Entorn de Calvià núm. 12 Personatges Març 2021

Entorn de Calvià

PERSONATGES

Presentació

Personatge: «persona de distinció, qualitat o representació en la vida pública», diu el diccionari. O també: «persona que ocupa una certa situació, important per jerarquia o per fama».

Fruit del programa de Ràdio Calvià Com és qui, l’Ajuntament de Calvià va editar Gent d’Entorn a Calvià al 1990. El número 3 de la primera etapa de la revista recollia les entrevistes a diferents persones (personatges) de rellevància contemporànies del municipi.

Ara, aquesta edició de la revista Entorn, des d’una anàlisi més profunda, fa un recorregut per la història de Calvià a través de les persones, dels seus «personatges».

S’hi fa un repàs a les vides medievals, als bandolers, bandejats i agermanats a Calvià per donar a conèixer com vivien, quins eren els oficis o els conflictes dels calvianers i calvianeres. Un moment històric del qual hi ha poca informació, però que mereixia posarne en valor els personatges anònims.

A l’hora de confeccionar el contingut d’aquest número, s’ha tingut en compte la perspectiva de gènere per intentar fer justícia a grans dones que han estat oblidades. Vides i històries que mereixen ser explicades i recordades: Francina Thomàs Sureda, una dona autosuficient i emprenedora del segle XVII, gestora dels seus propis béns i dels del seu marit, el Comte Mal; Elionor Aguiló, una matriarca xueta amb rellevància econòmica i poderosa entre els seus; Margalida Jaume, madona de Santa Ponça, alfabetitzada, que va gestionar les possessions de la família; o el recorregut per la història de moltes dones oblidades a través de la figura de Joana Vaño, una dona represaliada i assassinada pels feixistes i trobada en 2018 en la fossa de Calvià. En les seccions de «Perspectives» i «Pinzellades» els lectors i lectores hi trobaran un recull de vides apassionants i personatges il·lustres, coneguts internacionalment o anònims, que han format part de la història del nostre municipi. Podem trobar-hi informacions inèdites i testimonis del marquès de la Romana, de l’enginyer Waring i dels metges Juaneda. I també conèixer la relació amb Calvià de personatges com François Aragó, Bruno Kreisky o Natacha Rambova.

I, per descomptat, no podien faltar-hi les persones que any rere any ens visiten des de fa dècades i que varen suposar un canvi de model econòmic, social i urbanístic que va convertir Calvià en un dels grans líders turístics del món.

Des del punt de vista polític, l’itinerari històric es fa a través dels batles i de la  batlessa que ha tingut Calvià des de la II República fins a l’actualitat. Un reflex del moment socioeconòmic més recent.

Aquest número d’Entorn també conté entrevistes a Xavier Terrassa, Lleonard Muntaner, Tummy Bestard i Maria Ferrer tres calvianers i una calvianera, de naixement o d’adopció, que donen el seu punt de vista, els seus coneixements i les seves vivències de la història de Calvià a través dels seus personatges.

Victor Gayà, en la presentació de Gent Entorn de Calvià ja va escriure: «És obligat dir que, òbviament, hi manca molta gent de molt d’interès en aquesta sèrie de personatges, i tal vegada algun que trobi que en sobra qualcun», i és inevitable tornar a tenir aquesta sensació en aquesta edició, que a més és més ambiciosa, en voler recórrer gran part de la nostra història. Sens dubte tornarem a parlar de persones a l’Entorn, perquè no podem aprofundir, conèixer i analitzar Calvià sense fer-ho en la seva gent.

Una de les coses que caracteritza la revista Entorn és la participació a l’hora de redactar-la. Més enllà del potent equip del Consell de Redacció i de les importants col·laboracions externes, en aquesta ocasió cal destacar i agrair que hàgim pogut comptar amb la participació de joves molt preparats, que ens ajuden a tenir l’esperança d’una llarga vida per a Entorn

MARTA DE TEBA FERNÁNDEZ Directora general de Comunicació i Smart Office de l’Ajuntament de Calvià

Entorn de Calvià, núm. 12 Març 2021

Edita Ajuntament de Calvià C/Julià Bujosa Sans, batle, 1 07164 www.calvia.com

Direcció Departament de Comunicacions

Coordinació tècnica, redacció i entrevistes Neus Fernández Quetglas

Disseny i maquetació Marina Abia Bestard

Disseny publicitari Ajuntament de Calvià

Consell de Redacció

Antoni Aguareles García, Agustí

Aguiló i Llofriu, Jordi Amengual López, Catalina Caldentey Pascual, Manuel Calvo Trias, Marta de Teba Fernández, Cristina Gamundí Massagué, Neus Fernández Quetglas, Emmanuelle

Gloaguen Murias, Sandra Sedano Colom, M. Teresa Pagès Mas

Assessorament i correcció lingüística

Servei Lingüístic de l’Ajuntament de Calvià, O. J. Crespí Green i J. J. Sánchez Rowell

Col·laboracions externes

Brígida Gomila-Juaneda, Alberto

Lahoz Domínguez, Maria José

Massot Ramis de Ayreflor, Laura

Miró Bonnín, Bàrbara Montoya

Boix, Pere Perelló i Payeres, Maria

Margalida Perelló Pons, Josep

Lluís Pol i Llompart, Miguel Seguí

Llinàs, Manel Suárez Salvà

Portada Collage amb imatge sobre turisme del fons Vicenç Rotger i Buïls

D.L.: PM 1206-2015

SUMARI

Març 2021 • Núm. 12

DOSSIER

Les vides medievals a Calvià Brígida Gomila-Juaneda, historiadora de l’art

Xavier Terrassa García, historiador

Els bandolers, bandejats i agermanats controlaven les terres del Pariatge Maria Margalida Perelló Pons, historiadora

Lleonard Muntaner i Mariano, editor

Entorn de Calvià

La Comtessa Mala

Maria Antònia Ferragut Carreño, funcionària

Sandra Sedano Colom, funcionària del Departament d’Igualtat

Els marquesos de la Romana i la seva vinculació amb Calvià

María José Massot Ramis de Ayreflor, arxivera

Vida i llegat d’Elionor Aguiló i Aguiló, «la princesa de los xulletas»

Laura Miró Bonnín, historiadora

François Arago, apunts sobre la història d’un savi que mesurà el món

Josep Lluís Pol i Llompart, matemàtic

La tasca de l’enginyer Waring a les terres de Calvià: la construcció d’un somni Pere Perelló i Payeres

PINZELLADA

Una madona de possessió al segle XIX. Tenir cura només de les cases i la cuina?

Bàrbara Montoya Boix, investigadora

Ton pare creu en els microbis. Els metges Juaneda

Neus Fernández Quetglas, periodista

ASSAIG

Carta d’un britànic centenari

Miguel Seguí Llinás, director de doctorats en Turisme

JOVES INVESTIGADORS

Los alcaldes de Calvià desde la Segunda República a la actualidad

Alberto Lahoz Domínguez, historiador

Les dones. Víctimes silenciades. Víctimes oblidades

Manel Suárez Salvà, mestre

L’ombra de Natacha Rambova sobre Cala Fornells

Antoni Aguareles García, geògraf

Tummy Bestard Bonet, agent consolar

Bruno Kreisky va ser el gran impulsor del procomú

Neus Fernández Quetglas, periodista

Maria Ferrer Oliver, periodista

BRÍGIDA GOMILA-JUANEDA /

Llicenciada en Història de l’Art (UIB) i màster en Gestió del Patrimoni Cultural (UB)

LES VIDES MEDIEVALS A CALVIÀ

Les particularitats del període històric i la situació geogràfica de Mallorca fan que, sense ser aliena a les transformacions culturals, a l’illa s’hi tracin recorreguts força distints a altres llocs d’Europa. Pel que respecte a Calvià, aquests camins són difusos: en comparació a altres èpoques i llocs, les fonts són molt minses si volem escodrinyar una mica, com és el cas, en les vides de les persones d’aquell temps, submísses a la naturalesa i a Déu.

Sovint, quan es parla de cultura medieval, es tendeix a pensar en clergues, serfs, trobadors, nobles, reis i princeses... Això no obstant, a Europa i a la Mediterrània, com en el cas mallorquí, els camins són més enrevessats.

En el context illenc, la transició de l’època clàssica a l’època medieval implica visualitzar tres realitats diferents i successives. D’un costat, les primeres comunitats cristianes –romanes, vàndales (arrianes) i bizantines–, posteriorment, el món musulmà, i, per acabar, una definitiva tornada al cristianisme amb la conquesta de Jaume I. Tot això sense oblidar la petjada jueva, més o manco visible segons el moment històric.

La caiguda de l’Imperi romà d’Occident, l’any 476, marcaria l’inici d’un període històric decisiu per a la civilització occidental que es clou, segons els territoris, de forma desigual. Atenent a un fet concret, es podria dir que acaba el 1453, quan els turcs s’apoderen de Constantinoble: amb aquella desfeta es trencarien les rutes comercials entre Europa i Àsia, entre les quals hi havia la coneguda Ruta de la Seda. O un altre fet que capgirà la nostra història: la travessa atlàntica que portarà Cristòfol Colom a topar-se amb el continent americà.

El comerç amb el Nou Món, que començarà arran del viatge de 1492, suposarà l’auge de la Corona de Castella en detriment de la Corona d’Aragó. Així doncs, en quin moment podem situar el final de l’Edat Mitjana a Mallorca? Es podria valorar com una data significativa el 1485, moment en què Nicolau Calafat estableix la primera impremta de l’Illa a Miramar (Valldemossa). No obstant això, i seguint el criteri d’especialistes com l’historiador Miquel Deyá Bauzá, és més prudent considerar que la frontissa de l’èpo-

ca medieval amb la moderna es troba en els inicis de la Germania de Mallorca (1521).

Amb tot, i pel que respecta a Calvià, fins a quin punt els canvis polítics, els avenços científics i les transformacions culturals afectaren la població calvianera medieval, de manera prou important com per poder encetar-hi l’Edat Moderna?

En l’època medieval la societat calvianera es trobava totalment ruralitzada i presidida per una profunda devoció cristiana. Normalment, els senyors i grans tenidors de les terres habitaven a Ciutat i no introduïen grans canvis que suposassin modificacions estructurals en la seva percepció de rendes, tot mantenint el jou sobre el gruix de la població. Aquelles vides, eminentment rurals i devotes, viurien de forma atenuada les transformacions del segle XVI i posteriors. En aquest sentit, es podrien observar certs trets medievals que s’haurien perllongat fins ben entrat el segle XX

En comparació a altres municipis, i com s’ha esmentat anteriorment, les fonts calvianeres són minses i, per referir-nos a persones que habitaren, passaren per o estigueren vinculades a la nostra contrada, ara per ara només podem aprofundir en aquelles de les quals tenim notícia a partir de la conquesta cristiana. Les fonts documentals recollides per l’historiador Ramon Rosselló Vaquer han estat de gran utilitat en aquest sentit. Per sort, és a través de certes fonts arqueològiques que es pot resseguir el rastre cultural.

Malgrat facem referència a alguns termes municipals propers, especialment pel que fa a Andratx, limitarem sempre que sigui possible el marc espacial al territori actual del municipi de Calvià.

«Els romans estaren poc temps dins Mallorca després d’haver-la conquistada, i en tot el temps que hi foren no plogué mai; per això fugiren i després vengueren els moros».

Blai Alimonji, es Capdellà, 1927

Calvià abans dels moros

La cita que introdueix aquestes línies és treta de l’obra d’Andreu Ferrer i Ginart Llegendes de Balears. El foklorista havia recollit les paraules d’un capdellaner de 92 anys i d’orígens italians, qui segurament bevia d’una antiga tradició oral que poc o res sabia de la Mallorca després de Roma i d’abans de l’Islam.

El coneixement, o desconeixement, per part del públic en general d’aquest període històric pel que fa a la nostra contrada era gairebé el mateix l’any 1927 que el que en tenim el 2021. Si en altres contrades espanyoles entre el període romà i l’islàmic l’anàlisi històrica condueix a parlar de «període visigòtic», pel que fa a Balears, encara a dia d’avui certs llibres de text utilitzats pels escolars inclouen qualque mapa on apareixen les nostres illes formant part d’aquest entramat cultural peninsular. Res més lluny de la realitat.

En l’àmbit sociocultural, així com, en altres municipis mallorquins i, especialment, menorquins la història ens ha llegat clares evidències de les primeres comunitats cristianes, fins i tot d’esglésies, que amb el temps donarien pas al període medieval. A Calvià, seguir el rastre d’aquestes primeres comunitats batejades encara planteja més interrogants.

Així mateix, malgrat ser, des del punt de vista històric, clarament anterior a les altres dues tradicions, la petjada de la comunitat jueva és encara més difícil de rastrejar, especialment en els seus inicis i sota domini musulmà.

Les restes arqueològiques tardoantigues més significatives que s’han trobat al terme municipal són les aparegudes a la cisterna del jaciment de sa Mesquida (Santa Ponça), on es constata que l’antiga vil·la romana del segle i seguia ocupada durant els períodes vàndal i bizantí. Ara bé, no tenim cap informació sobre les persones que l’habitaren i/o hi treballaren, o del credo que professaven, com tampoc no sabem el topònim d’aquest lloc o de les cases. Caldrà esperar noves excavacions i investigacions arqueològiques per poder conèixer millor aquest període de transició entre l’època romana i l’època islàmica, també com a preludi de l’Edat Mitjana.

Qalbiyān, calvianers en temps dels moros

Si ubicam els inicis de l’Edat Mitjana en el moment de la conquesta islàmica, l’any 290 de l’Hègira, segons el calendari musulmà, el període islàmic a Mallorca abasta del 902/903 fins al 1229.

313 Edicte de Milà, legalització del cristianisme

380 Edicte de Tessalònica, oficialitat del cristianisme i jerarquització de l’Església

395 Creació de la província Baleàrica, adscrita a la diòcesi d’Hispània

418 Encíclica del bisbe Sever de Menorca sobre la conversió dels jueus

425 Balears saquejades pels vàndals

455 Genseric annexiona Balears al regne vàndal de Cartago (nord d’Àfrica)

476 Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident

484

El rei vàndal Hunneric convoca els bisbes Macari de Menorca, Elies de Mallorca i Opili d’Eivissa a Cartago

534 Apol·linar, enviat pel general Belisari, annexiona Balears a l’Imperi Romà d’Orient (Imperi Bizantí)

622 Hègira de Mahoma, inici de l’era islàmica

625 Fi dels dominis bizantins d’Hispània

707 ‘Abd-Allah ibn Musa saqueja Menorca i Mallorca

Carlemany és coronat emperador de l’Imperum Romanum

800

Les Balears supliquen ajuda a Carlemany per fer front als atacs musulmans

848 ‘Abd al-Rahman II castiga Balears

859 Formentera, Mallorca i Menorca són saquejades pels normands

902/903 Isām al-Khawlnī conquesta Balears

Amb més de tres segles d’història, aquest període suposà el pas de diferents cultures islàmiques, amb una religió comuna, però diferenciades en funció de l’ètnia, el pensament i altres trets culturals.

A la Madīna Mayūrqa, el districte rural anomenat al-Ahwâz alMadīna comprenia tota la costa del ponent mallorquí, així com la rodalia, extramurs, de la Madīna. És el territori que avui dia ocupen els municipis d’Andratx, Calvià, Estellencs, Banyalbufar i Puigpunyent, i part d’Esporles, Palma i Marratxí.

D’aquesta època podem mencionar tres personatges de qui ens ha arribat informació i que estarien relacionats amb la història d’Andaraŷ (Andratx) i Qalbiyān (Calvià).

Del primer protagonista, una placa d’època moderna, ubicada a l’esquerra del pòrtic d’entrada a la possessió de Valldurgent, en deixa constància: «الحاج صالح (Al-Haj Saleh). Saleh, peregrino (de la Meca). La Hacienda de al-Haj Saleh es la conocida desde el siglo XIV con el nombre de: Valldurgent». L’arxiduc Lluís Salvador ja coneixia l’existència d’aquesta làpida informativa, però, malauradament, no s’ha pogut aprofundir més en l’origen d’aquesta inscripció. El mateix topònim de l’alqueria islàmica no deixa de ser un trenca-closques.

Els dos altres protagonistes tenen a veure amb el preludi de la conquesta cristiana i d’ells en deixen constància el Llibre dels Feits i, posteriorment, la Crònica de Bernat Desclot.

Es tracta de n’Alí de la Palomera, com consta en el Llibre dels Feits, que hauria estat majordom del rei de Mallorques –el que seria el darrer valí almohade de Mayūrqa, Abū-Yaḥyā– i fill d’una sàvia «astrònoma», segons informa la Crònica Se’ns conta que Alí arribà nadant a l’illa del Pantaleu, on hi havia el rei En Jaume, per donar-li un missatge: «Senyor, sapies per cert que aquesta terra es tua e a ton manament. Que ma mare me prega em dix que yo que y vengues e que t’ho di-

gues; car ella es savia fembra e ha conegut en la sua art d’astronomia que aquesta terra deus tu conquerir». A continuació, el sarraí detallà la defensa de la Madina i el monarca, agraït, li respongué: «Faré gran be a tu e a ta mare e a tos fills, en tal manera que tu te’n tendres per pagat».

En l’actualitat, ambdós indrets –la Palomera i el Pantaleu– es troben en el municipi d’Andratx i, en el cas del primer, és un topònim pràcticament desaparegut, ja que només perviu en l’homònim coll, ubicat entre s’Arracó i Sant Elm. Ens disculparan els andritxols per l’apropiació de n’Alí, perquè és ben cert que, si els límits del ŷuz’ (districte) haguessin estat uns altres, de personatges de l’època a Calvià només podríem parlar de Saleh de Qalbiyān.

Malgrat no disposar de més dades sobre els personatges, fins i tot de dubtosa historicitat, podem fer-ne un esbós sociocultural a partir de les referències que en tenim i connectar-los amb la realitat cultural del moment.

Amb la conquesta musulmana s’establiren a Mayūrqa colons provinents majoritàriament d’al-Àndalus: àrabs, berbers/

amazics i peninsulars arabitzats, entre aquests els mawlā o saqāliba

La població d’origen àrab que havia participat en la conquesta d’al-Àndalus, entesa com la base ideològica, s’havia convertit en la classe dirigent, mentre que els d’origen berber/amazic, la base militar, formarien l’extens gruix de població. Un altre grup serien els mawlā, musulmans d’origen cristià ja arabitzats, que acabarien formant part de l’administració. Pel que fa a la comunitat jueva, aquesta hauria gaudit de certa protecció i tolerància, almenys fins als períodes almoràvit i almohade, ja al segle XII

Des d’un punt de vista ètnic és complicat saber amb certesa en quin grup podrien emmarcar-se els nostres protagonistes. En el Llibre dels Feits s’indica que Alí era sarraí, però la generalització d’aquest terme per part dels cristians només vendria a assegurar que era musulmà.

Sigui com sigui, l’assentament de població d’origen àrab i berber s’estableix seguint uns esquemes de tipus clànic i tribal i, segons Helena Kirchner Granell i Bernat Moll Mercadal, es tracta d’un fenomen consolidat cap a l’any 950, que queda testimoniat en la toponímia conservada i en el qual es constata la implantació d’uns sistemes organitzatius nord-africans, com també han assenyalat diversos autors.

L’aprofitament i l’explotació de l’entorn, determinats per la captació dels recursos hídrics, foren factors decisius per a aques-

Amb la conquesta musulmana s’establiren a Mayurqa colons provinents majoritàriament d’al-Àndalus

ta gent a l’hora d’establir-se en un determinat lloc, una societat rural que s’organitzava en comunitats pageses al voltant d’alqueries i rafals.

En el cas de Qalbiyān, a partir dels estudis de les restes ceràmiques i de la toponímia existent, Daniel Albero Santacreu considera molt probable l’arribada d’immigrants araboberbers que s’haurien establert al voltant de les alqueries, com podria ser el cas de l’alqueria de Saleh.

Segons Helena Kirchner i Bernat Moll, les alqueries designen un territori on hi podia haver més d’una zona residencial, a més de la superfície de conreu, d’origen clànic i de límits no del tot precisos.

Un bon nombre de les antigues alqueries donaren pas a les possessions actuals, fet que també ha donat lloc a confusió entre

el que devien realment ser les alqueries i el que foren després aquestes ja com a possessions1. No obstant això, en el cas de les alqueries, la part residencial seria més diversa i, en alguns casos, es podria parlar de petits conjunts dispersos o llogarets.

Des d’una perspectiva cultural, la societat mallorquina va viure un procés d’islamització i d’arabització total. Segons Guillem Rosselló Bordoy, aquest procés hauria estat breu, però intens, en un moment en què la població indígena era poc significativa. Si bé al segle X la població seguia essent cristiana, la manca del poder eclesiàstic i la política d’islamització seguida pels conqueridors –evitant el pagament d’imposts a canvi de convertir-se a l’Islam els sotmesos–, sens dubte afavoriren aquest procés d’aculturació i adaptació a la nova cultura, fonamentada en la llengua, la religió i els costums islàmics.

Prenent com a referència la Valldurgent de Saleh, la toponímia no és prou clara amb l’origen de «Valldurgent», fet que també ha donat lloc a confusions entre Al-Haj-Saleh, documentat també com a Al-Hack Salhack, Alatzarach o Alhazarach, Alazarach, etc.

En el còdex llatinoaràbic del Repartiment de Mallorca hi apareixen: [...] Ŝilbar i Warŷan, Akṭarat [...]. Guillem Rosselló Bordoy proposava que el terme Warŷan –recollit també en la Remembrança de Nuno Sanç– estaria relacionat amb la presència d’aigua a la vall. Els altres dos topònims

tampoc no s’han localitzat, com també es desconeix realment quants de rafals o alqueries hi hauria en aquest indret.

A la Història General del Reino de Mallorca (1841) se cita la presència d’una mina d’ocre a Valldurgent. Atesa la presència d’hematites en les argiles ocres, seria plausible pensar en aquest color argentós o lluent com a origen del topònim actual. Recollint una tradició oral, amb relació a «vall d’argent» el capdellaner Julià Vicens Fornés (1904-1999) contava que en determinat moment del dia –a la sortida o posta del sol– la vall prenia un color lluent, com argentat.

Deixant a un costat les confusions toponímiques, la placa de Valldurgent ens proporciona certa informació sobre Saleh. Malgrat tractar-se d’una font indirecta, dona notícia de la presència d’un home, musulmà i pelegrí, que hauria habitat a l’alqueria de la Valldurgent.

Els arkān al-islām o pilars de l’Islam són els deures fonamentals de la religió musulmana i que tot musulmà ben considerat ha de seguir: xahada (professió de fe), salat (pregària ritual), zakat (almoina per als pobres i per a la comunitat) i sawn (el dejuni durant el Ramadà), i, finalment, el hajj (gran pelegrinatge a la Meca).

A diferència dels quatre primers pilars, que són d’obligat compliment i es fan de manera periòdica, el cinquè, el hajj, és preceptiu, perquè només l’han de fer els

1 Les possessions són grans extensions de terra destinades a usos agropecuaris, organitzades a partir d’un nucli neuràlgic, les cases, amb diferents dependències de tipus residencial –per als senyors i els amos– i d’altres per a usos agrícoles i ramaders. En funció dels principals usos de la finca hi trobam altres construccions, algunes destinades a l’hàbitat de les persones, com ara les barraques dels carboners o dels roters, la casa del moliner, etc.

Si bé al segle X la població seguia essent cristiana, la manca del poder eclesiàstic i la política d’islamització seguida pels conqueridors, afavoriren aquest procés d’aculturació i adaptació a la nova cultura, fonamentada en la llengua, la religió i els costums islàmics

Torre de la possessió de Valldurgent.

fidels, almenys una vegada en la vida, que tinguin les capacitats físiques i disposin dels mitjans econòmics per poder fer la gran peregrinació. Pel cas que ens ocupa, es desprèn que Saleh va fer el hajj perquè complia tots aquests condicionants.

Així doncs, Saleh hauria estat un musulmà propietari d’una alqueria –tal vegada d’algunes més– que li donaria prou beneficis suficients per a permetre’s un viatge llarg impulsat per la seva fe. Tot i que desconeixem el moment de partida i d’arribada a la Meca de Saleh, el que sí que sembla clar és que els preceptes alcorànics devien ser ben presents en un lloc com Calvià, tan llunyà de les terres de Mahoma. Com a curiositat, el mateix nom «Saleh», d’origen àrab, té el significat de «pietós» i el trobam en el nom d’un profeta anterior a Mahoma.

Pel que fa als altres musulmans destacats de la contrada, Alí de la Palomera i la seva anònima mare, hi ha un aire llegendari al seu voltant. En conjunt, els tres personatges no deixen de formar part d’uns relats poc documentats que no permeten assegurar-ne una existència real.

Tot i que en el Llibre dels Feits es parla de n’Alí de la Palomera, es desconeix d’on era realment el majordom. Pel que fa a la mare d’Alí, serà Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau qui, set segles més tard, en un poema historicista2, posarà en boca d’un esclau el nom de Zulema. Unes paraules de la sàvia astròloga conclouen la poesia:

S’apaga la lluna del Sarrahí, per l’hermós sol eclipsada de la creu de Jesuchrist.

Amb relació als nostres protagonistes se’ns indica que la mare de n’Alí era una dona sàvia i que coneixia l’art d’astronomia –el que avui dia en diem astrologia– o l’estudi dels astres com a mitjà per poder predir el futur. Així, segons ella, Mallorca estava destinada a ser conquerida per Jaume I i cristianitzada. Tot i no aportar més dades, es poden manejar dues opcions. La primera és que na Zulema, seguint el fil fantasiós d’Alcàntara Penya, podria haver estat una dona amb un estatus social que li permetia accedir a certs nivells de coneixement (sàvia) i que hauria estat instruïda en lletra, a més de tenir coneixements esotèrics. La segona, és que podria tractar-se d’una persona de menys rang social però igualment coneixedora d’una branca més popular del coneixement, ja que l’estudi dels astres també era compartit en el món rural però amb unes altres finalitats, més aviat agropecuàries que no pas polítiques.

Aquesta darrera opció podria trobar-se més relacionada amb altres dones, i homes, de la pagesia de Qalbiyān. En canvi, si prenem també la referència de n’Alí com a majordom del valí, ens

hauríem de decantar més per la primera opció, ja que ambdós tindrien cert estatus social i estrets lligams amb el govern de l’illa de Mallorca.

Ara bé, potser les indicacions de la mare, deixant de banda l’astrologia, podrien tenir una doble intencionalitat: podria haver estat una dona descendent de cristians anteriors a la conquesta musulmana amb un desig nostàlgic? O per ventura es tractaria d’una intuïció –fonamentada o no en altres informacions que se’ns escapen– sobre la fi d’un govern –ja de per si fragmentat per divisions internes i en un punt delicat– enfront d’uns enemics forts i cohesionats a qui podria apropar-se per aconseguir una escapatòria segura per a ella i el seu fill?

Caviano, calvianers després dels moros

A partir de la conquesta del rei En Jaume, els noms de calvianers i calvianeres aniran augmentant exponencialment amb el pas del temps. Ara bé, escodrinyar en les seves vides no deixa de ser una tasca ben complexa.

En aquest sentint, els estudis fets pel felanitxer Ramon Rosselló Vaquer són els que, tal vegada, aporten més llum a tot aquest període. Mentre no indiquem el contrari, els textos citats a continuació són els publicats per aquest investigador felanitxer. Les persones que s’hi esmenten s’emmarquen entre els anys 1229 i 1521, és a dir, des del moment de la conquesta cristiana fins a la Germania de Mallorca.

A partir dels noms que consten en les Notes i el Noticiari de Rosselló Vaquer, tenim prou informació dels habitants que visqueren a Calvià en l’època medieval, així com d’altres persones que hi passaren per afers diversos, com ara el comerç o la seguretat de Calvià i de l’Illa. Tot i no anomenar-los tots, a continuació en fa un recull, especialment de la gent respecte de la qual podem resseguir algun aspecte vital: família, ofici, economia, etc.

2 Pere d’Alcàntara va guanyar un premi als Jocs Florals de Barcelona l’any 1871 amb el poema «Alí de la Palomera». Per les mateixes dates, Tomàs Fortesa i Cortés també dedicà una altra composició al tema.

Cabrit i Bassa, obra de Miquel Bestard.

Les fonts arxivístiques són molt variades i hi ha diferents tipus de documents que fan referència a deutes, compravendes, testaments, propietats, etc., que també ens ajuden a construir o, almenys, a aproximar-nos a la realitat social de l’època.

L’administració, entre bisbes i reis Si es deixa de banda els reis de Mallorca, protagonistes de nombroses recerques i monografies, el primer personatge al qual cal fer esment és Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona. Consagrat eclesiàsticament el 1212, acompanyà el rei Pere II d’Aragó, el Catòlic, a la batalla de Las Navas de Tolosa, i el 1229 participà en l’empresa de Jaume I per conquerir Mallorca. Per aquest últim fet, el 1232 rebé bona part del que havia estat l’al-Ahwâz al-Madīna, bàsicament tot el ponent mallorquí. Berenguer de Palou morí en terres catalanes el 1241.

Els territoris de la Baronia del Bisbe de Barcelona, o Baronia d’Andratx, comprenien les terres que obtingué Berenguer de Palou per la seva participació en la Conquesta de Mallorca. A partir de 1235, el bisbe de Barcelona concedia el delme3 dels béns i fruits de la Baronia al bisbe de Mallorca, i obligava els senyors dels seus territoris a mantenir set cavalls armats per a la defensa de la contrada.

L’any 1323 se signa a Perpinyà un contracte entre el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, i el rei Sanç de Mallorca. Aquest acord, conegut com a Pariatge, suposava que el govern i l’administració de la Baronia del bisbe de Barcelona a Mallorca es farien a parts iguals entre el rei i el bisbe.

El Pariatge es basava en un règim de propietat compartida, en què el repartiment

de les rendes també es faria a parts iguals entre el monarca i el prelat. La cúria eclesiàstica –formada pel batle, el jutge, l’advocat fiscal i l’escrivà– s’ocuparia de l’administració, però els seus membres serien nomenats conjuntament per ambdós propietaris. Els batles parroquials s’alternaven anualment, un bisbal i un reial. El poder judicial també requeia en ambdues parts, si bé hi havia algunes diferències entre la Baixa i l’Alta Justícia, perquè la capacitat de commutar les penes de mort, mutilació o desterrament eren reservades al rei, així com les apel·lacions en darrera instància en els processos civils o casos criminals més greus.

Els principals càrrecs de la baronia eren el batle major (representant dels poders reial i senyorial), el batle parroquial o de la vila, el mostassaf (a partir de 1336, però no documentat a Calvià), el jutge del pariatge (poder judicial), l’advocat fiscal, el notari o l’escrivà, i el saig. La baronia existí fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals el 1811.

Caldria fer menció de Guillem de Bassa, que el 1283 consta com a batle major del Pariatge. Guillem fou un noble i jurista que estudià lleis a la Universitat de Montpeller. Va ser home de confiança de Jaume II de Mallorca, fet que li va suposar ocupar càrrecs importants durant el seu regnat, un d’aquests com a batle del Pariatge del bisbe de Barcelona. No obstant això, serà per la defensa, juntament amb Guillem Cabrit, del castell d’Alaró contra l’infant Alfons –posteriorment Alfons III d’Aragó–que serà reconegut a tot Mallorca.

Seguint la tradició dels considerats sants Cabrit i Bassa, Margalida Bernat i Roca i Jaume Serra i Barceló escriuen: «Les tro-

pes de l’Infant Alfons assetjaren el castell per tal de rendir-lo a la fam. Un missatger es dirigí als defensors comminant-los a la rendició en nom de l’Infant. En català medieval, Alfons es deia Anfós. Guillem Cabrit i Guillem Bassa feren un joc de paraules, comunicant-li a l’enviat que no coneixien altre Anfós que el peix del mateix nom. Era tant com afirmar que no li reconeixien cap autoritat sobre el Regne de Mallorca». L’Infant en resposta per l’ofensa hauria exclamat unes paraules semblants a aquestes: «Ai Cabrit, Cabrit! Que jo te torraré damunt una bassa!». Condemnats a mort, es conta que foren rostits a la plaça de los Damunt (Alaró) i que, per fidelitat a Jaume II de Mallorca, en temps del rei Sanç les seves despulles haurien estat traslladades a la capella de Tots els Sants de la Seu de Mallorca, moment en que s’instaurava el culte als «sants i màrtirs» de Mallorca.

Tornant a Calvià, tenim més notícies sobre Guillem de Bassa, recollides per Ramon Rosselló, així com les dades que ens n’aporta Antoni Planas Rosselló en el seu estudi sobre els juristes mallorquins del segle XIII. El 1284 havia adquirit el domini útil a la Porrassa amb en Joan Hom de Déu, «a delme i tasca de tots els fruits: pa, vi, oli, lli i cànyom», i «debió poseer una importante biblioteca, pues en cierto pleito contra sus hijos se afirma que éstos heredaron sus libros». Era casat amb Geralda i els seus fills Guillem i Berenguer també foren juristes.

Ambdós fills també havien estat condemnats a mort per la resistència al rei d’Aragó. Si bé se’ls perdonà la vida, foren desterrats de Mallorca i se’ls confiscaren els béns. Com son pare, estudiaren lleis a Montpeller i, a la tornada de Jaume II de

Els batles parroquials s’alternaven anualment, un bisbal i un reial

3 La desena part de la collita o altres productes de la terra, que es pagava com a tribut a l’Església o al rei i altres senyors.

Mallorca, se’ls restituïren els béns. Guillem fou nomenat batle de Marratxí, on consta que hi tenia una alqueria (1351), i el seu germà Berenguer, casat amb Francesca, va heretar la Porrassa. Aquest últim, també havia exercit l’any 1327 d’ambaixador del rei de Mallorca a Pisa.

A partir dels anys seixanta del segle XIV Arnau de Sant Martí apareix com a batle del Pariatge, relacionat també amb una notaria tractada més endavant. D’altres que s’esmenten com a jurats són Berenguer Castelló (1283), Guillem des Vilar (1338), Bartomeu Martí (1358), Galceran de Montsoriu i Bartomeu Martí (1362), Nicolau Comallonga i Pasqual Gramola (1398), Mateu Gorgs (1408), Damià Comalonga i Joan Palmer (1444) i Joanot de Sant Joan (1502). A l’esmentat Nicolau Comalonga també apareix com a conseller del Sindicat Forà l’any 1390. Val a dir que en la majoria dels casos aquests homes surten documentats com a jutges del Pariatge, tret de Galceran Montsoriu i Joanot de Sant Joan.

Pel que fa a l’administració local de Calvià, els batles de la vila eren elegits anualment pel rei, o, en nom seu, pel governador de Mallorca, i el bisbe de Barcelona o el seu procurador, i prenien possessió del seu càrrec per la festa de Cinquagesma4. Dels bans, o multes, imposats, en percebien anualment un terç. La meitat restant es dividia entre el procurador del bisbe de Barcelona i la Procuració Reial. S’ocupaven de pagar els salaris del saig i del corredor de Cort, tot i que eren els

jurats, assessorats pels consellers, els qui s’encarregaven de l’administració dels doblers de la Universitat. Sovint eren notificats pels governadors de Mallorca per a diverses qüestions. A mode d’anècdota, l’any 1396, per demanda del sard Salvador Gourno, es notificava als batles respectius que alguns andritxols i calvianers li devien part del salari.

Ramon Rosselló recull el llistat de batles de Calvià des de 1331 a 1499 –molts dels quals es repetien en el càrrec. També es té constància de batlius5 que ostentaren els seus descendents.

A alguns d’aquests batles els veiem aparèixer en les Notes relacionats amb altres afers dels habitants de Calvià, com ara Pere Corp, Guillem Sabater, Bernat Serra, Bartomeu i Joan Buadella, Bernat Ferrer, Pere Pons, Jaume Sala, Vidal Palmer, Bernat Fàbregues, o Francesc Tauler, tots ells batles durant el segle XIV. Sigui com sigui, els llinatges més repetits durant aquest segle seran Corp, Serra, Buadella, Palmer, Pons o Tauler i, al segle XV, Comallonga, Matos, Ordines, Vic i Sant Just. Uns altres noms apareixen també relacionats amb la batlia: Maimó Peris, regentant-la l’any 1309, i Guillem Sabater, com a sotsbatle de Calvià el 1348.

El primer de qui es té constància com a batle de la vila és Pere Corp «des Molins» l’any 1331, tot i que ocupà el càrrec durant altres anys entre les dècades dels anys 30 i 40 del segle XIV. L’any 1343, juntament amb Arnau Ponç, Bernat Fàbregues i Mi-

quel Ses Esglésies foren elegits per anar a retre homenatge, en nom de la Universitat, al rei Pere el Cerimoniós. El malnom «des Molins» li devia venir per ser propietari de dos molins, a més d’una alqueria i diversos rafals. De la seva família en parlarem més endavant.

Es té constància que, a falta d’un espai més adequat, la Universitat de Calvià es reunia a l’església. La primera reunió que hi consta és l’elecció dels síndics calvianers que havien d’anar a retre homenatge a l’infant Alfons l’any 1285 –després dels fets del Castell d’Alaró. Aquests foren Pere Ponç, Berenguer Vilarassa, Pere Comabella, Guillem Porcell, Pere Sant Joan i Guillem Esteve, havent-hi per testimonis Bernat Buadella, Ferrer Església, Jaume Burgues, Pere Puig, Fonoy de Rubí, Ramon Vidal, Guillem Perpinyà i Guillem Grua.

D’altres personatges relacionats amb l’administració local que apareixen anomenats són dos saigs: en Castelló, que tractarem més endavant (1309), i Felip Salto –com a saig de les parròquies de Calvià, Andratx, Marratxí i Puigpunyent (1498).

El primer notari que consta relacionat amb Calvià és en Marquès Porro (o Porri). L’any 1260 el bisbe de Barcelona li concedia l’escrivania de la Baronia i també el trobam esmentat l’any 1284 a l’alqueria de Benitzamor, on s’estableixen Tomàs Domènec i la seva dona Astruga. Poc més sabem de la vida del notari Porro. Antoni Planas Rosselló el documenta entre el 1254 i 1281, si bé documenta també Arnau

4 Festa que se celebra set setmanes després de Pasqua florida en memòria de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols.

5 Càrrec i jurisdicció del batle. En l’actualitat el batle fa referència al càrrec, el municipi, al territori, i l’ajuntament –antigament, Universitat–, a la institució municipal.

El primer batle de qui es té constància és Pere Corp «des Molins», l’any 1331

de Santmartí (Sant Martí) treballant a la seva escrivania el 1289. L’any 1362, a Jaume de Montagut se li concedia la notaria de la Baronia.

Més endavant trobam documentats dos escrivans: en Pi (1375) i n’Antoni Abrines (1502). A aquest últim li era concedit «l’ofici dit de la porteria» de Calvià, Andratx, Marratxí i Puigpunyent, atès que la plaça es trobava vacant.

Pere Corp 1331, 1339, 1344, 1348

Guillem Sabater 1338

Bernat Serra 1341, 1343

Bartomeu Buadella 1342

Bernat Ferrer 1346

Pere Ponç 1347

Jaume Sala 1351, 1360, 1379

Bernat Fàbregues 1380, 1396, [1353]

Vidal Palmer 1363, 1365, 1370

Pere Pont 1369

Pere Pons 1371, 1372, 1374

Francesc Tauler 1376, 1383, 1388, 1389, 1390, 1392, 1393, 1394, 1397

Jaume Basset 1386

Berenguer Buadella 1387

Nicolau Comallonga 1395, 1402

Miquel Gotmar 1398

Joan Buadella 1405, 1414

Jaume Matos 1407, 1411, 1412, 1423, 1425

Jaume Buadella 1413

Bartomeu Comallonga 1419

Font: Ramon Rosselló.

Com a collidors del monedatge tampoc no se’n documenten gaires: tan sols hi trobam Arnau Ponç (1336), Bernat Fàbregues (1343) o Luqui Cirera i Miquel Benàsser, que s’ocupaven de controlar els imposts l’any 1358. Vicenç Porta ocupava el càrrec de col·lector dels imposts de Calvià, Andratx i Puigpunyent el 1510.

Les notícies sobre Bernat Fàbregues són d’allò més variades i totes del mateix any: el veiem esmentat en l’homenatge al rei, essent jurat de la parròquia, juntament amb Miquel Ses Esglésies, i, posteriorment, quan és requerit pel governador per un assumpte que tractarem més endavant. Potser el mateix o un altre Bernat Fàbregues també està documentat l’any 1398 com a lloctinent del batle de Calvià. Un altre «lloctinent del batle reial de la parròquia de Calvià» serà Perot Citges, l’any 1507.

Pastors d’ànimes

A més dels càrrecs administratius, també ens han arribat els noms de diversos eclesiàstics que ocuparen diverses posicions dins la parròquia de Sancti Iohannis Cauiano. El 1248 el papa Innocenci IV havia posat sota la seva protecció i la de Sant Pere diverses esglésies de Mallorca, entre les quals Sant Joan de Calvià i Santa Maria d’Andratx.

Per un document datat el 1404 Joan Mercer descrivia que Bartomeu Cuch, predecessor seu, posseïa l’any 1395 la rectoria, alberch, amb un pati i un tros de terra adjacent on hi havia edificada l’església. En relació a obres fetes a l’església és quan tenim notícia d’alguns d’aquests eclesiàstics, així com també de persones relacionades amb les obres de construcció.

El batle de Calvià havia demanat als frares Cerdà que s’ocupassin de pagar a Arnau Pons, «obrer de la esgleya», per la campana nova que s’hi havia instal·lat. De Jaume de Servià o Cervià es té notícia en relació a unes obres a l’església. El rector manava al seu vicari amonestar Joan Palmer, «obrer de la fàbrica de l’església», perquè fes les obres necessàries al temple i a la rectoria, que amenaçaven ruïna. Aquest Palmer podria ser el mateix que trobam el mateix any documentat com a jurat?

Batles de la vila de Calvià a l’Edat Mitjana

Al rector Martí Piris, l’any 1448, se li reclamaven doblers per un sobrepellís6 que havia fet Clement Bertran, potser un sastre de Calvià.

Antoni Vicenç i Batle també recull la referència d’Arnau Pont, que fou canonge de Mallorca només vint anys després de la conquesta, i del qual es va trobar un segell circular de bronze a Calvià.

Amb relació al temple parroquial, entre altres dependències com el cementiri o la rectoria, també es té constància dels fidels que hi deixaven doblers en llurs testaments, fos per celebrar-hi misses, fos per ajudar en les obres de construcció.

D’entre altres informacions relacionades amb la Cúria eclesiàstica, convé destacar dues llicències per celebrar misses a les alqueries. La primera data de 1407, quan a Ramon Sa Fortesa se li concedeix el dret a erigir un altar a la seva alqueria, on es pugui dir missa per a ell i la família. Antoni Vicenç considera que es

tractaria de l’actual possessió de Bendinat, fonamentant-se en el nom del propietari. La segona llicència per erigir un altar es concedí a Magdalena, dona del militar Joan Vivot, per poder celebrar misses a Galatzó, «on pugui oir missa la seva família sense perjudici de l’església parroquial de Calvià» (1424).

Via fora!

Amb l’ajuda de l’especialista Àngel Aparicio i Pasqual7 podem fer un recorregut per aquest passat medieval i conèixer les persones relacionades amb les tasques d’aguait a la nostra contrada.

Via fora era el crit d’alarma medieval que es feia a la població amb l’objectiu de reunir-la i preparar-la per a la defensa davant de possibles amenaces d’origen intern o extern. Amb el repic de les campanes o el so del corn, els homes s’armaven i s’arreplegaven en els llocs de trobada, generalment a la plaça.

A les zones de costa, com és el cas de Calvià, el temor d’atacs de moros i pirates generava molta alarma. La presència de sentinelles i punts d’aguait distribuïts al llarg del litoral, així com la seva connexió amb altres punts de l’interior, eren exigències necessàries per poder fer front als possibles atacs.

La vigilància depenia dels talaiers. En les talaies sovint es troben documentats dos homes, habitualment fent de guaita i d’escolta respectivament. Mentre un s’ocupava de la guaita durant el dia l’altre s’encarregava de l’escolta nocturna. Aquests darrers, «en algunes ocasions, feien «la descoberta», [que] consistia a reconèixer les marines a trenc d’alba per detectar la presència d’enemics escàpols a la vigilància nocturna».

Àngel Aparicio, basant-se també en els coneixements dels historiadors Guillem Morro Veny, Bartomeu Font Obrador o Antoni Mas i Forners, explica com talaiers i escoltes «eren el primer esglaó del sistema defensiu i que, per tant, no podien ser de dubtosa fidelitat», i es documenten «casos en què els talaiers pertanyien a famílies reputades i distingides en tota la comarca». Així doncs, això implicava que «dins les mesures de segurança ambdós sentinelles haguessin de complir uns requisits indispensables: que fossin homes bons, fiables e sufficients en fer lo exercici del dit offici», o que, per evitar mals majors, els esclaus tinguessin prohibit visitar els talaiers.

Els talaiers tenien l’obligació de comunicar immediatament l’albirament d’una nau. Ho feien enviant un missatger al capità de la vila, o mitjançant altres senyals com el fum o el corn, en cas de perill. Així mateix, havien de documentar el nombre de vaixells observats, la tipologia, la velocitat aproximada a la qual navegaven, la procedència i la direcció, si s’allunyaven o s’apropaven i

6 Vesta blanca de fil, amb mànegues curtes i molt amples o volades, llarga fins a la cintura o un poc més avall, que els clergues duen sobre la sotana en les processons, enterraments i altres actes litúrgics.

7 La marina de Calvià: Les torres de defensa i d’aguait, actualment en procés d’edició. L’ofici de torrer (Lleonard Muntaner, Editor, 2017).

Elaboració pròpia a partir de Ramon Rosselló i Antoni Vicenç.

Clergat calvianer a l’Edat Mitjana

si eren naus conegudes o enemigues. Tota informació d’utilitat havia de quedar degudament registrada.

La primera referència documental, datada el mes d’agost de 1338, sobre talaies i escoltes a les marines de Calvià és l’escrit del governador al batle parroquial Guillem Sabater perquè passàs a reconèixer els talaiers i escoltes del seu batliu i proveir-los de tot allò que poguessin necessitar per defensar-lo, perquè tenien noves certes d’un gran stol que fa lo Rey del Garp8

Del nomenament i la destitució del càrrec de talaier se n’ocupaven els jurats del Regne de Mallorca. No obstant això, la influència exercida pels batles i jurats de les viles era força considerable, ja que aquests s’ocupaven de recomanar els homes amb el perfil més apte per a l’ofici –fiables, però també amb bones condicions físiques– i aconsellaven o intervenien en les decisions. El 1345 consta en Ramon Vicens, qui devia conèixer bé l’ofici perquè es notificava als batles de Calvià, Andratx i la Palomera «que donin fe i creença a tot allò que els dirà Ramon Vicens, i que posin talaies i escoltes per guardar les marines, als llocs que dirà dit Vicens».

El maig de 1346, el batle de Calvià Bernat Ferrer notificava al lloctinent general Felip de Boïl que algunes galeres de l’estol armat genovès s’havien detingut en el port de Peguera fent-hi estada. Per aquestes dates també es documenten els marratxiners Guillem Oliba i Castellaulí de Llobera, els quals reclama-

ven a la Universitat de Marratxí els sous «que els deu de salari per les escoltes o guaites fets al port de Peguera».

El 1379 Vidal Palmer també reclamava el salari (el trobam documentat tres anys abans com a ballester de Calvià, quan un patró de galera volia que s’ocupàs del guiatge d’aquesta per anar a defensar Sardenya).

Segons indica Ramon Rosselló, els homes d’armes de Marratxí eren obligats a socórrer Calvià en temps de via fora.

La qüestió salarial era sovint causa de disputa, com també assenyalen Ramon Rosselló i Joaquim Maria Bover. L’ofici de talaier estava molt mal pagat i, malgrat que les autoritats els reconeixien la importància de llur treball, només els posaven impediments a l’hora de fer els corresponents pagaments. En altres indrets es documenten casos greus de famílies de talaiers totalment arruïnades a causa de la tardança en el cobrament del seu salari. Per aquests motius, no eren pocs els qui amenaçaven d’abandonar el càrrec i de cercar altres feines per poder sobreviure.

Junt amb la demora en els pagaments, s’hi afegien altres condicionants als quals havien de fer front els talaiers: les inclemències climàtiques, la inseguretat, la vulnerabilitat i la indefensió –amb sort, disposaven d’un botavant i un coltell com a úniques armes–, la solitud, o la manca d’aigua i menjar o d’higiene i salubritat.

Tota una barreja d’emocions i condicions que, en alguns d’aquests homes, arribà a exercir una pressió psicològica tan greu que, tal com assenyala l’expert Àngel Aparicio, comportava la desatenció o abandonament del lloc en èpoques de perill manifest i arribà a generalitzar-se fins al punt que, per tal d’evitar-ho, les autoritats establien bans i dures sancions als qui no complien el seu deure: «La seguretat estava en mans de qui tenia cura de vigilar i, per tant, s’exigia una fidelitat absoluta i un compliment abnegat». El batle era qui determinava el càstig o la quantia.

En cas de malaltia o qualsevol altra condició física que impossibilitàs complir la feina, s’encomanava la tasca a un altre. Sovint l’ofici passava de pares a fills i, en cas que el fill no pogués complir el deure, s’hi enviava el pare, si era possible, per substituir-lo.

Alguns individus tenien el privilegi d’exempció d’haver de fer guaita. Així consta en un document de 1346 en què Ramon Colombers, físic o metge ciutadà, notificava al batle de Calvià que, durant una visita de negocis a una alqueria, al seu fill Ramonet l’havien enviat a fer guaita a la mar. Mentre uns, per una con-

8 Al-Gharb (Garp o Garb segons les fonts) feia referència a l’oest peninsular.

Fester. Estri que utilitzaven els torrers i talaiers per fer els senyals d’avís.

Del nomenament i la destitució del càrrec de talaier se n’ocupaven els jurats del Regne de Mallorca

dició privilegiada, estaven exempts de fer guaites, a altres que no complien amb la seva obligació se’ls embargaven els béns.

Sense que la documentació deixi clar el lloc on estava destinat a fer la guaita, es coneix que a Bernat Cabot, havent faltat una nit, el batle de Calvià li havia pres una espasa, un dard i un ase, però el jutge del Pariatge, Bartomeu Martí, sentenciava que li fossin restituïts dits béns (1376).

L’any 1349 es documenta el primer talaier a Trefalempa: Domingo Sapera. L’historiador Gabriel Llompart Moragues hi localitzava els talaiers Joan Riquer i Domingo Gil el 1374, amb un salari de 30 lliures perhom, havent de prestar ofici des de l’1 de març fins al 29 de setembre (festivitat de Sant Miquel). Àngel Aparicio posa de manifest que «aquesta quantitat pagada hagué de tractar-se d’un cas excepcional, ja que el 9 de desembre de 1438, en ser substituït Julià Ferrer per Antoni Baltasar, andritxol, ho feu per només 25 lliures anuals. L’any 1441, per aquesta mateixa quantitat vigilaven Antoni Baltasar i Antoni Bonet».

El mateix investigador recull la notícia de l’estiu de l’any 1388, quan el batle de Calvià, Francesc Tauler, «va fer posar talaiers i escoltes a les marines a causa d’haver-se aüllat algunes fustes de moros que dies abans havien creuat el freu de sa Dragonera».

Dels talaiers que durant el segle xv estaren destinats a Trefalempa-Rafalbetx, en consten uns quants: Julià Ferrer, Antoni

Baltar i Antoni Bonet, Arnau, que substituïa el 1451 Guillemó Fexes, junt amb Simó Baltasar d’Andratx i Bartomeu Miquel, Guillem Rotlan i el valldemossí Jaume Jordi, Julià Moragues i Pere Vidal, Guillem Palmer i Pere Jofre, Jaume Jordi, Pere Vidal i Jaume Darder o Joan Guaita i Mateu Terrassa. Suposam que, en el cas de Pere Vidal, es tracta del mateix home, ja que es documenta el 1456 i el 1484.

Pel que fa a la resta del sistema defensiu, i recollint unes notes de Ramon Rosselló datades a mitjans del segle xiv, consta que el governador encarregava les defenses de Calvià, Andratx i Puigpunyent als donzells P. Onís, capità (1346), i a Bernat Dolms amb Bartholí des Valers, junt amb Berenguer de Vivot, que s’ocuparia d’organitzar la defensa i de fer entrar a Ciutat les dones i infants del sector de ponent (1349).

El 1397, el governador escrivia als batles que com «sempre s’ha acostumat que les viles paguin quan són visitades pels governadors i altres oficials per coses de defensa» els jurats d’Andratx, Calvià, Puigpunyent i Esporles havien de pagar els «salaris i messions» fets pel mateix governador. La notícia no deixa de ser curiosa, tenint present les deficiències salarials patides per aquells homes que estaven a primera línia.

Disposar de cavalls armats9 era d’obligat compliment per tal de poder respondre a un possible atac. El 1332 consten com a tals: Bernat Buadella, Bartomeu Perelló, Maimó Peris, Simó Ses Esglésies, Berenguer Oller, Jaume Peretó i Guillem de Banyeres. Una dècada després, es requeria els donzells Ramon de Torre i Gonçal Unís a prestar un cavall armat anualment.

Amb relació als perills, el cavaller Pau de Sant Martí és esmentat dues vegades. La primera l’any 1401, perquè, a instància seva, el governador manava als batles de Calvià i d’Andratx «que facin crida que ninguna persona tengui o aculli, tant

en els pobles com alqueries, tavernes o qualsevol casa, els captius de la seva possessió, ni els donin de menjar», perquè temia «que li fugin amb les barques dels moros que adesiara arriben per aquestes costes». Deu anys més tard, una dona sineuera, de nom Antònia, havia emparat unes robes i demanava que les hi tornassin. El motiu no era altre que tement lo perill de moros e que no sia cativada no volia tornar a l’alqueria del cavaller, on feia un any que servia.

El 1515 consta l’estament militar de Calvià i les seves armes: Guillem Garau, Pere Vich i Joan Lluc, amb un rossí10 i tot son menester; en Sureda i Miquel Roig, amb una llança i una espasa perhom; Joan Vicens, amb tot lo menester; Bartomeu Còvens, una ballesta; Joan Sitges, Pere Sitges, en Ballester, Pere Comalonga, Jaume Esteve, en Torrens i el seu fill, amb armes per ells, igualment per Gabriel Vidal, juntament amb una ballesta; es cita Antoni Vicens però no es referencia el tipus d’armament.

La petjada jueva a Calvià

Amb relació a la presència jueva a la contrada, hi ha referències de caràcter econòmic que tenen a veure amb deutes contrets per la gent de Calvià. En una societat tan marcadament rural com la calvianera, valdria la pena reflexionar sobre el paper dels jueus com a part d’aquesta societat rural i no només com a gent de negocis bancaris o de mercaderies.

L’any 1318 Pere Corp (a vegades Corb) de Calvià i Ramon Marsili d’Andratx reconeixien deure 100 quartans d’oli i 21,5 lliures a Moxí ben Jaymus. L’any següent, el mateix Pere, juntament amb el sastre Bernat Martí i Domingo Riba de Calvià, reconeixien llurs deutes amb un altre jueu, de nom Vidal Cresques. A Marzoch ben Jucef també li devien 24 lliures Arnau Ponç i Bernat Rovira l’any 1326.

Bernat Ferrer i Baltasar de Feixes, batles d’Andratx i Calvià respectivament, al mes

Els noms dels calvianers apareixen associats als topònims de la vila

9 Cavall guarnit i cavalcat per un home d’armes proveït de l’armament complet de cavaller medieval.

10 Cavall de mitjana qualitat, més lleuger que el de tir i més vigorós que el de carreres; servia per a caça i guerra, i solia ser cavalcat pels escuders.

de gener de 1344 devien als germans Feznati o Fashuati, Magalluf i Jusef, 20 lliures, de les quals Bernat, al mes d’abril, encara no havia pagat la seva part, motiu pel qual el governador manava al batle de Calvià que obligàs l’andritxol a pagar el deute.

Com a curiositat, serà Josep Mascaró Passarius qui, sense esmentar la font, relacioni l’etimologia del topònim Magaluf a partir del nom Magaluf Feznati. Sigui com sigui, era un nom ben corrent entre la població jueva d’aquells temps.

Una altra notícia en què apareix la comunitat jueva, datada l’any 1343, és la que fa referència a una súplica que fan els síndics de les parròquies d’Andratx, Calvià i Puigpunyent amb relació a la petició del bisbe de Barcelona que fan al rei perquè concedís ajornament als síndics «per dos anys dels deutes que tenen els habitadors del lloc, tant a jueus com a cristians». Això fa suposar que el nombre d’habitants jueus a Calvià devia ser prou considerable.

Les famílies de Calvià

Els noms dels calvianers apareixen gairebé sempre amb el nom i el primer llinatge i poques vegades amb el malnom. Sovint també podem trobar la posició, càrrec,

professió o ofici que ocupen o desenvolupen. També apareixen associats als topònims de la vila o de les alqueries i rafals, on treballen o habiten.

Sempre que era possible, el lloc del cap de família l’ocupava un home. Alguns casos deixen constància de la situació econòmica i familiar d’aquests caps de família. L’any 1343, el governador de Mallorca escrivia als batles de Puigpunyent, Calvià i Esporles perquè notificassin a «persones riques que porien pagar» –Bernat Basset, Bernat Brunet, Guillem Sabater, Arnau Pons, Bernat Fàbregues i Joan Mersà– que pagassin les lliures que devien a «Bernat G., mestre de cases, pobre e carregat d’infants». Sembla que, a més d’un ric cobrador d’imposts, el «recol·lector de monedatge» devia ser morós i tacany, a jutjar per la carta del governador.

Tornant als caps de família, el 1361 estan documentats Pere Roig «hom pobra e malantís» i Pere Corts, qui «passats els 60 anys e siats hom molt pobre e carregat de muller e de molts infants». El primer apareix en un escrit del governador al batle de Calvià a qui notifica que Pere Pons de Calvià li devia 40 sous i 6 diners per salari. El segon, Pere Corts, havia estat induït i suggestionat per Bernat de Cantallops a

prestar-se per repoblar Sàsser, a l’illa de Sardenya. Ateses les seves particularitats físiques, de salut i familiars, el governador li agraïa la voluntat, però l’absolia de dita obligació.

Pel que fa a les calvianeres, la documentació recollida per Ramon Rosselló proporciona un nombre de noms considerable, cosa que ens permet visualitzar, en certa manera, el paper de la dona en la nostra contrada. La presència de la figura materna només apareix com a afegitó per anomenar també la fillada. No hi ha res que reculli aspectes sobre la criança, però sí en canvi hi ha referències sobre el rol de la dona a la llar, on tenia certs poders, o sobre qüestions relacionades amb els dots que rebia. Així, la dona apareix en documents de compravenda o de lloguer d’immobles, poques vegades amb el llinatge, però sí en solitari o com a muller, germana, neboda, nora... de determinat home, com també associada als topònims i, a vegades, al seu malnom.

El ja citat batle parroquial Pere Corp, cap a l’any 1345, devia 54 lliures al seu cunyat Ramon Pellicer, un ciutadà que s’havia casat amb la germana del batle, Sibília. Pere tengué, almenys, dos fills: Alexandre i Blanca, casada amb Vidal Palmer.

Mapa d’Europa i la Mediterrània, en una còpia de l’Atles català atribuït a Abraham Cresques.

L’any 1364, Alexandre Corp també hagué d’ocupar-se, a la mort de son pare, de les 90 lliures que faltaven per pagar del dot de la germana. Suplicat pel batle d’aleshores, Joan Buadella, Alexandre no tengué més remei que vendre al cunyat diversos béns que tenia. Entre aquests s’hi comptaven:

«Un servent neòfit de 40 anys anomenat Bernat i un altre servent de 80 anys anomenat Joan, i dos bous arecs, 1 mul, 1 ase, una somera amb una ruca, 6 parells de gallines i 1 gall, 1 bóta de vi blanc, 1 cup gros i 1 de petit, 8 bótes de mena, 4 carretells, 2 cubells, 4 portadoes, 6 quartins, 2 calderes grosses, 3 morters de marbre i 1 de coure, 4 dotzenes de tisores de fusta, una pastera vella, 2 càvecs, 2 aixades, 2 destrals, 2 relles, 4 pics de molí, 3 llits de posts amb màrfegues, 2 matalassos, 1 matalàs nou i 3 travessers de plomes, 6 coixins, 1 flassada de llana, 2 flassades de borra, 2 cobertons, 3 vànoves grosses i 1 petita, 3 parells de llençols de bri i 7 parells de llençols d’estopa, 3 estovalles de bri i 2 d’estopa, 1 dotzena d’eixugamans, 1 artibanc, 4 caixes velles, 1 bancal de llit».

Vicenç, l’any 1400 el localitzam a Ciutat fent de jornaler.

No només les compravendes, els deutes i els contractes ens ofereixen informació sobre el que devia ser l’economia de les famílies calvianeres. En matèria econòmica i religiosa, la informació testamental ens permet entreveure la devoció dels habitants de Calvià, especialment en el cas de les dones, i els béns dels quals eren posseïdors. La religiositat d’aquestes persones deixa constància també dels doblers que donaven a l’obra de l’església de Sant Joan de Calvià, entre altres esglésies de Ciutat, inclosa la Seu, o del Pariatge. El testament de Pasquala és prou revelador en aquest sentit.

rada al cementiri de l’església de Calvià i deixà 100 sous per celebrar misses a la Seu i a Calvià per l’ànima dels seus pares. És mal de dir si encara tenia família o si és que no s’hi avenia, a diferència de Pasquala, atès que només consta la donació a l’Església.

Aquesta compravenda no sols és interessant per conèixer els noms dels protagonistes, sinó perquè a partir dels servents, els animals, els estris i la roba de llar que s’hi citen ens podem fer una idea de com eren les cases d’aquells temps.

Una dècada més tard apareixen els dos cunyats –s’especifica que Vidal Palmer era ballester– en un document en què Jaumeta, la viuda de Guillem Manlleu, els reclamava uns diners. Potser mai no sabrem si Alexandre tenia problemes econòmics o, senzillament, era incapaç d’administrar els doblers. Segons Antoni

L’any 1285, després d’una malaltia, havia mort Pasquala, casada amb Berenguer de Grua i resident a Calvià. En el seu testament consta que desitja ser enterrada al cementiri de la vila i que deixa 3 sous per a la seva sepultura, 3 més a l’església del Beat Joan de Calvià i 10 lliures per la seva ànima. Es desconeix la quantitat econòmica que va percebre la fillada: nomena el seu fill Guillem hereu universal, el qual rep béns mobles i immobles, i «fa deixes a les seves filles Sibília i Sança». En canvi, sí que s’especifica la quantia en altres casos de dones. La seva fillola Romia va rebre 20 sous, i era la filla de Pere de Sant Joan, qui va ser testimoni de la voluntat de la finada. A una altra fillola seva, filla de Guillemona i de Pere Blanc, n’hi deixà 2. Així mateix, donà 5 sous a Elisenda, muller de Guerau, més 4 sous per repartir equitativament entre Coloma i Jaume, els seus fills; a Dolça, muller de Romeu; a Serriana i a la filla del seu fill Bonanat 3; i a Nicolava, neboda de Cortal. Al fill de Na Cuylla, deixà 5 sous més i 2 a una altra Romia i 2 a Guillem Blanc. A una de nom Marfana, 12 diners.

L’any 1330 Eliésen, muller de Joan Deuloféu de Calvià, també anhelava ser enter-

Magdalena, viuda de Bernat Llobera, que fo naffrat per la qual cosa passà d’esta vida, reclamava els diners i les armes que en retenia el batle de Calvià (1372). Per aquest motiu, l’any següent el governador escrivia a dit batle, que era Pere Pons: A nós és estada plorant na Magdalena muller de Bernat Llobera quondam (difunt) [...] dient que no contrastant que per la mort feta en persona del dit marit seu per en Domingo Pastor aquell Domingo sia stat bandejat (desterrat) vos havets jaquit (deixat) star en aquella parròquia lo dit Domingo. Per altra banda, la citada dona reclamava al batle un coltell, un ganivet i 30 sous i, dies més tard, encara no havia obtingut justícia per l’assassinat del seu marit: El governador manava fer al batle sots pena de Cent Reyals d’or als cofres del senyor Rey aplicadors

Un altre testimoni interessant, datat el 1394, és la notificació al batle de Calvià que Coloma, filla de Pere Garbí, barber, reclamava la seva roba que estava en poder de Jaume Palmer. Jaume havia romàs pres dins la presó reial de Ciutat i el seu pare, també de nom Jaume, havia pres les robes que l’àvia de Coloma, anomenada com la neta, aniria a recuperar a Calvià: «una cota vermella, una samarra blava, dues camises de dona, un sac d’home blau folrat de canamàs vermell, tres vells, dues coes; dues albaneques, un parell de calces blaves i 8 lliures de lli no filat».

El conreu de la terra, la pagesia Com en temps de la dominació musulmana, la societat calvianera seguia essent eminentment rural. Les compravendes apareixen relacionades sovint amb terres,

Béns d’Alexandre Corp el 1364.

garrigues, rafals i alqueries. Així mateix trobam llicències d’ús d’aigua, vinyes, tala de llenya i mata, com també gestions i queixes amb relació al bestiar o drets sobre aquest, la caça, el blat, el vi, etc.

