La ferida del lloc Ana kvirikashvili 2014
La de l'oblit, és aquella terra que es troba entre enlloc i la imaginació. Però, el lloc, fins i tot l'oblidat, s'inscriu a la pell: a les mans i als gestos. Abandonar el lloc genera una empremta. Després, a vegades passa que, cap terra no és acollidora; tampoc aquella. Potser això, només quan els ulls, de cansats, perceben tèrboles totes les coses. O és que s'ha tornat tèrbola la mirada. Així mateix, el pas genera una empremta. Habitar, manipular o accionar el lloc produeix unes particulars incisions. Deshabitar-lo o deixar que caigui en desús, lluny d'esborrar-ne les marques, reincideix en elles. Caminar una terra com aquesta demana traçar un camí de silenci, resseguir amb cura la ferida del lloc. La ferida és l'evidència de la incidència, la marca present d'un passat, la cosa que resta inesborrable. I no obstant això, el paisatge té aquells elements que, en comptes de ser vençuts per l'impacte, es mantenen. Es reiteren, tant allà com aquí: malgrat el soroll, el vent. En aquest paisatge concret, la ferida pròpia del lloc podria haver-se assentat de tal forma que, així com n'és d'inesborrable, s'ha establert com el vent, com el sòl o com l'aigua que recorre el territori. I així, tal com es camina la terra, es camina la ferida.
Ja no fa poc que vaig prendre un camĂ, i no ha deixat de ser una terra ignota. Ara, la ruta ĂŠs ferma, sempre la mateixa: desconeguda, encara.
El camí era el retorn, i en algun moment, vaig emprendre el retorn. Empresa que és solitaria, dic, per íntima i particular. Dic que l’entenc com un trànsit continu, trajecte sense meta. Però aquest cop, la ruta traçada.
Traç feble, de silenci, el meu —sempre ho penso, en recórrer aquesta ruta. O totes les rutes. Silenci, en totes les coses. Caminar aquesta terra i resseguir el pas, com qui tracta d’evitar que el temps esvaeixi el traç. L’oblit. Sempre és l’oblit.
Aquest lloc parla en veu baixa. Parla, com jo, en veu baixa. El vent és el silenci. Respira. Respiro. Ho sé si tanco els ulls. I també sé, que hi ha una ferida. Una ferida en aquest lloc. Quan respiro.
No reconec. Perquè escolto, mai prou. Perquè em penso que el vent és el silenci. I m’ho crec. Però també jo espero fer-me entendre, quan callo. Quan escric. Escriure així també és el vent.
UEA - Les Arts en Trà nsit: Visions Nòmades,U3; Grau de Belles Arts, 2013-2014; Universitat de Barcelona, Departament d' Escultura. Dr. Pep Mata Benedicto, Paco Navamuel, Joan Miquel Porquer Ana Kvirikashvili 646462204 anna_kvi@hotmail.com www.cargocollective.com/anakvir