Jo sóc Bruno, surrealista. 1921-2000 by Ajuntament de Sitges

´´Jo

sóc Bruno,

surrealista´´

1921 -2000

“Jo sóc Bruno, surrealista” 1921 - 2000 Portada: Sitges después de la Tramuntana, 1981, oli s/tela, 116x89 cm. Exposició “Jo sóc Bruno, surrealista”. 1921 – 2000 és una exposició organitzada per l’Ajuntament de Sitges del 23 de gener a l’1 març de 2015 a l’Edifici Miramar. Comissari Joan Pi i Andreu Assistent del comissari Sandra Costa i Martín Disseny del muntatge Joan Pi i Andreu Xavi Pascual i Marsal Muntatge de l’exposició Regidoria de Cultura i Cooperació de l’Ajuntament de Sitges Textos del catàleg Joan Pi i Andreu Fotografies del catàleg Jesús París Regidoria de Cultura i Cooperació de l’Ajuntament de Sitges Arxiu fotogràfic de Dorrit Andersson Arxiu fotogràfic del Club de Mar de Sitges Realització Hydra Media Impressió Indugraf Dipòsit Legal B 2945-2015 Agraïments Al Consorci del Patrimoni de Sitges, Ràdio Maricel, Arxiu Històric de Sitges, personal de la Regidoria de Cultura, Josep Maria Alegre i Almirall, Dorrit Andersson, Àngels Andreu i de Pi (Galeria Àgora 3), Rosa Andreu, Isabel Artigas i Coll, Isaac Bielsa i Tutusaus, Manuel Blesa, José Antonio Castillo i Vizuete, Vinyet Chaumont i Hill, Juan Cimorra, Sandra Costa i Martín, Jordi Farreras, Isabel Ferrer, Maria Ferrer, Antoni Ferret, Família Ferret, Daniel Gras i Creus (Club de Mar), Família Jordà i Alsina, Montse Lago, Rosa Llorià, Lluís Marcé i Gea, Josep Martí i Vila (Restaurant Mare Nostrum), Araceli Muntané i Fernández, Francesc Niubó, Vinyet Panyella i Balcells, Xavier Pascual i Marsal, Pep Pascual i Peris, Salvador Paretas i Curtiada, Bartolo Peradalta, Jordi Planas i Haslam, Lluís Pou, Família Rafecas, Mireia Rossell i Pascual, María Dolores Rubió i García-Munté, Pere Sánchez, Antoni Sella i Montserrat, Joan Soler-Jové, Esther Sorribes, Jofre Vilà, i a tots aquells que amablement hi han volgut col·laborar. El present catàleg ha estat redactat gràcies als diferents articles publicats als mitjans de comunicació, la majoria dels quals procedeixen de l’arxiu particular de la família. També importants han estat les converses mantingudes amb Dorrit Andersson i la seva filla, Maria Ferrer, així com totes les persones que han volgut col·laborar.

L’artista de la bicicleta La història artística de Sitges ha evolucionat entre la convivència de dos pols. Per una banda, l’atracció que ha fet que pintors d’arreu escollissin la vila com a nucli i bressol d’inspiració fins al punt de quedar-s’hi i seguir-hi creant, tot vinculant-se a la seva gent i al seu tarannà cultural. Per una altra, el que podríem dir que ja és part de l’ADN sitgetà –especialment sensible a l’art i la creació– que genera, a diferència d’altres localitats, una llavor artística considerable. Bruno forma part d’aquest segon grup. Sitgetà de naixement, fill d’una família tradicional sitgetana, neix en un moment en què l’art no era una forma de viure, i es troba que pintant és la forma en què la vida se li brinda. Pràcticament autodidacta, passant per diverses professions allunyades d’aquest art, els llapis, les teles, els pinzells... se’l guanyen, i aquests elements l’acompanyaran tota la seva vida. Tal com ell es definia, “jo sóc Bruno, surrealista”, traçava camí d’una forma única, omplint un capítol explorat també per altres pintors sitgetans que caldria posar en consideració. Romanticisme, Modernisme, Noucentisme, Luminisme... Caldria parlar del surrealisme sitgetà donant-hi força, juntament amb Artur Carbonell o Puigmartí entre altres? Bruno marxa i es projecta principalment a Suècia, on destaca com a pintor. Un pintor que, això sí, guarda inqüestionablement el record i la vinculació cap a Sitges. Una vila que el farà tornar per, d’alguna manera, convertir-se en aquest altre anomenat pol d’artistes que vénen i s’hi queden. Aquesta vida de canvi, aquesta personalitat especial, aquest estil i aquesta polidesa de traç marquen la seva pintura, ben característica i atraient per a molts, que desperta curiositat i admiració, però que des de començaments dels anys 90 no s’ha pogut tornar a contemplar, llevat de les causals troballes en algun establiment, dependència municipal o casa particular. El deute amb Bruno era important, i l’exposició per la qual s’ha treballat pretén ser l’homenatge expositiu més gran que se li hagi fet mai. Reunir prop d’un centenar d’obres, recopilar la seva vida i la seva història per primer cop, posant no només documentació sinó també anècdotes i records de paraula sobre el paper, escrivint la seva biografia per primera vegada, ha estat una feina curosa i necessària. Bruno, el pintor del surrealisme, l’artista inseparable de la seva bicicleta i de gran implicació cultural, omple molts dels records que tenim de la seva persona. Bruno, el pintor dels amics, del sitges tradicional i de la quotidianitat i la projecció artística europea. Bruno, el pintor que connecta entre aquests dos pols sitgetans dels artistes que vénen o marxen i els que hi neixen. Una barreja única i especial. El Sitges presentat per la seva església, les barques, el mar i la seva casa, les seves vivències, tot transformat en un món de somnis i una manera de viure la vida i entendre el món. Un món seu que ens ha deixat un llegat artístic de gran valor que cal posar en el lloc i donar-li el reconeixement que li pertoquen. Mireia Rossell i Pascual Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges

Bruno: lectura d’un estil Hi ha paisatges que han acabat per posseir els artistes. Per fer-se omnipresents en la globalitat de la seva obra fins engolir-la, transformar-la i atorgarli un caient característic en el que el paisatge, fons i forma, s’hi estableix de manera indestriable i permanent. No únicament el paisatge per sí mateix, una determinada manera de veure i entendre el paisatge. Succeeix amb la badia de Portlligat en la pintura de Salvador Dalí, i s’esdevé, i no crec que sigui únicament per influència estètica, en la pintura de Bruno. El fet que es parli del Bruno surrealista reenvia, crec, més a la idea del llenguatge plàstic i de la tècnica que a la de l’exploració primigènia i primordial dels abismes del subconscient. És per això que entre Bruno i Dalí, o Dalí i Bruno, la distància es fa més propera per la suggestió del paisatge que per l’adscripció al calaix de les classificacions. Cosa que, a més, no deixa d’estar exempta del risc de l’anacronia. La llum de Sitges, d’intensa reverberació a la superfície daurada de la platja o en la plana marítima, ha estat motiu de recerca i fixació per part dels artistes que des de mitjans del segle XIX s’han sentit atrets pel paisatge sitgetà i hi han establert tota mena de vincles. El més important, sense cap dubte, és el de la interpretació del paisatge. De Felip Massó a Agustí Albors, passant pel Realisme i el Naturalisme, el Modernisme i el Simbolisme, el Noucentisme, la Nova Objectivitat i els realismes del segle XX, la nomenclatura és extensa i amb molts aspectes a desvetllar i revelar. Prenent Bruno com un dels darrers realistes ficcionals sitgetans del segle XX observem la interacció de la llum en el paisatge i la transformació que en resulta quan l’artista, a més, apel·la al fantàstic, oníric i fantasmagòric. Aquests elements d’inspiració o d’invocació prenen formes i es manifesten en composicions en les que l’espectador contempla o evoca orígens i versemblances. El desdoblegament de les tonalitats cromàtiques de l’horitzó, la superfície llisa de la mar, la corba geogràfica que marca la badia sitgetana, un esquelet de barca amb ombra- que, finalment, incorpora a la seva signatura, la Punta Ferrosa i el Cap dels Grills i una clara invasió del pas del temps que tot ho condensa on les coses neixen i moren configuren l’univers de Bruno. Un univers que, a més, de vegades mostra de manera obertament explícita quan hi incorpora la gran icona del paisatge sitgetà que és la Punta però que, d’altres, ens proposa a manera d’enigma perquè és la superfície plana per on transcorren els elements vitals i onírics de la vida de l’artista sempre en transformació. Un univers que plasma en múltiples ocasions, siguin 0lis, cartells d’esdeveniments, soliloquis d’artista que esdevenen quadres, dibuixos de llum i ombres en blanc i negre de traç afinat. Aquesta, la de la immersió i transformació del paisatge i de la llum, és una lectura d’estil de l’obra de Bruno. N’hi pot haver, n’hi ha d’altres perquè la contemplació de les obres d’art és, afortunadament, polièdrica i múltiple. Amb motiu de l’exposició antològica que li dedica la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, sàviament i eficaçment comissariada per Joan Pi, que ha comptat amb la col·laboració de la família de l’artista, s’ofereix l’oportunitat de retornar a l’artista i a les múltiples visions del paisatge de Sitges i dels seus propis interiors. Vinyet Panyella Directora-gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges

Todo cae y muere, 1986, oli s/tablex, 61,5x46,5 cm.

Autorretrato, 1972, oli s/ tela, 24,5x19,5 cm.

“Tots i cadascun l’hem vist infinitat de vegades pel carrer, portant en una mà un oli recentment acabat i en l’altra dos o tres pinzells. D’estatura regular, més aviat alt, no es distingeix precisament per la seva obesitat i eixut és el seu rostre, amb uns ulls centellejants. Pentina la seva abundant cabellera negra, lleugerament rullada, a l’estil Weissmüller. És freqüent veure’l amb camises de tons i ratlles extravagants i vesteix pantaló dels anomenats de tub”1.

1 “Todos y cada uno le hemos visto infinidad de veces por la calle, llevando en una mano un óleo recién terminado y en la otra dos o tres pinceles. De estatura regular, más bien alto, no se distingue precisamente por su obesidad y enjuto es su rostro, con unos ojos centelleantes. Peina su abundante cabellera negra, ligeramente ensortijada, al estilo Weissmüller. Es frecuente verle con camisas de tonos y rayas extravagantes y viste pantalón de los llamados de tubo”. Rafael Casanova, L’Eco de Sitges, 5 de setembre de 1954.

Records d’infantesa: 1921 - 1936 Juan José Francisco Ferret i Farreras, Bruno, neix el 23 de març de 1921 a Sitges. Ho fa al carrer de Sant Pau número 4 (actualment, número 10), en el si d’una família treballadora a la qual més tard s’hi sumarien la Montserrat i l’Antònia. Els seus pares, en Bruno Ferret i Curtiada –de qui n’agafa el nom artístic– i la Dolores Farreras i Bautista, s’encarreguen durant aquests primers anys de la consergeria de l’escola Sant Josep, on hi viuen i on en Bruno rebrà les seves primeres lliçons de la mà del professor Magí Casanovas. És en aquest context que en Bruno comença a mostrar la seva vena artística. Des de ben petit, pinta tot allò que se li posa al davant, ja sigui un paper o la pissarra de l’escola, que omplia de dibuixos cada dia abans de començar la classe. Ell mateix dirà en una entrevista radiofònica de l’any 1956 que “pintar va començar sent per a mi un joc, al qual he seguit aficionat ja durant tota la meva vida, sense que pugui, per tant, precisar un altre estímul que, en principi, despertés en mi aquesta vocació”2. Cal esmentar que, tot i que es considera autodidacte pel que fa la seva pintura, aproximadament dels 4 als 14 anys rep classes de dibuix del propi Magí Casanovas i, més endavant, del professor sitgetà Josep Vidal, catedràtic de perspectiva de la Universitat de Barcelona. Classes que, sens dubte, són fonamentals per a algú que considera que “aprendre el dibuix és el batxillerat de la pintura”3.

Bruno, amb 5 anys, a l’Escola Sant Josep, any 1926.

A més de la seva vocació artística, Bruno gaudeix d’un entorn culturalment actiu com és el de Sitges, que ha exercit sempre una atracció especial en artistes i intel·lectuals. Ell mateix, en un escrit publicat a L’Eco de Sitges el juny de 1992 com a homenatge al seu desaparegut amic Joan Parés, recorda aquests primers anys.

“Pintar empezó siendo para mi un juego, al que he seguido aficionado ya durante toda mi vida, sin que pueda, por lo tanto, precisar otro estímulo que, en principio, despertara en mi esta vocación”. 3 Entrevista a Ràdio Maricel, 19 de març de 1998. 2

Mi Madre (2), 1976, oli s/tela, 91x78 cm.

“A l’any 1935, sempre anàvem a esperar el seu pare quan tornava després de la nit de pesca. Després s’esmorzava a la platja boníssimes sardines a la brasa. Una de les curiositats va ser que l’incomparable tenor Hipólito Lázaro, en la nostra tertúlia-esmorzar, cantava La Marina. Tot allò era un espectacle per a nosaltres. Un quadre per a pintarlo. L’olor i la sardina i el cant del gran mestre alimentaven els nostres joves cossos i ments”4. D’aquest període és també el seu primer contacte amb les bicicletes, que més tard passaran a convertir-se en un element característic de l’artista. I és que, amb només 12 anys, en Bruno ja comença a treballar; primer al magatzem de la fàbrica de cotxes Nacional Sitges i, una mica més tard, al taller de bicicletes Maldonado. En aquest taller no només treballa, sinó que també construeix la seva pròpia bici. Lamentablement, aquesta afició es veurà interrompuda per dos motius: el primer, a causa d’un accident baixant pel carrer de Sant Pau, que farà que el seu pare li prohibeixi agafar més la bicicleta; el segon, l’esclat de la Guerra Civil.

