Projecte creatiu d'acostament a les arrels Ana Kvirikashvili. B1 projectes de creaci贸 art铆stica
Índex
Motivació personal
4
Referents 6
Esbossos i fotografies
10
Capítol I: allò que imagino 14
Capítol II: allò que recordo 26
Motivació personal
4
Fa poc que he pres un camí: camino cap al passat. Narrar-lo m’hi apropa; es manté inabastable. Recorro — potser, passejo— aquesta regió; exploro aquesta terra ignota. Camino amb pas lent, perquè és un paisatge abrupte; perquè fa por l’oblit; perquè la ruta no és traçada. Em sorprèn la facultat de la memòria; la seva capacitat i les seves limitacions. Faig aquest trajecte moguda per l’encís que, d’una banda em desperta la història, i de l’altra, trobo en els records personals. Componc aquesta narració, amb veu pròpia, però també abraço la veu dels altres.
Fa 13 anys que vam marxar de Geòrgia. I és ara, de ben recent, que adverteixo aquelles coses que durant aquets anys he passat per alt. Paradoxalment, cada vegada recordo més; sóc més sensible als estímuls que, de forma inesperada, adrecen a alguna cosa i evoquen la remembrança. Així, de forma anàloga, he iniciat aquesta via de treball, cada vegada més difícil, però necessària.
5
Referents
6
El projecte que m’ocupa és part del mateix procés que vaig començar fa uns mesos: aleshores, fotografiava objectes que eren peces d’una història. Recollirles responia al propòsit de reconstruir el record. La sèrie que en sorgia era el resultat d’ una investigació del meu passat lligat al lloc on vaig néixer. Inevitablement, les fotografies i els vídeos parlaven de temps i de canvi. L’ extracció dels objectes del seu propi context, els transformava en restes del passat, com si aquests objectes fossin el que queda d’allò, com ho són els records.
HEIMWEH Patric Tato Witting
La sèrie de fotografies de Patric Tato Witting, és un recorregut pels objectes i llocs que havien sigut presents a la vida de la seva àvia. Ella, que s’havia vist obligada a abandonar la seva terra natal, se sentia turmentada pels records i necessitava narrar la seva pèrdua. Al cap d’uns anys —quan ella ja no hi és— és el seu net, Patric, qui la narra. És per això que viatja, aquest cop amb la seva mare, a la terra de l’àvia, reconstruint els records d’ella; refotografiant aquells indrets que es Quan vaig començar aquest troben als àlbums de fotografies. procés, vaig conèixer el treball d’alguns artistes que, crec que més inconscient que conscientment, puc, ara, establir com a “...és difícil de traduir: mal de terra, referents. Potser, a l’inici, van ser un cop enyorament, nostàlgia...El cas és que ella que em va empènyer a seguir endavant, trobava a faltar la seva ciutat natal i mai no narrant històries. Entre aquests, menciono va renunciar a mostrar-me les seves fotos i descobrir-me la bellesa de la seva regió.” un projecte concret:
Diu John Berger, que cap història és com un vehicle de rodes, en contacte continu amb la carretera. Les històries caminen com els animals o les persones. I els seus passos no es troben tan sols entre els successos narrats sinó entre cada frase, a vegades cada paraula. Cada passa és una gambada sobre alguna cosa no dita. Doncs, a vegades, em sembla, un àlbum de fotos, entre passa i passa, narra un munt d’històries. Passejar-les, escoltar-les és el que permet establir alguna cosa —un pont— entre el passat i el present, tan en Heimweh com en el meu treball. D'altra banda, si bé vaig tenir alguns referents a l'hora de començar, m'adono que ara me'n falten, i sobretot, en l'ascpecte material. Potser aquesta és una de les coses que m'ha fet difícil avançar o trobar el llenguatge adequat per explicar aquest munt d'històries.
7
8
Estic segur que aquest Ês el significat veritable de la història: deixar-nos l'oportunitat de tornar al passat, jugar amb les seves imatges i transformar-les a la nostra manera. James Cowan
9
E s b o s s o s i fo tog r a f ies
10
11
12
13
Capítol I: allò que imagino
Els primers passos em porten a aquelles terres que tinc afany de descobrir. Esbosso paisatges que no he vist, però em són familiars, d'una manera singular. Els he sentit en les històries. Són escenari de la memòria de la meva família, i també comformen indirectament el relleu de la meva història. 14
Ara invento aquests paisatges, perquè no en tinc records, tan sols tinc allò que m'ha sigut transmès, amb paraules i prou; discursos que són històries dscontinues, tan discontinues com la memòria.
El meu pare em descriu Sighnaghi:
El meu pare em descriu Sighnaghi. Jo, no recordo aquest lloc, però l’imagino amb més claredat que els altres indrets sobre els què em parla. Diu que des d’allà, com al palmell de la mà, es veu sencer l’enorme camp d’Alazani, el riu i un bosc dens. A l’altra banda del bosc hi ha una població, també de boscos i rodejat per la serralada caucàsica—nevada, gairebé al llarg de tot l’any—. Més enllà —es veu, fins i tot—, hi ha Azerbaidjan. Això, em fa pensar en alguna cosa, però no aconsegueixo descobrir quin és el record. Tan sols m'hi apropo; segueix lluny i difós: recordo les muntanyes, grans; petita, jo: "què hi ha rere les muntanyes?" El meu pare m'explica una història:
iyo erTi mwerali, Llervontovi; rusi mwerali. Uudisciplinis gamo, saqarTveloSi, wiTel wyaroSi gadaasaxles, rogorc sasjelis zoma. wiTel wyarodan siRnaRamde 25-30km iqneba. da iq samxedro nawilSi msaxurobda, xoda, SuaRamidan modioda cxeniT, rom
15
gamteniisas, dilis 5 saaTze, roca mze amodis, am gadasaxedTan mosuliyo, da pirdaRebuli ucqerda mzis amosvlas. iq ro jer mze amosuli ar ari, magram ca, alioni roca iwyeba da am Rrublebs feri ro ecvleba: jer, iasamnis feri, muqi wiTeli, Wia wiTeli, yviTeli, mere, sxivebi gamoyofen Tavs.
16
Primer, color de gessamí roig intens roig tènue or després, els raigs.
Diu, que seguint per l'altiplà de Gelauri, hi ha una pendent, passem primer una església, Més endavant, la segona: kvirazkhovelis i tsmindagiorgis eklesia Després comença una riera molt estreta; si la seguim arribem a Sighnaghi. És pendent, i de camí difícil.
Yyvavilebi, yvavilebi, yvavilebi
flors, flors, flors
El meu pare recorda: un cop riu:
va recórrer Raja, pas a pas. Em descriu una vall; castanyers, tan alts; un
dabla modis mdinare; ki ar modis, moCqebs, talRebs maRla isvris, da uzarmazar lodebs moagorebs, didi xmauriT. gza, viwro miuyveba mdinares, maRla da maRla midis. maRla, gza marto erT mxares aris. Aqedan gadadis xidi meore mxares. Rogor axlos aris es ori mTa rom zed gadebulia xidi. Un pont. Un pont: troncs nuats; irregular i estret. Diu que a mesura que avança: el so de l'aigua; intens, amb força. Jo no sento el so, però en recordo l'olor, de l'aigua. Olor de sol i gust de metall. Anomena l’església de Nikortsminda i m’explica com s’hi arriba..Galaktion Tabidze és un poeta georgià que va escriure un poema sobre aquesta església. El meu pare diu que, quan Galaktion va sentir les descripcions que en feien, va escriure un poema sobre aquesta església, sense haver-la vist mai.
17
18
El meu pare em llegeix el poema.* Però ja no els pot recitar com abans. Li falta l'aire, diu. Me'l llegeix un cop. Lamenta no fer-ho prou bé. S'incorpora, i me'l llegeix un segon cop. Ara, amb força, amb afany més itnens i expressiu; però s'intueix una veu danyada. - ...ise nagebia, sizmris gegoneba.... Es resisteix, i de cop, l'estossec no el deixa continuar.. decebut, em promet: -un altre dia ... Ara jo, llegeixo el poema — amb veu inexperta.* dues veus: una és jove, inexperta; l’altra, destre però viscuda. Galaktion Tabidze té poemes molt intensos i sensibles. Són profunds, vius i es reciten amb molta força. En aquesta forma vigorosa de declamar-los, el so adquireix, em sembla, una presència pròpia. Per això treballo enregistrant el so d'aquests poemes. La transmisió oral, considero, és un mitjà que s'adiu al meu treball. L'experiència amb el so i la llengua em porta a deambular al voltant de reflexions colpidores.
* arxiu sonor
19
20
(abril 2013 ) aquarel路la i tinta sobre paper 17,5 x 25cm
21
(abril 2013 ) aquarel路la sobre paper 17,5 x 25cm
22
(abril 2013 ) aquarel路la sobre paper 17,5 x 25cm
23
(abril 2013 ) aquarel路la sobre paper 17,5 x 25cm
24
(abril 2013 ) te negre, te blanc i gessamĂ sobre paper 17,5 x 25cm
25
Capítol II: allò que recordo Venim contínuament del nostre passat. El passat és les nostres arrels. Les arrels no es veuen , per això ens pensem que no existeix de veritat. Res no existeix tan de veritat, com el passat. Som criatures del passat i un fil invisible ens lliga a cadascun dels seus punts. Si el fil es trenquès i se'ns perdèssin aquests punts, què en quedaria de nosaltres? 26
traducció qaravani , Wemal qarCZaZe (Kharavani. Tjemal Karchdzadze)
27
28
Sèrie I (març 2013) tinta sobre paper vegetal 9,5 x 13cm
29
30
31
sèrie II (abril.maig 2013) carbonet premsat i pastel sobre paper vegetal 9,5 x 13cm
32
33
sèrie III: pols, record (maig 2013) contraprova de carbonet premsat sobre paper 11 x 42,5 cm