L’agricultura de regadiu, com en temps musulmans, seguia present a les zones més humides, especialment a les valls, on hi havia arbres fruiters i horts amb tota mena d’hortalissa. Però al territori calvianer, per les seves particularitats, hi predominava una activitat agrícola de conreus de secà i, si prenem com a referent el que afirma Ricard Soto Company en la seva tesi doctoral amb relació a la resta de Mallorca, aquesta hauria estat de baixa productivitat i amb una forta presència de l’activitat ramadera.

La base estructural d’aquestes activitats eren les finques agropecuàries. A les fonts apareixen documentades primer amb la paraula àrab alqueria, però amb el temps s’acabarà imposant el vocable llatí possessió en detriment d’aquella. Sens dubte a Calvià s’hi havien mantingut, des d’època islàmica, aquests nuclis rurals amb població dispersa, al contrari d’altres viles urbanes més cohesionades. En uns nuclis poblacionals tan disseminats, l’alqueria

funcionaria com el centre neuràlgic des d’on s’organitzaria la vida econòmica d’aquella societat. L’explotació de grans finques agropecuàries concentrades en les antigues alqueries i, posteriorment, en les possessions, ha deixat constància d’una estructura jerarquitzada del personal que hi residia i/o hi treballava.

La major part dels documents recollits per Ramon Rosselló referencien els contractes d’arrendament o d’establiment que es feien en nom del bisbe de Barcelona, que era el senyor d’aquelles terres. Aquest tipus de documentació no només és molt interessant pel fet que deixa constància de les persones que habitaven i treballaven a Calvià, sinó també perquè ajuda a albirar un primer paisatge dels límits de les alqueries i rafals amb les terres de conreu i de pastura, muntanyes i boscos, animals i fruits. A més, també ajuda a resseguir nissagues i aspectes econòmics de la vida rural calvianera. Així doncs, cal esmentar-ne alguns exemples prou significatius.

El mes de gener de 1243, Pere de Sant Joan feia entrega d’una partida de terra a Benearàbia a Pere Muntaner, juntament amb «un parell de bous amb relles i apa-

rells, amb els quals conri bé i fidelment d’ara a un esplet. També li dóna un tros de vinya».

Dos mesos després, Guillem Flamenc entregava a Guillem Arnau l’alqueria Eslom (Deslom), també amb dos bous i una arada, a dues collites i «pagats els drets dels delmes [al bisbe] sobre el pa, oli, vi i cànyom, tendrà la mitat dels fruits. Igualment li dóna 20 caseres d’abelles, de les quals també tendrà la mitat del fruit (mel)».

L’any 1246, Jaume de Bargalló i la seva muller Emessèn de l’alqueria Alcayer, establien a Duran Siriol i la seva dona Maria «aquell honor i vinyes en el terme alqueria de Bernat Provençal anomenada Raal Alcurcuxi» i l’any següent el bisbe establia a Bernat de Togores «la torre i alqueries i rafals de Santa Ponça».

El majoral o l’amo, juntament amb la madona, eren els encarregats de gestionar la possessió. L’home s’ocupava bàsicament de l’administració de les terres, ja fossin les dedicades al conreu, ja fossin les destinades a les pastures o a l’explotació forestal. En canvi, la dona s’ocupava més de les cases i les tasques de la llar: el foc,

Vinyeta de Calvià del mapa del cardenal Despuig.

la cuina, la bugada, l’emblanquinat o alimentació dels animals, com ara l’aviram, que romanien a prop de les cases.

Ramón Rosselló recull el nom de Felip, un majoral que estava a l’alqueria d’Antoni Cirera (o Serera). La notícia data de 1363, fet que fa pensar que també degué coincidir amb un missatge que citam més envant. Un altre Jaume Buadella consta com a majoral de Blai Juny, «que havia dites paraules injurioses contra lo batle de Calvià [Joan Buadella]» i, per aquest motiu, havia de pagar la multa corresponent a la Procuració Reial (1401).

L’ofici dels missatges, que eren llogats pels amos per ocupar-se de diversos tipus de feina, també el trobam recollit en les notes de Ramon Rosselló. L’any 1346, consta que Joan Rosselló feia de missatge a l’alqueria de Guillem de Manlleu i, l’any 1390, es documenta en Pere Sebastià, un missatge que treballava per a Magdalena, viuda d’Antoni Cirera.

Hi havia altres oficis, alguns anuals i altres de temporada, relacionats amb les alqueries. El jover era l’encarregat de llaurar la terra i, tot i que no ens n’han arribat els noms, devien estar ben presents, com en l’alqueria de Joan Castany (1348). Un altre, el bracer, era el que s’ocupava de cavar la terra, entre altres feines del camp. Joan Cuc apareix documentat com a tal en un document de 1432, i també en

un altre document un any abans. Sembla que Cuc, d’una part, i Pere Cequier i Lluís Cunill, de l’altra, havien sol·licitat ser atesos pel jutge del Pariatge amb relació a l’heretat del difunt Joan Palmer i, l’any següent, Joan suplicava al governador per unes escriptures que estaven en poder dels exbatles de Calvià, Bartomeu Ferrer i el seu fill Gabriel. Potser que ambdós documents estiguin relacionats per una mateixa qüestió?

En temps d’oliva, moltes dones eren llogades d’altres indrets de Mallorca per anar a collir l’«or verd» de la serra de Tramuntana. El 1371 ens consta Sibília, que havia estat llogada pel batle, suposam que Pere Pons, a la seva alqueria. Més que per conèixer el treball de les collidores d’oliva, el document ens serveix per tenir informació sobre la vestimenta d’una d’elles. Sibília s’hauria posat en contacte amb el governador i aquest escriu al batle perquè torni a la dona allò que «portà en casa de Na Corba, un cobertor, una cota de burell, una gonella de burell, una flasadea, un coixí llistat, un parell de calces blaves i un sac, les quals coses reté dit batle, i també li deu un quartà i mig d’oli».

En la informació recollida per la historiadora Maria Barceló Crespí a través de l’inventari (1496) de Mateu Massanet, propietari de l’alqueria Santa Ponça, hi ha referències a elaboració, en aquella explotació, de pa, vi i vinagre, i formatge.

Els estris per formatjar els trobam a dins les cabanes dels pastors, d’ovelles i de cabres que hi havia a l’alqueria. D’un segle abans tenim la notícia que el batle de Calvià, Francesc Tauler, tenia emparats els formatges de la companyia de bestiar de Magdalena, viuda d’Antoni Cirera, i Pere Ferrer. El missatge de dita Magdalena, Pere Sebastià, era l’encarregat de restituir els formatges en poder del batle.

L’any 1430, Guillem Frexas era el pastor del bestiar de llana de Galatzó, que era propietat de la companyia entre Joan Vivot i Ramon Ferratjans. L’any següent, Pere Cequier i el ferrer Lluís Cunill demanaven poder tondre la llana de les «ovelles, anyells i moltons de l’heretat del difunt Joan Palmer».

Sens dubte, hi devia haver altres pastors com porquers o vaquers, ja que tenim constància de porcs i de vaques en diverses alqueries. Malauradament, però, els pastors esmentats anteriorment només es troben relacionats amb el bestiar de llana. Cal esmentar que, entre els segles xiii i xv, la major part de documents sobre les pastures de Calvià solen referir-se a bestiar oví i caprí. Les vaques sembla que es documenten sobretot a partir del xvi

Silvicultura: l’aprofitament del bosc A partir del segle xiv diverses notícies deixen constància de la tala dels boscos, en alguns casos per fer llenya, però en altres

Imatges extretes dels llibres LLabrés ramis, Joan i VaLLespir soLer, Jordi (1983): Els nostres arts i oficis d’antany.

pel mal que hi fa el ramat que hi pastura, circumstància que sovint suposarà queixes i disputes diverses entre senyors, arrendadors i veïnats. Però també trobam notícies sobre permisos i llicències per a l’aprofitament dels recursos del bosc (llenya, mata i carbó, caça...). Sobre l’aprofitament dels pins per extreure’n la pega, hem considerat més convenient referir-nos-hi en l’apartat que dedicam a la mar i a la costa.

L’any 1380, un llenyater de Ciutat denunciava uns arrabassadors de Calvià, de nom Jaume i Romeu, els quals l’havien acusat a ell de robar-los llenya i, per aquest motiu, el batle de Calvià li havia penyorat un ase.

L’any 1405, el cavaller Pau de Sant Martí «vol que es repetesqui la crida feta ja l’any 1396, que ningú de qualsevol llei, condició o estament sia, no entri a les seves possessions ni amb bestiar gros o menut, ni gosi tallar llenya, arbres, palmes e altres coses fructificants, sots pena de 200 sous». L’any 1411, els captius i majorals de Sant Martí exigeixen davant els batles de Calvià i d’Andratx les tales que fan els particulars amb el seu bestiar, però aquests permeten que dits captius i majorals siguin deshonrats i vituperats e manassats davant vosaltres per aquells contra los quals los dits béns e tales són demanats

Pel que fa als carboners, l’any 1352 es documenten Guillem Carbonell i Joan Ferrer, a qui Domingo Castelló de Calvià venia tot el carbó que poguessin fer a la seva alqueria. Un segle i mig més tard, Berenguer Vivot donava permís a Joan Ferrer i Bartomeu Ferrer «per tallar llenya de mata i ullastre per vendre o fer carbó i fer rotes a la possessió de la Porrassa» (1501). La relació de parentiu dels dos Joans i en Bartomeu Ferrer podria ser una possibilitat.

De la caça, practicada en boscos i garrigues, malgrat n’hi hagi poques referències, en trobam alguna indicació en el contracte d’establiment de Santa Ponça a Bernat de Togores el 1247. Una de les condicions era que el mateix Togores havia de donar un quart dels cérvols caçats.

Al segle xiv, els cérvols destinats a la caça també es documenten en altres indrets. El saig Castelló (1309) havia d’anar a Llucmajor a cercar els cérvols del rei per conduir-los a la Porrassa. A finals de segle, Hug Alemany de Cervelló, governador de Mallorca, en prohibia la caça amb cans o fures a les illes de la Porrassa i de les Illetes (1393).

El 1372, el governador escrivia als batles de Mallorca «que es puguin caçar conills i llebres, sense l’ajut de cans i cadascú dins les pròpies terres per propi ús i no per vendre, a excepció de les muntanyes de Calvià, Andratx, Puigpunyent [...]». També es concedien llicències per poder caçar, com la que donaren a Lleonard Hug, un mercader ciutadà, i als seus fills per poder caçar conills a la

seva possessió de Santa Ponça, perquè «envaeixen i devoren els blats i plantes» (1410).

De porcs senglars també n’hi havia a la contrada. El 1417 Pere Nicolau de Calvià i Bernat Fleixes de Son Moner d’Andratx, juntament amb altres bandolers, organitzaven caceres d’aquest animal. El document en detalla els assistents, entre els quals hi havia Ramon Muntanyola i els germans Bernat i Arnau Baltar, tots ells bandolers. «Les caceres acabaven amb un gran àpat a les cases de Beniorella, on hi havia l’ordre de no deixar entrar el batle d’Andratx ni cap altre autoritat del Pariatge».

Com a fet anecdòtic, també consta la caça d’eriçons, un menjar «molt desitjat pels nins» (1505).

Esclaus i servents a Calvià

La documentació consultada per Ramon Rosselló deixa prou constància d’aquest grup maltractat i, gairebé, invisible als ulls dels seus coetanis.

Amb el desembarcament del rei Pere IV d’Aragó l’any 1343, un ciutadà, Bernat Ferrer, demanava que li tornassin els servents o captius que els soldats del rei li havien pres de les seves alqueries de Peguera i de Santa Ponça. La notícia és interessant perquè, contràriament a la resta de calvianers i calvianeres esmentats en els documents, dels quals poc o res sabem sobre el seu aspecte físic, aquí se’ns proporcionen nombrosos detalls de les característiques físiques dels esclaus

Llúcia era grega i de pell blanca, de 35 anys i amb els cabells castanys. Tenia una marca de foc a la cara i unes anques grosses; Alí Abenzachari, d’uns 40 o 45 anys, era un sarraí que no parlava bé i tenia una bona barba. També es parla de dos infants, un «bord neòfit» de 10 o 11 anys i d’una nina, Caterina, també borda i neòfita, de 6 o 7 anys, amb els cabells revulls i rabassuda, a la qual «li faltava una dent de les anteriors».

L’any següent, Arssén, viuda del ciutadà Maimó Peris, deia que el batle li féu penyorar Alí, un sarraí negre, que estava a la possessió del seu gendre, Francesc Orvay. Recordem també la compra dels servents neòfits que va fer Vidal Palmer al seu cunyat Alexandre vint anys després d’aquests fets, que hem esmentat anteriorment.

De captius fugits, a la contrada de Calvià també se’n documenten alguns casos durant aquests anys: n’Abdalà, del santamarier Guillem Dacs (1343); un bort esclau mut de mestre Pere Sa Flor (1382); un sard de nom Francesc, que havia fugit de Simó Ravell, ciutadà, i que fou capturat a Calvià (consta que el batle li havia pres dobles i robes que pertanyien a Simó, el 1385). En Francesc havia estat pres pels companys i, pel que fa a l’esclau mut, es coneix la seva existència per l’acusació que feu mestre Pere contra Bartomeu de la Torrada, ja que aquest últim havia despullat

l’esclau i li hauria pres els doblers que portava del seu amo. Amb relació a fets com aquests, consta una cacera de catius fugissers en els batlius d’Andratx i Calvià, encapçalada pel donzell Francesc de Pertegàs (1372).

Altres esclaus dels quals coneixem els noms són dos sards, Bartomeu i Miquel, Joan «turc» i Antoni «moro». Els dos últims pertanyien a la possessió de Santa Ponça (1498). En Bartomeu havia estat venut per Bernat Fuster, un calvianer, l’any 1381, a Francisca, viuda del ciutadà Francesc Sadurní. Les notícies d’en Miquel ens arriben d’un escrit del governador al batle de Calvià, Francesc Tauler, en què es referencia que el sard, «captiu que és estat de Berenguer Buadella», es queixava que els havia prestat, «estant en servitud», 100 sous a cada un i no els podia recobrar (1388).

Una sentència del 21 de setembre de 1512 ens deixa constància d’uns fets ocorreguts a Galatzó. Un esclau del senyor Berenguer Vivot, de nom Pericó, havia abastonejat Antonina Coves, muller de Bartomeu Bisbal de Sóller, i Jaume Palmer, a més d’acoltellejar12 i nafrar Joan Mercer i amenaçar el seu amo de descavalcar-lo de la mula i matar-lo. El lloctinent general del Regne de Mallorca, per misericòrdia i amb el consentiment de Vivot, va condemnar Pericó «a servir a les galeres reials perpètuament donant-lo a les galeres per home mort perquè sia càstig i als altres terror i exemple». El fet de commutar la pena de mort per misericòrdia per la pena a galeres venia a ser el mateix: les condicions infrahumanes dels condemnats a remar de per vida feien gairebé improbable la seva supervivència

a llarg termini i, segurament, els abocaven a una mort lenta i dolorosa.

Vides entre la mar i la costa

En una contrada com Calvià, on bona part del territori limita amb la mar, l’activitat pesquera també hi devia ser més present del que ens arriba a través de les fonts. A continuació recollim algunes notícies relacionades amb la navegació i la pesca.

Guillem Terrassa consta com a patró de barca l’any 1332. El mariner havia estat enviat pel rei, per causa de mala mar, a la barca de Miquel Jofre, que era prop de la Porrassa, per portar el misser Bernat Sabors i Nicolau Sant Just a terra. Cinc anys més tard hi ha documentat el patró de coca13 Esteve Basters, que ha de treure 45 pans de pega14. Hi ha altres casos documentats de permís per exportar pega, de manera que, tenint present el topònim Peguera i la constància de l’existència d’un forn o taller de pega a la contrada, podem deduir que, probablement, els 45 pans d’Esteve Basters partirien via marítima des d’aquest indret de la costa de Calvià.

L’any 1413 tenim constància que en una zona de la Porrassa s’hi salava peix, i que a la possessió de Santa Ponça, en temps del propietari Mateu Massanet, hi havia «dos barrils vells per tenir sardina». Com assenyala la historiadora Maria Barceló, «el consum de peix a la contrada devia estar més estès».

El 1519 tenim informació de diversos pescadors, patrons de bolitx15: Pere Garbí, Joanot Morrut, Gabriel Garbí, Joan Servia, Miquel Rovira, Pere Morrut, Joan Pelet, An-

toni Sallera, Antoni Burguera, Gaspar Torres i Miquel Roig. Tots ells havien acordat que el primer a arribar a les Penyes Roges, a Peguera, a Cala Egos i a Cabrera, podria calar en aquell indret i que durant «les nits que no hi haurà lluna el qui serà primer si no vol calar no pugui esser forçat dins l’hora de calar».

Els menestrals i mercaders

Les poques referències que hi ha sobre els oficis no relacionats estrictament amb la pagesia indiquen la poca significació que tenien en el context d’una comunitat totalment ruralitzada. No obstant això, el cas dels picapedrers relacionats amb Rafalbetx seria un món a part. Tenim coneixença dels picapedrers i trencadors de pedra de Rafalbetx, de renom a tot Mallorca. També dels qui participaren en l’obra de l’església de Sant Joan de Calvià.

Cristòfol Vilasclar, mestre picapedrer, havia fet obra a la presó reial de Ciutat (1457), a la bestorre de la porta de Santa Catalina (1460), al moll de Ciutat, al pont d’Inca (1465) i, juntament amb Guillem Sagrera, s’havia encarregat de pavimentar la Llotja de Ciutat (1439). Maria Barceló afegeix que, a més de casa a Felanitx, on posseïa pedreres, també tenia casa a Rafalbetx. Els germans Vilasclar, especialment Guillem, foren ben coneguts al segle XV

Entre els menestrals documentats per Ramon Rosselló, podem esmentar-ne els següents: el ferrer Jaume Benet (1329); els carnissers Jaume Llitera i el seu fill Aparici, juntament amb Salvador Peris (1343, 1344); el moliner Arnau Miró (1343); Arnau Pons, qui, a jutjar per la nova campana que

12 Donar colps de coltell (ganivetades).

13 Mena de nau curta, alta i molt ampla, d’una o algunes cobertes, usada del segle XIII al XV com a embarcació de comerç i de guerra.

14 Substància molt viscosa que s’obté per destil·lació del quitrà vegetal procedent del pi negre. La pega negra fou utilitzada principalment per embetumar les peces d’una nau en construcció i preservar-les del sol i de la humitat, i entre boters per tapar els talls o foradets que puguin tenir els bóts de contenir líquids; els pastors empren també la pega per marcar les ovelles.

15 Art de pescar, de la mateixa forma que l’art de bou, però més petit i de malla més estreta. Peix de bolitx: peix petit, del que s’agafa amb el bolitx.

L’any 1413 tenim constància que en una zona de la Porrassa s’hi salava peix

havia fet a l’església, devia fer de campaner (1344); el teixidor Bernat Vidal; el blanquer Joan Torà i la seva dona Bartomeva (1364); en Soler, boter (1373); o els gerrers Pere Quintana i Antoni Sabet (1385).

Hi havia altres menestrals relacionats amb Calvià. Ferrer Sala era sastre, però tenia possessions al terme: el 1397 es queixa que els jurats l’han «taxat excessivament en una talla que fan per pagar les escoltes» i, el 1407, estableix a Antoni Aguiló, juntament amb la dona Florença, l’alqueria de Benitoraix i el rafal Benifeztó (actual Son Martí). L’any 1410, el vidrier Nicolau Coloma tenia permís per anar a recollir sosa de l’illa major de la Porrassa, per un període de cinc anys.

De mercaders, durant el període que ens interessa, n’apareixen pocs. Ramon Rosselló referencia Antoni Cirer i Pere Llufriu (1364), i a Joan Pi, qui comprà «un mul de pèl negre a Jaume Vidal de Calvià» (1391). Amb relació a uns deutes que tenien Bartomeu Cabot i la dona Elisenda, i Joan Basset i la muller Caterina, se cita un altre mercader, Joan Caselles (1385). Amb anterioritat també s’ha mencionat un barber, Perico Garbí (1394), de qui es té constància perquè Jaume Palmer, de Calvià, tenia les robes de la seva filla Coloma.

Encara que no hàgim pogut determinar si era de Calvià, es coneix l’existència d’un taverner, Francesc Rafal, qui, juntament amb Pere Cortal, reconeixia «deure doblers al procurador del bisbe de Barcelona, per raó del delme del bestiar de la seva Baronia».

Aquesta aproximació a la vida de la gent medieval a Calvià, i malgrat la manca de més dades biogràfiques amb relació a les persones esmentades en el text, val a dir que la informació aportada per les fonts i la bibliografia existent ens permet construir una realitat social i cultural prou aclaridora del municipi de Calvià: oficis, espais, demografia... Intentar entendre qui

16

van ser aquestes persones ens apropa a la configuració històrica del nostre poble.

Citem, a aquest respecte, unes paraules del medievalista Pau Cateura Bennàsser

«Avui en dia, la història, com altres ciències socials, cerca nous camins. Un dels camins d’experimentació, ja consolidat, és la microhistòria, on el que interessa no és reunir gran quantitat de documents, sinó un document excepcional, a partir del qual, i amb l’ajut de l’antropologia, es pugui recrear una època. C. Ginzburg ho féu així en la seva coneguda obra Il formaggio e i vermi16, publicada el 1976 on, a partir d’un document inquisitorial, va poder recrear l’ambient social i mental de la Itàlia de l’època moderna».17

La tasca inestimable de diferents especialistes, en especial de Ramon Rosselló en el cas calvianer, aporten nombroses pistes que poden engrescar futurs investigadors a aprofundir en aquest caire, diguem-ne més antropològic, de la nostra història.

Hi ha un gran camí a recórrer, sabent que les fonts són minses i que un estudi més exhaustiu dels arxius, no només de la bibliografia existent, no pot fonamentar-se ni en suposicions ni molt manco en la literatura. Per això, qualsevol iniciativa d’estudi, decidit i rigorós, que tengui com a objectiu aprofundir en la realitat de Calvià durant l’Edat Mitjana ens permetrà obrir una nova, i necessària, finestra al passat.

Certament, les fonts són les que són i, tot i no poder inventar-nos el passat, només podem fer suposicions a partir d’allò que sí sabem del cert. Allà on no pugui arribar la ciència, la imaginació o les elucubracions –com les d’Alcàntara Penya o de Tomàs Fortesa– s’haurà de donar pas a la literatura.

BIBLIOGRAFIA

Barceló crespí, Maria (1996). Aspectes de la vida quotidiana medieval a Calvià. Peguera: Ajuntament de Calvià.

Bernat i roca, Margalida; serra i Barceló, JauMe (2010). «Realitat i mite a l’entorn de Guillem Cabrit i Guillem Bassa». A: Cabrit i Bassa, entre el mite i la història, Casal de Son Tugores, Alaró (07/0812/10/2010) [Catàleg d’exposició].

Diversos autors (2003). Documents cabdals del Regne de Mallorca. [s.l.]: Parlament de les Illes Balears.

– (2011). Calvià, patrimonio cultural. 2 vol. Calvià: Ajuntament de Calvià.

Kirchner, cristina; Moll, Bernat (2006). «Las Islas Orientales de al-Andalus: las Baleares en época islámica». A: Historia de las Islas Baleares (2006). [s.l.]: El Mundo - El Día de Baleares.

planas rosselló, antonio (1998). «Los juristas en la Mallorca del siglo xiii». A: Memòries de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, n. 8: 7-22. Rosselló Bordoy, Guillem (2007). El Islam en las Islas Baleares. Mallorca musulmana según la Remembrança... de Nunyo Sanç y el Repartiment... de Mallorca. Palma: Universitat de les Illes Balears.

rosselló vaquer, antoni (1976-1977): «Calvià i la comarca de Ponent (Cronicó Medieval, s. XIII-XV)». Voramar. Diversos articles.

– (1987). Notes històriques de Calvià. Segles XIII-XVI. [s.l.]: Ajuntament de Calvià.

– (1998). Noticiari de Calvià. Felanitx: [s.n].

vicenç i Batle, antoni (1998). L’antiga església de Calvià (Segles XIII-XIX). Calvià: Ajuntament de Calvià.

València: Universitat de València.

17 Extret d’«Els segles xiii i xiv» a Documents cabdals del Regne de Mallorca (2003).

Carlo Ginzburg (2006). El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI

NEUS FERNÀNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista amb

Xavier Terrassa (Calvià, 1979), historiador i secretari d’Arca

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat bona part de la seva feina amb relació al patrimoni i al disseny d’activitats històricoeducatives.

A més a més, fa quinze anys que treballa com a gestor cultural d’ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics). La seva relació personal i professional amb Calvià és estreta i constant, ja que ha fet recerca històrica i ha publicat diverses investigacions sobre el municipi.

Per què és important conèixer els personatges de la història de Calvià?

És important rescatar el passat. A part dels fets i esdeveniments històrics, hi ha els personatges. Ets més conscient de qui són, al llarg dels segles, els qui deixen una empremta. Els historiadors els hem de rescatar, perquè, si no, resten en l’oblit. Hem de recuperar aquesta memòria dels personatges.

A Calvià tenim personatges en exclusiva o no tenim res especial que ens caracteritzi?

Si ho comparam amb altres municipis de Mallorca, i dins la història, per ventura sí que hi ha una carència de personatges.

N’hi ha hagut alguns. A Calvià es va fer una publicació que es deia Ciutadans de Calvià on hi havia un recull de persones de tot tipus, més o menys importants, del municipi o que hi feien feina. Va ser un exercici de recopilació bastant important, perquè el dia de demà servirà per reconstruir un poc la història, serà una font, un punt de partida per a la reconstrucció de les darreres dècades. No sempre els personatges han de deixar una petjada per a la posterioritat. De vegades descobrim personatges anònims i que tenien un caire popular, que eren carismàtics i que la gent encara els recorda, i és que, per qualque motiu–segurament cal un estudi sociològic– són part de la memòria popular d’un poble.

“Ara és un bon moment per venir a descobrir un Calvià més autèntic”

De vegades, per posar algú en relleu, el comparam amb famosos. A Calvià, quin seria el cas? Qui és el personatge més identitari?

Sí, de vegades per fer entendre millor el paper rellevant d’algú empres analogies, i així també poses el personatge en context. Com, per exemple, el Comte Mal i la llegenda del Comte Arnau. Jo crec que el personatge més identitari de Calvià, o que jo destacaria, és el metge Juaneda, natural de Calvià, i fundador de la primera clínica de les Balears. N’hi ha més, però que no han transcendit, com el capellà que va fer l’església de Calvià. Hi ha altres persones, com les que han estat molt ficades en política, com Antoni Pallicer, que és nascut a Calvià.

Reconeixes haver-te sentit impactat pel coneixement d’algun personatge, viu o mort?

[Pausa llarga] En Norat de sa Pipa va ser una persona que vaig conèixer de major, que va deixar Calvià per guanyar-se la vida. Va emigrar a França sense res. Li va anar bé i va fer una mica de fortuna, i aquí va muntar un petit negoci d’hosteleria, un dels primers negocis turístics de Santa Ponça, el Telebar. Quan reconstrueixes una trajectòria vital et trobes amb coses així, amb una persona amb certa visió de prosperitat. Igualment va passar amb la història del xalet, amb Julià Cabrer Juaneda, que també se’n va anar a França i li va anar bé. Ells varen tornar aquí amb altres idees, més liberals, pel fet de sortir d’un poble agrícola. Potser per això el 1936 a Calvià varen guanyar les esquerres.

Quins serien els personatges de Calvià per a tu, entre noms propis i comuns?

Entre les figures transcendents de la història hi ha el capellà, el metge, el mestre d’escola... i hi ha una figura que em crida bastant l’atenció, que és l’amo des Pontet, que era sometent, una figura que prové d’un privilegi atorgat a la Catalunya Nord. Eren persones amb dret a portar armes i certa jurisdicció i autoritat en un municipi rural de poca població. Normalment eren considerats propietaris honrats, acomodats, lleials i de confiança.

A partir de 1936 varen formar part d’una institució depenent del Ministeri de Governació i subordinada i controlada per la Guàrdia Civil i les estructures locals. No és d’estranyar que aquesta figura existís aquí, on el pes agrícola era total. De fet, l’arxiduc Lluís Salvador ens conta que a finals del segle XIX a Calvià els grans aristòcrates, quatre famílies, tenien més d’un 60 % del territori. Un altre personatge és el secretari de l’Ajuntament, que duia tot l’engranatge del consistori. El batle era la figura, però és el funcionari de carrera qui hi estava tota la vida i hi tenia un pes específic, i provenia de famílies acomodades amb poder.

Creus que en la difusió del coneixement dels personatges s’ha fet justícia amb les dones?

No, és clar que no. Ara mateix estam xerrant i ens venen al cap pocs estudis. Jo destacaria, per exemple, una senyora propietària de possessió, perquè aquí les dones podien heretar. N’hi ha dues de la família Armengol, Dionísia –propietària de Sarrià, a prop d’Establiments– i Rosa –propietària de Torà-, que són les dues benefactores que devers el 1860, mitjançant la venda de ses Barraques, varen poder fer les aportacions econòmiques perquè es pogués pagar en part l’església de Calvià. De la II República destacaria l’arribada de dues mestres, Maria Herrero i Maria Salvador Senchermés. També destacaria les cosidores, les collidores que feren la vaga el 1932, o les madones de possessió, que de vegades eren les úniques que articulaven l’interior de la casa i que tot passava per les seves mans.

Què és el que fa que un personatge sigui important? I si volguéssim destacar les dones rellevants de la història, s’haurien d’aplicar els mateixos criteris?

Estam en el moment de començar a fer molta més feina, a indagar, i trobarem dones molt importants. Potser per fer justícia a les dones hem de canviar l’òptica en la recerca, perquè el que passa és que sovint la documentació oficial no les esmena. Malauradament a Calvià no hem trobat cap dona escriptora, poetessa... i potser n’hi ha!

Estam en el moment de començar a fer molta més feina, a indagar, i trobarem dones molt importants

Al·lotes mallorquines, entre elles, a l’esquerra, una calvianera. Gravat del Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador.

Quines fonts primeres són més rellevants per a l’estudi a Calvià?

Personalment he estirat molt de font i memòria oral. Clar, xerres amb gent major, que parla de moltes dècades enrera i de vegades entren en contradiccions. Per això està bé contrastar-ho amb persones de la mateixa edat. Cadascú conta el que recorda i des del seu punt de vista i, és clar, si no tenim un altre suport... És complicat, ho has d’agafar amb pinces i, si no n’estàs segur, no ho has de publicar. Tenim algunes descripcions de paisatges de Calvià i d’edificis de l’arxiduc Lluís Salvador, però malauradament no s’estudien molt les persones. També tenim la premsa i les publicacions, amb la recerca a les hemeroteques.

La recerca històrica local és crítica o té tendència a vanagloriar allò propi?

Si tens la sort de parlar amb familiars directes, pots accedir a documentació escrita. Emperò, quan et parlen dels familiars propis, tendeixen a dir-te allò bo de la persona, i és una informació que has d’agafar amb pinces i contrastar-la amb altres testimonis. Si ens deixam endur pels sentiments de bondat, o per no xerrar malament d’un personatge... I com ho canalitzes? S’ha de traslladar en justa mesura segons el que hagi contribuït a la societat. La informació s’ha de relativitzar, s’ha d’intentar ser objectiu.

Opines que el desenvolupament de continguts locals sobre història són suficients?

S’ha fet bastant, és un camí però que mai no s’acaba. Per exemple, hi ha carència d’estudis sobre el cementeri vell de Calvià. També seria molt interessant parlar del projecte estatal de tren a Calvià que es va fer l’any 1920. Era un ferrocarril estratègic per unir Palma amb Andratx per la costa, i estaria bé saber per què no es va fer. S’han de seguir fent estudis. És una llàstima que l’Ajuntament de Calvià eliminàs els premis rei En Jaume d’investigació, perquè, vulguis o no vulguis, feia que cada any es publicàs alguna cosa. Això servia

per dinamitzar, però també, com a historiador, estaria bé tenir més suport institucional i privat, de les editorials. També hi ha les Jornades d’Estudis Locals, que són petites comunicacions, passes importants.

Quina és la millor manera de dinamitzar el coneixement de Calvià, segons la teva experiència: rutes, llibres, conferències, fotos...?

Tot ajuda. A mi particularment m’agraden les rutes culturals. Les persones agraeixen que els contin coses. S’hauria de promocionar més aquest tipus de contacte estret, sobretot per donar a conèixer Calvià als nouvinguts. I això pot anar acompanyat de les noves tecnologies, que s’han d’anar actualitzant.

Quins creus que són els grans desconeixedors de Calvià i els seus personatges?

En general tant els residents com els visitants. Passa per tot, si un no ha estudiat història i està amb altres coses en el seu dia a dia. Els coneixements s’han de divulgar i posar a l’abast, que es puguin gaudir. Que la gent es pugui sentir

identificada amb el seu poble, la seva història i el seu patrimoni. Així l’estimarà, el farà com a seu, hi haurà un vincle més fort. Si ho aconseguim, ens podem donar per satisfets.

Dins la bibliografia sobre Calvià, quins creus que són els estudis més interessants que caldria difondre?

Per exemple, que coneguin que abans hi havia una església i que ara n’hi ha una de més gran, i Can Verger, Can Ros, Cas Metge Vell... Són part del patrimoni. A això es poden afegir els personatges, com ja es va fer en una ruta historicomusical. Vàrem xerrar de sa família Juaneda, a Can Comallongues vàrem xerrar de la família Alemany, d’on era el secretari, o a la casa del músic més important del poble, Pere Josep Canyelles.

Ja fa gairebé deu anys que vares escriure Viatge històric per Calvià. Canviaries el recorregut?

N’hauria de fer un repàs. S’hauria d’actualitzar, perquè l’equip d’arqueologia de Manu Calvo ha publicat moltes coses no-

Calvià imágenes del pasado

ves i fan molt bona feina. S’hauria de destacar més la prehistòria i altres elements patrimonials que s’han incorporat al catàleg, el qual s’ha gairebé duplicat, amb més elements de tipus etnològic.

I també vares escriure Calvià a través del tiempo. Hi ha algun moment històric al qual caldria girar la mirada ara, en temps de coronavirus?

És ver. Hauríem de parlar més àmpliament de l’any de la grip, de 1918... No hi havia quasi informació. Sabem que va afectar molt més Calvià que es Capdellà, on quasi no hi va haver malalts. És una part que s’havia obviat, a la qual no s’havia donat gaire importància, com si no hagués de tornar a passar, i mira! Estic segur que va tenir la seva transcendència. Va morir gent, sobretot infants. Crec que l’editor Lleonard Muntaner va fer alguna cosa.

També has escrit sobre els viatgers a Calvià. Creus que aquelles persones intrèpides tornaran, o continuarem amb el turisme de masses?

Aquests primers visitants de Calvià varen fer les seves guies turístiques, varen deixar testimoni d’una illa verge que redescobreixen i la donen a conèixer a França, Anglaterra, Alemanya, etc. Segurament hi ha gent que ve a Calvià a cercar una altra cosa, persones que es veuen eclipsades per la gran massa turística. Ara és un bon moment per venir a descobrir un Calvià més autèntic, sobretot l’interior del municipi, malgrat tengui poca vida i s’hagi convertit en ciutat dormitori. Encara tenim, però, les possessions amb pagesos que hi

fan les antigues feines rurals. Per exemple, a la finca de Galatzó es poden fer activitats i oferir experiències.

Hi ha persones amb qui parlar de Calvià que són veritables testimonis?

De Calvià se m’ocorre na Rosita, oberta i afable. És d’aquí de tota la vida, i ha tengut el bar més antic, Can Garrit. Hi ha altres persones que malauradament ja no hi són i amb qui jo vaig poder parlar, com per exemple la madona des Pontet, molt sensible pel que fa a la cultura. Et mostrava ca seva amb passió i il·lusió. T’he de dir que trob més interessant el testimoni de les dones. Tenen més sensibilitat, s’entre-

tenen, et mostren coses, són més compromeses i tenen més interès cultural.

Quin paper t’agradaria tenir en relació a Calvià?

Seguir amb recerques i ampliar bibliografia sobre el municipi, i transmetre el que feim amb rutes, exposicions, noves tecnologies, etc. Tot el que sigui donar a conèixer la història a través de diversos canals.

Xavier Terrassa amb el seu llibre Viatge històric per Calvià

* Aquesta entrevista es va fer al pati de la Rectoria de la parròquia de Calvià, que estava oberta i en la qual vàrem podem parlar amb el permís del capellà Antoni Mercant.

Hauríem de parlar més àmpliament de l’any de la grip de 1918

MARIA MARGALIDA PERELLÓ PONS / Graduada en Història (UIB), Màster (Universitat de Salamanca) i doctoranda

ELS BANDOLERS, BANDEJATS I AGERMANATS

CONTROLAVEN LES TERRES DEL PARIATGE

Les terres del Pariatge fou el lloc d’origen d’agermanats que han passat a la història com els més sanguinaris. També hi eren habituals els conflictes entre bàndols o faccions com els del Vic i els Alemany.

Per parlar dels dos fenòmens que ocupen aquestes pàgines és important fer una mica de contextualització de quina era la situació a Mallorca en els segles XV, XVI i XVII i dels mateixos fenòmens en si: la Germania mallorquina, els bandolers i els bandejats.

El terme bandoler és definit com la persona que formava part d’un bàndol, una banderia o una parcialitat, i en moltes ocasions els bandolers s’agrupaven en colles. Entre les principals colles de Mallorca destaca la de Selva, la de Sóller i la de Bunyola. Per contra, el terme bandejat fa referència a la persona, animal o cosa que estava fora de la legalitat a través d’una acta de bandejament. Aquesta acta estava signada per una alta autoritat, com ara el virrei, i els motius n’eren molt diversos, com robatoris, crims o lluites.

Enfront del terme bandoler trobam el de bandejat, que ha de quedar clar que no són el mateix. Els bandejats eren malfactors, efectius o presumptes, que havien estat reclamats, per mitjà de ban o de crida, a presentar-se davant la cort judicial o a constituir-se presoners. El problema és que els bandolers varen acabar per ser bandejats gairebé tots, per la qual cosa s’arribà a un punt en què en la documentació s’assimilaren els dos conceptes per igual i es començaren a emprar com a sinònims.

Per acabar d’explicar el que eren els bandejats és necessari afegir que aquests, una vegada eren declarats bandejats, podien ser detinguts per qualsevol persona. A més a més, en el cas concret del Pariatge es donaren unes indicacions sobre com actuar en topar-se amb una persona bandejada. El jutge del Pariatge Beren-

guer Esbert el 1525 ordenà que qualsevol persona que es trobàs amb malfactors o bandejats, els havia de seguir i havia de cridar tot el temps «via fora». A més a més, l’acte de bandejament podia comportar la pena de mort o el desterrament fora de Mallorca. En el primer cas, el sentenciat solia fugir, si podia, i es refugiava als boscos o a les muntanyes i hi havia de subsistir com podia amb la poca ajuda que podia rebre de familiars i amics.

Per entendre-ho una mica millor, s’ha de dir que, generalment, eren pocs els bandolers que eren bandejats i també eren pocs els bandejats que ho eren per ser bandolers. Un clar exemple és que hi hagué al llarg de la història nobles, eclesiàstics o persones amb càrrecs públics que foren bandejades i no eren bandolers ni formaven part de cap bàndol. A més a més, els bandolers del

Terres del Bisbe (1323) Corresponien als territoris que tocaren al bisbe de Barcelona en el Repartiment de Mallorca (1229).

barroc a Mallorca no solien ser fills de la misèria, és a dir, poques vegades era gent pobre. En general eren membres d’un bàndol, mercenaris al servei d’altres persones i que actuaven com a exèrcits particulars i en molts de casos solia tractar-se dels hereus de grans possessions o de membres destacats de llinatges de la mà major de la Part Forana. Ara bé, això no significa que tots fossin d’aquest perfil, és obvi que no. De la mateixa manera, hi havia bandolers que eren menestrals1 o membres de l’administració.

Les terres del Pariatge permetien que aquests fenòmens es poguessin produir amb certa facilitat. En primer lloc, la geografia hi és clau, ja que les muntanyes i boscos de la contrada del Pariatge permetien, si era necessari, poder-s’hi refugiar. Una altra característica era l’escassa població. De fet, era una de les zones menys poblades de l’Illa i, si el que volien era que no els trobassin, eren terres ideals. L’elevat nombre de possessions que tenia el terme feien que la zona fos un bon lloc de refugi per als bandolers i/o bandejats. A més a més, s’han de tenir en compte dos factors més. El primer és la proximitat amb Bunyola, vila on hi havia una de les principals colles de bandolers de Mallorca i això segurament afavorí les relacions entre els habitants de les terres del Pariatge i els homes d’armes de Bunyola. Per altra part, s’ha de destacar també la proximitat d’aquestes terres amb Ciutat, circumstància que permetia estar en contacte amb els successos que hi tenien lloc, tant en el conflicte de banderies com durant l’alçament agermanat.

Ara bé, l’existència de colles de bandolers al Pariatge no només està condicionat a aquests factors que acabam d’esmentar. S’ha de tenir en compte que malgrat que les terres del Pariatge reunissin tots aquests avantatges, el bandolerisme no només era un fenomen de muntanya. De fet, les tres colles principals de l’Illa sovintejaven pel pla i, sobretot, pel Raiguer. És de fet a aquest últim, el Raiguer, on més presents eren, ja que eren territoris molt poblats, hi havia la via de comunicació Alcúdia-Ciutat i grans possessions. A més a més, també hi abundaven les vies secundàries en paral·lel a la principal que permetia amagar-se si era neces-

sari i alhora possibilitava fer el camí de Pollença-Andratx sense passar per poblacions importants. A més a més, aquest camí és el que es coneix amb el nom de la «ruta dels bandejats». Finalment, un altre al·licient a tenir en compte era l’oli, concretament el control de la seva producció i aquest sector era molt present a la zona de muntanya i del Raiguer.

Com és d’esperar, si el fenomen dels bandolers i dels bandejats era tan present a Mallorca, les contrades del Pariatge no n’estarien exempts o aïllades. Ja en el segle XV, a Calvià trobam alguns episodis violents com el del calvianer Pere Nicolau, que, a més a més, era cap dels bandejats. Aquest, el 25 d’agost del 1416, assassinà Jaume Moragues a la plaça d’Andratx. Aquest exemple demostra el clima de violència instaurat a l’Illa, i que, sobretot en l’època postagermanada i al llarg del segle XVI, augmentarà encara més.

De les motivacions per les quals es va cometre aquest assassinat poc se’n sap. El que sí que ens permet constatar la documentació és que a les terres del Pariatge hi havia un grup de bandejats que com a mínim tendria un integrant de la parròquia de Calvià i que precisament aquest era el seu cap o líder.

És cert que, sobre aquest cas concret, no es té molta més informació que la ja esmentada, però el que sí sabem és que es va produir a principis del segle XV, concretament el 1416. Aleshores, la situació de Mallorca era complexa, ja que es vivia en un clima molt tens i començaren a sorgir de valent els conflictes entre banderies i els conflictes de qüestions. A més a més, hi va haver un seguit de fets a finals del segle XIV, durant el segle XV i a principis del segle XVI que influïren tant els fenòmens del bandolerisme i dels bandejats com el mateix aixecament agermanat.

Per entendre com toca aquests fenòmens s’ha de tenir en compte els tres grans alçaments que hi va haver als segles XIV, XV i XVI a Mallorca, així com tot un seguit de fets que alhora que influïren i condicionaren aquests fets, també ho feren a la resta de la societat.

Aquests conflictes foren la revolta de 1391, l’aixecament o Revolta Forana de 1450 i la Germania mallorquina de 1521. Aquests alçaments, però, es varen deure a tota una casuística acumulada durant segles i no resolta, que s’explicarà a continuació de forma molt breu.

1 Menestral: individu que professava una art mecànica i que, a l’Antic Règim, formava part d’un gremi o una confraria (a diferència dels artistes, que s’agrupaven en col·legis). Durant la Germania mallorquina, els menestrals foren el grup impulsor de l’alçament, al qual, després, s’hi afegiren els sectors baixos de la Part Forana.

Hi havia bandolers que eren menestrals o membres de l’administració

La revolta de 1391, l’aixecament de 1450 i la Germania mallorquina del 1521 El segle XV fou molt convuls arreu de Mallorca. De fet, trobam conflictes pràcticament endèmics entre Ciutat i la Part Forana, un augment constant de la fiscalitat, la pràctica ruïna de la Universitat2 de Ciutat i del Regne, el Contracte Sant, l’èxode cap a la ciutat, l’expansió del deute, que provocà que la Universitat demanàs constantment préstecs i la hisenda mallorquina hagués de pagar cada vegada més censals, la marginació dels mallorquins en el Compromís de Casp3 i la dura repressió a la qual foren sotmesos els aixecats en les revoltes de 1391 i de 1450. Tot això provoca que, a finals del segle XV, la situació sigui crítica. A més a més, tota aquesta problemàtica requeia sobre una població pobra, delmada per la pesta i cada cop més reduïda per l’èxode cap a la ciutat.

És en aquest complex context en què es va produir l’assassinat de Jaume Moragues a la plaça d’Andratx a mans del calvianer

Pere Nicolau. Per tant, la tònica de violència devia ser semblant a totes les viles de Mallorca i també a Ciutat.

Durant la Revolta Forana de 1450, els territoris de Calvià no foren aliens a aquest esdeveniment. De fet, diverses possessions de la vila varen ser atacades i saquejades pels alçats. Un exemple el trobam a la possessió de Santa Ponça, que estava en mans de Jaume Massanet, al qual li robaren 300 ovelles i li cremaren 40 caceres d’abelles, entre d’altres. Aquesta, però, no va ser l’única possessió assetjada pels revoltats, sinó que entraren també a Son Vic Vell –també anomenat «lo Trull»–, on varen destrossar la tafona i saquejaren la possessió. A més a més, els de Calvià també contribuïren a la construcció de la galera dels forans.

El canvi de segle no provocà una millora i s’afegiren altres factors, com la reivindicació dels forans reclamant l’aplicació de la Sentència Arbitral4 de 1512, la suspensió

del virrei Aymerich del seu càrrec, el procés contra el regent Frederic de Gualbes5 i els conflictes entre els bàndols Call i Almudaina, que no feren remetre la situació.

A aquest breu esquema de quina era la situació a Mallorca al llarg del segle XV i principis del següent hi hem d’afegir el fet que hi havia una gran conflictivitat social i les lluites entres les faccions estaven a l’ordre del dia. Però si hi ha un fet important a principis del segle XVI a Mallorca és la defensa de Bugia del 1515. Aquest territori del nord d’Àfrica havia estat conquerit el 1510 per part de la Monarquia Hispànica i, tan sols cinc anys després, el seu domini perillà, moment en què molts de mallorquins anaren a defensar-lo. Aquest fet, que a simple vista pot semblar no tenir cap relació amb el que explicam en el present article, hi està molt lligat i fou molt important. Va ser a Bugia on els mallorquins que hi anaren aprengueren el domini de les armes i una organització militar molt definida formada per deseners i cinquanteners6, que casualment va ser l’estructura que tan sols sis anys després utilitzaren els alçats durant la Germania mallorquina.

Per tant, ens trobam que la situació al llarg dels segles XV i XVI en l’àmbit polític, social i econòmic era molt complexa. I, a més a més, s’hi havia d’afegir un altre factor: els conflictes de banderies i qüestions que s’escamparen arreu de l’Illa i que implicaren tots els estaments. La majoria, per no dir tots, dels conflictes i enfrontaments que hi va haver entre faccions o famílies radicava en l’intent d’obtenir i controlar el poder. En el cas de Mallorca, de controlar les institucions.

2 Universitat: un cop es conquerí Mallorca per part de Jaume I el 1229, aquest territori s’hagué d’organitzar i així es va fer el 1249, quan s’organitzà tota l’Illa a partir d’un gran municipi anomenat Universitat. Amb el pas del temps, l’Illa passà a tenir dues Universitats, una per a Ciutat i l’altre per a la Part Forana.

3 Compromís de Casp: nom donat a la declaració de successor del rei Martí I al tron de la Corona d’Aragó feta a la vila aragonesa de Casp el 24 de juny de 1412 pels jutges elegits pels parlaments del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó i de València.

4 Sentència Arbitral de 1512: disposició del rei Ferran el Catòlic que establia la creació d’una comissió de sis persones perquè procedissin a una estimació general de tots els béns del Regne de Mallorca.

5 Frederic de Gualbes va ser el regent de la Cancelleria a l’illa de Mallorca a principis del segle XVI. Va ser acusat de poc respecte a les seves franqueses i de cobejança de salaris pels mallorquins, els quals el 1512 demanaren al rei la seva substitució. En realitat, Gualbes havia executat la política reformista de Ferran el Catòlic, per la qual cosa l’oligarquia urbana el va voler desacreditar.

6 Els deseners i els cinquantaners eren uns tipus de formacions militars que els mallorquins que anaren a defensar Bugia (plaça del nord d’Àfrica aleshores pertanyent a la Monarquia Hispànica) havien importat.

Possessió de Son Vic Vell.

A principis del segle XV trobam els primers conflictes de banderies encarnats per dos fronts: els aragonesos i els mallorquins. Generalment, quan el cap de la facció moria solia haver-hi una reestructuració i un canvi de denominació de la facció. D’aquesta manera, després dels aragonesos i els mallorquins, per la mort dels seus dirigents, entraren en escena els Almudaina contra els Call i, posteriorment, els Almudaina contra els Born, que perduraren fins a l’esclat de la Germania mallorquina el 1521. És important destacar que s’arribà a un acord, o, més ben dit, una pau que durà tot l’alçament agermanat, entre els principals bàndols enfrontats. Això es deu al fet que tenien un enemic comú, els agermanats, i per intervenció del virrei Miguel de Gurrea es firmà aquesta treva.

A més de les banderies i hi havia també les qüestions, que eren conflictes més localitzats i generalment corresponien a enfrontaments familiars. La majoria de vegades aquests enfrontaments només eren d’àmbit local. En aquest sentit, al Pariatge hi trobam dues faccions enfrontades: els Vic i els Alemany. Aquest enfrontament, al nostre parer, es correspondria més amb un enfrontament de qüestions. Tot i això, és possible també que aquests bàndols del Pariatge es trobassin vinculats amb els conflictes de banderies que hi havia a Mallorca.

Segons apunta Llorenç Buades, el bàndol dels Alemany estava dirigit per Pere Palmer de l’Alqueria, i Joan Mateu Simó de la Palomera liderava els del Vic.

També just abans de l’esclat de les Germanies, l’octubre de 1520, els dos bàndols enfrontats a les terres del Pariatge –els Vic i els Alemany– protagonitzaren una batalla campal a la vall de sa Granada (Puigpunyent). Al bàndol dels primers hi participaren tres calvianers: Rafel Gil Pallisser i els germans Antoni i Bartomeu Pallisser. El primer hi fou ferit i el segon hi va perdre els dos braços. Del costat dels Alemany, al judici que es va fer posteriorment a aquest enfrontament s’hi citen Berenguer Vivot, propietari de Galatzó, possessió que era baluard i refugi d’aquest bàndol, i el lloctinent del batle de Calvià, Pere Vich, que havia robat armes als vençuts.

En els darrers mesos del 1520, els rumors que s’estava gestant una revolta o un alçament a Mallorca augmentaren. De fet,

Feien bàndol amb els Vic Feien bàndol amb els Alemany

Cosme Ferrà Pere Ferrer Palmer del Port

Joan Moner Baltasar Alemany, batle d’Andratx

Jaume Ferrà Gabriel Alemany (germà de l’anterior)

Els Torrella de Ciutat Antoni i Joan Jofre

Francesc Sabater (fill del notari de Ciutat) Gabriel Calafell

Joanot Soldevila de Ciutat Andreu i Bernat Barceló

Antoni Pelliser Miquel Bosch

Els germans Bartomeu i Rafel Gil Pelliser de Calvià Pere i Rafel Bonet

Bartomeu Planes d’Esporles Antoni Armant pare i Antoni Armant fill

Nadal Valent Rafel Corso

Bernat Pujol de la Palomera Nicolau Perpinyà

Joan Vidal Francesc Viguet

Arnau i Mateu Moragues

Jaume Rigo

Pere Vic, menor que canvià de bàndol

Representació dels enfrontaments entre els bàndols dels Vic i els Alemanys.

aquests rumors no eren infundats. Els menestrals de diferents oficis de Ciutat es reunien en secret i l’alçament era pràcticament imminent. S’havia arribat a un punt en què el clima era molt tens. Les reivindicacions de gran part de la població mallorquina es podien remuntar al segle XIV i, com que no s’havien solucionat, augmentaren considerablement amb el temps. A més a més, s’ha de destacar la indubtable influència de la Germania valenciana (1519-1521) i de les Comunidades de Castella (1520-1523), les quals incidiren clarament en l’esdevenir del Regne de Mallorca.

Ja en el 1521, el virrei del Regne de Mallorca, Miguel de Gurrea, estava assabentat d’aquestes reunions entre els menestrals de ciutat i de les seves aspiracions de canvi. De fet, els intentà convèncer que desistissin de tota rebel·lió, però tots els esforços foren en va. Finalment decidí intervenir el 6 de febrer del 1521 i va empresonar set menestrals. Aquests eren Joan Crespí (paraire), Pere Begur (sabater), Pasqual Rosselló (barreter), Joanot Colom (barreter), Francesc Colom (barreter), Guillem Vic (espaser) i Rafel Ripoll.

L’endemà d’aquests empresonaments, una gran massa de població es reuní a la plaça de les Corts per exigir-ne l’alliberament, i així succeí.

Màrtirs de la llibertat. El poble treu de la presó a Odon Colom.

Després de l’alliberament dels presos, un d’ells, Joan Crespí, fou elegit com a capità major, títol que després fou modificat pel d’instador o instador del bé comú, nom que es donava durant la revolta agermanada a Mallorca als caps de la Germania, tant a escala general com local.

Joan Crespí, paraire7, liderà l’alçament agermanat des del febrer del 1521 fins al setembre del mateix any. Es crearen uns òrgans col·legiats –com la tretzena–, es designaren jurats i es va controlar pràcticament tota l’Illa a excepció d’una vila, Alcúdia.

Durant aquest primer període de la Germania mallorquina, al mes de febrer es va fer una mostra o passeig militar per quasi tots els carrers de Ciutat. Joan Baptista Ensenyat i Pujol, en la seva obra titulada Historia de la Baronia de los señores obispos de Barcelona en Mallorca, afirma que hi havia un volum molt considerable de persones armades i fins i tot apunta que, entre la gent de Ciutat i la de la Part Forana, hi havia uns 10.000 mallorquins armats. Hem de recordar que els mallorquins disposaven d’armes i, a més, sabien algunes tàctiques gràcies a la defensa de la plaça de Bugia del 1515. El que no deixa de sorprendre és que hi hagués aquest nivell d’armament en uns moments en què els conflictes entre faccions estaven a l’ordre del dia.

Pel que fa a la Germania als diferents pobles del Pariatge, els que més s’implicaren –o tingueren personatges implicats– foren les parròquies d’Andratx i de Calvià. De fet, segons Ensenyat, Andratx fou l’epicentre d’acció de tot el territori de la Baronia. A més a més, apunta que no es dedicaren simplement a dur-hi la Germania, sinó que s’implicaren activament amb els agermanats de Ciutat formant una companyia amb l’exèrcit dirigit per Colom a Alcúdia, vila assetjada on s’havien refugiat la majoria de nobles.

Tot i això, no tots els andritxols s’agermanaren. De fet, hi va haver un grup de contraris a la germania o mascarats que es refugiaren a la torre de Son Mas. Sobre aquesta torre trobam la següent referència en l’obra citada d’Ensenyat (Vol. I, p. 396): «La hicieron más célebre por esta defensa que por haver servido de baluarte contra los moros».

Aquests mascarats estaven dirigits per Antoni Esteva de Morella i Joan Ensenyat de la Almudaina (avui Can Joan Pere).

Pel que fa als agermanats de Calvià, en la documentació que ens ofereix Ensenyat hi apareix la següent llista: Joan Vicens, Antoni Comalonga, Pere Llorens, Guillem Ballester i els germans Armengol de Galatzó, Mateu i N., i altres fins a 14. En la documentació de les Informacions judicials que recopilà José María Quadrado en el segle XIX hi apareix la mateixa informació.

En les «Lletres Certificatòries de la Germania» hi apareixen alguns noms més, que ens serveixen per completar la llista dels agermanats de Calvià. Concretament

7 Paraire: menestral que tenia per ofici preparar la llana per teixir.

Retrat de Joan Crespí. Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.

Cases de possessió de Can Joan Pere, Andratx.

hi apareix Damià Còvens, el qual fou multat amb una quantitat de 20 lliures o a servir al castell d’Alger. Cal recordar que Algèria era i és un territori localitzat al nord d’Àfrica i que ser enviat allà no devia ser ni honorable ni, molt menys, desitjable, ja que era un territori ple d’infidels. Tot i això, s’ha de dir que Algèria, així com altres territoris del nord d’Àfrica com Bugia o Orà, pertanyien a la Monarquia Hispànica en aquells moments.

L’altre home que trobam en la documentació de les lletres certificatòries és Bartomeu Còvens, també de Calvià i possiblement germà o parent de Damià Còvens, citat més amunt. A aquest no només se li imposà una multa econòmica, sinó que també se’l condemnà a l’exili a Alger. Ambdós casos són penes, sobretot la de l’exili, bastant significatives, la qual cosa ens fa pensar que ocuparen càrrecs importants dins la Germania mallorquina o bé cometeren determinats actes violents.

Quan s’inicià l’alçament agermanat, sembla que s’instal·là un cert clima d’anarquia i els bandolers sortiren dels boscos i es convertiren en l’autoritat. A

més a més, segons Ensenyat, mantenien relacions directes amb la junta central dels alçats i tenien com a intermediaris un tal Bisbal i Gabriel Bibiloni. A més a més, fou nomenat per la dita junta central com a cap principal de tota la comarca en Bonanato Jovera, famós per la seva valentia en les lluites entre els partits o bandositats locals anteriors.

Com ja s’ha indicat anteriorment, els habitants de Calvià i d’altres indrets del Pariatge no s’agermanaren en bloc ni anaren tots a una, sinó que també varen tenir detractors o mascarats. Entre aquests cal destacar el cas d’Antoni Esteva, Mateu Simó de la Palomera8, Jaume Vich i altres. Aquests, en veure que no tenien la força suficient per mantenir l’ordre, es tancaren amb els pocs lleials a la Torre de la Vila (torre de Son Mas d’Andratx) i així evitaren els atacs dels agermanats i donaren refugi o auxili als perseguits.

Cada dia els agermanats feien mostra a la plaça de la casa de la vila i quan sonava el corn, que es repetia per les muntanyes i feia eco a les valls, hi acudien amb les seves armes per exercitar-se

per la guerra, insultaven contínuament als mascarats i les cases i els camps d’aquests eren devastats i saquejats, ja que els consideraven com a béns de conquesta. Malgrat tot això, el grup de gent contrària a ells continuava refugiat a la torre.

Ensenyat narra un fet curiós i és l’intent que feren els agermanats de fer sortir Antoni Esteve de la dita torre. Els agermanats es pensaven que Esteve acudiria al bateig del seu fill, però, per contra aquest, hi envià un cosí seu i fill d’aquest, Pere Palmer de la Font i el seu fill, el jove Mateu Palmer. Les coses no anaren com els alçats havien previst i finalment, en un últim intent, enviaren un ultimàtum a Antoni Esteve perquè sortís de la torre: o sortia ell o matarien al jove Mateu Palmer. El mascarat no sortí i en conseqüència el jove Mateu Palmer fou assassinat.

En el transcurs de la Germania, que durà des del febrer del 1521 fins al març del 1523, el clima violent anà augmentant amb el temps. De fet, un cop acabat el govern o l’etapa de Joan Crespí, qui agafà el poder i aquest cop, de forma dictatorial, fou Joanot Colom.

Possessió de Valldurgent.

Possessió de Biniorella, que posteriorment passà a denominar-se Son Fortuny.

8 La Palomera: rafal del terme d’Andratx que comprenia la part occidental de la vall de s’Arracó i la vall on hi ha actualment Sant Elm.

En l’obra d’Ensenyat s’afirma que, segons Quadrado, la violència arribà a tal punt que ja no es podia viure a Ciutat. Hi eren habituals els saquejos, els crims, els forçaments, l’ocupació d’habitatges. I va ser precisament en aquests moments quan es varen produir els majors crims a Andratx i Calvià per part dels agermanats de la zona i seguint se gurament les ordres dels alçats de Ciutat.

Un grup d’homes format per Cosme Bonet d’Andratx i Gabriel Bibiloni, acompanyats d’alguns altres, partiren de ciutat amb l’ordre expressa de matar tots els senyors que trobassin a les seves propietats o possessions. Primer es dirigiren a Puigpunyent i, com que no en trobaren cap, anaren cap a Valldurgent, on trobaren el seu propietari, mossèn Pere Ignasi Vivot. L’assassinaren després de fer-lo patir terribles tortures i mutilacions. És important destacar que els seus assassins foren els colons de la seva pròpia finca de Galatzó, anomenats els Armengol de Galatzó.

El mateix dia que es produí l’assassinat a Valldurgent, els alçats anaren a la parròquia de Calvià i mataren un altre home, Tomàs Venys. Des de Calvià es dirigiren directament a Biniorella d’Andratx, que actualment es coneix com a Son Fortuny, on residia mossèn Carles Despuig i la seva família.

Quan hi arribaren, en la documentació s’afirma que eren set persones: Cosme Bonet, Gabriel Bibiloni, un tal Bisbal, Pere Pujol, els germans Armengol de Galatzó i un altre que no s’anomena. És lògic pensar que segurament foren aquests mateixos els qui cometeren actes dins el territori de

Calvià i, si més no, és una possibilitat o hipòtesi a tenir en compte.

Els actes dels agermanats de Calvià i d’Andratx a Ciutat també són destacables, sobretot els comesos per Cosme Bonet i Joan Pujol. Sobre Antoni Armant hi ha un document entre els protocols del Pariatge que l’acusa d’haver violat Catalina Sans, haver robat, assassinat i haver comès molts de crims a Andratx i a Ciutat.

A partir de l’octubre del 1522, la situació per als agermanats mallorquins es complicà encara més, ja que s’enviaren tropes reials des de la Península per ajudar els mascarats o antiagermanats i posar fre a l’experiència revolucionària. El 13 d’octubre de 1522 arribà l’esquadra amb les tropes reials a la badia de Ciutat de Mallorca comandades per Juan Velasco. Després de diverses negociacions sense èxit i davant el viratge violent dels agermanats, decidiren dirigir-se cap a l’única vila considerada mascarada i, per tant, contrària a la Germania, Alcúdia.

Des d’Alcúdia s’inicià tot un procés de pacificació vila per vila, començant per Pollença, i després per sa Pobla i Muro, on es produí la batalla de sa Marjal, en què moriren més de 1.000 agermanats. A continuació, les tropes reials arribaren victorioses fins al centre de l’Illa, a Sineu. De fet, el 14 de novembre es publi cà un perdó general a Sineu i a altres pobles com Algaida, Po-

rreres, Llucmajor, Inca, Selva, Binissalem, Sant Joan, Santa Margalida, sa Pobla, Campanet, Pollença, Felanitx, Santanyí, Campos, Alaró, Petra i Manacor. En definitiva, pràcticament tots els pobles on la Germania hi era present, però no hi ha cap documentació o indici que aquest perdó general es llegís en cap dels territoris del Pariatge. Això és significatiu, sobretot si es té en compte el fet que a la Torre d’Andratx hi havia un reducte de mascarats refugiats als quals aquesta notícia els hagués estat favorable.

Després de la publicació del perdó general, es va produir la darrera gran batalla a camp obert, la del Rafal Garcès, entre Inca i Binissalem. Aquest darrer combat també va ser favorable pels reialistes i es calcula que hi moriren uns 500 agermanats. De fet, segons Ensenyat, moriren a la batalla del Rafal Garcès diversos agermanats d’Andratx que havien seguit tot el curs de la campanya, però no es diu res dels de Calvià. Després de la batalla al Rafal Garcès, els agermanats que quedaven es refugiaren a Ciutat, protegits per les muralles.

L’1 de desembre del 1523 començà el setge a la Ciutat per part de les tropes reials i Joanot Colom encomanà la custòdia del castell de Bellver als agermanats d’Andratx. Entre aquests hi trobam Antoni Armant (assassí de Tomàs Venys de Calvià), Bartomeu Armant, Nicolau Perpinyà, Antoni Jofre, Mateu Coves, Arnau Moragues i molts d’altres sota la direcció de Joan Vicens de Calvià, el qual tenia el títol de capità.

Aleshores, tot i la complicada situació, Joanot Colom mantenia dins els murs de ciutat un exèrcit d’uns 2.000 agermanats, segons Ensenyat.

Joan Crespí, retrat elaborat per Julio Donon.

Joanot Colom, retrat elaborat per Julio Donon.

Ara bé, la fam, els ferits i una onada de pesta frustraren els intents d’una possible contraofensiva agermanada.

Segons les declaracions d’Antoni Esteve, els lleials d’Andratx durant el setge a Ciutat encara es varen haver de refugiar a la Torre, cosa que demostra que la Germania encara era ben viva a les terres del Pariatge.

Finalment, dia 7 de març del 1523 les tropes reials entraren a la ciutat, passaren a controlar-ne les portes i els punts estratègics, es feren amb l’artilleria i altres armes de combat, destituïren els càrrecs d’origen revolucionari i nomenaren nous jurats i consellers, de manera que donaren per finalitzat l’alçament agermanat.

