ASSAIG

MIGUEL SEGUÍ LLINÀS / Director del Doctorat de Turisme de la UIB

CARTA D’UN BRITÀNIC CENTENARI

De: John Smith

A: Ursula Müller

Calvià, 15 desembre 2020

Benvolguda Ursula,

Ja en els darrers anys de la meva vida, no saps l’alegria que em dones de saber que finalment vendràs a viure a Calvià. Crec que és una bona decisió que, davant la teva imminent jubilació, venguis altra vegada a viure a aquesta terra que tant ens ha donat. Tots dos hi estam lligats des del nostre naixement. Els teus pares, bons amics meus, que ja ens han deixat, celebraran la teva decisió des del Cel, per tornar a aquesta terra a la qual estaven tan lligats sentimentalment, que estimaven de tot cor.

Jo hi he nascut i pens morir-hi. Tota la meva vida ha estat unida a aquesta terra on em sent un calvianer més. He vist el gran canvi des del 1920, quan vaig néixer a Cas Català, fins ara, aquí, a Santa Ponça, on pas els meus darrers dies, contemplant les Malgrats des de ca meva a «s’Ensaïmada», com diuen els calvianers dels voltants.

La notícia de la teva vinguda, més ben dit, del teu retorn, m’obliga a repassar la meva llarga vida en aquest municipi del ponent mallorquí. Jo crec que som més calvianer que molts dels habitants actuals, malgrat no haver volgut renunciar mai a la meva nacionalitat britànica.

El primer viatge dels meus pares a l’Illa va ser l’any 1906 i ja s’allotjaren a l’hotel nou de Cas Català. Tant els agradà el lloc que, uns anys després, s’hi feren un petit xalet per venir a temporades a l’hivern i la primavera (a l’estiu trobaven que feia massa calor). Finalment, esdevingué la seva residència definitiva quan es començaren les primeres planificacions turístiques i necessitaven tècnics que parlassin anglès i espanyol.

El següent hotel de Calvià, després del de Cas Català que tenien ben a prop i coneixien bé, va ser el Playas de Paguera, inaugurat el 1928. En aquells anys comença el gran canvi del terme, amb la primera parcel·lació amb finalitat residencial a Palmanova - Son Caliu, també el 1928.

Els meus pares em dugueren a escola a Palma, ja que no hi havia res més a prop. Tota la costa era verge fins que començaren aquests petits canvis als anys 20. La gran sorpresa per a mi va ser pujar a Calvià poble l’any 1929 per acompanyar els meus pares per a una gestió a l’Ajuntament. Em va sorprendre la forma de viure d’aquella gent, era la primera vegada que hi anava. Quasi tots vivien del camp, fent feina molts d’ells a les possessions. Les terres, generalment, eren magres i només es veien ametlers, figueres i garrovers, entre alguns pinars a les terres més pobres. Cap terra d’horta. Les ovelles pasturaven, però res més.

En arribar al petit poble de Calvià (en tot el terme vivien unes 2.500 persones, segons el batle) tot eren cases de pedra, simples, la majoria amb corral i galliner, però algunes més modernes i luxoses, d’«indianos» ens digueren. Me sorprengué la diferència amb la ciutat de Palma, que jo coneixia per passar-hi la setmana com intern al col·legi.

Quan anàrem al cafè del poble, per veure si podíem menjar alguna cosa, ens tragueren la sobrassada i unes olives trencades, endemés de fer-nos un pa amb oli. La madona era molt activa i xerradora. Li va sorprendre veure una família d’estrangers, però amb qui podia xerrar amb un castellà un poc simple i mesclat amb mallorquí. Ens contà que hi havia un altre poble al costat, que es deia es Capdellà, un poc més petit, però igual en tot, encara que hi havia una certa rivalitat entre els habitants dels dos pobles.

Aquesta anada a l’interior em sorprengué molt, va ser descobrir un altre món. La dura vida de la pagesia, la seva simplicitat i la seva hospitalitat m’impactaren. Només pensava en aquest gran descobriment d’una societat desconeguda per a mi, quan passaven a devora nosaltres els carros carregats de feixines, que anaven encara a Palma, a deixar-les als forns i que romandrien a Ciutat, gran experiència per a ells.

