Carboni 14

Andreu Sotorra

Carboni 14

Barcelona 2018 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

2

Carboni 14 Recull de dotze narracions els protagonistes de les quals expliquen cadascú la seva història aprofitant la febre de les freqüències radiofòniques de la FM i els programes de nit en converses telefòniques. Amb aquesta excusa, els relats fan un recorregut, a vegades amb referències històriques i a vegades psicològiques que, pel fet de ser en primera persona, reforcen la singularitat de cada argument que es mou entre la ironia, l'absurd i el realisme màgic. L'obra, publicada per primera vegada el 1986, escrita tres anys abans, ha estat definida així, per la professora i doctora en filologia catalana, Montserrat Palau (La narrativa al Camp de Tarragona 1979-1985): «Els escenaris, arguments i fins i tot el llenguatge narratiu de l'autor estan més acostats a l'estètica dels anys vuitanta que no pas a la de la dècada anterior. L'autor, per la data de naixement, estaria dins un conjunt global d'escriptors que poden ser anomenats dels «setanta», però en la majoria de les seves obres presenta una tendència més avançada o rupturista, més jove de plantejaments, amb temes fantàstics fora de les preocupacions realistes de maduresa. De la seva narrativa, destaca tant l'estil atractiu i el llenguatge viu i lligat amb els temps actuals com els seus temes. L'autor juga amb la realitat/imaginació, a cops sense límits precisos entre una i l'altra, que envolten els protagonistes en situacions insòlites i també, a vegades, absurdes. La seva característica principal és el dinamisme en els continguts i les tècniques i, sobretot, el dinamisme a l'hora d'enfrontar-se al món de la fantasia».

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3

Carboni 14 va obtenir el XIX Premi «Ciutat d'Olot» (posteriorment reconvertit en Premi «Marià Vayreda») atorgat per la Diputació de Girona el 1985, per un jurat format pels escriptors Josep M. Benet i Jornet, Narcís Comadira, Isabel-Clara Simó, Alfred Sargatal, Antoni Mayans, Jordi Pijiula i Modest Prats.

Anteriorment, Carboni 14 havia quedat finalista del premi de narracions Víctor Català, dins la Nit de les Lletres Catalanes del 1984, i també finalista, amb recomanació de publicació, del premi Andròmina, dins els Premis Octubre del País Valencià del 1984, per un jurat integrat pels escriptors Ramon Barnils, Quim Monzó, Pep Albanell, Josep Iborra i Adolf Beltran.

La primera edició en paper de Carboni 14, dins la col·lecció Escornalbou, va comptar amb la col·laboració i el suport del Servei del Llibre de la Generalitat de Catalunya, de l'Ajuntament d'Olot i de la Diputació de Girona.

Primera edició (paper): abril 1986 Segona edició (paper): maig 1986 Tercera edició (digital): juliol 2018 © 1986 Andreu Sotorra (pel text) © 1986 Andreu Sotorra (per la reproducció a la coberta de la fotografia El mim del bombí (1985), extreta d'un reportatge urbà del barri de Les Halles de París, a la plaça Georges Pompidou, davant el Centre Nacional d'Art i Cultura (Beaubourg), càmera Nikon, zoom 300 mm., pel·lícula Agfacolor.

Edició paper: Col·lecció Escornalbou Òmnium Cultural Baix Camp - Reus Impressió: Jordi Cort Fotocomposició i muntatge: Pau Roig&T D.L.T.: 446/86

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4

Notes de l'autor Trenta-cinc anys després de l'escriptura de Carboni 14, conjunt de dotze narracions unides pel fenomen de la FM que despuntava a mitjans dels anys vuitanta en el món de la ràdio, la revisió actual s'ha limitat a aspectes bàsicament de puntuació i d'algun matís lingüístic, a més de perfilar alguna construcció puntual per guanyar en claredat i nitidesa narrativa sense desvirtuar-ne l'estil i el registre inicials. Així mateix, les històries del recull Carboni 14 mantenen les referències pròpies d'aquell moment, es relacionen amb les inquietuds socials de l'època i, a l'hora d'aquesta revisió en edició digital, l'autor ha defugit la temptació, que hauria estat matussera, d'adaptar-les al moment present i ha mantingut gelosament el retrat sociològic dels personatges que hi apareixen. Les seves inquietuds, les seves frustracions, les seves il·lusions i també els seus miratges podrien ser en tots els casos les mateixes inquietuds, les mateixes frustracions, les mateixes il·lusions i els mateixos miratges de bona part de la societat actual. Només el procés de datació en carboni 14 és capaç de recuperar-ne la identitat sense alterar-ne els orígens.

Els personatges i la idea inicial de la narració Esplet d'esperits van formar part posteriorment del relat La Duchess of Hamilton, que va obtenir el premi de conte breu «Guida Alzina», convocat per l'Ajuntament d'Alella (Maresme), el 2008.

La narració Herència putativa es va adaptar dramatúrgicament, el mes d'abril del 1986, per a una performance teatral amb motiu de la presentació al Cafè del Centre de Lectura de Reus del llibre Carboni 14, a càrrec del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta, dirigit per Dolors Juanpere, amb la lectura d'una glossa a càrrec de l'escriptor Joaquim Soler, i amb la participació de l'actor de gest, Lluís Graells, caracteritzat en el paper del mim parisenc de la fotografia que il·lustra la coberta.

Barcelona, juliol del 2018

5

DIAL Tèlex de Heinrich C14 a Willard Libby C14 , 7 Microfilm reader, 9 (100,2 MHz) Ous d'aus, 15 (101,7 MHz) Agonia al vàter, 26 (91,6 MHz) Alfredo 78, 44 (104,3 MHz) Esplet d'esperits, 53 (106,9 MHz) Toc de retoc, 75 (92,7 MHz) Pot de cambra, 95 (96,3 MHz) Herència putativa, 103 (97,8 MHz) Casa de dol, 119 (94,8 MHz) El tic del trenta-quatre, 144 (107,1 MHz) Grana de capellà, 152 (98,6 MHz) Bústia-Hertz, 174 (108,3 MHz) Duïll hertzià, 185

6

TÈLEX DE HEINRICH HERTZ C14 A WILLARD LIBBY C14 Benvolgut Willard, Celebro l'interès de la Microfilm Corporation que presideixes per editar el que entre tots els col·legues hem acabat anomenant «Carboni 14».

La nostra processadora ens ha recopilat multitud de dades sobre la referència que ens ocupa. La més antiga, l'hem trobada en un article del 1984 dC i aEA, signat per un insistent columnista amb les sigles Josep M. Espinàs (Papir Avui, dimecres 19 de desembre) que destaca «Carboni 14» com d'aire «modern» (sic). Una altra apareix en una crònica signada per Adolf Beltran, datada el 1985 dC i aEA (Papir Serra d'Or, gener) que cita la referència «entre els finalistes del Premi Andròmina de novel·la —dins els Premis Octubre, d'un tal País Valencià, considerats santuari i símbol de la continuïtat cultural i cívica—, sota menció del jurat integrat per Ramon Barnils, Quim Monzó, Pep Albanell, Josep Iborra i el mateix Adolf Beltran que destaquen també «Carboni 14» amb mereixement de publicació» (sic). Una tercera referència apareix al costat del pseudònim Setonaikai (també papir Serra d'Or, gener 1985) classificant-la entre els finalistes d'un premi clàssic com el Víctor Català. Finalment, molts i variats papers de l'Era l'anomenen relacionada amb una ciutat d'Olot no localitzada encara mai —com la Hiroshima a què ens refererim més endavant— on, l'abril del 1985 dC i aEA, «Carboni 14» rep el reconeixement definitiu de Josep M. Benet i Jornet, Narcís Comadira, Isabel-Clara Simó, Alfred Sargatal, Antoni Mayans, Jordi Pijiula i Modest Prats. A partir d'aquí, les dades processades són confoses, poc clares i contradictòries.

Tot fa pensar que el Temps cria solatge i que, com en un Mirall, qualsevol imatge posterior coincident sobre «Carboni 14» no és sinó una ingènua imitació o transmissió de pensament de l'Era a què fem menció —fenomen, d'altra banda, aquest de la Transmissió de Pensaments, que no sabem de cert com i per què es produïa.

No hi ha dubte que l'autor o autors de «Carboni 14» van ser uns entusiastes del mític mitjà radiofònic que tant ens apassiona de recuperar ara i que —¿qui més bé que jo ho pot

7

afirmar?— va sucumbir per raons externes en un dels seus moments més reeixits i de major incidència sobre la societat que datem.

El microfilm ens convenç d'allò que tant ens temíem: gent com el nostre autor o autors estaven a punt d'assolir un nou nivell en el pla expressiu de l'Era. Els trobem, però, aïllats del nucli que enregistra fàcilment la recerca posthistòrica.

Sorgeixen aquí i allà com fenòmens estranys, com si ho fessin fora de to, desintegrats del que imperava en una situació que va esdevenir crítica, potser a causa de la pròpia crisi generada pels qui s'autoqualificaven de representants atòmics de l'Era. El Consell de la nostra Unió de Pols per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UPECC) ha catalogat unànimement l'autor o autors com una de les poques mostres dels intents d'incloure el que es coneixia per «LITeratura» dins el camp dels mitjans audiovisuals que, com ens consta, la van engolir i la van reconvertir en MOTeratura i CLIPeratura, amarades de so i d'imatge. ¿Què hi ha de debò en tot el que el microfilm ens descobreix? ¿No ens embadalirem en la ficció com si el moment present no ens acontentés prou? Tant tu, Willard, com jo i molts altres, ¿no haurem ratllat la línia del somni i no ens estem autoconvencent a tothora que la realitat és absurda i que la fantasia és —fàcilment i inimaginablement per a molts— assumible?

Hi ha massa respostes a una mateixa pregunta perquè els nostres poderosos processos laserinformàtics ens les desvetllin.

Com tu, Willard, crec que «Carboni 14» ens obre un canal d'experiències que fins ara desconeixíem.

Una abraçada, Heinrich Hertz C14 Secretari de la UPECC

8

MICROFILM READER

L'estudiós que es troba davant d'aquest Microfilm reader (aparell lector de microfilms) no es pot enfrontar a Carboni 14 sense haver obtingut abans unes dades esquemàtiques que el situïn.

El microfilm que presentem és el fruit d'una minuciosa recerca duta a terme per un prestigiós equip de científics que, experimentalment, han fet ús d'una mescla del que devia ser un antic sistema de datació mitjançant el carboni 14 més un succedani de plom, anomenat galena, els quals, en ésser utilitzats, enriquits amb el raig làser, han descobert propietats i resultats insospitats.

Gairebé ens atrevim a afirmar que les recerques corresponen a la probable segona meitat del que devia ser el segle XXI dC (després de Crist) i aEA (abans de l'Era Atòmica).

Per ser més exactes i erudits, podem concretar aquesta asseveració refermant la hipòtesi que té tan capficats un bon nombre d'historiadors contemporanis i que dóna voltes al fenomen que, situat al voltant de l'any 2053 aEA, coneixem com a PHA (Primera Hecatombe Atòmica).

Segons les teories majoritàriament admeses, només un reducte humà privilegiat i reduïdíssim es va salvar d'aquella hecatombe, reducte que gairebé tothom coincideix a situar sobre el que ara comprèn la regió del mar de Tetis, el qual sembla que tothom anomenava aleshores Mediterrània, cosa que justifica el fet pel qual alguns sociolingüistes actuals volen recuperar el topònim Seto Naikai, presumiblement d'origen oriental, encara que de difícil filiació, que pertanyeria a una llengua que havia arribat a ser parlada amb enorme fragmentació dialectal per més de cent milions d'ànimes i

9

que, dita japonesa, molts relacionen tant amb el vell coreà com amb l'arcaic manxú i amb algunes parles altaiques. El topònim en qüestió voldria dir aproximadament Mediterrània del Japó, regió homònima que, en aquella Era, es devia trobar cap a l'interior del mateix ancestral Japó, prop de la mítica —i encara no localitzada mai!— Hiroshima, en direcció sud-oest.

Totes les teories apuntades fins avui confirmen la importància vital com a centre universal de civilització de l'esmentada Seto Naikai, nucli que tindria la seva gènesi milions d'anys abans i a causa d'una de les moltes Eres de formacions i transformacions físiques, incomprovable amb certesa fins a hores d'ara.

Les dades obtingudes porten a assenyalar, però, que en el moment d'esclatar la PHA tothom vivia immers en un cabdell de tensions per mor del poder que havia dividit les mars i les terres del planeta en dos autèntics mons.

Un, el que era anomenat Pol Sobirà i que devia ratllar aproximadament de cap a cap el clàssic mapamundi coincidint quasi amb el punt mitjà entre els paral·lels 40 i 41, fixant l'eix central sobre les restes de l'antic delta de l'Ebre i la seva conca, conca coneguda avui com la Muralla Desèrtica de Penediment entre els Pols, o, popularment, com la Mudapepé.

No hi ha dubte que aquest Pol Sobirà tenia com a nucli l'arxipèlag de les Illes Medes.

L'altre món seria, oposadament, el que es coneixia com a Pol Jussà, que devia tenir el seu centre a l'arxipèlag de les illes Columbretes.

Recerques fetes a les regions més grans d'aquests dos nuclis, les de la Meda Gran i les del Columbret Gran, ens confirmen l'existència d'uns primers, però ja sòlids, refugis nuclears, anomenats segurament iglú-àtom, equipats amb les tècniques més sofisticades de l'Era i que, indubtablement, han contribuït en gran manera a l'èxit de les investigacions dutes a terme fins ara.

Estem, doncs, en disposició d'afirmar que la Meda Gran i el Columbret Gran eren, a la vegada, objectius contrincants i seu de les bases d'emmagatzement del més alt secret de cadascun dels Pols.

Ens consta que tant el Pol Sobirà com el Pol Jussà havien arribat a posar en funcionament permanent unes rudimentàries estacions espacials que permetien fer viatges d'anada i tornada als indrets més allunyats de l'espai de llurs

10

bases de llançament o míssilxàrter i amb objectius sovint ambiciosos, però també en molts casos, simplement i egoistament frívols, capriciosos o turístics i que no podien conduir a un final gaire encoratjador o, si més no, profitós per al progrés que l'Era reclamava urgentment.

Els estudis que presentem en aquest microfilm se centren en les impressions de diversos homo sapiens de característiques i d'experiències molt diverses que van utilitzar les línies regulars de l'espai envers els actuals planetes Nibir i Nirbal, noms que llavors es transcrivien amb els noms de Júpiter i Mart, després d'haver ofegat linguoimperialment qualsevol rastre de llenguatge semític. ¿Eren ells els autèntics protagonistes de les experiències que s'hi relaten? ¿Eren, en tot cas, individus amb un notable coeficient d'imaginació? ¿Vol dir, el que llegirem, que l'Era datada patia les conseqüències d'una profunda crisi que havia minat a poc a poc, però irremeiablement, la raça?

Sigui com sigui, una característica comuna que ens descobreix un tret eminentment social i cultural de l'Era que presentem és la sorprenent coincidència copsada en qualsevol dels rastres o empremtes escorcollats i processats sota el mètode del radiocarboni, mètode de datació que ja hem esmentat abans. Ens referim a la dèria que s'hi reflecteix de ser apassionadament partícep d'un sistema de comunicació de masses que, popularitzat com a FM (efaema), sigles equivalents en una primera aproximació a modulació de freqüència mitjançant bandes en MHz (megahertzs), gaudia d'una relativa però no menyspreable alta fidelitat de so i que equivaldria potser al nostre Làser-Hertz.

Una mostra d'això que diem poden ser uns comunicats localitzats i datats després d'una artesanal reconstrucció i que ens sembla molt oportú de fer conèixer al lector d'aquest microfilm abans que entri de ple en el seu contingut.

El primer és signat per una autoanomenada Junta de Govern Hertzià i confirma en bona mesura les nostres impressions: «IUVA, núm. 2251, p. 38, 83/8/20 dC. — Com que la guerra de les anomenades ràdios lliures s'intensifica per mitjà de les ones hertzianes, aquesta Junta es posa en primera línia per acabar d'una vegada per totes amb l'anarquia que regna sobre la banda de la FM. Per primera vegada en la història

11

s'ha hagut d'afrontar el perill de fer respectar el fenomen que vulgarment es titlla de lliure. Així, tècnics en electrònica i en la legislació vigent, acompanyats de dotze números de les forces d'ordre públic, han entrat aquesta matinada als locals de Carboni 14, catau i floret dels moviments contestataris radiofònics, perquè, malgrat les advertències fetes per la secretaria de presidència, l'emissora continuava emetent sense cap autorització. Per això s'ha procedit a confiscar-li tot el material existent als seus locals i s'ha aixecat acta amb plec de càrrecs contra un dels seus principals responsables. Entre les inculpacions que han motivat l'actuació governamental es compten l'emissió d'espais com és ara l'ensinistrament a càrrec de pispes professionals per realitzar tota mena de fraus als serveis públics o a les propietats privades, la difusió de teories de pròpia veu de dones desenfeinades que exposaven sense embuts les seves experiències sobre l'home ideal i, a més de múltiples bromes de mal gust per als oients, el súmmum culminat anit amb la retransmissió en viu i en directe, des d'un punt desconegut d'una platja de la Mediterrània, d'una escena d'amor. A més, els membres del govern hertzià estan disposats a frenar aquesta rauxa d'anarquia que ha envaït la ràdio i a respectar i a fer respectar l'autèntica llibertat d'expressió a la vegada que es proposen també fer neteja de la saturació de la FM, saturació que és la principal culpable de les interferències que fan inaudibles, cada vegada més sovint, les emissions legals i que desemboquen en una guerra hertziana sense pietat».

És gairebé indubtable que la resposta a aquest comunicat no és altra sinó que la que va ser datada, no sense dificultats a causa de la seva estilística, i que es va trobar assumida per una extensíssima relació de ràdios lliures que signaven la seva adhesió amb els noms i cognoms dels que en representen la responsabilitat, signatures que encara ara són en mans de tècnics en grafologia per si poden aportar algunes dades més al nostre estudi. Aquesta és la creació de l'autoanomenada Associació de Ràdios Lliures.

12

«Els sotasignants, professionals i responsables en cap de les ràdios lliures que es relacionen, lamenten profundament el comunicat i, més encara, l'acció repressiva duta a terme sota les ordres dels membres de l'actual Junta Hertziana. »Deixem-nos de picabaralles. Tot això són enveges de carques sense remei. Tenim els oients de part nostra i ho demostrarem una vegada més. És per això que a partir d'aquest moment decidim per unanimitat de solidaritzar-nos duent a terme una vaga a la japonesa i que en el nostre cas consistirà a emetre sense cap interrupció les vint-i-quatre hores del dia i eliminant de les nostres ones tota mena de falques o tascons publicitaris, de butlletins informatius i, perquè es vegi que va de veres, qualsevol tipus de música, per molta manipulació promocional que arrossegui, tret de les nostres sintonies oficials radiofòniques que ens identifiquen només escoltar-les. »En canvi, els nostres micròfons restaran oberts, ja sigui a través de les línies telefòniques o personalment, per tal que tothom ompli les ones hertzianes amb les seves intervencions sense cap mena de censura prèvia, només trucant als nostres números de telèfon o presentant-se directament als estudis. »La ràdio al carrer! »La ràdio només serà lliure o no serà! »La ràdio és de qui l'escolta i de qui la treballa! »Visca la ràdio lliure! »Visca la efaema sense restriccions!»

Després de tot això, hem cregut molt convenient classificar cadascuna de les datacions i les seves posteriors investigacions amb el codi de referència que ens ha detectat el raig làser manipulat amb la mescla esmentada i que ja era en desús.

Finalment, i sense voler ser titllats d'atòmics nostàlgics, però profundament i còsmicament respectuosos amb els orígens, volem dedicar tot el fruit d'aquestes investigacions a la generació del segle XX i, sobretot, a homínids tan respectables com Willard Libby, per haver contribuït a crear el mètode de datació a través del 14C i haver institucionalitzat així la tafaneria universal en el temps. També a Heinrich Hertz perquè va obtenir les primeres ones elèctriques d'alta

13

freqüència dites, segons el poeta, hertzianes. Encara a Royston Saint Noble Bywater, un català d'origen anglès amb manetes resident a la patriarcal Barcelona —reconeguda arreu com la primera metròpoli mediterrània d'aquella Era—, perquè des del seu taller d'electricista va experimentar les primeres sensacions hertzianes i les va difondre a tot el que va constituir el veritable territori dels Països Catalans. I, per fi, als trempats anticonformistes radiofònics de Carbone 14 perquè, sota el sopluig de la seva emissora lliure instal·lada al llit de la mítica Conca de París, va fer tremolar, a causa d'un excés de freqüència hertziana premeditament amplificada a posta, el poder de tots els ancestrals imperis, esdevinguts caricaturescament estats.

I també a tots els que ja se sentien una mica 14C abans de pitjar el botó play d'aquest Microfilm reader, als que se'n comencen a sentir ara i als que se'n sentiran un cop hagin vist i llegit el microfilm «Carboni 14».

14

(100,2 MHz) OUS D'AUS

—Des d'avui he pres una gran decisió: d'ara endavant pixaré com les dones, assegut! —es va dir míster Shoemaker.

I tan aviat com ho havia acabat de proclamar, ho va fer.

La teoria, doncs, es va veure consolidada per la pràctica.

Això es va esdevenir quan encara feia d'ajudant de barra —aleshores s'anomenava cambrer a seques, o bàrman, pels corrents que havia portat la importació de l'esnobisme en la decadència del modernisme pur—, i li deien el Jaquetacurta abans de ser míster Shoemaker.

Avui he vist com un home ja d'edat, descalç i tentinejant, arrambava una noieta mentre passava pel carrer i, per l'expressió, segur que li ha etzibat una porcada o altra perquè el cos de la noia l'ha rebutjat d'una sacsejada integral.

No ho sé, si era ell, després de tants anys... Mentre en reconstrueixo el rostre sento una fiblada aquí dins, enmig del pit, i un sentiment molt al fons que no sé si estaria gaire bé d'anomenar-lo llàstima. Segur que l'era! Juraria que sí que era ell! Encara li quedaven els cabells de color polpa de meló, llisos i drets com pues de raspall de tan curts. Les orelles al descobert com dues patates de xurrer afegides a un caparró llargarut, còncau, presidit per un nas molsut i uns llavis lleugerament oberts sempre, vorejats per ribes corrugades amb la tendrum de la finor d'un adolescent, de tan vell, per no deixar-li créixer cap misèria de pèl. I les celles intensament abaixades des del mig del front al mig del nas fent-lo amo d'aquell aspecte ferotge que no havia perdut i que se li esvaïa només badar boca. I com que ell no volia que li diguessin el Jaquetacurta, per la força del parentiu amb un avi seu i per la seva gosadia de fer món, es va inventar allò de Shoemaker amb la mateixa seriositat i convicció que va anunciar que es culivaria a les tasses com les dones, d'ara endavant.

15

—El meu besavi era manyà allà dalt i va baixar per ferrar una altra mena d'animals —va explicar, cridaner—. Feia de sabater els matins i d'enllustrador les tardes... I els vespres feia hores al quiosquet de begudes. Va acabar fent d'home anunci, passejant pels carrers amb una bota gegantina sobre el nom de la marca retolada en relleu. I va morir així, amb la bota al cap, a trets de pistolers pagats a sou, per voler-los descompartir en una brega encesa per les borratxeres. Sabater en honor seu, doncs! Shoemaker per a l'univers!

Allò que a tothom li havia semblat una bajanada pròpia del seu caràcter obsessiu a no acceptar res que vingués dels altres es va convertir ben aviat en una de les falòrnies de més anomenada arreu de la comarca i —no va trigar gens— va traspassar els límits de la veu dels viatjants i dels traginers, que eren com el vent llavorer.

Esclar que feien córrer que cada dia, a la taverna on treballava, tocades les vuit del vespre, Jaquetacurta pujava a una tarima petitíssima que hi havia vora un piano que no teclejava mai ningú i, al crit de «Shoemaker!», es treia de la butxaca un pot de llustre negre i amb un gest de reverència amb un drap i un raspall s'embetumava silenciosament la jaqueta que passava de color blanc a color negre i, segons la veu popular, de color negre anava a parar al foc. No hi havia res de cert, de tot això, però corria i corria i la bola es feia grossa i una vegada fins i tot es va arribar a dir que el Jaquetacurta havia simulat una mort sobtada a causa d'una pulmonia i que tots els del gremi del colze enlaire havien anat al fals enterrament embetumats en memòria seva. I en certa manera tot això el va fer famós i, de rebot, el va menar a la vida que l'esperava una mica a posta per les circumstàncies.

El catorze d'abril del trenta-u va penjar la jaqueta, es va posar un barret frigi tot el dia perquè diu que feia anys, «trenta-un», deia, i va anunciar que amb la República s'havia acabat el número del betum a la taverna. I que ell era un home de vida. Es va fer venedor d'espardenyes.

Els artilugis que va fer servir per arribar a ensorrar els espardenyers que s'hi dedicaven d'anys ençà a ciutat i als pobles de la rodalia formen part d'una estratègia que ningú, ni els més vells, gosen aventurar-se a pronunciar.

Els més atrevits asseguren haver descobert, en la penombra de les nits de mort de fam de l'època, la silueta del seu caparró inconfusible comandant un grup de malpagats

16

calant foc als carros carregats de cànem que pretenien arribar als obradors populars creats com a rebuig al seu monopoli espardenyer.

Va fer la guerra al costat dels feixistes. Qui sap si, en certa manera, la faula del llustre que es feia córrer va provocar que es girés d'esquena als seus i que se'n revengés per satisfer el seu mal geni absolut. En tot cas, míster Shoemaker es va oblidar aviat de les falòrnies i va ser un privilegiat de la Victòria, carregat d'ambició i decidit a no haver de vendre mai més cap espardenya.

Això li va venir donat. La Victòria vestia bones botes i els calçats de batalla van dominar la població en molts pocs dies.

El nostre home no va dubtar gens a soterrar el barret frigi per tota la vida, a fer-se una espardenya de pagès gegantina amb les restes de cànem que li quedaven i a penjar-la, com a record, al balcó de casa seva.

Ell insistia que la dèria li venia de l'avi. De la bota sota la qual havia mort fent d'home anunci. Potser sí. Almenys això és el que va dir en el discurs que va pronunciar des d'aquell mateix balcó, ple a vessar de personatges esdevinguts personalitats noves de trinca, el dia de la inauguració de la seva primera fàbrica de calçats. Algú, des d'un racó o altre de la plaça va cridar ressentit: «Jaquetacurta, fill de ta mare!»

Però ell ni es va immutar. Va saludar amb un somriure de conill entre els llavis i va acabar saludant marcialment el General, que presidia l'acte al balcó.

Era llest, en Shoemaker. Viu i entestat. Els més observadors van afinar de seguida que el crit de la vergonya no li havia passat per alt i que amb aquella salutació gairebé hitleriana passava la pilota al poder. Una fura, era!

Del que va dir el General se'n sap ben poca cosa. El va agafar d'improvís i és prou sabut que la gent d'armes poques vegades es treu les paraules de la boca si no té un paper.

Només es van copsar algunes frases semblants a alguna cosa com que els que eren baix era gent de sort, que tindrien feina llarga i que tindrien el pa segur, i que tot ho devien a Shoemaker, amo i senyor d'aquella iniciativa, per la seva tradició històrica i per la seva fidelitat professional. El General va remarcar afectadament això de la fidelitat. I va anunciar que es convertien des d'aleshores en els defensors de la Pàtria. I els va beneir protectorament perquè la fàbrica de Shoemaker s'encarregaria de la producció en exclusiva de les

17

botes de l'exèrcit. El General, molt casolà, els va acabar fent números. «Tants homes a dues potes per home... —els testimonis confirmen això de les potes—, «fan tantes potes.

Tantes potes a una bota per pota... tantes botes. Compteu si n'hi ha per dies, de feina llarga!»

Per commemorar aquella jornada, cada any, al caient de la mateixa data i hora, míster Shoemaker havia sortit al balcó, guarnit encara amb l'espardenya i, en un espectacle que li sortia del fons del cor, emocionat, hi reunia els més vells i els més menuts per ruixar-los de duros. Un duro per cap, guanyat a pols en una llarga i tradicional cua que s'havia aguantat dècades i dècades.

Tothom haurà endevinat la promesa i la llarga durada de l'imperi de l'espardenya, com alguns havien havien provat d'anomenar sense gaire fortuna.

M'he convençut que sí que era ell mentre feia curta memòria de tots aquests esbossos biogràfics. Unes pinzellades, en boca de pintor, però que poc o molt hauran servit per situar qui no el va conèixer.

Quan encara li bullien les sangs, ara fa quatre dies com aquell qui diu, un matí em va cridar al despatx i em va fer asseure al seu davant.

Míster Shoemaker tenia un despatx grandiós que a mi sempre m'havia semblat una sala buida de museu. Amb la seva taula isabelina, la seva poltrona reial que l'esclofava al darrere, i un parell de cadirots davant com a úniques peces del mostrari, a més d'una reproducció metàl·lica gegantina de la primitiva espardenya del balcó, penjada a la paret del darrere. Al fons d'aquella sala de museu, com una figura de cera, hi era ell. I ara el tenia davant mateix, fitant-me com un bou i sense dir res.

Fins que es va aixecar i, donant el tomb per un costat de la taula, va venir a ocupar el cadirot del davant meu i va dir alguna cosa que a mi em va sonar més o menys com això: —Vostè em fa tanta peça com l'espardenya i comença a ser hora de parlar clar.

—¿Que parlem clar? —vaig repetir tota enravenada.

—¿Quants anys porta a la fàbrica, senyoreta?

En sabia el compte des dels catorze anys justos que hi havia entrat, com gairebé tots els que érem del poble.

—Quinze i tres mesos! —vaig dir tímidament.

18

—¿No li fa res que després de tot aquest temps de... —i va buscar la paraula adequada com un sacristà—, de convivència, m'atreveixi a dir-li de vostè per última vegada i la tutegi?

—No, i ara! —vaig assentir. A tocar dels anys setanta, les formalitats ja eren com aigua passada que els de la meva fornada no mesuràvem. Esclar que míster Shoemaker ja tenia la jubilació ratllada de sobres. Va saltar en sec: —¿Sap... saps? —va rectificar de seguida—. Ara fa unes setmanes vaig ser al Brasil. Viatge de negocis. La competència, ¿saps? I allà tots els quefes tracten de tu les secretàries. Em va semblar que això era un gran pas. Avall amb les convencionalitats i anem per un ambient de treball més franc i més agradable, ¿oi? —es va exaltar.

—Sí, senyor —vaig dir, sorpresa per allò que no m'esperava.

—Oh, no... senyor! Digue'm... Jaquetacurta! Jaquetacurta a seques! Entre tu i jo...

—Doncs... sí, senyor Jaquetacurta —vaig repetir com una tòtila.

—Escolta, bonica... —es va animar—. El negoci s'enfonsa.

Primer va ser l'espardenya i ara serà la bota, m'ho veig a venir.

Primer tot són bones paraules i assegurar-te la vida i deu mil promeses més. Però, ja ho veus, maca: morta la cuca, mort el verí!

Em vaig adonar que Shoemaker m'havia triat per confessar-se. Com si hagués arribat a un grau de desesperació que no sap superar la gent d'aquella mena ni que sigui amb un simulacre de neura i via avall.

—¿I la comanda dels soldats? —vaig dir, volent quedar bé.

—¿Aquells paios? —va saltar—. Aquells paios gasten menys que jo quan era jove, no tenia ni un ral i no sabia on caure mort!

El vaig veure acabat. Fent esforços per mantenir-se en la seva posició, però acabat, en definitiva. Un home de negocis com Shoemaker no crida la secretària de confiança per parlarli només del malament que rutlla tot i per insinuar-li que si ella volgués podrien volar al Brasil i sitevistunomacuerdu, que la sang és jove!

—Mira, nena —va fer mentre se m'acostava, a tocar de la cadira i passant-me el braç per l'espatlla amb un gest

19

paternal—, només pot viure la vida intensament aquell que pensa en la mort com un avui irremeiable. I jo sóc d'aquests, ¿saps? Cada dia, quan em llevo, penso: «¿Què fas encara dempeus, Jaquetacurta? ¿Que no ho veus, que no et mereixes el sol que et toca, podrit?»

Aquell dia vaig sentir una profunda emoció per la sinceritat que l'home abocava davant meu. Potser per això mateix, abans parlava de llàstima.

—El sol surt per a tohom quan surt, Jaquetacurta —vaig dir, utilitzant una frase tòpica que diria que el va complaure.

—¿Oi que sí, petita? Això també ho dic jo! ¿Veus com tenim un no sé què que ens aplega? Escolta, menuda, quinze anys i tres mesos entre les meves botes són molts anys. I jo en porto més que tu a l'esquena i gairebé faig pudor de formatge.

No vaig poder evitar d'esclafir en una rialla que a míster Shoemaker li devia semblar una insinuació provocativa.

—No, no, nononooo! —va fer jovialment—. No te'n riguis!

Més d'una vegada ho he pensat: ¿de què t'ha servit, m'he dit, trencar-te les banyes per mantenir el pa dels altres, eh?

Acabaràs corcat i ni bo per al foc. Viu la vida, Jaquetacurta!

Sigues un bon home, redéu!

—Vostè... tu... exageres —vaig dir—. La vida sempre es viu si un la sap aprofitar.

—¿Tu t'ho creus, això, maca? —va preguntar—. ¿Vols que et digui com em sento quan es fa fosc i tothom ha sortit de la fàbrica i em passejo per aquest despatx com un general sense exèrcit i surto a fora i veig les taules buides i pelades i les màquines aturades i més enllà, a les naus de la fàbrica, tot petrificat com si s'hagués parat de cop? Aquesta sensació de buidor no l'heu poguda sentir mai, vosaltres. Només els homes com jo tenen la sort o la desgràcia de sentir-la. És el preu que paguem per tenir una espardenya al balcó de casa o per immortalitzar-la com un escut damunt el cap darrere la taula del despatx. Necessitem viure i per viure necessitem la gent que treballa per a nosaltres. «Clic, clic, clic... clac, clac, clac...», la percussió de les màquines d'escriure... «Riiing. riiing, riiing...», el dringar constant dels telèfons! «¿Digui?...

No, el senyor Shoemaker no hi és...» «¿De part de qui, sisplau?» «¿Míster Shoemaker...? ¿Qui el demana...? No, no hi sóc per a ningú avui!» Això és la sang de veritat que alimenta els homes com jo. No n'hi ha d'altra. I si això s'atura...

20

—¿Per què s'ha d'aturar...? —vaig saltar en un to que ni a mi em va convèncer.

—Que ets bonica, nena! Si sabessis com et necessito per alleujar aquesta falta de sang calenta que s'escola a poquet a poquet amb cadascuna de les botes que surten de casa.

Em va semblar tan poètic i tan afectat a la vegada que no vaig saber què dir. Jo estava acostumada a unes altres paraules per part de míster Shoemaker, paraules fredes, frases glaçades, paràgrafs de cartes ertes. I quan una ja porta quinze anys envoltada d'aquella fredor, segons quines coses li fan botre el cor i li agiten la respiració. Quan vaig posar carinyosament la mà al clatell de míster Shoemaker em devia haver impregnat d'aquella mena d'escalfor i ara sé que no era jo qui manava els meus sentiments. Potser de fet era jo, sí, el jo que no enganya mai.

—Pobre Jaquetacurta! —em va sortir xiuxiuejant, fluixet, dels meus llavis.

—No, no em compadeixis, petita. Em sento més bé.

Abans de demanar que vinguessis al despatx em sentia d'aquella manera tan estranya que t'he dit. És la por...

—La por ens uneix quan arriba la fosca i ens separa quan retrobem l'albada... —vaig dir, encesa ja del tot. I ell ho va aprofitar per encarrilar-se de nou en aquell projecte del Brasil.

—Ho tinc tot a punt. Només cal que et decideixis a dirme d'acord!, i fugim enmig d'aquesta por de la que parles per provar de no trobar mai més l'albada, si ens ha de separar!

Quan ho vaig sentir en boca seva em vaig adonar que jo mateixa ho havia embolicat i que no l'hi havia dit al revés de com hauria de ser, però no era hora de fer-se enrere i de discutir aquestes petiteses enmig de la conversa que desfan moments de franquesa inesborrables.

—No puc, míster Shoemaker... —vaig pronunciar dèbilment, en un estat semblant a qui retorna d'un mareig momentani.

—¿Per què? ¿Per què, petita, per què?

Aquells perquès em van seguir acompanyant tota la vida.

Els sentia a tocar dels meus llavis, esgarrapant-me l'oïda, profundament llunyans, sonors i tritllejant amb desesperació.

Només els va tallar la veu del practicant de la infermeria que em donava copets a la galta i que em feia olorar una monyeca amarada en esperit de vi.

—Perquè no... —vaig dir només tornar en si.

21

Jo estava ajaguda en una llitera d'urgències. I míster Shoemaker ja no hi era. Les paraules de l'infermer em van convèncer que m'havien retirat del despatx de Jaquetacurta.

«He menjat poc aquest matí», vaig mig justificar. Bonament, l'infermer va fer anar el cap i va dir entre llavis: «Aviat haurem de rosegar bota, nena, com en Charlot a la seva pel·lícula!»

L'endemà, només arribar míster Shoemaker al despatx, l'intèrfon de la meva taula va pronunciar el meu nom sorgit d'una veu gruixuda i enronquida. Hi vaig anar convençuda que parlaríem del meu inesperat desmai.

—Posi urgent aquest telegrama —va ordenar amb el seu to habitual—. I va dictar: «Comanda acceptada. Enviem de seguida container u i dos. Preu de promoció. Resposta confirmant.»

—¿A qui? —vaig preguntar també com sempre.

—California Brothers —va dir secament.

I ni em va mirar.

Però, de fet, va ser des d'aquell dia que el seu comportament va canviar. Sortia enfurismat del despatx i se les tenia amb qualsevol dels oficinistes per la més ridícula fotesa. Es va acostumar a rebatre els documents que no li plaïen. I més d'un cop vaig poder observar, sobretot, el caixer encarregat dels pagaments que abandonava renegant la sala de museu amb un garbuix de papers entre braços.

I no en tenia prou amb escenes d'aquest tipus. Un matí, a primera hora, va implantar noves ordres per a tots els empleats. I una de les advertències, remarcada amb una severitat fora de to, era la que feia referència a la prohibició del quart d'hora just d'esmorzar que teníem des de sempre els empleats de la fàbrica.

Aquesta decisió va aixecar rebombori. Alguns portaven l'esmorzar entre pantalons i calçotets per burlar la vigilància.

I si els descobrien, els obligaven a llençar-lo allí mateix. Però ningú va gosar enfrontar-se a les impertinències, incòmodes i carregades d'amargor, de qui envelleix sense adonar-se'n, ofegat en la seva mateixa golafreria, en aquest cas, en la golafreria de la fortor del formatge. No m'ho havia pogut treure del cap, allò. ¿De quina classe devia ser el formatge al qual es referia míster Shoemaker? ¿A un Camembert, a un Gruyère o a un artesanal fet a casa? Parlo ara del formatge perquè, un dia, mentre em dictava una carta poca-solta que

22

enviava a un antic general, amic seu de vés a saber quins pactes de favoritisme d'altres temps, parlant-li de les estretors del negoci, em vaig posar a riure en sec.

—¿Hi ha alguna cosa que la faci riure d'aquesta manera, senyoreta? —va dir emmurriat.

—No, res... —vaig respondre-li sense poder reprimir el meu formigueig que va esdevenir cleques a dojo.

—Perdoni míster Jaquetacurta —vaig esclatar en un baticor—. De sobte he sentit una flaire de formatge...

I no va caldre que continués dient res més. L'endemà, el cap de personal m'acomiadava oficialment per haver intentat seduir amb propostes immorals un superior.

Al cap de pocs anys, la fàbrica va tancar per mor de la crisi de la bota i, de Jaquetacurta, no se'n va saber res més de bo. Deien si era a l'estranger balafiant les seves migrades riqueses i si havia desaparegut ell i —tothom ho relacionava!— l'espardenya del balcó.

I ara, aquell follet de mal geni se'm presentava al davant, descalç he dit que anava, fet un parrac, aturant-se cada dues passes per ullar al seu voltant i potser per dir-se d'un cop que aquella terra que trepitjava era un terra que li pertanyia o que no era ben bé la seva terra, que no se la mereixia, que era un podrit, com ell mateix s'havia insultat davant meu.

M'hi vaig acostar i em vaig posar al seu davant per mirarlo ben de prop.

—¿Míster Shoemaker...? —vaig fer.

Ell va aixecar els ulls i em va mirar feblement, sense cap expressió dins les dues boletes enllorades. Ninetes esblanqueïdes per la força del temps. Esmorteïdes, més aviat.

—Silvestre... Silvestre per servir-la... —va respondre amb un fil de veu.

—Sóc... Vostè és míster Shoemaker! —vaig dir com si volgués que ell s'hi reconegués.

—Jo no la conec pas, senyoreta. Em dic Silvestre, jo.

—Les espardenyes... les botes... Brasil... La por ens uneix quan arriba la fosca i ens separa quan retrobem l'albada...

Jaquetacurta de sang calenta de bota! —vaig recitar de cor.

—No m'amoïni més, senyoreta, o cridaré la policia! —em va amenaçar, però sense força—. Vostè em fa proposicions i s'hauria d'avengonyir d'anar així pel món i provocar un ancià com jo. Quina brutícia! On hem anat a parar! Fugi, fugi, barjaula!

23

—Míster Shoemaker... —vaig llaviejar amb els reguerons de llàgrimes que m'ofegaven fins i tot aquell parell de paraules.

—Deixi's de demanar-m'ho per pietat! —va afegir—.

Espavili's, senyoreta, que és jove! Si jo tingués la seva edat... I deixi de dir-me això de Xumàquer que em fa angúnia!

Silvestre, em dic Silvestre i recullo ous d'aus. ¿Que es pensa que no em costa prou feinejar amb els ous per guanyar-me la vida?

Em va plantar allà mateix, envermellit i amb les venes inflades com si hagués d'arribar a esclatar d'una enrabiada.

No em vaig rendir. Aquell home només podia ser Jaquetacurta ni que ell fes com si no n'hagués sentit parlar mai. N'estava més certa que abans. I les seves ninetes pansides havien recobrat la claror quan jo l'havia anomenat pel seu antic nom d'ofici. ¿Però on anava descalç d'aquella manera? ¿I què era aquella bajanada que deia dels ous d'aus? ¿Una altra decisió de les seves, dita i feta?

El vaig seguir, de lluny, a una distància prudent. Era difícil que en perdés el rastre perquè no hi havia cap més individu tan estrafolari com ell que rondés pels carrers.

Com trescava el vell mal geni! ¿On arribaríem...? ¿A l'altra punta de ciutat...? ¿A les barraques del pont gran...?

A manera que ens allunyàvem del centre, les meves precaucions van haver de ser més extremes. El vell es girava cada dos per tres com si pressentís que algú li anava al darrere i, en la solitud de la carretera que havíem enfilat, em podia haver reconegut tot i que hauria jurat que li havia de ser difícil que en veiés de lluny estant i que feia el camí d'esma. Tot i així no me'n vaig refiar. I d'altra banda m'era impossible abandonar aquella mena de capritx per esbrinar quina havia estat la fi del poderós míster Shoemaker perquè la versió de la seva fugida a l'estranger no me l'havia acabada de creure mai del tot. Intuïció de secretària, potser.

En un moment donat el vaig perdre de vista. Havia enfilat el caminoi d'un turonet que era a tocar de la carretera.

I en l'horitzó es fonia amb una estesa de barraques mig enderrocades, algunes envoltades de trossos d'horts com si fossin propietats gelosament envoltades de canyissos, de persianes de canya i de travesses de via de tren mig cremades.

24

Hi vaig arribar, per fi. Descalça com ell, també. Les sabates que portava aquell dia, amb tres dits de taló, no eren les més adequades per enfilar aquell Himàlaia de desenganys.

—Silvestre! Silvestre! —vaig cridar un parell de vegades, convençuda que ningú no hi acudiria, per la solitud que es flairava en l'aire.

Uns passos més enllà d'on havia aconseguit arribar, vaig albirar una barraca que, ni que fos com totes les altres, tenia una tanca de jardí de fusta, insòlitament repintada de color negre. La terra que l'envoltava, un bassiol de fangueig!, era, de tots els que vaig veure, l'hort més treballat. La porta de la barraca començava i acabava en una esfilagarsada borrassa oberta pel mig que ara voleiava una mica a causa d'un lleuger ventijol que em portava sentor de cànem i de pell i de cuiro i de goma i de betum a la vegada que, barrejades i foses en una, era la fortor de formatge que es va aferrar al meu cos durant més de quinze anys a la fàbrica.

—Silvestre... —vaig fer una altra vegada, fluixet, però amb una mena d'alegria folla que em recorria tot el cos.

Vaig saltar la tanca. Sobre el fang hi havia les petjades de les plantes nues dels peus del vell pòtol.

I a dins de la barraca hi era ell. Al damunt d'un tou d'ous d'aus, enllustrats artesanalment amb betum negre, un a un.

Amb les puntes dels dits dels peus nus fent de pinzells, balancenjant-se, refregat-ne les closques.

I també hi havia, penjant del sostre, l'espardenya de pagès gegantina. L'espardenya del balcó. Amb les gruixudes betes lligades definitivament al coll de míster Shoemaker.

I ell amb les ninetes mortes del tot.

25

(101,7 MHz) AGONIA AL VÀTER

—«Que sigui amb tots la gràcia de Jesús, el Senyor...» —vaig sentir que llegia un que s'havia fet amb la meva bíblia de predicador, des de dins del manicomi, passejant pel pati. I em va sonar com és ara aquella tonada de les tertúlies de nit prenent la fresca al carrer: Si és música, la ballem, si és líquida, la bevem, si és roba, ens la posem, i si és dona, l'estimem!

L'Enriqueta Martí feia feines a l'Hotel de Londres quan, amb les altres tres dones que s'encarregaven de la neteja i de la roba blanca, van posar tonada a la lletra que corria aleshores entre la gent del carrer. Una tarda d'agost, sargint estovalles, es van notar amarades de suor i amb la gola resseca. I com que tenien el rebost a prop no s'hi van pensar.

En un envàs dels de vint-i-cinc litres que van trobar buit al rebost de l'hotel van abocar la part d'orxata, la part de xarop i la part d'anís, procurant carregar el bidó més del compte del que deia la recepta casolana i ho van remenar tot bé.

L'americana —en deien així de la beguda— era deliciosa, sempre amb un puntet de picor. I la tonada de moda va fluir progressivament entre sargida i sargida:

26

«Siésmusiiicalaballeeemmm... siésliquiiidaaalabeveeemmm... siésrobaaaenslapoooseeemmm... isiésdooonalestiiimeeemmm!»

L'endemà d'aquella tarda alegre ja eren totes al carrer. I no pas entonant l'americana sinó buscant un lloc on poder entonar-la millor. Les havien despatxat. Eren quatre, deia: la Carmeta Barenys, la Mariona Tusquets, la Natàlia Morros i l'Enriqueta Martí.

Qui sap si els avatars de la història portaran a parlar de les quatre plegades, un dia o altre. Ara per ara, només l'Enriqueta Martí és la que compta. De les altres tres, cadascuna va fer el seu camí amb més o menys fortuna. La Carmeta Barenys es va casar amb un pagès i va anar a viure a un mas envoltat de trossos de conreu. La Mariona Tusquets va repescar un dependent conco de la botiga de queviures. La Natàlia Morros, la més traçuda a l'hora de sargir estovalles i llençols de l'hotel, va obrir un taller de costura per vestir senyores de casa bona.

I l'Enriqueta Martí va acabar venent anissos vora les fontetes del passeig de la Boca de la Mina, que anava a parar al manicomi de construcció modernista. Tan aviat se la veia als banquets de la Font dels Capellans —la gent en deia del Lleó, pel capçal de la canella—, com als pedrissos de la Bassa Nova o a la bancada del túnel de la Boca de la Mina, cosa que va aconseguir que alterés la pau i l'ordre dels altres venedors ambulants que volien una font per a cadascú i un pedrís en propietat.

Empesos ben aviat per l'enveja del negociet que anava prosperant, els altres anissaires van començar a tirar llenya al foc i a embrutar el bon nom de l'Enriqueta Martí i van esverar les famílies dels berenadors amb històries de canya i cordill, procurant sempre que la canalla també els sentís i assegurantse així que les facècies s'escampessin i cremessin com la pólvora.