Un cop finalitzada l’experiència revolucionària, la situació no deparava als seus participants un futur gaire bo. Els qui pogueren fugiren, com els germans Ferrer d’Andratx. Molts d’altres que hi participaren foren condemnats a galeres, a mort o a una multa econòmica. Però, en el cas del Pariatge, a causa de seva singular jurisdicció, la cosa va ser diferent. De fet, l’únic

de la jurisdicció del Pariatge que fou condemnat a mort fou Cosme Bonet, el qual dia 2 de juny va ser penjat a la forca. El sendemà es feu el mateix, tot i que de forma molt més espectacular i morbosa, amb Joanot Colom, líder de l’alçament agermanat, el qual fou atenellat i escapçat. De fet, el seu cap restà dins una gàbia 299 anys a la Porta Pintada de Ciutat. Desgraciadament no tenim referències tan clares de l’execució del calvianer Cosme Bonet.

Un cop finalitzada la Germania mallorquina, el virrei i governador del Regne de Mallorca, Miguel de Gurrea, imposà càstigs molt durs arreu de l’Illa i per a bona part de la població. De fet, va fer executar més de 150 persones i, a partir del mes de novembre de 1523, començà a visitar totes les viles. Entre el 8 de novembre i el 6 de desembre del 1523 visità Sóller, Bunyola, Valldemossa i Esporles. I ja a principis de 1524 va recórrer moltes altres viles del centre de l’Illa fins que va haver completat el periple per quasi tots els territoris. Els únics que no foren visitats ni reberen l’edicte de perdó al qual ens hem referit anteriorment foren els quatre pobles del Pariatge. Per tant, veiem com,

per als agermanats del Pariatge, no hi va haver càstigs malgrat haver comès molts de crims, com s’ha explicat anteriorment. A més a més, tampoc no es crearen expedients criminals per esbrinar quins havien estat els fets, com havien estat i qui els havia comesos, com sí que passà a la resta de pobles.

En el document hi ha algunes informacions judicials sobre la Germania, exemples de les dades que es recolliren sobre els agermanats un cop acabat l’alçament.

Les Germanies a Mallorca (1521-1522).

Els únics que no reberen l’edicte de perdó foren els quatre pobles del Pariatge

Informacions judicials sobre els addictes a les Germanies, de José María Quadrado, segle XIX.

Com ja s’ha apuntat, aquesta documentació no es va generar per als agermanats dels territoris del Pariatge, ni tampoc se’ls imposà una multa econòmica, inicialment. A més a més, actualment tenim una altra problemàtica documental, què és la manca d’informació respecte de la meitat de Mallorca sobre la Germania mallorquina, els seus participants i els seus principals actes. En canvi, hi ha viles com Sóller o Muro que disposen d’una àmplia documentació i informació sobre els fets que hi va haver durant la Germania o sobre quina implicació hi varen tenir els seus habitants.

Així i tot, com s’ha explicat, gràcies a la Historia de la baronia de los señores obispos de Barcelona en Mallorca de Joan B. Ensenyat i Pujol sí que es conserven informacions sobre els fets esdevinguts durant la Germania a les terres del Pariatge. Aquí, ens trobam que els seus habitants no foren condemnats inicialment a pagar cap compensació, segurament per la seva condició jurídica derivada de la dependència de la Baronia dels bisbes de Barcelona.

Aquest fet sorprèn molt, ja que, segons Ensenyat, els historiadors coincidien a afirmar que els agermanats d’Andratx foren els més destacats de l’Illa per la seva ferocitat. Aquesta afirmació és bona de constatar i resulta obvi que s’arribà a un clima de violència tan alt que, fins i tot anys després d’acabar l’alçament agermanat, el procurador fiscal de la Cúria del Pariatge suplicava al jutge de la mateixa Cúria a través d’una carta que s’instruís expedient i es formàs un judici per castigar els culpables:

A noticia de Juanot Cardona, notario y procurador fiscal del Pariatge ha llegado, que por muchos hombres perversos de dicha jurisdicción, durante el tiempo de la Germanía, fueron cometidos homicidios, hurtos, rapiñas, alborotos y otros delitos; y ahora sin corrección alguna, andan descaradamente y otros continuan rebelados asi por la presente Ciudad como por varios lugares con gran vilipendio de la justícia quedando indemnes por dichos delitos; lo que no debe ser tolerado por vuestra Magnificencia. Sr. Juez del Pariage! Y por tanto, el infrascrito Procurador fiscal, suplica y demanda ser proveída la captura de dichos facinerosos, inquisición de sus delitos, y el consiguiente castigo según requiera de gravedad de los mismos por cada uno de ellos cometido.

La cosa no quedà aquí sinó que tant la universitat com el Consell General del Regne exigien anys després de la pacificació de l’aixecament agermanat que aquests territoris també fossin condemnats. Així, dirigiren una ordre contra el jutge del Pariatge, Berenguer Esbert, perquè s’instruís procés contra els facinerosos d’Andratx i de Calvià que encara restaven impunes.

De fet, 16 anys després de les Germanies, els seus partidaris a Andratx no només restaven impunes pels seus delictes sinó que, a més a més, les multes econòmiques no anaren adreçades tan sols a ells. L’opció finalment escollida va ser la de multes o composicions per viles, és a dir, multes comunitaries per a tothom. Carlos de Pomar va fer un repartiment general assenyalant a cada poble la quantitat que, segons el seu criteri, havia de satisfer pels

danys fets a Alcúdia. A aquest pagament hi havien de contribuir, per tant, els propis agermanats o defensors de l’alçament, els qui s’hi oposaren i els qui n’havien restat al marge.

El lloctinent designà per a les parròquies del Pariatge les següents quantitats: 1.500 lliures a Andratx, 100 a Calvià, 100 a Estellencs i 100 a Marratxí. Puigpunyent en quedà lliure. Davant això, es reuniren els batles i jurats d’aquestes viles a Ciutat i presentaren un escrit al jutge en el qual demostraven la seva disconformitat amb les imposicions econòmiques fixades, que consideraven «injustes i arbitràries». A més a més, també protestaren per la violació del dret al conveni del Pariatge. De fet, el jutge del Pariatge fins i tot acudí al mateix rei per exposar-li les queixes contra el lloctinent. Aquest fet va permetre que no es fessin els pagaments fins al 1536, moment en que es declarà que s’havien de fer obligatòriament.

En els anys posteriors a la pacificació de la Germania mallorquina la conflictivitat no disminuí en els territoris del Pariatge. És cert que ja no es visqueren episodis d’assassinats com en temps passats, però els robatoris, bregues, saquejos de cases i insults eren la tònica habitual. Davant aquesta situació d’aparent anarquia el jutge del Pariatge i, per tant, l’única autoritat en dits territoris intentà en diverses ocasions (primer el 1524 i després el 1525) posar-hi fre.

De l’any 1525, tan sols dos anys després de la fi de la Germania, és una font documental que descriu perfectament la situació que es vivia als territoris del Pariatge. Concretament s’hi relaten els desordres i escàndols que hi eren habituals. A més a més, s’hi parla dels bandejats i malfactors que no temien a la justícia i anaven públicament per les viles del Pariatge, la qual cosa ens demostra que la situació estava fora de control. En aquesta documentació que ens proporciona Ensenyat hi ha una

Els agermanats d’Andratx foren els més destacats de l’Illa per la seva ferocitat

ordre del jutge del Pariatge que estipula que qualsevol persona que vegi els malfactors o bandejats el segueixi i cridi tot el temps «via fora», fins que aquells siguin presos per part de la Cort sota pena de 50 lliures. També prohibia que aquests rebessin ajuda sota penes greus. A més a més, també existeix una provisió reial que recollia la prohibició de cans grossos a l’Illa, perquè «alguns de la dita jurisdicció en tenen i els fan criar per fer molt de mal».

Finalment, també el 1525, hi ha una ordre que es llegí a la parròquia de Calvià ordenant que els bandejats deixassin de passejar pel territori amb ballestes parades, cans d’ajuda i espingardes9 sota pena de perdre la vida.

Segons Ensenyat, «no iba hombre alguno ni viejo ni joven en parte alguna, y ni siquiera a misa, sin su coltell, espada, daga, lanza larga o corta y, ya en el tiempo de que hablamos, con alguna espingarda o escopeta».

És obvi per tant que la violència no finalitzà amb la fi de la Germania mallorquina. De fet a continuació relatarem alguns dels crims comesos en el segle XVI als pobles del Pariatge i, més concretament, a Calvià.

El primer cas és el dels germans Alemany, de Calvià. El 19 de juny del 1531, foren pregonats Baltasar i Bartomeu Alemany, germans, ambdós de Calvià, i Nadal Fortuny d’Andratx, ja que tenien diversos processos instruïts per diversos i grans delictes.

Hem de tenir en compte que els Fortuny era un escamot o grup d’Andratx els membres del qual, o els seus partidaris, cometien molts, grans i diversos actes violents. Si partim de la premissa que els germans Alemany en la dècada dels anys 30 del segle XVI foren pregonats juntament amb un d’ells, el més possible és

que hi tinguessin algun tipus de contacte o relació, o que fossin els seus homònims a la vila de Calvià.

Un dels episodis més rellevants va ocórrer el 18 de novembre 1533: la mort de Nicolau Bruiet, escrivà reial de la Universitat i conseller d’Andratx, i batle de la Palomera. L’assassí fou Nadalet Fortuny, però no actuà sol. Els còmplices en l’assassinat foren Joan Sitges de Calvià, Ferrer Palmer, Maties Ferrer, Jaume Ferrer, Arnau Moragues, Joan Calafell, Bartomeu Pujol, propietari del Campàs, Antoni Fortuny, Pere Sitges (de Calvià també i germà del ja anomenat Joan Sitges), Miquel Roca i Guillem Bassa. Tots aquests formaven part d’un escamot i pertanyien quasi tots a famílies benestants. Tenien com a cau i centre de reunió la casa del lloc anomenat el Campàs. Segons Ensenyat, no es pogué provar qui fou l’assassí material de Bruiet ni quina en fou la participació de cada un dels còmplices, de manera que es va optar per no decretar sentència de mort contra cap d’ells. Ara bé, els que es consideraren més implicats en el crim pagaren una multa econòmica de fins a 400 lliures, altres en pagaren 200 i la resta una quantitat minsa. Tots quedaren en llibertat.

de seduir amb diners altres presos, estant dins la presó, per matar el guàrdia i així poder fugir tots:

Ara hoiu la justícia que mana lo magnifich misser Berenguer Sbert, doctor en drets, jutge del Pariatge, lo qual es en Mallorques entre la Cessaria y Catolica Majestat del Emperador y Rey Nostro Senyor y el Reverendissim Bisbe de Barcelona, esser feta de aquest home assi present, anomenat Anthoni Mesquida habitador de la parroquia de Calvià, lo qual no tement a Deu ni la correctió de justícia, es entrat en una casa de la qual ha furtats molts porchs y aquells ha morts y salats en diverses parts, y es estat trobat y pres ab alguns trossos dels dits porchs, y mes avant ha preses y mortes ab violentia, algunes vegades, besties de lanas: y es stat vist y trobat aportant cans de ajuda, y mes avant no dexant la consuetut de mal obrar, stant últimament pres ha feta conjuratió en los carcers reyals, tractant y corrompent en dit carcer, de matar lo carceller y fugir de dita carcer. Segons de dites coses es stat convensut per testimonis. Per totes las quals coses juntes y acumulades es stat per dispositió de dret, trobat Reu y digna de mort.

La violència no s’aturà aquí. De fet, el 1538 Ferrer Palmer, un dels que formaven part del grup que assassinà Nicolau Bruiet, ferí i matà Bartomeu Maó.

Ja en la dècada del 1544, Benet Vich (de Son Vich) amb un cop d’espasa tallà en redó l’avantbraç del seu cunyat Jaume Jofre i el ferí a l’altre braç, de les quals ferides morí després de tres dies.

L’única sentència de mort que hem pogut trobar registrada pel jutge del Pariatge Berenguer Esbert contra un cristià –reproduïda per Ensenyat (p. 432), el qual apunta que n’hi ha d’altres, però relatives a esclaus musulmans– va ser la que es dictà el 1540 contra Antoni Mesquida de Calvià, acusat de molts de crims, com el

Ja en el segle XVII, concretament el 1622, fou pregonat Pere Antoni Sastre, també calvianer. Entre 1630 i 1650, una de les colles de bandejats que va infondre més temor per les terres de la contrada va ser la de Joan Alemany de Son Seguí, de la qual formava part Antoni Bonet, àlies Macari, de Calvià. És obvi, per tant, que la violència continuava i continuaria.

9 Espingardes: arma de foc portàtil que substituí la colobrina de mà a mitjan segle XV i que s’utilitzà fins a la darreria del segle XVI.

La violència no finalitzà amb la fi de la Germania mallorquina

DOSSIER

BIBLIOGRAFIA

«Bandolers». A: Gran Enciclopèdia de Mallorca Volum 1. Palma: Promomallorca.

duran, e (1982). Les Germanies als Països Catalans

Barcelona: Curial.

ensenyat i puJol. J. B. (1919). Historia de la Baronía de los señores obispos de Barcelona en Mallorca. Palma: Escuela Tipográfica Provincial.

quadrado, J. M. (1986). Informacions judicials sobre els addictes a la Germania.

rosselló, r. (1987). Notes històriques de Calvià. Ajuntament de Calvià.

serra, J. (1997). Els bandolers a Mallorca (s. XVI-XVII). Palma: El Tall Editorial. («Conèixer Mallorca»; 2).

Foto de Carlos Antonio Bernat Ramo. Cova de la Germaneria, nom possiblement relacionat amb les germanies perquè s’hi s’amagaven homes fugitius que escapaven de la justícia. La llegenda entre els calvianers relata, però, que és una cova on varen morir set germans.

NEUS FERNÀNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista amb

Lleonard Muntaner (Palma, 1952), editor

“No hi ha cap vida que no tengui interès”

Foto de Jaume Muntaner, 2018

Lleonard Muntaner es defineix com a resilient. Ha passat llargues temporades a Peguera i estiueja al Toro. És doctor en Història, ha fet de professor a la UIB i fa d’editor des de fa 31 anys. Coneix bé la història dels xuetes i de la Inquisició, entre moltes altres. Va participar molt activament a la revista Vora Mar (publicada a Peguera entre 1973 i 1979) i va guanyar set premis d’investigació de l’Ajuntament de Calvià. Posteriorment, de 1995 al 1999, va ser tècnic de patrimoni històric del consistori calvianer. Ha fet diverses exposicions individuals i col·lectives de pintura a Peguera, Palma i Calvià. El 2007 el Govern de les Illes Balears li atorgà el Premi Ramon Llull per la seva contribució a la història de les Balears i per la seva tasca com a editor.

de correspondències, recull de testimonis... molt interessants.

Quines fonts són rellevants per a l’estudi dels personatges?

Si la persona és viva és una qüestió de memòria, que sempre l’has de posar en entredit, n’has de dubtar. També cal tenir en compte tota la documentació escrita no pensada per ser publicada, allà és on hi ha les veritats. Els historiadors tenen la pega que mai no discuteixen la font, s’hi agenollen. És important demanar-se qui escriu un text, quin poder té, si és vera o no... Hem de tenir en compte que un mateix fet pot ser explicat amb diversos matisos per diverses persones. Si sumes fonts orals, documentals, d’art... és a partir d’on es pot interpretar el passat. A Mallorca falta un lloc per fer enregistrament de fonts orals, estaria bé recollir testimonis de persones que viuen nascudes en els anys trenta i quaranta.

Quins serien els personatges de Calvià per a vós?

El turista també és un personatge. O els arquitectes dels anys trenta, amb uns edificis que mereixen protecció, com la casa racionalista de l’arquitecte Casas, on jo vaig viure, una meravella! Reconec també valors a Margarita Nájera, perquè perduren algunes coses que ella va fer. També parlaria de mossèn Pere Orpí i Ferrer, que va venir a Peguera i va aplegar joves universitaris que vàrem fer Vora Mar, una revista potent que està digitalitzada per la UIB. Vull parlar també de Llorenç Bartomeu Roses Bermejo, que va néixer a Arecibo (Puerto Rico), que va fer doblers i va urbanitzar Palmanova. Roses va ser afusellat per ideologia republicana.

I de la noblesa?

Per què és important conèixer els personatges de la història?

El passat d’alguna manera conforma sempre el present, no es pot entendre un sense l’altre. A mi particularment m’interessa molt la literatura del jo, tot el que està escrit en primera persona, com les memòries personals, els diaris, els dietaris i els epistolaris. Això és la memòria, que és diferent a la història, que és la interpretació professional del passat. La memòria és una crònica, i la suma de les memòries són fonts per entendre el segle XX i XXI. Els mallorquins no estan acostumats a escriure les seves memòries i per això a la collecció «En Diàleg» de l’editorial procuram que algú, que estimi el personatge, vagi traient la informació d’algú important. No hi ha cap vida que no tengui interès, sens dubte. A part d’«En Diàleg», tenim una collecció que es diu «Antificció», que tracta

De cinc segles enrera, podem dir que la formació econòmica i social mallorquina se sembla a l’andalusa, molt més que a la catalana. Aquí el noranta per cent de la població eren jornalers camperols, sense mitjans de producció, no tenien poder, el tenia la noblesa i l’Església. A Calvià aquesta xifra era del cent per cent! Amb terres magres i arenoses, només treien profit de les algues! És una societat que no treu el cap ni el pot treure, no surten grans personatges del món de la cultura, ni de la política... Sí que té visitants i residents rellevants, com per exemple Natasha Rambova, que troba el paradís en el paisatge salvatge calvianer. També hi ha els Waring i els pintors que van a Peguera a principis de segle, com Antoni Gelabert. Ell va residir a la possessió d’aquest nucli costaner un parell d’estius, on va pintar uns quadres magnífics! Calvià s’hauria de preocupar de recuperar aquestes pintures, crec que n’hi ha dues al Cercle de Belles Arts.

Jo no destacaria la noblesa, eren persones que tenien grans extensions, però les de devora la mar eren les pitjors, les que heretava el més petit dels germans. Podríem parlar del Comte Mal i la possessió de Galatzó, que com a senyor propietari va fer barbaritats i va haver de fugir a València. Ja s’ha convertit en llegenda. Què hi ha de veritat? Sens dubte que el Comte Mal és un personatge, i el rei En Jaume, també, per suposat.

Creis que en la difusió del coneixement dels personatges s’ha fet justícia amb les dones?

Hi ha dones, però estan amagades, surten sempre més homes. De dones destacaria dues hoteleres pioneres, que venen del poble de Sant Joan, que varen aixecar l’hotel Malgrats i el de Cala Fornells. Hem de tenir en compte que no és igual una dona a Burgos o a Mallorca, aquí tenen una entitat, i això està més que documentat. Segons a quins nivells, és clar, gràcies al règim de separació de béns i al dret que permet que elles tenguin patrimoni. Tenir béns materials és tenir poder, i aquestes dones donaven ordres. També hem evolucionat gràcies a elles, sobretot a partir del boom turístic, que ha convertit Calvià en un municipi ric. Per exemple, a ca meva la veritable emprenedora era ma mare, que

M’interessa molt la literatura del jo, tot el que està escrit en primera persona

s’arriscava, i va aprofitar els anys seixanta per posar botigues per als turistes, souvenirs, etc.

A Calvià tenim personatges en exclusiva o no tenim res especial que ens caracteritzi?

La vaga de les collidores de 1932 és alguna cosa especial, són jornaleres capaces d’aixecar-se contra els propietaris de possessió. Ho tenien molt fotut, perquè eren llogades per dies a la plaça del poble. Això configura la idiosincràtica dels mallorquins, que som com anarquistes, que ens toquen els nassos contínuament. El món cultural a Calvià no és especialment ampli. S’han de tenir doblers perquè els fills puguin estudiar. Tot fent referència a conceptes marxistes, l’economia pot canviar molt ràpidament però no la superestructura (idees, opinions i maneres d’entendre el món), que avança molt lentament.

Reconeixeu haver-vos quedat impactat pel coneixement de qualque personatge, viu o mort?

Sí, per Tomeu Garcés, amo de Can Verger, on ara hi ha la biblioteca de Calvià poble. Era un tipus intel·ligent i curiós. Quasi ningú no sap que les portes de la cotxera les va dur de la Inquisició de Madrid! Ell era metge oncòleg, havia estudiat dret i història. Juntament amb el també metge Antoni Avellà, varen traduir l’obra completa de Costantin Cavafis, el poeta grec modern per antonomàsia, i homosexual.

La recerca històrica local és crítica o té tendència a vanagloriar allò propi?

Jo vaig viure intensament els seixanta i setanta, la crítica i capacitat de raonament eren molt potents, era el moment de la dictadura, ara és un encefalograma pla. A la publicació Vora Mar havíem d’anar molt alerta amb les crítiques a les políti-

ques i a les persones del moment. Record que, per donar-nos suport, de l’Ajuntament ens deixaven una impressora, però si sortia alguna crítica publicada ens feien tornar la màquina IBM, i es paralitzava tot. Era censura pura.

Amb el grup plàstic d’activisme Criada-74, del qual formàveu part, es criticava l’oficialisme.

Sí, a Calvià n’hi ha un altre membre, Ángel Muerza! És una entrevista! Viu al Toro, és pintor i pot contar molt de fandango del món de l’art i dels manifestos que vàrem escriure. És dels pocs de l’àmbit de la cultura per destacar, juntament amb Pep Noguerol, que ha escrit poemaris que estan bé.

Quins creus que són els grans desconeixedors de Calvià i els seus personatges?

Calvià el coneixen per Magaluf. Aquí hi ha l’encant del ponent, de les postes de sol del Mediterrani. Però diria que els grans desconeixedors són els propis mallorquins. S’hauria de ser suficientment utòpic per destacar coses que s’estan perdent: la cultura, el paisatge... No tot és escoltar els hotelers, que ploren molt fort. Amb la pandèmia ha quedat clar que molts dels doblers que es guanyen en aquesta terra se’n van a altres bandes.

Teniu intenció de capficar-vos en alguna investigació sobre algun personatge de Calvià?

Ah, sobre la meva bruixa, que té parents llunyans fent feina a l’Ajuntament i a la Policia Local. La història va començar així: jo tenia una llibreria on vaig conèixer un home benestant que havia comprat un expedient de la Inquisició, que estava a la plaça Major de Palma. En vaig fer una còpia, el vaig llegir i transcriure. I també

vaig anar a l’Arxiu Històric Nacional, a Madrid, devers un any i mig. Vaig dur tot el que hi havia de Calvià en fitxes, i em vaig sorprendre que dins la relació de les Causes de Fe de la Inquisició hi ha moltes de dones. I més coses: que, pel mateix delicte, les penes per a elles eren el triple de dures. Tot i així, a Espanya es tractava millor les bruixes que a Alemanya, és interessantíssim! El protestantisme és molt més violent i assassí que el catolicisme mediterrani.

Aquesta bruixa de Calvià nom Margalida Marcó, i és una figura que s’ha d’estudiar amb profunditat. La varen jutjar tres o quatre vegades i en les causes tenia la implicació del capellà. Era una enganadora professional, deia que a canvi d’uns doblers oferia un plànols per trobar un tresor a prop del Galatzó (rialles). A través d’aquesta causa es posa de relleu la capacitat d’imaginació d’aquesta dona. A més, és la darrera causa de la Inquisició, feta en temps de la Revolució Francesa.

Quin paper us agradaria tenir en relació a Calvià?

Jo estiueig a Calvià, i hi tenc una relació sentimental, cada dia li faig una foto de ponent. És la Mediterrània, la nostra pàtria. Si pos per escrit les deu coses que més m’estim, per ordre, sens dubte hi és, després dels nets, és clar. Nosaltres no tenim res a veure amb Burgos, nosaltres tenim més a veure amb el nord d’Àfrica, nosaltres som a la guixa del món, i la nostra pàtria és líquida.

* Aquesta entrevista ha durat devers quatre hores i s’ha fet a la seu de l’Editorial Lleonard Muntaner, a Palma.

Els historiadors tenen la pega que mai discuteixen la font, s’hi agenollen

M ANTÒNIA FERRAGUT CARREÑO / Funcionària

SANDRA SEDANO COLOM / Cap del Servei d’Igualtat de l’Ajuntament de Calvià

LA COMTESSA MALA

Aquest dossier vol posar de manifest el deure que tenim de donar a conèixer i fer visible a Francina Thomàs Sureda, una dona que va rompre amb la imatge que es tenia del sexe femení de ser incapaç de resoldre els seus problemes, que va seguir endavant tot i els convencionalismes socials.

Francina Thomàs Sureda (Ciutat, 20 de març de 1634 - 9 de novembre de 1675) era una noble mallorquina del segle XVII, casada amb el Comte Mal, que va rompre amb l’estereotip de la dona fràgil i dependent del seu marit, fent-se càrrec de l’administració dels seus béns i adquirint-ne de nous, fins i tot una companyia comercial marítima de la qual treia beneficis. Filla de Joan Baltasar Sureda-Thomàs i Zanglada i de Maria Sureda Gual, va néixer en el si d’una de les famílies més riques de Mallorca, terratinents de llarga tradició mercantil.

Francina Thomàs i Sureda era una hereva rica, el que en la tradició catalana s’anomena una pubilla, ja que, dels dos germans que tenia, un morí quan era un infant i l’altre, fill del tercer matrimoni de son pare, tenia una greu discapacitat.

El pare de Francina Thomàs Sureda havia fideïcomissat els seus béns davant el notari Agustí Alemany l’agost de 1635. Cap dels dos fills vius complia els requisits ordenats pel fideïcomís Thomàs, fundat el 1549: Francina, pel fet de ser dona, i Gregori-Baltasar, pel fet de ser dement i no poder administrar el seu patrimoni. Però Francina, que fou hereva del patrimoni de son pare –l’adquirit per ell mateix–, va aconseguir ser declarada ad-

ministradora dels béns del seu germanastre, els quals comprenien el patrimoni Thomàs.

L’any 1648 Francina Thomàs i Sureda es va casar amb Ramon Burgues-Zaforteza Pacs-Fuster de Villalonga i Net (15 d’agost de 1627 - 26 d’octubre de 1694) i es va convertir així en comtessa de Formiguera. Ell era segon comte de Santa Maria de Formiguera i senyor de les antigues cavalleries d’Hero, Santa Margalida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca, i de l’alqueria de Galatzó, tot i que popularment era més conegut com el «Comte Mal».

Francina va contraure matrimoni als 14 anys amb Ramon, de vint anys, quan ell era en presó domiciliària acusat de l’assassinat de Baltasar Calafat Femenia, que va ser batle reial i procurador de la parròquia de Santa Margalida, i que va morir a Palma el 24 de novembre de 1647 assassinat per Antoni i Maties Giner, per ordre del comte de Formiguera o Comte Mal.

Com a filla d’una de les cases mallorquines més riques de l’època, la seva dot es va concretar en la xifra de 20.000 lliures, la qual cosa indica que una boda tan precipitada no era deguda únicament a la necessitat de descendència per part del comte hereu

abans de la seva partida cap a la Cort per respondre dels seus càrrecs, sinó també per poder fer front a les despeses processals que s’acumulaven en nom del de Formiguera. Aquest dot és molt destacable, gairebé el triple del que s’acostumava amb la d’altres dones nobles de l’època a Mallorca.

Les noces de Francesca Sureda i Thomàs i el Comte Mal han estat tractades en diferents obres.

Joan A. Ferrer de Sant Jordi i de Vives (1838), a La cruz de Calatrava o el Conde Malo, escriu:

Presentose en ella dª Francisca Sureda i Tomás á cierta y convenida hora de la tarde en una magnífica carroza acompañada de sus padres; corrió a recibirla el dichosos Conde y al apearse la ofreció su mano para conducirla enseguida á la capilla de la casa, que estaba en una de las habitaciones principales á donde fueron también tras ellos todos los invitados por orden de parentesco y dignidad. No haremos una minuciosa relación del trage de la noble Dama; nos parece suficiente decir que el gusto y la riqueza en toda su persona brillaban á competencia. El andar suelto y seguro, el continente noble y satisfecho y un si es no es de amor propio, ó quizá mejor el convencimiento de su triunfo, hacían que la hermosa Francisca sobresaliese en medio de las demás Señoras que allí se hallaban, cual brilla la luna entre las estrellas, ó el sol que aparece tras la luz del alba y la confunde. El Señor Feudal en cuyo pecho ostentaba la cruz de Calatrava, demostraba haber olvidado con la dicha presente añejos rencores y peligros venideros, y que de buena gana diera todos los Señoríos de la tierra, con tal de conservar la altiva belleza que iba á poseer. Al pie del altar de la capilla dedicada á la Virgen de las Mercedes, ante Dios y un escogido concurso, juraronse al fin los dos amantes fidelidad y amor eterno, y el Obispo, asistido de doce Sacerdotes que desde la vida del padre del conde estaban en su casa y disfrutaban beneficios eclesiasticos de su patronato, recibió el santo y amoroso juramento que para siempre unía en uno los mutuos destinos de los consortes.

Ramis d’Ayreflor (1950) li atribueix de manera equivocada 18 anys a la núvia i narra les noces de la següent manera:

No obstaron las anormales circustancias porque atravesaba la Casa de Formiguera, envuelta en aquellas fechas entre pleitos y procesos de índole delictiva, a retrasar el concertado matrimonio del joven Conde.

Las condiciones del apuesto magnate así lo exigían: sin otro hermano varon, precisaba una descendencia a la Casa, y como era ella opulenta y poderosa, mejor si resultaba dilatada.

Tradiciones familiares presentan como acabada modelo de belleza a la novia escogida por el intrépido galán, y la celebración de la boda rumbosa como la primera.

Refieren aquellas tradiciones que el acto del matrimonio tuvo lugar en el palacio del novio, y explícase perfectamente que así sucediera, de continuar, al celebrarse, detenido aquél en su propia casa, de orden superior.

No bastó tal circunstancia a quitar realce y esplendor al acto, concurrido por las más preeminentes familias de Mallorca, la inmensa mayoría cercanos parientes y deudos de los desposados, ni que a ellas se sumaran las primeras autoridades, presididas por el Virrey; el regente y el Ilmo. Obispo Fray Tomás de Rocamora, que ofició en la ceremonia.

Era la novia Doña Francisca Sureda, hija del influyente caballero mallorquín D. Juan Baltasar Sureda Thomás y Zanglada y de su segunda esposa Doña Maria Sureda y Gual. Había nacido en esta Ciudad y en la vetusta mansión de los Thomás, de la calle de San Felio, sus antecesores, el 20 de marzo de 1634. Contaba solamente diez y ocho años al unirse en matrimonio con el Conde.

Con el vivió veintisiete años, no siempre con toda felicidad, pues a los pocos meses de su casamiento vió partir a su marido,llamado por el Rey y detenido en la corte, a resultas del proceso que le seguía por su participación, que como instigador, se le inculpaba en el homicidio de Calafat [...]. Consecuencia de ello (de las separaciones debidas a la vida militar del conde), otra separación de su joven esposa y, tal vez, causa de enfriamiento en el mútuo cariño, brotado en la edad primera de sincero amor.

La gestió amb nom de dona

La comtessa va conservar les seves propietats mentre va viure i també va adquirir noves terres i finques. A més, s’ocupava personalment d’arrendar-les. Al segle XVII, en una Mallorca patriarcal, fou una dona autosuficient i emprenedora malgrat la personalitat del seu home, la qual cosa denota una força de caràcter i d’empenta impròpies de la majoria de dones d’aquella època.

La seva fortuna personal com a hereva de la seva casa era important i la seva categoria va ser tan considerable que fins i tot en la llegenda del Comte Mal és ella

la que sobreviu al Comte en lloc de la segona esposa d’aquest, que és ignorada completament.

A part dels predis de Son Sureda de ses Basses (més o manco 1.200 quarterades), Belldeport i Santa Eulàlia, posseïa els rafals Roig (90 quarterades explotades en règim d’amitger), Nou (75 quarterades sota el mateix règim), i lo Cabàs (86 quarterades, també en règim d’amitger). A aquests s’han d’afegir nombroses vinyes; l’hostal de Son Sureda (Marratxí); les partides de la Boval (16 quarterades donades en arrendament) i lo Monistret (40 quarterades, també arrendades); nombrosos alous a sa Pobla; les cases majors del Born (Can Thomàs des Pedrís des Born), amb la seva algorfa, hort i molí de sang; tres cases més a Ciutat, dues de les quals cedides en lloguer; els hostals dels Thomasos, magatzems de mercaderies d’ultramar al carrer del Mar (parròquia de Santa Creu) en propi alou i directe domini; una algorfa i una botiga entre la Carnisseria i la Plateria (sic); un total de censals que li donaven una renda anual de 780 lliures. A més, posseïa per compra el molí de s’Alzinar (1669) i el territori de Vivot d’es Puig d’Inca (1664), avui Son Vivot, que era directament administrat per ella i que, amb els seus rafals, constava de més o manco 1.500 quarterades de terreny molt fèrtil pel qual es pagaren 3.331 lliures mallorquines. Son Vivot havia estat propietat de la família Vivot i en el cadastre general de 1576 figura valorat en 19.500 lliures.

Només el predi de Son Vivot li donava rendes anuals de 1.000 lliures franques i un mínim de 1.000 quarteres de lli, 600 quarteres de civada, 500 trullades d’oli i 300 lliures que li pagava el seu espòs pel dret a pasturar bestiar en el seu territori. És per això que aquest predi es va convertir, gràcies a l’eficient i rica comtessa de Formiguera, en un dels més representatius del patrimoni dels Sureda, sobre el qual el 1717 aconseguirà el títol de marqués de Vivot Joan Sureda i Villalonga, fill de l’hereu de la comtessa.

Façana de l’edifici del carrer de Sant Feliu, Palma.

Precisament en aquesta finca, Francesca Thomàs Sureda va protagonitzar un litigi per l’aigua el 1664. Dins la possessió hi havia les ruïnes d’una síquia que duia l’aigua del torrent del pont d’en Lleó a les cases de Son Vivot i també era emprada per regar l’hort de la possessió (l’Hort Vell). Aquesta senyora adobà la síquia i la netejà, i feu obres de conducció d’aigua dins el torrent. Posteriorment, el 1668, aconseguí el dret sobre l’aigua que havia canalitzat pagant un cens de 8 sous alodials. A partir d’aquest moment comencen els litigis sobre l’ús de les aigües amb els altres usuaris. El senyor Agustí Gual de Talapí s’oposava a l’ús de l’aigua per part de Son Vivot. El litigi acabà en una avinença que donà a Son Vivot quatre dies d’aigua per setmana (de dijous a diumenge) i tres a Talapí (de dilluns a dimecres).

Per altra banda, consta que Son Sureda li produïa unes rendes anuals de 3.000 lliures franques fixes.

Els comtes duien un tren de vida important i encara que rebien moltes entrades

també tenien moltes despeses. Podem constatar com a exemple el nombre de criats que alimentaven i pagaven: dotze homes i setze dones que servien els comtes, deu dels quals pagava la comtessa.

La comtessa conservà durant tota la seva vida conjugal (1648-1675) els seus béns separats dels del seu espòs, sobre la base de la separació de béns pròpia del Dret Civil de les Balears. Ella s’ocupà de contractar els arrendaments dels seus predis o de cedir-los a amitgers, si no els duia directament. A la seva mort es va demostrar que les finques que li havien produït més rendes eren precisament les que Francesca Thomàs gestionava personalment. També va conservar, sense integrar-les al patrimoni conjugal, les joies que li varen donar fama: les heretades dels seus pares i les que ella mateixa va comprar amb els seus doblers. Aquestes joies varen ser motiu, quan encara la comtessa era viva, de desagradables litigis entre ella i el seu espòs. Així, consta en els llibres que, en 1654, el comte se’n va dur a Catalunya un cordoncillo d’or valorat en 400 lliures i el

va empenyorar per pagar els seus soldats. També va empenyorar un anell de diamants valorat en 80 lliures i unes perles que valien 800 lliures.

També posseïa la vaixella de plata i el bestiar, i era propietària de sis esclaus marcats amb les armes de Thomàs. En aquesta època els esclaus eren inventariats juntament amb les mules, ja que els seus preus eren similars i servien en ocasions per ser intercanviats.

L’herència

Francina Thomàs Sureda va morir el 1675 sense descendència i nomenà hereu del seu patrimoni el seu cosí, Joan Miquel Sureda i de Santacília. La decisió de fer hereu el seu cosí potser degué ser influïda pels maltractaments físics i psicològics que el seu marit li va proferir durant els 26 anys que durà el matrimoni. Ella va passar part de la seva vida separada del seu espòs. Fins i tot durant una temporada va cercar refugi a un convent, fugint d’aquest maltractament. A l’actual Son Vivot es conserva una cambra que es coneix com el

A la seva mort es va demostrar que les finques que havien produït més rendes eren precisament les que Francesca Thomàs gestionava personalment

Son Vivot. L’escut dels Sureda és sobre el portal forà i representa una surera sobre un camp d’or. Es troba datat a la part inferior, a partir d’una inscripció en la qual es pot llegir “AIN 1672”.

«quarto de les ànimes», on es diu que el comte la fermava a les fosques.

Totes les seves propietats i béns, que el Comte Mal pensava que serien seves, varen ser reclamades per l’hereu de Francina Thomàs Sureda, Joan Miquel Segura, ja que va quedar constància que el comte mai no li va fer cap regal valuós ni cap préstec monetari a la seva esposa. De fet, únicament consta que li va pagar pagat un vestit d’esteró i de seda de poc valor.

Tot això apareix detallat en els informes que es varen redactar en el moment d’exigir Joan Miquel el lliurament íntegre dels béns de la comtessa, dels quals era hereu.

Finalment, rebuda l’herència pels Sureda com a hereus testamentaris –i com a successors del fideïcomís de Thomàs i el pubillatge dels Vivot–, el comte tan sols va quedar hereu de la condonació de tot allò que li devia la seva esposa, però es cuidà de cobrar les despeses que la convivència li havia ocasionat.

A Vivot, una caixa de noguer fou atribuïda al comte Mal per estar «feta de llenyam de s’Estorei»; també a Vivot, un colador de cuina de llautó estava marcat amb la flor de llis dels Formiguera; tota la roba blanca1 que es guardava a les cases d’aquest predi, contràriament a la que es va trobar a Son Sureda, es va adjudicar al comte perquè «era feta de lli collit en lo terme de Sta. Margarida... i procedent de sos delmes, filada en sas possessions i en dita vila i obrada en casa de dit conde»; el pedreny2 emprat en la fàbrica de la casa de la mateixa possessió afegida a la vella torre de defensa procedia de finques dels Formiguera i es va valorar en 100 lliures;

i «los llenyams de poll, noguer, revoltons, i bigues de pi en l’obra de la Casa de Vivot se son tots aportats de les possessions pròpies de dit conde».

Però no sols es varen dividir d’aquesta manera els mobles i estris. També es passaren comptes el contingut dels quals és de gran interès: els dos primers anys després de la compra de Vivot (1665 i 1666) va dur de Santa Margarida «pel sustent [...] de majorals, missatges i treballadors» un total de 240 quarteres de blat i 30 quarteres de llegum.

Durant aquests anys els obrers que feien feina a la construcció de la casa varen consumir 100 somades de vi i 50 cortins de aiguardent extrets del celler del comte a Santa Margalida. En lo Cabàs, les verdures per al menjar dels homes que feien feina als estables es varen dur dels predis del mateix compte i es valoraren en 60 lliures anuals. A So n’Albertí, per quatre anyades d’amitger es varen invertir per a mules 400 quintars de garrova de s’Estorell i Son Togores. Per als muls de Vivot varen dur des de s’Estorell catorze carretades de garroves anuals.

Finalment, Joan Miquel Sureda i de Santacília va haver de reintegrar al comte tot el que aquell va gastar en el manteniment de Gregori Thomàs, el germanastre de na Francina que patia una gran discapacitat, al servei del qual pagava un llevador, una llevadora, un criat, una criada i un negre llibert. Segons els informes, «el fatuo –adjectiu que s’aplicava en parlar d’una persona amb discapacitat– era stat alimentat en casa de lo Egregio Conde de menjar, beure y tot lo necessari, tant sá com malalt, ab criat y una criada que axí

matex se son alimentats... i cada dia dinava de lo que dit conde [...] encara que no en sa taula per sos continuos eixaques».

Comerç marítim

P. de Montaner i Aina le-Senne, en el seu estudi Nobleza, comercio y corso en la Mallorca Moderna: Los «negocis per Mar» de los Sureda, presenten el comerç entre la noblesa com a costum i així o relaten:

No vamos ahora nosotros a estudiar dichos documentos. Nuestro trabajo se basa por el momento, en los archivos privados donde queda constancia de actividades comerciales llevadas a cabo a un nivel más particular. Especialmente, y es el objeto del presente estudio, vamos a constatar el ejercicio de operaciones mercantiles por parte de la aristocracia insular teniendo como base la documentación que integra el legajo «Negocis per Mar» del Archivo de Can Vivot en Palma. Este legajo agrupa documentos de los siglos XVII y XVIII relativos a los negocios llevados a cabo mediante naves por Don Joan-Miquel Sureda i de Santacília y por su hijo Don Joan Sureda i de Villalonga. Este último será Marqués de Vivot a partir de 1717, después de una importante intervención en la Guerra de Sucesión. Que la aristocracia mallorquina comerciaba ya se ha dicho en otras ocasiones, pero sólo últimamente se ha hecho hincapié en recordar que dentro de ella existían tres diferentes estamentos: el de nobles propiamente dichos (son los que empleaban el prenotado Don); el de caballeros y donceles; y el de los ciudadanos militares. De estos tres grupos, únicamente el de los ciudadanos militares podía ejercer plena y libremente actividades mercantiles, alternando sus miembros en oficios de res pública propios del estamen-

1 Roba blanca: a) Peces de roba de color blanc o molt clar, com ara llençols, tovalloles, roba interior, que hom sol rentar separadament de les de color; b) Roba interior: peces de roba que es porten sobre la pell i sota els vestits (Diccionari de la llengua catalana de l’IEC: https://dlc.iec.cat/).

2 Pedreny: massa de pedra (Diccionari de la llengua catalana de l’IEC: https://dlc.iec.cat/).

to de mercaderes. Pero ante esta situación de jure se encuentra una situación de facto bien diferente. En trabajos anteriores pudimos comprobar que los nobles y caballeros comerciaban o intervienen en materia de negocios comerciales en un relativo de occultis

I que aquesta activitat comercial és ben present en la família Sureda, concreta-

ment entre l’hereu de la primera comtessa de Formiguera, ja que l’estudi al qual feim referència analitza les activitats comercials duites a terme durant la segona meitat del segle XVII i XVIII per Joan Miquel Sureda i de Santacília i pel seu fill, Joan Sureda i de Villalonga:

Estas actividades las hemos repartido en varios apartados: el primero de ellos se refiere al funcionamiento de la Companyia Sureda-Montenegro (1680-1682); el segundo trata de la Compañía Sureda - De Layet (1682-1684); el tercero detalla diversas operaciones comerciales llevadas a cabo por los Sureda a título personal; y el cuarto apartado se ocupa de la actividad corsaria desplegada por los Sureda y sus socios.

Però de tot això el que resulta més curiós és que aquestes relacions comercials ja venen d’abans, tal com deixa palès el mateix P. de Montaner en el seu estudi «Relaciones entre la nobleza comerciante mallorquina y los chuetas en vísperas de la Guerra de Sucesión», en què comenta:

Don Joan-Miquel Sureda se había convertido, poco antes de 1685, en el segundo propietario terrateniente de la Isla en orden a la valoración catastral , gracias a la herencia de su prima la condesa dona Francina Thomàs, la rica y desgraciada esposa del célebre «Conde Malo». Hasta esos momentos, esta Casa de Sureda había poseído un patrimonio agrario mucho más discreto, ya que las principales tierras del linatge pertenecían, vinculadas, a la Casa mayor de Sureda de Sant Martí y a la separada de Thomàs. De modo que, aunque en 1685 don Joan-Miquel competía con el conde de Formiguera por el primer puesto en la gradación de terratenientes mallor-

quines, no es de extrañar que continuase mercadeando como lo había hecho hasta entonces, y como lo hiciera su prima dona Francina Thomàs; y como lo hacían también su pariente el conde de Montenegro, los Brondo, los Ferrandell y tantos otros miembros del Brazo Noble.

Es dedueix que dona Francina no depenia econòmicament només dels beneficis que li produïen els seus predis i censos, sinó que la activitat comercial també podria sumar-se als seus ingressos de manera important, ja que, pel que sembla, fins i tot tenia companyia pròpia formada amb Esteva Conrado i altres amb els quals podria haver comerciat amb teles i altres productes:

Don Joan Michel Sureda diu que en poder de Esteva Conrado se troba las robas y procehit de aquellas que se aportaren de Olanda per compte de la Compañía que ferran Dona Francina [...] dit Conrado y altres, y per rahó de dita Societat deu correspondre al suplicant hereu de dita Condesa de la porció en que aquella participà en dita Compañía3

Aquestes activitats lucratives –i, en ocasions, podem aventurar que il·lícites–, a banda de les que pogués fer el seu espòs, denoten aquesta independència econòmica de la comtessa i el seu esperit emprenedor, i tal vegada ambiciós, que la duia a rivalitzar en poder amb el mateix Comte Mal.

El marit de dona Francina

Ramon Burgues-Zaforteza Pacs-Fuster de Villalonga i Net (15 d’agost de 1627 - 26 d’octubre de 1694), segon comte de Santa Maria de Formiguera i senyor de les anti-

Exvots anònims de la publicació, El Capità Antoni, un corsari mallorquí. Museu de Mallorca, Palma, 2017.

3 de Montaner p (1984). «Relaciones entre la nobleza comerciante mallorquina y los chuetas en vísperas de la Guerra de Sucesión».

gues cavalleries d’Hero, Santa Margalida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca, i de l’alqueria de Galatzó, era noble i militar. El 1654 era mestre de camp del terç d’infanteria de Mallorca, encarregat de la defensa de Girona. A Mallorca, ocupà els càrrecs de procurador reial de Mallorca i de virrei interí.

La seva mala fama es va construir a partir de la figura històrica i els seus litigis i abusos sobretot amb el poble de Santa Margalida i els pobles i llogarets que es troben al voltant del puig de Galatzó, a la Serra Nord, que atemoria amb un grup d’un centenar d’homes armats, que eren els seus soldats. Però sobretot va ser el Romanticisme, els poetes de la Renaixença de Catalunya i de Mallorca qui varen propiciar el mite i la llegenda, amb certa semblança amb el Comte Arnau de Catalunya.

Crida l’atenció que en l’aplec de les Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, en la seva versió popular de mossèn Maria Alcover, no aparegui la figura del Comte Mal, que sí que es pot trobar al tom V de la primera edició (Palma 1909), encara que fos eliminat d’edicions posteriors. El motiu no està clar, però podria ser la pressió de la noblesa per evitar aquesta mala fama entre alguns del seus membres hereus dels Formiguera.

Tot i això, la informació que proporciona aquesta narració és molt concreta quant a la localització de tres possessions: Galatzó, Son Pont i Son Cotoner. La primera, protagonista de les intimidacions i crueltats de bandolers i el comte; i la segona i tercera, per l’ànima condemnada que s’apareix a la població de Son Pont i a la seva esposa fins que aquesta el fa desaparèixer invocant Déu per tres vegades.

Una cançó popular recollida a Puigpunyent explica les aparicions del Comte Mal a la seva esposa després de mort, fet que –com ja s’ha mencionat– era impossible, perquè ell la va sobreviure.

La Comtessa està asseguda, viudeta igual, La Comtessa està asseguda al seu palau.

Se li presenta a la cambra, valga’m Déu val, se li presenta a la cambra, lo Comte Arnau, tot cobert de roges flames, ai, quin espant! tot cobert de roges flames, valga’m Déu val!

¿Tota sola feis la vetla, muller lleial?

¿tota sola feis la vetla, viudeta igual?

–No la faig tota sola, Comte l’Arnau; no la faig tota sola, valga’m Déu val!

¿Qui teniu per companyia, muller lleial?

¿qui teniu per companyia, viudeta igual?

–Déu i la Verge Maria, Comte l’Arnau, Déu i la Verge Maria, valga’m Déu val!

¿A on teniu les vostres filles, muller lleial?

¿a on teniu les vostres filles, viudeta igual?

–A la cambra són que broden, Comte l’Arnau; a la cambra són que broden seda i estam.

¿Les me deixaríeu veure, muller lleial?

¿Les me deixaríeu veure, viudeta igual?

–Massa les espantaríeu, Comte l’Arnau, massa les espantaríeu, valga’m Déu val!

–Deixau-me’n dur una filla, muller lleial, i amb mi passarà les penes que estic passant.

–Així com les heu guanyades, valga’m Déu val, tot sol, com pugueu, passau-les, Comte l’Arnau!

–Solament la més petita, muller lleial; solament la més petita, viudeta igual. –Tant m’estim la més petita, Comte l’Arnau, tant m’estim la més petita com la més gran.

1839 va deixar per escrit la història de les aparicions del Comte Mal i la seva ànima extraviada a partir de les històries que li contava una criada, narració que titulà La Cruz de Calatrava o El Conde Malo. El descriu com «una ànima en pena que recorre les terres del Galatzó muntat en un cavall verd, una presència que brama des de l’infern i és audible en alguns indrets de la muntanya» (Valriu, 2010).

Per demostrar una altra vegada el maltractament i la denigració envers seva dona, mossèn J. B. Ensenyat referí la part de les noces del Comte Mal i la seva obsessió amb Lluïsa/Llucia Mulet, la qual, segons l’obra de Ferrer, era una jove de Santa Margalida amb qui mantenia una relació amorosa abans de les noces amb na Francina Thomàs, a més de ser la filla del seu enemic, el síndic Calafat. Segons conta, durant les seves noces va comparèixer un trobador misteriós, que se suposa que és la mateixa Lluïsa, que va cantar uns versos en què insta na Francina a ser feliç avui, perquè prest serà dissortada i penarà tant com pena ell ara i que mai naixerà descendència d’aquest matrimoni –«Nunca de tu estéril lecho / esa prole nacerá»– (Valriu, 2010).

Na Lluïsa acaba al convent de Santa Clara, aferrat al casal dels Formiguera. El comte fa construir una torre prou alta per poder veure-la des de ca seva, que finalment ha de rebaixar per ordre dels jurats.

Las bodas del Conde Malo de José María Quadrado (1842) també fan referència a l’aparició d’un trobador que «parla d’una àguila ferotge que promet amor a una coloma, dels amors entre una pastora i un pastor que la traí, de les dones seduïdes i abandonades que han existit abans en la vida del cavaller (Valriu, 2010). A través

Joan A. Ferrer de Sant Jordi i de Vives, comte de Formiguera per matrimoni, l’any

Font: R. Ginard, Cançoner Popular de Mallorca, Vol. IV, p. 467-469.

d’imatges i metàfores, el maleeix i li vaticina un matrimoni efímer, trist i xorc. El trobador cau inconscient i se li veu la cabellera, i el comte reacciona amb el nom de Llucia i amb una abraçada, mentre la nuvia desmaiada és atesa per les persones convidades. Acaba amb la fugida del cavaller i la mort per tristesa de la dama.

Ramon Picó i Campamar (Pollença, 1848 - Barcelona, 1916), destaca la figura del Comte Mal en el poema «De pressa!» (Sanchis Guarner, 1987: p. 288), el qual presenta com un agressor sexual:

Lo Comte Mal fou, segons la tradició, un cavaller mallorquí, senyor de Galatzó, que, ric i desenfeinat, se tirà a la mala vida, valent-se de tots los enganys i males arts per seduir les fadrines dels llogarets i viles de l’entorn; si no podia ginyar-les perquè anassin de bon grat al seu alberg, aleshores, valgut de la por que a tothom feia, se n’anava a robar-les ell mateix de la casa de llurs pares i se les enduia a Galatzó, on les sentien plorar amargament tota la nit mentre ell i sos companys, fent gran trencadissa d’ampolles i plats, alegrement cantaven i bevien fins que l’auba clarejava. Tan esporuguits i esglaiats arribà a tenir lo Comte Mal els habitadors de l’encontrada, que encara avui, després de tres o quatre centúries, no hi ha nit que no el vegin passar de pressa, cavalcant un cavall verd que no para mai de córrer.

L’any 1950, en Guillem Colom publica El Comte Mal. Poema en dotze cants. Les aventures del Comte Mal, on explica que «es va donar a la mala vida, tot perseguint i raptant donzelles i sembrant el terror entre els habitants dels seus territoris. La llegenda popular el condemna després de la mort a cavalcar totes les nits en un cavall verd fins a l’eternitat».

La violència dels homes envers les dones Queda clara l’actitud d’aquest home davant les dones. I encara que estam parlant del segle XVII, la paraula clau que sobresurt és «poder». Al segle XXI trobam molts de «Comtes Mal» en el món, que utilitzen la seva força física, econòmica, política, cultural o de qualsevol àmbit per demostrar el seu poder a través dels cossos de les dones. Si aquesta part de la llegenda és real, Francina Thomàs Sureda degué passar un infern.

Durant el segle XVII, a Mallorca, i arreu del món, la violència física dels marits envers les dones estava normalitzada i acceptada socialment i moralment, com a forma de reforçar l’autoritat masculina. Tot i així, l’abús, és a dir, la gravetat del maltractament i la seva assiduïtat, era mal vist. I així podem trobar, en l’àmbit judicial i eclesiàstic, documents de la Reial Audiència amb denúncies i sentències relacionades amb dones que patien violència física.

Aquests documents, denominats «Presidals Decrets», són testimoni de casos i històries detallades sobre els processos, les persones protagonistes i les reaccions i les actuacions que se’n derivaren. Gràcies a aquests documents, sabem que les demandants rebien ingressos per dur endavant el plet, que la majoria se centraven en separacions del matrimoni de iure i en la restitució del dot.

La violència econòmica era la més habitual envers les dones, bé perquè no solien ser les dones casades qui administrassin el seu patrimoni –aquí na Francina Thomàs Sureda n’és una excepció–, bé perquè en la majoria de casos apareix la figura d’un home que se serveix del parentesc o de la proximitat per quedar-se amb els seus béns o no entregar-los-hi quan correspo-

Comte Mal, personatge creat per l’artista Max per al projecte «Illes del Tresor» (WoW Mallorca, de la Fundació Mallorca Literària).

nia; o bé perquè els marits desapareixien i deixaven les dones sense recursos econòmic o endeutades.

D’aquesta manera, el sistema patriarcal reforçava la seva estructura com una forma de subordinació i dependència de les dones, per la qual els homes posseïen el control social i econòmic d’aquestes. Però cal destacar el paper reivindicatiu de les dones que varen tirar endavant un litigi, a pesar de ser dones i, per a la societat en general, inferiors als homes. Afirma Joan Baptista Binimelis en un manuscrit del segle XVII recuperat el 2015 a l’Arxiu del Regne de Mallorca:

“Les dones pel seu tarannà natural són tan malignes i donades als vicis que totes poden parèixer formades i pastades amb ells i, a més, sembla que totes les ignomínies conflueixen en la seva ànima com en un femer fangós, feculent i repugnant, ja que, ho diré, la dona pot ser considerada una mena d’avenc i abisme profund de tots els vicis i vileses”.

Només unes poques que varen aconseguir administrar el seu patrimoni, o varen poder fugir del seu agressor, o varen fer justícia recuperant el dot o les terres de la mare davant l’oncle que volia fer-se-les seves.

És evident la necessitat essencial de contar la història incloent la meitat de la societat, i explicar tots els fets desconeguts protagonitzats per les dones que han contribuït a la construcció del que som ara. La indiferència mostrada envers l’aportació femenina a la història pot ser compensada, com a mínim, amb la publicació dels seus relats, amb l’estudi de les seves vides i recuperant lliçons que avui dia, de vegades, anomenam innovació. Si miràssim cap enrera, rescataríem referents en els quals poder mirar-nos i confirmar que es poden rompre els estereotips i els rols de gènere.

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

Bauçà nicolau, v «La violència física i econòmica contra les dones a la Mallorca del segle XVII: una aproximació». SCRIPTA: Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 16, desembre 2020, p. 343-365.

calvo trias, M. et alt. (2010). Guia de la finca pública Galatzó Ajuntament de Calvià i Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears.

canut, M. l.; llaBrés, J.; Manresa, M.; Masferrer, M.; pascual, a.; torres, M.; tur, f.; tur, c (1999). Dones i èpoques. Aproximació històrica al món de la dona a les Illes Balears. José J. Olañeta, Editor.

de Montaner, p (1984). «Relaciones entre la nobleza comerciante mallorquina y los chuetas en vísperas de la Guerra de Sucesión». BSAL, 40, 1, p. 255-271. Recuperat de: <http://ibdigital.uib.es/greenstone/ sites/localsite/collect/bolletiSocietatLulliana/index/assoc/ BSAL_198/4v40p255.dir/BSAL_1984v40p255.pdf>

de Montaner, p; le-senne, a (1977). Aproximación al estudio de la formación de la clase noble en Mallorca: El patrimonio de los Formiguera durante el siglo XVII. Recuperat de: <http://ibdigital.uib. es/greenstone/collect/treballsGeografia/archives/Treballs/_de_Geog. dir/Treballs_de_Geografia_1977v34p055.pdf>

de Montaner, p; le-senne, a (1978). Nobleza, comercio y corso en la Mallorca moderna: los «negocis per mar» de los Sureda Recuperat de: <http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/ collect/mayurqa/index/assoc/Mayurqa_/1980v19n/1p233.dir/ Mayurqa_1980v19n1p233.pdf>

Murray, d g.; llaBrés, J; pascual, a (1990). Jardines de Mallorca. Tradición y Estilo (Volumen I). Col·lecció «La Isla de la Calma», José J. Olañeta, Editor.

pascual, a (2000). «Del gótico al neogótico: el caso de Can Thomàs des Predís des Born». BSAL, 56, p. 337-362:

<https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2702904.pdf>

<http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/treballsGeografia/archives/ Treballs/_de_Geog.dir/Treballs_de_Geografia_1977v34p055.pdf>

riera feMenias, p e.; troya lópez, J. a (2007). «El sistema hidràulic de Son Vivot». VII Jornades d’Estudis Locals d’Inca Rosselló Bover, P. (1996). «Aproximació a Guillem Colom». Revista de l’Alguer. Recuperat de: <http://revistes.iec.cat/index.php/RdA/article/ viewFile/35779/35768>

valriu, c (2010). El tema de l’ànima condemnada en els folkloristes i escriptors mallorquins del segle XIX: literatura popular i culta sobre el Comte Arnau i el Comte Mal. Grup d’Estudis Etnopoètics (IEC) - Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears (UIB). Recuperat de: <http://aillc.espais.iec.cat/files/2017/12/Actes_15_ Lleida-160_417_430.pdf>

valriu, c; vivot, t (2013). El comte Mal: entre la història i la llegenda El Gall Editor: <https://www.ara.cat/cultura/Manual-mallorquimisoginia_0_1304869525.html>

MARÍA JOSÉ MASSOT RAMIS DE AYREFLOR / Arxivera i doctora en Història

ELS MARQUESOS DE LA ROMANA I LA SEVA VINCULACIÓ AMB CALVIÀ

Encara que per part dels autors està provat que el topònim Bendinat és d’origen àrab i que ja es troba documentat al segle XIII, segons diu el Diccionari Alcover-Moll, com ibn dinat –traduït al català fill del barbamec–, l’explicació popular sobre l’origen del terme ha perviscut fins a l’actualitat i el lliga a un fet que s’atribueix al rei Jaume I d’Aragó, en el temps de la conquesta de l’illa de Mallorca (1229). S’explica que després de la batalla de Santa Ponça, al seu exèrcit l’hi mancaven aliments. Després d’haver menjat pa negre i alls, el rei exclamà:

«Havem ben dinat». Tenia la tenda muntada als terrenys que arran d’aquest comentari es denominarien «Bendinat». El relat no només arrelà popularment, sinó que la família propietària del castell de Bendinat decorà una paret del menjador amb una pintura al fresc recordant aquesta llegenda. Els marquesos de la Romana únicament residiren a Mallorca durant quatre generacions, però deixaren una important petjada del temps de la seva permanència a l’illa. Provenien d’una família noble oriünda del llevant espanyol, on posseïen moltes propietats.

PERE CARO I FONTES (NOVELDA, 1717 - ALGER, 1775), II MARQUÈS DE LA ROMANA

Fou el primer de la nissaga que arribà a Palma. Era fill de Josep Caro Maça de Liçana i Roca (†1749), al qual el rei Felip V li havia concedit el títol de marquès de la Romana el 16 de juny de 1739 en atenció a la seva lleialtat i als serveis en la Guerra de Successió. Aquest títol prové d’una de les seves propietats a Alacant (Comunitat Valenciana) que pertanyia a la Baronia de Novelda. El nom deriva de l’àrab Al rumana («les magranes»). Pertanyé als marquesos de la Romana fins al 1930, en què fou venuda i adquirida per diversos colons i arrendataris.

Altres títols foren el de baró de Novelda, Moixent, senyor del Castell de la Mola, de Clavero, vescomte de Benaesa, comanador de l’Orde de Montesa, coronel del regiment de Dragons i mariscal de camp. Tots aquests títols els heretaren els seus successors primogènits. La família es distingí al llarg del temps per la seva dedicació a la carrera militar, encara que el qui

assolí més relleu fou el fill d’aquest matrimoni, Pere Caro i Sureda.

Pere Caro i Fontes fou arquitecte, Gran Creu de Carles III, mariscal de camp, director de l’Acadèmia de Sant Carles de València i cavaller de l’Orde de Montesa. Morí a Alger en acte de servei. Sabem que l’any 1775 fou destinat a València i que la seva esposa no el pogué acompanyar perquè dia 5 d’abril havia donat a llum al seu fill petit Joan. Ella va quedar amb el seu parent Ignasi Desbrull i Sureda, capellà de l’orde de Sant Joan, el qual, quan es va conèixer la notícia de la mort de Pere Caro, l’acompanyà a València per tractar de recollir-ne les despulles.

Matrimoni amb una hereva i transmissió de drets a vincles i fideïcomisos al fill primogènit

Pere Caro i Fontes es casà a Palma el 1760 amb la senyora Margalida Sureda-Valero i de Togores, per mitjà de la qual totes les propietats dels vincles i fideïcomisos Sureda-Valero –aquí hem de recordar que les dones, a Mallorca, podien transmetre els

drets hereditaris als seus fills mascles per ordre de naixement– recaigueren en el seu fill Pere Caro i Sureda-Valero a partir de la mort, sense successió, del seu oncle Marià Sureda-Valero i de Togores el 1758.

Els Caro a València i el Sureda-Valero a Mallorca posseïen inicialment patrimonis molt semblants, però, arran dels dos matrimonis amb hereves, que aportaren drets a fideïcomisos, el de Mallorca el superà en la generació posterior, això és, en temps del seu fill Pere Caro i Salas.

PERE CARO I SUREDA-VALERO (PALMA, 1761 - CARTAXO, PORTUGAL, 1811), III MARQUÈS DE LA ROMANA

Pere Caro i Sureda-Valero estudià al Collegi de la Trinité de Lió. Més envant cursà matemàtiques i hebreu a la Universitat de Salamanca i posteriorment ingressà al Seminari de Nobles de Madrid per completar la seva formació. A més de matemàtiques, estudià filosofia i literatura, i es distingí per la seva àmplia cultura. Podia escriure en llatí, grec i hebreu, de manera que la seva correspondència amb el mi-

nistre d’Hisenda de Carles III, Pere Rodríguez de Campomanes –ministre d’Hisenda durant el regnat de Carles III–, és tradició que la feien en llatí i grec. A més, parlava perfectament quatre idiomes.

Morí en acte de servei el 1811 mentre lluitava en contra de la invasió francesa. Anomenat «el Caudillo del Norte», tingué un funeral amb honors d’heroi nacional i fou enterrat al sepulcre dels Valero al convent de Sant Domingo, en un túmul funerari obra de Josep Antoni Folch i Costa (1768-1814) –un escultor refugiat a Palma, ja que aquí no hi va haver invasió dels francesos–, ajudat per un altre escultor català, Ramon Belart. El juny de 1811 arribà a Palma el vaixell que conduïa les seves despulles. El cadàver va ser conduït a la casa i col·locat sota un tendal amb banderes d’Espanya al darrera. L’enderrocament del convent de Sant Domingo el 1837 feu que es traslladàs la seva sepultura a la Seu de Mallorca, a la capella de Sant Jeroni, un lloc que li queda petit i que impedeix una bona visió de la perspectiva del sepulcre, que és d’una grandària considerable.

Com a reconeixement a la figura de Pere Caro i Sureda-Valero, Ferran VII concedí al marquesat de la Romana la grandesa d’Espanya a títol pòstum (el 31 de gener de 1817).

L’herència Sureda-Valero1

El plet dels vincles Sureda, Valero, Fortuny, les seves esposes i altres parents se sentenciaren el 1808 i el 1818. Els instituïts per Antoni Ferrandell i Pere Andreu, el 1818. Entre altres béns dels fideïcomisos dels Sureda-Valero, heretaren les cases majors del Sureda-Valero a Ciutat, ubicades a la placeta de la Pau, al final del carrer de Sant Feliu, que fa cantonada amb el carrer del Vi. A partir del moment en què entrà a la Casa, començà a conèixer-se com a Can Romana. Aquesta casa entre els anys 1850 i 1870 es reedificà i perdé tota traça de l’edifici antic. La façana s’adscriu a l’italianisme d’influència neopalladiana.

Quant a les possessions:

• Son Fortuny (Andratx i Calvià), Biniorella (Andratx), Camp de Mar (Andratx i Calvià), feien conjuntament prop de 1.000 ha. Estaven sembrades majoritàriament d’oliveres i garrovers. Tenien casa rústica a Biniorella. Posteriorment Pere Caro i Salas, per tal de racionalitzar l’explotació de Son Fortuny, dividí el territori de Son Fortuny de Calvià en quatre possessions: Son Fortuny, Biniorella, Camp de Mar i Peguera.