El 1932, vaig anar per primera vegada a Peguera, a la inauguració de l’Hotel Malgrat

A casa nostra es parlava molt dels canvis que s’anaven produint al litoral, verge, ple de pins i poca gent, per la pobresa que respiraven aquestes terres, on només destacava la possessió de Santa Ponça, entre les altres poques que hi trobàvem (Bendinat, ses Planes o Peguera, per exemple).

Mon pare, per la seva feina, estava molt al corrent del que passava en aquella costa. Ell la trobava de gran bellesa i estava enamorat del paisatge, però no s’hi trobava ningú, tot era desolat. El 1932, vaig anar per primera vegada a Peguera, a la inauguració de l’Hotel Malgrat. Era una gran aventura anar d’un costat a l’altra del terme.

Mon pare va tenir una època molt activa als anys següents, pareixia que tot canviava i ara hi havia gent que s’interessava per la bellesa d’aquella costa. El polític mallorquí Guillem Roca va promoure les urbanitzacions de Portals Nous i la de Cas Català - Illetes, que s’aprovaren el 1933.

Però no fou l’única iniciativa. El 1929 es va fer la primera proposta d’urbanització de Santa Ponça, de part d’Antonio Parietti i el Foment de Turisme de Mallorca, però el seu desenvolupament es retardà fins a la Segona República, i el 1932 es feren diverses propostes d’arquitectes alemanys. Max Saüme i el gran empresari de la construcció Heinrich Mendelssohn, juntament amb l’enginyer agrònom Ernest Mestre, varen fer la proposta «Santa Ponsa, la nueva Ciudad de

Mallorca», i més tard proposaren, al puig de sa

Sírvia, la segona part: «Santa Ponsa sobre el mar».

Eren aquests temps moments en què es va establir a Mallorca una important comunitat alemanya que partí després de la instauració del Tercer Reich.

Foren uns temps inoblidables per a mi, ja que va ser quan vaig conèixer ton pare, jugant amb altres al·lots de la petita comunitat alemanya que s’havien establert a l’Illa en aquells temps.

Aquí va començar aquella amistat d’infància i joventut, que ja mai no es va interrompre.

Quants de records!

Hotel Malgrat. Foto: Fons Ferrer donat a l’Ajuntament d’Andratx.

Em va impactar quan em digué que havia vingut a l’Illa amb un hidroavió de la LAPE des de Barcelona. Davant la meva sorpresa, em digué que no era tan estrany, ja que també hi havia vols amb València, i que des de 1922 hi havia la companyia Air France que s’aturava a la badia d’Alcúdia, fent escala del vol entre Marsella i Alger. Els pares havien dubtat entre les dues possibilitats i es decidiren per

Barcelona, ja que no coneixien aquesta ciutat.

Vàrem anar dos anys junts al mateix col·legi de Palma, on vaig deixar de ser l’únic estranger. L’ajudava amb el castellà, ja que li costava molt aquell canvi tan brusc de llengua. Però era intel·ligent i aviat va començar a entendre el que li deien a les classes.

Mon pare continuava exultant quan veia l’activitat frenètica en què tot es movia a la costa. El 1934 l’arquitecte Josep Goday, patrocinat per Llorenç Roses, presentà el projecte de ses Planes - Son Caliu. Va ser el 1925 que l’«indiano» Llorenç Roses Borràs, que havia estat batle d’Arecibo, a Puerto Rico, i el seu fill, Llorenç Roses Bermejo varen comprar les finques de Son Caliu i la de ses Planes, base d’aquest projecte, i que l’Ajuntament de Calvià aprovà el 1935. Era una febre. Un nou món s’estenia vora la mar, d’esquena a la vida que es duia als dos pobles de l’interior. Eren dos mons completament diferents. Dues mentalitats. Dues vivències.

Ma mare va anar comprant els llibres nous que alguns viatgers escrivien sobre Mallorca (tot un descobriment en aquells anys) i així vaig anar llegint Mallorca the magnificient, de Nina Larrey (1927), Mallorquinas, de María Consuelo García (1929) o Mallorca, de Francis de Miomandre (1933). Mallorca tornava a estar de moda, com al segle XIX, entre els aventurats viatgers.