Aviat es va dir que si l'Enriqueta Martí feia vida de nit per aquells verals i si el negociet dels anissos no era sinó un reclam per fer picar els marits i fer de la fosca com una gola de llop del passeig un bordell de temptacions.

Els anissaires envejosos que, per tradició, acostumaven a ser homes en aquell indret, ho asseguraven amb la boca plena i amb una guspira de mala intenció als ulls. «Però si jo i tot,

27

home, i el Míliu, i fins i tot el Sord que la té tan nana, i el... tots hi hem sucat el melindro, home, tots!», deien.

La imaginació en aquests casos no té fronteres i els trescaires més matiners reblaven les contarelles de tots els altres convencent l'auditori, que els escoltava amb ulls golafres de sexe prohibit, de les troballes que cada matí hi feien ells, amb restes de drapots i mocadors de butxaca ressecs de midó de llet —en deien midó de llet amb un somriure picant—, llençats als escocells dels vells plataners del passeig.

Tant si era cert com si no ho era, moltes berenadores amb ganes de posar foc a les brases en feien taula i rotllada i en parlaven amb un punt de desconfiança i de picardia a la vegada amb els seus marits. I segons com ells els responien o segons com evadien la conversa, també asseguraven que ho havien vist i que era fastigós que una dona d'aquesta mena vengués una menja tan fina com eren els anissos. I aviat l'Enriqueta Martí va ser, sense ella saber-ho, l'ànima silenciosa que provocava més d'un neguiteig en el si de moltes famílies.

Les autoritats de la vila acostumaven a fer poc cas d'aquestes veus sense aturador que s'inflaven com un bolado.

Però un regidor de bona posició, influït segurament per les pressions de la pròpia muller, va proposar muntar un servei especial de vigilància que assegurés que en un indret públic no s'hi cometessin immoralitats com les que es contaven.

Feina va tenir a reforçar la seva petició i poc li va costar de veure's involucrat en una allau de murmuracions de malfiança que van acabar, pel bé del nom de la seva família, obligant-lo a presentar la dimissió del càrrec.

Tot i així, la proposta va ser estudiada amb més seriositat, malgrat la dimissió del regidor, i la Casa de la Vila hi va acabar destinant un parell de vigilants de nit que, en dos torns repartits a mitges, rondaven amunt i avall pel passeig.

Tothom coneix les febleses dels vigilants i l'autoritat moral de què disposen per poder entrar a casa quan els plau i amb la clau a la rastellera del barri. ¿Qui faria santament de refiarse'n? Els anissaires, segur que no. I les llengües van continuar sent tan llargues que el conflicte va aconsellar el municipi d'eliminar també el servei dels vigilants per evitar complicacions que haurien estat encara més de doldre.

Mentrestant, l'Enriqueta Martí, a l'hora frescal dels berenars, venia més anissos que mai. A més, tenia el negociet

28

al dia i era l'única que oferia una varietat del producte, enriquit amb un estoc més primfilat de coloraines, preparat amb bossetes de cel·lofana tancades amb un llacet de cada color, segons el tast de l'anís, i portava, a més, un cistell de vímet amb orxata, xarop i anís del bo per rejovenir l'aigua fresca dels qui la trobessin un pèl ensopida.

Els altres anissaires no hi van poder fer res i un darrere l'altre van haver de tancar la barraca i es van haver de retirar sense oferir resistència a l'Enriqueta, convençuts que aquestes coses, quan es tracta de negocis, ja passen i que sempre acostumen a ser els justos els que paguen en lloc dels pecadors.

Per analogia amb la beguda de moda, alguns van posar a l'Enriqueta Martí el malnom d'Enriquetamericana, cosa que encara va cridar més la gernació que acudia al passeig i va crear, amb la mateixa facilitat que les taules del teatre creen una estrella, una figura de renom de debò.

Les dones d'edat tractaven l'Enriqueta Martí amb la franquesa lliure d'escrúpols que només s'adquireix amb els anys. Les dones casades de poc s'hi acostaven a posta perquè ningú no les jutgés malament a ull nu. Les fadrines veien en l'Enriqueta la seva pròpia incertesa i l'esclat del desig i la mena de dona de la vida que elles no serien mai. Els adolescents se sentien homes només de trobar-se a frec dels replecs de les seves faldilles negres. Els més menuts tenien prohibit acostar-s'hi sota l'amenaça del clatellot guanyat a pols. I els marits no paraven d'encomanar-li refrescos d'americanes només amb el delit de topar-se amb la seva mirada.

Fins que ben aviat es va començar a dir que la gent de mala jeia s'aplegava cada vegada més per totes les fontetes del Passeig, sobretot a la Bassa Nova i també a la Boca de la Mina i, amb això, el segle d'or del negoci dels anissets de l'Enriquetamericana va anar davallant progressivament i es va acabar del tot quan va arribar el mal temps de les ganivetades entre la gent de la briva que, després de la berenada, sempre tenien una raó o altra per esmolar la fulla.

La mala fama de les baralles, de la mateixa manera que van acabar amb l'Enriqueta Martí, haurien acabat també amb els altres anissaires. Però, als altres anissaires, no els ho hauria fet pagar ningú i a l'Enriqueta Martí, en canvi, tothom

29

la va fer responsable de la decadència de l'indret que era l'única fugida d'idi·li per a molts de la generació dolguda.

I no va costar gens tirar-li en cara que si ella no hagués muntat el seu negoci de venda d'anissos i de refinament sofisticat, encobridor d'altres marranades, tota aquella gentussa no hi hauria anat a parar mai, al passeig de les fontetes, i asseguraven que encara ara seria el lloc estiuenc que era abans.

L'Enriqueta Martí tenia un tou de sensibilitat i se'n feia molt de les males jugades. I d'aquella, se'n va ressentir força. I el lleig que li va fer la mateixa gent que abans l'enaltia li va esgarrapar anys del damunt i la va fer tornar aspra, poc tractable i, em sap greu admetre-ho, una mica amb aspecte de bruixa. Aquells mateixos que de jovenets havien fruït de passions inconfessables només per refregar-se amb les seves faldilles ara li sortien al pas, prop del carreró on vivia, i li anaven al darrere corejant-li rastelleres d'insults i fent-li la traveta i, els més bergants, bombardejant-la amb pluges d'anissos com si s'haguessin oblidat que ells mateixos l'havien convertit en l'estrella del passeig.

Tot plegat la va portar a fer el que va fer. La van tancar.

A tocar del seu món de fantasies i darrere dels murs modernistes que amanyagaven i encobrien per sempre els esdeveniments que l'hi havien portat. La van tancar al manicomi del Pere Mata un divendres sant, després que intentés llançar-se daltabaix del balcó de casa seva, provocant en veu alta els encaputxats amb vesta de processó i dient-los a tots que eren uns pecadors i uns desagraïts.

I seguint el ritme dels tambors de la vesta, tot repicant amb la seva veu i amb palmellades sobre la barana de ferro, va començar a entonar: «I-siés-do-na-l'es-ti-mem-l'En-ri-que-tame-ri-ca-na-a-la-font-la-fo-lla-rem-i-siés-do-na-l'es-ti-mem-pompom-pompompom!»

La van internar aquella mateixa nit. I diuen si va passar fins altres hores de la matinada a la cel·la cantussejant la mateixa tonada del balcó i sense deixar dormir ningú fins que va esgotar les seves forces.

Després va venir allò de la sospita i de la denúncia. I com a alcalde de barri la vaig haver de signar, vulgues que no, perquè els veïns ja se sap com són: proven i proven fins que se surten amb la seva i si no hi col·labores encara et diuen

30

llop afamat, malpagat, carn del règim, pell de concubina i fins i tot mal veí.

I em sabia greu que me'n poguessin titllar. No pel càrrec d'alcalde de barri, que era només feina de posar algunes signatures i estendre alguns certificats, sinó per l'embolcall que s'havia anat creant al voltant de l'Enriqueta Martí i perquè no comencessin a fer córrer que l'Enriquetamericana i jo...

La denúncia era cruel i em va semblar desbocadament folla i, a més, em va glaçar les sangs i em va estroncar la suor només de llegir-la perquè, a la llarga, si s'iniciaven les investigacions, un dia o altre hauria de dir el que jo en sabia i el que m'afigurava i el que no podia sospitar i, sense remei, em dirien encobridor, aprofitat i potser encara em declararien culpable. La història de la justícia té tantes proves de moments de feblesa!

Però em vaig veure obligat i prudentment abocat a signar com un veí més i, en resposta al paper d'alcalde de barri, a dir que em comprometia a tirar-ho endavant. Mentre signava, encara hi vaig passar els ulls: «La senyora —si se'n pot dir senyora— Enriqueta Martí, coneguda per tothom com l'Enriquetamericana, avui tancada per boja —si se'n pot dir boja— és una segrestadora de criatures i una bruixota». I donaven el testimoni d'una pobra noia, morta d'una ganivetada en unes de les bregues de la Boca de la Mina per haver-se enfrontat a l'Enriqueta Martí dient-li que o li tornava la criatura o s'armava de coratge i se n'anava a xivatar-ho tot, però tot, a la policia. La dissortada era soltera, jove, feinejava en un magatzem de fruita seca deu hores diàries i assegurava, segons alguns testimonis, que l'Enriqueta Martí l'havia ajudada a infantar sota la condició que, un cop hagués parit, se li quedaria la criatureta. Els ganivetaires, asseguraven, eren trastots dels que s'havien fet amos del passeig i rondaven pel voltant de l'Enriqueta i als que ella havia promès fidelitat si li eliminaven la noieta.

—La mala bruixa bevia a raig últimament —va dir la Carmeta Barenys, que portava la veu cantant perquè els signes la denúncia.

—I parlava sola —va confirmar la Mariona Tusquets.

—I deia grapats de bestieses rares —va deixar anar la Natàlia Morros.

—I com que les parets de les cases són tan primes, se sent tot... —va insinuar la Barenys.

31

—Però això no és un testimoni —encara vaig voler objectar.

—Som dones decents, nosaltres! —van dir a cor les tres. I em van girar l'esquena, morrudes, deixant-me blanc com un paper de fumar. Havia dit que potser no en tornaríem a parlar de les tres sargidores del Londres, però la vida dóna tants tombs...

La veritat és que ara que havia anat tot tan de pressa amb l'Enriqueta Martí amb la bogeria del balcó, l'arribada dels infermers, la camisa de força i l'ingrés al manicomi, el document de la denúncia de les dones em va fer obrir els ulls.

Em deia i em repetia que, de fet, no me n'havia adonat mai que l'Enriqueta esperés una criatura. I que tot va ser culpa d'aquell dia que plovia a bots i barrals i que jo anava tot xop vorera avall sota un paraigua mig fet malbé que havia trobat a la rebotiga abans de tancar i sortir. I em vaig trobar, enmig de la boira de l'aiguat, l'Enriqueta Martí amarada de pluja fins als ossos, amb el vestit aferrat al cos, després de la llarga caminada des del passeig a casa sota l'aigua, i amb els cistellets d'anissos i de bossetes i de begudes sota el braç. Li vaig dir si volia que l'ajudés, que li deixaria un lloc sota el meu paraigua, que l'acompanyaria a casa abans que no li agafés un treball. L'hi vaig dir sense pensar en res i ni que al món fossin les xafarderies de les males llengües. L'Enriqueta Martí encara era jove i... bonica, això ho sabia tothom, redéu! I tenia aquell encant que tenen segons quines noies quan es mullen com un àngel i se't queden al davant amb la cara feta llàgrimes de pluja i amb els ulls desconfiats i tendres alhora.

Em va dir que potser sí, doncs, que quin aiguat i que no s'havia pogut soplujar enlloc. I amb el seu arrauliment, que em va fer estremir com un adolescent d'aquells que cercaven el seu refresc d'americana, vam alentir el pas gairebé botent pel rierol que corria més que nosaltres d'ample a ample. I vam arribar a la casa del carreró on vivia, amb aquell portal gran d'anys enrere, i d'una esgarrapada vaig tancar el paraigua i ens vam posar uns instants a dins com si els dos volguéssim reposar de la correguda.

I va ser aleshores mateix quan se li va escapar de les mans un dels volants de la faldilla negra que s'aguantava des que me l'havia trobada i dins del plec de braç que li quedava lliure de cistells va aparèixer la petita: rodoneta, però com una baldufa, molt baldufa.

32

Li vaig dir, com si aquella aparició hagués estat el més normal del món, si volia que l'ajudés a aguantar-li la criatura mentre ella buscava la clau de casa. I em va dir: «Ai, sí!» I encara ho va aprofitar per escórre's els cabells enrotllats cap al darrere, deixar els cistells a terra i em va mira amb la criatura als braços. Em vaig adonar que tenia una baldufa menuda, i com n'era, de menuda!, i que no pesava bo i res, lleugera com un coixí de plomes. Tant, que no se'm va escolar dels braços gràcies a la mica d'embalum de roba que la cobria.

I em vaig fixar que em miraven uns ullets oberts de pocs dies i que eren plens d'anissos de tots colors i de confits i de caramels i de rajolins d'aigua verda i transparent enmig d'herbes i matolls. I em vaig sobresaltar i em vaig dir que això eren coses del cor i de la pluja. I vaig reaccionar com un babau. Li vaig donar la criatura i vaig treure el cap pel portal.

«Me'n vaig que amaina!», vaig dir obrint alhora el paraigua. I vaig córrer sota un xàfec impressionant fins arribar a casa.

Per postres, amb la pluja, aquella vesprada se'n va anar la llum. No vaig sopar, ni en tenia ganes. I l'espelma sobre la tauleta m'amenaçava amb fantasmagories. Així que em vaig mullar les puntes dels dits, vaig prémer la flama i em vaig quedar a les fosques cregut que cauria rendit de son. Però vaig estar tota la nit donant-hi tombs. El xàfec es va anar convertint en una tempesta d'estiu esbojarrada. Cada tro semblava que asclés una a una les teules del sostre i per entre els filets de llum dels finestrons els llampecs em retrataven els ullets de la criatura de l'Enriqueta Martí. I aquelles imatges es barrejaven amb els rumors llenguallargs i fantasiosos de la gent del carrer.

Fins que es va fer de dia i va lluir el sol i amb prou feines havia arribat a la botiga i n'havia acabat de tirar les portes amunt quan va aparèixer l'Enriqueta Martí i vinga dir-me que no havia gosat fer-me pujar a casa perquè vaig marxar tan de pressa i perquè potser no era el dia i que una altra vegada no li faria res que hi anés, que jo l'havia acollida sota el paraigua i que potser un altre desmenjat no ho hauria fet només per por del que dirien. I la vaig veure a punt de plorar, dolguda. I li vaig dir només que la gent parla molt, però que parlin. I l'Enriqueta va serrar les dents. I ho va abocar d'aquella manera tan senzilla com m'ho havia anat dient tot, que potser no em faria res, a la botiga, tenir-li la nena un matí, que havia d'anar no sé on i que li feia por que, tan menuda i tan bufona,

33

s'hagués de quedar sola, i que com que jo era l'alcalde de barri...

Au, vinga, l'alcalde de barri! Una flameta per dins em va dir que l'Enriqueta Martí m'havia triat per fer-me confiança. I tant em feia que fos com a alcalde, com a pare, com a amant o com a didot! I vaig fer el cor fort tot pensant que els ulls de la menuda potser m'espantarien tot el matí, i que potser hauria de tirar portes avall i hauria de penjar un cartell que digués que aquell matí no es venia per qualsevol fotesa de l'amo, però avall amb la botiga i tot plegat si podia tornar a tenir l'Enriqueta a la vora, només per a mi, i parlant-me com una noia deu parlar a qui es confia i potser a qui estima.

«Els poders de la pluja!», em vaig dir. Però potser em va sortir en veu alta perquè vaig notar que ella em mirava amb uns ulls plens de joia mentre es treia la criatura de sota el replec de la roba. Quina feinada perquè no se m'escapés dels dits! «He, he!», vaig fer boig d'alegria. «Baldufeta, baldufeta!», arromangant-li el nasset.

La vaig posar a la rebotiga, en una caixa de verdura fonda i feta jaç, plena de fils d'encenall. S'hi estava com un àngel, sense dir res, gairebé sense moure's. I jo anava i venia del darrere del taulell atenent de pressa les quatre dones comptades que es van deixar caure aquell matí.

Ja era molt avançat el migdia. Hauria d'haver tancat de sobres, però l'Enriqueta encara no havia tornat a recollir la menuda. Vaig mig ajustar les portes per allò del compliment d'horari i vaig pensar que li devia haver sortit alguna feina i que vindria una mica més tard. La rebotiga només tenia una bombeta molt fluixa i la baldufa estava gairebé en la penombra. M'hi vaig acostar per veure-la més bé. «¿Què fas, anisset?», vaig dir amb veu fluixa. «Anisset, anisset!». No vaig notar ni que gemegués ni que digués ni ai ni oi, la menuda.

«Sembla un gatet acabat de néixer!», vaig pensar. I em vaig tornar a esglaiar perquè els ullets se li obrien com dos fanalets de festa i ja hi tornàvem a ser amb les coloraines dels anissos i dels confits i la verdor de les aigües, que ara semblaven un llac en forma d'ocell menudíssim! I tot i que havia sentit a parlar de fenòmens semblants, el fet de trobarme'ls de debò davant meu em va fer tremolar i em va posar, de la impressió, la pell de gallina.

L'Enriqueta no es veia ni en forat ni en finestra. Vaig sortir un parell de cops per sota la porta mig abaixada i el

34

carrer era desert. Vaig pensar que la petita devia tenir gana i no tenia res a l'abast que jo li pogués fer mentre esperàvem.

Havia sentit a dir que quan són petites els agrada mastegar com les cabres, però aquella criatura ni gemegava, ni es deixava sentir, ni feia cara de tenir cap necessitat. Vaig descarnar en un plat mitja dotzena d'olives negres ben espremudes i en vaig separar els pinyols. Se'n va empassar la carn sense cap mena d'angúnia, com si mai no s'hagués alimentat de res millor. Li vaig pelar un plàtan i el vaig fer a trossos ben petits en un altre platet i els va engolir amb delit com havia fet abans amb les olives.

Sabia que no hauria d'haver fet res d'allò que feia, però l'obsessió i una força atraient alhora m'impedien que no li continués preparant racions de tot el que tenia de digerible a la botiga i, com més n'hi donava, més força tenien les imatges dels ullets, més s'enriquien els colors, i va arribar un moment que les imatges se'm van fer inintel·ligibles com si d'una tela de Pollock es tractés.

Encara no sé ara què em va portar a fer-ho. Vaig engegar el fogonet que tenia per si mai em quedava a la tenda i volia fer un mos, vaig escalfar un potet d'aigua fins que se sobreeixia de bullent i, amb el pot mateix, l'hi vaig apropar als llavis. Cremava. En va xarrupar una mica i em vaig convèncer que aquella criatura no reaccionava davant de cap sentit.

«Beu, beu!», vaig dir per convence'm. I amb les mateixes manetes es va ajudar a fer caure el contingut del pot bullent gola avall. Va fer un rotet de bona salut i tot. Em vaig animar a dir-li, amb un sentiment de por al cos: «¿Què, baldufa, fredeta o calentona?» I, no sé d'on ho va treure, va dir: «Calentona!» De seguida, posant-se les manetes al cul, va afegir: «Caca, caca!» Em vaig atabalar. Aquella criatureta, aparentment de bolquers, havia parlat i havia fet el que mai no m'hauria imaginat que pogués fer. Però ella insistia: «Caca, caca!» I me la vaig endur cap al vàter i els ulls transmetien esbojarrats les deu mil figuracions i, amb l'ensurt, de poc i que no se m'escola tassa avall, esmunyida per entre la robeta, a la vegada que feia forces i es posava vermella, vermella, i començava a fer tot d'olives negres, senceres, amb pinyol i tot. I, finalment, li va pujar un ramet de sang als polsos i les parpelles se li van moure com si se'm morís i es va anar encongint, encongint, fins que gairebé no en quedava, com la vigília al vespre, al portal. L'Enriqueta Martí no va arribar. I la

35

criatura no va abandonar la vermellor que li havia pujat fent forces. I tampoc no va obrir els ullets perquè jo m'esglaiés amb les imatges acolorides.

Vaig tenir paciència d'esperar tot el dia. Cap al vespre vaig embalar la caixa de verdures. La vaig tapar bé i la vaig prendre amb un carretonet fins a ca l'Enriqueta.

De seguida em va baixar a rebre al portal quan va sentir que trucava. «Ai, quin cap, quin cap que tens, Enriqueta!», s'exclamava, tustant-se les natges. «Ni me'n recordava que l'havia deixada a la tenda!», va dir.

Tampoc no hi vaig pujar. Ella no me la va tornar a portar més. I jo ben poca cosa més de bo vaig fer des d'aquell dia, tot sigui dit.

La denúncia va córrer de seguida el seu curs i els de la municipal van segellar el portal de ca l'Enriquetamericana. I jo tenia un cor així de petit només de pensar si no seria veritat el que havien dit d'ella les dones del barri i si l'Enriqueta no hauria escampat en confessió en veu alta la meva aventura amb la criatura i Déu sap quantes històries més.

Vaig fer bé de malfiar-me'n. Al cap d'una setmana entraven a la botiga tres individus amb aspecte de policies.

Van preguntar per mi i es van identificar. No cal dir per què em venien a trobar. L'Enriqueta m'havia deixat com un segrestador professional, com un infanticida malvat i, encara més, com un assassí de criatures utilitzant sistemes de bruixeria i d'allò més malèvols.

La investigació conduïa a l'escorcoll immediat de la botiga, de la rebotiga, del pis de casa i de la casa de l'Enriqueta per mirar de trobar-hi allò que ens pogués relacionar en algun detall que tard o d'hora sempre delata els culpables.

Una dona va testimoniar, amb uns ulls sortits de mare com una bugadera i amb el cap més alt que el coll, que jo havia acompanyat l'Enriqueta Martí un dia de pluja pels verals del barri i que un altre dia m'havia acostat a casa seva amb un carretó i una caixa que vaig deixar al portal de la malaguanyada. No tenia cap coartada per poder negar aquell testimoni concloent. I d'altra banda no podia explicar el misteri mig embruixat de la baldufeta perquè hauria empitjorat encara més la meva situació.

Com que, en un estat de nervis incontrolats, vaig fer un espectacle enmig d'una de les sessions del judici, el defensor

36

ho va aprofitar per al·legar el meu estat d'alienació mental. I potser perquè era un cas difícil, el fiscal va aprovar la defensa i va demanar el càrrec que es demana en casos com el meu.

També em van tancar.

Des d'aleshores m'ha estat molt complicat mantenir la meva situació. No hi ha res més difícil per a un home sa del tot que haver de conviure com un malalt entre malalts de carn i ossos de veritat. A més, l'equip de metges que m'atenia i em vigilava s'abstenia del tot, suposo que per estratègia professional, de parlar-me dels motius que m'havien portat allà dins i això empitjorava el meu paper que havia de millorar cada dia com un autèntic alienat.

Al principi vaig patir molt. Em passava hores i hores despert donant-hi tombs per encertar quina una els en faria l'endemà per convence'ls que era un crònic insalvable i que em deixessin en pau i tal dia farà un any. A vegades aconseguia trobar un recurs que m'anava de meravella i que trobo que fins i tot arribava a preocupar els doctors. En altres ocasions observava punts de feblesa per part de les eminències de la consulta i és que la meva bogeria no havia resultat prou i havia fet l'efecte que em feia anar, segons ells, pel bon camí. El fiscal havia deixat molt clar que m'havia de passar la resta de la meva vida allà dins purgant la malifeta o, contràriament, com a home sa, m'esperava una condemna supletòria de no sé quants anys i un dia que ja havia calculat que era impossible de complir en una mitjana de vida normal.

Em calia, doncs, fer el boig tan ben fet com pogués, cosa que, ho he de confessar amb orgull, crec que vaig aconseguir.

La dèria de plantar tota mena de verdures als parterres ajardinats del manicomi els va tenir molt preocupats. A més, algun doctor més jove de l'equip considerava que era bo que em deixessin fer i els vaig posar de panxa enlaire un grapat de plantes de jardí que, abans de la meva bogeria, eren d'allò més dignes d'admirar. Al seu lloc, els meus enciams, les meves cols, les meves patates i les meves fesoleres no van arribar a créixer mai perquè necessitaven bona aigua, bona terra i estar-hi al damunt com un bon pagès, cosa que no vaig arribar a fer mai perquè potser hauria demostrat una excusa de millora en el meu estat.

Cap a finals d'un estiu em vaig proposar no deixar viu ni un ocell. I em vaig engiponar un sistema infal·lible. Em vaig fabricar un reclam que recordava d'una època llunyana de

37

caçador. M'enfilava de primera hora als arbres del pati i cada un que picava el caçava amb les mans i amb crueltat fins que els ofegava i els abandonava a terra estesos com a mostra de la meva incapacitat. Un dia, després d'haver eliminat una bona colla de pobres animalons, vaig demanar al director del manicomi que em deixés anar una temporada a Figueres, que apostat entre el brancam de la rambla hi faria bona feina i els netejaria la plaga. Per descomptat, em van dir que mirarien d'arreglar-ho, que mentrestant anés fent pel pati, que un dia hi aniríem. Va ser definitiu.

Però vaig anar reinventant altres recursos. A més, a mi em divertien i em distreien de la falsa bogeria que de fet em podia haver malmenat si no hagués disposat del caràcter de què disposava. Per tant, no vaig pensar mai que em farien l'alta definitiva i procurava esmerçar-me a augmentar i millorar les meves males passades. D'altra banda crec que els vaig resultar un cas interessantíssim i digne d'estudi que més d'una vegada va fer concentrar al manicomi especialistes d'altres parts del món, els quals m'observaven de lluny per no trencar la meva potencialitat.

Una primavera se'm va acudir fer-me bibliotecari. Això va amoinar el que n'ocupava el càrrec, però, per als doctors, primer era jo. Malaguanyada concessió! Em va agafar per anar signant tots els llibres un a un, no com autor, no, sinó com a alcalde de barri, activitat que, de fet, enyorava pel lligam de sempre amb el veïnat. Quan ho van descobrir, van tancar la biblioteca dient que estava en obres. I aleshores —no sé de què em venia tanta intel·lectualitat!— vaig anunciar a la direcció que escriuria un llibre sobre la mala gestió del centre.

No em van fer ni cas. I amb raó.

Perquè al cap de pocs dies em vaig estrenar com a maleter. Vaig exigir una gorra i un uniforme adequats al meu nou càrrec i no feia sinó anar de la porta d'entrada a dins carregat amb les carteres, les bosses, els paquets que portaven els que arribaven a treballar o de visita al manicomi.

Aquella de camàlic va ser una època simpàtica. Inofensiva.

Que els va caure bé a tots i que a mi, fins i tot em va proporcionar algunes propinetes que no em van anar gens malament. Però no vaig deixar que s'hi repengessin gaire. Al cap d'uns mesos vaig reclamar trens. Trens de tota mena: expressos, ràpids, carrilets, càrregues... I que volia plaça fixa en una estació de trànsit internacional, que sabia llengües i

38

que hi faria servei. I tampoc no em van dir que no, com aquell dia de la rambla de Figueres. Que els trens ja vindrien, però que mentrestant anés fent. L'endemà vaig plegar del càrrec.

I és que en tenia una altra de pensada! Em vaig fer amb una trompeta pispada d'un altre malalt i vaig començar a militaritzar el manicomi de Domènech i Montaner. De soldat jo havia estat corneta i encara recordava la majoria de tocs: el de diana, el de campanya, el de pas lleuger, el d'atenció general... Aquella pensada no els va caure gens bé. No només perquè els tocs de corneta amunt i avall pels patis tot el dia eren d'allò més molestos per a l'oïda, sinó perquè molts interns em van fer costat, segurament que recordant les seves èpoques de servei militar o de guerra, i es van formar autèntiques columnes desfilant que, sense discriminació de sexe, van arribar a donar durant una temporada molt mala imatge a l'exterior. Aquella pensada sí que es va acabar malament. I em vaig enrabiar molt perquè m'hi havia enganxat i m'agradava. Una nit em van fer desaparèixer el cornetí i em van deixar una carta tancada al meu nom sota la porteta de la cel·la amb una llibreteta a dins on es llegia clarament: «Llicenciat amb bona conducta i comportament heroics i admirables». Vaig haver d'admetre que m'havien superat.

Però d'aquell temps al manicomi en podria contar tantes que no s'acabaria mai. D'alguna manera m'havia d'oblidar de la mala passada que m'havia fet l'Enriqueta Martí i m'havia d'omplir de conformitat amb el destí de cadascú. El que no volia de cap de les maneres era caure en un estat de depressió que em martiritzés ni i dia. No m'havia de sentir indefens, ni turmentat, ni malaltís, cosa que m'hauria afectat la salut i m'hauria portat potser fins i tot a explicar detalls prou importants que havia amagat durant el judici i que no volia que mai sortissin per res del món.

L'edat em començava a trair. El cap, les cames, el dolor...

Potser per això començava a triar atzagaiades més aviat silents i tranquil·les i, sobretot, que em fessin trescar d'un costat a l'altre dels edificis del manicomi. Potser per això vaig arribar a localitzar, a l'altra banda d'un dels murs que separaven els pavellons, una veu que em va fer tornar a posar la pell de gallina com aquell dia amb els ulls de la baldufeta.

Jo llegia —davant d'un auditori de mitja dotzena de desvagats amb cara de son i algun amb la boca oberta de pam

39

per les meves prèdiques— l'Evangeli segons Lluc: «Jesús, fill d'Adam, fill de Déu...», deia amb tota parsimònia i com havia notat que ho feia alguna vegada el rector de la parròquia, «Jesús començà la seva missió quan tenia trenta anys. El tenien per fill de Josep, que era fill d'Eli, fill de Matat, fill de Levi, fill de Melquí, fill de Jannai, fill de Josep, fill de Mataties, fill d'Amós, fill de Nahum, fill d'Esli, fill de Nagai, fill de Maat, fill de Mataties, fill de Semein, fill de Josec, fill de Jodà...»

—Fill d'Enriqueta Martí! —es va sentir a l'altra banda del mur.

Vaig continuar, però, fent-me el toix. «Fill de Johanan, fill de Resà, fill de Zorobabel, fill de Salatiel, fill de Nerí, fill de Melquí, fill d'Addí, fill de Casam, fill d'Elmadam, fill d'Er, fill de Jesús...»

—Fill de la gola del llop! —es va tornar a sentir.

Aquesta vegada la meva pausa va ser una mica més llarga. Però vaig prosseguir. «Fill d'Elièzer, fill de Jorim, fill de Simeó, fill de Judà, fill d'Eljaquim, fill de Meleà...»

—Fill d'orxata i de xarop i d'anís amb anissets! —el cor em repetia la veu de l'altra banda. Em bategava. Les paraules em sortien a borbolls.

Em vaig embarbussar amb la lectura de Lluc! «Fill d'Amminadab, fill d'Isaac, fill de Serug, fill d'Arxafad, fill de Noè, fill de Làmec, fill de Set...»

—Fill de setmasclesalhora! —va dir ara.

Vaig enfilar el santoral d'una correguda i vaig tancar el llibret amb un cop sec. «Fill d'EnósfilldAdamfilldeDéu!»

—Fill de puta pecador! —va dir ara l'Enriqueta Martí, com aquell divendres sant des del balcó de casa seva. I va començar a corejar, com en aquella ocasió, colpejant, ara amb ràbia, el mur que ens separava de pati a pati.

—I-siés-pu-ta-l'es-ti-mem-l'En-ri-que-ta-me-ri-ca-nal-vàter-ens-la-fo-llem!

Vaig patir molt. Em constava que jo vivia sota vigilància contínua per l'especificitat del meu cas. Vaig tenir por que allò no fos una trampa. ¿Una altra trampa de l'Enriqueta d'acord amb els metges, ara? Vaig reaccionar ràpid i vaig tornar a obrir de pressa i corrents el llibret buscant amb neguit el final. «L'anyell desclou els set segells... set tocs de corn...» No, no és això! «Satanàs persegueix la mare del Messies...» Tampoc! «Els aliats de Satanàs fan la guerra...»

Fora! «Tres àngels anuncien un judici... sega dels bons i

40

verema dels dolents...» Redéu! «Cant de Victòria... Victòria i judici final... Epíleg!» Ara... a veure... «Després Jesús em digué... Jo, Joan... jo sóc el rebrot... l'estel brillant del matí... l'Esperit i l'esposa diuen: “Vine”. Els qui escolten aquesta lectura que diguin: “Vine”!»

—Vine! —es va sentir que deia l'Enriqueta Martí.

No em vaig deixar tallar. Vaig continuar. «Que s'acostin els assedegats. Tothom qui vulgui que prengui algua de la vida sense pagar res...»

—¿Que et penses que és la Bassa Nova, això, trempat? — va fer ara ella, mofeta.

No en vaig fer cas tampoc. «Adverteixo solemnement als qui sentin les paraules profètiques d'aquest llibre que, al qui hi posi res més, Déu li farà caure al damunt els càstigs que hi ha descrits...»

—Tant me fot, ganàpia... —deia ara l'Enriqueta—. Ja em volia llençar daltabaix del balcó i no m'ho vau deixar fer, mecàgon el sol que us il·lumina, orelluts fills de la gran puta, que així Déu fos bo per fotre-us un bon cop de creu!

Ni els renecs no em van fer desdir de continuar. «...i al qui en tregui res, Déu el privarà de tenir part en l'arbre de la vida i en la ciutat santa que aquest llibre ha descrit...»

—Escolta bé, alcalde de Déu —va dir ara l'Enriqueta amb una veu ronca del tot—. La Baldufeta no era meva. Jo feia d'alcavota a hores perdudes. Per obligació, bandarra. ¿Que et penses que els anissos donaven per viure...? Els vaig sentir a la cambra que té paret mitgera amb la meva. Va ser com si me'l fes a mi... Ell era un burgesot de casa bona. Ella era molt jove, fina, bonica, maca, tan dona! Em va venir a veure perquè estava prenys. Li vaig dir que anant pel món s'aprèn a viure.

Se'm va posar a plorar com una Magdalena. Hi havia la possibilitat de fer-li beuratges d'herbotes. «No, no», em va dir. «¿I si em passa res?» Meuca! Es va enfaixar com un general!

Fins a l'últim dia! Fins a l'últim minut! «Enriqueta, Enriqueta!», va venir corrents. «Fes-me'l sortir!» Com masegava la roba, la mala bèstia! Va sortir petita, esquifida... «No la vull», em va dir així mateix, en veure-la, la porca! «No la vull tan petita!» I jo: «¿Què et pensaves, doncs, que et sortiria un elefant?» «Queda-te-la, Enriqueta! És teva» «No, no la vull, jo!», vaig forcejar. «És teva!», va cridar, ferotge. «Fuig, fuig!», li vaig dir, «vés-te'n, marxa, no et vull veure més!» Va sortir amb la brutícia al cos, mig oberta, tan bonica i tan jove... La van

41

trobar l'endemà, a la Font dels Capellans, aferrada a la canella del lleó, amb les cames obertes, feta una pelleringa... Marcolfa estúpida! Després apareixes tu, alcalde de barri, una nit de pluja, fill de Matat, fill de Set, fill de Déu i fill de Tot! I em vaig enamorar con una folla! Sí, de tu, fill de Déu! I et vaig deixar la baldufa. ¿No t'agraden els anissets? ¿No et delies per una americana? ¿Per què me la vas tornar com si fos un enciam, embalada en una caixa de verdura, beneit? Em vaig posar com una boja, cridant, espeternegant, xisclant, gemegant, plorant...

Et volia tant a casa. I vas marxar com un aprenent amb el carretó. I jo, boja d'amor, vaig... era tan petitona, tan bufona, que cabia en una almosta... era una almosta d'anissets. I el vàter de casa té l'ull tan gran, tan gran i tan fondo que sembla un pou... L'anisset s'hi va esllavissar com si res.

Al dessota del meu mur de predicador, vaig sentir uns gemecs sords, com si fossin uns plors. «Qui testifica tot això diu: “Sí, vine de seguida...”», vaig llegir amb la veu trencada.

—Vinc de seguida... —va repetir, entre sanglots de plor, l'Enriqueta.

I jo, una altra vegada: «Amèn, vine, Jesús, Senyor...»

—Espera't, amor. He d'anar al vàter... —va dir, regolfant narius endins, els mocs dels plors.

Vaig esperar amb l'ànima fora del cos. El cor batic-batac.

«Enriqueta, Enriquetamericana, anisset del meu cor!», em repetia.

L'Enriqueta no va fer cap.

L'endemà vaig anar directament al consultori del doctor del manicomi. Li vaig dir que em volia casar aleshores mateix amb l'Enriqueta Martí, la interna de l'altre pati. Que ens estimàvem i...

—Mala sort... —em va respondre ell, sincer.

—Que això no és com el bunyol de la rambla de Figueres, ni com la bola dels trens, ni com la bogeria del cornetí! —vaig cridar com un boig de debò.

—Aquest matí l'hem trobat al vàter... amb el cap dins la tassa... ofegada des de feia hores —va dir, gairebé sil·labejant cada paraula, el doctor.

Em vaig esbatanar contra una de les parets del consultori. Li vaig dir que què es creia. Que jo parlava de debò. Que no estava per mentides, jo. Que el que volia era matar ocells a la rambla de Figueres, tocar el cornetí tot el dia,

42

carretejar les maletes dels passatgers dels trens, predicar, predicar i predicar...

Em va posar una mà, afectuosament, a l'espatlla.

Comprensiu. Mà de metge. Amb uns ulls benèvols. Ulls de doctor.

—No t'esforcis. Em sap greu. El consell mèdic ha decidit la teva baixa com a malalt intern. El jutge ha decretat també la teva llibertat provisional. Es tindrà en compte el testimoni de la confessió de l'Enriqueta Martí, ahir, al pati... Ho sento, de debò —va repetir.

Vaig sortir del consultori del doctor. «Que sigui amb tots la gràcia de Jesús, el Senyor...», vaig sentir que llegia un que s'havia fet amb la meva bíblia de predicador, des de dins del manicomi, passejant pel pati.

43

(91,6 MHz) ALFREDO 78 —I com us dieu vós? —li van preguntar, sota l'expectació de tres o quatre convilatans, el primer dia que era a la barra del cafè.

—Alfredo —va respondre ell, alhora que el cafeter deia: —Setanta-vuit...!

I va forfollar la butxaca dels pantalons gruixuts de vellut, mentre repetia amb cara de satisfacció: —Alfredo 78!

I des d'aleshores li va quedar el malnom d'Alfredo 78.

Són d'aquelles anècdotes que passen un dia qualsevol sense que un se n'adoni, però que deixen empremta per a tota la vida. D'aquí ve que, quan parlaven d'ell i de casa seva sempre diguessin: «Sí, home!, els de ca l'Alfredo 78».

L'Alfredo no vivia sol. Els dos eren del sud, d'Oriola, tocant a Múrcia, però ells sempre deien que eren andalusos.

Amb un deix de goig. Com si ser andalús els obrís les portes arreu del món. Potser sí que era així, de fet. Perquè l'Alfredo i la seva dona van arribar al poble cap al caient dels anys setanta-dos o setanta-tres i, si faig memòria, en un dia plujós i gris, tristot, amb els trons i els llampecs provocant-ho tot i rebotant per damunt de les teulades i quan tothom s'estava tancat i barrat a casa, xafardejant, a tot estirar, des de darrere les cortinetes.

Jo mateix m'estava darrere els vidres del cafè quan vaig veure que en la boira d'aigua feia camí l'interbús número setze, el de les dotze del migdia, i xipollejant per la mala carretera, s'aturava a la boca del carrer principal on tenia una parada molt breu, just perquè la poca gent que hi viatjava hi pugés o en baixés. En dies així, la gent no acostumava a viatjar i la parada era es feia gairebé perquè no fos dit i també per fer sonar el clàxon un parell de vegades com si el conductor digués: «Jaaaiiicooompleeert! Jaaaiiicooompleeert!»

44

L'interbús va tornar a arrencar amb una bafarada de fum i aigua mentre el que després sabríem que es deia Alfredo apareixia darrere la carrosseria com una ombra encaputxada en un sac i amb un parell de maletes a pes de braços.

—Cagondéudetemps! —va maleir mentre entrava al cafè encara xop fins al capdamunt de la caperulla de borrassa.

La seva dona va arribar tres mesos més tard i l'Alfredo, de la rebuda, en va fer una gran festa. Tothom va ser convidat al cafè i l'Alfredo va pagar un vermut i tot el que hi volguéssim afegir per picar. No parava de dir: «Un dia és un dia, mecagondéu!, que els d'Oriola ho fem així i la sang d'Andalusia és com la sang dels prínceps que, de tan blava, ja no se sap de quin color és el vermell que s'escola pels rierols del cos de Déu nostru sinyó!»

S'havia emborratxat més d'un cop i més de tres des que el coneixíem: al cafè, al mateix casalot on vivia rellogat, al camp... Però com aquell dia de la festa de la rebuda de la seva dona, cap, i fins i tot ella li va fer costat. Tant, que cap al tard es va començar a enrolar amb els homes que havien acabat fent tertúlia i vinga tractar-los de canyiules, de gates maules, d'esmorteïts i de no saber entendre les dones que, com ella, deia, «quan bullim, bullim amb la sang d'Oriola».

—Però si tu ets murciana, collons! —li va retreure un.

—Què codonys saps tu el que sóc jo! —li va etzibar ella, acompanyat amb un batec de cap i coll i donant-se un cop amb el puny clos entre pit i pit, que va anar de poc que no rodolés per terra.

Aquella festassa de benvinguda va servir perquè, de bon antuvi, l'Alfredo 78 marqués distància amb els més faldillers.

—A mi... tot! —va dir, solemne—. Però a aquest tresor de matrona —va assenyalar la dona—, digna de fer ajupir els més senyors al seu pas... res! —va afegir, amenaçador, després de rubricar-ho amb un gest de resistència histriònic.

L'espectacle va acabar finalment amb un pasdoble que va triar ell mateix del repertori de l'escurabutxaques musical del cafè, un pasdoble que només va servir perquè agafés la seva dona com un fadrí del poble de raça llavorer i que va acabar amb una rebolcada dels dos per terra. Va ser quan el cafeterva sortir de darrere la barra i va dir que ja n'havia vist prou per avui i que casa seva no seria mai un cafè-cantant de mala mort.

45

Un vespre, quan ja ningú no feia memòria de la rebuda de la seva dona, es va obrir d'una empenta la porta del cafè, va entrar l'Alfredo 78 i es va plantar enmig dels que hi estàvem entaulats. Anava sorprenentment mudat aquell dia.

Amb un vestit gris fosc i amb una camisa de franel·la de color beix trencat, amb una corbata de ratlles de color carbassa anusada maldestrament. I amb unes sabates de xarol amb les punteres brutes de fang com si fossin unes botes de remenar fems a l'estable.

—Ei! —va cridar fitant-nos a tots—. Goiteu!

Vam guaitar. Tots vam sortir a la plaça i vam veure un cavall lligat pel morro a un dels fanals. Fornit, gras, panxarrut i alterós, de crinera rossa i de cos marró, amb tres o quatre taques blanquinoses al bescoll.

—Goiteu! —va repetir l'Alfredo.

De cavalls, al poble, des de ben bé finals dels seixanta, ja no se'n compraven per a la feina del camp, si no era algú que ho feia mogut per enyorament o algú que no volia acceptar que el ram de les bèsties de càrrega ja estava dat i beneït.

L'Alfredo, però, va aparèixer amb aquell animal a la plaça, ens va mirar a tots i ens va anunciar: —De raça autèntica, eh!... Andalús!

I des d'aquell dia ja no li vam poder treure mai més res sobre la procedència del cavall. Ni em quina quadra l'havia comprat. Ni a quin tractant en bestiar. Ni quant li havia costat.

Ni per què el volia. I encara el tenim ara. I potser jo mateix no hauria parlat de l'Alfredo 78 si no fos per aquell cavall.

Perquè, des d'aleshores, l'Alfredo es va tornar a poc a poc més sorrut, més murri, més envellit, més beverri encara, però sense arribar a emborratxar-se amb la fe que ho havia fet el dia de la vinguda de la seva dona. L'Alfredo 78 es va tornar més cridaner i més llarg de mans que ningú més del poble.

Aviat va córrer la notícia i només se'n parlava a taula com si es tractés d'un secret de família i convingués fer-lo fonedís. Si se'n deien de coses, de l'Alfredo 78! Que si la seva dona no ho era a dreta llei, i que si havia deixat plantat un sergent de l'exèrcit de terra amb qui s'havia ajuntat en un dels destins del militar, deien. I que si més endavant s'havia escapolit cap a Granada amb un capità de cavalleria que se li va morir uns mesos després d'una mala caiguda en unes maniobres de la Sierra, i que si l'Alfredo l'havia trobada en un bordell de Múrcia, i que si se l'havia emportada, riu Segura

46

avall, cap a Oriola, com si una torrentada malèfica els hagués arrossegat, deien. I si ho deien, ben mirat, era perquè només així entenien el temperament arrauxat, més propi d'una rovinada segurenca, que l'havia fet aparèixer amb el cavall, perquè, a l'Alfredo, des de feia temps, se'l veia atabalat amb els capritxos de la dona que li exigia que es gratés la butxaca i que es comprés un bon animal, un animal que fos capaç de portar-la a passejar carretera amunt i carretera avall. Fins i tot es deia si s'havien sentit crits més d'una nit a ca l'Alfredo 78 per l'assumpte aquell del cavall, i també, que si els crits havien acabat en més d'una ocasió en corredisses i alguns cops. Però la imaginació hi fa molt en aquestes causes de matrimoni malavingut i per això jo no gosaria assegurar mai que fos cert. Com allò altre que mig deien els del cafè: que si el cavall era la penyora d'una aposta molt forta de joc, al qual s'havia enganxat últimament l'Alfredo. Una mica l'aire de venir de casa bona, sí que el tenia la bèstia perquè quan trotava amb l'Alfredo, a llom nu, carrers del poble amunt, movia el coll i doblegava les potes amb un posat senyorívol.

Que era un bon cavall, no hi havia cap dubte. I que no havia nascut per feinejar pel camp, tampoc. Perquè si mai me'ls havia trobat, anant de pas vora els trossos on l'Alfredo matava jornals, no calia ser un tractant de bestiar ni entendrehi gaire per adonar-se'n.

La dona de l'Alfredo va morir, en un dit i fet, un dia d'hivern de començaments dels vuitanta. Diuen si la vigília encara l'havien vist fresca com l'hort de can Rabitxol i si al vespre encara l'havien sentit renegar entre gemecs i plors i cleques que acostumaven a acabar amb un «Alfredomiiiuuu!», que es perdia en la foscor de la nit.

Ningú no li va dir: «Ja ho veus, Alfredo, com ha anat això, ¿oi?» I aquestes coses, quan no es diuen, sempre és perquè hi ha un motiu o altre amagat. «S'ha mort d'un mal dolent», musitaven les dones. «Que a terra s'assequi!», sentenciaven.

La nit de la vetlla, l'Alfredo era en un racó del menjadoret de casa seva, compungit i sense afaitar. Serè. No es va emborratxar aquell dia, però tampoc no va vessar ni una llàgrima.

I a l'hora de l'enterrament es va posar com una fera i va fer córrer el capellà escales avall com un endimoniat, amenaçant-lo amb uns arpiots que feien feredat.

47

Ningú no s'hi va posar perquè a l'hora de l'adéu definitiu ningú no gosa prendre partit. Només les tres o quatre beates de la parròquia van fer costat al mossèn i li van baixar de casa una copeta d'Aigua del Carme ben ensucrada. Dels homes del poble, ni que al món fossin. Tot i que alguna mestressa havia burxat el seu consort perquè hi tragués el cap.

Després d'aquell correbou amb capellà, l'Alfredo es va plantar davant del portal del casalot mortuori i va cridar fitant tothom: —D'aquesta d'aquí dins... —i va assenyalar la portalada, escala amunt on hi havia l'alcova amb la difunta—, me n'encarrego jo! Aquesta no la toca ni Déu! —i va llançar la mirada, amb els llavis trèmuls, cap al capellà, que encara tenia la copeta d'Aigua del Carme ja buida entre els dits i que, blanc com la cera, s'ho mirava espaordit de lluny estant.

