Distància by Ana Kvirikashvili

DistĂ ncia

Ana Kvirikashvili 2013-2014

Índex

I: De la distància al retorn: introducció sobre la pròpia trajectòria artística 2 II: Obra generada Els meus horitzons La ferida horitzontal. L'acció matricial 3 Les estampes d'horitzons 6 Les estampes: les cartes de l'àvia 13 El conjunt de les peces 18 III: La descoberta de la tècnica. Aportacions a l'obra pròpia 18

I. Retorn: introducció sobre la pròpia trajectòria artística En algun moment vaig emprendre allò que des del propi llenguatge artístic anomeno retorn. Entenc aquest retorn com un camí cap al passat que duc a terme a través de recórrer- potser, passejar, amb aquest ritme pausatla terra ignota de la memòria, sense rutes traçades, ni metes fermes, sinó més aviat, terra de trànsit continu, això és, un camí que no és unidireccional, una via que m'apropa al passat, un cop he acceptat que aquest roman, sempre, inabastable. Aquest retorn és, alhora, temporal i espacial, perquè passat i present no es corresponen, per a mi, als mateixos espais físics i, és per això que, el concepte de passat m'evoca la remembrança de peces de Geòrgia, on vaig néixer i d'on vaig marxar, sense poder realitzar un retorn físic real, més d'un cop. De manera que parlar de passat, em sembla, vol dir parlar de distància. I aquesta no és només una distància geogràfica, sinó també distància personal respecte a la cultura, el context, la llengua, la casa original i la família, aquesta última en un sentit, insisteixo, de distància personal. El projecte que m'ocupa és part d'aquest retorn i té en compte, precisament aquesta distància que tracto de combatre, des que vaig prendre aquesta via de treball.

II. Obra generada Els meus horitzons Ara, en la meva trajectòria de retorn, he començat a crear uns horitzons, que van néixer intuïtius i han donat forma a la distància que tant refereixo. Aquestes imatges són els horitzons del passat, perquè, l'horitzó, vaig pensar, també és el passat; així d'inabastable. És allà enrere i, fàcilment, roman inadvertit. Caminar cap al passat, distant, és invertir l'horitzó; albirar-lo requereix detenir-se en el camí, i disposar-se al retorn. Només des de la llunyania pren forma d'horitzó; horitzó del temps, del record, i de l'oblit, perquè el record i l'oblit no són oposats. És des de l'oblit, i la consciència de l'oblit, que els records són records i es perceben més intensos. I malgrat ser intensos, són indistints, llunyans i són unió de dues entitats; els records són com l'horitzó: percepció indistinta, punt de trobada del present amb el passat. I no només horitzons del temps, també són paisatge confús, aquests horitzons meus, terres tan desconegudes com la memòria. I gràcies a això, em permeten narrar la relació amb aquell espai que he deixat enrere, paisatge de la llunyania de forma difosa; coneguda, alhora que desconeguda, pròpia, alhora que aliena; paisatge que ja havia ocupat un paper important en un punt de la meva trajectòria artística prèvia, però mai havia pres forma, és clar: com podia prendre-la, si el percebo informe, com tot el que es troba a mig camí entre enlloc i la imaginació. És per això que podia imaginar-lo només en els meus escrits, perquè les regions distants de Geòrgia no són visions clares, des d'aquí on em trobo, sinó que s'albiren, com l'horitzó. I aquesta percepció incompleta no és, sinó, a través del gravat -i dels escrits reflexius que em deriven-, que la duc a terme. Com podria, d'altra forma, traçar una imatge del que no és visible.