Aquests primers estrangers que s’interessaven per Mallorca ja començaren a tenir un pes important en l’economia illenca. Així, el 1933 els ingressos per turisme foren de 30 milions de pessetes, una tercera part dels 87 milions que aportava el sector agrari.

A principis de 1936 ja hi havia uns 5.000 cotxes a les Balears i això feia pensar a alguns visionaris aventurers, com l’urbanista Francesc Casas, que aquest fet facilitaria la construcció de «cases d’estiueig», i que faria rendibles totes les previsions de les urbanitzacions noves. L’optimisme regnava entre aquests empresaris nous, sense preveure que aquell fatídic estiu tot s’aturaria bruscament i que vendrien uns anys molt difícils, primer a Espanya i desprès a tot Europa, on la mort i la misèria no deixarien pensar ni en vacances ni en oci. S’havia romput la il·lusió i el somni. Venien temps molts durs.

Nina Larrey Duryea, 1919.

El 1940 va començar una forta emigració a Sud-amèrica, i més tard a França i a Alemanya, mentre que els menys agosarats partien a viure a Palma

És sorprenent que just acabada la Guerra Civil, el 1939, s’aprovàs el projecte d’habitatges unifamiliars de Portals Nous. La guerra no havia acabat amb alguns somnis de l’etapa anterior. Fet que es comprovarà al llarg dels anys 40, principalment amb el programa «Luna de miel en Mallorca» que va promoure el Foment de Turisme. Amb aquest programa molts de nuvis espanyols vingueren a Mallorca.

Calvià, mentrestant, havia mantingut la seva població estable i el 1940 tenia 2.804 habitants. Però el futur no prometia gaire cosa a aquestes persones, i va començar una forta emigració a Sud-amèrica, i més tard a França i a Alemanya, mentre que els menys agosarats partien a viure a Palma, cercant més oportunitats que les que oferien els dos pobles de l’interior i aquelles terres tan magres. S’havia acabat el tradicional món rural, que oferia poques oportunitats de cara al futur.

Acabada la Segona Guerra Mundial, amb les ganes d’un món millor i d’oblidar aquests anys tan durs, es varen recuperar vells somnis. Calia anar endavant. Francesc Casas, amb les seves idees innovadores, el 1948 transformarà el meu estimat hotel Cas Català en el nou Maricel i el 1951 construirà l’hotel Bendinat. És curiós que l’activitat es reprengui altra vegada a la part més pròxima a Palma. L’hotel Maricel serà el vaixell emblemàtic d’aquest nou començar, i serà l’hotel amb més «glamour» de l’època. Rebrà il·lustres visitants, especialment del món del cinema nord-americà, com ara Montgomery Clift, Errol Flynn o Rita Pavone, però també personalitats de la política, com el ministre d’estat de Relacions Exteriors, Sewlyn Lloyd, el 1953. El món

Cartell «Honey Moon».

Plànol de la casa d’Errol Flynn.

Imatge aèria del Maricel.

de la riquesa que es veu al litoral es contraposa amb la societat pobre calvianera de l’època.

El 1950 arribaren a Balears 98.000 turistes; el 22,18 % ja eren estrangers. Comença una etapa nova, encara com una continuació de l’anterior, i entre 1949 i 1967 es varen planificar unes vint urbanitzacions a Calvià.

Amb els anys 50 arriba per a la població local el boom de les dues rodes, i amb el Seat 600 comença la popularització del transport privat. El món canvia, i Calvià comença una nova transformació que es produirà a una gran velocitat i que el farà un municipi irrecognoscible en pocs anys.

El fet que provoca aquest gran canvi en pocs anys serà la revolució en el transport aeri, i la generalització de les vacances pagades a tot Europa. Mallorca serà diferent abans i desprès de l’aparició dels vols xàrter, que transformaran completament la societat i l’economia locals. Serà l’inici del turisme de sol i platja, anomenat «de masses», que marcarà una etapa nova que dura fins avui. És el Calvià que tu has conegut, estimada Ursula. És el teu Calvià, ja tan diferent del que jo vaig conèixer en la meva infància i joventut!