Després, adreçant-se als homes de les atxes, va manar: —I vosaltres aneu posant foc a la metxa que la processó començarà de seguida!

Va entrar al casalot. En va sortir de seguida amb una clau de pam i es va encaminar dos baixos més enllà on tenia l'estable del cavall. El va treure al carrer. El va enganxar a unes posts amb uns troncs travessers semblants a rais, com si fossin rodes, i el va guarnir amb un braçalet de cascavells al coll i amb un barret de palla amb dos forats per on li va fer sortir les orelles. I encara el va ensellar no se sap per què i el va armar amb un sabre que ningú no li havia vist mai fins aleshores, penjant d'un dels gambals de la sella. I ho va rematar tot amb un clavell enfonsat a la palla del barret de sol que la bèstia no parava de moure mentre orellava neguitosament.

Després es va fer ajudar per un parell o tres dels de les atxes i van baixar el taüt amb penes i fatics perquè l'últim ram d'escales passava per sota d'una volta antiga que ocupava més lloc del compte i feia el pas estret. Un cop baix, el van assegurar damunt de les posts i, mirant-nos a tots com si fóssim uns traïdors, l'Alfredo es va aferrar a les regnes del cavall i va dir, mig comandant-nos: —Au, anem avall!

Els cascavells dringaven al ritme senyorívol de la bèstia que es deixava estirar per l'Alfredo 78 i només el ròssec de les posts amb el taüt i el cotroc-cotroc dels cascs negava una mica el seu encant.

48

Jo en parlo així, ho confesso, perquè sé que sóc impassible davant la idea de la mort. No sé si perquè crec que hi ha alguna cosa més o perquè no crec res. I he d'admetre que, amb la mort de la seva dona, em vaig sentir molt a la vora de l'Alfredo i l'hi vaig demostrar quan ja gairebé érem a la porta del fossar i em vaig avançar fins al capdavant del jument i vaig agafar el viudo per l'espatlla i li vaig donar un parell de copets de consol. Les ninetes de l'Alfredo 78, a les portes del fossar, aferrat a les regnes del seu cavall, eren tan expressives com les ninetes que arrossegava sota el caperull de la borrassa el primer dia que va arribar al cafè moll com un pop.

Diuen si, després d'allò, el jutge de pau el va amoinar un parell de vegades. Una, per treure la cara en nom de la justícia i per posar ratlla i creu a l'assumpte del capellà escales avall. I l'altra, per parlar-li com un veí més del poble i per deixar ben entès que la sobtada mort de la seva dona havia estat un fet natural com ho havia signat el metge. Però el jutge de pau era una persona capaç de fer-se càrrec de tot i l'Alfredo diu que si, en la intimitat judicial, va plorar i va explicar a raig fet algunes de les seves passions d'amor amb la malaguanyada murciana. I ratlla i creu, doncs.

Tothom l'hi va perdonar, aquell estirabot de l'enterrament i el capellà. I fins i tot vaig observar que havia estat una acció que va sotragar poc o molt les mentalitats més carrinclones. Parlant-ne un dia amb els de la funerària de Casa de la Vila, em van dir si més de mitja dotzena de conveïns en edat delicada havien deixat escrit que volien ser portats a baix al cementiri com la dona de l'Alfredo, amb un cavall arrossegant el taüt. Això, esclar, comprometia força els migrats serveis municipals de què disposàvem. Perquè, molt bé mentre quedés al poble algun cavall, mal que fos tan sols una mula. Però malament rai si els peticionaris duraven massa anys i les bèsties anaven fent figa. Esclar que, ara per ara, teníem l'Alfredo i el seu corser amb nosaltres, però —i jo també els donava la raó— vèiem difícil que l'home s'avingués a prestar un servei d'últimes voluntats d'aquella mena, coneixent-lo com el coneixíem.

«Temps a venir!», van pensar els de la Casa Gran. I, de fet, no va caldre pensar-hi gaire perquè, un cop morts els interessats, els parents dels primers finats es van negar en rodó a accedir a la petició que els seus difunts havien fet i

49

haver de pagar les taxes extres que el secretari de l'ajuntament havia calculat que costava ensellar el cavall i muntar el taüt.

Encara no feia ni mig any de la mort de la murciana, que l'Alfredo ja havia començat a portar una vida que no entenia ningú dels que observàvem a poc a poc el seu comportament.

Les seves borratxeres havien esdevingut cròniques, des de primera hora fins que queia la nit. Se les tenia, sobretot, amb el cavall que, a resultes dels mals tractes que rebia, havia anat perdent bona part d'aquell aire senyorívol, altiu i paramilitar alhora que el distingia. Els orígens potser no es perden mai, però la bèstia deixava entreveure que patia, i que patia molt. I a mi, fins i tot em va semblar un dia que el vaig tenir molt a prop que els seus ullassos reflectien la tristor, que és l'albada de tota fi.

Ara ja era un fet conegut de tothom que, en arribar les vesprades, tancat a l'estable, l'Alfredo buscava un motiu o altre per apallissar la bèstia, que acabava renillant com una euga malaltissa o com si fos una somera a punt de parir. Jo no vaig sentir mai que el cavall deixés anar res semblant a allò d'«Alfredomiiiuuu!», però les males veus ho donaven per cert, afirmant-ho una vegada i i una altra, amb els llavis tancats i sortits, els ulls mig closos i un parell o tres de caparradetes plenes de convicció.

El que sí que jo vaig veure amb els meus propis ulls va ser el que ja feia temps que em temia des que l'Alfredo feia jornals en uns trossos que s'albiraven des de casa estant, en la llunyania.

La distància, però, no em representava cap obstacle.

Jo disposava en aquella època d'un teleobjectiu prou potent i d'una càmera i d'un trípode prou aptes. Els vaig deixar muntats com un telescopi vora la finestra per anar observant-los, home i cavall, sempre que el ventijol em portava la seva remor des del turonet del davant.

L'Alfredo 78 hi arribava amb el cavall i les sàrries d'on treia una ampolla darrere l'altra i n'engolia el contingut fins a perdre l'oremus. Aleshores, o jeia sota els arbres fins que l'efecte de la beguda li arribava als peus, o començava a muntar dalt del cavall i es passejava per entre el brancam com un autèntic genet d'hipòdrom, o com un general en batalla, o com la noia de Seurat en el quadre d'El circ. Després en vaig anar fent memòria, d'això. Un dia, gat com una sopa, l'Alfredo

50

va arribar al mig de la plaça i va esgarrinxar a posta, amb una branca d'esbarzer, el ventrell de la bèstia fins que va aconseguir fer-li alçar les potes del davant i fer-la renillar embogida. Després va carregar l'escopeta amb cartutxos de caça allí mateix i, amb l'esglai de tothom, va cridar que aviat s'acabaria allò que tothom fes el que li plagués i que, per fi, la justícia arribaria al poble. Va disparar contra les moreres de la plaça i va desaparèixer al galop per un dels carrerons que hi donaven, com si fos un genet llegendari, però sense antifaç.

Em vaig anar cansant de xafardejar a través del parament fotogràfic. El repertori de borratxeres de l'Alfredo era com un clixé hiperrealista que es repetia constantment.

Fins que un dia, a l'hora de la migdiada, em vaig sobresaltar alertat per uns crits inusuals i em vaig apostar amb un ull ben prest a la càmera.

El cavall anava d'un costat a l'altre renillant i botent amb una fúria que em va espantar. Tornava a ser senyorívol i salvatge com el primer dia. Ara portava, però, les dues potes del davant lligades i no se'n podia desfer. Els cascavells dringaven en un cançoneig esfereït que em va recordar el ròssec del taüt, empedrat avall. L'Alfredo saltava i botia també al costat de la bèstia i la contemplava amb adoració. Només he vist dos individus mirar els cavalls així i en dues ocasions: un, un coreà que havia pujat de turista al balcó de Sant Marco, a Venècia. Sobre un dels cavalls de la façana hi havia enfilada una noia que encara juraria ara que era nord-americana i que s'hi havia eixarrancat amb un model de shorts que devien ser aleshores l'últim crit en moda. L'altre, un pastor en un prats d'alta muntanya del Pirineu. Un cavall semblant al de l'Alfredo feia l'amor, amb una follia que només podia ser de gelosia, a una euga que estona abans havia fet trotar de valent pel prat, entre el bestiar. El pastor els fitava com si no hi fos, però no els va treure la vista del damunt fins que no van acabar extasiats de ferotgia arremolinadora.

Doncs, ara, l'Alfredo es mirava l'embogiment del cavall com el coreà de Venècia i com el pastor del Pirineu i, valent-se d'una mena d'erotisme primari, enfollia el cavall trossos amunt, trossos avall, com el poltre del Pirineu enfollia l'euga dels prats, que volia i dolia.

—Oià!, arriu!, atui!, heu!... —feia l'Alfredo, provocant el cavall de la mateixa manera que un torero, sense capa, provoca el toro.

51

I li llençava pedrots. Al panxell, al llom, a les cames, a les anques, al cap...

A estones paraven i tant ell com el cavall es calmaven.

Galopaven lentament, però com un cavall amb ales, gairebé bíblic o llegendari, a causa de les lligadures que li fermaven les potes del davant i que l'Alfredo havia descordat.

El cavall renillava ensenyant les dents, bavejava de ràbia i de delit. I l'Alfredo li va fer engolir tot el vi d'una ampolla de les que traginava a les alforges. No sabria dir qui era que feia de centaure, si l'Alfredo o el cavall.

I tot tornava a començar perquè la roda del clixé hiperrealista que jo espiava amb el meu teleobjectiu i la càmera havia fet la volta sencera i es tornava a posar en marxa. I així un dia i un altre. Fins que un vespre, ja a hora foscant, el cavall va arribar a la plaça tot sol, a salts, amb les potes travades per les cordes i amb el so dels cascavells que ens va treure a tots de casa. Feina vam tenir a amansir-lo i fernos-el nostre, amb por perquè no prenguéssim mal.

Vam enterrar l'Alfredo 78 sense capellà tampoc.

L'endemà mateix. Amb les posts de llaurar arrossegant el taüt i el seu cavall engalanat amb el clavell a tocar de la crinera, com ell hauria volgut.

Arribant al fossar, em vaig apropar a la bèstia i li vaig acaronar primer els flancs i després el llom amb un parell de patacadetes d'afecte. Em va respondre amb un tritlleig dels cascavells.

—¿Per què ho has fet? —li vaig dir.

I va acotar el cap i va cloure els ulls un moment i va fer un altre dring que gairebé ni es va notar perquè amb prou feines va moure el coll aquella vegada.

En vaig fer secret de confessió, però aquella mateixa tarda, abans que ell es presentés trotant a la plaça, jo havia tornat a parar el trípode, la càmera i el teleobjectiu i encara havia estat a temps de veure la follia que va portar l'Alfredo 78 pel pedregar fins a la tomba.

El cavall va aprofitar que el seu patró jeia, endormiscat per la borratxera, sota d'una olivera. S'hi va apropar a saltirons. I se li va tirar al damunt amb les potes anusades pels cordells. I s'hi va acarnissar amb guitzes de ràbia a les cames, als braços, a l'esquena, al pit, a la cara, al cap...

I, per fi, va renillar victoriosament, amb la testa mirant enlaire.

52

(104,3 MHz) ESPLET D'ESPERITS —Esperi's, home, tingui paciència i veurà com parlarà —deia la dona, asseguda al banc de fusta, davant per davant del nínxol, i amb un rosari a les mans carregat de paternòsters.

El cementiri es començava a buidar de la gent passejadora i endolada amb rostres de compungiment. Ja feia una mica que s'havien sentit els repics de la campaneta de la portalada que avisaven de l'hora de tancar. Mitja dotzena d'enterramorts, que acabaven d'enllestir un parell d'ingressos, passaven pel seu darrere, amb cabassos i aixadelles i, un d'ells, amb una escala de mà a l'espatlla.

—Deixi-ho, dona. Potser un altre dia, si Déu vol... —va insinuar l'home que encara estava assegut, neguitós, al costat de la vella espiritista.

—Xist! —va fer ella, posant-se bé el mocador negre del cap perquè no li rellisqués.

—¿I si ens tanquen? —va dir ara l'home amb una veu enrogallada i mirant a una banda i a l'altra.

La vella, en un ritu amarat d'experiència i de professionalitat, es va senyar i va fer un gest amb els dits i el cap alhora, indicant al seu client que callés i que es concentrés. L'home va obeir. És hora de dir que es tractava de Ricard Fabregat i Rovellat, conegut prohom vinater de la comarca i capdavanter en l'exportació d'alcohols. Vidu, des de feia tres anys i mig.

Ara en tenia seixanta-set. I es veu que havia sentit dir de bona tinta que d'altres com ell també s'havien posat a les mans de l'Emília dels Sants, la vella espiritista, i que, plegats, havien ultrapassat el món dels vius. Les sessions preparatòries les havia fet a casa de la dona.

—Hem d'esperar encara un temps, senyor Ricard —li havia dit l'Emília dels Sants en aquella primera visita—. Les

53

animetes han de fer el seu camí i si les destorbes massa d'hora... Hem d'esperar un parell d'anyets...

—¿No ho podem escurçar i mirar de provar sort? —va insistir impacient el vidu.

—Fugi, home!, ¿que no ho veu que la pobra no ha tingut ni temps d'adaptar-se al cau. Abans que res cal que agafin confiança, els finats. ¿Que m'entén, senyor Ricard...? —adduïa la vella, asseguda a la tauleta rodona del recambró de casa seva, des d'on feia els preparatius de les sessions caniculars.

—¿I podrem saber com es troba, què fa i on està?

—s'avançava amb deler, en Fabregat.

—Oh i tant, a fe que sí! Molt més bé que si encara visqués! —afirmava, plena de convenciment i de joia, la dels Sants.

—Confio en vós, Emília —va reblar, fitant-la intensament, com ho fa un home de negocis quan vol tancar un tracte en ferm.

—Confiï-hi, confiï-hi, senyor Fabregat... Aquest és el primer pas: fe, molta fe per la retrobada del contacte amb la vostra cuqueta —va fer, alçant els braços, ella.

De retorn a casa, aquella tarda, el prohom Ricard Fabregat i Rovellat potser va pensar que potser no havia d'haver explicat segons quines intimitats a la vella i que se les hauria pogut passar per alt. Allò de «cuqueta» era una manera d'anomenar la seva finada en vida i la floreta en llavis de l'espiritista li havia sonat tan frívola que es va enutjar amb ell mateix i amb la seva toixeria per no saber aturar la llengua.

«Cuqueta, cuqueta!», es repetia. «Ara sí que deu estar feta una bona cuqueta... una cuqueta de llum, en tot cas!»

En Ricard Fabregat es va maleir per pensar això de la seva estimada. Feia dies que sortia del catau de la Sants amb la recança de conjurar amb Llucifer. Aquella dona s'emparava en la força del cel per treballar, però podia ser ben bé una manera d'enganyar els clients de bona fe com ell. I això sí que no ho permetria. En el moment que sospités que la dona li feia la llesca i que s'aprofitava del seu amor enfebrat per la difunta, li donaria la llauna sense miraments.

Va pensar que tenia les referències de Pau Gordells i les de Saturní Bondia i les de la vídua Castellorenç... I tota aquella gent, del gremi del vi com ell, era de confiança. El que li passava és que se sentia sol. Si la prova del contacte la poguessin fer entre dos o tres alhora... però l'Emília dels Sants

54

ja li havia dit que això era impossible, que no aconseguirien el contacte col·lectiu perquè les forces de déu nostre senyor no estaven encara tan avançades i ni que ho intentessin en grup, va afegir irada, no seria mai tan eficaç com ho era amb el contacte personal. Segons ella, tot l'èxit del contacte consistia en reduir al màxim la concentració de forces. Com més gent aplegada, menys contactes, i la majoria dels que aconseguissin, nuls.

El fet d'arribar a poder contactar amb la seva cuqueta, si la vella ho aconseguia, esava segur que li tornaria les ganes de viure i de tirar endavant. No s'ho hauria pensat mai que la trobés tant a faltar. Són aquelles coses que es diuen en vida, però que no es fan realitat fins que un no s'hi troba. «Si no m'enyores, sortiré de la caixa i t'esgarraparé els ulls, cap verd!» Ves, quines coses de dir, la cuqueta! Sortir del forat i esgarrapar-li els ulls, com si això fos tan senzill. Esclar que, quan ho va comentar a la vella espiritista i quan ja es pensava que ella, com a experta en el ram, l'hi negaria en rodó, el va deixar glaçat quan li va dir: «Doncs, potser no seria el primer cas!» I ho va afirmar amb tanta certesa, que fins i tot semblava que fos veritat.

Si arribaven a connectar, el primer que li diria, a la seva cuqueta, seria que li expliqués per què va haver de triar tot just els dies que ell havia programat aquell viatge a Londres, tan decisiu per al negoci, per deixar-lo sol a la flor de la vida, com aquell qui diu. «¿Els de l'altra banda bé ho deuen saber, oi, per què trien un dia i no un altre?», pensava en Fabregat.

Amb la mala notícia, va haver d'abandonar Londres abans d'hora i deixar-ho tot a cuita-corrents. Malaguanyat viatge!

Però la mestressa és la mestressa i va rebre el telegrama amb prou marge de temps per ser a l'enterrament. De moment va donar per telèfon les ordres oportunes. Sort de tenir, al magatzem de vins, gent de tota la vida que coneixien la seva cuqueta potser més bé que ell mateix. «¿Què vol que li posem a la senyoreta, senyor?», li va dir, encara esverada, la minyona. «Res!», va deixar anar ell. «¿Com vol dir, que res?»

«Vull dir: res», va reafirmar en Fabregat. «Que se'n vagi a l'altre món tal com en va venir!», va manar finalment, amb la mateixa autoritat que feia servir quan havia de tancar una comanda d'exportació.

Després, de retorn a casa, l'hi va haver de tornar a explicar tot amb pèls i senyals, perquè en Fabregat ja sabia

55

que la minyona era una santa, com deia la seva cuqueta, però una santa més aviat curteta, i potser hauria escampat per tot arreu que ell era un coquí. «No és per la butxaca, res més lluny que això», li va dir a la primera oportunitat que va tenir de poder-la agafar en un racó de la cuina. «Són voluntats de la senyoreta. A l'hora de l'últim badall, cadascú té les seves, ja se sap».

I així ho van fer. Van explicar també el respecte a les últimes voluntats de la difunta al parell de vestidors de morts, sense allargar gaire la conversa. Qui paga, mana, i allí qui pagava era ell.

En Ricard Fabregat havia encomanat al Servei de Pompes Fúnebres un trasllat de la difunta digne, amb el millor carruatge de cavalls, el major nombre d'homes portadors de les atxes i les atencions més luxoses. Però es va haver de conformar amb un enterrament de tercera, a peu, amb el taüt portat a coll, i de pressa i corrents perquè, ni que els del gremi haguessin convocat vaga, la qüestió dels finats no admet espera. Aquella adversitat obrera, ell que se sentia patró de cos i ànima, li va doldre tant, a en Fabregat, que era una de les primeres coses que tenia pensades per parlar amb la seva cuqueta.

S'havia tornat a sentir el tritlleig, ara ja més intens, de la campana que en Fabregat havia vist a l'entrada de la consergeria del fossar. Es començava a fer fosc. La vella Emília dels Sants encara maldava per establir comunicació amb l'altre món —només pensar en l'altre món se li esborronava la pell, a en Fabregat—. La vella xiuxiuejava qui sap quines prèdiques entre llavis i passejava paternòsters de pinyols de pruna neguitosament entre els dits.

—Emília... —va gosar dir encara en Fabregat en un deix de confiança—, la campaneta...

—Ara! —va saltar l'espiritista amb el rostre contret i amb unes lleus convulsions de tot el cos.

En Ricard Fabregat va sentir primer un tremolor a les cames i de seguida un enrampament als braços i les mans que semblava que li haguessin aturat els batecs del cor. Va tenir por que, si continuava així, no se li acabessin paralitzant els llavis i tot. L'havia esperat tant aquell moment que quan va sentir el crit d'alerta de la dels Sants s'hauria volgut fondre.

—Aquí tinc en Ricard Fabregat i Rovellat —va començar a recitar la vella espiritista, agafant les mans del vidu que

56

estaven trèmules, insensibles—. Fill de... fill de... —i va sacsejar el prohom perquè l'ajudés.

—Enric i Maria! —va fer ell d'una tirada.

—Fill d'Enric i Maria... —va prosseguir l'espiritista—. De...

—i li va xiuxiuejar— els anys, els anys!

—De seixanta-set anys —va saltar ell.

—De seixanta-set anys —va repetir mentre afegia—: Traficant de vins i d'alcohols...

—Negociant —va tenir esma de rectificar ell.

—No hi fa res —va dir l'espiritista amb una veu de segona—. Vol parlar amb tu, Carme Monravà i Sisquelles...

El nom de la dona de Ricard Fabregat, posat solemnement en llavis de la vella, encara el va fer estremir més. I ell no se'n va poder estar i va interrompre el ritual.

—¿Carme, reina, cuqueta meva? —va dir sense saber on adreçava la veu i amb els ulls plorosos.

—Xist! —li va tornar a fer l'espiritista. En aquell moment tocava la campaneta de la portalada amb unes batallades insistents potser perquè el conserge sabia que encara no havia sortit tothom.

—Vol parlar amb tu —va repetir l'espiritista—, amb Carme Monravà i Sisquelles, muller, en vida, del sol·licitant —va afegir l'Emília dels Sants. Va agafar les mans del senyor Ricard, les hi va col·locar sobre el rostre ple d'arrugues i després les hi va fer posar ben planes perquè li tapessin els ulls, com si en Fabregat es trobés immers en un acte de penediment.

—¿Ricard...? —es va sentir molt lluny, més aviat molt fondo.

—Carmeta! —va exclamar ell. Hi va haver un silenci, però—. Carmeta... ¿com estàs? —va insistir l'home, emocionat de cor.

—Molt bé. ¿I tu? —la veu, ara més apropada—. Però fem via, que ja he sentit que tocava la campaneta i agafaràs una pulmonia si t'has de quedar tota la nit aquí dins tancat...

—Dona, després de tant de temps sense parlar... —va dir ell.

—Ricard! —va interrompre la veu, gairebé acobladament.

—Mana, cuqueta...

—Escolta, ganàpia —va saltar la veu amenaçadorament— . El teu viatget de negocis a Londres ens el passarem per alt.

Consentir que em deixessin de pèl a pèl el dia de

57

l'enterrament, també. I l'últim viatge amb sotracs i a espatlles de quatre... de quatre... oh! —va fer en una mena d'exclamació de dolor.

—Dona, hi havia vaga del gremi, fes-te'n càrrec...

—Ja me'n faig càrrec, ja, del tot. Però no penso descansar en pau mentre no sàpiga qui va manar que m'assassinessin!

—Cuqueta! —va mig cridar ara en Fabregat.

—Deixa't de coqueteries! La nit era fosca. La porta de l'habitació estava amb el baldó posat. I va entrar per la balconera aquell homenot... aquell monstre! —la veu es tornava a trencar.

—Em deixes d'una peça... —deia gairebé sense alè, en Ricard Fabregat.

—No li va ser fàcil. Vaig lluitar com una valenta.

Rebregant-me pel llit, damunt davall.

—Oh! —va fer ell sense abandonar la posició de les mans en penediment que li havia indicat la Sants.

—L'homenàs devia trobar la mitja molt a prop i em va dir fredament a l'orella: «¿Vós sou la senyora Carme Monravà de Fabregat, oi?» «Sí», vaig dir jo amb el cap ben alt. «Doncs, us de fer la feina, mestressa!» Així mateix ho va dir, el molt groller. I em va anar ofegant, ofegant, amb la finor de la mitja, fins que vaig sentir que ja no sentia res.

—Malvat! —va cridar en Fabregat, desfet en llàgrimes.

—Busca'm l'assassí, Ricard! Busca-me'l i porta-me'l! El vull conèixer! Tot era tan fosc...

—Carme! Carme! —va reclamar en Fabregat.

La veu d'ultratomba es va anar fonent amb la vesprada.

La campaneta repicava en un avís d'ultimàtum i l'Emília dels Sants acaronava feblement, mig compadint-se'n, l'espatlla del seu client.

—Apa, senyor Ricard... apa... deixem-ho per avui... —deia.

—¿Ja ha marxat? —encara va preguntar ell.

—S'ha tallat, senyor Ricard... Aquests disgustos... —va justificar l'espiritista.

Camí de casa, més refet, en Ricard Fabregat es va confiar a la vella dels Sants.

—Aquesta sí que no me l'esperava —li va dir.

—Sempre s'ha d'esperar el pitjor, fill —el va consolar ella.

—¿Vós que n'heu viscut tants i de tants colors què opineu del contacte, Emília? ¿Ha estat dels bons?

58

—No ha estat dels millors, però déu-n'hi-doret! Hi heu posat tanta passió... Vinga Carmeta, i vinga cuqueta... Això ajuda molt!

—Feu-me un favor que sé que complireu, Emília.

—Maneu, senyor Fabregat.

—Prometeu-me que no en parlareu amb ningú, d'això de la Carme... d'això de l'assassinat, vull dir. Portem-ho tan bé com puguem... Entre vós i jo.

—Les coses de la feina no surten de casa, senyor!

—I ara, voldria que m'ajudéssiu una miqueta més, Emília.

—A disposar...

—Hem de fer contenta la Carme i trobar aquest brètol, aquest pagat a sou, aquest assassí de mans fines!

—Això sí que no és pas feina meva, senyor...

—Sí, ja sé què penseu. ¿La policia, oi? Després de gairebé quatre anys de morta, ni me'n farien cas. Amb els poders del contacte i amb la meva col·laboració podem acontentar la cuqueta i tirar-hi terra al damunt per sempre, ¿no us sembla?

—Home... —va dubtar la vella.

—¿Què em dieu?... Pel preu que no sigui... —va insistir ell, desassossegat.

—És un cas difícil, senyor Ricard. Una cosa és posar en contacte parents que s'estimen i fer que recordin temps feliços... i l'altra, intentar investigar un cas de mort provocada, d'assassinat, i sense cap altra prova sinó...

—Pensem el mateix, ¿veieu? La mitja!

—Una mitja fina, segons diu la difunta, i que no va deixar cap senyal, pel que es veu...

—Oh, ja coneixíeu, si més no d'anomenada, la meva dona... Seguia sempre el darrer crit!

—Mmm, mmm... —va murmurar entre llavis l'espiritista.

—¿Teniu alguna sospita ja?

—¿No us enfadareu si us faig una pregunta, senyor Fabregat?

—Mal aniríem, Emília!

—La senyoreta Carme i vós... ¿Com funcionava tot...? El matrimoni, vull dir... ¿Eh?... ¿M'enteneu?

—No, gens.

—Més clar l'aigua, home! ¿Us enteníeu com Déu mana al llit?

59

—De tota la vida, Emília! En portàvem trenta-cinc a l'esquena plegats sense ni una esgarrapada! —va respondre en Fabregat amb un cert orgull de prohom de vida.

—¿Heu tingut mai alguna amant, senyor Ricard?

—Dona... —va dubtar ell—, amant, amant... el que es diu amant...

—Amant, amant, sí...

—Va ser una criaturada, ves.

—¿Però ho va ser, doncs?

—La cuqueta i jo portàvem cinc anys de casats i... Jo encara era jove i va sortir de trascantó. Un no és de pedra i... en fi, Emília, això no té res a veure amb l'assassinat!

—No se sap mai, senyor Ricard, no se sap mai.

—Ah! —¿I la senyoreta?

—¿Què insinueu, Emília?

—Si la senyoreta us va fer mai el salt, home!

—Juraria que mai!

—¿Ni quant això de la vostra feblesa amb l'amistançada?

—Que no va ser una amistançada, Emília!

—Però ho va ser, tornem-hi!

—Doncs, sí, ho va ser!, dona. Ja és dit! I potser sí que la Carme ho va saber. En tot cas no me n'havia parlat mai.

—Que en sou de barruts els homes!

—Emília!

—Ho dic com ho sento! Barruts i poca-vergonyes!

—No us permetré que...

—¿Que no heu contractat els meus serveis per aclarir l'assassinat de la vostra dona?

—Sí, esclar.

—Doncs, jo faig la meva feina tan bé com sé...

Van arribar encara discutint a l'entrada de les primeres cases de la vila. Allà es van separar per evitar que les murmuracions no s'escampessin. L'Emília dels Sants era una vella que no agradava a molta gent i hi havia qui fins i tot deia que si tenia tractes amb el bruixot de sota. «Ignorants! Són tots uns ignorants», pensava el prohom Fabregat. «Si sabessin el que val aquesta dona, no ho dirien», es va convèncer.

Aquella mateixa nit en Ricard Fabregat va obrir per primera vegada l'armari de roba blanca que havia estat el de la seva dona. En va destriar curiosament totes les peces i les va examinar amb un cert amor. «Cuqueta!», se li va escapar

60

més d'un cop amb les peces a les mans. Tot estava ordenat meticulosament. I les mitges fines, també. Un parell a cada bosseta. I una de les bosses només contenia una mitja. La va retirar amb un tremolor a les mans. I se la va guardar a l'infern de l'americana amb una delicadesa singular.

Les visites d'en Ricard Fabregat a ca l'Emília dels Sants van continuar sovintejant. Primer perquè un cop establert el contacte inicial no s'havien de malgastar les possibilitats d'aconseguir-ne un segon. I després perquè no podien tornar a contactar amb la finada sense haver resolt el cas del seu assassinat. «Qui sap de què són capaços els morts, si no se'ls complau!», l'havia advertit l'espiritista.

Un home de negocis havia d'anar amb hora donada. I la van establir des de llavors d'una manera fixa dos cops cada setmana. L'Emília dels Sants s'hi lliurava amb tots els esforços. Li tirava les cartes, li examinava amb un llumí encès els palmells, refeia la seva vida davant d'una mena de llumet de peu amb bola blanca, ornamentava alguna de les sessions amb sotragades de mobles i, a vegades, de tot el pis sencer on feien les trobades i, en acabar, intercanviaven les seves conclusions. Es podria dir que la vella havia trobat, sense proposar-s'ho, un bon client fix i, a més, un excel·lent col·laborador de les arts de l'espiritisme.

El procés es va complicar una tarda que l'Emília dels Sants tenia el cap més clar que mai. L'hi va advertir en entrar: «Sembla que es prepara una nova connexió i tot em surt rodat avui». En Ricard Fabregat es va esverar. La por a aconseguir allò que tant desitjava el dominava. Van examinar tot el que havien esbrinat sobre el cas. Ho van posar damunt la taula.

Van escrutar novament els palmells i la vella va insistir a socarrimar, només una mica, el floc de pèls que en Fabregat lluïa al mig del pit. D'entrada, l'home s'hi va resistir. «Vinga, Emília, ¿de què t'ha de servir això?», li va dir. Finalment, s'hi va haver de posar bé perquè la dona no estava disposada a perdre's cap dels recursos que li podien aportar dades sobre les vides dels seus clients.

El catau es va empastifar d'una sentor de pell de gallina socarrimada i la sensació de la flameta tan a prop del pit va deixar uns minuts en èxtasi de desmai el senyor Fabregat.

S'havia hagut de treure l'americana, l'armilla, la camisa, la samarreta... i ara tenia calfreds.

—¿Em puc tapar, Emília?

61

—Oh, sí! —va dir ella, mentre encara examinava els fils socarrimats del pèl del pit.

En Ricard Fabregat es va tapar i van tirar les cartes.

—¿Què veus, Emília? —insistia l'home.

—Mmm... mmm... —feia ella.

—Digues, dona!

—Un vaixell, un vaixell de luxe, una mena de creuer!

—Ah...

—I una mar mig encrespada.

—¿Com es diu el vaixell?

—No ho sé, per ara, però hi ha un home a la barana del pont!

—¿El capità?

—No, el capità potser no perquè no porta gorra.

—Així...

—Porta barret.

—¿El nostre home? —feia ell, impacient.

—Mmm... mmm...

—¿Què passa ara?

—Talleu vós —li va ordenar l'Emília, allargant-li el plec de cartes.

—¿Què...?

—Ahà! —va exclamar la vella—. Mmm... mmm...

—Parleu, per tots els sants del cel!

—Ara hi ha una dona i tot, al pont.

—¿Jove? ¿Vella? ¿Què?

—Sembla jove... ahà!

—¿Què...? ¿Què...? —insitia l'home.

—Uix!, de pèl a pèl! No porta res sota l'abric, la barjaula!

—Emília, que us desvíeu!

—No, no, no em desvio... I l'home es treu el barret...

—I...

—Hi, hi, hi... —va riure amb xisclets, l'espiritista—. I es llança al mar!

—Això no ens diu res!

—Molt, això ens diu molt! —va afermar ella.

—¿Què passa més...?

—L'home a l'aigua fa un salt com un dofí i torna a coberta. Es petonegen!, es petonegen!... Mmm... ai, ai, ai!

—Vinga, vinga, no t'hi encaterinis!

—Ara es fa tot boirós.

—Maleït sigui, doncs.

62

—Em sembla que això es complica, senyor Fabregat.

—¿Més encara?

—L'home i la noieta s'enfilen a la cabina del capità...

—¿Per l'escala?

—No, pel pal major.

—Caram!

—Oh! —¿Què?

—Assalten la cabina i... ai, verge santa dels set dolors!

—¿Què has vist ara, dona? No em tinguis així!

—No, no he vist res.

—Que et dic que sí que has vist alguna cosa, Emília... que ja ens coneixem de fa temps...

L'Emília dels Sants va fer una pausa. Després ho va dir: —L'han mort.

—¿L'home?

—El que sembla el capità.

—¿I el vaixell?

—S'enfonsa!

—¿Només perquè han mort el capità?

—Perdoneu, senyor Fabregat, però vós no interpreteu els símbols i tot va tan accelerat... La noia, la noia i l'home! —va cridar, esverada.

—¿On... on...? —va voler saber en Fabregat.

—Desfets, fatigats, ara de pèl a pèl els dos... Quin tipus més estrany... i aquests pèls...

—Deixeu-vos de detallets, Emília.

—És una illa envoltada de...

—¿D'aigua per tots costats, oi?

—No, d'aigua no. De bótes de vi!

—Recony!

—Travessen entre les fileres de bótes, amb por...

—Tu diràs...

—Hi viuen, hi viuen!

—¿Sí?

—Un... un campament... de gitanos.

—Emí...!

—No em tallis, Fabregat! —va cridar la vella, tutejant-lo— És un campament de gitanos... i tots ploren. Tenen una noia morta estesa dins un carro, tota blanca, amb un vel de tul sobre el cos... i hi ha una cabra dansant damunt d'una de les bótes!

63

—Escolta, vella Emília, ja n'hi ha prou! —es va exaltar en Ricard Fabregat.

—No n'hi ha prou, no, senyor Fabregat... La cabra porta una mitja al coll, una mitja finíssima, una mitja últim crit.

—T'estàs tornant com una vella bugadera!

—¿Sabeu qui fa ballar la cabra, senyor Fabregat?

—El cabrer, suposo, bruixa!

—Vós... vós mateix, senyor.

—Prou!

—La vostra amant encara existeix, ¿oi, senyor Fabregat?

—No! Que et dic que no! Xafardera, bruixa!

—Sí, sí, hi, hi, hi! Existeix i és la noia que va de pèl a pèl!

Hi, hi, hi! Les cartes no enganyen mai, senyor!

—Que callis i et moris aquí mateix, mala pècora!

—Viatget de negocis, ¿oi? ¿A Londres, vau dir, oi?

—T'estàs posant on no et demanen, Emília!

—Vós m'ho heu demanat, senyor Fabregat! ¿No hi vau anar, de negocis, a Londres, oi? Hi vau anar amb la vostra amistançada i li vau comprar unes mitges d'última moda!

—Envejosa!

—La mitja que la cabra porta al coll encara no es venia aquí fa tres anys! Mireu, senyor, quins mitjonots que porto jo!

—Bruta, espellifada! Les ganes et corsequen!

—¿D'on vau treure la mitja, senyor? ¿De Londres?

—T'ho inventes tot! Ets una bruixa de mal fiar!

—Sí, sí, sí... aquí diu que les vau comprar a Londres! Sí que ho diu!

—Carterista! Estafadora! Espolsabutxaques!

—I també diu què en vau fer, senyor...

—Et pago perquè callis!

—Les vau regalar a la vostra amant...

—¿Això diu?

—Mmm... mmm...

—Torna-ho a repetir, vella...

—Les vau regalar a la vostra amant, diu...

En Ricard Fabregat feia ulleres quan va acabar aquella sessió. Se sentia rendit per les imatges que només havia pogut imaginar a glopades i a través de la xerrameca de l'Emília dels Sants. Va tornar a casa desfet, mig desvestit i gairebé sense poder fer un pas més.

Entre la gent del gremi, es començava a fer córrer si en Ricard Fabregat no era el que era des d'un temps ençà.

64

Sobretot des de la mort de la seva dona. Deien si freqüentava barris de mal viure i si s'havia deixat vèncer per la beguda, a jutjar per l'estat en què arribava més d'un cop a casa.

Això és el que deia la minyona parlant amb gent de confiança, i amb motiu, perquè sessions esgotadores d'aquella mena s'havien anat repetint a la consulta de l'Emília dels Sants. En Ricard Fabregat i Rovellat ja era un pobre home dominat pels poders d'aquella vellota espiritista xuclavius!, afirmaven els més agosarats.

En Ricard Fabregat va passar mesos en aquell estat anguniós i de submissió. I el negoci de vins i alcohols va rebentar a poc a poc pels quatre costats. El puntal i l'ànima sempre havia estat en Fabregat i, així ho deien també gent de la casa, la senyoreta feia de fada inspiradora. No era gens estrany, segons aquesta llegenda, que la decadència s'apoderés, amb les seves urpes criminals, del treball esforçat d'anys i panys.

Era un dia trist de novembre quan l'home es va presentar a deshora a ca l'Emília dels Sants. Segons quins testimonis de la visita donen per cert que era el dia vuit.

Altres, però, situen aquella visita inesperada sobre un parell de dies més tard, és a dir, sobre el dia deu. Però pel que fa al cas, això no és gaire important. El fet és que la visita es va efectuar i que més d'un va veure com algú descorria les cortinetes de les finestres de ca l'espiritista i, en la grisor del dia, es va veure que una llum feble il·luminava l'interior de la casa.

—Us asseguro que avui no és un bon dia... —deia la dels Sants al senyor Fabregat.

—Provem-ho, Emília, provem-ho —forcejava ell.

—El novembre és un mal mes. Fa poc que ha passat el dia dels morts i els contactes són molt difícils. No ens en sortirem, senyor Fabregat —l'avisava la vella.

—Doncs, tirem les cartes! —va anunciar ell festós.

—N'abuseu i en sortireu mal parat, diable! —va remugar ella.

Van tirar les cartes. Però ni l'escena del vaixell, ni la de l'amant, ni la dels gitanos amb una cabra dansant no havia aparegut mai més des d'aquell dia. Totes les altres sessions havien estat un desgavell d'històries sense cap ni peus. En les quals, això sí, en Ricard Fabregat era l'únic que no hi sortia i

65

que no feien sinó agreujar l'obsessió del capritx de la seva difunta.

—Concentra't d'una vegada, bruixa! Tot això que expliques són contes de llops que només fan perdre els estreps! —cridava ell.

—Faig el que puc... ja sóc vella... I no totes les llunes són bones! —es queixava.

—Doncs no em trauràs d'aquí fins que no tinguem l'assassí a les mans!

—Si és això el que us turmenta...

—Jo vull tornar a parlar amb la meva cuqueta i tu perds el temps amb ximpleries. Això és l'únic que em preocupa!

—Haureu d'esforçar-vos de valent...

—Encara em queden forces.

—Bé... —va concloure la dona amb un posat de bruixa experta. I dansant les mans amb els palmells ben oberts per damunt els ulls del seu client va començar una cerimònia ritual que en Ricard Fabregat no li havia vist experimentar mai.

—Mireu sense por els meus palmells, fiteu-los, travesseulos.

En Ricard Fabregat s'esforçava per ajudar els conjurs de la dona.

—No els deixeu de petja! Aixííí, aixííí, aixííí. Passegeu les ninetes per les ratlles de la mà i perdeu-vos en el laberint.

Amunt i avall i al costat dret i amunt i avall i a l'esquerra i amunt, aixííí. Els palmells no enganyen mai els ulls que fiten amb la veritat. ¿Encara em sentiu? —va tallar en sec l'Emília com si provés els resultats.

—Molt lluny... —va mormolar en Fabregat, sense gairebé moure els llavis.

—Aixííí, aixííí... —deia ella, compassant les paraules amb el vaivè de les mans esteses.

En Ricard Fabregat fitava ara amb les ninetes ben obertes, i sense parpellejar per res, els palmells que l'havien ennuvolat com un dia siplocnoploc.

—¿Què fem, negociant Fabregat? —va dir l'Emília dels Sants.

—Bé...

—¿On som, eh?

—Hi ha uns rierols que baixen nets de palets.

—¿Amb l'aigua com un mirall?

66

—Sí, i unes copes d'arbre d'un groc rabent, i unes oliveres carregades, i un pontarró amb arcades...

—Bé, bé... i... —insistia ella sense apartar les mans.

—I una mica de molsa primerenca, i alguns brots de boira entre el brancam de les valls, obertes...

—¿Us hi trobeu bé?

—Rebé!

—Feu, feu...

—I un espígol i un parell de romanís blau núvol...

—¿En noteu la flaire, oi?

—No gaire... Ara una mica, sí... Ahhh, quin goig!

—Avant, avant!

—Tot blanc...

—¿Què?

—Tot blanc, el cementiri... Un cementiri emblanquinat...

—¿Hi esteu sol, no?

—De moment... No, hi ha algú!

—¿Qui? ¿Qui és?

—S'acosta a poc a poc, entre les creus de les tombes de terra...

—Crideu-los... Digueu-los que vinguin...

—No em sentiran... són molt lluny encara.

—Proveu-ho, home.

—Ei...! Ep! —va fer en Fabregat, gairebé musitant.

—¿Ja us han vist, eh?

—Sí... i s'acosten. Són dos homes... ja els veig millor... són un parell de gitanos... —va desvelar el prohom Fabregat.

—¿Com sabeu que ho són?

—Per la cara, i pel mocador al coll, i per la camisa... Són gitanos, cagondena!

—Feu com si els necessitéssiu —li va ordenar l'Emília.

—S'acosten a pas més alentit...

—¿I què fan?

—Em miren de reüll, desconfiats —va dir amb un rictus de por, en Ricard Fabregat—. I un d'ells m'obre la boca... Eh! —Deixeu-los fer, deixeu-los fer!

—Emkomptemlezdgentskomzihosungkafall! Merda! Dic que em compten les dents com si fos un cavall!

—Són tractants de bestiar —va afirmar l'Emília, sense donar-hi importància.

67

—S'ho parlen i... fan mala cara. Un d'ells escup a terra i mastega herbes. L'altre pinça un dels romanís i se'l posa a la boca...

—Volen tractar. Això del romaní a la boca ho fan els gitanos quan volen tractar.

—Jo no em venc, redéu!

—Parleu-hi... Qui sap què volen de vós.

—No... no en vull... no en necessito! —va cridar en sec, en Ricard Fabregat.

—¿Què us passa...? ¿Què és aquest esverament?

—No en necessito! Lluny d'aquí! L'Emília dels Sants és la que us ha cridat, parleu amb ella! —continuava cridant en Fabregat.

—Volen parlar amb vós, senyor, només amb vós.

—No necessito per a res aquestes mitges últim crit...

Molt fines, sí! No les vull! Arrió!

—¿Que no eren de Londres, les mitges? —va preguntar l'Emília dels Sants.

—No m'obligueu a comprar-les... ¿Que les compro o les pago amb la vida? ¿A preu d'or? Me les fan pagar a preu d'or, els gitanots! —va dir en Fabregat, buscant l'ajuda de la vella espiritista.

—Quedeu-vos-en un parell i feu-los contents. Els gitanos són gent que viuen com poden i us veuen tan senyor...

—Apa, aneu, aneu, no en vull cap parell més! —deia en Fabregat.

—Potser li farien peça a la cuqueta... —va mig flirtejar l'Emília.

—Ja en té!

—¿De tan fines com aquestes? —va continuar flirtejant la vella.

—Sí, mira... en tinc una aquí... —i en Ricard Fabregat es va posar la mà, en un moviment empès per l'esperit, a la boca de l'infern de l'americana. Com si fos un mag a la pista, en va estirar la mitja a poc a poquet per la vora de reforç de la punteta dels dits.

—¿Només en teniu una? —el va reptar l'Emília.

—Una sola, sí.

—¿I què n'heu fet de l'altra? —va burxar finalment la dels Sants.

—La porta la cabra al coll. ¿Que no ho saps, bruixa, que la vam veure anusada al coll de la cabra?

68

—¿I què hi fa la mitja al coll de la cabra, senyor Fabregat?

—És tan fina...

En Ricard Fabregat va avançar el teixit gairebé incolor de transparència més enllà dels palmells de l'Emília dels Sants.

—¿Què feu, senyor? —va dir ella, trencant el ritual de la cerimònia.

—Tu ets com una cuqueta de llum també...

—Senyor Ricard... —va exhalar la vella espiritista amb els palmells rebutjant els dits gruixuts i emmotllats per la mitja de l'home que era ara com un cos digne del diable.

—Guaita, guaita quina finor! —li deia ell.

—Senyor... senyor Fabregat... senyor Fabbbrg!

L'Emília dels Sants es va quedar asseguda tal com estava.

Amb els punys closos. Els ditets presos. I el cap, només lleugerament, però caigut sobre una de les espatlles. Amb una mitja finíssima de Londres envoltant-li les rierades d'arrugues del collet de vella espiritista.

—Fffabbbrrregggattt! —va fer en un sospir d'adéu.

El van veure sortir corrents i de pressa de ca l'Emília dels Sants. Esverat. Amb l'americana descordada. Fins l'endemà no van fer tirar la porta a terra amb el jutge davant. Però el testimoni contra el prohom Ricard Fabregat i Rovellat va ser debades.

Jo ja havia tancat la porta d'entrada i havia avisat més de tres cops amb la campaneta quan em va semblar sentir que algú xerrotejava entre els carrerons dels nínxols. «Qui els va parir! Sempre en queda algun de viu a dins que no se'n mouria!», vaig renegar. Amb ganes de tenir-me-les amb el distret, vaig avançar pel caminal amunt entre els xiprerars. I, cosa que no faig mai, em vaig quedar ajupit darrere la llosa d'un mausoleu privat. ¿Què feia aquell home amb el cap entre les mans i assegut al banc del davant del nínxol? I amb aquell aspecte de pòtol que no podia ser res de bo. Vaig estar a punt d'alçar-me i de fer-lo sortir del cementiri a empentes. «Aquí no se us hi ha perdut res, apa!», li hauria dit. Però aquell dia no ho vaig fer perquè, si era de debò el familiar d'un finat, els seus motius tindria i, si és que era un espiritista d'aquells que de tant en tan rondaven pel cementiri, no n'havia vist cap amb aquell aspecte. Devia ser un de nou perquè els altres eren com l'alè de vida de l'indret i me'ls coneixia d'una hora lluny.

69

—Carmeta, cuqueta meva... —deia l'home, amb una veu de plany.

Vaig fer memòria dels últims ingressos i no vaig encertar a endevinar cap entrada recent per aquella illa de nínxols.

L'home havia de ser per força un ferro d'amor per muntar aquell espectacle amb algú desaparegut de feia temps.

—Ets tu... Digue'm que sí que ets tu! —feia ara ell, exaltat.

A mi també em va semblar que sentia un remoreig de veus com si algú hagués parlat en algun altre indret del cementiri i ja em vaig picar del tot. A veure si es pensaven que m'havia de passar el vespre fent d'escombra! Esclar que podia haver estat algú pel raval d'entrada...

—¿On vas tot sol, a aquestes hores, Ricard, fill? —vaig sentir.

—Ja ho veus, cuqueta... No te'n pots fiar de ningú! Vinga pagar i al damunt m'he hagut d'espavilar tot sol.

—¿I què contes, Ricardó? La cara, no ho sé, però no fas gaire bona veu...

—Cuqueta, cuqueta, escolta...

—Digues...

—La vella... l'espiritista... L'Emília dels Sants... L'he passada per la mitja!

—Ai, Sant Crist de la sang i marededéu dels Desemparats!

—No t'esveris, dona. No ha patit gens. És tan fina...