Bruno pintant una versió de Mi Madre, any 1974.

Els records d’aquests anys inicials quedaran gravats per sempre a la seva memòria i, de manera inevitable, reapareixeran en algunes de les seves pintures: les barques, el mar, la Punta de Sitges i, fins i tot, quelcom tan aparentment banal com el terra de la seva habitació, de rajoles blanques i negres, que apareixerà a la sèrie d’obres Mi Madre.

Donació de Mi Madre a Dolores Farreras al Saló Blau del Palau de Maricel, agost de 1971.

“En el año 1935, siempre íbamos a esperar a su padre cuando regresaba después de la noche de pesca. Luego se almorzaba en la playa riquísimas sardinas a la brasa. Una de las curiosidades fue que el incomparable tenor Hipólito Lázaro, en nuestra tertulia-almuerzo, cantaba La Marina. Todo aquello era un espectáculo para nosotros. Un cuadro para pintarlo. El olor y la sardina y el canto del gran maestro alimentaban nuestros jóvenes cuerpos y mentes”.

Període de guerra i postguerra: 1936 – 1952 Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’any 1936, en Bruno abandona els estudis i marxa com a voluntari amb el bàndol republicà. Tot i que no arriba mai a lluitar activament a primera línia de foc, els esdeveniments el marquen –igual que marcarien tots els seus contemporanis– de per vida. Més tard, aquestes vivències quedarien plasmades en un diari personal, ple de dibuixos i anotacions, en el qual s’expliquen anècdotes d’allò més curioses, com el dia en què van llençar el Crist de l’església de Sitges al mar o el dia en què Durruti va evitar que cremessin la mateixa Punta, requisant els bidons de gasolina que pretenien utilitzar i reaprofitant-los per als cotxes i camions del front. En el seu interior es va mantenir un marcat record del conflicte bèl·lic espanyol, que es reflectiria en obres com Guerra Civil. A aquests records s’hi afegirien, més endavant, notícies sobre l’extermini jueu, tema representat a La sublevación de los muertos en Auschwitz, de 1991.

Dibuix extret del diari personal d’en Bruno, realitzat a mitjans de la dècada de 1990.

Sublevación de los muertos en Auschwitz, 1991, oli s/tablex, 100x122 cm.

En realitat, el seu somni era ser pilot d’aviació però, degut a la seva edat, ha de conformar-se fent de carter-enllaç a Belchite, Aragó. Aquesta serà la seva tasca durant pràcticament un any, ja que el 1937 cau malalt i torna a Sitges, on és ingressat a l’antic edifici de l’Hotel Terramar, convertit durant aquests anys en un hospital d’emergència. Un cop recuperat, roman a la seva vila natal treballant com a mariner de pesca. Serà també en aquests moments quan sorgirà una altra de les seves aficions: l’atletisme. A causa de la guerra, en Bruno ja no reprèn mai més els seus estudis acadèmics, sinó que treballa com a pescador i, per temporades, a la fàbrica de sabates, fins que el 1941 és cridat per fer el servei militar a l’exèrcit de la marina a Cartagena. Tot i això, en Bruno no deixa mai de pintar. De fet, el seu superior, el capità Cervera, descobrí el seu do pel dibuix i ho aprofità per encarregar-li tot tipus d’il·lustracions de mapes, vaixells i combats ficticis, i li assignà la tasca de delineant. D’aquests anys data, precisament, el que seria l’encàrrec més estrany de la seva trajectòria com a artista: un retrat de Hitler. Segons explicava el pintor, en una de les parades a port del destructor Almirante Valdés –on havia estat destinat–, coincidí amb un submarí alemany i, després de l’acord entre tots dos capitans, se li sol·licità a Bruno la realització del retrat del Führer, a canvi del qual rebé una insígnia.

Estadi de Barcelona, any 1943. En Bruno corria pel Sitges Atlètic Club.

En acabar el servei militar, i degut a les dificultats de la postguerra, marxa clandestinament a França buscant noves oportunitats, però és detingut i internat en un camp de refugiats. Poc després, és deportat novament a l’Estat espanyol, quedant pres al centre penitenciari de La Modelo fins a la intervenció del senyor Mellado, un sitgetà influent que aconsegueix alliberar-lo. Torna finalment a Sitges entre 1945 i 1947. Aquí, de manera temporal, continua dedicantse alternativament a la pesca i al treball a la fàbrica de sabates. El 1948 es casa amb la Maria Pilar Martínez i Balsa, amb qui té, aquell mateix any, la seva primera filla: Maria Pilar Ferret i Martínez. El 1951 naixerà la Laura Ferret i Martínez.

Guerra Civil, c. 1980, oli s/ tela, 65x54 cm.

Bodegó, c. 1950, oli s/ tela, 63x98 cm.

Les primeres exposicions: 1952 – 1962 No serà fins el 1952, ja amb dues filles, que en Bruno realitza la seva primera exposició en una petita sala del cinema Rialto de Sitges. A partir d’aquí, el sitgetà comença a comprometre’s amb la seva afició artística. El moment decisiu, però, serà el 1953, quan ha de passar-se un any al llit degut a la tuberculosi. Tot i la seva debilitat i la gravetat de la malaltia, en Bruno omple la seva habitació de l’hospital d’estris de pintura i dedica les hores a decorar petits plats que va trobant. Un cop donat d’alta, i de manera ocasional, exposa alguns dels seus quadres en aparadors de botigues com La Maragda, on durant la primavera de 1955 s’hi podia veure l’esbós del Crist que presentaria a la segona Biennal Internacional de Barcelona del mateix any i que, un cop acabat, s’exposà al públic a Casa Teixidó. Aquestes primeres pintures ja criden l’atenció del públic, tal com queda reflectit en aquest article de Rafael Casanova a L’Eco de Sitges del 5 de setembre de 1954: “A la botiga d’art d’Artur Ríos ens va ser factible contemplar algunes obres d’excel·lent realització de Francisco Ferret i Farreras, els olis del qual, molt originals, van fer detenir el pas, encara que el fred mossegués al carrer Sant Francesc, a no pocs vianants”5.

Flors, 1955, oli s/ tela, 100x81 cm.