Durant els anys 50 els turistes nacionals i els francesos encara vendran en vaixell, però tots els altres ja vendran en avió. Els temps terribles de la guerra donaran l’oportunitat de viatjar per plaer a la societat europea de 1955, utilitzant els temibles avions de combat per fer vols xàrter. Quin canvi de funció! De dur la mort a dur la felicitat! Aquest canvi d’utilització dels avions de la guerra com avions de passatgers, tipus xàrter, es va produir en un moment en què, acabada la guerra, hi havia molts d’avions de transport de la Segona Guerra Mundial inactius que es podien transformar fàcilment en avions de passatgers, i molts d’antics pilots militars sense cap funció, ni sortida laboral. Aquesta disponibilitat d’avions i pilots, inactius, juntament amb el fort augment de la demanda de viatjar cap al sol del sud, va originar els vols xàrters, que seran la resposta a un transport ràpid i barat dels turistes cap a la seva destinació turística, del nord cap al sud.

Tota aquesta revolució en el transport aeri es va completar amb l’aparició dels avions a reacció, que acabaren per reduir molt el temps del viatge. Imagina’t que jo anava de Palma a Londres, el 1950, en 7 hores, fent escala a Lió i transportant únicament 40 passatgers. En canvi, amb l’autonomia que permeteren els avions a reacció, ja vàrem tenir vols directes a finals dels anys 50, amb avions que desplaçaven 100 passatgers i que podien fer tres anades i tornades al dia.

Aquesta facilitat del transport aeri, la baixada dels preus i l’augment de les freqüències, va originar un augment important dels turistes britànics (del 3 al 18,5 %) als voltants de 1955, i, cosa sorprenent, un espectacular augment

dels turistes nord-americans, que passaren a representar el 6,5 % de les arribades i més de 1.500 residents. Poc temps desprès apareixeran els alemanys quan, el 1955, autoritzin aquest país a tenir línies aèries pròpies.

El 1954-55 es fa el projecte definitiu de Santa Ponça, que farà l’enginyer Antonio Parietti, dut a terme pel Banc de Crèdit Balear, mentre que, el 1955, Francesc Casas continuarà la seva activitat constructora d’hotels i d’instal·lacions turístiques amb l’hotel Roc a Illetes i, el 1956, amb el balneari La Solana, també a Illetes.

Els primers estrangers que es varen establir a Calvià després de la Segona Guerra Mundial foren els britànics, repatriats per la pèrdua contínua de colònies, i alguns d’ells ja s’establiren en els pobles d’interior (Calvià i es Capdellà), tal volta per ser els preus immobiliaris i el cost de vida més barats que a la costa, que començava a ser una terra molt demandada, i per la seva tranquil·litat. Després, als anys 70, venen els britànics a la recerca d’un clima millor, i a partir dels 80 són els teus compatriotes alemanys els qui aniran augmentant fins que als 90 superaran els meus compatriotes. Avui en dia, com saps, Calvià ja és un municipi multinacional i multicultural.

Tornant a l’època de la qual et parlava, el final dels anys 50 coneix l’explosió dels plans urbanístics per respondre a la forta demanda que es produeix. Així, el 1958 es farà el pla urbanístic de Peguera; el 59, el de Bendinat - Portals Nous (completament residencial) i el de Magaluf. El 1962 es farà la urbanització de Bahía de Palma, entre Magaluf i Portals Vells, que desenvoluparà Viatges Melià, amb un pla de 250 apartaments, restaurants i camp de golf (el de Ponent, 1974), que es completarà el 1963 amb el de Costa d’en Blanes, el de la Costa de la Calma i el del Pla de Peguera.

És curiosa la coincidència de tots aquests plans amb la inauguració, el 1960, del nou aeroport de Son Sant Joan, a Palma, que permetrà facilitar l’arribada de més turistes. Es veu que els urbanitzadors ja ensumaven aquest procés de tant de creixement. L’interès turístic per Mallorca demanava més i millor transport, i l’augment del trànsit aeri permetia augmentar l’arribada de turistes a la destinació.

