a ca seva, amb un cossi.

La gent cada any emblanquinava la casa. Ho feien les dones llogades. «Jo hi he anat moltes vegades». El bar de Can Garrit, l’ha emblanquinat moltes vegades, comenta.

I quan descansaven? De vegades anaven cinc minuts o un quart d’hora a dormir després de dinar. El dissabte no feien feina. A les festes les dones anaven a ballar, per Sant Jaume, i a veure «sa darrera». I fins que no havien vist «sa darrera», que era el darrer ball que tocaven, no se n’anaven. Feien unes bones festes al camp de futbol. Surt a rotlo el tema de la música: «Ma mare tocava la mandurri». Li’n va ensenyar un que li deien mestre Pedro.

«Jo anava allà on trobava feina»

Francisca Bauzà

Francisca Bauzà Munar va néixer a Petra l’any 1938. A Calvià la coneixen com na Francisca Petrera. Els seus pares eren conradors i tenien bastanta terra. Va venir a Calvià a collir ametles a Son Caliu. A Calvià coneixeria el seu home, que era d’Ariany. De jove va fer de jornalera i després també va estar a Son Vic Vell d’ajudant de cuina i de criada.

Son pare estava molt malalt i ella era la major. Eren quatre germans, i havia de dur menjar a ca seva. Ajudava els seus pares. Durant la sega els ajudava a omplir els sacs, o a ventar, o si havien de remolcar el blat a l’era, o a tocar. També ajudava a sembrar faves i xítxeros.

Va començar a anar a jornal als onze anys, a collir oliva a Artà, a la possessió de sa Cova. Feia la temporada de les ametles, les garroves i l’oliva com a collidora. Va anar a collir ametles i garroves a Son Caliu, quan duia la finca l’amo en Pep Pons i una dona de Son Anglada. També va anar a collir ametla a ses Planes i a s’Hostalet. Una temporada se’n va tornar a Petra i llavors a muntanya a collir i a Solleric. A Petra totes les al·lotes partien a collir oliva, comenta.

Na Francisca recorda velles ordres: «Avui heu d’anar a ses figues». «Avui a ses ametles». «Heu d’anar a collir olives per salar». Feien vuit hores de feina. Cadascú tornava a dinar a ca seva. Després, a les dues o les dues i mitja s’hi tornaven a posar, fins que es ponia el sol. Les jornades eren de sol a sol. Quan aturaven el migdia menjaven trempó, o pebres torrats, o una arengada torrada, «que te la posaves amb tomàtiga, o sobrassada, o formatge». No recorda haver passat gana: «Jo no n’he passada, perquè a Son Caliu menjàvem molt bé. I a Artà, amb madò Joanaina, també menjàvem bé. Menjàvem un poquet d’arròs, o cuinàvem ciurons o mongetes. I el vespre de vegades fèiem una sopa. O sobrassada... tallàvem dues llesques de pa... i aigo».

Quan el camp on collien estava enfora del poble, quedaven a la possessió i dormien dins les cases de l’amo. I el vespre de vegades n’hi havia que ballaven o que jugaven a cartes. Quan anava a collir a s’Hostalet o a ses Planes anava a dormir a les cases de Son Caliu. Les dones venien de Petra amb el tren fins a Palma. L’amo en Pep els anava a esperar a l’estació. Quan anava a fer feina per Palmanova hi anava amb autocar, amb s’Auto, que cada dia anava a Palma. També les jornaleres anaven amb autocar a Portals Nous, a Son Caliu, a Palmanova, a Magaluf, qualcuna a sa Porrassa...

De sa Cova d’Artà en recorda la següent anècdota: «Hi havia missatges, i hi havia un pastor, que es va posar malalt». Com que el pastor era el que habitualment pastava el pa –i feien dotze pans per setmana–, la madona es va posar neguitosa i aleshores

va entrar ella, na Francisca, i va dir: «Madò Juanaina, què teniu?. I la madona: «Què teniu? Que el pastor s’ha posat malalt i tenc llevat posat. I no sé com hem de fer els pans». I ella contestà: «Si teniu un caixó que jo m’hi puga posar damunt, jo vos pastaré». Perquè era ben petita i sa mare ja la feia pastar. I d’aleshores ençà sa madona de sa Cova sempre deia: «Mai no havia menjat es pa tan bo com el dia que na Francisca el va pastar!».

Li demanam quina feina era més feixuga, si l’ametla o l’oliva. Diu que ella no la hi va trobar mai, feixuga, la feina. Per a l’ametla, els homes espolsaven els arbres i les dones collien les ametles d’en terra. L’oliva també. No espolsaven els arbres, sinó que les olives queien i després les collien. El preu del jornal de l’ametla i de l’oliva era el mateix.

A Son Caliu també va anar a collir figues. Les posaven a assolellar a damunt el terrat i després a davall una porxada, perquè no agafassin rosada ni es banyassin si plovia.

Recorda que les dones havien de fer menjar, escurar, agranar, espolsar, fer els llits... i tenir cura de les persones majors, que vivien amb els fills. Li feim esment de feines esporàdiques, com ara emblanquinar o rentar matalassos. «Quan qualcú moria –comenta– les dones rentaven la llana dels matalassos. Llavonces s’havia de tornar a cosir el matalàs». Ella ho ha fet.

Les dones, conclou, descansaven el diumenge horabaixa. Miraven la televisió o anaven al cinema. Anaven a missa i de missa a ca seva, a fer el dinar.

«Quan qualcú moria, les dones rentaven la llana dels matalassos. Llavonces s’havia de tornar a cosir el matalàs»

Primeres notícies de jornaleres a Calvià

En l’aplec documental de Ramon Rosselló titulat Notes històriques de Calvià (segles XIII-XVI) , publicat l’any 1987, hi trobam notícies sobre les primeres jornaleres de Calvià. Si bé hi havia moltes dones que tenien la condició de propietàries de terres, altres s’havien de llogar com a jornaleres per poder subsistir. Dos exemples ben primerencs en el temps els tenim amb una dona de nom Sibília i una altra de nom Antònia Proensa, que era monja. La primera, va ser llogada l’any 1369 pel batle de Calvià per collir olives a la possessió d’aquest. Ella havia portat a la possessió diverses prendes de roba i el batle les hi retenia. Per això,

a través del governador reial, demanava que les hi tornàs. El document que refereix aquesta notícia inclou la relació de la roba motiu del litigi –un cobertor, una cota de burell, una gonella de burell, una flassada, un coixí llistat, un parell de calces blaves i un sac–, cosa que ens serveix per il·lustrar l’aixovar de roba i de vestir que podia tenir una dona jornalera d’aquell temps. Pel que fa a la segona, Sor Antònia –la notícia és de l’any 1600–, era una monja de Campos, de l’orde franciscà, que havia vingut a collir olives a Calvià, a la possessió de Galatzó, d’on ja no se’n tornà, perquè va morir durant el temps de la recol·lecció.

Olivera de sa Reina, arbre catalogat de Calvià.

MANEL SUÁREZ I SALVÀ

DONA I EDUCACIÓ

CALVIÀ, 1800-1939

ins a l’esclafit del boom turístic, a mitjan segle XX, el municipi de Calvià estava format pels dos pobles, Calvià i es Capdellà, i un paquet de població repartida entre les diferents possessions de l’interior i del litoral. Precisament, la concentració d’un grup d’aquests homes i dones, pagesos la immensa majoria, va propiciar l’aparició d’aquest segon poble entorn de l’any 1639, tot i que la primera vegada que se l’esmenta amb el seu nom actual no és fins l’any 1663.1 No obstant això, hi ha autors que situen com a data definitiva de la fundació del poble l’any 1765, molt a prop, per tant, de l’inici de l’estudi objecte d’aquest article.

de nines de Calvià, al final del segle XIX F

Aquest municipi ha restat pràcticament inalterable des de la seva configuració amb la conquesta de Mallorca fins quasi l’actualitat, en què la seva configuració i la seva composició ens situen davant un espai físic i humà que, més enllà de la configuració geogràfica, no té res a veure amb el seu inici.

Al final del segle XVIII, al Municipi s’hi podien apreciar cinc poblacions que, en paraules del metge Parets, eren: «Calviá, un lugarejo llamado el Capdellà, la Vallverd, la Vallnegra y Son Pieras».2 A més, indicava que tot el litoral era un indret insalubre que provocava «las enfermedades que padecen nuestras poblaciones, en estío, y en otoño».

1. SERRA ISERN, Ramon. Es Capdellà i la seva església, pàg. 13

2. PARETS, Miquel. Descripción topográfica de la Villa de Calviá, 1790.

Escola

La gran majoria de la població es dedicava a l’agricultura i havia de fer feina per als grans propietaris que, vivint a Palma, controlaven totes les possessions que els donaven feina i convertia els amos en autèntics cacics. Les condicions de vida eren ínfimes i els salaris molt baixos. Tant va ser així, que centenars de calvianers i capdellaners, al final del segle XIX i començament del XX, emigraren cap a França, Cuba, Argentina o l’Uruguai, entre d’altres destins, per trobar uns ingressos que els ajudassin a millorar les seves condicions de vida.

Així i tot, la vida interna dels dos pobles, sense cap indústria, esdevingué d’una riquesa extraordinària. Durant la segona meitat del segle XIX es fundaren dues societats de socors mutus a cada un: La Unión i La Protección, a Calvià, i La Independencia i La Paz, as Capdellà. El debat polític s’instal·la als dos pobles amb els republicans federals, i un cert grup de carlistes. No hi havia cap dona dins l’àmbit dirigent, però sí que sabem que podi-

en participar a les activitats i assembles, i que els estatuts de la societat La Protección permetien que una dona en fos sòcia de ple dret sempre en substitució del seu pare.

Aquest fort contrast entre la situació de misèria i la riquesa organitzativa i participativa empeny l’anàlisi de la creació de les primeres escoles de nines als dos pobles per veure com la seva importància i l’empremta de les primeres mestres ajuden a configurar-ne el futur, si és que realment va ser així. Alguns fets situats al segle XIX haurien de provocar diverses reflexions importants que convé apuntar des d’un bon començament. En primer lloc, la presència als dos pobles de dues mestres que varen ser de les primeres a obtenir aquesta titulació de manera oficial. Una d’elles, Antònia Estelrich, va arribar a dirigir una escola al llunyà municipi de Pollença, acompanyada de la seva filla Maria. En segon lloc, el fet que, al final del segle XIX, set dones de Calvià se n’anaren a fer els estudis de Mestra a

L’escola de les nines de Calvià, 1931

La mestra Maria Salvador Senchermés

l’Escola Normal de Palma i en sortiren amb el títol davall el braç. I en tercer lloc, convé pensar en les condicions laborals que havien d’experimentar les mestres, amb un sou inferior al dels seus companys masculins i les dificultats per desenvolupar la seva tasca totes soles, inicialment sense família, però revestides d’un enorme compromís per desenvolupar la seva feina.

L’anàlisi d’una etapa històrica, però, ha de determinar una època concreta, i això és el que pretén aquest article. Esbrinar on podem situar els inicis i determinar-ne les protagonistes fins a arribar a l’any 1939, determinant, en aquest cas, perquè serà el darrer curs en què una de les mestres més importants que ha tengut mai aquest municipi decideix retornar a Barcelona. Aquest any, Maria Salvador Senchermés deixa el poble i se’n va al seu destí a Catalunya. Serà el final d’una escola autènticament moderna, impregnada dels principals corrents pedagògics europeus i l’inici dels anys obscurs en tots els àmbits de la vida.

LES PRIMERES ESCOLES DE NINES

Es té constància que durant el segle XVI, les dones nobles rebien una certa formació orientada a garantir el seu paper dins la societat i la família. Així, es considerava oportú que aprenguessin a llegir, però només per poder accedir als textos sagrats i no per escriure, activitat que estava molt mal vista. Fray Luís de León, l’any 1583, a La perfecta casada, determinava que «la mujer debe aprender a leer pero permaneciendo en silencio, no debe aprender a escribir pues jamás una mujer puede saber más que un hombre». Malgrat aquestes observacions, existeix constància d’algunes dones que anaven a escola, en aquell segle, al Santuari de Lluc.3 A Palma es va fundar, l’any 1510, la Casa de Criança, sota la direcció d’Elisabet Cifre, que, des de molt petita, havia mostrat el seu interès per aprendre a llegir i a escriure fins que els seus pares li posaren un professor particular que li n’ensenyà. Ben aviat, la Casa de Criança comptà amb 100 alumnes, provinents de famílies importants de la capital, que estaven recloses al centre, que tenia com a objectiu que «s’hi criessin donzelles, filles de persones de qualitat, que fossin ensenyades en el Sant Amor i temor de Déu, i bones costums,

3. Diari Ara Balears, 19 de març de 2016. «L’educació a Mallorca a les portes de l’Època Moderna».

Fray Luís de León, l’any 1583, a La perfecta casada, determinava que «la mujer debe aprender a leer pero permaneciendo en silencio, no debe aprender a escribir pues jamás una mujer puede saber más que un hombre»

Pati de l’escola de les nines

fins el temps de prendre l’estat en què Déu es servís de cridar-les».4 Podien entrar-hi des dels quatre fins als deu anys i estar-s’hi fins als tretze. Les normes del centre eren enormement rígides i, durant el segle XVII, arribaren a prohibir que les al·lotes que hi estudiaven poguessin enviar o rebre correspondència, o tenir visites que no fossin les dels seus parents masculins.

Va ser amb la Revolució francesa, 1789, que es plantejà per primera vegada la necessitat d’un ensenyament públic i gratuït. A Mallorca, la constitució, l’any 1778, de la Societat Econòmica d’Amics del País, havia suposat la creació a Palma de dues escoles de primeres lletres.5

La Constitució de Cadis, de 1812, va propiciar que l’educació se situàs com un dels temes d’interès de l’Estat i obligava els municipis a tenir una escola de primeres lletres en què s’ensenyàs els alumnes a llegir, escriure i contar. La instrucció del govern de l’Estat del 21 de febrer de 1816 determinava que les nines, a l’escola, havien d’aprendre «labores», però afegia que si alguna d’elles ho sol·licitava explícitament a la mestra, aquesta estava obligada a ensenyar-li a llegir i a escriure. Estaven, per tant, fora del sistema d’instrucció pública i gratuïta que s’implantava i quedaven en mans de la decisió de la seva professora. Cinc anys més tard, el Reglamento General de la Instrucción Pública determinava l’obligatorietat de tenir escoles per a nines. Així i tot, les diferències de dotació de centres, a l’estat espanyol, en aquells anys, era abismal. L’any 1822 hi havia 595 escoles de nines enfront de les 7.365 escoles de nins.

Els centres educatius estaven, bàsicament, en mans de l’església, que, a través de les

4 BOTINAS i MONTERO, Elena; CABALEIRO i MANZANEDO, Julia; DURAN i VINYETA; Maria dels Àngels. Les beguines. La Raó il·luminada per l’Amor.

5. CARRIÓ, Pere; DOMÈNECH, Manel; RAMIS, Antoni. Les escoles de les Illes Balears en temps de la II República, pàg. 27.

Les primeres mestres exercien sense tenir el títol corresponent i, moltes vegades, amb un escàs bagatge intel·lectual i cultural. L’any 1839 es varen convocar, per primera vegada, els exàmens per obtenir el títol i els exigien coneixements de feines de casa, religió i moral, lectura, escriptura i nocions d’aritmètica.

Quadern de classe de Catalina Salvà, 1938

monges, oferia un ensenyament de caràcter privat al qual només hi tenien accés les filles de les famílies benestants. Per la seva banda, les filles de famílies treballadores rebien la formació de les seves pròpies mares o de les senyores a les quals servien i que les instruïen per ser unes bones dones en el futur, submises i respectuoses amb l’ordre establert. S’assegurava, d’aquesta manera, la divisió de la societat en dues classes socials diferenciades.

Les primeres mestres exercien sense tenir el títol corresponent i, moltes vegades, amb un escàs bagatge intel·lectual i cultural. L’any 1839 es varen convocar, per primera vegada, els exàmens per obtenir el títol i els exigien coneixements de feines de casa, religió i moral, lectura, escriptura i nocions d’aritmètica, molt per davall dels coneixements requerits als mestres.

La Ley de instrucción pública, «Ley Moyano», aprovada l’any 1857, va establir que l’ensenyament per als dos sexes entre els sis i els nou anys seria de caràcter obligatori. Impulsà també la creació de les Escoles Normals per a formació de les futures mestres. El programa d’estudis establia profundes diferències entre els continguts que havien de treballar els nins i les nines i, encara més, els homes i les dones que volien ser mestres. Així, mentre que als primers se’ls exigien coneixements en doctrina cristiana, cal·ligrafia, geometria, gramàtica, entre d’altres, l’únic requisit per a les dones era «haber estudiado con la debida extensión en escuela Normal las materias que abraza la primera enseñanza de niñas, elemental o superior», això és: «labores propias del sexo» i nocions d’higiene domèstica.6 De fet, fins l’any 1901, les assignatures científiques no formaren part del currículum de les alumnes. De fet, al Congrés Nacional Pedagògic que va tenir lloc a Madrid el 1882 es determinava que «la finalitat de la seva educació [es refereix a les dones] era preparar-la per al seu paper d’esposa i mare: «Lo que no ofrece duda es que no debe fomentarse, ni menos excitar en ella, las aspiraciones a salir de su propia esfera».7

L’any 1836 s’havia fundat a Palma l’Institut Balear. Fins al 1877 no hi va haver cap dona matriculada i, entre aquest any i el 1900 només passaren per les seves aules 12 alumnes que, un cop acabat el batxillerat, no podien accedir a estudis universitaris, fins l’any 1888.

Seguint les directrius de la Constitució de Cadis, la Diputació Provincial va crear l’Escola Normal de mestres l’any 1842 i la Normal femenina el 1872, a la qual s’hi formaren set dones de Calvià:

· Maria Ignàsia Darder Sanz. Hi estudià entre 1876 i 1878.

· Catalina Amengual Estelrich. Entre 1878 i 1881.

· Margalida Triay Pallicer. Entre 1882 i 1885.

· Francesca Oliver Colomar. Entre 1885 i 1888.

· Francesca Carbonell Flexes. Entre 1886 i 1889.

· Maria Salvà Estelrich. Entre 1888 i 1891.

· Magdalena Mas Juaneda. Entre 1889 i 1892.8

Al final del segle XIX Pollença es va configurar com a municipi capdavanter en matèria educativa a l’illa i, possiblement, a l’Estat espanyol. Guillem Cifre de Colonya va crear en aquest municipi l’escola de Colonya, en què va tenir un paper imprescindible i desta-

6. MEAVILLA, Vicente; OLLER, Antonio. La formación de maestros y maestras elementales en España a finales del siglo XIX.

7. PEÑARRUBIA, Isabel. Entre la ploma i la tribuna: els orígens del primer feminisme..., pàg. 9.

8. ICASURIAGA, Sandra; DOLS, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977, pàg. 43.

L’any 1836 s’havia fundat a Palma l’Institut Balear. Fins al 1877 no hi va haver cap dona matriculada i, entre aquest any i el 1900 només passaren per les seves aules 12 alumnes que, un cop acabat el batxillerat, no podien accedir a estudis universitaris, fins l’any 1888.

cat Clara Hammerl, la seva dona i professora del Centre, creat seguint els criteris de la Institución Libre de Enseñanza. Nins i nines anaven junts a un edifici amb sales amples, molt de llum, amb biblioteca i patis de joc. La coeducació s’havia implantat en una illa en què es qüestionava la necessitat d’oferir una educació més o menys formal a les nines i encara més si tenim en compte el que va passar, durant els mateixos anys, a Palma.

L’any 1915, l’Ajuntament de Ciutat va acordar la creació de l’Institut d’Estudis Superiors per a la Dona, orientat exclusivament a la formació de les futures alumnes, amb un reglament absolutament avançat per a l’època que determinava, entre d’altres coses, la llibertat absoluta de creences religioses per a totes les persones que formassin part de la institució. Des d’un primer moment, els sectors més conservadors de la capital i l’estament eclesiàstic reaccionaren en contra de la implantació d’aquest institut, que consideraven absolutament inapropiat, a més de suposar, segons ells, una despesa innecessària i inútil per a la ciutadania. L’oposició va ser tan dura i intensa que l’Ajuntament va arribar a claudicar i l’institut no va entrar en funcionament.

CALVIÀ I ES CAPDELLÀ

La primera escola pública per a nins al municipi de Calvià data de l’any 1838. L’escola de Ca ses Monges, de nines, funcionà des del 1840, encara que aquelles que hi exercien com a mestres no tenien el títol. L’any 1852 hi assistien 37 alumnes, mentre que a la dels nins només n’hi anaven 18. Les alumnes de famílies amb més recursos rebien l’educació al convent. Margalida Amengual, que va néixer l’any 1917, recordava respecte de les monges: «...hi havia ca ses monges, a on anaven les nines que volien ésser més senyoretes. Eren monges que ensenyaven... per ventura alguna tenia el títol de mestra, no ho sé. Noltros érem ses més pobres, i per això anàvem a ca sa mestra».9

L’any 1851, l’Ajuntament de Calvià va tractar en una sessió plenària la necessitat de crear una escola pública de nines, però consideraren que no podien assumir el cost que representava i ajornaren dos anys la seva decisió. Va ser així com, l’any 1853, un cop solucionats els problemes econòmics del consistori calvianer i, amb un sou de 200 reals anuals, la mestra Antònia Oliver va prendre possessió de la seva plaça, en qualitat d’interina, en aquest municipi. S’havia constituït la primera escola pública de nines del Municipi de Calvià. L’any 1858, Antònia Estelrich Simó, amb només 19 anys, una de les capdavanteres de l’ensenyament a la nostra illa, en va ocupar la plaça com a mestra titular.10 Antònia Estelrich es va casar a Calvià amb Jaume Salvà, amb qui va tenir diversos fills. Una d’elles, Maria Salvà, també va ser mestra. Precisament, ambdues, deixaren tota la família en aquest poble per traslladar-se com a professionals primer a Santa Eugènia i, posteriorment, a Pollença, per encarregar-se de l’escola de nines que s’hi va fundar l’any 1895.

Pel que fa as Capdellà, sabem que hi havia una escola pública per a les nines abans de 1857 i que l’ocupava la mestra Francesca Oliver, que precisament havia mort al final de juliol d’aquest any. La va substituir, encara que no tenia el títol, la seva filla Margalida Vadell, durant uns mesos, fins que va arribar Maria Salom Jaume, també, com la seva companya a Calvià, de les primeres amb titulació.11 Va establir l’escola a l’edifici situat al Quarter 2n, núm. 96, conegut com «Cas Corrado».

L’any 1860 el padró d’habitants va créixer significativament i registrava 2.457 veïns a tot el municipi, corresponents a 599 famílies. Aquest fet va provocar que hi hagués

9. Entrevista feta per Maria Duran, el dia 9 de març de 2002.

10. ICASURIAGA DOLS, Sandra; DOLS ROCA, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977, pàg. 39.

11. Ibídem, pàg. 41.

«...hi havia ca ses monges, a on anaven les nines que volien ésser més senyoretes. Eren monges que ensenyaven... per ventura alguna tenia el títol de mestra, no ho sé. Noltros érem ses més pobres, i per això anàvem a ca sa mestra»

dues escoles per a nins, amb 82 alumnes, i unes altres dues per a les 80 nines que hi assistien, segurament, distribuïdes entre Calvià i es Capdellà. Els 162 infants escolaritzats indiquen, també, el baix percentatge d’estudiants que, en aquells moments, tenia el municipi de Calvià.12

Els ajuntaments tenien l’obligació de pagar els sous de tots els seus mestres, i els alumnes hi havien de contribuir amb una petita quantitat, de la qual n’estaven exempts si justificaven que provenien d’una família pobra. Una vegada més, s’establien importants diferències segons si el mestre era home o dona. Així, als primers, l’any 1884, l’Ajuntament de Calvià els pagava 250 i 150 pessetes anuals a cada un dels dos que hi havia, mentre que per a les mestres hi destinava tan sols 100 pessetes anuals per a cada una. Així també eren diferents les aportacions que havien de fer els alumnes: els nins pagaven 6 diners setmanals mentre que les nines només havien de pagar-ne 4.13 Al final del segle XIX, les escoles de Calvià, ubicades a cases particulars, no reunien les mínimes condicions. L’Ajuntament, amb uns recursos econòmics molt minsos, es limitava a fer-ne un manteniment molt deficitari. Les sol·licituds i queixes dels mestres eren contínues i molt poques vegades ateses, si bé les principals perjudicades eren, sempre, les mestres i les escoles de les nines, situades en darrer lloc pel que feia a les prioritats municipals.

L’any 1861, l’Ajuntament feia saber que disposava del pressupost suficient per habilitar un espai com a escola de nines, amb habitació per a la mestra. Tres anys més tard encara no havien fet res, per la qual cosa, la professora, Antònia Estelrich, va realitzar una queixa formal davant la Junta Provincial d’Instrucció Pública, que va provocar un greu enuig entre les autoritats municipals.

Va haver d’arribar l’any 1884 perquè la mestra de les nines aconseguís, després de moltes queixes, una aula de classe nova perquè a la que ocupaven ja no hi cabien els infants:

12. ARXIDUC LLUÍS SALVADOR. Die Balearen, tom IV, pàg. 319 i 320.

13. ICASURIAGA DOLS, Sandra; DOLS ROCA, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977, pàg. 32.

Una de les primeres generacions de Ca ses Monges, 1919. Les monges i l’escola pública eren les úniques opcions durant molts d’anys per combatre l’analfabetisme al municipi de Calvià. La fotografia fou feta a la part de darrere de la costureta de Ca ses Monges

Al final del segle XIX, les escoles de Calvià, ubicades a cases particulars, no reunien les mínimes condicions.

L’Ajuntament, amb uns recursos econòmics molt minsos, es limitava a fer-ne un manteniment molt deficitari.

«En atención a las reiteradas instancias verbales de la Maestra de la Escuela de niñas de esta villa para que se designe otro local para habitación y escuela, de más capacidad y buenas condiciones que el que actualmente ocupa, insuficiente del todo para contener el número de niñas que diariamente concurren, cuya necesidad ha sido reconocida y recomendada también por la Junta Local e Inspector del ramo, y habiendose presentado la ocasión favorable de poder alquilar la casa propiedad de D. Gabriel Llompart embargada por el Juzgado de primera instancia de la Lonja a favor del acreedor D. Pedro de A. Borrás, cuyo inmueble reune todas las condiciones que son de desear para el objeto indicado, había procurado una entrevista con dicho señor Borrás, de la cual quedaba alquilada la referida casa para local de escuela de niñas y habitación de la Maestra, por 80 pesetas anuales».14

La preocupació municipal per l’educació, tot i les bones paraules dels regidors15, va continuar sent ínfima i, l’any 1894, el mestre, Josep Rubí Vicens, reiterava les antigues peticions respecte de la necessitat de tenir un local en condicions indicant que l’espai que ocupaven en aquells moments era tan petit que no hi cabien els seus alumnes i, a més, corrien el perill de contagiar-se alguna malaltia pulmonar. Així i tot, aquest mestre no tenia cap problema a indicar que si li habilitaven un nou espai de classe, el seu actual, amb una petita reforma, el podrien destinar a l’escola de les nines.

«Alargar el salón que hoy existe o arreglarlo que reuna condiciones, pudiendo servir después para escuela de niñas si llega a construirse el nuevo local».16

A les darreries del segle XIX arribava a Calvià la mestra valldemossina Catalina Fiol i Gelabert, que havia obtingut el títol l’any 1898, amb només 19 anys. Es va fer càrrec de l’escola que, en aquells moments, era a un edifici al costat dels Quatre cantons (a l’actual carrer Major, núm. 52) fins que es va traslladar al pis superior de la seva pròpia casa17. Tenia dues aules, una de les quals estava orientada a un pati18. Al final de

14. Acta de la sessió plenària del dia 6 de gener de 1884. Arxiu històric de l’Ajuntament de Calvià.

15 L’any 1894, el plenari de l’Ajuntament manifestava el seu interès en una educació de qualitat i, per aconseguir-ho, acordaren que «la Junta local de primera enseñanza o al menos una comisión de la misma, tomase con vivo interés el asunto de la ilustración primaria, haciendo frecuentes visitas a las Escuelas y estimulando a los Maestros en el cumplimiento de sus deberes».

16 Ibídem.

17. La va construir el seu propi home, quan va saber que la traslladaven a Calvià per encarregar-se de l’escola del poble.

18. He d’agrair tota aquesta informació, com també la seva col·laboració, enormement valuosa, a Elizabeth Ramis Swain, besneta de la mestra.

Antiga escola de les nines des Capdellà

«Doña Catalina, sa mestra, feia escola a damunt ca seva, a can Pepín de sa Mestra, i d’allà passàrem a Can Comallongues i llavors a damunt s’Ajuntament»

Magdalena Ginard

Antiga escola de nines de Calvià al c/Església, 3a, finals del s.XIX

1931, l’Ajuntament, veient la situació d’aquella aula i la quantitat d’alumnes, va decidir que, mentre cercaven un espai més adequat per a l’escola de les nines, la mestra i les seves alumnes traslladarien l’aula de classe a la sala de plenaris del consistori, on hi varen estar durant quasi dos anys, fins que, definitivament, les canviaren a un edifici de l’actual carrer dels Montcades conegut com Can Comallongues, on, també, s’hi va instal·lar l’aula destinada al més petits, «los párvulos», acabada de crear tant a Calvià com as Capdellà.

«Doña Catalina, sa mestra, feia escola a damunt ca seva, a can Pepín de sa Mestra, i d’allà passàrem a Can Comellongues i llavors a damunt s’Ajuntament”. Magdalena Ginard.

«Quan tenia devers tres anys, ses meves ties me duien a escola. Sa mestra havia fet una casa nova, al carrer Església; a la planta baixa hi havia la casa i a dalt, l’escola. Va ésser una bona mestra, no frissava mai d’acabar, fins que les nines no havien acabat la feina, no se n’anava ningú». Margalida Amengual.

Respecte del funcionament d’aquella escola, Margalida Amengual recordava que feien gimnàstica al mig del carrer, que duien un uniforme blanc i que, a més, els ensenyaren cançons en català com ara Himne a Mallorca, que havien de cantar abans d’entrar i sortir de classe, o Muntanyes del Canigó, entre d’altres.

«Em sorprèn que aquest no s’hagi tengut més present i estat més publicat. Aquest himne es cantava abans d’entrar i de sortir. Llavors després de la guerra les feien cantar parenostros».

A més a més, el testimoni d’aquesta dona ens permet configurar el pla d’estudis de la mestra Catalina Fiol. Els matins hi havia classe de geometria i aritmètica, gramàtica i geografia. L’horabaixa, es feia història d’Espanya i Sagrada, cançons, dibuix i «labores»

Quadern de classe de Catalina Salvà, 1938

«Aquest himne es cantava abans d’entrar i de sortir. Llavors després de la guerra les feien cantar parenostros»

(cosir, brodar, fer ganxet, fer calça...) i passaven el rosari, la qual cosa provocava que, amb la cançoneta, les més petites s’adormissin.

«Per estudiar geografia, teníem cinc mapes de tot el món, un d’Espanya de més a més, i amb una canya llarga havíem de saber allà on estava allò que mos demanava: els rius d’Espanya, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, el Ebro i alguns afluents, que a lo millor encertàvem o no, però ho havíem de saber, i si no, surra. Surra? Te reprenia o te feia tic, tic, tic, damunt el cap amb el puntero».

«Per aprendre el llenguatge, teníem un llibre que, ordenat amb dues columnes, posava la paraula amb mallorquí i al seu costat la mateixa paraula amb castellà.» Francisca Pallicer completava la informació indicant que tan sols tenien un llibre, que contenia totes les matèries, i que «Hi havia el “grado preparatorio”, “elemental”, el “medio” i el “superior”».

A mitjan 1905, es jubilava as Capdellà Maria Salom, després d’ocupar-hi la plaça de mestra de les nines durant més de trenta anys. La va substituir Catalina Sampol Vives, que s’hi va estar fins al 15 d’octubre de 1905, en què va ser substituïda per la mestra Catalina Mateu Cànoves. Un any després, per les deficiències que presentava l’edifici de l’escola i la negativa dels propietaris a arreglar-les, l’Ajuntament la va traslladar a la casa situada al carrer Església, del mateix poble, que va funcionar com a escola fins l’any 1982.