—¿Que t'has tornat boig, fill?

—No, cuqueta, no. De boig, res... La mala bruixa em feia passar amb cançons i m'estirava la pell!

—Doncs, per aquí tothom n'estava força content de la vella espiritista... I tu, malànima, vas i me la mates... Oh! —No ploris, cuqueta. Jo només desitjava parlar amb tu...

I ella no feia res per tirar endavant les nostres relacions... Jo li insistia: «Vinga, vinga, ¿qui ha assassinat la meva cuqueta estimada? Xerra, mala vella, xerra!»

—Pobra dona!

—Què collons de pobra dona i què collons en vinagre!

Una estafadora és el que era! I cada vegada que anava a dir: «Tu, tu, Fabregat, l'has estrangulada amb la mitja, la teva cuqueta!», s'ho empassava i ho allargava una mica més, i una mica més...

—Ah, la mitja!

70

—Sí, la mitja que faltava per fer el parell de les que tenies a l'armari. Aquell parell que, per cert, no sé què hi feien a casa perquè eren l'últim crit i, que jo sàpiga, aquí no se'n troben...

—Oh, et poses en tot! I quina criatura que estàs feta, Ricard. Un dia van passar uns gitanos per casa i me'ls vaig treure del damunt com vaig poder i me les hi vaig quedar gairebé per força, perquè em feien llàstima, ves!

—¿Uns gitanos? Uns gitanots amb cara de tractants de bestiar i amb un mocador negre al coll?

—Sí. Fill, quina memòria. ¿On eres? ¿Espiant-nos, potser?

—No, no... En vaig veure uns de semblants, sortint del despatx del magatzem, que rondaven vora la tanca de casa.

—No m'agrada gens que m'hagis amagat coses en vida meva, Ricard. Si els vas veure, m'ho havies d'haver dit aquell mateix dia.

—Va, cucona, no et posis així... Ara ha sortit de retop, ves! Ni hi vaig pensar més.

—¿De veritat que no?

—No, dona!

—¿De veritat que eres de negocis a Londres quan jo...

—Ves! ¿Que no ho saps, reina, que sí?

—¿Sol? —Com un mussol!

—¿I l'anònim?

—¿Quin anònim?

—¿Tampoc no ho saps? Vaig rebre un anònim, estant tu a Londres...

—Ningú no me n'ha dit res...

—La minyona va pujar esverada a la cambra i em va dir que havia entrat una cabra al jardí.

—La dels gitanos! Els gitanots, una altra vegada! Fills de mala mare!

—No ho sé. Ai, no reneguis. Era una cabra negra i amb un anònim lligat al coll.

—Malvats! Malvats! Traïdors!

—No et sulfuris. Jo vaig pensar, d'antuvi, que era un regal sorpresa fet per tu. No ho sé, una cabra no és el millor regal, però com que tenies segons quines rareses...

—No se m'hauria acudit mai regalar-te una cabra!

—Després vaig llegir el paperet i em vaig adonar que, si era una broma, no venia pas de part teva.

71

—¿Què deia? ¿T'amenaçava de mort, potser? ¿Per què no vas recórrer a la policia? Oh, remaleïts negocis a Londres!

—No. Pitjor encara, Ricard. Per mi va ser un cop tan dur...

—¿Alguna marranada d'un poca-vergonya?

—Deia més o menys —ai, la humitat em comença a rovellar la memòria—, que si volia saber on parava el meu marit i amb qui se n'havia anat de casa... que deixés la porta balconera oberta aquella mateixa nit.

—¿I ho vas fer?

—Sí.

—¿Per gelosia?

—Les dones som així, Ricard. Volem i dolem... No ens entendràs mai, fill.

—¿I...?

—Ell era d'estatura mitjana. Portava el rostre cobert. I amb un vestit tot negre. Ni que el tornés a veure, no el podria reconèixer!

—I et va dir on era jo, pel que es veu...

—Em va dir que jo era una fava i que tu me la jugaves des de feia més anys que no sé què.

—I tu t'ho vas creure...

—No. Vaig discutir. «De fava, res!», li vaig dir. I que en volia proves.

—I ell no les tenia, esclar!

—Sí.

—¿No es mamava el dit, eh? Suposo que devia voler diners, això que en diuen un xantatge.

—No. Es conformava a recuperar la cabra, el pobre.

—¿El pobre? Et va... et va assassinar amb la mitja!

—¿Què dius, beneit? Tot t'ho empasses!

—Va treure's de sota la camisa el paquetet amb el parell de mitges... «¿Què és això?», li vaig dir. «Mitges», va respondre, sorrut. «Descarat», vaig fer. «Són de l'amant del seu marit», em va dir. «Oh!», vaig xisclar, aguantant-me el plor de ràbia. Però no vaig cedir. «¿Vostè qui és?» Pobret...

—Dona, pobret, pobret...

—Pobret, sí! Se'm va posar a plorar allí mateix. «Sóc fogoner d'un vaixell», va dir. «Sempre mars endins, mars endins... Un pobre banyut torejat pel vostre marit, senyora!», va afegir amb humilitat.

—I ara, ¿què dius?... —només va deixar anar en Fabregat.

72

—¿T'has quedat parat, oi? Jo també em vaig quedar de pedra amb aquell homenet rebaixat, humiliat, ofès, assegut a l'espona del llit, del nostre llit. Ets un podrit, Ricardó!

—No et posis així, dona. No n'hi ha per tant.

—Ja veus com s'ha acabat, doncs. No te'n fas de res, tu, pel que es veu.

—Cuqueta... cuqueta, et puc prometre fidelitat... Em va ensarronar, ¿saps?... Una meuca d'aquestes que no saps com s'ho amaneguen, però que et fan fer de tot... No era jo. T'ho prometo, que no era ben bé jo en els meus actes...

—Vas fer d'una muller santa, una desgraciada! I la de les mitges, per l'edat, et podia ser gairebé una néta! El fogoner me'n va fer cinc cèntims. I vas portar a perdre un sacrificat mariner, un fogoner que es trencava les banyes per aquests mons de Déu per poder fer port una nit, qui sap quan, amb la seva... estimada.

—I et va anar ofegant amb la mitja, el molt barrut!

—No, home, no: ell se'n va anar pel balcó tal com havia arribat. «Bona nit, senyora... Déu ens ho pagarà», va dir. «Jo encara me l'estimo, ¿sap?», em va explicar amb la veu feta bocinets. «I jo també», li vaig confessar.

—Carme, cuqueta... em vas dir que t'havia mort un desconegut i que el volies conèixer...

—¿Quèèè diiius? Aquesta va ser una de les meves sortides. Et volia fer patir tant com tu m'havies fet patir a mi en l'engany. Volia deixar-te el rau-rau mentre visquessis. «Si no se n'hagués anat de trompa amb la xicota», vaig pensar, «potser tu, Carmeta, encara viuries...»

—Cuqueta...

—No et sabria explicar jo ara què és el que em va agafar.

Sentia coragre. Desganada del tot. La minyona ja l'havia enviada a dormir perquè no descobrís la visita del fogoner. I només us veia, a tu i a ella... oh!, que boja que sóc!, encara ara hi penso! En sec, em vaig trobar el paquetet de les mitges sobre els llençols i em va agafar una ràbia que ho hauria fet tot malbé. En vaig desplegar una. ¿Quina qualitat, oi? Quin gust, mal home! Me la vaig apropar als sentits de la vida i va ser molt fàcil, suau, alleujador, com si tu encara fossis allí i m'estimessis amb aquella fúria que feies servir de tant en tant. Es veu que em vaig anar morint de seguida, segons vaig anar sabent més tard. Tres o quatre hores després. Uns quants plors m'envoltaven i uns xisclets prims i punxents,

73

que de seguida vaig identificar que eren els de la minyona, em mataven el cuc de l'orella. I una fredor que no la voldria per a ningú, bèstia! De pèl a pèl per anar-me'n del món! Va ser dolç, el traspàs... Del llit a la caixa... Quatre mans i dues ales... Dins, olor de fusta nova i de roba emmidonada de botiguer, molt rústica per culpa de la teva coquineria. Au, vés-te'n, que em sembla que he sentit la campaneta i ja t'hauran tancat, véste'n, vés-te'n... Apa, a veure com te'n surts, d'això que li has fet a la vella espiritista... La justícia no perdona i potser, al mateix temps, ho lligaran tot i et faran pagar també la meva mort... Ai, quin mal cap, fill! ¿Saps?, ja fa dies que tot de papaorelles em fiblen i només sento la humitat i una xiscladissa, ara de teuladins, ara d'òlibes... ¿Mal senyal, oi?

Jo vaig córrer a obrir la portalada del cementiri i em vaig encauar al despatx de la consergeria. Vaig espiar des de darrere de la persianeta dels vidres.

L'assassí fugia, amb el seu posat de pòtol, carretera avall.

74

(106,9 MHz) TOC DE RETOC —Us adverteixo, senyor jutge, que tinc sospites evidents que els dos vellets no van ser atropellats pel tren fortuïtament com s'ha dit i s'ha certificat...

—Sempre heu estat un guardaagulles molt àvid d'imaginació i no m'estranyaria gens que matéssiu les hores a la casella de punt cercant sospites on no n'hi ha.

—Bé, jo ja us ho he advertit... Després no em digueu que...

—D'acord, estigueu tranquil, apa.

—Vós mateix, jutge Pic...

Al cap de vuit dies, un jove d'aspecte educat i intel·lectual es va presentar a casa del senyor jutge.

—Vós direu...

—Vinc a denunciar la mort intencionada dels meus oncles, el matrimoni Vilamanya-Enseula.

—Ah!... Els del tren...

—Això... els del tren.

—Però aquestes dues malaguanyades morts ja van ser certificades en el seu moment. Us puc mostrar els documents i la partida del rector i la signatura dels testimonis.

—Paperassa tot!

—Ho signo jo mateix com a jutge de pau...

—Els meus oncles van ser portats a la mort de la via, senyor jutge.

—¿En teniu alguna prova, d'això que dieu?

—No, per ara. Però m'establiré a la vila una temporada i les trobaré.

—Us poden detenir per posar el nas en un assumpte ja tancat.

75

—¿Qui? —La policia... el jutge...

—¿Vós mateix, doncs?

—Si m'hi obligueu, no em tocarà altre remei sinó ordenar-ho.

—¿Aleshores obstaculitzaríeu la presentació de les proves d'un cas de justícia?

—La justícia ha de ser incorruptible, amic.

—Si és així, destapeu el cas dels meus oncles i farem justícia de veritat.

—No pot ser.

—¿Què us ho impedeix?

—El bon nom del jutjat de pau, el dels testimonis, el del metge forense...

—Porca existència!

—No renegueu així i intenteu posar-vos en el nostre lloc...

—Els oncles ja colguen i a vós allò que només us preocupa és el vostre bon nom i el dels vostres conxorxats!

—Això és llei de vida, home!

—¿Sí...? ¿Llei de vida...? Doncs que tingueu un bon dia, jutge Pic! El nebot dels difunts Vilamanya-Enseula va tancar la porta del despatx del jutjat de pau amb un cop de geni. El jutge Pic es va estirar sobre la seva taula i va exhalar un sospir de preocupació. Va agafar el barret i el bastó i es va llançar al carrer. El xofer, que dormitava en un racó, va fer un gest de córrer a obrir la portella de l'automòbil, però ell el va refusar amb un gest de la mà.

—Me'n vaig a peu —va dir.

A poc a poc es va allunyar del centre i es va perdre per un carrer de tercer ordre que baixava, en un fort pendent, fins al pas de la via del tren. Ja era la tarda avançada, aviat es faria fosc, i per això anava de pressa. Un cop al pas a nivell es va aturar davant dels rails. Encara li feia l'efecte de veure-hi els cossos esmicolats dels dos vells metres enllà. Llavors va fer unes passes per entremig de les vies i, amb el cap cot, va refer el cas. Més senzill no havia pogut ser. Eren les sis de la tarda quan li van trucar al despatx. El ràpid de les disset quarantatres havia agafat algú vora el pas a nivell sense barrera de l'entrada del sud-oest. El maquinista diu que va voler posar el fre al comboi però que ja no hi va ser a temps. Alguns

76

passatgers ho van justificar per les sacsades. I un testimoni havia dit que la parella va tentinejar avant i enrere entre les vies com si haguessin perdut l'esma de cap on havien d'anar.

Era l'únic punt confús de la declaració... El revisor també va insinuar que li havia semblat veure, guaitant per una de les finestretes de l'últim vagó, un parell de taques de persona ajupides al llindar dels rails, com si pleguessin cargols. Fos com fos, els Vilamanya-Enseula eren al mig de la via i s'hi van quedar. El maniquista reblava que havia insistit amb els senyals de tota mena: xiulets, llums, fins i tot va treure un drap vermell pel finestral de la cabina de la màquina... A l'home, se'l veia afectat. Va frenar, finalment, amb els ulls closos, uns tres-cents metres enllà. El jutge Pic recorria ara sobre la via aquella distància aproximada. Amb el bastó, va acompanyar el passeig, repicant sobre els rails com un cec es fa acompanyar sense gos per les voreres. Es va apartar per deixar passar un tren de càrrega que ja venia amb els fars encesos i es va adonar que es feia tard. Va recular, darrere del comboi, els tres-cents metres que havia caminat i va tornar al despatx amb el rostre preocupat. A l'arxiu hi havia tots els informes del cas. Potser no els havia tocat més des d'aquells dies i ara ho va fer amb por de descobrir-hi algun detall que contradigués el dictamen que se'n va redactar. No hi va trobar res que li cridés l'atenció. De moment. Després va rellegir novament el número del comboi i l'hora. Era el tren número 5678 de les disset quaranta-tres amb parada de tres minuts a l'estació per continuar trajecte a... «Fonoll!», va remugar, llegint una vegada més la destinació. «Refonoll!«, va repetir al mateix temps que despenjava l'auricular del telèfon i marcava el codi de la centraleta d'informació de l'estació. Li van confirmar les dades del tren, els horaris i la direcció del recorregut. No hi havia cap mena de dubte. Els tres-cents metres que ell havia recorregut el dia de l'accident havien estat en direcció contrària a la que hauria hagut de seguir el comboi si es prenia com a punt de referència el pas a nivell!

Els havien recorregut, ell, el doctor forense i algun altre funcionari que no recordava, com si el tren hagués reculat tres-cents metres abans d'arribar al punt del suposat atropellament. Es va sentir una suor freda per tot el cos. ¿Quina ensarronada era aquella? Ell mateix havia autoritzat l'aixecament dels dos cadàvers. ¿Com era possible que no se n'hagués adonat, ni ell ni ningú, d'aquella badada? Va tornar a

77

engrapar el telèfon i ara va marcar el número del metge forense, el doctor Boadella. Per sort era al consultori.

—¿Boadella...? Perdoneu, Pic, sí... ¿Recordeu el cas dels Vilamanya-Enseula...? Els vellets, exacte. El cas del tren... No, no passa res. Revisant uns altres informes hi he tornat a pensar i... Sí, esclar, ja sé que vam tancar el cas... Perdoneu, Boadella, no és pas per desconfiança, ens coneixem de fa molts anys i... Veureu, es tracta dels cossos... Vau certificar la defunció per atropellament... ¿N'esteu segur encara ara? Sí...

No, no... no us ho prengueu malament. Ja sé que sou un metge de bona reputació. Que en casos així, esclar, era tan convincent... Teniu raó, Boadella... Us torno a demanar que em disculpeu, eh... Bona nit.

El que es temia. En casos així, la certificació es fa in situ, sense comprovar res. Ja hi ha els testimonis que ho confirmen i ja n'hi ha prou. Aquesta fredor de la ciència posava malalt el jutge Pic. D'altra banda, el doctor Boadella tenia una part de raó. No havia de remoure per a res casos tancats com si no tingués cap més feina a fer. Va desar l'arxiu dels informes i va tancar el llum del despatx. Després va sortir del jutjat de pau i se'n va anar cap a casa.

Aquella nit, però, no va poder aclucar l'ull. Es va rebolcar d'un costat a l'altre i quan s'adormia només era per recórrer tres-cents metres de via amunt i avall amb una cargolera al braç. Es va llevar amb maldecap i de mala gana i es va dir per què no s'havia fet metge, o advocat o mestre d'escola o tramviaire enlloc de jutge de pau. No va trobar resposta. Era un modest jutge de pau i havia hagut de certificar el cas del tren. I per postres, ara un jove nouvingut, parent dels vellets, li exigia responsabilitats i l'acusava de negligent. I tot per culpa de la llei dels jutjats de pau que l'obligava a exercir de jutge d'instrucció sense ser-ne!

Anava a sortir de casa quan va sonar estrident el telèfon.

«No hi sóc per a ningú», va pensar. «No cal ni que m'aviseu. Ni que m'hàgiu de dir que s'acaba, que s'ha acabat el món, o pitjor encara, ni que m'anuncieu que ja som a l'altre món!»

Però el timbre de l'altre comunicant no va parar de trucar amb insistent paciència. Va despenjar: —Pic a l'aparell!

—Us creia ja fora, jutge.

—De fet ja era al carrer quan he reculat per despenjar.

78

—He pensat en la vostra trucada, sobre l'informe del cas del tren.

—No sou sol, doctor Boadella.

—Si no m'haguéssiu trucat, probablement no hi hauria pensat mai més. Eren dos vellets amb la feina feta i... feina feta no hi ha destorb!

El jutge de pau va tornar a refer la seva opinió sobre la fredor que envoltava la ciència i aquesta vegada no es va estar d'expressar-ho en veu alta.

—Aquesta fredor em treu de polleguera!

—No us hi amoïneu, jutge... Són maneres de parlar. La feina de cadascú encarrinclona i no et deixa pensar gaire sovint en el que fas i en el que dius... Vós també feu de les vostres dictant justícia i us quedeu tan ample.

—Potser teniu raó, Boadella, però si més no els jutges ens encomanem a Déu i li deixem l'última voluntat, per si ens equivoquem. No es pot comparar la justícia amb la ciència, home!

—Us havíeu de fer bisbe, jutge Pic...

—I vós carnisser o escorxador!

Potser l'atzar hauria fet que la humanitat assistís a una interessant conversa telefònica entre savis en pugna si no hagués estat que el cas dels Vilamanya-Enseula planava per damunt de tots els criteris d'opinió.

—Calmem-nos, jutge Pic, i dediquem tots els nostres esllavissaments als savis que han fet de la saviesa un delicat pou sec... —va tallar en un to ampul·lós el doctor forense, picat.

—Al meu poble en deien pou cec, doctor Boadella! —va replicar el jutge.

—Deixem-ho en pou cec, doncs, o pou negre o pou mort, si ho preferiu!

—Jo no prefereixo res, sou vós qui m'ha trucat i m'entreteniu aquí, penjat a l'auricular...

—Teniu raó una vegada més, Pic. Però us he telefonat perquè vós em vau trucar primer i és d'això que us vull parlar, del que dèiem abans que ens embranquéssim amb els pous...

—D'acord, d'acord... ¿Heu pensat en algun indici que faci trontollar els nostres informes, doctor? —va preguntar el jutge Pic, temorós de rebre una resposta afirmativa.

79

—Preferiria veure-us personalment, jutge Pic...

L'assumpte és una mica delicat i no voldria que algú ens pogués sentir. ¿M'enteneu...?

—Esmorzaré al cafè de sota el despatx... ¿Hi podeu ser d'aquí a una estona?

—Surto de seguida... Ah!, daixò... jutge Pic...

—Digueu...

—Entre dos professionals del meu ram ja es pot dir...

Però vós sou un jutge i...

—¿Què us reca, doctor?

—Us agrairia que us ho prenguéssiu com una confidència professional... ¿Hi puc confiar?

—No faig res més en tot el dia. Estigueu tranquil, home!

Al cap de mitja hora, el jutge de pau i el doctor forense es trobaven en una taula arraconada del cafè que hi havia dues portes més avall sota el despatx del jutge Pic. Era un local freqüentat sobretot per gent de lleis i el doctor s'hi sentia una mica intrús. De fet, d'una hora lluny es diria que el doctor Boadella no tenia res a veure amb la gent del gremi que en aquella hora feia el primer mos del dia entre embulls, crims, embolics de diners i casos de mal portar.

—Bé... vós direu... —va obrir el jutge Pic. —Veureu... No havien passat ni deu minuts de l'accident quan em van trucar a la consulta dient que hi havia hagut un atropellament a la via i que s'havien de certificar les morts...

—Us van avisar de part meva. M'acabaven de comunicar la desgràcia aleshores mateix...

—Vaig deixar la consulta plena de pacients i la infermera els va comunicar que havia sorgit una urgència i que havia hagut de sortir.

—Sí, recordo que us vaig veure arribar de seguida entre la colla de passatgers que havia baixat del tren a xafardejar.

—Em vau dir que certifiqués les morts... ¿Ho recordeu?

—Com si fos ara mateix. Continueu...

—«¿Què ha passat?», vaig preguntar. I vós vau deixar anar magistralment: «Una parella de vellets... El pas a nivell».

—¿Això vaig dir?

—Això. I em vaig posar a la feina.

—Vau enllestir aviat...

—Vaig recollir les proves més necessàries per estendre el certificat com a forense. Ja ho sabeu.

—Tot ho vau detallar per escrit.

80

—No pas tot!

—¿Què voleu dir? ¿Vau amagar alguna cosa a la justícia, doctor? No juguem!

—No us esvereu, jutge Pic. Tampoc no crec que us hagués ajudat gaire. Vaig preferir callar en aquell moment. La ciència és més lenta, més insegura, necessita temps i...

—¿Em vau enganyar, doncs?

—No us ho prengueu com un engany, jutge Pic. Més aviat com una reacció de prudència.

—Fos el que fos, ¿teníeu por que us ho prengués la justícia, potser?

—Vós no ho podeu entendre del tot, jutge Pic. A mi, els dos morts ni m'anaven ni em venien, parlant clar. Només m'interessava comprovar que ja havien passat a l'altre món i signar el certificat. Vós hi hauríeu donat moltes voltes...

—Parleu clar d'un cop, doctor!

—La dona... la velleta portava arracades, unes arracades amb una perla blanca molt menuda... Vaig localitzar les dues orelles i una de les arracades no hi era. Havia estat arrencada brutalment del peçó.

—És un detall, però us he de dir des de la meva òptica, doctor, que ens fem farts de descobrir cadàvers de senyora que tot just aquell dia s'han oblidat de posar-se les dues peces...

—Ah!, jutge Pic...! Heus aquí la deducció ràpida i equivocada d'un magistrat! Tot és d'allò més possible en el vostre món!

—Intento no complicar-ho i prou, doctor.

—La pobra doneta atropellada s'havia posat les arracades, aquella tarda!

—Ho dieu com si haguéssiu sortit de casa plegats. Una afirmació cal comprovar-la, doctor.

—Justament! I ho vaig comprovar. L'altre peçó havia estat ferit amb conseqüències greus i gairebé se li havien endut mitja orella...

—Potser el cop del tren o una rebolcada per les vies...

—I un bé negre, jutge Pic...! Encara no ho sabeu tot. En un dels palmells del vell, tancat amb força, hi havia l'arracada desapareguda... i unes miques de peçó!

—Ah! ¿Potser un cas de baralla, una discussió de matrimoni d'edat?

81

—Bona conclusió. Us serviria fins aquí. Però a veure quin nom li doneu al fet que el collaret que penjava del coll de la velleta...

—¿També havia estat arrabassat amb força?

—No... Hi era intacte, com si fos exposat en un bust d'aparador de joieria. Només hi havia una diferència que em va glaçar la sang de la ciència. Les perles del collaret eren tèbies, com de carn!

—¿Sabeu bé el que us dieu, doctor? Això surt de mare i els nostres camps professionals poden trontollar. Ens vam comportar com un parell d'aprenents si tot això que ara expliqueu era així...

—No ho veig pas d'aquesta manera. Alesjores ningú no ens hauria fet cas. No, si a més els haguéssim dit que el vell portava un pom de roselles a l'altra de les mans que vaig localitzar una mica més lluny i una branca punxent i ferotge d'esbarzer aferrada amb fúria...

—¿I com relacioneu tot això amb la bogeria del collaret de carn?

—Quan vaig voler examinar la mà, li va fer un salt com una granoteta i em va etzibar una vergassada amb l'esbarzer.

En vaig portar els senyals una colla de dies, aquí, entre coll i barbeta. Potser encara se m'hi noten...

—¿Ho vau dir a algú després dels informes?

—És la primera vegada que en parlo... i perquè vós em vau refrescar el cas. Havia fet esforços per oblidar-me'n.

—Sou un home de ciència, doctor! Aquest era un cas que us pertanyia del tot! I vós no feu sinó maldar per oblidar-lo!

—La ciència no té respostes per a tot, jutge Pic. A mi em va semblar que us pertanyia més a vós i que era un cas per investigar des de la justícia.

—¿Per investigar? ¿Investigar què? ¿Que una parella de vellets passeja vora la via i els testimonis, el maquinista i el doctor forense diuen que són morts i ben morts? No ens podem quedar parats davant d'això que conteu, doctor Boadella! La història ens ho retraurà un dia o altre!

—Els vells són morts i enterrats i, amb les seves miques, les carns del collaret i l'esbarzer dels cinc dits.

—Però la justícia no pot passar res per alt. Pel bon nom de la justícia!

—¿Que no dèieu que era Ell qui hi posava remei, si no?

82

—Francament, doctor: ¿creieu que es tracta d'un fenomen extracientífic... o que hi ha alguna cua entre cames que no sabem?

—No sabem res. És l'únic que acabo concloent sempre que hi rumio. Per això vam signar. Vós i jo. Jo pel que havia vist i sentit. I vós pel que no teníeu ganes de veure ni de sentir.

—Considerem-ho, de moment, sumari de secret. Res de comentaris. Si no cal, no cal. Però tampoc no ho podem deixar com ho tenim. I vós hi esteu tan compromès com jo.

—¿Per què m'heu trucat avui parlant-me'n novament? ¿Hi ha alguna cosa, jutge Pic, que us fa estar intranquil? Quan m'heu preguntat si jo havia estat fidel en el certificat, teníeu la veu d'aquell qui en dubta. M'heu esverat, diantre! El primer que m'ha passat pel cap és que havíeu descobert que jo us havia amagat tot el que us acabo d'explicar.

—Intuïció de l'ofici, doctor. No hi penseu més. Ja us tornaré a trucar en tot cas.

Van encaixar i, un cop a la porta del cafè, cadascú va enfilar el seu camí. El jutge Pic cap a l'edifici del jutjat de pau.

I el doctor Boadella, carrer avall, cap a la consulta del matí. Els dos, però, no es van quedar tranquils. Molt menys, esclar, el jutge Pic, que anava acumulant dubtes, sospites i temors sobre el cas del tren.

Al despatx, el jutge Pic va trobar el bidell que l'esperava.

«Té un telegrama urgent», li va dir. «Faci-me'l repicar!», va pensar ell. «Ara mateix li hauria fet baixar el cafè», va continuar el funcionari, atent. «No cal. Gràcies», va dir el jutge Pic en veu alta. I es va encauar al despatx.

Un matí entrellucat el reüllava per darrere els cortinatges del finestral. Enllà es distingien alguns terrats de cases velles i, en l'horitzó, les agulles de l'edifici més artístic de la vila. Al seu darrere hi havia el vestíbul de l'estació. I en dies de boira i de quietud li arribava el brogit de l'entrada i la sortida dels trens. Va esquinçar el sobret del telegrama i el va llegir: «Senyor Pic, jutge de pau. Edifici del Jutjat. El tren ràpid de les disset quaranta-tres és la clau de volta. No ho oblideu.

Ja m'he establert a la vila. Jacob Vilamanya.» El va rebatre amb ràbia per damunt de la taula. ¿S'havien posat d'acord a no deixar-lo ni reflexionar sobre el cas? Aquell xicot, nebot dels vells, estava disposat, pel que es veia, a posar les cartes de cara enlaire. Però no permetria que li fes la llesca i el

83

prengués per un jutge mafiós. De cap de les maneres! Ell tenia, ara per ara, moltes més peces a la mà que qualsevol novell acabat d'arribar al jutjat. Les va repassar amb lentitud: el tren, el pas a nivell, els tres-cents metres comprometedors del dimoni, les descobertes del doctor... i les sospites del guardaagulles. «Ah!, el guardaagulles!», va pensar el jutge Pic. «Me l'havia d'haver escoltat des del primer moment. Els guardaagulles són com espies de la via. Ho saben tot. I s'ho fan valdre». El jutge Pic va ordenar les peces que li ballaven pel cap i va començar a planejar el que ell pensava que seria un inici d'investigació. Se'n sortiria com fos. Aquella mateixa tarda va fer el primer pas seriós del procés a seguir. Va calcular la velocitat a la qual es podien moure dos vellets aferrats del bracet. La distància recorreguda des del pas a nivell a casa seva. Va començar per aquí i es va situar dret de punta a punta del despatx. El va recórrer una vegada d'anada i una altra de vinguda, simulant passets curts i gairebé saltironant. Després va fer números sobre un tros de paper.

Tants metres en tants minuts. Només li calia disposar de la distància que hi havia de casa dels vells a la via. Li seria relativament fàcil esbrinar-ho. Els Vilamanya-Enseula no vivien gaire lluny del jutjat de pau. S'hi va situar en una gambada i en va tornar, ara a gambades llargues, que eren aproximadament els metres que s'anaven sumant cap al primer resultat de la investigació. I es va trobar de nou al peu del pas a nivell. Va fer mentalment uns comptes ràpids d'acord amb la prova que havia establert al despatx. Els vellets devien haver deixat casa seva sobre dos quarts de cinc, una hora i un quart abans de la del tren. Aquell dia circulava amb puntualitat, segons l'informe de la companyia del ferrocarril. A partir d'aquí, el jutge Pic es va plantejar tres incògnites alhora. Primera: ¿quant feia que era a la via el matrimoni? Segona: ¿se'ls va emportar el tren coincidint que ells travessaven els rails? I en aquest cas, tercera: ¿cap on anaven? Vist que el primer interrogant li era dificilíssim de comprovar, va optar per aferrar-se al segon i, sobretot, al tercer. ¿On anaven els Vilamanya-Enseula? El pas a nivell trencava amb les últimes cases de la vila i més enllà tot eren camps, molts d'ells abandonats i sense alè de vida. Va traspassar les vies i es va trobar a l'altre costat. Va fer unes passes i es va retrobar amb un corriol entre bardissars poc fressat, però prou visible per passar-hi. Es va aturar en sec.

84

Una remor suau el va distreure i es va girar cap a la via. No es veia res. Però la remor no s'havia fos. Es va mirar el rellotge de butxaca. ¿Devia ser el ràpid? No ho podia ser pas. Només eren dos quarts de sis, faltava gairebé un quart perquè passés. Va aparèixer una draisina ràpida i veloç per la banda esquerra. Va passar com un llamp. Les draisines acostumaven a transportar obrers, operaris de reparacions o qualsevol transport especial i urgent de la mateixa companyia, directament per la via. Com un minibús però autònom, empès per tracció mecànica, sense combustible ni energia elèctrica.

En va prendre nota mentalment. I ja que hi era va continuar el seu camí. Quan havia trescat ben bé un quart d'hora, va sentir xiular el ràpid que passava estrident. Puntualíssim. Venia, esclar, de la dreta. Va arribar a un camp perdut del tot amb rastre de vells braços de ceps recargolats i esmorteïts.

L'herbassar gairebé no el deixava fer. «Als vells, els agraden llocs com aquests», va pensar. Més enllà hi havia una caseta de pedra, amb una porta asclada, de fusta vella, i amb algunes teules aixecades. Un aparent abandó que el va deprimir. Va fer un parell de voltes a la caseta gairebé en runes i no hi va descobrir res que li pogués interessar pel cas que li havia tret el son. Finalment va mig treure el cap per la porta. Hi havia les restes pròpies d'un lloc deixat de la mà de Déu, prop d'una vila. Un racó cendrós per escalfar algun passavolant, trastos inservibles de tota mena, ferro rovellat pel temps. Va girar cua enfurismat amb ell mateix per haver perdut el temps i va sentir que l'abric se li havia entortolligat amb alguna cosa que l'estirava amb força. Va fer un moviment ràpid per desempallegar-se'n i va descobrir un esbarzer que se li havia aferrat a la roba. Va pensar en l'esbarzer del doctor Boadella i no el va gosar tocar. Li queien les gotes de suor pel forcejament i només va aconseguir desfer-se'n quan es va armar de valor i, convençut que no el podia observar ningú en aquella posició tan ridícula, va bastonejar l'arbust que en un dit i fet va caure desposseït d'aquella aparent vitalitat.

No es va entretenir a comprovar els efectes, però. Tan aviat com se'n va sentir alliberat, va arrencar a córrer i va tornar pel mateix corriol per on havia vingut.

Va traspassar la via sense ni vigilar si venia cap comboi. I es va adonar que encara corria quan ja havia enfilat algun dels primers carrers de la vila.

85

Va tornar a dormir intranquil. Desesperat. Dient-se que el doctor forense li havia carregat el cap amb bestieses i que tot havia estat imaginació seva endut per la por. Però les estiregassades de l'esbarzer les havia sentides. I un esbarzer, si no té vida pròpia, no es pot moure d'aquella manera. «No s'hi pot moure mai», es va dir, «ni que tingui vida pròpia!».

L'endemà, a primer hora, va fer una trucada que li ballava pel cap.

—Voldria saber si la draisina de les disset trenta circula cada dia per la via del pas a nivell... —va preguntar a l'oficina d'informació de la companyia del ferrocarril.

—La draisina no és d'ús públic, senyor —li van respondre.

—És que... —i va callar. No l'hi confirmarien perquè ja l'hi havien dit el què. No era un servei públic. Es va identificar—: Sóc el jutge Pic... el jutge de pau... He de comprovar uns informes ...

—El cas és que no tenim permès donar cap informació d'aquesta mena, jutge Pic. —Bé, aleshores... res.

Va penjar descoratjat. ¿Hauria d'obrir una investigació oficial? Bé, sí calia, sí. ¿I amb quin motiu? Bé cal que hi hagi un motiu per reobrir la investigació d'un cas! El testimoni del doctor forense no era gens vàlid. Se'n riurien! ¿El de l'esbarzer? Vinga, home!, allò era una criaturada que li havia passat per fer cas de la ciència! El telèfon va sonar de nou.

—¿Sou el jutge Pic...?

—Jo mateix, per servir-vos.

—Sóc Caselles, el cap d'estació... Fa una estona que m'han comunicat des de la cabina d'informació que un tal jutge Pic hi havia trucat per informar-se sobre la draisina del nostre servei... ¿Heu estat vós de debò?

El jutge Pic va dubtar abans de respondre afirmativament. Es va sentir ridícul.

—¿Senyor Pic...?

—Oh, perdoneu... És que em trucaven a la porta... Sí, sí, efectivament, era jo mateix qui he trucat... No, no, res d'importància... Rutina... Només per completar uns informes sobre el cas del tren.

—¿El cas dels vellets? —va fer la veu de l'altra banda del telèfon com si la familiaritat se n'hagués apoderat de sobte.

86

—Efectivament. Ja el teníem tancat, però sempre es pot escapar algun detallet...

—Doncs, precisament d'això us volia parlar, jutge Pic —va desvelar el cap d'estació—. El maquinista del tren que els va atropellar ha demanat la jubilació. Veureu, diu que no podria conduir mai més un comboi. Que la consciència el turmenta i que... No sé com dir-vos-ho, jutge Pic...

—Endavant, endavant... —va animar el jutge, disposat a escoltar una nova ximpleria sobre el cas del tren.

—Bé, nosaltres, a la companyia, no en fem cas. Però ell assegura que en el moment de la impressió i amb l'aldarull va dir el que va dir... Però ara fa córrer que no va atropellar ningú, que els vells no eren a la via i que no sap ni com va ser que va frenar el tren. Esclar que això ho atribuïm a un trauma, a conseqüència del tràgic accident, però us en volia parlar per si de cas...

—Feu molt ben fet, Caselles. Posats a tenir el dossier de l'informe davant, no hi farà cap mal una miradeta. Esclar que la versió que esmenteu del maquinista és ben contradictòria amb els fets.

—A banda d'això, jutge Pic... Sobre la draisina... ¿us n'interessava algun detall en concret?

—Bé, no. Vaja, sí, un detallet de res... ¿La vostra draisina fa el mateix recorregut de servei diari i a la mateixa hora?

—Així és, senyor. És un servei ordinari de la companyia, però amb la mateixa rutina i puntualitat que un servei de passatgers.

—¿A dos quarts de sis cada dia, doncs?

—Exacte! No acostuma a fallar mai. Sempre té pas abans del tren ràpid.

—Ja...

—¿Això té alguna relació amb el cas... amb l'accident, senyor jutge?

—Oh, no, exactament... Cabòries de l'ofici, ¿sabeu?

Detalls que a vegades ajuden...

—Doncs ja sabeu on em teniu, senyor... Demaneu per Caselles, el cap d'estació.

—Moltes gràcies. Ho faré, si cal.

«O sigui que ara el maquinista també vol embolicar la troca i desfer tot el que tenim fet...», va pensar el jutge Pic. Va desenterrar una altra vegada el dossier de l'informe i va rellegir les declaracions. Després va manar al funcionari

87

del despatx que enviés amb urgència una citació judicial al maquinista. Ell mateix li va donar les dades. El citava per aquella tarda.

A l'hora en punt, l'home, envellit per la feina segurament, amb la boina entre les mans, era a la sala d'espera del jutjat de pau. El jutge Pic el va rebre de seguida.

—Vós no em deveu recordar... —li va dir des de darrere la taula del despatx i fitant-lo amb vivesa.

—Així, de moment i a primer cop d'ull, senyor... no —va respondre l'home.

—Vaig venir a la via, el dia de... Vaig fer i signar l'informe sobre l'atropellament del tren que conduïeu aquella tarda...

Pic, jutge Pic. —Ah!, l'accident... Sou el jutge que... Sí, home, ara em ve a la memòria que un senyor jutge s'havia fet càrrec del cas.

—Us he fet venir perquè he sabut que diueu que us heu desdit de les vostres declaracions... —va llençar el jutge Pic, anant al gra.

—Ah! No és ben bé això, senyor jutge. Déu me'n guard!

Jo vaig declarar aquell dia encara sota el xoc i impressionat per l'accident, sense ni poder-me asserenar... Em van dir que m'havia emportat un parell de vellets via enllà i jo vaig repetir que m'havia emportat un parell de vellets via enllà...

—¿Qui us ho va dir, vejam?

—No ho sé, senyor jutge... Algú que ho devia haver vist millor que jo. Jo no ho vaig veure i quan vaig sentir que m'avisaven, vaig frenar en sec.

—Això vol dir que estàveu prop del quadre de comandament, esclar, quan vau frenar... i que no us vau moure de la cabina...

—Sí, esclar...

—¿Doncs qui us va dir que havíeu atropellat una parella de vellets? ¿L'ajudant de màquina?

—No tinc ajudant. És un trajecte curt i no en portem.

Coses de la companyia.

—¿Doncs, qui?

—Aquest és el problema, senyor jutge... Algú m'ho va dir... i no sé qui va ser!

—¿Em fareu creure que el vostre àngel de la guarda us va avisar, doncs?

—No crec en Déu, jo, senyor jutge...

88

—Ah!, en aquest cas, descartem l'àngel de la guarda!

Doncs, vinga, digueu... ¿qui?

—¿Això és un judici, senyor jutge? —va dir el maquinista, esverat.

—Home, no. Tant com un judici, no. Però els jutges, ni que siguem de pau, som com és ara els mossens dins dels confessionaris, ¿enteneu?

—En aquest cas, us he de confessar un fet molt important, senyor...

—Confesseu, confesseu... Déu i jo no us n'hem de fer pas retret.

—Aquella dissortada tarda dels vellets havia plovisquejat una mica...

—Ho recordo, sí. Vaig arribar a casa amb les sabates fetes un fangar.

—La humitat fa sortir els cargols i el pas per aquell tram de via sempre el faig a marxa més lenta per si no ens donen entrada a l'estació...

—Mmm... Continueu...

—Vaig baixar de la cabina de la màquina amb el cistell cargoler que sempre hi porto, per si plou, ¿sabeu?... I vaig continuar al costat de la roda davantera, a passet curt...

—¿I el tren... sol?

—Ui!, els trens van sols, senyor jutge! Els maquinistes només hi som per si de cas... Però els trens van sols, ja ho crec, que sí!

—¿I vau plegar força cargols, doncs?

—Un cul de cistell ben ple... N'hauria plegat més... Però la veu va cridar allò dels vellets i em vaig enfilar esverat a la cabina de la màquina per frenar.

—¿I per què no ho vau dir quan vau signar la declaració tot això?

—Perquè m'haurien fet fora l'endemà mateix de la companyia... Tothom ho sap que els maquinistes fem petites imprudències com aquestes, però els ulls que no ho veuen són com cors que no ho pateixen, ¿enteneu? Fan els ulls grossos i mentre tot rutlli...

—Però els vellets... els Vilamanya-Enseula hi eren... ¿En això estem entesos, oi? ¿Com us ho expliqueu?

El maquinista va mirar a un costat i l'altre del despatx abans de tornar a parlar. Com si tingués por que algú més l'estigués escoltant.

89

—No va ser el nostre tren, senyor. Nosaltres no vam atropellar ningú —va confessar en veu baixa—. No us vau adonar d'un detall que us en convencerà.

—¿Els tres-cents metres, oi? —va avançar el jutge Pic, amb aire detectivesc.

—Vaja, m'heu passat davant, senyor jutge! —va exclamar el maquinista.

—Això ha estat el que m'ha fet aixecar la llebre! Els trescents metres! ¿Què n'opineu vós que sou un home del gremi de la via? ¿Un altre tren, potser?

—No! —va dir el maquinista, rotund.

—No m'ho compliqueu més!

El maquinista va xiuxiuejar: —Algú va assasinar abans els vellets, senyor jutge... i els va deixar a la via per fer veure que havia estat el tren!

—Més que un assassí, si la vostra teoria és bona, es devia tractar d'un carnisser...

—Un trinxeraire! Hi he pensat, jutge Pic! Un bèstia!

—¿Qui? —La veu!

—Les veus no maten vellets, home —va objectar el jutge Pic. —L'assassí esperava el pas del nostre comboi, n'estic segur. I va triar un dia plujós... Sempre que plovia poc o molt, devia saber que jo baixava de la cabina i deixava el comboi a marxa lenta i replegava els animalets que podia amb el meu cistell... No podia fallar!

—Algú, a més —va reblar el mateix jutge Pic— que coneixia bé tots els vostres costums, pel que es dedueix del que dieu...

—¿Penseu en algú en concret ja, jutge Pic? —No. Encara no. No conec ningú de la via que pogués tenir interès a fer desaparèixer dos vellets inofensius... Si tot és com insinueu, el cas portarà cua —va afirmar el jutge Pic, que una estona abans no pensava que podria trobar un motiu per reobrir la investigació.

—¿Què em passarà, senyor jutge? —va preguntar el maquinista, atemorit.

—Per part de la justícia, agrair-vos la bona fe... Per part de la companyia del ferrocarril no en responc... Però, de moment, us aconsello que ho deixem només entre vós i jo.

90

—Seria una bona cosa... Jo ja tinc en tràmit la jubilació i si no em cal passar per cap mena de trasbals, millor... Seria el primer maquinista que treuen del cos per plegar cargols en hora de feina!

—Això sempre ho podem arreglar en última instància...

Heu estat molt amable, us cridaré novament si us necessito.

Cal lligar caps i moure'ns amb peus de plom, si volem pescar el culpable.

—La veu, senyor jutge. No oblideu la veu!

—No l'oblidaré pas.

Algunes hipòtesis del jutge Pic prenien volada. Ell ja havia sospitat que la confessió del maquinista cauria pel propi pes. El tren ràpid a marxa lenta va frenar en sec i no va tenir temps ni de tocar la roba dels pobres vells. El van fer recular perquè es fa així quan s'ha atropellat algú a la via, però els cossos ja hi eren. ¿Qui els hi va posar? ¿Com? ¿Quan? ¿Per què?

El jutge Pic va començar a elaborar una segona suposició. Els vellets van ser assassinats i esquarterats prop del lloc. Van ser abandonats a la via després del pas de la draisina. Deu minuts justos. L'assassí vetllava el paratge i quan va arribar el tren ràpid lentament només va haver d'esverar amb la veu el maquinista i fer-li parar el tren. Era una bona pista a seguir. El doctor Boadella, però, va certificar la mort per atropellament. Una revisió a fons dels cossos li hauria fet descobrir que no havia estat aquest el motiu de la mort. «La justícia i la ciència no s'entendran mai. N'hauríem de prescindir!», va concloure el jutge Pic. Uns copets febles al vidre de la porta del despatx el van desvetllar de les cabòries.

—És obert... —va cridar.

El bidell va entrar i li va passar un avís de visita.

—Us demana el senyor Vilamanya... Diu que és sobre el cas del tren... Que ja sabeu de què va... ¿Una altra vegada el jove impertinent? Si ell no hagués aparegut, no hauria arribat a aquell estat de desassossec en què flotava des de feia unes hores. Ara el nebot dels Vilamanya-Enseula el deuria amenaçar de nou sobre el fet d'obrir la investigació i amb la coacció de posar-se a investigar pel seu compte. Després de pensar això, el jutge Pic va respondre: —Feu-lo passar... aquí mateix.

91

Es va estar uns instants fitant la porta. Estava disposat a encarar-se amb el jove Jacob Vilamanya i fer servir l'autoritat que li atorgava la condició de jutge de pau.

La porta es va obrir lentament, gairebé com si algú sense forces l'empenyés des de l'altra banda.

—¿Permís...? —va fer el visitant amb veu feble.

—Endvant, endavant, jove!

El jutge Pic no va poder evitar la sorpresa.

—Perdoneu... No sou el senyor Vilamanya... Us deveu equivocar de despatx... —va titubejar el jutge Pic. —D'això mateix us venim a parlar... —va dir l'homenet de veu feble—. Passa, passa... —va indicar a algú que l'acompanyava. Els dos, el vetllet i la velleta, van entrar gairebé a saltironets al despatx del jutge Pic. Amb els mateixos saltironets que ell havia imitat el dia abans per calcular la distància i el temps que hi havia fins al pas a nivell.

—Hi deu haver una confusió... —es va trobar dient el jutge Pic. —I grossa! —va fer l'homenet.

—¿Sou vós el senyor Rufí Vilamanya? —va insistir el jutge Pic, que tenia el nom a la memòria des que havia revisat tots els informes del cas.

—En persona! I ella, la meva dona, la Cèlia Enseula...

La doneta va moure lleugerament el cap.

—Vostès són... —va insinuar el jutge de pau que no havia recobrat encara el color.

—Nosaltres, senyor jutge, nosaltres... Veurà —es va explicar el vellet—, hem estat un mes fora de casa. Ens van recomanar unes fonts en un balneari i vam fer l'esforç d'anarhi... Ella, ¿sap? —va dir assenyalant la dona— té els ossos fets una llauna!

—Coses dels metges, ves! —va afegir la Cèlia Enseula.

—I ens trobem, quan tornem —va continuar l'home—, que no podem cobrar la pensió, ni fer res de res perquè tenen la barra de dir que nosaltres som... en fi, que ja no som d'aquest món... i no sé quines històries d'un tren que més m'estimo no saber!

—Això és cosa del jutge de pau!, ens hem dit de seguida —va afegir ella, aixecant una mica la veu.

—I mai prou més ben dit —va reblar el jutge Pic. Van parlar una estona llarga. El jutge Pic els va donar la seva paraula que tot continuaria com abans i els va

92

tranquil·litzar. Que tot devia haver estat una confusió d'estadística. Que a vegades coses d'aquestes acostumen a passar. Que si gira i que si tomba. El matrimoni VilamanyaEnseula va sortir satisfet i tranquil de l'entrevista amb el jutge Pic. Ell els havia donat la paraula i una paraula de jutge val molt, segons la Cèlia Enseula deia al seu marit mentre sortien.

Mentre els acompanyava a la porta, el jutge Pic encara els va comentar amb ull investigador: —¿Què? ¿Vostès no van mai per la via? ¿Pels camps abandonats que hi ha vora la vila, a plegar cargols, quan plou?

—Caram, si hi anem, ja ho crec que sí! —va dir la Cèlia Enseula—. Ens tornen bogets els cargols, ¿veritat, Rufí?

—Que sí, que sí! Sobretot els bovers, que són com la mel! ¿Vós també hi aneu, senyor jutge?

—Alguna vegada... De tant en tant... —va respondre el jutge de pau, encara corprès per la impressió de tenir els dos vellets al davant.

El jutge Pic va ullar el coll de la Cèlia Enseula. Portava un collaret de perles. Sí que feien l'efecte de ser tèbies. I hauria jurat que eren unes perles de carn.

—Sobretot... —indicava el vell Vilamanya—, sobretot vagi pel corriolet que hi ha enllà del pas a nivell... Se'n lleparà els dits, senyor jutge!

—Ja ho faré... Ja ho crec, que ho faré —els va respondre quan ells ja eren gairebé al replà de l'escala.

Un cop el matrimoni Vilamanya-Enseula va abandonar l'edifici del jutjat de pau, el jutge Pic es va llençar de nou al seu despatx. Va omplir la taula de citacions judicials. Va convocar el doctor Boadella, els testimonis, el maquinista, en Caselles com a cap d'estació, el nebot dels Vilamanya i el guardaagulles. Tots a primera hora de la tarda, al seu despatx.

Els va rebre radiant. Amb una rialla ampla d'aquí a allà.

Va explicar la revisió del cas des del començament. La seva astúcia a descobrir que el tren havia frenat en sec. I el punt clau dels tres-cents metres. El pas de la draisina uns deu minuts abans que el tren ràpid, l'examen in situ dels cossos per part del doctor forense... i l'aparició del matrimoni després d'haver passat un mes a les fonts per curar els ossos.

Tot menys allò seu de l'esbarzer i el collaret de carn i les altres carrinclonades d'en Boadella.

—¿Què volem més...? —va dir a tots els presents per concloure—. El maquinista admet que no va atropellar ningú

93

amb el seu comboi. El metge forense justifica una defunció feta, diguem, damunt per damunt. Els vellets ni en volen saber res. I el jove nebot Jacob Vilamanya queda més que satisfet. ¿D'acord?

—Però hi havia dos cossos sobre la via... —es va atrevir a dir el cap d'estació, perplex.

—Però això no vol dir res, senyor meu! —va indicar el jutge Pic—. Nosaltres ja hem resolt satisfactòriament el nostre cas. Ha estat un encertat toc de retoc! —va afirmar el jutge Pic, satisfet.

Va saludar tothom al llindar de la porta del despatx.

Amb paraules per a cadascun dels citats i amb alguna observació o altra.

—Ah!, doctor Boadella... —va exclamar, mantenint-li aferrada la mà en l'encaixada—. Ha estat un plaer col·laborar amb la ciència! —I va afegir en un xiuxiueig gairebé imperceptible pels altres—: Ja veieu que no he dit res del collaret de carn tèbia ni de l'esbarzer de cinc dits...

El doctor forense va assentir científicament.

Jo vaig ronsejar pel despatx fins a l'últim moment.

—Encara ara no entenc per què també m'heu convocat, jutge Pic... —li vaig dir.

—Oh, mireu, des del primer moment que em vau venir a advertir del cas de la via, vaig sospitar que ho sabíeu tot... I volia que fóssiu present a l'hora del desenllaç. Qüestió d'afecte, com a mostra d'agraïment, ja ho veieu... —em va confessar.

Quan jo ja era a l'altra banda de la porta, el jutge Pic encara va alçar una mica la veu per dir-me: —Tot i que, pillastre de guardaagulles! ¿Com us ho vau fer per esbrinat el que vau esbrinar i passar davant de la justícia?

No li vaig respondre. Em vaig limitar a desdibuixar un tímid somriure de complicitat. Encara ara veia la mà amb l'esbarzer empaitant-me pels voltants de la casella de punt i saltironant pels rails de canvi com una esperitada. I encara ara sentia aquella veu deshumanitzada: «Els vells!, els vells!», deia.

No. No hi volia pensar més.

94

(92,7 MHz) POT DE CAMBRA Havia viscut sempre reclòs, tancat en ell mateix, sense obrir-se als altres. Diríem, des d'una teoria socio-psicològica corrent, que no alternava o que no li plaïa l'art d'alternar i en canvi fruïa a manta tancat al seu estudi, mirall de reflexions, cambra de ressonància de les seves inquietuds, testimoni privilegiat de les seves actituds íntimes. Era prim, alt, però ni sec ni escardalenc. A mida. Vestia com qualsevol vivent que viu —vet aquí la paradoxa— al dia. I pel seu aspecte extern no hauríeu dit mai que cremava hores en solitud, que ell titllava com a encens d'artista. Pintava. Embrutava teles. Emmarcava i desemmarcava velles impressions que bevien de les deus d'estil de Pollock, Marx Ernst, Mondrian, Van Gogh, Paul Klee, Picasso i, només de tant en tant, les emmarcava de nou quan havia assolit en un estat d'èxtasi fer-les esdevenir, amb uns quants retocs, uns finíssims Toulouse-Lautrec o uns càlids Pissarro.

Des del dia que va descobrir que el seu esperit reclòs l'havia menat a una saturació pròpia d'individu resclosit, va deixar de plagiar —perquè haureu endevinat de seguida que Lup era un empedreït del plagi—, i es va retirar del cim de boires que l'havia tapat més de trenta-dos anys i, incomprensiblement, es va fer cuiner.

Quan jo el vaig tractar, ell ja estava fet un mestre gastrònom. I no era gens insòlit que fos així. Lup havia conreat en la seva època de, diguem-ne artista, el tacte, la

95

sensibilitat, el punt precís de tast que calia per posar-se davant dels fogons amb un mínim de dignitat professional.

Lup gaudia aleshores del respecte dels més farts que sovintejaven el petit restaurant que s'havia fet seu, comprat a un patró de mar vell i garlaire que va arreplegar els diners a cabassos en el temps de l'estraperlo i que, quan va acabar com un vell embriac i escurat de butxaques, va optar per fer de la casa un prostíbul de mala mort aprofitant que ja havia passat el temps d'angúnies i que no calia enriquir-se, ni podia fer-ho, amb els salonets privats del darrere de la casa de menjars ocupats, una nit sí i una altra també, pels prohoms més coneguts en el camp de la desinflada economia, els quals havien fet de la ciutat un gresol de savis i de nobles quan encara Lup era un cadell aferrat als mugrons de sa mare i quan, segons versions posteriors de la bona dona, aquell qui havia estat el seu pare trescava i grimpava muntanyes endins com un magnífic maqui-isard reclòs en les passions de l'home que se sent vencedor malgrat no haver obtingut la victòria. De la mateixa manera que anys a venir es reclouria el seu fill Lup en una mena de maqui de maquis lliure d'isards que és el que és l'artista: un home d'homes lliure de tot.

Ara, Lup, mestre de gastrònoms, plagiava receptes de tota mena amb una destresa tan refinada que ningú no ho notava. I els seus plats eren tema de desig del secret, d'elogi, d'estudi i de publicacions fulletonesques que no paraven d'enriquir-los d'artesanal vulgaritat.

Qui sap si, per aquella analogia pròpia dels golafres que fa pensar que la cuina que no és francesa no és sinó plat de pobre, aviat els comensals del petit restaurant el van anomenar Llop, ignorants de la pura idoneïtat de Lup, i per respecte al lloc hi van afegir, ben a propòsit, Llop de Mar. I a manera que havien anat transcorrent els anys i Lup havia perdut la frescor de fadrí i la flaire alleugerida que respirava el seu cos i havia posat carns en un procés de grossària inaturable i ben pròpia dels cuiners, va ser anomenat, a partir d'una gesta que va ocórrer i que ara mateix em proposava explicar, el Vell: el Vell Llop de Mar! Lup, per a nosaltres, o millor ja: Lup el Vell Llop de Mar, s'havia conreat un nom, una fama i un prestigi. Era estimat per tothom i plagiat descaradament pels nous iniciats en l'art de la cuina. Era demanat, reclamat i imprescindible entre les taboles d'amics i havia de demostrar que el que era capaç de

96

fer als fogons ho podia igualar i superar amb escreix amb les dones i el llit.

Ja sé que el to líric de la meva contalla rep, arribats en aquest punt, com una mena de clatellot, però el bon home de taula associa la seva dèria amb el llit. Això que ara potser s'ha perdut una mica, en l'època a la qual es refereix la nostra història era un fet prou constatable per aquells que n'hagin tingut referència o, en tot cas, n'hagin llegit alguna cosa.

Esclar que algun lletraferit que formi part de les elits de la meva cultura em pot objectar que no tot és com s'explica i em pot fer lliscar per les descripcions adjectivals de Josep Pla, sempre a la vora d'un bon plat de casa i lluny de qualsevol rastre de dona! Però l'escriptor d'El que hem menjat —que munta troica a l'hora de la plàcida mort amb Shakespeare i Cervantes— no era, tot i el que molts poden creure, un golafre com aquells als quals jo al·ludeixo.

Així, doncs, Lup el Vell Llop de Mar no era, tampoc, com el mestre Pla, cap golafre. Més aviat tirava a miquetes i passava amb qualsevol cosa, que menjucava en un racó de la seva cuina artesanal, sempre assegut en un tamboret davant d'una envellida taula de fusta i envoltat de ganivets de cuiner, crostons de pa i una ampolla de vi posada amb amor cada dia en un recambró particular de la cambra frigorífica del bordell versus restaurant.

Lup era un tímid, potser pel seu esperit reclòs. Ho era d'artista quan plagiava els grans genis de la pintura de la mateixa manera que ho havia estat de petit i ho seguia essent de mestre cuiner. I la timidesa que Lup portava a la pell era de la mena de timidesa més crua que jo hagi conegut mai. És aquella mena de timidesa que, al primer crit, no treu les seves urpes en cap altre lloc més sinó a la taula i al llit.

Per això el Vell Llop de Mar passava amb cançons un dia i un altre i romancejava com si fos del ram de l'aigua, avorrit, com si estigués fastiguejat de la vida, o com si el diable de la frustració enamoradissa li hagués envaït el cos i no el deixés viure tranquil.

—Deixeu-me en pau i no em toqueu més els collons!

—havia grunyit un vespre des del darrere de la seva humil taula de comensal, empunyant un dels ganivets de fulla ampla per espellifar bistecs i clavant-lo com un assassí, fins a fer-lo tremolejar de vibracions una bona estona, en el tauló de fusta tendra com tots els que hi ha a les cuines de bona vida.

97

Però la frustració esmentada barrinava i feia forat i li corsecava el cervell. I va començar a perdre el son una nit rere l'altra. I els que més el coneixien asseguraven que començava a perdre greix d'un mes per l'altre.

I ho feien pagar a la feina, tota la vida de panxa al foc, sense esma ja ni de rostir-se el melic, sense saber què és la fredor al cos i el sentir-se poca-pena amb els dallonses erts sota uns tristos pantalons amb bragueta.

—El Vell Llop de Mar és un calent de vida! —deien els eterns envejosos, entre xiuxiuejos—. Fixeu-vos com s'arrecera amb el davantal torrat de l'escalfor i quina transfiguració que se li reflecteix al rostre quan se sent amo i senyor de les cassoles i de les paelles més gegantines de la cuina creant els seus plats sobre les rodanxes dels fogons...! Adoneu-vos amb quines arts més sensuals fa anar els cullerots i les espàtules i els ganivets...! Els plats de les comandes li arriben a les orelles com si sentís ploure i diríeu que és incapaç d'assumir la cantarella dels cambrers que van i vénen adelerats de les taules a la cuina... Ell ni es gira mentre dura el ritual, però els seus plats van sortint sobre el taulell de comandes, com aquell miracle extraterrenal tan conegut per tothom, el de la multiplicació dels pans i dels peixos!

Vet aquí on l'havia fet anar a parar, a Lup, la seva timidesa de pot de cambra. Només ell sap com li empetitien el cor i li encongien l'alè aquelles conspiracions envejoses que el feien blanc de mirades i eix d'envitricollades pilotes de xafardeig que s'anaven fent grosses.

I un dia al vespre es va aixecar de la taula. I va grunyir com un boig.

—Iiiaaà! —va exclamar.

Tots els que en aquella hora omplien la casa de menjars, que no eren gaires perquè ja havia caigut la nit, van córrer cap a la cuina.

—Iiiaaà! —va repetir ell, posant-se dempeus damunt el tamboret en el qual seia i engegant a rodar a puntades de peu el plat que no havia ni tocat, el joc de ganivets, l'ampolla de vi i els rosegons de pa.

—Seguiu-me si els porteu ben posats!—va incitar els que el miraven.

Primer s'ho van prendre com una sortida d'aquelles que tothom té i que ningú no li coneix. Més tard, alguns van començar a insinuar si no l'havia tocat la bogeria de tant de

98

feinejar al fogueral. I els més llenguallargs no es van estar de dubtar de la professionalitat de Lup i van assegurar que, o anava pitof, o no era sinó un recurs dalinià que a la llarga li portaria més fama i més diners.

Res d'això. No havien passat ni cinc minuts des que els va invitar a seguir-lo, quan va aparèixer per la porta d'una d'aquelles cambres del restaurant que havien estat salons reservats anys ha i que ara feien trista i pudorosa funció de vestuaris del personal. Amb un vestit de carrer, pantalons de ratlleta, camisa de cotó morè, un pullover sense mànigues, una corbata anusada amb grossària d'acord amb el seu cos, un drap de cuina blanc dels grans penjant del coll a banda i banda com una bufanda que més tard s'utilitzaria d'aquella manera no pel fred sinó com a toc de distinció, i amb un casc de protecció de corredor de bicicletes de velòdrom amb una cinta botonada que amb prou feines li arribava a mitja barbeta per fermar-lo i, al seu costat, agafada amb les dues mans pel manillar, una bicicleta de les d'últim model, a jutjar per les sofisticacions, amb els pneumàtics brillants de tan nets i amb les cadenes i els radis i els pedals lluents com joies de tan nous.

—Seguiu-me.. Però només si els hi porteu, de ben posats!

—va reblar, amb una mirada d'ogre a les parts íntimes dels que l'escoltaven.

Els que eren més de la gresca el van seguir. D'altres només ho van fer per no perdre's allò que podia arribar a canviar de parer tot el que pensaven d'aquell Llop de Mar. Molt pocs —¿tres o quatre potser?— no hi van anar per por que Lup no estigués capgirat del cap i no els portés a una fi que podia ser tràgica.

I així, un cop format el seguici, amb Lup al capdavant com un nen de bolquers amb el seu casc ciclista de protecció, es van encaminar tots plegats carrer ample avall.

—¿On ens portes ara, Lup? ¿On ens portes, Vell Llop de Mar...? —deien alguns que li guardaven les espatlles en un to mofeta.

—De cara avall la mè i tot corre! —deien uns altres, convençuts que serien l'esquer d'alguna atzagaiada de Lup que podrien recordar tota la vida.

Ell només els va respondre quan ja gairebé hi eren.

Davant la porta d'entrada. Amb els focus de la pista que es

99

veien des de fora. Amb el tuf de suor que impregna l'ambient que envolta les instal·lacions esportives.

—Al velòdrom... —va dir amb una serenitat impassible.

Quan hi van arribar, Lup el Vell Llop de Mar els va reptar a tots a córrer. A la caseta del velòdrom llogaven bicicletes per quatre rals.

Ningú no va accedir a la proposta.

—Que acabem de sopar, home, Lup... —es van excusar alguns.

—¿Que vols que se'ns regirin els budells en aquestes hores de la nit...? —van fer uns altres.

—Doncs correré jo sol! —va sentenciar ell.

Els primers que van abandonar el velòdrom, convençuts que Lup els volia fer perdre la paciència rodant i rodant per la pista sense parar, van ser els més de la gresca. Els que hi havien acudit per no perdre's de què anava la cosa es van esmunyir darrere d'ells amb la cua entre cames. I els més fidels que s'hi van quedar, ¿un parell potser?, contarien anys després el que recordaven d'aquell dia: que ja eren ben bé tocades les tres de la matinada quan van caure abatuts, esgotats, cansats de cridar, convençuts que Lup no els sentia ni els volia sentir quan passava prop seu, rabent, pedalant i pedalant com un esperitat per la pista ovalada, i li deien que ho deixés córrer, que li agafaria un atac de cor, que ja ho veien que ell sí que els portava ben posats.

L'endemà no n'hi va parlar ningú. Van optar per acabar creient que el Vell Llop de Mar havia begut més del compte i que si tomba i que si gira i tal dia farà un any.

Això, abans que els cambrers del petit restaurant de Lup comencessin a endreçar les taules després dels sopars i estiguessin preparant els serveis per als esmorzars de l'endemà al matí.

Perquè una estona després, Lup va tornar a aparèixer com la nit anterior amb una vestimenta semblant i amb la mateixa bicicleta.

I aquesta vegada no els va dir res.

—Bona nit i bona hora... —només va deixar anar entre llavis, morrut.

La història és llarga. No l'acabaríem mai. Lup el Vell Llop de Mar va seguir anant cada nit al velòdrom a voltejar i voltejar per la pista com un bòlid, qui sap si obrint camí del futur a allò que després s'anomenaria starting o àrea de

100

sortida, i que serviria per desfogar les cremors o les timideses acumulades d'alguns, com diu que ho fan els practicants de lluita lliure que amb les abraçades no s'acaronen, no, i que no saben on piquen, no, com es vol fer creure, sinó que trampegen l'adversari com un autèntic enemic i li fan blastomar les carns flonges i li fan maleir els ossos, si els hi troben.

Doncs, Lup el Vell Llop de Mar corria encenent les rodes de la seva bicicleta, enfilant-se fins al nivell més alt i de més pendent de la ruta ovalada i posant el velòdrom de panxa enlaire, gairebé travessant-lo com una fletxa amb el cos penjant, absent de tot, rei del velocípede, al capdamunt de la pista i a la vora més peraltada!

Els primers dies d'aquella exhibició, alguns hi acudien fins passades altes hores de la matinada, expectants, incrèduls d'allò que es contava sobre la resistència de Lup. Més endavant ningú ja no en feia cabal i el veien sortir del bordell de menges amb la bicicleta i fins i tot el saludaven.

—Bona nit tinguis, Vell Llop de Mar... —li deien, ensopits pels últims traguitxols de la nit.

El velòdrom va caure en decadència i el municipi se'n va desentendre. Però Lup va seguir anant-hi cada nit. Si per atzar trobava la portalada barrada, s'enfilava per un dels murs. I quan van tallar l'electricitat de les instal·lacions, es va instal·lar un fanalet a la bicicleta, cosa que encara feia que la seva cursa semblés més espectral segons explicava alguna ànima forta que s'hi arribava per comprovar si eren veritat les facècies que se'n contaven.

Tota aquesta llegenda va acabar envoltant de cabassos de fantasies les nits de Lup, que ara alguns ja anomenaven amb l'afegitó esportiu al nom de Vell Llop de Mar del Velòdrom.

Fins que un dia no se'n va saber res més. I la casa de menjars va tancar i va donar pas a un jove cuiner, antic contrincant de Lup, que la va adquirir a la subhasta pública, on el restaurant havia acabat arribant, per poder fer front als deutes dels proveïdors i als sous de l'últim mes del personal, que es van trobar sense tenir un pa a la post d'un dia per l'altre. Però va durar poc. La cuina del nou xef —perquè des del primer dia es va presentar a la cientela com a xef—, no va caure en gràcia als tertulians habituals que s'havien fet a les delícies del Vell Llop de Mar i, ara l'un ara l'altre, van anar

101

abandonant el lloc, i això, només això, va provocar, com un malefici en cadena, que al cap d'uns mesos el restaurant es reconvertís en un supermercat, i més tard en una botiga de mobles antics, i més endavant en una sucursal bancària que després també faria fallida. ¿I Lup, doncs?

De Lup, res. Com si s'hagués fos. Com si la neu l'hagués engolit qualsevol dia d'hivern, tal com devia engolir son pare maqui. Enfonsat com un vaixell imaginari del qual l'havien fet patró les males veus.

I potser sí que hi havia alguna cosa més...

El velòdrom va anar caient a trossos a poc a poc... I el va envair la fosquedat que només trenca la seva negror els dies comptats de lluna plena... I els antics vestidors van ser assaltats per encauar-hi els actes furtius dels qui feien l'amor pels corriols a les fosques... I va venir la troballa d'unes cassoles com a cossis i d'unes paelles com a bassiols i d'unes espàtules i d'uns cullerots bruts de pols i de runa... i de restes sense cap ni peus... Restes fútils de cossos gairebé incognoscibles, gairebé no cossos... Però cossos a fi de comptes... Cossos de dona... De dona estimada... De dona feta dona en caure la matinada... De dona plagiada, potser.

I els ganivets mestrívols de la cuina de Lup el Vell Llop de Mar del Velòdrom escampats per terra. Com artífexs frustrats. Esmolats encara.

102

(96,3 MHz) HERÈNCIA PUTATIVA

¿Quantes vegades havia canviat de casa aleshores? ¿Tres? ¿Quatre, potser?

Retrobar el gruixut dossier que, feia temps, m'havia arribat a les mans de part de la Pilar Brunisella era com una mena d'obsessió professional des que havia aconseguit la plaça d'assessor de publicacions de l'editorial.

M'havia proposat desenterrar les actituds més heroiques i les més encofurnades per mor de la dèria d'escriure. L'edició de caire antològico-anecdòtic retrataria una època i una acció de resistència poc estudiades.

Pilar Brunisella i el seu marit —Abelard Vallmarí, de professió escriptor— seien, solitaris, en una de les taules que omplien el reduït saló noble del restaurant on es faria públic el guanyador d'un prestigiós premi literari de novel·la.

Hi havia diners per al premiat. Pocs, d'acord amb les circumstàncies de la convocatòria del premi, que havia nascut per recordar un antic combatent de l'ofici, ànima i ideal de la Penya Literària. Hi havia també la presència de socis distingits acompanyats dels amics de sempre. Hi hauria, sens dubte, alguna lectura emotiva, aplaudiments per als membres del jurat i, sobretot, l'oportunitat de fer taula amb comensals de lletra menuda.

Els Vallmarí-Brunisella gaudien de l'ambient íntim i seriós de la vetllada i a la vegada se sentien protectors i protegits entre els convidats d'honor, els directius de la Penya Literària i alguns desconeguts que tothom prenia per escriptors candidats pel seu aspecte d'esquirol boscà i a jutjar per les llambregades que feien des d'un racó del saló.

103

El preu del menú, prudentment encarit per mantenir el prestigi i el rigor del premi, era ara comentat discretament per bona part dels comensals acabats d'arribar, que el consideraven dignament exòtic si es tenia en compte el que costa mantenir els ideals pels quals un viu.

El jove escriptor, a qui el secretari del jurat havia telefonat a corre-cuita per poder desfer el secret a l'hora de les postres, acaba de sentir, mentre s'aproxima a la taula dels Vallmarí-Brunisella, els renecs de l'home.

—Cristo de déu...! Mecàgondena, Pilar...! N'estic fart, mira...! N'estic fins als collons, ja ho veus!

Atentament, el jove demana d'ocupar lloc a la taula al mateix temps que el tresorer de la Penya se li atansa per cobrar-li el tiquet del sopar i demostrar-li així la seriositat de l'acte.

Mentre el jove escriptor paga, visiblement enutjat pel fet d'haver de mantenir el silenci de confessió anticipada pel secretari del jurat, els Vallmarí-Brunisella —que no han deixat de mirar de reüll el nouvingut—, comenten ara, amb ànims d'entaular-hi conversa, el menú de la nit. És l'home de la lletania, però, Abelard Vallmarí, qui, resolut, s'encara al jove i pren la iniciativa: —No em feu cas, jove... Tots aquests renecs, de fet, no alteren gens ni mica la situació... ¿Us agrada el brou?

—¿Brou...? —pregunta amb aire una mica desconcertat l'incògnit guanyador.

—¿Brou de què? —intervé animada la Pilar Brunisella, disposada a mantenir un tête-à-tête amb el seu marit.

—¿Que no ho saps, de què cony és el brou, Pilar?

—De gallina, ves!

—Doncs, això, brou de gallina!

—¿Què més hi ha?

—Filets de llenguado...

—Sols o...

—Amb llagostins a l'holandesa...

—¿A l'holandesa?

—Llom de vedella a l'anglesa...

—¿Quin tipus de vedella?

—De rosbif, dona!

—A mi, que m'hi posin uns pesolets, ja ho diré quan passi el cambrer, ¿eh?

104

—Amb pesolets, amb pesolets... Ja et fotran uns bons pesolets! Amb guarnició de llegums naturals te'ls portaran, que és com ho diu aquí.

—Ah!, així...

—I pastís especial «Nit Literària»...

—No és de la casa...

—Especial i prou.

—Deu ser d'aquells que apareix per la porta de la cuina tot carregat d'espelmetes enceses com un castell de focs... ¿Oi que deu ser d'aquells?

—I jo què collons sé com és! Especial! Especial «Nit Literària»!

—¿I prou?

—¿Encara no en tens prou, Pilar? Cafè, licors i cigars...

—Ai, jo en passo, si no és una til·la...

—I vins de la Rioja...

—Com si no en tinguéssim de casa!

—I cava Codorniu...! Mal pet els ofegui! ¿Què els costaria d'escriure xampany en lloc de cava?

—¿Brut... Gran Cremant... Extra...?

—No ho diu, ja ho veurem...

—Mira, potser encara en faré una copeta, mal per bé...

—I aiguarràs per al guanyador!

—Oh!, quines coses de dir, Abelard!

—Aiguarràs i cianur per rematar-lo, sí senyora —va exclamar en Vallmarí—, i per acabar amb aquestes fanfarronades que només serveixen per omplir els ventrells de quatre pagats!

—Abelard, no t'engresquis!

—Ni Abelard ni punyetes! A veure si no podré dir el que em sembla després del que m'ha costat la festa!

—A mi no m'ho facis pagar... Sempre dius que aquest premi no te'l vols perdre per res del món... Jo ja saps que no m'hauria mogut de casa, que avui hi havia la Jane Birkin al xou del Casas... que ja és prou maca... i literària...! Je t'aime, moi non pluuus...! —cantusseja la dona.

—Au, Pilar, no em sacsegis l'os de la música amb literatura eròtica que no et vull dir una cosa més gruixuda davant d'aquest jove... Em mates el cuc de l'orella tres mesos seguits des que reps la convocatòria del sopar del premi i ara em vols fer creure que sóc jo qui segueixo aquestes bajanades

105

de la cultureta dels trons...! Au, dona...! ¿Que et penses que no em fa peça, a mi, la Birkin aquesta?

La Pilar Brunisella, com si no hagués escoltat el seu marit, canvia de rosca.

—Mira, Abelard, què hi diu darrere el menú... Oh, que maco!, fixa't quin gust...! I també hi ha un dit de cinteta catalana.

—Sí, ves, com a les corones de flors dels morts... Fuig d'estudi ara tu...

—Doncs a mi m'agrada molt que hi hagi la cinteta, com als aplecs, i com a les sardanes. I fins i tot a les manifestacions que es fan dels obrers i dels aturats n'haurien de donar, de cintetes amb una agulla, per posar-te-la al pit...

La bandera sempre serà la bandera!

—La senyera, Pilar, la senyera... A casa sempre n'hem dit la senyera!

—A casa vostra sí perquè sempre heu estat uns carques i uns fabristes i no viviu el món que evoluciona... Sempre recordaré allò que contava ton pare de quan treballava a telègrafs, quan la Mancomunitat, devia ser el vint-i-dos... —la Pilar Brunisella s'adreça al jove escriptor—. Els de Madrid van fer una vaga de braços caiguts, perquè traspassaven les xarxes de telèfons a l'autonomia, i ell, el pare de l'Abelard, des de Barcelona, va agafar una connexió amb un d'ells i li va recitar de cap a peus l'Oda a la Pàtria de l'Aribau! Els braços i tot el món al damunt els devia caure als altres! —la Pilar s'encara una altra vegada al seu marit—: Una mica carques, sí, Abelard, que ho eren a casa teva... I tu encara ho ets una mica com ells!

—Moltes gràcies, dona, ¿una mica només? —l'Abelard Vallmarí s'adreça també al jove escriptor com havia fet la Pilar—. El pare ja era dels que va esbroncar la Marxa Reial al camp del Barça, que va costar sis mesos de clausura al club per imposició del vell Milans del Bosch. I aquell mateix any ja era de la junta de l'Orfeó Català també clausurat pel mateix, beneït sigui, governador! I d'això, ara se'n diu ser una mica carca!

—No, no, una mica, no! Un tros, un tros així!

La Pilar eixampla els braços com un crist en majestat i toca, sense voler-ho fer, un comensal que arribava tard i que encara buscava taula.

—Ai, perdoni... —s'excusa ella.

106

—No és res... amb molt de gust... —diu ell.

—Discutíem el menú amb el meu marit... i se m'ha escapat la mà...

—Que sigui per molts anys... —fa broma el nouvingut—. ¿Vostès esperen algú?

—No... no, senyor... El meu marit i jo anem sols... i aquest jove d'aquí davant no sabem gairebé ni qui és, ¿oi, jove...? És que som tan xerrameques, l'Abelard i jo...

—Això m'interessa, doncs! ¿M'assec aquí? —es convida el comensal sense taula.

—Ai, segui, segui, com més serem...

—Més riurem! Bé! —remata el nouvingut.

Ell agafa lloc. Observa amb un somriure als llavis l'Abelard Vallmarí i la Pilar Brunisella i el jove que, poc avesat a aquesta mena de festes, només espera que llegeixin el veredicte per sortir volant del restaurant i tornar a la màquina d'escriure que ha deixat a casa amb el el paper posat al carro.

Perquè ell és un escriptor i no un protector de golafreries, pensa.

—I aquest jove com es diu, vejam... —diu rialler el que acaba d'afegir-se a la taula.

Els tres, d'edat avançada per si no ho havíem dit i amb aquella cara d'experiència que només s'adquireix en temps de resistència, esguarden l'encara anònim guanyador i esperen la resposta. Que arriba tard i ennuegada per por de no violentar els veïns de taula i amagar-los que ell és gairebé el guanyador de la nit.

—Jo sóc aquest d'aquí... —fa assenyalant amb el dit menovell un nom al capdavall d'una relació d'aspirants.

—Ah, caram! —exclama Abelard Vallmarí—. ¿Així vostè és un escriptor? —diu amb èmfasi.

—Ai, quina il·lusió! Veus, Abelard... si t'haguessis quedat amb la Birkin t'ho hauries perdut! —burxa la Pilar Brunisella amb un cop de colze al braç del seu marit.

—¿Escriptor? ¿Aquest d'aquí diu que és...? —afegeix amb posat dubtós l'Abelard. I llegint la seva travessa, busca el nom de la novel·la tot resseguint la llista amb el dit.

—No m'agrada gens el títol, jove... i perdoni'm, eh... —fa l'Abelard després d'haver-hi reflexionat sàviament una estona.

—Jove... no hi fa res —intervé el veí—. A mi tampoc no m'agrada el meu nom i he aguantat fins ara. Pompili!, en farem setanta-set!

107

—Deunidó! Per molts anys, senyor Pompili! —fa el futur escriptor.

—¿I vós, Abelard? ¿Quants en compteu ja...? No feu gaire bona cara, que diguéssim... —va objectar Pompili.

—Vós potser no heu passat el que he passat jo... I en tinc seixanta-nou, per ara, i si no fos pel cap...!

La Pilar Brunisella assenteix amb una caparredeta sense abandonar d'entre els dits el cartronet del menú.

—¿Vostès ho troben bé, que molts dels plats del menú estiguin escrits en anglès i holandès i de la Rioca i en estranger, en un sopar d'una festa com aquesta? —interromp.

—Refotre, Pilar, que parlem aquest senyor i jo! —fa el marit.

—Només ens queda el brou en català... i, això, si és que la gallina ve del país!

—Desenganyi's, senyora, de gallines del país... no en queden! —sentencia Pompili, atent.

—¿Ah, no? —diu gairebé commoguda ella.

—Ja fa temps que mengem enganyats!

—Sí, a mi també m'ho sembl... ¿però alguna en deu quedar, oi?

—Cap! —Doncs, com li deia... —afegeix l'Abelard sense seguir el fil que han encetat la seva dona i en Pompili—, si no fos pel cap, jo...

—¿Què hi teniu al cap, doncs, Abelard? —fa l'home en un to de familiaritat que la Pilar agraeix amb un somriure.

—Tant que he arribat a escriure, jo! —es lamenta l'Abelard.

—Ah!, així vostè també... —fa, animat, el jove escriptor.

—No! —el talla amb el palmell al mig de la taula i amb els cinc dits estirats i ossuts per fer més enèrgica la negació— . No! Jo no en sóc cap... d'aquests de la llista. Jo sóc a la llista negra!

—¿Què dieu ara, Abelard? —exclama en Pompili que ja ha pessigat un dels panets que esperen el torn de plats.

El cambrer arriba i dóna la bona nit a la taula i es fa una pausa mentre serveix el brou de gallina per ordre de sexe i, després, d'edat.

—Jove, pst!, jove... —l'increpa la Pilar.

—Senyora... —respon atent el cambrer.

—¿Que ho sap, vostè, si és del país, la gallina?

108

L'home travessa amb la mirada els quatre comensals de la taula. Tots quatre. Somriu finalment per sota el nas. I en un xava fidelíssim respon sense embuts disposat a tallar-ho des del primer moment: —No l'hi sabria dir, senyora... Però ara mateix ho preguntaré a la cuina, al pollastre, que encara és viu!

I esclata a riure grotescament mentre gira cua i se'n va.

—¿Ho veu com no? —li fa en Pompili.

—Aquesta gent té feina ara, Pilar, no els atabalis! —la renya el marit, ofès, de fet, per l'acudit del cambrer.

—Bon profit... —trenca el jove escriptor.

Hi ha un lapsus mentre tothom xarrupa el brou a culleradetes. Només uns escassos minuts esperats prou estona per no malmetre amb converses banals a taula.

—Parleu-nos d'aquella llista negra, home...! —insisteix en Pompili.

—He, he —fa mofeta l'Abelard—. ¿Us ha picat la curiositat, oi?

—Home... sempre és bo saber coses —es justifica l'altre.

—Més de vint anys! M'he estat presentant-als premis com aquest jove més de vint anys, jo! Sóc un escriptor innat...

Escric de tot: teatre, novel·la, conte, narració, poesia, assaig...

Al trenta-vuit, fixi's si era jove, jo ja era al Poliorama, el dia del gran homenatge a l'Enric Borràs... Quin artistàs, en Borràs!

I com va sonar l'escena de Terra baixa! En Companys i en Negrín i fins i tot el general Rojo el van aplaudir! Després ell els va recitar una mica un tros de l'Alcalde de Zalamea, per allò de la solidaritat entre els pobles. Que emocionat que estava, l'home. Llàstima que vam haver de sortir corrent perquè van començar a sonar les sirenes de bombardeig, o si no...

—Caram... —exclama l'escriptor novell.

—Però ara ja no em presento enlloc, ni vaig a cap homenaque d'aquests que s'organitzen! Que s'ho facin! No necessito que em bategi ningú, jo... I no estic per admetre les trampes que fan...!

—Home... —objecta el jove escriptor, vermell de galtes, qui sap si per l'escalforeta del brou.

La Pilar Brunisella continua assentint i en Pompili fa un cigarret.

—¿Em permeten...? —diu quan ja l'ha encès.

—Faci, i ara! —concedeix la Pilar, sol·lícita.

109

—Sí, home, sí, trampes! —continua l'Abelard, indignat—.

Vostè és molt jove! Ja m'ho dirà quan porti els meus anys...

Els premis literaris només són això: premis i prou... Però l'obra... l'obra de veritat... aquesta sempre surt un dia o altre i sempre és bona!

—Amb això teniu tota la raó del món —admet en Pompili.

—¿Que si tinc la raó...? Com hi ha Déu i Maria Santíssima, si tinc la raó...! Per això dic que jo ja ni m'hi presento als premis.

—¿Però encara escriviu ara? —fa el jove escriptor, xarrupant l'última cullerada de brou.

—No, ara ja no... Per això del cap —diu l'Abelard.

—¿Què hi teniu al cap, doncs? —s'interessa novament en Pompili.

—Més aviat diguem: què no hi tinc! —respon l'Abelard.

—Malament! —sentencia en Pompili amb to de doctor.

—Jo era professor de comerç... —explica l'Abelard Vallmarí—. Tota la vida, professor de comerç, de comerç i de comptabilitat... interès simple, interès compost, regles de tres, lletres de canvi, pagarès, documents bancaris, assentaments comptables, pèrdues i guanys, balanços... i alguna cosa de francès, per allò de l'exportació: ¿dequelculerelaxemisdemonfrèeer?... etcètera, etcètera... Feia classes deu hores al dia!

—Doncs, us devíeu guanyar força la vida... —exclama en Pompili.

—Per anar tirant! —talla violent, l'Abelard.

—Home... Jo no les treballo pas, deu hores... No les he treballades mai... Qüestió de salut!

—¿Què sou vós? —fa l'Abelard, picat ara ell per l'interès.

—Metge —afirma l'altre, sense donar-hi importància.

—Ah! —fa sorpresa la Pilar amb uns ulls d'aquí a allà.

—Bon ofici! —admet l'Abelard.

—No us ho cregueu pas... Ves l'edat que tinc i encara treballo!

—Home, això perquè voleu... —objecta l'Abelard Vallmarí.

—No... Perquè vull, no... Perquè estic malalt i m'haig de visitar...

—¿No hi ha un pam de sa, oi? —fa la Pilar—. ¿I què teniu, doncs, senyor Pompili?

110

—Això... —i el doctor es dóna tres copets febles amb el dit índex al cor.

—Mmm... —mussita l'Abelard, arrufant el nas.

El cambrer d'abans passa tibat per la taula i retira els quatre bols del brou. Un altre cambrer arriba amb una plàtera al braç farcida de tot un mostrari de peix.

—Passo... —fa el doctor.

—Una miqueta, una miqueta només... —la Pilar Brunisella.

—Ai... Si no és fresc... —remoreja l'Abelard.

—¿I vostè? —fa el cambrer, encarant-se al guanyador i tement que tampoc no en voldrà.

—Posi, posi... —permet ell.

El doctor s'adreça al cambrer.

—¿Em podríeu portar, en canvi, un parell de llimones?

—De seguida, senyor —fa el cambrer, exageradament atent.

—¿Veu? Si no fos metge, ara em menjaria mitja plàtera d'aquest peix i m'atiparia com un senyor i només enfilar el primer replà de casa: pum!, adéu Pompili.

—Tot el que es guanya de tenir el remei a casa... —fa la Pilar.

—A mi no em serviria de res ni això... —es lamenta l'Abelard.

—¿I doncs...? —fa el doctor.

L'Abelard fa un gest semblant al d'abans del doctor i amb l'índex es dóna tres copets febles i senyorívols al front.

—El cap... —diu.

—Oh, això ja ho heu dit! —es queixa el doctor.

—La memòria! —desvela la Pilar, patidora i, a la vegada, disposada a no deixar passar per alt la presència del doctor a la taula.

—Com els secretaris de les juntes, vaja! —fa rialler el doctor.

—Això mateix... —diu l'Abelard un pèl picat—. Amb l'única diferència que jo la perdo del tot i no me'n recordo ni que al món sigui. Ara, això sí, pregunti el que vulgui que li seguiré la conversa amb el cap clar...

—Això és una sort, home de Déu! —crida el doctor Pompili quan l'ambient del restaurant ja ha assolit un punt càlid pels Rioja servits des de primera hora sense permetre que les copes estiguin buides.

111

—Ja us fotran, una sort! —diu l'Abelard.

—¿I de què us ve això, vejam? —s'interessa el doctor, mig per compromís.

L'Abelard mira a banda i banda de la taula. Escruta el jove escriptor amb desconfiança i, ajupint una mica el cos sobre la taula, diu, afluixant la veu: —D'un mal cop feixista!

—Ospedré! —exclama el doctor.

—Del quaranta ençà... Jo era funcionari a l'ajuntament, abans d'haver de posar-me al comerç... per força!

—¿Per força...? —fa el doctor.

—Sí, per força. Em van depurar. Em vaig saltar a dreta llei l'ordre de no parlar català en acte de servei...

—I algú us va apallissar!

—Ca, home! Vaig topar amb un excombatent franquista que em va denunciar.

—I us va afectar la depuració, vaja.

—Més o menys.

—Jo no la puc perdre per res del món, diantre, la memòria —es lamenta el doctor—. I mireu que no em faria res...

Un aprenent del cambrer porta un plateret amb un parell de llimones tallades pel mig. Pregunta qui les ha demanat i el doctor li fa el senyal.

—Veuen... —fa als de la taula—. Si ara no tingués memòria, no hauria demanat això.

—Ai... quin esborronament, llimones soles! —fa la Pilar Brunisella amb un tremolor forçat que li acarona la pell de tot el cos fins a fer-l'hi posar la de gallina.

—No hi ha res més bo i més sa que això... —exclama el doctor. I se les té fredament amb les mitges llimones com una criatura amb la fruita acabada de pispar de l'arbre.

—Per això viviu tants anys, els metges...

—conclou la Pilar amb un to mig mofeta, mig d'enveja.

—No cal viure'n tants, senyora, no cal. Jo mateix —i el doctor es torna a palpar el cor— ja funciono amb piles!

—Quines coses de dir! —fa la Pilar, esverada de debò.

—Tan ben plantat que era jo de jove... —es dol ara l'home de ciència.

—I jo també... i jo també...! —afegeix l'Abelard planyívolament.

112

—No cal exagerar, Abelard, no cal exagerar... El doctor es pensarà déu sap què! —s'excusa la Pilar.

La conversa pren caires inusuals, sensuals, inflamats i patriòtics. L'Abelard calla i escolta. La Pilar viu pel doctor durant la resta del sopar. I el doctor els recorda que ell feia el servei a les ordres del general Batet quan els fets del Sis d'Octubre.

—¿Ferm, eh, en Companys? —diu nostàlgic el doctor—.

Hi va haver trets a la plaça! Ja el devíeu veure el dia del Borràs...

L'Abelard deixa sobre la taula un gest mig despectiu, mig desencisat.

—I en Batet... —continua el doctor—, en Batet, un calçasses que va acabar afusellat pels feixistes, ¿veieu?

—Pobre... —fa la Pilar en una exclamació més beatífica i espontània que no pas una altra cosa.

—Veu, Pilar... —exclama el doctor—. No ens mereixem aquesta cultureta de llufes i llepafils que arrosseguem a les espatlles.

—Tampoc no és culpa nostra... —intervé el jove escriptor.

—No la defenseu ara, vós! —mig va cridar l'Abelard clavant la mirada en la del novell escriptor—. El doctor té tota la raó. Cultureta de llufes, sí, doctor, sí, de llufes! —fa, marcant el seu discurs picant amb el dit sobre el centre de la taula.

—Vós, Abelard, hauríeu servit per signar el Manifest Groc... Teniu tremp, home! —li diu el doctor.

—Trempera, rai! —respon l'Abelard—. No m'hi van demanar, però... Encara el porto dins espiritualment...

—confessa.

—¿El de Dalí...? —interpel·la el jove, per demostrar d'una vegada que també és “llegit”.

—Just...! —confirma el doctor—. I el d'en Gasch i el d'en Montanyà... —afegeix—. Mireu que amb en Gasch érem amics de menuts... un bon jan!

—«Els artistes d'avui han creat un art nou d'acord amb llur època!» —recita l'Abelard, cofoi de la seva inesperada memòria.

—«Ací, però, es continua pasturant idíl·licament!» —li segueix la veta el doctor, tot picant l'ullet a la Pilar, que mig somriu aclucant els ulls.

113

—Ahahà! —aprova l'Abelard mentre repta de nou i alçant una mica més la veu:— «La cultura actual és inservible per a l'alegria de la nostra època. Res més perillós, més fals i més... empipador!» —conclou després d'un lleuger dubte.

—«Adulterador... adulterador», amic meu —corregeix delicadament el doctor.

—«Preguntem als intel·lectuals catalans...!» —fa ara l'Abelard alçant-se de la cadira i amb la forquilla enlaire.

—Abelard, fill... —intervé la Pilar indicant-li que s'assegui i que no aixequi el galliner.

—«¿De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després confoneu la Grècia antiga amb les ballarines pseudoclàssiques?» —reprèn adelerat el doctor, fitant l'Abelard amb fruïció.

Un i l'altre, en un tàndem lingüístico-embarbussat s'increpen, com ho fan els protagonistes d'una òpera en els moments suprems, amb els crits del Manifest Groc.

—«Prevenim!»

—«Sabem!»

—«Vivim!»

—«Afegirem!»

—«Anotem!»

—«Anotem!» —repeteix un dels dos.

—«Hihahihahihahihahihahiha!» —fan a cor.

—«HI HA!» —talla el doctor amb un cop de puny damunt la taula.

—«Denunciem!, denunciem!»

—«Denunciem!»

—«La manca absoluta de joventut dels nostres joves!»

—diu l'Abelard travessant durament amb la mirada encesa el jove de taula.

—«La manca absoluta de decisió i d'audàcia!» —afegeix el doctor, que encara no ha deixat de petja l'Abelard.

—«La por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul!»

—diu ara l'Abelard buscant el suport de la Pilar.

—«El soporisme de l'ambient podrit de les penyes!» —el doctor.

—«Els joves que pretenen repetir l'antiga pintura i els joves que pretenen imitar l'antiga literatura!» —declama l'Abelard, assenyalant inconscientment mig saló noble del restaurant.

114

—«La psicologia de les noies que canten: “Rosó, Rosó...”

—fa platònicament el doctor que ja fa estona que contempla, envidriat, la Pilar.

—Oh!, calleu! —exclama ella, presa d'un orgasme d'època, indiscutiblement modernista.

—¿Vostès han llegit el Manifest d'Els Marges...?

—interpel·la amb el cor estret el jove escriptor.

—Quatre folis! —reprèn l'Abelard, decidit.

—Set, amic Abelard, set... —rebla el doctor amb veu càlida.

—Siete jinetes del Apocalipsis! —deixa anar un cambrer, impròpiament ficat en la conversa, mentre retira els plats buits de la taula.

—Cuatro, joven, eran cuatro, como los folios del Manifest!

—reprèn l'Abelard.

—Carner! —exclama la Pilar, en un èxtasi fora de joc.

—¿Encara tens gana, Pilar? —fa l'Abelard neguitós.

—No... Dic que em va agradar el verset de Carner que l'encapçalava, el Mani d'Els Marges... «I un nou esclat de fe m'anima encara, / torno, cor batent, a la llum clara, / per galeries del record profund...» —diu, gesticulant, ara, la Pilar, com si recités damunt la tarima de l'escola de donya Consuelo.

—Molt bé, molt bé... —aplaudeix el doctor, que ha seguit l'elocució tamborinejant amb els dits, sobre el tovalló, les síl·labes de cada vers.

—Fugi, doctor, fugi... Em sap greu, jove... —afegeix, adreçant-se al jove escriptor—, ja no en vaig llegir res més, del Manifest... El verset del mestre era tan profund!

Els ullets de la llista negra de l'Abelard contrasten amb els ulls jovenívols del doctor Pompili i amb els de la Pilar que parpellegen immersos en un somni estrictament literari i que acaba per enrogir ja del tot les galtes dels comensals, perduts entre les closques dels llagostins holandesos, la polpa de la vedella anglesa, el tou del pastís, que sembla un disseny luminotècnic màgic d'en Buïgas quan entra el menjador, i entre les copes de xampany que en alguna taula dringuen impacients perquè es conegui ja el resultat de les votacions.

—Ara faré el que faria si no tingués memòria —va anunciar el doctor, satisfet.

—¿Ah, sí? —fa la Pilar.

—Sí.

115

I accepta el cafè. Es fa posar un conyac del més fort. I pica un havà que el cambrer del pollastre-parlant li ofereix en una capsa oberta.

—¿Veu, Abelard?

—Ja ho veig, ja... Jo no ho contaria pas, si ho fes...

—La memòria es cura, home, amb això! Si la memòria es cura! —proclama el doctor.

—Jo ja l'hi dic —aprofita per recordar la Pilar—. Un dia és un dia i no fa mal a ningú.

—Ni un, ni dos, senyora Pilar... —remata el doctor Pompili, tornant-li a picar l'ullet.

Una colla de xists fan que els enrenous de les taules es vagin apagant i que algú, des de la taula de la presidència, demani la paraula.

—Ah, callem que parla el president de la Penya...

—anuncia fluixet la Pilar.

—Amics —comença l'orador—, bona nit.

