A lloguer o noli

Andreu Sotorra

A lloguer o noli

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2

A lloguer o noli

Recull de tres narracions i un microrelat onírics que es mouen en el surrealisme però partint del realisme. En el relat A lloguer o noli, els personatges viuen en l'ambient del barri d'una gran urbs pròxim al port i en un edifici de llogaters que pul·lulen al voltant de la mestressa de l'edifici, la senyora Ròcket. El salt al surrealisme va de bracet amb un creuer per la Mediterrània on conflueixen tots els personatges com ànimes en pena. El relat (...) Reptant com les sargantanes i aferrats a la paret (...) és una metàfora d'una població supraterrenal, sempre amb barret fort, que simbolitza la intolerància i la barbàrie que els humans exerceixen amb genocidis cíclics que assoten les diferents generacions. I Cendres de closca de cargol (o l'autèntic origen de Jacinthe Plumbaginals) reinterpreta en clau de monòleg una manera de veure l’evolució d'un ésser des del seu passat fins a trobar els orígens en una lluita per esbrinar la seva doble personalitat. Les tres narracions van ser guardonades amb diversos premis literaris entre el 1979 i el 1984.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3

Premis literaris de les tres narracions: A lloguer o noli Premi Riba Escorxada, Nit Literària Andorrana, Andorra, 1979 (...) Reptant com les sargantanes i aferrats a la paret (...)

Premi Literari Vila de Torredembarra, Tarragonès, 1983 (Jurat: Pere Anguera, Josep Anton Baixeras i Jaume Vidal Alcover) Cendres de closca de cargol (o el veritable origen de Jacinthe Plumbaginals) Premi L'Encobert, Xàtiva, La Costera, País Valencià, 1983 (per Jacinthe Plumbaginals) Premi Vila de Vimbodí, Conca de Barberà, Catalunya, 1984 (per Cendres de closca de cargol)

Primera edició (digital): juliol 2017 © 1979 / 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 1964 / 2017 Col·lecció privada i hereus de René Magritte (Lessines, Bèlgica, 1898 - Brussel·les, Bèlgica, 1967), per la reproducció a la coberta de la pintura L’homme au chapeau melon (L'home del barret fort), oli sobre tela, 50 x 70 cm.) © 2017 Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4

Ă?NDEX A lloguer o noli, 6 (...) Reptant com les sargantanes i aferrats a la paret (...), 43 Cendres de closca de cargol (o el veritable origen de Jacinthe Plumbaginals), 68 L'home del barret fort (L'homme au chapeau melon), 89

5

A LLOGUER O NOLI

6

La meva impressió és que el transtorn d'aquest descobriment em va paralitzar completament els sentits i em va privar de les meves facultats de pensa. És evident que no sabia què em feia quan en Betteredge va arribar, perquè, segons m'ha comentat ell, quan em va preguntar què passava vaig esclatar a riure; tot seguit li vaig fer a mans la camisa de dormir i li vaig dir que mirés de resoldre l'enigma tot sol.

La pedra lunar (segon relat) Wilkie Collins Traducció de Lluís Comes i Arderiu

7

Abans de posar-me a viure al barri on ara visc, havia estat en un parell de llocs molt més cèntrics que no pas aquest, m'havia rellogat més de quatre vegades i més de quatre me n'havia sortit perquè acabava tip d'aquells amb qui em tocava de cohabitar i, per dir-ho tot, encara em vaig enrolar, amb totes les ganes de no tornar, en un creuer arreu del Mediterrani oriental on havia recorregut d'anada i tornada els ports de Venècia, Katàkolon, Mykonos, Istanbul, Rodes, Haifa, Heracleion, Corfú, Dubrovnik i, una altra vegada, Venècia. Però, malgrat tot, vaig tornar i el record de la meva estada al vaixell de luxe grec en el qual em vaig embarcar encara no m'ha fugit del tot del cap.

El pis, més aviat hauria de dir l'habitació, que m'havia cedit la senyora Ròcket donava a la part del darrere de l'edifici que guaitava a una plaça estreta, sense voreres ni cap detall urbanístic que la fes agradable i més aviat 8

semblant a una mena de colador de magatzem que feia servir el veïnatge de l'edifici de set pisos que aguantava el recorregut feixuc d'un ascensor greixós i sorollós que circulava a tocar del meu sostre i s'aturava just damunt mateix perquè, no ho he dit, jo ocupava un reduït estatge inferior a l'altura del carrer, la part que antigament devia haver servit de celler o de recambró de mals endreços. Negror de pedres, parets salinades i baranes de ferro en alguns dels petits balcons, a part d'algunes finestres amb atrotinades persianes de canya que insinuaven un verd fosc, completaven el decorat que jo reüllava des d'una calaraboia enreixada la qual, a tocar de la vorera, permetia que gaudís de la feble llum que, poques hores al dia, s'escolava barrots endins. La placeta, més aviat bruta i ennegrida també per la proximitat del barri amb el port de mar, contrastava amb l'estesa de filferros per estendre-hi la bugada que rajolinava com una gotera fent conservar una flaire, barreja de pòlvors de rentar i de lleixiu, que mantenia el poc aire de netedat que lluitava aferrissadament amb les evacuacions dels darreres de l'edifici, tant de les cuines com dels vàters que hi havia darrere d'un decorat de vidres glaçats i foscos, més per la brutícia engreixada que no pas per naturalesa.

Vaig sentir que algú davallava pel ram de sis o set esglaons que des de la portalada principal de l'edifici conduïen a la porta del meu replà.

—Senyor Àgram... ¿que hi és...? ¿Que ha sortit, senyor Àgram...?

9

La senyora Ròcket havia acabat de trucar dèbilment a la porta amb els nusets dels dits i m'havia cridat esperant, impacient, la meva resposta.

—Esperi's un moment, obro de seguida, senyora Ròcket... —vaig cridar des de dins.

Em vaig posar els pantalons i la camisa al damunt. Des d'un dia que havia obert la senyora Ròcket amb calçotets i, esglaiada, ella havia fugit escales amunt, anava molt amb compte a obrir la porta sense adecentar-me. La senyora Ròcket devia ratllar els cinquanta anys i, vídua des d'en feia quinze, volia mantenir un aspecte de vida seriós i moralitzant que em va deixar molt clar en el moment que em va posar la clau del recambró a la mà.

—Una única cosa sí que l'hi demano, senyor Àgram...

—Vostè dirà...

—Li llogo el recambró... a vostè sol... —em va advertir.

Com que vaig quedar parat i sense dir res, em va ampliar la resposta amb una certa lluïsor dins les seves ninetes.

—Ja m'entén... a casa meva, no hi vull meuques ni... assumptes bruts —em va dir.

Vaig garantir a la senyora Ròcket que per això no renyiríem pas. A mi, m'interessava un lloc o altre on col·locar-me a viure i la imposició de la senyora Ròcket no m'era gens difícil de complir. A la taverna de mig carrer més avall ja m'havien posat al corrent de les normes severíssimes que caracteritzaven la mestressa 10

de l'edifici i la seva impertorbable viduïtat, almenys de cara a la galeria, i que, a pesar de les seves precaucions i constant discreció, la senyora Ròcket descontradeia des de feia deu o dotze anys amb la coneguda intermitència de la compareixença al seu pis d'un veí del quart que, segons la gent del barri, vivia sense que se sabés gaire de què i es penjava de la viduïtat de la senyora Ròcket, que li portava deu anys ben bons d'avantatge.

El dia aquell que se'm va esverar escales amunt, hi vaig pensar. Vaig pensar que la senyora Ròcket mantenia força bé el seu fals puritanisme fent veure que la feien córrer uns calçotets prudentment encerclats a l'altura del melic amb dos dits ben bons de goma.

Em vaig vestir de pressa, doncs, amb els pantalons i la camisa sense botonar al damunt.

Quan tenia la mà al pom de la porta, amb l'altra encara m'apujava la cremallera de la bagueta mentre obria.

—Caram... senyora Ròcket —vaig dir—.

M'haurà de perdonar... No podia deixar el que estava fent —em vaig excusar.

La senyora Ròcket, més que mai, dissimulava amb elegància la seva cinquantena.

Portava una camisa de quadres remenuts de color blanc i negre i un jersei de mitja màniga negre que li cenyia un cos més aviat grassonet.

Feia l'efecte que sortís d'una perruqueria amb un cabell ben escurçat damunt les espatlles i la seva cara es rejovenia amb l'esforç de tocador que hi devia dedicar diàriament.

11

La viduïtat de la senyora Ròcket quedava molt lluny de la impressió que desprenia el seu físic i, en tot cas, l'administració que gestionava de l'edifici que havia heretat del marit difunt era l'única empremta que ho recordava.

Sota la dèbil llumeneta del pilot del replà de la bombeta enreixada de damunt la meva porta, la senyora Ròcket era, per a qui obria el llindar del recambró i s'havia avesat a viure sota terra, com una mena d'embat carregat de dolcesa que es barrejava sobtadament amb la sentor de sabó i lleixiu que penetrava per la reixa del carrer.

—¿Què se li ofereix, senyora Ròcket...?

—vaig continuar, després de la meva salutació.

—Senyor Àgram... —va dir, adoptant un posat seriós—. Ja han passat vint dies des que vam quedar que em pagaria l'últim mes... Som gairebé al mes següent i...

—Oh!, estimada senyora Ròcket...! —la vaig interrompre—, prou que ho sé, que aquesta vegada m'he vist obligat a deixar córrer una mica desorientadorament els dies, però és que tampoc no em passa a tothora el que m'ha passat...

—Sigui el que sigui, senyor Àgram... —va dir ella, suaument—, no justifica que no es pagui el lloguer com Déu mana i el dia que toca.

—Té tota la raó...! Té tota la raó...! —vaig afirmar desconsoladament—. No sap, senyora Ròcket, com em sento... Li ben prometo que aquesta setmana posaré en ordre un grapat d'assumptes que tinc pendents i...

12

—¿Aquesta...? —em va tallar ella—. ¿Com la setmana que hem passat, suposo?

—Aquesta segur que sí, senyora Ròcket, l'hi prometo —vaig dir fent el senyal del petó gitano amb els dit índex i el gros junts i adoptant, tant com vaig poder, un posat de fermesa.

—Si tots fessin com vostè... —va exclamar la senyora Ròcket—. Mitja dotzena de veïns que tinc i em donen més feina que un barri sencer. I això, senyor Àgram —em va explicar—, això em passa perquè encara m'hi miro poc, a l'hora de triar els llogaters. Avui en dia, no hi ha ningú que sigui prou de fiar.

—Senyora Ròcket... —vaig dir, defensantme—, ben poques queixes té de mi com a llogater, ¿oi?

—Aquesta setmana, senyor Àgram! —va concloure, amenaçant-me amb el dit.

—Sí —vaig fer posant els palmells en posició d'oració budista.

I va girar cua. Va pujar el ram d'esglaons i jo no vaig tancar la porta fins que se'm va perdre per la volta de l'escala que donava als safareigs que encara feia servir algú de l'edifici. Em vaig adonar que els suposats costums de seriositat amb què s'envoltava la senyora Ròcket no tenien res a veure amb la seva manera de caminar, les seves cames i el seu cos que s'enduia volta enllà, la dolcesa del seu «senyor Àgram!» i la lluïsor de les ninetes que, mentre prohibien pecar sota el seu sostre, prohibien també prohibir de complir-ho.

13

Era tot un ritual el desig que em creixia al recambró del soterrani i que inconscientment semblava que m'ordenés posseir la senyora Ròcket i m'enterbolia el cervell quan, en respirar fons, m'empassava la flaire de sabó i lleixiu de l'escala, que es barrejava amb la fragància que m'envoltava després que ella piqués suaument amb els nusets a la meva porta i jo l'obrís.

14

—¿En un vaixell de luxe grec...? —em va dir ella—. Fiiiuuu...! —va fer després que jo li confirmés que sí amb un gest de cap.

Es deia Marion. Era d'origen francès i feia cinc anys que treballava en una agència del barri de la Bankfort, a la secció d'estrangeria. La Marion sabia llengües i això l'havia fet arribar fins al darrere del taulell que només li deixava veure el cap i li remarcava un parell d'ulls que, quan t'apuntaven, feien que el client se sentís ja escrutat i ferit a fons i forçat a respondre sense haver dit encara aquesta boca és meva: «Venia perquè voldria canviar...» La Marion es feia entendre amb tothom, fos quina fos la llengua que parlava el client, i t'atenia, si era estiu i temps de viatges, embolcallada per la frescor de l'aire condicionat i bressolada suaument pel feble fil musical que la direcció havia instal·lat en benefici dels empleats i vetllant per la comoditat i el benestar dels clients.

—Uix...!, en un vaixell de luxe grec! —va repetir.

La Marion sortia a les tres de la tarda, de l'agència bancària, després d'una llarga jornada 15

intensiva. Agavafa el metro i se n'anava al Reial Grum on dinava cada dia el que hi havia de menú. Després s'encauava al seu apartament, dos carrers més avall, i no en tornava a sortir fins ben entrat el vespre per baixar al Drugstore on, sovint l'havia vist algunes vegades sola a la barra i d'altres prenent un còctel en una de les taules acompanyada d'algú.

La vaig conèixer allí. Més ben dit, la vaig reconèixer allí perquè uns dies abans d'enrolarme en el creuer grec havia anat a canviar moneda per al viatge a la seva agència del Bankfort i em va semblar descobrir-hi la noia que cada vespre havia vist al Drugstore. L'hi vaig preguntar: —¿Tu ets al Drugstore cada vespre...? —vaig llençar.