• Peguera (Calvià) feia unes 806 ha. Estava sembrada d’oliveres i garrovers i conreus de cereals, i contenia

Representació del moment en què les tropes espanyoles a Dinamarca a les ordres del marquès de la Romana, Pere Caro i Sureda, es disposaven a embarcar cap a Espanya. Eren allà per protegir Dinamarca, que era aliada de Napoleó, alhora que esperaven l’ordre per invadir Suècia, operació que mai no es va dur a terme.

Pere Caro i Sureda-Valero, vestit amb uniforme de capità general i creu i banda de l’Orde de Carles III, en un oli sobre llenç de Vicente López Portanya conservat al Museu del Prado.

1 Tant per a les herències del Sureda-Valero com per a les dels Salas, seguim A. Morey (1999), i, per a les cases de Ciutat, A. Pascual (1988).

una vinya d’unes 30 quarterades. Era un important centre de ramaderia ovina i les pastures i ovelles eren arrendades conjuntament amb les de Son Fortuny i Torà. Durant el segle XVII s’hi construí un carregador, que durant el segle XIX s’utilitzà per embarcar troncs, garroves, carbó, llenya, ramat i ametlles, que es conduïen a Palma i a altres ports de Mallorca. També hi havia una casa rústica. Fou venuda pels Romana a Enrique Waring el 1860, que hi plantà 6.000 garrovers i 17.000 tapereres, el fruit de les quals exportava a França.

• Son Ferrandell (Valldemossa) era una possessió bàsicament olivarera i comptava amb casa rústica i urbana. 413 ha.

• Son Fortesa (Alaró), amb casa rústica i urbana, sembrada d’oliveres i garrovers, d’unes 500 ha.

• Son Sant Joan de Son Arrossa i Son Arrossa (Sencelles). Casa rústica amb 22 quarterades de terra sembrades de figueres i ametlers i una porció de bosc. 19 ha.

• Son Matet (Sencelles), de 70 quarterades, 40 de terra campa, 15 de figueres i ametlers. 19 ha.

• Son Boscana (Llucmajor), amb casa rústica i unes 70 quarterades. 40 de terra campa, 15 amb figueres, 5 de vinya. 46 ha.

• El Pou Nou (Manacor), amb casa rústica i unes 170 quarterades, 10 de les quals sembrades de figueres i 5 d’hort. 120 ha.

• Son Valero (Palma), amb unes 18 quarterades. Era terra de regadiu i s’afegien 5 quarterades d’ametlers. 13 ha.

• Torà (Calvià), situada entre Son Vic Nou, ses Barraques i la possessió de Peguera (Andratx). Tenia cases i torre. És la que

ha donat nom a la platja de Torà, situada entre la punta dels Carrabiners i la platja des Morts.

• Biniorella i Camp de Mar (Andratx).

• També les cavalleries de Bisnir (Alaró), Son Sant Joan de Son Arrossa (Sencelles), i la meitat de la cavalleria de Lloró (Santa Margalida).

El total d’hectàrees heretades dels Sureda-Valero eren 2.700 i estaven valorades en 551.500 lliures el 1855.

La biblioteca de Pere Caro i Sureda-Valero Pere Caro i Sureda –tercer marquès de la Romana– fou un apassionat de la lectura i dels llibres. Posseïa una gran biblioteca, així com un important gabinet de física i una extensa col·lecció de minerals, a més d’una pinacoteca extraordinària ubicada a la seva possessió el Rafal, propera a València.

En el moment d’esclatar la Guerra del Francès o de la Independència, i tement per la integritat de la col·lecció, atès el perill que suposava trobar-se en una zona en què la guerra era molt virulenta, per decisió del matrimoni se’n començaren a embalar en caixes els objectes i els llibres, que el patró Baptista Montfort, àlies Calabuig, embarcà en el seu vaixell «El Santo Christo» per transportar a Ciutat, on arribà el 13 de gener de 1810.

Era una llibreria –reputada com de les millors d’Espanya i la segona de Mallorca, després de la del comte de Montenegro–que contenia, a més de les adquisicions efectuades pel marquès, les que va comprar del marquès de Montealegre i del

duc de Montellano. Incloïa incunables i manuscrits –entre els quals es trobava la correspondència del comte d’Aranda amb Voltaire– i obres selectes i rares fins a un nombre de 18.215.

La instal·laren a la seva casa a Ciutat –la de Can Valero–, però sense traure-la de les caixes. La mort del marquès el 23 de gener de 1811 i altres assumptes familiars n’impediren la ubicació correcta.

No fou fins al 1848 quan es traslladà a carretades a la casa que havien heretat dels Salas –una casa herència del senyor Pere Caro i de Salas per manca de successió del seu oncle, Bernat de Salas i de Boixadors. En el trasllat es perderen i desaparegueren molts de llibres i tornà a quedar oblidada la biblioteca.

El 1849, el prevere i preceptor dels nets, després rector de Santa Creu, Bartomeu Morlà, començà la seva ordenació, però cremà tots els llibres que estaven prohibits per la Santa Seu, amb la conseqüent pèrdua, altra vegada, d’exemplars valuosos.

Pere Caro i Sureda poseïa un important gabinet de física i una extensa col·lecció de minerals, a més d’una pinacoteca extraordinària

Sepulcre de Pere Caro i Sureda-Valero a la Seu de Mallorca, obrat per Josep Antoni Folch i Costa. Foto: Catedral de Mallorca.

En temps de Pere Caro i Álvarez de Toledo, les despeses de la família augmentaren extraordinàriament, tan per l’obra de Bendinat com per l’embarcament el març de 1860 per aconseguir el destronament d’Isabel II i posar en el tron el príncep Carles, que es titulava Carles VI, en la denominada «temptativa carlina de Sant Carles de la Ràpita» (1860). El 30 d’octubre de 1873, el governador decretà l’embargament de tots els seus béns, però posteriorment l’hi aixecaren perquè no s’havia pogut provar la seva participació en els fets. De totes formes, l’aspirant carlí li concedí el títol de comte de la Reial Estimació l’any 1889, que evidentment no prosperà pel fracàs de la temptativa. L’actual marquès de la Romana –Diego del Alcázar i Caro– va demanar aquest títol i en fou publicada la sol·licitud en el BOE del 3 d’abril de 1980.

Davant les dificultats econòmiques, es posà a la venda la biblioteca. Monsieur

Victor Sandret n’oferí 40.000 duros, amb la intenció de poder vendre-la després a França i Alemanya. Se cercaren influències perquè s’adquirís a la Cort, que finalment en pagà 25.000 duros i la integrà a la Biblioteca Nacional, excepte la secció de música, que comprà Francesc de Montis, compositor i violinista. A Madrid fou dipositada en el Ministeri de Foment, i el 1873 fou incorporada a la Biblioteca Nacional, on es conserva un catàleg d’aquell moment amb anotacions dels exemplars que s’ha detectat que falten.

Un altre matrimoni amb una hereva que permeté heretar al seu fill primogènit

El matrimoni de Pere Caro i Sureda amb Dionísia de Salas i Boixadors el 1801 permeté l’entrada de moltes propietats des-

prés de diversos plets i apel·lacions que no es resolgueren fins al 1852, en temps del seu fill Pere Caro i Salas.

Maria Pasquala Caro i Sureda (Palma, 1768-1827), un exemple de dona del segle XVIII destacable pels seus mèrits i la seva formació

Seguint l’ambient i la preparació cultural de la família, que no feia distincions entre la formació dels fills i de les filles, Maria Pasquala rebé el grau de doctora i catedràtica de filosofia de la Universitat Literària de València, fet insòlit per a una dona d’aquell temps. A més, dominava el llatí, l’italià i el francès. El 1779 va ser nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València. Publicà Ensayo de historia, física y matemáticas (1781). Posteriorment, el 1789, ingressà en el convent de dominiques de Santa Catalina de Sena amb el nom de sor Maria Pasquala del Santíssim Sagrament, del qual va ser priora i on desenvolupà una gran obra de temàtica poeticoreligiosa integrada per Novena del nacimiento de Ntro. Señor Jesucristo (manuscrit inèdit que es conservava al convent i que probablement s’endugueren les monges quan deixaren Mallorca l’any 2006 per passar a residir al convent de Sant Cugat del Vallès) i Poesías místicas (la major part de les quals són màximes religioses que escrivia en paperets solts).

PERE CARO I SALAS (PALMA, 1805 - VALÈNCIA, 1855), IV MARQUÈS DE LA ROMANA

Fou el primer en utilitzar la grandesa d’Espanya vinculada al títol de marquès de la Romana l’any 1817, en atenció als mèrits de son pare. Durant la seva vida fou l’època de màxim esplendor de la família Caro

a Mallorca, ja que heretà les propietats del Salas, a les quals se sumaven les dels Sureda-Valero, que havien entrat a la Casa la generació anterior.

Béns dels Salas

A partir de la mort del seu oncle Bernat de Salas i Boixadors (†1848) sense successió –que, a més, el nomenava hereu universal en el seu testament– començaren els plets i apel·lacions per tal de reclamar l’herència dels Salas. La mort del seu oncle fou posterior a les lleis que aboliren els vincles i el Tribunal Suprem sentencià al seu favor el 1852.

• Cases majors a la parròquia de Santa Creu i diverses cases contigües.

• Altres cases al carrer de les Carasses (Sant Feliu) a Palma.

• Son Sales (Marratxí), amb cases rústiques i urbanes, i el Rafal de la Cabana. 570 ha.

• Son Pelai (Binissalem, lloc de Lloseta), amb cases rústiques i urbanes, i sembrada d’oliveres i garrovers. 107 ha.

• Galdent (Llucmajor i Algaida), amb cases rústiques i urbanes i algunes terres annexes: Son Miquel Joan, l’hort de Galdent, les pedreres de Galdent, les rotes de Galdent, la Cabana i les Covetes. Sembrada d’ametlers i oliveres, i figueres.

• Els rafals de Son Espanyol, Son Boscà i Son Ortals (Palma), amb cases rústiques i diverses extensions de terreny. La seva extensió no era superior a 7 ha.

• Bendinat (Calvià), amb cases rústiques i urbanes i diverses casetes (els Hostals, l’Ermita, les Vinyes, Gènova i Son Alegre), unes pedreres de guix, molta part de bosc, amb pinar i una gran extensió de terreny sembrada de garrovers i oli-

L’ambient i la preparació cultural de la família, no feia distincions entre la formació dels fills i de les filles

veres i uns quants ametlers i figueres. La seva extensió era de més de 1.700 ha. Pere Caro i Salas hi havia fet diverses millores, com ara 1.100 empelts d’olivera i 315 de garrover. Curiosament no estava arrendada –com les altres possessions– i era explotada directament pel senyor per mitjà d’un majoral.

• Biniatzar (Bunyola), amb casa rústica i urbana i una gran porció de terra sembrada de garrovers i oliveres i un bosc amb pins i alzines. 100 ha.

• Barcelona (Bunyola), només amb casa rústica, hort de dues quarterades i arbres fruiters, a més de garrovers i oliveres. 80 ha.

• Molí d’en Roca (Esporles). Només un quartó de terra.

A la mort de Pere Caro i Salas (†1855), els seus béns rústics a Mallorca –que incloïen

les propietats del Sureda-Valero– eren valorats en 924.600 lliures. Comprenien una vintena de possessions i abastaven 6.765 hectàrees.

Matrimoni de Pere

Caro i Salas

Casà l’any 1826 amb María Tomasa Álvarez de Toledo i Palafox, duquessa de Montalto i filla del duc de Medinasidonia, un matrimoni de renom per a la família Caro per la importància d’aquesta casa ducal.

PERE CARO I ÁLVAREZ DE TOLEDO (PALMA, 1827 - MADRID, 1890), V MARQUÈS DE LA ROMANA, CAVALLER DE L’ORDE DEL TOISÓ D’OR

Es casà el 1848 a Viena amb Elise Gräfin Széchényi Zichy-Ferraris, comtessa d’Eszéchényi, de família noble i rica, d’origen hongarès.

La construcció de Bendinat2

Ja hem comentat que Bendinat entrà a la

família Caro a partir de 1852 provinent de l’herència dels Salas. Sabem que en temps de Pere Caro i Salas, ja es començà a utilitzar com a possessió d’esbarjo, però tenia un problema, i és que no hi havia cases dels senyors. Des d’antic, en els terrenys hi havia una casa, però no eren cases de possessió d’acord amb la categoria dels Romana i menys per a viure-hi habitualment, com pensaven fer, just al contrari de com actuava la resta de la noblesa, que anava a les possessions a l’estiu o en el moment de les principals collites. Aquesta circumstància queda reflectida en el Die Balearen de l’Arxiduc, que comenta l’excepció que això suposava davant els costums d’aquest grup de la societat mallorquina.

Així, Pere Caro i Álvarez de Toledo va fer tomar les antigues cases i altres edificis adjacents i emprengué la construcció que ara veiem. Un gran jardí envoltava la casa.

Els historiadors no han pogut establir la data en què començaren les obres del castell i dels jardins, però sí se sap que el 1867 estaven acabades per un plànol que es conservava a la casa.

Per tradició s’adjudica a la comtessa la influència en l’estil de l’edifici, que tant recorda l’arquitectura centreeuropea, però no hem d’oblidar que el marquès havia viscut molt de temps a Àustria i a Prússia, on el seu pare havia estat ambaixador d’Espanya.

El resultat de la construcció –de clar etil neogòtic– s’allunya absolutament dels grans casals barrocs de les possessions mallorquines reformades o edificades

Part de la informació ha estat extreta d’Aina Pascual (1999).

María Tomasa Álvarez de Toledo i Palafox Sophie Lienard en una miniatura d’esmalt sobre porcellana conservada al Museu del Prado.

El resultat de la construcció del castell de Bendinat –de clar estil neogòtic– s’allunya absolutament dels grans casals barrocs de les possessions mallorquines reformades o edificades als segles XVII i XVIII

2

als segles XVII i XVIII i crida molt l’atenció aquesta gran diferència, especialment quan es compara amb les cases d’altres possessions que tenia la família o les que acostumaven a veure quan visitaven els seus parents i amics.

Seguirem la descripció de la possessió de Bendinat d’acord amb les dades que ens en proporciona l’Arxiduc, perquè, encara que es va vendre el 1876, es la descripció més apropada que coneixem cronològicament al temps de la seva edificació.

«[...] L’imponent castell està construït amb quarterons de marès amb arrebossat de guix que reprodueix l’estructura subjacent i que, si de prop presenta un color groguenc, a distància sembla blanc».

«Elevada la fàbrica sobre el ras, una escalinata de cinc esglaons condueix a la planta baixa. Els quatre vèrtexs es troben ocupats per sengles torres amb finestres de mig punt, com les que s’obrin a les dues primeres plantes dels quatre fronts de la casa».

«A la façana principal, un escut d’armes corona un petit balcó sobre un arc que dona pas al jardí».

«La tercera planta o porxo rep la llum a través de les finestres neogòtiques en rosetó de quatre lòbuls. Per damunt d’elles, abastant inclús quatre torres, discorria un emmerletat».

«El pati està format per galeries d’arcs ogivals, sis al costat més curt i vuit al més llarg. Una galeria oberta discorre al llarg del perímetre superior».

«Totes les estances són molt amples i amb trespol de marbre gris».

«En temps del marquès hi havia al menjador diverses natures mortes de Shchneider, a la sala de billar alguns Teniers i un Van Dyck que representava una dona en una

elegant alcova amb bany (sic), alguns sables i fusells antics, així com nombrosos records d’Àustria. Tots aquests objectes els s’endugueren a Madrid quan deixaren Mallorca».3

«Una escala de fusta ens du a la primera planta, on una porta amb bells adorns a mode de fulles i dos àngels a dalt portadors de l’escut de la mitja lluna de Can Burgues ens dóna entrada a la part dels dormitoris. Aquí el propietari conservava alguns tapissos valuosos, arquilles mallorquines amb miniatures mitològiques, antics llits entorcillats amb cobricel, armaris amb incrustacions i una bella «Adoració dels Reis» a l’estil de Bellini a la cambra del cantó, que era la de la marquesa. Tot ha desaparegut [...]».

«A la part que dóna al camp, el castell presenta una petita capella amb dos arcs i nervadures que arrenquen des de la clau de volta per damunt de l’altar presidit per un santcrist d’ivori amb Maria i Joan. A la part superior dreta s’obri una mena de tribuna que permet assistir a la missa des de la planta de dalt».

«Al costat del castell es troba la casa del pagès, també de construcció recent, amb el seu pati central [clastra] [...]».

També descriu el jardí:

«[...] el jardí que precedeix la casa i al qual s’accedeix directament des del balcó principal davallant cinc escalons. El bell jardí apareix cobert d’Iris baleàrica verd durant tot l’any i a la primavera converteixen aquella superfície en una catifa d’un intens blau. No lluny de la mansió creixen exuberants pites, sobretot la varietat variegata, que conformen una vertadera tanca. El jardí, ric en plantes poc comunes, descendeix en diferents nivell solcats per tortuosos caminets. La yukka, Ficus elàstica i altres espècies meridionals s’hi desenvolupen amb gran vigor».

«Hi ha també una minúscula cova amb una font artificial. I valgui dir que, a pesar dels notables esforços del marquès i de les importants quantitats de doblers invertits, aquest jardí, com tota la possessió, fretura d’aigua, circumstància particularment greu atesa la seva situació assolellada,

3 Per a l’Arxiduc hi treballaren importants erudits mallorquins. D’acord amb la descripció que es fa, sembla que aquesta part la feu una persona que coneixia la casa en temps dels Romana.

Façana principal del Castell de Bendinat que baixa cap als jardins.

mentre l’aridesa del sòl. A la part inferior trobam un petit hort de fruiters, mentre que als turons que envolten Bendinat creixen pins, que, en ser joves, fan encara poca ombra. Al Figueral trobam garrovers i oliveres, algunes de tronc immens».

«A l’esquerra, just al peu del turó de pins, es troba el panteó, una senzilla construcció funerària de tipus gòtic amb volta de canó i darrera la capella amb el nínxol. A la part frontal presenta un altar amb una verge grega i, darrera, la capella amb el nínxol, on reposen les restes de Pere [Pere Caro i Salas], el pare de l’actual marquès i d’un fill d’aquest de curta edat».

«Les llomes que s’alcen per darrera de Bendinat amaguen una gran quantitat d’excel·lent guix, que reporta considerables ingressos al propietari de la possessió».

El marquès i la seva intervenció en la construcció de l’ermita de Portals

Pere Caro i Álvarez de Toledo participà activament en la construcció de l’Oratori de Portals, fins al punt que ell mateix dissenyà el projecte que va dur a terme el mestre d’obres Antoni Sureda. La Mare de Déu de Portals era venerada a una cova del

cap de Cala Figuera. Amb la recollida de diferents donacions i, en particular, pel suport del marquès de la Romana, fou possible el trasllat de la imatge al nou emplaçament el 1866. La construcció continuà amb diverses interrupcions i, encara que no completat del tot, l’oratori s’inaugurà el segon diumenge de Pasqua de 1882. L’església, una humil construcció sense ornat, però amb unes meravelloses vistes a la mar, fou finalitzada l’any 1883.

Sembla que els primers fidels foren pescadors de la zona i que posteriorment s’hi sumaren els habitants de Calvià. La tradició sobre la Mare de Déu de Portals ens remet a un patró d’un vaixell d’un mercant genovès al qual va sorprendre una terrible tempesta als segles XIV-XV. Duia dins la barca aquesta imatge i feu vot de deixar-la en una cova de les que hi havia a la zona si se salvaven. En aquesta cova, amb el temps s’hi feu un cambril, l’entrada del qual corona una garlanda toscament llaurada amb un escut d’armes al centre, que han atribuït –equivocadament– al senyor Guillem de Rocafull, governador de l’Illa entre 1558 i 1571. Encara que es veu clarament que l’escut és el de Mallorca.

A la paret vertical que forma un dels costats hi trobam una altra data –segle XVII– que es pensa que és la de construcció del cambril. Més endavant i en data imprecisa s’excavà una fornícula nova de dos metres d’amplària i de fons per tres d’alt. La imatge s’allotjava dins un armari protegit per un vidre i una reixa de ferro. El recinte tenia també una reixa de fusta que es tancava. Davant l’estat de la cova i del perill que això suposava per als pelegrins, el rector de Calvià traslladà la imatge a la parròquia. La imatge era de marbre. Del sòtil penjava una làmpada d’oli que els pelegrins cuidaven d’encendre i proveir d’oli. També es recollien almoines.

Conreus i ramaderia de Bendinat

A Bendinat s’elaborava un oli de molta qualitat. Com ens diu l’Arxiduc, dels millors de Mallorca juntament amb els d’Alfàbia, Massanella i Oliclar. Una altra de les principals produccions eren les garroves. S’hi criaven gallines mallorquines i muls i per això tenien uns estables suficientment amples.

La venda de Bendinat

En el seu temps (1862-1863), el marquès de la Romana era un dels més importants terratinents de Mallorca, però a partir de 1876 començà a vendre totes les propietats que tenia a l’Illa, tal vegada per intentar millorar la carrera a la Cort, i es traslladà a Madrid. El seu fill major Pere Caro i Széchenyi, VI marquès de la Romana, nasqué a Palma el 3 de juliol de 1849, però morí a Madrid l’11 d’abril de 1916. Amb les vendes del patrimoni mallorquí en constituïren un de nou a Extremadura.

Exterior de l’Oratori de Portals.

Bendinat fou adquirit (1876) per la senyora Joana Adelaida Dameto i de Verí, futura (1899) comtessa de Peralada, de Zavellà i vescomtessa de Rocabertí, que estava casada amb el senyor Ramon Despuig i Fortuny Dameto, que seria comte de Montenegro (1885).

Un pic comprada la possessió, s’hi feren obres entre 1876 i 1880 per tal d’intentar llevar a les cases l’aspecte tan centreeuropeu que tenia –sense aconseguir-ho del tot, com es pot comprovar actualment–, però mantingueren els jardins sense fer-hi cap intervenció. A la seva mort heretaren els seus béns dos nebots, Ferran Truyols i Despuig i Josep Despuig i González de Valbuena. Bendinat pertocà al segon dels nebots, el qual tornà a fer obres a la casa i també als jardins. A més, els Caro se n’havien duit la major part dels mobles. Per tant, la nova propietària es va veure en la necessitat de moblar de bell nou les cases.

De l’època en què fou propietària de Bendinat Joana Adelaida Dameto i de Verí podem afirmar que hi ha, almenys, un detall que va ser aportat per ella: l’escut que es troba a la façana principal, a la part de dalt del petit balcó. Sota la corona que identifica el seu possessor com a comte –en aquest cas, comtessa– hi ha els escuts dels seus llinatges: Dameto, de Verí, Boixadors i Salas. Curiosament, i en contra de les lleis heràldiques, que solen posar a la dreta les armes de l’esposa i a l’esquerra les de l’home, considerant que les d’ell tenen prevalença, en aquest cas són les d’ella les que ocupen el lloc principal. Així, a la part dreta hi ha gravades les del seu espòs Ramon Despuig Fortuny Despuig i Sureda.

BIBLIOGRAFIA

archiduque luis salvador de austria Las Baleares por la palabra y el grabado. Sa Nostra. Caixa de Balears, 1991.

Bover, Joaquín María Nobiliario mallorquín dedicado a la Reina nuestra senyora. José J. De Olañeta, Editor; Librería Ripoll y Librería Esago. Palma, 1983

Bover de rosselló, Joaquín María Biblioteca de escritores baleares Imprenta de P.J. Gelabert. 1868. Tomo I, p. 165-168.

coll toMás, Baltasar Catedral de Mallorca. Barcelona: Printer, Industria Gráfica S.A., 1987.

gaMBús saiz, Mercedes; Massanet gili, Maria Itinerarios arquitectónicos de las islas Baleares. Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear. Palma: Gráficas Mundo, 1987.

Gran encicLopèdia de maLLorca, veu «Bendinat» i altres.

llaBrés Bernal, J Noticias y relaciones históricas de Mallorca, S. XIX. Palma: S.A.L., 1958-1971.

Medel, raMon. Manual del viajero en Palma de Mallorca. El Drac Editorial, Mallorca, 1989.

llaBrés Bernal, Juan. «La biblioteca del marqués de la Romana (1810-1864)». A: BSAL, XVIII (1920-1921), p. 60-62.

Massot raMis de ayreflor, María José Una familia noble mallorquina en la segunda mitad del siglo XVIII. La necesidad de salir de Mallorca en el momento de tomar carrera. Los Desbrull 1751-1777. Memòria de Doctorat UIB, 1989 (inèdita).

Morey tous, antònia Noblesa i desvinculació a Mallorca als segles XVIII i XIX. Universitat de les Illes Balears; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

Murray, donald g.; pascual, aina La casa y el tiempo. Interiores señoriales de Palma. Vol. II, p. 318. José J. de Olañeta, Editor, 1989.

Murray, donald g.; llaBrés, JauMe; pascual, aina Jardines de Mallorca. Tradición y estilo. Vol. I, Siglos XVII-XIX. Palma, J. J. de Olañeta, editor, 1990.

pascual, aina «Historia de Can Puig y del castillo de Bendinat». A: Catálogo de la subasta: Can Puig y castillo de Bendinat. Mallorca. Pintura, muebles, plata, porcelana y obras de arte pertenecientes a una familia de la nobleza mallorquina. Lunes 24 y martes 25 de mayo de 1999. Christie’s Iberica S.L., 1999.

riera Mora, anna. «El monument funerari del marquès de la Romana». A: A. Pascual (coord.). La Seu de Mallorca. Palma, José J. de Olañeta 1995.

salaverri Baraño, rafael Los Caro: D. Pedro Caro y Sureda III, Marqués de la Romana y su familia. Ed. Doce Calles, Madrid, 2016.

Escut a la façana principal amb les armes –a l’esquerra– de Joana Adelaida Dameto, de Verí Boixadors i Salas. A la dreta, les del seu espòs, Ramon Despuig Fortuny Despuig i Sureda

VIDA I LLEGAT D’ELIONOR AGUILÓ I AGUILÓ, «LA PRINCESA DE LOS XULLETAS»

Membre d’una poderosa família i després de dos matrimonis, Elionor Aguiló i Aguiló es convertí en la xueta més potentada entre els de classe alta de mitjan del segle XVIII.

Quan ens aproximam a la Història en general i en particular a la història dels xuetes solem trobar mancances quant a la menció a les dones. Aquí pretenem recuperar la figura d’Elionor Aguiló i Aguiló, recalcant la seva rellevància econòmica, cosa que li suposà l’assignació per part dels cronistes de l’època del malnom «princesa de los xulletas». Entre les seves possessions destaca el predi de Son Vich, as Capdellà, en el qual aconseguí uns avenços impensables per a un membre de la comunitat xueta tendents a l’equiparació social del grup amb la resta de mallorquins.

La figura d’Elionor Aguiló i Aguiló conjuga molts de components que reflecteixen la situació dels xuetes benestants del segle XVIII. Com a matriarca de la família més poderosa «del Carrer»1 va planificar en els seus testaments com s’havia de preservar el llegat de la seva família.

És interessant l’apel·latiu xulleta, ja que etimològicament ens aproparia a la versió que veu en la paraula xueta un derivat de «xulla». Així, oferiria rellevància a l’actuació dels xuetes per evitar les sospites de criptojudaisme, és a dir, la pràctica del judaisme en la intimitat, menjant carn de porc en públic, aliment prohibit per la religió jueva. La qüestió xueta en el segle XVIII venia precedida dels terribles Actes de Fe esdevinguts a Palma l’any 1691. La Inquisició, a final del segle XVII, havia perseguit, empresonat,

torturat i acabat amb la vida dels criptojueus o dels sospitosos de ser-ho. La cremadissa de 1691 va acabar amb la vida de trenta-set xuetes, tres d’ells pertinaços, això és, que no volgueren renunciar a la religió jueva abans de morir i que, per tant, foren cremats de viu en viu. Aquests tres foren Caterina Tarongí, el seu germà Rafel Tarongí i el rabí Rafel Valls. És sobretot especial el cas de Caterina Tarongí, que es dirigí al seu germà amb les paraules «Felet no et dons» per evitar que renunciàs a la religió jueva davant les pressions inquisitorials, fet que li valgué, dos-cents quaranta anys més tard, durant la Segona República, ser honorada amb l’apel·latiu de «la Juana de Arco xueta» pels intel·lectuals de la Lliga Laica.2

En el segle XVIII la violència física contra els xuetes, descendents de jueus conversos mallorquins, s’havia rebaixat, però la difusió de l’obra La Fe Triunfante del jesuïta Pare Francesc Garau i l’actitud de les autoritats religioses s’encarregaren de difondre els llinatges de les persones que la Inquisició havia assenyalat. A poc a poc, aquesta llista de cognoms va quedar reduïda a l’arxiconeguda sèrie de quinze: Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. Evidentment, els mallorquins que descendien de jueus que havien passat per la conversió eren molts més, però la necessitat de centrar l’odi envers una comunitat més reduïda va prevaler.

1 Expressió sinònima de comunitat xueta, ja que fa referència al carrer de l’Argenteria de Palma, darrer reducte del gueto xueta que va perdurar com a zona d’habitatge o comerç dels portadors dels quinze llinatges fins a la segona meitat del segle XX.

2 Per a més pistes sobre el recorregut historiogràfic de Caterina Tarongí, vegeu: Laura Miró (2019). «Caterina Tarongí: la Juana de Arco chueta», Raíces, 119, p. 78-82.

LAURA MIRÓ BONNÍN / Graduada en Història

La comunitat xueta del segle XVIII estava dividida entre «xuetes d’orella alta», rics i potentats, i «xuetes d’orella baixa», de vida menys ostentosa. En aquells moments, l’endogàmia característica de la comunitat xueta fins i tot era subendogàmica, ja que hi havia una forta tendència al casament entre els llinatges d’orella alta, com si es tractàs d’una elit dins del grup marginat.3 En aquest sentit, dues de les famílies més vinculades per enllaços matrimonials foren els Cortès i els Aguiló. Si bé ambdues famílies eren xuetes, els Cortès quedaren menyscabats econòmicament pels processos inquisitorials, mentre que els Aguiló preservaren el seu estatus.

A la poderosa família Aguiló pertany la figura d’Elionor Aguiló i Aguiló (1734-1767), nascuda del matrimoni entre Agustí Antoni Aguiló i Caterina Aguiló i batiada a la Seu dia 31 de juliol de 1734. Durant la seva vida, Elionor Aguiló i Aguiló, per l’herència rebuda de la seva família i pels seus dos matrimonis, es va convertir en la persona més rica de la comunitat xueta.4 Va assolir una consideració social superior, malgrat ser dona i xueta.

El primer matrimoni d’Elionor va ser amb Onofre Aguiló i Cortès. En els llinatges d’Onofre notam l’esmentada tendència a la unió entre les famílies Aguiló i Cortès. Elionor i Onofre es casaren a Sant Nicolau, però varen haver d’obtenir una autorització, atès el seu grau de consanguinitat. El matrimoni va tenir cinc fills, encara que només dos arribaren a edat adulta, Agustí Antoni (1754) i Marian Aguiló (1761).

El primer marit d’Elionor, Onofre Aguiló, morí dia 14 de febrer de 1762 i va ser enterrat a la Seu, a davant la capella de la Pietat. En el seu testament figuraven la sogra d’Elionor, Paula Cortès, i el seu cunyat, Tomàs Aguiló, i la mateixa Elionor. El segon matrimoni d’Elionor Aguiló, en aquest cas amb Domingo Cortès, va generar tensions amb la família del seu primer marit.

En un inventari de l’any 1767 consta que els béns immobles propietat d’Elionor Aguiló tenien un valor de 98.650 lliures. Entre aquests béns immobles hi trobam Son Brondo, Son Capó, sa Bomba, Son Pisà i Son Moix, a Palma; Son Vich, a Calvià; Son Creus, a Banyalbufar; i també se sap que tenia la propietat de Son Garcies, a Bunyola.

3 Enric porqueres i Pere de Montaner (1994). «Subendogamias en el Mediterráneo: los ejemplos mallorquines de la aristocracia y de los judíos conversos». Memòries de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, 6, p. 96.

4 Enric porqueres i Francesc riera (2004). Xuetes, nobles i capellans (segles XVII-XVIII). Palma: Lleonard Muntaner, p.85.

Durant la Segona República, va ser honorada amb l’apel·latiu de «la Juana de Arco xueta»

Les dues propietats més importants eren les de Son Garcies, heretada del seu marit, i Son Vich, heretada del seu pare. A la propietat de Son Vich, as Capdellà, Elionor va aconseguir uns avenços impensables per a un membre de la comunitat xueta. La possessió calvianera de Son Vich Vell va ser administrada pel bisbe de Barcelona després del Repartiment de Jaume I. Des del segle XIII fins al segle XVIII va viure innombrables canvis de propietat, però el seu nom fa referència al seu propietari de finals de segle XVI, Jaume Vich. L’any 1728, aquesta propietat va ser adquirida per l’eminentment comercial família Aguiló, per la qual cosa, poc després, fou heretada per Elionor Aguiló i Aguiló.

Des de 2006, el conjunt de Son Vic Vell figura en el catàleg de béns arquitectònics a protegir del terme municipal de Calvià.

Hi trobam el molí d’oli, la cuina, la capella, l’aljub, la quadra i la soll. La possessió compta també amb una torre de defensa construïda l’any 1547 per defensar-se dels atacs dels pirates. La zona més castigada pel pas del temps la componen precisament els elements decoratius de l’oratori. Dins del conjunt de dependències, i pel que fa al personatge d’Elionor Aguiló, la seva connexió amb es Capdellà i el seu activisme proxueta, l’espai que hi està més relacionat és la capella.5

Per ascendir socialment, a la Mallorca de l’Edat Moderna la millor manera era mitjançant la religió. En aquest sentit, Elionor va aconseguir que l’any 1754 el bisbat de Mallorca declaràs públic l’oratori de Son Vich per poderhi celebrar missa. I no tan sols això, sinó

que l’any 1765 va obtenir la visita del bisbe Francisco Garrido de la Vega per tonsurar-hi el seu cunyat Josep Cortès. S’ha de dir que els habitants des Capdellà sentien cert recel a l’hora d’anar a missa a Son Vich, en ser propietat de xuetes. Per tant, el simbolisme que per a la capella significava la visita del bisbe va contribuir a superar aquest estigma.

El segon marit d’Elionor Aguiló, Domingo Cortès, fou un dels anomenats «perruques» o «diputats del Carrer». Els «perruques» –que reberen aquest apel·latiu perquè portar perruca en aquella època era un tret d’ostentació econòmica–, o «diputats del Carrer», foren Joan Bonnín, Tomàs Aguiló, Tomàs Cortès, Francesc Fortesa, Bernat Aguiló i Domingo Cortès. Aquests sis adinerats xuetes s’autoproclamaren representats o diputats de la comunitat

Capella de la possessió de Son Vic Vell, on s’aprecia la volta de bòveda de canó amb pintures que representen el Cor de Jesús emmarcat amb diferents motius.

Per ascendir socialment, a la Mallorca de l’Edat Moderna la millor manera era mitjançant la religió

5 Maria del Pilar garcias i Emmanuel gloaguen (2006). Recorregut per les possessions de Calvià, Calvià: Ajuntament de Calvià.

Finestra gòtica de la casa d’Elionor Aguiló situada al carrer de Sant Bartomeu de Palma. Font: Enric Porqueres i Francesc Riera. Xuetes, nobles i capellans (segles XVII-XVIII). Palma: Lleonard Muntaner, p. 111.

xueta per demanar, davant la cort de Carles III, l’equiparació social dels seus membres amb la resta de mallorquins. A les acaballes del segle XVIII aconseguiren que Carles III dictàs un seguit de prescripcions favorables als descendents dels jueus conversos mallorquins ens tres reials cèdules (1782, 1785 i 1789), com ara que els xuetes tendrien autorització per viure en qualsevol indret de les ciutats, per practicar qualsevol ofici i per servir en l’exèrcit, a més de quedar prohibit l’insult o l’assignació de mots distintius per referir-se als portadors dels quinze llinatges. Domingo Cortès, juntament amb Josep-Valentí Fortesa Aguiló, ambdós amb negocis comercials importants, proporcionaren al monarca una embarcació de deu canons per a la marina de guerra. Aquesta aportació va ser agraïda personalment pel secretari d’Estat, el comte de Floridablanca.6

Com a reflex de la consciència de pertinença al grup xueta per part d’Elionor Aguiló, aquesta, en el seu testament, es refereix a la importància de perpetuar el seu cognom i el del seu marit i ofereix una perspectiva futura d’incitació a l’endogàmia dins la comunitat marginada. Podem parlar d’una actitud semblant a la que adoptaven els aristòcrates per conservar el llegat familiar, tot i que en el cas dels xuetes es tractava d’enllaços entre

membres d’una comunitat que residia al marge del tarannà social mallorquí i que trobava traves per tenir presència en l’àmbit públic. De fet, el fill que Elionor tingué amb Domingo Cortès, Bru Cortès i Aguiló, es va casar amb Paula Cortès i el matrimoni va haver de demanar permís per mor del grau de consanguinitat.

Elionor Aguiló es casà amb Domingo Cortès dia 27 de febrer de 1764, dos anys després de la mort del seu primer marit, a la parròquia de Sant Nicolau. D’aquest enllaç varen néixer Joan, Bru i Maria Cortès Aguiló. Només Bru va arribar a adult.

Bru Cortès i Aguiló va ser un xueta que lluità per ascendir socialment. Va elevar peticions al síndic personer i a la Reial Cambra del Consell de Castella –que finalment delegà la decisió en l’Ajuntament de Palma– perquè li fos concedida la consideració de «Ciudadano Militar i Mercader de Lonja Cerrada» Per fer-se mereixedor d’aquests títols, Bru no va dubtar a posar en valor els seus pares, les seves propietats, la seva vida luxosa i les seves relacions amb les autoritats, així com les circumstàncies de gaudir d’una condició econòmica elevada i de ser un dels hisendats més poderosos de Palma. Malgrat els mèrits, la seva condició xueta es va imposar i finalment les autoritats

li negaren els reconeixements que sol·licitava. Cal recalcar que, en aquella època, ser «ciudadano militar» implicava poder ocupar càrrecs a l’Ajuntament i que la naturalització de la presència de xuetes en la vida pública no s’assolirà fins a mitjan segle XIX. Per contra, sí que Bru Cortès aconseguí que l’acceptassin com a «Mercader de Lonja Cerrada».

Elionor Aguiló i Aguiló, matriarca dels poderosos Aguiló, va morir dia 16 de febrer de 1767 i va ser enterrada l’endemà a la Seu. El seu segon marit, Domingo Cortès, morí dia 4 d’abril de 1796 i va ser enterrat amb ella.

L’endogàmia dins la comunitat xuetes es tractava d’enllaços entre membres d’una comunitat que residia al marge del tarannà social mallorquí i que trobava traves per tenir presència en l’àmbit públic

6 Miquel forteza (1998). Del meu temps (volum II). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 8.

JOSEP LLUÍS POL I LLOMPART / Professor de matemàtiques

FRANÇOIS ARAGO, APUNTS

SOBRE LA HISTÒRIA D’UN SAVI QUE MESURÀ EL MÓN

Tots els que hem pujat alguna vegada a dalt de la mola de s’Esclop hem pogut contemplar, sobre el llom de la muntanya, les restes d’una enigmàtica construcció. Coneguda popularment com la caseta del francès o la caseta de n’Aragó, es tracta d’un observatori geodèsic construït expressament per aixoplugar les tasques de triangulació amb Eivissa i Formentera. Això és, per mesurar l’angle de visió que des d’aquell punt abraça aquestes dues illes i, així, poder determinar amb la major precisió possible quina era la longitud del meridià de París, en una gran cadena de triangles que va des de Dunkerque fins a sa Dragonera passant per París i Barcelona.

L’elecció de s’Esclop es dugué a terme per dos motius. El punt elegit havia de ser prou alt i prou a l’oest de la Serra perquè cap altra muntanya no impedís la visió de les Pitiüses. L’altura, a més a més, era important perquè tampoc la curvatura de la Terra no tapàs la petita Formentera, a més de 130 km de distància. Tant el cim del puig de Galatzó com la mola de s’Esclop reuneixen, per tant, les condicions adequades. És cert que el Galatzó és gairebé 100 metres més alt que s’Esclop, però potser el fet que estigui un

poc més lluny i que, a més, sovint se’n cobreixi el cap de boires i niguls, feren descartar el cim del Comte Mal.

La culminació de tota aquesta veritable proesa científica, que havia començat el 1792 i que donaria lloc al naixement del metre patró el 1799, tingué lloc en aquest cim calvianer el maig de 1808. Aquell mateix any Ludwig van Beethoven estrenava la cinquena i la sisena simfonies, el concert núm. 4 per a piano i orquestra i la gran Fantasia Coral, germen de la novena simfonia. Aquell mateix any Wolfgang von Goethe publicava la primera part de l’obra que l’havia de fer famós, el Faust. Però, qui fou el protagonista de tota aquesta història?

François Arago versus Francesc Aragó

A l’hora d’escriure aquest article s’imposa, primerament, esbrinar la grafia correcta del nom d’aquest savant, d’aquest savi, pel fet que nasqué a l’Estagell, poble del Rosselló francès: Catalunya Nord per a uns, sud de França per a d’altres. Dos fets justifiquen trobar en diverses publicacions i plaques la variant catalana com a Francesc Aragó: l’origen catalanoaragonès dels seus dos llinat-

Retrat d’Ary Scheffer.

ges (Aragó i Roig) i el fet que parlàs perfectament català, a més de tenir, segons explica ell mateix, una especial capacitat per parlar les diferents varietats lingüístiques d’aquesta llengua.

Però els episodis personals deixen ben clar que, tot i que el fet de parlar català li salvà literalment la vida, com veurem més endavant, François Arago era patriota francès fins a la medul·la. Amb només set anys, la nit de la batalla de Peires-Tortes, va envestir amb una llança, tot sol, un brigadier de l’exèrcit espanyol que es batia –perdut– en retirada amb cinc soldats més. Si no arriba a ser per uns camperols francesos armats amb forques que sortiren a ajudar-lo, aquest article avui no duria el seu nom.

Un altre fet rellevant pel que fa a la seva filiació patriòtica es produí durant un examen a l’École Polytechnique per passar d’una divisió a una altra. En aquella ocasió, l’examinador Adrien-Marie Legendre li va demanar, per mor dels seus llinatges, si era francès. Ell ho afirmà rotundament però, davant els dubtes insistents –ben bé impertinents– de l’acadèmic sobre el seu origen espanyol, Arago acabà per dir:

És possible, però en la meva humil família no es conserven documents autèntics que em permetin remuntar-me a l’estat civil dels meus avantpassats: tots són fills de les seves obres. Us declar altra vegada que som francès, i això ha de bastar-vos.

Antecedents familiars

François Arago era fill de François Bonaventure Arago i de Marie Roig. El seu pare, llicenciat en lleis, petit propietari de terres i d’idees liberals, arribà a ser batle del poble. Per la seva part, Marie Roig, provinent també de la pagesia benestant, s’encarregà de l’educació familiar dels seus fills i, en paraules de Muriel Toulotte, fou una dona d’una gran personalitat que va tenir una influència enorme sobre els seus fills i el seu entorn.

En les seves memòries, François Arago cita la seva mare en dues ocasions. La primera,

mentre roman presoner i en quarantena en un molí prop de la fortalesa de Sant Ferran, a Figueres. En aquells moments, Arago pensava que el seu afusellament era imminent:

Cinquanta idees diferents es presentaven quasi simultàniament al meu esperit. [...] en mirar cap als Pirineus, vaig veure clarament els cims i me’n vaig recordar de la meva mare, que de l’altra banda els podia, en aquell moment, contemplar tranquil·lament.

L’altra cita es produeix quan, després de passar la darrera quarantena al llatzeret de Marsella, l’estiu de 1809, explica:

[...] vaig anar a Perpinyà a veure la família. Allà la meva mare, la més respectable i piadosa de les dones, de la mateixa manera que abans feia oficiar misses pel descans etern de la meva ànima, quan creia que havia mort a Espanya, va fer dir moltes misses per donar gràcies a Déu per la meva tornada.

Llavors, un jove Arago de 23 anys acabava de viure la que seria, almanco en l’àmbit geogràfic, la més gran aventura de la seva vida. Tot havia començat durant la seva infantesa, de 1792 a 1799, quan els savis Delambre i Méchain havien mesurat el meridià de París des de Dunkerque a

Barcelona. El fruit d’aquesta expedició fou el naixement del metre patró, que seria definit com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, una nova mesura, signada per Napoleó Bonaparte, que substituiria gairebé totes les mesures tradicionals del món.

La culminació de la mesura del meridià de París

El 1803, quan Arago tenia només 17 anys, entrà a l’École Polytechnique de París. La seva brillant preparació, en molts d’aspectes autodidacta, el feu escalar posicions de manera vertiginosa i el 1805, amb 19 anys, és nomenat (per consell de Laplace) secretari-bibliotecari de l’Observatori Astronòmic de París. Durant aquells anys d’estudis, Pierre Méchain havia engegat la segona campanya per estendre la mesura del meridià de París des de Barcelona fins a les Illes Balears, tot seguint la costa catalanovalenciana. Era una vella aspiració, però la mort per febre groga, el 1804 a Castelló, l’impedí de culminar el seu somni.

El 2 de maig de 1806 el Bureau des Longitudes reprèn la idea i encarrega a Biot i a Arago la conclusió dels treballs. Cal esmentar aquí el fet anecdòtic que Méchain i el pare d’Arago havien estat vells coneguts i que, una vegada, aquest li comentà que el seu fill tenia intenció

Mola de s’Esclop.

de presentar-se als exàmens d’ingrés de l’École Polytechnique. Méchain provà de dissuadir el seu amic tot dient-li que si s’havia preparat tot sol no se’n sortiria, perquè l’examen era massa difícil. El savi acadèmic no sabia que, en realitat, estava parlant del seu successor.

Avui en dia se’ns fa molt difícil valorar en tota la seva magnitud el que significava recórrer el camí de Barcelona a les Illes Balears, carregat d’instruments científics de gran valor, pujant i baixant muntanyes, suportant calor i fred, exposat a tempestes, i passant –a vegades– setmanes i setmanes en un mateix punt per fer la mesura precisa d’un sol angle. Per si això fos poc, estam parlant d’un francès que, d’acord amb altres ajudants, feia senyals durant la nit encenent miralls parabòlics tot cremant-hi oli de balena. En plena guerra del francès!

El maig de 1808, després de grans dificultats i gairebé dos anys de feina, Arago estava acabant el treball de camp sobre el cim de la mola de s’Esclop, fent la mesura del darrer angle dels 17 triangles que havien traçat entre Barcelona i Mallorca. Però aquell mes els esdeveniments es precipitaren i es produïren tota una sèrie de fets ben coneguts. La revolta del 2 de maig, la repressió francesa i els afusellaments del 3... A finals d’aquell mes,

segons relata el propi Arago en les seves memòries, la gent recordà que hi havia un francès fent senyals al ponent de la Serra i que això no podia significar més que una cosa: es tractava d’un espia que cridava l’esquadra napoleònica.

La sort volgué que el patró del vaixell que les autoritats havien posat a disposició d’Arago, el senyor Damià, s’assabentàs de l’escamot que s’havia format per anar a prendre –o matar– el francès. Aquell s’avançà i li portà roba de mallorquí perquè es pogués disfressar. De baixada, el patró i el científic es trobaren amb el grup furiós i, parlant amb accent mallorquí, el mateix Arago els confirmà que si seguien pujant trobarien el francès a dalt del cim.

Quan Arago arribà a Ciutat, després d’estar amagat al port, aconseguí que dictassin contra ell una ordre d’empresonament a Bellver com a mesura per preservar-li la vida. Mentre s’hi dirigia a la correguda, el poble el va reconèixer i algú li va clavar una ganivetada a la cuixa. En to jocós, Arago conta que segurament és l’únic que ha entrat corrent a la presó en comptes de fugir-ne.

El savi francès, custodi gelós de les mesures trigonomètriques que havia fet i que sempre portava al damunt, tardaria un any rodó a poder tornar a França, amb

perill constant de la seva vida. Després d’un periple increïble per Cabrera, Roses, Palamós, Bugia i Alger, arribava finalment, el 2 de juliol de 1809, al port de Marsella. Arago fou rebut a París com un vertader heroi. Poques setmanes després, el 18 de setembre de 1809, amb només 23 anys, va ser nomenat membre de l’Académie des Sciences en substitució de Joseph Jêrôme Lalande.

Dos anys després, el 1811, Arago es casà amb Lucie Carrier-Besombes. El matrimoni tendria tres fills, però es veuria truncat per la mort prematura de la dona el 1829. El rossellonès no es tornaria a casar i va repartir la resta del seu temps entre la ciència i la política.

François Arago, científic i polític compromès

Quant a la ciència, Arago investigà moltes i diverses branques de la física i ocupà el càrrec de director de l’Observatori Astronòmic des de 1813 fins a 1846. El 1830 fou elegit per l’École Polytechnique com a catedràtic d’anàlisi aplicada a la geometria en substitució de Gaspard Monge. I aquell mateix any, seria nomenat secretari perpetu de l’Académie.

Pel que fa a la política, després de la revolució de 1848 (23-25 de febrer) que expulsà el darrer rei francès, Lluís Felip I, Arago

Caseta d’Aragó. Croquis de la Caseta d’Aragó.

fou ministre de la Marina (del 24 de febrer al 4 de maig), ministre de la Guerra (del 5 d’abril a l’11 de maig) i president de la Comissió Executiva, és a dir, cap del govern provisional (del 9 de maig al 21 de juny). És molt remarcable el fet que, mentre ostentava els càrrecs de ministre de la Marina i de la Guerra, fos ell qui signàs el decret d’abolició de l’esclavitud en totes les colònies franceses.

Des del seu republicanisme convençut, Arago contribuí notablement a l’aplicació de reformes educatives que tenien l’objectiu d’acostar el coneixement a les classes baixes. Fou, així mateix, un defensor apassionat del progrés científic i tècnic, així com de la seva divulgació. Aquest darrer aspecte, el de la divulgació, el defensà fins i tot en contra de l’opinió d’algun dels seus col·legues il·lustres, que trobaven que el coneixement científic no s’havia de vulgaritzar. És remarcable, en aquest sentit, la seva Astronomie populaire, publicada pòstumament i fruit dels cursos que impartí amb un extraordinari èxit de públic a l’Observatori de París des de 1813 i durant més de 30 anys.

Es tractava –en paraules d’Agustí Nieto-Galan– d’una science militante; és a dir, del convenciment que a través de la difusió de la ciència s’aconseguiria una major emancipació política i una progressiva democratització de la societat. Un clima de debat lliure i obert permetria, segons Arago, avançar envers una societat menys aristocràtica i més meritocràtica, on els millors serien validats per la pròpia esfera pública i no per relacions endogàmiques de poder.

Per si això no bastàs, a François Arago li hem de reconèixer, encara, un altre mèrit, potser el més universal de tots. Cada vegada que amb el dit premem la pantalla del nostre mòbil per fer una fotografia, en realitat som beneficiaris de la seva capacitat de visió. Efectivament, entre 1838 i 1839, Louis Daguerre intentava promocionar a París el que ell i Joseph Niépce havien inventat: la fixació automàtica d’una imatge sobre un suport a través d’una càmera obscura (el daguerreotip). Tot i que

els esforços de Daguerre no tingueren l’èxit esperat, Arago es va adonar de la importància d’aquella novetat i n’organitzà una presentació el 1839 davant l’Académie des Sciences. Allà defensà que una invenció com el daguerrotip no podia ser privada de l’ús públic per una patent, que una vegada coneguda la seva potenciali-

tat seria un regal per a tot el món, especialment per a científics i artistes. François Arago no errava els seus arguments ni un mil·límetre: el 19 d’agost d’aquell mateix any, a instàncies del científic, l’estat francès arribà a un acord econòmic amb Daguerre, alliberà la patent i declarà l’invent d’ús lliure.

Mapa triangulacions, 17 angles traçats entre Mallorca i Barcelona.

A François Arago li hem de reconèixer un altre mèrit: defensà que el daguerrotip no podia ser privat de l’ús públic per una patent

PERE PERELLÓ I PAYERES / Funcionari de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla

LA TASCA DE L’ENGINYER WARING A

LES TERRES DE CALVIÀ: LA CONSTRUCCIÓ

D’UN SOMNI

Henry Robert Waring Ramski (1834-1914) fou un enginyer civil anglès que va viure i va treballar la major part de la seva vida a Mallorca, al llarg del segle XIX. Primer a la zona de s’Albufera de Mallorca, al nord de l’illa, i després a les terres del Pariatge, més concretament a la possessió de Peguera i a les terres des Capdellà, dins el terme de Calvià.

Quan aprofundim en la seva vida i obra resulta evident que Waring fou una persona avançada al seu temps en molts d’aspectes. Enginyer clau en la gestió de la New Mallorca Land Company –«s’Empresa»–, primer varen dessecar les terres de l’Albufera, posteriorment les gestionaren i explotaren comercialment fins a convertir-les en la finca de reguiu més gran de tot Europa, en l’època que va del 1870 al 1892. El 1885 deixà sa Pobla i la feina de gestió i direcció de l’empresa anglesa, tasca que havia iniciat el 1862 J. La Trobe Bateman. Una vegada comprada la possessió de Peguera, Waring n’iniciarà la millora i la farà rendible, fins al punt que arriba a exportar al sud de França els seus productes agrícoles. Aquesta finca tindrà una plena explotació agrícola fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, de la mà d’una descendent seva: Francisca Roca Waring.

Ja al 1870 i 1871 Waring havia mantingut relacions comercials amb França, perquè durant la guerra francoprussiana va ven-

Virginia Woolf

“Recordar el passat dona profunditat al present i ens fa sentir més les coses.Perquè si el present ens trepitja de massa a prop, quedam reduïts a un cúmul d’impressions.”

Façana de la possessió de Peguera. Foto: Toni Bosch Alorda.

dre a l’exèrcit francès la producció íntegra de 2.000 quarterades de civada conreades a s’Albufera. La seva excel·lent relació humana i laboral amb la gent des Capdellà i de Calvià no va passar desapercebuda. Malgrat ser una persona del segle XIX, les seves idees les podríem enquadrar dins el segle XX. També fou un home de negocis brillant i discret. Tenia propietats a Anglaterra.1 A Ciutat de Mallorca hi tenia un negoci de cuines econòmiques2 que importava d’Anglaterra. També va destacar en el negoci de compravenda de propietats. Sabia quan era el millor moment per fer negoci.

Resulta curiós constatar, a partir dels papers i documents consultats, que els residents a Calvià de l’època de l’enginyer sabien poca cosa de l’estada i de la tasca de Waring a sa Pobla i s’Albufera. I que la gent de sa Pobla no va saber res de la seva nova vida a Peguera. Potser aquesta fou la seva voluntat.

Amb tot aquest paisatge humà, H. R. Waring fou una persona molt discreta, i de vida poc ostentosa, malgrat assolir un bon nivell econòmic i social en la seva època. La recerca per reconstruir la seva vida no ha estat fàcil, i encara ens queden molts d’aspectes, escrits i fets relatius al personatge per esbrinar. Sovint estam temptats de referir-nos a ell com l’enginyer tranquil o discret.

Les arrels angleses i la família

La petita ciutat costanera del canal de la Mànega anomenada Lyme Regis és al sudoest d’Anglaterra, al llindar entre Devon i Dorset. Aquí, en aquest petit indret de pescadors, va ser on va néixer entorn dels anys 1831-18323 Henry Robert Waring. El

qui anys més tard esdevindria enginyer i que va finar el 5 d’octubre de 1914.

El seu pare, Henry Francis Waring, era natural de la ciutat de Heroford4, molt propera a la frontera amb Gal·les i dins l’àrea d’influència de la gran ciutat portuària de Bristol. Avui dia, Heroford és una ciutat petita i dinàmica d’unes cinquanta-mil persones.

De la seva mare, Catherine Rankin, sabem que era natural de Bristol Gloucestershire, una de les principals ciutats d’Anglaterra, i un important centre de comerç amb la veïna Irlanda. No tenim dades, per ara, ni informació que ens digui si la parella va tenir més fills o per quina causa anaren a viure o treballar a Lyme Regis. Una dada

documentada que sí tenim és que, al novembre de 1871, Catherine era vídua.5

Si situam sobre un mapa les ciutats relacionades amb la família WaringRankin, és fàcil observar com totes estan al sud-oest de l’illa britànica, i dins la nació d’Anglaterra.

Waring no va deixar mai de banda les seves arrels angleses. Va visitar el seu país de manera periòdica, passant-hi llargues temporades, tant a l’època en què va viure a sa Pobla com a la darrera etapa de Peguera i es Capdellà. Pel moviment dels padrons municipals d’habitants, sabem que els seus fills i filles hi visqueren amb llargues estades, molt possiblement per formar-se i fer-hi estudis.

1 Hem trobat dues propietats immobiliàries a nom seu a Anglaterra l’any 1914: 39 Hamilton-Terrace, St. John Wood, i 38 Bourlington-road, WestbounePark. 2 Bàsicament és una estufa en què s’aprofita la part superior per cuinar. El material emprat és la fosa. D’aquesta manera s’aprofita millor el combustible, que a l’època era de llenya.

3 En no saber exactament la data de naixement, preferim indicar els dos anys possibles, ja que partim de les dades que tenim del seu certificat de defunció.

4 Una plana web d’obituaris anglesa publica que H. R. Waring va morir el 1848. La data evidentment és incorrecta: https://histfam.familysearch.org//getperson. php?personID=I174483&tree=Welsh, anotat el 07/08/2016. En una altra plana web hi trobam unes poques línies incompletes: http://www.icevirtuallibrary. com/content/article/10.1680/imotp.1916.16110, anotat el 08/08/2016.

5 La informació per redactar aquest text concret es basa en l’acta de matrimoni civil entre Waring i Maria Antònia Pujol, el segon matrimoni de Waring (Arxiu Municipal de sa Pobla, Sig. 707, 1872).

Royal Society de Londres, Bourlington-road, WestbounePark.

Construint camins de ferro al nord d’Espanya No tenim dades que ens permetin endinsar-nos en l’etapa d’estudiant de H. R. Waring, ni del lloc on va cursar els estudis d’enginyeria civil. Sí que hem trobat referències al seu ingrés el 1872 a la Royal Society of London for Improving Natural Knowledge, coneguda senzillament com la Royal Society. Per poder-hi ingressar calia tenir una titulació oficial i reglada. Això volia dir «tenir estudis d’enginyeria» i, en el cas de Waring, d’enginyeria civil.

Ara bé, tenim un context social i d’època que cal situar –encara que sigui breument. Com quasi tot a la vida i a la història, el procés d’industrialització no es va produir per generació espontània. Ja a les darreries del segle XVIII, la combinació de producció i la necessitat de consumir béns, juntament amb el gran augment de la població a la vella Europa, i a la demanda de nous serveis, crearen les condicions ideals per a l’esclat del que s’ha anomenat Revolució Industrial. Aquesta industrialització es va donar de manera significativa al Regne Unit. Ja aleshores era una de les primeres potències econòmiques del món conegut i bressol d’aquest procés.

L’incipient estat espanyol,6 encara poc estructurat al començament del segle XIX, no va seguir el full de ruta amb la mateixa velocitat que els altres veïns europeus. Però sí que es va convertir per a les empreses i els magnats de l’època en una oportunitat ideal per invertir, ja que tot era possible i quasi tot estava per fer.7 La primera línia ferroviària peninsular arribaria el 1848. La manca de capital i les sagnants guerres carlistes ens havien posat a la cua europea en la cursa per a la construcció d’una xarxa ferroviària eficient.

La major part de mà d’obra especialitzada per a la construcció dels camins de ferro provenia de França i d’Anglaterra. Centenars d’enginyers civils vingueren a Espanya. Una fallida –la dels anys seixanta– els va deixar sense feina. L’enginyer Green8 va treballar en la xarxa ferroviària del sud i Waring en la del nord o Cantàbric. Hi ha una petita referència escrita el 1916 9 a un obituari redactat en l’estil anglès, que situa Waring en la construcció del tren al nord d’Espanya. Cal suposar que les guerres carlines i les seves conseqüències afectaren el seu treball, o almenys el destorbaren.

Durant els anys d’estada al nord d’Espanya, possiblement a Gijón o al tram d’Hendaya, va ser quan Waring va conèixer i es va casar amb la seva primera esposa, Matilde López i Celada, que era natural de Santander.10 Sabem que també varen viure a Castelló, probablement per motius professionals.

El 1869 la família es trasllada primer a Alcúdia i el 1871 a sa Pobla, on l’empresa anglesa tenia les oficines al carrer de sa Plaça. Matilde López o Waring (?) va morir a Alcúdia el 1870 i el 1871 Waring es va casar amb Maria Antònia Pujol, de Palma, en segones núpcies. Trobaren casa al carrer Asalto núm. 46, on visqueren fins al 1885. Després, iniciarien l’estada a la possessió de Peguera i a Ciutat, al cèntric carrer de Sant Miquel.

La jove Matilde López Celada

La jove santanderina11 Matilde López i Celada va néixer el 1844. Segurament es varen conèixer i festejaren durant l’estada de Waring a les terres del nord, amb motiu de les tasques ferroviàries. El 28

6 Els historiadors situen la data de 1812 com l’inici de l’actual estructura d’estat.

de febrer de 1863 Waring dona entrada dels seus certificats de naixement a Lyme (Anglaterra) al registre de la catedral de Santander. No resultaria estrany pensar que tramitaven els papers del seu matrimoni. Molt possiblement, Waring encara no s’havia convertit al catolicisme, cosa que sí faria anys més tard. Però, per a l’Església, casar un jove de religió anglicana amb una dona catòlica no era cap problema i «eclesiàsticament» era possible. Amb molta probabilitat, la boda va tenir lloc el mateix 1863, o com a molt tard el 1864. Certament, no podem fer constar l’any amb exactitud.

La parella va tenir tres fills, almenys que hàgim pogut verificar amb certesa. Alfredo, el primer fill, va néixer a Castelló de la Plana cap al 1866. La segona filla, Matilde, el 1868, igualment nascuda a Castelló.12 Què hi feia la família Waring a Castelló de la Plana entre el 1865 i el 1868? Waring, va treballar als ferrocarrils del Llevant o de Catalunya? És molt possible , si bé no hem trobat cap document que ho confirmi. La desfeta o crisis del ferrocarril de 1866 explicada abans va fer acceptar a Waring l’encàrrec de gestionar i dirigir la finca de reguiu més gran d’Europa en aquells moments, la gran Albufera de Mallorca.13

7Fins a l’any 1851 no surt el primer pla general per organitzar les concessions per a les construccions de línies de tren i fins al 1855 no es promulgarà la primera llei nacional reguladora, coneguda com Llei general de camins de ferro.

8 Wilhem Green fou el primer enginyer contractat per J. F. Bateman per dur a terme les obres de dessecació de l’Albufera. Hi treballà entre 1683 i 1869. Waring el va substituir el mateix 1869.

9 http://www.icevirtuallibrary.com/content/article/10.1680/imotp.1916.16110 anotat el 15/08/2016.

10 Sabem que era de Santander per l’acta de defunció del seu primer fill, Enrique Waring i Celada, de 31 de desembre de 1874. Curiosament, en l’acta de defunció del fill Enrique, surt el segon llinatge de la mare –Celada– i no el primer, que era López.

11 De Santander també era en José Arronte i Palma, que fou el secretari de la New Mallorca Land Company –coneguda popularment com «s’Empresa»– als anys setanta i vuitanta del segle XIX, amic personal de Waring, ja que fou el seu testimoni en la segona boda. Alguns autors l’han anomenat com a majordom de Lee La Trobe Bateman a les darreries de la presència anglesa. Fins i tot s’apunta –sense fonament documentat– que va morir arruïnat.

12 Arxiu Municipal d’Alcúdia, fulls d’empadronaments 1868-1869.

Per a l’Església, casar un jove de religió anglicana amb una dona catòlica no era cap problema

Els mateixos documents situen l’arribada a Alcúdia de la família López Waring el 1869. L’any anterior no consten en l’empadronament. El primer domicili a Alcúdia el 1869 va ser al carrer Prínceps d’Astúries núm. 2, avui anomenat carrer Albellons, pròxim a la cantonada amb el carrer Sant Jaume. Amb la família Waring hi trobam una jove de divuit anys anomenada Francisca i que treballava com a criada, natural de València. El tercer fill, n’Enrique, naixeria aquell mateix any, ja instal·lats a la ciutat fidelíssima. Enrique Waring Celada, aquest és el nom que figura en la seva acta de defunció de 31 de desembre de 1874. Enrique fill va néixer l’any de l’arribada dels seus pares a Alcúdia i va morir, segons l’acta esmentada, per un «hidrocefaloagudo». El pare demana a l’escrit que el seu fill Enrique sigui enterrat al cementeri d’Alcúdia, al costat de la seva mare, na Matilde, la qual dissortadament havia finat l’any 1870, entorn dels 26 anys d’edat.

El rastre d’Alfredo el podem seguir fins al 1877, en què desapareix de les anotacions dels fulls d’empadronament de sa Pobla. No en sabem la causa. Potser per mort, o per haver anat a estudiar a altres terres o per haver-se instal·lat a Anglaterra. Una

cosa semblant passa amb la filla Matilde. Seguim la seva petja fins al 1880 i a la mateixa edat que Alfredo ja no surt a l’empadronament de sa Pobla. Cal suposar-ne un trasllat per estudis a Anglaterra.