La ferida horitzontal. L'acció matricial

Les meves imatges d'horitzons són la història d'un trencament, un lleu esquinç, una petitíssima ferida que no es percep fins al cap d'una estona, o simplement, la història d'un canvi involuntari acceptat. Hi ha una analogia entre aquesta ferida horitzontal que descric, i que es correspon amb la causa del retorn que realitzo, i la meva acció: doblegar el cartró, que esdevé la meva matriu. Aquesta matriu recull el meu acte o impacte, per traslladar-lo al paper. L'impacte que indico s'esdevé així: la peça de cartró rep una acció, es doblega; el cartró no és un material que es caracteritzi per la seva flexibilitat, per tant tampoc és el material més preparat per aquesta aplicació. Això li genera una lleu ferida perquè en el seu interior es produeix un canvi o desplaçament que, a causa de no poder eixamplarse, genera unes arrugues o cicatrius a la seva superfície. La peça de cartró resulta sensible a aquesta acció encara que aquesta té lloc sense incidir-hi amb gaire força; tot és tranquil, i continu, ningú es resisteix. Així es produeix la distància; més aviat silenciosa. Degut a la importància que dono a la matriu, conservo les peces de cartró entintades, però més endavant han sorgit les peces doblegades de cartró sense entintar, d'un blanc càlid, que mostren un horitzó subtil, una ferida més silenciosa, pròpia del meu llenguatge. Les presento com a part d'aquesta obra perquè vaig començar a concebre-les també com a peces que podien funcionar de forma autònoma. 3

S猫rie de tres peces de cartr贸 de conservaci贸 doblegat gener 2014 40x40,5cm

Les estampes: paisatges que sóc i la paradoxa de la llunyania

L'acció primera genera una matriu que no és de gran durabilitat ni ofereix la possibilitat de llargs tiratges, vist que depèn de les arrugues, susceptibles de ser variades o perdudes. El que obtinc de l'entintat i estampació d'aquesta són les imatges que presento al llarg d'aquest dossier. La sèrie es compon d'estampes que resulten enquadres gairebé fotogràfics i ocupen diferents llocs compositius en l'espai del paper, mantenint sempre uns marges, prou grans en la majoria, perquè aquesta forma compositiva reiteri la seva condició de fragment. Aquestes són fragments perquè són visions parcials, o ni tan sols visions, d'allò que resta distant, però genera una quasi imatge, una mena de miratge que deriva en paradoxa de proximitat i llunyania. Aquesta figura paradoxal es percep visualment amb la impressió de capes que causa el paisatge blanc i negre de l'estampa, amb la multiplicitat de línies que componen l'horitzó, com un element que pot ser a prop i lluny alhora, que permet apropar-se però es manté lluny i no se sap ben bé on es troba i quina de les múltiples línies s'hi correspon. La irregularitat i la tremolor de les línies consoliden visualment la mateixa confusió espacial. Però, d'altra banda, la paradoxa s'hi troba també com a concepte: la distància davant el paisatge que sóc; els terrenys que no he vist o recorregut conformen, encara que siguin distants, la meva història, i alhora tot allò que sí he tingut a prop és, ara, distant i, tot i així, no deixa de ser sempre a la vora; o el caràcter inabastable del passat, malgrat la intensitat tan pròxima dels records, i la voluntat d'atansar-se per a capturar-los, i no retenir més que minúsculs fragments.

S猫rie horitzons novembre 2013 Gravat en relleu amb cartr贸 gris sobre paper Zerkall de 250gr/m2 76x63,5cm

S猫rie horitzons novembre 2013 Gravat en relleu amb cartr贸 passpartout sobre paper Zerkall de 250gr/m2 76x63,5cm

S猫rie horitzons desembre 2013 Gravat en relleu amb cartr贸 passpartout sobre paper Zerkall de 250gr/m2 76x63,5cm

