Entorn de Calvià núm. 10

Entorn

Calvià

MIGRACIONS de

Entorn de Calvià

Presentació

En les pàgines d’aquesta edició d’Entorn volem fer una primera aproximació als processos migratoris, principalment als relacionats amb els cicles econòmics i la indústria local del municipi, que han transformat Calvià en el municipi divers que coneixem avui dia. Endinsar-se en la migració és tractar persones, testimonis, experiències de vida i emocions. Per això aquest Entorn recull les entrevistes i vivències com una part imprescindible de la història del municipi.

El recorregut comença el 1830, en un Calvià agrari i pobre, amb la propietat concentrada en poques mans. D’aquell any són les primeres notícies de calvianers i calvianeres emigrants, principalment a França, l’Alger i Amèrica. Aquest període d’emigració arriba fins al «boom turístic», que converteix Calvià en una terra d’acollida, plena d’oportunitats, tant per a projectes laborals com per a càlides jubilacions. En els primers anys varen venir immigrants principalment de la Península i en les últimes dècades arriben immigrants estrangers, però, en conjunt, el flux immigratori ha estat continu i la població de Calvià ha passat de 2.335 habitants el 1950 a 50.509 el 2019. En la panoràmica que pretén oferir la revista sobre el fenomen migratori a Calvià, hem volgut arribar fins a l’actualitat, ja que la ciutadania del municipi també ha patit la crisi econòmica de 2008, agreujada per l’embogiment del preu de l’habitatge que va ser especialment sever en el nostre municipi i que va comportar que moltes persones joves haguessin d’emigrar a la recerca d’un futur millor i també que moltes persones immigrants se’n tornassin a la seva terra.

En la revista Entorn número 3, «Arquitectura del territori», vàrem explicar com la configuració urbanística de Calvià també respon al creixement ràpid i descontrolat de mitjans del segle XX amb el desenvolupament de les costes, per satisfer la demanda d’infraestructures turístiques i vacacionals, però també el creixement residencial, sense cap pla general d’ordenació urbana fins al 1971. Calia donar resposta a la immigració que, moguda, un cop més, per la garantia d’una feina digna i la possibilitat de formar una família, arrelà al municipi, en modificà la realitat social i suposà el naixement de nous nuclis de població.

Actualment, les noves eines de comunicació i informació donen a les migracions unes característiques diferents a les etapes anteriors: la persona migrant té informació en cada fase del procés i manté la comunicació amb el seu país d’origen en la majoria dels casos, circumstàncies que serveixen d’atenuant de la separació física i afectiva. En un món globalitzat, en què les distàncies cada vegada son més curtes, podria semblar que la diversitat i la identitat perden força, però construir un sentiment de pertinença al país receptor cada vegada té més sentit. Calvià és un exemple d’això –com s’explica en aquest número de la revista– a través de les associacions i amb les celebracions al llarg de l’any que han enriquit la diversitat i han millorat l’acollida en el nostre municipi: les Falles, el Rocío, les celebracions de la Virgen de la Cabeza, el Saint Patrick’s Day, la Bonfire Night, l’Oktoberfest... Una diversitat cultural que sempre ha estat compatible amb la identitat i cultura pròpies de l’Illa i que ha propiciat una convivència que ha convertit Calvià un municipi únic.

Darrere cada persona migrant hi ha una història, que comença amb una decisió valenta i carregada d’esperança, però que gairebé sempre ve acompanyada de tristesa, enyorança i grans dificultats. No podem parlar d’immigració el 2020 sense denunciar les milers de morts de persones que fugen de l’infern de la guerra, de la violència i de la pobresa. Concretament, al Mediterrani han mort més de 15.000 persones en els últims sis anys, mentre alguns governs endureixen les seves fronteres i les seves polítiques migratòries i potencien els discursos de l’odi.

En definitiva, Calvià és el que és, un municipi modern, tolerant i solidari, gràcies a l’esforç de totes les persones que hi han vist un lloc d’esperança on construir la seva vida i llaurar-se un futur millor del que els oferia el lloc on varen néixer.

MARTA DE TEBA FERNÁNDEZ

Entorn de Calvià, núm. 10 Març 2020

Edita

Ajuntament de Calvià Carrer de Julià Bujosa Sans, batle, 1, 07184 www.calvia.com

Direcció Departament de Comunicació

Coordinadora tècnica, redacció i entrevistes Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació Editorial MIC

Disseny publicitari Ajuntament de Calvià

Consell de Redacció

Agustí Aguiló i Llofriu, María Calderón Díaz, Neus Fernández Quetglas, María Antònia Ferragut Carreño, Emmanuelle Gloaguen Murias, Juan Francisco Herreros González, Sandra Sedano Colom, M. Teresa Pagès Mas

Assessorament i correcció lingüística Servei Lingüístic de l’Ajuntament de Calvià, O. J. Crespí Green i J.J. Sánchez Rowell

Col·laboracions externes

Benet Albertí Genovart, Pep Benítez Mairata, Marina Caubet Pujol, Kathryn Dovaston, Dick Flemming, Aina Serra Ripoll, Ferran Vallès Aznar, Asier Vera Santamaría, Luis Vidaña Fernández

Fotografia de la portada Confiteria i Café de Luz de l’Havana vers l’any 1890. En aquest indret es reunien nombrosos emigrants mallorquins a Cuba. A la instantània, el patró de goleta Sebastià Sastre des Capdellà, assegut a l’extrem dret. Foto: L. Juan Bennazar. Habana (gentilesa arxiu família Colomar Salom) D.L.: PM 1206-2015

Entorn de Calvià

SUMARI

Març 2020 • Núm 10

6DOSSIER

Quan els calvianers se n’anaren a ultramar (1830-1960). L’emigració de Calvià cap a Amèrica, França i Algèria Benet Albertí Genovart, historiador 18 Alger, un viatge d’anada i tornada Marina Caubet Pujol i Ferran Vallès Aznar, periodistes

20

PERSPECTIVA

L’emigració peninsular que va canviar Calvià per sempre Antoni Aguareles García, geògraf

30 PARLAM

Mari Carmen Cruz Guzmán, cambrera de pisos jubilada

34 PERSPECTIVA

El pes i la distribució de la immigració determina la demografia actual de Calvià Agustí Josep Aguiló i Llofriu, historiador

DOSSIER

Els Serveis Socials afavoreixen la integració i l’acollida de les persones immigrants M. Concepción Casado Mena, Liliana Felices i M. Teresa Tarragó Rodríguez Donate (Departament de Benestar Social de l’Ajuntament de Calvià)

58 I si a Calvià tampoc no hi ha feina? Anàlisi de la situació laboral de la població immigrada d’ençà la crisi de 2008

60 Calvià presta atenció a la ciutadania estrangera en diversos idiomes Departament de Comunitat internacional de l’Ajuntament de Calvià

62 PINZELLADA

L’escassa o nul·la xarxa social i familiar de les persones grans estrangeres aguditza la soledat Empar Santacreu Oliver, María de los Ángeles Ferrer Boada, Sonia Marí Palerm, Cristina Gamundí Massagué (Departament de Benestar Social de l’Ajuntament de Calvià)

67 PARLAM

Diana Carolina Íñiga Triviño, cuidadora

DOSSIER

Els nouvinguts preserven a Calvià la seva cultura originària

Neus Fernández Quetglas, periodista

86 PARLAM

David Waller, pastor anglicà

90 ASSAIG

Integració... fàcil o no? Dick Fleming, exintèrpret de conferència de la Unió Europea

97 PINZELLADA

Una agonia entre la indiferència general: immigració i llengua catalana a Calvià Jaume Pons Lladó, escriptor

102 PARLAM

Antoni Rubio López, artista

DOSSIER

Calvià aposta per l’alumnat estranger i la interculturalitat

Luis Vidaña Fernández, doctor en Geografia Humana 119 Des de l’institut miram la crisi dels refugiats El projecte Erasmus + Rescue Pep Benítez Mairata, professor IES Bendinat

120

PERSPECTIVA

Migració, refugi, asil. Una opció... o una obligació forçada per poder continuar vivint?

José Francisco Giménez Sánchez, sociòleg

130 PINZELLADA

Viaje al sueño americano de la caravana migrante centroamericana

Asier Vera Santamaría, periodista 134 Dones que fugen Aina Serra Ripoll, ginecòloga

137 ASSAIG JOVE

Me marché a México Kathryn Dovaston, responsable de projectes

140

JOVES INVESTIGADORS

Restos arqueológicos demuestran la huella de diversos pueblos foráneos en Calvià a lo largo de la historia Juan Francisco Herreros González i Cristina Rubio Vicens, arqueòlegs

147

ENTORN JOVE

Les migracions són un fenomen social amb efectes culturals Grup de Joves a Es Generador

152 Experts posen en comú com combatre el radicalisme entre els joves Joventut del Govern de les Illes Balears

FINESTRA

L’arquitectura d’algunes cases de Calvià i es Capdellà mostra l’empremta de l’emigració Agustí Josep Aguiló i Llofriu, historiador

QUAN ELS CALVIANERS SE N’ANAREN A ULTRAMAR

(1830-1960)

L’EMIGRACIÓ DE CALVIÀ CAP A AMÈRICA, FRANÇA I ALGÈRIA

Una de les característiques distintives de la història recent de Calvià ha estat l’emigració dels seus habitants. En el primer terç del segle XIX a Europa s’inicià un cicle de migracions massives, lliures i sense restriccions que es perllongà fins al 1914, en el qual des de bon començament els calvianers varen participar activament. A la dècada de 1830 podem trobar els primers calvianers emigrats a la recerca d’un futur millor del que podien trobar a la seva terra natal.

BENET ALBERTÍ GENOVART / Doctor en història i professor

L

es condicions econòmiques del municipi es caracteritzaven per un model econòmic que va començar a donar símptomes de fallida quan va ser incapaç d’absorbir el creixement demogràfic registrat en el municipi, atès que:

 Hi havia un predomini nobiliari, amb la propietat agrícola acaparada majoritàriament per la noblesa urbana.

 La majoria de jornaleres agrícoles, com a classe social subalterna, se sentiren cada vegada més oprimites per la precarietat econòmica i el caciquisme regnant.

Les males comunicacions amb Palma dificultaven encara més el normal desenvolupament econòmic del municipi.

Els baixos salaris, la falta d’alternatives laborals a l’agricultura, el desig de canviar de vida i l’exemple més o menys exitós dels qui havien emigrat prèviament foren alguns dels factors impulsors d’un moviment d’habitants que es perllongà fins a la dècada de 1950, quan va ser substituït finalment per un fort corrent immigratori.

En un llibre de passaports podem observar els primers emigrants documentats de Calvià. Es tractà d’Antoni Porcel, llaurador fadrí de 21 anys, que el 1837 va demanar un passaport per traslladar-se a Montevideo; i de Magdalena Pallicer, una dona viuda de 45 anys que el 1840 va voler traslladar-se a França acompanyada de la seva filla menor d’edat per fer de criada d’una altra dona, probablement mallorquina.

L’EMIGRACIÓ CAP A ALGÈRIA

L’any 1840 Joan Juaneda, un carboner vidu de 56 anys, va demanar traslladar-se a Alger per exercir el seu ofici. Aquesta destinació va ser habitual entre els primers calvianers expatriats, segons podem observar en diferents informacions, especialment després de males anyades deri-

vades d’una sequera. El 1846 hi hagué una greu crisi de subsistències a Mallorca per la falta de pluges. En la dècada de 1870 diversos anys consecutius amb manca de precipitacions provocaren la sortida de jornalers de Calvià cap a la veïna Algèria. La informació sobre la situació al Nord d’Àfrica proporcionada pels mariners que s’hi havien traslladat va fer que des del municipi s’hi iniciés un desplaçament de calvianers molt abans que en la majoria de localitats de Mallorca.

La conquesta francesa d’Algèria el 1830 va obrir la possibilitat als mallorquines de traslladar-s’hi, ja fos per residir de manera permanent o temporal. La proximitat geogràfica i la facilitat de comunicacions va afavorir els desplaçaments, de vegades sols per participar en determinades collites. Tal com varen fer altres municipis, alguns calvianers se n’anaren a les veïnes costes del Nord d’Àfrica atrets per les oportunitats laborals que oferia el go -

Emigrants calvianers al Marroc.

Les migracions a Algèria es repetiren sovint, fet que posa de manifest la importància que tingué aquesta destinació entre els primers emigrants de Calvià

Goleta Alta Gracia al port de l’Havana l’any 1894. Aquest vaixell realitzà nombroses vegades la ruta de l’Atlàntic. Sebastià Sastre des Capdellà n’era el patró.

Foto: Juan Bennazar. Habana (gentilesa família Colomar Salom).

vern francès, així com per la possibilitat d’establir-se com a colons agrícoles. De fet, la majoria de les 18 sol·licituds de passaports datades a la primera meitat del XIX procedents de Calvià foren per anar a la colònia francesa. A més a més, la constatació que els salaris eren molt més alts a Algèria, va estimular una permanent sortida de treballadores amb l’esperança de reunir uns estalvis. Podem consignar altres sol·licitants que anaren a Alger el 1841 com ara Joan Deyà, llaurador fadrí de 26 anys. S’anotà com a motiu del viatge «per treballar». La seva descripció física fou la següent: «estatura regular, pelo negro, ojos pardos, nariz regular, barba cerrada, cara redonda, color moreno».

El 1842 volgueren anar a Alger altres habitants de Calvià. Per exemple Gaspar Costa, llaurador de 61 anys i casat, o Antoni Vicens, taverner casat de 28 anys. També Magdalena Lladó de 24 anys i Magdalena Roca de 18. Ambdues eren fadrines i com a ofici s’anotà l’expressió «del camp», sense especificar si es consideraven jornaleres o llauradores. De les dues joves es consignà que es traslladaven «per treballar». Constitueixen un exemple de l’escassa migració feme -

nina d’aquella època, en la qual la immensa majoria de demandants de passaports eren homes joves segurament afectats per la crisi en el seu àmbit laboral, com els llauradors o els teixidors. També emigraren dos calvianers més, probablement germans, residents a Palma. Es tractava de Jaume i Joan Contestí, llauradors de 26 i 32 anys respectivament, els quals al·legaren com a motiu de la sol·licitud «diligències pròpies».

Posteriorment, el 1843 sol·licità una altra vegada sortir de l’illa la ja esmentada Magdalena Pallicer, qualificada com a «pobre» en la sol·licitud de passaport. Era la mateixa que el 1840 havia demanat anar a França amb la seva filla. Ara s’especificava que la seva filla nomia Joana Roca i tenia 10 anys. Es traslladaven «per diligències pròpies», fórmula protocol·lària que es repetia en la majoria d’ocasions en les sol·licituds de passaports. Fou descrita de la següent forma: «estatura alta, pelo canoso, ojos azules, cara delgada, color pálido». Aquest cas seria un exemple de l’alta mobilitat existent entre França, Algèria i Mallorca, impulsada per la necessitat d’exercir una activitat laboral fora de l’illa per causa de la crisi que es

La immensa majoria de demandants de passaports eren homes joves segurament afectats per la crisi en el seu àmbit laboral

començava a manifestar de manera cada vegada més evident a l’illa. L’emigració començà a ser practicada com una alternativa a les creixents dificultats per a la subsistència a Mallorca. Els calvianers optaren per aquesta via de manera molt més primerenca que en altres municipis.

El 1844 tornam a observar la presència de Joan Deyà entre els emigrants cap al Nord d’Àfrica. No era gens estranya la repetició de les sortides cap a Algèria, afavorides, com hem dit, tant per la proximitat geogràfica com per la facilitat de les comunicacions. L’acompanyà Joan Contestí, el qual també ja havia estat a l’Alger dos anys abans. En aquest mateix any s’hi traslladà un altre calvianer, Mateu Vicens, teixidor fadrí de 22 anys. Els teixidors, al llarg d’aquesta primera emigració detectada a Mallorca, va ser un col·lectiu afectat per la crisi del sector tèxtil, sobrevinguda amb el canvi en el sistema productiu que va significar l’avenç de la industrialització, amb l’aparició a partir del segle XIX dels teixidors de telers mecànics. També hi podem trobar Joan Bonaventura, calvianer fadrí de 16 anys. Com a ofici se li va consignar «del camp» i va manifestar traslladar-se a Alger «per diligències pròpies». Un altre calvianer, Antoni Bonet, jorna-

ler casat de 36 anys, es traslladava també a Alger el 1844.

Posteriorment, les migracions a Algèria es repetiren sovint, fet que posa de manifest la importància que tingué aquesta destinació entre els primers emigrants de Calvià. Segons la informació que ens ha proporcionat Jean-Paul Palisser, ciutadà francès amb ascendència calvianera, el seu repadrí, Mateu Pallicer Carbonell, nascut a Calvià el 1837, va abandonar el poble acompanyat de la seva esposa Magdalena i els seus dos fills, Esperança i Bartomeu, el 1869, a conseqüència d’una sequera que havia durat cinc anys. Varen sortir de Santa Ponça en un tipus de veler denominat «felucca». Amb aquesta petita barca, i després de 36 hores de navegació, arribaren a Sidi-Ferruch, a prop d’Alger. La família cultivà una petita finca de la seva propietat de dues hectàrees. La parella va arribar a tenir cinc fills més, nascuts a Chéragas, a prop d’Alger. En Mateu va morir als 71 anys. A través de les fonts escrites de la dècada de 1870 procedents de les autoritats provincials del censos i de la premsa, sabem de noves males anyades que provocaren noves eixides d’habitants del municipi de Calvià en direcció al nord d’Àfrica.

Quant a altres destinacions entre els emigrants de Calvià de la primera meitat del segle XIX, el 1842 Antoni Bonet, jornaler casat de 34 anys, es dirigí al port italià de Gènova. Així mateix, el 1844 va sol·licitar un passaport per anar a Alger. De manera similar, Joan Valentí de Calvià, comerciant fadrí de 18 anys, va sol·licitar anar a Itàlia. Probablement acompanyava altres dues persones dedicades igualment al comerç que anaven a Itàlia procedents de Palma i que apareixen de manera consecutiva en el registre de passaports.

L’EMIGRACIÓ CAP A AMÈRICA

AL SEGLE XIX

Al mateix temps, les sortides a Puerto Rico i especialment a Cuba es trobaven plenament normalitzades en les pautes de comportament d’aquesta primera etapa de l’emigració.

Seguint el treball de Sebastián Plasencia, a partir de la dècada de 1860 podem observar la partida de grups de calvianers cap a Cuba. Aviat aquesta colònia espanyola es convertiria en la destinació més important de l’expatriació calvianera, tal vegada perquè es va adoptar decididament el model migratori andritxol. El 1875 residien a Cuba 22 calvianers, el 1877 almenys foren uns 17 calvianers més, el que denota un augment continu de residents procedents de Calvià i des Capdellà.

En el cens de 1877 foren anotats un grup de 29 calvianers residents a Cuba, tots ells mariners. O bé es dedicaven a la pesca de l’esponja o bé a la navegació de cabotatge. Igualment foren mariners els 7 individus amb destinació a Puerto Rico i 7 més a l’Uruguai, país on els calvianers es dirigiren de manera assídua fins ben entrat el segle XX. Tres mariners més es trobaven a Anglaterra i dos a l’Argentina. En una diversitat de països hi hagué almenys una persona desplaçada a les següents destinacions, segons podem observar en els fulls del cens: Brasil, Mèxic, Estats Units, «Amèrica» –sense especificar de quin país es tractava–, Itàlia i Algèria. Un grup de 20 persones residia a Barcelona, ciutat que atreia un bon grapat de mallorquins.

Sebastià Estades Canyelles alies «Sebastià des Cós» va néixer a Calvià l’any 1897; de jove va emigrar a Cuba i durant la República va esser regidor socialista a l’Ajuntament de Calvià. Va desaparèixer el 17 d’agost de 1936 víctima de la repressió.

Any 1917. A Cuba també la diversió era cosa habitual. S’hi pot reconèixer el Sen Jeroni, en Biel Figa i en Conilleta.

Cal fer notar que els mariners residents a Puerto Rico anotats en el cens de Calvià de 1877 no apareixen en la llista de la documentada obra «La aportación de los baleáricos a la família puertoriqueña», en la qual es recullen les dades de més de quatre mil balears. Aquests foren Sebastià Martorell Roca, fadrí de 26 anys, fill major d’una família de jornalers. Miquel Vich Pallicer, casat, de 25 anys. La seva esposa era Magdalena Cañellas Roca i tenia una filla d’un any, Magdalena. Mateu Vicens, de 30 anys, es trobava absent a Puerto Rico per exercir el seu ofici. Era casat amb Magdalena Juaneda Vich, de 20 anys, i no tenien fills. Jaume Perelló Arrom, de 37 anys, era casat amb Antònia Colomar Riera, natural de Galilea. Tenien un fill, Joan, de 4 anys, nascut as Capdellà. Bartomeu Pallicer Vicens, de 37 anys, estava casat amb Antònia Pujol Ballester, de 39 anys. Tenien 5 fills. Joan Salvà Cabrer, fadrí de 18 anys, del qual s’especifica que va partir de viatge a Mayagüez. Era el fill major d’una família de jornalers. Miquel Terrassa Bauzà, fadrí, de 24 anys. Era fill de llauradors amb domicili a una possessió de Calvià. En l’esmentada obra sobre la petjada dels balears a Puerto Rico únicament hi apareix un calvianer, Gaspar

Palmer Terrassa, com a soldat del Batalló Provincial de Puerto Rico. El 1895 va morir a Cuba a conseqüència d’una acció contra els independentistes cubans.

FUGIR DE LA POBRESA

Cal fer notar el cas dels expatriats fills de viuda. A conseqüència dels baixos salaris que podia percebre un dona, molt inferiors als de l’home i al fet de sols poder participar en determinades activitats laborals, feia del tot imprescindible per a la supervivència del nucli familiar la necessitat d’enviar algun dels fills disponibles amb edat suficient a l’emigració exterior, i, en el cas de les filles, a l’emigració interior per integrar-se en el servei domèstic de les cases acomodades o de la noblesa urbana de Palma, com de fet així es va fer constar en les memòries del cens municipal de Calvià de 1877 i 1887. En els fulls del cens de 1877 en podem veure diversos exemples. La viuda Antònia Alcover i Ferrer de 30 anys va fer enviar les seves dues filles de 12 i 8 anys a Palma per fer de criades. Probablement es va veure en la impossibilitat d’atendre la seva manutenció. Tenia una altre fill de 5 anys que residia amb ella a Calvià.

La crisi agrària viscuda en les dècades de 1870 i 1880 va quedar ben palesa amb la decadència demogràfica que mostraren els resultats del cens de 1887. L’Ajuntament de Calvià va enviar una relació de 372 baixes definitives del padró d’habitants al llarg de la dècada de 1878 a 1887. Representà un moviment molt destacat de sortida d’individus que abandonaren el municipi per la impossibilitat de tenir mitjans satisfactoris de subsistència. Sobre la destinació de les baixes, la Junta Municipal del cens va informar que «muchos se han establecido en la Argelia y otros en la República Argentina; siendo también un número considerable de mujeres jóvenes que se han colocado de criadas en esa ciudad, y familias enteras que se han establecido en el Arrabal de Santa Catalina para ejercer su oficio de marineros». A més a més, la Junta Municipal del cens era pessimista respecte del futur del municipi, tant per les males comunicacions que ofegaven la vida econòmica de la zona com pel sector de la població absent de 105 individus comptabilitzats en el cens, és a dir, l’emigració de caràcter recent, i que per aquest motiu encara no havien causat baixa definitiva però que per l’experiència precedent era de preveure que aviat ho farien.

Toni Amengual, Julià Verger Amengual, Toni Ferreret, Biel Cabrer, Miquel Sastre, Joan Mayans, Sebastià Castell i Jaume Mayans. Foto cedida per Julià Verger Oliver.

És evident que a finals del segle XIX la presència d’una nodrida colònia de calvianers residents a l’estranger va afavorir la perpetuació del fenomen amb l’activació de les cadenes migratòries, consistent amb la crida de familiars i amics, o la captació de més treballadors. Finalment, el saldo migratori resultant en el cens de 1887 fou negatiu en 180 habitants. L’arribada de nous habitants al municipi, probablement atrets per la demanda laboral a les possessions del terme, va mitigar la pèrdua de població documentada en la llista anteriorment esmentada.

Poc temps després, el 1889 es produí una altra crisi migratòria generalitzada a Mallorca a conseqüència de la política de passatges subsidiats del govern argentí, que provocà un allau de sortides cap a aquest país i cap a altres repúbliques americanes, moviment en el qual segurament alguns calvianers varen participar. El 1892 la crisi agrària provocada per l’aparició de la fil·loxera fou un altre dels factors negatius que s’afegiren a la ja de per si precària vida dels jornalers a Mallorca. En la dècada de 1888 i 1897 l’illa va perdre casi cinc mil habitants en termes absoluts com a resultat de l’emi-

gració definitiva de caràcter massiu que practicaren els seus habitants, especialment, com hem dit, els anys 1888 i 1889. A Calvià les xifres del cens de 1897 també foren prou eloqüents però així i tot foren inferiors a la disminució registrada en la dècada precedent. El cens finalment aprovat donà com a resultat un saldo negatiu de 141 persones. La Junta Municipal va tornar a al·ludir, com ja ho havia fet el 1887, a la ferma determinació dels joves del municipi d’abandonar la seva terra natal per dedicar-se a una altra activitat que no fos la de jornaler agrícola. Una dada il·lustrativa a aquest respecte va ser el càlcul efectuat per la Junta Municipal sobre la població que hauria d’haver existit a Calvià segons el creixement vegetatiu des del 1877, xifrada en més de quatre mil persones. En canvi sols s’assoliren el 1897 els 2.538 habitants de fet. Per tercera vegada des de 1877 l’Ajuntament tornava a reclamar la construcció d’un ramal de 17 quilòmetres per a una comunicació directa amb Puigpunyent, Valldemossa, Establiments, Bunyola i la capital, i així poder donar sortida a l’explotació de la fusta, activitat dificultada per l’elevat cost que imposaven les males comunicacions, i afegia l’argument que una nova

carretera afavoriria l’increment industrial i comercial en general. Amb paraules de la Junta Municipal, «con estas mejoras se conseguiría multiplicar los medios de subsistencia, se aminorarían las necesidades de la vida, se evitaría la emigración y el pueblo de Calvià que tanto tiempo ha se queja, sufre y paga, llegará a un estado de progreso y de bienestar».

Un altre signe de la crisi de la dècada de 1890 fou la comunicació enviada a la Diputació Provincial l’abril de 1894 en què s’informava que l’Ajuntament de Calvià havia hagut de donar feina a uns 25 jornalers diàriament al llarg de l’hivern per palliar la situació d’atur en què es trobaven.

La crisi de final de segle va suposar una aturada en el procés migratori calvianer, com també va succeir en altres municipis de Mallorca. Entre 1898 i 1900 el saldo va ser positiu per primera vegada en 14 individus, el que mostra un dèbil senyal de recuperació demogràfica amb la tornada de més individus que no els que sortiren. El cens d’habitants en termes absoluts va augmentar en 29 habitants. Tot i així, l’èxode d’habitants no s’havia detingut. En la memòria del cens, l’Ajuntament va

És evident que a finals del segle XIX la presència d’una nodrida colònia de calvianers residents a l’estranger va afavorir la perpetuació del fenomen amb l’activació de les cadenes migratòrie s

Entre 1898 i 1900 el saldo va ser positiu per primera vegada en 14 individus, el que mostra un dèbil senyal de recuperació demogràfica amb la tornada de més individus que no els que sortiren. El cens d’habitants en termes absoluts va augmentar en 29 habitants. Tot i així, l’èxode d’habitants no s’havia detingut

tornar a recórrer a les argumentacions anteriorment expressades en el sentit que els joves bracers s’estimaven més abandonar el municipi per guanyar-se la vida lluny de casa, en països com Guatemala, Algèria o a la ciutat de Bons Aires. Així mateix s’informà que al llarg del 1900 havien abandonat el municipi diverses famílies senceres, una per anar a Algèria, tres a Palma i altres a diversos municipis de Mallorca.

EL SEGLE XX

En les primeres dècades del segle XX, una vegada superada la greu crisi agrària i la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, es va reprendre amb molta intensitat l’emigració transoceànica, especialment fins al 1914.

Un dels elements a tenir en compte respecte de les causes de l’emigració fou l’excessiva pressió fiscal que requeia sobre les classes jornaleres. Aquest problema va ser repetidament citat per part de les autoritats municipals i provincials a finals del segle XIX i principis del XX. L’Ajuntament de Calvià, en una carta de 1905 dirigida a la secció provincial d’Hisenda, va demanar una reducció de l’impost de consums, contribució que els veïns havien de satisfer mitjançant un repartiment general. En la missiva es va

comunicar que la recaptació es feia «con grandes dificultades, por cuanto recae el impuesto sobre la inmensa mayoría de sus habitantes que lo son jornaleros del campo cuya escasez de trabajo unida a la exigua remuneración que del mismo obtienen no les alcanza a atender las primeras necesidades de la vida cuando menos los exorbitantes tributos, siendo una prueba de ello, el mal estar que se siente y la lamentable y continua emigración que viene sucediéndose pues apena el ánimo el ver la gente joven ausentarse en busca de trabajo remunerador en lejanas tierras ya que no lo encuentran en su patrio suelo». No obstant la situació precària de la majoria de famílies, el saldo migratori negatiu de 31 individus entre 1901 i 1910 va ser escàs, probablement resultat d’un augment de l’expatriació temporal. La major part dels qui se n’anaren en la primera dècada del segle XX tornaren a Calvià, fet pel qual no quedaren reflectits en els saldos, que sols fan referència a l’emigració definitiva. En canvi, quant a l’emigració de caràcter recent, el 1910 es comptabilitzaren 195 individus absents.

La situació va tornar a ser molt crítica en la dècada entre 1911 i 1920, segons mostraren els resultats finals del cens de 1920. El saldo migratori fou negatiu en 196 ha-

Anys 10 del segle XX. Calvianers a Cuba. La fotografia fou treta a un estudi, el cotxe és postís.

L’indià capdellaner Nicolau Ensenyat («Magre»), ja tornat de Cuba, amb ulleres, envoltat de conveïns (vers la segona meitat dels anys 50). Hi podem identificar també, drets, al centre, Miquel Salom de Son Cabot, i a la dreta, Jaume Colomar de Can Castanyer. L’assegut primer per l’esquerra és Joan Salom de Son Cabot (fotografia de l’arxiu particular de la família Salom).

bitants i la població absoluta va disminuir en 118 habitants des de 1910. Segons va informar l’Ajuntament a la Junta Provincial del cens, més de 60 famílies havien emigrat en el transcurs de 7 o 8 anys. Per una informació procedent de la Comissió Mixta de Reclutament de Balears, sabem que el 1916 hi havia quatre joves de Calvià residents a l’estranger susceptibles de ser reclutats pel servei militar perquè havien nascut el 1895 i complien 21 anys al llarg d’aquell any. En concret un d’ells residia a l’Havana, dos més a Batabanó, domiciliats al cafè denominat «Las Brisas», i el darrer a la ciutat francesa de Grenoble.

L’EMIGRACIÓ A CUBA

La importància històrica de l’emigració calvianera a Cuba queda palesa en la investigació de Sebastián Plasencia a aquest respecte. En la seva obra podem apreciar algunes de les característiques d’aquest èxode tan destacat. La majoria dels calvianers es dedicaren a la pesca de l’esponja o a l’elaboració de carbó, però també a altres activitats. Resulta evident que en general l’objectiu principal de l’expatriació va ser la millora econòmica. A la tornada alguns es pogueren construir cases, altres compraren finques. Un altra causa de l’emigració fou eludir el servei militar. Alguns joves foren declarats pròfugs per haver anat a Cuba. Segurament

sortiren de Mallorca amb documentació falsificada, per evitar una llarga i perillosa etapa en l’exèrcit espanyol, involucrat en una nova guerra en el Nord d’Àfrica. Alguns dels emigrants no tornaren ni se’n va saber res més.

Un exemple dels beneficis que comportava l’emigració el tenim en la persona de Francesc Palmer, des Capdellà. Entorn de 1920 viatjà a Cuba, on coneixia andritxols i capdellaners que ja hi residien, per dedicar-se a la pesca d’esponja. En general, quan se n’anaven tenien la feina assegurada. Tornà a Calvià i comprà un tros de terra. Va partir una segona vegada per finalment tornar a Calvià devers el 1930, on comprà dues finques més. De llavors ençà va poder viure de les propietats que havia adquirit.

Una dada significativa de l’emigració foren els absents del municipi registrats en el cens de 31 de desembre de 1920, els quals ascendiren a 295 habitants. Tot i que en el cens no s’anotà en quin lloc es trobaven, per la consulta d’altres fonts podem concloure que la majoria residia a Cuba. El motiu de la partida d’aquest nombrós col·lectiu era l’existència d’una conjuntura salarial molt favorable a Cuba, on es pagaven sous elevadíssims en comparació als que es podien obtenir

a Mallorca. Entre 1919 i 1920 es va produir un allau de peticions per viatjar a Cuba, i algunes més per anar a França causades per l’alta demanda laboral existent. Tenim alguna prova d’això en les llistes de passatgers dels vaixells que en aquell moment viatjaven directament des de Palma fins a les Antilles –tot i així, la majoria d’embarcacions amb emigrants que anaven a ultramar sortien des de Barcelona. En el vapor Barcelona de 3.663 tones que va partir de Palma l’agost de 1920 hi viatjaven 116 homes i 10 dones procedents de 17 municipis de Mallorca, entre els quals n’hi havia 13 de Calvià. Tots ells declararen ser jornalers i foren: Bartomeu Juaneda Muntaner de 25 anys, Jordi Carbonell Calafell de 28, Guillem Bosch Palmer de 31, Francesc Lladó Oliver de 31, Bartomeu Cabrer Garau de 19, Sebastià Martorell Coll de 41, Sebastià Torrens Rigo de 39, Rafel Vich Salvà de 28, Bernat Sastre Lladó de 18, Magí Amengual Morey de 19, Jordi Amengual Morey de 16, Mateu Terrassa Carbonell de 36 i el de més edat de tots, Bartomeu Rosselló Salvà, de 47. Per les dates en què va partir aquest vaixell, l’estada a Cuba segurament no va ser gens fructífera ni degué anar com devien esperar els interessats. El 10 d’octubre esclatà una greu crisi econòmica i financera coneguda com «la moratòria», que frustrà les expectatives dels desplaçats. Molts

A conseqüència de la crisi, les sortides a Cuba quedaren pràcticament paralitzades el 1921

d’ells hagueren de tornar abans d’hora per la baixada de salaris i la manca de feina. Alguns hagueren de tornar a Mallorca amb passatges pagats pel govern espanyol, per la manca absoluta de mitjans econòmics. Alguns calvianers demanaren a les seves famílies els diners necessaris per tornar a Mallorca. Altres perderen els diners dipositats en el banc, com en el cas de Jordi Amengual Morey, que, com hem comprovat, havia partit cap a Cuba en el vapor Barcelona just abans de la moratòria esmentada. No obstant això, va residir a Cuba al llarg de 14 anys.

A conseqüència de la crisi, les sortides a Cuba quedaren pràcticament paralitzades el 1921. Poc temps després, una vegada superada la crisi, es tornaren a reprendre, tot i que en aquesta etapa postmoratòria, que es perllongà fins a la dècada de 1930, no varen ser tan importants com les que s’havien viscut en el passat recent.

Quant a l’Argentina, en les guies de baleàrics residents del 1918 i 1929, obra de Josep Garcies Moll, sols podem observar-hi tres calvianers. Ara bé, en aquestes llistes únicament es tengueren en compte els homes caps de família, amb la qual

cosa el nombre de residents segurament fou superior. Per una altra font coneixem l’emigració del calvianer Antoni Colomar Jaume entre 1870 o 1871. Mariner en el transport fluvial de cabotatge, va acabar sent un propietari benestant a Rosario. Va morir allà el 1928 i els seus descendents hi continuen residint.

SORTINT DE L’ILLA

En els registres de passaports sol·licitats en el govern Civil de Balears, dels quals hem fet un recompte entre el març de 1917 fins al 1922, es pot tenir constància documental de l’emigració d’una part de l’emigració calvianera amb 178 peticions, entre les quals des Capdellà n’hi ha 32 cap a Cuba i una cap a França. Hem de tenir en compte el fet que desconeixem les sol·licituds de passaports presentades a Barcelona que, al cap i al la fi, era el principal port de sortida dels mallorquins que volien anar a ultramar. La majoria de peticions eren per anar a Cuba almenys fins al 1920. Després d’aquest any pràcticament totes foren per anar a França. La primera d’aquestes peticions fou de Sebastià Vicens Palmer, de 38 anys. El 1918 va demanar anar a l’Havana en qualitat d’emigrant. El seguiren molts més. El ma-

Jaume Lladó –Canals– es Messier.

Jaume Lladó Oliver –Canals– i Maria Nadal Sastre.

Ballet del Llac dels Cignes a Calvià, coreografiada per Maria Rosa Cabrer Stroiwas. El segon llinatge correspon al del seu marit belga. Tot i així, ella solia signar només com a Maria Rosa Cabrer.

teix any, Antoni Vadell Tous, de 34 anys, va demanar anar a Montevideo. El 1919, Damià Sabater Martorell a Rouen. El mateix any també volgué anar a França Antònia Cabrer Juaneda, segurament acompanyant el solleric Guillem Bernat Sancho. El 5 de maig de 1919 Maria Cabrer Massot i Julià Cabrer Juaneda sol·licitaren anar a Belfort. El 3 de setembre de 1919 una altra dona demanà anar a Marsella. Es tractava de Magdalena Pallicer Bauzà.

MILLOR EN GRUP

Quant a les peticions a Cuba, moltes es feren en grup. Com ja hem comprovat en el cas del vapor Barcelona, colles de joves de Calvià partiren al mateix temps al llarg de 1919 atrets per uns jornals considerats fabulosos. No debades, el fet migratori poques vegades es feia realment en solitari. Una mostra d’això foren les 9 sol·licituds de passaport per anar a Cuba del 16 de maig de 1919. De Calvià foren Josep Oliver Calafell, Bartomeu Oliver Calafell, Gabriel Pellicer Estades, Mateu Pallicer Estades, Bartomeu Palmer Gallart, Antoni Oliver Calafell, Josep Martorell Capllonch i, des Capdellà, Bartomeu Llabrés i Joan Salvà Juan. El 3 de juny de 1919 sis calvianers més se n’ana -

ren plegats, el 16 d’agost cinc més, el 20 de setembre quatre més. Així doncs, la majoria de peticions es produïren al llarg de 1919 i algunes més el 1920. Després de la crisi de la moratòria, la majoria es desplaçà a França. El 15 de març de 1921 va demanar passaport cap a Nova York Josep Martorell Cerdà de Calvià. Segons el registre de passatgers d’Ellis Island, tenia 38 anys i va arribar a Nova York el 14 d’abril de 1921 procedent de Barcelona. Segons la documentació del vaixell, anava acompanyat de Benet Martorell, de 35 anys. En la columna sobre amb quin familiar o conegut anava a reunir-se s’anotà la seva esposa, Rosa Campaña, que vivia al carrer Monroe número 51 de Nova York.

L’EMIGRACIÓ CAP A FRANÇA

És interessant senyalar les característiques del sistema migratori establert entre Mallorca i la República francesa. La primera petició de passaport registrada en els llibres del Govern Civil procedent de Calvià fou la de Jaume Joan Lladó Oliver, nascut el 1900 a Coban, Guatemala, i resident a Calvià. Segons la seva neta, devers els 18 anys va anar a França a Fougues, devora Nancy. Feia feina

en la importació de taronges amb sollerics, un sector prou conegut entre els mallorquins desplaçats que disposaven d’un gran nombre de botigues de fruites i verdures. Als 25 anys va venir a Mallorca per casar-se amb Maria Nadal Sastre i es va establir pel seu compte a Verdun. Va viure a França la Segona Guerra Mundial i el 1949 va tornar a Calvià per veure la seva mare amb la particularitat que va haver de partir abans d’hora. Li varen fer arribar un avís que, al vespre, la policia franquista l’anava a detenir. Simplement per haver estat residint a França era considerat sospitós de ser contrari al règim. A França va arribar a tenir tres botigues, en les quals hi feien feina altres calvianers. Devers el 1967 o 1968 es va jubilar per tornar a Calvià. Va ser el responsable de l’Aliança Francesa del poble, on feia classes de francès a petició del rector, del qual era amic malgrat que Jaume era ateu. Per aquest motiu va ser conegut al poble com «Es Messier». Així mateix, hem de destacar el cas de Maria Rosa Cabrer Lang, nascuda a Bèlgica el 1912, filla d’una francesa, Maria Lang, i d’un calvianer, Francesc Cabrer. Després de passar la infantesa a Sóller va partir cap a França. A París tingué una llarga carrera pro -

Els anys cinquanta fou un període en el qual partiren els darrers emigrants calvianers a l’estranger. Se n’anaven famílies senceres a Argentina, l’Uruguai i Veneçuela

fessional com a ballarina de ballet clàssic, espanyol, sarsuela i gimnàstica, que la feu famosa. Sent una dona molt liberal i avançada en aquella època, en jubilar-se va tornar a Calvià, on va crear l’Escola de Dansa de Calvià. Nins i nines hi aprengueren ball i música clàssica durant anys. Morí a Calvià als 84 anys. Propietària d’un sidecar, era ella la que menava la moto mentre que al costat hi viatjava l’home.

Tenim altres exemples de calvianers que partiren a França durant la I Guerra Mundial. El 10 d’octubre del 1917 sol·licitaren passaport per anar-hi Joan Amengual Barceló, de 16 anys, i Maties Nadal Morey, de 14, per anar a fer feina com a dependents a un restaurant propietat de Manel Esteve, desconeixem a quina ciutat. Acompanyaven a l’esposa del propietari, Antònia Alemany Esteva d’Andratx, a més d’un altre jove d’Andratx, de 16 anys, Sebastià Roca Palmer. Probablement els tres joves foren contractats en origen per treballar al restaurant d’un andritxol. El sistema d’emigració dels mallorquins a França es basava en la crida efectuada per altres mallorquins residents per ocupar-se en el sector de bars, restaurants i establiments de venda de fruites i queviures escampats per una gran quantitat de ciutats i pobles. Un altre exemple d’això fou el 22 d’octubre de 1917. Margalida Cabrer Bauzà, fadrina de 28 anys de Calvià, sol·licitava passaport per anar a fer de criada de Josep Adrover, propietari del restaurant Gran Menú, situat a Marsella.

DELS ANYS 20 FINS AL BOOM TURÍSTIC

En la dècada de 1921 a 1930, si ens atenem a les estadístiques dels saldos migratoris, l’expatriació calvianera a l’estranger va remetre considerablement. Entre 1921 i 1924 emigraren definitivament de Calvià almenys 59 persones. En canvi, el 1925 i, especialment el 1926, hi hagué saldos positius que denoten una major immigració o tornada d’habitants des de l’exterior. En aquest darrer any almenys 39 habitants varen arribar al municipi. En canvi entre 1927

i 1928 es tornà al predomini de l’emigració, amb 66 emigracions entre els dos anys. Al final de la dècada els saldos tornaren a ser lleugerament positius. En una comunicació del batle de Calvià, Bartomeu Quetglas, al cap de Treballs Estadístics del 29 d’abril de 1927, s’explicaven els motius de la baixa en el nombre d’absents respecte del cens de 1920: «la diferencia que existe entre el número de ausentes que figuraba en esta población en el año 1920 y el que figura en el resumen de la población del año 1926, es debida únicamente a que en el año 1920 y a causa del floreciente estado del comercio en América hubo una gran emigración de la clase obrera la cual ha regresado en su mayor parte por no encontrar ya en dicho país la remuneración que antes obtenían a su trabajo».

L’experiència dels calvianers a l’exterior, per exemple havent conegut el sistema polític republicà a Cuba, sens dubte va deixar una empremta profunda en les seves mentalitats. Quan tornen a Calvià en els anys trenta, volgueren introduir millores en la vida política i social del municipi, un lloc amb moltes mancances quant a la cultura de la llibertat i de la justícia social. Per aquest motiu es varen significar en l’associacionisme obrer i en la política municipal durant la Segona República, comportament que quedà dramàticament interromput el juliol de 1936 per la brutalitat de la repressió franquista. Sebastià Vicens Palmer –Tià des Llaços–, havia emigrat a Cuba entre 1922 i 1926, on va fer de carboner. A la tornada a Calvià es va fer militant del PSOE i de la Federación Obrera Calvianense (UGT). Detingut durant la matinada del 3 de gener de 1937, fou assassinat a Porreres a l’edat de 55 anys. Sebastià Estades Canyelles, que va ser regidor socialista elegit a Calvià durant la Segona República, de jovenet havia emigrat a Cuba. Detingut i traslladat a Can Mir, el seu rastre va desaparèixer en una de les tretes de la presó entre el 18 i el 19 d’agost de 1936. Magí Amengual Morey havia anat a Cuba el 1920 amb 19 anys,

segons la llista dels passatgers embarcats en el vaixell Barcelona. Secretari de la UGT durant la República i president de l’agrupació socialista a Calvià, també va ser assassinat durant la Guerra Civil.

En la dècada de 1930, després d’una recuperació demogràfica impulsada per l’aparició del turisme com a activitat econòmica incipient, amb la crisi econòmica i l’esclafit de la Guerra Civil, la població de Calvià va tornar a disminuir. En una carta de l’Ajuntament per explicar la baixa de la població el 1936, s’informà que era causada per les «familias emigradas y a los transeúntes. Resulta que en el año 1930 existía bastante turismo factor que ha desaparecido».

El cens de 1940 a Calvià va augmentar respecte del de 1930. Però hem de tenir en compte els soldats censats en el fort d’Illetes, que representaven més de 200 individus homes classificats com a població transeünt que se sumaren a la població de fet, a més d’un nombre indeterminat de presoners. En aquest sentit, l’any 1941 es produí el darrer afusellament de la repressió franquista en el fort d’Illetes. La repressió durant la Guerra Civil i la postguerra va provocar l’èxode d’alguns calvianers significats en la defensa de la República.

En la primera meitat de la dècada de 1940 l’emigració internacional es va veure aturada per les restriccions imposades pel desenvolupament de la Segona Guerra Mundial. La població de Calvià, com en molts altres llocs, es va veure afectada per les dificultats de tot tipus durant la postguerra espanyola, dificultats incrementades per l’autarquia i l’aïllament internacional. A finals del anys 40, grups de mallorquins significats com a contraris a la dictadura franquista se n’anaren a l’Alger. Guillem Vicens Nicolau –Guillem Graci–, que havia emigrat a Cuba entre 1919 i 1921, obrerista de la UGT i primer tinent de batle de l’Ajuntament de Calvià el 1935, condemnat a treballs forçats, el 1947 amb l’enduriment de la repressió del règim finalment decidí fugir. Amb un

llaüt partí des de Portals Nous per arribar a Alger en una travessia de dos dies.

Al llarg de la dècada de 1941 a 1950 la demografia calvianera va tornar a disminuir fins al mínim històric del cens de 1950 amb 2.335 habitants de fet, dels quals 190 eren soldats externs al municipi enrolats en l’exèrcit de terra a Illetes. En un primer moment les autoritats no acceptaren aquest descens i volgueren sotmetre el recompte efectuat a una revisió apel·lant a l’auge turístic que es començava a viure en determinades entitats de població com ara sa Porrassa, Palmanova, Portals Nous i Cas Català, però no es va arribar a produir cap augment d’habitants. Una vegada acabat el conflicte mundial es va reprendre l’emigració local cap a Palma i Amèrica del Sud, en aquest darrer cas amb unes característiques distintes de l’etapa de les migracions massives anterior a la guerra. Noves destinacions com Brasil i Veneçuela, a més de les destinacions tradicionals d’Argentina i l’Uruguai, demandaven uns treballadors més qualificats.

En els anys cinquanta alguns antics emigrants calvianers retornats invertiren els seus guanys en la construcció d’hotels. Els germans Joan i Nicolau Enseñat havien fet molts de diners a Cuba. A la tornada com a «indianos» enriquits as Capdellà a mitjans dels anys cinquanta, vestits de blanc i amb capells, foren rebuts de manera festiva entre l’admiració de la gent. Amb part de la fortuna aconseguida varen fer construir el segon hotel existent a Camp de Mar. Altres antics emigrants menys afortunats així i tot pogueren comprar béns que no eren a l’abast de la majoria de gent a Mallorca. El capdellaner Jordi Figa en tornar d’Amèrica va poder comprar una moto sidecar. Com a anècdota es recorda el fet que, a causa de la seva baixa estatura, havia de demanar ajuda per posar-la en marxa.

Els anys cinquanta fou un període en el qual partiren els darrers emigrants calvi-

aners a l’estranger. Se n’anaven famílies senceres a Argentina, l’Uruguai i Veneçuela. Però les condicions econòmiques a Amèrica del Sud ja no eren tan favorables com en el passat. De fet, molts dels qui partiren ja no pogueren tornar. Al mateix temps començava l’arribada de la primera immigració peninsular. Finalment, això, juntament amb l’aturada de l’emigració mallorquina a ultramar a finals de la dècada de 1950, va donar lloc a una recuperació demogràfica que va quedar constatada en el cens de 1960. Per primera vegada des dels primers censos de l’etapa liberal en el segle XIX, la població de fet va superar els tres mil habitants. La Junta Municipal del cens va explicar el següent: «Cas Català, Palma Nova, Portals Nous, Paguera, etc. visitados por la corriente turística y en los cuales se han construido edificios magníficos y chalets de veraneo han logrado contrarrestar la tendencia natural a la baja por dichos motivos en la edificación».

Amb la irrupció del turisme de masses finalitzava una llarga etapa demogràficament recessiva de més d’un segle de duració caracteritzada per l’emigració internacional i local, substituïda per una altra amb un fort corrent immigratori de procedència tant peninsular com estrangera que ha perdurat fins a l’actualitat.

En la primera meitat de la dècada de 1940 l’emigració internacional es va veure aturada per les restriccions imposades pel desenvolupament de la Segona Guerra Mundial

ALGER, UN VIATGE

1946. LA CALVIANERA ENGRÀCIA VICENS FUIG CAP A ALGER PER POR DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Aquí teniu alguns fragments d’un treball de l’ara periodista Marina Caubet Pujol quan era estudiant de batxiller de l’IES Josep Maria Llompart. La seva padrina, Engràcia Vicens Pedrós, li relatà com la seva família es va refugiar a Alger el 1946 per por a una segona onada de repressió franquista. En la introducció de l’entrevista que li va fer el 27 d’abril de 2006, diu na Marina: «Aquesta entrevista a la meva padrina té l’objectiu de recollir una de les moltes històries de les famílies represaliades a Mallorca. Ella durant anys ha preferit callar. Va viure la guerra i va passar fam, com la majoria. Va aguantar comentaris i insults, tot plegat

perquè son pare era fuster, i “roig”, ja que era el tinent de batle de l’Ajuntament de Calvià en esclatar la Guerra Civil».

Vàrem deixar la clau a casa d’un amic i li diguérem que l’ocupàs per guardar les coses. Només ens en vàrem dur roba. No sabia si arribaríem. Primer vàrem anar a la Punta, a Santa Ponça, però no poguérem partir perquè vigilaven molt. I anàrem a Portals i devers les dues de la nit ens digueren que la vigilància havia partit. Amb una barca de pesca vàrem arribar després d’un dia i mig, quasi dos, a Alger. Vàrem tenir la sort que no ens agafaren (quan érem a alta mar no ens

podíem aixecar). A la costa algeriana ens va agafar la policia i estiguérem vint dies a una presó, però s’hi estava molt bé.

La vida a Alger era fabulosa. De l’infern passàrem al cel. Allà hi havia de tot en abundància. Mon pare va fer feina de fuster. Va ser una bona joventut. El 1955 vaig tornar a Mallorca i el 1961 tornaren els meus pares amb motiu de la independència d’Alger de França».

Guillem Graci.

D’ANADA I TORNADA

2017.

UN AL·LOT PARTEIX AL RISC I A L’AVENTURA D’ALGÈRIA A MALLORCA AMB

PASTERA

L’augment d’arribada per mar de menors estrangers no acompanyats –els coneguts com a MENA i que ara es diuen menors que viatgen tots sols– va ser tractat en dos programes de Tot Color de la ràdio pública IB3.

El periodista Ferran Vallès condueix un espai a l’emissora balear sobre les persones estrangeres aquí i en recull històries i reflexions, com la d’Amin (nom fictici), un jove que ve d’Algèria, del nord d’Àfrica, que va travessar la mar Mediterrània i que es va jugar la vida per arribar a Europa. El 2019 hi havia 12.301 MENA a Espanya, però és una xifra inexacta. El sentiment social envers aquests menors és de pena. La gent pensa que són joves que viuen desastres, que necessiten tenir una oportunitat i alguns creuen que la seva sortida és ser adoptats. Hi ha altres històries, però.

Amin va arribar quan era menor sense acompanyant ni autorització familiar. Va venir d’Alger amb una pastera. Ve de família de treballadors sense problemes econòmics. Aquesta manera d’arribar és la que fa servir l’1% dels immigrants. Amin ara ja és major d’edat i fa dos anys que viu a Mallorca. Algèria es va independitzar el 1961 de França, però molts d’experts relaten que la situació va empitjorar després amb la colonització cultural i econòmica, el que dificulta que el país pugui progressar en la seva veritable independència. «La situació a Algèria és molt complicada. Fins fa poc no hem tengut president, i els polítics roben a la gent que no té feina, gent amb estudis que, tret que subornin un polític, no troben feina».

«Jo estudiava batxiller i volia anar a la universitat, però és ver que, quan veia que a la mar feia bon temps, deixava els estudis i em posava a pescar. És la meva vida». «Vaig arribar amb un grup de coneguts de manera improvisada, no ho tenia organitzat. Un dia vaig anar a pescar i em vaig trobar uns amics que em varen dir d’anar a Mallorca i vaig dir inicialment que no, però un parell d’hores més tard va ser que sí. Vaig partir sense avisar la família, vaig deixar la barca al moll i vaig partir».

«Vaig arribar a Mallorca congelat. Era el mes de novembre i hi havia moltes ones. Vaig arribar remull i tot blau. No la tornaria a fer, una travessa com la que vaig fer. Vaig veure la mort, i creia que anava a morir a la nit enmig de les ones. Els guàrdies civils em recolliren i em donaren roba. I com que jo era menor d’edat vaig anar a un centre de menors. Jo no sabia que existien».

«La meva família es va enfadar molt amb mi i em va demanar per què vaig partir, perquè a mi no em faltava de res, ni de vestir ni de menjar. La veritat és que a ca meva vivia molt millor que aquí. Amb el temps però, sé que no vull tornar. M’agrada viure aquí, és la llibertat. Ara ja som major d’edat, estic cursant l’ESO i vull ser auxiliar de vol. M’agrada viure a Mallorca perquè està envoltada de mar i a mi m’agrada la mar».

Sistema Integral de Vigilància Exterior de la Guàrdia Civil ubicat devora la Torre d’en Beu, a Santanyí.

Paisatge típic de la costa algeriana.

Panell de benvinguda multilingüe a l’Alger.

ANTONI AGUARELES GARCÍA / Geògraf

És un fet inqüestionable, avui dia, en els inicis del segle XXI, que Calvià és un exemple de municipi turístic, amb els seus lògics i inevitables defectes i els seus indubtables èxits, i que està immers en una fase de redefinició pel que fa al seu futur econòmic i social. Des de la definició de municipi turístic madur, moltes coses canvien: la reconversió dels hotels, l’esponjament, les millores urbanístiques, el canvi de model, etc.

Amb més de 50.000 habitants de dret i uns 70.000 de fet en temporada alta i amb unes 60.000 places hoteleres (21 % de la resta de l’Illa), és, sens dubte, el municipi amb més importància turística de l’Illa i ha arribat a ser el quart quant a pernoctacions de l’Estat Espanyol, i tot això en un territori d’uns 145 km², dels quals un 85,2 % està protegit.

Pel que fa a l’actual configuració de la seva estructura de població, resulta que, segons l’INE (padró del 2018), només el 12,53 % dels habitants empadronats en el municipi de Calvià hi han nascut. El 53,27 % han emigrat a Calvià des de diferents llocs d’Espanya, el 26,22 % des d’altres municipis de les Illes Balears, i el 34,20 % restant ha emigrat a Calvià des d’altres països. Si analitzam aquestes dades, observam que la tendència actual de l’estructura de la població del municipi es regeix per les següents pautes (evolució del padró de 1995 a 2018):

 Augmenten els habitants nascuts a Calvià (+ 0,23 %).