—¿Quin Drugstore...? —em va dir primer, evadint la meva pregunta.

—Al Drugstore Fermin's —vaig aclarir amb to detectivesc.

Em va reüllar mentre omplia els papers per al canvi de moneda que ja li havia demanat. Em va fer l'efecte que s'ho repensava abans de respondre'm.

—Sí —va dir finalment.

I al Drugstore, li vaig fer també la mateixa pregunta, però al revés: —¿Tu ets la Marion de la secció d'estranger de l'agència del Bankfort...?

La reüllada va ser idèntica. La resposta es va fer esperar i l'afirmació va coincidir.

16

—Sí —va dir després d'uns segons de pensar-s'ho.

Així ens vam conèixer, la Marion i jo. Es pot dir que gràcies al meu embarcament per la mar oriental en un vaixell de luxe grec.

Vam coincidir més d'un vespre al Drug.

Preníem alguna cosa i, segons com, parlàvem fins tard o jo me n'anava abans d'hora si tenia alguna feina. M'havia fet gràcia la dualitat que vaig observar en la personalitat de la MarionBank i la Marion-Drug. L'hi vaig dir quan ja ens havíem agafat una mica més de confiança. La Marion-Bank era la noia posada al dia, hàbil en llengües, moderada amb els companys de feina i un punt esquerpa amb els superiors de direcció.

En canvi, la Marion-Drug era intencionadament seductora, àgil en converses, arrauxada amb els qui hi volien fer taula i afable amb qui s'hi aparellava, ni que només fos per alternar-hi una estona.

—No ho faig pas per viure'n! —em va dir—.

El banc ja em dóna prou per tenir tot el que vull.

Per mi va ser una sorpresa descobrir que la Marion utilitzava el Drugstore com un lloc de contacte. La seva justificació aclarint-me que no ho feia per viure'n em va sobtar encara més.

Tothom en coneixia, de casos com el de la Marion, que no s'havien capbussat en una xarxa de prostitució i que sota el lema de la llibertat personal no feien sinó una pseudoprostitució disfressada d'escort. He de dir que mai no vaig saber veure la Marion encegat per cap mena de passió o sentiment. M'hi havia fixat abans al 17

Drugstore i després encara més des que vaig retrobar-la al Bankfort, però res més. I ella, tampoc no feia res per entendrir amb falsos sentiments la nostra relació. Entre la Marion i jo existia només l'amistat reforçada per la solitud i el desig. Desitjava posseir-la, sí, i m'agradava fer-ho, i em penso que ella s'ho prenia també d'una manera semblant. Per això no vaig entendre mai que m'oferís els seus serveis gentilment, sense demanar-me res a canvi. I aquesta mena de dedicació per plaer que combinava amb la seva feina al banc era allò que més m'atreia d'ella.

La nit que la Marion es va entestar a voler saber on vivia, vaig fer ús de totes les excuses que em van passar pel cap per no haver de dirl'hi que m'estava en un recambró amb flaire de florit: que si era massa lluny, que si no ho tenia en condicions, que si... Però no vaig poder evitar que hi anéssim. Ella havia begut una mica massa, aquell vespre, i jo potser també, però no m'havia empitofat pas tant com a la Marion.

Vam entrar al portal cantussejant alguna cosa en francès que la Marion devia recordar de quan era petita. Vaig intentar fer-la callar fent-li mutis amb el dit a tocar dels seus llavis, però es va engrescar encara més i va refilar un no sé què amb regust parisenc que es va enfilar escales amunt i que suposo que es devia entaforar per tots els racons de les portes del veïnat que, alertats per l'escàndol, els devia haver trencat el son.

18

Vam entrar de pressa i vaig tancar la porta donant un tomb al pany. La llum que es reflectia d'un fanal mig trencat que penjava d'una cantonada de la placeta s'escolava per la reixa del meu recambró, i fent giragonses i arrapantse ara per la paret, ara per la taula, ara per la cadira, s'estenia per terra fins que es difuminava en l'espai.

No va caldre que obríssim el llum. Quan sortia del lavabo, la Marion ja s'havia posat al llit i roncava com un camioner.

L'endemà ens va despertar un veí que va fer anar les portes de l'ascensor a primera hora.

Sort del grinyolar de la cabina i de l'aturada sorollosa damunt del sostre del recambró. Em vaig adonar que eren dos quarts de set ben tocats. La Marion va dir que encara passaria pel seu apartament abans d'anar al banc. Es va netejar una mica abans de sortir i li vaig demanar, pensant en les normes de la senyora Ròcket, que no fes soroll quan sortís i que ho fes tan d'amagatotis com pogués.

Ho va fer tan silent com devia saber i, en arribar al vestíbul, al capdamunt del meu ram d'escales, em va dir a mitja veu que ja ens veuríem al Drugstore. I em va llençar un petó amb la mà.

Però aquell vespre no hi va fer cap. I durant tota la setmana tampoc. I quan va ser diumenge, li vaig deixar una nota al cambrer perquè l'hi donés, si la veia.

Al cap de tres dies, jo n'hi vaig trobar una altra d'ella que vaig suposar que era la resposta.

19

Em deia que havia anat tota la setmana en un altre local, que li agradava canviar d'aires de tant en tant, però que tornaria al Drugstore, que l'hi esperés.

No hi vaig fallar cap dia, convençut que ella apareixeria d'un moment a l'altre.

Quan me'n vaig cansar, em vaig arribar al banc i vaig anar directe a la secció d'estranger.

—¿La Marion...? —vaig dir, sense dissimular la confiança que ens unia.

La noia que ocupava el seu lloc darrere el taulell em va mirar amb uns ulls com taronges.

—Ja no treballa aquí... —em va dir.

I va deixar escapar mitja rialla que em va neguitejar. Vaig voler saber què li havia fet tanta gràcia. I ella em va complaure: —No és pas el primer que pregunta per ella... No he fet res més sinó respondre aquesta pregunta en els dos o tres últims dies... Ja es nota que la Marion tenia molts amics i coneguts... —va insinuar amb una mirada malintencionada, mentre s'endinsava en la seva feina i jo sortia escuat de l'agència bancària mentre la sintonia musical m'acompanyava còmodament fins a la porta.

20

Em va semblar sentir gemecs a l'escala. Com si algú ploriquegés o es dolgués a plors d'alguna cosa que no vaig poder entendre gaire bé.

Vaig entreobrir la porta del meu recambró del soterrani i els gemecs se'm van fer encara més clars. M'arribaven amb tota la ressonància que permet una escala profundament buida, fosca i de set pisos, a altes hores de la nit, quan cap mena de soroll torba el repòs del veïnat.

Vaig obrir el llum i allò va atreure, es veu, la senyora Ròcket que, amb una bata d'anar per casa, el cabell esborrifat i un mocador a la vora del nas, se'm llençava escales avall sense ni parar esment de per què jo havia sortit a veure d'on venia aquell escàndol.

Se'm va acostar i, encara somiquejant, va intentar de dir-me què li passava.

—Ai, senyor Àgram... Ai, senyor Àgram...

La vaig consolar com vaig poder. La vaig envoltar amb els braços i ella, complaguda, va abocar els gemecs i la mullena de les seves llàgrimes sobre una de les meves espatlles.

—Hem de fer alguna cosa...! —deia enmig de sanglots i esbufegades de nas. I insinuava amb delit: —Al sisè...! Al sise...!

21

M'hi vaig arribar perquè vaig comprovar que no en trauria aigua clara de l'explicació enterbolida de la senyora Ròcket. Ho vaig comprovar de seguida. De sota la porta del sisè sortia una olor que deixava entreveure que, a dins, el gas se n'anava qui sap si per una fuita o una distracció dels inquilins.

Era el penúltim pis de l'edifici. Hi vivia la senyora Dràper, una dona ja molt gran, i el seu fill. La parella, difícil de congeniar amb els veïns, portava una vida que amb prou feines havia pogut esbrinar la senyora Ròcket. La mare, potser devia comptar vuitanta-i-tants anys, tenia cura del seu fill com si fos un infant de quatre.

L'home, que ja en devia tenir quaranta, deien que temps enrere havia estat internat en un institut psiquiàtric i que n'havia sortit perquè la seva malaltia de tendència pacífica no estava barallada amb la convivència al carrer. Alguna vegada s'havien sentit crits al seu pis però ningú no en feia cas perquè les baralles entre mare i fill eren, pel que sembla, molt freqüents.

No m'ho vaig pensar més. Abans que res, vaig baixar de nou al meu recambró on la senyora Ròcket encara ploriquejava asseguda en una cadira vora la taula. Li vaig dir que calia avisar de seguida els bombers... i també una ambulància... i la policia... La senyora Ròcket es va esverar encara més. Em vaig posar un batí al damunt perquè anava amb la roba interior, com tinc costum de dormir, i em vaig llençar al carrer. A la cantonada, em vaig posar a la cabina telefònica i vaig trucar a la comissaria del barri.

22

Tots van fer cap després d'uns deu minuts.

Un cotxe de la policia, un furgó de bombers i una ambulància. L'edifici es va anar despertant amb tan de brogit i la senyora Ròcket, que amb prou feines s'havia mogut del meu estatge, anava explicant a tot el veïnat que havia sortit perquè li va semblar sentir soroll i que va olorar al sisè per atzar, que a saber on seríem tots si no se n'hagués adonat, i ploriquejava de nou, cosa que els altres aprofitaven per fer de consol i, segons com, no s'estaven també d'imitar.

Els bombers van passar al davant de tot i van tirar la porta del sisè a terra. Amb la tribulació, la senyora Ròcket ignorava si tenia cap còpia de la clau del sisè pis. Algun veí més atrevit em va fer costat i, amb mi, es va apropar fins al replà. Ens vam haver d'apartar. Els bombers, que ja ho havien previst, es van posar les caretes antigàs i van entrar com si res.

Darrere d'ells, els de l'ambulància ja pujaven amb les lliteres i a dalt mateix van practicar els primers remeis a la senyora Dràper i el seu fill que, segons va dir, no estaven gaire bé. Jo vaig córrer a dur les notícies baix al meu recambró que, cosa insospitada i que em va afalagar, s'havia convertit en el lloc de reunió del veïnat de l'edifici. Entre ploriquejar i esborrifada de cabells al voltant d'ulls lleganyosos o morts de son vaig explicar que els del sisè es devien haver volgut suïcidar o, qui sap si, de rebot, fernos desaparèixer també a tots nosaltres. “Oh!”, van exclamar uns. “Quina barra!”, va fer la veïna del tercer. “No m'havien fet mai gràcia...”, va 23

tenir encara forces per a dir la senyora Ròcket.

El veí del segon la va consolar: “Vostè, senyora Ròcket, no en té pas cap culpa. ¿Què en sabia vostè...” “Oh, i tant!”, va afegir algú altre.

Enmig d'aquest clima de solidaritat i companyonia veïnal, vaig tornar al replà del sisè des d'on els infermers de l'ambulància ja baixaven amb les lliteres portant els cossos de la senyora Dràper i el seu fill, que vaig veure encara panteixant i amb els rostres moradencs.

Els havien reanimat amb els primers auxilis d'oxigen, però se'ls emportaven cap a l'hospital.

Al cap d'una estona, la sirena va bramular carrer enllà i va trencar tot d'una el silenci amb què, dins de tot, havíem portat l'accident.

Quan van baixar els bombers, es van afegir a la reunió del meu recambró i van dir que les aixetes del gas de la cuina les havien trobades obertes, que sort que els vam avisar a temps. I la senyora Ròcket, quan ho va sentir, es va desmaiar, i sort dels veïns que la van assistir al meu llit mateix mentre jo donava les gràcies als bombers i m'acabava d'entendre amb els de la policia que volien saber qui els havia trucat, de qui era l'edifici i algunes dades personals de la senyora Dràper i del seu fill que no vaig saber respondre.

Quan vam haver acabat totes les formalitats vaig avisar els veïns que ja havia passat tot i que cadascú podia tornar a dormir tranquil que la casa havia estat revisada i ventilada després de la fuita del sisè. Tothom estava molt neguitós i no s'ho va fer repetir dues vegades.

24

Sense saber com, em vaig trobar sol amb la senyora Ròcket estesa al meu llit.

Quan va entreobrir els ulls, va preguntar què passava i, inconscientment, se'm va aferrar al coll i es va tornar a posar a plorar.

Ja era ben entrada la matinada i no vaig trobar gens malament que la senyora Ròcket no es decidís a dir que se n'anava al seu pis fins que el primer ascensor va grinyolar anguniós damunt nostre.

25

Ben entrada la tardor, una revolada de tempestes, mals oratges i pluges per l'amor de Déu va inundar el recambró que jo habitava a l'edifici de la senyora Ròcket. Com que no hi tenia bo i res de valor, no hi vaig perdre gaire cosa tret d'una manta que m'havia comprat en aquell creuer que vaig fer pel Mediterrani i en un dels ports on ens vam aturar unes hores. Era una manta originalíssima i em van assegurar que havia estat feta artesanalment a mà, però a banda de les qualitats de gran i suau que tenia, així com dels gravats que recordaven en un cert punt cops de mà prehistòrics, allò que em va doldre més de perdre-la va ser l'escalfor que produïa i la sensació de dormir acompanyat que et feia sentir en les nits de més frescor. La vam treure totalment enfangada i com si fos la pell d'una euga escorxada que s'hagués passat per una màquina de rentar industrial mig avariada.