Les estampes: les cartes de l'àvia Les cartes de l'àvia són un dels símbols d'aquesta distància, amagades com es troben, en un calaix, igual d'inadvertides que la ferida que abans he descrit. I qui, tant com l'àvia, pateix la distància, d'una forma tan silenciosa. És així com sorgeixen les dues sèries següents. La primera sèrie consisteix en la reproducció de dues peces escrites i emeses per ella. Una d'aquestes és una postal, l'altra una mena de carta breu que ens va fer arribar. Reproduir-les és fer créixer l'acció de treure-les del calaix, manifestar el mal silenciós. I reproduir és, potser, una mica, forma de seguir retenint el que és fugisser i esquiu, com l'acte de qui ressegueix un traç per evitar que s'esvaeixi. De manera que he estampat, primer la postal i després la carta, múltiples vegades. La postal té un aspecte més fotogràfic que mostra els punts propis de la trama serigràfica. Aquesta via em permet reproduir l'objecte, en comptes de, merament el text, però fa del text un missatge menys llegible, sense arribar a ser indesxifrable, però. Vist això, i tractant de no perdre el missatge escrit, la reproducció d la carta sorgeix d'un lit vectorial. Aquest resultat és simplement diferent, però en sorgeix també la dificultat d'estampar unes línies tan fines. Aquesta dificultat i el fet que encara no sóc prou destre amb aquesta tècnica, fan de les estampes unes peces imperfectes, però que he après a apreciar, i a acceptar, com encara aprenc a acceptar el propi ritme de treball, sobretot ara, amb el gravat i la serigrafia. El conjunt que presento, derivat del que tot just he explicat, són dues estampes de cada peça postal. Una d'aquestes cartes, més objectual i l'altra més textual. Cadascuna de les dues proves d'artista de cada postal contenen la imatge en una posició diferent. Trobo una importància en incidir en l'espai i els canvis espacials, amb les relacions que en deriven, donat que parlo de distància. Segons l'espai que ocupa la imatge, la relació de qui l'observa variarà. Alhora concebo la presentació del conjunt amb proximitat entre les quatre estampes, de manera que les relacions entre les mateixes peces prenguin importància; pel que fa a les parelles, una sobra l'altra. És així que entre els membres de la parella es crea un espai: l'aire, el temps.

parella d'estampes: postal de l'Ă via serigrafia sobre paper basic novembre 2013 29,7x42cm

parella d'estampes: extret d'una carta de l'Ă via serigrafia sobre paper basic desembre 2013 29,7x42cm

La segona sèrie serigràfica és un gran paper mil·limetrat. Si les cartes de l'àvia són símbol de distància, el paper mil·limetrat és símbol de les cartes, perquè les cartes de l'àvia estan escrites en paper mil·limetrat. Prenc aquest símbol i estampo molts papers mil·limetrats, que conserven una mida similar a la de les cartes, sobre paper de mida A3. El paper és senzill, com el de les cartes. Finalment, disposo les estampes de paper mil·limetrat, de la mida habitual d'aquests papers, de la mida de les cartes de l'àvia, la mida de petites cartes silencioses, per formar una gran peça de paper mil·limetrat, composta de 16 papers; quatre files per quatre columnes. D'aquestes estampes, les que es troben totalment a l'interior, són tallades a sang, la resta conserven els marges laterals, superiors o inferiors segons els correspon per tal de conformar uns marges comuns. En la peça final, el paper mil·limetrat és com les petites passes per recórrer grans distàncies; és a dir, amb un ritme pausat, passejat com el pas del meu retorn. Això reitera la paradoxa de la llunyania. És un fet que la imperfecció també té presència en aquestes estampes, degut a la mateixa dificultat de les línies tant fines, però també tan freqüents que requereixen una pantalla serigràfica de més fils, de 120 fils o més, donat que, tan les línies de la peça de mil·limetrat com la xarxa del teixit de la pantalla formen una xarxa. De tota manera, dins d'aquesta impossibilitat, he anat coneixent les necessitats d'aquesta imatge per a millorar en la seva estampació. Per això, si d'una banda, reconec i em sap greu el defecte, aprecio el resultat amb les seves mancances. La feblesa del meu paper mil·limetrat el converteix en el meu paper mil·limetrat, gens rígid, sense fermeses. Cada estampa de paper mil·limetrat és diferent; quina contradicció per la reproductibilitat. Aquest teixit tan regular que conforma la xarxa mil·limetrada s'ha tornat irregular, a mans meves. Hi ha una calidesa en aquesta imprecisió, com hi ha calidesa en el traç manuscrit de l'àvia, inscrit en la quadrícula ferma, però càlida, també, pel seu color càlid.