Entre 1960 i 1970 es produeix la gran explosió que canvia completament el terme. Perdona el bombardeig de xifres, però és perquè entenguis el que trobaves en les visites que ens feies durant la teva infància, quan ens venies a veure amb els teus pares, i que pareixia que no te n’adonaves de la rapidesa dels canvis. El 1960 es feren 4 hotels i 8 hostals, el 1965 ja hi havia 7.000 places turístiques al terme; al 1970 s’hi havien afegit 57 hotels i 34

hostals, i s’havien fet ja 30 urbanitzacions. El 1974, 37 hotels i 14 hostals augmentaren les xifres anteriors, per arribar al 1979 amb 35.519 places hoteleres i 46.909 en apartaments. T’imagines el poc temps en què es varen produir tots aquests canvis? Ni nosaltres mateixos n’érem conscients.

En aquest període es varen construir dos hotels emblemàtics per part de dos grans arquitectes, que varen continuar donant un impuls fort, com havia fet el Maricel en el seu temps, d’alta qualitat. Es tracta de l’hotel de Mar, el 1964, que va ser el número mil de les Balears, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat, i el 1965 l’hotel Punta Negra, de Felipe Sánchez Cuenca. No ho pots recordar molt, eres petita, però la festa que feren a l’hotel de Mar els teus pares, per acomiadar-se de tots els seus amics pel seu retorn a Alemanya, fou molt sonada. Se’n parlà durant molt de temps; el lloc i el servei foren esplèndids, i la seva amabilitat i simpatia extraordinàries. Deixaren un magnífic record.

En aquests temps els operadors turístics britànics varen demanar un altre tipus d’allotjament que va donar lloc als Holidays Resorts, tant a Santa Ponça com a Magaluf, i que s’expressen en el Libro Blanco sobre la Hostelería de Mallorca de 1970.

No puc deixar de recordar-te, tampoc, els canvis que es produïren entre els calvianers. Tot aquest moviment turístic de la costa també va provocar uns grans canvis en la població que vivia al terme.

Com et pots imaginar, la gent va començar a abandonar el camp i cercaren una feina més rendible a la costa turística. De totes maneres, la mà d’obra no bastava per tanta activitat i es va produir la primera arribada d’immigrants. Va ser una revolució per a aquests habitants, que fins llavors havien cercat viure millor partint cap a Ciutat o a l’estranger. Els deien els forasters, per no confondre’ls amb els estrangers. S’establiren, al principi, als dos pobles de l’interior, perquè tenien moltes cases buides per la partida dels emigrants. Varen ser el revulsiu demogràfic de Calvià i es Capdellà, que tornaren a augmentar de població.

El 1971-72 es va fer el Primer Pla General de Calvià, perquè tot s’havia esbojarrat i era necessari posar ordre al municipi. No tan sols en les urbanitzacions turístiques, si no per resoldre el problema d’habitatge de tots aquests immigrants que venien a viure al terme.

El 1975 es feren les urbanitzacions de Galatzó i el Toro, per acollir els treballadors de la zones turístiques, i desprès la urbanització de Son Ferrer. És un fet curiós i és l’únic municipi mallorquí on va passar. El gran creixement de població treballadora no trobava casa on viure. No hi havia lloc als nuclis de l’interior, i, a la costa, les rendes eren altíssimes i, endemés, els treballadors no podien descansar tranquil·lament pel renou nocturn dels turistes. La solució va ser construir aquests habitatges socials o nous «pobles», lluny del bullici i a prop dels llocs de treball.

Els canvis no es produïren tan sols sobre la costa, urbanitzant bona part del litoral que no estigués en mans militars, sinó, també, a la mar.

Hotel de Mar a Illetes, Calvià, obra de Josep Antoni Coderch de Setmenat (1964).