Maria Antònia Pujol i Amengual

La segona esposa de Waring va ser Maria Antònia Pujol i Amengual, que va conviure durant quaranta-tres anys de vida amb l’enginyer i que va finar el 23 de maig de 1921. Sis anys després de fer-ho Waring. La gent del segle XIX inexorablement anaven deixant el món conegut. No sabem exactament l’any de naixement de Maria Antònia Pujol. En els fulls d’empadronament consultats entre 1871 i 1892 de l’arxiu municipal de sa Pobla les dates ballen incomprensiblement d’una a l’altra. Sovint donen una diferència d’edat entre marit i muller de 5 anys, i per contra en trobam alguna en què la diferència és de 10 anys. Cal precisar que els documents relacionats amb els empadronaments al segle XIX i principis del segle XX no tenien la cura i l’exactitud dels actuals.

Al 16 de febrer de 1871 Maria Antònia Pujol es va casar amb Waring a l’església d’Alcúdia.14 Ell era vidu de Matilde López

des de feia pocs mesos i tenia tres fills. Per tant, va tenir pressa a cercar esposa i la va trobar a Palma. Ella devia tenir entre vinti-cinc i trenta anys. Dia 2 de novembre del mateix any de 1871 Maria Antònia Pujol va parir el primer fill, Antoni Waring Pujol. A les vuit del vespre del 15 de novembre del mateix any, al jutjat municipal de sa Pobla, tenia lloc la boda civil, ja que la documentació no havia estat disponible amb anterioritat. Feia pocs dies del part i Maria Antònia, per aquest motiu, no hi va poder ser present. La seva germana Teodora sí que hi va ser com a representant seva, amb uns poders notarials lliurats pel notari de Ciutat Joaquim Pujol i Muntaner. Teodora i la seva germana Maria Antònia Pujol eren filles d’Antoni Pujol, que ja havia finat, i d’Antònia Maria Amengual, una família molt reconeguda a Ciutat al segle XIX. Un dels principals testimonis i amic personal de Waring que signaren l’acta de matrimoni fou el secretari de la New Majorca Land Company, José Arronte i Palma, natural de Santander. La boda canònica, com ja hem dit abans, havia tingut lloc el 16 de gener (?) del 1871 a la ciutat d’Alcúdia.15 El 1876 naixeria Eulària Waring Pujol.

Cercant les aigües dolces de s’Albufera al nord de Mallorca

A començament del 1862, l’enginyer John Frederic Bateman (anys després La Trobe Bateman) era a Barcelona i molt probablement estava preparant un llarg viatge a l’Índia i Ceilan.16 A la Ciutat Comtal va sentir a parlar per primera vegada del projecte de dessecació de l’Albufera del nord de Mallorca, la Gran Albufera. Va poder conèixer personalment dos compatriotes seus que en tenien la concessió del Govern Reial de les Espanyes, juntament amb altres, i que anaven a la recerca de capi-

13 En la documentació del segle XIX, l’albufera del nord de Mallorca és anomenada «albufera d’Alcúdia». Cert que un tros està dins el terme municipal d’Alcúdia, un tros més petit pertany a sa Pobla i el més gran al terme de Muro. Personalment, preferesc anomenar-la Gran Albufera del nord de Mallorca. Els habitants dels tres municipis se l’estimen per igual, i ella no pertany a ningú. Sobre el tema de les partions albufereres hi ha un treball de gran qualitat i rigor històric fet conjuntament per Francesca M. Serra i Manuel Espinosa, titulat Notes sobre la demarcació dels termes municipals d’Alcúdia, sa Pobla i Muro.

14 Registre civil del Jutjat Municipal de sa Pobla, acta de matrimoni.

15 Mossèn Joan Pons va fer tot el possible per recuperar una còpia d’aquesta acta de matrimoni, amb resultats negatius, malgrat les hores de dedicació, a l’arxiu de la parròquia d’Alcúdia. Ben segur que ens hauria aportat molta informació. Cal puntualitzar que la diferència de dates entre la boda canònica i la civil ve motivada per qüestions de paperassa. En aquesta època Waring molt probablement no hauria obtingut la nacionalitat espanyola.

16 Avui Sri Lanka. Hi va fer els plànols del port de Colombo.

Ànneres de s’Albufera de Mallorca.

tal per engegar les obres. Eren William Parkington Hunt, George Higgin Wynfield i el català Josep Joaquim Figueres Porret.

Les converses i propostes sorgides a Barcelona anaren endavant, i J. F. Bateman va preparar una visita a l’Albufera per estudiar les possibilitats i viabilitats de les obres que s’haurien de dur a terme. Aquesta primera visita dels tècnics anglesos la tenim datada el mes de març de 1862 Bateman i els seus acompanyants visiten Inca, Alcúdia, Muro i sa Pobla. Observen l’indret i se’n duen a Londres mostres de les aigües i de les terres. Estudien els plans de dessecació realitzats des dels inicis del segle XIX, especialment els treballs i propostes dels enginyers civils espanyols López (1853) i de Villaverde (1859). Visiten, també, s’Oberta, indret on al 1852 havia obert un tros de terra que donava sortida natural a les aigües bufereres cap a la mar.

La visita i els estudis dels anglesos enviats per Bateman donen fruit. El mateix any, J. F. Bateman, com a accionista principal, i en Wilhem Hope enllesteixen les bases legals del que serà la New Majorca Land Company. Posen les seves condicions i negocien amb el Patrimoni Reial, propietari

d’una part de l’Albufera. Altres propietaris eren la família Agüera d’Alcúdia i els Villalonga Zafortesa, que tenien la possessió de Sant Martí a Muro. El desembre de 1862 les negociacions de totes les parts resten closes i començaren les obres.

L’empresa de La Trobe Bateman serà espectacular per l’abast i el cost de les obres, i W. Green destacarà per la seva necessitat de donar a conèixer el seu Déu anglicà. En canvi, Waring serà l’enginyer tranquil i eficient. Per espai de quasi quinze anys farà realitat els somnis de la família La Trobe Bateman. La seva part tècnica més rellevant serà el Pla de Reguiu de la finca, una vertadera obra d’enginyeria hidràulica, amb més de 70 quilòmetres de canals anomenat de rec per aprofitar les aigües dolces de la font de Son Joan, al terme de Muro. Crearà la Colònia Agrícola de Gatamoix, després Sant Lluís. Juntament amb el diputat Miquel Socies, impulsarà i aconseguiran el 1878 que el ferrocarril arribi a sa Pobla, amb la finalitat de fer arribar a Ciutat els productes conreats a l’Albufera. Participarà en l’Exposició Universal de París17 el 1878 amb un èxit rotund de qualitat de productes presentats i premis aconseguits.

En definitiva, va viure una etapa intensa i productiva, però hi ha una història que ens va captivar especialment mentre fèiem la recerca a l’hemeroteca de El Isleño. De manera gratuïta i al llarg d’uns anys, feia classe als nins i nines de sa Pobla els horabaixes i les vetlades, de manera gratuïta. Impartia les classes a casa seva, al carrer Asalto 48 de sa Pobla. Una bona pista per ajudar-nos a entendre el personatge i la figura que estam traient de l’oblit. Cal recordar que les nines no ho tenien gens fàcil per accedir a escoles o mestres per tal de formar-se.

L’arribada a Peguera i es Capdellà

El 1885, Lee La Trobe Bateman havia estat l’hereu majoritari de les accions de la New Majorca Land Company. Aquest fet suposaria un canvi important de direcció per l’empresa. El cas és que, quan l’enginyer Waring es trobà amb prou doblers estalviats,18 decidí comprar terres a Mallorca. Waring vivia a Espanya des de principi dels anys seixanta del segle XIX, i s’havia establert a Mallorca a finals de 1869. Tal vegada va ser pel desig de poder fer feina i conrear les seves pròpies terres o bé perquè ja s’ensumava la desfeta de l’empresa anglesa albuferera o potser perquè les relacions amb el fill de J. F. Bateman –Lee– anaven una mica sorreres.19 I és molt probable, també, que la seva dona i els fills no volguessin haver de marxar a altres terres llunyanes.

Waring posà la mirada i les intencions a l’altre extrem de l’illa, lluny del petit paradís que ell havia ajudat a modelar. Entre 1884 i 1885 deixà la casa del carrer Asalto, 48, de manera definitiva20 i s’establia a la casa la seva dona Maria Antònia Pujol al

17 I què hi feia el nostre enginyer Waring a París, passejant amb el diputat Miquel Socies? Hi va anar per dos motius. En primer lloc se’n va dur dues mostres de paper de canyet, Phragmites communis. S’havien fet els primers assajos i en resultava un paper de bona qualitat. De fet, Waring va construir a sa Roca la primera fàbrica de paper i la va mantenir oberta fins al 1892. A banda hi havia les exportacions de canyet que «s’Empresa» feia a Londres amb la mateixa finalitat d’obtenir paper. I en segon lloc, se’n va dur una memòria de gestió de les activitats duites a terme a l’Albufera per donar-les a conèixer al món.

18 Waring declarava uns guanys anuals de 4.000 duros, sou que cobrava per la direcció tècnica de l’empresa de l’Albufera (AMSP).

19 Amb dificultat, feixuges.

20 Segons el padró municipal de 1885-1890 de sa Pobla (AMSP).

El 1860, Enrique Waring adquirí la possessió de Peguera i inicià tot un seguit de millores que la convertiren en una propietat important en la producció agrícola

carrer de Sant Miquel, 127, de Ciutat. És en aquesta època que compra la possessió de Peguera. Aquesta no serà l’única adquisició de terres que farà.21

La Gran Enciclopèdia de Mallorca comenta: «El 1860, Enrique Waring adquirí la possessió de Peguera i inicià tot un seguit de millores que la convertiren en una propietat important en la producció agrícola». La data del 1860 ha de ser del tot incorrecta,

atès que –com explicàvem en pàgines anteriors– en aquests anys Waring encara no havia arribat a Mallorca, ni treballava per a J. F. La Trobe Bateman. Segurament era al nord d’Espanya treballant en el procés de construcció de línies de tren o ponts. A part d’aquests fets lògics, en aquesta data tindria uns 29 o 30 anys i difícilment devia tenir doblers o capital suficient per a la compra d’una possessió mallorquina.

A la zona de Peguera s’hi trobaven les possessions de Camp de Mar, Son Vic, La Romana, Son Peguerí i Torà. Al segle XVIII s’hi va construir un carregador a la platja per embarcar troncs, garroves, carbó, llenya, bestiar i ametles, que es transportaven fins a Ciutat i a altres ports de les Illes.

Peguera era i és una gran finca situada a les terres del Pariatge. Una minsa i pobra agricultura era al segle XIX l’única font de nodriment d’una població que es veuria obligada a emigrar cap a indrets d’ultramar, especialment cap a l’Argentina i Cuba. El blat, l’ordi, la vinya –fins l’arribada de la fil·loxera, al darrer decenni del XIX– i l’olivera, així com la cria de bestiar, permetien una migrada subsistència, però poca cosa més. La vida no era fàcil a Calvià quan Waring hi va arribar.

Aviat, l’enginyer anglès farà reformes a les cases,22 per aportar-hi un aire i una fisonomia eminentment angleses, que encara avui es conserven. Waring voldrà explotar una bona finca i –com a bon professional que és– hi farà millores significatives. Hi plantarà uns 6.000 garrovers i unes 17.000 tapereres, els fruits dels quals exportarà

21 Com ja havíem comentat, després de la compra de Peguera, Waring compraria altres terres: Xorrigo i Moranta. En l’actualitat, la possessió de Xorrigo és la més extensa del terme de Palma i una de les més grans de l’illa de Mallorca. El 1897 l’enginyer Waring la va comprar. Vista amb la perspectiva del temps, la compra de les possessions de Xorrigo i Moranta sembla una especulació immobiliària i no que Waring volgués ocupar-se de la seva explotació. El 9 d’octubre de 1903 Waring va vendre les dues possessions al ric comerciant Joan Oliver Castanyer, pel preu de 350.000 pessetes, segons consta en l’escriptura atorgada davant el notari Joan Palou, de Palma. Waring, en menys de sis anys, havia obtingut, segons preus oficials declarats, un benefici de 130.00 pessetes. Una vertadera fortuna.

22 Amb la reforma que va fer Waring a les cases de Peguera i altres dependències, els va donar major funcionalitat. El porxo d’entrada i el portal forà agafaren un aire característic i singular. Va mantenir la clastra, amb un magnífic empedrat, i un gran aljub d’època musulmana que recull les aigües pluvials (https:// www.artifexbalear.org/c_pos.htm, anotat el 9-11-2020).

Interior del palau de Sant Miquel, on ara hi ha un famós cafè.

al sud de França. Malgrat que la platja no era en principi propietat seva –més endavant veurem que les terres de la possessió de Peguera no arribaven a la mar–, Waring hi construirà als anys noranta del segle XIX una casa d’estiueig, que anomenarà Palmira.

Per aquest motiu, avui en dia encara ens ha quedat el topònim de platja de Palmira, així esmentada en el catàleg de toponímia. Els terrenys propers a la platja i els de la possessió mantindran la seva fisonomia fins a les dues primeres dècades del segle XX, quan començaran a ser urbanitzades com a conseqüència de l’arribada massiva de turisme. Els inicis d’aquest procés turístic foren tímids i amb un segell de qualitat. El 1903 arribaven a la casa de Palmira tres pintors notables que marcaren una època: Francisco Bernareggi, Pedro Blanes Viale i Antoni Gelabert.23

El nucli pròpiament urbà que hi ha avui dia a Peguera va ser promogut per dues famílies de començaments del segle XX. Ens referim a les famílies Rossinyol Sagranada i Roca Waring24 –una part dels nets de Waring. El 1958, i ja de manera definitiva, Francisca Roca Waring de Unzue25 va promoure un pla parcial per a urbanitzar totalment la zona.

Waring a la revista Vora Mar

La revista cultural Vora Mar va tenir als anys setanta del segle XX una important presència a la zona de Peguera, es Capdellà i Calvià. Lògicament, s’hi varen escriure algunes referències sobre Waring. La seva memòria encara era molt viva i quedaven algunes persones que havien viscut l’esplendor de la possessió.

Entre els mesos de febrer a juny del 1974, sortiren petites ressenyes a Vora Mar signades per Adolfo Colomar Schopke, tot

parlant de «s’inglès de Peguera». Surten la veu i les anècdotes d’«el sen Gasparó», «el sen Joan Boira», «el sen Guillem Moho», «es patró Tirra» i el fill d’en Damià Tous, que havia estat l’apoderat de Waring amb els assumptes de Peguera.

El «sen Bosquet» ens explica per què Waring va fer plantar eucaliptus a la zona des Rivetó: hi havia aigües em pantanades i poc salubres, i ell tenia la intenció de fer la zona més saludable, per això en va pagar la plantació.

Madò Bàrbara de s’Hort ens do nava detalls de la sembra de 17.000 tapereres a Peguera, i de com la finca va deixar de banda les oliveres i la vinya per centrar-se en els garrovers i els ametlers. Ens conten que cada estiu venia gent de França per fer la collita de tàperes.

Imatge de la platja de Palmira.

23 Bernareggi, amb Gelabert i Pere Blanes Viale, fan el 1904 una estada a la casa de Palmira, que perllongaran durant set mesos (de juliol de 1904 a gener de 1905). Reben visites, pinten i intercanvien impressions i opinions sobre temes artístics i tècnics. Tres pintors arrelats a Mallorca que marcaren una època.

24 El vocal de la Cambra de Comerç de Mallorca, i diputat regionalista Guillem Roca Waring dirigí una petició sobre un projecte autonòmic als anys 30. També fou regidor de Ciutat. Va tenir un cert paper de relleu dins la política de l’època.

25 CFou la senyora de Peguera entre els anys quaranta i els seixanta. La gent major d’avui dia encara la recorda. Lleonard Muntaner ens deia que la tenia a la memòria, ja que els diumenges solia anar a missa amb els seus pares a una capella de Peguera avui inexistent i la «senyora» tenia un espai reservat a primera fila, amb un cadafal més elevat que el públic. El 1932 dirigia la Sección Femenina de Unión de Derechas, que a partir del 1933 es va dir Acción Popular Agraria.

Waring estava obsessionat amb els garrovers. Deia que era l’arbre del futur. Per aquest motiu en va fer plantar més de 6.000. També sembrava pins per tot arreu. La plantació més gran era la que hi havia a la sortida de Peguera en direcció as Capdellà. Durant molts d’anys va ser coneguda com la zona dels «pins sembrats». Aquest fet no era casual. Waring pretenia aturar la «saladina» de la mar que entrava els dies de vent de ponent a les seves terres. Tot era pensat i calculat amb una visió de futur que sorprèn.

La construcció de la casa anomenada Palmira ocupa un bon espai en els articles de Vora Mar, així com les referències a les reunions familiars i de pintors i artistes que s’hi feien a principi de segle XX. La decisió de construir ses Cases de s’Hort, destinada a la família que conreava l’hort, sa Caseta de ses Figues, la rehabilitació de la sínia de Peguera, el safareig i altres fets i personatges, varen anar sortint a les planes de fa més de quaranta anys de Vora Mar 26 En definitiva, la vida petita del dia a dia retratada i de «com» un personatge únic agafa una dimensió humana i d’estima de la gent que el va conèixer i treballà amb ell.

LA MEMÒRIA VIVA DE LA POSSESSIÓ DE PEGUERA

Nascuda el 1936 a Pòrtol, va passar la major part de la infància i joventut a la possessió de Peguera. El 1935 son pare, amb vint-i-vuit anys, es va convertir en l’amo de la possessió, juntament amb la seva esposa, i madona Joana Aina Jaume. Cal recordar que, al senyor o propietari, seguia en importància la figura de l’amo. Missatges, porquers, figueraleres, jornaleres i d’altres conformaven l’estructura humana i social de la possessió, que era l’element central de la vida agrària a Mallorca. Catalina recorda en detall vivències i fets diversos amb una claredat envejable.

Quina època vàreu viure a la possessió de Peguera?

Pràcticament la dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. Llavors estava en ple rendiment agrari. Teníem milers de garrovers i ametlers, també oliveres i moltes guardes d’ovelles. La tafona era antiga i espectacular. La possessió era gran i donava feina diària a unes quaranta persones, de les quals una vintena vivien tot l’any a les cases. En la temporada de collita i sega –que podia durar entre dos i tres mesos– venien prop de cent cinquanta dones i homes. Quan, per edat, mon pare va deixar de ser l’amo, el meu germà Rafel va agafar el maneig de la possessió.

Quina procedència tenien les persones que venien a fer feina a la possessió?

La majoria eren des Capdellà i Calvià, però no bastaven. Varen venir a treballar-hi i a viure-hi famílies de Pòrtol, de sa Cabaneta i d’Eivissa. Encara ara en conec descendents, que varen quedar a viure as Capdellà.

Quins records guardau dels propietaris de la possessió, els Waring?

La «senyora» és la que més record. Francisca Roca Waring va ser la propietària de la possessió de Peguera fins a final dels anys setanta, quan va morir. Era casada amb el notari Asterio Unzue, d’ascendència Navarra (va ser degà del Col·legi de Notaris de Ciutat). Tingueren casa a Algaida fins als anys cinquanta, perquè n’Asterio fou el notari d’aquest poble. També record el seu germà Guillermo, que era el propietari de sa Talaia, terra veïna a Peguera.

Francisca i Guillermo Roca eren nets de l’enginyer Waring? Sí. A Calvià i as Capdellà li dèiem «s’Anglès Vell». És clar que no el vaig conèixer, ja que havia mort a començament del segle XX. La gent tenia molt de respecte a la seva memòria. Vaig sentir contar que era un home molt seu, reservat i una mica excèntric, «molt anglès». Vull dir que no era ben bé com els mallorquins. Bona persona, però molt reservat, això és el que contaven d’ell. Una filla de l’Anglès Vell vivia a la casa de Palmira, encara ara la record. «Na Tilina», li deien, un diminutiu familiar de Matilde. Era una dona elegant que vivia tot l’any a la casa amb una serventa. Deien que havia estat educada a Anglaterra. Vivia a l’única casa de la platja, de planta baixa, amb tres arcades, i a quinze metres de l’aigua. Aquella casa em fascinava, era l’única en tot el que avui dia és Peguera. La gran filera de pins sembrats que hi havia entre la mar i la possessió també m’estirava molt. Record que els infants de la contrada en cercàvem la frescor i jugàvem amb la fullaca. Els havia fet sembrar s’Anglès Vell.

26 Hi ha referències a Waring a la revista Lluc núm. 733.

Les heures de la terra

A l’edició del diari La Almudaina de dia 6 d’octubre de 1914 sortien dues petites notes de premsa referides a Enrique R. Waring. A la plana de les esqueles mortuòries, en sortia una amb el seu nom complet: Enrique Roberto Waring i Rankin.

La primera nota de premsa –signada a Palma– comentava que la matinada de dia 5 del mes esmentat abans, devers les tres de la matinada, havia finat el distingit i ja ancià senyor Waring. Aquest havia vingut a Mallorca, perquè havia de treballar a l’explotació de l’empresa de l’Albufera. En els darrers anys de la seva vida viuria a cavall entre la seva possessió de Peguera, es Capdellà i Ciutat.

Lògicament, i en tractar-se d’una necrològica, la premsa en lloava la figura i memòria, el talent i laboriositat. I just en acabar la nota anomenava el seu gendre, Miguel Salom, i el seu net, Guillermo Roca Waring. Els esmentava com a persones conegudes i respectables de l’època.

En la segona nota –ja una mica més extensa–, en l’apartat relacionat amb la Part Forana i des des Capdellà, al terme de Calvià, tornava a parlar del senyor Waring. El seu traspàs havia deixat els cors tristos i endolats als habitants de la terra extrema, situada al bell mig dels cims del Galatzó, l’Esclop i el puig Batiat. Reconeixia el senyor Waring, ja difunt, com a propietari de la possessió de Peguera i recordava una vegada més la seva dimensió humana. Aquest cop amb més detalls.

Al llarg de la seva vida, Waring havia protegit i beneficiat els obrers, jornalers i artesans que tenia directament fent feina a la possessió i també els qui contractava eventualment al llogaret des Capdellà 27 i a la vila de Calvià. Abans de la creació i de l’entrada en vigor de la llei nacional d’accidents en el treball, ell ja la posava en pràctica amb els seus obrers. A la més petita desgràcia

o accident que patien i no podien anar a fer feina, Waring els continuava pagant el jornal, fins que estaven recuperats i tornaven a la feina. I no tan sols això, sinó que en cas de malaltia llarga procurava que arribassin queviures a les famílies dels jornalers.28 La nota periodística acabava demanant una pregària per l’etern descans de tan noble i virtuosa persona. Aquest tarannà humanitari demostrat vers els més necessitats a les terres des Capdellà ja la posà en pràctica en la seva estada com a gestor i director de l’empresa de l’Albufera. Quan els jornalers de la dessecació tenien febres, rebien brou de gallina i una botella d’aiguardent, i si era necessari un llit en el primer hospital privat que veren les terres del nord de Mallorca.

En l’esquela mortuòria –publicada el mateix 6 d’octubre en format senzill i discret– hi trobam més informació. Ens diu que Enrique R. Waring y Rankin havia rebut els Sants Sagraments i que la seva esposa i els seus fills presents i absents comunicaven a familiars i amics que el Rosari tindria lloc a les cinc i mitja del capvespre a l’església de Sant Miquel de Ciutat.

L’edat del difunt

27 Fins als anys seixanta del segle XX molts de jornalers des Capdellà trobaren feina a la possessió de Peguera.

28 Diari L’Almudaina, 6 d’octubre de 1914.

Esquela mortuòria d’E. Waring.

Tomba on descansa el cos de Waring al cementiri de Palma.

era de 82 anys i la causa indicada, esclerosi cerebral, malaltia genètica i comuna a les persones d’edat avançada com era el senyor Waring.

La tomba estava i està situada a l’ampliació del cementiri dissenyada per l’arquitecte Gaspar Bennàssar a començaments del segle XX, molt pròxima a l’entrada principal. El disseny, les formes i el material criden l’atenció de qui la visita. El seu estil anglès és innegable. I a mesura que anam desvelant la vida i l’obra de l’enginyer, gosaríem dir que aquesta tomba va ser dissenyada per ell mateix. Les fulles d’heura simbolitzen la protecció contra els mals esperits.

La vida i la personalitat de l’enginyer Waring fou polièdrica i complexa en molts de sentits. Tant el podem trobar els anys 70 del segle XIX dirigint excavacions arqueològiques a la ciutat de Pol·lèntia com fent de mestre a nins i nines a casa seva al carrer Asalto de sa Pobla. En el darrer tram de la vida, Waring va viure d’acord als ritus i pràctiques de l’església catòlica de Roma. En un moment concret de la vida va renunciar al seu anglicanisme.

La façana anglesa de l’església de Sant Joan Baptista de Calvià Només és una hipòtesi, però cal explicar-la amb detall atesa la seva importància, i els fonaments que la sustenten. El visitant de la vila de Calvià no pot deixar d’impressionar-se al davant de la gegantina mola del seu temple, que domina bona part de la contrada. Quan fou bastida aquesta monumental església, els habitants de les marines i terres calvianeres no passaven de les dues mil ànimes.

El 1865 començà a projectar-se un nou temple per donar assistència espiritual als qui vivien a la contrada. Els plànols s’encarregaren a un mestre d’obres local anomenat Biel Lliset. Aquest home senzill i de coneixements limitats, dibuixà un croquis que es conserva a l’arxiu del Bisbat, el

qual presenta una obra que no s’assembla en res a la que podem veure avui dia. La primera intenció era construir un edifici de senzillíssima figura en un estil neogòtic, però mai no és dugué a terme.

Cap al 1890, les obres del nou temple es varen reprendre i començaren a bastir un edifici totalment diferent al que trobam en l’esmentat plànol i que, estudiat al detall, ens porta a la conclusió que qui realitzà els plànols definitius havia de tenir uns bons coneixements de l’arquitectura religiosa britànica. Efectivament, a primer cop d’ull, i sense ser-ne experts, podem afirmar que l’església de Calvià és una mena de catedral a l’anglesa. La porta principal és d’estil normand i el gran finestral del centre de la façana, en substitució del rosetó projectat inicialment, pertany a la moda del Període Perpendicular29, tan important en els temples del Regne Unit.

Hi trobam, també, un nombre de detalls estructurals i decoratius que ens porten a l’anomenada «English Renaissance», de Christofer Wren, i de la seva catedral de Sant Pau a Londres, especialment els capells de les torres i els rellotges.

Amb aquets antecedents, podem afirmar que l’autor del projecte va fer una barreja emprant elements molt coneguts de la catedral de Sant Pau, del King College Chapel de Cambridge i de la catedral de Durham. La pregunta lògica és la següent: qui va poder realitzar tal idea en aquella època i en aquell indret?

Només hi havia un home que ho pogués fer, i aquest era l’enginyer Henry Waring, el senyor de la possessió de Peguera. Què hi havia d’estrany en el fet que donàs una mà a Antoni Salvà, substitut de Biel Lliset!

Waring fou una persona eficaç i eficient però discreta tot al llarg de la seva vida, tant a sa Pobla com a la seva casa del carrer de Sant Miquel de Ciutat. Tenia estudis universitaris més que suficients per l’època, contactes, diners. Tot ens du a pensar que hi va deixar la seva empremta. No ens ha estranyat gaire que no figuràs el seu nom en les obres de l’església de Calvià. És el seu segell i tarannà característics. El seu perfil humà era aquest i la seva ascendència britànica va quedar plasmada a la possessió de Peguera, a la casa de Palmira i a la façana de l’església del poble de Calvià.

29 El període del gòtic perpendicular és la tercera etapa històrica de l’arquitectura gòtica anglesa, i deu el nom al seu característic èmfasi en la línia recta. També se’l coneix com «estil rectilini».

Façana principal de l’església de Sant Joan Baptista de Calvià.

El que avui resta de Waring i els anglesos de finals del s. XIX D’alguna manera, el temps es caracteritza per ser irreversible, i en això fonamental es diferencia de l’espai, al qual sí que hi podem tornar. Es Capdellà, Peguera, la Gran Albufera, encara hi són. Però dins l’inventari de pèrdues que patim al llarg de la vida no és la menys dolorosa la del passat. La ferida d’un temps que no tornarà troba tan sols alleugeriment dins el poder de la memòria... Afortunadament, que la memòria sigui fragmentada, ens dol tant com ens alleugereix, ja que poder recordar és igual de necessari que saber oblidar.

Recordar la figura de Waring es reconèixer la millora de la qualitat de vida d’una gent senzilla i humil com era la des Capdellà i de sa Pobla. L’enginyer discret fou i és recordat molts d’anys després de la seva mort per una gent que ha sabut preservar-lo generació rere generació. Waring va fer feina i negoci, però també va ajudar i repartir riquesa i benestar.

Escriure sobre els anglesos, llegir Waring, és preservar la seva memòria, amb la finalitat última que ens ajudin a saber on ens trobam ara i cap a on volem anar.

Ara ja sabem... potser intuïm que el viatge dins el temps i la memòria de la presència anglesa al segle XIX a Calvià i al nord de Mallorca és un viatge de paraules mai no acabades i de secrets sense desvelar. Hem intentat obrir petits balcons per guaitar a aquell món. El nostre.

BIBLIOGRAFIA

aleMany vich, L. (1971). El protestantismo en Mallorca. Otras religiones y sectas: La masonería y el espiritismo Historia de Mallorca coordinada por J. Mascaró Passarius, Tom IV, p. 1-96, Palma de Mallorca.

Ballester, Alexandre (2000). Retalls de la memòria. Edicions Albopàs, Sa Pobla.

Berard, Gerónimo de. (1789). Viaje a la villas de Mallorca

Ajuntament de Palma: Lluís Ripoll Ed., Palma de Mallorca.

la troBe BateMan, J. F. (1884). Waterworks. T. J. Day E & F. N. Spon. Manchester. London. History and description of the Manchester

vicenç, Antoni (1998). L’antiga església de Calvià (segles XIIIXIX). Ajuntament de Calvià.

perelló, Pere (2015). La presència anglesa a la gran Albufera del nord de Mallorca. Inforaiguer, sa Pobla.

Revista Sa Marjal, edició facsímil, sa Pobla, 1990.

Revista Voramar de Peguera.

Les cases de la possessió de Peguera als anys cinquanta Foto: donació de Catalina Bestard Jaume.

BÀRBARA MONTOYA BOIX / Investigadora

UNA MADONA DE POSSESIÓ DEL SEGLE XIX A CALVIÀ

Tenir cura només de les cases i de la cuina?

Als joves d’ara, crescuts dins tota una illa turística i tecnològica, sembla que ens queda molt difuminada aquella Mallorca rural que se sostenia sobre un model econòmic basat en l’explotació de terres –possessions– i que depenia de grans propietaris. Calvià no n’era cap excepció i fou un municipi quasi plenament agrari, amb una economia de mancança durant molt de temps: una imatge que dista molt del municipi que coneixem.

De possessions, en tenim més d’una trentena a Calvià, i configuraven diferents nuclis de població disseminats, que se sumaven als dos nuclis històrics de Calvià i es Capdellà. Algunes d’aquestes possessions han quedat tan inserides dins el paisatge urbà que potser hi passam pel davant cada dia i ni ens param a pensar en tot l’univers que antany s’hi creava.

Si parlam de figures i personatges, a les possessions n’hi havia molts, tot i que

podem classificar-los, principalment, en senyors o propietaris, majorals i amos de possessió, missatges i jornalers. És dins els dos últims grups on comptabilitzaríem el gran gruix de la població: pastors, porquers, figueraleres, collidores d’ametles i d’olives, etc.

Tot i això, aquestes succintes línies pretenen posar la mirada sobre la figura de la madona. Sembla un terme amb què tots estam avesats i familiaritzats, però ja no tant entès com a «muller d’un

amo de possessió», sinó com el mot general que s’utilitza avui dia, sinònim de mestressa. Si pensam en la primera definició, que és la que aquí pertoca, la seva descripció sol giravoltar sobre una mateixa imatge: la d’una dona que «es cuidava de les cases, rentava i planxava la roba de la família, cuinava».1 També se li atribueixen altres feines, com ara cuidar l’aviram o preparar les matances. Però sempre es coincideix en el fet que els seus eixos eren el manteniment i neteja de les cases i l’alimentació.

1 Joan llaBrés raMis i Jordi vallespir soler (1983). Els nostres arts i oficis d’antany. Vol. IV, p. 34-35.

Imatges extretes dels llibres LLabrés ramis, Joan i VaLLespir soLer, Jordi (1983): Els nostres arts i oficis d’antany.

La crisi agrària va suposar la dissolució d’aquest perfil professional de possessions, atès que deixaren de ser la gran base econòmica. Així i tot, encara es pot trobar alguna dona que exerceixi aquelles feines que li eren pròpies. D’aquesta manera, per intentar fer una aproximació i reconstruir el que suposava aquesta figura, i sobretot per descobrir-ne nous aspectes que desconeixem, hem fet ús de la documentació que es va incorporar l’any passat a l’Arxiu Històric de Calvià, i que data de mitjan del segle XIX, corresponent als antics amos de Santa Ponça i de sa Porrassa, dues de les possessions més importants del terme.

Sembla que hàgim de trobar poca cosa escrita sobre madones en llibres i relacions de comptabilitat de fa dos segles, dels quals se solien encarregar els amos, però ens n’ha arribat informació molt interessant, en especial dels anys 40 i 50. Aquesta és la història de Margalida Jaume, una dona que va fer de madona en diferents possessions de Calvià i que reflecteix les característiques de poder, força i prestigi d’aquesta figura. Els documents que se n’han conservat permeten entreveure aspectes d’interès que s’allunyen de les tasques de neteja i cuina que sempre s’atribueix a la madona.

Els senyors i els amos, les senyores i les madones

Al segle XIX, els propietaris de possessions i majors contribuents de les Illes continuen essent els antics nobles, que encara exercien el seu poder i influència i controlaven gran part de les terres i els doblers.

Així, Santa Ponça i sa Porrassa, a més d’altres indrets calvianers, a mitjans de la centúria de 1800 eren propietat del marquès de Bellpuig, Francesc Xavier de Rocabertí-Boixadors Dameto, casat amb Margalida de Verí i de Salas. Després de passar per mans del seu fill, Tomàs, i la seva filla, Joana Adelaida, acabaren cedint-se les

propietats al marquès de la Torre. Així doncs, a ells els hem d’entendre com els senyors o propietaris, tot i que, seguint la composició jeràrquica de les possessions, el dia a dia requeia sobre uns altres.

Qui realment s’ocupava de l’administració i de manar eren els amos, que llogaven la propietat i anaven a mitges amb els senyors. Per això se’ls coneixia també com a amitgers. La paraula amos, en plural, inclou el femení heterònim de madona. I qui foren els amos i madones de Santa Ponça i de sa Porrassa? Durant la segona meitat del segle XIX, la nissaga Salom s’ocupà d’aquestes possessions passant fins a tres generacions de J. Salom com a encarregats. Família benestant i instruïda, natural d’Establiments, apareixen al nostre municipi el primer Joan Salom i la seva esposa, Margalida Jaume, de qui intentam reconstruir la història. Entre els seus fills, a més del següent Joan Salom, també hi eren Arnau Salom Jaume, que fou batle, o Maria Salom Jaume, mestra de l’escola pública des Capdellà.

Margalida Jaume, hereva

En tota la documentació de què disposam, Margalida Jaume es presenta com a hereva de Joan Salom. Els sistemes d’herència de Mallorca han estat molt estudiats per la seva particularitat i per la conservació d’un dret foral que implicava separació de béns entre espòs i esposa, la qual cosa era

Entorn de Calvià

Entrada a una casa d’amos. Fotografia publicada a VILANOVA, CERDÀ i MARTORELL (2001). Vida i costums a la possessió mallorquina.

Façana de la possessió de Santa Ponça. Fotografia publicada a CALVO i AGUARELES (coords.). (2011) Calvià, patrimoni cultural, Vol. II

impensable en molts territoris de l’Espanya i de l’Europa del XIX. Per això mateix, si volem entendre a Margalida com a hereva, no hem de pensar tant en una herència de béns materials sinó en l’herència de tota una sèrie de funcions que abans requeien sobre el seu marit, amo.

Margalida Jaume, empresària?

Sembla que dels negocis i dels contractes se n’havien d’ocupar sempre els homes, o aquesta és la concepció que es tenia. No hi ha qui dubti que el món empresarial de fa dos segles quedava adscrit a ells, tot i que moltes vegades, en àmbits en què es podia gaudir d’instrucció, les esposes podien estar al corrent dels assumptes econòmics. Però, podien elles coordinar els negocis?

En els documents que hem consultat es pot veure com Margalida Jaume queda al capdavant de les gestions de què s’ocupava el marit. Així, trobam un llibre en el qual es deixen per escrit notes que semblen ser comptes de compravenda marítima de Margalida, sempre acotada com a hereva de Joan Salom. És a dir, que aquí, com a hereva, passà a ocupar-se dels comptes i factures que duia el seu difunt marit.

Les notes del llibre són sempre molt semblants i parlen de diferents barques i d’alguns viatges al llarg dels anys 40 del segle

XIX, en especial a Sevilla. El català no normativitzat en què està escrit en dificulta la comprensió, de manera que en transcrivim un fragment modernitzat: «La barca que mana el patró Biel de Son Mahó. Jo, l’abaix firmat, confés i faig testimoni que Margalida Jaume té un quartó a sa barca que mana el patró Biel de Son Mahó i costà el quartó quan la compràrem 481 lliures, 198 sous. Bernat Alemany».

Senyora i madona: de dona a dona Com ha quedat palès, Margalida Jaume té potestat de signar contractes. Tant és així que hi ha un llibre on es pot veure la re-

lació contractual entre ella i una senyora propietària. Llegim, en transcripció literal: «La infrascrita confés haver rebut de Margalida Jauma conductora del meu Predio las Barracas la cantidad de sisentas lliuras mallorquinas per las duas premeras tersas adelantades del arrendament de dit Predio que comense el dia de vuy. Palma 9 de Setembre de 1843. Son... 600 lliures.» Signa Josefa de Salas.

Això és ni més ni menys que un afer, un negoci, de dona a dona, perquè queda palès que Margalida Jaume lloga la possessió de ses Barraques i en fa un primer pagament amb el qual ja deixa abonats

Document de notes on es parla de compravenda marítima.

Document en el que es veu com surt tant el nom de Margalida Jaume i el seu marit Juan Salom.

dos dels tres lliuraments de doblers que havia de fer, la qual cosa la converteix directament en la seva conductora, és a dir, en la seva arrendatària o madona. Així, el llibre de comptes deixa evidenciat que la madona pagava una renda anual a la senyora, Josefa de Salas, que probablement tengués llaços familiars amb el marquès de Bellpuig.

Margalida Jaume, instruïda

No hi ha dubte, després d’haver fet un repàs pels diferents negocis de la que fou madona de Santa Ponça i de ses Barraques, que Margalida Jaume era una dona alfabetitzada i instruïda i que podia elaborar comptes i treballar amb xifres en uns anys en què la taxa d’analfabetisme era encara d’un percentatge més que considerable. A finals del segle XIX només un 26,65 % de les dones de Calvià sabien llegir i escriure i un 1,75 % llegia però no escrivia.2 Per acabar de confirmar-ho, trobam entre tota la documentació un llibre de la seva propietat, tot i que el seu estat deteriorat no ens permet veure’n l’any. Tot i això, sí que en podem llegir perfectament el títol: Del fruto que se saca de la oración y la meditación. Val la pena aturar-nos aquí per cridar l’atenció sobre la força de la religiositat del moment,en especial sobre les dones, que continuà quasi

inalterable tot i l’intent polític que hi va haver de minvar-la.

El llibre ens porta directament a una qüestió lingüística: Margalida Jaume llegia en castellà. Es pot concloure que la figura de la madona anava estrictament relacionada amb una idea de poder, i, des dels decrets de Nova Planta del segle anterior al que ens ocupa, el castellà s’alçà com a llengua de prestigi. Per això estam davant d’una madona que llegeix el castellà, tot i que no hem pogut confirmar si també l’escrivia. Tot i això, tenim altres exemples que la família Salom utilitzava el castellà en diferents àmbits d’ús, fins al punt que s’escrivien les cartes privades en la llengua dominant, deixant el català minoritzat per a l’oralitat més real.

En conclusió, Margalida Jaume ens suggereix una nova visió sobre la definició que tenim de les madones de possessió i ens confirma que, tot i que intentem categoritzar diferents personatges, oficis i fets per tal d’intentar reconstruir la història més fàcilment, els significats i les idees que en traiem no poden comprendre tota una realitat, de manera que aquesta figura històrica encara hauria de merèixer molta més atenció per part dels estudiosos.

BIBLIOGRAFIA

Barceló crespí, Maria (1996). Aspectes de la vida quotidiana medieval a Calvià. «Trafalempa», 1. Calvià: Ajuntament de Calvià.

goMila grau, M. Antònia (2004). Família i herència a Mallorca. Palma de Mallorca: Documenta Balear.

llaBrés raMis, Joan i vallespir soler, Jordi (1983): Els nostres arts i oficis d’antany. Vol. IV. «Estudis Monogràfics del Museu de la Porciúncula». Ciutat de Mallorca: Gráficas Miramar.

vilanova, BartoMeu, cerdà, Mateu i Martorell, Antoni (2001). Vida i costums a la possessió mallorquina. Pollença: El Gall Editor.

2 Percentatges d’

aguiló llofriu (2018) a partir del padró de 1899 a «Dones a Jornal: Caires de la dona a Calvià en l’època preturística», Entorn, 7, 3a època: 24.

Margalida Jaume era una dona alfabetitzada i instruïda i que podia elaborar comptes i treballar amb xifres en uns anys en què la taxa d’analfabetisme era encara d’un percentatge més que considerable

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

JAUME MERCANT / Metge

ANTONI ROSES / Hoteler

JOAN SALVÀ / Amic de la família

«TON PARE CREU EN ELS MICROBIS»

la formació de qualitat, i l’esperit empresarial d’innovació.

Juan Juaneda Vicens (1930 †) va ser el primer metge de Calvià. Vivia al número 2 carrer de la Capelleta. Visitava els malalts de Calvià, des Capdellà i dels voltants amb un carretó i una somera. Diuen que moltes cases dels pobles encara mantenen una anella a la façana que servia perquè el metge hi pogués fermar la bístia. Juaneda Vicens també conreava un hort pròxim al carrer del Serral, és el tros dels voltants on ara hi ha la benzinera de l’entrada al poble de Calvià, conegut des d’aleshores com s’Hort des Metge.

El seu fill, Onofre Juaneda Salom (18811935), es va llicenciar en Medicina i Cirurgia l’any 1904 a la Universitat de Barcelona. Més tard va ampliar estudis d’obstetrícia i ginecologia a París. També va presidir la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia entre 1923 i 1926 i va publicar diversos treballs a la Revista Balear de Ciències Mèdiques sobre ginecologia.

El 1917, un any abans de la pandèmia de la mal anomenada grip espanyola, va fundar la Clínica Juaneda. Era una empresa anhelada, ja que duia una quinzena d’anys exercint la cirurgia de

manera intensa. També, una empresa assenyada, concebuda mitjançant l’anotació dels defectes, necessitats i conveniències que va descriure després d’haver visitat gairebé totes les clíniques de Barcelona, Madrid i València, moltes de París i algunes de Londres.

La clínica es va ubicar a Son Espanyolet, un indret ben comunicat per tramvia amb el centre de Palma, però llavors un lloc tranquil, enfora del renou i ventilat, on es respirava aire fresc i pur, ja que estava envoltat de dotze mil metres quadrats de zona boscosa. No gaire enfora hi havia una vaqueria de vaques joves que donaven una llet rica, nutritiva i no contaminada, perquè rebien una «superalimentació especial».

La clínica tenia tres plantes: a la baixa hi havia la cuina, la fonda, tres quiròfans, el laboratori, sales d’espera, un ascensor prou gros com per traslladar els malalts a les habitacions, i servei de telefonia. Les habitacions tenien bany propi i, com a dada curiosa, també tenia una cambra insonoritzada perquè les persones acabades d’operar, que cridaven, no molestassin a la resta de pacients.

La saga dels metges Juaneda és una de les més notòries que ha donat el municipi de Calvià. Són els metges que varen traçar la que ara és la major xarxa privada assistencial de les Balears, tot un seguit de serveis mèdics caracteritzats per tres constants: la creença ferma en l’asèpsia,

Mor el metge Juan Juaneda Vicens.

La clínica, a instàncies d’Onofre Juaneda, es va distingir per l’asèpsia en els quiròfans, és a dir, mecanismes i mètodes per garantir al màxim l’absència de bacteris, virus i altres microorganismes que poguessin afectar les operacions de cirurgia. Això que ara donam com per suposat, era una pràctica innovadora que va marcar l’inici de la cirurgia moderna.

Aquest canvi substancial en la segona generació de metges s’exemplifica en una anècdota ocorreguda a Calvià. Un dia, el net del metge vell, Juan Juaneda Rover,

fill d’Onofre i que després també seria metge, era a l’Hort jugant i es va fer un tall profund amb una destral. El padrí el va atendre aplicant una gran quantitat de iode per desinfectar la ferida, tot argumentant: «Ton pare creu en els microbis».

Seguint aquesta línia d’asèpsia, la Clínica Juaneda disposava d’una sala d’esterilització i d’anestèsia, dipòsits d’aigua estèril, etc. Tot un sistema que permetia que el material esterilitzat arribàs de manera directa a la taula d’operacions sense perill de contaminació.

Els principals distintius higiènics n’eren:

– L’aigua: no n’hi havia prou de bullir-la.

– Les safates: no n’hi havia prou d’esterilitzar-les amb alcohol cremant.

– Material: res a veure amb el material d’un sol ús de l’actualitat. Les teles, bruses... es desinfectaven amb una estufa gran de formol, etc. Per a les robes que estaven en contacte directament amb una ferida s’emprava una estufa de vapor.

– Pols: també podia ser una font de contaminació, com les partícules. – Condicions de llum: havia de ser lateral, pe no fer ombra en les intervencions.

– Calor constant: a l’hivern, gràcies a grans xemeneies.

La clínica es va distingir per l’asèpsia en els quiròfans, és a dir, mecanismes i mètodes per garantir al màxim l’absència de bacteris, virus i altres microorganismes que poguessin afectar les operacions de cirurgia

Clínica del Doctor Juaneda a Son Espanyolet.

Sala de laparotomies. Sala d’esterilització i anestèsia.

Juaneda també tenia obsessió per la ventilació i per oferir un entorn per a la convalescència amb molt de sol, ja que, segons assegurava, aquest era un ajudant poderós a l’hora de recuperar els pacients.

En aquest sentit, seguia pràcticament la línia i tasca desenvolupada per la comare Florence Nightingale (1820-1910), mare de la infermeria moderna, que va teoritzar sobre el medi ambient, és a dir, sobre les condicions que envoltaven el malalt. Ella creia que era necessari un entorn saludable per poder aplicar cures adequades d’infermeria: aire pur, aigua pura, desguassos eficients, neteja i llum. És a dir, unes mesures higièniques que es varen demostrar de gran eficàcia per a la contenció dels contagis: isolació de pacients infecciosos, neteges rutinàries de totes les àrees, adquisició i preparació d’aliments en asèpsia, ventilació de les sales de malalts i gestió de residus apropiada.

Tots els avenços incorporats per la Juaneda a Palma varen motivar que els diaris de l’època parlassin de la iniciativa com

d’una «bona obra». De fet, podia competir, o això deia la premsa, amb qualsevol clínica europea. Així mateix, també permetia l’accés a la clínica a metges de capçalera i especialistes si arribaven a un acord amb el Dr. Juaneda, sempre que aplicassin totes les mesures d’higiene. A més a més, la Clínica Juaneda tenia sempre un metge de guàrdia i va ser un dels primers centres en instal·lar els rajos X amb tub de Coolidge (cal tenir en compte que la primera radiografia de la història es va fer el 1895). En el fulletó promocional de la clínica s’explicava la importància d’aquesta tècnica per localitzar bales o agulles.

Onofre Juaneda va morir el 1935 i l’any següent, amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, la clínica va ser llogada a la Marina de Guerra fins que el 1958, vint-i-dos anys més tard, va ser recuperada per Juan Juaneda Rover, moment en el qual es va constituir com a societat anònima i la va modertnitzar amb noves tecnologies.

Durant aquests anys Juan Juaneda Rover (1912-2001), metge també, va ampliar es-

tudis a Alemanya, on va romandre fins que els nazis començaren a perdre la Segona Guerra Mundial. Com son pare, s’havia especialitzat en ginecologia i obstetrícia. Durant la seva estada, i sobretot en els anys de conflicte bèl·lic, va aprendre molt de cirurgia, ja que va atendre els militars alemanys que havien participat en combats. Va formar part de l’equip mèdic que atenia els ferits durant la invasió de Varsòvia. Després de l’ocupació i el control de la capital de Polònia, els nazis varen comentar als metges que si volien podien experimentar amb els polonesos, a la qual cosa l’equip mèdic del que formava part el metge Juaneda es va negar, perquè anava en contra del jurament hipocràtic. De fet, en una ocasió va ser amonestat durament per haver prioritzat l’atenció a una partera polonesa a la d’un soldat alemany.

En tornar a Espanya (1944-45) va emmalaltir i va viure una temporada a Galilea, ja que llavors es receptava a les persones amb malalties pulmonars que es retirassin a indrets elevats i ben ventilats, com és aquest nucli proper de Calvià. Quan es

Onofre Juaneda Salom.

Sala d’operacions sèptiques.

Juan Juaneda Rover.

Va ser amonestat durament per haver prioritzat l’atenció a una partera polonesa a la d’un soldat alemany

va haver recuperat, va treballar principalment per a Mare Nostrum. Vivia a Palma, al carrer de l’Estudi General Lul·lià, a la cantonada del Palau Reial.

L’amic de la família, Joan Salvà, conta que l’any 195354, quan ell tenia onze anys, va pegar-se un cop molt fort que li va deixar el nas com un quatre. Son pare el va dur fins a Palma a veure el metge Juaneda. Aquest, en veure’l, agafà l’infant de costat i amb molta de traça, allà ben enmig de Palma, va moure els ossos fins que li recol·locà el nas. Tot i aquesta escena, molt gràfica de la Mallorca de postguerra, Juan Juaneda Rover era considerat pels seus companys com el millor cirurgià de l’Illa i també un bon ginecòleg.

El fill de l’empresari i net del metge del poble, Juan Juaneda Rover, va formar molts de cirurgians i va

aportar altres avenços importants a la medicina illenca, com per exemple el 1963, en què va inaugurar el primer servei d’urgències mèdiques a Mallorca. Es va retirar el 1975.

L’any 1987 la Clínica Juaneda va ser comprada pel cardiòleg Joan Alguersuari. Ell i la seva primera esposa, la pediatra Inmaculada Cabiscol, ja havien fet feina al municipi de Calvià.

El Grup Juaneda està format actualment per cinc hospitals, tres a Mallorca i dos a Menorca, a més de tenir una cinquantena de centres mèdics o d’urgències a les Illes Balears i a Gran Canària, un centre de reproducció assistida o el Juaneda Sport Health, al Rafa Nadal Sports Centre de Manacor. És la major xarxa assistencial privada de les Balears.

Cal Metge Vell o Can Juaneda

Situada al carrer Major cantonada amb el carrer de sa Capalleta de Calvià, és una casa de principis del segle XX amb una important influència de l’arquitectura modernista i art decó. Té tres altures i una torre interior que sobresurt del conjunt principal. De la torre sobresurten dues altures, una de les quals presenta decoració amb motius romboïdals.

A les façanes s’utilitzen elements decoratius per destacar els elements constructius i les diferents plantes, com ara motllures rectilínies situades a les línies d’imposta o les motllures de marès que imiten frisos i columnes amb decoració floral i que emmarquen totes les obertures de les façanes principals. També hi ha balustrades amb forma de fris amb elements vegetals calats que decoren el porxo. La coberta és inclinada, amb voladís de fusta amb cassetons a la part interna.

MIGUEL SEGUÍ LLINÀS / Director del Doctorat de Turisme de la UIB

CARTA D’UN BRITÀNIC CENTENARI

De: John Smith

A: Ursula Müller

Calvià, 15 desembre 2020

Benvolguda Ursula,

Ja en els darrers anys de la meva vida, no saps l’alegria que em dones de saber que finalment vendràs a viure a Calvià. Crec que és una bona decisió que, davant la teva imminent jubilació, venguis altra vegada a viure a aquesta terra que tant ens ha donat. Tots dos hi estam lligats des del nostre naixement. Els teus pares, bons amics meus, que ja ens han deixat, celebraran la teva decisió des del Cel, per tornar a aquesta terra a la qual estaven tan lligats sentimentalment, que estimaven de tot cor.

Jo hi he nascut i pens morir-hi. Tota la meva vida ha estat unida a aquesta terra on em sent un calvianer més. He vist el gran canvi des del 1920, quan vaig néixer a Cas Català, fins ara, aquí, a Santa Ponça, on pas els meus darrers dies, contemplant les Malgrats des de ca meva a «s’Ensaïmada», com diuen els calvianers dels voltants.

La notícia de la teva vinguda, més ben dit, del teu retorn, m’obliga a repassar la meva llarga vida en aquest municipi del ponent mallorquí. Jo crec que som més calvianer que molts dels habitants actuals, malgrat no haver volgut renunciar mai a la meva nacionalitat britànica.

El primer viatge dels meus pares a l’Illa va ser l’any 1906 i ja s’allotjaren a l’hotel nou de Cas Català. Tant els agradà el lloc que, uns anys després, s’hi feren un petit xalet per venir a temporades a l’hivern i la primavera (a l’estiu trobaven que feia massa calor). Finalment, esdevingué la seva residència definitiva quan es començaren les primeres planificacions turístiques i necessitaven tècnics que parlassin anglès i espanyol.

El següent hotel de Calvià, després del de Cas Català que tenien ben a prop i coneixien bé, va ser el Playas de Paguera, inaugurat el 1928. En aquells anys comença el gran canvi del terme, amb la primera parcel·lació amb finalitat residencial a Palmanova - Son Caliu, també el 1928.

Els meus pares em dugueren a escola a Palma, ja que no hi havia res més a prop. Tota la costa era verge fins que començaren aquests petits canvis als anys 20. La gran sorpresa per a mi va ser pujar a Calvià poble l’any 1929 per acompanyar els meus pares per a una gestió a l’Ajuntament. Em va sorprendre la forma de viure d’aquella gent, era la primera vegada que hi anava. Quasi tots vivien del camp, fent feina molts d’ells a les possessions. Les terres, generalment, eren magres i només es veien ametlers, figueres i garrovers, entre alguns pinars a les terres més pobres. Cap terra d’horta. Les ovelles pasturaven, però res més.

En arribar al petit poble de Calvià (en tot el terme vivien unes 2.500 persones, segons el batle) tot eren cases de pedra, simples, la majoria amb corral i galliner, però algunes més modernes i luxoses, d’«indianos» ens digueren. Me sorprengué la diferència amb la ciutat de Palma, que jo coneixia per passar-hi la setmana com intern al col·legi.

Quan anàrem al cafè del poble, per veure si podíem menjar alguna cosa, ens tragueren la sobrassada i unes olives trencades, endemés de fer-nos un pa amb oli. La madona era molt activa i xerradora. Li va sorprendre veure una família d’estrangers, però amb qui podia xerrar amb un castellà un poc simple i mesclat amb mallorquí. Ens contà que hi havia un altre poble al costat, que es deia es Capdellà, un poc més petit, però igual en tot, encara que hi havia una certa rivalitat entre els habitants dels dos pobles.

Aquesta anada a l’interior em sorprengué molt, va ser descobrir un altre món. La dura vida de la pagesia, la seva simplicitat i la seva hospitalitat m’impactaren. Només pensava en aquest gran descobriment d’una societat desconeguda per a mi, quan passaven a devora nosaltres els carros carregats de feixines, que anaven encara a Palma, a deixar-les als forns i que romandrien a Ciutat, gran experiència per a ells.

El 1932, vaig anar per primera vegada a Peguera, a la inauguració de l’Hotel Malgrat

A casa nostra es parlava molt dels canvis que s’anaven produint al litoral, verge, ple de pins i poca gent, per la pobresa que respiraven aquestes terres, on només destacava la possessió de Santa Ponça, entre les altres poques que hi trobàvem (Bendinat, ses Planes o Peguera, per exemple).

Mon pare, per la seva feina, estava molt al corrent del que passava en aquella costa. Ell la trobava de gran bellesa i estava enamorat del paisatge, però no s’hi trobava ningú, tot era desolat. El 1932, vaig anar per primera vegada a Peguera, a la inauguració de l’Hotel Malgrat. Era una gran aventura anar d’un costat a l’altra del terme.

Mon pare va tenir una època molt activa als anys següents, pareixia que tot canviava i ara hi havia gent que s’interessava per la bellesa d’aquella costa. El polític mallorquí Guillem Roca va promoure les urbanitzacions de Portals Nous i la de Cas Català - Illetes, que s’aprovaren el 1933.

Però no fou l’única iniciativa. El 1929 es va fer la primera proposta d’urbanització de Santa Ponça, de part d’Antonio Parietti i el Foment de Turisme de Mallorca, però el seu desenvolupament es retardà fins a la Segona República, i el 1932 es feren diverses propostes d’arquitectes alemanys. Max Saüme i el gran empresari de la construcció Heinrich Mendelssohn, juntament amb l’enginyer agrònom Ernest Mestre, varen fer la proposta «Santa Ponsa, la nueva Ciudad de Mallorca», i més tard proposaren, al puig de sa Sírvia, la segona part: «Santa Ponsa sobre el mar». Eren aquests temps moments en què es va establir a Mallorca una important comunitat alemanya que partí després de la instauració del Tercer Reich. Foren uns temps inoblidables per a mi, ja que va ser quan vaig conèixer ton pare, jugant amb altres al·lots de la petita comunitat alemanya que s’havien establert a l’Illa en aquells temps. Aquí va començar aquella amistat d’infància i joventut, que ja mai no es va interrompre. Quants de records!

Hotel Malgrat. Foto: Fons Ferrer donat a l’Ajuntament d’Andratx.

Em va impactar quan em digué que havia vingut a l’Illa amb un hidroavió de la LAPE des de Barcelona. Davant la meva sorpresa, em digué que no era tan estrany, ja que també hi havia vols amb València, i que des de 1922 hi havia la companyia Air France que s’aturava a la badia d’Alcúdia, fent escala del vol entre Marsella i Alger. Els pares havien dubtat entre les dues possibilitats i es decidiren per Barcelona, ja que no coneixien aquesta ciutat.

Vàrem anar dos anys junts al mateix col·legi de Palma, on vaig deixar de ser l’únic estranger. L’ajudava amb el castellà, ja que li costava molt aquell canvi tan brusc de llengua. Però era intel·ligent i aviat va començar a entendre el que li deien a les classes.

Mon pare continuava exultant quan veia l’activitat frenètica en què tot es movia a la costa. El 1934 l’arquitecte Josep Goday, patrocinat per Llorenç Roses, presentà el projecte de ses Planes - Son Caliu. Va ser el 1925 que l’«indiano» Llorenç Roses Borràs, que havia estat batle d’Arecibo, a Puerto Rico, i el seu fill, Llorenç Roses Bermejo varen comprar les finques de Son Caliu i la de ses Planes, base d’aquest projecte, i que l’Ajuntament de Calvià aprovà el 1935. Era una febre. Un nou món s’estenia vora la mar, d’esquena a la vida que es duia als dos pobles de l’interior. Eren dos mons completament diferents. Dues mentalitats. Dues vivències.

Ma mare va anar comprant els llibres nous que alguns viatgers escrivien sobre Mallorca (tot un descobriment en aquells anys) i així vaig anar llegint Mallorca the magnificient, de Nina Larrey (1927), Mallorquinas, de María Consuelo García (1929) o Mallorca, de Francis de Miomandre (1933). Mallorca tornava a estar de moda, com al segle XIX, entre els aventurats viatgers.

Aquests primers estrangers que s’interessaven per Mallorca ja començaren a tenir un pes important en l’economia illenca. Així, el 1933 els ingressos per turisme foren de 30 milions de pessetes, una tercera part dels 87 milions que aportava el sector agrari.

A principis de 1936 ja hi havia uns 5.000 cotxes a les Balears i això feia pensar a alguns visionaris aventurers, com l’urbanista Francesc Casas, que aquest fet facilitaria la construcció de «cases d’estiueig», i que faria rendibles totes les previsions de les urbanitzacions noves. L’optimisme regnava entre aquests empresaris nous, sense preveure que aquell fatídic estiu tot s’aturaria bruscament i que vendrien uns anys molt difícils, primer a Espanya i desprès a tot Europa, on la mort i la misèria no deixarien pensar ni en vacances ni en oci. S’havia romput la il·lusió i el somni. Venien temps molts durs.

Nina Larrey Duryea, 1919.

És sorprenent que just acabada la Guerra Civil, el 1939, s’aprovàs el projecte d’habitatges unifamiliars de Portals Nous. La guerra no havia acabat amb alguns somnis de l’etapa anterior. Fet que es comprovarà al llarg dels anys 40, principalment amb el programa «Luna de miel en Mallorca» que va promoure el Foment de Turisme. Amb aquest programa molts de nuvis espanyols vingueren a Mallorca.

Calvià, mentrestant, havia mantingut la seva població estable i el 1940 tenia 2.804 habitants. Però el futur no prometia gaire cosa a aquestes persones, i va començar una forta emigració a Sud-amèrica, i més tard a França i a Alemanya, mentre que els menys agosarats partien a viure a Palma, cercant més oportunitats que les que oferien els dos pobles de l’interior i aquelles terres tan magres. S’havia acabat el tradicional món rural, que oferia poques oportunitats de cara al futur.

Acabada la Segona Guerra Mundial, amb les ganes d’un món millor i d’oblidar aquests anys tan durs, es varen recuperar vells somnis. Calia anar endavant. Francesc Casas, amb les seves idees innovadores, el 1948 transformarà el meu estimat hotel Cas Català en el nou Maricel i el 1951 construirà l’hotel Bendinat. És curiós que l’activitat es reprengui altra vegada a la part més pròxima a Palma. L’hotel Maricel serà el vaixell emblemàtic d’aquest nou començar, i serà l’hotel amb més «glamour» de l’època. Rebrà il·lustres visitants, especialment del món del cinema nord-americà, com ara Montgomery Clift, Errol Flynn o Rita Pavone, però també personalitats de la política, com el ministre d’estat de Relacions Exteriors, Sewlyn Lloyd, el 1953. El món

Imatge aèria del Maricel.

Plànol de la casa d’Errol Flynn.

Cartell «Honey Moon».

El 1940 va començar una forta emigració a Sud-amèrica, i més tard a França i a Alemanya, mentre que els menys agosarats partien a viure a Palma

de la riquesa que es veu al litoral es contraposa amb la societat pobre calvianera de l’època.

El 1950 arribaren a Balears 98.000 turistes; el 22,18 % ja eren estrangers. Comença una etapa nova, encara com una continuació de l’anterior, i entre 1949 i 1967 es varen planificar unes vint urbanitzacions a Calvià.

Amb els anys 50 arriba per a la població local el boom de les dues rodes, i amb el Seat 600 comença la popularització del transport privat. El món canvia, i Calvià comença una nova transformació que es produirà a una gran velocitat i que el farà un municipi irrecognoscible en pocs anys.

El fet que provoca aquest gran canvi en pocs anys serà la revolució en el transport aeri, i la generalització de les vacances pagades a tot Europa. Mallorca serà diferent abans i desprès de l’aparició dels vols xàrter, que transformaran completament la societat i l’economia locals. Serà l’inici del turisme de sol i platja, anomenat «de masses», que marcarà una etapa nova que dura fins avui. És el Calvià que tu has conegut, estimada Ursula. És el teu Calvià, ja tan diferent del que jo vaig conèixer en la meva infància i joventut!

Durant els anys 50 els turistes nacionals i els francesos encara vendran en vaixell, però tots els altres ja vendran en avió. Els temps terribles de la guerra donaran l’oportunitat de viatjar per plaer a la societat europea de 1955, utilitzant els temibles avions de combat per fer vols xàrter. Quin canvi de funció! De dur la mort a dur la felicitat! Aquest canvi d’utilització dels avions de la guerra com avions de passatgers, tipus xàrter, es va produir en un moment en què, acabada la guerra, hi havia molts d’avions de transport de la Segona Guerra Mundial inactius que es podien transformar fàcilment en avions de passatgers, i molts d’antics pilots militars sense cap funció, ni sortida laboral. Aquesta disponibilitat d’avions i pilots, inactius, juntament amb el fort augment de la demanda de viatjar cap al sol del sud, va originar els vols xàrters, que seran la resposta a un transport ràpid i barat dels turistes cap a la seva destinació turística, del nord cap al sud.

Tota aquesta revolució en el transport aeri es va completar amb l’aparició dels avions a reacció, que acabaren per reduir molt el temps del viatge. Imagina’t que jo anava de Palma a Londres, el 1950, en 7 hores, fent escala a Lió i transportant únicament 40 passatgers. En canvi, amb l’autonomia que permeteren els avions a reacció, ja vàrem tenir vols directes a finals dels anys 50, amb avions que desplaçaven 100 passatgers i que podien fer tres anades i tornades al dia.