 Disminueixen els habitants nascuts a les Illes Balears (- 0,40 %).

Disminueixen els habitants nascuts a la resta d’Espanya (- 0,24 %).

Augmenten els habitants nascuts a altres països (+ 15,96 %).

Les dades de procedència de l’emigració d’altres països, amb un significatiu augment, són les següents: Europa: 65,86 %

Amèrica: 20,33 %

Àsia: 7,92 % Àfrica: 5,46 % Oceania: 0,43 %

Els percentatges constaten que la tendència actual d’emigració al municipi és majoritàriament europea, amb uns objectius de treball en el sector terciari i la cerca de qualitat de vida i habitatge. I, com diu el doctor Miguel Seguí Llinàs:

«El repartiment per nacionalitats indica el fort pes dels estrangers dins del cens de població del municipi, la qual cosa indica l’atractiu que té el terme en acollir a estrangers com a ciutadans que venen tant per motius de treball, com per la qualitat de vida del lloc. Les principals nacionalitats presents a Calvià indiquen la preponderància dels ciutadans dels països europeus més desenvolupats, tant arribats per motius de treball com

L’avió de sa Porrassa, destinat a bar-restaurant (1971). Foto: Joan Llompart Torrelló

Visió retrospectiva de Cala Bendinat.

per jubilació, sobre els immigrants dels països del sud. Però, a diferència d’altres municipis de l’illa, en el nostre predominen els ciutadans d’un alt nivell formatiu sobre els immigrants sense especialització, la qual cosa dona una característica especial a Calvià: la transforma en una zona residencial d’Europa».

Feta la instantània del que és el municipi de Calvià ara: ¿què va ocórrer a mitjan segle XX per què un municipi eminentment agrícola, dels més pobres de l’Illa, i amb un estancament en el seu creixement vegetatiu, va passar, tal com consignen diversos autors, a ser una terra d’emigrants, un municipi paradigmàtic en la seva recepció?

Existeix una raó clau que té totes les explicacions: el que anomenam «boom del turisme», recolzat en les particulars característiques físiques i geogràfiques que tenia Calvià per ser un dels llocs triats per gaudir –i patir– d’aquest fenomen.

El municipi de Calvià anterior al desenvolupament del turisme es caracteritzava per la presència de dos nuclis de població corresponent a les zones agrícoles més afavorides: ens referim a Calvià Vila i as Capdellà. En aquell moment és un municipi estancat en la seva activitat econòmica i en la seva evolució, totalment dependent del sector primari i

amb la falta de dinamisme d’un municipi d’esquena a la costa, dominat pel latifundisme, en què els grans propietaris ni tan sols vivien a Calvià, sinó a Palma. Tots aquests condicionants deprimien l’economia de Calvià i feien molt més atractiu per a la seva població activa emigrar cap a Palma, el nord d’Àfrica o Amèrica. Les dades de població són esclaridores: el 1900, hi havia una població de 2.551 habitants i el 1960, 2.914 habitants (tenint en compte que ja s’havia iniciat el preboom turístic).

Com ens indica el doctor Pere Salvà Tomàs (1983):

«En 1957, com ocorria en la majoria dels municipis de l’illa de Mallorca, Calvià registrava una població activa agrària gairebé exclusivament dedicada a les activitats agràries amb percentatges que superaven el 80 % del total dels actius, essent els restants sectors d’escassa importància i compostos per una sèrie de professions que poden considerar-se en la data com a complementàries i lligades a l’agricultura i ramaderia. En el sector secundari destacaven alguns paletes, sabaters, fusters, ferrers...

En el terciari s’incloïen els imprescindibles serveis religiosos (sacerdots i monges) sanitaris (mèdic i llevadora), educadors (mestre) i de l’ordre (guàrdies).

I perquè Calvià es convertís en el paradigma del desenvolupament turístic a les Illes, les condicions no podien ser millors. Calvià ja havia iniciat la construcció dels seus primers hotels i urbanitzacions amb anterioritat als anys seixanta; aquesta indústria hotelera, no obstant això, era insuficient per a les creixents necessitats del mercat. És llavors, per tant, quan els touroperadors varen decidir el seu desembarcament total a la Illes i, molt especialment, en les zones pròximes a Palma, com és el cas de Calvià. A això s’hi afegeix

el fet de la feblesa del moment dels incipients hotelers davant el poder dels touroperadors. A diferència d’altres zones de la Península amb més tradició, aquí teníem una situació més propícia a tenir un control total del procés, sense oblidar les condicions generals de l’Illa de Mallorca: bona distància de vol, clima mediterrani i bon paisatge.

AQUÍ COMENÇA EL BOOM

A partir de 1960, el municipi de Calvià va experimentar una vertiginosa transforma-

ció econòmica, poblacional i d’assentament poblacional. L’arada va donar pas a la grua i el camp a l’hotel; el 1970, el cens ja marcava els 3.579 habitants i el 1975 el nombre de residents va créixer en un 126 % i va superar els 8.000 habitants. Quedava clar que Calvià havia passat d’emissor d’emigrants a receptor d’emigració, i tot per la radical substitució del model econòmic primari pel terciari, en uns 10 anys. Un turisme sense fre ni control, només amb un objectiu: benefici econòmic, gestionat gairebé en exclusiva aquests primers anys pel poder dels touroperadors estrangers, sense cap anàlisi ni examen per part de l’administració. De fet, el primer pla d’ordenació urbana de Calvià data de 1971, el qual arribava 10 anys tard per controlar la voràgine, amb el benentès que ho hagués volgut fer.

Tot aquest procés no hauria estat possible sense l’aportació al municipi de Calvià de la mà d’obra procedent d’altres comunitats autònomes, que varen participar al costat de la població autòctona en la gènesi del que és avui Calvià. La població del municipi no era suficient per assumir la proporció del repte que va suposar el creixement econòmic dels anys seixanta. Així doncs, l’al·luvió d’immigrants, amb la seva joventut, va participar activament — primer com a mà d’obra no qualificada i

en

Autocars Albertí Pujol. Línia Palma-Palmova. 1972.

Pep Vaquer Sastre, Portals Nous, 1956. Les motos eren un gran atractiu per a les estrangeres.

La població del municipi no era suficient per assumir la proporció del repte que va suposar el creixement econòmic dels anys seixanta

dels emigrants

unes condicions de treball molt dures— com a emprenedors i gestors del procés, amb ganes d’augmentar la seva qualitat de vida, i varen aportar el dinamisme necessari per al desenvolupament exponencial que s’estava produint. I, en pocs anys, no sols es varen adaptar, sinó que varen participar en el desenvolupament social i econòmic del municipi com a protagonistes majoritaris, un fet innegable si analitzam les dades actuals de població del municipi.

Per què varen venir a Mallorca? Quina en va ser la causa? Aquesta mà d’obra no qualificada, que es va lliurar en cos i ànima al creixement turístic, correspon al que en geografia humana es va denominar el segon cicle emigratori espanyol (1950-1973), coincidint amb l’època daurada de l’economia d’Europa, després del Pla Marshall, i el gran desenvolupament de l’economia alemanya, nòrdica i britànica, i la crisi de l’agricultura tradicional espanyola, que provocà la despoblació dels camps. Les zones industrials d’Europa Occidental forniren de visitants les incipients zones turístiques de la costa i dels arxipèlags d’Espanya.

Les Illes Balears, i en concret Calvià, es convertiren en destinació preferencial dels emigrants. Després de gairebé dues dècades d’estancament causades per les polítiques autàrquiques i aïllacionistes del primer franquisme, l’accelerat creixement econòmic dels anys seixanta sentencià a mort les zones rurals d’Andalusia, Extremadura, Castella i Múrcia, que es despoblaren en benefici de les grans ciutats i capitals davant l’auge de la construcció residencial i del sector dels serveis. Les costes del Mediterrani es convertiren, juntament amb els països centreeuropeus, en destinació dels treballadors emigrants. L’expulsió de mà d’obra pagesa a conseqüència de la capitalització i modernització de l’agricultura afectà zones de secà i de regadiu, la mecanització s’introduí en el

Les Illes Balears, i en concret Calvià, es convertiren en destinació preferencial

Antoni Alzamora i Tomeu Gelabert fent feina de cambrers a l’Hotel Morocco de Palmanova.

Trobada de treballadors de l’hotel Delfín Playa. Restaurant Es Cruce de Son Caliu, el 22 de gener de 1970.

Tomeu Gelabert servint al restaurant Es Cruce que regentava a Son Caliu. És un dels exemples de com els locals varen començar a fer feina en l’hosteleria, aprengueren l’ofici i progressaren com a empresaris turístics.

camp i les altes taxes de natalitat i baixos nivells de vida dels habitants d’aquestes zones agrícoles propiciaren el sorgiment de l’emigració (en un primer moment, emigració d’homes adults, joves i actius, fadrins o ben casats sense família, per a l’acompliment d’una ocupació).

Sens dubte, la conjuntura socioeconòmica del país va confluir d’alguna manera perquè a les Illes Balears, i més específicament en el municipi de Calvià, es produís el que avui coneixem com el «boom del turisme», amb un creixement desmesurat pel que fa a superfície construïda i a l’augment de visitants i població. És el que coneixem a balearització, el fenomen econòmic territorial característic de l’arxipèlag balear entre els anys 60 i 70. El concepte fa referència al desequilibri sectorial del turisme amb un desenvolupament insostenible dels recursos naturals, la falta de control urbanístic i la sobreexplotació del litoral costaner a causa de la construcció massiva d’habitatges, hotels i comerços, amb les evidents conseqüències en el creixement socioeconòmic del seu entorn.

Aquest procés migratori va propiciar, en la seva primera fase, un capgirament molt important en l’estructura de la població de Calvià. Segons dades provinents de Maria del Camí Vic i Coll, la població nascuda a Calvià en els anys 60 corresponia a un 45,83 % i la de la resta d’Espanya només corresponia a un 15,71 %. Si passam a 1995, ja veiem les dades que evidencien aquest gir: la població nascuda a Calvià disminueix fins a un 23,34 % i la població provinent de la resta d’Espanya passa a convertir-se en un 42,38 %. I, en l’actualitat, ens trobam amb un 53 % de la població de Calvià nascuda a la Península enfront d’un 12,53 % de població autòctona de Calvià. Això representa la fonamental fita de l’arribada de treballadors joves procedents de la Península i la seva posterior reagrupació amb les seves famílies en el nostre municipi. Calvià ha passat de ser un municipi en-

vellit i amb població autòctona a ser un municipi jove, pluricultural i en expansió.

Per l’anteriorment exposat, l’origen de la població que va ser obligada a emigrar per les conseqüències socioeconòmiques del règim estatal que havia ofegat el camp eren zones rurals amb poc nivell d’alfabetització i especialització. Les dades extretes per l’anteriorment citada Maria del Camí Vic en el seu llibre Impacte sociocultural del turisme a Calvià ens donen una idea de la procedència dels emigrants de la resta d’Espanya l’any 1960: un 35,15 % provenia d’Andalusia, un 28,18 % de Castella - la Manxa i un 14,63 % de Múrcia.

Aquesta gran quantitat de joves treballadors, que en la seva majoria es varen establir en el nostre municipi, va ser fonamental, sense cap mena de dubte, per al creixement del municipi. Però, en aquests primers anys, varen haver de patir la falta de previsió, el descontrol i el creixement desmesurat del municipi, basat en una sola premissa: la creació de places hoteleres i el control ferri per part dels touroperadors del model amb finalitats purament econòmiques, sense permetre unes polítiques d’integració i creació de noves infraestructures dedicades a la millora de la qualitat de vida d’aquests nous calvianers per part de la incipient administració autonòmica i local, ni tan sols en la seva fase d’implementació després de la mort de Franco i el restabliment de les noves institucions democràtiques.

En aquesta primera fase, hi ha la problemàtica que varen haver de patir els treballadors pioners que es varen incorporar a les tasques de construcció, en un primer moment, i que varen assumir les labors de mà d’obra en l’hostaleria, posteriorment. Parlam dels llocs on havien d’allotjar-se,

Els 18 nuclis de població del municipi d’avui dia eren inexistents

Treballadores de l’hotel Jamaica de Magaluf, 1975.

Treballadores de l’Hotel de Mar amb l’imatge d’Illetes a mitjans dels anys seixanta.

peninsular, la instal·lació a Calvià i el seu protagonisme en el creixement, han estat bàsics en la seva remodelació urbana i de dotació de serveis del municipi

ja que Calvià només tenia dos nuclis de població assentats a l’interior, amb gairebé nul·la capacitat d’absorció de nous habitants, per l’escassetat i preu dels habitatges. Els 18 nuclis de població del municipi d’avui dia eren inexistents; tan sols s’iniciava la incipient construcció dels nuclis pioners de Portals, Palmanova, Magaluf, Santa Ponça i Peguera. Per tant, i fins gairebé ben entrats els 70, la majoria dels treballadors que varen emparar el naixement i impressionant desenvolupament de l’activitat turística del municipi varen haver d’assentar-se, o bé en els barris perifèrics de Palma, en els soterranis i annexos creats ad hoc en els propis hotels, o en les primeres construccions que començaren a aixecar-se al costat de les zones urbanes en segona línia.

És necessari fer esment de la simbiosi que es va produir en aquests primers anys d’inici de l’activitat hotelera en el municipi entre els hotelers i els treballadors que s’hi varen integrar. La necessitat mútua que uns i altres tenien va fer que els hotels es convertissin en petits nuclis de població, en els quals s’interrelacionaven hotelers, gerents i personal qualificat –que normalment eren autòctons i que comptaven amb l’experiència adquirida en la xarxa hotelera que s’havia gestat a Mallorca abans de la Guerra Civil– amb els altres treballadors, de manera que l’hotel esdevingué un espai on convivien tots dos col·lectius. El personal de fora va ser allotjat, com hem apuntat més a dalt, en zones dels mateixos hotels (soterranis,

annex, etc.) i, tot i que els allotjaments no tenien les característiques de les habitacions turístiques, en molts de casos milloraven les condicions de les seves zones d’origen. No obstant això, la vida d’aquestes persones va ser molt dura, separats dels seus orígens, aïllats i amb llarguíssimes hores de treball. Només la seva joventut i les ganes de superació varen fer que passassin aquests caòtics primers anys, progressassin i, posteriorment, es convertissin molts d’ells en treballadors qualificats i emprenedors que, sens dubte, han facilitat el desenvolupament de l’actual Calvià.

EMPRESARIAT LOCAL

També sorgiren emprenedors calvianers que varen sortir d’una societat estancada i rural i que varen veure com ningú no veia el futur en el creixement del turisme. Un exemple d’aquestes persones és el calvianer Antoni Pallicer Pujol, que durant aquests primers anys del turisme va ser director de l’Hotel Delfín Playa un dels hotels més emblemàtics del municipi. En entrevista palesa el paper tan important que varen jugar els empresaris en aquest procés històric: «la formació especialitzada dels nous treballadors va ser bàsica per al posterior desenvolupament de l’activitat hotelera» i «el paper jugat en el desenvolupament del sector hoteler en aquests anys no hagués estat possible sense la participació activa dels treballadors provinents de la resta d’Espanya i, en concret, d’Andalusia, Castella - la Manxa i Múrcia».

CANVIS EN L’URBANISME

L’emigració

Treballadores de l’Hotel Aquarium de Palmanova, 1971. Al fons es pot veure com encara convivien cases tradicionals i edificis nous.

L’arribada de nous emigrants des de la Península no sols va alterar la composició i posterior evolució de la població de Calvià, sinó que també ha modificat altres elements bàsics del municipi, com ara els que veurem ràpidament. En l’evolució urbanística, Calvià ha passat de ser un municipi allunyat de la costa a tenir la majoria de la seva població assentada en nuclis pròxims a centres turístics clau, com ara Peguera, Palmanova, Magaluf i Santa Ponça. Aquesta realitat ha vingut marcada per la necessitat dels nous habitants del municipi de viure en zones pròximes al seu lloc de treball, la qual cosa va fer que els organismes públics haguessin de reconèixer, finalment, la importància de gestionar i donar cabuda a les necessitats d’aquests nous calvianers. Els plans de 1971, 1984 i 1991 varen tenir en compte aquestes circumstàncies i, a més d’ordenar i potenciar el creixement urbà dels nuclis abans citats, varen propiciar la creació de nous nuclis de població dedicats exclusivament a treballadors del sector de serveis turístics, com ara els habitatges socials de Son Ferrer i Magaluf i la urbanització Galatzó, avui consolidats com a bases de la realitat urbana i social del municipi.

L’emigració peninsular, la instal·lació a Calvià i el seu protagonisme en el creixement, han estat bàsics en la seva remodelació urbana i de dotació de serveis del municipi. Aquests nous ciutadans, que al principi es varen assentar entorn de les zones hoteleres i posteriorment varen poblar les noves urbanitzacions creades per ser habitatges socials,

varen anar creixent i assolint importància en el municipi. Deixaren de ser treballadors temporals, gairebé oblidats pels poders públics, a ser la majoria de la població de Calvià i era de justícia proporcionar-los habitatges dignes, serveis públics, educació, equipaments culturals, etc.

Aquest dinamisme i afany de millora, juntament amb el teixit empresarial i els touroperadors, feien que Calvià començàs a ser un símbol del desenvolupament turístic, per la qual cosa l’Ajuntament va posar en marxa, a partir dels anys vuitanta, la creació d’infraestructures vials, centres socials, instal·lacions esportives, etc., comparables amb les d’altres municipis capdavanters en el desenvolupament turístic. Cal destacar la creació del passeig Calvià, exemple d’eix vertebrador de la costa del municipi.

Arriba aquí un moment de conscienciació política i l’aparició d’un sector progressista dins un entorn impensable en la societat política preturística –sempre amb les excepcions dels moviments anarquistes i socialistes que varen aplegar les pretensions dels jornalers, pagesos i burgesos il·lustrats i que, a la Vila i as Capdellà, es varen enfrontar en les urnes a les classes que ostentaven el poder com a propietaris de les finques agràries, tot i que, malgrat els seus èxits i victòries electorals, foren cruelment reduïts i aniquilats després de la Guerra Civil del 1936.

... en els anys 60 i 70 estava en auge la figura del sacerdot proletari, que feia la feina pastoral entre els obrers i treballadors, amb un fort compromís polític i social, i que els ajudava a agafar consciència de la seva problemàtica i a organitzar-se per aconseguir els seus objectius

Aquesta nova fase de conscienciació política va sorgir de les males condicions de treball i d’habitabilitat, dels salaris i de la manca de serveis mèdics i escolars, sobretot guarderies. Aquestes necessitats varen ser cobertes durant un període per Càritas Diocesana, que va dur a terme una gran labor de suport i ajuda a una població treballadora que no deixava de créixer en el municipi sense cap tipus de planificació per part de les administracions, una tasca que anava encaminada a pal·liar i millorar les condicions de treball d’aquesta població i que Càritas dugué a terme en els anys 60 i 70. Dins l’Església, en aquells moments estava en auge la figura del sacerdot proletari, que feia la feina pastoral entre els obrers i treballadors, amb un fort compromís polític i social, i que els ajudava a agafar consciència de la seva problemàtica i a organitzar-se per aconseguir els seus objectius.

Aquest corrent va arrelar en el municipi i, després de la mort del dictador, molts d’aquests joves treballadors i treballadores amb una gran consciència social es varen afiliar als sindicats que emergien amb el nou marc de llibertats que propicià la democràcia. UGT va ser el que va aglutinar molts d’aquests treballadors a l’entorn de la figura del sacerdot i líder sindical Paco Obrador Moratinos.

La participació i protagonisme del sindicat en la creació d’habitatges socials, la cooperativa Pablo Iglesias i moltes accions reivindicatives varen afavorir el creixement d’aquesta població en el municipi, com he indicat més amunt. Una gran massa de població progressista, militants i simpatitzants d’UGT, políticament varen donar suport al Partit Socialista Obrer Espanyol i varen propiciar un llarg control de la política del municipi fins al final dels anys noranta amb Paco Obrador i, posteriorment, Margarita Nájera Aranzábal al capdavant, el quals varen dirigir des de l’Ajuntament el creixement i

desenvolupament econòmic i social i la provisió d’infraestructures de tota mena, que han generat els seus encerts i algun error en l’actual municipi de Calvià.

Tal com consigna Pere Fullana (2012), «el 1971 Càritas donava suport als acolliments que s’havien obert a s’Arenal, a la plaça del Progrés de Palma i a Magaluf. Llocs d’acollida dels treballadores, sobretot de l’hoteleria, entitats que en part foren el bressol a Mallorca del sindicalisme contemporani».

A diferència d’altres moments, en el si de la institució eclesiàstica es valorava el treball dels capellans obrers, com quan Francesc Obrador Moratinos va ser elegit representant sindical en la Unió de Tècnics i Treballadors i fundà l’Associació Sindical de Treballadors de l’Hostaleria. El butlletí oficial del bisbat destacava que aquest lideratge comptava «con sucesivas aprobaciones de los Obispos D. Rafael Álvarez y D. Teodoro Úbeda» i valorava que «ha estado presente en el mundo del trabajo hotelero, desarrollando un intenso servicio de ayuda a los inmigrantes. El Obispo D. Teodoro recibió a D. Francisco Obrador y le animó a continuar en su inserción laboral».

El volum d’emigrants i la seva importància en el creixement poblacional de la Illes, va comportar, evidentment, una transformació sociocultural de la societat mallorquina, tal com afirma el doctor Bartomeu Canyelles Canyelles (2013): «No és pot obviar el paper de l’emigració peninsular com a element clau per a la transformació sociocultural de la societat mallorquina. La primera conseqüència clara fou el xoc cultural que trobam entre la massa emigrant castellanoparlant i la societat balear; així el terme «foraster» serà utilitzat amb connotacions clarament despectives».

Escriu la doctora Margalida Pujals i Mas: Aquest terme passà a definir a tots aquells peninsulars que, en establir-se a l’illa, continuaven mantenint els seus costums, sense fer cap esforç per integrar-se en la cultura mallorquina. Aquests emigrants peninsulars no van necessitar fer ús de la llengua catalana perquè, a efectes pràctics, no la necessitaven; al contrari, per qüestions laborals, van aprendre el vocabulari bàsic de l’anglès o l’alemany. El català experimentà un fort retrocés a causa de la manca d’integració de la població emigrant».

El doctor Bartomeu Barceló Pons aportava la següent visió al respecte:

«La falta d’integració de l’immigrant no és un problema ètnic, sinó un problema de classe social: en estar polaritzats els forasters en els més baixos nivells d’ocupació i els mallorquins en llocs de major responsabilitat, els antagonismes entre aquests dos nivells d’ocupació impedeixen una integració».

Estam a un moment en què es pot observar com les dades d’emigració d’altres comunitats autònomes comencen a remetre i que, per primera vegada, i és significatiu, comença a augmentar, encara que lleument, el percentatge de nous calvianers, la qual cosa indica que a poc a poc comencen a desenvolupar-se noves generacions de joves nascuts i criats en aquest municipi, com és el meu cas, fill de descendents d’un capdellaner i d’una malaguenya. Això, sens dubte, comportarà una tasca ingent: dotar-los d’una arrel comuna que els uneixi al municipi que els ha vist néixer, i no al de procedència dels seus pares i avis. I no perquè hagi de ser millor o pitjor, sinó perquè el municipi de Calvià del segle XXI hauria d’avançar com un ens comú. A Calvià podria néixer una nova definició i sentiment: som habitants de Calvià, gresol de cultures, pertanyem a un municipi jove i miram cap al futur com una població amb una cultura i tradicions que, encara que diverses al principi, a través del temps es van barrejant. Es tracta no de sentir-se sols andalús, murcià, manxec, alemany, mallorquí, sinó calvianer.

BIBLIOGRAFIA

AguAreles , A.; C Alvo, M. et al. (2011). Calvià. Patrimoni cultural. Volum I. Fundació Calvià: Calvià.

C Anyelles C Anyelles , B. (2013). Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca (1960-1975). Tesi doctoral. UIB: Palma.

Full AnA P uigserver , P. (2012). «Càritas Diocesana de Mallorca: acció, formació i cohesió social a Mallorca en una conjuntura de canvi (19611975)». XX Jornades d’història de l’educació: Palma.

gArCíA s , G.; verd, S. (1986). Calvià del verde al azul. Historia, economía y sociedad. Col·lecció «Garballó», 2. Ajuntament de Calvià: Calvià.

MArtínez C Arrión , J.M. (2005). «En busca del bienestar. Las migraciones en la historia de la Región de Murcia». A: Hernández Pedreño, M.; Pedreño Cánovas, A. (coord.). La condición inmigrante: exploraciones e investigaciones desde la Región de Murcia, p. 33-60.

Mir AndA gonzález , M. A. (2001). «Inmigración y cohesión social en Calvià, Mallorca». Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 94: 21. Universidad de Barcelona: Barcelona.

nAvArro s ánChez , Á. (1998). Derecho balear, inmigración y Turismo de masas en Calvià Col·lecció «Valldargent», 4. Ajuntament de Calvià: Calvià.

oliver , G.; Morey, J.; roCA , J. (1973). Estudio de unos fenómenos sociales y urbanísticos cuando el crecimiento económico se basa casi exclusivamente en el turismo. Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares: Palma de Mallorca.

s Alvà i toM às , P. (1983). Transformación demográfica y turismo: el caso del municipio de Calvià. Publicació Festes Desembarc. Ajuntament de Calvià: Calvià.

universitAt de les illes B Ale Ars (2002). De l’emigració a la immigració a les Balears. UIB: Palma.

viCh i Coll , Maria del Camí (1997). Impacte sociocultural del turisme a Calvià. Col·lecció «Valldargent», 1. Ajuntament de Calvià: Calvià.

Kellis de l’Hotel Bahía de Palmanova, 1958.

Entrevista amb Mari Carmen Cruz Guzmán, (Algarinejo, Granada, 1949)

«SI NO TE GUSTABA UN HOTEL, TE IBAS A OTRO.

HABÍA MUCHAS POSIBILIDADES LABORALES EN LA HOSTELERÍA»

Va arribar a Mallorca el 1970. Prové d’un poble de Granada on habiten devers 2.500 persones, però quan ella va partir n’hi havia més de 7.000. Recorda que en atracar al moll de Palma l’esperaven quaranta camionetes que la reclamaven per anar a fer feina als hotels. Resident a Magaluf, ha fet feina sempre com a cambrera de pisos. Va començar a fer feina al Jamaica i es va jubilar al Magaluf Park. No pensa tornar al poble de la «España vaciada», perquè és major i perquè allà no tenen hospitals a prop.

Com vàreu decidir venir a Mallorca i com es va organitzar el viatge?

Tuve que venir a ganarme la vida, en contra de mis padres. Ellos no querían que viniera. Yo estaba muy triste porque dejaba en Algarinejo a mi madre y a mis hermanos. Mi padre era emigrante en Alemania. Aquí estábamos tres de los nueve hermanos, allí quedaron seis. Me convencieron porque vi que había trabajo, que ellos echaban la temporada y que ganaban dinerillo.

El viaje fue muy largo, nos cogió un autocar del pueblo –un Alsina– y nos llevó hasta Alicante. Vino todo el autocar lleno de gente de Algarinejo, y todos con trabajo, incluso una niña de 14 años. Alicante nos parecía Madrid, o más que Madrid, y luego vimos el barco que nos llevó hasta Palma. La llegada fue muy bien, con una gran acogida. Aquí un señor con una furgoneta nos intentó convencer que fuéramos a trabajar a Portocristo, pero nosotros ya teníamos trabajo en el Jamaica. Yo quería ir a Magaluf, porque en Palmanova estaba trabajando mi novio del pueblo. Mi sueldo era de 3.000 pesetas al mes y dejábamos 500 en depósito para que no nos fuéramos. Sí o sí tenías que echar la temporada de los nueve meses, que era lo que duraba el contrato. El director y la gobernanta no querían que nos fuésemos, pero nosotros sí nos volvíamos al pueblo y a la temporada siguiente volvíamos. Yo encontré en Mallorca una isla maravillosa, un trabajo y dinero.

Vàreu arribar tota sola o amb familiars? Com es va dur a terme la reagrupació familiar?

Vine con 22 años con una tía, ella cuidaba de mí y mi madre se quedó en Algarinejo cuidando de su hija. Recuerdo que la primera vez que hice guardia me tuve que vestir con un uniforme negro, me miré al espejo y me hinché a llorar. Recordé mucho a mi madre, que no le gustaba nada que vistiéramos de negro. Con 24 años me casé con mi novio, en Algarinejo. También cuando me quedé embarazada volví al pueblo, al calor de mi madre, porque aquí estaba sola y desprotegida. Duran -

te un tiempo viví en Son Roca, en Palma. Entonces le dije a mi madre que aquí se vivía bien y, como mi padre estaba en Alemania, le pedí que se viniera. Esto fue en 1973 o 1974. Ella vino a Magaluf y se adaptó muy bien. Cocinábamos lo mismo que en el pueblo, y como había tanta gente de Algarinejo aquí parecía que no estabas sola.

Mi padre trabajaba de jardinero en el Ayuntamiento de Hannover en Alemania y murió allí con 59 años, cuando estaba a punto de regresar a España ya jubilado. Mi madre estuvo viviendo en Alemania un tiempo, pero no le gustaba. Él enviaba dinero desde allí. ¡Figúrate nueve bocas comiendo como limas! Nosotros hemos sido pobres, pero no hemos pasado falta.

Per què us vàreu establir a Magaluf i no a una altra banda?

Empecé en el hotel Jamaica, donde trabajaban mis hermanos, y luego, como el edificio tenía aluminosis, me trasladaron al Magaluf Park, y ya me quedé allí. En Algarinejo ya no quedaba ninguno de mis hermanos. Todos llegamos a Magaluf, todos trabajamos en Magaluf y nos hemos jubilado en Magaluf. En 1970 Magaluf no era nada... ¡tuve que ir hasta Torrenova para comprarme unas zapatillas!

Quines possibilitats de feina hi havia? ¿Trabajo? ¡El que querías! Había mucho, nos esperaban en la puerta del hotel y nos ofrecían ir a otros y hacer menos camas. Si no te gustaba un hotel, te ibas a otro. Había muchas posibilidades laborales en la hostelería. En la limpieza ganaban 500 pesetas menos que las camareras de piso, porque nosotras éramos jóvenes y capaces de llevar un buen ritmo de trabajo. Era muy duro, pero en aquel tiempo llevábamos trece habitaciones. Me he retirado haciendo veintiuna, y eso que un director nos quitó una en señal de agradecimiento porque conseguimos la Q de calidad, para lo que nos dejamos el pellejo entero. Y en invierno también había trabajo en el Magaluf Park. Había alemanes, muy limpios, y que dejaban muy buena propina. Nunca he pensado en tener otro trabajo, porque no estaba preparada. La mayoría de los vecinos de Algarinejo no tenía estudios, sí que sabían leer y escribir. Mi madre no sabía mucho, mi padre más, porque las mujeres antes no era necesario. Yo, a lo que más me he dedicado, es que mi madre paría y yo –como soy la mayor– se los criaba.

Enviàveu doblers a la vostra mare a Algarinejo?

Todo, todo, absolutamente todo. Los hermanos que estábamos aquí vivíamos con la propina, que antes era mucho dinero, me daba para comprarme mi ropa. Mis hermanos ganaban más o menos lo mismo que yo. Uno era cocinero y el otro era aprendiz de camarero. A los más pequeños les llevé a Algarinejo una medallita de oro y ropa comprados con mi propina. De finiquito llevé también 9.500 pesetas. ¡Me parecía ser rica! Las pesetas estaban en el arca de mi madre, mías no eran. Yo a mi familia la echaba mucho de menos.

Los hermanos que estábamos aquí vivíamos con la propina

Creis que una dona que ve de fora ho té igual de difícil que un home?

¡No!, lo tiene peor, por lo menos yo lo tenía peor. Yo es que me vine con la cartilla muy aprendida, por eso mi padre me dejó venirme. Mi padre me dijo: «Mucho cuidado con Mallorca», porque aquí había unas cosas que en el pueblo no las había. Es que en los pueblos se sabe todo, incluso saben que vas a hacer de comer, y aquí no. Una mujer tiene menos libertad, un hombre es más libre. Hoy no, ¿eh? Yo estoy en el club de la tercera edad, mi marido no quiere venir porque está viendo los deportes y la política, y a mí me da igual, yo voy.

Recordau el primer pic que us vàreu banyar a la platja?

Mi padre, desde Alemania, me escribió una carta en la que me prohibía bañarme en la playa. No me dio permiso y yo le obedecí, hasta que me casé. La primera vez que me bañé fue en la playa de Magaluf, después de casarme y con mi padre aquí. Me dijo «Mari... ¿tú también te bañas?». Y le dije que ya sí. Recuerdo que en la isla de Magaluf había espárragos y que un paisano nadaba hasta allí y volvía con un manojo.

Us han dit mai «forastera»?

Muchas veces, discriminada millones de veces, por las mallorquinas. Estábamos en un pabellón y dormíamos en literas, nos daban alojamiento... En el Jamaica había una tal Catalina, que era camarera de pisos como yo, que entraba y pateaba los hornillos (una retención eléctrica que teníamos y que servía para calentar agua o cocinar, y que se conectaba a modo de enchufe) mientras decía «Forasters de mierd, forasters de mierd». Nos hizo sentir muy mal, porque nosotros éramos capaces de trabajar lo que ella no era, y sacábamos mejor el trabajo, y la gobernanta nos apreciaba a nosotras más. Nos teníamos que callar porque estábamos en su tierra.

Llavors us heu sentit discriminada?

De los mallorquines, ¡muchísimo! Por ejemplo, íbamos al economato que lo llevaba un mallorquín y le pedíamos un poco de arroz y él a cambio quería un platito, «que estos forasters guisan muy bien». Forasters, forasters... a pesar de que nos querían, y así nos sentíamos porque éramos muy capaces de sacar nuestro trabajo adelante.

Quina és la millor manera d’integrar-se en un territori?

Pues que te acojan y que seas sociable. Yo por Palma no sé ir, yo me siento Magaluf como mío, me siento cómoda, y ya está. Magaluf no es todo lo que cuentan de balconing , es precioso, tiene unas playas maravillosas. Esta es mi segunda tierra.

Com s’organitza el col·lectiu granadí a Calvià?

Al principio no había nada, ahora ya sí. Yo no participo en ninguna asociación andaluza, pero muchos de mis paisanos, sí. A mí es que no me gusta mucho bailar. Como en mi juventud yo no me he divertido, pues que no me gusta. Fuera del pueblo de Algarinejo, donde más habitantes hay es en Magaluf, Palmanova y Santa Ponça.

Mi padre, desde Alemania, me escribió una carta en la que me prohibía bañarme en la playa

D’on us sentiu ara?

Yo soy andaluza, pero si tengo que elegir yo aquí me siento más cómoda. Allí me dicen que soy mallorquina. Me gusta mi tierra, pero para quedarme a vivir... tampoco. Yo para ir quince días sí, pero nada más. Me costaría irme... Mi madre estando allí se puso mala una Noche Vieja y tuvo que venir un helicóptero para trasladarla al hospital. Si mi pueblo tuviera más salida... pero es que está muy escondido. Ahora, si es por divertirse y pasarlo bien... yo eso te lo firmo ahora mismo.

Què opinau de l’emigració?

La gente tiene que emigrar, buscarse la vida. Yo, si en Algarinejo hubiera tenido una plaza de trabajo como la que tenía

aquí y una vivienda como la que tiene allí mi madre, igual me hubiera ido a vivir allí. Viven muy bien, porque tienen tierras, olivares, frutales... Yo, allí, con mil euros todo te cunde más, allí todo es más barato, allí manejan, ¡y mucho! (frega els dits polze i índex fent senyal de doblers). ¡Allí las casas son tremendísimas!

Sabeu parlar mallorquí?

No. Eso es culpa de Magaluf, de haber trabajado siempre aquí y con gente forastera. Aquí es que somos todos de la Península. Si hubiera vivido en Palma algo sí hubiera aprendido. Mi marido ha sido cocinero y a mí me encanta el arròs brut, el frito mallorquín, las sopas mallorquinas, el lomo con col, y el pan mallorquín. Me

acuerdo que probé la sobrasada por primera vez en el Magaluf Park. Me invitaron a problarla, pero yo no quería porque era colorada... Pues no está mala, ¡me encanta la sobrasada!

Creis que la vostra filla aquí tendrà un futur millor que si fos d’Algarinejo? Sí, aquí le puede dar a su hijo sus estudios.

Heu pensat en tornar?

A mí me gusta mucho Algarinejo. He ido al pueblo de vacaciones, a divertirme. Me tira más. Andalucía me tira muchísimo y Granada, más. Quiero ir a Algarinejo cuando se pueda con mi marido, mi hija y mi nieto. Incluso una temporadita, pero estoy segura que mi hija no se va a ir sin mí.

María José Garofano, hija de Mari Carmen: Me iba de cabeza. Yo igual al pueblo de Algarinejo no, porque está a 82 kilómetros de la capital y hay una carretera como la de la Calobra, pero, si no fuera por eso, sí que me gustaría. Yo me hago más con el carácter de la Península que con el mallorquín. Yo nací allí, pero en el colegio, aquí, hablo catalán, tengo costumbres mallorquinas... pero me atrae mucho más la tierra andaluza. Es muy bonita la forma de vivir que tienen, la cultura... Yo no me identifico con las fiestas y la cultura que hacen aquí. Yo soy incapaz de cantar La Balanguera, no la siento como la puede sentir un mallorquín.

También es verdad que me costaría acostumbrarme. Allí estás divorciada y ya no tienes derecho a salir. Cuando los más mayores desaparezcan del pueblo, por la edad, pues ya será otra cosa.

* Aquesta entrevista es va fer a prop del Katmandú Park un matí de desembre. Havia de ser una entrevista amb les tres generacions, però malauradament la mare de la nostra protagonista estava hospitalitzada.

AGUSTÍ JOSEP AGUILÓ I LLOFRIU / Historiador

El pes i la distribució de la immigració

DETERMINA LA DEMOGRAFIA ACTUAL DE CALVIÀ

Fins a mitjan dècada dels anys cinquanta del segle XX, les Illes Balears foren terres d’emigrants, moment en què, a causa de l’adveniment del fenomen del turisme de masses, aquesta dinàmica es capgirà. Els illencs deixaren d’emigrar i l’arxipèlag, iniciant un procés diametralment oposat, va esdevenir un focus atractiu d’immigració. 1 Durant els anys seixanta i setanta l’evolució demogràfica de les nostres illes es caracteritzà per la tendència alcista, però, tot i així, el pes de l’augment de població encara basculava sobre el creixement natural (diferència entre naixements i defuncions). Però a partir de la dècada dels vuitanta els saldos migratoris positius passaren a ser el motor dels increments poblacionals. Aquest fet es potencià encara més a mitjan dècada dels anys noranta, gràcies a l’increment de l’arribada d’immigrants d’origen estranger. El motor demogràfic, doncs, ha estat la immigració; el turisme, el combustible que l’ha mantingut en funcionament durant dècades.

Aquests constants fluxos demogràfics cap a les Illes Balears i Pitiüses, tret d’alguns moments de contracció provocats pels efectes de les crisis econòmiques, han experimentat canvis pel que fa a la procedència dels immigrants, de manera que se n’han fixat diverses etapes:

a) En els primers estadis (anys 50), el pas dels illencs d’una societat rural a una societat urbana comportà sobretot moviments de migració entre illes i entre municipis.

b) Posteriorment (anys 60 i 70), el moviment migratori s’alimentà dels fluxos procedents de la Península Ibèrica, espe -

1 En aquests paràgrafs introductoris sobre l’evolució demogràfica general de les Illes Balears seguim Pere Salvà Tomàs: «La població de les Illes Balears al llarg dels quaranta anys de la UIB». Lliçó inaugural en l’obertura de l’any acadèmic 2018-2019.

cialment d’àrees rurals deprimides d’Andalusia i Castella - la Manxa. Es tractava d’una emigració de tipus econòmic laboral.

c) A partir dels anys 80 es produeix una intensificació de l’arribada d’estrangers residents, flux caracteritzat per ser una immigració de tipus residencial no laboral, basada en el consum i no en la producció.

d) A partir de principis dels anys 90 hi ha un revifament de la immigració des d’altres comunitats de l’Estat. Però, simultàniament, també hi ha un increment de l’arribada de migrants d’origen estranger; entre 1995 i 2010 les Illes Balears es convertiran en una terra de promissió per a milers de persones que viuen en països allunyats, situació que encara ara perdura.

Els atractius econòmics, laborals o residencials de les nostres Illes han condicionat el tipus d’immigrant que hi ha arribat. Es parla, doncs, de dos models migratoris, corresponents també a dos moments diferenciats:

a) L’anomenat «Nova Florida», que s’inicia als anys 70, caracteritzat per un tipus d’immigrant estranger residencial, integrat per retirats i/o rendistes, sense motivacions laborals i a la recerca d’oci i de descans.

b) El model «Nova Califòrnia», que es va imposant a partir de 1993-1994, basat en la producció. El turisme s’ha convertit en una indústria de serveis avançats, que implica puixança econòmica, creació de llocs de treball, inversions i alta tecnologia. Aquests factors, que generen consum, demanda de serveis complementaris i construcció, fomenten l’arribada d’un contingent important d’immigrants de motivació laboral. D’aquesta manera, en el model «Nova Califòrnia coexisteixen tres tipologies d’immigrants»: la immigració estrangera residencial no laboral

(flux residencial nord-sud), a la qual ja hem fet referència; la immigració laboral qualificada integrada tant per assalariats com per empresaris (també de flux laboral nord-sud); i la immigració econòmica laboral (flux sud-nord), que cobrirà el dèficit de mà d’obra en les ocupacions menys qualificades.

Calvià no tan sols ha seguit el model i les pautes demogràfiques que acabam de descriure de la mà de Pere Salvà, sinó que s’ha erigit com un dels exemples destacats en la concreció d’aquestes dinàmiques. A partir del boom turístic dels anys 60, aquest municipi experimenta una alça demogràfica meteòrica (gràfic 1). Si l’any 1950 el municipi tenia una població de 2.335 habitants, a partir de 1970 comença un ascens exponencial: a principi de la dècada dels 80 pràcticament s’havia quadruplicat respecte de la dècada anterior i l’any 2010 superava ja la xifra dels 50.000 habitants. A partir d’aleshores, i pels efectes prolongats de la crisi del 2008, el creixement poblacional s’ha frenat i durant la darrera dècada s’ha mantingut estable, fins i tot amb una lleugera baixada. El procés d’aquest llarg període alcista poblacional ha comportant que Calvià se situï com un dels municipis més poblats de tot l’arxipèlag. Si comparam, en efecte, el total de població de Calvià per anys d’ençà 1996 i fins al 2019 amb la resta de municipis de les Illes, el resultat és que el nostre municipi se situa invariablement en la segona posició per volum demogràfic després de Palma (tret dels anys 2017 i 2018, en què Eivissa capital ocupà aquesta posició).

GRÀFIC 1. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ PER DÈCADES (1900-2019)

...i pels efectes prolongats de la crisi del 2008, el creixement poblacional s’ha frenat i durant la darrera dècada s’ha mantingut estable, fins i tot amb una lleugera baixada

TAULA 1 CREIXEMENT NATURAL DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ EN LES DARRERES DÈCADES

Any Naixements Defuncions Diferència

1996 370 116 254

1997 400 139 261

Habitants

Font: elaboració pròpia amb dades de l’INE.

Però, a l’igual que ha succeït en el conjunt de les Illes, el ràpid creixement demogràfic de Calvià es deu no al creixement natural de la població (diferència entre naixements i defuncions), sinó, i sobretot, als saldos migratoris positius que s’han donat gairebé en tots els anys d’ençà fa dècades. El creixement natural o vegetatiu de la població de Calvià (taula 1) és molt baix ja a partir de mitjan dels anys 90, i de cada cop més insignificant a mesura que ens acostam al present. En canvi, els saldos migratoris i, per tant, l’augment de la immigració (gràfics 2 i 3), han anat creixent exponencialment.

1998 405 147 258 1999 469 163 306 2000 432 178 254 2001 505 161 344 2002 438 177 261 2003 455 193 262 2004 438 161 277 2005 423 212 211 2006 436 177 259 2007 430 212 218 2008 476 216 260 2009 410 265 145 2010 451 216 235

2011 394 253 141 2012 392 309 83

2013 400 267 133 2014 374 291 83 2015 393 305 88 2016 386 288 98

2017 372 309 63

2018 350 319 31

Font: elaboració pròpia amb dades de l’INE.

GRÀFIC 2. EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ IMMIGRANT I AUTÒCTONA DE CALVIÀ EN LES DUES DARRERES DÈCADES

Font: elaboració pròpia amb dades de l’IBESTAT.

Lògicament, el creixement poblacional i la tipologia d’immigrant han tingut la seva repercussió en la configuració actual de la xarxa urbana de Calvià, un model molt nuclearitzat i disseminat (avui el municipi compta amb 18 nuclis de població2). Als nuclis històrics, la vila de Calvià i es Capdellà, s’hi han afegit progressivament els nuclis sorgits sota l’empenta del boom turístic i que són els més poblats i els de més activitat econòmica: Palmanova, Magaluf, Santa Ponça i Peguera, als quals hi podríem afegir Illetes3. La immigració de caràcter residencial ha conformat l’evolució dels nuclis de població que responen a aquesta circumstància: Cas Català, Bendinat, Badia de Palma, Sol de Mallorca, el Toro i Costa de la Calma. Finalment, i a conseqüència de la immigració de caràcter economicolaboral procedent de l’Estat, sobretot d’Andalusia, varen néixer dues poblacions per acollir les necessitats d’habitatge de la població treballadora dedicada al turisme i a la construcció: Galatzó i Son Ferrer. Hem tingut en compte aquesta classificació com a rerefons a l’hora de fer l’anàlisi de la distribució actual dels immigrants en el territori municipal.

Les xifres de població per nuclis (gràfic 4) constaten el fet que les zones turístiques són les més poblades. En destaca el cas de Santa Ponça, que esdevé el nucli amb major puixança demogràfica de Calvià, amb gran diferència respecte de la resta de zones urbanes.

Si analitzam la demografia actual del municipi segons la procedència de la població (gràfic 5), de seguida es fa palès un fort pes de la població immigrant en el conjunt. Aquesta, en efecte, representa ja el 65 % dels habitants del municipi (el 32 % són

2 Aquest és el nombre de nuclis urbans en què el padró municipal de Calvià divideix les àrees poblades del municipi. La resta de població la inclou en el conjunt denominat «disseminats». Els nuclis de població de Son Font i Son Caliu no figuren en el padró, la població dels quals deu computar conjuntament amb Calvià Vila i Palmanova, respectivament.

3 El padró tracta com un sol nucli la població Cas Català i Illetes. El primer nucli és de caràcter residencial, mentre que el segon té també un component turístic important, circumstàncies que no hem pogut tenir en compte en la nostra anàlisi, perquè no hem tingut accés a les xifres d’ambdues poblacions per separat.

GRÀFIC 3. EVOLUCIÓ DE LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA A CALVIÀ PER CONTINENTS

2.000 4.000 6.000 8.000 10.000 12.000 14.000 16.000 Immigrants

Immigració Europea Immigració Llatinoamèrica Immigració Asiàtica Immigració Africana

Font: elaboració pròpia amb dades de l’IBESTAT. estrangers i el 33 %, nacionals nascuts en altres comunitats autònomes). Només el 35 % és població nascuda a les Illes Balears (xifra que encara quedaria reduïda a un 18 % si en restàssim la població nascuda en altres municipis, si bé en la nostra anàlisi no hem baixat a aquest nivell de detall).

En els apartats que venen a continuació analitzarem per separat la situació actual del municipi pel que fa, per una banda, a la població immigrant estrangera, i, per l’altra, a la població immigrant provinent d’altres indrets de l’Estat, i ho farem a partir dels següents aspectes: el lloc d’origen de la població migrant, el pes que té en el conjunt de la població calvianera i la manera en què es distribueix territorialment en el municipi. 4 Finalment, dedicarem un apartat de recapitulació de les conclusions més importants que l’anàlisi demogràfica ens hagi fet evidents.

LA POBLACIÓ ESTRANGERA A CALVIÀ

A l’Estat espanyol hi viuen un total de 47.007.367 persones (dades de l’Institut Nacional d’Estadística corresponents a 1 de gener de 2019). D’aquestes, 5.025.264 són de nacionalitat estrangera, xifra que representa el 10,7 % de la població.

Per la seva banda, les Illes Balears compten amb una població d’1.149.460 persones, de les quals el 17,08 % són estrangeres (dades de l’INE). Si comparam aquest percentatge amb el de l’Estat veiem que les Illes hi estan molt per damunt. I si en feim la comparació amb la resta de comunitats autònomes, el resultat és que el nostre arxipèlag se situa en el primer lloc de tot l’Estat entre les destinacions dels immigrants estrangers, seguida de Catalunya (15,1 %) i de la Regió de Múrcia (14,1 %).

4 Per fer l’anàlisi demogràfica de la població immigrant actual de Calvià hem utilitzat les dades del Padró d’Habitants de Calvià a 1 de gener de 2020. Pel que fa als aspectes evolutius i comparatius, hem consultat les dades de l’Institut Balear d’Estadística i de l’Institut Nacional d’Estadística.

GRÀFIC 4. POBLACIÓ DE CALVIÀ PER NUCLIS DE POBLACIÓ

GRÀFIC 5. POBLACIÓ DE CALVIÀ SEGONS PROCEDÈNCIA

Font:

Mallorca (segons les dades a 1 de gener de 2019 de l’IBESTAT) té 896.038 habitants, dels quals 145.140 són estrangers (el 16 %). A la capital, Palma, on viuen 409.661 persones, els estrangers són 61.779, és a dir, un 15 %. Pel que fa a la Part Forana, hi viu una població total de 470.452 persones, 83.361 de les quals són estrangeres, un 18 % del total. Els deus primers municipis amb més població estrangera són Deià (32 %), Calvià (31 %) 5 , Santanyí (28 %), ses Salines (26 %), Alcúdia (24 %), Andratx (24 %), Porreres (22 %), Santa Margalida (22 %), Sant Llorenç des Cardassar (21 %) i Felanitx (21 %). Calvià hi ocupa el segon lloc, només per darrera de Deià, dada que ja de per si és molt significativa de la composició demogràfica de la població calvianera i del pes que, de cada cop més, hi té la comunitat d’estrangers.

1. NACIONALITATS DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA DE CALVIÀ 6

A banda de la població que té nacionalitat espanyola (68 %), a Calvià actualment hi viu gent de 122 nacionalitats, que representen el 32 % del total de població (gràfic 6).

Dins aquest 32 % de població estrangera, les persones pertanyents a països europeus són les majoritàries, amb un 70,5 %. D’entre els europeus, els comunitaris –és a dir, els qui tenen nacionalitats de països integrats en la Unió Europea– són el grup més nombrós (98,80 %). Dels altres continents, el més representats són Àsia (13,5 %), Llatinoamèrica (8,8 %)7 i Àfrica (5,7 %).

5 Segons les dades del padró de Calvià a 1 de gener de 2020, aquest percentatge és ja del 32 %.

6 Situació segons el Padró d’Habitants de Calvià a 1 de gener de 2020.

7 Dins la denominació «Llatinoamèrica» hi incloem la població provinent d’Amèrica del sud, central i insular.

Font: elaboració pròpia amb dades del Padró. GRÀFIC 6. POBLACIÓ ESTRANGERA DE CALVIÀ PER CONTINENT DE PROCEDÈNCIA

Font: elaboració pròpia amb dades del Padró.

Mercat de Son Ferrer.

TAULA 2

PRINCIPALS NACIONALITATS ESTRANGERES A CALVIÀ PER NOMBRE D’HABITANTS

País Habitants %

El Regne Unit 3.556 21,32

Alemanya 2.350 14,09

Itàlia 1.308 7,84

Bulgària 836 5,01

Romania 541 3,24

Rússia 531 3,18 França 506 3,03 Polònia 492 2,95

L’Índia 463 2,78

El Pakistan 398 2,39

Suècia 352 2,11

La Xina 345 2,07 Argentina 340 2,04

El Marroc 308 1,85

Els Països Baixos 277 1,66

Algèria 264 1,58 Colòmbia 259 1,55

Hongria 190 1,14 Irlanda 173 1,04

Ucraïna 162 0,97

El Senegal 157 0,94

El Brasil 152 0,91 Cuba 143 0,86 Àustria 143 0,86

L’Uruguai 139 0,83 Eslovàquia 134 0,80

Veneçuela 131 0,79 Portugal 127 0,76 Suïssa 107 0,64

Font: elaboració pròpia amb dades del Padró.

Si de l’anàlisi per continents baixam a la lectura per nacionalitats (taula 2), hi ha un primer grup de quatre nacionalitats que representen gairebé la meitat de la població estrangera del municipi, en concret el 48 %, en xifres redones. Són el Regne Unit (21 % del total d’estrangers), Alemanya (14 %), Itàlia (8 %) i Bulgària (5 %). Un segon grup l’integren tretze nacionalitats que aporten a Calvià xifres d’entre els 200 i els 600 habitants cadascuna i que en total representen el 30 % de tots els estrangers. La resta de nacionalitats (105) representen el 21 % del total, però el percentatge individual de cadascun d’aquests països sobre el total d’estrangers no arriba a l’1 % (tret dels casos d’Hongria i Irlanda, que sobrepassen en unes dècimes aquest percentatge).

Si feim l’anàlisi per continent de pertinença (taula 3), les nacionalitats principals per nombre d’habitants són, en el cas d’Europa, el Regne Unit (30 % del total d’europeus), Alemanya (20 %) i Itàlia (11 %). En el cas del continent asiàtic, Rússia8 (23 %), l’Índia (20

8 Tot i que Rússia és un país amb una part del territori a Europa i l’altra a Àsia, per tal de simplificar la sistematització l’hem inclòs en el grup de països asiàtics.

%), el Pakistan (17 %), la Xina (15 %) i Ucraïna (7 %), és a dir, el 83 % de tots els habitants d’aquest continent vinguts a Calvià. Pel que fa als països pertanyents a Llatinoamèrica, els principals són Argentina (23 %), Colòmbia (18 %), el Brasil (10 %), Cuba (10 %), l’Uruguai (10 %), i Veneçuela (9 %), això és, el 80 % de tot el continent. I del continent africà, el Marroc (34 %), Algèria (29 %) i el Senegal (17 %), que conformen el 81 per cent de tot el seu continent. Amèrica del Nord i Oceania també aporten immigrants a Calvià, però amb xifres baixes.

TAULA 3

PRINCIPALS NACIONALITATS PER CONTINENT

Continent

Europa

El Regne Unit

Habitants %

3.556 30

Alemanya 2.350 20 Itàlia 1.308 11 Bulgària 836 7 Romania 541 5 França 506 4 Polònia 492 4 Suècia 352 3 Els Països Baixos 277 2 Hongria 190 2 Irlanda 173 1 Àustria 143 1 Eslovàquia 134 1 Portugal 127 1 Suïssa 107 1 11.092 94 Àsia Rússia 531 23 L’Índia 463 20 El Pakistan 398 17 La Xina 345 15 Ucraïna 162 7 1.899 83

Llatinoamèrica

Argentina 340 23 Colòmbia 259 18 El Brasil 152 10 Cuba 143 10

L’Uruguai 139 10 Veneçuela 131 9 1.164 80

Àfrica

El Marroc 308 34 Algèria 264 29 El Senegal 157 17 729 81

Font: elaboració pròpia amb dades del Padró.

2. DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA A CALVIÀ

L’anàlisi de la distribució de la població estrangera per nuclis constata que els més poblats i el de major activitat econòmica també són els que acullen més diversitat de nacionalitats: Santa Ponça n’acull 85, Palmanova 82, Magaluf 76 i Peguera 64. Tot i això, aquesta diversitat de nacionalitats estrangeres, si bé amb xifres més baixes, és present en tots els nuclis de població del municipi, tant els de caràcter més residencial com els històrics i fins i tot els de tradició obrera, que sembla que haurien de donar xifres més baixes (és si més no curiós el cas de Son Ferrer, amb 59 nacionalitats diferents).