Una nova activitat marítima es posà en marxa al nostre terme, el qual no havia tingut mai una afició marinera: els ports esportius! S’introduïa així una nova activitat turística que diversificà l’oferta de Calvià. El 1974 es crea Port Adriano, però encara amb unes expectatives molt limitades. El gran canvi, i de resultats notoris al terme, va ser l’autorització de Puerto Portals el 1981 i la seva inauguració el 1986. Tota l’alta societat va venir a afegir-se a la que portaven els hotels de luxe de què t’he parlat abans. Els grans iots, els magnífics restaurants i les tendes de luxe que l’acompanyaren, crearen un espai gran de socialització i d’oci d’una gent d’alt poder adquisitiu, que va fer de Puerto Portals el lloc de trobada de l’elit política i econòmica d’Europa. Per no quedar endarrere, Philippe Starck va remodelar Port Adriano el 2012. Aquest fet va ser decisori perquè la meva filla Chelsea s’establís definitivament a Mallorca. Especialitzada en el lloguer d’embarcacions, va veure moltes possibilitats entre els clubs marítims de Santa Ponça, Port Adriano i Puerto Portals. Crec que va tenir bona vista, perquè, des de llavors, les coses li han anat bastant bé i tota la seva família gaudeix d’un bon nivell de vida i d’un xalet magnífic a Santa Ponça. Tots hi hem acabat vivint.

Segurament, la major sorpresa que us enduguéreu en un dels viatges freqüents que vàreu fer a Mallorca, tu i els teus pares, va ser quan venguéreu el Nadal de 1976 per acompanyar-te, i et quedares unes setmanes amb nosaltres a Santa Ponça. Us trobàreu feta l’autopista de Palma a Palmanova, quin canvi! Amb la lentitud amb què se circulava per la vella carretera d’Andratx, passant per totes les urbanitzacions i els semàfors a prop de la costa! Amb un no res havíeu arribat i sense cap embós. N’estàveu admirats. Ton pare repetia que això era el gran canvi per a Palmanova i Santa Ponça. Molt diferent de tots aquests anys passats, en què ells havien de passar per aquella carretera d’Andratx, estreta i plena de revolts, que havien recorregut durant tants d’anys. La costa de Calvià no se semblava en res a la que ell havia viscut tots els anys de la seva joventut.

Com notaràs, Ursula, lentament, totes les zones de Calvià s’ompliren de residents europeus de quasi tots els països. Les segones residències (i moltes que arribaren a ser primeres) varen omplir progressivament tot el terme i aquest fet ha contribuït a la desaparició de barreres espacials, temporals, fins i

Inauguració de l’autopista a Palmanova l’any 1976. Fotos: Joan Llompart Torrelló.

Molta gent ha vengut a viure a Calvià durant aquests anys. Dels poc més de 2.000 habitants, se n’han superat ja els 50.000

Anchorage Club.

tot psicològiques, entre el món local i el món dels estrangers, de manera que s’ha produït una mescla total, que ha configurat segurament el municipi més divers i cosmopolita de Mallorca. Tot aquest canvi social, que s’ha produït també, menys radicalment, en molts altres municipis litorals de les Illes, ha fet que, avui dia, les Balears tenguin la mitjana de mida d’habitatge més gran d’Espanya i la major superfície de jardí privat, un indicatiu de la forma de viure de la gent a les Illes i de la integració entre les formes de viure dels estrangers i les dels illencs.

També, prova d’aquest cosmopolitisme, aviat l’interès per Mallorca s’estengué fora de l’àmbit europeu. El seu nom es transformà en un atractiu per a inversors de l’Orient Mitjà, com també passà a la Costa del Sol, i el 1985 el príncep de l’Aràbia Saudita, Nahwaf Aziz, va inaugurar la promoció que havia fet ell, l’Anchorage Club, precisament en una zona propera a un espai ple de mals records de la Guerra Civil: la presó militar d’Illetes.

A poc a poc, amb aquesta nova urbanització, s’anava configurant un espai continu urbanitzat des del Cas Català verge, que havien trobat els meus pares, fins a l’extrem d’Illetes. Quan tu venguis a viure aquí i tenguis temps per passejar-te, trobaràs que des de Cala Nova, ja al terme de Palma, fins a Portals Vells, tot s’ha anat establint. Res no queda d’aquell litoral que tant havia enamorat els meus pares i desprès els teus, que s’ha transformat, fruit dels temps, en una conurbació. Què hi farem! Hem perdut la virginitat del litoral, la bellesa d’aquella costa impol·luta, però pobre i gens rendible per a aquelles poques famílies que hi vivien, però que no arribaven a sortir endavant i havien d’emigrar. És on ara tenim xalets, hotels, apartaments... perquè la gent gaudeixi de la contemplació de la mar i d’una gran qualitat de vida, amb moltes possibilitats econòmiques. És la contradicció humana entre tenir una natura en tot el seu esplendor, però una població que viu dins una pobresa de la qual vol sortir, i destrossar aquesta bellesa per millorar-ne l’economia i viure millor. Podrem trobar l’equilibri entre les dues situacions? Crec que és el somni de moltes persones avui dia.