Les cartes de l'àvia estan escrites en paper mil·limetrat desembre 2013 serigrafia sobre paper 101,4x140cm

El conjunt de les peces Presento un conjunt de sis estampes de gravat en relleu realitzades amb matrius de cartró; una sèrie de tres peces de cartró, que podrien ser matrius, però no han estat entintades, ni s'han usat per a l'estampació; dues parelles d'estampes serigràfiques de reproduccions de cartes i postals; i el conjunt per formar el paper mil·limetrat en un sobre, això és, quatre papers de cadascun dels quatre tipus, sempre intercanviables, amb els seus semblants: amb marges superior i lateral, o inferior i lateral corresponent a les cantonades; sense marges per situar a la part central; amb marge superior o inferior; i, per últim, amb marge lateral. Projecto la forma d'exposar les peces disposant el gran paper mil·limetrat i els horitzons de forma frontal, un conjunt respecte a l'altre, de manera que els horitzons s'extenguin al llarg d'una paret i el paper mil·limetrat respongui des de la paret oposada. Les quatre peces que reprodueixen les cartes, les ideo pròximes, agrupades per parelles. Les peces de cartró, les planejo, totes tres, en una mateixa paret, component una sèrie, que evidenciï les seves similituds.

III. La descoberta de la tècnica. Aportacions a l'obra pròpia Al llarg del meu discurs, he anat indicant, indefugiblement, el paper del gravat en la pròpia obra. Ja, abans, trobava una sintonia entre aquesta via artística i la meva forma de narrar, perquè em permetia reincidir, renovar o descobrir aquelles històries, documents o objectes que formen part d'una etapa històrica que ara manca de validesa, i que formen part, d'una manera directa o indirecta, del meu passat. Ara, a més, he descobert altres afinitats: el gravat és la manera com puc parlar de les coses que potser no sé concebre en la seva totalitat. No haig de tractar de dir-ho tot, perquè allò no dit, encara pot emergir del procés, fora del meu control. En aquest cas, ho he descobert gràcies a la matriu de cartró. És a dir, potser aquest pas que es troba entre el treball i l'obra, és el que em permet parlar de les coses llunyanes, incertes, confuses i indistintes: la matriu, que a més dels meus actes, també té un paper en la creació de l'obra, que genera allò que jo no puc preveure i dona forma al que encara resta desconegut, allò no dit; completa alguns espais que queden entre les meves paraules. Ara bé, pel que fa a la serigrafia, també n'he indicat algunes aportacions durant el que he explicat abans, però és un fet que la seva descoberta ha suposat una altra forma de relació que encara no havia estat prevista. Ha començat semblant més una desavinença, però he descobert algunes de les coses que aquesta tècnica també aporta a la meva obra. Vist que hi ha una rapidesa exigida per la tècnica mateixa, representa una mena de desafiament pel meu ritme, però un cop he enfrontat aquest fet, permet reproduir, amb més facilitat que el gravat. D'aquesta manera puc variar algunes petites característiques, com la posició de la imatge, la situació del paper, i altra mena de detalls, i descobrir el que aquest canvi implica, de forma immediata. En la relació amb els escrits que no són propis, com les cartes de l'àvia, és la forma que m'ofereix més clarament la possibilitat. Alhora, em fa apropar-me tan a aquests escrits, que a mans meves, es renoven. I pel que fa al paper mil·limetrat, l'acumulació sorgida de la reproducció, comporta un nou joc amb la multiplicitat, com és la creació d'una peça composta de les repetides estampes de paper mil·limetrat.