“En la tienda de arte de Artur Ríos nos fue dable contemplar algunas obras de excelente realización de Francisco Ferret Farreras, cuyos óleos, muy originales, hicieron detener el paso, pese a que el frío muerde lo suyo en la calle San Francisco, a no pocos viandantes”

És en aquest mateix moment quan en Bruno col·labora amb un delicat Pere Pruna (Barcelona, 1904-1977) en la realització de la catifa i l’altar del Corpus Christi, amb l’ajuda dels decoradors Mataró, Manuel Martí i Àngel Torrentbó. Més endavant, es tornarà a repetir aquesta col·laboració entre els dos pintors, que junts pintaran els frescos del baptisteri i de la capella de la verge de Montserrat de la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. El 1955 té lloc la primera gran exposició a la Sala Pallarès de Barcelona, on s’hi exposen flors i bodegons que alguns crítics acusaran de ser còpies de Serrano i Durancamps. En paraules d’Alberto del Castillo, “seria desitjable que deixés Durancamps i els altres en pau i es dediqués a pintar pel seu compte. Perquè si és lícit copiar per naturalesa, no és tan correcte copiar els demès”6. Uns anys abans, el propi Alberto del Castillo, que fou director del Museu Romàntic de Sitges, havia encarregat al pintor la decoració de la bodega del museu. Les males crítiques rebudes tenen dues reaccions sobre en Bruno: d’una banda, deixarà de preocupar-se d’allò que els crítics diguin d’ell i la seva obra; de l’altra, es decidirà a pintar amb el que serà el seu estil característic, molt proper al surrealisme de Salvador Dalí, amb qui havia travat amistat l’estiu de 1952 durant una breu estada d’aquest amb Gala i el rei Humberto II de Saboya a Sitges. Una altra amistat important serà la de Salvio Valentí, que l’ajudarà tant en la seva vida privada com en l’artística. Bruno i Pepe Zamora decorant el Club de Mar per al Carnaval de 1957.

El dia 11 de febrer de 1956, a Sitges, es posa “la primera pedra d’un projecte que, sota el nom genèric de Fiestas de Invierno, pretenia convertir el Carnaval en un element de promoció externa de Sitges”7. La iniciativa, sorgida del Club de Mar de Sitges, tenia la voluntat de fer agafar relleu internacional a les festes de Carnaval. Per a la decoració del local on tindria lloc el primer acte d’aquest projecte, es va comptar amb el pintor Pepe Zamora, que fou ajudat per en Bruno. Si l’exposició del 1955 va ser clau en la seva trajectòria artística arran de les crítiques, encara ho serà més la que tingué lloc l’octubre de 1958 a la Sala Biosca de Madrid. Allí, Bruno ja presenta obres que segueixen el seu estil personal i aconsegueix cridar suficientment l’atenció com perquè se li obrin noves portes (Lima, Stuttgart...) i es comenci a considerar la seva pintura com una aportació seriosa al surrealisme espanyol.

“Sería de desear que dejase a Durancamps y a los otros en paz y se dedicase a pintar por su cuenta. Porque si es lícito copiar a la Naturaleza, no es tan correcto copiar a los demás”. Diario de Barcelona, 15 de gener de 1955. 7 AAVV: Cinc mirades al carnaval de Sitges, segles XV-XX, Societat Recreativa El Retiro, 2001. 6

“Modern d’acord a l’època actual, però amb majestuositat de la interpretació que li dóna l’estudi de la composició i, al mateix temps, amb aquella reminiscència clàssica en l’execució que li confereix volum, força expressiva i el fan bell”8. La crítica, en general, va lloar el seu excel·lent coneixement de la feina de pintor, així com la seva capacitat de somni i fantasia, i moltes de les obres exposades van acabar en mans de coneguts col·leccionistes. Com a anècdota, cal comentar que l’exposició es va inaugurar amb tres dies de retard, ja que la censura franquista obligà Bruno a retocar una de les obres en què apareixia un nu femení amb el pubis al descobert. A partir d’aquí, comença una etapa de gran activitat artística amb nombroses exposicions. La primera realitzada fora de l’Estat espanyol tindrà lloc el 1960 a la galeria Lutz & Meyer d’Stuttgart, Alemanya. Des d’aleshores, l’artista compaginarà les exposicions internacionals amb col·laboracions benèfiques per a diferents entitats de Sitges, com l’Auca de la Vendimia, realitzada el 1961 juntament amb altres artistes a benefici de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Aquest impuls internacional anirà acompanyat, casualment, de l’aparició de la Dorrit Andersson, una sueca que, en només dues setmanes, li robarà el cor. Curiosament, ella ja havia estat en diverses ocasions a Sitges i a Barcelona, on freqüentava els mateixos llocs que en Bruno, però no és fins a l’estiu de 1962 que finalment es van conèixer. En aquells moments, el pintor es troba instal·lat al seu estudi d’Olèrdola, refugiat –per dir-ho d’alguna manera– d’un matrimoni totalment insostenible i deteriorat. És per això que, quan la Dorrit torna a Suècia, ell no dubta en seguir-la uns dies més tard, ajudat pel matrimoni Bloch, que li facilita els preparatius per a poder marxar sense cridar l’atenció, cosa que en aquella època, en què encara no estava acceptada la llei del divorci, hagués pogut tenir conseqüències molt negatives. Així, en acabar el seu últim dinar a Sitges, al Restaurant Mare Nostrum, i un cop finalitzada la decoració d’un local a Lloret de Mar, en Bruno, amb només un parell de camises i una pintura inacabada, puja al tren que el durà a la seva nova vida. Una nova vida literalment. I és que no només es tracta d’un canvi de família i de lloc de residència, sinó que també ha de canviar d’identitat: adopta la del passaport obtingut el 1959 a causa dels antecedents polítics republicans, passant a dir-se Francisco Ferrer i Ferreres, nascut el 23 de març de 1922.

Bruno i Salvador Dalí a Port Lligat, any 1959.

“Moderno de acuerdo a la época actual, pero con majestuosidad de la interpretación que le da el estudio de la composición y, al mismo tiempo, con esa reminiscencia clásica en la ejecución que le confieren volumen, fuerza expresiva y lo hacen bello”. Manuel Sánchez Camargo, subdirector del Museo Nacional de Arte Contemporáneo de Madrid, 1958.

L’estada a Suècia: 1962 – 1973 Allunyat de l’agitada vida social de Sitges, l’època a Suècia serà la més productiva de la seva carrera. Durant aquests anys, en Bruno pinta dia sí i dia també (a excepció del dia de Nadal). Especialment, pinta durant la nit, i realitza nombroses exposicions individuals i col·lectives (Sala Nisse, Göteborg, 1963; Galerie Gammel Strand, Copenhague, 1966; Modern Nordisk Konst, Göteborg, 1967 i 1969; Galleri AE, Göteborg, 1968; entre d’altres). Aquest augment de la producció artística es mantindrà, tot i tornar a Sitges, fins als seus últims dies, i no afectarà únicament la pintura, sinó que deixa fluir la seva creativitat en tots els aspectes de la seva vida. Realitza escultures i elements decoratius per casa i, fins i tot, com a eina per a comunicar-se amb la gent, ja que el sitgetà, quan no se sabia fer entendre, dibuixava allò que volia dir. També instal·la a la finestra del menjador una gran esfera, tan característica del seu art que, quan s’il·luminava, es podia veure des del carrer. Cal aclarir que, tot i la distància, en Bruno segueix present a la seva vila natal, on freqüentment envia obres com a premi per a concursos o per a subhastes, així com altres col·laboracions. En aquest aspecte, els germans Josep i Rafael Casanova hi tenen un paper fonamental, ja que durant tot aquest temps actuen de vincle entre el pintor i Sitges. D’una banda, Rafael, cronista oficial de la vila, es dedica a fer ressò dels èxits i de les exposicions del pintor, mentre que en Josep, secretari de Foment del Turisme, li gestiona els possibles encàrrecs, que Bruno realitza gratuïtament.