Molta gent ha vengut a viure a Calvià durant aquests anys. Dels poc més de 2.000 habitants, s’han superat els 50.000. Ja et pots imaginar que tot ha canviat, perquè aquesta xifra queda petita davant els milers d’estrangers que venen a passar-hi les vacances, als hotels, apartaments o residències secundàries, habitatges en lloguer, etc. Aquest canvi brutal no tan sols s’ha produït a la costa, els dos pobles de l’interior també han conegut canvis forts. Molts d’estrangers s’hi han establert, hi viuen, i hi fan feina, són tan multiculturals com la costa, però integrats amb una societat més de poble. Hi cerquen la tranquil·litat, el ritme de vida més lent, un contacte amb la natura més gran; es Capdellà fins i tot més que Calvià, crec, almanco en percentatge.

Si l’autopista fins a Palmanova, que ja arriba a Peguera, us va sorprendre tant el 1976, et desig que aprofitis els nous camins adaptats als temps nous, com és el Passeig Calvià, per fer llargues passejades a peu, aquests horabaixes tan deliciosos que tenim al terme.

Els anys 70 se cercava la velocitat per anar d’una banda a l’altra. Ara que ja tenim aquesta gran facilitat de desplaçar-nos, canviam com canvia el turisme. Abans era córrer, viure ràpid, anar de pressa a tots els llocs, no perdre cap festa o esdeveniment social o musical. Ara, ben al contrari, la gent prefereix gaudir del moment present, del lloc on es troba. En diuen l’«slow tourism». Això fa que aquest llarguíssim passeig, que quasi envolta totes les parts del terme i les uneix, sigui el lloc de passejada i de trobada de tots els habitants del terme, nacionals i estrangers, treballadors i turistes. Les relacions es fan més estretes entre tots els habitants d’un terme tan dispers i variat com és el nostre.

Per culminar tots aquests canvis, ens trobam amb la finca de Galatzó, comprada per l’Ajuntament de Calvià el 2006. Era quasi el darrer racó pagès, rural i verge del terme que quedava, i que s’ha transformat en l’espai de passejada, d’esbarjo i de retrobada amb la natura i amb l’espai obert.

En aquest difícil any 2020, amb la pandèmia que hem viscut, ha estat el refugi per a molts de calvianers i els pocs turistes que hi han trobat un espai per poder caminar, gaudir de l’aire fresc i pur, d’oci a la natura: l’escapada perfecte. Sé cert que hi aniràs moltes de vegades, a caminar o fer el senderisme que tant t’agrada.

Jo crec, benvolguda Ursula, que amb aquesta llarga carta, t’he mostrat tot el que ha passat a Calvià al llarg dels anys de la meva vida, que em costaria molt contar-te de paraula quan arribis, però que així serà la teva guia quan et trobis amb un terme tan canviat.

Esperant que el final de la pandèmia em permeti ja abraçar-te i donar-te la benvinguda al Calvià que tant he estimat, rep una besada.

John XXOO

BIBLIOGRAFIA

Welcome! Un segle de turisme a les Illes Balears (2000). Fundació “la Caixa”. Palma.

horrach estarellas, Biel (2015). Aprendiendo de la balearización. Mallorca, un laboratorio internacional del turismo de masas y de conformación de los destinos maduros litorales. Tesi doctoral inèdita. Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori. Universitat Politècnica de Catalunya.

Martínez llaBrés, Jaime (dir.) (2011). Calvià. Patrimonio cultural. 2 volums. Fundación Calvià. Calvià.

* Aquest escrit, per l’exposició de caràcter epistolar i la interpretació personal de les dades sobre la tipologia del turista al llarg de la història de Calvià, s’inscriu dins l’apartat d’assaig. Les dades i opinions són responsabilitat únicament de l’autor.