A) PES DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA

Pel que fa al pes que té la població estrangera en cada localitat (gràfic 7), es constata que les xifres, en molt de casos, són elevades respecte de la mitjana municipal (que és del 32 %). De fet, hi ha 11 nuclis que sobrepassen aquesta mitjana.

GRÀFIC 7. PES DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA I NACIONAL PER NUCLIS (EN %).

Nacional Font: elaboració pròpia amb dades del Padró.

D’entre els que compten amb menys població estrangera, lògicament hi ha Galatzó i Son Ferrer, que en tenen percentatges molts baixos (5 i 12 %,respectivament). En aquesta franja més baixa s’hi mou també Calvià (19 %), cosa que sembla previsible en un nucli tradicional, però es Capdellà, en canvi, trenca aquesta lògica amb un percentatge considerable d’estrangers (29 %).

Els nuclis turístics més importants igualen o superen la mitjana de població estrangera del municipi: Peguera (32 %) i Palmanova (34 %) s’hi mantenen properes, però Magaluf i Santa Ponça s’enfilen fins al 43 % i 41 % respectivament.

Els percentatges de població estrangera es disparen en el cas d’algunes poblacions de caràcter residencial, com ara Badia de Palma (46 %) i Bendinat (50 %). En el cas de Sol de Mallorca, tot i ser un nucli poc poblat, la població estrangera, amb un 54 %, ja hi supera la nacional.

B) DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES NACIONALITATS

PROCEDENTS D’EUROPA

En la taula 4 s’hi reflecteix la presència de les diferents nacionalitats estrangeres que viuen a Calvià en cada nucli de població. L’anàlisi de les dades permet observar i destacar algunes tendències i peculiaritats.

Les principals nacionalitats en tots els nuclis són els habitants originaris del Regne Unit i d’Alemanya, amb xifres molt per damunt de la resta en la majoria dels casos. Els estrangers que tenen nacionalitat del Regne Unit són els més nombrosos en setze dels denou nuclis que té el municipi. Els tres restants (Bendinat, Galatzó i Peguera) els encapçalen els alemanys, els quals representen la segona nacionalitat en la majoria dels altres nuclis.

Alumnat rus en una competició d’escacs a Calvià.

TAULA 4. PRINCIPALS NACIONALITATS A CALVIÀ PER NUCLIS DE POBLACIÓ

El

Alemanya 36 60 52 145 29 180 91 35 13 49 118 375 2 128 785 57 55 140 2.350 14,09

Itàlia 45 13 16 108 17 29 57 2 8 111 268 113 46 4 361 21 38 51 1.308 7,84

Bulgària 12 6 8 69 10 25 26 6 9 71 151 111 3 18 1 226 9 57 18 836 5,01

Romania 11 6 5 19 1 15 15 2 4 69 97 59 8 197 3 21 9 541 3,24

Rússia 14 4 1 39 8 31 27 3 10 44 23 35 227 37 13 15 531 3,18

França 15 22 1 55 14 30 25 4 13 64 27 1 46 144 13 13 19 506 3,03

Polònia 11 3 8 25 17 13 1 1 40 99 29 11 199 5 22 8 492 2,95

L’Índia 6 3 187 27 100 1 133 6 463 2,78

El Pakistan 1 1 1 342 14 5 23 7 4 398 2,39

Suècia 6 15 6 83 9 3 23 2 1 21 66 4 42 37 17 11 6 352 2,11

La Xina 8 3 1 84 67 39 122 2 19 345 2,07

L’Argentina 18 11 3 43 4 16 10 6 5 27 57 18 13 78 2 17 12 340 2,04 El Marroc 2 3 2 2 2 2 1 128 53 25 3 3 64 16 2 308 1,85

Els Països

Baixos 8 19 4 21 3 10 12 7 1 11 32 16 1 23 76 12 12 9 277 1,66

Algèria 11 9 4 50 109 9 7 50 4 9 2 264 1,58 Colòmbia 2 5 22 3 6 4 3 3 26 39 26 14 59 4 20 23 259 1,55

Hongria 7 3 15 6 7 13 40 17 11 43 9 8 11 190 1,14 Irlanda 10 2 11 9 4 9 9 10 23 1 4 9 60 7 3 2 173 1,04

Ucraïna 2 3 1 1 5 8 2 18 18 4 12 76 1 1 10 162 0,97

El Senegal 1 2 2 113 17 5 11 4 2 157 0,94

: a partir de 200 immigrants / : entre 100 i 199 immigrants / : entre 50 i 99

Font: elaboració pròpia amb dades del Padró.

Anglesos i alemanys, que sumen un 20 % del total, també representen els majors percentatges en el grup denominat «disseminat», que engloba la població que viu en la zona considerada no urbana (possessions, xalets i cases rurals en general).

La tercera nacionalitat més important pel que fa al nombre d’habitants és Itàlia. En dos nuclis (Badia de Palma, Magaluf i Palmanova), els italians són la segona nacionalitat i en vuit ocupen el tercer lloc.

Els estrangers de nacionalitat búlgara ocupen el quart lloc per nombre d’habitants. Es concentren sobretot a Portals Vells, Cas Català - Illetes, Magaluf, Santa Ponça, Palmanova i Peguera (en aquestes dues darreres poblacions els búlgars són la tercera nacionalitat més nombrosa).

Altres nacionalitats europees amb forta presència d’immigrants (amb xifres entre els 600 i els 200 habitants) són, per aquest ordre, els romanesos (sobretot a Galatzó, Palmanova, Santa Ponça i Peguera, lloc aquest darrer on són la cinquena nacionalitat més nombrosa); els francesos (Cas Català, Palmanova i Santa Ponça), els polonesos (Santa Ponça i Palmanova, sobretot), els suecs (Cas Català - Illetes i Palmanova, sobretot) i els neerlandesos (a Palmanova i Santa Ponça, sobretot, i altres zones residencials).

PROCEDENTS D’ÀSIA

La població d’origen rus es reparteix entre diversos nuclis, però es concentra sobretot a Santa Ponça (43 % del total de russos). També a Santa Ponça hi resideix el gruix de població procedent d’Ucraïna.

La segona nacionalitat asiàtica amb major presència a Calvià, l’Índia, reparteix pràcticament tota la seva població entre els nuclis de Magaluf (40 %), Santa Ponça (29 %) i Peguera (22 %). La tercera, el Pakistan, la concentra gairebé tota a Magaluf (86 %).

La població xinesa de Calvià resideix gairebé tota en els nuclis turístics més importants: Santa Ponça (35 %), Magaluf (24 %), Palmanova (19 %) i Peguera (11 %).

PROCEDENTS DE LLATINOAMÈRICA

Els estrangers llatinoamericans representen el tercer conjunt majoritari, després d’europeus i asiàtics, en volum de població immigrant estrangera. L’encapçalen els argentins, molts repartits entre els diversos nuclis de població de Calvià tant de caràcter residencial com turístics (el 40 % entre Santa Ponça i Palmanova).

A continuació hi ha els colombians, també força repartits territorialment, però amb els majors percentatges a Palmanova i Santa Ponça.

Granada 2.117 6,9 Madrid 1.036 3,4 Barcelona 918 3,0 Jaén 841 2,8 Sevilla 759 2,5 Albacete 699 2,3 Cadis 571 1,9 Badajoz 552 1,8 Còrdova 533 1,7 Múrcia 411 1,3 València 378 1,2 Lleó 302 1,0 Corunya 272 0,9 Ciudad Real 230 0,8 Màlaga 216 0,7 Astúries 185 0,6 Biscaia 176 0,6 Càceres 173 0,6 Pontevedra 172 0,6 Salamanca 145 0,5 Saragossa 142 0,5 Alacant 140 0,5 Valladolid 126 0,4 AlmerIa 123 0,4 Palència 106 0,3

Font: elaboració pròpia amb dades de l’INE.

Ja amb xifres més baixes, i de major a menor percentatge, hi ha els brasilers i els uruguaians, que viuen gairebé tots en els nuclis turístics de Magaluf, Palmanova, Peguera i Santa Ponça; els cubans, repartits entre Peguera i Santa Ponça, Calvià vila i Son Ferrer; i finalment els veneçolans, que viuen majorment a Santa Ponça, però també a Peguera i a Cas Català - Illetes.

PROCEDENTS D’ÀFRICA

Del continent africà hi ha dues nacionalitats que destaquen molt per sobre de les altres: el Marroc i Algèria. La població marroquina resideix gairebé tota en els principals nuclis turístics, Magaluf (42 %), Santa Ponça (21 %), Palmanova (17 %) i Peguera (8 %). Els algerians viuen també majorment a Palmanova (41 %), Magaluf (19 %) i Santa Ponça (19 %).

A més distància en nombre d’habitants, el tercer país més representatiu dels immigrants procedents d’Àfrica és el Senegal. La comunitat senegalesa a Calvià es concentra majoritàriament a Magaluf (72 %) i, en menor proporció, a Palmanova (11 %).

LA POBLACIÓ IMMIGRANT NACIONAL A CALVIÀ

Les Illes Balears conformen una de les primeres comunitats autònomes amb balanços positius d’immigració procedent d’al-

tres indrets de l’Estat. Segons xifres de població de l’INE a 1 de gener de 2019, les nostres illes ocupen el tercer lloc amb el major saldo migratori entre comunitats durant el 2018 (3.686 persones), només per darrera de la Comunitat de Madrid i el País Valencià. En aquest context, com veurem tot seguit, el municipi de Calvià mostra xifres importants de població resident que ha arribat procedent de les altres comunitats autònomes.

1. PROCEDÈNCIA DE LA POBLACIÓ IMMIGRANT NACIONAL NASCUDA EN ALTRES COMUNITATS AUTÒNOMES

De les 51.500 persones que viuen actualment a Calvià, 34.818 són nascudes dins l’Estat espanyol (68 %). D’aquestes, 17.880 han nascut a les Illes Balears (el 51 %) i 16.938 procedeixen d’altres comunitats autònomes de l’Estat (el 49 %).9

A banda de la població nascuda a les Illes Balears, en la resta de població de Calvià nascuda a l’Estat hi estan representades totes les comunitats autònomes i les ciutats de Ceuta i Melilla, això sí, en proporció molt diversa (gràfic 8). En destaca Andalusia, que és la comunitat que aporta més immigrants a les Illes Balears, concretament un 42 %, xifra molt per sobre de la resta de comunitats autònomes. Amb més de mil habitants per comunitat, la segueixen Catalunya (9 %), Madrid (8 %) i Castella - la Manxa (8 %). Entre 1.000 i 500 habitants hi ha Castella-Lleó (8 %), Extremadura (6 %), Galícia (4 %) i el País Valencià (4 %).

Els territoris de parla catalana, Catalunya i el País Valencià, aporten tan sols el 13 % del total d’immigrants.

Per províncies (taula 5), Granada és amb diferència la que aporta més immigrants, amb un 7 % del total. A continuació, amb un 3 %, respectivament, se situen Madrid, Barcelona i Jaén. Les províncies més representades que venen tot seguit pertanyen a Andalusia, Castella - la Manxa, Extremadura i Múrcia, totes situades geogràficament en la meitat sud de la Península Ibèrica. GRÀFIC 8.

2. DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ IMMIGRANT NACIONAL NASCUDA EN ALTRES COMUNITATS AUTÒNOMES

A) PES DE LA IMMIGRACIÓ NACIONAL PROCEDENT D’ALTRES COMUNITATS AUTÒNOMES

El gràfic 9 mostra la proporció entre immigrants nacionals i població autòctona segons el nucli de població. 10 En el cas dels nuclis històrics, els percentatges de població nacional immigrant són relativament baixos (un 21 % a Calvià i el mateix percentatge as Capdellà). La zona disseminada també registra xifres baixes (22 %). En els nuclis de caràcter eminentment residencial els percentatges van pujant des del Toro (29 %) a Sol de Mallorca (42 %, percentatge aquest darrer ja significatiu). Les poblacions de tradició obrera, lògicament, Son Ferrer i Galatzó, registren percentatges alts (42 i 47 % respectivament). Però és en els nuclis turístics on hi ha els percentatges més alts de població nacional immigrant, que s’acosten al 50 % del total de residents. Crida l’atenció el cas de Magaluf, en què el percentatge s’enfila fins al 54 %, de manera que en aquest nucli de població la població autòctona ja és inferior a la immigrant d’origen estatal.

B) DISTRIBUCIÓ SEGONS ELS NUCLIS DE POBLACIÓ

En la distribució per nuclis (taula 6), i si agafam les primeres províncies amb més nombre d’habitants en cada població, observam que Granada ocupa deu vegades el primer lloc de la llista, dues segones posicions i tres terceres posicions. També és significatiu el cas de Madrid: en

10 Per raons tècniques que no hem pogut esmenar, en les dades del Padró de Calvià que hem consultat hi ha una part de la població nacional nascuda en altres comunitats autònomes (concretament 4.314 persones) que encara no està codificada per nuclis de població. Per tant, a l’hora d’analitzar el pes d’aquesta població en cada zona, cal tenir present que els seus percentatges en realitat són un poc més elevats.

sis nuclis encapçala la llista, en tres ocupa la segona posició, en tres la tercera i en dues la quarta. Barcelona també és una de les províncies més representades: si bé només ocupa dues vegades la primera posició, se situa sis vegades en segona posició i tres en tercera.

A banda, d’aquests tres casos, en general, dins les deu primeres províncies de cada població, hi constatam un predomini de la comunitat autònoma d’Andalusia i de les comunitats de la meitat sud de la Península Ibèrica (Múrcia i Extremadura i la província castellanomanxega d’Albacete). La resta de comunitats autònomes hi tenen una representació desigual.

Andalusia assoleix xifres superiors al 20 % del total de població en els nuclis de tradició obrera de Galatzó i Son Ferrer (25 % i 22 %, respectivament). En les zones de més activitat turística també hi té percentatges elevats (el 28 % a Magaluf, xifra molt alta, el 22 % a Peguera, el 21 % a Palmanova i el 18 % a Santa Ponça). En els nuclis residencials hi té una presència més modesta, tret de la Costa de la Calma, amb el 16 % del total.

CONCLUSIONS

Les dades exposades fins ara dibuixen un municipi en què la proporció de població immigrada a Calvià és molt elevada i, de fet, ja supera globalment la població autòctona. Aquesta tendència (vegeu gràfic 10, que engloba els tres sectors poblacionals: població autòctona i immigrant nacional i estrangera) també es reflecteix en la majoria de nuclis de població. Per la seva part, les xifres de població estrangera són molt elevades i situen Calvià com el segon municipi amb més estrangers de tot Mallorca. La diversitat és igualment molt gran, amb 122 nacionalitats representades. Pel que fa a la distribució territorial, els nuclis turístics són els que presenten un major volum i varietat de població im -

▼ Process ó pel carrer Major de Calvià de la Virgen de la Cabeza de Nerpio (Albacete).

TAULA 6. PRINCIPALS PROVÍNCIES DE PROCEDÈNCIA DE LA POBLACIÓ IMMIGRANT NACIONAL DE CALVIÀ

Granada 15 53 8 12 2 48 28 8 154 291 324 226 6 16 401 10 464 51 2.117 6,9 Madrid 14 24 9 128 18 25 63 11 25 56 140 46 4 77 1 240 25 83 47 1.036 3,4

Barcelona 17 41 11 109 12 38 61 7 24 53 121 67 60 3 175 13 85 21 918 3,0

Jaén 9 14 9 5 18 10 2 46 75 120 145 8 176 178 26 841 2,8

Sevilla 8 9 7 22 1 22 10 2 44 117 122 32 1 11 161 1 168 21 759 2,5

Albacete 4 41 7 7 12 12 2 51 62 60 150 10 126 3 134 18 699 2,3

Cadis 7 5 12 16 10 5 2 32 78 109 33 12 100 7 124 19 571 1,9

Badajoz 3 17 4 6 8 10 1 38 47 44 36 6 214 3 104 11 552 1,8 Còrdova 9 7 1 6 12 15 32 49 97 56 1 9 133 1 90 15 533 1,7

Múrcia 12 16 15 14 9 12 3 24 39 50 79 6 66 48 18 411 1,3

València 11 12 1 38 2 8 12 2 9 25 52 22 14 87 4 53 26 378 1,2

Lleó 5 9 1 20 9 8 3 16 23 46 25 1 8 56 1 60 11 302 1,0

Corunya 11 9 3 13 5 13 6 3 7 24 35 16 1 7 67 1 35 16 272 0,9

Ciudad Real 2 5 1 8 1 2 6 1 8 47 28 14 4 7 35 2 54 5 230 0,8

Màlaga 4 11 3 20 3 5 9 1 17 20 24 26 6 33 1 19 14 216 0,7 Astúries 3 8 3 11 2 7 9 6 33 23 6 9 1 41 3 14 6 185 0,6

Biscaia 1 7 1 11 5 2 7 1 8 11 17 12 7 57 3 19 7 176 0,6 Càceres 1 2 1 7 4 7 1 9 18 32 12 6 40 1 26 6 173 0,6

Pontevedra 2 5 1 13 3 1 5 22 17 9 8 53 29 4 172 0,6 Salamanca 3 6 4 2 9 21 29 8 1 2 2 32 19 7 145 0,5

Saragossa 6 9 1 19 1 3 10 2 9 10 7 1 9 29 8 11 7 142 0,5

Alacant 4 7 3 11 2 4 1 1 13 19 5 9 38 21 2 140 0,5

Valladolid 5 1 1 10 5 6 1 5 9 26 6 4 28 14 5 126 0,4

Almeria 1 3 2 3 8 15 19 11 16 2 19 2 17 5 123 0,4

Palència 1 4 1 2 1 5 11 9 8 1 38 23 2 106 0,3

: a partir de 200 immigrants / : entre 100 i 199 immigrants / : entre 50 i 99

Font: elaboració pròpia amb dades del Padró.

migrant, tant de la vinguda d’altres països com de la que ho ha fet procedent d’altres comunitats autònomes de l’Estat. Vegem resumits, a continuació, els aspectes més destacats d’una i altra població a Calvià.

POBLACIÓ ESTRANGERA

 D’entre la població estrangera, els més nombrosos amb molta diferència són els europeus (70,5 %) i, entre aquests, els dels països que pertanyen a la Unió Europea (98,8 % dels europeus).

 Quatre nacionalitats europees (el Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Bulgària) engloben el 48 % de tota la població estrangera de

Calvià, i el 35 % d’aquests són anglesos i alemanys.



Els nuclis més poblats, que són els més turístics i de major activitat econòmica, són els que apleguen una major varietat de nacionalitats.





Els nuclis residencials també apleguen uns percentatges elevats de població estrangera.

Pel que fa a la distribució de les nacionalitats per nuclis de població:

 Anglesos i alemanys són les principals nacionalitats de manera destacada, també en la zona denominada «disseminat».



Els italians són la segona i tercera nacionalitat en molts de nuclis de població.

Els búlgars tenen presència significativa a Palmanova i Peguera. 

Els russos i ucraïnesos resideixen majorment a Santa Ponça. 

Els indis distribueixen els seus contingents sobretot entre Magaluf, Peguera i Santa Ponça. 

Els pakistanesos es concentren gairebé tots a Magaluf. 

Els xinesos viuen gairebé tots en els nuclis de més activitat turística (Santa Ponça, Magaluf, Palmanova i Peguera). 

Els llatinoamericans també viuen generalment en aquests nuclis de més activitat turística.  Marroquins i algerians es distribueixen en els nuclis turístics, sobretot a Santa Ponça. 

Els senegalesos viuen gairebé tots a Magaluf.

POBLACIÓ NACIONAL PROCEDENT D’ALTRES COMUNITATS AUTÒNOMES DE L’ESTAT

El pes d’aquest immigració en relació a la població autòctona és important. 

Andalusia aporta el 42 % de tota la immigració estatal.  Granada és amb diferència la província que aporta més immigrants d’entre els procedents d’altres comunitats autònomes (7 %).

Pel que fa a la distribució: 

En els nuclis turístics, aquesta població representa gairebé el 50 % del total de nacionals. El cas de Magaluf, amb un 54 %, és especialment significatiu. 

Els nuclis de població tradicionalment obrera, Galatzó i Son Ferrer, tenen percentatges alts de població immigrant procedent d’altres indrets de l’Estat (47 % i 42 % respectivament). 

Les províncies de Granada, Madrid i Barcelona ocupen generalment les primeres posicions en població de cada nucli.

Per comunitats autònomes, destaca amb diferència la presència d’andalusos.

Els nuclis més poblats, que són els més turístics i de major activitat econòmica, són els que apleguen una major varietat de nacionalitats

M. CONCEPCIÓN CASADO MENA / Cap del Servei de Benestar Social de l’Ajuntament de Calvià amb la col·laboració de M. TERESA TARRAGÓ RODRÍGUEZ I LILIANA FELICES DONATE / Treballadores socials de l’Ajuntament de Calvià

ELS SERVEIS SOCIALS AFAVOREIXEN

Calvià és un municipi d’acollida, tal com es pot deduir de la seva evolució demogràfica. Després de la incorporació de persones de la resta de comunitats autònomes de l’Estat Espanyol arran del desenvolupament del sector turístic i, posteriorment, de l’arribada de persones de països com ara la Gran Bretanya o Alemanya a la recerca d’unes condicions climàtiques que els garanteixin un bon nivell de vida, Calvià ha anat rebent persones de molt diverses nacionalitats, tant de l’Europa Comunitària com de països de tots els continents. De fet, les darreres dades del padró deixen constància que al municipi hi resideixen persones de 123 països diferents. Demogràficament Calvià és un municipi amb una gran diversitat sociològica i cultural.

Segons estipula la Llei 4/2009, de 4 de juny, de serveis socials de les Illes Balears, el sistema de serveis socials s’ofereix a tota la població, i són titulars del dret d’accedir-hi les persones nacionals dels estats membres de la Unió Europea, les persones estrangeres no comunitàries residents, i les que tenguin la condició d’exiliats, refugiats o apàtrides, aquestes darreres conforme a la normativa vigent. Aquesta Llei regula que totes les persones que es trobin a les Illes Balears en una situació de necessitat personal bàsica puguin accedir a les prestacions del sistema

de serveis socials que permetin atendre la seva situació. Un dels drets que contempla la normativa és el d’accedir al sistema de serveis socials en condicions d’igualtat sense discriminació per raó de lloc de naixement, idioma, ètnia o religió, entre d’altres. I de forma específica, estipula que les persones tenen dret a domiciliar-se, sempre que es compleixin els requisits establerts en la normativa vigent. I això fins al punt que una de les funcions dels municipis en el seu àmbit competencial en matèria de serveis socials és la de domiciliació i empadronament. De fet, la Llei 4/2019 té com a finalitat destacada promoure i garantir l’accés universal al sistema de serveis socials, i contribuir al benestar social i a la cohesió social. Entre els seus objectius figuren també els de millorar la qualitat de vida i promoure la normalització, la participació i la integració social, política, econòmica, laboral, cultural i educativa i de la salut de totes les persones.

Els serveis socials comunitaris bàsics són de competència municipal. L’Ajuntament de Calvià disposa d’un xarxa desenvolupada de centres de serveis socials sobre el territori, als quals s’apliquen les prestacions socials tant de tipus tècnic com econòmic.

PRESTACIONS DELS SERVEIS SOCIALS COMUNITARIS BÀSICS DE COMPETÈNCIA MUNICIPAL

 Servei d’informació, valoració, assessorament, intervenció i derivació.

 Servei d’ajut a domicili. Prestació garantida per a persones en situació de dependència i a famílies monoparentals amb fills menors de tres anys.

 Servei de teleassistència/telealarma.

 Servei d’allotjament alternatiu.

 Servei de mediació intercultural.

 Domiciliació i empadronament.

 Prestacions econòmiques per a la cobertura de les necessitats bàsiques pre-

vistes en l’article 22 de la Llei 4/2009, d’11 de juny, de serveis socials.  Programes/projectes comunitaris.

El sistema municipal de prestacions socials va destinat a la població en general. En especial a les situacions de vulnerabilitat que es poden donar en diversos col·lectius, com ara la infància, la família, els joves, les persones majors, les dones en situació de discriminació, les persones amb distintes capacitats i les persones immigrants.

En el municipi de Calvià la metodologia d’intervenció desenvolupada pretén facilitar l’accés de les persones immigrants a tot el catàleg de prestacions socials, i, a la vegada, a les que són específiques per a aquest col·lectiu i que tenen a veure amb els aspectes relatius a la situació d’estrangeria i a les dificultats d’integració social. L’objectiu és facilitar la cohesió social al municipi.

EVOLUCIÓ DE LA INTERVENCIÓ DE SERVEIS SOCIALS AMB PERSONES IMMIGRANTS

NO COMUNITÀRIES

El final dels anys noranta i els inicis dels anys dos mil varen ser una època de gran afluència de persones d’altres països, especialment en municipis amb sistemes de producció econòmica generadores d’oferta en el mercat laboral, com en el cas de les Illes Balears (agricultura, serveis, turisme...). Els serveis socials reben sol·licituds d’intervenció de persones nouvingudes sense xarxa social, sense mitjans per cobrir les seves necessitats i en situació administrativa irregular. Aquest fet fa que les administracions es plantegin la creació de mecanismes especialitzats per a l’atenció d’aquestes persones. I també els professionals han de generar altres metodologies d’intervenció, no tan sols per la precarietat de les situacions, sinó també perquè es troben davant cultures amb sistemes de

relació social i personal noves i diferents. Els factors econòmics i socials repercuteixen sempre directament sobre el tipus de tasca que fan els serveis socials.

Amb un gran nombre ja de persones immigrants incorporades al municipi, entre els anys 2008 i 2012 la recessió econòmica global va generar un augment de sol·licituds d’intervenció de la ciutadania a serveis socials. Aquest fet va obligar a articular a Calvià no tan sols prestacions econòmiques i tècniques per cobrir necessitats bàsiques, sinó també nous mecanismes procedimentals que permetessin actuar d’urgència i també pal·liar les conseqüències negatives que es produïen en les relacions personals i familiars, i en les dificultats associades a la vulnerabilitat a l’hora d’accedir al món laboral, ja de per si molt precari.

En aquest context, dos factors varen repercutir en la intervenció relacionada amb les persones immigrants:

Amb un gran nombre ja de persones immigrants incorporades al municipi, entre els anys 2008 i 2012 la recessió econòmica global va generar un augment de sol·licituds d’intervenció de la ciutadania a serveis socials



La major precarització laboral i, per tant, econòmica. Malgrat moltes persones ja havien regularitzat la seva situació administrativa, una menor formació i coneixement de l’idioma era un agreujant afegit.



El retorn al país d’origen per motius econòmics.

El registre continu de la intervenció social ens permet comptar amb dades estructurades. Des de l’any 2004 fins al moment actual podem observar quina ha estat l’evolució de la feina desenvolupada amb les persones immigrants. En la gràfica que es presenta a continuació hi ha el nombre d’intervencions totals efectuades pels serveis socials entre el anys 2004 i 2018, el nombre de les intervencions amb persones immigrants i el que aquest suposa respecte del total.

2004 1.708 80 4,70 % 2005 2.611 121 4,63 % 2006 2.801 208 7,43 % 2007 3.184 269 8,45 % 2008 2.804 213 7,60 % 2009 3.269 287 8,78 % 2010 3.592 342 9,52 % 2011 4.017 311 7,74 % 2012 3.739 201 5,38 % 2013 4.109 177 4,31 % 2014 0 165 3,98 % 2015 4.002 155 3,87 % 2016 3.881 129 3,32 % 2017 3.454 89 2,58 % 2018 3.405 184 5,07 %

Elaboració pròpia amb dades del SIAP (Sistema Informàtic d’Atenció Primària de Calvià).

Entre els anys 2006 i 2012 es va produir un increment del percentatge d’intervencions amb població immigrant sobre el total de població atesa, va decréixer entre 2013 i 2017 i va tornar a pujar el 2018 a xifres semblants a les de 2012.

TIPUS DE PRESTACIÓ APLICADA EN LES INTERVENCIONS

Mitjançant aquesta gràfica es pretenen visualitzar els tipus de prestacions aplicades en el procés de treball social amb les persones immigrants. N’extraiem la següent informació:

Dades de 2005 prèvies a la situació de recessió econòmica.

Dades relatives als anys de major intensitat de la intervenció, entre 2008 i 2012.

Dades de 2015 similars a les d’una dècada abans.

Les dades de 2018 com a fita més actual i en les quals s’ha produït de nou un increment.

ANY NOMBRE TOTAL D’INTERVENCIONS DELS SERVEIS SOCIALS

NOMBRE D’INTERVENCIONS AMB PERSONES IMMIGRANTS PERCENTATGE SOBRE EL TOTAL

Informació/tramitació prestacions del sistema de serveis socials 71 129 183 229 228 105 71 176

Informació/tramitació prestacions d’altres sistemes d’atenció (sanitat, educació...) 70 165 186 168 154 59 54 76

Millora de la convivència familiar 4 5 4 2 13 17 15 4 Allotjament alternatiu 4 5 1 Serveis i prestacions d’inserció social 2 3 3 3 1 Serveis i prestacions ocupacionals 5 2 2 3 6 Prevenció i promoció social 6 7 18 38 30 29 4 6 Prestacions econòmiques 28 20 66 132 71 63 41 39

Elaboració pròpia amb dades del SIAP (Sistema Informàtic d’Atenció Primària de Calvià).

DADES I EVOLUCIÓ DE LA INTERVENCIÓ DE SERVEIS SOCIALS AMB PERSONES IMMIGRANTS NO COMUNITÀRIES

S’observa en primer lloc un bloc important d’intervencions en l’àmbit de la informació i tramitació de prestacions tant de serveis socials com d’altres sistemes. Té a veure amb la necessitat de la població immigrant de conèixer i d’accedir als recursos que per-

metin donar resposta a la seva situació d’estrangeria. I també d’accedir a les prestacions del sistema de protecció social (habitatge, sanitat, educació, feina, Seguretat social, oci i temps lliure, entre d’altres). Aquesta tipologia de prestació incorpora tota la tasca so-

cial d’informació, assessorament, valoració social i derivació amb suport social i respon a una metodologia d’intervenció integral amb les persones. Un element significatiu en aquest bloc és el de sol·licituds d’informes de valoració d’arrelament social.

Millora de la convivència familiar Millora de la convivència familiar Millora de la convivència familiar

Allotjament alternatiu Serveis I prestacions d'inserció social Serveis I prestacions ocupacionals Prevenció I promoció social Prestacions econòmiques

El segon nivell en volum en feina és el de les prestacions econòmiques. Aquest bloc inclou les prestacions municipals dirigides a cobrir de forma puntual tant les necessitats bàsiques com les prestacions periòdiques.

PRESTACIONS ECONÒMIQUES

NACIONALITAT

Alemanya 83 Andorra 1

Antiga URSS 1 Algèria 16 Argentina, l’ 46 Àustria 3 Bèlgica 7 Bielorússia 2 Bolívia 9 Brasil, el 30 Bulgària 64

Camerun, el 3 Canadà, el 3 Colòmbia 70

Costa Rica 1 Croàcia 2 Cuba 23

Dinamarca 3 Dominica 2 Dominicana, República 2 Equador, l’ 28

Eslovàquia 11 Espanya 2.624

Estats Units 4 Etiòpìa 1

Necessitats bàsiques

Prestacions periòdiques  Lloguer  Electricitat i aigua  Alimentació i menjador escolar  Transport  Activitats per a infants  Despeses de farmàcia, ulleres, etc.

 Renda social garantida  Renda mínima d’inserció (a aquesta només hi tenen dret les persones en situació regular)

En tercer lloc s’han aplicat recursos de prevenció i promoció social que inclouen les prestacions dirigides a prevenir l’exclusió social per motius de vulnerabilitat (en aquest cas les generades per la situació d’immigració). Tenen a veure amb la integració comunitària i amb les xarxes de suport.

A continuació, en importància, trobem les intervencions realitzades per millorar la convivència familiar. Inclouen els suports que es materialitzen en atencions socials orientades a millorar les competències i habilitats socials i l’autonomia personal, a mantenir i recompondre les bones relacions en les unitats de convivència i a fomentar les relacions amb la comunitat.

En altra instància, trobem els recursos per a la inserció social. Es tracta de programes que afavoreixen la promoció social per evitar situacions d’exclusió. Tenen a veure tant amb serveis especialitzats com amb la utilització de recursos que genera la pròpia comunitat. Un bloc important són els dels serveis i prestacions ocupa -

cionals. Són accions específiques per a persones amb escasses habilitats sociolaborals per motius diversos, però que necessiten suport per incorporar-se al mercat laboral. En el cas de les persones immigrants, només es poden aplicar quan es dona una situació de permís de treball.

Hem volgut incloure aquí l’apartat d’allotjament alternatiu malgrat que no sigui significatiu. És una prestació destinada a l’alternativa habitacional davant l’absència d’allotjament habitual. En la seva majoria són albergs i centres d’acollida.

A fi de poder visualitzar les dades de la situació actual, presentem una gràfica del país de nacionalitat de les persones ateses pels serveis socials de Calvià l’any 2018.

S’hi observa que s’han atès persones de 72 nacionalitats diferents. De les 3.782 persones ateses, el grup majoritari es el que té nacionalitat espanyola, 2.624 (69,38 %). El conjunt de les altres 71 nacionalitats l’integren 1.158 persones (30,62 %).

Filipines, les 4 Finlàndia 1 França 35 Gàmbia 1 Ghana 9 Grècia 6 Guatemala 1 Guinea Equatorial 1 Hondures 6 Hongria 11 Índia, l’ 19 Iran, l’ 5 Irlanda 8 Israel 1 Itàlia 65 Letònia 7 Lituània 1 Macedònia 1 Marroc, el 42 Mauritània 3 Mèxic 3 Nepal, el 9 Nicaragua 2 Nigèria 3 Noruega 2 Nova Zelanda 1

Països Baixos, els 15 Pakistan, el 24 Paraguai, el 5 Perú, el 18 Polònia 46 Portugal 7 Regne Unit, el 117 Romania 35 Rússia 41 Senegal, el 70 Síria 4 Sud-àfrica 2 Suïssa 4 Tailàndia 1

Turkmenistan 3 Turquia 2

Txeca, República 8 Ucraïna 4 Uruguai, l’ 36 Veneçuela 37 Xile 5 Xina, la 12 Total 3.782

LA TRAMITACIÓ DE LA REGULARITZACIÓ

MITJANÇANT L’ARRELAMENT

Inicialment, el motiu més habitual pel qual les persones immigrants en situació irregular contacten amb serveis socials és per demanar l’informe d’arrelament social. La regularització administrativa mitjançant l’arrelament és una modalitat que requereix la valoració de serveis socials. És una competència del Govern de les Illes Balears delegada en els ajuntaments. Per iniciar el procediment mitjançant Delegació de Govern es requereix una estada prèvia de tres anys a l’Estat Espanyol. Hi ha dues vies més en el marc de l’arrelament: el laboral, que requereix un període previ d’estada de dos anys, però no incorpora informe social; i el familiar, que no contempla cap període d’estada.

Presentem les dades de les sol·licituds d’arrelament social rebudes en els darrer tres anys.

2016 2017 2018 26 27 45

Elaboració amb la base de dades específica de l’Ajuntament de Calvià.

Tal com s’observa també en els gràfics relatius al nombre de persones ateses per serveis socials, en el cas de les sol·licituds d’arrelament s’ha produït un augment l’any 2018. Creiem que és una dada a analitzar de forma específica quan puguem comptar amb les dades totals de l’any 2019, ja que

ens pot indicar un canvi de tendència en l’evolució de la incorporació de persones de països no comunitaris al municipi.

S’ha rebut un total de 45 sol·licituds de persones de 19 nacionalitats. Hi destaquen les de nacionalitat índia, però sense grans diferències amb les altres.

SOL·LICITUDS D’ADEQUACIÓ D’HABITATGE PER REAGRUPAMENT FAMILIAR

Les persones que han fet un procés de regularització i que disposen de mitjans adequats poden tramitar la reagrupació de familiars que es troben en el seu país d’origen. L’informe d’adequació de l’habitatge de què disposa el sol·licitant l’elabora el Servei Municipal d’Habitatge de l’Ajuntament de Calvià.

El permís de residència temporal per reagrupació familiar ha d’anar acompanyat de la condició indispensable, entre d’altres també significatives, de disposar d’un habitatge en condicions adequades. Aquesta és també una competència del Govern de les Illes Balears delegada en els ajuntaments.

La progressió de sol·licituds d’informe d’adequació d’habitatge amb dades d’anys complets és la següent:

2016 2017 2018 60 63 82

Elaboració amb la base de dades específica de l’Ajuntament de Calvià.

És molt important tenir en compte que la reagrupació familiar implica, per a qui la du a terme, tenir una situació de certa estabilitat pel que fa als ingressos i a l’habitatge. Com es pot observar, l’any 2018 també hi ha hagut un augment del volum de sol·licituds per incorporar familiars al municipi des del país d’origen. Evidentment, el procés de regularització de la residència de persones immigrants, i la millora del mercat laboral, estan donant lloc a la possibilitat de dur cap aquí els familiars que han restat al lloc d’origen, normalment els fills i les filles, i les dones.

Les dades relatives a la nacionalitat de les persones que han sol·licitat arrelament durant l’any 2018 són les següents:

Nacionalitat 45

Algèria 3 Brasil, el 2 Canadà, el 1 Colòmbia 5 Etiòpia 1 Filipines, el 1 Guatemala 1 Hondures 2 Índia, l’ 9 Marroc, el 1 Nepal, el 1 Nicaragua 1 Pakistan, el 3 Rússia 2 Senegal, el 3 Uruguai, l’ 3 Veneçuela 3 Xile 1 Xina, la 2 Elaboració amb la base de dades específica de l’Ajuntament de Calvià.

L’any 2018 es varen rebre un total de 82 sol·licituds d’informe d’habitatge adequat per a tramitació de reagrupació familiar. La nacionalitat de les persones que iniciaren el procés a Calvià és la següent:

Algèria 3 Argentina 2 Bangladesh 4 Bielorússia 1 Costa d’Ivori 1 Cuba 4 Filipines 4 Geòrgia 1 Índia 12 Marroc 6 Nepal 2 Nigèria 1 Pakistan 18 Rússia 7 Senegal 5 Ucraïna 5 Xina 6

Elaboració amb la base de dades específica de l’Ajuntament de Calvià.

En línies molt generals, podem definir un cicle en l’apropament de les persones immigrants a serveis socials:

1a fase: persona sola en situació irregular, que necessita informació per regularitzar la residència i l’accés a la feina, per accedir als recursos socials per cobrir les seves necessitats bàsiques.

2a fase: reagrupació familiar una vegada aconseguit el permís de residència i de feina.

3a fase: incorporació dels familiars, procés d’integració sociocomunitària.

LA INTEGRACIÓ SOCIAL DE LES PERSONES D’ALTRES PAÏSOS

Els serveis socials de Calvià, a principi dels anys vuitanta i noranta, atenien, en el marc de la població migrant, situacions de dificultat de persones originàries d’Alemanya i de Gran Bretanya, majoritàriament. Es tractava, i encara ara, de persones amb dificultats pròpies d’edat avançada, o bé de situacions puntuals de dificultats familiars. Tal com s’ha explicat, s’ha anat produint un procés d’incorporació de moltes altres nacionalitats. És molt diferent el tipus de procés administratiu que es requereix per viure en adequades condicions en funció de si les persones procedeixen o no de països de la Unió Europea.

El procés de regularització de la població procedent de països no comunitaris marca la pauta per al procés d’integració social. Independentment del lloc de procedència o de la quantitat de persones del mateix país d’origen que viuen a Calvià, l’accés a la feina garanteix indefectiblement les possibilitats d’integració social. La dificultat bàsica de les persones immigrants la genera la situació d’irregularitat administrativa, l’absència de permís de residència i de treball. Durant el període d’estada previ a la tramitació de la regularització, no es pot accedir a la feina i, per tant, no es poden cobrir en igualtat de condicions les necessitats bàsiques.

Durant els anys de crisi econòmica molta població de països no comunitaris va tornar al seu país d’origen, i els serveis socials ho han constatat amb la disminució de sol·licituds de valoració d’arrelament.

Des dels anys inicials d’afluència a Calvià de persones d’altres nacionalitats no comunitàries, s’han pogut observar distints processos d’integració de col·lectius determinats per diversos factors, entre d’altres:

 El temps que fa que les persones originàries d’un determinat país començaren a instal·lar-se en un territori, el que dona lloc a un grup base d’acollida de nous migrants compatriotes.



El procés de regularització, que dona la possibilitat d’accés a la feina i als recursos públics comunitaris.

 Les diferències culturals i religioses, que condicionen els estils de relació en l’àmbit intern (la família, els compatriotes) i amb la comunitat en general.

 L’idioma i la facilitat per aprendre’l.

El procés d’arribada s’inicia normalment per part de persones soles, sense familiars, encara que no sigui així en tots els casos. A mesura que aquestes persones van aconseguint la regularització administrativa, inicien processos de reagrupació familiar de les seves dones i fills, que es troben al país d’origen.

La situació administrativa i familiar determina el tipus de sol·licituds d’intervenció que es formulen als serveis socials. Les persones soles en situació irregular presenten sol·licituds relacionades amb la situació d’estrangeria (informes d’arrelament, informes de reagrupació familiar), i amb les necessitats de cobertura de l’alimentació. Regularitzada la situació, i amb estructura familiar, les sollicituds d’intervenció canvien, es relacionen amb les prestacions sanitàries, les prestacions escolars i les específiques de serveis socials. Les intervencions amb dificultats sociofamiliars i socioeconòmiques tenen, doncs, a veure amb famílies amb infants.

Hi ha un moment fonamental: quan els fills i filles s’incorporen al sistema educatiu la família fa el vertader procés d’integració sociocomunitària, ja que els infants es relacionen amb els seus iguals i, per tant, els pares i mares –més les mares– entaulen relacions socials amb professionals d’àmbits diversos i amb persones que no pertanyen a la seva comunitat d’origen

Hi ha un moment fonamental: quan els fills i filles s’incorporen al sistema educatiu la família fa el vertader procés d’integració sociocomunitària, ja que els infants es relacionen amb els seus iguals i, per tant, els pares i mares –més les mares– entaulen relacions socials amb professionals d’àmbits diversos i amb persones que no pertanyen a la seva comunitat d’origen.

El treball social amb persones amb diferents cultures i religions implica el coneixement i respecte de la seva realitat. El que hem observat en relació al tipus de procés d’integració i de les sol·licituds a serveis socials de les persones de nacionalitats diferents té a veure amb la diversitat de factors que s’han esmentat. A continuació farem una anàlisi dels processos seguits pels col·lectius que acudeixen amb més freqüència als serveis municipals.

PERSONES DEL SENEGAL

És un grup ubicat majoritàriament a les zones de Palmanova i de Magaluf. Es varen anar incorporant fa temps al municipi. Venien d’altres comunitats autònomes a les quals havien arribat en pastera. Iniciaren el procés els homes, i de forma progressiva varen anar arribant les dones i els fills i filles. En els primers moments d’arribada, els homes eren acollits per persones del seu país. Entre aquestes, la que comptava amb situació de regularitat era la titular del contracte de lloguer, i feia l’acompanyament als nouvinguts als diversos serveis.

Les famílies senegaleses han fet un gran procés d’integració. Els homes fan feina majoritàriament a la pesca o en cuines; elles, entre d’altres activitats, com a cambreres de pisos. Entre ells es coneixen, estan cohesionats. Coneixen els serveis públics, els nins i nines estan escolaritzats, participen en activitats extraescolars. Un indicador del nivell d’integració és que, quan finalitza la temporada laboral relacionada amb el turisme, el retorn al Senegal de les famílies amb fills s’ha aturat. S’ha fet des dels serveis pú -

blics molta feina en aquest sentit, ja que abans els nins apareixien com a absentistes, i s’ha aturat força l’esmentat retorn, ja que és un element assumit la no interrupció del curs escolar dels infants. De fet, s’ha observat també un canvi en la forma d’educació familiar dels fills, que ara és menys punitiva. Sí que fan aquest viatge de retorn al Senegal a finals de la temporada laboral els homes sense família a Calvià.

Però el que volem destacar és el paper que en aquest procés ha tingut la dona senegalesa. És la que es dirigeix a serveis socials, la que està en contacte amb l’escola i amb la resta de serveis. Si bé la seva cultura d’origen és patriarcal, aquestes dones han fet un procés avançat, en certa mesura, cap a un major grau d’igualtat. Han après la llengua, lideren les dinàmiques familiars. I els homes han adoptat un paper més secundari. S’ha observat que elles van per davant pel que fa a la integració i això crea un conflicte de convivència. De fet, això també crea conflictes amb la seva família d’origen. Aquestes dones han après la llengua, han assistit a classes de castellà, han participat en accions específiques d’integració de serveis socials (programes per aprendre conversa, accions comunitàries de la que va ser la Taula de la Petita Infància...).

PERSONES DEL PAKISTAN

És un grup que es va incorporar més tard al municipi. Resideix bàsicament a la zona de Magaluf. Les persones pakistaneses no arriben en pastera. També inicialment és l’home el qui s’incorpora al municipi. Ve acompanyat a serveis socials per companys de la seva comunitat que tenen situació administrativa regular. Sol·licita informe d’arrelament.

Si bé continuen arribant homes sols, els qui compten amb una situació regular han començat el procés de reagrupació familiar. El fet que ja hi hagi a Calvià unitats familiars completes fa que les seves sol·licituds d’intervenció a serveis socials siguin de prestacions econòmiques per a la cobertura de necessitats bàsiques.

Però mai no acudeixen als serveis les dones totes soles: o ve l’home, o venen junts. De fet la dona pakistanesa no ha iniciat encara el procés d’aprenentatge de la llengua. Ells són els intermediaris. Ells assisteixen a classes d’espanyol, ja que el coneixement de la llengua és necessari per a una valoració positiva de la situació d’arrelament per gestionar el permís de residència. La dificultat bàsica és que, per motius culturals i religiosos, aquestes dones no poden compartir espais amb altres homes. Però des dels serveis socials es té clar que la clau en el procés d’integració la tindran els nins i, per tant, les dones. Estam encara en una fase inicial. A mesura que els homes accedeixin al mercat laboral, aniran tenint més dificultats per ser els qui s’ocupin de les qüestions escolars, sanitàries, etc., bàsicament perquè per fer-ho han d’abandonar el lloc de feina i es dona el cas que majorment treballen en cuines i souvenirs. Quan se’ls demana amb qui es relaciona la dona en els espais de temps lliure, la resposta és amb les altres dones pakistaneses, les de la seva mateixa comunitat. Elles no tenen presència a l’escola dels seus fills i filles. Però sabem que és un procés. El nivell de sol·licitud d’arrelament dels homes va en augment, per la qual cosa preveiem l’arribada de més dones i, per tant, de més nins i nines. Aquests tenen la clau. En aquest moment la feina és poder fer amb els homes un procés de conscienciació.

PERSONES DEL REGNE UNIT

Les zones de residència més importants d’aquest col·lectiu són Magaluf, Palmanova i Santa Ponça. Són també bàsicament les dones les que acudeixen a serveis socials. Malgrat que hi ha una llarga trajectòria de residència al municipi, no en tots els casos parlen les llengües autòctones. No han tingut una necessitat tan elevada d’integració idiomàtica com la de les persones pertanyents a països no comunitaris. El motiu és que han anat utilitzant serveis anglesos, com ara els sanitaris, o també a les escoles els professors coneixen la llengua anglesa... I tant els nins com el pares mantenen estreta relació amb persones del seu país. Les feines a

les quals es dediquen de forma més habitual estan relacionades amb l’hoteleria, restauració i serveis turístics. Les sol·licituds que formulen a serveis socials tenen a veure amb la cobertura de necessitats bàsiques, menjador escolar, activitats extraescolars.

A Santa Ponça i Peguera està accedint a serveis socials un col·lectiu en augment de dones de Gran Bretanya i d’Alemanya, sense fills ni filles menors. La barrera idiomàtica els suposa problemes. Han estat usuàries de serveis privats, però els canvis en la seva situació socioeconòmica fan que necessitin accedir a prestacions públiques, tant econòmiques com sanitàries. Tot i això, les persones que pertanyen a aquest collectiu compten amb xarxa de compatriotes.

PERSONES DEL MARROC

Aquest col·lectiu és dels primers que es varen instal·lar no tant sols al municipi, sinó a la resta de la comunitat autònoma. Ha estat, anys enrere, un grup que generava intervenció de serveis socials, però el seu procés d’integració està consolidat en gran mesura. De fet, les dones s’han incorporat al mercat laboral. A Calvià fan feina en el sector serveis. Formulen puntualment sol·licituds de valoració d’arrelament. Acudeixen en parella a serveis socials, però està augmentant el nombre de famílies monomarentals. Dones que abans acudien a serveis socials en el marc d’una estructura familiar composta per

mare, pare i fills, es presenten en aquests moments com a monomarentals. Les dones magrebines mantenen contacte regular amb la seva família d’origen. Malgrat el contrast cultural, fan també un gran esforç d’integració en l’àmbit idiomàtic, laboral i comunitari. En definitiva, han fet una evolució molt positiva.

PERSONES DE PAÏSOS COMUNITARIS DE L’EST

Les persones d’aquest grup amb més relació amb els serveis socials són les procedents de Bulgària, Polònia i Romania. Les zones de residència al municipi de les persones d’aquestes nacionalitats són Santa Ponça, en primer lloc, i també Palmanova, Magaluf i Peguera. L’estructura familiar respon a la de parelles amb fills. La situació de partida és la de persones amb facilitat per aprendre l’idioma, i amb formació acadèmica al seu país d’origen, però no convalidada, motiu pel qual han de fer feines en ocasions per davall la seva capacitació formativa. Malgrat pertànyer a la Unió Europea, les persones procedents de Bulgària i Romania varen patir un retard d’uns anys en l’accés a permisos de feina a causa de la normativa comunitària. Això ha repercutit en la seva incorporació al mercat de treball regularitzat, i en la seva estabilitat laboral. Normalment les dones fan feina en el sector de la neteja i la restauració. Els homes, en la construcció i el manteniment, però no sempre compten

Malgrat pertànyer a la Unió Europea, les persones procedents de Bulgària i Romania varen patir un retard d’uns anys en l’accés a permisos de feina a causa de la normativa comunitària

USUÀRIES DE SERVEIS SOCIALS

Btissam (Sàhara).

Helen (Regne Unit). Miqueli (Brasil).

Ndiaya (Senegal).

amb feina regularitzada. Treballen en quadrilles de compatriotes, i, si bé van disposant d’ingressos, tenen una situació inestable, amb la conseqüent manca de drets laborals. Això no obstant, s’ha produït una bona integració comunitària del col·lectiu. Els nins i nines estan integrats en el sistema escolar, amb bon nivell acadèmic. Malgrat les potencialitats de les dones, no són plenament conscients dels seus drets en l’àmbit de la igualtat entre els distints sexes.

PERSONES DE SUD-AMÈRICA

Aquest col·lectiu presenta dos grups diferenciats. Per una banda, les dones sense estructura familiar al municipi, que es dediquen a l’atenció de persones majors a domicili, de forma interna o no, més vinculades a serveis socials prestats pel tercer sector. Tenen relació entre elles, tant amb les que resideixen al municipi com amb les que ho fan a Palma. Estan connectades amb les famílies del seu país, a les quals envien doblers per cobrir les necessitats en origen. Per altra banda, hi ha un bon

nombre de famílies amb fill, amb un alt nivell d’integració a la comunitat, al sistema escolar, i amb relació amb la resta de residents del municipi. Els nins i nines participen en les activitats extraescolars. És un col·lectiu que també va arribar prest al municipi, i al qual la coincidència d’idioma ha ajudat molt en el procés d’integració. Compten amb xarxa de suport mutu consolidada entre compatriotes. El nivell de regularització de la situació d’estrangeria és en aquest col·lectiu molt elevat.

Tal com s’ha indicat, l’objectiu és que el procés de regularització permeti als migrants accedir de forma equitativa i en condicions d’igualtat als drets que els faciliten una millor qualitat de vida i de cohesió social al municipi. Des dels sistemes de benestar social, considerem doncs fonamental fer feina en els procediments d’acollida. El fet d’haver d’elaborar els informes d’arrelament, que és una competència delegada del Govern Balear als municipis, ens converteix en una important terminal de detecció de

les necessitats i permet fer un pronòstic a curt i mitjan termini de l’evolució. Pot permetre una intervenció primerenca en la qual és important impulsar el coneixement de la llengua i la inserció comunitària, com a forma de millorar els processos posteriors. I també la connexió a mb serveis específics, com ara l’OFIM.

EL CENTRE D’INFORMACIÓ I ORIENTACIÓ PER A LA IMMIGRACIÓ

El servei d’informació, assessorament i orientació a persones immigrades residents a l’illa de Mallorca es denomina Centre d’Informació i Orientació per a la Immigració (OFIM). La funció de l’OFIM és informar, orientar i assessorar sobre normativa i tràmits d’estrangeria, i també garantir l’accés de la població immigrada als serveis públics i socials existents en les mateixes condicions que la població local. No obstant això, l’objectiu fonamental és fomentar la integració real d’aquest col·lectiu dins la nostra societat, però sense generar una atenció específica en matèries per a les quals ja hi ha una atenció normalitzada. Per això es fan les derivacions oportunes al serveis corresponents.

Des dels anys noranta, l’OFIM fa la seva intervenció en els serveis socials de Calvià atenent les persones residents al nostre municipi i a Andratx. Actualment el servei està gestionat per Creu Roja Espanyola.

El servei va dirigit preferentment a qualsevol persona immigrada resident a les Illes Balears, però també atén els professionals que treballen amb aquest collectiu i població en general i que estan interessats en temes relacionats amb la immigració, els recursos socials i la normativa d’estrangeria.

TIPUS D’INTERVENCIÓ DEL CENTRE D’INFORMACIÓ I ORIENTACIÓ PER A LA IMMIGRACIÓ

Procediments per regularitzar la situació de les persones immigrades

Informació referent a la protecció internacional

Gestions relacionades amb la nacionalitat

Informació referent a les vies d’entrada al país  Gestiones consulars i registres  Informació referent a tràmits administratius, d’estrangeria i jurídics i emplenament de documentació

TREBALL SOLIDARI

SANDRA CANCELA

Soy Sandra, tengo 44 años, nací en Uruguay, y soy hija de padre español. Vivo en Mallorca hace casi 20 años, ahora resido en Santa Ponça. He trabajado 12 años dirigiendo una empresa de estética española. En 2009 empecé mi formación como coach personal y profesional. Desde entonces sigo aprendiendo y capacitándome.

En 2018, debido a vivencias personales no muy agradables, decidí cambiar mi vida y en ese momento entré en el grupo de Treball Solidari, comenzando mi recorrido profesional como autónoma. En él encontré el apoyo, el asesoramiento y la posibilidad de financiación necesarios para llevar adelante mi proyecto. Somos un grupo de mujeres que buscamos empoderarnos en el ámbito económico y emocional, con ganas de trabajar en lo que nos gusta y de labrarnos un futuro. Gracias a Treball Solidari nos hemos encontrado y compartimos y cooperamos las unas con las otras. Estoy contenta de formar parte de este grupo.

También participo en diferentes grupos del IFOC que me acompañan en este camino. Ahora estoy empezando a trabajar por cuenta propia y dándome a conocer como coach para empresas y más profundamente en el ámbito personal.

LOIDA MOYE

Soy Loida. Nací en Bolivia y vivo en Mallorca hace ya 14 años. Resido en Palmanova. Vivo sola, ya que toda mi familia se encuentra en Bolivia, pero el primer año viví con mi hermana. A mi llegada, me encontraba en situación irregular, pero ahora ya tengo mi permiso de residencia.

Hace unos años comencé a trabajar como camarera de pisos en diferentes hoteles y al mismo tiempo quería emprender mi propio proyecto. En principio estaba enfocada a abrir una panadería, pero después de lastimarme el brazo me reenfoqué hacia la costura.

Soy parte del grupo Bio-dones casi desde el principio en 2016 y lo que éste más me ha aportado ha sido el apoyo de mis compañeras, poder compartir experiencias con ellas y sobretodo la motivación que me inspiran tanto ellas como Treball Solidari. Gracias a los microcréditos he podido adquirir máquinas de costura y también realizar algunos cursos de tejido de punto y además he mejorado en el uso de nuevas tecnologías.

I SI A CALVIÀ TAMPOC NO HI HA FEINA?