Bruno a Göteborg, durant l’exposició a la Långedrags Gallerie, novembre de 1968.

El 1964, l’artista aconsegueix ser seleccionat per a participar al Vintersalongen (Saló d’Hivern) de Göteborg. Es tracta d’un esdeveniment important, en què les obres que formen part d’aquesta exposició col·lectiva anual són seleccionades per un jurat que ha d’escollir entre més de 600 peces de 150 artistes diferents. També s’escolliran dues obres seves per a participar al Decemberutstälning del 1966, entre un total de 840 composicions de 188 artistes. El mateix any 1966, es trasllada per poc temps a Copenhage per a realitzar una exposició a la Galerie Gammel Strand. En aquesta època rebrà visites d’alguns dels seus amics, com Miquel Utrillo i Vidal, i neixen les seves dues filles petites: l’Ana María Luiza Ferrer, el 1963, i la Isabel Dorrit Pauline Ferrer, el 1966.

Bruno, Dorrit i Isabel, a Göteborg, novembre de 1967.

És també durant aquests anys que Bruno realitza dues de les seves pintures més personals i especials: la primera versió de Mi Madre, que li regalà a la seva mare Dolores, i Autorretrato. Aquestes dues obres apareixeran en nombroses exposicions, ja que no les posarà mai a la 16

Bruno, Dorrit i Maria Luiza, a Göteborg, setembre de 1964.

venda. L’èxit de Bruno més enllà de les nostres fronteres és innegable. No és estrany, doncs, que durant una breu estada a Sitges, l’estiu de 1970, l’Ajuntament aprofiti per planificar una petita exposició d’homenatge que tingué lloc al Saló Blau del Palau de Maricel entre el 15 i el 30 d’agost de 1971. D’aquesta exposició en destaca la pintura titulada Sitges després de la Tramuntana9, que es posa com a exemple d’obra d’un autèntic pintor surrealista amb personalitat pròpia i capaç de traslladar al llenç un món particular de fantasia. També s’hi exposava Raras arañas arrastran a Sitges.

Deseo, 1966, oli s/tablex, 19x21 cm.

A vegades, l’artista repetia els títols de les seves pintures. En aquest cas, l’obra mencionada no té relació amb la que es pot veure en la present exposició. 10 “En Halsingbir (Suecia) se ha celebrado una extraordinaria exposición de arte antiguo y moderno, en la que nuestro estimado compatricio Bruno ha presentado un conjunto de diez cuadros. Esta exposición, sin duda de las más importantes que se organizan en dicho país, ha tenido un brillante éxito, siendo inaugurada por el S. M. el Rey de Suecia, quien felicitó al artista suburense, demostrando un especial interés por la técnica y la composición de las obras exhibidas”. 9

El mes de setembre d’aquest mateix any, a Hälsingborg (Suècia), se celebra una gran fira d’antiguitats i art, inaugurada pel rei d’aquest país nòrdic, que demostrà un especial interès per la tècnica i la composició de les seves obres. Així en parlaven a L’Eco de Sitges del 6 de setembre de 1970: “A Hälsingborg (Suècia) s’ha celebrat una extraordinària exposició d’art antic i modern, en la qual el nostre estimat compatrici Bruno hi ha presentat un conjunt de deu quadres. Aquesta exposició, sens dubte de les més importants que s’organitzen en l’esmentat país, ha tingut un brillant èxit, sent inaugurada per S. M. el Rei de Suècia, qui ha felicitat l’artista suburenc, demostrant un especial interès per la tècnica i la composició de les obres exhibides” 10.

El retorn a la Blanca Subur: 1973 En els primers anys de la dècada dels setanta, en Bruno i la seva família fan curtes estades estiuenques a Sitges. Durant aquestes visites, gaudeixen de les seves amistats i de la costa mediterrània, tot i que la vida cultural i artística ha canviat radicalment. Ja no es fan “aquelles tertúlies de l’antic bar El Cable”11, amb Ignacio Agustí, Beneikoechea, Manolo Muntañola, La Chunga, Pierre Gauitier, Pere Pruna i altres, i l’interès per l’art ha estat desplaçat per l’abundància en el turisme. Amb aquestes paraules es lamentava el pintor: “el meu poble natal, que és Sitges, ha patit un enorme canvi. Quan jo el vaig deixar, tendia a la prosperitat. Avui llisca pels declivis de la decadència”12. Tot i això, Bruno seguirà participant i protagonitzant exposicions a la seva vila, especialment a partir de 1973, quan s’hi instal·la novament de manera definitiva. Així, per exemple, durant el mes de setembre de 1972, participa en una mostra col·lectiva a la recentment inaugurada Galeria Àgora 3, amb pintors de la talla d’Agustí Ferrer i Pino o Teresa Ferrer, i on destaquen les obres Tentaciones de San Antonio i Mi Madre. També forma part d’exposicions col·lectives a la Galeria Chez Juan, situada en un edifici de nova construcció on s’hi instal·larà temporalment amb la seva família. Paral·lelament, l’artista col·labora amb la donació d’un magnífic quadre que va ser subhastat a la Pèrgola del Club de Mar a benefici de l’Hospital de Sant Joan Baptista. L’adaptació a la vida sitgetana serà complicada en un primer moment per a la Dorrit i les seves filles, acostumades a les comoditats i les maneres de fer de Suècia. Malgrat això, acabaran integrant-se al món mediterrani. És també en aquest moment quan les bicicletes passen a convertir-se en un element més de la família, ja que a en Bruno no li agrada conduir i les utilitzen com a mitjà de transport habitual. A partir d’aquest moment, l’agafarà cada dia a excepció dels diumenges, i inculcarà aquesta afició pel ciclisme a les seves filles.

Fotografia d’en Bruno en bicicleta, apareguda en una entrevista d’El Mundo Deportivo, el 14 d’agost de 1976 amb motiu de la Volta Ciclista a Catalunya.

El 1974, l’artista realitza el seu primer cartell per al Ral·li Internacional de Cotxes d’Època i, més endavant, també s’encarregarà de fer nombrosos cartells per al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya (1975, 1976, 1977 i 1978), el Corpus (1975), el Carnaval (1992) i, fins i tot, per a la Volta Ciclista de Catalunya (1975 i 1976). El 1975 és un any especialment actiu, en què realitza

Bruno al Ral·li Internacional de Cotxes d’Època de 1983.