Aquesta facilitat del transport aeri, la baixada dels preus i l’augment de les freqüències, va originar un augment important dels turistes britànics (del 3 al 18,5 %) als voltants de 1955, i, cosa sorprenent, un espectacular augment

dels turistes nord-americans, que passaren a representar el 6,5 % de les arribades i més de 1.500 residents. Poc temps desprès apareixeran els alemanys quan, el 1955, autoritzin aquest país a tenir línies aèries pròpies.

El 1954-55 es fa el projecte definitiu de Santa Ponça, que farà l’enginyer Antonio Parietti, dut a terme pel Banc de Crèdit Balear, mentre que, el 1955, Francesc Casas continuarà la seva activitat constructora d’hotels i d’instal·lacions turístiques amb l’hotel Roc a Illetes i, el 1956, amb el balneari La Solana, també a Illetes.

Els primers estrangers que es varen establir a Calvià després de la Segona Guerra Mundial foren els britànics, repatriats per la pèrdua contínua de colònies, i alguns d’ells ja s’establiren en els pobles d’interior (Calvià i es Capdellà), tal volta per ser els preus immobiliaris i el cost de vida més barats que a la costa, que començava a ser una terra molt demandada, i per la seva tranquil·litat. Després, als anys 70, venen els britànics a la recerca d’un clima millor, i a partir dels 80 són els teus compatriotes alemanys els qui aniran augmentant fins que als 90 superaran els meus compatriotes. Avui en dia, com saps, Calvià ja és un municipi multinacional i multicultural.

Tornant a l’època de la qual et parlava, el final dels anys 50 coneix l’explosió dels plans urbanístics per respondre a la forta demanda que es produeix. Així, el 1958 es farà el pla urbanístic de Peguera; el 59, el de Bendinat - Portals Nous (completament residencial) i el de Magaluf. El 1962 es farà la urbanització de Bahía de Palma, entre Magaluf i Portals Vells, que desenvoluparà Viatges Melià, amb un pla de 250 apartaments, restaurants i camp de golf (el de Ponent, 1974), que es completarà el 1963 amb el de Costa d’en Blanes, el de la Costa de la Calma i el del Pla de Peguera.

És curiosa la coincidència de tots aquests plans amb la inauguració, el 1960, del nou aeroport de Son Sant Joan, a Palma, que permetrà facilitar l’arribada de més turistes. Es veu que els urbanitzadors ja ensumaven aquest procés de tant de creixement. L’interès turístic per Mallorca demanava més i millor transport, i l’augment del trànsit aeri permetia augmentar l’arribada de turistes a la destinació.

Entre 1960 i 1970 es produeix la gran explosió que canvia completament el terme. Perdona el bombardeig de xifres, però és perquè entenguis el que trobaves en les visites que ens feies durant la teva infància, quan ens venies a veure amb els teus pares, i que pareixia que no te n’adonaves de la rapidesa dels canvis. El 1960 es feren 4 hotels i 8 hostals, el 1965 ja hi havia 7.000 places turístiques al terme; al 1970 s’hi havien afegit 57 hotels i 34

hostals, i s’havien fet ja 30 urbanitzacions. El 1974, 37 hotels i 14 hostals augmentaren les xifres anteriors, per arribar al 1979 amb 35.519 places hoteleres i 46.909 en apartaments. T’imagines el poc temps en què es varen produir tots aquests canvis? Ni nosaltres mateixos n’érem conscients.

En aquest període es varen construir dos hotels emblemàtics per part de dos grans arquitectes, que varen continuar donant un impuls fort, com havia fet el Maricel en el seu temps, d’alta qualitat. Es tracta de l’hotel de Mar, el 1964, que va ser el número mil de les Balears, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat, i el 1965 l’hotel Punta Negra, de Felipe Sánchez Cuenca. No ho pots recordar molt, eres petita, però la festa que feren a l’hotel de Mar els teus pares, per acomiadar-se de tots els seus amics pel seu retorn a Alemanya, fou molt sonada. Se’n parlà durant molt de temps; el lloc i el servei foren esplèndids, i la seva amabilitat i simpatia extraordinàries. Deixaren un magnífic record.

En aquests temps els operadors turístics britànics varen demanar un altre tipus d’allotjament que va donar lloc als Holidays Resorts, tant a Santa Ponça com a Magaluf, i que s’expressen en el Libro Blanco sobre la Hostelería de Mallorca de 1970.

No puc deixar de recordar-te, tampoc, els canvis que es produïren entre els calvianers. Tot aquest moviment turístic de la costa també va provocar uns grans canvis en la població que vivia al terme.

Com et pots imaginar, la gent va començar a abandonar el camp i cercaren una feina més rendible a la costa turística. De totes maneres, la mà d’obra no bastava per tanta activitat i es va produir la primera arribada d’immigrants. Va ser una revolució per a aquests habitants, que fins llavors havien cercat viure millor partint cap a Ciutat o a l’estranger. Els deien els forasters, per no confondre’ls amb els estrangers. S’establiren, al principi, als dos pobles de l’interior, perquè tenien moltes cases buides per la partida dels emigrants. Varen ser el revulsiu demogràfic de Calvià i es Capdellà, que tornaren a augmentar de població.

El 1971-72 es va fer el Primer Pla General de Calvià, perquè tot s’havia esbojarrat i era necessari posar ordre al municipi. No tan sols en les urbanitzacions turístiques, si no per resoldre el problema d’habitatge de tots aquests immigrants que venien a viure al terme.

El 1975 es feren les urbanitzacions de Galatzó i el Toro, per acollir els treballadors de la zones turístiques, i desprès la urbanització de Son Ferrer. És un fet curiós i és l’únic municipi mallorquí on va passar. El gran creixement de població treballadora no trobava casa on viure. No hi havia lloc als nuclis de l’interior, i, a la costa, les rendes eren altíssimes i, endemés, els treballadors no podien descansar tranquil·lament pel renou nocturn dels turistes. La solució va ser construir aquests habitatges socials o nous «pobles», lluny del bullici i a prop dels llocs de treball.

Els canvis no es produïren tan sols sobre la costa, urbanitzant bona part del litoral que no estigués en mans militars, sinó, també, a la mar.

Hotel de Mar a Illetes, Calvià, obra de Josep Antoni Coderch de Setmenat (1964).

Una nova activitat marítima es posà en marxa al nostre terme, el qual no havia tingut mai una afició marinera: els ports esportius! S’introduïa així una nova activitat turística que diversificà l’oferta de Calvià. El 1974 es crea Port Adriano, però encara amb unes expectatives molt limitades. El gran canvi, i de resultats notoris al terme, va ser l’autorització de Puerto Portals el 1981 i la seva inauguració el 1986. Tota l’alta societat va venir a afegir-se a la que portaven els hotels de luxe de què t’he parlat abans. Els grans iots, els magnífics restaurants i les tendes de luxe que l’acompanyaren, crearen un espai gran de socialització i d’oci d’una gent d’alt poder adquisitiu, que va fer de Puerto Portals el lloc de trobada de l’elit política i econòmica d’Europa. Per no quedar endarrere, Philippe Starck va remodelar Port Adriano el 2012. Aquest fet va ser decisori perquè la meva filla Chelsea s’establís definitivament a Mallorca. Especialitzada en el lloguer d’embarcacions, va veure moltes possibilitats entre els clubs marítims de Santa Ponça, Port Adriano i Puerto Portals. Crec que va tenir bona vista, perquè, des de llavors, les coses li han anat bastant bé i tota la seva família gaudeix d’un bon nivell de vida i d’un xalet magnífic a Santa Ponça. Tots hi hem acabat vivint.

Segurament, la major sorpresa que us enduguéreu en un dels viatges freqüents que vàreu fer a Mallorca, tu i els teus pares, va ser quan venguéreu el Nadal de 1976 per acompanyar-te, i et quedares unes setmanes amb nosaltres a Santa Ponça. Us trobàreu feta l’autopista de Palma a Palmanova, quin canvi! Amb la lentitud amb què se circulava per la vella carretera d’Andratx, passant per totes les urbanitzacions i els semàfors a prop de la costa! Amb un no res havíeu arribat i sense cap embós. N’estàveu admirats. Ton pare repetia que això era el gran canvi per a Palmanova i Santa Ponça. Molt diferent de tots aquests anys passats, en què ells havien de passar per aquella carretera d’Andratx, estreta i plena de revolts, que havien recorregut durant tants d’anys. La costa de Calvià no se semblava en res a la que ell havia viscut tots els anys de la seva joventut.

Com notaràs, Ursula, lentament, totes les zones de Calvià s’ompliren de residents europeus de quasi tots els països. Les segones residències (i moltes que arribaren a ser primeres) varen omplir progressivament tot el terme i aquest fet ha contribuït a la desaparició de barreres espacials, temporals, fins i

Inauguració de l’autopista a Palmanova l’any 1976.

Fotos: Joan Llompart Torrelló

Anchorage Club.

tot psicològiques, entre el món local i el món dels estrangers, de manera que s’ha produït una mescla total, que ha configurat segurament el municipi més divers i cosmopolita de Mallorca. Tot aquest canvi social, que s’ha produït també, menys radicalment, en molts altres municipis litorals de les Illes, ha fet que, avui dia, les Balears tenguin la mitjana de mida d’habitatge més gran d’Espanya i la major superfície de jardí privat, un indicatiu de la forma de viure de la gent a les Illes i de la integració entre les formes de viure dels estrangers i les dels illencs.

També, prova d’aquest cosmopolitisme, aviat l’interès per Mallorca s’estengué fora de l’àmbit europeu. El seu nom es transformà en un atractiu per a inversors de l’Orient Mitjà, com també passà a la Costa del Sol, i el 1985 el príncep de l’Aràbia Saudita, Nahwaf Aziz, va inaugurar la promoció que havia fet ell, l’Anchorage Club, precisament en una zona propera a un espai ple de mals records de la Guerra Civil: la presó militar d’Illetes.

A poc a poc, amb aquesta nova urbanització, s’anava configurant un espai continu urbanitzat des del Cas Català verge, que havien trobat els meus pares, fins a l’extrem d’Illetes. Quan tu venguis a viure aquí i tenguis temps per passejar-te, trobaràs que des de Cala Nova, ja al terme de Palma, fins a Portals Vells, tot s’ha anat establint. Res no queda d’aquell litoral que tant havia enamorat els meus pares i desprès els teus, que s’ha transformat, fruit dels temps, en una conurbació. Què hi farem! Hem perdut la virginitat del litoral, la bellesa d’aquella costa impol·luta, però pobre i gens rendible per a aquelles poques famílies que hi vivien, però que no arribaven a sortir endavant i havien d’emigrar. És on ara tenim xalets, hotels, apartaments... perquè la gent gaudeixi de la contemplació de la mar i d’una gran qualitat de vida, amb moltes possibilitats econòmiques. És la contradicció humana entre tenir una natura en tot el seu esplendor, però una població que viu dins una pobresa de la qual vol sortir, i destrossar aquesta bellesa per millorar-ne l’economia i viure millor. Podrem trobar l’equilibri entre les dues situacions? Crec que és el somni de moltes persones avui dia.

Molta gent ha vengut a viure a Calvià durant aquests anys. Dels poc més de 2.000 habitants, s’han superat els 50.000. Ja et pots imaginar que tot ha canviat, perquè aquesta xifra queda petita davant els milers d’estrangers que venen a passar-hi les vacances, als hotels, apartaments o residències secundàries, habitatges en lloguer, etc. Aquest canvi brutal no tan sols s’ha produït a la costa, els dos pobles de l’interior també han conegut canvis forts. Molts d’estrangers s’hi han establert, hi viuen, i hi fan feina, són tan multiculturals com la costa, però integrats amb una societat més de poble. Hi cerquen la tranquil·litat, el ritme de vida més lent, un contacte amb la natura més gran; es Capdellà fins i tot més que Calvià, crec, almanco en percentatge.

Molta gent ha vengut a viure a Calvià durant aquests anys. Dels poc més de 2.000 habitants, se n’han superat ja els 50.000

Si l’autopista fins a Palmanova, que ja arriba a Peguera, us va sorprendre tant el 1976, et desig que aprofitis els nous camins adaptats als temps nous, com és el Passeig Calvià, per fer llargues passejades a peu, aquests horabaixes tan deliciosos que tenim al terme.

Els anys 70 se cercava la velocitat per anar d’una banda a l’altra. Ara que ja tenim aquesta gran facilitat de desplaçar-nos, canviam com canvia el turisme. Abans era córrer, viure ràpid, anar de pressa a tots els llocs, no perdre cap festa o esdeveniment social o musical. Ara, ben al contrari, la gent prefereix gaudir del moment present, del lloc on es troba. En diuen l’«slow tourism». Això fa que aquest llarguíssim passeig, que quasi envolta totes les parts del terme i les uneix, sigui el lloc de passejada i de trobada de tots els habitants del terme, nacionals i estrangers, treballadors i turistes. Les relacions es fan més estretes entre tots els habitants d’un terme tan dispers i variat com és el nostre.

Per culminar tots aquests canvis, ens trobam amb la finca de Galatzó, comprada per l’Ajuntament de Calvià el 2006. Era quasi el darrer racó pagès, rural i verge del terme que quedava, i que s’ha transformat en l’espai de passejada, d’esbarjo i de retrobada amb la natura i amb l’espai obert.

En aquest difícil any 2020, amb la pandèmia que hem viscut, ha estat el refugi per a molts de calvianers i els pocs turistes que hi han trobat un espai per poder caminar, gaudir de l’aire fresc i pur, d’oci a la natura: l’escapada perfecte. Sé cert que hi aniràs moltes de vegades, a caminar o fer el senderisme que tant t’agrada.

Jo crec, benvolguda Ursula, que amb aquesta llarga carta, t’he mostrat tot el que ha passat a Calvià al llarg dels anys de la meva vida, que em costaria molt contar-te de paraula quan arribis, però que així serà la teva guia quan et trobis amb un terme tan canviat.

Esperant que el final de la pandèmia em permeti ja abraçar-te i donar-te la benvinguda al Calvià que tant he estimat, rep una besada.

John XXOO

BIBLIOGRAFIA

Welcome! Un segle de turisme a les Illes Balears (2000). Fundació “la Caixa”. Palma.

horrach estarellas, Biel (2015). Aprendiendo de la balearización. Mallorca, un laboratorio internacional del turismo de masas y de conformación de los destinos maduros litorales. Tesi doctoral inèdita. Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori. Universitat Politècnica de Catalunya.

Martínez llaBrés, Jaime (dir.) (2011). Calvià. Patrimonio cultural. 2 volums. Fundación Calvià. Calvià.

* Aquest escrit, per l’exposició de caràcter epistolar i la interpretació personal de les dades sobre la tipologia del turista al llarg de la història de Calvià, s’inscriu dins l’apartat d’assaig. Les dades i opinions són responsabilitat únicament de l’autor.

100

ALBERTO LAHOZ DOMÍNGUEZ / Historiador, professor de secundària i doctorand en Història per la UIB

LOS ALCALDES DE CALVIÀ DESDE LA SEGUNDA REPÚBLICA

A LA ACTUALIDAD

El análisis de los alcaldes de Calvià es un aspecto muy poco tratado desde la perspectiva histórica. En primer lugar, se debe tener presente el caso único de Calvià en cuanto a evolución política, económica, social y cultural, que conllevó un cambio radical en su idiosincrasia a partir de los años setenta del siglo XX. A finales del siglo XIX, Calvià tenía una población afincada en torno a los núcleos de Calvià pueblo y es Capdellà, que representaban alrededor del 90 % de la población total del municipio. Durante el primer tercio del siglo XX, sufrió una crisis de subsistencia, con conexión de mala calidad con Palma y Andratx. A estas características se les debe añadir las de la mala calidad de la tierra, las épocas de sequía y latifundios que dificultaban aún más las condiciones laborales y que provocaron sendas oleadas de emigración. (Suárez Salvà, 2008).

Entre finales de los años treinta y mediados de los ochenta del siglo XX, Calvià pasa de ser un pueblo pobre estancado en el sector primario a ser uno de los puntales españoles en el sector turístico. Pasa de 2.700 habitantes en 1933 a aproximadamente 38.000 en 1990 y de ser una localidad emisora de emigrantes a todo lo contrario tanto a escala nacional como internacional. La transformación más elocuente es la que se aprecia en los núcleos de población, dando paso a dieciocho focos poblacionales a día de hoy, donde la mayor concentración se produce en el litoral y no en Calvià pueblo ni en Es Capdellà.

Por tanto, se evidencia que los alcaldes de Calvià están estrechamente ligados a la realidad socioeconómica. Desde la segunda República hasta la alcaldía de Francesc Obrador Moratinos (1983) los alcaldes vivían y realizaban su vida política en Es Capdellà o en Calvià pueblo. Francesc Obrador cambia esa dinámica, ya que procede del núcleo hotelero, concretamente de Santa

Ponça. Así, sucesivamente, la actividad política ha cobrado una importancia capital en la zona litoral en estos últimos decenios debido, sobre todo, al poder turístico que representa.

La situación política también es esencial para entender el proceso de elección de los alcaldes. Ya desde principios del siglo XX, se instauran diferentes sociedades de socorros mutuos en el término y federaciones obreras, como la Federación Obrera de Calvià (1923), y se documentan las primeras suscripciones a publicaciones obreras en los años veinte. Así, se establecen grupos socialistas y comunistas en Calvià pueblo y en Es Capdellà, siendo los comunistas más numerosos en este último núcleo de población. Son estos grupos los que darían la alcaldía, posteriormente, a Julià Bujosa Sans. Proceso similar se vivió a finales de los años setenta y principios de los ochenta, cuando el movimiento sindical hotelero impulsó la candidatura de Francesc Obrador a través de UGT y de la ASUDTH.

Durante la dictadura, la situación de los ayuntamientos pasa a una dependencia implícita en el sistema franquista. La Ley de Bases de Régimen Local de 1945 establecía que las alcaldías quedaban en manos de la Administración o del propio ministerio. Así, pasan a tener una función más presidencialista. En el caso de Calvià, los alcaldes entre el golpe de Estado y el final del franquismo procedían de Falange local de Calvià, cuya constitución data de mayo de 1936.

Si los alcaldes calvianers de época franquista quedan en un segundo plano es debido a la importancia que cobra Antoni Serra Rosselló, falangista que desde el primer momento estuvo al mando de las operaciones en Calvià y fue nombrado jefe local de Falange por el propio Marqués de Zayas.

Alcaldes de Calvià desde la II República

Julià Bujosa Sans (1931-1934 y 1936).

PSOE. De Calvià pueblo. Impulsor y presidente de la Federación Obrera Calvianense (FOC) y de la UGT en las Islas Baleares, y miembro fundador de la Agrupación Socialista de Calvià. Durante su mandato se impulsaron las sociedades de socorros de Calvià y Es Capdellà y se pacificaron las huelgas de 1932 y 1936, con una mejora de las condiciones obreras. Por último, se puede destacar la creación del Registro de Colocación Obrera, dando trabajo a los obreros en paro del municipio (SUÁREZ, M. 2008). Salvó la vida tras el golpe de Estado gracias a la protección de Carlos Blanes, uno de los máximos dirigentes de Falange a escala insular, y de su hermano1, Antoni. Le expropiaron todos sus bienes por su afiliación política durante la dictadura.

Joan Vich Carbonell (1934-1936). De Calvià pueblo. Fue vicepresidente de la Unión Agraria de Calvià en 1932. Fue el vencedor en las elecciones de abril de 1931, pero, ante el fraude de los comicios y su repetición, perdió ante Julià Bujosa. Entre las primeras y las segundas elecciones municipales de 1931, también fue primer

teniente de alcalde. Fue elegido alcalde después de que fuese nombrado regidor del Ayuntamiento por parte del gobernador civil en 1934, sin haber sido elegido en comicios. En su mandato eliminó el Registro de Colocación Obrera.

Guillem Mascaró Marroig (1936-1937), «Carnisseret». De Calvià pueblo. Miembro de Falange local de Calvià desde la primera reunión en mayo de 1936. Era labrador y carnicero, de ahí su malnom. Fue nombrado por el gobernador civil tras el golpe de Estado a instancias de Antoni Serra. Ya había pertenecido al consistorio entre 1934 y 1936.

Pere J. Canyelles Alemany (1937). Natural de Calvià pueblo. No queda muy clara su procedencia política. Ya fue alcalde entre 1918 y 1923 y fue regidor en 1934, aunque dejaría el cargo por imposibilidad física. También fue presidente de la Unión Agraria de Calvià y uno de sus miembros fundadores, y vicepresidente del Sindicat Obrer Catòlic de Calvià.

Bartomeu Ozonas Mulet (1937-1942). Natural de Es Capdellà. Nombrado por el gobernador civil en 1937, fue, posteriormen-

te, dueño de la possessió de Son Claret y propietario del predio de Son Mas (Andratx), que posteriormente fue adquirido por el consistorio andritxol.

Pere Josep Oliver Ximelis (1942-1949). De Calvià pueblo y miembro de Falange local de Calvià. Hay poca información al respecto, aunque todo el peso político recayó en manos de Antoni Serra durante su mandato. Ya estuvo presente en el consistorio entre 1934 y 1936 y fue secretario de la Unión Agraria de Calviá en 1932.

Pere Carbonell Fiol (1949-1956). De Calvià pueblo. Miembro de Falange local de Calvià; ya estuvo presente en la primera reunión en mayo de 1936. De profesión labrador. Su hermano fue miembro de la 2ª compañía del 2º batallón de la milicia de Falange española y de las J.O.N.S. (Morote Pons, sin publicar). Fue también vocal de la Unión Agraria de Calviá en 1932. Durante su mandato se empieza a edificar el núcleo de Palmanova.

Jaume Martorell Vicens (1956-1970). De Calvià pueblo. Miembro de Falange local de Calvià. Durante su mandato se construyó el primer hotel en una de las playas del

Joan Vich Carbonell fue el vencedor en las elecciones de abril de 1931, pero, ante el fraude de los comicios y su repetición, perdió ante Julià Bujosa Sans

Julià Bujosa Sans (1931-1934 i 1936) a la derecha con sus hermanos.

Joan Vich Carbonell (1934-1936).

Pere Carbonell Fiol (1949-1956).

Jaume Martorell Vicens (1956-1970).

1 Alternativa por el Sindicato Unitario y Democrático de los Trabajadores de Hostelería que desde noviembre de 1977 formaba parte de la Federación Hotelera de la UGT y que agrupaba a un alto porcentaje de los trabajadores de hostelería de Calvià.

litoral calvianer, el Hotel Playa de Palmanova, en mayo de 1958. Ese mismo año, el núcleo urbano de Palmanova estrena también alumbrado, consecuencia del rápido aumento de población y viviendas. Anteriormente a su mandato, fue presidente del club de fútbol de Calvià, que en ese momento era el Frente de Juventudes.

Joan Terrassa Noguera (1970-1974). De Calvià pueblo. Durante su mandato, se da inicio a las fiestas conmemorativas del desembarco del rey Jaume I en las costas de Santa Ponça. En 1971 se realizó un simulacro del desembarco y se convocaron también los primeros premios de las fiestas, en este caso de literatura y de pintura. Se inaugura también el club-puerto deportivo de Portals Nous.

Nicolau Morell Cotoner (1974-1976). De Calvià pueblo. Último alcalde de época franquista y colocado como jefe de la administración por el gobernador civil. Durante su mandato se acaba el club náutico de Santa Ponça.

Guillem Payeres Estrany (1976-1978). Alcalde interino. Anteriormente fue primer y segundo teniente de alcalde y presidente

de la Comisión de Obras Públicas. De profesión, censor jurado de cuentas y secretario del Banco de Crédito Balear. Durante su mandato se inaugura la escuela mixta de Calvià Ses Quarterades (1977).

Jaume Lladó Dolç (1978). Paso efímero en la alcaldía.

Joan Gelabert Fiol (1978-1979). Natural de Calvià pueblo. De forma interina, fue el encargado de preparar junto al resto del consistorio las primeras elecciones municipales tras la dictadura franquista.

Francesc Font Quetglas (1979-1983). Natural de Calvià pueblo. Lideró el partido C.A.L.V.I.A.2, con el que llegó a ser alcalde sin ganar las elecciones, gracias al pacto con otras formaciones políticas. Más tarde ingresó en las filas de Alianza Popular. En 1980 se enfrentó a la llamada crisis por el PGOU, que preveía no conceder más licencias de construcción, con el enfado del sector hotelero. La crisis acabó con un nuevo pacto de gobierno municipal.

Francesc Obrador Moratinos (1983-1991). PSOE. Nació y creció en el barrio de La Soledad (Palma) y fue uno de los líderes

del sindicalismo hotelero en Mallorca. Durante su mandato crece el patrimonio del consistorio y se crean y mejoran las infraestructuras de servicio público. Se inaugura el IES Calvià y la Escuela de Formación Profesional. Además, se abren las escuelas de Peguera, Santa Ponça, Bendinat, Portals y Palmanova. Ràdio Calvià emite sus primeras señales en 1987, siendo la primera radio municipal de Mallorca. La nueva –y actual– sede consistorial se inaugura en 1990. Fue una época de formación de Calvià como ayuntamiento y municipio turístico con la infraestructura que ello conlleva.

Margarita Nájera Aranzábal (1991-2003). PSOE. Nacida en Bilbao. Economista por la Universidad del País Vasco, realizó su vida política en Calvià y en el Govern autonómico. Posteriormente fue consellera de Treball i Formació en Baleares y anteriormente ya fue concejala del consistorio. Le presentaron una moción de censura en enero de 1992 que acabó con el intento de soborno al concejal socialista José Miguel Campos por parte del PP de Baleares, conocido como el Caso Calvià. También se debe destacar su enfrentamiento con Anselmo Martín Portillo, líder de Izquier-

Margarita Nájera Aranzábal (1991-2003).

Francesc Obrador Moratinos (1983-1991).

Francesc Font Quetglas (1979-1983).

Nicolau Morell Cotoner (1974-1976).

Margarita Nájera Aranzábal siguió con la gestión de Calvià como destino turístico y la dotación de infraestructuras públicas

2 Consejo Ante La Vía Independiente Administrativa.

da Unida de Calvià en 1995, el cual no quería darle su voto para alcaldesa tras las elecciones de ese mismo año. Siguió con la gestión de Calvià como destino turístico y la dotación de infraestructuras públicas para ello.

Carlos Delgado Truyols (2003-2011). PP. Abogado. Nacido y residente en Palma. Posteriormente fue conseller de Turisme del Govern Balear. Durante su mandato se vivió el proceso de estacionalización del turismo en Calvià y el último atentado de la banda terrorista ETA, el 31 de julio de 2019 en Palmanova.

Manuel Onieva Santacreu (2011-2015). PP. Residente en Cas Català. En Calvià, ya consolidado como el destino turístico más solicitado en Baleares, se acentúan

aún más dos problemas graves: la estacionalización del propio turismo y el «turismo de borrachera», sobre todo en Magaluf. Ambos se intentan paliar durante este mandato con diferentes proyectos, como la ordenanza sobre el pub crawling, aunque sin éxito, ya que son problemas que persisten hoy en día.

Alfonso Rodríguez Badal (2015-actualidad). PSOE. Filólogo hispánico y profesor de secundaria. Nació en Zaragoza, aunque su vida política y profesional la ha desarrollado en Calvià con residencia en El Toro. Tiene el reto histórico de salir de la crisis ocasionada por la pandemia mundial en 2020, cuyas consecuencias han sido nefastas a escala socioeconómica en nuestro municipio.

BIBLIOGRAFIA

calvo trias, Manel; AGUARELES GARCÍA, Antonio. (coord.). Calvià. Patrimonio Cultural. Volumen I y II, Calvià: Fundación Calvià, 2011.

capellà, Llorenç. Mallorca i el món obrer. Palma: editorial Moll, 1977.

coMas, alBert; huguet, Joan;  Santana Morro, Manel: Història de la UGT a les Illes Balears. Un segle de lluita sindical. Palma: Documenta Balear, 2004.

MariMon riutort, Antoni; serra Busquets, Sebastià (dirs.). Diccionari de partits polítics a les Illes Balears (1900 – 2008)

Palma: Lleonard Muntaner, 2012.

Muntaner, M. et al Ciutadans de Calvià Calvià: Ajuntament de Calvià, 1999.

raMon i lidon, M.: “Anàlisi electoral al municipi de Calvià: 1976 – 1983”. En serra Busquets, Sebastià; MariMon riutort, Antoni. La Transició a les Illes Balears: Simposi 25 Anys. Palma, editorial Institut d’Estudis Baleàrics, 1998. Pág. 363 – 374.

suárez salvà. Manel. El moviment obrer a Calvià. 1923-1936). Palma: Lleonard Muntanr. Col. Llibres de la nostra terra, núm. 80, 2008.

suárez salvà, Manel. “La fossa comuna de Calvià”. II Jornades d’Estudis Locals de Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià, pp. 235-258.

terrasa garcía, Xavier. Història del fútbol a la vila de Calvià. Calvià, edita Ajuntament de Calvià, 2016.

Carlos Delgado Truyols (2003-2011)

Manuel Onieva Santacreu (2011-2015).

Alfonso Rodríguez Badal (2015-actualidad).

MANEL SUÁREZ SALVÀ / Mestre i investigador

LES DONES.

VÍCTIMES SILENCIADES.

VÍCTIMES OBLIDADES

Des de les teories sobre l’origen de la vida fins a l’actualitat, les dones han patit la culpa del pecat original, que les ha condemnades al silenci, al patiment, en qualsevol de les seves modalitats, i a la negació i a la desigualtat. Poc més de nou mil paraules per descriure un recorregut d’injustícia històrica i absurda, des de la creació fins hores d’ara.

Una dona, independentment de la seva raça, religió, cultura, ciutadania o circumstància històrica, mai no ho ha tengut fàcil, ni tan sols en l’actualitat li ho té. Retrocedint en la història, difícilment trobarem un moment en què se li hagi assignat un rol d’igualtat respecte dels homes. En aquesta estructura de pensament hi ha hagut dos actors protagonistes que no han deixat mai d’assignar-li un paper secundari en qualsevol dels àmbits que marquen les relacions entre les persones. Per un costat, els homes que, en alguns casos víctimes ells mateixos de la realitat que els envoltava i, en altres, per convicció pròpia, mai no han volgut considerar les dones com a persones, com a iguals. Per l’altre, les diferents religions que, no ho oblidem, estan dirigides únicament i exclusivament per homes. El poder i la influència de les diferents esglésies ha estat, i continua sent, determinant per explicar, i entendre, el per què d’aquestes diferenciacions i la insistència en elles.

L’explicació que les diferents religions donen a la creació de la vida ens mostra quin

serà el pensament predominant d’aquesta institució al llarg dels segles. Un home i una dona. Adam i Eva. Adam i Lilit...

Déu va crear primer l’home, a la seva imatge i a la seva semblança, amo absolut de la terra. Després, com que l’home estava sol, va decidir, mentre dormia, treure-li una costella i crear la dona, la seva dona, «i la dugué a l’home», la va donar a l’home. El que va passar a continuació és prou conegut. Per culpa d’Eva, per culpa de la dona, tan feble que va sucumbir a les temptacions de la serp i li va donar una fruita de l’únic arbre prohibit, estam tots en pecat mortal i condemnats a sofrir malalties, patiments, a tornar vells, a morir... El pecat original.

Si ens giram cap al judaisme, ens trobam amb una equiparació de la dona, Lilit, amb el dimoni: «També hi descansarà –es refereix al costat de l’home– el dimoni Lilit»

A l’Islam, l’Alcorà afirma que l’home i la dona són iguals, però només pel que fa a les obligacions envers déu. En la vida diària, determina un paper de subordinació absoluta als homes, que són superiors a elles: «Les dones correctes són devotament obedients i recollides en absència del seu espòs, que és el que Al·là els exigeix».

La història de les religions, la seva narració mitològica per explicar la creació de la vida, el seu poder i la seva influència han marcat generació rere generació, i han arribat fins

a l’actualitat. Però, la responsabilitat no és exclusiva dels dirigents religiosos, sinó dels governs i de les persones, homes sobretot, que no han sabut, o no han volgut, lluitar contra preceptes injusts i preestablerts que han marcat l’estructura de la nostra societat condemnant, de grat o per oblit, les dones a un paper secundari que, en moltes ocasions, en massa ocasions, ha servit per justificar que acabassin sent les víctimes dels poders. Les víctimes silenciades, les víctimes oblidades.

Diferents sexes. Diferents formacions Que una dona sabés llegir i escriure estava considerat pràcticament com una falta de respecte envers el seu home, un pecat. I, si en sabia, mai no ho podia demostrar públicament.

Dos religiosos de renom, ja en el segle XVI, es permetien opinar i fer recomanacions a les dones. Joan Lluís Vives escrivia, l’any 1528, La formación de la mujer i hi indicava que «la mujer debe aprender a leer para conocer y aprender mejor los textos sagrados y los clásicos, pero, eso sí, nunca sin descuidar sus obligaciones domésticas ni olvidar que nunca puede hablarse en público». Anys després, fou Fray Luís de León, que es va decidir a fer un manual destinat a les dones casades, La perfecta casada, determinava que «la mujer debe aprender a leer pero permaneciendo en silencio, no debe aprender a escribir pues jamás una mujer puede saber más que un hombre».

Eva, obra de Vicens Tort Arnau Entorn de Calvià

Llegir i escriure. Activitats poc adequades per a una dona en uns moments en què molt poques dones, però també molts pocs homes, havien desenvolupat aquestes capacitats. Les classes socials negaven o permetien l’accés a qualsevol tipus de coneixement i condemnaven, encara més, les dones a les feines més dures, sense cap tipus de reconeixement. Si més no, podem pensar en el treball a les fàbriques, o a la neteja de cases o, per atracar-nos al present, el cas de les collidores d’ametles, olives, garroves, que ens mostra Calvià, com qualsevol altre indret. Al nostre poble, eren les dones les que havien d’anar a recollir els fruits de terra, acotar-se tantes vegades com calia per collir, una a una, les olives, les garroves o les ametles, amb jornades que anaven de sol a sol. A migdia, havien d’aturar per fer el dinar a terra. S’hi atracaven, aleshores, els homes que feien feina al camp. De tornada a casa, calia preparar el sopar, tenir cura dels infants i dels queviures.

En el cas de les dones que havien pogut accedir a algun tipus de formació, diferent sempre en les matèries i continguts de les que rebien els homes1, la frustració es devia fer ben evident a cada passa que volien donar, ja no en el camp de la independència econòmica, que, per llei, no els estava permesa, sinó en el de la capacitat de ser, de crear, de pensar, d’escriure...

Jane Austen, l’autora de novel·les com Orgull i prejudici o Seny i sentiment, havia d’escriure d’amagat dins la seva habitació i, quan hi entrava algú, havia d’amagar els seus textos per por que la poguessin veure escriure. Charlotte Bronte o l’espanyola Cecilia Böhl de Faber, per poder veure les seves novel·les publicades varen haver de canviar el seu nom i posar-se’n un d’home. Així, la primera, va signar la seva novel·la

Jane Eyre amb el nom masculí de Currer Bell. La segona, seria coneguda com a Fernán Caballero.

Als Jocs Florals d’Olot, convocats l’any 1898, varen premiar un monòleg titulat La infanticida, escrit per una dona, Caterina Albert i Paradís. L’escàndol fou majúscul, perquè els sectors més conservadors consideraren que era impropi d’una dona. A partir d’aquell moment va canviar el seu nom per un altre masculí: Víctor Català.

A principis del segle XX comencen a desenvolupar-se arreu d’Europa, i també a Espanya, diferents moviments de dones que cerquen organitzar-se socialment i políticament, encara que en aquest segon àmbit amb molta prudència, en reclamació dels seus drets, per conformar espais i plataformes en defensa de les seves reivindicacions. Quasi totes coincideixen en la necessitat de la formació i l’educació,

de l’accés al coneixement com a passa prèvia. Figures com les gallegues Concepción Arenal i Emilia Pardo Bazán insistiran precisament en el terreny de l’educació femenina. Ben aviat, començaran a desenvolupar-se moviments feministes a Catalunya i al País Basc, encara que amb reclamacions molt tímides i amb certa tendència a reconèixer l’home com la figura dominant, la qual cosa, quasi com en l’actualitat, va provocar l’aparició d’una organització patriòtica que defensava els posicionaments més «espanyolistes» enfront de les propostes de la perifèria.2 L’objectiu, i la coincidència, de pràcticament totes les organitzacions de dones foren el reconeixement dels seus drets, així com la reivindicació del sufragi electoral femení. En el camp laboral, la lluita es traslladaria a les reclamacions de la jornada de vuit hores i dels canvis legislatius necessaris per propiciar que les dones poguessin conciliar la vida laboral amb la

Font: Cent anys a Calvià.

1 Per a més informació, vegeu suárez salvà. «Dona i educació: Calvià, 1800-1939» (2018). La Ley de instrucción pública, «Ley Moyano», aprovada l’any 1857, va establir que l’ensenyament per als dos sexes entre els sis i els nou anys seria de caràcter obligatori. Impulsà també la creació de les escoles normals per a la formació de les futures mestres. El programa d’estudis establia profundes diferències entre els continguts que havien de treballar els nins i les nines i, encara més, els homes i les dones que volien ser mestres. Així, mentre que als primers se’ls exigien coneixements en doctrina cristiana, cal·ligrafia, geometria i gramàtica, entre d’altres, l’únic requisit per a les dones era «haber estudiado con la debida extensión en escuela normal las materias que abraza la primera enseñanza de niñas, elemental o superior», això és: «labores propias del sexo» i nocions d’higiene domèstica.

2 Es tractava de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas, presidida per María Espinosa de los Monteros.

Excursió a Palma de la classe de madò Catalina Salvà devers 1930.

familiar i els assegurassin uns sous dignes, en igualtat de condicions amb els homes. Exactament com està passant en l’actualitat.

Les reivindicacions laborals

Les dones treballadores ho tenien encara molt més difícil que les seves companyes burgeses. Sense pràcticament cap dret, havien de fer-se càrrec de casa seva i cercar alguna altra ocupació que els permetés aportar alguns ingressos a la minsa economia familiar.

Satisfer les despeses bàsiques familiars, sense tenir en compte les despeses sanitàries ni la roba, suposava, l’any 1930, que una família de quatre membres havia de guanyar 27,20 pessetes a la setmana per poder atendre’ls. Un obrer sense cap qualificació podia arribar a ingressar, en aquest període de temps, fins a 24,48 pessetes, lluny, per tant, de les necessitats més fonamentals. Les dones, i els fills petits, havien de fer feina, però el seus sous, i les seves condicions laborals, eren ínfimes.

L’incompliment continuat, en el cas de Mallorca, de tota la legislació laboral al llarg dels anys per part dels empresaris, propicià que entre 1899 i 1936 es desenvolupassin nombroses vagues arreu dels pobles de l’Illa. Les dones participaren activament a la vaga general de 1916, a

la de 1926 i a la de 1931. Les seves organitzacions, vinculades sobretot al ram tèxtil, creixeren exponencialment.

El mes d’octubre de l’any 1932, les collidores d’oliva de Calvià reclamaren als patrons un increment de deu reals en el seu salari, cosa que aquests es negaren a admetre. Es va desencadenar, així, una vaga que va durar set dies. Les collidores estaven representades per la Federación Obrera Calvianense i, tot i que pogueren participar activament en les assemblees del sindicat, no tengueren cap representant en el comitè que va negociar les seves condicions salarials amb els amos de les possessions. La vaga, que va durar una setmana, només es va poder solucionar amb la intermediació del governador civil, que es va presentar a Calvià per reunir-se amb els patrons i amb la representació, masculina, de les treballadores a la sala de plens de l’Ajuntament. Mentrestant, una multitud reunida a la plaça esperava els resultats de les negociacions. Aleshores, decidiren escollir una persona perquè exercís de portaveu davant els negociadors. En aquest cas, l’escollida va ser una dona molt jove, Margalida Amengual, que, molt nerviosa i resolta, va accedir a l’edifici i es va enfrontar als empresaris. La presència del governador va tenir els seus efectes, i les collidores d’oliva veren satisfetes les seves demandes.

Durant la vaga, però, algunes dones foren objecte d’agressions. El garriguer de la possessió de Torà va amenaçar diverses persones amb una escopeta i, el mateix dia, l’amo d’aquesta possessió va envestir amb el carro un grup de collidores.

Que els reconeguessin les seves reclamacions no va suposar que la major part dels amos les fessin efectives. Ben al contrari. A les possessions de Son Roig, Son Boronat i Torà es negaren a complir els acords signats i, a més, acomiadaren algunes treballadores que havien participat a la vaga. Les intervencions de la Federación Obrera Calvianense, l’Ajuntament i el Govern Civil aconseguiren que tots els amos complissin els compromisos i tornassin contractar les treballadores acomiadades i els obligaren a pagar el salari que havien deixat de percebre.

La vaga havia estat un èxit, però també va suposar un enfrontament que els cacics del poble no oblidaren. Margalida Amengual, la jove negociadora, ho recordava molts anys després:

Jo crec que molta part de cosa, d’aquells homos que mataren i tot això que s’endugueren, va ser de resultes d’aquesta huelga, que duien s’odi a dedins.

La Constitució

de la República

La Constitució de la II República suposà un pas endavant en els drets de les dones, per tal com definia els criteris d’igualtat respecte dels homes:

Artículo 2. Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 35. Los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes.

Artículo 40. Todos los españoles, sin distinción de sexo, son admisibles a los empleos y cargos públicos según su mérito y capacidad, salvo las incompatibilidades que las leyes señalen.

Imatge de la vaga de collidores de 1932.

Així mateix, la introducció del divorci suposava, per a moltes dones, la possibilitat d’alliberar-se d’una situació que les tancava i les oprimia.

Artículo 43. El matrimonio se funda en la igualdad de derechos para ambos sexos, y podrá disolverse por mutuo disenso o a petición de cualquiera de los cónyuges, con alegación en este caso de justa causa.

En l’article 46 es feia referència explícita a la seva situació laboral, que, com ja hem vist, havia donat lloc a diverses vagues a Mallorca. Tanmateix, molts empresaris i propietaris seguiren incomplint totes les legislacions laborals aprovades, la qual cosa donaria lloc, l’any 1932, a la vaga de collidores de Calvià, i, el 1936, al mateix municipi, a una de picapedrers. Ambdues tenien com a finalitat aconseguir que els criteris d’igualtat pel que feia als sous de les 8 hores diàries s’acomplissin d’una vegada per totes.

Artículo 46. [...] Su legislación social regulará: [...] el trabajo de las mujeres y de los jóvenes y especialmente la protección a la maternidad; la jornada de trabajo y el salario mínimo y familiar.

Durant la II República, es va donar als ciutadans i ciutadanes la possibilitat de casar-se davant un jutge, sense haver de passar per l’Església. El 36 va suposar, també, l’eliminació d’aquesta possibilitat. Dia 26 de març de 1938 es va publicar una llei que derogava els matrimonis civils:

[...] una de las agresiones más alevosas de la República contra los sentimientos católicos españoles, y al instituir el matrimonio civil como el único posible legalmente en España, desconociendo el aspecto religioso intrínseco de la institución, creó una ficción en pugna violenta

con la conciencia nacional [...]. [... ] se declaran nulos los matrimonios civiles contraídos.3

Les persones que s’havien casat civilment quedaven fora de la llei i assenyalades per les noves autoritats i classes socials que s’imposaren als pobles. No tengueren més remei que passar per les noves directrius per poder seguir fent vida dins el seu lloc de residència.

Així mateix, les persones que, d’acord amb la Constitució, s’havien divorciat, es toparen amb un sistema de repressió que no reconeixia en absolut les separacions.

A Calvià, Antoni Oliver i Magdalena Martorell, a finals del mes d’octubre de 1933, s’havien casat civilment, la qual cosa fou recollida com a notícia al periòdic El Obrero Balear el dia 23 d’octubre de 1933: El domingo próximo pasado contrajeron matrimonio exclusivamente civil nuestros amigos Magdalena Martorell, de esta localidad, y Antonio Oliver, de Pont d’Inca. Este acto, de la novel pareja, que implica una brecha abierta en la tupida muralla de prejuicios que se oponen al libre desenvolvimiento de la libertad, ha sido favorablemente acogido por los elementos amantes del progreso, que deseamos para los recién casados interminable era de felicidades.

Joan Pallicer Estades i la seva dona estaven divorciats amb anterioritat al cop d’estat del 36. Pallicer seria afusellat al cementiri de Palma el mes d’octubre d’aquell any i, un cop mort, li expropiaren tot els béns. Els Falangistes locals es quedaren amb la seva casa i totes les pertinences.

El vot de les dones

La Constitució de la II República, aprovada a finals de 1931, recollia, per primera

3 garí salleras La repressió feixista a Mallorca... (2019), p. 352 i 353.

vegada a Espanya, el dret de vot de les dones, en igualtat de condicions als homes:

Artículo 36. Los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes.

El camí per arribar a la redacció de l’article anterior no va ser, en cap cas, fàcil ni senzill. Hi havia partidaris de condicionar-lo o limitar-lo només a les eleccions municipals, d’altres que proposaven elevar l’edat electoral de les dones als quaranta-cinc anys4 i encara uns altres que indicaven que les dones encara no estaven preparades, en aquells moments, per exercir-lo. Era la postura, aquesta darrera, de la diputada socialista Victoria Kent que, en les seves intervencions, incidia en el fet que les dones havien estat les grans oblidades en el sistema educatiu i que, per tant, necessitaven incorporar-se al món de la formació de manera immediata perquè només d’aquesta manera deixarien

4 Aquesta teoria era defensada pel diputat republicà federal Manuel Ayuso, que afirmava: «[...] elevar la edad electoral de las mujeres hasta los cuarenta y cinco años porque los científicos estiman que antes de esa edad crítica las mujeres latinas no están perfectamente capacitadas»..

Dones de Calvià al míting d’Alcalà Zamora.

de ser persones fàcilment manipulables pels sectors més conservadors de la societat, entre els quals, alguns, hi col·locaven els capellans.

A Calvià, aquest darrer punt preocupava especialment els militants dels partits d’esquerres, i així ho manifestaven públicament. El 2 d’abril de 1932, els joves Gabriel i Antoni Amengual i Arnau Terrassa publicaren al Foch y Fum un article destinat a les dones del poble titulat «Va por las señoritas», en el qual els reclamaven que rompessin els llaços amb l’Església i no permetessin que el capellà, des de la trona, els enganàs:

[...] ahora que os han concedido el voto llega el momento de uniros todas y uniros si quereis ser compañeras nuestras […] si quereis que no vuelvan a gobernar los caciques y las sotanas negras, no os dejeis engañar por el confesionario. [...] Es necesario que os quiteis esta venda de los ojos, compañeras, que demostreis a estos señores que no temeis que os quiten el pan, teneis que demostrar que sois mujeres y no muñe-

cas que se dejan engañar por medio de un sermón del padre cura.

Finalment, l’article 36 de la Constitució acabaria sent aprovat amb 161 vots favorables i 141 en contra, entre els quals hi havia el de la diputada Victoria Kent i, entre d’altres, els de personatges rellevants com Diego Martínez Barrios, Gabriel Alomar Villalonga, Claudio Sánchez Albornoz o Juan March Ordinas.

La repressió contra les dones

El cop d’Estat encapçalat per Franco contra el govern de la República espanyola suposà tallar de rel el camí de futur que s’havia iniciat només uns pocs anys abans i l’inici d’una repressió ferotge que va abastar la totalitat de la població de l’Estat espanyol.

A Mallorca no va haver-hi una guerra civil. Tan sols uns tímids intents de resistència en alguns pobles (sa Pobla, Esporles, Pollença...) que varen ser immediatament aturats per part de les forces rebels. Així, a l’Illa, la repressió es va desencadenar a partir del dia 19 de juliol, just després que el general Goded dictàs el ban que decla-

Fotografia de les darreres eleccions democràtiques durant la República. Plaça de l’Ajuntament antic de Calvià, 1936. Font: Cent anys de Calvià, 1990.

rava l’estat de guerra a les Balears i que serviria, posteriorment, per justificar centenars de detencions i execucions.

El Dr. Bartomeu Garí apunta la xifra de 1.778 persones assassinades entre els anys 1936 i 1945, d’entre les quals 22 pertanyen al municipi de Calvià. Parlam d’homes.

La repressió contra les dones seria igualment dura, intensa i brutal perquè també elles en foren víctimes directes. Víctimes perquè, algunes, serien també assassinades. Víctimes perquè també patiren la presó. Víctimes perquè ser la dona d’un roig era una taca social, amb la qual havien de viure i conviure, en un entorn social que les assenyalava per aquest fet. Per això, havien de suportar la humiliació pública de les noves autoritats, i de l’Església.

Tenir l’home dins la presó suposava una taca social i, a més, una boca més a alimentar. Tenir l’home, o el fill, mort, comportava encara més problemes. El certificat de defunció, que, en el cas de Calvià, només s’obtenia si havien tengut la «sort» que l’home, o el fill, havia estat afusellat després d’un consell de guerra. En aquest cas, tot quedava ben registrat i s’emetia el certificat de defunció que els podria servir per, posteriorment, obtenir la pensió de viudetat. Ara bé, si es tractava d’una desaparició, com va ser el cas de moltes famílies de Calvià, les «noves autoritats» no donaven cap solució perquè, simplement, reconèixer que sabien que un home era mort era reconèixer la seva implicació en el crim. Per això, mai no hi va haver cap tipus de registre, mai no varen poder tenir cap inscripció en el registre de defuncions, mai no varen poder «demostrar», fins passat molts d’anys, que l’home, o el fill, eren morts.5

Les dones quedaven desprotegides, i en mans de la caritat o de la «bona voluntat» de qui les volgués contractar. Estaven sotmeses. El silenci s’havia d’instal·lar, obligatòriament, a les cases on volien dur

5 Es pot citar, a tall d’exemple, el cas de Sebastià Estades Cañellas, assassinat a mitjan agost de 1936. Fins a l’any 1958, la família no va poder inscriure la defunció al registre del jutjat de pau de Calvià. Així i tot, el jutge indicava que havia mort el dia 1 de gener de 1947. Una mentida més. Maria Estades, la filla, va fer constar el seu desacord. Ella volia que posassin la data en què el varen treure de casa seva. No li feren cas.

dol i no ho podien fer. A més, havien de suportar la burla, o l’amenaça de veïns del poble. Una dona del poble, que va voler restar en l’anonimat, ens va explicar que, l’any 1982, just després de la victòria del Partit Socialista a les eleccions generals, una altra dona de Calvià la va escometre al principi del carrer dels Montcada, un dilluns de mercat, i li va dir: «Veus com hauríem d’haver cremat a la plaça tots els fills dels socialistes!».6

Les famílies dels afusellats no podien rebre el condol dels seus veïns, ni tan sols podien anar a enterrar els cossos dels homes o dels fills.

Els noms dels morts quedaven proscrits, no es podien dir en públic. Les dones, les mares i les filles no els podien pronunciar públicament. Tan era així que, quan es va inaugurar la remodelació de l’edifici de Sa Societat, el dia 30 de setembre de 2001, vaig llegir públicament la relació dels antics socis que havien estat assassinats. En acabar l’acte, la filla de Domingo Rigo se’m va atracar, profundament emocionada, per agrair-me que hagués dit el nom

del seu pare en públic, per primera vegada d’ençà que el mataren.

En un exercici d’humiliació que servís per a la gent que el contemplàs, obligaren la dona i la filla de Sebastià Estades, assassinat a mitjan agost de 1936, a assistir, vestides de negre, al míting que el comte Rossi va fer a la plaça. Antònia Pallicer, la filla del regidor Jaume Pallicer, empresonat, va haver de fer obligatòriament la primera comunió, però vestida també de negre; el capellà passava per davant cada un dels infants, agenollats davant l’altar, i els obsequiava amb un tortell; quan va arribar a Antònia, la va mirar i va passar de llarg. Ella, la filla d’un roig, no tenia dret a cap obsequi.

Magí Amengual Morey va desaparèixer a mitjan novembre de 1936. Se l’endugueren davant sa mare, que ja havia vist com, just un mes abans, havien afusellat el seu fill Antoni. No el tornaren a veure mai més, ni en tengueren cap notícia fins que, dies abans de Nadal, el capellà de Calvià va visitar la família i va voler parlar amb la mare que, desfeta de pena, estava asse-

guda al costat de la foganya. Ningú no gosava dir res fins que el capellà va encetar una breu conversa:

Ara que ve Nadal, hem volgut venir a fer-vos una visita... I... madò Catalineta, podeu estar ben tranquil·la que ara ells dos estan bé.

Es referia, evidentment, als dos germans morts, als dos fills morts: Antoni i Magí. El capellà els deia a la cara el que ningú encara no els havia dit, el que ningú encara no sabia, que el seu fill Magí també era mort. Però, el capellà ja ho sabia... Madò Catalina va aixecar el cap i, així com va poder, els va fer fora de la casa.7

El testimoni de les nines, testimonis dels fets d’aquells moments, del que van viure i van veure a casa seva, resulta colpidor i necessari, perquè són la memòria del patiment.

Gràcia Vicens Pedrós és filla de Guillem Vicens Nicolau, primer tinent de batle de l’Ajuntament durant la II República. Recordava perfectament l’horabaixa del dia 19 de juliol, en què els falangistes entraren dins la casa per detenir son pare i cremaren tot el que trobaren:

Es papà tenia el cafè i té tres pisos el cafè i al primer pis hi tenien tot lo de música. Hi havia una orquestra i el papà guardava els tambors, les trompetes i encara les teníem a aquelles trompetes i el bombo el teníem tapat amb una bandera que devia ser la republicana. I quan vengueren a cercar el meu papà dormia encara a aquella hora i pujaren per amunt i es toparen el primer de tot amb el tambor i tot allò i agafaren una capsa de mixtos i prengueren foc a la bandera i la cremaren allà en terra.

plaça els fills dels rojos del poble!».

7 La família Amengual Morey ha recordat tota la seva vida aquesta escena, i la va transmetre als seus fills. El capellà era Damià Vidal i va anar a la visita acompanyat per les conegudes a Calvià com «les tres maries», dones de Falange que atemorien la població. Testimoni de Jordi Amengual.

6 Aquesta mateixa frase es deia pel poble a finals de 1936: «Cremarem a la

En sortir de missa. Font: Cent anys a Calvià, 1937.

Maria Estades Oliver tenia 9 anys i dinava amb son pare, un migdia de principis d’agost, quan un grup de falangistes calvianers els va interrompre i van endur-se’n Sebastià Estades. Maria ja no el tornaria a veure mai més. Durant mesos, amb sa mare, es va passejar pels cementiris cercant el cos del pare amb uns retalls de la roba que duia posada el dia de la detenció, amb l’esperança de poder identificar-lo. Tota la vida s’hi va referir com «es papà». No havia pogut fer l’evolució que la majoria de persones feim en passar a l’edat adulta per referir-nos al nostre pare. Ella, com la major part de nines i nins, es quedaren per sempre amb el papà, de quan eren petites:

Era la roba que duia posada el meu pare el dia que el se’n dugueren els feixistes. Ma mare en va guardar aquests tres bocinets quan li va fer l’americana, la camia i els calçons que duia posats per si qualque vegada necessitava arreglar-li. Amb aquests tres bocins, ma mare va anar, després del 17 d’agost, al ce-

mentiri de Palma per comprovar, al caramull de roba que hi tenien estesa que era de la gent que havien mort, si hi havia la del meu pare i així poder enterrar-lo. Mai l’hem trobat. No sabem on és. Sabem que el mataren [...].

Catalina Salvà Marzà, neboda de Jaume Marzà, president de la Federación Obrera Calvianense, als 9 anys va haver de veure com un falangista del poble pegava culatades a l’esquena de la seva padrina perquè denunciàs on estava amagat el seu fill. Com que la dona va callar, va afirmar que, en trobar-lo, el mataria davant ella:

Jo era a ca la meva padrina quan varen arribar es falangistes. En... li va dir a sa padrina que li digués on estava amagat el seu fill, el meu tio Jaume. Ella li va dir que no ho sabia i ell li va pegar un cop amb la culata del fusil i li va dir: «En trobar-lo el vos duré i el vos mataré davant».

Antònia Pallicer, filla del regidor Jaume Pallicer, Porxet, tenia 12 anys quan va haver de veure, plorant, com conduïen son pare Jaume, emmanillat des de l’Ajuntament fins al correu, per tot el carrer Major, perquè la gent pogués veure la humiliació:

[...] Quan el tancaren, quan l’amollaren, perquè el varen tancar tres vegades... el darrer pic que l’amollaren li taparen els ulls, se l’endugueren, va entrar a un lloc, pujaren unes escales, amb el ulls tapats i li obriren i li destaparen els ulls. Davant ell hi va haver un home mort a terra i un de crucificat i li digueren: «El dia que tornaràs aquest és el teu fi». Li tornaren tapar els ull, el davallaren i l’amollaren. I deia que va quedar despistat, i deia que sabia anar per

dins Palma però que va quedar despistat i en va trobar un de Calvià i li va dir: «Jaume, ara m’han amollat» i [...].

Margalida Pallicer Castell era filla de Mateu Pallicer, germana de Joan Pallicer Castell i neboda de Joan Pallicer Estades, tots tres assassinats entre octubre de 1936 i gener de 1937. Tenia 14 anys quan, el dia 2 de gener del 37, tocaren a la porta de casa seva. Per la finestra va poder veure com un escamot d’homes de Calvià, armats, envoltava tota la casa. Cridaren a son pare. Mai més no el tornaria a veure. Va estar tres anys a sortir de casa seva. Durant tota la seva vida, cada vegada que sentia que tocaven a la porta, s’espantava:

Tenia 14 anys quan se’n varen dur el meu pare. Fins als 17 anys no vaig tornar sortir de casa. Fins i tot ara, quan toquen a la porta, em trastorn.

També elles varen ser, són, víctimes. De la mateixa manera que ho foren aquelles dones a les quals, amb l’home mort, encara els presentaven un rebut de 500 pessetes que havien de pagar com fos. A Sebastià Amengual, «en Tià des Llaços», n’hi havien presentat un a principis de gener de 1937. Es va negar a pagar-lo. «Demà seràs mort», l’amenaçaren. Així va ser. L’assassinaren la matinada del 5 de gener a Porreres. La seva família no va poder suportar la pressió del poble i se n’anaren, fugiren primer a Palma i, finalment, als Estats Units. La dona i la filla de Guillem Vicens Nicolau abandonaren el poble i cercaren refugi a Palma, allà on ningú les coneixia. Maria Oliver, dona de Sebastià Estades, va rebre també un rebut de 500 pessetes. El seu home ja era mort i li exigien que el pagàs ella. Quan la seva sogra ho va saber, va agafar el rebut, es va revestir de valor i se’n va anar a veure Pere Josep Cañellas, l’amo des Pontet, que en aquells moments era batle del poble:

Antònia Pallicer.

Escolta Pep, perquè heu duit aquest «recibo» a sa meva nora.

Jo no ho sé, no en sé res…

I la meva padrina. Hagis de saber, Pep, que a ca nostra –sa padrina ja li va dir en doble sentit– si hi ha res que cobrar som jo, i si hi ha res que pagar som jo, perquè tot es meu. I tu trobes…, tu has perdut la dignitat –li va dir– damunt lo que m’has fet al meu fill, que ja no em podies fer cosa més dolenta, encara tenir valor d’enviar-mos un «recibo»?

Madò Maria…, això és una equivocació…, no ho prengueu així, Madò Maria…, no tornarà passar…

Vertaderament no va tornar venir cap «recibo». Però era amb aquesta doble intenció de si ses finques haguessin estat a nom des papà, jo no sé que haguessin fet d’elles, no ho vull dir… però... perquè no sé què [...].8

Antònia Pallicer, Mossa, una jove d’esquerres, involucrada en les vagues de les collidores, que va poder conèixer Aurora Picornell, fou detinguda dues vegades. La primera, a principis d’agost de 1936, la varen dur, acompanyada d’un grup d’homes del poble, a la Casa del Poble de Palma, aleshores transformada en caserna Primo de Rivera, on l’interrogaren. La sort per a ella i per a tots els altres fou que Jaume Pallicer, un dels detinguts, hi va trobar un conegut i els alliberaren el mateix dia.

La segona vegada que la varen detenir fou el dia 17 d’agost. En aquella ocasió, la feren pujar a un camió acompanyada de Tomeu Mulet, Sebastià Estades i Jaume Marzà, que els va tornar a dur a la Casa del Poble. Només retornarien al poble Mulet i Marzà. El regidor Estades seria assassinat pocs dies després. A Antònia Pallicer la sotmeteren a múltiples vexacions.9 Ja mai més no tornaria a Calvià.

El dia que se’n varen dur el meu home, se’n duien n’Antònia i nosaltres vivíem a sa Creu i vaig sortir i vaig veure el meu home i un dels falangistes, casat amb na Magdalena Vilatera, que li deien en Calero, hi anava, i li va dir quan em va veure: «Mira sa teva novia!». [...] Aquesta dona la tancaren a sa Casa des Poble perquè era molt política i anava a ses huelgues i als mítings. La tancaren i no va tornar més, va quedar a viure per Palma. Va ser l’única dona que se’n varen dur.10

Mai he tornat a saber res d’ella. A la pobra, la varen deshonrar i li feren de tot, saps? [...].11

El mes de novembre de 1936 es va obrir la presó de dones de Can Sales, a Palma. A partir de 1940 es va transformar en una de les cinc presons centrals de dones a tot Espanya. També en aquest any, a principis del mes de juny, se’n feren càrrec les Germanes de la Caritat. Va arribar a haver-hi, a la vegada, cinc-centes preses, amuntegades, molt mal alimentades (bàsicament mongetes o ciurons) i amb molt de fred, procedents de tots els indrets de l’Estat espanyol. Algunes pogueren tenir els fills amb elles.

El 5 de gener de 1937 es va convertir en una data tràgica perquè, fosquejant, un grup de falangistes es va presentar a la presó exigint que se’ls entregàs un grup de cinc dones, els noms de les quals duien escrits en un paper. Aleshores, Juan Clar, el director de la presó, va voler deixar constància escrita de la sortida de les cinc dones i va escriure: «Puestas a disposición del Excmo. Sr. Gobernador Civil de Baleares».12

8 Testimoni de Maria Estades Oliver, que sempre va pensar que l’objectiu del rebut era apropiar-se de les terres de son pare, però no sabien que estaven a nom de la mare, no d’ell.

9 Antoni Pallicer Pujol, el seu nebot, recordava que el seu padrí havia anat a parlar amb el senyor de la possessió de Son Gual, una possessió entre Son Pieres i el poble. Aquest li va contestar que no es preocupàs per res, que la seva filla tornaria aviat a casa. «I va tornar a ca nostra... Sí, però el que no li varen dir al padrí és com tornaria».

10 Margalida Bujosa, 21 de març de 2001.

11 Antònia Pallicer, 24 de setembre de 2002.

12 El governador civil era Mateu Torres Bestard, amic personal del general Franco. Tant ell com el cap de la policia, Francisco Barrado Zorrilla, estaren implicats en la major part de les tretes de presó i dels assassinats posteriors, així com en una xarxa corrupta que permetia salvar la vida d’un pres si la família pagava cinc-centes pessetes.

Dones brodant i cosint. Font: Cent anys a Calvià, 1939.

Sabia perfectament que «posar a disposició» significava portar-les a la mort. Per això mateix, instants després va rectificar el seu escrit i va posar una línia intentant esborrar les primeres paraules, que quedaren perfectament llegibles, i les va canviar per unes altres per ventura més cruels: «Puestas en libertad por orden del Excmo. Sr. Gobernador Civil de Baleares».13

Així, sortiren de Can Sales, camí del seu afusellament a Porreres, Aurora Picornell Femenies, que havia visitat Calvià almanco en dues ocasions; Catalina Flaquer Pasqual i les seves dues filles Maria i Antònia, i Belarmina González Rodríguez. Molt possiblement moriren al costat de vuit homes de Calvià: Sebastià Cabrer, Domingo Rigo, Sebastià Vicens, Mateu Pallicer Estades, Gabriel Cabrer Calafell, Domingo Barceló, Arnau Martorell i Antoni Terrassa.

Trenta-set dones serien assassinades o moririen víctimes de la repressió. Algunes, mortes a trets, com Pilar Sánchez, Magdalena Bassa, les Roges del Molinar, les cinc infermeres de Manacor, Margalida Jaume o Juana Vaño –de la qual en parlarem a continuació–, entre d’altres. Hi va haver dones que moriren víctimes de l’ansietat, o de la situació dins la presó de Can

Sales. D’altres se suïcidaren, com Matilde Landa Vaz, incapaç d’aguantar per més temps la pressió a què la sotmeteren les monges de Can Sales, que li deien que si no acceptava batiar-se no donarien menjar als fills de les altres recluses. El dia 26 de setembre de 1942 es va llençar des de la galeria superior de Can Sales. Tot d’una, les altres preses, el capellà i les monges baixaren al pati i es col·locaren al seu costat. Estava agonitzant. Aleshores, el capellà, Valentín Herrero, li va agafar la mà i continuà amb les pressions perquè, en el darrer moment, acceptàs el baptisme.

Les xifres de dones víctimes del franquisme són enormement inferiors a la dels homes assassinats, però el concepte de víctima té un abast molt major. Tenir un familiar empresonat, o afusellat, les convertia, immediatament, en dones, o filles, o mares dels rojos, en parents d’algú que estava empresonat, amb la taca social que tot això significava. No tenien feina i, si l’aconseguien, els sous eren sensiblement inferiors, per la seva condició. A més, tenien una boca més a alimentar, perquè l’home empresonat depenia absolutament de la seva família per sobreviure dins un establiment penitenciari que no reunia, cap d’ells, les més mínimes condicions higièniques o d’alimentació.

Si volien fer una visita a la presó, el més habitual és que els demanassin una «propina» (així la qualificaven els soldats que vigilaven) per poder fer el contacte, que era més elevada segons si només volien entrar una carta dins l’establiment penitenciari o veure la persona estimada durant uns segons. Les al·lotes joves, a més, en ocasions havien de consentir que les tocassin els pits, o les parts més íntimes.14

Algunes dones els marits de les quals havien aconseguit fugir i ocultar-se perquè els falangistes, o la Guàrdia Civil, no els detinguessin, eren arrestades i conduïdes a la presó si es negaven a delatar-lo. A cada una li obrien un expedient en el qual constava una acusació concreta. Per a elles era una sola paraula, que ho resumia tot: «rehén». A Can Sales hi quedaven durant un temps indeterminat, diferent per a cada dona. Podien ser setmanes o mesos. Després, de sobte, les alliberaven i podien tornar a casa, amb l’obligació, això sí, d’anar a missa diàriament, acompanyades de la seva família.

A Calvià no assassinaren cap dona, però poc hi va faltar. Sembla que els falangistes del poble tenien una llista amb els noms de vuit dones a les quals havien de detenir i assassinar. Pere J. Cañellas, des Pontet, que arribaria a ser batle, els va aturar perquè, segons diuen alguns testimonis, va trobar que seria massa gros per a la reputació del poble.

Llavors hi havia per endur-se’n vuit dones. I en Cifre va dir al tio Mateu:

«Ara s’enduran aquestes vuit». Hi havia la tia aquesta del tio Camisón, una germana de mon pare (es referia a Jaume Pallicer), sa mare de’n Tòfol Pacient, na Catalina Marzana, na Serral i llavors s’Andritxola, i aquestes se les havien d’endur, i el tio Mateu va partir a cercar en Vich. Li varen dir:

«En Vich es a caçar a Cas Saboners», i vingueren a Cas Saboners i el trobaren amb en Cifre aquest. I varen dir: «Això com és?». I ell va dir: «Ara venc cap al poble». I va aturar que se les enduguessin, a aquestes dones.15

13 Expedient d’Aurora Picornell. Lligall 1942. Arxiu de la Presó de Palma.

14 Per a més informació, podeu consultar Suárez Salvà. Suborns i tretes a la presó de Can Mir (2015), p. 9 a 21.

15 Testimoni de Gaspar Pallicer, 17 de maig de 2002. En Vich era el garriguer del Rafal, Pere Vich. En Cifre era Antoni Cifre, caçador, venedor de cavalls, falangista i amic de Jaume Pallicer. Per a més informació, consultau suárez salvà La història silenciada (2016).

Si volien fer una visita a la presó, les al·lotes joves en ocasions havien de consentir que les tocassin els pits o les parts més íntimes

Tots els mestres varen haver de passar pel Tribunal Depurador especialment constituït per al personal del magisteri. Molts varen veure com perdien la carrera i com els decantaven del servei actiu, o els destituïen. A cada poble, un cap de família, la Guàrdia Civil, el batle i el capellà havien de fer un informe sobre cada mestre, que servia de base per a l’acusació que exercien els membres del tribunal abans esmentat. Aquests informes eren especialment durs quan es tractava de les mestres. Ana María Llopis Binimelis i Dolores Llorca Llimones eren les des Capdellà. Maria Herrero Estela i Maria del Carmen Calabuig Tomàs, les de Calvià. Les destituïren totes. En el cas de les dues darreres, el capellà les acusava de ser simpatitzants de les esquerres, de tenir un esperit volterià i d’ensenyar a ballar a les seves alumnes. Motius suficients com per separar-les del cos.

Juana Vaño Morales

La matinada del 2 d’octubre de 1936, un cotxe es va aturar just a dalt del coll dels Cucons. Feren baixar una dona i, a continuació, l’apunyalaren i la mataren de dos trets.

Deixaren el cos estès a terra, al camí de ses Planes. Havien passat molt poques hores des del crim, quan la gent que se n’anava a fer feina, a peu, per la carretera de Palmanova, es va topar amb el cos. Tot d’una n’advertiren les autoritats de Calvià i, devers les quatre de l’horabaixa, el jutge de pau de Calvià, el falangista Juan Alemany, i el caporal de la Guàrdia Civil anaren a veure què havia passat. La seva conclusió va ser ràpida: hi havia el cos d’una dona morta, però al seu entorn no hi trobaren res que indicàs que en aquell indret s’havia produït un fet violent. Així les coses, ordenaren el trasllat del cos fins al cementiri de Calvià perquè li fessin l’autòpsia i, després, l’enterrassin.

Deduïren que tenia uns cinquanta anys i que anava decentment vestida (no obstant això, trobarien pertinent escampar un altre tipus de versió entre els veïns del poble, afirmant que algú havia mort una puta). Estava ajaguda sobre el seu costat dret, amb el cap orientat cap a Calvià. Tenia els cabells curts, ja grisencs, i anava vestida de manera molt senzilla, amb una bata amb flors i una camisa blanca amb les inicials M.A., calces de color cru i espardenyes. Portava també una faixa perquè, com descobriren a l’autòpsia, patia una hèrnia inguinal. Encara duia posat el davantal, blanc. Al seu costat hi trobaren una senalla amb una clau i un sac buit.

L’enterraren, despullada i boca avall a la fossa número 2 de la tercera fila de la part esquerra del cementiri segons s’hi entrava.

El dia 20 d’octubre, una dona menuda i temorenca va anar a veure el fosser del poble per si la podia ajudar. Estava cercant una

germana seva, desapareguda feia dues setmanes, i, per Palma, li havien aconsellat que s’atracàs a Calvià. L’home li va mostrar el caramull de roba pertanyent a les persones que havien trobat mortes per les carreteres del municipi. Dins el bolic de peces plenes de sang, Maria Vaño va trobar les de la seva germana. Fou la primera identificació de Juana Vaño Morales. Per a la segona va haver d’esperar 82 anys.

Encara va haver-hi un tercer moment important, de reconeixement per a Juana Vaño. El seu company, Ramon Fuster, i ella havien desaparegut el mateix dia. A ell el mataren a Palma i el tiraren dins un dels forats («hoyos», en deien) que empraven els assassins al cementiri de Palma. El silenci es va estendre sobre ambdós. Tant, que ni tan sols les famílies respectives, els seus descendents, en saberen mai res, fins que, amb la tasca de l’associació Memòria de Mallorca i de la Direcció General de la Memòria Històrica

Esquelet de Juana Vaño Morales al cementiri de Calvià.

del Govern Balear, trobaren un fil del qual estirar. Localitzaren un besnet de Maria Vaño, la dona valenta que va lluitar per trobar la seva germana desapareguda; però també trobaren el net de Ramon Fuster, la seva parella estimada.

Els assassins no aconseguiren el seu vertader propòsit, que no era altre sinó acabar amb la memòria de Juana i Ramon, i amb la de milers i milers de persones. 82 anys després, les famílies d’ambdós s’han retrobat i la història s’ha tornat a escriure.

Violència de gènere. El brigada Arbona A principis de setembre de 1937, un fet dramàtic va sacsejar la vida dels homes i les dones del poble.

El brigada del cos de Carrabiners Joan Arbona Rigo va arribar a casa l’horabaixa del dia 7 de setembre de 1938. La seva dona, María Sánchez González, estava emblanquinant. L’home se li va acostar i li va despenjar un retrat que hi havia a la paret dient-li que no el tornaria a veure mai més. Ella li va contestar: «Vaya una hombrada que haces!».

Joan Arbona era un home amb profunds desequilibris físics i mentals, a més d’un gelós compulsiu, provocats per la sífilis que patia i per a la qual rebia tractament mèdic.16 La gent del poble, els companys del carrabiner i la Guàrdia Civil, amb prudència, afirmaven que era un home molt proper a la demència i havien advertit la dona que, quan el veiés agressiu, li amagàs la pistola, cosa que ella feia amb diligència, menys la fatídica nit del 7 al 8 de setembre.

En acabar de sopar, Maria Sánchez, veient l’actitud del seu home, va decidir no anar a dormir amb ell i va quedar dins la sala. A prop de mitjanit, va sentir passes i, quan va intentar aixecar-se, el brigada ja era al seu costat, amb una destral a la mà. «Ahora me vas a decir si soy hombre»,

la va escometre, i va començar a pegar-li destralades al cap. Mentre es defensava com podia cridava els seus fills, demanant ajuda.

El major, de 16 anys, va entrar dins l’habitació. Va encendre un llumí i va veure la mare a terra, enmig d’un bassiot de sang, i a son pare, que aguantava la destral amb la mà dreta. La va deixar caure i se’n va anar cap a l’habitació. El fill el va seguir, però només va ser a temps de sentir un tret. El brigada s’havia pegat un tret al cap.

Quan hi arribaren els metges, encara eren vius els dos. Decidiren que a l’home li quedaven pocs moments de vida i que no calia traslladar-lo a l’hospital. Sí que ho feren amb la dona greument ferida però, abans, el jutge municipal, Juan Alemany, va voler interrogar-la. No va ser fins mig dia que Maria Sánchez va arribar a l’hos-

pital militar de Palma. Tenia onze destralades al cap, amb múltiples fractures i la volta craneal enfonsada. No creien que se’n sortiria, però, just deu dies després, li donaren l’alta.

Les autoritats militars de l’Illa decidiren que calia obrir una causa judicial per esbrinar què havia passat. Setmanes més tard, varen prendre dues determinacions. La primera, aclarir la qüestió econòmica. Dels càlculs pertinents, trobaren que al brigada li corresponia una assignació de 119,46 pessetes, que cobraria la seva família, això sí, després de descomptar les despeses hospitalàries per l’ingrés de Maria Sánchez, que pujaven a 50 pessetes. La segona, determinar les responsabilitats. L’auditor de guerra va ser clar. No calia determinar cap responsabilitat perquè l’únic responsable era mort i ningú més no se’n faria càrrec. Així doncs, va decretar el sobreseïment del cas i va arxivar la causa.

16 «Entre el matrimonio de referencia solían sucederse escenas violentas como consecuencia del caràcter celoso de dicho brigada, imputable su irritabilidad al estado sifilítico en que se encontraba y cuya enfermedad se trataba por consejo de los médicos para evitar sufrir accesos de locura o quedar paralítico» (causa judicial 3567/1938, Arxiu Memòria de Mallorca).

Dones a la Granja. Font: Cent anys a Calvià, 1947.

El franquisme

Tot el progrés que els homes i dones de l’Estat espanyol havien aconseguit es varen perdre amb el triomf del Movimiento i la implantació del règim franquista.

La Sección Femenina de la Falange Española y de las JONS va orientar tota l’educació social, política i domèstica de les joves i les dones durant la pervivència del règim, amb el suport clar i explícit de l’Església, que vetlava pel compliment de la moral imperant, els seus principis religiosos i els del franquisme.17

La dictadura de Franco va col·locar les dones dins la casa, amb l’obligació d’atendre l’home, tenir fills i ser «mujeres para Dios, para la Patria y para el hogar». L’educació es va convertir en l’arma ideològica més important per al nou Estat, diferenciant clarament la formació que rebien nins i nines, als quals separaren en tots els àmbits, fins i tot a les escoles, encara que estiguessin al mateix poble. A Calvià, sense anar més enfora, hi havia l’escola de nins i la de nines, en edificis separats i dirigides per persones diferents: la dels nins, per un home; la de les nines, per una

dona. Els continguts de les matèries que s’hi impartien tenien també clara aquesta diferència. Els alumnes de sexe masculí, a més, rebien una matèria diferent: la famosa FEN (Formación del Espíritu Nacional) i les nines, Labores. Fins i tot, quan, arribat el moment, els homes havien de fer el servei militar obligatori, les dones feien el servei social.

A més d’anul·lar tots els avenços que la constitució de la República havia suposat per a les dones, el règim va mantenir vigent el Codi Civil d’Espanya, publicat el 1889, que determinava, en l’articulat referit al matrimoni, que la dona havia d’obeir i seguir sempre allà on anàs el seu home, que la protegiria i administraria tots els seus béns i seria el seu representant davant la justícia. Tampoc no podia, una dona, comprar qualsevol cosa sense l’autorització prèvia de l’home. Això sí, s’hauria d’encarregar de l’educació dels fills i podria gaudir dels honors que pogués tenir el seu marit.18

Les dones restaren absolutament subjectes al seu marit o, si no estaven casades, al seu pare, o al germà major. No podien fer

feina sense permís de l’home, ni tan sols obrir un compte d’estalvis a un banc. A partir de 1938, el paper de la dona quedaria reduït a una submissió total i absoluta al seu home, a la feina de casa i a la tasca reproductiva.

El Fuero del Trabajo, aprovat el 9 de març de 1938, determinava que les dones casades no podien fer feina per a altres. La dona casada havia de quedar a casa. «El Estado [...] en especial prohibirá el trabajo nocturno de las mujeres y niños, regulará el trabajo a domicilio y libertará a la mujer casada del taller y de la fábrica».19 Es reforçava, d’aquesta manera, el paper de l’home com a cap de família i únic responsable de fer arribar «el pa» a la seva família. Les dones quedaven fermades i perdien qualsevol possibilitat d’independència, perquè perdien l’accés a un sou que els permetés aquesta possibilitat. Fet que, encara, es va veure agreujat amb la Ley de subsidios familiares, de 19 de juliol de 1938, que determinava, en el seu preàmbul, el paper sotmès de la dona per a la qual establia, com a única finalitat, tenir fills, com més millor, i la lligava als principis del nou estat i de l’Església:

En cumplimiento de la anterior misión ha de otorgarse al trabajador –sin perjuicio del salario justo y remunerador de su esfuerzo– la cantidad de bienes indispensables para que aunque su prole sea numerosa –y así lo exige la Patria– no se rompa el equilibrio económico de su hogar y llegue la miseria, obligando a la madre a buscar en la fábrica o el taller un salario con el que cubrir la insuficiencia del conseguido por el padre, apartándola de su función suprema e insustituible que es la de preparar a sus hijos, arma y base de la Nación, en su doble aspecto espiritual y material.20

17 Celia pestaña ruiz Evolución jurídica de la mujer casada en el sistema matrimonial español de la época preconstitucional: http://www.revistaselectonicas. uajen.es

18 Articles 53 a 66 del Codi Civil.

19 Boletín Oficial del Estado, núm. 505, 10 de març de 1938, p. 6179.

20 Boletín Oficial del Estado, núm. 19, 19 de juliol de 1938, p. 272, Ley de subsidios familiares.

Sección femenina de la Falange. Font: Cent anys a Calvià, 1990.

El franquisme va mantenir aquestes disposicions fins al 2 de maig de 1975, en què va modificar les limitacions que les dones tenien a la seva capacitat d’obrar.

La dictadura va suposar un repressió física i ideològica que va abastar tot el país, però especialment les dones, que veren retrocedir tots els seus drets fins als nivells més durs, menyspreables i desconsiderats per a cada una d’elles. Aquelles dones que havien destacat foren silenciades a partir del 1936 en el cas de Mallorca. Ni se’n parlava, ni se les reconeixia, ni apareixien en cap document de referències històriques. Les seves publicacions, les seves creacions, foren, sistemàticament i intencionadament, condemnades al descrèdit i a l’oblit.

No seria fins a la mort del dictador i l’arribada de la democràcia que els seus drets serien lentament reconeguts.

En l’actualitat Això no obstant, la societat no n’ha après.

Més de 1.000 dones han mort a mans de les seves parelles, per a vergonya de tots els homes. Contínuament, assistim a declaracions que qüestionen aquests crims i, de la mateixa manera com s’intenta fer amb els del franquisme, se cerca una injusta i injustificable equidistància, intentant, o aconseguint, retallar qualsevol partida econòmica que cerqui lluitar contra aquesta xacra social.

A Calvià, la gent del poble encara recorda l’assassinat d’una al·lota jove a mans de la seva parella, que es va suïcidar tot d’una, a principis dels anys vuitanta al costat del torrent de ses Algorfes, o, per atracar-nos al present, l’assassinat a Costa de la Calma el gener de 2016, en què un home va estrangular la seva parella amb el cable del telèfon, o el recent crim del 15 d’oc-

Representació de la comèdia “L’esclava de Fabiola” al teatre Sa Central en benefici de la doctrina. Font: Cent anys a Calvià. tubre de l’any passat, en què un home va disparar un tret al cap a la dona que l’acompanyava i després es va suïcidar...

Quantes més hauran de ser?

Dèiem abans que molts d’homes, massa, mai no varen voler considerar les dones a un mateix nivell d’igualtat. Lamentablement, la societat ha evolucionat molt poc en aquest sentit. Els maltractaments, els assassinats, els menyspreus, els insults o, simplement, consentir a continuar atorgant les tasques de casa a la seva companya, demostren que queda molt a fer.

Si fa cent anys les dones lluitaven per drets tan bàsics com la jornada laboral de vuit hores, el dret de conciliació familiar o la igualtat de sou (només cal tenir present la vaga de les collidores de Calvià), en l’actualitat les reivindicacions continuen sent les mateixes. No hem avançat.

20 Boletín Oficial del Estado, núm. 19, 19 de juliol de 1938, p. 272, Ley de subsidios familiares.

Les dones que destaquen públicament són contínuament qüestionades i desacreditades al·ludint a la seva condició de gènere. Tant és si són polítiques o àrbitres de futbol. Mai a un home no se l’atacaria amb els qualificatius que una dona ha de rebre.

Vol dir tot això que no hem evolucionat?

Sincerament, pens que escassament. Cap societat que vulgui progressar, evolucionar, fer-se millor, es pot permetre el maltractament, l’insult o la desconsideració cap a la meitat de la seva població, perquè, cal tenir-ho ben present, no només serà injusta, sinó que correrà el perill de retrocedir cap a nivells intolerables que perjudicaran seriosament la gran majo-

ria de la població i de la qual només en sortirà beneficiada una minoria, probablement la de sempre. Les dones continuen carregant amb la mentida, el mite si es vol, del pecat original.

Era la segona quinzena del mes d’octubre de l’any 2018. Durant les tasques d’exhumació de les fosses de la repressió franquista al cementiri de Calvià, la trobaren. Fou el primer esquelet complet que trobaren els responsables de les tasques. Fou la primera dona de les Balears, víctimes del franquisme, identificada i desenterrada. Juana Vaño Morales recuperava el seu lloc dins la societat. Tot un crit de memòria, d’aprenentatge i d’esperança.

BIBLIOGRAFIA

garí salleras, Bartomeu. La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945). Col·lecció «L’Arjau», 68. Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2019.

ginard i féron, David. Matilde Landa Colección «Tramontana», 14. Ediciones Flor del Viento. Barcelona, 2005.

suárez salvà, Manel. El moviment obrer a Calvià. Col·lecció «Llibres de la Nostra Terra», 80. Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2008.

— La història silenciada. Calvià i es Capdellà, 1936. Col·lecció «Llibres de la Nostra Terra», 101. Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2016

— La vaga de les collidores d’oliva de Calvià el 1932. Col·lecció «Panorama de les Illes Balears», 50. Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2018.

— Suborns i tretes a la presó de Can Mir. Col·lecció «Panorama de les Illes Balears», 25. Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2015.

— «Dona i educació: Calvià 18001939». Revista Entorn de Calvià, núm., 7. Calvià, 2018.

Festes de Sant Jaume, en acabar la guerra, 1939. Font: Cent anys a Calvià, 1990.

Les dones continuen carregant amb la mentida, el mite si es vol, del pecat original

ANTONI

AGUARELES GARCÍA / Geògraf

L’OMBRA DE NATACHA RAMBOVA

SOBRE CALA FORNELLS

Aproximació a la figura de Winifred Shaugnessy Kimball, coneguda mundialment com Natacha Rambova, la dona que va crear Rodolfo Valentino

Si gir la vista cap a la meva primera adolescència, record amb nostàlgia les hores que vaig passar al Caló de ses Llises i Cala Fornells, al costat de mon pare, aprenent a nedar primer, bussejant després, i passant els capvespres màgics que en aquest racó de la costa de Calvià es podien i encara es poden gaudir. De les moltes coses que em varen cridar l’atenció, en destacaria un xalet que s’alçava sobre el penya-segat que donava cobertura al Caló de ses Llises, s’Estaca, com un preciós vaixell que està a punt de solcar les ones.

Posseït per la meva curiositat innata, fa bastants anys, mentre al costat de mon

pare, per mitigar el cansament d’una llarga jornada de busseig i pesca, gaudíem d’un refresc a la terrassa de l’hotel Cala Fornells, vaig preguntar al personal de qui era aquell xalet, assenyalant s´Estaca, i em varen contestar que va ser fet construir per un marí de guerra i noble espanyol, Álvaro de Urzaiz i Silva, i que, a més, va ser el tercer marit de Natacha Rambova. Amb la meva innocència i poca cultura, vaig demanar: i qui era Natacha Rambova? Gairebé ofesos per la pregunta, els habituals de la zona em varen explicar amb grandiloqüència que Natacha va ser la dona de Rodolfo Valentino. I que, després de la mort d’aquest, va venir a viure a Mallorca i es va casar amb Álva-

ro de Urzaiz, i va viure uns anys en un xalet no llunyà a s’Estaca, Ca na Tatxa.

Una gran dona, fins i tot es comenta que qualque pescador, en sortir a la mar, coincidint amb l’alba, creu haver vist fugaçment sobre el penya-segat una figura esvelta, elegant, que tocada amb un turbant observava l’horitzó, mantenint-se la romàntica creença que pogués ser l’esperit de Natacha que sospirava pel seu gran i perdut amor, Rodolfo Valentino.

Fruit de tot això, va aparèixer en mi la inquietud d’aprofundir una mica més en la figura de Natacha Rambova, qui va ser i com va acabar passant uns anys a Mallorca, alguns a Cala Fornells. Al principi em vaig sentir atret més pel seu marit Rodolfo Valentino, sense cap gènere de dubte el primer galant llatí del Hollywood del cinema mut dels anys vint, però a poc a poc, mentre recollia informació i investigava, vaig començar a descobrir una gran i interessant dona en tots els aspectes i sobretot en el context de l’època en què s’emmarquen les seves vivències vitals, que no afavorien en res l’evolució i desenvolupament d’una personalitat tan excellent com la de Rambova.

Xalet de Cala Fornells.

Sol·licitud de certificat de residència custodiat a l’Arxiu de l’Ajuntament de Calvià.

Natacha Rambova va arribar a Mallorca en 1932 i va romandre a l’Illa fins a final de 1936. Va arribar després de trencar amb el seu segon marit Rodolfo Valentino i va recalar a l’Illa cercant-hi la pau i la felicitat al costat del seu tercer marit, Álvaro de Urzaiz. No obstant això, la vida no li ho va posar gens fàcil, i li va tocar viure i experimentar un dels períodes més convulsos de la història d’Espanya: la descomposició de la II República i el pronunciament dels militars el juliol de 1936 que va donar lloc a l’inici de la Guerra Civil. Això, unit al seu caràcter i especial sensibilitat, varen fer que la seva estada a Mallorca coincidís amb un abans i un després en la seva manera de percebre el món i li marcà, de manera inequívoca, el seu esdevenir.

No hi ha gaire documentació de la seva estada a l’Illa, però la que hem pogut analitzar ens permet tenir una visió molt interessant del que començava a significar Mallorca com a destinació turística, i com era vista des de la perspectiva dels primers visitants il·lustrats que, durant la primera meitat del segle XX, ens visitaren i ajudaren en gran manera amb les seves experiències a facilitar el que posteriorment seria el boom turístic. I, evidentment, com la costa de Calvià –al ponent de l’Illa, molt a prop de Palma i de les colònies estrangeres del Terreno i de Gènova– començava a ser tinguda en compte pels visitants estrangers. Sens dubte la presència de Natacha Rambova, «la dona

de Rodolfo Valentino» (de vegades molt a desgrat seu), juntament amb altres com la d’Errol Flyn a Cas Català, varen posar en el mapa la costa de Calvià i varen servir de reclam perquè començassin a recalar en aquesta meravellosa zona del ponent mallorquí que és Calvià, multitud de visitants que varen descobrir al món la bellesa i cosmopolitisme del nostre municipi.

Aquest assaig pretén donar a conèixer la figura de Natacha Rambova, una figura especial, interessant i certament un referent en l’avanç de la dona a l’hora d’adquirir cotes de presència, visibilitat i lluita per la igualtat d’oportunitats en un època encara summament difícil. Aquesta necessitat de ser tractada d’igual a igual, de ser reconeguda per la seva intel·ligència i per un treball intel·lectual dur, li va donar algunes alegries i també molts de disgustos. Tanmateix, va marcar amb el seu exemple un camí que moltes altres dones han recorregut des de fa molts anys i que estan permetent que la societat actual sigui molt més igualitària i justa.

Com va dir el seu biògraf, Michael Norris, «la seva va ser una vida de notable talent, carregada de passió, aventures i desventures. Es va desenvolupar aquesta en tres continents, des de Hollywood i Nova York a les capitals europees; des d’una illa del Mediterrani a les piràmides d’Egipte. I no va començar en el bell i estrany món de la Rússia imperial, sinó en el desert americà i la costa del Great Salt Lake».

Els seus orígens i formació (1897-1914) Aquesta dona no sempre es va dir Natacha Rambova. Va néixer el 1897 a Salt Lake City, Utah (als EUA) i el seu veritable nom era Winifred Shaughnesay, filla de Winifred Kimbal (neta d’un patriarca mormó) i Michael Shaugnessy (coronel en la guerra civil dels EUA). La seva mare es va casar tres vegades, la darrera amb un dels primers magnats d’una empresa farmacèutica i de perfumeria als EUA, Richard Hudnut, el qual la va adoptar, moment en què el seu nom passà a ser Winifred Hudnut. Winifred va ser una rica hereva nord-americana, filla d’un heroi de la guerra civil americana que es va fer ric amb la mineria i d’una descendent d’un patriarca mormó i membre d’una de les famílies pioneres i influents a la frontera de l’Oest.

Winifred –«Wink», com l’anomenava la seva mare, figura cabdal durant tota la seva vida– va tenir una infància solitària, mimada i sumptuosa, i molt aviat va aprendre a refugiar-se en un món de fantasia i d’artifici. Sentia que son pare sempre s’havia interessat més pels seus fills que per ella. Després del divorci de la mare, a Winifred li va quedar de son pare el caràcter volcànic, una fèrria determinació i una gran capacitat per suportar privacions físiques.

Sa mare va decidir surar la família, amb gran sagacitat per als negocis, bon gust i seguretat. Va iniciar una brillant carrera de decoradora d’interiors professional primer a Salt Lake City i després per a l’alta societat de l’emergent San Francisco, a la costa oest dels EUA. Així, Winifred va quedar a càrrec de la seva tia materna Teresa Werner, que gairebé es va convertir en la seva mare política, i va conviure durant aquests anys en un ambient femení en el qual interactuaven la mare, les ties i les cosines, de manera que es crearen uns llaços de complicitat femenina que també varen afectar el seu caràcter, en equiparar la tranquil·litat i calma a una família sense la intervenció masculina. La seva mare, a part del seu progrés professional, es va casar amb Edgar de Wolfe, germà d’Elsie de Wolfe, considerada en aquests moments la primera decoradora d’interiors dels EUA. Edgar suplia amb encant la falta

Natacha Rambova a la seva infància. Imatge del documental Darrere l’ombra de Natacha Rambova, dirigit per Georgina Sas i Cesc Mulet per a la productora La Periférica Produccions.

d’intel·ligència, i el matrimoni va aportar a la mare de Winifred, a part de companyia masculina, crear una sinergia amb la seva cunyada Elsie de Wolfe, i entre totes dues ser les pioneres en la substitució de l’estil victorià imperant en la decoració de les cases de l’alta societat per les línies més austeres i clàssiques provinents d’Europa. Aquesta unió va comportar el reconeixement de totes dues i el seu triomf professional. Malgrat la situació positiva, Winifred va generar un gradual desdeny i menyspreu envers el seu padrastre, potser generat perquè no el veia a l’altura de la seva mare.

El caràcter de Winifred començava a ser molt especial en haver d’enfrontar-se a situacions de tensió: o tornant-se apàtica i callada o esclatant amb violència. Aquesta falta de disciplina va fer que a Winifred i a la seva cosina les expulsassin d’un campament d’estiu, i això va provocar que sa mare i la tia política decidissin que havien de manar-la a un internat per millorar la seva educació. Amb vuit anys Winifred va ser enviada a Leatherhead Court, un selecte internat per a senyoretes d’alta classe social a Surrey, Anglaterra. Com és evident, Winifred va reaccionar com si es tractàs d’una condemna a presó.

No obstant això, Winifred no es va rendir. En aquell col·legi i en aquella terra estranya, va compensar la gran solitud que hi

havia de sentir amb la lectura i l’esforç intel·lectual, interessant-se d’una forma gairebé malaltissa per la mitologia i les llegendes des d’una edat primerenca. Aquesta tendència influiria també en les seves dots artístiques, que tendien a la fantasia i que varen fomentar la seva ja ferma afició a la dansa. Durant els nou anys que va estar a l’internat de Surrey, estimulada pels seus gustos i gràcies a la seva posició econòmica, va poder fer nombrosos viatges per visitar museus i assistir a espectacles de ballet. En aquests moments ja va començar a descobrir relacions entre les civilitzacions i a trobar en l’antic Egipte les claus del desenvolupament de les ulteriors civilitzacions. També va tenir la sort de poder assistir a nombroses actuacions de ballet a Londres i, fins i tot, va poder gaudir del ballet rus en la seva esplendor i de la seva solista més carismàtica de tots els temps, Anna Pavlova.

Per marcar encara més el seu procés d’educació i formació personal, durant els mesos d’estiu, en què les seves companyes tornaven a les seves llars, Winifred es quedava a Europa, en algunes ocasions, excepcionalment, per viatjar a les capitals més importants amb sa mare. La major part de la resta dels estius els va passar a la residència francesa de la seva tia política, Elsie de Wolf. Aquesta residència, situada a Versalles, a la Vila Trianon, era un centre cultural de primer ordre on s’in-

terrelacionaven multitud de personatges de la cultura i de la política del període anterior a la Primera Guerra Mundial, i cal no oblidar que París, juntament amb Londres i San Petesburg, és el centre de la cultura mundial. En la vila de Versalles va conèixer, entre molts altres personatges, a Sarah Bernhart, Henry Adams, Robert de Montesquieu, Bernard Berenson, Loïe Fuller, Paul Poiret i una sèrie de dignataris polítics, des del nunci papal a Constantí, príncep coronat de Grècia. Així mateix, la seva tia, atenent el seu interès, la va matricular a les classes de ballet a l’Òpera de París, a francès, italià i a arquitectura.

No obstant això, tot i l’agraïment per la possibilitat d’aprenentatge que les seves estades a Vila Trianon li aportaven, Winifred –a l’igual que amb el seu padrastre– no va congeniar amb Elsie. La seva timidesa, el seu retraïment envers allò intel·lectual i la seva visió contemplativa envers l’entorn, així com la seva actitud no participativa, configuraven un caràcter antagònic al d’Elsie. A més a més, la seva tia, emparada per un entorn de poder femení, va negar-li de manera clara la presa de contacte amb el sexe masculí durant l’adolescència. En conseqüència, les seves frustracions adolescents i el seu caràcter varen desembocar en un profund ressentiment contra Vila Trianon i les persones que l’habitaven. Aquesta lluita entre egos, Winifred i Elsie, va esclatar i, com

Natacha Rambova de jove.

A l’internat, va compensar la gran solitud que hi havia de sentir amb la lectura i l’esforç intel·lectual, interessant-se d’una forma gairebé malaltissa per la mitologia i les llegendes

és lògic, va acabar amb l’expulsió, per part d’Elsie, cap als EUA de Winifred, amb 16 anys, just abans de l’inici de la Primer Guerra Mundial.

La dansa i el naixement de Natacha Rambova (1914-1917)

Una vegada que Winifred va tornar a ca seva dels EUA, va topar amb les expectatives de sa mare. Per a ella la dansa no era un mitjà per aconseguir un fi, sinó una forma de vida. La idea de convertir-se en una jove de l’alta societat no l’atreia, desitjava consagrar-se en cos i ànima a l’art de la dansa. Rebutjava l’elitisme social dels De Wolfe i cercava una vida més moderna i bohèmia. Sense saber encara el que s’assemblava a la seva mare, va buscar la sortida a aquesta cruïlla en un home, Theodore Koslov.

La seva mare, que confiava que l’entestament de la seva filla fos una passió juvenil passatgera, la va autoritzar a traslladar-se des de San Francisco a Nova York, on vivia la seva tia Teresa, perquè es matriculàs a una escola de dansa i que s’adonàs de l’esforç que comportava, per finalment tornar sense dubtes a la seva acomodada vida de jove d’alta societat a San Francisco. Winifred va triar l’acadèmia de Ballet de Theodore Koslov a Nova York. Koslov era un ballarí procedent de l’escola russa, havia format part dels ballets russos de Diàguilev, i s’havia desplaçat a EUA, amb l’única intenció de guanyar diners preparant ba-

llarins que pretenien actuar en els musicals de Broadway. Koslov tenia llavors 32 anys, estava casat i tenia una filla invàlida a Europa.

El mestre Koslov cercava doblers, influències i contactes. Del seu estudi ja n’havien sortit diverses ballarines que varen engrossir les files de la companyia de ball de moda, Ziegfeld. Quan l’acabalada Winifred de Wolfe va sol·licitar ingressar-hi, la varen acceptar immediatament. Koslov creia que Winifred no tenia cos per a dedicar-se a la dansa, era molt alta (1,73 cm), però va acceptar-la, ja que tenia una facilitat genial per a la invenció gestual i la seva originalitat en la dansa interpretativa arribava al disseny dels seus vestits. I, sobretot, li semblava l’alumna més bella

que havia tingut mai. Evidentment es varen unir dos éssers passionals, varen passar de ser professor i alumna a ser amants, i Winifred va passar de l’adolescència a la maduresa. Va decidir, en primer lloc, com a necessitat professional i també segons conta la llegenda, adoptar el nom d’una ballarina antiga amant del professor, Natacha. Des d’aquest moment Winifred es va convertir en Natacha Rambova, es va llançar als braços del seu mestre i amant, i, com sempre havia fet i continuaria fent, es va dedicar a la dansa en cos i ànima.

Quan la mare de Natacha es va assabentar de la relació entre Koslov i la seva filla, va denunciar Koslov per tenir relacions amb una menor. Això va suposar la fugida de tots dos a Anglaterra, on es varen refugiar en la residència de l’encara esposa de Koslov, María Maldina, que només mantenia relació amb Koslov per assegurar la manutenció pròpia i la de la seva filla discapacitada. A la fi, el 1916, el Ballet Rus de Koslov va fer el seu debut a Nova York i una posterior gira per diverses ciutats, entre les quals hi havia San Francisco. Allà, la mare de Natacha, reconeixent que havia perdut la batalla i que feia més d’un any que no veia la seva filla, es va reunir amb Koslov, autoritzant Natacha a ballar en la seva companyia i fins i tot aportà diners per pagar vestuari i decorats. Després de diversos mesos d’incertesa, al final mare i filla es varen reconciliar, es retiraren els càrrecs contra el ballarí i Natacha va passar a ser ballarina

Natacha i la seva passió per al ball. Imatge del documental Darrere l’ombra de Natacha Rambova, dirigit per Georgina Sas i Cesc Mulet per a La Periférica Produccions.

Natacha amb Koslovki.

del Ballet Rus de Koslov. La primera gira va ser un èxit, i, a més, Cecil B. De Mile, va contractar Koslov per protagonitzar una pel·lícula i que l’assessoràs en matèria de vestuari i decorats. La col·laboració va ser satisfactòria i la pel·lícula va ser L’oblidada de Déu, una història sobre la conquesta de Mèxic per Hernán Cortés. En aquesta pel·lícula, Natacha ja va començar a treballar en la creació del vestuari i decorats, partint de la seva formació acadèmica especialitzada en la història i el simbolisme del món antic.

El 1917, el ballet Imperial Rus de Koslov, en la seva segona gira, tenia com a número principal la Dansa Asteca, interpretada per Rambova i Koslov. Varen rebre crítiques i lloances en tot el país. Va ser el moment àlgid de Natacha com a ballarina. Era el centre d’atenció i estava molt enamorada de Theodore Koslov.

Natacha, dissenyadora de decorats, vestuari i directora artística de cinema a Hollywood (1917-1921)

Però no tot dura. Koslov no va ser fidel a Natacha. Ja havia estat infidel i continuaria sent-ho. A més a més, com a mal col·lateral de la Revolució Russa, el govern bolxevic va confiscar les propietats i edificis en els quals Koslov havia invertit a Rússia. Això significava la ruïna. Per poder fer front a aquests avatars, Koslov va iniciar una nova gira, amb la finalitat d’atreure més estudiants a la seva acadèmia. Va substituir Rambova com a primera

ballarina i la va dedicar a labors de creació de vestuari i escenaris. Així, també la seva relació personal estava en crisi total, tot i que ella continuava enamorada de Koslov. Natacha Rambova, a poc a poc, es va anar adonant d’una cosa fonamental, que Koslov tenia una gran defecte: la seva possessivitat i la incapacitat de permetre que els altres desenvolupassin una carrera pròpia. De fet, en les col·laboracions que feia per als vestuaris i escenaris d’algunes pel·lícules de B. de Mille, mai no va reconèixer que l’autoria era de Natacha Rambova. Sobre això, unit a la infidelitats contínues del ballarí, va fer manifestar a Natacha el següent: «L’amor arriba i se’n va l’afecte, però l’art és etern». Com és lògic, i més amb el caràcter i la sensibilitat de Natacha, l’amor es va convertir en ressentiment i només va mantenir la seva posició pel seu desig de fer-se un nom com a artista. Amb esforç i perseverança en les seves tasques de disseny, sufocava la seva sensació de traïció i disgust.

Koslov sempre es va interessar per altres emigrants russos, mantenint contacte amb Alla Nazímova, actriu dramàtica de la Metro. A la casa de Nazímova se solien reunir un selecte grup de russos, actors i gent famosa. Fruit del seu contacte, Koslov va oferir a Nazímova encarregar-se del vestuari i decorats de les seves pel·lícules, primer Billions i després La fantasia d’Afrodita. Evidentment, qui va fer la feina va ser Rambova. Natacha es va ocupar personalment de portar el projecte a Na-

zímova perquè sabés qui era la veritable autora. Així, va aconseguir que oferís a Natacha feina com a directora artística, la qual cosa va acceptar. Va decidir trencar amb Koslov i desenvolupar la seva faceta de dissenyadora i directora artística de cinema. La separació de Koslov va ser violenta. Es rumoreja que Koslov li va disparar un tret d’escopeta per intentar impedir que fugís de casa. Mai no ho va denunciar, ja que Natacha va opinar que un escàndol d’aquesta índole hagués pogut afectar la seva incipient carrera a Hollywood.

Després de la separació de Koslov, Natacha havia après molt de sobre la vida i l’amor i, des d’aquest moment, es va esforçar a ocultar les seves emocions i la seva vulnerabilitat rere un escut de reservada indiferència. El que va ocórrer és que aquesta façana de fredor es va convertir en el seu major atractiu.

De la col·laboració amb Nazímova en varen sorgir els esbossos per al vestuari i decoració d’Afrodita, els quals varen ser dissenyats d’acord amb els seus coneixements de la cultura de l’Egipte ptolemaic, per bé que aquesta producció va ser aturada el 1920, quan el Tribunal Superior de Justícia dels EUA va definir les pel·lícules com a negoci i indústria lucrativa, amb la qual cosa les excloïa de la primera esmena, que garantia la llibertat. La censura apareixia per primera vegada a Hollywood i el gran cinema clàssic passa de ser considerat una obra d’art a un producte d’entreteniment. No obstant això, la col·laboració amb Nazímova es va mantenir a

Cartell Nazímova.

través de la participació en el disseny de vestuari i escenografia de la que seria la següent pel·lícula de l’actriu, una versió de La Dama de les Camèlies el 1920. Durant el rodatge, va conèixer un jove actor d’origen italià. Al principi no li agradava, però a poc a poc se’n va anar enamorant. Era Rodolfo Valentino.

Després de l’estrena de la pel·lícula el 1921, la crítica no va lloar especialment Nazímova, però sí que va destacar la direcció artística per la seva sorprenent originalitat, que va qualificar de «pertorbadora successió d’imatges fascinants». Natacha, a la fi, s’havia posicionat com una solvent dissenyadora i directora artística a Hollywood, al mateix temps que es dedicava a exercir la docència en el camp del disseny.

Després de l’estrena de La Dama de les Camèlies, Nazímova va trencar amb la Metro, i, amb el suport de la United Artists, es va llançar a fer dos projectes nous que pretenien trencar amb el format cinematogràfic convencional i aportar un gran valor artístic. En aquesta nova empresa, com era d’esperar, va ser acompanyada per Natacha. Els projectes varen ser La casa de nines, d’Ibsen, i Salomé, d’Oscar Wilde. Totes dues pel·lícules varen ser un fracàs de taquilla, i la segona a més a més va ocasionar un gran debat per la seva escabrosa temàtica i fou durament atacada per la crítica.

Del que la crítica intel·lectual no dubtava era que Nazímova i Rambova varen pretendre que, per fi, i per sempre més, una càmera de cinema pogués crear art. Encara que Salomé va rebre molt bones crítiques de la premsa especialitzada, una vegada que la United Artists va accedir a la seva distribució no la va promocionar adequadament. La manifestació d’independència i de poder de Nazímova i Rambova davant els grans estudis i el seu desig de ser diferents va tenir el seu preu. La pel·lícula va ser un fracàs econòmic, que va minvar sens dubte la figura de Nazímova com a productora independent en un futur i la va desplaçar del cinema de Hollywood als teatres de Broadway.

Salomé va ser aclamada com la primera pel·lícula artística dels EUA, però el fet que les fotos fixes de la producció tinguin més força i encant que la pròpia pel·lícula donen el triomf a la direcció artística més que a l’actriu. La pel·lícula va significar l’inici de la carrera com a directora artística important de Natacha.

Natacha i Rodolfo, una història d’amor a Hollywood (1921-1925) Durant el rodatge de la Dama de les Camèlies, es va iniciar el romanç entre Rodolfo i Natacha. Ella estava totalment enamorada, el trobava irresistible. Rodolfo apreciava en ella el sentit comú i l’agudesa mental, que s’unien a la seva singular bellesa.

En aquests primers anys, Rodolfo era un actor contractat pel poderós estudi cinematogràfic MGM, i els problemes econòmics marcaven els primers anys de la relació de la parella. Fins i tot Natacha va haver d’admetre més alumnes en les seves elitistes classes de disseny i vendre part de la seva herència de joies. No obstant això, Natacha recordaria aquella època amb tendresa i felicitat.

En aquests primers anys de la seva carrera, Rodolfo, com altres estrelles emergents, havia d’acceptar les humiliants condicions dels grans estudis. Va ser en aquest aspecte que Natacha va jugar un paper preponderant en la carrera de l’actor, com a ideòloga dels seus plans de rebel·lar-se a aquesta tirania i marcar les seves pròpies regles. A això cal afegir la labor de Natacha en la formació de la seva tècnica d’actuar, disseny de vestuari, decorats, elecció de guions, etc., fets que marcaran un abans i un després en la carrera de Rodolfo Valentino, que passà de ser un actor encasellat en papers de galant estranger a ser la primera icona del cinema quant a la figura de l’amant perfecte, refinat, i el galant de marcat temperament racial que encara avui perdura. Així Valentino es va poder desvincular de l’MGM i va fitxar per la Paramount, per protagonitzar la pel·lícula El Caid, el seu primer gran èxit, que va donar a conèixer el seu gran atractiu sexual a la pantalla. No obstant això, malgrat l’èxit de la pel·lícula, els grans estudis encara dubtaven de la capacitat de l’actor i de que tingués fusta d’estrella.

Paral·lelament, el 1921, la mare de Winifred, que s’havia separat del segon marit, es va casar amb el magnat de la cosmètica Richard Hudnut, que encara la faria més rica. Una nova paradoxa: mentre la fortuna de Natacha com a hereva augmentava, es mantenia vivint del capital que guanyaven ella i Rodolfo en una encara precària situació econòmica.

Natacha va començar a treballar en la imatge de Rodolfo. A final de 1921 es va fer una sessió de fotos, en la qual posava gairebé nu, com un faune, clara recreació de la figura del ballarí Nijinky, que estava triomfant en el ballet rus de Diàguilev. Aquestes fotografies varen ser distribuïdes entre els estudis i els mitjans de Hollywood, fet que constituí un escàndol i que reforçà la bellesa animal de Rodolfo.

Natacha Rambova i Rodolfo Valentino.

Després de l’èxit d’El Caid, la segona pel·lícula va ser Més forta que l’amor. Encara que no va tenir l’èxit de l’anterior, sí que va ser destacada pel seu vestuari, la il·luminació, la fotografia i, sobretot, per les escenes d’amor de Valentino. La col·laboració de Natacha començava a donar el seu fruit, ja que era l’autora de tots aquests avanços en l’actuació i l’entorn de Rodolfo, i del muntatge i producció de les pel·lícules en les quals participava

La tercera pel·lícula, Sang i sorra, en què interpretava un torero espanyol, va marcar el naixement del mite. El seu rostre melangiós, el cabell negríssim i la gràcia italiana transmetien un exotisme felí i viril. Valentino es va convertir en un reclam sexual per a les dones. Actuava per a les dones, i aquestes eren les seves més lleials admiradores. Valentino va ser a partir d’aleshores blanc d’acudits periodístics que qüestionaven dues coses: la seva nacionalitat i la seva masculinitat (l’èxit porta a l’enveja).

La unió dels Valentino es va reforçar encara més, en aquesta cruïlla, en haver de lluitar en contra dels estudis i dels ultratges de la premsa. És evident

Després d’un procés complex, Valentino va poder trencar el seu contracte amb Lansky i la Paramount. No obstant això, l’estudi va aconseguir una resolució judicial que impedí a Valentino actuar en cap pel·lícula fins a la finalització del seu contracte el 1924. Això podia, sens dubte, comportar la fallida i la desaparició del matrimoni Valentino-Rambova de Hollywood, ja que, com seria una constant en la seva vida, sempre varen gastar més del que guanyaven, i varen guanyar molt! Sobretot Rambova, que mai no es va moure per qüestions econòmiques (els doblers eren per gastar-los, i si s’acabaven en cercarien més). Un fet era clar: tenien un exagerat deute derivat de l’adquisició d’una nova mansió, de les despeses exagerades en els seus viatges, la decoració... Tot i així, Natacha es negava a comptar amb el patrimoni econòmic de la seva família.

que s’estaven creant potents enemics, però eren feliços, començaven a guanyar i malbaratar molts de doblers. Es varen casar el 1922, encara que amb problemes greus, perquè resultava que Valentino no tenia el divorci i gairebé acaba a la presó. Va haver de mentir davant les autoritats judicials argumentant que el matrimoni no s’havia consumat. Encara que casats de facto, la parella va haver d’esperar fins que el divorci es resolgués per poder casar-se formalment, cosa que va tenir lloc en 1923. També durant aquest període Rodolfo va haver de guanyar-se la família de Natacha, perquè, malgrat la seva independència, era una rica hereva de classe molt alta.

El 1923 va ser crucial per a la carrera professional de Natacha i Rodolfo. Després de la pel·lícula fallida El rajà de Dharmagar, es va desencadenar la tempesta. Encara que Natacha havia participat activament en el camp dels decorats i en la direcció artística, segons el matrimoni l’estudi els havia traït invertint poquíssims diners en el projecte. Aprofitant la seva fama, Rodolfo va fer una roda de premsa esbombant els draps bruts dels estudis i la tirania que exercien sobre les distribuïdores i sales de cinema, de manera que els Valentino es varen erigir en advocats de l’honradesa i de la qualitat de l’art cinematogràfic.

Per guanyar una mica de doblers, Valentino va començar a publicar la seva biografia per fascicles i va participar en programes radiofònics, aprofitant totes les ocasions que li varen donar els mitjans de comunicació per lloar Natacha, condemnant als estudis que el varen tiranitzar i proclamant que va ser Natacha la que el va descobrir com a actor i la que va contribuir de manera fonamental a la seva maduració com a estrella de cinema. Va ser en aquesta època de transició i lluita que el matrimoni va tenir els seus primers contactes amb l’espiritisme. Aquesta pràctica estava molt de moda entre els intel·lectuals i l’alta societat nord-americana, i va tenir una influència molt important en Natacha. Les sessions a les quals va acudir varen confirmar la fe de Natacha en una vida futura i varen sembrar les llavors del que seria posteriorment una de les seves formes vitals d’existència: la recerca erudita d’allò espiritual.

En el moment més delicat de la seva situació econòmica, en els cercles propers a l’espiritisme varen conèixer George Ullman, un element clau en el seu desenvolupament professional. Els va convèncer d’un pla per eludir el veto professional i millorar la seva situació econòmica: el de dedicar-se a la dansa. Una vegada convençuts, varen iniciar una gira pels EUA i després per Europa. La gira va ser dissenyada per Natacha i es va basar en un programa dominat per tangos argentins i una dansa popular a l’estil espanyol. L’afabilitat, gràcia i cortesia que varen demostrar Natacha i Rodolfo es varen posar de manifest durant tota la gira, que va resultar una de les exhibicions de dansa de més èxit de la història estatunidenca. Els Valentino no varen perdre l’ocasió en tota la gira de criticar els estudis cinematogràfics i de guanyar popularitat entre els assistents i mitjans. Aquest èxit, corroborat per banys de multitud en les seves estades a Londres i a París, varen fer que els grans estudis recapacitassin i per fi acceptassin tornar a acollir a Rodolfo. Valentino va signar un contracte de

Natacha va descobrir Rodolfo Valentino com a actor i va contribuir de manera fonamental a la seva maduració com a estrella de cinema

bell nou amb la Paramount a mitjan 1923, però aquest acord no seria ja de vassallatge. Natacha tindria mà lliure en la producció artística. Va ser una gran victòria per a la parella i una fita en la història dels conflictes estrella-estudi. Per primera vegada, l’estrella marcava les condicions. El pla de Natacha pel que sembla estava donant resultat. A partir d’aquest moment, Valentino i Natacha es varen desentendre de la seva economia, que va passar a les mans de George Ullman, i es varen dedicar a la seva professió i a gaudir dels diners que els començaven a arribar en grans quantitats.

Com a anècdota, durant una de les seves estades a París, Natacha es va convertir en la musa del modista Poiret i va començar a lluir-ne els elegants turbants que aquest dissenyava, els quals, des d’aquell moment, es varen convertir en senyal d’identitat de la imatge de Natacha. Mentre ella es complaïa amb els models de Poiret, Rodolfo va encarregar cotxes de carreres i va comprar desenes de vestits als més importants sastres de l’època.

La volta a la pantalla de Valentino va venir amb la pel·lícula Monsieur Beaucarie. Natacha va controlar-ne la producció i el guió, i va dissenyar-ne el vestuari. La sensualitat de la pel·lícula no era dinàmica, sinó subtil i estàtica. A l’igual que a Salomé, la pel·lícula es desenvolupa principalment com una esplèndida sèrie de sumptuosos decorats i posats de l’actor. Va tenir un gran suport de publicitat en la seva producció i fou fins i tot secundada per Stalinslavski. La pel·lícula es va estrenar el mes d’agost de 1924 i va ser aclamada per la crítica com una gran pel·lícula. Posteriorment, varen fer una última pel·lícula amb la Paramount, El diable santificat, que retornava Valentino al paper de galant llatí. Va ser un èxit de lloances, de crítica i públic, tant per la producció i direcció artística, que corresponia a Natacha, com per l’actuació de Rodolfo, que s’havia convertit en un mite de Hollywood.

L’èxit de Rodolfo i Natacha, i el seu reconeixement per part del públic i de la crítica, els varen permetre per fi aconseguir el que tant anhelaven: tornar en trencar amb

la Paramount i ser contractats per una productora independent que els permetés tenir llibertat total sobre la producció de les seves pel·lícules. El projecte va ser portar a la pantalla The Hoded Falcon, que recreava la lluita de moros i cristians a l’Espanya medieval. Es varen gastar milers de dòlars en la preproducció, en viatges a Espanya per localitzar exteriors (tenien tanta fama que varen arribar a conèixer la família reial espanyola a Sevilla), en disseny de decorats i en despeses personals sense fre durant aquests desplaçaments de la parella. Els 40.000 dòlars que varen cobrar com a bestreta es varen convertir aviat en un deute de més de 60.000 dòlars quan tornaren als EUA, encara que la parella no tenia cap dubte que amb l’èxit de la nova pel·lícula no sols el saldarien sinó que aconseguirien abundants beneficis.

mitjançant invocació als morts. A Natacha, la seva lluita per la llibertat i independència enfront de la tirania dels grans estudis i dels productors de Hollywood li començaven a passar factura. Aquesta campanya també es va basar en els atacs als malbarataments de doblers de Natacha, una cosa sens dubte certa. Però el que era clar és que Ullman estava intentant desacreditar Rambova per poder tornar a tenir, ell i els estudis, el control total de la carrera de l’artista.

No contents amb els deutes contrets, en arribar a Califòrnia es varen embarcar en l’adquisició i muntatge d’una nova mansió que, atesos l’estil de vida i l’afició de la parella als luxes, no va fer més que agreujar la seva ja malmesa economia. Constreta per les despeses de preproducció de la nova pel·lícula, la productora gairebé els va obligar a participar en una pel·lícula de menor cost, Cobra, que permetria a curt termini rendibilitzar la figura de Valentino i aportar capital a la superproducció The Hooded Falcon. De mala gana, els Valentino hi varen accedir. Natacha cedí la major part de la direcció artística a George Ullman, mentre ella es dedicava en cos i ànima a la producció de Falcon

La pel·lícula va ser un fracàs i la productora i George Ullman varen iniciar una injusta campanya contra Natacha, a la qual varen culpabilitzar de la producció i fins i tot es va intoxicar la premsa amb la filtració que Natacha havia escrit el guió

Aquesta campanya al final va tenir els seus fruits i la productora va retirar els fons per a la producció de  Falcon. Això deixà el matrimoni Valentino gairebé en una situació insostenible econòmicament i amb l’opinió pública mediatitzada en contra de la mala influència que tenia Rambova sobre Rodolfo. Aprofitant aquesta situació, i la fràgil situació de Rodolfo, la United Artists, companyia creada per acollir les màximes estrelles de cinema del moment –com ara Mary Pickfort, Douglas Fairbanks, Norma Talmadge i Charlie Chaplin–, va llançar els seus tentacles sobre Valentino. Li va oferir un contracte que implicava cobrar més d’un milió de dòlars per protagonitzar tres pel·lícules. Però aquest atractiu contracte tenia una clàusula enverinada per al matrimoni. Natacha Rambova a partir d’aquest moment deixava de prendre part en cap de les pellícules en les quals participàs Rodolfo. La venjança dels estudis i productors estava servida.

Després de pensar-s’ho molt, Rodolfo Valentino va signar el contracte i, en fer-ho, va assestar un cop de mort al seu matrimoni. Aquesta decisió anava unida a un problema que ja s’estava forjant en la relació: Rodolfo volia tenir fills al més aviat possible i Natacha no estava disposada a renunciar a la seva carrera.

Mentre la relació de Rodolfo i Natacha es deteriorava, Rambova va procurar salvar el seu orgull embarcant-se en una producció pròpia. Per part de l’estudi se li va concedir una assignació per produir una pel·lícula, Quant costa la bellesa?, una sàtira sobre el cost que assumeixen les dones per estar belles, el guió de la qual va escriure la pròpia Rambova. La pel·lícula,

una vegada acabada, va tenir un cost de més de tres vegades el pressupost inicial i, quan es va estrenar, va tenir una bona acollida del públic i de la crítica, però no va tenir molt de recorregut, en no ser promocionada davant les distribuïdores.

A ningú no li interessava en el món de les productores que una persona tan crítica amb elles pogués ressorgir per si mateixa. Amb aquest fracàs, es va forjar el final de Natacha Rambova com a productora independent de pel·lícules.

Una ferotge campanya en contra seva, liderada per George Ullman i els seus acòlits, que fins i tot li varen atribuir amants no contrastats per així trencar el seu matrimoni, juntament amb la decepció de Rodolfo cap a ella per no voler adoptar el rol de companya i mare dels seus fills, desembocaren en una separació pactada l’agost de 1925. Natacha se’n va anar cap a Europa a refugiar-se a casa de sa mare a la Riviera francesa i Rodolfo Valentino va quedar a Hollywod. S’acomiadaren a Nova York, mai més no es tornarien a veure.

Natacha sense Rodolfo: la seva carrera com a actriu i dissenyadora de moda i la seva introducció en el món de l’espiritual (1925-1932)

Després de separar-se de Rodolfo, Natacha va decidir reprendre la seva carrera com a actriu i cercar la pau en allò espiritual. En canvi Rodolfo, afligit per l’enfonsament del seu matrimoni, es va llançar a una vida desenfrenada i va entrar en unes dinàmiques cada vegada més temeràries en tots els aspectes, que a poc a poc n’anaren minant la salut.

Natacha es va introduir en els cercles espiritualistes de moda en la classe alta nord-americana de principi de segle i va ser atreta per la teosofia, pseudociència basada en una mística espiritualista, ritualista i elitista. Fruit d’aquestes inquietuds, a poc a poc s’impregnà d’una visió espiritualista que cercava les explicacions de l’esdevenir en el coneixement de les èpoques passades, i sobretot en l’impacte dels imperis egipcis clàssics, acceptant les interrelacions dels avantpassats, i l’actualitat del simbolisme de l’antic Egipte.

Aquesta pràctica no estava exempta d’un gran elitisme, formació cultural dels seus adeptes, i de la introducció en el seu cercles de la figura dels mèdiums.

Paral·lelament a aquestes aficions, que a poc a poc anaven dirigint el caràcter de Natacha envers l’abstracció i la meditació, va intentar reprendre la seva carrera com a actriu. Va actuar en una pel·lícula, Quan l’amor es refreda, però per a la seva desgràcia no se la va utilitzar com a actriu, sinó per publicitar la pel·lícula, com a exdona de Valentino. Això la va indignar, i, amb aquesta pel·lícula fallida, va acabar la seva carrera com a actriu. Des d’aquest moment es va dedicar al teatre, amb bones crítiques, i va mantenir les seves activitats en el món de l’espiritisme, sempre a l’entorn del cercle elitista i classista de sa mare i el seu nou marit, el magnat Robert Hudnut.

Mentrestant, la salut de Valentino es va afeblir i va morir l’agost de 1926, resultat de complicacions mèdiques després d’una operació a vida o mort arran d’una perforació d’una úlcera gàstrica. El dolor va abatre Rambova, que ni tan sols es va veure amb cor d’acudir al funeral. I evidentment no va litigar per l’herència del seu exmarit.

Durant aquest període, Rambova va afirmar estar en contacte espiritual i mitjançant mèdiums amb Valentino, i això va fer que fos molt sol·licitada per comptar les seves memòries i donar a conèixer les seves vivències en nombroses entrevistes i conferències. Tot això va desembocar en la publicació, per part de Natacha, del llibre Retrat íntim de Rodolfo per la seva esposa Natacha Rambova. L’obra va constituir una catarsi i una justificació per a ella. Condemnava Hollywood com la capital de la corrupció. El llibre va ser un èxit de vendes, sobretot entre els espiritistes. No obstant això, George Ullman va contraatacar amb una altra publicació, El Valentino que jo vaig conèixer, que va desbancar en popularitat i acceptació el de Natacha, en el qual la presentava com la causant de la decadència i infelicitat de Valentino. Va ser a través d’aquest llibre que es va començar a forjar la llegenda negra de Rambova a Hollywood. Ella va seguir

amb la seva afició cada vegada més desmesurada per l’espiritualisme, i paral·lelament, durant 1927, va prosseguir la seva carrera com a actriu. Encara que les crítiques no eren mordaces, no se la destacava com una gran actriu, sinó com una gran model i amb molt d’estil. Va combinar les seves actuacions teatrals amb la tasca d’escriure una obra que d’alguna forma plasmàs la seva relació amb Valentino durant el seu període a Hollywood, però, per la seva complexitat, aquesta obra no va arribar a estrenar-se en cap teatre.

Una mica decebuda amb la seva carrera com a actriu , Rambova es va traslladar a viure a Nova York i va obrir un estudi de selecte disseny de roba. La seva línia de cosmètics i de roba va explotar el seu notable gust per l’original i l’exòtic. La botiga de seguida va tenir un gran èxit i es va plantejar d’ampliar-la. A Nova York, va recuperar el contacte amb antics amics, com Talbot Mundy i qui era aleshores la seva dona, Theda Webwer. El 1928 va morir el seu padrastre, el qual deixà tota la fortuna a la dona, la mare de Natacha, que li va cedir una renda gràcies a la qual podia concentrar-se en els seus interessos espirituals i no preocupar-se d’ara endavant per la seva situació econòmica.

Juntament amb Talbot i Theda, el 1929 Natacha Rambova es va unir a un nou moviment cultural amb aparença religiosa que encapçalava l’artista, filòsof, explorador i visionari rus Nicholas Roerich. Roerich ensenyava als seus alumnes que la recerca de la bellesa impulsaria l’evolució de la humanitat i portaria la pau al món. Va col·laborar amb Nijinsky, Stravinski i Diàguilev en els seus grans espectacles abans de la Revolució Russa. Natacha, al costat dels seus amics, es varen traslladar a viure a un edifici patrocinat per Roerich, en el qual es llogaven pisos a artistes, cantants, músics i estudiosos com ells, interessats en la cerca de l’harmonia universal per mitjà de l’art i de la cultura. L’edifici era un viver d’idees, on també hi havia sales de conferències i de concerts i una biblioteca. En aquest ambient espiritual i molt classista ens trobam integrada Natacha al final dels anys trenta.

El 1931, les conseqüències de la Gran Depressió econòmica varen espantar Natacha, que va decidir abandonar els EUA perquè tenia por que es desencadenàs una revolució social entre les classes menys afavorides i víctimes de la depressió econòmica.

Llavors va decidir fer un creuer per les illes del Mediterrani per recalar al final a la mansió de sa mare a la Riviera francesa.

Natacha a Mallorca (1932-1936)

Abans de viatjar per les illes del Mediterrani, va decidir conèixer l’illa de Mallorca i fer un creuer per la costa mallorquina. Durant aquest creuer es va enamorar del capità del iot, oficial de l’Armada espanyola. Ell també estava passant un mal moment. La seva carrera militar estava interrompuda pel període convuls de la II República i estava passant una crisi d’identitat. Natacha, que havia superat una depressió semblant després de la separació de Rodolfo, va consolar i va animar el jove oficial. La relació entre tots dos, com no podria ser d’una altra forma, va desembocar en un idil·li apassionat.

Álvaro de Urzaiz i Silva, aristòcrata i oficial de la marina espanyola, de gran semblant físic a l’actor Rodolfo Valentino, era vuit anys més jove que Natacha. Álvaro tenia una relació de confiança amb Francisco Franco, i arribaria a participar en algunes comis-

Com a dona intel·ligent i avançada a la seva època, Natacha Rambova ja va albirar el futur de l’Illa de cara al turisme

Natacha a Mallorca.

sions navals enviades a Alemanya, i va participar de forma molt especial com a enllaç entre els estats majors de les armades espanyola i alemanya durant el conflicte.

Després de conèixer-se en el creuer i enamorar-se, Natacha va tornar als EUA per tancar la seva botiga a Nova York. Posteriorment es varen casar per la via civil a París, i Natacha es va convertir en comtessa. El nou matrimoni no es va conformar amb portar un tipus de vida ociós, com caldria esperar d’uns aristòcrates, sinó que es va dedicar de manera conjunta al negoci immobiliari, i en concret a comprar, restaurar i decorar mansions per després vendre-les a turistes que es volguessin establir a Mallorca. En principi es varen establir a Gènova, població pròxima a Palma, i, com a dona intel·ligent i avançada a la seva època, Natacha Rambova ja va albirar el futur de l’Illa de cara al turisme, diversificant els seus negocis.

El matrimoni va aconseguir un contracte de lloguer de les coves naturals de Gènova, una de les meravelles de l’Illa. Varen instal·lar-hi il·luminació i camins que permetessin visitar-les i que, a més, ressaltassin les seves impressionants estalactites i estalagmites. També hi construïren un restaurant i una recepció.

Varen poder percebre la potencialitat de Mallorca com a destinació turística, i varen participar a donar a conèixer les bondats de les Illes Balears entre l’alta classe estatunidenca i espanyola.

Varen destacar la tranquil·litat i el primitivisme de l’Illa, la qual cosa encara permetia als visitants descobrir-ne les cales verges, els arenals i els cims de la serra de Tramuntana. També es varen fer visitants ocasionals de Valldemossa i altres pobles de la Serra, de la qual estaven molt enamorats. A més, tots aquests periples per Mallorca els varen fer en vehicles de motor, d’importació, i circulant per camins bastant arcaics, la qual cosa va fer que ben aviat fossin molt populars entre els habitants nadius.

Segons les seves memòries, els conflictes que assolaven la República no es deixaven sentir tant a Mallorca. Varen conèixer Francisco Franco quan aquest va ser nomenat comandant militar de les Balears, amb el qual en certa manera varen tenir bastanta sintonia. Rambova va descriure els motius del seu suport al general Franco, en ser partidari d’una disciplina rigorosa que aconseguiria que Espanya sortís del caos en què estava sumida. Natacha apreciava en gran manera la disciplina i la laboriositat. Encara que Rambova no deixava de criticar els falangistes, els considerava un baluard capaç de desafiar el que ella més detestava: el comunisme i la influència de Moscou en els assumptes espanyols.