ANÀLISI DE LA SITUACIÓ LABORAL DE LA POBLACIÓ IMMIGRADA D’ENÇÀ LA CRISI DE 2008

Redacció

Si partim de la premissa que un treballador amb feina possiblement no es mogui del seu lloc de residència, és fàcil deduir que hi haurà més emigrants a les regions on hi ha menys feina. Igualment, és ben probable que on hi ha feina hi hagi més immigrants.

Des que Calvià es va convertir en una localitat d’immigració, bàsicament a partir del boom turístic, l’atur ha estat major entre les persones immigrades que entre els autòctons, per raons diverses (la formació, les xarxes socials personals, la preferència d’algunes empreses, etc.).

Aquest «efecte crida» cap a una ocupació «fàcil» ha fet de Calvià un territori molt atractiu per a l’arribada d’una població jove, d’altres comunitats o països. L’elevada proporció d’estrangers a Calvià pot ser un revulsiu per atreure capital exterior i estimular la implantació d’empreses dirigides a aquest segment de la població.

La crisi econòmica de 2008, de la qual la majoria de lectors pot tenir una referència clara i fins i tot personal, va tenir uns indicadors prou exemplificadors en la tasca que du a terme l’Institut de Formació i Ocupació de Calvià (IFOC). Primer, per a molts estrangers i no estrangers, l’única sortida a la crisi va ser emprendre. Després, hi ha una davallada molt gran en el nombre de gestions de llocs de feina per l’efecte desànim també dels propis usuaris. A poc a poc, va començar la recuperació, però, al final, malgrat l’augment dels contractes, la precarietat pròpia dels temps de crisi s’ha mantingut.

EMPRENDRE O MORIR

2008. Els usuaris de l’IFOC eren en un 29 % estrangers: 11 % de la Unió Europea i 18 % de fora de la UE. El 35 % dels emprenedors eren estrangers: 19 % de la Unió Europea i 13 % extracomunitaris.

2009. Els usuaris de l’IFOC eren en un 30 % estrangers: 13 % de la Unió Europea i 17 % de fora de la UE. El percentatge d’emprenedors estrangers era del 30 % de la UE i del 16 % de fora de la UE.

2010. Contractació: 81’1 % espanyols, 6’9 % UE, 2 fora UE. Emprenedors: 57 % espanyols, 27 % UE, 16 % fora UE.

EFECTE DESÀNIM

2011. Les contractacions gestionades per l’IFOC davallen a la meitat. Contractes: 76,6 % espanyols, 16,8 % UE, 6,6 % fora de la UE. Emprenedors: espanyols 62,5 %, 26,3 % UE, 12,2 % fora UE (bàsicament americans).

2012. Selecció: 77,7 % espanyols, 12 % UE, 10,3 fora UE. Selecció 2013. Espanyols 77,5 %, 13 % UE, 9,5 % fora UE.

LLEUGERA RECUPERACIÓ

2014. L’atur afecta lleugerament més els nacionals que els residents estrangers. 85 % espanyols, 7,2 % UE, 7,8 % fora UE.

2015. La majoria dels demandants de feina, el 75 %, són espanyols, i el 25 % residents estrangers. Persones seleccionades: 81,7 % espanyols (75 % dels demandants), 8,8 % UE (18 % dels demandants), Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Bulgària, Polònia, França, Romania

9,5 % fora UE (7 % dels demandants de feina). Segons les dades macroeconòmiques, el 2015 es va continuar amb una recuperació en les dades d’ocupació i la taxa d’atur es va reduir en dos punts (va passar 12 % al 10 %). Aquesta taxa era molt per davall de la mitjana estatal, que segons l’Institut d’Estadística era al voltant del 24 %. A les Balears era al voltant del 19 %.

2016. La desocupació afecta una mica més els nacionals que els estrangers. Seleccionats 87,2 % espanyols, 7 % UE, 5,8 % fora UE. Estrangers del Regne Unit, Alemanya i Argentina (75 % demandants espanyols, 25 % estrangers)

SALARIS ESTANCATS

2017. Seleccionats 82’8 % espanyols, 9 % UE, 8’2 % fora UE. 1/3 població estrangera. Demanden 73,8 % espanyols, 18,9 % UE, 7,4 % fora UE.

2018. 7,9 UE % (demanda 19,7 %), 6 % fora UE, 86,1 % (demanda 8’3 %), Espanyols (demanda 72 %).

Tot i que Calvià s’ha caracteritzat per rebre una immigració aparentment no econòmica, la veritat és que el percentatge d’adults joves extracomunitaris venen cercant feina. Justament els fills d’aquestes parelles i el seu èxit professional seran la clau per a la integració social. Amb una situació de fre de l’economia, hi ha el perill que la desigualtat s’accentuï a curt i mitjan termini, cosa que, alhora, podria alimentar el rebuig social cap a la població immigrant.

CALVIÀ PRESTA ATENCIÓ A LA CIUTADANIA

Departament de Comunitat internacional

En el municipi de Calvià comptam amb nombrosa població procedent d’altres països que ens visita o que és resident. Atesa l’alta concurrència d’aquests ciutadans i ciutadanes, des de l’Ajuntament existeix un departament que es dedica a tres tasques fonamentals: gestionar la relació d’aquesta població internacional amb l’administració, fomentar la interrelació d’aquest col·lectiu amb l’entorn en el qual viuen i fer costat a altres departaments de l’Ajuntament, sempre aportant la visió sobre aquesta col·lectiu poblacional.

En la gestió amb l’administració, la petició més freqüent d’aquestes persones sol anar dirigida a obtenir informació general en el seu idioma, normalment l’anglès i l’alemany. Els tràmits més sol·licitats són: 

L’empadronament. 

L’obtenció del NIE, el número de la Seguretat Social i la targeta sanitària. 

L’alta en l’Agència Tributària, quan volen treballar com a autònoms. 

La gestió de llicències d’activitat, la relació amb el departament municipal de Recaptació i les llicències d’urbanisme.

Aquest tipus d’atenció proporciona tranquil·litat i seguretat a la comunitat internacional, sobretot en els primers moments de la seva arribada al nostre país, en els quals, sense aquesta guia, poden trobar-se dificultats que els afectin seriosament tant en l’àmbit laboral com en el legal o econòmic.

Per fomentar la integració en l’entorn, es posen en marxa diferents programes

i activitats. L’idioma és un dels passos fonamentals per poder aconseguir aquesta integració, per la qual cosa els proporcionam cursos per aprendre castellà, català, anglès i alemany.

Des del Departament Internacional també s’organitzen esdeveniments que ajunten la cultura d’altres països amb la nostra, amb l’objectiu de fomentar un espai comú de

ESTRANGERA EN DIVERSOS IDIOMES

trobada on relacionar-se transversalment a través de la música, la gastronomia, l’esport, l’educació, la solidaritat, etc. Alguns d’aquests esdeveniments són

el Sant Patrick’s Day, la Bonfire Night, el Dia d’Europa, el Christmas Market, l’International School Debate, la Caminada Solidària Rotary o la Six Points Challenge.

En la relació amb altres departaments, el Departament de Comunitat Internacional s’ocupa de traduir textos i documents per facilitar la comunicació amb aquests col·lectius i també per posar-los en contacte amb les diferents associacions del terme de caràcter internacional, perquè puguin col·laborar en els esdeveniments i activitats que aquestes organitzen. El nostre departament està sempre en contacte amb aquestes associacions per conèixer de primera mà les diferents necessitats del col·lectiu internacional.

Per fer-nos una idea de la importància que té la comunitat internacional en el nostre municipi, basta dir que més de 50 mil residents en el municipi, 21.801 pertanyen a altres països, d’entre els quals el Regne Unit, Alemanya, Bulgària, Itàlia i França són els que aglutinen un major nombre de residents. En contrast, podem trobar països que només compten amb un ciutadà resident a Calvià, com ara Etiòpia, Cambodja, Islàndia, Jamaica, Kènia o Singapur.

En definitiva, a Calvià podem presumir de tenir patrimoni cultural i humà procedent de 124 països del món, dels actuals 194 comptabilitzats. Ciutadans internacionals que han triat el nostre municipi per al seu projecte de vida i als quals acollim amb l’esperit cosmopolita, modern i amable que ens caracteritza.

L’ESCASSA O NUL·LA XARXA SOCIAL I FAMILIAR DE LES PERSONES GRANS ESTRANGERES AGUDITZA LA SOLEDAT

L’aïllament social és un dels riscos més comuns dels estrangers que es jubilen i envelleixen a Calvià

EMPAR SANTACREU OLIVER / Cap del Servei d’Intervenció Social i Serveis Socials MARÍA DE LOS ÁNGELES FERRER BOADA / Treballadora social SONIA MARÍ PALERM / Treballadora social CRISTINA GAMUNDÍ MASSAGUÉ / Directora del Departament de Serveis socials, Infància i Gent gran

uan analitzem les dificultats i necessitats socials de les persones europees residents a Calvià ateses pels serveis socials municipals podem assenyalar que:

 Un sector de la població té un fort vincle amb el municipi, on viu des dels inicis del començament del turisme de masses, i ha conegut el desenvolupament global de Calvià. Es tracta de persones que varen venir a emprendre o a treballar en negocis relacionats amb el turisme: bars, discoteques, excursions, venda d’habitatges, empreses de serveis, etc. Encara que sovint la seva situació econòmica es precària o insuficient, sobretot quan tenen despeses de caràcter extraordinari o necessiten serveis i recursos d’atenció personal, generalment es tracta de persones que solen tenir més xarxa de suport familiar. En molts de casos es tracta de matrimonis mixtos, en què un o una dels membres de la parella sovint és originari d’Espanya. Generalment es tracta del grup de població en què la cobertura de les necessitats es més bona d’assolir, ja que el seu nivell d’integració, de suport familiar i comunitari es més elevat.

En aquest grup de persones ens trobem també amb persones que han estat representatives dins el sector de l’oci nocturn i que sovint presenten problemes de salut derivats de l’abús del consum d’alcohol i de la manca de autocura, que no tenen gairebé recursos econòmics suficients per cobrir les seves necessitats i que cobren pensions molt baixes, ja que la seva cotització a la seguretat social espanyola o al sistema de pensions del seu país ha estat irregular o insuficient. En aquestes situacions, facilitar l’accés als recursos requereix d’un elevat grau de suport per part dels serveis socials i fa necessària la mobilització de diferents agents socials per tal de fer-hi front i cobrir les necessitats bàsiques d’aquestes persones.

 Hi ha altres persones que decideixen romandre a Calvià quan finalitzen la vida laboral. Entre aquestes persones, les necessitats no cobertes més habituals són l’aïllament i la soledat. Les persones que atenem han decidit residir a Mallorca generalment fa anys, quan el seu estat de salut era òptim i no tenien cap tipus de dependència i, per tant, podien fer de forma autònoma qualsevol activitat de la vida diària. Quan el seu estat de salut fa necessari un suport

per a la seva atenció, ens trobem que la xarxa de suport familiar a Mallorca és nul·la o gairebé inexistent, encara que en moltes ocasions les persones ateses pels serveis socials tenguin fills i filles. Les persones ateses amb aquesta problemàtica ens expressen que el tipus de relacions familiars del seu país d’origen està fixat en uns models educatius basats en la independència, que no entén com a necessària la cura de les persones majors per part de la família. Aquest fet l’hem constatat moltes vegades, quan se’ns fa necessari contactar amb els familiars directes, ja que sovint són difícils de localitzar, no mostren implicació per resoldre la situació, no consideren necessari acudir amb rapidesa o fer tràmits per poder accedir a recursos d’atenció i suport imprescindibles. En aquestes situacions, les persones sense xarxa de suport familiar, tant per la seva inexistència com per la seva manca efectiva, sovint es troben desprotegides legalment. Per tant, cal iniciar tràmits amb Fiscalia per garantir-ne l’atenció a tots els nivells i per resoldre situacions d’alt risc social.

 Manca de xarxa de suport social. La manca d’integració dins la comunitat és molt evident, sobretot amb la població del Regne Unit, que sovint s’ha relacionat tan sols amb persones de la mateixa nacionalitat, sense emprar cap tipus de recurs comunitari integrador. És molt habitual trobar persones que, havent residit a Calvià des de fa més de 30 anys, no poden mantenir una conversa molt bàsica en castellà i, per suposat, no parlen català. Les persones del seu entorn són persones també majors, amb diferents necessitats. Aquest sector de la població desconeix els recursos existents i els requisits per accedir-hi. Sovint tenen ingressos econòmics insuficients i manca d’auto -

nomia per a l’autocura. L’atenció a les seves necessitats i el treball conjunt es fa complexa. Per tant, es necessària la coordinació amb les persones i recursos de l’entorn per tal d’establir vincles de confiança amb l’equip professional de serveis socials.

Altres dificultats que podem assenyalar són:



L’existència d’habitatges en condicions d’habitabilitat deficients, amb dificultats d’accessibilitat que fan encara més greu l’aïllament i la dificultat d’integració comunitària.



La manca de participació de grans sectors de la població majors de 65 anys procedents d’Europa dins el moviment associatiu de les persones majors i les activitats dirigides a aquest col·lectiu.



Les limitacions i la manca de recursos de suport de les oficines consulars a Mallorca, que fan complicada la resolució de dificultats en l’àmbit de la tramitació i gestió de recursos.

Segons dades del padró municipal del mes de novembre, la població major de 64 anys del municipi de Calvià és de 9.258 persones, el que suposa un 16 % del total de la població.

Si analitzem la procedència de les persones majors de 65 anys nascudes en altres llocs del món, veiem que 2.788 corresponen a persones majors residents en el municipi procedents de països de la Unió Europea, el que suposa un 30 %.

Els majors percentatges corresponen al Regne Unit (42,47 %), Alemanya (26,33 %), França (8 %) i els Països Baixos (4 %).

Com ja està profundament analitzat, les persones majors que decideixen envellir al municipi ho fan des d’un coneixement previ de l’entorn, derivat tant d’haver visitat la zona com a turistes com d’haver treballat en el nostre municipi o en altres

indrets amb ocupacions relacionades amb el turisme o la provisió de serveis a persones residents estrangeres.

És freqüent que les persones estrangeres, durant anys, passin temporades llargues al nostre municipi sense empadronar-s’hi, per no perdre drets al seu país i no adquirir obligacions fiscals a Espanya.

Inicialment, la decisió de viure a Calvià i adquirir la condició de ciutadans i ciutadanes del municipi ve determinada per diversos factors, entre els quals destaquem els següents:

 L a jubilació amb condicions d’avantatge en relació al cost de la vida al seu lloc d’origen.

 El clima suau i amb temperatures càlides tot l’any.

 La possibilitat de visitar el seu país fàcilment per les bones connexions aèries.

 La tranquil·litat i la seguretat ciutadana.

L’accés als sistemes de salut, amb una sanitat gratuïta i bones cobertures de la xarxa de recursos de les assegurances mèdiques privades.

 El ventall de serveis esportius, culturals i comunitaris al seu abast.



L’existència de grups d’altres persones del seu país que ja resideixen aquí, que possibiliten el suport i l’ajuda mútua entre les persones de la mateixa nacionalitat.

 L’accés a l’habitatge en bones condici ons econòmiques.

Al municipi, concretament a Santa Ponça, hi ha la residència Es Castellot, on totes les persones residents són de parla alemanya. La majoria arriben per què els seus fills i filles fan feina al municipi o perquè cerquen una xarxa relacional. La seva directora, Regina Moll Kammerich, comenta: «És una contradicció que crida l’atenció que entrin a la residència cercant xarxa social però una vegada a dins s’ajuntin en petits grups de dos, tres persones. No són un

Alemanya 734 Àustria 31 Bèlgica 56 Bulgària 79 Xipre 1 Croàcia 4 Dinamarca 36 Eslovàquia 3 Eslovènia 0 Estònia 1 Finlàndia 19 França 221 Grècia 1 Hongria 4 Irlanda 46 Itàlia 87 Letònia 2 Lituània 2 Luxemburg 1 Malta 0 Països Baixos 114 Polònia 25 Portugal 14 R.D. Alemanya 24 Regne Unit 1.184 República Txeca 3 Romania 33 Suècia 63

Total UE a Calvià 2.788

col·lectiu que gaudeixi d’estar en grans grups, a diferència de les persones grans espanyoles».

Hi ha un moment clau arran de la crisi de l’any 2008, quan hi ha un nombre significatiu de persones majors, i, per suposat, persones en edat laboral, que decideixen tornar al seu país.

Aquest fet, en el cas de les persones majors, ve condicionat per la por a perdre qualitat de vida en aspectes bàsics com ara:

 Benestar econòmic garantit en molts de casos per uns ingressos elevats derivats de les seves pensions i rendes, que els permeten l’accés a recursos privats, els suports domèstics i professionals necessaris, així com la pràctica d’activitats d’oci, culturals i de lleure, en condicions que els permeten no tenir dificultats de caràcter econòmic per cobrir les seves necessitats.



La cobertura dels serveis sanitaris tant de caràcter públic com privat. És important destacar que la gran majoria de persones majors residents al nostre municipi tenen contractades assegurances sanitàries privades.

 Incertesa davant el futur quant a possibles retalls en serveis, garanties bancàries i altres recursos.

És important assenyalar que, tal com s’ha analitzat en diferents articles ja publicats, l’envelliment als països de la Me -

diterrània per part de persones procedents d’altres llocs d’Europa ha estat un fenomen creixent durant la segona meitat del segle XX.

Fins a la dècada dels anys 90, la majoria de persones migrades al nostre municipi procedien d’altres municipis de les Illes Balears, de les altres comunitats autònomes i de països d’Europa, majoritàriament del Regne Unit i Alemanya. Al llarg dels anys, Calvià s’ha anat configurant com un municipi amb una població important procedent de la resta d’Europa.

DADES DE SERVEIS SOCIALS

El perfil de les persones majors de 65 anys estrangeres d’origen europeu ateses pels serveis socials tenen les següents característiques:

 E s tracta de persones amb un poder adquisitiu mitjà o baix.

 Tenen molt poca o nul·la xarxa de suport familiar a l’Illa.

 La xarxa de suport social que tenen sol estar formada per persones amb similars condicions de vida, amb un poder econòmic semblant i dificultats de salut.

 Presenten en molts de casos problemes de salut i manca d’autonomia personal per fer activitats de la vida quotidiana.

 Presenten una molt baixa integració dins la comunitat, tret de les relacions entre membres de la seva comunitat d’origen.

 Tenen dificultats per assolir les despeses de suports a domicili de caràcter privat.

 En molts de casos, a pesar que la residència a Calvià es pot donar des de fa anys, ens trobem amb persones que no coneixen cap de les llengües pròpies de la CAIB, fet que dificulta la realització de gestions i tramitacions per accedir a recursos públics.

 El desconeixement del funcionament de les administracions públiques fa que existeixin resistències per iniciar la tramitació de recursos de suport.

L’evolució de l’atenció de serveis socials dirigida a les persones majors europees a Calvià no ha experimentat grans variacions en els darrers anys.

Després d’aquesta breu visió global de les persones majors de 65 anys residents europees a Calvià, volem destacar que la població amb un nivell econòmic elevat no accedeix als serveis socials. entenem que per voluntat pròpia o desconeixement, en tant que s’entén que tota la població empadronada al municipi hi te accés, sobretot en el cas d’orientar i informar de prestacions, serveis i recursos, ja que es tracta d’un sistema de prestacions concebut con un dret reconegut i universal.

Per tant, analitzarem en aquest article quines són les característiques de la població que atenem des dels serveis socials comunitaris bàsics i des dels programes d’atenció a les persones majors, quines són les seves necessitats i les dificultats que hem d’afrontar per tal d’assolir l’objectiu de garantir la millor qualitat de vida possible i la cobertura de les necessitats de les persones majors.

Hi ha un moment clau arran de la crisi de l’any 2008, quan hi ha un nombre significatiu de persones majors, i, per suposat, persones en edat laboral, que decideixen tornar al seu país

Si analitzem la demanda, aquest any 2019 fins al mes de novembre, les persones majors de 65 anys ateses als serveis socials sumen un total de 626 persones, de les quals 291 són homes i 335 són dones. De les persones ateses, 511 són de nacionalitat espanyola, el que suposa un 82 % del total. Amb molta diferència, venen a continuació les del Regne Unit, que sumen 26 persones, i les d’Alemanya, amb 18 persones, seguides de persones de França, amb 7, i Itàlia, també amb 7 persones.

D’aquestes dades es pot deduir que tan sols un 18 % de les persones europees majors de 65 anys acudeixen als serveis socials. Aquest fet indica que es necessari iniciar una anàlisi profunda amb les diferents associacions de suport a persones estrangeres, consolats i altres agents socials, per tal d’esbrinar si en el nostre municipi es troben persones majors en situació de desatenció.

Pensem, ateses les característiques de les persones majors migrants europees, que és possible que la gran majoria no acudeixi als serveis socials, bé perquè els seus recursos econòmics són elevats o perquè les seves necessitats són cobertes per serveis prestats per empreses i recursos del seu país d’origen i les xarxes de suport informals o de caràcter cultural i religiós.

Per concloure, volem destacar que, un cop que les persones coneixen l’existència dels serveis socials i els recursos al seu abast, es comú que expressin la seva satisfacció per poder accedir als recursos municipals dirigits al sector de població major de 65 anys. Els crida l’atenció que, tan sols pel fet d’estar empadronats al municipi, puguin tenir dret a recursos com ara ajuda a domicili, servei de menjar a domicili, teleassistència, prestacions econòmiques, orientació, informació i gestió de recursos, centre de dia, etc.

L’envelliment de la població és un repte per a qualsevol Ajuntament que vulgui oferir una major qualitat de vida a les persones grans del seu municipi. I si es tracta d’un municipi turístic com és Calvià, es fa del tot necessari tenir en compte les necessitats i les dificultats específiques de la població major estrangera que viu al municipi. Cal posar en marxa programes i projectes que millorin la integració comunitària i les relacions socials d’aquest col·lectiu com a mesura preventiva de situacions d’aïllament. D’aquesta manera es podrà contribuir a pal·liar els problemes de salut i de cohesió social que provoca la soledat no desitjada.

Tan sols 18 % de les persones europees majors de 65 anys acudeixen als serveis socials

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES

Persones usuàries majors de 65 anys ateses a serveis socials de Calvià el 2019 fins al 27 de novembre:

Base de dades dels serveis socials. Ajuntament de Calvià.

SAC de l’Ajuntament de Calvià.

Rosario Pozo Gordaliza i Joan Amer Fernández. «Envelliment i jubilats europeus a Calvià. Elements per a un diagnòstic». Anuari de l’Envelliment 2012

Diagnòstic i pronòstic de les persones majors de Calvià (2018).

Informe 2016. Las personas mayores en España . IMSERSO. Colección «Personas Mayores».

Entrevista amb

Diana Carolina Íñiga Triviño, (Guayaquil, l’Equador, 1981)

«ES LA ECONOMÍA, EN ESO SE BASA TODO. HAY GENTE QUE TRABAJA DURÍSIMO, GANANDO NADA Y NO VIVEN, SUBSISTEN, O LO INTENTAN»

Va arribar a Espanya fa 17 anys. Allà havia estudiat fins a segon d’Economia. Manté contacte sovint amb amistats i familiars a través de videoconferències mitjançant el mòbil. ▼ Volcà de Popocatepetl, a Mèxic.

Per què partíreu de l’Equador?

Porque Ecuador prácticamente quebró, se quedó con todos los depósitos de la nación y mi mami se tuvo que venir. Pero yo no quería, llegué engañada para estar de visita y turismo diecisiete días. ¡Mentira!

Luego ya no me dejó regresar, tuve que quedarme, me rompieron el billete de vuelta. Mi hermano y yo estuvimos llorando tres semanas seguidas.

Qui hi ha de la vostra família a Calvià?

Primero llegó mi tío Javier hace muchísimos años y, no sé por qué, luego vino mi madre, luego mis hermanos y luego yo. Somos cinco hermanos y mi madre, pero vivimos en Mallorca muchos más. Tengo una sobrina pequeña e incluso primos, somos como veinte o venticuatro los que re-

sidimos aquí. Ellos se dedican básicamente al sector de la hostelería. Mi madre está trabajando en un hotel como cocinera, un hermano en un restaurante, otro hermano es recepcionista, mi hermana está en la residencia de Calvià también como cocinera, mi otra hermana hacemos horas limpiando o cuidando a personas mayores. Mi padre está en Madrid, él no vino con nosotros, él llegó de Italia con su segunda esposa.

Com us guanyau la vida? (Rialles). Bien, yo creo que gano mejor sueldo que mis hermanos, pero es posible que sea porque estoy soltera. Yo estoy mejor que ellos, porque ellos no pueden irse de viaje, ni tampoco ir a conciertos... Si pongo en una balanza los mil y pico que gana mi hermana en la residencia, pues está claro

que yo gano más. Bueno, los que están en cocina de hoteles tienen ingresos mayores, así como 1.400 euros al mes. Aún así, yo gano más porque tengo flexibilidad, además a ellos les pagan la hora a 6-7 euros en régimen de Seguridad Social y yo la cobro a 12 euros. Mis horas siempre cunden más.

De què treballau? Coneixeu qualque home que faci la vostra feina? ¡Soy limpiadora! Limpio, en general. No conozco ningún hombre que limpie, pero mi jefa tuvo un limpiador polaco. No le llegué a conocer personalmente, estuvo justo antes que yo. Él estaba encantado, presumía ante todas sus amistades de que estaba trabajando dentro de una casa limpiando tranquilamente mientras sus amigos estaban fuera sudando la gota gorda. Y es verdad. Lo

que no sé es por qué aquí hay más mujeres que hombres limpiando. Las otras limpiadoras que conozco son polacas y también las hay latinoamericanas, como yo.

Per què creis que teniu tanta de feina?

Para mí limpiar no significa un sacrificio extremo. La gente, cuando le digo que trabajo como limpiadora, me dice: «¡Ah, pero podrías hacer otra cosa!». Me dicen que me ponga a estudiar, pero es que para mí limpiar no es un sacrificio. Es mi trabajo, me gusta que todo quede bonito, me gusta que las ancianitas que cuido estén bien, me gusta que estén contentas y yo regalarles un donut a escondidas del mundo para que no se enteren de que está comiendo azúcar... son cosas de esas las que me hacen sentir bien.

D’on són les persones que us contracten?

Hay mucha gente que me busca. Es posible que sea porque saben que yo no limpio ni cuido de manera obligada. Cualquier cosa que una trabajadora haga, si lo hace con gusto, saldrá bien, tanto si es la tarea más alta como la más baja. No querría para nada hacer de economista en Ecuador. Mis amigas han terminado sus estudios y están trabajando en empresas buenas y siguen cobrando 700 dólares y no conocen la mitad de los sitios que yo conozco. Entonces, me da igual no estar de economista en Ecuador, porque aquí trabajando de limpiadora, que sí me gusta y no estoy para nada descontenta, sigo viviendo bien y estando bien.

De mallorquines que me contratan sólo tengo a una ancianita y a la sobrina de ésta. El resto son catalanes y sobre todo alemanes. Yo soy una empleada que se adapta: tengo jefes alemanes que digamos son muy... tiquismiquis, pues es su casa, ellos pagan, y como ellos quieran es como se va a hacer. Y ya está, listo, aunque requiera eso más tiempo, ellos sabrán cuántas horas más quieren pagar para que salga como ellos desean.

Quina seria la vostra feina ideal? Yo ya tengo mi trabajo ideal, porque no estoy atada a nada y me gusta que así sea. Me gusta viajar y para eso no tengo porque pedir a nadie permiso ni tampoco nadie me puede poner pegas, soy prácticamente autónoma. Mi vida es ideal, lo más malo que he vivido es que mi hermana enfermara, y ahora está bien, y eso hace que todo el resto esté bien. ¿Sabe que le digo? Que no añoro nada más que lo que tengo, estoy contenta, satisfecha. Lo que más disfruto es ir a conciertos, viendo a Carlos Rivera. (Rialles). De momento no he pensado en cambiar de trabajo.

Qui es preocupa de vós quan estau malalta? Qui cuina i fa net la casa?

Mi madre me cuida y mis jefes también, pero no enfermo, no suelo estar enferma. En mi casa limpio yo porque me gusta limpiar. Cocina mi madre, aunque a menudo compramos comida preparada porque los

cocineros de mi casa están cansados de estar ante los fogones.

Què és el que més i menys us agrada dels habitants de Calvià?

Uy, es fácil! Lo cálido, lo cercano, conmigo al menos. Hay gente que dice que los calvianers son cerrados, pero conmigo siempre han sido encantadores. Lo que menos... no sé, no puedo decir nada, cada persona es como es.

Per què us fa il·lusió aprendre mallorquí? Es mi meta para final de año. Sé algo y entiendo bastante a las ancianitas. Creo que hace tanto que vivo aquí... pues preferiría aprender mil veces antes el mallorquín que el catalán, aunque dicen que es lo mismo. No sé, es como tonto lo que estoy diciendo. (Rialles).

Li diríeu als vostres compatriotes que venguin cap aquí?

La realidad es que sí. Es que es otro estilo de vida, es otro mundo respecto a Ecuador, aún sin tener en cuenta los últimos sucesos acontecidos (dos semanas de violencia en las calles hasta que los indígenas han conseguido que se deroguen las reformas planteadas por el presidente Lenín Moreno). Es la economía, en eso se basa todo. Hay gente que trabaja durísimo, ganando nada y no viven, subsisten, o lo intentan. En cualquier país europeo les iría mejor que en Ecuador y en Esta -

▼ A les Rambles de Barcelona.

Yo ya tengo mi trabajo ideal, porque no estoy atada a nada y me gusta que así sea

dos Unidos aún más, lógico, es como un sueño, mucho más que Europa.

Quines condicions laborals i drets trobau que s’han de millorar a Espanya?

Con respecto a mi país, ¡España está mejoradísimo! Con respecto a la gente de aquí, hay muchas cosas que mejorar. El salario mínimo interprofesional debería ser más alto, es muy poco dinero bajo mi punto de vista. Ahora son 900 euros y no creo que logren subirlo a 1.200 como dice el Gobierno. Eso es una promesa a largo plazo, que yo dudo mucho que se pueda cumplir. Han tardado muchos años en subir a los 900 euros. Yo estoy aquí hace 17 años y es la única vez que ha habido un incremento notable. Que vaya a subir a 1.200 euros es mentira. Igualmente, si me pongo a comparar con Ecuador... aquí las condiciones son buenas. En Ecuador, independientemente de los años que lleves trabajando en una empresa, tienes sólo 15 días libres al año y aquí hay 22 días hábiles más otros extras. En todo, aquí es mejor por malo que parezca. En España la perspectiva es diferente, porque siempre lo han vivido bien y se quiere algo mejor.

Sou una treballadora amb contracte?

Ahora no, pero he tenido contratos y siempre he seguido haciendo horas en las casas, nunca lo he dejado. He trabajado en la residencia de Costa d’en Blanes o en el Golf de Santa Ponça... Por ahora no quiero contrato, porque, si no, no podría irme a todos los conciertos que tengo previstos.

Què és el que més enyorau del vostre país?

A mis amigas, a mi familia y la comida. Aquí es buenísima, es la gloria la comida de Mallorca, pero... echo de menos el arroz blanco a gran escala, con todo, para mañana y tarde, desayunar, comer y cenar. Además en Ecuador la fruta es mucho más grande, más buena, más dulce, no tiene nada que ver con lo de aquí. Mis jefes alemanes, que son los top de los top, compran la papaya ecológica importada... y verdaderamente no tienen ni idea de lo que es una papa-

ya. Sólo quien ha ido por Centroamérica sabe a qué de verdad sabe una papaya en su punto, no una que ha llegado en un contenedor. Aquí puede ser que los plátanos de Canarias sean buenos, pues... están bien, pero no tienen nada que ver con los de Ecuador, donde hay mil variedades de plátanos.

Què feis en el temps lliure?

Irme de conciertos y viajar. Me gustan conciertos de todos los estilos: Carlos Rivera, Andrés Suárez, Marta Soto, Pablo Alborán... La semana pasada fui al Auditorio a un concierto de David de María y sonó muy bien. A todos los que haya, voy. Los viajes me gustan en plan excursiones por la naturaleza, más que visitar grandes ciudades. La mayoría de los viajes que yo hago es por los conciertos, o sea, voy a un concierto y de paso visito el lugar.

Creis que a Espanya la qualitat de vida és millor?

Sí. España es preciosa, me encanta recorrerla. Es muy bonita y segura con respecto a América Latina. Donde vayas va a ser seguro, desde luego.

Com us veis quan sigueu major?

Creo que ahí está la pega, no sé dónde me veo. Sé que quisiera volver a mi país,

porque al final tu tierra tira de ti de una u otra manera. No sé, tal vez regresaría a Ecuador cuando sea mayor mayor, a los 75 años. En España una persona mayor se entiende a los 90 años, cuando para mi mayor es el límite que yo quiero vivir, es decir, entre 75 y 80 años. (Fa espetegar els dits). Ya, listo, finito, yo no quiero vivir más, yo no quiero ser una ciruelita pasa. He visto a muchas, y si no les toca alguien bueno que les cuide pueden pasarlo muy mal. Tengo en mi cabeza que quiero ser soltera y que no quiero tener niños, porque eso significaría mucho sacrificio y dejar muchas cosas que ya tengo, pues sé que mi destino es estar sola. Marcharía a Ecuador a morirme, indiscutiblemente, y, si caigo enferma, pues pago y adiós. Mi madre también quiere partir, aunque yo no quiero que se vaya porque yo estoy trabajando aquí. Ella dice que cuando se jubile se va a marchar y que vivirá allí con la pensión de aquí.

* Durant la realització d’aquesta entrevista Diana Carolina Íñiga Triviño ha passat l’aspirador a un menjador i ha posat una rentadora. L’endemà parteix a un viatge de 19 dies per Mèxic, on assistirà a quatre concerts del cantant Carlos Rivera.

▲ Sortida del metro de Londres. La foto era il·lusionant perquè Carlos Rivera va fer de Rei Lleó.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

La funció fonamental de les associacions de Calvià que tenen relació amb les persones de fora és i ha estat procurar que els immigrants trobin un lloc de referència i seguretat en el procés d’adaptació i integració en el poble que els acull. Es tracta d’un procés difícil, ja que de vegades les persones nouvingudes que arriben sense recursos a un lloc aliè on no tenen el suport de les xarxes assistencials de la família i del veïnatge. En aquest context, les associacions i centres de persones vingudes de fora proporcionen una primera esfera de sociabilitat en un marc cultural conegut i proper, que confereix seguretat i permet establir relacions, minvar l’impacte psicològic de l’arribada i, fins i tot, trobar una feina. Segons els objectius que les associacions fixen els seus estatuts, podem parlar de dos grans models: les assistencials, i les que fan activitats ludicorecreatives i culturals. No obstant això, aquesta distinció és inclusiva, de fet, tots els camps d’activitat assumeixen funcions que sobrepassen l’estricte àmbit de la fraternitat.

Sens dubte, totes les fórmules d’integració –també les de les ONG que donen suport a l’estranger, les empresarials, educatives o esportives– tenen trets comuns i causen impacte gran entre la població immigrada i menor entre els dels residents. De fet, la promoció de la diferència i la consolidació de l’associacionisme de les persones vingudes de fora només s’ha treballat en un sentit, amb poca incorporació i mescla amb els residents originaris. En tot cas, aquestes associacions que operen o han operat a Calvià permeten l’accés al capital social i modelen futures pràctiques individuals, és a dir, fan que la ciutadania de Calvià sigui tal com és.

Coneguem a continuació quinze exemples, tots voluntariosos i més o menys exemplificants, amb dades referides al canvis dels estatuts que es varen dur a terme per adaptar-se a la nova normativa, que bàsicament consistia en a ajustar-se a un format i estructura comuna per a totes les associacions. El dossier tracta només de les que estan registrades a l’Ajuntament de Calvià. Tot i així, cal esmentar-ne tres més que estan donades d’alta en el Govern de les Illes Balears però que no consten en el registre del consistori calvianer: el Festival Bowls Club of Calvià, ubicada a Portals Nous i que té finalitat esportiva, recreativa i per a la joventut; Senegal Solidaridad, ubicada a Magaluf i adreçada a treballar específicament els moviments migratoris; i, finalment, Amigos Spirit of Spain, amb seu a Santa Ponça i de la qual a la web no s’indica la finalitat.

ASOCIACIÓN «COMISIÓN LOCAL FALLA EL TORO»

Aquesta és una de les primeres associacions inscrites al municipi. De fet, té el número 30, i va néixer l’any 1994 com a Casa de Valencia en Calvià i amb els camps d’activitat d’oci i cultura i el web www.mallorcaweb.net/falladeeltoro. El nombre de socis de l’entitat era d’uns 150. L’associació també està inscrita a CEVEX (Centros Valencianos en el Exterior) i a la Junta Central Fallera.

L’objecte de l’entitat és transmetre, difondre i integrar a Mallorca unes festes de gran tradició a la Comunitat Valenciana com són les falles, així com la cultura i la gastronomia. A més a més de les falles, altres dates importants del seu calendari són l’ofrena a la Verge i el sopar, el dinar

i l’ofrena a la Casa Regional Valenciana de Palma, el Dia d’Europa a Palmanova, l’Apuntà -que fa referència a quan s’inscriuen per formar part de les diverses comissions falleres- i les paelles, entre d’altres.

En l’aspecte econòmic, el pressupost l’any 2011 era de 36.000 €, dels quals 5.000 provenien de subvenció. El 2012 varen baixar totes dues partides: el pressupost global era de 25.000 € i la subvenció de 4.000, i el 2013, el pressupost encara va ser inferior, i només es va assolir la quantia de 22.000 €. Aquest mateix any es va canviar la junta directiva de l’entitat i es va decidir que hi hagués quatre vicepresidències. De fet, és una associació amb molts i diferents càrrecs: arxiver-bibliotecari, delegat de festes, delegat d’activitats diverses, delegat de loteries, etc.

El 2015 es varen triar per unanimitat la nova presidenta i es varen assolir altres acords, com ara suprimir la quota infantil per a menors de 14 anys o establir una quota sènior per a majors de 65 anys. Això sí, es comptabilitzaria un vot per a cada quota independentment de la quantitat que es pagàs. Els avantatges de ser soci eren els següents: descompte del 10 % en tiquets de menjars i beures, preus reduïts, i preu especial per a la «Presentació».

També es va decidir fer una nova pàgina web a la xarxa social Facebook i ampliar el web sobre la Falla. Així mateix, es va establir com a data que les candidatures per ser Fallera Major havien de tenir lloc abans del 31 de maig.

ASOCIACIÓN SOCIAL CULTURAL ALEMANA DEL MUNICIPIO DE CALVIÀ

El 1993, quatre anys després de la caiguda del Mur de Berlín i quan ja en feia tres que Alemanya estava reunificada, l’Ajuntament de Calvià va acordar acceptar dins el registre amb el número 62 l’associació Deutscher Sozial-Kulturverein der Germeinde Calvià (www.dskv.net), o, el que és el mateix, l’Associació Social Cultural Alemanya del Municipi de Calvià. En la sol·licitud es varen autoclassificar com d’entitat assistencial, d’oci i cultural. El consistori calvianer va ser favorable a la inclusió d’aquesta agrupació que defensava els interessos d’alguns veïns del municipi. No obstant això, el llavors tinent de batle d’Izquierda Unida, Anselmo Martín Portillo, va plantejar alguns dubtes sobre si aquesta entitat podria ser discriminadora, ja que no era oberta a tothom, sinó només als nascuts a Alemanya. Es va donar compte, igualment, que la majoria d’associacions s’apleguen segons interessos, característiques o objectius comuns, i

que, per tant, no havia de ser estrany que hi hagués una entitat per a alemanys. De totes maneres, en el web de l’entitat queda ben palès que era una entitat per a tot tipus de persones.

L’associació era coordinada per José Antonio Rodríguez, un home amb molts de contactes, que va ostentar diversos càrrecs anys seguits. Deien que rebia diàriament una cinquantena de consultes de ciutadans alemanys. Segons el web DSKV, Rodríguez va arribar a Mallorca el 1957, va fer de cambrer a un hotel i va conèixer la que seria la seva dona alemanya, Hannerlore Döring Fruth. Tots dos partiren per viure a Hamburg, on tenen dues filles. Tres dècades més tard decidiren establir la seva residència a Calvià, i Rodríguez va voler tornar als alemanys residents tot el que Alemanya havia suposat per a ell.

L’objecte de l’entitat DSKV era l’ajuda als seus membres, així com a persones necessitades, el foment de contactes socials i culturals, i familiaritzar les relacions entre espanyols i alemanys en la vida quotidiana dins el territori del municipi de Calvià. Com a curiositat, cal esmentar que se citava específicament el suport als alemanys venguts de la República Federal

▲ Dones i nines vestides de falleres.

Alemanya, l’occidental, la no comunista. El límit pressupostari inicial era de 150 mil pessetes (uns 900 €) destinats a conservar la cultura alemanya, relacionar-se amb altres cultures residents al municipi, i ajudar el necessitat en informació en aquells àmbits en què el municipi de Calvià no ho feia. És a dir, bàsicament, assistir els residents de nacionalitat alemanya de Calvià. Això ho explicaven en el seu programa anual, transcripció en la qual es denota la influència de la llengua germànica, ja que posen els substantius en majúscula: «[...] dentro de la legislatura del municipio y la comunidad Europea.

Queremos que nuestros hijos, puedan conservar nuestra Cultura, como también queremos que se hagan mayores con la Cultura Española. Hacer para nuestros niños, las fiestas tradicionales de nuestra Cultura, teniendo como intercanvio con sociedades culturales del municipio de lengua Española, Mallorquina o bien de cualquier pais residente en España (…). Hacer una biblioteca de la literatura Alemana (…) y las lenguas Germanisticas.

Reuniones Culturales como Sociales, venidas de la comunidad Europea, Ministerios de la Gobernación de las Baleares, o bien del Municipio de Calvia. El programa

es conservar nuestra cultura en otro Pais que no hemos nacido».

En els estatuts inicials s’indicava que, el president de l’entitat havia de ser de nacionalitat alemanya per a la possible representació dels interessos de l’associació al país germànic. La gran majoria de socis eren residents a Peguera, i alguns de Santa Ponça, Costa de la Calma i Calvià. El 2006 va arribar el primer Oktoberfest a Peguera, la festa típica alemanya de la cervesa. Aquell any la quota dels socis de DKSV era de 50 € anuals i les consultes sobre assessorament costaven 5 €. Si després calia algun suport professional, hi havia uns honoraris per hora depenent

del tipus de tasca, informació que no apareix detallada en el web. Gairebé de manera simultània, des del consistori calvianer es va impulsar el Departament de Comunitat internacional, que d’entre altres serveis oferia el d’intèrpret d’alemany.

Inicialment a l’entitat DSKV es podia apuntar qualsevol alemany resident a Calvià que volgués servir a l’entitat. L’any 2012, quan ja comptaven amb més d’un miler d’associats, es va decidir que només hi podrien formar part els majors d’edat. Els propòsits eren els mateixos: suport a l’autoajuda i organització d’actes, reunions i activitats per a l’intercanvi cultural, i el foment social.

▲ Festa de l' Oktoberfest.

▲ Peguera és una zona amb un percentatge elevat de població alemanya.

Els alemanys a Calvià també es varen veure afectats per la crisi econòmica de 2008. En el web fan referència a situacions d’emergència social i de problemes com el sentiment de solitud per Nadal, la manca d’ajudes suficients per a persones desocupades, problemes d’habitatge, etc. Esmenten especialment els «pensionistes empobrits», als quals encoratgen a tornar a Alemanya. De fet, des de DKSV varen lluitar davant el Tribunal Europeu per millorar les condicions dels subsidis dels alemanys residents a Calvià.

En referència a l’aspecte econòmic, el pressupost de l’entitat l’any 2012 era de 14.000 €, doblers que provenien del pagament de les quotes, de subvencions, rendes del patrimoni, donacions, herències o llegats. El coordinador, triat entre els vocals, de l’entitat cobrava mensualment 500 € en concepte de despeses de representació. Els membres de la junta directiva –que gaudien del càrrec un any i podien ser reelegits– feien feina de manera desinteressada vint hores al mes i podien cobrar un màxim de 200 € anuals en despeses de representació si eren degudament justificades.

El 2012, entre d’altres coses, feren una excursió anomenada «Flor de los Almendros», celebraren el Carnestoltes, el Dia d’Europa, les Festes del Rei En Jaume, Nadal, etc. També eren habituals a la Festa de la Primavera –que donava d’alguna manera el sus a l’inici de la temporada alta estiuenca–, o en mostres, on aportaven degustació de salsitxes.

En el web de l’entitat es destaquen els serveis que s’ofereixen –com ara un curset de castellà–,així com l’assessorament legal i financer, bàsicament tràmits de gestoria i contacte amb un misser. Tot amb unes quotes günstigsten, una paraula que no tenim en català i que fa referència que és de qualitat i a bon preu. L’associació atenia els dimarts i dijous de 18 h a 21 h. Com a curiositat, no s’hi podia acudir amb el ca, un fet que demostra la integració en el model espanyol, ja que a Alemanya està molt estès poder anar amb el ca pertot.

L’asociación va quedar totalment dissolta l’any 2016. Els membres estaven exempts de responsabilitat personal. Temporalment resta el rastre del seu web, encara operatiu, es pot consultar a www.dskv.net

ASOCIACIÓN ROCIERA ANDALUZA DE CALVIÀ

Les Balears és la quarta comunitat espanyola amb més andalusos, després de Catalunya, Madrid, i València, exceptuant, per suposat, Andalusia. Actualment el municipi té al voltant d’unes 15.000 persones andaluses o descendents directes d’andalusos, sobretot de les províncies de Granada, Jaén i Sevilla, i residents principalment a Santa Ponça, Palmanova, Son Ferrer, Magaluf, Peguera i a la Urbanització Galatzó. De les entitats andaluses a les Balears, la de Calvià és la més important.

La constitució de l’Associació Rociera Andaluza de Calvià amb el registre 66 es va dur a terme el 1994. Llavors varen definir el seu camp d’activitat tant en l’oci com en la cultura. El pressupost anual per al seu funcionament era d’un milió de pessetes. Llavors ja hi figurava com a vocal Manuel Barné, que seria president anys més tard. Els objectius que s’havien marcat eren tres:

1. Promoure i fomentar les relacions socials i culturals del poble andalús amb altres cultures del municipi 2) Participar i fomentar actes de caràcter lúdic i festiu emmarcats dins l’àmbit de les tradicions andaluses

2. Promoure festes tradicionals andaluses en el municipi de Calvià. El 1995 l’entitat va canviar el nom d’Asociación Rociera de Calvià i passa a dir-se Asociación Rociera Andaluza de Calvià, sense cap altra modificació relativa a les finalitats de l’entitat ni a l’àmbit d’acció territorial.

L’objectiu de l’associació era participar i promoure actes de caràcter lúdic i festiu emmarcats dins l’àmbit de les tradicions andaluses, és a dir, activitats que els aproximin a la seva comunitat d’origen. En el programa

hi figurava la Festa del Rocío, el Dia d’Andalusia, la participació en festes populars, un curs de sevillanes i la celebració de la Fira d’Abril. El dia d’Andalusia és dia 28 de febrer i el Dia de les Balears, dia primer de març, festiu a la comunitat autònoma. Per la proximitat de les dues dates, la celebració de la festa d’Andalusia canvia de dia. Per exemple, el 2007 es va fer dia 3 al poliesportiu de Galatzó, on va haver-hi demostració eqüestre, balls, desfilades i lliurament de premis.

Una altra cita important és la Festa Rociera, oberta a tothom que hi vulgui participar, el 2007 es va celebrar el 8, 9, i 10 de juny amb romiatge de Santa Ponça a Son Ferrer i el dinar posterior de germanor, actuació del Cor Rociero i de l’Associació Cultural Flamenca de Calvià. El dia de la processó per Santa Ponça també se celebra una missa rociera, rosari rociero i ofrena floral a la Verge, música i ball sevillà a la platja de la Pinada. L’origen d’aquesta tradició a Calvià data de principis de la dècada dels vuitanta, quan un tal Antonio El Boquerón, que tenia un bar a prop del Club Nàutic de Santa Ponça, va decidir un dia fer la Festa del Rocío i va aplegar uns pocs coneguts1. Avui dia la Festa del Rocío està consolidada per la tasca de la Casa d’Andalusia i pel suport de l’Ajuntament de Calvià, el Govern de les Illes Balears i la Junta d’Andalusia. Els darrers anys la Festa Rociera ha continuat de manera molt semblant, celebrant-se de divendres a diumenge, ja que ja és una tradició instaurada en el municipi i que compta amb una àmplia participació.

El 2012 es va celebrar el 25 aniversari del romiatge, amb activitats a Santa Ponça i actuacions d’alumnat de l’escola de ball de la Casa d’Andalusia de Calvià.

La Asociación Rociera Andaluza de Calvià forma part també del registre oficial de la Junta d’Andalusia amb el número 368. De fet, l’any 2009, segons el Butlletí Oficial de

1 https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2010/04/12/asociacion-polacos-mallorca-consternada-muerte-presidente-polonia/560646.html

la Junta de Andalucía, l’Asociación Rociera Andaluza de Calvià va rebre un ajut de 12.450 €. El 2012, en els tràmits administratius aportats al registre consistorial, la Casa de Andalucía en Calvià ja només tenia com a objectiu l’activitat cultural i comptava amb 220 socis. L’objecte de l’associació era mantenir i promocionar la cultura andalusa a Calvià i associar tots els andalusos del municipi i créixer en ambient andalús, tot promocionant balls, festes i gastronomia.

Del 2010 al 2012 varen gestionar 40.000 € anuals, dels quals l’any 2010 2.400 € provenien de subvencions, 16.000 € varen ser subvencionats durant l’exercici de 2011, i 18.000 € l’any 2012. El programa d’activitats comptava amb deu punts, dels quals quatre eren festes (Festes del Rocío, Festes de Son Ferrer, Festa dels Darrers Dies i Dia del Soci) i cinc eren activitats periòdiques (curs de sevillanes, de ball de saló, de ball en línia, de tall i confecció o de senderisme per Calvià).

AGE CONCERN, AMICS DE LA GENT D’EDAT

L’entitat es va registrar amb el número 106 dia 9 de juliol de 1998 en el camp d’activitat de la tercera edat. Els seus estatuts eren anteriors i es varen modificar per canviar el nom d’Age Concern Spain-Baleares pel d’Age Concern Mallorca i limitar-ne així l’àmbit d’actuació. Establiren el domicili social al municipi de Calvià, primer a Santa Ponça i després a Son Ferrer. Com a curiositat, tots els membres de la junta directiva eren dones que tenien com a objecte continuar cuidant del benestar de les persones grans. El nombre de socis era d’una seixantena, als quals es refereixen tant com a socis com a voluntaris. Els objectius eren, segons s’indica en els estatuts:

1. Protegir els drets i promocionar el benestar de les persones d’edat avançada.

2. L’assistència i prestació d’ajut de qualsevol mena a qualsevol persona que ho pugui necessitar.

3. Promocionar la difusió de la cultura i costums espanyols a altres nacionalitats resi-

La participació social compromesa afavoreix que es donin respostes a les necessitats reals de cada comunitat, des d’una concepció solidària i de responsabilitat compartida

Les persones migrades no només necessiten satisfer necessitats primàries, sinó també un medi social on poder integrar-se amb la resta, i per suposat amb els paisans

dents a Espanya i encaminar-se a una plena homologació amb la societat espanyola.

4. Informar als residents estrangers respecte dels costums i pràctiques habituals a Espanya, mantenint un contacte estret amb les autoritats, tant espanyoles com estrangeres, per facilitar un enteniment mutu millor.

En el programa d’activitats indiquen que depenen únicament de donatius i que no reben cap tipus de subvenció pública ni privada, que tot ho aconseguien mitjançant la captació de fons. De fet, el règim econòmic de l’associació consisteix en donacions, quotes dels socis i captació de fons en diverses activitats sense afany de lucre. El patrimoni fundacional i pressupost anual inicial era d’un milió de pessetes. Destinaven els fons econòmics a ajudar els més necessitats de la població estrangera del municipi i de Mallorca, donant menjar i ajudant en tot el que els era possible.

L’activitat d’aquesta charity –com s’anomena a les ONG en el món anglosaxó–anava adreçada a persones grans, se -

gons ells de més de 50 anys, expatriats i pensionistes de qualsevol nacionalitat, a fi de cobrir totes els aspectes del benestar, com ara el foment de la integració a la cultura espanyola i la participació en el desenvolupament d’una bona relació amb les autoritats. Volien ajudar amb el problema de la solitud organitzant dinars i excursions per Mallorca.

L’any 2004, la seu de l’entitat era al Passatge Santa Catalina de Sena de Palma. En l’acta de l’assemblea de 17 de març, els vuits membres de la junta directiva varen renovar per cinc anys: eren vuit dones i un home, entre els quals només hi haviauna calvianera, es tracta de Jacqueline Marijke Codd Moore, espanyola resident a Son Ferrer i que anys més tard ostentaria la presidència de l’entitat i que encara manté amb l’objectiu de promoure el benestar de les persones majors de 50 anys de parla anglesa i intregrar-les a la comunitat on viuen.

La presidenta, que de sempre ha estat dona, s’ha d’abstenir de participar en les votacions, excepte en cas d’empat, en què tendria vot diriment. Els socis o amics han de ser resi-

▼ Membres d’Age Concern de visita a un celler.

dents legals a Espanya i presentar una sollicitud davant el comitè executiu. Aquest es pronunciarà i la seva decisió serà inapel·lable i no necessàriament motivada. En la sollicitud de soci cal una declaració formal per la qual el sol·licitant no emprarà l’associació per a cap activitat política ni subversiva contra l’Estat, i tampoc no pot dur a terme cap iniciativa publicitària ni fer manifestacions en nom de l’associació. També hi havia la figura dels «Amics d’Age Concern», persones o entitats que, tot i no tenir condició de socis, contribuïen a donar suport a les finalitats de l’associació mitjançant donacions anuals.

El 2019 la presidentancia Jacqueline Maryke Codd Moore, de Son Ferrer, va rebre de mans de l’ambaixador britànic a Espanya la Medalla de l’Imperi pel seus serveis a la comunitat durant més de dues dècades. De fet, ha declarat recentment que l’objectiu es: «Ayudarles donde podemos».

ORGANIZACIÓN NO GUBERNAMENTAL MEDITERRÁNEA

Amb el número 125, l’any 2000 aquesta ONG es va donar d’alta a l’Ajuntament com una entitat que treballaria dins del

municipi i que s’adreçaria a l’alumnat, a la cultura, a l’assistència de persones en exclusió social i a la sanitat. L’entitat, ubicada a Portals Nous, era una organització no governamental sense patrimoni fundacional formada de manera exclusiva per voluntaris, que s’autodefinia com apolítica, aconfessional, imparcial i independent, i que, a més a més, no tenia afany de lucre. En el seu web (www.ongmediterranea.com, que actualment és http://www. mediterranea.org.es/), indiquen que els membres de l’ONG que gaudeixen d’estabilitat econòmica tenen l’obligació moral d’ajudar els menys afortunats i asseguren que no accepten ajut dels estaments oficials, que la totalitat dels fons que inverteixen correspon a aportacions privades, el que s’anomena ajuda directa en programes socials. Tanmateix, en l’apartat de col·laboradors es poden veure les entitats i empreses que donen suport a l’associació. L’objectiu de l’entitats és pal·liar el patiment de les poblacions infantils, collaborar amb altres ONG, millorar-ne les expectatives de vida i ajudar, en la mesura que sigui possible, l’entorn, qualitat de vida i educació dels infants.

En l’acta fundacional, de dia 23 de desembre de 1999, dos dies abans de Nadal, es va decidir que els socis fundadors de l’entitat farien una aportació de 25.000 pessetes (eren uns 150 €). El 1999 i, segons recullen els seus estatuts, funcionava amb 500.000 pessetes anuals (devers 3.000 €). Els recursos econòmics provindrien, a grans trets, dels fundadors, quotes de socis, subvencions, donacions i rendes del patrimoni. Els comptes bancaris podrien ser manejats pel president, vicepresident, tresorer, secretari i un vocal, i cap membre de la junta directiva exerciria el carrerc amb remuneració.