Encara l’any 1906 les escoles de les nines, tant de Calvià com des Capdellà, tenien importants deficiències tant d’espai com estructurals. Sense anar més enfora, i a tall d’exemple, l’Ajuntament mateix reconeixia que calia canviar les bigues de la cuina de l’escola pel seu mal estat.

L’educació era obligatòria entre els 6 i els 14 anys. No obstant això, molts dels infants eren obligats a anar a fer feina per aportar el seu sou, ínfim, a l’economia familiar, que, sovint no arribava al final del mes. Aquest fet s’agreujava, en molts de casos, per l’oposició dels pares als estudis dels seus fills, que consideraven innecessaris. Aquest fet era especialment greu en el cas de les nines, que, des de ben petites, eren obligades a fer les feines de casa i no assistir a classe. El problema, a Calvià, va arribar a ser tan greu que l’Ajuntament es va considerar obligat a intervenir i va forçar una reunió amb les famílies per recordar-los les seves responsabilitats i, en certa forma, va amenaçar les més reticents amb el que els suposaria incomplir la llei19

Tanmateix, la crua realitat econòmica conduïa les famílies a treure els fills de l’escola des de ben petits per contribuir als ingressos familiars.

L’any 1924, davant les reticències que encara mostraven algunes famílies a enviar els seus fills a l’escola (en cap moment se’ls qüestionava que les nines no hi anassin) i tenint en compte les greus deficiències dels edificis escolars, l’Ajuntament va convocar una reunió quasi obligatòria de tots els veïns al teatre del poble, en què el pedagog Joan Capó els va explicar la necessitat de formar-se i de tenir locals en bones condicions. Es pot considerar l’any de les grans inversions educatives al municipi, però que només afectaren les aules dels nins, que varen ser inaugurades, l’any següent, pel rector de la Universitat de Barcelona.

19. El 29 d’octubre de 1924, l’Ajuntament va fer públic un ban de batlia «recordando a los padres la obligación que tienen de enviar los niños de seis a catorce años a la escuela». Acta de la sessió plenària del 29 d’octubre de 1924. Arxiu històric de l’Ajuntament de Calvià.

Encara l’any 1906 les escoles de les nines, tant de Calvià com des Capdellà, tenien importants deficiències tant d’espai com estructurals. Sense anar més enfora, i a tall d’exemple, l’Ajuntament mateix reconeixia que calia canviar les bigues de la cuina de l’escola pel seu mal estat.

Quadern de classe de Catalina Salvà, alumna de Maria Salvador

L’ANALFABETISME. EL GRAN PROBLEMA

L’analfabetisme afectava gran part de la població de les Illes Balears, però se centrava, i amb molta diferència, sobretot en les dones. Així, al final del segle XIX, un 80’04 % de les dones majors de deu anys eren analfabetes, per un 66’15 % dels homes. Aquests percentatges anaren baixant així com va anar avançant el segle XX, però l’any 1930 encara estaven situats a xifres altament escandaloses. Un 43’92 % de les dones manifestava el seu analfabetisme, en contraposició al 29’55 % dels homes.

Pel que fa a Calvià, l’any 1934 un 38’1 % de les dones majors de 21 anys eren analfabetes, mentre que només ho manifestaven un 25’42 % dels homes. Si diferenciam aquest fet entre els dos pobles, Calvià i es Capdellà, observam que l’índex d’analfabetisme era molt més elevat al primer poble que al segon, tant pel que feia a les dones com al homes.

CALVIÀ ES CAPDELLÀ

HOMES 152 (27,58 %) 58 (21,09 %)

DONES 250 (40,25 %) 123 (34,36 %)

Es pot observar a la graella anterior la incidència de l’analfabetisme sobre el col·lectiu de les dones, enorme en el cas del poble de Calvià.

Repassant les històries d’algunes de les antigues alumnes, es comprova un fet que les unia a totes, independentment de l’edat: la pobresa. Tot i les recomanacions de les mestres, i dels seus propis interessos, les famílies no podien satisfer la petició de les seves filles per continuar uns estudis superiors a partir dels 14 anys, o ni tan sols permetre’ls acabar els seus estudis elementals a l’escola. La manca de recursos de les famílies les obligava a sortir de l’escola molt prest, o, en el cas d’acabar-la, no poder continuar.

Les alumnes havien de lluitar, a més, contra un enorme condicionant social: no estava ben vist que una dona estudiàs, que tengués uns coneixements similars als d’un home. Per això, en la major part dels casos, les famílies els impedien formar-se o, en algun cas, eren elles mateixes les que es conformaven amb la seva terrible situació. Al mateix temps, cal considerar el paper de l’església, que, des de sempre, ha lluitat per aconseguir un paper submís de la dona consistent a satisfer els desitjos de l’home, cosa que es va intensificar així com avançaren els moviments emancipadors femenins i, sobretot, a Espanya, amb el franquisme.

Encara així, les dones tengueren un protagonisme fonamental a Calvià durant el primer terç del segle XX, en què protagonit-

zaren una vaga, la de les Collidores, l’any 1932, i obtingueren les seves reclamacions, justes en tot cas; i n’organitzaren una altra just abans del cop d’estat de 1936. Quasi totes les seves dirigents havien passat per l’escola de les nines i sabien llegir i escriure.

ELS CANVIS EN L’ENSENYAMENT

Els dos models educatius coexistiren a Calvià fins ben entrat el segle XX. D’una banda, les escoles públiques. De l’altra, un ensenyament privat en mans de les monges, que seguien exercint sense que cap d’elles tengués la titulació oficial requerida. No obstant això, continuaven tenint un bon nombre d’alumnes.

«La meva escola va ser Ca ses Monges, que estava al convent. Sempre vaig anar a escola amb ses monges. N’hi havia qui deien: “Ses monges no ensenyen res”. No ho creguis. Perquè jo sé coses, que ara, per ventura me demanaràs i m’embullaré, però sabia coses que si tu tens enteniment, tant tenia a Ca ses Monges com a Cas Capellà: tot ho aplegues. Jo en tenia molt llavonses. Si hi havia una al·lota que s’ho mereixia, ses monges se desvivien per ella». Clara Barceló.

Les famílies més humils del poble enviaven les filles a l’escola pública perquè no podien pagar a les monges. Margalida Amengual recordava que hi anaven les que «volien ser més senyoretes», però que ella pertanyia a una de les famílies més pobres del poble i «per això anàvem a ca sa mestra».

Joana Amengual, per la seva banda, recordava que anava a l’escola de les monges l’any 1917 i que també els feien classe de brodar. «L’any 17. Jo vaig anar amb ses monges i mos ensenyaven ben poc, llavors no feien com ara, hi ha molta diferència de lo que sabíem. Jo sabia multiplicar i restar un poc, i ja s’acabó, sa veritat. I jo m’estimava més s’horabaixa brodar que fer escola, jo vaig aprendre de brodar amb ses monges».

Al principi del segle XX, la participació de les dones en la vida pública s’accentua. Aquest fet va suposar una pressió positiva en la consecució de drets i en la lluita per a la igualtat amb els homes (encara lluny d’aconseguir-se, malgrat tots els avanços) que va possibilitar diferents millores en el sistema educatiu que desembocaren en un increment de l’edat obligatòria d’escolarització.

Les dones de Calvià rebien un altre tipus de classes, des de les més lúdiques a les que elles consideraven fonamentals per al seu paper dins la família. Hi havia classes de brodat i de costura a Ca ses Nissagues. També, aquelles que volien, podien anar a aprendre ball de bot.

L’accés a la carrera de Magisteri va proporcionar a moltes dones la possibilitat de participar activament en un procés trans-

formador de la societat i guanyar l’espai de llibertat que els atorgaria un destí lluny de la família i un sou que els permetia la independència.

El govern de la segona República va apostar per l’educació com a motor de canvi i de transformació del país. Així, va impulsar la creació de nous centres a tot l’Estat, però també va invertir en la formació i promoció del professorat al mateix temps que establia la coeducació, que a Calvià no va arribar a aplicar-se.

D’aquesta manera, i coincidint amb la creació abans indicada de les aules dels pàrvuls, arribaren a Calvià dues mestres que canviaren profundament la formació de les nines al poble.

El 12 de novembre de 1934, per substituir Catalina Fiol i Gelabert, acabada de jubilar, arribaven a Calvià les joves mestres Maria Herrero Estela, amb 23 anys, i Maria del Carme Calabuig Tomàs, amb 20 anys. Havien rebut una formació, en molts d’aspectes capdavantera, que els va permetre conèixer els principals moviment pedagògics europeus i aplicar-los amb les seves alumnes a l’escola de Can Comallongues.

Les nines de pàrvuls anaven amb Maria Herrero i tenien l’aula a la planta baixa de l’edifici. Les grans, amb Carme Calabuig, al primer pis. Ambdues varen ser destituïdes un any i mig més tard, poc després del cop d’estat de Franco, sota l’acusació d’haver desenvolupat, precisament, una concepció avançada de l’ensenyament i desenvolupar entre les seves alumnes l’esperit crític o, entre d’altres coses, ensenyar-los a ballar. Anys més tard, Maria Herrero, casada amb el mestre calvianer Jaume Martorell, va aconseguir poder tornar a exercir a Calvià i va arribar a ser la directora de l’escola de les nines durant els anys seixanta.

L’any 1934, l’Ajuntament de Calvià va aprovar la construcció de dues escoles noves: una de set graus a Calvià i una altra de tres as Capdellà. El pressupost de 41.500 pessetes resultava inabastable per a la institució, per la qual cosa decidiren sol·licitar un préstec. Amb una decisió absolutament innovadora fins i tot per a l’actualitat, decidiren fer un referèndum vinculant entre tots els veïns i veïnes per conèixer la seva opinió respecte de l’endeutament, que no s’havia de sol·licitar a cap entitat creditícia, sinó que es faria emetent 83 obligacions de 500 pessetes cada una, que es posarien a disposició dels homes i dones dels dos pobles. Així, els mateixos calvianers i capdellaners participarien directament, i des del primer moment, en la dotació dels nous centres. Malauradament, el cop d’estat i la posterior repressió paralitzaren tot el procés. La nova escola de Calvià es va inaugurar al final dels anys seixanta (tres unitats per a nins i unes altres dues per a les nines) i la des Capdellà, l’any 1982.

El juliol de 1936, just quan començaven les vacances i poc abans del cop d’estat, la mestra Maria Calabuig, valenciana, va agafar el vaixell per anar a passar les vacances a casa seva, amb

la família. Al mateix temps, un altre matrimoni de mestres de Barcelona, acompanyat de la seva filla, agafava el vaixell el dia 15 de juliol per venir a passar les vacances escolars as Capdellà, poble del qual era originari l’home, Nicolau Tous, mestre d’Algaida. Maria Salvador Senchermés arribava així al municipi sense saber que viuria la cara més negativa de la guerra i la repressió, però també tres anys que marcaren per a sempre una promoció sencera de dones del poble. Vivien as Capdellà, però la situació que es vivia al poble va fer que decidissin traslladar-se a la casa que s’estaven construint a Peguera.

Al principi del setembre de 1936, expedientaren Nicolau Tous, a qui acusaren de ser d’idees extremistes, fundador de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament i membre d’Esquerra Republicana d’Algaida. Un any després el sancionaren amb la separació definitiva del cos de mestres.

Mentre fugien de la por que es vivia al poble i el seu home era expedientat, Maria Salvador fou nomenada mestra de l’escola de nines de Calvià per cobrir les vacants de Maria Herrero i Maria Calabuig, també expedientades i separades del cos de mestres. Les autoritats locals, tan preocupades per la moral i els bons costums, desconeixien que li atorgaven la plaça a una dona amb un ideari polític i pedagògic absolutament allunyat de la realitat que ells defensaven i volien implantar. Cada dia, anava i venia de Peguera a Calvià a peu, pel vell camí que connecta els dos indrets, travessant la possessió de Torà. De vegades, l’acompanyaven algunes de les seves alumnes.

Al final dels anys vint Maria Salvador ja era mestra. Abans de començar a exercir, va voler conèixer de primera mà les experiències educatives que es desenvolupaven a la ciutat de Barcelona. Els seus contactes es multiplicaren i el coneixement de les noves metodologies educatives també, fins a arribar a l’any 1932,

Retrat de la mestra Maria Herrero

que va suposar el punt àlgid de tota la seva formació pedagògica i que es va traduir en una pràctica docent absolutament avançada en la seva tasca a Calvià. Així, aquell any va obtenir el títol de mestra de català. A més, va participar al Congrés Mundial de Pedagogia celebrat a Niça, que li va servir per conèixer personalment personalitats destacades en l’àmbit de l’educació com ara Rosa Sensat, Martí Alpera i, sobretot, les pràctiques educatives de Maria Montessori i Eugène Decroly.

La pràctica docent de Maria Salvador a les aules, a Calvià, treballava l’atenció integral dels alumnes. Els ensenyava a cantar i a modular la veu, a no cridar i a cuidar la higiene personal. Obligava les nines a rentar-se les mans, fer-se netes i tallar-se les ungles. Les aules no podien ser un espai fred i cuidava l’enjardinament del espais comuns, o que dins la classe hi hagués plantes que havien de cuidar les seves alumnes.

Les alumnes de Calvià començaren a treballar amb la metodologia dels centres d’interès, com el pa, que li va servir per explicar i treballar dins l’aula els molins de vent i les dinàmiques de moviment, poemes de Rubén Darío o Antonio Machado (un dels poetes prohibits pel règim), fins i tot algun text de Voltaire (precisament, una de les principals acusacions del rector de Calvià, Damià Vidal, contra Maria Herrero, va ser que feia pràctiques volterianes dins l’aula). Els vespres, quedava a l’escola per fer repàs a les nines majors de 14 anys que volien continuar a l’escola.

Un cop acabada la guerra, Maria Salvador va poder tornar al grup escolar Pere Vila, de Barcelona, després d’haver passat, ella també, per la comissió depuradora del Magisteri, que no li va trobar res en contra per poder exercir.

A TALL DE CONCLUSIÓ

Calvià i es Capdellà eren pobles pobres, amb un elevat nivell d’analfabetisme entre els seus veïns i veïnes. Les escoles de

nins i de nines s’implantaren relativament prest i, com a la resta de l’Estat, l’educació que rebien ambdós sexes era absolutament diferent, estava extraordinàriament influïda per l’església i tenia com a objectiu reforçar en les nines el seu paper dins la societat: dones submises, formades en l’exercici de les activitats que se suposaven pròpies del seu sexe. La situació de pobresa impedia moltes famílies poder donar estudis sobretot a les filles.

«Jo li deia a mon pare: “papà, si noltros tenguéssim doblers, no em faríeu molta d’escola?”. “Sí, filla meva –deia ell– que ja m’ho diuen pels cafès que tens tan bon cap”. Però érem cinc germans i el primer de tot era menjar. Així mateix, me varen donar unes quantes classes de repàs». Clara Barceló.

Així i tot, crida poderosament l’atenció el paper d’algunes mestres presents al poble durant el segle XIX i el fet que, al final del segle, set dones de Calvià obtinguessin la titulació oficial.

Lentament, aquest municipi havia experimentat un creixement tant en la qualitat de la pràctica educativa com en la millora de les instal·lacions docents, sobretot les de les dones. La destitució de les mestres Herrero i Calabuig va suposar un cop enorme contra les esperances de futur de moltes de les seves alumnes, que només va aturar-se amb la incorporació de Maria Salvador, que va continuar amb la seva praxi sense que les autoritats del poble, ni el capellà, fossin conscients del que es treballava dins l’aula de les nines i de les matèries que ensenyava la mestra. Lamentablement, Maria Salvador se’n va anar al seu anterior destí. A partir d’aquell moment, començaren els anys més obscurs de l’ensenyament a Calvià i, sobretot, per a les dones.

«L’Escola no va canviar. Hombre, amb catecismo i tot això, sí que va canviar. I amb uns lletreros que deien “si eres buen español (ordenat d’en Franco) habla el idioma de tu imperio”. Havíem de parlar el castellà, llavonces». Maria Estades.

A les seves memòries, Maria Salvador va ometre intencionadament el capítol dedicat a la seva estada al municipi perquè, segons deia, li feia massa mal tot i que el seu record va perdurar entre totes les seves alumnes.

El cas de les mestres de Calvià i es Capdellà: les set titulades al final del segle XIX, Antònia Estelrich Simó, Francesca Oliver, Maria Salom Jaume, Catalina Fiol Gelabert, Maria Herrero, Maria Calabuig i Maria Salvador, constitueixen uns referents fonamentals en la història del municipi que necessiten un coneixement i un reconeixement major en el present i el futur.

Quadern de classe de Catalina Salvà

«L’escola no va canviar. Hombre, amb catecismo i tot això, sí que va canviar. I amb uns lletreros que deien “si eres buen español (ordenat d’en Franco) habla el idioma de tu imperio”. Havíem de parlar el castellà, llavonces»

Maria Estades

BIBLIOGRAFIA

ENTREVISTES A ANTIGUES ALUMNES

Francisca Barceló. Neix l’any 1916

Francisca Pallicer. Va néixer l’any 1916

Margalida Amengual. Neix l’any 1917

Joana Amengual Castell. Neix l’any 1917 Margalida Bujosa. Neix l’any 1918

Magdalena Ginard Dols. Nascuda l’any 1920

Catalina Moragues Terrassa. Nascuda l’any 1922 Clara Barceló. Va néixer l’any 1925 Maria Estades Oliver. Neix l’any 1927

ARXIUS

Arxiu històric de l’Ajuntament de Calvià. Llibres d’actes. Quadern de classe de Catalina Salvà Marzà, alumna de Maria Salvador Senchermés. Curs 1939-40.

BIBLIOGRAFIA

ALBIS FERRAGUT, Maria Rosa. Les mestres a Pollença. Punt Informatiu Pollença 304-309. file:///C:/Users/msuar/AppData/Local/Microsoft/ Windows/INetCache/IE/U3OVLEND/lesmestresapollenca.pdf

Ara Balears, 19 de març de 2016. «L’educació a Mallorca a les portes de l’Època Moderna». Autors diversos. Las maestras de la República. 6a edició. Editorial Catarata. Fundación Pablo Iglesias i FETE-UGT. Madrid, 2014.

BOTINAS i MONTERO, Elena; CABALIERO i MANZANEDO, Julia; DURAN i VINYETA, Maria dels Àngels. Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.

CARRIÓ VILLALONGA, Pere J.; DOMÈNECH BESTARD, Manel V.; RAMIS CALDENTEY, Antoni. Les escoles de les Illes Balears en temps de la II República. Edicions Talaiots. Palma, 2015.

GONZÁLEZ PÉREZ, Teresa. Aprender a enseñar en el siglo XIX. La formación inicial de las maestras españolas.

C:/Users/msuar/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/IE/XGWQ6KEC/1291992868.pdf

ICASURIAGA DOLS, Sandra; DOLS ROCA, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977. Premi d’investigació Rei En Jaume, 2004. Col·lecció investigació, núm. 5. Ajuntament de Calvià, 2005.

MEAVILLA, Vicente; OLLER, Antonio. La formación de maestros y maestras elementales en España a finales del siglo XIX.

https://publicaciones.unirioja.es/ojs/index.php/ contextos/article/view/2837

PARETS, Miquel. Descripción topográfica de la Villa de Calvià, 1790. Panorama Balear, núm. 105. Luís Ripoll, editor. Inca, 1981.

ROIG RODRÍGUEZ, Maria Antònia. Dona i educació a Mallorca. L’Institut d’estudis superiors per a la dona. Col·lecció «Menjavents», 64. Edicions Documenta Balear. Palma, 2005.

RUBIO AMENGUAL, Josep; RUBIO TERRASSA, Josep; RUBIO TERRASSA, Joan. Cent anys a Calvià. Ajuntament de Calvià, 1990.

SALVADOR SENCHERMÉS, Maria. Mis ochenta años de vivencias. Ajuntament de Real de Montroi, 2003.

SERRA ISERN, Ramon. Es Capdellà i la seva església. Col·lecció Valldargent, 7. Ajuntament de Calvià, 2002.

L’escolarització

La primera escola pública al terme de Calvià data de 1838. L’escola de Ca ses Monges, de nines, funcionà des de 1840. Molts d’infants eren obligats a anar a fer feina per aportar un sou a l’economia familiar. A Calvià el problema fou tan greu que l’Ajuntament, el 29 d’octubre de 1924, féu públic un ban «recordando a los padres la obligación que tienen de enviar a los niños de seis a catorce años a la escuela».

L’any 1934 l’Ajuntament de Calvià aprovà la construcció de dues escoles noves: una a Calvià i una altra as Capdellà. El pressupost de 41.500 pessetes resultava inabastable i es prengué una decisió absolutament innovadora: fer un referèndum vinculant entre tots els veïns i veïnes per conèixer la seva opinió sobre l’endeutament que es faria emetent obligacions de 500 pessetes cada una, que es posarien a disposició dels homes i dones dels dos pobles. Malauradament, el cop d’Estat i la posterior repressió paralitzaren tot el procés. La nova escola de Calvià s’inaugurà a finals dels anys seixanta, i la des Capdellà, l’any 1982.

Escoles de nines de Calvià

Escoles de nines as Capdellà

Al capdavant de l’ensenyament

El 1821 es constituí la primera escola pública de nines del municipi de Calvià amb la mestra Antònia Oliver com a interina. L’any 1858 Antònia Estelrich Simó, una de les capdavanteres de l’ensenyament a l’illa, ocupà la plaça de mestra titular amb 19 anys. Una de les filles, Maria Salvà, també fou mestra. As Capdellà, abans de 1857, sabem que hi havia una escola pública per a nines on hi ensenyava la mestra Francesca Oliver.

Set dones de Calvià es formaren a l’Escola Normal entre 1878 i 1892. Eren: Maria Ignàsia Darder Sanz, Catalina Amengual Estelrich, Margalida Triay Pallicer, Francesca Oliver Colomar, Francesca Carbonell Flexes, Maria Salvà Estelrich i Magdalena Mas Juaneda.

A les darreries del segle XIX arribava a Calvià la mestra valldemossina Catalina Fiol i Gelabert, que obtingué el títol l’any 1898, amb 19 anys. El 1934, Maria Herrero Estela i Maria del Carme Calabuig Tomàs, amb formació capdavantera impartien classes d’acord amb els corrents pedagògics del moment a Europa. Foren destituïdes un any i mig més tard per haver transmès esperit crític a les nines.

La desigualtat com a partida

El 1821 el Reglamento General de la Instrucción Pública determinava l’obligatorietat de tenir escoles per a nines, però l’educació que rebien ambdós sexes era absolutament diferent. Fins l’any 1901 les assignatures científiques no formaren part del currículum de les alumnes. Les dones de Calvià rebien classes de brodat i de costura a Ca ses Nissagues.

Amb la segona República arribà l’escolarització conjunta de nines i nins, que a Calvià no s’aplicà, malgrat que el municipi havia experimentat una millora tant en la qualitat de l’educació com en les instal·lacions docents per a nines, on estudiaren totes les dirigents de les Collidores que l’any 1932 feren una vaga.

La destitució de les mestres Maria Herrero i María del Carmen Calabuig l’any 1936 suposà un cop enorme contra les esperances de les seves alumnes que només s’alleujà amb la incorporació de Maria Salvador, que exercí una pràctica docent absolutament avançada sense que les autoritats en fossin conscients. Amb la dictadura començaren els anys més obscurs de l’ensenyament, sobretot per a les dones.

Maria Salvador Senchermés

Mestra a Calvià de 1936 a 1939, abraçava un ideari polític i pedagògic absolutament allunyat del que el bàndol nacional defensava i volia implantar. Aplicà noves metodologies educatives a l’aula i tenia el títol de mestra de català. Participà al Congrés Mundial de Pedagogia de Niça on conegué personalitats educatives com Rosa Sensat, o les pràctiques educatives de M. Montessori i E. Decroly.

Treballava l’atenció integral de l’alumnat i els vespres quedava a l’escola per fer repàs a les nines majors de 14 anys que volien continuar estudiant. Donà a conèixer l’obra del prohibit Antonio Machado i textos de Voltaire. De fet, una de les principals acusacions del rector de Calvià fou de pràctiques volterianes dins l’aula.

Un cop acabada la guerra, Maria Salvador va poder tornar al grup escolar Pere Vila de Barcelona després d’haver passat per la comissió depuradora del Magisteri. A les seves memòries, la mestra omet de manera intencionada el capítol dedicat a la seva estada a Calvià perquè, segons deia, li feia massa mal, tot i que el seu record perdurà entre totes les seves alumnes.

UNA APROXIMACIÓ A LA PRESÈNCIA CONTEMPORÀNIA DE LA

DONA

EN EL PATRIMONI ARTÍSTIC DE CALVIÀ

INTRODUCCIÓ

Entre el final dels anys seixanta i el principi dels setanta, sorgeix el Moviment d’Alliberació de les Dones a França, en el context del maig del 68, per reivindicar la igualtat de drets. En aquell moment, assistim a l’aparició dels primers estudis de gènere aplicats a l’art, a les societats occidentalitzades. S’inicia un procés de revisió de la Història de l’Art i els seus paradigmes. En la mateixa època, la historiadora nord-americana Linda Nochlin, que ens deixava l’any passat, es demanava «Perquè no hi ha grans artistes dones?»1 i publicava un article amb el mateix títol que obria les portes a explorar i debatre una línia d’investigació historiogràfica que, des de les universitats, perseguia l’apoderament progressiu de la dona en els diversos sectors de la cultura i el coneixement, i que estava encaminada cap a la visibilització del seu treball en el panorama de la creació artística.

Des de llavors, en l’àmbit acadèmic s’han creat càtedres, s’han organitzat seminaris, s’han fet trobades i s’han escrit articles i tesis que volen aprofundir en les arrels històriques, socials i culturals de la desigualtat, a la vegada que intenten restaurar el lloc que correspon a les artistes excloses de la historiografia oficial. Tot i així, i a pesar dels canvis, encara predominen els discursos des d’un panorama dominat pels homes. Per això, avançant en el temps, el 1989, des de l’àmbit artístic més reivindicatiu i social, el

1. NOCHLIN, L., gener de 1971, «Why Have There Been No Great Women Artists?», Art News, pàg. 22-39; reimpressió el 1989, Women, Art and Power and Other Essays, Thames and Hudson, pàg. 145-177.

Imatge de l’acció reivindicativa del col·lectiu Guerrilla Girls. Nova York, 1989.

A l’àmbit estatal, les reivindicacions s’estructuren al voltant de diverses organitzacions, com ara el cas de Mujeres en las Artes Visuales (MAV), una associació intersectorial de dones que treballen des de l’art contemporani

col·lectiu feminista Guerrilla Girls, empapera els carrers de Nova York amb un cartell en què es pot llegir “Han d’estar les dones nues per entrar al Metropolitan?”. És una acció de qüestionament de les polítiques d’una institució museística tan significativa com el Metropolitan Museum. Cridaven l’atenció sobre el fet que menys del 3% dels artistes de la secció d’art modern del museu eren dones, mentre que el 83% dels nus eren femenins i deixaven així el debat sobre la taula.

A l’àmbit estatal, les reivindicacions s’estructuren al voltant de diverses organitzacions, com ara el cas de Mujeres en las Artes Visuales (MAV), una associació intersectorial de dones que treballen des de l’art contemporani, fundada el 2009 amb la finalitat de fomentar la presència de la dona, lluitar contra la desigualtat i combatre la discriminació en el terreny professional. Entre els seus objectius figura l’impuls del compliment de la Llei orgànica 3/2007, del 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, aprovada pel Govern de Zapatero.

Entre d’altres contribucions, MAV posa en marxa un observatori per recollir i analitzar els indicadors de la situació professional, econòmica i social de les dones en el sistema de l’art a l’Estat espanyol. Publica periòdicament informes, com el que elabora cada any coincidint amb ARCO, la fira d’art contemporani més destacada de l’Estat. Tot i tractar-se d’un esdeveniment amb un rerefons comercial, la fira funciona com una mena de termòmetre del panorama de la creació contemporània, tant a l’àmbit estatal com internacional. Les dades són significatives i demostren que hi persisteix la desigualtat. L’informe MAV#17, que es va presentar l’any passat, a banda d’ARCO, incorpora les fires alternatives Just Mad, Art Madrid i Hybrid: «La dada de participació de dones artistes a ARCO Madrid 2017 és del 25% sobre el total d’artistes exposats. Si ens cenyim a la presència d’artistes estatals, el percentatge es redueix fins a un indignant 5%. Tot i que la tendència des del naixement de la fira era d’augment progressiu, des de 2010 la presència de dones artistes ha anat disminuint, i s’estanca en els últims dos anys. Les galeries espanyoles només han exposat un 9% d’artistes nacionals, del ja escàs 19% de presència femenina que presenten. Les galeries llatinoamericanes a ARCO presenten el major percentatge de dones artistes, un 38%, i destaquen per donar suport als seus artistes dones amb un 34%. Les fires que treballen amb artistes joves o “emergents” milloren la quota femenina, com Just Madrid (35%) i sobretot Hybrid (49%). Art Madrid repeteix pràcticament el vergonyós percentatge de presència femenina d’ARCO, amb un 26%»2

Si ens fixam en la presència d’artistes mallorquines a la fira que s’organitza cada mes de febrer des de 1982, veim que el 2017 n’hi participaren tres: Susy Gómez, amb la galeria Giorgio Persano (Torí, Itàlia), Bel Fullana i Amparo Sard, ambdues amb les galeries mallorquines Louis 21 i Pelaires, respectivament.

UNA APROXIMACIÓ A LA PRESÈNCIA CONTEMPORÀNIA DE LA DONA EN LES ARTS VISUALS A MALLORCA

Feim ara una mirada enrere al nostre entorn més proper. Centrant-nos novament en el tot just passat segle XX, podem afirmar que Mallorca ha estat i és terra d’artistes: n’ha acollit i n’ha produït. Els inicis del segle gairebé no aporten notícies de dones artistes o ho fan de manera anecdòtica, exceptuant Pilar Montaner.

2. Mujeres en las Artes Visuales (2017) Informe MAV#17 http://mav.org.es/documentacion/informes/informe-mav-16-presencia-de-mujeres-artistasen-arco-madrid-art-madrid-hybrid-y-justmad-2017

Si ens fixan amb la presència d’artistes mallorquines a la fira que s’organitza cada mes de febrer des de 1982, veim que el 2017 n’hi participaren tres: Susy Gómez, amb la galeria Giorgio Persano (Torí, Itàlia), Bel Fullana i Amparo Sard, ambdues amb les galeries mallorquines Louis 21 i Pelaires, respectivament

Imatge

de Pilar Montaner a principis del segle XX.

Els primers anys de la centúria veieren el pas de pintors com el belga Degouve de Nuncques i els catalans Santiago Rusinyol i Joaquim Mir, que renovaren la concepció pictòrica del paisatge en clau modernista. Aquests artistes varen ser els responsables de la introducció a l’illa dels corrents impressionistes, postimpressionistes, simbolistes i luministes3. Sota el seu influx, els pintors locals s’unirien a la renovació plàstica que va suposar el coneixement d’aquests nous llenguatges: Joan Fuster, Pere Blanes Viale, Sebastià Junyer i Antoni Gelabert en foren els principals representants.

En un panorama artístic encara dominat per la presència masculina, trobam de manera excepcional la figura de Pilar Montaner, que, formada amb Antoni Ribas, Ricard Anckermann i Joaquín Sorolla, exposà per primera vegada el 1910 a Palma, el 1917 a Barcelona i l’any següent a Madrid. De família benestant, la seva carrera artística rep el suport del seu marit, Joan Sureda, que posseeix una gran fortuna i és mecenes. De fet, la seva casa a Valldemossa, el palau del rei Sanxo, es convertí en el punt de trobada d’escriptors i intel·lectuals que arriben a l’illa i freqüenten les tertúlies que organitza el matrimoni Sureda: Rubén Darío, Unamuno, Borges... Figures que l’artista retrata en les seves obres. De fet, retrat i paisatge són els seus gèneres preferits. El seu context econòmic i cultural facilità que Pilar pogués dedicar-se a la pintura durant tota la seva vida, a pesar que trobà dificultats en el darrer tram del camí. Al seu costat, trobam la barcelonina Clotilde Pascual Fibla, formada a l’acadèmia Borrell i casada amb el mallorquí, també pintor, ja esmentat, Sebastià Junyer i Vidal. Ella exposa a Palma el 1922 i el 1927, i a la Sala Parés de Barcelona, el 1930. També en algunes ciutats europees i nord-americanes. Coincideix a la capital argentina, Buenos Aires, amb Pilar, en una exposició de pintura a Mallorca per promocionar-la a l’exterior.

La vida de Pilar Montaner va ser reflectida des de l’àmbit audiovisual per un documental que va dirigir el cineasta Luis Ortas el 2012 i que es va estrenar al teatre municipal Catalina Valls de Palma amb el títol La pintora sense rostre, produït per Cinètica.

La presència de la dona, però, no es farà progressivament visible fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Els anys de la postguerra deixen un panorama cultural desert que no es reactivarà fins al final dels anys cinquanta, tocant als seixanta, amb l’aparició de grups d’avantguarda que representen l’inici d’una dècada d’obertura artística a la Mallorca preturística. Un d’ells, el grup Tago, fundat el 1959, integra algunes artistes com Cati Juan, Merche Sofía Pintó i Teresa Heydel, que seran companyes de Xam, entre d’altres creadors, i que tenen la intenció de rompre amb el paisatgisme tradicional que encara predominava a l’illa.

En la dècada següent, la inquietud intel·lectual dels anys setanta esclata amb força en el panorama illenc, en un Estat encara sota un tardofranquisme, que, ja agònic, veia néixer moviments artístics d’arrel contracultural en els quals s’entrellaçaven manifestacions literàries i plàstiques. Hi apareixen de forma tímida i excepcional, gairebé testimonial, algunes dones artistes que formen part d’aquests grups com Sara Gibert o Katty Bonnín.

El 1971 s’inaugura la mostra «Art Pobre» a la llibreria Tous de Palma, en la qual participa Katty Bonnín, al costat d’altres companys com Tinus Castanyer. Una exposició on els llenguatges de l’art conceptual prenen força per renovar l’escena, i els artistes illencs s’expressen de forma paral·lela a com ho feien els seus homònims a altres punts de l’Estat espanyol i d’Europa. La pròpia Bonnín inaugurarà de forma individual pocs anys després, el 1974. El mateix any formarà part del grup Criada-74 i exposarà novament a la

3. ALENYAR, Miquel. La pintura moderna a Mallorca (1830-1970). Ses Voltes-Ajuntament de Palma. Palma, 1996, pàg. 26.

llibreria Tous en una mostra col·lectiva on també participaren: Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Vicente Torres i Miquel Trias. També hi participa una altra artista: Carme Roig. Els artistes denuncien que l’art oficial que promouen certàmens com el guardó Ciutat de Palma «és no-progressiu i conservador», i reparteixen entre els assistents, com a acció reivindicativa, bosses per vomitar i un text que reflecteix la seva opinió4

Serà l’època en què es convocaran per primera vegada els premis Calvià de pintura, el 1971, que esdevingueren, vint-i-cinc anys després, els premis Rei en Jaume. Les obres guardonades en aquells primers anys es troben encara subjectes a l’art material i objectual entès de forma tradicional: escultura i, sobretot, pintura. Precisament seran paisatges, natures mortes i marines, les pintures que representen la continuïtat amb el que es feia. Una pràctica que, ben entrada la segona meitat del segle XX, els més joves volen trencar per considerar-la poc evolucionada, fora de tota avantguarda i formant part ja del passat.

Si Katty Bonnín s’integra en el grup Criada, lligada a les seves manifestacions expositives de caire conceptual i reivindicatiu, Sara Gibert ho farà relacionada amb altres col·lectius. El 1973 s’inaugura a la galeria 4 gats de Ciutat «Ensenya I», una proposta conceptual que integra l’obra de Bartomeu Cabot, membre fundador del que seria «Taller llunàtic», i d’altres artistes com Ramon Canet, Marcelino Grandes, Gerard Mates, Miquel Àngel Femenies, i Steva i Andreu Terrades, que inclou l’obra de la catalana Gibert. L’artista participà també a Neon de Suro, un fullet monogràfic de divulgació concebut com una publicació per ser enviada gratuïtament, molt relacionada amb el Mail art, llenguatge del conceptual, que va tenir una vintena d’exemplars impresos en blanc i negre, apareguts entre el 1975 i el 1982. Alguns dels seus principals promotors eren companys de Sara en l’exposició col·lectiva «Ensenya I»: Andreu Terrades, Steva Terrades, Bartomeu Cabot i Josep Albertí. Prendrà el relleu a Neon de Suro una altra publicació de característiques semblants, el Correu de Son Coc, cap a 1978.

En relació amb l’aparició de les exposicions d’art conceptual a la premsa mallorquina en els anys setanta, voldria esmentar un article dels molts que arribà a redactar i que escriu, sobre una altra mostra, en aquest cas a la Casa de Cultura, una joveníssima periodista del Diario de Mallorca, Joana Maria de Roque, que viurà de prop la consolidació d’aquests corrents d’avantguarda i a qui, en aquest número de la revista Entorn, feim un esment especial perquè també hi desenvolupà la seva tasca.

4. MUNTANER, Maria i altres autors. Transformacions. Literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà, Universitat de València, València 2010. Pàg. 83.

Article de Joana Maria de Roque a Diario de Mallorca

Hi ha altres relats, d’artistes situats en un altre pol, el de la pintura preferentment figurativa, com el grup Dimecres, constituït a mitjan anys setanta, i que compta puntualment amb les creadores Angela Von Neumann, dona de John Ulbricht, i Amelia Viejo.

Més a prop en el temps i, precisament per això, menys historiada aquesta etapa, amb bibliografia dispersa, aterram a mitjan anys vuitanta. La referència femenina continua sent menor que la masculina però hi ha una artista que destacà en aquest panorama fins a mitjan dècada dels noranta amb intensitat i que, per descomptat, continua a dia d’avui la seva feina. És Maria Carbonero. Les escenes que tenen la dona com a protagonista, tant la de vida nocturna com la que habita els paisatges africans, arribaren amb tota la seva força i es quedaren en l’imaginari de tots. Al seu costat, tot un relleu generacional que retorna a la pintura i la reivindica: Concha Sampol, Dolores Sampol, Merche Laguens..., totes elles presents a la col·lecció d’art de Calvià.

En el panorama local, els anys noranta són els de la hibridació de llenguatges i formes d’expressió artística. Una combinació del vessant més tradicional de l’art, a través de la pintura i el dibuix, amb nous (i no tant nous) mitjans com el vídeo, la performance i la instal·lació. Exemplifiquen aquestes pràctiques les carreres de Susy Gómez, Amparo Sard i Mònica Fuster, totes elles amb projecció més enllà dels límits de l’arxipèlag i amb carreres consolidades i ben situades en el sistema de l’art actual.

En el segle XXI, la presència de la dona en les arts visuals continua essent escassa, tot i que substancialment major que en altres moments. Les artistes nascudes a mitjan anys vuitanta i principi dels noranta del segle XX projecten la seva feina en els inicis de la gairebé acabada d’estrenar centúria i els seus noms ja són coneguts més enllà de les nostres fronteres geopoètiques: Bel Fullana, Marta Pujades, Arantxa Boyero (present

Arantxa Boyero: «Flors salvatges»

Fotografia siliconada en metacrilat Díptic 80x60 cm cada una 2009

XV Premi Rei En Jaume 2011

Ajuntament de Calvià

a la col·lecció de Calvià) entre moltes altres, han arribat per quedar-s’hi. La seva obra suma en l’aproximació a relats i visions del món des de la perspectiva femenina i el seu qüestionament.

Amb tot, la de la dona, no deixa de ser una quota gairebé anecdòtica al costat del nombrós col·lectiu artístic masculí. Tan sols n’esmentam algunes. Moltes, han hagut de deixar de banda les seves carreres per dedicar-se a d’altres professions o bé, per intentar conciliar-les amb la vida familiar. D’altres, resten i restaran invisibilitzades.

En tot cas, aquest no pretén ser un recull exhaustiu que enumeri la totalitat de les dones que han destacat en la carrera artística en l’àmbit local, sinó ser simplement una guia panoràmica, una cartografia de l’estat de les coses en el terreny de la creació feta per les dones al llarg del segle XX, i sobretot des de la seva segona meitat i fins entrat el segle XXI, que serveixi com a context per poder-ne valorar la presència en el conjunt del patrimoni artístic de Calvià, que integra la col·lecció municipal d’arts en la seva totalitat.

LES ARTISTES EN EL CONTEXT DEL PATRIMONI ARTÍSTIC DE CALVIÀ

En la col·lecció d’art municipal, hi ha una bona representació d’artistes del panorama local. Les obres tenen diversos orígens: les que han guanyat els certàmens locals (els premis Calvià en un primer moment i després, sota el nom Rei en Jaume, convocats des de 1971 i fins la darrera edició de 2011), com per exemple, les de Marian Moratinos, primera dona que s’enduu el guardó el 1999, Marita Cort, Bàrbara Juan, Astrid Colomar,

Arantxa Boyero: «Flors salvatges»

Fotografia siliconada en metacrilat Díptic 80x60 cm cada una 2009

XV Premi Rei En Jaume 2011

Ajuntament de Calvià

Neus Marroig i Arantxa Boyero, entre d’altres; les adquisicions de la corporació municipal com l’obra gràfica de Maria Carbonero i Dolors Sampol; les donacions, com la de Mercedes Laguens o les obres incloses en la col·lecció Pro Arte y Cultura, i també les obres que s’integren al Laboratori d’Art Urbà, BetArt, a través de les diverses convocatòries que s’han organitzat des de 2012.

Pel que fa a les cessions, hi ha un conjunt d’obres que provenen, fent servir el sistema de lliurament d’una obra a l’Ajuntament, de part de tots aquells artistes que s’han exhibit a la Sala municipal d’exposicions. La seva activitat es remunta a 1995 i a una exposició mensual, aproximadament.

Pel que fa a les donacions, n’hi ha de fetes per diverses artistes, com la de Mercedes Laguens, amb l’obra A oktay Kutlu (1984). En aquest sentit, l’Ajuntament va publicar el 2009 el catàleg Colección Pro Arte y Cultura, que correspon a l’inventari d’una vuitantena d’obres, fruit d’una donació privada encapçalada per Mayte Spínola. Són pintures totes elles, la majoria sense referències locals, que obeeixen al gust del promotor i col·leccionista, entre les quals hi ha des de paisatges realistes i postimpressionistes a pintures properes a l’abstracció geomètrica.

Val la pena anomenar i visibilitzar les artistes que es troben entre les propietats artístiques del municipi: Maria Teresa Pagès, Rosa Palou, Marga Forteza, Elna Ernst, Lourdes Crespí, Marita Cort, Carme Batidor, Marisa Aldeguer, M. Lluïsa Aguiló, Neus Marroig, Marian Moratinos, Marta Juan, Arantxa Boyero, Astrid Colomar, Gabriela Seguí, Ana Mª Maldonado, Mariana Sarraute, Cristina Garriga, Rosemarie Marchetta, Carme Lliteres, Isabel Castro Jung, Bàrbara Juan, Arantxa Boyero, Mercedes Laguens, Dolors Sampol, Mimica Veszna, Marga Nicolau, Tatiana Sarasa, Alícia Llabrés, Aina Cortés, Miquela Vidal, Esperança Ventayol, Rosa Serra, Rosa Maroto, Rosa Gallego del Peso, Rocío Baez Spínola, Regina Rubio, Pilar Sagarra, Paulina Parra, Paloma Porrero, Paloma Hinojosa, Mónica Areilza, Mayte Spínola, Marta Sanmamed, Marta Maldonado, Marta Barreiros, Marta Aguas, María Jesús Casado, María Encarna Robles, María de la Cruz Mantilla de los Ríos, Manuela Picó, Linda de Sousa, Liane Katsuki, Laura Andrés, Josefina Cabrera, Irene Iribarren, Gracita Torróntegui, Grachya Barreiros, Giovanna Zoppas, Gardenia Mayo, Florentina Briongos, Estrella Bernaldo, Dolores Enrile, Cristina G. Del Vado, Cristina Almodóvar, Concha Tejada, Concha Fernández Marco, Chus Fernández, Carmen Zulueta, Carmen Spínola, Bibiana Fierro March, Aracely Alarcón, Anabel Hernández, Ana Vivas, Ana Queral, Amalia Moreno de León, Ana de Orleans, Nati Cañadas i Rosa Gallego.

Neus Marroig: «Exili interior» Dibuix sobre paper i vídeo 9’ 100x70 cm 2010

XIV Premis Rei En Jaume d’Arts Plàstiques 2010 Ajuntament de Calvià

L’Ajuntament va publicar el 2009 el catàleg Colección Pro Arte y Cultura, que correspon a l’inventari d’una vuitantena d’obres, fruit d’una donació privada encapçalada per Mayte Spínola.

Entre les seves obres trobam, des de propostes pictòriques figuratives diverses, com les de Carme Batidor, Marisa Aldeguer, Marian Moratinos, Marita Cort i Tatiana Sarasa, transitant per l’abstracció en les obres d’Elna Ernst, Lourdes Crespí, Maria Teresa Pagès, Esperança Ventayol, Margalida Forteza i Astrid Colomar o el llenguatge pop de Mariana Sarraute, fins arribar als pressupòsits més conceptuals com els quadres tridimensionals de Bàrbara Juan, amb cert caràcter íntim i autobiogràfic, com ho són també la videoinstal·lació de Neus Marroig i les fotografies d’Arantxa Boyero, passant per la performance d’Isabel Castro Jung (en format documental) i el vídeo, de Carme Lliteras; sense oblidar l’obra gràfica de Maria Carbonero i Dolors Sampol. La fotografia és també el nexe comú de dues peces, Creant memòria. Graffiti02, de Marta Juan, i Desechos Humanos, d’Ana M. Maldonado, ambdues distingides amb el premi Arts Plàstiques de Calvià 2004 i 2005, respectivament. Ambdues, també, incidiran en la poètica de la runa, en el paisatge deshabitat com a creador de significat.

Tot i que ens podríem fixar en cada una de les obres i el seu discurs, voldria destacar dos exemples en clau de present per fer incidència en la significació dels guardons del certamen Rei En Jaume i, per extensió, dels premis que donen suport a la creació plàstica i visual, i que, com en aquests dos casos, impulsen les trajectòries dels i de les artistes i els/les animen a seguir en la carrera artística: són les obres d’Arantxa Boyero i Neus Marroig. Nascudes als anys vuitanta, continuen a dia d’avui la seva tasca en el món de l’art: Arantxa des de Madrid i Neus des de Mallorca. Curiosament, ambdues són guanyadores del premi en anys consecutius i, a més, els darrers en què es convocaran els premis, 2010 i 2011 respectivament.

Exili Interior és el títol de l’obra de Neus Marroig, la guanyadora del premi el 2010, que presentà una instal·lació amb vídeo i una peça de dibuix amb collage. Per la seva banda, Wild Flowers és l’obra d’Arantxa Boyero, guardonada el 2011. Les flors salvatges de Boyero tenen la dona com a eix principal entorn al qual reflexiona en els seus processos de producció artística. És una dona propera al seu entorn. De fet, l’artista mateixa esdevé l’objecte de la seva creació moltes de vegades, com és aquest cas. Les dues fotografies que componen la peça ens retornen la imatge dels episodis perfomàtics que protagonitza la mateixa artista. Ella mateixa declara que «els meus projectes són rituals que em connecten o desconnecten de les banalitats i obsessions de la societat moderna. M’interessen les persones i les sensacions; estudio el comportament humà, observant la conducta d’altres éssers vius, com els moixos i les plantes. A través de tècniques d’atenció conscient, qüestiono les tradicions i reflexiono sobre temes com la intimitat i les relacions. Denomino miniaccions a tots els meus projectes i em serveixo de tècniques com la fotografia, l’arxiu, la performance i el vídeo per fer-les; després espero que el temps i l’espectador les completin»5

En uns altres termes, Neus Marroig també és present en la seva pròpia obra, a través de la conversa testimonial que manté amb la seva mare al vídeo que forma part de la seva instal·lació. Ambdues parlen assegudes a una camilla, mentre la mare explica la història de la família repassant fotografies antigues, a partir de les qüestions que Neus va demanant i que van teixint històries de parents emigrats des de Sóller a França, a partir de les quals n’extreu i n’extreim el paper que la dona tenia al principi del segle XX: portadora de la genealogia, àngel de la llar i presència silenciosa, que la conduïen a la duresa d’un exili personal implícit fins llavors en la condició de dona. En paraules de la creadora: «exili és el fet d’abandonar, voluntàriament o per força. Exili interior és un exili forçat a una vida estipulada i marcada per unes passes que poques s’atreveixen a contradir o discutir, que es pateix en silenci però que ningú pot negar. És, per tant, un exili dins del propi cos»6. La memòria com a arxiu i la dona com a depositària de l’esdevenir del temps a través dels lligams familiars.

5. RUBÍ, Pilar; CAÑELLAS, Tolo. Present immediat. Consell de Mallorca. Palma, 2017.

6. Ibídem.

Moltes de les obres que formen part de la col·lecció municipal es poden veure a les dependències administratives de l’edifici de l’Ajuntament a Calvià vila encara que moltes no són accessibles. Les que ho són, i que varen néixer precisament amb aquesta vocació, són les que formen part del Laboratori d’Art Urbà, BetArt. Una iniciativa pionera a Mallorca, que durant uns dies concentra artistes que realitzen intervencions urbanes en diferents espais, a la vista del públic. Una vegada realitzades, conformen rutes a zones del municipi que es poden recórrer a peu o en bicicleta: Palmanova - Son Caliu, Santa Ponça i Peguera. Amb aquest fi, l’Ajuntament va editar unes guies per zones en un tríptic sobre paper i també en format digital, que ajuden a resseguir l’itinerari i a identificar les obres.

A BetArt ha quedat clar que l’art urbà, tot i ser un territori majoritàriament masculí, compta amb moltes streetarters que desenvolupen la seva feina amb audàcia. L’edició de 2013 va comptar amb l’artista madrilenya Nuria Mora, que va deixar la seva empremta colorista i geomètrica a Son Caliu. La següent, l’any 2014, a Santa Ponça, va sumar més presència femenina al certamen amb la vegetació expandida de la gallega Doa Oa, la psicodèlia pop de la japonesa Mina Hamada, que forma duo amb Zosen Bandido, les propostes més conceptuals del duo PSJM, on treballa Cynthia Viera, i l’ecologia urbana de Carolina SanFer.

En la darrera edició fins avui, la de 2016, que va tenir lloc a Peguera, vàrem poder veure l’obra conceptual sobre les torres d’electricitat de Tamara Arroyo, els murals d’Olimpia Velasco sobre el frontó i la feina de María López del duo Reskate.

Hi ha més obres en les quals deturar-se, a la col·lecció. Hi ha més relats a cada una d’elles. Hi ha altres temes a tractar, com el de la figura de la dona i com hi apareix representada, en l’ideari dels artistes, indistintament del gènere. Podrien constituir un apèndix futur a aquest mateix article. Però com que totes les històries tenen un principi i un final, aquí hem de posar el punt a una que podria tenir continuïtat i que mereix seguir sent explorada.

Per acabar, vull dedicar aquest article a Joana Maria de Roque. Potser sense saber-ho, em va obrir les portes a coses meravelloses que vendrien després. Li estaré agraïda eternament.

Moltes de les obres que formen part de la col·lecció municipal es poden veure a les dependències administratives de l’edifici de l’Ajuntament a Calvià vila encara que moltes no són accessibles. Les que ho són, i que varen néixer precisament amb aquesta vocació, són les que formen part del Laboratori d’Art Urbà, BetArt.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

ALENYAR, Miquel. La pintura moderna a Mallorca (1830-1970) Ses Voltes-Ajuntament de Palma. Palma, 1996.

Autors diversos. Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Vol. 2. Promomallorca, Palma, 1996.

GÓMEZ DE LA CUESTA, Fernando. Grup Dimecres. 1975-80 Geografia d’un sentiment. Ajuntament de Palma. Palma, 2011.

GUASCH, Anna Maria. El arte último del siglo XX. Del posminimalismo a lo multicultural. Alianza Forma, Madrid, 2000. Pàg. 315.

MAYAYO, Patricia. Historias de mujeres, historias del arte. Cátedra, Madrid, 2003.

MUNTANER, Maria i altres autors. Transformacions. Literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà. Universitat de València, València 2010.

NOCHLIN, L., gener de 1971, «Why Have There Been No Great Women Artists?», Art News, pàg. 22-39; reimpressió el 1989, Women, Art and Power and Other Essays, Thames and Hudson, pàg. 145-177.

MARCHÁN FIZ, Simón. Del arte objetual al arte de concepto. Epílogo sobre la sensibilidad posmoderna Akal, Madrid, 1986.

PARCERISAS, Pilar. Conceptualismo(s) poéticos, políticos y periféricos. Entorno al arte conceptual en España. Akal, Madrid, 2007.

REUS, Jaume. Art i conjuntura. La Jove Plàstica a Mallorca 19701978. Di7 Edició, Binissalem, 1999.

RUBÍ, Pilar. «La col·lecció d›art municipal. Un exemple de recorregut de les arts plàstiques des dels anys setanta del segle XX fins ara». Revista Entorn. Ajuntament de Calvià, 2013.

RUBÍ, Pilar; CAÑELLAS, Tolo. Present immediat. Consell de Mallorca. Palma, 2017.

ENLLAÇOS EXTERNS I RECURSOS WEB

LÓPEZ CRESPÍ, Miquel (2015). «Mallorca, anys 70: artistes contra el capitalisme». Vilaweb, Palma https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=271572

Mujeres en las artes visuales (MAV) http://mav.org.es/ NOCHLIN, Linda. «¿Por qué no ha habido grandes artistas mujeres?» (1971). Per a una lectura completa de l’article: http://www.vitoria gasteiz.org/wb021/http/contenidosEstaticos/adjuntos/es/87/78/48778. pdf

Revista Entorn de Calvià (2013) https://issuu.com/ajuntamentdecalvia.comunicacio/docs/entorn_2. compressed Ruta BetArt Palmanova - Son Caliu https://issuu.com/culturacalvia/ docs/ruta-1_w_esp

Ruta BetArt Santa Ponça https://issuu.com/culturacalvia/ docs/ruta-2_betartcalvi___2014

Detall de l’obra de Nuria Mora per a BetArt Calvià 2013

Detall de l’obra de Mina Hamada i Zosen Bandido per a BetArt Calvià 2014

PER JOANA MARIA ROQUE COMPANY

Entrevista amb

ANTÒNIA COLOMAR VICH

Té 83 anys. Va néixer as Capdellà. Va treballar en el camp, com a brodadora, a la neteja a l’hoteleria. Sense que ella ho sabés, ha viscut en primera persona l’evolució del municipi i la seva transformació d’agrari a turístic, gairebé sempre conformada, feliç, amb un somriure. No recorda amb molta precisió el que guanyava a cada lloc ni si era molt menys que els homes, però sap ben segur que a l’hoteleria tenia molt millor sou que en el camp. A poc a poc explica la seva vida i les seves experiències, riallera, sincera i sense dramatismes. «Tot això sortirà? Ai, quina vergonya!», diu quan hem acabat l’entrevista. És un testimoni clar, precís i sense sofisticacions, de tota una època.

Quins són els primers record que teniu de la vostra infància?

Vivíem a una casa que li deien Sa Fita, a devora Can Caragol, jugava amb altres nines i anàvem a escola.

Fins a quina edat vàreu anar a escola?

Fins els 12 o 13 anys . No sé si els tenia.

I què hi fèieu, a escola?

Dúiem un llibre i estudiàvem, però jo tenia molt mal cap i no m’entrava res. Vaig anar amb una mestra de València.

Li deien «sa mestra morena» i era molt guapa. Això devia ser l’any 45 o 46.

I després vos vàreu posar a fer feina?

Bé, quan era nina també anàvem a collir ametles o garroves amb ses

dones. Anàvem a Son Claret, que era molt avinent.

També heu treballat a altres possessions?

Sí. Quan tenia devers 15 anys anàvem a Galatzó, a fer el que mos manàvem. Venien dones de Galilea i des Capdellà. Hi havia «sa mamà», Na Vidala..., i sa tia Maria que feia feina a sa cuina.

I els doblers que guanyàveu devien ser per a la família...

Sí, no era com ara. Ara cadascú té els seus, però abans no era així. Fèiem feina gairebé tot lo dia. De devers les 6 del dematí fins que el sol es ponia. Al matí menjàvem sopes de verdures.

Ara no en menjaria.

Vàreu començar a festejar molt jove?

Tenia devers 17 anys i em vaig casar als 20, a les 8 del dematí, perquè no hi havia altra missa.

El vostre home va ser el primer que vàreu festejar?

Sí. Clar. Abans venien joves a ballar, però a festejar, no.

I quan ja éreu casada, vàreu continuar fent feina?

Sí, primer a Son Vic Nou i després anava a collir garroves a Ses Algorfes. Crec que guanyàvem 3 pessetes i mitja cada dia.

I després de les feines del camp, les feines de la casa....?

Així era. Quan acabava les feines del camp, me n’anava a ca nostra, havia de fer les feines de la casa. «Aquests anys eren dolents, no eren com ara, que tothom té cotxe i moto».

El 1953, quan tenia 23 anys, va tenir la seva única filla. Al principi feia de brodadora a ca seva i llavors es va posar a brodar a una casa. Havia conegut el seu home quan ell feia de jornaler a Son Vic Nou, i ell «quan ja teníem sa nina» es va posar a fer de picapedrer a Peguera. Eren tot just els anys que es començava a transformar la fesomia de Calvià: de municipi agrari a turístic, i les feines del camp o el treball al domicili no eren l’única alternativa.

ÈPOCA TURÍSTICA

En aquesta mateixa època, segurament a la segona meitat dels anys cinquanta, ella va deixar el brodar per anar a fer net cases d’estrangers. A Portals, a Palmanova... Guanyava més doblers i a poc a poc es va anar acostumant a aquell món nou, tan diferent del de les possessions o del món rural.

Aquelles cases que anàveu a fer netes devien ser ben diferents de les de la pagesia.

Ho eren. Pensa que no havia vist mai una cuina de butà, perquè a ca nostra hi

havia rotlo de foc i no hi havia «butà». Em varen dir que havia de bullir ous i jo no sabia com havia d’encendre el foc.

També heu fet feina a l’hoteleria? Bé, en els apartaments Olivia, com moltes altres.

Quins records teniu de l’organització d’aquesta feina?

Primer fèiem els salons, fregant, i després, entre totes, fèiem els passadissos. Cada una duia 14 o 15 apartaments o estudis i havia de fer els llits, arraconar la roba, que la deixaven de qualsevol manera, com «los perros por su casa», treure el fems, fregar... Procurar que tot quedàs enllestit. Era feina, però vaja, en aquests anys [a la dècada dels vuitanta] ens anava bé. Ens deixaven bastantes propines.

I com vos enteníeu amb els estrangers? Malament, amb senyes. Coneixíem poques paraules, però sabíem que quan deien «clin» era que podíem entrar.

El vostre home vos ajudava a les feines de la casa?

Al principi no, «agafava la seva senalleta i per avall». Quan feia feina a Palmanova va ser quan em va començar a ajudar una mica. Ja sabia agranar i escurar perquè n’hi havia fet aprendre. Aquests anys ens varen retre més que tots els altres, hi havia molta «ventaja».

Quan varen tancar els apartaments Olivia ella tenia 60 anys i es va jubilar formalment, encara que sempre ha fet feina a ca seva. El seu home, que li guanyava de 13 anys, havia fet feina en el camp, de picapedrer i a la cuina d’un hotel de Palmanova. Es va jubilar el 1984, quan tenia 62 anys, però va continuar fent feina durant uns anys al bar que tenia el marit de l’única filla del matrimoni, per ajudar i per poder cobrar el subsidi. De fet, tots dos ajudaven en el bar-restaurant del gendre i la filla. S’aixecaven a les 7 del dematí i anaven al restaurant. L’home pelava un sac de patates i treia taules. Ella fregava «perquè quan la meva filla i el seu home venguessin trobassin feina feta».

Fa devers cinc anys que va morir el marit d’Antònia Colomar. Els dos darrers anys anava en una cadira de rodes i ella l’acompanyava. Ara, ja viuda, viu amb la filla i el gendre... Diu que en el seu redol, sempre hi ha hagut «bona gent».

Quan acabava les feines del camp, me n’anava a ca nostra, havia de fer les feines de la casa «Aquests anys eren dolents, no eren com ara, que tothom te cotxe i moto»

ALGUNES OPINIONS

Quins trobau que han estat els canvis més importants en el món des que éreu jove?

«Tot va més avançat, és molt diferent». Quan era nina teníem llum, venia d’Andratx, però venia a unes hores, no tot lo dia. Rentaven amb un cossi. Quan em vaig casar no tenia cuina de gas, llavors la vaig comprar.

Com tothom, heu tengut moments bons i moments dolents. Quins diríeu que varen ser els millors?

Quan em vaig casar, estava bé, però no ho sabria dir ara. Be, sí. El dia més feliç de la meva vida va ser quan va néixer sa meva neta, na Sílvia. Jo l’estim molt, és «sa meva nina». A ella i també els dos germans.

Quins consells li donaríeu a ella i altres dones joves perquè els vagi bé a la vida. Ella és més llesta que jo i ja sap què ha de fer.

Tot ho fa bé?

Quan va a passejar amb a les amigues i sense les parelles no m’agrada gens. Trob que no tenen el cap clar. Jo no hauria deixat mai el meu home tot sol.

I trobau que les dones han d’estudiar?

Jo no he estudiat mai, però crec que sí perquè ella té més bona vida que no he tenguda jo. I vostè també. Perquè d’agafar una ploma a agafar una xapa, hi ha molta diferència. Quan anàvem a collir a Galatzó hi havia una olla gran de moniatos que eren per donar als porcs i noltros, ses dones, els enrevoltàvem per agafar-ne qualcun. Feina n’he feta molta. Ara en faig poca.

Hi heu tornat, a Galatzó?

Sí. Hi vaig anar un pic amb ella i llavors també hi férem un dinar de la tercera edat. Em va agradar, perquè conec na Llaneres, es Tramuntanal, tot allò. Tot es cultivava, però ara està molt abandonat. I aquell jardí, ara no hi ha molta cosa. Noltros hi fèiem herba, en aquell jardí.

Quines són les coses que més vos agrada fer, ara que no teniu obligacions: brodar, cuinar, passejar...?

Passejar! Tot lo dia estaria dins el cotxo. I no n’he tengut cap mai. Quan veig la meva neta que agafa el cotxo, em fa una enveja del dimoni. També m’agrada fer excursions amb la gent de la «tercera edat» des Capdellà. Vaig a totes les que puc.

El cine no vos agrada?

No. No m’ha agradat mai, i ara que som sorda, encara manco. Pas molta de pena. Es ball m’agradava. Tota casta de ball. I també la música-

Heu conegut bona gent i segurament també gent dolenta. Què és un dolent per a vós?, una persona que fa què?

No sé que vos he de dir, perquè jo sempre habit amb gent que està bé. Si m’haguessin fet una dolentia a mi, sí que diria «fulana és dolenta». Per ventura me n’han fet qualcuna i ara no ho sé.

Avui dia, si sentiu les notícies, hi ha moltes dones que els peguen, que les maten. Quan éreu jove també passava? No ho vaig sentir dir mai. Per ventura li passava a algú, però jo, a ca nostra, no ho vaig veure mai. Es papà i sa mamà estaven molt bé. Hi havia com a més respecte, no ho sé, perquè ara és un desastre. En aquell temps «si ho feien, no se publicava». Abans tampoc no hi havia tele, però..., vaja, trob que està molt mal fet, que no hi ha dret.

Quan sentiu que ses dones diuen que són «feministes»...?

Ministres?

No, feministes. Què vol dir això? No ho entenc. Ho veu, que no he anat a escola?

I què trobau que els matrimonis es divorciïn?

No m’agrada. Ni que es barallin.

I si es barallen molt?

No, no... No s’han de divorciar.

Però trobau que les dones tenen els mateixos drets que els homes o no?

Ara diuen que sí. Abans deien que la dona a la cuina, però jo no ho crec. Els homes anaven als cafès i deixaven sa dona, però jo ja no ho vaig fer. Jo me n’anava amb ell. Però si això surt...

Vos coneixeran millor.

Bé. Jo el capet el tenc clar. I mentre tengui el cap clar i les cames bé, m’agrada partir, passejar.

No vos en penediu gens ni mica d’haver-vos casat amb el que va ser el vostre home?

No, no, gens. Vàrem estar 59 anys plegats, tota una vida.

I en general, bona?

Sí, una dia més i un altre manco, però sí, en general bona.

«A aquesta mateixa època, segurament a la segona meitat dels anys 50 ella va deixar el brodar per a anar a fer net cases d’estrangers. A Portals a Palmanova... Guanyava més doblers i a poc a poc se va anar acostumant a aquell mon nou, tan diferent al de les possessions o del món rural»

Entrevista amb

CATALINA TOUS

Catalina Tous (Barcelona 1934) té 83 anys i és una «dona d’empenta», una valenta dona, amb una vida molt arrelada a Mallorca. Llicenciada en Dret, hotelera, mare de família... Ha tengut una vida molt relacionada amb el desenvolupament històric, turístic i urbanístic de Peguera. Creu en l’educació com a eina fonamental no sols per al treball, sinó també per afrontar la vida en general i concretament per aplicar el dret a la igualtat entre homes i dones que ella defensa.

Entre 1962 i 1997 va ser la directora i «encarregada pràcticament de tot» de l’hotel Rosicler, d’unes 50 places, a Peguera, que al principi tenia uns plantejaments molt familiars. La burocràcia, la pressió del operadors i també el pas del temps la varen empènyer a vendre’l.

LES ARRELS

Va néixer el 1934, de pare mallorquí i mare valenciana, que s’havien conegut a Mallorca quan ella feia feina a Algaida com a mestra i ell, que treballava a Canàries, hi havia anat a passar l’estiu. La mare de na Catalina, na Maria Salvador, havia hagut de lluitar per poder ser mestra d’escola. Al principi la família no volia que es dedicàs a l’ensenyament. Quan varen morir els seus pares va anar a Barcelona a viure amb una germana de la seva mare i allà va estudiar Magisteri. Quan va acabar la carrera va agrair l’acolliment de la seva tia, es va presentar a oposicions i va guanyar la plaça d’Algaida. Va escriure al batle i li va demanar si li podia facilitar una casa on no hi hagués cap home i així fou com va anar a parar a una casa on vivia una dona major amb la seva filla.

Quan es varen casar, sa mare tenia 32 anys i son pare 44. Varen anar a viure tots dos a Barcelona, on va néixer na Catalina. El juliol de 1936 es trobaven Mallorca, on havien anat a passar les vacances. Hi varen passar tres anys. Entre 1936 i 1938 na Maria Salvador va fer feina a l’escola unitària de Calvià i el seu marit va ser sancionat i apartat de l’ensenyament. L’acusaven, entre d’altres coses, d’haver ensenyat a cantar Els segadors als seus alumnes, quan ell no sabia cantar». Vivien a Peguera i ella, cada dia, anava i venia a peu de Calvià. El pare solia sortir a cercar-la i, si era hivern, es cridaven dins la fosca, fins que es trobaven. Quan va acabar la guerra se’n varen tornar a Barcelona, on es varen instal·lar Maria Salvador i la seva filla Catalina. El pare va ser destinat a un poblet de València. Amb el que guanyava havia de pagar la pensió. Quan varen revisar l’expedient

del seu pare, va poder tornar a Barcelona. Els estius d’aquella difícil època de postguerra continuaven anant a Mallorca i, concretament a Peguera. S’havien fet una caseta a un solar. «El meu pare va dir a la meva mare que havia de triar entre la caseta i un anell de compromís, i ella no ho va dubtar ni un moment», explica na Catalina Tous. Els estius a Peguera per a ella eren el paradís: corria lliure i descalça d’una platja a l’altra. «Ha canviat molt. El paisatge i tot és molt diferent», recorda.

ELS PRIMERS ANYS

Quan era adolescent (uns 14 anys) sentia dir a algunes de les alumnes de la seva mare a Barcelona que havien anat amb les seves respectives mares obligades a la prostitució a «buscar tios», i això li va impactar moltíssim. La situació d’alguns infants del seu entorn va empènyer la seva vocació d’advocada i va voler estudiar Dret, encara que no n’hi havia antecedents a la seva família.

El seu estatus a la universitat era diferent al de molts dels seus companys, fills d’advocats o jutges o de famílies «benestants». Així i tot va tenir molts de «sobresalientes» i «matrículas de honor». Es volia dedicar als infants i li va dir a un catedràtic de Dret Penal que li agradaria entrar a un tribunal de menors, però ell li va contestar que ho tendria molt difícil, ja que el Tribunal estava en mans dels «Tradicionalistes de Girona», que era una societat molt tancada. Així i tot va anar a parlar amb el president del Tribunal, qui sols li va dir: «Saldrà en el boletín oficial». El catedràtic de Dret Penal li va suggerir que anàs a Madrid però ella ja festejava i ho va deixar anar.

Va conèixer el que després va arribar a ser el seu marit quan estudiava Dret a Barcelona. Era Sebastià Jordana; orfe de pare, treballava en un negoci familiar de fusta, Maderas del Valle de Arán, per poder mantenir la família: un avi, una tia, germans... Compraven llenya dels boscos, els serraven, feien els taulons i els baixaven a Barcelona. Els socis d’en Sebastià, que feia de gerent, eren de

l’edat de son pare. Es varen casar el 1957 i varen tenir cinc fills. Els tres primers varen néixer a Barcelona i els altres dos a Mallorca.

LA VIDA DE CASADA

Quan els pares de na Catalina es varen jubilar, es varen retirar a Mallorca. Tenien dues casetes a Peguera. El pare sovint li deia. «I jo, pensar que surts a passejar per la Gran Via amb els nins i que ells respiren el fum dels cotxes, quan aquí a Peguera tenim un aire tan net! I si venguéssiu aquí?». «Així que el meu pare em va temptar –continua na Catalina–, i em va dir que ells en tenien prou amb la pensió de jubilació i que em podia donar immediatament una de les dues cases, la que havia d’heretar. El meu marit i jo ens ho vàrem pensar... La seva mare tenia un càncer i ell va dir als socis que aguantaria les fustes mentre ella visqués».

Durant tres temporades, na Catalina anava a Mallorca des de març fins al final de novembre a veure com anaven les obres del que després havia de ser l’hotel Rosicler, que es feien en el «xalet» que els seus pares li havien cedit. La seva mare havia triat o «agafat» el nom del llibre de Blanquerna de Ramon Llull. En aquella època tots els noms catalans estaven prohibits, però les autoritats franquistes varen pensar que era un nom francès. Al principi li varen denegar posar l’hotel al seu nom i la seva mare passava pena de si estava fitxada o si «havia fet alguna cosa a Barcelona», però va resultar que era que no estava empadronada.

El Rosicler va obrir l’any 1962, quan a Peguera diferents cases es començaven a convertir en hotelets familiars. El negoci de l’hoteleria era una cosa totalment nova i diferent per a ella, a la qual abans mai havia pensat dedicar-s’hi. Però hi va posar tota l’ànima per treure’l endavant. Va arribar a Mallorca amb dues al·lotes de Barcelona. Una ja l’ajudava amb els tres nins que ja tenia i una altra que s’havia d’ocupar de la neteja, però la primera es va enamorar d’un cambrer d’un hotel i la va deixar.

Na Catalina va fer un curset i va treure el títol de directora d’hotel. Durant les tres primeres temporades el seu marit, en Sebastià Jordana, encara vivia a Barcelona. Parlaven sovint per telèfon, amb totes les dificultats per posar una conferència que hi havia a l’època. Ell anava a Mallorca «sempre que podia».

El 1965 o 66 en Sebastià va liquidar l’empresa de fustes de Barcelona i es va traslladar a viure a Mallorca amb la seva família. Vivien a l’hotel. «Telefonaven i em deien que els passàs amb l’economat o el que fos i jo sempre era el departament corresponent». Conta com a anècdota que el darrer any va tenir una inspecció d’Hisenda a la qual dos inspectors li varen dir que treballava massa, que no tenia hores de descans i ella els deia «es que yo vivo aquí. A cualquier hora que vengais me vais a encontrar, pero, a lo mejor estaré tomando un té con un cliente y vosotras pensareis que estoy trabajando y estoy descansando».

El seu marit va treballar a la Federació d’Hoteleria i a la de Veïnats de Peguera, i va fer algunes inversions. De vegades, quan havia acabat les seves feines, arreglava el jardí, i els inspectors a un dels seus informes varen escriure que «el marido trabaja en el jardín».

El 1997 decidiren tancar l’hotel, que llavors era d’unes 50 places. El matrimoni ja tenia cinc fills i ella volia fer cinc apartaments, un per a cada fill, però li varen denegar l’autorització perquè estava a «zona hotelera». Tampoc la varen autoritzar a esbucar-ho tot i fer una nova construcció. El seu gendre, el marit de la seva filla gran, tenia un hotel i finalment li va comprar l’hotel a «terminis». El matrimoni Jordana-Tous varen comprar un xalet petit a Peguera, on ella encara viu.

Sebastià Jordana va morir de càncer l’any 2000. També va perdre dos fills per la mateixa malaltia a la mateixa època. Na Catalina plora quan recorda tan grans dolors. «Però m’he fet forta». Li queden tres filles.

Actualment na Catalina Tous encara condueix. Va a classes de ceràmica, de memòria, pinta aquarel·les. És del club de la tercera edat de Peguera i col·labora a un gran basar a Peguera de venda d’objectes de segona mà o fets pels promotors. Els beneficis al principi eren per a les missions i ara la meitat per a Caritas.

Queda poc d’aquella Peguera de la vostra infància. S’ha construït massa? S’hauria pogut construir d’una altra manera, amb més respecte pel paisatge i la construcció autòctona.

L’hoteleria d’avui dia és molt diferent de la de la vostra època? Molt. No m’agrada, per exemple, això que es diu «todo incluido». Vas per tota Europa i s’ofereix dormir i esmorzar. Així hauria de ser. D’aquesta manera se’n beneficien més altres negocis com els restaurants o botigues i es coneix el país o el lloc que es visita.

Es considera feminista? No comprenc exactament la cosa de voler posar etiquetes al que són drets de les dones. Estic totalment d’acord en la igualtat entre homes i dones, però no s’entén així i miri el que ha passat a Amèrica del Nord. Va ser més fàcil que un home negre pogués presidir el país que no que ho fes una dona.

És partidària del divorci? Sí, sí, absolutament.

I de l’avortament? Em costa més assumir-ho, si no és en

casos especials com la violació... Hi ha moltes maneres d’evitar els embarassos i s’hauria d’educar millor les al·lotes.

És fonamental l’educació de les dones? Bàsic. És molt important una bona educació i aquí és deficitària. No vull dir sols ensenyament. També educació de valors.

El servei domèstic s’hauria de regular?

Clar que sí. No hi ha d’haver contractacions clandestines. És sabut que moltes dones fan la mateixa feina que els homes i cobren menys. I no hi ha dret. «A igual treball, igual salari». Però això, ara per ara, està molt per davall.

Sou partidària de la paritat a les llistes electorals?

Totalment. Em pareix molt bé que hi hagi un 50% d’homes i un altre tant de dones.

La prostitució s’hauria de regular, prohibir...?

Crec que s’hauria de regular. Si hi hagués prou doblers per a temes socials i es donàs un ajut a aquestes dones, moltes no recorrerien a la prostitució. Si se’ls donés un ajut, una educació, un altre tipus de treball, crec que ho agafarien. Em fan molta pena totes les estrangeres que venen enganades i els retenen els documents. Ho fan per necessitat.

Us considerau creient?

Vaig a missa, però soc molt crítica amb l’Església Catòlica i com es distribueixen els doblers. Crec que Jesucrist era socialista.

«No comprenc exactament la cosa de voler posar etiquetes al que són drets de les dones. Estic totalment d’acord en la igualtat entre homes i dones»

Entrevista amb

PAQUI PUGA

Paqui Puga té 56 anys, és d’origen i arrels granadines, i fa feina a un hotel de Santa Ponça. Viu a la urbanització Galatzó, des del seu pis gaudeix de vistes privilegiades a les muntanyes. La majoria dels 42 anys que ha fet feina ha estat com a cambrera d’habitacions, fins que, amb formació, va poder progressar i millorar a l’escala salarial com a governanta. Sobre totes les coses, se n’orgulleix d’haver fet feina, de ser independent econòmicament i d’haver criat tota sola els tres fills que té.

Com és el vostre lloc de feina?

Soy gobernanta, tengo dos títulos que me saqué en la Escuela de Turismo, donde los profesores me dijeron que valía para hacer esto. Empiezo a trabajar a finales

de enero o principios de febrero y hasta principios de noviembre. Me levanto a las 5:30h, llego al trabajo sobre las 6:15 h y me pongo a trabajar directamente. Empiezo a hacer la distribución de las chicas de pisos, y a repartir los papeles de los trabajos. Ellas desayunan a las 6:30 h y a las 7:00 empiezan a trabajar, y cuando ellas suben yo ya tengo más o menos el trabajo terminado. Entonces hacen una hora de limpieza en los salones y yo controlo un poco, hago cuatro cosas, y les ayudo. Luego, ellas se van a hacer los pisos y yo, pues me quedo en lavandería, donde estoy casi todo el tiempo, porqué allí siempre vamos muy justos de personal. De revisar habitaciones y eso, muy poco, porque apenas tengo tiempo. Tenemos media

horita para comer a las 13 h. Terminamos la jornada a las 15:15. Luego me quedo en casa, hay días que estoy sola y días que tengo los nietos. Y dos días libres a la semana, eso sí, este año estoy muy bien en ese aspecto. Los meses que estoy parada, pues relajándome, en casa, más tiempo con la familia porque en verano casi nunca podemos coincidir ya que dos de mis hijos también trabajan en hostelería. En temporada baja hacemos cosas juntos, nos gusta mucho ir de acampada.

Us trobau ben tractada a la feina o creis que fan algun tipus d’abús?

La sobrecarga de trabajo es bastante grande, tanto como camanera de pisos como de gobernanta. La verdad es

que estoy fatal de las cervicales, si me esfuerzo me afecta rápidamente, me contracturo. Aún así, el trabajo a mi siempre me ha gustado, es muy duro, sí, pero cuando lo vivies desde niña, pues eso, es algo que te motiva. Cobro según lo estipulado en el convenio de hostelería. En el departamento de pisos no tenemos extras, no sé yo si en otros departamentos tienen. Yo tengo el sueldo base de una gobernanta. Empecé a trabajar en el sector de la hostelería con 15 años, y hasta los 45 fui camarera de pisos, a excepción de algún año suelto en cocina. A los 45 me saqué el título de gobernanta y después de 7 años paré, porqué llevaba tres hoteles y estaba muy cansada. Monté un bar que me duró dos añitos, pero era demasiado, no podía con todo. Fue una época con problemas familiares en casa, así que volví a trabajar de gobernanta en Santa Ponça.

Quin és els primer record que teniu de ser tractada de manera diferent per la vostra condició de dona?

Uff. Pues no sé. Me doy cuenta cuando mis compañeros, que tienen la misma categoría salarial que yo, y ellos están haciendo cualquier cosa, o se paran, y yo parece que el momento que me siento a hacer mis papeles o algo,

pues tengo la sensación de que estoy perdiendo el tiempo. No sé, es diferente totalmente, yo me encuentro siempre diferente en ese sentido, como si los hombres tuvieran otro status dentro del hotel, aunque tengan la misma categoría salarial. Nosotras tenemos que estar siempre demostrando la valía, el esfuerzo, que salga todo perfecto, y que no haya fallos.

Heu conegut bona gent i segurament també gent dolenta. Què és un dolent? Una persona que fa què? Para mí una persona mala en el trabajo es quien cree que te entrometes cuando en realidad quieres ayudar y aportar, los que te hacen la zancadilla. Fuera del trabajo, es alguien en quien no puedas confiar, que te defraude, que no sea sincero, que vaya con maldad, por detrás, con habladurías. No me gusta que la gente esté pendiente de la vida de los demás, me gusta que cada persona haga su vida y no se entrometa. Que cada uno haga su camino.

És important casar-se per a una dona? No, para mí no. De hecho estoy separada dos veces. Primero me casé y luego tuve otra pareja estable. Y no, no es importante.

Paqui Puga, a baix a la dreta, i els seus germans.

I tenir fills?

Bueno, es que depende de cada mujer. Yo por ejemplo he tenido mis hijos muy joven y estoy muy contenta, llenan mi vida bastante.

Què enteneu per feminista? Pues complicado. No sé.

Sou partidària de l’avortament? Per què? Sí, en según qué situaciones sí. Depende, por ejemplo, de si el niño viene con problemas.

Pensau que la prostitució s’hauria de prohibir...?

Se tendría que regular de alguna forma, no sé cómo. Lo que no está bien es que las chicas se pongan en la calle y estén expuestas, a expensas de cualquier peligro y a cualquier cosa. Es necesario alguna regulación para que ellas estén seguras, y que si se prostituyen, que sea porque quieren.

El servei domèstic s’hauria de regular?

Sí, debería haber más igualdad con los hijos, con la casa, con todo. De hecho, la gente joven ahora es diferente, en la mayoría de casos. Yo lo veo en mis hijos, que comparten todas las tareas con sus parejas, desde la limpieza de la casa al

cuidado de los niños. En mi caso yo no tuve ayuda en la casa, a mis hijos los crié yo sola. Creo que con el tiempo esto va a cambiar.

Què opinau de les dones que fan feines de la llar i estan a cura dels infants?

Eso, pues depende de cada mujer. Si a la mujer le gusta quedarse en casa y hacer eso, y si siente llena, pues ningún problema. No es mi caso, yo no podría, a mí me gusta tener independencia económica. Como he dicho, yo he sacado a mis hijos adelante sola.

Haurien de cobrar un sou?

Bff, yo ya no digo un salario, pero tener algo de seguridad. Que el día que se quieran jubilar pues tengan algo, algun tipo de compensación. Igual tendría que pasar con un hombre amo de casa. Por qué no?

És sabut que moltes dones fan la mateixa feina que els homes i cobren menys, què en trobau?

Así es la mayoría de veces. No me gusta para nada, para nada. Si tienen la misma responsabilidad, y están desarrollando el mismo trabajo, ¿por qué la diferencia salarial? No lo entiendo. No lo sé, es un mundo machista, así, ni más ni menos. Pienso que debería haber más mujeres directivas porqué parece que se dan más cuenta de todo. En el sector de la hostelería hay pocas directivas, y es muy diferente cuando en el hotel hay directoras. Ellas prestan más atención, incluso en el departamento de pisos. Creo que tendría que haber más directoras.

Quins trobau que han estat els canvis més importants en el món en les darreres dècades en temes de gènere?

Yo te puedo decir que yo, cuando me casé, era menor de edad. En las primeras elecciones que hubo en España no pude votar. Era lo suficientemente mayor para ser madre y llevar una casa pero sin embargo no pude votar, ni siquiera podía tener una cuenta en el banco a mi nombre, tenía que estar con mi pareja. Ahí ya empezó el cambio. Incluso yo de

jovencita me acuerdo que no podía salir si no iba mi hermano o con un familiar. Ha habido un cambio más importante con el paso de dictadura a democracia y ha sido muy paulatino. Antes, ¿Fumar en mi casa? ¿Delante de mi padre? Imposible. Las chicas fumábamos como acto de rebeldía, así me enganché yo. [rialles]

Quins canvis serien necessaris per a una societat més igualitària?

Sobre todo deberían cambiar los hombres, que tuvieran otra mentalidad, sobre todo los de cincuenta para arriba. A mis hijos yo les he criado igual, sin distinción, por eso yo creo que con sus parejas comparten todas las tareas. La verdadera responsabilidad del cambio recae sobretodo en los hombres, aunque nosotras tenemos que aportar, claro. Mi contribución ha sido como madre, con mis hijos. Yo les he criado sola, y por eso ellos tenían que ayudar por igual en la limpieza. Así han aprendido a valorar el esfuerzo que supone.

«Pienso que debería haber más mujeres directivas porqué parece que se dan más cuenta de todo. En el sector de la hostelería hay pocas directivas, y es muy diferente cuando en el hotel hay directoras. Ellas prestan más atención, incluso en el departamento de pisos»

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

Entrevista amb

PAOLA VAN GENT TORRES

Paola van Gent a la primeria com a policia local de Calvià

els mitjans de comunicació. Enrere grans avanços i, endavant, tantes coses per fer.

Heu conegut bona gent i, segurament també, gent dolenta. Què és un dolent?

Una persona que fa què?

Un dolent és aquell que n’és conscient i fa mal amb voluntat de fer-ne o que li són igual les conseqüències que provoca amb la seva conducta, amb el seu fer o no fer. No obstant això, el mal i què el genera no és tan fàcil de definir i entendre. La filòsofa alemanya d’origen jueu Hannah Arendt, víctima del nazisme i refugiada als EUA, va reflexionar sobre el mal a partir del que havien fet els nazis i va escriure un tractat que es diu “La banalitat del mal” –pel qual va rebre multitud d’atacs–, en el qual exposa que hi ha gent que fa un mal suprem tot pensant que fa bé, perquè és incapaç de reflexionar, de tenir criteri, de raonar; perquè actua complint ordres, sense qüestionar-les, tot pensant que fa bé, perquè respon a un grup, a una ideologia o a una causa a la qual creu que ha de servir i que això és el que s’espera d’ells.

Paola van Gent Torres (1969) és directora insular d’Emergències, graduada en seguretat pública i llicenciada en criminologia. Policia local de Calvià, ha tengut diversos càrrecs en el seu àmbit. És una de les poques dones que treballa en un entorn on gairebé tota la plantilla, i a tots els nivells, està formada per homes.

Per qüestions d’agenda, aquesta entrevista es va fer mitjançant un qüestionari. Qui la llegeixi ho ha de saber, i també que cap de les preguntes que es varen formular s’ha deixat sense respondre.

Quin és el primer record que teniu de ser tractada de manera diferent per la vostra condició de dona?

No en tenc un record concret. Les diferències a l’escola, als grups d’amics o als entorns familiars es produïen i es rebien perquè era «normal». A mesura que vas madurant, coneixes, aprens, constates i t’enfrontes a les evidències d’una cultura, d’una societat configurada des de les desigualtats de gènere més absolutes. Aquí hi ha la importància de la informació, la visibilitat i la conscienciació, possibles gràcies a la lluita i denúncia durant anys feta per persones i moviments socials, i

Des de la meva consideració també resulten rellevants altres factors, com la genètica o la llibertat de decisió de cada persona.

Com tothom, heu tengut moments bons i moments dolents. Quins diríeu que varen ser els pitjors?

Acceptar que no podia fer res més del que feia durant els anys de malaltia de ma mare.

Us considerau feminista?

Absolutament. Hi ha qui pensa que el feminisme és el contrari del masclisme. Res més lluny, el que cerca el feminisme és corregir la situació d’inferioritat de la dona, a tot el món, identificar les desi-

gualtats de tot tipus: socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l’home. Així que sí, crec i reivindic la justícia de gènere, la llibertat i la defensa dels drets humans de totes i cada una de les dones del món.

Pensau que la prostitució s’hauria de regular, prohibir...?

Prohibir. Absolutament, res a regular. Tenim un marc legal insuficient. Si observam els últims anys veurem que s’han produït diverses modificacions legislatives mentre paral·lelament ha augmentat l’oferta sexual, on Espanya és un referent en els mercats Europeus. Per què no seguim models de països com Suècia o Noruega, on es prohibeix i es castiga la persona que demana el servei? Quan parlam de prostitució, parlam d’atemptats a la llibertat i dignitat de la víctima, xerram de violència, d’agressions, de proxenetisme, de tracta d’éssers humans.

La majoria dels casos que s’han judicialitzat relacionats amb tracta d’essers humans a l’Estat espanyol, han estat relacionats amb l’explotació sexual de dones i nines. No existeixen dades reals, les estimacions parlen de cent mil persones exercint la prostitució, mentre, paral·lelament, hi ha estudis que afirmen que 1 de cada 5 homes afirma que ha pagat a canvi de sexe, i l’edat d’aquests homes és de cada vegada més jove. Ens hem aturat a pensar-hi un moment? La tolerància social que hi ha respecte del negoci del sexe és abominable.

Avui dia els casos de violència masclista són difosos en els mitjans de comunica-

ció. Com a policia, quins han estat els canvis més importants que heu observat en aquest àmbit?

A diferència de la prostitució, sí s’ha produït un canvi social respecte a la percepció de la violència de gènere a través de les diverses formes de reivindicació, de visibilitat, d’informació, d’educació. Diria que avui dia sí hi som socialment sensibles i rebutjam les agressions físiques, i cada vegada som més conscients i sensibles a les agressions psicològiques o econòmiques.

S’han creat i reforçat estructures públiques garants: l’Institut Balear de la Dona o els jutjats de violència sobre la dona. Paral·lelament s’ha creat l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere, i es realitzen estudis que permeten analitzar dades, tipologies d’agressors o víctimes; treballam cada vegada més de manera transversal, mitjançant procediments, protocols, pactes, acords, per intentar afrontar aquest fenomen. Com podem explicar que 6 de les 33 dones assassinades havien denunciat el seu agressor, la realitat dels processos de victimització –fins i tot respecte a terceres persones que s’atreveixen a denunciar– o els patrons de dominància i sotmetiment que es reprodueixen entre la nostra població juvenil?

El sistema judicial està desbordat, necessitam un model àgil, immediat i plenament coordinat.

Motius pels quals us animàreu a treballar en un àmbit tradicionalment masculí?

Quan vaig iniciar la meva trajectòria l’any 1989 a la Policia Local de Calvià,

Paola van Gent en una reunió sobre seguretat

no em vaig plantejar si es tractava d’un àmbit professional «tradicionalment masculí». Igual que moltes companyes i molts companys, la meva inquietud sorgia per la necessitat de fer alguna activitat professional que em permetés ajudar i protegir les persones, i cuidar el medi ambient.

Quines

dificultats heu trobat?

Les organitzacions són grups de persones, homes i dones, amb ideologies, creences i conviccions que interaccionen, diria que són una petita mostra de la realitat de la societat a la qual pertanyen.

La falta d’equitat respecte al gènere dels integrants de les diverses organitzacions dels diversos serveis de Protecció Civil determina que la presa de decisions, l’enfocament de les estratègies, la gestió diària, les polítiques d’acció, les normes..., qualsevol marc, qualsevol decisió, es configurava i es configura des del pensament i consideració masculins.

Han canviat les coses de llavors ençà? Certament, s’han aprovat diverses normes legislatives d’àmbit europeu, estatal i autonòmic; vull esmentar entre aquestes la recent Llei 11/2016, de 28 de juliol, d’igualtat de dones i homes; però resulten insuficients si no van acompanyades de preceptes que obliguin al seu compliment efectiu i es garanteixen els mecanismes i recursos suficients per fer-ne efectiva i real la implementació.

A manera d’exemple, si analitzam les plantilles de policia local dels 67 municipis de la Comunitat balear, resulta que 2.290 són homes i 213 són dones.

Un altre exemple seria el cas dels diversos serveis de bombers de les Illes Balears. D’un total de 646 persones, inclosa l’escala tècnica, operativa i gestors de comunicacions, 9 són dones, i això suposa únicament un 2% enfront del 98% d’homes.

Com es pot plantejar una integració efectiva, un desenvolupament real en la ges-

tió i les polítiques organitzatives quan el punt de partida, la base de la configuració de l’empresa és absolutament desigual?

Les administracions públiques haurien de ser institucions referents i garants. La realitat, a dia d’avui, evidencia que les coses hauran de canviar molt encara perquè el gènere no s’ha pres en consideració com a component dels processos organitzatius i en els serveis d’emergències les organitzacions varen néixer, s’han configurat i existeixen amb una configuració absolutament masculina.

Patiu encara algun dels anomenats «micromasclismes»?

Les més de 500.000 dones que vivim a les Balears, jutgesses, polítiques, metgesses, catedràtiques, integrants dels diversos serveis de seguretat i emergències, som part d’una societat patriarcal on els comportaments interpersonals, les paraules o les pràctiques subtils que contribueixen a la dominació i violència contra les dones en la vida quotidiana són una realitat als llocs de treball, al carrer o a casa, que s’emmascara sota multitud de formes socialment acceptades. Aquesta

acceptació legitima i reforça qui les practica i converteix els legitimadors en responsables igual que qui les infereix.

Què opinau dels moviments dels homes per a la igualtat?

Ens cal creure-hi tots, homes i dones, perquè la convivència igualitària parteix de la corresponsabilitat dels integrants de la nostra societat.

De veres els moviments dels homes per a la igualtat serveixen per construir una societat més paritària?

Qualsevol de les diverses organitzacions compromeses amb l’objectiu de revertir les pràctiques i els costums socials heretats constitueix en si mateixa un element important en la configuració del moviment d’igualtat i no discriminació de la dona. En aquest sentit, des de la meva consideració, és fonamental que treballin per aconseguir que els homes prenguin consciència de la construcció social patriarcal, del model masculí tradicional en el qual vivim, un model basat en la superioritat, la competència o la repressió de les emocions. Prendre consciència és el pas previ a la voluntat de trencar amb aquest model per construir nous valors i referents de masculinitat, positius, respectuosos, solidaris i igualitaris.

Què opinau de les dones que fan feines de la llar i estan a cura dels infants? Haurien de cobrar un sou?

La qüestió no hauria de ser si una dona que fa feina a la llar i té cura dels infants hauria de cobrar un sou sinó si una persona, sigui home o dona, que decideix abandonar la seva trajectòria professional de manera completa o parcial per dedicar-se a les tasques domèstiques i de cura els infants o de les persones grans o en situació de dependència, ha de percebre alguna retribució econòmica i s’ha de reconèixer positivament aquesta situació en el règim de la seguretat social.

Sou partidària del sistema de quotes per augmentar el nombre de dones en un determinat sector? (algun exemple)

La limitació cultural invisible de l’ascens

laboral de les dones a l’interior de les diverses organitzacions és una realitat que es defineix en diversos estudis denominant-ho «sostre de vidre».

Les diferències respecte als percentatges homes-dones a multitud de professions no es corregeixen per un procés evolutiu natural, per això la Llei d’igualtat preveu una sèrie de mesures específiques pel que fa als processos de selecció de diversos llocs de feina en entorns privats i públics, i s’estén igualment a les forces i els cossos de seguretat.

Quins trobau que han estat els canvis més importants en el món en les darreres dècades en temes de gènere? Quins canvis serien necessaris per a una societat més igualitària?

Des d’educació a polítiques internacionals. Les desigualtats depenent del lloc on vares tenir la sort de néixer, són absolutes. Els genocidis impunes, les múltiples formes d’atemptar contra els drets humans més fonamentals, parlar d’igualtat de gènere quan hi ha llocs on encara no es reconeix a una dona la condició de persona... Cada dona assassinada, torturada, agredida físicament o sexualment al món... Em resulta impossible parlar de canvis quan resta tant per fer.

Quins consells donaríeu a les adolescents perquè els vagi bé a la vida? Els estudis, els viatges i les experiències viscudes seran la millor cultura per construir valors i creences encertades de persones compromeses. La il·lusió vos farà pujar muntanyes. Respectau i sigueu tolerants, tractau a aquell que teniu al vostre davant com voldríeu que vos tractassin a vosaltres. Teniu cura de la natura, del medi ambient. No lluiteu per ser els millors, viviu per ser feliços.

«Em resulta impossible parlar de canvis quan resta tant per fer»

Feminisme a l’Edat Mitjana: trobairitz, beguines i bruixes

Hi ha precedents importants d’una societat femenina amb més força, poder i interessos que la que ens assigna la història universal dels homes. Poques dones poden imaginar que hi ha hagut temps en què han tingut més drets que en l’actualitat. Però els darrers estudis demostren una realitat ben diferent d’aquesta idea tan estesa i generalitzada.

A l’Europa feudal, moltes dones es varen dedicar a explorar el sentit de ser dona i el sentiment femení de llibertat. Darrera la tasca d’algunes dones de l’Edat Mitjana hi ha una voluntat de treballar per al bé comú i no amb l’actitud d’un mer individualisme o protagonisme –característic de les heroïcitats masculines–, sinó per intensificar les relacions entre la societat femenina, amb una certa jerarquització d’autoritat, més enllà de les simples relacions de familiaritat i amistat.

Des de totes les classes socials, les dones varen organitzar moviments, més o menys nombrosos, i més o menys perdurables. N’hi havia que varen competir amb homes per la igualtat de drets, que varen ser mercaderes, menestrals, i que tenien influència en àmbits com la religió i la cultura. Aquesta llibertat femenina serveix per desmitificar el paral·lelisme entre el concepte de la dona i el de la submissió i la ignorància.