—Bonaaa niiit! —coreja tothom des de les taules, segur que ara ve el plat fort de la festa.

El president no dissimula un foli rebregadet entre les mans que li serveix de plantilla. Continua: —Amics... Cap allà a l'any 150 aC, Polibi, en la seva història, esmenta que Anníbal en les campanyes a la Península Ibèrica (s. III aC) va haver de lluitar entre d'altres amb la tribu dels catalins i encara que no hi hagi de fet una constància històrica, és ben possible que aquests fossin els nostres avantpassats, cosa que ens fa pensar en l'antiguitat del nostre poble...

—Això és el que diu el programa de la invitació!

—aclareix la Pilar, en veu baixa, en una pausa de l'orador.

—...Però on queda demostrat històricament que ja existien les nostres terres és en l'Acta de Consagració de la Catedral signada per bisbes i per comtes i que deixa ben clar que, des dels temps més reculats, ja formàvem una unitat diferenciada de les altres veïnes...

—Això és cert! —afirma en veu baixa el doctor.

—Com que jo no tinc memòria... —especula, escèptic, l'Abelard.

—...Coincidint amb aquesta data que ens afirma com a poble mil·lenari i encoratjats en l'èxit dels anteriors Sopars Literaris, hem convocat el d'enguany pensant que si un poble té aquesta fermesa de continuïtat a través del segles,

116

l'esdevenidor ens portarà a la continuïtat dels nostres escriptors que són el nostre suport espiritual... i el del nostre país!

—Doncs, no tant d'holandès i no tant d'anglès i no tant de la Rioca! —crida la Pilar, sense adonar-se del silenci que regna al saló.

I tots els comensals socis protectors de la Penya Literària, inclòs l'Abelard i el doctor Pompili, aplaudeixen l'acudit de la dona mentre el president orador vincla l'esquena complagut.

El jove guanyador va ser des d'aleshores el blanc de totes les mirades de la nit. Va rebre el premi i els aplaudiments de tothom. I la Pilar no se'n sabia avenir d'haver estat sopant a taula amb un escriptor de veritat.

Quan es van acomiadar, l'escriptor novell va sentir com, a cau d'orella i aprofitant un descuit de l'Abelard, el doctor xiuxiuejava molt a tocar del peçó de la Pilar: —Però vostè... tu, Pilar, ja el tens cada dia al llit un escriptor de veritat... ¿eh?

—Sí... però ha perdut la memòria... —va argumentar ella, sufocada.

Abans de fer l'últim comiat de la nit, els comensals s'intercanviaven les targetes. La del doctor Pompili amb la dels Vallmarí-Brunisella i la dels Vallmarí-Brunisella i la del doctor Pompili amb la del novell escriptor.

Però això no era encara tot. Al cap d'uns mesos, a la bústia, hi havia un sobre gran carregat de segells. El vaig obrir. En un cantó, i cosida amb un plec de folis, hi havia una targeta personal de la Pilar Brunisella, vídua ja d'Abelard Vallmarí, l'escriptor frustrat.

«Ni n'estava fart, ni n'estava fins als collons», m'hi deia la Pilar. «Només havia perdut la memòria», constatava.

«Aquest és el dossier històric de la seva única obra escrita...

Mai més no en va fer cap.» I afegia: «Ah!, i la nit del sopar també s'hi presentava amb pseudònim, el murri! Però no es recordava de quin nom havia fet servir. Li desitjo de tot cor una carrera literària molt brillant. Una abraçada. Pilar Brunisella.»

Al darrere de la targeta hi havia, escrit de pressa i amb mala lletra: «¿Sap allò de les gallines...? Doncs sí que en tenim del país! ¿Quina il·lusió, oi?»

117

I aprofitant l'agulla de cap que enganxava els papers, ho rematava tot un dit de cinteta catalana.

I m'enviava un dossier de documents pels quals, perduts ara en l'oblit i designat jo per atzar hereu putatiu, retribuiria de bon grat aquell qui, potser rescatats d'una parada dels Encants, me'ls fes arribar.

118

(97,8 MHz) CASA DE DOL (Dossier personal, pòstum i històric de N'Abelard Vallmarí, escriptor)

(Estudi 1 - Línia 3) Tant me fa, no cal que em recomani que engegui el receptor per escoltar la resposta perquè li he d'advertir que sóc allò que se'n diu dur d'orella. Sóc sord. I ja ho era quan vaig entrar de funcionari al Jutjat. Però, fa uns anys, aquests detallets no es miraven i la pau social era tota una altra cosa per a invàlids com jo. Mai no he patit tant sinó des d'un dia que em van deixar emprovar l'aparell de la sordesa. Fugi, home! Això és per a gent sense sentiments! Els disbarats que m'he estalviat de sentir gràcies al defectet! Bé, som-hi! Es tracta del cas Vallmarí... Jo era al Registre Civil quan es va presentar la inscripció de naixement de Casa de dol, l'obra del senyor Vallmarí. Ves si n'arribem a fer d'enregistraments, però me n'he recordat de seguida. Vostès entendran que ben poques vegades ens havíem trobat amb un cas així. L'home tenia un aspecte culte i, ¿com vol que l'hi digui ara això...?, se'l veia una mica de la ceba, ¿eh...? Ho vam comentar amb el senyor secretari i amb el senyor jutge perquè ens va obligar a enregistrar l'obra amb el nom vernacle que s'havia entestat a posar-li... Li vam proposar uns lleugers canvis. Li vam fer veure que les ferides encara eren molt fresques i que hi sortiria guanyant perquè seria potser més reconegut si optés per un títol més... més universal! És que el senyor secretari era un literat empedreït i tenia uns termes molt científics a l'hora de parlar de coses d'aquestes. De fet, a mi, tant m'hi venia bé la Casa de dol com una altra cosa, sap, però, el costum, les lletres dibuixades una darrere de l'altra quan t'hi has acostumat tants anys... I a més, escolti, és que aquells llibres

119

del Registre semblen la Patum ara! Uns que el volen d'una manera i uns que el volen d'una altra!, ara esborri'm el meu i ara canviï'm aquest altre. Pensi que a vegades s'ha entestat a fer canvis de nom una gent, pobra!, que ja té mitja ànima a l'altra vida! Amb el senyor secretari i el senyor jutge vam arribar a un acord: els canvis de nom, amb llapis. ¿No se sap mai, oi? I, a més, els funcionaris sempre som els funcionaris i hem de servir tots els gustos. Doncs, el que li deia, li vam proposar noms diferents: Duelo en la casa, Casa de duelo, Sin duelo y sin casa, Casa a duelos, per allò de casa a terminis... Res! Ens va esbroncar a tots com si no fóssim res.

«Ep!», el va advertir el senyor secretari, «que això és el Registre Civil!» I només així es va moderar una mica.

Finalment vam entendre de què li venia l'enrabiada. Ens va dir que no sabíem llengües i que érem, fixi's!, unes prostitutes lingüístiques. Li asseguro que si no ho hagués deixat anar tan cultament, tan finament, potser hauria avisat els guàrdies de la porta perquè hi posessin remei. Però el senyor secretari, ja l'hi he dit, tenia debilitat pels ferits de lletra, que deia ell, i l'hi va consentir gairebé tot. A mi em van pujar els colors a les galtes, però el senyor secretari és el senyor secretari i vaig inscriure'l amb el títol Casa de dol. ¿No troben que no fa gens bonic? A mi em feia peça l'últim que l'hi va dir el senyor jutge justificant la seva relliscada lingüística. Casa de luto, li va dir. ¿No troben que és més comercial? A mi em sembla que fins i tot té tantes interpretacions que potser hauria arribat a ser un best-seller. Però ha canviat tot tant des que... des que... el... el caudillo no hi és, que has de callar i deixar fer i que ensopeguin i s'enfonsin. ¿Li interessa saber com va quedar finalment la inscripció de naixement? ¿Sí...? Miri...

120

INSCRIPCIÓ DE NAIXEMENT En aquesta vila, a tres quarts de deu del matí del dia d'avui, al Jutge i al Secretari, s'ha presentat l'autor, escriptor de vocació natural, amb la finalitat que s'inscrigui en el Registre Civil el naixement de la seva última nineta dels ulls, i com a pare de la qual ha declarat haver nascut la dita nineta a casa seva la passada nit, després d'un part llarguíssim; que és filla legítima del declarant tant pel que li toca per part de pare com per part de mare; que és néta, de banda paterna, d'Expressió; i de banda materna, de Sense Trava. I que li posarà el nom de Casa de dol.

Han presenciat i escoltat la declaració els testimonis, tots ells herois i protagonistes del naixement de l'esmentada Casa..., amb domicili compartit amb el declarant.

Estesa l'acta, ha estat llegida íntegrament a la persona que la subscriu, la qual ha estat invitada a llegir-la ella mateixa si és que ho creia convenient.

La qual cosa se certifica amb el segell del Jutjat municipal i les corresponents signatures.

En aquesta vila, el dia d'avui.

El Jutge

El Secretari

121

(Estudi 2 - Línia 1) Enric Gras, jubilat. El nét m'ha parlat d'un escriptor desaparegut... ¿Ah, no...? A mi ja m'ho ha semblat que el xiquet s'embalava, com que ni escolten ni res!, només tenen els aparells oberts per fer soroll i no deixar aclucar l'ull a ningú... ¿O sigui que el pobre senyor Abelard Vallmarí ja ha fet cap al cel sigui...? ¿Al gra, oi? Veurà, jo sóc jubilat. Feia d'impressor. Treballava a la impremta... ¿Res de noms comercials...? Vaja...! Bé, treballava en una impremta de molt de renom. Ja ho crec: participacions, estampes, cases comercials, targetes de visita, cartells de festes i futbol... llibres i tot fèiem! El senyor Vallmarí ens va encarregar una participació de naixement molt original. Esclar que ell era un geni de les lletres, ¿oi...? «Un escriptor nat», deia l'amo. I molt senyor. Tot i haver-li fet els impresos, després ens enviava la participació als treballadors com si fóssim un amic més o un editor més de les seves relacions. Molt complert. I posat en coses, uix! Una mica plom a l'hora de decidir un text... Ens feia fer mitja dotzena de proves abans no ho decidia del tot. I en cada prova trobava que hi havia alguna paraula que s'havia de canviar perquè violentava el sentit. Aquella participació la vam haver de fer i refer una dotzena de cops. Estimava els llibres que feia, el senyor Abelard... S'hi dedicava en cos i ànima. I a més no havia anat mai casa per casa a oferir la venda de les seves publicacions. Deia que si un llibre es venia, es venia i prou. Jo no vaig arribar a llegir mai Casa de dol. La mandra, ¿sap?... I m'hauria agradat perquè diu que hi sortia un personatge que tenia una retirada amb mi... Érem molts bons amics. De fet, jo l'entenia, el senyor Vallmarí. La meva participació és en cartoné crema, de les de categoria. I amb lletres daurades, fixi's...

122

PARTICIPACIÓ DE NAIXEMENT (Model de participació facilitat per l'amo de la impremta i del qual s'ha fet un tiratge d'uns cinquanta exemplars en paper cartolina de diferents colors i vores dentades. El tiratge correspon aproximadament al nombre d'editors i col·legues amb qui hi ha franc carteig i sovintejada relació).

SILENT I DE PUNTETES, M'ATANSO A LA VOSTRA LLAR AMB EL PREC QUE US DISPOSEU A ADMETRE-HI UNA PART DE L'ALEGRIA QUE M'HA DUT EL NAIXEMENT DE LA MÉS RECENT DE LES MEVES PROCREACIONS A LA QUAL HE POSAT PER NOM: CASA DE DOL. US HO DEMANO PERQUÈ ÉS TANTA L'ALEGRIA QUE TINC, QUE AL CALAIX NO ME L'HI ENCABEIXO PAS TOTA. MOLTES GRÀCIES. L'autor En aquesta vila, el dia d'avui i una setmana més.

123

(Estudi 3 - Línia 6) ¿Com que no sap què és això d'un arxiver...? Ah, ja estem en línia... Arxiver, home, que sóc qui arxiva... Per l'amor de Déu, home, que això és més vell que l'anar a peu! I, a més, l'arxiver és un càrrec de categoria. Títol universitari i tot es demana i només s'hi ingressa per oposició. Home, a l'Associació no mirem tan prim. Jo era un lletraferit de tota la vida i una mena de rateta de l'arxivística. Per això m'ho van proposar en fer l'Associació. Ara, la categoria és la mateixa, eh! Amb títol o sense, jo he trobat el document del Vallmarí.

Home, són molts anys al peu de l'arxiu i l'experiència ensenya.

Només sentir-ne parlar m'ha vingut al cap el bon amic i col·lega. ¿Personalment...? Sí, sí, ja ho crec. Jo ja era al càrrec quan va presentar la seva alta a l'Associació Professional d'Escriptors Naturals. Aleshores encara se'l veia amb tota la il·lusió del món. Viu, dret, amb planta de lletraferit i tot! «Vós esmolareu força la ploma!», li vaig dir per animar-lo mentre li segellava i li enregistrava la instància. «Ja prou que la trempo, ja prou que la trempo!», em va respondre jovial. Havia sentit contar que combinava la feina de professor de comerç amb la d'escriptor i que sovint feia classes de comptabilitat pintades de tics literaris. Si no hagués perdut la memòria tan aviat potser hauria estat capaç de renovar la carrinclona burocràcia ancestral i hauria aconseguit trobar una sortida honrosa a la nostra poc preuada tasca d'enriquir la llengua i conrear-la.

Com els homes del camp, nosaltres, els lletraferits. Removem la llengua igual com el pagès remou la terra! ¿Vol saber una anècdota que l'enalteix? El Vallmarí es va aixecar en una reunió ordinària de l'Associació i va tenir un gest patriòtic. El d'intentar fer una recapta de diners entre els associats per repartir entre vídues, que en aquella època ja eren força, com a senyal del reconeixement de la labor dels seus difunts. I amb el que sobrés, encara tenia pel magí d'aixecar un bust al capdavall de la rambla dedicat a l'escriptor desconegut. Un patriota de l'ofici. No... No va reeixir... La proposta va ser derrotada per força vots en contra.

Però no es va desanimar. Tenia tremp, el Vallmarí! Pocs dies després, va aparèixer un anunci al diari on es proposava recollir diners en un compte corrent bancari obert sota intervenció de fiar destinada als mateixos objectius. No en

124

vaig saber res més. Jo hi vaig contribuir anònimament, modestament, això sí, l'arxivística no dóna per a segons què, però ho vaig voler fer pel tremp que ell traginava, per animarlo, ¿sap?... ¿El document...? Sencer, íntegre, tot un testimoni de primera mà. Una instància amb una càrrega literària que ja voldrien dominar molts funcionaris d'avui en dia... Escolti...

125

INSTÀNCIA PER DEMANAR PRENDRE PART A LES CONVOCATÒRIES DE PREMIS *1 Senyors presidents dels jurats, El que subscriu, l'autor, escriptor de vocació natural, inscrit en el registre de l'Associació Professional d'Escriptors Naturals amb el núm.

161, a les vostres senyories respectuosament exposa: Que ha gosat dur al món una nova procreació, la qual considera força acceptable i a qui ha posat el nom de Casa de dol, i que pretén fer-li prendre part en les convocatòries de premis que es vagin anunciant.

Per tant, a les vostres senyories demana que vulguin considerar-lo com a aspirant a aquestes convocatòries esmentades i que relaciono en paper barba a part, prèvia compulsació de les dades.

Favor que espera obtenir de les vostres senyories, a les quals desitja molts anys de vida.

En aquesta vila, el dia d'avui i un mes amb sis dies.

L'autor.

*1 Se suposa que el signant va seguir un model administratiu, avui en desús, fruit segurament dels seus estudis de comerç. N'hem trobat d'altres amb la fórmula «Mercè que espera d'obtenir de la vostra amabilitat». (N. de l'A.)

126

(Estudi 4 - Línia 7) Oswald Puig-Arnau i Rodengoles de Sabré... Preferiria que no sortís el meu nom. Qüestions de modèstia. Ah!... ¿En directe...? Ehem...! Bells i cars amics, us parla Oswald PuigArnau i Rodengoles de Sabré, el president de l'Associació d'Expresidents de Jurats de Premis Literaris. Com entendreu fàcilment, no disposo de gaire temps per sortir per antena ni tampoc és usual que se'm trobi amb el receptor a l'orella. Ha estat una qüestió excepcional la que ha fet que coincidís amb la transmissió i que m'arribés el clam de l'estudiós insigne demanant dades del malaguanyat i mai prou ben lloat col·lega n'Abelard Vallmarí. Ai, Abelard, Abelard, com et plorem! Fa pocs dies, tots els ex, reunits, parlàvem de tirar endavant la teva idea del bust al capdavall de la rambla. Però no sé si ens en sortirem. La vida s'ha encarit tant... Però res d'això, per molt que fem, Abelard, aconseguirà recuperar la teva obra inèdita, la que encara portaves dins, la que vas deixar que s'arraconés per sempre en la teva memòria esgarriada. Quants així i pocs com tu, Abelard Vallmarí! Rellegeixo tremolant les teves infatigables peticions de millora de valoració defensades a tort i a dret més d'una vegada. ¿Per què ens vas deixar tan d'hora, murri? Estàvem segurs que estaves a punt d'assolir la glòria merescuda, Vallmarí! Si encara estiguessis entre el món dels vius et diria, ple de confiança: no t'aturis, escriu i fructifica...! Ara només ens resta el rastre del teu record. Però som una cultura carregada de justícia... i te la farem. Ja ho saps, Abelard, i que m'escoltin també tots els bells i cars amics: consummatum est / in articulo mortis / sic transit gloria mundi / vox populi vox Dei. Records, records i records... Que les teves paraules formals tanquin el meu modest parlament...

127

INSTÀNCIA PER DEMANAR MILLORA DE PUNTUACIÓ A LES CONVOCATÒRIES DE PREMIS *1 Senyors presidents dels jurats, El qui subscriu, l'autor, escriptor de vocació natural, inscrit en el registre de l'Associació Professional d'Escriptors Naturals amb el núm. 161, a les vostres senyories respectuosament exposa: Que havent demanat i havent-se-li concedit per les vostres senyories prendre part en les convocatòries de premis, no para d'obtenir-hi puntuacions mínimes, si és que no hi passa per alt, en presentar-hi la seva Casa de dol, una de les seves últimes procreacions més estimades; i que creu, respectuosament, que està en condicions de millorar la valoració.

Per tant, a les vostres senyories prega d'ordenar que sigui admesa novament a convocatòria la referida Casa... amb l'objectiu de millorar les votacions que vulgueu atorgar-li.

Favor que espera obtenir de les vostres senyories a les quals desitja molts anys de vida.

En aquesta vila, al dia d'avui i tres mesos i mig.

L'autor.

*1 Vegeu N. de l'A., al peu de l'anterior document.

128

(Estudi 5 - Línia 4) A mi no em fa res l'hora de la matinada... M'he passat la vida exercint de secretari de jurats literaris i això brega tant com trencar-se les cames fent d'escalador o de trescaire de muntanya. ¿A veure si m'entenen? El que vull dir és que llegir folis i folis de tota mena, escoltar parers i decisions i assistir a vegades a autèntiques follies que esdevenen orgies de paper mullat et fa sentir més professional del món de les lletres. ¿Quants llibres...? Servidor, un. El vaig publicar després d'haver rascat bola en un premi molt prestigiós. I des d'aleshores que no he parat de ser designat per formar part de jurats. ¿Com vol que escrigui amb aquest anar i venir de carpetes des de casa a les seus dels organitzadors? Vostès ja saben que som una cultureta de concurs. Som la cultura amb més concursos literaris que es fan i es desfan! I això ens hauria d'enaltir. Perquè només les hores que hi inverteixen promotors, escriptors amb vocació, jurats, editors i comentaristes demostren la gran disposició d'ànim i de sacrifici que ens empeny a no defallir. ¿Que es diuen moltes coses dels jurats...? Home, ¿què els he de dir...? Hi ha de tot com en tot, però es parla més que no pas hi ha de cert. El paper dels jurats, saben, és com és ara el dels àrbitres de futbol. ¿M'entenen, oi? Si l'encerta, quin bon jurat, renoi. I si per casualitat no la fa al gust dels lectors... que més els valia no moure's de casa, que són uns pagats, que només tiren terra cap a casa... Veuen, anant al gra, el col·lega Vallmarí no era amant de les capelletes. Se m'ha trencat el cor d'un bot quan he sentit que en parlaven! Com a bon secretari m'ha vingut de seguida a la memòria el nom de l'il·lustre Abelard. I dic il·lustre amb totes les de la llei perquè només per la seva constància es mereixia el títol honorífic. Més d'un cop havia sentit com s'exclamava algun dels membres del jurat. «Ja el tenim aquí! L'Abelard Vallmarí en folis!» El que passava és que era impossible confondre el seu estil pulcre i remirat ni que hi comparagués sota un pseudònim. ¿Vostès no han llegit aquella obra que es va titular Casa de dol...? Llàstima perquè no saben què es van perdre. Mirin, va rebre els millors elogis a porta tancada. Però, a hores d'ara, ¿de què serveix mantenir el secret de les votacions? Potser es preguntaran, com jo, ¿per què en Vallmarí no va obtenir gairebé mai un vot sobre les travesses, que és a fi de comptes el que s'agraeix. Però, ¿un vot més un vot menys què hi fa? Si som humans, amics meus,

129

i els judicis dels humans és allò més feble que amenaça el món! Quants gloriosos noms universals han estat rebutjats per foteses en qualsevol certamen de pa i tomaca! El bon amic Vallmarí no va tenir un cop de sort. Res més. A vegades el destí de les persones obeeix només a un cop de sort que els obre les portes per a tota la vida. La seva obra tenia, per mi, tot el que fa que un plec d'escrits esdevingui una obra literària: quin reguitzell de propostes ideològiques!, quin gran tractament narratiu!, quina gran continuïtat del text!, quin gran procés de reflexió i quin gran memorial anecdòticohistòric! Més d'un jurat i de dos s'hi repassava hores i hores entre afalacs i defenses aferrissades amb una postura més o menys desencertada. Però a la fi ve l'hora dels vots i, per allò que insinuàvem dels humans, el text prenia aires provocatius i una dialèctica prou explícita que feia enfrontar els homesjudici. I de res valia que en Vallmarí disposés d'un estil brillantíssim, ric, sensual, que a vegades, potser per l'esforç de la seva ment no prou encarrilada, podia semblar una mica carregat, metòdic, feixuc... ¿em permeten que digui, sense cap interès de desmereixe'l, de taula de despatx? Un dia li vaig comentar per què no explotava més els seus personatges, per què no els saturava de psicologia i els enriquia, més que encotillar-los en les barreres de la llengua... Se'm va escapar i em va fugir d'estudi tot enutjat: «Els números, els comptes, els maldecaps i els balanços que no quadren!» ¿Ho veuen com l'Abelard treballava una mica sotmès a la seva taula de despatx? Però ¿que no hi ha hagut pixatinters il·lustres en el món de les lletres a través de tots els temps? Thomas Hardy era arquitecte... i Kavafis, un simple funcionari... i Kafka, un representant d'assegurances! Prou que ho sabem, que ningú no ha aconseguit viure del tot i plenament només d'escriure. ¿Què més voldríem alguns que portem anys i anys enfangats en el joc? En Vallmarí es mereixia un lloc entre els jurats.

S'hauria adonat de la dificultat de la tasca que tenen entre mans aquests homes i aquestes dones d'abnegació mai prou valorada. Hauria deixat de pensar que tot es movia entre capelletes i acords de sota mà. Hauria esvaït algunes de les seves obsessions sobre els temes que no tenien acceptació segons la moda que passa. A mi m'hauria produït una immensa satisfacció poder llegir un dia a les votacions: «Casa de dol, d'Abelard Vallmarí, cinc vots!» Però a mi no m'ha tocat mai judicar perquè sovint he estat secretari sense veu ni vot.

130

Un humil servidor de la justícia lletraferida. Un fidel testimoni de la complexa història de la nostra literatura. A veure si m'entenen: a mi, a vegades se me n'anava el cor de dir que no s'hi valia a etiquetar un home per l'aparença dels seus originals, que els títols i les citacions i segons quins paràgrafs no volien dir res, que el que compta és el corpus de l'obra, el fil argumental, l'elegància, el bon gust, la finor de la llengua, el saber seguir els esquemes que Déu Nostre Senyor ha marcat des de la primera novel·la. Però sempre seré un secretari de jurats sense veu ni vot, ofegat pel corbatí de les nits de sopars i enterbolit pels tecs amb què es compensa la nostra missió, que a voltes m'ha semblat missió de botxí. Un anònim secretari fidel i rebel alhora. Convencional, si volen.

Agent de tràmits de decisions alienes, a tot estirar. Però què hi farem... O més ben dit: tal faràs, tal trobaràs! Vet aquí el meu testimoni carregat de penediment, si cal...

131

RESPOSTA, TRIADA A L'ATZAR, A UNA DE LES MOLTES SOL·LICITUDS D'INSCRIPCIÓ EN UNA CONVOCATÒRIA

Consell de Jurat núm. 32624 El senyor autor, pare i mare de la seva Casa de dol, ha quedat inscrit definitivament a la convocatòria de premi corresponent a la composició de Consell citada dalt i se li recorda que amb aquest document pot assistir a la sessió final de les votacions en les hores reglamentàries.

En aquesta vila, el dia d'avui i quatre mesos.

El Secretari del Jurat

PAPERETA DE RESULTAT D'UNA CONVOCATÒRIA DE PREMI En les successives votacions de la sessió del Consell del Jurat núm.

32624, l'aspirant Casa de dol no ha superat les proves previstes.

En aquesta vila, el dia d'avui i cinc mesos amb set dies.

El Secretari del Jurat

132

(Estudi 6 - Línia 5) M'agradaria que no em prenguessin per un cap-gros amb una estreta visió estereotipada comercialment. Marcel Crivillé, per servir-los. Vint-i-dos anys al servei del llibre. Primer com a venedor i després com a gerent de l'editorial... ¿Digui...? No hi pateixi, tant hi fa el nom com no. De ben poca cosa li serviria la promoció. ¿Com...? No home, no, que no som uns creguts amb les butxaques plenes. Vam fer fallida encara no fa ni un parell d'anys. Exgerent, doncs, per si en res els puc oferir la meva experiència. ¿No en fan un gra massa del cas Vallmarí...?

Mirin, ja em perdonaran, però si haguessin portat més de vint anys com jo entre paperam imprès potser no parlarien com parlen... Vostès ignoren, estimats clients, quants Vallmarins opten a la glòria i a la consagració de la mà d'una editorial o altra. No es pensin que tinc res contra el malaguanyat senyor Vallmarí. De cap de les maneres. Només els demano que es posin al lloc de qui es juga els quartos i que pensin en la minoria ideològico-cultural amb la qual treballem. Vostès perdonin, eh, prou sé que hi ha magnífiques excepcions, però som un poble farcit de lletraferits de vocació. Això ho fan les circumstàncies, prou que ho sé. Hem passat per l'època de la passió, de la llibritis, de la culturalitis, de pensar-nos que tots érem els salvadors del nostre Poble a la recerca de la Terra Promesa. I, au, primer a fer un llibre i, després, a exigir que el publiqui un pobre editor pelat fins al moll dels ossos, i això sense comptar amb la crítica exigent del lector, per mitjà que sigui, perquè hi ha cultures com la nostra que tenen dret a rebre per tots els costats per enfortir-se. Costa, senyors, costa vendre llibres! Diguin-m'ho a mi! Doncs, al damunt, publiquin tot allò que s'escriu i veuran quin compte de resultats... Però, ¿vostès viuen en el món de debò? ¿Vostès segueixen la crisi progressiva que aviat ens obligarà a imprimir els llibres en paper de vàter...? Excusin-me l'expressió, eh. Tots els respectes per als genis de la nostra cultura literària, però morir de gana no agrada a ningú i no els desitjo per res del món que hagin perdut bous i esquelles en una empresa per acabar a l'aigua en quatre dies. La tristor, els ho asseguro amics, és insuperable. No em faria res, si tinguéssim temps, que traguessin un dia al cap per casa. S'adonarien del tresor gairebé incunable de carpetes i carpetes apilades i apilades sense poder-hi donar sortida. De Vallmarins i Vallmarins tenaços i, possiblement, mereixedors d'un llibre a l'aparador.

133

És l'únic material immobilitzat que ningú no va voler a l'hora de la fallida. És l'únic valor que em resta del negoci frustrat.

Qüestió sentimental, segurament. Però enyoro aquell anar i venir d'homenets i de donetes amb l'original sota el braç, amb els ullets de la il·lusió que no perd mai qui escriu i no publica, amb el to de veu ennuegat per la timidesa del paper de naftalina conservat a l'armari de casa. Si no ho nega ningú que tothom es mereix publicar el que escriu! Que l'expressió és això i no una altra cosa! Que el consumisme no ha d'engolir per res el món de l'escriptor! Que el lector ha de ser crític i llegir el que vol i no el que li donen gairebé per força! ¿Qui en dubta d'això? Però, ¿qui en viu de la il·lusió dels ulls i de les paraules farcides de timidesa? ¿Qui hi posa els calés a més del coll? No, no parlo pas per rancúnia... Admiro les grans empreses editorials que són capaces de resistir anys i panys i que es fan mestresses del món del llibre. A vegades he pensat si no som una mica caparruts i no vivim a tres quarts de quinze... Els puc assegurar que sovint he tingut rampells de tornar-hi com si no hagués estat res. D'envair el mercat de productes, de subproductes i de literatura de tota mena, de fer trampa, si cal, i de jugar amb el geni dels Vallmarins frustrats, literats a sou, per escriure l'obra que el món vol llegir. Vostès ignoren que les grans obres del món modern són creacions fetes en cadena, i s'entesten a tancar-se en els seus punts de guaita, reclosos i recelosos, engelosits i resclosits, ulls clucs i víctimes d'un patriotisme de cassola.

Siguin lliures de debò i trenquin motlles! Creïn torres de vori i enfilin-s'hi al capdamunt per cridar l'atenció del món! Facin una foguera amb les seves carpetes de gomes amb bossa i escriguin amb guix i carbó a les parets! Rebel·lin-se! Protestin!

No siguin tanoques! Mirin com hem acabat, alguns com jo mateix, per no veure-hi clar. Però tot això és literatura macrobiòtica. Excusin la meva eufòria i sàpiguen que no vaig girar mai l'esquena a un il·lustre que prometia tant com n'Abelard Vallmarí. El cas és que vull morir tranquil.

Dispensin. Servidor.

134

MODEL DE SOL·LICITUD DE PUBLICACIÓ A UNA EDITORIAL Senyor director, Adjunt trobarà el fruit gestat des de fa temps per l'autor que té el gust de dirigir-li aquestes línies.

Casa de dol reuneix, a parer meu, totes les virtuts que se li poden demanar a una filla.

Espero que ben aviat compartirem aquesta opinió i que podrem oferir a la que ja des d'ara podeu considerar la vostra afillada una sortida com cal i ben d'hora.

Cordialment seu, L'autor.

En aquesta vila, el dia d'avui i sis mesos justos.

UNA DE LES MOLTES RESPOSTES REBUDES DE LES EDITORIALS Apreciat senyor, És vostè un pare que demostra unes magnífiques aptituds. Endavant, doncs!

Com ens agradaria poder trobar una sortida per a la seva Casa de dol...

Malauradament tenim un programa de sortides previst per a tres anys pel que fa a qualsevol tipus de gèneres que vostè sigui capaç de concebre. Ho sentim de veres.

Coratge!

(Passi un dia per casa, home, que ens agradarà coneixe'l).

Atentament, El gerent En aquesta vila, el dia d'avui i un parell de dies després dels sis mesos justos.

135

(Estudi 7 - Línia 3) Carmina Campalans, secretària per oposició del Departament de Governació... No, res de problemes. Qüestió personal... O, més ben dit, qüestió de persones. No sé si ho he de dir... Les oposicions són guanyades a pols i una cosa així pot ser titllada de desvelar documents i pot acabar amb el càrrec d'una... ¿Que no pateixi...? No, miri, jo no pateixo, ara ja està fet i tampoc no crec que els Honorables s'entretenguin a escoltar coses d'aquestes per l'aparell, altra feina tenen... És que he sentitt que parlaven d'un tal senyor Vallmarí i... ¿Sí...?

No, no el coneixia de res jo, aquest senyor. Coses de la feina que se't queden al cervell i que no te les pots treure mai més de la memòria. És que com a escriptor no ho sé perquè no he llegit mai gaire cosa jo de literatura cultural, sap. Amb les oposicions i el dret i les lleis i el català...! Si als funcionaris no ens queda ni temps per viure! El cas és que la sol·licitud del senyor Vallmarí em va cridar l'atenció per l'originalitat i em vaig adonar de seguida que devia ser un senyor de seny i ploma, ¿oi? Miri, és que nosaltres, al Departament, hem rebut papers de tota mena, però encara no havia donat mai entrada a una sol·licitud de vaga d'un lletraferit i em va congelar l'ànima, sap. ¿Ha de ser molt trist, oi? Hi vam donar curs i la vam tramitar pels canals habituals, però tothom mirava de passar-la cap a una altra secció. I és que segons quines peticions no saps com respondre-les perquè la llei no les contempla i se n'oblida. Finalment, la sol·licitud va tornar a fer cap a la meva taula amb un interrogant en llapis vermell al damunt ben gros. La vaig posar a la carpeta de dubtes del conseller. I una tarda de repàs de qüestions pendents va sortir. «¿Veu, Carmina?», em va dir l'Honorable, «¿veu el que han fet tants anys de sabre?» I jo, que quan estic amb el conseller sóc una mica toixa, li vaig dir, fabriana: «¿Que no és “saber”, senyor conseller?» I ell em va respondre seriosament perquè m'ho havia ben guanyat: «Faci'n el que vulgui, Carmina!» I vaig enviar la petició a l'OPIHIBE. Però me'n vaig quedar una fotocòpia com una jovencella imprudent...

136

DECLARACIÓ DE VAGA Honorable senyor, L'autor, escriptor de vocació natural, membre de l'Associació Professional d'Escriptors Naturals amb el número 161 de registre, a la vostra senyoria atentament exposa: Que donat el maltracte i el poc entusiasme amb què ha estat rebuda la seva última creació que respon al nom de Casa de dol, ha decidit iniciar demà mateix una vaga en senyal de protesta per aquest greuge que qualifica d'intolerable.

D'acord amb les disposicions de la llei de vagues, l'infraescrit s'apressa a assabentar-ne la vostra senyoria, a la qual desitja de passada molts anys de vida.

En aquesta vila, el dia d'avui i tres dies abans dels vuit mesos.

L'autor.

CITACIÓ EN RESPOSTA A LA VAGA Palau de la Vila Negociat d'Obres Particulars i d'Higiene i Beneficència (OPIHIBE) Presenteu-vos, sisplau, demà passat de 10 a 12 del matí en aquest negociat d'OPIHIBE, per tal de ser assabentat d'un afer que us interessa.

El cap de Negociat En aquesta vila, el dia d'avui i vuit mesos amb una setmana.

137

COMUNICAT DEL NEGOCIAT CORRESPONENT AL GREMI D'EDITORS PER A LA SEVA DIFUSIÓ Palau de la Vila Negociat d'Obres Particulars i d'Higiene i Beneficència (OPIHIBE) Sigueu servit d'admetre la procreació que s'identifica amb el nom de Casa de dol, la paternitat de la qual és prou reconeguda, i de donar, doncs, als seus pares legítims el tracte que es mereix.

Visqueu molts anys.

El Secretari En aquesta vila, el dia d'avui i vuit i mesos i mig.

138

(Estudi 8 - Línia 4) Acolti...! Ah, ca ia ma sent bé... E par parlalís dal cas dal sanyor Vaimarí... Sí... L'ahcritor de la Caça de dò... E ca m'ha fet gràcia de santir parlar d'aquei sanyor parquè io era anfarmer atxudant dal doctor ca tenia la plaça da l'Audiència Municipà i la samana ca io tenia guàrdia el doctor va estendre el sartificà d'un tal Caça de dò, el gibre dal sanyor Vaimarí...

Io me vai fer un pantxó da riura parquè ancara no haviam raconegut mai un plec de fuias azcritas. Hó, el doctor! Parò com lah ordres vanian da dal... Aquet sanyor Vaimarí davia ser un sanyor da molt da pez, ¿eh? Ah! acolti, una altra coça ara ca parlem... aiò da lah gimonas dal doctor dal zopar e una ansarronada de lah grozas... Si volan, un dia jan parlarem...

Parò, pal cas as veu, aquei sanyor no sap ca ia un dapartament de ravisió de mentxars ca diritgeig el doctor...! E ca m'ampipa ca la txen vatxi parlant atxis pal món...! Lis jageitxo el sartificà... Prestin atenció parquè el títol dal sanyor el vai ascriure io... Com ca tenim tanta feina, ans donan els papers fets i només cal omplir-ho amalh noms i possar sí o no...

Ancantà, eh...! *1

*1 Se suposa que la grafia correspon a la representació d'un parlar social, molt corrent, reivindicat a ultrança, i anomenat vulgarment «xava». (N. de l'A.)

139

CERTIFICAT DE RECONEIXEMENT Audiència Municipal / Secció primera 3369/33/010 98 Llei de Reconeixement El sotasignat, doctor en medicina i en exercici en aquesta vila i amb plaça d'especialitat en aquesta Audiència Municipal.

CERTIFICO que he reconegut la Caça de dò, filla legítima i amb totes les inscripcions obligatòries, la qual un cop revisada i examinada no presenta cap deformitat, ni lesió, ni malaltia de cap mena que pugui encomanar-se i causar desgavells.

Perquè això consti on convingui, ho signo.

En aquesta vila, el dia d'avui i nou mesos menys un dia.

El doctor.

140

(Estudi 9 - Línia 3) Una salutació cordial del coordinador de programes.

L'allau de trucades que hem rebut, desitjoses d'intervenir sobre el cas, esporgat sense proposar-nos-ho, de l'escriptor mort de poc, N'Abelard Vallmarí, ens obliga a reduir les connexions del gruix de línies sobre aquest cas i a fer un resum de les darreres comunicacions més suggestives.

Demanem als possibles comunicants que no truquin més perquè podríem provocar una saturació de circuits. Ens sembla del tot interessant, sense desmereixe'n cap, la darrera comunicació rebuda a l'estudi número 9, des de la Notaria on sembla que el senyor Vallmarí va estendre les seves últimes voluntats... ¿Amb qui parlem...?

—Buenaaas... Con el pazant de la Notaria de Don Wifredo González i de la Sota de Torres per servir-lis en quelcom... *1 —Faci, faci...

—¿Puc...?

—Endavant amb les voluntats definitives de l'il·lustre geni!

*1 S'ignora, en aquest cas, si la grafia d'aquestes línies representa cap parlar social, almenys reconegut, tot i que es contempla la possibilitat que pugui pertànyer a algun argot o altre (N. de l'A.)

141

TESTAMENT En nom de l'Expressió Sense Trava, jo, l'autor, escriptor de vocació natural, major d'edat, veí d'aquesta vila, fill legítim de pare i mare, consorts vius, en ple domini del meu seny, disposo el que dic a continuació per a després de la meva mort: PRIMERA DISPOSICIÓ: Nomeno marmessor la meva companya, a la lliure disposició de la qual deixo tot el que es refereix a l'enterrament del meu cadàver i a la celebració dels ritus funeraris.

SEGONA DISPOSICIÓ: En el cas que jo deixi algun deute, mano que sigui immediatament pagat previ ingrés dels beneficis de la venda de l'estimada Casa de dol.

TERCERA DISPOSICIÓ: Declaro que no tinc fills ni cap altra persona a qui degui porció legítima de cap mena.

QUARTA DISPOSICIÓ: I de tots els meus béns, drets i accions que es recolliran en forma d'elogis, fama i glòria gràcies a la creació de la Casa... esmentada, constitueixo hereva universal la meva companya, a lliure voluntat seva. i CINQUENA DISPOSICIÓ: Revoco qualsevol altre testament fet per mi amb anterioritat al present i declaro que aquesta és la meva última disposició testamentària que haurà de tenir tot efecte en dret.

I perquè consti, signo a presència i en companyia dels testimonis, l'Editor, el linotipista i un lector voluntari.

En aquesta vila, al dia d'avui i quinze dies després dels dotze mesos.

L'autor.

142

CODICIL Perseguit per una dura i llarga calipàndria, trobant-me en imminent perill d'expressar el darrer suspir, jo, l'autor, major d'edat, escriptor encara de vocació natural i veí d'aquesta vila, fill legítim de pare i mare, consorts vius, espontàniament atorgo el present codicil, pel qual: Revoco en totes les seves parts, cancel·lo i anul·lo les disposicions Segona i Quarta, contingudes a la meva última tstamentària, relativa al pagament de tots els meus deutes mitjançant els beneficis de la venda de la mai prou ben estimada Casa de dol, i vull i suggereixo que s'intenti de llençar en el breu termini possible una altra edició, revisada, modificada i ampliada que permeti obtenir algunes engrunes més del que es pretenia. Mentrestant l'edició inicial es pot intentar de vendre com a pasta de paper o fer-la passar per edició pirata.

Les altres disposicions testamentàries seran observades rigorosament i sense cap mena de canvi, ja que no afecta per a res el seu contingut la present revocació que faig estendre i signo a presència de tres testimonis: un heroi de la Casa..., que es manifesta una mica afectat; un editor de bona fe; i un lector incondicional.

En aquesta vila, el dia d'avui i un any i tres mesos.

L'a U

t r o

Declarem que la signatura anterior ha estat posada per lliure voluntat de l'interessat i a presència nostra, la qual cosa testimonien, vist el greu estat de l'atorgant, sense perjudici d'elevar aquest document a escriptura pública davant Notari.

Com a testimonis: L'heroi afectat

L'editor de bona fe

143

El lector incondicional

(94,8 MHz) EL TIC DEL TRENTA-QUATRE

Potser va morir verge i potser va ser això el que el va fer molt desgraciat... D'altra banda, si tenia o no parents a França no ho va saber mai ningú. Ni ell ni ella no n'havien parlat en cap moment i només un dia en sec, ell, com si se'n convencés, va dir en veu alta que les coses entre els dos no rutllaven. Que no havien rutllat mai. I que s'estalviessin de fer safareig, que per això ho deia una vegada i prou, que la Triu —es deia Beatriu— havia anat a viure amb sa germana a França.

—¿Què dius ara Non...? —els altres.

I ell, repenjat amb els colzes a la taula i cercant la veritat amb l'ullada perduda al cul del got: —Que de tant anar el càntir a la font...!

Diu que això li venia d'escola. D'aquelles escoles amb una brusa llarga fins als peus i amb una gorra de visera, per no veure massa d'hora el món que vindria darrere, segurament. De quan el mestre cridava des de la tarima: —¿I tu què en dius, d'això, Non...?

El cor de l'aula esclafia entre cleques: —Que de tant anar el càntir a la fooont...!

I, veieu, són costums que ningú ja no es treia del damunt en un món com aquell.

Esclar que en Non no havia fet res per oblidar-los perquè s'havia adjudicat aquella sortida i l'emprava a tothora i on li venia bé quan no estava per brocs ni volia ignorar el que li preguntaven.

Però sempre hi ha qui burxa i burxa fins que en treu sang i el Non era de bon burxar.

—¿Bé deus saber en quin punt de França es troba, però, la Triu...? —insistien ells.

144

—Collons de Déu! No em vingueu amb romanços! Ni França ni Espanya! Tota és igual aquesta gent...! Uns malànimes i uns traïdors...!

—Però si la Triu era un tros de pa, Non... —van objectar encara els altres amb un deix d'universalistes.

I engegava el reguitzell de l'ora pro nobis, amb la Triu com a santa dels cops, fins que tothom en quedava tip i fart i tustava l'esquena del renegaire i hi posava fi.

—Apa, Non... —deien amb un gest de rebuig.

Però mig món anava ple de la part de raó que tenia en Non. I ningú no li envejava la pell de la nit de noces, tancat amb forrellat fora de casa, entre la ferum de l'estable de l'hostal perquè la mare de la Triu havia volgut la seva filla al llit de la viuda en un atac histèric de folla gelosia.

El dia de noces ella no era ni tan grossa ni anava amb tantes grenyes ni amb els braços balancejant-li com dues trompes d'elefant, ni arrossegava els peus mig entaforats dins les espardenyes dutes a retaló, amb una combinació esfilagarsada que treia eternament les puntes per sota d'un vestit llefiscós, feta una norris. La Triu, pels tombants d'aquell dia de l'hostal, era esvelta, bonica i fins i tot sensual...

I això, en Non, no l'hi va perdonar mai, es veu.

I una cosa porta l'altra. La Triu baixava cada matí al Born i rondava tres hores per les parades fins que no s'emportava un tomàquet just per a una menjada i, si podia ser, el més perdut i el més podrit i encara regatejava i ploriquejava pel preu.

—¿A cinquanta cèntims el quilo...? ¿I a dues la dotzena d'ous...?

Era l'època de les puges de preus i de la fam i de la poca feina. Però la Triu no se'n feia càrrec i tot ho feia pagar al Non i als que pensaven com el Non i als que sovintejaven la taverna on el Non s'encauava per escapolir-se de la dona.

I no és que fos cert que visquessin estrets, ni que en Non no fos bo ni per recollir la setmanada, quan n'hi havia. Ni que els que vivien d'il·lusió com en Non tinguessin la culpa de tot.

Però en Non s'havia de rentar més d'un dia la mudada i ell mateix l'esbandia i l'estenia al fil del descampat que hi havia al costat de la caseta on vivien. La taverna era per fer-hi qualsevol fotesa escalfada i per sucar-hi mig pa de blat que no costava més de vint-i-cinc cèntims i alguns que eren com la pell de la Triu encara el trobaven car.

145

I era el Non mateix qui s'arribava al Born i omplia un cabàs amb verdures i una mica d'arròs, i mig pollastre i quatre menges més per fer ganyes a la Triu i remaleir-la entre plat i plat fins que acabava sortint de polleguera i retraient-li la nit de noces com un goig sense alegria.

—Fuig a putejar amb ta mare! —li deia.

—¿La mare...? Que al cel sigui, bèstia! —li responia la Triu entre plors perquè no feia gaires anys que l'havien enterrada.

—Doncs, al cel!, que també n'hi entren de putes!

—concloïa ell.

I qui ho sap si en una d'aquelles sortides...

Perquè el Non sempre ho deia: —Pel dinou va ser, el vint-i-u de febrer farà anys... Aquell dia que tot Barcelona va quedar a les fosques per la plantada de La Canadenca... Encara no sé on devia anar la gent sense tramvies, sense res que funcionés... —objectava amb reticència.

—¿Mal dia per anar a França, eh, Non? —mussitava algú, fitant-lo molt endins.

—No ho sé... —deia ell.

Ves si en corrien de faules sobre el Non! Algú havia arribat a dir si dos dies abans de Reis del setze ell també era a la tribuna de l'Ajuntament quan un grup de desconeguts va disparar uns quants trets contra els regidors de la Regionalista.

—¿Però què hi feia el Non enmig d'aquell ball...? —els incrèduls.

—Conten si per allò que pregonaven de «per Catalunya i l'Espanya gran», que els va fer guanyar les eleccions de l'abril... —deien els primers.

—Vinga, home...! ¿Quina culpa en tenia el guàrdia urbà que van ferir? L'haurien pogut matar! Pots comptar què se li'n donava a ell de la grandiositat de l'una o de l'altra! —deixaven anar els més escèptics.

I sempre hi havia algú que retreia un testimoni o altre de primera mà que els feia callar tots.

—Però si fins i tot va ser a Can Padrós, home, quan va morir en Prat!

—¿Qui ho ha vist, això? Uuuiii, la boqueta...! —feia algú.

—Que sí, home, i tant que sí! —defensava l'anterior—. I en Non es va oferir voluntari a traginar una de les corones

146

fins al cementiri! Si ho sap tot Déu, això! —sentenciava amb fermesa el primer.

—Sí, fins al cementiri...! —encara allargava algú altre.

Això de l'enterrament de Prat de la Riba era sobre el disset, un mes d'agost. I la Triu se'n va vantar mesos i mesos pel barri. I pel Born ja no sabia ningú si havia estat de debò que en Non s'havia llençat a plorar la mort del president de la Mancomunitat o si tot havia estat una bola de la bugadera de la seva dona.