Álvaro i Natacha eren feliços vivint a Mallorca, lluny de les mansions aristocràtiques de Madrid i de Sant Sebastià. La seva felicitat va augmentar amb la construcció de la seva nova vila, una moderna mansió blanca, escalonada, que s’alçava entre els penya-segats de Cala Fornells, a Peguera. A la fi Natacha compliria el seu somni: el seu castell a la vorera de la mar. Així mateix, per donar una alegria a la família d’Álvaro, va accedir a casar-s’hi per l’Església, noces que es varen celebrar a la catedral de Palma el 6 d’agost de 1934.

Viure a Mallorca va donar al matrimoni pau i tranquil·litat. Natacha fins i tot comentava als seus amics que va conèixer molts de comunistes a Peguera, que parlava amb ells i que hi tenia una bona relació. Durant aquests anys, Natacha es va dedicar a moblar i a decorar la seva mansió, així com als seus projectes de compra d’immobles i restauració. El matrimoni va tenir poca relació amb la societat civil i es va limitar a relacionar-se amb la colònia estrangera de l’entorn de Palma.

Álvaro de Urzaiz, i el certificat del seu matrimoni amb Natacha Imatges del documental Darrere l’ombra de Natacha Rambova, dirigit per Georgina Sas i Cesc Mulet per a La Periférica Produccions.

Fotografía feta per Natacha Rambova, d’una víctima del desembarcament de Mallorca, Porto Cristo, 1936.

Durant l’estiu del 36, les notícies que es forjava una rebel·lió dels militars varen anar prenent força. Franco va abandonar l’Illa i el juliol el governador civil va ser arrestat. Els militars, al costat dels falangistes, varen prendre el poder i l’agost es varen iniciar els bombardejos a la població civil.

El port de Palma es va omplir de vapors i vaixells de guerra estrangers per evacuar els expatriats als seus països d’origen, però Rambova no se n’aniria amb ells. Amb el seu caràcter singular i la seva determinació, va preferir quedar-se al costat del seu marit, que havia reprès els seus quefers militars i tenia un important protagonisme en el bàndol franquista. Álvaro va ser nomenat comandant naval de la costa sud de Mallorca i es va traslladar a Campos, on s’allotjà en un petit xalet de la costa, a l’enfront de Cabrera. Fins i tot en aquesta època Natacha no va perdre el seu glamur. Es va ocupar de dissenyar guardapols i pantalons per a les pageses de l’Illa que estaven substituint els seus marits en les feines del camp.

Les forces republicanes varen desembarcar a Portocristo, el mes d’agost. Durant aquest període de la batalla, Natacha no es va quedar de braços plegats. Va fer en múltiples ocasions el viatge d’anada i tornada entre Palma i Manacor, portant galetes, anís, xerès, cigarretes i roba als soldats que estaven sota el comandament del seu marit. A principi de setembre, els

Natacha a Egipte. Imatge del documental Darrere l’ombra de Natacha Rambova, dirigit per Georgina Sas i Cesc Mulet per a La Periférica Produccions.

republicans es varen retirar de Mallorca, l’endemà passat de la victòria. Álvaro va portar Natacha per tot el recorregut de la batalla. Aquesta, molt impressionada, va captar amb la seva càmera la devastació del camp de batalla.

No obstant això, continuava ideològicament afí a l’aixecament, i s’ofenia amb la premsa occidental que culpava els nacionals com a agressors de la República. La seva idea era, almenys en aquests moments, que els anomenats rebels i insurgents eren «homes que lliuraven la seva vida per salvar no sols el país, sinó la civilització, del contagi de l’odi de classes embogit, d’una epidèmia de crueltat i brutalitat tals que feia empal·lidir els successos més espantosos de les revolucions russa i francesa». És clar que Natacha era fruit del seu bressol i del seu idealisme, nascuda en el si d’una família de classe alta, i que encara no coneixia algunes de les gestes realitzades per les forces de l’exèrcit sublevat. El bombardeig de Guernica, per exemple.

Però, un fet va fer canviar la situació: la repressió dels revoltats es va acarnissar amb els antics dirigents de la República. L’antic governador civil va ser detingut, i la seva dona, molt amiga de Natacha, va sol·licitar mediació al bisbe de Mallorca, ja que era catòlica devota. El Bisbe no va voler atendre-la. Arribat aquest fet a les oïdes de Natacha, i, com sempre, esclava del seu caràcter, es va presentar a la ca-

tedral de Palma i, davant de tots els assistents, va increpar el bisbe: «Quan pensa aturar aquesta matança?».

Aquesta intervenció, la seva nacionalitat nord-americana, i, com no admetre-ho, l’enveja que solia congriar al seu entorn per les seves capacitats i endimoniat caràcter, varen fer que Natacha se situàs en el punt de mira dels revoltats, que la començaren a veure com un obstacle i un enemic. Natacha va comprendre aviat que si no fugia de Mallorca aviat la detindrien.

Es va arreglar tot perquè pogués escapar en un vaixell de càrrega que transportava carbó de Palma a Niça. Fugint amb el que duia posat, ho va deixar tot al seu xalet de Peguera. Tota sola, només acompanyada per la seva cusseta Bimbo, va abandonar les Illes a final de l’estiu del 36, ja que Álvaro va haver de continuar de servei del bàndol franquista, i es dirigí cap al sud de França. Tot el que va viure li passà factura. Es va començar a trencar el seu matrimoni i els nervis i la salut de Natacha varen fer fallida. Poc després de sortir de Mallorca va patir un atac de cor.

Crisi personal, renovació espiritual i el seu nou amor: l’egiptologia (1936-1966)

El col·lapse que va sofrir Natacha a la fi del 36 va marcar l’inici d’una decadència física que la va assetjar els trenta anys restants de la seva vida. La tensió acumulada en la Guerra Civil Espanyola, la separació del seu marit i l’envelliment la

A causa del seu imponent port femení en una societat dominada pels homes, alguns egipcis li deien «Sir Mudir», traduït com la cap o la governanta

varen portar a aquest punt de ruptura. La inactivitat, forçosa, la va induir a la reflexió i a investigar, per primera vegada, la relació entre benestar emocional, físic i mental.

Després de la crisi i de la separació, Natacha no va caure en l’autocompassió. Es va embarcar en un programa de rehabilitació tant mental com físic, es va tallar el cabell per primera vegada, va prescindir dels turbants, va començar a menjar regularment i va dedicar més temps a descansar i a llegir. Es va centrar en l’estudi de les religions del món i el simbolisme, des de l’antic Egipte i l’antiga Grècia fins a l’hinduisme i el budisme, fixant-se en els elements que semblaven relacionar-los, especialment la numerologia i el zodíac. Va trobar la clau de la seva renovació personal en les teories de George Gurdjiecv, que parlen de la relació de les civilitzacions antigues amb la realitat a través de la sublimació de la simbologia. Tot això va culminar en un canvi en Natacha, que es va dedicar a una vida ascètica, es va distanciar de les vanitats i del malbaratament, va deixar de maquillar-se i va canviar els seus exòtics abillaments per senzills vestits de sastre.

Preocupada per l’avanç nazi, va tornar als EUA en 1940, es va instal·lar a Nova York, va escriure articles sobre la condició física i sobre el ioga, i es va centrar en l’estudi de l’astrologia publicant-ne articles entre 1942 i 1943. Dins del cercle de l’alta societat i la cultura de Nova York, es va acostar al matrimoni Mellon i a la fundació Bollingen, veient en aquesta última una possibilitat d’iniciar una col·laboració amb una organització que fomentava la cultura i el seu estudi, que li permetria dedicar-se en cos i ànima des d’aquest moment a la seva nova passió: la simbologia i les cultures antigues i molt especialment la seva gran il·lusió, tornar de bell nou a Egipte.

A final de 1946, la fundació Bollingen va concedir a Natacha una beca per traslladar-se a Egipte i estudiar-hi la simbologia. Acabava de complir 50 anys. A partir d’aquest moment, va consagrar la resta de la seva vida a organitzar, mitjançant el co-

neixement dels símbols, un major enteniment de la saviesa subjacent en la religió dels egipcis. Però Natacha era diferent, no sols era una gran investigadora i erudita, sinó que també es va interessar per la dansa, el símbol, el ritual, el cant de les cultures que investigava. Les examinava i comparava amb un respecte que fins aleshores els científics no els havien dedicat.

Malgrat ser autodidacta, impressionava els intel·lectuals de la fundació Bollingen, que varen continuar secundant-la durant anys en els seus estudis. Gràcies al seu poder econòmic, també va començar a atresorar una important col·lecció privada d’elements de l’antic Egipte. Va iniciar una col·laboració amb l’egiptòleg Alexander Piankoff, ja que a tots dos els interessaven les insòlites formes d’expressió de la religió de l’antic Egipte.

Entre els egipcis relacionats amb la cultura i les excavacions, Natacha era considerada com una aristòcrata, educada, cosmopolita i sempre una dama. Els assoliments dels antics egipcis semblaven constituir per a ella una constant font de sorpresa, i en cercava sense parar les claus. Mostrava empatia amb els nadius i, a causa del seu imponent port femení en una societat dominada pels homes, alguns egipcis li deien «Sir Mudir», traduït com la cap o governanta.

Arran d’aquests estudis i de la participació en campanyes d’excavació i col·labo-

ració amb Piankoff i altres egiptòlegs, varen sortir una sèrie de publicacions de la fundació Bollingen, «Representacions i textos religiosos egipcis», que va preparar i va traduir el doctor Piankoff i va editar la pròpia Natacha.

Paral·lelament, havia reprès les seves classes de simbolisme i religió comparada amb gran èxit, sobretot quan va tornar a Nova York. En les citades classes es varen matricular pintores i erudites com Maimai Sze, la dissenyadora Irene Sharav, la pintora Buffie Jhonson, l’escriptora i fotògrafa Dorothy Norman i la professora Stella Kramrisch. Natacha sens dubte havia renascut i era considerada una més en el rigorós ambient de l’alta cultura i el simbolisme.

Encara que es mantenia molt atractiva, el 1953 es va fer evident que Natacha començava a patir problemes de salut. La cèlibe i ascètica Rambova, en el seu desig intel·lectual i espiritual de descobrir els nexes unificadors de la religió dels antics, es va trobar carregada amb un cos de cinquanta-sis anys que de vegades no estava a l’alçada dels rigors de les tasques que s’autoimposava.

Poc després, els metges li varen diagnosticar una esclerodèrmia, una malaltia degenerativa i incurable en la qual l’esòfag i els òrgans interns s’endureixen i es tornen fibrosos, amb els consegüents problemes per empassar i digerir els aliments (a la

llarga aquesta malaltia seria la causa de la seva mort). Va continuar treballant incansablement, dormint menys de quatre hores a la nit i treballant al seu apartament, utilitzant una taula de cartes com a escriptori.

El 1954, la fundació Bollingen va publicar els primers volums sobre la sèrie de textos egipcis, titulat The Thomb of Ramses VI, en el qual Natacha va col·laborar estretament. El 1955 va viatjar per última vegada a Egipte i el 1957 es va publicar el tercer volum de la sèrie, en el qual Natacha Rambova signava un capítol dedicat al simbolisme.

El 1957, va morir la seva mare, que la va fer hereva total. Això va permetre a Natacha traslladar-se a un apartament més espaiós i es va comprar una casa de camp que va decorar amb multitud d’objectes egipcis. A mesura que la seva malaltia avançava, la seva dieta va anar limitant-se pràcticament a aigua, gavarrons i caviar triturat. Rambova, malgrat tot, va continuar activa i col·laborant amb Piankoff i escrivint un manuscrit que seria l’aportació final a les seves teories. Es tractava d’un llibre complicat sobre els orígens religiosos del zodíac, que ha de considerar tots els problemes del calendari i les festes religioses de l’any, més els animals i corporals de les dotze divisions.

A poc a poc s’anava consumint, però estava en pau amb si mateixa. Va deixar l’apartament i es mudà a la seva casa de camp de Connecticut. En 1965 va tornar puntualment a Nova York per redactar el

seu testament. Va tenir una recaiguda de la malaltia i va haver de ser ingressada en un hospital, en el qual varen arribar a practicar-li sessions d’electroschock. La informació de la situació de Rambova va arribar a la seva família de la Costa Oest, que se la va emportar a Califòrnia, on va morir en una casa de repòs de Passadena, el 4 de juny de 1966. Rambova va deixar instruccions escrites que no l’embalsamassin ni se celebrassin serveis fúnebres. Havien d’incinerar-la sense més, i escampar les cendres pel bosc.

Rambova deixà inconclús el manuscrit sobre el sistema místic. Deixà més de mil pàgines de text i nombroses fotografies i il·lustracions obtingudes de les fonts dels seus arxius, que es varen dipositar en el Museu de Brooklyn. Els seus objectes egipcis es varen lliurar al Museu de Belles Arts d’Utah, a Salt Lake City, on ocupen una galeria anomenada «Col·lecció d’antiguitats egípcies Natacha Rambova». La seva col·lecció de l’Extrem Orient es va donar al Museu d’Art de Filadèlfia, on es conserva la Galeria Natacha Rambova d’Art Nepalès i Lamaico.

La seva neboda Ann va contestar als periodistes sobre Natacha: «Natacha va ser una mestra que va obrir les portes a uns altres quan va poder. Va ser una catalitzadora i una perfeccionista. Però va cometre errors. I així ho va reconèixer i va aprendre de l’experiència per seguir endavant. L’epitafi que hauria triat era una frase que la pròpia Natacha va utilitzar per descriure les diverses etapes del viatge de la seva vida: “Em semblava important en aquell moment”».

BIBLIOGRAFIA

alarcón, José Ramón. «Las ahijadas de Willian James». www.makma.net/ alvaro-de-urzaiz/2017

Artepasomasonamia: «Un parecido físico, una mujer extraordinaria y un noble español». Artepasomasonamia blogspot.com/2010/08.

dias del corral, Luis. Mallorca. Ed. Joventud. Barcelona 1942.

fernández, Diana. «Actrices para la historia. Alia Nazímova». www.vestuarioescenico.wordpress.com/2013

garau, Bernat. «Natacha Rambova, influencer del siglo XX». Diario Última Hora, 15/11/2020.

Mayans, Carme. «Natacha Rambova, de musa de Valentino a especialista en el antiguo Egipto». Historia National Geografic. 12/8/2018.

Morris, Michel. Natacha Rambova, Madame Valentino: Las muchas vidas de Natacha Rambova. Ed.Circe. Barcelona 1994.

raMBova, Natacha. Rudy: An Intimate. Portrait of Rudolph Valentino by his Wife. Hutchison. Londres 1926.

sans, Georgina; Mulet, Cesc. Tras la sombra de Natacha Rambova. Documental. VOSC. 2019.

vallés, Elena. «Los años mallorquines de Natacha Rambova salen a la luz». Diario de Mallorca, 20/6/2019.

Natacha Rambova va morir afectada d’esclerodèrmia. Imatge del documental Darrere l’ombra de Natacha Rambova, dirigit per Georgina Sas i Cesc Mulet per a La Periférica Produccions.

Entrevista amb

Tummy Bestard Bonet (Palma, 1935), agent consolar

Quines són les habilitats que necessita un agent consolar?

Ser amable amb la gent, no fer parts i quarts, per exemple donar invitacions d’un portaavions a uns i no a uns altres, complir les normes que et dicten els teus superiors, respectar les normes d’altres països, i ser una persona agraïda, que és molt important. Jo he fet d’intermediari moltíssimes vegades. Connectar persones, si és per bé, dona moltes satisfaccions. És el que diuen una win win situation

Heu tengut algun càrrec elevat com a agent consolar?

Cada dos anys anava als EUA per rebre formació per al desenvolupament de la meva feina i vaig arribar a ser el degà del

Tummy Bestard Bonet i la seva dona Olga viuen a Calvià poble. Ell va estudiar per a professor mercantil amb els jesuïtes de Monti-sion. Després va fer les oposicions a Washington per ser agent consular dels Estats Units d’Amèrica a les Balears, càrrec que va ostentar durant quaranta-cinc anys (1962-2007).

cos consular durant deu anys. Un dia a Capitania General hi va haver una recepció, hi assistiren vint-i-tres representants de consolats. Tots els militars anaven engalanats de medalles, i jo no en duia cap. L’any següent, vaig demanar a un capità dels EUA a veure si me’n deixava un parell, de coloraines. Un militar se’n va entémer i em va demanar: «O tu has lluitat al Vietnam?» (rialles). Ara ja tenc les meves medalles, la de l’Ajuntament de Palma, la del Consell de Mallorca i la de la Comunitat Autònoma... i d’altres, com la del Foment del Turisme.

Ha passat per Calvià alguna personalitat important quan teníeu poders de cònsol? He tengut molta gent. En el meu llibre

que he presentat, Memorias de un viejo cónsul, surten moltes fotos de persones importants a Calvià. Aquí hi ha hagut cinc presidents o caps d’Estat i cinc reis. Parlam de Bruno Kreisky (canceller austríac), que va conèixer Olga Bestard en un supermercat de Calvià, quan ella estava casada amb el seu primer marit, un arquitecte molt famós, Lars Lallerstedt. Amb en Bruno ens férem íntims. També han vengut i he atès i passejat cinc presidents dels Estats Units d’Amèrica (EUA): Nixon (1956), Carter (1992), Bush pare (1993), Clinton... i bona part de la família Kennedy. El germà de Richard Nixon, Donald, va ser president d’un servei de càtering d’avions instal·lat a Son Sant Joan, el Marriott. Richard Nixon era bona persona però va fallar.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

«Connectar persones, si és per bé, dona moltes satisfaccions»

Tummy Bestard i la seva dona Olga.

Com era l’amistat que vàreu tenir amb el canceller austríac Bruno Kreisky quan era a la Costa d’en Blanes?

Bruno Kreisky es feia amb tots els ambaixadors americans. Perdre’l va ser perdre un dels meus millors amics. Era l’home més honrat que he conegut mai, un home amic dels seus amics i humil. Vàrem tenir una barca junts. Jo l’acompanyava per tot, al lliurament dels premis Siurell de Plata del Grup Serra, a l’Hotel de Mar... També vàrem fer un viatge a l’Índia per recollir el Nerhu Award de la Pau, juntament amb Olga Bestard, Corona Cobián i Miquel Nigorra. En aquell viatge vàrem passar pels

Emirats Àrabs Units, ens anàrem a un hotel –on diuen que ara hi ha el rei emèrit d’Espanya– per saludar el fill d’Olga, director d’Ericsson allà.

Quins Kennedy varen venir aquí? Vaig passejar, dur als toros, a jugar a tennis... a les germanes Jean i Pat Kennedy, que estava casada amb l’actor Peter Lawford.

El senador nord-americà Ted Kennedy és el darrer que va venir, el 1969, secretament. Em va convocar un dissabte vespre al Club Nàutic de Palma. L’ambaixador

La persecució pel coll de Sa Creu

Tummy Bestard va viure una situació perillosa a principis dels setanta a la carretera del coll de Sa Creu. Anava cap a l’Ajuntament de Calvià quan va notar que un cotxe el perseguia. En tornar cap a Palma amb el seu Seat 124, el perseguidor a un revolt tancat va aprofitar per copejar amb força el Seat que menava Tummy. El cotxe va bolcar i va quedar gairebé suspès devora un penyassegat. Tummy Bestard, amb un fort cop al cap, va arribar a la carretera i fer autoestop. Va denunciar els fets al Governador Civil, però mai es va esbrinar res ni dels cas ni dels agressors.

em va alertar que Ted Kennedy podia ser president dels EUA. Durant l’espera va comparèixer Plácido Álvarez-Buylla, aleshores governador civil aquí i parent de Franco. Una hora més tard, va arribar un taxi i va davallar un home amb una gavardina, capell i cartera. Era el senador Kennedy. Em va dir: «Are you Tummy Bastard?». «“Bastard”, no –li vaig dir jo–, “Bestard”». Vàrem entrar al Club. Álvarez-Buylla va traslladar els respectes al senador en nom del caudillo Francisco Franco i va dir-li que era un gran honor que visitàs Mallorca per primera vegada. Kennedy el va entendre i va demanar que se n’anàs amb un gest amb la mà. Ell volia una barca de manera immediata. Vaig botar dins una pastera i partírem mar endins cap al Dic de l’Oest. Un moment ell es va aixecar i va cridar: «Saaaaaaaaam!». Era Sam Spiegel, el productor de cine de Hollywood més important d’aquells moments. Des d’un iot de luxe ens varen donar llum amb un focus i ens enviaren una llanxa preciosa. Allà hi havia «senyores», de tot color. Em tornaren a port remolcant la pastera. On m’esperaven mitja dotzena de periodistes. Els vaig contar que el iot partia cap a Cannes i a Niça. Els mitjans varen publicar que jo havia de ser expulsat de Mallorca perquè, en realitat, el iot s’havia aturat a Formentor. Ho va veure un periodista d’El Día del Mundo, que amb un patí de pedals es va atracar al iot i va fer fotos.

Amb el senador Kennedy, fill de Robert, durant una visita a Palma.

Olga acompanya Bruno Kreisky en un vaixell. La gorra de la marina nordamericana és un obsequi de Tummy Bestard (1988).

Tummy Bestard i Olga amb el president Jimmy Carter, la seva esposa i el batle de Palma en una recepció al Castell de Bellver.

I les visites de Jimmy Carter, George Bush pare i els Clinton?

Carter era molt bo, tot i que ha semblat un mal president, però, com a persona, el número u. Amb ell vàrem dinar a les cases de Santa Ponça. A Bush pare també el vaig passejar. Clinton ha estat aquí tres vegades, una vegada es va allotjar a l’hotel Maricel de Cas Català. Un pic, però, no vaig trobar on allotjar-lo, fins que Joan Carles I va oferir el Palau de l’Almudaina. Record també que Gabriel Escarrer va cedir tres hotel per allotjar set-centes persones. Varen estar tan contents que vaig tenir una invitació particular de Hillary Clinton per dinar amb ella a la Casa Blanca.

I la vostra relació amb la Família del Rei?

El rei actual és bastant amic meu. De sis anys, ja el vaig dur als portaavions i als vaixells de guerra, dotze vegades en total. La darrera vegada l’he vist a Petra, i li vaig donar el meu llibre, on surt ell. El va mostrar a les seves filles. Un dia a la recepció a l’Almudaina, Felip VI em va dir que jo havia estat l’únic home que li havia pegat (una clotelladeta quan era petit).

Jo em vaig sorprendre, és el meu rei! Jo li vaig dir que mai no ho tornaria a fer i que, per favor, no em penjàs d’un arbre! Estic també molt alabat del nostre rei Joan Carles I. L’he vist amb els americans i és digne d’admirar.

Després de jubilar-vos, vàreu tenir alguna oferta de feina?

Sí, per treballar amb Pepe Carrillo, d’Hoteles Globales, com a relacions públiques.

Ell em va preparar un despatx a Cala Vinyes. Després de comprar Air Madrid i durant uns mesos vàrem fer reunions d’alt nivell, fins i tot amb presidents d’Estat. Continuu tenint amb ell una molt bona amistat i quedam sovint per dinar.

La vostra dona, Olga Bestard, quina importància té de l’acompanyant?

Jo estava casat i havia tengut dos fills, però no em duia molt bé amb sa dona.

Vaig conèixer Olga jugant a tennis a Calvià. Jo era amic del seu marit, que va morir de forma sobtada el 1978.

Olga té un caràcter que podria ser cònsol, fantàstic, és alegre, té interès per la gent, parla sis idiomes i és bàsicament el que es diu una bona persona. Ella ha estat una companya d’ajuda impagable, una font d’inspiració. Viatjar amb Olga no fa peresa, té una simpatia natural... Des de fa cinc anys és difícil tot, perquè Olga està malalta, però jo no la vull dur a cap residència, la vull tenir amb mi. Jo també vull fer molt per ella, es fa estimar, li dec tant!

Un dia, a la recepció a l’Almudaina, Felip VI em va dir que jo havia estat l’únic home que li havia pegat

Olga i Tummy Bestard amb el rei Felip VI, durant una recepció al Consolat de Mar.

Tummy saluda el president Clinton a la catedral de Mallorca.

Des de fa cinc anys és difícil tot, perquè Olga està malalta, però jo no la vull dur a cap residència, la vull tenir amb mi

Olga Bestard (Lituània, 1938), parenta d’un comte polonès, va fugir del seu país durant la II Guerra Mundial cap a Suècia, on son pare tenia amistat amb el rei Gustau V. Va estudiar amb les monges franceses a Estocolm, amb la seva amiga, la princesa Birgitta, que viu a Mallorca també. Olga ha fet feina al Country Club del Golf Santa Ponça com a relacions públiques i ha fet promoció turística de Mallorca a Suècia.

Olga Bestard era l’encarregada de les campanyes de beneficència?

Ha fet moltíssimes coses, sobretot amb la Marina dels EUA, com per exemple suport a la Fundació Natzaret, que cuida infants en situació de desprotecció. Coses per valor de milions i milions de pessetes!

Ella ha estat una gran ajuda amb tots els temes de caritat. També amb l’Associació del Pare Juníper Serra, que comptava també amb la col·laboració de la calvianera d’adopció Dina Moore Bowden. I amb les dones que tenien els seus marits en els

portaavions. Amb elles preparava recepcions i actes de caritat i solucionaven problemes. Per exemple, tenien metges als portaavions que donaven servei de franc. O també varen pintar l’escola des Capdellà, d’allà on podíem.

Quines són les dones que més admirau? Olga Bestard, la meva dona, és única. El seu major repte personal ha estat aguantar-me a mi (rialles). Després, Hillary Clinton, a qui tenc molta admiració perquè em va tractar molt bé.

Us va quedar alguna cosa pendent a fer com a agent consolar?

Hi havia un club angloamericà al Terreno, devora la benzinera de Son Armadans. Jo era jove, i allà vaig conèixer molta de gent. Hi havia un parell de matrimonis que eren alcohòlics... M’he quedat amb la pena de no haver fet més del que vaig fer. Jo he tengut sort i he ajudat sempre que he pogut. No he permès que un americà

mort tot sol, sense doblers, fos enterrat a la fossa comuna. Durant els quaranta-cinc anys com a cònsol, si algú tenia gana jo sempre l’he alimentat. He ajudat a bastanta gent, però del que estic més content és dels dos fills que tenc.

Tummy Bestard i la seva dona Olga, amb la princesa Birgitta Suècia a una festa al Castell de Bellver.

En Tummy Bestard en l’actualitat, passejant pel seu poble, Calvià.

* Aquesta entrevista ha tengut lloc a la terrassa del bar més tradicional de Calvià poble, Can Garrit

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

EL POLÍTIC BRUNO KREISKY VA SER EL GRAN IMPULSOR DEL PROCOMÚ

L’exmandatari austríac Bruno Kreisky va ser un gran contribuïdor a la defensa dels drets humans, un polític carismàtic i atípic, que va treballar en pro del bé comú. El 1976, després de la mort de Franco, es va fer un xalet modest a la Costa d’en Blanes, des d’on contribuir a l’enteniment internacional. Allà passava estius llargs navegant per la costa calvianera i guanyant també molta influència política. Des del repòs a la Costa d’en Blanes, va acollir representants internacionals, quan això ja no formava part de la seva agenda política com a excanceller d’Àustria. Retirat, amb una mòdica paga i una salut delicada derivada d’una insuficiència renal que l’obligava a ser sotmès a diàlisis periòdiques, Kreisky va decidir continuar amb la seva feina per a l’enteniment i, per tant, d’alguna manera per a la democràcia, un model de treball d’implantació urgent en l’actualitat.

Segons Emilio Alonso, exmandatari del PSOE i historiador que va conèixer personalment Bruno Kreisky, «ell volia venir a estiuejar a Mallorca feia temps, ja durant el franquisme, perquè aquí tenia un

germà que passava llargues temporades i tenia inversions en hosteleria. El germà li va dir que Mallorca era un paradís molt tranquil i que estaria molt bé. Bruno era reticent a venir amb la dictadura i no ho va fer fins a la primavera del 76. Tant li va agradar estar aquí que es va fer una caseta a Costa d’En Blanes, que va gaudir fins a la mort. Hi passava els estius, i de vegades les vacances de Nadal i de Pasqua».

Des de la seva residència estiuenca va treballar al nivell més alt de l’àmbit internacional. Des de terres calvianeres l’exercici diplomàtic de Bruno Kreisky va ser notori, no debades cada encontre que organitzava suposava un esforç gran de convivència i connivència amb l’Estat espanyol, de qui deia ser un gram amic i a qui havia de confiar la seva seguretat i la dels alts mandataris que convidava. «Destacava en ell la bonhomia, pàtina del seu origen familiar. Sempre estava a gust i serè, i en ambients molt diferents, ja fos tractant amb guàrdies civils, periodistes o adversaris polítics. Parlava amb tothom, acostumat al món i a les persones».

La seva cita «mentre hi ha diàleg no hi ha guerra» defineix el seu estil per a la concòrdia, que va aplicar tant al seu país, Àustria, com en l’àmbit internacional.

El rei Joan Carles I rep Kreisky en un vaixell, 1979.

Kreisky tenia dues persones d’Àustria al seu servei per a temes de seguretat, a més d’una parella de la Guàrdia Civil per al seu dia a dia. Però, per a les trobades internacionals, el delegat del Govern en aquells moments a les Balears, Carlos Martín Plasencia, del PSOE, va haver de fer veritables esforços per manejar la seguretat que un mandatari com Kreisky necessitava.

Els serveis de seguretat que vigilaven ca seva, bàsicament guàrdies civils, recorden que sempre tenia per a ells un entrepà preparat que duia cogombre, una hortalissa llavors no gaire consumida a Mallorca i menys per preparar un panet. També diuen els qui el varen conèixer d’aprop que regalava una capsa de tabac a cada agranador que passava per davant ca seva.

A Calvià varen venir a entrevistar-s’hi, entre d’altres, el cap de l’Autoritat Palestina, Iàssir Arafat, o el president de Líbia, Moammar al-Gaddafi. Va ser especialment delicada la visita de Gaddafi, ja que les tropes líbies, en aterrar a Mallorca, no varen voler deixar les armes. Va ser un estira i amolla i es varen viure moments de tensió. Sortosament es va poder arreglar.

Per a Emilio Alonso no és casual la tria de Mallorca i d’un lloc tranquil com la Costa d’en Blanes per a les converses amb

els alts mandataris. Cal tenir en compte la situació geogràfica: la Mediterrània, el fet illenc, i d’alguna manera la llunyania amb Madrid, que feia de la residència de Kreisky un lloc més neutral per tractar temes internacionals.

Sovint també tenia la visita del rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I, i de l’expresident espanyol del PSOE, Felipe González, al qual li va donar consells sobre socialisme. A ca seva no varen faltar nombroses tertú-

lies sobre la socialdemocràcia. Tot i així, la seva cortesia i formalitat en el vestir sovint el feia semblar més un diplomàtic que no pas un defensor de la lluita de classes.

Els seus orígens

Bruno Kreisky va néixer el 1911 a Viena, fill d’un fabricant jueu de la zona de Bohèmia. Va ser canceller austríac (1970-1983) i, tot i ser agnòstic, va emprar la seva condició de jueu per mitjançar entre Israel i els països àrabs, va reconèixer l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina) i fins i tot va tenir qualque enfrontament amb la primera ministra d’Israel, Golda Meir. Bruno Kreisky, format acadèmicament en Filosofia, políticament s’identificava amb l’austromarxisme i era seguidor de Karl Popper, filòsof austríac d’origen jueu a qui se li atribueix la frase: «En nom de la tolerància, hauríem de reivindicar el dret a no tolerar els intolerants». Una frase que ben bé pot il·luminar la carrera política de Kreisky, posant l’accent en les llibertats formals dins la socialdemocràcia, una lluita que li va permetre viure una vida intensa, plena d’alicients i aventures, amb només alguns punts de foscor que també convé analitzar.

La descendència burgesa

L’ambient al voltant de Kreisky no era elitista, ni a la Costa d’en Blanes ni a Viena. Tampoc no es mostraven altius ni els

El guàrdia civil José Martín Padilla i l’excanceller austríac Bruno Kreiski a ca seva. Costa d’en Blanes, primavera de 1987. Foto presa per Corona Cobián.

Miguel Nigorra va ser l’amfitrió a Santa Ponça de la reunió històrica entre Moammar al-Gaddafi i Bruno Kreisky. 19 de desembre de 1984.

Kreisky fent un cafè amb el president Felipe González i l’agent consolar d’EUA Tummy Bestard.

seus ajudants ni confidents. En una de les primeres visites a Mallorca, Emilio Alonso del PSOE és cridat perquè, juntament amb Fèlix Pons, que seria president del Congrés dels Diputats, acudís a l’hotel Son Vida, on s’allotjava el canceller Kreisky. Varen demanar per ell i varen veure arribar un home al vestíbul. Sí, era Kreisky, però el seu germà, Saül. Igualment es varen presentar i Saül els va dir: «Vostès volien veure el Kreisky socialista; jo som el capitalista».

A principis del segle passat, a Àustria rebien vi de s’Estaca i oli de Miramar, possiblement per la influència que havia tengut l’arxiduc Lluis Salvador en alguns parents austríacs que varen mantenir les exportacions. Productes comercialitzats i consumits per la burgesia, especialment la vienesa. Bruno Kreisky provenia d’una família de la burgesia jueva de Viena, molt centrada en la prosperitat dels seus negocis i en la felicitat personal. Una situació que molestava especialment per l’important paper que tenien en l’economia i en la cultura, tot i només ser el 10 % de la població vienesa. A Mallorca la burgesia benestant xueta, coneguda com d’«orella alta», també es concentrava a la capital, Palma. De fet, la situació dels jueus vienesos era molt semblant a la que es vivia a Mallorca, com argumenta la historiadora Apol·lònia Nadal en la seva tesi doctoral Exposicions internacionals, nacionals i locals (1827-1929): «Resulta especialment curiós que un dels col·lectius que millor reflectien els principis i l’ordre burgès –els xuetes– constituïen un dels col·lectius més marginats de la societat insular».

A Àustria, la situació va canviar de manera radical amb l’arribada del nazisme, quan es varen expulsar els jueus de tot els possibles llocs de poder que poguessin exercir. Kreisky es va unir a la joventut socialista el 1926, quan tenia 15 anys. Era el típic petit burgès jove. Els seus orígens privilegiats, pel que fa a classe social, no varen ser un emperò perquè el 7 de novembre

de 1983 pronunciàs a Roma, patrocinat per la FAO (Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), un discurs sobre què havien de fer els governs socialdemòcrates per assolir la justícia social sense recórrer a una revolució com la soviètica. El programa moral tenia l’inconvenient de ser inassolible sense canviar radicalment el model d’Estat i les institucions de la democràcia burgesa, i ell ho sabia.

Cal destacar que a Àustria no hi havia una burgesia autòctona, forta i dinàmica, per la qual cosa va poder atorgar a l’Estat un paper fonamental durant les legislatures que va comandar, en les quals va dirigir les línies de l’economia de mercat envers els objectius de créixer i repartir. De fet, Kreisky va ser un home que aplicava «reformes permanents», a fi de modificar el sistema de relacions de poder de manera irreversible, com un intent de retorn a l’austromarxisme i com una sortida entre la dicotomia de la revolució i la reforma. Entenia que, al contrari de la democràcia burgesa o liberal, la socialista era fruit de la participació del conjunt de la societat.

La qüestió

jueva i l’Àustria nazi

El 1931 Bruno Kreisky va abandonar de manera oficial la comunitat jueva de

culte i des de llavors es va autodenominar agnòstic, ja que ho veia contraposat a la seva vocació dins el Partit Socialista d’Àustria (SPÖ). Qualificar-se d’agnòstic el va salvar de la persecució racial que els nazis varen dur a terme a Àustria a partir de 1938. I, d’aquí, una de les fites fosques del mandatari, que va tenir una topada amb el famós «caçanazis» Simon Wisenthal, el qual li recriminava no haver estat prou dur amb el llegat nazi, no defensar l’Estat d’Israel, o no portar la seva condició de jueu com una bandera.

No obstant això, Kreisky va facilitar el trànsit de devers 250 mil jueus de l’antiga Unió Soviètica i dels seus països satèl·lits cap a Occident, Israel i els EUA, tot creuant l’Àustria neutral dels anys setanta on ell estava comandant. Avui dia entenem perfectament la importància que és donar una via de pas segura per a les persones immigrants o de minories que cerquen un lloc on viure en pau i prosperitat.

Abans de l’ocupació d’Àustria el 1938, el canceller Dollfuss, d’ideologia socialcristiana i que després va ser assassinat pels nazis, va prohibir el Partit Socialista i les seves activitats. Llavors Kreisky va desenvolupar la seva tasca política en la clandestinitat. El mateix any de l’assassinat de

En acabar una xerrada privada amb el president Felipe González, s’improvisa una roda de premsa al xalet de Kreisky. Els acompanya Emilio Alonso, secretari de Finances del PSOE. 1983.

Dollfuss, el 1934, Kreisky s’afilia al Partit Socialdemòcrata austríac i funda les Joventuts Socialistes Revolucionàries, fets pels quals va ser perseguit i empresonat durant el nazisme el 1935, quan Àustria formava part del III Reich.

Kreisky tenia una condemna a mort. Va ser alliberat per ser arrestat una altra vegada. Llavors, va escriure un carta agosarada a la Gestapo per, d’alguna manera, despertar l’empatia amb els seus oficials:

«He decidit adreçar directament la meva petició a la Gestapo, ja que crec que aquesta organització ara se centra bàsicament amb anteriors il·legals. Estic preparat per subministrar en voler noms de reconeguts i importants membres del Partit Nazi que poden testificar que durant el meu temps com a presoner sempre vaig mostrar solidaritat amb els meus companys de presó nacionalsocialistes».

Tanmateix, Kreisky i la seva família es varen veure obligats a emigrar pel seu judaisme. En tornar, i durant els seus governs, no va fer un exercici de recuperació de la

memòria històrica. De fet, és més conegut l’antisemitisme com un fenomen alemany que no pas austríac. Aquest fet, des de la perspectiva històrica, es mostra com un temps en què, a Àustria, no es va fer una revisió prou crítica del nazisme. Com si, d’alguna manera, el nazisme fos una cosa importada, tan sols culpa d’Alemanya.

La influència sueca

Kreisky va viure com a refugiat a Suècia des de l’ocupació nazi fins al final de la II Guerra Mundial i la caiguda de Viena el 1945. Allà va fer feina com a cap d’una fàbrica. Va retornar a Àustria per tres anys i va tornar-se’n a Estocolm per treballar dos anys a l’ambaixada austríaca, el que segurament va definir el seu caràcter de polític amb visió a l’exterior. En aquesta etapa va organitzar una recepció on va acudir convidada Olga Bestard, amb qui per casualitat coincidiria dues dècades més tard a un supermercat de la Costa d’en Blanes i on reprengueren l’amistat.

Del temps a Suècia va sorgir el seu matrimoni amb Vera Fürth, la qual tendria no pocs problemes de salut que li impedirien participar en tota l’agenda de Kreisky. De Suècia prové també el reforç

de les seves idees socialdemòcrates. Bruno Kreisky des d’Àustria, Olof Palme des de Suècia i Willy Brandt des d’Alemanya, parlaven amb convicció en nom de tot el moviment obrer, que reflectiren en el llibre L’arternativa socioaldemòcrata, carta i converses. Entenien la democràcia tant en el camp econòmic, com en el social, el polític o el cultural. És a dir, la democràcia no podia ser completa sense el socialisme i que el socialisme no estava plenament realitzat sense la democràcia. Els líders socialdemòcrates varen marcar unes pautes de política de creixement econòmic acompanyades de més igualtat i de més solidaritat, parant especial esment en les persones desvalgudes.

Kreisky, en la dècada dels setanta, va posar el focus en l’àmbit social, és a dir, en un model que combinava desenvolupament econòmic amb benestar social individual i amb mecanismes polítics de protecció, un model, en teoria, contrari al model caritatiu. Cal tenir en compte que, en la dècada dels vuitanta, aquests models de desenvolupament es varen convertir en inútils per resoldre els efectes negatius de les crisis periòdiques. Lentament i de manera ininterrompuda, es va imposar la tesi defensada pel neoliberalisme, amb l’objectiu bàsic d’augmentar la competitivitat productiva, mitjançant la disminució de la participació de l’Estat en l’economia, compensada per l’augment de l’activitat empresarial privada. Kreisky pren nota i als vuitanta crea una àrea de Ciència i Investigació, cartera a les ordres de la ministra Herta Firnberg, la gran esperança de modernització del país.

L’enteniment Nord-Sud i el Pla Marshall per al Tercer Món

Tant Kreisky, com Palme o Brandt tenien en perspectiva trobar solucions als problemes internacionals. Després de les recessions dels anys vint i trenta que varen afavorir l’ascens dels feixismes, els líders socialistes estaven especialment preocupats pels elevats percentatges de desocupació. Per això, el 1958 Bruno

Amb el Dalai Lama a l’hotel Achoca, a Nova Delhi.

Kreisky treballa en una proposta per incloure en l’agenda global un Pla Marshall per als països en vies de desenvolupament, ja que volia canvis radicals per reconduir una estructura global injusta, i amb aquesta finalitat va crear un institut a Viena. Per aquest motiu, els països del Nord havien de prendre mesures per potenciar la capacitat de despesa del Sud i, alhora, alleugerir els possibles problemes de desocupació al món desenvolupat, una mena de cooperació intercontinental per reduir les disparitats globals.

A més a més, va tenir una participació activa amb els moviments africans d’alliberament, especialment en tot allò que té a veure amb la lluita contra l’apartheid. Els líders socialdemòcrates varen ser catalitzadors de la figura de Nelson Mandela com a símbol de la reconciliació pacífica. Kreisky també va ser amic d’Indira Ghandi i es va entrevistar amb el líder tibetà, el Dalai Lama. Aquests són només alguns dels exemples de les seves actuacions com a mitjancer, que possiblement contribuïren a fer-lo mereixedor del premi Nerhu.

Segons Emilio Alonso: «Kreisky va ser un home de pau al qual l’importaven més els temes internacionals que no pas la política

austríaca. Potser Àustria li quedava petita, era un país petit per a les seves aspiracions de pau. Després dels horrors de la primera i de la segona guerra mundial, el que li preocupava era que l’Orient Mitjà no fos un focus d’una futura guerra i que la Unió Europea fos garant de pau»

Així, també va ser rellevant la seva mediació per a l’enteniment entre Est i Oest, per les polítiques de desarmament i per la voluntat de reduir les desigualtats al món. Era prou habitual que en diversos conflictes internacionals l’única persona acceptada com a interlocutor per totes les parts d’arreu del món fos Bruno Kreisky. Per aquest i altres motius, l’idealista Bruno Kreisky va ser nomenat ciutadà honorífic de Calvià per part de l’Ajuntament el 1985. Va haver un projecte per adquirir la casa de Kreisky a la Costa d’en Blanes per fer-hi una fundació amb el seu nom dedicada a la defensa dels drets humans i per a la pau, però la iniciativa no va arribar a fructificar mai.

Des de la Costa d’en Blanes comptava amb els suports dels banquers K. Kahane i Miquel Nigorra, així com del misser

Damià Barceló Obrador, que treballava des del consolat austríac i que durant la Transició va fer de correu entre el rei Joan Carles i la Internacional Socialista. A ell cal afegir-hi tres homes més: el rei emèrit d’Espanya, el president Felipe González, i l’agent consolar dels EUA a les Balears, Tummy Bestard.

La veritat és que Kreisky a Àustria va aconseguir avançar en diversos drets humans i en la igualtat de drets entre homes i dones, i va despenalitzar l’homosexualitat, que havia estat perseguida durant el nazisme. En referència a les dones, va despenalitzar l’avortament el 1975 i va introduir el permís de maternitat. Així mateix va treballar en la defensa de les minories, sobretot al Baix Tirol.

L’amistat entre els països àrabs i els palestins Kreisky tenia molt d’interès en la política internacional, especialment a millorar les relacions amb el món àrab i a crear una Unió Europea sòlida. Potser la tasca més rellevant de Bruno Kreisky va ser la d’introductor per acostar el Pròxim Orient a Occident. Kreisky no va escatimar esforços per fer entendre a la Comunitat Eco-

Iàsser Arafat saluda Bruno Kreisky afectuosament, 28 de gener de 1989.

Rahiv Gandhi i Bruno Kreisky, que es va traslladar de Mallorca fins a Nova Delhi amb els amics mallorquins per rebre el Premi Nerhu a l’amistat i a la comprensió internacional. 11 de gener de 1985.

nòmica Europea (CEE) la necessitat de reconèixer l’Autoritat Palestina. Una de les cites més cèlebres del canceller d’Àustria són unes paraules adreçades al gestor de conflictes i després artífex del canal televisiu Al-Jazzera, Jean Fryedman:

«Els àrabs fan propostes de pau i els enviau a passejar. Un dia d’aquests, a força de rebutjar la pau amb els àrabs, provocareu la tercera guerra mundial. Rússia els ajudarà a ells i els Estats Units a nosaltres. Aquest és un joc perillós. Jo no vull que els jueus siguem responsables d’una guerra mundial».

Kreisky, al final del seu mandat com a canceller, el 1983, va organitzar la Conferència d’Estrasburg, amb membres de la CEE i dels països democràtics de l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic). La fita es va repetir el 1987, amb major nombre de continents i països participants. En paral·lel, i des del seu xalet de la Costa d’en Blanes, continuava amb la mateixa línia de treball. Al nostre municipi va acollir el president de

l’Autoritat Palestina, Iàssir Arafat, dues vegades, el 1982 i el 1989. Arafat accedia a aquestes converses per la seva amistat amb Kreisky i perquè sabia que era defensor de la causa palestina. De fet, tots dos mantenien xerrades telefòniques de manera periòdica. Kreisky era sobretot dialogant i optimista en l’avanç per trobar una solució al conflicte al Pròxim Orient.

Segons Kreisky:

«A parer meu, el moviment palestí és una lluita nacional, que és revolucionària en tant que continua batallant. No el qualificaria de socialista, ja que el que el caracteritza és més aviat la democràcia. Crec que hi ha més de democràcia en el moviment palestí que arreu del món àrab, i això confereix al moviment palestí la seva pròpia dinàmica».

Després de la caiguda del Mur de Berlín, la Guerra del Golf, la Conferència de Pau de 1991 i el deteriorament del panorama econòmic, va arribar finalment el Procés d’Oslo el 1993, un acord interí secret entre palestins i israelians. La Unió Europea

pensava que aquestes negociacions anirien per bon camí i que començaria així una nova era de pau que suposaria la fi de l’ocupació israeliana i la creació d’un Estat palestí sobirà, viable i contigu. El s. XXI, però, va arribar amb el fracàs de Camp David entre israelians i palestins, els atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001, i la invasió nord-americana d’Iraq amb el suport de tres països de la Mediterrània: Espanya, Itàlia i Portugal. A això s’hi afegiria la victòria del partit islamista Hamas, resultat d’unes eleccions legislatives a Palestina el 2006.

La por de la Unió Europea a l’islamisme va superar amb escreix l’imperatiu democràtic. Tot i així, a la Unió Europea s’estava treballant fort en l’exercici diplomàtic, donant cabuda a Israel a la Cimera de la Unió per a la Mediterrània. La conflictivitat entre Israel i Palestina no va fer més que augmentar i més amb el despertar àrab de 2011.

Les polítiques de comunicació Bruno Kreisky feia els discursos des del balcó de la seva cancelleria, des d’on

Kreisky envoltat de la premsa mallorquina, el president Cañellas, i l’actor Xesc Forteza, entre d’altres. Entre els informants, l’única dona, la periodista Elena Checa.

també veia les manifestacions dels seus opositors, entre els quals hi solia haver el seu fill Peter des de primera línia. Peter era de les joventuts socialistes i del parer que son pare no era prou radical. Bruno Kreisky ho entenia, eren «coses de la democràcia».

El passat de Kreisky en el periodisme com a corresponsal de guerra el va ajudar a entendre que en comunicació sempre s’ha de trobar l’espai per al contrari. Per exemple, Kreisky va participar com a candidat per primera vegada el 1970 en un debat televisat en blanc i negre amb el seu opositor, el canceller Josef Klaus, del Partit Popular Austríac (ÖVP), emès en directe i sense control dels temps d’intervenció. Kreisky es va mostrar molt superior en el debat centrat en les polítiques econòmiques.

Introduir el missatge polític a totes les llars a través del televisor no és l’única fita remarcable. Durant la convenció del Partit Socialista de 1968 no es donava permís als periodistes a accedir-hi, ni tan sols feien roda de premsa. Això va canviar a partir de 1970 en l’època Kreisky, que sabia quin paper important podien jugar els mitjans de comunicació de masses en la configuració de l’Estat. També cada setmana des del seu gabinet s’organitzava una roda de premsa, feia difusió dels seus plans tenint en compte el seus públics objectius i estava disponible per als mitjans via telefònica. A més a més, per a les seves campanyes en política exterior va fitxar periodistes experts en informació internacional, i publicistes experts en l’elaboració dels missatges propagandístics per a les polítiques internes. Tot un seguit de mesures que li varen fer guanyar l’apel·latiu de «canceller dels mitjans», un tret de modernització i professionalització.

L’energia nuclear

Entre 1976 i 1978, el govern de Kreisky tenia diverses proves programades per engegar la primera central nuclear del país, la de Zwentendorf, a uns 40 quilòmetres

de Viena, la més segura del món per visitar, ja que mai no ha entrat en funcionament. Llavors, aquesta opció energètica va desencadenar moviments importants en l’oposició. Així que Kreisky va permetre l’organització d’un referèndum a finals de 1978. Va sortir que no a la producció d’energia electronuclear a Àustria amb el 50,47 % dels vots, entre els quals també n’hi havia de socialistes. La Iniciativa d’Opositors de l’Energia Atòmica va coordinar la campanya del no, basada en la manca de mesures de seguretat de la central i la seva proximitat a la capital. L’activista que va dur el lideratge de la campanya ecologista era Freda Meissner-Blau, una figura reconeguda en qüestions de caire ambiental. Malgrat aquesta derrota, Kreisky va ser elegit un altre pic canceller amb una folgada majoria absoluta.

I és que la política a Àustria era molt diferent a la situació a Espanya. Com explica Emilio Alonso: «Kreisky està molt segur del suport del poble austríac, ja que tenien afiliats el 10 % del cens. A Àustria, quan neixes t’afilien a alguna associació, a una filharmònica, a un club d’escacs, petanca, voleibol o grup excursionista...,

hi havia moltes cooperatives. Aquí ni ens afiliam ni ens federam ni res. Fins i tot Kreisky va dir que, encara que violàs una dona a la plaça central de Viena, ell continuaria tenint el mateix percentatge de vot. No obstant això, era molt de consultar contínuament els militants abans de prendre una decisió».

Sobre Espanya

Bruno Kreisky tenia clar que Espanya primer de tot necessitava una democràcia i després entrar a la Unió Europea. Tenia un concepte definit de com havia de ser la transició de la dictadura a la monarquia parlamentària a Espanya, i hi va jugar un paper important. El fet d’estar a la Costa d’en Blanes, un indret d’atractiu turístic, va ser també una manera de mostrar a l’exterior una «Espanya» més oberta malgrat l’aïllament causat pel franquisme.

Abans de ser canceller, Bruno Kreisky havia estat ministre d’Afers Exteriors i va tenir un paper rellevant en l’oposició a l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea abans de 1986. La situació democràtica a Espanya no estava consolidada i això era una trava per a la seva

El 25F, el canceller d’Àustria escriu a Joan Carles I poc després del cop d’Estat a Espanya. El 27 de març, el rei agraeix la solidaritat de Bruno Kreisky i li expressa la seva admiració.

Sobre Espanya

incorporació al Mercat Comú. Kreisky va treballar per l’entrada d’Espanya a la CEE, però aquesta encara necessitava reforçar el camí cap a la democratització i fer una transició en la qual no n’hi havia prou amb l’arribada d’un nou cap d’Estat. Els estius el rei emèrit d’Espanya prestava l’helicòpter que donava servei a la Casa del Rei a Bruno Kreisky, en agraïment per portar tots els caps de govern socialistes d’Europa a la seva coronació, un suport que legitimava Joan Carles I com a cap d’Estat davant la comunitat internacional.

Així mateix, a Mallorca, Bruno Kreisky va donar molt de suport a les primeres eleccions del 77, tot participant en una roda de premsa amb els candidats del moment al restaurant Plat Pla de la plaça Gomila de Palma. També va convidar una delegació del PSOE a passar una setmana a Viena, perquè veiés com funcionaven els partits a Europa.

Bruno Kreisky respectava la monarquia perquè tenia respecte a la democràcia. Segons argumenta Emilio Alonso, per al líder austríac allò important no era el cap d’Estat, l’important era la Constitució, la força era a la Carta Magna.

Sigui com sigui, Kreisky va posar Calvià en el primer plànol polític internacional, experiència que va fer que descendents i familiars seus continuassin venint aquí a passar-hi temporades. Ell ho va fer fins a la seva mort el 1990. No gaire més tard, a l’Ajuntament varen fer una festa en el seu honor en la qual va participar el seu fill i s’hi convidaren les persones amb qui havia tengut relació.

Tot i el pas dels anys, el record de la família a les terres calvianeres perdura. La

seva memòria familiar ha estat notícia, malauradament, per dos successos luctuosos. El 26 de desembre de 2000 quatre familiars de Bruno Kreisky moriren en un accident d’avió privat quan es dirigien cap a Mallorca. Deu anys més tard, el 27 de desembre 2010, va morir el seu fill en un accident a la serra de na Burguesa després d’haver sortit a fer una excursió a peu pels voltants de la Costa d’en Blanes. De fet, el fill vivia amb la dona en aquest nucli calvianer.

L’il·lustre Kreisky va triar Calvià tres dècades abans per, en teoria, estar tranquil i reflexionar. Els veïns el recorden passejant i baixant a la platja. Alhora, mantenia d’alguna manera un tipus de lideratge irrepetible en l’actualitat, ja que a la Unió Europea les decisions s’han de prendre conjuntament entre els estats membres. Àustria va necessitar d’un líder com Kreisky per tenir pes mundial, i Kreisky, un lloc com Calvià per fer-ho possible.

Els veïns el recorden passejant i baixant a la platja

Bruno Kreisky a ca seva, maig de 1986.

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista amb Maria Ferrer (Palma, 1972), periodista

PROTAGONISTES DE RÀDIO CALVIÀ

La batlessa, Margarita Nájera

El cap de l’oposició, Eduardo Vellibre

El regidor i Defensor del Ciutadà, Antoni Pallicer

El cap de la Polica Local, Jaime Tovar

El regidor d’Izquierda Unida, Anselmo Martín

I els presidents del moviment associatiu

La periodista Maria Ferrer estiueja de sempre a Costa d’en Blanes. Va arribar-hi perquè de petita li recomanaren la vitamina del sol, la D. Així que els pares, que vivien al barri de Santa Catalina de Palma, varen cercar un lloc on passar l’estiu i triaren la costa calvianera. De llavors ençà la seva vinculació amb Calvià ha estat permanent.

A Ràdio Calvià vàreu tenir la primera feina com a periodista. Qui eren els protagonistes dels informatius?

Era l’any 1992-1993 i la persona que jo anava a substituir és el meu home. Per tant, amb Ràdio Calvià tenc una vinculació professional i personal. Allà vaig estar dos anys i vaig ser corresponsal del Diario de Mallorca en temes de Calvià. Després em vaig incorporar a la redacció i vaig acabar essent la directora del Diario També he col·laborat amb aquesta revista, Entorn de Calvià, i amb una que es deia GEA, per a la qual vaig fer articles sobre l’Agenda Local 21 de turisme i sostenibilitat.

«La ‘forastera’ que té un fill integrat és una representant de Calvià»

Maria Ferrer a la redacció de Diario de Mallorca. Foto: B. Ramón.

a Calvià

PORTADA

Jo posaria de portada algú que està a prop de l’edat de jubilació, que hagués arribat a Calvià d’una comunitat autònoma d’immigrants –com ara Extremadura o Andalusia–, que hagués fet feina a l’hosteleria, que hagués estat reivindicativa amb els drets dels treballadors, que hagués organitzat festes d’estiu reivindicant elements del seu origen, i que ha tengut fills que han creat el Calvià actual. Són fills que han estudiat a la nostra universitat i s’han format ja en el coneixement de la nostra

llengua, són els calvianers del present i del futur, amb un origen multicultural i multisocial vinculat amb la immigració de la Península. Aquesta «forastera» que té un fill integrat és una representant de Calvià, més que un estranger que fa trenta anys que viu aquí i que no s’ha integrat gens.

INTERNACIONAL

El polític Bruno Kreiski.

ECONOMIA

Parlaria de turisme, de qualsevol empresari-propi-

etari d’un hotel o d’un restaurant de zones com Santa Ponça o Peguera, que ens poden ensenyar sobre com han anant modificant l’estratègia de negoci, o sobre el turisme de masses, i de com han evolucionat a un turisme de més qualitat i més rendible. Algun empresari, no parl de grans cadenes.

ESPORTS

El triatleta Mario Mola.

CULTURA

No sé què dir-te, sembla que n’hi ha pocs.

Creis que hi ha equilibri entre els homes i les dones que heu destacat entre els protagonistes?

No, qui pot compensar la balança és Margarita Nájera, que va ser un personatge polític de primer nivell quan les dones no tenien una primera plana destacada. Calvià no és un lloc on el poder sigui majoritàriament masculí, que ho és com a tot el món, però parlar de Calvià és posar de rellevància una batlessa com Margarita Nájera.

Com a directora del Diario de Mallorca, creis que vàreu posar en valor la dona?

Ho vaig intentar, vaig aplicar una política de discriminació positiva cap a les dones i

vaig triar de manera conscient una subdirectora. També vaig posar com a responsable de cultura una dona, vaig donar la responsabilitat de les pàgines d’opinió a una redactora en cap, i vaig intentar fer entendre a la redacció que en el relat del món havíem de deixar enrera les inèrcies de parlar sempre amb els mateixos perquè la tendència és acudir als homes. És a dir, cal acudir a dones com a fonts informatives. I en els actes de Club Diario de Mallorca vaig intentar que en les taules rodones i en els actes de debat sempre hi participàs alguna dona. Crec en la paritat, és necessària i imprescindible, tot i que hi hagi homes més qualificats, perquè sempre hi ha hagut homes no qualificats

ocupant càrrecs de direcció. S’ha d’obligar a posar les dones en càrrecs de responsabilitat per avançar.

Quina importància tenen els mitjans de comunicació a l’hora de posar de relleu un personatge?

Són molt importants, més abans que no pas ara. Amb les xarxes socials el nostre coneixement de la realitat ha canviat molt. Ara, com ho conten els mitjans de comunicació influeix en com ho percep el lector o ciutadà. Els mitjans traslladen normalment de manera molt real el que fan els personatges públics, i de vegades de manera errònia creen grans personatges i monstres mediàtics perjudicials per al debat públic.

Qui destacaríeu

com a portada i en les diverses seccions d’un diari?

De vegades el periodisme condemna un personatge de manera injustificada, el que es coneix com «la pena del Telediario». Amb qui no s’ha fet, justícia?

Jo parlaria dels noranta, en què la realitat del municipi estava molt marcada pel «cas Calvià», per l’intent de suborn a un edil socialista. Allò va instaurar una dinàmica de sospita permanent, de tribunals i debats en els plens, on sempre hi havia una ombra de corrupció velada, d’acusacions. Aquella època va etiquetar Calvià durant una sèrie de legislatures de manera injusta, i crec que ja no passa així.

És ver que a Calvià s’han pres decisions urbanístiques, a parer meu, de manera equivocada, sense tenir en compte que som una illa amb recursos limitats. No totes aquelles decisions, però, varen venir motivades per aquest rerefons d’interessos econòmics particulars de polítics i empresaris. Aquest rerefons era la visió que es tenia de l’Ajuntament de Calvià i que va marcar la gestió política, per exemple, de Margarita Nájera i de Carlos Delgado. O del regidor del PP a l’oposició, Eduardo Vellibre, que va ser jutjat i absolt pel «cas Calvià». Però, hi havia altres regidors que no tenien res a veure en l’intent de suborn o amb les denúncies que va interposar Carlos Delgado i que la justícia es va torbar tants d’anys a resoldre.

Per què els mitjans han donat aquesta visió de Calvià?

Crec que llavors Calvià era una plataforma, una palanca per després tenir un futur polític. De fet, tant Nájera com Delgado varen ser consellers. Calvià, d’ençà de llavors, ha perdut protagonisme mediàtic, per a bé i per a mal, però era injusta la relació de Calvià amb alguna cosa tèrbola en política. I els mitjans han jugat un paper important perquè així sigui.

En els diversos càrrecs professionals que heu tengut, haureu rebut telefonades de persones importants. Qui us va sorprendre i per què?

No t’ho diria. És legítim telefonar a un mitjà i criticar-nos, és un esport nacional. Hi

ha pocs periodistes exercint, tothom creu que en sap! Jo no he percebut mai això com una pressió insuportable, sempre he explicat el meu paper i lloc. No em poden insultar o fer xantatge, per exemple, amenaçant de llevar publicitat institucional per part de l’administració pública.

Nosaltres garantim un dret constitucional que és el dret a la informació i els doblers públics no es poden gestionar com a un li doni la gana. També ha passat amb les empreses privades, que amenaçaven de no posar publicitat. Jo com a directora puc dir que no ens han fet torçar el braç, i algunes campanyes al Diario de Mallorca s’han retirat perquè no estaven d’acord amb la línia editorial.

Els gabinets de comunicació s’han multiplicat de manera exagerada amb l’objectiu d’influir i colar el seu missatge, és legítim fer-ho amb continguts, no amb altres armes. Jo ja m’ocuparé de discriminar el valor, qualitat i interès d’aquests continguts.

Quines són les millors fonts informatives? Són les que protagonitzen els fets, els que fan les accions. El pitjor són els intermediaris que intenten explicar el que fa una tercera persona. És a dir, parlar amb el polític que ha pres una decisió política o, si algú té un problema a Santa Ponça, parlar directament amb la persona afectada.

Si haguéssiu d’organitzar una festa per guanyar influència, en què només fóssiu sis persones per mor de les restriccions del COVID-19, a qui convidaríeu?

· Rafel Nadal, tennista;

· Miquel Barceló, pintor;

· Lluís Quintana Murci, director científic de l’Institut Pasteur;

· Un polític, i, com que parlam de Calvià, seria el batle;

· Maria del Mar Bonet, cantautora.

Maria Ferrer al jardí de ca seva.

Hi ha talent en els joves, però el bagatge de l’actualitat i posar en context dades històriques permet contar les coses millor i amb perspectiva

Per aconseguir declaracions de personatges es necessita molta mà esquerra?

Per treure informació t’has d’intentar guanyar les fonts, és una picaresca. Hem d’intentar que vagin més enllà de la prudència i del políticament correcte per aproximar-nos a una veritat completa, que és l’objectiu del periodisme. Hem d’intentar anar més enllà de la màscara, intentar conquerir-los perquè ho contin tot, perquè la realitat sempre és més complexa.

Com s’aconsegueix una entrevista d’un personatge en exclusiva?

Les grans exclusives s’aconsegueixen amb un mitjà de comunicació reputat, el renom del periodista que ho demana també és important. En un periodista l’experiència és fonamental i, com més veterà, més experiència tendrà. Els corresponsals, presentadors i analistes als EUA que informen sobre la política del país són d’edat, seriosos i rigorosos. Hi ha talent en els joves, però el bagatge de l’actualitat i posar en context dades històriques permet contar les coses millor i amb perspectiva.

Record que estant a Ràdio Calvià vaig entrevistar el ministre d’Obres Públiques José Borrell, pel tema de manca d’aigua de qualitat i l’«Operación Barco», que duia aigua de Tarragona fins a Palma amb vaixells, un problema que s’ha resolt amb dessaladores. Em va imposar molt entrevistar un ministre i record que em va molestar que no es posàs en valor que Ràdio Calvià tenia una entrevista en exclusiva amb un ministre i amb un tema d’actualitat. A Diario de Mallorca hagués lluït molt més.

El periodisme és una discussió en sessió contínua. L’enyorau?

Sí, estic molt contenta i orgullosa de la professió que he triat, em defineix molt com a persona. La vida personal i professional han anat lligades sempre, els bons periodistes han de ser bones per-

sones. La vida professional té una influència en la vida personal, jo sempre he passat més temps fent feina que a ca nostra. No som de queixa constant, he arribat tard a casa, contenta i satisfeta. Hem de saber que sempre hi ha un punt de patiment per part del periodista, l’actualitat no té horari, hi ha un punt de desordre, un punt de dedicació extra en comparació a altres feines, i a mi això no m’ha cremat.

Han canviat molt els professionals del periodisme en els darrers anys?

Les persones de pràctiques que venen a l’estiu volen començar massa prest a fer feina a un gabinet de premsa, es queixen que surten tard del diari i donen molta importància a la vida personal. Volen acabar la feina des de ca seva. Jo m’intent sumar a aquestes tendències perquè, si no, les redaccions es buidaran. Ha de ser així, i amb sous més dignes. És increïble la precarietat que pateixen els professionals del periodisme amb les redaccions plenes d’autònoms fent feina des de ca seva i amb sous baixos... no ho podem acceptar.

Us agradaria algun dia escriure sobre la vostra experiència periodística?

Vaig estar també deu anys al Tribunal Superior de Justícia fent feina en relació amb molts de casos de corrupció. Llavors amics i companys de professió em varen dir que hauria de relatar la meva experiència. A mi, de manera seriosa, no m’ha passat pel cap, encara no estic en un moment professional de reflexió. Per ara no m’ho planteig, jo vull tornar a fer de periodista, prest.

* La periodista ha respost les preguntes en una entrevista feta al jardí de ca seva, a Marratxí, tot mantenint les distàncies de seguretat.