Segons la professora de dret civil de la Universitat de les Illes Balears, Francesca Llodrà, amb la recerca al llarg de la història es pot esbrinar l’existència d’una societat femenina i d’un reconeixement de la seva autoritat. La dona en l’Edat Mitjana, per exemple, podia votar en assembles i

municipis rurals, i per actes notarials sabem també que feien operacions comercials sense autorització marital. El dret propi del Regne de Mallorca era el comú. Per tant, encara que de dubtós reconeixement oficial, es va mantenir per la pràctica notarial. Els costums dels segles de l’Edat Mitjana, respectats pel Codi Civil posterior, varen establir que en els segles vinents alguns drets de les dones perviurien per al territori de Mallorca.

En l’Edat Moderna, emperò, com explica la professora de la Universitat de Barcelona Isabel Pérez Molina, el marc fonamental en què es va desenvolupar la vida de les dones era la família. El seu paper econòmic en l’economia, així com les seves tasques productives i reproductives, també s’inclourien dins d’aquest marc.

La posició de la dona estaria relacionada amb el seu lloc en la institució familiar. Els cicles de vida, el matrimoni o la viduïtat, determinaven la seva posició i estatus. Al voltant de la família, les lleis de successió i les convencions destinades a salvaguardar l’herència de la saga adquireixen el seu sentit més ampli. El matrimoni era, per tant, la base per a la reproducció social, que permet l’existència i pervivència d’un tipus de societat i dels seus membres.

La dona no depenia dels seus mèrits sinó de l’estatus o classe social dels homes de la seva família, particularment del marit si estava casada. Per aquest motiu, doncs, cal tenir en compte que de ben segur en l’àmbit familiar moltes dones varen ser sotmeses a abusos i vexacions, i que la viduïtat era equivalent a misèria i desemparament. La gran abundància de vídues

La dona no depenia dels seus mèrits sinó de l’estatus o classe social dels homes de la seva família, particularment del marit si estava casada.

les va obligar a trobar solucions màgiques, de bruixeria, o de qualsevol altre tipus de supervivència.

I és que les dones que restaven sense home sovint era perquè el marit era corsari, bandoler, o semblant, o que havia abandonat la família. Com a úniques sortides sense un home, el modus vivendi per poder tirar endavant haurà de ser mitjançant la vida marital fora del matrimoni, la bigàmia i, fins i tot, la prostitució més o manco encoberta. A certs indrets també hi havia la possibilitat de viure tota sola o entre dones com a beguina per lliurar-se a la devoció i a obres de pietat, però sense cap home ni autoritat religiosa a la qual obeir.

A partir del Renaixement, el corrent misogin s’aferma i s’inicia un període de regressió per a les dones en tots els terrenys. La història de les dones també necessita que s’analitzin els canvis que el capitalisme va introduir, basats en la de reproducció de la força de feina, és a dir, a tenir molts d’infants per garantir la mà d’obra futura. Des d’aquesta diferència amb l’home s’avança cap a un

context de desvaloració social del sexe femení.

LES TROBAIRITZ

Trobairitz vol dir trobadores en occità medieval, i són literates que trenquen l’esquema de les dones com a subjectes passius de les cançons d’amor. La figura de les trobairitz consta en el repertori líric trobadoresc medieval, que comprèn des del segle VIII al XIV. Les trobairitz, com a autores femenines, tenen veu pròpia i independent. Són poetes de l’amor cortès, que s’enraonava, s’escenificava, es venerava, es cultivava, se celebrava i es regulava a les Corts o als patis dels castells feudals de l’època. Normalment eren senyores feudals més o menys riques que sovint componien i cantaven poesies exquisides, acompanyades de joglars i de joglaresses. Reivindicaven el cos i figura real de la dona, tot deixant enrera les innumerables fantasies de dones idealitzades fabricades en la ment masculina.

Les trobadores varen dirigir les corts d’amor, i es varen servir de les relacions

i de l’autoritat, no del poder basat en la força que caracteritza el món masculí. Les corts d’amor de les trobairitz, o trobadores, eren lloc per a la política. Una política molt diferent a la de les gestes heroiques i violentes relatades i memoritzades de la poesia èpica medieval. Elles es comprometien amb la llengua i amb l’amor, entenent-lo com la substància de les relacions humanes i socials.

Les trobairitz, mitjançant l’amor i la cortesia, intentaren canviar i civilitzar les relacions entre dones i homes. Per exemple, els i les amants en conflicte, per gelosia o qualssevol altres tipus de crisi, acudien a una trobadora reconeguda com a mediadora perquè els ajudés a resoldre la situació. Les trobadores ho estudiaven, ho sospesaven tenint en compte avantatges i inconvenients i, si podien, actuaven per resoldre el conflicte o la crisi.

Escrivà en el Còdex Monesse

Una exponent de trobadora és la Reina de Mallorca, la qual de manera assertiva expressava els seus desitjos i opinions. La poeta, esposa de Jaume III, va escriure uns versos que s’emmarquen dins l’àmbit de les més pures trobadores occitanes, i és una de les escasses mostres que ens han arribat de la poesia femenina antiga.

Només conservem una peça de la Reina de Mallorca d’enorme èxit i popularitat. Es tracta del poema «E-z yeu am tal qu’es bo e belh», que consta de dues cobles i una tornada. El poema canta el plany de la dama per l’allunyament del seu enamorat, mentre ella l’espera ansiosa pel seu retorn, perquè és tant el seu amor que si no torna aviat morirà d’enyor.

Els trets comuns heretats de la tradició trobadoresca sobre l’enamorada i sobre la mort per amor són expressats amb aflicció i delicadesa. Tanmateix, com la Reina de Mallorca possiblement hi hagi desenes o centenars poetes més que amb l’estudi de l’estil de la rima trobadoresca permetria designar com a autores algunes obres que avui ens han arribat com a

anònimes. Com deia Virgínia Woolf, sovint quan hi ha un anònim possiblement el puguem atribuir a l’obra d’una dona.

Així, les trobairitz entenien que l’amor alimentava i desenvolupava la vida de l’esperit, orientant l’energia humana cap a una grandesa no heroica sinó sensible o relacional. Tot trobant paraules poètiques per expressar l’amor concret, en la seva felicitat i en el seu patiment, varen emprar i escriure amb la llengua materna al final del segle XI. La definició sexual no només es transmetia a través la del gènere de les paraules, sinó també, i més aviat, en la referència a un amor més obert i franc, que els va costar no poques reprovacions.

LES BEGUINES

Les beguines varen crear un corrent d’espiritualitat d’elles i per a elles, amb total autonomia respecte dels homes, independents de vincles matrimonials i d’ordes religiosos, les quals actuaven com a agents generadores d’unes formes noves i pròpies de relació i d’una autoritat femenina. Varen comparèixer a l’Europa cristiana del segle XII i han pervingut fins al passat segle.

Segons la medievalista Maria Barceló, hi havia dones d’un gran espectre social. Algunes religioses renunciaven a la vida còmoda i als privilegis de classe encara que, en realitat, algunes d’elles no varen declinar tan fàcilment els seus avantatges i continuaren amb el seu estil de vida benestant. També n’hi havia d’origen humil, que no volien casar-se ni volien restar subjugades a la jerarquia eclesiàstica, i que podien trobar en la fórmula del beguinatge una vida més benestant que les que els correspondria casades amb un home pobre o en les ordres religioses per a dones pobres.

Dins un entorn de cultura femenina, i segons estudis de la professora Núria Jorne, la història de la llibertat femenina ens porta a les «fundacions», un

fenomen de l’Edat Mitjana a Europa pel qual les dones fundaven convents i similars com a espais de cultura femenina. Fundaven perquè tenien patrimoni i autoritat social per ser respectades. Fins i tot i havia abadesses amb poder de senyor feudal i amb una vasta preparació cultural. Figures com Santa Catalina de Sena, amb influència directa sobre el papat, serien impensables avui dia.

També la vida eremítica exercí una forta atracció entre les dones de la cristiandat medieval, i concretament als Països Catalans l’eremitisme té una llarga tradició. A Mallorca, concretament a Pollença, Manacor i Felanitx, ja des dels inicis del segle XIII trobem ermitatges on vivien grups petits de dones. Aquest model de vida exemplar entronca amb la que Ramon Llull pauta en el llibre Evast e Blanquerna: despreniment de béns, vestits humils, abstinència quatre dies per setmana, castedat, missa, meditació, atendre els pobres i examen de consciència abans d’anar a dormir.

El pensament filosòfic i místic de Ramon Llull (1232? - 1316?) va comptar també amb important valedores, perquè no existia un centre rellevant dedicat a l’ensenyament de l’Ars lul·liana, que just es cultivava en escoles petites o universitats. Algunes valedores estan relacionades amb la tasca de creació i sosteniment de les institucions lul·lianes, especialment mitjançant donacions testamentàries. D’altres, van adoptar un mode de vida místic, d’interès en la creació d’espais per a la formació, elaboració i divulgació de Llull.

En aquest context, dues dames van engegar i endegar tots dos projectes per aconseguir fundar una càtedra lul·liana a Palma. El primer projecte va ser el de Beatriu de Pinós (1433- 1485), baronessa de Melany, «per la molta devoció que la

dita noble senyora té en la ciència o art de l’egregi mestre Ramon Llull». Els cabals del primer testament de Beatriu de Pinós es varen llegar a Palma i al Regne de Mallorca per a impulsar-hi la creació d’un centre per a la doctrina lul·lista. El propòsit de Beatriu de Pinós no s’acomplí del tot. El segon projecte és d’Agnès Pacs, aristòcrata amb gran prestigi social i poder econòmic, que també s’interessà per l’humanisme. Agnès Pacs va ser qui va poder abastar els mitjans per posar en marxa l’Estudi Lul·lià.

És també una figura remarcable la de Sança de Mallorca, formada per mestres franciscans i influenciada espiritualment per Arnau de Vilanova i Ramon Llull. Sança de Mallorca va ser la segona esposa de Robert I de Nàpols. No va tenir descendència, perquè la seva profunda religiositat la va fer renunciar a alguns aspectes de la vida marital, i va practicar, juntament amb la dama de companyia i beata, la castedat matrimonial o matrimoni virginal. Per aquest motiu, Sança va rebre la reprimenda del Papa, el qual la interpel·là a no renunciar a la vida matrimonial. En el vessant polític, Sança de Mallorca va presidir el Consell de Regència durant la minoria d’edat de la neta del seu espòs i hereva al tron. En aquest sentit, cal exaltar les seves habilitats organitzatives i de govern, la mediació diplomàtica, i que matrocinà la creació artística, que enfilà també amb els seus ideals evangèlics i filoespiritualistes. El 1309, a Nàpols, va crear quatre monestirs de l’orde de Santa Clara, que acollirien les mulieres vitae levis o dones repenedides.

La vessant més mística de les dones vinculades al lul·lisme és la d’Anna Maria del Santíssim Sagrament (1649-1700), qui a petició del seu confessor escrigué «l’Exposició sobre el llibre del beat Ramon Llull d’Amic e Amat». Oració, contemplació, devoció i pràctica de la caritat i la benevolència són elements lul·lians que Anna Maria del Santíssim Sagrament emfatitza. L’obra va causar disputa arran de les corrents jesuïtes contràries a la mís-

tica lul·liana. L’acció lliure de dones com ella, que varen interpretar i predicar les Sagrades Escriptures amb llengua materna, va fer que des dels inicis despertessin recels entre els jerarques eclesiàstics.

En l’àmbit de la docència la figura de la intel·lectual Elisabet Cifre (Palma, 14671542) és especialment potent. La vida de Cifre, la qual no va voler ni casar-se ni entrar a cap orde religiós del moment, basteix ponts entre dues èpoques: la medieval i la moderna. Nina prodigi en l’humanisme i l’espiritualitat, va ser una dona mística, visionària i profeta. El seu confessor i biògraf, Gabriel Mora, descriu curacions i miracles d’una dona devota, humil, caritativa i contemplativa que dedicava gran part del seu temps a les oracions i dejunis per fugir de les temptacions del dimoni. El 1510 va començar a dirigir la casa de la Criança, al carrer de Monti-sion de Palma, una escola pionera per a nines internes que ràpidament va desenvolupar un gran prestigi i que ha sobreviscut fins fa unes dècades. A més a més, Elisabet Cifre tenia gran autoritat en assumptes sociopolítics, i sovint actuava com a intercessora en les lluites que mantenien els diferents bàndols de l’oligarquia de la ciutat, fins i tot als Agermanats el 1521, que va enfrontar la ciutadania no privilegiada contra l’alta noblesa i d’altres estaments.

Un altra mostra de beguina és la de Romia Rovira i Genovard, la qual va enviduar als 21 anys, quan se li plantejaren dues sortides viables: contreure un nou matrimoni –que per l’edat i la posició social li seria fàcil– o ingressar en un convent. Emperò Romia Rovira va rebutjar aquestes solucions i va optar pel beguinatge. Sense el suport dels pares ni del marit, es dedicà a la cura dels infants. Segons la professora Maria Barceló, Romia Rovira formava part d’ un col·lectiu de dones de bona condició i classe social que adoptaren una nova forma de vida religiosa perquè rebutjaven les formes tradicionals de devoció i cercaren la salvació de l’ànima per vies no preceptuades per l’Església.

Pati de la Criança

Les altes jerarquies malveien la fórmula del beguinatge, però elles varen sobreviure durant vuit segles, i foren autores d’algunes de les obres més importants de la mística occidental. La interpretació de les Sagrades Escriptures, com del passatge del Gènesi que diu «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona», va portar a l’Església a descriure les beguines en alguns moments de la història com a infidels o bruixes.

LES BRUIXES

Hi ha nombroses referències en què la Inquisició va qualificar la dona d’inferior i lasciva, i, per tant, procliu als plaers i a les venjances, forçosament predisposada a la bruixeria. Qualsevol dona que gaudís d’algun tipus d’independència podia ser considerada bruixa: dones totes soles, fadrines, vídues, sanadores, etc.

Les bruixes eren les dones que restaven fora del control masculí, de la tutela a través de la família, o dels rols que s’esperaven d’elles, sobretot quan passaven dels 40 anys. Tot plegat eren elements pertorbadors de l’ordre social establert, ja que eren dones disposades a replicar i

a defensar-se. Les bruixes de l’Edat Mitjana eren aquelles a qui se’ls atorgava una gran capacitat per fer el mal, amb poders sobrenaturals, i sospitoses de tenir un pacte amb «el maligne».

A partir de l’Edat Mitjana, els boscos –font per a l’aliment i el refugi– adquireixen connotacions de llegendes sobrenaturals, com una frontera entre la civilització i el món indomable i misteriós, i que fàcilment podríem traslladar al paisatge dels entorns del Galatzó i de la Vallverd des Capdellà. Aquest sentiment d’atracció i rebuig pel bosc és extrapolable a les bruixes, les grans coneixedores del bosc.

Segons un treball de la Universitat de Lleida de María de los Ángeles Gómez, depenent de la zona geogràfica existeixen mètodes o directrius específics de pacte diabòlic. Per exemple, a Catalunya, les bruixes no poden iniciar noves persones sense el consentiment del diable. En canvi, a Mallorca, una bruixa té la potestat suficient per ensenyar els seus coneixements sense haver de demanar permís al dimoni.

Malgrat l’anterior, a Mallorca mai no hi va haver grans processos a bruixes. La In-

quisició a la nostra illa va ser molt cauta, escèptica i descreguda. De fet, moltes de les actuacions que feien les bruixes estaven entre allò que era pecat i allò que era delicte. No obstant això, en la compilació de Francesc Riera dels manuscrits generats per la Inquisició espanyola a Mallorca es reflecteix l’actitud repressiva vers les dones per part d’una jerarquia de poder estamental, política i religiosa.

Aquestes dones sovint tenien formació no formal, ja que no existia un sistema educatiu per a elles. Realment es tractava de la precarietat en la qual vivien les dones i la necessitat de supervivència. Eren sospitoses de ser bruixes les dones que tenien gran capacitat de feina, eren econòmicament suficients, sexualment actives i tenien una gran demanda social dels seus serveis per part de tots els estaments del regne.

Segons Antoni Picazo, en el llibre In Umbra. Societat, poder i bruixeria a Mallorca, les bruixes proporcionaven receptes naturals per a la anticoncepció i la prevenció d’embarassos, fet que els teòlegs consideraven una pràctica avortista i, per tant, pròpia de les alumnes avantatjades dels dimonis de tots els inferns.

Bruixa de la rondalla Bruixes, Bruixots i Fullets, obra de Pere Pujol

La caça de bruixes va tenir lloc a Europa entre 1450 i 1750, al final de l’Edat Mitjana i començament de la Modernitat, anys en què Europa va experimentar una contínua inflació, una transició cap a l’agricultura comercial, llargs períodes de fam, de pesta, de malalties desconegudes, de depressions al comerç i de crisi productiva. Aquests conflictes varen fer augmentar les disputes personals, que sovint es varen expressar mitjançant acusacions per bruixeria. Hi ha, per tant, una situació que anima a la caça de bruixes.

Segons la filòsofa Luisa Muraro, per entendre la cacera de les bruixes cal tenir en compte que s’estava obrint un conflicte, cultural i social, i també simbòlic, en el qual les dones es presentaven com a portadores d’una capacitat superior per practicar la mediació vivent, i això va ser vist com una amenaça de l’orde existent. En aquest context, trobam a la primera escriptora professional de la història occidental, Christine de Pizan, la qual va defensar en els seus escrits la causa de les dones i va perfilar un veritable programa per la pau, plenament conscient del moment bèl·lic que li va tocar viure. Christine de Pizan va escriure El llibre de la pau (1412-1423), que naixia com a resposta per explicitar especialment el valor de les dones i d’allò femení. Parla de la mediació femenina per a la pau en una època inestable i violenta.

També és interessant L’evangeli de les Filoses, tractat del segle XV, en el qual, al llarg de sis vetlades, sis «sàvies doctores» s’adrecen a un grup de dones aplegades per dissertar sobre la vida. Es tracta d’un document de primer ordre per conèixer la vida quotidiana a l’Edat Mitjana i en especial el món de les dones al segle XV i la mentalitat de l’època. El text recopila una sèrie de sabers populars conservats i practicats per les dones des de temps immemorial, que, com que varen ser transmesos per escrit, ens han pogut arribar com a testimoni d’uns coneixements ancestrals dels quals moltes dones eren dipositàries. I és que, com diu el refranyer «la dona va tenir el diable per mestre i ha sortit més sàvia que ell».

La bruixa Marcó de Calvià

L’historiador Lleonard Muntaner va exhumar dels arxius de la Inquisició un procés contra una dona calvianera, de nom Margalida Marcó, per cercadora de tresors. Era el darrer terç del segle XVIII, i na Margalida tenia tan sols 18 anys. Segons Muntaner, «era una engalipadora, molt propi dels temps de fam. L’únic que feia era ensenyar unes pràctiques i encanteris per trobar tresors», a canvi a d’unes monedes. S’havia conxorxat amb altra gent per cercar els amagatalls, entre ells un capellà de Sineu. Na Margalida va declarar als inquisidors que usava com a manual de màgia un llibre que havia enviat a cercar a França. Després de diverses compareixences davant el tribunal, va ser condemnada per reincident.

Informació extreta de l’entrevista a Lleonard Muntaner apareguda en el número 1 de la revista 7 Setmanari de Calvià, 1988.

BIBLIOGRAFIA

BarcEló i crEspí, Maria (2017): Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval. Palma, Editorial Lleonard Muntaner.

picazo i muntanEr, Antoni (2016): In umbra. Societat, poder i bruixeria a Mallorca. Palma, El Tall.

SANDRA SEDANO COLOM

Podem considerar el segle XXI el segle de les dones?

Les dones del segle XXI som el fruit de la lluita d’aquelles que, al llarg de la història, ens han anat obrint camí. Dones que han hagut d’enfrontar-se a estereotips, rols i tradicions marcades des de fa segles pel sistema patriarcal. En paraules de Dolors Reguant, el patriarcat ha sorgit a causa d’una presa de poder històric per part dels homes, que es varen apropiar de la sexualitat i reproducció de les dones i dels seu producte, els fills i les filles, i crearen al mateix temps un ordre simbòlic a través dels mites i la religió que el perpetuen com a única estructura possible. El món es defineix masculí i l’home s’atribueix la representació de la humanitat sencera. L’androcentrisme ha impulsat que l’home sigui considerat la mesura de totes les coses, en antropologia, etnologia, història, medicina, psicologia o etimologia.

Comencem per aquesta darrera per aclarir conceptes. Antoni Janer Torrens, filòleg i periodista, explica que el terme que feien servir els romans per referir-se als dos gèneres era homo, -inis. La paraula deriva del llatí humus, -i (‘terra’), per la qual cosa podem constatar etimològicament que l’home era qui vivia a la terra en contraposició als déus, que habitaven altes esferes. L’equivalent grec d’homo, -inis és anthropos (ἀνθρωπος).

En llatí, el concepte de dona s’expressava amb dues paraules: femina, -ae i mulier, -eris. Femina, -ae, que en anglès ha donat female i en castellà hembra, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a «home» i equivalia al grec gyní (γυνή) –d’on tenim ginecologia. Mulier, -eris designava la dona adulta en oposició a puella, -ae (‘nina’). Amb tot, la paraula més elegant era mulier –con-

En llatí, el concepte de dona s’expressava amb dues paraules: femina, -ae i mulier, -eris. Femina, -ae, que en anglès ha donat female i en castellà hembra, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a «home» i equivalia al grec gyní (γυνή) –d’on tenim ginecologia.

vertida en la nostra muller i en castellà ‘mujer’– ja que femina incloïa l’accepció de ‘femella’ del regne animal.

Però l’explicació no acaba aquí. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis, és a dir, «tou», i sens dubte, vincula la dona amb el sexe dèbil. Femina, que etimològicament vol dir «la que nodreix amb la seva llet», deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (‘mamar’, ‘alletar’), present també en el seu homònim grec thílys (θῆλυς) (‘femella’) i en altres paraules llatines com filius (>fill) ‘l’alimentat amb la llet’, fetus (<fetus) ‘el nodrit’, fecundus (>fecund) ‘fèrtil’, felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). El seu diminutiu seria femella, -ae (‘doneta’), d’on tenim femella

Per referir-se al concepte home, en llatí tenim mas, maris i el substantiu vir, -i. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit i, en anglès, male (‘mascle’) i marriage (‘matrimoni’) –resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (‘força’), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (‘treure la son’, ‘perdre la son’), del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, ‘estar despert’, ‘vigilar’, derivat devigere, ‘tenir vida, vigor’, ‘estar desvetllat’.

L’etimologia de dona i home ens permet conèixer el significat social de cada una d’aquestes paraules i explicar l’origen del sistema patriarcal pel qual l’home va assumir el paper de defensor de la comunitat arriscant la seva vida per la dona. Comença a desenvolupar-se un model de subordinació de la dona a l’home, que va culminar en el pensa-

ment grecoromà i en la cultura hebrea. Aristòtil considera la dona com un home defectuós i la tradició hebrea veu en ella la causa del pecat, ja que Eva va ser qui no va aconseguir resistir la temptació i va induir Adam al pecat. El pensament cristià estableix la indissolubilitat del matrimoni, que dignifica la dona i la protegeix del repudi. El cristianisme es va estendre pel món i va tenir el seu auge en l’Edat Mitjana.

A partir del Renaixement es transmet l’ideal de l’«home renaixentista» –que no es referia a l’ideal humà, només es tractava d’un ideal masculí. Es va intentar reprendre la cultura grecoromana, les antigues idees d’Aristòtil i el Dret Romà, que afavorien la discriminació a la dona, es va adoptar la distinció entre l’àmbit públic i el privat, i es va relegar la dona a aquest últim. Es va negar l’educació femenina i es va impedir a la dona participar en activitats polítiques.

Tot i això, des del segle XIV existeix una important proliferació d’escrits al voltant de la humanitat de les dones. Eren homes del món erudit que es preguntaven quina podia ser la naturalesa i el valor del sexe femení tot donant respostes ben diferents. Aquest debat, que molt sovint oposava els homes a les dones, és conegut com la querelle des femmes i s’allargà fins ben entrat el segle XVIII.

Al llarg del Segle de les Llums comença la primera onada feminista. Les dones van conrear aquest sentiment igualitarista i van lluitar per no quedar excloses dels drets i llibertats que es plantejaven, de l’accés a l’educació. El 1793 les dones eren excloses dels drets polítics. Les dones entren en el segle XIX fermades de peus i mans amb el Codi de Napoleó, però amb una experiència política pròpia.

La segona onada té lloc amb la primera petició per permetre el vot a les dones al Parlament britànic el 1832 i no ho varen aconseguir fins al 1917, encara que no universal. El 1869, a Wyoming, es re-

A partir del Renaixement es transmet l’ideal de l’«home renaixentista» –que no es referia a l’ideal humà, només es tractava d’un ideal masculí. Es va intentar reprendre la cultura grecoromana, les antigues idees d’Aristòtil i el Dret Romà, que afavorien la discriminació a la dona, es va adoptar la distinció entre l’àmbit públic i el privat, i es va relegar la dona a aquest últim.

Rebeca Lane, sociòloga, poeta i músic

coneix el vot femení per primera vegada i fins al 1920 no va ser possible a tots els Estats Units.

El 1968 començà la tercera onada del feminisme, anomenat contemporani, que es caracteritza pels drets civils, els drets de reproducció, la paritat política i el paper de les dones en l’era de la globalització. Les obres de capçalera d’aquest període són Política Sexual, de Kate Millet (1934-2017) i Dialèctica del Sexe, de Sulamith Firestone (1945-2012).

Els darrers deu anys, el moviment feminista al nostre país ha lluitat i ha aconseguit les reformes bàsiques que ja hi havia a la majoria de democràcies occidentals: igualtat davant la llei, incorporació progressiva a tot tipus d’estudis, treballs i professions; llei del divorci i llei de l’avortament; llei integral contra la violència de gènere (2004) i llei d’igualtat (2007); i existència d’organismes i institucions dirigides a desenvolupar polítiques de gènere. La creació del Ministeri d’Igualtat l’any 2008 és la prova del nivell de sensibilització als àmbits polítics i socials del nostre país.

Però el fet més important que ha esdevingut durant aquests anys és l’exis-

tència d’un moviment de dones, de diferents edats, classes socials i professionals, encaminat cap a la ruptura amb les actituds patriarcals dels sistemes de poder econòmic, judicial, polític, educatiu, sanitari, institucional i social, el desig del qual és assolir la independència econòmica, afectiva, personal i laboral. La visibilització d’aquestes dones als mitjans de comunicació, a la política, als llibres d’història, de literatura, de filosofia, de ciències, als premis Nobel, a esdeveniments culturals i esportius farà possible que es converteixin en referents per a moltes nines i nins del segle XXI, i així transformar la nostra societat i gaudir de la igualtat real.

Sense oblidar que aquesta lluita per «fer visibles» és diferent des de la història, la societat, la cultura i els drets de cada país, de cada continent, les dones del segle XXI tenim una missió comú, la sororitat. El concepte deriva de sisterhood, germanor entre dones, i que fa referència al fet que sentir-se com a iguals porta a crear aliances, compartir i canviar la realitat, ja que totes les dones han patit d’una manera o altra opressió. Marcela Lagarde (1948) la defineix com «l’amistat entre dones diferents i semblants, còmplices que es proposen treballar, crear i convèncer, que es troben i reconeixen en el feminisme per viure una vida amb un sentit profundament llibertari».

Arreu del món hi ha una llarga llista de dones d’empenta del segle XXI referents

imprescindibles de la vida. Dones que reivindiquen la necessitat de transformació social i de visibilització, i que han aconseguit dur a l’agenda política els problemes de les dones com a problemes de tothom.

Al continent americà, Angela Davis (1944), filòsofa, professora i activista, afroamericana revolucionària, ha impulsat la lluita contra tot tipus d’opressió. Rebeca Lane (1984), sociòloga, poeta i rapera guatemalteca, és una de les cantants més conegudes de l’Amèrica Central dins el món del hip-hop. Milers de dones s’identifiquen amb les seves lletres, lligades a la memòria històrica de Guatemala, al racisme, a la colonització i al feminisme. Berta Cáceres (1972–2016), premi mediambiental Goldman el 2015, el màxim reconeixement mundial per a activistes ecologistes, va viure amb mesures cautelars des del 2009 de la Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) per amenaces davant les seves mobilitzacions contra la construcció d’una hidroelèctrica a Hondures. Fou assassinada el 2016.

A l’Àfrica, Nawal el Saadawi (1931), escriptora, psiquiatra i feminista, reconeguda dissident política del món àrab pels seus llibres i escrits, que la duen a la presó i a l’exili. El 1982 va fundar la primera organització legal feminista independent per a la solidaritat amb la dona àrab. Ellen Johnson-Sirleaf (1938), primera dona presidenta electa a un país

Chimamanda Ngozi Adichie, escriptora

Amelia Valcárcel, filòsofa i una de les feministes més importants d’Espanya

tennista professional

africà, el 2005, Libèria. El 2011 va ser l’any que va obtenir el Premi Nobel de la Pau i va ser reelegida per a un segon mandat amb el 90% dels vots. Fatima Mernissi (1940-2015), escriptora, sociòloga i professora marroquina. Segons la també sociòloga Sumaya Naaman Guesus, ha estat la «primera dona que va tenir la valentia de tractar diversos temes considerats com a tabú sobre la interpretació de l’Alcorà i els llibres de la tradició islàmica». Ameenah GuribFakim (1959), química ambientalista, primera presidenta de Mauricio i una de les poques dones al front del govern a un país africà des del 2015. S’ha dedicat a promoure la ciència, les oportunitats per a les nines i l’estudi de la biodiversitat de Mauricio. Chimamanda Ngozi Adichie (1977), escriptora nigeriana llicenciada en Comunicacions i Ciències Polítiques. Les seves obres fomenten els referents africans per evitar que les històries només tenguin elements occidentals. A «Tothom hauria de ser feminista», fa una defensa apassionada del feminisme. A Suècia se n’han distribuït exemplars entre l’alumnat de 16 anys i és lectura obligatòria a alguns instituts.

A Àsia, Li Maizi (1989), Wu Rongrong (1985), Zheng Churan (1989), Wei Tingting (1982) i Wang Man, cinc joves

xineses que varen dur a terme campanyes simples, però molt efectives, per reclamar un tractament igualitari. El 2015 varen ser detingudes i empresonades durant un mes per haver organitzat actes per al dia de la dona. Zaha Hadid (1950-2016) va ser la primera dona a rebre el premi Pritzker, d’arquitectura, el 2004. Com a arquitecta iraquiana al Regne Unit va haver d’enfrontar-se a la doble discriminació per ser dona i immigrant. Sonita Alizadeh (1996), rapera i activista afganesa que ha alçat la veu contra els matrimonis forçats, tot i que és il·legal que les dones cantin públicament a l’Iran, on vivia en aquell moment. Malala Yousafzai (1997), “A child, a teacher, a pen, a book can change the world», és el seu lema. Després de superar un tret al cap dels talibans al Pakistan, ha continuat lluitant per aconseguir que les nines exerceixin el seu dret a l’educació. El 2014 rep el Nobel de la Pau, en companyia de Kailash Satyarthi, defensor dels infants. Lamiya Haji Bashar (1998), va ser segrestada, torturada i violada pels membres del DAESH el 2014. La seva forma de lluitar és la difusió de la realitat de les dones que viuen a països castigats pel terrorisme, on les violacions s’utilitzen com a arma de guerra.

A Austràlia, Simone Young (1961), va ser la primera dona a posar-se davant diverses orquestres. Va ser la primera que va dirigir a l’Òpera de Sydney, la seva ciutat natal. Jacinda Ardern (1980), és la primera ministra més jove de tota la història de Nova Zelanda. El suport a les dones ha estat principal a la seva carrera.

A Europa, Jocelyn Bell Burnell (1943), astrofísica nord-irlandesa que descobrí la primera radiosenyal d’un púlsar. El 1974, el seu tutor Antony Hewish va ser galardonat amb el premi Nobel de Física. Ella va ser totalment ignorada. Caitlin Moran (1975), periodista britànica amb molt bona reputació i acceptació al Regne Unit per les seves columnes iròniques i autobiogràfiques a The Times, caracteritzades pel seu sentit de l’humor i la ferma defensa del feminisme. Sofi Oksanen (1977) és una escriptora finlandesa coneguda per la seva obra, Purga , una novel·la del 2008 que s’ha traduït a més de trenta llengües i per la qual ha rebut nombrosos premis. El 2013 va ser la primera dona a guanyar el Premi Nòrdic de l’acadèmia Sueca per la seva trajectòria a Femen (2008), grup feminista nascut a Ucraïna que irromp amb el tors despullat, flors en els cabells i eslògans pintats en el pit a actes de diferent caràcter. Protesten i lluiten pels drets de les dones i d’altres minories. Tenen seu a París, Varsòvia, Zurich, Roma, Tel Aviv i Rio de Janeiro. El maig de 2013 iniciaren la seva presència a Espanya. Pussy Riot (2011), col·lectiu rus d’activistes polítiques feministes que cerquen criticar l’autoritarisme de Vladimir Putin i les seves vinculacions amb els poders religiosos i econòmics; i a l’àmbit més general, qüestionar les estructures heteropatriarcals i el sistema capitalista.