En el programa d’activitats hi ha la recollida d’aliments i vestimenta, i dur productes d’higiene personal per lliurar-los a persones marginades sense suport o sense prou suport. També desenvolupaven projectes adreçats per als pobres del Quart Món a onze zones de Mallorca i diverses propostes per dur a terme en el Tercer Món. L’objectiu era oferir ajuda humanitària principalment a la població infantil necessitada de tot el planeta i en tots els àmbits. En el programa de l’any 2000, tenien previst l’abaratiment de medicaments per a infants amb càncer de la ciutat de l’Havana, l’agermanament d’escoles del terme municipal de Calvià amb escoles de Cuba, l’ajuda a un centre professional de l’Havana, fer un projecte de prevenció de l’osteoporosi a la ciutat de Cienfuegos o combatre la malnutrició a El Salvador. La contribució de l’ONG ha arribat també a Bòsnia, Ruanda, Mali, el Congo, el Perú, el Sàhara, la Xina, i l’Argentina, i a les bosses de pobresa de Mallorca, Etiòpia, Ghana o Sierra Leone.

L’any 2008 l’entitat va multiplicar per cinc el nombre de socis i va arribar a 350. No obstant això, la crisi econòmica també els va afectar. L’entitat ho expressava en aquests termes: «La crisis económica actual ha puesto de manifiesto la fragilidad de nuestro sistema económico y ha servido para despertar la conciencia de muchas personas que con este clima de inseguridad y desafíos se han dado cuenta de las necesidades que tienen las personas menos afortunadas de este planeta, y qué frágil es toda la estructura creada sobre ideas y conceptos económicos erróneos, insolidarios y carentes de planificación e inteligencia».

Jacqueline Mayke Codd Moore rep un ram el dia de la cerim ò nia de la Medalla de l’Imperi Britànic en reconeixement a la seva tasca.

▲ Coixins en forma de cor per a dones intervingudes de càncer de mama.

En referència a l’aspecte econòmic, els anys 2008 i 2009 el pressupost va ser de 2.000 € anuals, el 2010 va ser de 2.600 € i de 6.000 € l’any 2011, any en què es consigna com una entitat d’utilitat pública segons el Ministeri de l’Interior.

La col·laboració amb altres ONG els va fer participar en activitats com ara, el 2014, contribuir a un centre de maternitat i a un centre de salut de Dakar (el Senegal) o l’enviament de llibres en castellà per a estudiants de filologia hispànica d’aquella ciutat africana, o el cas d’una nina d’Etiòpia que va venir a viure a Mallorca i que va passar per tres intervencions quirúrgiques a l’Hospital Universitari Son Espases.

En una de les darreres assembles, i ja passats deu anys de feina, es va fer balanç de la tasca duta a terme a Etiòpia amb infants, persones amb alguna discapacitat i famílies, arran de la dimissió sobtada de la responsable dels projectes en aquests país i també una de les membres fundadores. Segons s’indica al web, un dels problemes que hi va haver va ser que l’enllaç a Etiòpia, el country representative, havia robat un vehicle, un ordinador, un escàner a més de mobiliari, i restava pendent de justificar diverses quantitats de doblers. D’altra banda, sembla que mai no s’havien pagat les pensions dels treballadors que allà feien feina. Així, una sèrie de problemes con -

catenats recomanaven deixar de donar suport al país amb programes específics i la impossibilitat de resoldre aquests assumpes va fer inevitable la renúncia. De fet, es varen deixar de cobrar les quotes, i les pagades es varen retornar.

ASOCIACIÓN CASTELLANOMANCHEGA DE CALVIÀ

Amb el número 199 està inscrita l’Asociación Castellano-Manchega de Calvià, una entitat cultural amb seu a Son Caliu i amb uns 140 socis. L’organisme també estava inscrit en el registre d’associacions del Govern de les Illes Balears. Va començar la seva activitat l’any 2007 i el 2011 comptava amb un pressupost de 3.275 €. Tota la junta directiva inicial era de Son Caliu, a excepció d’un vocal de Palmanova. Els membres varen decidir, després de diverses reunions i havent comparat la tasca que duen a terme entitats semblants, que l’any 2007 era el moment idoni per constituir a Calvià una agrupació castellanomanxega pròpia, sense afany de lucre i amb mitjans i independència per dur a terme la seva missió.

L’Asociación Castellano-Manchega de Calvià té la seu a Son Caliu i, segons que n’indiquen els estatuts, sempre la seu principal estarà radicada en aquesta població i farà principalment la seva activitat en l’àmbit territorial de Calvià. Les finalitats de l’entitat són:



Promoure el coneixement de la història, cultura, costums i característiques del poble manxec.



Contribuir a agermanar les cultures de les comunitats de Castella - la Manxa i de les Illes Balears.





Divulgar i cultivar les tradicions i cultura popular de Castella - la Manxa.

Organitzar actes públics: debats, meses rodones, conferències i trobades d’actualització cultural.

 Celebració anual de la festa en honor de la Virgen de Cortes.

La festa de la Virgen de Cortes es fa originàriament a Alcaraz i és el romiatge més antic d’Espanya, ja que data de 1222. En el santuari original, l’any 1265, el rei Alfons X el Savi es va reunir amb el seu sogre, el rei En Jaume, per delimitar els territoris de la conquesta i varen celebrar les corts conjuntes, i d’aquí ve aquesta advocació a la Mare de Déu.

Per exemple, la festa celebrada el setembre de 2011, que va ser emesa per www. teveocalvia.com, ens permet de fer-ne una breu descripció. Els actes comencen amb una amollada de coets. A continuació hi ha espectacles diversos i es cuinen unes migas típiques manxegues amb xoriço fregit. La celebració del 2011 va ser amenitzada per un home que imitava «La vieja’l visillo», personatge de l’humorista manxec José Mota, i hi participaren també altres humoristes de mitjana edat amb l’humor propi manxec

i amb referències al tipisme manxec, com la «torta de manteca». Diuen que l’humor manxec es basa en modismes lingüístics i costums, propis també del cinema de José Luis Cuerda.

En referència al funcionament de l’associació, els socis poden ser d’honor (ho seran pels seus mèrits personals o bé perquè són socis de número i han desenvolupat prou tasca com per ser dignes d’aquesta menció), de número (les persones que s’inscriuen de forma reglamentària) i col·laboradors (persones físiques o jurídiques que col·laboren amb l’entitat de manera puntual). Els socis d’honor i número poden participar en les activitats de l’associació i poden ser informats sobre els òrgans de govern i representació.

Per expulsar un soci cal la tramitació d’un expedient disciplinari, que contempla l’audiència de l’associat afectat. El funcionament de l’assemblea es basa en un una democràcia interna. Si l’entitat desaparegués, el remanent net de la liquidació es destinaria directament a un centre benèfic del municipi de Calvià.

BELGOCLUB DE MALLORCA

Sota la presidència de M. J. Loly de Cooman, resident a Portals Nous, el Belgoclub de Mallorca es va inscriure en el registre d’associacions de l’Ajuntament de Calvià amb el número 200. El Belgoclub comptava amb una directiva que estava composta només per dones. Es tracta d’una enti-

tat sense afany de lucre, amb membres belgues o d’altres nacionalitats residents a Mallorca, els quals estan exemptes de responsabilitat personal en termes econòmics. Els fins de l’associació són:

 La representació, defensa i promoció dels interessos culturals, socials i econòmics dels associats.

 La unió, l’amistat i la cultura entre tots els habitants de les Illes.

 El bé comú i les bones relacions entre els socis.

 L’estudi de la cultura espanyola i mallorquina.

 L’exclusió expressa de tractar qüestions polítiques, religioses i racials.

S’autoqualifiquen com a entitat d’oci (Scrabble), cultura (literatura, visites a museus, galeries d’art, patchwork artesanal) i assistencial (www.almohadadelcorazon.com, uns coixins que ajuden a pal·liar les molèsties de les pacients en el postoperatori de la cirurgia mamària). Aquesta part assitencial més endavant s’escindirà en una altra associació. Les activitats del Belgoclub són:

 Un horabaixa al mes, partides d’Scrabble en francès.



Un horabaixa de tertúlia cultural literària i intercanvi de llibres.

 Dos horabaixes de cafè, te o pastisseria d’amistat i tertúlia.

Les associacions donen resposta a una necessitat humana: la d’aplegarse, dialogar, intercanviar afectes, inquietuds i experiències









Al març, una excursió en autocar per visitar indrets interessants de l’Illa.

Al maig i a l’octubre, estada de tres dies a un hotel de Mallorca.

Al maig, exposició de patchwork en el Dia d’Europa.

El 15 de setembre, exposició de patchwork a la plaça d’Espanya de Palma.

Per ser soci cal ser major d’edat i tenir interès a fer un servei. Les sol·licituds han d’anar acompanyades de l’apadrinament per part d’un membre de l’associació. Hi ha els socis protectors, que són els que tenen l’obligació de cooperar econòmicament amb una aportació extra que marca la junta directiva. L’assemblea s’ha de reunir com a mínim un pic a l’any, abans del mes d’abril, normalment el mes de febrer. Si l’entitat es dissol, el remanent es lliuraria directament a l’associació sense afany de lucre.

L’any 2006, segons consta en el registre del consistori calvianer, l’entitat va ampliar el camp d’activitat a alumnat, oci, cultura i tercera edat. L’objecte de l’associació era aplegar-se per parlar el seu «idioma» i participar en la vida de l’Illa. El pressupost l’any 2005 va ser de 700 €, i

del 2006 al 2008 de 800 € anuals. La programació prevista per al curs 2005-2006 ocupava tots els mesos, excepte agost, dedicat al descans. Es comunicava cada activitat en una circular dia 25 de cada mes. El programa anual era:

 Dimarts i dijous, patchwork.

 Dos pics al mes, competicions d’Scrabble en francès.

 Dos pics al mes, petanca a Son Moix (Palma).

 Un pic al mes, bridge a un hotel de Palma.

 Un pic al mes, intercanvi de llibres en cadena, reunió amb tertúlia literària i cafè i pastissos per als assistents.

 Un pic al mes, conferències de genealogia i genealogia mundial amb informàtica.

 Un pic en l’any, una excursió i dinar per algun indret de Mallorca.

El mateix nucli impulsor del Belgoclub va registrar «Almohadas del corazón - Proyecto Micky» amb el número 279. Aquesta entitat es va donar d’alta l’any 2014 en el camp assistencial i amb la mateixa presidència. Un altre pic, la junta directiva estava formada només per dones. Es tracta d’una iniciativa solidària de la qual s’exclouen els temes polítics,

religiosos o racials. L’activitat consistia a fer una reunió mensual, participar en el Dia d’Europa, fer coixinets, participar en el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, tallers de confecció de coixins i lliurament d’aquests als hospitals. De fet, també s’organitzen reunions amb altres associacions per cosir, omplir i embalar cors per després distribuir-los. Es tracta d’un model de coixins que han estat supervisats per cirurgians, que tenen forma de cor, de cotó cent per cent i farcits de fibra antial·lèrgica per a dones que han passat per una operació de càncer de mama. Els coixins els ajuden a mitigar el dolor, ja que protegeix la cicatriu del braç i alleugereix el mal de l’edema, i impedeix que s’infli l’extremitat. Aquests coixins els lliuren als coordinadors d’oncologia dels centres on es fa cirurgia per càncer de mama.

Els deures estipulats en els estatuts són els habituals, però sí que entre els deures s’expressa formalment la necessitat de confeccionar els coixins en forma de cor, és a dir, se cerca una involucració activa. Així mateix, es destaca en negreta que serà causa de baixa cobrar per aquests coixins, ja que són lliurats de forma gratuïta i no hi ha afany de lucre. És a dir, tot

Per una banda hi ha associacions estructurades i professionalitzades. D’altra, les menys organitzades, que tenen dificultats per obtenir fons públics

▲ Partit de futbol de jugadors sud-americans.

i que aquesta entitat està presidida per la mateixa persona que el Belgo Club, sí és cert que la finalitat excedeix els interessos d’unes persones vingudes de Bèlgica. Es tracta de dur a terme una activitat solidària que ajuda a pal·liar els efectes d’una malaltia que, malauradament no discrimina i afecta tot tipus de dones.

ASOCIACIÓN DE LATINOAMERICANOS DE CALVIÀ Y BALEARES

Es tracta d’una entitat que porta el registre 207 a l’Ajuntament de Calvià i que va començar a funcionar el 2009. Tenia la seu a Palmanova (inicialment era a Santa Ponça). La constitució es va fer per temps indefinit i sense patrimoni fundacional. Aquesta associació per a Calvià i les Balears tenia com a objectiu ajudar els llatinoamericans fent de mediadors davant els serveis socials i les institucions, per la qual cosa feien reunions i estaven en contacte periòdic. Cal tenir en compte que l’associació va néixer en un moment àlgid de la crisi econòmica i que la gran majoria d’expulsions practicades per Delegació de Govern a les Illes Balears de ciutadans estrangers era de països llatinoamericans. Concretament el 39 % era de l’Amèrica del Sud i Central. Abans ja existia la Federació d’Associacions Llatinoamericanes, FEDASLA, que integrava associats de l’Argentina –amb el percentatge més alt–, el Paraguai, Xile, l’Equador, Bolívia, el Perú i Colòmbia. Des de 2005 treballaven per aconseguir un procés de regulació que beneficiàs uns 25 mil estrangers que vivien a Mallorca sense permís de residència. També treballaven per integrar els estrangers en el mercat de feina i millorar-ne les condicions, així com difondre la cultura de cadascun dels països membres de la federació i promoure l’intercanvi social i cultural entre els llatinoamericans i la cultura espanyola. Un dels actes en aquest sentit va ser l’organització a Calvià d’un torneig llatinoamericà de futbol.

En els estatuts de l’entitat s’especifica que tots els càrrecs de la junta directiva havien de fer feina de franc. Els recursos econòmics de l’entitat eren bàsicament les quotes, les subvencions o qualsevol altre recurs lícit. L’associació es podia dissoldre voluntàriament quan ho acordàs l’assem-

blea general extraordinària, i si sobrava liquiditat, es lliuraria a una entitat sense afany de lucre, com ara Càritas o l’Església, assenyalaven els estatuts.

Entre els camps d’activitat de l’associació hi havia els joves, l’oci, la cultura, els esports i les activitats assistencials. El president fundador era espanyol, igual que la vocal. El tresorer i la secretària eren estrangers.

Anys més tard, els llatinoamericans varen tenir un programa de ràdio específic per a la seva comunitat a Ràdio Calvià, que es deia «Noche a noche, Calvià». Es feia tots els dimarts i dijous a les 22 h i fins a mitjanit, un programa que va començar el 2010 i que anava adreçat a la població i gustos llatins i a enfortir els seus vincles. Conduïen el programa Federico Marotta i Camilo Gabriel Marotta. Segons fonts consultades, l’associació ja va deixar de funcionar el 2011. De fet, es varen dur a terme realment poques activitats, com per exemple un dinar de companyonia al poliesportiu de Santa Ponça i poca cosa més.

THE UPPER ROOM CHRISTIAN FELLOWSHIP

Aquesta entitat té el nombre d’inscripció 208, es va donar d’alta al registre l’any 2010, tot i que ja ho havia fet l’any abans al Govern de les Illes Balears. Es tracta d’una entitat religiosa instal·lada a Magaluf. Els participants eren una parella de Sol de Mallorca, una altra de Palmanova, una més de Santa Maria del Camí, i dues persones més, una de Calvià i l’altra de Palmanova, tots de nacionalitat britànica. El nombre de socis llavors era de 17 persones. L’objecte de l’associació era compartir la paraula evangèlica cristiana de Déu en col·laboració de i amb ajuda d’altres entitats crisitanes mundials amb un objectiu local en suport a les persones pobres i necessitades. L’associació no comptava amb patrimoni fundacional i el pressupost que tenien l’any 2009 era de 12.500 €, el 2010 de 15.000 €, el 2011 va ser de 17.500 € i el 2012 era de 20.000 €. Eren els anys de la crisi econòmica, llavors el pressupost augmentava com segurament la demanda d’ajut de persones necessitades.

▲ Actuació de nines balladores de flamenc.

En el programa anual d’activitats hi havia reunions d’amistat per compartir la paraula evangèlica cristiana de Déu en l’àmbit municipal de Calvià, “rastrillos” i rifes.

L’entitat per definició no té cap afany de lucre. És a dir, es tracta del que els anglesos anomenen charity, que en aquesta ocasió està lligada a l’església anglicana. Actualment es troba a Palmanova, al carrer París i entre les activitats que anuncien a les xarxes socials hi ha anar per les cases a cantar nadales a l’estil anglès, celebrar misses el primer i tercer dimarts de cada mes o els diumenges dematí després d’un piscolabis, així com celebrar les dates més assenyalades del calendari cristià, demanar el res per a persones malaltes, baptismes a la mar, noces, convidada d’altres predicadors, etc. És curiós que en una d’aquestes litúrgies, a una espècie d’altar, es va comptar amb la presència d’un ca, ja que com resa aquesta comunitat “tots són benvinguts”.

ASOCIACIÓN CULTURAL FLAMENCA DE CALVIÀ

Es varen donar d’alta l’any 2009 en el camp d’activitat de la cultura i registre 212. En l’acta fundacional, de 16 de novembre, hi ha tretze noms de dones, 12 d’espanyoles i una d’alemanya.

A principis de l’any 2010, el nombre de socis era de només 27 persones i l’associació

no tenia patrimoni fundacional. L’objecte de l’agrupació era promoure i fomentar els balls típics andalusos entre infants i joves, així com la cultura andalusa a altres cultures del municipi. El pressupost anual per a despeses era de 1.500 € per a l’any 2010, 3.250 € per el 2011 i 3.000 € per a l’any 2012. En el programa anual d’activitats hi ha fer un festival flamenc i activitats d’oci amb infants i pares. Cada any, abans del 31 de desembre, es faria una assemblea general on es procedirà al tancament de l’exercici econòmic de l’entitat. La programació d’activitats es basa en intercanvis culturals amb diverses associacions flamenques, cases de cultura, festivals benèfics, festivals flamencs, etc. I, per suposat, participació a les festes locals del terme.

L’any 2013, l’Associació Cultural Flamenca de Calvià va actuar amb ball flamenc a benefici d’Associació de Discapacitats de Calvià a la Sala Palmanova. En aquells moments els havien cedit un local social al Centre de Galatzó, a l’avinguda de Son Pillo, segons Conveni subscrit entre l’Ajuntament de Calvià fins el 31/01/2017. L’any següent, però, es varen traslladar a Palmanova, a la zona de Son Caliu Nou.

Natali Bonilla és presidenta actual; María José Martínez, la vicepresidenta; Elsa Ballesteros, la tresorera; i Melani Ball-

L’associacionisme serveix també per representar àmbits de maneres de pensar compartides, llocs de trobada per donar-se a entendre amb una llengua i enfocament que suposadament podran comprendre i identificar els interlocutors

esteros, la professora de ball. L’activitat la duen a terme al casal de Peguera, on ballen diversos grups de nines d’entre 3 i 23 anys.

SECOND TIME AROUND

Des del 26 de maig de 2011 l’entitat està registrada a l’Ajuntament amb el número 222. Es tractava bàsicament d’una botiga que hi ha a Magaluf, que recaptava doblers per ajudar a la comunitat i afavorir als més desafavorits dins l’àmbit territorial de Calvià.

Quatre dels membres de la junta directiva també formaven part de The Upper Room Fellowship. L’acta fundacional va tenir lloc l’endemà de Cap d’any de 2011 i va ser a càrrec de sis persones britàniques, quatre dones i dos homes dels nuclis urbans de El Toro i Palmanova (dues parelles compartien residència). En la reunió va quedar clar que voldrien fer una associació que es digués Casi Casi i que tendria tarannà religiós ja que l’objecte era:

 compartir la paraula evangèlica cristiana de Déu

 col·laborar amb i ajudar a altres entitats cristianes

 col·laborar amb la comunitat local per ajudar els pobres i necessitats

No obstant, en els Estatuts es tracta de l’entitat Second Time Around, que bàsicament tenen com a objecte vendre roba i coses de la llar a preus baixos en benefici de persones desafavorides, i que tot els guanys -llevant-hi les despeses- anirien destinades als veïns. A part de la botiga de Magaluf participen en el Dia d’Europa o la Fira de Portals amb regularitat.

L’entitat compta amb presència a la xarxa social Facebook, tot i que no en són actius. A principis de 2020 han decidit tancar la botiga i regalar tot el que hi ha, fins que trobin un local nou per reprendre la seva activitat solidària.

MALLORCA WORDSMITHS

Aquesta associació compta amb el registre 234 a l’Ajuntament de Calvià des de juny de 2012. La seu era a l’avinguda del Golf de Santa Ponça i comptava llavors amb 20 socis. L’associació té com a finalitats realitzar activitats educatives i benèfiques amb la finalitat de proporcionar oportunitats, materials, programes i mètodes que permetin aprendre i aplicar els principis i tècniques de lideratge, oratòria efectiva. El seu web és https://mallorcawordsmiths.wordpress. com/ Actualment duu a terme la seva activitat al municipi de Palma. Segons l’acta fundacional, de 25 de maig de 2011, la presidenta i la secretària eren britàniques,

i el vicepresident, d’origen alemany. El pressupost amb el qual comptaven era de 200 €. A diferència d’altres associacions, a Mallorca Wordsmiths només hi ha un tipus d’associat. La presidenta actual és Mar Félix Fando.

Els socis s’apleguen cada dimecres sense que repercuteixi per debatre tant en anglès com en espanyol, i on tothom interessat hi està convidat. Així mateix, cada mig any participarien en un concurs local, nacional i/o europeu. L’entitat forma part de Toastmasters International, una entitat que s’autodefineix com a una eina útil perquè les persones es trobin segures davant una audiència. El sistema d’ensenyament es basa en la pràctica per ser millor orador i líder, a un preu molt mòdic i, segons asseguren, a través d’un procés d’esbarjo.

A Mallorca Wordsmiths poden formar part els menors no emancipats de més de 14 anys amb el consentiment de les persones que supleixin la seva capacitat. Les persones menors d’edat no tenen vot a les sessions de l’assemblea general i no poden triar els membres de la junta directiva ni tampoc ser triats membres.

ASOCIACIÓN DE POLACOS EN MALLORCA

L’entitat cultural Stowarzyszenie Polaków na Majorce compta amb el número de registre 245. La sol·licitud d’inscripció formal al Registre General del Govern de les Illes Balears va ser l’any 2001 a càrrec d’un veí de Santa Ponça. Llavors la presidenta era i encara és Barbara Walus. El nombre de socis es de 120 i l’objecte és la integració dels polonesos a Mallorca, difusió de la cultura, història i l’idioma polonesos, i el manteniment i promoció de les tradicions de la seva nació. El pressupost que tenien per a l’any 2013 era de 1.000 €. En el programa anual d’activitats hi havia el Carnestoltes, el Dia de la Dona, la Beneïda del menjar (Pasqua), excursions per conèixer l’illa, activitats esportives, Dia de l’Infant, cursa automobilística, Nadal Polonès amb exposició, mercadet i festa de Pare Noël.

▲ Infants a la festa de Polònia d'El Toro.

▲ Concurs de debats per a estudiants d'escoles internacionals de Mallorca.

La seu principal la tenen a la plaça Santa Mònica de Palma, a la parròquia de Sant Agustí. La filial és a l’avinguda Neptú d’El Toro, al nostre municipi.

Per formar part de l’associació s’ha de ser de nacionalitat polonesa, resident o interessades en l’acompliment dels objectius de l’associació. També hi ha els socis d’honor de l’Associació de Polonesos a Mallorca per gran mèrit.

La informació bàsica de l’entitat es pot trobar a la pàgina oficial del Consolat General de la República de Polònia a Barcelona, i en destaca entre d’altres objectius, cuidar el bon nom de Polònia i els polonesos o col·laborar amb els mitjans de comunicació locals per difondre notícies sobre la comunitat polonesa resident a les Illes Balears. Per exemple, quan se’ls va demanar l’opinió sobre la mort traumàtica del seu president Lech Kaczynski 2

Un dels darrers actes celebrats va ser el dia de la independència polonesa, que és l’11 de novembre, dia que varen fer un concert de música d’autors del país i espanyols. Han fet altres actuacions notòries, com una exposició a la Misericòrida de Palma de diversos artistes polonesos.

ROTARY CLUB DE CALVIÀ

Amb el número 287 hi ha inscrita aquesta associació de caire internacional, doncs en el món hi ha uns 1.2 milions de persones de més de 200 països que formen part d’entitats rotàries, un associacionisme que va començar fa un segle als Estats Units d’Amèrica. A Calvià funciona des de 1993, quan tenia 30 socis que es reunien un pic per setmana a l’Hotel Bendinat. Un soci paga una quota d’entrada i després les quotes ordinàries.

No va ser fins al 2015 quan la representant Jessie Catherine Mentink Duncan, molt activa en la vida del municipi i lligada a la comunitat estrangera resident,

2 https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2010/04/12/asociacion-polacos-mallorca-consternada-muerte-presidentepolonia/ 560646.html

en va fer la inscripció a l’Ajuntament. Una de les característiques d’aquest club és el criteri de selecció per formar-hi part, ja que si tres socis si hi oponen ja no s’hi pot participar. A més a més, no hi poden formar part els càrrecs públics, només si són directius de centres de docència o si formen part del poder judicial.

Els socis, coneguts com a rotaris, tenen com a llengua vehicular l’anglès i es reuneixen els dilluns de 14 a 16 h al Hotel Lindner de Bendinat. Les actes que formen part del registre del consistori es nota de manera molt clara que els textos han estat traduïts de manera molt literal de la llengua anglesa i fa difícil l’enteniment fluïd del contingut.

Hi ha socis actius i honoraris, i es classifiquen segons el camp d’activitat on fan feina de manera activa i amb un màxim de cinc persones per a cada camp. Els socis actius han de fer feina a una empresa digne, reconeguda, i ocupar un càrrec important, o haver-se jubilat com a tal. El socis honoraris són aquells rotaris que han dut a terme serveis meritoris i pels quals estan exempts de pagar les quotes. L’empresa o la persona sòcia, a més a més, ha de ser o ha de fer feina a Calvià o d’aprop. A part, en el reglament s’especifica de manera molt pautada quin és el compromís que han d’assumir els rotaris en el compliment dels seus deures com a socis, pel qual es contempla la participació en el estranger o en altres localitats. El mem-

bres de la junta directiva no cobren cap sou per la seva dedicació. Els rotaris seran baixa sempre i quan no tenguin les condicions per ser rotari, per manca de pagament de les quotes, o per manca de participació. També es contemplen altres causes, que amb avís previ, poden ser recorregudes.

L’objectiu d’aquesta entitat és el benestar general en el món, per això recaptaven doblers amb fins benèfics amb activitats com una caminada o un concert, així com estimular i fomentar l’ideal de servei, el coneixement mutu, l’amistat, o elevades formes d’ètica en les activitats empresarials, el reconeixement del valor de la vida útil i la dignificació en benefici de la societat. Aquesta pràctica d’ideal de servei, expliquen, s’ha de posar en pràctica tant a la vida privada, com professional i pública. Han d’estimular també un ideal de servei per a la comprensió, la bona voluntat, la pau entre les nacions, a través de la companyonia de les persones que exerceixen activitats empresarials.

Els doblers que pugui guanyar l’entitat, ja que neix sense patrimoni propi inicial, s’adreçaran a la consecució dels seus fins. En els darrers anys un dels principals objectius ha estat combatre la pòlio al món, recabar fons per a ASDICA (una associació no lucrativa que treballa pera les persones amb discapacitat i les seves famílies), o organitzar debats entre joves del municipi.

El nombre de rotaris ha augmentat en el darrer any, així com la seva activitat. Formen el club persones de vuit nacionalitats. El president actual és Ralph Jansen.

AMINISTIA INTERNACIONAL GRUP ACCIÓ CALVIÀ

Aquesta entitat compta amb el número 319 del registre a l’Ajuntament i està presidida i coordinada per Miguel Ángel Mayorga Díez, veí de la Urbanització Galatzó. Es tracta d’una organitzció no governamental amb una vintena d’activistes que empren un local de Participació Ciutadana del consistori calvianer. Depenen de l’organització Amnesty International, que a Espanya es va donar d’alta el 1980, just durant els anys de transició. L’objectiu és la defensa dels drets humans, per la qual cosa no disposa de fons propis sinó que està finançada per la secció espanyola d’Amnistia Internacional. El programa que varen dur a terme l’any passat contemplava les següents activitats i treballs:  Drets de les dones  Assetjament escolar, mes d’abril  Aniversari de la Declaració dels Drets humans, primer de desembre ▲

 Valents  Iemen i armes a Aràbia Saudita, al febrer  Israel i empreses de turisme, al febrer  Regala les teves paraules, al desembre  Llei “mordassa”, al setembre  Ciutats per la vida, a l’octubre  Dret a l’habitatge

Aquest grup d’acció forma part d’una comunitat global que defensa els drets humans tot basant-se en la solidaritat internacional, l’actuació eficaç a favor de víctimes concretes, amb cobertura universal, universalitat i indivisibilitat dels drets humans que actua amb imparcialitat, independència, democràcia i respecte mutu.

L’organització té en l’àmbit autonòmic personalitat jurídica pròpia i funcionen amb un model federal, tal i com assenyalen els estatuts. En poden ser socis els majors d’edat que paguin les quotes. També existeix la figura del col·laborador. El principal òrgan de control és el Consell General Federal, tot i que també existeix el Comitè de Control i Assessorament Financer Federal i la Comissió Federal d’Arbitratge.

És molt significativa la participació d’Amnistia Internacional en l’encesa de les torres de defensa, un cant pels drets humans.

La complexitat del col·lectiu migrant, especialment heterogeni i amb orígens culturals ben diversos, justifica que la integració dels fills i filles de la immigració en sigui un dels principals reptes

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS

Entrevista amb

David Waller,

(Anglaterra,

1958)

«PER SUPOSAT QUE JO SOM UN IMMIGRANT! SOM UN ANGLÈS QUE VIU A ESPANYA»

Va arribar a Mallorca amb la dona i la filla un dia tempestuós d’agost de 2012. Sosté que aquí el cafè és més bo, el cel és més alt perquè hi ha menys niguls, que som positius i que parlam anglès. La filla, que ara estudia a la Universitat de Southampton, va anar a una escola anglesa on va aprendre molt aviat el castellà, perquè era l’idioma que es parlava al pati. La seva dona ha fet feina a l’Àgora Portals com a orientadora per a l’alumnat que vol estudiar en universitats angleses i també fa sessions de mindfullness

El capellà al recinte de l’Oratori de Portals Nous.

Com va ser que vàreu venir a Mallorca a fer feina?

Durant 12 anys vaig fer de pastor anglicà a Plymouth, al sud-oest d’Anglaterra, fins que vaig considerar que era moment de traslladar-me. Varen ser anys bons de feina profitosa, però necessitava un nou repte en algun altre lloc. Era una fita meva, no va ser condicionat per una ordre superior. Vaig veure que al full dominical hi havia una plaça vacant per venir a Mallorca. Vaig fer una entrevista a Londres per aconseguir aquesta feina, competia amb altres tres capellans. I així vaig obtenir la plaça i és fantàstic!

Com és la comunitat anglicana d’aquí?

A Mallorca vaig agafar el testimoni de l’anterior capellà, Robert Ellis, que vivia a Camp de Mar amb la seva dona. Em va contar tots els secrets, però, és clar, són secrets i no els puc contar. Tampoc no varen ser gaires, perquè considerava que jo havia de llaurar el meu propi camí. Sí que em va passar alguns contactes importants de la comunitat anglicana de Mallorca, que és molt diferent a la del Regne Unit. Per començar, allà som l’església majoritària i aquí, a hores d’ara, és la catòlica. És interessant ser una església minoritària, fa que estiguem vius i justifica la nostra presència. A Palma tenim un edifici en propietat, a Palmanova i al Port de Pollença són locals llogats, i a Cala d’Or empram l’església. A Palmanova fa poc que estam en marxa i tenim poca gent, és una església petita, amb unes deu persones. Ens reunim el primer i el tercer dimarts del mes. La majoria són persones jubilades. Per Nadal molts tornen al Regne Unit. Però, mira, fa dos anys vàrem fer una ruta de cantar nadales pels locals de la zona. El que més necessiten és adorar a Déu, trobar-lo a les seves vides de manera regular, rebre la comunió, i després fer un cafè i conversar una mica. Sabem que també es tracta d’un aspecte social.

A Palma la comunitat religiosa és d’unes setanta persones, que atenen la missa dels diumenges, però depèn molt de l’estació de l’any. Gairebé tot són parelles

grans majors de quaranta anys, hi ha pocs infants. Quan hi ha alguna celebració sacramental, el nombre d’assistents es pot duplicar. La gent va canviant, a l’hivern hi ha menys congregats i a l’estiu venen famílies senceres, perquè els infants no tenen escola.

Quina és la nova tendència en els usos de l’església anglicana?

Les noces és una moda que va en augment de manera espectacular, n’oficiam devers cinquanta a l’any, la majoria d’anglesos, però no totes. Venen a Mallorca per fer una celebració de primera en un indret amb vistes espectaculars. Això m’ocupa molt de temps. A més a més, a Mallorca troben molts de serveis d’organització de noces i per preparar la lluna de mel. És clar, com que són parelles de fora, abans de les noces només puc fer entrevistes mitjançant videoconferència. Impartesc un parell de xerrades sobre què és el matrimoni, a part de preparar els detalls de la cerimònia com ara les lectures, els anells i la música.

Per què els anglesos parlen d’expats (expatriats) i no de migrants o estrangers? Crec que és una expressió poc afortunada i sobretot ara que amb el Brexit hi ha un fort sentiment d’antimmigració.

Jo crec que el Regne Unit té molt més a oferir que així com surt retratat darrerament. La paraula immigrant sona molt forta. Però per suposat que jo som un immigrant! Som un anglès que viu a Espanya. Jo procur emprar més la paraula «immigrant», perquè no té un sentit pejoratiu. És al Regne Unit que desafortunadament ho perceben així, i la gent prefereix dir expats

El Regne Unit es caracteritza per tenir indrets multiculturals i multiètnics. Com experimentau aquest fet a Mallorca?

El Regne Unit per ara és una nació multicultural i multiètnica, tot i que a algunes persones els agradaria que fos blanca i britànica. El nostre futur, però, serà internacional, la qüestió serà veure si la riquesa de la nació serà ben compartida. El que pot ser terrible i preocupant és que cada vegada ens acostem més a un model americà de societat. Els europeus tenim un ferm vincle social, amb un model polític i econòmic que és bo.

Com és que una persona anglesa pot viure en un lloc d’on no coneix la llengua pròpia?

Sí que parl una mica d’espanyol! Em serveix per parlar amb els capellans catòlics. La darrera vegada que vaig anar a

classe ja em vaig sentir a gust xerrant una estoneta, però no puc parlar una estona llarga, em perd. Malauradament, el meu predecessor tampoc no parlava gaire espanyol. És un dels aspectes colaterals dels anglesos, tenim dificultats per a l’aprenentatge de llengües. Els espanyols sí que tenen un bon nivell d’anglès! Vosaltres apreneu anglès a l’escola i jo vaig haver d’aprendre francès.

Estau interessat en aprendre català? No. (Rialles). El castellà ja és un repte i m’agradaria tenir més fluïdesa en aquesta llengua. Sí que som capaç d’entendre alguns textos escrits en català. La meva dona parla espanyol millor que jo. Un pic la policia ens va multar perquè els cans passejaven per un lloc prohibit del Portitxol. Per evitar la multa, vàrem anar a dues hores de classes especials sobre civisme, que t’explicaven com tirar el fems com toca o qüestions sobre els cans, entre d’altres. I va ser impartit en català! Així no vàrem haver de pagar la multa.

Ens sabríeu dir quins són els llocs on una persona anglesa a Mallorca es pot sentir com a ca seva?

Jo vaig a sopar amb la família i amics al bar Rosita de Calvià els dimarts, perquè fan una oferta de menjar de dos per un. Deliciós!

Recomanaríeu als vostres compatriotes venir a Mallorca per jubilar-s’hi?

La pobresa està copejant fort algunes persones. Per exemple, tot i que la majoria d’anglesos aquí tenen molts de doblers, n’hi ha que ara estan retirats i tenen uns ingressos baixos. Llavors, si un dels membres de la parella mor, perden una pensió, i no poden ni permetre’s viure aquí ni tampoc tornar cap al Regne Unit. És un fet amagat del qual no es parla. És un tipus de pobresa, la de les persones vídues. A la qual cosa s’hi ha d’afegir la soledat, potser fins i tot pitjor que la pobresa. Si hi ha algú sol, des de l’església anglicana l’hem d’anar a visitar. Potser no tenim doblers per donar-li’n, però sí que podem parlar-hi. És que, és clar, mentre hi ha els dos membres de la parella està bé, però, quan un dels dos mor, et que-

des sol i és llavors que has de fer l’esforç d’aprendre la llengua. Perquè no conèixer la llengua incrementa la soledat. N’hi ha molts que parlen espanyol i també molts que no el parlen, i diuen: «Fa 30 anys que visc a Espanya i no parl ni una paraula!». I ho diuen quasi amb orgull! Jo fa set anys que visc aquí i estic empegueït de no parlar bé el castellà.

Quin suport poden trobar els anglesos que se senten sols?

A la nostra església del Port de Pollença hi ha una línia telefònica que es diu «Listening Ear» –això és, «l’oïda que escolta»–, que es va posar en marxa amb el suport de l’Ajuntament de Pollença. Amb el consistori calvianer no tenc gaire relació. L’església anglicana forma part d’uns grups d’ONG –la majoria angleses– que ens aplegam cada mes a les instal·lacions de Palmanova per tractar els assumptes que afecten la nostra comunitat. Ens coordinam i sabem que fan els uns i els altres. L’any passat el batle ens va lliurar unes plaques en reconeixement de la nostra tasca.

Foto de Jennifer Jayne Sánchez Rowell.

Si hi ha algú sol, des de l’església anglicana l’hem d’anar a visitar

Igualment, sí que recomanaria Mallorca als anglesos perquè es jubilin aquí. A mi em sembla que a Mallorca percebeu que el turisme britànic és bo, que aporta divises que ajuden l’economia espanyola. La indústria turística espanyola és brillant, ho feis molt bé. Jo crec que als britànics els agrada estar aquí, crec que és una relació beneficiosa per a nosaltres i per als espanyols. Jo hi tenc una residència, pag a la Seguretat Social, els impostos, tenc un sistema sanitari millor que el britànic... és un bon lloc.

Heu pensat mai a tornar al Regne Unit? Què n’enyorau?

No, segurament em retiraré aquí. Estic enamorat de l’illa. M’encanta viure aquí, la cultura d’aquí, m’agrada com és la família aquí. Al Regne Unit, si surts de vespre, et trobes colles de joves que han estat bevent, i si surts per Palma veus famílies senceres, des de nets a padrins. No enyor la política, però sí que em consider britànic. Crec que els mitjans de comunicació presenten el Regne Unit de manera esbiaixada. El Regne Unit té molt a aportar en termes d’estabilitat, diplomàcia, valor de la veritat, polítics íntegres o un bon sistema judicial. Tenim un orgull patriòtic, que és com un salvavides al qual sempre ens podem agafar. En els darrers anys això ha canviat de forma negativa, i la culpa és dels polítics que, amb vista a un èxit a curt termini, plantegen coses populistes que no es poden dur a terme.

Us preocupa el Brexit?

Sí, és una pena, crec que el Regne Unit és un lloc acollidor, positiu i obert on poder viure. La part obscura d’això és que hi ha un odi irracional als immigrants. Conec europeus preparats que fa dècades que resideixen al Regne Unit i que ara tenen por de ser acomiadats i substituïts per treballadors anglesos. Són persones amb família, infants i arrels al Regne Unit.

Viatjau sovint?

Sí, a part de ser capellà a Mallorca som responsable de coordinar diverses parròquies espanyoles. Vol a Barcelona, Alacant, Eivissa i Menorca. Jo encoratj els altres clergues i, si hi ha qualque va -

cant, lider el procés perquè la plaça sigui ocupada. Cada tres anys revisam la tasca que cadascú té encomanada. Les comunitats varien una miqueta. Per exemple, a Barcelona la majoria són menors de 50 anys, i és una comunitat internacional, com la ciutat, hi ha molts d’americans i nigerians. A Palma també hi ha alguns nigerians que venen a missa. A Eivissa... tenen la seva pròpia cultura, són més com a hippies.

Els anglesos estan perdent la fe?

A l’Europa occidental en general vivim una era secular, les persones s’estan allunyant de l’Església. El que intentam és que siguem oberts i accessibles amb el precepte que sabem que necessitam trobar un significat a la vida. Podem ajudar en el camí de trobar un sentit a la vida. És la nostra feina.

Com és una bona persona? I una dolenta? Algú bo és íntegre i respecta els altres. Algú dolent és algú que ha perdut el camí, però jo no crec que hi hagi males persones. Hi ha una diferència entre qui ets i el que fas, en les motivacions, en les accions que duus a terme. Puc fer coses dolentes però potser he estat mal indicat. Hi ha sempre un potencial i una esperança per ser un mateix, per ser una bona persona. Tots estam afectats per la societat que ens envolta. Sempre podem tornar a començar i això és l’important.

* Aquesta entrevista es va fer en anglès un matí calorós d’octubre, asseguts a un banc de l’Oratori de Portals i amb vistes a la platja. Mentrestant, Jennifer Jayne Sánchez Rowell feia les fotos. Al capvespre, David Waller va anar a Valldemossa a oficiar unes noces.

DICK FLEMING / Exintèrpret de conferència de la Unió Europea

INTEGRACIÓ... FÀCIL O NO?

Nosaltres, els éssers humans, som experts en integració. Ens integrem en nous grups de desconeguts al llarg de la vida cada vegada que canviem d’escola, de feina, d’associació esportiva, etc.

o és que la convivència humana sigui perfecta: en som lluny, com mostra la llarga història de guerres i de persecucions de la humanitat, però som capaços de passar el dia –sobretot en les urbs on vivim majoritàriament– en contacte constant (almanco visual) amb centenars de desconeguts sense sentir-nos moguts a atacar-los. Tenim una capacitat d’abstracció que segurament no tenen altres animals per identificar-nos no només amb la nostra família, sinó també amb altres grups de gent no coneguda, gent que viatja al mateix tren, altres aficionats del nostre equip de futbol, els nostres conciutadans, fins i tot els nostres compatriotes, la immensa majoria dels quals mai no coneixerem.

Amb aquesta capacitat d’abstracció, en combinació amb la tendència social general de preferir pertànyer a un grup enlloc de romandre’n fora, i ara amb els mitjans moderns que ens permeten conèixer altres cultures sense moure’ns del sofà, no hauria de ser difícil integrar-nos a un nou país. Però no sempre és fàcil. Per què?

Sens dubte el grau d’èxit del procés d’integració d’un nouvingut a un país depèn molt de l’esforç i de l’actitud del nouvingut i

també dels esforços i actitud de la societat d’acollida. Però abans de tractar aquesta qüestió cal insistir en alguns circumstàncies objectives que poden facilitar o dificultar la integració del nouvinguda. Per il·lustrar això el més fàcil és centrar-me en el cas que conec millor, el meu cas.

Quan vaig arribar a Mallorca des de Brussel·les la tardor de l’any 2009 era:

 Blanc (com la majoria dels residents a l’Illa)

 Ciutadà de la Comunitat Europea (el mateix comentari)





Home

Amb educació superior i valors liberal-democràtics i laics

 Jubilat amb pensió adequada (no cercava feina)

 Amb fons suficients per tenir accés a un habitatge digne per a la meva família

 Amb un bon coneixement del castellà i ganes d’aprendre el català (era lingüista de professió)

 Sense lligams importants amb el meu país d’origen i avesat a viure fora

 Casat amb una dona espanyola criada a Mallorca que tenia una família amb arrels mallorquines ja present a l’illa (probablement el factor més important).

Finalment la meva decisió de venir a viure a Mallorca era una decisió lliure amb molta il·lusió de tota la família, o –en altres paraules– tenia un projecte migratori positiu i ben definit. Podríeu dir que era un privilegiat o que almanco tenia sort.

Contrastem ara el meu cas avantatjós amb el cas d’una persona:  De pell no blanca

No europea

Dona

D’educació rudimentària

D’una regió pobra i rural

Amb arrels i valors culturals molt forts (inclosos els religiosos) del país d’origen

Sense fons i cercant feina

Sense coneixements dels idiomes locals

Amb lligams forts amb familiars al país d’origen

Sense contactes espanyols-mallorquins i, per consegüent, amb tendència a cercar aixopluc a Mallorca amb residents de la seva ètnia o nacionalitat.

Finalment, és possible que el seu projecte migratori fos «només» el de fugir a qualsevol altre país per escapar de la guerra o de la misèria, i no tant de fer una nova vida a Espanya.

Rambles de Barcelona.

Aquest cas és extrem i inventat, però podria existir i, si existís, la tasca d’integració a la societat local seria evidentment més difícil per a ella que per a la primera persona esmentada. Difícil sí, però no impossible, gràcies –com ja hem dit– a l’esforç i a l’actitud del nouvingut i també als esforços i a l’actitud de la societat d’acollida.

Vegem ara com i en quina mesura algunes d’aquestes «circumstàncies desavantatjoses» poden ser alleujades, eliminades i, fins i tot en alguns casos, aprofitades per facilitar la integració del nouvingut i la de la seva eventual descendència aquí.

Comencem amb les coses que són més senzilles de canviar, per exemple l’idioma. Gairebé tothom pot aprendre un idioma si ho vol i si se li dona l’oportunitat, alguns més ràpidament que d’altres. A part de «l’escola de contactes» del dia a dia, hi ha a les Illes una àmplia gamma de cursos lingüístics disponibles a preus accessibles (CEPA, UIB, ajuntaments, Paraula, etc.), tant per al castellà com per al català. Per a això no falten les oportunitats. I encara que hi pugui haver problemes d’idioma per a alguns immigrants al principi, els seus fills nascuts aquí no en tindran.

Pel que fa a una eventual influència de la situació lingüística aquí (l’existència de dos idiomes oficials) sobre la integració d’immigrants a l’Illa, no n’he trobat informació científica (anecdòtica no en falta) i no entraré en la controvèrsia de saber si fa falta conèixer els dos idiomes per ser considerat una persona integrada aquí. Basta esmentar la política d’educació pública de les Illes, que pretén aconseguir una bona integració social de tothom a llarg termini (fills d’immigrants i altres) per mitjà d’una escolarització majoritàriament en català, una política que es pot justificar a la llum del pes del castellà en moltes àrees de la vida social. Potser és encara massa prest per fer una avaluació definitiva de l’efecte integrador d’aquesta política, però supòs que ja existeixen alguns estudis sobre el tema.

Infants jugant al Parc de la Feixina de Palma.

EDUCACIÓ I QUALIFICACIONS

Un immigrant amb educació rudimentària tendrà accés només a feines rudimentàries. Algunes possibilitats d’educació d’adults existeixen i també fórmules de formació professional per a tothom (no especialment per a immigrants). Però se necessitaran esforços per superar aquestes deficiències. A més, un immigrant que arriba amb qualificacions tècniques estrangeres pot tenir problemes per fer que les hi reconeguin.

A llarg termini, el repte és facilitar la integració dels fills dels immigrants i, en aquest context, l’educació figura com a factor decisiu a l’hora de reduir les desigualtats de partida entre la població autòctona i la d’origen immigrant.

Examinar en quina mesura el sistema d’educació compleix aquest objectiu requeriria un llibre sencer. Aportaré aquí només algunes pinzellades d’alguns països europeus.

Espanya té la taxa més alta (32,9 %) de la Unió Europea en abandonament escolar entre fills d’immigrants, segons les dades d’Eurostat. I en general els fills dels immigrants a Espanya obtenen pitjors resultats en rendiment escolar (Ceba i González, 2013). Per exemple, només el 68,8 % dels alumnes de nacionalitat estrangera es graduen en el quart d’ESO a les Illes Balears, quan la taxa mitjana per a tota la població escolar és del 85,5 % (Anuari de l’Educació, Illes balears 2019).

A Alemanya, la taxa d’abandonament escolar és molt més baixa, només el 12 % (2016), però encara més alta que la xifra per als joves autòctons (4 %). Tanmateix, la proporció de joves amb antecedents migratoris amb titulació universitària a Alemanya ha augmentat significativament des de 2005. A més, el 2016 no hi havia diferències entre persones amb i sense antecedents migratoris, la proporció unes i altres era del 26,1 %. Tampoc a Espanya no existeix gran diferència entre fills d’immigrants i fills d’autòctons pel que fa a la proporció amb titulació universitària.

Al Regne Unit sorprèn que, pel que fa als nois, siguin els nadius blancs els que tenen la taxa més alta en abandonament escolar. Els negres, els xinesos i els indis són els més ben educats. L’explicació deu trobar-se en una major implicació i motivació dels pares i alumnes perquè participen tots a les mateixes classes. Tanmateix, entre les noies, les pakistaneses i les de Bangladesh tenen un nivell més baix d’educació que les nadives blanques, cosa que indica clarament una bretxa de gènere en l’educació per a aquests grups.

En resum, l’informe escolar per a quasi tots els països europeus podria formular-se així: «Podria fer-ho millor».

DONA

Ser dona pot dificultar la integració d’un immigrant si en la seva cultura original les dones estan en una posició d’inferioritat i queden a ca seva. Fins i tot les qui cerquen feina poden estar arraconades en ocupacions «femenines» (assistència de majors i altres feines de casa), on tenen poc contacte amb la societat local. L’OCDE reconeix la necessitat de reduir la bretxa de gènere en la població immigrada, destacant la situació de les dones amb antecedents immigrants que augmenten la bretxa amb els seus homòlegs autòctons (sobretot en l’ocupació), mentre que els homes tendeixen a reduir-la. «A tots els països de la Unió Europea, la taxa d’ocupació d’homes nadius i immigrants és equivalent (72,6 %), mentre que la de les dones immigrades és molt inferior a la taxa d’ocupació de les dones autòctones, el 57 % enfront del 63 %» (OCDE 2018).

Per altra banda, em sembla que ser dona pot, en determinats casos, aportar certs avantatges: una immigrant decidida pot utilitzar les seves habilitats socials, relacionals i de comunicació (habilitats suaus o «femenines») per establir bons contactes amb la població local (algunes recerques indiquen que dins aquesta població local les dones mostren un menor rebuig als immigrants del que expressen els homes).

VALORS CULTURALS BASTANT DIFERENTS DELS DEL PAÍS ACOLLIDOR

És clar que el contacte entre diferents grups culturals pot ser conflictiu, amb més o menys intensitat, segons sigui la procedència dels immigrants i les condicions del seu desplaçament. A Mallorca hi ha friccions no només entre grups d’immigrants i la població local, sinó també entre diferents grups d’immigrants.

Tanmateix existeixen moltes maneres de superar aquestes distàncies:

Una actitud positiva de l’immigrant envers la cultura local. En aquest context, una recerca recent de la Universitat Comillas de Madrid sobre la percepció pròpia dels migrants respecte de la seva integració a la societat d’acollida (MIM, Mixed Integration Model) identifica tres arquetips de migrants: molt arrelats, compulsius i audaços. Els profundament arrelats (a la seva comunitat d’immigrants) adopten molt poques de les característiques i actituds culturals i socials locals; el compulsiu les adopta totes sense discutir en detriment de la seva

cultura original; mentre que el tercer grup fa un esforç per adquirir els aspectes més útils i millors de la nova cultura, conservant algunes de les seves tradicions culturals més importants. Els autors de la investigació tenen una preferència per l’enfocament «audaç», però és evident que l’enfocament «compulsiu» també pot afavorir una integració exitosa, tot i que pot donar lloc a friccions entre la primera i la segona generació d’immigrants.

Una actitud positiva de la societat acollidora i dels governants. Es pretén que l’actitud dels espanyols envers els immigrants és lleugerament més tolerant que la dels habitants d’altres països europeus. Tanmateix, existeixen també aquí sentiments de recel i de rebuig, sobretot després de la crisi financera i econòmica a partir de 2007 i els seus efectes nefastos sobre l’ocupació. Per això trob que és encara més important que els governs dels països receptors continuïn fent un esforç per donar més visibilitat a les contribucions de la població immigrant: creixement econòmic, diversitat cultural i creació de societats més obertes i

tolerants. Per tant, fa falta continuar lluitant contra estereotips negatius i promoure la convivència i comprensió mútua entre grups ètnics, per exemple mitjançant polítiques actives d’interculturalisme.

RELIGIÓ

Alguns estudis mostren que el ritme d’integració cultural és més ràpid per a algunes variables que per a d’altres, però que és probablement la religió la que mostra la taxa més lenta.

Al Regne Unit tots els grups del sud d’Àsia i els negres són més religiosos que els nadius blancs. En destaquen els pakistanesos i els originaris de Bangladesh, que són els més religiosos. Hi ha evidència de menys religiositat entre els nascuts al Regne Unit que entre els nascuts a l’estranger, tot i que la caiguda és sensiblement menys marcada per als pakistanesos.

A Espanya són precisament els musulmans els que «reporten més casos de discriminació», i gairebé un 15 % dels enquestats se sent discriminat a Espanya, especialment per part de la policia.

Placers al mercat de Calvià dels dilluns. ▼

Conclusió: afortunadament ha passat els temps de la conversió forçada i hem de reconèixer que cada persona té dret a les seves conviccions religioses i hem de respectar-les –i tolerar-les.

COLOR

És un tòpic dir que el color de la pell accentua les diferències entre alguns immigrants i la població local i que el racisme pot dificultar la integració. El procés d’integració pot ser facilitat per una acostumació general de la població a veure una barreja de cares de colors diferents al carrer (però també pot tenir l’efecte contrari si el canvi és massa ràpid), i a més llarg termini per una matisació de diferències gràcies a l’exogàmia (casar-se amb una persona d’un altre grup ètnic). Per exemple, entre els immigrants al Regne Unit nascuts fora del país, les taxes d’exogàmia són baixes per a les comunitats del sud d’Àsia, però extremadament altes entre els grups de negres i els xinesos. Per a tots els grups, les taxes d’exogàmia són molt més elevades entre els fills dels immigrants (nascuts al Regne Unit). Els índexs d’exogàmia d’alguns grups són extremadament elevats: el 78 % de les dones xineses nascudes al Regne Unit són exògames (no es casen amb un xinès), com el 66,7 % dels homes xinesos nascuts al Regne Unit i el 62,5 % dels homes negres del Carib nascuts al Regne Unit.

Veig aquesta tendència com un fenomen positiu que afavoreix la integració.

FER CONTACTES

Fora de qualsevol dubte, un dels puntals d’una societat civil cohesionada són les associacions de persones (fora del camp del treball i de la família) en l’àmbit de l’esport, la cultura i les organitzacions benèfiques. L’afiliació activa a les associacions augmenta la integració social de tots els membres de la comunitat i, per tant, és important que les associacions acullin els immigrants i que els immigrants s’esforcin per unir-s’hi. Trob personalment que el teixit associatiu a Calvià n’és molt conscient, d’això.

FEINA

La millor manera d’integrar una persona activa (que sigui autòctona o immigrant) és trobar-li una feina de preferència digna. És per això que la integració dels immigrants a Espanya durant els anys d’expansió econòmica fins a 2007 no plantejava problemes majors, perquè els immigrants varen venir justament per omplir llocs de treball disponibles. Per exemple, a Mallorca, la primera onada d’immigrants són espanyols per al turisme, després, marroquins per a la feina del camp, del mar i de la construcció, sud-americans també per a la construcció, i sobretot dones que ajuden a casa. Moltes vegades ocupen llocs de feina que els autòctons no volen fer. Com a resultat d’això, moltes dones espanyoles poden sortir de casa per fer feina, ja que ara disposen d’ajuda a domicili i assistència per als joves o gent gran.

En resum, Espanya i Mallorca varen evitar sentiments antiimmigrant excessius, malgrat que el percentatge de persones estrangeres en el conjunt de la població espanyola passes del 2 % el 1998 al 16 % el 2008 (percentatge encara més alt a les Illes).

Tenir un lloc de treball és, doncs, una bona manera d’integrar-se econòmicament, però no necessàriament socioculturalment. Sembla que la integració abans de la crisi es basava exclusivament en la contribució a la seguretat social (tenir feina) i en l’accés a drets i prestacions. Això era probablement un enfocament inadequat, perquè amb l’arribada de la crisi, d’acord amb l’EPA (Enquesta de Població Activa), a partir del tercer trimestre del 2007 i fins a finals del 2013 es varen perdre 3.618.200 llocs de treball a Espanya, dels quals un de cada quatre corresponia a immigrants. I la taxa d’atur es va elevar fins al 25,7 % –el 36,6 % per a la població estrangera. Conseqüentment, si els que tenien una visió positiva de la immigració en 2008 era el 45,8 % de la mostra, el 2012 era del 39,6 %. Un efecte similar es va notar al Regne Unit, on l’augment de l’atur com a conseqüència de la crisi va revifar els sentiments de rebuig envers els immi-

grants, cosa que va influir al seu torn en el vot a favor del Brexit. D’altra banda, augmenta entre immigrants el sentiment de rebuig al país d’acollida.

I fins i tot per als immigrants ocupats, la seva situació està molt lluny de ser igual a la dels nadius. Encara amb la recuperació econòmica el mercat de treball per als immigrants és bastant diferent al mercat per als autòctons. Per exemple, a Europa més d’un terç dels immigrants amb estudis secundaris ocupen llocs de treball per als quals estan sobrequalificats. Això és 13 punts percentuals superior al dels nadius, i aquesta quota ha anat augmentant des de la crisi i, com a resultat, la renda mitjana dels immigrants és un 10 % inferior a la dels nadius.

Finalment l’atur dels immigrants als països de la Unió Europea és del 15,2 % enfront del 9,8 % per als autòctons (OCDE 2018), i, a Espanya, del 20,7 % enfront del 14,2 %.

POBRESA

És clar que tenir feina ajuda a evitar la pobresa, però avui en dia no sempre basta i els immigrants en surten pitjor: molts d’ells formen part del grup dels «working poor» i tenen el doble de probabilitat de trobar-se per sota de la línia de pobresa relativa a Europa i el doble de probabilitat de viure en allotjaments inadequats que els seus companys nadius. Davant d’aquesta situació, crec que és preferible fer campanya en general per una distribució més equitativa de la riquesa entre el capital i el treball que no pas atacar els immigrants que competeixen pels mateixos llocs de treball.

Tot l’anterior demostra que la integració no sempre és tan fàcil com hauria de ser i que, si es vol jutjar l’èxit de la integració, hi ha tant de motius per ser pessimista com per ser optimista:

 Pessimista perquè a Espanya, on hi ha un gran nombre de conciutadans amb risc d’exclusió social, el risc és encara més gran per als immigrants.

 Pessimista perquè a la UE, de mitjana, els immigrants de segona generació (nadius però amb dos pares immigrants) tenen més tendència a declarar que se senten discriminats (22 %) que els immigrants de primera generació (14 %) (OCDE 2017). Podríem especular sobre les raons d’aquesta actitud –potser són més sensibles o tenen expectatives més elevades–, però és poc encoratjador, ja que en altres països de l’OCDE fora d’Europa (els Estats Units, el Canadà, Nova Zelanda) és al revés: els «immigrants» de la segona generació se senten menys discriminats que els de la primera generació.

I PER SER OPTIMISTA?

Seria interessant conèixer les xifres referents a l’autopercepció de discriminació dels fills d’immigrants a Espanya, però l’informe de l’OCDE no n’inclou cap.

Potser la situació és més positiva aquí, a jutjar per un informe recent (vegeu «Investigació Longitudinal de la Segona Generació a Espanya», un estudi dut a terme per la Fundació Ortega-Marañón el 2017), on es pot llegir el següent: «La mayoría de los inmigrantes de segunda generación de españoles se siente “como en casa”. El 79,1 % de los hijos de expatriados nacidos en territorio nacional o que llegaron al país a edad temprana se siente español. Paradójicamente, sólo el 71,5 % de los hijos de españoles se siente de la misma manera». Les causes de l’elevada taxa d’integració, segons apunta l’informe, són, d’una banda, el tractament igualitari en el sistema educatiu i sanitari, i, d’altra banda, la bona acollida de la població espanyola. Només l’1,67 % dels fills de pares immigrants se sent discriminat freqüentment a Espanya, davant el 92,95 % que troba que mai o poques vegades no se’l margina pel seu origen. Això dona lloc a l’optimisme, com ho fa la tendència general de les generacions posteriors de grups ètnics no indígenes a adaptar el seu comportament d’acord amb el comportament de la comunitat d’acollida local. Sembla força evident que amb el pas del temps les diferències entre immigrants i autòctons disminuiran, però

en lloc de fer declaracions de sentit comú com aquesta sempre és preferible citar evidència científica. Per exemple, un informe recent sobre la integració cultural al Regne Unit (Andreas Georgiadis i Alan Manning) troba una heterogeneïtat substancial entre les comunitats de minories ètniques, però també evidencia que, en gairebé totes les dimensions i per a tots els grups, les minories nascudes al Regne Unit són més properes als nadius blancs que les nascudes a l’estranger, el que suggereix la convergència del comportament de totes les minories ètniques cap al dels nadius blancs.

Només un parell d’exemples de caire íntim i personal, i no necessàriament dels més positius: el divorci i la fecunditat. El divorci és més alt entre els «immigrants» nascuts al Regne Unit que entre els immigrants nascuts fora del país. Pel que fa a la fecunditat, tots els grups minoritaris ètnics, a excepció dels xinesos, tenen taxes de fecunditat més altes que les dones nadives blanques. Però crida l’atenció que en tots els grups ètnics la fecunditat sigui més baixa entre els «immigrants» nascuts al Regne Unit que entre els immigrants nascuts fora del país.

Altres informes confirmen aquesta tendència, però apunten dos factors significatius que poden frenar aquest procés natural de convergència amb el pas del temps: els casos en què grups d’immigrants conserven una forta identitat religiosa diferent a la identitat cristiana o secular local, o quan per diversos motius (pobresa, identitat) se separen espacialment (en guetos) –com a França– de la població nadiva. Afortunadament, sembla que aquest fenomen de guetos és manco generalitzat a Espanya, on tot just un 20 % dels immigrants viu en comunitats en què més de la meitat dels veïns també ho són (Col·lectiu Ioé, 2006). No es donen, doncs, nivells de segregació residencial tan alts com en altres països europeus (Ceba i González, 2013).

Així doncs, hi ha algunes raons per a l’optimisme, però, com dèiem abans en el

nostre informe educació, «Podria fer-ho millor», i això s’aplica tant a Espanya com a Europa en general.

Però com podríem fer-ho millor? Organitzant una gran discussió nacional, com proposa el president francès Macron? No crec que «una gran discussió nacional» sigui el més adient per a la societat espanyola, però estic a favor de més discussió, que no sigui un tema tabú, que no sigui eclipsat pel tema relacionat però diferent de la immigració, tema que molesta i aliena els que ja són aquí. Aquesta conversa ha d’incloure tots els membres de la nostra societat, sigui quina sigui la seva ètnia i fins i tot la seva nacionalitat (no només els qui puguin votar a les eleccions nacionals), ja que gairebé tothom té una visió diferent del que significa la integració.

Llavors, en lloc de preocupar-nos per «l’amenaça de la immigració», hem de parlar amb amics, coneguts i desconeguts per conèixer millor el punt de vista de l’altre.

També ens hem d’informar millor per reduir les múltiples idees errònies que tenim sobre els resultats reals d’integració dels immigrants i els seus fills, accedint a fonts d’informació amb dades fiables sobre ells (no només als diaris locals i, certament, no només als mitjans socials). Això és el que vaig intentar fer per preparar aquest article i esper haver-me desfet ja de certs prejudicis. Només un exemple: abans pensava que els musulmans al Regne Unit es relacionaven poc amb la identitat britànica. Ara, després de llegir investigacions científiques fiables sobre el tema, sé que les minories musulmanes (els pakistanesos i els bengalís) tenen més tendència a considerar-se britànics que les altres comunitats de minories ètniques al país.

Així que se senten britànics. I tant. Bravo! Potser més que jo!

es dels anys seixanta del segle passat, el turisme i la immigració han estat els principals agents transformadors de la societat calvianera. Els lligams entre turisme i immigració a Calvià són obvis, no cal insistir-hi, i entre tots dos han suposat una transformació social i cultural sense precedents, fins al punt que, sense cap mena de dubte, el municipi ha canviat més en tots els sentits (social, cultural, urbanístic, econòmic i, indiscutiblement, també lingüístic) durant els darrers cinquanta anys que durant la resta de la seva història.

Qualsevol immigració massiva en un espai breu de temps (Calvià ha passat de tenir, el 1960, devers 3.000 habitants, a tenir-ne a hores d’ara al voltant de 50.000) es pot percebre, en certa manera, com un perill per a la personalitat de la terra d’acollida. En el cas de les Illes, no hi ha dubte que una de les principals senyes d’identitat és la llengua pròpia, precisament la principal damnificada pels canvis poblacionals ocorreguts en els darrers decennis, fins al punt que actualment a Calvià la llengua catalana es troba en un estat molt precari.

JAUME PONS LLADÓ / Escriptor

Com s’ha arribat fins aquí? Si bé és cert que avui en dia existeix per primera vegada una immigració estrangera molt nombrosa i, per tant, amb unes característiques diferents a la tradicional immigració peninsular dels anys seixanta i setanta, gran part del seu impacte sobre la llengua catalana no és més que una continuació del que es va iniciar fa dècades i que, per ser francs, mai no s’ha acabat de resoldre.

La gran transformació de Calvià començà, tot i que tímidament, en el quinquenni de 1955-60, però va guanyar una força abassegadora en el període 1960-75, amb la creació de molts nous llocs de feina al voltant de la imparable indústria turística, per als quals la població autòctona no donava a l’abast. Aquests immigrants, en general d’un nivell formatiu baix, provenien principalment d’algunes de les zones rurals més deprimides de la Península –Andalusia, Múrcia i Extremadura– i, per tant, eren tots castellanoparlants.

Aquesta primera onada migratòria es va trobar una societat d’una feblesa cultural i lingüística molt acusada, fruit en part de la pobresa material, però sobretot per

culpa de la colonització cultural castellana imposada amb mà de ferro pel règim franquista. Tot i que la dictadura es trobava a les acaballes, no hi va haver cap interès institucional, ans al contrari, a promoure la llengua catalana entre els nouvinguts. Cal recordar, posem per cas, que fins al 1979 tot l’ensenyament es feia exclusivament en castellà. A més, durant aquest període era molt habitual que els immigrants només s’estiguessin una part de l’any a Calvià i la resta del temps se’n tornassin a la seva terra d’origen, la qual cosa va dificultar encara més el seu arrelament social i cultural.

En certa manera, aquests nouvinguts es varen trobar una situació paradoxal: eren la baula feble de la societat, els que agafaven les feines més feixugues i mal pagades, però la seva llengua era la dominant, la llengua de prestigi entre la mateixa població calvianera. Amb aquests antecedents s’entén millor que gran part dels immigrants no adoptassin la llengua del país i, encara pitjor, que la segona generació, els seus fills, tampoc no l’adoptassin de forma majoritària. Per a més inri, entre les parelles mixtes (en què un dels membres és catalanoparlant i l’altre castellanoparlant) un dos terços dels fills varen adoptar el castellà com a llengua habitual, quan en una situació lingüística no diglòssica és normalment el membre vingut de fora qui s’adapta a la llengua del territori que l’acull. En resum, les primeres onades migratòries dels anys seixanta i setanta es varen trobar un substrat propici per a la progressiva substitució lingüística del català en favor del castellà.

Durant els anys vuitanta, ja instaurada la democràcia i un cop superada la crisi del petroli de 1973, els moviments migratoris anteriors es varen consolidar, tot i que s’hi va afegir una certa immigració residencial procedent de la Unió Europea. Per bé que l’ensenyament en català ja era vigent, la inèrcia de 40 anys de dictadura es feien notar amb força i la situació de feblesa

Classes de llengua castellana al Centre d’Educació per a Persones Adultes de Calvià, a Magaluf.

institucional i social del català, amb una gran majoria de la població autòctona encara analfabeta en la seva pròpia llengua, va fer que la immigració continuàs sense tenir la necessitat d’aprendre la llengua de la societat d’acollida.

Així, durant la dècada dels noranta, quan la immigració es va reprendre amb força, i a més amb la novetat que un gran percentatge provenia de fora de l’Estat espanyol, es va trobar amb una societat calvianera on el castellà era la llengua predominant al carrer. Ja en el segle XXI, tot i que va patir un retrocés arran de la crisi econòmica de 2008, els flux migratori va augmentar encara més, sobretot per part de persones estrangeres, tant de la Unió Europea (el 50 %, a grans trets, de tots els estrangers) com d’Àfrica (18 %) i de Sud-amèrica (25 %). També va continuar, tant als noranta com al segle XXI, la immigració peninsular, tot i que només suposà un terç del total.

Sumada a les anteriors, aquesta darrera onada migratòria dels principis del segle XXI fins a l’actualitat (en aquest període Calvià ha augmentat la població en un 20 % i la major part d’aquest augment poblacional, al voltant del 85 %, és gràcies a la immigració), és molt difícil d’assumir des del punt de vista lingüístic. Les dades són eloqüents. Ara mateix un 25 % de la població calvianera ha nascut en altres regions espanyoles i un 37 % és d’origen estranger. D’aquests darrers, el 75 % originaris dels països més desenvolupats, principalment de la Unió Europea, afirma saber castellà, davant només un 14 % que diu conèixer el català. Pel que fa als immigrants provinents de països menys desenvolupats, un 21 % sap castellà i només un ínfim 4 % el català.

En conseqüència, queda palès que, des del punt de vista dels immigrants –tant de les primeres onades com de les darreres–, la llengua catalana a Calvià ocupa un rol secundari, o fins i tot, residual, i que el castellà s’ha convertit, de forma aclaparado -

ra, en la llengua franca de comunicació entre la població d’origen i la immigrant. Fins i tot en l’àmbit laboral, sobretot a les zones costaneres, on viu la major part de la població, l’anglès i l’alemany són força més usats que el català.

L’únic lloc on sembla que la llengua pròpia ocupi el lloc que la llei determina és l’escola, sobretot la pública. Així i tot, l’actual distribució de la immigració entre centres públics (on està escolaritzat el 82 % de l’alumnat estranger) i centres concertats o privats (on només n’hi ha el 18 %) és a hores d’ara absolutament asimètrica, la qual cosa fomenta la formació de guetos. L’escola, en definitiva, és l’únic que explica que hi hagi alguns pocs nínxols on el català és la llengua de comunicació dels joves, independentment del seu origen i, a més, també actua com un motor de promoció de la llengua, ja que no tan sols dota els fills dels nouvinguts dels instruments necessaris per a la comunicació en català, sinó que influeix en què hi hagi pares que la vulguin aprendre. Amb tot, com no podia ser d’una altra manera, en ser un àmbit (potser l’únic) on el català és predominant, és atacat fortament per alguns sectors d’ideologia espanyolista.

Malgrat tot, però, l’escolarització no pot resoldre per si mateixa tots els mals de la llengua. I fora de l’escola és evident que les diferents polítiques lingüístiques iniciades per fomentar la llengua catalana entre la immigració han tengut, sent diplomàtics, una repercussió escassa. Ha faltat, per tant, coratge a l’hora de plantejar respostes al repte d’integrar els nouvinguts. Per als governants, la llengua ha estat, en el millor dels casos, una qüestió tangencial i, en el pitjor, directament prescindible, una antigalla atrotinada que més val amagar per inservible.

S’ha de dir, també, per ser justos, que per als governants locals la tasca no ha estat fàcil. Hi ha diversos factors que afavoreixen el castellà com a llengua d’acollida i

Queda palès que, des del punt de vista dels immigrants, la llengua catalana a Calvià ocupa un rol secundari, o fins i tot, residual, i que el castellà s’ha convertit, de forma aclaparadora, en la llengua franca de comunicació entre la població d’origen i la immigrant

de relació de la immigració. Primer, perquè és considerada la llengua més útil, atès que, gràcies a la legislació estatal, és la coneguda per tothom i, conseqüentment, també la més sol·licitada en qualsevol oferta de feina (el català pràcticament només és una exigència en l’àmbit de l’administració pública, al qual tanmateix molt pocs immigrants estrangers tenen expectatives d’accedir-hi). Segon, perquè és la llengua necessària en qualsevol punt de l’Estat espanyol i, com que la residència a Mallorca pot ser només temporal, es prioritza la llengua que els pot servir més en un futur. Tercer, perquè les dificultats laborals, de temps i de prioritats vitals, deixa en un segon terme l’aprenentatge de la llengua catalana. I per últim, la precarietat, en el cas dels immigrants de països del tercer món, així com l’aïllament en la seva pròpia bombolla del turisme residencial, provoquen que sovint desconeguin la història i l’estatus legal del català a les Illes.

Amb tot, i malgrat el fenomen de la globalització, que fa que cada cop sigui més freqüent canviar de lloc de residència diverses vegades al llarg de la vida, la qual cosa dificulta la pervivència de les llengües minoritàries, l’holandès, el suec, el noruec i el danès, per exemple, tot i que comparteixen amb el català algunes de

les preocupacions i reptes, no es troben ni de lluny, en cap indret del seu territori, en la mateixa situació de precarietat. La raó és simple: aquestes llengües, contràriament al català, es troben en una situació normal, és a dir, de no subordinació lingüística. Són l’instrument reconegut de relació social de la comunitat, amb prioritat absoluta en tots els àmbits d’ús formal: administració, escola, comerç, mitjans de comunicació, etc. Per tant, els immigrants la veuen com una eina imprescindible de promoció social i la població local es manté fidel, amb tota naturalitat, a la llengua autòctona. En resum, en una situació no diglòssica, quan hi ha una dificultat de comunicació és el nouvingut qui, en trobar-se en una situació d’inferioritat, fa l’esforç de parlar la llengua del país.

A Calvià, a Mallorca en general, la tendència malauradament no és aquesta, sinó justament la contrària. La història ha fet que el català, fins i tot on és la llengua històrica, tengui una posició subordinada al castellà. En un territori com Calvià on, gràcies a la immigració, es parlen desenes, sinó centenars, de llengües, és obvi que la política lingüística ha de formar part de la gestió d’aquesta diversitat po -

blacional. En el nostre cas, el d’una llengua sense estat propi, aquesta política lingüística l’únic que ha fet, i en major o menor mesura continua fent, és traduir el joc de forces i el grau de dominació de la llengua majoritària de l’Estat respecte de la minoritària. És a dir, la culpa de la situació tan delicada, per no dir terminal, del català al municipi de Calvià no és de la població immigrada, sinó fonamentalment del tractament històric de subordinació que, per part de les institucions, ha rebut respecte del castellà.

La recuperació econòmica dels darrers anys fa preveure una continuació i revitalització dels fluxos migratoris, tant d’estrangers com d’espanyols, especialment de tipus economicolaboral. Per tant, si a Calvià es vol revertir la situació d’agonia de la llengua catalana, s’haurien de crear, per part del govern autonòmic, les bases d’una política lingüísticament integradora, en la qual el consistori calvianer hi hauria de participar de forma decidida. Seguint l’opinió de la lingüista Aina Moll, l’èxit d’aquesta política lingüística, cabdal per aconseguir una societat cohesionada i inclusiva passa perquè la llengua no sigui mai motiu de tancament, sinó d’obertura, i perquè el català sigui

La història ha fet que el català, fins i tot on és la llengua històrica, tengui una posició subordinada al castellà

Estrangers fent cua a l’Ajuntament de Calvià per apuntar-se a cursos de castellà.

cosa de tothom, immigració inclosa, i no tan sols dels autòctons.

La immigració, en línies generals, sempre vol integrar-se en els llocs d’acollida. S’hi vol incorporar socialment, culturalment, lingüísticament, etc. Tot i això, a Calvià l’allau immigratori ha estat tan intensa i tan persistent, i l’oferta de mitjans d’integració per part dels poders públics ha estat tan escassa, que les possibilitats efectives d’integració s’han vist, i es veuen encara, desbordades. Com a conseqüència d’això avui tenim, i no tan sols en l’àmbit lingüístic, una societat poc estructurada.

Així, partint de la premissa que, per tal de vertebrar la societat, la llengua tradicional de les Illes ha de ser, en pla d’igualtat amb el castellà, el denominador comú de tota la població, cal que tothom hi posi de la seva part. El futur de la llengua catalana com a pròpia de les Illes es troba, i malauradament no tan sols a Calvià, en una situació molt feble a causa de la necessitat, en una societat multilingüe com la nostra, de trobar una llengua franca que a hores d’ara és clarament només

el castellà. Si es vol revitalitzar l’ús de la llengua és primordial conscienciar la classe política, així com també la població autòctona, de la importància de mantenir aquest referent d’identitat i, a partir d’aquí, fer feina de forma decidida perquè sigui un tret d’identitat comú per a tots els habitants, inclosos els nouvinguts.

Amb tot, vist el panorama politicosocial actual i, sent realistes, també el que es pot preveure en els pròxims anys, no sembla que es donin les condicions idònies perquè aquestes premisses es facin realitat. En conseqüència, si ben aviat no hi ha una mena de miracle, ara per ara la pervivència de la llengua catalana en un municipi com Calvià és més que dubtosa, atès que la tendència és que, més aviat que tard –i amb sort exceptuant-ne potser els nuclis històrics de Calvià i es Capdellà–, el català es convertesqui en una llengua residual, en una antigalla folklòrica, en una andròmina que faci més nosa que servei. Encara hi som a temps, no obstant això, però no ens en sobra gaire. Per tant, pagaria la pena aprofitar-lo.

BIBLIOGRAFIA PRINCIPAL

de roque CoMPAny, Joana. «Turisme i societat a Calvià: del creixement a la gran crisi i els reptes del segle XXI». Dins: Entorn de Calvià: Turisme, núm. 6, tercera època, juliol de 2016.

doMingo, Andreu; s err A , Joana; vidAl-Coso, Elena. «Apunts sobre sistemes migratoris i llengua als territoris de parla catalana» Dins: Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, juny 2012, p. 145-166.

FerrAgut ensenyAt, Gabriel; gonzález Pérez, Jesús M.; MirAlles Pl AntAl AMor, Joan; vidAñA Fernández, Luis. Tercer boom i migracions contemporànies a les Illes Balears de 1996 a 2008. Palma: Ediciones de la Fundació Càtedra Iberoamericana, 2009.

goMil A , Ferran. «El bilingüisme passiu». Dins: Immigració, racisme i xenofòbia a Mallorca. Palma: El Tall, 1992.

Melià , Joan. «Llengua i immigració: la llengua i els immigrants de segona generació a Mallorca». Dins: Immigració, racisme i xenofòbia a Mallorca. Palma: El Tall, 1992.

Moll , Aina. «L’impacte de la immigració en la llengua i la cultura de les Illes Balears». Dins: Immigració, racisme i xenofòbia a Mallorca. Palma: El Tall, 1992.

sAlvà i toMàs, Pere Antoni. «Turisme i canvi a l’espai de les Illes Balears». Dins: Treballs de la Societat Catalana de Geografia, [en línia], 2005, p. 17-32.

Salvà i Tomàs, Pere Antoni. La població de les Illes Balears al llarg dels 40 anys de la UIB. Lliçó inaugural UIB, curs 2018-2019.

CENTRE D’AUTOAPRENENTATGE DE CATALÀ DE CALVIÀ

Al Centre Cultural de Magaluf, c/ Puig de sa Mola, 23. Horari: dilluns i dijous, de 9.30 a 14.30 h, i dimarts, de 16 a 21 h.

amb Antoni Rubio López, (Calvià, 1981)

Va estudiar batxiller artístic i després va iniciar estudis d’història i magisteri, però finalment es va decantar per cursar teatre a la Berty Tovias de Barcelona. Ara fa set anys que va partir per aprendre japonès i s’ha instal·lat a Tokorozawa, on fa d’extra de televisió i ven les seves il·lustracions al mercat. Allà s’ha enamorat, ha après a entendre els japonesos i gaudeix molt del seu menjar. Segueix l’actualitat informativa del que passa a Espanya a través de Diario.es

Com vàreu arribar al Japó i decidíreu installar-vos-hi?

(Rialles). Després d’estudiar teatre vaig tornar a Mallorca i vaig fer de contacontes amb el nom de Lo Peix Daurat, tot i que totes les bibliotecàries em deien Antoni Rubio. Combinava el que sabia d’art escèniques i arts plàstiques, per exemple fent titelles. Com que quasi tota la feina provenia d’entitats públiques, amb la crisi econòmica de 2008 va començar a davallar la contractació. El 2012 ja tenia poques ocasions de fer feina com a contacontes i vaig decidir partir al Japó. Primer vaig estudiar un curs intensiu de tres mesos de japonès a l’acadèmia Berlitz de Palma i em vaig examinar de nivell bàsic a Barcelona. El 2013 vaig arribar al Japó, on les primeres setmanes no entenia res de res.

Per què el Japó?

La curolla del Japó va començar a cinquè d’EGB quan estudiava al col·legi públic Ses Quarterades de Calvià, on durant tres anys seguits vàrem tenir mestres d’intercanvi japoneses. Ens varen mostrar moltes coses del Japó, i jo record especialment l’origami (art japonès de plegament de paper), tot un descobriment.

Fer d’actor ha estat casualitat o ho teníeu planificat?

Jo cercava qualsevol tipus de feina, tot i que només tenia experiència com a monitor de

temps lliure, de contacontes o encarregat d’atrezzo. Tenc molta experiència de feina amb infants, però aquí m’exigien haver fet feina amb infants japonesos. Jo els deia que per fer feina amb infants és igual del país d’on siguin. De fet, ara que ja he fet feina amb japonesets ho he comprovat personalment. Al principi només m’oferien feines relacionades amb Espanya, com ara restaurants de cuina espanyola, però jo no tenia experiència en hosteleria! I clar, com que sí tenc formació en art vaig trobar feina a través d’agències per fer d’extra i sí, hi ha molta de feina.

Amb quin tipus de persones us relacionau i quin és el vostre cercle de confiança? Són la família i els amics de la meva dona, que és japonesa. També em relacion molt amb les persones que van a rodatges, amb el personal de producció i amb altres extres, així com amb els veïns. Jo visc a mitja hora de l’estació de tren i a Tokorozawa estic com a un poble, vas al súper i tots ens coneixem. La relació amb el meu sogre va ser difícil al principi, i per això li vaig proposar jugar una partida d’un joc de taula que consisteix a fer trampes. Ell és molt bona persona, però té cara de mafiós, és molt bon jugador i ens va clavar una pallissa a tots. Després de jugar amb ell, la tensió va davallar. A la meva dona i a la seva família els sorprèn que jo sigui així d’extrovertit i proactiu. Jo... mallorquí! Tots ens estam influenciant, ells a mi i jo a ells.

Cans al tren de vapor, il·lustració d’Antoni Rubio López.

Hi ha organitzada alguna comunitat espanyola a prop vostre?

No (rialles). Estic lluny del centre de Tòquio. Són uns 28 quilòmetres, però en tren són uns 40 minuts, perquè aquí tot va molt lent. A Tòquio hi ha comunitats organitzades, aquí no.

Què fa falta per ser migrant?

Molt de valor, desprendre’t del que tenies, però, un pic ho has fet, no n’hi ha per a tant. Sembla molt i després no és tan dur. Si estàs disposat a acceptar el lloc nou com a propi, ja està. Haver trobat sa meva dona també ajuda, però la vaig conèixer passat mig any. Vivia a un alberg i vaig compartir habitació amb cinc persones a canvi de fer de voluntari. Tenia molta por a perdre l’espai d’intimitat i la veritat és que tampoc no ho vaig necessitar. El desafiament més gran ara és fer feina a ca nostra i compaginar-la amb una nina de tres anys que cada vegada demana més atenció. Tres dies a la setmana va a un servei de guarderia, perquè quasi no hi ha places a les escoletes públiques i a les privades és molt car i tampoc no vull que hi vagi, jo som partidari de la pública. Fer feina amb les meves dues filles aquí és un gran desafiament. Un altre desafiament és l’alfa-

bet japonès. Jo quasi no sé llegir en japonès. Cercar els pictogrames al diccionari és una feina molt llarga: primer has de cercar com es pronuncia el pictograma per saber de què parlen i després cercar el significat. Fa molta peresa... Si t’arriba una carta de l’Ajuntament que t’explica com fer la declaració de la renda... uf! (Plors de la nadona).

Creieu que la vostra situació sociolaboral és més bona al Japó que a Mallorca? (La nadona continua plorant). Aquí feina n’hi ha, i no hi ha explotació laboral exagerada, i això és un impacte cultural. No falta personal enlloc, mentre a Mallorca, si a una botiga ho pot dur una persona, només n’hi ha una, i aquí n’hi ha més, no es fa esperar a la persona que compra. Aquí l’atenció és millor, és impensable una mala atenció al client. Tampoc no tanquen, mai, només tres o quatre dies que coincideixen amb l’any nou i l’aniversari de l’antic emperador del Japó.

Quins objectius teniu per al futur?

Vendre més il·lustracions al mercat i desvincular-me de la feina d’extra. A poc a poc les condicions laborals van empitjorant, perquè hi ha més competència,

menys ofertes i sous més baixos, i en pitjors condicions. Et telefonen d’un dia per a l’altre, et fan anar a un rodatge amb roba d’hivern a l’estiu i amb roba d’estiu a l’hivern. Mai no saps quan durarà un rodatge, es pot allargar molt i, per exemple, quan fas feina per al canal públic, no et donen cap tipus de dietes.

Quin és l’impacte cultural més gran que heu experimentat?

Ja han passat sis anys, però jo diria que la personalitat dels japonesos és molt diferent a la nostra, són molt calmats, encara que ells no s’ho consideren. Són molt amables, poc agressius, la manera de xerrar és fluixeta i afectuosa. Amb el temps t’hi aveses. El tercer pic que vaig tornar a Mallorca em va passar una cosa que em va afectar: quan vaig reduir la marxa per entrar a la rotonda de Santa Ponça i el cotxe que venia darrera va haver de pegar una frenada, el conductor em va dir: «hijo de puta!». I això em va causar mal de panxa per un parell de dies. Al Japó no passaria i jo ja estava desavesat als crits. També et comença a afectar molt veure que pots ofendre algú. M’estic «ajaponesant».

Yukata, el pijama japon è s.

L’educació japonesa acadèmicament és de les millors, però no en l’àmbit del creixement personal

Quins tòpics hem de rompre sobre els japonesos?

Els japonesos no són persones tancades. Aquí els diumenges s’apleguen al parc: ballen, fan malabars amb frisbees, o demostracions del que fa el seu canet. Fan de tot, el que passa és que els fa vergonya, són molt tímids, fan de tot però mirant en terra, però cerquen el contacte amb altres persones. Per exemple, al principi, quan anava al súper i agafava productes que van a pes i que els has de ficar dins una carmanyola o dins una bosseta, jo necessitava ajuda per saber com anava tot. La vaig demanar, vaig fer la primera passa, idò ja m’acompanyaven per tot el supermercat! Com a norma general, ells mai no comencen, però després es desfan per poder ajudar-te i relacionar-se amb tu. No són tancats, són tímids.

Què saben els japonesos d’Espanya?

Només coneixen el que diuen les guies turístiques: Madrid, Barcelona, l’Alhambra de Granada i en Gaudí. Fins i tot pensen que Mèxic és al sud d’Espanya! Els que saben de futbol els sona Mallorca pel jugador japonès Kubo, que juga al Reial Mallorca. De menjar saben paella, «ajillo» (nom que donen per fer referència a gambes «al ajillo»), i «tortilla».

Per què sap català la vostra dona? Sí, sap català i el parla molt bé. Al principi parlàvem anglès i japonès i em va dir que començaria a estudiar castellà. Jo li vaig dir que la meva mestra de japonès de Palma havia estudiat filologia hispànica i que no en sabia, i que si aprenia català després sense voler-ho aprendria castellà. S’ho va pensar un parell de dies i em va dir que el que ella volia era aprendre català per entendre’s amb la meva família, i va anar a classes amb un valencià. Ara just aquesta setmana ha decidit anar a classes de castellà.

Què li agrada a ella de la nostra cultura?

Li agrada sobretot com està enfocada l’educació, perquè a poc a poc ens atracam al moment de dur la filla gran a l’escola. L’educació japonesa acadèmicament és de les millors, però no en l’àmbit del creixement personal. Aquí tenen molt en compte el

grup, estan pendents de coses com ara la uniformitat i el pentinat. Per exemple, les nines en l’educació obligatòria no poden dur arracades, perquè no es pot rompre la uniformitat. A la meva dona això la preocupa molt i es planteja si anar a Mallorca o no, perquè s’hi permet un desenvolupament individual major i es fomenta la llibertat d’acció i d’expressió.

On creieu que desenvoluparan les vostres filles la seva vida d’adultes?

No ho sé, la meva filla gran és una japonesa rossenca i de personalitat és com jo, molt caparruda. S’ho passa molt bé en els espais grans quan som a Mallorca, tot i que nosaltres al Japó vivim a un «xaletarro» de 70 metres, som uns privilegiats! Quan anam a Calvià, és ver, la casa és enorme, i hi ha un pati gran. Llavors la menuda corre per tot. Realment és una mescla de japonesa i mallorquina.

Com creieu que serà la vostra vida d’aquí a vint anys?

On sigui, on sa meva dona vulgui estar. L’únic que em preocupa del Japó són els desastres naturals (terratrèmols, erupcions volcàniques, tifons...). El clima és pràcticament el mateix que a Mallorca. Bé, aquí hi ha poca

verdura i la fruita és molt cara. De fet, pràcticament tot el menjar és importat. Bé, i també l’aire és molt contaminat. Estic bé aquí, estic molt relaxat i no m’importaria morir aquí. Jo ja he xerrat amb sa dona que tornaríem si qualque familiar es posa malalt, si sa padrina mor, de l’un o de l’altra, viatjarem. (Actualment ell i la seva família es plantegen seriosament venir a viure a Mallorca).

Què enyoraríeu del Japó?

El menjar i prendre el bany, perquè aquí no hi ha problemes d’aigua. També això d’anar descalç per casa i deixar les sabates a l’entrada. Així ca teva té la meitat de brutor. És molt còmode. I també m’agrada molt l’habitació de tatami, una habitació que sol estar buida i que per això és polivalent. A la nit extens el futon i al matí l’estojes a l’armari –que aquí tenen un fons de metre o metre i mig–, i així tens un espai multifuncional sempre buit i desat.

* Durant aquesta entrevista, Antoni Rubio ha tengut tot el temps la seva menuda de dos mesos en braços.

Bany en un onsen a NIkko.

LUIS VIDAÑA FERNÁNDEZ / Doctor en Geografia Humana

Calvià aposta per l’alumnat estranger i la interculturalitat

ANÀLISI DE LA SITUACIÓ I PROPOSTES D’ACTUACIÓ EDUCATIVES I SOCIALS

LLa realitat demogràfica del municipi de Calvià és apassionant. Només amb una petita ullada a l’evolució de la seva població al llarg dels darrers 50 anys ens mostra el fortíssim creixement en el nombre de residents. Si s’analitza l’origen i característiques de la seva població, la diversitat (nacionalitats, llengües i cultures) és el tret més notori.

Aquesta dinàmica demogràfica planteja importants reptes en la línia de la integració i de la identitat dels «calvianers». En aquest sentit, el paper de l’escola és crucial. Per això en aquest treball volem mostrar les dades i característiques bàsiques de la població en edat escolar del municipi, i aportar certs suggeriments per treballar en la línia de la interculturalitat en la construcció del futur del municipi.

Les darreres reflexions dels teòrics sobre interculturalitat i, per tant, sobre el treball de la cohesió social i el sentit d’identitat en els indrets amb una composició tant heterogènia des del punt de vista demogràfic passen per la implicació de tota la població en la construcció i la participació en el futur comú.

El gran repte d’un context humà tant complex és la integració de tots i entre tots en un projecte de futur que passa, des del nostre punt de vista, pel desenvolupament d’un projecte d’integració intercultural. Aquesta tasca no és exclusiva de l’escola com a entitat responsable de la sociabilització dels nous membres de la societat, sinó que són necessàries mesures de tot tipus per aconseguir una cohesió i un sentiment de tots els habitants com a ciutadans del municipi.

TRETS DEMOGRÀFICS DEL MUNICIPI DE CALVIÀ

Des del començament del segle XX i fins a la dècada de 1960 la població del municipi de Calvià experimenta un creixement de 438 habitants (17 %), resultat del seu creixement vegetatiu.

De 1960 a 1981 la població de Calvià es multiplica per 7, amb un creixement absolut de 19.011 habitants, com a conseqüència de la forta immigració de fora, caracteritzada per la vinguda de població d’altres comunitats autònomes –per tant, de nacionalitat espanyola– per treballar en el desenvolupament de la indústria turística, així com de persones procedents d’altres municipis de les Illes i, en paral·lel, pel turisme residencial (immigrants jubilats) i més endavant per població estrangera en edat laboral, és a dir, famílies amb infants en edat escolar.

L’entrada en la UE i la signatura del tractat de Maastrich (1992) obre la porta al concepte de ciutadania europea, i, com a conseqüència, a l’establiment a Calvià d’un nombre cada vegada més elevat de població de la UE, no únicament persones jubilades, sinó població jove en edat laboral que o bé treballen com a assalariats o bé obrin el seu propi negoci, sovint vinculat al món del turisme, de la restauració o de l’oci, etc.

Amb el canvi de mil·lenni s’observa una continuïtat en l’increment demogràfic de Calvià a causa de la immigració. En el període 2001 a 2018 l’augment és de

10.492 residents. En aquesta darrera fase cal observar una punta poblacional l’any 2011, amb 52.451 residents, que aniran davallant fins als 49.333 actuals com a efecte de la crisi econòmica.

Per tant, és indubtable que Calvià constitueix un lloc atractiu per viure: per raons de tipus climàtic, paisatgístic, de tranquillitat, etc., com també de tipus econòmic, per la seva connectivitat amb la resta d’Europa, per les seves infraestructures i, en síntesi, pel que podríem anomenar «model de vida mediterrani».

La població total de Calvià corresponent a l’any 2018 mostra un equilibri per sexes amb un 50,1 % d’homes i un 49,9 % de dones, fet que també es reflecteix en el sistema educatiu.

Altres variables demogràfiques que ens donen una radiografia de la demografia actual de Calvià són les següents:

 El nombre de matrimonis se situa en 171 l’any 2018, la xifra més baixa dels darrers anys. Això de per si diu poc, perquè la dinàmica social pot passar per no formalitzar aquesta vinculació social entre les parelles.

 El creixement vegetatiu de l’any 2017 xifra el creixement de la població en 63 persones, resultat de 372 naixements i 309 defuncions. Per tant, és clar que el pes d’aquesta variable en el creixement de la població és mínim.

Tot això ens duu a analitzar el factor clau en la dinàmica demogràfica de Calvià: les migracions. La immigració procedent de l’exterior del municipi és el factor explicatiu clau de la dinàmica demogràfica de Calvià.

MODEL MIGRATORI I ECONOMIA TURÍSTICA

La demografia i l’economia del municipi de Calvià han anat de la mà durant les darreres sis dècades (1960-2019). No es pot entendre una variable sense l’altra.

Calvià i es Capdellà passen de ser dos pobles d’economia agrària fins a la dècada dels anys 1950-1960 amb una població mitjana d’uns 3.000 habitants, un municipi relativament gran en població i extensió territorial, a convertir-se en dues dècades (1960-1981) en el paradigma de municipi turístic no només a les Illes Balears, sinó com a exemple a escala europea. En tota la seva costa, un temps poc valorada pels calvianers des d’una perspectiva agrària, es va construir la infraestructura turística actual, que l’ha convertit en un dels municipis més rics de l’Estat espanyol.

La vinculació de la migració a aquest desenvolupament turístic de Calvià es veu en el quadre 2 i en la seva representació en el gràfic 1 de distribució dels seus habitants per lloc de naixement.

La immigració majoritària a Calvià fins pràcticament la segona meitat de la dècada de 1980 procedia d’altres comunitats autònomes. Per tant, es tracta de població nacional, que vingué al municipi per fer feines dins el sector turístic. També, des del començament del turisme, al municipi arribà població estrangera («jubilats»), sobretot dels països més desenvolupats d’Europa, que construïren habitatges en els llocs més atractius del municipi per viure llargues temporades. Aquesta població es coneix amb el nom de «turisme residencial». La renda de jubilació d’aquestes persones, afavorida pel canvi de la seva moneda en relació a la pesseta, els permetia viure amb una certa comoditat a Calvià.

GRÀFIC 1. HABITANTS DE CALVIÀ PER LLOC DE NAIXEMENT (2018)

Font: Vidaña, 2019.

Al llarg de les darreres dècades, al contrari, la immigració que ha fet incrementar la població del municipi ha estat d’origen estranger en edat laboral.

Calvià s’ha situat en els 16.870 residents (2018), que representen el 34,2 % de la seva població. La població estrangera a Calvià (16.870 residents) representa el 34,2 % del total d’habitants (49.333) i, per tant, supera en 13 punts percentuals la població estrangera a les Illes Balears (239.901 residents) que representen el 21,25 % del nombre d’habitants de les Illes a gener de 2019, xifrat en 1.128.908 persones.

Les dades del quadre 2 mostren una realitat difícil de trobar en altres municipis de les Illes Balears i, pràcticament, en cap altre indret del món. Només el 13 % dels habitants de Calvià han nascut al municipi. Per tant, el 87 % han nascut fora (població immigrada). I una altra dada important a destacar és la presència entre els residents al municipi del 34 % de població estrangera procedent de 47 països.

LA INTERCULTURALITAT COM A PROPOSTA

De l’actual composició demogràfica de Calvià és interessant tenir en compte tres punts claus en el fet intercultural:

1. Cal tenir molt clara quina és la composició de la població segons les variables del lloc d’origen, de la nacionalitat, de l’estructura per grups d’edat, etc. Proba-

blement al món hi ha pocs municipis en els quals només el 13 % de la població és nativa, i aquest fet implica un repte de futur molt important.

2. La projecció futura dels actuals habitants de Calvià, i d’aquells que s’hi incorporaran en el futur, passa per crear estratègies de cohesió social i d’identificació com a membres del municipi, és a dir, com a «calvianers i calvianeres». A pesar de viure en un món de cada vegada més globalitzat, és necessari aconseguir un cert equilibri amb el sentit de pertinença a un lloc concret, a una localitat. Els conceptes «global» i «local» no tenen per què ser excloents.

3. Dins l’entorn europeu proper a les Illes, una vegada superades les vies de l’assimilació i l’exclusió com a resposta a la immigració exterior, la resposta que te més acceptació entre els teòrics de les migracions humanes és la resposta que ofereix la integració intercultural, és a dir, el diàleg continuat i permanent entre les diferents cultures presents en un territori amb la intenció de dissenyar un futur comú, consensuat, democràtic, i en el qual tothom es trobi còmode i reconegut. Evidentment amb el substrat cultural comú del municipi de Calvià (història, llengua, costums...).

Les vies de l’assimilació (model francès) com a resposta a la multiculturalitat i de la segregació (model anglosaxó) han es -

MODELS D’INTEGRACIÓ DE LA POBLACIÓ IMMIGRADA EN L’ENTORN EUROPEU

Els tres models d’integració de la població immigrada en el context europeu son: l’assimilació, la segregació i la interculturalitat. Els dos primers es troben actualment molt qüestionats pels especialistes en migracions internacionals.

Model de segregació (típic dels països anglosaxons): consisteix a viure de forma separada en el territori, amb unes normes cíviques comunes per a tota la població.

devingut insuficients per abordar i donar resposta a la complexitat en la qual es troben les societats europees del nostre entorn.

A partir d’aquesta constatació de la realitat, volem fer una doble reflexió en relació a les posicions actuals a aquest respecte, una en l’àmbit del sistema educatiu i l’altra en l’àmbit social en general.

COMPARATIVA ENTRE POBLACIÓ ESTRANGERA ADULTA I JOVE

A Calvià podem trobar una variant de segregació residencial voluntària per factors socioeconòmics, és a dir, famílies que viuen en urbanitzacions on el preu dels habitatges les converteixen en àrees exclusives. El factor cultural, en aquest cas, considerem que no és el predominant, com succeeix en el cas de Son Banya, a Palma.

Model d’assimilació (França n’és el prototipus): l’Estat considera que les cultures minoritàries s’han d’integrar totalment dins la cultura majoritària francesa.

La població escolar de les Illes Balears durant el curs 2019-2020 és de 195.564 alumnes, dels quals 30.038 són estrangers, la qual cosa representa el 15,36 % del total. Així, la comunitat balear se situa en un dels primers llocs, a escala estatal, en percentatge de població escolar estrangera.

A l’igual que succeeix amb el total de la població de Calvià, també la població estrangera en edat escolar presenta un percentatge molt més elevat que a la resta de les Illes Balears. Així, durant el curs 2019-2020, d’un total de 7.068 alumnes de Calvià, 1.425 són estrangers i, per tant, representen el 20,17 % del total.

Model d’interculturalitat : implica interacció productiva entre diferents cultures, en un marc d’igualtat, respecte i tolerància. Una possible representació gràfica en podria ser la següent:

La població estrangera en edat escolar de Calvià (1.425 alumnes) només representa el 8,45 % del conjunt de la població estrangera de Calvià (16.870 habitants), fet que s’explica en part per la procedència de la major part de les famílies, és a dir, de models demogràfics avançats en els quals la natalitat sols ser baixa, o bé per la preponderància en la dinàmica migratòria a Calvià de persones adultes i velles.

Font: Vidaña, 2019

A partir d’aquestes dades, volem formular una tesi en el present article consistent en el següent: si bé el sistema educatiu a Calvià treballa diàriament per la inclusió i integració dels alumnes a la seva comunitat, també són necessàries mesures planificades i intencionades per part de l’administració pública i d’entitats privades per a la integració de la població estrangera adulta que representa el 90 % del total.

GRÀFIC 2. DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE CALVIÀ ENTRE JOVES I ADULTS (2018)

En el cas que això no es dugui a terme, poden passar dècades per a la integració d’aquests nous residents, com ja va succeir amb l’onada immigratòria peninsular dels anys 1960 i 1970. És a dir, aquesta població viu en determinades zones de Calvià, però no s’ha integrat com seria desitjable a la vida del municipi, sobretot dins l’àmbit cultural (llengua catalana, història, etc.).

La població jove del municipi de Calvià (9.778) representa el 20 % del total i la resta de trams d’edat –adults i vells– (39.555) representen el 80 % del total d’habitants.

Font: Vidaña, 2019.

QUADRE 3. POBLACIÓ JOVE DE CALVIÀ, PER GRUPS D’EDAT I SEXE (2018) Edat

Per tant, la forta immigració exterior actua com a factor de dinamització demogràfica i ajuda a mantenir una piràmide demogràfica amb una presència de població jove.

Dels 9.778 joves de Calvià, només 6.276 es troben escolaritzats en els centres que recollim en el present estudi, tots de titularitat pública. Això indica que en el tram 0-20 anys hi ha joves no escolaritzats o que ja han promocionat a altres estudis, i també alumnat que es troba matriculat en centres privats del municipi de Calvià o bé que cursen els seus estudis en municipis propers com Palma i/o Andratx.

LA POBLACIÓ ESCOLAR DE CALVIÀ

Els professionals de l’ensenyament que hem treballat en centres educatius de Calvià hem pogut comprovar com, a diferència d’altres municipis de les Illes, el suport que proporciona el departament d’educació a les diferents comunitats educatives és un fet a destacar.

Probablement un dels darrers exemples de l’afirmació anterior és l’elevat nombre d’escoles d’educació infantil municipals, fet que denota l’interès per l’escolarització primerenca dels trams d’edat compresos entre 0 i 3 anys.

Des de l’inici del període democràtic, la implicació del municipi de Calvià amb l’educació ha estat una línia de feina molt important. Per exemple, la infraestruc-

La

places per

persones grans

tura de centres educatius públics tant d’educació primària (CEIP) com d’educació secundària obligatòria (IES) ha pogut donar resposta a les previsions de ràtio per grup classe contemplades per la normativa educativa, fet que no ha succeït de la mateix manera en altres municipis de les Illes.

Altres aspectes en els quals la gestió municipal de l’educació a Calvià ha estat pionera han estat les mesures de suport educatiu a l’alumnat i la dinamització de les famílies a través de les AMIPA.

La població escolar estrangera de Calvià escolaritzada en els centres del quadre 4 procedeix de 47 països diferents. Si això s’extrapola a la CAIB, els països d’origen d’aquest alumnat puja a 137 països diferents. Pràcticament es troben representats tots els països del món en el sistema educatiu de les Illes Balears.

Per volum d’alumnes, destaquen quatre nacionalitats: Regne Unit; Alemanya, Itàlia i Bulgària, fet diferenciat en relació al conjunt de l’alumnat estranger de Mallorca i de les Illes en general.

En el quadre 6 i en el gràfic 3 destaquen, per importància numèrica, les 17 nacionalitats amb major presència d’alumnat estranger, que sumen un total de 1.183 alumnes i que representen el 83 % del total. Si bé trobem en el llistat alumnat procedent de l’Índia, la Xina, el Marroc, l’Argentina, etc. no representen uns percentatges elevats, com succeeix en el conjunt balear i sí s’observa que la majoria de països són de l’àmbit europeu.

nalitats d’alumnat estranger a Calvià en relació al conjunt de les Illes Balears. Per exemple:

 L’alumnat del Regne Unit (320 alumnes) matriculat a Calvià representa el 23,3 % dels 1.371 alumnes de les Illes Balears.

 L’alumnat d’Alemanya (203) matriculat a Calvià representa el 12,7 % dels 1.600 alumnes de les Illes Balears.

 L’alumnat d’Itàlia (150) matriculat a Calvià representa el 7,3 % dels 2.050 alumnes de les Illes Balears.

 L’alumnat de Bulgària (87) matriculat a Calvià representa el 8,5 % dels 1.029 alumnes de les Illes Balears.



L’ alumnat d’Eslovàquia i de Letònia matriculat a Calvià representa el 18 % del total d’alumnat de les Illes Balears d’aquestes nacionalitats.



L’alumnat de Noruega i de Suècia matriculat a Calvià representa el 15,4 %, respectivament, del total d’alumnat de les Illes Balears d’aquestes nacionalitats.

 L’alumnat del Marroc (32) matriculat a Calvià representa el 0,41 % dels 7.904 alumnes de les Illes Balears.

Per completar la informació sobre l’origen de l’alumnat estranger a Calvià, en el quadre 7 en podem observar l’origen per continents i la seva comparació amb el conjunt de les Illes Balears.

El quadre anterior il·lustra molt bé les diferències quant a procedència de l’alumnat estranger del conjunt de les Illes Balears en relació a la situació al municipi de Calvià.

Podem destacar-ne les següents conclusions:

 A Calvià l’alumnat procedeix bàsicament de països europeus: UE (75 %) i

GRÀFIC 4. PERCENTATGE DE POBLACIÓ ESCOLAR DE LES ILLES BALEARS PER CONTINENTS DE PROCEDÈNCIA. CURS 2019-2020

la resta d’Europa (5 %). En el conjunt de les Illes Balears aquest percentatge d’alumnat estranger europeu representa en total el 35 %.



L’alumnat de Calvià procedent d’Amèrica i d’Àfrica no arriba al 10 %, enfront del 56 % que representen aquests dos continents en el conjunt de les Illes Balears.

 Per últim, l’alumnat estranger d’Àsia i Oceania supera en un punt percentual a Calvià (10 %) el del conjunt de les Illes Balears (7,8 %).

Per tant, és clar que l’alumnat estranger del municipi de Calvià és en un 80 % europeu.

Per últim, el quadre 8 recull el cens d’alumnat estranger matriculat en els centres educatius públics de Calvià per nacionalitats.

LA INTERCULTURALITAT EN EL SISTEMA EDUCATIU DE CALVIÀ

La convivència en els centres educatius de Calvià, des de l’etapa infantil fins al batxillerat, d’alumnat procedent de diferents països, cultures i entorns socials diferents és una realitat des de fa anys. La majoria d’aquest alumnat estranger procedeix de països de l’entorn europeu i només el 20 % procedeix d’altres continents del món.

Aquesta peculiaritat apunta certs avantatges de cara a la intervenció educativa: una major proximitat cultural i de modalitats de vida; una situació econòmica millor; des del punt de vista legal, el fet que es tracti de ciutadans de la UE; també des del punt de vista lingüístic, el fet que es faciliti la intervenció pel domini de l’anglès –principal llengua estrangera del sistema educatiu espanyol–, etc.

No obstant això, els centres educatius de Calvià, a l’igual que la resta del sistema educatiu de les Illes, des del moment que les aules es convertiren en espais multiculturals adoptaren diferents mesures per donar resposta a les noves necessitats, recollides bàsicament en el Pla d’acollida i inclusió de l’alumnat i les famílies d’origen estranger al centre educatiu (PALIC), programa que encara es pot consultar en els webs dels centres educatius de Calvià.

Font: Vidaña, 2019 Font: Vidaña, 2019

Calvià

QUADRE 8. ALUMNAT ESTRANGER DE CALVIÀ PER PAÏSOS D’ORIGEN. CURS 2019-2020

País Alumnat

Alemanya 203

Argentina, l 17 Àustria 3 Bèlgica 9 Bielorússia 4 Bolívia 4 Brasil, el 9 Bulgària 87 Canadà, el 9 Colòmbia 12 Cuba 4 Dinamarca 2 Equador, l’ 2 Eslovàquia 13 Estats Units d’Amèrica, els 6 Estònia 2 Filipines, les 1 França 26 Hongria 7 Índia, l’ 55 Irlanda 7 Itàlia 150 Letònia 4 Lituània 1 Marroc, el 32 Mèxic 1 Moldàvia 4 Nepal, el 5 Nigèria 4 Noruega 2 Nova Zelanda 3 Països Baixos, els 25 Pakistan, el 24 Perú, el 1 Polònia 59 Portugal 1 Regne Unit, el 320 Rep. Dominicana 2

Romania 48 Rússia 48 Senegal, el 12 Suècia 14 Suïssa 1 Ucraïna 18 Uruguai, l’ 8 Veneçuela 8 Xina, la 44 Altres 104

Total 1.425

Pel que fa a la diversitat de l’alumnat, els diferents centres educatius de Calvià han anat incorporant recursos i mecanismes per facilitar una resposta educativa a la nova població escolar.

Des del nostre punt de vista, la intervenció dins el període de l’ensenyament obligatori és suficient per garantir la inclusió escolar i la integració social de l’alumnat procedent d’altres països i municipis de les Illes.

La Conselleria d’Educació, Recerca i Universitat ha tornat a reactivar, una vegada superat el període de crisi econòmica de 2008 i de retallades, el tradicional PALIC (Pla d’Acolliment Lingüístic i Cultural), amb totes les mesures que aquest implica.

En la pàgina web dels centres educatius de Calvià es poden consultar els diferents programes que duen a terme en la línia del treball de la interculturalitat. Només per citar-ne un que ens ha agradat, citarem el programa Tutoria entre Iguals (TEI), que, amb la col·laboració de l’Ajuntament, ofereix ajut perquè els claustres dels centres educatius de Calvià es formin plegats en la línia de millorar la integració escolar i treballar per una escola inclusiva i no violenta. Es basa en la tutorització emocional entre iguals.

Per citar altres programes o línies d’actuació en l’àmbit educatiu poden fer referència a:

 Formació del professorat  Programes de suport lingüístic  Servei d’interpretació i traducció  Guia d’informació educativa multilingüe  Programes de mediació intercultural

Altres figures i/o mesures que poden jugar un important paper en el context dels centres educatius per afavorir la interculturalitat poden ser:

 Coordinador d’interculturalitat /Tutor d’acolliment/ Alumnat mentor d’acolliment.

 Programes d’enllaç de la llengua i cultura d’origen de l’alumnat estranger o forà, i amb l’entorn físic, humà i cultural de Calvià. L’establiment de convenis de cooperació educativa amb els països d’origen de l’alumnat. No es poden fer amb tots els països d’origen però l’agermanament amb algun centre d’un altre país pot ajudar a la formació en interculturalitat. Així mateix, cal recordar que el treball de la interculturalitat hauria d’integrar tres línies de treball: cognitiva, científica i emocional-afectiva.

 La definició del centre com a lloc de recerca per treballar l’educació intercultural. En aquest sentit la utilització de

L’alumnat estranger matriculat als centres educatius de Calvià prové de 47 països diferents Hora de dinar a una escoleta del municipi.

El I Pla local d’infància i adolescència 2018-2021 pot ajudar a l’adopció de mesures...(??)