I cal dir-ho tot perquè els veïns de bon fiar asseguraven que un dia d'aquells en Non va apallissar la Triu de valent i la va maltractar més que mai i, saviesa popular avant!, diu si la va lligar de mans i de peus als barrots del llit de monja i si, de pèl a pèl, la va ruixar amb el vi agre i si li va endinsar una xirivia portada del mercat voraviu endins, i així la va deixar fins que un parell de dones hi van acudir atretes pels gemecs de la pobra Triu quan en Non ja s'havia tancat a la tavernota dels homes i s'havia engatat de bo i valent de tal manera que tot eren cançons i brams i pixum a dojo empaitant la mossa del taverner per entre les taules i cridant com un boig que la tenia tan llarga com la d'en Bravo Portillo. I la gent vinga lligar caps i vinga fer-se embolics i dir que si tot havia passat perquè la Triu havia trobat que la feia important allò d'explicar gestes del seu Non. I la més fresca que corria pel mercat, hores abans de l'apallissada i de la xirivia, era la que deia si en Non havia portat a sopar a casa el comissari de policia que esporgava Barcelona emparat en la missió de confiança de reprimir els aldarulls dels obrers.

Els més apropats a en Non van dir que tenia tota la raó en Non d'embogir quan li arribava alguna de les boles de la Triu. I afirmaven que si la Triu hagués estat la dona d'un d'ells, també li haurien deixat un cos com un sant Cristo de senyalat. Perquè allò de barrejar en Non amb el malparit de Manuel Bravo Portillo només podia ser obra de conspiradors. I feien córrer també si la Triu s'avenia amb gentota de l'altra bàndol i que si va ser per això que ella va haver de fugir.

La fugida o la desaparició de la Triu va ser un cop molt fort per a en Non. Ningú no s'ho explicava perquè, si mai no havien anat fins, ¿per què se n'havia fet tant en Non? —Ets jove i no et falta res i quan passi tot això i tot sigui una bassa d'oli encara podràs refer la vida, xiquet... —li deien els més íntims quan el veien abatut d'aquella manera.

147

Però ja no se'n va refer mai més. Es movia poc de casa. I s'hi va tancar, armat fins a les dents, perquè l'època no oferia cap més sortida sinó aquella. Rebia poques visites. I les poques que rebia érem gent de confiança que hi anàvem per portar-li les noves del carrer.

Per cada patró que queia, en Non feia un nus en una de les cordes que tenia penjades del sostre del menjador. I per cada obrer abatut, travessava els nusos de la corda amb estelles de teia tallades amb paciència artesanal al damunt de la tauleta de la cuina que tenia. Hi havia més estelles que nusos, el doble de més almenys. I en Non s'ho mirava amb ulls tristos.

—S'ho ha fet seu el Primo, ara... El Primo de Rivera —li dèiem.

—Burgesos fills de Triu! —deia ell, escopint a terra.

—¿Saps la darrera de Prats de Molló...? —un altre dia.

Somreia i no deia bo i res. Després d'una estona esclafia a riure.

—¿De què rius, Non? —jo.

—La Triu devia anar al davant de tots, oi? —clequejava amb els ulls molls de ràbia.

—Hauries de sortir per veure l'Exposició, Non... —li vaig intentar dir, el vint-i-nou—. Veuràs volar el Zeppelin!

Em va travessar amb una mirada. En Non havia envellit jove. I havia esdevingut una mena d'endeví per a tots els que el freqüentàvem.

—Aquest Primo... quatre dies! —va dir un dia.

—¿Vols dir...? —nosaltres.

I així va ser. Quatre dies de mal viure. Quatre pactes amb l'ai al cor. I quatre dies més amb la mel a la boca fins que va morir en Macià. Era el trenta-tres. I ni per la proclamació del trenta-u havíem aconseguit fer-lo sortir a saltar i botre al carrer.

—La República és com la Triu! —va dir, enfollit.

En aquell temps, però, en Non ja no era el Non de sempre.

Va ser per aquell Nadal del trenta-tres quan es va aixecar de taula i es va posar dempeus fitant el sostre i va anunciar: —Hi vull anar! Hi vull anar i portar una corona de flors fins al cementiri!

L'hi vam voler treure del cap. Que havien passat moltes coses des del seguici d'en Prat i que el món no anava tan fi

148

com aleshores. El vam convèncer. Però des d'aquell dia encara va ser més tot un altre Non. Es passava el dia al terrat i quan en baixava ja no abandonava el tic que li parpellejava l'ull esquerre i li feia fer una ganyota pronunciada a la comissura esquerra dels llavis.

Després ens va dir que al terrat hi anava cada dia del món des que van inaugurar el vol entre Madrid i Barcelona. I que des d'allí esperava que l'avió travessés l'illa de cases camí de l'aeroport.

I que si un dia no passava, només la Triu n'era la culpable. I la maleïa i la remaleïa i anava tot el dia per casa de corcoll fins l'endemà o l'altre que l'avió no tornava a brunzir damunt seu.

Després vam esbrinar que allò durava des de feia més d'onze anys i que en Non no havia faltat cap dia a la cita del terrat com un musulmà a l'hora de l'oració.

El penúltim dia de setembre del trenta-quatre, un avió militar es va estavellar al capdavall de la rambla de Santa Mònica i es va incendiar com una falla.

Devia ser per l'hora que era que vaig córrer empès per un pressentiment cap a la caseta d'en Non, no gens lluny d'allí.

El vaig trobar assegut davant de la tauleta de la cuina, com si esperés que algú dels nostres hi arribés amb la nova d'un moment a l'altre.

—Des d'aquí l'he sentit caure... —va dir només veure'm.

—¿Eres dalt...? —vaig preguntar.

—Com cada dia a la mateixa hora... —va confessar—. ¿Però no era el de Madrid, oi? —va afegir després d'una pausa i encara amb un bri d'esperança als ulls, com aquells brins que delaten qui espera una resposta que el contradigui.

—No... —vaig dir—. Era un de militar... Un boig militar que volava baix! —vaig reblar.

—Ahà...! —va fer ell.

—¿L'has vist bé des de dalt? —vaig insistir.

—¿Que si l'he vist bé...? Quasi que ens hem donat la mà amb el pilot!

No ho vaig dir, coneixent l'estat crònic d'en Non, però ho vaig pensar mentre ell forçava, en tensió com es trobava, el seu tic. ¿No es tractaria d'un efecte òptic? Feia un sol que batia les teules i no m'hauria estranyat gens que allò que deia

149

en Non... Esclar que en realitat era jo el que ara esperava una resposta contradictòria.

—¿Ha caigut sense dir ni ai ni oi, eh? —va preguntar, entusiasmat, en Non. Vaig afirmar amb un cop de cap i no em vaig estar de cridar una mica, encara que sabia el risc que corria: —¿Que vols fer la revolta tu sol? ¿Que no ho veus, Non, que això és una bogeria? —vaig dir, enfurismat.

Ell va mantenir un posat de babau. El seu tic era l'únic alè d'expressió, fidelment coordinat, repetit, ràpid, clònic, gairebé tocat de blefaritis, com l'anomenaria un oculista, disposat a prendre tanta embranzida que feia l'efecte que d'un moment a l'altre li sortiria l'ull de mare amb nineta i tot.

—¿Que la vols fer tu sol, eh...? —vaig repetir en un to més calmat, aquell dia, implorant-li gairebé que em respongués.

Va ser una de les poques vegades en aquells darrers anys que vaig veure més entenimentat el Non. Em va posar la mà sobre una de les espatlles i em va anunciar: —M'hauria agradat que hagués estat el de Madrid...

—¿Per què...? —vaig dir.

—Perquè des de fa més d'onze anys que el vetllo quan passa i perquè cada dia em sembla que passa més a la vora dels fils de l'estenedor i perquè... —en Non es va aturar—, i perquè més d'un dia el pilota la Triu! Amb un casc llefardós i feta una deixadota i una bruta, aferrada al coll del copilot...!

Havia entrat una mosca a casa del Non. I voltejava per damunt de la taula. I es posava ara a la seva barbeta, ara a la meva, i després a la punta del nas i més tard entre els cabells i el cuc de l'orella.

Era ja la tercera o quarta vegada que en Non s'espolsava en va l'insecte de raça vironera que el provocava adelerat.

—Fuig, llardosa, malaguanyada, podrida, malparida siguis...!

La bestiola, alertada segurament per l'escàndol i la bellugadissa d'en Non, va fer un revolt en semicercle i va aprofitar una de les bocades de l'home per penetrar-hi sense escrúpols, aprofitant la ganyota persistent del seu tic.

En Non es va aixecar fet una fera. Va estossegar ennuegat i va renegar en una lletania inintel·ligible. Va anar d'un costat a l'altre i finalment va dir alguna cosa que s'entenia poc o molt:

150

—Fuig! Fora! Surt si no vols que et mati com a la Triu!

Després va córrer a l'armari de l'habitació. En va obrir les portes i en va esventrar els calaixos. Es va ajupir en una reguitzada d'estossecs i de gemecs propis de l'home que sent una nosa i un pes aquí dins. I va estirar una caixa de fusta plena de municions. I en va treure una pistola que va carregar amb l'agilitat d'un pistoler a sou.

El tret no es devia sentir perquè aleshores passava volant molt baix l'avió de la línia de Madrid i a una hora desacostumada.

I la vironera devia caure també fulminada. Com el cos del Non que, sense vida, va anar a petar contra la lluna de l'armari, obert de bat a bat. I la va fer miques.

El tic del trenta-quatre l'havia traït.

151

(107,1 MHz) GRANA DE CAPELLÀ El capità va disparar. Un parell de trets. I la bestiola va rodolar també un parell de vegades per terra i amb prou feines va gemegar abans que es quedés estesa amb les quatre potes enlaire ran de la pinassa.

La discussió va començar per si era un gat espanyol o no. De gats espanyols n'hi ha de dues menes, de blancs i de negres. I el gat del soldat Muç era un gat blanc, més aviat amb un blanc tacat d'un groc pàl·lid, gairebé com un gat d'Angora, amb els ulls rodons i vius, un de blau peix i l'altre de marró clar. Però el capità que aquell matí de maniobres i tir comandava la companyia insistia a fer creure que el gat era espanyol i que els seus ulls tenien un toc de roig.

Esmorzaven asseguts sota els pins, per terra, aprofitant les pedres amb el cul pla, passant-se la bola de l'un a l'altre i picant amb els dits d'un casc de combat farcit de nous, ametlles, avellanes, figues seques, algunes panses i uns quants pinyons.

—D'això, a la meva terra, en diem grana de capellà... —va explicar en Muç.

El capità ho va aprofitar per fer-ne una traducció a l'espanyol molt poc reeixida que equivalia més o menys a pinso per a bestiar. Muç picava sense fer-ne cas, mentre que l'oficial tornava al tema de la raça del gat tot engrapant la barra de xoriço i posant-se'n un bon tros a la boca d'una queixalada.

—¡Ezpanyoporlagrassiadedió! —deia amb el seu castellà exòtic, agreujat per la boca plena de xoriço.

En Muç havia aconseguit fer entrar el gat de sotamà a l'esquadró. El portava lligat amb una cordeta, submissament fidel, com si es tractés d'un gos de casa. I tothom el coneixia per Courbet, nom que en Muç va triar des del dia que havia descobert un felí a l'autoretrat del pintor.

—Es diu Courbet... i d'espanyol, res! —va respondre en Muç, en sec, al capità.

152

Devia ser una Star del nou curt. El capità la va carregar mentre s'aixecava de terra una mica pengim-penjam.

—¡Ezpanyoporlagrassiadedió! —va repetir.

I va disparar.

Muç es va aixecar. Fitava el capità. El casc de combat ple de grana de capellà es va bolcar per terra. Tothom restava ert i sense dir res. Muç també. Com si la pineda que envoltava el camp de tir hagués esdevingut una simfonia de Richard Wagner fluint de la seva casa de refugi vora el llac de Lucerna amb l'horitzó de les crestes emblavides pel reflex de l'aigua i la fantasmagoria entre el rocam allunyat propi per al subterfugi de pirates i contrabandistes. Sobre la gespa hi ha Courbet, el gat de Muç, corrent i grimpant, tocat també pel blau del llac dels Quatre-Cantons, que sembla un blau fet de lapislàtzuli, saltant les escales de la mansió de Wagner quan sent la música que, en lloc d'amansir-lo, l'esbojarra de goig.

Muç i Courbet s'atansen al petit embarcador sota sotre cobert del senyor Wagner i s'enfilen a la barqueta que hi roman atracada. La barca mig dansa per mor del pes dels dos nouvinguts i Courbet s'esmuny en un racó de popa, arraulit entre els ormeigs olor de peix i Wagner. Muç rema amb plaer, segur que cap windsurfista del món li prendrà dels dits els rems que mena amb destresa. Courbet s'adorm entre els bigotis i clou les parpelles en un bressoleig d'infant. És quan Muç veu venir pel camí de Lucerna una xinesa dalt de cavall —juraria que és de raça Hunter—, altiva i a bon trot. I tal com se'ls acosta, s'adona que la dona va armada fins a les dents.

Un fusell al flanc de l'animal. Una espasa a l'altre flanc de la sella. I fins a les dents, dèiem, perquè la xinesa engrapa, incisives endins, una llarga i ferotge ganiveta. Però Muç i Courbet són prou lluny com per salvar-se de la xinesa si el destí els la porta prenys de violència. Ningú no gosarà acabar amb Richard Wagner. És més, només arribar a l'era de la mansió, el cavall romandrà quiet i la xinesa en descavalcarà per ajeure's sobre la gespa i contemplar el paisatge del llac. I els dos saludaran amb amor Muç i Courbet. El cavall renillant encabritat i la xinesa llançant-los un bes amb les dues mans alhora des dels seus llavis.

El gat Courbet dorm com dormia aquell dia que Muç el va treure de la cambra de la mestressa morta. Courbet no havia retornat als orígens de la raça i es va quedar vora els peus del llit quan la vella mestressa de la casa on Muç

153

s'hostatjava es va estar més de tres dies tancada dins. «Ai, el gat!», deia tothom des del carrer. I corrien històries fabuloses sobre el retorn a la salvatgeria de segons quines bèsties, entre elles, els homes. Ho feien pagar a la solitud, a l'aïllament, a la falta d'amor. Courbet dormia plàcidament. Només va miolar una mica quan va notar que, vora seu, Muç l'engrapava pel pèl de sota el ventrell. Miolava de tristor, però. La vella mestressa s'havia fet tota bola entre l'edredó. El comissari, el jutge i el serraller van tirar la porta a terra i la sentor de dona morta es va escampar per la casa de Muç amb la feblesa que s'escampa la ferum de resclosit d'anys d'una tomba. Asseguraven que dos dies després encara se sentia per tot el carrer i la gent circulava de pressa per davant la casa de la morta, n'evitava el frec de la portalada i donava el tomb per una altra via si no li calia passar-hi per força. No cabia a l'ambulància de tan bola que s'havia fet en tres dies i les veus de sempre feien córrer que s'havia hagut de llogar un carro dels antics, amb cadenes i post per sota, dels que servien per transportar-hi les bótes de vi. Van desinfectar la casa i Courbet va tenir uns dies com una fera. «Mata'l!», deien alguns. «Porta malastrugança i va viure amb la vella tres dies enterrat en vida!» Courbet mirava amb aquells dos ulls i acabava deixant-se bressolar com ara a la barca de Wagner. Al cap d'uns mesos ningú no va fer cabal de la bèstia i Muç se l'emportava per tot arreu estirant-lo amb el cordill pel coll fins que Courbet es va acostumar a córrer més de pressa amb les quatre potes i es va oblidar de la vella mestressa. Arribat l'hivern, amb neu a les teulades i als terrats, Muç s'entretenia a construir ninots a l'eixida de casa. I Courbet acabava ensumant la fredor de la figura. Trepitjava el tou de la neu fosa i bruta i hi refregava tot el cos fins que amb la seva escalfor el ninot es desfeia i s'escolava a regalims per la canal fins al carrer. Si no hi havia neu, Courbet s'empolainava amb les serradures de l'estufa i en deixava rastres per tota la casa. Només quan es rostia els bigotis a la vora del ferro roent s'estava una temporada sense acostar-se al munt de fusta esmicolada. Tan sols en dues ocasions, Courbet s'amagava sota el llit i no en sortia en tot el dia fins que en Muç no li anava darrera per trobar-lo. Una, quan a l'estable del davant arribava un camió de bous, braolant, peünglant per la passarel·la i fugint sovint en corredisses per tot el barri. I l'altra, quan el vaquer d'un carrer de més amunt treia les vaques l'una darrera de l'altra per anar a pasturar.

154

Courbet era un gat poc amic del bestiar. Poruc. Poca cosa. Poc gat. Una mena de gat d'anar per casa i para de comptar. «No és un gat de teulades», va dir un dia Muç al vaquer. «Foteuvos el gat on us càpiga!», va cridar l'home, enfurismat. El poruc de les bèsties havia gosat fer nit a la vaqueria. Entre les vaques. I el vaquer el va trobar amorrat a les mamelles de la més vella, amb els bigotis entelats de tant xarrupar. I va rebre com un gat de teulada rep si gosa fer l'amor lluny dels seus dominis. No es va acostar mai més a la vaqueria i va tenir un dies semblants a aquells que vivia frenètic, després de la mort de la mestressa, com si trobés a faltar el sopluig de la vaca que li permetia entelar-se els bigotis.

La xinesa dansava sobre la teulada de Wagner on s'havia enfilat pujant amb penes i treballs al llom del cavall. Els peus, tocats ara amb sabatilles de dansarina, puntejaven les teules amb una delicadesa inusual. El cavall guaitava per una de les finestres de la casa atret per la música de l'anterior i, de tant en tant, observava cap dalt temorós segurament que el seu genet no li caigués damunt si feia un pas en fals. Muç es va endormiscar i els rems van quedar a mercè del ventijol que s'havia girat sobre el llac.

A la plaça, una troupe de funàmbuls havia parat els cables per exercitar els seus números de por. Del capdamunt del monument dels Caiguts sortia el cable principal fins a l'altra banda de la plaça tensat amb la sofisticada maquinària infal·lible. El més atrevit el va travessar de puntetes amb una barra de ferro entre espatlla i espatlla com si fos el bastó del Manelic. «Aiii!», farà l'alè del públic cada vegada que el peu li rellisqui en l'infinit. Hi ha moments que el cor no et bat. El funàmbul bot i bot sobre el cable. «Aiii!», i bot, per deixar-se caure al bell mig aguantant l'equilibri només per un genoll. El cable trontolla en un bressoleig com és ara el de la barca i, per fi, l'home aconsegueix posar-se dempeus i acaba el recorregut amb el seu posat pastorívol. Hi ha un gos que borda en la llunyania, com un gos d'atura, quan un parell de coets anuncien que s'ha acabat el recorregut. Per això la gent aplaudeix i respira fons a la vegada. I s'estarrufa com Courbet entre les cames de Muç. «Mix, quiet... mix!», li fa Muç complaent-lo. La moto nana espetega al capdamunt de la plataforma, «barraaammm... barraaammm... barraaammm!» I una altra vegada en alè i els aiiisss! que s'ofeguen quan el motorista s'aferra al manillar i engega silentment cable avall...

155

«brambrambram...!» Tothom el nas enlaire, «uiiix!», el motorista es mou en un improvisat trontoll, però controla la màquina. Es deixa anar amb les mans esteses durant uns metres del cable, desafiant-lo... «fiiiuuu!», i un cop al mig s'alça àgil del seient i s'hi posa dempeus, d'un bot fa poteta coixa sobre la moto que, ara sí!, trontolla esfereïda... «iacau, iacau!», diu algú ofegat pels xiscles dels cors patidors. Ni cau ni res. I després de la proesa, la moto, «brambrambram!» una altra vegada com una senyora, fins al final del cable. Els petards, els gossos i l'esglai de Muç... «Courbet, Courbet!», crida entre la gernació. «¿On t'has ficat, Curbet?» «Fugi, ¿què busca entre les cames? Porc!» Muç amunt i avall entre la gernació... «Mix, mix, mix...» «N'hi ha més fora que dins!», sentencia un espectador. Però en Muç fa oïdes de suro i s'entesta a cercar Courbet que deu estar estarrufat de por en algun racó de la plaça. «Oooh!», la gent. El focus enllumena de nou el cable i el presentador de la troupe des del micròfon diu que és increïble, però que en el més enllà d'allò que és encara més difícil un gat travessarà el cable de la mort amb la saviesa d'un funàmbul. «Mira-te'l, el teu mix, Muç!», li diu un conegut. Courbet travessa, patim, patam, cable avall. Ni aiiis, ni uiiis, ni fiuuus! La gent parla i fa gresca i somriu i claqueja i no para de dir que qui millor que els gats que tenen set vides.

Només en Muç se sent el cor aquí i l'aiii! a flor de llavis. «Boig de Courbet!», es diu per dins. «Funàmbul traïdor!», renega en un moment de desencert. Algun dels més vells recorda el llegendari Buffalo Bill, el caçador de bisons que G. F. Cody va portar prop del barri de Gràcia abans de tancar el segle XIX. El circ Buffalo Bill's West era tan emocionant com el pas de Courbet per la maroma. L'haguéssiu vist, el Bill, amb la carabina a les mans: «Bang, bang, bang, bang!», tot un cap de persona dibuixat a trets sobre la paret. «Ni la cua d'aquest gat, quedaria, si aquí hi hagués el Bill dels meus temps!»

Courbet s'atura al mig del cable com si tingués por. Mou una mica el peduncle. I d'un salt es queda dret amb les dues potes del darrera. «Aiii!», xiscla tothom. Courbet rellisca.

«Marramèuuu!» S'aferra amb les ungles de les potes davanteres i fa un esforç, aplaudit per tothom amb entusiasme. S'incorpora amb les quatre potes sobre el cable i tric, trac, tric, trac avall fins que els coets s'enlairin, els gossos bordin i ell s'estarrufi d'enrampament fins al capdamunt de la cua, mort de por.

156

El cavall de la xinesa de Lucerna renilla ensenyant les dents i es fa el mascle a jutjar per l'extensió inaturable que se li descobreix al capdavall de sota el ventrell. La xinesa i Wagner surten al balcó de la mansió. Ella s'ha posat una delicada peça de seda blanca sobre el cos nu. Wagner porta encara la jaqueta descordada i els cabells esborrifats. Primer un parell d'orenetes festejaven adelerades en l'aire i dansaven admirablement imitant el punta i taló de la dona oriental sobre la teulada. Després un Boeing ha esgarrapat el cel i la xinesa i Wagner han deixat de fer l'amor. El cavall encara renilla de tant en tant, gelós de la mestressa, i Wagner se'l mira de reüll amb un somriure entre els llavis. Sembla que la xinesa i el músic s'han besat quan el Boeing s'ha allunyat del paratge idíl·lic que els envolta.

Courbet s'estarrufa i es llepa les potes del davant. Es refrega els ulls i badalla per acabar posant-se de panxa enlaire i arraulir-se de nou entre les cames de Muç, suspès en l'aire dels Quatre-Cantons i amb el cap fent capcinades que remouen una mica, només una mica, les dues pales, xap, xap, xap, xooosss... Cada palada lacustre és com un joc d'amor dels quatre cantons de debò. Els quatre cantons de la vida de Muç que passen i passen com les ones suaus del llac plenes d'embats de vida de món. El bes de Wagner entre cantó i cantó, a corre-cuita i d'amagat, el bes de Muç amb salabror de barri fangós i amb regust d'amor novell que no és ni amor. Hi ha Courbet que vigila i que s'esmuny, mentrestant, per entre les cames d'ella, d'elles, en la foscor de les portalades amb rajoles vermelles a terra i fortor de salfumant. Hi ha el Courbet que s'escapa carrer avall, ferit d'amor, miolant de ràbia, com si algú li hagués xopat el cos d'aigua calenta. I els quatre cantons polsegosos, propietat d'en Muç i dels seus, on no hi passa mai res sinó el carro de la brossa, el del drapaire i el del traginer i, a tot estirar, el de l'home que compra trenes de noieta feta dona de poc i que, de passada, ven gelats de pela per llepar aratuarajò. Ningú no ha fruït com ell dels plaers primerencs de l'amor veient fondre's l'aigua i gel, dolçor de sucre, per l'escalfor dels llavis ardents. Eren els besos furtius dels quatre cantons. Però Courbet corria encara avall i nyiiic!, els frens del Rolls Royce model Phantom II acabat d'importar per a plaer de l'amo de la foneria del barri. I Courbet sota les rodes, quiet com una pilota de cuiro enjogassada, i Muç al damunt, catacroc!, dalt del motor d'una

157

envestida. «Vius d'un miracle, ell i el gat!», diu la gent. «Ja pagaré amb tot...», diu el xofer i, per dins, «maleïts veïns de pobrissalla... si així us podríssiu...!» Però resta el bes encara amb regust de la molsa dels llavis i l'esglai d'ella que també havia corregut darrere del mèu, mèu amorosívol i tendre de Courbet que treu el cap per sota la roda de recanvi. La foneria continua fonent ferro, que és la seva feina, i emmascara la roba dels terrats com una aurora boreal dia i nit. Qui vol pot veure els fogoners ennegreïts davant la boca del forn amb unes flames com llengües de serp fumera amunt. Courbet ja està escarmentat de la rostida de bigotis de l'estufa de serradures i només s'ho mira de lluny amb cara de por i de llàstima. Els Peres Boteros dels quatre cantons posant llenya al foc per alimentar els motors dels Phantom II per molts anys. Corre la veu de si l'aurora boreal no ve de la foneria i si, com en els temps de guerra, la que sortia n'anunciava l'acabament imminent, a principis del trenta-vuit, la d'ara anunciava l'acabament del món. I ho aprofiten predicadors i futuristes de carrer que passegen per les cases a l'hora del dinar per parlar-los de l'aurora boreal. «¿La que embruta la roba dels terrats...? ¿La de la foneria...?» «La que diu que això s'acaba i que tots ens trobarem allà per passar comptes pels nostres actes de bona i de mala fe». Els fogoners atien el foc i en fan gresca a l'hora de l'esmorzar, amb la clotxa entre cuixes, embolcallats d'un aire angelical i gloriós pel paper que els adjudiquen. I el xofer del Rolls travessa més de pressa pels quatre cantons de Muç per si pot envestir un gat o altre d'una vegada i escarmentar aquella colla de garlaires anticrist.

El Phantom II només s'atura quan el rector de la parròquia circula pel barri amb el paraigua daurat, i l'ombrel·la de l'hòstia, i amb els escolanets dringant, en una versió moderna dels antics pregoners de poble petit. L'hòstia dels malalts, la dels pecadors, la dels que no baixen mai a missa perquè combreguen amb Pere Botero al fornal de la foneria. L'hòstia dels que com Muç no són dignes de rebre'n el cos. El xofer del Phantom II i en Muç agenollats... xiu, xiu, xiu... El sacerdot sota l'ombrel·la i Muç capcot, creadornostru, redemptornostru, amén... Dring, dring!, els escolanets a tocar del cuc de l'orella i una altra vegada Courbet sota el Rolls fet una fera i felinament endimoniat per respecte a l'origen. Dring, dring! «¿Combregues amb Pere Botero, Muç?» «No, pare». Dring, dring! «¿T'amagues pels racons i fas coses amb les donzelles

158

del barri, Muç?» «No, pare». Dring, dring! «¿Què els faries si no fos pecat, Muç?» «Tocar-los el cul, pare!» «¿I res més?» «I els mugrons del pit, pare!» ¿Només...?» «I potser alguna cosa més, pare». Dring, dring! «¿Però com que és pecat, ¿què..., Muç?» «Re de re, pare». «Que Pere Botero ens beneeixi a tots».

«Dimoni de Muç! ¿Que no t'ha confirmat el bisbe, mala peça?»

«Sí, pare, encara en tinc els senyals aquí». »¿Ja has fet la Primera Comunió. Muç?» «Sí, pare. I la segona també, pare!» «¿Com s'entén, això?» «Faltava un xicot al barri, pare, per fer parella rodona». «Ah! ¿I cap més?» «No». «Nostre Senyor Jesucrist et lliuri de tot mal, amén. Un altre dia el Phantom de la foneria se t'emportarà d'una revolada, a tu i al gat, i tot seran lamentacions!» «No pas per culpa meva, pare». «¿Què dius, infame?» «El dia de la tercera comunió...» «Aaah!, ¿n'hi va haver una altra?» «No ben bé. El dia de la tercera va ser el dia de la campana». «¿El dia que vam beneir la campana?»

«Exacte, pare. Beneíeu la campana nova i tots la volíem veure de prop abans que només la sentíssim tocar des de la torre estant». «¿I què?» «Anàveu escassos d'hòsties. No ho vau dir, esclar!, però tot el barri va fer fila per triar la seva hòstia abans de passar per les vostres mans plenes de consagració i deixar-la a l'urna de l'escolanet». «Ho recordo... Mals temps, aquells, sí... Sense rebost d'hòsties i sense gaire vi tampoc, amén!» «I jo també vaig passar... crequenundéutotpoderós», dèiem entre llavis. «Així és, fill: creadordelcelidelaterra. ¿I què?» «Ai, dominum nostrum, em vaig empassar l'hòstia d'un cop de gola avall». «Déu beneït! Botero podrit! Perdona'l, que no sap el que es fa! ¿I...?» «Em vau dir que no tenia vergonya de posar els peus a la casa de Déu amb aquella fam». «¿Jo?» «Sí, pare, vós». «¿I des d'aleshores, mai més?» «Mai més, pare». «Filius, filius, filius...» «Fot-li un cop amb l'ombrel·la!

Brivall, fot-li un cop amb l'ombrel·la, no badis!» Courbet ja era dos carrers més avall amb les hòsties dels malalts entre bigotis, camí d'un àpat sense precedents, mentre l'aurora boreal continuava escampant volves negres de llimalla pels terrats que anunciaven la fi del món.

Des del llit de mort, el malalt expira sense haver rebut els sants sagraments i amb prou feines la benedicció apostòlica, per culpa d'un Courbet golafre i botifler. El malalt és un home culte que ha conreat les arts i les lletres i que ha estat actor a la cort dels reis. Ludwig Geyer, padastre de Richard Wagner, i amic de la família abans de la mort de Herr

159

Friedrich Wilhem Wagner, que va morir quan el compositor tenia només sis mesos i sota la pell de secretari de policia.

L'il·lustre malalt sent el so del piano de Richard, encara nen, i les cantarelles del rector de la parròquia corrent darrere el gat de les hòsties. Richard Wagner, ¿un nen prodigi potser?, besa noietes per les raconades de les portalades i toca el piano a quatre mans, peca i se'n confessa i fa els seus primers passos pels quatre cantons de l'amor. La japonesa, nua ara, passeja amb el conductor del Phantom II pels carrers del barri. I Wagner, indignat, taca de tintes les Obertures que escriu.

Negra per a la fusta. Verda per al metall. I vermella per a la corda. Platerets i bombos ho trenquen tot en un deliri d'amor.

I el padastre, moribund, es confessa amb el rector de la parròquia que ha corregut a posar-hi els últims remeis.

«Digues, fill, parla sense por, del gat ja me n'encarrego jo, quilvaparir!» «Tindrà talent, pare. Aquest fillastre meu tindrà talent, ja ho veureu com sí». «Que així sigui, fill. Que els déus t'escoltin i dóna'ls records de part meva, si és que els veus. En nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant... Amén».

Cap al foscant, la piuladissa —gairebé xiscladissa— de l'ocellam fa que en Muç es pregunti en veu alta des del mig del llac: «¿Què busquen?» Courbet li respon removent els bigotis: «Busquen el dia perquè veuen venir la nit, Muç».

Hi ha llum encara a la planta baixa de la mansió de Richard Wagner. Una llum que es reflecteix sobre les aigües ennegrides, quasi atzabegenques, del llac dels QuatreCantons.

Un home d'aspecte sospitós, a pit descobert, amb un abric de pell ronyós penjat a l'espatlla i amb uns rínxols encarcarats per la brutícia, discurseja sol enmig del vestíbul de l'estació de París. És tocada la mitjanit i ben poca gent en fa cas. Un pòtol infeliç... Un quàquer que s'ha fet vell... Un pobre desgraciat... La vida n'és plena... Un toxicòman del futur sense remei... Un model reconvertit del segle que ve... Un predicador frustrat... El venedor del quiosquet de tabacs diu si es tracta d'un tal Ricardo, autor del terrible crim de Ricardito que va tenir lloc el vint-i-vuit, a tocar de les darreries de l'any i, per a molts, detonant del crac del vint-inou, fet no comprovable, esclar! L'home, entre esgarips, es declara autor de l'assassinat de Pablo Casado de les Navas, que vivia fins a l'hora de la tràgica mort al número 55 del carrer d'Orteu, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. L'home

160

es va entestar a confessar que va decapitar el tal Casado i que, no tenint-ne prou, el va esquarterar. «¿Per què?», li pregunta un viatger sense bitllet que passa prop de l'assassí. «Perquè era el meu amo i el meu amic», respon ell. La resta fa esborronar i no se la creu ningú dels que hi són presents.

«Diu que va llençar el cap a l'aigua del moll de Sant Bertran i la resta del cos la va facturar per tren dins d'un bagul a un destinatari sense nom amb residència a Madrid». Són històries de nit al vestíbul de la gare de París. Hi ha coses que només són possibles als vestíbuls de les estacions com les de París. En una de les andanes, Richard dirigeix una orquestra que ha demanat asil polític i que vol convèncer el govern amb la demostració de les seves arts. Naturalment la notícia de la presència de Wagner al vestíbul atrau tothom i deixen Ricardo, l'assassí, sol al mig, discursejant sense parar sobre el seu crim. Diguem-ho de passada: alguns erudits que l'han sentit amb taps a les orelles el tracten d'impostor perquè diuen que la batalla de las Navas, les de Tolosa, esclar!, la van manar els reis de Castella, de Navarra i d'Aragó i que la víctima va ser un califa, l'almohade Almansur. I amb un gest d'intel·lectuals li passen pel costat i li escupen als peus en senyal de desprestigi. «Pere I», li aclareixen, «comandava les forces catalano-aragoneses: 4.000 homes!, 4.000 cavalls!, 20.000 infants! Tot per Castella!», li diuen eufòrics. «Mare de les mares!» I d'allò d'un bagul a Madrid, els historiadors erudits no en saben res. «Pòtols bocamolls!», reneguen amb un deix de títol acadèmic. Tornem a Richard que sua com un desesperat dirigint els homes de l'orquestra. Una dona i un gos l'acompanyen. Alguns coneixedors de l'artista diuen si és la seva muller Minna, però no saben donar raó del quisso que dormita en un racó entre embalums. «Mestre Richard!», criden alguns neonazis emocionats. «Estafador, lladre, afaitapagesos, escurabutxaques, malpagador!», bramulen uns altres que acabaven d'arribar portats pels vents de la notícia. Tot bon melòman sap de la feblesa de Richard Wagner a contraure deutes amb el món. Justament per això fugia aquella nit i es feia veure a París. Tan gran era l'aldarull, que la policia de servei a l'estació va detenir l'insigne artista. Ell, dona, gos i embalums. Richard havia fugit dels deutes sense passaport.

Era un intrús a París. Ell i acompanyants van ser embarcats en un tren especial. Alguns admiradors de l'obra de Wagner despotricaven contra les forces que barraven el pas al

161

compositor. Els neonazis en feien matèria de traveta política. I els creditors culpaven d'encobridors els governants de París.

El tren va arrencar en una andana apartada del gran públic.

Un vagó del davant portava, per aprofitar el viatge d'incògnit, una corona de flors. I es va entaular una baralla a l'andana mateix de l'estació. Els historiadors erudits als quals hem fet referència abans argumentaven que la corona era per a la tomba del califa Almansur. Uns entusiastes de les versions populars defensaven a tort i a dret que era un gest de penediment de Ricardo, l'assassí de Casado. I que l'enviaven, com el bagul de l'infortunat amo i amic, a Madrid. Mai més no se'n va saber res. Només Muç i Courbet van veure passar el comboi d'amagat per la via dels Quatre-Cantons. I hi van distingir Richard fent amb les floretes de la corona mortuòria un collaret hawaià per a la seva dona Minna i per al gos. La xinesa del cavall humitejava amb llàgrimes d'enyor la gespa de la mansió de Wagner a Lucerna. El llac es va omplir una mica més aquella nit perquè les llàgrimes orientals es multipliquen quan topen amb la dolçor de les aigües lacustres.

La barqueta, sense domini dels rems, ha anat a topar contra l'embarcador de l'hotel de Schweizerhof. L'hotel és al moll de Lucerna, quasi davant de la casa de Richard Wagner, si filem gros. Muç i Courbet se senten sotraguejar contra el mur de l'embarcador. El conserge de l'hotel els saluda des de dalt: «Arribbaspanya!», els diu en un to germànic tan encantador com inconfusible. Segurament que l'home ha confós Courbet amb un gat espanyol. Muç no li respon i aprofita el braç estirat del conserge per enfilar-s'hi i pujar al moll. Courbet ho fa d'un salt i s'apropa a ensumar la gira dels seus pantalons ratllats. En un descuit aixeca la pota del darrera i li enlletgeix les sabates enxarolades. Però és de nit i l'home no se n'adona. Demà, quan es faci dia, qui sap on seran de nou Courbet i Muç. L'encarregat del moll de l'hotel ferma la barqueta de Wagner amb un nus mariner de mars endins. La barca es remou una mica. A dins de l'hotel se sent, en una remor llunyana, la wagneriana Tristany i Isolda. «Herr Wagner», diu el conserge, «té feina». Muç i Courbet no el destorbaran. Han vist darrere les cortinetes d'una de les cambres de l'hotel l'ombra inconfusible del rostre de Richard.

Se sent en un ofec apassionat un «t'estimo Verena!» Verena Weitmann, la jove suïssa, és amb Wagner a l'hotel. En una

162

cantonada del moll, Minna, la muller de Wagner, acompanyada d'una noieta més jove, que Muç endevina que és la seva filla Natalie, s'afanyen amb una ferrada i una escombreta a arrencar de la cabina telefònica els cartells que acaben de penjar uns atrevits sobre la planificació familiar.

Natalie, que és filla natural de Minna, ho entén perfectament i ajuda entusiàsticament la seva mare mentre observa l'apassionament del pare Richard darrere els cortinatges de l'hotel. Sota els cartells de la planificació n'apareix un, encara humit, amb tres creus negres que anuncien el viacrucis de l'albada. Minna i Natalie corren a cercar les mantellines dins l'hotel, no se sap si a la mateixa cambra on Wagner i Verena estimen el món. El Via Crucis surt del capdavall del moll ben just quan encara no s'ha vist el primer raig de sol. Minna i Natalie encapçalen el seguici que no acabarà fins ben entrada la nit. A cada cantonada del moll s'hi afegeixen els passos i els seus confrares amb els pabordes al capdavant. El primer que reben és el dels estudiants. Porten vesta de setí lluent i verdegen com els lluerts amb dos ulls dins de cada cucurutxo.

Més enllà, la guarnició militar fa de vetllador de la imatge dels pagesos per l'alt valor artístic de les imatges. Un tinent de l'aire que va al davant dels soldats, espasa enlaire, guia el regiment i marca el pas dels portadors del misteri. S'hi afegeix el Sant Crist del Silenci i només se sent per atzar l'estossegar d'algú sense escrúpols i, de tant en tant, uns grinyols a la cambra de Wagner que delaten la seva presència amb Verena.

Algunes vestes del seguici del silenci alcen els ulls i el paborde major repica cinc o sis cops sobre les llambordes per desdir-los de la xafarderia. Minna parla amb un dels pabordes i, en un moment donat després d'assenyalar la cambra de Richard, vesta i ella s'abracen en un gest de consol. Quan s'hi afegeix el pas dels paletes l'ambient pren uns aires exòtics.

Unes vestes amb tambor marquen el ritme de Jesús a la fumera i les vestes dels mestres d'obres encapçalen el misteri.

Els paletes surten darrera, amb la cara destapada i amb el misteri a coll, fidels a la seva bastida. Tenen prohibit tant aturar-se a beure com a xerricar. El ritme és ben estudiat pels que dirigeixen l'obra i no convé malmetre'l de qualsevol manera. Si algun dels peons trenca la disciplina del pas serà retirat pel paborde major a cops de vara i molt més encara tenint en compte que porta la vesta de botxí. Muç i Courbet observen la filera de les vestes des d'una certa distància. El

163

moll del llac s'ha envoltat del ressò propi del timbaleig mortuori que caracteritza els viacrucis i del respecte amb sentor de crisantem i de ferum de cera que ha impregnat tot l'ambient. En un pati d'una plaça reduïda que hi ha darrerea l'hotel on es troben, s'hi apila una gernació i una colla d'individus amb vestes com els del viacrucis fan rodona al costat d'una tarima encara gebrada per la rosada del matí.

Muç i Courbet s'hi acosten atrets pel renou de la gent.

L'encarregat de l'hotel és portat per dos o tres homes que el cobreixen amb una hopa de color fosc. La condemna del garrot vil és aspra, cruel i injusta. «¿Què ha fet aquest home?», pregunta algú amb la veu gebrada per l'albada que havíem vist a la tarima. «Ha espiat Wagner per l'ull del pany!», li responen a cor dos o tres dels encaputxats. El conserge de l'hotel se'n defensa i argumenta que no ho ha fet, que més lluny del pensament, que la seva missió és vetllar pels clients. «¿Ah, síii...? I espiar-los mentre composen, oi?», fa un altre dels encaputxats. Courbet s'escapa de les mans de Muç i puja a la tarima on es llença per llepar amb desfici els peus del conserge. Un dels botxins el fa fora d'una puntada de peu a l'espinada. Courbet se'n ressent i coixeja una bona estona mentre no arriba de nou a la vora de Muç. «Vinga, feu via!», crida algú impacient. Verena entra al pati amb una mica de batí de no res sobre el cos. Se li veuen les natges nues i blanques quan passa una revoladeta de vent mariner. «No ho feu!», crida. «No ho feu!», s'esgargamella. «¿Per què t'hi poses, tu, dolça Verena?», l'increpa un dels encaputxats. «Només és un conserge xafarder!», fa un altre. Verena puja a la tarima i s'abraça al cos tapat del malaguanyat. «Wagner i jo», diu Verena, «no composàvem...» Corre la veu que Wagner i Verena no composaven Tristany i Isolda a la cambra de l'hotel. Que l'obra ja feia dies que era enllestida i que ara Wagner i Verena ho celebraven plegats. Corre la veu, doncs, que Wagner i Verena ho celebraven plegats. Minna sent com corre la veu i es lliga amb una corda a Natalie, i Natalie amb un dels pabordes, i el paborde amb la resta de vestes confrares que encara fan el viacrucis pel moll. El pas dels paletes, lligat, perd més d'un cop el ritme i s'aixequen queixes per haver arribat tan lluny. Algunes de les vestes de la confraria dels paletes s'acosten als peons de la cara destapada i de sota la faldilla de la vesta treuen grapadets de caramels, que desfan primer de l'embolcall, que van posant després a les boques

164

dels paletes rondinaires. Tot és dolçor i regalim de caramel comissures avall. Entretinguts així, ningú s'adona que prop de l'hotel un balcó ha caigut desfet en trossos sobre el moll. Hi ha un esglai a la corrua de vestes i les cordes que les lliguen entrebanquen el campi qui pugui alterat per les cridòries dels que hi guaitaven impertinents. Courbet s'esvera en sentir els xiscles dels encaputxats. Els pabordes ho agreugen volent imposar la calma amb els cops de vara sobre les llambordes.

Wagner surt al balcó i veu Minna i Natalie enmig de l'aldarull. Aviat ningú no en farà cas, però, perquè per la banda de Lucerna una manfiestació cridanera s'acosta en direcció al moll. L'encapçala un sol enorme i criden consignes que Wagner, geni com és —a voltes filòleg i a voltes poeta, a voltes compositor i a voltes director, a voltes conferenciant i a voltes revolucionari, a voltes alpinista i a voltes amant, a voltes col·lecionista de cartes i a voltes cortesà, a voltes banquer i a voltes arquitecte—, no les entén.

Uns gegants van davant de la processó del Corpus. Tots es troben al moll de Lucerna: els gegants del Corpus, el sol dels antinuclears, les vestes del garrot vil i les del viacrucis anusades en un garbuix de cordes. Muç crema un ciri darrera del moro, el gegant del Corpus, i recorre els carrers del barri, en processó i amb Courbet d'amagat. Les serradures de l'estufa han servit ara per atapeir de tots els colors i per encatifar a dojo les calçades empedrades d'anys. El rector i l'ombrel·la les trepitjaran quan arribi l'hora i serà després quan tothom hi podrà posar els peus. Els gegants i els acompanyants del ciri fan passet curt pel regueró entre catifa i vorera perquè el rector ve a la cua del tot amb el patxim, patxam, patxum de la banda. «Dominus nostrum!» fa el rector com si hagués deixat anar un renec de tan fort. Courbet trepitja adelerat la catifa, esgarrapa els racons de les serradures més treballats i converteix l'artesania dels homes del veïnat en una tela mironiana abans de començar a fer-hi res. Courbet esgarrapa el terra, polit, com si volgués amagarhi els seus excrements. El rector llatinitza amb la ràbia al cos.

El barri en ple s'aixeca com un cor i trenca la tradició secular del Corpus: «Per Christum dominum nostrum, el nostro gat va mossegar el vostro; si el vostro no hi hagués anat, el nostro no l'hauria mossegat. Al·leluia, al·leluia! Oremus: porcum matemus, faremus bulles, botifarres, menjaremus amb tota la parentela et farteneram nostram. Amén!» Ningú no va parlar

165

de res més durant anyades. Tothom recordava el Corpus del Courbet com aquells altres Corpus que la història titlla amb sang. La diada del Corpus del carrer Canvis Nous, al costat de Santa Maria del Mar, amb la bomba que va estallar llançada des d'un balcó el 1896 i que va matar gent humil. L'altra diada del Corpus de Sang, la dels Segadors. «Aquest gat és de mala sang!», va dir el rector a l'homilia de diumenge. Els creients van condemnar Courbet a mort. Es van organitzar fins al portal de casa del Muç i van cridar enfurismats i encesos per les paraules del rector. «Mort a Courbet! Fora en Muç!» I van acusar d'anarquistes tant Courbet com Muç. «Revolucionaris, fills de Satanàs!», cridaven encara els més aferrissats. Va durar poc. Els municipals, encoratjats per un veí del barri amb mà al cuartelillo de l'Hèrcules, els van dissoldre amb bones paraules. «Té un gat criminal!», van denunciar. Però corrien aires esquerrans una altra vegada i propis d'un republicanisme revoltat i els municipals no en van fer gaire cas.

«Au, deixeu-ho, doncs, i entreu a sopar...», va dir Wagner des del balcó de la cambra de l'hotel Schweizerhof a la seva muller Minna i a Natalie. «Pugeu, tu i la teva germana petita, apa». Richard no va reconèixer mai Natalie com a filla natural de Minna i li deia «la teva germana petita». Van sopar al menjadoret privat de l'hotel mentre a fora els pabordes posaven ordre a tota aquella contumèlia. La mateixa vetlla, Richard i Minna van parlar clar. «Sóc un revolucionari», va dir el compositor. «Prou que ho sé», va dir Minna. «Em crida l'arnarquia revolucionària, dona», es justificava Richard. «No tindrem mai un duro i n'estic tipa!», se li va escapar en veu alta, a Minna. De tots és sabuda, i a més s'ha vist prou aquí, la debilitat de Wagner per les dones. No trigaria gaire a fer-se amb una angleseta enamoradissa, una tal Jessie Taylor Laussot. Més endavant seria inaturable l'amor apassionat per Mathilde Wesendonck, muller d'Otto Wesendonck. Tan gran va ser l'apassionament, que la dona va portar Wagner i la seva família a la mansió que tenia a Zuric. Minna el va obligar a fer fusta o redolta. I Wagner va dir més d'una vegada que només el suïcidi l'alliberaria d'aquell turment. Ara, a Lucerna, no tan sols havia hagut de descobrir la seva relació amb Verena Weitmann sinó que corria la veu de si Còsima Liszt, la filla del compositor, feia l'aleta al geni. «Bon vent, Tenorio!», li va dir Minna. Wagner no es va aixecar de la taula. «Bon vent», va

166

musitar entre llavis. Va recordar els revolucionaris de Dresden. Els va parlar amb veu d'anarquista compositor. I els prussians, com els veïns del barri amb Courbet, l'amenaçaven i li deien de tot. Més d'un hauria volgut veure el cap de Courbet i el cap de Wagner penjant d'una torre com és ara la del Portal Nou, tocant a la Muralla, com el cap del remença Joan Sala quan va acabar la revolta. O com el del general Moragues, dins d'una gàbia de ferro sobre el Portal del Mar, també a la muralla, on es va estar més de dotze anys. Muç encara recordava les paraules d'un dels veïns incitats pel rector el dia de l'homilia. «A tu i a Courbet...», havia dit l'home assenyalant-los, «us farem la feina que van fer els Catòlics a Canyamars». «Això, això!», van aprovar unes quantes beates curtes del tupí. «¿Què va passar amb Canyamars?», va dir Muç inquiet des de dins de casa estant.