11 “Aquellas tertulias del antiguo bar El Cable”. L’Eco de Sitges, juny de 1992. 12 “Mi pueblo natal, que es Sitges, ha sufrido un enorme cambio. Cuando yo lo dejé, tendía a la prosperidad. Hoy se desliza por los declives de la decadencia. L’Eco de Sitges, 22 d’agost de 1971.

nombroses exposicions en diferents espais de Sitges, com la Sala Patronat, la Galeria Chez Juan, el Niu d’Art, la Galeria El Centauro, així com a la Sala Gaudí de Barcelona. Un any més tard, el 1976, participa a l’Homenatge a Federico García Lorca, que tingué lloc al teatre del Casino Prado. La pintura-collage que presenta en Bruno, fervent admirador de Lorca, passà a formar part del patrimoni cultural de la vila i, actualment, es pot veure a l’Arxiu Històric de Sitges. Cal dir que ell ja havia realitzat una exposició-homenatge al poeta andalús durant la seva estada a Suècia, tal com explica en una entrevista a L’Eco de Sitges del 16 de juliol de 1977: “estic ultimant els detalls per a una exposicióhomenatge a Federico García Lorca sota la temàtica dels seus poemes, que són una font inesgotable d’inspiració. Presentaré 27 obres, malgrat que encara no està concretat el lloc i la data. El 1967 vaig fer una exposició similar a Suècia i va tenir una extraordinària acceptació”. “Estoy ultimando los detalles para una exposiciónhomenaje a Federico García Lorca bajo la temática de sus poemas, que son una fuente inagotable de inspiración. Presentaré 27 obras, aunque aún no está concretado el lugar y la fecha. En 1967 hice una exposición similar en Suecia y tuvo una extraordinaria aceptación”.

Original Cartell Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, 1975, oli s/tablex, 46,5x54,5 cm.

També participa, el 1980, a l’exposició organitzada per restaurar els capitells de Pere Jou del Palau de Maricel. La idea d’aquesta iniciativa era recaptar fons suficients per tal de poder finançar el projecte i en Bruno, un cop més, se solidaritza amb la seva vila natal. Aquell mateix any, l’Hospital de Sitges li cedeix un immoble ubicat al carrer Major, a l’actual Granja de Sitges, on instal·la temporalment el seu estudi amb un aparador en el qual hi exposa les seves obres. Si durant els anys a Suècia no va perdre mai el contacte amb Sitges, ara s’inverteixen els papers, de tal manera que l’artista segueix realitzant exposicions als llocs que tant havia freqüentat durant la dècada dels seixanta. Aquest és el cas, per exemple, de la galeria Lutz & Meyer d’Stuttgart, on el 1977 s’organitza “una exposició que se celebrarà durant tot el proper mes d’abril, en la qual també podran admirar-se obres dels mestres surrealistes de primera línia com Max Ernst, Tanguy, Magritte i Dalí, entre altres” 14. Un altre fet important d’aquesta època és la celebració del

Original Cartell Carnaval, 1996, oli s/tela, 46x38 cm.

“Una exposición que se celebrará durant todo el próximo mes de abril, en la que también podrán admirarse obras de los maestros surrealistas de primera línea como Max Ernst, Tanguy, Magritte y Dalí, entre otros”. L’Eco de Sitges, 19 de març de 1977. 14

La noche de las cuatro lunas, 1997, oli s/ tablex, 31x27 cm.

Murió al amanecer, de Federico García Lorca Noche de cuatro lunas y un solo árbol, con una sola sombra y un solo pájaro. Busco en mi carne las huellas de tus labios. El manantial besa al viento sin tocarlo. Llevo el No que me diste, en la palma de la mano, como un limón de cera casi blanco. Noche de cuatro lunas y un solo árbol. En la punta de una aguja, está mi amor ¡girando!

Original Cartell Corpus, 1975, oli s/tela, 55x46 cm.

Sitges-Art, el 1982. Organitzada per l’Ateneu de Sitges, una entitat efímera (1982-1987) presidida pel periodista Pedro Palacios, la mostra tingué lloc a l’Edifici Clarimar, on actualment es troben les oficines de Correus, i comptà amb la participació de cinquanta-set pintors i escultors vinculats, en major o menor mesura, amb la vila de Sitges. Aquesta varietat fa que la mostra sigui, en paraules de Vinyet Panyella, “variada i heterogènia, que al capdavall és el símptoma més indicatiu del nivell de la creativitat artística de la vila” 15. En l’organització hi tingué un paper destacat la Dorrit Andersson, parella d’en Bruno i part de la junta directiva de l’entitat. “La mostra permet observar l’evolució artística de pintors i escultors que exposen habitualment, així com els punts de partida estètica dels participants més joves. Entre aquests cal esmentar les aportacions d’Amadeo Conde, Virginia Campillo, Florència Coll i, sobretot, Margarida MiretOliva, que ha estat segon premi del Memorial Picasso de 1981. Altres pintors ja consolidats, com són, per exemple, Albors i Soler, Bayot, Benigno Areda, Blesa, Bruno, Miguel Conde, Daza Rosas, Diane Urwin, Duch, Lligadas i Pujadas, Rafel Monzó, Sillué o Tchetverikoff, presenten obra inèdita la majoria d’ells, obra que permet conèixer la seva evolució a través d’aquests darrers anys i els seus actuals pressupostos estètics” 16.

Homenaje a Lorca, 1981, oli s/ tela.

En Bruno deia en ocasions que “ningú no és profeta a la seva terra”, i no li faltava raó. De fet, el 1984 exposa per primer cop al Museu de Vilafranca. Allí sorprèn, d’una banda, perquè pràcticament no havien sentit mai a parlar d’aquest artista de fama internacional i, de l’altra, “per la força i mesura onírica dels seus olis, per la grandesa de la seva concepció i plantejaments estètics, i per una realització detallista, preciosa i mil·limètrica de detalls. Al mateix temps, s’evidencia en el seu treball una capacitat mestrívola per aconseguir una unitat absolutament conjuntada: la realització de tot un univers somniat que li és propi i que traspua marques de surrealisme” 17.

Bruno vestit de comunió, any 192918.

De Primera Comunión con mi traje marianista rosario, libro y cordón yo soy Bruno, surrealista.