PAISAJES DE LA INFANCIA Lecturas para la convivencia intercultural

Paisajes de la infancia és el fruit d’un taller intercultural promogut pel Grup de Recerca Intercultural de la UIB que durant el curs 2007-2008 va reunir un total de 16 persones immigrades a Mallorca, d’edats compreses entre els 30 i els 60 anys, procedents de llocs del món com ara l’Argentina, Bulgària, Colòmbia, la Costa d’Ivori, Espanya, el Japó, Mali, el Marroc, el Perú, Polònia, Romania, el Senegal i Taiwan, que relaten en primera persona els seus records de la infància. A més de les lectures per sensibilitzar l’alumnat dels darrers cursos de primària, i sobretot d’ESO, inclou una proposta d’activitats didàctiques per treballar la interculturalitat.

La diversitat és una de les característiques bàsiques de l’alumnat dels centres educatius del municipi de Calvià. El procés de socialització és la base de la cohesió social. Imatge d’una activitat escolar contra la violència de gènere.

metodologies participatives, el treball per projectes, el treball en xarxa entre els centres educatius de la zona, etc., esdevenen metodologies que afavoreixen la consecució dels objectius educatius.

 Cartellera i altres suports en les diferents dependències del centre per reconèixer i mostrar la diversitat de la seva comunitat educativa. Fer visibles les cultures i identitats presents en els centres educatius. En aquest sentit, el suport municipal és important per dur endavant campanyes que englobin tots els centres de Calvià.

 L’obertura dels centres educatius fora de l’horari escolar i altres infraestructures municipals (poliesportius, centres cívics, culturals, etc.).

 El programa de la Conselleria d’Educació, Universitat i Recerca d’Auxiliars de Conversa també pot ajudar dins l’àmbit lingüístic. Per al curs 2019-2020 aquesta ha posat a disposició dels centres educatius de Balears els següents auxiliars: 271 d’anglès, 40 d’alemany i 19 de francès.

A més dels CEIP i els IES, volem manifestar la importància que tenen les escoles infantils municipals en la integració intercultural, tant pel que fa al vessant educatiu com social –interrelació entre les famílies dels infants.

I, per últim, el paper del Centre d’Educació de Persones Adultes (CEPA), que presenta una matricula acceptable. Aquesta oferta

educativa de cada vegada respon més a les exigències formals –cursos homologats per la Conselleria d’Educació– i ha perdut un poc la frescor inicial a través de propostes formatives no formals i informals que arribarien més al conjunt de la població. Aquesta dialèctica acompanya aquests tipus de centres des del seu origen.

Ens sembla molt adient la petició del CEPA de posar en funcionament un cicle formatiu de grau superior (CGFS) d’integració social.

La xarxa d’AMIPA també ha estat sensible a la nova realitat de la diversitat de les comunitats educatives i, a través dels seus programes de tot tipus, com per exemple les escoles de pares, l’organització d’activitat extraescolars, les activitats durant els períodes de vacances, les aules obertes, etc., i sobretot com a lloc de trobada de famílies, fan una tasca molt important en la línia de la integració social, cultural, lingüística, etc.

LA INTERCULTURALITAT EN L’ÀMBIT SOCIAL DE CALVIÀ

L’Ajuntament de Calvià ha estat pioner en la creació del Consell Escolar Municipal com a organisme d’estudi, anàlisi i propostes de millora del sistema educatiu. El paper d’aquest organisme assessor és molt important per fomentar dinàmiques i afavorir experiències comunitàries de cara a la integració al territori de la població, ja sigui jove, adulta o major.

És tracta d’un municipi que, independentment del color polític dels seus gestors, sempre ha valorat molt positivament el paper de l’educació en la formació d’una ciutadania formada i cohesionada, tasca a la qual ha destinat importants recursos econòmics i humans.

Dos programes o recursos educatius municipals que poden contribuir a reforçar la línia de treball de la interculturalitat són:

 Programes de Reforç Educatiu a Infantil i Primària (REIP), que duen a terme mestres, psicòlegs, logopedes, etc., i que té com a finalitat ajudar l’alumnat en relació a les seves dificultats d’aprenentatge, però també en les problemàtiques sociofamiliars (població estrangera).

 Reforç Educatiu a Secundària (CREC), al qual, segons disponibilitat, també es pot apuntar alumnat de batxillerat i de cicles formatius, que té com a finalitat ajudar l’alumnat en relació a les seves dificultats d’aprenentatge, i en relació a l’organització i planificació de les tasques escolars.

Des de la perspectiva que la interculturalitat s’ha d’abordar des d’una perspectiva transversal, considerem que és un encert que l’Educació es trobi dins l’Àrea Social de l’Ajuntament, a més de Biblioteques, Benestar Social, Joventut, l’Institut d’Esports, Habitatge i Servei Lingüístic.

Com a complementàries a les accions educatives amb la població jove de Calvià (20 % del total), no s’ha de perdre mai de vista la necessitat d’adoptar iniciatives i propostes de cara a la integració intercultural de la majoria de població del municipi (80 % de persones adultes).

En aquest sentit, a més de la procedència de la població descrita anteriorment, hi ha una sèrie de handicaps, com ara la distribució en nuclis disseminats de la població, que poden dificultar la sensació de pertinença a un mateix municipi: Calvià.

Així com, ja fa dècades, es va construir el Passeig Calvià per unir el diferents nuclis de població costanera, cal cercar fórmules i propostes de connexió entre els diferents llocs que formen el municipi.

Totes les iniciatives que puguin intercomunicar la població resident als nuclis anteriors s’haurien de potenciar per part de l’Ajuntament.

Per altra banda, un model que pot servir per articular tots els recursos (humans i materials) per aconseguir millorar la participació i la cohesió social és el que s’anomenen «ciutats educadores» o «municipis educadors» en la seva translació a Calvià.

Es tracta de considerar el municipi com a punt de trobada de la gent i de les organitzacions, en la línia de dur endavant un procés formatiu

constant en totes les edats, no únicament dins el tram de la població jove «escolar».

L’objectiu és aconseguir la implicació de totes les entitats ciutadanes, col·lectius professionals i d’oci, centres culturals, centres productius, museus, etc., en la creació d’una xarxa ciutadana. Un punt de partida inicial seria elaborar un inventari de tots els recursos i infraestructures existents, que es podria actualitzar en el futur.

Aquesta xarxa hauria de tenir entre les seves finalitats que cap resident a Calvià no es pugui sentir al marge, potenciar el sentit de pertinença i aconseguir un sentiment d’identitat comuna, etc. Seguint el model d’altres indrets, es tractaria de crear un Projecte Educatiu del municipi de Calvià.

Qualsevol interrelació entre els habitants de Calvià pot esdevenir una experiència intercultural. Al final es tracta de fer visibles les cultures d’origen de la població immigrada en àmbits com ara la feina, l’administració, l’oci, la cultura, etc.

És a dir, els habitants de Calvià s’han de sentir còmodes amb els trets d’identitat actuals del municipi. No obstant això, han de poder aportar els diferents aspectes de les seves cultures d’origen per fer avançar la societat i la cultura en la qual conviuen.

En aquest sentit, cal superar la por a la diferència i combatre de forma conjunta

Acte de graduació de l’alumnat de l’IES Calvià. Estudiants de Calvià organitzaren una desfilada de moda.

els perjudicis i estereotips que solen tenir tots en relació als altres, i això s’aconsegueix sobretot potenciant els aspectes emocionals i racionals de les relacions humanes.

A través de la pàgina web de Calvià, podem veure que es tracta d’un municipi molt dinàmic en l’organització de tot tipus d’esdeveniments i d’actes. Es tractaria d’introduir en cadascun d’aquests, de forma conscient, un enfocament intercultural. És a dir, obrir aquestes propostes a

la implicació de la diversitat de pobles i cultures que conviuen en el municipi.

Per citar exemples d’interculturalitat en l’àmbit social de Calvià, podem fer referència al contingut de la pàgina de l’Ajuntament anomenada «Coneix Calvià». En els diferents blocs de contingut –«geografia i naturalesa», «història i patrimoni», «festes i tradicions», «fires i mercats», etc.– se n’hi poden integrar d’altres per visualitzar els continguts equivalents de les principals nacionalitats presents en el municipi.

Una altra idea seria aprofitar la presència i l’experiència de personalitats estrangeres residents al municipi de l’àmbit polític, cultural, esportiu, etc., per fer de pont o lligam amb la població en general, a través de la seva participació en conferències, actes, exposicions, etc.

És a dir, es tracta de fer visible la diversitat de cultures que conviuen en un territori, en pla d’igualtat i amb un reconeixement mutu de la seva riquesa en un mateix projecte de convivència futura.

RECURSOS I FONTS

La nova realitat demogràfica de les Illes Balears ha generat tota una sèrie de treballs de recerca i de recursos per intentar explicar la nova situació i donar pistes o suggeriments per afrontar els nous reptes. Per això volem citar diferents fonts de consulta que puguin ajudar a comprendre millor el fenomen de les migracions humanes i els seus impactes en les societats d’acollida.

A) TESIS DOCTORALS

La nova realitat demogràfica de les Illes Balears a partir de la dècada dels anys noranta ha despertat la curiositat de diferents investigadors de les Illes Balears que, dins el marc de la UIB, han presentat diferents tesis doctorals des de diferents PERSPECTIVA i àmbits del coneixement, per tal d’estudiar els diferents vessants d’aquest fenomen. A continuació fem referència a determinades tesis molts recents.

vidAñA Fernández, Luis (2004). La immigració estrangera a les Illes Balears 1996-2004. UIB.

La tesi analitza el fenomen migratori a les Illes Balears des de les PERSPECTIVA demogràfica, econòmica i educativa.

Mir guAl, Andreu (2015). Els nous illencs. La identitat dels adolescents d’origen immigrant a la ciutat de Palma: els casos marroquí i xinès. UIB.

La tesi ofereix una anàlisi del procés de construcció de la identitat dels adolescents nouvinguts a la ciutat de Palma marroquina i xinesa.

M il A no , Valentina (2019). The human rights-based approach to human trafficking in international law: an analysis from a victim protection PERSPECTIVA. UIB.

La tesi analitza la immigració des de la perspectiva dels drets humans, en el context del dret internacional.

gonzález B uendíA , Rosa María (2016). Los proyectos migratorios de las mujeres. Un estudio multifactorial. Narraciones de mujeres inmigrantes extranjeras en Palma de Mallorca. UIB.

La tesi vincula immigració i ciutadania des de la perspectiva de gènere i reflexiona sobre la intervenció social en aquest camp.

A lBertí genovArt, Benet (2017). Els moviments migratoris a la Mallorca contemporània (1877-1920). UIB.

B) ALTRES TREBALLS

MirAlles, J.; gonzález, J.; vidAñA, L.; FerrAgut, G. (2009). Tercer boom i migracions contemporànies a les Illes Balears de 1996 a 2008. Premi de la Fundació Càtedra Iberoamericana 2008. UIB (http://www.uib.es/ catedra_iberoamericana)

Informe del síndic de greuges de Catalunya (2006) Parlament de Catalunya. Barcelona. http://www.sindic.cat/

C) ANUARIS

Anuari de l’Educació de les Illes Balears. De 2004 a 2019.

https://dpde.uib.cat/Publicacions/anuari/ Anuari de l’Envelliment de les Illes Balears. De 2008 a 2019.

https://catedradependencia.uib.cat/anuaris/

Anuari de la Joventut de les Illes Balears 2019

https://diari.uib.cat/ digitalAssets/520/520362_anuari-de-lajoventut-de-les-illes-balears-2018.pdf

D) PUBLICACIONS

diversos Autors (2004). La immigració: països emissors i les Illes Balears. Palma. Ed. Cort. BArtoloMé, M. (2002). Educar per una ciutadania intercultural. Madrid. Narcea.

doMingo, H.; vAllesPir, J.; ColoM, J. (2010). Paisajes de la infancia. Lecturas para la convivencia intercultural. GREI. UIB. Palma. Fundación S/M.

MArí, I. (2007). Una política intercultural a les Illes Balears. Conselleria d’Educació i Universitat. Fundació Sa Nostra. Palma. PA jAres, M. (2005). La integración ciudadana: una perspectiva para la inmigración. Barcelona. Icària.

vAllesPir, J. (coord.) (2007). L’educació intercultural a les Illes Balears. Anàlisi de l’educació primària. Palma. UIB.

E) PÀGINES WEIB

https://www-fbofill.org Fundació Jaume Bofill

https://www.iom.int Organització internacional de migracions https://www.ine.es/ https://www3.caib.es/xestib/ https://www.foro.ciudad/com/islasbaleares/calvia/habitantes.html Evolucion http://www.22barcelona.com/ documentacio/compra_inn/04%20 Barcelona%20Ciutat%20Educativa.pdf

PEP BENÍTEZ MAIRATA Professor de l’IES Bendinat

DES DE L'INSTITUT MIRAM LA CRISI DELS REFUGIATS

El projecte Erasmus + Rescue

Arran de la crisi dels refugiats sirians que va assolir nivells dramàtics l’any 2016, es varen despertar a tot Europa els vells fantasmes de la intolerància, del rebuig a la diferència i del nacionalisme excloent. Però, per altra banda, en altres àmbits més solidaris i empàtics, com ara les escoles, va sorgir una onada de iniciatives i projectes en la direcció contrària. És en aquest context que l’IES Bendinat, continuant amb la seva llarga i exitosa trajectòria de participació en programes internacionals, es va involucrar en el projecte Erasmus+ The European ABC (Awareness of Borders to Cross).

Els socis del projecte han estat els centres BBS Syke Europaschule, Syke (Alemanya), Zespól Szkól Ekonomicznych, Torun (Polònia) i Liceo Scientifico Statale Claudio Cavalleri, Parabiago (Itàlia), i el fil conductor era el trencament, des d’un punt de vista metafòric, de les barreres socials, culturals i geogràfiques que ens separen.

Les múltiples i variades activitats del projecte es desenvoluparen entre

el setembre del 2016 i l’agost del 2018, i tengueren lloc tant en els centres abans esmentats com en altres institucions i en col·laboració amb les respectives comunitats educatives, algunes ONG i les administracions públiques.

L’eix vertebrador del projecte ha estat l’intercanvi d’experiències vitals i donar a conèixer les diferents realitats pel que fa a l’actitud a davant la qüestió migratòria. Els estudiants dels tres països han participat en trobades en cada un dels centres i han elaborat nombrosos materials, entre els quals destaca el recull True Stories, amb històries i entrevistes a alumnes immigrants o refugiats, en què adolescents de Síria, Costa d’Ivori, Nigèria, Gàmbia i Veneçuela expliquen les seves experiències familiars i personals de fugida i arribada al nou país d’acollida.

La tasca feta ha estat reconeguda i ha rebut el suport de diverses organitzacions de cooperació, entitats i organismes públics com el Consell Insular de Mallorca, l’Oficina del Parlament Europeu de Milà, l’ONG Proactiva Open Arms, l’Organització per als Refugiats Intakt de Syke, i l’As -

Pel que fa a un dels aspectes més importants del projecte, la seva difusió i disseminació dels productes, ha estat fonamental la participació dels mitjans de comunicació local i regional, la qual va tenir el seu punt culminant amb l’emissió d’un reportatge a la televisió regional saxona amb motiu del guardó al millor projecte del mes per part de les autoritats educatives alemanyes.

Els resultats finals s’han recopilat en una publicació que mostra i explica les principals fites del projecte, entre les quals destaquen l’exposició «Past & Present», que mostra la situació de diferents indrets afectats per conflictes bèl·lics o polítics, com el Sàhara espanyol o Damasc; els guions i les imatges de les diferents obres participants en la Diada de Microteatre, duita a terme a Bendinat; i la inauguració de l’escultura dissenyada pel Departament d’Arts Plàstiques de l’IES Bendinat i fabricada pel Departament de Treballs del Metall de l’escola alemanya.

sociació d’Amics del Poble Saharaui de les Illes Balears, entre d’altres.

JOSÉ FRANCISCO GIMÉNEZ SÁNCHEZ / Sociòleg i treballador social

Migració, refugi, asil

UNA OPCIÓ…

O UNA OBLIGACIÓ FORÇADA PER

PODER CONTINUAR VIVINT?

La mobilitat humana és un fenomen creixent, dinàmic, multicausal i multidimensional. Les persones es desplacen a altres països per trobar millors oportunitats i/o cercant major seguretat. Avui dia en el nostre municipi s’entrecreuen multitud de persones migrants de diferents nacionalitats que prenen la decisió de moure’s a un altre lloc, algunes ho fan de forma forçada, d’altres de manera voluntària; unes ho fan a l’interior, dins de l’Estat espanyol, i d’altres en l’àmbit internacional creuant fronteres; unes persones ho fan amb intenció que aquest canvi sigui una cosa transitòria, i altres pensat que és una decisió permanent; en alguns casos arriben a aquesta situació per decisió pròpia, en d’altres ho fan de manera forçada com a única opció per mantenir la vida, i altres vegades aquest moviment el fan com a víctimes de tràfic i tracta a través de la coacció i agressions de tota mena.

La mobilitat humana i les migracions han existit i existiran sempre. No obstant això, tot i ser part intrínseca de la dinàmica de la població, la migració en els últims temps s’ha convertit en una qüestió controvertida, de debat, fins i tot de conflicte.

De cada vegada més, sorgeixen actituds crítiques, desaprovatòries, racistes o xenòfobes envers la població migrant, sol·licitant d’asil i refugiada, que fan que el fenomen de la mobilitat humana es percebi com una cosa negativa en si mateixa, de manera que victimitzen i/o criminalitzen la població migrant o refugiada i en limiten les possibilitats de desenvolupament. Vulneren els seus drets i qüestionen els efectes de la migració i el refugi tant per a les persones migrants i refugiades com per a la societat del país de destinació, i limiten el benefici que té la mobilitat de les persones.

L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) defineix la «mobilitat humana» com la mobilització de persones d’un lloc a un altre en exercici del seu dret a la lliure circulació. Es tracta d’un procés complex i motivat per diverses raons, que poden ser voluntàries o involuntàries, que es fa amb la intencionalitat de romandre en el lloc de destinació per períodes curts

o llargs, o, fins i tot, per desenvolupar una mobilitat circular, és a dir, la migració repetitiva i contínua entre dos o més països. Aquest procés implica l’encreuament dels límits d’una divisió geogràfica o política, dins d’un país o cap a l’exterior.

L’element més important de qualsevol procés de mobilitat humana és que és un procés humà, en el qual l’ésser humà és l’actor principal del moviment. La mobilitat humana és un dret, és l’expressió de l’exercici del dret a la lliure circulació.

La mobilitat humana és multicausal, perquè els motius o causes que porten les persones a decidir deixar el seu país són múltiples i variats (laborals, econòmics, de salut, per qüestions mediambientals, per seguretat o simplement per l’expectativa de majors oportunitats…). Però també és un fenomen multidimensional, perquè afecta diferents dimensions de les persones i les societats (físiques, emocionals, psíquiques, legals, culturals, desenvolupament humà, econòmic, mediambiental)

És important recalcar que la mobilitat humana, ja sigui la migració lliure i voluntària, o la sol·licitud d’asil i refugi és una qüestió de drets. Totes les persones posseeixen drets i llibertats fonamentals inalienables que són universalment re -

coneguts en els instruments internacionals. Els drets humans són drets inherents a tots els éssers humans, això vol dir que s’apliquen a totes les persones sense cap distinció de nacionalitat, lloc de residència, sexe, origen nacional o ètnic, color, religió, llengua, o qualsevol altra condició. Totes les persones tenim els mateixos drets sense cap discriminació, o almenys això és el que estableix el dret internacional i el que la majoria dels Estats han signat, acceptant-lo i assumint-lo com a marc legal pel seu paper com a garant de drets i titulars de deures, és a dir, que tenen l’obligació de garantir-los i complir-los.

Els drets humans són universals perquè els corresponen a totes les persones, més enllà de les diferències culturals, polítiques, històriques, socials, econòmiques o d’origen i localització. A més, els drets humans són inalienables i irrenunciables, perquè ningú no els pot negar a les altres persones, ningú no en pot ser despullat i ningú no pot renunciar-hi, encara que sigui per pròpia voluntat. Són indivisibles, perquè, ja siguin drets civils, culturals, econòmics, polítics o socials, tots tenen la mateixa importància com a drets i no poden ser classificats per ordre jeràrquic, perquè a més estan relacionats entre si. Cadascun contribueix al respecte de la dignitat humana i la realització d’un dret depèn de la satisfacció de l’altre. És a dir, són interdependents i estan interrelacionats perquè la privació d’un dret pot afectar negativament els altres.

Per tot això, les persones tenen dret a migrar, a desplaçar-se des d’un territori d’un Estat cap al territori d’un altre Estat o dins d’aquest.

La mobilitat humana es refereix a qualsevol moviment de població, independentment de la seva grandària, composició o causes. En funció de les característiques d’aquests moviments, es parla de migració forçada o migració voluntària, de migració permanent o temporal. Pot semblar un foc de termes, però

aquestes distincions són analítiques i jurídiques, i per tant condicionen els drets i la complexitat que poden trobar les persones, si se’ls cataloga com a migrants, sol·licitants d’asil o refugiades.

L’article 13 de la Declaració Universal de Drets Humans reconeix el dret a la lliure circulació en proclamar que «tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència en el territori d’un Estat», i que «tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar al seu país».

A més, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) recull que aquest dret «no podrà ser objecte de restriccions tret que aquestes es trobin previstes en la llei, siguin necessàries per a protegir la seguretat nacional, l’ordre públic, la salut o la moral públiques o els drets i llibertats de tercers, i siguin compatibles amb els altres drets reconeguts en el present Pacte» (art. 12.3).

I la Convenció de Ginebra de 1951 prohibeix als Estats que en són part imposar sancions a les persones refugiades que s’hagin vist obligades a entrar de manera «il·legal» en el seu territori i obliga a garantir-los-hi la llibertat de circulació una vegada hagin estat reconegudes com a tals (art. 31 i art. 26).

Espanya ha ratificat tots aquests instruments internacionals i ha integrat i acceptat en el seu ordenament jurídic aquests tractats i acords internacionals.

PERÒ QUINA ÉS LA DIFERÈNCIA ENTRE LA MIGRACIÓ I EL REFUGI?

La principal diferència és que les persones migrants prenen la decisió de moure’s de manera lliure i voluntària.

Les persones sol·licitants d’asil o refugiades no han pres aquesta decisió de manera lliure i voluntària, sinó que s’han vist obligades a fer-ho per salvaguardar les seves vides.

Això no obstant, i pel que fa a les persones migrants, tal vegada caldria

Nina refugiada de la Guerra del Vietnam.

analitzar si aquesta decisió de migrar lliurement i voluntària és realment així o està tan condicionada per altres factors que es converteix també en una obligació, ja que moltes vegades les persones prenen aquesta decisió per la falta d’oportunitats econòmiques, socials, culturals, polítiques, de seguretat i/o cíviques, etc., per bé que finalment, analitzant la seva situació, prenen la decisió lliure però condicionada de migrar de manera voluntària i deliberadament, no sense abans haver-ho pensat i analitzat molt.

En contraposició, les persones sol·licitants d’asil o refugiades no tenen opció, no poden triar, prenen la decisió de manera forçada, perquè no els queda una altra opció. L’única opció és sortir o exposar-se a la persecució i a la mort, generalment una mort violenta.

Es consideren persones refugiades les que, a causa de temors fundats de ser perseguides per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques, es trobin fora del país de la seva nacionalitat i no puguin o –a causa d’aquests temors– no vulguin acollir-se a la protecció del seu país; o que, mancant de nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniments, fora del país on abans tinguessin residència habitual, no puguin o –a causa d’aquests temors– no hi vulguin tornar.

El motiu principal per adquirir l’estatut de refugiat és la fugida d’entorns violents, principalment conflictes armats, polítics o mediambientals, en els quals es pateix persecució, existeix perill de mort i/o, en aquells casos que han estat víctimes de violència o d’amenaces directes, persecució i/o tortures.

Així com, en la migració, els principals motius que porten a prendre la decisió de migrar solen ser econòmics, per millorar el nivell de vida, o per motivacions mediambientals, o bé a causa de crisis cròniques, desastres naturals, o

crisis polítiques, en la situació de les persones refugiades el motiu és major, urgent i inevitable, ja que estem considerant una amenaça que posa en perill la vida de les persones.

No obstant això, a pesar que la diferència entre migració i refugi és molt clara, la realitat actual moltes vegades estableix uns límits molt difusos entre tots dos termes. Aquesta dificultat per definir si una persona és migrant o és candidata per ser considerada sol·licitant d’asil i, per tant, si compleix els requisits de refugiada, en la majoria de les ocasions va unida a contextos polítics violents i/o autoritaris que generen situacions de pobresa extrema, inseguretat ciutadana i persecució política o ideològica, que fan que les persones no tinguin més opció que deixar el seu país, la seva terra i la seva família per assegurar les seves vides.

El mateix ocorre en aquells països, com per exemple el triangle nord de Centreamèrica (Guatemala, el Salvador i Hondures). La violència que generen les maras, les colles violentes, el crim organitzat transnacional i la violència derivada del narcotràfic, el tràfic d’armes, el tràfic de persones i/o el tràfic de drogues, obliga moltes persones a deixar el seu país. No obstant això, en la majoria dels casos a aquestes persones no se’ls reconeix el temor fundat a ser perseguides i que les seves vides corren perill, per la qual cosa no se’ls concedeix l’estatut de refugiades, de manera que es veuen immersos en una situació molt difícil perquè no poden tornar als seus països i queden de manera irregular com a migrants, mal anomenats «il·legals».

La majoria de les persones, fins i tot les persones migrants, poden buscar de part dels seus governs la garantia que els seus drets bàsics siguin respectats, així com assegurar la seva seguretat física. Però en el cas de les persones refugiades, el país d’origen ha mostrat ser incapaç –o no hi mostra disposició– de protegir aquests drets.

Caldria analitzar si aquesta decisió de migrar lliurement i voluntària és realment així o està tan condicionada per altres factors que es converteix també en una obligació, ja que moltes vegades les persones prenen aquesta decisió per la falta d’oportunitats econòmiques, socials, culturals, polítiques, de seguretat i/o cíviques, etc.

Dona armènia amb els infants de Geghi, 1899.

Les persones migrants, quan es troben fora dels seus països, poden legalment continuar rebent assistència i protecció dels seus governs, a través d’ambaixades i consolats. No obstant això, les persones sol·licitants d’asil o refugiades no, ja que s’ha demostrat legalment que els seus governs no garanteixen els drets fonamentals i la protecció dels seus ciutadans. O fins i tot, en molts de casos, el propi estat i/o govern és el principal perseguidor i violador dels drets humans.

Les persones migrants poden tornar al seu país, entrar-hi i sortir-ne lliurement, a diferència de les persones sol·licitants d’asil o refugiades, que no poden tornar al seu país perquè això suposaria persecució o mort.

El límit entre migració forçada i persona sol·licitant d’asil i/o refugi és una qüestió que actualment hauria d’implicar una reflexió, tenint en compte que el concepte de refugiat i sol·licitant d’asil es va adoptar el 1951, en la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, a Ginebra (Suïssa), per donar resposta a la situació que existia en el context internacional d’aquell moment. No obstant això, la situació actual del context internacional, la situació dels països i les dinàmiques socials, exigeixen una revisió de la sol·licitud d’asil i de l’estatut de refugiat. Seria més adequat que en el concepte de «persona refugiada» s’hi inclogués un concepte més ampli de migració forçada.

La migració forçada es considera el desplaçament que s’ocasiona per l’amenaça a la vida, la seguretat o la llibertat, o per situacions que posen en perill la subsistència. Els refugiats, sol·licitants d’asil

Camp de refugiats sirians de Za’atri a Jord à nia, el segon m é s gran del m ó n.

Camp de refugiats d’Um Piam a Tailàndia.

i les persones desplaçades per desastres naturals, nuclears o químics, fams o qualsevol altra situació que posa en perill les seves vides, són considerades migrants forçoses. Però és important tenir en compte que serà necessari que tramitin la sol·licitud d’asil perquè puguin tenir una resolució positiva i arribar a ser considerades com a persones refugiades.

No n’hi ha prou amb complir els requisits que es detallen en la convenció de Ginebra per ser considerada una persona refugiada. Si aquesta no fa el tràmit, la sol·licitud d’asil, mai no arribarà a ser-ne considerada com a tal. És a dir, que no és suficient que una persona surti del seu país per un temor fundat de persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o per les seves opinions polítiques, o perquè la seva vida, seguretat o la seva llibertat es veuen en risc, per situacions de violència generalitzada, conflicte armat, greus violacions als drets humans o situacions que pertorbin greument l’ordre públic, i no pugui o no vulgui acollir-se a la protecció del seu país d’origen, perquè se’l consideri com a persona refugiada. És necessari que sol·liciti la protecció de l’Estat en el qual ha viatjat, sota la categoria de refugiat.

LA MIGRACIÓ FORÇADA SUPOSA

PASSAR PER DIFERENTS ETAPES:



ORIGEN - Decisió de migrar - Emigració. És l’acte de sortir d’un Estat amb el propòsit d’assentar-se en un altre. Aquesta etapa en el cas de la migració voluntària sol ser bastant àmplia. És la fase en la qual s’analitzen els motius pels quals s’està plantejant migrar, es posen en comú amb l’entorn més prò -

xim, es reflexiona i es pren la decisió de migrar. Posteriorment es fan tots els tràmits administratius per poder migrar d’acord amb les regulacions nacionals i internacionals. Una vegada que la decisió està presa s’organitza i planifica el viatge.

No obstant això, en el cas de la migració forçada, aquesta etapa ve marcada per la necessitat urgent de sortir del país per protegir la vida, motiu pel qual en la majoria dels casos no és possible reflexionar, planificar o recopilar tota la documentació necessària (passaport, títols, documentació legal...) ni poder emportar-se els diners o els estris necessaris per al viatge. En molts de casos es pren la decisió de manera sobtada, obligats per la urgència de protegir la vida, cosa que implica sortir del país amb allò que es du posat, sense la documentació exigida i sense els recursos mínims necessaris per al viatge.

 TRÀNSIT Es refereix a l’etapa d’escala o pas per un país intermedi en el viatge cap al país de destinació. En el cas de la migració voluntària, en general es fa la migració tenint en compte la legislació internacional i els mitjans de transport, que solen ser principalment l’avió, el tren, l’autobús o els vehicles propis.

En el cas de la migració voluntària, el trànsit sol ser curt en el temps i amb poques escales. No obstant això, en el cas de la migració forçada aquesta etapa pot durar anys. En molts de casos la persona no s’emporta la documentació necessària per poder passar les fronteres internacionals i, a més,

les legals, per moure’s, impliquen la necessitat de fer-ho a través de xarxes o màfies que controlen i abusen per complet de la situació extrema i de la indefensió que pateixen. En la seva majoria es converteixen en víctimes de tràfic de persones. El tràfic il·lícit de migrants és un risc en la mobilitat humana, perquè afecta un gran nombre de persones i països del món. Els delinqüents i les màfies es lucren amb el tràfic il·lícit de migrants, les persones objecte de tràfic il·lícit són vulnerables a l’explotació i a l’abús, i la seva seguretat i les seves vides corren un perill greu (es poden asfixiar a l’interior dels contenidors, morir en el desert o ofegar-se a la mar mentre són conduïts per contrabandistes que es lucren amb un trànsit en el qual els migrants es converteixen en mercaderies).

 I NGRÉS AL PAÍS DE DESTINACIÓ. Correspon a l’entrada d’un estranger al país de destinació de la migració, ja sigui de manera regular o irregular. En el cas de les persones sol·licitants d’asil, és el moment en el qual han de fer el tràmit de sol·licitud d’asil per poder arribar a ser considerades persones refugiades.

 PERMANÈNCIA - RESIDÈNCIA . Etapa en la qual la persona es troba vivint en un altre país en qualitat de migrant, ja sigui de manera regular o irregular, o bé en qualitat de sol·licitant d’asil o persona refugiada.

 RETORN . És l’acte o procés de retorn al país d’origen. Aquest retorn també, una vegada més, pot ser voluntari o forçós i pot també ser assistit o espon -

Els delinqüents i les màfies es lucren amb el tràfic il·lícit de migrants

tani, lliure o condicionat per unes situacions que, com en el cas de la decisió de migrar o sortir del país de manera forçada, impliquen que és necessari tornar o retornar a l’origen.

És important diferenciar el tràfic il·lícit de migrants amb el tràfic de persones. Encara que en tots dos casos se cerca treure profit de la vulnerabilitat de les persones i el seu desig o necessitat de sortir a la recerca de millors condicions, el delicte de tràfic de persones se centra exclusivament en el trasllat i/o encreuament a un altre país de les persones, mentre que en el cas del tràfic de persones es tracta d’un engany per a l’explotació de les persones. El delicte de tràfic il·lícit de persones constitueix un delicte contra un Estat, mentre que la tracta és un delicte contra les persones.

Per tràfic de persones, segons el protocol per prevenir, suprimir i sancionar el tràfic de persones, especialment de dones i nins, s’entendrà la captació, el transport, el trasllat, l’acolliment o la recepció de persones mitjançant l’amenaça o l’ús de la força o altres formes de coacció, el rapte, el frau, l’engany, l’abús de poder o d’una situació de vulnerabilitat o la

concessió o recepció de pagaments o beneficis per obtenir el consentiment d’una persona que tingui autoritat sobre una altra, amb finalitats d’explotació.

Aquesta explotació inclourà, com a mínim, l’explotació de la prostitució aliena o altres formes d’explotació sexual, els treballs o serveis forçats, l’esclavitud o les pràctiques anàlogues a l’esclavitud, la servitud o l’extracció d’òrgans. La característica fonamental del tràfic de persones és la intenció d’explotar la persona que es desplaça, independentment que el desplaçament s’hagi produït dins o cap a l’exterior d’un país, o que la persona hagi donat o no el seu consentiment si això és fruit de pràctiques coactives, o en qualsevol cas si aquesta persona és menor de 18 anys.

Quan la migració es produeix perquè hi ha temor fundat que la seguretat i/o la llibertat de la persona estan en risc –per ser víctima de la violència generalitzada, davant d’un conflicte armat, per una persecució o davant d’un desastre o catàstrofe climàtica (terratrèmols, huracans, contaminació ambiental)–, se sol parlar de migració forçada, desplaçament forçat, refugi o asil, i s’aplica el Sistema de

Infants de la Guerra Civil Espanyola.

Protecció Internacional dels Refugiats, els principals instruments del qual són la Convenció sobre l’Estatut de Refugiats (1951), el Protocol sobre l’Estatut dels Refugiats (1967) i la Declaració de Cartagena sobre els Refugiats (1984).

Al concepte de persona refugiada que estableix la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat, se li suma el matís que desenvolupa la Declaració de Cartagena, la qual exposa que es considerin també com a refugiades «les persones que han fugit dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçades per la violència generalitzada, l’agressió estrangera, els conflictes interns, la violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que hagin pertorbat greument l’ordre públic». Això obre les portes a reconèixer aquestes situacions difuses en les quals a vegades es pren la decisió de migrar, però no de forma tan lliure i voluntària sinó totalment condicionat per la situació insostenible que es viu en el dia a dia en el lloc d’origen.

És important la diferència entre ser reconegut com a migrant o refugiat, perquè una persona refugiada té dret

a cercar i a rebre asil en condicions de seguretat, té dret a rebre l’ajuda assistencial bàsica i els mateixos drets que qualsevol altre estranger que sigui resident legal, incloent-hi el dret a la vida i a la llibertat, la garantia contra la tortura, l’esclavitud, les detencions i els arrestos arbitraris, la garantia de llibertat de pensament, d’opinió i d’expressió, de religió, dret a l’educació i a ser part en la vida cultural de la comunitat i també dret a la salut, entre d’altres.

Però la persona que vol ser considerada com a refugiada, en ingressar al territori d’un altre Estat a la recerca de protecció internacional, ha d’expressar aquesta necessitat en arribar al lloc fronterer. El personal migratori n’ha de permetre l’ingrés, rebre’n la sol·licitud i indicar-li el lloc al qual ha de dirigirse per iniciar la sol·licitud, o bé prendre i donar-li constància d’una sol·licitud inicial.

Un dels aspectes més importants dins de la protecció internacional de refugiats és la consagració del principi de no devolució, que, a més del seu reconeixement per altres tractats de drets humans, és definit originalment per la

Convenció de 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats com el principi pel qual cap Estat podrà, per expulsió o devolució, posar de cap manera a un refugiat a les fronteres dels territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social, o de les seves opinions polítiques (art. 33).

Confii haver exposat els elements per poder diferenciar el que són els conceptes de «migració» i «refugi». És important reconèixer que és molt diferent moure’s per decisió pròpia, lliure, voluntària i informada, a haver de prendre la decisió de deixar el teu país perquè corre perill la teva vida. Per això és important partir de la premissa que ningú no hauria d’haver de migrar de manera forçada, que migrar ha de ser un dret, però no una obligació. L’obligació de migrar en situacions de vulnerabilitat i perill implica que se’ls està impedint el dret a no fer-ho. És a dir, que la migració a vegades es converteix en una obligació, no desitjada, i no tant en una opció. La migració forçada sempre serà una coacció derivada de la situació d’inseguretat, persecució i violència.

È xode vene çolà creuant el pont de Rumichaca, a la frontera de l’Equador amb Colò mbia.

RELATS SOBRE

Migrar per obligació

Com vàreu prendre la decisió de migrar a Espanya?

Fue una decisión forzada, si la situación en mi país no fuera tan grave nunca hubiéramos tenido que salir de allí. Estuvimos dándole vueltas a la idea de salir del país desde 1998, cuando comenzamos a sentir la crisis en Venezuela. Pero tuvieron que pasar más de 10 años, y ver cómo la situación en el país cada vez era peor y más peligrosa, para dar el paso definitivo de salir del país.

Hubo un caso, en donde vivíamos, que marcó un antes y después. Fue por un atraco a la entrada de la urbanización, en el que interceptaron un coche en el que iba un padre con su hijo. Como ya estábamos acostumbrados a los atracos, pues ya lo entregabas todo (cartera, dinero, móvil, cosas de valor…). El atracador, al ver que el señor entregaba tan rápidamente todo, le dijo: «Parece que no te duele nada de lo que te estoy quitando, pero te voy a quitar algo que sí te va a doler», y entonces disparó a su hijo y lo mató. Ahí es cuando le dije a mi marido que teníamos que irnos. Yo no quería que nos mataran a nuestros hijos en la puerta de casa.

Com va ser la sortida de Veneçuela?

Decidimos viajar a Canarias, porque allí hay una comunidad venezolana muy grande y conocíamos gente. Enseguida tuvimos trabajo y pudimos ubicarnos de forma independiente en España. Allí nació mi tercera hija y después de un tiempo aterrizamos en Mallorca, en Calvià, porque a mi marido le ofrecieron trabajo en un restaurante muy reconocido aquí.

Com va ser l’arribada a Calvià?

Tuvimos esta oferta de trabajo para venir aquí porque querían personas que se arraigaran y permanecieran por un tiempo de larga duración. En el ámbito turístico y de restauración tienen un problema grave: la gente sólo viene por temporada, porque vivir en Mallorca, en lo que se refiere a la residencia, es muy caro.

No fue fácil al principio volver a empezar en otro lugar nuevo y más cuando viajas con niños, con un idioma distinto, porque al final aquí se habla catalán, pues no fue fácil al comienzo, pero te tienes que adaptar al nuevo lugar. Además

en este cambio también venían mis padres con nosotros, porque después de nosotros también tuvieron que dejar Venezuela. Bueno, al final toda la familia tuvo que salir del país. Entonces tienes que acogerlos… Hubo un momento en el que nos encontramos recién mudados a Calvià los cinco, mi marido y mis tres hijas, pero además con nuestros padres y la llegada de mi hermana y mi sobrina. Nueve en un piso, porque no hay más opción. Y suerte que encontramos un piso grande.

Com valorau el canvi de situació després d’haver partit? Lo que hemos encontrado que no teníamos en Venezuela ha sido la calidad de vida, la seguridad física pero también el acceso al sistema público de salud, a la educación, al trabajo… La tranquilidad de poder moverte sin problemas. Y saber que tienes futuro. Tal vez teníamos mejor estatus en Venezuela, aunque al final conforme se iba empeorando lo perdimos todo, pero sólo por la tranquilidad que tenemos de estar aquí mereció la pena.

Què opinau de la migració? Yo viví la migración en Venezuela desde que tengo uso de razón porque vi como llegaban montones de migrantes al país. De hecho, yo soy descendiente de españoles que migraron a Venezuela hace muchos años. Creo que la migración que llega a España es una migración de personas profesionales, con estudios y capacidad para poder realizar el proceso de migrar. Además de aportar conocimiento y capacidades, contribuyen a través de su empleo y los impuestos que pagan como cualquier trabajador. Aunque siempre seguirás siendo un extranjero cuando estás fuera de tu país, pero en ese sentido el municipio de Calvià, como tiene mucha población extranjera, es más fácil integrarse, porque te encuentras a muchas personas y familias que saben lo que es migrar y asentarse en otro lugar.

Yo siento que el sentimiento de rechazo hacia la migración en Calvià no es tan arraigado como en otros lugares. Creo que la diversidad de culturas y la cantidad de personas extranjeras que hay en Calvià hace que el municipio sea más abierto, más acogedor, es un entorno muy internacional.

María Fernanda és veneçolana, té 45 anys i el 2011 va prendre la decisió de migrar de manera forçada amb el seu espòs, dues filles i estant embarassada.

LES MIGRACIONS

Forçada a migrar

Hope és una dona nigeriana en la vintena que du un parell d’anys vivint a Espanya. Des que va arribar ha estat explotada i obligada a exercir la prostitució.

Nigèria és el principal país d’origen de dones africanes víctimes de tracte amb finalitat d’explotació sexual. Hope explica que el nivell de violència i corrupció al país és tan insuportable que totes les persones cerquen fugir d’allà. Ella va caure en mans de la delinqüència organitzada que, després d’oferir-li feina a un hotel a Espanya, en arribar l’obligaren a prostituir-se.

D’ençà que Hope va decidir acceptar l’oferta de feina a un hotel, la seva vida es va convertir en un malson terrible. Tot va començar amb un ritual de vudú o una cosa similar per la qual li varen tallar les ungles i blens de cabell, els ficaren dins d’un un sac i feren el ritual. La suggestió, juntament amb les amenaces, els fa creure que mentre mantenen el sac amb el cabell i les ungles poden manejar i controlar la seva vida i el seu cos. La teoria és que una vegada que ella torni el deute que tenen per al trasllat a Espanya li tornaran el saquet i quedarà lliure. Hope explica que aquesta és la teoria, perquè a la pràctica és gairebé impossible arribar a pagar el deute que va creixent sense sentit a voluntat dels captors. Ella no coneix cap dona que hagi aconseguit pagar el deute.

Per arribar a Espanya, Hope va haver de passar quasi un any de viatge des de Nigèria i va haver de canviar tota l’estona d’intermediaris, conductors, cases o llocs de recer. Va ser víctima del tràfic il·lícit de persones i va travessar Níger, després el desert del Sàhara, Mali, Algèria i el Marroc, que és on va haver d’esperar per travessar l’estret amb pastera. Ella va prendre l’opció més barata. Hi havia altres opcions, fins i tot una en la qual t’asseguraven un vol i l’entrada a Espanya per l’aeroport de Madrid, però el preu era tan extremadament car que ella només es va poder permetre l’opció més econòmica. Durant el viatge va patir agressions contínuament, violacions, va veure persones que morien assassinades, torturades i va entendre que l’única manera de sobreviure al viatge era acceptar i suportar tot el maltractament, tot pensant que una vegada arribada a Espanya tot canviaria.

No obstant això, després de l’horror del trasllat a Espanya, la seva vida continuaria en una espiral de violència i explotació de la qual encara no ha pogut sortir. Hope no pot parlar de molts dels moments de la travessia, però el que recorda amb més horror va ser el viatge amb pastera fins a la costa espanyola. Hope

Hope havia d’estar disponible les vinti-quatre hores del dia per als clients. No podia abandonar el club on vivia i li varen retirar el passaport

no sap nedar. Pensava que moriria allà i el record del trajecte la fa bloquejar-se.

Una vegada a Espanya, la varen traslladar a Mallorca, on l’obligaren a prostituir-se en un club. Li explicaren les condicions: havia de lliurar tots els doblers que rebés, per pagar el deute contret, però alhora li retenien gran part dels doblers en concepte d’allotjament i manutenció. Hope havia d’estar disponible les vint-i-quatre hores del dia per als clients. No podia abandonar el club on vivia i li varen retirar el passaport. En cas de reclamar o voler escapar, reben pallisses i qualque vegada les droguen de manera forçada. A més a més, han d’aconseguir que els clients consumeixin alcohol i drogues, i que les convidin.

Un cop clar que no poden fugir i que estan controlades, les obliguen a exercir la prostitució al carrer, especialment en la temporada d’estiu. Per això Hope moltes nits és traslladada a la zona de Magaluf o de l’Arenal per exercir la prostitució. Ella explica que, òbviament, si pogués no ho faria, però en el seu cas no és una opció, sinó una obligació: se sent fermada i les xarxes criminals no permetran que surti d’aquesta situació.

La identificació i protecció de dones víctimes de tracta és molt difícil, perquè, malgrat que se les pugui protegir, no se’ls pot garantir la protecció dels familiars i persones estimades del seu país d’origen. Aquest és un dels principals motius pel qual Hope no vol denunciar els captors i les persones que l’obliguen a exercir la prostitució.

«Hope» en anglès és esperança. No és el seu nom, sinó el que ella ha triat. Quan se li pregunta quina és la seva esperança, ella somia que algun dia serà lliure i podrà continuar a Espanya vivint amb una altra feina que no sigui mitjançant la prostitució, perquè per a ella això no és una feina, sinó una explotació.

ASIER VERA SANTAMARÍA/ Periodista

Viaje al sueño americano

DE LA CARAVANA MIGRANTE CENTROAMERICANA L

a migración es una constante en el mundo. Millones de personas se mueven cada día en busca de una vida mejor y de un futuro que les niegan sus países de origen. El viaje de miles de kilómetros suele hacerse en solitario o en pequeños grupos que se ponen en manos de «coyotes» o personas sin escrúpulos que cobran una suma de di-

nero por trasladar a los emigrantes de un lugar a otro aprovechándose de su necesidad y dejándoles muchas veces abandonados a su suerte o en manos de criminales que los secuestran o asesinan. No hay continente que se libre de este deseo por progresar y de las mafias que se lucran de los sueños de la gente. La «tierra prometida» en América es Estados Unidos, a don -

de emigran cada año miles de personas en busca del denominado «sueño americano». Hace un año, surgió una nueva manera de emigrar desde Centroamérica a través de las denominadas caravanas de emigrantes, que fueron criminalizadas desde el primer día por el presidente estadounidense, Donald Trump, quien llegó a decir que en ellas iban terroristas y pandilleros.

Este fenómeno, que surgió el 13 de octubre de 2018 de la ciudad hondureña de San Pedro Sula, me sorprendió en Guatemala. Cuando 7.000 personas estaban atravesando este país centroamericano hacia la frontera con México, me encontraba en plena selva del Petén realizando un reportaje sobre los guardianes de la Reserva de la Biosfera Maya. Ante la imposibilidad de dirigirme hacia donde se encontraba el éxodo humano, recurrí a lo que denomino «pe-

riodismo de sofá», que no es otra cosa que redactar un reportaje sin estar en el lugar de los hechos echando mano del teléfono e Internet, contactando con colegas u organizaciones que se encuentran en el epicentro de la noticia.

Cuando regresé a la capital del país, la Caravana Migrante ya había atravesado el río Suchiate, que separa Guatemala y México, por lo que la noticia del año pasó sin que yo fuera testigo de ella. Ante tal frustración, no me quedó otro remedio que dirigirme a la ciudad mexicana de Huixtla (Chiapas) para ver con mis propios ojos lo que estaba ocurriendo y poder escribir reportajes siendo observador directo. Al llegar, encontré a miles de personas pernoctando en la calle, muchas de ellas acompañadas de hijas e hijos de muy corta edad e inclu -

so bebés. Hasta ese momento, aún no había sido consciente de lo que significaba el hecho de que familias enteras dejaran todo atrás para mirar adelante, donde sólo les esperaba un futuro incierto en el que sólo existía la ilusión por buscar una vida mejor, aunque eso implicara separarse de las personas a las que más se quiere. Todas ellas habían decidido abandonar Honduras ante la falta de expectativas laborales y huyendo de unos índices elevadísimos de violencia, que dejan un reguero de miles de muertos cada año. En el camino, se fueron sumando migrantes de Guatemala y El Salvador que viven condiciones similares en sus países y a quienes les unía el mismo anhelo de dejar atrás los crímenes de las pandillas. Sin embargo, no solo huían de las balas, sino también del hambre que se ha colado en los ho -

Costa de Guatemala. Foto: Asier Vera Santamaría.

gares de los tres países del denominado Triángulo Norte por la falta de empleo y por unos salarios pírricos que no les alcanzan ni para dar de comer a sus hijas e hijos.

En un primer vistazo a este movimiento migratorio sin precedentes en Centroamérica, lo que más llamaba la atención era la gran cantidad de menores de edad que acompañaban, sobre todo, a sus madres, quienes decidieron iniciar el peligroso viaje ante la situación insostenible de Honduras, Guatemala y El Salvador.

A las 3 horas de la madrugada, se comenzaba a levantar el campamento y en plena oscuridad las miles de personas iniciaban su marcha que les llevaría a caminar decenas de kilómetros cada día hasta que lograban que un camión les diera «jalón» para avanzar así sin la necesidad de andar por un asfalto que hacía horas que se había convertido en un horno, debido al sofocante calor que rozaba los 40 grados.

EL SUEÑO DE UNA VIDA MEJOR LEJOS DE LA VIOLENCIA Y EL HAMBRE

El primer día que salí con la Caravana Migrante acompañando su caminar, me di cuenta de que la única manera de plasmar esta realidad era embarcarse en esta travesía por México para conocer de primera mano las razones por las que las familias y personas solas se arriesgaron a tomar la ruta empujadas por el sueño de una vida mejor. Era la única manera de meterme en su piel y sentir lo que significaba emigrar con el privilegio de saber que yo podía regresarme cuando quisiera y que no estaba dejando atrás mi tierra y mi familia. Asimismo, la forma de encontrar personajes que me ayudaran a contar las historias era caminar junto a los emigrantes, dormir en los albergues, compartir los tiempos de comida y dudar juntos cuando las dificultades llegaban para evitar que siguieran su camino. Sólo así, pude ver cómo sufrían e incluso cómo se divertían montando fiestas con música muchas noches para bailar y olvidarse por unos instantes de la dura situación

que estaban atravesando dirigiéndose a un país donde no eran bienvenidos.

Así, con sus testimonios pude constatar que la razón por la que estas personas salen de sus países es que los Estados no tienen respuesta hacia las necesidades ciudadanas básicas de salud, educación y la violencia endémica, que es consecuencia de bolsas de pobreza en determinados barrios.

Entre Huixtla y la ciudad de Mapastepec, en el Estado mexicano de Chiapas, conocí a Fabiola Díaz, de 25 años, quien caminaba con la mirada fija en el horizonte donde únicamente se veía una marea humana interminable. Ella portaba en sus hombros a su hijo de dos años y en Honduras dejó a otra hija de siete años con la abuela. En el departamento hondureño de Santa Bárbara trabajaba como empleada doméstica y reconoce que pasaba hambre. Tras preguntarle cuántas comidas hacía al día, no pudo contener las lágrimas y reveló que había días incluso que no comía.

Integrants de la caravana esperen sobre un camió. Foto: Asier Vera Santamaría.

Cada día, las personas, incansables en su caminar hacia Estados Unidos, seguían su peregrinación hacia la esperanza que habían perdido en sus países de origen: «La necesidad le obliga a migrar a uno dejando un país donde hay hambre y delincuencia y no hay salud, ni educación para nuestros hijos», relataba en la ciudad mexicana de Mapastepec Marvin Alexander, un migrante hondureño que viajaba junto a su mujer embarazada de cinco meses y un bebé de año y medio.

«NO QUEREMOS QUE EN HONDURAS NOS MATEN»

«Si vamos a morir, será porque estamos luchando por nuestros hijos por una noble causa, que es darles un buen futuro, y no queremos que en Honduras los maten», gritaba entre lágrimas la hondureña María del Carmen Mejía en Tijuana, frente al muro que separa México y Estados Unidos, y que supuso el punto final de la Caravana Migrante. En esta ciudad fronteriza, muchas personas lograron atravesar el muro y entregarse a las autoridades migratorias de Estados Unidos, mientras que otras optaron por regresar a sus países de origen ante el miedo a ser detenidas y otras prefirieron quedarse a trabajar en México. Fue un sálvese quien pueda. Durante miles de kilómetros todos iban juntos, lo que impidió que fueran víctimas del crimen organizado, pero al llegar a la frontera con Estados Unidos sabían que se separarían en búsqueda cada uno de su sueño y de su destino.

Una de estas familias que peregrinaban hacia la esperanza estaba conformada por Rosa Pineda, de 55 años, y sus hijos Celeste, de 17 años, e Isaac, de 12. Con ellos tuve mi primer encuentro en la ciudad de Puebla, a 129 kilómetros de Ciudad de México, de forma que decidí acompañarles durante todo el camino convirtiéndose así en mi «familia hondureña», con la que compartí albergues, comidas, transportes e innumerables vicisitudes. Sólo nos separamos en diciembre de 2018 en la ciudad fronteriza de Tijuana, ubicada a escasos kilómetros de San Diego (Es-

tados Unidos). Desde allí, los tres lograron cruzar un punto ciego el 13 de diciembre de 2018 y fueron arrestados por la Patrulla Fronteriza de Estados Unidos, que los condujo a un centro de detención de migrantes. Allí permanecieron dos días hasta que fueron liberados a la espera de que una jueza resuelva si les concede o no el asilo que Rosa Pineda pidió alegando que sus vidas corren peligro en Honduras si los deportan.

Para cerrar el círculo de esta historia, hace escasos meses viajé a Estados Unidos para reencontrarme con esta familia que actualmente vive en Willmar, Minnessota, una pequeña localidad de 20.000 habitantes, situada a 4.639 kilómetros de Santa Rosa de Copán, en Honduras, de donde partió la madre y sus dos hijos el 11 de octubre de 2018. Allí fueron acogidos solidariamente por una mujer estadounidense, llamada Jessica Rohloff, quien se ha convertido en su ángel de la guarda. Ella se encarga de todos los gastos sanitarios, educativos y alimenticios de la familia que reside en su casa desde el 26 de diciembre de 2018. «Lo mejor que me ha pasado es conocer a Jessica y vivir con ella, ya que nos está ayudando en todo lo que necesitamos, dándonos casa, alimentación y ropa», destaca Celeste. Por su parte, Rohloff reconoce que «ama» a Rosa, Celeste e Isaac y «siento que son mi familia», si bien lamenta que ha habido personas que le han enviado mensajes a través de las redes sociales en los que le dijeron que «nos vamos a encargar de que tú nunca más consigas trabajo en Willmar», al considerar que es «una criminal que está rompiendo con la ley».

«SI DEPENDE DE MÍ, SE QUEDAN AQUÍ PARA SIEMPRE»

No obstante, no todo son rechazos a esta labor altruista, ya que el propio alcalde de Willmar, Marv Calvin, a pesar de ser republicano como el presidente de Estados Unidos, Donald Trump, recalca que «si depende de mí, Rosa, Celeste e Isaac se quedan aquí para siempre». Así, asevera que «sólo porque esté en ese partido

Cada día, las personas, incansables en su caminar hacia Estados Unidos, seguían su peregrinación hacia la esperanza que habían perdido en sus países de origen

no quiere decir que tenga que estar de acuerdo con todo. Yo estoy a favor de la migración y tenemos que abrazar la diversidad, ya que no tenemos tantos estadounidenses para llenar todos los trabajos de Willmar».

La familia hondureña ha comenzado a vivir su «sueño americano», si bien el 19 de diciembre tiene cita con la jueza que puede decidir su deportación inmediata o bien la concesión de un permiso de trabajo a la espera de que resuelva su petición de asilo. Mientras esta espada de Damocles pende sobre su destino, Celeste reconoce que no extraña nada de Honduras, mientras que la mujer que los acoge afirma que su «sueño es que se queden y tengan la oportunidad de estar en paz».