Garbiñe Muguruza,

Women’s March a Washington el 2017

A l’Estat espanyol, Amelia Valcárcel (1950), filòsofa, escriptora i una de les màximes exponents del feminisme de la igualtat. Dona del seu temps que reivindica la importància de fer del feminisme una teoria política. El sexe com a construcció normativa, la lluita per la paritat, el multiculturalisme i les dones o el concepte d’igualtat són altres temes dels seus escrits. Gemma Lienas (1951), coneguda escriptora de llibres infantils, juvenil i per a adults. Destacam aquí els seus diaris de na Carlota, que tracten temes com el feminisme i la igualtat, la sida, l’assetjament escolar, la violència de gènere o la immigració, especialment adreçats a adolescents i joves. Gloria Poyatos Matas, actual presidenta de l’Asociación de Mujeres Juezas de España, AMJE, que s’integra en l’organització supranacional International Association of Women Judges, amb seu a Washington i més de 4.700 jutgesses associades, des d’Afganistan a Zimbabwe. La jutgessa és ponent de la millor sentència de gènere en el món i per aquest motiu ha rebut el reconeixement internacional de Women’s Link Worldwide, en drets humans cap a les dones i les nines. Beatriz Gimeno Reinoso (1962), feminista activista social per la diversitat sexual i pels drets de les persones amb discapacitat. Analitza temes tan polèmics com la prostitució, la lesbofobia i els ventres de lloguer. Yaiza Rubio Viñuela, llicenciada en Ciències de la Informació, màster en Anàlisi d’Inteligència, màster en Logística i Economia de la Defensa i màster en Dret Tecnològic i de les TIC. Com a analista

d’intel·ligència en ciberseguretat, s’ha convertit en la primera dona espanyola a participar en les dues macroconvencions de hackers de Las Vegas: DefCON i Black Hat. Carme Chacón (1971-2017), primera dona ministra de defensa del govern d’Espanya entre l’abril de 2008 i desembre de 2011. Embarassada de set mesos, va passar revista a les tropes. Rosa García-Malea (1981), mare de tres fills, es va convertir l’any 2007 en la primera dona a pilotar a España un avió de combat de l’exèrcit de l’aire. El 2017 ha tornat a fer història per ser la primera dona a incorporar-se a la patrulla Águila, el grup acrobàtic de l’exèrcit de l’aire. Laia Sanz (1985), esportista catalana de renom internacional en les disciplines motociclistes del trial, el raid i l’enduro. Als 4 anys ja tenia clar el que volia fer. Als 24 anys ja comptava amb 10 mundials, 9 europeus i 4 victòries per equips al Trial de les Nacions. Garbiñe Muguruza (1993), jugadora de tennis professional, campiona de Wimbledon i Roland Garros, va ser número 1 mundial del rànquing WTA.

Segons Asunción Bernárdez Rodal, directora de l’Institut d’Investigacions Feministes de la Universitat Complutense de Madrid, el canvi més espectacular que ha viscut el feminisme entre el 2000 i el 2017 és el de les formes de comunicació. Internet i les xarxes socials han fet possible que moltes dones surtin a la llum i siguin conegudes per les seves accions, que res a veure tenen amb el seu cos, la seva sexualitat o la seva bellesa. Són dones que han aconseguit complir els seus somnis

reservats específicament per als homes des de l’inici dels temps. Dones que, sabent-ho o sense ser-ne conscients, estan afavorint que les oportunitats siguin les mateixes per a tothom, independentment del gènere. Dones que exposen les seves opinions, a pesar de ser qüestionades pel patriarcat, i que obrin portes a altres punts de vista i desnaturalitzen el que el masclisme ha convertit en norma.

Carmen García de la Cueva (1986), periodista, poeta i editora del portal sobre feminisme i literatura «La Tribu». El projecte de l’associació sense ànim de lucre EME Komunikazioa, Pikara Magazine, va ser fundada el 2010 per les periodistes June Fernández, Lucía Martínez Odriozola, Itziar Abad i Maite Asensio Lozano, i proposa un periodisme de qualitat, amb perspectiva de gènere, protagonitzat per persones i històries que normalment no apareixen als mitjans. Sexisme quotidià és el projecte de Laura Bates, que es va iniciar el 2012 compartint experiències de sexisme diari a una pàgina web que s’ha convertit en un esdeveniment viral, amb més de 150.000 testimonis de persones de tot el món i amb sucursals a 25 països. Yolanda Domínguez (1977), artista visual, experta en comunicació i gènere. La seva darrera acció col·lectiva «Registro» animava les dones a acudir al registre de la propietat a sol·licitar la propietat del seu cos amb la finalitat de rebutjar la llei de l’avortament. La seva obra «Poses» té més d’un milió de reproduccions a Youtube, i «Accesorias y accesibles» critica l’ús del cos de la dona

A l’Estat espanyol, Amelia Valcárcel, filòsofa, escriptora i una de les màximes exponents del feminisme de la igualtat. Dona del seu temps que reivindica la importància de fer del feminisme una teoria política.

a la publicitat com a objecte sexual. Rep el premi Baezly Designs of the Year pel seu vídeo «Niños vs moda». Sangre Fucsia (2013) el posa en marxa un grup de dones que ja havia estat a altres projectes radiofònics i que sentia que havia de fer quelcom més personal, parlant de temes que interessin amb una mirada feminista. Lola Vendetta és l’alter ego de Raquel Riba Rossy (1990), una jove il·lustradora que va crear aquest personatge el 2014, i s’ha convertit en la veu del silenci de les dones. Lola potser té pèls a les cames i a les aixelles, però ni un a la llengua. Feminicidio.net (2016) és un observatori de la societat civil organitzada que va néixer amb la finalitat de documentar i visibilitzar una barbàrie normalitzada: el feminicidi, l’assassinat de dones pel fet de ser dones. Irantzu Varela (1974), periodista, experta en gènere i comunicació, i coordinadora de Faktoria Lila, un espai de creació i formació feminista. Actualment és presentadora d’«Aló Irantzu», a Pikara Magazine, i creadora d’El Tornillo a La Tuerka TV i Público

La quarta onada del feminisme ja està en marxa. Les mobilitzacions massives de dones, organitzades i globals, encenen l’alarma social. El 2003, a Libèria, el moviment de dones per a la pau demanaren la fi de la guerra bloquejant les portes on tenien lloc les converses, fins que es va arribar a un acord. El 9 de juny de 2012 desenes de dones es varen manifestar a la plaça Tahrir d’El Caire per denunciar les agressions sexuals a dones. El 7 de novembre del 2015 es va convocar a Madrid la marxa estatal contra totes les violències masclistes. Hi varen assistir persones de tot l’Estat espanyol. El 22 de gener de 2017, 24 hores més tard de la presa de possessió del president Donald Trump, els carrers de les principals ciutats dels Estats Units es varen omplir de dones de totes les edats, homes i infants per cridar a favor dels drets de les dones, de les minories, de les persones migrants i les homosexuals. La Women’s march es va dur a terme a 600 ciutats d’arreu del món. El 8 de març de 2017 es va posar en marxa la campanya #nosotrasparamos,

amb l’objectiu de visibilitzar, mitjançant una vaga, el biaix salarial i de pensions que patim les dones. La idea es va gestar a Polònia l’octubre de 2016, quan les dones d’aquell país realitzaren una vaga d’un dia. Aquell mateix mes el col·lectiu llatinoamericà #niunamenos varen aturar una hora i organitzaren mobilitzacions.

El darrer moviment a les xarxes a l’octubre de 2017, #metoo, s’ha reactivat pels assetjaments i abusos sexuals del magnat de Hollywood Harvey Weinstein. Les actrius més famoses de la indústria cinematogràfica nord-americana han denunciat públicament el productor per delictes que van des de l’assetjament sexual fins a la violació. Però ell només era el primer d’una llarga llista de directors, actors i productors que han anat sortint a la llum després de les denúncies: Roy Price, James Toback, Terry Richardson, Kevin Spacey, Dustin Hoffman, Brett Ratner, Ed Westwick...

L’onada feminista del segle XXI s’ha proveït de totes les ensenyances històriques d’aquest moviment social, que pretén la igualtat d’oportunitats, de drets i de tracte de les dones davant els homes. Igualar-nos com a subjectes públics, i per tant, polítics i jurídics. No obstant això, no està disposat a quedar-se amb les fites obtingudes. Les dones actuals volem incloure noves demandes i noves veus. S’ha despertat la consciència de promoure un diàleg i la solidaritat entre totes les dones. Totes vol dir les de qualsevol cultura, edat, ètnia, nivell educatiu, classe social... El feminisme del segle XXI està canviant cap a una ideologia que inclou i accepta tot tipus de dones, dóna suport a la inclusió d’identitats distintes i l’apreciació del cos i la sexualitat femenina (Elena Gascón-Vera). L’objectiu únic és acabar amb el sistema patriarcal, per superar les desigualtats que romanen entre les dones, dins i fora del moviment feminista, des d’una perspectiva optimista. Un moviment dirigit a la transformació social. El feminisme és una de les majors forces revolucionàries pacífiques de la història.

BIBLIOGRAFIA

«El papel de la mujer a través de la historia» https://ideologiadegenero.wordpress.com/origen-de-la-ideologia-de-genero/ origen-y-desarrollo-historico/ «Las 8 feministas más importantes de la historia», de Jimena Rocha http://www.noticias.com/ listas/8-feministas-mas-importantes-historia/

«Sobre dones i homes» http:// www.antonijaner.com/misoginia/ itemlist/tag/etimologia?start=88 Entrevista a Montserrat Suáñez http://www.mareditor.com/narrativa/MujeresenlaHistoria3.html Feminismo y mujeres ante el siglo XXI, Francesca Gargallo https://francescagargallo.wordpress.com/ensayos/feminismo/ no-occidental/feminismo-y-mujeres-ante-el-siglo-XXI/

Retos feministas para el siglo XXI, Luisa Capel http://www.tercerainformacion.es/antigua/spip. php?article50321

Las hijas de las feministas. El feminismo del siglo XXI: ¿declive o democratización? Ainhoa Flecha [rase vol. 3, núm. 3: 325-335]

«Mujeres jóvenes en el siglo XXI». Desembre 2008. Revista de Estudios de Juventud.

Coordinadora: Josune Aguinaga Roustan. NIPO: 802-09-006-9 http://www.injuve.es/observatorio/familia-pareja-e-igualdad-de-genero/n%C2%BA-83-mujeres-jovenes-en-el-siglo-xxi#sthash.lgUhIVXt.dpufhttp:// www.injuve.es/observatorio/ familia-pareja-e-igualdad-degenero/n%C2%BA-83-mujeres-jovenes-en-el-siglo-XXI http://www.vallenajerilla.com/ berceo/folguera/feminismoenlaeradelcambio.htm

Calvià

treballa per ser més igualitari

Com som les dones del municipi?

Això és el que ha revelat l’estudi per a la diagnosi participativa de gènere. A través de qüestionaris, entrevistes i grups de discussió sabem que les calvianeres tenim tot un camí per poder avançar en una societat més igualitària. Gràcies a dades desglossades per gènere sabem, per exemple, que cada vegada hi ha més dones grans, que són més longeves, i que normalment estan cuidades per dones. També sabem que hi ha el triple de famílies d’una mare amb fills que d’un pare tot sol amb fills, o que un terç de la nostra població és estrangera i la majoria també són dones.

Una de les característiques més notables és que la dona perpetua el rol de cuida-

dora dels infants i s’encarrega més de les tasques de la llar. En conciliació i coresponsabilitat, es denota manca de serveis d’atenció per a la franja d’edat entre 1217 anys.

Pel que fa a l’àmbit laboral, quan les dones fan feina fora de casa, el seu contracte és precari, estacional i mal remunerat, especialment en el sector de la neteja i l’hoteleria. Lamentam també l’elevat nombre de dones prostituïdes al nostre municipi durant la temporada alta d’estiu, la invisibilitat que tenen i la necessitat d’abordar aquest fet.

No obstant aquests estereotips, que es repeteixen en el temps i no canvien, hi ha

noves tendències, com ara que són les dones les que inicien grups formals organitzats, com ara associacions veïnals o de mares i pares, i que participen de la vida política del municipi i hi prenen protagonisme. També es constata un ampli rebuig a la violència masclista. Per la part negativa, de cada vegada la dona és més consumidora d’alcohol i drogues.

Per tots aquests indicadors, és interessant establir mesures des d’una perspectiva de gènere que permetin una atenció integral a les necessitats personals, familiars i socials de les dones a Calvià. I amb això la Secció d’Igualtat ha posat fil a l’agulla.

Les violències cap a les dones

La nostra societat està basada en un sistema ancestral que ha marcat grans desigualtats entre les persones segle rere segle. És un sistema en el qual el subjecte dominant té el poder i exerceix violència vers la persona dominada, que assumeix inconscientment el paper de submisa i indefensa. Tot i que les desigualtats poden ser de caire econòmic, sexual, racial, religiós i social, el gènere és un concepte que s’inclou dins aquests, i que converteix la discriminació en interseccionalitat. La idea bàsica que els homes són superiors a les dones i que es consideren legitimats per utilitzar la violència contra elles i que les dones som éssers inferiors educades per agradar-los i obeir-los és el patriarcat.

Segons la declaració de l’ONU de 1994, la violència contra les dones és qualsevol acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tengui o pugui tenir

com a resultat un mal o patiment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces, la coacció o la privació de la llibertat, tant en la vida pública com en la vida privada.

La Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, exposa que es tracta de la violència exercida per qui sigui o hagi estat cònjuge, o per qui sigui o hagi estat lligat a una dona per relacions similars d’afectivitat, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones.

Al juliol de 2016 es va aprovar la Llei 11/2016, d’igualtat de dones i homes, i dedica el títol cinquè a la violència masclista, definida en aquesta ocasió com la que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relaci-

ons de poder dels homes sobre les dones, s’exerceix sobre aquestes pel fet mateix de ser dones i hi considera els següents tipus: física, psicològica, sexual, econòmica, simbòlica, feminicidis i mutilació genital femenina.

Els ajuntaments i altres entitats locals són els òrgans de govern més propers a la ciutadania i, per tant, els qui coneixen millor les necessitats de la població del municipi que governen. La prevenció és la primera passa per posar fi a la violència, així com el foment de l’autoestima, la ruptura amb els estereotips que s’imposen als nins i a les nines, la conscienciació i la sensibilització de la necessitat de transformar la societat en benefici de les dones i també dels homes. La igualtat de drets i oportunitats entre els homes i les dones s’ha de treballar de forma transversal dins tots els programes, recursos i prestacions que s’ofereixen a la ciutadania.

EMPAR

OLIVER · SANDRA SEDANO COLOM

SERVEI D’INTERVENCIÓ SOCIAL I SERVEIS SOCIALS DE L’AJUNTAMENT DE CALVIÀ

El Servei d’Intervenció Social i Serveis Socials de l’Ajuntament de Calvià està compost per tres centres municipals de serveis socials, Palmanova, Ses Rotes Velles i Son Ferrer, amb equips formats per professionals de la psicologia, el treball social i l’educació social, a més d’una tècnica en prevenció de drogodependències. D’aquí se’n deriven sis punts d’atenció distribuïts per tot el municipi.

Un dels eixos bàsics dels serveis socials és treballar per fer front a les desigualtats de tot tipus que existeixen dins la nostra societat, amb la finalitat de facilitar i d’acompanyar en la integració i en la inserció activa de la població que pateix desigualtats i, per tant, està en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió social.

Són col·lectius d’especial risc les famílies monomarentals, les dones, nines, nins i joves que pateixen violències masclistes, les dones sense recursos econòmics su-

ficients per a la seva subsistència i sense xarxa de suport familiar o social, les dones amb situacions d’incapacitació laboral i baix nivell formatiu que pateixen malalties, les dones majors de 45 anys en situació d’atur de llarga durada, les dones immigrades amb desarrelament social, etc. Els valors i la lluita per la igualtat estan presents en els diferents nivells d’intervenció: individual/familiar, grupal i comunitari.

PROGRAMA D’ATENCIÓ SOCIAL A LA FAMÍLIA, LA INFÀNCIA I LA JOVENTUT

El programa d’atenció social a la família, la infància i la joventut ofereix suport especialitzat, prestacions econòmiques, informació, orientació, assessorament, prevenció, valoració i intervenció sobre dificultats socials, maltractament, desprotecció dels i les menors, capacitació en habilitats socials, marentals i parentals, activitats i tallers socioeducatius, famílies nombroses i persones amb discapacitat dirigits específicament a les dones i a les seves famílies.

Caminada

El programa d’atenció social a la família, la infància i la joventut ofereix suport especialitzat, prestacions econòmiques, informació, orientació, assessorament, prevenció, valoració i intervenció sobre dificultats socials, maltractament...

popular contra la violència de gènere celebrada el 25 de novembre de 2017 a Palmanova.

PROGRAMA DE PREVENCIÓ I PROMOCIÓ SOCIAL DE MAJORS

Aquest programa incorpora serveis d’ajuda a domicili, de teleassistència, grups d’ajuda i suport a familiars cuidadors, suport especialitzat, prestacions econòmiques i assessorament sobre sistemes de protecció social.

PROGRAMA DE PREVENCIÓ I ATENCIÓ DE DROGODEPENDÈNCIES

- Taller de joves i festa dirigit a l’alumnat dels IES on es tracten conductes de risc associades al gènere, entre d’altres objectius.

- Mòduls de prevenció als IES dirigits a joves de 12 a 21 anys que tracten la prevenció i la informació del consum de les diferents substàncies sempre amb una visió de perspectiva de gènere en el consum de drogues.

- Programa de ràdio «Bebo, fumo y desafino» en col·laboració amb el servei de

Joventut sobre la música i les drogues. S’han fet programes especials per al 25 de novembre, 8 de març i 14 de febrer per treballar els estereotips, el sexisme, els mites de l’amor romàntic i la violència masclista.

PROGRAMA D’ATENCIÓ SOCIAL A LA DONA

El programa d’atenció social a la dona té com a objectiu donar suport especialitzat social i psicològic a les dones amb dificultats socials, ofereix intervenció grupal d’autoajuda i suport a les dones amb càrregues familiars no compartides, inclou la Mesa de Coordinació per a l’Abordatge de la Violència de Gènere i la Mesa Tècnica d’Atenció Directa a Persones que exerceixen la Prostitució (MAPCAL) i convenis i acords amb altres institucions i entitats:

- Conveni amb l’Associació Treball Solidari per la implantació d’un programa destinat a dones, per donar suport tècnic i financer a l’autoocupació i

a la creació i enfortiment de petites empreses i d’activitats generadores d’ingressos. Un dels objectiu és donar impuls a les dones que han començat petites iniciatives empresarials o a les que tenen voluntat de fer-ho i necessiten suport tècnic, acompanyament i finançament per dur a terme l’activitat d’autoocupació. El projecte es va iniciar el 2016.

- Coordinació i decret de cessió d’un espai a la Fundació Adecco per atendre les dones del municipi en situació de vulnerabilitat i facilitar-ne la inserció laboral.

- Intervencions de grup:

- Tallers d’igualtat i d’educació afectivosexual als IES (instituts d’educació secundària) impartits per les educadores socials.

- Tallers d’autoestima, expressivitat i gestió d’emocions dirigit a dones de 13 a 19 anys.

- Taller «Conversant» dirigit a dones migrades de diferents nacionalitats per facilitar-ne la interacció i la integració social.

- Grups de suport i autoajuda a dones amb càrregues familiars no compartides per tal de promoure l’apoderament de les dones i la prevenció de situacions de risc. Projecte per a la igualtat, dirigit a dones i homes, amb els objectius de fomentar l’arrelament dels valors de la igualtat al nostre municipi, apoderar les dones i prevenir situacions de risc i de desigualtat.

- Grup «Cos i dona» per treballar l’apoderament i l’autoconeixement a través de l’experimentació del cos com a vehicle per caminar per la vida.

- Xerrades per a mares amb fills i filles adolescents per tal d’abordar la comunicació i les relacions familiars dins aquesta etapa.

La pintura «Prostitució» de Jorge Rando il·lustra el cartell de les I Jornades de 2017.

L’any 2011 es va crear la Mesa de Coordinació per a l’Abordatge de la Violència de Gènere, que és un instrument operatiu de treball on estan representats tots els àmbits implicats, directament o indirecta, en la lluita contra les violències masclistes, amb l’objectiu d’optimitzar totes les actuacions que siguin necessàries: Guàrdia Civil, Policia Local, Ibdona, Ibsalut, Creu Roja, i el Servei de Joventut i Serveis Socials de l’Ajuntament.

L’any 2016 es revisà i actualitzà el protocol d’atenció a les dones víctimes de violències masclistes i a les seves filles, fills i persones a càrrec seu. Es fan dues sessions anuals ordinàries i les extraordinàries o les comissions de treball per projectes o accions que es planifiquin. Els objectius en són:

Treballar la prevenció i la intervenció específica en situacions de violència. Donar una resposta coordinada i sense contradiccions des de tots els àmbits, per tal d’assegurar l’atenció integral i evitar la doble victimització de les dones i els seus fills i filles o persones a càrrec seu. Fer una intervenció ràpida i coordinada de tots i totes les professionals davant els fets concrets i les necessitats deriva-

des de la violència de gènere per tal de garantir el nivell màxim d’atenció i protecció a les víctimes.

La constitució de la Mesa Tècnica d’Atenció a Persones que exerceixen la Prostitució a Calvià és aprovada per unanimitat en el Ple de maig de 2017. Es considera la prostitució una forma d’explotació sexual i, per tant, una forma de violència contra les dones, a més d’una violació dels drets humans. Hi ha una comissió formada per representants de tots els partits polítics del consistori,

Serveis Socials, Igualtat, Policia Local, Guàrdia civil, IB Dona, IB Salut, Delegació de Govern, i les tres entitats que fan atenció directa amb persones que exerceixen la prostitució, Creu Roja, Metges del Món i Casal Petit. La finalitat principal és afavorir la convivència i la seguretat ciutadana en tot el municipi i millorar la qualitat de vida de les persones que exerceixen la prostitució a través de la reinserció sociolaboral, la protecció de les dones i la seva família, la detecció de la tracta de persones per a explotació sexual i la reducció dels riscos socials i per a la salut. Les reunions mensuals des de maig fins a octubre donen lloc a un diagnòstic sobre prostitució a Calvià, unes jornades sobre prostitució obertes el 12 de desembre de 2017, l’atenció directa a les dones que exerceixen la prostitució i coordinació amb els cossos i forces de seguretat, l’Institut Balear de la Dona i l’IB Salut.

Manifestació del 7N contra les violències masclistes.

SERVEI D’ATENCIÓ A LES DONES VÍCTIMES DE VIOLÈNCIA I ALS SEUS FILLS I FILLES

- Prestacions econòmiques per a la cobertura de necessitats bàsiques, per a l’atenció dels i les menors (menjador escolar, aula d’estiu, activitats extraescolars, ludoteca o escoleta infantil).

- Gestió d’allotjament alternatiu: tràmits amb cases d’acollida autonòmiques o establiments privats d’urgència (hotels, pensions...).

- Teleassistència mòbil: sistema telefònic de protecció, a través d’un conveni amb l’administració central.

- Informació, orientació i assessorament sobre drets específics i sobre serveis municipals i d’altres administracions públiques.

- Intermediació amb serveis específics d’altres administracions: d’atenció a les víctimes, de renda activa d’inserció, d’advocacia, d’allotjament alternatiu, fiscalia, policial o altres complementaris.

Suport professional específic individualitzat i en grup a dones i infants, social, psicològic i socioeducatiu:

- Grup de suport terapèutic a dones que han patit violència de gènere per tal d’abordar en grup les conseqüències de la violència masclista i donar suport a la construcció d’una identitat personal i social de bon tracte a través d’un abordatge integral.

- Grup dirigit a mares que han patit violència de gènere i als seus fills i filles per tal de treballar les seqüeles de la situacions traumatitzants viscudes i restablir el diàleg i un clima familiar basat en les relacions de bon tracte.

SECCIÓ D’IGUALTAT

Amb la finalitat de promoure la igualtat d’oportunitats, de drets i de tracte entre homes i dones de manera transversal en tots el àmbits municipals es crea la Secció d’Igualtat:

- La intervenció en l’àmbit educatiu, de la salut, cultural, esportiu, formatiu i d’ocupació pretén una transformació de la societat, per trencar els estereotips i els rols tradicionals i sexistes que provoquen la desigualtat.

La intervenció en l’àmbit educatiu, de la salut, cultural, esportiu, formatiu i d’ocupació pretén una transformació de la societat, per trencar els estereotips i els rols tradicionals i sexistes que provoquen la desigualtat

Acte contra les violències masclistes celebrat a l’Ajuntament de Calvià.

- Les mesures per al foment de la conciliació laboral, personal i familiar, el repartiment equilibrat de les responsabilitats i els usos del temps.

- Ús igualitari del llenguatge i de la imatge no estereotipada i plural de la dona.

- Mitjans de comunicació que no mantinguin els rols de la societat patriarcal, de la visió cosificada de la dona.

ACTE DE DESIG, DE REBUIG I DE RECORD A LES DONES ASSASSINADES PER VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Cada primer dimarts de mes, el Cor del desig, del rebuig i del record de les dones que han estat assassinades per violència de gènere es trasllada a diferents punts del municipi, proper a un centre educatiu, per visibilitzar les històries reals d’aquestes dones, la vida de les quals s’ha vist truncada per un home que ni creia en elles ni les estimava. La comunitat educativa és una peça clau perquè el canvi es produeixi.

TALLERS D’IGUALTAT

La Secció d’Igualtat ofereix tallers per a totes les edats, l’objectiu dels quals és desmitificar l’amor romàntic, fer visible la desigualtat social entre dones i homes fruit del sistema i prevenir la violència cap a les dones i d’apoderament i visibilització. Entre d’altres, s’ofereixen tallers d’igualtat per a famílies, tallers de coeducació, «Treballar sa», per a dones que treballen en l’àmbit de la neteja, o «Nimfes, donzelles i mortes: l’erotització de les dones a la publicitat» entre d’altres.

NO HO PERMETIS

Per al Dia Internacional contra les Violències Masclistes, a més de les activitats encaminades a prevenir i fer visibles els diferents tipus de violència que patim les dones, es va editar un fulletó dirigit a tota la ciutadania en el qual s’expliquen els recursos per a dones que pateixen violència per part de la

seva parella o exparella, el concepte de feminicidi i els tipus, un termòmetre de la violència i les situacions quotidianes per les quals passam les dones que, sense que es tengui en compte, són violència.

La campanya del 2017 va dur per lema «No ho permetis!», dirigit a la societat a la qual se li demana que actuï davant qualsevol situació de violència, d’abús o d’assetjament. Deixam de fer la dona l’única responsable del que pateix i de la denúncia que ha de fer; qualsevol de les persones que l’envolta pot actuar i ho ha de fer.

I PUNT! DE FESTA, CALVIÀ LLIURE DE VIOLÈNCIES MASCLISTES”

L’estiu del 2017 es llençà la campanya «No i punt!» en 33 municipis de l’illa de Mallorca. Amb aquest acció i el seu lema, «De festa, Calvià lliure d’agressions sexistes», es pretén donar a conèixer a la ciutadania què és una agressió sexista, facilitar la denúncia per part de les persones que pateixen aquestes violències a través d’uns punts d’informació ubicats a les festes populars municipals, conscienciar la població de la responsabilitat de no permetre aquestes accions, establir la coordinació necessària amb la policia local per actuar de forma ràpida tant en la prevenció com en la intervenció i fer partícips de la campanya les persones organitzadores de les festes. A més, s’ofereixen cursos d’autodefensa feminista WENDO a les dones calvianeres. Com va dir qualcú, o segurament va ser qualcuna, «vivim en una societat que ensenya a les dones a evitar ser violades, però no ensenya els homes a no violar» o «quan torn a casa no vull ser valenta, vull ser lliure».

Campanya «No i punt!».

“NO

IFOC: MICROCRÈDITS I ITINERARIS D’INSERCIÓ

El programa «Confia» es posa en marxa gràcies a un conveni signat entre l’Ajuntament de Calvià i l’ONGD Treball solidari. L’objectiu consisteix a promoure la inserció sociolaboral a través del suport a iniciatives d’autoocupació amb formació, finançament i acompanyament. Es fan tallers formatius grupals, tutories personalitzades regulars i es disposa d’un fons de microcrèdits basats en la confiança.

Se’n poden beneficiar les dones que tenen una iniciativa productiva viable, que adquireixen un compromís i una voluntat de pagament. El finançament necessari per posar-la en marxa no pot superar els 4.000 €.

Els microcrèdits es basen en la confiança de les persones, no es demana garantia patrimonial ni aval econòmic.

VIOGEN

La Policia Local de Calvià compta des de 2017 amb la Divisió de Viogen, formada per tres agents especialitzats en atendre les dones que han patit violència masclista i que compten amb una ordre de protecció judicial, el compliment de la qual ha d’estar controlat per la Policia, mitjançant el seguiment de cada cas, de dones que resideixen i desenvolupen la seva vida en el terme municipal de Calvià. El conveni signat amb el Ministeri de l’Interior permet oferir un servei especialitzat a les dones que han denunciat violència de gènere.

El principal objectiu és garantir la seguretat de totes les dones, a través de la presa de contacte amb elles, i una valoració periòdica de la seva situació per determinar l’evolució del risc per poder prevenir-lo.

LA VIOLÈNCIA CAP A LES DONES, UNA QÜESTIÓ D’ESTAT

La violència cap a les dones ha de ser una qüestió d’estat, és a dir, el govern central

és el responsable d’acabar amb aquesta violència. Està costant molt reconèixer aquesta lluita sense un pressupost que sigui capaç de cobrir totes les necessitats i prioritats que deriven de les agressions que pateixen moltes dones de forma quotidiana. Quaranta-nou dones assassinades al 2017 per violència de gènere, quatre casos en investigació i vuit menors assassinats per les parelles o exparelles de les seves mares haurien de ser suficients perquè la violència masclista fos una de les preocupacions principals dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país. A l’enquesta del CIS de febrer de 2017, la violència contra les dones es troba en el lloc dinovè entre les preocupacions de la ciutadania. Des de 2003 són 929 dones les que han perdut la vida en mans de la seva parella o exparella. L’organització terrorista ETA va assassinar en 43 anys 829 persones. Proporcionalment estaríem xerrant en 43 anys de 2.844 assassinats de dones.

PACTE D’ESTAT CONTRA LES VIOLÈNCIES MASCLISTES

El setembre de 2017 es va aprovar, amb el suport de tots els grups excepte Unidos Podemos i EH Bildu, que s’hi varen abstenir, el Pacto de Estado para atajar las violencias machistas, amb l’anunci al desembre del mateix any d’un pressupost de 200 milions d’euros per al primer trimestres de 2018, dels quals 80 corresponen al Govern central, 100 a les comunitats autònomes i 20 als ajuntaments. Durant aquest període es posaran en marxa 26 mesures de les 217 anunciades per als propers cinc anys, és a dir, un 12 % del total.

Entre aquestes mesures es troba modificar els protocols d’actuació entre jutjats i administracions i millorar els protocols de detecció precoç en l’àmbit sanitari, o el de l’assistència i protecció als i les menors, amb estudis sobre la seva situació o la suspensió del règim de visites. A més, la reivindicació feminista des de l’aprovació de la llei de 2004, les mares

de fills i filles assassinades pels seus pares també seran considerades víctimes de la violència masclista per l’Estat. Una de les crítiques a aquest gran pacte és la no equiparació de les indemnitzacions a les de les víctimes de terrorisme, la no consideració de víctimes a les dones prostituïdes o les agressions sexuals fora de la parella, a més de la reivindicació d’un calendari i els elements executius per poder dur a terme aquestes mesures.

Necessitam accions compensatòries de la desigualtat que patim les dones. Calen programes de prevenció efectius i serveis d’atenció i assessorament eficaços. Urgeix més formació dins l’àmbit judicial amb perspectiva de gènere i més sensibilització per part d’alguns jutges i jutgesses. Ha arribat el moment de donar l’esquena a la programació televisiva que promou la violència i la denigració de les dones, i que obliga els homes a reafirmar la seva masculinitat a través de l’agressivitat i la imposició; de fer boicot a les marques que es publiciten a través d’imatges difamatòries de dones submises, falsament alliberades o canons de bellesa imposats per la societat patriarcal.

Les dones volem ser lliures, volem viure segures i amb el suport d’aquells i aquelles que ens el poden donar. Cada vegada que una nina és violada, cada vegada que una jove és ferida o cada dona abusada, prostituïda o assassinada, ens està recordant que hi ha un sistema que no funciona, que no atén les necessitats bàsiques d’un 50 % de la població, que no respecta aquest 50 %, que se’n despreocupa. Estam cridant «auxili!». Sempre que ens assabentam d’una nova vida robada, d’una família que ja no podrà compartir la felicitat, dels infants que es queden orfes, hem de continuar lluitant, a pesar del mal que fa.

Dir-li a una dona que està obsessionada amb el feminisme és com dir-li a qualcú que s’ofega que està obsessionat a nedar.

LA DONA A LES RONDALLES

Magdalena Gelabert, doctora en filologia catalana, va desenvolupar la tesi entorn a la dona a les rondalles. Des de les representacions que es fan de les dones en aquests relats podem inferir uns models femenins, que ella qualifica com a intelligents, modèlics i poderosos. Cal, però, incorporar molts de matisos en una obra tan vasta com la de l’aplec de rondalles de Mossèn Alcover, un dels més grans d’Europa i possiblement del món.

Les narracions que provenen de la cultura popular tenen un fort arrelament, com és el cas de les rondalles mallorquines aplegades per Antoni Maria Alcover. Les rondalles no són només històries per a infants, són històries fascinants que tracten temes universals i de les quals es pot gaudir tota la vida, especialment aquelles més llargues. Totes les rondalles tenen diversos nivells de lectura, tot i que n’hi ha algunes que s’adapten millor als infants perquè són més repetitives o es donen circumstàncies pròpies de la infantesa, com anar a escola. L’infant se sent des valgut en el món adult i quan escolta una rondalla viu aventures mitjançant les quals aconsegueix superar reptes que se li posen al davant, se sent representat en les històries i no fa distinció de gènere. En l’aplec rondallístic d’Alcover només un 14 % de les rondalles tenen una dona com a protagonista. Malgrat això, les rondalles més versionades al món són les que tenen personatges femenins, on les dones no surten malparades, sinó que superen els entrebancs.

Mossèn Antoni Maria Alcover coneixia molt bé les rondalles, i quan feia el recull mitjançant entrevistes orals aprofitava per fer anotacions en els laterals de la seva plagueta. Cal destacar que per res s’ha de donar per fet que les narradores que varen entrar en contacte amb Alcover afavorissin la imatge de les dones com a persones iguals i independents. De fet, hi ha rondalles contades per dones on elles surten molt mal parades. De vegades eren els homes els que ressaltaven els valors de la dona o explicaven amb admiració els personatges femenins.

«La mare Baleneta», obra de Gabriel Pellicer

Magdalena Gelabert, filòloga

Els personatges de les rondalles mallorquines tenen uns valors molt marcats, que entronquen amb els del recopilador, el qual, en la transcripció, accentua les característiques femenines que ell coneix i les consolida. Per a Jordi d’es Racó –pseudònim d’Antoni Maria Alcover–, les dones són considerades d’admirar, són sàvies, i poden ajudar. Per contra, com a membre de l’Església, també fa algunes incursions que no sempre afavoreixen la imatge de la dona independent o autònoma, ja que de vegades la critica pels vestits, els balls, o perquè el rebosillo cada vegada és més petit. No obstant això, també s’atreveix a mantenir algun element eròtic, com en la rondalla d’«En Mirando», un cas d’adulteri d’una reina amb un sentinella vestit de dona. En qualsevol cas, en la figura d’Antoni Maria Alcover es fusionen l’aplegador o recopilador de rondalles populars i l’escriptor de rondalles. De fet, hi ha exemples de reescriptura evidents, com és ara «Es Mèl·loro Rosso», que passa de 4 a 40 pàgines. Així, cal diferenciar entre les rondalles llargues –en què Alcover escriu i es recrea en les descripcions–, i la resta, les quals són simplement reproduccions d’anècdotes.

LES MARES, ESPOSES I JAIES

Les progenitores de les rondalles mallorquines són figures molt planes, mares incondicionals, de les que estimen massa, fins al punt de malcriar, com és el cas de la mare del «peix Nicolau», un nin que es converteix en peix... En general, les mares solen ser les que marquen el camí als fills, sobretot en les rondalles més burlesques, en les quals les figures masculines són ridiculitzades, com és el cas d’«En Pere de sa Xulla».

En el mateix sentit, les esposes són les que obrin camí als marits, que sovint es representen com a entabanats. Tot i que elles mai no estudien –en surten poques que sàpiguen llegir–, tenen facilitat per solucionar problemes, són diligents i

duen es maneig. El seu tarannà expeditiu es concep com un tret natural de la dona.

En l’aplec de rondalles d’Alcover la major personificació de la saviesa són les jaietes. Són la veu de l’experiència i del coneixement al llarg de la vida. La figura de la jaia és molt complexa i apassionant, ja que està d’alguna manera connectada als elements naturals, i amb tot allò que entronca amb el món de les fades. Aquestes dones grans tenen poder, coneixen remeis naturals, fan de metgesses, o de comares… i fins i tot ajuden el poble a revoltar-se contra els tirans. Sovint tenen un coneixement ampli de les plantes medicinals, semblant al que tenien les bruixes, però sense les connotacions negatives, com en la rondalla «Es dotze mesos i dues jaies». Per contra, els jais apareixen amb trets grotescs, de mal gust, ridículs i extravagants.

ELS ELEMENTS MODÈLICS DE FEMINITAT, PODER I INTEL·LIGÈNCIA

La dona mallorquina en la rondalla demostra tenir eines per sobreviure molt diferents a la força bruta de l’home, i, en

aquest context, elles fan tot el possible per viure en plenitud. Les dones d’Alcover no necessiten ser protagonistes, fan veure que ells comanden, perquè són elles les astutes, les que empren les estratègies de l’enginy a través de l’ús de la paraula i del silenci.

Segons la doctora Magdalena Gelabert, potser Alcover no era conscient del fet que reforçava la imatge de les dones: «Estava tan enamorat de la figura de sa madona, de la societat rural mallorquina... Per a ell era normal que les dones fossin intel·ligents, que fossin astutes i sorprenguessin amb els seus plantejaments. La tradició patriarcal és superficial, és la dona qui duu el maneig».

En el recull de rondalles hi ha moltes situacions de paral·lelisme entre els dos

«Sa coeta de na Marieta», obra de Gabriel Pellicer

gèneres. És el cas de «Na Magraneta» –una història molt semblant a la de Blancaneu–, que també existeix amb un protagonista masculí. En totes dues històries, tant al·lota com al·lot es troben amb la necessitat d’endreçar i fer feines de casa, sense que hi hagi distinció de gènere. A més a més, en les rondalles d’Alcover sovint s’especifica pare i mare, ell i ella, germà i germana, etc., i per això sabem que en algunes rondalles hi havia una interacció al mateix nivell entre tots dos gèneres.

Pel que fa a la intel·ligència, hi ha un relat titulat «Perquè les dones tenen menys cervell que els homes». Es considera una anècdota que recull elements que no són propis del gènere rondalla i d’una història amb arrels en altres indrets del món. Igualment, és una producció narrativa de tradició oral i que Antoni Maria Alcover va reescriure. El relat gira entorn de com Sant Pere repartia dins un gran perol el suc de cervell als homes, i que per a les dones no n’hi va haver tant, així que el va haver d’aigualir. A partir de l’anècdota, Alcover afegeix a la narració que potser

les dones tenen menys cervell, però que moltes el fan servir més que els homes.

Com a exemples il·lustratius, trobam na Catalineta d’«El missatget petit», una dona de qui un comte s’enamora. Ella no accedeix a casar-s’hi fins a comprovar que li agrada, per la qual cosa na Catalineta li fa unes preguntes en les quals el comte ha de mostrar que és tan intel·ligent com ella.

Un cas semblant és el de «La filla del carboneret», dona pobra que enamora el rei a través d’endevinalles enrevessades de difícil solució. També un rei s’enamora d’una jove de baixa mà en «La bona reina i la mala cunyada». A «Els tres patrons i la reina d’Hongria», la protagonista es mostra poderosa, duu el maneig, posa messions mentre ells no pinten res, excepte un, el més intel·ligent, que és el que l’aconsegueix enamorar.

Això sí, la força de l’amor mai no troba barreres en les rondalles. La dona tria a qui estimar, i, si li convé i no troba la benedicció familiar o social, es capaç de fugir per viure el seu gran amor.

A l’esquerra «La fada Morgana» i a la dreta «La Bella Ventura», de la col·lecció popular de l’Editorial Moll.

La força de l’amor mai no troba barreres en les rondalles. La dona tria a qui estimar, i, si li convé i no troba la benedicció familiar o social, es capaç de fugir per viure el seu gran amor.

LA FIGURA FEMENINA EN L’ENTORN CALVIANER

Poques rondalles mallorquines d’Antoni Maria Alcover tenen lloc en l’entorn calvianer, i, quan ho fan, no solen ser ni històries llargues ni solen comptar amb protagonistes femenines, per la qual cosa no sabem ben bé com eren les calvianeres en les rondalles. Però, sense anar-nos-en gaire enfora, situat a Andratx i els entorns del Galatzó hi ha «El fill del pescador», rondalla en la qual l’Alcover narrador fa una aportació enorme. En els relats orals, a partir del recull de la marquesa de Montoliu i d’Antoni Garrit –entre d’altres–, el pescador no pescava res, de vegades tenia dona i de vegades era vidu. Emperò Alcover construeix una versió del relat més poderosa i hi incorpora la figura d’una dona espavilada, molt valenta i decidida, i retrata una madona mallorquina que té cura de l’economia de la família. Aquestes característiques són les del tipus de dona que Alcover coneixia i que possiblement basava en la figura de sa mare, una dona que procura la supervivència, que s’anticipa, que des de la discreció actua perquè els fets es puguin desencadenar.

Un altre rondalla ambientada pels volts de Calvià és «Na Joana de Peguera», que narra una malifeta d’una bruixa, un personatge femení en el qual Alcover també es recrea molt, ja que perviu la tradició oral en la qual les dones dominaven els verins i encanteris.

En l’entorn proper trobam també la rondalla de «La cova de la bruixa Joana» –situada a la serra de na Burguesa–, on es retrata un model de bruixa astuta que s’acobla al de l’imaginari popular.

En l’aplec rondallístic surten altres possessions situades als voltants de Calvià, però sense personatges femenins. Entre els masculins, en destaca el rei En Jaume, i l’indret on «suposadament» va assistir a la primera missa en terres mallorquines: la capella de la Pedra Sagrada, obra arquitectònica també d’Antoni Maria Alcover. I allà roman, tot resistint la pedrera i l’autopista de Ponent, com perviuen els trets femenins de les calvianeres en les rondalles mallorquines.

BIBLIOGRAFIA

JASSO Garau, Vicenç; Torrens Vallori, Catalina (2007).

Les rondaies mallorquines. Identitat i etnografia. Palma, Editorial Lleonard Muntaner.

RAMIS, Andreu (2002). El folklore i l’etnografia a les Balears (segles XIX i XX). Palma, Edicions Documenta Balear.

VALRIU I LLINÀS, Catalina (2008). Paraula viva: articles sobre literatura oral. Barcelona, Abadia de Montserrat.

NEUS FERNÁNDEZ

MÚSICA I DONA A CALVIÀ

Hi ha la teoria que ens feim dones i homes escoltant i practicant músiques diferents, que de qualque manera ens segreguen en àmbits diferenciats. Segons l’experta en sociologia de la música Sagrario Martínez, el sostre de vidre que trobam les dones en la nostra carrera professional és perquè –a diferència dels homes– les dones estam dominades pels nostres sentiments, el que esdevé un enorme contratemps per exercir el poder. I, sosté Martínez, que aquests sentiments s’han educat especialment a través de la música.

Igual que en altres esferes, la història formal de la música ha deixat les dones de costat. L’escassa presència de les dones en l’àmbit de la música, de les lletres i del pensament no s’ha d’interpretar com un tret atzarós, sinó més aviat com a causa i conseqüència de l’educació rebuda en desigualtat. Malgrat tot, és inevitable establir comparacions entre dones i homes. Això és tendenciós, perquè, d’alguna manera, les dones es veuen obligades a assolir fites que ja han estat dominades pels homes, mentre les dones han tingut més dificultats per accedir a l’educació formal musical, al reconeixement, a la riquesa i al poder.

Fins a la meitat del segle XX, el poble de Mallorca tenia dificultats econòmiques i socials que deixaven de banda l’interès per la cultura. Com explica el professor i investigador de música Arnau Reynés, però, hi ha un feeling ferm amb l’educació musical a Mallorca. Així, tenim constància que, a

Calvià, la música s’ensenyava i s’aprenia amb professors particulars. De fet el 1868 comença a tocar la banda de música i, en aquells anys, un dels compositors més coneguts de tot Mallorca era el calvianer Pere Josep Cañellas Jaume (1845-1922).

EL PAPER TRADICIONAL DE LA MÚSICA EN LA VIDA DE LA DONA

La dona tradicionalment ha practicat la música en l’àmbit privat, per exemple en l’alletament d’un infant o endreçant la casa. Cant i tasques de la llar han estat un binomi gairebé indissoluble. També la música era comuna en alguns treballs de dones, com ara cosir o fer llatra. Tot i així, la dona sempre ha estat una gran consumidora de música, i hi ha participat d’alguna manera, encara que sigui només com a part del públic. Les dones segueixen el compàs de les bandes de música, responen amb més intensitat als salms, són més balladores, assídues als concerts..., en definitiva, viuen la música.

A partir del segle XX, tenir la ràdio en marxa i escoltar música era per a moltes una companyia tot lo dia, i també la manera de conèixer multitud de cançons. Malgrat el coratge que haguessin pogut adquirir després de sentir veus femenines cantant per la ràdio a principis del segle XX, les

Dina Moore Bowden (1893-1981). Violinista, cantant i compositora

dones s’avergonyien de cantar en públic. I això que tothom cantava molt més que no pas ara! Però hi havia restriccions educatives i culturals. Quan el 1925 la Missió Samper-Casas treballava en un recull de cançons populars, demanaven a les dones mallorquines que cantassin, però elles s’empegueïen i deien: «No tenc cantera, ara», i tan aviat entraven dins ca seva començaven a entonar. Segons explica la musicòloga Bàrbara Duran, el franquisme manté aquestes restriccions, per les quals la dona només cantava en públic, dins l’església o al camp, i ocasionalment en sarsueles o actuacions lligades a algun esdeveniment solidari. En aquells moments, el percentatge de dones professionals de la música era molt inferior al dels homes, no ho era però en el sector afeccionat. Les dones han destacat formalment més com a cantants solistes, i menys com a instrumentistes, en orquestres simfòniques o en el jazz. Tot i així, en l’actualitat hi ha més nines, al·lotes i dones que estudien música que no pas nins, al·lots i homes.

EL CAMÍ CAP A LA PROFESSIONALITZACIÓ

Fins al segle XVIII no era ben vist la professió de cantant per a una dona. Llavors, una cantant d’òpera tenia el mateix prestigi que una de varietés. Ser soprano o contralt, malgrat provenir de famílies adinerades, era un equivalent a ser cupletista. En aquest sentit, és exemplificador l’article de 1901 de Gabriel Alomar i Villalonga «Salutació», escrit amb motiu de l’arribada a Mallorca de la contralt Maria Pichot a Mallorca, a qui oportunament se la cita com l’esposa del director de la Institució Catalana de la Música. En la narració es mostra com de bella i formosa pot ser la interpretació d’una dona i es critica el provincianisme entre les dones mallorquines que malveien que una dona cantàs en públic.

El 1903, el Papa Pius X, en el Motu Proprio sobre música sagrada, va vetar les dones a les capelles musicals o cors eclesiàstics. De fet, si era necessari comptar amb una veu aguda de tiples i

contralts, haurien de ser d’infants. Per a aquesta comesa també hi havia els castrati, homes castrats, amb habilitat per al cant i capaços d’interpretar veus característiques dels papers femenins. Aquesta tradició de fer prevaldre els homes o infants ha perdurat en alguns indrets. N’és un exemple el fet que a l’església de Sant Francesc de Palma no hagi estat fins a la Nit de Nadal de 2017 que per primera vegada una dona hagi cantat la Sibil·la. La influència de l’Església és palesa, amb pianistes i organistes que hi estaven lligats. Cada poble a Mallorca disposava d’un organista i d’un cor parroquial, eix musical per a la litúrgia. L’orgue de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Calvià data del segle XVIII.

La professionalització per a les dones era molt limitada i lligada a la pedago-

Sibil·la. Fotografia de B. Ramon

Missió SamperCasas a Mallorca. Agost-setembre 1925. Obra del Cançoner Popular de Catalunya, sèrie C, núm. 35, pàg. 167 de la Direcció General de Cultura Popular. Material cedit per a la tesi doctoral de Bàrbara Duran Bordoy (UAB).

gia musical a les llars, l’únic lloc on les dones tenien una paper destacat, sobretot per ensenyar piano.

Després de la Gran Guerra, a les ciutats varen néixer les orquestres formades per

dones i la passió pel ball als anys 20 es va estendre a totes les classes socialsDesprés de la II Guerra Mundial, i a poc a poc, les dones s’incorporaren al circuit professional. Gràcies a l’arribada de l’enregistrament de so, a la dona sí se li reconeix la seva competència musical amb igualtat de condicions a l’home, tot i que no necessàriament amb el sou.

LES RONDALLES

Les rondalles era un conjunt musical d’instruments de corda polsada. Segons el llibre Els músics de Calvià, obra d’Antoni Mir i Irina Capriles, està documentat que les rondalles varen començar a funcionar a Calvià a principis del segle XX, formades per tres homes i cinc dones, i es varen mantenir fins a 1933. La Guerra Civil, va dissoldre, l’any 1936, la gran majoria de bandes i rondalles de Mallorca. Tot i així, a Calvià, el 1944 se’n va formar una altra, i el 1950 es va fundar la Rondalla de Calvià, composta ara només per deu homes. Segons la musicòloga Bàrbara Duran, «el cant era un àmbit principalment masculí, per a l’esbarjo, i per controlar el territori. És a dir, si feies cants de ronda podies anar coneixent les al·lotes».

LES ACTUACIONS COMERCIALS

Després de la Guerra Civil, amb excepció de les folklòriques, la música lleugera era dominada per veus masculines. Com a fita rellevant dins la música, conta l’investigador Tomeu Canyelles que el 1939 Bonet de San Pedro va deixar la formació musical Los Transhumantes, i que va ser substituït per una jove debutant, la felanitxera Francesca Ramírez, la qual va exercir una considerable influència en posteriors vocalistes com ara Ina Sassi o Marujita Munar. Francesca Ramírez interpretava boleros, considerats aleshores un ritme d’allò més sensual. A més a més, va ser la primera cantant que a Espanya va sortir a actuar amb calçons en lloc de falda, i la primera de Mallorca que es va penjar una guitarra a damunt l’escenari. El músic Pep Alba explica en la tesi de Tomeu Canyelles que les primeres al·lotes mallorquines que es varen dedicar a la música estaven molt protegides pels pares, els quals les acompanyaven en cada actuació. El 1943, l’Orquestra Bolero va incorporar Marujita Munar com a vocalista. La jove palmesana fou descoberta

per l’actor i director de la companyia de teatre regional Artis, Joan Valls, que fou l’encarregat de fer-li la seva primera oferta professional. Ella va declarar: «Lloré tanto o más que mi madre, porque en la Postguerra la gente era muy mojigata y te echaba la lengua encima por el solo hecho de trabajar de noche. Pero no tuve más remedio que aceptar la oferta, porque en casa no entraba un real». El 1950 la seva substituta fou Catalina Sastre Simonet, coneguda artísticament com Ina Sassi. El gran referent de la cançó espanyola en l’àmbit local fou Margalida Rodríguez, coneguda artísticament com Estrellita de Palma.

El gran canvi de la relació de la dona amb la música el trobam a partir de la dècada dels 60. Per una banda, amb l’èxode rural s’abandonen les tonades del camp i augmenta l’oferta de música en directe als hotels. És quan Calvià va créixer econòmicament, va passar d’una societat rural al sector serveis. També va augmentar en població, i en l’oferta complementària del boom turístic, sobretot vida musical nocturna als hotels i locals que oferien música en viu, a sales de teatre i de

Francisca Cabrer Cabrer (1920-2006), pianista i cantant de sarsuela

Montserrat Mikofalvy (1929-2012), compositora i pianista

concerts. En els seixanta, també s’enlairen nous valors mallorquins dedicats a la Nova Cançó. Són texts desproveïts del grau de politització que, sovint, podien tenir els artistes catalans o valencians. En aquest context, Maria del Mar Bonet és una de les veus més importants de la música illenca i un dels rostres més identificatius de la Nova Cançó catalana. Dins la Nova Cançó també trobam Miquelina Lladó, una altra jove mallorquina, que va enregistrar un disc amb Edigsa.

El 1978 ocorre un fenomen molt curiós amb la formació Llamarada i la seva cançó «17 años y un amor». Eren cinc al·lotes que pretenien assolir l’èxit i varen enregistrar aquest single per a Novola. Però el somni va quedar en una aventura. De la dècada dels 80, hem de destacar a Mallorca la cantant Ana Pérez, de Ruina Social, i la figura de Rossy de Palma a la percussió i veu de Peor Imposible.

LES DONES DE LA MÚSICA A CALVIÀ

Sense majors antecedents musicals que els derivats de les manifestacions culturals vinculades a la vida rural o de l’Església, en les darreres dècades el paper de la música a Calvià ha millorat de manera notable. El paper de les dones en la música en el nostre municipi té un llistat de noms propis que copsen una gran varietat de formes musicals i d’interessos.

Ja sigui com a residents o visitants comuns, des de la interpretació a la didàctica, a Calvià hi ha dones representatives en la música. Podem identificar-ne tres etapes: abans del boom turístic, lligades al turisme, i en l’actualitat. A continuació hi ha algunes de les artistes que Antoni Mir destaca en el seu llibre, alhora que posa en valor el paper de la formació musical a Calvià amb l’Escola de Música. Mir ressalta que algunes dones músics han triomfat més a fora que aquí, on la sensibilitat per aquest art encara s’ha de fer més gran.

A l’esquerra, Maria Loren, amb la seva guitarra al caló de ses Llisses

A la dreta, Bàrbara Pallicer Barceló 1974. Clarinetista i professora de música

La cantant Chenoa en el pregó de les Festes del Desembarcament 2017

Dina Moore Bowden (1893-1981)

Dina Moore, del nord de Califòrnia, vivia a una casa de Portals anomenada Spindrift, i que dona lloc al punt geogràfic de la nostra costa conegut com «sa punta de na Dina». Va estudiar violí i després es va traslladar a Viena, on va estudiar cant. Té diverses composicions i llibres. Es va casar amb un professor de cant d’Enrico Caruso.

Francisca Cabrer Cabrer (1920-2006) Pianista, professora en l’àmbit privat i cantant de sarsuela. Quan ella va estudiar música, el fet d’aprendre piano per a les al·lotes implicava un distintiu social.

Francisca Cabrer Vich (1939-2013)

Va estudiar piano, i sabia tocar el violí, l’harmònium i tocava habitualment l’orgue de l’església.

Montserrat Mikofalvy (1929-2012)

Compositora i pianista, va passar la major part de la vida a París per retirar-se a Portals Nous a una casa anomenada Xeremies.

Paquita Quetglas (1947) Componia, cantava i interpretava a l’estil de la Nova Cançó. Antoni Mir compta amb enregistraments seus en cassettes

Antònia Rubio Terrassa (1959)

Formada en balls tradicionals mallorquins, va ser una de les fundadores d’Aliorna, grup amb el qual va enregistrar dos discos de boleros. També va crear dues coreografies per a la celebració de les Festes del Rei en Jaume.

Ana Torroja Fungairiño (1959)

Una de les veus més conegudes del pop espanyol amb el grup Mecano i en l’etapa en solitari, que ha passat llargues temporades d’estiu a Portals .

Maria Francisca Mir Pizà (1960) Cantant de cor, directora de cors infantils i juvenils, així com professora de solfeig.

Maria Lorena (1971) Cantant que actuava al Mar i Pins i a molts d’hotels de Peguera. Compon cançons i té un disc enregistrat.

Bàrbara Pallicer Barceló (1974) Professora de música i llicenciada en ciències de la música per la Universitat de Salamanca. Clarinetista i directora durant tres anys de l’Escola de Música de Calvià.

Antònia Vidal Oliver (1975) Mestre d’educació musical i clarinetista. Ha format part de diverses bandes i corals. La seva especialitat és la pedagogia musical.

Chenoa, nom artístic de Maria Laura Corradini Talomir (1975) Durant molts d’anys va ser la cantant principal del Casino Palladium Mallorca, a Calvià. Es va iniciar professionalment en el cant amb el grup Quo Vadis i amb la banda Koan Fussion. Al nostre municipi va créixer professionalment fent feina en escenaris d’hotels de Magaluf, Palmanova, Son Caliu i Peguera.

Joana Oliver Rubio (1979) Diplomada en magisteri musical, s’ha format en cant i ha intervingut com a cantant solista en òperes.

BIBLIOGRAFIA

CANYELLES, Bartomeu (2012). Tesi en línia: Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca (19601975). Universitat de les Illes Balears.

MARTÍNEZ Berriel, Sagrario (2011). «El género de la música en la cultura global». Trans. Revista Transcultural de Música, núm. 15, p. 1-17, SIBE. Sociedad de Etnomusicología.

MIR I MARQUÈS, Antoni; Capriles González, Irina (2012). Músics a Calvià. Palma, Editorial Lleonard Muntaner.

REYNÉS Florit, Arnau (2012). «Panorama de la música a Mallorca des de final del s. XIX fins al s. XXI», A Revista Electrònica d’Investigació i Innovació Educativa i Socioeducativa. Universitat de les Illes Balears.

AVUI COM AHIR:

TREBALL, FEMINITAT I FEMINITZACIÓ EN UNA MALLORCA GLOBAL

Marina Ribot Pallicer (Calvià, 1996) resideix a Barcelona des de fa quatre anys, on estudia Belles Arts i Història de l’Art (UB). És membre de l’Assemblea Joves de Calvià, una organització amb una forta preocupació pel territori i els problemes socials del municipi. «Intentam bastir diferents eixos, des de la cultura fins a la política, passant per l’ecologisme, el feminisme... i tots aquells àmbits que creiem que és necessari repensar».

El passat 20 de juliol, l’Assemblea Joves de Calvià organitzà el seu primer acte. Fou un acte de memòria històrica en el qual es commemorà la primera vaga de dones collidores del poble. L’explicació històrica anà a càrrec de Manel Suárez, en un acte en què també hi va haver lloc per analitzar els fets des de la nostra realitat més propera. L’afirmació de la precarietat laboral, accentuada en una sèrie de col·lectius, ja sigui pel seu gènere o la seva classe social, és un conflicte del nostre moment. Les convidades de l’acte ho deixaren ben clar. Elles foren Les Kellys, l’Associació Espanyola de Cambreres de Pisos, un grup de treballadores que s’han organitzat per tal de reivindicar unes condicions laborals dignes i que s’assimilen amb força a les reivindicacions que feien les collidores d’oliva i de garrova calvianeres fa 85 anys.

El treball fet per les dones al llarg de la història és una peça clau de l’estructura econòmica del nostre país. De primeres podríem pensar que ningú no ho posa

en dubte, però, el fet d’haver realitzat tasques de sectors tan diversos i moltes vegades pertanyents a l’àmbit privat, pot arribar a afectar-ne el reconeixement.

A Mallorca, la dona sempre havia estat plenament integrada en les tasques agrícoles i de caire domèstic. La feina silenciosa del medi rural, durant molt de temps, es compaginava amb l’atenció als fills, a la gent gran, a les tasques pròpies de la casa... Les jornades eren dures, poc reconegudes i mal pagades. A això se li havien de sumar les feines no remunera des, com ara tenir cura dels fills, pares o marits.

En la segona meitat del segle XIX, el creixement industrial, la proliferació de les fàbriques i la seva conseqüent ofer ta, conduí les dones a integrar-se també dins el sector fabril, a sortir de l’àmbit privat i, per tant, a fer més visible la seva presència en el món laboral. Les condici ones d’aquestes dones, però, no eren cap privilegi. Els avenços aconseguits, com la jornada laboral de vuit hores, poques vegades es respectava, i les condicions salarials, que ja eren pèssimes en el cas dels homes, empitjoraven en el cas de les dones.

Fins ara la majoria dels estudis que han descrit la conflictivitat laboral femeni na a Espanya han afirmat que aquesta era menor i que aparegué més tard que la masculina. A Mallorca, difícilment es pot caracteritzar d’aquesta forma, ja que les protestes laborals protagonit zades per dones varen ser presents des

Marina Ribot, estudiant de Belles Arts

d’abans de la Guerra Civil espanyola i anaren gairebé de la mà amb les protestes masculines. A principis del segle XX, el moviment obrer es forjava a Mallorca, i tenim constància de diverses vagues a la capital i a la Part Forana. El 1919 fou un any especialment problemàtic, i és en aquest moment que hi trobam el primer conflicte laboral protagonitzat per dones. Calvià mantenia forts vincles de comunicació amb Palma, i no es quedà enrere en aquest sentit. Els obrers calvianers començaven a organitzar-se, fet que propicià que hi hagués actes reivindicatius davant les situacions conflictives. Per exemple, el cas de la vaga de les collidores va ser una manifestació de com les dones anaven prenent consciència com a col·lectiu explotat, devaluat i utilitzat com a mà d’obra barata. I això hauria estat impossible sense un bagatge de cohesió social i de consciència col·lectiva.

No ens ve de nou escoltar que la precarietat laboral és substancialment més

gran en el col·lectiu femení que en el masculí. Passava a principis del segle XX, durant la República, en els anys de la Postguerra, de la dictadura franquista, amb l’entrada de la democràcia i passa avui encara. Un conflicte que ve d’enrere, que es manifesta avui amb la mateixa vigència, però que aquesta vegada ho fa dins una economia global. Temporalitat, jornades parcials, inestabilitat i baixos salaris en són les característiques principals. I són els col·lectius més vulnerables al capitalisme de lliure mercat –com ara els joves, les dones i els immigrants– els qui pateixen més intensament aquestes condicions. La societat mallorquina s’emmarca avui dins un món globalitzat, i és per això que és difícil separar la realitat de la nostra illa de la d’altres indrets del món occidental. Si més no, no podem passar per alt la situació geogràfica en la qual ens trobam, acompanyada de les decisions polítiques en el sector turístic de legislatures passades. Aquesta conflictiva realitat complica encara més

Imatge de la vaga de collidores de 1932

La societat mallorquina s’emmarca avui dins un món globalitzat, i és per això que és difícil separar la realitat de la nostra illa

de la d’altres indrets del món occidental.

la situació i fa de Mallorca un lloc amb unes característiques especials pel que fa a polítiques de treball.

Un exemple clar en són les principals activitats econòmiques consistents en els serveis relacionats amb l’allotjament o l’alimentació, i fortament lligats al turisme. En aquest sector, la durada de la jornada laboral és esgotadora per a gairebé tothom. El nombre d’hores contractades poques vegades coincideix amb les més de deu hores de feina que es treballen en realitat. Quan ens centram en el cas femení, la situació s’agreuja. Aquest passat estiu, la meitat dels contractes oferts a dones varen ser a temps parcial. L’estacionalitat característica de la major part de l’ocupació que es crea a l’estiu hi va influir. No obstant això, la contractació a temps parcial ha guanyat pes durant els últims anys. Alguns teòrics i analistes han parlat del concepte «esdevenir dona» del treball. Això no vol dir que hi hagi més dones treballadores o que hi hagi més oferta per a elles. Parlen de l’«esdevenir dona» com una generalització de les condicions de treball que històricament s’han relacionat amb les dones. Per exemple, les minories salarials, les minories de poder, la precarietat... És com si aquestes condicions que, al llarg de la història, s’han relacionat amb la feminitat, s’hagin convertit en la condició de tothom. Els conceptes de dona, de gènere femení o la pròpia condició femenina construeixen en conseqüència idees negatives de dona i gènere. Aquestes idees construïdes en desigualtat de condicions dins la societat patriarcal defineixen la dona en situacions precàries i indesitjables. Per tant, la idea de feminització del treball és una afirmació de la idea socialment construïda de gènere femení. Es tracta d’un pensament crític que fa visible les rígides estructures que emmarquen la nostra societat.

Parlar del procés de feminització no vol dir que la divisió sexual del treball hagi desaparegut. La presència del treball femení i masculí en activitats dissociades

segons el sexe segueix més present que mai i això afecta les valoracions de cada lloc de feina. De fet, la majoria de la força laboral femenina encara es concentra en les ocupacions que tenen relació amb els rols i estereotips que tradicionalment s’han atribuït a les dones. Per exemple, la cura d’infants, persones majors, la neteja... El més curiós és que moltes d’aquestes tasques es menyspreen precisament perquè les desenvolupen dones. I això no ha canviat en la societat globalitzada malgrat el procés de precarització de la feina per a ambdós gèneres, malgrat les baixades de sou, les males condicions de treball o la temporalitat dels contractes. Quan un treball es «feminitza», sistemàticament n’empitjoren les condicions laborals i d’estatus, i, si a més se li afegeixen les condicions pròpies dels treballs de temporada, tan presents a la nostra illa, és quan s’arriba a situacions insostenibles.

«Si no desapareix la inferiorització de la dona, és possible que se segueixin canviant les formes d’explotació de l’home per l’home, però no desapareixeran.

Per això només el feminisme és la revolució total»

Victòria Sau

Acte d’homenatge a la primera vaga de collidores de Calvià celebrat a Sa Societat el 21 de juliol de 2017

FER NET PER A OH! LIMPIA

PER COMPAGINAR FEINA I MATERNITAT

La història d’Oh! Limpia és una història de dones. Així ens ho ha explicat una de les antigues sòcies i actual conserge del col·legi de Bendinat, Luisa Cazorla, i la cap de departament, Margarita Ferragut.

Les arrels de l’empresa se situen a finals dels anys vuitanta, quan la concessió de la neteja dels col·legis i els serveis de consergeria estava en mans de la cooperativa de treballadors Palcázar. Allà, Luisa Cazorla va començar a tenir una feina com a netejedora, concretament al col·legi de Magaluf. Ara ella té 60 anys i veu amb perspectiva tota la seva trajectòria laboral. Els primers anys, a Palcázar, feien net els col·legis amb un poal, amoníac, lleixiu i sabó barat. Es tractava d’uns centres en què hi havia més alumnat per classe que actualment i, a més a més, hi havia estudiants fins als 14 anys. La majoria de jornades eren de sis hores diàries i moltes de les treballadores tenien l’horari partit.

El 1989 la gestió de Palcázar no era tan òptima com calia i les netejadores tenien la creença ferma que no renovaria la contracta. A Luisa Cazorla i les seves companyes se’ls encongia el cor cada vegada que l’Ajuntament de Calvià treia a concurs el servei de neteja, ja que d’això depenia el seu lloc de feina. Si bé és cert que normalment les empreses adjudicatàries mantenen el mateix personal que hi havia anteriorment, passar el tràmit era angoixós. Tenien por de deixar de cobrar, encara que només fos uns mesos. La sensació d’inseguretat era gran, i cada cop que anaven a concurs es repetia la incertesa.

UNA EMPRESA DE LES TREBALLADORES

El 22 d’abril de 1991, Luisa Cazorla i una vintena de sòcies més varen engegar Oh!

Limpia, marca de Limpiezas de Costas de Calvià, com a societat anònima laboral. Llavors l’empresa de neteja tenia una oficina menuda a uns baixos de Jardín del Sol, a Santa Ponça. La iniciativa que Calvià 2000 es quedàs el 49 % de l’empresa va partir de l’Ajuntament. El 51 % restant estaria format per treballadores retribuïdes directament i amb un contracte indefinit, i amb jornada completa. Malgrat això, en el consell d’administració hi havia més membres de Calvià 2000 que no pas dels socis. Les sòcies treballadores se sentien orgulloses de formar part del projecte, s’ho prenien de forma seriosa, ja que no tenien tants d’intermediaris i varen comprendre què significa tirar endavant una empresa. A través de la junta de socis, varen reforçar la implicació i els vincles. De fet, Luisa Cazorla recorda una reunió amb la batlessa Margarita Nájera, a qui va demanar un sou més alt, cosa a la qual la primera edil va respondre que cobraven segons el que estipulava el conveni.

A partir de Limpiezas Costas de Calvià S.L., la gestió va començar a canviar. Totes les treballadores estaven donades d’alta a la Seguretat Social, amb contracte, i la gestió, gerència i coordinació es varen optimitzar. Ara, cada pic hi ha més persones que fan la jornada completa, les netejadores tenen llevataques, material per desferrar el cel·lo, uniformes, formació contínua i de prevenció de riscos laborals, entre d’altres.

En la dècada dels noranta, l’Ajuntament de Calvià va anar obrint dependències –com ara les cases de cultura– i va augmentar la necessitat de serveis de neteja i consergeria i, per tant, la necessitat de dotar de més personal l’empresa. A partir de l’any 1994, Luisa Cazorla va aconseguir passar de netejadora a conserge, després de superar un examen

de cultura general i lògica. No obstant això, al llarg de la història d’Oh! Limpia hi ha hagut queixes en el sentit que a l’empresa hi havia treballadores amb la mateixa categoria i amb salaris diferents. Antigament, la forma d’accedir-hi era per contacte. De fet, a l’empresa Oh! Limpia, Limpiezas Costas de Calvià hi ha moltes treballadores que són parents, i se li ha criticat que com a empresa pública municipal hagi servit com a instrument de col·locació a dit. Actualment l’accés és a través d’un borsí i es publiquen les convocatòries en el web calvia.com i en les xarxes socials.

LA NECESSITAT DE CONCILIAR

Oh! Limpia Limpiezas Costas de Calvià està format en un 85 % per dones, i elles són encara les que es dediquen a la neteja bàsica. Per a Luisa Cazorla, això s’explica perquè «les dones naixem amb aquest instint o és pel masclisme que nosaltres mateixes fomentam, o almenys ho dic per mi». Per a la cap de departament, Margarita Ferragut, el fet de tenir una plantilla bàsicament femenina té unes característiques específiques: «Moltes d’elles s’enduen els problemes al treball, requereixen molta atenció, aquesta és la part negativa. La positiva, que, com que t’expliquen la seva vida, això et permet conèixer-les millor. Les dones joves ja no són així, separen més la seva vida personal de la professional».

Oh! Limpia també ofereix servei de consergeria, on fan feina homes, i serveis especialitzats, com el dels homes netejadors de vidres. El que no hi ha són netejadors: «Encara que hi ha homes que formen part del borsí de netejadors, encara cap ha accedit a treballar, els imposa fer feina amb dones, els fa por».

Per a Margarita Ferragut, «sembla que encara està mal vist que els homes es posin a fer net».

La majoria de les dones que han triat fer feina a Oh! Limpia ho han fet per les oportunitats i facilitats de conciliació que tenen amb les responsabilitats que assumeixen com a mares. Per a Cazorla, que venia de fer feina a una fàbrica tèxtil de Barcelona, “jo hi vaig anar per compaginar el meu horari amb el dels meus fills, i tenir les mateixes vacances, encara que sabia que a l’hostaleria es guanyava més, perquè és més dur. A Oh! Limpia el treball es fa de manera autònoma i et pots anar organitzant». Segons Margarita Ferragut, la majoria de dones prioritzen la cura dels infants i tenir els caps de setmana lliures, i això a l’hosteleria no passa.

L’ACTUALITZACIÓ I MODERNITZACIÓ

Quan les sòcies varen vendre les accions l’any 2005 i Oh! Limpia es va convertir en una filial de Calvià 2000, la fórmula empresarial de societat anònima va anar donant sentit al seu nom: no va aturar de créixer en el nombre de treballadores, que abans es coneixien totes, i que ara són 170. Des del 19 de gener de 2017 el consell d’administració d’Oh! Limpia correspon al consistori calvianer. «Em vaig adonar de quan Oh! Limpia passà a tenir les oficines al Polígon de Son Bugadelles, però no quan passàrem a dependre de l’Ajuntament. Sí he notat l’increment del sou, el conveni propi, i les ajudes per a llibres, i una assegurança d’accidents més àmplia», explica Luisa Cazorla. Considera

que els sous encara són baixos, però que tira a tira es va millorant, ja que gaudeixen de plusos i tenen una jornada de 38 hores setmanals. A poc a poc, s’atraquen a les condicions dels treballadors de Calvià 2000. Els darrers anys s’han equiparat els sous base després d’un llarg període de congelació dels salaris, el que havia motivat diferències salarials entre treballadores que feien la mateixa feina. També es paguen triennis, tenen màquines agranadores per fer net els col·legis, fins i tot ara són presents a Facebook. Luisa Cazorla, però, reclama més millores i la dedicació de 35 hores per setmana, però té clar que «em jubilaré quan pugui; tenc problemes en els dits, estic xacrosa i ja tenc els anys co titzats».

«Hi vaig anar per compaginar el meu horari amb el dels meus fills, i tenir les mateixes vacances, encara que sabia que a l’hostaleria es guanyava més, perquè és més dur»

Joves de Calvià: per una

major igualtat

LA JOVENTUT DE CALVIÀ ESTÀ CONSCIENCIADA SOBRE LA IGUALTAT I PENSA QUE LA BASE PER MILLORAR LA SOCIETAT ÉS L’EDUCACIÓ

Ales instal·lacions d’Es Generador ha tingut lloc una taula rodona sobre dones i igualtat en què han pres part tres joves estudiants del municipi. Els participants han estat n’Adrián, de 17 anys, que estudia batxillerat artístic a l’IES Calvià, na María Sánchez, de 17 anys, que estudia batxillerat científic a l’IES Bendinat, i na Rebeca Álvarez, de 18 anys, que també fa batxillerat científic a l’IES Bendinat. Els joves han pogut expressar el que pensen i la seva forma de veure l’actualitat en relació a la temàtica de dona i igualtat, i han contrastat opinions aportant cada un la seva visió particular.

TRACTE IGUALITARI

El debat comença amb una pregunta de si nins i nines reben avui dia el mateix tracte i educació en els àmbits social, educatiu i familiar. N’Adrián pensa que a hores d’ara l’educació és igualitària, però també assenyala: «Hi ha professors que tenen favoritisme, però no és en qüestió de gènere, sinó de persona». Na María creu que s’ha millorat molt en els darrers vint anys, i discrepa amb n’Adrián en pensar que alguns professors tracten de manera diferent les dones i els homes. Na Rebeca, per la seva banda, afirma que en aquests moments l’educació que se’ls dona als nins és molt igualitària, però que hi ha molts de professors i pares que diferencien per sexe. Ho il·lustra dient: «Un professor d’educació física que vaig tenir afavoria més les al·lotes que els al·lots en el tema de qualificacions».

El debat del tracte igualitari no es restringeix només als centres educatius, ja que els tres estudiants opinen que el fet que hi hagi joves més oberts o més tancats en temes d’igualtat depèn del tractament rebut a casa. Davant la pregunta de si encara hi ha discriminació, n’Adrián opina que és bàsicament pels antecedents històrics. Na María afirma que es deu al fet que l’educació s’ha anat impartint de generació en generació amb unes certes idees. «L’home sempre és superior a la dona, sempre ha de ser el primer, i sempre és millor que ella en tot. Aquests valors són molt difícils d’eliminar de la societat». Na Rebeca també coincideix que és un tema de tradició i afegeix que es tracta d’una sèrie d’idees que van passant de generació en generació, que encara que una persona

pot intentar educar el seu fill d’una manera liberal en la línia de «tots som iguals», aquestes idees es transmeten a causa de l’educació rebuda.

El debat es mou cap al tòpic clàssic de la intel·ligència, sobre si les persones d’un sexe són més intel·ligents que les de l’altre. N’Adrián opina que, en el cas de treure millors notes, no depèn en absolut del sexe, sinó de la capacitat mental que té cadascú d’estudiar. Na María apunta que òbviament no té res a veure ser més o manco intel·ligent amb el sexe de la persona, i na Rebeca afirma que totes les persones tenen les mateixes capacitats, però se’ls han de proporcionar mitjans per a la seva realització. Amb les mateixes oportunitats, tant home com dona poden tenir els mateixos resultats.

«L’home sempre és superior a la dona, sempre ha de ser el primer, i sempre és millor que ella en tot. Aquests valors són molt difícils d’eliminar de la societat»

N’Adrián puntualitza que és possible que les dones tinguin menys massa muscular, però únicament això. Na María hi està d’acord, i posa l’èmfasi en què òbviament homes i dones tenen característiques genètiques que els diferencien, «però el fet de ser diferents no significa que un sigui inferior a un altre».

ÀMBIT LABORAL

Quant al tema laboral, els tres coincideixen que no hi ha oficis masculins ni femenins, si bé n’Adrián considera que hi ha una sèrie de mites que diuen que, per exemple, els homes han de ser bombers, policies o militars, i les dones secretàries o dedicar-se a la neteja. Elles matisen que és cert que hi ha sectors amb més homes o dones treballant, però que es deu a qüestions de tradició. Na Rebeca afegeix que hi ha molt de prejudici, i en posa un exemple: «Avui dia hi ha molts d’homes hostes d’avió. Record un vol recent que vaig fer en el qual tots els hostes eren homes. Em va sorprendre bastant que no hi hagués cap dona, quan tradicionalment era una professió adjudicada a dones –dones hostesses i homes pilots. Tots podem fer-ho tot, i el sexe de la persona no té res a veure».

Quan se’ls demana si la feina s’organitza millor si els caps són homes, els tres responen unànimement que no és així. Na María pensa que una feina o una empresa

no estarà millor organitzada perquè al capdavant hi hagi un home, perquè tots tenim les mateixes capacitats per dur a terme aquesta funció. N’Adrián respon que no té justificació, ja que tothom té les mateixes capacitats per fer qualsevol tipus de feina. Na Rebeca desenvolupa la idea dient que «si bé és cert que és necessari disposar d’unes certes capacitats per saber organitzar un grup de gent, no és que els homes tinguin més capacitat per fer-ho ni que les dones en tinguin menys. Cal tenir aquestes capacitats –que es tenen o no es tenen–, però no té res a veure amb el sexe de la persona».

La xerrada es mou cap a l’àmbit de l’escena pública. Davant la pregunta de si en política les dones han de ser-hi tan presents com els homes, els tres es tornen a mostrar unànimes. Na María opina que és un tema recent que a les dones se’ls permeti participar en l’esfera política. Troba que homes i dones tenen les mateixes capacitats, per la qual cosa les dones mereixen ser-hi igual que els homes. «Un polític és algú que representa el poble, i el poble som tant homes com dones. Llavors, els representants dels ciutadans han de ser tant homes com dones. La ciutadania no pot ser representada només pel sector masculí», afirma na Rebeca amb contundència. I n’Adrián posa dos exemples de dues polítiques europees prou conegudes que són dones, Le Pen a França i Merkel a Alemanya.

LA LLAR

Quant a les tasques de la llar, n’Adrián pensa que «depèn de qui passi més temps a la casa, no és qüestió de sexe». Na María creu que les tasques de la llar no tenen per què ser adjudicades sempre a la dona, i que, si és així, es deu a la tradició. Na Rebeca fa broma dient que si els plats nets són dels dos, que els bruts també ho han de ser, i pensa que les tasques de la llar s’han de repartir.

En l’àmbit de les relacions de parella, n’Adrián pensa que cap dels dos té el dret de dir-li a l’altre com ha de ser, perquè si s’està amb una persona és perquè a un li agrada com és. Na María té la mateixa idea, mentre que na Rebeca amplia encara més aquesta afirmació argumentant que ningú no té dret a dir-li a un com ha de ser, perquè cadascú és com és.

L’amor és essencial en la relació de parella. Per a na María, l’amor seria la capacitat de l’ésser humà de demostrar un sentiment d’afecte cap a una persona o els éssers que ens envolten. N’Adrián creu que és un sentiment abstracte i bàsicament la capacitat sentimental per apreciar tant una persona com per estar amb ella. Na Rebeca afegeix que l’amor és un sentiment molt agradable que es té cap a algú d’afecte i de respecte. Per contra, el que no és l’amor per n’Adrián seria la sensació de ser superior a la

«Record un vol recent que vaig fer en el qual tots els hostes eren homes. Em va sorprendre bastant que no hi hagués cap dona, quan tradicionalment era una professió adjudicada a dones. Tots podem fer-ho tot»

Tertúlia sobre igualtat i violència masclista, conduïda per Jordi Amengual a Es Generador

parella i limitar-ne la llibertat. Na María creu que actituds com la desconfiança tampoc no són una mostra d’amor, i coincideix amb na Rebeca que no respectar i no saber donar llibertat a una persona és una de les claus per entendre el que no és l’amor.

Com a conseqüència del que es parla de l’amor, sorgeix el tema de l’amistat i les relacions familiars, i els participants es pregunten com es diferenciaria l’amor de l’amistat. Després de debatre-ho uns minuts, conclouen que la frontera entre l’amor de parella i l’amistat és el grau de compromís que hi ha pactat i el grau d’intimitat que se li permet a una persona.

Davant la pregunta de si en l’entorn familiar o educatiu de cada un es detecta afany de dominació dels homes sobre les dones, n’Adrián opina que directament o indirectament sí, que de vegades hi ha un pensament de superioritat de l’home perquè la gent ha estat educada així. Na María creu que la societat està molt aferrada a idees que l’han governada durant molt temps, però que afortunadament es va perdent a poc a poc. «M’agradaria dir que no ho detect, però sí que hi és, tant en l’àmbit familiar com en l’educatiu. També crec que avui dia n’hi ha menys», diu na Rebeca. N’Adrián afegeix que, en l’àmbit educatiu, alguns professors més veterans s’esforcen a modernitzar-se i a adaptar-se als temps actuals. Na María, pel que fa a l’edat dels professors, afirma que «he conegut els dos casos: a punt de jubilar-se però amb una mentalitat molt oberta quant a aquest tema, i un altre tipus que es tanca en els seus prejudicis». Na Rebeca coincideix amb aquesta última afirmació, i conclou que depèn de la persona.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Passant a la part més tràgica d’aquest tema, n’Adrián, quan sent a dir de crims o assassinats de dones a mans de les seves parelles, diu que «és una vergonya

que en el temps en què vivim continuïn passant coses d’aquestes, malgrat que es duguin a terme programes i es reivindiqui que les dones han de ser tractades per igual». A na María li sembla lamentable i vergonyós que amb tanta freqüència surtin notícies d’aquest tipus, i expressa la seva incomprensió davant el fet que un home pugui ser capaç d’assassinar a la persona amb la qual comparteix la vida. A na Rebeca li decep veure com la societat segueix així i no canvia per molt que passin els anys. Na María també sosté que ho veu difícil de solucionar, però que s’hauria de millorar l’aspecte relacionat amb les denúncies i ordres d’allunyament, perquè «és vergonyós sentir que una dona havia denunciat la seva parella, i que ell tenia una ordre d’allunyament, i que tot i així hagi tingut lloc el crim».

Per erradicar la violència de gènere, n’Adrián creu que la base és l’educació, i que «no hi ha d’haver cap tipus de discriminació en l’àmbit laboral, educatiu, i familiar». Na María també ho pensa, i hi afegeix que «per erradicar la violència de gènere fa falta un canvi radical en la manera d’estructurar i d’organitzar-nos en societat. Tothom ha de conscienciar-se que això s’ha d’acabar ja. No és una cosa que s’hagi de perpetuar més en la societat, i tots hem de prendre consciència sobre aquest tema i mesures al respecte». Na Rebeca també coincideix que l’erradicació de la violència de gènere passa per l’educació, i que cal treballar des de petits perquè no hi hagi mentalitats inculcades de superioritat de l’home sobre la dona. Na María està d’acord i afegeix que tant si una dona com si un home són agredits, físicament o psicològicament, el que s’ha de fer és prendre mesures legals contra aquesta agressió, però que aquest sistema s’ha de millorar, i posa l’exemple que, si una persona exerceix violència contra una altra i té una ordre d’allunyament, és possible que a més sigui necessari prendre mesures addicionals contra aquesta persona. «Si es vol disminuir o erradicar la violència

de gènere, el que cal fer és canviar les mesures que s’estan prenent», diu també na María, i acaba dient: «Si tu estimes una altra persona, no exerciràs violència contra ella». Na Rebeca apunta que per a això cal educar amb la idea que mai no s’ha de denigrar la dignitat de ningú.

Els participants conclouen que la xerrada ha estat un temps interessant i enriquidor, i agraeixen l’oportunitat de poder comentar i debatre donant la seva opinió sobre aquests temes. Pensen que fa falta parlar d’aquestes coses, que encara que siguin escabroses, és necessari prendre’n consciència amb converses com aquesta i així aportar idees entre tots per millorar la societat.

«És una vergonya que en el temps en què vivim continuïn passant coses d’aquestes, malgrat que es duguin a terme programes i es reivindiqui que les dones han de ser tractades per igual»

«L’amor no fereix», foto de Victoria Oviedo, guanyadora del concurs de fotografia Instagram #Nohopermetis

El

cas de les collidores d’oliva de Calvià, Premi Alexandre Ballester 2017

L’assaig és una investigació de Manel Suárez sobre la

El mes de novembre de l’any passat l’Ajuntament de sa Pobla va lliurar els dissetens premis d’assaig Alexandre Ballester, que varen guanyar ex aequo la poblera Joana Maria Comas, amb un treball sobre la Transició al seu poble, i el calvianer Manel Suárez Salvà, que ho va fer amb el treball que volem glossar en aquestes línies: Les vagues de dones a Mallorca (1919-1932). El cas de les collidores d’oliva de Calvià. Val a dir que la qualitat d’ambdues obres va decidir el jurat a atorgar-los per igual el primer guardó dels premis.

La investigació que ha enllestit l’autor calvianer té el seus orígens en l’encàrrec que li feu l’Assemblea Jove de Calvià de fer una conferència sobre el tema, la qual va tenir lloc l’estiu passat. A partir de la informació aplegada a l’Arxiu Històric de Calvià, en la premsa de l’època, i aprofitant diverses entrevistes fetes per l’autor a dones i homes de Calvià fa uns anys, Suárez va anar bastint el text que ara ha estat guardonat i que, en forma de llibre, es publicarà per la Diada de Sant Jordi en la col·lecció «Panorama» de l’editor Lleonard Muntaner.

El text anirà encapçalat per una primera part dedicada a contextualitzar les lluites socials a Mallorca d’aquell moment. En paraules de l’autor –amb qui vàrem parlar arran de la concessió del premi–, «considerava que no podia parlar directament de la vaga de les dones a Calvià sense posar-la en context històric i, a més, establir una relació entre les dones de Calvià i les que feren

les altres vagues. Hi havia una relació de coneixement, no sé si personal, però sí a través dels contactes amb la UGT i la premsa, concretament El Obrero Balear».

Els fets centrals del relat que ens ocupa –resumim la informació que ens n’ha proporcionat amablement l’autor–s’esdevingueren el 17 d’octubre de 1932, quan començà a Calvià una vaga de collidores d’oliva que afectà diverses possessions del terme municipal, majorment les que envoltaven la vila de Calvià, i en la qual hi participaren 70 dones i 10 homes. Els motius de la vaga eren les condicions de feina de les dones i dels infants i els salaris baixos que rebien. Les jornaleres tenien al davant els amos de les possessions. La força, però, de les vaguistes residia en el fet d’haver-se organitzat entorn d’un sindicat molt actiu, la Federación Obrera Calvianense, que va ser un instrument important perquè la reivindicació tingués èxit. Cal tenir en compte que aleshores el salari d’una jornalera estava molt per davall del d’un jornaler, i ja no en parlem dels infants. Dones i nins constituïen mà d’obra barata per als amos de possessió i per als productors d’oli i altres productes del camp. Una de les reivindicacions principals, doncs, del conflicte era l’equiparació del salari de les dones al dels homes.

Durant el conflicte, les parts negociaren diverses vegades una solució amb la intervenció del governador civil i de l’Ajuntament de Calvià –fins a aquest punt arribà la intensitat de la protesta–, però

vaga de dones a Calvià el 1932

Dones de Calvià al míting d’AlcaláZamora el 31 de febrer de1932

en alguns moments la situació s’enquistà i hi va haver episodis de gran tensió, com quan el garriguer de Torà amenaçà amb una escopeta diverses vaguistes, o com quan l’amo d’aquesta possessió llançà el cavall contra les dones que, amb senyal de protesta, s’havien assegut enmig del camí.

Després de diverses i intenses negociacions amb totes les parts implicades –que el lector trobarà narrades amb tots els ets i uts en les pàgines del llibre–, la situació es normalitzà. Això no obstant, i com assenyala l’autor, la vaga «havia suposat un enfrontament que algunes persones del poble no pogueren oblidar durant molt de temps» .

Sens dubte, el llibre posa de relleu el paper de les dones en el moviment social protagonitzat per les classes treballadores a Calvià a principis del segle XX. Segons l’autor, «tot i que les dones no tenien cap protagonisme en les juntes directives dels partits, sindicats o Sa Societat, sí que, amb la investigació, he descobert que el seu protagonisme va resultar fonamental en la lluita obrera a Calvià i en el triomf de les candidatures d’esquerres al municipi en les eleccions generals de 1933 i el triomf del Front Popular l’any 36». Destaca també l’autor la influència del

vot femení en les conteses electorals: « L’any 1933, el sufragi va ser, per primera vegada, universal. En aquestes eleccions l’esquerra només va guanyar a Calvià i a Esporles. L’any 1936, el Front Popular, a Mallorca, només va guanyar a Calvià. L’esquerra va incrementar els seus vots a Calvià, i això li va donar la victòria, amb el vot femení, sense que això vulgui dir que totes les dones votassin les esquerres. Sí, però, que el seu vot va suposar l’increment necessari per aconseguir aquest triomf». Com a conclusió, per a Suárez «ens trobam davant un moviment femení, organitzat, format políticament i sindicalment, molt important a Calvià».

El llibre de Manel Suárez, en conclusió, fa una incursió reeixida en la història de les dones i ens brinda la possibilitat de conèixer amb detall uns fets que, d’una banda, exemplifiquen la lluita femenina per reivindicar la dignitat del seu treball i la igualtat enfront dels homes, i de l’altra, la realitat d’un municipi, Calvià, i la seva gent, que en l’època preturística va jugar un paper capdavanter en la reinvidicació social de la classe treballadora.

MANEL SUÁREZ

Manel Suárez s’ha especialitzat com a historiador en el període que abasta el segle XIX i les primeres dècades del segle XX a Calvià, en concret la I República i la Guerra Civil: títols seus són El moviment obrer a Calvià (1923-1936), publicat el 2008, sobre les primeres manifestacions obreres al nostre poble i els partits i sindicats de tarannà obrerista que s’hi formaren, i La història silenciada. Calvià i es Capdellà, 1936, publicat el 2015, que narra les vicissituds de la Guerra Civil a Calvià. Però també ha treballat temàtiques que ultrapassen la història local, com ara el seu ingent treball sobre la presó de Can Mir aparegut en dos volums: La presó de Can Mir. Un exemple de repressió feixista durant la Guerra Civil a Mallorca , de l’any 2011, i Suborns i tretes a la presó de Can Mir (1936-1941). Noves aportacions, publicat el 2014, tots editats per Lleonard Muntaner Editor.

Federación Obrera Calvianense

Propera publicació

del

llibre

Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià

de Josep Noguerol i Mulet

UNA APORTACIÓ DESTACADA AL CONEIXEMENT I PRESERVACIÓ DE LA TOPONÍMIA DEL NOSTRE TERME

els volts del proper mes de març, l’Ajuntament de Calvià publicarà el llibre Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià, de Josep Noguerol i Mulet, un treball que, per la seva extensió, apareixerà en dos volums dins la col·lecció municipal «Valldargent» i que de ben segur esdevindrà un referent pel que fa al coneixement de la toponímia i l’antroponímia del nostre terme. Noguerol és llicenciat en filologia

hispànica i catalana. Autor també d’obra poètica i narrativa, ha publicat diversos treballs sobre toponímia centrats en el terme de Calvià. El treball que ens ocupa, però, que va iniciar ja fa algunes dècades i que no havia trobat oportunitat de treure a la llum, es pot considerar la seva obra més ambiciosa sobre la matèria, ja que es configura com un recull gairebé exhaustiu –tot i el qualificatiu d’«aproximació» del títol– de tota la toponímia del terme de Calvià.

Ametlers i garrovers devora el camí de Son Boronat, amb la vila de Calvià al fons (fotografia: Agustí Aguiló)

El molí des Castellet vist des de Son Boronat, amb la mola de s’Esclop al fons (fotografia: Agustí Aguiló). Segons Josep Noguerol, «des Castellet» seria una deformació del primigeni «d’en Castellet».

Val a dir que des del 2002 no havia aparegut cap més volum de la col·lecció «Valldargent», on es publicaren treballs d’investigació sobre el municipi d’indubtable valor per al coneixement del passat i del present del municipi. La represa de la col·lecció és una bona oportunitat per estimular i promoure, sota el seu paraigua, noves recerques i estudis com el de Josep Noguerol.

L’estudi toponímic i antroponímic que ha enllestit el nostre autor es divideix en dues parts ben delimitades. En la primera, basteix una visió diacrònica dels topònims de Calvià a partir de l’estudi i comparació de diverses fonts històriques –estims, cadastres i «apeos»–, cartogràfiques –el mapa del Cardenal Despuig i el de Mascaró Passarius, entre d’altres–, i bibliogràfiques, com la descripció de Jeroni de Berard, del metge Parets o l’obra de l’Arxiduc. La segona part del llibre tracta la microtoponímia de les possessions de Calvià. Noguerol va tenir l’encert d’entrevistar diverses persones que havien viscut o treballat a les possessions del terme quan encara era possible trobar gent d’edat que coneixia el terreny pam a pam. Avui seria molt complicat, sinó impossible, poder aplegar aquesta informació amb la mateixa profusió. Amb els topònims reunits –molts dels quals ja varen servir per enriquir l’elenc toponímic dels mapes 1/5000 publicats pel Consell de Mallorca–, l’autor va confegir els mapes

de la microtoponímia de cada possessió del terme, que en el llibre acompanyen, il·lustren i complementen els textos explicatius. Clou aquesta segona part un apartat dedicat a classificar i comentar, des d’un punt de vista històric i filològic, els microtopònims i els antropònims recollits.

Un seguit d’apèndixs finals, amb tots els topònims que figuren en el llibre ordenats alfabèticament, facilitaran, sens dubte, als lectors i als investigadors la localització de tots els noms de lloc. Cal destacar-ne també la inclusió de diversos dibuixos de Biel Bonnín de possessions i cases de Calvià, un valor afegit a l’edició d’aquesta obra.

La toponímia –i l’antroponímia– esdevé el reflex de la identitat d’un lloc, de la seva gent. Diríem que n’és una mena de radiografia històrica, on podem detectar l’empremta de la història –de les relacions humanes, en definitiva–, en un territori determinat. Però, com a patrimoni immaterial que són els topònims i els antropònims, allotjats a voltes únicament en la memòria dels més majors i, per tant, assetjats pel perill de la desaparició, esdevé una feina imprescindible i inajornable fer-ne l’aplec i deixar-ne constància escrita. Afortunadament, a Calvià, i gràcies a la feina d’en Josep Noguerol, ja s’ha fet una passa de gegant en aquesta direcció.

TÍTOLS DE LA COL·LECCIÓ «VALLDARGENT» PUBLICATS FINS ARA

1. VICH COLL, Maria del Camí (1997). Impacte sociocultural del turisme a Calvià

2. VICENÇ I BATLE, Antoni. (1998). L’antiga església de Calvià (segles XIII-XIX)

3. SERVERA JIMÉNEZ, Catalina (1998). Els malnoms des Capdellà

4. NAVARRO SÁNCHEZ, Ángel Custodio (1998). Derecho balear, inmigración y turismo de masas en Calvià

5. QUINTANA ABRAHAM, Carles (2000). La ceràmica superficial del puig de sa Morisca

6. PALLICER BARCELÓ, Bàrbara (2000). Vida i obra del compositor mossèn Pere Josep Cañellas

7. SERRA ISERN, Ramon (2002). Es Capdellà i la seva església