Avui, 25 d’agost de 1982. Avui, 25 d’agost de 1982. 17 Regió 3, 23 de març de 1983. 18 Imatge utilitzada a diversos catàlegs d’exposicions. 15 16

Els últims anys Durant els últims anys de la seva vida, l’activitat artística d’en Bruno no defalleix i continua participant en nombroses exposicions tant a Sitges com a l’estranger. Una de les més destacades d’aquest període és l’organitzada per l’Ajuntament de Sitges l’any 1991 a la Sala Vaixells del Palau de Maricel. La mostra tingué tant d’èxit, amb més de 6.000 visitants, que es va prorrogar dues setmanes més del previst. Aquesta exposició, en reconeixement a la seva trajectòria, és seguida el 1994 per un altre esdeveniment important. I és que la tardor d’aquell any se li col·loca una placa a la coneguda Plaça dels Artistes de la vila. El nom de Bruno, així com el del pintor i poeta David Jou i el del grup teatral La Cubana, són els escollits per la comissió organitzadora del Centenari de les Festes Modernistes per considerar-se elements representatius del sentiment creador de la localitat. Afortunadament, aquests reconeixements per part de la seva vila natal tingueren lloc encara en vida de l’artista, que moriria el dia 4 de febrer del 2000 després de tres llargs anys de lluita contra el càncer. Uns dies abans, conscient del poc temps que li quedava, es casa amb la Dorrit com a última voluntat. La cerimònia de comiat va estar presidida per una de les últimes obres del pintor, en la qual hi apareixen les seves famoses esferes tapades amb uns llençols, de la manera en què es tapen els mobles durant les llargues absències.

En Bruno i la Dorrit, davant la placa en homenatge al pintor a la Plaça dels Artistes, octubre de 1994.

Sense títol, obra inacabada, oli s/tablex, 46x60 cm.

L’art de Bruno En paraules del seu amic Rafael Casanova, “Bruno pinta perquè ho sent a la pell, a la sang. Pinta perquè li agrada i perquè dins seu sent les inquietuds que l’art desperta en tot esperit cultivat per la ondulant i misteriosa corrent que condueix a la contemplació de la bellesa” 19.

els millors pintors surrealistes són, sens dubte, Marx Ernst i Renné Magritte. A l’Estat espanyol, tot i que no n’hi ha gaires, el madrileny Toral és el més destacat. A Picasso, Miró, Tàpies i Dalí els considero uns genis” 23. Les seves principals influències són, sense cap mena de dubte, el Bosco i Salvador Dalí, tot i que també s’hi hauria d’incloure tot el grup de surrealistes, així com el pintor espanyol de referència: Diego Velázquez.

Des dels inicis, les seves pintures oníriques i fantasmagòriques han estat valorades per la seva majestuositat tècnica i per la seva fantasia desbordant. Fantasia que, a diferència del que passa amb els grans mestres de la pintura, no és fruit de la inspiració, en la qual el sitgetà no hi creia. En paraules seves, “no crec en la inspiració, així, gratuïtament. La inspiració ve quan tu estàs treballant. Si tens una disciplina en el treball, si estàs 8 o 9 hores immers en la feina, d’inspiracions te’n vénen moltes”20.

Però no tota la seva producció artística encaixa dintre del surrealisme. Durant els primers anys, realitza també bodegons i flors de manera molt acadèmica i provarà fins i tot l’abstracció, encara que amb resultats no massa satisfactoris. “Més tard, influències del moment em van portar a provar les meves possibilitats en el camp de l’abstracte. El meu convenciment, després, de la impossibilitat de reflectir per als demès per aquest mitjà un estat del meu esperit, em va fer entrar de nou en el que considero el bon camí” 24.

Sobre aquest tema, també dirà el següent: “crec que el reflex d’una idea no és més que la intel·ligència desenvolupada. L’artista no crea, improvisa”21. És significatiu que, tot i anar amb uns quants anys de retard respecte el boom de la pintura surrealista, la figura de Bruno s’hagi equiparat en més d’una ocasió a artistes de la talla de Magritte, Tanguy i, com no, Salvador Dalí. “El surrealisme de Bruno està allí mateix, naixent d’un succés que recorda que el mou una màquina sensorial i el transforma el que en altres fóra costum o rutina. El vocifera i l’anomena la teoria del somni materialitzat, principi i raó del surrealisme pur. Somia Bruno? És o no és sentiment el mestratge del seu pinzell funambulesc, que apareix i desapareix en la liquiditat del color i en la inversemblança de les transparències, en la perfecció dels seus dibuixos, tractats com a esbossos de grans i futures obres a realitzar o a transformar? Tot és miracle en les seves teles” 22.

És significativa aquesta voluntat d’en Bruno de mostrar, mitjançant la pintura, un estat del seu esperit. Les seves obres estan fetes per a ser contemplades, observades i imaginades amb infinitud de significats possibles. Dins d’un quadre, infinits quadres. I, quasi sempre, aquestes boles. Aquestes esferes que omplen els espais i que fan que l’espectador es pregunti “què significa això?”. Com a resposta, només aquesta frase: “tot tendeix a la rodonitat, com el planeta, com una gota d’aigua” 25. Així és l’art de Bruno: enigmàtic, fantàstic, ple de misteris sense resoldre... una finestra oberta a múltiples i canviants paisatges. “Un quadre és una finestra però, per molt que l’expliqui una altra persona, no el podrà veure com jo el veig. El surrealisme és molt difícil. Una senyora va preguntar-li una vegada a Picasso què representava una obra seva, i el pintor va respondre-li que quaranta milions” 26.

En una entrevista realitzada el 1992, el propi Bruno deia el següent: “és obvi que em sento identificat amb el surrealisme. El pare d’aquest art és en Hieronimus Bosco. I

“Bruno pinta porque lo siente en la piel, en la sangre. Pinta porque le gusta y porque dentro de si siente las inquietudes que el arte despierta en todo espíritu cautivado por la ondulante y misteriosa corriente que conduce a la contemplación de la belleza”. Catàleg de l’exposició a Galerías Pallarés, Barcelona, 1955. 20 Lúdic, revista del Penedès i el Garraf. 21 “Creo que el reflejo de una idea no es más que la inteligencia desarrollada. El artista no crea, improvisa”. 22 “El surrealismo de Bruno está ahí mismo, naciendo de un suceso que recuerda que le mueve una máquina sensorial y le transforma lo que en otros fuera costumbre o rutina. Le vocea y le llama la teoría del ensueño materializado, principio y razón del surrealismo puro. ¿Sueña Bruno? ¿Es o no es sentimiento la maestría de su pincel funambulesco, que

aparece y desaparece en la liquidez del color y en la inverosimilitud de las transparencias, en la perfección de sus dibujos, tratados como bocetos de grandes y futuras obres a realizar o a transformar? Todo es milagro en sus telas. L’Eco de Sitges, 29 d’agost de 1981. 23 Programa de Carnaval de 1992, Societat Recreativa El Retiro. 24 “Más tarde, influencias del momento me llevaron a probar mis posibilidades en el campo de lo abstracto. Mi convencimiento, después, de la imposibilidad de reflejar para los demás por este medio un estado de mi espíritu, me hizo entrar de nuevo en lo que considero el buen camino”. Entrevista de ràdio de l’any 1956. 25 L’Eco de Sitges, 8 d’agost de 2009. 26 L’Eco de Sitges, 10 de febrer de 1996.

Sitges en sueño, c. 1960, oli s/tela, 56x198,5 cm.

Sense títol, c. 1975, oli s/tablex, 14x24 cm.

Sense tĂtol, 1965, oli s/tablex, 36x55 cm.