Vaig decidir que, junt amb tot el que s'hi havia malmès, se l'emportés el drapaire que vaig avisar tan aviat com vaig veure que no em veia en cor de sortir-me'n amb la neteja de la inundació.

La senyora Ròcket va tornar a tenir un disgust, com aquell dia de la fuita de gas del 26

sisè, i només deia que n'estava tipa de mantenir l'immoble, que qualsevol dia se n'aniria a casa d'un corredor de finques i que el posaria a la venda per qui s'hi volgués embolicar a mantenir un mort com aquell, deia, no sé si, en certa manera, per fer un paral·lelisme amb l'herència que li havia caigut al damunt del seu difunt marit.

Se'm va excusar com va poder. Des que les relacions entre la senyora Ròcket i jo s'havien fet agradables, ella es delia per atendre'm com més bé sabia. Se'm va excusar, doncs, com si ella i ningú més que ella fos l'única culpable d'haver produït aquelles tempestes i aquells mals oratges de tardor que van inundar amb fúria tota la part baixa de l'edifici. Li vaig dir, per tranquil·litzar-la, que ella no en tenia cap culpa, que en tot cas calia culpar el carrer, que no tenia uns desguassos adequats, i va aprofitar de seguida per anunciar-me que jo també tenia tota la raó, que tant com pagava d'impostos i que no hi havia dret que quan queien les primeres quatre gotes, tota l'aigua entrés a casa.

Vam acordar un parell de coses. Una, que l'endemà aniríem plegats a l'oficina de relacions públiques que l'ajuntament tenia al districte on érem per presentar una queixa, i dues, que jo ocuparia el sisè pis, el que des de la fuita de gas de la senyora Dràper i el seu fill, havia quedat buit perquè la senyora Dràper no va poder resistir la intoxicació i, gran com era, al cap de quinze dies, va tenir una recaiguda i es va 27

quedar al llit del mateix hospital on era quan l'hi havien portat.

Havíem anat al tanatori tant la senyora Ròcket com jo i alguns veïns més que es van sentir en l'obligació d'acompanyar la senyora Dràper fins a l'últim adéu. El fill de la senyora Dràper encapçalava el cap de dol amb un vestit negre, amb una grossíssima corbata, negra també, i amb una camisa blanca de seda. Ens va rebre serè i ens va agrair que l'acompanyéssim en aquells moments. «La mama», ens va dir, «ja era molt velleta i no va ser capaç de passar la “prova”.» No vam respondre perquè ja sabíem que el fill de la senyora Dràper havia estat internat en un institut psiquiàtric i no ens va estranyar gens quan, al cementiri, es va situar davant de l'enterramorts i, amb els braços ben alçats i inflant el rostre amb el nas gros i llargarut, gairebé grec, que tenia, va encomanar a l'enterramorts que aquella cerimònia no era un acte com qualsevol altre, que sa mare no se n'anava d'aquest món per sempre i que, com ell, ja s'havia mort i havia tornar a néixer més d'una vegada. «Sou un privilegiat!», li va dir al final, i després, com si fos una amenaça, va escopir: «Aneu amb compte, doncs!» L'enterramorts va tallar la caliquenya, es va eixugar la suor del front i, sortosament sense ni haver-se immutat, va començar a palejar la terra amuntegada en un racó per cobrir el taüt. Les palades van ressonar rítmicament i la senyora Ròcket, molt a prop meu, va sanglotar una mica i va dir: «Pobra senyora Dràper...» La vaig consolar i li vaig dir 28

que tots havíem d'acabar si fa no fa igual. Va esclatar en plors que es van escampar per tot el cementiri en un aire inevitablement mortuori. El fill de la senyora Dràper es va girar i, secament, va anunciar: «No ploreu, veïns, no passa res.»

Al cap d'una setmana el van tornar a internar al manicomi. Ja no havia tornat al nostre edifici perquè havia vagabundejat per tota la ciutat, anant d'un lloc a un altre, fins que el van descobrir com a autor de múltiples espants que durant els últims dies havien patit algunes dones del barri d'una certa edat a les quals el fill de la difunta senyora Dràper se'ls apareixia en carrerons poc concorreguts o en portals de cases de pocs veïns dient-los que havien estat l'amor de la seva vida en una altra reencarnació i oferint-los una estada al llit ni que només fos per un dia per recordar aquells presumptes temps passats. Després va córrer la veu que si la senyora Dràper i el seu fill, des de l'última sortida del psiquiàtric, ja s'avenien a tenir relacions incestuoses per tranquil·litzar la febre de sexe del noi. Algun veí més atrevit va insinuar: «¿Qui sap per què es van obrir les aixetes del gas de la cuina, doncs...?»

La senyora Ròcket es va comprometre a fer una neteja general del sisè i, buit de moltes andròmines dels Dràper i d'escombraries de feia dies i amb una repintada que hi va fer fer, el pis va quedar com si fos nou. Només m'hi vaig traslladar una llitera nova que vaig comprar, perquè el llit de matrimoni, molt malmès, que devia ser de la senyora Dràper, el vam vendre al 29

drapaire, i un rellotge de paret que s'havia salvat miraculosament de la inundació del meu recambró. El menjador, la cuina, el lavabo, una saleta petita i un parell d'habitacions que, de moment, vaig deixar buides, eren el meu nou estatge.

Els primers dies no m'avenia a pujar-hi amb l'ascensor que tant de temps havia sentit aturarse sorollosament damunt del meu cap i, fins que no vaig descobrir la comoditat per pujar i baixar de la caixa metàl·lica dels meus insomnis, enfilava els sis pisos a peu.

L'assumpte del lloguer s'havia arreglat. La senyora Ròcket venia força al sisè pis i jo m'havia convertit gairebé en el seu confessor i administrador de l'immoble. Sovint hi feia nit i em veia compensat com un escort perquè cada mes la senyora Ròcket em deixava un rebut damunt de la taula amb l'import del lloguer que jo no havia pagat ni pagaria.

Un dia, em sentia amb ganes de parlar-ne, li vaig dir si era cert el que deien, que ella i el veí del quart... Li vaig explicar que jo no en sabia res però que es rumorejava, per justificar la meva xafarderia, i em va respondre que la gent parlava massa, que ella sempre havia estat molt fidel al seu difunt marit.

I vam apagar el llum.

30

El fum giragonsejava i s'enlairava suaument i es perdia en el sostre. Vaig prémer la burilla contra el cul del plat que em feia de cendrer i la fumerola va aturar la seva dansa i jo em vaig aturar a observar com el tronquet del llumí i la burilla espremuda feien d'esquelet sobre les deixalles cendroses del que havia estat el cigarret.

Un cop de porta sec i violent em va desvetllar de la meva contemplació i em va fer aixecar de la cadira. Em vaig acostar al darrere de la porta i vaig aferrar l'orella de cara a l'escala per esbrinar d'on provenia el sobtat espetec que m'havia desvetllat.

Vaig sentir passos atrafegats i, prop del meu replà, una veu excitada: «Mai més. Me'n vaig i no tornaré mai més!»

Em va semblar reconèixer la veu de la Shelly, la filla petita del matrimoni Grassont, que vivia just damunt del meu sisè. No vaig dubtar que es tractava d'ella perquè era l'última que els quedava d'una extensa reproducció de set filles de les quals, la Shelly era l'única que conservaven, almenys fins llavors, vivint amb ells. Tothom sabia que la més gran els havia fugit de casa quan just devia haver fet els disset 31

anys i que mai més no se n'havia sabut res. De les altres sis, una va morir en un accident de trànsit quan anava amb la moto d'un amic a qui el pare Grassont ja havia foragitat de casa un parell de vegades perquè no era del seu gust; dues filles més se'n van anar a l'estranger, embarassada una i enrolada l'altra amb un mariner que va fer estada una temporada al pis tercer de l'immoble de la senyora Ròcket; i la que devia fer la número quatre s'havia posat al cap que volia ser perruquera i va acabar, deien, en un prostíbul de l'altra banda de la frontera, mentre que l'anterior a la Shelly havia estat a casa fins que el seu pare la va descobrir dos carrers més avall, una mitjanit d'agost, fent l'amor al seient de darrere del cotxe d'un taxista que vivia rellogat a l'edifici. La Shelly ara devia haver complert els setze anys. Ben feta i de bon mirar com gairebé totes les altres sis germanes Grassont, aguantava l'escalfor de la seva llar amb innegable fidelitat als pares. Ara que feia poc que s'havia posat de venedora de gelats i refrescos en un quiosquet prop de la platja sembla que les coses havien començat a anar maldades i, a jutjar per l'escàndol i el crit amenaçador i tremolós i que amagava un esclafit de ploriqueig, havia decidit seguir el camí de les seves germanes, autèntica tradició Grassont que el mateix pare havia comentat sovint que ignorava d'on havia heretat.

Vaig sentir que la Shelly trepitjava, o més aviat botia, escales avall. A dalt, em va semblar identificar la veu del senyor Grassont el qual 32

vaig endevinar, gros com era, amb samarreta blanca sobreeixida per la seva pelussera negrosa del pit, i abocat a la barana per l'ull de l'escala.

—Vés-te'n!, ja te'n pots anar, mala puta!

Totes sou fetes de la mateixa pasta! Apa, fora!

Ja saps on no sóc quan vulguis tornar!

Uns gemecs, més que plors, van subratllar les paraules del pare Grassont que em van arribar molt endins mentre endevinava de seguida que eren els de la mare, segurament desvalguda en veure com fugia escales avall l'última de les seves filles.

—Shelly! Shelly! —es va sentir després.

A baix, molt llunyanament, la Shelly havia confirmat la seva decisió que es va enfilar esglaó a esglaó fins al setè pis.

—Me'n vaig! N'estic farta!

A dalt, un últim cop. Després, un seguit de sorolls de peus precipitant-se cap a dins del pis.

I semblava que tot plegat conclogués l'enrenou.

De tant en tant, per sota el sostre, em van arribar encara algunes espurnes dels gemecs ploricaires de la mare i algun crit del pare que refermava que totes eren fetes de la mateixa pasta.

Quan em va semblar que la porta del setè es tornava a obrir, no vaig poder resistir de posar l'ull a l'espiell de la porta i, al cap d'uns instants, vaig veure el senyor Grassont que, colèric, baixava les escales i travessava el meu replà. Quan ja em pensava que el perdia de vista, se'm va tornar a aparèixer petitó dins el mirallet on tenia apostat l'ull i em vaig 33

convèncer que era molt a prop quan trucava a la meva porta.

Vaig recular uns passos sobresaltat i vaig fer anar una porta de l'habitació més pròxima a la vegada que m'esforçava a donar senyals de vida com aquell qui no s'espera que algú arribi a casa seva.

—Vaig de seguida! —vaig cridar.

En obrir, el senyor Grassont, amb roba de carrer i la boina a la mà que no abandonava mai, em va saludar precipitadament i, com si ja donés per fet que jo estava al corrent de la fugida de la Shelly, em va abocar tot el que duia a dins.

—Ja ho veu, senyor Àgram...

Vaig fer cara de no veure res tan bé com vaig saber.

—La Shelly! —va afegir—. La Shelly! La nineta dels meus ulls! Perquè... ¿no em negarà que s'ho valia, oi...? Doncs, ja la veu... cria fills, en el meu cas filles, tant s'hi val, que totes et faran el mateix. Se n'ha anat de casa, i ja és la que fa set, i tot perquè havia començat a dir-li que no m'agradava la feina de venedora de gelats al quiosquet prop de la platja. Vostè ho pot entendre, senyor Àgram, que me la tenen allà amb banyador i al sol tot el dia! No em dirà que amb només setze anys que acaba de fer i crescudeta com és, no l'han triada perquè és un bon reclam! Ja m'entén, senyor Àgram, vostè és un home com jo... Un dia anem a comprar un gelat, tant s'hi val que no ens agradin els gelats!, i au, “¿què, maca”, diem, “¿què, nena...?”

34

“¿caloreta, oi?”, i vostè ja sap, senyor Àgram, mentre ens omple el cucurutxo, les repassem de dalt a baix, ¿oi que sí, senyor Àgram...? Ella que et diu que sí, que fa caloreta, i tu li dius que no en deu patir gaire amb el banyador i... ¿oi, senyor Àgram?, li claves els ulls cos endins i... vaja, que no!, que amb setze anys que té no trobo que la Shelly hagi de fer de puteta tan aviat! Després, les coses vénen soles... ja m'entén, senyor Àgram... Els homes, vostè i jo, ¿ja ens entenem, oi...?

El senyor Grassont va continuar així una bona estona, associant els seus temors a la manera de comportar-se els homes i com, tal com ell donava per entès, nosaltres dos ja enteníem. Mentrestant, jo ja l'havia empès cap a dins i ell s'havia assegut a la taula mentre continuava parlant i es desfogava per la fugida de la seva Shelly. Jo vaig omplir dos gotets de whisky de la botella que guardava per a ocasions com aquella. Vam beure un parell o tres de copetes i el senyor Grassont feia l'efecte que s'havia asserenat una mica més. Em va contar gairebé la meitat de la seva vida, almenys des que havia conegut la mare de les seves set filles i em va confessar que no n'havia parlat mai tant amb ningú.

—Vostè ja ho sap, senyor Àgram... —em va dir—, tot ho trobes bonic, t'encaterines, vaja!

Als vint-i-cinc anys, ¿oi, senyor Àgram?, et dius: “Una bona noia, sí, m'agrada”, i no sempre ha estat com ara, senyor Àgram, que fas cap a casa i bona nit i tapa't!, no senyor, t'hi casaves ni que 35

l'haguessis coneguda a la casa de meuques on anaves a fer-te home... ¿Ja m'entén, oi, senyor Àgram...? T'hi casaves, doncs, i te l'enduies cap a casa. Refà la seva vida, això sí, perquè des que vam passar per l'altar que no l'ha tocada mai més cap altre home! Ja m'entén, va ser el tracte.

Vostè hauria fet el mateix, ¿oi, senyor Àgram...?

“No vull fer més de puta”, em va dir. I jo l'estimava, l'estimava amb bogeria! Ja ho veu si l'estimava, senyor Àgram, sis més n'hi vaig fer, abans que nasqués la Shelly! I no em negarà que totes set s'han fet dones en un no res! Massa dones i tot, senyor Àgram. Fes, fes... fes família!

Vostè ja m'entén, senyor Àgram... Vostè ja ho sap més que ningú perquè té la sort de viure sol, ¿oi, senyor Àgram...?

El senyor Grassont se'n va anar reconfortat i agraït, em sembla. Aquella mateixa nit vaig sentir que tornava tocades les tres de la matinada, o potser ja eren les quatre. Em va semblar que tentinejava escales amunt. El senyor Grassont no feia servir mai l'ascensor perquè deia que qualsevol dia ens hi quedaríem encallats i que no en sortiríem. Vaig sentir com posava la clau al pany del setè i com entrava, suposo, rebedor endins i s'encauava al lavabo.

Al cap d'una estona, vaig sentir l'aigua que s'escolava canonades avall, i el bramular del dipòsit del vàter es va escampar per tot l'edifici.

Al cap d'una estona, el llit del matrimoni Grassont va grinyolar damunt del meu cap. Va grinyolar una estona abans que no es fes de nou el silenci. Com si fos dins a casa meva, vaig 36

sentir la senyora Grassont que deia: «Ja n'hi ha prou, fastigós! Haguessis tornat més d'hora!»

I vaig pensar en la Shelly. Ben feta, ella, amb banyador i sorra arreu del cos, darrere el taulell del quiosquet de gelats de la platja. «Vostè ja ho sap, ¿oi, senyor Àgram...?» I vaig convenir que el senyor Grassont tenia tota la raó, mentre vaig agafar el son encomanant-me a l'emboirada imatge de la Shelly que em bressolava en somnis.

37

La senyora Ròcket volia saber si jo no estava content amb els tractes que em feia com a llogater. Li vaig dir que sí, que estava content del tot, però que jo era una mica rodamón, que no m'agradava fer vida sempre en un mateix lloc. I me'n vaig anar... ...em vaig enfilar en un tren ràpid que, per mi, era com si travessés mig món. M'hi vaig passar tot un dia i tota una nit, canviant de departament cada dos per tres. Havia comprat bitllet fins al final i, a cada estació, m'acomiadava d'uns passatgers i en veia pujar uns altres.

Sempre he tingut el costum de fer de tant en tant un viatge llarg, sense saber ben bé on anar a parar i no he entès com la majoria de gent es posa en un tren per baixar-ne al cap de mitja hora o tres quarts o fins i tot després de només dues hores! Un tren s'ha de viure de nit i de dia per saber què és ser viatger. Hi vaig esmorzar, hi vaig dinar i hi vaig sopar, assegut en una de les taules del vagó restaurant, al costat d'una de les finestres amb un llumet que trontollava pel baladreig del comboi damunt de les vies.

Vaig travessar mig món, ja he dit que almenys a mi m'ho semblava. Hi vaig trobar la Marion que em va dir on anava i si necessitava canvi de moneda estrangera o si necessitava una 38

escort, i li vaig dir que no, que no em feia falta res per ara. I vagó enllà la vaig perdre de vista.

Rondant pels vagons de primera classe, hi vaig trobar la senyora Dràper i el seu fill endolat que furgava en un dels departaments per obrir les aixetes de la calefacció, i la senyora Dràper l'agombolava conservant-li bé la clenxa i l'acaronava mentre ell s'esforçava a aconseguir els seus propòsits, i li deia: «Mamà, mamà, no puc!», i ella encara li responia: «No hi pateixis, fillet, no hi pateixis... el senyor Àgram ens ajudarà.» I em va saludar, fent anar suaument la mà davant de la pell arrugada i moradenca de la seva cara. I jo vaig dir que no hi entenia en calefaccions i em vaig endinsar passadís endins per topar de seguida amb els veïns de l'immoble de la senyora Ròcket, que brandaven els braços i cridaven com uns esperitats que se'ls havia inundat tot el seu departament i m'exigien que jo anés a parlar amb els responsables de l'oficina del districte de l'ajuntament. I m'hi vaig negar. Vaig dir que jo no era el propietari del tren i tots es van posar les mans a la boca i van dir a cor què vols: «¿Nooo?» I el senyor i la senyora Grassont que buscaven departament per departament la seva Shelly i em van passar pel costat ploriquejant i em van aturar quan jo ja me n'anava enllà sense dir-los res, i em van estirar per la màniga del jersei, «senyor Àgram... senyor Àgram...! ¿Ja ho veu, oi, senyor Àgram...?

La Shelly no és enlloc!» I els vaig dir que no es desesperessin, que potser la trobarien al vagó de més endavant. I no anava tan equivocat 39

perquè jo sí que me la vaig trobar venent entrepans amb un carretó que conduïa àgilment pels passadissos del tren i, amb banyador, oferint de tot: «¿Begudes, senyor Àgram...?» I li vaig dir que no, que jo ja havia fet un bon àpat al vagó restaurant, i li vaig reüllar els pits i li vaig dir, bon veí: «Els teus papàs et busquen, Shelly». I ella, emmurriada, em va respondre que «d'això» no en tenia, i se'n va anar remenant el pompis passadís enllà, dominant amb agilitat i gràcia el tracatrac del tren sobre els raïls, i va topar amb el veí del quart quan sortia del vàter eixugant-se encara les mans i se li va posar al mig del passadís sense deixar-la passar, ni endavant ni endarrere, amb el seu carretó farcit d'alimentació ambulant, «¿que no passes...?», li va dir, «¿per què...?», li va respondre ella gens atemorida, «jo he pagat per estar-me aquí», li va dir el veí del quart, i ella: «doncs a mi em paguen per fer córrer aquest carretó per tot el tren», i ell, canviant de to, «¿fa caloreta, oi, Shelly?», i la Shelly, bellugant tot el cos alhora i estrenyent les natges i engreixant els pits sota el banyador, li va dir que sí just en el moment que apareixia el seu pare amb samarreta i la boina a la mà, cridant: «mala puta!», i la seva mare, gemegant al darrere del senyor Grassont: «deixa-la!, deixa-la!», deia, i des del fons del vagó: «ja ho veu, doncs, senyor Àgram...», i jo vaig assentir i, sense saber com, vaig dir des d'on era a la Shelly: «¿ja ho veus, doncs, Shelly...?» I van aparèixer també, una de cada departament, les altres sis filles Grassont i 40

totes alhora se'm van endur, ignoro on, cap a un lloc dominat per la foscor i amb olor de carbó. I sort que va fer cap el revisor i va demanar els bitllets, despertant-nos a mi i a elles sis amb el clic-clic de la seva maquineta: «Els bitllets, sisplau...» I va cridar: «¿què és això?, ¿què hi fan aquí amb el cul enlaire?» I va afegir, adreçant-se a mi: «descarat!» I elles es van fondre i jo em vaig tapar quan tot just arribava la senyora Ròcket, gemegant que no hi havia dret amb els tractes que ella m'havia fet amb el lloguer del sisè, i em va bufetejar amb força ràbia, tres vegades: «pocavergonya!», va dir a la primera; «desagraït!», a la segona; i «doner!», va exclamar a la tercera; fins que se la va endur per calmarla el veí del quart, que havia presenciat l'escena de les sis filles dels Grassont i del revisor i de la senyora Ròcket i el fill de la senyora Dràper, endolat i amb el nas prominent, cridant com un esperitat per tot el tren i dient que la seva mare, que era morta, ara ja no era morta, i que es negava a ser morta com totes les velles del món, fins que es va penjar a la maneta de la palanca d'emergència i el tren va frenar en sec, tan en sec, que tot se'n va anar en orris i el grinyol de les rodes amb els raïls es va estendre per tot l'edifici... ...es van obrir les portelles de l'ascensor i van trucar a la porta del sisè. Em vaig mirar, lleganyós, les quatre xifres fluorescents de l'hora del despertador: —¿Qui truca a les tres de la matinada? —em vaig dir, enfurismat.

41

Quan vaig obrir, la senyora Ròcket em va fer fora de damunt dels ulls un floc de cabell que hi tenia de dormir malament i em va pentinar com si fos un gat. Em va besar i em va dir: —No podia dormir... Ja saps què passa... Et sents tan sola...

Aquella mateixa nit que ho havia decidit li vaig dir que l'endemà mateix deixava el sisè lliure.

—¿I això...? —va fer la senyora Ròcket, esmaperduda.

—Me'n vaig —vaig respondre només.

—¿Que te'n vas...? ¿On te'n vas...? —va voler saber.

No l'hi vaig dir. No m'agradava ni em feia cap gràcia que em lliguessin, a mi, ni a lloguer ni a noli.

I me'n vaig anar.

Sense ganes de no tornar mai més, em vaig enrolar en un creuer que, aquesta vegada sí, feia la volta a gairebé mig món.

Però vaig tornar, malgrat tot, amb una flassada de Sydney que em van oferir uns venedors ambulants a meitat de preu i, acabat d'arribar, cap a la part vella, prop del port, vaig buscar un recambró, per petit que fos, on me la deixessin estendre.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 17 - 19 agost 1979 Revisió: juny del 2017

42

(...) REPTANT COM SARGANTANES I AFERRATS A LA PARET (...)

43

(...) No, no. No era això el que demanàvem.

Demanàvem llibertat. No pas cadenes que estrenyessin punys i falçs i estrelles i tot rastre de simbolisme que sota la disfressa de l'única veritat només vol el poder.

No, no. No era pas això el que demanàvem (...)

Hem tancat amb pany i clau totes les portes i finestres. Ens havien cridat a tots a mitjanit i ens havien dit que sortíssim de seguida, anéssim on anéssim. Que l'hora ja era arribada.

La veritat és que s'endevinava la gebrada i tothom s'ha espavilat com ha pogut. Més de la meitat, però, s'han quedat en pilotes i han hagut d'aguantar la dura sensació del fred òrgans endins. ¿L'art no pot superar mai l'artista o l'artista no pot superar mai el seu propi art? Ha quedat prohibit de seguida creuar les cuixes i adoptar posicions que podrien conduir al confusionisme. Han seleccionat els que portaven barret i els han permès que es freguessin els palmells amb els pèls de les cames sense que els rodolés cap barret a terra.

A qui li queia, li tocava tornar a la posició inicial 44

i romandre dempeus. Els privilegis han estat, doncs, posats a règim. Els barrets han anat tombant-se i aviat una bona part del camp feia l'efecte d'un hospital a l'hora de treure els orinals als passadissos. Tots els del barret havien coincidit a portar-lo de l'estil Charlot: fort, que en diuen els catalans; melon, que en diuen els francesos. Finalment s'ha aixecat un ventet tallant i finet que s'ha endut tots els bombins a poc a poc mentre rodolaven per entre els turmells de tots nosaltres. La lleugera sensació de cosa digna d'escalfor fregant-nos els peus ens ha fet esborronar a tots. Han estat prohibides les carns estil pell de gallina i ha calgut fer esforços suprems per mantenir-se serens i sense sensacions externes. Alguns dels que no ho han aconseguit han estat ruixats d'immediat amb esperit de vi i aigua oxigenada.

La barreja dels dos líquids ha deixat aviat un tuf de contaminació que ha trencat el mutisme de la fredor. Uns quants de més desesperats han aprofitat la ruixada de l'esperit de vi i, amb branquillons d'alzina que devien haver portat d'amagat entre els dits dels peus, s'han calat foc tot aprofitant la cendra roent d'alguns havans que consumien els manaires mentre revisaven que ningú no incomplís les normes dictades.

Només s'han sentit alguns crits i fins i tot algun xiscle. Un joc d'ombres s'allargassava pel terrer a causa de les torxes que, humanament enceses, només podien servir per veure'ns les cares morades i les puntes dels nassos gebrades.

45

(...) ¿De què em serveix pensar si tot el que penso ha de passar pel sedàs d'aquells qui m'escolten? (...)

Han demanat voluntaris per organitzar una expedició que s'encarregui de sortir a la recerca de tots els barrets que havien volat i així poder identificar les víctimes del suïcidi a causa de la desesperació, mirant de confrontar les peces que sobrin. Feia l'efecte que se n'hi havien d'haver apuntat més, però no n'han sortit gaires.

Deu o dotze a tot estirar. Quan han avançat cap a la tauleta del Cap Major per tal de prendre'ls la filiació s'han sentit alguns xiulets i, malgrat el fred, algunes esbroncades i tot. El Cap Major, ajudat per un parell de secretaris, es feia llum amb un parell d'espelmes aferrades llagrimosament a un cul fet bocins de botella.

Els han fet posar en fila i sense tocar-se per evitar el contacte de les pells de cadascú, cosa que hauria trencat les ordres donades. En la fosca i gelats de fred se sentien els sorruts xiuxiuejos dels voluntaris responent a les preguntes que se'ls feien. No ens arribava gens clar el significat, però és de suposar que la majoria dels voluntaris devien haver estat antics 46

amos dels barrets desapareguts i, de ben segur que, si s'hi havien apuntat, devia haver estat per l'interès propi de tenir la possibilitat de recuperar els bombins. Des d'on érem, el reflex estroncat de les espelmes es filtrava per sota els entrecuixos dels voluntaris posats en fila índia i deixava entreveure el triangle profund de cames peludes i magres escopint la poca escalfor que encara els quedava. Un ha tornat al gran grup perquè no ha estat acceptat. I en passar prop nostre hem pogut comprovar per què l'han fet fora: dos pits de dona li penjaven amb els mugrons erts i brillants de tanta gelor. Hem vist també com ploriquejava.

(...) L'amor sempre és lliure, altrament és fals (...)

L'alba renaixia amb un aire compungit i no gens avesada a l'espectacle que li devíem oferir.

Tenia uns colors que passaven pel blau moradenc i arribaven al blanc tacat de sang.

S'endevinava el fred i, de tant mirar el que restava de celístia, feia caure en l'espetec de l'esgarrifança. Uns puntets de llum de brasa es feien visibles vora les posicions de la Plana Major. El Cap Major i els seus ajudants havien 47

encès brasers i s'escalfaven temorosos que algú dels del gran grup no els assetgessin per obtenir mal que fos un espurneig endut pel ventijol de la matinada. Per això han fet torns de guàrdia al voltant de la gent i així assegurar-se que ningú no ultrapassés les barreres establertes. D'una gramola atrotinada han començat a sorgir esgarips desafinats que han pres de seguida l'aire patriòtic d'himne nacional. Hem descobert que el propi Cap Major feia anar la maneta del trasto i que els ajudants havien esdevingut eternes figures respectuoses de mirada enlaire i ulls esbalaïts. Els llavis inflats per la proximitat de les brases seguien amb més o menys encert la tonada cada cop més desafinada i sense cap mena de ritme. El torn de guàrdia que havia acabat d'agafar el relleu ha vingut amb les intencions de fer cantar tothom. Els ha costat força aconseguir-ho. I han propinat alguna fuetada i tot a l'esquena de més d'un geperut que es negava a desplegar la molsa dels llavis. A poc a poc, els esgarips desafinats han anat sentint-se per tot arreu. El Cap Major, suat per l'esforç de fer girar la maneta de la gramola, ha ordenat que li traguessin l'abric. Ens hem adonat que portava abric amb coll de pell i folre de llana de tres peces. S'ha quedat amb jersei de coll alt i pantalons de punt. Suava com un desesperat i els ajudants han començat a omplir bols de fang amb la seva suor. Els encarregats de la cuina i els del menjador han sortit amb els carrets de rodes i han anat repartint-nos els bols. I ens han deixat seure a terra, separats, i a 48

l'estil indi per fruir encara més de la beguda.

Alguns, dissimuladament, s'han posat els bols fent caçoleta entre les cuixes, el melic, el penis o les vulves. S'han produït lleugers actes d'erecció i algun ridícul orgasme intern que, com un miracle, han fet veure les coses d'un altre color, només per uns instants.

(...) Malgrat tot, la gent pensa.

Cal que eduquem el pensament, doncs (...)

Han convocat d'urgència tots els mestres i totes les mestres que eren a la concentració. Els han fet dir els seus noms i els anys d'exercici que duien a l'esquena. Després, distribuïts en equips, els han fet passar amb grandiosos paners sense anses a recollir els bols que anàvem buidant adeleradament. Devia ser una feina força pesada perquè en no disposar de les nanses ha calgut que en un joc destre d'equilibri es posessin els paners al cap. Més d'un hi ha perdut la pell, sobretot aquells docents que pel que sigui ja havien fet ús dels seus defectes personals i havien passat a fer exercicis de suplència i informes de burocràcia. Només acabar de començar, una mestra esguerradeta 49

d'una mà i mig coixa d'una cama no ha pogut superar l'esforç de l'equilibri i ha abocat tot el paner de bols. La trencadissa de fang ha alertat tots els presents i hem observat com el Cap Major ordenava la presència de les forces de reforç i les unitats d'antiavalots per esbrinar d'on procedia tot aquell guirigall. La mestra esguerradeta i coixa ha caigut en un atac de plors i s'ha rebolcat per terra sense poder controlar el que es feia. Els altres companys seus han mantingut la serenitat que els pertoca com a homes i dones amos de l'educació i han continuat la seva feina sense ni immutar-se. Els agents antiavalots han localitzat de seguida la desafortunada esguerradeta i li han tapat la boca amb una fulla de parra perquè mossegués i s'esbravés. Un de més especialitzat li ha obturat la vulva amb una pilota de goma i, preses aquestes mesures de seguretat, se l'han enduta a collibè. Ella encara espetegava i feia esforços per cridar aneu a saber quines barbaritats. Han optat per posar-la dins d'una de les paneres buides i l'han tapada amb la cendra dels brasers encara fumejant. En el llarg procés de recollida dels bols, aquesta escena s'ha repetit algunes vegades més perquè de lluny estant s'han sentit espetecs esfereïdors i s'ha pogut observar la corredissa adelerada del grup especialitzat de la unitat dels antiavalots els quals, a jutjar per l'experiència de l'esguerradeta, ja s'hi atansaven de cop amb un paner i un sac de cendra. Hem sabut que qui recollia els bols i els recomptava per saber quants en faltaven era el Secretari de 50

l'Educació del Cap Major. A cada deu paneres plenes i enllestides, informava el Cap Major del ritme que es portava, i el Cap assentia satisfet, si hem de jurjar per l'expressió de la seva cara.

Ja clarejava del tot quan, en haver acabat, han permès tornar al seu lloc tots els ensenyants que havien participat en l'operació. Un raig de sol s'endevinava tímidament per darrere de les paneres amuntegades en un racó de la plaça.

Una patrulla de funcionaris, opinió treta després de donar un cop d'ull als seus abrics color blau fosc i amb botons daurats, rentava els bols i els apilava en blocs de cinquanta i de cul per amunt.

(...) La vida és un joc de frustrats que no paren de córrer per amagar el seu pecat (...)

Tocant a migdia, s'han presentat alguns dels voluntaris que havien sortit a la recerca dels barrets extraviats. Feien cara de cansats i han presentat els seus informes de l'operació. Aquell primer grup no havia pogut localitzar cap dels bombins tot i haver trescat de valent. Ho comunicaven amb una certa por al Cap Major i el Cap Major s'aguantava la barbeta amb la mà 51

mentre feia cara de rumiar-ne alguna. Els voluntaris han intentat dir que farien el que fos per trobar-ne algun i per tornar davant seu amb el barret. El Cap Major no estava per brocs.

Havien perdut massa temps buscant bombins potser per on no els calia buscar. Els ha desplegat un mapa del territori i els ajudants l'han estès a terra tot protegint-lo per les puntes amb una pedra perquè no volés. El Cap Major, inflexible, els ha marcat uns indrets amb el seu dit índex gruixut. Els voluntaris, tremolosos, amb el nas escarxofat, els bigotis plens de mocs i amb cara de llàstima, s'han agenollat davant del mapa i han admès que no havien fet la recerca per cap d'aquells indrets i que el Cap Major devia tenir possiblement tota la raó. Han admès que no sabien buscar barrets i que ho havien d'intentar una altra vegada. Han assegurat que els bombins havien de tornar al seu lloc de procedència, que era, al cap i a la fi, el seu lloc. I han confessat que s'estimaven tant els barrets com si fossin seus. El Cap Major els ha somrigut, complagut i mofeta a la vegada, però ha emès l'ordre taxativament a través dels seus ajudants: «Talleu-los el pèl!» L'ordre ha sorgit com un llampec enmig d'un matí amb prou feines acabat d'assolellar. «Talleu-los el pèl!», ha repetit encara sense compassió i com si fos un sioux enfurismat i guerrer. Els voluntaris han flexionat cames i cos davant del Cap Major.

Algun de més agosarat ha besat les mans del Cap Major i li ha llepat les ungles dels peus mentre li demanava clemència, pietat i 52

comprensió a la vegada que li sol·licitava una nova oportunitat. «Un dels barrets era meu!», ha dit tot fent el ploricó. El Cap Major, desdenyós, se l'ha tret fora a empentes i el voluntari ha rodolat per terra. Les cabelleres del grup de voluntaris han anat estant desarrelades de les seves closques, zaaas!, zaaas!, i penjades en un fil d'estendre roba per tal que tothom es fes ben bé càrrec del càstig. Alguna de les víctimes no ho ha superat i, possiblement per l'edat ja avançada que devia tenir, ha sofert una mort sobtada, sense remei. Els altres, més avesats possiblement al càstig, han tornat al seu lloc dins del gran grup amb les mans al meló pelat.

D'aquesta manera s'ha sabut que més d'un havia nascut amb el cap boterut. La vergonya els ha unit i s'han arreplegat en un racó i han ullat de seguida tots els presents, desafiadorament.

La vergonya inicial, però, ha esdevingut bogeria i han acabat immersos en una baralla a mort, empaitant-se els uns als altres i envestint-se a cops de cap. La sang, però, no ha arribat al riu.

Malgrat això, els cops han estat fatals i s'han produït alguns desmais considerats símbol de derrota.

53

(...) ¿Si res no es belluga, per què dóna voltes el món?

I si quan jo em bellugo i camino, el món també es belluga, ¿de què em serveix, doncs, avançar? (...)

Se'ns ha dit que aquella era una missió especial en la qual calia posar els cinc sentits.

També se'ns ha informat que hi estàvem convocats tots. Hem preguntat a cor què vols: «¿Tooots...?» «Sí, tots», han respost amb sequedat. Ningú no s'ho ha cregut, però, que allí hi fos tothom i que fóssim incapaços de veure on començava i on acabava la colla. Ens han aconsellat que era inútil que ens hi esforcéssim perquè no ens seria possible d'arribar a copsar la multitud. Era migdia. L'escalforeta del sol semblava que havia d'haver alleujat els nostres cossos però es diria que el sol hi era per compromís, només perquè li tocava de ser-hi, perquè encara sentíem la pell freda i glaçada gairebé com a mitjanit. El Cap Major prenia el sol a la terrassa que s'havia fet improvisar amb un empostissat de revetlla. Tres dels ajudants, fent torns, ajupits d'esquena, han fet el paper d'escala. Modernament bellugadissa, l'escala ha sentit passar sobre la seva espinada els cridats a 54

audiència. Han estat els més reconeguts per la seva feina feta en els diversos camps de la cultura, les arts, les lletres i les ciències. Algú hi ha reconegut importants polítics, famosos escriptors i prestigiosos científics entre la gamma de convidats a parlar amb el Cap Major.

Nus de pèl a pèl, però, es feia ben difícil la seva identificació. Calia tenir força imaginació per reconèixer segons quins personatges en aquell estat. A marxa lenta, dos dels ajudants feien anar la maneta de la gramola. De fons, se sentia fatalment desvirtuada una pensarosa música de jazz. El Cap Major garlava, sembla que interessadament, amb els acabats de cridar. Era l'hora d'encomanar els punts més importants de la missió a cadascun dels escollits. El destí planava en l'aire i més d'un se l'havia vist venir.

Tots aquells pous de ciència eren enviats un a un a vegetar lluny del terrer on ens tenien dempeus, ajaguts, asseguts o estirats, segons les ordres donades a temps. L'absència de tots aquells personatges ha deixat petites clapes de buidor dins de la formació del grup. L'estètica ha estat falsament suplantada amb maniquins col·locats a cadascun dels llocs abandonats pels membres del Cap Major. Les nostres carns cada vegada més insanes al costat d'aquelles figures rosades, allisades, polides i tretes de fàbrica eren francament ridícules. Ens han ordenat que no ens les miréssim, però de cua d'ull hem pogut observar com cadascuna de les places era ocupada matemàticament per un maniquí amb sexe diferent al del personatge al qual havia 55

correspost abans el lloc. Quan tot regnava misteriosament en silenci, els maniquins han començat a parlar. Tots a una, monòtonament, emetien missatges de pau i d'amor. En acabar la seva dèria tornaven a començar de nou i repetien tots els mateixos parlaments. Mentre escoltàvem, les cuineres i els ajudants de cuina del Cap Major passaven per davant de cadascú de nosaltres i, un a un, ens untaven el front amb oli i vinagre. El ritu el completava un tercer individu provist d'un saler gegantí amb el qual ens ruixava sense miraments. Hi ha hagut autèntics refivaments en introduir-se alguns grans de sal a les parts més tendres dels òrgans sexuals. Els bellugueigs més excitats han estat multats sense tastar res a l'hora del dinar. I a l'hora de les postres, n'hi havia que encara es rebolcaven per terra, barreja de protesta picant i sensació famolenca.

56

(...) Han convocat els homes a ballar a la plaça.

Ningú no balla perquè té els peus enrampats.

De sota, els fan pessigolles a les plantes i, ara, boten i criden com uns esperitats (...)

De cara a la nit han muntat un envelat i sense que ni ens moguéssim ens hem quedat a dins cadascú al seu lloc. Tot feia pensar que la situació es faria més suportable. Almenys la rosada no ens cauria tant al damunt. La tarima del Cap Major s'ha aprofitat per a l'orquestra que a mitja tarda ha començat a prendre-hi lloc tot afinant els seus instruments. L'arsenal de música era propietat del mateix Cap Major. Els músics han estat cridats per convocatòria d'oposicions feta per mitjà de megàfons unes hores abans. Segurament que la majoria devíem pensar que no ens podíem imaginar que hi haguessin tants bons afeccionats a fer música.

Les cues havien estat llarguíssimes i els tràmits de les oposicions eren d'una lentitud extrema.

Hi ha hagut malentesos i enrabiades i tot perquè a mesura que anaven arribant a les taules per inscriure's a la convocatòria han anat descobrint totes les traves que se'ls exigien superar per aconseguir la plaça de músic a l'envelat. Calia haver estat professional de la música en actiu durant més de cinc anys. Calia haver estudiat en algun Liceu reconegut i presentar llavors mateix algun certificat que ho testimoniés. També calia 57

no haver actuat mai en oposició a la ideologia del Departament Musical del Cap Major i, a més, era recomanable d'haver-ne estat, si més no, simpatitzant. Superat això, calia fer un número que no sobrepassés els seixanta segons amb uns platerets de banda municipal. El malhumor ha començat a prendre posicions, primer entre els del gremi i, més tard, entre tots, amb caire de solidaritat. Els cerers professionals han fet la instal·lació dels fanalets de paper. I un porter amb càrrec de bidell etern a les oficines del Monopolitàbank ha tingut cura d'encendre una a una totes les espelmes. Els cambrers, vestits d'etiqueta, anaven i venien amb les safates plenes de gots amb aigua mineral. Només era permissible triar entre la que tenia gas i la que no en tenia. Un cop buidat el líquid, calia deixar el got a terra i esperar que el recollissin els dels carrets amb rodes. En caure la fosca, els músics amb plaça fixa, han començat a fer sonar els seus instruments. D'entrada s'ha originat un notable desconcert perquè cadascú anava per on valia tot recordant les preferències de la seva etapa de músic professional. L'incident ha estat arreglat de seguida quan el Secretari del Departament Musical del Cap Major els ha repartit les partitures degudament autoritzades.

Només ha calgut esperar uns breus minuts i la música prèviament seleccionada s'ha començat a escampar per tot l'envelat. Se'ns ha ordenat de ballar amb la parella més immediata sense tenir en compte de qui es tractés ni discriminar-la pel seu sexe. Ningú no es bellugava, possiblement 58

per l'estat desesperant al qual ja s'havia arribat en aquelles hores. Possiblement també per la selecció musical auroritzada, que difícilment aconseguia entusiasmar els presents. Algú ha bellugat els peus en sentir-se una part de la Rapsòdia en blue, de Gershwin. La majoria s'han inquietat en escoltar música de pel·lícules i potser els més joves són els que han belluguejat una estona quan s'han interpretat, més bé o més malament, peces de música contemporània de discoteca. El Cap Major en persona ha tramès l'ordre des de dalt estant de l'escenari i aferrat al micròfon: «Que tothom balli ni que no en tingui ganes!» I per donar exemple ha fet uns passos dalt de la tarima. Els més fidels han provat d'imitar-lo però els peus no els han respost. Finalment han estat cridats a lloc els escombriaires municipals, els quals amb les seves escombres han començat a pessigollejar les plantes dels peus de tothom amb mala gana. El guirigall ha eixordat tots els racons de l'envelat i, quan les espelmetes dels fanalets s'han consumit totes i s'ha fet la foscor, el desori era tal que ningú no s'estava quiet al seu lloc. Enmig de la confusió, les parelles han fet canvis a les palpentes i prescindint ja de qualsevol tria o criteri. I es diu que, gràcies a això, possiblement es va resistir aquella segona nit tot i que hagués acabat prenent aires de festa d'estiu a la platja i a la llum de la Lluna.

59

(...) La boira ho cobria tot.

Quan s'ha aixecat, una merla s'ha distingit amb el seu bec groc enmig del plomatge negrós. Volava i saltironava de branca en branca d'olivera. No és hora de caçar, però un tret l'ha encertada al mig del pit. Quan la boira ha tornat a baixar, el riu de sang no l'ha deixada passar (...)

L'envelat ja no hi era i tots jèiem estesos per terra, uns al damunt dels altres. L'arribada de la matinada endormiscada i carregada encara per l'embriaguesa de l'aigua mineral va ser trencada per les cridòries d'un dels voluntaris de l'expedició que havia sortit a la recerca dels barrets perduts. L'home, cregut segurament que tothom esperava estàticament la seva arribada, va entrar al recinte fent voleiar un barret que presumptament devia ser un dels bombins que s'havia envolat. El cos de guàrdia el va deturar a mig escridassar. Devia fer-ho amb ordres concretes perquè abans que res li van arrabassar el barret i després se'l van endur de seguida agafant-lo un per cada braç. Al cap d'una estona, encara vam poder sentir els seus crits mig de joia i bogeria que van ressonar com una esperança entre tots els presents. Tothom 60

es va anar incorporant, ara més de pressa, ara més a poc a poc. Corria el rumor que s'havia trobat el barret. «Un barret!, ¿quants barrets...?, ¿sis barrets!, ¿deu barrets...?» Hi ha qui afirmava haver reconegut amb els ulls mig aclucats al barret que feia voleiar el voluntari i assegurava amb fermesa que pertanyia a un veí seu.

Tothom hi va fer conjectures la qual cosa va omplir la matinada d'una certa remor d'eufòria i esperança. El neguit i la curiositat van alertar els membres del cos de guàrdia que, a la vegada, també es van neguitejar al voltant de tothom.

Com a primera mesura de seguretat, aquella matinada no es va servir l'esmorzar tot i que els ventres roncaven segurament a causa de la situació grotesca en la qual es trobaven. Això encara va fer més sospitosa la trobada del barret. Fins a mig matí no se'n va saber res més.

I va ser quan el Secretari del Cap Major va transmetre des de la tarima un comunicat oficial referent al desgavell que havia alertat el personal de bon matí. El Cap Major hi feia saber que després de llargues converses amb el voluntari que acabava d'arribar, un dels membres de l'expedició anomenada Bombí, s'havia pogut esbrinar que, de tota la colla d'expedicionaris, només ell se n'havia pogut sortir gairebé miraculosament ja que la resta de membres va ser presa per sorpresa per uns elements difícils d'identificar que els van desposseir de les parts més vitals del cos en una sagnant topada sense compassió. L'afortunat expedicionari se n'havia escapolit perquè en el 61

moment de l'atac havia abandonat una estona el grup sisplau per força empès per les necessitats del seu cos que el van obligar a arraconar-se i culivar-se una estona sota uns arbusts. L'home, indubtablement afectat per la situació, havia tingut la serenitat de contemplar-ho tot des de lluny i havia pogut observar com l'únic objecte possible d'identificar dels atacants eren els barrets que havien estat l'objectiu de la recerca.

Després d'unes hores de lluita, va tenir la gosadia d'apropar-se a l'indret on no hi quedava bo i res dels seus companys sinó un barret, segurament oblidat per algun dels atacants. No va dubtar a fer-se'l seu jugant-s'hi la vida ja que més tard s'havia descobert que el bombí contenia al capdamunt i dissimulat entre folre i folre un sofisticat artefacte de rellotgeria que els artificiers del Cap Major havien pogut desactivar amb suficient vivesa i agilitat evitant així una nova desgràcia. Davant la fermesa dels fets, el Cap Major va decidir donar per morts o desapareguts la resta dels expedicionaris i informava que el voluntari supervivent s'estaria uns dies allunyat de la multitud per prescripció facultativa i per aconseguir a poc a poc la seva readaptació al grup. Acabava informant, el Cap Major, que l'home havia volgut retre homenatge als seus companys d'expedició tot suplicant al Cap que acceptés aleshores mateix de prendre carta de propietat, com a símbol de record pels caiguts en acte de servei, del barret localitzat, cosa que el Cap Major, afalagat, va considerar encertadíssima i lloablement patriòtica i va 62

declarar que compliria amb tot el respecte i la màxima rigorositat cobrint-se ja des d'aleshores mateix amb el mític barret fort que va ser, des de llavors, l'eix de totes les mirades i l'objecte de les mil i una llegendes sobre els fets que l'envoltaven.

(...) Ni tan sols crec que valgui la pena parlar-ne. Potser són imaginacions meves, manies que diríeu! Potser, de fet, l'angoixa del silenci és l'únic plaer que espero (...)

Malgrat els dubtes que circulaven sobre la versió donada al voltant dels voluntaris, la notícia oficial de la seva desaparició va colpir els ànims de tots els involucrats en aquella lamentable situació. Vam passar hores i dies immersos en una repetició de monotonia. Les escenes descrites es van anar succeint sense cap variació. Havíem après a escoltar jazz de gramola i a pair la suor del Cap Major. Havíem vist l'autèntic plaer aconseguit amb l'esforç de compenetració personal amb els bols entre cames i melic. Fins i tot érem capaços de ballar alguna cosa sota l'envelat que es muntava diàriament i es desmuntava metòdicament quan 63

tots ja dormíem la mona de la mineral. Havíem estat capaços de beure la mineral per vici i per plaer a la vegada. També ens espavilàvem a trobar parella abans que ens toqués el mateix o la mateixa per ballar cada dia, o pitjor, que badant i confiats, ens toqués aferrar-nos a algun dels maniquins! Més d'un, de fet, assegurava que amb els maniquins era amb qui més bé s'ho passava. La nuesa i les gebrades contínues era de suposar que havien afectat i canviat el nostre sistema de vida. El Cap Major no es treia el bombí convertit en símbol ni per dormir. En senyal de dol pels desapareguts se'ns havia prohibit de creuar un mot durant les hores que anaven des de la sortida a la posta del sol. Al principi això ens va representar un autèntic sacrifici, però ens hi vam anar avesant i, quan el sol es ponia, el xivarri s'aixecava estrident com si tothom tingués ganes de parlar alhora, però això va ocórrer només els primers dies. Ara ja no hi ha gairebé ningú que parli quan el sol es pon. El costum s'ha aferrat tant a tothom que les converses gairebé ni es recorden. Només de tant en tant hi ha qui en deixa anar alguna que sovint ni és escoltada per ningú dels presents.

S'ha perdut, doncs, el do de la paraula tot i que la riquesa del llenguatge continua present i obsessiva als nostres cervells. Només de tant en tant el Cap Major té dret a dirigir la paraula als presents i no s'oblida mai de reservar unes paraules de record per als expedicionaris del barret heroicament caiguts. Tampoc no s'està de recordar que la sacrificada situació de silenci 64

ens conduirà sens dubte a aconseguir la nostra plenitud. Els maniquins han deixat així mateix d'emetre missatges de cap mena. Només algun dia de festa se'ls escolta recitar en veu baixa algun dels sermons emesos en temps reculats.

El Servei d'Atenció Social del Cap Major ha fabricat milers de reproduccions exactes del bombí símbol i tenim dret a posar-nos-en un al cap durant tot un dia. El privilegi és, sens dubte, un record inesborrable.

65

(...) De tan fosc, tot el cel semblava el mar.

I la Lluna, en minvant, jugava a amagar-se darrere les muntanyes i no parava de fer el tauró (...)

(anàvem) reptant com les sargantanes i aferrats a la paret (i) de tan fosc, tot el cel semblava el mar. I la Lluna, en minvant, jugava a amagar-se darrere les muntanyes i no parava de fer el tauró (però) no, no. No era això el que demanàvem. Demanàvem llibertat. No pas cadenes que estrenyessin punys i falçs i estrelles i tot rastre de simbolisme que sota la disfressa de l'única veritat només vol el poder.

No, no. No era pas això el que demanàvem (perquè aleshores) ¿de què em serveix pensar si tot el que penso ha de passar pel sedàs d'aquells qui m'escolten? (però jo dic encara que) l'amor sempre és lliure, altrament és fals (i) malgrat tot, la gent pensa. Cal que eduquem el pensament, doncs (ni que se sàpiga que) la vida és un joc de frustrats que no paren de córrer per amagar el seu pecat. (i, si no, digueu) si res no es belluga, ¿per què dóna voltes el món? I si quan jo em bellugo i camino, el món també es belluga, ¿de què em serveix, doncs, avançar? (i encara) han convocat els homes a ballar a la plaça. Ningú no balla perquè té els peus enrampats. De sota, els fan pessigolles a les plantes i, ara, boten i criden com uns esperitats 66

(potser perquè) la boira ho cobria tot. Quan s'ha aixecat, una merla s'ha distingit amb el seu bec groc enmig del plomatge negrós. Volava i saltironava de branca en branca d'olivera. No és hora de caçar, però un tret l'ha encertada al mig del pit. Quan la boira ha tornat a baixar, el riu de sang no l'ha deixada passar (però) ni tan sols crec que valgui la pena parlar-ne. Potser són imaginacions meves, manies que diríeu! Potser, de fet, l'angoixa del silenci és l'únic plaer que espero. (quan) de tan fosc, tot el cel semblava el mar. I la Lluna, en minvant, jugava a amagar-se darrere les muntanyes i no parava de fer el tauró (i anàvem) reptant com les sargantanes i aferrats a la paret.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 13 - 14 desembre 1980 Revisió: juny 2017

67

CENDRES DE CLOSCA DE CARGOL (o el veritable origen de Jacinthe Plumbaginals)

68

Volen només saber que s'agafen de mans i van juntes, per un carrer de l'estranger.

Dues amigues (Dins de Menja't una cama) Gabriel Ferrater

Hi ha coses que són molt llargues d'explicar.

I aquesta n'és una.

En realitat jo vaig néixer en un país on els seus habitants no es distingien els uns dels altres per les característiques del seu òrgan sexual. Fa riure, sí!, però jo hi vaig néixer i la prova més ferma que puc aportar és la del meu nom de fonts.

Adoneu-vos que em dic Jacinthe, nom que traduït a la vostra llengua deuria donar 69

aproximadament Jacint o Cintet i —prova irrefutable!— donaria també Jacinta o Cinteta. És tot molt clar. Allí, fora de tota mena de particularismes i com que no ens distingim per res del món, portem lògicament noms que tant serveixen per a uns com per a unes.

Però, alerta! No cal alarmar-se ni fer conjectures abans d'hora. Al meu país, el sistema de reproducció és tan normal com ho pot ser al vostre. És a dir, que les éssers hi neixen de la unió que han fet els uns amb els altres. Passo per alt tots els sistemes i avenços científics que podríem situar a l'alçada dels vostres i potser, amb tota la modèstia, fins i tot els superen.

No sé si ja haureu començat a entreveure l'entrellat. Al meu país, en definitiva, no existim ni uns ni unes perquè així ho van decidir molts anys enrere una colla de pensadors i savis que menaven una de les generacions més antigues de les quals es té memòria.

Però, de fet, tot això s'allunya del que us he de dir perquè la meva autèntica història, la que conté l'argument més enriquidor de tot el que em disposo a confessar, és la història del meu nom.

Prou que haureu notat ja des de bon començament que no tothom es diu Jacinthe i que, si afineu una mica més, ben pocs en trobareu que duguin com a cognom el de Plumbaginals. No us calen ni diccionaris terminològics ni enciclopèdies especialitzades per relacionar la meva denominació personal 70

amb el regne de les plantes. I és que, deixem de donar-hi més tombs!, cal que declari d'una vegada que el que de veres sóc... és una planta!

Diria que és arribada l'hora de dir-vos, doncs, que sóc nat de Galzeran i Esparreguera, propvinent per part de pare de la família de les liliàcies dioiques i, per part de mare, d'una branca sense no gaires antecedents, hereus, de bon segur, d'una família boscana. Els meus besavis procedien de les dicotiledònies, cosa que els ha originat durant els anys el cognom que he heretat de Plumbaginals.

¿La meva metamorfosi? ¿Com transformo el meu organisme vegetal? Això no és cap misteri.

No exigeix tampoc ser planta de carrera. És cert que no tot el regne vegetal és farcit d'individus privilegiats com és ara jo.

Els meus pares i jo vivíem en un xalet als afores de la gran ciutat. El pare sempre explicava com hi va arribar. A collibè d'una expedició de jardineria just a l'hora de la fundació del caseriu que habitaria una benestant família humana.

71

D'això sí que sempre se n'enorgullia molt el meu pare. I deia sovint que havia tingut la sort de créixer en una família de galzerans instruïts i que, gràcies a l'esforç dels seus avis, havien abandonat un bon dia el bosc on estaven des de segles enrere per traslladar-se, gràcies a uns excursionistes, a un cèntric indret residencial on es van enamorar d'ells, tant, que van ser plantats de bell nou fins que un dia el jardiner de la zona els va trasplantar a la seva finca, mig hivernacle, mig envelat. Allí, l'avi hi havia perdut la vida i l'àvia no va trigar gaire a seguir-lo perquè és de suposar que el canvi no els va agafar en el seu millor moment.

Però el pare es va salvar i va créixer i créixer aclimatant-se a l'hivernacle del jardiner fins que, ja crescudet, en va ser desarrelat per incorporar-se a l'expedició de què parlava al principi. Diu que van viatjar plegats amb palmeres, xiprers, pins, avets i un grapat d'espècies més que no havia tingut mai l'oportunitat de conèixer. D'aquell viatge conservava moltes amistats i més d'una vegada ho havia pogut demostrar. Al mateix xalet va conèixer la meva mare. Es deia, ja ho he dit, Esparreguera. Ella era al jardí quan el meu pare hi va arribar, en un racó entre mitja dotzena de pedres. Diu si l'hi va plantar el fill mitjà de la família en una ocasió que, havent anat de passejada pels turonets de la rodalia, se li va acudir de portar planter per al jardí de casa.

La meva mare, quan explicava això, gairebé sempre acabava ploriquejant. Una certa part de 72

raó la tenia perquè en aquell canvi de medi va perdre tot contacte amb els seus pares i mai més no n'havia sabut res. I això l'entristia fins que el meu pare no la consolava i, punxadeta va, punxadeta ve, la reviscolava tot recordant-li que gràcies a aquell trasplantament s'havien pogut conèixer. «Encara és com si fos ara», li deia, «que el jardiner major havia dit en veu ben alta: “Mira, tu, aquesta esparreguera tan ufanosa! La deixarem perquè faci joc amb el galzeran que portem”.» I la meva mare encara somriu ara i, enfeinada amb les punxadetes, només veia el meu pare, un galzeran fort i tendre. Encara els quedava temps, però, per reüllar-me a mi tot exclamant: «I quin goig que fa!»

Sí, ja ho sé. Els devia haver donat un bon disgust. Però és que tenia tantes i tantes ganes de trencar amb tots aquells misteris dels meus coneixements que tot va ser superior a la meva força de respecte a la família. «Al cap i a la fi», en vaig convèncer un dia, «la meva mare va ser desarrelada a la força!» I no m'ho vaig pensar més...

La primera neteja d'herbes que es va fer va ser l'oportunitat esperada. Vaig esperar sense fer cap mena de moviment mentre anava sentint el crac, crec del xapo del jardiner que tallava amb fúria les males herbes. I quan el vaig tenir ben a prop... vaig provocar que em desarrelés amb un bon cop! Crac!, així.

No, no ens esverem. Allò de cap de les maneres havia de suposar la meva mort. M'havia 73

ensinistrat bé abans d'escollir l'hora de la veritat.

La clau no era altra sinó pensar amb totes les teves forces que ja no eres una planta, que eres un ésser humà. Però, això sí, pensar-ho de debò i esgotant tota la teva concentració possible, lliure de cap més cabòria ni res que te'n distragués. Només corries el risc de no aconseguir la concentració i perdre l'arrelament que tenies jugant-hi fins i tot la vida.

Em vaig concentrar amb un autèntic autoodi. No oblidaré mai el guirigall de xiscles i gemecs que produïa la meva mare quan es va adonar que m'havien arrencat de la família. Però el terrabastall es va allunyar molt de pressa i ara ja no sentia sinó com em transportaven, suposo que dins d'una senalla, barrejat amb les herbes de mal viure que, en aquella ocasió, em van fer força servei com a camuflatge.

Quan el jardiner abocava tot el contingut de la senalla al carretó que tenia aparcat en un encreuament de camins, a fora del jardí, vaig començar a experimentar el meu canvi... He de dir que va ser cosa de pocs segons. Quina impressió! Quin esglai barrejat amb emoció!

Quan el jardiner ja s'havia girat d'esquena, vaig saltar del carretó i vaig córrer cap a la tanca! La vaig saltironar com si res, fet un homenet... o una doneta, vaja!, perquè, les coses com siguin, els costums ancestrals costen molt de perdre, tant, que em fa por que no m'hi arribi a avesar mai.

74

No hi ha res que sigui més senzill. Una dona marmanyera i no gens amant del gènere de les plantes em va arrencar sense contemplacions quan no devia fer ni un parell de setmanes que jo havia començat a treure el cap entre dos pedrissos situats al costat d'una portalada en forma d'arc i on s'hi devien reunir bona part de la gent dels voltants perquè, tan aviat com vaig sentir el brogit de la vida, les xerrameques no paraven de rellevar-se les unes a les altres tot passant de les de la dona marmanyera i les seves companyes de xafardeig a les d'un grupet de jubilats, enyoradissos de la joventut que havien deixat enrere a jutjar pel que deien, o les d'una colla de criatures que feien servir la comoditat de les pedres que convidaven a reposar per lliurar-se dels esbufecs provocat per les seves curses d'un costat a l'altre.

El jardiner em va arrencar, doncs. I ho va fer tan de mala gana que em va fer l'efecte que em desposseïen d'alguna part del meu cos sense ni haver-me anestesiat els sentits. «Fora noses!», vaig sentir, al mateix temps que em negaven la claredat i m'ofegaven gairebé fet miques entre el palmell i quatre ditots sense cap mena d'amor per res.

75

No cal ni dir que me'n vaig ressentir, que em vaig notar tot un trasbals intern des del capdamunt de les fulles fins a tocar de les arrels que, per sort, no havia perdut en l'estrebada.

I encara sensiblement marejat, em vaig despertar de l'ensurt entremig de tota mena de deixalles que m'estalviaré d'esmentar perquè no voldria pas fer més real i desagradable el relat dels esdeveniments que silenciosament i resignadament ens toca viure des del moment que arribem al món.

Quan, després d'un terrabastall, vaig veure que queien damunt meu un parell de tomaques mig podrides i escarxades, vaig endevinar de seguida que em trobava abandonat en un cubell d'escombraries atapeït fins al capdamunt i envoltat, més aviat engolit, per les restes d'un dia de cuina que, en reconèixer la veu, vaig saber de seguida que era la de la dona marmanyera que m'havia privat del delit d'haver crescut entre dos pedrissos.

Insensible com era a les escombraries que em cobrien per tot arreu no se'm va acudir res més sinó posar-me a ploriquejar.

Vet aquí per què: perquè vaig pensar que jo, entre els dos pedrissos, hi hauria viscut molt bé; perquè vaig pensar que les xerrades de la gent que de tant en tant em feia ombra eren tota la meva vida; i perquè estava segur, me n'havia fet la il·lusió!, que no haurien transcorregut gaires dies més sense que alguna mà curosa m'hagues començat a airejar la terra, a regar-me una mica i potser fins i tot a adobar-me quan m'hagués 76

pogut empassar el fertilitzant, sense perill d'agafar una intoxicació.

I entre els meus ingenus pensaments i el ploriqueig que no se m'estroncava, es van tallar de sobte tota mena de sorolls, veus i petites escletxes de llum. Gairebé s'havia apagat qualsevol possibilitat de respirar una mica d'aire pur dins el cubell. Era innegable que algú havia posat la tapadora al cubell amb tota la fúria del món mentre deia: «Quina pudor!» Però jo ja només vaig sentir: «Quina put...!» I res més.

Silenci, negror, buit, podrimener, ganes de fàstic. I plors de tristesa una altra vegada.

Tothom pot endevinar, pel que porto explicat fins ara, quin era el meu futur. Després d'un seguit de crisis d'angoixa que no explicaré i que cadascú pot imaginar, vaig arribar a la situació que només es pot justificar si admetem que es tractava de l'indret d'un altre món.

Si en vaig fer de viatges amunt i avall! Dins del cubell, fora del cubell, bossa enlaire, una nit al ras, una perillosa passada pel camió que tot s'ho engoleix mirant de salvar unes dentotes ferotges fins que em van expulsar de mala 77

manera pendent avall. Havia arribat a una catifa d'escombraries que a mi em va fer l'efecte que era l'acumulació que procedia de totes les llars d'un continent sencer. Em vaig empastifar sense poder fer res per lliurar-me'n. I em vaig aturar del tot quan vaig trobar obstaculitzada la meva davallada per una llauna aferrada fortament al munt fermentat.

Una mica més refet de la caiguda, vaig tenir temps d'observar el paisatge que m'envoltava.

Em va espantar de tan fantasmagòric que era.

Tot de fumeroles pudoroses m'envoltaven i jo, mig pres de l'enfolliment, les vaig confondre amb manotes amenaçadores que s'alçaven damunt meu i que m'assetjaven novament per arrencar-me, ofegar-me, triturar-me, llençar-me a les deixalles més fastigoses i deixar-me en la negror i en el buit mentre veuotes d'ultratomba cridaven: «Fora noses!, quina pudor!, fora noses!, noses!, noses!, quina pudor!, quina pudor!, pudor!, put!, putnosesdorquinaaa!»

Vaig suar. Vaig regalimar suor agra i el mareig va esdevenir aviat una pèrdua de les meves facultats. Em vaig destectar algunes fulles descolorides i unes altres mig corrugades, febles, delicades, com si mai més no poguessin reviure. «Quin altre món!», em vaig convèncer.

«Quin paratge!», em vaig dir, quan ja m'havia refet de les meves visions fantasioses.

Lluny, molt lluny, es desdibuixaven alguns blocs de cases, alguns casalots i entre el cortinatge de fumeroles, encara em va semblar descobrir-hi alguna masia envoltada de camps 78

que feia l'efecte que es conservava mitjanament conreada.

I vaig pensar en els vellets jubilats dels antics pedrissos on era, en els infants adelerats i en les marmanyeres, sí, en les marmanyeres i tot perquè hauria volgut no moure'm d'un món ple de marmanyeres abans de quedar-me en aquell podrimener on havia arribat. Ho hauria donat tot i més per viure sempre envoltat de marmanyeres, fent-me ombra amb l'amplada dels seus cossos, eixordant-me amb la seva xerrameca a cau d'orella, xafardejant de tot i de tothom, trepitjant maldestres les plantes que tenien al voltant dels pedrissos, però almenys jo conservant l'alè de viure, de sentir-me prop d'algú, estimat per algú, ni que sigui entre mitja dotzena de renecs de jardiner. A vegades, les paraulotes també poden afecte i estimació. I algun cop, donat amb mala traça.

Me'n vaig convèncer després d'adonar-me de la poca vida que em privava que em refés de res, de veure la destrucció que m'envoltava.

L'endemà es va girar una ventada que va escampar les columnes de fumeroles en totes direccions. Algunes deixalles més resseques van començar a voleiar esfereïdes per damunt meu.