Se sabia que el boig infeliç havia provat d'atacar Isabel i Ferran a les escales de la plaça del Rei amb un ganivet. Ni els va senyalar! Però van ordenar que l'agressor fos passejat per la ciutat mentre se l'anava mutilant fins arribar a llençar a les flames el que en quedava. «Això us farem!, ¿sentiu?», van cridar uns quants a cor. Muç es va esglaiar per uns instants i va abraçar Courbet. Courbet li va pessigollejar les galtes amb els bigotis mentre Muç sentia carrers enllà la tonada d'escola en veus dels exaltats: «Isabeeelifernandu elespiiirituimpera, morireeemusbesandu lasagraaadabandera tatxim, xim, xim, xim, xim, pom..!»

Richard, Muç i Courbet tornen de primera hora, amb la barqueta que ha passat la nit atracada al moll de l'hotel, al seu embarcador de la casa-estudi. «És bufó aquest gat», li diu Wagner a Muç. «Courbet», fa satisfet Muç, «es diu Courbet».

«Ah!», aclareix de seguida el geni, «com el pintor!» Les aigües del llac han pujat, ja ho havíem advertit, pels plors de la xinesa. Quan arriben a l'embarcador, el cavall renilla gairebé sense fer-se sentir en veure els tres nouvinguts. Mentre s'empassa el renill endins, remuga per damunt de la gespa i porta la sella i les regnes penjant. Prop de l'escala de la mansió, la xinesa dorm, rendida pels plors segurament.

167

Wagner s'hi llença i li besa el front. No és fins després d'una bona estona que Wagner s'adona del coltell enfonsat entre pit i ventre de la noieta i del mig somriure del rostre de l'estimada. Wagner gemega en un so adolorit i allargassat com si fos una tuba utilitzada per ell. Còsima Liszt el surt a rebre.

«He deixat Hans von Bülow, era un marit sense passió», li diu des del capdamunt de l'escala. «¿I ella?», fa Wagner amb els ulls plens de llàgrimes. «Ja l'he trobada aquí, morta, amb el coltell endins», afirma Còsima. «Era tan bonica!», musita Wagner. «No hi pensis, Richard. Tens feina a dins, passa...», li respon Còsima. A la matinada del dia de Nadal de l'any 1870, per sobre les aigües del llac dels Quatre-Cantons sona la música de Sigfried-Idyll. Muç té guàrdia tota la nit. S'emporta Courbet perquè l'acompanyi entre la neu que s'ha posat durant tot el dia. La meitat de la nit se l'ha passada dormint a la caseta, amb la bestiola entre cames i manta. Els quatre cantons de la caserna s'assemblen als quatre cantons del barri. L'amor fa de mal aconseguir amb un fusell penjat a l'espatlla. El transistor fa de fi del món com la foneria que escopia llimalla de l'aurora boreal. El Phantom II de la casa Rolls Royce s'ha convertit en el vol dels Fantoms de debò que trempen arriscats sobre el montícul de guaita i fan tremolar els vidres de la garita de guàrdia. «Winston és el genuí sabor americà», diu la veu de la fi del món de butxaca. Hi ha una lleugera melodia semblant a la de Sigfried-Idyll en una nit glaçada. Entre l'idil·li del fill de Wagner i Còsima i el Winston algú s'escarrassa a dir que ha nascut el Jesuset i que tothom ha d'anar a l'estable. Muç, amb la manta al cap i Courbet a braços, camina per damunt de la nit estelada. Muç fa una cigarreta vora el canó d'artilleria que amenaça vers un lloc o altre, objectiu incert de la nit. En fa fer una xucladeta a Courbet, que el gat refusa amb un miol feble. «¿No ets fumador, eh, Courbet? Doncs, no saps el que et perds, bèstia, aquest Winston, ja ho sents, és l'autèntic sabor ianqui!» Muç sent un fregadís d'herbes al seu darrera. No en fa cas. Les nits de guàrdia sempre són plenes de fantasmes que fan sorolls i de frecs que fan anar de corcoll qui s'ho pren a pit. La fressa es repeteix una mica més a prop. Muç apaga instintivament la cigarreta. Es despenja el fusell de l'espatlla i es pica, es bufa, es trempa els dits. «La contrasenya!», crida. Només rep la fressa com a resposta. «La contrasenya o...!», repeteix amenaçador. Muç carrega el fusell i el soroll de la ferralla que

168

xucla la bala del carregador envaeix la fosca. Clac, clac! «¿Qui ve...?» «Nietzsche!», respon una veu uns metres enllà.

«Aquesta no és la consigna!», crida en Muç belluguetejant el cap per fer-se camp de visió en la fosca. «Sóc Friedrich Wilhelm Nietzsche!» Muç dubta. Palpa el caparró de Courbet com si així fos ell mateix qui es tranquil·litzés. «¿El filòsof...?», pregunta Muç, tímid. «La nit de Nadal...?», afegeix.

«Sí», se sent més a prop. «Puc disparar... He carregat l'arma!», avisa Muç. «Tant me fa!», objecta el fantasma, «l'home ha de ser igualment superat». «¿Sou un escèptic, vós?», diu Muç encara. «Un filòsof, un malalt, un esquizofrènic, un boig, un amant frustrat de Richard Wagner, si voleu!» El rostre del qui parla es comença a contreure en la claror de la fosca. «¿Un turmentat?», encara diu Muç. «Això no ho sabreu mai per molt que us ho pregunteu. Ni Herr Wagner ho sap». «¿El coneixeu?», diu en Muç. «¿Que si el conec, dius? Ara en vinc!», respon l'ombra. «¿Això vol dir que sou amics, doncs?», s'interessa en Muç. «Si fos músic, jo em diria Wagner com ell», diu en Nietzsche. «En aquest cas», convé Muç, «xoqueu-la, home!». Nietzsche i Muç van parlar una mica de tot en poques hores que tenien. Sobretot van parlar de la impressió de la seva visita a casa del músic i de les idees que li ballaven pel cap per escriure-les, inspirat en el geni. «¿Creieu de debò que Wagner és un geni?», va preguntar Muç. «Un geni, esclar.

Richard és més estranger que alemany. Però no ha après a gaudir de la solitud com jo mateix», va afirmar Nietzsche. «¿Vós sou un solitari?», li pregunta en Muç. «Un claustròfab radicalíssim!», diu Nietzsche. «No foteu!», se sorprèn en Muç.

«Jo no sóc un home, soldat...! Sóc com la dinamita, jo!», presumeix Nietzsche. Muç obre els ulls amb un pèl d'atemoriment. «Ningú no s'ha rebel·lat mai com jo, ¿sabeu?...

Ningú no ha escopit com jo sobre totes les formes de poder aferrat a la mentida! I a vegades ric sol, com un boig, perquè em miro al mirall i em penso que no sóc res més sinó un trist bufó», confessa en Nietzsche. «¿Vós, Nietzsche, un bufó?» «Sí, un bufó de cap a peus! Un superbufó! “M'estimo més ser un bufó malparit”, li he dit a en Richard, “que ajupir-me com tu davant la creu...” “Tu ets un pobre venut! Prediques com Zaratrusta!”, m'ha tirat en cara el geni... “El superhome m'ha fet superbufó”, li he cridat irritat. I m'ha preguntat amb les mans als malucs com una marmanyera i movent el cap amb un ulls de geni embogit: “¿què és per a tu el superbufó fet del

169

superhome, a veure?” “Una mena d'hivernacle”, li he respost, “un hivernacle per a plantes genials com el bonsai”. ¿Què me'n dius, soldat?», pregunta finalment Nietzsche a en Muç.

«No hi entenc gaire en plantes, jo», s'excusa en Muç.

Nietzsche trenca la veta filosòfica. «¿De veritat que havies carregat el fusell?», li diu en sec el filòsof a en Muç. «I t'hauria hagut de matar perquè no sabies la consigna!», afirma en Muç. «¿Quina consigna?», s'interessa Nietzsche. «Déu-Estel-Jesús», desvela en Muç. «És ridícula!», es quexa Nietzsche. «És Nadal», s'excusa en Muç arronsant les espatlles. «Déu no existeix.

L'Estel va ser un fenomen no estudiat del tot de l'univers i Jesús, un aprenent de fuster sense estudis cridat a fer de geni», va dir Nietzsche. «¿Potser sí, doncs, que tu ets molt radical, pel que es veu, oi?», es va atrevir a dir en Muç. «Ni Déu, ni Estel, ni Jesús ens serveixen. Són com és ara la consigna, ¿veus? N'hi ha hagut prou a no fer-te'n cas per fer servir el moment present. Tu i jo», es va justificar Nietzsche.

«Potser tens raó, Friedrich...», fa en Muç, badallant. «¿Per què feu guàrdies amb contrasenya?», s'interessa Nietzsche.

«Manies del comandant», respon en Muç. «Fa dies que passen coses: torres que volen, dipòsits que se'n van a rodar... No fa ni mig any que els tricornis va matar un tal Caracremada...», explica en Muç. «¿Un anarquista?», en Nietzsche. «No ho sé pas», respon en Muç. «¿I doncs?», va insistir Nietzsche. «Diuen que el tal Caracremada havia fer volar tres torres de conducció elèctrica prop de la riera...», diu en Muç. «S'han fet coses pitjors!», sentencia el filòsof. «Prou, però aquest el van pescar, ja ho veus», argumenta en Muç. Un cos estrany trenca el cel fosc del punt de guàrdia. «Mira!», fa Nietzsche, que ha estat el primer a fixar-s'hi. Muç torna a agafar el fusell i carrega de nou. «¿Que fas, home?», li crida en Nietzsche quan veu el seu gest. «Si no sap la consigna el pelo!», diu Muç, frenètic. «Però primer pregunta-l'hi, home!», intervé Nietzsche. «¿Per què ve volant com si fos Déu sap què?», s'espanta en Muç. «Potser és el vostre Déu...», fa el filòsof, mofeta. «O potser és per fi Jesús ressuscitat!», respon Muç, indignat. «Deixa'l aparèixer», crida Nietzsche, «per algun racó s'ha de deixar caure l'home salvador, el qui torni a la Terra el seu destí, aquest anticrist vencedor de Déu i...», recita Nietzsche. «Ei, la consigna!», crida en Muç. Al mateix temps un globus es fa visible vora la caseta de guàrdia. «No em vingueu amb tripijocs! La consigna!», crida de nou en Muç.

170

«Prou feina tinc a dominar això per pensar en consignes!», respon, també cridant, una veu des de la cistella. «¿Qui sou?», s'hi posa Nietzsche. «Sóc míster Arban!», crida des de dalt. «¿Un altre boig?», musita en Muç. «Deixeu-vos d'insults, soldat de Déu!», crida l'aeronauta, «i agafeu fort la corda que us llanço!». Nietzsche i Muç fan esforços per dominar l'aparell que se'n vol anar del montícul enllà. Per fi aconsegueixen dominar el trasto i el lliguen ben lligat aprofitant el cos del canó d'artilleria. «M'hi jugo la pell, jo, fent això!», es lamenta en Muç. «No hi patiu, home», fa el de dalt de la cistella, «si els vostres superiors fins i tot s'alegrarien de veure'm, si poguessin... bona nit, senyors...», diu saltant de la baraneta. «¿Arban, heu dit?», es va assegurar Nietzsche. «El mateix!», confirma. «¿Us avien des de la plaça de toros, oi?», entaula conversa el filòsof. «Exacte! Aquesta gentota no entén res! El globus no tenia prou gas i no s'ha pogut elevar del tot. El vent l'ha arrossegat uns centenars de metres fins al fortí i jo ja he complert... ¿L'he fet córrer, oi?», va defensar el nouvingut. «¿Què dieu de la gent?», diu Muç, encuriosit. «Vinga bramar com si fossin toros de debò! Insistint perquè aixequés el globus com si es tractés d'un estel! M'ho he sentit a dir tot!», es lamentava el tal Arban. «Heu arribat lluny, però...», l'acontenta el filòsof Nietzsche. «Prou! Però ho ha pagat la meva pobra dona», respon Arban. «¿La vostra dona?», pregunta Nietzsche. «I tant! Indignat perquè no me'n sortia, li he dit: “Fuig, baixa de la cistella que ara veuran del que sóc capaç, aquests brètols!”», explica Arban. «¿I què han vist?», s'interessa encara Nietzsche. «El llast que he deixat anar de la meva pobra dona ha desfermat el globus i ens hem enlairat en l'infinit. Ja fa anys que volo, senyors!», exclama Arban. «¿Veieu, soldat, com és veritat que sempre hi ha alguna força que ens atrau cap amunt...?», aprofita Nietzsche per convèncer en Muç, «la bona muller de míster Arban privava l'home infeliç d'arrencar cap a la regió dels núvols», i adreçant-se al nouvingut li pregunta: «¿Què n'opineu, doncs, míster Arban, després de l'experiència?». «Vaig pel món com un déu, jo, poeta...», va respondre Arban. «Sí, ben bé que ho crec», rebla Nietzsche, «i amb els globus tacarrejats de coloraines com un superhome. Ni el vostre Déu inflat de gas ni vós com a superbufó del món teniu prou pes per ocupar el tron de capdamunt!». En Muç, d'una rampellada, agafa el fusell i encanona l'aeronauta. «¿I us penseu que me l'empasso

171

aquesta farsa, oi?», amenaça, «apareixeu aquí, en sec, dalt del globus, i dient que fa anys que voltegeu havent perdut la dona...». «Sí, senyor soldat, això mateix», respon Arban sense fer cas de l'amenaça amb el canó. «Vós sou un terrorista i no sabeu la consigna i jo tinc dret a afusellar-vos ara mateix», crida en Muç fora de si. «I vós, senyor Friedrich Nietzsche, deveu ser un còmplice seu! Primer és la meva pell que la de vosaltres dos!», sentencia en Muç. Courbet li cau dels braços i amb un marramèu s'enfila a la cistella del globus. Muç l'empaita i en la correguda es llança també dins el vehicle.

Arban, l'aeronauta, i Nietzsche, el filòsof, riuen com dos dements des de terra. »¿On aneu, soldat?», li diu Nietzsche, «¿També sou dels que pensen que el superhome havia de ser el fruit dels resultats laboriosos d'una experiència d'estable?

Si fóssiu un noble oficial, soldat, us encreuaria amb el vostre gat Courbet. Fa anys que vaig proposar creuar jueus i oficials per veure què en sortia. Una mena de superbufó proveta amb els més selectes espermatozous del futur, ¿m'enteneu?» «Vine aquí, Courbet!», se sent amb veu ofegada dins la cistella. Al mateix temps, algú ha disparat sobre Nietzsche i sobre míster Arban i després ha demanat la consigna. El filòsof i l'aeronauta s'han fos com els ninots de neu del terrat del barri llepats pel baf de Courbet. La corda que aguantava el globus s'ha trencat amb els trets i el vehicle s'ha enlairat amb Courbet i Muç a dins. Prop del montícul de guàrdia, tota una companyia empaita el globus disparant a ulls clucs fins que el perden de vista. «Déu-Estel-Jesús», sona per arreu. Finalment la consigna es fon amb les notes més altes de Siegfried-Idyll i Muç cau de la barqueta de Wagner en un pataplof simfònic al tou de l'aigua del llac de Lucerna. Encara és a temps de veure Herr Richard Wagner sobre la teulada de la seva mansió, imitant el punta i taló de la xinesa morta. En un pas fet en fals, rellisca i cau daltabaix. I en la caiguda, el cor d'amant li falla en sec. A tocar de la gespa, els braços de Còsima l'esperen oberts. Encara hi ha el capità dempeus, ara aixafant la grana de capellà i fitant Muç. Esperant segurament que en Muç l'insulti, que el maleeixi, que el provoqui... Encara té empunyada l'Star, amb el carregador posat, amb el dit tremolós al gallet... Muç veu els ulls embogits del capità molt a prop. Veu l'ull del canó de l'Star plantant-li cara. Veu Courbet estès a terra... Tot plegat se li afigura com un dia d'hivern, amb els arbres nus i podats i amb els jardiners

172

municipals enfilats a les branques velles i amb els coloms de la plaça que s'envolen i que van a ocupar els racons buits del brancam. I aviat, fruit potser de les imatges esborradisses i fugisseres que Muç té endins les ninetes dels ulls matiners i plorosos que provoca l'hivern cru, homes i coloms li semblaran una mateixa bèstia. I per això Muç no sabrà què dir.

173

(98,6 MHz) BÚSTIA-HERTZ Tiiit! Clic!

Ref. 54.1 - 3 matinada Escoltadíssim realitzador, sóc una dona casada, del setanta-quatre. No, no digui res. En aquella època la gent encara es casava. I per l'església! Jo em vaig casar per l'ermita, però. I això sempre m'ha reconfortat molt perquè aleshores era un escàndol. Si ara fos a fer! La vida ha donat tants tombs en una dècada que me n'avergonyeixo. És un ogre! Una bèstia maligna! Un senyoràs de sa mare i un masclista convencional!

No, no vaig beguda, ni m'he empassat cap sobredosi de res, tret del diari papabenet antiiinvitro que prou ha costat de convence'l que o es feia així o... El cas és que sempre he estat jo la que no ha volgut infantar. Perquè no he estat mai per perdre les delícies del món i per convertir-me en una esclava d'una patuleia de petits i repel·lents masclistes. I això m'horroritza! No em digui que sóc una mala dona com fa ell a cada moment. Només vull reivindicar els meus drets a escollir una manera de viure. ¿Vostè no? ¿I ningú dels que m'escolta tampoc? Em sentiria tan dissortada si sabés que em trobo sola enmig de la meva angúnia! L'amor promès no era això! I m'adono de com em vaig mortificant jo mateixa per no voler acceptar el que em van fer prometre entre els murs humits i plens de pàtina d'aquella ermitota aïllada del món! Ja ho sé que a hores d'ara hi ha moltes solucions, però em sento tan feble que no goso fer cap pas. El primer que he fet és instal·lar-me un turcman a la cambra que havia de ser la dels nens. ¿Com...? ¿Què vol dir que no sap què és un turcman? Un llit. Un llit plegable... Ja ho sé que se n'ha dit sempre turca.

Però ell és un anglòfil. Què hi vol fer, fill! I hi dormo sola des de fa unes hores. És una experiència horripilant. L'hi puc

174

assegurar que sí! Et sents desposseïda i desarrelada. Però no hi penso tornar per res del món, per res del món!

Clic! Tiiit!

Ref. 97.1 - 3:24 matinada Senyor realitzador, a aquestes hores un home casat no us trucaria. Deixem les presentacions formals per a una altra ocasió. Casat o solter, viudo o separat, el cas és que no m'entenc amb la dona que, fa uns anys, hauria jurat que estimava. Excuseu-me, no sóc un ressentit i posaria les mans al foc que estic lluny d'entrar al gremi dels banyuts. Ella no em faria mai una cosa així. Vivim l'era preatòmica i això ens trabuca el cervell a tots. Que sí, que cadascú se'n sent del seu, però aquest és un mal general que acabarà amb l'home! Jo sóc practicant, senyor realitzador. ¿Com...? No, home, no. Catòlic practicant, home! No he posat una injecció en ma vida, jo! ¿Veieu com degenerem? Ni els mots essencials mantenen l'essència, si em permet la repetició. Deu anys enrere tothom sabia perfectament què volia dir ser practicant i ara n'hem de donar explicacions. Ningú no es posava fa deu anys ni amb mamma Ebe ni amb la seva Unió Pietosa del Jesús Misericordiós, ni ningú escampava llistes de pretesos maçons, tots monsenyors del màxim respecte dins i fora del Vaticà.

Digui-ho, ja ho pot dir, ja, que la veu anònima i desolada de la referència 97 ha confessat a un quart i mig de quatre de la matinada que va plorar l'hivern del setanta-cinc, la nit de la notícia. No perquè m'hagués donat res de més a més, a mi, aquell homenàs, però hi ha qui neix amb el do de la predicció i aquella nit jo era al llit amb... amb ella! I en ple acte, acaronant amb delicadesa els mugrons de l'estimada... ¿No li fa res que m'expressi així, oi? Doncs, en ple acte, com aquell qui acarona la bola dels encanteris, vaig veure tot el que m'esperava, amb la pèrdua del sant, des d'aquella nit, i vaig ser tan sincer de dir-l'hi allí mateix quan encara no havíen ni ben bé acabat... i ja no vam poder acabar, de fet. I em fa l'efecte que tot arrenca d'allí. Perquè hi ha coses que les dones no admeten i a mi em sembla que sovint no ens entenen, a nosaltres, els homes. ¿Què hi hem de fer si la naturalesa de Déu Nostre Senyor ens ha fet així, forts i drets,

175

protectors i divins? Però ara em sento molt feble, senyor realitzador. Em sento gairebé com un impotent, com un impotent psicològico-orgànic de bo de bo, sense la mitja dotzeneta d'ereccions per nit que corresponen a un home normal, sense el cap clar per prendre la decisió, arribat el cas, de deixar-me implantar una pròtesi inflable, una Scott, penis de moda, ai Déu! Li prometo que si no fos per aquest filet de veu que m'aguanta... potser faria un disbarat, ves.

Clic! Tiiit!

Ref. 54.2 - 3:45 matinada ¿Escoltadíssim...? La mateixa d'abans, la cinquantaquatre, la de la turca a l'anglesa de la cambra dels nens que no han vingut. Ni vindran mai! «T'has de prendre la dieta miraculosa», ell, «la que fa tenir nens que seran homes de Pàtria!» I vinga mariscos, jo, i bunyols, i amanides verdes, i espinacs, i nous, i avellanes, i cacaus, i xocolata, i litres de llet, i tones de mantega. i dotzenes d'ous, que és tot el que va més malament, segons la dieta del doctor Stolkowski per tenir nens amb sexe d'home. ¿Sap què he pensat? Que tota la culpa és d'ell i de ningú més. Des que estic tan sola ho veig tot més clar i m'adono que l'homenot havia arribat a fer com si jo no tingués ulls, o com si els tingués rellogats. A mi el que em passa és que he estimat en sec i que no n'hi ha prou a pensars'ho, això. Vostè deu ser jove, escoltadíssim, i segurament que d'una altra generació i tot, de la gernació aferrada a la intensitat de la vida. ¿Oi que no m'erro? Potser el faré riure si li conto què m'ha fet fugir dels llençols masclistes que m'han mig tapat deu anys de nits. Rigui per dedins, en tot cas! Em faria tant de mal si el sentís riure. Després de l'ermita i del pa amb tomàquet que es feia aleshores vam agafar el dos cavalls i vam engegar el primer trot de la nostra vida comuna. «Que vénen tombs per aquesta carretera!», li deia jo, esporuguida. I ell: «Deixa, dona, me la sé de memòria». I sort que els dos cavalls eren, i són encara!, uns cotxets que agafen els tombs con uns reis i que brinquen amb aquella suavitat... «Deixa!», ell. I una mà al volant, i una mà per sota el jersei, i per entre els pantalons i el jersei, i a cada tomb una mica més endins.

«Que ens matarem!», jo. I ell: «Matem-nos d'amor!» No digui

176

res, l'hi prego. Deixi'm dir a mi perquè em sembla que tot va començar aquella mateixa nit. I no va començar més aviat perquè, caparrut com sempre ha estat, no va voler tenir habitació reservada enlloc —vam fer un tomet de no res per la Costa fins a Empúries, Cadaqués i tot allò, ¿sap?— i ens vam trobar trucant de porta en porta i, si l'una era tancada, l'altra ho tenia tot ple. No érem pas en temporada alta, però el món és tan gran i hi ha tanta gent per a tot... I els dos cavalls brinquen molt bé, però són molt incòmodes per passar-hi una nit al ras, sense mantes ni res de més a més que portàvem i al damunt volent aprofitar les hores aparcats en una caleta de mala mort, prop de la platja Gran de Cadaqués, em penso que era. ¿Tenim dret a voler fer-ho quan ens vingui de gust, oi, les dones? Doncs, el salvatge, traient-me el jersei i desfent-me els pantalons i vinga, vinga! «Al peu del Pení, al peu del Pení!», deia el barrut. Fins tres dies més tard no vaig saber què era allò del Pení. El cim del darrere el golf, amb les dues boles dels americans com dos... ¿Potser em passo, oi...? Però jo entenia, ignorant de mi, que volia que amb els dits del peu li acaronés el piu. ¿M'entén, oi? Sort que la fosca no devia permetre veure els nyigos-nyigos del pobre vehicle! Després, ha volgut fer-ho al cotxe —que encara tenim— una vegada cada any, a l'aire lliure, el dia de l'aniversari, per celebrar-ho, diu. I això no s'aguanta sense esclatar un dia o altre i dir que prou!, que ja som grandets, que ni els amants com nosaltres, que diu l'Estellés, van així pel món com si fugissin d'algú. I n'estic ben certa que tot rau en els fets del dos cavalls.

Clic! Tiiit!

Ref. 97.2 - 4:15 matinada Honorable realitzador, entre les quatre i les cinc de la matinada sempre m'acostuma a passar, ni que la meva estimada dormi al costat, i fa més de deu anys que l'hi tinc fidelment. Però aquesta solitud d'avui no em deixa viure i he hagut d'emprar mètodes que la generació d'avui desconeix i que la meva quasi que també, però que no aniria malament divulgar de nou per eliminar i eradicar tants mals que ens corrompen i que ens podreixen moralment i espiritual. ¿Ja s'ho deu imaginar, oi? Des dels últims exercicis espirituals que no havia confessat una cosa així, en veu alta, però avui

177

em sento més que mai a la vora d'Ell. «Dóna'm forces», li he dit, «per no cometre cap disbarat i per suportar aquests mals que turmenten la meva maduresa com a home i fill teu».

L'enduriment ha estat solemne i insuperable! si ella hagués estat aquí! Acabo de tenir temptacions, però, en les quals no vull caure. Tinc un camí davant per destriar i m'he d'enfortir.

«Pecat, pecat, pecat!», m'he dit. I unes altres tres vegades: «Dimoni, dimoni, dimoni!», acompanyant-ho amb unes clatellades que han arribat a fer-m'hi mal i tot. I m'he martiritzat així, com un sant baró, fins que tot ha tornat al seu lloc. Malament rai els que, aprofitant que entra a la Seguretat Social, se la implanten de les anomenades de Jonàs!

Sexualment lliurats per sempre a les mans del diable amb un penis profeta inflable a voluntat!

Clic! Tiiit!

Ref. 54.3 - 4:35 matinada Hola! Em sento més alleujada, com si la febre que m'embogia fa una estona m'hagués baixat de cop i volta. He pensat tant en allò dels dos cavalls, que no m'ho puc treure del cap. Però m'adono que no m'ho vull creure, que és precisament pensar-hi allò que em manté en aquest estat. El dos cavalls, ai senyor!, si en diria de coses si em posava a parlar! El vaig convèncer de baixar a la Ciutadella aquell dissabte xardorós i assolellat del setanta-sis. Abans de passar per l'ermita, el vaig avisar que a mi m'agradava estar en tot i que hi anava davant o no hi anava i que si m'estimava ja sabia que hi havia d'accedir. ¿Què vols que sigui un home així? A ell sí que tant se li'n dóna aquest país com l'altre! Es passaria la vida tustant-se el pit i posant el rostre entre les mans i cremant cera a les processons si encara en fessin! I l'Onze de Setembre d'aquell setanta-sis li vaig dir que si no hi venia ell me n'hi anava jo sola i ben sola. I això sí que el va acabar, perquè, ah no!, sola en coses així, no! I vam agafar el dos cavalls i el vam envoltar amb una bandera de més de dos metres d'ampla, tot el sostre i les portelles i el capot del davant. Semblava una carrossa! Després es va saber tot allò

178

del canvi de lloc i del canvi de nom i fora nacional perquè no diguessin, i cap a Sant Boi! Ell ja va arrufar el nas: «Ves, ara, anar a Sant Boi! Ja hem quedat bé, nosaltres!», remugava. I el que succeïa és que li queia la cara de vergonya d'anar pel món amb el dos cavalls engalanat tan descaradament igual que un catalanòfil. Com que vaig veure que no li queia gens bé, li vaig dir que ja el conduiria jo perquè en aquell parell d'anys havia aconseguit donar-li entenent que aniria bé que jo també tingués carnet de conduir, que després vindrien els nens — mentida, esclar!— i que un dia ell podia estar malalt. Egoista!

Només això el decantava una mica! I el dia que li vaig dir que m'havien aprovat, va saltar, el molt feréstec: «Doncs, apa, ara a esperar que vinguin els nens o que jo estigui malalt!» Porc. I si mai, en tots aquells mesos, havia deixat el dos cavalls al pàrquing, s'emportava les claus a la feina i així s'assegurava que jo no conduiria. «Em trobo moltes dones cada dia, jo, al volant i no hi fan cap falta!», argumentava. Encara ara no encerto a endevinar per què va acceptar aquell Onze de Setembre que jo conduís, potser per allò del ridícul davant d'algú que el pogués reconèixer. I me'n vaig aprofitar, com si mai no hagués sortit de casa... «Taaatatà, tatà, tatà...! Taaatatà, tatà, tateró...! Tatatà tatatatà... Tatatà tatà taterooo...!

Tomtoromtom! Tomtoromtom torom torom tomtero...

Tomtoromtom!», vaig començar amb el clàxon tot improvisant l'himne dels Segadors. Ja ho vaig veure, que li queia com una galleda d'aigua freda! ¿I què? Tenia el volant a les mans i el món era meu. Però aleshores tot anava bé i això eren criaturades i passaven en un no res entre carantoines i magarrufes i amb una mica de gronxament a la nit quan arribéssim a casa. I quan a la plaça de Sant Boi plena de gom a gom —¿més de cent mil diu la història?— vam entonar l'himne amb un cor petit així i amb un poble fent de cor gegantí, ell movia els llavis fent veure que cantava, i a la nit, a les fosques, l'hi vaig retreure i li vaig dir que no em pensava que fos d'aquella manera. I se'm va posar com una fera, deixant els oradors com un policastrots i uns canelobres, així mateix de fatxa era ell! I es a aixecar d'una revolada del llit i... em sento tan alliberada de poder-ho explicar ara... i ja era més de mitjanit quan em va fer vestir i, quasi arrossegant-me, em va baixar fins al pàrquing per treure el dos cavalls que encara anava engalanat i un cop dins va arrencar, ni ho vull saber cap on, perquè on fos es va aturar i va dir: «Apa, celebrem-ho! Per

179

l'Onze de Setembre i per tots els que cridaven a la plaça i pels oradors!» ¿Veu com la vaig encertar de tapar el dos cavalls amb la bandera gegant? Tot l'interior de la carrosseria era ple de groc i vermell de reflexos d'un fanal que hi devia haver molt a prop on es va desfogar, l'animal.

Tiiit! Clic!

Tiiit! Tiiit! Clic!

Ref. 97.3 - 5:10 matinada Apreciat realitzador, un home sempre és un home, però sovint hi ha febleses. I avui em sento una altra vegada tan trist com aquell any setanta-cinc i com aquell fatídic i definitiu quinze de juny del setanta-set que un vuitanta per cent de vots malaguanyats va implantar la revolució preconstitucional, amb els diputats i senadors que venien a ocupar les poltrones que Ell havia deixat buides. No goso ni tornar a repetir el nom perquè ara sembla que, si ho fas, sigui un pecat. I així, amb serenitat i només dient Ell, tots ens entenem prou. Em van fer president d'una mesa. Encara se'n recordaven de mi i això em va esperançar. A l'hora en punt ja era a lloc. I tot el dia amb uns ulls ben oberts, a vigilar.

Malgrat tot, va sortir un vuitanta per cent! Ella, l'estimada, va arribar a mig matí a la mesa i ja portava els sobres preparats de casa. No vaig voler influir per a res, però sabia que no votaríem els mateixos. Estimar i votar no van necessàriament lligats per a gent com ella! El meu vot és únic i etern. ¿I un home que estima en pot parlar d'això al llit, oi? Li vaig dir qui havia votat. «Traïdor!», va cridar. I jo: «Déu t'hagi perdonat perquè t'estimo igual». Aquella nit, però, ens vam girar d'esquena i ens vam posar de cul.

Clic! Tiiit!

Ref. 54.4 - 5:55 matinada Jo, carinyo... Deixa-m'ho dir clar d'una vegada: el meu home és un feixista empedreït. Una víctima de les circumstàncies, però de les circumstàncies feixistes. I un feixista no pot fer sentir res a una dona com jo. Ja fa més de mitja vida que m'he tornat com una barra de gel al seu costat.

180

I mentre ell vol quedar bé, jo el maleeixo per dins. ¿Per què va acceptar fer la festa en una ermita sense protocols i només amb una mica de pa i tomàquet per als amics? Es veu que ell necessitava una Seu cardenalícia que el consagrés! Si les marranades fossin confessables..., ell hauria de fer penitència tot el que li resta de vida. Deixa'm que em desfogui ara que em sento dona de debò. Lliure d'ell. Aquí, estesa a la turca i amb l'auricular com a testimoni. És tan agradable saber que la gent t'escolta! Una setmana abans de l'altre Onze de Setembre, el del setanta-set, ja es va plantar com un carnisser: «El dos cavalls, a casa!», va dir, «Res de guarnir-lo com una carrossa!» I m'hi va voler acompanyar per allò d'on has d'anar sola i que la meva missió és protegir-te. Però jo em vaig perdre endins del milió i escaig i no va servir de res que em busqués entre la gernació perquè jo sabia molt bé que no m'hi trobaria. ¿Veus, amor?, hi ha coses que les fas i un dia o altre els trobes un sentit. Potser com això de la turca d'avui... De tornada ja era a casa, ell. «Han dit per la televisió que éreu tanta gent...», va dir encara quan em va veure entrar. ¿Què fa una dona encesa, després d'aquella borratxera de crits, entre la gernació que és i pensa com tu, davant d'un poca-solta com ell? Ara rai, però al setanta-set jo em pensava que ja se m'havia acabat el món i que no podia sinó rosegar el tros de brutícia que m'havia tocat. ¿Com l'hi pot dir una dona com jo, a aquell feixistot d'ulls encesos de gelosia, que he fet de tot i el que he volgut entre la ferum de la manifestació, que no m'ha faltat res i que he esclatat com deu esclatar una dona la seva primera vegada? ¿Com l'hi pot dir si ja t'ho llegeix a la cara, a la pell, als ulls, al cabell que encara s'esborrifa electritzat del contacte, als llavis molls, com ell els voldria en exclusiva quan li plau fer això. «Potser t'hauria anat bé el dos cavalls...», va deixar anar el molt bestiot. «Potser sí», li vaig dir rient i plorant, no per ell sinó pel goig que encara m'amarava la sang.

Tiiit! Clic!

Ref. 97.4 - 6:05 matinada Senyor realitzador, sou tan amable de deixar-me entrar de nou en antena. Potser sí que l'estimada no era de fet tan estimada com creia. Aquesta solitud em refà com un home

181

mig nou. ¿Per què no puc tornar a començar? He fet el que ella ha volgut durant tots aquests anys, però potser encara Ell em perdonaria i l'altre Ell en qui tots el que són com jo creuen, m'ho agrairia. M'he comportat tan a contracorrent que això m'ha envilit i m'ha envellit, perdoneu una altra vegada la cacofonia provocada per l'estat psíquic i l'hora. Si vaig fent memòria, l'any setanta-vuit ja em va fer el salt una vegada. Em va dir que havia de ser tot el dia fora per una concentració d'antigues alumnes d'escola i que li feia tanta il·lusió d'anarhi. ¿Com m'hi podia negar, a una cosa d'aquella mena? Jo no l'hi vaig voler dir, però era el sis de desembre i com que havia perdut molt d'interès i ja no se la veia tan enfebrada per aquelles bajanades revolucionàries d'aleshores, segur que no havia fet comptes que era el dia de la ganivetada definitiva, la del referèndum de la Constitució. «Vés, vés», li vaig dir sol·lícit, «ja saps que no et dic que no a res». Encara no era ni mig matí que va comparèixer atrafegada i alterada com si li hagués succeït alguna desgràcia. «¿Ai...?», vaig fer, tan sorprès com ella. «Ens han amenaçat que hi havia una bomba!», va dir.

«I ara!», vaig dir, «¿per una inofensiva reunió de noietes d'escola?» I em va clavar una bufetada. «No, ruc, al col·legi electoral on feia d'interventora del partit! ¿Que no ho saps, feixistot», em va dir, «que avui votem la Constitució?» No us mentiria, senyor realitzador, si us digués que em vaig sentir semblantment a aquesta matinada colpejant-me el penis endimoniat. Foll, enfurismat, traït, banyut! I l'hauria colpejada igualment de bon grat si el sant no m'hagués il·luminat a temps. L'hi prometo que sí!

Tiiit! Clic!

Ref. 54.5 - 6:15 matinada ¿Amor...? Diràs que sóc una beneita i una pesada. Que no sé per què he esperat tant i per què he fet malbé els millors anys del meu cos de dona consumint-me amb ell a la vora.

Això és el que m'he repetit cent, mil, cent mil cops des que he tallat abans. ¿Saps, amor?, els feixistes creuen que no n'hi ha cap d'ells que sigui això que avui anomenem mig-i-mig. Els folls! Tots els feixistes se'n moren de ganes! El meu feixistafill-d'Ells! ¿Com m'he pogut encegar d'aquesta manera? Només em queden la turca i la línia. No em tallis, amor! Realitza'm,

182

que és la teva feina! Com m'he tornat, ¿veus? Si em sentís ell, es pensaria que m'he begut l'enteniment! No, no hi va haver escenes dalt del dos cavalls. Des de finals del setanta-vuit que tot això es va acabar. El dia del referèndum de la Constitució... ¿quan va ser això, amor...? Ai, aquest cap...! Escolta, amor meu, ara sí que he begut una mica, entre connexió i connexió. És que a la cambra que havia de ser dels nens hi tenim el moble-bar i, quan una dona es troba sola i així, com jo... T'ho dic per si em sents dir alguna desavenintesa... Mugrons, com parlo de matinada! Des-a-vi-nen-te-sa! ¿És una desavinentesa anomenar-te, amor meu, realitzador? ¿Oi que no? ¿Oi que ho voleu, que us truquin les que són com jo? ¿Què et deia, carinyo...? Ah, sí, els dos cavalls de la Constitució. Vaig fer cap a casa fora d'hora i ell no m'esperava. No hi era. Des del balconet del pis vaig descobrir el merdisser del Citröen aparcat baix en un carreró que donava als darreres. No diries mai com! El feixistot l'havia engalanat com el dia de Sant Boi! I vaig baixar-hi sense pensar-m'hi més. I ell era dins. El foll meucot feixista malparit! Amb els pantalons enlaire i tota la tapisseria encatifada d'Intervius i de fullaraca d'aquesta, plena de cossos rebregats pel paper de quiosc... Oh, amor!, ¿per què t'ho explico, tot això? He de beure, amor. Deixa'm una estona.

No pengis, si vols, no pen...

Clic! Tiiit!

Ref. 97.5 - 6:30 matinada ¿Realitzador...? ¿Puc fer una crida? Una crida d'homehome. ¿Millor fer-la amb un tascó per paraules...? ¿No puc jo mateix...? Us passo el text, doncs: «HOME SEPARAT. Tinc 34 anys. Faria amistat seriosa amb noia soltera, separada o viuda d'edat si pot ser més jove o similar. Imprescindible universitària, catòlica practicant, bons sentiments, amb ganes de formar una llar...» ¿Un niu? No, no, una llar. Referència 97 i el telèfon... ¿Què passa...? ¿Qui hi ha...? ¿Què fas...? ¿Estimada...? ¿Que no eres amb els de la cadena per la Pau...? ¿Que no eres amb tots ells fent el colomet? No! No! Nooo!

Estimaaa...! Agfff...!

Clic! Tiiit!

183

Tit!, tit!, tit! Clic!

Ref. 54.6 - 6:35 matinada ¿Amor boig...? Estic en disposició de fer una proposta al món molt seriosa. El cor em glateix, amor. Em sento reviure. Em sento tan dona, ara! No em pensava que fos capaç de fer el que he fet fa cinc minuts. Com un colomí l'he deixat! Aquesta és la meva albada. No, jo! Ho vull dir jo mateixa! Em sento bé. ¿Dic...?: «DONA JOVE, VÍDUA DE POC... Tinc 32 anys fets i un nivell cultural acceptable. Sóc una dona de bon veure, amb la febre d'estimar a dins. Vull connectar amb un noi jove i lliure.

Si l'edat és semblant no hi fa res. Més gran, n'hauríem de parlar. Es tracta de sortir i coneixe'ns. Abstingueu-vos els que no hi vegeu possibilitats de refer la vostra vida. Només aptes els que siguin aspirants seriosos, capaços d'estimar una dona com jo. Referència 54 i el telèfon...»

Clic! Tiiiiiit!

184

(108,3 MHz) DUÏLL HERTZIÀ VEU Això encara és Carboni 14 emetent il·legalment i des d'un punt desconegut, en solidaritat amb totes les ràdios lliures, des dels 108,3 MHz. (compassos radiofònics sintonia oficial de Carboni 14) VEU S'ha acabat! Us hem pescat, poca-soltes! (silenci i un cert rebombori com si una tempesta interferís l'emissió de Carboni 14) VEU ¿Tallo el fil, comandant?

VEU Calla, brètol, que encara som en antena! (ràfega compassos marxa militar hertziana) VEUS El permís! No ens cal! ¿Com goseu...? ¿Que no som lliures, cony? Nosaltres tampoc no en som, de lliures, no et fot, i ens hem d'empassar moltes coses! Per la força o res... No ens hi obligueu! Per això us paguen! És el nostre deure! ¿Quin deure?

Prou xerrar i vinga els braços enlaire... mans enlaire hodé! La història es repeteix, ja ho sentiu... Tothom ens farà costat, galifardeus... Els oients es rebel·laran, jo ja ho estic veient... ¿Què parleu...? ¿Què renassos conspireu...? Aquí es parla en hertzià i prou, ¿entesos? ¿Què? ¿Una interferència? Però

185

quines penques! Truqueu a l'alt comandament per fer-los-ho saber, volant! Que la localitzin de seguida! No poden, no podem, comandant... ¿Com s'entén que no podem, cabu? Ja hem tallat els fils, tots, els del telèfon també... ¿Què diuen aquests trossos de terroristes? ¿Què redéu diuen, cabu, vós que sou de raça? Tu, professional de res... apa, vés traduintm'ho en hertzià, i sense fer-me el joc, eh! Que «Prampolini ha fet trossos la magnífica vesta de Beatriu (de Giovanni-Dupré) i que Siena s'és commuguda...» Això és la guerra, això és la declaració de guerra, doncs! «I que a Florència —per via sense fils— la dissort hi és vinguda així mateix...» ¿Un cop d'estat, per fi? «Els plecs del monument a Ferrari Corbelli són desapareguts...» Ai, l'hòstia, notehode! I que «les pubilles, totes nues, s'han posat a cantar com diablesses una cançó infernal...» El que fa l'escola lliure, i la ràdio lliure i la vida lliure... Sang de roig no es passa mai! Calleu, cabu, i escolteu bé... traduïu! «Suara he arribat jo. A Valori Plastici es diu que Giovanni Papini ha enviat per correu a Marx Bekman, un xop de cervesa Pilsen. (Il mio futurismo)...» D'aquesta tercera sí que no us en sortiu, porcs. Quin codi...! «Ara no ho féssiu córrer, que els del Noi no s'ho poden acabar...» Notehode amb els seus àlies! «Aquí a Roma es murmura que per comprendre En Foix de Sarrià hom deu llegir Sòfocles primer...» Òndia! ¿Ara també es fan amb els capellans, aquests paios? «La Laieta ha plorat, car haurà de tornar a començar pel Narro...»

Les primeres vídues del combat, pel que es veu, cabu. «Perquè no el sap llegir...» ¿Tant d'alfabetització i encara anem així?

«Dídac Ruiz, a Mòdena (ens ho ha fet saber Antonino Foschini), ha escrit que la blasfèmia és la rosa de foc de la virtut. Per aquest expedient, Prampolini ha sortit de la presó...» Anota, cabu, aquest Trampolini és el cabessilla! «—M. Giobbe ha esgrafiat una testa de Ruiz...» Això s'assembla tant als meus temps... «—Giuseppe Ravegnani ha manat a Strawinsky que en fes la partitura: ha comprat els pentagrames a Gerald de Tyrwitt...» Tant hi fa, cabu, no el deixaran passar sense aranzels per la frontera i haurà de fer servir els de fabricació nacional...! «Tot això no està bé, ja ho saps, però jo, en enterar-me'n, he enviat un telegrama a En V. Solé de Sojo. Que en tregui ell l'entrellat...» ¿Missió d'alt espionatge, eh? ¿I es pensen que fent servir la forma arcaica enterar en lloc d'«assabentar» ens l'engalten? Ja veuran el General! «—En Carrà i en Soffici s'han canviat una tela. És la

186

darrera nova que he sabut...» ¿I res més, tros de locutor...?

No... ¿No? Sí! «A l'amic Millàs-Rourell, del seu afectíssim Salvat Papasseit...» Ahà!, el que em temia... Amb aquests noms, cabu, no hi ha dubte que això és una ofensiva contra la Junta del nostre govern Hertzià...! Collonscagundéu! Parla en hertzià, cabu! Excuse me, comandant... Apa, correm-hi a veure si encara som a temps d'amagar-nos a l'antiatòmic de sota la Gran Mare... Som fills de la Gran Mare, comandant! Tornem al ventre matern umbilicalment units per salvaguardar l'honor!

Tornem-hi! Sí, cabu, tornem-hi per sempre! (uns darrers compassos de la marxa militar hertziana que gemeguen finalment com si algú adulterés les revolucions del plat de discos fins que se senten, molt interferits i en la llunyania, mesclats amb una veu que ens és familiar) VEU Encara sintonitzeu Carboni 14. Tot continua dins la mateixa il·legalitat que ens caracteritza... Que ningú no s'esveri...

Continuem emetent des d'un punt desconegut en 108,3 MHz. Això no s'ha acabat! |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||| ATOMIC ENERGY COMMISSION Advertisement Malgrat els darrers fonemes poguts datar: [əjʃɔnosəkəβát] que corresponen, com s'ha vist, a «això no s'ha acabat!», el mètode del C14 ha copsat encara unes ràfegues de la popular sintonia oficial de Carboni 14 que immediatament han estat tallades de soca-rel per una mena de terratrèmol simfònic al qual ha seguit un aterrador silenci impossible de descriure per cap dels nostres científics. Ha calgut recórrer a l'ordinador de dubtes que ens ha remès a l'ordinador poeta qui, prèviament programat, ha resolt, considerem que força satisfactòriament, el cap de corda de la investigació: «El silenci va ser tan aterrador —ha dit—, com si un tap de suro aïllador atòmic hagués ofegat amb una força eterna el duïll hertzià.»

187

||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||| Tots els Museus-Arxiu d'Antropologia Moderna disposen de sengles còpies d'aquest microfilm en les versions de les 30 llengües antigues següents: Alemany Italià Anglès Japonès Àrab Ki-Swahili Búlgar Macedònic Català Malai Coreà Neerlandès Croato-serbi Occità Eslovè Persa Espanyol Portuguès Èuscar Rus Francès Suec Gallec Tàmil Grec Turc Hebreu Urdú Hindi Xinès a més d'una versió especial en braille-làser universal.

La UNPOLECC (Unió de Pols per a l'Educació, la Ciència i la Cultura) fa constar que totes les consultes són de franc.

||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||| This microfilm is copyright. Copying or diffusing is strictly prohibited. © Microfilm Corporation R.E. 329349 / 025 / F / W.1.

Dep. leg. : RVD-5. 100.421 / EA-3891

188

Refugi La Vinyeta DuesaigĂźes 20 d'agost - 5 setembre 1983 RevisiĂł: juliol 2018

189