Tentaciones de San Antonio, 1967, oli s/tela, 146x108 cm.

Sense tĂtol, 1971, oli s/tela, 50x71 cm.

Apocalipsis, 1972-1978, llapis s/paper, 55,5x40,5 cm.

Estudi dâ&#x20AC;&#x2122;El paso del tiempo, c. 1990, llapis s/paper, 70x51 cm.

Sense tĂtol, 1978, llapis s/paper,10x13,5 cm.

La felicidad de las mujeres, c. 1950, llapis s/paper, 10x14 cm.

Mujer famosa, 1981, oli s/tela, 65x54 cm.

Composición ‘Las Meninas de Velázquez’, c. 1983, oli s/tela, 43x34,5 cm.

Contraseña, 1984, oli s/tela, 67x78 cm.

Sitges despuĂŠs de la Tramuntana, 1981, oli s/tela, 116x89 cm.

Homenaje a Gala y DalĂ, 1989, oli s/tablex, 70x80 cm.

Mariposas despuĂŠs de la lluvia,1983, oli s/tela, 24x35 cm.

Peligro, c. 1990, oli s/tela, 38,5x55,5 cm.

Dorrit y Lund, 1963, oli s/tablex, 107x84,5 cm.

Amanecer en Ă frica, c. 1971, oli s/tablex, 40x32 cm.

Sense títol, 1990, oli s/tablex, 29x11 cm.

Sense títol, 1974, oli s/tela, 40x23 cm.

Estudi de Casida de las palomas, llapis s/paper, 53x39 cm.

Casida de las palomas, 1984, oli s/tela, 55x46 cm.

EXPOSICIONS 1952 1955 1958 1960 1963 1964 1965 1966

1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974

1975

1976 1977 1980 1981 1982 1983

1984

1985 1986 1987 1990 1991 1992 1995

Sala Cinema Rialto, Sitges (Catalunya) Sala Pallarès, Barcelona (Catalunya) Sala Biosca, Madrid (Espanya) Galerie Lutz & Meyer, Stuttgart (Alemanya) Skandinaviska Banken, Göteborg (Suècia) Göteborgs Konsthall, Göteborg (Suècia) Sala Nisse, Göteborg (Suècia) Sala Nisse, Göteborg (Suècia) Medborgarskolan, Vänersborg (Suècia) Galerie Gammel Strand, Copenhage (Dinamarca) Bruno Spansk Surrealist, Arkitektgården, Laholm (Suècia) Göteborgs Konsthall, Göteborg (Suècia) Galleri Modern Nordisk Konst, Göteborg (Suècia) Fata Morgana, Galleri AE, Göteborg (Suècia) Reflexer, Göteborg Konsthall, Göteborg (Suècia) Galleri Modern Nordisk Konst, Göteborg (Suècia) Reflexer I, Göteborg Konsthall, Göteborg (Suècia) Antikmässan, Hälsingborg (Suècia) Saló Blau del Palau de Maricel, Sitges (Catalunya) Rudolf Steinerskolan, Göteborg (Suècia) Galeria Àgora 3, Sitges (Catalunya) Galeria Chez Juan, Sitges (Catalunya) Antología de la pintura española actual, Galería Aviñón, Madrid (Espanya) Pintores de Sitges, Galería Nueva, Sitges (Catalunya) Galeria Chez Juan, Sitges (Catalunya) Sitges vista por, Sala Patronato, Sitges (Catalunya) Galeria Àgora 3, Sitges (Catalunya) Galeria Chez Juan, Sitges (Catalunya) Niu d’Art, Sitges (Catalunya) Galería El Centauro, Sitges (Catalunya) Sala Gaudí, Barcelona (Catalunya) Galeria Art Escofet, El Vendrell (Catalunya) ArtExpo ’76, Barcelona (Catalunya) Sala de Arte Valentí, Sant Pere de Ribes (Catalunya) Galeria El Cau de la Carreta, Sitges (Catalunya) Galeria El Cau de la Carreta, Sitges (Catalunya) Sitges-Art, Edifici Clarimar, Sitges (Catalunya) Galeria Foz, Sitges (Catalunya) Sala d’Art Xipell, Manresa (Catalunya) Galeria Foz, Sitges (Catalunya) Sitges i les comunitats autònomes, Obra Cultural La Caixa, Sitges (Catalunya) Exposició col·lectiva organitzada per l’Ateneu de Sitges pel Festival de Cinema, Sitges (Catalunya) Museu de Vilafranca, Vilafranca del Penedès (Catalunya) Galeria Foz, Sitges (Catalunya) Exposició col·lectiva El Clavel al Retiro, Sitges (Catalunya) Club de Mar, Sitges (Catalunya) Sala Caixa de Pensions, Calella (Catalunya) Sala Estudi Vidal, Sitges (Catalunya) Exhibit Center, Göteborg (Suècia) Galeria Foz, Sitges (Catalunya) Galeria Yolanda Ríos, Sitges (Catalunya) Sala de Arte Valentí, Sant Pere de Ribes (Catalunya) Sala Vaixells del Palau Maricel, Sitges (Catalunya) L’Escorxador, Sitges (Catalunya) L’Escorxador, Sitges (Catalunya)

DONACIONS 1975 1980 1982

1983 1993

Dibuix per al Club Natació Sitges amb motiu de les noces d’or de l’entitat. Dibuix per a la Biblioteca Santiago Rusiñol. Pintura a l’oli per a sorteig benèfic de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Dibuix per al Club de Futbol Blanca Subur. Dibuix per a la Creu Roja de Sitges. Dibuix per al Ball de Casats d’El Retiro. Pintura a l’oli per a sorteig en favor de la Penya Ciclista Maricel. Dibuix en tinta xina per a beneficència de la Creu Roja de Sitges. ...entre moltes altres.

CARTELLS I DISSENYS 1950 - 60 Decoració en ceràmiques del carrer Barcelona de Sitges. 1974 Cartell 16è Ral·li Internacional de Cotxes d’Època Barcelona - Sitges. Portada programa Festa Major. 1975 Cartell Discoteca Play Girls. Cartell 8è Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. Cartell de la Volta Ciclista a Catalunya. Cartell Corpus. 1976 Cartell 9è Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. Cartell de la Volta Ciclista a Catalunya. 1977 Cartell 10è Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. 1978 Cartell 11è Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. 1982 Cartell 24è Ral·li Internacional de Cotxes de Època Barcelona - Sitges. Cartell sobre els diables per al programa oficial del Festa Major de Sitges. Logotip per a l’Àliga de Sitges. 1983 Cartell 25è Ral·li Internacional de Cotxes de Època Barcelona - Sitges. 1996 Cartell Carnaval. Portada pel programa de la Societat Recreativa El Retiro. Tots aquests cartells i dissenys han sigut donacions per amor a la causa sense cobrar mai res.

Organitza:

REGIDORIA DE CULTURA I COOPERACIÓ

Amb el suport de: