Teoria II _ No Men's LandScape by Albert Font

no menâ&#x20AC;&#x2122;s landscape

Albert Font - Anna Gorrochategui - Bernat Pons - Pietro Pontiggia - Irene Serrano Teoria II â&#x20AC;&#x201C; J. M. Montaner Desembre 2014 - ETSAB

ÍNDEX Introducció Deriva Valoració Annex

pàg. 2 pàg. 3 pàg. 12 pàg. 14

INTRODUCCIÓ El treball de paisatgisme que us presentem a continuació es centra en l'estudi d'un tipus de territori: el terrain vague. Els exercicis suggerits a les pràctiques de l'assignatura de Teoria II conformen el punt de partida: la pel·lícula Petit Indi, la deriva per Vallbona, el text Terrain vague i la presentació a l'aula de tres vídeos. La complexitat de la qual gaudeix el terrain vague ens ha conduït a organitzar les conclusions extretes de cada anàlisi com si es tractessin d'una deriva teòrica. Les diferents tècniques d'estudi es coordinen entre si d'una manera didàctica, la informació no s'estructura de manera lineal. ESCOLLIR UN TEMA L'inici del treball ens va generar un seguit de dubtes i divagacions degut a la dificultat per delimitar l'àmbit d'estudi ja que el paisatgisme gaudeix d'un caràcter interdisciplinari. Es tracta d'una ciència que abarca un gran nombre de matèries; treballa sobre la ciutat, el camp, la natura i les fronteres més complexes entre cada un d'aquests àmbits. Tal i com veurem al llarg de l'estudi, la frontera és el tema que es repeteix en cada un dels exercicis. La pel·lícula Petit Indi transcorre als marges de la gran metròpoli (barri de Vallbona), zona on també es produeix la deriva; el text de l'Ignasi de Solà-Morales profunditza en el mateix contingut i, per últim, la selecció de vídeos per a la presentació a classe segueixen la mateixa línia de pensament. La reiterada aparició del paisatge indeterminat com a element estructurador va provocar l'enfoc del nostre estudi cap a aquest tema. Després d'aquesta breu introducció, comença la deriva: seguint les indicacions en vermell podràs moure’t pel text creant cada vegada un recorregut diferent i personal.

PEL·LÍCULA. PETIT INDI INTRODUCCIÓ A LA ZONA Per poder entendre la complexitat de l’exercici que ens ocupa és ben necessari comprendre prèviament que el territori del Besòs on es troba el protagonista de la pel·lícula Petit Indi (el barri de Vallbona) és una zona oblidada de la ciutat de Barcelona. Un terreny abandonat, un barri a la perifèria amb una identitat pròpia, un espai autònom, autogestionat per obligació a causa de l’oblit d’una ciutat homogènia on els seus barris perifèrics no són més que una conseqüència de la massificació, l’expansió geogràfica i l’augment demogràfic. En aquest barri persisteixen uns habitatges segurament autoconstruïts anys enrere, els quals són una clara mostra de la precarietat entre la que viuen les famílies de la zona, com per exemple la del protagonista. Contra aquest model de barri autoconstruït, les grans construccions de finals del segle XX que s’imposen a la zona de manera imponent. El paral·lelisme entre els personatges i el lloc/paisatge on es desenvolupa la trama és patent al fotograma i dóna lloc a la reflexió. (Veure walkscape, pàg. 7) En general Vallbona és una mostra d’un barri en directa confrontació entre naturalesa i infraestructura. El problema sorgeix quan es mesura el pes de la infraestructura enfront el del paisatge i quan el paper de la persona davant aquesta situació és simplement d’expectació, indignació i frustració. (Veure mapa conceptual - CICLE - Annex, pàg. 26) Davant un territori on els límits són difícils de definir, la lluita per la conquesta de l’espai acaba deixant a la persona petites escletxes on situar-se, éssent aquestes sovint insuficients. Aquestes “escletxes” sovint apareixen en zones de límit, zones oblidades per la ciutat per culpa del tall que moltes infraestructures (com en aquest cas la C-58, les vies del tren de la R4 i la R3 o el riu Besós) creen respecte un territori que històricament sempre havia estat connectat. (Veure fotogrames pel·lícula – fotograma 5, Annex, pàg. 16; i walkscape, percepció n.4, pàg. 8) PEL·LÍCULA La pel·lícula ens mostra l’habilitat del director per situar-se en espais de frontera, de transició entre dos o més realitats geogràfiques, la de la perifèria de Barcelona i als peus del riu Besòs. L’atractiu del caràcter fronterer entre les contradiccions dels dos paisatges, de l’avanç de la ciutat sobre la línia difusa i porosa del camp genera un nou paisatge híbrid de les dues realitats. Per sota dels grans cinturons orbitals de les infraestructures urbanes perviu una natura salvatge molt maltractada i manipulada, però, al cap i a la fi, encara viva. Els horts dels habitants de l’extraradi en els marges d’un riu sense força reforcen l’aparició d’una vegetació de ribera on el protagonista interacciona amb un paisatge condemnat a la desaparició. És només en aquesta peça de ciutat on les infraestructures i la natura poden fluir a l’uníson, on es poden percebre aquestes idees antagòniques com un conjunt paisatgístic no reproduïble. Territoris incerts, de límits imprecisos, composats a través de fragments d’altres paisatges formant una barreja única: terrains vagues. És la utilització d’imatges de paisatges coneguts pel director que ens permet reconèixer el terreny com un lloc quotidià i familiar però alhora inhòspit i desolat. A través de la càmera apel·la més a la nostra capacitat de sentir el que sent el protagonista que a un intent de retrat i comprensió racional del paisatge representat. El llindar, de caràcter mixt i heterogeni, se’ns mostra contraposant imatges de realitats coexistents però totalment contraposades. Els edificis de nova planta i gran altura s’erigeixen contra la indefinició del terreny oblidat, una tensió constant que recorda a la viscuda pel protagonista en el seu entorn familiar. És només parant atenció al detall de la fotografia (les herbes que creixen a la llera del riu, xoquen amb els suports de les vies del tren, les reixes de les diminutes gàbies dels ocells que !

creen un límit difós per la seva transparència visual...) que la pel·lícula parla i emociona a l’espectador. Segons paraules de Joan Nogué: “...en Marc Recha aconsegueix de nou que paisatges i micropaisatges parlin a l’espectador, la qual cosa apropa aquesta producció a un veritable tractat de geopoètica”. DERIVA PROTAGONISTA Les “derives” de l’Arnau, el protagonista de la pel·lícula Petit Indi, pels diferents paisatges (tant urbans com domèstics) exemplifiquen una lectura continuada del territori que necessitàvem comprendre per poder extrapolar les idees en els treballs que realitzaríem posteriorment. Per tant, i un cop vam haver vist la pel·lícula, vam trobar que podia ser interessant intentar reproduir els possibles camins que el protagonista podria haver recorregut per arribar als llocs que freqüentava assíduament. A través de l’anàlisi dels espais de la pel·lícula intentaríem identificar quines zones podrien expressar millor el concepte de terrain vague que se’ns havia introduït a través del text d’Ignasi de Solà-Morales. (Veure valoració treball, pàg. 12) Partint d’una ubicació suposada de l’habitatge del protagonista seguint els fotogrames, vam intentar situar un punt d’inici i traçar un possible recorregut seguint les imatges que al llarg de la pel·lícula s’anaven mostrant. Aquestes imatges insinuaven sempre un mateix walkscape a través de Vallbona per tal d’arribar a la fàbrica d’Estrella Damm on ell treballa i un altre per arribar a l’antic canòdrom de la Meridiana, actualment clausurat. La paradoxa és que en una zona on les infraestructures per permetre el pas fluid de transports com cotxes, camions o el tren obliga al noi a utilitzar unes botes per poder creuar el riu i no haver de recórrer 10 min més de trajecte per anar a buscar el pont més proper per anar a treballar. (Veure walkscape, percepció n.4, pàg. 8) És la indefinició de la majoria d’espais que envolten aquests habitatges precaris abans esmentats que els converteix en llocs de “falsa oportunitat”. Aquests habitatges autoconstruïts tenen una estructura molt simple, on l'espai principal de reunió és el terrat de la casa, un terrat que limita amb un edifici en obres, ple de torretes petites, mobiliari d'interior i, fins i tot, dues bombones de butà. Es tracta d'una arquitectura pobre que pertany a un barri d’igual categoria però, no és aquest un espai confortable? (Veure fotogrames pel·lícula - fotograma 3, Annex pàg. 15) Els no-lloc, un cop transformats en places domesticades per l’arquitectura urbana, perden el seu caràcter salvatge que els dóna identitat i valor, que els fa atractius i on, fins i tot, ens hi podem sentir bé. En aquest context l'arquitectura no es pot deslligar de la natura, tot conforma un conjunt: el terrain vague.

TEXT.! ! És l’ordre, l’organització, la formalització...la solució de l’arquitectura al buit?! ! Es tracta de crear un nou buit racionalitzat que substituirà a l’anterior?! ! Però ara ja no és el mateix...els límits precisos corrompen el terrain vague.! ! S’intentava ajudar a l’ésser humà però, en el fons, s’han limitat les seves capacitats...! ! Ja no és capaç de qüestionar-se les coses, està tot establert.! ! Ha perdut l’il·lusió de buscar les ales per volar.! ! Hem trobat oportú començar aquesta reflexió amb aquestes preguntes que nosaltres mateixos hem formulat una vegada llegit el text de la pràctica, per a que el lector s’anadoni de què això és el que Solà-Morales ens ha fet pensar i quines coses ens han fet dubtar. A partir d’aquí el lector ja està introduït en el tema, fet que l’ajudarà a la comprensió tant com de les nostres relfexions, com del text originari. ! En el text llegit per realitzar aquesta pràctica, el terrain vague és el protagonista. Es suggereix un reclam a les àrees abandonades, espais i edificis obsolets i improductius i de com transformarlos suposaria la pèrdua d’identitat i la llibertat desvinculada de la ciutat. ! Gràcies a la lectura, ens hem assebentat com l’arquitectura intervé en aquest espais de la ciutat, sense limits precisos , de forma molt rigurosa, apropiant-se sempre d’ un paper problemàtic sense deixar que el paisatge no es vegi afectat d’una manera tan agresiva i estricte.! La causa d’aquesta dolenta col·locació en el terrein vague ès degut a la gran expansió que en l’ últim segle han vist la majoria de ciutats afectades, cada cop les zones urbanes s’ amplien més, ocupant aquest terrenys que en un temps estaven fora dels límits de la mateixa ciutat. En les últimes dècades, l’ arquitectura ha necessitat més i més metres quadrats, tant com per resoldre el fort creixement demogràfic, com la necessitat de tenir més infraestructures a disposició del usuaris. Per això es començen a ocupar terrenys a on prevaleix la naturalesa, i al no considerar les preexistències del lloc, l’ home crea ordre, organització, posa límits tant en el plà vertical com en l’ horitzontal.! Un clar exeple d’aquest fet es reflexa en la pel·lícula “Petit Indi”, la qual s’ analitzarà amb major detall posteriorment en un altre apartat del treball. A la pel·licula veiem contínuament fotogrames de paisatges que abans eren terrein vague, però que ara, degut a la construcció d’ autopistes, vies de tren, etc… es veuen canviats completament. L’ home es converteix en un generador d’elements controladors de la nostra llibertat en el terrain vague. Ja no existeix l’horitzó, no podem contemplar més enllà del que els nostres ulls veuen. La persona està sumergida en una gàbia creada pel mateix home, siguent l’element agresiu que ataca aquests espais “vacíos, expectantes, imprecisos y fluctuantes”. ! En l’entorn a on vivim també podem observar molts cassos d’aquest fenòmen, com per exemple en Martorell, l’ antiga colònia industrial on habiten actualment pocs veïns. Es tracta d’un lloc improductiu al marge de la ciutat i que té un futur incert; l’objectiu de l’ajuntament és reconstruir la zona i urbanitzar-la. El valor i identitat que té aquesta zona es perdria si això es dugués a terme i passaria a formar part de l’homogeneïtat i llibertat sota control de la ciutat. L’ arquitectura, com diu Solà-Morales, ha de respondre a la discontinuïtat instal·lada en la continuïtat del temps. ! El text de Solà-Morales conclou buscabt una solució a com aquesta forma d’implantar l’arquitectura en aquests terrenys pot convertir-se en una virtut del mateix espai, sense crear tots aquests defectes i limitacions que ja hem detectat. Citan el text: “¿Cómo puede actuar la !

arquitectura en el terrain vague para no convertirse en un agresivo instrumento de los poderes y de las razones abstractas? Sin duda a través de atenciones a la continuidad. Pero no la continuidad de la ciudad planeada, eficaz y legitimada, sino todo lo contrario, a través de la escucha atenta de los flujos, las energías, los ritmos que el paso del tiempo y la pérdida de los límites han establecido. Sólo una arquitectura del dualismo, de la diferencia, de la discontinuidad instalada en la continuidad del tiempo puede hacer frente a la agresión angustiosa de la razón tecnológica, del universalismo telemático, del totalitarismo cibernético, del terror igualitario y homogeneizador ”.! Entenem que aquesta arquitectura del dualisme consisteix en la capacitat de l’arquitecte d’entendre el lloc a on implantar la propòsta, conèixer les seves preexistències, la seva història… per poder posar totes les cartes sobre la taula. D’aquesta manera s’arriba a crear un projecte que pot convertir-se en una virtut del mateix lloc. En el fons, és aquest l’objectiu de l’arquitectura, crear virtuts a partir de la necessitat.!

WALKSCAPE Un cop vam haver mirat la pel·lícula de Petit Indi, treballat la pròpia selecció dels fotogrames i aprofundit en el concepte de terrain vague a través del text assignat d’Ignasi de Solà-Morales, vam realitzar la deriva pel no-lloc on es desenvolupa el film: Vallbona. Coneixíem l’experiència del protagonista, la manera com es movia per la zona, i havíem assimilat el significat d’un territori com el que estàvem tractant: un llindar geogràfic, una zona a la perifèria de Barcelona carregada de complexitat i apartada de l’homogeneïtat de la ciutat. (Veure article Joan Nogué - Annex, pàg. 18) Arribat aquest moment, era el nostre torn de conèixer les pròpies percepcions de l’indret, deixar-nos portar, deambular seguint unes premisses mínimes i realitzar alhora uns diagrames com a cartografia de vivències. Prèviament a l’inici de l’incert recorregut, vam establir plegats els membres del grup unes condicions que marcarien lleugerament la deriva: - Basar-nos en l’experiència com a estratègia per reconèixer la relació amb l’entorn. - Desconèixer la localització exacta en el plànol i crear un propi discurs gràfic (diagrames). - Analitzar cada 10 minuts la percepció visual del lloc mitjançant 3 distàncies: · 30m Visió propera · 300m Visió a mitjana distància · 3000m Visió llunyana - Sempre que trobem un encreuament, triar el camí que condueix cap a una cota superior. - Privilegiar referents com el riu Besòs (buscar miradors que l’enfoquin).

El present escrit, com a complement dels diagrames resultats de la deriva, s’estructura de la següent manera: per a cada anàlisi de la percepció dinàmica descriurem primer la situació i el camí transcorregut fins aquest punt de manera objectiva i, seguidament, com a interès primordial del walkscape, recollirem les percepcions i estats d’ànim experimentats en recórrer el barri (el descobriment com a forma de coneixement). 14:03h  Sortim de l’ETSAB i anem cap a la parada del metro, a Zona Universitària (L3), per desplaçar-nos fins a l’estació de Sants. Allà, agafem el tren de Renfe en direcció a Manresa (R3) que ens porta fins a l’estació de Torre Baró, a Vallbona. 15:05h  Iniciem la deriva: sortim de l’estació i ens trobem en una petita plaça protegida per arbres. La cafeteria de l’estació aprofita aquest espai públic per situar unes quantes taules i cadires, on hi ha mitja dotzena de persones prenent la fresca. Al voltant s’alcen proprers els edificis. PERCEPCIÓ VISUAL N.1  protecció, tranquil·litat, embolcall, proximitat 15:15h  D’esquena a les vies del tren, el primer que ens crida l’atenció és la biblioteca municipal, situada a força metres d’alçada. Uns per les escales, altres seguint la rampa i algú en ascensor, pugem a la plaça de davant l’edifici. Des d’aquí podem veure com les vies del tren i infraestructures per al trànsit ressegueixen el barri separant-lo de la ciutat. Al fons hi ha el mar. PERCEPCIÓ VISUAL N.2  invasió, límit, obstacle, pendents accentuats 15:22h  Descendim de la biblioteca, travessem la placeta de l’estació i arribem a un altre espai ampli que conforma una altra plaça. Percebem l’accidentada topografia i l’aïllament dels edificis més propers: es troben en una cota superior respecte el pla del carrer i per accedir-hi hi ha tot un seguit de passarel·les i escales. Creiem que aquests camins ens permetran creuar les vies i decidim continuar en aquesta direcció.

PERCEPCIÓ VISUAL N.3  no-lloc, indefinició, isolament, complexitat, desconnexió, dubte, incertesa 15:30h  Continuem la deriva pel camí triat, un traçat sinuós que es dibuixa sobre la topografia. El que en un principi eren rampes ara són escales: el pendent és excessivament pronunciat. Després de pujar una llarga estona agafem un desviament que ens porta a un mirador sobre el nus d’infraestructures: autovies, autopistes i vies de tren apareixen davant nostre com una barrera infranquejable. La increïble xarxa de vehicles ens impedeix travessar en direcció al Besòs. L’aïllament de la zona on es situa l’habitatge del protagonista de Petit Indi es manifesta als nostres ulls. (Veure fotogrames pel·lícula - fotograma 5, Annex pàg. 16) PERCEPCIÓ VISUAL N.4  laberint, ascens, dificultat, barrera, xarxa, inaccessibilitat, esquerda, fissura, tap, duresa, frontera, agitació 15:38h  Continuem ascendint fins a un dels punts més alts del barri des d’on, entre alts blocs d’habitatges, podem veure el paisatge que s’amaga al fons: la ciutat de Barcelona que porta fins al mar. Apareixen també, imponents en el teixit, les tres xemeneies de l’antiga Central Tèrmica de Sant Adrià (referent que apareix també a la pel·lícula). Ens adonem de la condició de no-lloc de l’habitatge del film: es troba tan apartat de la ciutat fins el punt que ni tan sols des d’aquesta alçada a la que ens trobem, podem veure aquestes cases. PERCEPCIÓ VISUAL N.5  mirador, control, filtre, llunyania, fons, tapís, immensitat 15:51h  Comencem intuïtivament el descens en direcció al punt d’inici de la deriva. Un seguit d’escales i ascensors tornen a aparèixer al camí per salvar els pendents accentuats característics de la zona. Passant entre edificis muts pel seu aïllament de la planta baixa respecte l’espai públic, arribem de nou a la zona propera de l’estació, on la topografia ja no és tan pronunciada. En aquesta zona del barri és on apareixen els edificis públics com la biblioteca, el mercat municipal i l’oficina d’atenció al ciutadà. PERCEPCIÓ VISUAL N.6  retrobament, calma, alleujament 16:01h  Continuem caminant fins arribar de nou a la placeta de l’estació: hem tancat el recorregut allà on l’havíem iniciat. Ens aturem a parlar sobre la deriva i continuem el debat al tren, de camí a casa. PERCEPCIÓ VISUAL N.7  connexió, llar, coneixença, convivència, serenor Aquest ha estat el recorregut que ens ha fet viure els límits difosos entre les dues realitats geogràfiques a banda i banda del riu Besòs. Fins al moment previ a la deriva havíem imaginat el terrain vague a partir de la lectura i l’havíem vist després a la pel·lícula de Petit Indi; ara l’hem comprès també físicament per mitjà del cos i el lloc.

DOCUMENTS AUDIOVISUALS Un treball a partir de documents audiovisuals que suposen diferents lectures que no segueixen un ordre cronològic fixe. L’extracció de l’element paisatge de la pel·lícula Petit Indi, la deconstrucció d’un espai per a redescobrir el paisatge i, enfront a aquesta, la construcció d’un planejament urbà. La reconstitució de la pel·lícula agafant el paisatge com a protagonista. Un curt de quinze minuts on s’abstreu tota referència a la trama de Petit Indi per a mostrar sense filtres el paper de la ciutat i l’entorn. L’únic que roman present és el protagonista que es converteix en el fil conductor que ens condueix al llarg dels seus recorreguts. Es tracta de la construcció d’una deriva a través de fragments que es van entrellaçant i, perdent la trama que dóna sentit al guió, s’alça un nou document sobre el qual parlar. Molts temes que ens suggereix la pel·lícula queden oberts. Conceptes com el no-lloc, el terrain vague, espais frontera... Tots ells requereixen d’una anàlisi més profunda i resulta evident recórrer al director de la pel·lícula, Marc Recha, per abordar la seva visió sobre el tractament del lloc. En ella, el director parla sobre l’influència de Joan Nogué en el seu treball. Indagant en la referència de Marc Recha ens trobem amb el geògraf i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, a més de Catedràtic de geografia humana de l’Universitat de Girona, Joan Nogué, que parla de l’abandonament dels paisatges urbans. (Veure Pel·lícula, pàg. 3) En el llindar que deixa la ciutat en el seu perímetre es situa una mena de no man’s land, una terra de ningú indeterminada i de límits imprecisos, d’usos incerts, expectants, quasi sempre híbrids entre el que han deixat de ser i el que no es sap si seran. Terrain vagues, llocs extranys que semblen condemnats a un desterrament des del que contemplen, impassibles, els dinàmics circuits de producció i consum dels que han sigut apartats i als que alguns tornaran algun dia. (Veure article Joan Nogué - Annex, pàg. 18) Paral·lelament al fenomen que recupera les ciutats amb ordenances, noves àrees peatonals, serveis culturals i demés, les perifèries de les ciutats pateixen el procés contrari: una constant degradació fruit del seu oblit. Aquest és el paisatge que emmarca la pel·lícula i el que preocupa al geògraf: uns espais que a causa d’una falta de planejament s’han anat abandonant i els intents de millora han desembocat en fractures del paisatge, esquitxos de polígons mal ordenats i perduts. (Veure fotogrames pel·lícula, Annex, pàg. 14-16) Aquest fenomen és una constant al llarg de la pel·lícula. Espais idíl·lics, paisatges que perden les referències per immergir l’espectador en un mena de somni on s’abandona la ciutat, la metròpoli, la contaminació... L’espai verd que domina el pla inferior de la pantalla, mentre que a la llunyania s’albira el fons cel, es converteix en el protagonista de la pel·lícula. De sobte, aquesta imatge col·lapsa, no és aquest el personatge principal sinó els polígons, les indústries, els habitatges perduts que trenquen l’imatge creada. Com explica Nogué, els esquitxos que, perduts per l’entorn, no troben referència a la que lligar-se. (Veure walkscape, pàg. 7) La preservació del paisatge és fonamental per a garantir l’atracció de turisme, però aquest, a la vegada, es converteix en catalitzador de la seva degradació. Joan Nogué explica com, d’una banda, els paisatges atractius atreuen visitants sobretot en forma de segona residència i això és el que provoca la degradació del que els ha atret. S’han de respectar els valors objectius del paisatge mantenint intactes aquells valors que han estat el seu focus d’atracció. Però per això és necessari un canvi en la mentalitat i això no es tradueix només en legislacions o planejaments, sinó fa falta la consciència col·lectiva de la societat. El geògraf explica com és fàcil observar com

societats on la cultura sobre el paisatge i l’entorn és més present no precisen d’excessiva legislació. Aquesta breu anàlisi sobre el paisatge malalt ens ofereix dues maneres d’estudiar-lo: per un costat, a través d’un exemple que mostra la deconstrucció dels excessos produïts per l’arquitecutra i, per l’altre, la construcció del relat contrari al respecte al paisatge. El primer cas és el Club MED construït el 1960 al cap de Creus, Cadaqués. Es tracta d’un complex hoteler amb més de 400 habitacions on allotjar prop d’un miler de persones. Pretenia ser un lloc on la relació amb la naturalesa es convertís en el leitmotiv de les estades, però després de ser declarat Parc Natural el 1998 es veu la necessitat d’activar un projecte de restauració. Així, doncs, es proposa una deconstrucció del lloc. Un retorn del paisatge al seu estat original, tot i que conservant alguns dels elements que ha suposat la construcció en ell. El paisatge deixa de ser excepció per convertir-se en un tot on la persona es perd en ell. L’empremta del que un dia hi va haver contruït ara forma part del record i només en petits detalls podem entreveure la seva presència d’antany. Aquest projecte obre la qüestió de si, una vegada un paisatge és tranformat, és possible el retorn al seu estat inicial. Una intervenció arqueològica que busca en l’identitat del lloc per a confeccionar la nova base sobre la que es treballarà. El cas d’estudi contrari és Barcelona 1992, la transformació de la ciutat olímpica és l’exemple contrari. La construcció d’una realitat que suposa un canvi dràstic en la manera d’entendre la ciutat. En aquest cas ja no es tracta del tractament del paisatge sinó de l’imposició, més o menys acertada, sobre aquest d’unes noves estructures. Aquestes es converteixen en elements que resolen problemes concrets i que, en ocasions, acaben abstraient-se en la seva pròpia construcció i alienant-se de tot respecte pel paisatge. Aquests fets condueixen a allò explicat per Joan Nogué: la despreocupació dels límits de la ciutat, les perifèries oblidades que van recollint la brossa rebutjada per la ciutat en un intent de neteja de la seva imatge, però despreocupant-se de les parts restants.

10!

MAPA CONCEPTUAL Per introduir les conclusions del treball hem escollit la tècnica del mapa conceptual. Aquesta eina ens permet representar de manera gràfica els coneixements obtinguts. A més a més, és una representació molt relacionada amb la idea de la deriva i també amb els diagrames realitzats sobre la percepció del barri de Vallbona. (Veure diagrames del walkscape - Annex, pàg. 25) L'esquema parteix de l'acte principal que gira entorn del paisatge analitzat: la TRANSFORMACIÓ. El terrain vague es caracteritza per ser un territori que no està del tot definit, una zona que està en un procés continu de canvi. La primera branca del diagrama ens situa l'escena d'estudi. La "frontera" no es pot definir com una zona de natura i tampoc com una zona urbana. Es tracta d'una realitat que cavalca entre els dos mons citats anteriorment. Conforma una franja de frontera. El seu origen és el món natural fins que comença a patir la metamorfosi, la metropolització. (Veure anàlisi del text: Terrain vague, pàg. 5; Text Terrain vague – Annex, pàg. 20-21) Tot procés de transformació comporta un seguit de guanys i pèrdues. Quines són les predominants en aquest cas? (Veure entrevista Joan Nogué, pàg. 9) Els guanys més evidents sobre el canvi d'un paisatge de natura a un paisatge fronterer són majoritàriament negatius. El primer que ens apareix a la ment són els estats d'inestabilitat i caos en què es troben submergits els territoris en transformació. Aquestes zones adquireixen molta complexitat per culpa de la seva barreja d'estats i usos. Però, és aquesta complexitat valuosa com pot ser la complexitat generada en el centre d'una ciutat? Ens trobem en un cas de barreja i pluralitat d'activitats, característiques que poden semblar atractives en una metròpolis, però en zones perifèriques aquestes propietats es poden tornar negatives. Si els guanys són negatius, les pèrdues també. Les característiques del territori verge es desdibuixen entre les noves edificacions que s'estenen de manera desorganitzada. La geografia es transforma per acollir la nova realitat "urbana" que l'envaeix i els límits que abans es marcaven amb intensitat comencen a aigualir-se. On acaba la ciutat i comença la natura? La ciutat és un organisme que va creixent i va conquerint territori. Aquest procés es produeix d'una manera contínua, però no constant, al llarg del temps. A mesura que la ciutat s'estén, els seus marges es van transformant. Sempre hi ha un marge més o menys extens al límit de la ciutat que és el que denominem frontera. Es produeix una mena de cicle tancat en l'àmbit teòric però que s'expandeix territorialment. Primer es produeix una ocupació del territori. A causa del creixement urbà el marge es veu obligat a canviar i això comporta el desterrament de les persones que l'ocupen.!

11!

VALORACIÓ Tal com s'ha comentat a l'inici del treball, el principal motiu pel qual vam escollir analitzar el terrain vague va ser la realització conjunta de les pràctiques de l'assignatura Teoria II. Ens va semblar interessant el fet d'estudiar les fronteres (no-lloc), ja que és el tema recorrent en els exercicis proposats. Per dur a terme la realització del present treball, ens va ser de gran ajuda el fet de visitar el barri de Vallbona en paral·lel a la visió de la pel·lícula Petit Indi. Sense aquesta experiència ens hauria estat més difícil entendre la complexitat que alberguen aquests espais, no viscuts prèviament per cap membre del grup. Ens agradaria comentar que una de les nostres voluntats hagués estat reproduir exactament la deriva que realitza el protagonista de Petit Indi. Pensàvem que el fet de poder viure en primera persona els escenaris triats per l'autor, ens permetria entendre amb un major grau de detall la trama de la història i, en definitiva, l'essència de viure en el marge d'una gran metròpoli. Finalment aquesta idea no es va poder dur a terme, ja que ens va ser impossible traspassar tot el teixit viari que ens separava de l'emplaçament. La realització d'aquest treball ha sigut interessant, ja que hem pogut profunditzar en la comprensió de coneixements obtinguts a l'assignatura d'urbanística, alhora que n'hem après de nous. Per als cinc components del grup ha sigut la primera vegada que realitzàvem un estudi sobre el paisatge dels terrenys fronterers, indefinits. Fins al moment, no havíem tractat mai l'anàlisi del perímetre urbà des del punt de vista del paisatge i, per tant, aquest treball ens ha permès descobrir una nova manera de concebre el territori.

12!

Annex

13!

ANNEX PEL·LÍCULA. PETIT INDI

Fotograma 1

El fotograma triat mostra la imatge de dos personatges, protagonistes de la pel·lícula, enfrontats un a l’altre i separats per una reixa. Qui està tancat? Qui es troba dins una gàbia sense llibertat? L’ocell o el noi? Aquesta imatge no reflecteix directament un paisatge, però sí l’estat del barri on es desenvolupa la pel·lícula respecte la ciutat. Un barri a la perifèria amb una identitat pròpia, diferent a la resta del territori. Qui té menys llibertat? Aquest espai autònom o una ciutat homogènia on els seus barris segueixen el mateix patró? El paral·lelisme entre els personatges i el lloc/paisatge on es desenvolupa la trama és patent al fotograma i dóna lloc a la reflexió. Conceptes del text lligats al fotograma: - terrain vague - límits imprecisos - marges de la ciutat - llibertat sota control - màgia incontaminada - terror igualitari i homogeneïtzador

Fotograma 2

El fotograma presenta, de manera molt intencionada, una vista emmarcada per tot un seguit de línies de corrent elèctric que travessen de banda a banda. El contrapunt a aquesta estructura tecnològica l’intenta posar un arbre però, que tot i el seu esforç, queda en un segon pla respecte a la primacia de la torre de tensió. Enmig d’aquesta lluita entre verd i gris es troba una petita construcció. Un terrat d’on sobresurten 14

tímidament dos caps. La confrontació entre naturalesa i infraestructura perd tota la importància i la balança es desplaça. Ara ja no es mesura el pes de la infraestructura enfront del paisatge, sinó el del paper de la persona davant aquesta situació. Davant un territori on els límits són difícils de definir, la lluita per la conquesta de l’espai acaba deixant a la persona petites escletxes on situar-se. La persona perd identitat progressivament en espais que constantment van mutant aliens al que està passant.

Fotograma 3

El fotograma escollit mostra el context social, econòmic i moral de la pel·lícula. El protagonista està estenent la roba mentre la seva germana i el seu cunyat es dediquen a muntar bolis. La feina a domicili es converteix en una ajuda indispensable en l'economia de la família. L'espai principal de reunió és el terrat de la casa, un terrat que limita amb un edifici en obres, ple de torretes petites, mobiliari d'interior i, fins i tot, dues bombones de butà. Es tracta d'una arquitectura pobra que pertany a un barri "marginal", però, no és aquest un espai confortable? Tot i que el fotograma no ens mostra el context, és sorprenent saber que la casa gaudeix d'unes vistes privilegiades cap al paisatge més verge del Besòs. En aquest context l'arquitectura no es pot deslligar de la natura, tot conforma un conjunt, el terrain vague.

Fotograma 4

El fotograma escollit ens mostra el protagonista caminant per un terreny indefinit, un límit que sembla haver quedat aturat entre una transformació urbana i els edificis consolidats d’una època pretèrita al fons. El noi, atrapat en un barri assolat per la voluntat de renovació, camina esquivant les dificultats amb el que podria representar un clar paral·lelisme a la situació que pateixen ell i la seva família. És la indefinició de la majoria d’espais que rodegen aquests habitatges precaris la que els converteix en llocs de “falsa oportunitat”, que un cop transformats en places domesticades per l’arquitectura urbana perdran el seu caràcter salvatge que els dóna identitat. Per què s’intenta sempre controlar, dominar el que no vol ser dominat? És la indefinició el que 15

dóna un sentit a aquest territori, “terrain vague” com es diu al text que se’ns ha donat, els espais buits del qual esperen simplement que el pas del temps exerceixi la transformació que tingui l’impacte adequat que l’arquitectura no sap ni pot tenir sobre ells.

Fotograma 5

El fotograma vol posar d'exemple, d'acord amb el text Terrain vague de Solà-Morales, els problemes que pot generar l'arquitectura no pensada en els espais on predomina la natura. Podem observar com l'home introdueix en aquests espais buits uns nous límits, tant en el pla horitzontal com en el vertical, tancant la persona en una espècie de gàbia virtual. L'arquitectura assumeix un paper de molt pes quan ha d'actuar en aquests àmbits, ja que és molt difícil no alterar l'entorn i no "desfer la màgia incontaminada de tot el que és obsolet" si abans no es realitza un estudi adequat de les preexistències.