En una época en la que las nuevas tecnologías y las redes sociales imponen la velocidad de la información, en la que una noticia se queda vieja casi al instante, esta cobertura periodística de la Caravana Migrante sirve para reivindicar la necesidad de seguir una historia transcurrida en cuatro países y cuyo final aún está por escribir. Mientras la situación no cambie, miles de personas continuarán dejando cada año sus hogares en Honduras, Guatemala y El Salvador en busca de oportunidades y para lograr salir a las calles sin que los maten, dar a sus hijos educación y tener un empleo digno con salarios dignos. Cada emigrante, con su historia y sus sueños, que les empuja a un destino incierto, pero, al menos, esperanzador.

AINA SERRA RIPOLL / Ginecòloga

Dones QUE FUGEN

ts a les portes de Mória, el camp de refugiats més gran de l’illa grega de Lesbos. Entres per un forat de la reixa de quadrats de filferro enllaçats que emmarca el perímetre, esquivant les mirades de dos policies que fan voltes. Les autoritats han decidit que l’infern no es visita, però tu necessites entendre què és un camp de refugiats.

Al terra hi ha graveta i una pols grisa que ho impregna tot. Esquives un bassiot envoltat de fang negre. Hi ha tendes de campanya de mides diferents, atapeïdes i desordenades que porten tatuat el nom d’algun organisme d’ajuda internacional. És un lloc pensat per quatre mil persones on ara n’hi sobreviuen al voltant de tretze mil, que intenten mantenir els seus somnis a prova de bomba i naufragis.

Camines i veus persones intentant construir una quotidianitat. Una dona fa de dependenta en una botigueta de xocolatines, sobrets de sucre i cafè soluble. Tres dones xerren i cuinen amb una olla bonyarruda i un fogonet. Fan un menjar amb colflori i ceba però sense olor. Dues adolescents escuren plats de plàstic dins un ribell vermell. Et creues amb una nina de cabells arrissats i uns calçons roses de llunetes blanques que et convida a jugar a aparèixer i desaparèixer darrere una tenda.

A mesura que passen els dies, us començau a conèixer els noms, algunes històries i part de les vides. Na Hafida va néixer a l’Afganistan, com la majoria de refugiats de Lesbos. Té els ulls vermells recolzats sobre unes ulleres inflades, entre blaves, liles i negres. Porta els cabells banyats i fa olor d’acabada de dutxar (amb aigua freda). Ha passat la nit sagnant a un vàter sense llum i compartit amb més de seixanta persones per on s’han escolat un embrió, una il·lusió de futur i els «privilegis» que els dona un embaràs. Si ja no està embarassada, na Hafida, el seu marit i els seus tres fills, hauran de tornar a viure a la tenda compartida amb més de trenta persones.

Na Patricia dorm a sobre d’un banc de fusta amb tota la llum del dia que li escalfa l’esquena. Té la cara a l’ombra d’una caputxa blau fosc. No dorm a les nits, té mal de cap, a la panxa i al pit. T’explica, en anglès, el seu solitari viatge del terror des de Nigèria fins a Grècia. No dorm perquè en reviu les pitjors escenes cada nit. Voldria tenir fills, però no creu que pugui tornar a tenir relacions sexuals.

Na Mariam ve de Síria, té vint-i-dos anys i la il·lusió d’un fill nascut a Europa. Sempre que en tenen a l’ONG, pren àcid fòlic. La regla fa temps que li hauria d’haver vengut, té nàusees als matins. Amb una ecografia veiem un fetus de vuitanta mil·límetres i n’escoltem el cor. Mentre pregunten si és un nin o una nina, els seus ulls es van omplint d’expectatives i els seus mòbils de fotos d’una ecografia borrosa que enviaran a la família.

Vares conèixer na Houria amb contraccions doloroses cada tres minuts i líquid amniòtic transparent rajant cames avall. En recordes la por al primer part que et va explicar en el mateix anglès que parlava als seus alumnes afganesos, la força amb la qual t’agafava la mà a cada contracció i com el seu marit l’aguantava per les

espatlles. Et ve a visitar per presentar-te en Mohamed i donar-te les gràcies, però ja no ets a Mória, has tornat a casa. Una companya t’envia una foto i un missatge explicant que, com al seixanta per cent de les refugiades que tenen un fill a Grècia, poc després d’arribar a l’hospital li varen fer una cesària de la qual no sabrem mai el motiu.

Aquestes només són algunes de les vinti-tres mil cent setanta persones que, fugint, han anat a parar a Lesbos durant el 2019. La majoria han estat rescatades dins la mar i només una tercera part ha aconseguit arribar a terra. Les que no han arribat enlloc ni tan sols surten a les estadístiques.

BIBLIOGRAFIA

Operational portal refugee situation (2017) [en línia]. Ginebra: UNHCR. [Consulta: 28 de desembre de 2019] <https://data2.unhcr.org/ en/situations/mediterranean/location/5179>

KATHRYN DOVASTON / Responsable de proyectos

Me marché a México

oy Kathryn Dovaston, tengo 25 años, nací en Mallorca y he vivido desde los dos años en Es Capdellà. La mayoría de mi familia es inglesa, aunque parte de mi ascendencia es holandesa. Mi familia siempre ha tenido la peculiaridad y facilidad de trabajar en el extranjero. Mis abuelos se iniciaron en el mundo de la hostelería y mis padres continuaron con la tradición en el sector de la náutica de recreo. Específicamente, mi padre llegó a ser capitán de veleros de lujo, donde conoció a mi madre, la cual era la chef de la embarcación. Juntos iniciaron la increíble aventura de participar en una regata dando la vuelta al mundo, en la cual quedaron quintos.

Nosotros hemos seguido sus pasos. Mi hermana melliza también decidió adentrarse en el mundo hotelero iniciando los estudios de Dirección Hotelera Internacional. Actualmente, ya con la carrera universitaria finalizada, ha conseguido una oferta para la temporada de esquí en un hotel de Austria. Por otro lado, mi hermano pequeño lleva cinco años en Inglaterra, donde finalizó sus estudios, y ahora se encuentra trabajando en dos empresas diferentes en el sector de la comunicación.

Parece que trabajar en el extranjero es una atracción en nuestra familia y ahora entiendo el porqué.

Al acabar el bachillerato en el IES Bendinat, seis años atrás, llegó el momento de escoger mi plan de carrera. Estaba entre Turismo en la UIB o Dirección Hotelera Internacional en la Escola d’Hoteleria de les Illes Balears. Después de ir a las charlas en las que presentaban el plan de estudio que ofrecen, acabé escogiendo la carrera de DHI. Una de las principales razones que me hicieron escogerla fue por las prácticas obligatorias internacionales que completan el tercer año de los cuatro que tiene la carrera.

En septiembre de 2013, empezó mi etapa de estudios en la EHIB. Al empezar el tercer año de carrera en 2015, llegó el mo -

mento en el que tuve que escoger mi destino de prácticas internacionales. Ya tenía claro que quería hacer las prácticas fuera de Europa. En un principio, tenía ilusión de hacer las prácticas en Indonesia o Tailandia, en las zonas de sol y playa como Bali o Puket. Empecé a enviar solicitudes de trabajo o prácticas a varios hoteles y cadenas hoteleras. Recuerdo haber mandado unas cincuenta solicitudes o más, hasta que recibí una respuesta de una cadena hotelera en la capital de Indonesia, Yakarta.

Como primer paso, solicitaron una entrevista por Skype (videollamada), la cual fue satisfactoria, ya que me ofrecieron un plan de formación donde pasaba por varios departamentos del hotel. Antes de confirmar la oferta, empezaron los temores. Iba a ser la primera vez que viviera sola, en un país donde el cincuenta por cien de la población no hablaba mi idioma, en un país desconocido y muy alejado de mi querida Roqueta . Finalmente, decidí que no estaba preparada para emprender el viaje y no acepté el puesto de trabajo en Yakarta.

Al quedar poco tiempo para decidir qué camino tomar, me puse en contacto con uno de los profesores de la universidad,

que me sugirió postularme a un puesto en el departamento de recepción del Iberostar Playa Paraíso, un complejo de cinco hoteles de la Riviera Maya, en México. Me pareció una buena opción, porque en ese momento tenía compañeros que estaban llevando a cabo esas mismas prácticas en zonas cercanas a Playa del Carmen, e incluso uno de los alumnos, que iba a la otra clase, coincidía en las mismas fechas de inicio de prácticas y en el mismo complejo. Por esto y por los factores del idioma y la cercanía cultural con México, me acabé decidiendo por este país y empecé con muchas ganas esta nueva experiencia.

En pocas semanas ya estaba de camino en un avión dirección a Cancún, acompañada del compañero de la otra clase, al que acababa de conocer en persona. Al llegar nos recibió un colaborador de recursos humanos del hotel y nos llevó al «poblado», la zona de residencia del personal del complejo y donde he estado viviendo hasta el momento. Fue una muy buena primera impresión, desde la recogida personalizada en el aeropuerto hasta la llegada al hotel. El chico de recursos humanos nos hizo una breve explicación del poblado, nos llevó a nuestras habita -

ciones y nos informó sobre el plan del día siguiente, dejándonos descansar después de unas dieciséis horas de viaje.

El segundo día en mi nuevo destino, mi compañero y yo empezamos el curso de inducción y nos explicaron lo que íbamos a hacer durante nuestras prácticas. Y, personalmente, esta es la mejor parte de la historia: ambos teníamos entendido que íbamos a trabajar en la recepción del hotel, tal como habíamos acordado con el profesor, pero para nuestra sorpresa nos comunicaron que íbamos a apoyar en el departamento de gerencia (dirección). Los primeros meses nos propusieron ir pasando por todos los departamentos, para tener conocimiento de la totalidad del complejo, acabando los tres últimos meses de nuestras prácticas en la dirección del hotel. Recuerdo el preciso momento en el que nos dieron la noticia. Se nos iluminaron las caras, ya que, pese a que estamos estudiando Dirección Hotelera Internacional, conseguir prácticas en ese rango es realmente complicado, sobre todo si no tienes experiencia en él.

Más tarde caímos en la cuenta del motivo por el cual nos habían ofrecido ese

Por los factores del idioma y la cercanía cultural con México, me acabé decidiendo por este país

plan de formación: cada año, Iberostar da tres becas que incluyen el pago de cuatro años de carrera, las prácticas internacionales y nacionales en dirección hotelera y trabajo al terminar la carrera. Resulta que, en México, coincidimos con un compañero que obtuvo esta beca y pensaron que mi compañero y yo veníamos con las mismas condiciones.

Después de esta primera experiencia de seis meses en México, regresé a Mallorca para acabar mi último año de universidad. En este último año se hacen las prácticas obligatorias nacionales. Yo las realicé en el Iberostar Cristina. Ya antes de acabar estaba solicitando trabajo para volver a México. En abril del 2017 me ofrecieron realizar una formación en el departamento de subdirección en el mismo complejo durante un año, para después evaluar si me contrataban de subdirectora junior, siendo este el último paso para obtener un puesto de subdirectora, acercándome a una de mis metas profesionales.

Ya conociendo la zona y el complejo, no dudé en aceptar la oferta y empecé con la formación profesional en octubre de 2017. Durante el año de formación, me incluían quince días de vacaciones, que las tomé después de cumplir el año. Ahí es cuando me di cuenta de lo especial y bonita que es la isla y lo mucho que la echaba de menos. Es cierto lo que dicen: volver a Mallorca después de un tiempo, se aprecia muchísimo más que viviendo ahí.

En octubre de 2018, después del período de formación, me ofrecieron el puesto de subdirectora junior con las condiciones de «desplazada», que incluye treinta días de vacaciones al año y otros beneficios que ofrecen a los extranjeros que reubica Iberostar, que sobre todo son de España, al ser una cadena hotelera mallorquina con sede en Palma. Estuve en esta posición hasta agosto de 2019, coincidiendo con mis últimas vacaciones en Mallorca. Antes de volver a México me ofrecieron un ascenso a responsable de proyectos para el departamento de Operaciones América.

Cuando recibí la noticia no tenía muy claro qué responder, la verdad, ni imaginaba en qué iba a consistir el trabajo. Después de la entrevista con el director de Operaciones América de Iberostar, la propuesta me pareció interesante y, aunque no sabía si estaba preparada para este nuevo puesto, ya que conlleva trabajar en una oficina junto con los asesores de todos los hoteles de Iberostar en América. Y yo siempre he trabajado en operaciones y en atención al cliente. Aún así, lo asumí con ganas y mucha intriga. Tres meses después, sigo adaptándome a este nuevo puesto y muy feliz de haberlo aceptado.

*Estas últimas líneas las escribo a última hora de la noche, después de una dura jornada laboral, donde sigo aprendiendo día a día. Después de dos años fuera de casa, sólo me queda decir que agradezco que mi familia me haya enseñado que viajar y vivir en otros países es una experiencia increíble que nadie se puede perder. Se la recomendaría a cualquiera, tanto a nivel personal como profesional.

Foto de mi despedida en el último hotel donde trabajé de subdirectora antes de pasar a responsable de proyectos.

Cena de Navidad 2018 con el equipo de dirección del hotel Iberostar Paraíso Lindo & Maya.

CRISTINA RUBIO VICENS / Arqueóloga

JUAN FRANCISCO HERREROS GONZÁLE Z / Arqueólogo

RESTOS ARQUEOLÓGICOS DEMUESTRAN LA HUELLA DE DIVERSOS PUEBLOS FORÁNEOS EN CALVIÀ A LO LARGO DE LA HISTORIA

PREHISTORIA

Desde tiempos muy antiguos las Islas Baleares, dada su situación estratégica, han sido un lugar en el que diversos pueblos foráneos han dejado su huella a lo largo de la historia.

El municipio de Calvià cuenta con un hallazgo de especial relevancia para conocer el origen de los pobladores que llegaron a sus costas. Nos referimos a la cueva de Son Pellicer, uno de los vestigios más antiguos de la presencia humana en las Baleares. Los estudios arqueológicos han documentado restos de fauna y cerámica campaniforme pertenecientes a grupos de pastores que vivieron en torno al 2500-2200 a.C. La comparación de estos restos materiales con los hallados en varios yacimientos continentales nos indica que los primeros calvianenses procederían de la costa catalana o del sur de Francia.

Más tarde, durante el período naviforme (1500 a.C. - 850 a.C.) nos han llegado escasas evidencias de contactos. Estos, sobre todo, se debieron producir entre las islas del archipiélago, especialmente entre Mallorca y Menorca. Se ha constatado una asombrosa similitud entre las construcciones y las cerámicas presentes en ambas islas. Además, la Naveta Alemany de Magaluf es un yacimiento que muestra, gracias a los objetos de

Planta de la Naveta Alemany (García Amengual, 2006).

Vista desde el Puig de sa Morisca, desde donde se controlaba toda la Bahía de Santa Ponça (Fotografía: Víctor Lobo Granados).

bronce recuperados, que existió una relación con poblaciones foráneas, puesto que el estaño, mineral que junto al cobre forma el bronce, no se halla de forma natural en las islas, por lo que se importaría de Islas Británicas.

Con el cambio de milenio las relaciones con otras poblaciones están mejor documentadas. En este periodo destaca el Puig de sa Morisca, donde se construyó un poblado talayótico fortificado, que se convirtió en el eje principal de control comercial y poblacional de la península de Santa Ponça. En este enclave, en época talayótica (850 - 650/550 a.C.) se produjeron intercambios con los púnicos. Estos se han denominado aristocráticos, puesto que eran relaciones comerciales que no afectaban a toda la población, sino que los comerciantes foráneos únicamente

trataban con las élites. Durante el período postalayótico (650/550 - 123 a.C.), aunque estos contactos aumentaron en un principio, pronto decayeron bruscamente, para, a finales del siglo III a.C., establecerse una relación comercial más igualitaria. La ubicación natural del Puig de sa Morisca hizo que fuese el puerto perfecto para recibir las mercancías procedentes de la colonia púnica de Ibiza, punto desde el que posteriormente se redistribuían hacia el interior. Cabe destacar que dichos contactos no se limitaron a intercambios comerciales, sino que fomentaron cambios en la mentalidad de la sociedad, introduciendo elementos foráneos, lo que supuso la creación de una nueva identidad.

EDAD ANTIGUA

Desde finales del siglo II a.C. la situación expuesta se vio completamente trans -

Reconstrucción en 3D de la zona excavada de la villa romana de Sa Mesquida. Fuente: H. Inglada (Calvo y Aguareles, 2011).

formada con la conquista romana de Mallorca por Quinto Cecilio Metelo en el 123 a.C. Las causas que llevaron a Roma a anexionar el archipiélago pudieron ser la posición estratégica de las islas dentro de los circuitos comerciales y marítimos del Mediterráneo Occidental, así como la presencia de piratas en el mar.

Inicialmente, el registro arqueológico en Calvià no indica grandes cambios, pero sí muestra un fuerte incremento de productos romanos. Sin embargo, las transformaciones más significativas se produjeron en torno al cambio de Era. Por una parte, algunas estructuras domésticas previas persisten, como las halladas en el yacimiento de King’s Park / Santa Ponça 6. Su excavación mostró modificaciones en la cultura material. Apareció numeroso material procedente de varias partes del

Imperio, como Italia o el norte de África. Un caso similar lo encontramos en la necrópolis de Son Bosc, lugar en el que hacia finales del siglo I a.C. se aprecia un cambio en el ritual funerario, al adaptar el rito romano de la inhumación. Todo ello pone de manifiesto cómo los postalayóticos, lentamente, se van romanizando hasta integrase totalmente en esta nueva sociedad.

Por otra parte, el Puig de sa Morisca y la mayoría de los enclaves vinculados con este desaparecen o entran en decadencia, mientras que en el mismo momento surge una estructura puramente romana: la villa de Sa Mesquida. La particularidad de este asentamiento agrícola es que no está relacionado con ninguna estructura anterior. Ésta se erigió poco después del abandono del Puig de sa Morisca, lo que

La Naveta Alemany de Magaluf es un yacimiento que muestra, gracias a los objetos de bronce recuperados, que existió una relación con poblaciones foráneas, puesto que el estaño, mineral que junto al cobre forma el bronce, no se halla de forma natural en las islas, por lo que se importaría de Islas Británicas

podría indicar que una parte de sus pobladores se trasladaron a la recién fundada villa. En ella se encontró una cisterna que se usó en la Antigüedad Tardía como vertedero, donde se desechó numerosa cerámica, que nos demuestra que durante los siglos IV-V d.C. estos habitantes mantuvieron intensos intercambios con enclaves del sur de la Galia y del norte de África.

En Baleares, los últimos siglos de la Antigüedad se caracterizan por una decadencia generalizada, la reocupación de varios yacimientos postalayóticos y la llegada de vándalos y bizantinos. El testimonio histórico y arqueológico de estos últimos pueblos en Calvià es reducido, ya que nunca dominaron el archipiélago de la misma forma que los romanos, sino que centraron sus vínculos en las élites hispanorromanas.

Plano de la campaña de 1229 de Jaime I (Calvo y Aguareles, 2011).

EDAD MEDIA

Las primeras relaciones de Mallorca con el mundo árabe fueron violentas. Durante los siglos VIII y IX los musulmanes organizaron diversas razias contra la isla, que continuaba bajo órbita bizantina, aunque cada vez con mayor autonomía. Tras la conquista definitiva en el 902, la principal resistencia provino de las élites locales, aceptando la mayoría de la población a los nuevos conquistadores. Estos trajeron una forma de vida diferente, con una nueva cultura, lengua, religión y nuevos grupos poblacionales.

Los nuevos pobladores dividieron la isla en trece juz’ls , perteneciendo Calvià al juz’ de al-Ahwaz al-Madina (que abarcaba todo el sudoeste de Mallorca, desde Andratx hasta Palma). Todo el archipiélago balear junto al Levante peninsular formaba la nabiya de Sharq al-Ándalus (Tierras Orientales de al-Ándalus), división administrativa mayor dentro de al-Ándalus. En este territorio se asentó población bereber, que se organizó en clanes y trajo consigo sus modos de vida. En especial, se produjeron cambios en cuanto al aprovechamiento del territorio y sus recursos, lo que generó la creación de nuevos núcleos basados en las alquerías y el abandono de los antiguos enclaves postalayóticos, que pasaron a frecuentarse de manera esporádica.

Las alquerías se sitúan en zonas de fácil acceso al agua, próximas a valles fértiles y con grandes posibilidades de explotación agropecuaria, dado que estas no buscan el control del territorio ni de la población, sino el máximo rendimiento de las tierras, revitalizando así el comercio y la circulación monetaria. En este momento nacieron las alquerías de Bendinat, Galatzó o Santa Ponça. Un caso peculiar lo vuelve a ofrecer el Puig de sa Morisca, pues, aunque no se puede confirmar con seguridad su funcionalidad, podría ser un hisn (fortificación musulmana poco documentada en Mallorca). Este probable hisn se singulariza por levantarse sobre los restos del castellum talayótico, aprovechando su posición estratégica respecto al interior y la costa que, a la vez, podía ofrecer refugio a los pobladores de las alquerías próximas frente a un ataque.

En 1229 esta situación cambió drásticamente. En septiembre de ese año, Jaime I de Aragón fletó una flota de más de 150 barcos y embarcó entre 10.000 y 20.000 hombres, que zarparon desde la costa catalana hacia Mallorca. Tras varios contratiempos, el 10 de septiembre el ejército cristiano desembarcó en las playas de Santa Ponça, logrando vencer a los defensores musulmanes que se les enfrentaron para, tras unos días de descanso, avanzar hacia Madina Mayurqa , la cual se rindió el 31 de diciembre del citado año. Sin embargo, no se terminó de conquistar y dominar por completo la isla hasta el 1232.

Las tierras del municipio se caracterizaban por estar poco habitadas y tener recursos insuficientes

EDAD MODERNA Y CONTEMPORÁNEA

Calvià entró en la Edad Moderna de la mano de los movimientos agermanados, aunque estos tuvieron poca repercusión en la economía y sociedad del municipio. Esta escasa participación en las Germanías la podemos explicar debido a los pocos habitantes dedicados a oficios ajenos a la agricultura, como comerciantes o artesanos.

Las tierras del municipio se caracterizaban por estar poco habitadas y tener recursos insuficientes. La mala calidad de su suelo supuso que hubiera mucho terreno sin cultivar, y que el poco cultivado no fuera apropiado para la siembra de cereal, por lo que se centraron en la producción olivarera.

Así, durante los siglos XVI y XVII, Palma fue el principal punto de comunicación con el exterior. Era donde se vendían las escasas manufacturas del municipio y se llevaba la resina ( pega) extraída de los pinares de la futura Peguera, llegándose a exportar a la Península y al sur de Francia. En esta ciudad residían la mayoría de los propietarios que, con el tiempo, crearon grandes latifundios en Calvià. Este poco contacto exterior durante la mayor parte de la Edad Moderna se debe, sobre todo, a las difíciles comunicaciones entre el término y Ciutat, así como «el miedo al moro», que generó que vivieran rehuyendo el mar.

De hecho, como muchas localidades del Mediterráneo cristiano, no es extraño que los dos núcleos urbanos del municipio (Calvià y es Capdellà) estuvieran alejados de la costa. Esta estaba jalonada de torres de defensa, las cuales encuentran su origen en las que levantaron los reyes aragoneses y mallorquines tras la conquista de la isla, para defenderse o anticiparse a los ataques de los piratas berberiscos y corsarios genoveses o pisanos. No obstante, fue con Felipe II, dentro de un amplio proyecto que comprendió toda la costa mediterránea española, cuando basándose en las antiguas defensas medievales se articuló un complejo sistema defensivo,

CONSECUENCIAS DE LA CONQUISTA DE MALLORCA

Como consecuencia de la conquista de Jaime I, Mallorca entrará dentro del contexto político de la Corona de Aragón, participando en los siguientes siglos de las pugnas por el poder dentro de la Corona y entre los distintos reinos. Así mismo, la isla se integrará dentro de los circuitos comerciales de la Corona, manteniendo durante los siguientes siglos una intensa actividad con los demás reinos de la Corona de Aragón durante el resto del Medievo y la Edad Moderna, además de con los reinos, principados y ciudades del occidente europeo, principalmente los mediterráneos. Sin embargo, los cambios más notables y duraderos los vivió la propia sociedad mallorquina. Tras la conquista, la población musulmana (cuyo núcleo provenía de la población asentada durante la Prehistoria, a la que a lo largo de los siglos se le habían ido añadiendo elementos foráneos) fue esclavizada, asesinada o expulsada de la isla, siendo reemplazada por nuevos habitantes catalanes. De esa manera, se produjo una ruptura que no se había dado en ninguna de las conquistas anteriores. También la economía y la producción cambiaron radicalmente. Además, esta ruptura se vio incrementada por otra modificación: se produjo la integración de la isla en el sistema feudal cristiano, pasando la tierra a grandes propietarios catalanes de la nobleza laica y eclesiástica, así como al propio rey. Ello provocó que la producción agrícola se enfocase hacia cultivos perecederos que pudiesen embarcarse hacia la Península y así ser cobrados por sus propietarios.

El ejemplo más claro de esta nueva distribución de la tierra lo tenemos en el conocido como Repartiment, documento en el que el rey, junto a las grandes casas del reino, establece la división de la isla, los derechos y deberes de los señores y los siervos y la fundación de nuevas villas sobre las que articular el territorio. Así, Mallorca quedó dividida en ocho partes, correspondiendo una de ellas al obispado de Barcelona, que comprendía los actuales municipios de Calvià, Andratx, Puigpunyent, Estellencs y Marraxí, formando la que posteriormente sería conocida como Baronía de Andratx. Posteriormente, en 1313, el obispo de Barcelona y Sancho I de Mallorca llegan a un acuerdo sobre esta baronía, el llamado Pariatge, en el que se reparten por igual los derechos jurisdiccionales que en un principio eran exclusivos del obispado. Este sistema jurisdiccional, característico del Antiguo Régimen, pervivió en Calvià hasta principios del siglo XIX.

Jaume I i Bisbe Berenguer de Palou.

FINCAS

NOMBRE DEL PROPIETARIO RESIDENCIA DEL PROPIETARIO HECTÁREAS DISTANCIA DE LA FINCA DE LA POBLACIÓN PRINCIPAL, DISTRITO (EN KM)

Santa Ponça Marquès de Bellpuig Palma 4376 6

Bendinat Marquès de la Romana Palma 1410 14

Galatzó Ignasi Fuster Palma 1362 4,9

Peguera Marquès de la Romana Palma 1106 5,4

Son Sastre Jacinto Feliu Ferrá Palma 435 5,6

Valldurgent

Nicolás Brondo Palma 384 5,5

Ses Barraques Antonio Armengol Palma 347 2,7

Son Boronat Juan Burgues Zaforteza Palma 342 2,8

Ses Algorfes Magdalena Pascual Calvià 333 1,3 Benàtiga Nicolás Brondo Palma 274 5,5

Extensión total de las diez fincas 10.426

Extensión fincas/superficie total del término 73,00 %

tanto en el interior como en el litoral, con la finalidad de proteger a las poblaciones costeras de los saqueos.

A pesar del citado temor, lo cierto es que en esta etapa encontramos libertos y esclavos moros trabajando en las posesiones de nuestra localidad, los cuales suponían un número significativo. Igualmente, los registros muestran que la procedencia de este grupo fue diversa, ya que hubo guanches, turcos, griegos, tártaros, rusos o sicilianos. En su mayoría fueron rebautizados con nombres locales (Joan o Catalina), muchos de los cuales se quedaron a vivir en Calvià, porque, cuando obtuvieron su libertad, no tuvieron recursos para regresar a sus países.

Esta situación permaneció prácticamente inalterable hasta 1811, cuando en plena Guerra de Independencia, las Cortes de Cádiz abolieron los señoríos jurisdiccionales, si bien el nivel de pobreza del término continuó hasta la primera mitad del siglo XX, debido a crisis agrarias e industriales regulares, a la precariedad laboral

y económica, así como a la imposibilidad de prosperar. De esa manera, los calvianenses, como muchos otros mallorquines, encontraron en la emigración una manera de subsistir. Eso propició que fuese un periodo en el que hubo un predominio de contactos con ciudadanos de alrededor del mundo, lo que supuso el conocer nuevas lenguas, conocimientos y costumbres.

Los censos del municipio manifiestan que los movimientos de población al extranjero comenzaron desde época temprana (1837), cuando los calvianenses, de forma tímida, se trasladaron a Uruguay, Argelia o Francia. Las emigraciones aumentaron a finales del siglo XIX y perduraron hasta bien entrado en siglo XX. Durante este periodo el destino preferente fue Sudamérica, especialmente Cuba, donde desarrollaron diversos oficios como carboneros, marineros o pescadores de esponja, entre otros. En su mayoría eran hombres y analfabetos, que en algunos casos retornaron a su lugar de origen. Asimismo, destacó la emigración masiva,

Los calvianenses, como muchos otros mallorquines, encontraron en la emigración una manera de subsistir

a finales de 1895, de oficiales o soldados, la mayoría forzosos, para combatir en la guerra de Cuba.

Barcelona también fue una ciudad de acogida, puesto que ofrecía oportunidades laborales próximas a casa, evitando los viajes transoceánicos. Igualmente, existió una fuerte emigración de Calvià a Palma y, en menor medida, a otras localidades como Galilea o Valldemossa. A estos destinos se solían trasladar las mujeres y los jóvenes de las familias, por lo que el género y la edad marcaba el lugar de emigración.

Calvià, a pesar del éxodo poblacional, no quedó despoblada, gracias a que se produjo una potente inmigración de habitantes oriundos de otros municipios mallorquines, de la Península y, en menor medida, del extranjero. Esto supuso que algunas profesiones, como maestros, médicos o fareros, fueran desempeñadas por personas externas al término. Finalmente, esta situación continuó hasta 1960, cuando el turismo pasó a ser la actividad económica principal del municipio.

BIBLIOGRAFÍA

A l B ero s A ntACreu , D.; A ndújA r g ó Mez , A. (2007): Calvià en época islámica: Asentamiento y Territorio. Calvià: Ajuntament de Calvià.

A lBertí genovArt, B. (2018): «L’emigració local i internacional en el cens de Calvià de 1877». III Jornades d’Estudis Locals de Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià, p. 181-190.

A PAriCio i PA s CuAl , A. (2008): «La Torre de Cala Figuera (Calvià), segles XIVXXI: història i actualitat». I Jornades d’Estudis Locals de Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià, p. 15-29.

A r AMB uru -z ABA l A higuer A , J. y M A rtínez s án Chez , J. A. (2015): La cueva de Son Pellisser (Calvià, Mallorca). Sala 1 (niveles inferiores) y Sala 3. Consultado en www.academia.edu (5-XI-2019): https://www.academia. edu/20196879/La_cova_de_Son_Pellisser_Calvi%C3%A0_Mallorca_ Sala_1_niveles_inferiores_y_3

C Alderón díA z , M.,; gloAguen MuriA s , E.; C Alvo tríA s , M. (2018): «La navegació i els intercanvis marítims durant la prehistòria a les costes de Calvià». Entorn , núm. 8, p. 6-17.

C A lvo trí A s , M. y A guA reles g A rCí A , A. (Coords.) (2011): Calvià: patrimonio cultural. Volumen I. Calvià: Ajuntament de Calvià. g A rCí A A MenguA l , E. (2006): «El proceso constructivo de un edificio de la Edad del Bronce en Menorca. El caso de Son Marcer de Baix (Ferreries, Menorca)». Mayurqa, núm. 31, p. 113-136. gonzález de ChAves A leMAny, J. (1986): Fortificaciones costeras de Mallorca Palma de Mallorca: Colegio Oficial de Arquitectos de Baleares. guerrero Ayuso, V., C A lvo triA s , M.; s A lvà s iMone , B. (2002): «La cultura talayótica. Una sociedad de la Edad del Hierro en la periferia de la colonización fenicia». Complutum, núm. 13, p. 221-258.

MAllíA l AvAlle, L. B. y elBA MejíA , A. (2018): «El cicle de vida familiar d’un emigrant: Antoni Colomar Jaume, de Calvià a Rosario (Argentina)». III Jornades d’Estudis Locals de Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià, p. 79-98.

M untA ner , Ll. (1996): Sant Sebastià i la pesta de 1652 a Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià.

P l A sen C i A P l A sen C i A , S. (2002) La emigración calvianense a Cuba (18601960). Calvià: Ajuntament de Calvià.

P l A senCi A P l A senCi A , S. (2008): «Un passeig pel Calvià del segle XV». I Jornades d’Estudis Locals de Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià, p. 49-90.

s egur A i s A l A do , J. y C A rrero s A r A legui , P. (1990): Es molí de Santa Ponça: història i restauración . Calvià: Escola Taller Molí de Santa Ponça.

LES MIGRACIONS LES MIGRACIONS

SÓN UN FENOMEN SOCIAL AMB EFECTES CULTURALS

MARIOLA SVOLJSAK BENITO (MSB)

Soy Mariola Svoljsak Benito, soy de España, pero mi apellido es de Rusia. He nacido en Mallorca, pero mis abuelos son de Rusia. Tengo 16 años, y vivo en Son Caliu. Voy al IES Bendinat. Mi origen es España. Padres de Madrid y de Valladolid, pero ambos españoles. Luego, por temas de trabajo, vinieron aquí a Mallorca, porque mi padre tenía que trabajar, y bueno, pues se mudaron aquí, y aquí nací yo.

DANI CASTILLA (DC)

Soy Dani Castilla, soy cubano. Mi padre es cubano y mi madre es inglesa. Tengo 14 años. IES Bendinat. Ellos se conocieron aquí en Mallorca. Mi padre tuvo otra mujer que vivía en Alemania, y allí tuve otra hermana que es alemana también. Entonces vinieron a España, se conocieron y tal. Mi hermana mayor está en Alemania, Colonia.

ALBERTO GAMBOA ZÚÑIGA (AGZ)

Mi nombre es Luis Alberto, tengo 16 años, y soy de México. Hace cuatro meses que llegué aquí a Mallorca. Vivo en Palmanova. IES Bendinat. Yo vengo de México. Sé que el apellido Zúñiga viene del País Vasco, pero Gamboa no sé de dónde viene, la verdad.

MÁXIMO CANESE CÁCERES (MCC)

Yo soy Máximo, vengo de Argentina, vine a Mallorca con un año, y tengo 14 años, y ahora mismo vivo en Son Caliu. IES Bendinat. Vengo de la ciudad de Mendoza, mi madre es argentina, pura argentina pura, mi padre es argentino italiano, y tengo un poco de parte italiana.

COM VALORAU EL FENOMEN MIGRATORI?

Mariola Svoljsak Benito (MSB). Yo encuentro por una parte positivo, porque yo creo que todo el mundo... pues como que se merece tener las puertas abiertas. Por ejemplo, imagínate otro país, que no hay mucho trabajo, y esa persona necesita trabajo, pues mi opinión es que si tiene que ir a otro país por trabajo, y no por otros temas, pues, ¿por qué no? Por qué no dejarle que entre a nuestro país para trabajar.

Dani Castilla (DC). Yo estoy a favor, porque me parece bien, porque si hay gente que en otros países no están viviendo bien, o tienen muchas dificultades, pues yo veo bien que intenten buscar otros países para mejorar su vida, y hacer su vida ahí, y hacer una familia y todo eso, y ganar dinero, que a lo mejor en otro país no podría por las reglas.

Alberto Gamboa Zúñiga (ABZ). Yo pienso que es positivo, pero hay gente que lo ve como algo negativo, que es más porque nunca se verían en una situación así. Pero yo veo que, si es necesario salir de tu país, y tienes que hacerlo ilegalmente, pues estaría bien que algunas personas te ayudasen, que te dieran una oportunidad, ya que no la tuviste en tu país. Estoy a favor.

Máximo Canese Cáceres (MCC). Bueno, pues yo igual. Estoy a favor. Las migraciones pasan porque alguien quiere mejorar su vida, porque en su país de origen lo tenía muy mal, y creo que todos deberíamos darle una oportunidad a las personas que vienen de otro país para que se acople bien aquí, para que esté feliz aquí. Al final, son personas igual que nosotros. Estoy a favor.

ELS COMPANYS ESTRANGERS

MSB. Son diferentes formas de ser, muy diferentes. Yo me divierto mucho con ellos. Por ejemplo, de italianos que vinieron aquí al instituto, yo he aprendido que debemos valorar un poco más lo que tenemos, y no quejarnos tanto.

DC. Yo, pues la verdad es que me llevo bien con ellos, porque también he viajado mucho, he visto muchas culturas y todo eso, y, cuanto más tiempo estás con ellos, más vas aprendiendo de otras culturas. Son gente normal que viven de otra manera.

AGZ. Yo sé que la mente es como un libro, entonces mientras más conoces, el libro se va abriendo, y vas llenando las páginas. La experiencia con otros compañeros de clase de otras naciones me gusta mucho.

MCC. Yo pienso lo mismo que él, sí. Y yo no he tenido muchos compañeros de otras nacionalidades, pero he conocido a mucha gente de otros sitios, y la verdad es que muy bien, sabes cosas, te enseñan costumbres, sabes algunas cosas de su cultura. Por ejemplo, yo tengo un amigo de Pakistán que hace el ramadán, y cosas así que está bien saberlas por si algún día, cuando eres mayor, y quieres ir a visitar otro país, ya te haces una idea de las cosas que hay ahí, que está bastante bien.

AGZ. Yo conozco a gente de otras naciones porque en la escuela, como acabo de llegar y no sé nada de catalán, tengo que hacer una especie de catalán para principiantes. Hay como tres de Colombia, hay uno de Eslovaquia, hay dos italianos que son gemelos, estoy yo que soy mexicano. Yo te puedo decir que puedes ir a México, y en México, depende mucho de qué ciudad. Pues bueno, más que de la cultura, puedes aprender igual de su forma de pensar, o sea, de la forma de pensar de cada región.

CCM. Pues yo pienso que también puedes aprender la forma de ver las cosas, como, por ejemplo, alguien que venga de un país que haya tenido muchas guerras o que sea un país con más violencia, pues puedes aprender a valorar más las cosas, porque hay gente ahí que piensa que están en riesgo en casi todo momento, y te enseñan a valorar muchas cosas que podemos tener aquí, que podemos caminar por la calle tranquilamente, y allí en cambio no.

LES FILTRACIONS CULTURALS

MSB. Tenemos Halloween, y a mi me gusta mucho esa fiesta, me lo paso muy bien.

DC. Igual que, no sé, habrán bailes que no son de aquí de España, por ejemplo, la ropa a lo mejor no se hace en España, pero se vende en España, muchas cosas así.

AGZ. Pues la verdad es que nunca me he planteado algún estereotipo... Sí sé que en España es muy común la paella o los toreros, así como en México es muy común... Pero, por ejemplo, si te pongo la pregunta al revés, te puedo decir que me ha sorprendido que la gente se sorprenda porque yo no correspondo a un estereotipo, porque no estoy cantando como un mariachi todo el tiempo, porque no llevo sombrero mejicano, o, por ejemplo, cuando les dije que sabía tocar la guitarra, me dijeron: «Ah, como los mariachis, eres un mariachi», y así. O piensan que todo son tacos, y así. Y cuando les digo que no, se sorprenden. Hay más cosas.

CCM. Sí, estoy de acuerdo con él, sí. Y yo, uf, de estereotipos, no sé, la verdad... Yo fui a Inglaterra a estudiar inglés dos semanas, y ahí me encontré a franceses, italianos, japoneses, he conocido a algunos italianos que no les gustaba la pasta, o que comían otras cosas.

AGZ. La cultura viene de Estados Unidos, México tiene Halloween, el Día de los Muertos, igual, de hecho, que aquí no se celebra tanto como en México, pero también se celebra el Día de los Muertos.

AGZ. Yo opino que está muy bien, que la gente conozca el Día de los Muertos, que en eso se basa la película de Coco, ¿no? Me sorprendió mucho cuando yo llegué y no hubo clase, me impresionó mucho. De hecho, hasta me dio mucho gusto, porque pensé que era nada más en México. Claro que en México se celebra un poco más fuerte: ponemos nuestro altar a los muertos, todo

eso. Entonces, no pensé que aquí también lo adoptarían de esa manera, o, también, como decían las canciones latinas que aquí se escucha, reggaeton.

LA VALORACIÓ SOCIAL

MSB. Yo creo que la inmigración no está muy aceptada aquí en España, no se ve mucho. Pero, por ejemplo, yo por Instagram el otro día vi una publicación donde ponía un anuncio de un trabajo en un gimnasio, y había una chica blanca y otra bueno... morena.

MSB. Decidieron quedarse con la blanca, y dejaron sin trabajo a la negra por sólo por su color, por su apariencia, le dijeron que no, que preferían a la blanca antes que a la negra, y eso a mí sinceramente, no me parece bien.

DC. Yo creo que, en España, si saben aprovecharlo, pues igual con más gente que venga a trabajar, se puede ganar más dinero. Y lo que pasa es que no se ve muy bien, entonces, no hay mucha ayuda a la gente que quiere venir aquí a España, se ve mucha gente en la calle también. Respecto la igualdad entre hombre y mujer, yo creo que en España eso está mejor.

MSB. Sí, a ver, yo creo que lo mejor es la igualdad, pero hay diferencias, obviamente, siempre va a haber diferencias entre un hombre y una mujer. Es obvio.

LA IMMIGRACIÓ, COM AFECTA EL MERCAT LABORAL I COM

LA

IGUALTAT ENTRE HOME I DONA?

MCC. Pues yo creo que en el mercado laboral, en cuanto a la gente que viene de otro país, para reincorporarse, y entrar aquí, y tener un trabajo, todo, se ve más complicado. Y también hay otra gente que se puede llegar a quedar sin empleo por esa gente, y por eso hay gente que no le gusta que inmigren, porque quitan trabajo, pero yo creo que si esas personas emigran y tienen un oficio, y se les da bien, yo creo que tienen todo el derecho a trabajar, y lo veo muy bien.

El dinamitzador Jordi Amengual López modera el debat.

Halloween, exemple d'incorporació cultural de l'estranger.

AGZ. Bueno, te voy a hablar en caso de México con Estados Unidos. Por ejemplo, los que emigran de México a Estados Unidos, lo que van a hacer son trabajos duros, son trabajos de albañiles, de mecánicos, electricistas, cosas que no te dejan mucho dinero. Pero son trabajos que la gente de Estados Unidos, no es que no quiera hacer, pero no se les da muy bien como a alguien... pues de México que ha vivido pues muy mal, y que es fuerte en ese aspecto. Entonces, ahora aquí hablando de España, capaz que los que emigran aquí pueden hacer igual trabajos duros que algunos españoles pues no se les da bien, y ellos lo pueden hacer. Entonces yo creo que beneficia al trabajo laboral, pero al mismo tiempo también lo perjudica, porque también puede quitar un poco de trabajo. Y con lo de si afecta a la igualdad de hombre y mujer, yo no creo que afecte, no, no, o sea... no, no sé... no creo que afecte mucho.

CRISI DE LA MEDITERRÀNIA

DC. Simplemente son gente que por algún caso no están felices en su país, y sólo quieren irse de ese país para mejorar su vida y pues, por ejemplo, en el Mediterráneo, que es donde está la gente que va hacia Europa, me parece mal porque la gente en Europa, muchos países no apoyan a esa gente que quiere mejorar su vida. Entonces los están moviendo de un lado para otro como si fuesen objetos o no tuviesen importancia alguna. A mí me parece mal. No deberían estar estas muertes, porque siguen siendo personas, y hay que tener un poquito de empatía, y ponerse en la piel de ellos para saber lo que están viviendo, las guerras, todo eso, la gente que está ahí cuidando sus niños, y dejándose la vida para que su niño pueda estudiar al menos, y

que no apoyen eso otros países, pues no está bien, así de claro lo digo.

MSB. Yo creo que hay que abrirle las puertas a todo el mundo, y ya está.

AGZ. Bueno, pues yo creo que es un riesgo que ellos deciden tomar, o sea. Obviamente, sobra. Sobra muchísimo lo que pasa, pero, bueno, es un riesgo que deciden tomar para mejorar sus vidas.

AGZ. Yo creo que lo que hacen es que emigran porque su país es muy pobre, viven en condiciones muy malas, y quieren venir aquí para tener una mejor vida, algo que les llene más.

MCC. Yo creo que también la crisis de esto, cómo se provocan las muertes, es culpa también sobre todo de la política. Hay también muchas ONG, y he visto mucha gente que ha donado una cantidad de dinero exagerada, y yo creo que, si han donado ya tanto dinero, podrían haber hecho muchas más cosas de las que hay, y pues con lo que he visto me parece muy poco para todo lo que les han dado, y yo creo que están mintiendo en muchas cosas.

EMIGRARÍEU?

DC. Pues mis padres lo estuvieron pensando. Este mismo año mi hermana se ha ido a estudiar a Escocia, a la universidad, porque ahí ha encontrado una carrera que le gusta mucho, y es muy buena ahí, pero mis padres, ellos querían llevarme ahí a Escocia para intentar buscar oportunidades para mí en atletismo, porque lo hago bien y

tal, y les gusta. Y quieren, sienten que aquí no hay mucho apoyo, en atletismo. Y pues querían ver para llevarme ahí a una escuela mejor, o algo así, a ver, para centrar más la cabeza, ya que a nivel de atletismo, están saliendo mejores atletas ingleses que españoles, y hay muchos... no toda la gente que sale de ahí son ingleses, pero es la forma que los transforman, ¿se puede decir así?

MSB. Mis padres estuvieron hablando de llevarme a Inglaterra a estudiar bachiller, pero yo no quise, porque creo que no soy del todo responsable como para irme sola allí, la verdad. Hay que ser sinceros. Sólo sé que no me querían llevar, bueno a la Península (pero sé que no es otro país, bueno para el tema de la natación), pero yo es que sola no puedo estar sin mis padres, yo no puedo estar... yo no puedo estar sola. Entonces, mis padres sí que pensaron en llevarme a Inglaterra, así para que estudiara un poco más de inglés, y tuviera más nivel de inglés, porque a día de hoy se pide mucho en inglés en muchos trabajos, el alemán también, un poco de todo, pero bueno, yo no quise.

AGZ. Bueno pues, yo sí he pensado en emigrar, tipo para venir aquí, je, je. No! El motivo fue porque aquí iba a tener una mejor vida. Todavía no se define si me voy a quedar aquí. El plan inicial, el plan oficial, es que yo venga un año a probar, y si me gusta me quedo, y si no me gusta, me puedo regresar. Hasta ahorita me está encantando, yo creo que sí me voy a quedar. Y bueno, el motivo por el que vine aquí fue porque México está en muy malas condiciones, el presidente, pues bueno, es no, no hace cosas que bueno, no le da ningún bien a México.

MCC. Pues yo, si hubiese seguido viviendo en Argentina, yo creo que me hubiese gustado estar aquí. Me hubiese gustado venir a Mallorca, y me alegro de haberlo hecho con una edad muy pequeña.

MCC. Sí, y también porque ya hace tres años, más o menos, fui a Argentina, y el peso, que es la moneda de allí, era 17 pesos 1 euro, y ahora actualmente son 65 pesos 1 euro. Me parece una barbaridad cómo cambia todo de un año al otro, y es que todo es muy... depende de donde vivas. Yo por ejemplo vivía en Mendoza, que está bastante bien, pero hay según que cosas que no me gustan nada, y por eso prefiero estar aquí, y no creo que emigre de Mallorca.

AGZ. Ni yo.

AGZ. Yo estoy bien.

MCC. Bueno, yo creo que Mallorca es una isla muy completa para lo pequeña que es. Aquí hay un poco de todo, y que he pensado muchas veces, cuando sea mayor, si me puedo ir a otro país, y tal. Luego me he puesto a pensar, pero es que en ese país a lo mejor hay algo que aquí no hay, pero es que en verdad hay de todo, y lo valoro mucho.

AGZ. En Es Generador creo que se puede hacer hasta un Mercadona: hay de todo literalmente.

Debat radiofònic sobre la migració entre joves de Calvià a les instal·lacions d’Es Generador.

EXPERTS POSEN EN COMÚ COM COMBATRE EL RADICALISME ENTRE ELS JOVES

JOVENTUT DEL GOVERN DE LES ILLES BALEARS

A finals de l’any passat, al centre juvenil Es Generador de Calvià, es va fer un seminari internacional organitzat per la Direcció General d’Infància, Joventut i Famílies de la Conselleria d’Afers Socials i Esports a l’empara del Programa Comunitari Erasmus + Joventut. El seminari va abordar de quina manera es podia prevenir la radicalització entre els joves a partir de l’esport, especialment entre els que es troben en risc d’exclusió social. En el decurs del seminari es varen donar a conèixer experiències d’educació no formal, de l’aprenentatge en valors o d’integració social i cultural.

Experiències com les d’un exfutbolista iraquià, que viu ara a Bèlgica, que ha treballat com a entrenador esportiu al camp de refugiats d’Arlon (Bèlgica). Actualment fa feina a una entitat que dona suport a persones sol·licitants d’asil i refugiats, i que desenvolupa projectes d’inclusió i prevenció del desarrelament. Ha conegut de ben prop la vida als camps de refugiats i ha vist com el fet de reunir els joves al voltant d’activitats esportives variades els ajuda a tenir una millor perspectiva de la seva pròpia situació, a reconèixer els seus drets i deures, i a combatre els discursos d’odi i radicalització.

En el seminari hi va participar també una representant del Ministeri d’Esports i Joventut de Turquia, que desenvolupa un projecte d’entrenament esportiu adreçat a refugiats sirians menors de 30 anys residents en el territori de Turquia, col·lectiu amb especial risc de caure en mans d’ISIS i en la radicalització d’ideologies extremistes. En aquest cas, l’esport és una eina fonamental per facilitar la inclusió social dels joves, als quals també ofereixen activitats de voluntariat europeu.

El participant d’Alemanya, d’origen palestí, va presentar el projecte «Salam Project», que fa feina a les

escoles i entre els joves en la prevenció de la radicalització per motius religiosos i en la islamofòbia. La seva experiència, a un campament a Amman-Jordania anomenat GFP (Generacions per la Pau), promou la tolerància activa i la ciutadania responsable a través de l’esport en comunitats que experimenten formes de conflicte i violència. A través del futbol han desenvolupat activitats adreçades a educar en valors, i a promoure la pau i la convivència pacifica entre els joves.

També amb el futbol com a eina per treballar la migració, el discurs de l’odi i la inclusió, el seminari també va donar a conèixer una experiència espanyola desenvolupada a Astúries per l’Associació Cultural Youropia.

En darrer lloc es va presentar el programa «Posam valors a l’Esport», que va posar en marxa el Govern de les Illes Balears en col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears i que té per objectiu reduir i erradicar els comportaments violents o contraris al fair play

L’ARQUITECTURA D’ALGUNES CASES DE CALVIÀ I ES CAPDELLÀ MOSTRA L’EMPREMTA DE L’EMIGRACIÓ

L’aventura dels emigrants mallorquins que feren les amèriques o que emigraren a altres indrets –França i Algèria, sobretot– durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, va nodrir les converses dels nostres avis d’infinitat d’històries i de relats sobre el periple i les vicissituds d’aquells homes i dones que decidiren partir, atiats per la necessitat i l’atur, a la recerca de noves oportunitats de vida. Alguns ja no tornaren mai. Altres, però, no pogueren tallar completament les arrels que els lligaven a la terra de naixement i, després de fer fortuna, tornaren a Mallorca. No costa gaire d’imaginar el rebombori que degueren causar entre els seus antics veïns en comparèixer novament per casa seva després d’anys i panys d’absència. Un capell i una vestimenta que la gent d’aquí no havia vist mai, un parlar mallorquí amb americanismes estranys o amb accent francès, un cabàs ple de relats, anècdotes i aventures per deixar bocabadats els amics i coneguts... tot de detalls que delataven els emigrants retornats –que la gent anomenava indians quan el lloc d’emigració havia estat Amèrica. Però un detall marcava definitivament la diferència: i era que aquella gent tornava, en la majoria de casos, havent acumulat un bon patrimoni i, per tant, amb un estatuts social que no tenia abans d’emigrar. I una manera d’invertir els cabals guanyats a força de sacrificis i privacions era construir-se una nova casa, ara però de certa prestància arquitectònica i que els significàs entre la resta de conveïns.

A Ciutat i a tots els pobles de Mallorca els indians i emigrants retornats en general deixaren la seva empremta en forma de construccions d’un estil arquitectònic i ornamental fins aleshores inèdit per les nostres contrades. A Calvià se’n conserven un grapat 1, que s’alcen un xic pretensioses entre l’arquitectura tradicional mallorquina pròpia del poble, més humil i funcional. Algunes d’aquestes noves ca-

1 Volem agrair la informació oral que sobre les cases de Calvià d’antics emigrants ens han proporcionat en Joan Salvà des Quatre Cantons i n’Antoni Pallicer, i en Benet Sastre sobre la casa des Capdellà.

Casa d’en Domingo Juaneda. Can Dolç.

Casa de na Maria Colomar.

Calvià

ses calvianeres –no totes– exemplifiquen «un tipus d’edificació aïllada de dues o tres plantes d’altura, amb coberta generalment plana rematada per balustrada o barana de gelosia i una estructura de façana simètrica amb tres eixos de simetria. Aquest tipus relativament recent, però ben integrat dins la població, es repeteix amb alguna freqüència i respon a un tipus d’edificació neoclassicista de final del segle XIX i principis del XX»2

A la cantonada entre el carrer de Sor Rosenda i el carrer de Can Vich hi ha Ca na Tirra, una casa construïda l’any 1931 per la família Sastre, de malnom «Tirra». Havien emigrat a França, d’on tornaren en arribar-los l’edat de jubilació.

Una altra casa d’antics emigrants és Can Dolç, al carrer Major, construïda a principis de segle i que pertanyia a una família francesa.

A l’avinguda des Capdellà n’hi tenim dos exemples més. Recordem que aquest carrer s’obrí l’any 1916 com a part de la carretera nova que venia del coll des Cucons i es dirigia as Capdellà, i que a partir d’aleshores, alineades al carrer, s’hi anaren construint noves edificacions. Una és la que es coneix com a Son Colomar, propietat de Maria Colomar, d’una família que –segons informació oral no del tot segura– emigrà a les Amèriques. El mestre d’obres en fou Joan Salvà. L’altra edificació a destacar d’aquest carrer és l’anomenada «Casa Blanca», també d’una família que va tornar de l’emigració a Sud-amèrica havent fet doblers.

Entre el carrer des Collet i l’avinguda de Palma hi trobam la casa de Domingo Juaneda (de malnom «en Domingo des Cortons»), emigrant retornat de terres gal·les, que es bastí aquest nou habitatge l’any 1930.

Davant l’Ajuntament Vell, a la plaça de l’Església, hi ha un habitatge anomenat «es Xalet». La construí Julià Cabrer, vers la dècada 1920-1930. Havia emigrat a França i obrí un restaurant a la localitat de Belfort, al nord-est d’aquest país. En tornar a Calvià, encarregà l’edificació del nou habitatge a Julià Bujosa Sans, el que va ser batle durant la República, que era mestre d’obres.

Un darrer exemple de cases a la Vila d’antics emigrants és un habitatge del carrer Major. El promotor en fou Bartomeu Roca, membre d’una família calvianera que també havia emigrat a França, els descendents de la qual encara viuen a la casa. El mestre d’obres en va ser Joan Salvà (de malnom «en Joan Roses»).

As Capdellà també tenim un exemple de casa d’indians. Es tracta de la casa de Nicolau Ensenyat (en Nicolau Magre»), al número 6 del carrer Major, obra de l’arquitecte Francesc Casas Llompart. Ensenyat emigrà a Cuba als anys 20 del segle passat, on regentà una cafeteria-pastisseria a Nuevitas, a la regió de Camagüey. Ell i la família tornaren as Capdellà a final de la dècada dels anys 50, arran dels rumors que circulaven sobre la imminent revolució cubana. El porxo de la casa, sostingut amb columnes, evoca la tipologia de les cases d’estil colonial.

Totes aquestes construccions, si bé degueren causar admiració en el seu temps entre els veïns tant per la novetat que representaven com per la seva elegància i distinció constructiva i ornamental, s’integraren a la perfecció en el paisatge urbà del poble i avui són un patrimoni arquitectònic a preservar i, alhora, un testimoni d’una aventura, l’emigració, que deixà marca en l’urbanisme, però sobretot en la mentalitat dels nostres repadrins i repadrines.

2 Hem extret la cita de l’estudi d’Ignasi Pomar Piña «L’urbanisme en els nuclis tradicionals de Calvià», IV Jornades d’Estudis Locals de Calvià celebrades al Teatre Sa Societat el 8 de novembre del 2019 (de propera aparició).

Casa 46a del carrer Major.

Casa de Nicolau Ensenyat («Magre»).

Ca na Tirra.

La Casa Blanca.