Em vaig espantar perquè no m'havia trobat mai davant d'una fúria semblant. El cubell de llauna que m'aguantava va trontollar, grallac!, grallac!, llac!, grallaaac!, i se'n va anar aneu a saber on, mentre jo m'hi sentia feblement aferrat per les meves arrels tendres, sense cap mena de força, gairebé desarrelades!

79

I vaig notar que em movia. Primer em va fer l'efecte que era el ventot. Però, no! Qui em movia era jo. I també es movia tot el meu voltant. I jo m'enlairava esbojarradament d'un costat a l'altre, endut sense control cap on fos...

Vaig volar i volar molt. Ignoro les hores i els llocs que vaig veure sota meu. A mercè dels elements, lliurat a tot el que pogués succeir, vaig pensar que allò era la vida, almenys la vida que m'havien atorgat. I vaig caure.

Orfe com era, doncs, em van recollir casualment un parell de mares superiores que em van trobar vora el tronc d'un desmai del jardí del seu claustre de convent. «Oh, que bonic!», van exclamar a cor les dues, com si haguessin trobat una criatura abandonada. I jo també em vaig adonar del canvi.

No vaig saber mai qui havien estat els meus pares planta. ¿Hauria volgut conèixer quina havia estat la meva espècie? ¿Quins devien ser els meus avantpassats?

Elles, tot el convent en ple, s'ho van preguntar. I jo també m'ho he preguntat sempre. És allò que es deu trobar més a faltar en aquest món: no saber d'on véns. A mi m'ha passat i no me n'he pogut alliberar mai.

Elles són les que em van posar Jacinthe...

Jacinthe... Jacinthe Plumbaginals. I les que em van explicar també aquella història infantil del pare galzeran i la mare esparreguera. Un conte.

Del convent, en vaig fugir al cap d'uns anys.

No en devia tenir pas catorze. No m'han pogut trobar mai més.

80

No em vull justificar per la fugida després de tant de temps. Potser sí que els vaig fer un lleig, a les mares superiores. Però l'obsessió per conèixer el meu origen va ser més forta que no pas l'agraïment que de ben segur els devia.

El carrer, no sabria dir ben bé si era un carrer, tenia un aire gèlid, d'humitat i tot. Estava immers en la fosquedat. M'hi hauria quedat si no hagués estat per la resplendor emboirada que forcejava per filtrar-se entre la brolla de vegetació que s'estenia, com aquell qui diu, a tocar del meu cap.

De fet, als catorze anys acabats de relligar, tots els carrers, si és que en són, es deuen assemblar a aquesta imatge que em porta el seu record.

Soledat. Soledat absoluta. El carrer, o allò desconegut, era salvatgement solitari. Només els meus passos ressonaven al capdavall de la foscor. I només els meus passos m'asseguraven que era cert que el meu cos avançava pam a pam sobre aquella gola terriblement solitària, freda, regalimant a humitat. Humitat que notava sota les meves soles de goma feta malbé, 81

humitat que traspuava les vores trenades de les espardenyes i que se'm filtrava fins a dins dels peus. O, també, humitat que em regalimava des de les espatlles, els braços i el cos avall fins que, en un degotall harmoniós, s'aplegava amb la humitat del terra. Era, en definitiva, la mateixa humitat que m'envoltava.

Però em vaig aturar sota un fanal, atret potser pel punt de llum que des de feia estona s'hi distingia. I allí va ser on em vaig trobar per primera vegada amb Jacinthe. Era a l'altra banda de la llum i, a poc a poc, se'm va fer visible.

Gairebé asseguraria que, a poc a poc, ens vam fer recíprocament visibles. L'un a l'altre. «¿Què fas, Jacinthe?», em va dir. «¿I tu, Jacinthe?», li vaig respondre.

Tant l'un com l'altre em fa l'efecte que hauríem jurat, segurament, que ni que no ens haguéssim vist mai ens coneixíem de tota la vida. Aquell dos rostres, aquells jovenívols ulls de catorze anys, aquell rastre de cos indefinit...

El dubte de la nostra presència era, si voleu, el complement del fantasmagòric indret on érem.

El fred o potser la humitat, tot provocat així mateix per la fosquedat que ens envoltava, ens va fer restar ben a prop l'un de l'altre. No ens dèiem res pel fet que els dos ignoràvem el lloc on érem. De fet, no ens teníem res a dir.

La tebior dels nostres dits entrellaçats amb cadascuna de les mans ens alleujava. Fèiem dels dits vint joguines que ens deixàvem i que ens preníem alhora. Somrèiem. Ens acaronàvem per dir-nos senzillament que ens hi trobàvem bé, 82

plegats. I ens besàvem. Prement amb força els llavis perquè el bes segellés d'una vegada per totes la nostra amistat.

Jacinthe i jo, Jacinthe, vam anar plegats molt de temps. Vam arribar a fer un jurament de sang que ho faríem així fins que un fet inevitable ens separés.

Va ser més aviat una apassionada amistat que es mantenia i que es revitalitzava a mesura que anàvem descobrint l'un en l'altre allò que més sentit ens donava a la vida.

Les coincidències ens van anar refermant el compromís que ens havíem imposat i n'estàvem contents.

No vaig preguntar mai a Jacinthe quin havia estat el seu passat. No el vaig voler atabalar mai per no trencar el fil que ens unia. NO el vaig voler assetjar amb preguntes ben pròpies de la gelosia d'un amic que estima més que d'una simple companyonia. Mai no se'm va acudir preguntar-li d'on venia, ni qui eren els seus avantpassats, ni on havia nascut... No ho vaig fer mai.

I Jacinthe no em va insinuar tampoc mai que dubtava de la meva procedència ni que li agradaria saber alguna cosa més que no pas el 83

meu nom i que la meva incondicional promesa d'unió. Tampoc no va voler saber mai si havia estimat... «Ara i només ara és allò que compta», deia sovint quan, de bon segur, es devia sentir tocat pel punxó que el temptava a esbrinar. No ho va fer mai.

A la masia on ens vam instal·lar, prop de la Serra, teníem més terra que ciment. Hi havíem treballat els dos plegats i l'havíem construïda de tal manera que per anar de la cuina a la biblioteca havíem de passar per un petit jardí interior que es ventilava per la part de dalt, al descobert. Hi havíem plantat de tot i tant ell com jo no fèiem sinó netejar-lo, esporgar-lo i regar-lo cada dos per tres.

Un dia vam descobrir la coincidència del nostre amor per segons quines plantes. «A mi m'agraden els galzerans», va confessar Jacinthe.

«I a mi també», vaig fer jo.

Vam anar al bosc i, amb molt de compte, vam trasplantar un parell de galzerans que vam trobar a la vora del caminoi, mig embrossat entre herbes de sota pi i tocant a branques d'alzina. Un cop a casa, cadascú vam plantar el nostre, un en un angle i l'altre en un altre.

A fora, amb el temps, ens havíem anat muntant un hortet. Però no hi vam conrear mai allò que habitualment es fa en un hort: ni patates, ni cebes, ni alls, ni enciams, ni escaroles, ni bajoques... «No em plauen les verdures», vaig confessar un dia a Jacinthe. «A mi tampoc», em va respondre ell.

84

I vam anar una altra vegada al bosc per treure'n mates florides d'espígol, braços d'heura, poms florits de sàlvia, branques aromàtiques de romaní, feixos de farigoles, mans d'esparregueres... Tot ho vam plantar una vesprada d'hivern als bancals de l'hort que havien d'allotjar les verdures. Un espígol per a tu, un espígol per a mi... Una heura per a tu, una heura per a mi... Una esparreguera per a tu, una esparreguera per a mi... Un romaní per a tu, un romaní per a mi... Una sàlvia per a tu, una sàlvia per a mi... Una farigola per a tu, una farigola per a mi... Feia goig de veure! Ho vam regar bé, xopat del tot perquè la nit hi fes la seva feina i, al cap de vuit dies, tot havia arrencat ufanós.

N'estàvem contents, orgullosos, feliços, exultants, radiants... i tot el que es pugui dir de la satisfacció que ens produïa l'hortet boscà.

Jacinthe em va dir també una nit que n'estava molt del nostre petit hort boscà. «Cada dia creix més i més!», exclamava.

El fet és que, a un i a l'altre, el bosquet ens va fer oblidar una mica el jardinet interior que temps enrere havia estat la nineta dels nostres ulls. L'hi vaig fer notar al Jacinthe i es va emmurriar. Volia que jo fos el responsable del jardinet de dins... Ell ja se'n faria càrrec del bosc de fora. No l'hi vaig acceptar i vam discutir una mica, sense acaloraments, però, sí, vam discutir.

De fet, no ens barallàvem mai. Discutíem, observàvem, parlàvem, contradèiem, suggeríem, opinàvem tímidament... Acabàvem donant-nos 85

mútuament la raó com ho han de fer dos bons amics que s'estimen.

Però, en aquella ocasió, sobre l'hortet boscà, l'acord no va sorgir pas fàcilment. Vam tornar a discutir. Ell em va fer un parell d'observacions sobre els seus raonaments. En vam parlar uns quants dies. Van ser uns dies carregats de contradiccions. Les vam esborrar totes amb uns quants suggeriments que, a la llarga, es van convertir en tímides opinions... «Jacinthe», li vaig dir, «no sempre tens tota la raó del món» «Jacinthe», em va dir ell, «no sempre tens tota la raó del món».

I ho vam acabar així. La llàstima és que hi van sortir perdent tant els galzerans de dins com els de fora. Tant les heures, els romanís, les sàlvies, les farigoles, les esparregueres i els espígols de dins com els de fora. Un i altre ens vam anar encaterinant amb uns determinats galzerans, amb unes determinades heures, amb uns determinats romanís, amb aquestes o aquelles sàlvies o amb aquestes o aquelles farigoles... i ens en vam apropiar gelosament.

I des d'aleshores, Jacinthe i jo, Jacinthe, només ens vam encarregar de les que ens pertanyien a cadascú.

86

Vaig abandonar la caseta i el bosquet que hi havíem muntat. De fet, ni Jacinthe ni jo fèiem ja memòria d'aquelles últimes discussions però, en el fons, una remor constant planava pel damunt de la nostra comuna estimació. I, per atzar, vaig descobrir el que era.

Feia calor. Era una nit d'estiu, amb la calor arrapada a la cresta de teules de la masia que no et deixava ni respirar. Jo em bellugava d'un costat a l'altre del llit, suat i mal endormiscat per un desgavell de somnis inconscients, agres i plens de malícia.

Jacinthe devia tenir també calor. Qui sap si potser suava i somniava com jo. El llit va rondinar quan ell es va alçar. Vaig veure la seva ombra com sortia de la nostra ombra i no vaig tenir esma de dir-li on anava perquè el malson no m'ho permetia. Vaig sentir el forrellat de la porta de la masia. I, de seguida, com es tornava a tancar per fora.

Llavors va ser quan em vaig desvetllar sobresaltat, suposo que a causa del soroll del pany.

Vaig espiar entre porticó i porticó de la finestra. Feia bona Lluna. Quina Lluna per pintar de blau cel tot el nostre bosc! L'ombra d'en Jacinthe se'm va fer cada vegada més intensa.

Vaig estar a punt de cridar, fluix com ha de ser un crit de nit: «Xist!, Jacinthe!», hauria fet. Però 87

vaig prémer amb força els llavis perquè el crit se m'engolís de bell nou des d'on havia pujat.

Va ser just en el moment que l'ombra de Jacinthe va abandonar el camí i ja s'endinsava en els bancals del nostre bosquet. Em va fer un salt el cor quan el vaig veure que s'encaminava cap a la banda de les meves plantes. «¿On va...?», em vaig preguntar, mentre el cor em retrunyia més fort que abans.

Es va endinsar entre les heures, les meves heures!, i encara vaig poder veure com, amb la més petita, hi feia l'amor. Després, només, alguns gemecs de joia i esglai a la vegada van trencar la nit.

Per això vaig fugir. Perquè m'hauria sabut greu que Jacinthe hagués pogut esbrinar, més tard o més aviat, que jo, com ell, també havia esdevingut humà entre un món de plantes.

El fet que m'hagués enganyat i posat les banyes amb l'heurà més menuda del meu bancal l'hi vaig perdonar de seguida... Jo també havia fet broma amb una farigola del seu hortet molt abans que ens discutíssim.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, juliol 1980 1a revisió: juny 1984 Última revisió: juny 2017

88

L'HOME DEL BARRET FORT (L'homme au chapeau melon) Micropròleg Un matí plujós de fang, un escamot qualsevol de gent armada penetra a la vila aprofitant que ningú no els dóna l'alto. «Ha plogut fang», diuen, i la pluja beneïda amb aquest material tan menestral fa sortir els cargols més esquenadrets i banyatrempats del poble. L'escamot incontrolat i a penes identificat n'afusella un parell que tot bavejant grimpaven mur amunt. Algú encara hi troba ara les cendres de llurs closques crivellades com a testimoni dels fets.

Microepíleg Un fangós matí de pluja, un estol determinat de gent colombòfila entra a la vila sense adonar-se que tots els vilatans els donen la benvinguda. «Ha matinat amb pluja, el fang», diuen. I el fang beneït amb aquest líquid tan propi dels bons déus priva que els cargols tresquin i trempin pels carrers del poble. L'escamot pacifista, identificat d'una hora lluny, en pessigolleja un parell tot burxant-los les banyes erectes, just quan baixaven del llom del mur més alt construït fa anys. Ningú no n'ha trobat fins ara els constructors tot i que es creu que s'amaguen dins les closques dels dos arriscats caminants.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, Nadal 1980 Revisió: juny 2017

89