ARTICLE

TEXT. Terrain vague SOLÀ-MORALES, Ignasi, Los artículos de Any, Fundación Caja de Arquitectos, Barcelona, 2009, pág. 71-73 […]Las imágenes fotográficas del terrain vague se convierten de este modo en indicios territoriales de la misma extrañeza, y los problemas estéticos y éticos que plantean envuelven la problemática de la vida social contemporánea. ¿Qué hacer ante estos enormes vacíos, de límites imprecisos y de vaga definición? Al igual que ante la naturaleza, de nuevo la presencia de lo otro ante el ciudadano urbano, la reacción del arte es la de preservar estos espacios alternativos, extraños, extranjeros a la eficacia productiva de la ciudad. Si el ecologismo lucha por preservar los espacios incontaminados de una naturaleza mitificada como madre inalcanzable, también el arte contemporáneo parece luchar por la preservación de estos espacios otros en el interior de la ciudad. Los realizadores cinematográficos, los fotógrafos, los escultores de la performance instantánea buscan refugio en los márgenes de la ciudad precisamente cuando esta ciudad les ofrece una identidad abusiva, una homogeneidad aplastante, una libertad bajo control. El entusiasmo por estos espacios vacíos, expectantes, imprecisos, fluctuantes es, en clave urbana, la respuesta a nuestra extrañeza ante el mundo, ante nuestra ciudad, ante nosotros mismos. En esta situación el papel de la arquitectura se hace inevitablemente problemático. Parece que todo el destino de la arquitectura ha sido siempre el de la colonización, el poner límites, orden, forma, introduciendo en el espacio extraño los elementos de identidad necesarios para hacerlo reconocible, idéntico, universal. Pertenece a la esencia misma de la arquitectura su condición de instrumento de organización, de racionalización, de eficacia productiva capaz de transformar lo inculto en cultivado, lo baldío en productivo, lo vacío en edificado. De este modo la arquitectura y el diseño urbano cuando proyectan su deseo ante un espacio vacío, un terrain vague, parece que no pueden hacer otra cosa más que introducir transformaciones radicales, cambiando el extrañamiento por la ciudadanía y pretendiendo, a toda costa, deshacer la magia incontaminada de lo obsoleto en el realismo de la eficacia. Utilizando una terminología usual en la estética subyacente al pensamiento de Deleuze, la arquitectura estaría siempre del lado de las formas, de lo distante, de lo óptico y de lo figurativo. Mientras que, por el contrario, el individuo escindido de la ciudad contemporánea buscaría las fuerzas en lugar de las formas, lo incorporado en lugar de lo distante, lo áptico en lugar de lo óptico, lo rizomático en lugar de lo figurativo. La intervención en la ciudad existente, en los espacios residuales, en sus intersticios plegados, ya no puede ser confortable ni eficaz tal como postula el modelo eficiente de la tradición iluminista del Movimiento Moderno. […] ¿Cómo puede actuar la arquitectura en el terrain vague para no convertirse en un agresivo instrumento de los poderes y de las razones abstractas? Sin duda a través de atenciones a la continuidad. Pero no la continuidad de la ciudad planeada, eficaz y legitimada, sino todo lo contrario, a través de la escucha atenta de los flujos, las energías, los ritmos que el paso del tiempo y la pérdida de los límites han establecido. […]Sólo una arquitectura del dualismo, de la diferencia, de la discontinuidad instalada en la continuidad del tiempo puede hacer frente a la agresión angustiosa de la razón tecnológica, del universalismo telemático, del totalitarismo cibernético, del terror igualitario y homogeneizador.!

Colònia Can Bros

El text suggereix el reclam del valor de les àrees abandonades, espais i edificis obsolets i improductius, sovint indefinits i sense límits determinats. Transformar-los suposaria la pèrdua d’identitat i la llibertat desvinculada de la ciutat. La imatge correspon a una antiga colònia industrial (Can Bros, a Martorell) on habiten actualment pocs veïns. Es tracta d’un lloc improductiu al marge de la ciutat i que té un futur incert; l’objectiu de l’ajuntament és reconstruir la zona i urbanitzar-la. El valor i identitat que té aquesta àrea es perdria si això es dugués a terme i passaria a formar part de l’homogeneïtat i llibertat sota control de la ciutat. L’arquitectura, com diu SolàMorales, ha de respondre a la discontinuïtat instal·lada en la continuïtat del temps. Conceptes del text evocats en la imatge: - enormes buits - límits imprecisos - vaga definició - espais alternatius - espais estranys - marges de la ciutat - discontinuïtat instal·lada en la continuïtat del temps

Hilberseimer Hochhausstadt

És l’ordre, l’organització, la formalització...la solució de l’arquitectura al buit? Es tracta de crear un nou buit racionalitzat que substituirà a l’anterior? Però ara ja no és el mateix...els límits precisos corrompen el terrain vague. S’intentava ajudar a l’ésser humà però, en el fons, s’han limitat les seves capacitats... Ja no és capaç de qüestionar-se les coses, està tot establert. Ha perdut l’il·lusió de buscar les ales per volar. !

Der Himmel u ber Berlin

El buit separa la ciutat de la persona perduda en la immensitat del caos. No existeixen límits. La persona deambula per l’espai però ara l’àngel l’acompanya. Aquest ha baixat per endinsar-se en el terrain vague que abans contemplava des de la passivitat de la seva naturalesa.

WALKSCAPE

MAPA CONCEPTUAL